parroquia de sta maria de camprodon 19630728

E D I T O R I A L
%
y,etano
y
uetaneo
Cunde un moDímiento hacla el campo, la playa o el monte durante el
oerano. Hay que sallr como sea, del amblente en que oioe uno aumergldo.
Aunqae sea *escapando> unas horas. Este frenesí nos ha Inoadldo ycallficamos de <pobre hombre> aquel que no se da o no se puede dar un paseíto
de veraneo. * También en eato hemos desorbitado las cosas. No hace falta para oloir tranqullo esta emigracíón y menos cuando se da en forma
maslva. El oeraneo acarrea un slnnúmero de Inconoenientes que le hacen
incomodo y sin prooecho inmediato. * Però lo graoe del caso ea que en
el oeraneo entran en bancarrota muchos de los valores morales que parecían aflamados durante el a/lo. Las estancias con personas frioolas,
los paseos de los jóoenes incontrolados, los bafíos mixtos, los ratos de
octosidad perniciosos, los atardes de una suficiència fictícia el querer
síngulariearse en todo... son los toboganes deldeslie hacla el pecado mds
0 menos consctente. Si el oerano de por sí ya es perniciosa, el oeraneo tiene a favor del enemigo una bajsa importante. * No quisiéramos ser los
agaaflestas de nuestros lectores que se haltan descansando de la labor reaUeada durante los once meses del a/lo. Però como oigias de la moratidad
pública, queremos dar un toque de alerta para los due nos leen con buena
ooluntad y bten dispuestos a la OOM de la conciencia. Quienes detentan la
autoridad en la família, deben mantenerla firme durante el oerano de sus
súbdltos. Si ellos ceden, oendrd el fallo. A eltos la responsabiUdad. Veraneo, sí, però ni tanto ni tan relajado.
as d * luiio i«sa
Dom. VIII d. d * P · n t · o o · t é ·
tIOACCIÓN V «DUINISTRXCIÚNi APAITADO » , VICH
AAo III, n.* ise
DMÒSITO LIOALi t . <4.Sli • <«M
I
%
31^ FAL·ABF^ ^ D I O S
?í
Rom. 8, 12-17
JLectura de la Carta del Apòstol San
Pabh a íos romanos.
Htrmanos: Deudores somos, no a la
catàt, para vlolr según la carne. Porque
si MoUrtis según la carne, moriréls: mas
si èon tltBplrltu mortificarels las obras de
la eame, fioiréis, Porqae todos los que son
mOPidos por Espíritu de Dlos, esos son
hl/oa déPtús. Porque no habéis reclbldo de
nueoo espíritu de esclaoitud para témer, siim
qat habéis recibido espíritu de adopclón de
hlJoSt fon el cual declmos a ooces: Abba,
Podré, El Espíritu mismo atestlgua a una
con si ssplritu nueatro, que somos hijos de
Di0s. Ysí hi/os, también herederos: heredetOsdsDios, coherederos de Cristo.
«EL CONCILIO DIA TRAS DIA>.
por Y, M.» CONGAR.
Edit Eate!!. Barcelona, 1%3.
Uoa vMón objetiva, profnnda e inèdita de
ono d* tot mit dettacados teólogot qne
atlitltnw ft la primera parte del Vaticano II.
SitW en •« panto preciso las ditcntionet y
coiwiarion·i. Obra de singniar mérlto y de
pro^racho ptra lot qne se intereian por caettiomi vitalif.
«APROPAMENT AL SENYOR».
porj. MAIUTAIN.
Edit. Ettcil Barcelona, 1963.
U u ntpvuiU adecoada a la pregunta angv·tl·dK J M hombre modemot teómo alcanzar
Movidos por ei espíritu
Vivir srgún la carne es hacer caso del qne
demanda el hombre caf do y tentoal, egoítta en
tos criterios y falaz con tas exigenciat proraetiendo mncho y dando tólo ona gota de miel
y vn barril de aclbar.
Ser movidos por el Espfdta es la vida de
los hijos de Dios. Como Cristo en sa vida
mortal era impnlsado por el Etpfritn así también el cristiano debe ser guiado y como impelido por el Espiritn Santo. Ette E<p(rita noi
da el poder rezar con la confianza del hijo
qne clama a sn Padre Dios. Arramba aqael
espiritn mezqaino del Sinaí qne engendraba
esdavos qae solo servían por temor al castigo.
Ahora ha camblado por completo naestro modo de ser. El Espíritu atestlgua en nueitro
interior esta segaridad.de ser hijos adoptívos
de Dios y como hijos, somos herederos con
Cristo, de la amittad y del amor ferviente y
activo de naestro Padrr Dios.
Conviene reforzar estàs convicciones porqae hay quienes se empefian en ir a Dios por
el camino del temor servil y no andan mi*
qne arrastrindose en el servicio de Dios. Dar
alas a las almas es predicaries la bondad toma
de Dios como Padre y nuettras relaciones de
amittad con tan baen Dios y amoroso Padre.
Los primeros cristianos sentían por los dones
carismiticos qne recibían, que eran amadot de
Dios. Nosotros lo debemos creer però también
experimentar por medio de ana condacta
filial a toda prueba.
a Dios? El granfilosofofrancès de fama mundial signe paso a paso lot grandet razonamientos para llevar de la mano al lector hasU una
diifana respnesta qae sacla sas ansias de saber
para obrar en contecuencla. Un llbro qae
honra a la Editorial.
P£RflL DE LA SETMANA
DIA 38, Diumenge VIU després de Pentecostes, Sts. Nazarl i Cels, mrs., St Víctor I,
p. i mr., St. Innocenci I, p. i mr. DIA 39, Dll,
Sta. Marta, vg., St. Fèlix II, p., Sts. Simplicià
i Fanstf, mrs. DIA 30, Dm., Sts. Abdó i Seaév,
mrs., St. Urbà, p. DIA 31, Dmc , St. Ignasi de
Layola, (fundador de la Companyia de Jesús).
DIA 1 D'AGOST, Dj., Els Sts. Germans
Macabans, Sta. Esperança, mr. DIA 2, Dv.,
(primer divendres de mes); St. Alfons Maria
de Dgori, St. Esteba I, p. i mr. La Mare de
Déu dels Àngels. DIA 3, (primer dissabte dé
mes), Sta. Lídia.
( ^
•amMMW»"^''
Diumenge vuitè
després de Pentecostes
<Hem rebut. Senyor, la oostra misericòrdia en el clos del vostre temple» (intr.).
Bella exclamació del salmista que ens fa recordar la història de la nostra vida sobrenatural:
en la casa de Dén és on hem rebut el baptisme
i els altres sagraments.
Un fet més que ens parla de la nostra
dignitat de fills de Dén: «No hem rebut pas
un esperit d'esclavitud per a recaure en el temor, sinó que hem rebut un esperit de filiació que ens fa exclamar: Abbà, això és;
Pare* (epíst.).
Sant Alfons Maria de Ligori
Això ens dóna tan gran confiança. òQuè
(ülVENDRKS niA 2 )
ens pot negar nn pare, el Pare, qne és la mateixa Bondat? Bé podem cantar: *Détt meu, en
Els doctors de l'universitat de Nàpols res- vos he posat la meva esperança; que no sitaven esturats davant la magistral lliçó que gui confós».
acabaven d'escoltar i més els estranyava enDe la nostra part, però, cal qne posem tot
cara, que el jove examinat només tingués 16 l'esforç. L'evangeli, amb la paràbola del majoranys. Així fon com Alfons Maria aconseguí el dom infidel, ens recorda un dels nostres denres:
títol d'advocat qne durant vuit anys conservà el de la caritat envers els germans. <Gaanyeu·
flamant i nou com el primer dia, augmentant, vos amics amb tes riqueses —ens din )esnperò, el marc de glòria amb que l'adquirí. De crist— per tal que quan moria sigueu rebuts
tal forma que durant tot aquest temps no en et cel». Si Dén t%a afavorit amb la riquesa,
perdé ni un sol plet; lluitant sempre amb les pensa en els tens germans necessitats. Com
armes de la noblesa i de la veritat. Fou en el justiflcaràs, si no, al darrer dia aquest amundia de la Providència quan després d'una tegament egoista de béns?
brillant defensa del seu client, al qne tothom
J. M.
ja creia salvat, s'hagué d'agenollar davant la
lacònica, però contundent evidència d'un document qne li presentà el contrincant. Aquell
«En el verano se dan ocasiones de
cop humiliant va caure en el seu esperit com
pecado
por cansa de la frivolidad de
un raig de sol que madura l'ànima pel dia del
mnchas personas que parecen inconsSenyor. La seva vida començà a marchar per
dentesi lAy de los frfvolos en el vestir,
altres camins: aquell que era flll del famós
en el hablar y el frecuentar ocasiones
capità de les galeres reals, i advocat conside pecadot
derat, marxés a cavall d'na ase vers la corona
de l'eternitat, vers els cors esgarriat s.
ESQUEIXOS
DE
VIDA
COM $1 FOS DE CASÀ
Tota havien notat un canvi. El Sr. Albert,
amo d'una important factoria, havia assimilat
més o menys la Idea social. Tenia un negoci
que rutllava i voUa implantar aliè les normes
socials de millora de |omals 1 fins planejava
una ulterior reformat assajar que d s obrers
prenguessin part en el negoci. Aquestes idees li
bullien en el cervell des que havia anat a un
curset de dirigents i l'havien convençut. Bis treballadors n'estaven cofois |a que abans de la
•conversió» tenia un genit de diable 1 per res
cridava que feia feredat. Ara es tomava més
reposat en les seves apreciacions i corregia amb
calma i serenitat. Vela que els treballadors també eren homes 1 calla respectar-los
En Miquel era el degà dels treballadors.
Havia arribat l'hora de la iubllacló. BU no n'era
gaire partidari de plegar. Li plavia el treball i
en la seva ascètica hi veia un mitjà de millorament personal. A més ara havien canviat les
coses i justament tenia de plegar quan somreia
un horitzó de benestar dins l'ambient del treball.
-Miquell Em sap greu que plegueu 1 us
jubileu...
-Per un servidor no ho faria pas. Però els
de casa... Els fills m'ho diuen i em sembla que
els haig de deixar manar en això...
-Em sap greu però els anys...
-Que vol dir que no serveixo?...
- N o tant com això però els anys també
manen...
En Miquel havia rebut una focta sotragada.
Aquelles paraules l'havien ferit Al Sr. Albert II
havia mancat «tàctica». Tenia d'haver-ho dit
d'altra manera.
En Miquel es jubilà i cada mati anava tot
passejant cap a la vora de la fàbrica i escoltava
el soroll de la maquinària... Fumava el seu cigarret i ningú hauria dit perquè aquell home
prenia el sol, a l'hivern allà 1 perquè al captard
de les jornades caluroses també es trobava allà.
Això, bon punt tocava l'hora de sortir del treball s'escabullia misteriosament 1 mai l'amo
l'havia vist per allà.
Passaren dos anys 1 una vesprada de juny,
com cedint a una exigència del cor, el Miquel
amagat havia vist com desfilava la corrua de treballadors. No havia marxat aquell dia com al
tres. Passaren hores i quan fosquejava i la fàbrica quedava sola, en Miquel alvirà com un estrany donava voltes a la paret de la fàbrica
després d'una estona, per un finestral deixat
mig obert penetrava dins el que era el des-
patx de l'amo. No s'hi pensa gens ni mica.
S'abalançà damunt el que intentava lobar. El
lladre més valent, vejent-se sorprès, retrocedí i
colpejant a en Miquel el deixà a la voravia
estabornit...
-Miquell Vinc per a agTai^vos el què vàreu
fer, 11 diu el Sr. Albert en anar a vuitar el malalt
a l'Hospital... Sou un valent i un bon home...
-No val la pena. Sóc un jubilat...
-Noi Per vós no han passat els anys. Sou
un jove...
-Li diré, Sr. Albert. Sempre he mirat les
coses de la seva fàbrica com si fossin de casa,
sap? I ara més que mai...
I l'Albert entenia encara més com havia de
resoldre el problema social a la seva fàbrica.
JORDI D'ESPUNY.
—Podem parlar, senyor bisbe, del Preseminari de La Gleva?
""'^' ''• -^^
—Em sembla que ja en vàrem parlar
un dia, no ho recordo bé; però lii podem
' ]
tornar.
«i iM r í
—Com ha anat aquests dos cursos r \
'kJ''/-'
primers?
.1
Wi ^^Jí"/
—N'estem molt contents, Aquell estol
de petits s'hi troba bé. Corporalment gairebé tots h! milloren notablement. En l'esperit col suposar que, en consonància
amb la seva edat, es formen com cal.
Juguen, estudien, canten i fan vida d'infants gens violent. Es tracta de que creixin bé, trobin clima força fomiliar i tinguin el mínim de paranys de carrer i
mols ambients.
—Després van al Seminari?
~ H i van els que volen. Tenen temps
per a pensar-s'hi i ningú no els empeny.
Però hom no admet cap que no tingui
símptomes de germen vocacional. Es una
escola internat com les altres, però per a
nens que ofereixen slroptonfes de vocació, de la vocació que es pot tenir aquestes edats. Si no fos aixf allò ens quedaria
ple de moinoda de iMa mena.
—Déu ser curiosa la vocació d'un nen
de 9 onyi, veritat?
—Son coses de Déu. Déu sembra com vol. entrar-hi finsla lljonysli llavors jo molts potcer han sofert les conseqüències del mal amDesprés vindrà la crido definitiva quan siguin més grans coneixin bé allò a qué son cri- bient esmentat. Per això serveix el presemincri, per o aquells que vulguin o puguin
dats i les dificultats de dins i de fora. Davant
anar-hi.
aquesta crida definitiva ells decidiran lliurement sí acepten o no la invitació divina.
—Ells son l'Escolania, veritat?
L'Església ho ajustaià amb l'aceptúció del
—Sí; canten en els actes de culte, hi docandidat, car sense oques a oceptació la vonen relleu i estimen molt la Mare de Déu.
cació encara no seria completa. Per tan no
—Aquest gèrmens vocacionals, que són
tenim incovenient en dir que la vocació no
condició per a entrar al preseminari, com se
éi cosa de nens sinó de grans; però el que coneixen?
també éi cert és que Déu sembra gèrmens
—Senzillamenti si el nen es normal I diu
de vocació en ta infància, —més dels què que vol ésser copellà.
sembla— i que col defensar aquests nens de
—Què fon o l'estiu?
la malèfica influència de l'ambient, carrer,
—Durant totes les vacances van o cosa
mols companys, mals exemples, desordre, seva.
falta d'idees i vísiiàiltat de la vida, corresponent a la seva edat. Al Seminari no poden
REPÒRTER
• \W'
VIVÈNCIES
P timaueta
¥^
6en5e mot
L'e*perava amb una it'liuió gran. «Quan vingui el
bon temps et refaràs*, li deja tothom. Ei leo còs semblava
talment on castell en ranes. Alt, però corbat. No pas vell
—46 anys— i envellit com si un temporal hagués destruït
prematurament la seva vida. Estava malalt. I la primavera,
riallera, joiosa, no li tornava pas la saInt. Ell, plorava. Mes
aviat li portava un missatge de comiat. Comiat a les flors
i als ocells que contemplava amb ans olis entelats, inexpressius, quasi sense veure la bellesa d'una natura fèrtil, ufanosa que esbotzava de vida arreu, arreu.
Estava malalt I la seva malaltia li causava profundíssima tristor. El vi havia corsecat la seva fibra. Els corrents
vitalt del seu organisme esdevenien ressecs, esgotats, cremats. —«No em moro com l'espiga obèrrlma que de tan
viva es colltorça: La mort em pren com la dalla del pagès
que arrenca l'herba inútil del seu conreo.»
L'havia avorrit tothom. Quasi tothom. Era realment
víctima d'aquella beguda Inebriaat que omple uns minuts
els sentits del cos i buida la vida de l'esperit, fins que aquesta buidor esterelitza la mateixa vida corporal.
Com aqnella aigua, qne, quan és pura i acompassada, és font d'una colliu esplèndida i
quan es desborda, ho destrniex tot.
Solament deixa, llavors, el fang. I el fang empresonava el seu organisme.
A l'HospiUl el mossèn predica. «Recorden qne CrUt digne: Aquell qui mengi del meo
Cò( i begui de la meva Sang tindrà vida en elU...
El nulalt no s'atreia a combregar. Li semblava nna profanació. Solament quan es captingué de la misericòrdia divina del Crist, Espòs de Sang, llavors s'oferl víctima d'amor i reparació. I volia morir-se. Li feia pena. I volia pagar al Purgatori la seva infecnnditat humana.
La Sang de Crist és la beguda inefable d'una fecunditat eterna.
J. PEDRAFINA
P A R A L O S QUE SUFREN
El dia 2 de junio d« 1962 se promulgo un decreto por si que sa concade:
1.—Indulgancia planaria a los fialat qua ofrazcan por la mafiana a Dios, uiando
coalqular fórmula, los doloras aspiritualas y corporalas da todo al dia.
2.—Indulgència parcidl da 500 dlas cada vaz qua con corazón contrito ofrazcan
piadosamanta astos doloras.
Racibimos asta grada con agradacimianto / rogomos a nuastros lactoras %• dprovachan da al'a y hagan propaganda antra los anfarraos y parsonas qua tufran.
ECO
El PAPA NO MUERE
Mneren Pedró,
Lino, Cieto. Maere
Plo XII. Maere
JosnXXlIl. Però el
Psps no maere. La
Iglesia no tiene vincalsda so perennidad absoluta a ningona persona concreta. La Iglesia no
scabó con Pedró.
Ni ha terminado
con Juan XXIII. La Iglesia seri esencialmente
la misms a través de todas las épocss, permaneceri intacta a través de las edades porqae el
alma de la Iglesia es nada menos que el Espírita Santo, Dios mismo, el cual nos prometió:
«Mirad, que yo estaré con vosotros hasta la
consnmación de los siglos».
Alegrémonos por esa realidad magnífica del
palpitar de Dios en la Iglesia. De Dios omnipotente, etemo, inmatable. Alegrémonos porqae nuestra cabeza invisible, Jesucristo, no
morirà jamis. Y estemos gozosos tamblén porqae el Papa cabeza visible de la Iglesia, umpoco mnere. Mientras exists Is Iglesis militsnte tci abajo en la tierra no falati el bnen
pastor que la rijs. El papado encaraaii en perlonas distlnus, providancisles, a la medids de
cada època. Los papàs serin hijos de
su tiempo, hombres
con temperamento
propio.
hombres
concretos, visibles.
Cosa normal en una
Sociedad como la
Iglesa que, aonque
divina, esti formada^de hombres.
Mas el papado,
hecho came en los distintos papàs, es único.
La larga cadena de los sucesores de Pedró,
hasta el ultimo qae gobieme la nave de la
Iglesia, no forma sinó ana proyección a
través de la historia de esa realidad wiv» y
perenne de cob*za vi$ibl» de la IgUiia. Asi
también la sèrie de los cristianos de todos
los tiempos formamos la proyección del pueblo de Dios, capitaneado por Cristo y la jersrqaia, en marcha hacia el Reino trinnfante. La
navecilla de la Iglesia ha cambiado de timonel
però no ha cambiado de patrono.
Demos gracias efusives al Seftor porque ha
qnerido confiar las llaves de su Iglesia perenne
al nuevo Papa, al jefe de los católicos de hoy,
de 1%3. De nosotros.
J. M.
ICVAHTOS PAPÀS HA HABIOO?
Aunqne en las informaciones de estos dias Joan XXIII hafignradocomo el Paps 363
desde San Pedró, no eziste una certeza històrica sobre el número exacto de Papàs. La última
edidón del Anuario Pontiflclo, indnyendo a Joan XXIII da la lista de 259 Papàs por donde,
*egúa el Anuario Pontiflcio, el naevo Paps debe ser el 360 de los sucesores de Ssn Pedro. La
confusión existente sobre este asnnto se basa, entre otras coias, en que erróneamente se faeron
transmitiendo listas de Papss en Iss qae se mencionsbs dot veces s una misma persona. Tal es
«1 caso de nno de los primeros Pspas llamado Cleto o Anadeto. También en listas precedentes
ie incluyeron nombres de persones que faeron antipapas. La lista actual publicada por el ultimo
Anaario Pontiflcio es el frato de las investlgaciones qae realizó por encargo del Papa Pío XI el
Prefecto d« los archlvos del Vaticano, Móns. Angelo Mercati, ya fallecido. Lo mis aproximado,
por tanto, s U verdsd històrics, es sflrmsr que hs habido 359 Papàs, incluído Juan XXIII y qoe
por consigniente, el nuevo Pontíflce hace el número 360 después de San Pedo. Eziste como es
certeza històrica de que nuncs se interrampió la sucessión, aunque es muy diflcil establecerls
exscumente s lo Isrgo de veinte siglos y habids cuents de Iss vidsitudes por Iss que hs
P«Mdo Is Iglesis y el Pontiflcsdo (OFIM).
Parròquia de Santa Maria de Camprodon
Diumenge, dia 28 de Juliol de 1963.—A les 7, Missa d'accio de gràcies a Sant
Blai. A les 9, Misa en sufragi de Balbina Perramon de Birba (a.C.s.) A dos quarts de
11, arEsgie'sia de Ntra. Dona del Carme, Missa en sufragi de Pere Juncà Busquets
(a.C.s.) A les 12, Missa en sufragi de Ricard Galí Lalande (a.C.s.) Tarda, a les 8,
Missa Vespertina, en sufragi de Bartomeu Batlle (a.C s.) Tarda a les 4, Sant Rpsari i Visita al Santíssim.
Dilluns, dia 29.—A les 7, Missa en sufragi de les Animes. A les 9, Missa en sufragi de Màxim Perramon (a.C.s) A les 10, Missa en sufragi de Dolors Sanglas de
Prat.
Dimarts, dia 30.—k les 7, Missa en sufragi de Joan Vila Molas (a.C.s.) A les 9,
Missa Aniversari de Esleve Vila Roca (a.C.s.) A les 10, Ofici de Cap d'Any de Josep Barceló Carola (a C s.)
Dimecres, dia 31 .—k les 7, Missa en sufragi de Joan Vila Molas (a. C. s.) A les
9, Missa en sufragi de Ignasi Comas Almeda (a C.s)
Dijous, dia primer d'Agost. — A les 7, Missa en sufragi de Soledat Perramon
(a.C.s.) A les 9, M'ssa en sufragi de Teresa Pous Vda. Planella (a.C.s.)
Divendres, dia 2.—Primer divendres de mes. A les 7, Missa en sufragi d'Angela Bosacoma (a.C.s.) A les 9, Missa en sufragi d'Anna Bernadas (a.C.s) A les 10,
Ofici de Cap d'Any de Josep M.^ Corbella (a.C.s.)
Dissabte, dia 3.—Primer dissabte de mes. A les 7, Missa en sufragi dels difunts famílies Planella Moret (a.C.s.)
Diumenge, dia 4 d'Agost.—A les 7, Missa en sufragi de Joan Auli Isern (a.C.s.)
A les 9, Missa en sufragi del Rvd. Mossèn Josep Birba Prevere (a.C.s.) A dos quarts
de 11, a l'Església de Nostra Dona del Carme, Missa de Novena de Bernat Casals
Claret (a.C.s.) Tarda a les 8, Missa Vespertina, en sufragi de Josep Juncà (a C.s.)
Tarda, a les 4, Sant Rosari i Visita al Santíssim,
Veu de lo Parròquia. Sant Baptisme. A les Fonts Baptismals de Santa Maria,
ha estat regenerat i incorporat a Crist per mitjà de l'Església, Maria Francesca Segura Gonzalez, filla legítima de Manuel i Carme. Que sia una Santa Cristiana!.
A remarcar. Primer divendres de mes: El dijous abans, de 8 a 10 del vespre,
Confessions.
Casal d'Estiu. Ajudant Déu s'obrirà el Casal d'Estiu el propvinent dilluns 5 d'Agost. Com sempre cal que l'inscripció sigui feta personalment pels pares dels interessats.
P, Anglada Camprodoti