HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA PRESOCRÀTICS UNITAT 1 FILOSOFIA PRESOCRÀTICA "Pre pe t el consell qu l dóne al altre " Tale 1 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA PRESOCRÀTICS Institut Els Alfacs índex Unitat 1 : Filosofia presocràtica 1. L'origen de la filosofia: el pas del mite al logos. 3 https://www.youtube.com/watch?v=jvRHC_s3CJs2. 6 2. Filosofia presocràtica 2.1 Escola de Milet 6 7 2.1.1 Tales de Milet (630 – 546 aC) 2.1.2. Anaximandre (610 -547 aC) 2.2. La Magna Grècia: Pitagòrics 2.3. Heràclit, el filòsof del canvi (550 -480 a C) 2.4. Èlea. Parmènides, el filòsof de l’ésser ( 540 – 470 aC). 2.5 Els pluralistes 2.5.1 Empèdocles d’Agrigent (495 – 436 aC), 2.5.2 Anaxàgores de Clazòmenes (Jònia) (500 a C - 428 a C) 2.5.3 Els atomistes (Leucip de Milet i Demòcrit d’Abdera Leucip de Milet (segle V aC) i Demòcrit d’Abdera ( 460 – 370 aC) 7 8 8 9 10 11 11 12 12 12 Lectura Obligàtoria PAU: Lectura de filosofia: Batxillerat 2021-22 ed Mangrana VVAA . RBA 2 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA PRESOCRÀTICS Unitat 1_ Filosofia Presocràtica 1. L'origen de la filosofia: el pas del mite al logos. En un principi l'ésser humà, a causa de la seva natura curiosa i intel·ligent, intenta trobar respostes als interrogants plantejats al llarg de la seva vida, entre els que destaquen les qüestions referides a l'inici de l'univers i la raó de la seva existència. Per això s'intenta des d'un bon principi arribar a resoldre aquestes qüestions que des de sempre han fascinat la humanitat. L'ésser humà, però, per raons psicològiques necessita donar-se una resposta al mateix temps que es formula una pregunta, encara que no tingui prou dades per resoldre-la, o bé aquesta pregunta no tingui una resposta clara i, per això, les primeres respostes que es donaran als problemes sobre l'origen de l'univers seran respostes molt allunyades de la lògica pròpia del raonament científic, en les que intervindran els déus i les forces de la natura per donar explicació a l'existència de l'univers i el seu origen. Aquestes històries són anomenades Mites i durant molt de temps han estat el centre del raonament sobre l'estructura del món que ens envolta. A la Grècia Antiga del segle VI a C, es van donar una sèrie de circumstàncies històriques i geogràfiques que van determinar la possibilitat de canviar la forma de respondre als interrogants de caire transcendent: 1. Grècia era un poble de comerciants, fet que possibilitava el contacte amb d'altres pobles i cultures i, per tant amb d'altres mites, fet que va possibilitar contemplar el fet mític amb ulls més relativistes. 2. L'estructura política de Grècia (petites ciutats-estat) possibilitava que en algunes d'aquestes ciutats-estat aparegués una certa llibertat de pensament que va permetre posar en dubte el pensament anteriorment acceptat sense la por a una persecució per aquestes idees noves. 3. L'aparició de classes socials benestants econòmicament i ocioses que no necessitaven treballar per poder viure, fet que permetia la reflexió pura. Aquestes raons, entre d'altres, van possibilitar el naixement d'un pensament més lliure a la Grècia dels segles VII-VI a C i que tingués com a fonament bàsic la raó i no pas una sèrie de respostes mítiques sense rerefons racional. Aquest procés és conegut amb el nom de El pas del Mite al Logos. El primer autor del qual es coneix el nom i el seu pensament és Tales de Milet, el qual intentarà resoldre el problema bàsic que ja intentaven resoldre els autors del període Mític (Homer, Hesíode): L'origen del món i així crearà un concepte importantíssim els primers anys de Filosofia que serà el concepte d'Arkhé. Com podem veure els Grecs tenien una visió cíclica del pas del temps i no pas com nosaltres, que la tenim lineal. Definició de mite i logos MITE Explica la constitució de la realitat a través de relats sobrenaturals mitjançant causes externes a l’origen de tot allò que “És”. Es tracta d’una interpretació transcendent. LOGOS Explica la constitució de la realitat a través d’arguments racionals que busquen les causes internes a l’origen de tot allò que “És”. Es tracta d’una interpretació immanent. Filòsof i filosofia són dos noms que provenen del grec: philos vol dir “amic” o, millor encara, “amant, aficionat” i sophos/shopia vol dir “savi/saviesa”. És a dir, els filòsofs grecs eren persones 3 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA PRESOCRÀTICS “deleroses de saber-ho TOT”, gent inquieta, curiosa, investigadora que intentava resoldre els problemes del dia a dia amb solucions universals. A partir del segle VII a. C. va tenir lloc una fonda transformació a la societat grega. Cobra una importància definitiva el comerç. L'economia grega s'orienta cap al comerç marítim, una forta explosió demogràfica afavoreix l'expansió. Apareix la moneda. La riquesa no es mesura tant ja per la tinença de terres com pels diners que es té. La filosofia grega no va començar a Atenes, sinó a les colònies gregues de l’Àsia Menor. En ciutats com Milet, Efes, Clazòmenes o Halicarnàs es van donar les condicions especials per mirar d’aquesta manera nova el món i els éssers humans. La major part d’aquestes ciutats eran ports importants on confluïa gent de diferents procedències i on l’intercanvi de mercaderies anava acompanyat de l’intercanvi d’idees. Aquestes ciutats davant del mar també eren un símbol de llibertat i les seves costes incitaven contínuament al moviment i a l’aventura. Aquesta frontera entre el mar i la terra va estar en ebullició cap a l’any 600 a. C. Una mica abans d’aquesta data i en aquests indrets, els grecs havien conegut l’alfabet fenici, que els permetia no només conservar per escrit les seves llegendes i els seus pensaments. La filosofia neix com una crítica al mite però amb una actitud tan ambiciosa en els seus desitjos explicatius com aquest. Els primers filòsofs buscaran resposta a les preguntes per l'origen del món (cosmogonia), la seva composició i el seu ordenament (cosmologia), els fenòmens meteorològics, sense haver d'acudir ni al mite ni a les explicacions donades per teogonies antigues. El pas del mite al logos suposa la substitució del dogmatisme per una actitud crítica, la creença pel raonament, Aquesta nova manera de pensar es caracteritza per: 1. No realitzar cap al·lusió a forces sobrenaturals o déus en les seves explicacions. Res existeix que no sigui naturalesa (physis): els homes, la divinitat, el món, formen part d'un univers unificat i homogeni. 2. Per tant, busquen les causes dels fenòmens naturals en la pròpia naturalesa, no en la intervenció de personatges fantàstics i inobservables. Com? a) Els esdeveniments primitius, les forces que van produir el cosmos també es conceben a imatge dels fets que s'observen actualment, i tenen una explicació anàloga. b) Igualment, es basen en les regularitats que succeeixen quotidianament per explicar els fenòmens que ocorren només de tant en tant: tempestats, terratrèmols, etc. c) Aventuren, a partir d'aquestes regularitats, teories generals sobre el funcionament de la naturalesa. L'objectiu últim serà buscar una sola llei, un únic principi [arjé] que expliqui tota la realitat. 3. Desterren el concepte d'arbitrarietat substituint-lo pel de necessitat (llei, nomos) Investigar la naturalesa consistirà a buscar: a) Lleis necessàries, no capritxoses o arbitràries: Sempre que es donin les mateixes circumstàncies s'hauran de donar els mateixos efectes (per exemple: la calor dilata els cossos i el fred fa que es contreguin) b) Lleis universals, no només vàlides per a un sol esdeveniment, sinó vàlides per a tots els fenòmens d'un mateix tipus, fenòmens aparentment diferents. (per exemple: Seguint el d'abans, explicaria perquè es fon la cera o s'evapora l'aigua) 4. La qüestió fonamental serà explicar com partint del caos s'ha pogut establir l'ordre (cosmos). Els milesis per primera vegada fan que l'origen i l'ordre del món adoptin la forma d'un problema explícitament plantejat al que cal donar una resposta sense misteri, a la mesura de la intel·ligència humana i susceptible de ser exposada i debatuda públicament en l'àgora com una qüestió més. 4 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA PRESOCRÀTICS 5. Les nocions d'ordre i de llei que han estat la base de la Polis, del pensament polític i moral, del cosmos humà, són les que han estat traslladades per a la conformació d'aquestes noves cosmologies. Aquests primers pensadors se’ls sol agrupar amb el nom de presocràtics. Un nom força imprecís i que comprèn personatges intel·lectuals ben diferents i que l’únic punt en comú que es que van néixer abans de Sòcrates, encara que això no és gaire encertat (els darrers filòsofs anomenats “presòcratics” , com Anaxàgores i Demòcrit, en realitat són contemporanis de Sòcrates.) El tema fonamental del qual s’ocupen els filòsofs presocràtics és l’origen del cosmos. En el llenguatge comú, la paraula “cosmos” significava “ordre”, i també “ornament” o “bellesa”. Els filòsofs foren els primers en utilitzar-la per referir-se a l’univers en la seva totalitat, en la mesura que l’univers apareix com un tot ordenat. Preguntar-se per l’origen de l’univers, per tant, és preguntar-se per l’origen de l’ordre actual que l’univers manifesta: com va sorgir i a través de quines etapes l’univers va arribar al seu estat actual, incloent-hi l’espècie humana i les seves formes d’organització política? Quan ens plantegem la pregunta d’aquesta manera, resulta especialment important determinar el principi o l’arché , la substància o substàncies originals de les quals procedeixen i de les quals estan constituïdes les coses que componen l’univers. Els filòsofs presocràtics s’anomenen Filòsofs de la Physis perquè estaven obsessionats per buscar l’origen material de “tot allò que És”, dintre de la mateixa realitat física (immanència). Allò que més els sorprèn de la realitat són 2 fets constatables: 1. la realitat és plural, molt diversa; i 2. la realitat canvia permanentment. Aleshores, si tot és divers i canviant, ¿hi ha un primer punt de partida de tot “allò que És”? Entre els problemes amb què ens trobem a l’hora de conèixer els orígens de la filosofia grega, potser el més important és la manca de textos. És per això que hem de fer servir altres fonts per 5 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA PRESOCRÀTICS acostar-nos a aquesta societat que van tenir necessitat de “filosofar”. Malgrat tot, hi ha prou dades per reconstruir-ne el pensament. Així, el que sabem d’aquells primers filòsofs o científics es degut, majoritàriament, a les citacions d’autors: Plató, Aristòtil, Diògenes Laerci, Ciceró, etc. Vídeo: Cosmos : el nacimiento de la filosofia. https://www.youtube.com/watch?v=WLSklddFFDY El nacimiento de la filosofia http://www.youtube.com/watch?v=WLSklddFFDY http://www.youtube.com/watch?v=NijiYIGdIyQ&feature=player_detailpage (English) Preguntes 1. 2. 3. 4. Quan i on neix la primera explicació racional? Què estudiaven aquests primers filòsofs-científics? Com veien el cosmos? Per què es va produir aquest canvi de mentalitat (el pas del mite al logos) en Àsia Menor? 5. Quines ciències es van tenir lloc en aquesta època en la Jònia? 6. Digues els noms d'aquests primers filòsofs-científics que coneguis. Busca informació sobre ells. vídeos: unboxing pre-socráticos (I i II) https://www.youtube.com/watch?v=TBvE6_Vto7A https://www.youtube.com/watch?v=jvRHC_s3CJs2. 2. Filosofia presocràtica Entenem per Filòsofs Presocràtics els filòsofs anteriors al pensament de Sòcrates, els quals poden ser dividits en tres grups: A. Monistes. Consideren que hi ha només una substància com Arkhé (Arkhé entès des d'un punt de vista cronològic). B. Pluralistes. Consideren que l'Arkhé es més d'una substància (Arkhé entès com a principi material). C. Sofistes. No tindran com a principi del seu raonament filosòfic la realitat física, sinó l'estudi de qüestions més relacionades amb l'Ètica, Retòrica.. Text per comentar «Doncs els homes comencen i van començar sempre a filosofar moguts per l'estupor; al principi, estupefactes davant els fenòmens sorprenents més comuns; després, avançant a poc a poc i plantejant-se problemes majors, com els canvis de la lluna i els relatius al sol, a les estrelles i a la generació de l'univers. Però el que es planteja un problema o s'admira, reconeix la seva ignorància (per això també el que estima els mites és en certa manera filòsof; doncs el mite es compon d'elements que deixen estupefacte. De manera que, si van filosofar per fugir de la ignorància, és clar que buscaven el saber a la recerca del coneixement, i no per cap utilitat . I així ho testifica el que ha passat. Doncs aquesta disciplina va començar a buscar-se quan ja existien gairebé totes les coses necessàries i les relatives al descans i a l'ornament de la vida. És, doncs, evident que no la busquem per cap altra utilitat, sinó que, així com diem home lliure al que és per a si mateix i no per a un altre, així considerem a aquesta com l'única ciència lliure, doncs aquesta sola és per a si mateixa. Per això també la seva possessió podria amb justícia ser considerada impròpia de l'home. Doncs la naturalesa humana és esclava en molts aspectes; així segons Simònides, «només un Déu pot tenir tal privilegi, encara que és indigne d'un home no buscar la ciència a ell proporcionada..” (Aristòtil: Metafísica 982 b 11 – 32) Respon a les següents preguntes sobre el text d'Aristòtil 1.Què entén Aristòtil per la filosofia? 6 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA PRESOCRÀTICS 2. Quan sorgeix i per què? 3. Cita i comenta les característiques de la filosofia 4. Diferències i semblances amb el mite i amb la ciència tal com l'entenem nosaltres. 5.Es pot dir que la filosofia és “inútil”? És això el que diu Aristòtil? 2.1 Escola de Milet Els filòsofs Tales, Anaximandre i Anaxímenes (segle VI a. C) procedeixen de Milet. Per aquesta raó se’ls anomena els milesis; i també l’Escola de Milet. Tots tres proposaren una explicació monista; és a dir, establiren que el principio o l’ arché de l’univers és una substància primordial de la qual procedeixen i estan constituïdes totes les realitats que existeixen 2.1.1 Tales de Milet (630 – 546 aC) El primer presocràtic monista ―i més antic, que forma part del “Grup dels 7 savis” fou Tales de Milet. Visqué a la ciutat grega de Milet, al mar Jònic. Va crear l'anomenada Escola de Milet (juntament amb Anaximandre i Anaxímenes). No es conversen cap dels seus escrits. Tenim referències gràcies a Aristòtil, Plató, i Diògenes Laerci. Tales assegura que existeix un “origen” (arkhé) en tot allò que “És”. Un origen? Sí, és un determinat punt de partida físic o material que ha existit des de sempre (agenéton). Physis serà per Tales de Milet el “Ser” d’una cosa física; és a dir, la seva substància primera, o essència. Allò a partir de la qual cosa s’esdevé la resta de coses, ha de ser forçosament “una mateixa i indivisible cosa”. Tales considerà que la substància d’on tot prové era l’aigua o, en general, l’element humit. Com que no ens queda cap dels seus escrits, ens hem de refiar dels comentaristes per saber per què creia això i quines conclusions treia. 2.1.2. Anaximandre (610 -547 aC) Fou seguidor de Tales. S’’atribueix a Anaximandre l’ús del terme àpeiron (dels mots grecs a “no” i peras “limitat”) “com a principi i element de les coses existents, i que conté tota la causa del naixement i la destrucció del món”. Segons ell, la substància original (l’arché) no podia ser cap dels elements concrets, com l’aigua, perquè els uns són contraris als altres i, per tant, cap no es pot convertir en el seu contrari. Considerà, doncs, que tots havien de provenir d’una substància primigènia que fos indeterminada i que, per tant, pogués adoptar qualsevol determinació. Per això, l’anomena àpeiron. Anaximandre ens explica també com, a partir d’aquesta substància original indiferenciada, s’ha anat formant el món visible. A causa del moviment, a l’interior de l’àpeiron es va anar separant els contraris –el calent i el fred, el sec i l’humit- i es va anar diferenciant zones de prevalença dels uns sobre els altres. D’aquesta manera s’originaren els diversos elements –la terra, l’aigua, el foc, l’aire, que es va anar dipositant en grans capes esfèriques. Aquesta explicació arriba fins a l’aparació dels homes. 2.1.3 Anaxímenes (585 -524 aC) Anaxímines va considerar que l’àpeiron del seu mestre Anaximandre era massa abstracte: no entenia com, d’una substància indeterminada, en podien sorgir d’altres de determinades. No estava d’acord, tampoc, amb l’afirmació de 7 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA PRESOCRÀTICS Tales segons la qual, d’una substància determinada, se'n podien generar altres de diferents d’aquesta. La substància que li semblà que podia ser el principi originari de totes les coses era l’aire (que ell entenia com a boira o vapor aquós), element que té la propietat de poder-se condensar (quan n’hi ha molta quantitat en poc espai) o, al contrari, expandir-se –“rarificar”, en diu ell-. La nostra ànima, per exemple, és l’aire –l’alè- que anem renovant a través de la respiració; per això, el cos mor quan perd tot l’aire interior; “expira”. Llavors el cos es descompon. D’una manera semblant, pensava Anaxímenes, el món es viu, per la qual cosa l’aire ho amara tot i ho manté tot unit: “Així com la nostra ànima, que és aire, ens manté units, de la mateixa manera l’aire o alè amara tot el món”. 2.2. La Magna Grècia: Pitagòrics L’escola de Milet arriba al seu final per culpa de la invasió dels perses, la qual cosa provoca grans migracions cap al sud d’Itàlia (la Magna Grècia), on noves escoles filosòfiques prendran una orientació diferent. Pitàgores hi va fundar una espècie d’associació religiosa que defensava la creença que tots els éssers són un compost de cos i ànima, i que l’ànima és immortal i el principi de vida. A més a més, els pitagòrics creien que l’ànima progressa a través de successives reencarnacions per tal de purificar-se, per alliberar-se de la impuresa del cos. L’ànima no solament es pot reencarnar en cossos humans, sinó en els d’altres criatures, per la qual cosa pensaven que tots els éssers vius eren parents i per aquesta raó mantenien unes estrictes regles d’abstinència, com ara no menjar carn. Però, quina va ser la seva aportació a la pregunta de l’arché? Segons Aristòtil, els pitagòrics van ser els primers a fer progressar la matemàtica. Van observar que entre el nombres, d’una banda, i els éssers i fenòmens de l’univers, de l’altra, hi havia moltes semblances, com ara que els diferents sons d’una lira estaven relacionats amb la longitud de les cordes de l’instrument, o que el so dels martells sobre l’enclusa mantenia una relació exacta amb el pes dels martells. Per això van pensar que els elements dels nombres eren els elements de totes les coses i que tot l’univers era harmonia i nombre. Com es pot arribar a una afirmació així? L’explicació radica en el fet que els nombres s’expressaven de la mateixa manera com nosaltres representem el dominó o els daus, així l’1 era el punt; el 2, la línia; el 3, el pla, i el 4, el sòlid. A partir d’aquí, és fàcil entendre com creien que es generava tota la realitat: aquesta és composta de cossos (sòlids); els cossos, de la unió de plans; els plans, de línies, i aquestes, de punts, que són, així, les unitats bàsiques a partir de les quals tot és constituït. Si això és així, llavors els nombres són, a la vegada, l’origen de totes les coses i la seva constitució última, és a dir, l’arché. Cada cosa té un nombre o una relació numèrica amb les altres coses i cal conèixer aquest nombre o aquesta relació per conèixer-les. Los pitagóricos defienden un modelo cosmológico según el cual la tierra no es el centro del cosmos, sino que gira, al igual que todos los otros cuerpos celestes, incluido el sol, alrededor de un fuego central. Contando este fuego central, más todos los otros astros conocidos, forman un conjunto de nueve cuerpos celestes, pero como consideran que el 10 es el número perfecto (1+2+3+4=10, y los cuatro primeros números son los que determinan las concordancias musicales), al que representan como un triángulo al que llaman tetraktys , incluyen en su 8 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA PRESOCRÀTICS modelo cosmológico un décimo cuerpo celeste, la anti-tierra , que por estar opuesta a la tierra, es invisible para nosotros. Las diferencias entre las órbitas de estos cuerpos celestes, y el movimiento de éstos, forman una armonía cósmica o música de las esferas. 2.3. Heràclit, el filòsof del canvi (550 -480 a C) Fou un filòsof presocràtic monista, natural d'Efes. Els seus contemporanis l’anomenaven Heràclit l’obscur: es feia difícil entendre’l quan parlava. Tenia una visió aristocràtica del saber: només els millors (aristoi) poden captar el lógos. La visió sobre la realitat és una molt bona explicació del canvi. Heràclit és conscient de que tal com es presenta la physis, embogida pels canvis, pot semblar caòtica i contradictòria: “aquesta és la realitat de la majoria de la gent que només veu contradiccions perquè estan adormits”. Davant dels canvis de les coses alguns arriben a creure que hi ha “diverses realitats” i fa la impressió que les coses són i no són. “Tot canvia –panta rei, i preguntarà: “qui es pot banyar dues vegades en el mateix riu? Però els homes desperts sabem que sota aquesta aparença hi ha un logos, una llei eterna, que posa ordre. Si bé en alguns moments, hi ha desequilibris, aquests són ocasionals, perquè el resultat final és l’harmonia: després de la tempesta, torna la calma, perquè “el logos actua sempre segons mesura”. Només el savi sap que hi ha una única realitat . L’arkhé no és un principi material concret (l’aigua, aire, etc.) sinó que és la capacitat de canvi que hi ha dins de les coses i que Heràclit anomena l'esdevenir. Ara bé, l'esdevenir té dues manifestacions: el foc i la guerra. El foc “bellugadís i destructor com el gresol, tot ho purifica” possibilita el canvi de les coses, generant “noves formes de vida” igual que l’au Fènix que reneix de les seves cendres. I la guerra general els canvis socials: avui et fa rei; i demà, esclau. 2.4. Èlea. Parmènides, el filòsof de l’ésser ( 540 – 470 aC). Parmènides va néixer a Èlea, al sud de la península Itàlica, on va viure fins a la seva mort. Va fundar una escola, que rep el nom d’eleàtica, i va exposar les seves doctrines en una obra titulada Sobre la natura, que ens ha arribat incompleta. L’única obra és un poema llarg compost en hexàmetres, redactat com si es tractés d’una revelació. Els especialistes el consideren el pare fundador de la Metafísica. En la introducció al poema ens és presentat al·legòricament el viatge que el poeta –el personatge principal- fa cap a la veritat o coneixement vertader i així ens mostra les limitacions de l’ésser humà quan aspira a la saviesa. Per fer aquest viatge el poeta va en un carro guiat per les filles del Sol –símbol també de la llumque el porten fins al seu destí, la Deessa. Aquesta li revela que hi ha tres vies o camins, que representen dos nivells de coneixement i veritat: 1. el de la veritat absoluta 2. el de l’opinió corrent. 9 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA PRESOCRÀTICS En aquest text es poden reconèixer els dos camins dels quals parlàvem. Així: a) el de la veritat absoluta ens porta a l’afirmació: l’ésser és i el no-ésser no és” b) i el de l’opinió, “l’ésser és i el no-ésser és”. Quan Parmènides parla que “l’ésser és i el no-ésser no és”, vol dir que la realitat existeix i el no-res no existeix. Directament relacionat amb això, diu que “pensar i ésser és el mateix”, perquè el no-res no pot ser pensat; només pensem el que és. Si aquesta premissa, “l’ésser és i el no-ésser no es”, és veritat i el poeta la pren com a tal, per deducció lògica obtenim totes les característiques de l’ésser, que són: inengendrat, immortal, immòbil, immutable, únic, continu, ple, massís i homogeni. De totes les característiques esmentades, se’n deriva la negació de la validesa dels sentits com a mitjans de coneixement. Parmènides no era tan ingenu que negués l’evidència del canvi. El que fa és restar-li la validesa com a coneixement racional. La majoria dels éssers humans acceptem com a criteri de validesa del nostre coneixement allò que prové dels sentits. Parmènides, en canvi, fa una aposta pel coneixement racional. Si es neguen la pluralitat, el temps, el moviment i el buit, quina sortida queda per a la investigació en el camp de la naturalesa? Com seguir parlant de canvi? Com creure que els sentits no ens enganyen? Com justificar l’existència de la pluralitat? Els filòsofs pluralistes i atomistes, que van seguir a Parmènides, intentaran arribar a una síntesi entre la unicitat de l’ésser i la pluralitat d’éssers. Parmènides és —a diferència d’Heràclit—, el “Filòsof del “Ser” i la permanència. Amb Heràclit i Parmènides per primera vegada apareixen dues qüestions centrals de la Metafísica: ¿Què significa “Ser”? ¿Per què una cosa comença o deixa de “Ser”? En altres paraules, Heràclit i Parmènides són els primers a qüestionar-se en termes racionals el canvi, que ja havien detectat els presocràtics anteriors. Parmènides es refereix amb el “Ser” com la realitat, i ho concep com una cosa corpòria. El món és, per tant, una cosa compacta (limitada, inengendrada, física). Per tant: el “Ser” exclou la possibilitat de canvis i moviments (adynamia). 2.5 Els pluralistes Són filòsofs posteriors a Parmènides que consideren que l’arkhé no és únic sinó múltiple. Després de la contraposició milesis-pitagòrics i Heràclit-Parmènides, sorgeix tot un conjunt de pensadors pluralistes que coincideixen en què tot el que existeix no ha sorgit d’un sol principi, com defensen els jònics, sinó de diferents elements primigenis i que els canvis que observem no són vertaderes transformacions d’aquests elements, els quals romanen sempre iguals, sinó pures combinacions i recombinacions dels mateixos. Així se salven, per una banda, els principis parmenidianes –allò que és, sempre ha estat i no pot deixar d’ésser ni canviar- i, per l’altra, es dóna raó dels canvis que ens mostren els sentits. En resum, no hi ha ni creació ni aniquilació, sinó només composició i descomposició. Els principals pensadors són: 2.5.1 Empèdocles d’Agrigent (495 – 436 aC), 2.5.2 Anaxàgores de Clazòmenes ( 500 – 428 a C) i 2.5.3 els anomenats atomistes, Leucip de Milet (segle V aC) i Demòcrit d’Abdera ( 460 – 370 aC) 10 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA PRESOCRÀTICS 2.5.1 Empèdocles d’Agrigent (495 – 436 aC), Empèdocles fou un filòsof grec pluralista. La seva obra, ―que es conserva fragmentàriament, està escrita en hexàmetres. Accepta quatre elements bàsics o “arrels de tot” (foc, aire, terra i aigua) que són eterns i immutables. Les coses que veiem no són més que combinacions, en diferents proporcions (influència pitagòrica) d’ aquests elements (combinacions que varien formant nous compostos). Però, a diferència dels milesis, Empèdocles no creia que els mateixos elements poguessin ser la causa dels processos de composició i descomposició, per a la qual cosa postula l’existència de dues forces que anomena Amor (atracció) i Odi (repulsió) que, actuant sobre els elements, provoquen els diferents agregats que formen els éssers de la naturalesa. L’activitat d’aquestes forces segueix cicles constants i repetitius: quan predomina l’Amor, tot està junt formant una esfera compacta; de mica en mica, fins que s’arriba a una disgregació total a partir de la qual comença a disgregar i es formen els diversos éssers, fins que s’arriba a una disgregació total a partir de la qual comença el procés invers. Aquesta evolució s'entén com a un cicle còsmic. 2.5.2 Anaxàgores de Clazòmenes (Jònia) (500 a C - 428 a C) Vers els vint anys, va anar a Atenes on va viure 30 anys. Fou mestre de Pericles. Acusat d'impietat pels enemics d'aquest, fou processat i condemnat per afirmar que "el Sol és una mena de pedra incandescent" i fou condemnat a l'exili. El seu pensament bàsic és que "tot és en tot" i que en cada partícula material hi ha les propietats de cada cosa (doctrina coneguda com a homeomeries) idea que cal admetre si s'accepta la divisibilitat infinita. Fou el primer a imaginar un principi motor, infinit, intel·ligent i separat de la matèria, l'intel·lecte (nous), que identifica amb el principi d'animació i d'individualització de les coses que constitueixen l'ordre harmònic de l'univers; deia que, al començament, tot era una barreja d'innombrables llavors de totes les coses (homeomeries), sense cap qualitat concreta i en estat de repòs i que, per l'acció d'una ment infinita, pura i sense barreja, que coneix i governa totes les coses, s'inicia el procés de separació i producció de tot; explicà que els astres eren pedres incandescents, formulà que la lluna rep la llum del sol i va explicar els eclipsis de sol i de lluna, i es va ocupar també de temes biològics i psicològics, com ara la sensibilitat. Per explicar el dinamisme de la matèria, Anaxàgores introduí el concepte de “Nous” ( Ment o Intel·ligència), entès com una substància material però molt subtil, que ho interpreta tot sense barrejar-se i, així, pot dirigir el moviment. 2.5.3 Els atomistes (Leucip de Milet i Demòcrit d’Abdera Leucip de Milet (segle V aC) i Demòcrit d’Abdera ( 460 – 370 aC) 11 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA PRESOCRÀTICS Els atomistes no creuen necessària l’existència de forces externes que provoquin el canvi. En tenen prou amb l’espai, que no és res més que buit, en el qual als àtoms es mouen eternament, per si mateixos, i donen origen, quan es troben fruit de l’atzar, als diferents cossos que percebem. Els atomistes afirmen que tota la realitat és formada per dues formes d’ésser: el ple i el buit. El ple és quantitativament múltiple, és a dir, hi ha molts, infinits éssers plens, anomenats àtoms (indivisibles), tots ells inengendrats, eterns i immutables (com l’ésser de Parmènides) i qualitativament iguals (només es diferencien en forma, mida i posició). Són tan petits que no són visibles i es mouen eternament en l’infinit espai buit. Els cossos no són més que agregats d’àtoms. Amb els atomistes s’inicia una concepció de la realitat entesa a partir d’uns principis materials i mecànics. Aquesta manera de pensar és un primer intent de conciliació entre la unicitat, l’eternitat i la immobilitat ( de l’ésser), d’una banda, i la multiplicitat, la temporalitat i el canvi (que ens mostren els sentits), de l’altra. Després de Demòcrit, el darrer presocràtic, la physis deixa de ser objecte d’estudi i l’interès dels filòsofs se centra en la reflexió sobre l’ésser humà i la seva activitat a la polis. 12
