parroquia de sta maria de camprodon 19631215

E D I T O R I A L
LA PARRÒQUIA, MADRE
Una concepción -comunitària de ta vida cristiana exige que
miremos a la Parròquia eomo madre espiritual que nos dio ta vida,
la alimenta, la educa y nos conduce por el sendero de la vida
hasta la VIDA. En la Parròquia se centra todo el espíritu de la comunidad y desde ella porten Jas directrices que como ràdios deben
vivificar todos los miembros. Y al decir «todos los miembros» entendemos que ningún feligrés debe defor de ser atendido por la comunidad parroquial. No es la parròquia una «capillita» mós o menos
piadosa en torno o lo persona del Pdrroco. Ni tompoco una institución de tipo jurídico que solo cuida de tramites para boutizos,
matrimonios y entierros. Es mucho mós que esto. Como madre, en la
Parròquia hay oquel calor de amor que en el corozón de la madre
se aioja; hay una preoeopación constante por todos los hijos, en
especial los mds débiles y necesitados; hay una previsión y una
flexibilidad de autoridad que la hace amable al ver y palpar que
sus mandatos son mds un servício que una imposición. El que vive
inmerso en este clima bienhechor de la maternidad parroquial,
recibe y do. Recibe porque la vida divina se nos da por este couce
parroquial. Y da porque'lo que recibimos es para ser repartido
entre los miembros de la comunidad. No es buen feligrés el que
solo ve en la Parròquia una manera de ser servido però no vislumbra un estilo de vida de entrega incondicional y una atención
constante a los «prójimos». Se ha dicho que a veces hay mds «comunidad de vida entre los viojeros de un,mismo vagón de tren que
entre los asistentes a la misa parroquial. Es algo cpje nos debe
hacer reflexionar seriam·nt·. Porque el plon salvffico de DIos se
verifica en y por medlo de lo comunidad parroquial.
15 de diciembre de 1963
Dom, III de Adviento
Redacción y Administración: Apartado 11, Vich
Afto III, N.'' 156
Depósito legal: B. 14.355 -1960
f(iMl/^/Pi^í^'í0 ^^1^^
niUA\RNGE 111 D'AÍWENT
Enderezad los com/nos de/ SeBor.
— N o blasfemes.
— N o cometas acciones deshonestas.
— N o comas carne los viernes de cuaresma.
Son muchos los hombres que solo ven en
el cristionismo una lista infinita de prohibiciones.
ÍES que Cristo vino a esclavizarnos, a
atarnos con lo soga dura de una ley que
ahoga al hombre?
N a d a mds lejos de eso.
Lo doctrina de Jesús es libertad, es AMOR.
—Amor a Dios, de quien quizà se intenta
prescindir demasiado.
—Amor 0 los hombres, a esos hombres
que a menuda llegamos a odiar.
Y para enderezar el camino por donde
el SeRor ha de penetrar en nuestra alma, el
único medio es el amor.
Però no ama a D/os quien no amo a los
hombres (1 Jo. 4, 20).
L'alegria, l'optimisme que dóna l'haver
trobat una explicació a la vida, perquè un
ha trobat Déu, única explicació de tot, és i
ha es ser patrimoni dels cristians. F·'er què,
Senyor, els cristians hem donat tantes vegades aquesta sensació de tristesa? Serà perquè ens hem sentit, sí, crentures, però mai,
fills, de Déu?.
Senyor, jo us prego
pels cristians que parlen «d'aquesta trista
vida».
per aquells que creuen que Vós sou molt
lluny i no els escolteu.
perquè arribem al convenciment ple que
som salvats i Vfts sou enmig nostre.
per aquells que s'inquieten per las tribulacions i contratemps i no saben manifestarho a Vós, Pare, per mitjà de la pregaria.
perquè Jesucrist, el vostre Fill, sapiguem identificar-lo amb totes aquelles persones que ens envolten i tenen contacte amb
nosaltres.
perquè en donar testimoni de Crist, sigui
Crist qui prediquem, i no nosaltres mateixos.
perquè ens trobem segrus i confiats en la
vostra Paternitat.
Salvador d'Horta
Y el aforismo asegura que obras son
amores y no buenas razones.
Si amar a Dios es hacerse para los hombres ^endereza los caminos del Setïor el
indiferente que se jocta de no meterse en
nada, que vive feliz no haciendo nada
malo?
Hay que amar y demostrar que se amo;
a la esposa y a los hijos.
al obrero y al sacerdote.
al abuelo y al joven arrogante.
c l pordiosero y al cacique del pueblo.
Y no continuo; demasiado sabemos
quien hay que amar.
PRAECO
a
MíL·iE LIBROS
.QÜESTIONS DE VIDA CRISTIANA»,
L'ENCICLlCA . P A C E M IN TERRIS».
Abadia de Montserrat. Fdit. Kstela, 1963,
Quadern dedicat a comentar la trascendental Encíclica de Joan XXlll. Col·laboren
prestigiosos pensadors que desgranen, en
sengles articles, les diferents facetes del
document. El recomanem per tal de fer arribar a tots el pensament de l'Església sobre
temes com: promoció de la dona, autoritat i
obediència, les minories i el patriotisme, la
col·laboració entre catòlics i no catòlics... i
altres. Temes, com veieu, d'avui i de sempre.
PERFIL
DE LA S E T M A N A
Dia 15, Diumenge III d'Advent, St. Valerià, b., St. Foustí, mr., Sta. Cristina. Dia 16,
Dll., St. Eusebi, b. i mr., Sta. Adelaida. Dia
17, Dm., St. Llàtzer, b. i mr., Sta. Vivino, vg.
DÍD 18, Dmc, (tèmpores) La Mare de Déu
de l'Esperança, St. Grociò, b. D i a 19, D\.,
St. Nemesi, mr., St. Timoteu, St. Adjutori, ab..
Dia 2 0 , Dv., (tèmpores), St. Domingo de
Silos, St. Lliberat, mr. Dia 2 1 , Ds., (tèmpores),
St. Tomàs, ap., St. Anastasi, b i mr., St.
Severí, b.
efcTMANACfT
UNlANfiíV.f^
S A N T A ADELAIDA
(Dilluns, dia 16)
Adelaida ho havia perdut tot en pocs
dies. Era Reina i ara la presonera més mal
tractada del Rei italià. Era rica i ara vivia
en una cel·la humida, fosca, en el lloc més
alt del castell, per por que no s'escapés. Era
feliç al costat del seu marit, però ara era
vídua. Mes la serenor de la pau cristiana
envaïa aquell rostre i amb santa fortalesa
deia a l'única serventa fidel que li quedava:
«El Senyor m'ho donà. Ell ós qui m'ho ha pres;
beneft sia el seu sant nom». De bell nou es
reproduïa la gesta de Job. Perquè, també
com 3II, rebia visites: si bé no d'amics: era
l'usurpador: «—Senyora, és precís que us
decidiu». Ella callava dolçament o simplement li feia: «—Es possible que trenqui així
vostre jurament de fidelitat?». Altres vegades
era Vila, la nova reina, qui la venia visitar,
anava tota enjoiada i al seu pas deixava
una estela de perfums. Quan ella apareixia
a la porta, Adelaida feia esforços sobrehumans per a conservar la serenitat. Aquella
volia aconseguir l'abdicació per a poder-se
seure més tranquilament al tron robaí. Així
no és estrany que la visita comencés amb
afalacs i promeses i acabés a puntades de
peu contra la destronada i fins arrossegant-
dCuando se habla dtirante la misa del
domingo, se cumple con el precepto?
Em illa.
R.—Para no cumpiir con el precepto deberían hablar muchísimo. Però se cometé
pecado venial por causa del escàndalo y por
la falta de reverencia. Los que estan en el
coro de la iglesia y casi no ven el altar,
deben extremar su atención y no sostener
conversaciones largas.
d Los pecados cometldos o cuando uno
està medio dormido solo, son pecado?
La misma.
R.—No. Les falta la libertad, requisito
para el pecado. Si hay alguna negligència,
pueden llegar a ser pecado venial.
Si tengo dudas si pequé o no, dtengo
obligación de confesar estos actosP
La misma.
R.—No hay obligación de confesar los
pecados dudosos però es muy bueno decirlos
al confesor especialmente cuando la conciencia no estó bien formada. En caso de no
confesarlos, conviene hacer un acto de
contrición de ellos, o bien de atrición al
confesar otros pecados.
He oido decir que los religiosos con
voto de pobreza, les està prohibido dar y
no, recibir. d Por qaéP
La misma.
R.—Los religiosos con este voto no pueden ni dar ni recibir, sin permiso del
Superior.
la pels cabells per l'estança. Un dia Adelaida aconseguí escapar i com fós que l'emperador del llavors incipient Imperi Germànic,
s'agradés d'ella, es casaren. Esdevenint així
novament senyora d'aquell petit reialme
subjecte a la casa imperial. Semblava que
era hora de pasar comptes, però la serenitat
del perdó cristià fou la senyera de la Pau.
UN NUVI... COM TANTS
L'escena té
vivència al meu
Despatx Parroquial a m b el
protagonista
que, ben tímidament, diu:
- M i r i , Mn.,
de doctrina no
m'en pregunti gaire perquè... abans la sabia
tota; era el primer, però ara, després de
tant temps i amb tants tràfecs i mals de
cap... a la veritat, se m'ha oblidat un
bon xic.
—Molts, en aquestes circumstàncies, em
dieu el mateix. Què diríem, Pepet, d'un
atrafegat amb les obres, no es recordés de
respectar degudament els seus pares; d'atendre'ls en tot procurant-los el màxim benester
i satisfacció possibles?
—Es clar: que no es portaria gaire bé.
—Aplica una mica el cas, minyrt, i comprendràs que tant t'has oblidat del Catecisme que ni et recordes que, abans que la
feina,que els pares, que la mateixa noia que
vols prendre per esposa, cal estimar Déu
i amb qui s'estima s'hi pensa.
—Es que ja ho voldria fer però les ocupacions m'en distreuen.
—'Veritat que la feina no et distreu pas
de pensar amb la teva Roseta? I Déu... «més
que totes les coses».
—Sí... ja ho veig... però... és que som
flacs i miserables.
—Es cert, moltes vegades, però, és que
no volem ser valents i, sinó, mira com tota
aquesta llarga temporada treballaves hores
extra per a poder preparar econòmicament
una bona festa, un niuet ben acollidor, un
pervindre prometedor de benestança —que
no t'ho critico pas— però, em sembla que
hauries procedit més com a bon cristià si
aquesta teva preparació material hagués
estat sincronitzada amb la teva formació
espiritual, per
ex.: repassant
el C a t e c i s m e
detingudament;
procurant escoltar a m b més
freqüència i interès la paraula
de Déu; proporcionant-te uns llibrets de formació adequada al nou estat que prendràs; assistint a
uns Exercicis prematrimonials, etc.
—Es molt llarg tot això, Sr. Rector.
—No és llarg aprendre de conduir, com
sovint he vist que en feies pràctiques els
diumenges que segurament eren per adquirir
el carnet de 2."? I, ja en tens el carnet?
—Amb sinceritat, hi he anat tres vegades
i... tres carbasses d^ teoria. No em vaga
d'estudiar, ja li he dit.
—1 vols dir que conduir a tu i els altres
cap a l'altra vida, que no coneixes, serà més
fàcil que per aquesta que, confesses, no hi
estàs preparat i que saps que sense carnet,
al primer accident, te «l'empalmes» amb
totes les conseqüències? Què serà conduir
sense «carnet» ni preparació per a una via
completament desconeguda i amb una policia de tràtic (N. Sr.) que, al primer accident,
et donarà «carbassa» irreparable?
—Així, vol dir..?
—Que el teu procedir —semblant al de
molts— és ben poc racional. Les veritats
del Catecisme, apreses de petit, calia que,
més gran, les assimilessis amb garanties de
poder-les injectar a la nova família que vas
a formar, altrament...
—Quin consell, doncs, em dóna...?
—Que vigilis molt, pensant que condueixes sense «carnet» i que, per tant, t'el procuris, millor de 1." que no de 2.", i Déu
vulgui que no tinguis un accident irreparable... En passen tants...!
Un R. de P.
ITINERARI ALS SANTUARIS MARIANS DE LA DIÒCESI
Mare de Déu de Borgonyà
A les riberes del Ter, frondoses i sempre joves,
la indústria humana ha anat bastint, com en tants altres llocs, els temples de treball, on els sorolls de les
màquines ofeguen a voltes els plors interns de la bona
gent que hi guanya àrduament el seu pa. Les fàbriques,
i no descubrim cap secret, són el laboratori de moltes
angoixes humanes, antagòniques d'aquells ideals que
predicà un dia l'Obrer de Natzaret.
Molt abans que la Colònia fabril, els fidels devots de St. Vicens de Torelló hobien bastit a lo riba
esquerra del Ter un pedró a la Verge Maria, Reina dels
rius com de tota la terra. S'anomenà Borgonyà. La
devoció a la Verge fluvial —per dir-ho així— prengué
increment i hom sentí la necessitat d'edificar una capella més espaiosa que substituís el pedró antic. Tal
dit tal fet, els santvicentins feren mans i mànegues per
tal de donar a la Mare de Déu de Borgonyà un aixopluc més digne. I a principis del segle XVI s'inaugurà
el nou temple, i des d'aleshores, la Verge pogué rebre
des del seu tron l'homenatge d'aqjeils devots de la
Plana de Vic. Necessitats de la dinàmica del temps
<<r/A-J*^
varen imposar reformes I engrandiments, bon senyal
de la vitalitat d'una devoció tan arrelada —i Déu vulgui que per molts anysl— en el cor
dels habitants d'aquella contrada torellonenca.
I vingué la resolució industrial. L'invent de la màquina de vapor i el perfeccionament
posterior de la indústria de filats i teixits van remoure en les seves bases les comarques que
tingueren la sort de posseir un riu tan aprofitable. Les riberes del Ter van passar d'eminentment pageses a profundament industrials. I s'escaigué que molt a prop del santuari de la
Verge de Borgonyà, una fàbrica condicionés la construcció d'una colònia de treballadors.
Des d'aleshores, l'antiga ermita de la Verge passà a ésser —degudament acondicionada—
la capella de la nova colònia fabril. L'any 1898, el Bisbe de Vic, Dr. Morgades, beneí la
capella de la Verge de Borgonyà, capella de la Colònia Fabra Coats des d'aleshores.
La devoció no ha minvat. Els honrats obrers de lo Colònia s'estimen la seva Verge de
Borgonyà. I no dubtem que la Verge, que també fou treballadora en el seu pas per la terra,
se la miro complaguda com a fills predilectes. I quan el plors interns i les angoixes humanes
no troben correspondència entre els homes, la Verge eixuga les llàgrimes dels que tenen
fam i set dé justícia. — J. PLANES.
«Dos mil anys de cristianisme i encara existeixen les barreres racials
i socials. Hauria d'ésser un escàndol per a tots els cristians. I alguns encara
admeten que es defensin aquestes barreres. Si accepten aquestes separacions,
no estan pas en comunió amb els germans, són esqueixats del Crist>.
(M. Quoist)
La natalídad està de baja
Desde 1850 al 1950 la población mundial
se ha triplicado. La de Espolia en esta mismo
período solo se ha DUPLICADO posando de
los 15 millones o los 31 millones. Desde 1930
lo natalidad estd decreciendo. Entre los países de la O. N. U. ocupóbamos el séptimo
lugor en nacimientos y ahora nos encontramos entre los quince últimos puestos.
Los pueblos en cuanto llegan o un cierto
bienestar parece que decrecen en natalidad.
A mayor cultura (?) y nivel de vida, menos
natalidad. Hoy otras causas que favorecen
este ritmo decreciente; la industrializoción,
la excssiva alimentación, el trabajo de la
mujer, las dificultades para establecer un
hogar digno, etc... però no debemos descartar ni cerrar los ojos a las causas de tipo
religioso, fruto del materialisme reinante:
el aborto, los medios anticonceptives, el
abuso del matrimonio, la limitación egoista
de la natalidad a fln de poder gozar mds
de la vida de libertad, del encanto de la
belleza, de la posición econòmica.
Frente a este hecho deplorable, los
católicos debemos poner remedio por medio
del opostolado del testimonio hosta las últi-
mos consecuencias, por medio de una formación completa, de una vitalidad sin brechas, de una reestructación do lo vida de
piedad matrimonial.
(De Incunable)
ATENCION A "iO SOCIAL"
Y no solo para remediar tantas injustícia como se cometen a diario. Para ello, conviene tener la conciencia muy despierta y afinada. El sexto y séptimo mandamientos de la
Ley de Dios son conculcados hoy con cierta sangre fría que aterra, y mós el séptimo que el
sexto. Esconder la cabeza como el avestruz, no remedia nada antes empeora al hombre
cobarde.
«Busqué a mi alma, però no la podia ver.
Busqué a mi Dios, però mi Dios se me iba.
Busqué a mi hermano... y encontre a los tres».
Si no buscas al «hermano», tendrAs un cristianismo mutilado, semimuerto, de poltrona y egoismo, sin esta satisfacción de haber recibido de Dio? no solo la gran dàdiva de
«recibir» sinó también el don de «saber y querer dar». — La comunión con los hermanos
necesitados es tan necesaria, para vivir plenamente nuestro cristianismo, como la recepción
de sacramentos en los cuales nos Uenamos de Dios para saber darnos a los demós.
Y no queramos poner pegas a este deber con los subterfugios de que ya damos algo,
que socorremos al necesitado que tenemos al lado, que los «curas» siempre piden, nue en
la Iglesia... en fin, excusas. Hoy se nos sefiala tan claro lo que hemos de dar en relación a
las necesidades, que cerrar los ojos implica no querer dar según la voluntad de Dios. Y la
conciencia no puede ser adormecida ni tranquilizada. Conviene proceder con lealtad para
no engaflarse a si mismo. — E C O .
ARTE LITURGICO fUNCIONAL
A t o d o s —menos a la élite— sorprende
la audàcia de los artistes en el arte litúrgico.
Gaudí exigia, para un artista litúrgico, que
hubiera leído el Pontifical, el Ceremonial de
Obispos, el Misal, el Ritual... obras todas
ellas indispensables para realizar una obra
de arte que sea funcional obediencial a las
normas que, por lo menos hasta ahora, rigen.
No debemos rechazar lo moderno por ser
tal. Cada època tiene su gusto estético. Con
el triunfo del maquinismo, el arte busca camines nuevos rechazando flligranasde otros
tiempos. Tampoco hemos de menospreciar
a los antigues. Seria postura de fatuos. Però
cuando se trota de ofrecer algo sagrado que
debe llenar unas exigències de cuito, predicación y estètica espiritual, procuraremos
antes que nada ajustarnos a lo qge està
mandado, requisito que se descuida en
muchos detalles. No es lícito tirar campo a
través con una libertad y un buen gusto muy
discutibles. Busquemos, enhorabuena, la funcionalidad de la buena audición, de la presentación sòbria, del realce del altar-Cristo,
del arte de las imdgenes, de la nobleza de
los metales, etc... Que haya funcionalidad
estétida y pràctica en todo però no olvide-
El
mos que la obediència a lo que està preceptuado es la base y no son los artistas quienes deben violentar el estado de cosas que
la Iglesia ha preceptuado.
ECO
SECIRtïO
Con suma facilidad recibimos «secretos» y tambien con gran facilidad los comunicamos a otro diciendo: «es un secreto». jEs lícita esta costumbre? Hay cuatro closes de secretos:
El «natural» cuando la obligación de guardarlo proviene de ley natural. Hay que guardarlo
bajo pecado mortal cuando la matèria es grave. —El «prometido» cuando uno ha prometido guardarlo. Este solo obliga por fidelidad; pecado leve. — El «confiado» cuando se confia
con la condición grave de no decirlo. Este obliga màs que el secreto natural. — E l «profe
sional» por razón de una profesión como la del medico, abogado... Este obliga màs qu
los anteriores. Por enci ria de todos està el secreto sacramental o de confesión» el cual no
sólo obliga bajo pecado gravísimo sino que también lleva anejas, su violación, penas gravísimos de la Iglesia contra el sacerdote infractor. Por fortuna, jamàs se oye decir que haya
habido violación de este secreto y sí que ha habido muchos mdrtires que prefirieron la
muerte antes que revelar este secreto. Demos graciós a Dios que así vela por el secreto
sacramental.
ROMANUS.
Parròquia de Santa Maria de Camprodon
Diumenge, dia 16 de Desembre de 1963.—A dos quarts de 8, Missa en sufragi de Rosa Morer Roger (a.C.s) A les 10, a l'Església de Nostra Dona del Carme,
Missa en sufragi de Rosa Morer Roger (a.C.s.) A les 12, Missa en sufragi de Maria
Verdeny de Grasiot (a.C.s.1 Nit, a les 8, Missa Vespertina, en sufragi de Francesc Vilanova Blanquet (a.C.s.) Tarda, a un quart de 4, Catecisme. A les 4, Sant
Rosari i Visita al Santíssim.
Dilluns, dia 16. — A dos quarts de 8, Missa en sufragi dels difunts familia Roca-Moner (a.C.s.) A les 12, Missa de Casament de Joan Juncà Noguer i Carme Descamps Guillamet.
Dimarts, dia 17.—k dos quarts de 8, Missa en sufragi de Maria Cabanas Mallau
(a.C.s.) A les 9, Missa en sufragi de Marià Morer Roger (a C.s.)
Dimecres, dia 18.— A dos quarts de 8, a la Capella del Sant Hospital, Missa en
sufragi de Rosa Sala Güell (a.C s.) A les 9, Missa en sufragi de Josep Vila Riera
(a.C.s.)
Dijous, dia 19.—A dos quarts de 8, Missa d'acció de gràcies a la Verge del Remei. A les 10, Ofici de Cap d'Any en sufragi de Josep Galceian Monells (a C.s.)
Divendres, dia 20.—k dos quarts de 8, Missa d'acció de gràcies a la Verge del
Remei A les 9, Missa en sufragi de Joan Coll (a.C.s.)
Dissabte, dia 21.—A dos quarts de 8, a la Capella del Immaculat Cor de Maria,
Missa en sufragi de Josefa Suros (a.C.s.) A les 9, Missa en sufragi de Manuel Roca
D'Ocon (a.Cs)
Diumenge, dia 22 de Desembre.—k dos quarts de 8, Missa en sufragi de Maria Casas Escalé (a.C.s.) A les 10,. a l'Església de Ntra. Dona del Carme, Missa en
sufragi d'Anna Cordomí (a.C.s.) A les 12, Missa en sufragi de Franctsc Vilumara
(a.C.s.) Nit, a les 8, Missa Vespertina «Pro Populo»
Veu de la Parròquia.
Concurs de Pessebres: Els qui desitjin prendre part en el Concurs, cal que facin
la inscripció a la Casa Rectoral. Hi hauran valuosos premis donats per la Caixa
d'Estalvis, a la qual agraïm de cor llur donació.
P. Anglada Camprodon