El neomedievalisme del cardenal Cañizares

El neomedievalisme del cardenal Cañizares
L'arquebisbe de Toledo i vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola, Antonio Cañizares, ha declarat
que "las comunidades que pidan una especie de autodeterminación o una autodeterminación plena, tendrán
que buscar unas señas de identidad que ya no será la identidad cristiana porque ésta es unificadora", i va
afegir que "si España se fragmenta, si España se 'de-construye', tendrán que buscar otras raíces, otros
fundamentos para esa construcción de la nueva España, o lo que sea".
En aquestes afirmacions hi ha un rerefons tan extemporani, que ens hem de remuntar a molts segles enrere
per a trobar formulacions equivalents. I si volem exemples actuals, no tenim més remei que cercar-los, per
analogia, en la interpretació de la Umma - comunitat dels creients - que fa el totalitarisme islamista.
Quan, al final de l'Edat Mitjana, el concepte de cristiandat, entesa com a concepte polític, ja era obsolet a
causa de l'emergència de les grans monarquies europees enfront de la disgregació feudal, Carles I en fa el
seu objectiu polític, molt ben representat per la cèlebre síntesi poètica d'Hernando de Acuña.
Ya se acerca, Señor, o es ya llegada
la edad gloriosa en que promete el cielo
una grey y un pastor solo en el suelo,
por suerte a vuestros tiempos reservada.
Ya tan alto principio en tal jornada
os muestra el fin de vuestro santo celo,
y anuncia al mundo, para más consuelo
un Monarca, un Imperio y una espada.
Ya el orbe de la tierra siente en parte,
y espera en todo vuestra Monarquía
conquistada por vos en justa guerra,
que a quien ha dado Cristo su estandarte,
dará el segundo mes dichoso día
en que vencido el mar, venza la tierra.
Com va acabar aquesta ambició imperial és prou conegut: ja en vida de Carles I l'imperi romano-germànic
va passar al seu germà Ferran i els Països Baixos, Castella i Catalunya-Aragó al seu fill Felip. I el segle XVI
s'independitzaren els Països Baixos i el XVII, Portugal. I, per a qui li pugui interessar, ni Alemanya ni Flandes
ni Portugal van deixar d'ésser països de forta empremta cristiana.
I això és igualment cert en les moltes independències nacionals dels segles XIX i XX, que no són poques. De
fet avui a Europa hi ha molts més estats nous que no pas antics. Per esmentar només els de majoria
catòlica: Hongria, Polònia i Txecoslovàquia (1918) - i Txèquia i Eslovàquia (1993) -, Irlanda (1922, 1937),
Malta (1964), Lituània, Croàcia i Eslovènia (1991). I no sembla pas que les variacions dels índexs de pràctica
religiosa hi tinguin gaire a veure.
Si un dia Catalunya s'independitza d'Espanya, no per això serà ni més ni menys cristiana: la pràctica religiosa
no serà ni més gran ni més petita, i els referents culturals aportats pel cristianisme seran els mateixos,
Montserrat continuarà essent Montserrat, Poblet i Santes Creus també, i ens recordarem de l'Abat Oliba igual
que ara. I potser fins i tot els santuaris del Miracle adquiraran més renom.
Caldria, en definitiva, recomanar al cardenal Cañizares, que se suposa que de tant en tant llegeix l'Evangeli,
que repassi aquella màxima: doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu.
Blog a Vilaweb, 31.7.2006