Untitled - Notícies
Anuncio
antologia d’escriptors castellonencs les lletres de castelló de la plana i les comarques valencianes del nord en les primeres dècades del segle xx Introducció, selecció i edició de Lluís Meseguer Antologia d’escriptors castellonencs Col·lecció Textos Valencians, 2 © Lluís Meseguer, 2009 © Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2009 Edita: Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2009 Avinguda de la Constitució, 248 46019 València [email protected] - www.avl.gva.es Disseny de la col·lecció: Enric Solbes La Imprenta CG isbn: 978-84-482-5176-5 Depòsit legal: V-1062-2009 Índex Introducció 1.Memòria, tradició i modernitat..................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 2.L’ambient social i polític................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16 3.La cultura del primer terç del segle xx: una edat de plata?.................................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32 4.La cultura popular i la representació literària. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43 5.Les lletres, les arts i les ciències. ..................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50 6.La poesia................................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55 7.La narrativa.............................................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62 8.El teatre. .................................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 72 9.Criteris d’edició de l’antologia....................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77 10.Bibliografia. ............................................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 89 Antologia i. Cultura popular Francesc Argemí La fira del nostre poble.......................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Joan Baptista Tejedo Pere............................................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Francesc Ribés Cantars populars..................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Agustí Llopis La fira de San Pau d’Albocàcer. ........................ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101 105 112 122 Joan Baptista Valls Costums populars. .............................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 131 Francesc Cantó Les festes de Sant Roc en el Pinar de la mar.. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 137 Enric Ribés L’anà a la Madalena. ....................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 143 [ Anònim ] Lo vi Champagnette. ........................................ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 153 [ Anònim ] Oració a santa Quitèria.................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 154 [ Anònim ] Cançó de les transformacions......................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 155 Julià Sanjuan La festa de Sant Antoni de Morella en 1903. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 158 Lluís Lucia De l’entranya del poble.................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 163 [ Anònim ] La porquerola. ..................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 165 [ Anònim ] Cançó encadenada............................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 168 ii. Erudició Gaetà Huguet Breva Notes valencianistes........................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 173 Fraseologia valenciana. .................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 178 Josep Ribelles Comín Estudi biobibliogràfic sobre l’il·lustre fill de la província de Castelló en Pere Labèrnia i Esteller....... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 188 Carlos Sarthou Peníscola. .................................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 198 Manuel Betí Retalls i cimolsa. ...................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 206 Benet Traver Villarreal en la guerra dels moros de la Serra d’Espadà............................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 210 Joan Manuel Borràs Jarque Història de Vinaròs. ............................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 218 Francesc Almela i Vives Pomell de bibliòfils valencians. .......................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 235 Lluís Revest La llengua valenciana........................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 247 Redacció del bscc Per la difusió de la llengua.................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 256 Joan Baptista Porcar Les cultures en la Madalena. .............................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 266 Honori Garcia Una visita al monestir de Benifaçà.................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 274 Àngel Sánchez Gozalbo Pintors del Maestrat............................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 282 Enric Soler i Godes Necessitat d’una Associació de Mestres Valencianistes...................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 285 Francesc Esteve Gálvez S’inicia el Museu..................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 293 Germà Colón Castelló i la seua llengua...................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 304 iii. Poesia Ramir Ripollés Als meus compatricis en motiu de la declaració d’utilitat pública del port de Castelló......... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 315 Carles Llinàs Forse altro cantera con miglior plectro....... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 319 Josep Nebot Les orfenetes.......................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 322 Vicent Almela Paisatges................................................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 324 Josep Segarra Quines muntanyes !............................................ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 327 Josep Calzada Leda......................................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 328 Himne dels poetes............................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 331 Manuel Bellido Fem pàtria. ........................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 334 Lleonard Mingarro Himne a Vall d’Uxó.......................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 337 Cançons del meu poble. Flor de tendre perfum.. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 338 Maximià Alloza La nostra terra..................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 341 L’agap...................................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 345 Amadeu Pitarch Crit a la joventut. .............................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 350 Francesc Alloza Sempre valencians !............................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 352 Enric Ribés Los nàufregs.......................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 353 Lluís Revest Goigs a la Mare de Déu de Lledó. .................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 355 Joaquim Garcia Girona L’encontre. .................................................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 360 A Luci Sexte. ............................................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 375 Ferran Puig Ex-libris literari....................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 377 Gaetà Huguet Breva La cançó de l’abre. .................................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 379 Josefina Cantó Alacant és un encant.............................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 382 Manuel Peris Fuentes Muntanya. ................................................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 385 Mar. ............................................................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 387 Carles Salvador Nocturn....................................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 388 Hora tardana............................................................ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 390 Díptic vilatà.............................................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 392 Haikais. ...................................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 394 Francesc Almela i Vives Cant de la garrofera............................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 396 La taronja i la llima.............................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 399 Haikai......................................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 400 Enric Soler i Godes Senyera. ....................................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 401 Emporta’m núvol, emporta’m.............................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 402 Les formigues............................................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 404 Bernardí Rubert El roseret de sant Antoni. ..................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 405 Manuel Foguet Vinaroç................................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 408 Alfred Giner Carbassat............................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 411 Anna Rebeca Mezquita Concert................................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 414 Bernat Artola Elegia i. .................................................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 417 Elegia iv ................................................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 418 Elegia xliv ............................................................ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 419 Paisatge als ulls.................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 420 Pols........................................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 422 Somni a la platja. .............................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 424 Cançó...................................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 425 Rondalla. ............................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 426 Iris............................................................................ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 427 Serenor.................................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 428 iv. Narrativa Salvador Guinot L’arbre de la llibertat........................................ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 433 Josep Barrachina Val i trenta............................................................ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 436 Ferran Falomir La mort del capità Khorasan Zem Zem.... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 446 Diego Perona Clar de lluna. ...................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 449 10 Vicent Tomàs i Martí Les penes d’un romàntic. ...................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 452 Josep M. Borràs Jarque Vendôme i el darrer pirata. ................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 458 Josep Calzada Plautus. ....................................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 467 Carles Salvador Elogi del xiprer......................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 475 Artur Perucho Ícar o la impotència. .............................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 487 Josep Pascual Tirado Tombatossals i la Serena de la Mar.................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 497 Nanos i jagants. ....................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 507 Àngel Sánchez Gozalbo El casament del dimoni de Sorita..................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 518 Lluís Sales Boli D’excursió................................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 530 Serafí Salort Càstor i Elèrcia. ....................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 536 Vicent Renau El pastoret. ................................................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 540 Gaetà Huguet Segarra Aigua i escoles........................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 543 v. Teatre Francesc Argemí Roseta la del barranc.............................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 553 11 Joaquim Peris Igual La matansa del serdo........................................ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 559 Santiago Soler i Vicent Soler Mos quedem !........................................................ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 569 Francesc Baidal Amor torna........................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 577 Joan Manuel Borràs Jarque L’ermita asolada. ................................................ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 590 Hipòlit Negre La mort del músic.............................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 597 Manuel Peris Fuentes A la terra!.............................................................. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 608 Antoni de Gimbernat - Francesc Pérez Dolz Nit de boira.......................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 614 Vicent Breva Anem a la Madalena........................................ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 621 Francesc Almela i Vives La rondalla de l’estudiant............................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 628 Manuel Segarra Ribés La filla del rei Barbut. ..................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 633 Josep Barberà Ceprià Del meu raval...................................................... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 649 12 Introducció Lluís Meseguer Universitat Jaume I Acadèmia Valenciana de la Llengua 1. Memòria, tradició i modernitat Al si de la cultura valenciana contemporània, un dels àmbits més singulars és el de les lletres castellonenques de les primeres dècades del segle xx, i més en concret, la discontínua però notable evolució de l’activitat literària i periodística en valencià entre els darrers anys del huitcents i la guerra d’Espanya del 1936-1939. Aquell període cultural del territori de Castelló, estés entre l’Ebre i Sagunt – els Ports de Morella i el Maestrat, l’Alcalatén, la comarca de la Plana, les terres del Millars i el Palància– atresora ara freqüentment una evocació amb connotacions positives, una lleial memòria d’alguns dels episodis i resultats d’aquella etapa, construïda amb obres de tres generacions de literats de tots els gèneres. I, si no altre, perquè s’hi atribuïx un vigor relativament alt de l’ús oral i escrit de la llengua, i uns consensos culturals que feren possible que una societat perifèrica i poc poderosa concitara activitats decisives en l’evolució contemporània de la llengua, com les més tard anomenades «Normes» – en part, per això – «de Castelló» (la proverbial humilitat d’alguns dels interlocutors d’aquella important fita, maldaren per anomenar-les simplement «Bases», i així foren publicades, com és sabut, en el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, a començos del 1933). No debades sol evocar-se una hiperbòlica declaració d’Azorín, quan considerà aquell Castelló com a «capital cultural» va­len­ 13 ciana (en realitat, fou segurament una simple expansió verbal en la sobretaula d’un banquet a l’Hotel Suizo el 24 de desembre del 1927, després d’una conferència sobre teatre espanyol ), i confrontar-la al retrat contemporani més prompte depriment que de la ciutat traçà Max Aub, en les primeres pàgines de Campo cerrado (1939, volum primer d’El laberinto mágico). Eixa dualitat admirativa –Castelló com a territori de bons resultats culturals, però alhora perifèric i provincià–, es pot comprovar envoltada per dos testimonis dels Jocs Florals de Castelló: el poema Patriotisme i llibertat, de Constantí Llombart, guanya­ dor dels primers el 1892, i el del certamen literari del 1962, de Vicent Andrés Estellés. I no és lluny de l’evocació interna actual, en obres lleials dels màxims literats del Castelló d’ara, com l’iniciàtic Viatge al final del fred (1984), de Joan Francesc Mira; o les evocacions de la postguerra a la Vilavella i la Plana, de Contra Paradís (1993), de Manuel Vicent ; o fins i tot, l’homenatge filial de l’òpera Ricardo i Elena (2000), del compositor vinarossenc Carles Santos. Tanmateix, en la bibliografia valenciana actual sol detectarse encara una certa desatenció als valors literaris i intel·lectuals castellonencs, en contrast amb el fet que, per exemple, el més gran aplec llibresc de la cultura valenciana és – encara ara– la Bibliografía de la lengua valenciana (1915-1984, 5 volums), del bibliotecari i erudit castellonenc Josep Ribelles Comín. I, en tot cas, en les obres generals sobre la història o la cultura de les mateixes comarques castellonenques publicades, la llengua i la literatura solien ocupar un lloc ben secundari, fins a recents estudis de conjunt (Meseguer 2003, dd. aa. 2007), de panorama de gènere (Agut 2003), de panorama territorial (M. T. Esteve 14 1986 [ inèdit ], Gimeno 2006 ), o sobre l’acord ortogràfic valencià del 1932 (Pitarch 2002, Climent 2007). De manera propedèutica, ¿ quins mèrits lingüístics o literaris avalen la memòria elogiosa d’aquell període ? Certament, ací apareixen aportacions lexicogràfiques decisives: el Vocabulari del Maestrat, de Joaquim Garcia Girona, i la col·laboració d’ell mateix, de Josep Pascual Tirado i altres en l’obra del Diccionari català-valencià-balear. Ací es fan, o es vinculen, els treballs gramaticals de Carles Salvador, l’obra La llengua valenciana de Lluís Revest i la redacció mateixa de les «Bases d’unificació ortogràfica». I en l’angle literari, els fruits abasten tots els gèneres periodístics, erudits, creatius i espectaculars, amb algunes de les obres valencianes més importants del segle : revistes erudites com el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, els millors poemes narratius llargs, com Ioesa, de Maximià Alloza, i Seidia, de Joaquim Garcia Girona; bona part dels poemes i narracions dels autors de la generació valenciana del 1930 ; algunes de les novel·les més rellevants de la lluita pel cosmopolitisme o l’entrada al segle xx, com Ícar o la impotència, d’Artur Perucho ; i fins i tot, abans o després de la guerra del 1936, alguna obra espectacular amb empelts de modernitat, com La filla del rei Barbut, de Manuel Segarra i Matilde Salvador. De tota manera, res d’això s’haguera produït ni tindria ara vigència, sense l’ambient col·lectiu de Castelló de la Plana i el seu hinterland en aquells anys, definits per un procés d’urbanització i de modernització social, plena d’entrebancs, que van implicar la burgesia i els sectors populars en procés d’organització, les xarxes de sociabilitat i les entitats culturals, els àmbits religiosos i els educatius i científics. I en definitiva, unes dotzenes de 15 professionals, artistes i intel·lectuals: els autèntics autors, o l’«autor col·lectiu» d’esta antologia, on se’n representen seixanta-quatre – inclòs Horaci, traduït –, promoguda per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. 2. L’ambient social i polític Les primeres dècades del segle xx – entre el desastre colonial d’Espanya del 1898 i el més greu encara, el del colp d’estat i la guerra del 1936-1939 – van constituir una època de grans transformacions en la societat valenciana sencera. El procés, en termes culturals, va implicar la connexió amb la «modernitat», és a dir, l’aproximació vertiginosa als corrents artístics i literaris vigents a l’Europa d’aquell temps, a pesar de les resistències conservadores, vinculades a poderosos sectors de l’Església, l’exèrcit, l’Administració de l’Estat, l’oligarquia i els grans propietaris. Una efervescència cultural notable, culminada en el conjunt d’Espanya durant els temps de la Segona República – que va poder fer circular la idea de trobar-se en una edat de plata de les arts i les lletres –, es va manifestar en tots els aspectes de l’educació i la recerca, de la creació artística i la literatura, dels hàbits de consum i dels mitjans de comunicació de masses. En aquells temps, les comarques costaneres i les ciutats – el cap i casal sobretot, però també alguns nuclis urbans destacats, com Alacant, Elx, Alcoi o Sagunt – van experimentar un creixement demogràfic vinculat a les transformacions agrícoles i les noves estructures industrials, que diversificaren i renovaren els modes de vida, els gustos i les possibilitats d’accés a la participació social i cultural. En termes polítics, les tensions de la vitalitat econòmica 16 i dels moments de crisi general o sectorial eren controlades per una administració poderosa, garantia de les capes socials més beneficiades del benestar, a escala de tota Espanya, en l’àmbit de cadascuna de les tres províncies valencianes i en els espais locals més avançats. Castelló de la Plana, emergent capital de província ubicada entre ciutats de gran pes històric, com Sagunt i Tortosa – des de temps immemorial i fins a l’any 1960, la diòcesi de Tortosa arribava a Almenara –, va viure en aquells anys unes transformacions urbanes significatives, decisives, entre la tradició i la modernitat; i també el seu hinterland, és a dir, les ciutats costaneres més destacades en termes econòmics, socials i culturals, com Vinaròs, Benicarló, Vila-real, Borriana, Onda, Betxí o la Vall d’Uixó; mentre que començava a minvar el gruix demogràfic i el potencial econòmic dels centres històrics més importants de l’interior muntanyenc, com Morella al nord o Sogorb a l’oest. L’economia de la comarca de la Plana es transforma amb la substitució del cànem per la taronja (tema no alié a la literatura, com es pot comprovar en més d’una narració de Capolls mustigats, de Salvador Guinot; en les obres d’alguns escriptors borrianencs, com Manuel Peris Fuentes, i en els personatges de sainets de tota classe ). Es passa de 1.270 hectàrees de taronger plantades el 1879 a 15.900 el 1908 ( Abad, dins dd. aa. 2008 : 46 ). No cal dir que eixe salt quantitatiu arrossega canvis qualitatius en el comerç, el transport, l’arquitectura urbana i el moviment obrer i associatiu. Alguns dels fundadors històrics del procés havien desaparegut – el 1888 havia mort el polític i empresari vila-realenc José Polo de Bernabé –, però és ara quan, fins i tot la fraseologia, pren nota, per exemple, del potencial exportador ; així, l’hiperbòlic «Borriana, París i Londres». 17 No d’abast menor és l’evolució de l’artesania a la indústria en el sector de la ceràmica. Encara que no tinga representació literària – però sí una de les millors col·leccions del món, recollida i donada per Francesc Esteve a la Diputació Provincial i actualment joia del Museu de Castelló –, la ceràmica de l’Alcora, Onda o Ribesalbes, però també de Castelló o Vila-real, va col·laborar a perfilar la Plana sencera com un pol d’atracció econòmica i, per això, també un eix important de la cultura valenciana. Sense deixar de banda la indústria pesquera – la construcció dels ports és un dels esdeveniments econòmics essencials en el trànsit del xix al xx –, encara cal esmentar la puixança d’altres sectors, com el del tèxtil a Morella –decaigut amb les crisis dels anys vint, especialment, amb el tancament de la fàbrica Giner el 1924 –, o la perduració, per exemple, de la fàbrica de calcer dels Segarra a la Vall d’Uixó. A part d’altres factors, la burgesia protagonista dels canvis citats – al costat dels rendistes i propietaris més passius o desvagats i dels funcionaris de tota classe – va participar «en política» amb la promoció d’un urbanisme nou, emmirallat en els corrents moderns – el modernisme, sobretot – ; formant els seus hereus en professions liberals; mantenint formes d’integració als pobles i ciutats, i sovint, expressant-se en valencià. Així, no és balder de recordar, per exemple, la fundació i l’apadrinament de grups escolars a principis del xx, a Castelló, tal és el cas dels Huguet, els Gimeno Tomàs o els Castelló Tàrrega. En eixe context, és notable el cas de Gaetà Huguet Breva i la seua dèria valencianista. A més del mecenatge en tots els nivells imaginables, subvenciona, en tota ocasió en què és possible, l’ensenyament : ja el 1893 hi dedica fons (vegeu en general Herráiz-Redó 1995), i té especial 18 preferència per l’ensenyament del valencià, per exemple, entre 1910 i 1912 al Casino d’Artesans, a càrrec de Lluís Revest, o el 1925 al recentment creat Ateneo de Castellón, al principi a càrrec de Ferran Puig i, en marxar este destinat a Madrid, també a càrrec de Lluís Revest. I, pel que fa als usos literaris, només al principi de la dècada dels vint, costeja l’edició popular de tres mil exemplars del Compendi de la gramàtica valenciana del P. Lluís Fullana, i subvenciona premis i guardons d’on ixen les edicions de Seidia de Garcia Girona, la revista El Crit de la Muntanya dirigida per V. Tomàs i Martí o el Catecisme de la doctrina cristiana adaptat per mossén Eloi Ferrer. I resulta significatiu de destacar que la defensa d’interessos corporatius d’eixos sectors – o ideològics: la religió, per exemple – no exclou la condició liberal i republicana d’importants sectors de la burgesia castellonenca – Enrique Gimeno Tomás, Josep Fibla Fresquet, Enrique Tárrega Dols, Fernando Vivas Silvestre, Constantino Peña Bagan, Ezequiel Dávalos Segarra –, fins al punt que el franquisme començarà l’ominosa postguerra amb més d’un empresari de passat alié. La base històrica de l’aparent paradoxa és la constitució política del territori castellonenc durant el segle xix : la pugna, lliurada en quatre guerres, entre el tradicionalisme carlí i els interessos de les elits liberals. Encara el 1925, Carles Salvador i Huguet pare polemitzen sobre l’heroisme de la base liberal de Castelló (vegeu, respectivament, Diario de Castellón, 12-vii-1925, 17-vii-1925 i 12-viii-1925 ; i Heraldo de Castellón, 7-viii-1925, 8-viii-1925 i 9-viii-1925 ). En tot cas, hereues com eren estes comarques de les guerres entre el carlisme i el liberalisme, els més importants sectors de la burgesia castellonenca no van secundar majoritàriament els fenòmens retardataris del caciquisme i van 19 exhibir posicions liberals, i lleials fins i tot a les transformacions de la Segona República als anys trenta. Dins de l’abundant exemplari literari de la invenció del «Castelló liberal», es pot considerar la narració L’arbre de la llibertat del màxim representant conservador, Salvador Guinot. Si bé hi ha altres nuclis liberals o republicans, com Vinaròs o la Vall d’Uixó, els dirigents de la ciutat de Castelló es recolzen en la concepció liberal de la declaració de capitalitat provincial del 1833: capitalitat =progrés, progrés =liberalisme, liberalisme =Castelló ; d’on la se­qüèn­cia Castelló-liberalisme-progrés. I sobre eixa base creix l’as­ so­ciacionisme empresarial i social de la província a finals del xix. Així, el 1897, es crea el Círculo Mercantil e Industrial de Castellón, centre recreatiu per excel·lència dels republicans, contrastat amb el Casino Antiguo. L’any 1898 es constituïx el Sindicat de Policia Rural, el primer de tota Espanya; el 1900, la Caixa d’Estalvis de Castelló; el 1901, la Cambra de Comerç, i el mateix 1901, s’inicien els estudis de Magisteri (al principi, per a dones). I en termes polítics, la mobilització obrera també va adquirint els trets corresponents a la nova època. Quant a la creació d’associacions i centres obrers, fins als anys noranta del segle xix, només existixen tres societats; entre 1898 i 1904, se’n creen un total de catorze. L’abast de la seua influència es demostra immediatament : així, el 1904, en la vaga d’espardenyers de la Vall d’Uixó i de descarregadors del port de Vinaròs; en les crisis tarongeres, la del 1908 i, sobretot, en el període posterior a la crisi del 1917 –entre el 1914 i el 1918, emigraren de les comarques de Castelló 29.970 treballadors–, i, és clar, en els moments revolucionaris del 1934 i en la resposta popular contra el colp d’estat militar del 1936. 20 Si bé es parla ací d’una evolució artística i cultural, just és de remarcar que el fons polític – és a dir, el de la superació estructural del retard econòmic i social – no hi és gens alié. Allò que sostenia més clarament les aspiracions territorials eren les revindicacions d’infraestructures territorials : encara l’any 1930, una anomenada Comisión Pro-Castellón, impulsada pel líder republicà Fernando Gasset, tractava essencialment de qüestions com la carretera cap a Saragossa – mentre, a la Plana, des del Grau a Onda, funciona el trenet anomenat la Panderola (18881963) com a element integrador i el transport a Barcelona es fa, sobretot, per via marítima –. Sobretot, però, és la relació entre la política i la cultura i la ciència un signe encara més clar de l’evolució de la societat. Així, la majoria d’intel·lectuals rellevants del període van manifestar una activa participació política i cívica. Alguns dins de la política espanyola – el jesuïta pare Antonio Vicent dins del sindicalisme catòlic, el ministre borrianenc Cantos Figuerola, el diputat José Royo, el mateix líder republicà Gasset i després, el jerarca franquista Ramón Serrano Suñer –, destaca la singular i decisiva projecció valenciana o catalana de certs caps regionalistes conservadors, com Ignasi Villalonga (vinculat a la província) o Lluís Lucia; o l’activisme dels republicans Gaetà Huguet Breva, Vicent Tomàs i Martí, Vicent Marco o Àlvar Pascual Leone; i revolucionaris com Artur Perucho o Josep Peirats. Altres es van projectar en la política local o provincial, com Salvador Guinot, Ricardo Carreras, Vicent Traver, Vicent Gimeno Michavila, Josep Pascual Tirado; i encara, en el primer franquisme, Joan Manuel Borràs Jarque, Lluís Revest o Àngel Sánchez Gozalbo. I altres, en una autèntica generació de professionals vinculats a la República, 21 des de les seues especialitats científiques o periodístiques: el geòleg Vicent Sos Baynat, el periodista i advocat Josep Castelló Tàrrega, els arquitectes Jesús Martí Martín o Enrique Segarra, el metge Miquel Penya, el pintor i cineasta José Agut o el periodista Artur Perucho. Dit altrament : escriptors fora del debat polític, en aquelles dècades, senzillament no n’hi ha. És clar que – en relació amb la finalitat d’esta antologia –, pel que fa a la llengua i la literatura, el corrent més implicat és el valencianisme cultural. Així, la relació amb iniciatives catalanistes prové ja del segle xix ; i convé citar, per exemple, el pas aclamat dels Cors Clavé per les terres de Castelló a l’estiu del 1902 (no cal oblidar que Anselm Clavé havia sigut governador de la província durant el Sexenni Democràtic del segle xix). I a poc a poc, el valencianisme es configurarà com un eix ideològic de sociabilitat transversal; no l’únic, cal dirho, però rarament absent de sectors i iniciatives tradicionals o progressistes. En tal situació, cal destacar la creació d’entitats cíviques i culturals en el tombant del segle: La Grillera de Borriana (1898), el Centro Artístico Literario de Castellón (1904), fundat per Ricardo Carreras, Vicent Castell i altres; l’Ateneu Radical, aparegut entre el 1909 i el 1912, d’origen republicà, que allotjarà, temps després, activitats de divers signe. L’impuls de la Joventut Regionalista (1909) és compartit per Salvador Guinot i per Gaetà Huguet Breva. I l’escissió que dóna lloc a La Nostra Terra l’any 1913 (vegeu Revista de Castellón, 24, 28-ii-1913, i 27, 15-iv-1913), inspirada per Huguet i presidida pel poeta Maximià Alloza, ja està més desproveïda de conservadors. El text de constitució de l’entitat declara com a finalitat «la creació d’escoles alemanes, 22 ingleses i franceses que adestren a la nostra Joventut en les llengües i costums mercantils de les nacions que importen los nostres fruits». La mateixa entitat obri cursos de valencià i de francés, i n’anuncia d’anglés i d’alemany (vegeu Veu de la Plana, núm. 1, 25-i-1916). El creixement i la politització de l’activisme cultural va­len­ cianista tenen uns marges essencials: l’espanyolisme majoritari dels republicans i l’enfocament de les relacions amb València i amb Catalunya. Així, quan l’any 1914 es fan reunions pre­ paratòries per a una possible mancomunitat valenciana, Gasset i els republicans s’hi oposen fermament, amb arguments com la pèrdua de poder de Castelló davant València. Dos anys més tard, en la presentació de la revista Veu de la Plana (25-iii-1916 ), es parla d’«aquesta societat que diem regionalista, com podríem anomenar autonomista o nacionalista». El mateix any, les posicions catalanistes i conservadores de Francesc Cambó són criticades per Gaetà Huguet Breva en un dels seus documents significatius contra «la idea dels xauvinistes catalans» (Veu de la Plana, núm. 27, 21-x-1916) : Si ella, contra lo que esperem, prengués cos en València, los de Castelló nos faríem independents; i la combatríem dasta quedar-ne u dels nostres. Serie un gros erro creure que nosaltres no admirem i amem al poble català com els qui més; però ho fem com a germans; no com a súbdits; que mai ho ham segut en lo curs de la nostra història. En canvi, la manipulació de la nacionalitat té uns enemics castellonencs ideològicament més pròxims a Huguet, i això vol dir que en el text no interpreta Cambó com a catalanista (cultura), sinó sobretot com a conservador (política) i proteccionista 23 (economia). El moment més evident és el míting fundacional de la recentment creada Unió Valencianista, celebrat al Teatre Principal el 18-i-1918 (vegeu Heraldo de Castellón, 19-i-1918). El míting comptava amb presència dels membres de la Lliga Catalana Jaume Bofill, S. Rusiñol i altres, i de Lluís Lucia i Ignasi Villalonga vinguts des de València. Va haver de ser suspés després d’unes cridòries de « ¡ Que hablen en español ! » i crits semblants, i enmig del cant de La Marsellesa, entonat pels boicotejadors republicans. L’impasse en la cohesió del valencianisme entorn dels nuclis del cap i casal és un dels factors de l’activisme a escala local, comarcal o provincial. Així, el ruralisme reivindicatiu i idealista de la Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes (des del 1920), impulsada per Vicent Tomàs i Martí (vegeu Franch 1980), que tenia a Castelló un seguiment escàs, vinculat a l’entorn de Ferran Falomir. En tot cas, el signe del provincialisme no admet tampoc dubtes. El 14xii-1923, davant el rumor que Primo de Rivera volia impulsar una nova divisió territorial, l’article «Castellón ante el regionalismo» (Heraldo de Castellón, 14-xii-1923), signat per Salvador Guinot, Ricardo Carreras, Fernando Gasset i Jaime Chicharro, defensa la valencianitat provincial acabant així: «sin merma ni desdoro de la patria única, España». Més encara, només dos anys després, arran de la proclamació per Primo de Rivera de l’himne de l’«Exposición Regional» del 1909 (que a la ciutat només l’havia reproduït La Cruz de Castellón, l’11-ix-1909) com a «Himno regional», Heraldo de Castellón pre­sen­ta opinions en contra (de J. de V. [ Salvador Guinot ? ], 15-iv-1925, i de Gaetà Huguet, 15-v-1925) per a reflectirhi una majoria castellonenca de refús. De tota manera, l’alcalde 24 de la ciutat, precisament Salvador Guinot, assistí a l’estrena del ja himne regional a la plaça de bous de València, el dia 16-v-1925. Uns anys després, Heraldo de Castellón (1-viii-1930) reproduïx la versió valenciana de la lletra, «més armoniosa i de més dolçor que la castellana, patent demostració de la musicalitat de nostra parla». Mentrestant, el veïnatge amb Catalunya es reflectia en una general germanor cívica i una defensa – idealista o política – dels llaços lingüístics i culturals. Així, en una carta (25-x-1932) a Carles Salvador, Àngel Sánchez Gozalbo il·lustrava el caràcter de les Normes ortogràfiques de Castelló de la Plana amb estes paraules: «Jo crec que no devem perdre de vista el dia que sigam tots uns els habitadors de les terres de llengua catalana.» Testimonis anteriors i posteriors d’eixa voluntat d’unió – i de la unitat de la llengua – es poden comprovar en textos erudits o periodístics de Josep Ribelles Comín, Manuel Betí, Joaquim Garcia Girona, Ferran Puig, Enric Soler, Josep Manuel Borràs Jarque, Artur Perucho, Lluís Revest, Gaetà Huguet Segarra, Ramón Serrano Suñer, etc. Durant la República, les tensions de l’autonomisme es reflectixen encara en diversos temes tractats al Ple de l’Ajuntament de Castelló de la Plana. A l’hora de la veritat estatutària (plens del 15-v-1936 i 27-v-1936 ), s’hi va crear una comissió per a estudiar el document pro-Estatut de l’Ajuntament de València, integrada per Juan Guerrero, Ferran Vivas, Carles Selma i Josep Pascual Tirado. La llei que l’havia d’acollir era la que havien d’estudiar les Corts republicanes a Madrid quan es va produir el colp d’estat militar que va desencadenar la guerra a tota Espanya. ¿ Quins efectes sobre la vida de la llengua tenia l’activitat política valencianista ? D’una banda, és clar, l’ús oral per part dels polítics de divers signe. A finals del xix, un grup de dissidents 25 federalistes ridiculitzava el seu líder Francesc González Chermà perquè no parlava bé el castellà, usuari com era de la «jerga catalano-valenciana» (vegeu El Clamor de la Democracia, 25-i1883). I, documentat el seu ús posterior per part de la majoria de polítics, tampoc no manquen algunes anècdotes de boicots en mítings i reunions. Per exemple, a finals del 1932, en un discurs de Carles Salvador, mentre exposava la ponència «El bilingüisme. Problemes que planteja a les escoles de la regió llevantina», dins de les Jornadas Pedagógicas de la Federación de Maestros de Levante, a l’Institut de Segona Ensenyança (del 27 al 31 de desembre del 1932, uns dies després de signar-se les Normes de Castelló!): va haver-hi tal escàndol que no va tindre altre remei que traduir-la al castellà quan alguns col·legues començaven a abandonar la sessió. Precisament, la idea política que s’anirà generalitzant en tots els corrents és la necessitat d’una llengua integradora i nacionalitzadora de la societat: el castellà. I, així, les expressions nacionalistes o regionalistes dels polítics, els eclesiàstics, els líders socials o els literats, eren compatibles amb l’ús oral del castellà en l’àmbit familiar, amb l’escriptura de la major part de la pròpia obra en castellà, etc. En castellà es publiquen les obres de pensament polític, re­ ligiós i nacional (Fernando Gasset, Antonio Vicent), o d’anà­lisi de moments històrics, com la crisi agrària del 1917 (Lluís Lucia), la Dictadura o la República (Vicent Marco), i fins i tot l’autonomia de València (Marco, Lucia). L’excel·lent polític i home bo que fou Lluís Lucia (les Coves de Vinromà, 1888 - València, 1943) s’expressa majoritàriament en castellà també en els poemes esparsos (el Salterio de mis horas, a l’espera de la publicació dels inèdits). L’excepció és 26 Artur Perucho, que publica a Barcelona, i alguns escrits breus, com l’interessant Manifest-Programa d’Esquerra Republicana del País Valencià (Castelló de la Plana, Imp. Bastida, 1934, signants: Gaetà Huguet, Manuel Añó, Miquel Penya, Joaquim M. Teigeiro, Tomàs Colón, Enric Tena, Josep Fibla), o el text de la ponència de la delegació valenciana al Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes (1937), redactat per Carles Salvador, amb referències a Stalin induïdes per Emili Gómez Nadal. Tot amb tot, una de les funcions o conseqüències essencials del nou paper de la cultura literària és la superació del localisme i la participació de les comarques en la vida valenciana col·lectiva. Dit altrament, això implicava la relació de Castelló amb els líders de la cultura valenciana. El naixement del temps contemporani castellonenc va vinculat a Constantí Llombart i al seu poema Patriotisme i llibertat, guanyador dels primers jocs florals cas­ tellonencs (1892). L’any següent, a Castelló s’edita un llibre d’homenatge a Llombart. A partir de la seua mort (el 1896, el mateix any que la de Francesc González Chermà a Castelló), es produïx una bifurcació de lleialtats valencianes: Llorente i els conservadors (és significatiu el seu epistolari amb Joan Antoni Balbàs, Ricardo Carreras, José Fola, Salvador Guinot o Gaetà Huguet) i Blasco i els republicans (alguns dels castellonencs faran acció a València, com Vicent Marco o Àlvar Pascual Leone). Això sí: les lleialtats podien entremesclar-se (Huguet, per exemple) i funcionaven no en termes de país, sinó en tant que els corrents polítics valencians tenien relació amb les famílies polítiques de Madrid i, en part, de Barcelona. En l’obra literària de Llorente no hi ha poesia sobre la costa ni sobre Castelló, sinó sobre l’ànima interior : En la montanya, 27 crònica d’una excursió ; o l’excel·lent Les dos montanyes, on acara les muntanyes simbòliques del nord i el sud valencià, el Penyagolosa i el Montgó. En canvi, des de primeries del segle xx, alguns literats o músics representaran una especial relació amb les comarques castellonenques. El baró d’Alcahalí – i la seua sèrie de Cuentos castellonenses (1912) –, Eduard López Chavarri, Lluís Revest, Carles Salvador, Vicent Asencio, Eduard Ranch, Emili Beüt o Vicent Garcés seran exemples vivents del rendiment de la presència de la capital en la ciutat i les terres del nord; i d’altra banda, literats castellonencs com Ramir Ripollés, Emilio Aliaga, Francesc Cantó, Francesc Almela Vives o Vicent Marco desenrotllaran part de la seua vida a València. Les relacions polítiques de Llorente amb alguns «renaixents» i silvelistes castellonencs es manifesten en el discurs del magne certamen convocat per Heraldo de Castellón, discurs en castellà i merament protocol·lari (reproduït en Heraldo de Castellón, 10vii-1901, i Ayer y Hoy, 25, 1-i-03, pp. 101-102). I en el moment culminant de la seua existència, l’any 1909, l’Ajuntament de Castelló, republicà, es traslladà en ple a l’Exposició de València, on reté un homenatge específic a don Teodor..., però en el marc d’una «peregrinación republicana» a València, per a contrarestar una pelegrinació clerical anterior a la Mare de Déu dels Desemparats i, de pas, les propostes en marxa de la Solidaritat Catalana i els rumors de creació de mancomunitats. Quant a l’altre localisme valencià, el blasquista, cal recordar l’assemblea tinguda a Castelló l’1-xi-1891, on es va atorgar per aclamació al «jove» Blasco Ibáñez la presidència del Comité Regional del Partido Republicano Federal. Don Vicent estigué present, amb Soriano, Lerroux, etc. al míting de Salmerón del 28 1903 a Castelló, que tingué un ressò nacional enorme. En les maniobres posteriors del pura (donant suport a Azzati) participà Gasset i Àlvar Pascual Leone presidí un temps una Joventut Republicana Nacionalista. L’any 1921, Blasco passa per Castelló, i en un sopar a què se’l convida a l’Hotel Suizo, «también se habló del idioma valenciano», segons s’afanya a glossar el cronista de l’acte (Heraldo de Castellón, 23-v-1921 ). Unes setmanes més tard, es feia un homenatge a Sorolla a la platja del Pinar, amb un interessant discurs de Joan B. Porcar. De tots els republicans castellonencs, Vicent Marco (Castelló, 1880 - la Malva-rosa, 1946 ), va ser el més vinculat a València (durant la República, va fundar Esquerra Valenciana l’any 1934 i va estar adscrit a la minoria parlamentària d’Esquerra Catalana l’any 1936), sense abandonar les seues arrels juvenils. Fins i tot, havia impulsat a Borriana una companyia d’aficionats a la comèdia, i era autor de la lletra de la sarsuela La marsenteta, amb música del borrianenc Barberà. More litterario, tanmateix, la relació amb València passa per les convocatòries de Lo Rat Penat, que al seu torn, com a institució, visità diverses vegades la Plana. Les més notables, potser, la visita a Castelló el 1909, en homenatge a Joan Cardona Vives, amb participació de Llorente, Chabás, F. Martínez, Sarthou, Lluís Cebrian i representants de les diputacions de València i Alacant; i la feta a Vila-real el 1910, en homenatge a Francesc Tàrrega, mort a Barcelona l’any anterior. D’altra banda, Francesc Cantó presidí Lo Rat el període 1915-1916 i la participació castellonenca als Jocs fou constant. Així, dos dels mantenidors més destacats del període foren Salvador Guinot (el mateix any que s’hi premiava Seidia ) i Àngel Sánchez Gozalbo. El 1928, obtenien premis la Història 29 de Vinaròs de Borràs Jarque i La llengua valenciana de Revest (el sostingut per Gaetà Huguet Segarra). El 1934, el discurs del mantenidor Àngel Sánchez Gozalbo (editat amb el títol El paisatge en la literatura valenciana ) fou esplèndid i obtingué premi Bernat Artola Tomàs, que l’any següent es convertiria en Mestre en Gai Saber. Encara l’any 1952, l’escriptora emigrada Anna Rebeca Mezquita patí la rudesa protocol·lària de la condició de dona. Al costat d’estes relacions amb València, en les dècades del primer terç del segle xx també cal destacar la importància de l’emigració com a universitaris o professionals de bona part de la intel·lectualitat local, sobretot a Madrid i a Barcelona. Pel que fa a Madrid, sobretot perquè als universitaris els calia anar-hi per a estudiar el doctorat. Tal havia sigut el cas de Salvador Guinot, que hi havia tractat Menéndez y Pelayo. L’arquèoleg Francesc Esteve, en el seu volum de memòries El goig de créixer (1996 ), retrata amb anecdòtica profusió l’ambient dels estudiants castellonencs a l’atractiu Madrid dels anys trenta i hi explica els costums de tres grups: el del Café Gran Vía, el del Café Zahara i els pensionats de Belles Arts. En tot cas, són destacables les obres del matemàtic Frederic Alicart, l’escultor Joan Baptista Adsuara, els geòlegs José Royo i Vicent Sos, l’arquitecte Jesús Martí Martín, els periodistes Vicente Almela o Alardo Prats, l’artista José Agut. Pel que fa no solament a la llengua, sinó a totes les especialitats, les relacions amb Barcelona foren realment profitoses. Allí, l’editorial de L’Avenç, per indicació de Ribelles Comín, va publicar una primera obreta narrativa valenciana de pretensió contemporània –Escenes castelloneses (1905), de Salvador Guinot, substituint-ne el títol original, Capolls mustigats (1900), publicat 30 a València –, i ell mateix potencià una Biblioteca Valenciana Popular; allí es van estrenar nombroses peces dramàtiques cas­ tellonenques populars, i va arribar a funcionar-hi un Ateneu Castellonenc. En suma, allí van formar-se o van treballar el guitarrista Francesc Tàrrega, l’escultor Josep Ortells, el bibliògraf Josep Ribelles Comín, l’arquitecte Francesc Tomàs, el pintor Joan Baptista Porcar, el metge Àngel Sánchez Gozalbo, el poeta Bernat Artola, els farmacèutics Manuel Calduch i Enric Ribés, els catedràtics Francisco Pardillo i Francesc Pérez Dolz, el periodista Artur Perucho o l’arqueòleg Francesc Esteve. Sense trencar-se mai la relació amb les seues arrels valencianes ni amb la seua llengua – i en bona part dels casos, la ruptura deguda només a l’exili posterior a la guerra que ensorrà el període republicà –, les obres de tots eixos autors van ser també un decisiu vehicle d’arribada de la modernitat –el modernisme, del noucentisme i de les avantguardes– a les terres castellonenques. Un passatge d’un article d’Artur Perucho («València vista de lluny», Taula de Lletres Valencianes, 12, setembre del 1928), pot representar les nostàlgies valencianes d’estos castellonencs: El cronista, del balcó de la casa, veu un braç de mar blava; i la visió lluminosa de la mar li recorda –sentimentalment– la seva València benamada, per la qual voldria nous dies de glòria esplendorosa. I l’esguard es perd en l’horitzó i, sense saber com, arriba a la Malvarosa i al Cabanyal per a enyorar-les dolçament, i –sense adonarse–, es troba que està meditant seriosament, quasi d’una manera transcendental, sobre els problemes de la seva ciutat estimada. [...] València té, efectivament, dos camins a seguir: el de Don Jaume i el del Cid, el de Castella i el de Catalunya; i –davant el dubte– resta indecisa. 31 3. La cultura del primer terç del segle xx : una edat de plata ? Dins d’aquell marc de canvis, ¿ què era de la cultura i les arts ? A poc a poc – sobretot a Castelló capital, però també en els altres nuclis citats –, van aparéixer dotzenes de publicacions i diaris, es van obrir i desenrotllar centres educatius i es van fundar institucions i entitats de tota classe, que van crear un ambient de debat i reivindicacions, i de valoració del patrimoni natural i cultural. És per això que successives generacions d’intel·lectuals, artistes i escriptors, anomenats popularment els «sabuts», van poder retre uns fruits notables en les més diverses especialitats, i sobretot van generar un ambient de convivència de tendències ideològiques i de passió pel territori. No és estrany, per tant, que els autors de novel·les o sarsueles populars, de quadres o de plànols arquitectònics, o els impulsors de publicacions i entitats culturals, passaren a ser de diverses extraccions socials : els fills de la burgesia, els funcionaris, les professions liberals i científiques, però també els sectors populars. I és que l’educació i la comunicació van tocar el punt decisiu del retard espanyol amb un procés creixent d’alfabetització. Així, la cultura passava a ser percebuda també com un decisiu instrument del proselitisme religiós, el propagandisme polític, la formació i el progrés social, etc. Sense la cultura eren senzillament impossibles de realitzar els objectius de tertúlies i casinos, organitzacions obreres o clubs d’oci, i fins i tot els projectes més ambiciosos d’infraestructures i de modernització urbana i social. És per això que les manifestacions literàries en valencià, vistes amb la perspectiva del temps, van donar uns resultats 32 esponerosos: es van mantindre i expandir les limitades però persistents cerimònies dels jocs florals, i el periodisme va fornir de plataformes de publicació a dotzenes i dotzenes de versaires i narradors, d’autors de teatre i de pensament, de costumistes i de renovadors, de cantors del paisatge o de les glòries pàtries, i de reivindicació política conservadora o progressista. L’origen de la galàxia Gutenberg periodística castellonenca està vinculat a la capitalitat: el Boletín Oficial de la Provincia de Castellón de la Plana (1834). Des d’aquell moment, han treballat a la província més de seixanta empreses d’edició i impremta, amb edició literària. A propòsit del període ací estudiat, entre els editors significatius, es pot destacar el més que centenari establiment d’Armengot (durant els anys 1869-1873, impremta Civera-Armengot, i des del 1873, ja Armengot), desaparegut a començos de la dècada dels noranta del segle xx : havia publicat, per exemple, Cuadros de costums castellonenchs, de Ribés Sangüesa, però, sobretot, fou l’editor durant dècades del Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura i dels llibres publicats per la Societat; i del seu obrador va eixir l’edició de Tombatossals (1930), de Josep Pascual Tirado (amb col·laboració de Sánchez Gozalbo, Francesc Pérez Dolz, Bernat Artola i Lluís Sales Boli), guanyadora del premi atorgat per la Cámara Oficial del Libro de Madrid. Pocs territoris – en termes demogràfics, en relació amb els nivells d’analfabetisme i amb qualsevol altre paràmetre – poden exhibir una proporció de títols periodístics més notable que el castellonenc: més de tres-cents, entre perdurables i escadussers, des del 1834 fins a l’actualitat. Només entre el 1882 (data del primer poema de la present antologia ) i el 1905 (data de publicació del catàleg del periodisme castellonenc de Ribelles Comín), a Castelló 33 ciutat s’inicien 83 capçaleres. Un lector local del 1930 podia optar per cinc periòdics: Diario de la Mañana (1929, dirigit per Manuel Bellido Rubert, tradicionalista), Diario de Castellón (1924, dirigit per Jaime Chicharro, dreta agrària), La Provincia Nueva (1916, conservadorisme històric, el 1933 adquirit per la Comunidad Tradicionalista), l’He­raldo de Castellón (1895, fun­dat per José Cas­ te­lló Tárrega, cons­ti­tucionalista) i Libertad (1930, autopresentació 1-xii-1930 en valencià, portaveu bàsic d’Acción Republicana). Im­ me­diatament després, encara apareixerà República. És clar que tal riquesa de comunicació social proporcionava eixida a energies i interessos socials de tota classe, i els fruits de l’erudició s’hi barrejaven amb la publicitat, la informació amb la sàtira, i els escàndols locals o mundials amb les misèries o les ínfules de la vida privada i personal. No cal negligir els precedents del xix: de Vinaròs era Ayguals de Izco... I, a poc a poc, amb presència del valencià, també amb precedents, sobretot satírics i populars: Josep Maria Bonilla, fundador d’El Mole a València, que residí a Castelló entre 1857 i 1863, o Josep Merelo, que havia impulsat el primer títol, El Gafaut (1866). És precisament en el salt dels segles xix-xx que n’apareixen un grapat de monolingües o bilingües: El Grill (Benicarló), La Grillera i La Rosa Fresca (Borriana), Vallivana (Morella), El Clar y Net (la Vall d’Uixó) o La Fulla de Col (Vinaròs), i a Castelló més d’una dotzena, entre els quals El Frare, La Veu de la Regió (Castelló) o El Marchaler de Castelló, «periòdic criticaor, agredolç i deslligat. Acordeon oficial de la gent de lligona i d’espardenya». El salt qualitatiu es produïx en les dècades següents, amb alguns títols cultistes i regionalistes: a Castelló, La Nostra Terra (1913), Veu de la Plana (1916, 32 números) i els pocs números del bilingüe 34 Esquerra, i sobretot El Crit de la Muntanya (València-Artana, 19 números, 1922-1923). D’altra banda, les revistes erudites tenen una inequívoca dedicació a la recerca sobre el territori i sobre la modernitat; així, Arte y Letras (1911, 1915), Revista de Castellón (1913-1914) o el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (1920-1936 ). I fins i tot, l’articulisme breu té una presència notable en els periòdics d’ampla tirada, adés citats: sobretot als anys vint, hi sovintegen les signatures d’Isop l’Ebron ( Carles Salvador), Blayet Destapaparaes (Joan B. Tejedo), El Palleter (Soler i Godes) o Zora Niv (Borràs Jarque). ¿ I la literatura ? ¿ On, sinó en tots estos mitjans, es publicà la literatura castellonenca quasi sencera ? Un simple detall literari pot resultar eloqüent: la crítica del primer llibret de versos de Bernat Artola, Elegies (1928), apareix en valencià, signada per la màxima autoritat local i provincial d’aquells anys, Salvador Guinot, en primera plana i a tota pàgina ! (Heraldo de Castellón, 21-vii-1928 ). Si en l’univers provincial tal és la situació, la clau de volta de l’evolució de les lletres castellonenques és la seua difusió exterior. No solament a la premsa més important, la de València, sinó també a Barcelona. Per exemple, La Publicitat, en els darrers anys vint i primers anys trenta, quan n’era director Miquel Duran de València, va publicar (normalment, de la mà de Carles Salvador, però també de crítics catalans), pràcticament en temps immediat, crítiques i gasetilles sobre les Normes de Castelló, Artola, Sánchez Gozalbo, Perucho o Sales Boli. Molts pocs mesos després de la inauguració del Teatre Principal de Castelló, el 10-xii-1896 s’hi va presentar ja el cinematògraf, i ben prompte els teatres i casinos de tota la província comencen a acollir les novetats breus, amb acompanyament musical en directe, i fins 35 i tot les gravacions de festivitats del territori. Pocs anys després, funciona ja la primera sala comercial, La Paz (1908) ; l’empresari Vicente Renau (1872-1966 ), que l’adquiriria posteriorment, de retorn de Mèxic, va muntar altres sales, com el cine Royal, que revertirien el paper dels cinemes com a contenidors de tota classe d’espectacles. Quant a l’aspecte artístic, alguns noms representen la connexió valenciana de l’art del segle ; sobretot, Hipòlit Negre, home de teatre oriünd de Llucena, triomfà també a València, des d’on organitzà al seu poble l’esplèndid curtmetratge Castigo de Dios (1925). I, en els llocs perifèrics, la remota possibilitat de producció de cinema sonor – en valencià, per exemple – va ser tallada d’arrel per la difusió de la ràdio. L’emissora degana de la ciutat va ser inaugurada el dia 8-ix-1933. Va començar l’emissió a les 13.30 hores, tot i que, segons la crònica periodística (Diario de Castellón, 9-ix-1933), es va iniciar oficialment a les 7 de la vesprada, amb l’audició de l’«Himno de Riego», la veu de la speaker Glòria Comas, i les intervencions al micròfon de l’alcalde de la ciutat i d’una sèrie d’autoritats locals i provincials. Des del principi, Ràdio Castelló, conduïda pels empresaris Emilio Pérez i Diego Perona, va donar cabuda als diàlegs faceciosos dels sainetistes, els versos dels poetes i les produccions i versions musicals adreçades a tots els públics. Per al món educatiu, les progressives creacions de grups escolars – en un territori amb elevats índexs d’analfabetisme, que, per tant, en relació amb la literatura, tenia per hàbit la lectura en veu alta i el debat i la tertúlia – promouen la possibilitat d’aclimatació de la figura del mestre. Des d’ara, per tant, bona part dels literats seran mestres, perquè els pocs mestres seran quasi inevitablement intel·lectuals del llenguatge : autors de llibres «de 36 text», cronistes o glossadors de la vida dels seus pobles, curadors de la salut i les relacions socials, i autèntics contrapunts laics de la figura lletraferida tradicional: el clero. I dins d’eixe sistema de compromisos del mestre, el valencianisme era un factor d’arrelament al medi i de construcció de la mateixa societat. Als anys vint i trenta, alguns mestres vinculen el seu valen­ cianisme a l’agenda de la revolució pedagògica vinculada als plantejaments de la Institución Libre de Enseñanza i a la recepció dels nous corrents pedagògics, especialment de Célestin Freinet, sobretot a través de les Escoles d’Estiu de Barcelona. Així, la llengua passa a ser un dels «treballs» prioritaris, i es manifesta en l’acció sindical, en la participació social i, per exemple, en iniciatives com l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana. Segons el setmanari castellonenc Esquerra, núm. 3 (1933), estos eren els delegats actius a la província: Carles Salvador (Benassal), Miquel Alonso (Borriana), Antoni Porcar Candel (Canet lo Roig), Serafí Salort (Culla), Genar Tortosa (la Llosa de Ranes), Enric Soler (Sant Joan de Moró), Enric Aguilar (la Vall d’Alba) i Josep Francesc Boix Senmartí (Castellfort). El mateix any, la colònia escolar celebrada a Sant Pau d’Albocàsser a l’estiu de l’any 1933 va ser una mostra real, pràcticament l’única, dels plantejaments valencianistes empeltats amb la col·laboració de la Societat Castellonenca de Cultura i altres entitats excursionistes o po­ lítiques. Hi van participar Carles Salvador, Enric Soler, Antoni Porcar Candel i Josep Francesc Boix Senmartí (vegeu testimonis dels protagonistes: J. F. Boix en La Provincia Nueva, 17-viii-1933 ; i Soler en Mediterráneo, 1-ix-1983). Dins d’esta perspectiva es poden valorar com a altíssim mèrit obres com Tombatossals (1930) i La coveta de la seda (1934), de 37 Josep Pascual Tirado, Càstor i Elèrcia (1936), de Serafí Salort, o Fontrobada (1932), de Lluís Sales Boli. En tots els casos, i en molts altres, la narrativa era un vehicle de la funció educativa del paisatge i de la tradició oral. Però, un dels efectes més rellevants és l’ús de les tècniques Freinet en revistes escolars de l’àmbit rural : Iberia a Canet lo Roig, activitats de Ramon Ramia i Antoni Porcar a Almassora i, sobretot, la revista Sembra (1936-1938) a Sant Joan de Moró, coordinada per Enric Soler. El nou segle xx, a efectes literaris, havia començat a les comarques de Castelló amb autèntiques novetats: un esponerós «Certamen artístico y literario» convocat per Heraldo de Castellón l’any 1900 i celebrat al llarg del 1901 ; les noves agrupacions culturals com La Grillera (Borriana) o el Centro Artístico Literario de Castellón; una revista generacional rigorosa, Ayer y Hoy; el primer llibre notable publicat fora de les comarques castellonenques, Violas, de Josep Calzada; el primer llibret unitari de prosa costumista en valencià, Capolls mustigats, de Salvador Guinot; la primera novel·la en castellà amb deixos evidents de naturalisme no costumista: Doña Abulia, de Ricardo Carreras; la primera sarsuela amb èxit, Mos quedem ! , dels germans Soler Soler i el mestre Gascó ; la primera recopilació de literatura tradicional, els Cantares populares de la provincia de Castellón, a càrrec de Francesc Ribés. Tot això cal sumar-ho a esdeveniments com la recent inau­ guració del Teatre Principal de Castelló de la Plana (1894), on començaven a figurar no solament el teatre de gran format, sinó l’òpera, el cinema, els mítings polítics, les actuacions musicals o dramàtiques populars, els balls i celebracions solemnes, i fins i tot la boxa. I l’ambient cultural contrastava amb la impressió de crisi que el noventayochismo espanyol havia segregat, encara que 38 tampoc no abundava en les ingenuïtats idealistes preconitzades per algun corrent del modernisme. En canvi, participava d’una síntesi de sensibilitats. Alguns especialistes han subratllat la diferència, a les ciutats valencianes, entre un vigorós modernisme arquitectònic i un quasi inexistent modernisme literari. Des de mitjan dècada dels huitanta del segle xix fins a començos del xx, la morfologia urbana de la capital castellonenca i de la major part de ciutats es dota d’equipaments i edificis rellevants, en el període d’eclosió del modernisme, i a cura d’arquitectes sensibles als nous corrents arquitectònics i urbanístics. Així, a la capital però amb projecció provincial, es poden citar, a més del Teatre Principal, l’edifici de Correus (1898), el col·legi de les Escoles Pies (1900) o l’Hospital Provincial (1907). De manera sumària, per al coneixement de la cultura cas­­­ tellonenca contemporània, pot resultar útil la següent clas­ sificació generacional – al·ludida per Josep Sánchez Adell en la «Presentación» de l’edició facsímil (1984) de Del Castellón viejo (1926), de Vicente Gimeno Michavila; cf. Meseguer (1993: 32-35) i, sobretot, Martí (1984) i Viciano (1997) – : 1. La posterior a la Crónica de la provincia de Castellón de la Pla­ na (1868), d’Adolfo Miralles del Imperial, és a dir, la de la Restauració: Bernardo Mundina, Luis Bellver, Arcadi Llistar, Juan Antonio Balbás. Impulsa l’aparició de Revista de Castellón (1881), en les diverses etapes de la qual participen Eduardo Portalés, Gaetà Huguet, Carles Llinàs, Fernando Gasset, Enri­que Perales, José Fola, Arcadi Llistar o Magdalena Garcia Bravo; 2. La finisecular, que es destaca a començos del segle xx, que inclou alguns dels autors adés citats i Carlos Sarthou, Salvador 39 Guinot o Ricardo Carreras. La revista emblemàtica n’és Ayer y Hoy (1902), i 3. El grup que es plasma a la Societat Castellonenca de Cultura, al Boletín (1920) de la qual destaquen, a més de Salvador Guinot, les aportacions de Manuel Betí, Lluís Revest, Àngel Sánchez Gozalbo o Vicente Gimeno Michavila. En termes d’evolució de la cultura, els anys vint i trenta impliquen una sèrie de transformacions evidents, ja que hi conviuen les noves generacions, modernitzadores (enquadrades, per exemple, en La poesia valenciana en 1930 o revistes com Taula de Lletres Valencianes, i a escala local, en la Societat Castellonenca de Cultura o l’Ateneu de Castelló), amb les més marcades per l’erudició i el populisme heretats de la Renaixença. Baste recordar que en aquells anys moren les següents personalitats locals i provincials, vinculades a la perspectiva d’esta antologia: Carles Llinàs (1920), Francesc Baidal (1923), Godofred Ros de Ursinos (1924), Vicent Tomàs i Martí (1924), Joan Borrés (1926), Manuel Betí (1926), Gaetà Huguet Breva (1926), Joaquim Garcia Girona (1928), Ricardo Carreras (1929), Alexandre Sos Baynat (1930), Joan B. Carbó (1931), Manuel Peris Fuentes (1932), Benet Traver (1933), Francesc Cantó (1933), Vicent Castell (1934), Pasqual Meneu (1934), Enric Ribés (1936), Josep Pascual Tirado (1937) o Josep Castelló Tàrrega (1938). A més d’eixe salt generacional, es creen una sèrie de societats i entitats encara ara influents en la vida de la Plana i les altres comarques: Els Lluïsos (1910) o Els xiii de Vila-real (1915). A benefici d’inventari parcial, i sense destriar-ne el nivell o la importància, per exemple, el nou edifici de l’Instituto General y Técnico (1917), on s’acollí, a més de la Segona Ensenyança, l’Escola 40 d’Arts i Oficis o l’Escola de Mestres, als anys vint comencen a protagonitzar la vida cultural algunes bandes municipals de música, el Conservatori, l’Agrupació Teatral Linares Rivas, la Societat Castellonenca de Cultura, l’Ateneu de Castelló, el Museu Provincial o la biblioteca municipal. Pel que fa a l’Institut, cal esmentar que, pel seu claustre o per les seues aules passaren en aquella època – explicant retòrica, llengua o llatí – Germán Salinas, Joaquín de Entrambasaguas, Eduardo Julià, Lluís Guarner o Eduard Valentí. I els intel·lectuals locals Guinot, Revest, Cantó, Artola o Esteve. De la projecció de les seues activitats, en pot ser notícia la Semana cervantina (1920), on col·laboraren de Concha Espina a José Ortega Munilla, d’Américo Castro a Francisco Rodríguez Marín ... I un notable treball d’un joveníssim Artola. D’altra banda, l’oficialització de l’ensenyament públic de la llengua només es produirà, simbòlicament, durant la guerra del 1936-1939, amb l’aprovació de càtedres de «Llengua valenciana» per part del ministre Jesús Hernández, a imitació de les creades a Catalunya. A l’Institut de Castelló de la Plana (vegeu Pitarch, dins dd. aa. 1994 b ), són proposats per a cobrir-la Àngel Sánchez Gozalbo per part d’Esquerra Valenciana i Bernat Artola per part del mateix Institut, a qui finalment nomenà el Ministeri el dia 11-iv-1938. Tenint en compte les finalitats d’este llibre, la Societat Castellonenca de Cultura mereix una greu glossa descriptiva. Les presidències successives de la institució han hagut de treballar entre els seus principis permanents (inclòs el lema Festina lente ) i els canviants perfils de la història política i cultural: Salvador Guinot (fins al 1944), Carlos González-Espresati (fins al 1970), Casimir Melià (fins al 1991), Josep Sánchez Adell (fins al 2005) i, 41 actualment, Elena Sánchez Almela. D’altra banda, cal remarcar les formes de presència social de la institució: l’excursionisme erudit, l’assessorament i les iniciatives convocades a la ciutat, la participació en esdeveniments culturals, com la gestió de la signatura mateixa de les Bases Ortogràfiques ( període 19301932 ). Diverses especialitats intel·lectuals han sigut ateses amb col·leccions impulsades per la institució: «Biblioteca de contemporáneos», «Arte e historia», «Arte medieval», «Obras de investigación histórica», «Clínica y laboratorio», «Clásicos valencianos», «Letras castellanas» i «Libros raros y curiosos»; i sempre amb una constant tensió entre implicació local i obertura universalista. Així, en el període 1919-1936 (vegeu Ramos 1989: 94 i ss.), d’una setantena de llibres publicats, trenta-quatre van ser en valencià. El Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (vegeu Falomir 1992), tot i la interrupció del període bèl·lic fins al 1943, i amb les desigualtats de nivell de tota publicació miscel·lània, constituïx el màxim aplec bibliogràfic sobre les terres castellonenques, i és justament estimat en moltes institucions acadèmiques del món, amb les quals ha mantingut intercanvis bibliogràfics. Encara que moltes d’estes institucions, la Societat i les altres, eren radicades a la ciutat capital, un dels trets d’aquella efervescència és la participació de totes les comarques en la vida cultural: les del nord, les de l’interior ; i, és clar, de les importants ciutats de la Plana. Unes breus referències nominals basten per a comprendre-ho, a propòsit d’algunes «ciutats literàries» castellonenques : – Vinaròs, amb autors com els germans Santiago i Vicent Soler, Francesc Esteller, Francesc Argemí, Daniel Delmàs, Joan 42 Manuel Borràs Jarque, els germans Leopoldo i Lluís Querol, Àlvar Pascual Leone, la cantant María Conesa, Manuel Foguet, Francesc Almela i Vives o Alfred Giner. – Borriana, on produïxen els germans Joaquim i Manuel Peris Fuentes, Joan Baptista Tejedo, Artur Perucho, Vicent Marco, Abel Mus, Josep Mingarro, Josep Iturbi o Francesc Roca. – Vila-real, d’on procedixen Francesc Tàrrega, Carlos Sarthou, Josep Nebot, Hermenegild Corbató, Josep Ortells, Josep Gumbau, Benet Traver, Bernardí Rubert o Manuel Calduch. – La Vall d’Uixó, amb els germans Ramir i Josep Castelló Tàrrega (i el seu fill Josep), Joaquim Castelló, Lleonard Mingarro, Honori Garcia o Josep Peirats. – Benassal, amb els preveres Eloi Ferrer i Joaquim Garcia Girona i les dècades de treball de Carles Salvador. 4. La cultura popular i la representació literària La part major de la literatura castellonenca és de naturalesa popularista o es vincula a l’impuls de la cultura popular. Això és encara més cert si s’aplica a la literatura escrita en valencià, que, tot i ser molt minoritària en el periodisme i la literatura en relació amb la producció en castellà, esdevé la més genuïna, en el sentit de la més pròxima a la tradició cultural i als usos lingüístics orals de la població; i alhora, clar, es manifesta amb les limitacions estètiques de l’escriptura no vinculada a la institució literària culta. Per començar, tanmateix, ¿ quina és la caracterització del territori ? Un exemple : Carlos Sarthou, referint-se als habitants de les comarques de Castelló, podia escriure en Geografía general del Reino de Valencia. Provincia de Castellón (1913: 163) : 43 [ Els habitants de la província de Castelló ] son muy tradicionales y aficionados a las fiestas populares a la antigua usanza, teniendo aún en vigor muchas de ellas de fuerte sabor semítico, por la levadura que nuestra sangre tiene como consecuencia de los largos años que los árabes fueron nuestros huéspedes; así, el tamboril y la dulzaina, ciertos gritos y canciones, las tracas y cordaes, las hogueras, bailes y otros muchos esparcimientos del pueblo, tienen marcado carácter muslímico. Sense discriminar la dualitat costa-interior pròpia dels pobles de la província, justament una dècada abans d’eixes efusions tòpiques de l’erudit de Vila-real, el castellonenc Francesc Ribés (Castelló, 1864-1919) havia publicat uns Cantares populares de la provincia de Castellón (1902), amb un total de 856 cobletes en valencià, d’on en prengué algunes Sanchis Guarner per al primer volum de l’obra de caracterització valenciana Els pobles valencians parlen els uns dels altres. Entre elles, per exemple, una basada en el tòpic del significat del vestuari (recollida a l’Alcora) : En Castelló porten gorra, en Almassora, barret, en Vila-real, mocador, en Borriana, sombreret. O esta altra, que es fa ressò de la politització democràtica del segle xix (recollida a Moncofa) : En Sogorb tots són beatos, en Castelló, liberals, en Vila-real són carlistes, i en la Vall, republicans. 44 En tot cas, sense considerar documentació literària més àmplia, la tipologia festiva es basa en elements de cohesió econòmics, religiosos i lúdics, regulats pel cicle anual. D’una banda, pel cicle etnofestiu: les antiquíssimes danses de la Todolella, per exemple; però sobretot, les Falles, que en aquells anys s’estenen amb vigor a Benicarló, Borriana o la Vall, i fins i tot fugaçment a Castelló. I també, pel mateix calendari litúrgic i de la religiositat popular, del qual cal destacar les advocacions marianes: la Balma (d’àmplia caracterització literària en aquells anys: el baró d’Alcahalí, Alardo Prats, Àngel Sánchez Gozalbo, etc.), l’Avellà, la Misericòrdia (que conserva uns importants gojos antics), Gràcia, la Cova Santa... O Lledó, a la qual es dediquen uns gojos fets per Lluís Revest i mossén Vicent Ripollés. Del cantó de l’esport i l’espectacle social, són també anys de vitalitat pel que fa al joc de la pilota – i, per cert, alguns escriptors, com Bernat Artola, la practicaven amb un cert encert – i pel que toca als bous de plaça – la fira de la Magdalena passaria a ser l’inici de l’any de la tauromàquia –, les polèmiques sobre els quals entre aficionats castellonencs i valencians es traslladarien al nou esport per antonomàsia: el futbol. Malgrat els tres orígens atribuïts al crit «Pam pam orellut ! » (vegeu Tirado 1984: 124-126 ), que són – per orde de versemblança – la mateixa eufonia, el regal d’un elefant com a mascota d’una dama al capità Alanga i les grans orelles d’un aficionat anomenat Varella, cal advertir que en una crònica de Ticio a l’Heraldo de Castellón (21-xi-1926 ), la versió sencera és la cantarella següent : Pam pam, orellut el València ha perdut. 45 Pam pam, ho ha vist jo, li ha guanyat el Castelló. Pel que fa a la vida comercial i comunitària, les festes patronals solien incloure i potenciar les fires dins del mapa religiós i lúdic. Així i tot, per si les tradicions canviaven, alguns literats d’estos anys van deixar algunes descripcions notables de les dels seus pobles: Francesc Argemí de la de Vinaròs, Agustí Llopis de la de Sant Pau d’Albocàsser i la del citat Enric Ribés de la Magdalena de Castelló de la Plana. Entre les cançons de la vida social, autèntics himnes lírics sobre els símbols del territori, destaca també la del trenet de la Plana, la Panderola (1888-1963), que circulava entre el Grau de Castelló i Onda, glossat amb una melodia d’ús prou generalitzat –segons informa el musicòleg Salvador Seguí (1990, pròleg ), coincidix amb la de Baix el pont de Cullera – : De Castelló a Almassora va un tren que vola i per això li diuen la Panderola. Les festes generals componen la representació màxima de cada època de l’any . Les festes equinoccials de tardor: fira de Tots Sants; les solsticials d’hivern: Nadal, Cap d’Any, els Reis, Sant Antoni; les equinoccials de primavera: Carnestoltes, la Magdalena, la Pasqua, la « festa de la rosa » i les « rondes de maig » ; i les solsticials d’estiu: el Corpus, Sant Joan, Sant Pere, Sant Jaume, l’Assumpció i Sant Roc. Amb les addicions, és clar, de les festivitats locals, alguns textos literaris d’aquella època s’organitzen com una definició del cicle anual ; en part, les Costumbres populares (1912), de Joan 46 Baptista Valls. Sobretot, la màxima i més divertida documentació generacional, Cuadros de costums castellonenchs (1916 ), d’Enric Ribés (Castelló, 1868-1936 ), que combinen autobiografisme amb costumisme i llegendarització, i una divertidíssima galeria de personatges de la cultura provincial. I fins i tot en termes estrictament de literatura culta, algunes de les millors obres narratives no són sinó una mirada general sobre el curs de l’any: Capolls mustigats, de Guinot, De la meua garbera, de Pascual Tirado, i Fontrobada, de Sales Boli. Quant a descripcions d’abast més etnogràfic, encara es pot citar Les festes de Benassal (1955), de Carles Salvador. Sobre eixa base descriptiva, algunes festivitats compten amb una vida literària estesa a la percepció popular i a la reflexió més literària. Així, de l’hivern, les festes de Sant Antoni, que compten amb documents literaris populars com la narració La festa de sant Antoni de Morella en 1903, obra de mossén Julià Sanjuan (Morella, 1865-1949). De la primavera, a més de la Setmana Santa, les romeries com la quaresmal de la Magdalena de Castelló de la Plana, objecte de poemes, narracions i peces dramàtiques de tota classe, entre les quals algunes de les millors narracions de Salvador Guinot o Josep Pascual Tirado. De l’estiu, el Corpus (literaturitzat bellament, pel que fa a Castelló de la Plana, en la peça Nanos i jagants de Pascual ; i pel que fa al de Morella, en la peça dramàtica de mossén Julià Sanjuan), festa depositària de la processó i de les danses més notables de l’any – si exceptuem les danses guerreres rituals, com el tresor de les conservades a la Todolella (els Ports) –, protagonitzades pels gegants, els nanos, els cavallets, els arets o savoianos. I també, de les festes de la Mare de Déu d’Agost, que incloïen, a la costa, l’excursió a vora 47 mar, retratada esplèndidament en la sarsuela Mos quedem !, dels germans Santiago i Vicent Soler i el mestre Àngel Gascó. D’altra banda, l’autèntica novetat de les primeres dècades del xx és la dedicació erudita o positivista a les recopilacions, que comença amb els valuosos Cantares populares de la provincia de Castellón (1902), ja citats, dels quals s’han beneficiat recopilacions valencianes de la segona part del segle. En les dècades següents, i cenyint la referència a la cançonística i la fraseologia – i tornant a insistir en la presència de testimonis populars en tots els escriptors del període, sense excepció –, recopiladors excel·lents foren Manuel Peris Fuentes, Vicent Tomàs i Martí, Joan Manuel Borràs Jarque, Gaetà Huguet, Salvador Guinot, Emili Calduch, mossén Escoín, Emiliano Benages, Carles Salvador, Enric Soler i Godes, Carles Salvador, Miquel Adlert, Antoni Porcar Candel o Àngel Sánchez Gozalbo. La majoria van col·laborar en un pla de recerca de base científica, impulsat per la Societat Castellonenca de Cultura, presentat per Àngel Sánchez Gozalbo ja en el primer número del Boletín (bscc, i, 1920: 45). A eixos esforços es van sumar inciatives de recopilacions generals de les terres de parla catalana: valga com a exemple la «Memòria de la missió de recerca de cançons i músiques populars realitzada per Joan Just i Josep Roma per terres de Castelló de l’11 de juliol al 1r. de setembre de 1927, per comanda de l’obra del Cançoner popular de Catalunya» (1998: 11-83, amb peces de Vilareal, Morella, Sant Mateu, Catí o Benassal ). I, passada la guerra, les grans recopilacions valencianes van poder arreplegar i enriquir aquelles iniciatives. Així, els Cuadernos de música folklórica valenciana, editats per la Institució Alfons el Magnànim, dirigits pel mestre Josep Palau, i amb una recopilació castellonenca a 48 càrrec de Ricardo Olmos (anys 1947-1950). Després, el Cancionero Musical de la Provincia de Castellón (1990), de Salvador Seguí (amb la col·laboració de Ricardo Pitarch), amb un total de 735 títols i 781 melodies. I finalment, la monumental Fonoteca de Materials (26 volums publicats, 1988-1991), coordinada per Vicent Torrent, que acumulà moltes unitats recollides i alguns discos sobre tocates de Morella, la Todolella i altres localitats. La vitalitat posterior d’aquelles recopilacions literàries s’ha garantit en bona mesura per les musicalitzacions contemporànies, a càrrec d’entitats com el grup Els Llauradors. El periodisme breu, en aquell propòsit, va comptar amb una notable vigoria, en castellà i en valencià, especialment amb empremta de memòries de la infantesa. Així, es poden esmentar els diversos subgèneres publicats per Francesc Cantó, Cosas de antaño, Gents que passaren, Aiguaforts, Costums castellonenques, amb canvis de rètol més que de tècnica; o bé les Crónicas y recuerdos del Castellón ochocentista, de Ricardo Carreras, o la sèrie també titulada Del Castellón ochocentista, de José Simón. En tot cas, de vegades, el mèrit literari de les obres popularistes és el d’haver sabut conjuminar l’experiència personal, els mètodes del costumisme i la voluntat de crònica i de reivindicació local. Tal és el cas, en estes comarques, de figures com Francesc Argemí (Vinaròs, 1863 - Badalona, 1938 ), amb obra poètica però també amb quadrets còmics de costums (representats de vegades en l’emigració, així Garneu se casa eixa nit, estrenada l’abril de 1932 al Centre Vinarossenc de Barcelona). O bé de Joan Baptista Tejedo (Borriana, 1877-1952), conegut com a Batistet el Bessó i com a Blayet Destapaparaes, que recorre dècades d’una Borriana vista sub specie atemporali, però en profunda transformació : en ell 49 es donen la mà la presència en entitats culturals, la caracterització de la ciutat (el poema llarg Pere ), la condició d’arxiver i cronista oficial, autor d’articles, llibrets de falla o poesia descriptiva. 5. Les lletres, les arts i les ciències És un gran problema de mètode en els estudis sobre la cultura valenciana contemporània el de no procurar relacionar sempre la creació literària de cada període històric – i especialment, l’escrita en valencià – amb el camp dels estudis humanístics i erudits, i aquella i estos amb la creació artística, l’arquitectura i, en general, la vida cultural i social. Això seria particularment erroni en el cas de les comarques de Castelló a principis del segle xx. El mateix impuls que guiava la construcció dels ports de Castelló o Borriana, o la tranquil·la circulació de la Panderola, animava l’obra dels arquitectes i urbanistes vinculats a la burgesia local; i també empreses erudites o socials com la revalorització dels abrics prehistòrics de la Valltorta, els signes de la romanització com l’Arc de Cabanes i, és clar, l’estudi del món medieval – els seus pintors o orfebres, però també els tresors literaris com el delicat Llibre d’hores morellà (finalment editat per Germà Colón el 1960) – ; i els esforços valencianistes de Vicent Tomàs i Martí o Gaetà Huguet; la recopilació lexical de mossén Joaquim Garcia Girona; la renovació pedagògica de la generació de Carles Salvador i Enric Soler i Godes; i els versos de Josep Calzada, Maximià Alloza o Bernat Artola; les narracions de Joan Manuel Borràs Jarque o Artur Perucho; i les peces dramàtiques dels autors de sainets... O la preocupació per la legitimació científica de la vida de la llengua: les Normes de Castelló. 50 En tot cas, poc es podria comprendre la implicació de la literatura en l’ambient cultural de les comarques de Castelló sense les obres – diverses, certament, però ben relacionades entre elles i projectades en algun cas fins i tot internacionalment – d’artistes i personalitats de la comunicació com els següents : Arquitectura : Godofred Ros de Ursinos, Francesc Maristany, Francesc Tomàs, Vicent Traver o Jesús Martí Martín. Pintura i escultura : Vicent Castell, Joan Baptista Adsuara, Vicent Ortells, Joan Baptista Porcar o Francesc Pérez Dolz ; amb especial relació amb les obres literàries (per exemple, de Maximià Alloza o Bernat Artola, també excel·lent dibuixant) o el món del teatre (Castell o Porcar foren excel·lents dibuixants de decorats). Música : Francesc Tàrrega, Daniel Fortea, Àngel Gascó, Perfecto Artola, Vicent Ripollés, Vicent Garcés, Abel Mus, Vicent Asencio o Matilde Salvador. I intèrprets cultes com Herminia Gómez, o populars com María Conesa o Juan Varea. Fotografia : Carlos Sarthou o Germán Colón. Periodisme i ràdio : Manuel Bellido, Vicente Almela, José Castelló Tárrega, Alardo Prats, José Bort, Ismael Palacio (primer con­ cessionari d’eaj-14 Ràdio Castelló, inaugurada el 8-ix-1933), Dolores Comas, Emilio Pérez, Virgilio Oñate o Diego Perona. Cinema: Vicent Renau, Hipòlit Negre –director de la pel·lícula Castigo de Dios (1925), situada al seu poble, Llucena–, el guitarrista Daniel Fortea – que va arribar a protagonitzar la pel·lícula curta titulada Un cuento de Navidad, dissortadament perduda – o José Agut – exiliat i notable escenògraf cine­ma­to­ gràfic a Mèxic i Hollywood –. Al mig de la cadena que va de l’economia a la literatura, equidistant dels imperatius de la vida material i les imaginacions 51 poètiques, se situa la prosa culta, vinculada a l’assaig o la recerca positivista, a l’adoctrinament o la crítica, a l’especulació o a la divulgació. Així, de fet, l’erudició, els estudis històrics i l’activitat literària són dedicacions de personalitats d’especialitats i vinculacions com les següents (el lector trobarà clarícies i informacions de cadascun d’ells en el volum col·lectiu dd. aa. 2007, i en Meseguer 2003, capítols 4t, 5é i 6é): Medicina i farmàcia : Ramir Ripollés, Josep Clarà, Emiliano Benages, Francesc Cantó, Maximià Alloza, Vicent Tomàs i Martí, Àngel Sánchez Gozalbo, Miquel Penya, Enric Ribés, Enric Segarra o Manuel Calduch. Ensenyament : Pasqual Meneu, Lleonard Mingarro, Josep Barra­ china, Francesc Pérez Dolz, Carles Salvador, Ferran Puig, Enric Soler, Serafí Salort o Francesc Esteve. Eclesiàstics : Josep Meseguer i Costa, Joaquim Garcia Girona, Benet Traver, Vicent Ripollés, Manuel Betí, Julià Sanjuan, Joan Puig, Bernardí Rubert, Francesc Escoín o Manuel Milián. Ciència i enginyeria : Juan Borrés, Carlos Pau, Francesc Beltran Bigorra, José Sanz de Bremond, Antimo Boscà, Federico Alicart, Francisco Pardillo, José Royo, Vicent Sos Baynat, Carlos González Espresati o Casimir Melià. Professionals i funcionaris del dret : Carlos Sarthou (jutge), Manuel Peris Fuentes (advocat), Honori Garcia (notari), Lluís Lucia o Lluís Revest. Als efectes d’esta antologia, la rellevància de tot aquell am­ bient cultural es pot demostrar amb alguns exemples decisius. Així, Josep Ribelles Comín, bibliotecari a Barcelona, autor de la Bibliografía de la lengua valenciana (5 volums, 1915-1984, 52 els dos darrers publicats pòstumament per la seua família), el més complet aplec de dades bibliogràfiques sobre la cultura valenciana de tots els temps. O Lluís Revest, arxiver, cronista, bibliotecari i professor, autor de l’obra La llengua valenciana (1930), la millor síntesi de l’ambient científic previ a la signatura de les Normes de Castelló. O el propietari i polític Salvador Guinot, que a les seues activitats de tot orde, també literàries, pot unir les Fuentes de estudio de la lengua valenciana publicades al Boletín de la Societat Castellonenca de Cultura. O Enric Soler i altres membres d’una generació de mestres vinculats a la renovació pedagògica i impulsors de l’ús de la llengua en eixe àmbit decisiu. O el naturalista i polític republicà José Royo que, després d’exiliat, encapçalà obres destacadíssimes a Colòmbia i Veneçuela. En definitiva, una combinació fructífera de les ciències i les arts, de les lletres erudites i de la literatura més creativa. Molt es pot aprendre de les interrelacions entre tots aquells intel·lectuals amb la lectura de memòries d’alguns jóvens protagonistes, escrites a finals del segle xx. Així, Trencs, moradures i verducs (1974), de Joan Baptista Porcar, o les memòries de l’historiador i arqueòleg Francesc Esteve Gálvez, compostes per tres obres excel·lents: A l’entorn de les aigües lluminoses (1985), El goig de créixer (1996) i En la claror de l’alba (2003). Moltes dècades després, Vicent Sos Baynat, en el discurs de mantenidor del certamen literari de Castelló del 1980, Un geòleg en una festa d’amor i poesia, fa un viatge mental on la literarietat i la cientificitat es donen la mà en una síntesi feliç de la història natural de la província, caminada mentalment : 53 [...] Si anem al Desert de les Palmes i des de la porteria de baix pugem per la senda fins la font de Sant Josep, pel camí, trobarem unes terres negres, cendroses, de pissarres, que tenen 345 mil·lions d’anys. És molt. [I continua el «passat de la província»: un prat, un desert arenós] Si passem al territori de la Serra d’Espadà i de Pina, tota la llargària des de Vilavella i Vall d’Uixó fins Santa Bàrbara de Pina i demés, hi vorem que el rocam abundós per tot arreu és el «rodeno» del període triàsic. [Tot això, fins arribar a «la mar gran»] Si mirem a la part septentrional de la província, començant per Penyagolosa i Llucena, seguint per la Plana, el Maestrat, els Ports de Morella, Benifassà, totes aquestes zones formaven part d’un gran mar que omplia tot allò que hui és la gran depressió de l’Ebre. I, poc a poc però vertiginosament, es formen les actuals muntanyes, ve el quaternari, i la història humana, fins a l’arribada de Jaume el Conqueridor, els principis de la nostra història i el fet transcendental que estem commemorant. Ara bé, són les obres lingüístiques les que, pel seu impacte en el camí cap a les Normes de Castelló, encara resulten més significatives. De fet, les comarques de Castelló ja havien donat personatges rellevants dins de la història general del lèxic, com Pere Labèrnia, i altres amb voluntat de participar en els plantejaments de la normativització, justament a finals del xix i principis del xx, quan es van impulsant des de l’Institut d’Estudis Catalans : l’incansable Josep Nebot n’és l’exemple més clar, però també – sense plasmar-ho en obres de conjunt – Gaetà Huguet Breva, Salvador Guinot o Àngel Sánchez Gozalbo. Però, serà ara, en els dos aspectes, el lèxic i el gramatical – i, per això, amb la necessitat de regularització de l’ortografia –, quan des de les comarques de 54 Castelló es gestaran obres com el Vocabulari del Maestrat (1922), de Joaquim Garcia Girona, i La llengua valenciana (1930), de Lluís Revest, anteriors a les Normes; i, és clar, després les obres gramaticals, lexicogràfiques i pedagògiques de Carles Salvador. El darrer text de recerca de l’antologia, escrit pel romanista Germà Colón (Castelló 1924) des de Lovaina arran del sisé centenari de la ciutat de Castelló (1952), il·lustra, precisament, el salt del període històric fundador del món contemporani a la fase històrica actual, en què els científics i els literats se situen en els interrogants més especialitzats, mentre la vida quotidiana de la llengua es resol en les dificultats, les perifèries o els silencis de la societat tecnològica i multilingüe. 6. La poesia Tal com s’esdevé a les cultures minoritàries, la poesia resulta ser un gènere molt sovintejat, en detriment de les formes literàries més socials, com la narrativa, que solen vincular-se més als processos d’alfabetització i l’existència de circuits comercials del món del llibre. I no solament per imperatius d’ambient social – per exemple, la institució dels Jocs Florals, entre els quals cal destacar els discontinus d’arrel liberal de Castelló de la Plana, i uns pocs més per algunes ciutats i pobles, que usen escadusserament el nom –, sinó perquè s’havia heretat de la Renaixença i del modernisme una propensió a obrir el vers als altres gèneres. Ja en una carta de Gaetà Huguet a Teodor Llorente (del 13-x-1896 ), li tramet treballs premiats a uns Jocs Florals de Llucena, on ell estiueja i els comboia. Però, la casuística dels certàmens locals – d’estirp jocfloralesca, liberal, religiosa o satírica – és àmplia. Només l’any 55 1922, coincidixen els de Vila-real, polèmics i guanyats per Borràs Jarque, o els de Morella (arran de les festes del Sexenni d’aquell any), on el mateix Borràs guanya un accèssit, i també es premia la primera part d’Els majorals del Corpus (1928), de Julià Sanjuan. En tot cas, els marges de la noció de «poesia» s’estenen sense limitació : Costumbres populares, de Joan Baptista Valls, és, en realitat, un aplec de narracions; Ioesa, d’Alloza, i la Seidia, de mossén Joaquim Garcia Girona, són autèntiques novel·les líriques; i no cal repetir que bona part de les sarsueles i els sainets eren també en vers. I un dels signes de modernitat de tot sistema literari, el de la traducció, revela també una propensió a les obres poètiques. Sense ometre altres adaptacions (així, Cantó Blasco traduïx Rosalía de Castro, o Tomàs i Martí, E. A. Poe), són verament notables les versions de Joaquim Garcia Girona (vegeu Medina 1976 ) dels Èpodes i els Carmina horacians, publicades dins de la secció «Del jardí d’Horaci» al Boletín de la Castellonenca – secció iniciada, tanmateix, per Lluís Revest amb l’oda xxxviii del llibre primer Persicos odi... (bscc, i, 1920: 106)–. I resulta també imprescincible tindre en compte que la major part de la poesia publicada aquells anys ho era en castellà, i que tots els qui s’expressaren en valencià foren en realitat autors bilingües. Delimitant així la noció de «poeta del territori», heus ací una àmplia llista de noms destacables: Josep Calzada, Vicente Almela, Lleonard Mingarro, Manuel Peris Fuentes, Joan Manuel Borràs Jarque, Francesc Argemí, Carles Llinàs, Lluís Mezquita, Enric Ribés, Francesc Ribés, Manuel Bellido Rubert, Joan Baptista Valls, Amadeu Pitarch, Ferran Puig, Bernardí Rubert, Josefina Cantó, Manuel Foguet, Alfred Giner, Anna Rebeca Mezquita... Dins del conjunt, però, se’n destaquen ací per diverses raons cinc 56 autors : Josep Calzada, Maximià Alloza, Joaquim Garcia Girona, Carles Salvador, Francesc Almela, Enric Soler i Bernat Artola. Josep Calzada (Sant Feliu de Guíxols, 1878 - Madrid, 1965), resident a Borriana (on convisqué en el temps amb l’ambient del grup La Grillera i amb dos altres rellevants poetes, el populista Joan Baptista Tejedo i l’erudit Manuel Peris Fuentes), és un líric interessant a partir del seu primer llibre, Violas (1902), i suma al lirisme la mitificació del paisatge i del món clàssic en freqüents participacions en Jocs Florals, i fins i tot en obres narratives, com la novel·la Plautus (1924), situada en una idealitzada Roma clàssica. Maximià Alloza (1884-1945) és un excel·lent poeta, «fundador» d’una escriptura atenta als corrents de la modernitat. Estudiat recentment amb major deteniment (vegeu Carbó 1986: 261-269, Esteve-Conill 1998), l’autor de Ioesa (1914) és un prolífic i intens depurador de les influències rebudes del modernisme finisecular i el postsimbolisme que desembocarà sobretot en l’obra de Bernat Artola vint anys després. Autèntica connexió de la generació valenciana de 1909, Alloza deixarà de publicar textos a començos de la dècada dels vint, per a recloure’s en un altre llenguatge: els pinzells. El seu poema Ioesa (1914) és la història dels amors i les quimeres de dos personatges complementaris i contradictoris: el pastor Lucili i la jove femme fatale Ioesa. Un pròleg i un epíleg assenyalen la relació d’aprenentatge moral entre el pastor i un Ermità (com el principi de L’Atlàntida, per exemple). I sis cants emmarquen l’evolució de Lucili del pecat a la religió a través de la tensió entre dos mons: cants i, ii i iv, la ciutat, Ioesa, l’amor efímer; i iii, iv i vi, el camp, Lucili, l’amor no carnal. Tanmateix, 57 esta dualitat – que en la cultura catalana havia donat, per exemple, Terra baixa, de Guimerà, o Cigales i formigues, d’Apel·les Mestres – és solament el canemàs, car el poema expressa aquells dos mons amb el sensualisme neoromàntic i el franciscanisme moral, amb el vitalisme i la misantropia, amb Eros i l’Art. L’extensa obra conservada d’Alloza abasta encara cinc poemaris manuscrits, parcialment publicats en poemes solts, entre els quals es pot destacar el poema La nostra terra (Revista de Castellón, 34, 1913: 10-12). La ingent obra literària de mossén Joaquim Garcia Girona (Benassal, 1867 - Baeza, 1928 ) mereix una referència directa (ve­ geu Gimeno 1998: 281-214, quant a la seua obra dialectològica; i l’exhaustiu estudi [ 2000 ] sobre el Vocabulari del Maestrat ), amb un argument bàsic: la qualitat lingüística de les seues creacions, siguen estes traduccions clàssiques, obres dramàtiques doctrinàries... o excel·lents versos. La seua gran obra, el poema èpic Seidia (1920, vegeu ed. Pérez-París 2000, amb un excel·lent estudi), precedit pel fragment Lo deslliurament de Morella (1910), aconseguix el seu propòsit, confessat en una carta (29-v-1906 ) a mossén Alcover, autèntic consultor estètic del prevere benassalenc: «que el nostre Maestrat i Plana de Castelló, capçalera del Reine de València, tinguen sa llegenda, son petit Canigó». L’obra consta de 6.251 versos, organitzats en tretze cants, entre un «Preludi» i un «Epíleg»: i («L’encontre»), ii («La pujada al Coll d’Ares»), iii («La batalla»), iv («L’esclariment»), v («Glòries»), vi («La host del Rei»), vii («Vicissituds»), viii («Desmais i gallardies»), ix («Entrevistes»), x («L’amor en obra»), xi («La conversió»), xii («Gallardies i desmais»), i xiii («Martiri»). Si bé ha concitat diverses aproximacions crítiques – a l’estructura 58 ( Peraire 1991: 327-371 ), als components temàtics i estilístics (Esteve 1995: 57-68) i a l’anàlisi de fonts (ed. Pérez-París 2000 : xi-lvii) –, Garcia Girona hi aconseguix els seus objectius amb una complexa xarxa de referències: empeltant el seu geni literari amb tradicions populars llegendàries (com les bruixes de la vall de Montlló); amb l’estructura dels poemes llargs de Verdaguer i de Mistral (L’Atlàntida, Canigó, Mirèio ) ; amb una història interna de fets bèl·lics i humans de la conquesta del Regne de València al segle xiii (relacionada amb dades de cròniques com el Libre dels feits de Jaume I ), i amb una història d’amor entre símbols racials islàmics i cristians – representats per Seidia i Artal, que remeten a la Flordeneu i el Gentil del Canigó verdaguerià –, embolcallats per un destí religiós i polític transcendent, viscut en temps de l’origen històric de la cultura valenciana moderna. Tot amb tot, possiblement, la màxima força de l’obra és la vigorosa riquesa del cabal lèxic, que aconseguix enriquir amb versemblança verbal el retoricisme del propòsit, com demostra, per exemple, el fragment del reconeixement de la Plana per Jaume I (cant vi). D’altra banda, la Castellonenca publica en aquells anys també altres poetes vinculats a la cultura local. Carles Salvador (València, 1893-1955), mestre en aquells anys a Benassal i un dels líders màxims del valencianisme, va mantindre una relació constant i coneguda amb bona part de la intel·lectualitat castellonenca (pel que fa a la poesia, amb Artola) i el món educatiu. Va publicar bona part dels seus articles periodístics breus a La Escuela, Veu de la Plana, el Boletín i la llarga sèrie «Glossari», des del 1921 fins al 1930 (a Libertad, Heraldo de Castellón, Diario de Castellón i Diario de la Mañana ). I la Societat li va publicar alguns dels llibres 59 centrals de la seua àmplia trajectòria, marcada per una tensió entre postsimbolisme i avantguardisme, i més concretament, entre tradició llorentina i aprenentatge d’alternatives estètiques coherents amb la modernitat. A la ciutat van aparéixer, a més d’altres reculls poètics secundaris, Vermell en to major (1929), Rosa dels vents (1930) i El bes als llavis (1934). Si bé la seua significació excedix l’àmbit d’este llibre, cal subratllar com algunes de les propostes poètiques valencianes de major projecció i de major relació amb el conjunt de la cultura catalana, procedixen de premses de la ciutat. Com a mostra breu del seu estil, eclèctic i ambiciós, es pot citar «Nocturn», dedicat precisament a Bernat Artola. L’obra del mestre Enric Soler i Godes (1903-1993), semblant en la inquietud modernitzadora i hereua d’una família de mestres literats, de les amistats pedagògiques – Carles Salvador – i les literàries – Bernat Artola –, es matisa pel compromís bàsic en la renovació pedagògica, afaiçonada per la seua participació, des del 1932, a les Escoles d’Estiu de Barcelona. A través d’aquella connexió va rebre el coneixement de les tècniques de Célestin Freinet, les va aplicar a l’escola de Sant Joan de Moró, amb el fruit d’un conjunt de textos infantils titulat Sembra (1937-1938), i en va difondre l’esperit al Boletín de Educación de l’ugt de Castelló d’aquells temps (vegeu Meseguer 2001, i el pròleg de Santi Cortés, ibidem ). No es poden establir fronteres entre les diverses dedicacions de Soler a la galàxia Gutenberg: periodisme, difusió pedagògica, il·lustració de llibres i revistes, activitats de cronista, col·leccionisme, erudició... i poesia. De fet, encara que el seu mèrit major siga l’apassionat compromís amb l’escola i l’educació, alguns dels 60 seus poemes reflectixen un estat històric de valencianisme; per exemple, «Senyera» (bscc, xiv, 1933: 280). Francesc Almela i Vives (Vinaròs, 1903 - València, 1967), durant els anys vint i trenta, publica les parts millors de la seua obra, escrita i publicada a la ciutat de València, però amb una projecció notabilíssima al conjunt de les comarques i sense oblidar el hinterland rural i l’experiència: inclou alguns llibres de poemes – paisatgistes, però també urbans i amerats de vegades d’ironia – dels més remarcables de la Generació del 1930. Al costat d’ell – i de Carles Salvador –, els representants castellonencs en l’anomenada i decisiva Generació poètica del 1930 tenen en Bernat Artola (1904-1958) la millor manifestació. Màxima síntesi local – en valencià i en castellà, abans i després de la guerra – de paisatge, tradició literària clàssica, popularisme renovat i densitat expressiva personal, Artola va meréixer, a més d’uns primers elogis de la crítica de primera magnitud (Manuel de Montoliu, Miguel de Unamuno, Carles Salvador), una invariable admiració arran de la seua mort (sobretot, amb un número especial de Mijares l’any 1959); i s’hi han consagrat estudis tan profusos com tardans (vegeu Meseguer 1993), vinculats a la publicació de les seues Obres completes a càrrec de l’Ajuntament (1983, 3 vols.) i encara amb l’aparició de poemes inèdits (Meseguer ed. 1990: 681-713). Poeta d’inici jocfloralesc (amb premis literaris als anys vint i a la postguerra), poeta popular – especialment, en quatre reculls : Festívoles (1941), A l’ombra del campanar (1945), Poble (1947) i Lledons (1951)– i literat culte i creador d’una mitologia sinestèsica i crítica del paisatge castellonenc i mediterrani: en Elegies (1928), empeltant al segle xx les tortures metafísiques del llenguatge d’Ausiàs March ; en Terra (1935), superant la superficialitat del 61 paisatgisme sentimental amb un maneig sensible de les tècniques del postsimbolisme, i en Llàntia viva (1947), mesclant la densitat de la vida interior amb les mediocritats de l’ambient provincià de la postguerra. Entre les elegies – imitades d’Ausiàs March i del llibre Teresa (1923) d’Unamuno –, la quarta ha estat reproduïda en diverses antologies de poesia valenciana i catalana. La potència del cinqué poema de Terra (1935), titulat «Pols» – el manuscrit del qual està ple de pertinents ratlladures i dubtes d’escriptura –, depén de la comprensió de la dilogia dels dos primers versos : la terra física, la terra pàtria, la terra patiment; i també la noció de «joc» tràgic entre el fill-ciutadà i la mare-terra del final del poema. Amb la senzillesa amb què ací s’evoquen, els equilibris de cadascun dels gèneres de la vida poètica de les comarques cremen, en part, al foc d’una guerra: es cremen els inicis de la modernitat europeista i resten les cendres de quatre dècades. Però el primer poema de Llàntia viva, «Serenor» (des del primer vers: «En un món de rancúnies i misèries»), ja assenyala la continuïtat i la discontinuïtat estètica, amb els primers poemes existencials d’Anna Rebeca Mezquita (resident a Santa Cruz de Tenerife) i Alfred Giner (que treballava en recerques biomèdiques als Estats Units). 7. La narrativa La narrativa d’aquelles dècades és, potser, la màxima ambaixada literària de la cultura de les terres castellonenques. A la diversificació temàtica i estilística de la narrativa breu – no solament apareguda en publicacions locals, sinó, per exemple, en les col·leccions 62 valencianes generals, des d’El Cuento del Dumenche fins a Nostra Novel·la, i en les importants revistes valencianes dels anys vint i trenta –, se sumen també alguns volums que permeten captar-ne un mèrit lingüístic afegit: el de representar more litterario, amb una qualitat singular, els parlars de la Plana i el Maestrat, fins a constituir una de les fonts més profitoses de la participació valenciana en el Diccionari català-valencià-balear, i passant a ser així focus d’atenció per als lexicògrafs posteriors, com Joan Coromines o Germà Colón. Tal és el cas d’obres degudes a Salvador Guinot, Àngel Sánchez Gozalbo, Josep Pascual Tirado i Joan Manuel Borràs Jarque, i un variat esplet de narradors de totes les comarques, que, d’altra banda, començaven a adreçar la seua escriptura a tots els públics, inclòs especialment l’infantil i juvenil. I, més enllà d’eixa justa constatació, convé no oblidar els intents avantguardistes d’obres breus de Carles Salvador i Francesc Almela Vives, i la millor novel·la del període, Ícar o la impotència (1933), d’Artur Perucho. Com a gènere més realista, la narrativa no té els mecanismes d’institucionalització idealista que implica la poesia, i alhora ha heretat del segle xix la seua subordinació al periodisme diari i cultural. La seua autonomia, en castellà i en valencià, serà el gran esdeveniment durant estes dècades. Tanmateix, sense facilitats. Referint-se específicament a la narrativa castellonenca en valencià, un notable estudi inèdit de Teresa Esteve (1986) aplicat al període 1900-1923 traça tres tendències: el paracostumisme, el fulletó pseudocostumista i les propostes modernitzadores. Encara que tota nominalització comporta sempre el risc de la simplificació, esta potser permet una concreció major. Dit altrament: la narrativa castellonenca compartix una unitat local 63 i una diversitat de referències. Sobre este doble eix, per tant, i tenint en compte també la narrativa en castellà – de major difusió i d’intencions més àmplies que la proposada en valencià –, se’n pot proposar una classificació sincrètica amb exemples concrets (vegeu Meseguer 1988) : – L’etnografia secundàriament imaginativa (Enric Ribés o Fran­ cesc Cantó). – El melodrama i el fulletó sense continuïtat (Emiliano Benages, Ferran Falomir, Joaquín Aliaga o Manuel Ribés). – Empelts del realisme psicològic (Ricardo Carreras, Àngel Sán­ chez Gozalbo, Vicent Tomàs i Martí, Francesc Baidal o Àlvar Pascual Leone). – Les escenes d’adscripció neoromàntica o modernista (Jaime Bellver, Joan Baptista Valls, Diego Perona, el baró d’Alcahalí, Joan Manuel Borràs Jarque o Gaetà Huguet Segarra) i les obres d’idealització històrica (Josep Calzada). – La literatura infantil i juvenil (Josep Pascual o Serafí Salort). – La narrativa vinculada a la modernitat urbana i cosmopolita (Carles Salvador, Francesc Almela, Artur Perucho). Dins d’eixa tensió entre costumisme i modernitat, cal destacar el llenguatge, és a dir, l’ús de la narrativa com a mostració d’un dialecte, i d’un estil, ric en cabal lèxic i fraseològic, en construccions i modismes, que té pocs iguals en cap altra terra valenciana. D’altra banda, ací no hi ha espai per a tractar alguna de les novel·les i narracions en castellà que destaquen en el període, entre dos fites: Doña Abulia (1904), de Ricardo Carreras, publicada a Barcelona, sobre algunes claus socials del Castelló provincià, i Pedro Osuna. Cronicón de la Ilustre Villa de Ahalén de San Martín (1944), d’Àlvar Pascual Leone, apareguda a Mèxic. 64 Comptat i debatut, ¿ quins autors singularitzen la contribució lingüística i alhora literària castellonenca d’aquells anys ? Del conjunt de les terres valencianes, sense dubte, Carles Salvador, Francesc Almela, el «solidarista» Vicent Tomàs i Martí, el cosmopolita Artur Perucho i el prolífic, i encara per estudiar amb el deteniment merescut, Joan Manuel Borràs Jarque. En canvi, per la vinculació a la Societat Castellonenca de Cultura i la implicació en les vicissituds de les Normes de Castelló, mereixen ser subratllats altres narradors, no menors i amb major capacitat d’ús del llenguatge. Salvador Guinot (Castelló, 1866-1944) espera encara un estudi global sobre les seues activitats polítiques i socials durant cinc o sis dècades – comparables a pocs altres personatges –, a efectes lingüístics i literaris, paral·leles de les impulsades per Gaetà Huguet Segarra. Una d’aquelles activitats, precisament – des de la presidència de la Societat Castellonenca de Cultura –, les Normes de Castelló, culminen una actitud de renovació de la literatura ja demostrada en la primera de les recopilacions narratives hereues de la Renaixença : Capolls mustigats. Aplec de contalles de la meua terra, publicat a València (1900). La reedició de l’obreta a Barcelona, a l’editorial modernista L’Avenç – gràcies a les gestions de Josep Ribelles Comín – representa també l’exportació de la cultura valenciana en llengua catalana, tot i que l’edició barcelonina, amb el títol Escenes castelloneses. Contarelles de Castelló de la Plana (Barcelona, 1905), advertix que respectarà el llenguatge castellonenc, que té l’avantatge de «facilitar la constatació de les diferencies dialectals dins la unitat de la llengua catalana». Literàriament, Capolls mustigats conrea diversos gèneres breus, on el narrador fa ostentació de coneixements cultes, sempre 65 matisats pel domini de la cultura popular material, històrica i festiva. L’obra és, de fet, una anàlisi amena del cicle anual: De romeria (la Magdalena), Guardant lo melonar (Sant Jaume), Els reis se’n van (Reis) i Cunegildo (el Corpus), però també un promptuari ideològic conservador de Guinot, molt preocupat per la didàctica social, com demostra la irònica narració L’arbre de la llibertat, referida al llorer plantat a la plaça Major de Castelló, representatiu de la ideologia liberal de la ciutat. I també de propòsits crítics, segons es pot comprovar amb les al·lusions als canvis socioeconòmics, com la introducció de la taronja (Guardant lo melonar). Després d’estos escrits originaris, una bona colla de narradors floriren en les comarques castellonenques. Dins d’una vessant diguem-ne més intel·lectualista, destaca una obra del metge i erudit Àngel Sánchez Gozalbo (1894-1987), l’aplec de narracions costumistes i modernitzadores Bolangera de dimonis (1931). Obra inseparable d’altres de l’estudiós, com Pintors del Maestrat o els centenars de col·laboracions al Boletín de la Societat Castellonenca de Cultura – on s’ocupava, per exemple, de la qüestió clau d’aquells anys, la correcció d’originals –, és també hereua d’altres narracions juvenils, com Llauradoreta ! (1915). Des del mateix títol, l’obra esdevé un testimoni textual de la cultura popular: el folklore i la moral científica enfront de l’idealisme del llegendari. D’una banda, amb la literaturització de la bolangera, el tipus de ball més important, juntament amb el ball de bastons, de les terres de parla catalana, un dels símbols que travessen els arguments del llibre és el dimoni, tractat amb un deix de positivisme científic per a transcendir la varietat de la transmissió folklòrica. Els personatges narratius en són un 66 abundós leitmotiv. Així, Tereseta la Comare de Llauradoreta !, autèntic «correu del dimoni»; el metge Pere Joan de Dos nits de Nadal, confós per la gent amb el dimoni. L’emoció de L’Argentera : el «cingle del diable» i la llegenda de l’argelaga com a «flor del diable» (pp. 85-86); el Climentet nascut sota l’«arc del dimoni» (pp. 111-112), que planteja un pacte en la línia del Faust goethià; el mateix dimoni de Lo vent i lo dimoni, i la genial creació d’imatge a La diablessa del retaule. Menció especial mereix el cicle d’estudi d’endimoniats vinculat al santuari de la Balma de Sorita, ja que implica un àmbit essencial d’esta obra: la capacitat d’integrar-hi el discurs mèdic, a través de descripcions tècniques i literàries (estudiades profusament per Monferrer, dins dd. aa. 1988) a l’entorn de la sociologia de la malaltia i de la mort ; per exemple, la descripció d’un episodi d’epilèpsia en el clímax d’El casament del dimoni de Sorita (pp. 28-30). Este i altres eixos de coherència biogràfica de l’obra són contrapesats per deixos de cosmopolitisme, com en Color i forma, alhora història d’amor i reflexió sobre l’art a Peníscola – que sembla ressonar en la futura pel·lícula Calabuch de Luis García Berlanga –, entre l’Emily Allen, experta en art i filla de mare de Xàtiva, i Howard Seligmann, del gabinet de restauració del Museu de Boston, que s’enamoren al Museu d’Art Metropolità de Nova York. Este Howard és, ben segur, un amic de l’autor: l’investigador americà Chandler Rathfon Post. La narrativa del territori, però, era cridada a esdevindre un gènere de ressò social, especialment per a conquerir el públic popular i les noves generacions de xiquets i jóvens. Entre els autors lliurats a eixa comesa, n’hi ha tres – diferents entre ells, 67 però units pel temps – que mereixen una atenció pedagògica, ja que representaren els inicis de la narrativa infantil i juvenil: Lluís Sales Boli, Serafí Salort i Josep Pascual Tirado. Si Sales és autor de la novel·leta Fontrobada (1932), bella història d’adolescents amb un argument que suma el cicle anual castellonenc, Salort és autor d’un dels poquíssims contes, Càstor i Elèrcia (1936), cultes i ben escrits, que marcaven el camí de la victòria de l’impuls intel·lectual de les Normes de Castelló: fer de la llengua un instrument comunicatiu i educatiu modern. Tot això ho tallà la guerra, dins del temps de la qual, al Cap d’Any del 1936, morí el millor narrador d’estes terres i, en algun aspecte – sobretot, el de la vinculació entre escriptura literària i instruments verbals –, el més autèntic narrador valencià popular de l’època: Josep Pascual Tirado (Castelló, 1884-1937), llaurador autodidacte i autor excel·lent – en col·laboració amb alguns erudits de la Societat Castellonenca de Cultura – en dos línies de la narrativa (vegeu Meseguer 1988: 39-43) : la costumista pròpiament dita, a través de De la meua garbera (1935) ; i la «mitològica», amb Tombatossals (1930). Les seues obres tenen sempre l’empremta meritòria de la literaturització d’un registre dialectal local, l’ús de registres lingüístics diversos, la recollida i fixació de lèxic i fraseologia, la creació d’una «alternativa estilística» per al discurs narratiu i l’assimilació dels criteris normativitzadors del seu temps. Per això, ultra els mèrits literaris, la seua obra va ser font notable per al futur Diccionari català-valencià-balear. Tal com s’ha assenyalat (vegeu Meseguer 1988: 83), més d’una quarantena d’entrades lèxiques i de locucions del diccionari tenen Pascual com a cita d’«autoritat». Recentment, la publicació de bona 68 part del seu epistolari amb mossén Alcover ha demostrat amb densitat interior este ingent mèrit de Pascual (a cura de Lluís Gimeno, 2000). El cicle narratiu costumista, que ja tenia in mente com a «llibret de costums castelloneres» l’any 1920 (vegeu Gimeno ed. 2000 : 24-25 i 26 ), el va publicar amb el títol De la meua garbera (1935), compost de vint-i-tres narracions que al Boletín de la Societat Castellonenca de Cultura havia anat traent amb els subtítols genèrics «De la vida castellonenca» i «Escenes castellonenques» – dos n’havien aparegut a Libertad : Del Raval i en festes (5-ii-1922) i La darrera gaiata (19-iii-1922), i tres a València : Fruita de repom (1921), Aigua... i trons (1924) i Eixida de borriolenc (1927)–. Si hi sumem la publicació costumista pòstuma de La plegà de les garrofes (1949), també al Boletín, el conjunt és, segurament, el màxim document literari del costumisme valencià de tots els temps. De menor versemblança social i de més amplitud tipològica és la meravella de Tombatossals (1930). En efecte: perduda ja la memòria narrativa castellonenca de la rondalla de Joan de l’Ós, Pascual va preservar amb una de les versions més acurades i complexes un fragment de la memòria universal plasmada en les llegendes de gegants. La versió de Pascual reunix personatges que, segons la classificació indexada de motius d’Aarne-Thompson (vegeu Neugaard 1995), responen als tipus 650a (acció), f601 (Tombatossals), f621 (Arrancapins), f622 (Bufanúvols), f632 (Tragapinyols). Des d’un punt de vista comparatístic, el fons miticofolklòric de la colla protagonista remet a mites com l’egipci Osiris, l’hebreu Goliat, el grec Hèrcules, l’hindú Hyndra, sant Cristòfol, l’internacional Rei Momo, el francés Pantagruel, el rus Vertogor, el búlgar Krali o el castellà i extremeny Vuelcacerros. 69 Les rondalles catalanes, valencianes i mallorquines, a les quals pertany Tombatossals, les de Joan de l’Ós (Joan Pelós), les d’Esclafamuntanyes i altres, han tingut una rica manifestació literària. Joan de l’Ós apareix documentat internacionalment amb formats semblants : Juan el Oso, Jean de l’Ours... Una rondalla de «Jan de l’Ourse» apareix al cant cinqué de Mirèio de Mistral, i «Coves de l’Ós» i altres topònims semblants són molt documentats a les terres de parla catalana. De tota manera, tal com vaig estudiar (Meseguer 1988), la versió de Pascual es relaciona, però no es confon, amb les més pròximes a la recollida oral: les d’Antoni M. Alcover, Joan Amades o Enric Valor; i amb les més impregnades de sentit literari: la dramàtica d’Apel·les Mestres i la poètica de Josep Maria de Sagarra. Una comparació entre totes les versions parifica noms simbòlics («Arrancapins» el més habitual, i també el mateix «Tombatossals», que pren els noms de «Giramuntanyes, «Regiramuntanyes», «Escardapenyes» o «Esclafamuntanyes») més que no coincidències argumentals. Quant a la «invenció» del paisatge castellonenc, l’actitud «mitològica» de Pascual presenta unes tècniques sincrètiques, ingènuament sincrètiques, però originals en la seua presentació literària: els personatges al·legòrics, les escenes de creacions d’espais del terme municipal, la conquesta visionària de les illes Columbretes i la fundació «històrica» de la ciutat, és a dir, la referència a la conquesta jaumina amb la nissaga del Rei Barbut. En l’àmbit literari, Tombatossals ha sobreviscut a través de continuacions, imitacions o utilitzacions que, sense depassar l’àmbit local originari, l’han revestida d’una persistent vitalitat. La primera i més atractiva utilització és l’obra La filla del rei 70 Barbut, de Manuel Segarra, escrita l’any 1939, i convertida l’any 1942, amb música de Matilde Salvador, en «òpera còmica per a ninots-titelles sobre motius tradicionals a Castelló de la Plana», amb abundosos retalls i variants sobre el text primitiu. Mereixen estudi particular les obres narratives de Joan Manuel Borràs Jarque, basades en un pacte entre memòria del territori i imaginació urbana, en obres d’estos anys: Vendôme i el darrer pirata, Dimes el bon lladre, Una doneta i dos hòmens i L’anell de promesos. I sobretot, Artur Perucho (Borriana, 1902 - Mèxic df, 1956 ), el literat que se n’ix del marge local, on havia nascut casualment, abraçant deixos de cosmopolitisme mesclats amb la seua activitat publicitària i política. Fins que no es podrà conéixer la seua evolució, restarà per cloure la interpretació de la narrativa i la comunicació valenciana d’aquells temps. La seua obra inclou tots els gèneres, des de l’articulisme breu fins a la gestió de premsa en moments polítics complexos, des de l’anàlisi política fins a la militància, i des dels versos i el teatre juvenil fins a la narrativa de qualitat. Bé que interrompuda, esta narrativa deixà la millor novel·la del període : Ícar o la impotència (1930). El Tristany de Perucho, definit en la seua apressada escriptura del París del 1929, representa la projecció del ser indecís entre llibertat i impotència enmig dels tràfecs amorosos (la Ludgarda sincera, la sensual Marcelle, l’espiritual Marguerite). En bona mesura, el nivell de la proposta només tolera comparança valenciana amb alguns personatges de Martínez Ferrando, de Salvador o d’Almela, o El cavaller del dubte de Carreres i Calatayud. Els gèneres literaris que més prompte es tallen a la postguerra – abans de nàixer ! – són els narratius. Tot i això, amb els efectes de la memòria personal i col·lectiva, una obra com Els valencians de 71 secà. Estampes velles del Maestrat (1969), de Gaetà Huguet Segarra, resulta un missatge isolat d’una necessitat, la de la narrativa al compàs dels temps, que a les terres de Castelló hauria d’esperar quatre dècades. Quant a la gestació de l’obra d’Huguet fill, des dels anys vint i amb el títol volgut de Masoveries, fins a l’edició pòstuma i amb dràstics retalls de l’original per part de Manuel Sanchis Guarner, vegeu l’excel·lent edició recent a cura de Vicent Pitarch (Huguet 2003). 8. El teatre Si la narrativa revela més la caracterització local que la recepció de les modernitats exteriors, el teatre i el món de l’espectacle encara manifesten més clarament tal desproporció. No és que algun autor en castellà no tinga alguna representació fora de les comarques –José Fola, Joaquín Aliaga o Vicente Almela – ; i no és tampoc que la sarsuela i el sainet – és a dir, els gèneres inevitables i caracteritzadors del teatre valencià del xix – no hi tinguen una varietat remarcable, sinó que el teatre necessita una connexió amb els elements infraestructurals i comercials que, en una societat provinciana, obliga a distingir clarament entre teatre a la ciutat i teatre de la ciutat. El primer grup de fets remet a la sociologia de les gires de companyies madrilenyes i barcelonines, que van donar les corresponents nits pletòriques al públic castellonenc. Una selecció no casual és la següent llista fins al començament del franquisme: María Guerrero (1907, 1918, 1922, 1931, 1935), Enric Borràs (1913, amb Tierra baja; 1930, amb El alcalde de Zalamea; 1934, acompanyat de la Xirgu), Margarita Xirgu (1914 ; 1915, en què triomfa amb La dama de las camelias i Salomé ; 1916; 1917, 72 fent Marianela; 1922, fent María Rosa; 1934), Pastora Imperio (1914, 1935), Andrés Segovia (1920), Celia Gámez (1931), Miguel Fleta (1934) o Estrellita Castro (1937). El segon aspecte és la història interna, no escrita però ben intensa, de local, majoritàriament no professional: autors, actors, músics, escenògrafs, sastres ... En parlar de teatre, s’està parlant clar i ras – a més dels meritoris espais locals de Morella, Vinaròs, Benicarló, Vila-real, Borriana, Nules o la Vall – del Teatre Principal de Castelló de la Plana (quant a la cartellera del Teatre any per any, vegeu Tirado 1995 ). Tanmateix, el món de l’espectacle ha tingut en les històries locals una complexa vida, no esgotada en absolut amb drames o comèdies. Així, hi ha els sainets en valencià completant les obres de repertori en castellà, o independitzant-se amb el format de sarsuela. Hi ha les funcions amb cançons, monòlegs, peces d’orquestra. Hi ha la sarsuela, l’òpera, la música de cambra, la de ronda i la de banda. Hi ha l’aparició del cinema. Hi ha els balls de plaça, els de saló, els de pinyata o els de carnaval. Hi ha els mítings polítics i les celebracions religioses. Hi ha els esports col·lectius... Posats a fer menció d’alguns autors del període en valencià, la màxima projecció posterior del sector de l’espectacle és segurament la de l’estimable actor Jaume Rivelles (Castelló, 1862 - el Cabanyal, 1918), establit a València, on va constituir companyia pròpia amb Amparo Guillén. Va ser un impulsor del teatre regionalista, i també autor : va estrenar a l’Eslava de València, l’any 1916, Creu redemptora, una comèdia en prosa inspirada en un episodi de guerra. I va iniciar una estirp familiar d’actors de projecció internacional : el seu fill Rafael Rivelles Guillén i la seua néta Amparo Rivelles Ladrón de Guevara. 73 Els germans Santiago Soler (Vinaròs, 1872 - València, 1955) i Vicent Soler (Vinaròs, 1876), mestres i editors des de començos del segle, són coautors de la primera sarsuela contemporània triomfant : Mos quedem ! (1907), amb música del mestre Àngel Gascó (la partitura sembla irremeiablement perduda). Alguns fragments sobre els dubtes amorosos de Doloretes entre Micalet i Leandro han quedat fins i tot en la memòria popular local; el text no s’està de comentar que «les borrasques millors d’este poble [...] són les sessions de l’Ajuntament». Compon un retaule del Castelló del temps, vist des d’una replaceta del Raval, entre discussions matrimonials i vigilància de la collita, a propòsit de les excursions a vora mar a les festes d’agost. Entre els tipus que retrata, a més d’un hoste anglés, destaca l’estrafolari pintor Quatreta. En les tres dècades següents, la sarsuela i el sainet en tots els formats imaginables forma part d’esdeveniments festius del territori amb unes dotzenes d’autors, majoritàriament de la ciutat de Castelló, entre els quals, Joaquim Peris Igual – la seua peça La matansa del serdo està signada el 1893, i té una altra obra directament política, Defensa de Castelló en 1837 –, Francesc Argemí, Francesc Esteller, Vicent Almela, Àngel Gascó, Joan Baptista Valls, Enric Ribés, Hipòlit Negre, Francesc Marín, Josep Barrachina, Francesc Baidal, Vicent Breva, Manuel Peris Fuentes, Julià Sanjuan, Manuel Fenollosa, Josep Forcada, Ramon Garcés o Daniel Delmàs. Dins del conjunt, Francesc Baidal (Castelló, 1895 - 1923) és un autor renovador; a més d’excel·lent caricaturista i col·laborador de premsa, revela una cura notable en els diversos aspectes de l’escriptura dramàtica i en la caracterització de tipus. Valga 74 l’exemple d’Amor torna (1917), especialment amb l’aparició del surrealista i efeminat Florindo. L’autor més prolífic és, segurament, Vicent Breva. Del conjunt conegut de les seues obres, n’hi ha 25 peces en valencià i 7 en castellà, la mitat en vers i les altres en prosa. Algunes van assolir èxit en les estrenes fetes a Barcelona, als teatres on es representava teatre «valencià». Així, Il·lusions d’un soldat (1916), als teatres Comedia i Centre Regional de València a Barcelona. No era el primer cas : L’ermita asolada (1919), de Joan Manuel Borràs Jarque (Vinaròs, 1885-1945), s’havia publicat a la capital de Catalunya com a L’ermita enrunada (1910), i allí s’havia estrenat (el 1917, al Círcol Moral Instructiu d’Hostafrancs). La superació d’esta frontera només es dóna en alguns casos en què intervé l’emigració intel·lectual. Així, algunes obres de mèrit, representades en el seu moment o perdudes ja, degudes al mateix Borràs, a Carles Salvador – encara per valorar ara com cal: Amb el títul que vullgau...–, a Almela Vives, a Perucho... O, per exemple, el professor i pintor Francesc Pérez Dolz (Castelló, 1887 - Barcelona, 1958 ), que a més d’estrenar alguns llibrets d’òpera al Liceu de Barcelona i, anys després, el poema simfònic La Santa Troballa sobre la Mare de Déu de Lledó, és coautor de la comèdia Nit de boira (1935), amb Antoni de Gimbernat, estrenada al Teatre Novetats de Barcelona a l’estiu del 1928. Un enigmàtic Mister Pick, «emocionista» que intenta somoure la rutina insofrible de Lord Arthur, cansat del París dels anys vint i l’avorriment de Londres, li proposa un robatori en nit de boira, que acaba en assassinat fingit, i que allibera descobrint l’amor de Miss Beryl. Els títols, els temes i les dates de totes estes obres demostren la varietat estilística i la gradació popularista del teatre local: 75 una vitalitat que no és tallada – com la publicació del Boletín de la Castellonenca i les activitats de l’Ateneu, com la difusió de la poesia cultista, com la narrativa costumista o modernitzadora – sinó per la dalla terrible del colp d’estat del 1936 i la guerra que el succeí durant tres anys. Els anys de la postguerra dividixen del tot el món cultural en dos hemisferis: l’exili forçat – i certament, també l’emigració per raons artístiques – i la continuïtat local – o localista – a partir de mitjan dècada dels quaranta. Dins d’esta segona opció, tanmateix, el teatre i la música d’estes comarques donaren una obra singular : La filla del rei Barbut (1939), del farmacèutic Manuel Segarra Ribés, i després, amb música de Matilde Salvador. Esta compositora, a més de les musicacions de poetes castellonencs (la seua primera obra és la cançó Com és la Lluna, d’Enric Soler, l’any 1933, i el 1937 fou accèssit per tres Cançons valencianes de Bernat Artola, orquestrades per Vicent Asencio, als Premis Musicals del País Valencià), ha posat melodies a Francesc d’Assís, Cervantes, Lope de Vega, Oscar Wilde, Gabriel Miró, Juan Ramón Jiménez, Federico García Lorca, Alfonsina Storni, Gabriela Mistral, Juana de Ibarbourou, Joan Fuster, Salvador Espriu (cal destacar Les hores, 1983), Josep Sebastià Pons, Rafael Caria... I a Xavier Casp, amb qui creà l’òpera Vinatea, estrenada al Liceu de Barcelona a principis del 1974. La postguerra, a propòsit del teatre, implica les penúries derivades del context socioeconòmic. En tot cas, dins del procés castellonenc, contrasten els talls de la dalla terrible de la derrota – així els exilis, com el de l’important actor i gestor del Teatre Principal de Castelló, Diego Perona (Cieza, 1896 - Ljubljana, 1962) – amb les necessitats vigoroses de consolació i exultació : bona part dels actors i actrius que s’havien iniciat en la sarsuela 76 i el teatre popular abans de la guerra, ara representen altres o les mateixes obres, amb els components de censura del cas. I, pel que fa al sainet, va emergint la figura del darrer gran saineter del territori: Josep Barberà Ceprià ( Benicàssim, 1908 - Castelló, 1977 ), que, amb un nucli de personatges definit (com la parella Sento i Senta) ja per la ràdio, i ben prompte, en lletra impresa – la primera obra, Del meu raval (1948) –, alça acta d’una època popularment gloriosa : encara sis dècades més tard, quan es tornarà a potenciar el teatre populista valencià a terres castellonenques, un mínim d’una dotzena de companyies d’aficionats de la ciutat de Castelló, i altres tantes per ciutats i pobles de la província, duran la llengua viva, la llengua parlada, a l’escenari de la memòria. 9. Criteris d’edició de l’antologia L’antologia organitza els textos editats en cinc apartats: cultura popular recopilada o de creació; erudició i estudis humanístics o científics; poesia dels diversos gèneres; narrativa breu i novel·la, i teatre i espectacle. Dins de cada apartat, s’observa un criteri d’ordenació cronològica i per autors (és a dir, que s’estima més de presentar junts els textos de cada autor dins de cada gènere). En definitiva, l’antologia conté fragments d’obres d’una rica diversitat de temps, comarques, autors i nivells lingüístics; i alhora, revela una unitat de conjunt històrica: la representació de les lletres i la literatura en valencià entre la darrera dècada del segle xix i la cinquena del xx a les comarques de Castelló, que, en termes diatòpics, són reflectides en els textos amb dos variants: els parlars del nord interior i davall l’Ebre, anomenats també tortosí meridional; i la parla de la Plana, pròpiament el valencià 77 septentrional. Quant als factors diacrònics, s’hi observen les vicissituds d’una progressiva evolució del popularisme al cultisme i des de la dispersió espontània de les edicions de textos fins a l’acció lingüística modernitzadora i normativitzadora que es concreta en els anys de difusió de les Bases Ortogràfiques del 1932. És a dir, atenent eixa data, ens trobem davant textos «prenormatius» i textos «normativitzats» (en algun cas, amb publicacions del mateix text pertanyents a la primera i la segona fase ). En definitiva, l’edició pretén preservar el diàleg de cada text, a partir del lloc que ocupa en termes diatòpics i diacrònics, amb els lectors i parlants actuals i futurs dels diferents dialectes de la llengua, combinant la fidelitat a l’original i al seu context; i aportant-hi només els imprescindibles criteris de regularitat i precisió propis de l’edició contemporània, fonamentats en la transcripció rigorosa, fidel i lleial dels textos. I eixos criteris responen als plantejaments institucionals de l’Acadèmia Valen­ ciana de la Llengua, i en particular de la col·lecció on l’obra té cabuda, «Textos Valencians», plantejada amb la voluntat de fornir les obres de referència canònica per al (re)coneixement de la cultura valenciana dins de la història. En tota antologia literària, i particularment quan es publica en una cultura sense tradició institucional indubtable, la ratio editionis s’aplica a un conjunt de textos sotmesos a una gran diversitat, tant pel que fa a la intentio de l’autor, com per les circumstàncies d’evolució del mateix text, i en l’ús social dels diferents gèneres literaris. Per exemple, la gramàtica i el lèxic de tot text popular o popularista – i això són la majoria de les obres ací antologades –, per definició, se solen expressar sense el fre normatiu o esteticista de l’alta literatura i l’escriptura formal. I, 78 sobretot, en tant que literatura popular, són d’origen, transmissió o finalitat d’expressió oral, i d’autoria relativa o col·lectiva. Per tant, l’edició ha de fer possible no ja la lectura sinó l’elocució oral actual, o més ben dit, les diverses elocucions vives – per raons dialectals, de formalitat, de gènere del text... –, pròpies o ajustades a tota societat moderna, i en tot cas, a la societat valenciana actual. Per l’indubtable interés ecdòtic que revelen, vénen ací a col·lació alguns episodis de la mateixa història de l’edició castellonenca, manifestada precisament en les mateixes obres. Així, l’«Advertència» d’Escenes castelloneses (Barcelona, L’Avenç, 1905, pp. 5-6 ), sobre el vocalisme occidental per a les e i les o àtones, pronúncia de la - r, representació de tx en totes les posicions, la contracció de - ada; tot té l’avantatge de «facilitar la constatació de les diferencies dialectals dins l’unitat de la llengua catalana». O els advertiments de la revista La Nostra Terra (núm. 1, 1913, p. 6 ), sobre les grafies tj, ny, ç, - ss-, ch, x. O les de Veu de la Plana (núm. 1, 25-iii-1916 ), sobre les grafies de c, g, j, ny, i les formes ab, fins, puix i enllà. O la petició de Joaquim Garcia Girona en Seidia : « ¡ Lectors estimats, escolteume ! », on avisa de les - r finals, la pronúncia no diftongada de les vocals que no fan diftong per a respectar el sil·labisme del vers, i «tocant a l’ortografia, com no tenim encara normes definitives, uso la que al meu entendre és millor». O una carta de mossén Alcover i resposta de Gaetà Huguet sobre l’article personal en les parles valencianes (Veu de la Plana, núm. 32, 16-xii-1916, pp. 1-2). O encara, les reflexions sobre la llengua literària i la depuració lingüística de l’escriptor valencià, intercanviades per Carles Salvador i Germà Colón, en el diari Levante a la tardor del 1954 ( per exemple, sobre agarrar / 79 agafar : Germà Colón comença el 5-xi-1954 i Carles Salvador acaba el 3-xii-1954). Eixes i altres anècdotes rellevants atenen la casuística de l’evolució dels textos d’un dels territoris més reveladors de les riqueses de l’idioma. Només per restringir-ho al lèxic, basta recordar les síntesis sobre les contribucions dels escriptors castellonencs al cabal de la llengua, a cura de Lluís Gimeno (1992 : 93 paraules i accepcions) i Jordi Colomina (157 paraules i accepcions, dins 2007, pp. 249-273 ). Per a una història d’aquella evolució, es disposa d’alguns exemples verament notables, vinculats a esta antologia: – L’evolució del manuscrit de La matansa del serdo (1893), de Joaquim Peris Igual, fins a la seua publicació (1911). – L’evolució dels manuscrits de Salvador Guinot, des dels originals esparsos fins a la publicació de Capolls mustigats (1900) i la seua edició barcelonina, Escenes castelloneses (1905); i alguns publicats en la col·lecció de Nostra Novela de València (vegeu l’anàlisi de Gimeno [ 2005 ] a propòsit d’Al batre els canyots ). – Els textos publicats en català oriental ( Josep Calzada, Francesc Pérez Dolz, Joan Manuel Borràs Jarque). Interessant resulta l’adaptació de Borràs Jarque de L’ermita enrunada (1910), al seu «valencià», amb el títol L’ermita asolada (1919). – L’evolució de la primera edició dels textos publicats per la Societat Castellonenca de Cultura, corregits per Àngel Sánchez Gozalbo, de primer solts en el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, i després reunits en volum (en alguns casos, abans i després del 1932, com De la meua garbera ). – Les edicions preparades per Manuel Sanchis Guarner ( pòstumes i amb abundants canvis ) : la de De la meua garbera (1935), de 80 Josep Pascual Tirado (vegeu Salvador 1998 ), i la d’Els valencians de secà (1969) (vegeu Pitarch ed. 2003). Tornant a l’antologia, de cada text, se’n fan constar les dades adients per a la datació o, si s’escau, alguns aspectes de l’evolució de l’original, i se’n respecten els títols parcials. Quant als originals, es fa constar sempre la seua procedència particular. Majoritàriament, es tracta de l’única publicació impresa; i en els altres casos, s’assenyala en nota si és manuscrit o mecanoscrit; primera o darrera edició en vida de l’autor, o qualsevol altra circumstància. Seguint el criteri bàsic de fidelitat a cada original – en la majoria de casos, fill de diverses mans: les de l’autor, les de correctors no sempre coneguts i valorats, i les dels editors i publicistes d’una època de notable evolució pel que fa als criteris ortogràfics i lingüístics –, s’expliquen ara les característiques i criteris generals de l’edició. Es respecta per complet el lèxic, la morfosintaxi i la fonètica dels textos, i solament s’hi intervé per a resoldre errors, clarificar ambigüitats o facilitar la lectura i la dicció d’acord amb l’hàbit expressiu de l’autor i del «parlar» amb què escriu. Per a evitar ulteriors anotacions de detalls precisos i excepcions al llarg dels textos, es precisen ací les intervencions, seguint l’hàbit d’edició clàssica i contemporània, tant en l’àmbit internacional com en el valencià, tot i no existir un acord institucional sobre les millors tècniques per a combinar fidelitat als originals i diàleg amb els lectors actuals. Així, s’han esmenat els errors tipogràfics evidents, sense necessitat de fer-los constar en nota particular. Vet ací la llista: «cortinayes» per cortinatges, «asfixiast» per asfixiats (Argemí, vv. 44 i 58), «cabras» per cabres i «eullà» per enllà (Almela, Paisatges, vv. 81 50, i 53-55), «murall» per muralla i «espany» per espai (Mingarro, Himne a Vall d’Uxó, vv. 6 i 15), «ecabament» per acabament, «2812» per 1812 (Sarthou), «acudid» per acudiu (Pitarch, v. 46), «eu» per en (Ribés, Los nàufregs, línia 1ª), «abaraçan» per abraçen (implica el compte sil·làbic) (Alloza, L’agap, v. 92), «baneim» per beneïu (Revest, Goigs, v. 63), «vess» per vessa (Sales), «vestir» per vestit (Pascual, Nanos i jagants), «la paratge» per lo paratge (Pascual, Tombatossals i la Serena de la Mar) «die» per dic (Salort), «scanensar» per scomensar (Peris Igual), «collila» per collita, «tinder» per tindre, «ofisis» per ofisi, «florets» per floretes, «dumenchess» per dumenges, i «socara» per socarra (Soler-Soler), «mosotros» per mosatros (Borràs), «serprent» per serpent (Gimbernat - Pérez Dolz), «selembrem» per selebrem, «donen» per donem, «convenserle» per convénser-te, «vinent» per vinet (Breva), «esra tam» per era tan (Almela, La rondalla de l’estudiant), «em» per en i «docents» per dos-cents (Barberà). Tanmateix, no s’ha inclòs en la correcció d’errades la intervenció valorativa d’alguns mots o accepcions que – sense cap displicència sobre els hàpaxs – es presten a possible discussió. Així, «afiques» (Argemí, v. 52), «aseva» (Tejedo, v. 55), «aguos» (La porquerola, v. 56), «opininat» (Alloza, L’agap, v. 45). I també es manté «colocan» (Borràs, L’ermita asolada), derivada d’un oblit en la «reescriptura» del mateix autor sobre l’original primer de l’obra, L’ermita enrunada, redactada en català oriental. I fins i tot, «dic» (3ª persona, Peris Igual), per si fóra lectura insegura del manuscrit o, més rarament, una invenció casual (un remot digué rizotònic ? ). Pel que fa a la disposició del text i la puntuació, quan es tracta de fragments, es manté sempre el signe [ ... ], fins i tot al final 82 de text. Es regularitza l’ús de signes d’admiració i interrogació, el de coma i punt i coma, i el de punts suspensius. I també es regularitza l’ús de majúscules i minúscules, unificant les tradicions gràfiques referides, per exemple, als noms dels personatges en textos dramàtics o a les lletres inicials de vers. L’ús de la cursiva es restringix a substituir les cometes en citacions intratextuals; a aquells castellanismes que a més con­ tenen alguna connotació d’estil; a indicar la pronúncia velar aspirada de j ( fije, en Breva ; però no en noms, «German» en Pascual, Nanos i jagants ) ; a altres tipus d’èmfasi, com re (per «res») en un personatge que imita el parlar barceloní (Peris Fuentes, A la terra ! ), i, és clar, als pocs usos de llatinismes o mots en altres llengües. La idoneïtat de la decisió es demostra en els textos orals, com Roseta la del barranc, on és impossible de destriar el malapropisme oral i la imitació del castellà. S’hi han introduït els imprescindibles criteris regulars d’accentuació gràfica tenint en compte els hàbits del dialecte del text. Si bé s’hi introduïxen (en els casos en què no hi ha accent gràfic en l’original ) però, perquè, què, que, com és sabut, no es tenen en compte en l’elocució oral, es respecta l’accent tancat quan es comprova que el text el té per sistema (exemple : Gaetà Huguet, Lluís Revest ). Es respecta l’expressió o no de la diacrisi en «fón» / «fon» ( 3ª persona del perfet simple d’ésser / ser ), objecte d’una decisió coetània alternativa de Carles Salvador (Gramàtica valenciana, 1951), amb accent; i Manuel Sanchis Guarner (Gramàtica va­ lenciana, 1950), sense accent; i matèria d’un comentari favorable a l’opció innaccentuada de Xavier Casp en furiosa carta al professor Sanchis (del 30-x-1952). 83 Pel que fa al tractament de l’aplec vocàlic - ia, - ie - io, que implica l’ortografia com a esdrúixols dels mots com ànsia o els acabats en - òria, - ència, etc., el text no sol presentar accent gràfic, perquè la pronúncia és paroxítona; i en el mot València, a més, la e se sol dir tancada. En este cas, el primer topònim dels valencians, s’opta per un criteri d’homologació ortogràfica amb la resta de l’antologia, i tenint en compte, a més, que així fou objecte d’ús com a exemple en les bases 22ª, 23ª i 34ª del 1932, no cal sinó afegir que el lector actual identificaria la manca d’accent amb ortografia castellana. El castellanisme pues es considera monosíl·lab, i ací no se senyala en cursiva ni s’accentua (i no es resol altrament, perquè, per exemple, no es presenta en interior de vers afectant el sil·labisme). Quant a l’ús tipogràfic dels accents, finalment, cal avisar d’alguns usos de l’època, que són ací esmenats: l’apòcope amb circumflex (en senyô ) i l’ús contrari a la parla – es podria dir erroni – en «mòn» corregit ( Foguet, v. 32), «recòrrer» «parèixer» «Vinarós» (Tomàs i Martí), i «ès», «sòc», «haguè», «Dèu» (Segarra Ribés). Tanmateix, es respecta «sèquia» ( Joan B. Porcar, Segarra Ribés), atenent la base 22ª del 1932. No s’ha intervingut en l’ortografiació del vocalisme ni el consonantisme, tenint en compte que les vacil·lacions gràfiques solen expressar fenòmens fonètics generals, com l’ensordiment o l’emmudiment, o senyals de castellanització i de no alfabetització valenciana, com en la pronúncia de les geminacions o els grups consonàntics cultes. Cal remarcar la importància de l’acurat respecte a dos tipus de textos, en l’època sempre pensats com a orals: els poètics i els teatrals. És clar que en l’àmbit oral col·loquial totes les solucions són possibles i dignes de ser valorades, i 84 precisament reflectixen l’autèntica intentio auctoris; llevat, potser, dels textos en prosa erudita i cultista, no destinats a l’elocució oral, en els quals tals disparitats són irrellevants o incoherents. D’altra banda, cal remarcar la consideració dels dos dialectes implicats en els textos, sobreentesa en alguns detalls en què s’ha intervingut: així, s’ha susbtituït «roigos» per roijos (Ripollés, v. 39 ), mantenint la i identificadora de la pronúncia fricativa (no habitual de la parla de la Plana, sinó dels Ports i el Maestrat ) ; i «relichó» per relijó ( Tejedo, v. 134 ), i no «relitxó», per a mantindrehi la pronúncia africada però no ensordida. Finalment, s’ha adaptat l’ús dels grafemes aliens al valencià contemporani: y i ch. Pel que fa a y, s’ha adaptat en la conjunció i i en posició semivocàlica – «cayent» per caient (Calzada), o «reyne», «may» (per reine, mai ) –. I també s’ha adaptat en posició semiconsonàntica. Així, davant a, e i o, l’ús de y pot representar el so semivocàlic dels mots jo i ja, i semicultismes com projecte, pel fet que no se solia ni se sol pronunciar com a sibilant palatal, sinó com a so semiconsonàntic, tal com s’esdevé, per cert, en posicions semblants de mots com iaia, Ierevan, iode o Iugoslàvia, de diferent origen i evolució. Ací, en els escassos casos de textos orals en què el fenomen compareix, es transcriu «yo» per io o «ya» per ia (que cal llegir, és clar, «iò» i «ià»), resolent de pas les diferents manifestacions gràfiques (amb y, amb accent obert o tancat, amb vacil·lacions dins d’un mateix text...). En tot cas, per un cultisme voluntarista o mimetisme de lectures, en el conjunt del corpus predominen els usos de j inicial en totes les etapes i gèneres dels textos – així, ja o jo generalitzat en Carles Llinàs (1892), Gaetà Huguet Breva, Josep Ribelles, Amadeu Pitarch, Maximià Alloza o Joaquim Garcia Girona –. En relació amb la 85 grafia de la semiconsonant, s’han resolt parcialment uns pocs casos amb addicions: «nya» per ny [h]a, (Sanjuan); «ya qu’arribar», «hiá qu’aprofitar» per [ h ]i [ h]a (Cantó) ; i «ja» per [ h ]i [ h]a (Peris Igual ). Quant al dígraf castellà ch, en els pocs textos en què substituïx les palatals (tx, x, tj, j ), es resol amb la pronúncia real del dialecte; considerant que, en alguns casos, com Val i trenta, l’ús de ch no consona amb l’hàbit de l’autor Josep Barrachina en altres obres publicades a Castelló, i que, quan cal, el text mateix resol explícitament la sonoritat – així, «xaqueteta» (Sánchez Gozalbo, El casament del dimoni de Sorita ) o «gaspajés» i «borrajo» (Ribés, Cantars populars, núms. 254 i 260)–. Quan el dígraf representa la velar oclusiva sorda (sobretot, amb voluntat classicista, com poch ), es representa amb c, amb l’excepció dels topònims. En cas de major caos, es resol suposant-hi palatal – així, «gachs» ‘gats’ (Peris Igual) passa a gatxs–. Finalment, es respecten els usos ortogràfics dels textos quant a la sensible qüestió de la toponímia – Almaçora, Albocàcer, Villarrel/Villarreal, Villafamés, Vall d’Uxó, Benicassi/Benicasim, la Torre d’Endoménech, Benlloch, Peñíscola, etc. –, fins i tot en els títols, i també en la toponímia en altres llengües – Chersoneso (Sarthou), Aleixandria/Alexandria, Chestos (Alloza, L’agap, v. 85), Chios (Calzada, Plautus )– i en la toponímia menor. Els noms i cognoms dels autors es regularitzen, ja que es consideren sempre paratextos, resolent la dualitat a favor de l’antropònim valencià. És just de recordar la complexitat de les relacions dels nostres autors amb els impressors, les errades ara corregides o els senyals dialectals, com «grupu» (Calzada, Plautus ); amb els textos, per vacil·lació: així, tren / ponen (vv. 1-2) en el text d’Argemí, que escriu 86 també ponent (v. 11), o «senyó, sinyor, senyor» (Pascual, Nanos i jagants ) ; o per ultracorrecció, «el·laboració» (Porcar), fins al punt de conduir l’ortografia escrita a situacions de precarietat davant la llengua real, la de sempre, l’oral. Com «diuen» els personatges de Vicent Breva (Anem a la Madalena, escena iv ) : Sento.– Al ball dels casaors. Quico.– ¿ Vols dir que allí feres casa ? Sento.– Ahon me casaren. No cal sinó remarcar novament que s’ha respectat escru­ polosament l’ortografia, la morfologia, la sintaxi, el lèxic i la fraseologia dels textos, a desgrat de la necessitat de resoldre algunes possibles complicacions de la lectura i l’elocució oral. Són complicacions aparents i gens importants si es comparen amb l’avintentesa, el goig i l’orgull de compartir amb els autors de fa un segle la seua riquesa, de vegades resplendent, en el maneig de l’estructura i del ric cabal lèxic popular i patrimonial de l’idioma, hui molt desconegut pels lectors i els parlants moderns. La fidelitat filològica a aquells autors i a aquells textos és una característica, i no la més menuda, de la justícia i l’homenatge que ara el poble valencià pot retre a l’estil humanístic i liberal de bona part dels erudits i literats castellonencs. El coneixement crític i fecund és, en el camí històric de la perduració i la vitalitat de la llengua, la manifestació millor de l’homenatge que els deurà sempre tota la societat valenciana. Ad multos annos. Em pareix just d’agrair, finalment, algunes col·laboracions per a la realització d’esta antologia: d’Àfrica Ramírez en la transcripció d’originals, de Josep Rosselló en la seua revisió, dels familiars i 87 hereus d’alguns dels escriptors antologats (en particular, del jurista Lluís Lucia) i, last but not least, de Rafael Comeche i Emili Sáez, tècnics de la Unitat de Recursos Lingüisticotècnics de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució que situà la necessitat de la realització d’este encàrrec en el marc de la celebració del setantacinqué aniversari de les Normes de Castelló. 88 10. Bibliografia Agut, Fàtima (2002): Cent anys de teatre a Almassora, València, Brosquil. – (2003): El teatre a Castelló de la Plana al segle xx [tesi de doctorat], Castelló de la Plana, Universitat Jaume I. – (2005): Teatre al Baix Maestrat, Benicarló, Onada. Archilés, Ferran (2002): Parlar en nom del poble, Castelló de la Plana, Ajuntament de Castelló. Benito, Romualdo (1999): José Ribelles Comín, València, Diputació de València. Blasco, Ricard (1986): El teatre al País Valencià durant la Guerra Civil (1936-1939), Barcelona, Curial. Caplletra, 16: Carles Salvador i la seua època, València, Institut Inter­ universitari de Filologia Valenciana, 1997. Campos, Xavier; Prades, José (2002-2004): Memoria gráfica de Castelló, València, Prensa Valenciana. Carbó, Ferran (1986): «Dades per a una aproximació a Maximià Alloza», bscc, lxii, pp. 261-269. – (1990): «Una revisió a la poesia castellonenca de començament de segle», Actes del II Congrés d’Història i Filologia de la Plana, Nules, Ajuntament de Nules, pp. 165-171. Casanova, Emili; Echenique, M. Teresa, eds. (2008): El deler de les paraules. Les aportacions de Germà Colón a la romanística, València, puv. Climent, Joan Daniel (2007): Les Normes de Castelló, València, Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Colomina, Jordi (2007): «L’aportació dels escriptors valencians sep­ tentrionals a la llengua literària», Els escriptors castellonencs del primer terç del segle xx i les Normes del 32, València, Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, pp. 249-273. Colón, Germà (1952): «Castelló i la seua llengua», bscc, xxviii, pp. 362368. 89 Diversos autors (1893): 1837 y 1892. Trabajos premiados en el Certamen literario celebrado en Castellón el 7 de Julio de 1892, Castelló de la Plana, Imp. C. J. Forcada. – (1893): Homenage á En Constantí Llombart. Composicions llegides en la seció verificada en son honor lo día 11 de Maig de 1893 en Castelló de la Plana, Castelló de la Plana, Imp. C. J. Forcada. – (1984): Miscel·lània de textos en homenatge a les Normes de Castelló, Castelló de la Plana, Diputació de Castelló. – (1994a): Festa. Historia de las fiestas de Castelló, Castelló de la Plana, Prensa Valenciana. – (1994b): L’Institut Ribalta, Castelló de la Plana, Diputació de Castelló. – (1996): D’història contemporània: debats i estudis, coord. Manuel Martí, Castelló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura. – (2002): Castelló segle xx . Paisatge d’una ciutat, Castelló de la Plana, Castelló d’Impressió. – (2003): Llengua i literatura a les comarques de la diòcesi de Tortosa, Benicarló, Alambor. – (2004): Lleonard Mingarro, la Vall d’Uixó, Ajuntament de la Vall d’Uixó. – (2006): Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Morella, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, pp. 77-98. – (2007): Els escriptors castellonencs del primer terç del segle xx i les Normes del 32, València, Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Enric Soler i Godes: l’escola i la cultura [amb estudis introductoris de Lluís Meseguer i Santi Cortés], Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I / Fundació Càtedra Enric Soler i Godes, 2001. Esteve, Francesc (1985): A l’entorn de les aigües lluminoses, Castelló de la Plana, Diputació de Castelló. – (1996): El goig de créixer. Els estudis superiors, Castelló de la Plana, Diputació de Castelló. – (2003): En la claror de l’alba, Castelló de la Plana, Diputació de Castelló. 90 Esteve, Maria Teresa (1986): La literatura a Castelló de la Plana [tesi de llicenciatura inèdita], Universitat de València, Facultat de Filologia. Esteve, Maria Teresa; Conill, Josep J. (1998): «Reivindicació de l’obra de Maximià Alloza, poeta castellonenc», V Congrés d’Història i Filologia de la Plana, Nules, Ajuntament de Nules, pp. 365-378. Esteve, Maria Teresa; Garí, Joan (1989): La terra que està més endins, Borriana, Ajuntament de Borriana. Falomir, Vicent (1995): La Societat Castellonenca de Cultura: anàlisi del seu treball historiogràfic [tesi de doctorat inèdita], València, Universitat de València. Ferreres, Joan (1993): «Mossén Manuel Betí: el genial medievalista i pare de la historiografia del Maestrat», III Jornades sobre història, art i tradicions del Maestrat (Sant Mateu, 1992), pp. 37-77. Franch, Vicent (1980): El nacionalisme agrarista valencià (1918-1923), 2 vols., València, Prometeo. Garcia Girona, Joaquim (2000): Seidia, ed. Òscar Pérez-Ramon París, València, Saó. García Grau, Manuel (1994): Poètiques i voluntats per a una societat perifèrica, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Garrido, Samuel (1986): Los trabajadores de las derechas, Castelló de la Plana, Diputació de Castelló. Gascó, Antonio J. (2001): La Banda municipal de Castelló. Notas para su historia, Castelló de la Plana, Ajuntament de Castelló. Gimeno, Lluís (1992): «Sobre el parlar de Castelló de la Plana», Miscel·lània Sanchis Guarner, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 133-160. – (1994): Estudi lingüístic dels parlars de les comarques del nord de Castelló, Castelló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura. – (1998): De lexicografia valenciana. Estudi del Vocabulari del Maestrat de Joaquim Garcia Girona, València/Barcelona, iifv / Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 91 – (2006): Panorama sumari de les lletres valencianes. Escriptors castellonencs dels segles xii al xx , Castelló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura. – (2005): «Un manuscrit de Salvador Guinot: la narració Al batre els canyots. Edició i notes lingüístiques», bscc, lxxxi, pp. 793-819. – ed. (2000): Josep Pascual Tirado i l’Obra del ‘Diccionari’ (1920-1930), Cas­ telló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura. Gimeno, Vicente (1926): Del Castellón viejo, Castelló de la Plana, Imp. Armengot. Gual, Ximo; Monterde, Juan (2000): La biblioteca del matemàtic Alicart, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I. Herráiz, Josep L.; Redó, Pilar (1995): Republicanisme i valencianisme (1868-1938). La família Huguet, Castelló de la Plana, Universitat Jaume I / Fundació Huguet. Huguet Segarra, Gaetà (2003): Els valencians de secà, ed. Vicent Pitarch, Castelló de la Plana, Universitat Jaume I / Fundació Huguet. Llinàs, Carlos (1918): Cosas de mi pueblo, Castelló de la Plana, Imp. J. Sorribas. Llombart, Xavier (2001): «Del cinematògraf al cinemascope», dins Castelló segle xx . Fets i ficcions, Castelló de la Plana, Colla Rebombori, pp. 101-110. Lorenzo, Antonio (1988): Movilización popular y burguesía republicana en Castelló de la Plana, Castelló de la Plana, Ajuntament de Castelló. Martí, Manuel (1984): «L’aparició d’una història local i el seu rerafons polític: Castelló de la Plana, 1868-1917», en Primeres Jornades de Joves Historiadors Catalans, Barcelona, La Magrana, vol. i, pp. 199-204. Martínez, María José; Sabater, Miren Josebe, eds. (1995): Prisión Provincial de Castellón 1939-1940 (Palabras y versos), Castelló de la Plana, Ajuntament de Castelló. Medina, Jaume (1976): «Horaci en la literatura catalana», en Els Marges, 7, pp. 93-106. 92 Meseguer, Lluís (1993): Bernat Artola: la terra i les passions, Castelló de la Plana, Diputació de Castelló. – (2001): «Les obres i l’estil d’Enric Soler i Godes», dins Enric Soler i Godes: l’escola i la cultura, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I / Fundació Càtedra Enric Soler i Godes, pp. 19-48. – (2003): Castelló literari, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I / Diputació de Castelló. Monferrer, Rafael (1988): «La Medicina en la obra literaria de A. Sánchez Gozalbo», bscc, lxiv, pp. 31-85. Monferrer, Àlvar (1997): Els endimoniats de la Balma, València, Consell Valencià de Cultura. – (2004): El romancer valencià, València, Bullent. Obra del Cançoner popular de Catalunya. Materials, vol. viii: Memòries de missions de recerca, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998. Olucha, Fernando F. (1986): «Unas notas sobre el Teatro Principal de Castellón», Estudis Castellonencs, 3, pp. 521-548. Pascual, Josep (1988): Tombatossals, ed. Lluís Meseguer, València, Tres i Quatre. Pérez, Antonio; Ripollés, José Vicente (1989): Daniel Fortea, Castelló de la Plana, Diputació de Castelló. Pérez, Eduardo (1988): Polítics i cacics a Castelló, València, Institució Alfons el Magnànim. Pérez, Francesc (1982): Les Normes de Castelló, València, Tres i Quatre. Peris, Juan (1994): El tramvia a vapor d’Onda al Grau de Castelló de la Plana 1866-1963, Castelló de la Plana, Ajuntament de Castelló. Pitarch, Vicent (1995): L’eix castellonenc de la cultura contemporània, Castelló de la Plana, Diputació de Castelló. – (2002): Les Normes de Castelló. Textos i contextos, Castelló de la Plana, Ajuntament de Castelló. Porcar, Joan Baptista (1974): Trencs, moradures i verducs, Castelló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura. 93 Ramos, Joan R. (1989): La qüestió lingüística en la premsa de Castelló de la Plana (1834-1938), Castelló de la Plana, Diputació de Castelló. Ribelles Comín, José (1915-1984): Bibliografía de la lengua valenciana, 5 vols., Madrid, Tipografía de la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos (i-iii), Ministerio de Educación y Ciencia (iv-v). – (1905): Intereses económicos, agrícolas, industriales y mercantiles de Castellón con la historia del puerto del Grao y del periodismo provincial, Barcelona, Imp. Altés i Alabart. Ribés, Enric (2000): Quadros de costums castellonencs, ed. Josep M. Ripollés, Castelló de la Plana, Ajuntament de Castelló. Salvador, Vicent (1998): «Notes sobre la transmissió de la literatura dialectal», V Congrés d’Història i Filologia de la Plana, Nules, Ajuntament de Nules, pp. 449-462. Sánchez Adell, José; Díaz, Eugenio; Olucha, Fernando; Pascual, Francisco (1997): Personajes ilustres castellonenses, Castelló de la Plana, Pecsa. Sanchis Guarner, Manuel (1982): Els pobles valencians parlen els uns dels altres, 3 vols., dins Obra Completa, València, Tres i Quatre. Sarthou, Carlos (1913): Geografía general del Reino de Valencia. Provincia de Castellón, Barcelona, Editorial Alberto Martín. Seguí, Salvador (1990): Cancionero musical de la provincia de Castellón, València, Caja de Valencia / Fundación Caja Segorbe. Serra, Vicent Pau (1985): «Goigs valencians a la comarca de la Plana», Butlletí del Centre d’Estudis de la Plana, 2, pp. 45-58. Simbor, Vicent (1983): Carles Salvador i Gimeno: una obra decisiva, València, Diputació Provincial de València. – (1988): Fonaments de la literatura contemporània al País Valencià (19001939), València, Universitat de València. Soberanas, Amadeu J. (1983): «Interdicció de la llengua catalana a la Seu de Tortosa», Contribució a la història de l’Església catalana, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 237-283. 94 Solbes, Rosa (2007): Matilde Salvador. Converses amb una compositoria apassionada, València, Tàndem. Sos, Vicent (1980): Un geòleg en una festa d’amor i cortesia, Castelló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura. Tirado, José Luis (1995): El Teatro Principal 1894-1994, Castelló de la Plana, Ajuntament de Castelló. Torrent, Vicent, dir.: Fonoteca de Materials, València, Generalitat Valenciana. Usó, Joan Carles (1982): La masonería castellonense contemporánea [tesi de llicenciatura], Universitat de València, Facultat de Geografia i Història. Vicent, Manuel (2006): Conflicto y revolución en las comarcas de Castelló, 1931-1938, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I. Viciano, Pau (1987): «Ideologia i producció historiogràfica: els inicis del medievalisme a la Plana (1881-1936)», en Butlletí del Centre d’Estudis de la Plana, 10, pp. 71-82. – (1997): La temptació de la memòria, València, Tres i Quatre. 95 antologia i. Cultura popular Francesc Argemí LA FIRA DEL NOSTRE POBLE * (fragment d’una carta) [...] Voldria que fos lo tren Ponén; per arribà més enjorn, Mijorn: per sé més fresquet i fi, Garbí; si el Garbí és massa lleig, Lleveig; si el Mijorn té massa sal Mestral, si el Ponent té masa foc Aixaloc. Donaria un potosí si el tren se tornés un poc Ponent, Mijorn o Garbí, Lleveig, Mestral o Aixaloc dels botigués ambulants, dels òrguins dels monos sabios del tios del jocs de mans, de les figures de sera, les parades, d’a real; * «La fira del nostre poble» (fragment d’una carta), Heraldo de Castellón, 20-vi1896. 101 eixe que rifa joguines i aquell que arranca quixals, los de les nuevas cansiones i atres mil, que, com tu saps, llevant los del presio fijo, tots doneu dolor de cap. I per la nit un diluvi de gent, Jusepet, la mar; tots paseixa que paseixa per amun i per avall; les guapes polles mol tobes van en lo nóvio al costat, plenes d’almànguina i polvos des del clatell hasta el nas, ells, erts com un roll de sola, més sérios que magistrats porten al coll tovalloles i el bigot enserolat; les menestrales salades del mocador rasteixan, que no gasten farinetes ni polison d’ancenalls porten al cap bandolina i els monyos d’aquí davant pareixen los cortinatges del casino en nit de ball. [...] I tots criden, salten, rihuen, ploren, aspenteixen, bacs... i a les parades la gent 102 s’atansa a muns a comprar; si en mitg del motí afiques i fet un ninot de palla per als bous de san Juan; que entre aquelles cridadises pareix lo Juí Final de levites astrosades i sombreros esclafats, xillits que peguen les dones perquè es veuen asfixiats, los músics dalt del tablado. Dixa que vingue la fira, que ia sento amunt i avall los taulons que ia carreguen aquells hòmens celebrats, ia veig medí en un cordell la plasa de cap a cap, i com les casilles fan, i el golpexà dels martells i el ruïdo dels perpals, i com forren de baladre les autenes per als arcs. [...] Ia sento en dies de fira la cridadisa infernal de la gent que ve de fora, tots bufen entusiasmats gastan més vent cada trompa que set dies de mestral, i és la fira una Babel; 103 lo que és, Jusep, tu ia ho saps, des de que fan les casilles hasta que lleven los arcs. 104 Joan Baptista Tejedo PERE * segon cant i Dins d’elevat casalisi de descomunal amplària, entren a buidar la sària que és pa d’elles un cilisi, les aques, que un gran servisi li presten al comersiant la taronja carrejant des dels horts a l’almasent, en el que a cada moment veus pencos eixint i entrant. ii Del seu deure cumplidores, fugint de gastar raons, rodant els dorats muntons treballen les triaores; i en les empaperaores, desinqueta jovenalla que canta i riu cuan treballa, grupo alegre i divertit, sempre està l’amo en un crit per a tindre-les a ralla. * Pere, Borriana, Antonio Peña, 1902, pp. 21-29. 105 iii Encaixaores así, el tapaor per allà, el carreter que se’n va pegant-li crits al rosí, martellaes un senfí atronant la fusteria... i en mig d’esta asgaravia, dominant aquell cotarro, Pere, fumant-se un cigarro se paseja tot el dia. iv ...I per amunt va el xicot; en cada parte de venta veu que el seu crèdit aumenta, que entre els seus té veu i vot; ia no és aquell tararot que sufria mil asars, gasta rellonge dels cars, creu que és docte per demés, i a qui té poquets dinés diu que és un furta-dinars. v Du botitos a diari, sempre està anant en el tren, de política n’entén tant com io de ser vicari, 106 i, no obstant, és partidari d’algun influient sinyor, pa que el traga regidor tan pronte com fasen saca, i, aixina, gastarà jaca i camisa en lluentor. vi Aquell que esclau de la gleva de jovenet ha segut, per l’agre, a la plenitut del bé i la ditxa s’eleva. Com ia té dinés, aseva pa que la marxa aselere, la causa de que ell prospere: la roda de la fortuna, que sense rascanyà alguna va fent ricachón a Pere. vii ¿Veus el pollet caganiu corrent darrere la lloca tremolant quan algú el toca i llansant dèbil piu-piu? Pues al remat de l’estiu, ia és el pinxo del corral; ia es uarden de fer-li mal els conills i les gallines: 107 del crestut farem xexines, no més arribe Nadal. viii Pues aquell femateret rabosero pa fer coca que en la mànega se moca i es defén en l’aixolet, ha anat fent-se majoret, ha aplegat a comersiant; molts l’adularem davant; tots, el pelarem darrere; i fem xexines de Pere, cuan de Pere estem parlant. ix Una llèstima fingida, un sentiment mol agut, aparentem pel caigut cuan en nostra porta crida; mes si lutxant per la vida va logrant algun profit, cuan posar-se ha conseguit en situasió mig airosa, ¡no falta llengua envejosa que diu que és mal adquirit! 108 x Podrà ser un carabasa, un tarròs més del seu hort; Pere tropesà en la sort, i en ell, faça lo que fasa, va com una llepalasa; i amollarà alguna cos en eixe parlar calmós propi del que està pagat: però conste que és honrat, tant com fatuo i orgullós. xi Negra la falda i nesgà, mocador de seda fina, de blonda la mantellina, de mate i rosel calsà, va Marsenta, ¡asesinà!; i en mig del carrer, a voltes, ou ella estes frases soltes: –Mare, ¿vosté no s’ancana? –¿De què?... ¡Reina soberana! ¿Que ia estem en Carnistoltes? xii Com de menjar molta bleda i dur els solsits a ralles li queden les resigalles, encà que es vista de seda 109 la mona, mona se queda. Mudà, pareix un gamell; i alguna de poc servell diu al vore-la tan tova: –Ui!, Marsenta, ¿que has tret cova, o vas a aufegar capell? xiii Entre tant, Pere no para de medrar comersialment; té en el despatx dependent que tots els ductes li aclara, i en arrogànsia trau cara per este i per l’atre amic, cuan per algun embolic dels que en el negoci es fan, no els fien res allà ahont van si no respon algun ric. xiv Fa una vida sibarítica, no més referix grandees, presumix de tindre idees en relijó i en política, i s’engolfa en l’alta crítica d’operasions comersials i en les discusions formals que en sensatés i bon tino, 110 sostenen en el casino les persones prinsipals. xv Este és Pere. Sense fre, creent que a tots dóna enveja, gasta, triünfa i bufarreja; i el foraster que así ve, al vore que Pere té més rivals de dia en dia plens de fums i fantasia, pregunta: –¿Però Burriana és un poble de La Plana o és un tros d’Andalusia? xvi ...I si per Pere no fóra, atrevit i emprendedor, ¿gojaríem d’esplendor i tanta i tanta millora? ¿A quants Peres no és deudora de l’auge i engrandiment que té Burriana actualment? ¡Per quants Peres en Burriana maten els pobres la gana uanyant jornal suficient! 111 Francesc Ribés CANTARS POPULARS * 231 A mi no m’agrae el vi ni en borratxa ni en barral; a mi m’agrae en topí que és el beure natural. 233 A garrofes m’han llogat, me donen tres sous i el caldo; no sé si tornaré més si no me duen en carro. 234 A França me’n vullc anar a buscar-me una françesa perquè les xiques del poble m’envien a la palleta. 235 A la vora del riu, mare, m’ha deixat les espardenyes; * Cobles extretes de Cantares populares de la provincia de Castellón, Castelló de la Plana, Ayer y Hoy, 1902. Es tracta d’un conjunt de 856 cobletes en valencià i 1.575 en castellà o parcialment bilingües. De les reproduïdes ací, se’n respecta la numeració de l’obra i s’ometen algunes notes de l’autor. 112 mare, no li hu diga al pare que io tornaré per elles. 238 A la Torre d’Endoménech io no vullc tornar-i més perquè no tenen relonge i no saben l’hora que és. 240 A la vora del riu, mare, una perdiu diu cantant: cuan les cabres tendran llana els fadrins faran bondat. 253 Arre burro, no t’apares que ací no venen çenteno, que les xiques d’este poble tenen el peu macareno. 254 Alcalà són gaspajés, Santa Malena, fogueros, Penyíscola, penyiscolans, i en Benicarló, llanseros. 113 255 Aunque somos novensanos y queremos dormir mollos no tenemos matalapos ni coixinos ni llansolos. 256 Alcorins i de Costur, nugue-vos hui bé la faixa perquè per ací n’hi ha molts que en Melilla han pres la baixa. 257 Alcora, corral de vaques; Figueroles, la comuna; la Foia, les Petroniles i Llucena, l’hermosura. 259 Allà baix ne pujen cuatre, les cuatre de camarada; la doctora, la barbera, la mestra i la boticària. 260 Allà en la font de Benlloch n’hi havie un sapo borrajo; als hòmens no els dia res i a les dones «guapo, guapo». 114 261 Allà baix a la riera n’hi havie un rossí pelat tres dies que estave mort i encara menjave blat. 264 Asoma’t a la finestra cara de cresol sense oli, que el dia menos pensat te s’emportarà el dimoni. 275 Borrajos són en Catí borrajos són en les Coves borrajos en San Mateu borrajos en tots els pobles. 276 Bones són les xiques guapes però és millor el traguet después d’arròs en fesols en gust de socarraet. 278 Cabanes, cau de raboses; Torreblanca, granotera, i Alcalà se’n du la palma de la gent més malfainera. 115 279 Carnistoltes, quince voltes, i Nadal de mes en mes; tots els dies foren festa i Cuaresma mai vingués. 281 Caballers, si io sóc pobre Sant Antoni té la culpa que me s’ha menjat al burro el llop de la cua curta. 283 Cuansevol home que té rossins corredors de joies i la dona boniqueta ia es pot dir que es pinte a soles. 284 Cucala, si vols dinés vine demà a Castelló i els tindràs amanidets a la punta d’un canó. 285 Cucala ve d’Alcalà, l’Arbolero, de les Coves; per a entrar en Castelló i fer el monyo a les dones. 116 287 Xiqueta de les cent lliures, ¿ton pare què t’ha deixat? La sombra de la figuera i el carasol del terrat. 288 Xiquetes almidoneu-se que la semana que ve vindrà una barca de nóvios per a aquella que no en té. 323 Els alcorins ia no tenen pantano per a regar ni carretera pel poble ni siquiera campanar. 324 Els sipaios d’Ulldecona ja no volen xocolate perquè cuan vaja Cucala sense palla els farà batre. 326 En una rinya de gosos un flare pergué el capot, un donsainer la donsaina i un xicuelo el trompellot. 117 333 En el Cielo manda Dios, en Madrid els del negoci i en Castelló de la Plana sempre manen els del cosi. 334 En ma vida m’ha rist més que un dia plegant olives: me vaig girar i vaig vore una gallina en basquinyes. 346 En el carrer de Felis dihuen que no faran bous perquè ha hagut mala collita de magraners i codonys. 348 En el raval de San Marc han fet una céquia nova per a llavar caragols sense llibrell ni casola. 349 En València tiren bombes i els valencians tenen fam; Sant Vicent per les muralles va menjant-se l’ansisam. 118 350 En València un pillo tort pasa sense fer faena perquè sa muller li guanya els dinés a filar seda. 351 En València, sóc françés; en Fransa, sóc valencià; en Castella, aragonés, en Aragó, castellà. 352 En València estan les roses i en Castelló els rosers, en Borriol les xiques guapes i en la Pobla els fematers. 354 En Villarreal, borrajos; en Burriana, les taronjes; garrofes en Torreblanca, i en Almaçora, carjofes. 355 En Nules me convidaren i casi me muic en Nules; per algo ja diu el ditxo: si a Nules vas no t’atures. 119 356 En Torreblanca fan festes; d’Alcalà baixen fadrins que relinjen com a bèsties i bramen com a rossins. 357 En Benicarló fan festes; de Càlig baixen fadrins; les polseres aclarides i els polls com a garrofins. 360 En Cinq-torres venen seixa, en Forcall venen grosal, en la Cuba les porgueres i en La Mata el candeal. 361 En Sorita són els perros, en Villores els catxaps i en Ortells són buenos mosos i en Forcall els socarrats. 362 En Alcora n’hi han gelats, en Figueroles alls porros, en Llucena bons pernils i en el Castillo abejorros. 120 363 En Llucena són raboses, en Costur tots són tarugos, en Villafamés cul rojos i en Alcora ofega burros. 364 En la Serra tots són lloques, en Cabanes Cabanuts, en Villafamés cul-rojos, i en les Useres puts-puts. 121 Agustí Llopis LA FIRA DE SAN PAU D’ALBOCÀCER * Algú no pot haver en si poder altre amar contra sa voluntad, no ser tan fort ne ab tanta potestad à deslligar los nuus qu’Amor sab fer. Ausias March i la vespra ¿Esta nit en Albocàcer no es dorm, o què es lo que es fa? Més d’una hora que el sereno per los carrés va cantan, i estos encara estan plens de gen que va amún i aball. Voreu les tendes ubertes i els hostals de par en par, i eixí de ses amples portes rius de llum i crits a eixams. Les campanes ia no sonen, però ben poc rato fa, ¡quina cridadissa armaen allà dal del campanar! * De La fira de San Pau d’Albocacer. Romans de D. Agustí Llopis y Miralles, dins Colección de poesías premiadas en el Certamen organizado por el Heraldo de Castellón, Castelló de la Plana, Tipografia A. Monreal, 1902. 122 Diríeu que estaben loques: Bah! Dones al fi i al cap!... Qué passe en eixe Albocàcer que el pose tan enlocat? És la vespra de san Pere i tamé la de san Pau, perquè estos dos Sans van juns sempre com a dos germans; i, ia se sab, Albocàcer, al vindre eixa nit cada any, no dorm ni viu ni sossegue, perquè és fira a l’endemà, i tot en ple va a l’ermita, a l’ermita de san Pau. Mes les festes per la vespra s’acostumen comenssar, i així esta nit ia voreu en cada carrer un ball: los hòmens porten d’allí saragüells molt canejats, jopetí de rompecoche, mocadó de pita al cap. Les dones porten faldetes roiges i mocadó blanc, vestit que els escau mol bé, sobre tot per a ballar. Això hu fa la gent casada, que els fadrins ballen apart; però tan uns com los atres 123 són tan desens en sos balls, que sense escrúpol podrie presencià’ls un capellà. Els que no ballen ni miren voreu que en rogles se fan a l’envolta d’una mija i d’uns pastissets mol blans. ¡Pobres pastissos que acaben per morir tots ofegats en aquell vi d’Albocàcer, que es mes traïdó que un gabatx! Per tot seguix la borina i ningú pense en becar: assí uns trahuen al carré lo carro ben estorat, per a enganxà en l’atre dia tan pronte com cante el gall; allà uns atres a la fon van los matxos a abeurà fent ruïdo de ferradures quan xafen els empedrats. La gen encara navegue sobretot prop dels hostals: encara s’ohuen riotes de dones al fi dels balls; però tot aquell bullici poc a poc calman se va, com s’amaine la ventera quan la lluna entre al giran. 124 Entonces s’ohuen les portes i el ruïdo de les claus; se vehuen dins de les cases les llums corre dal i baix, i en moltes frix la paella la verena de demà. A la vora de la una el ruïdo s’ha calmat; però entonces ohireu les guitarres puntejar: són los fadrins que fan ronda, perquè eixos no dormen mai. És clar que entonces les xiques ia totes s’han retirat; però vos pareix que dormen? Ca! No, que estan escoltan per detràs del finestró les canssons del seus amans, tan enceses que el coret els fan batre a més d’a pas. Io en sé d’una, que per cert és mol rossa i mol templà, a qui no sols bat el cor, sinó que està gemegan. Per qué plore?... Quan la ronda a sa porta s’ha parat, perquè és casa del clavari, del clavari de san Pau, un fadrí moreno i majo, 125 que és dels fadrins majoral, ¡quina cansó més sentida a la rossa li ha cantat! Ella en molt de dissimulo pel finestró ha tret la mà, i arrancan un brot d’alfàbega al fadrí li l’ha tirat. Per qué plore, pos, la rossa? Ia os ho contaré demà. iii d’aon ve la fira L’any de la era cristiana mil cinc-cents sixanta-dos, quan lo poble d’Albocàcer ere ia un gran infantó, pos fehe ia tre-cents anys que don Blasco de Alagón li va donà a Joan Brusca com a pare i fundador: va sussuhí que en son terme hi havie un estany herbós mol mal sa i molt tercianari, i pels prats del seu entorn hi guardaben els bestiàs alguns piadosos pastors. L’un d’ells estabe tullit dels dos peus; i en son fervor salud demanabe al cel 126 que no li donabe el món. Segurament pregarie a san Pau, lo san gloriós que del nom de Jesucrist va ser el gran vas d’elecció; perquè se li va apareixe com un vell majestuós portan a lo pelegrí l’esclavina i el borde. Li va curar de repén el mal dels peus al pastor, i prenent la carbaseta que penjà duie al bastó, plena d’aigua clara i bona, la va vessar tota a doll dins d’aquell estany pudén que a l’instant se va fer bo: com n’és encara una proba l’aigua que avui done el pou que quede allí a on va està un dia aquell bassot pantanós. El San li va dir qui era i va encarregà al pastor que volie se li alssare allí un temple sumptuós, aon tots los fills d’Albocàcer li donaren cult i honor. Este és el fet que a nosatros ha arribat per tradició, 127 que tots debem respetar com hu han fet nostres majors. El poble va fer l’ermita i les cases del contorn; i tan va creixe la fama d’este santuari hermós que de mols pobles venien a venerà el san Patró. I encara diu més la història: que el rei Felip Quart, en corts que en mil sis-cents vent-i-sis va reunir en Aragó, a precs del bras militar de València, en son real nom va concedir a esta església lo dret d’amortisació i sello i cinc-centes lliures per a millores i adobs. En això indicat ia quede l’orige mol remot de la fira que se fa tots els anys en este lloc. Ara a la de l’any tornem de que assí os faig relació: Figure-os aquell pla tan gran i tan espaiós que s’extén davan l’ermita, ple de gent de gom a gom. Van i vénen entre els rengs 128 de taules i mostradós, en que els firatans presenten sa vendeduria a tots. Ací estan les del panoli, les dels confits i turrons a on se tiren els goluts com a l’aveall los torts. Allí estan les de begudes, plenes de copes i gots voltan un vert carratell que té aiguardent o vi dols. Més enllà, formant carreres voreu paraes de tot: en ahines, trills i forques, llahones, destrals, falçons; en montures, aparells pa carros, basts, sobrelloms; si li entreu per ferratalls, trovareu panys, picaports, romanes, i si és en llanda, hi ha cresols allí a penjolls, cantes per al vi i l’oli i tota clase de pots. No falten allí botigues de roba i fins mocadós: si a les xiques voleu vore, ané-on allí de colp. Pos, si anem als comestibles, allí els voreu a montons 129 peres sarmenyes a càrregues i lo que done més nom a la fira: mols forcs d’alls de la Plana i Borriol. En fi, mai acabaria si os hu habera de dir tot... Lo moviment de la fira creix a medida que el sol va pujan en son camí; i allà vora de les nou està ia al ple, pos arriben les gens de tot el contorn. Voreu los de Benasal asseats i parladós, los d’Ares mol borrasqueros, i els de Catí, gen de tro; los de Culla i de la Serra gen calmosa i de bon cor, els de les Coves, rumbosos, els de Sant Mateu, sinyós; i ¿qué di dels d’Alcalà? Que són d’Alcalà i aló. Encara en van de més pobles, però no es poden dir tots: sols diré que hasta ne van de Tortosa i Castelló. 130 Joan Baptista Valls COSTUMS POPULARS * Molta gent d’esta provínsia, parlant-li d’ilustrasió, de cultura, de progrés i atres manifestasions que dignifiquen a l’home en lo seu curt pas pel món, en un pam de boca uberta, com aquell que veu visions es queda, sinse saber si cuit o cru es menja això. Però gramàtica parda... sí que en saben tots ells prou; perquè quant van per los pobles comprant-los les comisions els productes de la terra que tantes gotes de suor els costa durant l’any torrant-se l’asquena al sol... En una lletra menuda que no sempre entenen tots, contesten abans de vendre: «mos hu pensarem milló»... * Costumbres populares, Castelló de la Plana, Impremta Barberà, 1912. Se’n tradueix el títol, presentat així i guanyador d’un premi en els Jocs Florals de Castelló de la Plana del 1911. 131 A les perretes les nuguen molts d’ells en cadena i boç i solament les asolten cuant fant la festa Major, pa imprimir més vida i brillo a bàrbares tradisions que havien de desparéixer pel bon nom d’esta Nasió que l’estranger vilipéndia fent d’ella comparasions... que no mos fan gens de gràsia als que ens presiem d’espanyols, per sertes costums de poble dignes de colp de falsó i que d’elles, per a mostra, els porte así uns cuans botons. Ham entrat en lo disapte de Glòria Resurrecsió pregona el Catolisisme per les cuatre parts del món. En aldees, siutats, viles i en la invicta Castelló, amparant-se les graneres en la Llei d’Asosiasions, declaren lo boicotage a la basura i ni un brot ne fant, passant-se dos dies en huelga pels rincons. Però ve l’Apoteosis 132 al crit de Resurrecsió, i unes al carrer es tiren, atres ixen als balcons i armen el gran safarranxo de fem, micróbios i pols, que hasta la tuberculosis pulmonar brinca de goig prenint part en l’alegria general que reina en tot. Moviment, gran estruendo, les campanes van al bol; per totes parts en lo poble pareix que s’acabe el món. Als terrats, xics i grans pugen en armes i munisions celebrant la fausta nova fent disparos als coloms, si no envien a contarli-u a San Pere a cuantsevol. Els xiquillos, que eixos dies estan tots de vacasió, empunyant maces disformes, a les portes peguen colps lo mateix que si en lo camp destarrosaren lo tros, demostrant en sa faena lo educaets que són tots i que per a ells les escoles ia estan de més...¡Saben molt!... 133 Està celebrant lo poble, de l’any, la festa major. Els taverners, abrogant-se del retor, serta funsió, se hu pasen fent eixos dies contínuament bendisions. Els afisionats a córrer la pólvora, provisió fant de cuets que, cuant estallen, disparos de canó són i exciten més l’alegria cuant més mal fant que un porc solt. ¡Lo que disfruta eixa gent en tan sana distracsió!... Per la vesprada a les xiques, els fan ball hasta el ginoll, i estes i els xics, adornats de la caixa, en lo millor, en ristreres acudixen a estil dels botifarrons. Fa la murga la senyal, toca, escomencen a bots lo mateix que en les sacsaes cuant envasen gra o anous... I sempre s’acaba el ball en la consabuda mort feta pel pinxo del poble, perquè u dels balladors, pegant fortes cabrioles 134 l’ha desgarronat un poc, i a un valent com ell no hi [h]a qui li xafe lo garró. Van dos rondalles pel poble. S’ódien les dos de tot cor. La nit va trascurrint fosca perquè eixos trasnotxadors, fent-los prou llum la mollera, han romput tots els farols. Veus humanes que relinxen com si foren potros solts; atres relinys que contesten de l’atre bando, més forts... A l’ensendemà la plasa presenta a la llum del sol el cadàver d’u dels mosos, i fent-li guàrdia d’honor hi [h]a llibres, vullc dir: pistoles, trabucs, punyals i garrots, testimonis elocuents de la fe i el gran amor que alguns vehins del poble senten per lo San Patró. Atres costums hi [h]a a propòsit pa rastell d’emblanquinaor, que rascant-les bé, caurien sí qui pot, en ferm tesó, encenguera, allí a on fan falta, de la Ilustrasió els farols. 135 I obrint camins i amples vies per tota nostra Regió, triunfant entrara el Progrés en més de cuatre rincons matant l’analfabetisme i atres coses més pitjors que coloquen la Cultura, per a vergonya de tots, al nivell que els sabaters solen posar lo serol. 136 Francesc Cantó LES FESTES DE SANT ROC EN EL PINAR DE LA MAR * Des de la Mare de Déu del Carme hasta la d’Agost, solia ser el temps de la canícula, en que en nostres platjes se prenien banys de mar. Deu continuar dita costum en Castelló, com en València. Però lo que és propi i llegítim del nostre poble és la festa eminenment popular, campestre i bullanguera, de les vetllades en el Pinar de la mar, en los dies que comensen la vespra de l’Asunció i acaben la nit de Sant Roc o per als més decidits i alegres, al sendemà. Com ne són dos dies seguits de festa (el de la Mare de Déu d’Agost i el de Sant Roc, patró de la ciutat de Castelló i abogat contra la peste), és ja tradicional i deu ser molt vella la costum de celebrar dites dos festes com remat oficial de l’Estiu, per mig de deportaes de camp, banys de mar junt al Pinar de la platja i fent grans fogueres en el poble. Quisà podríem trobar l’oritje de tals costums populars en les famoses epidèmies o pestes que asolaren estos pobles costenys, en los segles xvii i xviii, i encara en el prop pasat xix. Tal volta foren els ajuntaments, asesorats pels dotors de son temps, els que aconsellaren com a mides d’higiene i salubritat pública, l’ús dels banys en la platja, les fogueres per a cremar estores, peluts, mobles vells, caixes corcaes, draps i saques runoses, o màrfegues que podien haber servit per als malalts afectes de pesta. I els dies de camp, per a retornar a l’alegria, aquelles gents entristides per * «Les festes de Sant Roch en el Pinar de la mar. Aiguafort de la vida castellonenca», Revista de Castellón, núm. 59, 15-viii-1914. 137 l’enfermetat i la misèria. I d’eixa manera s’obtenien tots els fins que els moderns higienistes se proposen en lo dia, en situasions paregudes, qual son: desinfectar les viviendes, destruir la llabor malsana, refrescar i netejar els cosos dels vehins tots, pobres i rics, i reblir-los d’aire pur i sa, i de l’alegria que dóna una pinada, el sol i la mar. Lo ben sert és que trobem ja establida la popular costum, més generalisà entre les clases modestes, de fer una o dos nits en la pinà que s’estén des de voreta de la mar hasta les marjals i el Cuadro, utilisant el saludable conreo dels banys de mar, tan aconsellats pels dotors i tan útils i profitosos en los esmentats dies d’Agost. Com el Pinar de Castelló –nomenat per tots els vehins Pinar de la Mar, és propietat del poble– se’ls consedix des d’inmemorial el dret d’utilisar-lo en tot temps per a les deportaes; així és que numeroses famílies organisen ormeix o borrasques en invern, en la primavera i principalment en l’estiu. Les novenes de banys se prenien en la platja i eren seguides, per moltes gents, de berenars o sopars, entre dos llums, baix dels pins i sobre l’arena, i el fullam que despedixen els arbres i que alfombren el rogle a on s’asenten ben refrescats i famolencs els banyistes. Els carros dels llauradors dels ravals, ben apanyats en cadiretes sobre l’entaulat o en asientos improvisats en saques replenes de pallús i penjant els peus en la sorra; cuberts pel toldo, rebolant les cortinetes de colorins, les aques en els seus collerons de cascabells i correage ben lluent; penjant del raer varal el calderó, la paella, els ferrets, la bóta, el cànter en el seu canterer d’espart. Tots els demés atifells i vitualles en la sorra del carro. Els patos i pollastres també penjant o al fons del carret. Tots els asientos ocupats per 138 la família numerosa, carregà de xicons al bras, i el gos, que mai falta en estos deports, l’amo del carro, que sempre és el carreter que va sentat a les barres i molts ratos a peu per a ahinxar bé a l’animal o al tiro que s’anima al singlar de la sot i al roïdo dels campanillos. –¡Huaixque, huaixque! ¡Careto! I arranca l’aca entre els abalots i la xilladisa de la jovenalla que volguera que el pobre animal avansara com un llamp i es plantara en un bot a la vora de la mar. La partida dels carros adornats com per a una fira, o com per a la festa de la Madalena, és la vespra de la Mare de Déu d’Agost, a les cinc o les sis de la vesprà. [H]i [h]a que arribar al Pinar a hora. Escollir el puesto; buidar el carro de la càrrega d’hòmens, dones i xiquets que l’ocupen. Pareix mentira el personal que ix de quansevol carro de mijà tamany. Setse, dihuit o vint persones han eixit d’a on rònegament huit en cabrien. Escollit el pi o els pins que són menester per al parament de la família tota, per a carrosera i per a quadra: estaca o pi d’amarra de l’animal. Una vegà establit el campament necesari, probades les saques, lones, tapets, llansols, toballes o mantes que poden aprofitar per a establir la separació convenient entre els llits dels hòmens i les dones, embastat el foguer que es forma de tres pedres o ferros (si n’hi ha a mà) i a punt els comestibles per a fer el sopar, hi [h]a que aprofitar el temps. ¿Qui perd el primer bany de la temporà ? Així és que trasportat a brasos el carro a la mateixa voreta de la mar, ha de servir per a barraca a on se despullen els banyistes i se visten después del bany. Els trajets de bany són lo més capritxós que es pot desijar. Molts hòmens entren en camisa de dona; atres en uns pantalons 139 vells. Les dones entren en vions, xipó o xambra i mocador al coll. La camisa molt curteta o en sinagües. Els xicons hasta els dotse anys, com sa mare els tirà al món. L’operació del bany sol repetir-se dos o tres voltes al dia siguient i atres dos o tres el dia de S. Roc. Les hores del bany solen ser: primer, a punta de dia; segon, prop de mig dia i el tercer, a boqueta nit. Algú se li ocurrix nadar a les deu de la nit. D’ahí que no és raro pendre en dos dies i mig una novena de banys. Clar és que tot asó demana un fum d’armosars, berenars, sopars, dinars...: Creadilles, tragos... De modo que allò siga una manera de rosegar seguit i sense més descans que el que demana el bany, el ball, els jocs, cantúries i el dormir rendits de tant de rebombori, jaleo i sombra. Les guitarres, els guitarrons, les castanyetes, els ferrets, les bandúrries, les flautetes i els acordeons que sonen en el Pinar no tenen número: i no deixarien de sonar en tota la nit, si haguera mans i brasos d’açer que pogueren resistir un meneo de sis hores seguides. Així és que, encara renovant-se els tocadors, sol parar tan endiablà algarabia; els cants, els relinxos, els abalots i els xiulits después de mija nit; después del s’a beber, a bever a apurar... las copas del licor... i tots quants cors de la zarzuela Marina s’han fet populars i encaixen, qual ninguns atres, en aquell ambient perfumat resinós i salobrenc d’aquell bosc de pins, en la mateixa voreta de la Mar. Parelles de la guàrdia civil estan de vigilància en el Pinar, i atres de carabineros en la platja; unes i atres garantisen la seguritat i l’orde, imposant silensi a quansevol desmà que puga originar-se. Les borratxeres, que no escasejen, solen ser en esta terra mones, que en una dormida se disipen. No són exaltades i bullangueres, sinó tot lo contrari: pesades, sompes que torben al parroquià, que 140 es tambaleja i esvara en l’erunyit fullam dels pins i l’arena solta, caent rendit com un plom hasta el sendemà. Dir els variats jocs que entre unes i atres, xics i xiques, s’improvisen nit i dia, en els rogles del Pinar, seria recórrer toda la colecsió coneguda, i per conéixer, dels jocs populars. Al gat i a la rata, als pilarets, a aixàbega, a ama i a foc, a la bolanxera, a la canterella o al perol, a la paella, als jocs de prendes, al florón està en la mano, al sambori, a les birles, al canut i al tànguino. A banda dels balls de llei, de les músiques i cantúries conegudes o improvisades. De tot hi ha i a totes hores. Numerosos puestos de venda estan esplaiats per la Pinà. Vi, aiguardent, licors, aigua fresca, horxata, melons d’Alger i de tot l’any, bresquilles; pomes, peres, raïm, formaje, salxitxa, pa, rollets, pastisos, merengues i quantes llepolies puguen demanar; de tot sol encontrar-se en venta, en aquells tendutxos improvisats damunt d’un banc, o sobre un taulell plantat en banquets. Els balls dominen sobretot i els rogles són numerosos a on se rendix cult a Terpsícore: durant la dansa hasta que es cahuen a plom, suant pegunta o torbats com l’all-i-oli. Per a conéixer-se els diferents ranxos o rogles que baix d’un pi o d’un ramat de pins s’alberguen, solen isar en lo més alt d’un pi una banderola que senyala la quadrilla. Així el distint color: blanc, verd, blau, roig... I a les voltes, si ni hi ha un artiste o afisionat en el rogle que se tire al dibuix, posa en un paper o drap de llens blanc una figura: una mona, un gat, un bou, una bolera, un torero o un jeperut, que ve a ser la senyera o reclam per a no pedre’s en el bosc. Un senserro ben sonat sol ser també l’avís del rogle. Mes a les voltes ni hi ha prou i a sobint, sobra encara en los crits, abalots 141 i cantúries, de veus conegudes per a replegar la gent desperdigà entre el bullisi clamorós de la jarana. I així se pasen alegrement dos dies i dos nits. Menjant-se un carro de pa i un corbo de raïm, i algun cànter de vi cada família, i com complement alguna solanà, una que atra vomitona la gent menuda, i un cansament fondo i durador en la jovenalla. Hasta les persones formals queden desbalaïts i més adobats que una tonyina de sorra... Mes ¡s’han divertit molt! ¡Han cantat hasta pedre el gallet i han saltat i corregut la pinà hasta caure’s de tòs! La vesprà de S. Roc i com a poqueta nit és l’hora senyalà per a tornar a casa. De tots modos, des del mijdia s’acabaren totes les vitualles, i a penes han deixat els xicons un rosegó o alguna ganya d’abaejo. L’arribà al poble coinsidix en l’hora de les fogueraes. Lo mateix en los ravals que en la vila... Allà a on l’eixemple eu permet, o la jovenalla ha pogut arreplegar un sac de borumballes, uns feixos de canyamisos, o una màrfega de pallús, un cabàs de barrusques o uns garbons de xarments, ja està armà la foguerà per a celebrar el sant patró, el gloriós S. Roc. Quant les últimes purnes de la foguera, el raer fum de la flama i la sendra calenta encara no permet saltar als xics i s’han torrat al caliu algun codony o alguna panolla tendra, acaba del tot la festa en eixes raeres llepolies del fi de l’estiu. 142 Enric Ribés L’ANÀ A LA MADALENA * Esta costum... és tan antiga que la mare de mon pare Dido, –el sinyor Miquiel de Boira–, li oïa dir que els ribesagüelos dels seus tataragüelos ja anaben a la festa, con que... tira-li peixet a la sinyó Mariana, que aixina era el nom d’aquella venerable anciana, que fa 40 anys que dorm en el garroferal de Mut. Era la vespra del tercer diumenge de Cuaresma de l’any 1876. La campana Maria va tocar a bol quant lo sol refregaba sa cara més roja que les roselles que es veuen per damunt de les espigues del blat, o millor dit, mos fea caraçes com si fòra el cap d’un borracho de Velásquez, que s’asomara per detràs de les montanyes de la Serra d’ Espadan. La campana de l’església de la Sang contestà enseguida, fentli el duo, a la campana Maria, i tres cuarts d’hora mes llunt fea el terseret la campaneta de l’ermita de Lledó, que està enclavà en mig les hortes. Al dia siguent, al rompre l’albada, atra volta tocaren les campanes i, en les safanoriàes que pegaben els batalls de ferro acerat contra les vores de bronce, pareixia que cridaben: –Veniu, tots veniu, a la provesó, que és la gran festa de Castelló. * «L’anà a la Madalena», capítol de Cuadros de costums castellonenchs, Castelló de la Plana, Impremta Armengot, 1916. S’ometen tres notes circumstancials de l’autor, afegides pensant en els seus lectors coetanis. 143 –Alçe-vos del llit que es ja de dia, anem, tots, anem, en romeria. –En la montanya, la Madalena, dins de l’ermita, està esperant... Porteu berena, ompliu la bóta, que si algú es trólia ia el baixaran. l’eixida A les set del matí, l’alcalde, que entonses era l’agüelo Almela, – llaurador ric i lliberal, que vivia en lo carrer Mealla–, acompanyat de tot l’Ajuntament, masers, alguacils, serenos, etc., ixqué de Casa la Vila, i en l’església Arciprestall de Santa Maria la Major, se va unir al Clero, i a les primeres Autoritats Civil i Militar d’esta província. per lo camí Emprengueren la marxa, provesonalment, hasta l’església de la Purísima Sang; i ia en la plaça de Maria Agustina, –después de fer una descàrrega a l’aire els guàrdies rurals, en les carabines–, per davant del toll, per lo camí dels Caputxins, anaren fins a San Roc de Canet, a on descansaren, pegant un mós i matant el cuc. Fet este primer descans, continuaren hasta l’ermita de la Madalena, i en esta segon estasió, –de terme–, tornaren a tirar-se 144 al cos el vermicida o antihelmíntic de l’aiguardentet en aigua en sucre; que, per a ells, poc els importaba alló de que el que tinga cucs que pele fulla, perquè preferien ofegar-los en copetes de fil de ferro... La Coralina oficinalis, el Kousso, el Santonic, la Santonina, l’Heleig mascle, els Calomelanos per lo vapor, l’oli de Ricino, les pepites de carabaça, les raïls de mangraner agre i els pegats en lo melic, de polvos d’Acebe, Almàciga i Mirra i farina de tramuços, etc., estaben de sobra per a aquella gent més valenta i resistent que la d’ara i més sufrida, perquè si els picaba... alguna cosa, se rascaben i en pau. la misa A les nou, poc més o menys, arribaben a l’ermitori i començaba la festa relligiosa, misa major, de tres capes, preste, sermó, etc. etc. Foren els celebrants el gran patrici castellonenc mossén Joan Cardona Vives, mossén Jaume Pitarch, –que dit siga de paso tenia molt mal génit–, i mossén Ramon Roig, que era molt campetxano; i actuaba de mestre de ceremònies mossén Cleto Castell, gran humoriste; i d’ajudant el capellà Masena, molt tentat... a la metem... psícosis bilateral de les conjuncions... copulatives i disjuntives; i de predicador, tingueren a un fraret, que estaba de trànsit en el Desert de les Palmes, que pareixia fet de cartó-pedra: eixut de carns, baixet de talla, un poc bífio, orelles grants i un tant granullosetes com les fioles de margalló, nas afilat com el béc d’una bequeruda i ulls vius i blavets com els d’una anguila de riu sinse matapollar. Però, caballers, ¡quin sermó!... Se podien llogar cadiretes per a escoltar-lo, perquè aquell homenet, raquític i malaltís, dalt de la tróna estiraba el coll com una girafa quant asoma el cap per damunt de la gàbia. 145 Parlant de la dominació agarena en tota esta Plana, de les guerres dels sigles pasats, dels trionfs de l’antic cristianisme, dels catalans i aragonesos que vingueren a terres de Llevant, del general Ximén Pérez de Arenòs, dels furs de la Carta Puebla concedida per lo gran Conqueridor el Rei en Jaume, per a la fundació de l’antiga Castàlia, etc. etc. Es tenia que llevar u el sombrero al pas d’aquell carmelita descalç, que portaba tan ben posaes i molt altes les polàines de sa illustració enciclopèdica. Terminat l’ofici, les autoritats, Ajuntament, clero i convidats, etc., anaben a pasejar per aquells contornos i alló els servia d’exparciment, d’aperitiu i de sudorífic. ¡a la madalena!... ¡a la madalena!... Fills d’este poble, des del sinyor més ric hasta el més hòmild llaurador, com el modest menestral i el més atrasat solero, anaben contents i entusiasmats cridant ¡a la Madalena!... ¡A la Madalena!... Allí acudien, també, gent dels pobles de la Plana i de la montanya; lo mateix de Vall d’Uxó, Villavella i Nules, que de Burriana, Villa-real i Almaçora, com de Llucena del Cid, o d’Aranda, Figueroles, La Foia, Alcora, Costur, Useres, Onda, Ribesalbes, Artana, Betxí, Villamalur, Tales, Artesa, Vinaròç, Benicarló, Penyíscola, Alcalà de Xivert, Torreblanca, Oropesa, Benicàsim, Cabanes, La Pobla, Villafamés, Vall d’Alba, Borriol, Moró, etc. etc., i hasta de mes llun de la xurreria. ¡Donaba gust vore la gent, per lo carrer d’Enmitj, en el saquet del menjar i la bóteta del vi penjà a l’esquena i el gaiato en la mà!... Agüeles, agüelos, dones, hòmens, xiquetes, xiquets, tots a bandaes, anaben cap a la Madalena; uns a peu; atres a caball 146 d’aques, matxos i burros; però, els més acomodats, empleaben faetons, galeretes, tartanetes, cotxes-diligències, carrets atartanats, carros en vela i sinse vela, en dèu o dotce asientos o cadires d’espart, a on estaben com a figues en cofí. I com alguns carros i caballeries els portaben adornats en palmes, rams de llorer i de flors, baladres i murta, i mantes bordaes en colors, poms de madronyos o alborsos d’estam (rojos, verts, grocs, blaus i negres), les colleres i collerons en llaços llamatius, campanillos i cascabells, donaben a la festa un aspecte fantàstic, poètic, algo... que recordaba el salvagisme marroc. Les ventes del camí, des de la bateria del Portal de Sant Roc hasta el pas nivell, com des del Portal del Toll fins a Sant Roc de Canet, féen el seu negociet entre la gent de copeo. el panorama Des de la montanya de la Madalena es domina un paisaje molt bonico, molt hermós. La Plana, com un paner de flors, caigut del cel a la terra, encaixat entre la gran ferradura de montanyes de la Serra d’Espadan i el mar llatí, ¡el mar d’història i tradició gloriosa!... A la dreta, el secà, les garroferes, armelers, vinyes i oliveres; a l’esquerra, les hortes, els blats, cànems, terongerals, les alqueries; i vora el mar, el quadro, els arroçals, la marjaleria, el Serrallo, el Clot del menescal, el port en vapors, bergantins, falutxos, barcaçes i barquetes veleres; i, en l’arenosa plaja, el bosc de pins, la frondosa pinaja, el nostre pinar... I, en mitj d’este conjunt, ple de vida i de colors armoniçats per la Naturaleça, està Castelló de la Plana, abraçat al campanar octog-onal, com per a que no es canse d’estar dret el vigilant etern i gegantí de nostres terres i de nostres costes. 147 aplecs bucòlics Als peus de les ruïnes del poble antic i del Castell està l’ermita de la Madalena; i per baix de les garroferes s’escampa la gent, com les formigues que tot u arrepleguen; i branca d’así i timonet d’allà i argilaga de l’atre costat, convertint els troços de terra en bens comunals, en tres pedres fan els foguers, que encenen, eixint per molts punts espirals xicotetes de fum i se fa u la ilusió de que està de borrasca en Itàlia, en el país dels terremotos, en la regió de Sicília i Calàbria, en Nàpoles o Mesina, perquè aquells fumets recorden o pareixen eixits de les solfatares o sofions d’aquell país germà de raça. Completa este cuadro... la degollació dels inocents, vullc dir, la matança i pelamenta de pollastres i conills; i els frexitonets d’anguiles, pernilet cansalà viaeta, caragols de montanya, llon­ ganiçetes, botifarronets de la Binsa, magrets i costelletes de cerdo i de cabrit, allets, cebeta, pesolets, fesols carics, tavelles i carxofetes, etc., sinse faltar les ensalaetes d’ansisam i andívia, olivetes del cuquello i verdes, –sanseres i trencaes– en saboritja, la tollineta, o çorra grasoseta i l’imprescindible all-i-oli per a la rostimenta de les xulles de borrego. Els més modests i els més pobres li tiren en bala a l’arroçet en ganya d’abaejo, als talpons i rates d’horta, a algun gat casolà i als caragolets plans en salsa carregaeta de coralet. I tots, sinse distinció d’edats, sexos ni clases, donen besos als gots, barrals, carabaçetes i botetes, posant-se a punt de caramelo en el vinet, eixut o claret i hasta en el que es fa en polvos, com si fora tinta xina de la que gasten els obrers en les clases nocturnes, de dibuix llineal, en l’escola de Belles Arts i Arts Industrials. I, en alegre francagela, uns se posen en el período d’oradors; atres, en 148 el de monos-cebinos de l’antic continent; i els menys, en el del sús escropha, de Linneo. a la salut del poble L’Ajuntament, en eixe dia, cobra els drets de procura dels interesos que el poble li confia a l’elegir Concejals; i mentrimentes els de fora suen, a ple sol, els de dins l’ermita, –Ajuntament, clero, convidats i empleats–, com el càrrec oficial obliga al sacrifici, –mengen un poquet més que en casa, per compromís, exposant-se a una infecció gastrointestinal, suant la gota gorda per l’excesiu calor... que els dóna el vinet de marca, el café de moka i caracolillo meçclats, el Ron de la Negrita, el conyac Pedro Doméch o el Martel, l’anís del Mono, etc. etc., i l’indispensable xampany extra, Moêt Chandon i Viuda de Clicot. I no és que els que tenen representació en la festa van de gorra... a la Madalena, no; perquè tots porten o sombrero de copalta o de canal, o ros o teresiana, etc., segons la clase a que perteneixen. En dolços, gelats i atres llepolies, ¡casi res!... Pues tira-li figues!... Que se les engolixen recitant aquell fragment: –Cuando las habas, ebas, ibas, obas, ubas, están, madaras, maderas, madiras, madoras, maduras, fan un sac, un sec, un sic, un soc, un suc, que me l’angal, me l’anguel, me l’anguil, me l’angol, me l’angul. Però... el calvari de la gran paella, en l’ermitori de la Madalena, no para ahí. S’ha de fumar, vullgues que no; i no cigarrets de garbeta –10 cèntims paquet– ni tagarnines, seca-pits o coraçeros, –purets de tres sèntims–, no; sinó picadura i puros habanos de primera. I no solament per a que la Tabacalera no es queixe de falta de protecció oficial, també en el bon fi de que es fasa fum per 149 a que condensant-se’n el vapor acuós de l’atmòsfera, favoreixca la formació dels núbols, per a que ploga en benefici dels camps i de les collites. Sacrifici que han d’agrair, moltísim, el propietari i el llaurador perquè el gasto del tabaco és un valor en cambi, una font... de riqueça per a l’Agricultura! Asò es una hipòtesis, una suposició o congetura, una modesta apreciació meua apoiant-me en teories i lleis fisicoquímiques, sustentaes, també, per bons meteorólogos. Esta aclaració, científica, la faig sencillament perquè... ¡Com existisen, en lo mòn, hòmens tan maliciosos!... No vull que diguen –entre dents– pensa mal i acertaràs o al revés t’ho dic pa que m’entengues, cosa que sentiria en tota l’ànima perquè escric de bona fe, en la mes sana intenció. de regrés Algunes famílies, tan pronte com s’acaba la funció d’església, peguen unes quantes oloraetes per vora l’ermita i, en els carruages respectius, se’n tornen a dinar a ses cases, en més comoditat i menos poesia. Els més homilts, els del proletarisme mal entés, –com moltes voltes pijor predicat–, allà... cap a les quatre de la vesprà, mamprenen la marxa de regrés i baixen cantant i rient, parant en alguna estació... de l’Alcoholera Espanyola, perquè el saquet i la boteta quedaren plens d’aire, ¡que el lastre que portaben dins ia estaba tancat en l’almari fosc... vulgo panxa! De sis a set de la vesprà arriben al poble, en ells ulls rojos com dos tomates madures, i apoiats en canyes i gaiatos, cuant no acompanyats per la mona... amílica que agarren en la Madalena i fent pasaetes com si anaren a matar l’aranya. 150 Els hòmens suen el quilo, i ¡les pobretes dones!... el quilo i la linfa; però en la satisfacció retratà en la cara, per haber anat a la romeria, al puesto que els ensenyaren els agüelos i els pares, els castellonencs de bona fusta. En honor de la veritat tinc que fer constar que, en esta Ciutat, els habitants són gent d’orde; no són pendencieros, no se registren atracos, però sí que solten alguna que atra paraulota lleja, alguna baconà... i prou. I, com alguns indivíduos venen bufats, troliats o calomelanos... tot se’ls pot dispensar en eixe dia marroquí. L’entrà dels carros pel Portal de San Roc, raval de Sant Félix i carrer d’Enmitg, –hui de Gonçàleç Chermà–, ia és més perillosa, perquè van sense esme, corrent com uns condenats, tenint que lamentar, en alguns casos, fortes empesonaes, esbarraes i vuelcos emocionants, en els esglais o sustos corresponents al fracàs. I clar està que la vigilància dels dependents de les autoritats per a fer cumplir els bandos de bon Gobern resulta inútil, perquè són impotents per a contrarestar l’orgullet de vore qui entra primer en la Vila, a on entren al galop, perquè els carreters, els postillons, els cotxeros, perden l’oremus... después de fer un quitolis... pecata mundis... sent víctimes expirituals... de la telepatia alcohòlica. la tornà A l’hora oportuna baixen de la Madalena l’Ajuntament, auto­ ritats, etc., i descansen en Lledó, a on prenen un refrigerio... en tropeçonets, per a deserobocar el garganxó dels restos mortals que pugueren quedar, interceptant la canyeria de la deglució. Cumplida esta misió... nutritiva, pasen a l’ermitori i reçen –els que volen– als peus de la Patrona dels llauradors, donant-li 151 les gràcies perquè no els ha sentat malament el gran banquete de l’ermita de la Madalena. Después del berenaret i refresquet... xano, xano... continuen el camí de regrés, fumant, fumant, hasta el Portal de Sant Roc. 152 LO VI CHAMPAGNETTE * Lo vi Champagnette és, sense fer-li cap favor, de tots los bons el millor i el que se despatxa més. Per això, ab gran interés, volem que tot bevedor acredite a l’inventor i es gaste en ell els dinés. Proveu-lo sinse tardar: voreu què cosa més bona i gustosa al paladar. Després se feu una tróna i tot hom a pregonar lo vi que la fama abona. * Veu de la Plana, núm. 17, 22-vii-16. Publicitat en vers de l’establiment de Lluís Catalan el Morito. El sonet reproduït, amb títol factici afegit ara, és comparable a altres anuncis de la mateixa empresa, en quintets: «Per Cambó el gran leader / se proyecta el gran banquete / asistirà el mond sancer / hauran discursos primer / i en lo dinar Champagnette» (arran de la visita del polític català, en Veu de la Plana, núm. 14, 29-vi-1916), o «Pels núvols està el paper / les subsistències, el flete / n’es pot viure, caballers! / sols mos falta que al darrer / putje el preu del Champagnette» (al·ludint al problema de les subsistències, Veu de la Plana, núm. 18, 5-viii-1916). 153 ORACIÓ A SANTA QUITÈRIA * Gloriosa Santa Quitèria, vullgueu-mos afavorí, que mos guarde de mal de ràbia que és un mal que no es pot sufrí. Ella la trataven de casada, i ella n’aprete a fugir; dos germanes que tenia l’entren a perseguir. La un en una espasa i l’atre en un punyal molt fi. La troben adormida a la vora d’un camí. La u li pegue espasada, la testa li fa sortir; la testeta ne surt a l’aigua, l’animeta al Paradís; la dona que em fa l’auferta, la mare de San Narcís. * Oració a santa Quitèria recollida a Morella el 1921 per Emili Calduch, de Ramon Sebastià, i publicada en Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (d’ara endavant: bscc), iii, 1922, p. 271. S’encapçala ací amb un títol factici. 154 CANÇÓ DE LES TRANSFORMACIONS * –Jo ara sé una cançó i ara me l’estic pensant. Me’n tornaré perdiueta i aniré pel camp volant. –Si te’n tornes perdiueta i aniràs pel camp volant, me’n tornaré caçador i sempre t’aniré caçant. –Si te’n tornes caçador i sempre m’aniràs caçant, me’n tornaré anguileta i aniré rivet avall. –Si te’n tornes anguileta i aniràs rivet avall, me’n tornaré pescador i sempre t’aniré pescant. –Si te’n tornes pescador i sempre m’aniràs pescant, me’n tornaré lletugueta, lletugueta d’encisam. –Si te’n tornes lletugueta, lletugueta d’encisam, me’n tornaré hortolà * Cançó de Les transformacions publicada dins l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, vol. viii, ed. J. Massot, 1988, pp. 67-68. Arreplegada a Sant Mateu per la missió Just-Roma (1927). El títol, factici, remet al gènere de la peça. 155 i sempre t’aniré regant. –Si te’n tornes hortolà i sempre m’aniràs regant, me’n tornaré clavellina de carretera real. –Si te’n tornes clavellina de carretera real, me’n tornaré carreter i sempre te’n colliré un ram. –Si te’n tornes carreter i sempre em colliràs un ram me’n tornaré jo mongeta del convent de Sant Joan. –Si te’n tornes tu mongeta del convent de Sant Joan, me’n tornaré jo flaret i sempre et ’niré confessant. –Si te’n tornes tu flaret, sempre m’aniràs confessant, me’n tornaré dolenteta i al llitet me posaran. –Si te’n tornes dolenteta i al llitet te posaran, me’n tornaré jo doctor, sempre t’aniré polsant. –Si te’n tornes tu doctor, sempre m’aniràs polsant, me’n tornaré jo morteta i en terreta em taparan. 156 –Si te’n tornes tu morteta i en terreta et taparan, me’n tornaré jo terreta i de mi te cobriran. –Si te’n tornes tu terreta i de tu me cobriran, me’n tornaré jo viveta i als dos mos casaran. 157 Julià Sanjuan LA FESTA DE SANT ANTONI DE MORELLA * introducció El sinyó Manuel de Borràs és el més vell dels masos de la contornà, que com vol de blancs coloms rodejen els alts i baixos de la gloriosa ciutat de Morella. És home devot, amant de les tradicions i en lo tocant a les costums masoveres peri la xaveta i per res del món dixe d’acudir a on sigue i en lo que sigue, encara que tingue que trapixar neu a manta i li caiguen xusos de punta. ¡Més calguere! Té més anys que un roure i encà que es manté sa com un ginebre, està molt treballat i arrastre un carro d’alifacs, però és Sant Antoni, se fa la gran festa... Ah! Entonces no mirarà anys ni cames fluixes... Ell anirà rasquejant... rasquejant si es vol, però anirà a traure atxa al Patró gloriós, pos de lo contrari ¿en quina cara li demanarie protecció per als seus animalets? La vespra, el nostre masové ja té amanida la roba del dia de sopa groga, la capa, el sombrero, les calçes de traveta, les sabates escotades i el gaiato... i en quan el dia clareje i el gall esgarre la quietud de la matinada en lo seu cant despereós... arme el gran sarabastall, cridan a la nora i als néts... ¡Per amunt tot el món, que a Morella ny [h]a falta de gen! Vol anà acompanyat dels dos nétets, ja prou estirats per anar a peu, i de la nora que li porte el fardell de la roba i uns quants pans badats en bones llenques * La festa de Sant Antoni de Morella en 1903, Morella, Imp. Carceller, 1947 (publicat anteriorment, amb variants nombroses, en Diario de Castellón, 22-i-1928). 158 de cecina que tenie amanides al tinell, en San Antoni, i ha de procurà per la panxeta. El sol ha eixit a vore aquella família venturosa i cristiana com camine per la trillada costa del Molí d’Adell, plena de lluïses i de prou mal peany. Els boscs de pins i carrasquisos, cuberts per la rosada de la matinada, asocie los seus rumors al deleitós cantar dels pardalets i al so de l’esquella dels xotos i alegre canturela del rabadà (Pastoret). L’hora es gojosa i fresqueta pel secret que els envie la gentil Palomita guarnida en el seu manto de blanca neu. La família de l’agüelo Borràs, a l’eco d’una campaneta, la de Sant Tomàs del Riu, que s’ou en la trasporta, silenciosa i devota, se pare al camí i murmure una oració, és l’alba..., l’aurora... Per al vostre pare que en Déu sigue, fillets, per a l’agüela... resem més que sigue un Pate..., clavan los ulls al cel com si esperare que algú d’allí baixare. I xarran... xarran, entretenien el camí: pasen l’hostal del Beltran, el Beato... manprenen la costa del Nogueral, deixan a la dreta lo fossà dels maxos i, trepan per la Puritat, entren a Morella pel portal de Forcall i, atravesan la costereta de Benditos i els Tarrascons, els carrés de San Nicolau i Nogué arriben a la Confraria. Quin rebombori de gen! Valga’m Déu! Alló pareix un vaso. Ni sé com es poden aclarí... Poc a poc tot el món agarre un atxa i se van posan en ringlera. Qué manera d’acudí masovers! Allí estan Peiró, Muixacre, Guimerans, Cap-de-Riu, Torres-Segura, Torre-Miró, Serraplana, Llivis, Taboll, Dolço, Pereu, Giroveta, Jordà, Guimerans, Campello, Bartola, Aljup, Rourera, Blai-Adell, Masa, Cabrida, Morella-laVella, Ripollés... En fi, lo més granat del terme. 159 Que sérios tots i que mudats! El nostre amic Borràs, posat, com tots, de capa d’hasta els garrons, més tou que un ministre i al seu costat els dos netets; sí, els nétets a deprendre i a guardà les tradicions, com el seu agüelo fée en ell quan ere com un timonet. Ia sone la gaita, els Garrafes bufen en tot el lleu... Ia està alçada la bandera, la famosa bandera verda, la més esbelta i hermosa, sense ducte, de tot el món. ¡Quina vergonya, diu l’agüelo, s’aixque mutilat eixe trofeu, orgull de tot un poble, i símbol el mes gloriós, de la seua jagan història! Mai del món hu havien d’haver consentit els morellans. ¡No es donen conte de lo que signifique eixe abandono i el poc interés per les grandeses morellanes! I quan veuen les conseqüències se queden alelats i en la boca uberta i no saben posar atre remei que una remuscejà de suïcida indiferència. Déu meu! ¡Quan eixirà un home, un home en totes les lletres, que digue: això hu apanyaré jo! Dos ringleres de més de tres-cens hòmens seguixen silenciosos l’estandart que majestuós escampe al vent les sedes verdes com l’esperança, galonejades de riquísimes franjes d’or i detràs el Sinyó Prió, el campetxano Mossén Ramon acompanyat dels Majorals, que este any són Basseta, Prat i Torre-Ciprés. Quatre fadrins més forts que un single porten garbosos en la seua peanya al beneït Patró, San Antoni del Gorrinet... la llaurà Ia són les dos de la vesprà... L’agüelo Borràs, en sa nora i els nétets, han pillat puesto en un raconet del porxe, davall dels ferros del Llop; allí arrimadets al pilà al resguardo del tropell de les mules. 160 Van a començar la llaurà, les corregudes des dels cinc cantons a ca Sanson. Porten del ramal del jou el parell de mules en cabeçades de borles i reblons dorats, colleres altes, lujosos mandils en les illanes i les portes negres i untoses... De pronte se promou la gran cridadissa: les mules a les trallades de l’espavilat conductó arranquen en furiós galop, e punta de punta de la plassa. La gent admira a la jovenalla masovera, engreïda i saltadora pegant brincos, bots en llujerea maravillosa, cavalgue en les mules per a tira-sse de repent i tornà a pujà i baixà coronta vegades en uns minuts. Uns drets sobre el llom, atres aginollats, tots donen probes dels seus brios i asombrosa agilitat. Els xics xillen, les jóvens dirijixen les seus mirades enxisadores als saltadós, somriuen picaresques engatussades per l’agilitat dels seus nóvios. Dels balcons, atapits de gen, aplaudixen sen parà. ¡Arrea fort a la negra, Romeu, que te se’n va per la dretal, diu l’agüelo Borràs! ¡No t’amoïnes, Toni, que és teu el pollastre!... L’alborot creix per moments, aumentat per la rebolica que armen, arruixan ameles i anous, Torre el Vale i Creixidera... Mireu... mireu als contrabandistes que baixen pel Pes... Xe! Rojé... Rojéeee... fujiu pel carreró! −cride desaforat l’agüelo Borràs... Esteu perduts... Mireu que eixe Sinto i els Caparres són tremendos... Vos fusilaran sense compasió... Ia estan ahí... Ia els teniu damunt... I aturdixen els tirs i els xillits, les corregudes dels matxos i els caballs i el sonsonot dels tremendos esquellots. I l’agüelo entusiasmat i enardit puje a l’aguileta al més menut per a que ho veje... Aixina el pujae a ell son pare... Quin mon d’anyorançes! Mireu allà, a casa Quiquet del Rull. Van a fusilà al capità dels contrabandistes, però este done uns paperots, 161 uns documens falsos als carabineros i esta vegada escapen de la mort. Pobre Rojé! Has fugit hara, però no tardaran en agarrar-te de nou i cauràs sense remei, per no creure a l’agüelo, que prou t’ha avisat el gran perill. Agüelo, agüelo! –li pregunte el nét. ¿Qui és eixa màsquera que pareix un estafermo? És l’Agostera... mira com va en la sistellota a que li donen panoli. Ala, per avant! −fea. ¡Poca gracia... que te mate el Tato! −diu la nora, rient-se com una bajoca. Té cara d’home, diu el menut... Xe, que és el tio Saro la bufa, ¿que no el coneixes? Xe, Saro! Que amostre’s el vions i te se vehuen les sinagües... Amaga eixa pitralera, descarat. I el Sinyó Borràs conte als nétets que en tems passats, después de les corregudes, els ere servit en mig de la plaça, baix la costereta de Roman, a tots els dels parells, grans cassoles d’arrós, botifarres i llonganises, rematant-se en bailoteo i castanyetes, damunt la taula, a on se lluïe l’Agostera que en les seues cabrioles fée riere a la gen; i tiran, al fi, l’aparell, plats, escudelles i barrals. També els recordae la Santantonà, festa d’orige inocent, paròdia de les tentacions de San Antoni, però abolida fa anys per abusos poc edificants que la malícia dels tems va, poc a poc, introduí. En cambi, se va sustituí per les albaes que alguns anys encà se canten i en les que tan se lluïe Ramonico de Pixilla i per la dança dels llauradorets, que tan remonos ballaen dabant del San. Este any s’ha posat mal l’agüelo Curruquino, que els ensenyae i per aixó no han eixit. 162 Lluís Lucia DE L’ENTRANYA DEL POBLE * No hi ha verge com ma Verge ni mare com ma Mareta, que de tant com vol mirar-mos s’ha quedat geperudeta. el traslado No sé pa qué vols l’anda quan vas a la Catedral, si te porten per l’aire tots els cors dels valencians. ma barraqueta Eres Tu dels valensians tan Mare i tan Sobirana, que hasta ton mant té la forma de barraca valensiana. la corona ¿Pa que eixe brillant que portes penjat d’un fil d’or i perles, si a on està el sol dels teus ulls no pinten res les estreles? * «De l’entranya del poble», full volant reproduït de les cobles guanyadores del primer premi del concurs marià de La Voz Valenciana (amb el pretítol «Del cansoner de la Verge Mare dels Desamparats»), 1929. 163 regina eres De les flors eres Regina per al que riu i per al que gotja. ¡Mare de Desamparats seràs sempre per al que plora! marinera Pregunten per qué se n’entra cap a Valéncia la mar; i és que hasta el mar vol besar-te, Mare de Desamparats. 164 LA PORQUEROLA * –Per què no es case, Don Jaume? –Perquè no encontre muller, a la guilondaina. –Perquè no encontre muller, a la guilondé. –Mare de la meua mare, ací entrego ma muller. No li mane més faena que la que hi sàpia fer, que és pastar i passar bugada, que això ja ho solia fer. Domés se gire d’espatles Porquerola la va fer. –Vamos, vamos, porquerola que ja és hora de tanqué. –Que hai de filar set fusades i un feix de nenya tamé. Ell desembaine l’espasa li fa saltar un romer. Del ruïdo de l’espasa lo porquer li esbarré. –Quina verga me s’espere i quin gran sopar tamé. * Romanç titulat La porquerola, en versió arreplegada per Joan Baptista Porcar a Catí l’any 1930, publicada per Àlvar Monferrer en Castelló festa plena, p. 142, i en versió una mica més reduïda, dins El romancer valencià, València, Bullent, pp. 47-48. 165 Ell l’agarre de las saias, al cavallo la munté. –En set anys que em manque l’home, nunca cavaller em toqué. –Buenas tarde, hostalera. –Buenas tardes, cavaller. –Vamos, vamos, hostalera, que m’heu de parar el taulé. –Ahí n’hi ha una perdiueta i una llebreta tamé. –Vamos, vamos, porquerola, vamos, vamos al taulé. –En set anys que em manque l’home, nunca he menjat al taulé, sempre per baix de la taula com un gosset perdiguer. –Vamos, vamos, hostalera, quina em doneu pal camé. –Ahí està la porquerola, jo més filles guardaré. –En set anys que em manque l’home, nunca he dormit en camé. Sempre he dormit baix l’escala com un gosset perdiguer. Al pujar a les escales una farsa li va fer. –En set anys que em manque l’home, nunca cavaller em toqué. I a l’arribar a la sala, 166 de la finestra al carrer, ell l’agarre de les saies, de les saies la torné. Al llevar-se la xaqueta, los aguos li conegué. –Vamos, vamos, porquerola, que ja és hora d’avié. Fage anar les seues filles, jo ma muller guardaré. Si no fore que és ma mare, la cremaria al carrer, i la cendra que trauria la tiraria al femer. 167 CANÇÓ ENCADENADA * –A on aneu Mare de Déu? –A buscar al fill de Déu. –Allà baix l’encontrareu abraçat en una creu; els peuets toquen a l’aigua, les manetes a la creu. –A on està eixa aigüeta? –El bouet se l’ha beguda. –A on està aquell bouet? –A llaurar se n’haurà anat. –A on està lo que ha llaurat? –La gallineta ho ha escarbat. –A on està la gallineta? –A pondre se n’haurà anat. –A on està lo que ha pongut? –L’ahueleta s’ho ha endut. –A on està aquella ahueleta? –Al pouet se n’haurà anat. –A on està aquell pouet? –A regar se n’haurà anat. –A on està lo que ha regat? –Sol i llum ho han eixugat. –Per a on passen els xiquets? –Per un pont de bastonets. * Cançó encadenada, recollida per Àngel Sánchez Gozalbo i publicada en bscc, xi, 1930, p. 251. S’hi afig un títol factici. 168 –Per a on passen les xiquetes? –Per un pont de cadiretes. –Per a on passe la Mare de Déu? –Per un pont ple de neu. –Per a on passe sant Jusep? –Per un pont de jolivert. Les parets eren de sucre les portes de codonyat cada mosca que passave se n’enduïe la mitat. Amén. 169 ii. Erudició Gaetà Huguet Breva NOTES VALENCIANISTES * Mai hagués somniat que la bona voluntat o benevolença de carinyosos amics fos prou causa a barrejar mon nom desautorisat ab los de les respetables i estudioses persones qui, guiades per patriòtic fi, han mamprés la patriòtica tasca de publicar la present revista. Puix encara que sempre, i de molt bon grat, m’he sentit dispost a aidar aquestes manifestacions de cultura de la Nostra Terra, ha sigut, baix lo ben entés, que ma intervenció sols deurie fer referència a la part económica. Però ficat contra ma voluntat en camisa d’onze vares, com vulgarment és dit, siga’m almenys permés fer la següent salvetat: que el compromís que vullc contraure és de tocar sols les qüestions que me placia, tal i com lo bon cego Teclo toque la guitarra, «per oït». ¿I sobre qué tinc que escriure en aquest primer article, i pot ser que també en los pocs més que puga escriure, si no es sobre «valencianisme», tema que ocupa i preocupa ma buida, fórra i escalfida imaginació? Cal confessar, no obstant, que ell enclou les idees generadores que han escalfat en tots temps les més nobles aspiracions dels pobles grands i honrats; perquè bé se pot assegurar que tot poble que no ame la seua llar, que no delere pels gloriosos records de sa pròpia i peculiar història, i que fàcilment se dexe borrar les línies que marquen son geni, son caràcter i les condicions privatives de sa raça, no és digne ni de llibertat, ni d’independència; doncs los més estimables de tot poble honrat. Aquest poble serà * «Notes valencianistes», Ayer y Hoy, 1902, núm. 2, pp. 31-34. 173 sempre un poble mort, dispost a servir de matèria conquistable a altres pobles més mascles o més ambiciosos. Dins de la nostra nacionalitat espanyola, el federalisme, el forisme, l’autonomisme i el regionalisme, ja polític, ja literari, han sigut en vàries époques de la història, manifestacions que les regions més importants i dignes han fet contra l’absorció embrutidora del centralisme de l’Estat. –No me propose parlar, ni cab dins de les fites d’aquesta revista, fer la defensa d’aquestes aspiracions descentralisadores en quant a l’orde polític se referixen (acceptades ahui ab mes o menys amplitud per tots los partits polítics espanyols); me concretaré a parlar del renaxement literari valencià, del despertament a la vida de la nostra llengua literària; despertament que represente lo desig honrat de molts valencians de mantindre i enaltir, dins de la nacionalitat espanyola, lo caràcter, la fisonomia i espirit propis i privatius que Déu, la Naturalea i la Història han donat a la nostra Regió Valenciana. Lo renaxement literari valencià encara que d’una manera reposada i paulatina avance sempre en son camí. –Ahui no serie fàcil trobar escriptors naxcuts al Regne de València que no haguen pagat tribut de més o menys importància a d’aquest moviment, escrivint en la materna llengua, acudint a les anyals justes fetes en son conreu, estudiant i vulgarisant los noms i obres dels nostres clàssics dels sigles xv i xvi, traent de l’escuritat i divulgant fets tant honrosos per a la matexa com les caluroses lloances que Cervantes ne féu en ses novel·les i l’alt concepte en qué Garcilaç de la Vega tenie les obres d’Ausias March, quant no se’n donave a menys d’imitar i copiar algunes de ses esparses. –Podran encara alguns escriptors de la Terra per por a la falta de divulgació seguir escrivint ses obres en llengua castellana; però tots ells elegissent 174 temes regionalistes qui, sens dubte, contribuïxen i ajuden al desenroll i progrés d’aquell moviment. –Però per més que aquets fets siguen innegables cal confessar que ells no constituïxen lo deler o desideràtum dels que voldríem vore lo moviment llengüístic valencià ensenyorejat de totes les manifestacions intel·lectuals de la nostra regió, reconquistant lo púlpit en l’església; un siti honrós en l’escola pública; anul·lant l’injust bandejament de que n’és víctima en los municipis, diputacions, cambres de commerç i agrícoles, societats económiques i tota classe d’organismes que no siguen rònega i exclussivament nacionals. Creem puix que és hora d’imprimir nou i vigorós impuls a d’aquest moviment, encarrilant-lo per amples vies i donant-li orientacions que responguen a les necessitats reals de la vida. No n’és prou que los nostres poetes escriguen versos valencians i que el nostre poble parle valencià. Si pretenem vigorisar la nostra raça, conservar lo caràcter típic que la Naturalea i la història donen al poble nostre, cal que lo conexement del nostre llenguage literari forme part integrant de l’educació de tot valencià mijanament cult. Convé que els valencianistes en lo si de les famílies, dins i fora casa prediquen a tothora que no és noble i digne per a un valencià rebutjar i menysprear la nostra nativa parla; que ella estant armoniosa i dolia com la que més, si ham de donar crèdit als dictats dels matexos forasters, que és tant breu, sintética i apta per al commerç i treball com l’inglesa; i de tant variada i rica fonética que reunix en ses paraules tots los sonidos dels idiomes neollatins i de les llengües sacsones. Sols aixins, los valencians que sentim carinyo per les coses de la Terra podrem mantindre la fisonomia pròpia de la nostra regió en front de la de les altres regions germanes; sols aixins tindrem dret al respecte 175 i consideració deguts als pobles que ament la seua llar i aporten al progres comú algo que els és propi i peculiar, despertant d’una vegada per a sempre del sopor e indiferentisme als que pareix fórem damnats a perpetuïtat per lo malhaurat decret de Felip V en la xviii centúria. –I de cap manera més digna i pròpia pot començar un poble la reconquista de la seua personalitat, mig borrada del llibre de la història que restaurant la llengua que parlava en los dies de sa major glòria. –Per a conseguir aquest fi hi ha que contar avants tot ab una bona gramàtica, de que careixem i a hon puguéssem estudiar tots los qui amor sentim per les coses nostres. –Però aquesta feixuga obra no podrà probablement ab écsit ser realisada per una sola persona. En la llengua valenciana, tal com és, i és estada parlada des la xiii centúria, hi ha una diversitat tal en les terminacions dels temps de sos verbs i partícules gramaticals, i una tant grand falta de ficsació, que remembren de sopte sa dreta filiació llemosina, i la diversitat de pobles i gents que s’establiren en lo nostre regne després de la reconquista. Aixins és que per a que en ella no s’hi veguessen les idees particularistes d’un sol escriptor serie convinient que aquest treball fos acomanat a una junta de filòlecs valencians, que acceptant les formes més generalisades en terminacions paraules i diccions, senyalaren les particulars corresponentes a algun poble o comarca com excepcionnals. Tot seguidament d’aquesta obra s’havien de publicar: catecisme d’una doctrina cristiana; epitome de la història del Regne de València, geografia de la nostra regió i breu tractat d’agricultura. Totes aquestes obretes divulgades i popularisades per les escoles públiques i privades de les siutats i viles rurals, així com també entre les famílies dels valencianistes, havien de despertar l’afició a les coses de la nostra Terra, i havien 176 de preparar l’atmósfera favorable que per anar avant necessite tot renaxement. Algo en aquest sentit féu la Diputació Provincial de Castelló en l’any 1882 offerint un premi en lo certam de Lo Rat Penat a l’autor del millor Compendi dialogat de l’historia del Regne de Valencia. Per desgràcia aquest tema font declarat desert, com era d’esperar; perquè los tres mesos que mijàncen entre la publicació del cartell de convocatòria i l’época de la lliurança dels treballs no són prou temps per a fer obres sèries i que requirixquen un estudi sossegat i entretingut. Fos molt de desitjar que la patriótica societat valenciana Lo Rat Penat, per a evitar aquest inconvenient, publiqués dos cartells de convocatòria, lo hu rant a la celebració dels Jocs Florals per a les obres d’empenyo i d’investigació; i l’altre més avant, per a los treballs poètics de curta estensió. Prenga la iniciativa per a la realisació de tots aquests treballs la ja esmentada societat valencianista, ab la seguritat que los pocs, encara que entusiastes, elements valencianistes que som a Castelló ajudarem als nostres benvolguts germans de la metrópoli, ab totes les forces i entusiasme de que és merexedora l’obra patriótica del renaxement valencià. En un altre número d’aquesta revista, i baix lo mateix epígraf Notes valencianistes (i sempre ab la salvetat de tocar les qüestions com Teclo toque la guitarra) direm algo sobre la filiació de la llengua valenciana, sobre l’ús d’algunes partícules gramaticals i el de consonants dobles. 177 Gaetà Huguet Breva FRASEOLOGIA VALENCIANA * Si de la nostra Terra desapareguessen les fites geogràfiques i ab elles les altívoles palmeres que besen lo blau del Cel, i Penyagolosa ab ses neus i pins, i el Montgó ab ses matisses oloroses, i així mateix de nostres planures mediterrànies fugissen los horts de taronjers de fulles esmeragdines i albes flors nupcials, encara hi romandria son viu llenguage, i dins d’ell la fita filológica de sos modismes i fraseologia característica per a donar fe i marcar ab sell indeleble la nostra inconfundible Personalitat. Totes les llengües tenen ses frases modismals (passez-moi le mot) que donen a ses paraules i oracions un concepte distint del que podríem dir directe; però en la nostra llengua valenciana hi són tan bondosos, que serien prou a constituir-hi un segond llenguaje simbòlic. Té nostra llengua, no obstant, l’alvantage sobre altres que encara en sos modismes lo significat respon al sentit dels noms i verbs que hi empleem. Per eixemple, quand per a significar que en un negoci un indivíduo ho ha perdut tot o no n’ha tret res, diem: «li tocarà passar la mà per la paret». Ací lo significat és harmónic ab lo sentit de les paraules; perquè una de les condicions de les parets és la de ser llises; i qualsevol que per elles passe la mà, ni ha d’arreplegar dinés ni cosa que ho valga. Agafem al bol hu dels modismes més usuals de la llengua anglesa, i que és ben conegut per tots quants han viajat per països * «Fraseologia valenciana», bscc, I, 1920, pp. 26-27, 33-35 i 84-86. Tot i publicat el recull en tres tongades, la seua redacció, del tot unitària, s’edita amb la sola separació d’una línia en blanc entre les parts. 178 hon aqueixa llengua és parlada: «Loock out!», crit d’alarma d’un probable perill que nosaltres expressem per «Fora baix!», «Fora vía!» o «Alerta!», segons los casos. Puix bé; descomponent la frase anglesa, tindrem lo verb «to loock», que vol dir en valencià «aguaitar», i «out», que signifique cap a fora, de modo que prenent la frase en el sentit directe de les paraules «loockout» habia de significar: aguaita o mira cap a fora, quand precisament vol dir lo contrari. No ens proposem en aquest article sobre fraseologia valenciana, escrit de bot i bolea, presentar una nodrida arreplega de dites frases; volem sols donar-ne una flebe mostra del grand número que n’interposem en lo nostre ordinari estil de parlar. Així puix diem: «més val foraster que forat», per a significar que és més honest anar ab lo pantaló apedassat que amostrant les carns. «Lo fret no se’l menjent les rates», diem quan fa basca a l’hivern i esperem bufe la tremuntana. «Gros con un teixó», del que crie panxa. «Fer-se un pam de greix», quand hu té grand goig. «Com si posàrem oli en cresol», marque una revivalla. «Hi ha moros en la costa», algú està espiant lo que es parle. «Torbat com un all-i-oli», per la freqüència en que s’ofegue quand no se’l sap fer. «Com un barral entre dos pedres», expresse un estat fluix de salut. «Tindre el cor com una oliva», estar assustat. «Com l’orgue de Sollana», destemplat. «Pel fil haurem lo capdell», consell de no desviaixar-se. «Bon ou, bon poll», sólit començament per a ben arrematar. «Torna-li la trompa al xic», insistència. «Sort com un cudol», sort del tot. «Fiança del campanar», no garantir una operació económica d’un atre. En lo nostre Maestrat: «En un pater vaig i vinc», en la província d’Alacant: «En una çarabanda vaig i en un villancico torne», llaguerea de cames. 179 «Mocar-se en la mànega», tindre pocs mijos. «Fer-se sal i aigua», posar-se tou. «Passar lo bras per la mànega», fer com qui fa i no fer res. «Secar figues», pendre’s una faenà. «Tranquil com una bassa d’oli», tranquil·litat absoluta. «Traure cara», eixir fiança. «Cara per finestra», requeriment de la individual presència. «Quants menys bultos més claror», la gent que no ajude destorbe. «Tancar-se en balda», no escoltar rahons. «Traure trellat», traure algun profit. «Pintar poc o molt en un asunte», tindre importància o entendre’l; així podem dir en un asunte de lleis: Sorolla no pinte res ahí; demostre, no obstant, aquesta frase tant popular l’extensió que el nostre poble dóna al verb pintar, cosa per atre costat ben natural tractant-se d’un poble d’artistes i pintors. «Fosc com una gola de llop», se compare una nit de tempesta a l’encontre d’un llop a la serra. «Guixa de mal coure», se diu d’una persona fluixa. «Entre l’es­pasa i la paret», per a expressar un apuro. «Tindre ma», tindre influència. «En lloc de donar llum donar fum», faltar al deure. «Tirar golaes», ser fanfarró. «Filar prim», donar massa importància als detalls. «Fer safrà», no anar a l’escola. «Tirar la capa al bou», abandonar-se la persona. «Quedar hu mocat», emportar-se xasco. «Ni put ni fa bon caldo», referint-se al temps, signifique que ni està ras ni plou. «Qui té llengua a Roma va», l’home diligent i espavilat n’ix per una vora conseguint lo fi rahonable que se propose. «No ser lo millor gra de la taleca», no valdre grand cosa. «Mamelleta de monja», tractant-se d’una mercaderia que hi haja a la venta en un poble (arrós, fesols, taronjes, etc.), se diu de la partida de millor calitat. «Ficar-se en camisa d’onze vares», no haver estudiat o meditat l’assunte o 180 negoci en què hu s’ha ficat. «No saber de la misa la mitat», no estar enterat d’un assunte. «Estar alt de polseres», tindre grands pretensions. «No parar en torreta», ser rondaller. «Tindre la roba al Grau», passar apretures económiques. «De terra no passarem», totes les adversitats tenen un límit. «Fregint i menjant», passar-ho modestament. «Ploure sobre banyat», desgràcia damunt de desgràcia. «A hon no hi ha cap no hi ha barret», qui no té crisma res pot fer de bo. «Arrasar la barcella», gastar poques rahons, portar-se bròfegament. «El rei li guarde els porcs», ser molt orgullós. «A bandera desplegà», desordenadament. «Tindre la mà en la farnera», gojar d’influència. «Lligar gossos en llonganisses», fer cosa fàcil. «Batre els peus», morir. «Fer arca», renyir a pedraes. «Tindre les mans llargues», ser pegador. «Treballar a murs i valls», fer poca faena. «Passar avant», vendre. «A hon no hi ha sang no se poden fer botifarres», no se pot esperar res de bo d’hu que no tinga bon fondo. «Fer eixir a una persona los cabells verts», fer-la patir, donar-li mal tracte. «Fer-se burro, aixà, carro, etc.», comprar (exemple: vaig a fer-me burro i tirar al fill al fem, que vol dir: vaig a comprar un burro i dedicar al fill a plegar fem). «Tindre bon nas», sentir bé les aulors. «Mossegar-se les mans», rabiar. «¡Sí que la penjaren ben alta!», se diu quand se fa el ronso en una qüestió que corre pressa. «¡A tu t’esperen!», se diu quand preguntem per hores o atres coses que ja han passat. Per tot hi ha cent llegües de mal camí. «Hi ha mes dies que llonganisses», consell de tindre paciència i esperar una bona solució pel temps. «De quin peu coixege una persona», quins són sos defectes. «Alaba’t ruc que a vendre’t duc», se diu de persona alabanciosa. «Nadar entre dos aigües», procedir ab segona intenció, no ser leal. «Tindre la mànega ampla», ser molt 181 tolerant. «Ni cap ni centener», no aclarir-se. «Més encés que un lluquet», molt enfadat. «No contentar-se en palla de faves», tindre pretensions. «Quedar-se al carrer», pedre la fortuna. «Donar a hu la mà», ajudar-lo. «No socarrar-se-li a u l’arròs», ser calmós o socoltre. «El saber no ocupa puesto», necesitat de la instrucció. «No saber destravar una gallina», se diu de la persona inhàbil, o poc manyosa. «Que plogue i que neve», en tots temps, diàriament. «D’ací cent anys tots calvos», el temps tots los mals mitigue. «Ficarse per un cos d’agulla», molt espavilat i entremetent. «Anar el carro pel pedregal», ser malaventurat. «Agarrar-se a una paret llisa», ser molt llest. «Ab ses mans llavaes», sense escrúpols. «Pedre el fil», no poder tocar avant. «Fer-se un pam de greix», divertir-se. «Tot lo bé està bé», per a justificar un acte de cortesia. «Pujar més l’espart que l’escurà», pujar més les despeses que els beneficis reportats en una faena. «Estar de bon regent», estar forta la persona. «Per a eixe viaje no calen alforges», donar solució no satisfactòria. «Monja de dos en coixí», se diu de la dona que no té vocació claustral. «La sang no es pot tornar aigua», la influència de família. «No es la cansalà de pollastre!», posant de relleu algo inesperat. «Caldera vella bony o forat», lo vell sempre té algun alifac. «Del vell trau lo que pugues d’ell», les coses velles no tenen molta dura. «Quand no hi ha ous hi ha colomins», les contrarietats se solen empiular en la vida. «O tots monges o tots canonges», desig d’igualtat. «Tots d’un ventre i cadascú de son temple», no obstant ser germans cadascú té son modo de pensar. «Tindre un rei en la panxa», ser absoluts. «Estirar los peus més que la flassà», eixir-se’n dels mijos econòmics que un indivíduo té. «Arrugar-se-li a hu el melic», pendre por. «Vindre les coses per sos passos contats», llògic desenrollament del aconteiximents. «El 182 pà, pà; i el vi, vi», fugir d’argúcies en lo parlar i obrar. «Anar morros per terra», no exir-li a hu los negocis satisfactòriament. «Exir en la màrfega a rastrons», retraure coses fora fruïtat o inesperaes. «Dit i fet», brevetat en obrar. «Ja mos vorem les cares», frase amenaçadora i de desafiu. «Enviar a algú al pati del bordell», bonegar a algu ab males formes. «Donar carabases», negar lo voler o reprovar los estudis. «Més val vergonya en la cara que dolor al cor», contra l’abús d’eufemismes. «Qui mes xule, capaor», el qui més xille sol traure tallà més grand. «Testos vells, baralles noves», les velles qüestions són motiu de desavenència. «Senyar-se en la mà dreta», anar acertat en algun negoci. «No saber de quin pà fer sopes», no saber enginiar-se ni d’a hon traure recursos. «Fer figa», fallar. «La roba bruta se llava a casa», necessitat de no exteriorisar les qüestions familiars. «¡Com ha ser!», sentint les adversitats. «A morir o a viure», resolució. Ací donem fi a d’aquesta petita replega de frases modismals en la nostra llengua. Si Déu mos dóna salut, seguirem espigolant en atres camps del Casal étnic valencià; sentne hu d’ells el de les oracions o precs populars. Lo nostre objecte és estimular a d’atres més autorisats a seguir aquesta classe de treballs que deuran formar nostre folklore destinat a reflectar la Psicologia de la nostra Personalitat Valenciana. «Ni pena ni glòria», se diu de la persona apàtica que tot ho mira ab indiferència. «Anar de cul al marge», quand no ixen los negocis com hu desija. «Ab ses mans llavaes», sense treball i miraments. «Fer-se creus», estranyar-se. «Bon bac i sense figa», passar grands treballs sense conseguir lo que hu desijava. «Entrarne pocs en lliura», s’aplique a persones de grand vàlua. «Corrent nou, corrent dèu», quand són huit o nou tocaes. «Tant car com 183 un ou un sou», ponderant la carestia d’una mercaderia. «Brams de burro no pujen al cel», dels nescis no se’n fa cas. «Què enten lo gat de fer culleres?», criticant l’extralimitació. «Toquem i toquem», desconfiança. «Caure en la mesà del bisbe», adonarse’n de lo que ens havia passat per alt. «Anar ab peus de plom», no obrar follament. «Busca qui t’ha pegat», quand l’agressor n’és desconegut. «Moure molta fira», fer grand soroll o sarabastall. «A tandes va el riure», no sempre la sort toque a la mateixa porta. Creem que aquesta frase és la que los francesos expressen per «rira mieux qui rira le dernier». «Cada hu sap a sa casa a hon se penje el cresol», dificultat de conéixer lo que passe en casa del vehí. «No tindre pèls a la llengua», o «dir a hu quants fan quinze», parlar clar i sense eufemismes. Sense dir a hu «per a hon vols córrer», sense donar a hu cap explicació o satisfacció. «Qui no té res lo rei li fa de franc», impossibilitat en què se troba de pagar qui no té bens de fortuna. No podem resistir encara que no vinga a pèl i siga fora fruïtat la curiositat a que ens mou, als qui no som filòlegs, l’ús que fem de la paraula valenciana «res». És paraula també llatina; i així com en llatí, la empleem nosaltres com a nom sustantiu; eixemple: demà me’n vaig a València, vols «res» pel teu fill? Ací la paraula «res» té lo significat de «qualsevol cosa». S’emplea també en llengua valenciana com en la llatina i en les dites neollatines en la formació d’alguna paraula composta, com «república». També té en la nostra llengua lo sentit de dicció negativa que té en llengua francesa la paraula «rien» que suposem deu ser el mot «res» valencià; eixemple: «je n’ai rien vu»; «no he vist res». Lo que ens crida fortament l’atenció és que aquesta paraula s’extinguixca en França, no passant a Itàlia, com si son bressol no fos itàlic; puix 184 fora de la forma composta en la que la hi veem, no la trobem empleada ni com a sustantiva ni com el «rien» francés; ja que creem que el «niente» de la llengua oficial italiana o toscana o el «ninte» dels dialectes no tenen cap parentesc ab lo «res» valencià o «rien» francés. No havem trobat aquesta paraula al diccionari de Simonet, i dins de la nostra ignorància filológica mos limitem a cridar l’atenció de la joventut estudiosa valencianista sobre aquestes qüestions que, d’una manera tant principal, romanen lligades al nostre renaiximent literari. Continuem nostres frases: «no tindre a hon caure’s mort» o «estar a un cap», caréixer en absolut de bens de fortuna; estar convertit en un pabesant. «Més content que un gat ab dos rates»; alegria del felí quand agarra ratolí; per duplicat. «Anar morros per terra», eixir-li a hu torts sos afers. «Batre per la palla», diem quand d’un negoci traem pocs guanys. «Plega’l sisó», frase que se dirigix al que cau un bac, que ens ha fet meditar un bell moment. El sisó representava sis dinés, i a penes ne tindria de valor real tres; i corria molt pels temps endolats de Felip V. ¿Acàs aquesta frase farà referència al bac que el fermaler rei féu pegar al poble valencià i serà germana d’aqueix atra: «Quand lo mal ve d’Almansa a tots alcança»? «Fer-se-li à hu la cara roja», tindre vergonya. «Tallar l’abaejo», ser lo majoral o capdavanter d’una colla o entre molta gent. «Ser carn i ungla», estreta benevolença ab alguna persona. «Pujar-se-li a hu lo sant al cel», interrompre de sopte una contalla per no guardar memòria dels fets. «De car res passe», se diu quand una mercaderia ha obtingut preu massa pujat. «Quedar-se més fresc que una camarrojar», aquesta frase té un doble sentit segons hu escriga cama roja en dos paraules o camarroja en una sola; puix que una cama roja no és una cama fresca; i camarroja 185 és una herba fresca molt menjívola de què en fan ús los nostres masovers per a ensalades, com dels llicsons. Servix ademés de pastura al bestiar per la qual sol anar molt seguerós. «No te fèl amarga», és dit de l’individu que té un grand fons de bondat. «¡Bon vent te pegue!», frase despectiva ab què donem comiat a persona qual companya ens fa nosa. «Ser farina d’un atre costal», senyala la variació de condicions d’un assunte. «Tindre correja», s’aplica al sugecte de caràcter refecsiu i equilibrat. «Parlar a una xica», ademés del que podríem dir sentit directe de les paraules té el de mantindre relacions amoroses ab ella, com se pot vore en la següent vulgar cobla que transcrivim contant ab la vènia dels lectors: Monyo de mussol banyut Cara de coca en sardines Encara no «t’han parlat» Ja ho has dit a les vehines. «Tu l’has morta!», per a donar lo consentiment d’una solució. «Ser de bon just», tindre caràcter senzill i avinent. «Porrà de cego», degut a la casualitat, no mijansant en la realisació d’un fet, calcul ni reflexió. «Actuar de bou solt», obrar ab plena independència, sense tindre en cónter lo que faran los demés. «Posar en amo», lo mateix que passar avant i vendre. «Un bou no fa més que un rastre», necessitat de l’associació per a fer quelcom de profit. «Aigua fresca com una rosa», comparança que se fa de la frescor de l’aigua, revivalla del cos sofocat, ab la bledania i bellea de la rosa de les hortes valencianes. Donem fi per ara a d’aquests articlets sobre fraseologia valen­ ciana, desijant, no obstant, que ells siguen lo punt de partida de 186 molts altres que aficionats com jo o persones enteses ne voldran escriure. D’açó n’eixirie guanyadora la nostra llengua valenciana, destinada a ser lo «volapuk» de la costa mediterrània, no sols perquè son léxic és lo qui millor sintetisa lo de les llengües germanes sinó que també i molt capdalment per la dolçor i sonoridat de la seua fonética. Guardem sempre memòria de la universalitat que obtingué en boca del nostre preclar compatrici Sant Vicent Ferrer, i dels mereixcuts elogis que d’ella en féu Cervantes; i si dins l’ànima nostra no s’ha ofegat encara la darrera espurna del patriotisme, ella hi reviscolarà per a honra nostra i glòria de la Pàtria Valenciana. 187 Josep Ribelles Comín ESTUDI BIOBIBLIOGRÀFIC SOBRE L’IL·LUSTRE FILL DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ EN PERE LABÈRNIA I ESTELLER * En Pere Labèrnia i Esteller naixqué en Traiguera, poble d’uns mil veïns (segons el darrer cens) pertanyent al partit judicial de Sant Mateu, en la província de Castelló, diòcesi de Tortosa, essent batejat per Mossèn Joaquim Tallada, vicari, en l’església parroquial de dit poble, el dia 19 de Febrer de 1802, segons se llig en la partida número 20, foli 16, del llibre de batejos de l’esmentat any. Foren sos pares en Manuel Labèrnia i na Madalena Esteller, nats en el mateix poble, dels quals no hi conste la professió o art a què es dedicaven. Des dels més tendres anys mostrà en Labèrnia una marcada inclinació a l’estudi, i essent encara molt jove l’enviaren sos pares al Seminari de Tortosa, on cursà tres anys de filosofia, dos de teologia escolàstica i un de moral, distingint-se per la seua * Estudi bio-bibliogràfic sobre l’il·lustre fill de la província de Castelló en Pere Labèrnia i Esteller, Barcelona, Biblioteca Valenciana Popular, 1914, pp. 7-21. Publicat abans en la Revista de Bibliografia Catalana, núm. 6, 1903, pp. 87-115, i en llibre: Barcelona, Tipografia L’Avenç, 1905. Del títol se n’usa per al fragment reproduït, l’inicial de l’obra, solament el nom del seu protagonista i objecte. Al final del seté paràgraf inclou una nota que ací no es copia sencera, ja que és copiada al seu torn de la primera edició del llibret, on esmenta l’erudit Marià Aguiló, la biblioteca del qual Ribelles mateix estava inventariant, i fa constar finalment: «També l benemerit i ilustrat vicari Capitular de Mallorca n’Antoni M.a Alcover, fa ja algun temps que ha fet una crida als més erudits filolecs de Catalunya, les Illes Balears i Valencia pera acometre, ab el concurs de tots, la formació d’un veritable diccionari de la llengua catalana.» 188 aplicació i talent. Als vint-i-tres anys, en 1825, desitjant ampliar els seus coneixements i estudis se n’anà a Barcelona, i en el Col·legi Tridentí d’aquesta ciutat acabà de cursar la teologia escolàstica, afegint un any de la moral pels Salmanticenses. Finits els seus estudis ab veritable aprofitament, se dedicà a les lletres humanes, en les quals tant alt renom havia d’obtindre, i en 1828 prengué el títol de doctor en lletres, sortint molt versat en llatí i humanitats, de quals matèries fon professor en l’acreditat Col·legi de Sant Pere de la ciutat comtal. Estava aquest col·legi agregat a la universitat, i la direcció literària d’ell corria a càrrec d’en Labèrnia, qui mostrà un zel i desvel excessius per a l’aplicació de la joventut, que feia grans progressos baix la direcció de tant bon mestre. Però la inclinació de tota la vida, la preocupació constant i l’afició predilecta d’en Labèrnia eren els estudis filològics. Se diu que cadascú naix en aquest món per a una cosa, i és veritat: al manco en en Labèrnia se complix això. Essent d’edat molt jove encara, als vint anys, en l’època més delitosa de la vida, en la que tot somriu i els somnis són més dolços que mai, ja el preocupava la idea de fer un diccionari de les llengües catalana i llatina; empresa embafosa i plena d’inconvenients, que solament una gran vocació, una il·lustració gens comuna i una voluntat de ferro podien acometre-la i realisar-la. Però en en Labèrnia s’encloien totes les bones qualitats i virtuts necessàries per a portar a cap la costosa empresa que de jove portava entre celles. Il·lustrat, paciençut, laboriós i ab vocació per a la cosa, no desfallia jamai ni el seu esprit s’acorbardia pels obstacles i inconvenients que es presentaven a cada pas per a la realisació del seu ideal. Per altra banda, una consideració de molt de pes influïa poderosament en l’ànim d’en Labèrnia per a no 189 desmaiar en la mampresa tasca. Catalunya, la rica, la industriosa, la laboriosa Catalunya, malgrat totes les brillants manifestacions de la indústria i del comerç, de les arts i de les lletres, la que conserva les qualitats característiques de raça i de llenguatge i que tants homes il·lustres ha donat a la mare Espanya, sembla mentida!, no tenia un bon diccionari a on, com en un espill, se miraren la fluidesa, les armonies, les vibracions i tota la poesia del seu llenguatge, ferit de mort a l’ensems que sos furs i llibertats pel malhaurat decret d’en Felip V. Hi ha hagut, sí, en Catalunya, força és confessar-ho, alguns diccionaristes que han fet treballs meritoris, acumulant materials per a la formació d’un diccionari de la llengua catalana; però la falta de pla, de mètode i fins de paciència, ha fet que aquells treballs resultaren mancos i generalment poc ajustats a la riquesa i etimologia del llenguatge. El diccionari català, valencià i llatí del doctor Onofre Pou en el segle xvi i els catalans de Lacavalleria en el xvii, Torra i Antoni Nebrija (aquest traduït al català per Antic Roca) són purament ensaigs i quant més vocabularis de poques pretencions. Això en temps antic. En el modern, el diccionari d’Esteve i Belvitges, que fon publicat en 1803; que no tingué acceptació entre els erudits pel sistema d’ortografia que usa i pels molts castellanismes de que està plagada l’obra; el del franciscà pare Albert Vidal que, si bé es una bona joia, és limitat, i es conserva inèdit en l’arxiu de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, i altres publicats per autors anònims (deixant de parlar dels d’en Saura, Salvà, Donadiu i algun altre, per ser més moderns que en Labèrnia, a qui, dit siga de pas, tant deuen per lo molt que d’ell han copiat), no són, ni de molt, a l’altura del nostre biografiat. 190 Trobant-se, doncs, la llengua catalana sense una orientació fixa i sense un diccionari ajustat a la seua riquesa i etimologia, apareix en escena, en la república de les lletres catalanes, el qui més tard se conquistà pels seus talents i estudis el dictat d’insigne humanista, nostre il·lustre biografiat. I quan no es deixara sentir en Catalunya la falta d’un bon diccionari de la llengua i quant simpàtics no hi serien als catalans els esforços i estudis an aquest fi endreçats, que a l’expirar el primer terç del passat segle, un benemèrit patrici, l’Ilm. senyor en Fèlix Torres Amat, bisbe d’Astorga, primer bibliògraf d’en Labèrnia, havent-se enterat dels treballs que aquest estava fent per a la formació d’un bon diccionari, escrigué lo següent en les seves Memorias para ayudar á formar un Diccionario crítico de los Escritores catalanes, y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña, pàgs. 343 i següents: «Seria de desear que cuanto antes saliese á la luz una obra como esta, pusto que en ella, según nos acaban de informar, se esmera Labernia en inquirir el sentido genuino y fijar la exactitud de las voces catalanas, recurriendo, á falta de datos positivos, á la lengua latina, su verdadera madre, sin descuidar las voces bárbaras y anticuadas, ni la diversidad de muchos términos territoriales para la expresión de una misma idea. La enriquece, además, con un número considerable de frases, refranes y modismos particulares y corrientes, acomodándoles sus respectivas correspondencias en castellano». [...] Va fer Labèrnia un estudi detingut de les llengües castellana, llatina, catalana i francesa, examinà les Constitucions de Catalunya i els autors clàssics catalans, revisà escrupulosament importants documents de distintes èpoques, consultà els diccionaris catalans de Lacavalleria, Pou, Torra, Nebrija, Esteve, l’inèdit de Joan 191 Roca, les frases catalanes de Font, els proverbis de Sala i el tant celebrat diccionari del P. Albert Vidal; s’aconsellà en el dubte de persones intel·ligents i sàbies, esmerant-se en inquirir el sentit genuí de les veus i fixant-se en l’exactitut d’aquestes. Augmentà la seua obra ab moltes frases, refrans i modismes particulars i corrents, acomodant les respectives correspondències en castellà a vista dels diccionaris de la Real Acadèmia Espanyola, Terreros, Taboada, Covarrubias i altres; i en quant a la part llatina, no solament els diccionaris publicats fins llavors, sí que també els autors clàssics de més autoritat en la llengua llatina. I ab respecte al sistema d’ortografia que adoptà Labèrnia, com aquest entenia que l’autor d’un diccionari devia seguir més bé la fidelitat històrica que la conveniència filosòfica, «o lo que pot pareixer tal –com ell mateix diu en el pròlec–, puix com desitjo que lo ús d’aquest diccionari nos limite a la simple correspondencia mutua entre los idiomas que abrassa, sinó que facilite als sabis i estrangers lo estudi de nostres escriptors i de tants documents olvidats que enriqueixen nostra llengua i nostra literatura, no m’ha paregut estigués a mon arbitre fer en aquest punt perillosas innovacions, las que si bé poden presentar una falsa apariencia de millora o de regularitat, acabarian de convertir nostra actual i prou arbitraria escriptura catalana en una verdadera anarquia ortogràfica». Divuit anys de desvels, de constant treball i sobretot de profons i detinguts estudis llingüístics empleà Labèrnia de la formació de son diccionari, posant a prova la seua laboriositat i paciència veritablement benedictines. L’honorable Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, a la qual no eren extranys els treballs i estudis d’en Labèrnia, honrà 192 an aquest ab el títol d’individuu de tant docta corporació; i en la sessió que se celebrà el dia 18 de Maig de 1837 llegí el nostre biografiat una lluminosa memòria que se titulava Observaciones acerca del estilo y diversos géneros y también sobre el lenguaje trópico y figurado, en la qual se posaren de relleu la il·lustració i competència de tant docte gramàtic, que rebé en tant solemne acte les caluroses felicitacions dels seus consocis. A la distinció que li féu l’esmentada corporació correspongué Labèrnia dedicant-li son primer Diccionari de la llengua Catalana ab la correspodencia castellana y llatina, que fon acceptada, i en 1839 el donà a l’estampa, formant dos grossos volums en quart, de qual obra s’han fet dues edicions més en 1864 i 1888, i qualsevol dia en sortirà una altra de les premses del senyor Salvat de Barcelona, il·lustrada, qual direcció està a carrec de nostre distingit amic l’entès filòlec en Cels Gomis. Aquest diccionari fon ben rebut pel públic, i el seu mèrit bé es desprèn de les següents paraules que li dediquen els mateixos catalans, els autors de la tercera i esmentada edició, feta en Barcelona en 1888 (per més que no hi figure any d’impressió), en la Introducció que precedeix al text. Diu així: «Lo Diccionari català-llatí del senyor Cavalleria (sic), en temps de nostres passats, y lo Diccionari català-castellà del senyor Labernia en lo nostre, són las duas fitas que devem examinar com senyaladoras dels avens que s’ha anat obtenint en lo coneixement del sentit de las paraulas catalanas. Lo treball del senyor Labernia es molt més complert, més detingut y més metòdich, que’l del senyor Caballeria (sic), y per tal rahó més apreciable y’l que’s deu pendre com a punt de partida en tot treball d’aquesta naturalesa. Ademés d’aquesta duas obras, que podem considerar com a 193 capdals, se n’han publicat d’altras que revelan l’esfors que s’ha fet sempre pera cumplir una necessitat que avuy se fa major a causa del cultiu que la renaxensa catalana ha determinat...». Per la nostra part devem afegir a lo anteriorment transcrit que el diccionari d’en Labèrnia és el més complet i el més autorisat de quants s’han publicat a Catalunya, i una prova d’això la tenim en que totes les edicions que s’han fet han sigut agotades, si bé, no obstant la constància, l’empenyo, l’esmerat i detingut treball i erudicció d’en Labèrnia, encara s’hi noten en el seu Diccionari alguns defectes i castellanismes, que són inherents en obres d’aquesta mena per molt cuidado en què s’hi vage, lo qual no implica per a que el seu diccionari siga encara hui en dia el de més autoritat a Catalunya i fora d’ella. Acabat i publicat el diccionari català, no s’adormí nostre biografiat sobre les palles, com comúnment se diu, ans al contrari, continuà els seus estudis, corretgí les seves notes, consultà de nou i, servint-li de base els treballs que tenia fets, se dedicà a aplegar materials per a la publicació de la segona part de la seua obra, o siga del Diccionario de la lengua castellana con la correspondencia catalana y latina, però al temps de començar la impessió tingué Labèrnia de lluitar ab molts obstacles, segons se llegeix en el següent anunci que baix la seva firma es publicà en el diari de Barcelona El Imparcial, pertanyent al dia 19 d’octubre de 1842. Dia així: «No pensaba haber de luchar contra una multitud de obstáculos que han ocurrido durante su impresion y que bastaban para hacerme desistir de tan ardua empresa; pero se hallaba mi nombre al frente, y no se han perdonado los más costosos sacrificios hasta que con mi constancia he podido ver terminada la primera parte de la obra. No me 194 han arredrado las dificultades, antes conduciéndome á la experiencia, han hecho que mi amor propio se interesase más e el desempeño de la segunda parte, que es el Diccionario de la lengua castellana con la correspondencia catalana y latina, que se ofreció ya y se ofrece de nuevo al público. Esta obra no es de mera especulación, sino fruto de más de veinte años de desvelos, de asiduo trabajo y sobre todo de estudio sobre los tres idiomas, castellano, catalan y latino, y sale enriquecida con ocho mil voces más de las que contiene la última edicion del Diccionario de la Academia, y además algunos modismos, frases y refranes que no reune ninguno de los publicados hasta el dia». Vençudes les dificultats que es presentaven al pas, dos anys després, en 1844, ja veiem sortir a Barcelona, de l’estampa de Grau, i no de la d’Oliveres, com equivocadament diu el senyor Antoni Elias de Molins en la seua obra Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo xix (Barcelona, 1889-1895, 2 toms), a l’ocupar-se de les obres publicades per Labèrnia, el Diccionario de la lengua castellana con la correspondencia catalana y latina, formant també dos grossos volums, del qual se féu una altra edició en 1866 en l’estampa de Jaume Jepús de Barcelona, de la qual no tingué notícia l’esmentat senyor Elias de Molins. Excusat és dir que aquest diccionari no defraudà les esperances que el públic havia posat en ell as d’eixir a llum, essent ben rebut com el primer. Poc temps després publicà en Labèrnia un tractat d’Ortografía de la lengua castellana, del qual es feren dues edicions soltes, no obstant haver promès en Labèrnia, en el pròlec del Diccionari castellà, publicant-lo al final d’aquest. No s’atura encara ací la laboriositat i fecon treball d’en Labèrnia. La seua popularitat i competència com a entès filòlec i 195 bon diccionarista s’extengué ben aviat per tot arreu. Home que compatava els èxits pel nombre d’obres que publicava, bé podia merèixer un excel·lent concepte a l’opinió estudiosa i ocupar un dels primers llocs entre els benemèrits filòlecs regnícoles i també nacionals. Això explica que en Labèrnia rebera, com rebé, proposicions d’un particular per a mamprendre la formació d’un Diccionario manual de la lengua Castellana con la correspondencia latina, que, essent més amanós i de menys dispendi, satisfera els desitjos de la joventut estudiosa. No es féu pregar en Labèrnia, sempre atent a tot lo que redundés a benefici de la il·lustració, i, servint-li de peu les notes recullides per als anteriors dicionaris, bé que ampliant i esmenat sempre, mamprengué la nova tasca, i en 1850 ja vegé la llum en Barcelona l’esmentat diccionari, que justícia és confessar fon també molt ben rebut pel homes estudiosos. Però encara hi ha més: ab el fi de que aquest nou i importantíssim treball no quedara incomplet, tres anys després, en 1853, ens sorprèn agradablement l’aparició d’un altre Diccionario manual de la lengua Latina con la correspondencia castellana, o siga la segona part de l’anterior. Mestre consumat en la llengua del Laci, havent-li fet conèixer a Labèrnia, l’experiència que la gramàtica llatina que s’usava llavors era susceptible d’algunes millores, per estar plena d’un cúmul de regles excepcionals suficients per a cansar la memòria i confondre les idees encara dels més aventatjats en la ciència, lo qual produïa com a conseqüència immediata el que molts joves se retragueren del seu estudi, publicà en 1852 una Gramatica latina en la qual s’aminoraven semblants obstacles, donant fàcils regles que es podien compendre i retindre per llur senzillesa i claritat. 196 Fon, ademés, Labèrnia un correcte i excel·lent poeta. A l’ensems que als estudis llingüístics es dedicà a la poesia, escrivint una Retórica en vers, que no logrà terminar, no obstant els apremis dels seus amics per a que l’acabara i donara a l’estampa, de lo qual s’excusava ell dient que no acabara el diccionari català no la trauria a llum. La veritat és que no es publicà semblant obra, essent una verdadera llàstima, perquè se’ns oferia un nou motiu per a estudiar una altra qualitat molt apreciable d’en Labèrnia, qual era la de poeta. Alguna cosa, emperò, ens queda, un petit bocí que ens donarà alguna idea de la seua inspiració. Per fi, després d’una vida dedicada per complet al treball i a l’estudi, i quan encara es podia esperar molt de la seua il·lustració i laboriositat, el dia 28 de juny de 1860, vespra del seu sant, deixà el món dels vius l’insigne humanista en Pere Labèrnia i Esteller, honra de la llengua i de la literatura catalana, i glòria del poble que el pot incloure en el catàlec dels seus més il·lustres fills. Pocs, molt pocs, s’enteraren de la seua mort, per haver viscut Labèrnia retirat i entregat per complet als seus estudis. I bona prova d’això la tenim en el Diario de Barcelona, qual periòdic no donà la notícia de la defunció del nostre escriptor fins l’11 de juliol de 1860, o siguen tretze dies després de la seva defunció. 197 Carlos Sarthou PENÍSCOLA * Llunyana és l’antigor de Peníscola. Diago asegura que al víndrer a Espanya els fenicis i týrios, en temps de Salomó, prop de mil anys abans de Jesucrist, era població de molta gent, a la cual nomenaven Gaya (que vol dir terra). Segons atre historiador, fon fundà pels týrios, en el nom de Tyriche (que és com dir penyasc). Amílcar Barca la va fortificar, donant-li el nom d’Acra-Leuka (que val tant com dir penya blanca). Però Estrabon afirma que es nomenà Chersoneso (penya isolà). Al dira d’alguns escritors, damunt d’esta penya va jurar Aníbal odi etern als romans, en l’altar de Saturno, cuan encara era infant de nou anys. Flores i Sarmiento, antic croniste i rei d’armes, creu a Peniscola simentada pels grecs, en els anys del món 331 abans de la venguda de Jesucrist, donant-li el nom de Chersoneso hasta els romans, que la nomenaren Península, i, per corrupció, hui Peníscola (i no Peñíscola com se diu vulgarment). * «Peníscola», Lo Rat Penat, 1911, núm. 6, pp. 265-275. A peu de pàgina du algunes notes, ací omeses. Així, a la pàgina 265, referida a Acra-Leuka: «En esta denominació discrepa el difunt acadèmic e historiador En Antoni Chabret, a l’asegurar que Acra-Leuka estigué en la província d’Alacant». Pàgina 267: «En 20 de mars de 1481, Ferrant el Catòlic restituí a l’Orde de Montesa, Peníscola, que en 30 de juliol de 1488 tornà a incorporar-se a la corona real». Pàgina 68, referintse als pobladors resistents: «Llàstima tant d’heroisme no fóra empleat en millor causa»; i a la imposició de les lleis de Castella, «Aixina agrahia el rei extranger els sacrificis que per sa causa es feen». 198 Esta tan noble ciutat, que floreixqué en temps dels emperadors Valentinià i Theodosio, era, segons Avieno, memorable en super­ lativo grado, entre todas las costas del orbe. Sent plaça forta durant l’època goda, s’apoderaren d’ella els moros en 718. Después de sinc segles de dominació mahometana, fon reconquistà en octub re de 1233 (segons Viciana) o 1234 i 22 de septembre (segons Escolano i Beuter). Son conquistador, En Jaume I d’Aragó, va fer donació de Peníscola, en totes ses cases, hortes i heretats, a Arnalt de Cardona i atres, segons carta pobla firmà per dit rei en Morella a 5 de febrer de l’any 1250. En el repartiment de la Conquista, tocà el senyoriu de Peníscola a l’Orde del Temple, i después, a l’acabament d’esta per al presó i juí de vàrios cavallers templaris, s’apoderaren els agent del rei En Jaume II del castell de Peníscola en 12 de desembre de 1307. Cuant el Consili vienense de 1311, passà a ser de l’Orde de Jerusalem, hasta que el papa Joan XXII aplicà els béns de tem­ plaris i hospitalaris del reine de València a l’Orde de Montesa, fundada, en 22 de joliol de l’any 1319. Durant el senyoriu de Montesa, se va fer, en 1359, la divisió en Peníscola, Benicarló i Vinaròs, pel Maestre i els prohoms de Peníscola, segons consta en document otorgat en el castell de Cervera. L’esmentat Maestre de la relijó de Montesa, donà en poste­ rioritat l’església, plaça i castell de la ciutat al célebre cardenal En Pere de Luna, cuant se retirà allí después de ser elegit Papa en Avinyó. Este, al morir, llegà en son testament a la Santa Seu sos dominis. Però poc después, l’elegit Papa Martino V, va fer cesió de la ciutat al rei Alfons V d’Aragó, que, agrahit, en les corts de san Mateu de 1429, prometé mai separar a Peníscola 199 del patrimoni real, concedint-li, al mateix temps, privilegis i exclusions. Pocs anys después, la reina Na Maria, lloctinent del reine, va véndrer esta ciutat a carta de gràcia al Maestre i Orde de Montesa. Transcurrits 46 anys tornà al patrimoni real, per revendicció, segons sentència del rei Ferrant d’Aragó i de Castella, el cual otorgà después alguns privilegis. Este eixemple al va seguir l’emperador Carlos, Felipe II de Castella I de València va fer construir a tot luxo les fortificacions de la part de terra. Felip V, segons real despaig de 5 de maig de 1709, tornà a nomenar-la ciutat, com antigament, en totes les preeminències de l’época, i fent nobles als indivíduos de son Ajuntament; ademés li va concedir vot en corts i els títuls de fidelísima, muy noble y muy leal. L’agrahiment d’este monarca a Peníscola era ben justificat, a causa del siti que sufrí per les tropes de l’arxiduc d’Àustria (después emperador d’Alemània en el nom de Carlos VI). Durant els dèssat mesos que va durar dit siti (de 18 de desembre de 1705 a 15 de maig de 1707), sufriren els peniscolans mil penalitats en defensa de Felip V, quedant per fi reduïts es defensors al coronel En Sancho Echevarría, governador de la plaça, i huit soldats. Als once mesos havien agotat els víurers, tenint que arriscar ses vides els paisans per a procurar-se-los en nocturnes correries pel mar. Però en Consell celebrat en 11 de novembre de 1706, decidiren resistir el siti a pesar de tíndrer que alimentar-se de les cavalleries i sos piensos de garrofes; i ademés, volar els baluarts i el castell, cremant la població abans que entregar-se vius als enemics de S.M. A l’endemà d’este célebre Concell, la Providencia els va fer arribar a la plaja, en mitj d’un furiós temporal, un barco francés carregat de farina. 200 En 31 de joliol de 1709 s’establiren en Peníscola, de real orde, les lleis de Castella. S’aprovà l’oferta feta per En Jaume durant el siti, de perdonar a la ciutat de tots sos deutes. Carlos IV; al visitar la plaça en 21 de novembre de 1802, a son regrés de Barcelona, també li concedí privilegis, com aixina mateix atres monarques posteriors; mes no es guarda memòria d’ells, degut a un incendi de l’arxiu de la població, ocurrit durant la guerra de la Independència, en què desaparegueren pergamins de gran valor. Durant esta guerra fon sitià Peníscola per les tropes franceses que manva el mariscal Suchet, ocupant-la en 4 de febrer de 1812 per capitulació del governador Garcia Navarro, mediant intrigues. Después va haver una conspiració de paisans que fon delatada per un traïdor. Al poc, aplegaren les tropes espanyoles al mando del general Elío, que feren sixanta mil disparos de canó, detrosant en ells el caseriu i gran part del castell en l’explosió d’un polvorí; fent per fi, capitular als francesos en armes i equipatjes en 25 de maig de 1814, quedant lliure la ciutat, que es tornà a reedificar. Atre siti de prop de sis mesos de foc va sufrir Peníscola en 1823 per les faccions realistes, en les que no consentiren capitular les tropes nacionals que l’ocupaen, fent-ho directament a una xicoteta divisió de l’eixèrsit auxiliar francés, que des de València va vindre aposta per a incautar-se de la plaça i donar-la después a dits realistes el dia 4 de novembre de 1823. Per a entrar en la ciutat hi ha que passar per un istme o camí d’arena que banyen les ones de la mar pels dos costats. Esparcides per la plaja hi ha infinitat de barques peixcadores. La peixca i l’agricultura constituïxen els mitjos econòmics de la vida dels peniscolans. 201 Entrant per la primera porta, mos encontrem en un recinte irregular, tancar per elevats murallons. Assí es troba el portal anomenat de Felip II, que està en la mateixa muralla, baix gran escut real i resguardat per un xicotet cubertíç. Les fortificasions les constituïxen un enorm castell i majestuosos llenços de muralles de vàries époques, que fan inexpugnable la plaça per mar i per terra. Ademés de la porta de ferro, baix l’abovedat de la muralla, existix la de santa Maria, agrivetà de bales. Per baix de les muralles, existix un camí soterrani, romà al paréixer, al que es baixa per prop del llavador, i conduïx al naiximent de l’abundosa font que alimenta d’aigua potable a la ciutat. Esta font, que a l’igual que atres secundàries naix més avall de les muralles a un metro sobre el nivell del mar, se sospita si ve per baix d’este des de Mallorca, perquè a vegades allumena restos vegetals de la flora d’aquelles iles, segons dihuen els del país. Pujant per les empinades costeres del poble, s’aplega al bufadó, consistent en un gran forat que fa cap a dins d’una cova (i esta, per baix terra, comunica la mar en el castell). Els dies de temporal, a l’embravit ondejar de l’aigua, entra esta en la cova i surt per el bufadó en gran força, llançant escumes a considerable altura. La parròquia té obra de dos distintes époques. L’edificació primitiva consistix en una nau gòtica, nueta de tot adorn. En época posterior s’arrematà la nau a l’estil coríntio. L’altar major és plateresc, i tot ell és d’un conjunt ben poc armònic. El castell, que sens ducte és de lo millor i més notable de la província de Castelló, és un gran edifici de pedra de silleria, de setanta peus d’elevasió, abovedad tot ell, i fet pels templaris. Conté amples salons, calaboços, soterranis, terraçes, plaçes, forn, 202 cuadres, torres, etc... Per la part d’Orient, que recau a la mar, imposa l’asomar-se al profon precipici. Desd’assí dalt s’aprecien bé moltes milles de mar i llegües de plaja mediterrànea; i les proporcions gegantesques d’este extraordinari penyó, que servix de pedestal a tan històrica ciutat. Sobre que sa major part l’ocupen les tremendes fortificacions, encara caben moltes plaçes i carrers, en cuals vivendes s’aloxien cuatre mil habitants. Se sospita que en l’antiguetat fon encara més gran este penyó, perquè en el fondo del mar, en dies de completa calma, se distinguixen vells rests i murs en ruïnes. Entre les roques ixents del precipici, encara es troben vestigis de l’atrevida scala que manà construir el Papa Luna. Encara en bon estat se conserva una muralla i torre que va fer edificar i en la que apareixen grabades ses armes, consistents en una tiara en dos claus i una mitja lluna. De sa vivenda queda prou que admirar i molt ben conservada sa Basílica, de magestuosa fàbrica de pedra tallada hasta en la bóveda, però sense altars ni asientos, pues fou profanada. En l’Abadia es troben curiosos pergamins, la creu de cristal i plata d’esta Papa i el càliç que usava, en son escut d’armes en ell gravat. En Pere de Luna, pontífice electe en el nom de Benedicte XIII, se retirà a esta plaça en 1º de desembre de 1415, acompanyat de vàrios cardenals, bisbes i dignataris que seguiren son partit. Era natural d’Illueca d’Aragó, i sent canonge de València fon nomenat cardenal per Gregori XI i elegit Pontífice en Avinyó per 21 cardenals, en 28 de septembre de 1394. Fitxà sa cadira i cort en este castell, desd’ahont llegislava i despajava gràcies i mercés 203 com a Papa, durant el Cisma, a pesar de declarar-lo perjur i excomulgat son colega. Morí en 23 de maig de 1423, als 90 anys d’edat. Viciana afirma que morí envenenat, i l’autor del tòxic va ser cremat viu en l’arenal junt a Peníscola. Atre historiador afegia que fon son confessor qui el entoxegà (un frare dominico que confessà son crim i fon después descuartisat lligant-li ses estremitats als rabos de cuatre cavalls). Siga d’assò lo que fóra, és lo cert que el cos del Papa Benedicte fon sepultat en la iglésia del castell de Peníscola, i en 1430, son nebot En Joan Martíneç de Luna, el trasladà a Ilueca, al mateix cuarto ahont havia naixcut. Allí es conservà sanser e insepult prop de tres sigles, hasta la guerra de Sucesió (1712 segons uns), en què fon destroçat per la soldadesca, creent encontrar tresors en la caixa que el guardava, i que va ser saquejà; o hasta la guerra de la Independència (1811 segons atres), en que els francesos li tallaren el cap i tiraren sos osos per les finestres. Dit son cap o crane, se conserva encara en el palau dels condes d’Arguill, en el poble de Sabiñó. Abans de morir Benedicte XIII, va fer jurar a dos cardenals que li permaneixien fiels, que eligirien sucesor de son pontificat a En Gil Sànchez Muñoz, cavaller de Terol i cononge de Barcelona, el cual, per mandato d’Alfons V, aceptà la tiara, però poc después, en el concili de Tarragona, la va renunciar lliurement en aplauso de tots, pues aixina s’acabà el trist Cisma que afligia a tota la cristiandat. Mentres tant en la iglésia de Peníscola era consagrat bisbe de València el xativenc En Alfons de Borja, que después fon Pontífice en el nom de Calixto III. Junt a este històric castell de Peníscola existix un antic santuari. És l’ermita de la Verge Ermitana, reconstruïda de 1708 a 1714, 204 i emplazada en l’alt del penyó, front a la plaça d’Armes. Se va construir eixamplant el perímetro del primitiu temple, i pagant les obres En Sancho d’Echevarría, governador de la plaça, que a sa mort fon enterrat en l’ermita (14 de septembre 1716). L’hermosa frontera, en gran escut real i cuadrat campanar, tot de pedra silleria, inspiren gran respecte. Nostra Sinyora Ermitana, la imatge que se venera en este Santuari, apenes medix tres pams d’alçada, i és molt antiga. Segons tradició, esta la va dur a Peníscola l’Apòstol Santiago, a son regrés de València, en sa predicació per Espanya; i a pesar dels sigles que té d’existència, és de delicada factura. Cuant els moros ocuparen esta ciutat, poregosos els cristians d’alguna profanació en perjuí de sa Patrona, l’amagaren en una coveta del bàrrio de l’Olivera. Después de la reconquista, la varen traure de son amagatall, posant-la en la iglésia. En este Santurai se conserven, segons tradició, enterrats els restos de deu sants bisbes, víctimes de les terribles persecusions de Neron. Referix Diago que l’any 60 del naiximent de Cristo, se reuniren en concili –primer d’Espanya, segons testimonis de Quiroga i Escolano–, assí en Peníscola els deixebles de Santiago. Creien este lloc més segur per a lliurar-se durant les sessions del Concili de la persecució d’Aleto, president de l’emperador Neron, però este s’enterà d’assò, i después de despullar-los de la roba i dels béns, els va fer matar cruelment. 205 Manuel Betí RETALLS I CIMOLSA * A l’amic En Gaetà Huguet L’encant, lo plaer puríssim que sent l’investigador quan al repasar los notals i protocols, que per aventura han escapat a l’odi als papers vells, s’encontre cara a cara ab un instrument d’importància històrica, bé de simple curiositat, són parells dels de la mare quan contemple en sos braços lo nini esperat, dels del fotògraf quan a la llum roja veu aparéixer la image del paisaje, de l’objecte artístic que enfocà a la llum del dia. És com lo naiximent d’un ser nou, lo descubriment de lo inesperat, la revelació de lo desconegut, una creació, en fi. És també fer-nos sentir la vida, viure ab los que foren fa alguns sigles, conéixer ses costums, usos, caràcter i religió. En los protocols s’encontren testaments, inventaris, contractes, íntimes i sentències arbitrals que mos diuen com eren, qué feen i com pensaven los nostres avis. Són ells pàgines de la seua vida, gests del seu obrar, pel·lícules d’escenes d’atres temps. Açò mos porte a dir un inventari del xv sorprés en sa ingenuïtat encantadora, on dos coses són de notar; una los noms dels induments, les peces de vestir dels de la mà mitjana, atra la moneda pròpria i extrangera que corria, i lo que més mos * «Retalls i cimolsa», bscc, ii, 1921, pp. 234-236. De la bella i minuciosa transcripció d’un breu document quatrecentista, se n’ometen solament set notes de l’erudit prevere, en les quals explica les equivalències monetàries de la lliura valenciana, el ducat, el real valencià, el real castellà, el dihuité, el sou i el florí d’or. 206 importe, sa correspondència ab la unitària de nostre regne, la lliura, i ses fraccions, lo sou i el diner. Prestava los servicis de la seua professió en Sent Mateu lo Mestre en arts i en medecina Luis Johan Nogués, nadiu a Barcelona, fill del també Mestre en arts i medecina Pere Nogués i «detengut de greu malaltía de la qual temía morir» dictà testament en poder del notari Nicolau Duran a 24 d’octubre de 1493, disposant sa sepultura en lo Monestir de Predicadors, algunes leixes pies, i nombrant hereu universal al seu pare. Ere fadrí al paréixer. Los marmesors Mossén Johan Redó, batlle d’Ares per lo Mestre de Montesa i Mestre Francesc Sobirats cilurgià, fan inventari al dia següent de llibres, robes i diners en esta forma: 25 octubre 1493. - Nicolau Duran notari. - A. M. Sent Mateu inventari de luis johan nogués «Primo set libres de preguamj entre grans e chichs. It. desset libres de paper entre de emprempta e de ma quoernats. It. hun plech de libres desquoernats. It. hun saquet depreguamj que hi ha diuerses scriptures. En hun artibanch ... dins lo qual son les coses seguents. Primo hun capuç negre. It. una clocha de color rohan bona. It. hun sayo de color de bruges forrat de pell blanqua e negra quasi nou. It. hun gipo de fustam negre. It. vnes calces negres oldanes. It. vna alforgeta ab dos barrets lo hu negre laltre gris. Vna scobeta huns baynots e huns borzeguins oldans. 207 It. vna caxa chiqua dalber del dit mestre Luis Johan nogues en la qual fonch atrobada la roba seguent. Primo vna clocha de rohan bona. It. hun sayo de chamellot negre olda. It. hun altre sayo olda de bruges. It. hun gipo de drap miges manegues e collar de domas carmesi. It. hun altre gipo de fustam sotil. It. hun cos de gipo de domas carmesi sens miges manegues e collar enbolicat en vna touallola. It. set mocadors dos camises e vna touallola. It. hun parell de borzeguíns vermells e hun parell de tapres (?) vermells. It. hun parell de sperons daurats. It. hun bonet negre doble. It. hun cint blanch hun punyal e dos ganjnyets e bossa vermella. E mes fora la caxa vnes beates. En apres a xxvi dies... continuant lo jnventarj dels bens del dit mestre Luis Johan nogues deffunt aiustam a daquell lo seguent. Primo vint e vna castellanes ço es dihuyt complides e sis miges. It. hun paciffich. It. huyt ducats e mig. It. dotze fflorjns dor. It. mes quoranta peces de argent ço es dotze Reals e mig valencians. It. tres Reals castellans. It. hun Johanj de dos sous menys dos diners. It. vint e hun Johanj de onze diners. It. dos Johannjs quj valen onze diners. It. en menuts atrobats entre vna capça e lo cint setanta e sissous. 208 Per les vint e vna castellanes vint e huyt lliures quatorze sous. Per lo paciffich dihuyt sous. Per los huyt ducats e mig huyt lliures, dihuyt sous e sis diners. Per los dotze Reals e mig dihuyt sous nou diners. Per los tres reals castellans cinch sous. Per los vint e quatre Johannjs de onze diners una lliura dos sous. Per los menuts tres lliures setze sous. Per los dotze fflorjns dor nou lliures. Suma tot Cinquanta dos lliures quatorze sous pero no de pes.» 209 Benet Traver VILLARREAL EN LA GUERRA DELS MOROS DE LA SERRA D’ESPADÀ * i Estava el cetre d’Espanya en mans del rei Carles I (1525) i Em­ perahor V del seu nom d’Alemània. Com en la guerra de les Germanies (cuatre anys antes) els moros pelearen al costat dels nobles, i en part contribuïren a la gran derrota del poble valencià, este no ho ignoraba, i si bé olvidà, o dissimulà l’odi que contra la noblesa tenia, no obstant, persistí en el pensament de vengança contra la raça àrab. Va contribuir molt a la propagació de l’odi contra els moros, els desembarcs de pirates africans que posaven peus en nostres plajes i convenguts en alguns moros i moriscs del regne, i aprofitant un descuit d’algunes de les poblasions marítimes, feien cautius als cristians. En vàries ocasions va rebre el Rei séries queixes contra els moros i moriscs del regne; i después de posar l’asunt a l’exament de persones juïsioses al mateix temps que il·lustraes, i oït el parer d’estes, dictà una providènsia despajant una cédula en 4 d’abril de 1525 ordenant que tots els mahometans que habitaren encara en Aragó, València i Catalunya adjuraren sa creència dins del terme d’un any. Més tart se’ls va prohibir vendre alhajes d’or i plata, ropajes de seda i altres riqueses; i en el mes de nohembre del mateix any, se publicà un bando a so de trompeta per tots els pobles, obligant als moros a que acudiren als sermons, a entregar * Villarreal en la guerra dels moros de la Serra d’Espadà, Vila-real, 1926, pp. 11-20. 210 les armes, a que portaren surmontats en els seus turbants una mija lluna de drap blau del tamany de mija taronja, a descubrirse al pas del Santísim Sacrament, a que no feren reunions entre ells, ni practicaren els actes de la seua religió, i a que tancaren en pany i clau les seues mesquites. El poc cas que els moros feien d’estes severes amonestasions obligà al monarca a dictar i posar en obra l’expulsió completa de la raça mahometana, la que debia tindre lloc a últims de decembre. Mentrestant, els pobles costers al mar prenien medides preventives, per lo que puguera sosuir, com ho va fer Vilarreal (poble no molt lluny del mar) comprant pólvora i utensilis de guerra per a l’artelleria que posà estava sobre els murs i torres de la població, sens descuidar-se de posar guardians en els portals, com també en el campanar alternant-los en altres que guardaben per la nit. Estes precaucions que els vila-realencs prenien no eren sens fundament, perquè a penes acabat el temps concedit pel Rei als moros per a sa conversió, i afferrats estos en les seues creències religioses, se mostraren altius i donaren el primer crit de rebel·lió en Benaguacil, declarant-se independents ajudats pels de Vilamarjant, Paterna, Bétera i Benisanó, impulsats i alentats per un agareno procedent de Calanda que es declarà quefe dels rebels, i els moros aragonesos que s’uniren per a engrosar el número i pendre part en el moviment iniciat. Al tindre notícia d’este moviment, el Governahor Cabanilles acudí enseguida al camp de batalla per obs de sofocar la rebel·lió, en dos mil peons i més de cent cavalls i acompanyat del seu tinent en Lluís Ferrer i de l’abanderat en Gimén Peres de Pertusa. 211 Demprés d’una encamisà lluita entre els dos rivals eixèrsits, s’entregaren els moros a les armes victorioses del Governahor incondicionalment prometent ademés satisfer per gastos de guerra 12.000 ducats. A l’entrar el Governahor Cabanilles en Benaguacil i dispondre l’alojament de la seua divisió, l’agareno de Calanda, aprofitant un descuit dels enemics, se fugà i es dirigí a la serra d’ Espadà, sublevant de pas el Vall d’Almonacit, vila d’Onda, Eslida, Uxó i Segorb. No bé havia passat un mes, quant alsaren el crit d’alarma els moros refugiats en les fragositats de la serra d’Espadà, i com alé d’un contagi, va cundir la sedició per totes bandes acudint de repent els seus correligionaris d’Aragó i Andalucia. Esta serra trencà que en el seu llom forma algunes plassetes rodejades de grossos cantals, d’escarpaes pendents, pedres soltes, barrancs i grans penyes tallaes que fan difícil l’ascens, té el naiximent en les inmediacions d’Almenara, seguint aumentant de latitud i altura vers al nort declinant al ponent; prop de Vilahermosa se confon en l’elevat i soberb mont de Penyagolosa i acaba en els confins d’Aragó. En estes brenyes es ahon se retragueren o refugiaren els que pugueren escapar-se de Benaguacil entre ells, el nomenat morisc de Calanda, principal promotor d’aquella rebel·lió. Reunits ja en esta serra alguns centenars de moros, pensaren en elegir un quefe per a l’organisació d’aquelles masses i va recaure l’elecsió en un moro d’Algar denominat Garbau (que per sert estava tort) molt valent i entremetent, el qual, va pendre el títul de rei, ab el nom de Zelim Almanzor. Este ordenà la seua gent per companyies posant-les sots la direcció de bons capitans; va fer construir rústiques cabanyes per 212 a que serviren d’amagatalls i resguarts als islamits, fortificà alguns puntals de la sorra ab sencills murs, amontonà pedres i més pedres alrededor de les plassetes per obs de que li serviren de castells com punts de defensa, els guarní ab espingardes i ballestes, i se proviren de pólvora, armes i demés utensilis de guerra. Estos preparatius posaren en recel als cristians i, sens perdre moment, envià el duc de Segorb al seu preceptor en Miquel Aragonés a Vilarreal, a l’objecte de donar cónter als Jurats de l’actiu moviment sarracen d’aquelles montanyes i ordenant-los que prepararen gent per a combatir als moros, en cas necessari. És de supondre que la mateixa ordre degué donar a les demés poblacions del contorn, però de la mencionà vila sabem que contestà al duc en 3 de desembre de 1525, que tots, sens distinció de classes, estaven promptes a servir al Rei pel bé de la Religió i de la pàtria, però no menejarien un peu si no ho manava expresament el Monarca. Als pocs dies, el Loctinent general del regne escrigué a tots els pobles de les inmediacions de la serra d’Espadà, inclús Vilarreal, per a que feren gent de guerra en nom de sa magestad per obs d’atacar als moros rebels. Vilarreal, que sempre ha demostrat ser obedient al seu rei, organisà enseguida una companyia de cinc-quanta hòmens, disposant-ho el consell de la vila d’esta manera: se posaran en albarans els noms de cada cap de família o casa i es colocaran aquells ab una capsa, rescipient o sac, i mesos, se trauran d’entre ells cincuanta noms equivalents a 50 hòmens, els quals ben armats aniran al combat contra els moros de la serra d’Espadà, i si algú d’ells no puguera o vulguera escusar-se d’anar, deurà posar en son lloc persona competent i entenguda a juí i discresió dels Justícia 213 i Jurats i que cada qual persibirà per salari dels seus servicis tres ducats al mes; i que se seguixca ab semblant manera, si necessari fóra, en los mesos sigüents; disponent al mateix temps, que de tot assó se donara conte a la Loctenènsia general del regne. Organisada esta companyia d’aguerrits vilarrealencs, sots l’obediència i direcció del Justícia en Pere Gil, que anava per capità, i en Pere Tener per alferez, emprengueren la marxa en busca dels enemics de la religió i de la pàtria ab bandera desplegada i fent sonar los tambors, en la matinada del 5 de febrer de 1526, unint-se al batalló que ixqué de València ab dos mil hómens al mando de don Diego Ladron i don Pere Za­ noguera, al mateix temps que el duc de Segorb, nomenat general en quefe, se disposava a eixir ab la seua gent al camp de batalla per a dirigir les operacions. El dia anterior al que ixqueren nostres aguerrits al camp d’operacions varen rebre els Jurats de Vilarreal una lettra del Loctinent general del regne, en què els demanava cent cinquanta hómens de guerra, i incontinent, se contestà al dit Loctinent, dien-li que no es pot dispondre de més de cinquanta com està delliberat en acorts anteriors, per la gran dificultat que hi ha en la paga i per la poca gent que té la vila. A últims de febrer, s’encontrava sitiat pels moros el castell de Chinqueta, el qual estava situat entre les viles d’Onda i Betxí, i allí s’apresuraren a socórrer-lo els nostres arriscats vila-realeros ajudats per un destacament dels de València, obligant incontinent als moros a alsar el siti, fent-los fugir a més d’a pas, funs al lloc a on tenien les seues guarides o amagatalls. El capità general del regne demanava ab molta frecuència gent d’armes a Vilarreal; clar està, com esta vila estava sempre 214 prompta a obehir al rei, emperò notant el Justísia i Jurats que els era imposible atendre als tants continuats manamets de la superioritat i los retrets que estaven els de les altres viles reals, se varen vore obligats a contestar, contra la seua voluntat, el 4 de mars, que ...quant Morella, Castelló i altres viles reals faran gent e trameteran aquella contra los dits moros, que Ia present vila per lo semblant la fará e trameterá. E si les altres viles reals ho faran que per lo semblant ho fará la dita present vila segons be ha acostumat. Però, no obstant d’haver contestat de la semblant manera, el dia 19 del mateix mes, per acort del dia 14, trameteren els Jurats de Vilarreal al camp de la guerra sense esperar nou avís xixanta hòmens dels més fornits, anant per capità en Bertomeu Vidal, ab el sou acostumat de nou ducats al mes i per alféreç o abanderat son germà en Miquel ab el sou de sis ducats en sustitusió del capità Gil i l’alféreç Tener, que s’encontraven indisposts per malaltia; lo que sens dupte fa pensar i hasta creure fóra algun percans sufrit estant bregant contra els moros. Va emprendre esta companyia la marja i als pocs dies d’estar en el punt senyalat pel general, demanaren els d’Onda reforços als de Vilarreal, perqué se dia i se tenia per sert que els moros pensaven donar un atac decisiu i tirar-se com a llops sobre Onda. Vilarreal no va ser desatent als precs dels onderos, ni tampoc a la petició del capità general (segons lettra fetjada en 8 d’abril) de xixanta hómens de guerra, cumplimentant-ho enseguida per socórrer als seus vollguts convehins; i mentres s’enllistaven baix la bandera del rei els pobles cristians i els vilarrealencs prenien majors precaucions en la població fent tancar els portals a les 10 de la nit; imposant certes penes als que faltaren a la guarda dels dits portals; manant entregar les claus al Justícia a l’hora 215 senyalà anda la matinà en què es tornaven a obrir; i mentres s’afanaven per instruir-se més i més en el maneig de les armes, els moros rebels d’Espadà amuntonaven en l’alt de les crestes de les montanyes multitud de troncs d’arbres, penyes i pedrots per a fer-los redolar per aquelles escarpaes pendents en un moment donat. Pareixén-li al duc de Segorb que un atac per sorpresa donaria excelents resultats, ho va empendre el dia primer de maig, trepant els soldats per aquelles brenyes i caminant per barrancs tots sembrats de pedruscall, desplegant aquells intrèpits guerrers una energia major a les seues forces, i antes d’aplegar a les penyes que guardaven la mola, un horrorós foc d’escopeteria, les grans pedres i troncs d’arbres que redolaven per aquelles abruptes pendents i una ploguda de pedrusca i saetes que caïen sobre els caps d’aquells infelisos, els obligà a retrocedir més que de pressa precipitant-se per aquelles costeres, sembrant el camp ab multitud de morts i ferits... Desanimats els nostres soldats per la inesperà derrota i censurant al duc per haver procedit contra els moros en excesiu blanura, l’abandonaren la major part, retirant-se a les seues cases trists i abatuts, però sense decaure un pèl, per això, els ànims i l’odi contra els enemics de Crist, esperansats de que promte i en major entusiasme i energia tornarien altra volta al combat. Una companyia de soldats se retiraren per a unes dies a Vilareal alojant-se per les cases com ho indica l’acort de consell del dia 18 de maig, anotant, que sien acullits en la dita present vila i aposentats per cases segons es acostumat. Al vore’s el duc de Segorb tan aislat per l’abandono en què l’havien deixat, i actuant solaments ab un insignificant número 216 de soldats, pensà tornar-se’n a Segorb i dend’allí passar a València no sols per obs de vindicar sa persona, sinó també al mateix temps de proposar a la Generalitat altres mijos millors i més eficacis per a seguir la guerra i combatre més bròfecament als odiosos, als rebels, al moros retrets de la serra d’Espadà. 217 Joan Manuel Borràs Jarque HISTÒRIA DE VINARÒS * Capítol vii. - (1839-1842) Wenceslao Ayguals, alcalde i comandant. Manifest de foc i fla­ ma. Música miliciana. Benedicció de la Bandera. Justícia aygualista. Aniversari d’Alcanar. Tedéum. Represalies lliveralcarlistes. Eleccions protestades. Discòrdia, presó, desterro i nou Ajuntament contra Ayguals. Aceres. Tornen Ayguals i la discòrdia. Hospital militar. Fracassa la restauració de la Fira. Pronunciament de setembre; torna a manar Ayguals. Canvi d’empleats. Festes civicoreligioses del Pronunciament. Acabada la guerra civil, es tornen els Sants Patrons a l’Ermita. Comença el Registre Civil. Pólvora en Santa Magdalena. A favor de Santa Magdalena de Pulpis. La Creu de S. Francesc. Estil aygualiste. Precaucions. La Milícia Nacional dividida. Teatre municipal. Ajuntament sense Wenceslao. Informes sobre el Clero. Contra un «de la Torre». Provessons lluïdes. Pressupost per a la Iglésia. Llum pública. Faros. Contra els Sants dels carrers. Rinya en Benicarló. El germà de Wenceslao mana de la M. N. Antigüetat de la M. N. Les lluites polítiques que en el capítol precedent havem apuntat donaren la victòria a Wenceslao Ayguals de Izco en 1839, formant el dia 4 de març l’Ajuntament baix la seua presidència. Ocuparen els demés llocs: alcalde segon, Federic Cros; regidors, * Història de Vinaròs, tom i, Tortosa, Editorial Catòlica Correo de Tortosa, 1929; tom ii, Castelló de la Plana, Imp. Mas, 1931. Edició facsímil: Vinaròs, Ajuntament de Vinaròs, 2002. El fragment pertany al volum segon original. La primera part, origen de l’obra, havia obtingut un premi als Jocs Florals de Lo Rat Penat del 1928. 218 Tomàs Agustí Rodríguez, Rafel Esteller, Cristòfol Agut, Tomàs Agustí Obiol, Joan Batiste Uguet, Salvador Banasco, Agustí Quixal, Josep Maria Uguet; síndics, Francesc Cabadés, Josep Rafels. Elegiren Lloctinent a Francesc Miralles Chaler. Wenceslao era ara alcalde i comandant de la Milícia Nacional al mateix temps. La primera providència que prengué fon encarregar en 21 de març, de la direcció de l’hospital militar, al capellà reverent don Sebastià Banasco. I la segona providència, publicar en 24 de març, un inflamat manifest dirigit als Liberales, firmat i acordat per l’Ajuntament, manant: que tots, veïns i forasters, dels 18 als 50 anys, es presentaren a inscriure’s en la Milícia Nacional dins tres dies; els exents formarien una Companyia de Patriotes per a dies d’alarma; serien castigats «los que vertieren la menor expresión que pueda desalentar». I acabava: «La Reina, la Patria y la Libertad nos llaman a las armas. Maldición al que no las empuñe... maldición al que se muestre indiferente...» La música de la Milícia Nacional es va vore afavorida ab un acort municipal en 25 de maig, recompensant ab 4 reals diaris al músic major del Batalló, per son treball i gastos de pare i demés, ab obligació d’ensenyar als veïns que vullgueren dedicar-se a la música. El dumenge 21 de joriol, per acort municipal del dia 13, es celebrà una brillant festa en la Parròquia per a beneir la Bandera del Batalló de la Milícia Nacional. Digué la Missa, ab música, el capellà del Batalló; i predicà mossén Joaquim Aguilar. Beneïda la Bandera, prestà jurament el Comandant Ayguals de Izco, en la iglésia. I des d’allí, passà el Batalló a la plaça de la Constitució, a on els milicians juraren la Bandera davant del Comandant. La 219 festa fon completada ab un rantxo extraordinari per als Nacionals i per a la Guarnició, que fon preparat ab «el bou de Sant Joan». Als que no servien en files de la Milícia Nacional se’ls senyalà el pago d’una quota «según sus haberes». I era inútil reclamar. Don Sebastià Fabregat demanà exenció de la quota mensual dita per eximir-lo la Creu de Sant Fernando ab la que estava condecorat; i se li contestà per «decret» de l’alcaldia, en 5 de setembre, que no estava exent de dit pago, ni devia fer «alarde» de la Creu de Sant Fernando «con que se le premió en la década del despotismo...». Les molèsties de la guerra civil es sentiren eixe any en la pèrdua de les collites de garrofes i raïm, que els carlistes de les guarnicions veïnes es cuidaren de collir i veremar en nostre terme. Wenceslao Ayguals de Izco, qui no havia pogut impedir tal llatrocini, el vullgué cobrar d’una manera tan original com arbitrària: son Ajuntament acordà en 23 de setembre convocar «a un crecido número de sugetos que no hayan dado pruebas positivas de decisión por la causa de la Libertad», els quals tingueren que pagar aquelles collites, per repart fet entre ells, i cobrat per ells mateixos... Per al 18 d’octubre acordà l’Ajuntament celebrar en la Parroquial solemne Aniversari per les víctimes de l’acció d’Alcanar, encarregant el sermó a mossén Joaquim Aguilar. Al mateix orador s’acordà donar-li els sermons de Quaresma, i a mossén Sebastià Banasco el sermó de Sant Sebastià. En el mateix octubre, el municipi va fer celebrar en la Parròquia un tedéum per haver dixat el pretenent les províncies. Era que en 31 d’agost anterior en el nort s’havia firmat el Conveni de Vergara que apartà de l’infant don Carlos el gros de son eixèrcit, i el pretenent tingué que passar el Pirineu. 220 Peró aquí quedava Cabrera, amo del Maestrat, seguint la guerra. I seguint uns i altres les persecucions contra els que no pensaven igual. Durant el mes de desembre foren expulsades de la vila les famílies que tenien algú de casa entre els carlistes que eren anomenats «els facciosos». Els carlistes obraven igual en els pobles a on ells manaven; i aixina en Vinaròs teníem veïns de Sant Jordi, Traiguera, Ulldecona i altres, expulsats dels seus pobles respectius. En 3 de giner de 1840 es constituí nou Ajuntament, seguint d’alcalde primer, Wenceslao Ayguals; segon, Vicent Martorell; regidors, Joan Bte. Uguet, Josep M.ª Huguet, Agustí Quixal, Salvador Banasco, Francesc Delmàs, Joan Bte. Bas, Josep García, Agustí Safon; síndics, Francesc Escrivano i Josep Ràfels. La marejada política era gran. Les eleccions municipals celebrades en 30 de desembre anterior havien sigut protestades; constituït l’Ajuntament, li demanà la Diputació el dia 6 que li remitira les actes electorals, i s’acorda que «enterados». Wenceslao estava ademés en discòrdia ab el Comandant Militar, i el dia 14 el seu Ajuntament acordà per majoria demanar al general en quefe que rellevara a dit militar i canviara tota la guarnició. El mateix dia vingué una orde de la Diputació separant de l’alcaldia a Wenceslao; i reunit altra vegada l’Ajuntament, acordà per 5 vots contra 3, oposar-se a la Diputació «para evitar las catástrofes que podrían originarse» –diu l’acta municipal. La discòrdia culminà el 17 del mateix giner, en que havia de pendre posseció de la vara el primer regidor Joan Bte. Uguet, qui contava decididament ab el comandant militar. En eixe dia, mentres Wenceslao tenia formada la Milícia Nacional en actitut 221 desafiadora en la plasa de la Constitució, es reuniren els regidors en la Sala de la Vila i acordaren, per 5 vots contra 4, oficiar al Comandant Militar que s’abstinguera d’ajudar al regidor primer contra l’alcalde Ayguals per a que «no corra tal vez la sangre de Ciudadanos honrados». En la mateixa sessió no s’admití un ofici del primer regidor demanant la vara. Peró fon el cas que en el mateix día els mateixos regidors que tals acorts acabaven de pendre en la Sala es reuniren en casa del primer regidor Joan Bte. Uguet, i firmaren una altra acta reconeixent-lo com alcalde president. Els firmants d’eixes dos actes tan contradictòries eren els regidors Quixal, Ràfels, Safon, García, Bas, Delmás, Banasco i Escrivano. Era que davant l’actitut desafiadora d’Ayguals qui amenaçava ab un dia de dol per a la vila, el comandant militar, coronel Sixto Fajardo, declarà la vila en estat de guerra, tancà en Sant Agustí –que feu de presó– als mes exaltats partidaris de Wenceslao Ayguals de Izco, i an este l’envià deportat a les Illes Balears. I la sang no va córrer. L’empresonament durà alguns dies; el 21 acordà l’Ajuntament socórrer als detinguts. La Diputació anulà aquelles eleccions i manà que es celebrara Junta Parroquial per al nomenament de compromisaris que elegiren nou Ajuntament, el qual quedà format en 5 de febrer d’esta forma: alcalde primer, Agustí Ballester Pons; segon, Cristòfol Juan; regidors, Joan Bte. Sires Sanz, Julià Banasco, Agustí Alcina, Joan Bort; síndic, Francesc Escrivano; ademés, els de l’any anterior, Joan Bte. Uguet, Salvador Banasco, Agustí Quixal, i síndic Josep Rafels. El nou Ajuntament posà al front de la Comandància de la Milícia Nacional, accidentalment, a Josep Carlos Juan. Els que 222 ara manaven, enemics de Wenceslao, eren lliverals com ell; i per a acreditar-ho donaren també un manifest lliveral a l’endemà mateix d’haver pres posseció. I a l’altre dia, el 7, completant la llista dels sermons començada per Wenceslao, donaren el de la Misericòrdia a mossén Pere Bort, el de Corpus a mossén Sebastià Banasco, i el de la Mare de Deu d’agost a mossén Carlos Puchol. Els veïns del carrer Major demanaren per eixe temps a l’Ajuntament permís i ajuda oficial per a fer-se aceres d’empedrat a costa d’ells. Aixina s’acordà en 6 de mars, donant l’Ajuntament la pedra i son acarreig. Wenceslao Ayguals no tardà en tomar de son desterro. La Comandància Militar de la vila l’ocupava ara un amic d’ell, el coronel Villapadierna, qui li retornà tot seguit la Comandància de la Milícia Nacional, a pesar de que no estava en les seus atribucions fer tal cosa. Fon de baes que l’Ajuntament protestara en 22 d’abril, fent-li saber a Villapadierna que la organisació, reemplàs, armament, etc., de la Milícia Nacional eren coses municipals, i l’acort municipal era que seguira Carlos Juan en la Comandància. El coronel Villapadierna contestà a l’Ajuntament, el dia 25, que sostenia a Wenceslao, i «haré hasta fusilar por propia providencia como a traidor, a cualquiera que enerve mis disposiciones». L’Ajuntament, al sendemà, acordà dirigir una exposició a la Reina contra la «tirania» ab que Villapadierna tractava a l’Ajuntament lliveral, mostrant-se també contrari als hómens d’orde i protector dels revolucionaris. Igualment demanava protecció a la Diputació Provincial, i que es castigara a Villapadierna. En contraprotesta acudiren, aiximateix, a la Diputació Provincial Villapadierna i Wenceslao, ab firmes del poble. Mes l’Ajuntament 223 notificà a la Diputació que entre aquelles firmes n’hi havien de xiquets i de gent sense responsabilitat, i de «hombres miserables que ni aún a escribir han aprendido... amaños de que siempre han hecho uso» –referint-se als comandants militar i de la Milícia. Eixa contraprotesta fon el día 30 d’abril. En la mateixa sessió municipal s’acordà informar al general en queje de l’Eixèrcit del Centre contra Jaume Sorolla, a qui se l’havia destituït com vocal de la Junta de Fortificació. Com el Sorolla havia recurrit contra la destitució, s’informava que era interessat en les obres de fortificació que passaven per finques d’ell, que no servia en la Milícia Nacional, i que fugí a Gibraltar quan passà el pretenent carliste per estes terres l’any 37. Fins al Congrés Nacional aplegaren les politiqueries vinaro­ cenques ab una exposició dels partidaris de Wenceslao, que firmava en primer lloc Francesc de Vera. L’Ajuntament escrigué en 6 de maig, al ministre de la Governació, assegurant-li que ells eren més lliverals que els seus detractors, i que el Vera era «un sujeto inmoral que solicitó ser abanderado del Cuerpo de Realistas en la ominosa época», i condenat, fea poc, per l’Audiència territorial de València «como perjuro e infamador». I el dia 8, remití l’Ajun­ tament una exposició al Congrés Nacional en el mateix sentit que la carta al ministre. Però en Madrid altres preocupacions més séries tenien... La Diputació sí que vullgué fer-ne cas: en 11 de maig oficià a l’alcalde Ballester, remitint-li còpia d’una comunicació dirigida pel general Segon Cabo al comandant militar de Vinaròs, manant-li que obedira a l’Ajuntament destituint a Wenceslao Ayguals, qui podria recórrer a la Diputació, que s’abstinguera de posar-se en les coses municipals, i que s’expressara més comedidament. 224 L’alcalde contestà a la Diputació que des del dia 7 tenia el comandant militar la comunicació eixa del general, peró com si tal cosa... Ayguals seguia en la Comandància de la Milícia Nacional. El coronel del Batalló de la Reina que entrà en la vila el dia 18 demanà per orde del general des de Sant Mateu que es disposara un hospital militar. Com este havia sigut suspés quan era alcalde Ayguals, ara es tornà a posar en condicions. Les tropes guvernamentals mamprenien les operacions en gran escala per a desallotjar a Cabrera del Maestrat. El dia 20 (maig) hi hagué una terrible acció: el coronel Quintana demanà que es disposaren 200 llits per als ferits, oferint que els pobles veïns aprontarien 100 llits mes. Tot es cumplí al punt, sortint l’Ajuntament pel poble el dia 21, a recollir mantes, llançols, draps, etc., donats voluntàriament pel veïnat. Es nomenà contralor de l’hospital militar a Jaume Rato, i capellà a mossén Sebastià Banasco, qui ho era també de la Milícia Nacional i ja havia tingut abans el mateix càrrec. Als pocs dies, en 1 de juny, Cabrera repassava l’Ebre i acabava la guerra civil dels set anys. Mes la discòrdia civil seguia dins de la vila sense amainar. En ella havien dos poders enemics: per una banda, l’Ajuntament; en front d’ell, Wenceslao Ayguals de Izco, qui de tal manera manava en la Milícia Nacional en rebel·lió contra l’Ajuntament del qui dependia, que en 5 de juny destituí i tot al capità del Detall i posà en eixe càrrec a son germà Demetrio. En condicions tan desfavorables es celebrà en eixe istiu de 1840 la Fira concedida per l’últim Àustria –com havem historial al primer volum– i que des de fea centúria i mija no s’havia tornat a celebrar. A l’efecte, l’Ajuntament presidit per Ballester, en 23 de 225 març anterior, havia pres l’acort de demanar la confirmació del vell Privilegi a la reina regent D.ª Maria Cristina, mare d’Isabel II; i per mig de la Diputació, envià instància, juntament ab testimoni de la Real Carta de Carles II, lliurat pel notari Francesc Poy. La instància fon atesa, i per R. O. del 10 de juny es confirmà l’antic Privilegi de la Fira, havent-se de celebrar, segons ell, del 10 al 18 d’agost. S’instal·là la Fira en l’arraval del Socós, i no tingué éxit, acudint pocs feriants. Com a l’any següent tampoc s’animara, tornà a dixar-se de celebrar la Fira per a no reaparèixer fins 34 anys més avant. El Pronunciament de setembre, que donà el mando d’Espanya al general Espartero, posà altra vegada l’Ajuntament de Vinaròs en mans de Wenceslao Ayguals de Izco, constituint-se el dia 13 com seguix: alcalde primer, Wenceslao; segon, Vicent Martorell; regidors, Francesc Delmás, Agustí Safont, Joan Bte. Bas i Verdera, Josep M.ª Uguet, Salvador Banasco, Josep Bonvi, Joan Bte. Reverter, Cristòfol Giner; síndics, Josep Rafels i Rafel Esteller. En firmar l’acta es féu constar que Giner no en savia. La Diputació Provincial fon disolta, i en Vinaròs es constituí una Junta Provisional del Partit. En la primera sessió, el día 14, l’Ajuntament acordà felicitar a la Reina i a Espartero, duc de la Victòria, ab motiu «de los gloriosos acontecimientos recientes», els quals es celebrarien l’última semana d’octubre –en que serien retornats a l’Ermita els Sants Patrons– ab focs artificials, correguda d’un bou, menjar als pobres, joies, corregudes de cavalls, i serien passejats els retrats dels Reis i d’Espartero. S’acordà, també, destituir a 26 empleats municipals, donant els càrrecs a subjectes que coincidiren en les idees d’Ayguals. Qui 226 podia aportar «mèrits» an eixe respecte era Francesc de Vera, el de l’exposició al Congrés a favor d’Ayguals en maig anterior; i els aportà per a solicitar la secretaria municipal que ocupava Fraile. Peró era un cas extraordinari el del seminariste Fraile, respectat per tots, blancs i negres; i seguí en la secretaria municipal. A Vera se li donà la secretaria de Sanitat, i més avant obtingué l’escrivania d’Adzaneta. Tot seguit fon organizada la Milícia Nacional; i les cinc companyies de que es composava elegiren el dia 20, per a respectius capitans, a Josep Carlos, Josep Zanón i Puig, Demetrio Ayguals de Izco, Joan Bte. Bas i Verdera, Cristòfol Ribera. Els capitans elegiren comandant a Wenceslao. La secció de cavalleria elegí cabo primer a Rafel Esteller, farmacèutic. El día 22 fon suprimida la capellania de l’Hospital, i otorgada la contrata de medicines del mateix, als farmacèutics Rafel Esteller i Miquel Roso. Els canvis de personal aplegaren i tot als de l’Ermita, essent rellevats en 27 d’octubre els clavaris Agustí Bover i Francés, i posant en son lloc a mossén Carlos Puchol i Antoni Miralles. Les festes del Pronunciament es celebraren en novembre, segons el programa que es publicà ab una «proclama al poble», i fon com seguix: dumenge dia 8, dematí, joies; tarde, màixqueres; nit, ball de juglà en la plaça de la Constitució. Dilluns, dimatx i dimecres, dos bous pels carrers, dematí i tarde; nit, ball de juglà. Dijous, dematí, corregudes de xiquets i de fadrins; tarde, corregudes de cavalleries. Divendres: missa major i sermó en obsequi de Nostra Senyora de la Misericòrdia i de Sant Sebastià. El sermó el va fer el retor mossén Vaquer –l’últim montessià– a qui l’Ajuntament li donà les 227 gracies, fent-ho constar en acta del dia 24. Per la tarde, provessó general. Dissabte: retorn dels Sants Patrons a l’Ermita, ab tedéum, i arròs als pobres. Predicà en l’Ermita mossén Carlos Puchol. Dumenge: matí, festa naval, premiant-se la llanxa primera que arrivà a la meta; nit, focs artificials i alçament d’un gran globo. És de notar que ja no se’n fea menció de la passejamenta dels retrats reals i d’Espartero, acordada dos mesos abans. Hi ha de notable en eixes festes el retorn dels Sants Patrons de la vila a l’Ermita. Com de la baixada no se’n parla, és de suposar que, com en la independència, les trandicionals Imatges foren venerades en la Parroquial durant tota la guerra carliste per a implorar la pau i lliurar-les de profanacions; i ara, acabada la lluita civil totalment, per aixó les Santes Imatges eren devotament retornades a sa Santa Casa del Puig. En 1841 seguí el mateix Ajuntament de Wenceslao Ayguals. La Regència establí eixe any el Registre civil de naiximents, casaments i defuncions; el dia 1 de març, oficià l’alcaldia al Retor que des de l’endemà no es podria batejar ni enterrar sense papeleta del Registre civil, en què constara sentada la partida; i respecte als casaments, s’hauria de passar notícia circunstanciada i exacta, dins de les 24 hores de verificats, a l’encarregat del Registre, que passava a ser-ho el secretari municipal. Es demanà la relació des de giner. En 6 de març, els veïns de la marina, i ab ells l’Ajuntament, demanaren al comandant d’armes que llevara de Santa Magdalena el depòsit de pólvora per a evitar perills. I en 27 de joriol s’acordà no tancar ja, de nit, les portes de les muralles. Eren els raders ressagos de la passada guerra. 228 Santa Magdalena de Pulpis, que era per eixe temps un barri d’Alcalà de Xisvert, treballava per la seua emancipació i Vinaròs l’ajudà informant favorablement a la Diputació, en 6 d’agost. Les incongruències famoses de Wenceslao Ayguals es posaren ben de manifest en octubre, ab una disposició característica de la seua idiosincràsia: el dia 1 manà llevar la Creu que hi havia en la plaça de Sant Francesc; però no vullgué que apareguera la cosa com una irreligiositat, sinó al revés, fent constar en acta que aquella creu era objecte d’irreverències pels xiquets que jugaven allí... i en contes de manar vigilància, pos manà que la creu fóra depositada en les angolfes de la Casa Capitular. En canvi, per a l’aniversari del dia 18, ja de costum, en memòria dels héroes d’Alcanar disposà per a major solemnitat que acudiren a la porta de la Iglésia un piquet i els gastadors de la Milícia Nacional, completament uniformats. L’oració fúnebre anà a càrrec de mossén Joaquim Aguilar. Un bon colp d’efecte teatral el donà Wenceslao Ayguals ab motiu de la condecoració que el regent Espartero concedí als que contribuïren al Pronunciament de setembre de l’any anterior. Wenceslao oficià al Quefe Polític, en 15 d’octubre, que els de Vinaròs no reclamaven tal condecoració «porque en el estado en que se encuentran los pueblos más necesitan de pan que de cruces». Lo pitjor era que el pa de cada dia de la política general eren els alçaments i la intranquilitat. El general O’Donell era ara un rebelde, pronunciat en Pamplona; i en conseqüència, les demés guarnicions peninsulars estaven a la que salta. La junta d’Armament i Defensa de nostra província, desconfiant de la guarnició de Penyíscola, disposà en 23 d’octubre que passaren allí 100 nacionals de Vinaròs. 229 Mes en la Milicia Nacional vinarocenca tornava a haver mar de fondo... entre aygualistes i antiaygualistes. Havien dos companyies, la segona i la quarta, sense poder elegir els seus oficials, perquè els seus components no eren de la devoció de Wenceslao. Per fi, en 7 de novembre, la segona companyia elegí a oficials d’abans del Pronunciament. I l’Ajuntament d’Ayguals, a seguit, va suspendre l’elecció i va disoldre la companyia. Tingué que intervindre la Diputació desaprobant, el dia 13, tal dissolució, i manant que es verificara l’elecció ab tota llivertat. Aixina es féu el dia 14, resultant elegit capità Francés Escrivano; tinents, Nicolau Ballester i Josep Antón del Olmet; subtinents, Josep Corrau i Batiste Reverter. En eixe 1841 es construí el Teatre municipal damunt de lo que havia sigut el Fortí, tancant la plaça de Sant Antoni per la banda del mar. Els gastos es van pagar dels fondos de contribucions recaudades; els quals fondos havien d’haver sigut destinats a reintegrar als contribuients i anticipistes de la guerra dels set anys, que ab tan entusiasme i sacrifici van contribuir als suministres i fortificacions; peró es tingueren de contentar, per tot reintegro, ab la contemplació del Teatre... a on Wenceslao podia cultivar les seues aficions folletinesques. (El lloc sobrant del Fortí fon venut en pública subasta per l’Ajuntament, en 7 desembre de 1842, quedant a favor d’Agustí Bordes, per la cantitat de 701 lliures). Les eleccions municipals de fi d’any donaren la constitució del nou Ajuntament que prengué possessió en 3 de giner de 1842: alcalde primer, Donato Manso; segon, Antoni Miralles Chaler; regidors, Francesc Delmás, Agustí Safon, Bte. Bas i Verdera, Josep Mª Uguet, Cristòfol Ribera, Manuel Banasco, Antoni 230 Esteller, Domingo García –el qual consta en les actes que no savia firmar–; síndics, Rafel Esteller i Ramon Jordi Ayza. Es creà la comissió de Teatre i Alameda; i director del Teatre es nomenà a Wenceslao Ayguals. Una de les primeres coses que li tocà fer a l’Ajuntament, en 7 i 14 de giner, fon informar al Quefe Polític de la província, qui volia saver si els del Clero havien fet actes positius d’adhesió al llegítim Govern, en especial mossén Carlos Puchol, a qui algú acusava d’haver expressat des de la trona «doctrines contràries a l’Evangeli i a la Constitució». L’informe de l’Ajuntament fon favorable a tot el clero vinarocenc i afirmà que a ningú li constava lo que es dia contra mossén Puchol. També informà el dia 28, peró desfavorablement, un recurs a la Diputació de D.ª Reyes Echevarría a favor de son marit D. Manuel Febrer de Pedro, expulsat de la vila. L’Ajuntament féu constar que Febrer de Pedro havia pres part en la «facció», fugint a França quant se n’anà Cabrera; que per facciós se li havien confiscat els béns; que per l’indult general concedit en 30 d’agost anterior havia tornat a la vila en 29 desembre últim; i que l’Ajuntament no el volia i l’expulsà... a pesar de l’indult. Les provessons de Dijous i Divendres Sants, tingué eixe Ajuntament gran interés en que foren ben solemnes; i a l’efecte, acordà, en 23 de març, convidar als particulars a que dugueren atxa; les autoritats tindrien atxes en la sacristia parroquial; i la oficialitat de la Milícia Nacional portaria el palis, posant ademés el piquet d’honor. Cumplint ordes de la Diputació i oït el Retor, l’Ajuntament acordà, en 3 de maig, el següent pressupost clerical: 231 Pa i vi per als sacrificis............................. . . . . . . . . . . . . . . . . 600 reals Oli de dos llànties, 12 arrobes a 44 rs.. . . . . . . . . . . . . . . 528 reals Cera per a les festivitats. ......................... . . . . . . . . . . . . . 2.100 reals Neteja i recomposició de robes........... . . . . . . . . . . . . . . . 600 reals Conservació i reparació de la Iglésia.. . . . . . . . . . . . . 1.500 reals Dotació de dos escolanets...................... . . . . . . . . . . . . . . . . 480 reals Dotació d’un escolà major.................... . . . . . . . . . . . . . . . . . 750 reals Dotació del Mestre de Capella, organiste.. . 4.500 reals Gastos extraordinaris. .............................. . . . . . . . . . . . . . 1.000 reals Per eixe temps –istiu del 1842– va tindre lloc una important millora: la inauguració de la llum pública de reverbero per a les nits sense lluna fins a la una de la matinada; en les nits de lluna s’estalviava eixe gasto, abans desconegut. La llum era d’oli, i es posaren 63 farols de reverbero i 20 de xicotets. De la llum dels carrers passà nostre Ajuntament a la llum del mar, i en 22 de joriol oficià a la Diputació Provincial la conveniència de posar un faro en esta costa, dos al Cap de Tortosa, un en la Punta de la Piqueta, i un altre en la desembocadura de l’Ebre. Junt a uns acorts tan lluminosos, fon una llàstima que en 26 d’agost ne prengueren un altre «contra les llumenàries del cel», consistent en llevar els noms de sants dels carrers: el de S. Vicent volien que es diguera de l’Hospital; el de la Mare de Déu del Socós, Alameda; el de Santa Magdalena de dins, Teatre; el de Santa Magdalena de fora, Liceo; el Santíssim, Astillero; el de Sant Josep, Marina; el de Sant Agustí, Mercat; el de Sant Tomàs, Comers; el de Santa Rita, Escola; el de l’Àngel, Mar; el de les Ànimes, Peixcadors; el de Sant Cristòfol, Barcelona; el de Sant Ramon, Ensenyança; el de Sant Telm, Matrícula; el de Santa Ana, de la Fonda. 232 El poble demostrà visiblement son disgust davant d’eixos canvis tan poc sucs, i en vista del fracàs, l’Ajuntament dixà tranquils als demés Sants; però aquells noms aplegà a posar-los en rajoletes... que a petició del poble serien llevades al cap de dos anys i mig. El dia 2 del mateix agost (1842) es va moure un gran conflicte entre vinarocencs i benicarlandos. Fon la cosa en Benicarló, a on per una baralla entre un vehí d’allí i un d’aquí es van embolicar els paisans d’un i altre, generalisant-se la lluita i resultant molts ferits, principalment de vinarocencs que, com és natural, estaven en minoria; una secció de cavalleria destacada en aquella vila tingué que intervindre per a posar fi a la trifulca. Mes quan en tornar els vinarocens contaren aquí lo que havia passat, es va produir un motí pretenent que el Batalló de la Milícia Nacional anara a atacar a Benicarló. Les autoritats lograren que s’imposara el bon seny, i es desistí de l’absurda idea filla de l’acalorament. Una cosa trista quedava evident: la falta de cordialitat entre les dos viles que havien format la célebre Encomanda montessiana, ja desfeta per les lleis estatals. D’acort ab el Quefe organisador D. Josep Galiana, jutge del partit, nomenat per la Diputació en 9 de setembre, la Milícia Nacional verificà eleccions dels seus oficials el dia 16 d’octubre, donant per resultat: capità de la Companyia de Cassadors, Demetrio Ayguals; capità de la Companyia de Granaders, Josep Carlos Juan; capità de la 1.ª Companyia, Francesc Escrivano; de la 2.ª Companyia, Joan Bte. Bas i Verdera; de la 3.ª Companyia, Cristòfol Ribera; de la 4.ª Companyia, Agustí Banasco; de la 5.ª Companyia, Joan Bte. Reverter; de la 6.ª Companyia, Agustí Magriñà; alferes de la Cavalleria, Rafel Esteller. 233 Els oficials elegiren el dia 23, la Plana Major: comandant, Wenceslao Ayguals; segon comandant, Demetrio Ayguals... capellà, mossén Sebastià Banasco. Peró Wenceslao residia en Madrid, a on havia anat fea més de mig any, a implantar una tipografia, buscant un altaveu per als seus folletins. I quedà al front dels Milicians son germà Demetrio, qui posà per a capità de la seua Companyia de Cassadors a Gaspar Corrons. Aquí es tanca el període de la política de Wenceslao Ayguals de Izco, ben folletinesca per cert. 234 Francesc Almela i Vives POMELL DE BIBLIÒFILS VALENCIANS * manuel martí, l’exiliat d’alacant Va nàixer a Oropesa (1663); va morir a Alacant (1737). Avorrit de la Universitat Valentina, on no volgué graduar-se, anà a Roma. El cardenal Josep Sáenz de Aguirre el va nomenar gentilhome i bibliotecari, càrrec al qual es va lliurar amb tant d’entusiasme que, segons diu Martí a l’autobiografia, el cardenal tenia que traure-li els llibres de les mans, perquè li havia prohibit que llegira en hores intempestives i li havia manat expressament que per la vesprada no obrira cap llibre fins que hagueren passat cinc hores en havent dinat. Durant aquella estada a Roma va freqüentar les biblioteques Barberina, Otthoboniana, Agustiniana, de la Sapienza i Vaticana, i va preparar els materials deixats per Nicolás Antonio per a la Biblioteca Hispana Vetus (Roma, 1696). Aleshores el duc de Medinaceli, Lluís de la Cerda, va voler posar a Martí al seu servei. I Martí, per refugir-lo, va sol·licitar i va obtindre el nomenament de deà d’Alacant. Però Alacant, tan rioler amb la seua mar blava i el seu castell groc, li va semblar una tomba. Com un mal menor, posà un coadjutor i l’any 1699 anà a València, on trobà un oasi en la biblioteca del marqués de Villatorcas, on es congregaven molts erudits, entre ells Josep Rodríguez, l’autor de la Biblioteca Valentina, obra de la qual va dir posteriorment Martí en una carta a Gregori Mayans i Siscar: «La Biblioteca de Rodríguez no * «Pomell de bibliòfils valencians», bscc, x, 1929, pp. 173-202. 235 es buena para otro que para un cacatorio de frailes. Es una cosa indigna, fratérrima y aborto de una cabeza sin juicio alguno. Y aunque vuestra merced en una epístola había con poca estimación de ella, sin embargo de eso la honra más de lo que merece». L’any 1704 anà a Madrid cridat pel duc de Medinaceli, el qual li va donar les claus del seu museu i de la seua biblioteca, que havia estat del marqués del Carpio i l’havia dut de Nàpols. Mort el duc de Medinaceli i com que a Martí no li probaven els aires de Madrid, va empendre per compte del marqués de Priego, successor del duc, un viatge per Andalusia, durant el qual va comprar molts llibres i moltes monedes antigues. Retornat a Alacant en 1716, per absència del coadjutor, procurà fer altra vegada el viatge a Roma, que per a ell era una mena de paradís, amb les seues llibreries, amb els seus monetaris, amb els seus humanistes. Però va romandre poc de temps a la ciutat eterna perquè un edicte de Felipe V féu –l’any 1718– que tots els súbdits espanyols l’abandonaren. Allò va constituir un colp mortal per a Martí, el qual es va vore obligat a retornar a Alacant, població de la qual abominava constantment per la seua manca de vida intel·lectual. No obstant, va tindre en el seu isolament el conhort de l’amistat –purament epistolar– del aleshores jove Mayans, a qui va encomanar, entre altres coses, el gust per la bona erudició i l’admiració per la figura de Joan Lluís Vives, l’amic de la ciència viva, l’enemic de la ciència encarcarada. En aquesta correspondència hi ha curioses notes bibliofíliques. És remarcable, per eixemple, l’afició de Martí per les bones relligadures. En una de les missives diu: «Después de haber tenido el Libro de las Plantas, que vuestra merced me regaló, más de un mes en casa de un librero chapucero que tenemos en esta ciudad, me 236 he visto precisado a recogerle por considerar la obra eterna. Le lleva Bautista Martínez, galerero ordinario para que vuestra merced me haga el favor de mandarlo encuadernar en la forma más noble que ser pudiera. Si hubiese alguno que encuadernara a la francesa, lograra lo que deseo; pero en caso que eso no se encuentre (como supongo), se procurará que bajo del pergamino se pongan unos cartones muy fuertes, de género que queden las cubiertas muy lisas y aseadas. Pero de forma que por cualquiera parte que el libro se abra, quede abierto sua sponte; lo cual se toma en el cosido del lomo. También prevengo que no lo rotulen; porque eso lo quiero hacer yo por mi mano. Ojalá hubiera quien le encuadernara tan noblemente que me costara la encuadernación un doblón. He sido loco en los afeites y adornos de los libros; como mis únicos amores... También prevengo que no se corte nada sino que se deje como está; porque hay muchas plantas que llegan a la extremidad de la hoja. Lo más que puede hacerse es cortar con la tijera si hay alguna hoja que salga mucho». I en altra ocasió, com que el relligador no s’atrevia a satisfer els desigs del deà, aquest escrivia a Mayans: «Por lo que mira a los libros, ha sucedido lo mismo que yo tenía previsto, por el desaliño y bestialidad de nuestra nación. Quousque! Si vuestra merced me hubiera respondido así desde el principio, estuviera ya aquí de vuelta de Marsella a donde les hubiera enviado y a donde pienso enviarles. Porque Madrid está del mismo género que éso y que ésto. Sic est in fatis. Prueba real de que están las letras exitinguidas en España». I el mateix gust que posava en les relligadures posava en altres materialitats dels llibres. Quan Mayans li va fer la proposició d’estampar les epístoles martinianes a Lyon, Martí li va respondre que l’impremta de Lyon era la pitjor d’Europa: «No he dado lugar en mi librería... a libro de León. Viva Holanda y París. Todo lo demás es zurriburri». 237 Aquest conhort de la correspondència amb Mayans no bastava, però, a foragitar el tedi de les seues hores alacantines. Aleshores es lliurà als plaers de la taula, als quals donava tanta importància que manà cercar una cuinera a la ciutat de València amb la condició de que haguera servit prèviament a francesos o italians. Però aquest plataeri li malmeté la salut amb els inconvenients de la podagra. Per altra banda, perdia la llum dels ulls, fins el punt de no poder escriure sense amanuense. Aleshores –era l’any 1728– s’acostà a ell un llibreter anglés per tal de vore la seua biblioteca. Després d’examinar-la, li féu oferta d’adquisició. Martí pensà en la seua trista situació, llunt de Roma, vell i malalt, prop de la mort. ¿On anirien els llibres després del seu òbit? Servirien per a embolicar mercaderies o per a altres coses innobles. I en tres paraules («tribus verbis») es va arranjar la qüestió. Clar està que després no s’aconsolà de la venda. En aquella ocasió ja va escriure uns versos llatins que tenen un fondíssim ressò d’elegia. Vuit anys després encara deia que «el vender mis libros al inglés... se hizo tan arrebatadamente sin darme lugar a más reflexión». Poc després d’escriure aquestes paraules havia de morir. Havia estat un polígraf. Fon autor de comèdies; de poesies variades que anaven del més pur lirisme a la facècia més xiroia; d’una important descripció del teatre romà de Molvedre; d’altres treballs arqueològics; de traduccions i comentaris d’autors clàssics; d’al­ gun tractat filosòfic i, sobre tot, d’una munior d’epístoles que li varen donar renom en Europa i influència sobre escriptors al seu torn influents. Aquests detalls i molts altres pot vore’ls el lector en El Deán Martí. Apuntes biobliográficos (València, 1899), obra documentadíssima de Pasqual Boronat que la va signar amb el pseudònim de L. de Ontalvilla. 238 francesc pérez bayer, fundador de la biblioteca universitària de valència Naixqué (1719) i va morir (1794) a la ciutat de València. Va aprendre llatí a Castelló de la Plana; va estudiar diverses matèries a la ciudad nadiva; va rebre a Gandia el grau de batxiller en Teologia; es va graduar a Salamanca de batxiller en Arts i Dret Civil. En aquesta darrera universitat fon professor d’hebreu, assignatura de la que ho havia estat a la Universitat Valentina. Sobre la llengua hebrea i la seua relació amb la llengua espanyola va escriure algunes obres. I la seua obra sobre les monedes hebreosamaritanes encara fruïx l’admiració dels tècnics. No solament fon il·lustre en numismàtica, sinò en epigrafia i en altres ciències. Amb motiu de la troballa d’unes inscripcions a Granada va rebre una alta consagració internacional. Havia seguit la carrera eclesiàstica. Director dels patges de l’Arquebisbe de València, Andreu Mayoral, estudià la selectíssima biblioteca arxiepiscopal. Comissionat per Ferran VI per a escor­ collar l’arxiu de Toledo, fon nomenat en recompensa canonge de la seu de Barcelona, ciutat on va regirar les biblioteques i des d’on anà a Itàlia. També en premi a la seua tasca fon nomenat canonge de Toledo, on va rebre de Carles III l’orde de formar el catàleg –cosa que féu en cinc volums– dels manuscrits hebreus, grecs, llatins i castellans de la Biblioteca de l’Escorial. El mateix Carles el va nomenar canonge de l’Esglèsia Metropolitana de València; però el Papa el va dispensar de residir-hi. I encara va dur a terme altres treballs, entre ells la reedició molt afegida –en 1788–de la famosa obra bibliogràfica de Nicolás Antonio. Entre altres honors, va tindre el d’ésser nomenat soci honorari de la Reial Acadèmia de les Arts de Sant Petersburg i de la Reial 239 Acadèmia de les Ciències de París. També fon bibliotecari major de la Llibreria Reial de Madrid. Aquell home –físicament, d’agradable presència; moralment, molt caritatiu–mereix ésser esmentat sobre tot per la donació dels seus llibres a la Universitat de València, per a formar una biblioteca, de la qual era mancada, segons diversos testimonis. El 22 d’octubre de 1775 l’Ajuntament de València, del qual depenia aleshores la Universitat, escrivia a Pérez Bayer una carta, on deia que la ciutat s’havia omplit de goig insuperable en rebre, per mig del seu cavaller corregidor, la nova de que Pérez Bayer tenia resolt el pensament de donar-li, per a bé de la seua Escola, certa considerable porció de llibres exquisits. Ja per la relligadura, ja per altres circumstàncies, l’Ajuntament confiava que aquella donació seria una primera pedra i un eixemple a imitar per altres professors, talment que en temps venidors la biblioteca seria una obra com la mereixia la Universitat. El mateix mes responia Pérez Bayer des de Sant Llorenç de l’Escorial. Era certa la nova donada pel corregidor. Ell –Pérez Bayer– feia temps que desitjava proveir d’una biblioteca a la Universitat on havia estat de professor. Però no ho deia perquè encara no tenia prou llibres. Aleshores, pel seu nomenament d’arcedià major de València, disposaria de les rendes d’aquesta dignitat, les quals, com que no bastaven per a socòrrer eficaçment als pobres dels pobles, d’on pervenien les rendes, les esmerçaria en comprar més llibres. No havia comunicat el seu propòsit per no pecar d’oficiositat intempestiva. Ara que s’havia descobert, assabentava que quan hi haguera una cambra gran i magnífica, començaria a trametre els llibres francs de port. Mentrestant, potser Deu li proporcionara mitjans per aumentar els llibres 240 i atendre als sous dels funcionaris. I acabava donant gràcies a l’Ajuntament per haver aprovat el seu daler. Passaren deu anys. El dia 22 de juny de 1785 anà Pérez Bayer a l’Ajuntament per a parlar ja de la col·locació dels seus llibres, per a la qual cosa demanava permís de poder entrar a la sala consistorial quan hi foren tots els capitulars. La biblioteca fon inaugurada el dia 27 de juliol d’aquell mateix any a les cinc de la vesprada. Abans de l’hora assenyalada s’havien reunit a la Universitat el Capítol Eclesiàstic, els ministres de la Reial Audiència, els prelats de les comunitats religioses, el Cos de la Noblesa i altres persones distinguides. El rector, Vicent Blasco, i el Claustre de la docta casa havien disposat prèviament que foren guarnits amb rics tapissos i joioses teles de seda el primer pati, el teatre literari, l’escala i les peces de la biblioteca, les parets de la qual eren exornades especialment amb versos llatins, castellans i –diu un document de l’època– llemosins, al·lusiu a l’acte i amb pintures que representaven fills de la casa universitària, remarcables per la seua saviesa. A la cambra més pròxima hi havia un dosser amb el retrat de Carles III, al qual donaven guàrdia quatre granaders del regiment d’Ultònia. Altres escamots de militars posaven la nota del seu abillament a les portes i avingudes. A les cinc s’acostà el cotxe que, pels carrerons estrets i trencats, duia a Pérez Bayer. En albirar-lo, va esclatar la preparada orquestra en simfonies de gaubança i benvinguda. Format el seguici, passà per la capella, d’on anà al teatre literari, paranimf o sala d’actes. Imposat el silenci per Pérez Bayer, que ocupava la cadira rec­ toral, va llegir Facund Sidro i Villarroig una oració llatina relativa a la significació de l’acte que es celebrava i amb els consegüents elogis a la persona que n’era la causa. 241 Després, passaren tots a la biblioteca, on hi havia plens de llibres dos magnífics prestatges de fusta, treballada per compte de la ciutat, un dels quals, de 52 pams i mig, fet tenint en compte l’arquitectura de la cambra, valia 470 lliures i 10 sous de moneda corrent segons relació jurada de Vicent Ravanals, mestre major de fusteria. Sis veguers, revestits amb les corresponents insígnies, prengueren d’una safata d’argent que hi havia damunt d’un bufet els sis grans volums de la Biblioteca Políglota Complutense i els entregaren a Pérez Bayer, el qual els deixà, en una mena de rite, damunt d’un prestatge com a –diu un document– «piedra fundamental de este edificio literario». Tot seguit féu entrega al corregidor de dues claus dels prestatges i dos índexs signats de la seua mà. I el corregidor, per la seua banda, ofrenà una de les claus i un dels índexs al rector de la Universitat. Mentrestant, el secretari havia anat redactant la corresponent escriptura. Finida aquesta cerimònia fon acompanyat al cotxe Pérez Bayer, el qual –sempre esplèndid– obsequià per la nit a les autoritats amb un refresc que res no deixava desitjar. Al dia següent, pel matí, el rector de la Universitat, que era també canonge de la Catedral, va celebrar una missa i cantà un tedéum, en acció de gràcies, a la capella universitària, enlluer­ nadorament il·luminada i opulentment agençada de seda. Tant en arribar Pérez Bayer com en acomiadar-se, fon objecte de molles aclamacions amb les quals es volia fer entenedor el públic agraïment envers qui havia donat el tresor dels seus llibres. No acabaren ací les manifestacions gratulatòries. L’Ajuntament va editar una memòria dels actes celebrats. I tenia el propòsit –probablement realisat– d’erigir un bust a Pérez Bayer, amb els bells jaspis, tan abundosos al reialme de València, per a la 242 qual cosa la Reial Acadèmia de Sant Carles va designar al director d’escultura Josep Esteve. Les acadèmies privades també celebraren la donació. I dos anys després de morir Pérez Bayer, l’abans esmentat Sidro i Vilarroig va llegir a la Universitat de València una oració necrològica. Un autor diu que una semblant generositat solament s’havia produït en sobirans; ¿quin particular havia estat prou liberal per a un desprendiment d’aquesta mena? Un altre autor diu que l’acte realisat per Pérez Bayer, donant en vida els seus llibres, no tenia precedent; els que havien donat llurs llibres, ho feren per a després de morts, com el mateix Ferran d’Aragó, duc de Calàbria, que els deixà al Monastir de Sant Miquel dels Reis. Ara bé: ¿quins foren els llibres donats per Pérez Bayer? Dels manuscrits hi ha un índex, també manuscrit, fet pel bibliotecari major Domènec Mascarós i Segarra. Respecte a les obres impreses, hi ha referències segons les quals formaven vint mil volums. Es distingia per la tria, pel gust i pel luxe en edicions i relligadures. Era nodridíssima la col·lecció de Bíblies. Hi figuraven les millors edicions dels concilis generals i nacionals. Hi havia molts llibres d’antiguitats, així com col·leccions d’actes d’acadèmies sàvies i de periòdics erudits. Era molt nombrosa la sèrie d’obres d’Història Natural. De clàssics grecs i llatins no en mancava ni un, segons les referències. No mancaven tampoc les obres de Teologia, de Jurisprudència, de Física, de Medicina, de Matemàtiques, de Nàutica, de Veterinària. Hi havia molt pertanyent a la història general d’Espanya i d’Índies i a províncies i ciutats particularment. Uns dos-cents volums eren impresos abans de l’any 1500. I com que Pérez Bayer aconseguí llicència de l’inquisidor general per a que la biblioteca poguera adquirir i 243 retindre tota mena de llibres prohibits, figuraven en ella gairebé tots els de la gent impia del segle xviii i els dels heresiarques dels segles anteriors. Aquesta fon la donació de Pérez Bayer. En parla més extensament i amb bibliografia Francesc Almela i Vives a les pàgines 482-94 del número 41 (novembre, 1927) de la Revista de Catalunya. antoni ponz, que llegia al llit ¡Cóm li agradava caminar a don Antoni Ponz! Semblava mentira que hagués naixcut en un poblet com Begís, perdut entre muntanyes. Hi va vore la llum l’any 1725; morí a Madrid l’any 1794. Va recòrrer gairebé tota Espanya en un temps en el qual era joia inefable trobar pels camins un hostalet mal proveït i no trobar per les vies un bandoler ben agosarat. També va viatjar per França, per Bèlgica, per Holanda, per la Gran Bretanya. A més, passà una llarga temporada a Itàlia on, per cert, va estar a punt d’embarcar-se cap a Grècia i Egipte. Era un clergue de perruca, casaca, calça curta, mitja de seda i sabata amb civella argentina. A més, era un erudit, l’erudició del qual s’aplicava principalment a les belles arts. Foragitada la Companyia de Jesús, va proposar que amb les obres estètiques de les cases jesuïtes es formara un museu. I amb aquest motiu anà, per manament de Carles III, cap a Andalusia. Resultats d’aquest viatge foren el nomenament per a secretari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran i el propòsit d’escriure el seu Viaje de España que va sortir des de 1722 a 1794, en 18 volums grassonets, de l’estampa madrilenya d’Ibarra. 244 Aquesta obra –principal de les de Ponz– conté en forma epistolar un enfilall de dades interesantíssimes de gran part d’Espanya, principalment des del punt d’obir artístic. Són dades serioses, severes, filles d’un classicisme fred. No obstant, allà per la pàgina setantena del volum xv hi ha una anècdota animada. El bon clergue era a Saragossa. Havent donat un tomb per la ciutat i havent fet la col·lació nocturna, es va gitar a l’hostal al voltant de les onze i mitja. Però don Antoni Ponz tenia un vici dolentíssim. Ell mateix ho reconeix amb aquestes paraules. I bé: quin era el vici? «El tal vicio –confessava el viciós– consiste en que después de acostarme he de leer algo hasta que me venga el Sueño». «Y si alguna vez –afegia– ha sucedido apagarse la luz antes de llegar este caso, no me parece sino que aquella noche me falta una gran cosa». Agafà, per tant, un llibret de butxaca. Quin? No ho diu. I no fóra discret indicar el títol ni l’autor perquè el bon clergue es va adormir tot seguit, cosa que qualsevol esperit maligne carregarà al compte de l’aridesa de la lectura. Però aleshores va esdevenir quelcom desagradable. «La luz que me alumbraba –diu don Antoni Ponz– era una cerilla revuelta de las que se venden en forma de libritos, y habiéndose consumido hasta Ilegrar a las dobleces, les pegó fuego a todas, y empezaron a arder como pudiera una hacha de viento. Lo peor fué que el tal librito quedó ardiendo encima los colchones y junto a las almohadas, donde lo había puesto por no haber allí mesa, ni otro paraje a propósito». No cal dir que el llibre començà a cremar-se. Allà a les dotze i mitja, don Antoni Ponz va notar unes basques mortals i una calor d’infern en tot el cos; però no acabà de despertar-se fins que va oir els singlots o ronquits–probablement 245 ronquits– d’un dels fàmuls que l’acompanyaven, el qual dormia a la cambra immediata. En alçar-se d’un bot, va tropeçar, es pegà un colp i restà coix. Això no obstant, va socòrrer al servent, que estava embolcallat en un núvol de fum i obrí les finestres, davant les quals va respirar amb tota la flexibilitat dels seus pulmons el gràcil ventijol de la nit... Demanaria auxili? No, perquè s’esvalotaria l’hostal, acudiria la gent del veïnat, tocarien les campanes. I va decidir apagar l’incendi del llit amb la sola ajuda del criat i usant els llançols i els coixins, perquè el procediment consistia en apretar la roba que es cremava amb la roba no llepada per les llengües de foc. I l’aigua? Pensaren en ella, però no sabien on n’hi havia i no volien cridar l’atenció cercant-ne. Extingit l’incendi, amo i criat restaren vora la finestra, tant per fruir de les nores maravelloses com per lliurar-se de la pudor que s’havia produït a la cambra. Per fi es va fer de dia. 246 Lluís Revest LA LLENGUA VALENCIANA * el valor d’esta denominació Estudiant assumptes relatius a la llengua valenciana, cal primer que res aclarir la valor exacta d’este terme. Recullint i sintetisant los estudis fets a les hores que ell escrivia, diu lo professor Guarnerio: «Il catalano, pur non essendo nelle sue origini che una varietà provenzale, trasportata in Ispagna fin dal sec. viii, é da considerarsi come un tipo linguistico indipendente, per alcuni caratteri propri assai spiccati nel complesso provenzale, inoltre per la estesa propagazione al sud dei Pirenei, durante la lotta dei re d’Aragona con gli Arabi e per l’alta importanza politica e letteraria che raggiunse nel medioevo e che ora va riacquistando. Il catalano abbraccia oggi in Francia la piú gran parte dei Pirenei orientali e il Roussillon, donde si digrada nel francese dell’est. In Ispagna gli spettano Ie provincie di Catalogna e di Valenza e Ie isole Baleari, e in Sardegna la colonia di Alghero». (Fonologia Romanza. –Milano. – Hoepli. – 1918, p. 10). I així la denominació llengua valenciana no és admesa per cap romaniste modern. Tenim, doncs, que universalment són compresos los parlars valencians dins lo bell catalanesc, com en Muntaner haguera dit, dins la gran unitat de la llengua catalana. I molt justament, puix no sols traent arguments del capdal científic arribem a la * La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, Castelló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura, 1930, pp. 11-15, 25-34. Havia obtingut el premi instituït per Gaetà Huguet Segarra dins els Jocs Florals de Lo Rat Penat del 1928. 247 mateixa conclusió. Comparant textes escrits en los bons segles de la llengua, no sols de literats professionals, sino de gent sens cap preocupació literària, poques diferències trobaríem dels uns als altres, mes que procedixquen de regions diferentes. Hui mateix no hi hauria gran tret de parlar a parlar i podríem comprobar en glossaris adscrits a vulgarisacions modernes de textes clàssics fetes a Catalunya la presència de veus que allà son insòlites o inusitades mentres viuen i són ben compreses en terra valenciana. I noresmenys la denominació llengua valenciana o valencià viu exclusivament per tota l’extensió de les terres on se parla eixa llengua dins lo nostre Reine, los fills del qual, llevat de molt poques excepcions, bé que s’admirarien si els digueren que parlen català. Més: un ús quasi general dels escriptors clàssics de València consagra expressions equivalents, tals com vulgar valencià, estil de valenciana prosa; fins lo frare català Eximenis resent l’opinió general de la terra on tant de temps era vixcut en algun lloc de son Regiment de la cosa pública. Los hòmens de la Renaixença, ben convençuts d’eixe fet de la unitat de la llengua, i volent d’altra banda fugir una denominació qui feria llur amor pròpia, s’acolliren de bon grat al camp neutral que els oferia lo terme antic més en circulació al segle xiv per en Ramon Vidal de Besalú, emprat ací des del segle xvi i mantingut fins als nostres dies per molts doctes escriptors qui han parlat de llemosí i de llengua llemosina. Estos noms poden ja donar-se per abandonats, inclús d’aquells qui modernament los han fet circular, havent sens dubte influït en la seua desaparició autoritat tan considerable com la de Menéndez Pelayo, qui sempre rebujà acrement «el vulgar error que entrañaba la palabra lemosina». 248 Creem que la llengua valenciana és, i no res més, la dels catalans qui la portaren quan a la Conquesta; per esta raó és que els filòlegs anomenant-la del poble qui primer la parlà la coneixen universalment per catalana. L’il·lustre pare Lluís Fullana pareix sostindre l’opinió de l’autoctonisme del valencià naixcut entre els cristians qui vixqueren ací sots la dominació musulmana. Això, apart la manca de documents comprovants de la hipòtesi del eminent filòleg valencià, no destruïx lo fet de la unitat de la llengua ni justifica denominacions independents: fora dubte és que la llengua naixqué i creixqué espontània a Barcelona i Vic, per eixemple, no fon importada de l’un a l’altre lloc, i no justifica eixe fet que parlem d’una llengua barcelonesa front a una llengua vigatana. Sempre quedarà en peu que eixa llengua una fon primer coneguda per obra dels llavis i de les plomes catalanes i que allà on no arribà la força dels motius que ací portaren les coses per altres carreres és molt natural que fóra coneguda de primer i seguixca essent coneguda encara com a llengua catalana. La denominació llengua valenciana, emprada per nosaltres, no pot ésser filla sinó d’un sentiment d’amor pròpia molt natural i llegítima en aquells temps que era polenta i gloriosa la personalitat de la ciutat i Reine de València com a membre cabdal de la Confederació catalana-aragonesa, personalitat qui atany son màxim esplendor i creiximent als dies llumenosos del Magnànim. Eixa amor pròpia se féu més intensa i fins morbosa en los segles d’abatiment polític i econòmic de la Confederació per les rivalitats naixcudes entre els pobles mediterranis d’Espanya, a la manera que dins les famílies de paratge empobrides i decaigudes se fa més intransigent i acre la vanitat cavalleresca i més violentes les qüestions de punt d’honor. Mes siga qualsevullga la causa d’açò, 249 prou diem al dir que l’amor pròpia va per mig que és tant com opinar que la solució millor per a les qüestions de nom es deixarles conforme estan i cadascú done a son parlar l’apel·latiu més falaguer per als seus sentiments, sempre a condició de reconèixer sens vacil·lacions la unitat indissoluble de la llengua de València, Balears i Catalunya. qué s’ha fet i qué pot fer-se a valència A València trobem dos fets capitals i no sabríem dir quin dels dos és més deplorable. Lo primer és la indiferència general de tots aquells qui no són dins lo rogle, ben estret, per cert, d’aquells qui prenen interés per estes qüestions; indiferència prou pijor que la lluita i la impopularitat. L’altre fet és la divergència, per no dir anarquia, que hi ha dins lo rogle mateix o, millor dit, lo fraccionament del rogle aparent en roglets reals i verdaders que ni s’aclarixen ni s’entenen mútuament. No s’entenen los escriptors de la capital i los escriptors de fora i dins cada localitat no s’entenen los escriptors de diferents tendències. Hi ha los escriptors populars, aquells qui escriuen un valencià corromput, corrompent-lo en general encara més a l’escriure, emprant una ortografia qui vol semblar-se a la ortografia castellana i trossejant les regles més rudimentàries de la Gramàtica fins al punt que se’n ressentixca la claritat del concepte. No cal dir que tal tendència té una literatura abundosa com a que son conreu és a l’abast de qualsevol. Més pasmós fon que tinguera un sistematisador i de no vulgar cultura, mes que no fos precisament allò que es diu un filòleg. Lo senyor Nebot i Pérez, dolent-se de la decadència de la literatura i del divorç entre estos i los defensors 250 d’un valencià escrit en valencià, cregué trobar la solució decantantse del costat de la Gramàtica i de la ortografia castellanes. No ho creuríem si no fos que tenim al davant los seus Apuntes para una Gramática valenciana popular (València-Ripollés, 1894), qui arriben fins a deformar la fonètica de la capital, tot i essent una de les fonètiques més corrompudes del Reine i fent les afirmacions més gratuïtes, per tal d’adaptar-la a l’ortografia castellana. I cal dir que al Prólogo mateix d’eixos Apuntes fa vore molt clar que d’una banda anaven les seues candoroses i ben intencionades teories i d’altra lo seu bon seny, lo qual l’imposava la unitat de la llengua literària de València i Catalunya. Clar és que no reeixí, com no reixiria cap llegislador pretenent subjectar a normes un voluntari i, fins a on cap, conscient anarquisme. Hi ha rerassagats del huitcentisme qui escriuen coses més o menys curioses en un llenguatge molt pintoresc i apedaçat, tant més valencià per ad ells com menys comprensible. No tenen cap sistematisador de llurs tendències ni mai s’ha desitjat. ¿Per a qué? Hi ha uns altres qui es subjecten o pretenen subjectar-se a les normes ortogràfiques i gramaticals fetes a Barcelona. Tenen la justificació de la manca quasi total de doctrina sistematisada, raonada i sostinguda per fortes autoritats i lo desig natural d’ésser llegits per un públic més nombrós. Contribuïxen a l’empobriment de la llengua literària, llevant-li una contribució que té bon dret a exigir als parlars valencians i no fan res per a resoldre lo problema d’empobriment espiritual de València. Cap autoritat millor pot oposar-se a eixa tendència que les següents paraules de l’ilustre filòleg català en Pompeu Fabra, dirigides a un escriptor valencià: 251 «Nosaltres, catalans, no desitjariem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i de redreçarlo i enriquir-lo procurant acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals. Així, tot fent una obra purament valencianista, us trobaríeu haver fet una obra catalanista, d’acostament al nostre català: elevant la vostra llengua escrita per damunt dels parlars valencians actuals, recolzant-la en el valencià del xvèn segle, produiríeu un valencià que no seria pas una llengua altra que la catalana nostra, sinó la modalitat valenciana de la llengua catalana, al costat de la nostra modalitat catalana i de la modalitat balear». (Converses filològiques. Primera serie. - Barcelona. - Editorial Regina. S. A. - pàg. 363.) Hi ha, per fi, l’agrupació, prou menys nombrosa que no desitjaríem, deguda als esforços del M. R. P. Lluís Fullana. Eixe sí que seria un nucli estimable de restauració si no fos per l’afirmació bàsica de l’escola o siga l’existència d’una llengua valenciana independent de la catalana. Encara cal afegir que, fora lo modest i laboriós fill de sant Francesc, potser no és a València cap estudiós de filologia suficientment preparat per a ajudar a l’obra. Açò és causa de que es perguen los fruits del treball perseverant del pare Fullana i de l’amor apassionada que porta a son matern parlar. Nosaltres plantejaríem altrament lo problema, i recollint tot això que fins ara havem dit, resumiríem la nostra opinió en les afirmacions següents: 1. No existix una llengua valenciana independent de la catalana. Existixen, sí, varietats d’una sola llengua anomenada catalana 252 pels catalans, i per nosaltres, seguint la tradició literària i popular del nostre Reine, valenciana. 2. Com a conseqüència, tant són clàssics valencians lo benaurat Llull i Bernat Metge, com Jaume Roig, Corella o Auzias March. 3. No és llegítim reduir la llengua literària a un dialecte o una agrupació de dialectes tal i com són en l’actualitat. 4. Lo punt inicial de la restauració de la llengua són los textes clàssics estudiats sens cap prejuí. 5. Cap forma clàssica deu donar-se per morta si no és que és morta en realitat. I si hi ha possibilitat de fer reviscolar eixa forma morta sens fosilisar la llengua deu mampendre’s discretament l’obra per los escriptors. 6. Respectant les formes clàssiques deuen portar-se sens temor a la literatura les formes populars formades segons les lleis de la llengua. 7. Quan, segons eixos principis, coexistixen formes equivalents, no hi ha raó qui done preferència a l’una sobre l’altra: totes son igualment llegítimes i contribuïxen a la riquesa i flexibilitat de la llengua. 8. Cal fer una replega intel·ligent i acurada del llenguatge parlat, sots pena de que siga sustituït per formes exòtiques lo cabdal llegítim de la llengua, i cal que la literatura faça circular eixe llenguatge parlat. 9. L’obra dels escriptors valencians deu tendir a la reintegració de les veus i formes dels nostres parlars en la llengua literària de la qual, moltes d’aquelles, solament conservades ací, han bandejat los escriptors sens raó ni motiu, posat que son les pròpies i castisses de la llengua. 253 Per a tot això cal de primer fer obrers; procurar que siguen més nombroses les persones posseïdores d’una elemental preparació filològica. Pensant que, com a voltes succeixen casos imprevists, poden arribar estes notes a mans d’algú qui les llixca, per si este algú volia treballar este camp i no sabia per on escomençar, volíem donar una llista de revistes i llibres de fàcil adquisició i de prou utilitat, segons creem; mes per compte d’això nos estimem més indicar que a la Revista de Filologia Española, al Bolletí del Diccionari de la llengua catalana de mossén Alcover i al Butlletí de Dialectologia catalana, publicat per la Secció corresponent de l’Institut, trobarà orientacions i bibliografia. No cal afanyar-se per arribar a grans construccions gramaticals sintètiques: estes ja vindran. Cal fer abans molts estudis de caràcter monogràfic, determinats per localitats i matèries, sobre la llengua viva, i cal també fer estudis monogràfics sobre les obres clàssiques. Un gran cabdal de monografies han fet en los darrers anys los estudiosos catalans; no cal dir que devem estudiar-les i aprofitar-les. Però, i lo gran públic ¿qué farà mentres? –podran dir alguns–. Per a posar a les mans de tots los resultats que es vagen obtenint i per a divulgar los coneiximents gramaticals, són prou treballs de caràcter fragmentari, com aquells encloses en les molt interessants Converses filològiques d’en Pompeu Fabra. Encara direm quant necessari és divulgar los textes clàssics. Mes no ens fem il·lusions: si de sobte donem sens cap direcció ni cap mig auxiliar –en cru, com aquell qui diu– Ramon Llull, lo Libre dels feits o Auzias March no haurem fet res. Comencem per coses curtes, molt curosament triades, anotades profusament, ben acompanyades de glossaris ben fets i d’advertències crítiques 254 i biogràfiques. Procurem interessar als llegidors; ja demanaran ells mateixos menjar més abundós i més difícil de digerir. Ara, no anem a caure en la temptació de modernisar massa los textes; si ho fem ni arribaran los clàssics mai a la generalitat dels llegidors ni s’acomplirà mai l’obra de depuració de la llengua la qual per l’altre procediment vindrà sens donar-nos compte. Hi ha maneres de conciliar la divulgació i la integritat dels textes, i en cas estrem poden los editors fer com Calpe a l’editar en sa Colección Universal lo Mio Cid o com la Editorial Barcino ab la Crònica d’en Jaume I: donar acarats lo texte antic sens més que unificar l’ortografia i una veritable traducció en llengua moderna. De gran utilitat, per no dir necessitat, és armonisar i coordinar los esforços. Potser fóra un bon procediment la creació a València d’una Acadèmia o Institut de la Llengua Valenciana presidida per l’acadèmic numerari valencià en la Espanyola al qual podria assistir i sustituir lo respectiu corresponent, Institut que, com a cosa feta de bell nou, podrien organisar conforme a orientacions modernes fent-lo molt profitós. Més encara: creem molt fàcil obtindre per ad eixe Institut l’ajuda oficial vist l’interés mostrat per lo Govern en favor de les llengües no oficials portant los representants d’estes a la Reial Acadèmia Espanyola. I una volta més: portem al davant en los nostres treballs aquelles paraules del savi canonge Chabàs recomanant no fer les coses cuitosament: poc a poc. Si volem improvisar sens fonaments un gran edifici és ben segur que s’assolarà. Cuidem que lo nostre treball siga seriós i honrat: sempre farem prest allò que farem bé. I tampoc oblidem la divisa de l’il·lustre Aguiló –No guardes a quants plaus mas a quals– és a dir: no cal fer concessions als gramàtics improvisats contra les inspiracions de la ciència. 255 per la difusió de la llengua * Un inici de tasca col·lectiva fet per Taula de LIetres Valencianes –la revista de València ja desapareguda– i arreplegat per nosaltres en estes pàgines no caigué sortosament en terra erma, i ara, l’any darrer, poguérem joiosament recollir l’esplet de la llavor que semblava perduda, gràcies a l’esforç i a la constància de les entitats jóvens de la capital de l’antic regne de València, que ens obligaren a dur a terme la tasca d’un projecte de normes unificadores ortogràfiques. En la nostra casa social i entorn de la nostra taula de treball, s’aplegaren representants destacats de vàries entitats culturals valencianes lo dia 21 de desembre de 1932 i posada a col·lació la proposta i després d’ampla i coral discusió va ésser plenament aprovada i subscrita amb lleus esmenes per tots los ací aplegats, i pocs jorns venint per altres entitats i per més de cinquanta escriptors de la nostra terra. Si un any abans hom s’haguera atrevit a predir allò que ja és un fet ningú ho haguera cregut... Sembla miraculós allò que en tan poc temps s’ha pogut assolir després d’haver estat tan poc afortunats tots els anteriors i esforçats intents d’unificació ortogràfica de la nostra llengua. L’amor a la nostra terra, cada dia més forta i més oberta a tot avenç, han fet possible esta tasca. * «Per la difusió de la llengua», bscc, xiv, 1933, pp. 273-280. El document de publicació de les «Bases d’unificació» ortogràfica del 1932, signat per la «Redacció del BSCC», a partir de l’original mecanoscrit de les normes redactat per Lluís Revest. A partir d’eixa manera de publicar-les, cal llegir-les tenint en compte llur raonament, introduït segurament per Salvador Guinot. 256 bases d’unificació És un fet acceptat hui, per quasi bé tots, que la llengua pròpia és la més alta manifestació de la personalitat d’un poble i que aquells pobles que han recobrat la seua consciència com a tals no sols s’entreguen a l’ús del seu propi parlar, sinó que aspiren a la seua màxima depuració com a fenomen cultural i com a prova de que volen tornar a ésser ells mateixos. Moltes causes, no totes literàries i cap d’elles desconeguda, han produït a l’hora d’ara una curiositat viva i desperta envers totes les manifestacions espirituals dels País Valencià i singularment envers el seu parlar. És a dir que el nostre poble comença a sentir la dignitat de la llengua pròpia. Deure de patriotisme i de cultura és treballar per a que eixe impuls no s’afeblixca i per a remoure tots els obstacles que s’oposen a la seua expansió. Un d’ells, potser el més gran, radica en la manca d’unitat ortogràfica que posa als editors i en general a qui ha d’escriure en la nostra llengua, en situació semblant al pianista confús davant un instrument on no tingués la certitud que les notes són correctament col·locades i obliga demés al llegidor a una veritable crítica d’interpretació dels textos a la qual ni és, ni té perquè ésser preparat el gran públic. És doncs necessària l’adopció d’un sistema ortogràfic unitari si no volem ofegar al bressol mateix eixe esplet de curiositat patriòtica tan prometedor de fruits. Posat que tot sistema ortogràfic és per força imperfecte i convencional, no semblarà de primer antuvi el problema de tanta magnitud com nosaltres pensem; però té dificultats que molts no sospiten. És la primera la necessitat de posar d’acord, sincerament i eficaç, a aquells que en les seues produccions 257 intel·lectuals empren la nostra llengua i obtindre després un consentiment automàtic i sense reserves de la massa de lectors. És la segona que, per a que siga útil un sistema ortogràfic, cal ferlo poc complicat, lògic, servit de mitjans eficaços de propaganda i sense notes que puguen provocar discrepàncies d’importància. És per esta raó que un sistema de creació individual, sense un mínim inicial prou creixcut d’adhesions incondicionals, no és moralment viable, i, per la mateixa, cal fer tots els possibles per no deturar-se en eixe mínim, a fi de que les adhesions arriben al màxim i siguen quan més eficaces i representatives millor. Eixa és la nostra més gran satisfacció. Els escriptors i investigadors del País Valencià, les corporacions i publicacions més preparades de la nostra terra, amb un patriotisme que mai s’enaltirà prou, han arribat a l’acord transaccional que suposa el sistema que ací s’explana. Van sense dir que no hi ha cap vençut, puix les autoritats filològiques que sotafirmen mantenen els seus punts de vista científics, penyora viva de nous progressos. Però tots acaten les grafies aprovades. Al temps, a aquelles autoritats i a la novella generació d’estudiosos pertany la cura i la missió, prou feixuga i prou llarga, d’anar rectificant i millorant un sistema –a base també naturalment d’amples acords– que deixant a un costat altres raons no pot ésser tan madurat com caldria si hem d’acodir oportunament a la satisfacció legítima que de manera imperativa demanen tant les necessitats com les inquietuts de l’hora present. 1.– En principi de paraula s’escriu b i no p en els prefixes ab, ob, sub, (abdicar, objecció, substantiu) i s’escriu p i no b en cap (captar). Excepcions: apte, apnea, optar, òptic, òptim; cabdal, cabdell, cabdill. Tant la regla com les excepcions s’estenen als 258 composts i derivats (de substància, insubstancial; de cabdell, cabdellar) i esta observació deu donar-se per feta en tots los casos semblants. 2.– S’escriu p davant t, c, s, n (asèpsia, hipnòtic); b davant d (hebdomadari). Excepcions: dissabte, dubte, sobte. 3.– En final de paraula s’escriu p (cap, camp, cup (recipient), macip). Excepcions: finals en fob (hidròfob) i en síl·lab (monosíl·lab); darrere consonant en paraules de les quals porten b els femenins i derivats (corb, cf. corbera) i amb o ab (preposició) adob, alarb, aljub, baobab, barb, cub (fig. geomètr.) club, exub, gàlib, nabab, torb, tub. 4.– Davant l i r mai s’escriu v. 5.– La c representa un so gutural (cap) i un altre alveolar (cep); la g representa igualment un so gutural (gat) i un altre palatal (gent). Els sons guturals c i g poden confondre’s, en mig i final de paraula. En mig de paraula s’escriu c davant c, s, t i z; s’escriu g davant d, g, m, n. (acció, eczema, fragment, insigne). Excepcions: acmé, aràcnid, dracma, estricnina, icneumon, icnografia, tècnic, anècdota, sinècdoque i llurs derivats. 6.– En fi de paraula s’escriu c (arc, solc). Excepcions: Darrere consonant en paraules de les quals porten g los femenins i derivats (amarg, of. amarga, amargor). En paraules acabades en fag, fug, feg i altres en general cultes i estrangeres que en duen en les llengües originàries (rizófag, centrífug). 7.– Davant e, i, se representa el so gutural de g mitjançant la intercalació d’una u muda (guerra). 8.– El so gutural de c davant e, i, se representa mitjançant la q seguida de u muda (que, quina). 9.– El so gutural de c davant una u i altra vocal que formen una 259 sola síl·laba se representa per q. Si la segona vocal és e i damunt la u s’escriu la dièresi (quant, freqüent, obliqüitat, quota). 10.– En principi de paraula s’escriu ad i no at (adjacent). Excepcions: Davant z (atzembla) i en atlas, atlàntic, atleta, atmosfera. 11.– En fi de paraula s’escriu t i no d ( pit, ardit, avalot, mut). Excepcions: Darrere consonant en les paraules de les quals porten d els femenins i derivats (estupend, cf. estupenda, sord cf. sorda; esguard, cf. esguardar). Darrere vocal en els femenins acabats en etud, itud (consuetud, solitud ). En algunes paraules tècniques i estrangeres com anhídrid, sumand, babord, lord. 12.– El so palatal de g se representa davant e, i, per g ( gesta, gent, girar). Excepcions: Se representa per j davant ecc, ect (adjectiu, abjecció ); en jersei, majestat i en alguns noms de procedència bíblica o grega com Jesús, Jehú, jerarquia, jeroglífic i llurs derivats ( jeràrquic, jesuïta). Davant de a, o, u se representa per j ( jaciment, joguina, jutge, menjar, pluja). 13.– El so de palatal fricativa sorda (ch francesa) es representa sempre per x ( Xàtiva, punxa, marxa, seixanta, ix). Devegades darrere de consonant, com en esfinx, linx, etc., i sempre darrere de a, e, o, u, el signe x pren el so de cs (Alexandre, luxe). I, a més, en casos com: fixe i els derivats. Per a que prenga el de ch francesa s’interposa una t (empatxar, despatx). Excepció: devegades també darrere la i (bolitx). El so de prepalatal africada (ch castellana) es representa al començ de paraula per x (xic, xaruga, Xecoeslovàquia). Al mig de paraula, per tj davant a, o, u, (platja, desitjós); i per tg davant e, i (metge). A la fi de paraula per g darrere i (llig); ig, darrere les altres vocals (vaig, lleig, roig, puig). 260 14.– Per tal de distingir la ll (aquell) de la l geminada o doble (intel·ligència, mol·le) s’escriu entre les dues l un punt volat. 15.– Davant b, p, m, s’escriu m i no n per regla general (semblar, ampriu immaculat) llevat d’alguns casos per tractar-se de composts i derivats (granment, tanmateix). 16.– Davant f s’escriu n en con, en, in, (confirmar, enfit, infecció), llevat d’émfasi, emfisema, enfitèutic i emfraxi. En qualsevol altre cas s’escriu davant f sempre m (àmfora, amfibològic). 17.– Davant consonant, fora b, f, p, i m, s’escriu n i no m. Excepcions: comte (títol nobiliari), impremta, femta, comtat, somriure, premsa, tramvia i els composts de vir (triumvir). 18.– S’escriu mp en asímptota, assumpció, assumpte, atemptar, compte (cast. cuenta), consumpció, consumptiu, contemptible, eclàmpsia, exempció, exempt, metempsícosi, palimpsest, perempció, peremptori, preempció, presumpció, presumptiu, prompte, redempció, redemptor, resumpció, símptoma, sumpció, sumptuós, temps, temptar, temptativa, transumpte i en llurs composts o derivats. 19.– El so de rr se representa per r darrere consonant i també darrere dels prefixes ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, anti, hipo, mono, di, tetra, poli, i a privatiu (antireligiós, arítmic). 20.– S’escriu r final en els substantius formats dels sufixes ar (col·lectius o de lloc com canyar), er (de persona, lloc, instrument o planta com ferrer, llorer), or (derivats d’adjectius o verbs, generalment abstractes com blancor), dor (de persones, lloc o instrument com llavador, llaurador); en els adjectius com rebedor, esdevenidor, que enclouen ordinàriament una idea de futur; en els noms dels quals porten r els femenins i derivats (clar, lleuger); en els infinitius aguts (partir); en els 261 infinitius plans que no acaben en re (renàixer, però vendre, vore) i en córrer. 21 .– El so alveolar sonor z de (cosa) se representa per z en principi de paraula i darrere de consonant i per s entre vocals (zero, dotze, casa). Excepcions: dacsa, endinsar, enfonsar i en el prefixe trans (transigir). 22.– El so alveolar sord de s (massa) se representa en principi de paraula i darrere consonant per s o c segons l’etimologia, i entre vocals per c o ss, també segons l’etimologia. Davant, a, o, u la c pren la forma de ç (c trencada): (serp, sèquia, cendra, València, pansa, mustaçaf, açut, possessió). 23.– S’escriu c o ç i no s darrere c (acció), fora sacsar i sos derivats; en les terminacions ància, ència (repugnància, València); en les terminacions ança, ença quan són sufixes de derivació o vénen de paraules que porten c (esperança, creença, França; però ansa, pensa); en els adjectius derivats de llatins de tema en c que porten z en castellà (capaç. de capax, acis, cast. capaz), i, per regla general en paraules corresponents a altres castellanes del mateix orige que porten z (braç, cast. brazo). No sempre, però, és certa la correspondència de z castellana i c valenciana, com pot comprovar-se en Sardenya, Còrsega i en el prefixe valencià bes, que correspon als castellans bis i biz (besnét, bescuit, cf. biznieto, bizcocho, però besavi =bisabuelo). 24.– S’escriu s, ss, no c o ç, en els sufixes de derivació as, assa, issa, us, ussa, dis, dissa (enjogassat, de joc; pallissa, pallús, de palla; cridadissa, de cridar) i en carabassa, fogassa, rabassa, mostassa, panís, pastís, vernís, mestís, garbissos, granissa, bardissa, llonganissa. 25.– S’escriu z i no s ni ss en les paraules cultes començades per 262 zoo, en les acabades en zoic, zoari i en algunes altres aiximateix cultes (zoologia, paleozòic, hematozoari, amazona). 26.– S’escriu s i no ss darrere els prefixes llatins ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, i grecs a (privatiu), anti, hipo, para, mono, di, tri, te, tra, poli, (unisonant, monosil·làbic). 27.– S’escriu la dièresi (ü) sobre la i i la u quan no porten accent, seguixen un altra vocal i pertanyen a síl·laba distinta (desduïda, diürnal). Excepcions: Darrere els prefixes inicials co, re, (coincidir, reunir) i la i dels sufixes isme, ista, de la terminació verbal int, i de la terminació verbal ir dels infinitius en llurs composts els futurs i condicionals (egoisme, egoista, deduint, conduir, conduiré, conduiria). 28.– L’apòstrof s’escriu davant o darrere consonant o consonants, restes d’una paraula monosil·làbica qui ha perdut la seua vocal per elisió, com un article o un pronom àton (l’home, de l’home, porta’l). Fora estes i la preposició de, no és corrent apostrofar les paraules més que per tal de representar exactament una pronúncia popular. Cal advertir que les elisions no són obligatòries i l’escriptor pot ometre-les, singularment en els diàlegs. 29.– Les formes no apostrofades ni accentuades dels pronoms personals que seguixen immediatament una forma verbal s’escriuen unides a ella mitjançant un guionet, i quan són dues o més eixes formes pronominals van també unides les unes a les altres mitjançant el guionet ( portar-te, portar-te-ho, portar-te’ls). 30.– S’escriu el guionet en paraules compostes unint les parts components quan estes ho són dels prefixes pseudo, sots, vice, ex (en casos com ex-president); en les compostes de forma 263 personal de verb i substantiu ( guarda-robes), i de substantiu acabat en vocal i adjectiu (o participi) iniciat per r, s, x (camasec); en sord-mut, quasi-contracte, pre-romà, pro-sector, despúsahir, nord-est, històric-arqueològic i consemblants. 31.– La lletra h no més s’escriu quan ho exigix la etimologia, no mai per a substituir una consonant perduda (haver, ahir; però raó no rahó). 32.– La lletra y s’empra en el dígraf ny (any) i tant esta com les lletres k i w en paraules estrangeres. 33.– El dígraf ch té ús també en paraules estrangeres i en alguns noms de llinatge. 34.– S’accentuen totes les paraules agudes que terminen en vocal: anirà, aniré, aní, condició, algú. Les paraules que terminen en as, es, is, os, us: vindràs, cortés, país, capciós, confús. Les agudes que terminen en en, in: ofèn, esplín. Les paraules planes que no terminen en cap de les dotze terminacions dites: hidrófob, càrrec, centígrad, telègraf, catàleg, fàcil, àtom, telèfon, príncep, córrer, lícit, índex, òbols, anàveu, diríeu. Les paraules esdrúixoles s’accentuen totes: màxima, múltiple, custòdia, cúria, València. Tota a accentuada porta l’acent greu: voldrà. Tota i i tota u accentuades, l’agut: panís, Rússia. Tota e i tota o obertes, el greu: clemència, òliba. Tota e i tota o tancades, l’agut: església, recó. Es troben sovint als vocabularis dues formes d’una mateixa paraula (amb i ab; els i los; el i lo). Això vol dir que ambdós formes són igualment llegítimes, encara que la primera siga la més usual i recomanable. 264 La declaració i bases precedents, subscrites per les més i millors i més prestigioses societats valencianes del País Valencià i per novel·listes, investigadors, conreadors de la nostra història, folkloristes, erudits, autors dramàtics, periodistes, poetes, contistes, etc., de tot arreu de les terres valencianes, obri el Vocabulari Ortogràfic Valencià del benemèrit Carles Salvador –treballador infatigable des del seu racó de Benassal– suara publicat per l’editorial L’Estel. Ara cal desitjar que tots sapiam ésser ben patriotes i cumplir amb el deure que ens pertoca. 265 Joan Baptista Porcar LES CULTURES EN LA MADALENA * Sempre per aquestes muntanyetes havem sentit més entusiasme que per cap altre lloc. Aquella tradició infantívola que els nostres pares ens conten tantes vegades al davant la sang dels moros, abillant-se anyalment amb ceptre de canya verda i corona de massapà al coll, simulant amb tota reverència el trasllat de Castelló al pla, ha forjat en la nostra infantesa un encís envers aquesta muntanyeta de la Madalena que sols el nomenar-la ens rejoveneix l’ànima. Per aquesta muntanyeta puix, havem tingut en les nostres exploracions tota una atenció com a pa de casa. prehistòria De totes les engrunes que resten en aquestes muntanyetes de la Madalena de les successives cultures que allí han niat, la que mereix més atenció, per la seva gran importància, és la dels despoblats de la prehistòria i tot el seu mobiliari desperdigolat en els vessants que circumden el lloc on estan situats. Ocupen aquests despoblats tota la cresta de les Serretes que s’estèn de O. a E., començant des del mas de Torres o de Rambla al mas d’Alegre, situats al racer de migdia, davallen per tot el vessant S. E. fins al límit de les canteres de les Obres del Port; més cap a S. E. se troba la cova de la Seda que també forma part d’aquesta cultura. En el vessant N. i junt al maset de Boira, en una petita excavació feta en l’any 1923 aparegué una planta * «Les cultures en la Madalena», bscc, xii, 1931, pp. 107-115. 266 circular de lloses d’arenisca posades de canto: no sabem però, si se tracta d’un despoblat (abrics) o lloc d’el·laboració o cocció de ceràmica, puix en un jaciment se troben quasi tots els fragments d’un mateix vas de diferentes peces. En la part alta de les Serretes apareixen amb tota claretat plantes d’abric notables i parets seques que formen replanells per la construcció de llurs cabanes; altres parets de blocs més grossos acusen ésser les muralles de resguard d’aquests despoblats. En l’últim despoblat E. d’aquestes Serretes apareix junt a ell, un gros estrat de calissa buçant verticalment i fent de racer, presentant la forma d’un portal; aital forma –com altres ranures gratades en la roca adjuntes a la que esmento– més que una descomposició de l’estructura geològica, pareix hagi estat fet o excavat conscientment per llurs pobladors. En la cova de la Seda, a tot el vessant que hi ha entre aquesta i el mas de Mirona, apareix un despoblat –petites parets seques de terrassa– que acusa un primitivisme gran comparant-lo amb els que hi ha en la part alta de les Serretes. A més de tots aquests despoblats situats en aquest carassol de les Serretes cal suposar que les successives cultures hauran esborrat part de les anteriors –tal com avui fa la nostra cultura– arrabassant aquests vessants per a terra de cultiu i desfent les muntanyes per a fer-se el Port. En tots els vessants i garroferals propers les troballes generalment són abundoses i cada zona dóna un tipus. En la cova de la Seda –el jaciment que resta dins, tot revolt–, se troben peces de collar, ceràmica decorada i llisa, sílex treballat i quantitat de fragments d’os de fauna i humà mig cremats o torrats com romanalles de queviures, tot d’un viu interés per l’estudi etnològic d’aquestes tribus primitives. Avui el material prehistòric de la Madalena ocupa vitrines de museu 267 i figura a col·leccions notables –Monjos de Montserrat, Vilella (Reus), F. Esteve i J. Porcar–: aquesta última col·lecció conserva dos vasos d’excavació notables, l’un, trobat per B. Artola Tomàs junt al maset de Boira presenta una decoració en les parets i nanses que recorda al reforç de cordatge que tramen en els carabassins de portar vi la gent humil de la nostra Plana. Aquest dibuix de reforç mig geomètric pareix hagi tingut escola en el nostre despoblat de la Madalena, puix són varios els fragments recollits de diferents vasos i de diferenta cuita trobats en el mateix lloc del maset de Boira. L’altre vas trobat en la planta és notable perquè la seva base és fabricada sobre un motllo presentant una concavitat regular cònica. Res més bonic per a un castellonenc que admirar en la cresta de les Serretes, tapissada de romeral, el seu primer jas i el seu primer graó de cultura. cultura íbera S’ha d’entendre per cultura íbera els vestigis que se troben acompanyats de la ceràmica –avui investigada científicament– feta a torn de tècnica polida, cocció mestra i molta d’ella decorada amb corbes concèntriques i altres motius típics, color sanguina i que acusa una influència marcadament grega, és a dir, d’una cultura superior a les anteriors indígenes. En la Madalena se troba aquest mobiliari en la meseta del Cas­ tell i vessants, part alta, veient-se clarament que a l’edificar el Castell varen emprar les runes del despoblat íber per omplir els terraplens de les muralles. La quantitat i extensió que ocupa aquesta ceràmica acusa l’ésser un poblat prou nodrit. Junt amb la ceràmica íbera apareix 268 algun fragment de ceràmica hel·lenística negra, portada d’Itàlia en el segle iii ans de J. C., època aquesta en que els poblats ibèrics d’aquesta mena, alçats sobre petits turonets, van minvant fins despoblar-se, passant els indígenes a conviure entre els parcers romans que funden les viles alçades al pla i a camp obert. D’aquesta última època ibero-romana se troba una petita zona en la Madalena en la que apareixen fragments de dolium i teula romana; algunes d’aquestes teules apareixen en enterraments, encaixant els cadàvers amb aquestes teules. Algun fragment d’aquestes teules presenta unes estries ondulades fetes en les gemes dels dits recordant als sarcòfags cristians primitius. En una paret seca del garroferal de Torres, vessant migdia, se troba un molí íber, típic en aquests despoblats. la cultura àrabe Sense que se vegi aprofitament de cap paret ni cap planta de cultura anterior –feta excepció de les parets i runes dels despoblats íbers emprades com a material constructiu i per omplir terraplens– apareix sobre aquesta muntanyeta un castell que des d’antic anomenen castell moro. Ocupa aquest castell tot el tossalet, menys el vessant N. E. en què un petit acantilat li fa de resguard estratègic. Les arquitectures que d’aquell castell resten avui (parets, plantes de torres, terraplens, etc.) deixen preveure diferents períodes de reforma o reedificacifó, puix al mateix temps que donen mà d’obra i factura diferents se deixa veure una superposició de plantes les quals tanquen espais diferents, sobretot a la part alta. En conjunt la planta se supedita a les condicions topogràfiques més favorables per a la defensa, l’abric i el racer, però, apart d’aquestes qualitats cercades en la 269 tectònica natural de la muntanya, se deixa veure clarament la disiribució en departaments que clouen dependències diferentes com un recinte, feude militar dels temps musulmans. Cal però orientar-se en la organització militar i religiosa en què es desenrotllava la vida musulmana del segle xi d’un encastellat i analitzar detingudament els espais tancats d’aquesta planta de la Madalena per vore si responen a serrall, harem i khan. El nucli central i més elevat del castell dóna un espai clos per forta muralla intercalada per altres torres circulars que aïllen del tot les demés dependències, fent la residència superior. L’espai que tanca aquest primer recinte conté una cisterna i sòtanos destinats a graner o magatzems i qualques parets que donen la direcció quadrada d’una planta avui amagada baix les runes de l’enderroc. No cap dubte que aquest és el lloc de la primera autoritat, ja fos destinat a selamlik o fos lloc de vida privada del cacic (harem). El segon recinte ocupa la segona terrassa vorejada amb forta muralla intercalada de torres de planta quadrada i circular (campanar de l’ermitori); a dins d’aquest recinte es troba una altra gran cisterna (avui encara en ús), part de l’edifici de l’ermitori i algunes plantes que indiquen abrics i magatzems. Aquest lloc deuria d’ésser ocupat per vassalls de segona autoritat, i ja que està adherit al primer recinte deuria ésser el serrall o residència de govern. Queda el tercer recinte, el més extens de tots, com un raval posat de carassol. Encara que a l’arrabassar-ho per a garroferal ho hagin esborrat, les parets que resten indiquen un paral·lelisme estret propi de poblat tancat. Tancat per muralla i depenent del castell, aquest nucli de parets i abrics que ocupen tol el vessant S. O. no és més que el khan destinat al servei domèstic, 270 administració, quadres, indústria i força armada. En arquitectura militar conserva aquest castell un bon tros de muralla i forts en la part de ponent on se veu l’enginy de l’art bèl·lic d’aquesta cultura. Segons versió dels treballadors del mas de Torres, de la Madalena a la Font de la Salut existeix un aqüeducte subterrani de cadufons i que cada vegada que llauren els vessants adjunts al barranc i camí de l’Algepsar, l’aladre fa saltar aquests cadufons de fang cuit. La ceràmica que es troba sobre la superfície i en les solcides dels terraplens és prou nombrosa; la d’ús domèstic ordinària en major quantitat, adés envernissada d’un verd o verd blavenc, adés sense envernissar; les peces de major grandaria són festonejades d’encunyacions amb motius aràbics emprant de vegades la cal·ligrafia com motiu ornamental junt amb aquesta; en menys quantitat es troba la de Paterna del segle xi; en alguns fragments apareixen de vegades escrits aràbics fets abans de la cuita. Altres coses existeixen en la Madalena i tot en aquesta muntanyeta té un viu interés digne de conservar-ho per a l’estudi evolutiu de la cultura castellonenca. la font de la reina La quantitat abundosa de fonts que dóna aquest lloc i el pla de terra laborable que el voreja ha fet més nodrit el grup de cultures que han poblat les muntanyes veïnes. Geogràficament aquest lloc perteneix a les Serretes de la Madalena per estar aquestes més prop –només uns dos kilòmetres– però, és de creure que en la prehistòria els quatre poblats que es troben equidistants d’aquest lloc, Tossal Gros, Castellet, Serretes i Graó desembocadura de la Sèquia de l’Obra, 271 llurs pobladors –encara que tots castellonencs– hauran buidat més d’una vegada el buirac de sagetes disputant-se bèl·licament la hegemonia d’aquestes goles cabdaloses. Encara avui aquestes terres de regadiu són conreades per propietaris de Borriol, Benicasi i Castelló. Altres vegades les batusses hauran sigut promogudes per les tribus emigrants que, obligades a passar entre el llac i la muntanya, reposarien fet jornada en aquest oasi al que mirarien amb ulls de recel i més d’una vegada provarien de quedar-se per poblar-hi, motivant el que les nostres tribus –ja confederades o no– els fessin fugir a colps de roc. Encara avui no hi ha cap tribu de gitanos dels que manguelegen pel continent que no els hi siga coneguda aquesta pintoresca Font de la Reina, havent necessitat sempre de que la guàrdia civil vagi a traure’ls forçosament. A aquest lloc de fontanes concorren camins de cada un dels despoblats de la prehistòria que havem esmentat, més els despoblats situats a Benicasi, Montornés i Salandó, que també és de suposar formarien part de la mateixa família. Aquests camins avui encara són transitables i des d’aquest lloc hom pot traslladarse amb facilitat a cada un dels despoblats esmentats. El camí del continent que baixa per les costes d’Oropesa venia obligat a passar tangent a aquesta font, proseguint pel camí la Enriera, per passar el sol del riu i bordejant la llacuna es ficava per lo que avui és camí baix de la Donació; aquest camí es fa servir avui per anar de Benicasi a Castelló. Essent puix la Font de la Reina un pas de gent estranya i un punt concorregut de diferents tribus indígenes que poblen tota la Serra de les Palmes i part de la Marina, hom suposa que mai haurà estat poblat. Si a aquestes causes sumem les condicions pèsimes de salubritat, el no presentar la tectònica cap lloc estratègic de 272 defensa i l’agravant d’afluir el barranc de la Madalena, confirmarà encara més que cap tribu haurà pogut fer jaç en aquesta font. Els vestigis que apareixen en els camps que circumden la font són: Ceràmica prehistòrica, en poca quantitat, de la cultura del mas de Boira (Madalena). Resclosa del molí, algun sílex i fragments de ceràmica prehistòrica de la cultura de Graó-Obra i Castellet, en poca quantitat. Ceràmica íbera de la cultura de la costa en quantitat regular. Ceràmica ibero-romana en quantitat abundosa en el subsòl. Encara que en petita quantitat es troben vestigis de tota cultura en les capes d’arrossegament. De tot deduïxo que en les cultures avançades de la prehistòria aquesta font donaria un lloc propici a l’intercanvi de mercaderies entre els indígenes dels nostres poblats i els traginers que de pas reposaven en la font, havent-hi algun abric per aixoplugar-se o fer nit les caravanes. Que entrada la cultura íbera el poblat de la Madalena tindria un petit raval posat al llarg del camí, per a fins agrícols i comercials. Més tard –segona mitat de la cultura romana– aquest raval és abandonat, plantant-se les oliveres del mas de Vilarroig, les quals soques indiquen mil·lenis. Últimament la cultura àrabe de la Madalena pren les aïgues en resclosa fent-les servir per indústria tal com les plantes del molí acusen. Aigües avall, i adjunt al molí, existeixen a dins la sèquia uns monolits dignes d’investigar-se, així com fragments de mola i altres coses. El gran arrossegament de terra ha amagat en el subsòl les engrunes esmicolades de tota civilització, essent impossible estudiar sobre el lloc si no és a base d’excavació. Els abrics agrícoles del poblat medieval de la Madalena deurien estar escampats ça i enllà, tal com avui es troben els abrics dels terratinents que reguen de l’abundosa Font de la Reina. 273 Honori Garcia UNA VISITA AL MONESTIR DE BENIFAÇÀ * L’aubada que anúncia l’eixida de l’astre del dia encara no havia replegat l’estelat mantell de la nit, quan una matinada setembrera eixiem de les Planes de Santa Bàrbera cap a les fragositats de la Serra. La il·lusió de visitar Benifaçà fea presentir una delitosa jornada pròdiga en emotivitat i satisfacció, car prou temps teníem lo desig –impossible de portar a la pràctica– de passejar nostres ulls per les venerables runes d’allò que fon en altre temps empori de poder, saviesa, art i virtut. Entre les tenebres de la nit encara, arriba l’«auto» a la Cènia, on la campana major dringa cinc grans de l’espiga de les hores i comença la llum del dia a dibuixar les línies dels objectes. A la que eixíem de la vila fronterera, ja el sol havia escampat sos feixos de raigs i permetia una completa visió de les coses. Deixem arrere la Cènia; arribem al riu interregional que la banya i sentim la satisfacció de la presència de la beneïda terra valenciana, ben destacada per los frondosos horts rossellencs. Comença la pujada seguint la riba del riu: masades, lo Molí de l’Abat, ponts gòtics obrats amb munificència abacial, camí entre xops i delitoses hortes, que cada vegada s’estretix més, fins desaparèixer i quedara assoles la mare del riu. Allí queda l’«auto» i comença la pujada; als horts i arbres de fronda sustituïxen lo romer, boix, timó i altres arbres i herbes oloroses; a la que el sol comença * «Una visita al monestir de Benifaçà», bscc, xiii, 1932, pp. 49-54. Crònica signada a «Santa Bàrbera, setembre 1930». 274 a escalfar mamprenem la pujada d’una lloma, en qual cim se veu lo campanar del Monestir, com niu d’àligues que haja segut abandonat. Amb l’alé fondo, propi del cansanci de la pujada, xafem les runes de lo que fon monestir, i sa presència fa oblidar la fadiga de l’ascensió i posar lo seny sols en lo que tenim davant. Seguix-me tu que me lliges, si no t’és greu molèstia i donarem un passeget per les runes del casal on en bona hora foren traduïts a la nostra llengua los Furs del Regne, i si te dóna nosa l’estil del cicerone que te fa l’explicació, no te cansarà segur el vore tanta obra d’art com encara queda en aquelles parets més maltractades per la mà de l’home que per la del temps, i tan dignes de millor sort. Davant lo Monestir hi ha una replaça ampla, al qual front s’alça la façana de l’edifici, amb la Porta Real a la dreta, segons se mira de la plaça, i la de la Ganyaneria al mig. A un costat de la plaça dita s’alça un obelisc de pedra damunt d’una terrasseta quadrada, a la que se puja per tres graons que formen plataformes superposades. L’obelisc és en la part baixa de forma cúbica, amb cornisa rodant, i damunt de la cornisa forma una piràmide truncada, que remata amb una esfera un poc aplanada; en les quatre cares laterals del cub que serveix de base se veuen buits de sengles làpides que hi havien. A la dreta de la façana de l’edifici està la Porta Real, ampla, i –responent a son nom– digna de rebre per son brancal a Reis, Emperadors i Papes; és d’estil romànic amb arc de mig punt que s’assenta sobre tres pilastres en cada xambrana, les quals rematen en capitells de forma de piràmide truncada invertida, exornats amb exacs, quadrats uns, rombals altres; tot de pedra llaurada. 275 Formant angle amb esta porta –que mira al Sud– i cara a Ponent, està la capella de S. Joan, de planta quadrada, porta romànica amb arc de mig punt, i damunt, formalet per a la imatge amb trespol en forma de petxina; dins no queda de la capella més que los dos graons de l’altar. Davant de la Porta Real i la d’aquesta capella, hi ha un portxe del segle xvii, format per dos arcs de mig punt, que sostenen una galeria coberta, amb arquets que descansen en pilars i columnes de capitells dòrics, i en lo frontis de la galeria hi ha un escut borrat, rematat amb mitra abacial i du la inscripció «1642». A l’esquerra de la Porta Real està la de la Ganyaneria, de pedra llaurada també, del renaiximent, que hui serveix d’entrada a la masia dels actuals amos de tot allò. Prop de l’angle esquerre de la façana hi ha altre escut abacial, que té un àliga amb les ales esteses sobre ones i la inscripció «B. F. 1598». Entrant per lo portxe i passada la Porta Real se troba un espai quadrat comprés entre la porta i un arc que hi ha a l’interior, el qual espai estava cobert de trespol; a la dreta d’esta entrada –és un dir– se veu la porta gòtica de la porteria, i poc més alt un finestralet gòtic de pedra llaurada, partit per una columneta i amb dos arcs de fulla de llorer. A l’esquerra està la porta de l’Hospederia, o tal vegada cel·la abacial, amb portalada quadrada, de jaspi polimentat. Travessant esta entrada se passa a un pati: a la dreta se veu lo claustre, a l’esquerra i al front lo que foren cel·les, refectori i altres dependències del monestir, hui completament en runes, i aprofitant el solar de lo que estava edificat, los masovers que allí habiten han fet los hortets que ja groguegen la collita d’enguany; d’estes runes, queden en peu alguna arcada, panys de paret, i digne d’ésser mencionat lo que diuen els del país que era brocal 276 de la cisterna, però més pareix lluerna per a donar llum a una creuada de corredors. És tot de pedra llaurada i quadrat; se compon de dos cossos d’edifici, lo més baix està format per quatre arcs apuntats, fronters dos a dos, que determinen les quatre cares, i sobre ells, a la part de fora se veuen los canets per a sostindre la càrrega del trespol; lo segon cos està format per certa mena de farola també quadrangular, que en cada cara presenta dos arquets que se sostenen en mig per una columneta amb son capitell gòtic i als cantons per pilastres també amb son capitell. Tot és de pedra llaurada i d’un conjunt de línies molt delitós. A mà dreta, segons ham entrat, està lo claustre: se passa a ell per una porta monumental, de pedra llaurada del segle xvii; lo dintell és quadrat i mostra damunt un escut amb una torre, les inicials B F i coronat per una mitra; damunt del dintell, un finestral també quadrat, flanquejat per dos gerrots en relleu i mostrant en la solera l’anagrama de Maria. Una vegada dins del claustre, observem que hui no té més que dos galeries practicables, la del costat Sud i la de Llevant, de les quatre que tenia; les altres dos estan cobertes i són dependències de la masia, aprofitant lo quadrat del mig per a hort dels masovers. En son principi lo claustre fon gòtic, com ho demostren los arcs, columnes i capitells que han quedat a vistes al caure lo lluït renaixentiste –amb què el cobriren al vindre aquesta moda, com ha succeït a tants altres monuments de la regió. En les columnetes gòtiques que es veuen hi ha capitells amb fauna i flora del país, predominant com a motiu de decoració les serps enroscades. En la galeria que mira al Sud se veu encara –perquè se compren no la lluïren al revestir lo claustre amb ornamentació renaixentista una arcada gòtica, amb filigranes trilobades, que dóna pas a lo 277 que s’endevina fon templet per al sortidor d’aigua, tan típic dels claustres conventuals catalans, i encara es veuen los estrebs de les arcades i l’arrancada de les nervatures gòtiques. En un finestral se veuen, a les xambranes, columnes bessones, amb capitells que en una parella tenen una cara humanal i en l’altra fulles de lot i entre elles un escut heràldic, qual empresa és un gall. El corredor de l’Est té a l’alçada corresponent al pis, un finestral que se veu està fet per la mateixa mà que lo portal que dóna pas al claustre, i per mitant, la Sala Capitular, molt ben conservada i potser lo millor que queda del Monestir. S’entra a ella per una porta gòtica, d’arc trilobal que arranca de dos columnetes amb sos capitells i a cada vora de la porta hi han sengles finestrals del mateix estil, partits en dos per una columneta en lo mig, i en cadascú dos arcs trilobats. Lo trespol de la cambra –que es de planta quadrada– és de bòveda de carreus, amb nervatures i en les claus on estes se creuen hi han medallons circulars, amb un copó en relleu, lo un, i un cervo l’altre; als rincons oposals a la porta, lo trespol fa petxina, també amb nervatures que, com les de la cambra, s’assenten sobre canets. Front a la porta n’hi ha un altra amb les xambranes de jaspi i damunt d’ella finestral partit en dos per columneta central amb dos arcs apuntats i trilobats. En lo claustre, front a la Sala Capitular, un escut real esculpit en pedra. Al remat d’este passadís al Llevant del claustre, hi ha un arc de pedra, gòtic, de forma el·lipsoidal, per lo qual se passa a un corredor per on s’entra a l’església. S’encontra aquesta al Nord del convent i està orientada de forma que l’absis s’encontra cap a l’Est i la porta d’entrada, fronter a aquell i al Ponent. La porta és gòtica amb arc de mig punt fet de dovelles i damunt d’ell un canet 278 que sosté un tità esculpit en pedra. L’església és de planta de creu llatina d’una sola nau i oferix la particularitat que la forma de creu no li la dóna la disposició de les columnes –que no té– sinó que està formada per dos bòvedes creuades; aquestes bòvedes estan dividides en apariència per arcs gòtics i nervatures creuades, tot de pedra, tan elevats, que li donen a l’església un bell aspecte de magestat i elegància que no havem trobat en altres monuments del mateix estil. On se creuen les dos naus que formen la creu, està l’absis on s’estatgen lo presbiteri i lo cor; és de forma de mig decàgon, en què les tres cares centrals són més xiques que les dos laterals, que seguixen la continuació de la nau més llarga, i està separat de les naus per dos graons de pedra que van de banda a banda de la nau. Les aristes on s’ajunten les cares de l’absis tenen columnetes de pedra de les quals ixen aristes que se junten en lo trespol i determinen altres tantes bòvedes que formen l’absis. En les tres cares del front del dit absis hi han sengles finestres totes tres partits per columnetes centrals, amb arcs apuntats i trilobats; lo finestral d’enmig té, a les xambranes, simulades, sis columnes a cada una, amb sos capitells decorats amb fulles de card, i los dels altres són més petits i decorats igualment. Al centre de l’absis se veu encara lo piló de mamposteria que sostindria lo retaule, i al costat de l’epístola hi ha en la paret un buit amb arcada, que potser haja servit de credència, o potser haja estatjat en ell en millors temps algun sepulcre. Darrere de l’absis està lo trasagrari, afegit o tal vegada capella de la Comunió, feta rodant los arbotants, de gust neoclàssic –pareix del segle xvii per lo que queda d’ella– i encara se veuen les grades de l’altar, de jaspi ros. A l’extrem del braç esquerre de la creu que determina la planta de l’església hi ha una porteta d’arc de mig punt, fet de dovelles, 279 que és una altra porta de l’església, que mira al Nord; a l’esquerra d’ella, segons s’ix, hi ha un relleu de pedra que potser simbòlic o potser estela funerària; en ell se veuen bé un anyell, un infant, un au, i altra figura que no se pot determinar què siga, si bé sembla una gran fulla de carrasca. Adosat a l’església hi ha un altre cos d’edifici on estaria l’orgue, amb entrada independent, per porteta de mig punt que mira al Nord, i dóna a la nau llarga del temple per un gran finestral obert en la paret de l’esquerra. En l’angle que forma l’absis amb la nau dreta està lo campanar de planta quadrada, que remata en piràmide, coronant la qual està la creu de ferro i la veleta, que és lo únic de tot lo monestir que no ha canviat l’objecte per a que s’ha construït. Encara hi ha junt al claustre, per la part de fora i mirant al Nord, una capella amb cúpula sobre quatre conques, completament arruïnada. Rodant tot açò que ham descrit encara que siga molt lleu­ gerament, hi han corrals, parideres i horts que donen verdor al paratge, contrastant amb l’aridesa d’aquelles muntanyes. De tot lo que havem dit, no queden més que runes en general, però se pot vore encara la grandesa i sumptuositat que tindria lo Monestir quan estava habitat. Convent de Benifaçà! L’esperit de ton egregi fundador plorarà de pesar si en l’eternal mansió dels benhaurats cap lo plor, quan te vorà convertit en esquelet. Què és d’aquelles arcades? Què del sortidor del claustre? Què dels ornaments i vaixella sagrats amb los quals se colia amb magnificència al Creador i a sa beneïda Mare? Què dels llibres –pous de saviesa– on los monjos bevien les delitoses i salutíferes aigües de la ciència? Què dels pergamins i documents del teu arxiu, afirmadors de grandesa i pregoners de ta gloriosa història? Tot ha desaparegut. I on abans s’escoltava 280 lo quiet marmolar de la davídica salmòdia, hui se sent solsment lo balit de les ovelles i lo din-dinc de les esquelles, himne no tan humà, però sí tan eloqüent, a la grandesa de qui tot ho pot. I sobre tes venerables runes sura l’ombra del Conqueridor amb son drac alat en lo capell, decantada sa testa per lo pes dels llorers i dolorida l’ànima per lo crim comés en la llengua de Berenguer de Castellvisbal. 281 Àngel Sánchez Gozalbo PINTORS DEL MAESTRAT * introducció Sant Mateu, la vella capital del Maestrat de Montesa, en quines afores s’alçava el palau del Mestre, va ésser la metròpoli de tota la comarca on convivien juristes, mercaders, manyans, argenters, pintors, ballesters, esmaltadors, vidriers i brodadors. Els Vidal i els Valls eren representants a Sant Mateu i Salsadella de la poderosa firma toscana Francesco Datini; les llanes de Sant Mateu, de Salsadella y de Cervera se cotitzaven amb llurs noms de procedència als ports de Pisa i Talamone, i el bell catalanesc de tota aquesta contrada era familiar al Garbo florentí, als magatzems de Calimala. Un floreiximent aixís, una projecció de la riquesa d’aquesta mena revelen una forta i plena vida interior. La vila de Sant Mateu, que baix el domini dels santjoanistes arrastra vida esllenguida, absorbeix, afavorida tal volta per la seua privilegiada situació al pla, a la capital de la Batllia de Cervera, i logra gran volada amb la capitalitat i mecenatge dels montesians, més que de ningú del mestre Pere de Thous. Aquest benestar es tradueix en luxe i refinament, i una florida de les arts segueix a la plètora de vida. Cal estudiar ara els pintors que amb el seu art ompliren esglésies i palaus de draps de pinzell i de retaules, de cofres i retaulons, de cartrons per a vidrieres, de * Pintors del Maestrat, Castelló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura, 1932. 282 brandons, de senyals que es disputaven en les ardides festes i jocs de la ballesta. Morella i Tortosa foren altres dos centres comarcals productors de retaules, i en llurs obradors es perpetuaren tradicions familiars com la de Pere i Francesc Lembrí i Bernat i Jaume Serra, altres Serra distints dels tres-centistes barcelonins Pere i Jaume. Els pintors de les tres comarques –Maestrat, Morella i Tortosa– treballen per a les esglésies dels tres indrets, i cal suposar que els nobles i mercaders acudirien als obradors d’una i altra contrada per exornar cambres i tinells, cercant al més destre i afamat pinzell. Aquest intercanvi, la ignorada escola originària de molts pintors i la destrucció de retaules gòtics que es va fer al segle xvi, primer per la moda a lo romano, i després al xviii amb l’explosió barroca que tanta acceptació va tindre, fan difícil la discriminació de les taules soltes i altres restes que ens queden, per a concloure la filiació de la mà que va pintar-les. Solament la documentació servirà per adjudicar la paternitat de moltes obres avui anònimes i desconegudes. No pretenem altre més que donar les dades biogràfiques de cada pintor que trobem als documents que s’han salvat de la barbàrie, de la ignorància i de l’abandó més punible. Afegirem altres notícies conegudes i aquelles consideracions que ens puguen suggerir les obres autèntiques i documentades. Ultra açò donarem fotogravades aquelles obres anònimes que es conserven en esglésies i ermites comarcals i que nosaltres hem vist o de les que ens ha aplegat notícia. Parlem solament dels artistes que residiren per més o menys temps a Sant Mateu i a altres viles i aldees del Maestrat. ¿Qui adivinarà el lloc de naixença de cada pintor, si el nomadisme de 283 la seua professió els feia cercar la calor de la pròpia vida allà on rebrillava el sol del gust artístic i la riquesa que el fea enlluernador? Allí on un i altra els eren falaguers, allí obrien modests obradors que s’eixamplaven a mesura que creixia la nomenada i la destresa del seu pinzell. Els notaris no feien més que donar l’aveïnament legal, és a dir, segons furs, amb les franquícies i privilegis del lloc on eren veïns. Aquesta condició de veí de tal lloc o de tal altre podien disfrutarla alhora sempre que satisferen les gabelles que els pertocaven. Altres vegades no consten més que com habitadors o residents accidentals per un poc de temps. Però ¿vol dir açò que tots els pintors que ara coneixerem al Maestrat foren aus fugisseres que passaren pels pobles sense arrelar? Ja vorem quins acudiren per treballar només en esglésies que aleshores es bastien, i quins aplegaren a crear un nucli d’artistes amb tradició peculiar avui batejada pel mestre Tormo amb el nom d’escola del Maestrat. 284 Enric Soler i Godes NECESSITAT D’UNA ASSOCIACIÓ DE MESTRES VALENCIANISTES * Germans i mestres del País Valencià: A la benvolença dels organitzadors de la II Setmana Cultural Valenciana dec la meua presència en est lloc, immerescut sempre; mes jo procuraré ser breu perquè el suplici no siga massa llarg. Els qui de vosaltres haveu assistit a la Conversa Pedagògica d’esta tarda us haveu donat compte de la Necessitat d’una Societat de Mestres Valencians que en peu de guerra permanent lluite amb una fe i un entusiasme exemplar per a la nostra personaliat, la nostra història, la unitat de la Pàtria, el sentiment nacional, la nostra llengua, que empeltats d’una saba forastera imposada a la força, ha esdevingut en algunes de les manifestacions d’abans una cosa híbrida. Hi ha en l’actualitat, en el País Valencià, tres Associacions de Mestres –una per cada província– que estan lligades amb les de la resta d’Espanya, formant una unitat anomenada Asociación Nacional de Magisterio Primario. A més, les nostres Associacions –les de València, Alacant i Castelló–, juntament amb les de Múrcia i Albacete, formen lo que s’anomena la Federación de Maestros de Levante. Esta Federació, plena d’intransigències a la llengua valenciana, que no l’importen per a res els problemes de llenguatge, com clar * «Necessitat d’una Associació de Mestres Valencianistes: el seu objecte», Memòria de la II Setmana Cultural Valenciana, València, Publicacions del Centre d’Actuació Valencianista, 1933. 285 es va vore a Castelló la befa asquerosa que es va fer a la nostra llengua, davant de la indiferència dels mestres valencians i la protesta dels valencianistes. Fon una ofensa tan gran en aquell acte a tot allò nostre, que llavors i més tard en els moments de meditació, vaig pensar que els problemes valencians sols devien ésser resolts pels valencians, deslligats dels murcians, i que arribada l’hora d’ajuntar-se per mamprendre la tasca de planejar el present, estudiar el passat i preocupar-se del futur. L’Associació de Mestres Valencianistes aixoplugarà sota la seua senyera tots els mestres valencians que senten el problema valencià viu com una llaga, no acceptant cap autoritat que no emane del si de la pròpia col·lectivitat valenciana, i el seu esforç; no caminarà envers cap qüestió que no atenga directament el País Valencià, bandejarà tot allò foraster que està en casa nostra, purificant l’ambient que dos segles han enrarit. La tasca és gran i feixuga, ja que aspirem a la llibertat pedagògica del nostre País per mig d’un recobrament total del seu esperit netament valencià, fent obra de cultura des de l’escola. L’Associació deu ésser formada per voluntaris entusiastes, perquè l’entusiasme converteix l’home en un creador d’energies que, per la seua grandesa, ell serà el primer que quedarà espantat del que és capaç de fer l’home entusiasmat per una idea. El present és una lligassa del passat, no hi ha que oblidar-ho, i d’eix passat nostre, gloriós i màrtir, hi ha que parlar-li al poble, i no a cau d’orella. Valenciantzant l’escola farem bons patriotes; el xiquet deu expressar-se lliurement en la seua llengua. Açò és una mica sentimental si voleu, però hi ha que crear el sentimentalisme 286 patriòtic; ell ha d’ésser la forma moral que ens portarà al triomf; l’apostolat és llarg i pesat, d’un sacrifici heroic i generós, tot ell barrat per roques i romagueres, per lleis i decrets com a mordaces, però la Pàtria així ho necessita per a abastar la victòria. El nostre ideal ha d’ésser la intransigència pedagògica, pel que respecta als drets de l’infant valencià a fer-se una cultura eminentment valenciana. Maragall afirmà que el món és fet de sentiments i que el sentiment és una força invencible. Fent sentiment farem nacionalisme, i el dia en què la densitat nacionalista valenciana siga suficient, aquell dia estiguem segurs que es produirà el moment d’efusió, i si no es produïx, tant se val, perquè amb cordialitat o sense triarem la solució i triomfaríem d’una manera quasi mecànica. Però mentre els mestres valencians que no senten el problema del llenguatge –i alguns encara el neguenvagen fruint per eixes escoles del martiri dels deixebles, els companys que estiguen en la nostra Associació lluitarem per defensar els drets d’aquells xiquets martiritzats inútilment. És hora ja d’estirar la flassada i vore quins són els mestres que senten l’escola i viuen de cara a la pedagogia, i quins són els altres que encegats o per peresa no es preocupen de res i viuen d’esquena a la Pàtria. El problema del País Valencià és un problema de cultura i el dret d’usar i ensenyar la nostra llengua ha d’ésser el punt de marxa. Primer que tot el reconeixement oficial de la llengua valenciana; d’això ha d’eixir tot el demés. Tota la voluntat del mestre valencianista conscient del seu deure deu posar-la en un principi a la causa de la llengua. Ell ha 287 d’ésser el qui, en contacte amb el poble, vaja refent tot allò desfet que serà refer la Pàtria. Li farà saber a eix nostre poble, sofrit i callat, que la llengua que ell parla no és un dialecte popular, sinó un verb ple de vida, de força, brunzent, harmònic, d’una riquesa d’expressió meravellosa, enveja de forasters i orgull dels propis. Vosaltres no vos podeu imaginar el que seria capaç de fer una nodrida Associació de Mestres Valencianistes disposts a la lluita. Vos assustaríeu de pensar l’obra grandiosa que podrien fer un miler de mestres valencianistes escampats per les nostres viles, espavilant el poble, creant un estol de futurs patriotes, perquè l’escola és i serà l’alçaprem més ferm del nostre pervindre. No oblideu mai que estem en la gènesis del valencianisme, que encara no hem arribat a l’èxode, que hem de crear una Pàtria nova; nova perquè tot s’ha perdut, i s’ha perdut per una incúria vergonyosa, per un menyspreu envers allò nostre que espanta. S’han de crear els patriotes, els oradors, els polítics, els geògrafs, els historiadors, els filòsofs, tot; i ho hem de crear nosaltres, els mestres, que de l’abandonada cantera del poble, hem d’anar treient i treballant les peces per bastir el monument de les nostres llibertats, agafades por derecho de vencidos... Mentre el valencianisme estiga exclusivament en mans dels polítics, no farem res; el valencianisme és en l’actualitat un problema de pedagogia i no de política i els problemes pedagògics es deuen resoldre en l’escola i, per tant, no es pot prescindir dels mestres. D’eixos mestres valencianistes en les mans dels quals està el recobrament de la unitat i independència de la Pàtria, perquè per cada mestre valencianista sortirà cada any una colla d’infants 288 valencians; fixeu-vos bé, valencians, per fora i per dins, en carn i en esperit, en idees i fets; no com ara que surten fets uns mestissos intel·lectualment parlant, sense suc ni bruc. Quan tinguem escola valenciana, quan el mestre siga patriota, quan la nostra llengua puga eixir a prendre el sol, quan hàgem aconseguit d’alliberar el xiquet valencià de l’esclavatge pedagògic a què està sotmés ara, aconseguint el Dret de la llengua per a l’escola, quan la nostra parla tinga els honors que se mereix, o siga, la cooficialitat a què té dret, llavors podreu començar a parlar de Pàtria amb majúscula. Però mentre açò no arribe, mentre tinguem que ensenyar en castellà a la força, privant de l’espontaneïtat el xiquet, mentre estiguem lligats en la mateixa corda que la d’abril de 1707, no podem només que lluitar. I eixa tasca és la primera i principal de l’Associació de Mestres Valencianistes i el seu objecte és el combat pedagògic continu pel recobrament de l’esperit valencià, defensant els drets de l’infant i exigint una solució lingüística digna i culta. Altres pobles tenen resolt ja aquest problema de la llengua amb el reconeixement i el respecte que es deu tindre a tota manifestació viva de cultura: Polònia, que començà el seu recobrament amb quatre mestres –nosaltres en som dotze–, dóna dret d’ús en la seua Constitució a la llengua mare. Bèlgica –citada com a exemple en el Decret de la llengua catalana– practica el bilingüisme. La Constitució austríaca diu: «L’alemany serà l’idioma oficial de la República, sense perjuí dels drets que les lleis federals concedisquen a les minories lingüístiques». 289 Txecoslovàquia garantitza l’ús de totes les llengües. Finlàndia, en l’article 14 de la seua Constitució, diu: «El finlandès i el suec són les llengües nacionals de la República. Les lleis es redactaran en les dues llengües». Irlanda decreta: «L’irlandès serà l’idioma nacional de l’Estat lliure d’Irlanda; però l’anglès serà reconegut igualment com a idioma oficial». Tenim cura amb açò; és el petit estat el que reconeix i no la metròpoli. Rússia diu en l’article 34: «Els decrets i les ordenances del Comitè Central Executiu, de la seua Directiva i del Consell de Comissaris de la Unió s’imprimiran en els idiomes usuals en les repúbliques federals, que són el rus, ucranià, blancorus, georgià, armènic i turcotàrtar». I els croates i eslovens en l’article referent a l’ensenyament diuen: «A les minories d’altres races i llengües se’ls garantirà l’ensenyament primari en la seua llengua materna dins de les condicions que la llei determine.» És així com obren els pobles capdavanters en cultura. I és açò al que aspira l’Associació de Mestres Valencianistes, a revalencianitzar, a fer tornar a la vida moltes coses mortes, a fer comprendre als incomprensius, fer vore als orbs, oir als sords, revivar el passat, poder dir-li al xiquet qui fou Vinatea, Vicent Peris, Ausiàs March, Les Germanies, el 1707, Pere el del Punyalet. Com foren els nostres reis de l’època foral, aquells qui digueren al poble: «Vosaltres sou companys nostres i gent lliure i no com la gent de Castella». Que la nostra llengua i les nostres llibertats van ésser respectades pels reis Catòlics, els de la unitat d’Ibèria, que va ésser el segle xvii 290 el de les nostres calamitats, el del comte-duc d’Olivares, el de les Corts de Monzón de 1626 que van anar contra nostres lleis forals i que l’imbècil de Carles II va ésser cent vegades pitjor que el cap d’estopa català. Que fou el segle xviii el del nostre ensorrament, el de Felip V, el d’Almansa, el de Xàtiva. Qui és Joanot Martorell, Jaume Roig, Roís de Corella, Miquel Peris, Isabel de Villena, Fenollar i què és en 1638 quan es prohibix predicar en valencià a les esglésies. Què fou el decret de 29 de juny de 1707, i qui foren els patriotes Lluís Blanquer i Josep Ortí –els únics que en nom del poble valencià demanaven a Felip V la reposició de les nostres llibertats i que finaren en la ciutadella de Pamplona pel seu patriotisme. I no oblideu que manquen sols vuit anys per a celebrar la nostra Renaixença que comença amb Tomàs Villarroya en 1841 i que ho devem fer amb una dignitat patriòtica inigualada. Ah, si els mestres poguérem parlar valencià a l’escola i ensenyar història, només història! Ja hi hauria prou amb això per a crear una densitat de patriotes molt nombrosa en pocs anys. Perquè en l’actualitat ens trobem amb un panorama d’una angoixa terrible, estem mancats de tot, hi ha que dir-ho ben alt. I al damunt de tot açò, per si fóra poc, els mestres ixen de les Normals castellanitzats per complet, sense que ningú els faça vore un problema de tanta transcendència com el del llenguatge. I això vol evitar l’Associació de Mestres Valencianistes, perquè ella farà que es creen càtedres de llengua valenciana perquè els mestres puguen aprendre a la perfecció a llegir i escriure el seu idioma i, per tant, puguen ensenyar-lo. 291 Vos faria vergonya vore els fracassos de les lliçons ocasionals a l’escola, les converses amb els xiquets, les lectures explicades, els treballs de redacció, tot portat d’una manera desastrosa i d’uns resultats tan deficients perquè el xiquet no pot expressar-se ni oral ni gràficament amb perfecció en una llengua que desconeix; i per tant quan ix de l’ambient escolar i torna a enrolar-se en la vida social s’expressa en la seua llengua, i com no se li ha pogut ensenyar bé ni la forastera ni la pròpia, perquè esta darrera està prohibida, d’aquí el nombre escandalós d’analfabets que per culpa d’una pedagogia inútil existeixen. De sobte haveu, puix, copsat la necessitat d’una Associació de Mestres Valencianistes; i el seu objecte és d’una lògica que aplana. La Pàtria valenciana, el nostre renàixer, depén del caire que prenga l’orientació pedagògica escolar. Els mestres i patriotes tenen la paraula. 292 Francesc Esteve Gálvez S’INICIA EL MUSEU * No havia començat encara la reforma del pavelló central, quan Sos sortí a Madrid, i a poc el seguia Adsuara, que deixà tota la gestió del Museu en les meues mans, segons comunicà personalment, i al davant meu, al President de la Diputació a l’hora del comiat. I, per cert, que lloà molt el que havia fet com a secretari de la Comissió organitzadora. Castelló-Tàrrega acceptà complagut i m’honorà amb la seua confiança i un afecte que mai em va faltar. Devia començar per posar en condicions aquell pavelló d’Art Modern, únic espai que teníem disponible. Adsuara i jo havíem escollit un sòcul, que reproduïa el frontal d’una arca catalana, però no en trobàrem prou metres i s’hagué de fer un estudi acurat per aprofitar tots els retalls mantenint els temes decoratius enllaçats harmònicament i portar els buits, guardant simetries a les cuixeres de les portes. L’arquitecte provincial mirava complagut aquell repartiment, i volgué que constara en acta, felicitant als que el vàrem col·locar. La il·luminació suprimint finestres ja estava feta d’abans, com també lluir i pintar les parets. Restava dissimular les portes amb grans cortines, que es feren de roba noble, com vellut de tapisser verd fosc. I de la mateixa tela es folraren els divans, donant jo els perfils i les mides. Com oficialment era l’encarregat del Museu totes les factures que es presentaven a la * «S’inicia el Museu», dins El goig de créixer, Castelló de la Plana, Diputació de Castelló, 1996, pp. 163-169. 293 Diputació d’allò que allí es feia portaven la meua firma donant el vist-i-plau. Llesta la sala per acollir les obres dels artistes pensionats, que anaven esbargides per dependències de la Diputació i oficines de l’Estat, quan no estaven deteriorant-se a les golfes, havia arribat l’hora de recollir-les, i fer una tria deixant-les netes i dignes per a exhibir-les al públic. Cosa gens fàcil perquè no disposàvem d’un inventari per poder-les identificar, ni la Diputació estava en condicions de justificar la seua propietat. En tals circumstàncies, vaig rebre l’encàrrec de fer el recull per acord de la Corporació, amb nomenament oficial, que devia durar sis mesos, temps de sobra per complir aquell propòsit. Mentre em consignaven una quantitat amb càrrec al pressupost. Jo em feia el compte que si la Diputació mantenia el servei i parament del Govern Civil, les pintures que allí hi havia també serien seues i més veient-les fetes pels pensionats. Alguna vegada he recordat com vaig planejar jo sol el programa de visites, quan el Dr. Bosch vingué a Castelló, i llavors recorde també l’activitat i energia, sense concessions, que vaig desenvolupar perquè la Diputació rescatara unes quantes obres d’art molt estimables, que havent sortit de casa pròpia ja es donaven per perdudes. La majoria eren a les oficines de l’Estat i, malgrat la jerarquia oficial em donés autoritat, es resistien a donar-les arribant, de vegades a fer-les despenjar als peons, sense que els «jefes» dels negociats ho consentiren. I algú digué «¡Un museo! ¡Como si en Castellón hubiera algo que merezca estar en un museo!». La meua resposta va ser tallant i contundent: «La Diputación debe cuidar sus intereses, y además sus cuadros, buenos o malos, son de artistas nuestros, nos hablan de cosas nuestras, y nos duele que se desprecien». 294 Per sort, la primera autoritat era més conscient i s’hi feia càrrec. Quan arribàrem al seu despatx el governador civil trobà bé que es creara el Museu. Hi havia allí, entrant a la dreta, un bell paisatge de Puig Roda que el secretari deia que no podia emportar-me, perquè era del Govern Civil. I restà fred quan jo el despenjava sense fer cas. L’audàcia em valgué, perquè al baixar-lo i girar-lo es veié la dedicatòria de l’autor a la Diputació Provincial. Llavors el governador demanà que no deixara buides les parets del despatx, respectant almenys el quadre que tenia al fons, darrere mateix de la taula i de cara al públic que el visitava. Era una còpia de la Presó del Príncep de Viana, feta per Sanchis Yago, que amb la conformitat del president, al qual vaig informar el que havia succeït, allí es quedà. Els homes bragats de la colla que anaven duient les obres d’art al carro de Vidal, buidant les parets d’aquelles oficines, que els imposaven un respecte temorós, em miraven sense acabar de creure el que veien, perquè llavors jo era un jovenet, que acabava de sortir de la universitat. Una de les conseqüències més profitoses d’aquell recull i acondicionament d’obres d’art fou rescatar el gran llenç de Puig Roda L’expulsió dels moriscos, de fet l’únic i meritori quadre d’història que pintaren els artistes castellonencs. Poques vegades es mostrà al públic, perquè no hi havia lloc on penjar-lo, i es guardava desmuntat, embolicat el llenç en un rul·lo de fusta. No es podia pensar en dur-lo al Museu perquè ocuparia molt de lloc, però tampoc es podia deixar com estava, quasi abandonat a les golfes de la Diputació. Es féu un bastidor ferm, no desmuntable, es clavà definitivament la tela, es netejà, suprimírem unes fustes pintades de purpurina, que feien de marc i es penjà a un corredor de les oficines de la Diputació, l’únic lloc on trobàrem una paret 295 llarga aprofitable. Ara es veien les bones qualitats de l’obra de Puig Roda, la pinzellada solta i decidida, el valor dels grisos i negres, l’ambient trist de l’hora, d’acord amb la tragèdia humana, que l’autor escollí. No m’entusiasma la pintura d’història, però em plau que a la Diputació, i potencialment en el Museu, estiga dignament representada pel millor pintor modern que hem tingut a Castelló. A mesura que anava recollint obres feia el seu inventari establint un ordre cronològic en la producció de cada autor, que permetia seguir una evolució en l’estil, la tècnica i la visió cromàtica; cosa que es palesa bé en els primers pintors pensionats: Puig Roda i Castell, amb una seguida d’obres grans i representatives, que són la millor producció seua d’aquells anys. I és curiós observar com foren aquestos primers pintors pensionats, els que més agraïren l’ajuda que varen rebre de la Diputació, remetent obres d’interés i costoses, en les quals posaven a prova tota la seua capacitat tècnica, intentant superar-se cada any. Els que seguiren no ratllaren tan alt i la mostra era més curta. De Sanchis Yago encara hi havia cinc obres d’una temàtica que recorda de vegades la pintura d’història, o bé la influència de Sorolla, que el portà a aconseguir un dels millors llenços del Museu: la figura d’un mariner a contraclaror, vora la platja del Serrall, copsant la vibració lluminosa de l’hora matinera; que semblarà una impressió ràpida, però és el resultat d’un estudi pacient i directe del natural. En canvi, en una escena familiar de mariners refent les xarxes no encertà en la composició i també la llum s’apaga. En Pèrez Dolz els quadres ja es redueixen a un parell sense exagerar el tamany: Llegint a Virgili, feta a ple sol, jo diria que com a mitja costera del Tossal Gros, de cara a la Plana; i millor encara Els amics, un emotiu contraclaror en 296 grisos, interior d’una casa al carrer Major, on es reunia un grupet d’artistes. Tinc entés que el qui sosté un paper en la mà, com llegint una poesia, era Carles Espresati. A mesura que avança el temps els pintors pensionats es fan més ronyosos i donen sovint els treballs que feien a l’escola per anar passant les assignatures. Dintre aquesta línia el màxim lliurament correspon a Fèlix Peris, de paleta senzilla, però clara i molt correcte de dibuix. Els escultors donen la mateixa impressió. Destaca el Sèneca de Viciano, segueixen obres d’interés i volum com ara el Reveviscera de Carrasco i L’engrapador (adovador de cossis i llibrells) de Folia, i tot seguit lliuraments massius de Porcar, formant el millor conjunt escultòric que d’un sol artista posseïa la Diputació. Eren dos grups de bon tamany, Monyicots, tres nens d’un realisme minuciós, que es recrea en robes, randes i sabates, com els monuments d’aquell temps, amb uniformes, copaltes i levites, que deu ser de quan estudiava a València, seguint a Benlliure; i el deliciós Primaveral, noucentista i decoratiu, de cara a Catalunya, que deuria col·locar-se en un jardí, si no fóra de guix. Una figura a mig cos: Cargolet, que segons em digueren és la imatge fidel d’un ceguet que demanava pels carrers, i conten d’ell que solia pujar al Campanar, i si algú volia, per deu cèntims llançava el seu gaiato per l’escala i ell el seguia atansant-lo encara abans d’arribar a baix, el prenia i sortia al carrer, mostrant-lo orgullós als de dalt, que guaitaven per les finestres de les campanes. Dintre d’aquell realisme, que llavors estigué de moda, destacava el retrat viu i expressiu d’El cabanenc, un popular «torero», que era de Cabanes. Però l’obra més vigorosa de Porcar, malgrat fóra de tamany reduït, que mereixia traduir-la en bronze, era l’Ursus i Ligia, de masses i qualitats contrastades, segons els personatges 297 del grup escultòric, que representava el moment en què l’heroi de Quo Vadis? demana clemència per a Ligia, que mostra nua i desmaiada, sostenint-la als seus braços forçuts. Aquell grup, que tant podia recordar una figura atlètica baronívola hel·lenística, com una delicada feminitat modernista, acabà malament. Un intolerable abús de Porcar que, per cridar l’atenció del seu grupet de badocs, com algú diguera que jo havia lloat aquella obra, contestà que res valia, la llençà a terra i encara trepitjà els trossos perquè no es poguera refer. Molt diferent del que va succeir amb les escultures d’Adsuara, que eren dues i dolentes; Recuerdo, bust de dona velada sense aconseguir donar transparència al vel; i Una ola, dos xiquets mig tombats a la platja com mirant astorats apropar-se una onada, fent una ganyota seca, inexpressiva; dos cabuts de cossos encongits i pèssima anatomia. Adsuara em demanà que els deixara caure, simulant un accident, i destruir-les; però jo sols vaig consentir en retirar-les del pavelló i guardar-les a la Direcció del Museu, d’on varen desaparèixer als pocs dies. Després em digué Paús que les havien trencat pel poc que valien, prometent Adsuara que per elles donaria una escultura que el deixara en bon lloc; però mai va complir la promesa. Els darrers escultors pensionats per la Diputació deixaren poc i el que destacava era Tomàs Colon. Les dues obres seues, de tècnica moderna i un modelat que se simplificava seguint volums i línies mestres, eren un mig cos baronívol i el bust d’un home fet al treball, un autèntic retrat de mirada viva i enèrgica. Era curiós veure divagar Peiró, passant de la pintura freda, inexpressiva, a l’escultura, o a una temàtica decorativa. Després s’especialitzà en ceràmica i figuretes d’aire folklòric o senyorívol, de tècnica fàcil, 298 emprant la pasta blanca i la cobertura de vidrat transparent. Del temps del Museu hi havia un parell de figuretes al despatx del president de la Diputació, deixades allí pel mateix Peiró, com un obsequi personal, que Castelló-Tàrrega pensà que devien continuar on estaven, per menudes, elegants i decoratives. Un fet que faig constar en honor de Peiró, perquè els altres pensionats, quan s’obriren camí, mai recordaren l’ajuda de la Diputació en els anys que cursaven els estudis a l’Escola de Belles Arts. Estic segur que algunes de les escultures que remetrien els pensionats es degueren perdre, perquè al Palau de la Diputació no hi havia lloc per guardar-les i anant per les dependències, ornant racons, més d’una vegada caurien i es trencaren, perquè totes eren de guix. Les obres grans, per raó de pes, aguantaren, però no s’estalviaven de cops i rascons. Al vestíbul de la Diputació El grapador, de Folia, i el Reveviscere, de Carrasco; els Monyicots i el Primaverai de Porcar als replanells de l’escala, complien una funció decorativa i allí es mantingueren, sense dur-los al Museu, on per altra banda no disposàvem de lloc. Com estaven alts en grans plints de fusta, es conservaven bé. Però el Sèneca de Viciano, per més estimat, es posà a dintre, al pas de la gent, i perdé part d’una mà, aquella en què tenia l’stylo. Com jo sabia que Carrasco conegué l’obra intacta li vaig encarregar la restauració; i no trobant adequat el lloc on estava i també per l’interés que tenia, es dugué al Museu, posant-la al Pavelló d’Art Modern. Però jo tenia un projecte ambiciós; fondre-la en bronze i posar-la al jardí com un monument a l’il·lustre pensador, aprofitant la seua inauguració per convocar a la nostra ciutat una setmana de reunions i conferències sobre el senequisme i l’aportació hispana a la cultura llatina. Mai vaig 299 convèncer a Selma, i aixó que m’estimava i solia mostrar-se generós amb el Museu. Mentrestant retornaren de Sevilla les obres de l’escola de Ceràmica d’Onda, que la Diputació presentà en l’Exposició Iberoamericana. Dolia veure en elles un concepte errat de la ceràmica, com volent assolir efectes pictòrics i tirant mà del vidrat transparent, com també una manca d’originalitat amb temes trets de revistes, l’abús de plaques i l’absència del torn; un desentendre’s de la nostra tradició popular i de la vaixella senyorial, tan difícil de seguir. Però es veien bones mans en el dibuix i una inqüestionable habilitat tècnica, nets els vernissos i ben ajustats al foc. La recollida d’obres fou ràpida; la seua selecció, neteja i distribució prou entretinguda. Per sort, a part del pavelló central i el nou per la banda de la mar, que aviat acabaren, jo disposava d’un espai propi per treballar. Al projectar la vaqueria se li afegiren simètricament a dreta i esquerra una vivenda per al guàrdia o porter i una construcció semblant, destinada als serveis tècnics. De moment la vivenda vingué a ocupar-la un subaltern de la Diputació, que devia vigilar el Museu fins que es creara la plaça de conserge, i l’altra construcció amb un parell de dependències em servia de magatzem, fins que Castelló-Tàrrega envià una taula i cadires i es convertí en despatx del director. Jo mirava aquells mobles selectes, dels millors dintre l’estil del temps de la Restauració, i estranyava que hagueren anat allí, fins que el president em digué que eren els de la sala de sessions, que s’estava renovant, encarregant-se de la decoració els artistes pensionats. Ara podia seure i escriure fent l’inventari o prenent notes, informar a la Diputació si ho demanava, projectar la distribució 300 d’obres... I a part dignificar allò que devia exposar-se. Molts quadres eren bruts o alterats els colors, que convenia intentar revifar-los, sense comprometre l’obra, prevenint que algun dia es pogueren restaurar per mans expertes. N’hi havia un d’autor desconegut, fosc, amb un paisatge mal definit, que vaig decidir rescatar-lo, perquè podia representar al Museu aquella preferència pels jardins nobles, que s’inicià vigorosament amb Rossinyol, enllaçant-se amb l’impressionisme. El vaig rentar amb aigua i sabó neutre, raspatllant-lo suaument i secant de seguida amb esponja i tovallola; i en dues sessions aparegué un bell paisatge tardoral i decadent de Ferrer Alambillaga, reproduint el parterre annex al destruït palau del Buen Retiro, avui al parc de Madrid, segons el vaig identificar a l’any següent, quan cursava el doctorat. En canvi, no gosava tocar la Llavadora del Manzanares, una bella figura de Puig Roda, signada a Madrid, que degué despenjar-se i caure damunt d’algun moble, esguerrant-se el llenç, raó que estigués arraconada entre coses inútils a les golfes, on cada vegada que em ficava a escorcollar havia de canviar-me la roba. No coneixia persona de confiança per fer la restauració i esperava pacient que li arribés l’hora, que no costaria massa i el llenç ho mereixia. Va ser ja en el temps de la presidència de Selma quan vaig mostrar a Bou aquell quadre i em digué que podria restaurar-lo el pintor Brey de València, a qui havia fet encàrrecs semblants; i els dos plegats aconseguírem que la Diputació no el deixara perdre. A poc anava a València, portant el llenç enrotllat per guanyar temps i tractar personalment amb Brey. Tres vegades vaig estar al seu estudi i em semblà home de seny i experimentat bon coneixedor 301 de l’ofici. Llavors València estava plagada d’artistes que malvivien i Brey es defensava bé. El pis de l’eixample on anava a veure’l, em digué que l’acabava de comprar. Rebia encàrrecs com el nostre, o d’obres originals, havent-se especialitzat en les natures mortes, de les quals me’n mostrà dues, quasi acabades, de bona execució i molt decoratives, dintre el realisme acadèmic. La Llavadora del Manzanares ja no entrà al Museu, on Puig Roda estava ben representat i no disposàvem de lloc. Es retingué algun temps en aquella dependència annexa a la Direcció que servia de magatzem, fins que al gestionar de l’Ajuntament que cedira en dipòsit la magnífica taula gòtica del Naixement i el Sant Roc de Ribalta la demanaren per decorar una sala de la Casa de la Vila i allí la varen instal·lar. Per cert, que a l’acabar la guerra, amb l’abandó en què estava el Museu, l’Ajuntament reclamà aquelles dues obres seues, però no tornà el Puig Roda, que allí segueix. Abans de complir-se els sis mesos d’haver-me fet l’encàrrec de recollir les obres dels artistes pensionats, posar-les en condicions de poder-les exhibir i fer també el seu inventari, havíem assolit els objectius previstos i el pavelló central, que jo anomenava d’artistes patrocinats per la Diputació, estava en condicions de ser obert al públic. Oficialment no s’havia inaugurat, però en privat molts el visitaven. En tals circumstàncies Castelló-Tàrrega estimà que abans que el meu nomenament expirara i el Museu restara desemparat, devia crear-se una plaça de conservador, i féu la proposta en la primera sessió plenària. Era conseqüència lògica d’allò que havia succeït i ell pensava que els diputats li recolzarien la proposta; però Lluís Fabra s’oposà 302 per rivalitats de partit, i com els altres diputats el seguiren, la proposta no prosperà. Jo res sabia d’aquells propòsits del president, que esperava donar-me una sorpresa agradable i ara contava adolorit aquell esdeveniment. Ell veia en el nomenament d’un tècnic responsable la millor garantia que el Museu seguiria endavant. I jo li vaig assegurar que mai l’abandonaríem els membres d’aquella comissió organitzadora i particularment podia comptar sempre amb la meua col·laboració. 303 Germà Colón CASTELLÓ I LA SEUA LLENGUA * Celebrem enguany el centenari de la translació del nostre poble des de la muntanya al pla. Nosaltres som els hereus d’aquelles gents valentes que abandonant llurs llars escarpades en la Magdalena, vingueren a establir-se a La Plana, atrets per la fertilitat dels seus camps i de les seues hortes. Jo voldria, doncs, des d’estes pàgines, parlar-vos d’una de les herències que ens deixaren eixos avant-passats; d’una herència que, com a joiell i tresor de valor incalculable, conservem, amb una pietat filial amarada de tendresa amorosida, tots aquells que tenim el noble orgull de dir-nos fills de Castelló. I aquest heretatge, de què vos vull parlar, és la nostra llengua. Jo em trobe molt lluny de les terres castellonenques, en escriure estes línies; no puc sentir el suau encís d’aqueixa parla, més dolça que la mel, en la que pense i expresse tots els afectes i emocions més íntimes. Per això, en aquests moments de la commemoració del trasllat, una frisança corprenedora m’envaeix; és també per això que vull parlar-vos en la llengua dels meus pares sobre la llengua dels meus pares. Seré breu perquè les circumstàncies d’una commemoració no me permeten allargar-me massa. Solament faré referència a alguns punts del lèxic castellonenc. Des de Perpinyà a Alacant i des de Lleida a Mallorca s’estèn com un mantell l’harmoniós conjunt de la llengua catalanaa. Al «Castelló i la seua llengua», bscc, xxviii, pp. 362-368. El text du la signatura «Lovaina, 21 d’abril de 1952». S’han omés les huit notes a peu de pàgina. 304 centre d’aqueix territori trobem unes contrades que ens criden l’atenció per llur rica varietat i individualisme: són les terres de Castelló, els territoris del reialme de València, pertanyents en l’administració eclesiàstica a l’antiga diòcesi de Tortosa. Per la posició central que ocupen, són lloc de creuament de gran part dels fenòmens gramaticals més característics del domini lingüístic català. Citem-ne alguns de passada: En el camp de la fonètica veiem caure la -d- (intervocàlica) procedent de -t- llatina; al sud de Morella sentim ja les formes reduïdes: la puja(da), la baixa(da), característiques de tot el valencià. Trobem per terres de Benicassi, Castelló i Almassora la lluita de la -d- procedent del sufix llatí -atore: la veiem caure en el parlar d’alguns individus i la sentim reviscolada en el d’uns altres. Aqueix sufix -atore ens serveix al mateix temps d’exemple per a mostrar com també per aquestes terres, i estenent-se una miqueta més al nord, se dóna la frontera d’un altre fenomen característic: la conservació de la r- final en els infinitius dels verbs i en aquelles paraules en les quals és etimològica: tots hem sentit, des d’Oropesa, Vilafamés i Moró fins a Castelló i Villarreal, una paraula ben expressiva de la nostra terra pronunciada amb variants força representatives: llaurador, llauraor, llauradó. Podríem estendre’ns en molts més punts interessants que presenta la fonètica de les comarques castellonenques, com, per exemple, en el tret arcaic de conservació de les dues varietats de b: b bilabial oclusiva sonora i v labio-dental fricativa sonora, reduïdes en la major part de la Península Ibèrica a una sola varietat bilabial fricativa sonora, etc. En la morfologia hom veu la frontera dels imperfets de subjuntiu en ara i en -às o -ès, a l’altura d’Alcalà de Xivert i Llu­cena; la conservació de la forma pura de molts verbs, que en altres contrades 305 de la llengua ha estat substituïda per una formació incoactiva: jo lligc enfront de jo llegeixo, jo frigc enfront de jo fregeixo; les formes no reforçades dels adjectius-pronoms demostratius, etc. Pel que se refereix a la sintaxi també són les terres castellonenques lloc de creuament i frontera de fenòmens interessantíssims. Així, tenim: la conservació dels tres graus de la deterninació en els adjectius i pronoms específics i en els adverbis derivats; la quasi total desaparició del complement pronominalo-adverbial hi, que s’ou solament d’una manera esporàdica per les contrades de l’Alt Maestrat; les combinacions dels pronoms tenen un caràcter més arcaitzant si les comparem amb la resta del domini català. També podem observar en el nostre territori la lluita entre la influència castellana, més fàcil en les construccions sintàctiques, i la resistència de les formes autòctones. És en el camp de la lexicologia, on vull espigolar alguns exemples característics de la personalitat de la nostra parla; des de fa temps hi treballe i espere, si Déu vol, que ben prompte podré redactar l’estudi sistemàtic de les varietats lèxiques del domini català. Qui tresca per les terres castellonenques resta meravellat de l’extraordinària diferenciació que presenta un territori tan reduït. Molts conceptes hi són representats per tres, quatre o més tipus lèxics diferents. Si drecem un petit atlas lingüístic i hi representem aqueixos conceptes, indicant-ne en colors les zones lexicals, ens sorprendrà constatar-ne en molts la policromia més variada. En l’article que he citat adés, vaig presentar el mapa del domini castellonenc cartografiant-hi els térmens que designen el mol·le de fer formatges. De sud a nord ens apareixien tres térmens diferents i ben representatius, per altra banda, de les diverses cultures que han viscut sobre el nostre sòl: fanzella 306 que continua la tradició llatina de fiscella i és terme paral·lel a la paraula castellana encella (mateix significat); per terres d’Albocàcer, Les Coves i Benassal aqueix concepte és expressat mitjançant la paraula fleitera (o bé freitera), d’origen aràbic; i finalment, a la part nord trobem una creació romànica, pròpia també de la resta de les terres catalanes: formatgera. Passem a la consideració d’un altre objecte; prenem-ne, per exemple, un d’ús ben casolà: la pasta amb què fem fermentar el pa. Tres denominacions se reparteixen també el nostre domini i llur distribució ens fa, al primer colp d’ull, un efecte d’arbitrarietat, si no tenim en compte la superposició de capes lèxiques. Els punts 1, 2, 3, 4, 5, 6 i 11 del mapa del domini castellonenc –Castelló de la Plana, Borriol, Betxí, Villarreal, Alcora, Llucena i Benicassi– ens donen la paraula rent, la qual ha reculat molt davant la invasió de llevat, forma aquesta que trobem als punts 7, 8, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 20 i 21 –Albocàcer, Sant Mateu, Benicarló, Alcalà de Xivert, Vilafamés, La Barona, Les Useres, Benassal, Ahín, Artana, Càlig i Vilafranca del Cid–; el terme lleute, que podríem relacionar amb l’adjectiu castellà leudo, se troba en els punts 9, 10 i 22 corresponents a les localitats de Morella, Forcall i Rossell, respectivament. I ja que parlem de l’elaboració del pa, vegem-ne les deno­ minacions d’un petit instrument de ferro amb el que les dones graten les parets de la pastera per a arreplegar les miquetes de pasta que hi queden agafades. El seu nom castellà és rasqueta. La collita de térmens hi és ben abundosa aquesta volta: Al nord, en les terres de Morella i Forcall (9 i 10) tenim el mot tallant; també al nord, vora la Mediterrània les localitats de Sant Mateu, Benicarló, Càlig i Rossell (8, 12, 20 i 22) tenen 307 la paraula creixidera; un terme molt semblant a aquest darrer, creixida, el trobem a Albocàcer, Alcalà de Xivert, Benassal i Vilafranca del Cid (7, 13, 17 i 21); sempre anant cap al sud, als pobles de Alcora, Llucena, Vilafamés, La Barona i Les Useres (5, 6, 14, 15 i 16), aquest instrument és conegut per arpeta; el nom raïdora és, a son torn, propi de Castelló de la Plana, Borriol, Betxí, Villareal, Benicassi, Ahín i Artana (1, 2, 3, 4, 11, 18 i 19). Podríem continuar presentant exemples i sempre hi trobaríem la diferenciació més rica i interessant. Podríem parlar dels térmens golfa, tanyar, perxe, falsa, cambra, angorfa que designen en el domini castellonenc la part de la casa coneguda en castellà per desván. No ens detindrem tampoc tractant dels onze térmens, que hi hem recollit, amb el que se designa un objecte ben típic i que tots els habitants de Castelló coneixem amb el nom de canterella (castellà botijo); ni parlarem tampoc dels noms de la queradilla o de tants altres objectes rics com els grills en denominacions sumament diverses. Solament per acabar aquesta part sobre la riquesa lèxica del dialecte castellonenc voldria estudiar amb vosaltres els tèrmens que serveixen per a designar un objectce no pas gaire atractiu, però també variat en denominacions. Es tracta de la pols dels fumerals o xemeneies, que esl castellans coneixen per hollín i el català de Barcelona anomena sutge. En el mapa adjunt veiem cartografiada la distribució dels térmens castellonencs. El mot fuligine(m), que continuen, entre altres derivats, el castellà hollín (masculí) i l’italià fuliggine (femení), està representat en les comarques de Morella per la forma follí (masculina), pronunciada qualque volta fullí, a causa de la metafonia. 308 La paraula sutja derivada del baix llatí sudia se troba al sud del domini i se continua per terres de València. L’extensió en la Romània dels derivats del tipus sudia és prou considerable: només ens cal recordar el francès suie. Finalment el terme llatí stillicidium, que se’ns presenta sota les formes talzim o estalzim, ocupa la major part del nostre territori. Es propi del català occidental i entra fins i tot dins del mig-jorn de França. El mot eixollim propi de la localitat fronterera d’Ahín és un creuament de la paraula castellana hollín amb la consonant final d’estalzim. Ultra això porta afegit, per analogia, el sufix -eix. Així doncs veiem que tres d’entre els térmens caligo, fuligo, mascarare, stillicidium, sudia, titio, veronix que Meyer-Lübke (op. cit.) registra com els representants llatins que expressen en les diverses llengües romàniques l’alemany Russ, se troben en el nostre domini. Cal advertir que, per altra banda, aqueixos tres térmens són els més importants de la Romània. I una volta exposades estes consideracions, que ens mostren la gama tan variada de tipus lèxics de les comarques castellonenques, desitge parlar-vos encara d’un altre aspecte del nostre vocabulari: els matissos i significats particulars que hi prenen alguns mots propis de tot el domini català, així com el caràcter a l’ensems arcaic i innovador que aquell reflecta. Veurem també com, en molts casos, va d’acord amb la resta de les terres valencianes i amb el català occidental o de Lleida. El verb sortir, que en Catalunya i Balears ha pres el sig­ nificat d’«eixir», conserva encara el sentit que tenia en la llengua antiga de «brollar», «eixir amb impetuositat». Així una emoció pot sortir del cor o una espurna pot sortir del foc; fins i tot un 309 esglai o sobresalt pot anomenar-se un sortit o un surt. Per als altres significats del castellà salir la nostra llengua posseeix la forma venerable eixir, perduda, en aqueix sentit, en quasi tota la Romània. El verb arcaic oir, que moltes llengües romàniques han substituït per altres sinònims com sentir, entendre, se manté, encara que assenyalat de desaparició, en terres de Morella, on sovint s’ou que algú ha oït dir quelcom o bé un soroll o música. Amb la significació del castellà quitar, hurtar conservem el verb furtar enfront del català prendre, forma verbal aquesta que en la nostra llengua no posseeix mai matís pejoratiu, i és equivalent al castellà tomar. Altres vegades, com hem vist en el cas de fanzella, la paraula nostrada va d’acord amb el castellà, pel que se refereix a la derivació de la forma llatina; així tenim fussar, verb paral·lel al castellà hozar enfront de la forma grufar pròpia del català. El derivat de vesperata, vesprada, significant el castellà tarde, català tarda, és un mot ben característic de les terres valencianes. En altres paraules veiem reflexada encara la individualitat de la nostra terra: el verb semar i el postverbal sem enfront de marcir, marcit. El verb llavar el veiem sols conservat a casa nostra, mentre que els altres parlars catalans l’han substituït per un derivat de recentare, rentar; nosaltres podem, doncs, matissar, entre els dos verbs llavar i rentar, com fa el francès entre laver i rincer. El verb gitar, propi també del català de Lleida, se’ns presenta enfront del català-baleàric jeure (o jaure). D’acord amb el català occidental tenim el verb amprar, oposant-nos al català 310 de Barcelona manllevar. La paraula occidental espill s’oposa a l’oriental mirall i el mateix trobem amb granera i agranar davant d’escombra i escombrar. Cal advertir, però, que el mot escombra i son verb derivat tenen en la llengua de casa nostra una valor semàntica més restringida: hi signifiquen l’instrument que serveix per a agranar el forn o bé l’acció d’agranar-lo. En tota una altra sèrie de mots la nostra parla va d’acord amb la modalitat baleàrica i, com d’ordinari, se troba enfront del català de Barcelona. Molts d’aquests fenòmens els hem d’interpretar com casos d’arcaïsme. Entre els verbs, davant del barceloní semblar, tenim parèixer; a treure (castellà «quitar») oposen llevar, verb que en català oriental significa «alçar» i, en canvi, el nostre treure, o més ben dit traure, té la significació de «sacar» castellà; també enfront del nostre torcar, amb el sentit de passar un drap per algun lloc, el barceloní recorre a construccions diferents, com per exemple treure la pols; els mallorquins i nosaltres conservem el verb banyar, mentre que el parlar oriental l’ha substituït per mullar. Aquest darrer verb té encara a les illes i a casa nostra el sentit de «tremper» francès, és a dir, posar alguna cosa dins l’aigua. Entre les coïncidències amb el mallorquí citarem els substantius endívia oposat al escarola barceloní; calça enfront de mitja; primavera de l’hivern, perífrasi romànica, que oposem al català oriental tardor. De vegades cadascú dels tres dialectes mostra la seua indi­ vidualitat, diferenciant-se com ocorre amb l’adverbi de temps prompte, català aviat, mallorquí prest. Totes aquestes sèries de matissos semàntics, arcaïsmes, coïn­ cidències i discrepàncies, podria allargar-les molt. No ho faré puix 311 el meu intent no ha estat altra cosa que cridar una mica l’atenció sobre alguns aspectes de la nostra parla, aprofitant l’avinentesa d’un centenari gloriós. 312 iii. Poesia Ramir Ripollés ALS MEUS COMPATRICIS EN MOTIU DE LA DECLARACIÓ D’UTILITAT PÚBLICA DEL PORT DE CASTELLÓ * Alça el cap, oh pàtria mehua! pàtria volguda, alça el cap i de l’últim dels teus fills digna’t el cant escoltar; que si és humil, que si es pobre, i si és rústic i si és pla, és en cambi patriòtic com ningú podrà ductar, pues en llengua de ta terra l’entusiasme l’ha dictat, en tos progressos s’inspira i del fondo del cor naix; que cuant el goig és de veres i és el entusiasme gran, no pot cantar el poeta, si és que bé pretén cantar, més que en la llengua volguda que sa mare, ab tendre afà, * «Als meus compatricis en motiu de la declaració d’utilitat pública del port de Castelló», Revista de Castellón, 1-vii-1882, pp. 209-210, i reproduïda en la publicació miscel·lània Velada lírico-literaria en honor de los señores D. Vicente Ruiz Vila y D. Leandro Alloza Agut, Castelló, Imp. La Asociación Tipográfica, 1882, pp. 53-59. 315 cantant i esgronsant-lo a l’hora en lo bres li va ensenyar. [...] Mireu: el humil obrer que ab la matèria lutxant la muda de forma i guanya pals seus fills un tros de pa; el llaurador, que así brilla per treballaor i honrat i rega ab sa suor la terra fant-la riqueses brotar; el que nosatros jusguem per persona acomodà i protegix a la indústria i exercix la caritat; i els hòmens d’art i els de ciència, i el clero i els comerciants i hasta les galanes dones, que si són en totes parts la més bella i respetable mitad del gènero humà, en cap puesto com así se’ls pot la frase aplicar, pues ademés de boniques i gracioses i elegants, als hòmens fan competència en patriòtics arrancs; que haurà dones en Espanya que a la pàtria molt voldran, mes com estes de la Plana 316 no n’hi a en lo món, no n’hi a. Tots en igual entusiasme, ciutadans i autoritats, pobres i rics, vells i jóvens i roijos, negres i blancs, de son patriotisme probes en santa unió estan donant; que tots som castellonenses, que tots també som germans. Per això, al crit de millores mos commovem per igual, pues tots desigem ab ànsia vore a Castelló pujar i colocar-se en el rango en què estan atres ciutats; per això hui d’alegria els nostres pits esclatant celebrem ab entusiasme lo permís que tenim ia pera convertir en port les plajes de nostre mar. [...] Pronte una font de riqueça obrirà sos manantials que la nostra agricultura e indústria créixer farà: pronte el port obrirà els braços entre les ones del mar pera prestar son abrigo a les combatudes naus 317 resguardant-les ab carinyo de la bronca tempestat... Obrim també nostres braços als invictes ciutadans que en sa ciència i sa influència d’eixe port mos han dotat; i pa deixar d’esta dia una gloriosa senyal, escullim la que és mes noble, la que als pobles mes rics fa, la que a la victòria els guia, i els du a la prosperitat, la unió cordial i sincera, la santa i ditjosa pau; i d’este fet el recort quede desd’ara sellat confundin-mos, compatricis, en un general abraç que io oixc a la pàtria benehida plena d’amor exclamar: «Pa ser bons castellonenses, és precís ser bons germans!» 318 Carles Llinàs FORSE ALTRO CANTERA CON MIGLIOR PLECTRO * Oh què visió mon esperit ombreja! Oh quin somni confon lo pensament! Oh quin desitg al fons del pit bateja com despenyat torrent! M’aimia, oh tu, m’aimia, la que dóna foc a mon cor e inspiració al meu cant: per tu sols, per su sols vullc la corona! Per tu el trono radiant! «Qui la fasa Regina de la Festa d’ell la farà pels hòmens i per déu». Asò escoltí, i per so en la lluita aquesta vinc a aixecar la veu. A lluita acudixc ab los felibres, i perquè el cant sone millor, posaré a mon llaüt cordes de fibres arrancades del cor. Dóna’m tu l’eco de la parla fina, dóna’m del teu acent la dolsa mel, * «Forse altro cantera con miglior plectro». Flor natural dels Jocs Florals de València del 1892. Reproduït en Lo Rat Penat. Llibre d’Or dels Jochs Florals, València, Estampa de Federico Doménech, 1895, pp. 119-123. 319 i sonarà com música divina devallada del cel. Temps fa que al vore’ns, misteriós i alegre l’amor en nostres ànimes sortí, com surt lluenta en lo celage negre l’estrela del matí. Era un jorn de l’estiu: soroll de festa bullia joguinós en ton palau, i amanit a cantar, la llira llesta, jo estaba en lo sarau. Envers mi tos esguarts, que llampejaven, sentí en lo cor, esclau d’encantaments, i sens donar-me conte, s’acostaven prop tu los meus, brussents. Què va passar demprés? Jo sols recorde que desvariat i foll, ab veu de clam, –Jo t’am! –vaig dir, i en mig de lo desorde, –Jo t’am, vas dir, jo t’am! I despedint-me ab cólera furiosa, digué una veu: –Llanseu-me-lo d’assí: a les regions on l’àliga reposa, no vola el teuladí! De llavors, com si fosen pasionàries amagades per sota lo fullam, 320 en nostres cros les ànsies solitàries dient-se estan: –Jo t’am! Mes s’ofega en los llavis la paraula i un mitg-riure dols va de mi a tu, i sembla nostre amor ensomni o faula que no creurà ningú! Tu al parigual d’hermosa ets rica i noble, y rebs magnats en lo daurat palau; jo sóc míser trovador del poble que canta i viu com l’au. Lo món, crudel món, ple de follies, del bressol i lo nom al cor fa lleis: ¡com si cor lo regiren gerarquies, ni societats ni reis! L’amor és com l’aussell, que en la blavosa esfera lliure canta sense dol: quan més ansiós lo cassador l’acosa, més alt aixeca el vol. Un jorn, encesos per ardenta flama, d’amar-nos sempre ens férem jurament. Què val en contra seua lo que clama lo càlcul de la gent? [...] 321 Josep Nebot LES ORFENETES * Hi a junt a Penyagolosa un poblet que és un pomell, mes tan alt, que anar a ell, és tarea mol penosa; i és per sert cosa enfadosa que estiga tan apartat pues tant el Sel l’ha dotat de llum, perfums i armonies, que més que un jardí d’huries és un Edén encantat. [...] Ferits per l’astre brillant els cristals de la rosada convertisen l’enramada en palàsio de diamant: al seu bes vivificant en terra i sel tot reviu, deixen les aus el seu niu, poblant l’aire d’armonies * «Les orfenetes», dins Apuntes para una Gramática Valenciana popular, València, Imp. Ripollés, 1894, pp. 195-201. 322 i entre llum, cants i alegries tot desperta, tot sonriu. ¡Sols les nenes desditxades al nou dia no sonriuen, ni desperten, ni reviuen al ser per el sol besades: pues ertes, blanques, gelades, com grupo de màrmol fet, sentades junt la paret dolsament abrasadetes estan les dos orfenetes mortes de fam i de fret! 323 Vicent Almela PAISATGES * Lema: ¿Quare tristis es, anima mea? ¿et quare conturbas me? Llibre dels Salmos, xli, 12. i Io que en mon pit encara tinc dels amors pasats la ferideta trista. Que me conmou lo cor, solc pasejar per l’horta anar-me’n pels sembrats i disfrutar quant mire lo çel, lo riu, les flors. ii Io tinc d’antiga glòria la tendra melengia que ab venturós ensomi abrusa el pensament. I me distrac quant mire com l’aucellet que cria porta en son negre pico menjar p’als menudets. * «Paisajes», dins Ayer y Hoy, 1903, pp. 285-286. Publicada amb la nota següent: «Publicada en la “Crónica” de Torrent lo 23 de Desembre de 1899 y premiada ab un accésit á la Flor Natural en los darrers Jochs-Florals celebrats per lo Rat-Penat en Valencia». 324 iii Io me distrac quant mire del riu la blanca escuma, més que la neu de blanca i molt més que el jasmil, i sent en els remansos d’ahont nais llaugera bruma una armonia dolça que sembla amarc sospir. iv Io me distrac quant mire volar la palometa que va aspirant l’esènçia d’engisadora flor, i quant son vol tremole alegre i desinqueta ab sens igual folia mostrant son daurat cos. v Io me distrac si escolte cantar entre el follaje al rosinyol que ubriaga ab sa divina veu; ses troves carinyoses són el preçiós llenguaje del que d’amor sospire; ¡són tocs els pesars meus! 325 vi Io me distrac si puje al çim de l’aspra serra que els garrofers guarnisen i adornen los verts pins. I veig a l’au que vola lluntant-se de la terra com puja esperansada al çel, fent son camí. vii I veig blanca caseta, i veig trescar les cabres, i veig lo riu de plata que va serpentejant, i més enllà un gran poble i més enllà uns quants arbres i meu enllà, blavenca, junta en lo çel, la mar. viii I olvide ma desgràsia i fuig la melengia i sóc felís quant mire lo çel, lo riu, les flors; i sóc felís al vore en clar i templat dia tots los encants que tenen lo prat, les aus i el bosc. 326 Josep Segarra QUINES MUNTANYES! * Quins panorames els del Desert! Tota la Plana, verda i preciosa, en lontanansa de vista es perd! En la muntanya roques i roques molt de baladre, tot ple de flors pinars grandíssims i garroferes que fan al monte verd i frondós. Baix se divise la llista blava, del mar latino, del nostre mar! Que allí en la platja, pel sol ardenta estén les oles sempre cantant... * «Quines muntanyes!», dins Arte y Letras, 1, 1-iv-1911. 327 Josep Calzada LEDA * Canta l’aigua caiguent des de la roca en lo llac rodejat de belles flors. Leda sonriu, les perles de sa boca mostrant als rossinyols sos amadors. Mira ab sos ulls hermosos eixes gales que mostra el cel en un bell jorn d’estiu. Lo cisne bo i nadant obri ses ales mirant a Leda, que a l’espai sonriu. –«Leda, ma Leda, prent-me entre tos braços, fes-me un niu de ta carn blanca com neu, Leda, ma Leda, nuga’m ab tos llaços...» Li diu lo cisne ab melangiosa veu. Bo i contemplant-la lo pobre s’aixeca pensant ab joia amb sos passats amors... Leda sonriu, les perles de sa boca mostrant als rossinyols sos amadors. Leda sonriu, puix venen a sa pensa los jorns passats ab son gentil company * «Leda», dins Violas, Sant Feliu de Guíxols, s. e., 1902, pp. 30-32. 328 Lo cisne amorosit un crit ne llença que se perd allà al lluny, rasant l’estany. Ses formes temptadores Leda mostra, i de passió s’entornen sos bells ulls. Lo bec del cisne acariciant son rostre per fi s’amaga al mig sos cabells rulls. Un raig de vida per los ulls de Leda brilleja com estrella en mig la nit. Ja no és la dona virginal tan freda, a qui implorava lo cisne amorosit. Ab ses plomes de neu lo cisne toca de la deessa les carns, niu dels amors. Leda sonriu, les perles de sa boca mostrant als rossinyols sos amadors. Lo capvespre s’acosta. Per la immensa conca del cel la nit se va estenent. Com fina boira negra ja comença la fosca a envoltellar lo firmament. Arraulit ante els braços de s’aimia, que ab ses mans li amaga el blanc plomall, lo cisne el coll estén i, ab melangia, de Leda besa els llavis de corall. 329 Ab ses ales esteses acaricia les flors rogenques de sospirs sagrats. Leda entorna los ulls ab greu delícia, que l’amor fins als déus té esclavitzats! Nuga sos braços que refresca l’aire a l’entorn de l’aimat, foll de son goig. Se sent un plany... Lo cisne al cel enlaira orgullós de sa força son bec roig. Los estels han eixit, tancant llur boca, les gais aucells, fineixen les remors... Canta l’aigua, caiguent des de la roca en lo llac rodejat de belles flors. 330 Josep Calzada HIMNE DELS POETES * Somniem, somniem, cantaires de la terra, fent rogle apart, lo món ens veu somniar: los nostres camps s’escampen per la serra i a morir van a vora del blau mar. Los ulls fixos al cel que ens envoltalla, polsant les llires de les cordes d’or, seg[u]im-ne de la vida la batalla cantant la Pàtria, la Fe gran, l’Amor... Somniem, somniem, cantaires coratjosos, res fa que en lo combat ne caiguen cent: la remembrança d’aquells cors ja fosos, nos donarà més força i ardiment. No ham naixcut hómens com els altres hòmens; som sers més febles, i, per tant, més grans: los nostres cants desfan totes les brumes, i plens de llums veiem els cims llunyans. Somniem, somniem, cantaires de la vida: de Pàtria, Fe i Amor som els esclaus; * «Himne dels poetes» (1905), dins el recull Sis Florades de Lo Rat Penat, reproduït en blv, v, 1984, 829-830, amb el subtítol «Poesía que guanyá la Flor Natural». 331 tres cordes té la llira beneïda: les tres ens donaran sos planys suaus. La corda de la Pàtria és la primera que ham de polsar, cantant per tots endrets, d’una terra abatuda i presonera, de passats segles los gloriosos fets. Somniem, somniem en esborrar agravis: són nostres armes els patriótics cants, com antes hu eren per als nostres avis masses pesantes i coltells tallants. D’aquelles gestes que l’avior remembra, farem tornar-ne lo recort que es mor: si l’amor patri lo gelà el Decembre, farà florida el sol de nostre cor. Somniem, somniem; si l’ànima s’enlaira, queden encara cordes per polsar: la corda de la Fe, que és pel cantaire lo baume més sagrat per al plorar. Com au que busca lo seu niu poruga, així s’envola al cel nostre esperit; la fe dels nostres cors lo plor eixuga; la força de la Fe ens dóna l’oblit. 332 Somniem, somniem: la via és infinita; l’espai que ham de creuar és gran, inmens...: tan gran que des d’ací no es veu la fita hont s’acaben les penes i els torments. Mes ab los ulls del cor, que s’extasia, com la llum la veiem que enmitj la nit allumena el brancal d’una masia hont passant encontra taula i llit. Somniem, somniem: cantaires d’hermosura; en eixa corda hi ha millor mel: si la Fe ens dóna al cel nostra ventura, l’amor transformarà la terra en cel. Lo dolç amor farà vibrar la corda que Déu a dins del pit ens ha posat: ¡ai d’aquell que al morir no se recorda que en jorn de jovenesa també ha aimat! Somniem, somniem, cantaires de les joies: ¿qué seria la vida sense amor? Un jardí sens perfums i sense toies, un desert sense fonts, un sol que es mor; un camí llarc i trist, sense masies...; somniem, somniem, cantaires més que mai; busquem en eixe amor les alegries, i cantem-les joiosos per l’espai. 333 Manuel Bellido FEM PÀTRIA * Cantem les belleçes de la terra i units ab els llaços de l’amor mesclem als suspirs de la guiterra els cants dels trovadors. Glòria a Castàlia bella planura, de flors prenyada, de mil colors. Eres, terreta, niu d’hermosura, eres l’esència de la Regió. Baix de la sombra que els oferixes naixen mil roses d’entre els jardins. Tu eres la reina que els benehixes, tu eres la mare, ells els teus fills. Eres valenta i aixina encara busques tranquiles * «Fem patria», Arte y Letras, núm. 6, 15-vi-1911. 334 hores de pau. El sol refleja la tehua cara; com vel purísim ton çel és blau. Besant la plaja la mar te mima i entre carícies i cants t’adorm. I eixe Bartolo que tant t’estima fins lo çel puja, com bes, ton nom. Oh Pàtria mehua, dolça terreta, jardí de roses . del món encant! Eres en viçis molt petiteta i en virtuts eres un gran jagant. ¡Que hermosa és l’horta que te rodeja, quant dels seus arbres penjen fruits d’or! De tots els pobles eres l’enveja, de tots els pobles la millor flor. 335 No parem, aimadors d’aquesta terra; treballem, siga en pau o siga en guerra per fer de Castelló un conjunt de belleses i de glòries que superen a totes les històries. Lo més preciós del món! 336 Lleonard Mingarro HIMNE A VALL D’UXÓ * En un pla rodejat de montanyes una vila en falda s’estén: és la Vall, nostra pàtria benehida d’Espadan en la çerra al començ. Té per porta la mar llevantina; per defensa l’abrupta muralla; per riquea los fruits de la terra i per timbre s’amor a les arts. Ixquen notes d’un cant a la vila que s’aixequen del cor falaguer... Dende el mar d’hasta el mont crehuen l’àmbit i giren i juen portades pel vent, confonent-se en total armonia i fent-ne un sol prec que l’espai infinit atravesse anant fins a Déu. Vixca Vall d’Uxó s’oixca tot arreu! Vixca, vixca a tot arreu! * «Himne a Vall d’Uxó», Arte y Letras, núm. 11, 15-ix-1911. Música de mossén Francesc Peñarroja. 337 Lleonard Mingarro CANÇONS DEL MEU POBLE. FLOR DE TENDRE PERFUM * D’eixe mar llevantí en la ribera la montanya servint de murall oretjat per lo çers i la brisa s’estén un pla. Pla ahon pareix que mil aubes gavines tenen descans... Són les cases que hi formen la vila que ens va vore nàixer, que morts ens vorà. Tres famílies convihuen al poble tres rames distintes d’un mateis simal: la família que llaura la terra, que llaura la fusta, que llaura en lo mar. Totes tres, en un cor atjuntades a la vila li canten sos cants... Himnes de la vida, himnes del trevall. Remeu fort, mariners, que la barca fa poc camí. Menetjeu eixos rems, que no paren que la peixquera va lluny d’assí. «Cançóns del meu póble: Flòr de tendre perfum», Arte y Letras, núm. 14, 15-xi-1911, pp. 5-6. 338 La matinada ens durà vent i, llavors, nostra vela llatina de la mar vençerà la corrent. Bon cop de rem! Amolleu eixos rems; içeu vela... Ia entra el garbí! Mà al timó; prepareu la bordada; del peix la mola tenim ahí. Xorreu les pesses. Cuita eixes mans! D’asta l’horla va plena la barca i en la platja ens aguarda el descans. Orça a llevant! Del taller que hi ha junt a la platja ixen notes que en semblen jemecs... Lo xirrit de la serra en la fusta cascun cop de l’aixa, cascun del martell, lo renec del que es crema el rependre, lo crit al xiquet que atjudant en la tasca a son pare l’ofici deprén. I en tant canten, reneguen i criden ja la pipa, el bocoi, lo tonell perfilats i polits, sols aguarden la nau marinera que els porte, ja plens d’eixe vi que hi serà l’alegria allà a l’extranger, 339 d’eixe vi que ofegà en ses escumes de lluita els jemecs. Arre matjo, arre matjo, anem, anem llaurant; obrim un solc que vatja de la montanya al mar i que, crehuant la vila, siga de tots lo llaç fent-ne de les tres branques filles d’un tronc més gran –del mariner la barca, piló del menestral, del llaurador l’aladre, les eines del trevall– un feix de llenya ençesa per triple foc sagrat de Fe, d’Amor, de Pàtria que es perga en l’espany. Cantem al poble, cantem la vila que ens ha vist nàixer, que viure ens veu, que, morts, ens dóna sagrada terra sota d’un salse junt a una creu. 340 Maximià Alloza LA NOSTRA TERRA * –«Aimada terra nostra, –oh mare ben volguda, jo et veig sospirar trista, –trencada la color, los ulls tots plens de llarmes, –l’altiva front vensuda, febrosos los teus llavis – i la ta boca nuda... ¡Qué pena, o mare meva, –que em dóna ton dolor! »Io vulg, oh mare nostra, –que em contes ta tristesa, que em digues lo que et pasa –que tant te fa sufrir; si algun estrany t’ofén –ansiós de ta bellesa o si un fill teu indigne –maltrata ta tendresa, –que ab mi ta pena, oh mare, –tu deus de compartir. »Que sóc per ditja meva –lo fill de tes entranyes, lo fill que més t’estima, –lo més aimant de tu, i per secar les llarmes –ab que tes galtes banyes jo sóc, València meva, –capàs de fer hasanyes més grans i poderoses –que puga fer ningú. »Contesta’m pronte, mare, –i conta’m lo que em pasa, mon pit tremblant t’escolta –tot ple d’ansiós deler; contesta’m, que en mes venes –la meva sang abrasa * «La nostra terra», Revista de Castellón, núm. 34, 31-vii-1913, pp. 10-12. Amb la nota final següent: «Castelló y juny de 1913 (llegida per l’autor a la societat “La Nostra Terra”)». 341 i el cor ardent golpetja –mon pit com una brasa... Ta pena conta’m pronte –que jo la vulg saber.» Erguís lo front, l’aire –ondetja sa melena, brilla en sos ulls plorosos –com un fulgor altiu; de sopte, sosegada, –on pit tranquil alena, i encemps que un suspir trenca, –ab dolça veu serena batent sos rotjos llavis, –d’aquesta trasa diu: –«No naixen les més llarmes –perquè hasanya atrevida d’algun estrany indigne –ferira mon honor; que sens honor ta mare –ja no tindria vida, ni són tampoc degudes –a una fillal ferida que en l’entranya ans de nàixer –matara al traïdor. »Jo plore perquè tendra –reviu en la memòria la imatje encantadora –d’esplendorós pasat que els fills meus predilectes –cobriren tot de glòria, perquè d’aquells no en queden –i de la seva història indignes vos haveu –los fills d’ara oblidat. »Jo anyore els temps passats –en què la raça aquella lo front me coronava –ab lo gloriós llorer: aquell místic poeta –que es nomenà Corella, en Jaume Roig de sàtira –que entre totes destella, lo malferit en Jofre –i l’ennoblit Ferrer. »I aquell autor gloriós –de l’obra més preuada de nostra aimada llengua –que es diu Tirant lo Blanc; 342 i aquell dolcísim poeta –de ploma ben tallada, Auxias March, lo gran mestre –que ab trova delicada ab sospirs feta ensenya –a aimar ab son encant. »De llum com un estel –mos fills volguts pasaren i passà Fenollar –i Juanot Martorell... I que gloriosos que eren, –i com a mi m’aimaren! I que orgullosa i plena –de glòria me deixaren! I com mon cor batega –sols de pensar en ells!... »Aquells homes que parlaren –la llengua valenciana, la ja oblidada llengua –d’aquell gloriós ahir; la que per ses belleses –fon llengua sobirana... Tan dolsa era que el príncep –de parla castellana Miquel Cervantes, llengua –divina li va dir. »Aquells eren los fills, –los fills de mes entranyes, los que eren glòria meva, –los que eren mon honor; los poetes que assombraren –absortes gents astranyes, i aquells de les valentes i glorioses hasanyes, los fills del Cid i en Jaume –lo rei conqueridor. »No pareixeu vosaltres, –pobra rasa vensuda, germans dels que pasaren, –d’aquells que foren grans; desconeixeu sa història, –teniu la fe perduda i oblideu, oh vergonya, –sa parla ben volguda... ¡Que renegueu sols falta –de vos antics germans!... 343 »Aixins, patís ta mare –perquè el pasat anyora i l’endolís lo cor –lo vergonyós present...» De sopte, adolorida, –desconsolada plora... Tan fonda és la sa pena, –tan avasalladora que a l’ànima contatja –la seva al sentiment. –«Que trista, mare meva, –que sona la ta queixa; del cor en lo més fondo –ta pena ens ha ferit. Mes seca les tes llarmes –i la ta pena deixa, ¡que no ha rebut debaes –esta rasa mateixa la teva sang mesclada –ab la llet de ton pit!... »I voràs finir pronte –la teva melengia, que aquesta rasa nova, –com si fos sols un hom, ab son treball farà –que vinga un pròxim dia en què una nova glòria, –omplint-te d’alegria, per tot lo món pregone –ab sant orgull ton nom. »Jo vulg que em cregues, mare. –Espera sosegada i cambia lo gest fréstec –pels oblidats arrulls... I quant pa tots aplegue –la glòria desitjada ton fill sols te demana, –oh mare ben aimada, ¡que cloure tu li deixes –en ton bresol los ulls! »I vosaltres, germans, –los que l’adolorida queixa de nostra mare –ab mi haveu escoltat, treballem ardorosos –que nostra mare ens crida, reverdim la sa glòria –perquè és de nostra vida honrar a nostra mare –lo deure més sagrat!» 344 Maximià Alloza L’AGAP * D’açahars i tamarints en onades falagueres lo farum el aire porta per los amples finestrals, i les fulles rumorejen de Favonio al bes llaugeres, i piulejen al jocar-se, ab piulades bullangueres, en les copes de los arbres tota mena de pardals. Allà dins, en lo triclini, la sa llum donant daurada, preuada llàntia d’argent lo seu foc encés lluïx; en asiàtics pebeters la resina perfumada, ab l’àmbar gris i la mirra, de l’Aràbia transportada los seus gasos olorosos en volutes esparcix. Són de marbre jaspejades les colunes primoroses que el tallat trespol sostenen de riquíssims artesons picaresc Eros i Priapo, lo de les cames velloses, i les de Venus i Diana escultures tan hermoses presidisen los agaps del triclini en los recons. Del triclini estan les portes recubertes de tapissos plens de ninfes i de sàtirs que brodats en or estan; les parets tenen de nàiades i driades gràcils frisos, de bancants que danses trenen rodejant al bell Dionisos; més allà la flauta toca lo déu ros i vellut, Pan. * «L’agàp», Ioesa, (cant i, 1), Castelló de la Plana, Ed. Severí Mercé, 1914, pp. 21-26. 345 I al tocar ballant la flauta entre els efebs i dríades les cabrunes cames mostra lo vellós i cornut déu; i es veu seguir a Dionisos de veri pres a Deriades i el sarment ab que ses cames allavors foren nugades, i de Baco enamorada la de Minos filla es veu. I treballen pressurosos los esclaus d’Aleixandria los espléndits llits i taules ab garlandes adornant; riques copes entren altres de licors i d’ambrosia, i a los esclaus lo cuiner, un beòcio fornit, guia pa que vajen los servicis en la taula colocant. En safata enorm coloquen en la taula engalanada tot sanser un jabalí sostenint-se per sos peus; pa que es veja que és femella, fets de pasta al forn daurada de jabalins que li mamen està tota rodejada que agarrats a ses mamelles ells semejen ser fills seus. Dos sarions plenets d’olives, unes blanques i altres negres, a son llom un ase porta, en Corinto fet de brons; entre mars d’espècies naden, de salmortes i de pebres variades menes de peixos i de roses, gràcils llebres que en peu, lo llom plenet d’ales, se sostenen en les fonts. I coloquen tota mena de guisados olorosos ahon los trossos de moltó en les salses van nadant; i conserves i embutits, tots a quins més especiosos, i un Priapo d’atributs agresius i vigorosos que opininat vi de Falerno per son falo va soltant. 346 I la mel del mont Himeto, i les frutes oloroses en les pàteres i plats, en montons piramidals; i vi de mangrana i figues i de cepes ardoroses que rebosen belles ànfores de pintures primoroses, i cerveça de Cilícia en ampolles de cristal. Que a quírites amics un menjar esplèndit dóna opulent i ric patrici que es nomena Corbulon, a qui mai en opulència igualar-se pot persona puix ses festes i menjades la deesa Fama pregona, no debades vocinglera, ab sa trompa per lo món. En los llits estan los quírites; de bellesa sobirana són les túniques que porten i tots tenen lo peu nu. Ab l’esplèndida de Tiro, de color púrpura grana, a l’igual d’or recamada que la du la cortesana va tocat l’anfitrion i Lluís més que ningú. Seguint van Gaio i Marco a la bella Fortunata de l’hoste dona, i Habinas i Nicero l’orador; més lo filòsof Polion, ab los seus cabells de plata, i les belles cortesanes Crisotemis, Lais i Amata que mesclats mel i ponsonya elles porten de l’amor. I més tart, ja reçagats, quant la festa ja comensa Polemon al triclini entra, pensador estoic i vell; i Lucano lo poeta, lo que esplèndits versos trença, i va Címano seguint-lo que a l’igual que Epicur pensa, i Hermodoro l’elegant, apolí i hermós donsell. 347 Uns esclaus músics que adoren a la deessa feconda Isis harmonioses les tiorbes i les flautes van tocant; melenuts d’Alexandria, uns altres porten servicis que de nacre són i argent, i matrones i patricis en aquells plats primorosos los menjars hi van menjant. Unes fòcides i núbies hermosíssimes esclaves de daurada cabellera i puríssims ulls de cel, contemplant a los patricis ab sos ulls de nines blaves i trenant les seues boques argentines rises suaves, els ofrenen en les copes una mescla de vi i mel. De la música d’esclaus los acorts últims finisen; sahonan lo seu menjar, ja el primer rato passat; los patricis ses veus solten, ses veus agres que ferisen, i bais punts distints de vista la doctrina discutisen d’aquell Chestos oriental que l’Imperi ha trastornat. Mal cubertes les ses cames per les gasses vaporoses, dansarines al triclini ab ritme apleguen valent; riguent lascives, ses danses trenen movent luxurioses l’hermosura de sos cossos, les caderes anforoses i en impúdics remolins lo seu ventre nu movent. Despertant la dança impúdica en sos cossos la luxúria ells se besen i s’abraçen, que Priapo reina allí, ab les cortesanes; Lais ab una esclava d’Etrúria, i lo vell Polion, encés en foc de lasciva fúria, li prodiga ses carícies a un esclau alexandrí. 348 I liben, menjen i besen ab los seus semblants encesos en tant que al llunt d’una tiorba lo cantar se sent suau... Cortesanes i patricis, en abraços ardents presos, lo menjar de les ses boques se disputen trenant besos... De son llit perdut, borrajo. Hermodoro rodant cau... Mes, de sopte, a l’aire vibra balbucejant tremolosa del patrici Corbulon son incerta i ronca veu: «Que calmeu, jo vos demane, un moment l’ànsia ardorosa, puix que va a trenar ses danses la més bella i més famosa dansarina que jo he vist... Asombreu-se i ateneu». 349 Amadeu Pitarch CRIT A LA JOVENTUT * Ja del dia amaneix una llum clara, que a les ombres a l’ocàs porta vençudes... És l’aubada. Qué alegria sent mon ànima! La contemple dolçament, den del cim d’una montanya. Llum hermosa és la del dia, llum sublim que m’entusiasma i ella fa que arranque notes de mon arpa... Den d’assí veig la planúria de la mar, tranquila i blava; a la terra que jo adore, sinse fites, tota plana, i enmitj d’ella la ciutat dels meus idilis cimentada. Si me tornara oroneta a llurs carrers jo baixara i tocant de porta en porta cridaria. ¡Joventud, lleva’t de de presa, puix la llum del sol ja acampa! * «Versos de Pàtria. Crit a la juventud!», Veu de la Plana, núm. 2, 1-iv-1916. 350 ¡Lleva’t pronte, deixa el llit; que la nit ja n’és passada! Ah! ¡Si ho puguera conseguir, móns de coses ne donara! No tinc ales, mes l’Ingeni, ales dóna a qui en demana. Ja me veig en la Ciutat a on està la joventut que abans cridava. Ja m’encontre sobre un pis que té una espaiosa cambra. ¡Joventut sense ideals, joventut que dorms tranquila i olvidada, a mon crit, afanyosa alça’t del llit i agarra un arma, que la lluita s’ha de fer, crua, forta, temerària!... ¡Joventut, que ja és de dia, i és el dia que ham de fer esta jornada!... Vingau tots, no tingau por! ¡Vingau tots a nostra casa, que ací encontraren estesa la senyera de la Pàtria...! ¡Acudiu, regionalistes que triünfant i victoriosa ham d’aixecar-la! 351 Francesc Alloza SEMPRE VALENCIANS! * En tant aniue la nostra història glorioses fites d’avantpassat, que les reblixquen d’amor i glória irradiant fulles de claretat. En tant udolen en nostres platjes les remors fortes del mar llatí, i el sol avie calentes ratjes acaronant-nos nostre jardí. En tant respiren los fecunts camps la flairor pura dels tarongers, i els ceps parixquen platetjats rams que omplir-nos puguen nostres cellers. En tant s’aixeque la nostra llar bresol puríssim de nostres avis, i alé nos quede per a parlar la llengua d’Ausias los nostres llavis. En tant la força per a lluitar tingam i véncer los enemics, que nos deixen tan sols medrar i els bogins senten nostres castics; serem valencians! Valencians sempre, com vers germans! Fiels valencians! * «Sempre valencians!», Veu de la Plana, núm. 9, 20-v-1916. 352 Enric Ribés LOS NÀUFREGS * Lema –I foren tan fortes les tormentes en lo mar llatí, que la barqueta ahon s’enlairava la Senyera valenciana no se’n va anar al fons per un miracle de Déu; i, perquè els valents mariners que quedàrent, vora les platjes de llevant, nadant, nadant, desafiant lo perill, pogueren pujar a bordo i la portaren a terra. Fa molt temps que la barca, pels avis conquerida als marrocs, navegaba per un tormentós mar, sens timó; i, tripulada per gent esporuguida, estigué a punt de rompre’s, a punt de naufregar. La brúixola que estava, de guia, en la barqueta, una nit de gran plutja, de forta tempestat, ¡es va perdre en l’arena!... ¿Hon estaràs, pobreta, tu que, tants anys, als pares lo nort has senyalat?... Un jorn, en què bromien, batanejant verdenques les ones i aquells hòmens anaven a perir, del més fons de les aigües pauroses, salobrenques, com una nebulosa de perles, va surtir; i aparegué una verge d’image sobirana, de pits blancs com les bresques avans de tenir mel, de veu més dolça i rítmica que el raig d’una fontana, * «Vèrsos de Patria. Los nàufrechs (Remembrançes d’un mariner)», Veu de la Plana, núm. 20, 19-viii-1916. El poema forma part d’un tríptic compost, a més, per «Lo tribut pòstum» i «La crida». 353 tapà ab mantell d’estreles, blau com un tros de cel; i encaramà en la proa, com brava marinera, ab la rialla als llavis digué: «remem!..., remem!..., sens temor a la mort!.., que València ens espera; i avants d’eixir l’aubada, al port arribarem». Els que, a la veu de mando, com uns valents bregaren junts a la Capitana que els governà en la mar contra Neptun i Júpiter, en la popa enlairaren l’escut i la Senyera que Atenes va brodar. Famolencs, perseguien la històrica barqueta ab ses boques obertes lo tiburó i delfí...; però, al ròmprer l’aubada, la mar ja estava queta i al sol brillà en l’atmòsfera baix l’arc de Sant Martí. En lo jardí d’Hespèrides, les Muses, isolades, estaven ja mig mortes sobre ses arpes d’or; i, al véurer que es salvaren «Los Nàufrecs», enjoiades ab roses, esclataren de goig en un gran plor. Les deeses apolines en lo port esperaren a Venus l’heroïna que als nàufrecs va salvar, i, en ses arpes melòdiques, a l’uníson, tocaren harmonies bellíssimes quant van desembarcar. I les crudels cogoixes d’aquells tristosos dies; i les corals angúnies que passaren llavors, hui són, dintre el pentàgrama del cor, les melodies transcriptes pels poetes en fins pétals de flors. 354 Lluís Revest GOIGS A LA MARE DE DÉU DE LLEDÓ * Del poble de Castelló sigau llum i auxiliadora, de l’amor nostre Senyora, Mare de Déu de Lledó. Sou l’hort tancat ahon creixia la flor del Déu humanat; de l’eterna Caritat sou l’Esposa. Oh Verge pia! Vós sola en la Concepció sou de l’Infern triunfadora, de l’amor nostre Senyora, Mare de Déu de Lledó. Sou clar estrel, llum i guia que mostra el port a la nau; sou l’arc iris de la pau, oh Santa Verge Maria! * «Goigs a la Mare de Déu de Lledó», reproduïts apud blv, v, p. 834, reproduïts d’El Maestrazgo, vii, núm. 310 (1917?). Veu de la Plana, núm. 8, 13-V-1916, p. 6: «Hem vist un eixemplar dels “Goigs a la Mare de Deu de Lledó”, escrits per nostre benvollgut amich, el ilustrat bibliotecari d’esta capital, En Lluís Revest. Per la molta aglomeració d’original no els publiquem ara, conforme nostre desig.» Al text incorporà la música mossén Vicent Ripollés. Van ser cantats per primera vegada el 17-v-1917, en la festa de la Mare de Déu del Lledó. 355 Sou la dorada mansió en què Déu complagut mora, de l’amor nostre Senyora, Mare de Déu de Lledó. D’amor puríssim la mel en Vós trovem, dolça Mare; sou l’escut qui mos ampare i sou la porta del Cel. Sou de Déu la bendició, sou del dia etern l’aurora, de l’amor nostre Senyora, Mare de Déu de Lledó. Del vostre amor un cantar és tota la nostra história; Castelló ha begut sa glòria ací als peus del vostre altar. Es la vostra protecció de sa grandesa pinyora, de l’amor nostre Senyora, Mare de Déu de Lledó. Vostra santa mà deté de Déu la justa vengança; Vós sou la nostra esperança i el sol de la nostra Fe. 356 Sou bàlsem i curació del qui vostre auxili implora, de l’amor nostre Senyora, Mare de Déu de Lledó. A la Plana beneïx vostra mà, i del vostre amor és un cantar cada flor que en esta terra florix. Sancera la creació vos diu ací triunfadora, de l’amor nostre Senyora, Mare de Déu de Lledó. Doneu vostre amor en signe de salvació ab vostre fills! Trove en Vós en los perills tot home auxili benigne! Trove oït tota oració i confort tot lo qui plora de l’amor nostre Senyora, Mare de Déu de Lledó. Per a tota enfermetat sigau Vós la medicina; Oh sanadora piscina de la llepra del pecat! 357 Trove en Vós consolació lo cor qui del Cel s’anyora, de l’amor nostre Senyora, Mare de Déu de Lledó. Protegiu los nostres camps, beneïu la nostra terra, aparteu d’ací la guerra, la fam, la pesta i los llamps. Tot treball honrat i bo trove en Vós sa protectora, de l’amor nostre Senyora, Mare de Déu de Lledó. En Vos valor lo soldat trove i lo qui estudia la ciència, trove el pobre en Vós paciència i bega el ric Caritat. Trove el sacerdot la unció de nostra fe defensora, de l’amor nostre Senyora, Mare de Déu de Lledó. Beneïu nostra alegria, consoleu nostra tristor, i sempre del vostre amor ompliu-nos, Verge Maria. 358 Tingam vostra protecció ara i de la mort a l’hora, de l’amor nostre Senyora, Mare de Déu de Lledó. Del poble de Castelló sigau llum i auxiliadora, de l’amor nostre Senyora, Mare de Déu de Lledó. 359 Joaquim Garcia Girona L’ENCONTRE * Artal ab quaranta d’a cavall ix d’Ares d’exploració cap a Culla. –Benassal. –Encontre ab la mora Seidia. –Artal, perseguint la mora, és ferit d’un dard i fet pres d’aquesta, qui s’enamora d’ell i se l’emporta a Culla. –Tornada dels expedicionaris a Ares. –Gran host de moros que puja a deslliurar Ares. –Batalla entre moros i cristians. –Los moros apleguen a les portes d’Ares, però no hi poden entrar. Costa d’Ares per avall quaranta hòmens a cavall troten ferm al rompre el dia. Aon los du aquella alba incerta? ¡A un tanteig de descuberta terra adins de moreria!... Són guerrers d’aquells peons de Terol, qui, com lleons, han pres d’Ares lo castell: per orde del Rei vingueren una nit, i sorprengueren de matí el penyal aquell. * «L’encontre», Seidia (cant primer), València, Imp. Valencianista, 1920. La primera redacció de l’obra era acabada el 1908, segons una carta de l’autor a Antoni M. Alcover (veg. ed. Pérez-París, 2000, p. xxxv), i el preludi, «Lo deslliurament de Morella», havia aparegut per entregues a la revista Vallivana el 1910. L’original guanyà un premi als Jocs Florals de València el 1919. 360 Lo Rei, per cobrar lo lloc, de Morella ha anat fa poc, i als peons molt ha donat. Vol de guarnició enviar-hi al monjo guerrer Templari baix sa règia potestat. Pos al Rei bé que el lloc plau, de València i Reine és clau que afalaguen sa ambició. Obrirà ab eixa clau forta de l’Idúbeda la porta entre el Reine i Aragó. També Blasco, matiner en fer valdre son poder, a son fill hi ha fet anar, dient-li: «Culla és ta empresa, la que el Rei me té promesa: sos camins ves a esplorar». I a En Artal acompanyant, són anats l’Infant Ferrant i d’arquers un bell estol. Ja amics ab los peons d’Ares, projecten braves algares pels llocs moros del redol. 361 La primera és al castell de Culla, poblat: molt vell, baluart del sarraí. A ella va l’esploradora colla, que portals a fora se n’ix vui tant de matí. Tots de moro van vestits, despert l’ull, vius los oïts per no caure en emboscada. Mes, davall de la marlota porten tots capell i cota i l’espasa ben temprada. Baixant per fosc carrascal s’afuen a Benassal, castell d’un moro senyor: verda vall; enfront, gentil, s’alça el boscós Moncatil pare de fonts i verdor. «Entre Ares i Benassal tot és roca i carrascal» –diu la dita de la terra– i és sempre igual lo perill al soldat, com al capdill, que per allí van de guerra. 362 Lo perill a ells no els retrau, a Culla, alçada al cel blau, van sense torce el camí. Hala, hala costa amunt, més boscam aon tot viu junt... Pastorets ací i allí. –¡No trobem moros armats d’aquestos xiquets poblats i castellets! –ells raonen. I als pastors: –¿Per esta serra no hau vist més hòmens de guerra?– Ells fugen i no responen. –Mos coneixen per cristians! Guarde-mos d’estos serrans!– Diu Artal. –De Culla als peus ham d’aplegar, però alerta! I l’orella ben desperta!– I trota davant dels seus. Quan apleguen al Rivet, d’herba i aigües lloc estret, veuen hòmens i cavalls. I en mitj d’ells una alta mora jove, hermosa, com senyora ab escorta de vassalls. 363 –Alà us guard! –fa aquella gent, que aquells són moros creent; però, descubert l’engany, giren grupa en desbandada, tirant d’esviaix ruixada de dards, que fan no poc dany. Los despara ab ull certer la morassa, que el corser munta com una amazona. Arrogant és sa figura closa dins fina armadura: capell guerrer la corona. No es guarda dels dards Artal, i un, que fóra-li mortal, sens la cota, li obri el pit. Ai! Lo jove ardit no el sent, car atre dard més rosent, dard amorós, l’ha ferit. I a la bella, nou Tancred, se tira a galop desfet, cap a Culla costeruda. Mentrestant sos cavallers de la mora als pocs guerrers dispersats, donen batuda. 364 Però aquells endrets tement los cristians, ben prontament reculen al clar del prat; I el capdill?... ¡Qui sab a esta hora perseguint la bella mora l’enfosquit aon ha parat!... Per saber-ho ab certitut l’Infant bé que ha corregut darrere d’ells sens espera. Mes los ha perduts de vista, i se’n torna ab cara trista, pos coneix l’aventurera. Sab que ha vixcut molt de temps del rei, son pare, als harems, i que li diuen Seidia, que de naixença és serrana, però dubta si és cristiana, o si és mora o si és judia. Lo que és ben cert, això sí, és que la criava allí Abuseïd com una filla... I en lo Palau de València de la real descendència pareixia la pubilla. 365 Creixqué bella, i ab orgull en ell, l’Infant, ficà l’ull cobejant ésser sa esposa; mes havent-la ell rebujada, de la Cort se’n fugí irada vengativa i rencorosa. Tot açò va esdevenir poc temps abans d’ell eixir desterrat cap a Morella. Al moure’s ara la guerra, ¿buscarà per plana i serra desfogar sa ràbia vella?... ¿Deu saber les noves grans de Morella, i als cristians guerrejar voldrà atrevida?... ¿Com va en armes, i escortada de serrans, gent no domada pronta i brava en l’embestida?... Així parla. En tant, clavat lo dard al pit, afuat corre Artal detràs la mora: si te tinc, si no te tinc, se li’n fuig sempre en un brinc de sa egua corredora. 366 I, enfosquit, com va corrent, que se desgana no sent pel forat de la ferida. Fins que el novell paladí cau en terra com un pi que té la soca podrida. La morassa, oint lo tomb, de sa egua deixa el llomb i s’acosta al desmaiat; i veent-se el tant hermós son pit dur i corajós s’ablanix tot de pietat. No pensa, pos, dar-li mort; sinó que afecte més fort que compassió, la domina; i traent del si una bena, posant cara de gran pena, a curar-li el pit s’inclina. Lo ferit ja torna en si, i veent-se aquella hurí, queda mut d’admiració. Llavons sona el corn la mora, i els vassalls, de llur senyora acudixen al grat so. 367 I aplegant-se a on ella està, rendit veuen lo cristià, i ouen que llur ama diu: –Cristià, que armes alevoses contra els fills d’Alà fer goses: dóna’t ara per captiu. –Captiu? –ell diu encantat, com si eixire enlluernat D’una hipnòtica visió: i de Culla a l’alt castell se deixa dur com anyell el que abans era lleó. Desconortats los expedicionaris a l’Infant fent capdill de la mainada, la volta d’Ares a tot corre prenen de més força i auxilis en demanda. Vindran a deslliurar lo fill d’En Blasco, viu o mort, més que sang los coste cara. No tornen tots a Ares: uns se’n pujen al Moncatil veí, gran atalaia per a aguaitar més terra. Una mesquita al capoll, alça el braç de sa almenara. Los cavallers cristians allí sorprenen uns sarraïns, qui abstrets hi són de guaita. 368 Sense deixar-los lloc a resistència, en va els pregunten noves de l’alçada dels seus. Mirades fréstegues, rabioses, obtenen per resposta a sa demanda. Però els calius que veuen d’alimares, ben clar los diuen, que la nit passada s’han fet sinyals los moros de l’envolta, i qui-sà en armes s’han alçat tots ara. Sona un corn... Aquells moros se’ls esmunyen de les mans als cristians, qui, toc d’alarma judicant lo del corn, la vista giren al llun... i allà ataüllen a la Rambla Carbonera, ¡Gran Déu! ¡Una host mora que puja rambla amunt com la boirada!... No volen saber més: del puig se’n fugen i peguen dret a Ares. La muralla del lloc l’Infant ab los primers ja atenyen, i quan d’Artal los conten la desgràcia als peons, d’estos braus la força tota s’alça en peu, i anar crida a la venjança. Ja formats ixen. L’hora és quan la costa del dia el sol ja venç i va de baixa. De cara a Culla mouen afanosos, i quan entren pel bosc de la Solana, a d’ells aplega la segona colla 369 cridant: «Deixeu a Culla!... Per la rambla puja un núgol de moros! Mija llegua no estan d’ací!...» D’hivern, quan lo temps ràbia, després que el cerç sos esquadrons aventa, la mar respon-li ab forta llevantada. Així invadida dels cristians la serra, Los responen los moros de la plana. Eixa gran host de moros que ara puja, de la marina ve i de terra baixa, d’Alcalatén, Alcora, Artana, Eslida, Vall d’Uxó, Nules, Castelló, Burriana. Cresta orgullosa d’eixa onada d’hòmens és Al-hadrí, capdill de gran alçada; sang berberesca bull dins de ses venes, i lo sol dels combats daura sa cara. Capità d’host, qui defenent lo Reine a nom i sou del valencià monarca, ha mereixcut per ses valentes gestes lo valïat de la gentil Burriana. Cinc esquadres d’a mil baix ses banderes porta Al-hadrí, barbuts i de sang brava. Los cristians, ben contats, a mil no apleguen, mes són guerrers de no negar la cara. L’Infant Ferrant i el capità Almogàver, qui de Terol los braus peons comana, tenen col·loqui breu, i de resultes 370 donen al seus les órdens de batalla. No volen atre tots, pos la gran turba de sarraïns no els fa temor ni espanta. Ja van volant llomes avall, com núgol que en ses alasses du la pedrejada; i prenent posicions damunt les Tosses, los ballesters ja escaramussen ara. Allà també d’Artal la robadora, que l’ha deixat en cura dins sa casa de Culla, mou ab un bon colp de moros per a engrossar l’eixèrcit de la Plana. Carros de neu, que rodolant del cingle sargalls avall s’engrossa i tot hu arrastra, passant Seidia, a un crit s’endu dels masos tots quants poden brandir espasa o llança. Al temps que arriben d’Al-hadrí a l’eixèrcit, este ja està engiscat en la batalla. Arrogant al Capdill se’n va Seidia i el lloc d’honor i de perill demana. La host, que veu brillar aquella estrella, parant-se un punt, en crits festius esclata. Ja el brau Capdill per pendre les altures llest les dos ales de la host eixampla: Aixina l’ona de la mar, que altiva corre ab mil peus a conquistar la plaja, si ab un escoll topeta, eixampla els braços, i, estrenyent-lo fortment, se li acavalla. 371 Lo Capità, del centre de ses tropes pren lo gobern i moure amunt li mana. Llancen davant l’esglai com baf de pesta, i als cristians se’ls apega aquella pàssia: un esgarrif només, que un moment dura, pos llur capdill a crits los encoraja. Ja, espasa en alt lluenta, junts se tiren corrent damunt la host mahometana. ¡Déu! ¡Quin desori cel amunt se’n puja quan dels coltells comença la borrasca!... La banda esquerra mora se fa arrere, deixant de morts estesos llarga faixa. Però es refà ben pronte, pos Seidia ab los seus cullerans va a reforçar-la. I lo primer sos ulls per la visera busquen los caps de la legió cristiana, i a d’ells s’esforça en aplegar i atényer, com si els reptàs a singular batalla. En aquell punt l’Infant Ferrant eixia, creuant la rambla, a deturar l’atra ala ab cent arquers. Seidia el veu i li entra darrere i crida: «Atura’t, si l’espasa no tens por de medir ab esta meua». L’Infant, oint l’insult, son cavall para. La coneix i respon: «Una femella que un fill de rei la mate no es façanya; mes, si t’empenyes, te faré l’honra 372 de donar-te la mort quan a mi em plàcia». Diu, i espolona al poltro a les altures per aont dels moros l’ala dreta avança. Lo deixa anar Seidia, i al cel jura que aquella befa ha de pagar-li cara. I tornant-se’n al cap de l’ala esquerra, als Terolans embroca ab nova ràbia. La lluita s’enfurisma: mostra tota sa gran virior la host mahometana, que du l’alé d’aquells antics de Muça i de Tarik, que feren presa a Espanya. «Amunt! –als seus ja trona l’Almogàver:– Bateu-vos, com lleons, en retirada». Hadrí a l’encalç dos-cents cavalls envia per les dos vores de la blanca Rambla. Mes ja la Costa de repent s’empina, del Castell d’Ares gegantina escala, i sos grasons, per als cristians refugi, als cavalls moros trenquen l’alenada. Quan Hadrí aplega ab ses esquadres braves, i la grandesa de la Costa aguaita, gros reneg pega contra aquell obstacle, que la glòria li pren de la jornada. Encara amunt a sos peons d’Eslida, criats de l’Espadà a l’aspror geganta, mana embestir pels puigs de la mà dreta per tallar als cristians la retirada. 373 Mes los cristians no són ramat de cervos fugint del ballester qui al bosc los caça, sinó lleons ferits en gran cacera, que, si els aventen gossos per l’espala, ara i adés se giren, i ab les sarpes ne desbudellen dos cada vegada. Així aquells eslidans pronte reculen, quins de la mort no tomben baix la grapa. La nit, que al dia curt se li apodera, li pren la llum i son bullici apaga; i el fret alé, que a monts i valls envia, és pregoner de pròxima borrasca. Los moros desistixen i se’n tornen cercant raser d’ençà la Muntalbana. Paren allí en lo pla ses pardes tendes, i encenen focs de llenya de carrasca Seidia, al cor portant la dura espina, que li clavà l’Infant, se’n va alterada la nit a pasar trista a l’alqueria de Benassal, aon com senyor mana, de son desgust tal volta aconortant-se ab lo record del pres que Culla guarda. 374 Joaquim Garcia Girona A LUCI SEXTE * Solvitur acris hiems... Ja amolla el cruo hivern a l’alenada de nova primavera, i els àrguens trauen lentament, eixutes, les naus a la rivera. Ja el bestiar no sossega en los estables ni al llaurador li agrada estar-se vora el foc, ni als prats blanquejen les perles de rosada. Ja ensaja danses Venus de Citere, quan ve la lluna plena, i preses de les mans Ninfes i Gràcies en circular cadena, volten, quan ab un peu i quan ab l’altre batent la verda grama, mentres Vulcà, baix l’Etna, dels ciclòpics fornals encén la flama. Ara, ab ungüents lo cap lluent, cenyir-lo cal de verda corona de murta, o bé de flors, que ab grans ambostes rient la terra ens dóna. * «A Luci Sexte», oda iv del llibre i de «Del jardí d’Horaci», BSCC, iii, 1922, pp. 386-387. 375 Ara en los boscs convé inmolar ombrívols a Faune, ja cordera demane, o tal vegada més s’estime segall de barbillera. La groga mort ab sos cruixents peuassos d’igual modo calciga les barraques dels pobres, que les torres dels rics, on l’or s’abriga. Oh Sexte afortunat! Aqueste viure tant breu a tots mos veda nodrir llarga esperança... Ja et s’acosta la nit, eterna i freda... I els Manes de la faula, i l’enganyifa de casa, que el monarca Plutó en l’infern habita, on, si aplegares del vell Caró en la barca, no a sort de daus trauràs qui el vi escudelle en tos banquets famosos, ni fruiràs mirant Licida impúber, blanc vui dels més febrosos de nostra jovenalla, i per qui pronte les ja núbils donzelles brumiran quan lo vejen fadrinel·lo, com un eixam d’abelles. 376 Ferran Puig EX-LIBRIS LITERARI * Tancar un llibre no sabré, que, quan s’acaba un altre llibre ve. Llibre meditatiu, bé que me l’escribiu, Carles, amb eixa saba ardenta brusenta; sang esperitual que retrau vostra veu paradoxal. Camp quotidià que vós floriu amb un glossar humà i educatiu. Ja, bé ho sabeu, vostra imatge és un riu. Com un riu, devalleu de vostra soletat un poc apressurat de tan enamorat * «Ex libris literari», pròleg a Carles Salvador, Plàstic, València, Imp. i Tipogr. Pere Peñalver, 1923. 377 que vos troveu atravessant el camp del viure, i el reflexar que fa l’aigua al passar el feu vós en escriva, bé ho sentiu que amb vostra veu nodriu força esperits, com un aigua de riu nodreix tota la flora de vora seu i és tot alhora, bellesa en el paisatge i una font d’energia. Bell maridatge i eixemple a la valenciania. Tancar un llibre no sabré, no vull saber-ho mai. Per ací, pel final, un camí ve a començar, i es pert al gran Espai. Any vint-i-tres. En Carles Salvador Glossador Publica aquest llibret Fet amb mel i vi agrenquet –que vol dir, dolçor d’Amor i un mig somrís per a evitar l’empalagor. 378 Gaetà Huguet Breva LA CANÇÓ DE L’ABRE * i Plantem, plantem l’abre, plantem-lo tot arreu que el lloc on podrà cabre beneït serà per Déu. ii Que ofrene fruits sabrosos als pobres llauradors que banyen amorosos la terra ab ses suors. iii Que brinde en son ramage a l’aucellet pintat lo tendre i dolç hostage pal niu que ha fabricat. iv I allunye les séquies que agosten nostres camps, * La cançó de l’abre, música de mossén Vicent Ripollés, Castelló de la Plana, s. e., s. d., amb la següent dedicatòria: «Dedicà als infants de les escoles valencianes i als fills dels llauradors». 379 i embaume d’ambrosies les serres i los plans. v Que ature i dividixca la pluja torrencial i en pau la conduïxca al sedegat bancal. vi Que els secs brancams reblixquen d’ascles les llars pairals, que el foc i flama omplixquen de goig los vells casals. vii ¡Companys, amem l’abre, cantem la llibertat! Que en cors honrats deu cabre treball i dignitat. viii València, pàtria augusta! Renaixerà triunfal si ab l’abre, arts, indústria, va el nostre amor filial. 380 ix ¡Vixquen València, Alacant i Castelló, d’Elig les glorioses palmeres, del Túria les verdes riberes, Penyagolosa bella i el florit Mongó! motius i. Clot de l’abre, invocació a la Divina Providència. ii. Fruits, treball dels llauradors. iii. L’abre, l’hostal de les aus. iv. L’abre atrau la humetat, defense les fonts, purifique l’aire. v. Escalone l’aigua en lo tossal, sosté la flor de terra. vi. La branca seca la foc i flama que manté l’amor de la família vora la llar. vii. Abre i llibertat. Consagració del treball natural de l’home i de la dignitat. v iii.Exaltació de la Pàtria Valenciana. Deler de resurximent. ix. Salut a nostres fites glorioses. 381 Josefina Cantó ALACANT ÉS UN ENCANT * Terres alacantines Mireu-lo recolçar-se dalt la montanya estesa, on dolçament l’ampare l’anyós Benacantil; la mar sos peus li mira, la mar sos peus li besa i allí tomba ses ones amansada i humil. Allí en la mar blavosa se trova el Montgó altívol desafiant les aigües desafiant los vents, com titans que defensen com guerrero pensívol Ifach en sa grandesa i Calp i Montcabrer. La mar està tranquila banya sa costa hermosa; disen que entre ses ones no pasa un mariner, que en nit de blanca lluna, * «Alacant és un encant», La Provincia Nueva, 4-viii-1926. 382 mirant-la misteriosa son pensament no diga: «n’ets paradís etern» [...] ¿Qui al vore’t no recorda tes festes bullangueres, les típiques dançetes la clàssica cordà; les dançes que se ballen ab llum d’atxes ençeses, que pareixen fantàstiques a eixa llum d’esclat? I les batalles clàsiques que fan cristians i moros en la terra del Serpis, l’Alcoy treballador. ¿Qui al vore’ls no pensa que exèrcits victoriosos, llevà la mitja lluna al moro lluitador? Oriola l’hortolana, lo riu te diu sa endaja, fent-la verger poètic, los aires embaumant i és Elg de les palmes, que en aire bamboleja, la de colònia augusta que amaren els romans. I és Dénia que a Palhea un temple fet tenia 383 recordant sa victòria en lo temps de Colon [...] Xixona, en fos de cases; les vinyes de Castalla; els vins de Benixama; l’Alcoiymolt industriós; la sal fina i poríssima, que Torrevella cualla, va la fama escampant-se que ton nom és gloriós. 384 Manuel Peris Fuentes MUNTANYA * Alçament de la terra; ones quallades del mar incasdescent, pres en sa entranya, oferint les variants més capritxoses en fresca ombriua o càlida solana: temible precipici, escarpat agre, suau ondulació i altura brava, incorruptible i pura en la que reina l’amable llibertad i la llum clara, quedant-se en les fondàries obscurides el vil embroll i la ponçonya baixa, que l’esperit contaminat de l’home per totes direccions forja i escampa. Són vostres cims evocadors perennes dels fets il·lustres de la història humana: l’altívol Ararat; a on prengué siti en l’universal diluvi l’Arca, que la vida tornà sobre la terra tota revolta i sumergida en aigua; el gloriós Sinaí; que nos recorda nostre Decàlec; eixa llei més sàbia que totes les fins ara promulgades, per ser la llei de Déu, divina i santa; * «Muntanya» i «Mar», dins Poesies, València, Societat Valenciana de Publicacions, 1928, pp. 44-46. Els poemes duen els números ii i iii. 385 el Gólgota sagrat; lloc de martiri, en què la redemció se consumara i Sant Joan de la Penya i Covadonga; a on va iniciar-se, en defensió d’Espanya, la tenaç reconquesta, per a un dia triumfar briuosa nostra heroica raça, després de dures, incontables lluites i expulsar la morisma de la pàtria, impedint que l’Europa se rendira baix el tall de la torva cimitarra. ¡Muntanyes solitàries, encantades, vos admire i vos vullc en tota l’ànima! 386 MAR Les ombres, de vençuda, presàgien el nou dia; la llum color de rosa, la llum crepuscular, espanta les tenebres i, allà en la llunyania, es dibuixa una ralla d’esplendors en el mar. És el sol, font de vida, que anúncia sa vinguda, obrint-se pas a pressa sons ràfecs de claror, que al despuntar l’aurora galanament saluda, en somrises de l’aire plenes de goig i amor. Sobre les blaves aigües s’extenen fulgoroses rages polícromes, que dormint les han sorprés a la lluna abraçades, i s’alcen tremoloses les ones, que en la platja depositen son bes. I quant el mar nebosa d’irascència que espanta i en espasmes colèrics va retorcent-se aïrat, al rugir, en sa fúria descompasada, canta les gestes memorables; les glòries del passat. Lo mateix saludava, font calma o ventolera, a l’animós corsari i a l’aventurer brau, com plàcida rebia l’expedició guerrera, que en els moments difícils s’aprestara en el Grau. Per la mar triumfadores les nostres naus creuaren, verificat intrèpides, i en sols grapats de gent, les èpiques empreses, que al món tot asombraren, per França i per Itàlia, per Àfrica i Orient. 387 Carles Salvador NOCTURN * Al poeta B. Artola i Tomàs La lluna acaça les estrelles i fa vent gregal. Les finestres tanquen les parpelles i dorm el poble un somni fantasmal. Una porta esbatanada tanca furienta el seu portó. Tremola una casa i cruixen els vidres d’un balcó. Al cantó vigila el llum d’oli d’un Sant Francesc plagat, la crinera lleonina d’una acàcia i un gat. * «Nocturn», Diario de Castellón, 22-ix-1927. Inclòs després en l’obra Vermell en to major, Castelló de la Plana, Imp. Fills de J. Armengot, 1929. 388 I passa l’home del farol cantant les hores serenes que la lluna amorosida s’ha oblidat. 389 Carles Salvador HORA TARDANA * Madura l’horitzó al caure el dia i uns cucs de llum van perseguint-lo i el devoren. Ningú no hi ha de testimoni sinó les banyes de la lluna, minses, i la flauta ponentera del vent, que es burla –mofeta– de l’horitzó, dels estels, de la lluna i de la galta rossa del cel. No és hora geogràfica. És hora d’apercaçar les pastores –brunes * «Hora tardana», Vermell en to major, Castelló de la Plana, Imp. Fills de J. Armengot, 1929. 390 com el pa de taula– tostades de sol i de desig. És hora de gustar el glop de llet de les ovelles que belen pel boc i de mastegar el bes de les boques entreobertes i perfumades pels brins de farigola, mastegats entre dent i dent. No és hora astronòmica. És hora de prendre les fruites madures i de gojar la sabor de cada segon que ens cau a la boca assedegada de temps i de besades. És l’hora en què ens cau a la boca la poma, la parpella i el braç las i s’encenen –llampegants– els ulls, els mossecs i les roses de la carn trèmula. 391 Carles Salvador DÍPTIC VILATÀ * A la memòria de Salvat Papasseit Té l’església del poble un germànic casc guerrer –la mitja taronja blava dins la nit de lluna plena baix la branca parallamps–. I un soldat de quatre cares descobert i anquilosat que res guarda ni res guaita perquè als ulls té les campanes que s’enriuen o bé ploren segons cobra l’escolà. Ara que la llum de lluna de biaix li cau damunt li tremola el ventre buit; i uns mesquins animalons –bells paràsits cues-llargues: gats, dragons, rates i fures– que passegen per l’esquena de pèl roig petrificat, * «Díptic vilatà», Vermell en to major, Castelló de la Plana, Imp. Fills de J. Armengot, 1929. 392 una dansa dansen –bruixes– vora els rat-penats que dormen. ii Té l’església del poble un germànic casc guerrer. I al sagrat del seu recinte un icon d’ulls bel·licosos, un cor tendre amb set espases, una estàtua que plora i el ressò del dies irae. Va la corca rosegant poc a poc la fusta sacra. El miol d’un gat assusta la cellarda dels missals i allà dalt a la finestra un Vicent Ferrer de vidres amb el dit signa la llum que retorna l’ampla nit dels estels que fan l’ullet al poeta rondinaire. L’alba s’aboca a l’església i el gat s’adorm enrotllat vora un Sant Miquel limfàtic que té un glavi tot en flames. 393 Carles Salvador HAIKAIS * vacances Infantil alegria. Si sempre fos dijous quin goig de vida! anunci: comerç Al surtidor de gasolina hi ha un fanaló rodó: la lluna engelosida. preceptiva literària Wilde: Mosca: Animaló que busca la brutícia i cerca la claror. art amatòria Amor: Màscara de ploralla i de rialla. * Haikais, Vermell en to major, Castelló de la Plana, Imp. Fills de J. Armengot, 1929. 394 mediterranisme Bé sabran dir les gavines quines dents té ara la mar que semblen veles llatines. vàlvula Quin bàlsem el plor de dona si per no cridar plora. noctambulisme Amaneix el dia quan els estrels tenen son i es retiren a dormir. refresc Suc taronja: El sol es desfà gota a gota. 395 Francesc Almela i Vives CANT DE LA GARROFERA * Ja havem cantat massa vegades les oliveres argentades, i les palmeres gràcils que tenen penjolls d’or, i els ametllers plens de joguines, i els tarongers de flors albines, i les figueres gegantines, i els pins catedralicis que sonen com un cor. Ara cantem amb veu sincera, plena de fe, la garrofera, aliena a les cantúries, dejuna de l’estramp, espècie tota proletària, titllada a voltes d’ordinària, que ocupa el lloc humil d’un pària dins l’aspra jerarquia que hi ha damunt del camp. Sa copa, obrant com una escombra, fa un arreplec de tota l’ombra que vola disfrassada pels àmbits de la llum i la projecta en els terrosos, amb vermellor de sang i grossos, on les vesprades jauen cossos * «Cant de la garrofera», L’espill a trossos, València, Ed. L’Estel, 1928. 396 que lligen o assacien la dèria del costum. Sa copa, obrant com un paraigües, desvia el ròssec de les aigües que cauen en les tristes diades de l’hivern. I sots ses branques s’aixopluga una vellarda fredeluga o el llaurador que sol remuga o el sec home captaire que té boca d’infern. I, en acostar-se el temps d’autumne, la garrofera –bon alumne– barreja entre ses fulles verdoses la negror de les garrofes encerades, de les garrofes engordades, de les garrofes ensucrades que semblen dits llarguíssims d’un monstre de color. Tot recollint la presentalla, la joventut balla que balla, entona cants eròtics, diu mots rublerts de mel. I, en desmaiar-se les campanes, els carros van per vies blanes cap a les cases llunyedanes tallades de manera roenta sobre el cel. Hi restaran amuntegades dins de les cambres ofrenades al vent que corre i passa llançant udols i crits i que s’emporta pel vilatge, 397 en un subtil pelegrinatge, el fum eteri del solatge que el vulgus anomena –com tot el món...– perfum. I acabaran essent delícia estimulant i alimentícia dels àsens i les egües, de mules i cavalls que en cercaran plens de frisança, que en menjaran amb delectança, que en pairan sense recança com mengen els burgesos perdius, llebres i galls. Ja havem cantat massa vegades les oliveres argentades, i les palmeres gràcils que tenen penjolls d’or, i els ametllers plens de joguines, i els tarongers de flors albines, i les figueres gegantines, i els pins catedralicis que sonen com un cor. 398 Francesc Almela i Vives LA TARONJA I LA LLIMA * Taronja: forma redona com una faç d’abadessa. Taronja: color bufona com una flameta encesa. Taronja: sucre en esponja de cànem i satalies. Taronja: menjar de monja amiga de llepolies. Taronja: qui en menja se torna flonja. Llima: mamelleta amb fúria erèctil i jovençana. Llima: groguissor sulfúria, satànica i extrahumana. Llima: animeta de drama mullada de suc metàl·lic. Llima: menjar de la dama que té un amant ex camàlic. Llima: qui en menja se torna prima. * «La taronja i la llima», L’espill a trossos, València, Ed. L’Estel, 1928. 399 Francesc Almela i Vives HAIKAI Cavall, cavall de l’hipòdrom, corre, corre de valent perquè no ha vist que la pista d’herba és òptim aliment. És el saltamartí, pates sens greix, catapulta, quan bota, d’ell mateix. Nadadora, es va llançar des del trampolí a la mar. I fon miracle que no li naixquera una faisó d’ales per a revolar... Són els fils del telègraf un pentàgrama on posen notes gaies els ocells per a que cante l’ària més autèntica el baríton ingènit que és el vent. * Haikai, Joujou, València, Imp. La Semana Gràfica, 1933. 400 Enric Soler i Godes SENYERA Vermell d’espurnes de ferro, vermell de rosella en solc. Grogor d’espiga madura, grogor de ginesta i or. Blau de lliri i de celístia, Blau suau sense un dolor. Com ma senyera és ma vida: Tros de cel, de sang i or. * «Senyera», bscc, xiv, 1933, p. 280. 401 Enric Soler i Godes EMPORTA’M NÚVOL, EMPORTA’M * Emporta’m núvol, emporta’m sol amb tu, roda que roda; vull deixar el meu paisatge tot de color xacolata. La lluna quieta en el cel –gatera de bona casa– per a on se’n fuig la nit com gat que empaita una rata. I s’assoma cap el vespre un rossinyol mig granota i amolla un repic de notes refermat a la barana. Emporta’m núvol, emporta’m –suau borrelló de llana– vullguera viure en el cel entre estels paper d’estrassa. I traure el cap per la Lluna –gatera rodona i clara– i vore com neix el dia al compàs d’una xaranga. Notes en forma de con llançades pel llenç de l’alba, * «Emporta’m núvol, emporta’m», I el cel és blau, Castelló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura, 1933. 402 com espurnes de l’esclusa que reboten de desgana. A cops del mall saltiró sobre el vermell de magrana del Sol, que neix, riu que riu i mor deixant una llàgrima. Vore turons i tossals, els regatells i les rambles; vore pobles i camins i poder vore unes dones arrancant l’herba dolenta que ha farcit la casa nostra; cop de falç! Sega que sega després d’una, l’altra garba. Vent de ponent maleït que la llavor soterrara, qui pogués vore la Pàtria, tota una i sense tara! Emporta’m núvol, emporta’m, xan, xanet cap a la casa, vull deixar el meu paisatge tot color de xacolata. 403 Enric Soler i Godes LES FORMIGUES * Les Formigues, són com uns punts suspensius –que no diuen el que dius. Les Formigues, corrua de l’interés –arrepleguen dels demés. Les Formigues, van lluint el polissó –més que un treball processó. Les Formigues, renglera que fa carrer –de les eres al graner. Les Formigues, no coneixen propietat –tot és d’elles o furtat. Les Formigues, sols treballen a l’estiu –a l’hivern junt al caliu. * «Les formigues», Bestioles. Ni epigrames ni faules, València, Edicions Lletres Valencianes, 1952. 404 Bernardí Rubert EL ROSERET DE SANT ANTONI * A les llums del sol naixent i en un delitós matí auriolat de fulgors, de tendrura i encants fins, ple de mística anyorança vaig entrar en un jardí. Que brusents d’amors estava! Que brollant d’amors divins! Els lliris de la purea entreoberts, molt ben florits, enlairaven tot l’ambient ab son perfum exquisit, robant el cor a les ànimes que d’amor llancen sospirs. Que brusents d’amors estava! Que brollant d’amors divins! Sota de fulles verdoses rajantes de màgics brills que junt a una font, cantaven ab mormulls de suaus glatits, brollaven les violetes florides, santes i homils. Que brusents d’amors estava! * «El roseret de sant Antoni», El roseret de sant Antoni, Pego, Imp. Francesc Cuquerella, 1939, pp. 10-12. Premi Jocs Florals de Torrent 1934. 405 Que brollant d’amors divins! Propet a una enredadera d’anhels sants de l’infinit, unes blanques margarites ab corones de safir, creixien majestuoses encisant mon cor ferit. Que brusents d’amors estava! Que brollant d’amors divins! Lo que em cautivà de veres, lo que arrobà el meu esprit per sos encants falaguers i llurs colors pelegrins, fon un màgic roseret d’enceses roses florit. Que brusents d’amors estava! Que brollant d’amors divins! I atragut per les bellees i pel perfum exquisit d’eixe graciós roseret, ple d’inyor m’aproximí, i de ses roses florides dolços gemecs vaig sentir. «Som –me digueren les roses ab melodiosos sospirs– les virtuts santes i excelses i els heroismes sublims del miracler Sant Antoni, Apòstol de Jesucrist». 406 «I unides totes les roses entre gemecs i sospirs, brollant de capolls i flaires damunt del roser florit, formem un roseret màgic, el d’Antoni, el Pataví.» Que brusents d’amors estava! Que brollant d’amors divins! I al sentir la veu melosa que dels rosers surtí, com si vullguera invitar-me a fragants roses cullir, de l’antonià roseret estes flors arrepleguí. Que brusents d’amors estava! Que brollant d’amors divins! 407 Manuel Foguet VINAROÇ * De dins la mar ixqueren sirenes ilusòries buscant caliu de terra i aromes de romés, i removent lo llibre de totes les històries, trovà van una plana, cormulla per les glòries de tots los temps primés. En atenció llixgueren, furgant en les contalles dels fets sublims que guarda del món la creació, i l’atenció posaren, somiant dures batalles, en un lloc ple d’aromes que hi ha a les acaballes de la divina acció. Per front la mar més blava, tenint prop de la dreta Montsià, gegant insigne, i al fondo el cim del Puig; i al seu voltant la plana de tros de terra feta en un desitj de glòria, com obra d’un poeta que cab a l’Art s’enfuig... De pàmpols verds regaren les vinyes; vi a la punta dels grans dorats que porten divina inspiració... I garrofés de soca rugosa, que s’ajunta a l’amelé més tendre que fulles verdes munta al Cel, en oració. * «Vinaròç», Aspurnes vinarocenques, 1946, ed. facsímil: Vinaròs, Amics de Vinaròs, 2005, pp. 27-30. 408 Buscà van les sirenes les terres més astranyes i bones, i en partides les van lligà en un fil que porta a les Murteres en les seues entranyes, i el Puig i les Cometes i va a les Sutarranyes i al Pon i al Cabanil. Als vols del poble, cènies, de terra verge ardenta on puguen sembrà i naixque lo gra sublim del blat; les cènies quina terra, en misteriosa aspenta, somou les vetes d’aigua i, en motes, les reventa pa tindre el llim regat. Al front la mar més blava, en muda sinfonia, que és de glòria inmensa del món lo més bell tros; la mar, espill que còpia del cel la poesia, i axina, en mar i terra, de plors i d’alegria, pariren Vinaroç. Lo poble està a la vista; les cases són gavines que, en blanques ales, volen, adins, cab a la mar, mirant-se en les rissades onaes diamantines per a creà les glòries i afanys, perles divines que a Vinaròç donar. La Història va escribint-se, i a Vinaroç li donen clarós de Cel que vénen lo Puig a iluminà; i en lo carré, en silenci, de san Juan coronen uns pelegrins la imatge, per la qui tots perdonen, del nostre Sebastià. 409 Lo temporal reventa en cops calamitosos lo costellamp ingràvit d’una viatgera nau i l’aigua remoguda, en asclafits furiosos, ascolta el cor d’un noble que, plens los ulls plorosos en llàgrimes li cau. I el temporal amaina, i amaina la ventada, quedant la nau tranquila, davant del vell Fortí. I aquí dixa aquell noble la prenda més amada que la Relíquia Santa, relíquia venerada, que... Sebastià està aquí! Vinarocencs de capa, de rassa llevantina celebren les grans festes, mostrant la seua fe; i aquell tresor li porta la llum diamantina a Vinaroç, alegre, com fresca mandarina de groc coló ia té. Lo cim del Puig coronen, en suntuosa Armita, que, pi solemne, mira de cara a cara al Cel; i allà dalt, a pujar-hi Vinaroç invita als cors dels fills del poble, que allí tenen la fita del seu més pur anhel. Lo poble gira i volta, amprén, treballa i canta; i riu i plora, trèmul, i fent lo camí va de la gloriosa història de Vinaroç, giganta, que glòria ne va tindre de savis i hèroes, tanta, que més no n’hi en cap ia... [...] 410 Alfred Giner CARBASSAT * Vermella tendra lluna, lluna cantelluda, carbassat i brull creixent de maig; titànics trompitxols et giravolten ajugassats. Ajupint-se a un sputnik atapeïdes van set bruixes marruixes per l’hort d’En Borràs esterinyinant galàxies amb escombres dels Urals. Coets en rast s’enfilen cap als cels adressats, * «Carbassat», Amunt i avall, Vinaròs, Ajuntament de Vinaròs, 1980, pp. 56-57. 411 escandallen al satèl·lit amb redoblar de tabals; en graelles bressolant-se com ninots agranotats. Damunt del selènic melic triomfals allunitzaran; sonets a la Mare-Terra, des del fredor espaial amb exòtic crit, per ultracurta han de clamar: «Minvant o plenaterra de lluentor ben encissant, dels còdols del mut espill fillola bruna atesades titelles et sostoben amb tamburins de radar, entonant electròniques odes a l’aspra geologia 412 de cinc terres fermes, i tolls, set blaus.» Vermella tendra lluna, lluna cantelluda, carbassat i brull creixent de maig; titànics trompitxols et giravolten ajugassats. 413 Anna Rebeca Mezquita CONCERT * Escolte el ressonar de la campana grossa quan és ferida del batall: dong... i roman penjant en l’aire fins que a la terra va abaixant. La densitat d’aqueix ressò, m’apar que hi sia de pom fonent-se, és tan espés en esvair ses ressonàncies, com el plom fos quan l’han estés. Sembla una pena que la campana s’hi treu de l’ànima; sembla un dolor! Sembla una gota de sang que hi vessa des de son cor. Oh, la campana grossa, Maria o Magdalena o Assumpció! Quan greu ressones! Com ens corpressa el teu ressò! I la campana de veu mitjana qui en tocar hi fa dang... dang..., ressò que llença i tremoleja volant pels aires com colom blanc! De dins el ventre de la campana la veu amiga de son metall, * «Concert», Rou, Castelló de la Plana, Ed. Armengot, 1955 (ed. facsímil: Onda, Caixa Rural, 1990), pp. 15-17. 414 surt i ens omplena de l’esperança o ens hi remembra el que és passat. Sembla’ns un guaita del nostre viure qui per nosaltres ha de pensar. Com veu de mare té la campana el seu ressonar. La batejaren amb el nom Àngela, Rita Maria o San Josep. Oh, cada estona sabem, campana, les ressonàncies del teu parlar! I la folla campaneta qui anomenem cimbalet, xarradora com nineta, joguinosa com xiquet, qui de demanar no para amb la veu del seu metall, a sa mare, la berena, pa i mel... pa i mel... La mel d’aqueixa berena fa rodolins a l’ambient, i en l’Éter s’hi tremoleja quan la mel s’hi va estenent al damunt del pa –el dia–, i endolceint-lo, es va perdent estesa a la llunyania, la follia de sa veu. Son nom? Tecleta, Maria Rosa o Vicentet... Pels nins és festa la folla festa del cimbalet. 415 Pels homs és joia si és esguard drecen envers el cel, on va estenent-se, clariana dolça, pel pa la mel. 416 Bernat Artola ELEGIA I * Sóc vianant sense via ni festa car dintre meu cada somni és camí; somnis esquerps qui lleus fugen de mi i tornen greus per l’externa tempesta. Dintre mon cor lo plany vol afeblir-se de tant mirar lo seu propi dolor. ¡Somni subtil aquest plany de l’amor que de covard no pot ni penedir-se! Jo faig camí de l’externa clariana que per mos ulls il·lumina la deu d’aquell delit sense força en la veu qui greu combat lo dolor que s’ufana. Sóc vianant que no espera ventura al cap de tot son vençut caminar: Sols vull dolor d’indolència i somniar un altre món on la joia perdura. Sóc vianant sense festa ni via car dintre meu la tenebra es fa llum i aqueixa nit que la joia resum amb plany d’amor torna a encendre lo dia. * Elegies i, iv i xliv, dins Elegies, Castelló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura, 1928. 417 ELEGIA IV A Josep Santos Ramos Jo sóc aquell adalerat garbí qui brama i bat dins de l’esquerpa timba car si quan parle mon dolor no minva si deixe de parlar no fuig de mi. A soles vaig per la foscor que em porta la llum d’atzur i adoloridament veig passar revolant damunt del vent l’estol de fulles de l’alzina morta. Fulles de fel, maragda de l’amor, fermes s’enclaven en lo fat contrari; fulles de sang enramen lo calvari quan bat l’alé de la cruel tardor. Fréstec garbí lo meu desig combat dins lo barranc amb tremolins de febra i en l’aspra timba plena de tenebra la pau tremola sobre un toll minvat. Jo sóc aquell trist vianant perdut que vol cercar en lo barranc dolçura i adolorit de sols trobar paüra esguarda la claror d’on fon vingut... 418 ELEGIA XLIV Jo sóc lo port que los braços allarga per a encalçar la somniada sirena i ella fugint sempre em gira l’esquena deixant mon bes ple de fel ben amarga. Venen a mi negres naus torturades per les marors de tota desventura; però en mon pit troben tanta tortura que a son dolor es fan mig conhortades. Si a lo meu pit tenebroses venien cercant amor que los braços mai tanca, plena de vent tota la vela blanca de vore’m trist més alegres fugien. Ara sóc sol. Cap nau gira les veles vers lo recer de la meva tristesa. Ara sols tinc lo ressò de la fresa que fa la mar plena de canturel·les. 419 Bernat Artola PAISATGE ALS ULLS * A Enric Wretman ¿On és la roja flama ponentina del vent que ha de venir, per a prestigi del temps ingenu afadigat d’històries? Sang impalpable, tota de mirades, brolla roent d’una ferida ignota que s’ha obert en el Cel. La violeta tendra i humil, sent ambicions de vidre dins l’enorme ametista del capvespre i tot reviu en la tenebra mare fent més clara la nit. Grills i cuquellos trenen llur jaç de somni fins que l’alba vessi cançons de joia fugissera. Brolla la sang de redempció i es posa, lleugera i greu, a la blancor del núvol que vola més amunt, i d’allí guaita la terra bressolaire que s’allunya fent via endins, pel caminàs dramàtic del doll etern, on canta son misteri com una deu sonora dins la boira. * «Paisatge als ulls», «Pols», «Somni a la platja», «Cançó», «Rondalla» i «Iris», dins Terra, Castelló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura, 1935. 420 ¿On és la roja flama ponentina del vent que ha de venir? I entre les ombres, afaram de la llum i la tenebra, dreça un xiprer sa flama inalterable on crema l’esperit totes les dèries. 421 POLS A J. Santacruz Teigeiro La terra de ma terra és pols del meu camí que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi. Si vaig cap a la vida pel frau de mon voler temorejant em crida al somni de son plaer. I és pler d’empresonada que veu un raig de llum per on la flor que es bada augura son perfum. Pols mística i eterna, llaor de l’infinit que abota en la lluerna la dèria de la nit. Ma terra és un deliri de somnis i de sang on ritmen llur martiri les llàgrimes i el fang. 422 ¡Ai quina dolorosa baralla irreverent! ¡La Mare, sense nosa, i el Fill, ple de turment! Quan Ella es torna flama ma vida es torna foc. En mi tot es fa drama i en Ella, tot és joc... 423 SOMNI A LA PLATJA A Carles Riba La mar, dinamogènica, dibuixa la corba del seu cant sobre la sorra: imatge fugissera de la febra, gràfica de l’amor que agreuja el viure. Minsos bancals on fa collita el lleure amb un deler morbós de fantasia, volen forjar una impossible escala (falsa marea de pueril deliri) per a pujar al bres d’estels i núvols, on dorm el fill del vent i de la Lluna. Déus del camí sonor, innumerable, per on venen les albes de les dèries, trèmuls de llum en vibració de joia van la Lluna i el vent a veure peixos a l’hidràulic espill contradictori que fa volar ocells dintre de l’aigua. Camí d’asserp per on se’n van les hores sense deixar penyora de llur vida, insinua imminent l’apoteosi wagneriana de flames de la posta. L’èmfasi groc per tot arreu rumbeja l’abeller insolent de son murmuri i en plany d’amor avergonyit de veure’m dins la imatge sagnant del vent profètic, vull ésser dintre meu, amb els ulls closos, per viure al món de les imatges pures. 424 CANÇÓ Mai sabré, somni d’amor, l’antic dolor que t’amarga, ni el secret amagatall, líric de la teva gràcia. Mai sabré, somni d’amor, per on vindrà l’esperança. Si pujarà per la senda fosca de la barrancada; si davallarà dels núvols enyoradissos de l’alba. Mai sabré, somni d’amor, per on vindrà l’esperança. «Entre l’ombra i la llum plena de por viu l’ànima. Vol pujar a l’infinit per l’asserp ondulant de la flama». Amor, no sospires més. No mires cap a la plana. Ja venen els núvols d’or i l’ombra trista s’amaga. Ja ve la cançó d’Abril i la trèmula paraula Que obre les portes del Cel amb una doctrina falsa. Adéu, clavell morenet! Adéu, olivar de plata! Amb les albes de l’amor ens ha sobtat l’esperança... 425 RONDALLA A Francesc Caballero Aquell xicot tan tímid morí anit i ningú sap de quina malaltia. Tenia un cementeri dins del pit d’amors que no arribaren a ver via. 426 IRIS Veig ta mirada travessar tos plors com raig de Sol al vidre de la pluja. El teu neguit es fa de set colors, festa d’amor al dubte que t’enutja. 427 Bernat Artola SERENOR * En un món de rancúnies i misèries, ple de frenètics i de mala gent, encara jo vull voleiar més dèries, vanes milotxes a l’atzar del vent! El món és trist; l’enveja i la venjança diuen arreu són argument brutal. I qui viurà si ens manca l’esperança d’un altre temps més just i sense mal? Res no hi ha cert, més que l’amor, fingida; la fe, dubtada; llagrimeig als ulls. Sortós aquell qui, al rastre de la vida, collint les roses no ha trobat abrulls! Potser la vida, per cantar victòria, vol anar sempre pel mateix camí. Puix mai no cull la palma de la glòria l’ingenu heroi que trenca son destí. O potser és que fugen els conceptes davant l’acció, que és l’argument de pes, * «Serenor», Llàntia viva, Castelló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura, 1947. 428 i l’innocent és colliter de reptes, que no té dret ni a somniar ni a res. Tinc enemics que volen ma desfeta i a son desig no puc trobar raó: potser sabran que l’obra de poeta ha de tenir arrel de passió! Mes jo blasme la tristor que em deixa la fel amarga de l’endeny covard; sol i en silenci, no sé dir la queixa que al cor gemega quan és ja ben fart. Jo beneïsc aquell que em desestima i em fa la guerra sense eixir a llum. Gràcies a ell tinc l’ànima més prima i a tota punxa puc trobar balum! 429 iv. Narrativa Salvador Guinot L’ARBRE DE LA LLIBERTAT * Al meu vollgut amic Eugeni Roig i Vingué la gloriosa, i les ones de la creixent maror revolucionària arribaren fins el meu sossegat i hermós poblet, i al poc temps se veren moltes cares noves en el municipi i en totes les dependències del Govern, per a moralitzar ¡clar està! la res pública, no per a emplear –com dien males llengües– als que el dia avans cridaven com uns descosits per places i carrers «Viva la revolució! Fora empleos! Foc a la pesebrera! Fora sotanes! ...» i altres crits i abalots semejants. El municipi fón capgirat del tot, den de l’alcalde al síndic, i den del pregoner als macers. I el nou municipi, volent enaltir fet tan memorable, reunit en sessió estraordinària, prengué los següents acorts: fer vol de campanes dempués de l’auba, a mitjorn i per la vesprà; que els veïns posaren farols i cobertors en finestres i balcons; que es mudare el nom de la plaça vella (formada per casa la vila, l’església enfront i dos panys de cases a una mà i altra) posantli el pompós rètul de Plaza de la Constitución; que es plantare en mig d’esta plaça un llorer, volant per una reixa de grossos barrons de ferro que el guardare de les maleses dels xicuelos; que * «L’arbre de la llibertat (serbentesc)», Capolls mustigats, Aplec de contalles de la meua terra, València, Francesc Vives Mora, 1900. 433 este llorer, plantat com qui diu en el umbilicus urbis Castaliae, s’anomenarie L’arbre de la llibertat, i serie com recort perdurable de les conquerides per la verge democràcia; i que els gastos d’estes festes se pagaren del capítol de calamitats públiques, l’únic que llavors tenie fondos de sobra. ii Compraren un hermós plantó de llorer, acudí el mestre d’obres, clavà quatre banderetes, pegà una dotçena d’ullades, i encontrat lo mitj de la plaça, allí plantaren l’arbre. I vingué la nit, i per a que la festa fóra ben sonà, la música La flauta tocà les peces més harmonioses i els més patriòtics himnes; el donçainer de Tales, el més afamat de la terra, bufà més que un ponent; s’encengueren quatre barrils, s’il·lumenaren amb cresolets i cassoletes els porxes, la frontera de casa la vila ho havie sigut amb culs de gots de colorín colorao, i els cuets borratxos i boladors anaren per terra i cel que era un goig. Hi hagué alguna que altra desgràcia, poca cosa, segons dien, mes el poble, el pueblo soberano, se divertí a més no poder, i la festa aquella deixà ratlla molt alta en los pobles del contorn. iii Molt cuidà lo municipi del tendre plantó, l’aigua a temps i el fem a cabassos no li faltaren, mes vullgué Déu que no creixera, i no li valgueren abonos ni aigües. Dien males llengües que el llorer se morgué perquè els xicuelos, que no entenen res de llibertats i progressos, prengueren la mala costum d’anar de nit a la plaça i regar l’arbre, com ho solien fer els d’altres pobles del contorn; però açò serien parladuries de vells 434 apegats a l’antigor, no cosa sabuda i certa, puix els papelòrios d’aquells temps no diuen res d’això. Lo cert i veritat és que plantaren un altre llorer de gran garçó i tendres rames i tampoc va viure més de tres setmanes. Quatre llorers plantaren en menys de tres mesos, i tots moriren, no per falta de conreus del municipi, vallga la veritat. El cas ere per a tornar verts els pèls de l’alcalde més pentinat, i el municipi, que mirave l’arbre com a la nineta dels seus ulls, estudià amb molt deteniment el cas. Els hòmens més sabuts i entesos se trencaven el perol o, per millor dir, lo cap, sense poder pegar-li al viu. iv I l’ajuntarment en ple, seguint lo consell del secretari (el Deus ex machina de la corporació), acordà demanar-li a mossén Joan, el rector del poble, un llorer del seu hort. I el llorer de mossén Joan se plantà, se cuidà ni més ni manco que els altres i no se morgué. Den de molt tendret, L’arbre de la llibertat estirà el tronc i les rames tan cab a llevant que semblave voler agarrar amb les seues branques la frontera gòtica de l’església. Els cordells que li nigaren per a fer-lo créixer dret com un fus no pugueren llevar-li aquella inclinació. Hui en dia, les rames, eixint-se’n per dalt de la reixa, sembla que facen força per abraçar-se a l’església. ¿I qui em diu a mi que si L’arbre de la llibertat el deixaren lliure, si no estiguere enreixat, a la darreria, fugint dels pecats de casa la vila, no se ficare en l’església? Qui sab? ¡Pot ser se muiga aviat per descaminar-lo d’eixa seua nativa inclinació! Hi han coses que semblen velles i són molt noves, i n’hi han que semblen noves i són molt velles. 435 Josep Barrachina VAL I TRENTA * iv Aplegà la vesprà. El cuquet de l’amor propi furgaba dins de cadascú. molineret i negre contra xiquet de l’horta i taronger Açò es llegia en l’entrà del trinquet, en un cartell de groses lletres. Els padrins portaven plena la boltxaca. La xicalla juaba desesperà, apurant el poc temps que li quedaba. Ixqueren per fi. El trinquet estaba ple per tots los puestos. No cabia un ànima. La conversació era general. Se refilaren, un duro voltejà per l’aire. Els combatients se posaren en sos puestos. El marxaor obrigué les traveses. –A la banda de tal va a fer un durooo! I contestaben: –Va! Els duros caïen sobre el piso. –A la banda de qui va a fer un durooo! –seguia dient el marxaor, i els duros seguien caent en terra. Mentres se feen les apostes, els juaors templaven, juant en la rogenca pilota partida en huit parts. Pareixia viveta, anaba a soles. Cadascú se’n ficà una en la faixa i escomençà la partida. Les camisetes de punt de malla deixaben entrevore els fornits muscles i els robusts pits, rodejà la cintura per una faixa (roja * Val i trenta, El Cuento del Dumenche, núm. 49, 1909, pp. 5-16. 436 els del poble i verda els de València), que era la contrasenya del bando. Les primeres pilotaes eren carinyoses. La pilota pasava d’unes mans a atres, joguetona, alegre, coqueta... –Quinse i náa! –digué el marxaor obrint hasta a on pogué la boca. El Xiquet, segons dien els de València, les «adobaba». Juava molt fi. –A quinséens! –tornà a dir el marxaor. El Molineret pegava cada braçà que brunyia la pilota. El Xiquet no: li pegaba carinyosament. –Taantos... sinc per res! –cantà el marxaor. La partida s’animaba. ¡Però estaben locos! ¡Atrevir-se en el Molineret! ¡No veen com li les ficaba al Xiquet en la panxa! Els de València sonrien i s’ajuaben dos duros contra huit pessetes. –Val i trenta! –cridà el marxaor. Unes tiretes de caps es menejaven a colp, seguint el moviment de la pilota. Xe, quin quinse!... Ja estava un rato la pilota en l’aire. Se sentien com cluixits d’asot, i la pilota eixia brunyint i plorosa al vore que no la deixaben descansar. Una ovació tancà s’oixqué en lo trinquet. Qué bolea! El Molineret l’habia encalat per dalt. ¿Qué es pensaba aquell sinyoret? ¿Que juaba en monyicots? El mormull de mil boques casi apagà l’aiguardentosa veu del marxaor, que digué: –Tantos, deu per res... I a rengló seguit: –A la banda del Xiquet cinc duros... No cal dir-ho, enseguida li tapaben la boca els padrins del Molineret, donant-li billets i dinés, en un retintín de plata que alegraba el cos. –Quinse i na! –cantà el marxaor, 437 La suor corria per totes les cares, un sol africà caïa aplomat sobre el trinquet. Un mormull eixia de totes les boques. –Xe, que «porrero» està hui! –dien els admiraors i padrins del Xiquet. –Tantos, quinse per res! –xillà el marxaor en tota la solemnitat. Els padrins del Xiquet el miraben asarats, mentres ell sonria despreciativament. De pronte el joc cambià. Les pilotes del Xiquet ja no anaven bobes, «adobaes», ja portaben algo de rabieta. Cada vegà interesaba més la partida. El Xiquet ja no era un xiquet, era un jagant. Que fi juaba! –dien els seus admiradors. Quin sobaquillo! Alló era delicat, castís, artístic. Cada quinse era una obra de finea del Xiquet i de força del Molineret. –Val i trenta! –xillà el marxaor. I la pilota ixqué de la mà del «feridor», tocà la «muralla» i l’«escala», caiguent al «dau». Al primer bot, l’agarrà el Xiquet i l’envià ranteret a la «cordà» com una oroneta. –Tantos... sinc per quinse...! El sol cremaba de veres, la partida ca vegà més interesant: el Xiquet demanà aigua. –Vinga, ferix! –digué el Molineret. I la pilota passà en un bot a la mà del feridor, tocà muralla i escala, caiguent per fi en lo dau, d’a on el Molineret l’arreplegà de «calbot», eixint més forta que una bala; el Xiquet en son cos l’acompanyà al rebot; allí rodà, i pegant-li una samarrà, la pilota anà a l’atra part; antes de caure, a bolea, l’envia el Molineret al Xiquet; este l’esperà ferm en lo piso, la deixà botar, i pegant-li per «dalt», l’envia a un racó, d’a on era imposible el traure-la. Una ovasió seguí a açò. L’entusiasme apagà 438 la veu del marxaor, que cantà: Quinse i na... El feridor l’habia fet «treta»: trenta i –tornà a dir el marxaor. El Molineret aguardà que aplegara a l’escala, i aprofitant un bot, li pegà una «esquerrà», enviant-la dalt. –Ahí, duro, Molineret! –digué un amic. –Tantos, vint per sinc! –cridà el marxaor. El Molineret passà de cap a cap del trinquet orgullós, sonriguent de sentir les falagueres mostres d’entusiasme del seu poble. Passà al dau el Xiquet. –Dóna igual pa sinc duros, marxaor! –digué el Molineret. –Igual donen pa sinc duros –cantaba el marxaor. I el Xiquet, passejant-se per lo dau, contestaba cada vegà: –Van. Els de València també prenien l’igual. –Igual donen pa sinc duros. –Van! –Mai el deixaben acabar. Els duros, en correguda loca, caien redolant a lo llarc del trinquet. –Quants me n’ajue? –preguntà el Xiquet. –Cent sincuanta –contestà el marxaor. –Bueno... prou. Ferix. I la pilota eixia plorosa, brunyint, cansà de tant de golpejar, pasant d’u a l’atre, que la tractaben sense compasió. Les tireres de caps se menejaben a compàs, com si foren la péndola d’un rellonge... ¡Qué partida!... –Tantos, deu per vint! –digué el marxaor. El mormull creixia. Tots veen que el Xiquet apretaba. Feren quinse..., a quinsens..., trenta i quinse..., a dos..., val i trenta, i per fi el marxaor cantà: –Taantos, vint-i-sinc per deeu...! 439 El Molineret, torcant-se la suor, pasà de frontó a frontó aplaudit per tots. A pesar de tot, el Xiquet seguia tirant dinés, que enseguida eren aceptats. Pasà el Xiquet al dau i encomensà una faena plena de finea i bon gust, al mateix temps que de profit. Allò era ja l’acabose!... Anem!... Quin sobaquillo!... Quina palma!... Quin contraresto!... Quin calbot! Allí es vea l’eterna lluita, sempre la mateixa des de que el món es món. La força i la manya... sempre renyint... sempre cara a cara. La força representà pel Molineret, la manya pel Xiquet. ¿Qui guanyarà? Ixqué la pilota, pegà un bot en l’escala, i atrapant-la en la surda donà ... al tanto. Allò fon el deliri. Els aplausos i el rum... rum... de ... conversasions i disputes apagaren la veu del marxaor, que cantà en tot lo pulmó: –Quinse per vint-i-sinc...! Una ovasió més forta que l’atra vegà resonà en lo trinquet de Nospatix. El Xiquet tres ja lo d’ell. La faena fon de lo més delicat i artístic que puga vore’s. Quinzes de colp al fer, sobaquillo en la surda, finees en la dreta... Tot corejat pels inteligents i posant punt a part la ronca veu del marxaor, que cantà: –Vint per treenta...! Estaba vist, cadascú guanyaba el tanto que li tocaba el «fer». D’eixa manera, pedria el Xiquet. Anaba dos tantos raere. El sol pareixia segar-se en sos besos de foc en lo cap de tantes animetes, però era tant l’entusiasme, que tots els ulls sols veen la pilota, seguint-la com al cos la sombra... menejant els caps a l’igual que ella, ajudant cadascú al que tenia passió, en los xillits i acsions, respirant com si els faixaren els pits... apretats... molt apretats. 440 Les llimonaes, el cacauet i les rosquilletes caïen seguit en lo ventre sense fondo d’eixe conjunt que es diu «públic». La partida es fea més i més interesant. Les «traveses» menudejaven encara, els duros tirats per mans febroses, caien de quant en quant sobre el piso entaulellat. Els «travesaors» animaben en l’ànima i la mirà a la rogenca pilota, accionant en son cos, com si els tocara juar a ells. I la partida seguí son curs natural, electrisant al públic que admiraba fervorós la noble rinya, en força i en inteligènsia, d’aquestos dos colossos en lo joc de pilota. Espectàcul que fea remoure l’adormit recort d’aquelles lluites dels antics romans en lo circo, d’aquells «gladiadors», forsejant cadascú per a desfer al contrari. La pilota seguia anant i tornant, al tocar el fil d’aram dels costats, pareixia un arrull amorós, com queixant-se-li de tal palissa. La suor ja se marcaba per lo llom i per les cames. La camiseta tenia eixe aspecte brut de la suor. A pesar de tot, els juaors pareixien llaugers a l’igual que escomensaren. La partida era renyida, pareixien dos jagants emportant-se cadascú un troset d’una colosal bola de fanc. El fum dels puros i «mataquintos» omplia el trinquet, pujantse’n calmós al blavós cel. De quant en quant se veen passar de baix a dalt els mocadors plens de cacau, com si foren la fugida de blanques palomes. El marxaor, per més que arremullara la gola en tragos d’aiguar­ dent, cada vegà se sentia menos. El soroll, el rum... rum... de mil conversasions i disputes, aufegaba sa veu. I seguiren fent cuaranta i trenta, cuaranta-sinc i trenta-sinc. El tanto últim, o siga quant el Xiquet fent trenta-sinc, els afisionats vells dien que no s’habia vist cosa igual. 441 Una ovació ensordaora que no pot descriure’s se sentí allí. El trinquet anaba a terra, com se sol dir. Mil conversasions i disputes acaloraes se sentien per tots los puestos, allò pareixia un motí. El Xiquet li habia arrancat el tanto fent l’atre, cosa que no habia pogut mai. Al passar l’enflocà «corda» se miraren amenasaors; la u passà trunfant, l’atre abatut, fent-se promeses de rescabalar el tanto perdut. Tanta animasió i roïdo aufegà l’aiguardentosa i ronca veu del marxaor, que xillà desganyitant-se: –Taantos, cuaranta per cuaranta-sinc...! El calor i roïdo de les disputes i conversacions se desfea poc a poc com si s’alluntara... Acabà... Els partidaris seguien el joc com si fóra un moment suprem, d’eixos que costa la vida a algú. Feen els juaors faenes voluntarioses... magistrals, traent fora totes les energies d’inteligènsia i de forsa. El sol ja no cremaba tant, sos besos de foc eren ja més portadors, el tio Roig se quedà en la boca oberta, en una llimonà en la mà, com a mig dir son pregó. Lo mateix els pasaba al cacauero i rosquilletero. Ningú xistaba, sols se sentien els cluixits del guant al pegar-li a la pilota i els renecs i juraments dels juaors, tremant el silenci l’aiguardentosa veu del marxaor. El tanto fon renyidísim, els quinses sols acababen quant caïen «dalt» o se feen imposibles de traure a l’apegar-se a la «careta». El marxaor cridà per fi: –Taantos... iguals a cuaranta-sinc...! I a rengló seguit: –Cayó l’igual...! Un clamoreig pujà amunt. Un soroll mai sentit se promogué en lo trinquet. Les disputes i conversasions acaloraes feen un murmull jagantesc. Se veen cares rogenques bramar, braços menejar-se a sovint, pareixia el bramit d’un dia de tempestat. –No li fa –dien alguns esperansats–, no s’ha perdut casi res, encara falta lo millor. 442 Tornà atra vegà el moviment de la pilota. El Molineret fea esforsos suprems per a salvar la partida, però aquell «fideu» el fea suar. Tant i tant apretà, que el marxaor cantà: –Sincuanta per cuaranta-sinc...! –Molts cors oprimits respiraben, l’animaben en la mirà volent-li dir: «Vinga, no s’ha perdut tot». Passà al dau el Xiquet, fent una faena llaugera i sensilla. Pareixia no tocar la pilota, juava com si tinguera ja la partida en la bolxaca. –No te descuides! –li dia algú en eixa sonriseta que pareix com una capa tapant la falta que diu el pensament. El Xiquet responia en una atra de superioritat, gastà a soles pels que saben hasta a on apleguen les seues forses, però siga descuit fet aposta, o fóra lo que fóra, la cuestió és que el Molineret li guanyà el tanto, i el marxaor cantà: –Sincuanta-sinc per cuaranta-sinc! Els amics d’aquell cobraren ànimo: els del Xiquet feen cara d’espantats, calculaben ja lo que es tocaria «afluixar»... Mentrestant, el Xiquet sonria despresiativament i encà tingué l’audàsia de dir: «Marxaor, tira deu duros». I el marxaor, que ja tenia ganes d’acabar, xillà: «A la banda de qui resta deu duros»... –Van! –i prorroom, deu redolins platejats caigueren gemecant en terra. –Tiran deu més...! –Se sentí la veu ronca del marxaor que tornà a cridar: –A la banda de qui resta deu duros...! –Van...! –I seguia dient a senyes del Xiquet. –A la banda de qui resta deu duros...! Tots als prenien. –Te n’ajues sincuanta més –digué el marxaor. 443 –Bueno. Prou. Ferix ja! La pilota anaba com sempre, obedint furiosa a les samugaes brutals del Molineret, que fea esforços de jagant per vore si acababa la partida. L’atre juava desesperat. Ja no les «adobaba» com a primeries, si podia arrematar a la segon pilotà no aguardaba a la tercera. Ja ne caïen poques dalt. Ell se defenia en el raconet, baix del «palco» pareixia tindre-les medides. Acabà el tanto, el marxaor cantà: sincuanta per sincuanta-sinc... El Xiquet tocaba tots els resorts p’arrancar aquell tanto... ¡Si poguera!... I habien igualat... I juaba afanós, respirant a pressa, només vivia pa la pilota, a ella dedicaba tota s’atenció i sa força, sense fer cas dels cents d’ulls que el perseguien sempre. L’atre li disputaba el terreno pam a pam. Reconeixien els dos que valien i ningú volia declarar-se vensut, tota la cantitat de forsa i d’inteligènsia eixia fora... Per fi el Xiquet ixqué en la seua. Igualà a sincuanta-sinc tantos. Anaba l’últim. Li tocaba fer al Molineret. La pilota botà en la blavosa pedra, pssà a la mà del «feridor», d’allí a la muralla i escala, caent en lo dau, d’a on al primer bot l’anviaren al frontó. Una vegà en este, el Xiquet, girant gallardament son cos, paregué atraure-la a ell i li pegà de sobaquillo, anant a parar a l’escala, d’a on tornà al frontó i el Molineret per fi l’acabà. –Quinse i náa! –xillà el marxaor. I feren a quinsens, trenta per quinse, a dos, val i trenta; féu el Molineret a dos, tornà a fer el Xiquet... Volta atra vegà: val i trenta el Molineret, i de nou a dos el Xiquet, guanyà este el quinse siguient i féu val i trenta i, aprofitant una pilotà que li donà un bot «com un ciri», li pegà per dalt, enviant-la al tendido. El marxaor digué: –Caballers... asò no ha segut res...! 444 Entonses les conversacions esclataren, al mateix temps que les disputes i pensaments callats mentres duraba la partida s’ensenyorejaren del trinquet. Uns atxacaren el cap i afluixaren la mosca; els atres, que eren el menys, armaben gran xillaïsa, proclamant al Xiquet com a rei de la pilota. Grans rogles se feren a lo llarc del trinquet, un murmull jagantesc pujà amunt fet per rialles i disputes, conversasions i roïdos. El Molineret, después de la suor i grans esforsos fets, no tingué una paraula animosa, ni una mirà amiga. Habia perdut!... El treball era debaes. I dins d’ell protestaba... Qué volien més? No s’habia defés pas a pas? No habia fet en l’últim tanto dos o tres vegaes val? Que una vesprà habien perdut! Més ho sentia ell, que es vea humillat davant d’aquell «fideu»... Una vesprà cuantsevol la té. Prou duros els habia donat a guanyar sentaets en les cadires... a costa de la seua salut i suor. I és que el vensut sempre és abandonat en totes ocasions i en tots els punts. 445 Ferran Falomir LA MORT DEL CAPITÀ KHORASAN ZEM ZEM * A l’ombra d’una figuera, baix els mormulls de sons pàmpols i gojant de la fresca penumbra que reina, s’encontre una velleta de rugosa cara i de cap nevat pels anys, rodejà de tres monyicots de vivaraja cara i ullets escrutadors. –Conte-mos un cuento, güela –exclamà el més menut. –De qué voleu que vos el conte? –De moros, de moros –diuent els tres a la vegà. –Bueno, està bé. Pos sinyor... Khorasan Zem Zem, el valent capità dels gloriosos eijèrcits del gran sultà, l’aguerrit vencedor en mil combats, cansat de la lluita eterna contra les hostes occidentals del cadí Brachi-Forte, per a posar gloriós remat a sa triunfal carrera, decidí fer una llarga excursió per a vore les parts del mond que desconeixia. Hossana, la incomparable circasiana, l’hermosíssima jove de bronzejà pell per lo sol del desert, la dels ulls bullents per comprimits desigs, la favorita de Zem Zem, la sumisa esclava, l’acompanyava en sa perigrinació. El gran Zem Zem viajà d’una manera digna d’ell, visitant les principals capitals del mond. Corregué l’Aràbia, visità la Meca i Damasco, estigué en Síria fins internar-se en Europa, visitant Itàlia, el país de l’art, en França la ciutat-llum, ¡Espanya! la de les tràgiques lligendes, i a l’aplegar a la terra cuna dels artistes, de les * «La mort del capitá Khorasan Zem Zem», Veu de la Plana, núm. 20, 19-viii1916. 446 flors i tarongers, no pugué menys el gran Zem Zem, que mostrarse admirat veent tan hermosa vega i exclamar al vore l’horiçont que se li presentava com inmens xal blau, rallat d’amaranto i grana: ¡Salve València! Io te salude. Zem Zem i l’hermosa Hossana s’instalaren en un santuós hotel d’una capital valenciana. Agradava Zem Zem, de nostre incomparable clima, li entusiasmava l’horta, el caràcter simpàtic i rialler del valencià, i la radiant belleça i desinvolta coqueteria de nostres dones. En canvi, no participava Hossana de l’alegria del seu amo i senyor. Sentia un odi grand per a d’aquelles dones que feen a Khorasan blanc de ses mirades, i la feria en l’ànima la sempre assomà sonrisa als llabis de Zem Zem per a correspondre a ses escrutadores mirades. I la pau que fins entonces havia reinat en l’oriental parella, se truncà en rencorosos cels, en implacable set de vengança, en exaltat odi per part de la que es cregué ultrajà, Hossana. ...I una nit de tempesta, en la que els arbres a impuls de l’huracà se tronxaven com a colp de l’astral en un reduït quarto de suntuós hotel, tenia lloc una tragèdia horrible. Mentres Zem Zem dormia confiat, Hossana, la incomparable circasiana, en un rato de locura, arrastrà per l’egoiste i absorvent amor que per ell sentia, clavà en lo pit de son amant la relluenta fulla d’un afilat punyal. I així acabà sa vida el valent capità, vencedor en mil combats, Khorasan Zem Zem. ¡I és que, fills meus –exclamà l’agüela–, l’amor sempre porta engarsaes en son cor les aliacrans dels cels, únics culpables dels més abominables crímens pasionals! 447 Els xiquets, com ensimismats del relat, guardaren absolut silenci i en els dits de la velleta tornà a menejar-se, juguetona, la fina agulla de fer calça. El sol, sens força ja, lluitava per donar sons darreres pincellades de vell or sobre la terra... Els pardalets, canturrejant plegàries d’amor, buscaven els nius, mentres de la propenca sequiola alplegava l’hermós rumoreig de l’aigua, com sublim himne a Natura, com inspirà cantarela de Pau, Vida i Poesia... 448 Diego Perona CLAR DE LLUNA El meu amic era poeta. Los seus versos progonaven una fama. Aquella puresa, aquella propietat en l’expresió, tan ingénua, tan armoniosa de tanta amenitat, populariçaven el seudònim en què solia firmar los seus trevalls. Recorde que una vesprà pasejàrem junts per l’horta, llegint retalls d’ell, tots delicats, tots bonicos. Unes sinceres, per lo breus, paraules traduïren fidelment l’afecte que en tenia, deixant-me oir consells d’alentament. –Tu pots. No deus abandonar-te i escriure algo. Un cuento per eixemple... Qui sap? Sols un regló transparenta a lo millor un gran esperit i... tu pots. Aixís li ho vaig prometre i aquella nit mateixa estava ja baix l’acció poderosa d’una febra, encesa pel cuc d’enveja, ¿a qué negar-ho?, que fea agitar-me front les blanques quartilles nerviosament preparades com baluart que enfosquira la glòria de l’amic conseller. ¡Aixís sol passar sempre! Per a acondicionar l’estat d’ànimo (que tot hi ha que previndreu), divagava sobre algo que vaig tindre la vana presunció de creure consideracions filosofolliteràries, pensant: –Escriure un cuento! ¡Dixar imprés en sis o huit quartilles de rimada prosa l’estudi psicológic de la rubieta verge d’ulls de cel! ¡Plorar la infelicitat del nuvi a qui el crudel egoisme pairal afona en desencantadora tristesa! ¡Entusiasmar-nos front los blancs vellons del cel encesos en roja flamberà pel * «Clar de lluna», Veu de la Plana, núm. 31, 25-xi-1916. 449 fantasmagóric misteri d’un crepuscle! Que hermosa tasca mo­ raliçadora! Quanta bellesa encara dintre la condició misèrrima del mond! Divagava després sobre les condicions que deu reunir un cuento per a alcançar els honors de ser llegit ab interés crecient. –Són tantes! –resava vençut casi. –I què poden importar-me si no em són desconegudes? Sols me falta acomodar-les als personajes, a les situations de l’obra –contestava jo mateixa reaccionant ilusionant-me. ¡Milloria de la mort que en féu pegar lo bac des de més alt! També vaig divagar sobre... Açó, com aquella nit eterna de divagació, se faria interminable. Perdona lector. El fruit foren unes quartilles, moltes, casi un montó. En una apareixia argentada i melancòlica lluna plovent sos platejats raigs sobre els amants, o avergonyida s’amagava a intervals. En altra era el sol, lo daurat astre qui s’entretenia en paregudes faenes. Els pardalets piulotejaven en altres. O era un deliciós jorn del mes de maig. O una plujosa i freda nit d’hivern. O acabaven de tocar les dotze en el relonge de la Iglésia. En els epílecs estaba més açertat perquè... ¡Començava per ells! Que pillo! Naturalment, l’èxit era segur buscant un desenllaç que conmoguera el ja tendre sentimentalisme del lector i llavors: era un deliciós i pur bes que ressonava en la porta. O una carcallà sarcàstica la fea extreméixer. O Marieta llançava a l’espai l’últim suspir de despedida. O era la vesprà la que es moria. O Pepe es pegava un tir. O Sento es tirava al tren... Ja era de dia i l’estrident xiulit del vent, com clamorosa protesta de Natura, me féu desgarrar aquells papers inútils en mil trossos y gitar-me avergonyit sens haver fet res en clar. 450 A l’alsar-me, al poc rato, per a anar a l’oficina i, a la vista d’aquella alfombra teixida de paper tinta i cervell, pensava trist i plagiant sempre: Per a escritor me’n falten més de cent. Per a escrivent me’n sobren més de mil. Moraleja? L’eterna paradoja. La desviació eterna i pretenciosa del camí que havíem de seguir en nostra vida. 451 Vicent Tomàs i Martí LES PENES D’ UN ROMÀNTIC * A mon volgut amic i guia Eduart Martínez Ferrando i una parà del caminar de la vida Havia aplegat la família del nou metge. Un pesat carro carregat de mobles, eterns companys de les famílies, estaba parat front a un edifici d’humils apariènsies, morada escullida per a viure en lo poble. Tota la gent, al vore als forasters, començaren a preguntar-se sa suposta vida i el punt de procedènsia. Moltes dones, en l’interés de saber, feren viatges per davant de la porta de la casa a fi d’enterar-se d’algo, i no faltà atrevida que, en l’afany de dotorejar, anà a oferir-se als recén vinguts. Estaven estos assentats en l’ampla entrà de la casa, en lo cap entre les mans i en actitut pensativa. Eren castellans vells, duent escrita en les seues vagues miraes la melengia de les grans estepes, eixes llargues extensions que pareixen verdes alfombres en l’estiu i llançols en l’hivern, cubertes sempre per un cel brut per núvols d’un color indefinible i prosaic. Un cresolet, en ténue llum, lluitava en la foscor de l’entrà. La seua flameta, símbol de moltes ànimes, es movia a la més llaugera alenà del vent. * Les penes d’un romàntic, El Cuento del Dumenche, núm. 120, 1916. 452 Formaven la família dos dones i tres hómens; elles, una filla del metge, i l’atra, una crià de cara de pergamí i nevats cabells. Fea ja alguns anys que havia mort la dona del metge, sostituint-la en lo seu cuidao i carinyo aquella vella, trobà pel metge en u dels molts pobles a on havia estat i duent-se-la darrere, per conéixer el seu bon cor i bells sentiments. Els hòmens eren el metge i dos fills, d’uns díhuit anys el major. D’a on venien? De molts punts i de ningú. Sa vida havia sigut una llarga peregrinasió pels pobles, buscant-ne u a on còmodament pugueren esperar la mort, o una vacant per sa lluntana pàtria. La terra que veem al nàixer, la terra a on juem en la nostra infantesa, la terra a on tenim els primers amors, és la que busquem i desitgem, encara que estiga molt alluntà, per a llit de l’etern descans de la vida a l’hora de nostre somni final. Havien tractat i vist en sa estància per les regions d’Espanya als diferents pobles que les poblen, coneixent ses costums i oint sos parlars. De Bascònia i Castella la Vella a la Nova, d’esta a Andalusia i después a l’Aragó i d’allí a Galícia, venint ara a València, l’edén d’Espanya, morta nacionalitat per l’abandó de la majoria dels seus fills, indolents com la rassa que expulsaren. En sa estància per les diverses comarques, el seus oïts havien escoltat el castellà, l’antic vascuens, la dolsa parla gallega i l’armoniós i suau valencià, tan corromput per la nefasta influènsia castellana. Passaren uns dies. La vida d’aquella família se normalisà, feren algunes amistats i comensaren a adaptar-se accidentalment a nostres costums. Son modo de viure era retret: eixien poc de casa. Sols el pare, per a cumplir en lo seu deure, anava tots els dies a fer la visita als malalts. 453 ii força de la primavera Era un bell dumenge de la més bella de les estacions. Maria, la filla del nou metge, acompanyà per algunes de les llauraores assenyoraes del poble, ixqué a passejar a la carretera, punt acostumat per tot l’element jove d’allí. El blat havia ja començat a traure la verda espiga. Sobreixint entre els diferents matisos verts de l’horta i trencant sa monotonia, alguns frutals mostraven les seues branques desfullaes i repletes de flors de rosats pètals. Els aucells cantaven alegres al compàs de l’hermós conjunt que oferia la Naturalea. Els cors també participaven del goig de tot lo que els envoltava. Maria mirava en curiositat tot aquell panorama, tant distint de tots los que els seus ulls li havien ensenyat. Tot era diferent: l’adorno de la Naturalea i el vestir dels que passejaven prop d’ella. Al mateix temps, ella també era mirà en curiositat, tant per les xiques com pels xics; les unes, per contemplar a la intrusa, a la que podia ser amiga i rival, i els atres, per admirar les seues perfecsions físiques. Podria a penes tindre uns setse anys i estava ja completament desarrollà, però conservant encara el sello de la infantesa, eixe candor tan característic. Sa boqueta, per lo roja i lo xicoteta, pareixia una sirera. El seu naset era fi i afilat i els ulls d’una indefinible melengia, apart de la perfecció física, grans i foscs. Duia en ells tot lo que devia ser la seua ànima, de gran bondat i excelent per a l’amor. 454 Quan mirava pareixia que no vea son entorn material, sinó paisatges i espectacles d’invisibles regions espirituals. Pareixia que este passeig l’entristia, bé per anyorar la terra mare u algú dels molts pobles a on havien vixcut i que per quansevol agradable rato o sosoït li havera fet pendre carinyo. ¡Qui sap els recorts que aquella groguenca carretera que xafava li duia a la memòria! ¡Tantes vegaes els havia acompanyat en son incert vol! Flor exòtica en nostre viure, llògicament devia d’estar apenà i més sent dona suseptible a la influència del seu passat. ¡Quantes vegaes mosatros mateix, sense eixir de nostra terra i al pensar en les atres parts del món, abstraent-mos en les nostres cavilasions, pareix que sufrim la congoja de l’ausència! U dels que passejaven també, junt en uns quants xics del poble, era Jusep, jove estudiant d’allí. Orfe d’amorius, no se pogué lliurar de l’enxís de la mirà de Maria, sent més influensiat per ser d’espírit romàntic. De moment s’enamorà i la llavor entonces sembrà, fructificà. [...] viii fi d’uns calvaris Una de les particularitats de Jusep era la de ser cantor d’aurora. A penes l’avisador colpejà a la seua porta avisant-lo s’alçà de resel, vestint-se apresurat. Eren, quant ixqué de sa casa, les tres del matí. La nit estava nuvolà, perillant el nevar u el ploure. Les ràfegues de vent eren molt gelaes. Davant de l’abadia estaven reunits uns quinse u vint cantors d’aurora, tots tapats en amples mantes de profusió de colorins. 455 Comensaren a cantar pels punts de costum. Un armoniós conjunt de veus, altes i graves, acompanyades per alguns ins­ truments de música, s’escampà pels àmbits dels carrers, trencant en dolsor el silensi de la nit. Alguns, que tranquilament dormien, al sentir els cants, se despertaven de son somni, omplint-se els seus cors de melengia i pensant, compasius, en la bona voluntat dels cantors que, desafiant les inclemènsies del temps, se llançaven en aquelles hores intempestives a omplir de mística melengia els carrers. Alguns, de cor refractari a la poesia, malaïen esta costum, per a ells la més molesta. Jusep, el més influensiat per la dolsor d’aquelles hores, acompanyava els cants en tot el seu sentiment artístic. Era alló per a ell com un bàlsem i una nova vida perquè ¿no és diferent la que entonses se viu? Anaren recorrent plasetes i cantons, parant-se quan el tilín d’una campaneta s’ho manava. Pareixien els finals de les notes dels clarinets, queixes que es perdien pausadament en el silensi. En aquell passeig recrudeixqueren els recorts del desditxat amor de Jusep. Aquell poètic ambient convidaba a anyorar, però el que no té coses alegres que recordar, té que pensar en son trist passat. Però lo que més ajudava a fortaléixer els mals recorts de Jusep era una dolorosa notícia. Maria i sa família se n’anaven del poble avergonyits per la deshonra. Les aus de pas alsaven altra volta son vol, alluntant-se d’aquell punt a on deixaven el seu honor i un cor malferit. Els mobles, eterns companys d’aquella família errant, ja se’ls havien endut el dia passat. Ara se n’anaven ells i les desfulles de la casa, les coses que podien dur prop de si. 456 Acabà la volta de l’aurora. Ara estaven atra vegà reunits front a l’església esperant que la campana, colpejà per tres voltes, donara les veus de l’avemaria. Vingué el sacristà obrint les amples portes de la Casa de Déu. Tocà la primera campanà. El cor entonà la primer avemaria animant aquella morta placeta. La segona. Atra volta el conjunt de veus s’escampà per l’espai. Ans de tocar la tercera, el roïdo d’un cotxe al rodar pels empedrats carrers aufegà les veus dels cantors. A l’arribar davant de l’abadia, se parà a escoltar aquella armonia que tan a deshora recreava als que en ell anaven. Jusep reconegué en los de dins a Maria i sa família. Les emocions que ell experimentà eren contradictòries: unes, alegres per vore-la, però atres, més fortes, tristes, perquè li feen pensar que s’alluntava d’allí per a sempre, per a jamai tindre notícia d’ella. Seguí cantant fins que acabaren les tres avemaries. Quan més pensava en lo que aquella marxa significava, més angúnia sentia, més se li oprimia el cor. L’únic consol que tenia el perdia per a sempre. Quan moriren les veus del tercer cant, el cotxe comensà atra volta sa interrumpida correguda. Entonses, Maria s’asomà per una de les finestretes, donant-li l’adéu a Jusep que, dret com una estàtua, estava mirant alluntarse el carruatge. 457 Joan Manuel Borràs Jarque VENDÔME I EL DARRER PIRATA * primera part i desembarc En la platja de l’esquerra del riu sec dit Servol atracà una petita llanxa. Els rems havian deixat de colpejar l’aigua, que aleshores estava delitosament tranquila, i la quilla s’havia afonat en l’arena. La nit era ja prou adinsada, i la lluna, en son quart minvant, quasi a penes allumenava amb sos raigs debilíssims. Degut ad açò, difícil haguera sigut poder reconèixer als previnguts navegants que a tal hora saltaven en platja tan solitària. Mentre la llanxa se’n tornava mar a dins, u dels dos que havien desembarcat digué molt baixet: –Alah! I una altra veu va respondre a l’instant des de l’ombra d’una roca de molt a prop: –Alah és gran! I sense dir més paraula es posaren en camí cap la montanyeta del Puig. Bé es coneixia que li eren ben coneguts aquells paratges al guió. De no ser que a ulls tancats els poguera recórrer pam a pam sense tropessar, almenys seria que sos ulls gaters penetraven en la fosca que per moments s’anava fent més densa. * Vendôme i el darrer pirata, El Cuento del Dumenge, núm. 346, 1920, pp. 2-11. 458 Amb tota seguretat, con si fóra al ple del dia, seguia encaminant les seues passes, vorejant sempre el riu, i vencent amb tota facilitat qualsevol obstacle que al paréixer tancara l’invisible sender. Quan aplegaren al peu de la serra, se n’anaren per la part més roín i desaparegueren per entre uns penyascals. Havien entrat en un soterrani a manera de mina natural, molt estreta de primer, només que de seguida s’aixamplava fins a poder anar per allí prou bé. Aleshores, amb el pedrenyal encengué el guió una esca que ja tenia amanida. Més que aquella llum rogenca, relluïren els ulls del més jove dels desembarcats, de rostre africà, impacient i neguitós. –Què? –demà de prompte. –La tens açí? –Oh, mon amo! No és tasca molt fàcil... –féu el guió amb cert encongiment. –Ham fet els impossibles per a tindre-la... mes fins ara... –Imbècils! –va interrompre el jove tot irat. –Ja vos haureu estat a la bartola... –Oh, no! –va interrompre també el guió sense torbar-se. –Ham estat sempre en l’ull viu, i a la que salta. Pugeu i ho voreu. La mina continuava afonant-se amb suavitat cap les entranyes de la terra, però molt prompte aparegué en un recó una altra cavitat molt empinada que anava cap amunt, a trets escalonada a posta per a fer més practicable el forat. Per ell pujaren tots. Al cap d’un quart d’hora de penosa ascensió, fadigats i mig asfixiats pel fum de l’esca, respiraren amplament l’aire lliure que oferia a l’ensems la salobritat del mar i els aromes delitosos de garroferes i timonets, i contemplaren el cel estrelat ja sense lluna. Estaven en el terradet d’una bonica torreta que, mig assolada, encara s’alça hui a un costat de la montanya, a la vora de la antiga 459 «via romana», molt a prop de l’ermitori de la Mare de Déu de la Misericòrdia i de Sant Sebastià, i cara al remorós Mediterrani. El guió, abans d’eixir de la mina, havia tingut bon compte d’apagar l’esca. En son lloc havia encés una llanterna de cristall groguenc que deixà damunt les almenes. –A vore si t’espliques! –féu el jove tot impacient. –Espereu-vos –digué el guió mirant al llunt a través de la fosca. –¡Mireu!... –afegí a poc, senyalant amb el braç estés cap a la població de Vinaròs que allà baix dormia als peus del mar llatí. –Aquella llumeta groga? –Com eixa és la senyal d’Ascar, l’amic nostre que estava esperant vostra vinguda. Me diu que ja queda enterat, i a més que no hi ha res de nou per allà. –Puix hi ha que donar-se pressa, coste lo que coste. A la lluna nova tornarà el meu bergantí, i per aleshores tot té d’estar a punt. –Per ara no ho veig molt fàcil. –Quina dificultat hi ha? –Una amb la que mai podíem ensomiar. Vos ha eixit un rival poderós. –Qui és l’atrevit?... –Un mariscal francés: el duc de Vendôme... [...] iv llegenda fantàstica Al Palau d’en Joan Noguera no solament era rebut a sovint i amb els deguts honors el duc de Vendôme. També tenia entrada lliure «Toni el campaner». Se l’apreciava, car al seu caràcter palesament 460 bondadós hi havia que afegir certes habilitats que el feen sumament útil. I aixó, a més de la seua mestria en l’ofici propi. En efecte, ningú com ell savia donar a les campanes aquella tristesa infinita que fea plorar a la gent quan tocava a morts, ni aquell goig bullerenc i avalotapobles que fea eixir de mare l’alegria en totes les llars quan repicava a festa. Mes lo que li obrí de bat a bat les portes del Palau foren els seus coneiximents agrícoles i de jardineria. Adjunt a l’aristocràtica llar, hi havien unes fanegades d’hort. En Noguera li les confià al campaner, després de vore per experiència lo bé que savia trevallar la terra. D’ací esdevingué, com la cosa més natural del món, el tracte i la familiaritat amb la filla de l’amo. –Les flors m’agraden molt –va dir un jorn Consolet, qui havia baixat a l’hort per a distraure’s veent com treballava Toni–. Escolta, tu no savries fer-me un jardinet? –Puix no he de saver, senyoreta! Ja vorà, ja vorà... Tindrà un jardinet com no n’haurà vist un altre d’igual en tota la seua vida. Serà digne de la meua ama petita. I en poc temps arreglà un tros per a jardí que era una maravella. Esplèndits gira-sols, lliris immaculats, olorosos gesmils, i més que tot roses i clavells, unes roses de pètals tan grans com les galtetes d’àngel de la nina, i uns clavells dobles i esguitzats que eren l’encant de tots els que els veen. Així va crèixer la confiança entre la flor i el cart. I com Toni era bell i afalagador, en Joan i na Filomena –els pares de Consolet– acabaren per considerar-lo com a part integrant de la casa, una cosa aixina com si fóra el mateix hort personificat que ell portava lliurement a son gust, o com el gos de Terranova amb qui fea molt bona companya. 461 No obstant, l’orige de Toni el campaner no era conegut per cap persona, ni per altra part a ningú li havia donat per fer averiguacions, perquè tampoc s’havia mai fet sospitós de res. Només se savia que fea qualques anys aparegué en el poble demanant almoina com a pobre de pas, emprò li pendria voluntat a la vila, perquè des d’aleshores tornava prou a sovint. Després se va saver que els intèrvals no els passava fora del terme de la vila, puix se’l vea amb freqüència a la montanyeta del Puig, per quins indrets es passava setmanes sanceres. L’ermità assegurava que aquell pobre era molt devot del patró Sant Sebastià; a sovint entrava a l’ermita i allí s’estava resant hores i hores; l’únic que havia notat en ell era una curiositat extraordinària per saver ont estarien els fonaments de l’ermita antiga, i quan i com s’havia fet la nova. –Com si jo, ni ningú, que jo sàpia, poguera donar detalls de tot açò. En fi, me pregunta coses tan rares i tan fora de raó que moltes vegades no sé com eixir-ne del pas. Pareix que se’n va un poquet del cap, pobret... Lo que més me divertixc és vore’l fer clotets com si fóra un xiquet. Tota la placeta l’ha remoguda ell, pam a pam, en les seues ungles. I a dins de l’ermita i tot escarva de vegades, però quan el rinyc i li clamo, de seguida obedix. I la gent se’n ria de bona gana en escoltar aquelles excentricitats relatades per l’ermità, i compassius tots socorrien llargament al pobre. Tal va ésser el començament de la popularitat de Toni. Passat qualque temps, ses visites a la vila sovintejaren més i es feren més entretingudes. Allavors començà a pendre afició al campanar, fins al punt d’arribar a substituir al campaner, qui massa vell i ple d’alifacs li aplegà l’hora de tindre de renunciar 462 al càrrec, car ses cames tremoloses no li permitien ja la penosa ascensió a la torre. El canvi de campaner fon ben rebut pel veïnat, qui havia notat ja la gran diferència amb què «parlaven» les campanes quan era Toni qui les prenia pel seu compte. Des d’aital moment, ses rareses i extravagàncies caigueren en l’oblit. Consolet, emprò, les conservava en la memòria. ¡L’havien divertida tant aquelles coses atribuïdes a una follia benigna, i que en passar de boca en boca se contaven de tantes maneres, apareguent Toni com un tontaina infeliç per als majors i com un bruixot envolt en el misteri per a les imaginacions exaltades dels infants! Mes, cada vegada que oportuna o importunament, assagetava a son criat amb aquells records demanant-li una explicació, Toni se fea el desentés, sense poder-li arrencar mai ni una paraula de lo que ella buscava. Fins que un jorn, trobant-se més alegret que de costum –degut, al parèixer, a unes copetes amb què l’havia obsequiat Consolet per a que participara del convit que s’havia donat a l’il·lustre Duc de Vendôme en el Palau– se li soltà la llengua i contà una llegenda per demés fantàstica: –Anant pel món he deprés moltes coses, ameta meua, moltes... L’ermita de Sant Sebastià fon, en altre temps, mesquita de moros. D’açò fa molts anys, molts... més de cent, més de dos-cents, més encara... Els moros dominaven totes eixes terres, i ad ells li les disputaven els cristians d’Aragó i Catalunya, sempre guerrejant. Una vegada, un rei cristià, en Jaume el Conqueridor li dien, se n’entrà per eixes terres com un huragà, com el simun del Sàhara; uns moros, traïdors a la llur nissaga, li entregaren el gran castell 463 de Penyíscola, i amb ell caigueren eixos pobles que dependien d’aquella plaça poderosa. Un príncep moro, que no va voler pendre part en la traïdora, fugí de Penyíscola i s’amagà en eixa ermita que aleshores era mesquita, com he dit. El santó moro –que fea les vegades d’ermità– li donà acolliment. El príncep i el santó eren riquíssims. Lo primer que feren en vore’s tan apurats –puix temien caure en poder dels cristians d’un moment a un altre–, fon amagar en les entranyes del Puig tota la llur fortuna, una fortuna tan gran, que amb ella es podia comprar un regne. Llur temença es vegé prompte confirmada, desgraciadament. Els soldats del rei en Jaume, furonejant per tot el terreny conquerit, pujaren també a la mesquita. Tot espantats, els van vore com avançaven rodejant la montanya. El santó va poder fugir disfressat amb les petxines de pelegrí, l’infortunat príncep no pogué simular l’engany: fon conegut i morí atravessat per una llança villana. La mesquita manà el rei que fóra convertida en ermita, dedicada a la Verge de la Mercè, o de la Misericòrdia, com per ací li diuen. Allà, en el moro, hi ha una pobra família, descendenta d’aquell malaurat príncep, que de pares a fills van conservant eixa història, contada per aquell santó fugitiu... I diuen que l’afortunat que torne a recobrar aquell tresor, amagat en el Puig, serà protegit pel profeta, i tots els moros de l’orient i de l’occident l’aclamaran Gran Soldà i serà el més poderós de tots quants n’hi han hagut... –Quina història més bonica! –féu Consolet–. I tu com la saps, Toni? Que has estat allà en el moro? «Toni el campaner», qui contant sa llegenda s’havia abstret fins el punt de semblar que tan sols parlava amb ell mateix, enmantellat en sos records, en sentir les preguntes de la donzella, donà un fort tremoló com si despertara d’un mal ensomni. 464 Los ulls, oberts quasi fins a saltar, prengueren una expressió tal d’espant que fins arribaren a assustar a Consolet. –Què he dit? Què he dit jo? –demanava atropelladament el vell criat. –Jesús, Maria! Mai t’he vist així... Em fas temor... I pensà en fugir. Toni es reposà instantàniament, i somrigué maliciós. –No tinga por, senyoreta. Ja m’ha passat. És que de vegades me pareix que estic ensomiant, i no sé lo que em dic... –Ah! –féu allavors Consolet, esclatant la seua gola en una explosió de risa, com si se desbordara una gran cascada d’argent, omplint tot el Palau amb ses alegres harmonies–. ¡Ah! ¡Ara caic! Xa si... els clotets de l’ermita... ¡Tu fees aquells clotets per a buscar el tresor del príncep moro! ¿Que no el vares trobar? ¡Ai, quina gràcia! Tu series el Gran Soldà tot poderós... I se’n ria, se’n ria, fins caure-li per les galtes enceses, a dolls, saltirones llàgrimes, alvalotant a la cadernera i al rossinyol, que començaren a saltar i a cantar amb entusiasme en llurs daurades gàbies penjades en la galeria. El gos de Terranova, contagiat també per l’alegria de la seua ama, corria per l’hort en totes direccions, espantant al paò, que xillava desaforadament des de les rames d’una pomera, i fent fugir d’una revolada als pardalets, mentre en llur departament es queixaven els ànecs, plens d’inquietut, i el gall alçava la pata i l’orgullosa cresta, llençant son valent crit de guerra per a donar ànim a les porugues gallines. A temps entrava en l’hort «el Negre», un ajudant que fea poc s’havia portat el campaner sense demanar permís als seus amos. Consolet callà de repent, i sense dir paraula se n’ixqué de l’hort amb una carassa de disgust i se’n pujà a les seues habitacions. Sense 465 saver perquè li inspirava «el Negre» una repugnància invencible, aquell sujecte, més bé jove que no vell, passat de moreno, els ossos de la cara prominents, amb uns ulls que quan la miraven sentia la sensació de dos claus de foc que la ferien, amb uns braços peluts que quan se’ls arremangava per al treball pareixien els d’un orso... Aquell sujecte la tenia empavorida sense poder-ho remeiar. –Ja ho has vist, Ben-Alí: la xica t’òdia coralment. Ja voràs com no tardarà en manar-me que no tornes més per sa casa. –Hi han novetats, Ascar –digué «el Negre», sense fer cas de lo que acabava de vore i d’oir–. Ja ha desembarcat Albendir, i hi ha que activar «la cosa». Ens espera en la torreta amb una impaciència que aturdix. –Ja vaig vore la senyal i contestí amb lo farol groc –replicà el campaner. –Li he contat el destorb del duc. Es posà furent, intractable... –¡Clar! És natural. Per cert que el duc ha armorzat hui en eixa casa. Per açò no he pujat encara a saludar al príncep. ¡Si jo ho haguera sabut abans açò de l’armorçar! –Vigiles molt malament, Ascar. Tenies d’haver-ho sabut. –Veig que per la traça també t’ha comunicat a tu el mal humor el príncep. També tu te poses intractable. –I bé... Si ho haguera sabut açò de l’armorçar, ¿què hagueres fet? –Jo què sé? Coses que a u se li ocorrixen... Però ja hi haurà oca­ sió, ja... 466 Josep Calzada PLAUTUS * La nau lliscava per damunt del mar, empesa per un alè caldejat per les sorres de Líbia. La vela carrada s’havia arredonit bellament i l’hortator, aprofitant l’ajuda d’Eolus, dexà damunt de la tauleta d’ònix son martell d’ivori, ab el qual regulava els moviments dels esclaus que tascaven en els rems, abandonats i mig submergits ara, vora els flancs de la nau. La proa d’aquesta recordava la dels vaxells d’Egipte, una proa enlairada, corvant-se en l’extrem ab el gràcil caient d’un coll de cigne, i en la part baxa enrobustien l’obra unes planxes de coure de les quals el sol ne treia enlluernadors reflectes. Els arreres del bastiment eren grec pur. Una popa ampla, ont hi havia un altar ab dues estàtues representant Mars i Mercuri, davant dels quals, alimentat ab fustes oloroses, hi cremava constantment un braser. Prop d’ell, seguts en banquets de cedre, conversaven dos homes; l’un, acabat d’exir de l’adolescència, l’altre, adornat ab barbes blanques que el vent ab suau carícia destrenava per damunt del pit. El jove era Lai, l’amo del bastiment, son company era Plautus, son mestre. A la primera ullada es notava la diferència de raça. Lai era bru de cabells, sa pell tenia un lleu matís rogenc, mostrant barreja de sanc egípcia, però sa cabellera arranada i son abillament senyalaven gustos i educació dels àtics. Plautus era grec de pura raça. Se li notava tot seguit, veient sa pell blanca, el perfil correcte * Plautus, Barcelona, Ilustració Catalana, 1924, pp. 9-19. 467 de son rostre, els ulls blavosos, en els quals, malgrat els anys, hi lluïa un raig de desperta inteligència, i ses positures graves i nobles. Son vestit de llana era blanc com ses barbes i el sol treia reflexes de son crani pelat, com si fos una esfera de coure més polit que les planxes de proa. Lai també s’habillava a l’estil grec, però son trajo era roig i no el cubria més enllà dels genolls. Cenyia sa cintura ab una corretja estreta i polida i no duia joies de cap mena, seguint l’austeritat lacedemònia. Aprop seu, en el sòl, hi havien ses armes: un escut de bronzo senzillament cisellat, una llança curta i un arc ab un buirac curull de sagetes. –Tot just comencem a navigar –digué Lai– i ja voldria petjar les pedres d’Atenes. –Calma, Lai, no vulguis avençar la tasca d’Atropos. Els anyells esdevenen xais sense apressar-se. –Perquè no dalexen més que per la bona prada humida ont hi pexen, però els cadells de lleó... ¿Esperen gaire? –També tomben ans d’hora sots la fletxa del caçador. Calma, Lai, calma. –Tinc desitjos de conèxer el teu poble, el poble de mon pare, el meu, anc que entre vosaltres no hi sóc nascut. Me sento fill de l’Helada, l’anyoro intensament i no voldria passar l’Estigia sense haver-me’n omplert els ulls ab ses belleses i ubriagat els sentits ab ses delícies. –No tens recança d’haver abandonat els plaers de Thebes? No els trobaràs a mancar més avant? –No, Plautus; mes en tot cas, –afegí somriguent i posant ab un gest amigable la mà en el genoll de son mestre–, en tot cas la culpa seria teva. Fóra senyal de que no has sabut sembrar bé la llevor. 468 –O que la terra no l’hauria acullida favorablement... ¡Fas bé de no anyorar-ho! La pàtria... –marmolà mirant vers la proa, com si pressentís que anava a sorgir davant de sos ulls. –La pàtria!... Ah! No és la terra en què hi naxem, Lai, sinó la que el nostre cor ama. –Tens raó, mestre. Jo mateix, malgrat la barreja de sanc egípcia, me sento grec, i com tu, amo aquelles terres, enllà de les Ciclades que els meus ulls no han fruït encar. ¿Per què no serà axís? ¿Ho dóna la sanc helena transmesa pels meus ancestres o la influència de ton esperit? –Les dues coses alhora, Lai. Puc ben gaudir-me’n de mon obra. Só transformat ton esperit, que ab l’ambient que l’envoltava hauria devingut migrat, com és encara el de la raça de ta mare, en un d’àmplement obert a totes les llibertats. Axí, quan petjaràs el sòl de l’Àtica podran anomenar-te barbre perquè no t’han imposat la ciutadania, mes seràs llur igual pel pensament i les obres. Vet aquí per què me’n gaudexo. Mon mestre Andrasos, un home obscur que no passarà a la posteritat, deia que el fi i obra de tot ciutadà en aquesta vida era la transformació d’un altre esperit forjant-lo a son imatge. Axò ho sóc assolit ja, Lai. Quan Atropos talli el fil de ma vida, sa germana filarà del mateix lli que s’és tallat. –Que grans i dolces són tes paraules, Plautus! Cada vegada que obres els llavis els horitzons s’axamplen al meu davant, car mon esperit s’enlaira. Axís, enfront de mos ulls, s’axamplava el mar a mida que anava ascendint les costes del Sihor quan els jorns eren clars. –La claretat, la puresa de la conciència, es precisa, car altre­ ment, per més que t’enlairis no veuràs pas més enllà de ton índex 469 estès. Quan les misèries i petiteses humanes emboiren el cor, per alt que volis sempre et creuràs perdut i isolat–. Lai no respongué, meditant les paraules de Plautus, i aquest mig clogué les parpelles fitant ses barbes nevades que el vent esbullava. De les entranyes del bastiment n’exia una barreja de cants que es confonien en un soroll inharmònic. D’haver-se pogut despartir com els fils trenats de les cordes, s’hi haurien descobert quasi bé totes les llengües parlades pels voltants de Grècia. L’hortator, a qui un ànfora de Chios ofrenada per Lai havia deslligat la llengua i enterbolit la pensa, era africà, d’una petita illa perduda en la Sirtis Major. Un dels remers axecava sa veu lloant a Isis, un altre, persa de naxença, endreçava pregàries a la marca lletosa i esblaimada de la lluna en son quart crexent. Ací s’aplegaven els eginenses, quals parlaments en dòric tenien un grat ressò, i més enllà se confonien ab el desgavellat cor les notes valentes d’un himne industani. Tot aquell acoblament de gent de diferentes races i religions tenia una passió comuna: l’estimació per Lai. Eren sos esclaus, eren sa propietat, podia en un esclat d’ira fer-los occir pels arquers, mes axò no mimvava la fidelitat sincera i pregona que covaven per llur amo. Jamai, des de que Lai havia heretat els béns de son pare, havien vist en ell actes violents i comprenien, guiats per un comú pressentiment, que el tracte suau i les ànfores de vi que sovint buidaven, eren degudes a la benefactora influència de Plautus, que amotllava l’esperit del dexeble a son propi pensar, d’helè conscient de son deure, creador de volentats enèrgiques, apòstol d’idees nobles tot just sorgit del mig d’una boirina, desdibuxades encar, però que cinc segles després havien de donar abundosa 470 cullita, assaonada pels llavis d’un mestre excels. L’esperit helè, subtilisat i amillorat per les lliçons de Plautus, que avençava de quatre segles a sos compatricis, era el que havia revestit l’ànima de Lai d’una grandesa desconeguda en aquell temps. Per axò el bastiment era com un món novell que anés a l’encontre d’un altre món que, ab tot i esser mirall de pobles, el taraven pregons defectes fills del mateix ambient de l’època. La mística immovilitat de Lai i son mestre fou trencada per la veu de Tanis, el fidel servent qui, ab la mà extesa damunt dels ulls per a ombrejar-los, fitava la llunyania. –Una nau! Plautus dexà de mirar els fils argentats de ses barbes i lentament tombà el cap vers la proa. Lai, més ardent, s’axecà d’un salt i sense ombrejar ses nines vegé en l’horitzó un punt negre ab una volva blanca al cim. –És cert, Plautus, mes encar està lluny. –Dexa-la apropar, doncs. No du parella? –No. –Dorm tranquil. Deuen ésser merxants. –Com ho sabs? –Quan el llop cerca presa mai va sol. És el renart qui per millor fugir no vol companya. Dorm, Lai. És Mercuri qui ve a trobar-nos, no pas Mars. En tot cas –afegí somriguent– estem preparats a lo que sigui. Portem dobles déus–. I senyalà les imatges de l’altar. Poc a poc la distància curtejà i el bastiment crexia damunt la blavor del cel i les aigües. Era una grossa galera, que ab sa forma declarava son origen fenici. L’enorme vela quadrangular, ampla per baix i estretida vers el top, recullia poc vent i la nau 471 s’ajudava ab els rems que muntaven i baxaven com nombroses cames posades en moviment. Era ampla de flancs, bastida per a transportar mercaderies i en la proa s’hi axecava un bust de dona, tal vegada en recort de Dido, la regina expatriada que plantà una arrel de Tyr en l’africana costa, arrel devinguda tan potenta que havia de fer tremar la lloba del Làtium. A mesura que les naus s’apropaven, Lai detallava els nautes desconeguts agropats en la proa. –Sí, són merxants. Per Jason! Que van ben proveïts, car la nau s’enfondra més de lo degut. Cal que li hagen fet un costós sacrifici a Neptú per arriscar-se axís. –L’avarícia és imprudenta com la joventut, –respongué Plautus axecant-se treballosament del seient i avençant dues passes per a veure millor. Sos ulls se clavaren en la galera, corrigueren a lo llarc dels flancs, inspeccionaren el grupu de proa, i retornà a son seient marmolant: –Raça de renarts. Pluto no els voldria en son regne, car foren capaços de furtar a Proserpina per obtenir penyora de Ceres. –Qui sab si duran quelcom que ens plagui? –Detura’ls, si vols, mes sotja’ls bé, car dessota la pell del renart potser hi vegis el pèl aspre del llop. Si merxandes, demanali consell a Ulises i, com ell ho féu, tapat ab cera les orelles. Andrasos deia que s’agafen més mosques ab un mot d’elogi que ab dèu gerres de mel–. Tanis, a una ordre de Lai, féu sonar un corn marí i el vaxell foraster arrià la vela, els rems restaren immòvils i sa marxa anà mimvant; mes aleshores Plautus prengué la llança del sol i féu sonar l’escut de guerra de Lai, mentres la nau s’aturava. –Què fas? Vols assaltar un vaxell confiat?... 472 –Si vis pacem... –respongué Plautus signant la coberta del veí. De les entranyes del bastiment merxant n’exia un escamot ab cascs llampants i curtes llances quals puntes brillejaven al sol. Axís mateix s’havien preparat els guerrers de Lai, gent ferrenya, de pell bronzejada i cabells curts cargolats com borrallons de llana negra. –Som gent de pau, –féu Lai a un personatge que li semblà esser el patró del vaxell, i ab la mà damunt del cor inclinà la testa diguent-li: –Salut, amic.– L’altre retorna bastament la salutació. Devia ésser fenici, gent que no es curava gaire de les fòrmules, atents solsament al negoci que podien fer a tothora. –D’aont vens, amic? –Vinc d’Argòlia. Sóc Bastra de Tyr i vaig a Alexandria a cercar més càrrec. I tu, qui ets? A ont vas? –Sóc Lai de Thebes i faig via vers Atenes ab mon mestre Plautus. –A Atenes? –respongué el de Tyr – Pren cura. Els vaxells de Dari, més nombrosos que les sorres de les platges, ronden el mar Egeum. ¿Ignores que grecs i perses estan en guerra, ara? –No en sabia res, amic, –féu Lai. –¿Vols passar al meu vaxell per a donar-me les noves que tinguis? –De bon grat. Potser pogam fer qualque bescambi. Ton nom no m’és desconegut, car sóc estat sovint a Thebes. ¿Ton pare no era Polipaetas, el generós? –Sí, –respongué Lai –, me plau que el recordis, car vull demostrar-te que son fill també es mereix aquest nom. El patró fenici passà a la nau de Lai i ab un colp d’ull adestrat comprengué ab qui tractava. La forma del bastiment, la netedat 473 que hi regnava, lo nombrós dels esclaus, provaven que l’amo era un esperit educat i que ses arques estaven curulles. Bastra prengué seient i acceptà una copa de vi que li tombà Tanis. Després d’olorar-lo i tastar-lo fent petar la llengua, preguntà: –????????? –Pel vostre déu Bachus! És Chios!... –Sí. Té més de cinc dècades. Ne porto qualques ànfores. –Per bescambiar? –Si l’ocasió és propícia, sí. Jo també sóc merxant si el tracte em convé. Els ulls del fenici llençaren un esclat de codícia que no passà abscondit per Plautus, qui romania silenciós. –Vols saber noves d’Atenes, dius? Les que duc són enderrerides, car fa tres llunes que vaig exir del Pireu, mes pel camí t’innovaran de les que desconec. Aleshores contà que Datis i Artafernes, ab una esquadra de més de quatre-centes galeres i trirremes, havien sotmès Naxos, cremant-la tota, excepte el temple de Delos, car els hi havien dit que en ell s’hi honrava al sol i la lluna, divinitats perses. A Eubea havien pres la ciutat de Caristo i assetjaven Eritria, mentres preparaven la invasió de l’Àtica. Plautus mirà a Lai i aquest a Plautus comunicant-se ab llurs esguarts la matexa idea: axò és volar a Atenes, que Dari amenaçava axafar son puny de colós. Atenes era llur pàtria, la de Plautus, perquè en ella hi havia nascut, la de Laia perquè l’amava intensament. 474 Carles Salvador ELOGI DEL XIPRER * L’espècie humana és singularment uniforme. La ma­ joria dels homes treballen una gran part de temps per viure, i la mica de temps que els resta lliure, els resulta tan carregós que cerquen tots els mitjans possibles per desfer-se’n. De Werther. Goethe. memoràndum i paraules Quasi bé tot el millor de la memória desapareix restant sols­ ment una niciesa que poder recordar en ser hora oportuna. Divagacions, especulacions, simples «pensaments», i els acudits, i els monòlegs, ço és, els pensaments que han estat llavis endins, difícilment es poden recordar ni en llur intensitat, ni en llur capacitat, ni en número, ni en importància. El millor de nostra vida intel·lectual mor al temps de nàixer. Quanta filosofia s’haurà perdut només per ésser enfilada pel carrer, al llit o bé a la taula de menjar asseguts els senyors filòsofs davant un menú més o menys exquisit? Tot ço que suposem general és ben particular nostre. I ara, en pretendre recordar l’estiueig intel·lectiu, ens trobem en que per cap * «Elogi del xiprer», bscc, ix, 1928, pp. 261-270. 475 banda podem començar a escriure alguna cosa que responga, en veritat de veritat, al que pensarem fent especulacions i divagacions durant l’espai d’unes hores de tarda a la muntanya, bo i prenent l’escalfor de la soleiada, el baum esquifit de la vegetació serrana i l’aigua freda de fontanelles encisadores, ultra la nostra vagància de perdre el temps per passatemps. ii més paraules No obstant, tenim de l’estona tres impressions. Responen als sentits, com a bones impressions rebudes per bons sentits, hàbils i destres. Reconstruir els pensaments i el que no ha pogut ésser «pensament» –perquè en tota cosa d’ordre des de la fecundació al neiximent hi és el període de gestació–, ho trobem més que complicat, impossibilitat, per ço pot ser haurem d’inventar-ho de nou. Així doncs, si als lectors no els sap greu, farem invent d’im­ pensaments, però ajustant-nos debó debó a les impressions que rebérem i que per restar gravades sentits endins de la nostra carn, àmfora de terrissa amable i animada, podem ara oferir-les ben anotades, conforme ens les dicta la memòria. iii calendari: dia, 29 Cel blau. Ens atrau les parets del Calvari, blanquejades de poc. Molsa, força molsa. Un senderó sorrenc, rectilini, fina al mig la porta del cementeri. Xiprers. Hi han dues rengleres de xiprers. També dues rengleres de casetes de calvari. Cascuna senyala el cel amb la punta de piràmide, de teules més blaves que el cel. 476 La catifa, i direm precisant millor, les dues catifes de molsa són guarnides per multitud de margaridetes. Tots saben com són aquestes flors: un botó d’or voltat d’ales blanquíssimes. El sol de la tarda ompli el Calvari de retallades ombres. Silenci. El silenci suficient per oir el monocorde de les cigales i el brugrit dels llacs de blat onejats pel ventijol. Nota vilatana: Per entrar al Cementeri pel Calvari hem de passar; sembla fet per a pensar en la Vida i son misteri. El Calvari és nostra Vida tota nafres i dissort i al seu fi guaita la Mort tota sola i pressentida. Hi ha al Calvari antics afanys: els xiprers que al cel s’arboren verds i rectes, anys i anys. Més endins tan sols els ossos i les corques que laboren i la pols dels nostres cossos Versos que trobarem anotats en la paret vora la porta i que indiquen un passavolant neguitós o un clergue inspirat de Kempis rondinaire d’aquesta forana part de la vila del Maestrat. 477 primera part les idees i les imatges i l’home tombat Ens vàrem tombar. Dessota nostre hi era la catifa verda i humida de la molsa, a les vores del cap pensador, un xiprer i per sobre el corpus, com un mantell necrológic, l’ombra de l’arbre, transparenta i reconfortant. Ara tenim pensaments raríssims, car hi ha una rara diferéncia entre la qualitat dels pensaments nats en posició horitzontal i els nats en la verticalitat. Fem una mica de suggestió: Home és capficat tot un matí, segueix capficat per la tarda i continua així mateix les primeres hores del vespre. Home, volent, no aplega a pragmatitzar. Rendit, l’home va a jaure. El pensament actua: discurrix, raona. Dorm. Descansa. I diu al de matí només se lleva: –Ja m’és esclarit el que ahir no acertava. Veritablement, el coixí és un bon conseller. No, no és el coixí, ni la nit, ni el descans, ni la son. És la posició: l’horitzontalitat. De passar la nit en vetlla els colzes damunt la taula, el cap entre les mans, i la mirada vagarívola, no es trau res en clar. I si dorgués així tampoc, com no fos una dolor horrible. El que sap la importància que té el tombar-se, ho fa i troba les coses d’este món, noves o, almenys, troba que haurien d’ésser noves. I així és com es produïxen noves idees. 478 El progrés no és altra cosa més que la cristalització de les noves idees. ii el xiprer Aquest arbre, aquest xiprer que tenim nosaltres vora del cap pensador, vist des d’on som, no sembla xiprer. Ara no sabem on comença ni on acaba. Tronc amunt potser se fique al cel foradantlo i, encara més, el passe lluint el vèrtix més a dalt del cel infinit. Tronc avall potser no termine vora la nostra mollera sinó que seguixca devallant eternament fins un caos sense termini. Així, aquest xiprer serà exposició, més que símbol, de l’eternitat. Aquesta idea d’aquesta imatge no és renyida amb la sapiència que diu: la matèria no fina mai. Aquest arbre, però, és fet de matèria. Vejau com venim a pensar que el xiprer és etern: és a dir, que la matèria vívida és eterna, contradint la saviduria quan ensenya: tot mor! Oh, les rares idees que néixen quan home pren l’horit­zon­talitat! iii la vida i la mort Però no capim nosaltres com s’ha deixat dir tantes vegades que el xiprer és símbol de la mort, essent així que amb tanta facilitat havem trobat que més que símbol, és exposició de la vida. La follia dels homes ho haurà pogut fer! Aquesta follia els ha dut a sembrar xiprers vora els cementeris i encara a dintre els tancats. Els que no som alienats deuríem segar els xiprers dels cementeris per llur impròpia localització. 479 I ara ens acut que, en segar-los, els mataríem i que es veuria contradita la nostra filosofia. No, no podem. Fora una follia. No obstant, sembla de ju­ dici. El sí i el no! Els dilemes eternament! La mort i la vida! I ací terminaríem si no fórem audaços. Posem la qüestió d’altre costat. Nosaltres vivim, clar és!, perquè pensem. Alguna cosa ens anima: l’ànima. Aquest ésser que ens anima és soterrat, tancat, dintre la nostra terrissa carnal i ha d’eixir a la vida en morir-nos. Així, la nostra vida és mort i la nostra mort és vida. Vida igual mort. Oh, que rar! Sembla impossible, això! Però adonem-nos si som posseïts de sofisma per traure-nos la malura. No sé si podrem perqué, ai!, quina son ens pren. Tenim els ulls carregats... El cervell deixa poc a poc de pensar. Amb prou feines si el tacte, si l’oïda rep sensacions. Dormirem aviat, malgrat els nostres esforços per restar desperts i controlar si les nostres idees paradoxals son vernitzades de dolenteries filosòfiques. No podem més i els ulls s’acluquen. Una lassitud domina els muscles i se desvaneixen les idees i les imatges... Son, son, son... Veritablement som dormits. iv la son i el somni La vida podrà ésser la mort, però la son, que és part necessària de la vida –amb el permís dels savis alemanys–, té el caire de la mort i dubtem si no ho és, en efecte. 480 No pot ésser la vida, car dormits com som no res sabem dels colps del cor, ni del to del nostre respir tranquil·líssim. Ara mateix, que taquen la blavor del cel aqueixos dos corbs de volada pausa, i que la seva trajectòria dividix en dues parts el nostre cos estirat, no hi ha gens d’adonació i ens sap greu perquè guardàvem fa temps una salutació amable al senyor corb, en cas de guaitarlo, ja que és comfrare en la civilitzada afició de gustar la carn morta. I ni sabem de les pessigolles que fa la ruera de formigues brunes que passeja la nostra faç buscant potser un cau per criar, ni tenim esment del tavà brunzidor que musiqueja vora l’orella dreta posant en perill la continuïtat de la son. Som tan a fora del món que talment semblem en el paradís de la mort. Els cinc sentits corporals vaquen, i es comprén que un seïsme ampulós, un automòbil passant-nos de part a part o un primer toc de l’hora del judici valljosafat podrien fer-nos el retorn a la vida. A més, ni un pensament, ni un moviment, no res que indique que existim descobrix la nostra vitalitat. És de suposar, i així seria segurament, que si un camperol cor magnànim, imaginació destra, assomés els nassos per dalt la tàpia i vegés com som a l’ombra del xiprer, tirat bocaenlaire, creuria de bona fe que hi és un suïcida vora el cementeri per no donar massa feina als soterradors en trasbalsar-nos de l’hostal a la casa necrològica. Rònegament seríem capaços d’assegurar que no som mort si tinguéssim un somni, car és confirmat que ningun mort gaudeix la felicitat de somniar ni coses velles ni novelles. Ço ja ens posaria contents, primera: per saber que vivim; segona: per traure-nos de davant el sofisma que entela l’intel·lecte. 481 Si poguéssim somniar! Bah! Ni cal intentar-ho. I és que de bo de veres havem mort. v somni de l’enterro 1. Certament i desgraciada som mort. Ho ha manifestat amb un crit d’horror la Blaieta, la filla de l’hostalera que ens portava al Calvari, com ja li teníem dit, l’ampolla de la llet, el vas de cristall i el paper de mostatxons. Després de l’ai! de consuetud ha obert les mans deixant caure inconscientment la berena al nostre costat, alhora se li ha desfet el pentinat descabellant-se-li per l’espatlla com una cascada aurífica i sinuosa, i portant-se les mans a la cara s’ha fet lluny amb plor i cridòria. Ho ha manifestat després un vol de xicalla que ha vingut al Calvari per traure un niu de caderneres, que és penjat al branquilló d’un xiprer. No ha fet llàgrimes però ha caigut a la nostra vora un vol de pedres, tot i revolucionant la pau del lloc amb les paraules esfereïdores següents: –A l’home del llibre que s’ha mort!– A l’home del llibre! Pedra! Pedra! I eren tantes les pedres alades que novament el sol podia oscurir-se. No res tenim de tirar en cara als petits discòbolos de vila perquè no podem fer valdre els drets a ésser mort com els morts. Solsment s’agraeix la manca de destresa, ja que no han encertat el rellotge d’or que a la butxaca de l’ermilla fa els seus ténues sostracs restant encara apte per a un estimat i vulgar record de família. 482 Ha certificat així mateix la defunció un pobre home que, sostenint una vara sota l’aixella i plegant un cigarret tot i fent força amb la punta de la barba al més alt del seu pit, menava una dotzena de cabres desitjoses de la molsa d’aquest verger i de l’herbei que amb grassosa ufana verdeja el cementeri. Anava a entrar l’home, però en veure la mort va girar veles i cabres, rondinant interjeccions baixes de veu i de moral, allunyant-se de nosaltres i de les declaracions al jutjat de pau de la municipalitat muntanyenca. 2. La nostra faç ha esgrogueït com la cera envellida i s’ha estirat. La carn s’ha posat freda. Als llavis quiets, s’ha adormit una ganyota que ha pujat de l’estòmec. Les puntes dels peus s’han separat buscant la terra. Dels nassos ha eixit un cuc fosforescent que transformant-se en gaia papallona ha remuntat els aires. A la nostra dreta hi ha una dalla la punta de la qual és sangonosa, i una olla de terrissa hel·lénica que manté vibrants i fresques dues gotes de la nostra sang. Al coll i al mateix punt on és botonada la camisa hi és un foradet que s’enfila carn endins. Les meninxs han transformat la seua pastosa matéria en un doll d’aigua dolça per la que neden en promiscuada joia un estol de bestioletes assessines. El cor és una corda de cronòmetre que té trencada una espira. El líquid sinovial s’ha evaporat de les juntes i els tornets s’han descaragolat. A una branca del xiprer s’ha posat un mussol que fa girar els propis ulls amb rapidesa, que extén les ales com un dosser i que 483 del bec deixa caure paperetes de color on van impreses paraules d’òbit en ritme de versos ultraistes. El sol s’ha congestionat de dolor i ha baixat la faç per no esguardar l’escena. 3. Ha vingut un doctor, porta a les mans, per fer la inquisició mèdica, les eines d’un picapedrer: el martell i l’escapre. És acompanyat del «sereno», «aquell qui canta amb veu prima i exquisida la llangor de les hores vilatanes de la nit», i l’home que fa justícia als veïns ha comparegut així mateix com a testimoni de vista. El doctor sens pendre el pols ha dit: –Se li ha trencat la corda, ja es veu. I posant l’escapre al frontal ha fet saltar la tapa del cervell. Els tres homes s’agenollen, alhora, per veure millor. Doctor.– Té el cervell mig buid. Jutje.– I això? Doctor.– Li l’ha rosegat el cuc de les preocupacions. Eixe cuc en morir l’home surt pels nassos i es transforma en papallona. Segueix la inquisició. «Sereno».– Oh, quantes formigues! Doctor.– No són formigues, Quiquet. Jutje.– Puix ho semblen. Qué són? Doctor.– Idees. Li han aigualit les meninxs. «Sereno».– Oh, quines idees més fosques! Doctor posa l’escapre a la tapa del pit i a colps de martell fa saltar les costelles. Doctor.– Aquí tenim el cor. Té la corda trencada, comprovació de que la ciència és infalible. 484 Jutje.– I això no es pot apanyar? Doctor.– Ja ho veurem a casa. Quiquet, posa’t el cor a la faixa. «Sereno».– Aquesta corda és de ferro? Doctor.– Suposo que aquesta és d’acer. Qui té d’acer la corda del cor és qui més anys pot viure. Però no hi ha que fer-la treballar massa, pot rompre’s. Jutje.– Com aquest pobre home. Sempre anava llegint. Quiquet, ja veus a qué porten els diaris i els llibres. «Sereno».– No som res, no som res! Finida la inquisició han vingut una munió de dones i d’infants. Ens amortallen bolcant-nos amb el mantell necrològic de L’ombra del xiprer. Començat l’enterro ploren tots i oïm clarament la veu de la Blaieta, angoixada i escanyida: –Pobre senyor! En tan bon home com era! En aplegar al cementeri hom cava una fossa i sobtadament ens deixen caure al seu fons, com cau a terra una fruita madura quan s’amolla de l’arbre. I al colp tètric i ressonant, despertem conformadíssims del passat. vi la realitat i els dubtes Si bé hem despertat del somni que desitjàvem, no hem obert els ulls a la claror del dia, ha estat suficient obrir-los a la raó. El cor batega i el respir pot comptar-se, els muscles fan tensió i una formigor ens corre per la cara. La corbata ens apreta el coll una mica massa. S’ou clarament la xerradissa dels ocells i la música monocorde de les cigales. 485 Ens assabentem de bell nou que som al calvari tombats sobre la molsa passant el temps intel·lectualment, que és com es passa sense perdre’l. Ara tenim ja idees clares del que havem pensat, encara que no encertaríem a manifestar-les congruentment. Havem pensat que quan dormim també vivim i que la mort no és la vida. Però sentim la punyida del tedi. Després de la son i del somniar ens sap greu alçar un braç, doblegar una cama, obrir les parpelles i fins enfilar uns judicis metafísics en ajut del bastiment de la nostra tesi. Restem així una estona que ens serà tan bo com és dolça. Ara el cos és las. Obrim els ulls i els tornem a tancar com si obréssim i tanquéssim les ventalles d’un balcó. Ah! És de creure que no som solitaris al calvari. Ens ha semblat veure que hi és una persona un xic apartada. Qui serà? Bah! Una al·lucinació, un altre somni, un d’aqueixos somnis que els esperits simples en diuen de desperts. I si fos realment una persona? No ens amoïnem! Adonem-nos poc a poc del que ens volta. Una imatge, una bella imatge potser ens faça companya i no és convenient fer-la desaparèixer per la nostra incontinència. Poc a poquet... Així... Els ulls s’obrin poc a poquet i es guaiten les coses sense fer sorolls... 486 Artur Perucho ÍCAR O LA IMPOTÈNCIA * i El bruit del telèfon el despertà a les onze. Lentament, sensualment, amb el mateix plaer que si estirara els braços entumits per un llarg repós, va obrir els ulls. Feia sol. La cortina verda i groga que tapava la finestra tenia irisacions de vitrall gòtic. La cambra es diluïa en una claretat difosa, grisa i sense vibració. Un raig daurat, travessant la cortina, encenia el fum de l’última cigarreta consumida la nit anterior, i simulava una espasa de foc. El cap de Tristany era ple de penombra. I aquesta penombra també la travessava una espasa de foc: Marcelle. Els records eren diluïts i vagues, com el fum de la cigarreta en aquella hora dolça d’acabar la son. Ja es concretaven en un nuvolet blau que tenia una forma definida, o bé es dispersaven en esquins caòtics i indefinits. Solament una cosa clara: Marcelle. El raig daurat. Encara li rodava el cap, amb un vertigen de dansa desenfrenada. Era la sensació desplaent que té el qui ha begut massa. La finestra havia canviat d’emplaçament. Ahir estava a la dreta. Potser era el llit, que havia canviat. Sí. Els dies anteriors estava d’una altra manera: davant mateix de la porta. * Ícar o la impotència, Castelló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura, 1929. 487 I la porta? On l’havien posat? El punt de referència era l’armari de lluna, però ara no estava. El telèfon. Tenia telèfon, a la seva cambra? No l’havia gastat mai. Coneixia encara poca gent. Però coneixia a Marcelle. Ah! Per què balles tan malament? L’orquesta en té la culpa. No és bona. Porta el ritme, no es pot negar. Aquell banjo fa massa soroll. No és això, no és això... Vosté fa cantar el banjo, i el banjo és un instrument secundari, un senzill instrument de percussió. El qui toca el «jazz» sap bé l’ofici. Ritme i no res més. Ritme... Eixe clàxon... Per què? És d’un auto que passa pel carrer? No haurien de permetre cridar els títols dels diaris en un «dancing». Més xampany? És fresc, no fa mal. Si se’n puja al cap, és per a aclarir-lo amb la seva frescor. El xampany és un vi que enganya. És un fals vi. Quan et penses que beus, tot és aire. No és un vi seriós. El vi autèntic és aquell que te’l pots beure sense cap estridència, amb una intimitat religiosa. El xampany és cridaner i ostentós com una condecoració... No, no, el xotis no es balla així. Dos passos a la dreta, dos a l’esquerra, i mitja volta. És el xotis autèntic, el que ballen a Madrid. I per què no? Per què no, un bes? Ah, sí! És dolç, ma cherie... Un altre. Tres, quatre, cinc, sis... La cintura és magnífica. I el braç. I els pits. No puc estar-me quiet. Sóc meridional. No, no és la beguda, és la sang. ¿Qui protesta? Tots fan igual. No sé perquè tant de soroll. A eixe que toca la campaneta... Però no sé qui és. I el tinc ací, vora meu, insolent, infatigable... Ací, ací... El bruit del telèfon el va acabar de fer viu. Va agafar l’auricular. Qui? Seguien les seves instruccions de la nit anterior i li avisaven que ja eren quarts de dotze. 488 Calia llevar-se. Però va tancar novament els ulls i va badallar lentament. Va estirar un braç per a pendre el carnet que hi havia a la tauleta de nit. La falta de llum li impedia llegir. Estirà el cordó de la cortina, i tota l’alegria del migdia soleiat envaí la cambra i li retornà el sentit de l’espai. Cada cosa era al seu lloc: la finestra, la porta, l’armari, el llit... El carnet tenia escrit en la fulla d’aquell dia: «A la una: esmorzar en casa de Mr. Bèrard. A les tres: Sorbonne. A les cinc: Marcelle.» Va somriure. En aquella fulla estava expressada –breument, com en una fórmula matemàtica– tot el contingut de la seva vida actual. La família Bèrard li representava l’amable element social, allò que li feia soportable l’existència en una gran ciutat, en la qual gairebé no coneixia ningú. La Sorbona, on havia començat els estudis de la Facultat de Filosofia, era l’element espiritual. Marcelle... ¿Què era, aquella doneta, per a ell? Encara no ho podia dir. De moment, la seva primera aventura a París. El record d’una nit agitada, de xampany i xalertons. Una incògnita. Els primers dies de viure a París havia freqüentat el museu del Louvre, i a les nits intentava desensopir-se de tant d’art catalogat, ballant als cabarets del Montmartre. Però el cabaret és una institució sense sentit i sense alegria. És una institució falsa, on tot –dones, amor, joventut– és falsificat. El musichall és brutal, però encara és quelcom fort i vigorós; el cabaret, és decadent, i és per això que els tangos hi han tingut tanta acceptació. 489 No es divertia. Per altra part, encara no havia començat a treballar, i el temps se li feia llarguíssim en aquelles passejades sense objecte pels grans bulevars i pels jardins. Casualment, s’havia trobat un antic conegut, el qual l’havia fet anar al «Magic City», un ball de gent jove, d’estudiants i mecanògrafes, que hi ha prop del Champ de Mars, vora el pont de l’Alma. Tristany no recordava bé tots els detalls d’aquella nit alegre. L’a­ mic era una bala perduda, un taral·lirot, i des de primera hora havia començat a beure d’una manera exagerada. Tristany el va imitar. El va perdre de vista, i no va saber res més d’ell en tota la nit. El gran saló havia començat a pegar voltes. El sostre s’ajuntava amb el paviment, i les llums s’apagaven i s’encenien amb una persistència terrible. Es va adonar que aquell daltabaix, aquell estrany joc de llums i aquella pesantor del cap eren símptomes de la seva indisposició. Però feia calor i el xampany era delitosament fresc. Més xampany! I enmig d’aquella boira, Marcelle. Com era? Tampoc la recor­ dava bé. Una cara fina i pàl·lida, uns cabells de reflexes daurats, uns pits petits i tremolosos... Tota la nit va ballar amb ella. Lligaren una bona amistat –eixa amistat que pot lligar-se amb la dona francesa en una sola nit de ball. Sortiren junts. Ella vivia lluny, però va refusar l’oferiment de Tristany de portar-la en taxi. –A vosté li convé passejar. Que li pegue l’aire. No fa fred... El temps era esplèndid. Desapareguda la xafagor de l’estiu, quedava una tebior sensual que ho envoltava tot. Era tard, però encara hi havia amoroses parelles pel carrer –en la secreta conspiració de la nit. 490 Ben agarrats del braç, cantant el darrer one step, arribaren vora el riu i seguiren pel quai fins al Champ de Mars, que era tot fosc. Súbitament, l’esquelet negre de la torre Eiffel es va encendre de mil colors. El cervell acalorat de Tristany es va obsessionar amb un leit-motiv lluminós: «citroën, 6.- citroën. 6.- citroën, 6...» Es trobava malament. Marcelle el va aguantar i li recomanà que se n’anara a dormir. Ell va dir que la calor de la seua habitació li faria mal. Es varen sentar en un banc. Tristany abraçava la seua amiga amb un apassionament perfectament llatí. Li bullia la sang com el xampany acabat de destapar. Un bes. Un altre. Un altre. La insolència brillant del «Citroën, 6» els suprimia l’encís de la clandestinitat. Tristany veia la torre Eiffel d’una manera estranya. Es bam­ bolejava com un pal de vaixell en alta mar. Enmig del seu fervor amorós, va pendre la dèria innocent de descobrir en la foscor l’emplaçament de l’anunci. Però mirava cap ací, i el senyor Ci­ troën s’encenia per un altre costat. Travessaren el riu, cantant una cançó infantívola. «Malbruc s’en va a t’en guerre, mironton, mironton, mirontaine...» S’aturaren a mig pont. Darrere d’ells quedava la torre Eiffel i el Champ de Mars amb l’edifici de l’Escola Militar al fons. Davant, un monstre negre i complicat: el Trocader. Sortint de les seues boires interiors, Tristany va voler fer literatura a propòsit del Sena, i digué unes quantes coses des­arti­ culades i oscures: –El Sena és l’aorta de París. 491 –París és la «ciutat-llum» perquè el riu multiplica els farols de gas. –Les aigües del Sena tenen el color de cada hora... Marcelle el mirava amb una certa sorpresa i no podia aguantarse el riure. –Quines coses se li acuden! Voldria saber d’on es treu tot això! Vorejaren el Trocader i s’endinsaren per una xarxa de carrerons inverosímils. Tristany, a poc a poc, anava descobrint les amagades belleses de Marcelle. Li estrenyia les mans dolces, li acaronava els pits, tremolosos com dues colometes esporuguides... Va perdre el sentit de l’orientació. No sabia on era. A París, i res més. Per fi, ella es va aturar. –Ja hem arribat. Cal tindre «sagesse». –Ah! Però ja vols que me’n vagi? –No, no. Encara no. Un altre bes. Marcelle es resistia, rient alegrement. –La portera dorm ací mateix i ens escoltarà. –Què hi fa? I la besava com si se l’estiguera menjant. No sabia quan ni com, però estava segur que en algun moment ella li havia promés que es trobarien a l’altre dia. Li ho tornà a preguntar. –No li havia dit res, però si vosté vol... Es posaren d’acord. A les cinc. Al «Màgic City»? No. A qualsevol cafè. Tampoc. Tristany es feia un embolic. Ella li va repetir moltes vegades: –A l’entrada del «Metro», a l’entrada del «Metro»... Trocader, Trocader, Trocader... I li ho va fer apuntar en el carnet. 492 L’últim bes. Una mossegada llarga i humida, amb regust de carmí i de xampany. –A demà. –Bona nit. Es va tancar la porta. Tristany, dret al bell mig del carrer, va sentir les passes d’ella per l’escala, i la seua veu que donava el nom a la portera. La casa se la va anar engolint, i Tristany no sabia què fer. Ja no podia dir a quina casa havia entrat la seua amiga. Potser no se n’havia anat. Potser tornaria a eixir... Se li complicaven les idees com la xarxa dels carrerons. Intentà orientar-se. El Trocader estava allà i, darrere d’ell, el Sena. Sí, no hi havia dubte. Començà a caminar, però les cases i el carrer es movien al mateix temps que ell. Sempre es trobava al mateix puesto. Era terrible. Una casa se li tirava al damunt, després una altra. Acabarien per esclafar-lo. Fugint de la persecució de les cases, va arribar a una placeta fosca amb arbres. No havia passat mai per allí i això el va desorientar més. Però el Trocader no podia estar molt lluny. Si el trobava, ja li seria fàcil de tornar a sa casa, seguint els quais. Era qüestió de paciència i de serenitat. Tirà endavant. Per un d’aquells carrerons atapeïts de foscor va vore dos homes en bicicleta. La policia nocturna. Instintivament, es va amagar en un portal i els ciclistes no es varen fixar amb ell. Què els hauria pogut respondre, en aquell estat, si li demanaven els papers? Ni tan sols portava el passaport a la butxaca. Això mateix: el Trocader estava allí, i davant d’ell el riu, i a l’altra vora la torre Eiffel. «Citroën, 6». Sí, estava ben orientat. Però no arribava mai. Els carrers s’estiraven, es prolongaven, com si foren de goma. 493 Va caminar molt de temps sense saber on anava. Quan ja estava definitivament desorientat, els carrers varen començar a eixamplar-se, i es va trobar novament a la vora del riu. La torre Eiffel, amb les seues intermitències lluminoses, havia quedat molt endarrere. Seguint el riu, va arribar a la gran avinguda del Rond-Point dels Champs Elisées. Estava rendit de fatiga, i es va deixar caure sobre un banc. Aleshores es va adonar que el banc estava mullat i que havia començat a ploure. Era una pluja fina com una carícia, suau i dolça. Una pluja de vellut. Es va despertar un poquet. El cervell va rependre la seva ac­ tivitat natural, però amb la ineptitut d’un orgue que hem tingut algun temps en desús. La llarga corrua de fanals de gas li semblava una processó monstruosa, i els arbres eren com una tirera d’encaputxats. Ho mirava tot atentament. –Veig els arbres... Veig els farols... Si ho veig, és que ho tinc dins de mi. Si ho tinc dins de mi, és que totes eixes coses formen part de mi mateix. I, posant-se dret, va estendre els braços i va cridar amb tota la força dels seus pulmons. –Jo sóc l’arbre... Jo sóc el farol... Així, va seguir per davant del Grand Palais. Es va aturar, atret per l’espectacle de la insòlita il·luminació de l’edifici i per uns automòbils que recullien els últims noctàmbuls. Va pensar: –Jo sóc el Grand-Palais, l’automòbil, la llum... I en va treure una conseqüència definitiva: –Jo sóc el món sancer... 494 Això el va consolar i li va permetre seguir endavant i arribar als Champs Elisées. Ara ja estava orientat: cap a la dreta estava la plaça de la Concòrdia. Calia travessar-la i enfilar el carrer de Rivoli per a arribar a casa. Va seguir aquella direcció, mentres continuava pensant: –Sí, jo sóc el món. Els homes no han arribat encara a posseir aquesta veritat: Tot és en l’home. Les coses no són més que un pretexte per a que l’home existixca, per a que tinga consciència de la seua personalitat. Fora de l’home no hi ha res. I com l’home és la voluntat, amb la voluntat es té tot. I com jo tinc voluntat, esdevindré l’amo del món. I tornà a cridar: –Jo sóc l’amo del món! En aquell moment, va tornar a vore una altra parella de policies, els quals, atrets pels seus crits, anaven vers ell. Casualment, venia un taxi per l’avinguda. El va fer parar i li va donar la seua adreça. Els guàrdies, pensant-se que es tractava d’un noctàmbul elegant que eixia del Grand Palais amb una mica massa d’alcohol, el deixaren anar sense dir-li res. Mentres el taxi creuava la plaça de la Concòrdia per a entrar al carrer de Rivoli, Tristany seguia desfent el cabdell de les seues extravagàncies: –No vaig dins de l’auto. És l’auto que va dins de mi. Tot ho portem dins. Tot és en nosaltres. L’home és la raó de l’existència del món... El xófer el va ajudar a baixar i l’acompanyà fins a la porta de l’hotel. Donà una ordre al vigilant i pujà l’escala. Es despullà a correcuita, deixant cada peça de roba en un lloc diferent, i –ja en el llit– va encendre una cigarreta. 495 El fum dibuixava en l’aire arabescs capriciosos. I el pensament de Tristany es diluïa en un abim fosc, en una atmòsfera espessa i obsessionant... Marcelle. «Jazz band». Citroën. Subjectivisme... I la mà dolça de la son li acaronava els ulls. 496 Josep Pascual Tirado TOMBATOSSALS I LA SERENA DE LA MAR * Més sério que un plat d’arròs i pegant grans camallades, com si pretenguera soguejar un sotanell de terra pobra, lleument esfondrà els peus descalços per vora mar, lo nostre forçut i enamorat Tombatossals. Les esmortides onades borraren de repent de la sorra l’afanós calcigar del galifant. Lo sol, despenjollant- se per darrere la serra, ses clarors amaina, ja que la lluna, grandota, brasilenca, es complau en mampendre lo camí d’ell assomant-se aleshores per vent-a-llevant i tenyint les desficioses onades remoroses de rojors, que tot seguit platejades i brunyides s’han de vore. Com en gargol abundós per los llavis del galifant s’atropellen los gemecs i sospirs que brollen del cor enamorat. Fugen cap a l’ajoc les darreres gavines. –Qui no fóra gavina de la mar! –ab trista veu exclama. –¡Aus envejades, vosaltres la voreu, al clarejar de les blavoses aigües, ajocada en son paratge, afalagada de coralls i mareperles, amanyagada per dèntols, roncals i murells, somrient-se ab complacència de regina benvolguda ab el mollicó i les gambetes...! ¡Benaurades gavines de la mar! ¡Com deurà ésser d’encisadora i bella, quan los claríssims raigs del sol, al migjorn, la feriran a través dels miralls que la cubrixen, l’amada Serena de la Mar! ¡Oh, desventura meua, que sols vore-la puc, i encara breument, baix lo cel estelat en la nit entenebrida, fosca! * «Tombatossals i la Serena de la Mar», Tombatossals, Castelló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura, 1930. 497 –Senyor amo, no vos podeu queixar, que hui teniu bon redolí de lluna –li va dir una veu a l’alçada i drecera del camal. –Tu eres Cagueme? Ves-te’n, ves-te’n, que no tinc ganes de solfes. I pegant a una ona desfeta una forta patada, va esguitar i xopar al manifasser de cap a peus. No, no estava Tombatossals per a donar-li rosques a la tenella romancera de Cagueme. –¡Senyor, arremullat me veig sense ésser cigró! –va dir Cagueme fugint astorat, en tot lo fil, ans no l’escabussara i li féra beure la salmorra de la mar. No molt lluny d’on lo desconhortat caporal adreçava els gemecs, entre senills i jonçars, vora tarquimosa badina, Bufanúvols i Arrancapins a l’ambaixador Cagueme esperaven per a que lo vist els contara. –Que has caigut dins la gola? –Has fet peixet en algun bassal? –Lo que vinc és arremullat més per les llàgrimes que em xorren, que per l’esguitó del nostre cap... ¡Senyor, i quina llàstima dóna...! Allí a soles parlant... gemecant... capficat... dient desficacis... Nostre amo...! Qui l’haurà embruixat...? Quin saludador podrà guarir-lo? Compadeixent-se Bufanúvols de l’arremulló, de dos bufits li va eixugar la roba, mentres Arrancapins lo mantenia perquè no volara si el bufador perdia l’esme, com solia. I Cagueme, llagrimós, seguia referint lo que acabava de vore. –Si a mà ve, nostre amo està boig. Allí parla i més parla sense fer cap a cap banda, allí dóna grans gambades damunt la sorra, mentrestant endinsa la mirada a les aigües blaves... No, no pareix qui fa hores removia terrers i tornava en mompost lo coixcogós que a cabotades desmenussava. No, allò no és qui abovat té a la cort del rei Barbut, a la filla marejada, i a l’arguellat del príncep 498 Garxolí tot recelós... Allí està per dins l’aigua sermonejant i fent riure a les llisses i llobarros... Senyor, qui t’ha vist i qui te veu!... ¡La Serena de la Mar ens l’ha cabitombat...! I aquells hòmens a qui els semblaven los obstacles bufos, los que a samugades abatollaven allò que al davant los venia, qui armava i esbargia les tempestes i transplantava un anouer per gros que fóra... i fins l’animós Cagueme, més semblaven lloques arremullades que barons esforçats de la colla de Tombatossals... I és que veen lo ball malparat en lo fortíssim voler de llur caporal. –Ah, lo voler, lo voler! –clamaven–, ¿a quins extrems no mena quan domina en la pensa i és ademés mal correspost? Allí romanien quiets, i mentres xiuxiuejaven en veu baixeta, esperaven rebre órdens de llur amo benvolgut. –Menudes rostides de peix no tindrem si aquest casament aplega al vero –dia Cagueme castanyolant llavis a compte de la llepolia. Mentres la camada d’esforçats sostenien aquestes con­ verses solacívoles, la ja despereada lluna pintava en l’esmaltat llançol de la menuda sorra la desficaciada ombra del gran enamorat Tombatossals, qui altiu, seré i roig com un perdigot, de cara a l’horitzó aguarda i més aguarda la resposta als planys anhelosos de sa crida llastimenca. És l’hora del mussol: la quietud, lo silenci ho envolten tot, i sols la remor sorda de les ones i el brunzir dels mosquits fan recordar que per això ens han posat unes orelles. De quan en quan, lo nostre galifant entusiasmat oïa, com si foren altres gemecs de cor enamorat, el miolar esgarrifador dels hel·lènics mussols... I tan llastimoses li s’antoixaven, que a sa vista enterbolida fugien borroses les onades, els genolls se li doblaven i el remoreig de les desinquietes aigües percibia dolç, llauger... com llunyana cosa... 499 Tombatossals, aclucats els ulls, en ple deliri, a la benvolguda Serena, cavalcant la vea recolzada al llom d’una gran ballena, esguitant les esbargides gotaines dels abundosos espiracles, la daurada i estesa cabellera i lo temptador mig cos de la somniada regina de la mar, que allí se revolia rodejada i seguida d’un lluït corteig i escoltada de ferèstecs galfins i tiburons, d’escats i de tonyines i vistoses llangostes, castanyoles, mantos, aladrocs, galeres i mussoles, a l’ensems que els precedien bon cop d’emperadors, que ab sa espasa feridora camí amanien a la nombrosa desfilada, escarotant les molades de pagellets i mabres, de xaclets i caputxons, de llisses i llobarros, donzelles, palaies i palaïns, aranyes i rates que, a l’oir l’encisador cantar de sa regina, en lo seguici formaven... Allí era tot peixet bellugadís i gojós, los llangostins, les mòlleres cristal·lines, sorells, orades, meros... i fins lo malaganós cranc, l’eriçó, lo polp i l’estol de gamberes i capellanets... Tots, tots, grans i menuts, rodejaven a la majestat de la Serena, que magnífica i superba movia la platejada i partida cua, plena d’orgull i satisfacció. Una nuvolada de gavines, gavilans, canets i fumarells aletejaven per damunt d’aquell regne movedís que semblava anar-se’n de berena en lo senyalat dia de cap d’any. Cap a la vora remaven, dreçant l’afanós caminar cap al jagant... Tombatossals los braços pretenia estendre... Eixir-los al davant volia, ficar-se aigües a dins... No, no podia. Morral desgana el retenia, pantaix anguniós... ¡Quant bella a sa amada ataüllava...! Claríssim oïa lo remorós vogar de la infinitud d’aletes del vistós acompanyament, la rebrillant fosforescència percibia d’aquella mola... i res, res. ¡Cota Malena! –com diria Cagueme–. No podia moure’s de cap de les maneres... Bufanúvols, Arrancapins, Cagueme, passada que fon la mitjanit, asseciats de dàtils que 500 Arrancapins tirava a espolsons com pluja a ramassadetes, que fea caure d’unes palmeres de l’esdevenidor Clot del Menescal, després d’un breu consell, foren de parer d’anar cap a on lo caporal s’encontrava, ja que ni tan sols gemecar l’oïen, ni senyals copsaven de sa preciosa existència. Vora mar, rendit de l’esforçat treball, llepant-li los peus les juaorotes onades, lo cap manringut per lo palmell d’aquella mà que llosmos i roques removia, estava Tombatossals girat i dormit, i bona senyal de que somniava ho donaven les paraules angunioses escapades dels llavis seus, eixuts i trèmuls... –¡Oh tu, aimia Serena de la Mar! Si a majestat teua li sembla petita cosa aquest humil serf, si tan preciós voler has encarrilar a més alt i extremat personatge, dis-me, dis-me en què vols que em guanye ta voluntat i content, com vols que gust done als teus desitjos... Allí estaven los tres sobtats companys, maravellats d’escoltar raons tan destarifades eixint dels llavis d’aquell home de tan bon armassó i ben compensada pensa. –Bé vos ho dia jo, bé vos ho dia... A nostre amo l’han em­ bruixat... –Bufa-li, bufa-li somordet i desperta’l, Bufanúvols, que és ben digne de llàstima puix a hores d’ara està patint d’eixa manera que... –digué lo forçut Arrancapins. –Ignorants, cervells eixamorats, ¿què sabeu vosaltres lo que l’amo pot vore en son deliri de voler? ¿Què sabeu de la Serena de la Mar? I Bufanúvols, aclucant los ulls i fent-se l’interessant, seguia: –De dia, lo treball, l’afany de la vida... de nit, lo voler, el fogar... ¿Què menys que qui somou lo món, qui en la terra és tot, 501 qui empeny tota activitat, vullga conquerir la mar, travessar-la de banda a banda, afonar-se en sa immensitat, esquadrinyar-la i manar en ella? ¿Què de nou té que lo nostre caporal pose la il·lusió en la regina de les aigües, quan és ell lo rei de les planícies i muntanyes? Deixem, deixem que somnie en grans mampreses, ell ens mou a xanclota en son daler, mes la fermesa seua i la constança faran que ses angoixes i desitjos aplegue a realitzar... –¡Bufanúvols, massa me’n dones! T’armes un entruperi de paraules de les trenta pestes, això tot són raons... Despertem-lo –retrucava Cagueme al raonament de Bufanúvols. –I que la manyeta Serena es veu que és idolatrada per lo voler sense goteres del nostre caporal –dia resignat Arrancapins. –Tu, Cagueme, badoc i baldraga, a eixe bequelló de boca que tens, que no xorra més que despropòsits, li posaré un tapó de la mida del meu puny. ¡Calla! –retrucava Bufanúvols fent lo seriot–. Calla, que ja et veig de dos bufits a les aigües blaves... I no haguera parat lo ball en bé a no ésser perquè Tombatossals, sense pestanyejar gens, s’arrancà decidit ab aquest parlament: –Amada Serena de la Mar... Tu tindràs ací, en aquesta vora i riba, lo paratge delitós pel que estàs adalerada... i dins la mar un lloc on les revoltes onades mai apleguen, fidel semblança dels meus braços anhelosos, i llavors seràs meua, i la fragància dels pins ens abellirà més i més, quan aplegades seran les hores de nostre dolcíssim dir de cançons, de carinyos, galanies i esperances. Com a tres estaquirots seguien rodejant alelats a llur caríssim caporal. –Hau vist que bé raona? –Fills meus, a on estic?... L’haveu vista vosaltres també? –ana­ va dient l’entabuixat Tombatossals. I ab aquella parla melosa 502 que encisava dies abans a la cort del rei Barbut els va contar son somni... sa conversa ab la regina de les aigües... fins que, reparant en Cagueme, li digué: –Què és de tu, que tan arcat vas? –Senyor amo, és que al desperear-vos... Lo vostre braç, com barra de sénia sense mosso, m’ha pillat de mig a mig i m’ha encorbat aixina. –Pobre Cagueme! No t’arrimes a qui somnia, no, no t’arrimes mai! No eren passats molts dies d’aquest somni de Tombatossals quan l’eximi galifant, reunint la seua colla a l’ombra d’un famós pi, anomenat lo Pi Gros, per lo extremat de son socatge i abundós de son brancam, els va assabentar los propòsits i desitjos: –Mireu, jo vull i així ho mano, que vora la mar i en aquell paratge on vaig caure dormit com un algep, boig i ansiós esperant a l’amada Serena de la Mar, siga cobert tot d’una flairosa arbreda que forme una ombrosa selva, que aixina ella ho volia... I així ho mano, perquè després de tot per això sóc l’amo... Aleshores, que s’òmpliga de cudols i llosmos i tossals sancers, si falta fan, un bon rodal de mar apresonat com per dos braços. –Casi res...! –remugà Cagueme. –Fills meus! A la mampresa! –digué lo jagant, pegant-li un calpissot al replicó, esquifinyat i manegueta de Cagueme. Després de barallar projectes i de grans raonaments, mirar plànols, fer esmenes i afegitons, va quedar verament conformada la gran obra que tenien que mampendre. Un bon matí, a penes les primeres guatles per les matisses saltironejaven i lo cuquello començava la llanda de son cantar, Tombatossals, portant a les galligotes a Cagueme, i seguit d’Arran­ 503 capins i Bufanúvols, cap a la muntanya pegaren ab més afany i goig que si els hagueren perdonat dos terces de contribució. Ells sabien que en los cormulls alteruts on lo príncep Garxolí del Senillar assentava lo castell de sa comanda, que diuen de Montornés, hi havia uns ombrívols pinars de tan bon regent que a poc esforç podrien transplantar-se on ells hagueren volgut. Pensat i fet. Allí aplegaren, i mentrimentes Garxolí del Senillar estava molt encisat fent-li la rosca a la filla del rei Barbut, son veí, los nostres agosarats i forçuts amics, mamprengueren ab ardidesa i coratge la tasca, tant que als pocs dies desguaixaren aquelles barrancades, cormos i aigües-vessants, per manera que li varen deixar tots los seus pedregosos dominis més pelats que una rata. ¡Havia que vore a l’arguellat Garxolí brumir, lo dia que es va adonar, esbalaït, de la feta que li feren! I era també de vore ab quina seguida i afissament transplantaven aquelles pinades des de Montornés a la voreta de la mar. Arrancapins, que mai estigué tan aqueferat com los dies aquells, los arrancava a estirons traentlos de soca i arraïl mentres Bufanúvols, unflant los bocins fins casi rebentar les galtes, soltava a tota manxa lo registre més alt del bufar i... allà t’anava el pi per los aires, dut per aquella ventisca dels trenta mil dimonis, a fer cap i caure dret vora de la mar, on Tombatossals, ajudat per Cagueme que, com sempre, fea el pobre lo que podia, los acoblaven a burri-barra sense acorruar ni tirejar, però sí espessos per a que lo sol no els esquadrinyara lo sòl de terra d’aquella singular plantada. ¡Ab quin daler treballava Tombatossals! ¡Si ja se vea ell a la seua Serena adormiscada en sos braons i deixant-se fer sigolletes en lo bascoll!... Un moment que del planter no els enviaven pins i la ventisca havia amainat, senyal d’haver-se suspés la facturació, descansaren Tombatossals i 504 Cagueme, i recordant aquest la descripció que de la Serena de la Mar féu Tombatossals la nit del somni, li va dir a l’amo així com qui res diu: –Escolteu, senyor amo: després de tant de treball com venim fent... ¿No ens partirem la Serena mitat i mitat per vós i per nosaltres? –¿Què és lo que dius, desditxat Cagueme? –Senyor amo, si a vós deixem lo millor, lo del mig cos per amunt, ¿per a què voleu la cua? ¿No seria millor que la férem en arròs a banda, mullatori i pastissos, com alifara i cassola del remat d’aquesta mampresa? –raonà Cagueme. Tombatossals se va riure de la simplesa de l’ignorant, per no pendre-ho per on cremava i sotarrar-lo com a garsó en un clot d’aquells que esperant estaven estatjar i mantindre amorosament un pi. Quan ja estigué tot lo rodal somniat cobert d’ombrívols pins, quan lo príncep Garxolí del Senillar en son castell, desconhortat i barifundo, clamava per les enyorades ombradisses i los pinyons dels seus pinars... a un manament de Tombatossals, Bufanúvols, traent los bufits plovedors, començà a escarotar boires i núvols i, soltant-los cap a la plantada, va moure tal pluja, moraletamoraleta, que al calar-se en aquella terra arenenca féu lo milacre de que abraçara carinyosa i remullara per a sempre les arraïls desgarsonades que li havien confiat. I així brotà aquella pinada que la cort del rei Barbut atalaiava des de son palau com faixa de fresca verdor que a les onades subjectava, i que després els seus fills i hereus, al redolar los anys, aprofitaren com a delitós paratge on esplaiar-se i cantar belles cançons, les que Tombatossals volia adreçar-li a sa amada Serena de la Mar. Les il·lusions del galifant hi eren complides. Si no per a ell, per a los descendents. En un 505 altra mampresa, valent-se d’aquelles traçudes forces descomunals que la colla reunia, feren los braons de pedra que allí esperen sempre que la Serena de la Mar se deixe acollir plaenta per a fruir descans i gaudir repòs en la lluita que ha de sostindre sempre ab les embravides ones... ¡I bé que no vénen als hereus del rei Barbut la tranquil·litat i repòs de les aigües en aquell bassal on les gavines aletegen gojoses i jogasseres rodejant los màstils de les galeres, galiotes, pailebots i bergantins que fatigats de son pes allí arriben! ¿No és eixe l’abraç anhelós de Tombatossals? ¡Benaurades ambicions i somnis que a tant de bé menen a los fills i descendents d’aquell rei que son palau tenia en lo tossal dels xiprers i a qui la història ha intitolat lo rei Barbut! 506 Josep Pascual Tirado NANOS I JAGANTS * Ja canta la cadarnera, ja canta lo gafarró; ja canta la carabassa quan li lleven lo tapó. (Cançó popular) Era cosa corrent oir més de quatre vegades esta cançó en lo taller de fusteria del sinyó Tomàs Estella i Falca del Rebló, en les memorables tertúlies que allí es feen. Se donava el cas que quan les paraules prenien un to fort, lo sinyó Tomàs, o qualsevol altre, canturrejava la cançó, i com si hagueren posat oli en un cresol... tot lo món acatxava la veu, s’assentava en son lloc, i la cosa que semblava parar en cambres, acabava en xirigotes i rialles i... fins l’altra en què se destapara lo tapó del geniet i la sangueta, per a que la xilladissa sofocara de repent al fisgonet to de la cançoneta de marres, a tot aquell que prenguera el cabàs. Al cap i a la fi tot gent de bon cor i millor coradella, i sabedora fins on se deu aplegar ab paraules i actituds. Aquesta conlloga o assamblea que allí se reunia tots els dies la componien: D. Felip, un beneït metge que s’arreglava la volteta de manera que sempre tenia que recalar a la fusteria a fer-se un cigarret; D. Romualdo, militar retirat, parlador sense fel, l’home que ha trencat més sables i ha estat en més sitis i guerres que Napoleó; D. Higini, polític reserviste * «Nanos i jagants», De la meua garbera, Castelló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura, 1935. 507 mentres manen els de Cànovas, que entreté lo temps volant el catxerulo al cacic i parlant del govern; D. Estanislau Llosmos, propietari de nissaga xurra, ab bones masades, molts caps de ganao i dos mil tres-cents cinquanta quatre vasos de mel, on vint-i-cinc milions i mig d’abelles se despentolen per endolçarli la vida al senyor xurro, fent-li cera per a tots els moliments de mig món, sempre que li la paguen bé, que si no és aixina, ni la de les orelles hi ha qui li traga, tot açò li permet el poder anar tots els dies a firmar l’acta a casa del fuster; D. Cristòfol, alcorí distinguit, retirat a la quietud de la seua família després d’haver recorregut la terra sancera per mar i per tots els més amagats indrets, ab la caixeta de fils i escarpidors davant la panxa penjada del coll, lo que li va permetre arreplegar bon sarpalló de pessetes i el títol de Don, fent-li pensar en la bona vida –que la passa distreta en casa de Rebló– esperant mentrimentres que el Nostre Senyor se l’emporte per amunt a mostrar-li les úniques terres que ell i la caixeta no han recorregut; lo sinyó Mingo, llaurador de tres corbelles, acomodat, de la quinta del quaranta, lliberal fins la paret d’enfront, home rematat de bo que té al capçal del llit a Sant Cristòfol i a Espartero, home que recorda a cada moment lo temps que essent regidor parlava ab generals i governadors, retraent a cada pas ab viva anyorança la seua història de regidor fins donar les grans llandes a la reunió, parlador i desganat per a la faena i fluixejant per a l’esteva, però no per a xarrar pels colzes, quan D. Romualdo li ho permet. A tots aquests hi ha que afegir els apegadissos, que ab l’escusa de donar-li alguna mida al sinyór Tomàs de Rebló se quedaven allí parats i encuriosits per lo que es dia, omplint-se de borumballes i ficant fava en aquella amena i delitosa conversa. 508 Lo mestre Rebló no va ab cumpliments per a rebre’ls al taller, ja saben que tenen franquícia de cadira i lloc, puix qui no es pot sentar en cadira o taburet, ho fa damunt lo banc, o se comporta en una trossada de redó, o es queda dret, si ve al cas. La veritat és que lo nostre fuster no cap en la pell, puix d’aquella reunió ha eixit cuita una elecció, s’ha derrocat un Ajuntament ab batlle i tot, han eixit presidents de sindicats, jutges d’aigües, en fi han trascendit a la vida social del poble aquelles pasterades fenygudes en la dita fusteria; ademés que ell deprèn moltíssim: que això es trau de tractar-se ab gent lluïda que ha llegit i conegut tanta cosa, per més que Rebló també té la seua part de lletraferit, puix no deixa de llegir bons diaris que Nelo Olla o el cego Meseguer s’encarreguen de portar-li. Cadascú té lo seu registre i negociat en la col·lació, així és que entre tots ho saben tot. Mentrimentres, lo fuster a la seua: a fer borumballes, a maxiembrar, a serrujar; aquesta faena esmussa molt a don Romualdo el militar, que té que agarrar-se a mossos al puny del bastó i suspendre la batalla a lo millor, és a dir, quan ja quasi anaven les seues tropes a sarpejar lo cormull de la muntanya, on l’enemic tenia els canons. Alguna vegada German l’oficial, quan lo militar fea intervindre l’artilleria grossa, pegava quatre martellades fortes, que al sinyó Mingo, l’exconcejal dels notables, fea tremolar de sobte, al semblar-li una descàrrega de veritat... ¡Quan es ria tota la conlloga! El militar s’entusiasmava fent tremolar lo sable, que somniava portar-lo en la mà, fins que el xurro soltant les seues abelles en ple parlament, escarotava el cotarro fent envainar a presseta lo sable a D. Romualdo i anar-se’n cap a la garita. ¡És terrible el xurro en lo seu xarrar de masovers, d’assagadors, de rècues, de bresques i vasos! ¡També, també mana callar quan agarra el fil! L’alcorí conta 509 los seus viatges a terres americanes, on los hòmens visten ab pells de llops i gats feréstecs, i les dones ab pàmpols de figuera palera; i vinga contalles, i trifulques, i or i plata pels carrers, com ací les crostes de taronja i mangrana. ¡Quanta mentira es traga el bo del sinyó Mingo, que abovat l’escolta! ¡Ah, però a la primera clarura de la conversa ja està ell retraent a D. Domingo, el seu batlle, o a Malea! ¡Allò eren hòmens que sabien acontentar a tots! I d’aigües no en parlem... el nostre llaurador, en quan trau les files de dosulls, de la sabatera i la maimona s’emborratxa d’aigua, com a D. Higini se li fa fosc parlant del govern foc i flama, posant a Cànovas com un dau, a l’ensems que a Sagasta el col·loca en les mateixetes banyes de la lluna. El metge D. Felip donava a l’assamblea un to de ponderació i serietat que al fuster alevava i li fea parar la garlopa, o deixar lo llapis en lo terrat de l’orella, escoltant aquell dir tan cerimoniós i tan ben filat. Un dia aplegà a la reunió la notícia de que Tomàs Estella i Falca del Rebló acabava d’eixir concejal, els vots el cridaven a cavilar en Câ la Vila per arreglar les coses del comú. És de la majoria, dels que manen, a ell que no li vagen en ronses, la seua té que vindre, i si no ve, ell ja porta la concejalia per davant, i quan morga tindrà un ex com un cabàs en l’esquela, i lo seu nom constarà inscrit en l’arxiu per a que passat temps li rosegue alguna rata lo rimbombant nom, encara que comence per la Falca o per lo Rebló, que ja és rosegar. El sagastino en conserva, té molt de gust de fer picar les crestes al llaurador canoviste, exregidor i exjutge d’aigües, ab l’actual regidor i vocal de la comissió de festes i de la llum... del sol. I ve la comparança de lo antic i lo modern, si llavors eren hòmens i 510 ne hi havia força i diners. Lo fuster i lo llaurador animen la sessió fins que lo metge els tira dos capotades, els canta la cançó, els reduïx poc a poc, i els entrega al militar que s’encarrega d’obrarlos la boca per a un parell d’hores en les seues contalles bèl·liques, passades les quals, i no podent aguantar més, solta el xurro doscents caps de ganao ab cent quaranta arroves de llana plena de gorrites, i amolla tots los vasos, guardant-se la bresca per a ell, i la cera per a l’escolà, i a la reunió... oferiments de quedades i caceres en les seues masades, que mai arriben... com a bon xurro. –Sinyór Mingo, vostè era regidor de cabotà? –diu D. Higini ab rialleta de polític de pell de cona. –Jo també fea sermons, sap vosté, i me’n recorde molt que representava la Sèquia Major, i demanava per als regants, i dia lo que era menester, sap vostè, i... ademés... –I ademés... fea fugir i dormir a tots... –Vostè Tomàs, s’haurà enterat que enguany no n’hi haurà nanos, ni cavallets... puix han pres lo fil cap a la seua terra, no volen més pols de sostre i oli de gaiates per tot aliment. ¡Mira que té qüens, uns hòmens com els nanos, que tan bé ballaven en los nassos de vostès, agarrar los cavallets i al galop fugir llunt d’ací, perquè els mataven de fam! Enguany no li ballaran Tomàs. ¡Quin despago! L’oficial xulava, a l’ensems que colpejava suaument ab lo martell, la graciosa musiqueta dels cavallets: –Tan, ta tara ta tan, tatara la tan, ta ta tata tarara ta tan... I aixina passaven los dies i semanes, i com a la taula i al llit al primer crit, a l’hora de dinar tot lo món se n’anava a cercar lo plat, pendre la siesteta tranquilament i viure assossegats i ben alimentats. 511 Va vindre la vesprada del Corpus. Encara la campana Tòfol no havia acabat d’esbargir pel poble les hores del matí i de la vesprada, quan la campaneta Ana tallava l’aire ab repiqueteig gojós, espavilant a la Cristina i a la Xima, que començaven a voltejar llaugeres; la Doloretes, que damunt l’Ana reposa, romp en vertiginós volteig empenyida per Aranya, Quasimodo castellonenc –com ell desgraciat i com ell llauger– i forma ab les companyones lo vol de tiples, vol graciós, vol d’avançada. La Maria, la de les batallades del migdia, es desperea; la Jaume comença a sonar lo batall; la Vicent desenrotlla poc a poquet la corda de la trutxa i l’Àngel, pesada, prova a moure’s. Totes, totes a una empenyides i acaronades per los filadors de l’Hort, ja espavilades, se llancen a voltejar de ferm, de ferm, donant cadascuna lo seu to a aquell armoniós conjunt, únic, que s’esbargix per la ciutat i la rodalia del terme, i que anuncia la festa grossa, la festa major, la festa del Corpus. La Tòfol –la de les hores– quieta i silenciosa en lo cormull de la Torre, semblava trista, despagada. ¡Oh campana Tòfol... que no sones prou encara, tu, tu que cantes freda i tranquila, sense suar ni fer-te roja, les hores de l’amargor, de l’alegria... les hores gojoses del treball, les hores tristes, en les teues batallades llargues, prolongades que retronen en los dies freds i de vent de l’hivern! ¿Vols sonar més encara? ¿No guardes per cadascú la teua veu per a la darrera hora en què ham de mampendre el camí eternal? Els nostres contertulis callaren breus moments, estaven un puntet emocionats. ¡Lo vol del poble els havia commogut! El xurro i l’alcorí també s’emocionaren. ¿Qui sap si els anys de veïnat ací, o la recordança del seu poble, els fea sentir també semblant emoció? ¿N’hi ha qui no senta lo calfred d’emoció, lo sentiment que desperta lo vol de la terra on ham naixcut? ¡Beneïdes siguen 512 les campanes del meu poble! ¡Que lo pa meu i dels meus fillets lo pugam menjar sempre al ressó vibrant de vostres batallades! De la Plaça Vella anava a eixir la cavalcada anunciadora, la gent omplia tota la plaçota, Casa la Vila tenia los balcons encobertorats, les veles de les venedores havien estat arraconades allí al peu del Campanar, los balcons estaven de gom a gom de gentada, lo jagant moro travessava gentil i airós lo pilot de gent i se’n fugia per la placeta de la Neu, carrer Major avall, per seguir la volta de la processó. Ja està lo jagant moro davant de la fusteria. Tots estan a la porta; D. Tomàs Rebló se cala les ulleres; l’oficial se posa la brusa al coll i se n’ix al rastell de l’acera; els demés, sentats en la porta contemplen la cavalcada que passa. La jaganta mora lluïx el collar de culs de got; el jagant senyor, seriot, ab capell de palla, levita i bengaleta, precedix a la seua senyora que porta el monyo estorrufat, vestit de cortina barata ab brodats, arreplegant-se la falda ab picardia i ensenyant les cames... del Moreno, que botejant-la porta; el jagant llaurador, posat de farol, fent morros de satisfacció, jopetí ramejat, camisa brodada ab botons de cristal, saragüells blanquíssims, pega botets i es gira per adonar-se si la seua llauradora va darrere, de monyo partit on lluïx gran pintota, de roja i bledana cara, ulls espavilats, arracades de llautó de mitja vara de llargues, mocador de randes, guardapeu de colorins i tota ella més pita que un sorell. ¡Com disfruta la canalla, de les paradetes als cantons i de les geringonses que els Moreno, Querol, Raboses i Quintana –carregadors del cànem a la llonja– fan pegar als jagants! Seguix Toribio vestit d’alguacilillo de casa y corte, cavalcant andorrà cavall, fent salutacions ab lo xamberg de teula, ab gran 513 ploma, seriot, cerimoniós, que obri pas als Reis Magos barbuts, ab corona de llautó, capes daurades, llargues, que cauen damunt lo llom dels cavalls rojos, lluents, bromejant les brides, les potes tenyides, olioses, caminant poquet a poquet. Les grupes vestits com la llaurança antiga, portant los monyicots lo puret enflocat en la boca, les riendes en la mà, rebent lo suau abraç de la parella i de guardià el pare o l’oncle que vigila i cuida que no hi haja ningun mal pas. –Sinyó Mingo, bé per la llaurança –li dia German l’oficial, pegant-li palmadetes en l’esquena. Ara passa la Mare de Déu de la burreta acompanyada de Sant Josep, que l’esganyat Joano el Tramusser encarna maravellosament, ab barba de borra, gonella fins los garrons, sombreret al tos i portant del cabeçó a la burreta –la mateixa dels cacaus i tramussos– cuidant de que no se li espante de qualsevol bassal o d’un tros de paper, mentres en l’altra mà du lo bordó enflocat i ab un pomellet per remat. Assunció la Datilera representa a la Mare de Déu, i acarona al crio –una nina que vol ésser el Jesuset–; un angelet els seguia a peu, vistós, platejat, ab farfalà tou, ales ben esteses i espasa alta i argentada. Vénen ara els Arets, els Saboians, comparsa de xiquets de la «Casa», vestits de jopetí i pantaló de color canella, camisa blanca ab corbateta, capell de palla ab llistetes roges que pengen, espardenya, i portant en la mà l’aret, ple de llandetes, amanits a dansar llaugers i a fer arcs ab los seus braços, per on han de passar i evolucionar els seus companyonets de dansa, acudint de repent i a corregudetes, a la crida de la juaorota i gojosa donçaina. Passen los cavallets, com centaures, mescla de cartó i de filador, recordança de les lluites d’alarbs i cristians, ab elms i turbants, espases rovellades, ficats 514 dins los cavallets, botejant, pedant geringonses i redondeles, eixamplant lo rogle al dansar, esglaiant als xiquets a l’entrecreuar i clafir les espases al ritme típic i graciós de la donçaina... –¡Oh cavallers, Pepet de la Puça i Tolino, teixidors venerables del carrer de la Barraca! ¡Oh Marí, Miró, el Vetero i altres artífex del borrelló, i... tu sens parió, Menequildo, el més famós de tots! ¡Les teues esbarrades s’han fet immortals...! –aixina parlava D. Felip un poc seriot i ab dir campanut. Ja se fisgava lo sagastí al vore que tota la corranda passava de llarg sense ballar ninguna dansa, sense demostrar ni fer el rendibú a l’incomparable i actiu vocal de la Comissió de Festes, senyor del Rebló; ja començava este a fer cara llarga, de pocs amics, quan de sobte, para la donçaina, mira l’aguacil la llista que porta de noms de persones notables, li fa una escolteta a cau d’orella al donçainer, redobla el tabalet, la donçaina fa dos destarifats arpegis, paren els nanos, la gent fa rogle, i els cabuts posant-se per parelles i enfrontats, amanixen les castanyetes. –¿Conque no ballaven D. Higini? Puix no havien de ballar, ¡més calguera! I els nanos ab los cabots estranys, mirant cap amunt, ab gipons i sinagües, casaques de colorins i camalets de xurro, se mouen rítmicament, a l’ensems que fan castanyolejar les castanyetes, redoblant el ritme malaganós de la donçaina: ritme de rigodó que els nanos dansen empeçonant les cabotes, tropessant, fent passadetes gracioses, girant com barallugues, mentres la xilladissa de la gent menuda aldarulla allò de: Xorroc coxoc, tira’m un albercoc Xorro cotxera, tira’m una pera Xorroc coxoc xoc xoc, etc. 515 Si mireu als senyors de casa Tomàs Rebló també els voreu moure els peus i portar el ritme de la dansa, mentres ab els llavis, esplaetet, esplaetet, també canten allò de l’albercoc. ¿Com no han de cantar-ho si dansant els nanos i els cavallets tots ens sentim crios de primera volada? ¡I els nanos m’has dit! Puix no saben arreglarho poc bé el Xato Saler, Pinyana, Florencio i demés parrandes de la plaça de bous, que tenen l’exclusiva des de temps immemorial. Lo fuster no cabia en la pell, i lo llaurador anyorava lo temps en que essent concejal li ballaven a ell. Per això dia: –Si manes tot lo món te balla els nanos, i si no manes ni les mosques te volen. Quin món de mones, sinyor! Després de la salutació de despedida de l’aguacil se’n va la cavalcada, seguida d’un carro triomfant –ple de xiquetes vestides de llauradores, ab paners rublits de flors i confits d’almidó– tirat per quatre rossins aparellats ab collerons daurats, mandils brodats i portats del morro per xicots que lluïxen vares enflocades i lo puret en la boca ab gran fantasia. Oooooh... tordillo... romero... oooooh! I lo carro para ruidós, cluixint els eixos, seguit d’una morralla que va a bacs i estrocussons arreplegant els confits que cauen. En lloc preferent del carro va una matrona asseguda en gran cadira, portant una bandera que l’aire escampa i com presidint la cavalcada. Ja ve la música tocant el pasodoble, dirigida pel mestre Lloren­ cet. Ja ha passat tot... La reunió de casa de Rebló, després de felicitar al mestre, es dessipara. A esperar demà de dia, a vore altra vegada els nanos i jagants i la processó del Corpus. Allí voran a D. Tomàs de la 516 Estella ben mudat, portant ciri, en companyia de l’Ajuntament i dels governadors. Ja, ja té lo trage de casar-se amanit, ja vorà D. Felip si anirà pampolós. Abans d’anar-se’n encara va tirar D. Higini la seua puntadeta, però lo fuster li va retrucar: –Què té que vore la cua per a córrer? En la processó del Corpus no n’hi ha partits, sap vostè... i jo sóc molt lliberal, però sé molt bé lo que me tinc que fer... –Pare, pare, jo no veig com ballen els nanos! –me dia el xiquet estenent los bracets. El vaig pujar a les galligotes i me caigueren les llàgrimes. I és que mon pare també me pujava a mi quan era menut per a que els vera ballar. Al pas que anem, perdent-se ja les costums, les bones costums d’este poble beneït, ¿lo meu xiquet pujarà al seu fill a les galligotes per a vore millor com ballen els nanos? Qui és cap a saber... qui és cap a saber! 517 Àngel Sánchez Gozalbo EL CASAMENT DEL DIMONI DE SORITA * Aquell any anava a la Balma tota la família. Víctor, el sucrer del Forcall, i la seua filla Vicenteta anaven tots els anys a parar la taula de vendoria a un recer de la rampa que des de la Creu coberta puja a l’ermita, a vendre totes les llepolies que des de molts dies abans havien fet. Les «amel·les ronyoses», els canellons, les peladilles, els rojos i grocs confits, les coquetes de blanca mel i d’avellanes apretades entre papers d’hòstia, els blancs i negres torrons, els rollos petits i els pastissets empaperats, les peres confitades, el carabassat, el «torró de pasta» groc com el rovell de l’ou, els «caramelos» vetejats de blau, de groc, de roig i de verd, els feixos de ciris, les mans, caps, braços, goles, cames, peus de cera i tota altra mena d’exvots i promeses havien estat ficats dins del carro que allí en l’ampla i aporticada plaça major esperava. Víctor anava a la Balma com anà son pare i com anaren tots el seus avantpassats, a vendre les ensucrades mercaderies i els figurats objectes de cera. Les ametlles i avellanes dels mateixos conreus, la cera més groga i la millor mel de romaní que les abelles xuclaven d’aquelles flors morades que creixen en les fondalades i en aquells vessants ondulats i suaus de les severes, augustes, típiques «moles» eren contractades per Víctor, tanmateix com ho foren des de temps antics pels seus avantpassats. * «El casament del dimoni de Sorita», Bolangera de dimonis, Castelló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura, 1931. 518 Enfornats foren tots per a sucrers, que de pares a fills es trameteren llur ofici. La vigília i el dia de la Nativitat de la Verge, festes de la Mare de Déu de la Balma, eren dies de fer diners, de guanyar-se de bestreta –en aquesta i altres romeries i festes de la rodalia com les de Sant Pere de Castellfort, Sant Cristòfol de Saranyana, la Mare de Déu de la Font, entre altres–, el menjar per a l’anyada, tot allò que en l’any no traurien de vendre confits llargs i dolços «puros» rojos de sucre als xiquets del poble. Acompanyava a son pare la seua filla Vicenteta, la forcallana més polida i més guapa de tota la contrada. Des de Mirambell, Luco i Tronxó a Villores, Palanques i Sorita no hi havia doneta més doneta, pell més fina, ni monyo més rullat i més negre. Era famosa la sucrereta forcallana a totes les fires i festes de pobles i ermites dels voltants. Uns s’alelaven en vore aquella cara de pometa d’Ortells, a altres els abovava la mirada de foc i la manera de somriure; aquella testa erta i estirada cap arrere, ornada de cabellera rinxolada, aquells braços arromangats torrats pel sol; la blancor del seu davantal, la netedat del gipó que li constrenyia i marcava el pit, i les faldetes que li caïen pampoloses per damunt dels costats del tronc fins als peus. Un ritme cerimoniós, elegant, senyorívol, traspuava del seu caminar lent que, a voltes, semblava anar de perdiueta, quan a corre-cuita acudia de pressa allà on la cridaven. Fea dos anys, dia i bon dia de la Mare de Déu de la Balma, que va caure enviscat un tord en el parany de Vicenteta. El que representava a un dels dos dimonis que van davant fent pas a la processó aquell any, era un jove alt i templat de Sorita. Era la primera vegada que eixia a la processó d’aquell memorable matí; sempre, des de temps antics, que restava vinculada a la família 519 aquesta representació. Retornava tot emocionat, després d’haver oït declamar la imprecació a la Verge pel Diable, que allí anava flanquejat pels dos angelets. Es girava a vore els dracs i sargantanes, les serps i les banyes de l’àngel del mal, d’aquell mascaró, vençut abans al pou de prop de la creu coberta. Anava dessiparant a la gent amb la carxofa, quan es va sentir atret, magnetitzat per la vivor d’uns ulls negríssims que encuriosits, oberts de bat a bat, contemplaven els domassos vermells, blancs i verds que a la punta dels pals i enarborats pel vent relluentejaven al sol, a l’ensems que la melodia de la gaita i el redoble del tabalet puntejava el ritme senyorívol de les danses de llauradores i gitanetes, de nanos i cavallets, de dansants amb faldetes blanques, mocador de farol i creuats els pitrals per cintes blaves, verdes i roges. La blancor de les vèrgens i el daurat patinós, d’or vell, de les peanyes de la Verge del Roser, dels Sants Abdó i Senèn, de Sant Antoni i de la Verge de la Balma sobreixien per damunt del gris violat d’aquells altíssims turons de la tossa de la Balma; mentrestant, s’arrapava la comitiva amunt, cap a l’esglesieta atractívola, cap a la balma mil·lenària; la verdor dels canyars i dels conreus, que allà al meandre del riu estaven arrecerats baix el collet de la Salve, guarnien amb la blavor del cel aquella mil·lenària processó, himne triomfal de color i de ritme, de pregona devoció envers aquella bruna, mascarada imatge, que una llegenda ens diu torna orb a tot aquell que pretèn escorcollar les postisses vestimentes. Quan la processó aplegà a la savina i es ficà dins dels casalicis, no tardà gens en arribar a la porta de la balma on s’estatja la miraculosa Verge. Vicent i el seu cosí Jaume –els dos dimonis avantguardistes– ja havien arrematat la seua faena. Les carxofes que portaven a les mans ja no necessitaven arremetre suaument 520 contra aquelles enringlerades gentades que a banda i banda de la pujadeta s’acarrossaven per vore les danses, l’alarb dins del cèrcol de cadenes, les banderes i guions, els brocats de les dalmàtiques i de la capa pluvial i al govern, que presidit anava pel batlle de Sorita vestit de samarra, espardenyes de veta, pantaló curt i xaqueteta de gran cerimònia. Vicent deixà a Jaume en la sala del govern. El retor de Sorita amb el sarpasset esguitava la balma mil·lenària d’aigua beneïda a l’ensems que salmodiava unes paraules llatines. Així lliure l’esglesieta de les passades irreverències, de tota mena de malignes i mentrestant se celebrava la missa major i el sermó, anà Vicent a contemplar a aquella deessa de la Balma, aquella sucrereta de la parada de prop de la savina que havia vist quan passava en la comitiva. Aleshores començà un idil·li que féu caminar moltes vegades a Vicent cap al Forcall, a vore a la seua enamorada Vicenteta, i a aquesta li augmentà la devoció més i més envers aquella Verge santa que havia fet el miracle d’ofrenar-li un promés tan bon xic, tan treballador i tan templat, tot i que ara fóra el dimoni de Sorita. Quin goig més gran tenia Vicenteta aquella matinada! No li cabia el cor dins del pit. En clarejar l’alba ja hi eren damunt del carro envelat son pare, sa mare i els seus germanets. De biaix travessaren el riu Caldés, deixaren darrere la mola de Garumba i anaren vorejant el riu Bergantes, a l’ombra de l’altíssima i encinglada mola de Morella la Vella. Pocs dies abans, per les festes de l’Assumpta havien estat al Forcall els pares de Vicent a demanar a Vicenteta i a arreglar 521 l’ajust. El mas de la Menadella li donaven, Víctor i la seua muller, a Vicenteta; els pares de Vicent, unes terres de rec a vora riu, a l’horta de Sorita, sembrades d’alfals, margenades de pomeres rublides d’aromades i fines pomes, a més de casa per a viure al mateix poble. Vicent era pobill i no volien els seus pares que s’allunyara del poble. Amb allò que els rentaria el mas de la Menadella, on els pares de Vicenteta tenien de mitgers a uns masovers molt honrats que l’usdefruitaven i se’l trametien de pares a fills, les terres, la casa i tot allò que els fera falta i que li donarien els pares de Vicent, puix per a ell havia d’ésser tot, no s’ho passarien malament. Del parament de la casa s’encarregà la mare de Vicent: allí no faltarien les cadires encordades, altres blanques de bova, els dos balancins, la taula de fusta treta d’un noguer molt vell que fea poc havien arrancat a les terres de l’horta, el llit, la calaixera, les cadires de Vitòria per al dormitori enfundades de dril, la millor llana i la més ben sostovada per als matalafs, els atuells de cuina, el canterer i un rebost ben farcit d’oli, d’un parell de pernils, d’una cecina, magre i llomello en adob, i tot lo que fóra menester. Vicenteta no calia més que abillara la casa amb la roba i les teles primoroses que havia deprés a cosir i a brodar allà al col·legi de les monges del Forcall. Havien deixat a la banda esquerra del riu a Villores i caminava el carro ombrejat pels oms i noguers que es crien vora riu, prop d’Ortells. Com bategava el cor de Vicenteta i quines alenades ressollava el seu pit! Quantes vegades havia guardat les oloroses pomes de pell fina i suau dins de l’arca de la roba entre mig del mocador de pita, la falda de raso i la mantellina de blonda! Quina oloreta no fea aquella roba antiga, impregnada de l’aroma d’aquelles pomes d’Ortells i quina alegria en l’alçar la tapa de 522 l’arcó i vore’s aquella groga i envermellida fruita de pell ja mig arrugada sobre el negre de la mantellina! Les festes del sendemà serien les darreres que passarien a la Balma. Vicenteta pensava demanar-li a la Verge que Vicent i ella foren uns sants, que els donara salut i molts anys de vida per a criar els rebrotissos que eixirien d’aquells dos arbres sense corca i plens de saba jove i sana. Després, passades les festes de la Consolació i de Sant Víctor del Forcall vindrien els pares de Vicent i determinarien el dia del casament, d’allí anirien a la fira de Morella les dos famílies i els nuvis. Cara a l’hivern formarien el niu i aixina les festes de Nadal anirien a passar-les en companyia dels pares de Vicenteta. A Palanques l’han deixat a l’esquerra i ja estan molt prop de Sorita. Al peiró espera Vicent. Salutacions, memòries per als seus pares, enternidores mirades dels dos enamorats i camí avant que es fa tard i hi ha que plantar la parada a bon lloc, abans que els altres venedors de La Ginebrosa, Castelseràs, Caspe, Lècera i d’altres pobles d’Aragó i de la contornada el prenguen i l’ocupen. Un formiguer de gent acudix amb una ritual devoció la vigília de la Mare de Déu a visitar la balma mil·lenària. Vicenteta li ha dit al seu promés que s’han de despedir hui de la Mare de Déu. A l’any que ve ja estaran casats, hi ha que resar-li perquè els encamine dreturers en la vida i per a que els done forces per a complir com bons casats. Vicent ha acudit al matí a la parada, a la vesprada té que vestir-se de dimoni per a rebre a la Mare de Déu a Sorita, allà a boqueta nit. Són les dotze quan Vicenteta i Vicent caminen pel passadís de rocam, cap a l’església, a visitar a la devotíssima Verge. Davant de la forjada reixa es cremen centenars de ciris: unes dones agenollades, 523 les mans creuades al pit, els ulls fit a fit a la Verge resen i demanen pietat. Des d’una trona del darrere, trenta, quaranta cares llargarudes unes, rodones altres, brunes, envermellides, sudoroses se veuen, uns mocadors negres guarnixen uns ovals facials, però, més encara, uns ulls encuriosits, afanosos i exorbitats que volen, que esperen, que desitgen el miracle per a després anar a contarlo a casa seua, a la vora de la llar, en una nit d’hivern. El silenci és gran, ni l’alenar de tanta gent, ni la congoixa dels que esperen rebre gràcies de la miraculosa Verge trenquen el sobtat misteri d’aquella cova. Un so metàl·lic de quan en quan copsa un valor insospitat: la gentada devota que ve de lluny, que ha fet el viatge en dos, en tres jornades, que ha patit fam i set pel camí i que anhela el remei, afig un sacrifici més als ja realitzats i ofrena els diners a la Verge pels buits d’aquella reixa de ferro, mentres altres mans trèmules d’emoció pengen allí mateix les figures de cera, la promesa que recorda alguna gràcia alcançada. El so que fan les monedes en caure a terra és com un volteig atiplat –l’alegria del cimbalet– dels cors anguniosos que aprimen la veu per a parlar-li a la generosa Verge, a vore si els ou i assistix en aquella tribulació. Els dos promesos s’alcen de repent. Vicent té que aguantar a Vicenteta i apartar-la de prop de la reixa. Sembla que s’ha enfosquit l’església i que no s’hi troba per totes bandes més que ulls que miren, que travessen, que apleguen a l’ànima, els ciris pareix que afuen la flama; no s’ou el tic metàl·lic de les monedes en caure, la Verge sembla flotar en l’aire, per damunt l’altar, i que es somriu emparadora, el silenci és gran i les mirades s’afuen a un sol punt. Avança lentament una jove d’uns vint anys, avança encarcarada, erta, com un autòmata, la seguixen una dona i un home fornit que van espentejant-la. Dos passes prop de la reixa 524 ha començat a moure el braç dret, ha girat la boca a un costat, ha posat els ulls en blanc i s’ha clavat a terra sense guanyar un pas. Ha caigut a terra. L’home fornit intenta fer-la avançar, vol que redole. Unes dones semes, endurides, de grogor de cera li nuguen uns llacets blaus als dits. Són les velles sacerdotesses d’aquell rite mil·lenari. En un no-res mans i cames es contorsionen com aspes de vent, les flexions s’acceleren rítmicament, es desnuguen les llaçades dels apretats dits d’una manera sincrònica amb el ritme convulsionari, les violentes contorsions llancen a l’aire tenebrós de la cova la blavor de les vetes, la cabellera s’embrolla i onduladament s’estira com si fóra una medusa; els ulls brillants, injectats, surten de les conques; la bromera s’espixorra de la boca i esguita als dels voltants; les rítmiques, accelerades convulsions paren, les succeïx una tivantor en arc. La jove barboteja crits inarticulats. De sobte un pit turgent, nacarat, es vessa per damunt del gipó roig tot desbotonat. L’home fornit l’abraona quan unes convulsions de ritme accelerat tornen a tremolar aquell organisme, salten les espardenyes dels peus. El ritme augmenta, són més violentes les contorsionades convulsions i queda desabillat aquell cos blanc com la neu i ple de joventut davant de la Verge miraculosa i d’aquella multitud devota, enardida, que a l’ensems que xilla esgarrifada: – Pels ulls no, que es tornarà cega! Pels peus, per les mans, pels peus! Per la punta dels dits! Que ixquen els dimonis pels peus! –canta els Goigs a la Verge i contempla tota ulls a aquell cadàver que més bé sembla una estàtua plena de ponderada bellesa. Les eixutes velles sacerdotesses frisoses de nous endiablats fugen fora l’esglesiola de roca, s’escampen pels indrets rublits de 525 gentada, comenten el miracle i aguaiten l’arribada de malalts. Són l’estol de corbs coratjosos aplegats en romiatge als turons de la Balma en la tardoral festa anyal dels devots pelegrins que vénen a agenollar-se als peus de la miraclera Verge. L’ermità replega els vestits escampats arreu i els tira dins la Cova del Diable per a cremar-los al sendemà. Les tenebres de l’església s’esbargixen. Els esblaimats ciris tornen sa flama més blanca. La frisança passada es torna esbojarrament en la multitud que folla canta i xilla. Pels racons de la sagrada espelunca sembla s’amaguen i acurruquen els dimonis foragitats. L’aldarull és gran. L’encuriosida gentada alliberada del pes del miracle, alleugerida de la frisor inconeguda d’allò que li contaren al poble, alena fort, batega el cor d’emoció, imantada per la devota imatge, la mira amorosida i canta, canta agraïda mentrestant contempla tota ulls a la jove alliberada dels banyuts hostes. Vicenteta plora emocionada. El miracle de la Verge l’ha deixada esparverada, acongoixada en vore a aquella jove que en sa nuesa nacarada es somriu eufòrica mentres l’home fornit i la dona que l’acompanyaven l’abillen amb altres vestits. –Resem, resem! Agenolla’t, Vicent, demana-li a la Mare de Déu que ens lliure d’aquestes malvestats. Lluny, ben lluny de nosaltres el malastruc dimoni. I Vicent agenollat prop la reixa, al costat d’ella li demana a la Verge santa allò que volia Vicenteta. Dau salut a qui us visita Mare de Déu de la Balma. 526 Aquell dia Vicent dinà a la parada dels pares de Vicenteta amb tota la família. Poc després, allà a les quatre, marxà al poble. Els costeruts carrers de Sorita són invadits de forasters. A boqueta nit la gentada de la Balma se’n va a vore l’entrada de la Mare de Déu amb el seguici de danses i a oir les dos salutacions –loes– pastorils, la del principi a l’ereta, i la del colofó a la plaça de l’església. Vicent i el seu cosí Jaume van a abillar-se. Damunt de tot se posen el vestit estampat, tot d’una peça com una pell de serp, obert per davant. Ficades les cames dins dels camals, sols els manca posar els braços per les mànegues, després d’haver-se encaputxat. Aquelles dos banyes farcides de llana cauen mustigades damunt del front, la grotesca cara amb dos forats per on lluentegen els ulls donen a Vicent una rara expressivitat molt còmica. Com n’estimava aquella vesta de dimoni Vicenteta! Darrere d’aquella cara extravagant, dins d’aquella tela, estava la corpenta fornida del seu promés, el cor enamoradís d’aquell templat fadrí de la muntanya que no tenia res de dimoni. Vicenteta, acompanyada dels seus pares, també hi era a Sorita, caminava pels estrets i empedrats carrers del poble cap a la casa que els pares de Vicent tenien a la plaça de l’església. Dins pocs mesos tornaria a xafar els cercles i figures tan boniques que dibuixaven les telles del riu a aquells carrers. Aveïnada al poble seria una soritana més. Sentiria la mateixa emoció que ara? A les afores del poble i baix un edícul d’olorosa murta i de romaní florit de blau, al capvespre de la vigília de la Nativitat de la Verge, ixen les danses i autoritats a rebre a la Mare de Déu de la Balma, la patrona volguda. Un pastor qui mena la dan­sa de gitanetes declama amb èmfasi una salutació de benvinguda. Comença el redoble del 527 tabal i saltironeja la gaita una melodia ancestral mentres nanos i cavallets, llauradores i gitanes zigzaguegen i salten suaument; els braços en alt aleshores, en ansa de cànter després, repicant les castanyetes més tard, exornen el ball pausat, lent, atractívol, d’aquelles belles soritanes que dansen, dansen amb un ritme i una gràcia rituals; el pastor aplana i alça els peus amb lentitud senyorívola, fita al centre els entrecreuaments i canvis, les corbes i mudanses, les giragonses i passadetes que hi fan les boniques xiques que més bé que dansar sembla que oficien. Les tenebres de la nit envolten aquella processó que camina aureolada per la llum dels cirials i voltejada pels batecs dels cors de la vària multitud congregada al costerut poblet. Altra parada és feta a la plaça de l’església on altre pastor, aquell qui guarda a les llauradores, saluda a la Verge amb altra loa. I baix de l’estelada, enlluernat el blau del cel per les llums de bengala i els clafits de la traca, entra la mare de tots els soritans al temple. Rojors fugisseres, grogors fantàstiques de foguerades, fosforescències de llums encenen a poc a poc la foscúria de la tossa de la Balma. Els atabaladors clafits, els enlluernadors rellamps dels coets voladors adreçats al cel anuncien als pelegrins de la Balma que la Verge acollida pels braços i cors soritans ha pres estatge i és aixoplugada dins l’església del poble. La fe en l’extraordinària imatge agermana a indígenes i forasters, a pelegrins d’Aragó, de Catalunya i de València, atrets tots pels prodigis i miracles que veuen tots els anys a la balma sagrada. Sí que s’ha esforçat Vicent fent por als xiquets i pegant carxo­ fades als majors per a fer pas a la processó! És la diversió de la mainada, fer patir i rabiar als dimonis que van al cap de la processó. Quina por tenen els menuts! 528 Ha volgut sopar aquella nit abillat de dimoni. Ningú ha sabut per què. Ha ballat aquella nit amb Vicenteta vestit aixina. I quina «jota»! L’enveja de tots els fadrins... i de les fadrines! Guapa ella i guapo ell, la parella no tenia parió. I això que Vicent anava de dimoni. I per què Vicent no s’ha volgut mudar? Aquella nit vol dormir al llit vestit de dimoni, ell no es lleva aquella vesta fins al sendemà en acabar la festa i retornar al poble allà a la migdiada. Ha fet aquesta promesa a la Verge de la Balma perquè des de fa dos anys vol cada dia més a Vicenteta. No vénen els malalts des de moltes llegües de camí? Allò només era que un petit sacrifici. Que Vicenteta no era una pera confitada? Ja li cruixien les dents al molt golafre de pensar que seria per a ell. Mercés a la Verge extraordinària va parar esment en la sucrereta de la parada aquell matí enyoradís. Llavors va conèixer-la i després, per miracle de la Mare de Déu, va descobrir un cor joiós i enamorat. Era una coqueta d’or la forcallana sucrereta! No li queda més que aquell any de fer el dimoni, després ha d’ésser àngel humil, ple de mansuetud, obligat a la seua doneta. Pobre d’ell! Perquè Vicenteta, la sucrereta forcallana, la doneta més polida i guapa de la contornada era molt dominanta. I eixe va ésser el miracle de la Verge mil·lenària: la conversió del dimoni de Sorita, que encara que no tenia ni miqueta del maligne, simbolitza l’eterna submissió de l’home a la dona. I cal pensar que valia la pena de sotmetre’s a eixa i... a altres deesses de la balma mil·lenària d’aquell racó paradisíac. 529 Lluís Sales Boli D’EXCURSIÓ * –Hi ha que escamentar-la; açò no pot ésser. –I què li faríem? –Què? Puix alguna feta d’eixes nostres. –Sí. Una ramalada de les que sabem pegar amb tanta gràcia, que tot el món se’n riu, però que alcen bambolla en l’ànima de la pobra víctima desditxada. –No debades portem el nom de colla de l’Escarot. I efectivament aixís era. La formaven diferents amics, set o huit, molt llaugers de cames i ben avinguts, que enllà on era qualsevol d’ells n’eren tos els demés. ¿I com no havien d’anomenar-se colla de l’Escarot si l’armaven allà on estaven? I no era perquè tingueren paregut gènit tots ells, sinó tot lo contrari. Al mateix temps que parlen, pugen per una drecera amunt amunt, per la senda de la Roda que els durà a la Fontrobada, indistintament va davanter aquest, l’altre o qui pujava el darrer fa un moment. Allí van tots: Albert, que ni alt ni baix, ni gros ni prim va pensatiu i capficat, potser siga per lo roig que va posarse-li el nas una miqueta més gran el natural, ja que cada vegada que per tot el dia pega el sol de ple, li’l deixa com una pebrera, però una pebrera coberta de pelletes que poc a poquet van caent; ell és polit i reverenciós. L’altre, gros, és Ferran, té cara de bon * «D’excursió», Fontrobada, Castelló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura, 1932. 530 xic i efectivament ho és: guapot, ros i doner, és un platònic galantejador, enamoradís com ell a soles. Dir que és gros és dir poc, és més gros, però ben proporcionat. Malgrat la complida centena de quilos que aguanten les seues camotes puja i corre tan llauger com Jordi, qui només preocupat per la cultura física e intel·lectual en té feta més gimnàstica sueca que un suec i per això no es refreda al dir d’ell, encara que a l’hivern no puga parlar i faça més gallets que un destemplat cornetí; com Leonard, és menut i xicotet, amb menys carn d’ell que una llebre, i té que doblar el número de passes per a poder anar a l’ensems que Narcís, alt i espigat, el més destarifat de tots els de la colla... L’un pel posar, l’altre per ésser molt simpàtic i el de més enllà per tot lo contari, aquest per les seues follies i destarifos, eixe per l’aspra i poc comunicativa fesonomia per a les xiques i aquell per la fina ironia amb la que a qualsevol deixa clavat, armen verament el gran rembombori en les reunions que amics i amiguetes tenen de quan en quan. Totes i tots estaran tranquils i assossegats, però en aplegar els nostres excursionistes s’escarota l’abeller en forma que allò pareix l’infern, amb dimonis i... amb amb angelets més roïns i temibles que els propis habitants de la casa de Pere Boter. I ara, pujant i sempre pujant per la costereta, raonen sobre què té que fer-se-li a una de les amigues que de tots en té que dir i de tot té que parlar, esquadrinyadora com ella a soles, a la marmoladora Paquita Cireres, que ells per a burlar-se’n i aprofitant el mal nom que heretà per banda materna, li diuen Paca la Borreta, perquè Borreta fon sa mare i Borretes les agüeles des de temps immemorial. Són aquests uns xics als que els agrada canviar de decoració de quan en quan. Després d’uns dies de treball a l’oficina, despatx 531 o acadèmia surten els diumenges i dies de festa al camp, quasi sempre a les properes muntanyes del terme, per a gojar des del cim més alt de la rodalia de l’encant sempre nou de la planúria verda, de la blavor puríssima de l’aigua que en darrer terme del magnífic paisatge que vessa llums i colors a tot arreu, relluenteja en la marina baix un cel brillant, mostreja ça i enllà per algun que altre nuvolet desperdigolat que com fantàstic ocell esvolatreja amagant-se per darrere del més alt turò, o esbargint-se, ponentse, com en una màgica visió extraterrenal. Els escarotaris ja no parlen. Fa temps que han deixat en pau a Paquita i silencios segueixen amunt, amunt... Ja la suor ha co­ men­çat a xorrar pel front d’alguns d’ells. Cadascú am la motxila a l’esquena va doblegat cap a davant amb precaució, amb por per a no trencar-se la crisma si tropessa amb una pedra, brossa o arrel que se fica pel mig del camí cantellut. De quan en quan es paren un poquet i es giren cap a la ciutat que allà en la llunyania queda. Encara es veu, com un puntet, la bajoca, l’erta torre de les campanes, el cloquer torrat, per damunt de cúpules i teulades. Passegen la vista, miren amb ulls d’emoció l’esplèndida mati­ nada i, sense parlar, seguixen l’ascensió que mai acaba. ¡Hi ha que pujar tan alt i és tan empinat el camí! Cada vegada s’esborra més la zigzaguejant sendeta. Hi ha mo­ ments que no saben si van per ella o si s’han separat. Tornen a vo­re-la, la perden de nou, la xafen altra vegada i aixís munten i munten fins que arriben a un alteronet on hi ha un home assegut, descansat. –Bon dia. –Bon dia ens done Déu. On aneu, on? –Ahí a la Fontrobada i després al castell del Picalt. 532 –¡Diantre! Puix encara us queda un bon tros de camí. I des d’on veniu? –Des de Planafa. -Ui! Redell, redell! ¡Puix féu més camí que una cabra! Clar, ja es veu, en teniu pocs anys, i aquest en té pates que pareixen de grill...¡Eu! I tu, amb tanta carn, ¿pots pujar i córrer com aquests altres amics? –Puix ja ho crec. No ho veu? –Escolte’m: és aquest el camí que ens durà a la font? –Sí, sí. Però jo us portaré per una drecereta que avançareu més. Quant arribeu a aquells dos arbrets el camí és ja pla i més ample... Però aneu, aneu davant de mi que en teniu millors cames, que jo ja sóc vell i me canse, i aniré poquet a poquet. Vos­ altres sou jòvens... teniu pocs anys... i pates de grill... I el vellet, amb un sac al coll i un gaiato en la mà, pujava de pedra en pedra com pels graons d’una escala. Un mocador pel cap sota un capell de palla i una camisa blava per tota indumentària cobrien el cos d’aquell rostit masover de cara bruna i mans peludes. –Vosaltres... ¿Puix no éreu vosaltres els que estàveu fa vint-idos dies pel matí allà a la font del Gàrgol? –Sí senyor, allí estiguérem fa poc més o menys per eixos dies. –Ah, pàtxol! És que jo vaig ésser aquell al qui li donàreu un traguet d’aigua i un cigarret que jo no sé què tenia que fea gust com de figues seques... –Ah!... Va ésser vostè? –...Té raó, si és veritat!... –Tampoc a mi m’era desconeguda la seua cara, però no me’n recordava; no sabia per on l’havia vist. 533 –Sí, sí, jo vaig ésser. De tots vosaltres me’n recorde... I aquell dia n’éreu més; n’éreu una gentada... Però passeu, passeu davant... Davant? Lo que per poc fa l’avi aquell és rebentar-los. ¡Hi havia que vore’l pujar «poquet a poquet» per les muntanyes! ¡Com a que no el podien seguir els escarotaris! –Bé. Nosaltres ens quedem ací un ratet, sap? Que ja hem corregut massa. –Us canseu? Ara ja no us falta més que aquest trosset fins els arbrets d’ahí davant. Després el camí ja us portarà dret a la Fontrobada. –Gràcies. –Moltes gràcies. –Escolte’m: ¿vosté per casualitat va també a la font? –Sí. –Puix... Done-li expressions de la nostra part i diga-li que ja aplegarem... quan siga. Continuà l’home pujant més llauger que una cabra salvatge i allà quedaren els de l’Escarot torcant-se la suor i fregant-se les cames. Després de ben arremullats arribaren al camí que el camperol els digué. Allí camviava el paisatge. Si per un vesant, el que arremataven de pujar, es veïa encara una gran part de la Plana i més properes les vinyes, garroferals i pins de Poblivilles, la rojor i verdor de les muntanyes que ara xafarien constrastava amb la blancor a taques cendroses d’aquell pla entrecreuat per les innombrables vetetes rosades, blanques i fosques dels camins, carreteres i ferrocarrils. ¡Que bé s’anava de revallada! No tardaren deu minuts en arribar a vore la vall oposta al vessant de la part de Poblivilles 534 en la que a l’esquerra es veïen pinars frondosíssims, ombrívols, pels que no tardarien gens a ficar-se, ja que per ells es perdia de vista el camí de la font serpentejant entre les fraus, soques, brosses i males del bosc. A la part dreta de la vall una grandiosa i extensa plantonada d’oliveres resta a la terra la sanguinosa color amb llurs rames d’un verd clar i boirós. Damunt dels bancals s’alcen magestuoses les dues puntes més altes de Santa Àgata. Ara ja no es pot vore la blava veta de la mar, la deixaren darrere de la barrera de les agulles que, com un serrutxo colossal clavat per Hèrcules en la terra amb les dents cap amunt, separa el terme de Cabanelles dels termes dels poblets de la banda de la marina. ¡I ara sí que ja es veu la teulada del mas d’en Pere Font! Ja era hora! Els de la colla apreten el pas per arribar prompte i beure l’aigua fresca de la Fontrobada, fer també una visiteta de compliment a en Pere, i donar-li la lletra que de part d’un gran amic d’aquest senyorot li porten. –Quin aigua més gelada i fineta! Hi ha que beure-la, xe! –dia Jordi als demés. En aquell moment s’arrematava la missa que en l’ermiteta arrimada al mas d’en Font hi havia celebrat un pare carmelita que havia vingut del convent proper. [...] 535 Serafí Salort CÀSTOR I ELÈRCIA * Fa molts anys, quan encara els hòmens creien que el sol es barallava amb la lluna, quan hi havia qui pensava encara allò que conten de bruixes i encantadors, diuen que, als voltants d’on ara està Castelló, hi havia un poble anomenat Castàlia. Els seus habitants eren molt pacífics, vol dir que, mentres no hi havia qui els ofenguera, sols s’ocupaven en el petit esforç que suposava fer que la terra produïra el que necessitaven per a menjar. Dins d’este poblet de vida senzilla, habitava una fadrina de cabells daurats, cara fina com la cera amb dos ulls que semblaven lluminàries de molta potència. No vaig a dir-vos el boniques que eren les restants parts de la seua cara, perquè de tota ella brollaven les gràcies a dolls. El poble estimava la fadrina depositant en ella tot l’orgull d’un voler primitiu. D’ella estaven enamorats tots els fadrins, però encara que Elèrcia no demostrava a ningú el que el seu cor li dia, és lo cert que, quan asseguda per la nit en el seu rústec llit de pedra li pegava en la cara, de ple, la lluna i mirava com els seus raigs d’argent es reflectien en l’aigua de la mar, el seu pensament era per a Càstor, el millor tirador de fona, que en dos quarts de sol anava i tornava del tossal de Penyagolosa... I com quan els batecs dels cors de dues persones es desenvolupen al mateix ritme no és difícil topetar-se, un dia que Elèrcia anà a * Càstor i Elèrcia, Castelló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura, 1936. 536 portar aigua d’un riuet que passava prop del poble, va vore que per un pujol d’una serra baixava, rabent com un a centella, el fornit Càstor. En arribar junt a ella va deturar-se el sagal i, amb veu tremolosa pel cansanci, li digué: –Elèrcia, hui és el dia més venturós per a mi. Després d’anar tot ell creuant rius, guanyant collets, pujant i devallant cims, et veig a tu, que eres lo que més vull. –Bon Càstor, ¿què et fa anar tan afaenat, guarnit el teu cos de gran massa, fona i llança i ensanguinades les mans i les cames? –És que ja fa alguns dies –diu el sagal– que sentia el plor d’una pastoreta perquè uns llops anaven acabant-li la rabera, i este matí, abans d’eixir el sol, he vist les feres com s’acostaven a este mateix riu i, sense perdre instant, he agafat les armes i he perseguit les bèsties per tot arreu. I saps on els he donat caça? ¿Tu veus aquell tossal que sempre està entre núvoles i que és el més alt de tots els que jo he vist? (Açò ho dia Càstor senyalant el que hui anomenem Penyagolosa). Puix a mitat costera hi ha una cova reblida de neu, fins allí m’han fet arribar seguint el rastre que deixaven. Quan els llops han conegut que jo anava per ells, s’han defés i... encara porte els senyals de la batera. Mira la túnica destrossada, i la sang que veus és d’uns mossos que no m’he pogut estalviar. Però... ja han pagat el mal que han fet: l’un està atravessat per una llançada i l’altre ha quedat estés a terra d’un colp de massa al clatell. I al temps que es rentava les ferides per segona vegada, acabà de parlar dient amb goig infantívol: –Ja no plorarà més la pastoreta! La fadrina, que escoltava les paraules com qui escolta la veu d’un oracle, diu: 537 –Sempre t’ha volgut el meu cor, però des de hui, després del que sé, te vullc més que a ma vida i, al retorn, entraré amb tu en Castàlia com qui porta al costat un heroi, el que tu eres. El sol s’amagava per darrere del tossal i els dos amants entraren al poble quan la lluna il·luminava el paisatge formós de Castàlia. Al sendemà tothom se n’adonà de la gesta heroica de Càstor. Però a l’ensems que les lloances es succeïen, l’enveja, que tot ho quera, anava apoderant-se d’aquells que esperaven vore’s corresposts per l’amor d’Elèrcia. I la donzella, que mal no havia fet a ningú, però que les seues carícies eren ofrenades solsment a l’home de complexió carrasquenya i cor bondadós, plorava, plorava en descobrir la maldat dels hòmens. A poc a poc anava esborrant-se de la memòria dels de Castàlia l’heroisme del valent Càstor, no perquè deixaren de reconèixer les qualitats de l’amant, sinó perquè, com he dit abans, l’odi encega els bons sentiments i les rancúnies clouen la raó. I com que tots es veïen menyspreats per la indiferència de la fadrina que volia a tots com a germans, però a Càstor més que a tots junts, aplegà la inquietud al pacífic poble i les sòries infundades corrien de boca en boca. Aplegaren fins a dir que era un covard si no es decidia a bregar contra cinc dels joves més forçuts, i ell no tingué inconvenient a tombar els cinc en la lluita, i tots alhora. Afrontats, sense saber com eixir-ne, decidiren anar a una vella d’eixes que es diuen bruixes, la qual fea la seua vida lluny d’on era Castàlia, i encara que jo us recomane no cregau res de bruixeries perquè això tot són falòries, diuen que, sols per esta vegada, fon veritat el que vaig a contar-vos: La bruixa era, com totes les bruixes dels contes, lletja a més no poder. Tenia el nas encorbat que quasi li tocava la barba, els ulls 538 de mussol i les mans brutes com les d’un femater que mai no se les renta. Un gat cerval fea companyia a la bruixa, la qual, en vore els de Castàlia, va dir-los de repent: –Ja sé que veniu a demanar-me ajuda contra els dolents Càstor i Elèrcia. No ens estranya que la malaventura diguera dolents als amants, puix que haveu de saber, xiquets, que en este món els bons són tractats de dolents pels que estan aveats a fer sempre malifetes. –Puix bé –continua dient la d’ulls de mussol–, jo tinc una beguda feta pel bull d’unes herbes juntades a quatre escarabats piloters que té la virtud de convertir en éssers irracionals els que la beuen. Però també us dic que si, una volta encantats, tocaren els amants aigua de la mar tornaran altra vegada a ser com hi són ara. Per això, en el moment que es faça la transformació, una àguila se’ls emportarà a lloc que mai més no puguen tornar a Castàlia. [...] 539 Vicent Renau EL PASTORET * En un poble molt llunyà hi havia un home molt ric, que tenia una rabereta d’ovelles. Aquestes eren pasturades per un rabadà que fea pocs dies que estava en amo. Un dia estava el pastoret per la muntanya pasturant les ovelles, quan va vore que s’acostaven a ell un elefant i un lleó. El pastoret tot espantat no sabia què fer, i en això quan ja estaven prop d’ell, va anar l’elefant i li va dir: –No t’espantes, pastoret, puix no et farem res! Llavors el pastoret es va sossegar un poquet. El lleó i l’elefant tenien molta fam i li van dir al rabadà si els volia donar un corderet per a menjar-se’l. Va anar el pastoret, agafe un corderet gran, els lo dóna i se’l mengen. Quan se’l van acabar, l’elefant i el lleó li van dir: –Com mos has donat el corderet, te donarem una virtut molt gran, que et podràs tornar en l’animal que tu voldràs. Se’n va anar a retiro molt content el pastoret, va tancar les ovelles, i l’amo li va dir: –Mira, a eixe tossal que n’hi ha aquí davant no vages mai, puix hi ha una serp molt grossa que es menja a tots els que van allí. –No tingue temor, demà aniré i la mataré. Llavors l’amo va i li diu: –No, no vages, puix te se menjarà a tu i a les ovelles. * «El pastoret», Sembra, núm. 2, [Sant Joan de] Moró, Escola Nacional, núm. 1 [1937]. 540 –No s’espante, sí que aniré. –Puix jo faré que no vages. I va anar al sendemà l’amo, agafe el pastoret, i el lligue a una soca d’un abre. –És igual –va dir el rabadà–, aniré de totes maneres. L’amo se’n va anar i allí es va quedar el pastoret lligat, però va i diu: –Que em torne elefant. Es tornà elefant, agafà amb la trompa l’arbre i l’arranque. Després va dir: –Que em torne ratolí. Es torne ratolí, i com les cordes estaven fluixes, se’n va eixir i diu: –Que em torne pastoret. Es torna rabadà, se’n va al corral, trau les ovelles i marxa cap al tossal on es trobava la serp. Només va arribar dalt, la va vore que se li arrimava, puix era molt llarga i molt grossa. Va la serp, se li tire al damunt d’una ovella, i ell diu: –Que me torne elefant. Se torna elefant, li posa la pota damunt del cap i li l’empane tot. La serp pegava unes cuades tan grans que un pi que allí hi havie el va arrancar. Va el pastoret i amb un roc, en un ratet, li talla el cap, el posa dins d’una saca i se l’endú a casa. Cride a l’amo i li diu: –Mire quin corderet més bonico ha criat una ovella. –A vore! El pastoret agafe el cap i li’l tira als peus, i l’amo de l’ensurt aprete a córrer. 541 D’aquell dia en avant, el pastoret va ésser el més nomenat del poble. Tots els que el veien dien: aquest és el pastoret que va matar la serp. I... conte acabat, per un forat se n’ha anat. 542 Gaetà Huguet Segarra AIGUA I ESCOLES * Fins les quatre de la vesprada estigueren el Monjo i el senyoret al mas de la Rossa, esperant que minvàs l’escalfor d’aquell sol tan roent, abans d’emprendre el viatge de retorn a casa. A l’hora susdita, per bé que la calor encara era sufocant, tenien el consol d’anar cara el capvespre, que era el mateix que dir cara el bon temps, i llavors començaren a acomiadar-se de la Rossa, del seu marit i dels qui per la casa es trobaven. I, després d’informar-se bé dels camins per on haurien de passar, emprengueren la marxa de retorn amb calma i tranquil·litat. El senyoret marxava «forro», amb les mans a les butxaques dels pantalons com si no hagués d’eixir d’aquelles vores del mas. El masover portava a l’espatla, nugat amb un cordell que se’l passava per davall l’aixella, un paquet de verdures obsequi de la Rossa, i en la mà dreta duia un pal quasibé tan alt com ell, amb el qual es refermava en caminar. Al cap d’una estona de marxa que, de tant pausada, semblava més bé un passeig, el monjo va començar a parlar. –¿Segur que no sap què em passa pel cap en aquest moment? El pensament, quina cosa més estranya és! A voltes te’n recordes de les coses sense saber perquè, i en altres ocasions que voldries * «Aigua i escoles», Els valencians de secà. Estampes velles del Maestrat, València, Ed. L’Estel, 1969. Quant a la gestació de l’obra per part de l’autor, des dels anys vint i amb el títol volgut de Masoveries, fins a l’edició pòstuma i amb dràstics retalls de l’original per part de Manuel Sanchis Guarner, veg. l’excel·lent edició recent, a cura de Vicent Pitarch (Castelló de la Plana, Fundació Huguet / Publicacions de la Universitat Jaume I, 2003; sobretot, les pp. 21-38). 543 saber-les, no et vénen a la memòria. Però la pensa no para mai, sempre la trobes maquinant. Doncs bé. M’havia vingut en record el company d’aquell metge de Barcelona, amic seu, que van vindre tots dos pel mes de febrer, ja fa uns anys, a fer una excursió per aquestes terres. Me’n recorde que ixquérem de Benicassi i vam enfilar el camí de la Comba cap a la Font Tallada, i pujàrem, Comba amunt, fins que la vàrem pujar tota i, al cim, ens vàrem trobar amb un eixample de vista molt gran. Les Agulles de Santa Àgueda eren a la nostra dreta i ver­ dejaven com un hort. El casalot del Desert de les Palmes queia a l’esquerra, i en front teníem el tossal de Bartolo. Feia un mestralet tramuntanenc que esmolava la carenada de la serra i la retallava a tall de ganivet. A l’alçària del Desert per aquelles planúries que hi ha fins a les Agulles, hi havia uns quants bancals d’ametlers, florits i blancs com el paper, enmig d’aquell paisatge verdós i rogenc, i allà van passar temps i més temps, aquell senyor i vosté, parlant de com era de bonic allò que veien. Doncs bé, aquell xicot de Barcelona, amic del metge, em va preguntar en començar la pujada de la Comba què és el que feia un llaurador que hi vam trobar, que llaurava un garroferal. Li vaig contestar que llaurava el garroferal. I em demanà que per què ho feia. Li vaig dir que allò era bo per a la terra i per als arbres, i ell retrucà amb un munt de preguntes, a les quals jo no parava de dar-li explicacions. Vaig comprendre a la fi que aquell senyor no n’entenia ni un brot de res del camp. Pensava aleshores, i pense també ara, que en aqueixes capitals tan grans que hi ha pel món, que compten per milions les persones i per milers les cases, hi haurà molta gent que, voltats de cases hores i més hores, hi naixeran, es casaran i viuran tota la vida sense 544 saber per què es llaura un garroferal, sense adonar-se de quina és la vida i el paper de la terra en el món. Aquesta gent, clar està que tots saben, per bé que no se n’adonen, que en aquest viure tots xuclem de la mateixa mamella, que és la terra; que si ella es perdés, tots ens pedríem, tant se valdria ser músic com notari, comerciant com cabiscol... tots ens quedaríem a la lluna de València, morts de fam. I continuà dient el Monjo: –La terra és la mare de tot: De la terra surt el quemenjar dels hòmens i el dels animals; de la terra ix el carbó i, amb ell, un munt de coses més: el ferro i tota mena de metalls, el petroli, la pedra, les arenes, i fins l’aigua per a regar la mateixa terra que, per a nosaltres els llauradors, és la cosa principal de totes. ¿Vosté ha vist aqueixa sénia de la Rossa? –prosseguí el Monjo–. Doncs si en tot aquest pla que es veu a la nostra esquerra, que ben bé pot amidar una hora de llarg per mitja hora d’ample, vosté col·locàs cada tres o quatre-centes passes una sénia com aqueixa, en quatre dies, com aquell que diu, hauria de vore-hi els masos més espessos que els dits de les meues mans, i en uns quants anys hi hauria tot un poble dret i fet on abans solament hi havia bancals. L’aigua és molt verda, senyoret! Qui fóra capaç de saber el quemenjar que podria eixir d’una planúria com aquesta que tenim en vista, si no li mancàs l’aigua per a regar! La terra sense aigua ni sol és com una femella sense mascle, que no pot donar els seus augments. –Tan bona que és l’aigua –va dir el senyoret– i que poca pressa es dóna aquesta gent dels pobles i masos en copsar-la i aprofitar-la. 545 –Poca pressa del tot –respongué el Monjo–. Aquesta gent buscarien més de gust algun amagatall de dobletes que no l’aigua. Perquè això de fer pous, cercar l’aigua, i si n’hi ha, cabilar una maquinària i regar... tot això és més pesat. La gent està com esglaiada, i s’ha habituat de viure amb aqueixa mitja misèria amb què viu, i diràs que li dóna nosa de fer gens d’esforç per millorar de vida. Els diumenges fan un arròs amb conill, i per tal de no gastar diners, fumen tabac xurro que ells mateixos planten i adoben, i que put com una rabosa morta. Són desconfiats i, com que tenen pocs cabals, no volen córrer el risc en empreses en què hi haja la possibilitat d’eixir-ne malament. La culpa que s’ermen les terres i que la gent abandone el país no és d’aquests petits propietaris de terres sense aigua, és de la gent que té diners, que no és emprenedora. Els petits i miseriosos propietaris farien segurament un contracte a mitges, segons el seu costum, on posen allò que ells poden posar, el seu treball, però res més. Emperò jo li dic que de la manera que fos no hauria de restar, en les planúries del Baix Maestrat, ni un sol pam de terra que no fos ben regirat, cercant l’aigua, car en això està la millora i la vida, en l’aigua. Vet ací on rau el benestar o la misèria. I continuà el Monjo: –Sense aigua, el sol d’aquestes terres on plou tan poc, no pot produir menjar abundantment, i on no hi ha menjar no hi pot haver-hi gent, i sense gent no pot haver-hi ni comerç, ni carreteres, ni ferrocarrils, ni res. I a l’enrevés: quan el quemenjar i les collites abunden, com s’hi coneix en el personal! Diràs que té una altra cara i és diferent de la gent que viu comptant amb els dits. Per aquí en amunt –continuà el Monjo– hi ha un mas que l’anomenen El Bolanger, on vivia (i fa d’açò qualque temps) un 546 xicot que tindria vint-i-dos o vint-i-tres anys. Llargarut i prim com aquest pal que porte a les mans, mirava una mica guenyo, i per mi que era de feblesa; quan treballava, semblava que anava a rompre’s per aquelles cames tan primes i no tenia força per a alçar una palla de terra. No cal dir que no hi havia a la contornada cap fadrina que el volgués. Passant el temps, aquest xicot, en companyia d’un germà i uns amigots, se n’anà a França i, per la traça, tingué la sort de trobar un patró dels qui tenen el costum de seure a menjar amb els treballadors i mengen tots bé. Al cap de dos anys de ser a França va retornar ací. Doncs bé: jo li assegure que quan va vindre no el coneixia ni sa mare. Hi va arribar gros, formós, pinxo... En fi, un xicot ben plantat, amb un pit quasi ample i bons braons. I d’allò dels ulls, no se li coneixia res del món. Pel que vam vore, es va deixar créixer uns bigots grans, com dues picades d’un espart, a l’estil d’alguns francesos, i costava esforços fer creure a la gent que era el mateix que se’n va anar. La gent, quan menja bé, es desfigura que diràs que no és la mateixa. Doncs bé, senyoret, mire’l, mire’l bé: aquest és el nostre país, un país de grans tossals poblats de matisses, coscolls, argelagues i romers, i al costat dels puigs, els cingles, els colls i les moles, unes petites planúries com aquesta que passegem, on a força de treballar i treballar se cullen bastants coses, perquè tot plegat, ben garbellat i mesurat, resulta que vivim en un terreny aspre i dur. En estiu, per ser l’estiu, fa un sol i una calor sense mesura; en hivern cauen unes gelades que fan tremolar els mateixos arbres. I és el que abans déiem: no hi ha aigua, no plou bastant i, clar està, hi manca suavitat. Perquè l’aigua és molt verda, i és també molt blana i molt suau. No hi ha cosa més contrària a la calor i al fred que l’aigua. Quan, en l’estiu, fa tanta i tanta calor, si llavors plou, 547 que hi ploga bé, tot seguit veu vosté com el temps refresca. I si, a l’hivern, quan fa tant i tant de fred, hi cau una bona saonada, la fredor marxa de seguida. Una terra amerada d’aigua és com una esponja, de blana i de suau per al treball i per a tot. Amb tot i això, aquest terreny nostre té una cosa que l’afavorix: per ací no hi ha rics d’aqueixos tan rics que no treballen, ni pobres tan pobres que no hi tinguen quatre trossos de terra, i si n’hi ha, se’n poden comptar amb els dits de la mà, que és el mateix que no haver-n’hi. Ací tothom, més o menys, és propietari i treballa la terra. Emperò el que és ben cert és que no ve ningú d’enfora a viurehi i a guanyar-se el pa. Al contrari: la gent se’n va i abandonen aquesta terra de secà, i això és un molt mal senyal. En les famílies, de primer se’n va el cap de casa, el pare, i al poc temps hi torna; l’any vinent se’n van el pare i un fill, i tanmateix retornen també; però el tercer any se’n van tots i no hi ha remei: a ermar-se més bancals perquè els llauradors no hi tornaran més. I això és el que caldria impedir a totes passades. I sols es pot evitar amb aigua, amb aigua i amb aigua. –Amb aigua i escoles, Monjo–, digué el senyoret. –Deixe estar les escoles en pau! Vostés tots els mals els volen guarir amb escoles. Les escoles d’ara... ¿Vosté bé sap el que fan els xiquets a les escoles? –Per què ho diu?–, preguntà el senyoret. –Perquè aquest hivern passat anava jo un dia, cap a les quatre de la vesprada, per ací baix per la Bolsona, un poblet com el meu puny on hi ha un mestre del meu poble que li diuen Ismael, un mestre que no sé si deu cobrar del govern, perquè guanya molt poc i té l’escola de xiquets vora la carretera. 548 Vet ací que era un dia que feia un vent tramuntanal que bufava de valent, gelat i fi; pel carrer no es veia ningú. Jo anava per la carretera de cara l’escola, i al meu davant, a cosa de quaranta passes, marxava també un carro amb vela amb quatre muls, carregat de taronja de rebuig que segurament la duia a la Xurreria. De sobte sortiren de l’escola, al moment que el carro hi passava pel seu davant, set o vuit xiquets i s’hi afuaren per la part de darrere com si fossen mosques, i començaren de traure taronges del soto, i quan cada xiquet tenia ja deu o dotze taronges al si, se’n tornaren a l’escola corrents. El carreter anava endormiscat a la part de davant, i no els podia vore. Al darrer xiquet em va semblar que el coneixia i li vaig preguntar: «Xe! Això que féu amb aquest carro ¿què vol dir? ¿Què és això?» I em va respondre el xiquet: «Ara el mestre paga el sucre i ens fartem tots de taronjada». Jo, entre mi, vaig haver de pensar: això que aquests xiquets fan no és avui la primera volta que ho han fet. Un altre dia que jo passava per l’escola, i vaig guaitar a la porta i vaig dir: «Xe!, Ismael, ¿que avui no hi han taronges amb sucre?» I el mestre em va respondre: «Avui no és dia de passera de carros, altrament et convidaríem, Monjo. Passa si vols». I vaig entrar a l’escola. Allí hi havia vint-i-cinc o trenta xiquets, cadascú amb el seu llibret, asseguts en bancs refermats en les dues parets de dreta i esquerra, amb una taula llarga davant de cada banc, on els xiquets tenien el llibre. N’hi havia qui llegien més de pressa que els altres, emperò n’eren molts els qui, per cada mot que deien fort, pegaven una cabotada que quasi tocaven el llibre amb el cap, així com si picotejassen. Com tots llegien alhora i la saleta era bastant menuda, feien una 549 cridòria que era ben difícil en aquella escola fer-se entenedor. A la vora d’on érem jo i el mestre, hi havia un xiquet que era bastant cridaner i en aquell moment que l’observàvem estava dient: «man-za-na». De sobte, el mestre digué: «Atención!», i tothom va callar i el mestre continuà: «Què vol dir manzana?» I un xiquet contestava: «olivera!», i l’altre deia: «raïm!», i l’altre: «ametla!», fins que el mestre explicà: «Manzana vol dir poma», i tots els deixebles continuaren llegint. Al cap d’una estoneta, un xiquet que llegia bastant de pressa estava dient: «ra-na», i el mestre una altra volta: «Atenció! Què vol dir rana?» I tampoc no ho va encertar ningú dels de l’escola. Quan vaig observar tot açò vaig dir-me: vet ací que aquests xiquets tenen una faenada com jo mai no m’ho pensava. ¿Per què de primer han d’aprendre de llegir paraules sense saber aquestes paraules què és el que volen dir? Això deu ésser molt avorrit i cansat perquè mai no podran estar segurs de quan les diran bé i quan les diran malament i, després d’això, han d’aprendre què és el que vol dir allò que lligen. I, aleshores, vaig comprendre per què n’hi ha tants i tants xiquets que van a l’escola una temporada, es cansen i se’n van per a no tornar-hi més, i d’altres que no es cansen tan aviat, estan temps i més temps a l’escola per a mai no saber escriure una carta. –Ja té raó, Monjo, moltíssima raó –comentà el senyoret–. Aigua i escoles, aigua no massa cara i escoles bones, això necessita el nostre poble per a redreçar-se, per a ser com cal. 550 v. Teatre Francesc Argemí ROSETA LA DEL BARRANC * Acte únic Planta baixa d’una caseta de mariners pobres. Una porteta lateral, una tauleta, quatre cadires d’espart, en una d’elles un manollet de llata, propietat del tio Toni. Trastos vells, xismes i gatifells de peixcar. Un fumeral a l’esquerra. escena i El tio Toni, Batiste i Frasquito, sortint pel foro. Toni.– Vinaròs, París i Londres. Batiste.– Cavallers, molt ben xarrat. Toni.– Lo ditxo: poble com eixe, desenganya’t, que no l’hi ha. Frasquito.– Sabe Ud. qué es lo que dice? Querer que esto sea má que Londres, ¡várgame el cielo! Pué... ¿dónde estamos?... Batiste.– Morral! M’he que això té pelendengues, pos no vius poc atrassat. Tú no sabes a qué punto de la mapa terrenal has puesto las ferraduras. Frasquito.– Pues... en Vinaroz. Batiste.– Na más? Toni.– Cuando el domingo, de tarde, cab al puerto a pasear, con Llúcia i Roseta vaigues, i la filla del Pelat que és un sol i la de * Roseta la del barranc, s. e., 1885 (ed. usada: Vinaròs, Associació d’Amics de Vi­na­ ròs, s. d.). 553 Tiste i otras guapas... ja voràs: todas con rosec, morados botitos de taló llarg, a las mànigas, franxitas con tanta elegància, allà... pegando mil ganxeroles, per amunt i per avall, contemplando los llaütes, las balandras, los birbarcs, o mastegando xufitas, o tramussos o cacaus, i hablando de vuestras cosas mentres tots vos miraran, no hay remedio: ¡a la lloseta! Batiste.– Frasquito, t’amelaràs! Frasquito.– Sí, pero lo que és la xica no me gusta. (Dirigiéndose a Batiste) Batiste.– Recarai! Si te siente Tonio, xico, fem una empas­ trada. Frasquito.– Quià! Toni.– I, a lo mecor, paseando com un sinyor maijoral, tots preguntaran: ¿Qui és éste? «Un bixiller molt templat de la canyonera», chico, y qué empaquetado va. –Sí, sí, festeija a Roseta. –Bon matrimoni faran, y vosotros: «barquillero, ven que queremos voltar»... Y, en cosa de dos minutos, si tienes oco al tirar, una pila de barquillos que, com un ciri pasqual, se los darás a Roseta. Unos sincuenta, ¿tú sabes cuánto te pueden costar? Un caballito, ya ves, y las amigas dirán: –«Quin xico más aducao! Qué fino, qué ben criat!» Y, con un simple gosito, quedas com un queneral. Frasquito.– Si no sabemos aún si la chica me querrá, y usté ya nos ve casaos, tío Antonio... Batiste.– Pos és clar, muchacho, si tú la quieres y ella también a tú... 554 Frasquito.– Ya. Pues mire Ud., justamente, si yo la quiero y me quiere, los dos nos queremos... Toni.– Ca!... Si eso no es gala, yo digo... Frasquito.– ¿Qué dice usté?... Toni.– Ja voràs, que si le caes en gràcia, si la flechas, que és igual, si de corasón t’adora, s’anamora, ja està. Frasquito. –Y qué? (Con indiferencia) Toni.– T’aparece poco? Pos hombre, traga-te l’am, ençà no tens confiança de la llença. Batiste.– S’ha enrocat. Toni.– Que fluixeja el pèl de cuc? ¿Que la sima es vol trencar?... Tampoco?... Pos, hombre, entonces, no te’n centes tant i tant. No et descuides lo salabre, mira que es pot desamar. Batiste.– Tienes la potera als morros, si piques, ¡ja estàs al sac! Toni.– Pareix que sigue mentida que este xic ha navegat. Ti veo tan descuidao, tan no sé cómo, ¡caray! Que si yo bien ancalculo, se me ocurre aquel refrán, aquell ditxo: «Da pan Dios a quien no tiene queixals». Proporsión tal como aquesta, potser nunca la tendrás, porque Roseta es muchacha de talent i habelitat, de esas chicas que hay muy pocas. Qué dises: «Yo quiero pan»..., rosquilles o farinaes, primes, cocos, ¡tot ho fa! Batiste.– Pero tiene un gran defecto, que no piensa en el metal. Llena todos los fonelles de bous, micos i gegants, coques i cocs i dimonis, se li entusiasma pastant i de farina i de aseite ne gasta un munt i la mar. Toni.– Tot enveija palletera. Redell, me la pagaràs! (Aparte) Batiste.– «Después, quiero unas botitas i llangostera i percal, i un gipó i unes faldetes»... i tombant i redolant, si vols, Toni, ompli la pipa, plega puntes, que no n’hi han, perquè, avui, els 555 sinyorets, alguns n’hai atabullat, que només fumen un rato, l’apaguen, com qui no ho fa i, en un obri i tancà d’ulls, se l’amaguen al pitral. Toni.– Recristo! De todos modos es un astuche... ¡Qué mans! Todos estos malgastitos, como le gusta pintar, haser el bobo que disen, que ho faça és molt natural. Frasquito.– ¿No ven uztedes que tiene tanto novio? Y aemàs, si no tengo que cazarme con eya, ¿pa qué danzà? No me gusta. Toni.– No te agusta? Ara sí que m’has flicat. Pos tu no estàs en tu centro. A ti t’han omplert el cap, si no de viento, Frasquito, ¡per lo menos d’ancenalls! Frasquito.– Qué quiere uzté que le diga? Batiste.– Cavallers, s’ha desamat! Toni.– Va, ¿que tienes otra novia? Frasquito.– Pué zi zeñó, la verdà. Toni.– Surt-ne pronte d’eixa casa, perquè sinó te desfaig. Batiste.– No et comprométigues, Toni... Toni.– Porta la barra... Batiste.– Qué fas? Frasquito.– Pero... Toni.– Ni però, ni pera... Frasquito.– No chiste uzté, voto a sant!... Batiste.– Xe, Frasquito, anem-o-ne i tinguem la festa en pau. (Batiste i Frasquito se’n van pel foro) 556 escena ii Toni, solo. Toni (Dirigiéndose al foro por donde ha salido Frasquito).– Xaxeron! Mosquit sense ales!... Daré part al comandant. Eixos bixillés de guitza me’n fan moltes, ¡desastrats! Después que me la volteijen per tots els quatre costats, quan fa bon vent, giren veles i me la dixen en blanc. En fin... quiente indeclinable. Poro, ba, ba, ba, ba, ba. Posa’t la pipa entre morros, Toni, agafa l’espart. (Se sienta) Pos... I en saber-ho Roseta? Quin patatús! Ai, ai, ai!... Lo que és d’esta, Petadores mos se l’emporta al fossà. Perquè ella el volia, vamos, s’aimaven de veritat. Però, ahir, jugant al caco Pere, Llúcia, Roc i uns quants, ella i Frasquito també baix d’un bussi, allí al barranc, van anar sarpa a la grenya, qui damunt qui va d’avall, i des d’entonces que el mascle ja no fa gens de bondat. Roseta diu: «Jo et perdono». Ell no diu res i se’n va, se busca una atra xicota... Batiste el Tort i el Pelat m’ho van dir, no m’ho vaig creure i, ara, tot ha eixit igual, com m’ho van explicàr ahir... Llúcia m’arrapa si ho sap. escena iii Ditxo i Batiste. Batiste.– Aposta vinc, camarà, vengan los sinco... Toni.– Paisano, ¿qué pasa?... Batiste.– Tarde u temprano ja els fan soltar la tallà. Toni.– Reguitza! Si ve la nostra!... Quin fandanguet!... 557 Batiste.– A Madrid els galgos estan de mostra. Toni.– Batiste, ja ve el toquit!... Batiste.– Això no és toquit que és tro! [...] 558 Joaquim Peris Igual LA MATANSA DEL SERDO * Acte únic escena 1ª Sinyó Pere asoles Pere.– Cavallers, estic de goig que no me’l puc acabar: ia fa set anys que en ma casa no son pogut recaudar lo que es diu veint-i-sinc duros pa poder-los emplear en un serdo pa matar-lo que es la regleta de l’any. Ara he pogut recaudar-los i enseguida els ha empleat en un molt gros que ia el tinc completament apanyat. Tinc blanquets i llonganises i botifarres de carn en canyes en lo balcó * La matansa del serdo, manuscrit original datat el 1893, i publicada després, amb acotacions i abundants variants, però sense nous criteris d’escriptura: Castelló de la Plana, Imp. Bayo, 1911. L’original du el subtítol «Pasillo cómico en un acto y en verso». 559 que formen un emporrat que són asombro i encbeja de tot lo meu veïnat. Este matí cuan posaba canyes a l’embarronat ha sentit que el sinyó Toni l’espardenyer de dabant, hi a dit a la veïna: mira si ha progresat el sinyó Pere, [h]a mort serdo i ella li ha contestad: s’haurà fet cansaladero. ¿Això pot ser? Io callant. Después per donà-me tono sobre el balcó m’apoiat rascar-me com qui diu; sóc duenyo d’este emparrat i tot el que tinga encbeja que es pose a rascar-se el cap. Mireu que és prou, después que si fa el sacrifici tan gran de privar-se de tots visis hasta el visi del fumar pa poder matar un serdo que l’hagen de criticar. Per fi dexem-los que parlen que jo ja en sabré apanyar i mentres li donaré bon gust al meu paladar 560 Ia me semble de que estic amanint-ne l’armorsar. Que desitge hui manxar-me dos blanquets? Pues a tallar, demà qué?, una llonganissa? No tinc unes que fer igual, se pot dir que tinc en casa lo que es diu tot un regal. escena 2ª Sinyó Pere i Juanet Juanet.– Avemaria, se pot? Pere.– (Ja tinc ahí al festejon) Pasa no s’ha de poder no sé per què preguntar si se pot, cuan des del dia que en demanares la mà de ma filla, te digué que estaves autorisat d’entrar i eixir en ma casa cuan te pasare pel cap. Juanet.– Sí senyor, ia un en recorde però la desènsia fa... Pere.– Sí, sobretot la desènsia (què xic tan ben educat) Juanet.– ¿I Pepeta no està casa? Pere.– Sí, per dins la cuina està 561 entecan els gatxivatxos que estos dies ha embrutat: xico no es pot matar serdo per no tindre que pasar totes estes faenaes, la pobra xiqueta està... Juanet.– I com tot pase per ella Pere.– Io també li he ajudat i ademés la panyaora també ha vengut com tu saps a fer-nos tot l’embotit però que pa tots vi [h]i [h]a. Juanet.– Si sinyor però Pepeta És la que pague la pesà. Pere.– Sí, no te dic al contrari, i més com la xica està, algo torpe en estes coses perquè des de que faltà sa mare, no s’ha mort serdo per por a esta faenà: mes ara la xica ignore per a on té que pegar i això és lo que l’atarantolle i lo que la fa cansar. O si visguere sa mare! Com se sabie apanyar, aquella dona estes coses! Per fe, més val no pensar! ¿Has avisat a ton pare 562 per a que vinga a sopar? Juanet.– Sí sinyor, ia li hu a dit. Pere.– ¿I qui entonses gu[a] aseptat? Juanet.– Petxí, algo tort li venia però que al fin l’ha girat. Pere.– Home, i per quina causa? Juanet.– Suponent de que vindrà molta gent ací esta nit pels compromisos que [h]i [h]a sempre en totes les cases, és lo que el fie temblar. Pere.– I per això s’oposave, mira que aguere estat cas. Juanet.– Hell dic que entre nosatros estave tot dispensat. Pere.– No sinyor, és que tindrie gust de tindre’l al costat menjant el botifarrot, home, això haguera faltat. Juanet.– Pues ia té el gust concedit li asegure que vindrà. Pere.– M’alegre molt: te convide si vols en mi berenar. Juanet.– Tantes gràsies, se agraïst fa poc rato a pasat. Pere.– Pues jo, si vols que te digue, no sé quan fa que ha menjat en totes estes trefulgues ni pensa ni en menjar 563 ni res creuràs que ha mort serdo i encara no l’ha tastat. Juanet.– Sin que en crec, perquè ú de vore-u pareix que estiga asesiat. Pere.– Tens raó, això me passe mes ara el vaig a encetar. ¿A vore si endivines d’a on vaig a escomensar? Juanet.– Ome qui es capàs saber. Pere.– Pues al contrari dels gatxs hells cuan agarren la rata se l’escomensen pel cap pues io al contrari pel rabo ara me’l vaig a tallar, me’l torre i me l’engulisc: eixe serà el berenar. No cal que te digue més; si t’abellís, pots passar. (Se va) escena 3ª Juanet a soles Juanet.– Bon profit! Jesús, quin home! El tal serdo el fa txotxar donan-li per la corrent, és com se li pot tratar, si al contrari li repique 564 pues ia [ha] perdut bansà; io l’aguante per Pepeta que és la que me fa pensar, però al moment que la peixque eixe vellaco se’n va tres-entes llegües de mi i donde no patirà. Eh? Ia tinc ahí a Pepeta. escena 4ª Juanet i Pepeta Pepeta.– Ahí estaba usted D. Juan? Juanet.– Aquí estaba yo bonita (ia me parle en castellà; vamos, si s’empenyarà en que li digue Pepita) dispense usted, señorita, si en algo li he faltado, como estaba en el fregadero no li anuncié la visita. Pepeta.– Salamero, sempre tens en boca contestació. He dit una xansa jo i tu a veres la prens. Juanet.– Pendre’n a veres io com?, si eres un pur confit. 565 però con ara has eixit tan séria tratam-me «don». Pepeta.– Xico, pareis que te quadre mal la xansa que ha gastat. Juanet t’has enfadat, xi, pareixeràs mon pare. Juanet.– Tu a ton pare, Pepeta, no em tingues qui acomparar perquè no li vullc semblar ni tan sols en la xaqueta per a que pugues jusgar te diré el seu desig raro ara està torran-se el rabo i menjan-se’l pa berenar. Pepeta.– Com el rabo? Quin deler ia m’ha partit por lo mig, io que tenie desig de menjar-me-lo sanser. Juanet.– No patixques, quan te cases per a ti sanser serà, i ningú te’l tocarà a toca de que te sàcies. Pepeta.– I tu ia saps que podràs matar serdo, això és molt dir. Juanet.– Bah, no tingues que patir si no tu te’l buscaràs. Pepeta.– Disem estar eixes coses que deuen estar molt llunt. Juanet.– Pues io vullguere en un punt 566 en dos dies fe-vo brases, io vullguere que el vicari mos fere la bendisió i aixina quedave io mol més contén que un canari. Pepeta.– Calla, tonto, tu que saps com estem hui no estarem; no veus que ara mengen sense tindre mal de caps? Confia des de que et cases que tens que arrastrar la creu, que això és lo que mane Déu fundan-se en les primeres bases. Si mos casem, a patir; hui pasem el temps rien, si volem ballar ballem, no tenim res que sufrir, si demà fan bous, anem, si fan teatro, també; i io no sé tu per què eixos arrebatos tens. Juanet.– Perquè vullc estar casat me canse d’estar fadrí. Pepeta.– Pues al contrari de mi io encara no m’ha cansat Juanet.– Jo que em pareix, parlant net, que me pases en raons Pepeta.– Oh! Lo gran tio melons, aixina em fas, Juanet? 567 Juanet.– Dona, com les teues ganes són tan poques, qué et diré? Pepeta.– Pues mira, jo cumpliré vint anys antes de set semanes, i ia que tu dudes tant te promet si hi hu arreglem que tu i io mos casarem ans que cumplixque els vint anys. Juanet.– Pepeta, qué és lo que he oït? Io estuve ensomiant? Qué serà el casório enguany? Pepeta.– Això és lo que has dit? Sí, ome, tu no tornaves, que te pasave en raons, pues a curtar les raons no gastem el temps debaes. Juanet.– Estic de gojo que bateje, disa’m que et bese la mà (la besa) Sinyór.– (Entrando) Pepeta Pepeta.– Mon pare! Juanet.– A! [...] 568 Santiago Soler i Vicent Soler MOS QUEDEM! * Acte únic quadro primer Una replaseta del Rabal. Al foro, dreta, la casa del sinyó Roc, en porta i reixa al cantó. El resto del foro és un carrer típic dels rabals, al fondo del cual se vislumbra el campanar i la mitja taronja de les Escoles Pies. A la porta de casa, està Roc en mànegues de camisa. Al costat, la caseta de Ximo en cuia fatxà hi ha gabietes en pardalets. Ximo a la porta, sentat en el banquet, cosint soles d’espardenya. escena primera Roc i Ximo Ximo.– Qué tal l’agre, sinyó Roc, en l’ultima temporà? Roc.– Com la collita es gelà, allà la pagaren poc. Ximo.– Aixó de ser tarongero deu ser prou embolicat. Roc.– Hi ha qui, perdent, ha guanyat; perquè no han pagat ni el cuero. Ximo.– Io en conec u que es posà comersiant en cuatre sous i venint-li huits i nous ha fet una gran juà. * Mos quedem!, Castelló de la Plana, Centro Espanyol d’Arts Gràfiques, 1907, pp. 919. Estrenada el 10-viii-1907 al Teatro de Verano de la Plaça de Bous de Castelló, amb decorats del pintor Vicent Castell. 569 Roc.– Són cónters tan embrollats que, llegint-los, no et percates de que estan plenets d’errates. Ximo.– De rates? Pues trague el gat. Roc.– Són molt llarcs estos inglesos. Ximo.– Dels inglesos qui no es queixa? (S’alsa) Jo ne tinc u que no em deixa de la garra, fa tres mesos. Roc.– I qui és? Ximo.– Pos qui ha de ser! L’amo de la casa. Roc.– Ia. Ximo.– Pronte el plaso acabarà i si no pague, al carrer. Figure’s en quins apuros m’encontre io, sinyó Roc. Roc.– És que treballant tan poc com tu, mai tindràs dos duros. Vas sempre en l’enfilat, i això de ser casaor és ofisi molt sinyor que al pobre li està vedat. Ximo.– Sinyó Roc, io sóc solero, i com no es guanyen dinés fent sola, me’n deixa més l’ofici de pardalero. Antes que es fasa de dia, en l’enfilat a l’esquena, sense tindre al cor cap pena m’allargue hasta l’alqueria, i quant la claror primera allumena el meu parany, ia tinc preparat l’engany, i... a la barraca, a l’espera. Poc a poc va eixint el sol reflejant-se en les marjals i entonses, tots els pardals comensen a alsar el vol; i io, en la corda en la mà, (Moviments descriptius) ficat en la barraqueta, ense, brille una miqueta i als sinc minuts, filatà. De la barraca ixc ligero i entonses, cuanta emosió! Dos guales, un garrofó, sis verderols i un vilero. Roc.– Com a distret, és distret: però, ¿quant guanyes a l’any? Ximo.– Poquet, però en el parany estic a gust, satisfet. Después cride pel raval en el gabió al coll: –Xiquetes, pardalts a dos aguiletes. Qui necessita un pardal? Totes miren el gabió, i me 570 crida una llatera i em compra una cardanera; l’atra... vol un garrafó. Roc.– Però també hi haurà dies que no en podràs vendre cap. Ximo.– La casola, entonses, sap fer als pardals picardies, perquè cride a Cuartillet, guisandero especialiste, i entre all i pebre i alpiste. (Pel vi) Después hi ha qui no es té dret. I si em falta una peseta i el treball m’agrà poc, sóc feligrés de S. Roc i... de la carabaseta. Roc.– Sí, sí, la cosa es sensilla, casaor i borrasquero. Ximo.– (Senyalant una gàbia) Vosté veu eixe vilero? (El despenja). Pos el vull com a ma filla. Io tinc gran predilecció pels animals (Pegant-li palmaetes a Roc). Roc.– No m’estranya. Ximo.– (Pa el vilero) Com este no n’hi a en Espanya, mire’l, pa­ reix un lleó. escena ii Els anteriors i Rita (per l’esquerra) en la sistella Rita.– M’agrà el treball que tu fas. Ximo.– (A Roc) Mire-la bé. Rita.– Perdulari. Ximo.– Pa cromo de calendari no té preu. Rita.– ¡Mira que és cas! Sempre juant en gabietes i el banquet abandonat; mal trabaja, deshonrat. Ximo.– (A Roc) ¿Vosté veu quines floretes? Roc.– Sí, ia eu veig. Ximo.–Sermó tindrem. 571 Rita.– Ximo, això no pot pasar; o et poses a treballar d’una, o acabarem. (Enfadant-se) El dia menos pensat si m’agarren les rabietes t’ascle totes les gabietes (Ximo intenta contestar-li) i done el vilero al gat. (Furiosa) I si molt me xistes... Ximo.– Però, Rita, tu saps lo que has dit? (En solemnitat) ¡Ai de tu si el teu marit se queda sense el vilero! (Rita se n’entra en casa malaint) Ximo.– (A Roc) Ha vist quin vocabulari? Roc.– Xe, no té males raons. Ximo.– A les atres elescions la faig diputat agrari. Quant se posa a disputar pert l’oremus, sí sinyor: d’un disgust, l’any anterior la tinguérem que operar. Una operació, que em ric; d’eixes que fan mol de mal. Roc.– I ahon va ser, en l’hospital? Ximo.– No sinyor, en el melic. escena iii Els dos anteriors i Cuartillet (per l’esquerra) Cuartillet.– (Eixint) No ha vengut Cuatreta? Roc.– No l’ha vist. Cuartillet.– Sé que han pintat un quadro pa Lledó i m’han dit que vol ensenyar-li’l. Ahir estava copiant de l’escola antiga un Velasques, i de l’escola moderna diu que té... un Rosiñol. Ximo.– Aixó sí que m’agrà, ¿i canta bé? Cuartillet.– Qui? Ximo.– Eixe rossinyol. Cuartillet.– Què ha de cantar, home! 572 Ximo.– Pos estarà en la muda o serà femella. Cuartillet.– Femella? Mascle i ben mascle. Com a que és un san Cristófol! Roc.– Eixe xiquillo promet mol. Cuartillet.– Com a que és fàsil que el pensionen. Ximo.– Atres, sabent menos, li han tret les aguiletes a la Dipu­ tasió. Cuartillet.– Ell s’ha empenyat en ser sinyoret i ho con­se­ guirà. Ximo.– (A Roc en ironia) És molt amic del que ha de ser jandre seu. Cuartillet.– Els disaptes i dumenges, afaita: per les nits pasta cuatretes, i els demés dies pinta, paseja i va al Casino Antic. Roc.– Pot u estar tota la vida pastant cuatretes i arribar a concejal? Ximo.– Com a que du jaqueta? Cuartillet.– I parla en castellà i... porta bengaleta. Ximo.– I gasta bigotet, i fuma en pipeta. Cuartillet.– I algunes vespraes fa el geperut. Roc.– ¿Com el geperut? Cuartillet.– Clar, va per ahí correns en la bisicleta (Fa l’acsió de montar). Ximo.– Mire’l, per allí ve. 573 escena iv Els mateixos i Cuatreta (per la dreta en un cuadret baix del bras) Cuatreta.– ¡Amigos y coterráneos de la mapa terrestral, yo os saludo! Ximo.– (A Cuartillet) Xe, què ha dit? Cuatreta.– No sé què ha dit de l’astral. Ximo.– Mire, así té al sinyó Roc. Cuatreta.– Muchas gracias. ¿Cómo está? (Saludant al sinyó Roc). Ximo.– Està molt ric. Cuartillet.– (Apart) I és un ruc. Ximo.– (Apart) Roc, ruc, ric?... Un forrellat. Roc.– No ha visto a D. Aleandro? Cuatreta.– Mi amigo Leandro estará en los brazos de Morfeo. Ximo.– A mos diu feos. Roc.– Será que aún la duele el bascuello o la ferramienta Cuatreta.– Ca! Roc.– Como anoche se quejaba del bascuello i dels quixals. Cuatreta.– Que se acostaría tarde: yo soy quien se encuentra mal. Roc.– ¿Qué tiene? Cuatreta.– Tengo jaqueca. Ximo.– (A Cuartillet) Xe, anem-se’n. Cuartillet.– Per qué? Ximo.– No estàs oint que eixe te cagueca. Pos si ell hu aplega a soltar! (Fan acsió de tapar-se el nas) Roc.– Conque ha pintado osté un cuadro 574 Cuatreta.– Esto le vengo a enseñar. (Li ensenya) Roc.– (Examinant-lo) ¿Es pa Lledón? Cuatreta.– Representa l’insendio qu’ha tiempo atrás hubo en cal botifarrero. Roc.– Cuálo? Cuatreta.– El del otro rabal. Ximo.– (Agarrant el cuadro) A vore, a vore. ¡Redell quina rojor! Cuatreta.– Claro está; son las llamas. Cuartillet.– Sols li falta un lletreret ací baix que diga: «Se saca ánima». Ximo.– Cristo, quina foguerà! Cuartillet.– I tota aquella negror? Ximo.– (A Cuartillet) Home, si és negre, seran les botifarres. Cuatreta.– El humo denso. Cuartillet.– I allò d’allà dal? Cuatreta.– La Virgen que se aparece. Ximo.– (En sorna) Si es el globo de Milà! Cuartillet.– Y esto de aquí? Cuatreta.– Es un bombero. Ximo.– Xe, quin bombero més gran! Cuatreta.– Pareix que siga un cogombro. Roc.– No haga Vd. caso. Cuartillet.– Formal. Cuatreta.– Están ustedes errados. Ximo.– Aixó és dir-mos animals. Cuatreta.– Ustedes se están burlando y no tolero yo tal. Cuartillet.– Ascuche, sinyor Cuatrieta. Cuatreta.– Cuatreta! Ximo.– (A Cuartillet) Ia s’ha enfadat. 575 Roc.– (A Cuatreta) No li conteste. Cuatreta.– Groseros! (Apartan-se a l’atre costat del sinyó Roc). Cuartillet.– (Ap. a Ximo) ¿Li avente? Ximo.– Deixa’l estar. Cuartillet.– (Fort a Ximo). Vols que l’acasem? Cuatreta.– A mi? Roc.– Xe, Cuartillet... Cuartillet.– És que ja m’entren ganes d’esclafar-li el porriol que du al cap. Cuatreta.– Gent inculta! Mamarratxos! Ximo.– Xe, xe, que eso de manar és cosa de monyicotes i ací no hu ham de gastat mai. Cuatreta.– Pues no me muerdo la lengua y lo dicho, dicho está; no hago embudos. Cuartillet.– (A Ximo) ¿Què és llandero? Ximo.– (Ap. a Cuartillet) Pos ell està poc cremat! (Mol fi). Dispiense sinyor Cuatrieta. Cuatreta.– ¡Otra vez! Ahora sabrán quien soy yo, ¡gente grosera! (Mig mutis) Cuartillet.– A durà un munisipal. Cuatreta.– (A Cuartillet) Le mandaré a V. padrinos. Ximo.– (Mol exagerat a Cuartillet). Xe, ¿que no estàs batejat? Cuartillet.– Envie-me a la comare i avíse-li a l’escolà. Cuatreta.– (A Roc) Usted ve? (Als atres dos) ¡Pocas vergüenzas! (Se’n va) Cuartillet.– Sarasa! Ximo.– L’ham asarat. Cuartillet.– Agarreu-lo! Ximo.– (Xillant-li a Cuatreta) Ahí en va u! 576 Francesc Baidal AMOR TORNA * escena v Maria i a poc Florindo. Maria.– (Al públic) Hui poc lletra ham després. Però, és culpa meua? No. La culpa la té mon pare, com és tan burló... I después ma germana. Com és tan correntona... Perquè han de saber que si ella no moguera les anaes i les vingudes al poble que arma, Federico estaria satisfet ensenyant-me i repasantme les beseroles, però com ella lo que li agrà és anar en ell... En fi, no hi a remei. Mon pare té raó, no hi a remei. Hui un poquet, demà un atre poquet, i aixina com xanet xanet arriba l’aigua a Canet, al remat sabrem llegir i escriure. (Molt animosa) El primer nom que vullc saber posar és el de ma mare. (Entristida) Maria...! I después un atre nom: Mare! Que bonico és este nom. (A Maria el recort de sa mare li ha fet brotar unes llàgrimes. Una pausa) Florindo Este és el tipo del jove femella, pues de nàixer unes hores més tart haguera eixit dona. És el criat que fa els mandaos en la botica Els cuernos de la Lluna. Vist una blusa de dril, coll planxat blanc i una xalina roja com un pimentó (roig). És un infeliç, molt torpe i quant l’envien als puestos * Amor torna, Castelló de la Plana, Imp. Mercé, 1917. Estrenada el 11-ii-1917, al teatre de la Joventut Socialista. 577 en algun encàrrec mai hu acerta. Parla pausat i en molta mel. A l’alqueria del sinyór Batiste aplega equivocadament, i si no fóra per esta equivocació no eixiria en esta comèdia. Té molta por a morir vestit i als gosos de les alqueries. Porta una sombrilla pa preservar-se del sol. Florindo (Assomant-se molt temorucament per radere de l’en­ canyissat.) Hi a gosos? Maria.– (Extranyà) Eh? (Se miren els dos). Florindo.– Pregunte si hi a gosos... Maria.– No, home, no. (Florindo avança cap a l’escena molt reparosament.) Florindo.– Deu ser así. Maria.– No sé. A qui busca? Florindo.– (Al públic) Vullguera asertar-o. (A Maria) A son pare és seguramén al que io busque. Maria.– (Al mateix temps que va doblant la roba blanca que arreglaba) Pues ell no deu tardar. (Senyalant-li una cadira) Sente’s. Florindo.– Gràcies. (Sentant-se sinse tancar la sombrilla. Al públic) Dec paréixer un peixcaor de canya... Pues molt bé (Perquè no sap qué dir) ¿I diu vosté que no tenen gosos? Maria.– No fan falta. Florindo.– Pues mire, m’estranya perquè és vosté un bon mos. Maria.– Qué? Florindo.– (Al púbic) La fiquí. No res, que dia... Maria.– Home, tanque la sombrilla! 578 Florindo.– Com me pegava el sol de cara ... (La tanca) Maria.– (En cert retintín) ¿Que vosté ha eixit en la guasa per companyia? Té sombra vosté, té sombra. Florindo.– (No comprenint que li pren el pèl) Sombra no, sombrilla i aló (Amostrant la sombrilla.) Maria.–¿I en quina casa treballa? Florindo.–(Después de un suspir) Sóc el criat de la botica Els cuernos de la Lluna i per més que el tipo meu diga lo contrari, les meues inclinasions sempre foren artístiques. Io volia ser músic. Maria.– Oh...! La música és lo millor que hi a. Mon pare ara quan venga els fesols, vol comprar un finògrafo. Florindo.–¿Una maquineta parlaora? Maria.– Això mateix. Florindo.– Pues, com anaba dién, io volia ser músic i tocar el viollonzelo. (Esta frase s’ha de dir en acento italià i en ademans com per a tocar dit instrument, i per a que el remedo siga més exacte la sombrilla se posarà entre les cames) Però la solfa se m’atragantà i a l’aplegar a les negres se me féu fosc. Maria.– Com? Florindo.– L’escala la correguí tota; però la meua família féu els posibles per a que desistira. Maria.– Que vosté té família? Florindo.– Io família? Sóc fadrí. Maria.– Entonses... Florindo.– Vullc dir que tant mon pare com ma mare. ¿Com­ prent? Vosté els deu conéixer. La meua família és coneguda en lo poble. Maria.– És molt posible. 579 Florindo.– Io sóc Florindo Prim i Roda. El Prim mon pare i la Roda ma mare. Maria.– (Mostrant-se algo escamà) Sí, sí. Florindo.– Pues, com anava dién, coses de família; no volien. Morí Prim, és dir, morí mon pare. (Fent referències al General). L’únic Prim que quedaba de la rama paterna. Entonses gràsies a esta desgràsia una germana de ma mare, (Rosalia Roda) después de convénser a tots compadeixcuda i veén les meues afisions musicals, me digué: «Florindo, agarra l’instrument més fàsil». (Jo pensí en lo violó) Guapo! Hasta si el carro anava prou bé. Encara em quedaven dos Rodes en la família. Però ¡ai!, morí ma tia i del disgust ma mare, i clar, el carro sinse rodes no podia anar i s’estacà. Maria.– Sí que és trist. Florindo.– I ia veu, de viollonzeliste a rodamanetes de morter. A criat d’una botica! Maria.– I en quina botica ha dit que està? Florindo.– En la d’Els Cuernos de la Lluna. Maria.– Pues ahí no heu pasarà mal. Florindo.– Dona, veja, en los cuernos de la lluna. Més tan alt que pareix, és molt baix el paper que em toca desempenyar. No més llunt que air per lo matí aplegà a la botica un senyor en unes barbes aixina (senyalant des de la barba en les mans hasta el melic) L’home demanà un parell de píldores per al dolor de rinyons (senyalant la panxa). Maria.– Sí que és mal això. Florindo.– Mosatros tenim píldores que alívien eixe mal, de dos clases. Unes que són les del doctor Regrau i unes atres que són les del doctor Villadiego. I com les de Regrau són molt 580 cares, l’home entre pendre les cares i pendre les de Villadiego, prengué les de Villadiego, i se n’anà escapat. Maria.– Però li les pagaria! Florindo.– Vosté creu que quant u pren les de Villadiego és per a pagar? (Maria ix durant tot este diàlec al foro pa vore si veu vindre a son pare pa llevar-se a la poma de damunt) El tio, que dit siga de paso portava una bombona aixina, al fugir se la deixà. L’amo, més rabiós que un gos rabiós, posant els ulls vidriosos me diu: ¡te l’has de carregar! I la càrrega font que em féu pendre tres dosis d’oli rasino quieras i que no quieras. Maria.– (Horrorisà) Santa Bàrbera! Florindo.– San Bàrbaro, dic jo. Sa filla Genoveva, a qui profese una pasió més pura que l’aigua filtrà, com veu que sóc tan desgrasiat, seguint els consells de son pare, em despresià. Después que li dediquí uns versos... Maria.– Versos també? Florindo.– Desde mi alcoba se titulava la composisió. El boticari prenint a xunga els meus amors, m’envià este epitafio: El xic que vol a ma filla té el servell de criadilla; i gran Poeta serà arribant a ser sèlebre: mes per fi acabarà ell de tòs, en un pesebre. (Maria, que està aburrida d’oir tanta impertinènsia, en una de les tantes voltes que ha anat al foro a vore vindre son pare, s’ha quedat allí deixant a Florindo en la seua llanda) Però io no fats 581 cas dels despresis i seguixc, seguixc, seguixc, (buscant a Maria) seguixc... Maria.– No seguixca (cridant). Pare...! Vinga, que el busquen. Florindo.– (Al públic) Déu fasa que siga esta l’alqueria, que fa tres hores que no puc fer-me en ella. Maria.– (Molt unflà i al públic) Este home deu tindre un lleu... (Entrant-se’n dins a deixar la roba que tenia en les mans i eixir en seguida) escena vi Els mateixos i el So Batiste. So Batiste.– (Entrant) Qui em busca? (Florindo s’alsa de la cadira i li fa un cumpliment al sinyó Batiste.) Maria.– (Eixint) Este sinyor. (Florindo fa un atre acatament). So Batiste.– Pues veja què el porta i diga. Florindo.– (Después d’haber mirat al sinyo Batiste de cap a peus) Segur, segur que m’ha enganyat... Vosté és l’amo? Maria.– Este home és mon pare. Florindo.– Tant de gust. So Batiste.– I veja qué se li oferix per a acabar. Florindo.– Gràsies... però... El seu caràcter no me va pel cap. No el recorde, i com vullga que así vostés tots estant disfrutant de molt bona salud, gràsies a Déu, i lo que io porte són medicines (perquè Florindo porta un bultet de papers embolicat) per a donar fregues al ventre... So Batiste.– (Pegant-se una palmà en lo front i soltant-li’n un atra en lo muscle a Florindo) Sambomba! Fregues al ventre? 582 Maria.– Eh? So Batiste.– (Pegant-li un atra palmà a l’atre muscle) Vosté no és el criat de la botica Els cuernos de la Lluna? Florindo.– El mateix. So Batiste.– ¿Son pare de vosté no és u que ensenye a ballar als nanos de la provesó del Corpus? Florindo.– Io no, sinyor. Sóc Florindo. Maria.– Prim i Roda. El Prim son pare i la Roda sa mare. So Batiste.– (Agarrant-lo del bras i portant-lo al foro) Entonses, vinga ací. (Senyalant en lo bras cap a la dreta) ¿Veu aquell abre gran? Florindo.– Que té les rames aixina? (Obrint els braços per a demostrar la forma d’una palmera. El paquet li cau al fer este ademà) So Batiste.– Sí. Florindo.– Aquella palmera? (Replega el paquet) So Batiste.– Sí. Pues agarra la palmera i l’alqueria del costat i per esta senda allí és. Florindo.– Gràsies. (Anant-se’n, asomant-se a l’encanyisat i dirigint-se a Maria) I a vosté igual. He tingut un gran gust. (I después d’una mirà molt significativa, mutis dreta) Maria.– Ai, i quina melsa d’home! So Batiste.– Quin desempenyo pa un cas d’apuro. Maria.– Calle, per Déu. ¡Si li haguera oït contar la seua història...! So Batiste.– La meua història? (Estranyat) Maria.– La d’ell. M’ha fet un cap com un tabal. I com parla aixina: mimieu, mimieu... Calla...! So Batiste.– Ganes de tocar el violó. 583 Maria.– No hu sap vosté mig i ahí ahon el veu s’ha criat en bons bolquers. So Batiste.– Vols dir? Maria.– Segons ell conta, els principis en sa casa foren bons, però después vingueren els temps mals... (Compadeixent-se) Les privacions, les... en fi, mals. So Batiste.– I a parar a la botica. No? (Sentint-se filósofo) Saps que te dic? Que mai deus compadéixer les misèries que sàpies per referènsies. Deus asoles sentir llàstima per les que veges o quant menos per les que de tots sigueu sabudes i resabudes perquè a voltes se donen micos. Maria.– ¿Asò a qué ve ara? So Batiste.– Mira lo que mos pasà una vegà. Quant mosatros férem la cooperativa Las Narancas, enviàrem a ull pa que anara a la plasa a un indivíduo que el pobret estaba necesitat, segons dien, i que pareixia home de bones trases, però als pocs mesos sabíem que era un pillo de siete suelas, malfaener, borratxo i... Maria.– Com l’enviaren a ull... Això se mira antes. So Batiste.– Equi li cuá. Les coses s’han de mirar antes, i quant estiguen ben pastaetes, tragar-se-les. I a propòsit de tragar: al vindre cap ací he sentit unes corrents d’aires per ací (senyalant l’estómago). Aixina com... comprens? Maria.– El sopar, vol dir. No l’he fet encara, però en menos d’un credo fet. So Batiste.– Supose que el llomellet, l’abaejet, la tomateta i les botifarretes no faltaran. Maria.– Ni el llomellet, ni l’abaeget, ni les tomatetes, ni les botifarretes: res li ha de faltar. 584 So Batiste.– Tenies que haver estat en l’alqueria de D. Viciente. Saps qué berenaven? (Berenar sopar, perquè allí después ningú tragá ni una molla) Maria.– Qué sé jo? So Batiste.– Fesols bollits! Maria.– (Fent despresi) Quin flato! So Batiste.– Ara en l’estiu...! Si se necesita... I la fanfarrona de la filla major, perquè m’encontraba davant salta i em diu: Sinyor Batista, quiere tastar las habichuelas? ¡Están muy ricas! Maria.– En castellà? So Batiste.– Mira que dir-me ¡habichuelas y ricas! Maria.– Són més coentes...! So Batiste.– Com són set i ell només guanya que quatre pesetes! (Al públic) Cuatre pesetes i lo que no es veu. Gent de ploma m’has dit... Maria.– I lo que no es veu. Io, són una família que no em pasen d’así (senyalant la gola). Vosté no pot figurar-se l’enveja que mos tenen. Per totes bandes se fan la boca gran dién que io sóc una burra, i que Federico el dia menos pensat renyirà en la nostra Mersedes i que vosté... So Batiste.– De mi també? Maria.– Io què sé... Lo que és davant de mi no heu diran, perquè d’un apretó els trac la llengua. (Mutis alqueria) So Batiste.– No fats cas, tot això son tipities. 585 escena vii Maria i So Batiste. (En l’escena ia no campeja la llum de sol. És la claror sendrosa la que allumena) So Batiste.– Maria! (En vista que no respon i arrimant-se a la porta) Xica! Maria.– (Des de dins) Qué vol? So Batiste.– Saps que deu ser tart? Maria.– (Assomant-se per la finestra) Qué dia vosté? So Batiste.– Que mires l’hora que és. (Después de mirar a l’interior pa simular que hi ha un rellonge) Esta xiqueta... Maria.– Sis i mitja. (Retirant-se) So Batiste.– (Molestat) Qué et pareix? Me case en l’Habana, refóller! En el rato que fa que ixqueren! Està molt bonico! (El sinyor Batiste se senta i com en l’escena iv, trau el mocador, se’l posa entre cames, fa sigarro i después de pegar unes xupaes, diu:) No hi ha remei! És la vida! Encara com hi ha confiansa en la cuadrilla. Ara que a voltes no es com a vegaes i el que els veja asoles per lo camí... Podia... Per més que Federico té bona fama... En fi... No hi ha remei... Ells per amunt i nosatros per avall! Com ha de ser? 586 escena viii Sinyó Sento i So Batiste. Sento.– (Aplega sofocat i sinse poder dir pruna. Esta arribada del sinyó Sento tant de sopte fa que prenga un gran susto el sinyó Batiste. A un pronte, ni l’u pot parlar ni l’atre tampoc) So Batiste.– Però... Sento.– Calla! (Batiste vol contestar, però Sento torna a dir-li:) Calla! (Batiste calla en sec) Has vist al meu Ximo? Qué dius? No contestes? So Batiste.– (En molta intensió) Pues no me dius que calle? En qué quedem? Sento.– Io? So Batiste.– Tu. Io al teu Ximo no l’he vist. Sento.– L’he enviat fa un sigle a fer recapte i llicsons pal canari del meu cunyat i ia veus. So Batiste.– Xiula-li! Sento.– Se m’ha ambosat el pito (traent-se el pito). Batiste.– Proba, veges, bufa-li. (Sento se posa el pito a la boca i pega tres bufaes. En ninguna d’elles li trau so, però a la de cuatro és estrident el xiulit) So Batiste.– Recontrajudes! Sento, prou! (Sento para de xiular i se cau rendit en una cadira) 587 escena ix Els mateixos i Maria. Maria.– (Creent-se que estava Ximo) Ximo! (Maria ix a l’escena portant en una de les mans el ventall del foc. Els brasos els du arromangats i el devantal de cuina) So Batiste.– Com, Ximo? Maria.– (Extranyà) Pensí que fora, pel xiulit. Sento.– (Suspirant) Estic mort. Maria.– Heu crec. (Fent-li aire en el ventall al cap del sinyó Sento) Sento.– Eh? So Batiste.– Home, per Déu! (Dites que són estes paraules s’ou de prou llunt la veu de Ximo com en l’escena I, que diu: ¡Ia va... ig! Allargant la nota) Sento.– (Alçant-se) Bueno, Batiste. I tu, Maria. Disimuleu del pitorreo. So Batiste.– Ala, guapo, anem, avant. Sento.– Batiste, tu... Maria.– Sí, home, sí. Sento.– Dispenseu. So Batiste.– De res. Maria.– De res. (Esta despedida s’ha de fer en molta sorna. Sento se’n va pel mateix puesto que entrà) 588 escena x Maria i So Batiste. So Batiste.– Té un pulmó este home d’elefant. Maria.– Però en sa casa no toca pito. So Batiste.– Perquè sa muller és una lleona i ell un tio fava. Maria.– (Que sent l’olor de l’oli, que està socarrant-se-li) Pare, vosté no ou? (Amostrant el nas.) So Batiste.– Estic costipat. No tinc fato. Maria.– San Blai! So Batiste.– Qué és? Maria.– L’oli que em se socarra. (Mutis alqueria) 589 Joan Manuel Borràs Jarque L’ERMITA ASOLADA * Acte primer quadre primer L’emparrat d’una alqueria. És cap-al-tart, l’Agüelo, as­sen­ tat en una vella cadira, Amparito, Visantet, Doloretes i atres xiquets i xiquetes. Visantet.– A qué juarem? Amparito.– A conillets a amagar, va? Tots.– Sí, sí... a conillets... Doloretes.– Fem a vore qui para. Visantet.– No cal, ja pare, jo. Amparito.– Millor, aixina ja estem arreglats. Au, que t’amague l’agüelo. Agüelo.– Vine, Visantet, vine, amaga eixa careta en les meues mans... aixina! Visantet.– (Alçant la cara) Estic bé? Amparito.– Mira l’espabilat... Agüelo, no li deixe alSar la cara, si no mos vorà. Agüelo.– No patixques, Amparito. Ala, ala... Conillets amagar (donant palmaetes a l’espala de Visantet) que la llebra va a casà, de nit i de dia...» (Tots han corregut a amagar-se, manco Doloretes i Amparito.) Amparito.– Tu, Doloretes, vine en mi. * L’ermita asolada, El Cuento del Dumenge, núm. 284, 1919, pp. 2-4. 590 Doloretes.– Jo no jue, Amparito. Amparito.– Per qué? Au, anem, no sigues tonta. Doloretes.– No. An estes hores me fa por l’entrà al garro­ feral... Agüelo.– Conillets, esteu ben amagaets? (Veus de dins).– Sí, sí... Amparito.– Encara no. Vinga, anem, Doloretes. Doloretes.– No te dic que no? Visantet.– A pressa, que jo me canse. Amparito.– Anem, sí o sí? Doloretes.– No i no. Amparito.– La tonta... Té por a les bruixes... Agüelo.– Ves, Doloretes, creu a l’agüelo, asò de les bruixes són tonteries. Doloretes.– Sí, ja crec que són tonteries... però qué vol que li fasa jo? Lo garroferal m’imposa a la posta del sol. Agüelo.– I que és precís que aneu al garroferal? Doloretes.– Que no sap que l’hort està acabat de regar? Visantet.– (Adreçant-se) Juem a un atra cosa. Doloretes.– No, per mi no féu cas. Jueu vosatros. Jo faré companyia a l’agüelo. Amparito.– Si tu no jues, jo tampoc. Visantet.– Ni jo tampoc. Agüelo.– Jo hu arreglaré. Qué va que jo sé la manera de que estigau tots contents i satisfets? Amparito.– A vore. Perquè vosté, com és vellet, totes se les pensa. Agüelo.– (Rient) Picarona... Pos ja voreu, qué va que vos agra­ daria més que vos contara un cuento? 591 (Xiquets i xiquetes que han anat tornant).– Sí... sí... un cuento... Visantet.– Que sigue de guerres. Amparito.– No, no, que sigue de gegants i nanos. Xiqueta.– Són més bonicos els contes de bruixes i castells encantats. Xiquet.– Més bonicos són els de lladres. Agüelo.– Precisament serà de lladres. (Tots).– Sí, sí, vinga... (I s’assenten a l’entorn de l’aüelo) Amparito.– No tindràs por, Doloretes? Doloretes.– Mentres estic al costat de l’agüelo no en tinc de por. Encara que en acabant hu ansomie. Visantet.– A mi em pasa lo mateix. L’atre dia que l’agüelo va contar aquella guerra, vaig ansomiar que jo acasaba a cantalaes a un sens fi de moros, i en feria a cents, i en mataba a mils... Doloretes.– I com va acabar? Visantet.– Mira, que vaig caure del llit i per poc me mate a mi mateix. (Grans rialles) Amparito.– Au, agüelo, conte-mos... Agüelo.– Però si m’ensordiu, criatures... Primer teniu d’estar ben callaets... Ara, ara m’agrà... Aixina, ben quietets. Una vegà, en un poblet, havia una familia molt bona, eren l’auelo, la mare i dos filles: son pare s’havia mort fea cosa d’un any. Doloretes.– Me sembla que ja el sé. Visantet.– Què és lo que no saps tu? Doloretes.– Veritat, agüelo, que és una història que va passar a l’ermita asolà? Agüelo.– Sí, ara recorde que te la vaig contar un dia. Amparito.– No li fa. Conte, conte, que mosatros no l’ham sentida mai. 592 (Tots).– Conte, agüelo, conte... Agüelo.– Calleu, calleu... Silenci i no interrompiu. Com anaba dient, lo xiquet se dia, sabeu com? Visantet. Visantet.– Com jo. Agüelo.– I la xiqueta se dia, se dia Amparito. Amparito.– Com jo. Ara l’agüelo tendria de dir-se com vosté: Pere. (Tots riuen) Agüelo.– No hi ha cap inconvenient. Aixina pa conéixer als principals héroes de la nostra lligenda, figureu-se que són mosatros mateixos. Bé, bé. I com lo que vos contaré passa en un bosc molt més gran que el garroferal d’ací enfront, i en una ermita assolà com la que hi ha ací propet, podríem anar allí tot caminant i contant. (Tots s’alcen i es colocan a l’entorn de l’aüelo, espentejant-se per a estar millor) Criatures de Déu! Encara em fareu caure. Estigau quets. Doloretes.– No molesteu a l’agüelo... ram!... Xiquet.– Com tu estàs al seu costat... Visantet.– Paciència, tu. Més malament estic jo i calle. Agüelo.– Si mai comence, mai acabaré. Amparito.– Dixe’ls estar, agüelo, conte, conte... Agüelo.– Anem allà. Com anava dient, Viçantet i Amparito havien anat al mas que no estava molt llunt del poble, a quatre pasos... Doloretes.– Com esta alcria... Agüelo.– Açó mateix. Com anaba dient... 593 quadre ii Saleta ben amoblà, en un mas de propietari ric. En una tauleta, un ram de flors. Al fons, balcó per a on se veu lo bosc. Comença a fugir lo dia i llampega amb una tronà al llunt. M ar -S anteta i Jo -M aria . Mar-Santeta.– Me sembla, me sembla, que anem a tindre tempestat dins de poc. Mire, Jo-Maria, mire el cel que negre es posa. Encara no s’ha post lo sol i ja es fa de nit. Jo-Maria.– I no tens por, Mar-Santeta? Les nits de tempestat, ací al mas, deuen fer tremolar. Mar-Santeta.– Aixina, aixina... Si la tronà es molt forta... Jo-Maria.– Jo no passaria les nits fora al poble. No, no. Mar-Santeta.– Ni en companyia del meu Josep? Jo-Maria.– Ni en companyia d’ell. De nit no hi ha ningun valent. Quan hi ha fosca i llamps, només manen les bruixes i les animetes. Mar-Santeta.– (Rient) No em fassa riure, Jo-Maria. Bruixes! Xe bruixes! Açó són coses de xiquets... Jo-Maria– De xiquets? Sí, sí... Tu, Mar-Santeta, encara eres jove, i la joventut se burla molt de certes coses. Mar-Santeta.– Sí, de lo que els vells xotxetxen. Jo-Maria.– (Cremà) Jo no xotxetxe, Mar-Santeta, jo no xotxetxe... Mar-Santeta.– No es creme, dona, que no hu he dit per vosté. Vosté no és vella, tan templà com és vosté! Jo-Maria.– Ah!... 594 Mar-Santeta.– I, ademés, no són burles. És la veritat. Açó de les bruixes són mentires. Jo-Maria.– I les animetes? També negaràs... Mar-Santeta.– Les animetes ja tenen prou faena en l’atre món. Pa que necessiten donar-nos sustos? Guanyarien ben poca cosa. Jo només tinc por als vius, als vius... Jo-Maria.– Pos jo no tinc por a res, ni als vius ni als morts, ni... ni... (I li donen lo gran sust els xiquets, que entren corrent, acaçant-se i xillant de manera que, sense que ningú la toque, cau sentà en terra. Mar-Santeta se mor de risa.) Dits. Visantet i Amparito. Visantet.– Qué li passa a Jo-Maria? Amparito.– Que ha estropessat en mosatros? Mar-Santeta.– (Rient) És que ha caigut del burro. Jo-Maria.– Eixa Mar-Santeta sempre té ganes de recremar-me les sangs. (Alçant-se) Visantet.– Que l’ham tirà mosatros? Mar-Santeta.– Ca! Lo susto que li han donat. Jo-Maria.– Mentira. A mi no me m’han tirat cap susto. Jo no m’assuste de res. Amparito.– Pos qui la tirà? Jo-Maria.– Ningú. Jo que m’he deixat caure pa sentar-me en terra. Les cadires són pals senyorets. Visantet.– Ja dia jo. Amparito.– S’ha fet mal? Jo-Maria.– No res. Mar-Santeta.– Només calia... Amone a la cuina, Jo-Maria. Jo-Maria.– Al poble vull anar, que ja es fa tart. 595 Visantet.– Ara mos despedirem de l’agüelo. Ja, ja la cridarem. Mar-Santeta.– Anem a la cuina, anem, que un got de tila no li vindrà mal. (Se l’emporta rient, i Jo-Maria segueix refun­ funyant) 596 Hipòlit Negre LA MORT DEL MÚSIC * Acte únic Una cuadra sinse techo formà per una tàpia en porta al foro, que dóna al carrer. En el lateral de la dreta, porta que comunica en la casa i una finestra ben visible. En lateral esquerra, paret, a on hi ha una porquera, des d’a on donarà senyals de vida un serdo, asomant el cap i grunyint. Contra la tàpia haurà una taula de matar serdos. Enmig d’essena, tres caires o sillonots antics. A l’alsar-se el teló apareixen sentats Nyespla, Bufa i Melona. Piuleta, aguasil en gorra i trompeta penjà al coll en un cordó i la vara sempre en la mà per a apoiar-se, pues està coixo, paseja nerviós l’essena d’un lateral a atre, molt cap al foro, cuia porta estarà tancà. El poble, congregat raere de la tàpia, crida i insulta. En el moment d’alsar-se el teló se nota gran agitasió. Veus.– (Des de dins, xillant) ¡Que baile! ¡Que baile!... Xe, Piuleta, ix i t’adresarem l’atra pata. (Piuleta fa ademà de foradar la tàpia en la vara a punjaes) Nyespla.– (Molt violent) Asò és imposible! Bufa.– (Encoraginat) Fes una presonà! Melona.– No serà millor deixar-ho per a un atre dia? * La mort del músic, València, Teatre valensià, 1928. Estrenada el 1923 a València, al Teatre de la Marina del Cabanyal. 597 Nyespla.– Tenim damunt les festes, i a eixos no hi ha qui els aguante. (Fora seguixen els crits) Melona.– Pues si no els fas callar no s’entendrem. Nyespla.– (Cridant) Piuleta! Piuleta.– (Llevant-se la gorra.) Mànec. Nyespla.– Toca un toc d’atensió. (Piuleta puja damunt de la taula, asoma el cap per la tàpia i toca. Una tomatà, o cosa per l’estil, li talla el sonido) Piuleta.– (Rabiós) Brutos! (El poble, contestant a l’insult, tira tota classe d’hortalises per damunt de la tàpia. Piuleta s’agipona en la taula. Les verdures cauen damunt de l’alcalde i consejals) Nyespla.– (Alçant-se, com els atres) Cristo! Melona.– Ja escomensem?... Bufa.– Reseba!... Nyespla.– Piuleta: ¡obri en seguida eixa porta! Piuleta.– Qui, io? ¿Qué vol, que m’unflen? Nyespla.– Si foren gots de vi no et farien tanta por! Piuleta.– Ia hu crec... Ma quina gràsia! Nyespla.– (Obrint la porta en desisió) Quin escàndalo és este? (El poble, que s’agolpa en la porta del foro, calla) Ara s’hau tornat muts? Ara parle jo! Qué voleu? Veí.– Tenim que fer una reclamació. Nyespla.– Conformes! (L’alcalde torna a sentar-se. Piuleta baixa poc a poc de la taula. Melona i Bufa prenen asiento) ¡Piuleta! Piuleta.– (Acudint) Mànec! Nyespla.– Que pase el reclamant. Piuleta.– (Al foro) Que pase u, i els atres que no fasen el burro. Veí.– (Que permaneix en el foro, diu als atres, avansant i en el sombrero al cap) Vaig io! 598 Piuleta.– (Llevant-li el sombrero.) Xe, lleva’t eixe sombrero! Que et creus que asò és alguna cuadra? Nyespla.– (En to i gesto molt graves) Qué té el poble que re­ clamar? Veí.– Que volem música per a estes festes. Nyespla.– I vosatros qué sabeu si tindreu música o no? Veí.– No ham de saber? Els de Benipota diuen que no en poden trobar perquè dos anys ia que no paguem... Nyespla.– (Cremat) Tu lo que eres, un descarat! Veí.– Io dic lo que han dit. Melona.– Té raó el xic. A mi també m’hu han tirat en els morros. Veí.– Ahir mateix cantaven en la plaça: El poble de Benimorro ni té música ni bous, perquè als fadrins d’eixe poble se’ls han rematat els sous. Melona.– Ous?... Ous?... Bufa.– (Enèrgic) És precís que a eixos cafres els demostrem que ací hi han hòmens. Nyespla.– (Alçant-se) Ara parle io! (Estira el bras i el coll. Expectasió general. El porc busca menjusa i gruny com fan els serdos en eixos casos. L’alcalde, contrariat, se gira porta dreta i crida) Roseta! Tira-li pienso al Músic! (Declamant) Veïns de Benimorro: Ja que els de Benipota la posen en este poble de cuant en cuant, io sabré demostrar-los que, quant la pose io, l’astaque genoll i tot. Veus.– Sí sinyor, sí! Bravo! Nyespla.– Per lo tant, sapiau, entengau i asegureu que tindrem música en estes festes, siga com siga i d’aon siga. S’ha acabat! 599 Veus.– Molt bé! Veí.– Vixca el sinyor alcalde! Veus.– Vixca! Veí.– Vixca l’ajuntament! Veus.– Vixca! Nyespla.– Piuleta: buida el saló. Piuleta.– Au... ! Arreéu cap a fora! (El Veí, en companyia de tots els que estan en la porta, desapareix pel foro dreta. Piuleta seguix pasejant per el foro) (Roseta ix en dacsa, la que tira al serdo, este busca en el minjaor, roncant com ells fan) Nyespla.– S’abre la sesion. (Ronquits del serdo. A Roseta, enfadat) Fes callar a eixe, que tinc que parlar io! (Als consejals) Ia esteu enterats. El poble del costat no para de furgar, i nosatros, com a caps, debem demostrar que sabem fer festes millor que ells, i... podem tant com ells. Bufa.– Aprobao! Nyespla.– Per lo mateix, bo que sé lo que em peixque, he fet que este matí ixquera Quelo el guarda en busca d’una música. Bufa.– Aprobao! Nyespla.– I tu, Melona, qué dius? Melona.– Io? Que no vullc posar-me en res. Bufa.– Oi!... Guapo! Melona.– Tan guapo com tu. Bufa.– Però... si a «rata porsioni»... Melona.– Ni rata ni gat, jo no solte un sèntim. Nyespla.– Ara parle io! Per quins motius te negues a donar lo que te toque? 600 Melona.– Pues, sensillament, perquè dos voltes que s’han re­ plegat dinés per a fer música, han volat. Bufa.– Però tu mai n’has donat cap. Melona.– Jo vaig prométer que si la bacona ne tenia més de huit, el que féra nou el donaba per a la música, i ia he cumplit. (Senyala a la porquera) Nyespla.– Ara parle io! ¿Que al músic no l’ham mantengut entre tots? Melona.– Pues ara parle io! ¿Que si s’havera fet la música m’hau­ ria tocat a mi a soles? Bufa.– Ademés, el músic encara està ahí. Melona.– Home, bé! Aixó habéreu pogut fer, menjar-se’l també... Nyespla.– Mal, mal... Aixina no s’entendrem. Roseta.– No s’entendran perquè no els donarà la gana. Nyespla.– No estàs oint que no vol música? Roseta.– El tio Vaoro no diu que no vol música, ell lo que no vol és traure dinés. Melona.– Justet! Nyespla.– I com se fan festes sinse pesetes? Roseta.– Molt fàsil. El Músic (indicant a la porquera) d’ ara en avant, lo que fa és pedre carn, aixina és que subastarem el degüello entre els fadrins, i com tots ells voldran dir-li a la nóvia: ¡jo sóc el que matà al Músic!, oferiran bones cantitats per a obtindre eixe honor, i el que més done, eixe el degollarà, i entre això i lo que tragam de la carn, haurà per a festes, i les sobres pa l’Ajuntament. Bufa.– Xe, vaja una idea! Piuleta.– (Baixant al primer terme) I ara parle io! Això no convé, 601 perquè hu saben els de Benipota, i a l’atre dia tots diran, burlant-se, que en cónter de fer-se la festa de l’Ajuntament, s’ha fet así la festa del porc. (Consternasió) Roseta.– Això és lo de menos, perquè si s’amenasa als veïns tots guardaran el secret. Bufa.– Molt bé, molt bé! Nyespla.– (A Melona.) ¿Què et pareix la preposisió? Melona.– Home, jo... Si sobra algo, conforme. Nyespla.– I tu, Bufa? Bufa.– Aprobao! Nyespla.– (Solemne) Se levanta la sesión! Tu, Roseta, posa una botella en taula, que vaig a convidar-los... (Roseta fa mutis per la dreta) Piuleta: has de fer bando publicant l’acuerdo i advertint-lis que se castigarà en la multa de costum a tot aquell que no guarde el secret. (Als concejals) Hui vullc que ixcau per la porta prinsipal. Nem cap a dins. (Mutis de Nyespla, Bufa i Melona, per la dreta Piuleta empunya la corneta, ix al foro, toca silensi i, de front al públic, solta en tonaeta de bando): Piuleta.– Per orde... del sinyor Alcalde... se fa saber... que sí que se faran les festes... I que sí que tindrem música. I que també se matarà al Músic... i el que diga res de la mort..., encara que en el reparto de pecuària pague com a burro... se li posarà cota d’animal major... (Fa sonar atra volta la corneta i desapareix pel foro) (Roseta, eixint) Roseta.– (Alegre) ¡Que contenta estic!... Nada menos que música per a les festes, serenata, pasacalles i vore cares noves... Sobretot, això... (Al públic) ¿Creuran vostés que tots els dies 602 lo mateix avorrix?... Al menos, si tenim músics, sempre mos tocaran algo. Encara que hi an músics que són algo atrevits, però diuen les coses d’una manera que te fan riure sinse ganes. L’any passat tinguérem un aloixat que d’una minjà se tirà dotsena i mitja de pastissets. I clar, se l’indigestaren, i al dir-li io: ¿Vosté per qué n’ha minjat tants?, me contestà: no ha segut per això, a mi m’han fet mal perquè des de que la he vist a vosté se m’ha olvidat hasta el modo de minjar, i en cónter de posar-me els pastisets de punta, me’ls he engolit atravesats... Pobret, jo creguí que es moria... En un moment de deliri m’agarrà del braç i em digué: ¡Ai, Roseta! Estic molt mal. Salve’m vosté... I s’empenyà en que li donara masajes. (Recordant-lo en delectasió) ¡Ai, era més guapo! (Suspir) ¡Que poc duren les festes, sinyor!... Pel foro Quelo en carabina al coll Quelo.– (De presa.) Està ton pare? Roseta.– Que vosté no sap qui és mon pare? Quelo.– El tio Nyespla! Roseta.– I se li ha olvidat que el tio Nyespla és l’alcalde? Quelo.– Crida al que vullgues dels tres. No estic per a romansos después d’haver corregut tres hores. Roseta.– (Menejant el cap) Ai, Sinyor!... (Junt a la porta de la dreta) Pare, ací està el guarda!... (Mirant a Quelo) No és estrany que pugen tant les garrofes! Quelo.– Oi!... Com a que per cada animal que havia antes, ara n’hi han lo menos vint. Tu només conta: (portant el conte en els dits) el tio Melona, ¡burro Bufa, el concejal, matxo! Ton pare, iaca! 603 Roseta.– I vosté, gos! Quelo.– Sí, però no gaste garrofes. Dits i Nyespla eixint Nyespla.– Qué hi a? Quelo.– Que no. Nyespla.– Que no qué? Quelo.– Que no volen vindre a tocar. Nyespla.– T’han dit per qué? Quelo.– Perquè tenen por de no cobrar. Nyespla.– Total, per dos anys que debem, no sé si mouen faena... Quelo.– És el cas que si els habérem pagat ia, no els quedarien dinés... Nyespla.– Bueno, pues io m’he compromés a portar música... Quelo.– Com no la fasa de canuts de carabasera, hu veig mal. (Pausa curta) Nyespla.– (Decidit) ¿Cuants músics toquen ahí en Benipota? Quelo.– Io no sé cuants són, però porten bombo i tot, ara estaben fent el pasacalle de despedida. Nyespla.– Pues hala, te poses en la ralla, i tan pronte xafen el terme, me’ls portes davant davant. Quelo.– I si se neguen? Nyespla.– Els asoltes perdigonà en les orelles. Quelo.– (Iniciant el mutis) Ara vorà que pronte els té así! Roseta.– A vore si fa una bestià! Quelo.– Io, en cumplir la consigna, estic a la part de fora! (Mutis foro esquerra) Nyespla.– I tu, Roseta, prepara eixa habitasió per al músic. (Senyala a la finestra) 604 Roseta.– Quina? La que s’apareix l’agüela? Nyespla.– Dona, ¿al cap de tants anys encara vols que l’agüela estiga ahí? Roseta.– ¿No recorda que tots els que s’han quedat en eixe quarto han fugit horrorisats? Nyespla.– T’agüela no tenia masa inquina als músics, pot ser que a este no se li aparega. Roseta.– Però, i si li ix? Nyespla.– Si li ix i li té por, que es tire per la finestra. (Inicia mutis) Roseta.– Però, escolte... Nyespla.– No escolte res. Entre unes coses i atres tinc el cap aixina! Roseta.– No sé per qué! Nyespla.– Tu com hu has de saber! Les dones cregueu que és tan fàcil gobernar un poble com posar una olla. (El sinyor alcalde fa mutis per la dreta) Roseta.– (Mirant-lo anar) Ahí tenen vostés, tota la vida rabiant perquè no el feen alcalde, i des de que ha empunyat la vara no n’acerta una. (El porc fusa en lo minjaor i ronca. Roseta va cap a la porquera i fa com qui li rasca) Pobret Músic! Veén-te ara, tan gran, recorde quant tu eres xicotiu, que anabes correguent per eixos carrers perseguit pels xiquets, els que desoint els crits de ses mares indignaes els dien: ¡No féu patir al Músic! Cuideu-lo bé! I que tu, com si tingueres coneiximent, alçaves el morro buscant les panolletes del devantal... Pobret meu, ara tu pagues la festa... Sort que te n’aniràs a l’atre món volgut de tots i havent minjat prou, i no et cregues que, si seguix el món aixina, tots podran dir lo mateix... 605 Dita i Nela pel foro Nela.– (Aproximant-se a Roseta i mirant al Músic) Xica, Roseta, ¿con que ja ha arribat l’hora? Roseta.– Ia s’ ha enterat esta! Qué ham de fer? Nela.– (Mirant al porc) Deu arrobes!... Si no les fa no estarà molt llunt... Roseta.– Li han dit que se té que guardar el secret? Nela.– La sanc? Anem io i la Cogombra a fer botifarres. Roseta.– No dic això! Que no volem que s’enteren els de Benipota... Nela.– A deu quinsets l’arrova, i no et penses que són allò, alló... que ja n’ixen de grillaes. Roseta.– (Impasient) Xiula-li, que té agonia. Nela.– Això és lo que jo dic, que a eixe preu no convé fer-ne moltes. Roseta.– Fasa lo que vullga! Nela.– I ton pare? Roseta.– (Esta no té presa...) (A l’orella de la sorda) Treballant! Nela.– Mira si hu dia io!... Menjant!... Ell sempre ha tingut molt bona barra. Dites i pel foro Piuleta correguent Piuleta.– Ia els he atrapat! Cuant Quelo giraba la revolta, ells que venien i s’han topetat de nasos. Ia els porta davant davant. (Se’n va per foro esquerra, fugint) Nela.– Què pasa algo? (Roseta roda en cap) Quant eixe corre tant, alguna cosa haurà pasat. 606 Roseta.– Prenga-m’ho en pasènsia. (Se posa les mans en forma de clarinet i meneja els dits) Nela.– El donsainer?... Sempre alegrarà les festes... El de l’any pasat era molt roín. Vamos, això dien, perquè io no hu en­ tenc... (Roseta pega pataetes de fastidi) Bueno, xica, me’n vaig... Tinc a Pilareta a soles en casa, i com està tan sorda, si entra algú no el sent hasta que el té damunt. (Inicia mutis foro i torna) Mira, Roseta, ia portaré el llibrell. (Desapareix) Roseta.– (Respirant fort) Què pena viure prop d’un sort!... Quelo.– (Dins) Per a dins! Roseta.– (Anant cap al foro.) Ja estan así els músics!... Dita i pel foro Quelo, Piuleta, Nemésio, Cornetí i Bombiste Nemésio.– (Com si l’haberen tirat contra la porta) Asò és un absurdo! (Apareixen Cornetí i Bombiste, raere Quelo i Piuleta) Quelo.– Què és això de pou surdo? Asò és casa de l’alcalde! Piuleta.– Se coneix que no ha estat mai en este poble (Queden pròxims al foro) Quelo.– (A Roseta) Crida a ton pare. Roseta.– (Des de la porta de la dreta) Pare, ixca, que ia ha vengut la música! Nemésio.– Mos han fet vindre! Roseta.– Aixó és igual, la gràsia és que estan ací. Nemésio.– Oi! Xe, asó està bo... Dits i Nyespla per la dreta. Nyespla.– Hola! Con que ia han vingut?... Bé, home, bé. Nemésio.– Però... 607 Manuel Peris Fuentes A LA TERRA! * escena 10 Tio Josep, Peret, Cento i Joanet. Joanet.– Tan prompte...! (A part i en sorpresa al vore a Peret) Cento.– Si està ací Pere... (En afectà alegria) Haurà parlat en Maria? (A part i en recel) Peret.– Ma mare també venia i s’ha quedat ahí darrere. Joanet.– Fent romanços, quina dona! (A part) Peret.– Junt va en la tia Teresa. Per cert que tindrem sorpresa. Cento.– Eh, d’alguna cosa bona! (Senyalant la boca) Peret.– Segur que t’agradarà. Cento.– Serà alguna tortà russa? (En sorna) Peret .– Sí, una cosa de menjussa feta en un torn català. Tio Josep.– En Catalunya ha d’haver molt de bo. Cento.– I també de mal. Peret.– És una regió industrial, i la indústria és lo primer. Tio Josep.– Eh! Poc a poc criatura. * A la terra!, València, 1925 (estrenada per Lo Rat Penat el 1924). Text reproduït apud: Joan Garí i Teresa Esteve, La terra que està més endins, Borriana, Ajuntament de Borriana, 1989, pp. 103-123. 608 La indústria és molt important mes quina anirà davant, la indústria o l’agricultura? Peret.– Ah! La indústria, de contat, i com que ella és riquea, me deixe a espatles l’aldea i preferixc la ciutat. Joanet.– De ma part no estic conforme. Entre l’industrial producte i l’agrari, no cap ducte, hi ha una diferència enorme. (Espectació) Que la indústria és rica, bueno. Poc havera prosperat sense tindre al seu costat els productes del terreno. ¿Hauria cap fundició i altres fàbriques afines, sense traure de les mines els metalls i hasta el carbó? Si la indústria és opulenta, és perquè hi ha qui se’n cuida de donar-li força i vida. La terra és qui l’alimenta! (Aprovació) Tio Josep.– Quina veritat més junta eixe pensament encerra. Joanet.– El ferro es trau de la terra i els arbres donen la fusta. Com farien la faena d’obrar sense materials? D’a on ix l’algeps i la calç, 609 el cement, pedra i arena? Com aniríem vestits sense cànem, cotó i llana, p’a fer el llenç i la pana i altres classes de teixits? (Admiració) Jo no admet que se compare la indústria i l’agricultura Quina està a major altura...? La terra que és nostra mare! (Entusiasme) Res hi ha de tant de profit com la terra beneïda: el pa mos dóna en la vida i al morir mos dóna el llit. Cento.– Què et pareix... tens algun ducte? Peret.– Un en tinc que per molts val. La terra es cansa, al final casi no dóna producte. Joanet.– Ca...! Si en l’aixà i en la rella se remou, i es fertilitza treball i gasto indemnitza: La terra mai se fa vella...! I com al seu modo emplea cadascú sa activitat, a tu et farà la ciutat, (Peret assentix) a mi me fa més l’aldea. (Tio Josep i Sento assentixen) D’ací sols me trauran mort, a on tinc, per la meua glòria, en cada arbre una memòria i en cada pedra un record. 610 Tio Josep.– Estic pasmat. Vallga’m Déu...! D’a on mos ha ixit tan sabut? Cento.– Jo estava conmogut. Veig que tindrà bon hereu. (A part al Tio Josep) Joanet.– Encara hi ha un altra dansa més pesà de lo que es pensa: que la indústria, en recompensa, arruïna a la llaurança. (Estranyesa) Com a protecció demana, li fiquen mà a l’aranzel i fan pujar hasta el cel els pagos de l’aduana, i a l’arreglar els tractats entre les nacions amigues ve el patiment (Peret se riu). No te rigues que bé ho canten els mercats: lo que vengam, ben barato, i lo que comprem, ben car. Quan no pugam aguantar, (en energia) xe, tocarem a rebato. Peret.– És precís que se percaten que la regió valenciana té alguna indústria lloçana. Joanet.– Les que els estranys no mos maten. Persona ben enterà diu i assegura que hui, productes que són d’ací, porten el nom català. Nostra indústria s’ha d’entendre, 611 que no és de menor edat. Lo que falta és llibertat. p’al treball, comprar i vendre. Cento.– Vaja una astuta maranya...! A lo que es veu, Catalunya és a modo d’una cunya tenim clavà en Espanya. Peret.– Massa se pondera. A Catalunya es critica d’enveja, xe, perquè és rica i surt en tot la primera. Tio Josep.– Si per ahí te l’enrosques molt mal eixemple mos dóna la ciutat de Barcelona, a on es maten com a mosques. Com està tot tan revolt, a mi me dóna fredat, i és perquè en eixa ciutat tenen al dimoni solt. Peret.– Allí re d’això és notat, en població tan immensa se sap lo que diu la premsa, que no sempre és veritat. Tio Josep.– No mos fiquem molt a fondo que se n’ixirem del rogle. Cert que el català és un poble que tindrà de tot abondo, mes sobre ser bon país, hi ha l’interés tan d’apego 612 que ni es disfruta sossiego, ni és el poble més feliç. Cento.– És molt cert i veritat. Açò és bo, tenint l’andana ben plena de gra la gana, està el pa assegurat. No faltarà lo demés, si va acurtant-se el cabal, en algun que altre jornal prompte te fas en dinés. I ja pot vindre faena, que et millora en terç i en quint. Qui passarà apuros tenint cassolà i la bota plena? Tio Josep.– És que en eixes poblacions de grans tràfecs i barulls, te se’n van darrere els ulls de milers de temptacions renovaes cada dia; mentres la vida aldeana, és molt més senzilla i sana, i de més pau i alegria. Corre el temps tan apausant, hi ha en el camp tanta quetud, se gosa major salut. Que més gran felicitat! 613 Antoni de Gimbernat Francesc Pérez Dolz NIT DE BOIRA * acte primer A Londres. Una sala al palau de lord Artur. Sòcols alts de fusta tallada, damunt del sòcol, a tot el llarg de les parets, tapisseria, o bé imitació a pedra. Gran porta al fons, amb cortina-tapís que comunica amb un altre salonet, que té també al fons porta vidriera, amb reixa que dóna al jardí. A la primera sala, recó dreta, una llar de campana gran; al costat dreta, una finestra llarga i baixa, amb vidres de colors; sota la finestra, una chaisse-longue; davant, una tauleta petita i cadiratge. Al costat esquerra, una porta petita a segon terme; entre la porta i el primer terme, un bureau. Al fons esquerra, una taula amb llibres i un aparell telefònic. A les parets, quadros clàssics o cornucòpies. Làmpara central, i llum de peu al costat de la taula de la dreta. A la segona sala, un fanal al mig, que resta encès tots dos actes. Tot ha de fer que l’estança sigui un lloc luxós i confortable. * Nit de boira, Barcelona, La Escena Catalana, 1935 (estrenada al Teatre Novetats de Barcelona el 15-vi-1928). 614 comença En aixecar-se el teló són les vuit del vespre. La primera sala és fosca. Als pocs moments entra Fipp per la porta dreta, portant una safata amb correspondència, que deixa damunt de la taula de la dreta. Encén la làmpara central i el quinquer de peu. Acosta una cadira a la taula. Apropa una tauleta auxiliar amb els estris de fumar al costat de la cadira. Surt per la mateixa porta un moment, i torna amb un servei de cafè que deixa damunt de la taula, i resta dret a la porta del fons. Per aquesta porta, després d’una mica, surt lord Artur. Vesteix correctament de frac. És un anglès d’uns 40 anys, una mica cansat de cara i curosament afaitat. Tota la seua persona vessa elegància i cansament mundans. Arriba a la taula on el criat ha deixat el servei de cafè, i s’asseu. Remena el correu, mirant els sobres sense obrir-los, com qui coneix la lletra i no li interessa el contingut. Una carta, però, sembla que li crida l’atenció; finalment també la deixa. Artur.– Mal temps, Fipp? Fipp.– Boira, milord. Artur.– És veritat... Londres... Sempre boira... (Truquen a l’aparell telefònic. A una indicació d’Artur Fipp agafa l’aparell.) Fipp.– Ja... sí... sí... un moment. (A lord Artur) Lord Cecil. Artur.– (A I’aparell) Al-lo... Ah!... Sí, jo mateix... Psé!... Com sempre... Ah!... A Josefina Baker... Sí, la conec... L’he vist al Teatre Standert de Filadèlfia, més tard a un music-hall de 615 Broadway i, finalment, a París... Què et diré?... Sí... Sembla filla d’una gata i un serpent... És una cosa tota exòtica... T’ho estimo... No, no, mercès, no m’interessa... No... No sé... Potser a l’Opera o a l’Apol·lo; no sé, no sé... Estic cansat... Sol..., sí... Adéu. (Deixa l’aparell i torna a seure) Cafè! (Fipp se’n va. Lord Artur joguineja amb el sobre d’abans, finalment, l’obre i llegeix) «Si està trist, si la vida no té cap atractiu per vostè, si la malenconia o l’espleen el tenen presoner, telefoni tot seguit a Pick Holborn 62-43-A. Especialista en emocions noves. Ell trobarà per vostè quelcom que el distregui. Reserva absoluta». No està malament... L’únic pallasso possible després de la Gran Guerra... Un fabricant d’emocions. És graciós!... (Entra Fipp, serveix el cafè i se’n va. Quan és a la porta, el crida lord Artur) Fipp! Fipp.– Milord. Artur.– Telefoni al 68-43-A, mister Pick, que vingui, que l’espero. Fipp.– (A l’aparell) 62-43-A... Al-lo... Mister Pick? Aquí, palau de lord Artur Rosenthal... Sí... Lord Artur l’espera... Sí... sí... Ara mateix... Molt bé... (Deixa l’aparell) Ve tot seguit, milord. (Truquen a la porta, Fipp hi va. Als pocs moments torna a entrar i anuncia) Miss Beryl, i sir Enric Sucine. (Entren Miss Beryl i Sir Enric Sucine) Artur.– Encisadora cosina! (Li besa la mà) Enric!... Beryl.– Ah! Però estàs bo? I ets aquí? Artur.– M’ho sembla! Beryl.– Doncs, no ho entenc... Que no has rebut la invitació? Artur.– La invitació? 616 Beryl.– Sí, la invitació, la invitació... Artur.– Perdona, estimada Beryl. Fa dues hores que he arribat de París, i no he tingut temps encara de llegir la correspondència. Ara anava a fer-ho. Beryl.– Bé, tant se val. T’ho diré de paraula. Lady Àgata dóna una festa a honor de l’oficialitat de l’Índia, que ha acompanyat el Príncep, i al costat de la invitació (que em va encarregar que t’enviés) hi he posat dues ratlles dient que t’esperàvem a dinar al club, per anar des d’allí plegats a la festa... Enric.– Com que ens ha estranyat que no vinguessis, he dit a la meva germana: Anem a veure que li passa! Artur.– Doncs ja us ho he dit. De segur que és aquí. Agraeixo a lady Àgata la invitació, i a vosaltres l’ànsia que heu tingut per mi, i sento vivament no poder-vos acompanyar. Beryl.– No pots venir? Artur.– Ara com ara, no. Però hi ha una solució. Vosaltres hi aneu, i dieu a lady Àgata que em perdoni la meva falta de puntualitat, però que jo aniré a posar-me als seus peus d’aquí una hora o hora i mitja... Espero una persona que he cridat per telèfon fa cinc minuts, i com que sóc jo qui ha demanat la cita, no puc deixar d’esperar-la. Beryl.– Així seràs allí a les deu, no? Artur.– Potser abans i tot. És una cita sense importància la que he donat, tant, que si hagués tingut abans esment de la vostra carta n’hauria pogut prescindir molt bé... Però ara... Beryl.– És natural... Així, doncs, t’esperem a les deu. Artur.– A les deu tindré el gust d’ésser de la teva partida de mah-jong. Beryl.– No en parlem més... i ara fes-me servir una tassa de 617 cafè. Tenim temps. No l’he volgut prendre al club, i ja saps que ni a casa el prenc tan a gust com aquí. Artur.– (Truca el timbre i surt Fipp) I jo encantat que em féu companyia. (A Fipp) Cafè. (Fipp se’n va) No podeu pensar quin benestar més espantable em dóna la solitud. (Sentant-se) Enric.– Encara aquesta neurastènia? Artur.– I ara més que mai. Fins avui encara havia tingut forces per a sobreposar-me, però ara estic aclaparat: aquest espleen... aquest avorriment... En el meu cap hi prenen volum idees estranyes, estrambòtiques, absurdes. Em trobo mancat de força moral, o físicament desfet, desballestat. Beryl.– Ara m’explico els viatges a París. Fas bé de cercar distraccions. Artur.– Així és, Beryl, però no les trobo. Abans, aquell París exòtic, sensitiu, artificial, de l’èter i de la cocaïna, de les dones amb aquells cabells tenyits de color de panotxa, de llavis pintats com vermelles roselles, aquell París que somniava davant dels quadros de Gustau Moreau, de les escultures de Roden i la música de Reyer em distreia... Però ara, el trobo trist, mancat d’enginy, sempre el mateix... Enric.– El costum de veure’l. Qui hi vagi per primera vegada el trobarà com tu vint anys enrera, tot joiós i ple de color. (Entra Fipp. Serveix cafè i se’n va) Artur.– Sí, el que ha canviat sóc jo. Certament. Beryl.– Però el París que tu ens has fet conèixer, tampoc t’interessa? El París que s’ufana a la Gran Opera, els dimarts a la Comèdia Francesa admirant a la Sorel; aquell París del Bosc de Bolonya que hiverneja a Cannes, el París de Thiers i de Gambetta... ja no té atractiu per tu? 618 Artur.– Oh!... El París de la moda i de l’esport... Cansat, Beryl... cansat... I encara si només fos això, potser hi hauria algun remei... si només em sentís feble, emmandrit i sense desitjos de res... Però hi ha moments que... no sé... Avui mateix, durant el viatge, mentre volàvem a sis o set-cents metres damunt del canal, m’ha vingut una mena de desvarieig o de vertigen tot estrany... En comptes de seguir horitzontal cap a la terra, m’ha vingut el boig acudit d’enfilar-me al cel verticalment, a tota marxa, cap al zenit... No sé, he estat víctima d’una inversió del vertigen. L’abisme del cel m’atreia irresistiblement i cap a ell m’enfondia bojament... enlaire, sempre enlaire, com si a molts milers de quilòmetres per damunt dels núvols hi veiés una mà immensa, monstruosa, infinita, que m’estirava amunt, enlaire, sempre enlaire... Beryl.– Oh! Espantós! Artur.– Espantós, és cert. Oh! No sé on hauria anat a parar, si Angelotti, prenent-me el timó, no m’hagués dit : «Milord, no tenim prou benzina per a arribar a la lluna». Oh, sí. Ara és quan sento la necessitat de guarir-me radicalment aquesta neurastènia que em té narcotitzat el sistema nerviós. Mentre hi ha hagut per a mi un lloc desconegut damunt la terra, he sentit el gust de conèixer-lo, m’ha proporcionat un afany, una esperança, una il·lusió. Avui que tots els països em són familiars, avui que sé perquè ho he fet, que puc donar el tomb a la Terra en un mes, avui que he satisfet tots els meus anhels, em pregunto: I això és tot? I ara, què? Enric.– Sí, veritablement és una dissort haver nascut millonari. (Riu) El teu estat d’esperit, estimat cosí, em confirma més en la idea que sempre he tingut de la vida, que els treballs per a 619 aconseguir un fi qualsevol són sempre més agradosos que el fi mateix. En el matrimoni, per exemple, quantes vegades no es recorden en més gust els dies de prometatge... Però si la mateixa vida no és més que un viatge... ¿per què no gaudir en la vida? Pensar en la mort és absurd. Artur.– Sí, sí. Potser tinguis raó. Beryl.– És clar que sí. Per més que... Estàs ben segur que coneixes els països que has visitat? Estàs ben cert que has gaudit de totes les meravelles de la natura? De les obres d’art d’Espanya, Itàlia, Suïssa, per exemple? Permet-me que en dubti una mica... Tu has fullejat el llibre de la vida i has llegit el capítol que t’ha semblat interessant... Però estàs segur que ha merescut un xic l’atenció teva, tot el que en la vida és emoció o cor? Tinc la seguretat que en aquest mateix palau hi dormen records, delicadeses... Al parc, al jardí, a la biblioteca, a la capella... amb un benestar que tu mateix ignores... I sense les emocions que aquests mateixos llocs podrien dar-te... hi ha les petites coses... Però mireu amb quina cara d’avorriment m’escolta! Artur.– No, no, Beryl. T’escolto amb molt de gust. Però és que tot això que, segons tu, tanca emocions o diverteix tant... a mi no m’ha pogut divertir mai. 620 Vicent Breva ANEM A LA MADALENA acte únic L’escena represente casa pobra, en poques cadires i una tauleta a un costat. Porta el foro que done al carrer, més una a cada lateral. escena i Quico que apareix en cos de camisa, arromangat i en de­ van­tal de dona com qui fa faena. ­­ Quico.– Hui estic castigat, per tonto. ¡Mira que no deixar-me anar a la Madalena, a on van hui els verdaders castelloneros! Jure que aniré a eixa romeria tant típica que selebrem. ¡Que desgrasiat he naixcut des de que he pillat eixa dona que per fatalitat me donaren! Dic que me donaren perquè no la volie, i els egoistes de sons pares mos casaren a la forsa. M’ha tocat la loteria en eixa fiera que només me fa escurar, llavar i atres coses impròpies d’home. * Anem a la Madalena, Madrid, Societat d’Autors Espanyols, s. d. (estrenat al teatre El Túria de Barcelona l’any 1930). 621 escena ii Quico i Sento per el foro molt trist. Sento.– Hola, Quico! Quico.– Xe, Sento, tu per ací? ¿Que no vas a la Madalena? Sento.– Vols callar, home? Ia tinc bona fira. Quico.– La fira? Ia anirem, si no a eixa a la de la plaça Nova. Sento.– Que tampoc vas a l’ermita? Quico.– A la ermita de los pobres. Però, xe, perdona que me trobes aixina, és que la meua dona se n’ha anat a fer la compra per a anar almorsar a Sant Roc de Canet, i después, segons com, a dinar a casa. Sento.– Ditxós de tu que vius felís en la teua muller, que io en la meua me toque viure a barraes. Quico.– Vos pegueu barraes? Nosatros mos donem besos i abrasos. Sento.– Me fas enveja de vore’t felís. Quico.– No t’apures que te donaré llisons i voràs com anem a la Madalena. Sento.– No és fàsil, perquè tinc una dona que és pitjor que un llop. Quico.– La meua ere com una lleona, però en els quinse dies que som casats l’he feta cambiar, i si antes ere un dimoni ara és... (pitjor) Sento.– Serà un àngel. Quico.– Això mateix. (Pausa) Mira, senta’t i fumem. (Sentant-se junts) Vols fumar? Sento.– Per no despresiar-ho... Quico.– Pues trau la petaca. 622 Sento.– Aixina convides als amics? Quico.– Tu eres de confiansa. Sento.– Tint, fuma. (Li dóna la petaca a Quico) Quico.– Moltes gràsies, amic. Sento.– No les mereix. Veig que eres un home. Quico.– Perquè no faig coses de dona, i per a convénser-te de lo que sóc te convidaré antes de fumar a un vinet que ham comprat per a anar a la Madalena. (Alçant-se) Sento.– No dius que només aneu a Sant Roc de Canet? Quico.– A Sant Roc de Canet figa i doset. Sento.– És un ditxo típic. (Alçant-se) Quico.– ¿Tu vols que este Quico se quede este any sense vore la Madalena en aquella font, ermita, sang dels moros i atres hermoses coses històriques? Sento.– És una verdadera delícia que hasta que no quede viudo per a mi s’ha acabat. Quico.– Vaig a traure’t eixe vinent i voràs com t’animes después de beure i anem a la Madalena en la canya. (Se traurà el devantal deixant-lo a un costat) (Vase dreta) escena iii Sento algo trist. Sento.– Estic mirant que este viu més felís que els millonaris i en el seu modo de pensar encara més. Això es viure, que lo que a mi me pase és morir en vida. ¡Malaïda sigue l’hora que me casaren! Si me puguere descasar, aniré a la Madalena. 623 escena iv Sento i Quico en la botella del vi i un got per la dreta. Quico.– ¡Así tenim l’alegria de la casa! Voràs cuant el probes com diràs que és canela fina i te poses bé els pantalons. Sento.– Xe, que me cauen? Quico.– Vullc dir de saber manar. Sento.– Saber-ne ia sé, lo que falte és poder. Quico.– Posa’t els pantalons com io. Sento.– Atra volta? Quico.– Mira, beu i tranquilisa’t! (Pose vi al got) Sento.– Lo que faré és marejar-me si és molt fort. Quico.– Proba’l que és de lo millor. (Li’l done) Sento.– (Beu i pausa) Bo és, Quico. ¡Si oferire això als meus amics, pronte aniré al carrer! Quico.– Io te convidaré a tot lo que vullgues perquè así tens un amic i ta casa. Sento.– No puc oferir-te la meua perquè io no pinte res. Quico.– No eres pintor? (Se posa vi al got i beu) Sento.– Embruta parets i gràsies! Quant celebre de vore-vos felisos i pugueu anar de juerga a la Madalena. Quico.– I tu també aniràs. Sento.– En morir-se la dona. Quico.– Pues bebem atra volta. (Sense beure) Sento.– Mira que m’emborratxaré i aquella lleona me despatxarà de casa. Quico.– Viuràs en nosatros. (Se senten junts) Sento.– Ai si io diguere això als amics! Però... ¿i el tabaco? 624 Quico.– Tens raó. Sóc més distragut. Tint, plega-te’l si vols. (Li dóna la petaca) Sento.– Gràsies pel favor... Quico.– I a tu pel tabaquet. Mes tint en cónter que en el matrimoni sempre mane l’home. (Deixe el got i botella en la tauleta) Sento.– A casa no sóc més que l’estaca de la dona. (Se plegue el cigarro) Quico.– I a on la vas conéixer? Sento.– Al ball dels casaors. Quico.– Vols dir que allí feres casa? Sento.– Ahon me casaren. Quico.– La meua la vaig conéixer en l’Antic. Sento.– Perquè eres més aristocràtic. Quico.– Perquè sóc més antic en conéixer del peu que ballen. Sento.– Ditxós de tu. Estabe prenent café i m’agarraren entre ella i sa mare fent-me pagar el gasto en les seues carícies, i als pocs dies ja estave pagant els pecats. ¡Estic arribant a un extrem que hasta me torne loco! Quico.– Perquè vols. Si feres com io...! Sento.– És que pese sent trenta kilos i me sap mal d’un disgust fer-li perdre la carn. Quico.– Eres un tonto. Sento.– Què tinc que fer? Tu vius felís i els que sou felisos penseu que és fàsil lograr la felisitat. Quico.– He passat moltes penes en els pocs dies de casats, però al fi he triunfat. Sento.– L’has feta una santa? Si la meua fore aixina! Quico.– Adoma-la si és tant fiera. Sento.– Pareix mentira que tingues una dona tant angelical. 625 Quico.– Si te vols convénser vine d’así un rato que estarà ella i voràs si és amable. Sento.– Sí que tornaré per a vore el tracte que té, però me jue sinc duros que té algun defecte. (Alsant-se drets) Quico.– Van els sinc duros que servirant per a comprar el rollo i els turrons. Sento.– Hasta después, amic Quico. Mentres li compraré uns merengues per a vore si me deixe anar en vosatros a la romeria. Quico.– Compra’t també un garrot. Sento.– Aixina heu faré. (Vase fora) escena v Quico.– Pobre Sento! Me fa llàstima perquè és un desgrasiat com jo. ¿Encara diuen si manaren les dones? Veig que això van logrant. (Mirant la botella) I ara que me fije en el vi, ¿què faig? Si ve la dona i se done cónter me pegue una garrotà. Res, lo més bonico será afegir-li aigua i una poca tinta, que después de tot el vi no és atra cosa, i si li ataque als nervis i mort, una menos. Si per desgràsia notare que ham begut me tocarie la grosa. (Vase dreta) escena vi Madalena pel foro en la cistella Madalena.– Gràcies a Déu que estic así! Vaig a vore si el meu marit té la fiambrera escurà i lo demés preparat perqué les 626 amigues casi que estan a punt. I sobretot que no me s’olvide el vinet que tinc tant superior. Com tinc a l’home castigat he buscat a les amigues per a anar en elles a la Madalena. ¡I que volem anar pel camí Lledó! ¡Qué dia passaré més felís dalt d’aquelles montanyes anant sense l’home, perquè els homes només donen penat! Bueno, vaig a vore la meua crià com té la faena. (Vase dreta) 627 Francesc Almela i Vives LA RONDALLA DE L’ESTUDIANT * Marta.– Per mosatros, no hu faça... (Abocant-se sopes en un plat fondo) ¡No, no!... Marta.– (Adreçant-se a la dreta) No cal que tragues l’aigua, Blanca Maria. (A l’estudiant) ¿Qué vol per a després? Estudiant.– Lo que hi haixca. Marta.– ¿Un tros de carn torrada? Estudiant.– Si no tarda... Marta.– Va de seguida. (Se’n va) Maria Rosa.– (Que torna) Ah, ¿ia està sopant? Estudiant.– De rapa-i-fuig... ¿Qué li ha passat a sa germana?... És sa germana, no? Maria Rosa.– Sí... Li passen coses molt rares... Estudiant.– Hu comprenc... La vida en esta soletat ¡deu ser tan dura i fastidiosa per a una dona jove i hermosa! Maria Rosa.– Hu diu per ella, clar. Estudiant.– I per vosté. * La rondalla de l’estudiant, València, copisteria teatral de José Martí, 1934. 628 Maria Rosa.– Per mi?... No es burle... ¡En tantes senyores hermoses que vosté haurà tractat en València!... Estudiant.– En València, i en Segorb, i en Oriola... En totes bandes hi ha dones d’exquisida bellesa, en totes bandes hi ha dones plenes de galania... Però... (Mirant a un i atre costat) ¡Com tu, ninguna!... Maria Rosa.– Oh!... No es burle l’estudiant... Estudiant.– Burlar-me?... ¿Qué trauria de burlar-me?... Contesta... Maria Rosa.– (Vergonyosa) Res. Estudiant.– Eres gentil, eres preciosa... Tens en la careta la gràcia pura i delicada que té la Mare de Déu que hi ha en la capella de la meua universitat. Els teus ulls són com un cel de primavera i els teus llavis com un esclat de mangraner. Sinse parlar dius coses tan sàvies com no les diu ningú llibre... Maria Rosa.– (Ingènuament) ¿Sense parlar dic coses? ¡I io no m’havia enterat! Estudiant.– Dius que la vida no té més que una primavera, que les pomes que no es cullen a temps es corquen en l’arbre, que l’amor pot fer en un moment, en un instant lo que la vida no haguera fet en tota la vida... Maria Rosa.– (Protestant amablement) ¡Io no dic això!... Eixes coses tan perfilades només les sap dir la gent de ciutat... ¡Oh, la ciutat!... Les muralles interminables, els campanars que toquen joiosament, els jardins plens de carreteles, els palaus en dames i cavallers... Estudiant.– ¿T’agradaria viure en una ciutat? 629 Maria Rosa.– ¡Qui pensa en impossibles!... Ací he naixcut i ací me moriré... Estudiant.– Impossibles!... En la vida no hi ha res impossible... ¿Coneixes la rondalla de la pastoreta Francina, que es va casar en el rei de França? Maria Rosa.– No, no la conec... Ma mare només m’ha contat la rondalla del Mal Cavaller. Estudiant.– Era una pastoreta, rulla i rossa, que li dien Francina... Marta.– (Entrant) Ací està la carn. Estudiant.– La carn!... Un dels tres pecats capitals... A mi és el que més m’agrada... Marta.– ¡Jesús, quines coses! Estudiant.– Però hi ha una carn que m’agrada més que esta. (Per la que ja ha posat Marta en la taula) Maria Rosa.– ¿Quina? Estudiant.– La de doncella. Marta.– (Irònica) ¿Rostida? Estudiant.– Rostida, sí, pel sol de les muntanyes... Marta.– (A Maria Rosa, de sobte) ¿I ta germana? Maria Rosa.– Se n’ha anat a la seua cambra, s’encontraba un poc malalta... Marta.– Tot hu teníem i això mos faltava... (A l’estudiant) ¿Qué vol per a després? ¿Vol una miqueta de mel? Estudiant.– Vinga la mel... 630 Marta.– De seguida. Se va a xuplar els dits. És més dolça que... la mel. (Se’n va per l’esquerra) Maria Rosa.– (Coquetament) Abans de que ma mare duga la mel, ia m’he quedat io en la mel en la boca... Estudiant.– ¿Per... Maria Rosa.– Pel començament de la rondalla de la pastoreta Francina, rulla i rossa. Estudiant.– ¡Ah, sí! Aquella pastoreta te semblava a tu... Era tan pura com un lliri blanc dels que naixen en el mes d’abril i tan encisera com el perfum de les alfàbegues que florixen en el mes d’agost... Maria Rosa.– ¿I com va arribar a casar-se en el rei de França? Estudiant.– És una història llarga, molt llarga... Maria Rosa.– ¡Io la vullc saber! Estudiant.– No la puc contar ací. Maria Rosa.– ¿Per qué? Estudiant.– Me’n tinc que anar al moment. Maria Rosa.– ¿Per quin motiu? Estudiant.– Em vénen acaçant, em venen perseguint. Maria Rosa.– (Esglaiada) ¿Ha fet alguna maldat? Estudiant.– Maldat?... ¡Qué sabem el que són maldats i lo que són bondats!... ¿Tu vols conéixer la rondalla? Maria Rosa.– Sí, sí! Estudiant.– Pues vine a l’ermita de Sant Gil. Com està en ruïnes, ningú s’acostarà a ella. I allí voràs com es va casar Francina en el rei de França... ¿Vindràs? 631 Maria Rosa.– No... Estudiant.– ¿No t’interessa? Maria Rosa.– Sí! Estudiant.– (Mirant-la fixament) ¡Vine! Maria Rosa.– Aniré... Faré per anar... Però, i si no puc?... Estudiant.– (Mirant al voltant) Deixa una miqueta oberta eixa finestra. Aixina no m’esperaré si veig que la fusta se clavilla de llum, si la llum m’indica que no, tendré prop la llum dels teus ulls. Marta.– (Entrant amb una jarreta) Ací está la mel... Estudiant.– La tastarem, la tastarem... Rafel.– (Entrant per la porta del fons) Ia està el cavall arreglat. 632 Manuel Segarra Ribés LA FILLA DEL REI BARBUT * Acte iv Una cambra del Palau amb grans finestrals. La mateixa decoració que la del primer Acte. A l’escena s’hi troba a soles el Rei Barbut. Rei.– En el món, Senyor, no hi ha goig cumplit. Ara que he rebut la bona notícia de Tombatossals, dient-me que hui a vore’m vindrà a donar-me un abraç, que les Columbretes són conquerides, quan ja la mampresa del galifant a la fi ha arribat al rematament, i ja són sotmesos los meus vassalls, Barons de Ramell, Taxida, Almalafa, els Ducs del Censal i del Bovalar, Senyors de Canet i de Benadresa, els de Vilamargo i Prohoms d’Estat, el Duc talponero de la Borrassa, de Rafalafena i Pla de les Vaques, els grans Acequiers del Cap de la Plana i els grans Castellans, amos dels castells * La filla del rei Barbut, Castelló de la Plana, 1939-1943. Mecanoscrit conservat per la família de l’autor de l’obra (ed. facsímil: València, Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2007). 633 d’Alonso, Fadrell i de Montornés, quan ja el Regne meu és arrebassat i quan per tot ell la gent quan treballa de ditxosa que és, se pose a cantar, quan no hi ha ni un arbre que no es qualle en flor i al seu temps donar-me fruits tendrals i dolços que són un primor, la Infanta, ma filla, la flor preferida de tot el meu Regne està sempre trista, entaranyinada, mai se troba alegre, jo la veig molt mala. Mirant cap al cel, sos ulls s’encresolen, i, de quan en quan, al creure’s a soles, gemeca, sospira, o pega un bufit. ¿Me l’haurà embruixada amb fera mirada qualcun mal esprit? 634 (Aguaita Josepa Maria la cabota, i després ix a escena) Josepa Ma.– Hi ha permís per a entrar, Senyor Rei? Rei.– Passeu vós, si vos plau. I ma filla? Com seguix, com, Josepa Maria? Josepa Ma.– La dolça Infantona de gola d’asserp gràcies a un miracle de Mare de Déu s’hi troba aleshores moltíssim més bé. Rei.– Què em dius? Qué content portes al cor meu? Quan ha millorat? Josepa Ma.– Voreu com va ésser: sta matinada, ja era a deshora quan velant-la estava i es va despertar. Pegà una revolta, gran sospir pegà i un despereó, i es ficà a plorar. Jo llavors, vaig dir-li: Princesa preciosa, no amolles la burra ni deixes la mona fins que te descules, 635 puix demà al matí vullgues o no vullgues, fent l’honor de Cort i com a Infantona, hauràs de somriure en la reial trona. –«¡Jo sols vullc morir-me; no et moques de mi, que ja no vullc viure!... I a aquell que fa burla d’una desgraciada el diable li furga». –¿Morir-te, Princesa, quan demà al Palau se fa tan gran festa? –«I essent jo malalta, ¿per qui el goig se fa quan jo sóc gitada?» –Puix segons hom diu per a vore al Rei demà de matí ve Tombatossals a parlar amb ell. I al sentir el nom de lo galifant amb fort tremoló me digué a seguida: –«Obri la finestra, Josepa Mariana, 636 amiga i germana, que m’entre l’airet de la matinada i em bese la pell tornant-me a la cara la color i el goig que en el cor ja senc, ja em trobo millor». I canturrejant després s’ha dormit i a gust ha roncat, i farà mig hora que s’ha despertat, i fregant-se els ulls de llargues pestanyes, me demanà a veus: –«Dus-me lo basquiny, porta’m lo justillo; les sabates altes de pell de conill d’aquells d’a huit-huit; atansa’m el tratge color xacolata... Lo millor que tinc, vullc estar ben guapa, puix ja sóc feliç». Rei.– ¡Que rebò i que gran és eixe gegant, que ademés de dur 637 als meus fills, als nassos, diners a cabassos, li porta salut a la meua filla, la flor preferida de lo Rei Barbut! Vaig a vore-ho tot i a mirar als xics perquè eixe homenot prompte estarà ací i vullc que es presenten a Tombatossals els meus dos xiquets fets un braç de mar. (El Rei Barbut se’n va, i queda a soles Josepa Ma) Josepa Ma .– O és folla, o és boja la jove Infantona, o l’han embruixada... O, jo m’ho columbre, que del galifant està enamorada. Infantona (Que ix a escena).– Avisa a la cuina, volguda doncella, que em porten menjar. Josepa Ma .– ¿Quin encert, Princesa, que vols aliments? Quin canvi has pegat? Ja estàs com la poma 638 de roja i bonica, tu, que estaves groga. Infantona.– ¿No veus que badalle? Ves-te’n a seguida, deixa’t de contalles i ves a la cuina, que tinc molta fam. Josepa Ma .– Me’n vaig a l’instant. (Se’n va) Infantona.– (A soles) ¡Pare Sant Antoni, què força m’has tret al saber que prompte junt a mi el tindré! Puix quan senc el cor que bota i rebota com una pilota de pell de baqueta com ho està ara feent, és senyal certera que estic ja prop d’ell. Tombatossals.– (que entre en escena) Infantona bona de pel de panolla, dolça com taronja de sang de rossí. Princesa encisera, ja torne jo ací. Vullc, senyora, dir-te, 639 que ja no puc viure sens la teua amor... Que eres la que mane de la meua vida, de la meua sort. Infantona.– No em beses la mà que els teus besos cremen i... sóc enfadada! Dos anys he passat dos anys, sense rebre de tu ni una carta. Tombatossals.– Merilde, Merilde, la meua Princesa! ¿Com hagué d’escriure’t si no sé de lletra? A manca de cartes presents t’he enviat, com sé que t’encisen, per a Carnistoltes te vaig fer portar tres sacs de granotes, i al fer-nos els amos de lo Bovalar, –dia de la Mona–, llavors va ésser quan vaig enviar-te el ram de purots de bova. Sols te tinc que dir, que en aquests dos anys 640 lluny de tu passats no he pogut dormir, princesa i senyora!, cercant els teus ulls, pensant en ta boca. Infantona.– Te crec! ¡També et vullc, i en eixos dos anys tampoc he pogut els meus ulls tancar! Tombatossals.– Si tu me fas morros i me fas l’enseta, te faig cosquerelles, tens que estar contenta, puix vas a ésser l’ama de la cova meua de les Meravelles. Infantona.– Ben arrasserada sempre em vullc trobar al vostre costat. Tombatossals.– ¡La meua Princesa de boca de nyespla! Infantona.– Lo meu homenàs! Ai, Tombatossals!... Qui ve? Qui s’acosta? Tombatossals.– Són ton pare, el Rei, que ve tot mudat, i els teus dos germans més erts que un sorell. Rei.– (Entrant amb els dos prínceps) 641 Oh!... Tombatossals! ¿Per quina comporta o per quin forat, per quina gatera, per a on has entrat? ¿A lo meu Palau quan has arribat? Estic tot confús i estic enfadat perquè los meus guaites no t’han albirat; perquè els caragols no t’han anunciat; per no presentar-vos tots los meus soldats armes, com pertoca a tan gran vassall. ¿No sabeu que sóc de vos agraït i amb bombo i platillos tabals i clarins esperant estava la vostra arribada? Que eixe és el motiu d’estar el castell farcit de banderes, ple de gallardets, que amb tot este adorno pareix a les festes 642 del carrer Coloro... Per a no deixar a la meua cort amb boca d’a pam, que, plena de punxes, vos està esperant, haurem d’eixir fora de lo meu castell i entrar altra volta per a fer-ho bé; per a fer l’honor que vos correspon. Tombatossals.– Senyor, jo faré corrents, d’un rebot lo que vós maneu. Rei.– (Caent-li la bava) ¡Si eres tu qui mane! Puix en veritat i fent-vos justícia sóc jo el teu vassall. Que els has portat tu glòria als meus soldats, la pau al meu Regne, i a ma casa el pa. Infantona.– (Apart) Ni manca que fan entre tots nosatros tants eixugamans. Rei.– I en paga als favors que m’has procurat. 643 Demana’m quant vullgues! Que et puga donar. Tombatossals.– Puix mireu, Senyor; «Quant més amics, més clars, i al pa, pa; i al vi, vi»: Açò, Rei, ja ho sabrà. Sa filleta i jo som enamorats com a dos coloms; ens volem casar i tancar la porta per no convidar. Rei.– Jo veig amb bons ulls eixe casament si la meua filla és gustosa amb ell. Infantona.– Sóc gustosa, pare! Són tan grans el goig i lo meu content, que de bona gana, de feliç que sóc, ballaria ara de punta i tacó. Rei.– Bo!... I a tot açò, vosatros, fills meus, que sou els hereus de lo meu reinat, què cuca ens dieu? Tahor.– Puix hem decidit 644 que, plogue o pedregue, no volem, Senyor, que en dos parts partit desfaces lo Regne, puix si ho repartireu entre els dos germans hauríem de viure sempre separats i a lo tres en ratlla no podrem jugar. Volem que lo Regne siga de Merilde, i tranquils, ens deixem amb los nostres jocs; que jugant a ells, caçant pixavins, borinots, parots, saltant a la sèquia, a lo gall marí, o agafant amb visc ocells, oronetes o rates pennades amb un banderí passarem lo temps ditxosos, contents. Rei.– Me pareix molt bé ja que aixís voleu. Per vestir un poc i anar més mudats, 645 vos donaré un títol de Compte o Ducat, i una renta, curta, i a soles, com joncs, en aquest castell fins que vos canseu viureu sempre els dos. Tombatossals.– Nosatros, Senyor, només ens casem, baixarem al pla i açò deixarem. I en el Palmeral de prop de Fadrell, ben arrebassat, fundarem un poble ben fermòs i gran alçant cases noves, cases llauradores de carro a l’entrada, de gos marjaler, a on vixca la gent cristiana i honrada. Casals enfilats a tir de cordell que per tots costats fins a lo Riu Sec han de vorejar al Castell del Pla en el que viurem. 646 Rei.– Estic ple de goig! ¡L’arròs se’m socarra que la bona nova no la sàpien tots! Fills, soneu a Corts! (Se sent lo tocar dels caragols. El Rei Barbut s’assome pel finestral i mentres sone al pati la marxa del Rei Barbut, que molt bé pot ésser els primers compassos de Tramussos d’Àfrica, diu lo Rei, dirigint-se al seu poble, que sembla ser al pati d’armes del castell). Rei.– ¡Poble meu, tots los vassalls, el reinat del Rei Barbut s’ha finit, s’ha arrematat! Els drets i furs seguiran en la Infantona Merilde i en el gran Tombatossals que es maridaran molt prompte, abans de baixar-se al Pla. ¡La Plana, per la Infantona Merilde, i Tombatossals!... (Mentrestant va repetint-se la consigna, per­ dent-se les veus, parle als seus fills el Rei, i els diu): Rei.– També jo a lo Pla me n’aniré a viure al vostre costat. 647 I si Déu me done de néts un sorrat tornaré de nou a ésser un xiquet i com teuladí jugaré com ells, los contaré històries i romanços vells, cantant-los cançons referint-los fets de lo nostre poble, del nostre Castell... (Mentres cauen lentament les cortines, veus de nens van cantant): Nens.– Carabasseta de paulí! – Aquí, aquí, aquí! – Quatre de pa i quatre de vi, a Peret de l’Almodí. – Que vingue, que vingue Tombatossals i pegue-li! – A la rum, rum, tabalet de fum, etc..., etc... 648 Josep Barberà Ceprià DEL MEU RAVAL * Acte i escena 1ª Senta i Senteta Senta.– Ha dit que no i que no serà. No em contestes, malcrià! Plora més fort si et pareix, que s’entere el veïnat... Ací qui mane és ton pare (i se fa lo que vullc jo), ta mare pinta molt poc. Ell diu que no, pues mosatros a callar. Senteta.– El pare no diu res, és vosté la que no el vol. Senta.– I te pareix poc, maganya de secà! Jo sóc ta mare, mal parlà. Senteta.– I mon pare... Senta.– Sí, ta mare i ton pare..., perquè ací, si jo no m’arromangare, menjaríem bufos; m’entens, mosquit rovellat? Senteta.– Si ell no fóra tan bo, una altra cosa seria, però com és com l’arrop... Senta.– Jo li fique les tallaes. Senteta.– Sols no tindre-la en vosté, passa per tot. (Se’n va ploriquejat) Senta.– Ala, anem..., ja eixugaran la bugà; i demà ja en parlarem; a lo millor fa gregal i el gire, i encà vas. * Del meu raval, Castelló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura, 1948. 649 escena 2ª Entra Sentet Sentet.– En cabàs i lligona pararà el botó. Qui pagarà el pato? Sentet... Ja voreu, ja! Senta.– Tu d’aon véns? Sentet.– Jo? Vinc de Patos, de birbar. Senta.– I no m’has portat cardets, ni bledes ni ensisam? Sentet.– Com no m’ha dit res, no hu ha pensat. Senta.– Te pregunte jo algun dia: xe, Sentet, tu vols dinar? Sentet.– No. Senta.– No sinyora, malfatà. Sentet.– No sinyora (malfatà)! Senta.– I dines i sopes... Sentet.– I rosaris, i sermó...; i si vostè està de morros en Senteta, de retruc hu pague jo. Senta.– No sigues contestaor: a on està ton pare? Sentet.– Ell vindrà a dinar. Senta.– Això faltae, que ja s’està malveant; de nit no pare en otrreta, en l’excusa de la Gaiata, que és un vici nou que en el raval mos ha entrat; un dia a les Figueretes, un altre a la de Cumbela, i quan no a casa Coles que té compromís pa sopar. Sentet.– Perquè tenen que raonar; si no, com farien festes? Senta.– Ells les fan durar tot l’any. Quina excusa a la vellea, pa eixir després de sopar. El dia que li donen la bolleta se morirà d’un pantaix. Bueno, bueno, a on està? Sentet.– Me pareix, me pareix, que està a Ramell. Senta.– Me pareix, me pareix, que et pegaré una guantà i el trobaràs en seguida. 650 Sentet.– Està a Ramell, a vora la plantonà; mos compren les sanguines, les de sang de rossí (una pa tu i dos pa mi). Senta.– Vos compren? Com jo no m’ha enterat, el tracte no valdraà. Sentet.– Pues la cosa està si fa o no fa; el pare ja ha demanat. Senta.– A ull? Sentet.– Dona, clar. Què vol contat? I tot ix rebuig i quartes. Senta.– I mal contat. Sentet.– Si te dorms, vinga el grapat! Se perd més pronte un miller que una rata en mans d’un gat. escena 3ª Senta, assoles Açò ja se va arreglant; si venem la plantonà, diners fresquets..., bones festes les d’enguany. Ala, a derrotxar! El dissabte de vesprà mos posarem lo catret als Quatre Cantons, i vorem la «pregonà»... ¡D’a on trauran tantes flasaes, tants saragüells, i cavalls! ¿Que no en van més de cinc-cents... en cabessons enflocats?... ¡I els carros triomfals en bous, que porten eixes històries de reixos i de vassalls! Xe, quina dinerà! ¡I aquell xicot del Pregó que llig davant de la Reina les festes que se faran!... Lo que és enguany lo meu Vítol ressonarà en l’algepsar. Al sendemà, en la cara ben rentà i el monyo requetefet, al primer foc de masclet cap al Toll me’n tinc que anar a vore pegar els tirs al cabo del Sindicat... Que pel camí Caputxins mou més pols que un remolí la provessó de les canyes que, com ix tant de matí, jo li dic de les llaganyes. I abans del primer molí hi 651 ha qui rode l’albardó, pues fent el minso s’esmuny i se pose al carreró. Això no deu de passar, i aquell que per alifacs, ulls de poll, o quiribasses, no pot seguir pel seu pas, pa anar ben repantigat, que li posen faetó o algun carret envelat. Hi ha qui a San Roch de Canet, posant d’escusa el traguet entra en la ermita xillant, fent lo graciós, o bramant, i després de mort el cuc en dos figues albardaes i dos copes d’aiguardent, tira darrere la creu pa pujar a l’ermitori... Cavallers! ¡I quin desori quan la missa estan cantant!, un poquet més de vergonya, i allí fora en la placeta manco crits i més fervor, que no siga nostra festa ningun porrat de bardoll. Després d’acabà la missa podeu dansar i cantar i tocar les cantanyetes i fer riure a les xiquetes en un graciosot parlar..., i fent de bastó la canya i un rollo de colleró, al relonge d’algun burro bramant baix la garrofera, retornaré xano, xano... D’a on? De la Madalena! A pata? No, home, si no ham de tornar en camió, que les hores passen pronte, i volem anar als bous... Això sí que em recaixola, com és barato, no m’ho dixe mai! És més bonica, l’entrà! Quantes espentes! Quins xafons! Jo només tinc por a que em desgarronen... A orri... A grapats, com si hu donaren. I quan aculen la Panderola?... Quina gentà! Eixe carrer san Vicent de gom a gom, regolfant, pareix la sèquia d’Antrilles el dia de desgotar. Passen primer els toreros en eixos trajes de filadís i culs de gos, també van les gaiateres donant a la festa, en les seues rialles, joventut i goig... I els dels cavalls? Quins tios més templats, si els picaors són bragats, la correguda és més bona... Trauen els bous com les crives en més de dos-cents forats; per això, la carn és més roja, els maten per l’espinàs. I tendreta, com la donen picà... Un any que vengue bé els codonys, sense 652 dir-li res a Sento, tinc que entrar i reventaré dos duros, ala, a filar! No tot ha de ser treballar. Després d’acabar-se els bous, dos voltetes per la fira, pa fer gana de sopar. I de cap al Forn del Pla, a vore les referències que Tarambana ha ensenyat. Qui seran enguany les tres Maries? Seran, com sempre, les tres xiques més polides, del raval... Sentà al Descarregador, voré passar les Gaiates i darrere les Comissions. Allí lluirà lo meu, la blusa i pantaló nous. I si guanyàrem lo premi, li perdonarie topaes i reunions. Ell diu que la nostra és de les més boniques, però com també els «influcos» fan..., guanyaran els de la Vila i després mos se’n riuran. Mira que si posaren minetes com abans... Quin riu d’oli! A quinze duros que va. Reina, pues si estic parlant assoles... Les festes m’han esbarrat. Senteta, ja has acabat de plorar? Ala, ix, filleta, ix, que ahí dins criaràs llimac. Sempre aulorant a estantís... Els ulls se te semaran! 653 d’este volum antologia d’escriptors castellonencs a cura de lluís meseguer se n’ha fet un tiratge de 1.000 exemplars en els tallers de la imprenta cg de l’honorable vila de paterna el dia 12 de març de 2009
