Tema 01 La Catalunya del segle XVIII GUIA DIDÀCTICA • Orientacions didàctiques • Solucionari • Recursos didàctics – Naveguem per Tiching – Bibliografia 1-1 0 a 11 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 5 Bibliografia Orientacions didàctiques ● 1. L’arribada… Anàlisi de la qüestió successòria a la mort de Carles II i la formació dels dos bàndols, borbònic i austriacista, dins de la Península i en el context internacional; descripció del desenvolupament de la Guerra de Successió i el final del conflicte. ● Tres volums que repassen els antecedents, les causes i el desenvolupament del conflicte que va desembocar en el Decret de Nova Planta, i examinen l’episodi de l’11 de setembre. ● 2. La Guerra… Explicació de la Guerra de Successió a Catalunya; el suport a l’arxiduc Carles, l’evolució de la guerra, amb la resistència final i la derrota de 1714. ● 3. Quins van ser els efectes… Síntesi de les conseqüències per a Catalunya de la derrota en la Guerra de Successió; la repressió, l’abolició de les institucions, la construcció de la Ciutadella de Barcelona. ● 4. Catalunya sota… Anàlisi de la imposició, a partir del Decret de Nova Planta, d’una nova estructura política, administrativa i fiscal a Catalunya i als altres regnes de la Corona d’Aragó; la repressió lingüística i cultural. A. ALCOBERRO PERICAY (Dir.): Catalunya durant la Guerra de Successió. Ara Llibres, Barcelona, 2006. ● ● 5. La pervivència… Síntesi de la pervivència de l’Antic Règim en el context del segle XVIII i la seva convivència amb elements de canvi. J. M. TORRAS I RIBÉ: Felip V contra Catalunya. Testimonis d’una repressió sistemàtica (1713-1715). Rafael Dalmau, Barcelona, 2005. Estudi de les operacions militars i polítiques ordenades per Felip V a fi d’aconseguir la derrota i el sotmetiment de Catalunya després de la Guerra de Successió. Naveguem per Tiching ● http://www.tiching.com/753559. El castell de Cardona. Enllaç a Google Maps - Street View per fer una visita virtual a aquest escenari de la Guerra de Successió, el darrer fortí austriacista a capitular a Catalunya. ● http://www.tiching.com/753620. La repressió borbònica. Audiovisual que a partir del minut 9.25 tracta les conseqüències de la Guerra de Successió per a Catalunya i que a partir del minut 20.48 fa referència al cadastre. ● http://www.tiching.com/753625. La llengua catalana. Audiovisual que exposa la imposició del castellà a Catalunya pels Borbons (min. 4.28-15.00). 12 a 23 APARTATS 6 A 10 Orientacions didàctiques ● 6. Com van influir… Presentació de la influència de la Il·lustració a Catalunya i Espanya a través del treball amb documents. ● 7. El reformisme... Anàlisi de les reformes impulsades per Carles III i el paper del despotisme il·lustrat a Espanya. Bibliografia ● ● 8. Les transformacions… Explicació dels canvis demogràfics i econòmics del segle XVIII amb les seves limitacions. Llibre que tracta els diferents aspectes de l’Espanya de l’època (política, societat, etcètera) a través de la figura del monarca Carles III. ● 9. Per què les manufactures… Anàlisi, a través de documents, de la importància de les manufactures com a inici de la indústria moderna a Catalunya. ● 10. Què va canviar… Síntesi final del significat històric del segle XVIII a Catalunya i Espanya. Naveguem per Tiching ● http://www.tiching.com/752686. Carles III, llums i ombres del reformisme il·lustrat. Visionarem del minut 26.20 al 30.55 per aprofundir en les reformes econòmiques impulsades per Carles III durant el seu regnat. ● http://www.tiching.com/753629. Revolució a la fàbrica. Audiovisual que mostra què eren les indianes i com s’estampaven, i que recorre algunes antigues fàbriques d’aquestes teles de cotó i destaca quina importància van tenir en la història de la industrialització a Catalunya (fins al minut 8.30). 1-2 A. DOMÍNGUEZ ORTIZ: Carlos III y la España de la Ilustración. Alianza, Madrid, 2005. ● F. VALLS JUNYENT: La Catalunya atlàntica. Aiguardent i teixits a l’arrencada industrial catalana. Eumo Editorial i Universitat de Vic, Vic, 2003. Obra que analitza el paper de l’exportació vitícola i el comerç atlàntic en l’arrencada i el desenvolupament de la manufactura cotonera catalana. SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS Pàgines 0 i 1 ● A principis del segle XVIII s’implanta a Espanya la dinastia Borbó. La Guerra de Successió va ser el conflicte armat entre els partidaris del Borbó Felip d’Anjou i de Carles d’Àustria, candidats a la Corona espanyola després que Carles II morís sense descendència. Va començar el 1700 i va acabar el 1713 (a Catalunya, el 1714) amb la victòria dels partidaris de Felip d’Anjou, des d’aleshores Felip V. Llavors va començar a Espanya el regnat de la dinastia dels Borbó. Catalunya va donar suport a Carles d’Àustria, que havia promès respectar les lleis i institucions catalanes. L’11 de setembre de 1714 les tropes de Felip V van derrotar la resistència de la ciutat de Barcelona i van posar fi a la guerra a Catalunya, amb la victòria dels partidaris dels Borbó. La derrota catalana a la Guerra de Successió, el 1714, i la instauració d’un règim borbònic de caràcter absolutista va suposar per a Catalunya l’abolició de les seves institucions i lleis tradicionals, la pèrdua de poder polític i econòmic del Principat al conjunt de l’Estat i la repressió cultural de la llengua i la cultura catalanes. ● L’alumnat haurà de fer referència a la Il·lustració com el corrent ideològic que va predominar a Europa al segle XVIII. Els seus seguidors, els il·lustrats, van sotmetre en els seus escrits la societat i l’ésser humà a una anàlisi científica que prescindia de la tradició i de les idees preconcebudes. amb la signatura del Tractat d’Utrecht el 1713, Espanya va perdre els territoris següents: – Flandes i Luxemburg, Nàpols, Sardenya i la major part del Milanesat, que van passar a Àustria. – Gibraltar i Menorca, que van passar a Anglaterra. – Sicília i una porció del Milanesat, que van ser cedides a Savoia. 3. L’any 1700 el darrer monarca de la Casa d’Àustria, Carles II, va morir sense descendència. Els candidats amb drets dinàstics a ocupar el tron eren, fonamentalment, Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV de França i de la princesa espanyola Maria Teresa d’Àustria, i l’arxiduc Carles d’Habsburg, fill de l’emperador d’Àustria i besnét de Felip IV. El testament de Carles II designava com a successor el candidat Borbó, que va ser proclamat rei amb el nom de Felip V. El nomenament del nou monarca va provocar un greu conflicte per l’equilibri de les diferents potències europees. L’accés de Felip V al tron espanyol enfortia el poder dels Borbó a Europa i, ràpidament, la Gran Bretanya, Holanda i Portugal van declarar suport al candidat austríac i van entrar en guerra contra França i Espanya. D’aquesta manera, la successió al tron espanyol va passar de ser un conflicte intern a un greu problema de política internacional. 1. La successió al tron espanyol es va disputar entre Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV de França i de la princesa espanyola Maria Teresa d’Àustria, i l’arxiduc Carles d’Habsburg, fill de l’emperador d’Àustria i nét també d’una infanta espanyola, Margarida Teresa. 4. L’evolució del conflicte a nivell intern va suposar la divisió dels territoris peninsulars. Castella es va mostrar fidel a Felip V, excepte una part de la noblesa, que tenia por de perdre influència davant l’absolutisme borbònic. En canvi, a la Corona d’Aragó, especialment a València i Catalunya, el suport al candidat austríac va ser majoritari. Els motius d’aquest suport eren el mal record que havien deixat les tropes franceses a Catalunya durant la sublevació de 1640 i la por de les institucions de perdre poder davant les tendències centralitzadores i uniformitzadores de la nova monarquia. L’enfrontament dels dos candidats al tron va derivar en una guerra civil. Així doncs, els exèrcits de Felip V van controlar en un principi la major part del territori, però la situació va fer un tomb el 1705. A Catalunya els partidaris del candidat austríac van signat el Pacte de Gènova, segons el qual donaven suport a la causa austriacista. La rebel·lió es va estendre i, l’agost de 1705, una gran flota comandada per Carles d’Àustria va desembarcar a Barcelona. Després d’assetjar i bombardejar la ciutat, les autoritats borbòniques es van rendir, i el 9 d’octubre l’arxiduc entrava a la ciutat. A partir d’aquest moment la causa austriacista es va imposar a Catalunya, a Aragó, a València i a les Balears. Les tropes austriacistes van arribar a ocupar Madrid, i Carles es va proclamar rei, però aviat va abandonar la capital davant la manca de suport per part de la noblesa i el poble. 2. Després de la Guerra de Successió, que va enfrontar Felip V i l’arxiduc Carles d’Habsburg i que va acabar El 1707 un exèrcit anglolusitanoholandès es va enfrontar a les tropes de Felip V a Almansa. A conseqüència de la Pels il·lustrats, els individus són éssers socials que, dirigits per la raó, tenen com a finalitat la recerca de la felicitat, la qual es basa en el benestar i es mesura per la quantitat de riquesa (propietat) que posseeixen. Tot basant-se en aquests principis, els il·lustrats creien que la societat humana entraria en una època de progrés indefinit, en la qual la raó tindria el suport de l’educació i l’activitat econòmica. Així mateix, els il·lustrats, tot i que no negaven l’existència de Déu, es van oposar al domini ideològic de l’Església i als seus privilegis. En darrer lloc, es van enfrontar a l’absolutisme monàrquic, tot defensant la necessitat d’un contracte entre governants i governants que garantís els drets bàsics dels individus. Pàgines 2 i 3 1-3 victòria borbònica, les tropes austriacistes es van retirar i Felip V va avançar ocupant Aragó, València i gran part de Catalunya. A nivell internacional, el setembre de 1701 es va signar el Tractat de l’Haia, amb el qual va néixer la segona Gran Aliança, formada pel Sacre Imperi, Anglaterra, Holanda, Prússia i la majoria d’estats alemanys per fer front a Lluís XIV de França i a Felip V d’Espanya. El regne de Portugal i el ducat de Savoia es van unir a la Gran Aliança el maig de 1703. Els primers enfrontaments es van tenir lloc als territoris austríacs fronterers amb França i a les possessions espanyoles i franceses a Itàlia. La guerra es va perllongar sense resultats clars a causa de l’equilibri entre els dos blocs contendents. 5. La mort de l’emperador d’Àustria, Josep I, el 1711 i la proclamació de l’arxiduc Carles com a nou emperador van plantejar el perill que representava per a l’equilibri europeu la presència d’un Habsburg al tron d’Espanya i a l’imperi alhora. Davant d’aquesta nova situació, els anglesos va propiciar negociacions i van manifestar el seu interès a reconèixer Felip V com a rei d’Espanya. La signatura dels tractats d’Utrecht (1713) i Rastatt (1714) van establir la pau entre el contendents, però a canvi d’importants concessions a Àustria, que es va quedar amb el Milanesat, Flandes, Nàpols i Sardenya, i a la Gran Bretanya, que va rebre Gibraltar i Menorca juntament amb privilegis comercials amb l’Amèrica espanyola. Després de la signatura dels tractats d’Utrecht i Rastatt, únicament resistien Barcelona, Cardona i Mallorca. Davant l’abandonament per part de l’arxiduc Carles, les Corts catalanes, reunides a Barcelona, van decidir lluitar contra els exèrcits borbònics, que van assetjar la ciutat durant mesos. Finalment, les tropes de Felip V van entrar a Barcelona l’11 de setembre de 1714 i van ocupar Mallorca el 1715. Pàgines 4 i 5 1. En el text del Pacte de Gènova que apareix al Document 1, el pretendent austriacista es compromet a jurar les lleis i constitucions de Catalunya i a mantenir-les sense cap alteració en qualsevol circumstància. 2. En el text de la Consideració del cas dels catalans que apareix al Document 3, publicat a Londres l’any 1714, es considera la resistència catalana un fet heroic i honorable. Es critica el fet que Anglaterra hagi abandonat a la seva sort els seus aliats catalans. 3. La crida a la resistència l’efectuen els diputats de la Generalitat de Catalunya, reunits en Braços generals. Al text es justifica la resistència catalana, tant per lleialtat a l’emperador Carles com per conservar les llibertats, privilegis i prerrogatives dels catalans, que no havien estat respectats pel Tractat d’Utrecht i que Felip V volia abolir. 1-4 4. Inicialment Catalunya va acollir Felip V sense que es manifestés cap mena d’hostilitat. El nou monarca va convocar les Corts el 1701 i semblava que els principis del pactisme havien de continuar definint el model de relacions polítiques dels regnes hispànics. Tanmateix, una part important de catalans consideraven que la presència al tron d’un Borbó podia significar la implantació d’un sistema polític fortament centralitzador i uniformista com el que regia la Corona francesa. Aquesta possibilitat i el record, no gaire llunyà, dels abusos comesos per les tropes franceses en els conflictes que la segona meitat del segle XVII havien enfrontat França i la Corona hispànica en territori del Principat, es van concretar en un fort sentiment antifrancès. També hi havia raons de tipus econòmic que posaven els catalans contra els francesos. Els privilegis aconseguits per aquests arran de la Pau dels Pirineus del 1659 van convertir França en una forta competidora de l’economia de Catalunya, en la mesura que els seus productes envaïen el mercat català. El creixent sentiment antiborbònic, l’actuació del nou virrei Fernández de Velasco, que va violar repetidament les constitucions de Catalunya, d’una banda, i la decisió de Felip V d’obligar els camperols a allotjar les tropes i a pagar elevats impostos, de l’altra, van ser els factors que van portar les institucions del Principat a donar suport a l’arxiduc Carles, un príncep aparentment més respectuós amb el marc confederal de la monarquia. El primer suport dels austriacistes va procedir dels anomenats vigatans, un conjunt de propietaris rurals, petits nobles i alguns burgesos barcelonins contraris als Borbó. Ells van fer els primers contactes amb els aliats i l’any 1705 van signar el Pacte de Gènova, que va significar l’entrada de Catalunya a la guerra al costat dels austriacistes. 5. El 1713, amb la signatura del Tractat d’Utrech, la sort de la guerra està decidida a favor de Felip V. La resistència a ultrança és decidida per la Junta de Braços de les Corts catalanes, tot i ser conscients de la impossibilitat de victòria. La repressió felipista de les revoltes que es van intentar a la resta de Catalunya van aferrissar encara més la voluntat de resistència, fins a la derrota final de l’11 de setembre de 1714. Pàgines 6 i 7 1. La repressió de la societat catalana es va iniciar el mateix dia de la derrota militar. En primer lloc, es va palesar la voluntat de castigar tots aquells que fossin sospitosos de ser partidaris de la causa austriacista. Els sospitosos van ser desposseïts de tots els càrrecs i molts van ser ajusticiats, empresonats o deportats. D’altra banda, es va construir una Ciutadella o fortí militar a Barcelona per controlar la ciutat, sotmesa a un tractament de territori conquerit. Al domini militar imposat des del 1714 va seguir el control polític i institucional, amb la supressió de les principals institucions públiques catalanes pel decret de Nova Planta, el 1716. Aquesta repressió es va fer extensiva al camp de la cultura i de la llengua. En aquest sentit, es va tancar la Universitat de Barcelona, juntament amb les de Lleida, Girona, Tarragona i Vic. La repressió cultural també va afectar la llengua catalana. El seu ús generalitzat al Principat era un fet evident, que constituïa un tret significatiu de la personalitat nacional i un obstacle per dominar el país per part de les noves autoritats borbòniques. Per aquest motiu, el decret de Nova Planta ordenava l’ús del castellà en els processos judicials i procurava per la introducció progressiva de l’idioma castellà a Catalunya. 2. El Document 2 fa referència a l’obligació de la població a donar allotjament a les tropes borbòniques establertes a Catalunya, cosa que era molt onerosa, sobretot a les zones rurals i més si tenim en compte els efectes econòmics de la guerra. El Document 3 ordena el desarmament de la població civil. L’objectiu dels documents és el sotmetiment de la població, que va quedar sota l’autoritat militar i en un règim d’ocupació severíssim. 3. L’Ordre de la Junta Superior de Justícia i Govern de Catalunya va ser signada pel seu president, José Patiño, el 16 de setembre de 1714, tot just després de l’ocupació de Barcelona per les tropes felipistes. En aquest document s’ordena, en nom del duc de Berwick, comandant de les tropes borbòniques, que els diputats i oïdors de comptes de la Generalitat arraconin totes les insígnies, cessin en l’exercici dels seus càrrecs, ocupacions i oficis i lliurin les claus, llibres i totes les pertinences d’aquesta institució a les noves autoritats borbòniques. 4. La Ciutadella de Barcelona havia de tenir una doble funció. D’una banda, havia de reforçar les defenses de la ciutat en un dels seus punts febles, però, de l’altra, havia de servir com a element repressor de la pròpia ciutat i assegurar-ne el control militar. Es va construir sobre el barri de la Ribera, el més poblat i amb més activitat econòmica de tot Barcelona, i va obligar el desplaçament del 20 per cent de la població de la ciutat. Els propietaris de les cases van ser obligats a enderrocar-les amb les seves mans o a pagar-ne l’enderroc, i els fusters i mestres d’obra barcelonins van ser forçats a participar en la construcció de la Ciutadella. La construcció del mercat del Born a finals del segle XIX sobre el que havia estat l’esplanada de la Ciutadella va preservar, al subsòl, les restes de la ciutat enderrocada, que s’ha pogut recuperar a partir de la intervenció arqueològica duta a terme en aquest espai. 5. La derrota catalana a la Guerra de Successió, el 1714, i la instauració, sota una situació d’ocupació militar severíssima, d’un règim de caràcter absolutista va suposar per a Catalunya l’abolició de les seves institucions i lleis tradicionals, la pèrdua de poder polític i econòmic del Principat al conjunt de l’Estat i la repressió cultural de la llengua i la cultura catalanes. A més de la persecució dels partidaris de la causa austriacista, que van ser empresonats, executats o forçats a exiliar-se, la repressió es va estendre a tota la població, amb la implantació d’un estat d’excepció permanent i aplicat en tots els àmbits de la vida col·lectiva. 6. El jaciment arqueològic de l’antic mercat del Born ens permet fer una aproximació a la vida quotidiana de la Barcelona de finals del segle XVII i principis del XVIII, i trepitjar els carrers de la ciutat que va resistir el setge de les tropes de Felip V fins a la capitulació de l’11 de setembre de 1714. Aquest és un espai arqueològic únic i excepcional per les dimensions, per l’estat de conservació, per la seqüència històrica que presenta i per què la documentació històrica ha permès posar nom a les famílies que hi vivien. A partir de les restes arqueològiques excavades al voltant i a l’interior de l’antic mercat del Born es pot recórrer la història de Barcelona des de l’època romana fins a inicis del segle XVIII, quan la vida en aquesta part de la ciutat va quedar interrompuda de manera sobtada pel desenllaç de la Guerra de Successió. En el jaciment existeixen tres parts molt diferenciades que representen perfectament la complexitat de la trama urbana i social del barri de la Ribera des del segle XIII fins al segle XVIII: a) Els carrers: a l’interior del jaciment del Born tenim una part dels 42 carrers destruïts per la construcció de la Ciutadella i la seva esplanada de seguretat; concretament es documenten trams de fins a nou vials diferents. b) Les cases i tallers: al jaciment del Born es poden observar les restes de 60 cases distribuïdes en 11 illes diferents. Algunes d’aquestes illes només es troben de forma parcial, ja que s’estenien fora dels límits de l’antic mercat. c) El Rec Comtal: és una de les peces clau del jaciment, ja que marca l’urbanisme de la meitat oest i és vital per al desenvolupament de les activitats artesanals documentades en aquest punt del barri de la Ribera. Pàgines 8 i 9 1. El fragment del Decret de Nova Planta per a Aragó i València promulgat per Felip V el 1707 que apareix al Document 1 estableix la supressió de totes les institucions pròpies, la seva integració en l’administració castellana i l’adopció de les seves institucions tal com passaria vuit anys després (1716) amb les de Catalunya. El decret va ser una de les conseqüències de la Guerra 1-5 de Successió (1701-1714), que enfrontava els partidaris de Felip d’Anjou i de l’arxiduc Carles d’Habsburg pel tron d’Espanya després de la mort de Carles II sense descendència. A la Península, els diferents territoris es van alinear amb un bàndol o l’altre. Castella es va mantenir fidel a Felip V, mentre que Aragó, València, les Balears i Catalunya es van mostrar partidaris del candidat austríac, en oposició al centralisme dels Borbó. 2. El decret de Nova Planta (1716) va imposar a Catalunya l’organització políticoadministrativa de Castella, com ja s’havia fet anteriorment als territoris de València (1707), Aragó (1711) i Mallorca (1715). D’aquesta manera, amb l’excepció de Navarra i el País Basc, tot el territori de la monarquia va constituir una única estructura política de caràcter uniforme. La Nova Planta va abolir les Corts dels diferents regnes de la Corona d’Aragó i les va integrar a les de Castella, que, de fet, es van convertir en les Corts d’Espanya, tot i que només s’havien de reunir a petició del rei i per jurar l’hereu. També es va suprimir el Consell d’Aragó, i el Consell de Castella en va assumir les funcions. Igualment, els Borbó van suprimir els virreis dels antics regnes de la Corona d’Aragó. També es van crear demarcacions provincials governades per capitans generals, amb atribucions militars, administratives i judicials, perquè també presidien les Reials Audiències imposades a tots els territoris. Als municipis es va posar fi al sistema electiu propi de les ciutats catalanes, es van suprimir les vegueries i es van establir dotze circumscripcions territorials que s’anomenaven corregiments. Per tal de controlar les principals ciutats, es va imposar la institució castellana dels corregidors, un càrrec de nomenament reial exercit generalment per persones d’origen castellà i militars d’ofici. Els regidors dels ajuntaments eren escollits per la Reial Audiència. Per últim, es va implantar un càrrec nou, l’únic que no era d’inspiració castellana, sinó francesa: els intendents, funcionaris que depenien directament del rei, que gaudien d’amplis poders i que tenien com a missió recaptar impostos, controlar les autoritats locals i impulsar les activitats econòmiques. 3. Amb el decret de Nova Planta, Felip V tenia plena llibertat per organitzar els impostos a la seva manera. El mateix 1714 el govern de Madrid es va afanyar a apoderar-se dels impostos més rendibles que fins aleshores havien estat controlats per la Generalitat i pel Consell de Cent. També va fer seus no tan sols tots els béns del Reial Patrimoni, sinó també els de totes aquelles persones que havien donat suport a l’arxiduc. A més, el 1716 es va imposar una nova estructura fiscal amb la introducció d’un impost general: el cadastre, una quota anual d’una quantitat important fixada pel govern central sense cap negociació prèvia. 1-6 Aquesta quantitat es repartia entre els municipis, i tothom havia de pagar en funció de la seva riquesa. Hi havia dos tipus de cadastre: el cadastre reial i el cadastre personal. El reial gravava les propietats immobiliàries i l’havien de fer efectiu tots els propietaris del país, encara que fossin nobles o eclesiàstics. En canvi, el personal, que gravava les rendes de treball i les activitats industrials i mercantils, no el pagaven ni els nobles ni el clero. Ara bé, l’existència del cadastre no va eliminar altres impostos, com ara el de consums o el de l’allotjament de tropes. El cobrament del cadastre es va fer com a mesura de càstig i, atesa la situació d’ocupació militar, els privilegiats no van gosar oposar-s’hi. A la llarga, però, va ser més adequat i equitatiu que altres fórmules anteriors; fins i tot més endavant es va intentar aplicar-lo a Castella (cadastre d’Ensenada), però allí l’oposició de la noblesa ho va impedir. 4. La nova monarquia borbònica es va caracteritzar per l’aplicació de la fórmula política de l’absolutisme, en la qual el monarca constituïa l’encarnació mateixa de l’Estat. El seu poder resultava pràcticament il·limitat, era font de llei, autoritat màxima de govern i cap de la justícia. Els Àustries ja havien iniciat aquest procés de concentració de poders durant els segles anteriors a Castella, ja que gairebé no conservava institucions amb prou força per oposar-se al monarca. En canvi, la Corona d’Aragó, Navarra i el País Basc havien conservat institucions pròpies com les Corts i un cert grau de sobirania respecte al poder reial. 5. Els Borbó van imposar el model absolutista i van combatre les poques limitacions que encara existien sobre les prerrogatives reials. Els decrets de Nova Planta van abolir les institucions i lleis pròpies dels territoris de la Corona d’Aragó, i el Consell de Castella es va convertir en l’òrgan de govern de la monarquia, tot i que, a la pràctica, malgrat conservar les facultats legislatives i judicials i exercir de Tribunal Suprem de Justícia, només era un òrgan consultiu pels monarques absoluts que encarnaven l’Estat i eren l’única font de legitimitat. 6. Els Borbó van eliminar l’estructura territorial anterior i van crear demarcacions provincials, governades per capitans generals amb atribucions militars, administratives i judicials perquè presidien també les Reials Audiències, imposades a tots els territoris. Als municipis es va posar fi al sistema electiu propi de les ciutats catalanes, es van suprimir les vegueries i es van establir dotze circumscripcions territorials, que s’anomenaven corregiments. Per tal de controlar les principals ciutats, es va imposar la institució castellana dels corregidors, un càrrec de nomenament reial exercit generalment per persones d’origen castellà i militars d’ofici. Els regidors dels ajuntaments eren escollits per la Reial Audiència. Per últim, es va implantar un càrrec nou, l’únic que no era d’inspiració castellana, sinó francesa: els intendents, funcionaris que depenien directament del rei, que gaudien d’amplis poders i que tenien com a missió recaptar impostos, controlar les autoritats locals i impulsar les activitats econòmiques. A més, el 1716 es va imposar una nova estructura fiscal amb la introducció d’un impost general: el cadastre, una quota anual d’una quantitat important fixada pel govern central sense cap negociació prèvia. Aquesta quantitat es repartia entre els municipis, i tothom havia de pagar en funció de la seva riquesa. Hi havia dos tipus de cadastre: el cadastre reial i el cadastre personal. El reial gravava les propietats immobiliàries i l’havien de fer efectiu tots els propietaris del país, encara que fossin nobles o eclesiàstics. En canvi, el personal, que gravava les rendes de treball i les activitats industrials i mercantils, no el pagaven ni els nobles ni el clero. Ara bé, l’existència del cadastre no va eliminar altres impostos, com ara el de consums o el de l’allotjament de tropes. El cobrament del cadastre es va fer com a mesura de càstig i, atesa la situació d’ocupació militar, els privilegiats no van gosar oposar-s’hi. A la llarga, però, va ser més adequat i equitatiu que altres fórmules. anteriors; fins i tot més endavant es va intentar aplicar-lo a Castella (cadastre d’Ensenada), però allí l’oposició de la noblesa ho va impedir 7. La repressió es va fer extensiva al camp de la cultura i de la llengua. En aquest sentit, es va tancar la Universitat de Barcelona, juntament amb les de Lleida, Girona, Tarragona i Vic. Les raons argumentades per dur a terme aquesta mesura es basaven en la consideració que els nuclis universitaris havien esdevingut un focus de resistència antiborbònica. I l’11 de maig del 1717 es va fer públic un decret que fundava la Universitat de Cervera. L’elecció d’aquesta ciutat va respondre a la voluntat de recompensar una vila de provada fidelitat a la causa filipista al llarg de la guerra i al desig d’allunyar de Barcelona els centres d’ensenyament. La repressió cultural també va afectar la llengua catalana. El seu ús generalitzat al Principat era un fet evident, que constituïa un tret significatiu de la personalitat nacional i un obstacle per dominar el país per part de les noves autoritats borbòniques. Per aquest motiu, el Consell de Castella va recomanar que els judicis, l’ensenyament i l’educació religiosa es fessin exclusivament en llengua castellana. Aquestes recomanacions es van concretar en un article del decret de Nova Planta que ordenava l’ús del castellà en els processos judicials que se celebressin a la Reial Audiència, i en un conjunt de documents interns en els quals s’aconsellava d’introduir progressivament l’idioma castellà a Catalunya. de població de Castella a causa de la pobresa que ha provocat la destrucció del comerç i les manufactures, a més del manteniment del cobrament de tributs. Aquesta situació s’emmarca en el context de decadència econòmica, social i política de Castella, nucli essencial de la monarquia, que va caracteritzar l’imperi dels Àustries els segles XVII i XVIII. En comptes de destinar els tributs recaptats i la plata americana a estimular les activitats productives, aquests béns va ser dedicats a pagar les empreses imperials de la monarquia i a consolidar un model social nobiliari en detriment d’un model productiu. 2. El text que apareix al Document 3 descriu el cens emfitèutic. Aquest tipus de contracte va permetre als pagesos guanyar uns diners amb la venda de productes agraris. Aquests estalvis els van invertir en la modernització i l’especialització de les explotacions agrícoles. Aquest fet va impulsar l’agricultura de mercat a Catalunya, en què la major part de la producció es destinava a la comercialització, quan fins aquell moment havia estat una agricultura de subsistència. 3. El sistema polític, econòmic i social que va perviure al llarg del segle XVIII, denominat pels historiadors Antic Règim XVIII, es caracteritzava per una economia rural i senyorial, una societat jerarquitzada en estaments privilegiats i no privilegiats i, políticament, per una monarquia absoluta. El gràfic que apareix al Document 1 en sistematitza les característiques principals. Així doncs, la política es caracteritza per la sobirania del rei, l’ordre diví, el poder absolut i el desenvolupament del despotisme il·lustrat. Pel que fa a la societat, aquesta és estamental i, per tant, dividida entre un grup minoritari de privilegiats, la noblesa i el clero, i una immensa majoria de no privilegiats, el poble ras. Finalment, l’economia és eminentment rural i agrària. 4. A l’Espanya del segle XVIII els grups privilegiats, la noblesa i el clero, posseïen la major part de la propietat, no pagaven impostos i ocupaven tots els càrrecs públics. El clero constituïa poc més del 2% de la població però controlava més del 40% de la propietat i gaudia del dret a cobrar el delme als pagesos. La noblesa, a la qual es pertanyia per naixement o per nomenament reial, no passava del 5% de la població, posseïa extenses propietats territorials i tenia un gran nombre senyories jurisdiccionals, en les quals administrava justícia i també n’obtenia abundants rendes. El tercer estament estava format pels pagesos, la burgesia i les classes populars urbanes. Suportava les càrregues econòmiques de l’Estat i quedava al marge dels centres de decisió política. Pàgines 10 i 11 Els pagesos, la immensa majoria de la població, continuaven sotmesos a un règim senyorial que els obligava a lliurar la major part de les rendes agràries. 1. El text que apareix al Document 2 descriu la pèrdua Finalment, la burgesia comercial i industrial era 1-7 escassa i la seva influència no depassava l’àmbit d’algunes ciutats dedicades al comerç, especialment colonial (Cadis, Barcelona…). Aquesta situació era bastant semblant a Catalunya, però el creixement econòmic del segle XVIII va fer que, sense trencar amb el marc de l’Antic Règim, nombroses elits comercials i manufactureres, provinents de la burgesia o de la petita i mitjana noblesa, guanyessin importància. Al mateix temps, la vella aristocràcia territorial, sempre poc poderosa a Catalunya, veia caure el seu nivell de vida per la pujada dels preus, mentre es mantenien fixes les seves rendes agràries. En el tercer estament també va ser cada vegada més evident la diferenciació econòmica per sobre del seu estatus jurídic. Així doncs, al final del segle, els burgesos rics, els mestres de gremi o els pagesos enriquits tenien poc a veure amb els treballadors d’oficis, els obrers manufacturers o els pagesos pobres (parcers, masovers o jornalers). 5. El segle XVIII a Espanya l’agricultura encara era la font essencial de riquesa i pràcticament l’únic mitjà de vida de gairebé tota la població. La major part de les terres no es podien ni comprar ni vendre, ja que eren propietat de l’Església, dels ajuntaments o dels nobles, i estaven amortitzades o vinculades. La institució del mayorazgo va contribuir al manteniment d’aquesta situació, ja que es basava en el dret a vincular el conjunt de béns al títol nobiliari, de manera que l’hereu podia administrar el conjunt de béns i gaudirne, però sense vendre’ls o alienar-los. Amb aquesta situació, la majoria de la població no podia accedir a la propietat, amb la qual cosa la major part dels pagesos eren arrendataris o jornalers. Les condicions de l’explotació de la terra variaven segons les zones i el tipus de contracte. A Galícia i Astúries els arrendaments eren fixos durant tres generacions, però la manca de terra va provocar un problema de minifundisme, amb explotacions insuficients per mantenir la família. Al sud de Castella, a Extremadura i a Andalusia hi havia enormes latifundis en mans de la noblesa i el clero, treballats per pagesos en règim d’arrendament a curt termini o per jornalers, les condicions dels quals eren les més dures de la pagesia. El continu augment de les rendes a voluntat dels senyors impedien als pagesos obtenir uns beneficis dignes del seu treball. D’altra banda, en moltes regions la competència de la ramaderia ovina extensiva era molt forta. Els grans propietaris, organitzats en la poderosa Mesta, posseïen enormes ramats que els proporcionaven grans beneficis, i en molts casos prioritzaven l’ús de la terra per a pastures en comptes de conreus. Finalment, a Catalunya la situació del camp era sensiblement diferent. La majoria de terres sí que eren de senyoria (laica o eclesiàstica), però de proporcions mitjanes i conreades per pagesos que des de la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) gaudien de contractes enfitèutics, amb rendes fixes a perpetuïtat. 1-8 Si el pagès pagava els censos, podia disposar lliurement de la terra, fer les millores que cregués convenients i, fins i tot, deixar el seu dret en herència. La situació d’aquests pagesos, com mostra el Document 3, era, doncs, millor que la d’altres indrets d’Espanya, ja que tota millora en l’explotació o tota pujada de preus anava en benefici seu. Tanmateix, també hi havia pagesos en situació precària com els masovers o els rabassaires (arrendataris de vinyes), que tenien contractes limitats a la durada de la vida dels ceps. Pàgines 12 i 13 1. En la primera generació d’il·lustrats van destacar dos clergues, fra Benito Jerónimo Feijoo i el pare Enrique Flórez, que van iniciar en les seves obres l’anàlisi crítica del pensament i la societat tradicionals i immobilistes. A la segona meitat del segle XVIII es produeix l’eclosió dels grans noms de la Il·lustració espanyola: Campomanes, Floridablanca, Olavide, Cabarrús, Aranda o Jovellanos. Gairebé tots van participar en política durant el regnat de Carles III, amb projectes de reforma i modernització del país. El text que apareix al Document 1 elogia l’elecció de ministres realitzada per Carles III, i fa una referència especial a la figura de Floridablanca, tot destacant-ne les seves gran habilitats i capacitat de treball. Les dues generacions d’il·lustrats espanyols es van preocupar de la millora del sistema educatiu i les ciències útils, la crítica a la societat estamental i la reforma i la modernització de l’economia. 2. Els aspectes de la societat criticats pels il·lustrats espanyols van ser els privilegis nobiliaris i l’immobilisme tradicional. Així doncs, van negar el dret a la transmissió hereditària de tota virtut o privilegi, van afirmar el dret a la igualtat de tots els éssers humans i van ressaltar el perjudici del predomini social aristocràtic. A més, van reclamar la fi de la superstició, de les tradicions i dels prejudicis que impedien el progrés. El primer text del Document 2 critica el fet que no s’ensenyi a llegir i a escriure a les dones i que això les condemni a no tenir accés a la cultura. El segon text critica el menyspreu de la noblesa cap a pagesos i artesans, convençuda de la seva superioritat per naixement. A més, posa de manifest el fet que els comerciants i artesans que s’enriqueixen encaminen els fills cap a d’altres activitats que consideren més honorables, com la de frare, advocat, escrivà, procurador o agent. 3. L’educació va ser un objectiu prioritari pels il·lustrats espanyols, que estaven convençuts que només la millora del nivell cultural del país el podria treure del seu endarreriment, millorar-ne l’economia i permetre que amplis sectors de la població acceptessin les reformes de l’estructura econòmica i social. Per això, van defensar la necessitat d’imposar un ensenyament útil i pràctic obligatori per a tothom en els primers nivells, comú per als dos sexes i impregnat dels nous coneixements. L’interès il·lustrat per l’educació es relacionava amb la voluntat de promoure el desenvolupament econòmic. Exemple d’això es la creació d’institucions com les acadèmies per impulsar la renovació del coneixement, com la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1752), la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1764), l’Acadèmia de Medicina Pràctica (1770) i l’Acadèmia de Jurisprudència (1777). També es va crear la Junta de Comerç de Barcelona (1758) per fomentar la indústria i el comerç i donar formació tècnica i científica mitjançant escoles: Nàutica (1769), Comerç (1787), Química (1805), Botànica (1807) i Estadística (1808), que donaven beques de formació a l’estranger i finançaven estudis i recerques. 4. Al text de Cabarrús del Document 4 es posa de manifest la importància i el poder de les lleis per millorar (causes de felicitat) o empitjorar (causes de desgràcia) les condicions de vida. 5. El despotisme il·lustrat es va desenvolupar als països on els il·lustrats van acceptar que la debilitat de la burgesia i la ignorància de les classes populars feia impossible qualsevol canvi que no fos assumit pel monarca. Aquest va ser el cas d’Espanya, on la majoria dels il·lustrats no van defensar canvis revolucionaris, i la seva debilitat davant l’estament privilegiat els va portar a confiar en el poder monàrquic com a instrument per avançar en les reformes i modernitzar el país. Les seves propostes reformistes principals van girar al voltant de l’educació, entesa com a mitjà per superar l’endarreriment del país, i l’economia, tot defensant un model que garantís la propietat i la llibertat de comerç, Pàgines 14 i 15 1. El text del Document 2 lloa la dignitat del treball manual, el qual no inhabilita per a l’obtenció de càrrecs municipals ni per al gaudi i les prerrogatives de la hidalguía. Les idees exposades coincideixen amb les reformes impulsades per Carles III, tot seguint els principis del despotisme il·lustrat, per abolir alguns dels privilegis propis de la societat de l’Antic Règim que el van portar, el 1783, a declarar honestes totes les professions, admetent fins i tot com a mèrit per la consecució de la hidalguía les activitats professionals d’alta utilitat pública. 2. El text que apareix al Document 3 estableix la superioritat del rei davant el poder eclesiàstic. D’aquesta manera, a la vista de les seves prerrogatives i com a protector dels seus vassalls, el rei ha d’impedir que els jutges eclesiàstics exerceixin violència sobre aquests i, si és necessari, indicar-los com han d’actuar. 3. A l’Informe sobre la llei agrària, Jovellanos con- sidera que per millorar l’agricultura cal derogar totes les lleis que permeten la vinculació de les propietats territorials, ja que el problema principal de l’agricultura espanyola és la manca de terres per conrear, causada sobretot perquè bona part estan amortitzades. 4. Carles III va accedir al tron quan el seu germà Ferran VI va morir sense descendència directa. El nou rei ja havia entrat en contacte amb les idees il·lustrades i en arribar a Espanya va intentar aplicar un programa de reformes per modernitzar el país tot seguint els principis del despotisme il·lustrat. El rei va rebre el suport d’importants homes il·lustrats com Campomanes, el comte de Floridablanca, el comte d’Aranda, Pablo de Olavide, Cabarrús o Jovellanos, que van estudiar i van proposar una sèrie de mesures que pretenien la modernització i la racionalització de l’Estat. 5. El rei es va haver d’enfrontar a una forta oposició que va acabar derivant en revoltes i amotinaments populars contra la seva acció de govern. En aquestes revoltes s’unia el malestar popular per la carestia i el preu dels aliments, provocats per la mala collita del 1765 i per la paral·lela liberalització del comerç de blat, l’oposició a l’excessiu poder dels alts càrrecs estrangers (Grimaldi, Squillace...) i la resistència dels privilegiats, que veien que amb les reformes perdien poder i influència. D’entre aquestes revoltes destaca el motí de Squillace (1766), un aixecament popular a Madrid contra les mesures del ministre Squillace: neteja urbana, enllumenat, prohibició dels jocs d’atzar i ús de barrets xambergs i capes llargues. Amb l’extensió de la revolta, Carles III va destituir el ministre, va frenar alguna de les reformes i va abaixar el preu dels productes de primera necessitat. Els amotinaments es van aturar de cop i, al cap d’un temps, Carles III va continuar, aquest cop amb ministres espanyols i amb més cautela, el programa de reformes. 6. Les reformes impulsades pel monarca i els seus ministres tenien com a objectius quatre eixos bàsics: – L’abolició d’alguns dels privilegis propis de la societat de l’Antic Règim a través de mesures legals com la declaració d’honestedat de totes les professions de 1783. – La reforma de l’educació, que va començar amb la reforma dels estudis universitaris i dels ensenyaments mitjans, i la fundació d’escoles d’arts i oficis. A més, es va impulsar l’obligatorietat de l’educació primària i es va promoure la fundació d’acadèmies dedicades a les lletres i les ciències. – La defensa del poder de l’Estat enfront de l’Església (regalisme) a partir de la qual Carles III va reclamar el dret a nomenar els càrrecs eclesiàstics, a controlar la Inquisició i a fundar monestirs, i va combatre fermament l’intent de l’Església de constituir un poder dins de l’Estat. – La qüestió econòmica es va centrar en desen1-9 volupar reformes econòmiques amb l’objectiu de posar fi a les traves que immobilitzaven la propietat, entorpien la lliure circulació i emmordassaven els mercats. Es van limitar els privilegis de la Mesta i es va donar suport a la proposta d’Olavide de colonitzar noves terres. Es van fomentar les infraestructures de transport i la lliure circulació de mercaderies, així com el lliure comerç amb les colònies americanes. Es va donar suport a l’activitat industrial a partir de la liberalització gradual del procés de fabricació. Es van establir aranzels per defensar la indústria nacional de la competència exterior. Es va estabilitzar i moderar la política impositiva amb l’objectiu de fomentar la producció associada a l’estabilitat de la despesa pública. L’orientació general de les reformes pretenia modernitzar el país tot seguint els principis del despotisme il·lustrat. Pàgines 16 a 19 1. El mapa que apareix al Document 2 mostra com el creixement demogràfic al Principat va ser superior al litoral i al sud, on la població va augmentar entre el 100% i el 200%. A l’interior i al nord, per la seva banda, l’increment poblacional va ser inferior, entre el 20% i el 100%. A les comarques del litoral i del sud es van introduir millores tècniques en l’agricultura (especialització de conreus, modernització de les explotacions) que van afavorir un rendiment agrícola més elevat i van posar fi a les males collites i els períodes de fam. 2. L’autor del text del Document 3, el marquès de l’Ensenada, exposa el problema que representa l’extrema sequedat del clima a Espanya, que provoca males collites i fam. A més, la manca d’infraestructures no permet la navegabilitat dels rius i la seva canalització per al reg i el transport. Ensenada proposa endegar els treballs necessaris per revertir aquesta situació. 3. El text que apareix al Document 5 correspon al Decret de llibertat de comerç amb Amèrica de 1778 promulgat per Carles III. S’hi estableix la llibertat per comerciar per tots els súbdits del rei, tant a Espanya com a Amèrica, considerant aquesta llibertat comercial com el mitjà per restablir la prosperitat de la indústria i l’agricultura. 4. El creixement ininterromput de la població va marcar el nou cicle demogràfic iniciat a Espanya el segle XVIII. Les grans pestes havien finalitzat i s’havien produït millores en les tècniques agrícoles, a més d’iniciar-se un període de pau relativa. El creixement va ser dispar, ja que la població de la perifèria va créixer molt més que la de l’interior del país. També hi van contribuir les polítiques poblacionistes dels 1-10 monarques il·lustrats, convençuts que un augment de població era indispensable per promoure el desenvolupament econòmic. Així doncs, els Borbó van oferir incentius a les famílies nombroses i van acollir immigrants catòlics als quals oferien terres i ocupació. Per exemple, les colonitzacions de Sierra Morena, impulsades per Olavide. Ara bé, el creixement de la població espanyola durant el segle XVIII va quedar limitat per la persistència de les crisis de subsistència, que delmaven la població i neutralitzaven els excedents de producció generats en els anys de bones collites. Catalunya va ser una de les regions perifèriques amb un creixement demogràfic més gran. Així doncs, la població es a doblar entre el 1717 i el 1797 i va arribar gairebé al milió d’habitants, i la fecunditat matrimonial (infants nascuts vius per cada mil dones casades) es va situar entre les més altes d’Espanya. Ara bé, el creixement no va ser uniforme: les comarques pròximes a la costa, especialment el Barcelonès, el Maresme, el Baix Llobregat i el Baix Camp, van augmentar la població en una proporció molt superior a les de l’interior i, sobretot, a les pirinenques, on l’increment va ser especialment modest. 5. Va ser a Catalunya on els canvis introduïts a l’agricultura al llarg del segle XVIII van assolir més amplitud. El punt de partida va ser l’existència a bona part del territori català d’un tipus de contracte agrari (cens emfitèutic) que permetia als pagesos utilitzar els petits estalvis obtinguts amb la venda dels productes agraris en l’especialització i la modernització de les explotacions. Això va donar lloc a l’inici d’una primera agricultura de mercat en què la major part de la producció es dedicava a la venda i no a l’autoconsum. Així doncs, els pagesos podien conrear el producte més apropiat a les condicions de la terra i especialitzar la producció. Els canvis en les explotacions agràries es van dirigir cap al conreu de terres ermes (especialment per plantar-hi vinya), el creixement del regadiu (sínies, basses, petites conduccions, aprofitament de rieres i petits cursos fluvials) i l’organització de petites zones d’horta. També es van augmentar els ramats, se’n va iniciar l’estabulació i l’aprofitament dels fems com a adob. Es va mantenir el conreu de cereals, però s’alternava amb el conreu de faves i llegums. Es van estendre les oliveres, els garrofers, els ametllers i els avellaners. Ara bé, el producte més important va ser la vinya. La producció vitivinícola va afectar gairebé totes les comarques litorals i algunes de limítrofes, ateses les bones expectatives d’exportació. El vi i, encara més, els aiguardents van ser els productes sobre els quals es va fonamentar un comerç exterior abundant i diversificat des dels ports de Salou, Tarragona i Cambrils. 6. Els canvis més importants de l’economia espanyola del segle XVIII van ser la liberalització i l’auge del comerç colonial i l’impuls a les manufactures. Els governs espanyols es van preocupar de revitalitzar el comerç entre la Península i els seus territoris americans, ja que les colònies constituïen una important font d’ingressos per a la Corona. Una de les primeres reformes va ser la creació de companyies privilegiades, a les quals l’Estat cedia, a canvi del pagament d’una determinada quantitat, el monopoli sobre certes rutes o certs productes. El 1728 es va establir la Companyia Guipuscoana de Caracas, per comerciar amb el cacau veneçolà; el 1740, la Companyia de l’Havana, pel sucre i el tabac de Cuba, i el 1755, la Reial Companyia de Barcelona, que comerciava amb les Antilles. Tanmateix, aquestes companyies patien la competència del comerç britànic de contraban, que introduïa als territoris espanyols tota mena de productes, per a qual cosa els comerciants van exigir l’anul·lació de les restriccions i els polítics il·lustrats hi van donar suport. El 1765 es van obrir al lliure comerç alguns ports espanyols i d’altres d’americans. En anys successius se’n van obrir alguns més fins que el 1778 Carles III va promulgar un decret que permetia que des de tots els ports espanyols qualsevol comerciant espanyol pogués fer negocis amb Amèrica. Posteriorment es va concedir el mateix dret als comerciants americans i, el 1790, es va suprimir la Casa de Contractació. Les mesures liberalitzadores van contribuir a la prosperitat d’algunes zones, com Catalunya, que es van poder obrir a l’exportació de les seves mercaderies. Cadis va continuar sent, pel volum de negocis, el gran port espanyol del segle XVIII, i la ciutat acollia una burgesia mercantil rica i cosmopolita. L’impuls de les manufactures es va desenvolupar seguint l’exemple del mercantilisme francès. Així doncs, l’Estat va crear nombroses manufactures reials, però la seva escassa rendibilitat va orientar el seu desenvolupament vers l’impuls d’establiments privats. Així doncs, durant el regnat de Carles III es va establir una política de reducció dels privilegis gremials que va facilitar la creació de manufactures, alhora que s’oferien ajuts per instal·lar noves indústries. Les noves formes de producció es van desenvolupar per tot Espanya, tal com podem observar al mapa del Document 7, però els nuclis més actius van ser el País Basc, València i Catalunya. Al País Basc es va incrementar la producció de ferro, sobretot arran de la prohibició d’importació de ferro estranger. A València va tenir un creixement molt important la producció de seda, com podem observar al gràfic del Document 8, mentre que a Catalunya la difusió de les manufactures va estar lligada a la indústria tèxtil, que va assolir una gran importància. Pàgines 20 i 21 1. Josep Fontana estableix, al text que apareix al Document 1, la interrelació entre comerç colonial, negoci i activitats agràries. Considera que, sense el pas previ d’una agricultura de subsistència a una agricultura comercialitzada capaç de produir excedents per bescanviar amb la indústria, tot creant així un mercat integrat, no s’hauria pogut emprendre un procés d’industrialitzador. També considera que l’existència d’unes importants exportacions agrícoles, sobretot vinícoles, va potenciar de manera molt substantiva el mercat interior, la qual cosa va afavorir el creixement industrial. Els principals productes exportats pel port de Barcelona eren els aiguardents (36% de les exportacions) i els teixits estampats (27% de les exportacions). 2. Antoni de Capmany considera en les seves Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, que apareixen al Document 2, que l’activitat industrial no pot tenir èxit quan es crea de manera artificial a partir de la intervenció del govern. Creu que a Catalunya, en canvi, aquesta activitat s’ha desenvolupat a partir de l’existència d’un teixit productiu i social previ i per un amor al treball que no ha decaigut mai. 3. Al Document 3 apareix un text de l’any 1781 on es fa la descripció de la vila d’Olot. Es considera que aquesta ciutat és una mostra de la laboriositat de tota la nació, cosa que ens mostra que l’activitat manufacturera no estava restringida a la ciutat de Barcelona, sinó que estava estesa arreu del país. El text ens indica també que el sector manufacturer, tot i la importància del tèxtil, estava prou diversificat per proporcionar ocupació a la majoria de la població de la vila d’Olot. 4. El quadre que apareix al Document 4 mostra un creixement de la indústria cotonera d’indianes molt important i ràpid. El nombre de fàbriques passa de 3 entre 1836 i 1740 a 230 el 1804; els telers es multipliquen per 10 en aquest mateix període, i el nombre de treballadors, per quatre. Les teles que produeixen són les indianes, unes teles lleugeres de cotó amb un estampat característic. Van tenir molt d’èxit comercial pel seu baix preu, la facilitat de rentada i l’adequació al clima càlid; a més, l’auge del comerç amb Amèrica va absorbir la major part de la producció catalana, que es venia amb facilitat. 5. Tot i que a Catalunya es van desenvolupar les noves formes de treball manufacturer per diferents indústries (paper, llana, etc.) va ser en un sector nou, la indústria tèxtil cotonera (indianes) on els canvis van ser realment profunds i van donar origen a la revolució industrial, que es va consolidar a principis del segle XIX. El fet que el cotó fos un producte tèxtil nou i no controlat pels gremis, la seva ràpida popularitat pel seu baix preu, la seva facilitat de rentada i l’adequació 1-11 al clima càlid van fer créixer les fàbriques d’indianes. Vers el 1736-1737 s’expandeixen aquestes fàbriques, que presentaven una manera d’organitzar el treball i la producció diferent de la del taller artesanal o la indústria domiciliària: la concentració de la producció i de la mà d’obra en un espai únic i la divisió del treball sota la direcció del fabricant o propietari. El muntatge i el manteniment d’aquestes manufactures exigia disposar de capitals molt més elevats que els d’un obrador artesà tradicional. El beneficis agrícoles i els provinents del mercat colonial es van destinar en molts casos a les noves indústries. Tanmateix, la producció era possible perquè les transformacions agràries i l’augment de la renda agrícola van fer créixer la demanda de productes tèxtils al mercat interior català. D’altra banda, el subministrament abundant i a bon preu de cotó en floca americà, com a resultat de la liberalització i l’auge del comerç amb Amèrica, va permetre l’augment de l’oferta de filat utilitzant noves màquines, que eren molt més eficients, perquè cadascuna tenia un gran nombre de fusos. Igualment, el mercat americà absorbia una part important de les indianes catalanes, però a l’últim terç del segle els fabricants catalans van topar amb la competència dels teixits anglesos, de més qualitat. Aquesta dificultat va obligar els fabricants catalans a introduir importants innovacions tècniques. Cap al 1780 es van començar a introduir les màquines de filar angleses, que estaven revolucionant la producció en aquell país (l’ampliació del nombre de fusos de la spinning jenny va donar lloc a la bergadana, que es va estendre per tot el sector tèxtil català). La consolidació de la moderna indústria del cotó va tenir el seu impuls definitiu quan, el 1802, es va prohibir importar cotó filat. Pàgines 22 i 23 1. El 1700 l’últim monarca de la Casa d’Àustria, Carles II, va morir sense descendència. Els candidats a ocupar el tron eren fonamentalment Felip d’Anjou i Carles d’Àustria. El testament de Carles II designava com a successor el candidat francès, que va ser proclamat rei amb el nom de Felip V. El nomenament del nou monarca va provocar un greu conflicte per l’equilibri entre les diferents potències europees. El seu accés al tron espanyol enfortia el poder dels Borbó a Europa i, ràpidament, la Gran Bretanya, Holanda i Portugal van declarar el seu suport al candidat austríac; França es va situar a favor de Felip de Borbó. Entre els dos blocs va esclatar una guerra, coneguda com a Guerra de Successió Espanyola (1701-1714). 2. La qüestió successòria va dividir els territoris peninsulars. Castella es va mostrar fidel a Felip V, excepte una part de la gran noblesa, temorosa de perdre poder i influència davant l’absolutisme borbònic. En canvi, a la Corona d’Aragó, especialment a 1-12 València i Catalunya, les institucions (Generalitat) representatives dels diversos sectors socials (noblesa, clero i burgesia) i les classes populars van acabar decantant-se pel candidat austríac, proclamat també rei a Viena l’any 1703. 3. La dinastia borbònica va aplicar els principis de l’absolutisme monàrquic. Així doncs, tots els poders es concentraven en el monarca, que l’exercia envoltat de consellers i funcionaris. Les Corts no es convocaven gairebé mai i només tenien caràcter consultiu. Alhora, es va intensificar un procés de centralització i reforma de l’Administració a través de la promulgació dels decrets de Nova Planta als territoris de la Corona d’Aragó, l’organització de l’administració provincial en capitanies generals, audiències, corregidors i intendents, i de l’administració central en secretaries. A més, també es va reorganitzar la Hisenda. El sistema polític, econòmic i social vigent al segle XVIII, denominat Antic Règim, es va caracteritzar per una economia agrària i senyorial en què la que la terra es trobava en mans de la noblesa i el clero, amortitzada en la seva major part i gravada amb elevats tributs. A tot això s’afegia una indústria i un comerç exterior dèbils. La societat, de caràcter estamental, es caracteritzava per la desigualtat jurídica i la divisió entre privilegiats (noblesa i clero) i no privilegiats, en la seva majoria pagesos sotmesos al règim senyorials, i una burgesia insignificant. 4. Carles III va iniciar un conjunt de reformes que van afectar les relacions amb l’Església, la societat, l’educació i l’economia. El regalisme o defensa del poder de l’Estat davant l’Església va portar el rei a decretar l’expulsió dels jesuïtes el 1766 i a la promulgació de lleis civils. La restricció dels privilegis de la noblesa i la declaració d’honestedat de totes les professions van ser algunes de les reformes socials. L’educació també va ser objecte de reforma amb la restricció dels privilegis de la noblesa, la reforma dels estudis universitaris, la creació d’escoles d’oficis, acadèmies i societats econòmiques. En l’àmbit econòmic es van dur a terme reformes encaminades a la llibertat de comerç i el suport a l’activitat industrial, a la creació de manufactures, a la supressió dels privilegis de la Mesta, l’augment del comerç colonial i el creixement demogràfic. Tot aquest conjunt de mesures pretenien la modernització del país tot seguint els principis del despotisme il·lustrat, que aplica els principis de la Il·lustració però sense posar en qüestió el poder absolut del monarca. 5. La derrota catalana a la Guerra de Successió, el 1714, i la instauració d’un règim borbònic de caràcter absolutista va comportar per a Catalunya aquestes conseqüències: – Abolició de les constitucions de Catalunya i imposició de les lleis de Castella. Supressió de les Corts catalanes i de la Generalitat. Eliminació del càrrec de lloctinent o virrei. – Tots els nous càrrecs eren nomenats pel Consell de Castella. Màxima autoritat política: capità general. Es crea la Reial Audiència. – Supressió de les vegueries, els consells comunals i els batlles i consellers dels ajuntaments. El territori català queda dividit en corregiments controlats per un corregidor, que nomena els alcaldes i regidors dels municipis. – Una superintendència de Catalunya recapta tots els impostos de la Generalitat en nom de l’Estat. S’imposa una nova contribució igual per a tot el regne: el cadastre. – Tancament de les universitats catalanes, excepte la de Cervera. S’imposa l’ús de la llengua castellana a l’ensenyament, l’educació religiosa i els actes i la documentació oficial. – S’estableix el reclutament de soldats per lleves depenent del capità general. Es construeix la fortalesa de la Ciutadella per vigilar la ciutat de Barcelona. Pàgines 24 i 25 REPASSA a) Defineix conceptes: – Antic Règim: sistema polític, econòmic i social que va perviure el segle XVIII; es va caracteritzar per una economia rural i senyorial, una societat jerarquitzada en estaments privilegiats i no privilegiats, i, políticament, per una monarquia absoluta. – Pactes de Família: pactes signats entre els Borbó francesos i espanyols (1733; 1743; 1761) per les seves vinculacions familiars i la necessitat d’enfortir-se davant Anglaterra i l’Imperi austríac; van ser la base de la política exterior dels Borbó espanyols. – absolutisme: forma de govern en la qual l’encarnació del poder es troba en la persona del monarca: el rei concentra absolutament tots els poders. L’absolutisme monàrquic es caracteritza perquè el monarca encarna el paper de l’Estat: el territori és de la seva propietat i les institucions emanen d’ell. – Il·lustració: corrent de pensament basat en el racionalisme sorgit a França el segle XVIII. Es va estendre per tot Europa i va arribar a Espanya amb els Borbó. Les idees il·lustrades es basaven en l’educació i el progrés, i en la igualtat de drets entre tota la població. L’aplicació de les idees il·lustrades a Espanya no va ser completa, a causa de l’oposició de les classes privilegiades. – uniformització: concepte referit a la unificació institucional i l’assimilació dels antics regnes peninsulars a la Corona castellana aplicat pels Borbó a Espanya entre 1716 i 1759. Es va portar a terme a partir de l’abolició de les institucions forals i la imposició als territoris de la Corona d’Aragó del model d’administració politicoadministrativa de Castella – centralització: concepte referit a la política centralitzadora i uniformitzadora portada a terme a Espanya pels Borbó el segle XVIII. Consistia en la reorganització administrativa territorial del país, basada en el govern únic de tots els territoris. Es va aplicar amb els decrets de Nova Planta, a partir dels quals es van abolir les institucions forals dels antics regnes peninsulars – despotisme il·lustrat: concepte sorgit el segle XVIII a partir de l’aplicació, per part dels monarques absoluts, de les idees reformistes proposades pels il·lustrats. Rep aquest nom perquè el monarca accepta el racionalisme i un cert reformisme, sempre que no afecti el poder de la monarquia absoluta. Aquest pensament es podia resumir en una frase: “Tot per al poble, però sense el poble.” – estaments: grups socials en què es divideix la societat de l’Antic Règim. Les seves característiques essencials eren la desigualtat jurídica i l’immobilisme. Els grups privilegiats eren la noblesa, que controlava la propietat de la terra, no pagava impostos i ocupava els càrrecs públics, i el clero, que a més de controlar enormes extensions de terres, tenia el dret a cobrar el delme a tots els pagesos. Aquests grups privilegiats representen menys del 10% de la població. En canvi, el tercer estament, no privilegiat, format per pagesos, burgesia i grups socials populars de les ciutats, suportava les càrregues econòmiques de l’Estat i no tenia accés als centres de decisió política. – manufactures: establiments en què es comença a presentar una manera d’organitzar el treball i la producció diferent de la del taller artesanal o la indústria domiciliària que consistia en la concentració de la producció i de la mà d’obra en un espai únic i la divisió de treball sota la direcció del fabricant o propietari. – comerç colonial: s’anomenen així les relacions que s’estableixen entre la metròpoli (Espanya) i les seves colònies americanes. El 1778 s’estableix la llibertat de comerç amb Amèrica, culminant així el procés iniciat el 1765, quan Carles III va acabar amb el monopoli de Cadis i va obrir una sèrie de ports espanyols al lliure comerç amb les colònies. – regalisme: defensa del poder de l’Estat enfront de l’Església. – Decret de Nova Planta: promulgat el 1716, imposa un nou sistema politicoadministratiu a Catalunya fruit de la implantació d’un nou sistema de govern a Espanya: l’absolutisme monàrquic dels Borbó. També s’hi decreta la supressió de les antigues institucions i dels cossos armats propis de Catalunya (els sometents) i la prohibició de l’ús de la llengua catalana a l’administració. Tot plegat era conseqüència del nou 1-13 sistema de govern implantat pels Borbó, de caràcter centralista i uniformitzador de tots els territoris sota el seu control. b) Identifica els personatges: – Felip V: primer rei de la dinastia Borbó (1700-1746), va arribar al poder arran de la Guerra de Successió. El seu regnat es va caracteritzar per la centralització de l’Estat, amb la supressió de les lleis i institucions dels territoris de la Corona d’Aragó i la consolidació de l’absolutisme monàrquic d’inspiració francesa. – Carles III: rei d’Espanya entre 1759 i 1788. Influït per les idees de la Il·lustració, el monarca va dur a terme un programa de reformes però sense posar mai en qüestió el poder i l’autoritat reials. Va ser conegut popularment com “el millor alcalde de Madrid”, a causa de les millores urbanístiques que va impulsar a la capital. – Ferran VI: rei d’Espanya (1746-1759). Durant el seu regnat, sota la influència de ministres il·lustrats com el marquès d’Ensenada, es van impulsar projectes de reforma en la línia del despotisme il·lustrat. – Antoni de Villarroel comandant de les forces que defensaven Barcelona durant el setge de 1713-1714. – arxiduc Carles d’Àustria: pretendent a la Corona d’Espanya arran de la mort de Carles II, es va enfrontar al pretendent francès, Felip d’Anjou, en la Guerra de Successió. Va tenir el suport de pràcticament tots els territoris de la Corona d’Aragó. Es va convertir en emperador d’Àustria el 1711, cosa que va suposar que les potències europees li deixessin de donar suport com a candidat a la Corona espanyola. – Jovellanos: escriptor, jurista i polític espanyol (17441811). Una de les figures més importants de la Il·lustració espanyola. És conegut sobretot pels seus escrits sobre justícia, els drets de la Corona sobre l’Església i la Inquisició, les universitats i el liberalisme econòmic. El seu tractat més conegut, l’Informe en l’Expedient de la llei agrària, de 1795, proposava reformes en l’agricultura. Desterrat per Godoy el 1801, va recuperar la llibertat el 1808. Durant la invasió francesa es va negar a donar suport als reformistes afrancesats que secundaven Josep Bonaparte. – Floridablanca: polític espanyol il·lustrat (1720-1808). El 1777, com a secretari d’Estat, va impulsar una política de modernització, tot i que a partir de la Revolució Francesa es va moderar i va perseguir els reformistes més radicals del moment, com Jovellanos o Campomanes. Durant la Guerra del Francès va ser president de la Junta Central. – Aranda: polític i militar espanyol (1719-1798), va ser investit primer ministre després de motí de Squillace (1766). Des del govern va impulsar una política reformista, i el 1767 va expulsar els jesuïtes. Durant el regnat de Carles IV va tornar a ser nomenat primer ministre el 1787, i va mantenir una política neutral 1-14 davant la Revolució Francesa. Processat per la Inquisició, va morir a l’exili. – Rafael Casanova: conseller en cap de Barcelona, màxima autoritat política de la ciutat durant el setge de 1713-1714. CONTESTA a) La Guerra de Successió va ser el conflicte armat entre els partidaris del borbó Felip d’Anjou i de Carles d’Àustria, candidats a la Corona espanyola després de la mort de Carles II sense descendència. Va començar el 1700 i va acabar el 1713 (a Catalunya, el 1714), amb la victòria dels partidaris de Felip d’Anjou, des d’aleshores Felip V. Llavors va començar a Espanya el regnat de la dinastia dels Borbó. Catalunya va donar suport a Carles d’Àustria, que havia promès respectar les lleis i institucions catalanes. L’11 de setembre de 1714 les tropes de Felip V van derrotar la resistència de la ciutat de Barcelona i van posar fi a la guerra a Catalunya, amb la victòria dels partidaris dels Borbó. A conseqüència de la implantació de la dinastia Borbó, a Catalunya es va portar a terme una reorganització administrativa territorial del país, amb l’abolició prèvia de les institucions forals dels antics regnes peninsulars (Decrets de Nova Planta, el 1707). Felip V va imposar als territoris de la Corona d’Aragó el model d’administració política i administrativa de Castella, cosa que va significar la uniformització de tots els territoris d’Espanya. Es van abolir les Corts dels regnes de la Corona d’Aragó i es van crear les Corts d’Espanya, que integraven les d’Aragó i Castella. A Catalunya va imposar un sistema administratiu basat en el model castellà, amb la prèvia abolició de les lleis i institucions tradicionals catalanes, i va exercir una forta repressió cultural contra la llengua catalana b) La societat espanyola del segle XVIII, emmarcada en l’Antic Règim, era de tipus estamental, dividida en grups privilegiats (clero i noblesa) i no privilegiats (la resta de la població, pagesos en la seva gran majoria, burgesia i classes populars urbanes). Els primers estaven exempts de pagar impostos, no havien de treballar i tenien el control del poder polític i econòmic, mentre que les classes no privilegiades no tenien drets, havien de pagar impostos i les seves condicions de vida eren precàries. El sistema econòmic, d’altra banda, tenia una base rural i senyorial, i la majoria de terres es concentraven en unes poques mans. L’aristocràcia i l’Església vivien de les rendes que els proporcionava la terra, que treballaven els pagesos. c) Es va dur a terme a partir de la reorganització administrativa i territorial del país, amb la prèvia abolició de les institucions forals dels antics regnes de la Corona d’Aragó (Decrets de Nova Planta) entre 1707 i 1716. Felip V va imposar als territoris de la Corona d’Aragó el model polític i administratiu de Castella i les seves institucions. Es van abolir les institucions pròpies dels regnes de la Corona d’Aragó, cosa que va significar la uniformització política. d) El concepte d’Il·lustració fa referència al corrent de pensament basat en el racionalisme que sorgeix a França el segle XVIII. Es va estendre per Europa i va arribar a Espanya amb els Borbó. 2. Seleccionar les dades clau Activitat guiada. 3. Establir-ne el guió Activitat guiada. COM ES COMENTEN UNS GRÀFICS a) Activitat guiada. Les idees il·lustrades es basaven en la raó, l’educació i el progrés a través del desenvolupament científic i tècnic, amb el foment de l’agricultura, la indústria i el comerç. b) Activitat guiada. La Il·lustració espanyola va haver de vèncer una forta resistència de les classes privilegiades de l’Antic Règim. Es van a dur a terme millores tècniques o transformacions culturals, però l’aplicació de les idees il·lustrades a Espanya no va ser completa. L’absència d’una àmplia burgesia, la forta oposició de l’Església i la noblesa i la presència d’un règim monàrquic absolutista van frenar la difusió de les idees il·lustrades a Espanya. d) Activitat guiada. e) Les idees reformistes dels il·lustrats van ser recollides pels reis absolutistes en una experiència coneguda com a despotisme il·lustrat. Rep aquest nom perquè el rei accepta un cert reformisme sempre que no afecti el poder de la monarquia absoluta, que manté el control dels poders públics sense cedir cap de les seves prerrogatives. D’aquí la frase que caracteritza aquest règim polític: “Tot pel poble, però sense el poble”. f) El reformisme aplicat a Espanya pels Borbó va consistir en la modernització i racionalització de les estructures polítiques i econòmiques de l’Estat. Això va comportar la centralització i uniformització administrativa del territori espanyol, amb la creació de noves institucions. Les reformes econòmiques, consistents en el lliure comerç i el foment de l’agricultura i la indústria, van repercutir en el desenvolupament del comerç i de l’activitat industrial i agrària. Les reformes que va dur a terme Carles III a Espanya, com a mostra del despotisme il·lustrat, van ser interessants i van significar una millora en el benestar del país. Va disminuir la corrupció i el nepotisme, es van desenvolupar reformes econòmiques, projectes urbanístics, millores a la xarxa viària, suport a l’educació, sanejament de les ciutats, etcètera. El resultat de l’aplicació de les idees il·lustrades no va ser òptim perquè una reforma total del sistema hauria afectat els interessos i el poder dels grups privilegiats. Per això, molts projectes de reforma van ser limitats i van quedar sense desenvolupar o concloure. COM S’ELABORA UN TEMA 1. Comprendre’n l’enunciat Activitat guiada. c) Activitat guiada Pàgines 26 i 27 1. Interpreta el quadre a) Identificació. L’autor de l’obra és el pintor francès Rouargues. Es va fer el segle XVIII i representa una vista del port de Barcelona. b) Descripció. Al gravat del segle XVIII s’observa una gran quantitat de vaixells a l’entrada del port de Barcelona, amb els edificis de la ciutat al fons c) Anàlisi i context històric. El segle XVIII el port de Barcelona era un dels més importants de la península Ibèrica a causa, principalment, de l’activitat del comerç colonial amb Amèrica. La fi del monopoli comercial dels ports de Cadis i Sevilla va permetre la intervenció en el negoci colonial d’altres ports, com el de Barcelona. Aquest va recuperar part de la rellevància que va tenir els segles XIV i XV i va esdevenir un dels principals punts d’entrada de les matèries primeres americanes i de sortida dels productes manufacturats. L’auge del comerç colonial va permetre aprofitar les potencialitats de l’economia catalana, com la consolidació d’una agricultura orientada al mercat, la creació d’un mercat interior integrat, la generació d’excedents de capital que van poder ser invertits en la indústria, entre d’altres que van possibilitar l’inici d’un procés d’industrialització. 2. COMENTA EL TEXT a) Presentació L’autor del text és Gaspar Melchor de Jovellanos, un dels principals il·lustrats espanyols. El text és la Memòria sobre l’educació pública, escrit el 1802. b) Síntesi i anàlisi Per Jovellanos la instrucció pública assegura la necessària distribució dels coneixements. Considera que per a un país no és profitós que només uns quants posseeixin una gran cultura i la majoria de la població visqui en la total ignorància. Una major distribució dels coneixements ha de produir un millor desenvolupament de les professions, ja que els individus de les classes productives estaran 1-15 més ben preparats per dur-les a terme, cosa que comportarà, al seu torn, més prosperitat per al conjunt del país. D’altra banda, el fet d’estar en possessió d’una mínima instrucció facilitarà que les persones s’obrin camí d’una manera digna, especialment en aquelles zones on, a causa de la concentració de la propietat de les terres en poques mans, la majoria de la població es veu condemnada a treballar com a jornalers. Els coneixements serien, en aquest cas, la via per desenvolupar professions més profitoses. Aquesta instrucció, a més, s’hauria de fer durant la infància, perquè és quan millor queden gravats els coneixements que s’adquireixen i perquè a partir de la joventut els individus s’han de dedicar a treballar. c) Context històric El pensament il·lustrat espanyol prenia com a base la raó, únic origen de l’educació i el progrés, ja que, segons les idees il·lustrades, la felicitat només es pot assolir a través del coneixement. A partir d’aquests idees van realitzar una crítica ferotge al conjunt del model econòmic, polític i social de l’Antic Règim i van criticar els principis de la societat estamental, tot rebutjant la transmissió hereditària de virtuts i privilegis i afirmant la igualtat de tots els homes i el seu dret a la llibertat. Amb aquests principis el il·lustrats van intentar reformar l’economia, per a la qual cosa resultava indispensable reformar la societat. En concret, el pensament il·lustrat espanyol es va centrar al voltant d’un eix fonamental sobre el qual s’havia de generar el canvi que necessitava el país: l’educació. Aquesta es va convertir en l’eix prioritari dels il·lustrats espanyols, com reflecteix el text de Jovellanos: només imposant una educació primària i obligatòria es podria treure el país del seu endarreriment secular. Aquesta educació, d’altra banda, hauria d’estar amarada dels nous coneixements. L’aprenentatge de noves tècniques, sovint importades de l’estranger, comportaria més eficàcia en les professions, cosa que, en darrer terme, redundaria en més prosperitat de l’economia. L’economia era l’altra gran preocupació dels il·lustrats espanyols, conscients que era el predomini de la propietat nobiliària i eclesiàstica el gran obstacle pel desenvolupament de l’agricultura. Això, unit al desconeixement de les noves tècniques i invencions implantades en altres països europeus, provocava l’endarreriment del país. Davant d’aquesta situació, els il·lustrats van fer grans esforços per analitzar la realitat del país i proposar reformes. 3. Analitza les dades a) Descripció La taula ens ofereix les dades referides a les senyories eclesiàstiques i nobiliàries del cens de 1797. 1-16 b) Anàlisi – Senyoria, com a terme genèric, indica el domini d’un noble o gran propietari, que s’anomena senyor, sobre un àmbit territorial o grup de població. Es desenvolupa a l’Edat Mitjana a partir de l’estructuració del sistema feudal. La senyoria personal representava el domini sobre unes persones (serfs o vassalls) subjectes al senyor per uns vincles que obligaven a unes prestacions variades. La senyoria dominical o alodial es basava en la propietat de la terra conreada pels serfs, adscrits al territori i obligats a càrregues de tipus personal. D’aquesta derivava la senyoria jurisdiccional, l’exercici de funcions públiques per part del senyor sobre tots els habitants de la senyoria. La taula ens indica l’elevat nombre de dominis senyorials de la noblesa i el clero. Destaquen sobretot les senyories rurals. – Pels pagesos, el pagament de les rendes senyorials, a més dels tributs a l’Estat i els arrendaments en el cas de no ser propietaris de les terres, representava l’exacció de la major part de la seva producció, cosa que els abocava a una situació de misèria, ja que el pagament dels drets senyorials passava per davant de les necessitats de subsistència de les famílies pageses. c) Valoració La influència social, política i econòmica dels privilegiats els va permetre oposar-se a les mesures reformistes que van intentar els diferents governs del despotisme il·lustrat. Com que no van saber o poder enfrontar-se als privilegiats, no va ser possible desenvolupar una veritable reforma agrària que facilités l’accés dels pagesos a les terres i que les convertís en una font de capital que pogués contribuir al desenvolupament del comerç i la indústria. A més, l’esclat de la Revolució Francesa va paralitzar qualsevol mesura de reforma que es considerava que posava en perill la supervivència de la societat estamental i de la monarquia absoluta. 4. Organitza la informació Polítiques: supressió de les constitucions i les institucions catalanes; decret de Nova Planta. Territorials: nova estructura administrativa: demarcacions provincials, corregiments i ajuntaments. Fiscals: Cadastre. Militars: obligació d’allotjar les tropes; desarmament de la població civil; ocupació militar del territori. Ciutadella de Barcelona. Culturals: supressió de les universitats; obligatorietat de l’ús del castellà en els judicis, l’ensenyament i l’educació religiosa. 5. Estableix la cronologia L’eix cronològic ha d’estar ordenat, d’esquerra a dreta, de la manera següent: Monarques – Felip V: 1700- 1746. – Ferran VI: 1746-1759. – Carles III: 1759-1788. Etapes – Centralisme i uniformitat: 1700-1759. – Reformisme: 1759-1788. Esdeveniments – Guerra de Successió: 1700-1713. – entronització de la dinastía Borbó: 1700. – Tractat d’Utrecht: 1713. ser promulgat amb una doble intenció: per una banda, la voluntat de castigar la rebel·lia d’aquells territoris que no havien volgut acatar la voluntat expressada per Carles II en el seu testament, en el qual nomenava hereu el nét de Lluís XIV de França, Felip d’Anjou. D’altra banda, les disposicions que conté s’emmarquen en la política centralista i uniformitzadora que caracteritza la monarquia borbònica i que ja s’havia desenvolupat plenament a França, model d’estat absolutista. El caràcter de les institucions de la Corona d’Aragó no era més que un destorb per a aquesta política i un obstacle perquè el monarca pogués exercir la seva autoritat absoluta, i per això havien de ser suprimides – expulsió dels jesuïtes: 1766. b) Felip V s’atorga a si mateix el dret diví (per la “gràcia de Déu”) per decidir sobre l’estatus dels territoris del seu regne (en aquest cas, Catalunya), com corresponia a un rei representatiu de la monarquia absoluta. El rei argumenta la seva decisió pel bé dels habitants del principat, perquè visquin en pau, quietud i abundància. – motí de Squillace: 1766. c) Els resums dels articles seleccionats són els següents: – decrets de Nova Planta: 1716. – Pactes de Família: 1733, 1743, 1761. – cadastre d’Ensenada: 1749. – Llibertat de comerç: 1778. 6. Investiga amb fonts digitals a) Es tracta d’un decret, un acte administratiu establert pel poder executiu, en aquest cas el rei d’Espanya. El decret de Nova Planta promulgat per Felip V el 1716 estableix la supressió de les institucions pròpies de Catalunya, amb la substitució d’aquestes per l’Audiència, la imposició de la llengua castellana als organismes oficials i el control del territori amb la presència de corregidors a les ciutats principals del Principat. La idea principal del decret és la centralització i la uniformització del territori a partir de la seva integració a l’estructura politicoadministrativa de Castella. El document està firmat pel rei d’Espanya, Felip V, primer monarca espanyol pertanyent a la dinastia dels Borbó. El decret va ser promulgat el 1716, després de la Guerra de Successió (1701-1714), que va enfrontar els partidaris de Felip d’Anjou i de l’arxiduc Carles d’Habsburg pel tron d’Espanya després de la mort de Carles II sense descendència. El conflicte va motivar l’alineació dels diferents territoris en un bàndol o un altre; d’aquesta manera, Castella es va mantenir fidel a Felip V, mentre que la Corona d’Aragó es va mostrar partidària del candidat austríac, en oposició al centralisme borbònic. La victòria de les tropes filipistes a Almansa (1707) va permetre la conquesta borbònica de València i Aragó, cosa que va comportar l’assimilació d’aquests territoris a la Corona castellana, en els termes que expressa el decret de Nova Planta. La posterior victòria borbònica a Catalunya, l’any 1714, va donar lloc a l’aplicació del mateix decret al Principat, el 1716. Aquest decret va – Article 1: En el primer article dels decrets de Nova Planta aplicats a Catalunya l’any 1716, que és de caràcter introductori, s’expliquen els antecedents i els motius del decret (acció pacificadora del monarca a Catalunya) i també els fins (establiment d’un govern controlat pel rei). – Article 2: Es concreta la nova forma de govern, consistent en la creació d’una Audiència presidida per un capità general, la màxima autoritat reial a Catalunya. – Article 4: S’especifica l’ús de la llengua castellana a l’Audiència, en detriment de la llengua catalana, utilitzada fins aleshores en els afers administratius del Principat. – Article 15 i 27: Tracten sobre el dret penal. – Article 34: S’estableix la presència de corregidors a les ciutats principals de Catalunya; tracta del paper dels regidors. – Article 38: Es mantenen els càrrecs administratius que no entrin en contradicció amb la Nova Planta. – Article 39: Se suprimeixen els sometents, cossos armats encarregats de la defensa a Catalunya, contra els quals havia lluitat l’exèrcit borbònic durant la Guerra de Successió. – Article 40: S’anul·len les distincions entre els ciutadans de Catalunya i els de la resta d’Espanya; d’aleshores ençà tots tindran la mateixa “nacionalitat”. – Article 41: Monopoli reial de l’encunyació de moneda. – Article 43: Manteniment del Consolat de Mar. – Article 44: Intervenció de l’Audiència per adequar 1-17 el que sigui necessari (institucions, càrrecs...) al contingut del decret, que preval en qualsevol cas. d) Pels decrets de Nova Planta s’imposa un nou sistema politicoadministratiu a Catalunya, fruit de la implantació d’un nou sistema de govern a Espanya: l’absolutisme monàrquic dels Borbó. També s’hi decreta la supressió de les antigues institucions i dels cossos armats propis de Catalunya (els sometents) i la prohibició de l’ús de la llengua catalana a l’administració. Tot plegat era conseqüència del nou sistema de govern implantat pels Borbó, de caràcter centralista i uniformitzador de tots els territoris sota el seu control. Les noves autoritats imposades a Catalunya pel decret de Nova Planta són les següents: – El capità general, que presideix l’Audiència i és la màxima representació de l’autoritat reial a Catalunya. – Els corregidors, funcionaris encarregats de l’administració provincial. A partir dels decrets de Nova Planta es van suprimir les Corts, els Consells i els Virregnats, que van ser reemplaçats per les Audiències, governades per un capità general. e) Aquest decret s’emmarca en una política centralista i uniformitzadora aplicada pels Borbó a França i després a Espanya, el segle XVIII. Es pretenia portar a terme una reorganització administrativa del país a partir de l’abolició dels furs dels antics regnes hispànics i la implantació d’una administració centralitzada i controlada per una monarquia absolutista. Amb els decrets de Nova Planta, el Principat de Catalunya i la resta de regnes de la Corona d’Aragó van perdre els seus furs i privilegis i van passar a dependre directament d’una administració única, centralitzada a la Cort espanyola. En el cas concret de Catalunya també va significar la prohibició de la llengua catalana a l’administració, la imposició d’unes institucions (Audiència) dependents de la Corona espanyola i una nova divisió territorial segons la qual el Principat passava a ser una província. Elabora un eix digital Activitat personal. Reptes a la xarxa Activitat personal. ENLLAÇOS D’INTERNET TICHING WEBS http://www.tiching.com/752686 http://www.rtve.es/alacarta/videos/memoria-de-espana/memoria-espana-carlos-iiiluces-sombras-del-reformismo-ilustrado/3283927/ http://www.tiching.com/753559 https://www.google.es/maps/place/Parador+de+Cardona,+castell+de+cardona,+s %2Fn,+08261+Cardona,+Barcelona/@41.9142573,1.6854581,3a,75y,97.05h,80.8 4t/data=!3m7!1e1!3m5!1szu8RAGh_hkOCyDd0sx4Rcg!2e0!6s%2F%2Fgeo0.ggph t.com%2Fcbk%3Fpanoid%3Dzu8RAGh_hkOCyDd0sx4Rcg%26output%3Dthumbn ail%26cb_client%3Dmaps_sv.tactile.gps%26thumb%3D2%26w%3D203%26h%3D 100%26yaw%3D249.46698%26pitch%3D0!7i13312!8i6656!4m5!3m4!1s0x12a5ad 566d75920d:0x4de8ccb83d36de97!8m2!3d41.914318!4d1.68565!6m1!1e1 http://www.tiching.com/753620 https://www.youtube.com/embed/BXfOgFPdje0?wmode=transparent http://www.tiching.com/753625 https://www.youtube.com/embed/Q-MRakw1Bz8?wmode=transparent http://www.tiching.com/753629 http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/gr-barcelona/revolucio-a-lafabrica/video/5143912/ 1-18 Tema 02 La Guerra del Francès i la crisi de l’Antic Règim (1788-1833) GUIA DIDÀCTICA • Orientacions didàctiques • Solucionari • Recursos didàctics – Naveguem per Tiching – Bibliografia 2-1 28 a 37 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 4 Bibliografía Orientacions didàctiques ● 1. L’ocupació... Explicació dels successos esdevinguts a l’Espanya de Carles IV des del triomf de la Revolució Francesa fins a l’ocupació del territori per part de les tropes napoleòniques. ● ● 2. La guerra… Descripció del desenvolupament de la Guerra del Francès i de l’actitud dels diversos grups socials durant el conflicte. Obra col·lectiva que contextualitza la Guerra de la Independència i sintetitza les principals dimensions del conflicte. ● 3. Les Corts... Desenvolupament de les Corts de Cadis i anàlisi dels principis liberals establerts en la Constitució de 1812. ● 4. Llibertat de… Contraposició entre el principi liberal de la llibertat d’impremta i els valors que defensava la Inquisició espanyola a través de l’estudi de diversos documents històrics. A. MOLINER PRADA (ed.): La Guerra de la Independencia en España, 1808-1814. Alella: Nabla, 2007 ● Naveguem per Tiching ● http://www.tiching.com/751455. Carles IV. Pàgina web que descriu el regnat de Carles IV en el context de l'esclat de la Revolució Francesa i la crisi de l'Antic Règim a Espanya. A. SÁNCHEZ I CARCELÉN: Els Diputats de l'antiga Corona d'Aragó a les Corts de Cadis (1808-1812). F. Ernest Lluch Pagès Editors, Barcelona-Lleida, 2014. L'autor analitza la tasca dels diputats catalans, valencians, aragonesos i balears que participaren a les Corts de Cadis. ● http://www.tiching.com/751457. La Guerra del Francès (1808-1814). Pàgina web que sintetitza els principals successos de la Guerra d'Independència (1808-1814), així com els personatges clau del període estudiat. ● http://www.tiching.com/751458. La Constitució de Cadis de 1812. Pàgina web de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes que ofereix un anàlisi de les Corts de Cadis de 1812 i de la Constitució que s'hi va redactar. ● http://www.tiching.com/751459. L'inici de la llibertat d'expressió a l'estat espanyol. Article que explica l'impacte sobre la premsa de l'article 371 de la Constitució de Cadis, que reconeixia per primera vegada la llibertat d'expressió a Espanya. 38 a 45 APARTATS 5 A 8 Orientacions didàctiques ● 5. Per què…? Anàlisi de les causes de l’emancipació de les colònies americanes a partir de l’estudi de diversos documents històrics. ● 6. La restauració… Explicació dels successos esdevinguts entre 1814 i 1823, amb especial atenció al període de la restauració absolutista de Ferran VII (1814-1820) i l’etapa del Trienni Liberal (1820-1823). Bibliografía ● M. CHUST; I. FRASQUET: Tiempos de revolución : comprender las independencias iberoamericanas. Fundación Mapfre-Santillana, Madrid, 2013. Estudi que caracteritza les independències llatinoamericanes com processos revolucionaris, pel seu caràcter dinàmic i perquè van comportar la superació de l'Antic Règim a Amèrica. ● J. FONTANA LÁZARO: Aturar el temps: la segona restauració espanyola, 1823-1834. Crítica, Barcelona, 2005. Obra que analitza la crisi de l'Antic Règim i la formació del nou estat liberal a Espanya. ● 7. Per què va ser…? Anàlisi del període conegut com la “Dècada Ominosa” (1823-1833) a través de l’estudi de diversos documents històrics. ● 8. Per què va entrar…? Esquema que sintetitza les causes de la crisi de l'Antic Règim espanyol i l'evolució de la pugna social i política entre absolutistes i liberals durant el primer terç del s. XIX. Naveguem per Tiching ● http://www.tiching.com/751460. L'emancipació de les colònies americanes. Web descriptiva de les causes i les fases de la independència americana. ● http://www.tiching.com/751461. El retorn a l'absolutisme de Ferran VII. Pàgina que explica com Ferran VII va restaurar l'absolutisme a Espanya. ● http://www.tiching.com/751462. El regnat de Ferran VII. Web que recull i caracteritza els tres períodes que caracteritzaren el regnat de Ferran VII. ● http://www.tiching.com/751463 La qüestió successòria. Resum dels orígens del carlisme arran de la Pragmàtica Sanció. 2-2 SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS Pàgines 28 i 29 ● Resposta personal. El fet històric representat és el moment posterior a la batalla que va tenir lloc el dia 19 de setembre de 1809 a Girona, durant la Guerra del Francès, quan l'exèrcit invasor va intentar un atac definitiu contra la ciutat, que va resistir l'atac seguint les ordres del general Álvarez de Castro. ● Resposta personal. L'obra està dividida en tres plans, els personatges de primer terme són els més realistes i dramàtics, tractats amb colors més vius, al segon pla els personatges estan menys definits i a la tercera part algunes figures només hi són esbossades les més properes al fons. L'escena de la meitat dreta es distribueix en una estructura piramidal amb el vèrtex en les ruïnes del fons i el seu costat esquerre format pels defensors atrinxerats, amb el general Álvarez de Castro en una posició molt destacada. A la part baixa del quadre, el primer pla de la batalla, s'hi veuen representats els ferits i morts, donant el màxim de realisme a les imatges més dramàtiques, com la del personatge destacat d'una dona pertanyent al cos militar femení que socorria i assistia els ferits en batalla. Se la pot distingir per la cinta vermella al braç esquerre. Se'n poden observar d'altres repartides a l'escena de la batalla. Pàgines 30 i 31 1. La Reial Ordre del 15 de juliol de 1792 estableix diverses mesures per intentar evitar la propagació a Espanya de notícies al voltant de la Revolució Francesa i dels ideals que aquesta encarna entre la població espanyola. La Reial Ordre es va dictar amb motiu d’haver arribat a Espanya diverses remeses de llibres editats al país veí. Establia que tots els papers impresos o manuscrits que fessin referència a la Revolució Francesa o al nou ordre constitucional francès fossin interceptats i enviats directament al Ministeri d’Estat per tal d’impedir que circulessin entre la població espanyola. També estipulava que tots els llibres que arribessin a la duana editats en llengua francesa havien de ser revisats i sotmesos a censura per part del Governador del Consell, el qual havia d’impedir que entressin en territori espanyol les publicacions referents a assumptes relacionats amb la Revolució Francesa. Finalment, la Reial Ordre dictava que els venCorts, caixes, cintes i altres béns arribats a Espanya a la mateixa partida i procedents del país veí havien de ser remesos al Ministeri d’Hisenda, on se’ls retirarien els ornaments que feien referència a la Revolució Francesa, per després ser entregats als seus propietaris. 2. La Guerra Gran es va iniciar quan la Convenció Nacional francesa va considerar que hi havia un clima adient a Catalunya i el País Basc (que havia esclatat en conflictes socials amb els rebomboris del pa), que facilitarien l'objectiu d'eliminar els Borbons i alliberar Espanya del vell ordre, i que havien de trobar prou suport en aquests territoris, de manera que el 7 de març de 1793 es va declarar la guerra a Espanya, i el dia 23 el govern de Manuel Godoy ho va fer recíprocament en resposta a l'execució de Lluís XVI de França, alhora que es decretava l'allistament voluntari. Els francesos entraren a l'Empordà, on després de diferents combats, les tropes espanyoles foren vençudes a la Batalla del Roure (17-20 de novembre de 1794); els espanyols es desmoralitzaren i fugiren i els francesos van prendre Figueres el 28 de novembre. Al Principat es va organitzar una defensa d'uns 20.000 soldats, miquelets i sometents que van contenir el front, que es va estabilitzar a l'Empordà mentre continuava la defensa del Setge de Roses fins a la caiguda de la ciutat el 3 de febrer de 1795 i l'evacuació via marítima després d'uns mesos de setge. Llavors les tropes espanyoles van iniciar una nova ofensiva derrotant les franceses a la batalla de Pontós l'11 de juny, i del 25 al 27 de juliol les tropes del general Garcia de la Cuesta van atacar la Cerdanya, fent capitular les guarnicions franceses. En paral·lel, els francesos van arribar fins a Miranda de Ebro, fent que Espanya capitulés i signés la pau de Basilea, que va acabar amb la guerra el 1795 amb la cessió de Santo Domingo. 3. L’acte que mostra el gravat és la convocatòria que va fer Napoleó a Carles IV i el seu fill Ferran VII a la ciutat francesa de Baiona, on els va obligar a abdicar i a acceptar el nomenament del seu germà Josep Bonaparte com a nou rei d’Espanya. D’esquerra a dreta, els personatges representats són: els prínceps Carles Maria Isidre i Francesc de Paula Antoni, fills de Carles IV i germans de Ferran VII, el mateix rei Ferran VII, Napoleó Bonaparte, emperador de França, el rei Carles IV, la seva dona la reina Maria Lluïsa, el secretari d’Estat Manuel Godoy i possiblement Maria Lluïsa Josefina, filla de Carles IV i dona del rei d’Etrúria, Lluís de Borbó-Parma. El gravat mostra com Carles IV abdica i entrega la corona d’Espanya a Napoleó, davant l’atenta mirada dels presents. Ferran VII, que anteriorment havia estat obligat a abdicar del tron espanyol a favor del seu pare, és representat en una actitud de penediment pel que havia fet. Està plorant avergonyit en veure l’acte humiliant que estava realitzant Carles IV, avalat per qui considerava ésser un traïdor, Godoy. Les abdicacions de Baiona van suposar per als Borbons la seva desvinculació de la monarquia espanyola fins el 1814, quan Ferran VII va tornar a ocupar el tron espanyol. Napoleó Bonaparte, després de les abdicacions, va nomenar al seu germà Josep rei d’Espanya, el qual seria conegut com a Josep I. La 2-3 monarquia espanyola, fins al moment de caràcter absolutista, es va transformar en una altra de tipus constitucional, que va incorporar les idees nascudes de la Revolució Francesa. Napoleó va convocar unes Corts a Baiona, que van comptar amb la presència de 65 notables espanyols. Aquests van aprovar l’Estatut de Baiona, un document constitucional de tipus reformista proposat pel mateix Napoleó. Establia l’abolició dels privilegis i la igualtat de tots els espanyols davant la llei, el pagament d’impostos i la possibilitat d’accedir als càrrecs públics. L’Estatut també abolia la Inquisició i donava el tret de sortida per a la reforma i modernització de l’Administració espanyola. 4. El text narra la Batalla del Bruc, del 6 de juny de 1808, durant la Guerra del Francès. Els que es van enfrontar als francesos no estaven ben preparats, ja que no tenien cavalleria, tropa, artilleria ni cap militar que els dirigís, i només amb uns 100 fusells. Resposta personal. La llegenda més coneguda sobre la Batalla del Bruc és la del Timbaler del Bruc, que explica com un noi de Santpedor va dirigir la batalla amb un tambor com els que s'utilitzaven en les confraries. Gràcies al so del tambor, amb el seu eco reverberant contra les parets de la muntanya de Montserrat, els francesos es van retirar pensant-se que un gran exèrcit els estava esperant per derrotar-los. 5. L’actitud de la monarquia espanyola davant la Revolució Francesa va ser de pànic, per la qual cosa va intentar a qualsevol preu evitar la propagació dels ideals revolucionaris entre la població espanyola. A la vegada, la revolució i l’accés al poder de Napoleó van posar de manifest l’enorme debilitat dels Borbons a Espanya i la crisi interna de la monarquia. En el centre del debat es trobava la figura de Godoy. Carles IV, després de l’esclat de la Revolució Francesa i mogut per la por, va realitzar una sèrie d’accions per evitar la propagació de notícies respecte als esdeveniments que estaven assolant França des de 1789 i, molt especialment, dels ideals revolucionaris, i reforçar el poder absolut de la monarquia. Aquestes mesures van ser fonamentalment tres. En primer lloc, va destituir als ministres il·lustrats que havien gaudit de la confiança del seu predecessor, Carles III, com Floridablanca, Jovellanos, etc., i va reforçar, així, el caràcter absolut de la monarquia. En segon lloc, va tancar la frontera amb França per evitar el contagi i la difusió de les idees liberals a Espanya, amb mesures com la promulgada en la Reial Ordre del 15 de juliol de 1792 i que hem comentat anteriorment. Finalment, va nomenar un nou secretari d’Estat Manuel Godoy, un jove militar lleial a la monarquia i a la seva persona. Carles IV va posar plena confiança en el jove Godoy per evitar que els successos esdevinguts a França es produïssin a Espanya. Això, a la llarga, va acabar originant fortes tensions entre el monarca i el seu successor, el futur Ferran VII, la qual cosa va evidenciar la crisi interna de la monarquia. 2-4 La mort a la guillotina del rei francès Lluís XVI va impulsar la monarquia espanyola a sumar-se a la coalició militar europea que estava en guerra contra França. La participació espanyola en el conflicte va tenir conseqüències molt negatives per al país, per al govern i per a la pròpia monarquia, que progressivament va anar desprestigiant-se. Espanya va ser àmpliament derrotada i el conflicte va suposar per al país una enorme dilapidació de recursos econòmics. La Pau de Basilea (1795) va comportar la subordinació d’Espanya als interessos de França. Amb l’ascens al poder de Napoleó, la política exterior espanyola va canviar de signe: Espanya es va aliar a França i es va embarcar en una guerra contra la Gran Bretanya, de la qual novament va sortir delmada. En la derrota naval de Trafalgar la flota espanyola pràcticament va desaparèixer, la qual cosa va tenir conseqüències en els intercanvis comercials amb les colònies americanes, que es van veure interromputs. Això va suposar un cop dur per a la hisenda espanyola. Godoy va buscar noves formes d’obtenir recursos econòmics recorrent a l’endeutament, augmentant les contribucions i procedint a la desamortització de terres eclesiàstiques. L’Església i la noblesa van rebutjar aquestes mesures polítiques, les classes populars van mostrar el seu descontentament alçant-se en diversos motins i Ferran VII va començar a desconfiar de Godoy i de la influència que aquest tenia sobre Carles IV. L’aliança amb França va prendre noves dimensions el 1807, amb la firma del Tractat de Fontainebleau. Mitjançant aquest acord, Espanya autoritzava els exèrcits francesos a entrar en sòl espanyol per atacar Portugal. El tractat establia també un futur repartiment d’aquest país, d’acord amb el qual el secretari Godoy en sortia personalment beneficiat: rebria un principat. Les tropes franceses van entrar en sòl espanyol el febrer de 1808, i més que merament transitar per assolir Portugal, van ocupar llocs estratègics, davant la complaença de la monarquia espanyola. Quan estaven a punt d’arribar a Madrid, la família reial va decidir refugiar-se a Aranjuez. En aquest moment, es va posar de manifest la debilitat de la monarquia espanyola i va esclatar la crisi interna que acabaria amb la seva renúncia al tron espanyol. El 18 de març de 1808 es va produir el motí d’Aranjuez. Pressionat per la noblesa i el clergat, i davant la revolta popular i dels soldats de l’exèrcit espanyol, Carles IV es va veure obligat a abdicar a favor del seu fill Ferran, i Godoy, blanc de totes les crítiques per permetre la invasió francesa, va ser destituït. Davant d’aquest atropellament, Carles IV no es va quedar de braços plegats i va demanar ajuda a Napoleó per recuperar la corona espanyola. Napoleó ràpidament es va adonar de les dificultats de la monarquia espanyola i va maniobrar per apartar els Borbons del tron. Bonaparte va convocar Carles IV i Ferran VII a Baiona. Allà els va convèncer perquè tots dos abdiquessin del tron espanyol en el seu favor. Napoleó va nomenar després el seu germà Josep rei d’Espanya i va annexionar d’aquesta manera el país al seu vast imperi. 6. L’entrada de les primeres tropes napoleòniques a la Península Ibèrica estava legitimada per la firma del Tractat de Fontainebleau (1807) entre França i Espanya. En virtut del mateix, Espanya concedia permís a l’exèrcit francès per transitar per la Península Ibèrica per atacar Portugal. Les tropes napoleòniques no es van limitar a traslladar-se fins a Portugal, sinó que des del primer moment van ocupar enclavaments militars estratègics, i van obligar fins i tot la família reial a refugiar-se a Aranjuez. Napoleó, en una jugada mestra, va reunir els Borbons espanyols a Baiona i va forçar la seva renúncia del tron en el seu favor, i annexionà així Espanya al seu vast imperi. La població espanyola aviat va percebre que estaven davant d’una ocupació en tota regla. Els abusos comesos per les tropes franceses, sumats als rumors sobre la retenció a la força de la família reial a França a mans de Napoleó, aviat van fer efecte en les classes populars. Així doncs, no van tardar a esclatar motins i revoltes a les ciutats ocupades, com a Madrid, el 2 de maig de 1808. L’aixecament de Madrid va ser contestat pels exèrcits napoleònics amb una brutal repressió. Aquesta va ser la gota que va omplir el got i que va donar peu a l’esclat de la revolta popular a tot Espanya en contra de les forces d’ocupació. Les autoritats borbòniques van ser incapaces, d’una banda, de posar fi a l’ocupació francesa, i, de l’altra, d’aixafar l’aixecament popular. Les abdicacions de Baiona van generar un autèntic buit de poder al país, així com l’ensorrament de les estructures de l’Administració borbònica, o el que és el mateix, l’inici de la fi de l’Antic Règim a Espanya. Aquest buit de poder va ser aprofitat pels insurrectes, que s’autodenominaven patriotes, per crear noves estructures capaces de canalitzar l’agitació popular i coordinar els esforços humans i militars en contra de les tropes napoleòniques. Es tractava de les juntes revolucionàries, organismes d’abast local formats per les elits de la ciutat, partidàries majoritàriament de Ferran VII. Les necessitats de coordinació van comportar la creació de juntes provincials, primer, i de la Junta Suprema Central, posteriorment, que va reconèixer Ferran VII com a rei i va assumir el poder fins al seu retorn, una vegada expulsats els exèrcits francesos. La Junta Suprema Central, una forma de govern radicalment nova i trencadora respecte a les institucions de la monarquia, es va constituir com a govern de facto, amb la missió de coordinar la lluita i dirigir el país. Pàgines 32 i 33 1. Amb objecte de cobrir posteriorment tota la Penínsu- la, l’exèrcit francès va iniciar les seves operacions situant-se estratègicament a Vitòria, Barcelona i Madrid. No obstant això, la resistència de Girona i Saragossa va obstaculitzar llargament el seu avançament pel Llevant, al temps que la derrota a Bailèn (juliol de 1808) impedia la presa d’Andalusia i obligava les tropes franceses a abandonar Madrid i replegar-se més enllà de l’Ebre. A la tardor d’aquell mateix any i amb Napoleó al front, l’exèrcit imperial va llançar una ofensiva amb la qual va obtenir el teòric domini de la major part d’Espanya, la qual cosa va exigir més de 250.000 soldats. El 1812, tanmateix, la situació va donar un gir inesperat. La campanya de Rússia havia motivat traslladar a aquell front nombrosos efectius. Les tropes espanyoles, recolzades per les forces de Wellington, van iniciar una contraofensiva que va fer retrocedir els francesos. Davant la impossibilitat de mantenir dos fronts, Napoleó va pactar el final del conflicte a Espanya i, a finals de 1813, les seves tropes abandonaven el país. Les principals batalles es van produir al Bruc, a Somosierra, a Talavera de la Reina, a Requena i a Bailèn, al començament de la guerra, i a Ciutat Rodrigo, Arapiles i San Marcial en l’última etapa del conflicte. Els setges més importants, per la seva part, van tenir lloc a Girona (1808), Saragossa (1808-1809), Gibraltar i Cadis (1810-1812). Els dos primers van frenar durant mesos l’avanç francès pel Llevant. 2. Els afrancesats eren aquells ciutadans espanyols que no es van oposar a l’ocupació francesa d’Espanya i, en canvi, van donar suport al règim de Josep I Bonaparte. Alguns d’ells van passar a formar part de l’Administració de l’Estat. El perfil de l’afrancesat era el de la persona amb idees reformistes, il·lustrades o intel·lectuals que consideraven l’ocupació francesa el mal menor per poder modernitzar un país endarrerit i ancorat en l’Antic Règim. També hi havia homes de negocis entre els afrancesats, que es van veure beneficiats econòmicament amb l’ocupació i per aquest motiu hi van donar suport. L’interès personal o la convicció en les noves idees representades pel règim de Josep I Bonaparte expliquen l’existència dels afrancesats, col·laboracionistes amb les tropes d’ocupació. 3. La Guerra del Francès va suposar una gran sotragada per a la indústria cotonera catalana, a causa de l’aturada del comerç americà. A més, degut a la gran mortalitat i la caiguda de la natalitat, la producció agrària va quedar desmuntada i la industrial es va col·lapsar. Finsalment, el comerç interior es va paralitzar i el transport va quedar interromput degut a la incautació de bous, mules i cavalls per part de les incautacions dels militars. 2-5 4. Les característiques militars de la Guerra de la Independència van diferir de les dels conflictes armats a l’ús en l’època. L’exèrcit espanyol, des de la batalla de Bailèn (1808), va quedar pràcticament desarticulat i la resistència espanyola a l’exèrcit imperial francès, una formació militar clàssica, es va organitzar de forma innovadora, en guerrilles. Alguns soldats de l’exèrcit espanyol, desmobilitzats, es van integrar en aquestes partides armades. Les guerrilles eren grups reduïts d’homes armats, que coneixien perfectament el terreny i actuaven de forma informal. Eren dirigides per militars, clergues o pagesos i la seva presència era més important a les zones rurals. Alguns caps guerrillers famosos van ser El Empecinado, el capellà Merino (Castella) o Espoz i Mina (Navarra). Les guerrilles es dedicaven a castigar l’exèrcit regular francès, la qual cosa va suposar una nova forma de fer la guerra que va descol·locar absolutament les tropes napoleòniques. Resistien pertinaçment els atacs de l’exèrcit francès, i realit-zaven accions per desgastar i desmoralitzar les tropes napoleòniques, que tardaven dies i dies a prendre una nova posició. Per tractar de combatre la guerrilla, l’exèrcit francès va aplicar una ferotge repressió sobre la població civil (destrucció de camps de cultiu, de bestiar, etc.), per impedir que recolzés la guerrilla. Una altra part dels soldats espanyols desmobilitzats es van integrar en les unitats militars regulars de l’exèrcit britànic que també van lluitar a la Península Ibèrica en contra de l’exèrcit napoleònic. De fet, el suport econòmic i militar britànic va ser un dels factors fonamentals per canviar el signe del conflicte, i que aquest esdevingués favorable al conjunt angloespanyol. Les tropes comandades pel general Wellington van obtenir una victòria decisiva a Arapiles el juliol de 1812. La coalició angloespanyola va avançar després de forma imparable fins a Madrid (agost de 1813), la qual cosa va obligar Josep I a fugir. Napoleó, que també mantenia un conflicte obert a Rússia, va valorar la impossibilitat de seguir lluitant en dos fronts tan llunyans. Per aquest motiu, va decidir posar fi a la Guerra de la Independència, firmant el Tractat de Valençay (desembre de 1813), pel qual retirava les seves tropes i restablia els Borbons en el tron espanyol. 5. Els francesos van penetrar a la Península Ibèrica pel País Basc i Navarra, el 1808, a fi d’ocupar tres centres estratègics bàsics: Vitòria, Barcelona i Madrid. En poques setmanes, les tropes napoleòniques van aconseguir ocupar l’Aragó, Catalunya i Madrid. En el desenvolupament dels combats, van ser habituals els setges i bombardejos de ciutats que van oposar resistència a l’ocupació, com Girona, Saragossa, etc. A l’est l’exèrcit francès va topar amb una forta resistència catalana, concentrada en la batalla del Bruc, on els francesos van ser derrotats dues vegades gairebé consecutivament, el juny de 1808. A Catalunya van caure successivament Girona (1809), 2-6 Lleida (1810) i Tarragona (1811). Finalment el 1811 les tropes napoleòniques van aconseguir dominar-la i el gener de 1812 es va annexionar a l’imperi. Es va dividir en quatre departaments i un gran nombre de funcionaris francesos s’hi van desplaçar amb l’objectiu d’organitzar el país d’acord amb el model francès. El català i el francès van ser declarades llengües oficials i s’hi van emprendre tot un seguit de reformes. El 1813 les tropes franceses van començar la retirada i Catalunya va ser un dels darrers enclavaments ocupats. 6. La societat espanyola va presentar dues actituds oposades davant la invasió francesa, i es va dividir en dos grups. En primer lloc, trobem els afrancesats, espanyols que van donar suport a la presència francesa a Espanya. Aquest grup estava format per reformistes, il·lustrats i intel·lectuals, que consideraven la nova Administració francesa com una oportunitat per implantar el liberalisme al país, acabar amb l’Antic Règim i modernitzar Espanya. Alguns homes de negocis que es van beneficiar econòmicament de l’ocupació napoleònica en les seves activitats empresarials es van afegir al col·lectiu d’afrancesats, per interès personal. El text de Blanco White descriu a la perfecció la manera de pensar dels afrancesats. En segon lloc, trobem els patriotes, oposats a l’ocupació francesa i partidaris del retorn de Ferran VII. Aquest grup era molt heterogeni i englobava una àmplia amalgama d’ideologies, d’aspiracions i de classes socials. En primer lloc, el clergat i la noblesa, que esperaven que el retorn del Borbó signifiqués la restauració de l’Antic Règim i de la tradició. Un segon grup de patriotes el conformaven els reformistes moderats, que esperaven que Ferran VII, en retornar, apliqués un programa de reformes dins dels esquemes socials i polítics de l’Antic Règim. Finalment, entre els patriotes hi havia un grup de burgesos, intel·lectuals, professionals, etc., d’ideologia clarament liberal, que desitjaven trencar definitivament amb l’Antic Règim. Aquests sectors esperaven que Ferran VII, quan reprengués el tron espanyol, es convertís en un rei constitucional i recolzés un sistema polític basat en la sobirania nacional, la separació de poders i les llibertats individuals. Pàgines 34 i 35 1. Els diputats catalans a Cadis demanaven que Catalunya conservés els privilegis i furs que tenia, a més de recuperar els que havia tingut fins la Guerra de Successió. La frase en cursiva es refereix als fets de la Guerra de Successió, quan Catalunya es va posar a favor de la Casa d’Àustria mentre que Castella lluitava a favor dels Borbons. Finalment aquests últims van guanyar la guerra i Catalunya va perdre les seves llibertats, furs i Constitucions. 2. La nova monarquia constucional està representada en la il·lustració en primer lloc amb la figura principal: és la Constitució en si, representada com una matrona romana vestida amb túnica clàssica i tocada amb casc amb cimera, o potser una gorra frígia. Als seus peus un lleó, que representa la saviesa. A l’esquerra apareix una escena d’un temple en flames amb un sacerdot lamentant-se davant de les ruïnes. Representa l’abolició de la Inquisició. També hi surt representat l’exèrcit, mitjançant un soldat, a la dreta, que està sotmès a la Constitució, i el rei a l’esquerra, que apareix assenyalat la Constitució, simbolitzant que també s’hi sotmet. 3. Enmig de la Guerra de la Independència, es van convocar Corts per frenar l’enfonsament de l’Estat que provocava el conflicte bèl·lic i limitar el poder del monarca Carles IV, assenyalat com a responsable de la situació. Els diputats a Corts no van poder ser elegits amb normalitat per culpa del context bèl·lic. Atès que el sufragi no va poder celebrar-se normalment i, a més a més, que alguns dels elegits no van poder desplaçar-se fins a Cadis, aquests van haver de ser reemplaçats per persones presents a la ciutat gaditana. Finalment, el setembre de 1810, es van reunir 300 diputats que van acordar que les Corts serien unicamerals i no estamentals. Les Corts van adquirir un caràcter revolucionari, ja que va triomfar la idea liberal al voltant de la sobirania nacional davant la doctrina tradicional de la sobirania com a atribut real. També van ser trencadors l’establiment de la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial) i la liquidació dels privilegis estamentals, ja que es va afirmar que tots els ciutadans eren iguals davant la llei i tenien els mateixos drets. 4. La Constitució de 1812 va ser la primera Constitució de l’Espanya contemporània, i va permetre acabar amb l’Antic Règim. Va ser un text molt avançat per a l’època i es va convertir en una referència per a tot Europa i Amèrica. Els seus articles defensaven els drets dels ciutadans – llibertat de pensament, d’opinió i d’impremta– i les llibertats civils –el dret de petició, d’educació i de propietat. També defensava la igualtat jurídica i fiscal. S’establia el sufragi universal masculí per a majors de 25 anys i es garantia la seguretat individual a través de la inviolabilitat del domicili, els drets penals i l’abolició de la tortura. D’altra banda, reconeixia la confessionalitat de l’Estat. Va establir l’ensenyament primari obligatori i la creació de l’exèrcit nacional amb un servei militar obligatori. Territorialment, organitzava l’Estat en províncies i municipis governats per diputacions i ajuntaments electius. La Constitució va ser molt important, ja que defensava els drets del ciutadà i limitava el poder monàrquic tot establint la divisió de poders: el poder legislatiu requeia en les Corts, el monarca era el cap del poder executiu i el poder judicial era competència dels tribunals. 5. Les principals reformes liberals que van impulsar les Corts van ser diferents lleis i decrets destinats a eliminar l’Antic Règim i a ordenar l’Estat com un règim liberal. Així, es va abolir el règim senyorial, es va intentar iniciar una reforma agrària i es van introduir mesures econòmiques liberals com la llibertat de comerç, d’indústria i de treball. 6. Políticament, l’impacte més important de les Corts de Cadis va ser l’abolició de l’absolutisme. Malgrat això, la guerra va dificultar la posada en pràctica de moltes reformes liberals, per exemple l’agrària, i de la mateixa Constitució, ja que els sectors absolutistes volien que Ferran VII tornés i restablís la situació anterior a 1808. L’abolició del règim senyorial va transformar la societat del moment, ja que els antics senyors es van convertir en propietaris de les terres però van perdre les seves antigues prerrogatives judicials i administra-tives a favor de l’Estat. Un altre canvi important va ser la supressió dels gremis pel decret de llibertat de treball i comerç. Pàgines 36 i 37 1. La Inquisició va ser un tribunal eclesiàstic establert a Europa durant l’edat mitjana per castigar els delictes contra la fe. Generalment, les seves víctimes eren les bruixes, els homosexuals, els blasfems, els heretges i els acusats de judaïtzar en secret. En el cas espanyol, la Inquisició espanyola va ser una institució reial que es va implantar a la Corona de Castella el 1478 per combatre les pràctiques judaïtzants dels conversos. La metodologia inquisitorial constava de diverses fases: primerament, després de rebre una denúncia, el jutge instructor investigava en secret el cas. Després, amb l’acusat sota arrest, es limitaven els testimonis i es començaven els diversos interrogatoris. Per pagar el procés es confiscaven els béns de l’acusat. Si no confessava, se l’empresonava; l’aïllament no tenia límits temporals exactes, podia estendre’s per hores o per anys. La següent fase era l’interrogatori sota tortura. Hi havien diferents mètodes de tortura: cremar les plantes dels peus, flagel·lar, aixafar peus i dits, etc. Finalment, se li imposava la pena segons el criteri del tribunal i s’executava la condemna. En la majoria de casos la condemna consistia en un determinat nombre d’assots o en la pena de mort. Totes dues condemnes es realitzaven a la plaça pública. En l’Acte de fe de la Inquisició, de Francisco de Goya, s’observa a l’interior d’una església diversos acusats que duen el sambenet (espècie de caputxa que es posava als penitents penedits per al seu escarni públic) i una caputxa al cap. Escolten la sentència llegida pel 2-7 frare des del púlpit, amb el cap ajupit. Al centre, un inquisidor vestit de negre assenyala els condemnats davant la presència de nombrós públic. El mateix Goya va tenir problemes amb el tribunal de la Inquisició el 1815 per haver pintat les majas. La seva posició davant la Inquisició era d’absolut rebuig i per denunciar-ho va pintar aquesta obra. 2. La llibertat d’impremta garanteix que els ciutadans tinguin el dret d’organitzar-se per a l’edició de mitjans de comunicació continguts dels quals no estiguin controlats pels poders de l’Estat. El primer text del Document 2 defensa el dret a la llibertat d’impremta i el fet que totes les persones han de poder gaudir de la llibertat de publicar les seves idees polítiques sense que aquestes siguin controlades i aprovades prèviament. El segon text defensa la llibertat d’impremta i exposa que aquest és un camí cap a la llibertat i la felicitat dels espanyols, ja que publicar tots els pensaments nacionals pot ser beneficiós per a la població. A més a més, engloba aquesta argumentació dins del pensament il·lustrat de l’època quan explica que la llibertat d’impremta és el vertader vehicle de les llums. 3. Segons el Document 3, en més de la meitat de casos jutjats entre 1803 i 1817, els delictes corresponien a proposicions o expressions verbals de naturalesa herètica, errònia o escandalosa. Seguidament, hem de diferenciar entre dos períodes diferents: entre 1803 i 1807 els delictes més perseguits van ser els sol·licitants (proposicions deshonestes a les dones per part del clergat), la tinença de llibres prohibits i la bigàmia, amb un percentatge entre el 10% i el 15% cadascun. Entre 1815 i 1817, el segon delicte més perseguit va ser la francmaçoneria, que va representar un 11,2%. Li segueixen els sol·licitants, els llibres prohibits i la bigàmia, amb un 7%, aproximadament. Els delictes menys perseguits dins del primer període van ser la blasfèmia, amb un 5%, i la irreligiositat i la francmaçoneria, amb un 1%. En el segon període els delictes menys perseguits van ser la irreligiositat i la blasfèmia, amb un 3%. Del present anàlisi podem destacar l’increment de la persecució de la francmaçoneria a partir del 1815, amb un 10% respecte al període anterior. Amb aquestes dades podem concloure que durant la segona etapa va créixer aquesta ideologia, considerada una heretgia. 4. El text del Document 4 és un fragment de la Intervenció del bisbe de Calahorra davant les Corts de Cadis, el 1813. Defensa l’existència del Tribunal de la Inquisició argumentant que és l’única eina eficaç per conservar la religió catòlica a Espanya i protegir-la de les heretgies efervescents a França. Per aquests motius, demana a les Corts que emparin i sostinguin la institució de la Inquisició, que porta treballant des de la seva creació per la defensa del catolicisme. 2-8 El fragment del Document 5 pertany a l’obra Historia del levantamiento, Guerra y revolución de España del Comte de Toreno, escrita el 1837. El text ens presenta una defensa absoluta de l’abolició de la Inquisició. El Comte de Toreno celebrava el final del Sant Tribunal, no tant pel fet d’acabar amb les tortures i les execucions, sinó per obrir la porta del saber al món a través de la llibertat d’impremta, la qual va permetre difondre les idees de la Il·lustració i avançar cap a una civilització moderna. 5. La imatge del Document 6 mostra l’assalt a la seu del Tribunal de la Inquisició, a Barcelona, en proclamarse la Constitució de 1812. Hi observem militars a cavall i una multitud de milicians exaltats que han incendiat i entrat a la seu de la Inquisició barcelonina per alliberar els seus presoners. En el centre de la imatge hi ha un grup d’inquisidors que marxen enfadats enmig dels crits de la gent. També podem veure una escena de retrobament i celebració a la part esquerra del gravat. Els liberals van defensar la supressió de la Inquisició per la seva incompatibilitat amb la Constitució de 1812, i van esgrimir que la seva existència era perjudicial per al progrés de l’Estat i contrària als drets i llibertats dels ciutadans. A més a més, els seus mètodes de tortura eren sanguinaris i contraris a l’esperit de la religió catòlica. La clausura de la Inquisició va requerir un procés cronològic bastant llarg: la seva abolició va ser aprovada el 22 de febrer de 1813, però es van instal·lar en el seu lloc tribunals protectors de la fe. El 1814 la Inquisició va ser restablerta per Ferran VII fins al 1820, quan va ser novament suprimida malgrat les grans pressions integristes. El 1824 es van impulsar noves Juntes de Fe i no va ser fins al 1834, en plena revolució liberal, que es va publicar un nou i definitiu decret d’abolició. Un any després, el 1835, es van clausurar definitivament les Juntes de Fe. 6. Els liberals defensaven la llibertat de premsa, una cosa que era inseparable l’abolició del Sant Ofici. Aquests són alguns arguments extrets dels documents que ho exposaven: En el Document 2 s’afirmava que totes les persones tenien llibertat de publicar les seves idees polítiques sota la seva responsabilitat i sense la necessitat d’aprovació. A la segona part del mateix document s’exposava que la llibertat de premsa era el camí cap a la llibertat i la felicitat de la població, i que a més a més era el vertader vehicle de les llums (la Il·lustració). El Document 5 és el que reflecteix millor la incompatibilitat entre la Inquisició i la llibertat d’impremta. S’hi afirma que, sense l’abolició de la Inquisició, tots els intents per difondre les llums i avançar-se cap a una civilització moderna serien infructuosos. La inquisició tancava la porta al saber i tallava el vol al coneixement. Pàgines 38 i 39 1. La invasió napoleònica va produir un buit de poder a Espanya i la crisi de la monarquia. D’altra banda, els criolls d’Amèrica van formar juntes, que inicialment van mantenir els seus llaços amb la Constitució de Cadis. Però ni les reformes que van impulsar les Corts des de 1810 ni la Constitució de 1812 van arribar a les colònies. Llavors, les juntes es van enfrontar amb les autoritats colonials i van emergir com nous poders. El diputat Ramos denúncia que no s’ha implementat el decret de llibertat d’impremta a Nova Espanya (Mèxic i Amèrica Central), com reclamen molts americans. El restabliment de l’absolutisme a Espanya (1814) va significar una política d’intransigència cap a les colònies, i va comportar l’enviament de vaixells i soldats per acabar amb les revoltes, la qual cosa va provocar l’expansió del moviment llibertador i va tenir uns greus costos econòmics per a Ferran VII. La guerra colonial es va estendre per tot el continent a partir de 1816 i la victòria de Bolívar a Ayacucho (1824) va fer irreversible la independència i la constitució de noves repúbliques. 2. Bolívar justificava la ruptura de vincles amb Espanya en la dependència degradant del continent americà, més ric i poblat que Espanya, durant més de tres segles, i quan aquesta s’ha vist conquerida per les tropes franceses, en l’odi que sentien per Espanya i una sèrie de característiques que vénen de la península que abans eren símbol d’esperança però que aleshores ja tan sols aportaven sofriment. Justifica l’acció de Veneçuela pel fet de tenir els mateixos drets i representació política que els altres territoris independitzats. 3. Les fases del procés d’independència es poden dividir en dos: De 1808 a 1814, amb la formació de Juntes revolucionàries a Buenos Aires, Caracas i Quito. El 1811 el Paraguai proclama la seva independència. De 1816 a 1824, amb la independència de la resta de colònies americanes, primer l’Argentina i després Xile. El 1821 Simón Bolívar funda la Gran Colònia, que posteriorment es dividiria en Veneçuela, Colòmbia, l’Equador i Panamà. Aquell mateix any s’independitza Mèxic i el 1824 Sucre derrota els espanyols i proclama la independència del Perú i Bolívia. Els principals líders independentistes van ser el general San Martín, Simón Bolívar, Iturbide i Antonio José de Sucre. Després de la independència es van crear les repúbliques del Paraguai, Argentina, Xile, Veneçuela, Colòmbia, Equador, Panamà, Mèxic, els països de l’Amèrica Central, el Perú i Bolívia. 4. De la declaració d’independència de Veneçuela se’n pot destacar el fet que els pobles tenen el dret per destruir la relació que es dóna amb el govern si aquest no compleix la seva funció. També, que els representants de les Províncies Unides de Veneçuela declaren solemnement que són estats lliures, sobirans i independents i que ja no tenen submissió ni dependència d’Espanya. 5. Simón Bolívar (1783-1830), el Llibertador, va ser un militar i polític veneçolà que va destacar en el procés d’emancipació americana davant l’Imperi espanyol. Va liderar les campanyes militars que van donar la independència a Veneçuela, Colòmbia i Equador. De la mateixa manera que un altre cabdill de la independència, José San Martín, Bolívar va compren-dre la ineludible necessitat estratègica d’ocupar el Perú, vertader centre neuràlgic de l’Imperi espanyol. Les seves victòries en les batalles de Junín i Ayacucho van significar la independència del Perú i el punt final a tres segles de dominació espanyola a Sud-amèrica. S’ha de dir que els èxits militars de Bolívar no van ser acompanyats per èxits polítics comparables. La seva tendència a exercir el poder de forma dictatorial va despertar moltes reticències, i l’ambiciós projecte d’una gran Hispanoamèrica unida va xocar amb els sentiments particularistes dels antics virregnats i capitanies generals de l’Imperi espanyol, les oligarquies locals dels quals van acabar buscant la independència política per separat. José San Martín (1778-1850), argentí de pares espanyols, va ser un altre heroi de la independència americana, llibertador de Xile i el Perú. Home de gran caràcter i lucidesa estratègica que va realitzar una fulgurant carrera a l’exèrcit espanyol i que va reorientar la seva vida cap a la causa emancipadora de la seva pàtria americana. San Martín es va retirar una vegada aconseguida la independència de Xile i el Perú i no va voler participar en les lluites intestines pel poder. Per aquest motiu va decidir passar els últims anys de la seva vida a Europa, entre Bèlgica i França. Cal destacar la cèlebre entrevista que van mantenir els dos líders de la independència americana el juliol de 1822 a Guayaquil per tractar el futur del continent. Tots dos dirigents van xocar en les seves ambicions i apreciacions polítiques. San Martín s’inclinava per crear règims monàrquics encapçalats per prínceps europeus però Bolívar no hi estava d’acord i finalment San Martín va renunciar a entaular una lluita pel poder i va deixar el camp lliure a Bolívar marxant a Europa. Pàgines 40 a 43 1. Els autors del manifest van ser 69 diputats, encapçalats per Bernardo Mozo de Rosales. Es va proclamar el 12 d’abril de 1814. L’objectiu era que es tornés a les Corts absolutistes anteriors a les de Cadis, a l’Antic Règim i que se suspengués la Constitució de Cadis. 2. Activitat de resposta personal. 2-9 A manera d’exemple, l’alumnat haurà d’assenyalar que aquest manifest posava en relleu existència a Espanya d’una oposició a les Corts de Cadis i al liberalisme de tall conservador que desitjava un retorn a l’Antic Règim i a una monarquia absolutista. tant obra reformista, amb lleis que van desenvolupar les llibertats de premsa, associació i reunió. El principal objectiu del Trienni va ser consolidar l’abolició de l’Antic Règim, iniciada per les Corts de Cadis i frenada després del retorn de Ferran VII. 3. El 1820 el rei justifica el seu canvi d’actitud davant la Constitució afirmant que ha meditat llargament al voltant d’aquesta i que, finalment, els diputats liberals l’han convençut de les bondats de la Constitució de 1812, finalitzant dient que en serà el suport més ferm. La política reformista es va exercir mitjançant l’impuls de diversos canvis: 4. Podien formar part de la Milícia Nacional els homes d’entre 20 i 45 anys i que tinguessin propietats, rendes o empreses. Resposta personal. L’alumne pot assenyalar que era una institució selectiva, ja que n’havien de formar part els homes de classe social alta, amb rendes o propietats. 5. Les seves funcions eren defensar el liberalisme sorgit de les Corts de Cadis. Resposta personal. L’alumne pot assenyalar que moltes de les funcions de la Milícia Nacional són equiparables a les d’un cos policial. 6. Activitat de resposta personal. L’alumne haurà de concloure que hi havia dos grans grups representants dels estaments més conservadors: l’Església catòlica i l’exèrcit, però que també hi havia nombrosos representats dels estaments pertanyents a l’exercici del dret, com advocats, magistrats o jutges, així com comerciants, propietaris, funcionaris, etc., i que en la seva totalitat probablement eren més nombrosos que el primer grup i d’ideologia més liberal. 7. El 1814, Ferran VII no va complir les seves promeses d’acatament del règim constitucional. Mitjançant la conspiració i emparant-se en les peticions dels absolutistes formulades en el Manifest dels Perses, va procedir al restabliment de l’Antic Règim. Va declarar nul·la la Constitució i els decrets de Cadis i va iniciar la persecució de liberals i afrancesats. En els mesos següents, el rei va restaurar les antigues institucions i el règim senyorial. Va refusar emprendre reformes i, a més a més, l’esclat de moviments d’emancipació de les colònies va exigir recursos extraordinaris alhora que van interrompre l’arribada de diners d’Amèrica. 8. L’oposició liberal es va organitzar quan sectors adinerats reclamaven que es respectés la propietat de les seves noves adquisicions. També els nous empre-saris protestaven en contra de la reglamentació gre-mial, preconitzaven la llibertat d’indústria i de mercat i mostraven el seu descontentament per la interrupció del trànsit comercial. Finalment, a les ciutats el malestar era perceptible entre artesans, jornalers o la petita burgesia. Tot plegat afavoria la reivindicació liberal i constitucional i estimulava els pronunciaments militars com a mètode per accedir al poder. 9. Rafael del Riego inicia el Trienni Liberal el 1820 amb un pronunciament. Les noves Corts inicien una impor2-10 Es va liquidar el feudalisme al camp. La terra es va convertir en mercaderia, la qual cosa va afavorir les relacions de tipus capitalista entre propietaris i pagesos. També es va aprovar una reforma eclesiàstica, que suprimia els convents i secularitzava els frares. D’altra banda, es van desamortitzar les terres del clergat regular, que van passar a l’Estat i van ser venudes a particulars. Així mateix es va fer una reforma del sistema fiscal, es van eliminar els gremis, i es va liberalitzar la indústria i la circulació de mercaderies, la qual cosa va afavorir el desenvolupament de la burgesia comercial i industrial. Administrativament es va dividir el territori en províncies i es van organitzar els ajuntaments i les diputacions per sufragi. Finalment es va crear un primer Codi penal, es va reformar l’exèrcit i es va impulsar l’ensenyament, que es va dividir en educació primària, secundària i universitària. El Trienni Liberal va haver de fer front a nombrosos problemes i conflictes: El rei frenava les lleis que podia mitjançant el dret de veto, per exemple l’abolició dels senyorius. Els pagesos es van afegir a l’agitació antiliberal per les altes contribucions que havien de pagar i els preus baixos dels seus productes. La noblesa tradicional i l’Església van estimular també la revolta contra els governants del Trienni, ja que se sentien perjudicades per la supressió del delme, entre altres privilegis i per la venda de béns monacals. El 1822 es van alçar partides absolutistes a Catalunya, Navarra, Galícia i el Maestrat. Però també hi va haver conflictes i divisions entre els liberals, amb dues tendències: els moderats, que van governar fins el 1822, més partidaris de les elits; i els exaltats, organitzats en societats patriòtiques, que defensaven sense matisos les llibertats, el ple desenvolupament de la Constitució i reformes més pròximes a les classes mitjanes i populars. 10. Les reformes liberals van comptar amb la forta oposició de les forces absolutistes i del rei, que va vetar nombroses lleis i va conspirar contra el govern amb la finalitat de recuperar el seu poder absolut. I els pagesos es van afegir a l’agitació antiliberal per les dificultats que tenien per viure dels productes que venien, per les altes contribucions i els preus baixos. A més a més, podien perdre els seus drets a treballar la terra si no pagaven les seves rendes als antics senyors, ara propietaris de ple dret de les terres. 11. El rei Ferran VII va demanar ajuda a la Santa Aliança i a França, i, així, les tropes franceses dels Cent Mil Fills de Sant Lluís van entrar a Espanya pels Pirineus el 1823, i van trobar poca resistència per part de l’exèrcit liberal. Conquerit Madrid, es va nomenar un Consell de Regència i un govern absolutista, que va derogar les normes i decrets que s’havien promulgat durant el Trienni Liberal. L’octubre de 1823 Ferran VII va recuperar la seva condició de monarca absolut i va iniciar immediatament la persecució dels liberals implantant un règim de terror. 12. Els Cent Mil Fills de Sant Lluís van entrar a Catalunya pels Pirineus amb la voluntat de restablir Ferran VII com a rei absolut. Les tropes liberals espanyoles, comandades per Francisco Espoz i Mira, s’hi van enfrontar però no van aconseguir la victòria. D’altra banda, la població no va respondre a la crida per lluitar contra els francesos, ni tampoc les tropes angleses. Finalment, l’octubre de 1823 Ferran VII va recuperar la condició de monarca absolut. Pàgines 44 i 45 1. Entre tots dos textos existeix una important i notòria diferència d’actitud: – En el text de 1820 el rei es mostra complaent i disposat a acatar l’ordre constitucional. – En el de 1823 s’acarnissa amb aquells que l’havien obligat a prendre aquella determinació, acusant-los de violència i traïció envers la seva persona. En conseqüència, el text de 1823 és més sincer, ja que es pot considerar que el de 1820 era un intent de guanyar temps per resoldre la crisi i reinstaurar novament el vell ordre. Aquest canvi d’actitud implicava la persecució (i en alguns casos, la mort) dels que havien confiat en la seva sinceritat quan va acceptar la Constitució. El fet que Ferran VII es decidís a manifestar obertament les seves intencions va ser afavorit per quatre factors fonamentals: – En primer lloc, el fracàs dels liberals en l’aplicació de les seves reformes, obstaculitzades pels continus vetos del rei. – En segon lloc, l’aixecament dels pagesos per la manera com s’havia produït la supressió del règim senyorial, que els havia marginat en convertir els antics senyors en propietaris capitalistes. – En tercer lloc, la divisió que totes aquestes dificultats van provocar en el bloc liberal. Els liberals es van escindir en moderats (els partidaris d’impulsar els canvis de mica en mica, comptant amb el rei i sense espantar la classe propietària) i exaltats (defensors d’una reforma accelerada, amb el suport dels sectors urbans, els intel·lectuals, la premsa i part de l’exèrcit). – Finalment, la decisiva i decidida intervenció de les potències absolutistes europees a través de la Santa Aliança, que va enviar els Cent Mil Fills de Sant Lluís en ajuda del monarca. 2. Ferran VII va utilitzar la repressió sistemàtica per aca- bar amb el liberalisme i difondre els principis de l’absolutisme. En aquest sentit, es va crear un cos militar, els voluntaris reialistes, encarregat de perseguir els partidaris del liberalisme. Antonio Torrijos va ser un militar liberal que el 1823, després de la restauració de l’absolutisme, es va exiliar a la Gran Bretanya i des de Gibraltar va protagonitzar un intent d’insurrecció liberal al costat de 60 homes més. Havien de desembarcar a Màlaga el desembre de 1831, però van ser detinguts i afusellats sense judici previ per delicte d’alta traïció i conspiració. Al quadre d’Antonio Gisbert poden distingir-se tres grups de personatges, entre els quals destaca Antonio Torrijos i els seus companys al centre. La seva actitud és serena i ferma a pesar de contemplar als seus peus els morts per la política repressiva de Ferran VII i tenir a la seva esquena l’escamot d’afusellament. A través d’aquests personatges, l’autor transmet una actitud de coratge i resistència dels ideals liberals, identificats amb la llibertat, davant la imposició per la força del sistema absolutista. 3. Els malcontents eren persones que consideraven que el govern s’havia allunyat de la religió i de les normes que regien en el passat. Estaven a favor de Carles, germà del rei Ferran VII. Aquest va acabar amb el conflicte intervenint personalment a Catalunya. La revolta es va estendre pel País Basc, Andalusia i València, i a Catalunya on va tenir més repercussió va ser a la zona nord-est (Girona, Figueres, Vic i Manresa), estenent-se ràpidament cap al sud per la zona costanera i cap a l’est per les terres de Lleida. 4. Maria Cristina va assumir la regència a causa de la malaltia que patia Ferran VII en els seus últims mesos de vida. La regent es va acostar als absolutistes moderats amb l’objectiu de trobar suports per al tron de la princesa Isabel. Atès que aquesta facció dels absolutistes defensava aplicar certes reformes de la hisenda i l’Administració, això va afavorir també un acostament cap als liberals. En conseqüència, la reina va decidir promulgar una àmplia amnistia que permetia el retorn dels liberals exiliats i suprimir les institucions creades per restaurar l’Antic Règim, com els voluntaris reialistes, favorables a la causa de l’infant Carles. 5. Ferran VII va anar a Catalunya a reprimir les revoltes dels malcontents. Resposta personal. A manera d’exemple, es pot dir que el to del text és condescendent i tranquil·litzador perquè diu que ve a Catalunya a restablir l’ordre, a posar les coses a lloc, però que ell no es troba ni oprimit ni el seu regne amenaçat, ni les persones del seu entorn conspiren contra la religió. Però també és un to amenaçador i agressiu, ja que diu que castigarà amb severitat aquells qui destorbin “la tranquil·litat pública” i que els castigarà tan durament que el record perdurarà molt de temps. 2-11 6. El naixement el 1830 de la filla del rei, Isabel, va donar lloc a un greu conflicte per la successió al tron. La Llei Sàlica, d’origen francès i implantada per Felip V a Espanya, impedia l’accés al tron a les dones, però Ferran VII, influït per la seva dona Maria Cristina, va derogar la llei mitjançant la Pragmàtica Sanció, que va obrir el camí al tron a la seva filla i hereva. Precisament, el poema defensa la postura de Ferran VII, mentre que el text de l’infant Carles demanda la necessitat de respectar la Llei Sàlica. De fet, en el fons de la qüestió hi subjau l’enfrontament entre dos models diferents d’absolutisme. 7. Els liberals van considerar ominosa la dècada de 1823-1833 per la repressió sistemàtica que la monarquia absolutista de Ferran VII va practicar contra aquesta ideologia, i que va causar la mort, detenció o exili de molts dels seus partidaris; alhora, contravenia la ratificació de la Constitució que el mateix rei havia fet el 1820. Pàgines 46 i 47 1. La conjuntura internacional va tenir un gran impacte en la crisi de l’Antic Règim a Espanya, especialment després de la Revolució Francesa de 1789. Els intents dels absolutistes per evitar que els principis revolucionaris es difonguessin en territori espanyol i els intents liberals perquè els ideals il·lustrats triomfessin van caracteritzar la primera meitat del segle XIX i van portar al desmantellament progressiu de les estructures de l’Antic Règim. Entre 1808 i 1833 es poden distingir dues fases en els pactes internacionals d’Espanya. En primer lloc, després de l’arribada al poder de Napoleó Bonaparte, Espanya es va convertir en aliada de França en la seva lluita contra la Gran Bretanya pel domini marítim, encara que la derrota francoespanyola a Trafalgar va significar la pèrdua de gairebé tota la flota espanyola. En el context de pactes amb la França napoleònica, el rei Carles IV va firmar un tractat que permetia les tropes franceses travessar el regne per ocupar Portugal, aliada de la Gran Bretanya, i repartir els seus territoris amb la Corona espanyola. No obstant això, les tropes franceses van aprofitar la seva presència en territori espanyol per ocupar-lo en tota la seva extensió. En segon lloc, després de la derrota de Napoleó i l’entronització de Ferran VII, Espanya es va aliar amb aquelles potències absolutistes que al Congrés de Viena van acordar mantenir aquest sistema al continent. Per aquest motiu, el 1823 la Santa Aliança va entrar a Espanya per posar fi al règim liberal que s’havia imposat el 1820. Es va restaurar l’absolutisme en la figura de Ferran VII fins a la seva mort, el 1833. 2. El pes dels factors econòmics en la crisi de l’Antic Règim a Espanya va ser molt considerable, ja que va propiciar altres problemàtiques en els àmbits polític i social. Els costos per mantenir llargues guerres, unit a 2-12 la pèrdua dels ingressos de les colònies americanes, va provocar una greu crisi financera i l’enorme endeutament de l’Estat. Davant aquesta situació, s’havien d’haver posat en marxa profundes reformes fiscals que passaven perquè els grups privilegiats contribuïssin a les arques reials, però ni aquestes classes ni la pròpia monarquia les van impulsar. En aquest context, no és estrany que les idees il·lustrades defensades pels liberals es difonguessin entre la població espanyola, la qual cosa va comportar una crisi política que només es va superar amb la fi de l’Antic Règim. 3. La monarquia de Ferran VII es va caracteritzar per la restauració del sistema absolutista després de la revolució liberal de 1808-1814 i del Trienni Liberal de 1820-1823: en tots dos moments es van clausurar les institucions i lleis liberals i es va practicar la repressió sistemàtica dels seus partidaris. Així mateix, el seu regnat va experimentar greus dificultats econòmiques, en part provocades per la pèrdua de les colònies americanes, per la qual cosa va haver d’emprendre reformes fiscals pactant amb els absolutistes moderats. Aquest acostament li va valer la resposta dels absolutistes ultramuntans. 4. Entorn a la figura de Carles Maria Isidre es va forjar l’alternativa política dels absolutistes ultramuntans, contraris a qualsevol concessió als liberals i favorables al restabliment de la Inquisició. El detonant de les hostilitats d’aquest grup contra la monarquia de Ferran VII va ser l’abolició de l’anomenada Llei Sàlica, que prohibia la successió al tron per part d’una dona, per una Pragmàtica Sanció, que garantia l’accés al tron a la filla del rei, Isabel. 5. El manteniment de l’Antic Règim al final del regnat de Ferran VII va ser impossible perquè s’havia difós la idea en àmplies capes de la població, no només entre els liberals sinó també entre els absolutistes moderats, que Espanya necessitava afrontar profundes reformes per sanejar les finances públiques, modernitzar l’Estat i acabar amb la violenta conflictivitat política i social que havia caracteritzat les últimes dècades. Pàgines 48 i 49 REPASSA a) Defineix conceptes: – Constitució: norma fonamental d’un Estat que estableix els límits entre els poders executiu, legislatiu i judicial. El 1812 va ser promulgada en Espanya una Constitució de caràcter liberal, que establia la sobirania nacional, la divisió de poders i la monarquia constitucional. – Pronunciament: Acció que un grup militar executa contra el govern per enderrocar-lo o subvertir el sentit de la seva política.. – Crioll: els criolls eren persones blanques nascudes al continent americà que constituïen un rica i pròspera burgesia. Atès el seu rebuig a la política que practicava la metròpolis sobre les colònies i aprofitant el buit de poder a Espanya per la invasió napoleònica, els criolls van iniciar els processos independentistes d’algunes de les colònies espanyoles. – Apostòlic: facció que pretenia la restauració completa de l’absolutisme, inclòs el restabliment de la Inquisició que el rei Ferran VII no havia rehabilitat després de la seva abolició durant el Trienni Liberal, així com altres mesures que restringien la llibertat de premsa o pensament. – Milícia Nacional: organització armada al marge de l’exèrcit regular, creada per les Corts de Cadis i organitzada pels ajuntaments per defensar el liberalisme. – Miquelets: membres de la milícia de caràcter mercenari o voluntari, reclutada per les diputacions i juntes de la Corona d'Aragó, per a accions especials o com a reforç de les forces regulars. Després de la Guerra de Successió, del cos armat se’n va dir Fusellers Voluntaris o Fusellers de Muntanya. – Junta: assemblea de defensa local encarregada de l’organització del moviment popular contra les tropes franceses. Posteriorment, les juntes van ser provincials i, finalment, es va crear una Junta Central per a la coordinació de totes les juntes o assemblees. – Guerrilla: partides de ciutadans espontanis que es van unir per oposar-se a les tropes franceses. Es tractava de grups de pagesos, burgesos o religiosos que s’organitzaven sota les ordres d’un cap de quadrilla. b) Explica i situa cronològicament: A continuació, relacionem els fets seguint un ordre cronològic: – Tractat de Fontainebleau (1807): tractat que autoritzava els exèrcits francesos a entrar al país per atacar Portugal. A més a més, fixava un futur repartiment del país veí. – Motí d’Aranjuez (18 de març de 1808): revolta impulsada per nobles i eclesiàstics i protagonitzat per soldats i sectors populars, que exigien la destitució de Godoy i la renúncia de Carles IV a favor del seu fill Ferran. – Estatut de Baiona (1808): codi constitucional proposat per Napoleó i aprovat per 65 notables espanyols de contingut reformista, ja que abolia els privilegis i reconeixia la igualtat dels espanyols davant la llei, els impostos i l’accés als càrrecs públics. – Manifest dels Perses (1814): text que recollia les peticions dels absolutistes en el qual es va basar el rei Ferran VII per restablir l’Antic Règim a Espanya. – Pronunciament de Riego (1 de gener de 1820): aixecament militar encapçalat pel coronel Rafael del Riego que, al costat de l’acció dels liberals a les ciutats, va obligar al rei a acceptar la Constitució de 1812. – Guerra dels Malcontents (1827): insurrecció armada absolutista radical desenvolupada a Catalunya, al País Valencià, Aragó, País Basc i Andalusia contra el que es consideraven mesures desencertades del govern de Ferran VII, com ara la col·laboració amb destacats liberals o el no restabliment de la Inquisició. c) Estableix similituds i diferències: – Afrancesat/Patriota. Els afrancesats eren partidaris del rei francès Josep Bonaparte que defensaven la instauració d’un model reformista que substituís l’Antic Règim. Solien ser alts funcionaris, intel·lectuals i incloïa un sector de l’alta noblesa. Contràriament, es denominava patriotes als insurrectes que, a partir de 1808, es van revoltar contra les forces d’ocupació franceses. Els patriotes pertanyien a les classes populars i estaven recolzats per alguns notables locals i pel clergat. – Moderat/Exaltat. Els moderats o doceañistas constituïen una facció liberal partidària d’emprendre reformes més favorables a les elits socials (noblesa i burgesia propietària) que no provoquessin conflictes amb el rei i eren propensos a la negociació política amb els reialistes. Els exaltats eren una altra facció liberal que es va organitzar en societats patriòtiques i que plantejava la defensa inapel·lable de les llibertats, el ple desenvolupament de la Constitució i la necessitat de reformes radicals més pròximes a les classes mitjanes i populars. Eren partidaris d’acabar sense contemplacions amb els reialistes. – Llei Sàlica / Pragmàtica Sanció. La Llei Sàlica, d’origen francès, implantada a Espanya per Felip V, prohibia l’accés al tron de les dones. La Llei Sàlica va ser abolida per Ferran VII a través de la Pragmàtica Sanció, que obria el camí a la Corona de les dones, gràcies a la qual la seva filla Isabel podria regnar a Espanya. – Absolutista/liberal. L’absolutista era partidari del sistema polític de l’absolutisme, això és, de la concentració de poders en la figura del monarca, que al seu torn es convertia en el garant dels privilegis de l’Antic Règim. Contràriament, el liberalisme era un corrent polític que defensava les llibertats civils i s’oposava al sistema absolutista. Els liberals defensaven la transformació del sistema polític i social de l’Antic Règim en un model liberal parlamentari. CONTESTA a) Durant el regnat de Carles IV Espanya es va incorporar, en primer lloc, a la coalició europea que es va enfrontar a França per impedir que els ideals revolucionaris s’expandissin per tot el continent. No obstant això, la derrota de les tropes espanyoles i la posterior Pau de Basilea (1795) va subordinar a partir d’aleshores el regne als interessos francesos. L’ascens al poder de Napoleó Bonaparte va comportar 2-13 un canvi en la política exterior de Carles IV, ja que Espanya es va convertir en aliada de França. Fruit d’aquest pacte, Espanya va declarar la guerra a la Gran Bretanya, encara que la derrota francoespanyola a Trafalgar va significar la pèrdua de pràcticament la totalitat de la flota. Les funestes conseqüències econòmiques de la derrota van generar el descontentament de la població, que es va accentuar encara més amb el Tractat de Fontainebleau, que permetia l’entrada de les tropes franceses a la península per conquerir Portugal. L’efectiva ocupació d’Espanya per part dels francesos va significar la fugida de la família reial a Aranjuez, on es va produir el motí impulsat per amplis sectors de la població. La petició d’ajuda a Napoleó per part de Carles IV a Baiona va desembocar en l’abdicació d’aquest. La Guerra Gran va ser un episodi de les Guerres de la Revolució Francesa: un conflicte bèl·lic en què s'enfrontaren el Regne d'Espanya i la República Francesa, entre el 1793 i el 1795. La guerra va sorgir quan la Convenció Nacional francesa va considerar que hi havia un clima adient a Catalunya i el País Basc (que havia esclatat amb els rebomboris del pa), que facilitaria l'objectiu d'eliminar els Borbons i alliberar Espanya del vell ordre, i que havien de trobar prou suport en aquestos territoris. Així, el 7 de març de 1793, la Convenció va declarar la guerra a Espanya, i el dia 23 el govern de Manuel Godoy ho va fer recíprocament a la Convenció, alhora que es decretava l'allistament voluntari. Espanya va capitular i va signar la pau de Basilea el 1795, cedint Santo Domingo als francesos. b) La invasió francesa de Napoleó el 1808, en el seu afany d’expansió territorial, i la desmesurada repressió i violència amb la qual els francesos van contestar la resistència del poble espanyol, va donar lloc a la Guerra del Francès contra les tropes napoleòniques (1808-1814). Les principals característiques de la Guerra del Francès són les següents: – La resistència popular a la invasió francesa. Es van crear Juntes d’Armament i Defensa per organitzar el moviment d’insurrecció popular. La resistència es va plasmar en la resistència de les ciutats, que van resistir el setge de les tropes franceses. – La divisió del país en dues faccions, els afrancesats i els patriotes. Els primers donaven suport a l’exèrcit francès perquè pensaven que la implantació de la monarquia d’origen francès permetria el desenvolupament del liberalisme. Els patriotes, en canvi, defensaven les propostes absolutistes de Ferran VII i el retorn al tradicionalisme més pur. L’evolució del conflicte entre França i Espanya va ser la següent: El 1808 es va produir el Motí d’Aranjuez, pel qual el rei Carles IV es va veure obligat a abdicar a favor del seu fill Ferran VII i va sol·licitar ajuda a Napoleó. 2-14 Aquest, veient la debilitat del monarca, va intervenir en el conflicte decidint-se a envair Espanya. Es produïa així l’inici de la Guerra de la Independència, que duraria fins el 1814. Napoleó va nomenar rei al seu germà, Josep Bonaparte. Finalment, l’exèrcit francès va ser vençut, es va firmar el Tractat de Valençay a finals de 1813 i es va produir el retorn a l’absolutisme amb Ferran VII. c) El 1814 es va restablir l’absolutisme perquè Ferran VII, en el seu retorn a Espanya, va decidir no complir les seves promeses d’acatament del règim constitucional i va procedir a reinstaurar les estructures de l’Antic Règim, recolzant-se en les peticions dels absolutistes formulades en el Manifest dels Perses. Així doncs, Ferran VII va emprendre una persecució dels liberals i els afrancesats, que van ser detinguts, executats o obligats a exiliar-se. A més a més, no es van prendre mesures per reconstruir la societat de postguerra ni per sanejar la hisenda i fer front al deute. Al contrari, es van destinar nous recursos per combatre els moviments d’emancipació que procedien del continent americà. Les dificultats econòmiques de la hisenda requerien reformes fiscals profundes que signifiquessin el pagament d’impostos per part dels privilegiats, però Ferran VII es va negar a acceptar-les. Aquesta política va comportar l’oposició de diversos grups socials: el pagesia, que es negava a pagar determinades rendes senyorials i delmes als seus senyors; els inversors que havien comprat les terres desamortitzades a l’Església, que exigien que es respectessin els seus drets de compra; els comerciants, que preconitzaven la llibertat d’indústria i de mercat i es lamentaven de la interrupció del trànsit comercial amb les colònies americanes, i a les ciutats el descontentament creixia entre els artesans, els jornalers, la petita burgesia, etc. d) L’anomenat “Trienni Liberal” es va instaurar a partir del pronunciament militar del coronel Rafael del Riego i el suport dels liberals a les principals ciutats d’Espanya. Davant aquesta situació, el rei Ferran VII va haver d’acceptar la Constitució de 1812 i es va formar un govern que va proclamar l’amnistia i va permetre el retorn de liberals i afrancesats. Tot seguit es van celebrar eleccions que van guanyar els liberals. El nou règim liberal va acabar el 1823, quan un exèrcit francès anomenat els Cent Mil Fills de Sant Lluís va entrar a Espanya per restaurar un govern absolutista i derogar totes les lleis i normes promulgades durant el Trienni Liberal. Ferran VII va recuperar la seva condició de monarca absolut i va iniciar la persecució dels liberals. Les principals mesures que es van prendre durant el Trienni Liberal van ser les següents: – Supressió dels senyorius jurisdiccionals, mayorazgos i vinculacions, la qual cosa significava liqui- dar el feudalisme al camp i afavorir relacions de tipus capitalista. – Reforma eclesiàstica que suprimia els convents i secularitzava els frares. Es van desamortitzar les terres del clergat regular, que van passar a l’Estat i van ser venudes a particulars. – Reforma fiscal i reducció del delme que cobrava l’Església. – Eliminació dels gremis i aprovació de la llibertat d’indústria i la circulació de mercaderies. e) Els liberals van considerar ominosa la dècada de 1823-1833 per la repressió sistemàtica que la monarquia absolutista de Ferran VII va practicar contra aquesta ideologia, que va causar la mort, la detenció o l’exili de molts dels seus partidaris i que contravenia la ratificació de la Constitució que el monarca havia fet el 1820. Els últims anys del regnat de Ferran VII es va desencadenar un conflicte successori perquè el rei va abolir la Llei Sàlica, que prohibia l’accés al tron de les dones, i va promulgar la Pragmàtica Sanció, que permetia a la seva filla Isabel accedir al tron. Davant aquesta decisió es van organitzar els absolutistes ultramuntans, que van donar el seu suport a les pretensions de l’infant Carles. COM S’ELABORA UN TEMA 1. Comprendre’n l’enunciat Activitat guiada. 2. Seleccionar les dades clau Activitat guiada. retornar a aquest sistema polític i a les estructures de l’Antic Règim. En segon lloc, la noblesa i l’Església, perjudicades per la supressió dels seus privilegis i la disminució del delme, van estimular la revolta contra els governants del Trienni. En tercer lloc, es va generalitzar el descontentament entre els pagesos, ja que, si bé es van abolir els senyorius jurisdiccionals, els liberals no van incorporar mesures com l’accés a la propietat de la terra o una efectiva rebaixa dels impostos. Els antics senyors van esdevenir els nous propietaris de ple dret de les terres, i podien expulsarne els pagesos si no pagaven els arrendaments, ja que aquests havien perdut els seus drets tradicionals. Aquest context antiliberal generalitzat era el rerefons de la crisi de l’anomenat Trienni Liberal, encara que la causa directa que va acabar amb aquest règim va ser la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, un exèrcit organitzat per les potències europees absolutistes que pretenien imposar per la força aquest sistema al continent. d) Activitat guiada. Text, a manera d’exemple: La Constitució de Cadis de 1812 va adquirir un caràcter revolucionari, ja que s’hi establia el principi de sobirania nacional, la divisió de poders i es liquidaven les estructures de l’Antic Règim enmig d’un context bèl·lic, motiu pel qual els liberals van prendre els valors constitucionals com a símbol del seu ideari. Contràriament, el rei Ferran VII veia la nova Constitució com l’instrument a través del qual es destruirien els valors que ell encarnava: l’absolutisme i els privilegis de l’Antic Règim. Per això es va negar a acceptar-la en el seu retorn a Espanya el 1814 i, consegüentment, els anys successius fins a 1820 es van convertir en una dura pugna dels liberals per fer prevaler la Constitució de Cadis de 1812. 3. Establir-ne el guió Activitat guiada. Pàgines 50 i 51 COM ES COMENTA... UNA IMATGE 1. Interpreta el mapa a) Activitat guiada. a) Es tracta d’un mapa de l’Amèrica del Sud i Central de principis del primer quart del segle XIX. b) Activitat guiada. c) Activitat guiada. Text, a manera d’exemple: La causa immediata del període conegut com el “Trienni Liberal” és fruit del pronunciament militar del coronel Rafael del Riego l’1 de gener de 1820, encara que les causes profundes de l’èxit d’aquest aixecament cal buscar-les en la negativa de Ferran VII de respectar la Constitució de 1812 i d’impulsar reformes profundes del sistema polític espanyol. La nova etapa política va servir per desplegar l’ideari liberal contingut en la Constitució de 1812, encara que les mesures preses es van quedar a mig camí i per aquest motiu el règim es va guanyar detractors en amplis sectors socials. En primer lloc, la monarquia i els partidaris de l’absolutisme van conspirar per b) El color salmó correspon al virregnat de Nova Espanya (Mèxic i Centreamèrica), el verd al de Nova Granada (nord-oest de Sud-amèrica), el groc al del Perú (el Perú actual) i el lila al del Riu de la Plata (nord de l’Argentina, l’Uruguai, el Paraguai i Bolívia). El marró correspon a la capitania de Xile (nord de Xile). Noves repúbliques creades: 1: Mèxic (1821); 2: Províncies centreamericanes (entre 1823 i 1838); 3: Veneçuela (1815); 4: Colòmbia (1819); 5: Equador (1822); 6: El Perú (1821); 7: Brasil (1822); 8: Bolívia: (1825); 9: El Paraguai (1811); 10: Xile (1818); 11: L’Uruguai (1820); 12: L’Argentina (1816). c) La invasió napoleònica va produir un buit de poder a Espanya i la crisi de la monarquia, i els criolls 2-15 d’Amèrica van formar juntes, que inicialment van mantenir els seus llaços amb la Constitució de Cadis. Però ni les reformes que van impulsar les Corts des de 1810 ni la Constitució de 1812 van arribar a les colònies. Llavors, les juntes es van enfrontar amb les autoritats colonials i van emergir com a nous poders. A més a més, el restabliment de l’absolutisme a Espanya (1814) va significar una política d’intransigència cap a les colònies que va comportar l’enviament de vaixells i soldats per acabar amb les revoltes, la qual cosa va provocar l’expansió del moviment llibertador. La guerra colonial es va estendre per tot el continent a partir de 1816 i la victòria de Bolívar a Ayacucho (1824) va fer irreversible la independència i la constitució de noves repúbliques. De 1808 a 1814 es van crear juntes revolucionàries a Buenos Aires, Caracas i Quito. El 1811 el Paraguai proclama la seva independència. De 1816 a 1824 s’independitzen la resta de colònies americanes, en primer lloc l’Argentina i després Xile. El 1821 Simón Bolívar funda la Gran Colònia, que posteriorment es divideix en Veneçuela, Colòmbia, l’Equador i Panamà. Aquest mateix any s’independitza Mèxic i el 1824 Sucre derrota els espanyols i proclama la independència del Perú i Bolívia. Els principals líders independentistes van ser el general San Martín, Simón Bolívar, Iturbide i Antonio Josep de Sucre. Les principals campanyes i batalles militars es van donar amb el general San Martín, que va travessar els Andes i va derrotar els espanyols a Chabacuco; amb Simón Bolívar, a la batalla de Boyacá i Carabobo, que donaria lloc a la Gran Colòmbia el 1821; Iturbide es va rebel·lar contra els espanyols a Mèxic i Antonio Josep de Sucre ho va fer a Ayacucho el 1821. 2. Comenta el text a) L’autor és un llaurador de la ciutat de Reus, que reivindica en el seu escrit les noves llibertats que sorgeixen de la Constitució de 1812. b) Els pagesos, sota l’absolutisme, no podien regar sense pagar tribut, havien d’usar les instal·lacions del senyor o podien ser empresonats pel capritx d’aquest. Però a partir d’aleshores s’atorga als pagesos els mateixos drets i llibertats que qualsevol altra persona. Denomina servils als absolutistes. Els denomina així per ser servils i indignes de la qualitat de ciutadans, perquè són enemics de la nació, ja que volen el desgovern i detesten l’imperi de la llei. No estan a favor dels drets de tots els ciutadans ni de la seva llibertat, i no volen la instrucció de tothom, ja que així poden imposar més càrregues al poble. c) El 1814 Ferran VII torna de l’exili però no va compleix les seves promeses d’acatament del règim constitucional. Amb la conspiració, i emparant-se en les peticions dels absolutistes, va procedir al restabliment de l’Antic Règim. Va declarar nul·la la Constitució i 2-16 els decrets de Cadis i va iniciar la persecució de liberals i afrancesats. Va restaurar les antigues institucions, el règim senyorial i va refusar emprendre reformes de caire liberal. 3. Analitza el mapa a) Al mapa es representa la divisió en departaments imposada per Napoleó a Catalunya: del Segre (zona pirenaica i pre-pirenaica oest), del Ter (zona d’influència de Girona), de les Boques de l’Ebre (La Tarragona i la Lleida actuals excepte l’àrea del Pirineu) i de Montserrat (zona d’influència de Barcelona). b) El nom dels departaments corresponien al riu principal de la zona, excepte el departament de Montserrat, que es refereix a la muntanya característica del mateix nom. La Vall d’Aran va ser incorporada a un altre departament francès perquè està orientada cap al nord i no cap al sud con la resta de comarques pirenaiques de Catalunya. Les ciutats capital de departament eren Puigcerdà (Segre), Girona (Ter), Lleida (Boques de l’Ebre) o Barcelona (Montserrat). Coincideixen amb les actuals excepte el cas de Puigcerdà, que actualment no és capital de província, i Tarragona, que llavors no era capital de departament. Les capitals de districte, que vindria a ser com les comarques acutals, si que hi coincideixen. c) La població catalana va reaccionar amb descontentament i revoltes contra la invasió i la presència de les tropes napoleòniques al territori. Per exemple, el 2 i el 6 de juny de 1808 hi va haver dos fets destacats: la Crema del Paper Segellat a Manresa, que va originar la guerra a Catalunya, i, de resultes, les batalles del Bruc, amb l'episodi llegendari del timbaler. Degut a l’animadversió de la població catalana contra els francesos, originada a partir del tractat dels Piri-neus (1659), pel qual França es va emparar de Cata-lunya Nord, Napoleó va intentar d’acostar-se als cata-lans amb la creació d’una administració civil pròpia dividida en quatre departaments (com apareix reflectit al mapa), i d’altres mesures, com la cooficialitat del català i el francès, un sistema monetari propi (la pece-ta) i la recuperació de les quatre barres a la bandera nacional. Catalunya forma part de l’Imperi francès des del 28 de maig de 1812 fins al final de la guerra, al maig de 1814. El govern napoleònic va enviar milers de funcionaris francesos per tal d’implementar aquests canvis, però el seu abast va ser limitat, ja que Catalunya va restar sota domini francès només dos anys. 4. Completa al quadern Carles IV – 1 – 1788-1808 – Falta de caràcter i de decisió. Empitjorament de l’economia i desgavell de l’Administració. Josep I – 1 – 1808-1813 – Convulsions i intrigues polítiques de Napoleó per obtenir l’abdicació de la dinastia de Carles IV. Forta oposició interna i generalització de la Guerra de la Independència. Reformes a les zones sota el seu control, com ara de l’urbanisme en algunes ciutats. Ferran VII – 1 – 1808: Obligat a abdicar als dos mesos d’accedir al tron. 2 – 1813-1823: restauració de l’absolutisme i, durant el Trienni Liberal (1820-1823), conspiracions per restablir-lo, la qual cosa es va assolir després de la intervenció dels Cent Mil Fills de Sant Lluís el 1823. 3 – 1823-1833: L’anomenada Dècada Ominosa, amb una ferotge repressió dels exaltats i una política absolutista moderada. Problema successori que donaria lloc, més endavant, al carlisme. 5. Desenvolupa per escrit Resposta personal. A manera d’exemple: La crisi de la monarquia absolutista es va donar per quatre factors principals: a nivell econòmic existia una crisi de subsistències, a nivell fiscal un dèficit i un deute molt elevats, i a nivell de política interna i externa la Revolució Francesa va influir en gran manera, a més a més del fet que la monarquia va participar en guerres. La crisi de subsistències va originar revoltes i impa- gament de rendes senyorials. En definitiva, una crisi social que va donar lloc a revoltes populars. L’abdicació final dels borbons i la subsegüent formació de juntes provincials va estar propiciada per les revoltes populars, per la crisi política i militar derivada de la Revolució Francesa i pels conflictes bèl·lics, com la invasió napoleònica d’Espanya el 1808. A nivell fiscal, l’elevat dèficit i deute de la monarquia van derivar en una greu crisi financera, que no va poder ser resolta amb una sèrie de reformes econòmiques, ja que van resultar ineficients. 6. Visita un museu en línia L’alumnat consultarà dos recursos digitals on apareix la sèrie de gravats de Goya Els desastres de la guerra, de la qual n’haurà d’elegir tres, elaborar-ne una fitxa tècnica, argumentar els motius de l’elecció i exposar la seva opinió personal sobre les imatges elegides. Elabora un eix digital Activitat personal. Reptes a la Xarxa Activitat personal. ENLLAÇOS D'INTERNET TICHING WEBS http://www.tiching.com/751455 http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/11/12/carles-iv/ http://www.tiching.com/751457 http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/guerrafrances.htm http://www.tiching.com/751458 http://www.cervantesvirtual.com/portales/constitucion_1812/ http://www.tiching.com/751459 http://ddd.uab.cat/pub/artpub/1987/116631/annpercat_a1987n11p58.pdf http://www.tiching.com/751460 http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/10/11/l’emancipacio-de-les-coloniesamericanes-1810-1825/ http://www.tiching.com/751461 http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/11/23/el-retorn-a-l’absolutisme-deferran-vii/ http://www.tiching.com/751462 http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/regnatferran.htm http://www.tiching.com/751463 http://www.iesmontilivi.net/arees/Ciencies%20Socials/web/2Bat/HistoriaComuna/a punts/02%20EstatLiberal/02%20Pol%C3%ADticageneral%20Ferran%20VII%20i%20carlisme/carlisme%2000.pdf 2-17 Tema 03 La construcció de l’Estat liberal (1833-1868) GUIA DIDÀCTICA • Orientacions didàctiques • Solucionari • Recursos didàctics – Naveguem per Tiching – Bibliografia 3-1 52 a 65 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 5 Bibliografia Orientacions didàctiques ● 1. La primera guerra carlina. Explicació de les divisions entre carlistes i isabelins, descripció del desenvolupament i del final de la guerra. ● ● 2. El procés de revolució liberal. Anàlisi de la transformació liberal de la monarquia espanyola: el fracàs de l’Estatut Reial, la revolta de 1836 i la nova Constitució, les reformes liberals i la regència d’Espartero. Estudi del carlisme com a fenomen político-ideològic, prestant especial atenció a la seva longevitat i la seva capacitat d'aglutinar components socials i polítics molt heterogenis. ● 3. Entre moderats i progresistes. Després de la Constitució de 1837 el es van alternar els dos grans partits liberals: el moderat i el progressista.. ● 4. Els primers partits polítics. Estudi de la formació dels primers partits polítics espanyols a través d’una sèrie de documents. ● 5. La Dècada... Descripció dels esdeveniments més rellevants de la Dècada Moderada, des del desenvolupament de les institucions a la crisi final. P. ANGUERA: El Carlisme a Catalunya: 1827-1936. Empúries, Barcelona, 1999. ● J. FONTANA LÁZARO: La revolució liberal a Catalunya. EumoPagès, Vic-Lleida, 2003. Obra que tracta com la crisi de l´Antic Règim donà pas a la construcció d´un nou règim, mitjançant la revolució liberal (1833-1844). Naveguem per Tiching ● http://www.tiching.com/753692. El carlisme a Catalunya. Audiovisual que repassa la influència del carlisme a la Catalunya interior a través de la història de la família Tristany d'Ardèvol, al Solsonès (minuts 3:14 a 14:36). ● http://www.tiching.com/752622. La desamortització de Mendizábal. Pàgina web que conté un breu vídeo al voltant de la desamortització portada a terme per Mendizábal el 1836-1837. ● http://www.tiching.com/753693. El bombardeig de Barcelona de 1842. Audiovisual en el qual s'explica el bombardeig de la ciutat de Barcelona l'any 1842 per part del general Espartero. ● http://www.tiching.com/753694. La Dècada Moderada. Vídeo explicatiu de les reformes empreses pel govern moderat de Narváez. 66 a 73 APARTATS 6 A 9 Orientacions didàctiques ● 6. El Bienni… Anàlisi del Bienni Progressista: el pronunciament d’O’Donnell i la revolució de 1854, les reformes i els problemes socials. ● 7. Per què no hi va haver…? Estudi dels problemes polítics de l’Espanya isabelina a través d’una sèrie de documents. ● 8. La desintegració... Explicació de la desintegració de la monarquia isabelina, des del govern d’O’Donnell fins a la crisi final del sistema. Bibliografia ● ● 9. Com es va establir la construcció... Síntesi final sobre la construcció del règim liberal a Espanya. Diccionari en què s’analitzen els protagonistes i els fenòmens polítics i socials del segle XIX a Espanya. Naveguem per Tiching ● http://www.tiching.com/753742. La revolució de 1854 i l'inici del Bienni Progressista. Quadre d'Eugenio Lucas Velázquez que il·lustra la revolució popular de 1854, que va donar lloc a l'inici del Bienni Progressista. ● http://www.tiching.com/753697. El Bienni Progressista. Vídeo dedicat als esdeveniments que van tenir lloc durant el Bienni Progressista (1854-1856). ● http://www.tiching.com/752893. Les camarilles d'Isabel II. T Vinyeta satírica sobre la influència que les camarilles van tenir en el regnat d'Isabel II. Apareguda a la revista La Flaca el 31 de juliol de 1869. ● http://www.tiching.com/753743. La crisi del moderantisme. Audiovisual sobre la crisi del moderantisme entre 1856 i 1868 (min. 59:28-1:09:23). 3-2 J. FERNÁNDEZ SEBASTIÁN, J. F. FUENTES: Diccionario político y social del siglo XIX español. Alianza Editorial, Madrid, 2002. ● J. VICENS VIVES: Espanya contemporània, 1814-1953. Quaderns Crema, Barcelona, 2012. Obra inèdita a Espanya de l'historiador J. Vicens Vives que contribueix a esquematitzar el trencaclosques que va ser la política espanyola del segle XIX. SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS Pàgines 52 i 53 ● En l’escena representada al quadre es veuen tropes i milicians que s’havien revoltat contra les autoritats durant els fets de l’anomenada ‘Jamància’. Els personatges representats apareixen en actitud desimbolta i tranquil·la, parlant entre ells i preparant un nou atac, com es veue en els personatges que caven trinxeres i els que transporten bombes. La Jamància va ser una revolta progressista que tingué lloc a Barcelona entre setembre i novembre de 1843, contra el govern de Joaquín María López, que havia incomplert els acords per al derrocament del govern d'Espartero produïda unes setmanes abans i la violació de diverses disposicions en la constitució de 1837. Fou la darrera de les revoltes produïdes a Barcelona entre el 1836 al 1843. La Jamància representà el primer aixecament nítidament popular contra l'estat liberal a Espanya. La rendició comportà la submissió definitiva de Barcelona al govern espanyol i la fi d'una oposició organitzada a la centralització de les decisions polítiques endegada pel Partit Moderat. Pàgines 54 i 55 1. El carlisme defensava l’absolutisme i la centralitat de la religió catòlica a l’Estat espanyol com a eix vertebrador de les institucions, s’oposava al liberalisme i a les seves reformes i renegava de la centralització política, de la separació entre Estat i Església i en general de totes les innovacions del segle XIX. Els objectius del carlisme eren la devolució del tron d’Espanya al pretendent Carles Maria Isidre mitjançant la deposició d’Isabel II, l’abolició del centralisme administratiu per mantenir els antics furs, la protecció de la religió catòlica i l’abolició de les reformes agràries liberals. 2. Entre els suports dels carlistes, podem comptar molts membres del clergat, la petita noblesa agrària i els pagesos, especialment els petits propietaris arruïnats i els arrendataris, així una part de les poblacions del País Basc i Navarra. Els membres del clergat donaven suport als carlistes per la seva defensa del tradicionalisme catòlic, mentre que la petita noblesa agrària i els pagesos ho feien perquè desconfiaven de les reformes agràries liberals i dels nous impostos estatals. Pel que fa a bascos i navarresos, el seu suport als carlistes derivava de la voluntat de defensar els antics privilegis locals. Els isabelins, inicialment, van poder comptar amb el suport de part de la noblesa, dels funcionaris i de l’alt clergat. Successivament, també els burgesos, els liberals i les poblacions urbanes es van posar del costat dels isabelins. Noblesa, funcionaris i alt clergat van donar suport als isabelins d’acord amb la seva tradicional vinculació amb el poder polític, mentre que el suport de burgesos, liberals i classes urbanes va donar-se arran de les reformes que la regent va haver d’emprendre per guanyar-se el seu suport. 3. A partir de la sublevació de 1833, inicialment la guerra es va desenvolupar de forma favorable als carlistes, que van ocupar àmplies zones de Navarra i del País Basc, així com regions de Catalunya, València i l’Aragó. En aquestes regions, Carles va establir un petit Estat amb el seu govern i la seva administració. A pesar de l’estabilització de la situació, els carlistes no van aconseguir ocupar grans ciutats com Bilbao i Sant Sebastià. A Catalunya les tropes carlines assetjaven les poblacions liberals i conquerien les zones munanyoses, així com el Baix Aragó i el Maestrat, on dirigia les tropes Ramon Cabrera. A partir de 1836, la guerra es va tornar favorable als isabelins: malgrat l’expedició del general Gómez, que va estendre la lluita fins a Andalusia, Espartero va guanyar a Luchana i va acabar amb el setge carlista de Bilbao. El 1837, l’expedició de Carles que pretenia ocupar Madrid va ser derrotada pels liberals, que van forçar així la retirada dels rebels cap a Navarra. La derrota de Carles va suposar el final de la fase més dura del conflicte i també l’aparició de discrepàncies entre els liberals transaccionistes, partidaris d’arribar a un acord amb els cada vegada més febles carlistes i els intransigents, els qui en canvi perseguien la seva completa derrota. 4. Després de la derrota de Carles el 1837, i de les successives victòries liberals entre 1837 i 1839, els liberals transaccionistes van imposar el seu criteri sobre els intransigents, i es va arribar a la firma del Conveni de Bergara de 1839 entre el liberal Espartero i el carlista Maroto. L’acord de pau garantia el manteniment dels furs a Navarra i al País Basc, i la integració dels oficials carlistes a l’exèrcit espanyol. No obstant això, no tots els carlistes van acceptar el Conveni de Bergara, i una part va optar per continuar la resistència –com el general Cabrera, derrotat el 1840– o van marxar a l’exili. Pàgines 56 a 59 1. L’Estatut Reial de 1834 proposava una representació extremadament limitada: en l’estament de pròcers del Regne només podien entrar membres de l’alt clergat, Grans d’Espanya, alta noblesa, alts funcionaris, alts comandaments militars i propietaris amb rendes anuals molt elevades. Podien entrar a l’estament de procuradors del Regne aquells que tinguessin una renda anual de 12.000 reals anuals. El dret de vot quedava restringit al 0,17% de la població espanyola. L’Estatut Reial no va ser acceptat pels liberals més progressistes per considerar-lo absolutament insuficient per a la construcció d’un veritable règim liberal a Espanya, ja que les dues cambres només tenien funcions consultives i estaven subordinades al monarca. 3-3 2. Les ciutats on va haver bullangues van ser: Barcelona, Mataró, Sabadell, Manresa, Tarragona, Reus, Lleida, Vic, Ripoll, i Sant Feliu de Guíxols, a més d’una sèrie de pobles com Tremp, Calella o Santes Creus. Les bullangues es van estendre des de la zona costanera central, des de Barcelona, cap al nord, per tota la costa i arribant fins a Sant Pere de Rodes. Pel sud van arribar fins l’Ebre gairebé, i per l’interior tota la zona de Lleida i fins la zona central dels Pirineus. 3. Les revoltes de les bullangues es poden dividir en dos períodes. El primer comença amb la crisi final del sistema absolutista, desencadenada per la mort de Ferran VII el 1833, i conclou amb la consolidació del règim liberal al final de 1837. El segon va des del 1840 fins al tombant de 1843-1844, i s'explica pels dificultats socials i econòmiques provocades per la resolució de la Primera Guerra Carlina i pel malestar originat entre el poble menut i alguns sectors de la burgesia pel tomb que havia pres el sistema liberal En resum, les Bullangues són l'expressió de les tensions socials sorgides en el si de la societat catalana arran de l'expansió de les desigualtats sorgides de la industrialització i el sistema econòmic de l’època. 4. El motí de sergents de la Granja de 1836 va ser degut a la destitució, per part de la regent Maria Cristina, del primer ministre liberal progressista Mendizábal, per l’oposició que les seves reformes despertaven en els sectors més moderats del liberalisme. Aquesta decisió de la regent, en un clima de creixent tensió social i de guerra civil, va despertar un moviment revolucionari que va sorgir a Andalusia i que reclamava la Constitució de 1812. Com a conseqüència del motí de la Granja, la regent es va veure forçada a acceptar la Constitució de 1812 i a cridar a formar govern el progressista Calatrava, amb Mendizábal com a ministre d’Hisenda. Aquest canvi de govern va donar inici a l’efectiva transformació d’Espanya en un règim liberal. 5. La Constitució de 1837 reconeixia la divisió dels tres poders: el judicial, l’executiu i el legislatiu. El poder judicial era controlat pels tribunals de justícia, nomenats i suspesos pel rei. El poder executiu era compartit entre el rei i el Govern, i el legislatiu era compartit entre el rei i les Corts, dividides en Cambra dels Diputats i Senat. Els poders que la Constitució de 1837 atorgava al rei eren molts. El monarca podia nomenar i suspendre els jutges, podia executar o vetar lleis, controlava l’exèrcit, nomenava i destituïa el Govern, nomenava els bisbes, podia dissoldre les Corts i compartia el poder legislatiu amb les Corts i l’executiu amb el Govern. 6. La Constitució de 1837 establia un sufragi censatari i indirecte, que es va definir de forma més precisa en la Llei electoral del mateix any. Els ciutadans que tenien dret de vot eren únicament els homes majors de 25 anys que paguessin una renda mínima de 200 reals, la 3-4 qual cosa significava un 2,4% de la població. 7. La Constitució de 1837 era més breu que la de Cadis i no tractava moltes qüestions que es van anar regulant posteriorment amb altres lleis. Sobretot, tenia un caràcter més conservador que la de 1812, ja que incorporava exigències dels sectors més moderats, com la introducció del Senat, la sobirania compartida, un cens restringit i la concessió d’amplis poders al monarca. 8. El procés de desamortització es va executar en dues etapes: la primera etapa, entre 1836 i 1854, la va portar a terme Mendizábal, i la segona etapa, entre 1855 i 1867, va ser la que va portar a terme Madoz. En l’etapa de Mendizábal es van posar a la venda sobretot els béns del clergat regular i secular, patrimoni dels quals va ser requisat per l’Estat. En l’etapa de Madoz es van posar a la venda béns de l’Estat, de l’Església, dels ordes militars, de les institucions benèfiques i sobretot dels ajuntaments. Els béns nacionals eren aquells béns que l’Estat havia requisat al clergat regular i secular en el marc de la reforma agrària liberal de Mendizábal, després de la dissolució dels ordes religiosos que no es dediquessin a l’assistència sanitària i a l’ensenyament. 9. La desamortització va consistir en la posada a la venda d’aquests béns en subhastes públiques, per ser després adquirits amb diners o amb vals de deute públic. La desamortització tenia l’objectiu d’obtenir recursos, disminuir el dèficit de la hisenda pública i millorar les finances reials, i, a llarg termini, millorar l’agricultura. Tanmateix, aquesta reforma agrària no va suposar una veritable redistribució de la terra entre els pagesos, sinó una concentració en mans d’antics propietaris. Flórez Estrada és crític amb la proposta de Mendizábal perquè, segons ell, la venda massiva de propietats comportarà una caiguda en picat del valor de les terres. A això a més a més afegeix els elevats costos resultants del procés i del frau que amb seguretat es produirà. L’alternativa proposada per Flórez Estrada consisteix en un pla d’arrendaments emfitèutics que l’Estat facilitaria a través de les diputacions provincials, i que comportaria menys riscos de frau, cap pèrdua de valor de les terres i una major rapidesa en tot el procés. 10. El règim, amb l’aprovació de l’Estatut Reial, pretenia aconseguir més suports entre els liberals moderats davant el desafiament que suposava la insurrecció dels carlistes. L’Estatut Reial va obtenir el suport dels liberals moderats, perquè van entendre que es tractava d’un primer pas cap a una transició reformista que podia permetre l’acord amb els sectors absolutistes. Finalment, l’Estatut Reial va resultar inviable perquè no va aconseguir el suport dels sectors més progressistes dels liberals ni va suposar una possibilitat d’en- tesa amb els partidaris dels carlistes. 11. Malgrat l’aprovació de l’Estatut Reial, al país creixia el malestar popular per les difícils condicions socials i econòmiques, pels atacs carlistes i per la falta d’efectivitat de l’acció del govern. Aquest malestar va derivar en motins, protestes i atacs a convents, que van obligar la regent a encarregar el Govern als progressistes liderats per Mendizábal. El projecte reformista de Mendizábal va trobar la forta oposició de sectors moderats, que finalment van aconseguir que la regent destituís Mendizábal i retornés el poder als moderats. Aquest canvi de govern va motivar la insurrecció de 1836, en la qual les revoltes i els motins es van generalitzar fins al motí de la Granja. Les conseqüències de la revolució de 1836 van consistir en el retorn al poder dels progressistes, amb Calatrava encarregat de formar govern i Mendizábal ministre d’Hisenda, i es va formalitzar així un clar canvi de règim que va portar, en els anys següents, a la creació d’un nou ordre liberal. 12. Les mesures que els progressistes van emprendre aleshores per portar a terme la revolució liberal van consistir en una sèrie de reformes constitucionals i polítiques, i especialment lleis de reforma agrària. Entre les reformes polítiques, destaca la redacció d’una nova Constitució el 1837, que superava els límits de l’Estatut Reial, i en la qual es reconeixia la sobirania nacional, els drets dels ciutadans, la divisió de poders i la confessionalitat catòlica de l’Estat. En la Constitució, tanmateix, se seguien reconeixent amplis poders al monarca i es van mantenir molts elements de caràcter conservador. Les reformes polítiques es van completar amb la Llei d’impremta de 1837 i la Llei electoral del mateix any, que establia un sufragi censatari. 13. La reforma agrària es va basar en tres components: l’abolició dels senyorius, la desvinculació de mayorazgos i, sobretot, la desamortització dels béns del clergat regular i secular, després de la dissolució de les ordes religiosos. Les conseqüències van ser una concentració de la propietat en mans d’antics propietaris, nous burgesos i pagesos benestants, i per tant els camperols no van poder gaudir de la redistribució de la terra. Malgrat tot, a Catalunya gràcies a l’emfiteusi moltes terres no van sortir a subhasta, ja que es va facilitar que l’emfiteuta esdevingués propietari de ple dret a canvi del pagament dels censos mitjançant quotes anuals. Pàgines 60 i 61 1. Els insurrectes de 1840 basen les seves reivindicacions en la seva oposició a la Llei d’ajuntaments, que va accentuar la centralització política defensada pels moderats, així com en les constants transgressions del poder. Les conseqüències de la insurrecció de 1840 van ser la victòria dels progressistes, liderats pel general Espartero, i l’exili de la reina, que es va veure obligada a renunciar a la regència. 2. La Milícia Nacional va ser una força combatent, separada de l’exèrcit regular, que es va constituir durant la invasió napoleònica a partir de les juntes locals i que es va organitzar territorialment, formada per ciutadans. La Milícia Nacional va recolzar el moviment liberal des dels seus inicis el 1812, i al llarg de bona part del segle XIX. Després de lluitar contra els carlistes, la milícia es va mantenir fidel als ideals liberals de caràcter més progressista i va intervenir en diferents ocasions per frenar els moderats i defensar la causa progressista. 3. En la il·lustració es veu en primer terme un camperol i el seu fill, que estan en condicions pèssimes a causa de la decisió d’Espartero d’optar pel lliurecanvisme, cosa que apareix representada amb la seva figura, al fons, cobrant de les autoritats angleses per les seves mesures lliurecanvistes. A Catalunya el lliurecanvisme d’Espartero era molt perjudicial, ja que anava en contra de les companyies tèxtils catalanes, que s’havien beneficiat del proteccionisme comercial per vendre els productes a Espanya. Però amb el lliurecanvisme els productes catalans no podien competir ni en preu ni en qualitat amb els anglesos. 4. La cançó reflecteix les idees progressistes dels revoltats en la Jamància, al 1843, contra el govern progressita de Joaquín María López, que va incomplir la promesa d’enderrocar Espartero. Es dirigeix i critica personatges de la mateixa ideologia com ara Prim, qui va bombardejar Barcelona. 5. Els moderats van guanyar les eleccions legislatives d’octubre de 1837 i es van mantenir en el poder fins al 1840, governant de forma autoritària i recorrent sovint a la suspensió de la Constitució per tal de reprimir les diverses revoltes, disminuir la influència dels progressistes i consolidar les noves elits de l’alta burgesia. A més, es volien apaivagar les mesures anteriors: es va ampliar el pressupost per al clero, es va preparar una llei electoral més restrictiva i es va limitar la lliberta d’impremta. 6. La Llei d’ajuntaments reforçava el control del govern sobre els consistoris, ja que aquest nomenava els alcaldes de les capitals de provínia. Això va provocar la crisi del govern moderat i l’esclat d’un moviment insurreccional i de juntes revolucionàries a moltes ciutats, tot plegat amb el suport del general Espartero, que era considerat un heroi per haver vençut els carlins. Aleshores, en aquest context d’eufòria progressista, va ser nomenat regent. 7. Al principi el govern d’Espartero va impulsar les llibertats de premsa i d’associació (com les d’obrers). Però ben aviat va derivar cap a l’autoritarisme, restringint drets, menystenint les Corts i governant 3-5 únicament amb uns quants militars. 8. A Catalunya el prestigi d’Espartero va decaure ràpidament, degut a dues causes principals: la seva negativa a enderrocar la Ciutadella i sobretot les mesures lliurecanvistes, que afavorien els productes tèxtils anglesos i en perjudicaven els catalans. Tot plegat va esdevenir en l’esclat d’una insurrecció a Barcelona contra el govern, el 1842. La formació de la junta popular a la ciutat va provocar el seu bombardeig per part d’Espartero. Després de la rendició es van realitzar detencions massives, execucions, s’hi va aplicar una multa i s’hi van prohibir associacions i publicacions. Es va formar una coalició contra Espartero, agrupant moderats, demòcrates i altres, i es va impulsar un nou moviment insurreccional. El general Prim el va iniciar a Reus el maig del 1843 i els objectius eren el derrocament d’Espartero i la reforma de l’Estat. Mentrestant, alguns militars de caire moderat també conspiraven contra el regent. 9. Després de l’exili d’Espartero es va donar una profunda divisió entre el progressisme, entre els que volien una reforma profunda de l’Estat i els que únicament volien fer algunes reformes polítiques. A Catalunya la revolta de la Jamància va sorgir quan el govern espanyol es va negar a fer una junta central per efectuar reformes profundes. La revolta va durar tres mesos i va suposar el primer aixecament popular conra l’Estat liberal. El brigadier Joan Prim també va bombardejar Barcelona, aconseguint d’aquesta manera sufocar la revolta. Pàgines 62 i 63 1. Els partits polítics van aparèixer com a instruments per a dotar de representants les institucions sorgides dels òrgans que es van crear a partir de l’aparició del liberalisme, i per organitzar les diverses opcions polítiques d’aquests òrgans representatius. 2. L’ideari dels moderats es basava en la defensa del dret de propietat i del sufragi censatari, l’oposició a les desamortitzacions, la confessionalitat de l’Estat i la defensa del catolicisme, la voluntat de mantenir el poder del rei en detriment de les Corts, la centralització administrativa, la supressió de les milícies i les limitacions de les llibertats en pro de l’ordre i de l’autoritat. Els moderats defensaven un programa polític conservador, amb fortes limitacions al sufragi i a les llibertats individuals, resistències al procés de desamortització, suport a l’Església i a la seva influència, i oposició a la Milícia Nacional. També proposaven un règim polític en el qual la sobirania era compartida entre el rei i les Corts, amb el manteniment de forts poders per al monarca, i en què l’Estat enfortís el seu control sobre els poders locals. Segons Andrés Borrego, el principal objectiu dels moderats era el d’oposar-se a les reformes i als projectes 3-6 dels renovadors, i defensaven en canvi els privilegis polítics de les classes altes perquè es mantinguessin l’ordre i l’obediència i es defensés la propietat. 3. Durant el regnat d’Isabel II, els moderats van ocupar el poder durant més temps que els progressistes. En l’òptica dels liberals moderats, que comptaven amb el suport de les classes altes, el liberalisme havia de ser limitat i la sobirania popular havia de ser compartida d’acord amb els drets tradicionals del monarca. Els moderats van afavorir el desenvolupament econòmic en la mesura dels seus propis interessos, van apostar per un projecte estatal centralitzador que es basés a potenciar les institucions de l’Estat i a unificar les diferents legislacions, i es van mostrar sempre contraris a les reivindicacions populars i van apostar sovint per règims autoritaris que suspenien o limitaven els drets constitucionals. Van marginar l’oposició i van limitar el dret de vot de la ciutadania. Els progressistes, en canvi, malgrat que compartien amb els moderats la preocupació pel desenvolupament econòmic del país, es van esforçar per ampliar els drets de la ciutadania, i van promoure iniciatives legislatives i constitucionals més avançades. A més a més, entre els progressistes gaudia de més partidaris un projecte d’Estat més descentralitzat, que potenciés l’autogovern a nivell local i regional, en contra de la centralització moderada. Els progressistes també apostaven per l’extensió del sufragi i per atendre les exigències de les classes populars, que sovint els recolzaven. 4. Les novetats dels partits demòcrata i republicà respecte al progressista són: l’educació primària gratuïta, la redistribució dels impostos, el servei militar universal, l’elecció directa i en sufragi universal dels diputats, per part dels demòcrates, i per part dels republicans la substitució de la monarquia per un consell o junta federal composta per un o més membres representants de cada província o Estat, l’eliminació d’una de les dues càmeres i, finalment, com els demòcrates, la defensa del sufragi universal en totes les eleccions. 5. Líders moderats: Ramón Narváez, Luis González Bravo, Juan Bravo Murillo, Martínez de la Rosa i Toreno. Líders progressistes: Juan Álvarez Mendizábal, Baldomero Espartero, Pascual Madoz i Joan Prim. Líders demòcrates: José María Orense, Nicolás María ivero i Ordax Avecilla. Líders republicans: Francesc Pi i Margall, Emilio Castelar, Estanislau Figueras, Eduardo Benot. Base social dels moderats: Classes altes, formades per terratinents, grans industrials i la burgesia financera i comercial. Base social dels progressistes: Classes mitjanes urbanes, formades per la petita burgesia, artesans, botiguers i empleats. Base social dels demòcrates: Determinats militars descontents, el moviment obrer i camperol. Base social dels republicans: Obrers urbans, camperols, professionals liberals. Bases ideològiques dels moderats: Propietat privada, oposició a la desamortització, sufragi censatari, confessionalitat de l’Estat, sobirania compartida amb el rei, autoritat i ordre per sobre de la llibertat, limitació de drets individuals i col·lectius. Bases ideològiques dels progressistes: Sufragi per a classs mitjanes i petita burgesia i professionals, sobirania nacional i delimitació del poder de la Corona, defensa de drets individuals i col·lectius, limitació del poder de l’esglesia i defensa de la desamortització. Bases ideològiques dels demòcrates: Ple reconeixement de les llibertats individuals, sufragi universal, desamortitzacio´de tots els béns de l’església i l’abolició de les quintes. Bases ideològiques dels republicans: República, sufragi universal, separació entre Església catòlica i Estat, institucionalització de la Milícia nacional. Pàgines 64 i 65 1. El text d’Andrés Borrego justifica el sufragi censatari i considera que els individus que no tenen béns no poden ser útils per desenvolupar càrrecs polítics, ja que només els que posseeixen una renda elevada tenen la independència que es requereix als legisladors. 2. Les zones d’influència carlina es trobaven a l’interior de Catalunya: Vic i la seva zona d’influència, que s’estenia cap al nord fins a Figueres; les zones d’influència de Montblanc, Cervera i Balaguer i la zona sud i occidental i nord de Falset fins a Prades. Cabrera va organitzar alguns escamots de cavalleria, tot cercant una victòria que equilibrés la seva inferioritat. Hi va haver atacs exitosos carlins a la vila de Gràcia i a Barcelona el juliol del 1848. La victòria de Borges sobre el brigadier Paredes a l'Esquirol, la de Cabrera a Avinyó sobre la columna del general Manzano (16 de novembre de 1848) i la incorporació a la lluita dels republicans com els brigadier Victorià Ametller i Joan Barrera, particularment forts a l'Empordà, i de Baldrich i Escoda, que operaven a la rodalia de Barcelona i de Tarragona, no van canviar la situació. Si bé el sometent aixecat pel govern isabelí no va donàr gaire resultat, la política d'atreure i subornar alguns caps montemolinistes carlins (amb diners i reconeixement dels graus militars) resultà eficaç: s'hi acolliren, entre altres, a Catalunya, Miquel Vila (Caletrus) i Bartomeu Poses. Això sembrà entre els carlins la por a la traïció. Pel gener de 1849 els isabelins van atacar el reducte principal de Cabrera (les Guilleries i la vall d'Hostoles), i aquest derrotà les columnes del general Hore (a les Planes) i del coronel Ruiz, però després fou der- rotat a la batalla del Pasteral. Aquesta fou la darrera acció important de la guerra; la detenció del pretendent carlí pels duaners francesos quan intentava d'entrar a Catalunya el 4 d'abril desanimà els seus partidaris i el 26 d'abril Ramon Cabrera passà a França. 3. El nou règim liberal moderat es va caracteritzar pel recurs a la força de l’autoritat i a la repressió, per garantir el predomini de l’oligarquia, així com per restringir les llibertats individuals i per crear un sistema polític en el qual el govern s’entremetia en les eleccions i falsejava els resultats electorals. 4. La Constitució de 1845, respecte a l’anterior de 1837, va restringir el sufragi censatari a l’1% de la població, va reforçar el poder reial, va suprimir la Milícia Nacional, va fragmentar els drets i les llibertats individuals i va posar l’administració local i provincial sota el control del govern. Les similituds entre les dues constitucions van ser el manteniment de l’oficialitat de la religió catòlica, així com l’obligació estatal de mantenir el culte i el clergat, el sistema bicameral, amb un Senat nomenat pel monarca, la sobirania compartida entre rei i Corts i el manteniment de les prerrogatives reials. 5. Entre les principals reformes dels moderats cal esmentar el Concordat amb l’Església, la reforma fiscal, l’aprovació del Codi Penal i el Codi Civil, la reforma de l’administració pública provincial i municipal, la introducció d’un sistema educatiu nacional, la creació de la Guàrdia Civil, la introducció del servei militar obligatori i l’adopció del sistema mètric decimal. El Concordat amb l’Església pretenia millorar les relacions de l’Estat amb la Santa Seu, deteriorades pel suport als carlistes i per les desamortitzacions, i portar les jerarquies eclesiàstiques a recolzar el nou règim. La reforma fiscal de 1845 es va fer per modernitzar la hisenda i augmentar els ingressos de l’Estat, establint la contribució directa sobre la propietat i introduint un impost sobre el consum. El Codi Penal de 1848 i el Codi Civil de 1850 van servir per posar fi a la dispersió legislativa. La reforma de les administracions públiques, provincials i municipals pretenien en canvi augmentar la centralització i el control de l’Estat sobre els municipis i les diputacions, encara que al País Basc i a Navarra es van mantenir els antics furs per por a nous aixecaments carlins. Les prerrogatives de l’Estat van ser ulteriorment augmentades amb l’establiment del sistema nacional d’educació pública, la creació de la Guàrdia Civil com a força policial armada, el servei militar obligatori i la unificació de pesos i mesures. 6. La Guerra dels Matiners, que va succeir entre el 1846 i el 1849, va sorgir quan els carlins de Catalunya van donar suport a a candidatura al tron del segon pretendent carlí, el fill gran de Carles Maria Isidre. En aquest cas les causes profundes de la insurrecció es 3-7 van deure per una crisi agrària produïda per males collites i una crisi de la indústria tèxtil, que també va provocar un gran descontentament a les ciutats. Es diferencia de la guerra carlina anterior en aquest afegit dels sectors urbans a la revolta, uns sectors que estaven mobilitzats pel nou partit democràtic. Malgrat tot, la revolta es va poder sufocar gràcies a l’increment dels efectius militars. 7. La crisi del moderantisme es va deure a la falta d’estabilitat política, amb grans divisions internes del grup dirigent. A més a més, els moderats van haver d’enfrontar-se a diferents protestes i conflictes socials i a un nou aixecament carlista a Catalunya. Els moderats, en actuar de forma arbitrària, manipulant els resultats electorals i excloent les Corts de la vida política, van accentuar encara més les seves fractures. L’exclusió de les Corts de la vida política va arribar al seu punt més elevat amb la reforma de Bravo Murillo de 1852, que establia un sufragi encara més restringit i que permetia suspendre indefinidament les Corts. Aquesta reforma va acabar desintegrant els moderats, incapaços de resoldre els problemes del país i dividits entorn a l’intent de Bravo Murillo. Pàgines 66 i 67 1. Els protagonistes de la revolució de 1854 demanaven l’eliminació de les camarilles de govern, el restabliment de les llibertats bàsiques i el respecte de les lleis electorals i de premsa, la rebaixa dels impostos, el respecte a l’antiguitat i al mèrit en les responsabilitats militars i civils, la descentralització i el restabliment de la Milícia Nacional. Els grups polítics que recolzaven la revolució eren els progressistes, els demòcrates, els republicans i alguns sectors dels moderats. 2. La primera vaga general a Espanya, de juny de 1855, va ser causada per l’augment de la conflictivitat obrera a Catalunya, on els treballadors demanaven una baixada dels impostos de consum, l’abolició de les cinquenes, la millora salarial i la reducció dels horaris laborals. La dura repressió del capità general de Catalunya, amb la proclamació de l’estat de setge, la prohibició de les associacions obreres, detencions i fins i tot l’execució d’un dirigent, van motivar la vaga de 1855, que va ser resolta gràcies a la mediació del Govern. 3. El periòdic critica l’actuació d’O’Donnell perquè considera que el general, des de la seva posició al ministeri de la Guerra, es va dedicar durant dos anys a sabotejar l’actuació del govern d’Espartero, demolint les reformes, per poder tornar a exercir el govern en solitari i promoure dures mesures repressives. 4. Resposta personal. L’article reflecteix una ideologia demòcrata, enfrontada als progressistes responsables del retorn a l’autoritarisme. L’última frase del text 3-8 deixa entendre que O’Donnell haurà d’expiar les seves culpes, mentre que Espartero haurà de ser oblidat per la seva incapacitat d’oposar-se a l’actuació del seu rival. 5. La revolució de 1854 es va iniciar per la deriva autoritària del govern moderat, per la seva incapacitat per resoldre els problemes del país i per la desintegració del moderantisme. Els objectius de la revolució eren el restabliment de les llibertats anul·lades o restringides pels moderats, el respecte a les lleis electorals i d’impremta, el final de la centralització administrativa, més eficiència del govern i el restabliment de la Milícia Nacional. Els impulsors de la revolució van ser els progressistes, els demòcrates, els republicans i alguns moderats. La revolució de 1854 va obligar Isabel II a restablir la Milícia Nacional i les llibertats, i a formar un nou govern presidit per Espartero i amb el general O’Donnell com a ministre de la Guerra, i a convocar Corts constituents regides per la llei electoral de 1837. En aquestes eleccions es van afirmar com a partits principals els progressistes i la Unió Liberal, formada per progressistes tebis i moderats avançats. 6. Les reformes econòmiques portades a terme en el bienni progressista van facilitar el desenvolupament econòmic del país fins a 1866. La mesura més important va ser la desamortització civil i eclesiàstica de Madoz de 1855, que va aconseguir importants recursos per Hisenda i va aconseguir desenvolupar l’agricultura de mercat en benefici de la burgesia agrària. Una altra mesura important va ser la Llei general de ferrocarrils, que regulava i incentivava la construcció de línies ferroviàries, i obria aquest mercat a la inversió estrangera. Finalment, altres iniciatives van ser la introducció del telègraf, l’ampliació de la xarxa de carreteres, el desenvolupament de les societats per accions, de la mineria i de les activitats bancàries. 7. La desamortització de Madoz es va centrar, a diferència de la de Mendizábal, en la privatització i venda de béns de l’Estat i sobretot dels ajuntaments. En aquest cas, els que es van veure afavorits per la llei no van ser els petits pagesos, sinó els propietaris i la nova burgesia agrària. 8. La conflictivitat obrera a Catalunya es va deure a una elevada conflictivitat social, agreujada per una crisi de subsistència i una epidèmia de còlera, que van afectar especialment les classes populars. Els obrers catalans reivindicaven millores laborals i salarials, una reducció dels impostos i l’abolició de les quintes. Aquesta con-flictivitat, reprimida durament pel capità general de la regió, va causar la primera vaga nacional obrera de 1855, a la qual va posar fi l’actitud conciliadora del Govern. 9. La crisi del bienni progressista es va deure a l’augment de la conflictivitat social, que va portar a creixents mesures repressives emparades pel ministre de la Guerra O’Donnell, a pesar de l’oposició d’Espar- tero. El suport de la reina Isabel II va ser decisiu perquè O’Donnell fos l’encarregat de formar un nou govern el 1856. Encara que es van donar protestes d’alguns diputats, i moviments de resistència en defensa del govern progressista, la facció lligada a O’Donnell va aconseguir imposar-se i va procedir a tancar les Corts, suprimir la milícia, abolir la llibertat de premsa i destituir ajuntaments i diputacions. Pàgines 68 i 69 1. En la política espanyola del segle XIX, l’exèrcit va desenvolupar sempre un paper molt rellevant, condicionant amb les seves decisions i actuacions el normal desenvolupament de la vida política constitucional. Aquest paper derivava tant de l’Antic Règim com de la seva importància en la Guerra del Francès i en les lluites contra els carlistes, i va afavorir una constant intervenció política. La preponderància dels militars en la vida política va derivar en contínues intromissions, en pronunciaments a través dels quals s’establien règims militars i en revoltes que bloquejaven la normalitat constitucional, tant per part dels militars conservadors com per part dels progressistes, que, sovint marginats del govern, recorrien a aixecaments populars per arribar al poder. 2. Les camarilles eren grups de pressió que actuaven constantment en defensa dels seus interessos al voltant de la reina Isabel II i lluitaven entre si. Al llarg del regnat d’Isabel II, aquestes camarilles van adquirir un poder enorme, i van arribar a influir en les decisions de la reina i a obstaculitzar la normalitat constitucional del país. 3. El text critica de forma molt dura les mesures que els governs solien prendre per adulterar els resultats de les eleccions. Entre els exemples que l’autor cita, recordem l’avançament dels rellotges per obtenir un resultat vencedor a les meses, els enrenous que anullaven les actes electorals, les pressions sobre els electors perquè anessin a votar, o els talls de carreteres o ponts per impedir la participació electoral. El cens electoral va mantenir al llarg de tota l’etapa isabelina un caràcter molt excloent, i es va arribar a percentatges molt restringits de la població masculina, amb un màxim del 5,7% assolit el 1854. El cens electoral va evolucionar de forma molt inconstant durant el regnat d’Isabel II. L’Estatut Reial de 1834 només va consentir la participació electoral al 0,13% de la població. La revolta de 1836 i la successiva Constitució de 1837 van ampliar el cens fins a arribar a un 2,2%, i, amb la regència d’Espartero, es va arribar a un 5,2%. El retorn al poder dels moderats, amb la Llei electoral de 1846, va suposar un important retrocés en el cens, que va baixar al 0,8%. Una nova pujada es va donar el 1854, amb l’inici del bienni progressista, quan va arribar al màxim del 5,7% d’electors. Tanmateix, el retorn dels moderats va suposar un retorn al restrictiu cens de 1846. La participació electoral, malgrat que no va ser mai gaire alta, va experimentar augments parcials quan els governs ampliaven el cens electoral. 4. Es considera el regnat d’Isabel II com una etapa inestable políticament perquè la majoria dels governs van arribar a durar uns quants mesos, i molts d’aquests ni tan sols passaven de les poques setmanes. La mitjana de governs per any va ser només d’un 1,62. 5. El text denuncia la repressió de l’estat de setge a Catalunya, ja que sota aquest estat es cometen molts abusos sore la població i perquè Catalunya no és ni la primera ni la més propensa a les revoltes. L’estat de setge és un règim d’excepció, declarat pel govern, que suspèn la normalitat constitucional del país i introdueix la repressió a càrrec de les forces armades. Segons l’autor, el recurs a l’estat de setge deriva en la realització de nombrosos abusos i en l’exercici del poder fora de la llei per part del govern. Segons Mañé i Flaquer, l’ús de la força militar sota l’estat d’excepció és perjudicial per raons de justícia, de prudència i de dignitat. Segons Jaume Balmes, en canvi, el règim militar, malgrat que no és una solució ideal, com a mínim garanteix la conservació de l’ordre públic davant passions turbulentes i projectes insensats. 6. A l’Espanya isabelina no va haver-hi normalitat constitucional per la presència d’una sèrie de factors que van obstaculitzar el normal desenvolupament polític i l’estabilitat del sistema. Les constants intervencions militars en la vida política, amb la implantació de règims militars, enderrocaven governs i afavorien el recurs a la violència per part d’aquells que es veien exclosos del govern. La debilitat política es va veure augmentada pel sufragi molt restringit i per l’escassa participació política de la població, així com per les lleis electorals que afavorien el control i la manipulació dels resultats. A més a més, sovint les eleccions eren convocades després d’un cop d’estat, donant així com a resultat una victòria manipulada des de dalt. Un altre factor que va contribuir a la debilitat del sistema va ser la constant intromissió de la monarquia en la vida política, sobretot per la influència de les camarilles que lluitaven entre si per influir en les decisions d’Isabel II. Finalment, també s’ha de tenir en compte les molt freqüents suspensions de les garanties constitucionals, que limitaven els drets i reforçaven el poder militar sobre el poder civil. Pàgines 70 i 71 1. La corrupció a l’Espanya isabelina va anar augmentant sobretot a causa de les noves concessions ferroviàries, aprovades pel govern de Narváez el 1857. Les 3-9 empreses i corporacions, especialment estrangeres, buscaven influenciar la vida política espanyola incorporant als seus consells d’administració homes de l’Estat. El cas de l’empresa MZA va ser un dels més escandalosos perquè en el seu consell d’administració es troben, des de 1856 a 1935, tretze ministres d’Hisenda, nou de Foment i tres presidents del Consell de Ministres. 2. La contrarevolució moderada de 1856 va ser liderada per O’Donnell, que, tanmateix, va perdre aviat el favor de la reina. El seu successor va ser el moderat Narváez, que va intentar tornar a la situació política anterior a 1854. Narváez va suspendre la desamortització, va restringir drets i llibertats i va convocar uns comicis manipulats que van donar una gran majoria als moderats. Entre les reformes més destacades de Narváez, podem recordar la transformació del Senat per incorporar-hi els grans d’Espanya, la restauració del mayorazgo i l’aprovació de noves concessions ferroviàries. No obstant això, la llei probablement més important va ser la Llei d’instrucció pública del ministre Moyano aprovada el 1857, que va dividir l’ensenyament en tres graus i va establir la gratuïtat de la instrucció primària, i que va esdevenir la primera llei d’educació a Espanya. 3. A l’interior, O’Donnell va mantenir el poder al llarg de quatre anys i mig, en una etapa de tranquil·litat institucional i de desenvolupament econòmic. Les eleccions van garantir al seu partit, la Unió Liberal, una bona majoria, però van consentir la participació també de l’oposició, allunyant així el risc de rebelions. O’Donnell va liberalitzar la Constitució de 1845 disminuint el control estatal sobre la premsa, va augmentar l’autonomia de jutges i ajuntaments i va desenvolupar la legislació econòmica progressista, amb inversions en obres públiques, desamortitzacions i expansió dels ferrocarrils. En la política exterior, O’Donnell va gastar bona part dels ingressos d’Hisenda en aventures militars en altres continents que pretenien estimular el nacionalisme i tornar a Espanya una imatge de potència colonial. Entre 1858 i 1862 Espanya va participar, al costat de França, en una expedició a la Cotxinxina per venjar una matança de missioners; el 1862 va intervenir a Mèxic per exigir el pagament del deute, i entre 1859 i 1860 va desenvolupar una activa campanya militar al Marroc, amb importants victòries, que van estimular el patriotisme, van donar gran prestigi al general Prim i van finalitzar amb la pau de Wad-Ras que va permetre l’ocupació d’Ifni i l’ampliació del territori de Ceuta. 4. La caiguda el 1863 del govern d’O’Donnell va precipitar la crisi de la monarquia isabelina, una crisi que ja havia començat anteriorment amb el desgast de la coalició governamental per la creixent oposició dels sectors progressistes. 3-10 El creixent intervencionisme de la reina, influïda per la camarilla ultracatòlica, i el retorn a l’autoritarisme amb el govern de Narváez van augmentar la insatisfacció dels sectors populars i progressistes cap a un sistema cada vegada més inestable i desnaturalitzat. En aquesta situació, progressistes, republicans i demòcrates van culpar la reina de la crisi i van optar pel pronunciament per accedir al poder, com quan, el 1866, es va produir la rebel·lió de la caserna de San Gil a Madrid. La dura reacció de Narváez, que va establir un nou règim autoritari tancant les Corts, i la crisi de subsistència de 1866, van provocar la descomposició final del sistema quan progressistes, unionistes, militars i demòcrates van decidir unir-se per acabar amb Isabel II. 5. Els grups polítics que es van unir per enderrocar Isabel II van ser, en un primer moment, els demòcrates i els progressistes, que van firmar el Pacte d’Ostende el 1866. L’any següent, també els unionistes i bona part de la cúpula militar es van unir a la conspiració, decidits a procedir a un canvi radical que no fos únicament un simple canvi de govern. Progressistes i demòcrates van acordar en el Pacte d’Ostende acabar amb la monarquia borbònica d’Isabel II, formar un govern provisional i convocar unes Corts constituents elegides per sufragi universal masculí. Aquestes Corts decidirien quina forma de govern hauria d’adoptar Espanya (i, si s’escaigués, quina dinastia hauria d’assumir el poder) i restablirien la llibertat d’impremta i d’associació per a tots els ciutadans. Pàgines 72 i 73 1. La guerra carlina va tenir una gran importància en el desenllaç de la revolució liberal a Espanya. Per un costat, davant el desafiament representat per l’aixecament carlí, els isabelins van haver d’ampliar la seva base social per fer front a l’amenaça de forma més efectiva. Això va comportar que la regent i els seus partidaris, per obtenir el suport de la burgesia i de les classes populars de les ciutats, haguessin d’accedir a les demandes liberals que demanaven el final de l’absolutisme. D’altra banda, la guerra carlina, especialment la de 1833-1840, va provocar la polarització i divisió de la societat espanyola en dos bàndols, la qual cosa va comportar que els liberals, davant la contínua necessitat de defensar-se, tinguessin grans dificultats per aplicar el seu programa de forma completa i satisfactòria. La guerra carlina, a més a més, va facilitar la intromissió dels militars en els assumptes polítics del país al llarg de tot el segle. 2. La revolució liberal va comportar una sèrie d’importants reformes a Espanya, que es van desenvolupar en paral·lel a l’accés de les forces liberals al poder. En el marc de la primera guerra carlina, i després de l’insuficient Estatut Reial de 1834, els liberals pro- gressistes van arribar al poder després de la revolta de 1836. En aquest primer període, els progressistes van portar a terme la reforma agrària liberal, amb la desamortització dels béns del clergat, l’abolició dels senyorius i la desvinculació de la terra, van posar en marxa la Milícia Nacional, van adoptar mesures liberalitzadores en la indústria i en el comerç, van suprimir els gremis i les duanes interiors, i, sobretot, amb la Constitució de 1837 van abolir l’Antic Règim i van introduir el sufragi censatari alhora que s’establia el principi de la sobirania nacional. Durant la regència d’Espartero, entre 1840 i 1843, es van adoptar altres mesures lliurecanvistes per al comerç i es va donar impuls a la premsa i a les publicacions. Més endavant, en la dècada moderada, es van implantar altres reformes: es van reformar l’Administració i la fiscalitat, es va procedir a una unificació legislativa i es van establir la Guàrdia Civil i un sistema d’educació nacional. Durant el posterior bienni progressista, es va procedir a noves desamortitzacions, es va promulgar la Llei de ferrocarrils i es va fomentar el desenvolupament econòmic. A manera de balanç final, podem afirmar que la revolució liberal espanyola del segle XIX va aconseguir construir un règim constitucional que acabava amb els aspectes més visibles de l’Antic Règim, centralitzava, racionalitzava i unificava l’Administració, impulsava l’economia i el comerç i introduïa un primer i parcial sistema de representació parlamentària. No obstant això, la construcció liberal va ser imperfecta a causa de les resistències del sistema, la intromissió de l’exèrcit, el paper de la monarquia i els fraus electorals, que estimulaven, d’altra banda, les revoltes populars. 3. Activitat personal. Els alumnes elaboraran l’esquema i el dividiran en quatre apartats. En el primer apartat, entre 1843 i 1853, van governar els liberals moderats de Narváez i Bravo Murillo: es va promulgar la Constitució de 1845, es va institucionalitzar l’Estat liberal amb el Concordat amb el Vaticà, la reforma administrativa, legislativa i fiscal, i es van crear la Guàrdia Civil i un sistema d’educació públic. La segona etapa, entre 1854 i 1856, va ser dominada pels progressistes i pels unionistes d’O’Donnell, després de la revolució de 1854. En aquesta etapa, es van efectuar noves desamortitzacions, es va projectar una nova Constitució, que finalment no va néixer, i es van estimular el creixement econòmic i la creació de ferrocarrils. En la tercera etapa, entre 1856 i 1863, O’Donnell i els unionistes van dominar el Govern. Va ser una etapa de creixement econòmic, d’estabilitat política i d’activisme en l’escena internacional, amb diferents intervencions a Mèxic, Cotxinxina i el Marroc. La quarta i última etapa, entre 1863 i 1868, va veure el retorn al Govern dels moderats, en una fase de crei- xent descomposició del sistema caracteritzada per dificultats econòmiques, la implantació de governs autoritaris que marginaven l’oposició i per revoltes i aixecaments, que finalment el 1868 van acabar amb la monarquia isabelina. 4. Durant el regnat d’Isabel II, els moderats van ocupar el poder durant més temps que els progressistes. En l’òptica dels liberals moderats, que comptaven amb el suport de les classes altes, el liberalisme havia de ser limitat i la sobirania popular havia de ser compartida d’acord amb els drets tradicionals del monarca. Els moderats van afavorir el desenvolupament econòmic en la mesura dels seus propis interessos, van apostar per un projecte estatal centralitzador que es basés a potenciar les institucions de l’Estat i a unificar les diferents legislacions, i es van mostrar sempre contraris a les reivindicacions populars i van apostar sovint per règims autoritaris que suspenien o limita-ven els drets constitucionals. Van marginar l’oposició i van limitar el dret de vot de la ciutadania. Els progressistes, en canvi, malgrat que compartien amb els moderats la preocupació pel desenvolupament econòmic del país, es van esforçar per ampliar els drets de la ciutadania, i van promoure iniciatives legislatives i constitucionals més avançades. A més a més, entre els progressistes gaudia de més partidaris un projecte d’Estat més descentralitzat, que potenciés l’autogovern a nivell local i regional, en contra de la centralització moderada. Els progressistes també apostaven per l’extensió del sufragi i per atendre les exigències de les classes populars, que sovint els recolzaven. Pàgines 74 i 75 REPASSA a) Defineix conceptes: – Carlisme: doctrina política que es va originar per les pretensions de l’infant Carles de Borbó de succeir Ferran VII contra l’entronització de la seva filla, Isabel, i que pretenia l’absolutisme i propugnava reformes dins d’una continuïtat tradicionalista. – Impost de consums: Tribut creat per la reforma financera d’Alejandro Mon (1845). Reunia diferents impostos indirectes sobre articles de primera necessitat i comestibles (sabó, vi, oli, carn fresca, embotits, etc). El seu valor augmentava en les poblacions més grans. Fou molt impopular per l’alça de preus que provocà. – Desvinculació: Llei relacionada amb les desamortitzacions espanyoles del segle XIX segons la qual es posaven en circulació béns vinculats a la noblesa (mayorazgos) i s’abolien senyories jurisdiccionals. – Pronunciament: forma de cop d’Estat militar. S’iniciava amb la lectura d’un manifest a les tropes per part d’un general, en què aquest es pronunciava en contra del Govern en nom d’un partit polític concret, i no de l’exèrcit. 3-11 – Sufragi censatari: sistema electoral que condicionava el dret a vot a la seva condició social. Des de la Constitució de Cadis de 1812 el sufragi era censatari a Espanya, limitat a propietaris, noblesa, etc. – Sistema de quintes: Sistema de reclutament per a l’exèrcit a partir de la Constitució de 1812. Es realit-zava un sorteig i una cinquena part dels homes entre 20 i 30 anys eren cridats a fer de soldat. Però si es pagava una elevada quantitat de diners (redempció) a l’Estat el jove era substituït per un altre. El gruix de la població no podia pagar i es veia obligada a ingressar a l’exèrcit. Per això va haver un gran nombre de protestes amb l’objectiu de suprimir del sistema de quintes. – Revolució liberal: procés mitjançant el qual, a partir de 1833, es van anar implantant a Espanya les estructures típiques de l’Estat liberal, gràcies a l’acció dels partits liberals. Aquest procés, protagonitzat per moderats, progressistes, unionistes i demòcrates, es va veure frenat pels conflictes, els aixecaments, els pronunciaments i les resistències del sistema, que van dificultar la plena implantació del liberalisme. – Desamortització: confiscació i venda de béns fins aleshores amortitzats (inalienables) propietat de l’Església i dels municipis. Al segle XIX les dues grans desamortitzacions van ser la de Mendizábal (1836) i la de Madoz (1855). – Milícia Nacional: força militar formada per grups de ciutadans el 1808 per lluitar pel liberalisme. Va participar en alçaments antiabsolutistes i des de 1835 en pronunciaments progressistes. – Camarillisme: fenomen típic de la monarquia isabelina, consistent en la gran influència que determinats grups de poder, denominats camarilles, exercien sobre la reina. Les camarilles lluitaven sovint entre si i van arribar a tenir un gran poder, especialment en les fases finals del regnat. b) Explica i ordena cronològicament: A continuació, relacionem els fets seguint un ordre cronològic: – Estatut Reial (1834): carta proposada pel govern moderat de Martínez de la Rosa, per formar Corts estamentals amb caràcter consultiu i subordinades al monarca. – Conveni de Bergara (1839): acord entre el general carlista Maroto i l’isabelí Espartero que va posar fi a la primera guerra carlina, i que va mantenir els furs bascos i navarresos i va integrar els oficials carlistes a l’exèrcit reial. – Jamància (1843): nom amb el qual fou coneguda la bullanga de Barcelona del 1843. La revolta es va iniciar com a insurrecció contra Espartero, que va acabar amb el derrocament d'aquest, però aviat es va girar contra el nou govern de Madrid, ja que aquest, en lloc de crear la Junta Central que havia acordat amb la Junta Suprema de Barcelona, volia convocar corts generals. 3-12 – Guerra dels Matiners (1846-1849): també se’n diu segona guerra carlina, tot i que, més que no pas una guerra estrictament carlina, va ser una revolta catalana contra la dictadura dels moderats i contra un seguit de mesures com quintes, i aranzels, en la qual participaren, a més dels carlins, progressistes i republicans. – Vicalvarada (1854): pronunciament efectuat pel general O’Donnell, que, juntament amb el Manifest de Manzanares dels progressistes, va posar fi a la dècada moderada davant la deriva autoritària del règim i va iniciar el bienni progressista. – Pacte d’Ostende (1866): pacte firmat per progressistes i demòcrates per posar fi a la monarquia d’Isabel II, formar un govern provisional i convocar Corts constituents per mitjà del sufragi universal masculí. c) Identifica els personatges: – Baldomero Espartero: general i polític, va ser un dels firmants, pel bàndol isabelí, del Conveni de Bergara de 1839. El 1840, convertit en líder dels progressistes, va assumir la regència després de l’exili de Maria Cristina, i va estrenar un Govern que aviat va derivar cap a l’autoritarisme, fins a la seva destitució el 1843. El 1854, després de la revolució, va tornar a convertirse en primer ministre, càrrec que va mantenir durant el bienni progressista. Quan el 1856 es va enfrontar amb O’Donnell per la repressió de la conflictivitat social, va ser altra vegada allunyat del poder. – Leopoldo O’Donnell: general i polític. Va protagonitzar una sèrie de conspiracions que el 1843 van posar fi a la regència d’Espartero. El 1854, va donar inici a la revolució amb el pronunciament de Vicálvaro, i va obtenir el ministeri de la Guerra després de l’èxit revolucionari. Va promoure la creació del partit Unió Liberal, i el 1856 va posar fi al bienni progressista amb un cop militar, després del qual va restablir la Constitució de 1845. Perduda la confiança de la reina, va tornar al Govern el 1858, i s’hi va mantenir fins al 1863 en un context de creixement econòmic i de guerres exteriors. – Joan Prim: militar i polític progressista, va ser un dels herois de la guerra d’Àfrica. L’intent d’O’Donnell d’incorporar-lo al seu govern va provocar la caiguda del mateix O’Donnell. Posteriorment, es va convertir en el líder de la revolució de 1868 i en president del Govern provisional, i va ser el responsable de l’elecció d’Amadeu de Saboia com a rei d’Espanya. El seu assassinat va desestabilitzar, abans que comencés, el regnat del mateix Amadeu. – Juan A. Mendizábal: polític liberal, el 1835 es va convertir en primer ministre, amb l’objectiu de derrotar els carlistes i de transformar l’Estat en sentit liberal l’Estat. Posteriorment va ser ministre d’Hisenda. Va ser el màxim responsable de la reforma agrària liberal, amb la primera gran desamortització. – Ramón Narváez: militar i polític d’orientació liberal moderada. El 1843 les seves conspiracions amb O’Donnell van acabar amb la regència d’Espartero; posteriorment, va ser en diferents ocasions primer ministre. Al llarg dels seus governs es va elaborar la Constitució de 1845, es va portar a terme la centralització administrativa i la creació de la Guàrdia Civil. Després del bienni progressista, va tornar una altra vegada al Govern el 1856, i una altra vegada el 1863. Els seus mandats es van caracteritzar per la radicalització creixent de l’autoritarisme. – Pascual Madoz: ministre d’Hisenda en el bienni progressista, va ser autor de la Llei de desamortització civil i eclesiàstica de 1855. CONTESTA a) La guerra carlina va ser una llarga guerra civil, que es va desenvolupar en diferents fases, entre dues faccions polítiques espanyoles al llarg del segle XIX, causada per l’aixecament carlista en defensa de les pretensions al tron de Carles, germà del difunt rei Ferran VII i partidari de l’Antic Règim i dels privilegis tradicionals. La guerra va enfrontar carlistes, absolutistes i defensors de Carles, i isabelins, defensors de la legalitat del tron d’Isabel II. Els carlistes, a més a més de defensar les pretensions de Carles, recolzaven l’absolutisme, la religió catòlica amb preeminència de l’Església, la societat tradicional i els drets forals. Els isabelins defensaven l’Estat i el paper de la monarquia, i van ser recolzats pels liberals, la noblesa i les classes urbanes. b) La revolució liberal a Espanya va començar a partir de 1833 com a conseqüència de la sublevació carlista. Davant la necessitat de comptar amb més suports per fer front als carlistes, la regent María Cristina va haver d’atraure’s als liberals nomenant el moderat Martínez de la Rosa com a primer ministre. No obstant això, les modestes reformes proposades pel Govern, amb la promulgació de l’Estatut Reial, no eren suficients per satisfer els liberals ni per calmar el malestar social. La destitució del posterior Govern de Mendizábal, que havia iniciat una sèrie de reformes, va provocar protestes i sublevacions que van culminar en el motí de la Granja. Això finalment va obligar la regent a acceptar la Constitució de 1812 i a formalitzar un canvi de règim que va crear un nou ordre liberal, culminat en la Constitució de 1837. c) L’única similitud que mantenia l’Estatut Reial de 1834 amb les constitucions posteriors era la formació d’unes Corts dividides en dues cambres. Pel que fa a les diferències, en primer lloc no es tractava d’una veritable Constitució sinó d’una carta atorgada pel monarca. A més a més, les Corts que creava no tenien atribucions legislatives ni de sobirania, sinó que eren òrgans consultius subordinats al monarca. En canvi hi ha més similituds entre la Constitució de 1837 i la de 1845. Totes dues mantenien la divisió de les Corts en dues cambres: un Senat de designació real i un Congrés de Diputats elegit per sufragi censatari. A més a més, en les dues cartes el monarca mantenia amplis poders, es reconeixia la confessionalitat catòlica i l’obligació de l’Estat de mantenir el culte i el clergat, i es mantenien, en matèria social, els drets dels ciutadans. Tanmateix, també es donaven moltes diferències. Les dues constitucions van néixer per impuls de dos grups diferents: la de 1837 pels liberals més progressistes, la de 1845 pels moderats. A més a més, la Constitució de 1845 rebutjava la sobirania nacional, i establia una sobirania compartida entre rei i Corts; retallava les atribucions de les Corts i ampliava les de l’executiu; ampliava els poders del rei; rebaixava el poder local; suprimia la Milícia Nacional, i, finalment, restringia el sufragi. d) El sistema polític implantat pels moderats el 1845 es basava en l’autoritat, l’ordre i la repressió, amb la intenció de clausurar definitivament l’anterior etapa revolucionària. El sistema moderat tenia com a objectiu garantir els privilegis de l’oligarquia, i limitava l’accés al vot restringint el sufragi. Un altre objectiu era la millora i modernització del sistema estatal, mitjançant la centralització, les reformes legals i fiscals, així com el manteniment de l’ordre públic i la millora de les relacions amb l’Església. El sistema polític progressista, desenvolupat a partir de 1854, es mostrava en canvi més obert a les exigències populars, així com a les de demòcrates i republicans, i menys favorable a l’ús de la força per mantenir l’ordre. També es va preocupar pel desenvolupament econòmic i social, i va adoptar mesures conciliadores en els enfrontaments amb els treballadors. Les reformes més importants dels moderats van ser la promulgació de la Constitució de 1845, el Concordat amb el Vaticà, la reforma fiscal de 1845, la promulgació dels codis penal i civil, la reforma de l’Administració pública i de l’Administració provincial i municipal, l’establiment d’un sistema nacional d’educació pública, la creació de la Guàrdia Civil, l’adopció del sistema mètric decimal i la imposició del servei militar obligatori. Les reformes més importants dels progressistes van ser la llei de Desamortització civil i eclesiàstica de Madoz de 1855, la Llei general de ferrocarrils, la posada en marxa del sistema de telègraf, l’ampliació de la xarxa de carreteres, el desenvolupament de la mineria i el foment de les societats d’accionistes i l’activitat bancària. e) Els elements que van dificultar el normal desenvolupament del sistema constitucional a Espanya van ser la freqüent intervenció de l’exèrcit en la política; la intromissió de la Corona en els assumptes polítics, amb la influència de les camarilles; l’habitual recurs al frau electoral afavorit per l’escassa participació; la repressió dels moviments populars, amb la supressió de les llibertats constitucionals i el recurs a l’estat de guerra; la inestabilitat política i l’escassa durada 3-13 dels governs. El recurs a la revolta popular o al pronunciament militar per accedir al poder va ser tan freqüent a l’Espanya isabelina pel prestigi i el paper que tenia l’exèrcit, especialment en connexió amb els partits polítics, i per la tendència de la Corona a concedir el poder als moderats, la qual cosa propiciava que els progressistes recorreguessin a la revolta com a única mesura per accedir al poder. f) Els factors que van afavorir la crisi i caiguda del règim moderat el 1868 van ser la radicalització de l’autoritarisme i la creixent intromissió de la reina en la política, sota la influència de la camarilla ultracatòlica. La inestabilitat governamental que va derivar va augmentar per la creixent oposició de progressistes i demòcrates, que van firmar el Pacte d’Ostende per acabar amb els Borbons, per la dura repressió governamental de les revoltes i per la crisi de subsistència causada per l’alentiment econòmic. Madoz, amb ingressos per valor de centenars de milions de reals en la primera, i de desenes de milions en la segona. En tots dos casos, la província on es van obtenir més ingressos va ser Sevilla, i sempre van ser les altres províncies del centre i sud del país les més afectades pel procés. La primera desamortització es va realitzar entre 1836 i 1837, en plena guerra carlina i després de la revolució de 1836, amb el primer accés dels progressistes al poder. La segona en canvi es va donar el 1855, durant l’anomenat bienni progressista i després de la revolució de 1854. La desamortització eclesiàstica va trobar moltes més dificultats que la comunal pel difícil context polític i per la resistència de les jerarquies eclesiàstiques, que es van oposar a la dissolució dels ordes i a l’expropiació de les seves terres. d) Activitat guiada de resposta personal. COM S’ELABORA UN TEMA Pàgines 76 i 77 1. Comprendre’n l’enunciat. 1. Fixa’t en el gravat Activitat guiada. a) El gravat representa una al·legoria de les victòries polítiques i militars del general Baldomero Espartero, a qui està dedicat. El seu objectiu és recordar els mèrits del militar i polític espanyol. Va ser elaborat el 1879, any de la mort d’Espartero. 2. Seleccionar les dades clau. Activitat guiada. 3. Establir-ne el guió. Activitat guiada. COM ES DESENVOLUPA UN TEMA A PARTIR... a) Activitat guiada. b) Activitat guiada. c) Activitat guiada. Text a manera d’exemple: La desamortització consisteix en la venda per part de l’Estat de terres i béns, prèvia expropiació, que pertanyien a entitats com l’Església catòlica o els municipis i que no es podien alienar. En el context de la reforma agrària liberal, la desamortització servia per desmantellar la propietat senyorial, i insituïa noves relacions de mercat i de treball, i establia alhora els nous principis de la propietat privada de la terra. En la primera desamortització es van posar a la venda béns del clergat regular i secular. L’objectiu d’aquest procés era obtenir recursos per a l’Estat, disminuir el dèficit i millorar les finances, i crear una nova classe de propietaris que vivifiquessin unes terres abans no productives. En la segona desamortització es van posar a la venda béns de l’Estat, l’Església, els ordes militars, les institucions benèfiques i sobretot dels ajuntaments. L’objectiu d’aquest segon procés era recaptar fons per disminuir el dèficit estatal, amortit-zar el deute públic i tenir diners per a l’obra pública. L’abast de les vendes va ser molt més consistent en el cas de la desamortització de Mendizábal que en la de 3-14 b) En la part superior del gravat podem veure una al·legoria de la victòria, que porta un retrat d’Espartero, envoltada de banderes, llorers i altres elements simbòlics. En la part inferior es representen tres escenes de la vida d’Espartero: el seu retorn a la vida civil després de la seva regència, el Conveni de Bergara que va posar fi a la primera guerra carlina i la revolució de 1854 que li va tornar el poder. c) En la part superior del gravat, la victòria es representa com una dona alada, que anuncia amb una trompeta la glòria del difunt general. La victòria a la qual fa al·lusió és la que Espartero va obtenir en la primera guerra carlina. A partir d’aquesta victòria, Espartero va obtenir de la Corona un títol nobiliari creat expressament, el de Duc de la Victòria. En la part central del gravat apareix una referència a la Constitució de 1837 perquè aquesta Constitució va ser promulgada pels progressistes, el líder de referència dels quals era precisament Espartero. La centralitat de la Constitució de 1837 es pot atribuir a la seva importància en la història espanyola del segle XIX, en ser el primer gran impuls per a la transformació liberal de l’Estat. Les tres dates que apareixen en la part inferior fan referència a l’inici i el final de la regència d’Espartero (1840 i 1843) i al seu nou mandat com a primer ministre (1854). En el gravat, s’atribueix més importància a la data de 1840, que és quan Espartero va ob- tenir el màxim poder a Espanya, després de la victòria en la primera guerra carlina. d) Resposta personal. Espartero tenia tants seguidors com detractors perquè va ser un líder militar molt destacat, amb importants intervencions en àmbit polític que van liderar la transformació de l’Estat en un sentit liberal progressista. No obstant això, la seva regència de 1840-1843 es va caracteritzar per l’autoritarisme, les mesures repressives i l’aïllament, pel que també molts progressistes sentien una gran animadversió cap al general. 2. Comenta el text a) Es tracta d’una font primària, una memòria escrita per Antonio Guerola el 1864 referent a la seva administració de la província de Barcelona. L’autor és governador civil de Barcelona i el seu càrrec té un especial relleu perquè el governador civil havia d’administrar els afers públics i perquè estava a contacte amb les dificultats que patia la població. b) La idea principal que exposa l’autor és que el sistema d’impostos de consum és un sistema injust perquè perjudica més els pobres que els rics. Aquesta idea es basa en l’observació que sovint els articles de luxe, reservats a les classes altes, eren menys gravats per impostos que els articles d’ús quotidià. La principal preocupació de l’autor és que aquests impostos de consum produeixen un descontentament general en la població i arriben a causar problemes d’ordre públic. c) L’impost de consums és un impost que grava articles de primera necessitat i que tot ciutadà ha de pagar. Va ser creat el 1845, amb la reforma fiscal de la Llei Mon-Santillán. Es tractava d’un impost summament impopular perquè obligava els més pobres a pagar impostos per aliments i altres articles de primera necessitat, una tributació que als rics no els semblava intolerable. El 1864, després de les dimissions d’O’Donnell, el sistema polític espanyol estava en plena descomposició i la bonança econòmica anterior s’havia detingut, amb greus problemes de subsistència que van explotar el 1866. Es tractava llavors d’una situació molt inestable i perillosa per a l’ordre públic, ja que augmentava el risc de revoltes populars. El temor que expressava Guerola era que l’impost sobre consum afavorís encara més l’explosió del descontentament popular. 3. Analitza el gràfic a) El gràfic ens mostra l’evolució del cens electoral a la província de Barcelona entre el 1836 i el 1854. El nombre d’electors va anar pujant de manera irregular fins l’any 1845. A partir de llavors i fins al 1853 aquests es van reduir molt, i el 1854 van experimentar una gran pujada, la més alta de la sèrie històrica. b) El sufragi censatari era el sistema electoral que condi- cionava el dret a vot a la condició social del ciutadà, que havia de tenir un determinat nivell de renda. A Barcelona com a màxim va arribar al 5% d’electors. El 1843 i el 1854 són els anys de percentatge més alt de votants. c) Segons governessin moderats o progressistes, el percentatge de persones amb dret a vot sobre el conjunt de la població augmentava o disminuïa, tot i que no de manera significativa. Per exemple, la Constitució de 1837 establia un sufragi censatari i indirecte, que es va definir de forma més precisa en la Llei electoral del mateix any. Els ciutadans que tenien dret de vot eren únicament els homes majors de 25 anys que paguessin una renda mínima de 200 reals, el que significava un 2,4% de la població. Però amb governs progressistes el tant per cent no va arribar mai al 10% de la població. Finalment, el 1890 es va eliminar el sufragi censatari i es va implantar l’universal masculí. 4. Completa al quadern Vegeu la Figura 1 de la pàgina 3-16 de la guia. 5. Consulta una hemeroteca digital a) Activitat personal. b) Activitat personal. A la primera pàgina s'inclou l'anomenada Crónica oficial, en el primer número s'insereix el mateix text constitucional recentment aprovat. A continuació, en una secció sota l'epígraf Barcelona s'ubica el principal article de fons, de caràcter polític o doctrinal, que té l'estructura pròpia de l'editorial. Altres seccions són Crónica interior i Crónica extranjera, amb notícies extractades d'altres periòdics i algunes procedents de parts telegràfics, així com les de Alcance y Cortes. La secció de local té l'epígraf Gacetín urbano. A Crónica mercantil s'insereixen també els canvis monetaris. A més publicava manifestos o proclames polítiques, comunicats remesos i avisos, i al final té una bre-víssima secció de Teatre. No té anuncis comercials. Hi apareix la Constitució de 1837 perquè és un diari de defensa d’aquesta, de caire progressista. c) L’article Unión defensa bàsicament que hi ha d’haver unió entre els diferents corrents del liberalisme a Espanya. En primer lloc, l’autor afirma que amb qui no pot haver unió és amb els carlins, i que aquests s’han de derrotar al camp de batalla. Tot seguit passa a parlar de tres elements que són claus per a realitzar una unió efectiva entre tots els liberals espanyols. Primer esmenta la Cons-titució acabada d’estrenar aquell any, el 1837. Assenyala que s’ha de respectar i complir fil per randa, ja que aquesta es tracta de la columna sobre la que es cimenta la unió. En segon lloc diu que la guerra s’ha d’acabar amb la victòria sobre els carlins i que no s’ha de negociar res amb ells, ja que representen l’absolutisme i tot allò que va contra el liberalisme. Finalment, el tercer element indispensable per a aconseguir la unió entre els 3-15 liberals és el de la tolerància entre totes les opinions dins el liberalisme (excepte sobre la immutabilitat de la Constitució i sobre la derrota total del carlisme). Es tracta d’un article de tendència política liberal i progressista. d) Valoració personal. Els alumnes hauran de destacar que en el diari del segle XIX les imatges hi són del tot absents, així com les notícies de crònica, de successos i d’esports. A més a més, la lletra és molt petita i de difícil lectura, i els articles són molt llargs i poc separats entre ells. Elabora un eix digital Activitat personal. Reptes a la Xarxa Activitat personal. FIGURA 1 ISABEL II ISABEL II MINORIA D’EDAT (1833-1843) Regència de Maria Cristina (1833-1840) Moderats PROGRESSISTES MAJORIA D’EDAT (1843-1868) Regència d’Espartero (1840-1843) Moderats PROGRESSISTES Dècada moderada Bienni progressista Govern unionista Retorn al moderantisme Cronologia 1833-1835 1837-1840 1835-1837 1843 1840-1843 18431854 1854-1856 1856-1863 18631868 Personatges destacats Martínez de la Rosa Cea Bermúdez Mendizábal Narváez O’Donnell Espartero Narváez Bravo Murillo Espartero O’Donnell O’Donnell Prim Narváez Llei d’aranzels Constitució de 1845 Llei de desamortització de Madoz Llei de ferrocarrils Limitació del poder de la Corona Pacte d’Ostende Aixecament de Barcelona Pronuncia ment de Vicálvaro Guerra dels Matiners Vagues obreres Estabilitat política internacional Revolta de San Gil Concordat amb la Santa Seu Guerra de Crimea Guerra del Marroc Expedició a Cotxinxina Intervenció a Mèxic Primera Guerra del Pacífic Carlisme Moviment obrer i camperol Crisi econòmica Crisi de subsistència Moderats Progressistes Demòcrates Republicans Progressistes Republicans Unionistes Lleis, decrets i reformes Estatut Reial Llei d’ajuntaments Constitució de 1837 Reforma agrària Política interior: fets destacats Primera Guerra carlina Aixecament de la Granja Revoltes populars Primera Guerra carlina Bombardeig de Barcelona Política exterior: fets destacats Quàdruple Aliança Principals problemes Carlisme Revoltes militars Protestes populars Grups d’oposició 3-16 Progressistes Carlisme Moviment obrer Moderats Carlistes Manifest de Manzanares Pronunciaments militars Moviments populars Insurrecció militar Progressistes Crisi del cotó Conspiració militar Moderats Progressistes Carlistes ENLLAÇOS D’INTERNET TICHING WEBS http://www.tiching.com/752622 https://www.youtube.com/embed/Qn7YXw468vo?wmode=transparent http://www.tiching.com/752893 http://2.bp.blogspot.com/-MiZhhjbV-KY/UJA2_NL93ZI/AAAAAAAAAMU/wjSgs3cawM/s640/Isabel%20II%20(Revista%20La%20Flaca%20%2031.07.1869.jpg http://www.tiching.com/753692 https://www.youtube.com/embed/cTl3kmQ6WFE?wmode=transparent http://www.tiching.com/753693 https://www.youtube.com/embed/bZxvNBG4DIw?wmode=transparent http://www.tiching.com/753694 https://www.youtube.com/embed/tGHNbUkwfRs?wmode=transparent http://www.tiching.com/753697 https://www.youtube.com/embed/Y-k-LuEcts8?wmode=transparent http://www.tiching.com/753742 http://4.bp.blogspot.com/D2s3riW4p2g/VYlOHi4ZPNI/AAAAAAAAGTw/jSKxNwj4Tnw/s1600/fig.1_quema _de_banderas_en_la_puerta_del_sol_bajo_la_revolucion_de_1854._eugenio_lu cas_velazquez.jpg http://www.tiching.com/753743 https://www.youtube.com/embed/jc9-0WrZF5g?wmode=transparent 3-17 Tema 04 El Sexenni Democràtic (1868-1874) GUIA DIDÀCTICA • Orientacions didàctiques • Solucionari • Recursos didàctics – Naveguem per Tiching – Bibliografia 4-1 78 a 87 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 3 Bibliografia Orientacions didàctiques ● 1. La Revolució i el Govern Provisional (1868-1870). Explicació dels esdeveniments dels anys 1868-1870, amb les causes de la revolució del 1868, l’establiment del govern provisional i les reformes que va portar a terme, la Constitució del 1869 i l’auge del republicanisme, les reformes i les dificultats de la Regència. ● Obra que tracta els setanta anys que separen la Revolució de Setembre i la fi de la Guerra Civil des de la solidesa teòrica i l'anàlisi incisiva dels fets, posant èmfasi en les crisis, les contradiccions internes i els xocs socials. ● 2. “A baix les quintes”. Textos i documents que expliquen el sistema de quintes de l’exèrcit espanyol, les penúries i dificultats que provocaven les quintes entre la població, així com el paper de les protestes en contra d’aquest sistema en el moviment revolucionari del 1868. ● 3. La monarquia d’Amadeu de Savoia (1871-1873). Anàlisi de la monarquia d’Amadeu de Savoia, amb especial atenció a la fragilitat del nou sistema i als moviments d’oposició a la monarquia. Naveguem per Tiching J. TERMES: De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil, 1868-1939. Vol. VI de l'obra Història de Catalunya. Edicions 62, Barcelona, 1999. ● ● http://www.tiching.com/753808. El Sexenni Democràtic. Documental que exposa els fets del Sexenni Democràtic. Podem fragmentar el visionament a mesura que avancem en l'estudi del tema: la revolució del 1868 (00:0010:57), la Constitució del 1869 (10:57-12:30), el regnat d'Amadeu de Savoia (12:30-22:10) i la Primera República (22:10-32:18). A. DUARTE: Història del republicanisme a Catalunya, Eumo, Vic, 2004. Llibre que analitza les característiques del republicanisme al llarg de més d'un segle entès com a ideal, cultura, moviment amb pluralitat d'ingredients i, en definitiva, com a horitzó d'esperança. ● http://www.tiching.com/753806. Figuerola, el pare de la pesseta. Petit documental centrat en la figura de l'home que va inventar la pesseta: Laureà Figuerola, un català cridat pel general Prim per portar el Ministeri d'Economia després de la revolució liberal del 1868. ● http://www.tiching.com/753804. La Revolta de les Quintes de Gràcia. Audiovisual que explica el motí popular contra les quintes que va tenir lloc el 1870 a Gràcia i la recreació històrica que es fa actualment d'aquells fets. 88 a 93 APARTATS 4 A 6 Orientacions didàctiques ● 4. Per què unes Corts monàrquiques van proclamar la República? Textos i documents que expliquen les causes de la proclamació de la república el 1873, com també els debats i les discussions sobre la naturalesa del nou règim republicà. Bibliografia ● ● 5. La Primera República. Anàlisi de la breu història de la Primera República espanyola, amb una descripció del projecte constitucional federal, dels problemes als quals es va haver d’enfrontar la República i de la seva liquidació el 1874. ● 6. Per què va fracassar l’experiència democràtica del Sexenni? Síntesi final que analitza algunes de les causes del fracàs de l’experiència democràtica del Sexenni i explica els problemes i els conflictes als quals es va haver d’enfrontar aquesta experiència. Naveguem per Tiching ● http://www.tiching.com/753845. Himne de Riego. Himne oficial d'Espanya durant la Primera República, interpretat amb lletra i subtitulat. ● http://www.tiching.com/753843. Francesc Savalls i la Tercera Guerra Carlina a Catalunya. Petit audiovisual sobre la Tercera Guerra Carlina i la figura de Francesc Savalls, militar carlí empordanès. ● http://www.tiching.com/753844. El Cantó de Cartagena. Vídeo que analitza les causes, el desenvolupament i les conseqüències de la revolta cantonal. 4-2 F. MARTÍ: La primera república española 1873-1874. Rialp, Madrid, 2007. Obra que analitza la història de la Primera República espanyola des del seu naixement fins al seu col·lapse final el 1874. ● M. JANUÉ I MIRET: Els polítics en temps de revolució: la vida política a Barcelona durant el Sexenni Revolucionari, 18681873. Eumo, Vic, 2002. Llibre que analitza la desafecció dels barcelonins pel règim liberal isabelí i la seva implicació en el Sexenni, atès que representava una oportunitat de transformació i modernització de l'Estat. SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS Pàgines 78 i 79 ● El dibuix presenta elements que li atorguen un caràcter al·legòric: està emmarcat per una corona de llorer, amb lemes... La figura de la República ocupa el centre de la composició, i apareix representada amb els símbols habituals des de la revolució francesa: la gorra frígia, un pit a l’aire, la vestimenta sacsejada pel moviment, en una imatge que ens remet a la mítica Llibertat guiant el poble de Delacroix. La república és el nou model d’Estat i, envoltada pel poble en marxa, ocupa l’espai central. ● Els lemes que apareixen a la garlanda de llorer són els propis del republicanisme. Als de la trilogia revolucionària, llibertat, igualtat i fraternitat, s’hi afegeixen els d’ordre, moralitat i llei. Entre els personatges que acompanyen l’al·legoria de la república identifiquem representants de les classes populars i de l’exèrcit, amb banderes que donen ànim a la república federal i avancen amb decisió. convocat les eleccions, a la tardor, amb aquest sufragi universal masculí per a més grans de 25 anys, de manera que l’electorat augmentava fins a comprendre uns 4 milions d’espanyols. 4. La cambra estava composta per set grups. Els progressistes van obtenir 159 escons, els demòcrates 20, els unionistes 69, els republicans federals 69, els republicans unitaris 2, els carlins 18 i els isabelins 14. La coalició governamental estava formada per progressistes, unionistes i demòcrates monàrquics. 5. Catalunya estava dividida en diverses circumscripcions electorals i a les eleccions del 1869 els resultats van ser aquests: − Barcelona en va escollir 6, tots republicans. − Girona 4, republicans. − Olot 3, 2 de carlins i 1 de republicà. − Vic 5, 4 de monàrquics i 1 de carlí. − Manresa 5, 3 de monàrquics i 2 de republicans. − La Seu d’Urgell, 3 republicans. Pàgines 80 a 83 − Lleida 4, republicans. 1. El preu del blat va patir canvis importants entre el 1863 i el 1870. Fins al 1866, el preu es va mantenir constant, i fins i tot va experimentar una petita baixada, fins a arribar a menys de 20 pessetes per hectolitre. Ara bé, a partir d’aleshores el preu va augmentar de manera consistent fins a arribar al màxim el 1868. − Tarragona 4, monàrquics. L’augment important del preu del blat es va deure sobretot a una successió de males collites. Aquestes males collites van provocar una crisi de subsistència que va causar escassetat de blat i l’augment del seu preu. Aquest augment del preu del blat, aliment bàsic per a bona part de la població espanyola, va causar una insatisfacció popular creixent precisament cap al 1868, quan es va produir la revolució que va acabar amb la monarquia d’Isabel II. El descontentament popular amb un govern que no aconseguia reconduir la situació va ser una de les causes de l’èxit revolucionari. 2. El text que apareix al Document 2 estableix la necessitat d’un canvi polític davant la violació de la llei fonamental, l’amenaça i el suborn que corrompen el sufragi, la immoralitat en l’administració, la tiranització de l’ensenyament i la manca de llibertat de premsa. Així, davant d’aquesta situació proposa la formació d’un govern provisional que representi totes les forces vives del país per tal que asseguri l’ordre mentre el sufragi universal posa els fonaments de la regeneració social i política, amb el suport dels liberals, les classes benestants i l’església. 3. La principal novetat de les eleccions que es van celebrar al gener del 1869 per a les Corts constituents va ser la introducció del sufragi universal masculí. El govern provisional, liderat per Prim i Serrano, havia − Tortosa 3, 2 de republicans i 1 de monàrquic. En total, Catalunya va enviar a les Corts 22 diputats republicans, 12 de monàrquics i 3 de carlins. Aquest resultat mostra la força del republicanisme a Catalunya, molt superior en comparació a la resta de l’Estat, on les opcions republicanes són minoritàries. 6. La vinyeta representa el general Prim, líder del govern provisional espanyol després de la revolució del 1868, intentant convèncer les jerarquies eclesiàstiques de donar suport a la nova Constitució del 1869. A la vinyeta es pot apreciar l’escàs entusiasme que sembla despertar la Constitució, vigilada per pocs juristes adormits, i l’oposició de l’Església al nou règim, simbolitzada per les burles de capellans i bisbes i pel fet que els religiosos donen l’esquena a la Constitució. La vinyeta fa referència al tracte que la Constitució donava a la religió en el nou règim espanyol, ja que establia la llibertat de culte personal però, alhora, es comprometia al manteniment del culte i del clergat catòlic. 7. El segon article garanteix als ciutadans que no se’ls podrà empresonar arbitràriament, sinó únicament si han comès algun delicte. L’article 3 garanteix als detinguts la llibertat o l’entrega a les autoritats judicials en les primeres 24 hores de la seva detenció, cosa que acabava amb les llargues detencions sense motiu. L’article 5 estableix la inviolabilitat dels domicilis particulars, davant possibles intromissions de les autoritats. L’article 16 enuncia que no es podrà privar els espanyols del dret de vot a les eleccions. L’article 17 defineix les llibertats bàsiques d’opinió, d’expressió, 4-3 de reunió i d’associació, i estableix la inviolabilitat d’aquests drets. L’article 21 obliga l’Estat a mantenir el culte i els religiosos catòlics, encara que estableix la llibertat de culte per als espanyols. L’article 32 defineix que la sobirania resideix en el conjunt de la Nació, i no en altres organismes. L’article 33 estableix que la forma de govern d’Espanya és la monarquia. L’article 34 enuncia que el poder legislatiu recau en les Corts, i que el rei només les pot promulgar o sancionar. Finalment, l’article 36 estableix que el poder judicial recau únicament en els tribunals. Respecte d’altres constitucions anteriors, a la del 1869 es defineixen clarament les llibertats fonamentals, així com els drets dels ciutadans, s’estableix la llibertat de culte i es renuncia a definir el catolicisme com a religió oficial. A més a més, s’afirma que la sobirania resideix en la Nació, es limiten els poders del monarca i es declara que són les Corts les que detenen el poder legislatiu. 8. La Constitució del 1869 i el nou sistema polític van introduir una sèrie de canvis polítics, però no van satisfer algunes de les reivindicacions populars més sentides, la qual cosa va generar un sentiment de frustració. La forma de govern monàrquica feia perdre l'esperança de canvi identificada amb la república; el manteniment del culte i del clero topava amb els anhels laics d'alguns sectors, i la limitació de reformes socials disgustava pagesos i obrers. El descontentament popular va generar una forta conflictivitat a la pagesia, en demanda d'un millor repartiment de terres, i revoltes urbanes contra els consums (impostos), les quintes (reclutament per a l'exèrcit) i l'augment dels preus. Aquest desencís popular va estimular també l'auge del republicanisme federal, en el qual els sectors populars veien l'única formació política sensible a la qüestió social. Les primeres revoltes al crit de "República federal o mort!" es van produir a Cadis el desembre del 1868. L'any següent hi va haver noves revoltes federalistes a Màlaga, Sevilla, Badajoz, Ourense, Tarragona, Gandia i València. El maig del 1869 els republicans federals de gairebé tot Espanya van establir un seguit de pactes per provocar insurreccions, i el mes següent van constituir a Madrid un Consell Federal provisional que va arribar a mobilitzar partides federals que agrupaven uns 45 000 homes. A Catalunya la revolta es va estendre a Igualada, Vilanova, Reus, Balaguer, Figueres i Barcelona. El govern de Prim va imposar l'Estat de guerra i la repressió fou molt dura: detenció de dirigents republicans, destitució d'ajuntaments i desarmament de milícies populars. El fracàs de les insurreccions republicanes de l'any 1869 i el desencís davant l'actuació dels partits polítics van conduir una bona part de l'incipient obrerisme a les idees internacionalistes, que van arribar a Espanya a partir del 1868 gràcies a l'ampliació de les llibertats públiques. 9. La revolució del 1868 va ser motivada per causes tant 4-4 econòmiques com polítiques: el final de l’etapa de prosperitat econòmica dels anys anteriors es va ajuntar amb el deteriorament polític progressiu del règim isabelí, amb uns governs moderats que no van saber respondre a les demandes de la població i es van veure políticament aïllats de manera creixent. Pel que fa a l’economia, es van ajuntar dificultats financeres, industrials i agràries. El gran augment de les inversions en el ferrocarril que s’havia donat en els anys anteriors va resultar no ser rendible, ja que els ferrocarrils tenien un volum de trànsit massa petit. La conseqüència va ser una caiguda en el valor de les accions de les companyies, que al seu torn va provocar una caiguda de les cotitzacions del deute públic. La crisi industrial la van provocar sobretot les conseqüències de la Guerra Civil Americana de 1861-1865, un conflicte que, com que va limitar les exportacions del cotó en branca, en va encarir el preu. Les petites indústries, especialment catalanes, no van poder resistir l’augment de preus i van acabar fent fallida. Com a conseqüència, va pujar l’atur i les condicions de vida dels treballadors industrials van baixar encara més. La crisi agrària va derivar sobretot d’una sèrie de males collites, que van provocar l’escassetat de blat i l’augment del seu preu, en un moment en què el blat era l’aliment bàsic de bona part de la població. Totes aquestes dificultats van provocar l’animadversió creixent d’empresaris, negociants, industrials i classes populars envers el règim isabelí. D’altra banda, els moderats que eren al poder, aïllats de manera creixent, van saber respondre únicament amb la repressió, tancant les Corts i governant per decret. En aquesta situació, el pacte d’Ostende entre les majors forces de l’oposició política va ser el pas decisiu cap a l’aixecament. Així, la revolució del 1868 va començar quan, el 18 de setembre, l’esquadra de Cadis, sota el comandament del brigadier Topete, es va revoltar amb el suport del general Prim, al qual es va afegir aviat el general Serrano. Els revoltats van fer públic un manifest en el qual denunciaven la monarquia corrupta, animaven els ciutadans a sumar-se a la defensa de la llibertat i anunciaven la formació d’un govern provisional i la convocatòria de Corts constituents elegides amb sufragi universal masculí. La revolució es va estendre ràpidament per Andalusia i per tot el país sota el lideratge de Prim, mentre el govern es preparava per llançar un exèrcit contra els militars revoltats. Ara bé, el moviment no va ser únicament obra dels militars, sinó que va tenir, des de ben aviat, una forta participació popular. A moltes ciutats, demòcrates, republicans i progressistes es van aixecar i van formar juntes revolucionàries que van destituir les autoritats, van recrear la Milícia Nacional i van defensar les demandes populars. La revolució va triomfar gràcies a la batalla decisiva d’Alcolea del 28 de setembre, quan les tropes revoltades, sota el comandament de Serrano, van derrotar du- rament l’exèrcit enviat pel govern moderat. La derrota va provocar les dimissions del govern i l’exili d’Isabel II. 10. Un cop derrotades les tropes del govern i exiliada la reina, van començar a manifestar-se tensions creixents entre els líders militars de la revolució i els seus components més populars, especialment els partits demòcrata i republicà i les juntes que es van anar formant a diferents ciutats espanyoles. Els dirigents militars com Prim i Serrano no veien bé peticions de les juntes i dels partits més progressistes com ara l’abolició d’impostos de consum, les rebaixes d’aranzels, l’eliminació dels estancs i de les quintes, la supressió de la pena de mort i l’aplicació de drets bàsics com el dret al treball i a l’educació. Els militars identificaven la revolució com un moviment liderat des de dalt, que s’havia de limitar a un canvi de règim i que rebaixés el protagonisme de les juntes i de les classes populars. El govern provisional es va proposar des del principi reorientar la política econòmica del país per tornar al creixement i reduir el deute. El 1869 es va impulsar una reforma aranzelària que va obrir l’economia espanyola a l’exterior, cosa que permetia un lliurecanvisme moderat, que d’altra banda va despertar l’oposició d’industrials cotoners i productors de cereals. El govern provisional va introduir una reforma fiscal per suprimir els consums i introduir una contribució directa, i va establir la pesseta com a moneda única nacional. Finalment, el govern també va portar a terme la desamortització del subsòl, per reduir el deute i tornar els préstecs: la conseqüència va ser la Llei de mines del 1871, que va vendre o va donar en concessió a companyies, especialment estrangeres, els jaciments miners, cosa que va portar a un gran creixement de la indústria minera en els anys següents. Pàgines 84 i 85 Com a conseqüència, el nou govern provisional liderat per Serrano i Prim, en el qual no participaven republicans ni demòcrates, va dissoldre les juntes, tot frenant el procés revolucionari i estabilitzant la situació. L’objectiu era restablir l’ordre i prendre la iniciativa política de les mans de demòcrates i republicans per tornar-la a les institucions: per a això, el govern provisional va convocar eleccions a Corts constituents, i hi va introduir el sufragi universal masculí i va acceptar algunes peticions populars. 1. El sistema de quintes va néixer, en època liberal, amb l’objectiu de proporcionar a l’exèrcit, cada any, un nombre suficient de reclutes per cobrir les seves necessitats. Amb el servei militar obligatori per a tots els homes espanyols, es fixava anualment el nombre de soldats que es precisaven cada any, i es repartia aquest nombre segons la població de cada província. A cada província, se sortejava una cinquena part dels joves d’entre 18 i 24 anys perquè s’incorporessin a files, i d’aquí ve el nom de "quintes". 11. La revolució del 1868, malgrat el seu èxit inicial i tot i l’aprovació d’una Constitució de contingut altament democràtic, es va haver d’enfrontar a greus dificultats des del començament. Els revoltats van aconseguir eliminar la monarquia borbònica d’Isabel II, van establir una sèrie de llibertats bàsiques i van fer importants reformes econòmiques, però la diferència entre les grans esperances despertades el 1868 i els resultats, considerats modestos, del govern provisional, van portar al desencantament de molts espanyols per aquest govern. El 1837 es va establir que un jove sortejat per formar part de les quintes podia eludir el servei militar mitjançant un pagament en diners a l’Estat, anomenat redempció, o pagant un substitut perquè el reemplacés en el servei. El resultat va ser que les classes altes i mitjanes, que es podien permetre pagar, eludien el servei, mentre que les classes populars es veien obligades a servir l’exèrcit, ja sigui com a quintos o com a substituts, acceptant un pagament. Els revoltats van tenir, des del principi, l’oposició dels carlins, que volien el retorn d’una monarquia tradicional, i dels moderats, agrupats sota Cánovas del Castillo, que defensaven el retorn dels Borbó. D’altra banda, la definició de la monarquia com a forma d’Estat va despertar una intensa oposició dels republicans, especialment dels federals i del corrent intransigent, que al llarg del 1869 va protagonitzar aixecaments per implantar la república federal. A més a més, les millores socials que la població desitjava es van veure ràpidament frustrades, amb un augment de la conflictivitat social: els pagesos demanaven el repartiment de la terra, els obrers van radicalitzar les seves postures amb la difusió de l’internacionalisme, els ciutadans protestaven contra les quintes, els consums i l’augment dels preus, i a Cuba va esclatar una revolució independentista que va durar deu anys. Els soldats s’enfrontaven a greus perills, no només en temps de guerra, sinó també per les difícils condicions higièniques i sanitàries, les penalitats i la duresa de la vida militar. A més a més, com que havien de servir durant molt temps, els joves incorporats a quintes privaven les famílies del seu salari. El sistema de quintes, en definitiva, unia injustícia social amb perill i perjudici econòmic, i va ser constantment criticat per les classes populars. 2. El gravat mostra el comiat entre els soldats cridats a fer el servei militar amb el sistema de les quintes i les seves famílies. La imatge il·lustra molt bé la desesperació dels familiars per la marxa dels seus fills cap a una experiència de la qual, moltes vegades, no sortien amb vida. A Catalunya les protestes contra les quintes van començar a mitjan segle XIX. La convocatòria de la quinta del 1845 va provocar una revolta important que va esclatar a Sant Andreu de Palomar i es va estendre arreu de Catalunya. 4-5 3. La redempció era un mètode pel qual els joves espanyols cridats a les quintes podien salvar-se de fer el servei militar mitjançant el pagament en metàl·lic d’una quantitat de diners a l’Estat. Els joves que solien acollir-se a la redempció eren fills de famílies de classe alta o mitjana, que es podien permetre el pagament de la quantitat de diners necessària. Els fills de famílies de classe baixa, en canvi, no es podien permetre aquesta despesa i, sovint, acceptaven substituir joves més adinerats a canvi del pagament de diners. El primer dels dos textos contraposa l’actuació d’una família rica i d’una de pobre davant el fenomen de la redempció de les quintes. La família rica no escatima recursos financers per deslliurar el seu fill del servei militar, mentre que la família pobra ha d’acceptar la marxa del fill, que perdrà el seu ofici i la seva afició a la feina i anirà adquirint hàbits que l’acompanyaran tota la vida. El segon text, en canvi, descriu l’actuació d’una família de classe mitjana, amb un nivell d’ingressos no gaire alt: en aquest cas la família destina bona part de les seves riqueses a redimir els seus fills del servei militar, tot i que això els suposa la ruïna econòmica. La redempció no suposava un greu perjudici econòmic per a les classes altes. Per a les classes mitjanes, en canvi, suposava un cost que sovint comportava grans dificultats econòmiques. Per a les classes baixes, la redempció no era possible, atès que no disposaven de prou recursos econòmics: els més humils s’havien de resignar a veure marxar els seus fills al servei militar. 4. Es qualificava el sistema de quintes com la contribució de sang dels pobres, perquè els més pobres no es podien permetre pagar la redempció i sovint es veien obligats a substituir joves de famílies més adinerades, s’enfrontaven a penúries i penalitats durant el servei militar i, abandonant les famílies durant un termini de temps llarg, els privaven del seu salari i contribuïen a la seva ruïna econòmica. 5. L’alcalde de Jerez, davant una revolta popular que demanava l’abolició de quintes el 1869, va decidir fer ús de la força, i fins i tot va demanar reforços a les autoritats de Sevilla i Cadis. El balanç dels enfrontaments entre el poble i les autoritats va ser tràgic, amb una gran quantitat de morts i 600 presoners. 6. El gravat descriu un motí contra les quintes el 1870 a Barcelona. Les dones, mares dels cridats a files, ataquen la Casa Consistorial per cremar els registres en els quals figuren els noms dels seus fills, que així no podran ser cridats. Les dones, sobretot de les classes populars, eren protagonistes de les protestes contra les quintes perquè perdien els seus fills durant un llarg període de temps, o potser per sempre, i perquè l’absència dels fills causava greus dificultats econòmiques a les famílies. 7. Activitat personal. 4-6 A tall d’exemple, l’alumnat haurà d’indicar les penalitats i dificultats de la vida militar, les males condicions higièniques i sanitàries que esperaven els soldats, a banda dels perills d’una guerra. L’alumnat haurà d’indicar les causes de la injustícia del sistema de quintes, tant socials com econòmiques, i proposar un sistema alternatiu més igualitari. Pàgines 86 i 87 1. A l’escena es mostra la salutació del nou rei Amadeu de Savoia al cadàver del general Prim, assassinat pocs dies abans de l’arribada d’Amadeu a Espanya. El nou rei mostra un clar abatiment perquè el general Prim havia estat el principal valedor del nou monarca, i el seu assassinat privava Amadeu del seu suport en la classe política espanyola, i li deixava un sentiment d’inquietud que no el va abandonar fins a la seva renúncia al tron. 2. El text reflecteix la inquietud i la soledat del nou rei d’Espanya, aïllat de la població i temorós que es produís un atemptat com el que havia acabat amb la vida del general Prim. La població madrilenya, al pas del rei, es mantenia allunyada, sense saludar amb entusiasme, i alguns fins i tot desitjaven un atemptat que eliminés també el nou rei. Amadeu de Savoia, des de l’inici del seu regnat, no va gaudir de grans suports entre la població espanyola. A les Corts, la seva elecció va ser acceptada per una majoria limitada dels diputats, cosa que reflectia una falta de consens pel que fa al seu nom. Les classes populars, que veien frustrades les seves demandes radicals, es desplaçaven cap a les reivindicacions republicanes i obreristes. L’Església va expressar la seva hostilitat a un rei de la dinastia Savoia, que poc abans havia annexionat els Estats Pontificis a Itàlia. L’aristocràcia isabelina va apostar per la restauració borbònica i va fer el buit al voltant del nou rei, així com part de l’exèrcit. Finalment, tampoc els carlins, partidaris d’un retorn a la monarquia tradicionalista, van acceptar el nou rei, i van apostar un altre cop per la lluita armada. 3. La coalició que donava suport al monarca estava composta per unionistes, progressistes i demòcrates, mentre que les forces de l’oposició eren el Partido Republicano Federal i la Comunión Católico-Monárquica. 4. La caricatura presenta una visió fortament crítica del carlisme, amb un pretendent en actitud agressiva i preparat per desencadenar una nova guerra civil en nom dels principis de Déu, pàtria i rei. Els seguidors del carlisme, segons la caricatura, són un ramat d’ovelles, totes amb el típic barret basc, que es deixen enganyar pels líders carlins i no són capaces de pensar per si mateixes. La caricatura representa per tant els seguidors del carlisme com a persones de nulla intel·ligència i fàcilment manipulables. Els principals suports del carlisme són l’Església catòlica i part de la noblesa, que demanen tornar al tradicionalisme anterior i acabar amb les reformes liberals. 5. Amadeu de Savoia va ser coronat rei d’Espanya l’any 1871 perquè la Constitució del 1869 definia l’Estat com una monarquia. Així, doncs, calia buscar un nou rei que substituís els Borbó, i implantar a Espanya una dinastia estrangera, com ja era habitual en altres països europeus. El general Prim es va encarregar de buscar el nou rei, i la seva decisió va recaure en Amadeu de Savoia, un home jove, d’idees democràtiques i pertanyent a la dinastia que acabava d’unificar a Itàlia. L’assassinat del general Prim, poc abans de l’arribada d’Amadeu a Espanya a final del 1870, va privar el nou rei del seu principal suport i valedor en la classe política espanyola: Amadeu va iniciar el seu regnat amb inquietud, aïllat i amb una oposició creixent en molts sectors de l’Estat. La nova monarquia d’Amadeu de Savoia tenia suports molt limitats a Espanya: a les votacions de novembre del 1870, en les quals va ser acceptat com a rei, només progressistes i unionistes li van donar el vot. En canvi, Amadeu tenia una gran quantitat d’opositors en diferents sectors de la societat espanyola. Les classes populars, frustrades perquè no s’havien realitzat les seves aspiracions, tendien cap al republicanisme i l’obrerisme. L’aristocràcia isabelina apostava pel retorn dels Borbó i aïllava el nou rei. Part de l’exèrcit es va negar a reconèixer la legitimitat d’Amadeu, i els carlins van passar directament a la lluita armada contra la nova dinastia. Finalment, l’Església també es va oposar al nou rei, que pertanyia a la dinastia que havia annexionat l’Estat Pontifici al regne d’Itàlia. 6. Els conflictes als quals va haver de fer front Amadeu de Savoia van ser molts i de diferent naturalesa, tant polítics com militars. En el pla polític, les lluites entre els constitucionals dirigits per Sagasta i els radicals, de Ruiz Zorrilla, que apostaven per un desenvolupament més democràtic en col·laboració amb els republicans, van provocar una inestabilitat creixent del sistema, amb governs de poca durada, personalismes, fraus electorals i escassa democratització del sistema. Els conservadors, liderats per Cánovas del Castillo, van deixar de participar a les eleccions i, amb el suport de grans burgesos i de l’Església, preparaven el retorn dels Borbó, mentre s’oposaven a les mesures més democràtiques dels governs progressistes. Finalment, les classes populars van protagonitzar revoltes i protestes, que van augmentar la influència de les doctrines internacionalistes, i van radicalitzar l’enfrontament polític. En el pla militar, Amadeu es va haver d’enfrontar a la revolta carlina que va començar el 1872, després que els carlins van denunciar la il·legitimitat del nou rei i van apostar un altre cop per la insurrecció en defensa del tradicionalisme. Encara més greu va ser la insurrecció de Cuba, que va començar el 1868 amb el "grito de Yara" i que es va transformar en una autèntica guerra colonial que va durar deu anys. La insurrecció va ser dirigida per propietaris criolls que demanaven reformes polítiques i econòmiques i volien l’abolició de l’esclavitud; les mesures del govern espanyol diri- gides a satisfer aquestes exigències van topar amb l’oposició de propietaris sucrers i alta burgesia, contraris a l’abolició de l’esclavitud i favorables a una repressió violenta dels insurrectes. Amadeu de Savoia, enfrontat a dos greus conflictes, a una oposició interna creixent, a les revoltes populars i a la desintegració de la coalició de govern, va decidir abdicar i no desobeir les lleis, malgrat els suggeriments dels militars, ja que considerava impossible reconduir la situació. Pàgines 88 i 89 1. A l’al·legoria, la República es representa com una dona alada que porta la justícia, les lleis i la prosperitat de la modernitat a Espanya. A la imatge es mostra una balança que simbolitza la justícia, una Constitució de la república federal i un gall que encarna els ideals combatius i de força del nou règim, i recorda també la república francesa com a il·lustre predecessora de l’espanyola. Altres records de l’experiència francesa són el triangle que defineix els principis del 1789 (llibertat, igualtat i fraternitat) i la gorra frígia que corona el cap de la dona. Al voltant de la figura, hi veiem un seguit d’objectes que representen la prosperitat econòmica i el progrés tecnològic: el telègraf, la indústria, l’agricultura, el comerç, les ciències, les lletres i les arts. La República, segons la imatge, encarna els valors d’igualtat, justícia, progrés, modernitat, cultura i benestar econòmic. 2. La imatge representa l’adveniment de la República com un triomf de la modernitat i de la llibertat contra la reacció representada per les velles monarquies. Al dibuix, un carro conduït per la República espanyola, i decorat amb banderes d’altres països republicans com ara França i els Estats Units, sotmet monarques europeus i el papa. La interpretació d’Emilio Castelar explica que l’adveniment de la República no es deu a la intervenció d’algun actor o element extern, sinó al transcurs natural de les circumstàncies. Si anteriorment havien mort la monarquia tradicional i la parlamentària, ara societat, història i natura s’han unit per començar una nova etapa en la història d’Espanya. 3. Les dues opcions que hi havia dins del republicanisme eren la federal, aclaparadorament majoritària i que defensava una forta descentralització de l’Estat, i la unitària, minoritària i que defensava una república molt centralitzada. Dins del republicanisme federal, d’altra banda, s’enfrontaven els benèvols, partidaris de deixar al govern i a les Corts la definició de la nova República, i els intransigents, que pretenien la proclamació immediata d’una república federal des de baix. Per contestar aquesta pregunta, observarem amb atenció la caricatura de la pàgina 173 i remarcarem les diferents interpretacions de la República presentades per l’autor: la República pirotècnica de Pi i Margall, la fi4-7 losòfica de Salmerón i la República por lo fino de Castelar. Pi i Margall defensava l’opció federal benèvola, ja que en l’acord que s’havia fet entre republicans es va decidir deixar a les Corts constituents la definició de la nova forma de república. Segons Pi i Margall, aquest acord feia impossible la federació assolida mitjançant un moviment des de baix. Pi i Margall defensava un camí legalitari per construir el nou sistema republicà: segons ell, havien de ser les Corts constituents les que decidissin sobre la forma i les institucions de la nova República. En canvi, els intransigents defensaven una proclamació immediata de la República des de baix, sense passar per les discussions a les Corts i apel·lant a la voluntat i a l’acció popular. 4. Les classes populars van rebre la proclamació de la república amb entusiasme, i van associar el nou règim a la satisfacció immediata de les seves exigències, sobretot econòmiques. Per això la reacció popular davant del naixement de la República va incloure l’ocupació de municipis, el repartiment de terres, la formació de juntes revolucionàries i la proclamació de la República federal. Les principals aspiracions de les classes populars consistien en millores econòmiques i augments de salaris que permetessin unes condicions de vida millors sobretot per a obrers i jornalers. Això no obstant, la nova República va poder fer poc per satisfer les exigències d’aquestes classes populars, preocupada com estava sobretot per mantenir l’ordre. 5. El 1873 es van convocar eleccions per a Corts constituents perquè el compromís del moment de proclamar la República ho establia així, i deixava a les Corts constituents la tasca d’organitzar el nou Estat republicà. Els resultats de les eleccions del 1873 van donar una clara majoria als republicans federals, que van obtenir 344 escons. Els republicans unitaris van obtenir 2 escons, els radicals 20, els constitucionals 7, els alfonsins 3, i hi va haver 17 diputats no identificats amb partits. L’abstenció a les eleccions del maig del 1873 per a les Corts constituents va ser molt elevada, ja que més del 60 % de la població no va exercir el seu dret a vot. Per aquest motiu, els resultats electorals representaven només de manera molt parcial la posició de l’electorat potencial. blica que fos únicament una solució d’emergència davant el buit de poder, i que aviat donés pas al retorn de la monarquia. Els monàrquics progressistes o radicals acceptaven la proclamació de la República per manca d’alternatives possibles i també confiant que aquest règim es limités a ser una continuació de la monarquia, encara que sense rei. Els republicans unitaris, d’altra banda, desitjaven que la República fos efectivament un nou règim, però volien que aquest règim mantingués la centralització de l’Estat que s’havia dut a terme durant les dècades anteriors, i es van anar alineant progressivament amb les posicions més conservadores. Els republicans federals veien en la República una ruptura amb el sistema polític anterior que procedís a una profunda transformació de l’Estat en un sentit federal. Això no obstant, els benèvols entenien que aquesta transformació s’havia de portar a terme mitjançant l’obra de les institucions i confiant en una acció governativa basada en la legalitat, mentre que els intransigents volien una proclamació immediata d’una República federal mitjançant un moviment espontani des de baix. Finalment, les classes populars esperaven sobretot que la República solucionés les seves dificultats econòmique, i que satisfés les seves aspiracions de manera ràpida i fes importants reformes econòmiques. Pàgines 90 i 91 1. La nova Constitució federal del 1873 organitzava el país en una República federal composta per 17 estats, i dividia el poder en municipis, estats regionals i Estat federal. En aquesta nova Federació, s’identificaven quatre poders diferents: el legislatiu, l’executiu, el judicial i el poder de relació entre aquests poders, exercit pel president de la República. 2. La Junta de Cartagena va reclamar, un cop proclamada la república federal com a forma de govern d’Espanya, l’organització immediata de la Federació, amb la divisió regional dels cantons que, juntament amb els municipis, havien d’obtenir ràpidament l’autonomia desitjada. A més a més, la Junta de Cartagena també reclamava la inviolabilitat dels drets personals i declarava la revolta en armes per protegir la causa federal, que considerava amenaçada. En relació amb l’ensenyament, la Junta de Cartagena estableix la instrucció obligatòria, gratuïta i elemental, i prohibeix l’ensenyament de dogmes i creences religioses, ja que, segons la Junta, la moral tan sols havia d’obeir als principis de la ciència i dels deures socials. 6. Les Corts monàrquiques van proclamar la República el 1873 perquè, davant el buit de poder després de l’abdicació d’Amadeu de Savoia, no quedava cap altra opció per evitar el bloqueig de les institucions. Sense cap altra alternativa política, els monàrquics van acceptar aleshores la iniciativa de Pi i Margall, ja que van veure en la República una sortida d’emergència davant el bloqueig institucional. 3. La imatge presenta el cop d’Estat de Pavía com una agressió armada contra el Congrés dels Diputats i contra els republicans, identificables per la gorra frígia. 7. Els monàrquics conservadors esperaven de la Repú- El cop de Pavía va consistir en un atac, dut a terme 4-8 amb les forces de la Guàrdia Civil el 3 de gener del 1874, contra les Corts després de la derrota parlamentària d’Emilio Castelar el dia anterior. Pavía va triomfar sense problemes, davant una República feble i dividida, que mai no havia estat acceptada pels conservadors ni tampoc pels més radicals, i va obrir la porta a una coalició successiva d’unionistes i de progressistes encapçalada per Serrano, que va imposar un règim autoritari. L’objectiu de Pavía era impedir que, després de la derrota de Castelar i dels republicans unitaris, la República tornés a ser liderada pels federals. 4. La República federal es va crear al juny del 1873, quan es van reunir les noves Corts i es va formar un govern presidit per Pi i Margall, el qual es va dedicar a pacificar el país enfrontant-se a les insurreccions i a preparar un nou projecte de Constitució federal. A la nova Constitució, que s’inspirava en l’anterior feta el 1869 però que mai no es va arribar a aprovar, s’hi establia la sobirania popular amb sufragi universal masculí, es creaven unes Corts bicamerals amb un Senat sense iniciativa legislativa, i es declarava la llibertat de culte, la separació entre Església i Estat i la prohibició de subvencions a qualsevol religió. A més a més, a la Constitució es canviava radicalment la forma de l’Estat, ja que es dividia la nació en 17 estats federals amb els seus propis poders. La nova República es va haver d’enfrontar des del principi a greus problemes i a insurreccions, a més a més de l’oposició d’importants sectors polítics. D’una banda, els carlins van passar del simple enfrontament a una autèntica guerra oberta al nord del país, i comptaven amb un autèntic exèrcit i controlaven territoris molt extensos a Catalunya, el País Basc, Aragó i València. D’altra banda, la guerra de Cuba es continuava estenent sense que la República fos capaç de reconduir la situació, malgrat el projecte federal que incorporava Cuba i Puerto Rico a la República. Finalment, la insurrecció cantonal va ser l’amenaça més greu per a la supervivència del nou règim. 5. El moviment cantonalista va ser un fenomen complex en el qual s’unien les aspiracions de revolució social difoses pels corrents internacionalistes amb les aspiracions federalistes dels republicans intransigents. Aquesta convergència d’interessos va facilitar la proclamació de cantons independents, seguint les teories de l’aplicació des de baix de les estructures federals, en una eclosió que mostrava la decepció popular per la debilitat de la República i les seves escasses reformes socials. La insurrecció cantonalista va començar amb la revolta de Cartagena el 12 de juliol del 1873, i després es va estendre per altres ciutats d’Espanya, especialment a Andalusia. Els cantons creaven les seves pròpies estructures de poder i començaven les reformes socials que demanava la població, en un moviment d’intransigents, internacionalistes i sectors populars. El moviment cantonalista va contribuir a la crisi de la República, que s’enfrontava a diferents amenaces i insurreccions. Quan Pi i Margall es va negar a esclafar la revolta amb la força, va ser substituït per Salmerón, el qual va aconseguir sufocar la rebel·lió, amb excepció del cantó de Cartagena. Aquesta acció repressiva va tornar el protagonisme a l’exèrcit i a militars com Pavía i Martínez Campos, nous pilars de l’ordre. 6. Nicolás Salmerón va substituir Pi i Margall quan aquest es va negar a utilitzar la força per sufocar la revolta cantonalista. El nou president, en canvi, no va dubtar i hi va enviar l’exèrcit, que va derrotar fàcilment gairebé tots els insurrectes. Això no obstant, Salmerón també va dimitir, al setembre, després de negar-se a signar la pena de mort per a dos cantonalistes. Emilio Castelar, republicà unitari i conservador, va ser el successor de Salmerón. Obtinguts els plens poders, va tancar les Corts i va començar a governar per decret, va restablir l’autoritat i es va enfrontar als insurrectes carlins. Ara bé, la seva actitud conservadora li va procurar l’enemistat dels federalistes, els quals, a principi del 1874, li van retirar la confiança a les Corts i el van obligar a dimitir. 7. El cop d’Estat del general Pavía del 3 de gener del 1874 va frenar la possibilitat d’un nou govern federal, i va entregar el poder a una coalició d’unionistes i de progressistes encapçalat pel general Serrano. El nou govern va adoptar polítiques autoritàries, va dissoldre les Corts i la Internacional, va suspendre les garanties constitucionals, els ajuntaments i les diputacions, va aplicar la censura i va il·legalitzar els federals. La intenció del nou govern, enfrontat als republicans, era acostar-se als sectors més conservadors. Això no obstant, la majoria ja havien apostat clarament pel retorn dels Borbó: a final de desembre del 1874, un nou pronunciament, començat a Sagunt, proclamava rei d’Espanya Alfons XII i acabava amb la República. Pàgines 92 i 93 1. La caiguda d’Isabel II es va deure a la descomposició progressiva del règim moderat que governava Espanya des de la destitució d’O’Donnell i a un seguit de problemes polítics, econòmics i socials. Políticament, la radicalització creixent de l’autoritarisme, sota la influència d’una reina influïda per les camarilles, va portar a una desintegració dels moderats i a una inestabilitat creixent. A més a més, l’oposició progressista i demòcrata es va organitzar en el pacte d’Ostende, de manera que va conformar una alternativa vàlida al règim que apostava per acabar amb la monarquia. Econòmicament, el país es va enfrontar a una greu crisi a partir del 1863, amb problemes financers, com l’enfonsament de la borsa, industrials i agraris, amb una crisi de subsistències. Tots aquests factors van portar a la revolució del 1868. 2. Durant el Sexenni, es van succeir a Espanya diferents règims caracteritzats per la inestabilitat i la curta durada. En primer lloc, després del pronunciament i de la 4-9 revolució del 1868, es va constituir un Govern provisional, sota la regència de Serrano i amb Prim com a cap de govern, que va emprendre les primeres reformes i va promulgar la Constitució del 1869. A continuació, el 1871, es va assignar la corona a Amadeu de Savoia, que va regnar fins al 1873, cada cop més aïllat i sense suports, després de l’assassinat de Prim. Quan Amadeu va haver abandonat el tron el 1873, les Corts van proclamar la República, amb un fort component federal. Les dificultats de la República, enfrontada a protestes i conflictes, van motivar la caiguda dels federals i els governs successius de l’unitari Castelar i de l’autoritari Serrano, fins al pronunciament del 1874, que va posar fi a l’experiència republicana. Aquesta successió desordenada de canvis de règim mostra la gran inestabilitat del sistema liberal i la debilitat del projecte republicà. teòric 3. Els problemes polítics del Sexenni van ser la manca de consens sobre la forma de govern i sobre el suport a la monarquia democràtica o a la república federal; l’experiència escassa dels nous líders democràtics; les divisions contínues entre les faccions demòcrates, republicanes i progressistes, amb diferents idees sobre les maneres d’aconseguir els seus objectius polítics, i l’oposició monàrquica persistent, que desitjava el retorn dels Borbó a Espanya. Pel que fa als problemes socials, podem recordar la manca de cultura democràtica de la societat espanyola, motivada per les restriccions al sufragi, els fraus electorals i la baixa participació anteriors; l’abstencionisme de les classes mitjanes, que eren el suport dels demòcrates i que malgrat tot no van veure amb gaire entusiasme la creació d’un règim democràtic; la frustració que les escasses reformes van provocar en les classes populars, i l’augment de la conflictivitat laboral i obrera causada per la difusió de les idees de la Internacional. També cal recordar els conflictes que van afectar el Sexenni: la nova revolta dels carlins, que mai no van acceptar el liberalisme; la revolta de Cuba, amb uns habitants autòctons que reclamaven més reformes polítiques i socials, i finalment les rebel·lions cantonals a diferents regions espanyoles, mogudes per les aspiracions de revolució social d’unes classes populars que volien instaurar un canvi des de baix. la societat. – República unitària: sistema de govern que defensava l’establiment d’una república unitària, sense descentralitzacions federals, i amb posicions més conservadores en àmbit polític i social. El líder de la facció unitària era Emilio Castelar. – República federal: sistema de govern que defensava l’establiment d’una república federal amb àmplies descentralitzacions. Els republicans federals mantenien posicions més progressistes que no els unitaris, i es dividien entre benèvols (liderats per Pi i Margall) i intransigents (liderats per José María de Orense), els quals apostaven per una insurrecció popular per proclamar la república federal. – Abolicionisme: moviment que, al segle XIX, apostava per l’abolició de l’esclavitud i del tràfic d’esclaus. – Govern provisional: govern que es va establir a Espanya després de la revolució del 1868 i la caiguda de la monarquia borbònica. Liderat per Prim i Serrano, el govern provisional va adoptar una constitució nova i va promoure un seguit de reformes, abans de deixar pas a Amadeu de Savoia. – Quintes: sistema de reclutament de soldats pel quals es cridava a files un jove de cada cinc, d’entre 18 i 24 anys, per complir el servei militar obligatori. Era possible salvar-se de les quintes pagant una indemnització a l’Estat, cosa que només era a l’abast dels rics. b) Explica i situa cronològicament: A continuació, relacionem els fets en ordre cronològic: – La Gloriosa (18 de setembre del 1868): revolució liderada per Prim i Serrano que va acabar amb la monarquia borbònica, va obligar Isabel II a anar a l’exili i va instaurar un govern provisional. – Batalla d’Alcolea (1868): batalla lliurada entre les forces isabelines i les revolucionàries el 28 de setembre del 1868. La victòria d’aquestes darreres va provocar la dimissió del govern i la marxa a l’exili d’Isabel II. – Guerra de Cuba (1868-1878): guerra colonial entre els rebels cubans i les forces espanyoles que ocupaven l’illa, iniciada amb el "grito de Yara". – Pesseta (1868): moneda nacional espanyola, resultat de la reforma d’unificació monetària promoguda pel govern provisional. a) Defineix conceptes: – Pacte de Tortosa (1869): manifest ideològic i projecte d’organització de les forces republicano-federalistes de Catalunya, València, Aragó i les Balears. El pacte exaltava les llibertats de l’antiga Corona d’Aragó i suposava un intent d’organitzar les forces federals dels territoris on tenien una forta presència per tal que servissin de punta de llança per estructurar una república federal a Espanya. – Cantonalisme: moviment insurreccional d’artesans, venedors i assalariats dirigits per federals intransigents, decebuts davant la Primera República (1873). Es van alçar en diversos punts (Cartagena, Sevilla, Cadis, València) exigint canvis en la propietat i en – Llei de mines (1871): llei promoguda pel govern provisional que va posar a la venda o va donar en concessió els jaciments de mineria metàl·lica, especialment a companyies estrangeres, cosa que va provocar un boom de la producció minera. 4. Resposta personal. Pàgines 94 i 95 REPASSA 4-10 – Tercera Guerra Carlina (1872-1876): conflicte que va enfrontar les forces de l’Estat als rebels carlins, que defensaven les pretensions al tron de Carles VII, la tradició, els furs i el catolicisme, i que es va desenvolupar amb força a partir del 1873. c) Identifica personatges: – Amadeu de Savoia: rei d’Espanya entre els anys 1871 i 1873, pertanyent a la dinastia que havia unificat Itàlia i d’ideals democràtics. Sense el suport del seu valedor, Prim, que havia estat assassinat, i amb l’oposició d’importants sectors de la societat, cada cop més aïllat i enfrontat a conflictes i guerres, Amadeu va renunciar al tron al febrer del 1873. – Brigadier Topete: comandant de l’esquadra de Cadis que es va revoltar, amb el suport del general Prim, el 18 de setembre del 1868, i va iniciar la revolució La Gloriosa. – Laureà Figuerola: ministre d’Hisenda del govern provisional després de la revolució La Gloriosa, va impulsar una reforma aranzelària el 1869, i amb l’obertura al lliurecanvisme es va guanyar l’oposició dels industrials cotoners i dels productors de cereals. També va ser l’autor de la reforma fiscal i de la reforma monetària. – General Prim: heroi de la guerra d’Àfrica, líder de la revolució La Gloriosa del 1868, va ser designat cap del govern provisional després de la victòria revolucionària. Va promoure importants reformes i va apostar per Amadeu de Savoia com a nou rei d’Espanya. Això no obstant, el seu assassinat a final del 1870 va privar el monarca del seu principal valedor. CONTESTA a) La revolució del 1868 es va deure a un seguit de causes de naturalesa diversa, que es van ajuntar i van provocar la caiguda de la monarquia isabelina. En primer lloc, Espanya travessava un període de crisi financera, després dels anys anteriors de bonança, sobretot perquè les inversions ferroviàries no van demostrar ser rendibles. A la crisi financera es va afegir una crisi industrial causada per l’augment del preu del cotó, que va provocar tancament de fàbriques i atur, i una crisi agrària causada per les males collites. Els problemes polítics van ser una altra causa important de la revolució. El sistema polític moderat, amb el recurs freqüent a l’autoritarisme, s’havia alienat el suport dels progressistes i els demòcrates, i les lluites de poder entre faccions, amb el concurs de les camarilles, estaven desintegrant el poder de la monarquia. La revolució va consistir en un pronunciament militar, iniciat per Topete i liderat per Prim, que va anar unit a un aixecament popular a les ciutats, on es van formar juntes revolucionàries. Les tropes revoltades, liderades per Serrano, van derrotar de manera decisiva les monàrquiques a la batalla d’Alcolea, i van provocar l’exili d’Isabel II i la caiguda dels Borbó. La revolució va despertar grans esperances de canvi en les classes populars, les demandes de les quals, però, eren considerades massa radicals pels líders revolucionaris. Prim i Serrano, un cop format el govern provisional, es van encarregar de recuperar la normalitat i van començar un programa de reformes. b) El govern provisional del 1868 va començar dissolent les juntes i restablint la legalitat estatal després de la revolució, promulgant decrets democratitzadors sobre llibertat d’impremta i drets d’associació. La seva actuació es va caracteritzar per la convocatòria de Corts constituents, que van promulgar la nova Constitució, i per reformes econòmiques, amb una reforma aranzelària, una reforma fiscal, l’adopció de la pesseta com a moneda única nacional, i la Llei de mines. La Constitució del 1869 recollia un ampli espectre de llibertats i de drets fonamentals, i a més establia el sufragi universal masculí i la llibertat d’ensenyament. Reconeixia la llibertat de culte, tot i que l’Estat havia de mantenir el clergat catòlic, i establia la sobirania nacional. Descentralitzava els poders locals, establia un poder judicial independent i reformava el sistema de govern de les províncies colonials. Finalment, després de llargs debats, va establir com a forma d’Estat la monarquia parlamentària, amb un rei sense dret a veto. c) El sistema de quintes era un sistema de reclutament de soldats pel qual es cridava a files un jove de cada cinc perquè complís el servei militar obligatori. La redempció per diners era un sistema pel qual el jove cridat a files en les quintes podia evitar el servei militar pagant una gran quantitat de diners. L’admissió de substituts era un altre sistema pel qual un jove cridat a files podia evitar el servei buscant algú que, a canvi de diners, el substituís. Aquest sistema era summament impopular perquè tan sols les classes més riques podien evitar la crida a files pagant la redempció o buscant substituts. Els nois de les classes populars no s’ho podien permetre, deixaven de ser el suport econòmic de les seves famílies durant molts anys i corrien greus riscos de mort per les penalitats del servei militar. d) La reforma aranzelària impulsada per Laureà Figuerola el 1869 va reduir la protecció dels productes nacionals, va introduir un lliurecanvisme moderat i va obrir l’economia espanyola a l’exterior. Aquesta nova orientació de la política econòmica va trobar l’oposició de la indústria cotonera catalana i dels productors de cereals, davant la perspectiva de perdre el seu paper hegemònic al mercat espanyol. e) La monarquia d’Amadeu de Savoia va resultar ser inviable perquè, assassinat el seu principal valedor, Prim, Amadeu no va saber conquerir l’acceptació de les classes populars ni va aconseguir evitar l’hostilitat dels isabelins, l’Església, els carlins i part de l’exèrcit. A més a més, la coalició governamental va patir una forta inestabilitat durant el regnat d’Amadeu, i el nou rei es va haver d’enfrontar a la dura oposició conservadora, a l’auge de l’internacionalisme obrer, a la llui4-11 ta dels republicans, a la nova guerra carlina al nord del país, a la insurrecció cubana i a les revoltes i protestes populars a diferents regions d’Espanya. f) La Primera República va néixer com a conseqüència de la renúncia al tron d’Amadeu de Savoia. En la situació d’emergència que es va crear, van ser els republicans liderats per Pi i Margall els que van prendre la iniciativa i van aconseguir convèncer la majoria monàrquica, que no tenia alternatives viables. Els factors que van afavorir el fracàs de l’experiència republicana van ser els conflictes externs, les divisions entre els republicans, l’oposició dels conservadors i les revoltes socials. Hi van tenir una importància especial la guerra carlina, la insurrecció cubana i la revolta cantonal, que va representar l’amenaça més greu per al govern republicà. Davant aquesta situació de crisi, els militars van fer un seguit de cops d’estat, fins al pronunciament final del desembre del 1874, que va obrir les portes al retorn dels Borbó. COM S’ELABORA UN TEMA 1. Comprendre’n l’enunciat Activitat guiada. 2. Seleccionar les dades clau Activitat guiada. 3. Establir-ne un guió Activitat guiada. COM ES COMENTA UNA IMATGE a) Activitat guiada. b) Activitat guiada. A tall d’exemple: La primera etapa política representada és la del govern provisional. Els protagonistes són el brigadier Topete, el general Prim i el general Serrano, representats amb gran relleu mentre onegen una bandera espanyola amb el lema "Viva España con honra", que va ser el lema del manifest de la revolució del 1868. Els tres personatges es troben a sobre d’una efígie dedicada a la decisiva batalla d’Alcolea, al costat de la qual es troba un altre cop Serrano, regent del regne. Els fets més rellevants d’aquesta etapa són la revolució La Gloriosa del 1868 i la creació de la pesseta. La segona etapa és la de la monarquia democràtica d’Amadeu. Aquesta etapa es considera menys important, i es dóna poc relleu a Amadeu, l’únic personatge recognoscible. A prop del rei hi ha un exemplar de la Constitució del 1869 i una pesseta amb l’efígie del monarca. Els fets més rellevants de la monarquia d’Amadeu són la nova Constitució, ja aprovada anteriorment, i els problemes i conflictes. La tercera etapa és la de la Primera República. L’autor dóna molta importància als presidents republicans, que són els que més destaquen en tota la imatge. S’hi 4-12 poden identificar Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar, posicionats sobre un pla inclinat que sembla portar a un precipici. L’autor considera que el fet més rellevant d’aquesta etapa és precisament la curta durada dels mandats presidencials, que denota l’escassa estabilitat de la República. També representa el cop de Pavía, amb la fugida dels diputats del Congrés. La quarta i última etapa és la de la República autoritària, en la qual es representa Martínez Campos preparant el cop d’estat que portarà a la tornada dels Borbó. Pel que fa al títol, fa referència als dos llocs que representen l’inici i el final del sexenni democràtic: Alcolea és el lloc on els revoltats van derrotar els monàrquics a la revolució del 1868, i Sagunt és el lloc on es va alçar Martínez Campos a final del 1874 per acabar amb l’experiència republicana. c) Activitat guiada. A tall d’exemple: A la imatge es representen les quatre etapes del Sexenni Democràtic de 1868-1874. El Sexenni va començar el 1868, amb la revolució La Gloriosa iniciada per Topete i liderada per Prim i Serrano, que van derrotar els isabelins a Alcolea i van instaurar un govern provisional progressista. El govern provisional va començar una important sèrie de reformes, sota la regència del mateix Serrano, entre les quals destaca la unificació monetària amb l’adopció de la pesseta. També es va promulgar una nova Constitució monàrquica el 1869, molt avançada per a la seva època. Les Corts van designar Amadeu de Savoia com a nou rei d’Espanya, i així es va iniciar la segona etapa del Sexenni, entre 1871 i 1873. El nou rei, un cop perdut el seu valedor, Prim, que havia estat assassinat, es va enfrontar a una oposició creixent, tant dels conservadors com dels republicans, i es va veure incapaç de frenar els conflictes que amenaçaven el país, com la guerra de Cuba i el nou conflicte carlí. Finalment, aïllat i sense suports, Amadeu va renunciar al tron. Amb la renúncia d’Amadeu, es va obrir la tercera etapa, la de la República, proclamada sobretot gràcies a l’obra de Pi i Margall, que en va ser un dels presidents. La República va haver de fer front a grans problemes: a banda de l’oposició conservadora i dels conflictes heretats, es va desencadenar la insurrecció cantonalista i es van accentuar les divisions entre els republicans benèvols i els intransigents, els quals van estimular la insurrecció cantonalista. Finalment, els fracassos successius de Salmerón i Castelar van obrir el pas al cop d’estat de Pavía, que va irrompre al Congrés i va dissoldre les Corts, cosa que va obligar els diputats a fugir. El cop de Pavía va donar inici a l’última etapa del Sexenni, la República autoritària, liderada per Serrano en una coalició de progressistes i unionistes, fins al pronunciament de Sagunt de Martínez Campos, que va obrir pas a la caiguda del règim democràtic i al retorn dels Borbó a Espanya. d) Activitat guiada. Pàgines 96 i 97 1. Interpreta la imatge a) Descripció. És una portada del setmanari satíric, republicà i anticlerical La Campana de Gràcia. A dalt, la imatge que la identifica, el campanar de Gràcia, que va sonar permanentment durant la revolta contra les quintes del 1870. A baix, la representació de l’acció de l’exèrcit contra els insurrectes durant la revolta. b) Anàlisi. El dibuix del campanar de Gràcia es convertirà en capçalera de la revista, ja que va ser fundada poques setmanes després de la revolta de les quintes, i esdevindrà un símbol del caràcter popular i reivindicatiu de la publicació. La il·lustració de la part inferior de la pàgina té una funció descriptiva i informativa del bombardeig de la vila de Gràcia per part de les tropes del govern. c) Context històric. El campanar de la vila de Gràcia es va convertir en un símbol de les revoltes populars contra les quintes i, en general, de la resistència de les classes populars gracienques i del federalisme que defensaven molt veïns. La campana va donar nom a la publicació satírica, que va ser l’òrgan d’expressió d’idees republicanes, obreristes i catalanistes. Quan va ser suspesa el 1872 per crítiques a la monarquia, el seu editor, Innocenci López, va treure una altra revista, L’Esquella de la Torratxa, amb les mateixes característiques. Les dues revistes van ser publicades fins la dècada 1930 i són una mostra de la premsa popular política i de l’ús de la sàtira i la il·lustració com a eines d’informació i debat polítics. d) Conclusió i valoració. Resposta personal. 2. Comenta el text a) Presentació L’autor és Antonio Cánovas del Castillo, líder dels moderats, que apostaven pel retorn de la monarquia borbònica. Cánovas del Castillo va pronunciar aquest discurs a les Corts constituents, a Madrid, convocades després de les eleccions de gener del 1869, quan es debatia la creació d’una nova constitució. b) Anàlisi L’autor defensa que el sufragi universal no ha de ser considerat un dret individual i natural a la nova Constitució, i per contra aposta per un sufragi limitat als que es consideren capaços. Per defensar les seves idees, Cánovas afirma que no tots els éssers humans estan capacitats per votar. En el seu raonament, el sufragi universal com a dret natural portaria a concedir fins i tot el vot a les dones, que en aquella època no es consideraven iguals als homes pel que fa a capacitat. Cánovas, a més a més, afegeix que les lleis no podrien ser creades per qui no les comprèn ni coneix, i que els mateixos drets naturals no quedarien garantits concedint el sufragi a les masses. Final- ment, acaba el discurs afirmant que fins i tot els homes de ciència defensen la limitació del sufragi per raons d’incapacitat o ignorància. c) Context històric Les opcions polítiques que convivien durant el Sexenni eren les següents: progressistes, demòcrates, republicans unitaris, republicans federals (dividits entre benèvols i intransigents), constitucionals, radicals, unionistes, conservadors i carlins. Els progressistes i els unionistes, més moderats, pretenien mantenir el model social i econòmic existent abans de la revolució. Els demòcrates, en canvi, apostaven per una major extensió de drets i per mesures que afavorissin les classes populars. Els republicans unitaris apostaven per la república, però defensaven un model social i econòmic més tebi i conservador i no volien un estat federal. Els republicans federals apostaven per la descentralització federal de la nova república: els benèvols mitjançant el respecte de la legalitat i els intransigents a través de la insurrecció popular. Els constitucionals van agrupar progressistes moderats i unionistes, i eren partidaris de frenar el procés revolucionari i acostar-se als conservadors. Els radicals se situaven més a l’esquerra, i apostaven per un desenvolupament més democràtic. Els conservadors volien el retorn dels Borbó i veien amb preocupació la radicalització revolucionària, i en canvi defensaven un model social i polític més moderat, que no posés en perill els interessos de les classes més elevades. Finalment, els carlins eren partidaris d’un retorn a un règim reaccionari i tradicionalista. Els partits que no acceptaven el sufragi universal eren els conservadors, els carlins i alguns dels constitucionals. Cánovas del Castillo era el líder més destacat dels conservadors. 3. Analitza la taula a) La taula mostra els resultats de les eleccions generals a Barcelona entre 1869 i 1873, pel que fa a les opcions representades per carlins, monàrquics, republicans i radicals. b) En els anys del Sexenni Democràtic, la força dels republicans, ja majoritària des del primer moment, es consolida fins a arribar a un suport del 87 %. Els carlins, amb un pes electoral molt baix, deixen de presentar-se a partir del 1872, quan esclata la revolta coneguda com a Tercera Guerra Carlina. El mateix passa amb els monàrquics, contraris a Amadeu de Savoia, que se situen fora del sistema. El Partit Radical sorgeix de la unió dels progressistes d’esquerra i els demòcrates i serà proper als republicans. c) La força del republicanisme a Barcelona, bàsicament federal, s’explica per la seva presència històrica i el seu predicament entre les classes populars. A les bullangues de les dècades de 1830 i 1840 ja trobem entre 4-13 les reivindicacions populars la república federal. D’altra banda, els republicans federals van aconseguir, en tots aquells anys, crear un xarxa organitzativa estesa per gran part del territori català, amb una presència molt important a Barcelona i entre les classes populars de la ciutat, que associen a les seves reivindicacions social i laborals la reivindicació política republicana federal. a l’abús de mesures repressives dels governs contra els opositors polítics i contra uns moviments socials que reclamaven canvis i millores substancials, i a l’escassa representativitat ciutadana en les institucions, motivada pel recurs sistemàtic al frau electoral. Aquesta crisi política va provocar el pacte d’Ostende entre els opositors unionistes, progressistes i demòcrates, que van decidir acabar amb la monarquia. Els resultats electorals a Barcelona expliquen la consolidació d’aquesta opció política pel protagonisme que van tenir durant el Sexenni les classes populars, presents al carrer i impulsant el procés democràtic. El fracàs de l’experiència republicana i l’arribada de les idees internacionalistes van provocar la decadència del republicanisme federal entre les classes populars i la substitució per les noves ideologies obreristes. La crisi econòmica va tenir diferents factors. En primer lloc, la crisi de la indústria tèxtil motivada per l’augment del preu del cotó, que va provocar la ruïna de moltes empreses i l’augment de l’atur. En segon lloc, les inversions ferroviàries que s’havien desenvolupat anteriorment van resultar no ser rendibles: amb la caiguda del valor de les accions ferroviàries, la Borsa va caure i es va produir una caiguda de les cotitzacions del deute públic. Finalment, les males collites van provocar una greu crisi de subsistència que va fer augmentar el preu del blat. 4. Completa al quadern La taula es pot completar segons l’esquema següent: Constitució del 1845 → Impulsors: moderats. Subjecte de sobirania: rei i Corts. Caràcter ideològic: moderada conservadora. Drets i llibertats: individuals i collectius com a la del 1837, però amb lleis posteriors més restrictives. Relació Església-Estat: Estat confessional. Es mantenen culte i clergat. Tipus de sufragi: restricció del dret de vot. Organització territorial: centralista. Contraris a la Constitució: progressistes, demòcrates, republicans. Constitució del 1869 → Impulsors: progressistes i demòcrates. Subjecte de sobirania: nació. Caràcter ideològic: liberal-democràtica. Drets i llibertats: ampliació de drets: llibertat de residència, ensenyament i culte. Relació Església-Estat: es mantenen culte i clergat catòlics. Possibilitat d’altres credos. Tipus de sufragi: universal masculí. Organització territorial: més descentralització, amb responsabilitats per a ajuntaments i diputacions. Contraris a la Constitució: conservadors, carlins, republicans. Constitució del 1873 → Impulsors: republicans federals. Subjecte de sobirania: popular. Caràcter ideològic: progressista. Drets i llibertats: s’inspirava en la del 1869. Relació Església-Estat: separació EsglésiaEstat, llibertat de culte, prohibició de subvencions a qualsevol religió. Tipus de sufragi: universal masculí. Organització territorial: federalista. Contraris a la Constitució: conservadors, monàrquics, republicans unitaris. 5. Desenvolupa per escrit Activitat de resposta personal. A tall d’exemple: La revolució del 1868 va ser motivada tant per una crisi política de l’anterior règim com per una crisi econòmica que va acabar amb la bonança anterior. La crisi política es devia a l’autoritarisme creixent dels governs, a l’intervencionisme en política de la monarquia, influenciada per les camarilles de la cort, 4-14 La combinació de crisi política i crisi econòmica va motivar una insatisfacció social creixent, que s’explicitava en motins i protestes, fins a l’inici de la revolta al setembre del 1868. 6. Investiga amb fonts digitals a) Activitat personal. Els alumnes hauran de destacar que les últimes investigacions forenses mostren que el general Prim, a banda de resultar ferit de gravetat en l’atemptat del carrer del Turco, posteriorment va ser estrangulat per evitar que es refés de les ferides, com demostren les marques que s’han trobat al coll del cadàver. A més, les ferides també van inhabilitar Prim per signar documents en les hores immediatament posteriors a l’atemptat. Això no obstant, la manca o l’escassetat de papers oficials de l’època sobre la investigació de l’assassinat, com també els dubtes que encara es mantenen sobre els fets, no permeten aclarir exactament el desenvolupament efectiu de l’assassinat. Pel que fa als executors materials i als ordenants de l’assassinat, encara es desconeixen. Les teories apunten a un complot internacional, motivat per les ambicions d’altres països europeus sobre el tron d’Espanya, a una implicació de la maçoneria i, en la interpretació més comuna, a un complot en el qual es van involucrar el monàrquic duc de Montpensier i el mateix general Serrano, que després de la mort de Prim va passar a governar el país. Elabora un eix digital Activitat personal. Reptes a la xarxa Activitat personal. ENLLAÇOS D’INTERNET TICHING WEBS http://www.tiching.com/753804 https://www.youtube.com/embed/oE7o9Mde0ms?wmode=transparent http://www.tiching.com/753806 https://www.youtube.com/embed/nmAOvj7Wy5w?wmode=transparent http://www.tiching.com/753808 https://www.youtube.com/embed/RsxGUgqh4bo?wmode=transparent http://www.tiching.com/753843 https://www.youtube.com/embed/ZSutEc-jEE8?wmode=transparent http://www.tiching.com/753844 https://www.youtube.com/embed/Z_8G0LVnxGM?wmode=transparent http://www.tiching.com/753845 https://www.youtube.com/embed/22jMHXp2HJ8?wmode=transparent 4-15 Tema 05 Transformacions agràries i procés industrial (1833-1900) GUIA DIDÀCTICA • Orientacions didàctiques • Solucionari • Recursos didàctics – Naveguem per Tiching – Bibliografia 5-1 98 a 111 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 5 Orientacions didàctiques ● 1. L’agricultura, entre la reforma... Descripció dels efectes de la reforma agrària liberal i de la insuficient modernització de l’agricultura. Bibliografia ● ● 2. La població al segle XIX... Descripció de les transformacions en la demografia a l’Espanya i a la Catalunya del segle XIX. ● 3. La reforma agrària liberal va transformar...? Anàlisi dels objectius de la reforma agrària del segle XIX i valorar-ne els efectes al camp espanyol. Obra que descriu l’endarreriment i les dificultats de desenvolupament de l’agricultura espanyola des de finals del segle XVIII. ● 4. El naixement de la indústria... Descripció i anàlisi dels inicis de la industrialització a l’Espanya del segle XIX, que es va produir a Catalunya. ● 5. Per què Catalunya es va convertir...? Comprensió i anàlisi de les causes de la industrialització a Catalunya però no a la resta d’Espanya. J J. SIMPSON: La agricultura española (1765-1965): la larga siesta. Alianza Editorial, Madrid, 1997. ● Naveguem per Tiching E. TEIXIDOR: Vida de colònia. Les colònies tèxtils a Catalunya. Angle, Barcelona, 2010. Repàs, a través de nombroses fotografies inèdites i d'arxius particulars, de tots aquells aspectes de la societat, el treball i l'oci en una típica colònia industrial catalana. ● http://www.tiching.com/753915. Propietat agrícola al segle XIX. En aquest mapa d’Espanya es veu quin tipus de propietat tenia el camp al segle XIX. ● http://www.tiching.com/753916. Densitat de població al segle XIX. En aquest enllaç podem observar un mapa amb la densitat de població a Espanya al s. XIX. ● http://www.tiching.com/753913. Reforma agrària liberal. Esquema que mostra la reforma agrària de caire liberal que es va fer a Espanya al s. XIX. ● http://www.tiching.com/753746. Les colònies industrials. Fotografia d’una colònia industrial catalana que serviràr pe tractar aquest fenomen del s. XIX. ● http://www.tiching.com/753919. Economia espanyola del segle XIX. Observant i analitzant aquest mapa es podran comentar diversos aspectes sobre les causes de l’endarreriment de l’economia espanyola durant el segle XIX. 112 a 123 APARTATS 6 A 11 Orientacions didàctiques ● 6. Mineria i siderúrgia. Anàlisi de l’expansió de la mineria i la siderúrgia espanyoles durant el segle XIX. Bibliografia ● ● 7. Quines diferències...? Comprensió de les causes de les diferències entre el procés industrialitzador espanyol i el d’altres economies. Obra inèdita a Espanya de l'historiador J. Vicens Vives que contribueix a esquematitzar el trencaclosques de la política espanyola del segle XIX. ● 8. Transports... Descripció i anàlisi dels transports durant el segle XIX. ● 9. Lliure canvi enfront... Comprensió i comparació de posicions, arguments i suports socials entre lliurecanvistes i proteccionistes al segle XIX. ● 10. Hisenda... Descripció de la Hisenda, la banca i la moneda del s. XIX. ● 11. Quins van ser... Coneixement de les reformes econòmiques del segle XIX i comprensió sobre la seva insuficiència per modernitzar l’economia. Naveguem per Tiching ● http://www.tiching.com/752869. Minera i siderúrgia espanyoles al segle XIX. Vídeo que explica la situació d’aquests dos sectors al segle XIX. ● http://www.tiching.com/753923. Xarxa de ferrocarril a l’Espanya del segle XIX. Mapa i textos breus sobre la implantació de la xarxa ferroviària. ● http://www.tiching.com/753750. Lliurecanvisme i proteccionisme. Breus explicacions al voltant del lliurecanvisme i el proteccionisme econòmics. ● http://www.tiching.com/753924. Reforma fiscal de 1845. Explicació sintètica sobre la reforma tributària que van idear Alejandro Mon i Ramón Santillán. ● http://www.tiching.com/753925. Economia i societat al segle XIX. Imatge que serveix per parlar del desenvolupament econòmic i social d’Espanya al s. XIX. 5-2 J. VICENS VIVES: Espanya contemporània, 1814-1953. Quaderns Crema, Barcelona, 2012. ● J. MALUQUER DE MOTES: La economía española en perspectiva histórica: siglos XVIII-XXI. Pasado & Presente, Barcelona, 2014. Obra general que analitza el desenvolupament econòmic espanyol des del segle XVIII fins a la contemporaneïtat. SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS Pàgines 98 i 99 ● La Revolució Industrial va ser un procés de transformació tecnològica i econòmica que va començar a Anglaterra al segle XVIII i que després es va estendre pel món occidental al segle següent. Els canvis introduïts per la Revolució Industrial en el món occidental van ser la substitució de la tradicional economia agrària per una nova economia basada en la indústria i el comerç, la urbanització de la societat, la creació de noves classes socials, com la burgesia i el proletariat, i la transformació de les antigues relacions socials i econòmiques. ● El sector industrial que va fer de motor de la industrialització a Catalunya va ser el tèxtil cotoner. ● Resposta personal. L’economia espanyola del segle XIX va continuar sent essencialment agrària perquè la industrialització es va dur a terme amb retard respecte a altres països, i estava molt limitada a algunes regions, perquè es va mantenir el pes social i econòmic de les tradicionals classes de poder i perquè els governs del país van ser febles i poc eficaços a l’hora d’afavorir el desenvolupament industrial espanyol. Pàgines 100 a 102 1. La productivitat de l’agricultura cerealística espanyola era força inferior a la de les regions més desenvolupades d’Europa, com la Gran Bretanya, Holanda, Alemanya, Àustria i l’Itàlia del nord. Amb l’excepció d’algunes regions al nord i l’est peninsular, la productivitat espanyola per hectàrea es considerava baixa. Aquests baixos rendiments eren causats per un marc natural poc favorable, però sobretot per una estructura de la propietat, amb permanència de minifundis i latifundis, que no afavoria les millores tècniques que s’estaven desenvolupant en altres països 2. El primer text exposa la situació dels pagesos més pobres, els colons i els bracers. La situació dels primers, de mera subsistència, es trobava sempre amb el risc d’una mala anyada que posés en risc l’arrendament. El bracers, en una situació més precària encara. Comenta també el text la situació dels propietaris, que dediquen els excendents, si en tenen, a adquirir més terres, no a invertir en altres sectors productius. El segon text explica com la vida dels pagesos pobres va empitjorar després de les reformes perquè les terres comunals, que abans s’utilitzaven per caçar, sembrar i recollir llenya, es van tancar i es van privatitzar, fet que impedia a aquests pagesos continuar amb les pràctiques que els havien garantit la subsistència fins aleshores. 3. A Catalunya, l’expropiació i la venda de béns eclesiàstics o comunals no va generar grans alteracions de l’estructura de la propietat. El conjunt de terres de l’Església que es van vendre en subhasta pública a Catalunya entre 1836 i 1844 només va representar un 4,97% del total d’Espanya. Pel que fa a la segona onada desamortitzadora, entre 1855 i 1868, només va representar un 4,58% del total espanyol. 4. Les accions legislatives que van posar fi a l’agricultura de l’Antic Règim van ser les lleis que, al llarg del segle XIX, van abolir el règim senyorial, van desvincular la propietat agrària i van desamortitzar les terres comunals i eclesiàstiques. Aquestes lleis es van completar amb altres mesures destinades a facilitar als propietaris la compravenda de les seves terres. Les lleis agràries que van començar abans de 1833 van abolir el règim senyorial i van desvincular les terres, van tancar les finques obertes i van incorporar a l’Estat les terres dels monestirs i els convents dissolts per les Corts. Entre 1834 i 1843 es van convertir en propietat particular les terres ermes, i es va promulgar la Llei de béns nacionals. Durant la Dècada Moderada, una reial ordre va legalitzar la venda i l’ocupació de les terres, i durant el Bienni Progressista es va dur a terme la desamortització general. Els objectius de totes aquestes mesures legals eren substituir l’Antic Règim per la nova societat liberal i capitalista donant llibertat als propietaris per disposar de les seves terres i fruits, i transformant les terres en mercaderies que podien ser comprades i venudes lliurement. A més a més, aquestes lleis van ajudar a millorar els comptes de la hisenda pública 5. La producció agrícola es va incrementar de manera important al llarg del segle XIX, sobretot gràcies a la rompuda o arrabassament de terres, que va augmentar la superfície cultivada. Va augmentar molt la producció de cereals, i es van estendre el cultiu de la vinya, del blat de moro i de la taronja. En la ramaderia, va retrocedir el pes de l’ovina i la de llana, mentre que va augmentar la cabanya porcina. El creixement de la producció agrícola, no obstant això, no es va deure a un verdader augment de la productivitat, sinó a l’augment de les terres cultivades. La productivitat espanyola va quedar per sota de la d’altres països europeus per falta de modernització de les tècniques de cultiu, per una complexa situació natural i sobretot per una estructura de la propietat que no afavoria la millora tècnica. 6. L’estructura de la propietat de la terra a Espanya va ser la causa més important del retard en la modernització de l’agricultura del país. Les propietats més comunes eren el minifundi de Galícia i de la Submeseta Nord, i el latifundi d’Andalusia, Extremadura i Castella-la Manxa. En el cas dels minifundis, la producció agrícola era insuficient per a la innovació o 5-3 l’exportació, i això obligava moltes famílies a emigrar. En el cas dels latifundis, la majoria dels grans propietaris no estaven interessats en millores tècniques, sinó en l’obtenció de beneficis econòmics ràpids i fàcils, i van sumir molts pagesos en una situació de misèria. A més a més, les lleis agràries liberals havien perjudicat els petits camperols, els quals sovint es van convertir en arrendataris o assalariats sense drets sobre la terra, i els quals ja no tenien accés a les terres comunals de les quals es beneficiaven anteriorment. 7. La consolidació de les formes de propietat, que afavorien la millora dels mètodes de conreu i l'augment de la producció, va prendre a Catalunya un camí diferent del que va seguir a la resta d'Espanya. En aquesta especificitat hi van influir les lleis de desvinculació dictades pels governs liberals espanyols, que van contribuir a incrementar la desfeta dels patrimonis de la noblesa catalana, la qual, malgrat continuar rebent els ingressos dels censos emfitèutics, estava molt afeblida per la pèrdua de capital dels anys anteriors com a conseqüència de la pujada de preus i de l'oposició de molts pagesos a pagar les rendes senyorials. Aquesta situació va impulsar la noblesa a vendre una part del seu patrimoni agrari en benefici de la burgesia urbana i de pagesos benestants, que en molts casos eren antics emfiteutes. A Catalunya la desamortització no va generar un traspàs de la propietat d'una magnitud comparable a la resta d'Espanya, perquè les propietats de l'Església i dels municipis eren menors. En la subhasta dels béns desamortitzats es va oferir als pagesos la possibilitat de redimir el cens que pagaven i d'accedir a la propietat. Això, però, no era a l'abast dels pagesos més pobres, que van continuar conreant les terres acollintse als diferents tipus de contractes agraris que existien a Catalunya. L'abolició dels drets senyorials i dels delmes, així com la possibilitat de redempció dels censos emfitèutics, són factors que van consolidar el control de la pagesia sobre la terra. A més, els contractes de conreu a llarg termini (antiga emfiteusi, rabassa morta, etc.) permetien al pagès arrendatari apropiar-se d’una bona part del producte, i van estimular l'aplicació de millores per incrementar la producció. Gràcies a això, l'evolució de l'agricultura a Catalunya va ser superior a la d'altres zones de l'Estat. Aquesta és la raó per la qual el suport d'una part de la pagesia catalana a la causa carlina al llarg del segle XIX es va relacionar més amb la defensa dels valors d'una societat tradicional i amb el rebuig dels nous impostos estatals que no pas amb els problemes de la propietat i de les rendes. Pàgines 103 a 105 1. La població espanyola, al llarg del segle XIX, va créixer de manera constant i considerable, passant dels 10,5 milions d’habitants a finals del segle XVIII 5-4 als 18,5 milions el 1900. La taxa de creixement va ser més elevada en la primera meitat del segle, gràcies a la desaparició d’algunes epidèmies i a la introducció de nous cultius. Tot i això, la població espanyola va crèixer menys que en d’altres països europeus, a causa del progrés tan limitat de l’agricultura i de la debilitat de la industrialització. A Catalunya el creixement va ser superior (entre 1797 i 1900 la població es va doblar) i anava lligat a la transformació de l’economia cap a la industrialització i el mercat, cosa que va permetre posar fi a les crisis de subsistència i no dependre tant de les collites per sobreviure. 2. A Catalunya al llarg del segle XIX es produeix un procés de concentració de la població a les àrees industrials urbanes i al llarg de la costa, fruit de moviments migratoris interiors força intensos. Aquests moviments es produeixen en dues direccions, del camp a la ciutat i de l’interior a la costa. Pel que fa al primer, Barcelona i els nous nuclis industrials van augmentar considerablement de població. Pel que fa al segon, que és complementari del primer, ja que la majoria dels nuclis industrials se situavena la costa, les comarques interiors i de muntanya van perdre fins a un 40% de població. El resultat va ser un increment de la urbanització de Catalunya. 3. La ciutat més poblada de Catalunya era Barcelona. D’altres també importants eren Sabadell, Terrassa, Manresa o Reus. Ciutats espanyoles amb més de 75.000 habitants eren, entre d’altres, Madrid, València, Bilbao, Cadis i Sevilla. 4. A les últimes dècades del segle la tensió entre l'augment de la població i les escasses oportunitats d'ocupació van obligar molts espanyols a emigrar a ultramar. L'entrada al mercat laboral d'un nombre més gran de persones, la baixa qualificació educativa de la població i l'escassetat de transformacions en l'agricultura van tenir un paper rellevant en la decisió que molta gent va prendre d'emigrar a altres continents per millorar les condicions de vida. Els focus d'emigració principals van ser Galícia, Astúries, Cantàbria i les Canàries, zones amb escassetat de terres i de llocs de treball. La destinació més important era Hispanoamèrica, sobretot l'Argentina, Mèxic, Cuba i el Brasil. També Catalunya va proporcionar un contingent migratori important cap a Cuba, atret per les tradicionals relacions dels comerciants catalans a l'àrea caribenya. Es calcula que fins a l'any 1860 van partir d'Espanya cap a Amèrica una mica més de 200.000 emigrants, seduïts per les oportunitats que oferia el nou continent i per la facilitat del viatge gràcies als vaixells de vapor. Els gallecs van ser el contingent emigrant més important, de manera que entre els anys 1853 i 1882 en van emigrar a Amèrica uns 325.000, xifra que representa un 60% del total dels emigrants espanyols. Aquesta emigració espanyola a Amèrica per raons laborals va tenir el moment més important entre els anys 1900 i 1929, amb una reculada lleu durant la Primera Guerra Mundial: més d'un milió de persones van marxar a "fer les Amèriques" amb el propòsit de fer fortuna al nou continent. 5. El descens migratori entre 1914 i 1918 es produeix a causa de la Primera Guerra Mundial. 6. Al segle XIX la població espanyola va experimentar un considerable augment, i va passar dels 10,5 milions d’habitants als 18,5, amb un augment superior al 75% i amb una taxa de creixement superior a la primera meitat del segle. Les causes més importants d’aquest creixement van ser la menor incidència o desaparició de les epidèmies, la millora de la dieta dels espanyols i l’expansió de nous cultius com el blat de moro i sobretot la patata. Un altre factor a tenir en compte va ser el gran creixement demogràfic de les regions perifèriques i de la capital, en detriment de les regions interiors. Malgrat d’això, el creixement espanyol va continuar marcat per trets típics de la demografia preindustrial, com l’alta mortalitat, especialment infantil, i l’alta natalitat. Aquestes característiques van marcar una important diferència amb altres països europeus, ja que la natalitat i la mortalitat espanyola resultaven molt més elevades que, per exemple, al nord d’Europa. Al mateix temps, també l’esperança de vida dels espanyols es va mantenir molt per sota de la d’altres països, i només arribava als 34,8 anys. 7. L’èxode del camp cap a les ciutats va començar de mica en mica a partir de la dècada de 1860, sobretot dirigit cap a la capital política, Madrid, i el principal nucli econòmic, Barcelona. Aquest flux de treballadors del camp no va ser motivat per la demanda de treballadors per part de la indústria, sinó més aviat per les miserables condicions de vida de la pagesia, que impulsaven molts espanyols a dirigir-se a les ciutats encara en condicions incertes. El creixement urbà, tot i que important, no va adquirir dimensions gaire considerables, sobretot per l’endarreriment agrari, que obligava bona part de la població a quedar-se al camp per produir aliments. Per aquesta raó, a principis del segle XX el 70% de la població espanyola encara vivia en nuclis de menys de 20.000 habitants, sobretot en petits pobles. 8. Els moviments d’emigració cap a ultramar van ser un altre fenomen característic de la demografia espanyola del segle XIX. Aquests moviments van ser causats pel desequilibri entre el creixement de la població i la poca disponibilitat d’ocupacions. L’emigració a ultramar es va dirigir sobretot cap a Llatinoamèrica, especialment a l’Argentina, Mèxic, Cuba i el Brasil, tot i que també va haver migracions cap a les regions del nord d’Àfrica. Les zones del territori espanyol que van veure sortir grans quantitats d’emigrants van ser les Canàries, Astúries, Cantàbria i sobretot Galícia. D’altra banda, també molts catalans van emigrar cap a Amèrica, especialment cap a Cuba. Alguns d’ells, enriquits després de la seva estada a Amèrica van tornar a Espanya, on se’ls va conèixer amb el nom d’indians. Pàgines 106 i 107 1. La desamortització espanyola, malgrat les intencions dels polítics liberals, no va aconseguir crear una classe de petits propietaris agraris, ja que les terres venudes van acabar gairebé sempre en mans de funcionaris de l’Estat, comerciants, militars i antics propietaris de terres. En aquest procés, els qui es van beneficiar de les vendes van ser les classes més poderoses, les quals van pressionar l’Estat per quedar-se les terres. En canvi, arrendataris, pagesos pobres i jornalers no van veure beneficis de les desamortitzacions. El projecte proposat per Flórez Estrada suggeria no vendre les finques, sinó aplicar el sistema emfitèutic a les terres desamortitzades, és a dir, cedir en arrendament aquestes terres als pagesos. Aquest sistema, segons l’autor, hauria suposat que els pagesos, propietaris del domini útil de les terres, s’interessessin per sostenir les reformes i modernitzar l’agricultura. 2. La noblesa terratinent va aconseguir convertir els seus antics drets senyorials en patrimonis territorials gràcies a la pressió que va exercir sobre l’Estat: les decisions dels tribunals i la Llei de dissolució dels senyorius van acabar atorgant com a propietat el que fins aleshores només era jurisdicció. Els perdedors del procés van ser els pagesos, que van passar de ser els verdaders propietaris a simples colons. Les mesures legals que la noblesa terratinent va aconseguir que s’aprovessin successivamen per garantir les seves rendes van ser les prohibicions de les importacions agràries i els impostos sobre aquestes importacions, que van aconseguir que la noblesa mantingués els seus beneficis econòmics. 3. El problema del latifundisme no es va solucionar perquè es va mantenir la concentració de la terra en mans de grans propietaris nobles o burgesos, en zones en què van continuar els arrendaments a curt termini i el treball jornaler com abans de la reforma agrària. Aquesta situació, en què no es van dur a terme modernitzacions significatives, va portar la misèria i la fam als jornalers, sobretot en moments de condicions climàtiques difícils. 4. La proporció de població agrícola espanyola es va mantenir constant al llarg de tot el segle XIX, mentre que en altres països europeus com França i sobretot la Gran Bretanya va baixar de manera considerable. L’alt percentatge de població que seguia dedicant-se a l’agricultura a Espanya va frenar el procés d’industrialització, ja que no hi havia prou població per treballar en la indústria. 5-5 5. Resposta personal. Els alumnes hauran de destacar que les transformacions de l’agricultura espanyola al segle XIX no van ser especialment rellevants malgrat les iniciatives legislatives perquè no van aconseguir modificar les estructures agràries tradicionals del país i van fracassar en l’intent de contruir una classe de pagesos de propietats mitjanes. Hauran de comentar també que els canvis legislatius no van aconseguir trencar el monopoli de les classes altes sobre la terra. Aquestes classes, interessades en el benefici immediat, no van modernitzar les terres que van obtenir en els processos desamortitzadors, uns processos que, d’altra banda, es van limitar a convertit els antics senyors en nous propietaris. Caldrà fer esment a la situació dels petits pagesos, que van caure en la misèria i es van veure obligats a treballar com a jornalers o arrendataris a curt termini i, en molts casos, a emigrar. Els esforços legislatius no van poder modernitzar de manera eficaç l’agricultura espanyola, i aquesta falta de modernització va implicar un greu retard en el desenvolupament industrial. Pàgines 108 i 109 1. Al mapa es representa la localització de la indústria tèxtil a Catalunya l’any 1850. Les filatures i telers mecànics es concentraven a Barcelona i les ciutats del voltant (Sabadell, Terrassa, Mataró, Igualada), i a les conques dels rius (Llobregat, Ter, Cardener). En una primera etapa, el sector tèxtil es va concentrar al litoral, a prop dels ports on arribava el carbó necessari per fer funcionar la maquinària de vapor. El posterior ús d’energia hidràulica per la manca de carbó a Catalunya va fer necessària la instal·lació de les filatures i els centres de producció tèxtil a les conques dels rius (Ter, Llobregat, Cardener, etc.). En aquestes àrees van proliferar les colònies, establiments industrials on s’hi concentraven les filatures i els telers juntament amb els habitatges dels treballadors: dels filadors i teixidors. 2. Segons indica el mapa, les principals ciutats tèxtils catalanes al 1850 eren eren Barcelona, Sabadell, Igualada, Vilassar de Dalt, Mataró, Vic, Sallet, Cardona, Berga, Valls i Reus. mecanització de la producció. Tot i les dificultats causades per la Guerra de la Independència, la prohibició d’importar cotó filat va consolidar els progressos de la naixent indústria, amb creixents importacions de primera matèria. En la dècada de 1830, la instal·lació de les primeres màquines de vapor va donar un impuls decisiu a aquesta indústria: la mecanització, afavorida per l’escassetat de mà d’obra de la generació de la guerra, va suposar una disminució dels costos i dels preus, i un augment de la demanda. El creixement de la indústria tèxtil va patir una interrupció quan la guerra de Secessió dels Estats Units va causar greus dificultats per proveir-se de cotó, però va tornar a augmentar a partir de 1874 amb una nova fase expansiva. Les instal·lacions fabrils catalanes que van començar a utilitzar màquines de vapor eren conegudes popularment com a vapors, i la primera va ser la fàbrica Bonaplata de Barcelon, el 1833. Una altra típica instal·lació fabril catalana va ser la colònia industrial, situada a prop de rius, que consistia en un conjunt d’equipaments i instal·lacions fabrils separades de la població. En aquestes colònies els obrers vivien i tenien tots els serveis, però estaven constantment sota el control dels empresaris, dels quals depenien per treballar. 5. Catalunya presentava condicions favorables per a la industrialització perquè a la regió ja hi havia importants manufactures d’indianes, amb empresaris disposats a invertir i presència de capitals procedents del comerç i l’agricultura. A més a més, la indústria tèxtil, a diferència d’altres sectors productius, es va dedicar des d’un primer moment a la producció per al mercat i no per a l’autoconsum. Els dos problemes més importants que van afectar la indústria tèxtil catalana van ser l’escassetat de carbó i la debilitat del mercat espanyol. L’escassetat de carbó a Catalunya i les dificultats per proveir-se d’hulla asturiana van portar a la construcció de colònies industrials situades a la vora dels rius per utilitzar l’energia hidràulica. La debilitat del mercat interior espanyol, composat sobretot per pagesos amb poca capacitat adquisitiva, sovint va portar els empresaris catalans a demanar a l’Estat mesures proteccionistes contra els teixits estrangers. Catalunya no va poder arrossegar altres territoris peninsulars cap a la industrialització perquè les quantitats produïdes a Catalunya eren molt petites comparades amb les d’altres territoris europeus: la mida de la indústria catalana va ser suficient per industrialitzar Catalunya, però no per arrossegar la resta d’Espanya. 3. La indústria cotonera catalana va experimentar una fase de creixement des de 1854 fins a 1860, tot i que amb dificultats el 1857. Entre 1860 i 1862 hi va haver una greu crisi, i la recuperació posterior va ser molt lenta. D’altra banda, no es va arribar als nivells de producció anteriors. A partir de 1870, la indústria va viure una nova fase d’expansió. Pàgines 110 i 111 4. La indústria cotonera catalana va néixer a finals del segle XVIII, quan les manufactures de la regió van començar a importar, des d’Anglaterra, les noves màquines de filar i van donar així inici al procés de 1. La indústria moderna a Catalunya es va iniciar en el sector tèxtil cotoner. Cal buscar-ne els orígens en les fàbriques d'indianes, que a la darreria del segle XVIII havien augmentat la producció i havien incorporat les 5-6 primeres filadores mecàniques. Les mesures liberalitzadores de la producció i del mercat que van acompanyar la revolució liberal, i molt especialment la supressió dels privilegis gremials, van assegurar el lliure exercici de l'activitat industrial i van permetre la mecanització de la indústria en llocs com Catalunya, que ja disposava de capitals i empresaris, que havien iniciat la seva activitat amb les indianes. 2. La mecanització del procés de filatura va començar a la dècada de 1830, i es va fer molt ràpidament: en només sis anys, el 50% de la filatura es feia mecànicament, i ja el 1861 els fusos mecànics havien substituït totalment els manuals. En canvi, la mecanització del teixit va començar una mica més tard i va ser més lenta, ja que el 1861 menys de la meitat dels processos es feien de manera mecànica 3. L’escassa inversió necessària en els primers temps de la industrialització, l’entusiasme i la creença en la viabilitat de la nova indústria i l’esperit emprenedor van ser essencials per a l’arrencada del sector cotoner. La família Tomàs aconsegueix muntar una fàbrica “ a força de laboriositat i economia”, “amb constància, treballant nit i dia”, “perquè per guanyar diners cal treballar contínuament”.Aquestes frases reflexen la mentalitat empresarial que es desenvolupa a Catalunya al llarg del procés industrialitzador. 4. Les colònies industrials es van instal·lar a les conques d’alguns rius, especialment el Ter i el Llobregat, per aprofitar l’energia hidràulica. Es dedicaven al tèxtil, però també a la mineria, el ciment, la teuleria, etc. Les colònies són un exemple d’adaptació de les indústries, tant davant la manca i el cost de l’energia procedent del carbó, com de la recerca d’espais amb mà d’obra barata i menys organitzada i impostos baixos. 5. El predomini de la indústria tèxtil cotonera no impedia el desenvolupament d'altres sectors. El de la llana, el segon en importància, va créixer gràcies a la mecanització i a la introducció de la màquina de vapor, es va concentrar a Sabadell i a Terrassa i va experimentar una gran expansió arran de la crisi cotonera del 1866. La metal·lúrgia va tenir a Catalunya un paper subsidiari i es va desenvolupar a la segona meitat del segle estimulada per la mecanització del tèxtil La indústria química va avançar molt lligada a la producció d'àcids per als acabats de la indústria cotonera. Al final del segle es van inciar dues indústries pioneres: l'electricitat i la telefonia. El 1875 es va posar en funcionament la primera instal·lació elèctrica i dos anys després es va establir la primera comunicació telefònica entre Barcelona i Girona. El 1881 es va construir la primera central elèctrica. Aquests nous mitjans van constituir algunes de les novetats mostrades a l'Exposició Universal de Barcelona del 1888, que en va afavorir la difusió a la darreria del segle XIX. Al marge d'aquestes indústries més innovadores, les manufactures tradicionals (com la del paper, el cuir, la farinera i la surotapera) van continuar el seu desenvolupament i van fer un paper important en la diversificació industrial de Catalunya. També es va desenvolupar la producció de gas per a l'enllumenat de les ciutats, que va onèixer una notable expansió fins que va ser substituït per l'electricitat. El creixement industrial també va potenciar el desenvolupament dels serveis, com ara la banca, les assegurances, el transport i el comerç. 6. Catalunya va ser una excepció en el panorama industrial espanyol i es va convertir en la fàbrica d’Espanya, amb un procés industrialitzador si no igual, si comparable al de les regions industrials de Gran Bretanya o de França. A les primeres dècades del segle XIX la introducció de noves tecnologies va transformar radicalment la manera de produir en el sector tèxtil cotoner. No només va crèixer la quantitat de producció, sino que la productivitat va augmentar en unes proporcions desconegudes abans. Les raons que expliquen aquesta arrencada industrialitzadora cal cercar-les en el desenvolupament del segle XVIII i en la consolidació d’una important manufactura dedicada a la proucció d’indianes. Les manufactures d’indianes havien estimulat el sorgiment d’una burgesia emprenedora, que donada la migradesa de les inversions necessàries en els primers temps de la indústria cotonera, van embrancar-se en la creació d’empreses, molt sovint només amb els petits estalvis familiars. A més a més, aquest empresariat va ser receptiu a les innovacions tencològiques que s’estaven difonent per Europa i va saber adaptar-se a dificultats, com ara la petitesa del mercat o la manda de fonts d’energia (carbó). Finalment, encara que el tèxtil va ser el motor de la industrialtizació, van ser capaços també d’invertir i de crear sectors industrials nous (metal·lúrgia, química, electricitat...) que, amb el temps, es van anar consolidant a Catalunya, que es va convertir així en la fàbrica d’Espanya. Pàgines 112 i 113 1. Els principals jaciments miners espanyols eren els d’antracita i hulla (a Astúries, Lleó, Palència, Còrdova i Sevilla), de sal comuna (a Tarragona, Alacant i Cadis), de lignit i grafit (a Barcelona i Terol), de mercuri (a Ciudad Real), d’estany (a Orense i Granada), de zinc (a Cantàbria i Ciudad Real), de sofre (a Terol, 5-7 Albacete i Múrcia), de plom (a Jaén), de plata (a Badajoz, Guadalajara, Almeria i Albacete), de coure (a Huelva) i de ferro (a Màlaga i a Biscaia). 2. L’exportació de mineral de ferro va experimentar un creixement constant a partir de 1880 i fins a finals del segle XIX. La principal destinació d’aquestes exportacions era la Gran Bretanya, cap a on es dirigien dos terços del total. 3. L’expansió de la mineria va rebre un impuls important a partir de la Llei de mines de 1868, que va liberalitzar el sector i va concedir explotacions a moltes companyies. Aquesta expansió va ser provocada per l’augment de la demanda internacional de minerals lligada a la industrialització, a les noves tècniques d’extracció i explotació i a les necessitats financeres d’Hisenda, que va concedir llicències d’explotació a companyies sobretot britàniques i franceses. Les zones que van veure una gran expansió de l’activitat minera van ser les del sud peninsular, amb els jaciments de plom de Linares i La Carolina; la zona de Huelva, amb les mines de coure de Riotinto; els jaciments de mercuri d’Almadén, a Ciudad Real, i els de zinc de Reocín, a Cantàbria. El carbó va experimentar un augment important de la demanda gràcies al desenvolupament de la siderúrgia i la màquina de vapor. Els jaciments de carbó d’Astúries van ser els més importants perquè, malgrat la baixa qualitat de l’hulla asturiana, eren abundants i podien accedir fàcilment al transport marítim. Un altre sector que va veure una gran expansió va ser el de la mineria del ferro, gràcies sobretot a la difusió del convertidor Bessemer. Aquest convertidor necessitava un mineral sense fòsfor, com el del País Basc. El ferro biscaí, a més a més, era en mines pròximes al mar, cosa que facilitava transportar-lo cap a altres països com, sobretot, la Gran Bretanya. 4. La indústria siderúrgica es va desenvolupar durant la segona meitat del segle XIX, acompanyant la tèxtil en el desenvolupament de la indústria moderna. Inicialment, aquesta indústria es va implantar a Andalusia, gràcies al ferro d’Ojén, però després d’uns trenta anys la indústria andalusa va entrar en decadència per l’ús de carbó vegetal, que elevava massa els costos. En una fase successiva, Astúries es va convertir en el nou centre siderúrgic gràcies als jaciments d’hulla, però a finals de segle l’arribada del carbó gal·lès va fer perdre competitivitat a la indústria asturiana. La preponderància de la siderúrgia biscaïna es va afermar a partir de 1876, quan el carbó gal·lès va començar a arribar massivament al País Basc, consolidant l’eix comercial entre Bilbao i Cardiff, que es basava en l’exportació de ferro a la Gran Bretanya i en la importació de carbó gal·lès per als alts forns bascos. Entre 1880 i 1900 es van construir les grans empreses siderúrgiques basques, com Altos Hornos de Bizcaya, i es van instal·lar els convertidors Bessemer i els forns Martin-Siemens per produir acer d’una gran qualitat. Aquest progrés va suposar el predomini de la 5-8 indústria siderúrgica basca a Espanya. Pàgines 114 i 115 1. La indústria espanyola va haver d’enfrontar-se, en la seva fase inicial, a importants problemes geogràfics i de recursos, que van limitar la rellevància del procés d’industrialització. La posició geogràfica d’Espanya, a l’extrem sud-occidental d’Europa, implicava dificultats per transportar les mercaderies cap a l’exterior i per adquirir matèries primeres. A més a més, Espanya no tenia recursos naturals importants per a la industrialització, com el carbó de qualitat o el ferro, presents en petites quantitats, i no tenia infraestructures de transport ni recursos hídrics abundants. 2. L’endarrerida agricultura espanyola constituïa un fre molt important per al desenvolupament industrial del país. La majoria dels camperols espanyols tenien un nivell d’ingressos molt baix, que destinaven pràcticament del tot a adquirir aliments. Així doncs, no podien destinar una part dels ingressos a comprar productes manufacturats, fet que portava a una baixa producció industrial a tot el país. 3. Bona part dels capitals espanyols no s’invertien en les activitats productives i industrials, sinó en el deute públic. Aquesta activitat especulativa era afavorida per l’Estat, que necessitava aconseguir diners i que oferia interessos molt elevats als inversors. Davant aquesta fàcil oportunitat de negocis financers, i davant l’escàs desenvolupament d’una indústria que no disposava d’un mercat interior competitiu, els inversors preferien dedicar-se a comprar títols del deute de l’Estat. 4. La industrialització d’Espanya va ser desequilibrada territorialment perquè es va concentrar sobretot a Catalunya i el País Basc, on es van implantar les úniques indústries amb repercussió nacional i fins i tot internacional. Les altres indústries presents al territori nacional tenien únicament un caràcter local, i no tenien repercussió més enllà d’aquest àmbit. A més a més, la industrialització espanyola també va ser desequilibrada sectorialment, perquè va tenir poca diversificació i perquè hi van predominar les indústries agroalimentàries tradicionals, amb l’excepció de les ja esmentades regions de Catalunya i País Basc. 5. Resposta personal. Pàgines 116 i 117 1. Com mostra el mapa, les primeres línies ferroviàries es van establir al voltant de Madrid, com a capital, i Barcelona, on la densitat més gran del teixit industrial i de la població en feia més fàcil l’amortització. És a dir, que es tractava d’un traçat de tipus radial, al voltant d’un eix central. Posteriorment, les línies ferroviàries es van estendre a partir d’aquells dos pols inicials i es van ramificar sobretot cap a la zona nord i est de la Península, unint les zones del país més actives econòmicament. La llei que en va impulsar la construcció va ser la Llei general de ferrocarrils de 1855, que va establir avantatges per a les empreses col·laboradores per promoure la participació. L’entrada en vigor d’aquesta llei va mobilitzar grans capitals (sobretot de l’estranger), cosa que es va traduir en una ràpida expansió de la xarxa. Un dels errors comesos durant la construcció de la xarxa de ferrocarrils va ser la decisió de l’Estat de subvencionar les companyies per cada quilòmetre de via construït. Això va portar a construir via fèrria tot buscant el benefici de la subvenció, en lloc d’instal·lar-la en funció de la viabilitat econòmica de la línia. Un altre aspecte controvertit va ser l’articulació de la línia al voltant de la capital, que servia a la centralització de l’Estat. Finalment, una de les decisions més polèmiques va ser l’amplada de les vies. L’espai entre carrils era més gran que a la resta d’Europa, ja que es creia que les màquines de vapor havien de ser més grans per superar els pendents de la geografia espanyola. Aquesta decisió va dificultar l’intercanvi de mercaderies amb la resta d’Europa, perquè era necessari fer un transbord de mercaderies a la frontera, i això encaria despeses i augmentava el temps de transport. 2. A l’Espanya del segle XIX hi havia importants problemes de transport, a causa tant de la difícil orografia del país com de l’endarreriment econòmic i social generalitzat. Hi havia pocs camins i carreteres, especialment en comparació amb altres països europeus, i no hi havia una xarxa hidrogràfica interna que facilités el transport fluvial. Aquests problemes de transport afectaven de manera molt greu el desenvolupament econòmic del país, ja que feien que els intercanvis entre les diferents regions espanyoles fossin pràcticament inviables i impedien l’efectiva creació d’un mercat intern nacional. Amb el traçat del ferrocarril, les autoritats espanyoles pretenien constituir un verdader mercat nacional que pogués impulsar el desenvolupament econòmic i superar els anteriors problemes de transport gràcies a la velocitat dels trens i a la reducció dels costos del transport de passatgers i mercaderies. Per aquesta raó, els governs van donar un gran impuls a la construcció de ferrocarrils amb la Llei general de 1855 i amb les successives subvencions que s’atorgaven a les empreses constructores. La construcció de molts quilòmetres de vies fèrries a Espanya al llarg del segle XIX va afavorir indubtablement el transport massiu, barat i ràpid al país, el qual va fer augmentar l’intercanvi de mercaderies i de persones entre les regions. No obstant això, algunes decisions polítiques no van resultar favorables per al successiu desenvolupament econòmic: l’adopció d’una amplada de vies més gran que a la resta d’Europa es va convertir en un obstacle per als intercanvis amb els altres països, i l’autorització a les companyies per importar el material ferroviari sense pagar aranzels va impedir l’augment de la demanda en el sector siderúrgic i de maquinària que, en canvi, es va donar en altres països. 3. Pel que fa a l’articulació del mercat interior, si bé la construcció del ferrocarril va aconseguir donar-li un impuls important, la falta de demanda de moltes regions internes espanyoles va constituir sempre una forta limitació per als intercanvis interiors, sense que el ferrocarril pogués modificar de manera substancial la situació. Pàgines 118 i 119 1. Els liberals progressistes, amb la seva defensa del lliure canvi, pretenien seguir en la seva legislació les pautes de la llibertat de mercat i de la lliure competència. Segons ells, el lliure canvi estimularia la competitivitat, enfortiria la indústria i afavoriria la modernització de l’agricultura, i aconseguiria que la població espanyola pogués alimentar-se i comprar manufactures a preus més barats. Seguint aquestes teories, llavors dominants a Europa, els governs progressistes d’Espartero el 1841 i del Sexenni Democràtic, amb les reformes de Laureà Figuerola, van introduir mesures liberalitzadores. Segons els liberals progressistes, la protecció de la indústria espanyola només aconsegueix que aquesta sobrevisqui gràcies als favors del govern, sense preocupar-se de la seva competitivitat o modernització, i només interessant-se per demanar augments d’aranzels. Laureà Figuerola argumenta que la seva reforma aranzelària lliurecanvista no ha perjudicat la indústria nacional, que, en canvi, ha crescut i és competitiva. Segons Figuerola, la liberalització dels intercanvis, malgrat les previsions, ha aconseguit que la indústria obtingués maquinària i matèries primeres a preus barats, i que gràcies a això es consolidés de manera autònoma. 2. Els proteccionistes defensen la necessitat de protegir la producció nacional argumentant que la competència estrangera, sobretot en l’agricultura cerealística, és massa forta i està arruïnant els productors locals. Segons els proteccionistes, la indústria espanyola, encara poc desenvolupada, no pot competir en igualtat de condicions amb les indústries estrangeres, i les polítiques lliurecanvistes que han afavorit les importacions des dels altres països han ofegat el creixement de la indústria local. Segons el poema, el lliure canvi ompliria Espanya de productes estrangers que, tot i ser barats, destrossarien la producció local. Amb aquest resultat, els treballadors locals es veurien perjudicats perquè no tindrien prou diners per comprar els productes forans. 5-9 3. Els lliurecanvistes pensaven que la lliure entrada de productes estrangers a Espanya afavoriria la competitivitat i l’especialització de la indústria local, i eliminaria les reiterades peticions dels industrials per establir aranzels que no estimulaven la innovació. 3. La unificació monetària espanyola va començar a establir-se el 1848, amb l’adopció del real com a unitat bàsica amb la Llei de reforma monetària. El 1868 la pesseta va substituir el real i va posar fi a la presència de diferents monedes al país. Els proteccionistes, en canvi, pensaven que la indústria local espanyola, com que estava menys desenvolupada que l’estrangera, necessitava de protecció amb alts aranzels per enfortir-se i lluitar contra la competència estrangera. Segons ells, el lliure canvi no feia sinó arruïnar la població i ofegar el creixement de la indústria local. 4. El Banc d’Espanya va néixer a partir del banc espanyol més important de principis del segle XIX, el Banco Español de San Fernando, creat com a banc d’Estat i d’emissions el 1829. La successiva modernització de les estructures bancàries va començar el 1856, amb la Llei de bancs i societats de crèdit. El mateix any, el Banco Español de San Fernando es va convertir en el Banc d’Espanya, que el 1874 va obtenir de l’Estat, a canvi d’un crèdit al govern, el monopoli d’emissió de bitllets. Altres entitats creditícies que es van crear al llarg del segle XIX van ser el Banc de Barcelona i el Banco de Isabel II, el 1844; el Banco Hipotecario, després de la llei de 1856, que també va impulsar el naixement de societats de crèdit, i, a finals del segle, uns bancs al País Basc que van ajudar el finançament industrial de la indústria basca, com el Banco de Bilbao de 1856 i el Banco de Vizcaya de 1902. Pàgines 120 i 121 1. Bravo Murillo opina que la situació de la Hisenda espanyola el 1849 no és satisfactòria, perquè els ingressos no aconsegueixen equilibrar les despeses, i causa problemes a l’acció del govern i l’administració. La reforma de Mon-Santillán, tot i que va obtenir alguns èxits, no va resultar massa efectiva perquè els impostos directes establerts no tenien en compte les rendes personals, perquè la contribució territorial era baixa i perquè la càrrega fiscal requeia en els consums. A més a més, el frau fiscal i el defectuós sistema de recaptació van limitar ulteriorment l’impacte de la reforma. Per equilibrar els pressupostos, segons Bravo Murillo, només quedaven dos camins: millorar la recaptació dels impostos i retallar les despeses públiques sense, d’altra banda, perjudicar els serveis que l’Estat havia d’oferir. 2. La Hisenda espanyola va tenir constants problemes al llarg del segle XIX per obtenir ingressos suficients per pagar els interessos del deute i les despeses corrents. La causa principal d’aquests problemes era el manteniment d’antics privilegis de l’Antic Règim segons els quals la noblesa i el clergat no havien de pagar impostos. A més a més, els ingressos ordinaris havien estat baixant des de finals del segle XVIII, i la pèrdua de les colònies americanes i les guerres napoleòniques van augmentar l’endeutament. Per solucionar aquests problemes, el govern liberal moderat va promoure el 1845 una reforma fiscal coneguda com la Reforma Mon-Santillán, que eliminava els privilegis de l’Antic Règim i que volia augmentar els ingressos fiscals i racionalitzar el sistema impositiu a tot el país. Per això, va simplificar el nombre d’impostos creant dos impostos directes molt importants: la contribució per immobles i la contribució industrial, a més a més de crear un impost sobre el consum molt impopular. La reforma, no obstant això, va tenir moltes limitacions, perquè els impostos directes introduïts no tenien en compte les rendes personals sobre treball i capital, tan importants en altres països; perquè la contribució territorial era petita, i perquè el frau i la ineficient administració espanyola no aconseguien proporcionar una recaptació important. 5-10 Pàgines 122 i 123 1. Els governs liberals, des de 1835, van intentar emprendre una sèrie de reformes en l’àmbit agrari i industrial per revitalitzar l’economia espanyola i modernitzar-la, posant fi als privilegis de l’Antic Règim. En l’àmbit agrari, les actuacions més rellevants van ser propiciades per les lleis de desamortització de Mendizábal i de Madoz, que posaven a disposició de l’Estat terres i béns que abans pertanyien, sobretot, a l’Església i als municipis. També van emprendre altres iniciatives legislatives, com l’abolició del règim senyorial al camp i la desvinculació de la propietat de la terra, que va passar a ser un bé que podia ser comprat i venut com un altre. En l’àmbit industrial, els successius governs liberals es van ocupar sobretot de la mineria i del ferrocarril, i van impulsar la construcció de línies fèrries i van liberalitzar el sector miner amb la concessió de llicències d’explotació a diferents companyies. Tot i els esforços, les reformes liberals en l’àmbit agrari i en l’àmbit industrial van tenir un efecte limitat. Al camp, la propietat va quedar en mans de l’antiga noblesa i de la burgesia rendista, sense consolidar una classe de propietaris mitjans autosuficients i mantenint el latifundisme, el minifundisme i l’escassa productivitat, els quals van frenar durant molt de temps aquest sector productiu. D’altra banda, la indústria va quedar en una activitat reduïda, amb poc pes en el mercat interior, compost sobretot per pagesos pobres, amb moltes dificultats per competir amb altres indústries europees, amb escassetat de capital i domini de les companyies estrangeres. 2. La Llei de mines pretenia liberalitzar el sector miner i concedir les llicències d’explotació a noves compa- nyies, aprofitant-se de l’augment global de la demanda de minerals lligada a la Revolució Industrial i de les noves tècniques d’explotació. Aquesta llei, a més a més, podia servir per reduir els problemes de dèficit que patia Hisenda. La Llei de ferrocarrils va ser vista pels governs libe-rals com una oportunitat per vertebrar un mercat nacional, per facilitar les comunicacions i el transport de mercaderies en el territori espanyol i per evitar els problemes de comunicació lligats a la difícil orografia del país. Tot i els seus èxits, les dues lleis van donar resultats generals poc satisfactoris. En l’àmbit miner, les necessitats de la Hisenda espanyola van portar l’Estat a facilitar la majoria de les concessions a companyies estrangeres, especialment franceses i britàniques, que van aconseguir grans beneficis. En el ferrocarril, les subvencions estatals van portar a la construcció d’una important xarxa ferroviària que, malgrat això, va tenir tres grans problemes: la seva estructura radial, amb centre a Madrid; l’amplada de vies diferent de l’europea, que dificultava l’intercanvi comercial amb altres països, i les concessions de llicències per a la construcció a companyies estrangeres amb franquícia aranzelària, que no va estimular el creixement de la indústria siderúrgica a Espanya. 3. Els lliurecanvistes opinaven que la naixent indústria espanyola, seguint les pautes d’altres països, s’hauria beneficiat amb la lliure competència i el lliure mercat, enfortint-se i resultant competitiva. A més a més, pensaven que el lliure canvi hauria proporcionat a la població aliments i mercaderies a preus més competitius. Els proteccionistes, en canvi, pensaven que la debilitat de l’economia espanyola impedia que pogués competir en igualtat de condicions amb altres economies europees, i que el lliure canvi hauria afavorit exclusivament els interessos estrangers. Per aquesta raó, defensaven l’adopció d’elevats aranzels sobre les importacions, que haurien protegit la indústria local davant la competència d’altres països. 4. A Catalunya es va produir un procés industrialitzador que no va tenir continuïtat en la resta del territori espanyol, amb l’excepció del País basc. La poca capacitat de compra de la pagesia i la falta d’una burgesia industrial inversora a gran part d’Espanya van impedir la formació d’un mercat nacional integrat. La posició excéntrica de la Península respecte els mercats internacionals i la manda de fonts d’energia i matèries priemres van ser un obstacle molt important pel desenvolupament industrial espanyol. Per altra banda, gran part dels capitals disponibles van ser dedicats a exixugar el deute públic endèmic de la Hisenda espanyola, en comptes de ser utilitzats per desenvolupar una indústria potent. Pàgines 124 i 125 REPASSA a) Defineix conceptes – Mortalitat infantil: indicador demogràfic que assenyala les morts de la població infantil durant un període determinat, generalment un any. – Èxode rural: fenomen d’emigració massiva des del camp cap a la ciutat provocat per la falta d’oportunitats laborals de la pagesia, les males condicions de vida al camp, la demanda de mà d’obra a la indústria i el millor nivell de vida a la ciutat. – Aranzel duaner: impost que grava béns importats, i a vegades exportats, d’un Estat. És un impost habitual de la política proteccionista. – Deute públic: conjunt de deutes d’un Estat respecte a un altre Estat, així com altres organismes o particulars. L’emissió de deute públic és una manera que té l’Estat d’obtenir recursos. Va ser un recurs per mirar d’equilibrar les despeses i ingressos de la Hisenda pública espanyola. – Esperança de vida: mitjana d’anys de vida que es calcula que poden viure els habitants d’un territori, determinat a partir dels índexs de mortalitat d’aquest mateix territori. – Urbanització: fenomen que consisteix en el fort creixement de la població urbana davant la població rural. Es va iniciar a Espanya la segona meitat del segle XIX. – Economia de mercat: sistema econòmic basat en l’intercanvi a partir de l’oferta i la demanda. És conseqüència del lliurecanvisme, aplicat pels governs liberals al segle XIX. – Hisenda Pública: conjunt d’òrgans de l’administració d’un Estat encarregats de gestionar els recursos econòmics estatals. b) Estableix semblances i diferències – Desvinculació / desamortització: la desvinculació consisteix en la supressió de patrimonis i mayorazgos en propietat de la noblesa per vendre’ls al mercat. La desamortització és la confiscació i venda de béns amortitzats (inalienables) propietat de l’Església i dels municipis. – Natalitat/Mortalitat. La natalitat és el nombre de naixements per any en un territori determinat. La mortalitat ens indica el nombre de morts per any, també en el territori que es consideri. La seva diferència ens indica el creixement vegetatiu de la població, positiu si hi ha més naixements que morts, negatiu si es produeix la situació inversa. Latifundi/minifundi: latifundi és una explotació agrària de gran dimensió i generalment de productivitat elevada. El minifundi és una explotació de dimensió reduïda i de baixa productivitat. – Producció / productivitat: la producció és l’activitat mitjançant la qual determinats béns es transformen en d’altres de més utilitat. La productivitat és la relació entre els béns produïts i els mitjans utilitzats per a això. 5-11 – Carbó vegetal / carbó de coc: el carbó vegetal és un combustible sòlid, fràgil i porós amb un alt contingut en carboni que es produeix per escalfament en absència d’aire de fusta i altres residus vegetals. El carbó de coc és un combustible d’elevada potència calorífica que s’obté de l’escalfament de l’hulla en forns tancats. – Propietat vinculada / propietat privada: la propietat vinculada o amortitzada és aquella que no pot canviar de mans. Era típica de l’antic Règim i afavoria la possessió de béns de la noblesa i el clero. La propietat privada és el dret a posseir un bé de manera exclusiva. CONTESTA a) A Espanya el procés de reforma agrària liberal es va desenvolupar al llarg de la primera meitat del segle XIX a través de l’abolició dels senyorius i els drets jurisdiccionals, així com per mitjà de la desamortització de la majoria de terres que pertanyien a l’Església i els ajuntaments. Aquestes reformes van consolidar la propietat privada, transformant la terra en una mercaderia que podia ser venuda i comprada lliurement, però no van complir les expectatives de fer una reforma agrària perquè, en general, els compradors no van ser els qui cultivaven les terres. Aquest procés de privatització va posar bona part de la terra de cultiu en mans d’individus que defensaven el règim liberal i que, per obtenir més beneficis, van posar els mitjans per incrementar la producció agrícola, destinada cada vegada més al mercat i no al consum. No obstant això, aquesta expansió de la producció es va aconseguir sense millorar les tècniques i els sistemes de producció, que van continuar endarrerits respecte a les innovacions que s’estaven imposant als països més avançats d’Europa. b) A Espanya la població va augmentar durant el segle XIX, i va passar de 10,5 milions el 1797 a 18,5 el 1900. Això va ser conseqüència de: – La desaparició d’algunes epidèmies. – La millora de la dieta alimentària. – L’expansió d’alguns cultius (blat de moro, patata). La taxa de creixement va ser, però, inferior a les de la major part dels països europeus, a causa de: – Una taxa de mortalitat més gran, en especial la Infantil. – Una esperança de vida inferior (d’uns 35 anys davant els 45 de França i la Gran Bretanya). Els moviments migratoris principals del segle XIX a Espanya van ser: – Les migracions interiors: vora l’any 1860 es va iniciar l’èxode rural cap a les poblacions urbanes, on es concentrava l’activitat industrial. 5-12 – Les migracions transoceàniques: a les últimes dècades del segle XIX es va iniciar l’emigració a ultramar, en especial cap a Amèrica Llatina. Els focus d’emigració principals van ser Galícia, Astúries, Cantàbria i les Canàries, zones amb poques oportunitats de treball al camp. A Catalunya el creixement va ser superior (entre 1797 i 1900 la població es va doblar) i anava lligat a la transformació de l’economia cap a la industrialització i el mercat, cosa que va permetre posar fi a les crisis de subsistència i no dependre tant de les collites per sobreviure. A Catalunya al llarg del segle XIX es produeix un procés de concentració de la població a les àrees industrials urbanes i al llarg de la costa, fruit de moviments migratoris interiors força intensos. Aquests moviments es produeixen en dues direccions, del camp a la ciutat i de l’interior a la costa. Pel que fa al primer, Barcelona i els nous nuclis industrials van augmentar considerablement de població. Pel que fa al segon, que és complementari del primer, ja que la majoria dels nuclis industrials se situavena la costa, les comarques interiors i de muntanya van perdre fins a un 40% de població. El resultat va ser un increment de la urbanització de Catalunya. c) Catalunya va ser una excepció en el panorama industrial espanyol i es va convertir en la fàbrica d’Espanya, amb un procés industrialitzador si no igual, si comparable al de les regions industrials de Gran Bretanya o de França. A les primeres dècades del segle XIX la introducció de noves tecnologies va transformar radicalment la manera de produir en el sector cotoner. No només va crèixer la quantitat de producció sino que la productivitat va augmentar en proporcions desconegudes abans. Les raons que expliquen aquesta arrencada industrialitzadora cal cercar-les en el desenvolupament del segle XVIII i en la consolidació d’una important manufactura dedicada a la proucció d’indianes. Les manufactures d’indianes havien estimulat el sorgiment d’una burgesia emprenedora, que vista la migradesa de les inversions necessàries en els primers temps de la indústria cotonera, van embrancar-se en la creació d’empreses, molt sovint només amb els petits estalvis familiars. A més, aquest empresariat va ser receptiu a les innovacions tencològiques que s’estaven difonent per Europa i va saber adaptar-se a dificultats, com ara la petitesa del mercat o la demanda de fonts d’energia (carbó). Finalment, encara que el tèxtil va ser el motor de la industrialtizació, van ser capaços també d’invertir i de crear sectors industrials nous (metal·lúrgia, química, electricitat...) que, amb el temps, es van anar consolidant a Catalunya, que es va convertir així en la fàbrica d’Espanya. Els dos problemes més importants que van afectar la indústria tèxtil catalana van ser l’escassetat de carbó i la debilitat del mercat espanyol. L’escassetat de carbó a Catalunya i les dificultats per proveir-se d’hulla asturiana van portar a la construcció de colònies industrials situades a la vora dels rius per utilitzar l’energia hidràulica. La debilitat del mercat interior espanyol, composat sobretot per pagesos amb poca capacitat adquisitiva, sovint va portar els empresaris catalans a demanar a l’Estat mesures proteccionistes contra els teixits estrangers. Catalunya no va poder arrossegar altres territoris peninsulars cap a la industrialització perquè les quantitats produïdes a Catalunya eren molt petites comparades amb les d’altres territoris europeus: la mida de la indústria catalana va ser suficient per industrialitzar Catalunya, però no per arrossegar la resta d’Espanya. d) La construcció d’una àmplia xarxa de ferrocarril es va dur a terme després de l’aprovació de la Llei general de ferrocarrils, el 1855, per reduir el cost del transport de mercaderies i de passatgers, augmentar la velocitat en els desplaçaments i articular un mercat interior. Aquesta llei va obrir una etapa d’intensa construcció, en què es van construir més de 5.000 km de vies fèrries entre 1856 i 1865. Després de la crisi financera de 1866, que va paralitzar la construcció de noves línies, es van tornar a construir vies fèrries a partir de 1876. El traçat de la xarxa de ferrocarrils a Espanya va trobar tres problemes importants: – L’estructura radial de la xarxa, amb el centre a Madrid, motivada pel desig de consolidar un Estat centralitzat articulat a partir de la capital. – L’adopció d’una amplada de vies diferent a la resta d’Europa, que va dificultar notablement els intercanvis per ferrocarril amb els altres països. – L’autorització per importar, lliures d’aranzels, tots els materials necessaris per a la construcció, fet que va frenar l’augment de la demanda sobre el sector siderúrgic o de maquinària. e) La hisenda pública va estar en dèficit permanent durant el segle XIX perquè l’Estat tenia més quantitat de despeses que ingressos, malgrat els intents dels diferents governs per equilibrar la balança, com amb la reforma fiscal de 1845, i perquè es feia impossible eliminar les exempcions fiscals dels sectors privilegiats i augmentar la recaptació impositiva. L’Estat va obtenir recursos per pal·liar el dèficit gràcies a l’emissió de deute públic, que augmentava el dèficit i provocava un endeutament continu; a la demanda de crèdit exterior, que provocava un endeutament amb altres països, i a l’impuls a la implantació de les companyies estrangeres al país, facilitant-los l’accés a les concessions mineres. COM ES DESENVOLUPA UN TEMA 1. Comprendre'n l’enunciat Activitat guiada. 2. Seleccionar les dades clau Activitat guiada. 3. Establir-ne el guió Activitat guiada. COM ES DESENVOLUPA UN TEMA A PARTIR... a) Activitat guiada. b) Activitat guiada. c) Activitat guiada. d) Activitat guiada de resposta personal. Pàgines 126 i 127 1. Analitza el mapa a) El mapa tracta de la indústria espanyola en el segle XIX. La informació que ens ofereix és la relativa a les mines i a les diferents indústries espanyoles, així com a la seva localització geogràfica. El mapa correspon a la situació en el segle XIX. b) Les zones d’Espanya que presentaven una concentració industrial més gran en el segle XIX eren Catalunya i el País Basc. A Catalunya hi predominava la indústria tèxtil, mentre que al País Basc hi predominava la siderúrgia. Altres indústries disperses en el territori que es poden destacar són la química, a Catalunya, Cantàbria i Andalusia; la siderúrgica, a Astúries; la de material ferroviari i el ciment, a Catalunya, i les drassanes al País Basc i Catalunya. Les zones mineres més rellevants eren el País Basc, Astúries, Andalusia i Castella-la Manxa. Els principals minerals extrets eren el ferro, el plom, el mercuri, el coure i el sofre. c) Resposta personal. Els alumnes hauran de destacar que a l’Espanya del segle XIX hi existien dues realitats econòmiques enfrontades: l’emergent indústria moderna, localitzada gairebé exclusivament a Catalunya i el País Basc, i la dominant agricultura caracteritzada per minifundis i latifundis, en bona mesura amb la persistència de les antigues estructures econòmiques i socials. No obstant això, la relació entre aquestes dues realitats mai va ser igual, perquè la indústria espanyola era feble, poc competitiva i no tenia un mercat interior que ajudés el seu desenvolupament. 2. Comenta el text a) El text té com a objectiu defensar la validesa del proteccionisme enfront les teories lliurecanvistes. L’autor critica el lliure canvi afirmant que aquesta doctrina limita les atribucions de l’Estat en benefici d’una suposada llibertat absoluta que, en realitat, resulta negativa per al desenvolupament econòmic del país. En canvi, el proteccionisme, segons l’autor, augmen5-13 taria el nivell de vida de la població, ja que no hi hauria competència exterior i la concurrència deixaria de ser desastrosa per a les empreses nacionals. b) Alguns industrials, especialment els tèxtils catalans, els cerealistes castellans, els carbonífers asturians i els siderúrgics bascos, defensaven el proteccionisme per evitar la competència estrangera i garantir-se així el predomini del mercat interior espanyol. Per satisfer aquests industrials, l’Estat, sobretot a partir de 1870, va començar a adoptar mesures proteccionistes, imposant elevats aranzels a la importació des de l’exterior. Segons alguns autors, aquesta política proteccionista va ser un obstacle per al progrés de la indústria espanyola perquè va frenar la modernització i l’especialització. En realitat, el proteccionisme va ser només un dels molts factors que van concórrer a la debilitat industrial del país. 3. Interpreta el gràfic a) El gràfic ens ofereix la informació al voltant de la població activa per sectors econòmics en diferents països, i diferencia els percentatges d’ocupats en agricultura i pesca, en els serveis i en la indústria i mineria. Els països indicats al gràfic són els Estats Units, França, Alemanya, Holanda, el Regne Unit i Espanya. El gràfic es refereix a l’any 1877. b) Els països que presenten més proporció de població industrial són el Regne Unit i Holanda. Els que presenten una proporció més petita són Espanya i els Estats Units. A partir de les diferències de distribució activa, podem afirmar que els països més desenvolupats, Holanda i el Regne Unit, tenien un menor percentatge d’ocupats en l’agricultura i, en canvi, un percentatge més gran d’ocupats en la indústria i en els serveis. 4. Desenvolupa per escrit Activitat de resposta personal. A tall d’exemple: La reforma agrària liberal va tenir com a objectiu posar fi a les grans extensions de terres amortitzades posant-les a la venda pública, aconseguir recursos econòmics per pal·liar el dèficit d’Hisenda, i consolidar la propietat privada al camp i incrementar la producció agrícola. La reforma liberal es va dur a terme a través d’una sèrie d’iniciatives legislatives: les desamortitzacions (de Mendizábal i de Madoz); la desvinculació de les terres amb la fi dels mayorazgos; l’abolició del règim senyorial, i l’abolició de la Mesta i dels seus privilegis. Les conseqüències de la reforma agrària liberal van ser poc positives en conjunt. La propietat de la terra va quedar en mans d’antics propietaris o de la burgesia, i latifundis i jornalers van continuar existint. Pel que fa a la producció, aquesta va augmentar de manera important, però no va augmentar la productivitat. Els cereals van seguir sent el cultiu més important, i les pressions dels cerealistes van imposar polítiques proteccionistes i preus elevats. 5-14 5. Estableix la cronologia al quadern Els alumnes podran completar el quadre amb les dades següents: Etapes: • Indústria siderúrgica: – etapa malaguenya: 1826-1856 – etapa asturiana: 1864-1879 – etapa biscaïna: 1879-1900 • Indústria tèxtil: – mecanització: 1830-1860 – fam de cotó: 1861-1865 – consolidació: 1874-1900 • Ferrocarril: – Inici de la construcció: 1855-1866 – Crisi: 1866 – Represa de la construcció: 1873-1900 Esdeveniments: – desamortització de Mendizábal: 1836 – desamortització de Madoz: 1855 – fabricació del primer lingot Bessemer: 1885 – primera línia ferroviària a la Península: 1848 – legislació minera: 1868 – màquina de vapor aplicada a la indústria tèxtil: 1830 6. Mira els audiovisuals a) La colònia tèxtil és un dels elements més característics del patrimoni industrial català, i aquest element, emmarcat en un paisatge singular, dóna identitat pròpia al procés d’industrialització propi. S’instal·laven en zones rurals a prop de rius a partir de mitjans del segle XIX. N’existeixen gairebé un centenar. b) La seva aparició es pot explicar per dues raons: l’aprofitament de l’aigua com a font d’energia alternativa al carbó i els avantatges derivats de la pau social, els salaris baixos i la consolidació de la colònia com a projecte a llarg termini. Alguns dels avantatges respecte a fàbriques tradicionals o vapors poden ser: les excempcions fiscals, els incentius legals a favor de l’ocupació de territoris despoblats, els costos reduïts de terreny i construcció, la tradició artesanal tèxtil, o la la Llei de colònies agrícoles de 1855, que va ser el marc legal que va servir de catalitzador als industrials tèxtils, que són els que hi van invertir en la seva creació. Les dues grans etapes en la seva instal·lació són: la que va de 1858 a 1880, quan estan formades per la fàbrica de riu i els edificis més indispensables (habitatges per als treballadors, forn de pa). En el segon període, a partir de 1880, les colònies es configuren com a veritables pobles industrials amb equipaments i serveis com cafè, casino, escoles, botigues, església, torre de l’amo, habitatges obrers diferenciats segons l’estatus social dins la fàbrica, etc. Les fonts d’energia que s’hi empraven era l’aigua, mitjançant tur-bines o màquines de vapor, i el carbó, que es feia servir en èpoques de sequera. La construcció dels ferrocarrils va representar una potenciació de la màquina de vapor i va solucionar i abaratir els problemes de transport de primeres matèries com el cotó i del producte manufacturat: el teixit. c) L’origen de les colònies com a model industrial el podem situar a Anglaterra a mitjans del segle XVIII, encara que també tingué lloc a Suècia i Finlàndia. En una colònia hi havia elements com habitatges, botigues, cafè, casino, escoles o església. Pregunta de resposta personal. d) Colònia Güell: La principal característica és la voluntat de control social dels treballadors, ja que per por a la violència obrera es dissenya un projecte urbà concret de baixa densitat, qualitat ambiental, serveis urbans i allunyament de la fàbrica, tot integrant l’obrer en els beneficis del sistema augmentant-ne el nivell de vida i promocionant-lo socialment. També, a diferència de les colònies de riu, la Güell tendeix a una urbanitat premeditada i diluïda en la ruralitat. Colònia Viladomiu: No hi existia projecte previ i per tant no hi havia arquitectes, però sí mestres d’obres capaços de resoldre la construcció de grans contenidors. El mestre d’obres basteix els edificis lligats a la producció -i és que la colònia, inicialment, és essencialment un establiment productiu- mentre que l’arquitecte s’encarrega dels edificis representatius. Quant a les esglésies, aquestes són projectades i construïdes pel mestre d’obres, demostrant que aquests també es dedicaven a edificis públics. e) El patrimoni que representen les colònies s’ha de preservar per la seva abundància, densitat i homogeneïtat formal, però també per la seva qualitat arquitectònica i urbanística. Elabora un eix digital Activitat personal. Reptes a la Xarxa Activitat personal. 5-15 ENLLAÇOS D’INTERNET TICHING WEBS http://www.tiching.com/753915 lh5.ggpht.com/_KKTCT60suEU/TQ5jlA7GnSI/AAAAAAAACNk/WwUSLvJ2O2Q/est ructura-propietat-agricola-segle-XIX.jpg http://www.tiching.com/753916 http://4.bp.blogspot.com/_-TVCxOfx--A/TQan0PPHUoI/AAAAAAAAMVg/U1fzNdRCGk/s1600/densitat-poblacio-sXIX.jpg http://www.tiching.com/753913 http://2.bp.blogspot.com/R08XBKpY3BE/VG5g7Z5C8gI/AAAAAAAAAF0/l2fDn88orEw/s1600/Reforma+agra ria+liberal.jpg http://www.tiching.com/753746 https://chimevapor.files.wordpress.com/2008/12/coloniascalriera2ccalmarc387alyc alpons.jpg http://www.tiching.com/753919 http://www.buxaweb.cat/images/economiaespXIX.gif http://www.tiching.com/752869 https://www.youtube.com/embed/EJXkrS72_sU http://www.tiching.com/753923 http://image.slidesharecdn.com/cuadreespanyas-150302120510-conversiongate02/95/la-modernitzaci-econmica-i-social-despanya-al-segle-xix-15-638.jpg http://www.tiching.com/753750 http://image.slidesharecdn.com/powerpoint-110605153823-phpapp02/95/comerinternacional-4-728.jpg http://www.tiching.com/753924 http://image.slidesharecdn.com/isabel-ii-ii-1224442431341133-8/95/isabel-ii-ii-72728.jpg http://www.tiching.com/753925 https://historiata.files.wordpress.com/2013/03/la-fc3a0brica-russinyol-1889-21.jpg 5-16 Tema 06 Societat i moviments socials del segle XIX GUIA DIDÀCTICA • Orientacions Didàctiques • Solucionari • Recursos Didàctics – Naveguem per Tiching – Bibliografia 6-1 128 a 139 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 4 Bibliografia Orientacions didàctiques ● 1. La configuració... Descripció del procés de configuració de la societat de classes i el nou tipus de conflicte social. ● ● 2. Va perdurar el poder...? Anàlisi de la pervivència del poder de les classes privilegiades de l’antic Règim en la nova societat del segle XIX. ● 3. Els nous grups... Explicació de la formació dels grups dirigents de la societat del segle XIX. En aquesta obra col·lectiva es tracten aspectes socials, polítics i culturals de la classe dominant al segle XIX europeu. ● 4. Les classes mitjanes Descripció i anàlisi de la classe mitjana al segle XIX, que era escassa i es trobava entre rics i pobres. ● 5. Els nous hàbits... Descripció dels nous hàbits socials del segle XIX: la ciutat, l’oci, la situació de les dones. JOSEP MARIA FRADERA (ED.): Las Burguesías europeas del siglo XIX: sociedad civil, política y cultura. Biblioteca Nueva, Madrid, 2000. ● Naveguem per Tiching ● http://www.tiching.com/755644. La piràmide social. Il·lustració de l’època que mostra i critica les classes privilegiades que dominaven la piràmide social de l’Estat liberal durant el segle XIX. J. A. MARTÍNEZ MARTÍN: Orígenes culturales de la sociedad liberal. Bibl. Nueva; Complutense; C. Velázquez, Madrid, 2003. Obra que tracta diversos assumptes relatius a l’edició, mitjans de comunicació i polítiques culturals a l’Espanya del XIX. ● http://www.tiching.com/755645. Festa nobiliària del segle XIX. En aquest enllaç es pot observar una obra pictòrica que retrata un grup de nobles del segle XIX en una celebració. ● http://www.tiching.com/755646. L’alta burgesia. En aquest enllaç es pot observar un esquema i un text explicatiu sobre les característiques bàsiques de l’alta burgesia del segle XIX. ● http://www.tiching.com/755648. La classe mitjana del segle XIX. Il·lustració d’una escena quotidiana de la feina d’una sabateria del segle XIX. 140 a 151 APARTATS 5 A 10 Orientacions didàctiques ● 6. Les classes populars... Explicació de la formació de les classes populars (artesans, treballadors de serveis, proletariat i pagesia); exposició del problema jornaler. Bibliografia ● ● 7. Quins eren les condicions...? Anàlisi de les condicions de vida dels treballadors. Obra breu d’aquest polític i teòric marxista de tendència trotskista que recull una llista de paraules relacionades amb el marxisme i la seva definició. ● 8. Els orígens del... Explicació dels orígens del moviment obrer, tant industrial com rural, i les seves primeres formes d’organització i lluita. ● 9. L’arribada de l’internacionalisme... Síntesi de les ideologies obreristes, de la seva arribada a Espanya i de la seva evolució. ● 10. Socialisme i anarquisme... Anàlisi de les dues principals ideologies obreristes i la seva evolució a Espanya. ● 11. Com es va transformar...? Síntesi final del període històric treballat en aquesta unitat. Naveguem per Tiching ● http://www.tiching.com/755657. Les classes populars. Quadre de Daumier que il·lustra la situació de les classes populars al segle XIX. ● http://www.tiching.com/755658. El moviment obrer. En aquest enllaç es pot veure el quadre El quart estat, que retrata el moviment obrer del s. XIX. ● http://www.tiching.com/755659. Marxisme i anarquisme. Esquema sobre les característiques del marxisme i l’anarguismei la relació amb el capitalisme. 6-2 A. VAN DE EYNDE: Petit vocabulari polític de marxisme, Edicions de 1984, Barcelona, 1998. ● D. MARÍN: Anarquisme. Ariel, Barcelona, 2014. Obra que analitza i dissecciona el pensament i la ideologia anarquistes que es troben vigents en l’actualitat, que pot servir per comparar-lo amb l’anarquisme clàssic i originar-hi. SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS Pàgines 128 i 129 ● A Espanya, els estaments van deixar d’existir amb la configuració de l’Estat liberal al segle XIX, quan les noves lleis van imposar la igualtat jurídica de tots els ciutadans, que posava fi als privilegis atorgats pel naixement, els títols o la pertinença al clero. En el nou sistema liberal tots els grups socials pagaven impostos, eren jutjats per les mateixes lleis i tribunals i gaudien, teòricament, dels mateixos drets polítics. D’aquesta manera, el conjunt de la població constituïa una sola categoria jurídica, la de ciutadans, encara que el liberalisme censitari limitava el dret al sufragi i a la participació política. Les diferències socials es van establir en funció de la riquesa i no de la situació legal, i els ciutadans van quedar definits per la seva pertinença a una determinada classe social, que venia condicionada pel seu nivell econòmic. ● La supressió dels privilegis senyorials i de les categories jurídiques va comportar que les desigualtats i els enfrontaments socials es manifestessin essencialment en el terreny econòmic. És a dir, la riquesa es va convertir en la categoria bàsica de jerarquització social. Les classes socials, pròpies de la nova societat, són grups completament oberts, als que es pertany en funció de les diferències que el propi sistema capitalista estableix a la feina i en l’apropiació de riquesa. Davant la burgesia propietària, van aparèixer els grups que no tenien riquesa o propietat: els obrers, els pagesos pobres i els jornalers. Pàgines 130 i 131 1. A l’article 4 de la Constitució de 1837 s’estableix la igualtat de tots els espanyols davant la llei. En l’article 5 s’estableix la igualtat d’accés a qualsevol ocupació i càrrec públic de tots els espanyols. Aquests dos articles posen fi als privilegis ostentats pel naixement, els títols o la pertinença al clero propis de la societat estamental de l’antic Règim. 2. A l’Espanya de mitjans del segle XIX la majoria de la població era camperola. Això mostra que la principal font de riquesa continuava sent l’agricultura i la majoria de la població es dedicava a aquesta activitat. El baix percentatge d’obrers ens indica la poca importància relativa de la indústria en el conjunt del país. El reduït percentatge de classe mitjana ens indica també que la urbanització de la societat es trobava, en aquells moments, en una fase molt inicial. El baix percentatge de burgesia en el conjunt de la po- blació activa espanyola ens mostra l’escàs desenvolupament de les activitats econòmiques capitalistes, pròpies d’aquest grup social, a l’Espanya de mitjans del segle XIX. L’alta burgesia espanyola es va formar no tant a partir del desenvolupament d’una burgesia industrial i financera sinó a partir de la confluència de les classes dominants de l’antic Règim amb la nova i escassa burgesia propietària. La seva integració va crear la nova classe dominant, la gran burgesia. 3. El text d’Anselmo Lorenzo mostra la nova actitud dels treballadors davant el conflicte social propi de la societat liberal i industrial. Les reivindicacions obreres no prendran la forma de revoltes desorganitzades contra la injustícia, en demanda de caritat o protecció, pròpies de les formes de rebel·lia característiques de l’antic Règim, sinó s’expressessin com conflictes de classe, en demanda d’igualtat i justícia, que requeriran de noves ideologies (socialisme, anarquisme, democràcia) i noves formes d’organització (obrerisme, sindicalisme) davant la societat capitalista. 4. El procés de reforma agrària i el desenvolupament de la industrialització van donar lloc a la configuració d’unes noves relacions socials que van culminar amb la progressiva desaparició dels estaments i el sorgiment d’una nova societat de classes basada en el dret de propietat i en la igualtat davant la llei i la fiscalitat. Aquesta nova societat va permetre una major mobilitat social, bé per l’èxit en els negocis, bé per la carrera administrativa i, sobretot, militar. La supressió dels privilegis senyorials i de les categories jurídiques va comportar que les desigualtats i els enfrontaments de classe es manifestessin essencialment en el terreny econòmic. És a dir, la riquesa es va convertir en la categoria bàsica de jerarquització social. Davant la burgesia propietària, van aparèixer els grups que no tenien riquesa o propietat: els obrers, els pagesos pobres i els jornalers. 5. A Espanya, els estaments van deixar d’existir amb la configuració de l’Estat liberal al segle XIX, quan les noves lleis van imposar la igualtat jurídica de tots els ciutadans, que posava fi als privilegis atorgats pel naixement, els títols o la pertinença al clero. En el nou sistema liberal tots els grups socials pagaven impostos, eren jutjats per les mateixes lleis i tribunals i gaudien, teòricament, dels mateixos drets polítics. La supressió de les lleis especials que beneficiaven la noblesa va comportar la pèrdua dels seus privilegis. Es van anul·lar així els seus drets a no pagar impostos, a extreure tributs de les seves terres i a exercir com a jutges en els plets de les terres de senyoriu. Malgrat això, la noblesa va mantenir la seva importància social, econòmica i, fins i tot, política, gràcies al fet de formar part de la nova classe dominant, a l’integrar-se en l’estrat alt de la nova burgesia. 6-3 Pel que fa al clero, el procés de desamortització i desvinculació va tenir un gran efecte sobre el poder de l’Església, al privar-la de moltes de les seves propietats. A més a més, les lleis d’exclaustració, decretades pel poder polític, van donar lloc a que molts convents quedessin buits, els seus béns desamortitzats i alguns dels seus tresors artístics, com les biblioteques, dispersos o danyats. Amb la pèrdua del seu poder econòmic, el clero va disminuir de manera considerable a mitjans del segle XIX. majoria del potencial econòmic està vinculat a l’alta noblesa, amb la burgesia encara lluny d’igualar-la. Malgrat això, l’Església catòlica va mantenir a Espanya bona part del seu poder i influència social. La jerarquia eclesiàstica (arquebisbes i bisbes) va seguir exercint un gran influència política i el seu estil de vida podia assimilar-se al de les classes altes. En el regnat d’Isabel II, la seva presència en la camarilla real i el seu pes en la cort va ser notable, i els seus més alts representants formaven part del Senat. Durant l’època de la Restauració, l’augment del nombre de clergues i membres d’ordes religiosos (tant masculins com femenins) va ser considerable, especialment d’aquells dedicats a l’ensenyament. A més a més, es va mantenir un fur eclesiàstic que els atorgava alguns privilegis com la impossibilitat de ser reclosos en presons comunes i l’exempció d’obligacions militars. 2. El poder de la noblesa no provenia només de la seva riquesa, sinó també de la seva influència política. L’interès de la noblesa per formar part de la cort de la reina Isabel II residia en la posició de privilegi que això representava, doncs permetia influir directament sobre la sobirana. En la pràctica, aquesta posició es traduïa en una notable influència política. 6. La conflictivitat social de la nova societat industrial va diferir notablement de les formes de rebel·lia característiques de l’antic Règim. Les desigualtats de riquesa i les dures condicions de vida i treball de la classe obrera i dels pagesos pobres i la seva presa de consciència de pertànyer a una classe social diferent que la dels seus patrons, amb interessos propis, van donar origen a nous moviments socials (obrerisme i sindicalisme) i ideologies polítiques, que reclamaven millores salarials i laborals per als més desafavorits, posaven l’accent en la lluita per la igualtat i denunciaven el capitalisme com un sistema social injust. Pàgines 132 i 133 1. La taula reflecteix la persistència del pes de la noblesa a la societat espanyola del segle XIX. La revolució liberal, que en altres països havia ocasionat una important minva en la influència social i econòmica d’aquest grup, va tenir efectes molt diferents a Espanya. L’abolició dels privilegis senyorials va tenir nefastes conseqüències per a la petita noblesa posseïdora de terres amb rendes escasses i per a la qual la pèrdua del dret a percebre impostos la va conduir a dissoldre’s entre la classe mitjana de propietaris agraris. No obstant, l’alta noblesa no només no va perdre poder econòmic sinó que el va incrementar: convertits en propietaris capitalistes, els nobles terratinents van conservar la majoria de terres i fins i tot es van fer amb terres provinents de la desamortització, acaparant així la major part de rendes agràries. Aquest fet, en un país que a mitjans del segle XIX segueix sent eminentment agrari, significa que la 6-4 No obstant, la situació va ser canviant en avançar el segle. El desinterès de la majoria de nobles pels negocis, limitant-se a obtenir rendes, i les despeses derivades del luxe en que vivien, els va conduir a un progressiu endeutament. Quan el segle tocava a la seva fi, les fortunes de la burgesia industrial i comercial superaven àmpliament a les dels nobles. L’existència d’aquestes “camarillas” va caracteritzar l’etapa moderada isabelina i va ser el mecanisme usat per la noblesa per obtenir privilegis, càrrecs, participació en negocis, etc. Al controlar la política, van desvirtuar el sistema parlamentari, la corrupció del qual va estar en l’origen de la revolució de 1868. 3. La noblesa va acceptar el liberalisme com un mal necessari per mantenir la seva preeminència social. Va aconseguir fins i tot que una part de la burgesia tractés d’imitar-la i desitgés ennoblir-se, emparentant-se amb nobles, encara que estiguessin arruïnats o recorrent a la compra directa de títols. En el document 3 es mostren dos grups socials: la vella noblesa, vinguda a menys, i l’alta burgesia, enriquida en els negocis i la indústria. A través de la descripció de la festa es reflecteix el conjunt d’actituds que caracteritza a les relacions entre noblesa i burgesia a començaments del segle XX. Per un costat, la noblesa vinguda a menys, empobrida per la seva vida sumptuosa i l’escassa preocupació per salvaguardar els patrimonis, abandonada a unes rendes cada vegada menys profitoses i escasses. Aquesta noblesa, per supervivència, es veu obligada a relacionar-se amb aquella nova classe d’origen humil però que ha amassat grans fortunes. Per un altre costat, l’alta burgesia emprarà la seva riquesa per integrar-se en el món de la noblesa, emparentant-s’hi a través de matrimonis de conveniència o mitjançant la compra de títols. Aquesta voluntat de la burgesia per imitar l’estil de vida aristocràtic motivarà el desviament de grans capitals que, en lloc de ser reinvertits en el sistema productiu, es destinaran al luxe i a l’ostentació. 4. El procés de revolució liberal va tenir un gran efecte sobre el poder de l’Església en privar-la de moltes de les seves propietats (desamortització i desvinculació). A més a més, les lleis d’exclaustració, decretades pel poder polític, van provocar que molts convents quedessin buits, els seus béns desamortitzats i alguns dels seus tresors artístics, com les biblioteques, dispersos o danyats. Amb la pèrdua del seu poder econòmic, el clero va disminuir de manera considerable a mitjans del segle XIX. Malgrat això, l’Església catòlica va mantenir a Espanya bona part del seu poder i influència social. La jerarquia eclesiàstica (arquebisbes i bisbes) va seguir exercint un gran influència polític i el seu estil de vida podia assimilar-se al de les classes altes. En el regnat d’Isabel II, la seva presència en la camarilla real i el seu pes en la cort va ser notable, i els seus més alts representants formaven part del Senat. El text de Valle-Inclán mostra precisament la influència de Sor Patrocinio en la cort d’Isabel II, fent i desfent ministeris. El text de Clarín ens mostra la por de l’Església, clarament alineada amb les classes dirigents, a perdre la seva influència entre les classes populars, miners asturians en aquest cas, davant l’avenç de les ideologies obreristes. 5. Amb l’adveniment de la nova societat liberal, i a diferència d’altres països d’Europa, l’alta noblesa espanyola, constituïda per un petit grup de famílies, no només no va reduir el seu poder econòmic sinó que el va incrementar. Va conservar la majoria de les seves terres, convertides llavors en propietat privada, i fins i tot va adquirir noves propietats provinents de la desamortit-zació. A mitjans del segle XIX, Espanya continuava sent un país agrari i la noblesa era la major posseïdora de terres; per això, un percentatge considerable de la renda agrària i, en conseqüència, de la riquesa nacional, acabava a les seves mans. Fins al 1860, cap patrimoni burgès s’acostava en les seves dimensions al de qualsevol membre de l’alta noblesa. De totes maneres, el poder de la noblesa no provenia només de la seva riquesa, sinó també de la seva influència política. Durant el regnat isabelí va constituir el grup de major influència en la cort i formava part de les "camarilles" palatines que envoltaven Isabel II. Gràcies a la pertinença a aquest reduït cercle aconseguia privilegis, participava en negocis, obtenia càrrecs polítics i militars i es beneficiava d’unes àmplies relacions socials. La noblesa va acceptar el liberalisme com un mal necessari, i el repartiment d’influències amb els grups burgesos, com una necessitat, però va mantenir la seva preeminència social i fins a va aconseguir que una part de la burgesia tractés d’imitar-la i desitgés ennoblir-se, emparentant-se amb nobles encara que estiguessin arruïnats, o recorrent a la compra directa de títols mitjançant el pagament de substancioses sumes de diners. La pròpia monarquia premiava l’ascens en l’escala social amb la concessió de títols nobiliaris. No obstant, en l’últim quart del segle XIX, la noblesa va començar a perdre part del seu poder econòmic i de la seva influència política. Els seus patrimonis agraris es van depreciar mentre ascendia el poder econòmic de la burgesia. Per això, en l’època de la Restauració, una part de la noblesa va emprendre negocis o es va emparentar amb burgesos adinerats que posseïen fortunes molt superiors a les nobiliàries. Pàgines 134 a 136 1. El procés de revolució liberal a Espanya es va fer conformant una nova burgesia lligada als negocis, el comerç, la banca i el capital estranger. Des de l’època de Mendizábal, una sèrie d’actius negociants van engrandir les seves fortunes gràcies a les concessions estatals i a les operacions de crèdit. També van ser compradors de deute públic de l’Estat i grans inversors en Borsa, on van especular amb accions, com les del ferrocarril. Una gran part d’aquesta incipient burgesia espanyola també es va sentir atreta per la inversió en terres i va adquirir algunes propietats a costa dels béns de l’Església i dels municipis. D’aquesta manera, va passar a engrandir les files dels propietaris agrícoles, convertint-se en arrendat. Aquesta burgesia comptava amb orígens regionals diversos. Procedia essencialment de l’eix del nord (Astúries, Cantàbria, País Basc) i d’Andalusia (Sevilla, Cadis), encara que el seu centre d’operacions i la seva residència habitual, fins a l’últim terç del segle XIX, va ser la capital, Madrid. Això no significa que no existissin grups burgesos ubicats en altres regions espanyoles com València, o que la gran burgesia madrilenya tingués com a administradors de les seves propietats agràries i dels seus negocis i inversions financeres a burgesies subsidiàries. 2. Segons les dades que proporciona la taula del Document 2, els productes industrials els podem incloure en la categoria de “Altres”. Les xifres ens indiquen el poc pes relatiu dels productes industrials en les exportacions espanyoles entre els anys 1870 i 1876 i ens mostren una estructura econòmica basada en la producció de matèries primeres. Això ens mostra una situació d’endarreriment relatiu respecte a les economies dels països industrialitzats europeus i, per tant, una burgesia industrial poc nombrosa i amb escassos poder econòmic i influència política en comparació a la burgesia terratinent. 3. El tot Barcelona representa a l’alta burgesia i l’aristocràcia de l’època. Quan s’empra aquesta expressió es refereix a l’agrupació de tot el poder econòmic, social i polític de la ciutat en un mateix lloc. 4. Segons les dades que proporciona el gràfic, entre els anys 1840 i 1879 la petició de patents industrials va augmentar considerablement, amb un creixement irregular però constant fins al 1860, una davallada a partir de llavors i fins a principis de la dècada de 1870 per tornar a pujar, ara de manera constant i gairebé exponencialment fins al 1879. La davallada de la dècada dels 60 es deu a les crisis econòmiques i polítiques de l’època, com la crisi del cotó i del tèxtil de mitjans de la dècada, que de ben segur va fer disminuir l’activitat industrial. 6-5 5. L’elit dirigent de la societat liberal espanyola del segle XIX es va estructurar com una simbiosi entre l’antiga aristocràcia i els nous grups burgesos. La burgesia aportava la innovació, les noves formes jurídiques i polítiques que articulaven l’Estat, el dret i la propietat, i en molts casos també els diners; però la noblesa era un símbol de llinatge, de prestigi social i de reconeixement públic. Totes dues classes constituïen una nova oligarquia. Tenien el poder econòmic i imposaven les formes culturals. A més a més, la implantació d’un règim liberal de caràcter censitari, amb el dret a vot restringit a les classes posseïdores, els va atorgar el monopoli del poder polític. Els partits polítics (moderats, progressistes, unionistes) i els quadres públics (diputats, senadors, governadors, regidors...) es van constituir principalment per advocats, professors, homes de negocis i alts càrrecs militars. La vella noblesa, encara que no estava absent, va participar menys en la direcció de la vida política del país. Aquest monopoli de les classes altes només va començar a esquerdar-se amb l’aparició del Partit Demòcrata i el republicanisme. 6. La burgesia catalana es va començar a conformar com a grup social a partir del segle XVIII, amb les indianes i es negocis d’exportació. Tot i que es van veure afeblits per la Guerra del Francès i les dificultats de la pèrdua del comerç americà, a principis del segle XIX constituïen ja un poderós grup econòmic, concentrat especialment a la ciutat de Barcelona, però també de molts altres indrets del territori català. Entre aquest grup burgès hi havia personatges d'origen molt divers: antigues famílies amb negocis mercantils, industrials del cotó i del ferro, propietaris de finques urbanes dedicats a l'especulació immobiliària, o la nova generació d'indians procedents de les colònies americanes. També hi havia un grup burgès específic, el dels propietaris agrícoles, molts d’ells provinents de l’aristocràcia rural. Un cas particular el constitueix la burgesia pròpiament industrial. A Catalunya, el pes de la burgesia industrial era considerable i determinant. Es concentraven essencialment a Barcelona, al Maresme i a la zona d'Igualada i van ser, sens dubte, el grup més dinàmic i el protagonista de la revolució industrial a Catalunya. Van impulsar la creació d'empreses, la formació tècnica i la innovació tecnològica. Aquest grup va do-nar seempre suport al liberalisme per la seva defen-sa de la propietat, de la llibertat i de la modernització econòmica. Ja a partir de 1868 buscava de l’Estat l’aplicació de polítiques proteccionistes. 7. La família Güell fou un exemple de dinastia catalana dels negocis. El pare, Joan Güell, va fundar empreses tèxtils com el Vapor Vell de Sants i de maquinària com La Barcelonesa o La Maquinista Terrestre i Marítima. També va participar en la creació del Banc de Barcelona i en la construcció del Canal d'Urgell. Eusebi Güell, l’integrant més conegut de la família, va 6-6 participar activament en la promoció de la cultura catalana: va ser president i mantenidor dels Jocs Florals de 1900, membre de l'ara anomenada Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, i president del Centre Català. També va ser el mecenes del geòleg Norbert Font i Sagué, de l'escriptor Pin i Soler i del poeta mallorquí Ramon Picó i Campamar. Però el seu mecenatge més conegut és el de l’arquitecte Antoni Gaudí. Gràcies al seu finançament, nombrosos edificis porten el seu nom: Parc Güell, Colònia Güell, Palau Güell i Celler Güell. Pàgina 137 1. Les activitats típiques de la menestralia eren els negocis d’artesania i de comerç, on els menestrals n’eren els propietaris. Basaven la seva prosperitat en el treball i l’estalvi i tot sovint estaven en contra de les polítiques liberals. 2. Les classes mitjanes constituïen una franja intermèdia entre els poderosos i els assalariats. Representaven menys del 5% de la població i agrupaven a mitjans propietaris de terres, comerciants, petits fabricants, professionals liberals i empleats públics. La seva riquesa era menor que la de les classes dirigents i els seus ingressos eren desiguals i depenien de la marxa dels seus negocis. El desenvolupament de les classes mitjanes va estar lligat al creixement urbà i a l’expansió de l’Administració i els serveis. El cens de 1860 mostra un important col·lectiu d’assalariats públics (mestres, funcionaris, oficinistes, conserges...), on només els empleats civils del govern arribaven a la xifra de 30.000 treballadors. També existia un conjunt de professionals liberals, agrupats en tres cossos: els relacionats amb les lleis (advocats, escrivans, notaris, registradors de la propietat), amb la construcció i la propietat immobiliària (arquitectes, agents de la propietat) i amb la salut (metges, apotecaris). Les classes mitjanes compartien amb els grups poderosos un estil de vida (formes d’oci, educació, etc.), encara que la seva capacitat econòmica era més limitada. El benestar era un signe de categoria social, amb la qual cosa pretenien imitar les formes socials dels salons nobiliaris i burgesos. Però encara que posseïen més riquesa que els pagesos o els obrers, havien de portar una vida austera i passar estretors per poder mantenir un cert estatus social i proporcionar estudis als seus fills. Ideològicament, hi havia una important diferència entre la petita burgesia de les grans ciutats com Madrid o Barcelona, més avançada i partidària de reformes socials, i la de les petites ciutats, menys cosmopolita i il·lustrada, partidària de l’ordre i del respecte a la propietat i sempre temorosa de que qualsevol canvi en la situació econòmica pogués sumir-la en la pobresa. 3. La situació del camp a Catalunya havia millorat gràcies a les lleis de reforma agrària liberal, per la possibilitat a l'emfiteuta de redimir el cens, és a dir, de pagar i convertir-se en propietari de les terres que treballava. D'aquesta manera es va conformar una classe mitjana rural ja que molts pagesos van poder adquirir terres fàcilment, sobretot de les propietats eclesiàstiques. Així, aquestes es van afegir als tradicionals propietaris i als nous burgesos de ciutat compradors de terres desvinculades o desamortitzades. Però les explotacions només eren viables gràcies a la figura de l’hereu, que feia que es traspassés el patrimoni íntegrament, i a un mode de vida auster, ja que les terres d'aquests pagesos eren de dimensions relativament reduïdes. Els propietaris rurals eren, en general, conservadors i temien les idees igualitàries. Pàgines 138 i 139 1. A mitjans del segle XIX, moltes ciutats van créixer i van experimentar grans canvis: construcció de vivendes senyorials i edificis de diversos pisos, plans d’eixamplament, il·luminat, clavegueram, empedrat dels carrers, aigua corrent, grans avingudes, botigues amb aparadors, primers tramvies... El text de Narcís Oller explica el desenvolupament d’aquests nous establiments i el benestar que es reflectia en un barri burgès de la ciutat. El text de Pedro de Répide insisteix en aquesta visió, amb l’exemple de la urbanització del Passeig del Prado, principal via de Madrid i aparador de la societat burgesa de la capital. 2. El pes dels diners com a definidor de la categoria social va comportar que s’afegís a la tradicional ostentació aristocràtica, manifestada en els seus palaus, vestits o festes, l’ostentació de riquesa de la burgesia. En conseqüència, davant la societat rural i aristocràtica on l’oci i les festes se celebraven entre els murs de palaus o mansions senyorials, en la nova societat industrial i urbana les formes d’oci i les diversions van passar a comercialitzar-se i a convertir-se en un producte a l’abast dels qui el poguessin comprar. Les elits, com mostra el document 2, freqüentaven essencialment l’òpera, els espectacles socials més exclusius i nombrosos teatres (Liceu de Barcelona i Teatre de la Zarzuela i Teatro Real de Madrid). També van aparèixer els jardins d’esbarjo, on se celebraven balls, i en les ciutats van proliferar les cafeteries i els restaurants. Així mateix, va ser el gran moment dels casinos i els cercles de propietaris, una mena de clubs o societats privades en les que els notables d’un lloc, els empresaris o propietaris agrícoles es reunien, prenien cafè, celebraven festes, discutien de política o passaven el temps en tertúlia o jocs d’atzar. 3. El paper de la dona a la societat espanyola del segle XIX venia determinat pel manteniment d’una concepció tradicional que les subordinava als homes i les privava de tot dret jurídic o polític. En aquesta condició subsidiària, sotmesa al món masculí, es trobaven totes les dones. Ara bé, en funció del seu origen, família o riquesa, les dones tenien diferents condicions de vida i un determinat paper social. Les que pertanyien a les elits posseïen, segons els valors burgesos, i la seva tradicional concepció catòlica i conservadora, un destí essencial: el matrimoni. S’esperava d’elles que es casessin, fossin mares i dones servicials i agradables, limitessin les seves activitats a la llar i les seves relacions socials a la família. La seva educació era d’acord amb les expectatives: una petita base cultural per mantenir una acceptable vida social, coneixements de les tasques domèstiques i una estricta moralitat. A partir de 1868, entre les filles de la burgesia, van augmentar les demandes d’un major accés a l’educació, però en essència van continuar allunyades d’universitats i feines, o en tot cas les abandonaven al contraure matrimoni. 4. El text de Josep M. de Segarra ens mostra el paper tradicional i subsidiari de la dona burgesa. El seu destí essencial era el matrimoni i la seva vida social es limitava a la relació amb altres senyores burgeses. Segarra explica que els seus temes d’interès es limitaven als tradicionals reservats a la dona: els fills, la religió, el servei... En canvi, les dones obreres constituïen una important força de treball, com els seus fills. El text d’Elías de Molins descriu les duríssimes condicions de treball que exercien, amb jornades de fins a catorze hores, i els problemes de salubritat i malaltia que patien. 5. Una profunda hipocresia estenia l’ideal de família burgesa al conjunt de la societat, encara que les dones de les classes populars treballaven fins a proporcions del 90% i tenien poc en comú amb les dones burgeses. Els baixos salaris dels obrers obligaven a dones i nens a treballar, per uns salaris encara menors que els dels seus marits i pares, per poder assegurar la mera supervivència de la família. D’altra banda, tot i que la legislació establia l’obligatorietat de l’ensenyament per a nens i nenes, elles rebien només una alfabetització bàsica, adoctrinament moral i ensenyament de tasques, i en el cas de les nenes de classes altes, un petit vernís cultural per poder exercir el paper social que tenien adjudicat. Tot plegat consolidava la posició subalterna de les dones, tant de la burgesia com les obreres, aquestes últimes doblement explotades, com a obreres i com a dones. Pàgines 140 i 141 1. Com reflecteix el gràfic, el percentatge de la població activa espanyola dedicada a la indústria a mitjans del 6-7 segle XIX era lleugerament superior al 10%, xifra que no superava el 20% a principis del segle XX. Els valors estan lluny, com veiem, dels registrats en els altres països indicats, on el sector secundari ocupava entre el 15 i el 45% del total de població activa el 1850 i entre el 30-50% el 1910. Aquesta distribució era conseqüència de la forta dependència de l’agricultura (la indústria agroalimentària predominava en el sud i centre del país) i del lent desenvolupament industrial a Espanya, que impedirà que aquest valor s’enlairi fins ben entrat el segle XX, allunyant al nostre país de les economies avançades. 2. Tal i com mostra el gràfic del Document 4, el 1860 l’economia espanyola és eminentment agrària, com revela el pes de la població dedicada a aquest sector (gairebé dos terços del total). L’endarreriment endèmic de la seva estructura econòmica i la decisió burgesa d’invertir en terres en lloc de indústria va perpetuar una economia de base agrària, que considerava a la terra la principal font de riquesa. En la distribució de la població agrària destaca el contrast entre la gran quantitat de jornalers (35,24%) i la baixa proporció d’arrendataris (7,03%). Molts dels arrendataris, ubicats sobretot a Catalunya i València, havien accedit a la propietat de la terra amb les desamortitzacions, formant un grup de petits i mitjans propietaris. Aquest grup és el que eleva la proporció de propietaris al 20,19%, xifra que es presta a engany tenint en compte que la major part de propietats es concentrava en un grup molt reduït de latifundistes. El pes del jornalerisme en el sector primari generarà greus problemes a la societat espanyola. La manera en què es va implantar el sistema liberal i, concretament, com es va portar a terme la desamortització, no va modificar substancialment l’estructura de la propietat, que va seguir concentrada en poques mans, al mateix temps que es marginava la gran majoria de la població, sotmesa a unes relacions de poder abusives per part dels nous senyors: els cacics. 3. La pervivència del món artesà i tradicional va continuar sent molt important a l’Espanya del segle XIX, encara que els privilegis gremials van desaparèixer en la dècada de 1830. En gran part del país, tant a les zones rurals com, sobretot, a les ciutats, es mantenia un fort sector artesanal, que elaborava la majoria dels productes manufacturats, ja que la producció fabril continuava sent minoritària. El cens de 1860 agrupava prop de 666.000 individus en oficis artesanals (fusters, ferrers, sabaters...), i altres 556.000 persones més treballaven d’ajudants o aprenents en els seus tallers. El creixement urbà i la nova estructura de l’Estat liberal van comportar la concentració en les ciutats d’una sèrie de treballadors de serveis: els relacionats amb la infraestructura urbana (empleats de neteja, d’il·luminat...), petits funcionaris, empleats de banca, depen6-8 dents de comerç, etc. Aquest conjunt de treballadors vorejava el límit entre les classes mitjanes i les classes populars. Eren persones assalariades, però en ocasions imitaven les pautes socials i culturals d’aquells amb els que es relacionaven en el seu treball diari. Entre les classes més humils, predominaven les dones empleades en el treball domèstic, seguides dels mossos de comerç i dels petits venedors autònoms (en mercats i similars). La major part de les noies de servei havia abandonat el seu poble natal per traslladarse a viure a la ciutat, on desenvolupaven llargues jornades laborals i percebien salaris baixos. Altres dones treballaven de bugaderes, planxadores, cosidores o mestresses de cria. Per sota de tots ells es trobaven totes aquelles persones sense treball o malaltes que no tenien un altre recurs que mendicar o realitzar alguns treballs ocasionals. 4. L’aparició de la indústria moderna va comportar una organització del treball diferent de la de l’antic sistema gremial, que es va caracteritzar per la utilització de mà d’obra assalariada. El nombre d’obrers era encara molt reduït a l’Espanya de la primera meitat del segle XIX, i la majoria d’ells treballava en la indústria tèxtil catalana. Amb l’avenç del segle, els obrers fabrils van augmentar a Astúries i el País Basc, a conseqüència del creixement de la indústria siderúrgica i metal·lúrgica, i també en aquelles zones del territori espanyol on es desenvolupaven activitats industrials, mineres o vinculades a la construcció. En la dècada de 1830, la indústria catalana tenia uns 20.000 obrers; en altres regions, les indústries del metall i les activitats mineres comptaven amb uns 14.000. En el cens de 1860, els obrers industrials a Espanya eren al voltant de 485.000, i els miners, 23.000. Les regles que regulaven aquest nou tipus de treball eren a tot arreu molt similars i no tenien res a veure amb les conegudes fins aleshores. El patró, propietari d’un establiment industrial, donava feina als obrers a canvi d’un salari, normalment escàs. Les dones i els nens a partir dels set anys també treballaven en les fàbriques i cobraven salaris molt inferiors als dels homes. La jornada laboral no estava regulada, era de 12 a 14 hores diàries durant sis dies a la setmana, i es cobrava per dia treballat. Una fèrria disciplina laboral en les empreses impedia qualsevol resposta, la més mínima protesta significava l’acomiadament i no existia cap protecció en cas d’atur, malaltia, accident o vellesa. Els salaris dels obrers a penes donaven per menjar. Les cases eren petites, miserables i situades en barris amuntegats, no tenien serveis d’il·luminat, aigua corrent, clavegueram i empedrat. Les malalties infeccioses com la tuberculosi i el còlera es propagaven ràpidament, afectant a una població molt vulnerable per la mala alimentació i la feina esgotadora. 5. La reforma agrària liberal va concentrar la propietat de la terra encara més que durant l’Antic Règim. Al no existir un procés d’industrialització profund, no hi va haver emigració a les ciutats i la població camperola espanyola va romandre al camp, al contrari que en altres països de l’occident europeu. Va augmentar, per tant, la figura del pagès sense terres, els contractes d’explotació a curtG termini i el latifundi. L’any1860 existien uns 2,6 milions de jornalers i, a finals del segle, la situació de la pagesia pobra no havia millorat. En el seu conjunt, el nombre de jornalers, arrendataris i petits propietaris havia crescut força, passant dels 3,6 milions als 5,4, en part com a producte del creixement global de la població, però també a causa del seu augment en el total de la població agrària. Ara bé, sobre aquest panorama general, a l’Espanya del segle XIX existien grans diferències regionals. a Castella-la Manxa, Andalusia i Extremadura, els antics senyors no només van conservar les seves terres, sinó que van sortir reforçats amb el reconeixement de la propietat plena dels seus antics senyorius, sobre els que anteriorment només gaudien de drets senyorials. En canvi, en Catalunya i València, molts arrendataris emfitèutics van accedir a la propietat, formant-se un grup de petits i mitjans propietaris. Tenint en compte el nivell de vida, al camp era difícil distingir entre el petit propietari de terra, l’arrendatari sotmès a la nova situació de llibertat de mercat, el criat empleat en una explotació agrària o el jornaler sense terres. En ocasions, el petit propietari havia de completar els seus escassos ingressos com a jornaler en determinades èpoques de l’any o recórrer al crèdit per poder sembrar, amb interessos tan alts que a vegades els portaven a la misèria o a perdre les seves propietats. Així mateix, alguns jornalers posseïen una petita parcel·la que els proporcionava determinats productes per al consum domèstic. Però malgrat la desaparició de la servitud jurídica de l’antic Règim, els pagesos en el seu conjunt van seguir subjectes a relacions de tipus clientelar. El poder i la influència del propietari, del notable i del cacic eren enormes i s’havia de sotmetre a canvi d’una mínima protecció, en forma de treball assalariat, d’arrendament de terres o de gestions administratives. Al segle XIX, la majoria dels pagesos van veure frustrades les seves aspiracions perquè el procés de reforma liberal els permetés l’accés a la propietat i, en conseqüència, la "fam de terres" es va mantenir en gran part de l’Espanya agrària. Privats, a més a més, de les terres comunals, els pagesos van estar sotmesos a condicions de vida encara més dures, amb rendes abusives i vertaderes èpoques de fam. Així mateix, en la població camperola requeia el major pes de l’analfabetisme i la marginació social. A finals del segle XIX, la taxa d’analfabets representava el 68% de la població espanyola. La situació de la pagesia va millorar relativament poc entre 1830 i 1870, és a dir, des de la desamortització de Mendizábal fins a les crisi agràries de finals de segle. D’aquesta manera, les difícils condicions de vida al camp i, sobretot, l’augment de la conflictivitat social van donar lloc a un procés d’emigració cap a les ciutats a partir de la dècada de 1860. Pàgines 142 i 143 1. Els salaris de la majoria d’obrers amb prou feines donaven per menjar. Per alimentar una família era necessari que també les dones i els nens treballessin en la fàbriques, encara que cobraven salaris molt inferiors als dels homes. Una fèrria disciplina laboral impedia qualsevol resposta. La més mínima protesta implicava ser acomiadat de la fàbrica. Els obrers, com indica el document 1, enyoren el món artesà per les millors condicions de treball i per una relacions de producció basada en una certa igualtat entre l’artesà i el mestre, i ho comparen amb la disciplina, l’amuntegament i la contínua vigilància presents en un establiment fabril. El document descriu els efectes sobre la salut de les pèssimes condicions de treball i la falta de qualsevol sistema de protecció i salut laboral de finals del segle XIX en les mines de mercuri d’Almadén. 2. Els obrers treballaven sis dies a la setmana, en jornades laborals de 12 a 14 hores. Els nens, com indica el document 3, començaven a treballar als sis anys, i encara que el seu sou era entre un 30 i un 50% inferior al dels homes, la seva aportació era necessària per a la subsistència de la família. 3. Com mostren el text i la imatge del document 4, els habitatges obrers eren petits, miserables i estaven situats en barris amuntegats i insalubres, que no tenien serveis d’il·luminació, aigua corrent, clavegueram i empedrat. Les malalties infeccioses com la tuberculosi i el còlera es propagaven ràpidament entre una població molt vulnerable a causa de la mala alimentació i la feina esgotadora i sense cap protecció per malaltia. La taula del document 4 ens indica la diferència quant a vida mitjana de la població espanyola a mitjans del segle XIX. Les dades mostren clarament els efectes devastadors de les condicions de vida i treball dels obrers, tant homes com dones en la seva mitjana de vida, comparats amb la classe rica. 4. En el text de Blas Infante es descriu la situació al camp andalús de principis del segle X, presidida per la fam i les males condicions de vida de la pagesia, que compara amb les de les bèsties. La vida de la pagesia pobra era miserable. Els jornalers patien atur estacional, ja que les feines del camp només requerien la contractació de mà d’obra assala6-9 riada una part de l’any (sembra, recol·lecció, etc.). La pobresa obligava a que dones i nens es contractessin com a jornalers, per salaris encara més baixos, a fi d’augmentar els míserables ingressos familiars. 5. Resposta personal. Pàgines 144 i 145 1. L’objectiu principal per constituir l’associació descrita en el text és protegir els interessos dels treballadors –en aquest cas concret, el dels teixidors de cotó– de la voracitat i l’ambició de l’empresariat. A l’inscriure’s en dita associació, l’obrer s’obliga a satisfer una quota d’entrada i una setmanal i a actuar de manera solidària en cas de conflicte amb els patrons. A canvi, obté en cas de perdre la seva feina la protecció de la Societat de Socors, que el mantindrà mentre estigui en desocupació i realitzarà les gestions necessàries per proporcionar-li un altre lloc de trets similars, moment en què cessarà l’ajuda econòmica. Per tant, les funcions del sindicat no són només reivindicatives sinó que actua també com a Societat de Socors Mutu. 2. Els obrers han firmat contra la introducció de les selfactines, unes noves màquines de filar que estalviaven mà d’obra i havien deixat en l’atur a molts obrers. Els obrers argumenten la seva protesta amb la defensa dels seus llocs de treball i de l’aliment de les seves famílies. La protesta contra les selfactines va donar lloc, el 1855, a la primera vaga general declarada a Espanya. Es va iniciar a Barcelona i es va estendre, amb diverses característiques, per molts altres llocs de Castella i Andalusia. 3. La primitiva legislació liberal no contemplava cap tipus de normativa que regulés les relacions laborals i prohibia explícitament l’associació obrera perquè es considerava contrària a la llibertat de contractació. Davant d’aquesta situació les primeres manifestacions de protesta obrera contra el nou sistema industrial van adquirir un caràcter violent, clandestí i espontani. En la dècada de 1820, el ludisme va ser la primera expressió de rebel·lia obrera contra la introducció de noves màquines, a les que es responsabilitzava de la pèrdua de llocs de treball i del descens dels jornals. El 1821, els treballadors de la indústria artesanal de les localitats veïnes a Alcoi van assaltar la ciutat i van cremar els telers mecànics, encara que l’incident més rellevant va ser l’incendi, l’agost de 1835, de la fàbrica Bonaplata de Barcelona, el primer vapor que va funcionar a Espanya. 4. En un procés de presa de consciència com a classe, els treballadors van comprendre molt aviat que l’origen dels seus problemes no estava en les màquines, sinó 6-10 en les condicions de treball que imposaven els seus propietaris. Per tant, l’eix de la protesta obrera es va anar centrant progressivament en les relacions laborals, i la lluita obrera es va orientar cap a la defensa del dret d’associació i la millora de les condicions de vida i de treball. Va sorgir així un primer embrió d’associacionisme obrer per defensar els seus interessos i, el 1834, un grup de teixidors de Barcelona va presentar un document al capità general de Catalunya contra la decisió patronal d’allargar la mida de les peces, mentre se’ls pagava la mateixa quantitat per cadascuna. A partir de llavors, el moviment associacionista obrer es va estendre, creant Societats de Socors Mutus o Societats Mutualistes, a les que els obrers associats entregaven una petita quota per assegurar-se una ajuda en cas de desocupació, malaltia o mort. La primera d’aquestes associacions va ser la Societat de Protecció Mútua dels Teixidors del Cotó, creada pel teixidor Joan Muns a Barcelona, el 1840. No es tractava encara d’un vertader sindicat, doncs la seva funció era sobretot de protecció davant l’adversitat i no tenia un programa reivindicatiu propi. L’associacionisme es va expandir per molts llocs d’Espanya i aquest fet va significar l’extensió de les reivindicacions obreres, fonamentalment van ser reivindicacions referides a l’augment salarial i a la disminució del temps de treball. Les vagues, encara que estaven prohibides, van ser un instrument usat cada vegada amb major freqüència per pressionar davant els patrons. Per això, les societats obreres van crear un fons per ajudar els obrers en vaga, les denominades caixes de resistència. Els conflictes vaguístics van proliferar en les dècades de 1840 i 1850, tant en les ciutats com al camp, i es van produir moviments reivindicatius a Granada, València i Madrid. Però el fet de major transcendència va ser la primera vaga general declarada a Espanya l’any 1855, durant el Bienni Progressista. El seu origen va ser Barcelona, com a reacció a la introducció d’unes noves màquines filadores, les selfactines, que estalviaven mà d’obra i van deixar a molts obrers a l’atur. Es va estendre després amb diverses característiques per molts altres llocs, com Castella (Valladolid, Béjar) i Andalusia. 5. Els conflictes i les revoltes al camp van ser una constant en la història espanyola del segle XIX. L’augment de la població agrària assalariada, sense un creixement paral·lel del treball i els recursos, va provocar un greu problema social, sobretot a Andalusia. En la dècada de 1840, una onada de manifestacions i ocupacions de terres va agitar el camp andalús, on el jornalerisme era majoritari i els anys de collites dolentes provocaven situacions de fam crònica i sumien en la misèria a milers de pagesos. Davant aquesta situa- ció, es van produir cremes de collites i matances de bestiar que podrien assimilar-se als moviments de caràcter ludista. El problema es va agreujar el 1855, amb la desamortització dels béns comunals dels municipis, ja que aquestes terres d’aprofitament comú van passar a mans privades. Com a conseqüència es van produir més alçaments pagesos, que van ser durament reprimits per l’exèrcit i la Guàrdia Civil. Els moviments més intensos van tenir lloc de nou a Andalusia, en alguns llocs de Castella i a les zones muntanyenques d’Aragó. Poc després es van produir les fortes revoltes d’Utrera i El Arahal (Sevilla). El 1861, un aixecament a Loja (Granada), dirigit per Rafael Pérez del Álamo, va assolir una gran intensitat i es va estendre per les províncies de Jaén i Màlaga, arribant a aplegar 10.000 persones. La repressió del moviment va provocar nombroses víctimes entre els pagesos sublevats. tes utòpics francesos com Saint-Simon, Cabet i Fourier. La figura més notable del socialisme espanyol al segle XIX va ser Joaquín Abreu, fourierista gadità que va defensar la creació de falansteris, unes cooperatives de producció i consum que produïen en el seu si tot el necessari per als seus habitants. Des d’Andalusia, el socialisme va arribar a Madrid i Barcelona. En aquests dos indrets va sorgir un nucli de saintsimonians al voltant de Felip Monlau i un altre de cabetians encapçalats per Abdón Terradas i Narcís Monturiol. Hi va haver bastants escriptors, generalment republicans, que van difondre el socialisme i el cooperativisme mitjançant llibres i premsa, entre els que van destacar Fernando Garrido, Sixto Cámara, Ramón de la Sagra i Francesc Pi i Margall, que va introduir a Espanya les idees del socialista francès Proudhon. Pàgines 146 i 147 Pel que fa a la política, el primitiu obrerisme espanyol va estar molt lligat al republicanisme federal. Quan a partir de 1868 es va concedir el sufragi universal masculí, els obrers van votar sistemàticament pel republicanisme, al considerar-lo l’opció més favorable a les seves aspiracions socials. Però la falta d’un vertader recolzament polític i la no satisfacció d’una bona part de les seves reivindicacions van conduir importants sectors de l’obrerisme vers les noves ideologies internacionalistes (anarquisme i socialisme). 1. El document 3 recull un fragment del discurs de Rafael Farga Pellicer a l’acte inaugural del congrés de constitució de la FRE el 1870, on estableix els seus principis ideològics i els seus objectius: acabar amb el domini del capital, l’Església i l’Estat; establir la justícia, el govern de tots, l’anarquia, la lliure federació de lliures associacions d’obrers, l’organització econòmico-solidària del treball i l’emancipació social per mitjà de la revolució social. La Primera Internacional, fundada el 1864, va constituir el primer intent d’agrupar tots els qui pensaven que era necessària l’organització dels treballadors per aconseguir la seva emancipació i lluitar contra l’injust sistema capitalista. En la seva fundació, organització i direcció hi va tenir un pes rellevant Karl Marx, que presidia el Consell Federal amb seu a Londres. Era el màxim representant de l’anomenat socialisme científic, per contraposició a les idees dels utopistes. Els principis de la FRE arrelen entre el proletariat ja que ofereix una alternativa a la societat capitalista. El seu apoliticisme també va connectar amb un proletariat que estava decebut davant l’actitud dels partits polítics. Tot plegat va contribuir a l’expansió de les idees de la FRE entre el proletariat català i la pagesia andalusa. Les tesis marxistes defensaven que l’emancipació dels treballadors havia de ser obra d’ells mateixos. En conseqüència, la classe obrera havia d’organitzar-se políticament per conquistar, mitjançant la revolució, el poder polític i econòmic i construir un nou Estat obrer, que al principi adoptaria la forma de dictadura del proletariat. En el nou ordre social no existiria la propietat privada, ja que tots els béns de producció estarien en mans de l’Estat (socialisme). Amb el pas del temps, desapareixerien les diferències econòmiques i socials i s’entraria llavors en la fase del comunisme, en la que no existirien les classes socials, s’acabaria l’explotació de l’home per l’home i l’Estat s’extingiria. Arran d’aquestes lluites socials, en les dècades de 1860 i 1870 el bandolerisme es va estendre per Andalusia com una resposta individual i violenta a les grans desigualtats socials. Va ser l’època dels bandits que tenien el seu refugi a Sierra Morena, i que, reunits en quadrilles, assaltaven camins, cortijos i petits pobles. 2. El moviment obrer i jornaler primitiu es va veure potenciat quan les seves reivindicacions van ser recolzades per doctrines com el socialisme en les seves diverses manifestacions. La primera d’aquestes va ser l’anomenat socialisme utòpic, que pretenia crear societats igualitàries, amb propietat col·lectiva i repartiment equitatiu de la riquesa, i acabar amb les injustícies de la societat liberal. Aquestes idees van prendre amb força entre els cercles més conscienciats dels assalariats espanyols, tant a la ciutat com al camp. L’entrada de les doctrines socialistes a Espanya es va produir gràcies a la difusió del pensament de socialis- En l’AIT es van integrar també les diverses seccions de l’Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, fundada per Mikhaïl Bakunin, la personalitat més rellevant del pensament llibertari o anarquista. Aquesta ideologia mantenia una radical oposició a l’acció política, a la participació del proletariat a les eleccions i a la formació de partits polítics. Igualment, defensa6-11 va l’abolició de l’Estat i no la seva conquista, i es mostrava hostil a qualsevol mena d’autoritat, inclosa la dictadura del proletariat. Acusava Marx i el Consell de l’AIT d’autoritaris i impulsava el poder directe i la completa autonomia de les seccions nacionals. grup madrileny de la FRE i amb la fundació de la Nova Federació Madrilenya, clarament marxista. El nucli socialista escindit era minoritari perquè la majoria de les organitzacions integrades en l’AIT va mantenir la primitiva orientació bakuninista. Els objectius finals d’anarquistes i marxistes eren molt similars, però els mètodes per assolir-los van enfrontar radicalment als partidaris de les dues ideologies. L’internacionalisme va tenir el seu moment àlgid durant la Primera República, quan diversos grups d’anarquistes van adoptar una posició insurreccional per provocar la revolució i l’ensorrament de l’Estat. Després del fracàs d’aquests aixecaments, la FRE de l’AIT va perdre força, i el seu declivi definitiu va tenir lloc a partir de 1874, quan el nou règim de la Restauració la va declarar il·legal, obligant-la a organitzar-se en la clandestinitat. 3. Les sigles AIT signifiquen Associació Internacional de Treballadors. Aquesta va ser fundada el 1864 i estava formada per seccions o federacions de diversos països i dirigida per un Comitè Central. Defensava l’emancipació obrera i la conquesta del poder polític per alliberar-se de l’opressió econòmica i aconseguir la transformació social. A Espanya va tenir una notable presència a partir de la reacció de de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), la secció espanyola de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l’AIT. Després del triomf de la revolució de setembre de 1868, va arribar a Espanya un enviat de l’AIT, l’italià Giuseppe Fanelli, que va viatjar a Madrid i a Barcelona per crear els primers nuclis d’afiliats a la Internacional, en els que van prendre part dirigents sindicals com Anselmo Lorenzo i Rafael Farga Pellicer. Fanelli, que era membre de l’Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, fundada per Bakunin el 1868, va difondre els ideals anarquistes com si fossin les de l’AIT. Així, els primers afiliats espanyols a aquesta organització van pensar que el programa de l’Aliança (supressió de l’Estat, col·lectivització, apoliticisme, etc.) es basava en els principis generals de la Primera Internacional, fenomen que va ajudar a l’expansió i arrelament de les idees anarquistes entre el proletariat català i la pagesia andalusa. A partir de 1869, les associacions obreres es van expandir per tot Espanya, arribant a existir fins a 195, que comptaven amb uns 25.000 afiliats, encara que no totes elles s’unissin al nou organisme internacional. Els nuclis de més importància van ser Barcelona, Madrid, Llevant (especialment Alcoi) i Andalusia (Còrdova, Màlaga, Cadis). El primer congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l’AIT es va celebrar a Barcelona, el 1870, i allà es van adoptar acords clarament concordants amb la línia anarquista de l’obrerisme. Es va definir la vaga d’arma fonamental del proletariat, així com el seu apoliticisme i la realització de la revolució social per la via de l’acció directa. El 1871 va arribar a Madrid Paul Lafargue, gendre de Karl Marx, i va impulsar el grup d’internacionalistes madrilenys favorables a les posicions marxistes. Integrat per Francisco Mora, José Mesa i Pablo Iglesias, aquest grup va desenvolupar, a través del diari La Emancipación, una àmplia campanya a favor de la necessitat de la conquesta del poder polític per la classe obrera. Les discrepàncies entre els dos corrents internacionalistes van culminar el 1872 amb l’expulsió del 6-12 Pàgines 148 i 149 1. La Nova Federació Madrilenya de l’AIT, creada pels obrers de tendència marxista, va tenir una vida efímera. El 1876, després de la desaparició de la Internacional, els seus membres van decidir constituir un partit polític. Un grup d’obrers madrilenys, entre els que es trobava Pablo Iglesias, van fundar el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) el 1879. El 1886, el partit va publicar el seu primer setmanari, El Socialista, en el que, a més a més de Pablo Iglesias, van començar a escriure homes com Antonio García Quejido, Matías Gómez Latorre i Jaime Vera. El partit socialista es definia com a marxista, era d’orientació netament obrerista i partidari de la revolució social. Presentava també un programa de reformes que incloïen el dret d’associació, reunió i manifestació, el sufragi universal, la reducció de les hores de treball, la prohibició del treball infantil i altres mesures de caràcter social. El partit va créixer lentament a tot Espanya, i a finals de segle ja existien agrupacions socialistes en molts llocs, però va ser a Madrid, el País Basc, Astúries i Màlaga on més aviat va arrelar. Va tenir un desenvolupament difícil en llocs dominats per l’anarcosindicalisme, com Catalunya, i tampoc va penetrar en el món agrari fins molt avançat el segle XX. El 1889, any de la fundació de la Segona Internacional (socialista), es va afiliar a aquesta organització i va contribuir a introduir a Espanya la Festa del Treball, instituïda l’1 de maig de 1890. 2. El 1888 es funda a Barcelona la Unió General de Treballadors (UGT), que no es va declarar marxista, en principi, sinó que va deixar llibertat de militància política als seus afiliats. Encara que teòricament independents entre si, UGT i PSOE mantenien estrets llaços, i tant els seus dirigents com les seves línies d’actuació consistien en l’aplicació de l’ideari socialista (marxista) en dos àmbits diferents: – El partit participa en el joc polític i té com a objectiu assolir el poder per portar a terme la revolució social. – El sindicat, en canvi, no es vincula a la política i centra la seva activitat en el mitjà laboral, constituint-se defensor dels interessos dels treballadors davant la patronal i davant el poder establert, al qual presenta les seves reivindicacions. La UGT va acabar traslladant el seu organisme directiu de Barcelona a Madrid, on tenia una major implantació. La UGT es va organitzar en sindicats d’ofici en cada localitat i sempre va practicar una política molt prudent en les seves reivindicacions, recorrent a la vaga només com última possibilitat, al contrari que l’anarcosindicalisme. 3. El 1881, la secció espanyola de la Internacional (FRE), de tendència bakuninista, va canviar el seu nom pel de Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), a causa de la necessitat d’adaptarse a la nova legalitat, que prohibia les organitzacions de caràcter internacional dirigides des de l’estranger. La nova federació, que tenia la seva major implantació entre els jornalers d’Andalusia i els obrers de Catalunya, va augmentar el seu nombre d’afiliats i va desenvolupar una acció sindical de caràcter reivindicatiu. Els desacords dins d’aquesta organització i la constant repressió sobre el moviment obrer i pagès van afavorir que una part de l’anarquisme optés per l’acció directa i organitzés grups autònoms revolucionaris l’objectiu dels quals era atemptar contra els pilars del capitalisme: l’Estat, la burgesia i l’Església. 4. L’acció directa consisteix en la realització d’actes violents per acabar amb el sistema capitalista i la societat burgesa. Durant l’etapa 1893-1897 es van produir els actes més destacats de violència social: atemptats contra personatges clau de la vida política (Cánovas i Martínez Campos), bombes al Liceu de Barcelona, entitat representativa de la societat burgesa, o contra la processó del Corpus, símbol de la litúrgia popular eclesiàstica, etc. L’anarquisme va ser acusat d’estar al darrere de la Mà Negra, una associació clandestina que va actuar a Andalusia a finals del segle XIX i a la que se li van atribuir assassinats i incendis de collites i edificis. Els atemptats o les revoltes anarquistes van ser seguits d’una gran repressió, moltes vegades indiscriminada, i van provocar una espiral de violència basada en una dinàmica d’acció/repressió/acció. El moment clau d’aquesta espiral van ser els processos de Montjuïc, celebrats el 1897, on van resultar condemnats i executats cinc anarquistes. 5. Existeixen diverses raons per explicar l’àmplia difusió del corrent llibertari a Espanya, però cap per si sola és suficient per determinar per què a Espanya, a diferència de la majoria de països europeus, l’anarquisme va tenir tant recolzament i influència. És possible que les propostes anarquistes, contràries a l’acció política, fossin fàcils d’entendre per una població escassament il·lustrada i profundament decebuda per l’acció dels partits. Però l’anarquisme també va predominar entre el sector més avançat del proletariat espanyol, els treballadors fabrils catalans, i això podria relacionar-se amb l’arrelament dels principis del republicanisme federal a Catalunya. Per últim, en un país amb greus dificultats per a l’associacionisme obrer i amb persecucions constants, la forma d’organització anarquista es presentava com molt més àgil, al no tenir una estructura fixa, donar llibertat d’acció a les seccions locals i prendre les decisions de forma assembleària. La constant repressió sobre el moviment obrer i pagès va afavorir que una part de l’anarquisme optés per l’acció directa i organitzés grups autònoms revolucionaris amb l’objectiu d’atemptar contra els pilars del capitalisme: l’Estat, la burgesia i l’Església. Els atemptats o les revoltes anarquistes van ser seguits d’una gran repressió, moltes vegades indiscriminada, i van provocar una espiral de violència basada en una dinàmica d’acció/repressió/acció La proliferació d’atemptats va aprofundir la divisió de l’anarquisme entre els partidaris de continuar amb l’acció directa i els que propugnaven una acció de masses. Vells anarquistes com Anselmo Lorenzo o intel·lectuals com Federico Urales, així com amplis grups obrers, especialment a Catalunya, es van mostrar contraris al terrorisme. En conseqüència, van plantejar la revolució social com un objectiu a mig termini i van propugnar la necessitat de fundar organitzacions de caràcter sindical. Aquesta nova tendència, de clara orientació anarcosindicalista, va començar a donar els seus fruits a principis del segle XX amb la creació de Solidaritat Obrera (1907) i la CNT (1910). Pàgines 150 i 151 1. El procés de reforma agrària i el desenvolupament de la industrialització van donar lloc a la configuració d’unes noves relacions socials que van culminar amb la progressiva desaparició dels estaments i el sorgiment d’una nova societat de classes basada en el dret de propietat i en la igualtat davant la llei i la fiscalitat. Aquesta nova societat va permetre una major mobilitat social, bé per l’èxit en els negocis, bé per la carrera administrativa i, sobretot, militar. La supressió dels privilegis senyorials i de les categories jurídiques va comportar que les desigualtats i els enfrontaments de classe es manifestessin essencialment en el terreny econòmic. És a dir, la riquesa es va convertir en la categoria bàsica de jerarquització social. Davant la burgesia propietària, van aparèixer els grups que no tenien riquesa o propietat: els obrers, els pagesos pobres i els jornalers. 2. L’arribada de les idees internacionalistes a Espanya va ser molt important al permetre difondre el pensament de les idees democràtiques, així com de les teories marxistes i bakuninistes i d’alguns socialistes utòpics. La difusió del pensament del socialisme utòpic dels filò6-13 sofs francesos Saint-Simon, Fourier o Cabet va portar a difondre les seves idees a través de premsa pròpia, a la creació de falansteris, cooperatives de producció i consum autosuficients, en les que tots dos sexes eren considerats de manera igualitària, o a participar en expedicions per fundar comunitats utòpiques. Les tesis socialistes impulsades pel filòsof alemany Karl Marx defensaven l’emancipació dels treballadors. Per assolir-la s’havia de realitzar la revolució social, consistent en l’abolició de classes i la conquesta del poder polític, econòmic i social. El nou Estat socialista imposaria la propietat col·lectiva, controlada pel propi Estat, que també controlaria els mitjans de producció. Les tesis de l’anarquisme propugnades pel filòsof rus Mikhaïl Bakunin pretenien l’abolició de l’Estat i la propietat privada, i s’oposava a qualsevol forma d’autoritat, així com a la participació política del proletariat. L’organització s’havia de fer de manera assembleària. Malgrat tenir els mateixos objectius que els socialistes marxistes (la revolució social), els mètodes per arribar a ella eren diferents. Els anarquistes eren contraris a l’acció política i a l’autoritat i defensaven l’acció sindical. Els socialistes marxistes prenien part en la política, defensaven la revolució social organitzada i pretenien la creació d’un Estat socialista. 3. La conflictivitat social de la nova societat industrial va diferir notablement de les formes de rebel·lia característiques de l’antic Règim. Les desigualtats de riquesa i les dures condicions de vida i treball de la classe obrera i dels pagesos pobres van donar origen a nous moviments socials (obrerisme i sindicalisme) i ideologies polítiques, que reclamaven millores salarials i laborals per als més desafavorits, denunciaven el capitalisme com un sistema social injust i proposaven un nou model econòmic i social lliure de l’explotació de l’home per l’home. Pàgines 152 i 153 REPASSA a) Defineix conceptes: Classes mitjanes sector de la societat constituït per la petita burgesia i les classes menestrals. Eren comerciants, assalariats públics, professionals liberals i petits propietaris Classes populars: grup social format pels sectors més desafavorits: petits artesans, pagesia i proletariat. Terratinents: grans propietaris de terres, nobles i burgesos, que vivien dels beneficis obtinguts mitjançant les seves rendes agràries. Menestrals: petita burgesia urbana que es dedicava al comerç i artesania en propietat. 6-14 Proletariat: grup social format per treballadors de les fàbriques sorgides amb el procés d’industrialització. Era la mà d’obra assalariada que va constituir la classe obrera del segle XIX. Jornalers: pagesos sense terres que treballaven a sou (jornal) en les propietats dels terratinents agraris. Van sorgir com a conseqüència de les desamortitzacions i la reforma agrària liberal, al quedar-se la major part de la pagesia sense terres pròpies. Utopisme: pensament filosòfic que pretenia la creació de societats igualitàries, basades en la propietat col·lectiva i en el repartiment equitatiu de la riquesa. Societats mutualistes: societats d’auxili mutu entre obrers, que asseguraven ajuda en cas de desocupació, malaltia o mort a canvi d’una petita quota. Luddisme: moviment de resistència obrera, consistent en protestes contra la introducció de màquines i la generalització del sistema fabril. La seva acció atacava els instruments de producció, considerats responsables de l’atur. Les Tres Classes de Vapor: organització obrera formada a Barcelona el 1869 amb la federació de les Societats de Teixidors Mecànics, Filadors i Jornalers de les empreses del tèxtil de la ciutat. PSOE: Partit Socialista Obrer Espanyol, creat el 1879 a partir del nucli originari de l’Agrupació Socialista Madrilenya, fundada per Pablo Iglesias. D’orientació obrerista i partidari de la revolució social, el seu programa de reformes incloïa el dret d’associació, reunió i manifestació, el sufragi universal, la reducció d’hores de treball, etc. CNT: Confederació Nacional del Treball. Sindicat fundat el 1910 amb l’objectiu d’estendre’s per tot Espanya. Hegemònic a Catalunya, va tenir una forta implantació a Andalusia i València. La seva ideologia es basava en la independència del proletariat respecte a la burgesia i l’Estat, la unió sindical dels treballadors i la voluntat d’enderrocar al capitalisme per l’expro-piació. UGT: Unió General de Treballadors. Sindicat socialista creat el 1888, responia al model de sindicat de masses, englobant tots els sectors productius i organitzantse en seccions d’oficis a cada localitat. Va elaborar un programa reivindicant millores en les condicions laborals, la negociació col·lectiva entre obrers i patrons i el recurs a vagues. AIT: Associació Internacional de Treballadors, fundada el 1864. La formaven seccions o federacions de diversos països i estava dirigia per un Comitè Central. Defensava l’emancipació obrera i la conquesta del poder polític per alliberar-se de l’opressió econòmica i aconseguir la transformació social. Va albergar en el seu si diverses tendències: socialistes, sindicalistes, anarquistes, etc. b) Estableix similituds i diferències Anarquisme / Socialisme: – Anarquisme: corrent que promou l’anarquia o absència de poder públic i l’autogestió individual. És contrari a qualsevol mena de govern i persegueix l’abolició de la propietat privada i de l’Estat. Desenvolupada per Proudhon o Bakunin, es va expandir durant la Primera Internacional (1864) i va arribar a Espanya en l’últim quart del segle XIX. enriquir a partir de les activitats comercials i industrials i va tractar d’arribar a un poder més gran a través de la compra o concessió de títols nobiliaris. – Socialisme: ideologia política que propugna un sistema econòmic basat en la socialització dels mitjans de producció, que passen a ser controlats per l’Estat. Pretén destruir la societat capitalista i construir un nou ordre caracteritzat per l’emancipació de la classe obrera. Es va introduir a Espanya el 1879, amb la fundació del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) per Pablo Iglesias. Els pagesos van perdre les terres i van passar a treballar de jornalers assalariats, i les classes artesanes van perviure però a costa de perdre els antics privilegis gremials. FRT / FTRE: – FRE: Federació Regional Espanyola de l’AIT, fundada el 1870, al congrés de Barcelona; establerta i dirigida per anarquistes adeptes a Bakunin. – FTRE: Federació de Treballadors de la Regió Espanyola. Nom que va rebre el 1881 la FRE, de tendència bakuninista, per tal d’adaptar-se a la nova llei que prohibia organitzacions de caràcter internacional dirigides des de l’estranger. Es va implantar sobretot a Andalusia i Catalunya i va desenvolupar una acció de caràcter reivindicatiu. – Estament / classe: – Estament: Forma d’estratificació o organització social en la que els individus s’agrupen en funció de la seva categoria jurídica en privilegiats i no privilegiats. Es pertany a un estament privilegiat per naixement, títpl o per ser membre del clero; la resta de la població es considera no privilegiada. No existeix mobilitat entre estaments. – Classe: Forma d’estratificació o organització social en la que els individus s’agrupen en funció de les seves característiques econòmiques, no jurídiques. La classe social és mòbil per definició, i es pertany a l’una o l’altra en funció de la riquesa. Entre les classes urbanes populars, per la seva part, va sorgir el proletariat, nou grup social utilitzat com a mà d’obra en la indústria, que patia explotació laboral i salarial de les noves classes dirigents (burgesia). c) Les primeres manifestacions obreres es van concretar en: – El ludisme, moviment de destrucció de les màquines dirigit contra la mecanització del treball i la consegüent pèrdua d’ocupació. – La convocatòria de vagues, per pressionar als patrons i reclamar augments salarials i millors condicions de treball. L’arribada de l’internacionalisme va suposar la difusió de l’anarquisme i el socialisme entre el proletariat espanyol, així com l’extensió de nombroses associacions obreres en tot el país. d) Els anarquistes es van organitzar a través de la creació, el 1881, de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), la secció espanyola de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l’AIT. Els socialistes van fundar el 1879 el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). e) Resposta personal. Els alumnes hauran de recollir en la seva argumentació les principals semblances pel que fa a objectius i diferències entre les maneres d’assolir-los entre les dues ideolgies. COM S’ELABORA UN TEMA 1. Comprendre’n l’enunciat. Activitat guiada. 2. Seleccionar les dades clau. CONTESTA Activitat guiada. a) Es considera que la societat del XIX és una societat de classes i no d’estaments perquè aquests últims van deixar de tenir la validesa de les èpoques anteriors. En el XIX, els grups socials eren jurídicament lliures i iguals, encara que seguien existint diferències pel desigual repartiment de la riquesa. 3. Establir-ne el guió. b) A la societat del segle XIX, la noblesa no només no va perdre poder econòmic sinó que el va incrementar: convertits en propietaris capitalistes, els nobles terratinents van conservar la majoria de terres i fins i tot es van fer amb terres provinents de la desamortització, acaparant així la major part de rendes agràries. b) Activitat guiada. En la segona meitat del XIX, mentre seguia vigent la influència de la classe nobiliària, es va produir l’ascens econòmic i social de la burgesia. Aquesta es va Activitat guiada. COM ES DESENVOLUPA UN TEMA A PARTIR DE... a) Activitat guiada. c) Activitat guiada. d) Activitat guiada. Pàgines 154 i 155 1. Comenta el text a) Presentació 6-15 El text consisteix en una sèrie de peticions dels obrers catalans presentada al capità general Espartero. Es tracta, per tant, d’un text d’autor col·lectiu. Va ser escrit i presentat el 1855, durant el Bienni Progressista. b) Síntesi de les idees principals L’objectiu del text, firmat pels obrers catalans i dirigit al general Espartero el 1855, era reclamar millors condicions de treball i de vida dels obrers industrials. Els obrers demanaven que se’ls reconegués el dret a la propietat del treball i a l’associació per defensar els seus interessos laborals i salarials davant els patrons, així com el dret a formar i integrar-se en societats mutualistes que els protegissin a nivell econòmic en cas de malaltia. També reivindicaven la creació d’un jurat mixt, format per empresaris i treballadors, per dirimir les qüestions salarials i laborals en igualtat de condicions amb els patrons. Per últim, reclamaven una jornada laboral de deu hores diàries, unes bones condicions d’higièniques al lloc de treball, l’establiment d’escoles públiques gratuïtes pels seus fills i la prohibició del treball infantil. c) Anàlisi Els arguments que els obrers utilitzen per recolzar les seves demandes redunden en el principi d’igualtat. Així: – Reclamen que es reconegui a l’obrer la propietat del seu treball, de la mateixa manera que el capitalista és propietari del capital. Es tracta d’un argument que s’oposa a la idea que el capital és el propietari de tots els recursos, mentre que l’obrer només és propietari de la seva força de treball que està obligat a vendre per un salari per subsistir. El document reclama el protagonisme social i econòmic del treball davant el monopoli del capital. – Reclamen també el dret d’associació, prohibit per als obrers per la legislació liberal, però permès als capitalistes per defensar la seva posició de predomini econòmic. Contesten així a l’individualisme que preconitza el liberalisme, que serveix per defensar la posició del capital davant al treball, que només té capacitat d’influència en les relacions laborals si actua col·lectivament. – Exigeixen el dret d’associar els seu estalvis individuals per formar fons d’ajuda mútua i solidària. – Demanen també, a favor de la igualtat entre capitalistes i treballadors, la formació de jurats mixtos per dirimir les diferències que puguin sorgir entre els dos agents. Les autoritats han de garantir el compliment d’aquests acords. – Exigeixen també l’adopció de mesures per millorar les condicions de vida i treball dels obrers: limitar la jornada a deu hores i inspeccionar el compliment de les mesures d’higiene en les instal·lacions industrials. – Finalment, reclamen mesures socials com l’establi6-16 ment d’escoles industrials gratuïtes i la prohibició del treball infantil per als menors de deu anys. d) Context històric Durant el període del Bienni Progressista (18541856), els moviments socials tenien com a principals objectius: – La reclamació d’augments salarials i millores de les condicions de treball (reducció de jornada laboral, millors condicions higièniques). – La protesta contra la desocupació provocada per la mecanització del treball (introducció de noves màquines filadores en la indústria tèxtil). Aquests moviments es van concretar en la convocatòria de vagues, com la primera vaga general convocada a Barcelona el 1855. 2. Interpreta les dades a) Descripció de la informació. És una taula on s’indica la implantació de l’AIT en diverses regions d’Espanya, en la que destaca la presència internacionalista en Catalunya i Andalusia. Podem situar cronològicament aquestes dades en l’època de vigència de l’AIT a Espanya, entre 1868 i 1872. b) Anàlisi. En la taula se citen les aquestes regions: Catalunya, Andalusia, València i Castella, i la resta integrades en un únic conjunt. Catalunya concentra el 40% de les federacions locals de l’AIT, Andalusia el 22%, València el 10%, Castella el 9% i la resta d’Espanya el 15%. Catalunya concentrava gran part del proletariat industrial i a Andalusia la majoria de jornalers agraris. És per això que en aquestes dos regions es van crear la majoria de federacions locals de l’AIT. La ideologia predominant a les federacions catalanes i andaluses era l’anarquisme. D’una banda, perquè va ser la primera ideologia obrerista en arribar a Espanya a partir de 1868 i va tenir temps d’estendre’s i consolidar-se a les zones amb més presència obrera, tant industrial com agrària, abans de l’arribada dels propagandistes marxistes. D’altra banda, és possible que les propostes anarquistes, contràries a l’acció política fossin fàcils d’entendre per una població escassament il·lustrada i profundament decebuda per l’acció dels partits. L’anarquisme també va predominar entre el sector més avançat del proletariat espanyol, els treballadors fabrils catalans, i això es pot relacionar amb l’arrelament del republicanisme federal a Catalunya. Per últim, en un país amb greus dificultats per l’associacionisme obrer i amb persecucions constants, la forma d’organització anarquista es presentava molt més àgil, al no tenir una estructura fixa, donar llibertat d’acció a les seccions locals i prendre les decisions de forma assembleària. 3. Analitza la imatge a) Descripció de la informació. Es tracta d’una pintura de Manuel Cabral, de 1857, que retrata una processó de Corpus. b) Anàlisi. En la pintura apareixen representats els diferents grups socials presents en una ciutat. Podem observar el clero i els militars que escorten la custòdia, les classes benestants que presideixen la processó i també els sectors populars. El poder de l’Església es fa patent al congregar tots els sectors socials en una cerimònia important. La seva capacitat d’influència no va minvar en la nova societat liberal, sinó que, a pesar de perdre gran part del seu poder econòmic amb la desamortització, va seguir exercint una gran influència política, moral i social, amb presència en les camarilles de la Cort i al senat, el monopoli de l’ensenyament o el manteniment d’un fur eclesiàstic que li atorgava certs privilegis. 4. Completa al quadern El quadre complet és el següent: Societat Estamental Societat de classes Desigualtat entre privilegiats i no Igualtat de tots els ciutadans davant la llei D. social per... Naixement Riquesa Organització dels grups socials Estaments: Privilegiats (noblesa i clero). Classes socials: Dirigents (alts: burgesia, arist., càrrecs). Situació jurídica No privilegiats (plebeus) Legislació sobre comerç exterior Monarquia i noblesa controlen el comerç exterior francesa, pretenia crear societats igualitàries, amb propietat col·lectiva i repartiment equitatiu de la riquesa, i acabar amb les injustícies de la societat liberal. Aquestes idees van prendre amb força entre els cercles més conscienciats dels assalariats espanyols, tant a la ciutat com al camp. Els principals pensadors utòpics van ser els francesos Saint-Simon, Cabet i Fourier i el britànic Owen. La Primera Internacional, fundada el 1864, va constituir el primer intent d’agrupar tots els qui pensaven que era necessària l’organització dels treballadors per aconseguir la seva emancipació i lluitar contra l’injust sistema capitalista. En la seva fundació, organització i direcció va tenir un pes rellevant Karl Marx, que presidia el Consell Federal amb seu a Londres. Era el màxim representant de l’anomenat socialisme científic, en contraposició a les idees dels utopistes. Les tesi marxistes defensaven que l’emancipació dels treballadors havia de ser obra d’ells mateixos. En conseqüència, la classe obrera havia d’organitzar-se políticament per conquerir, mitjançant la revolució, el poder polític i econòmic i construir un nou Estat obrer, que al principi adoptaria la forma de dictadura del proletariat. En el nou ordre social no existiria la propietat privada, ja que tots els béns de producció estarien en mans de l’Estat (socialisme). Amb el pas del temps, desapareixerien les diferències econòmiques i socials i s’entraria llavors en la fase del comunisme, en la que no existirien les classes socials, s’acabaria l’explotació de l’home per l’home i l’Estat s’extingiria. Mitjanes: pet. burgesia, empl. urbans, profes. En l’AIT es van integrar també les diverses seccions de l’Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, fundada per Mikhaïl Bakunin, la personalitat més rellevant del pensament llibertari o anarquista. Aquesta ideologia mantenia una radical oposició a l’acció política, a la participació del proletariat a les eleccions i a la formació de partits polítics. Igualment, defensava l’abolició de l’Estat, i no la seva conquista, i es mostrava hostil a qualsevol mena d’autoritat, inclosa la dictadura del proletariat. Acusava Marx i el Consell de l’AIT d’autoritaris i impulsava el poder directe i la completa autonomia de les seccions nacionals. Populars: proletariat, pagesia, altres Els objectius finals d’anarquistes i marxistes eren molt similars, però els mètodes per assolir-los van enfrontar radicalment als partidaris de les dues ideologies. El Banc d’Espanya estabilitza la pesseta afavorint el comerç exterior 5. Desenvolupa per escrit La primera de la doctrines obreristes va ser l’anomenat socialisme utòpic. Arrelat en els principis democràtics i socialitzants més avançats de la Revolució 6. Consulta una biblioteca virtual Carta a Andrés escrita desde les batuecas por el “Pobrecito hablador”. La carta de Larra parla de la poca voluntat que hi ha a Espanya per aprendre de la cultura i la falta d’instrucció i d’interès per l’ensenyament. La conclusió de Larra és que “En aquest país no es llegeix perquè no s’escriu, i no s’escriu perquè no es llegeix”, una crítica duríssima a la incultura, a la rusticitat del país i a la seva falta de voluntat per progressar en aquest aspecte. 6-17 El castellano viejo. L’article en qüestió és clarament crític costumista, ja que Larra fa una dura crítica i sàtira contra els castellans vells, aferrats als costums tradicionals d’home mal educat, brut, bast, patrioter. Davant això defensa la llibertat i el respecte per l’ésser humà. La vida de Madrid. Larra critica la diferència entre les classes socials, i personifica la crítica en els rics concretament de Madrid que no fan més que malgastar els seus diners, mentre que la classe treballadora ha de guanyar-se els diners amb el dur treball del dia a dia. I creu que aquesta diferència entre classes és un gran sot en el camí, un gran impediment per a la gent que vulgui pujar de rang mitjançant el treball dur. L’arti- cle també conté una reflexió sobre el sentit de la vida. Valoració general: resposta personal. Elabora un eix digital Activitat personal. Reptes a la Xarxa Activitat personal. ENLLAÇOS D’INTERNET TICHING WEBS http://www.tiching.com/755644 http://images3.wikia.nocookie.net/__cb20070703204131/inciclopedia/images/2/ 21/Piramide_social.gif http://www.tiching.com/755645 http://1.bp.blogspot.com/g1VR696qojo/UWRneSQn82I/AAAAAAAAAZo/zkv2abk4PFU/s1600/ball_02.jpg http://www.tiching.com/755646 http://image.slidesharecdn.com/06-societatsxix-111121103927-phpapp01/95/06la-societat-del-segle-xix-8-728.jpg http://www.tiching.com/755648 http://3.bp.blogspot.com/KqRm_4RLVUk/Vb9bPaUUM2I/AAAAAAAAR5s/c6P63Flzhjs/s1600/12.jpg http://www.tiching.com/755657 https://s-media-cacheak0.pinimg.com/originals/e5/92/12/e59212a93308d896d10ff23dd2fddb18.jpg http://www.tiching.com/755658 http://www.estelnegre.org/fotos/ilquartostato.jpg http://www.tiching.com/755659 http://image.slidesharecdn.com/industrialitzaciosocietatseuropees-141101110919conversion-gate02/95/industrialitzacio-societats-europees-28-638.jpg 6-18 Tema 07 La Restauració borbònica (1875-1902) GUIA DIDÀCTICA • Orientacions Didàctiques • Solucionari • Recursos Didàctics – Naveguem per Tiching – Bibliografia 7-1 156 a 169 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 5 Bibliografia Orientacions didàctiques ● 1. Les claus… Descripció sistemàtica dels elements definitoris del sistema de la Restauració. ● ● 2. El bipartidisme… Anàlisi del sistema bipartidista de la Restauració i del desenvolupament del torn de partits. Panorama divers d’historiadors espanyols d’avui i de diferents generacions, escoles i especialitats, veuen Cánovas i el sistema polític de la Restauració. ● 3. Les forces polítiques… Descripció de les forces polítiques excloses del sistema de la Restauració: republicanisme, carlisme, socialisme. ● 4. Era democràtic…? Plantejament, a través de fonts documentals, del debat entorn al caràcter democràtic o no del sistema de la Restauració. ● 5. La crisi d’ ultramar… Explicació de la crisi colonial de 1898 en els seus dos escenaris, Cuba i Filipines. Evolució de la guerra en els dos territoris. J. TUSELL, F. PORTER (EDS.): Antonio Cánovas y el sistema político de la Restauración. Biblioteca Nueva, Madrid, 1998. ● Naveguem per Tiching J. COSTA: Oligarquía y caciquismo. Biblioteca Nueva, Madrid, 2013. Obra del cèlebre pensador i reformador que denuncia la pràctica del caciquisme tipica de l’oligarquia espanyola de finals del segle XIX. ● http://www.tiching.com/755914. Sistema polític de la Restauració. En aquest enllaç es pot observar un text explicatiu que exposa els elements característics del sistema polític de la Restauració. ● http://www.tiching.com/755915. Bipartidisme i restauració. Es pot observar en aquest enllaç una caricatura de l’època que il·lustra a la perfecció el repartiment del poder entre el bipartidisme durant la Restauració. ● http://www.tiching.com/755917. Caciquisme i Restauració. Consultant aquest enllaç es poden observar dos caricatures de diaris de l’època que retraten les tupinades típiques del caciquisme en la Restauració. ● http://www.tiching.com/756238. Guerra de Filipines. Fotografia d’un grup dels anomenats “últims de Filipines”, els soldats que van lluitar en la guerra entre Estats Units i Espanya entre 1898 i 1899. 170 a 177 APARTATS 6 A 9 Orientacions didàctiques ● 6. La guerra… Anàlisi, a través de fonts documentals, del desenvolupament de la guerra contra els Estats Units i la pèrdua de les colònies. ● 7. Les conseqüències… Anàlisi de l’impacte moral que va tenir la derrota de 1898 sobre la societat espanyola i les conseqüències econòmiques, socials i culturals que se’n van derivar. Bibliografia ● Obra que explica els esdeveniments previs a l’enfrontament i repassa les sevess diferents etapes, acompanyada d’abundant documentació gràfica. ● 8. Catalunya i la guerra… Anàlisi i descripció de les relacions entre Cuba i Catalunya durant el segle XIX. ● 9. En què consistía…? Síntesi final del sistema de la Restauració. Naveguem per Tiching ● http://www.tiching.com/755923. La crisi colonial. Il·lustració que mostra la política en matèria colonial d’Espanya a finals del segle XIX. ● http://www.tiching.com/755926. La Guerra de Cuba. En aquest enllaç s’observa un mapa que retrata les batalles, rutes i fets de la Guerra de Cuba. ● http://www.tiching.com/755916. Regeneracionisme. En aquest esquema explicatiu es poden observar les diferents característiques d’aquest moviment polític i cultural que va sorgir a finals del segle XIX. ● http://www.tiching.com/755928. Oposició a la Restauració. Esquema que explica sumàriament els elements polítics i socials que s’oposaven al sistema de la Restauració espanyola. 7-2 J. ESCRIGAS RODRÍGUEZ: Atlas ilustrado de la guerra de Cuba. Susaeta, Madrid, 2012. ● C. MORENO HERNÀNDEZ (ED.): 1898: Entre la crisi d'identitat i la modernització. Publ. de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000. Actes del Congrés Internacional celebrat a Barcelona l'abril de 1998 per analitzar la problemàtica dels fets de 1898. SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS Pàgines 156 i 157 ● La caricatura mostra una comitiva formada per nombrosos personatges que satiritzen els vicis electorals existents durant la Restauració. Entre aquests vicis s’identifiquen: – Els vots ja preparats, encarnats en el personatge que porta sobre el cap una urna ja plena. – L’agraïment dels personatges afavorits pel règim (que porten a collibè Sagasta). – La compra de vots (personatge del carretó amb la inscripció “votos al por mayor”). – El control dels ajuntaments (personatges que no poden utilitzar els seus braços i són flanquejats per la Guàrdia Civil). – Detenció dels partidaris de l’oposició (representats en el grup que va lligat de mans i amb la pancarta “electors que iban a votar”). – Violència física, exercida pels personatges amb bastó. Destaquen els esguerrats que els segueixen, que es troben en aquesta situacio per haver votat en anteriors ocasions. – L’exèrcit, màxim garant de la perpetuació del sistema. ● L’embut sobre el que es recolza Sagasta simbolitza la funció de filtre exercida pel sufragi existent. Teòricament universal, el sufragi es manipula per reconduir la pluralitat d’opinions i tendències polítiques cap a una uniformitat favorable als interessos dels convocants, que d’aquesta manera obtenien una majoria estable i “legitimaven” sempre la seva posició. Destaquen dos personatges que flanquegen Sagasta i l’embut: un, el sicari amb el garrot, representa la coacció (oculta i violenta) que exerceix el règim sobre el votant; el guàrdia civil, per la seva part, al·ludeix al control “legal” del procés. Pàgines 158 i 159 imposar una dictadura per defensar la propietat. 2. El sufragi universal masculí va ser aprovat a Espanya el 1890, pel govern del Partit Liberal de Sagasta. L’aprovació del sufragi universal masculí va suposar una notable ampliació del cens electoral, que va passar de 800.000 a 5.000.000 de votants. Segons el document, tenen dret a vot tots els espanyols homes majors de 25 anys que es trobin en ple gaudi dels seus drets civils i siguin veïns d’un municipi en el que comptin dos anys almenys de residència. 3. Després de l’intent fallit d’instaurar un sistema democràtic durant el Sexenni (1868-1874), els grups conservadors van rebre amb satisfacció la Restauració dels Borbons perquè esperaven que la nova monarquia tornaria l’estabilitat política i posaria fi a tot intent de revolució democràtica i social a Espanya. El pronunciament de Sagunto, dirigit per Martínez Campos, va accelerar la proclamació d’Alfonso XII com a rei, que va comptar amb el suport dels sectors conservadors, que van acceptar ràpidament la nova situació. 4. El sistema canovista era un pacte o solució de compromís de les elits socials espanyoles destinat a eliminar tots els factors polítics desestabilitzadors, tant per la dreta com per l’esquerra, de la política del país: – El radicalisme polític del Sexenni Democràtic, que havia estat anul·lat per la Restauració. – L’auge i radicalització del moviment obrer. – Els enfrontaments civils i l’intervencionisme de l’exèrcit en la política espanyola. Les forces polítiques conservadores i progressistes van pactar un sistema d’aparença democràtica però al marge del funcionament democràtic. Formalment reunia la majoria de les característiques d’una democràcia: sistema parlamentari, sobirania compartida de les Corts i la Corona, renúncia explícita de les forces polítiques a l’ús de la força, etc. Malgrat això, aquesta alternança pacífica de conservadors i progressistes es realitzava al marge dels resultats electorals i excloïa la resta de forces polítiques; era un pacte d’alternança que es produïa entre les elits socials i polítiques, al marge de la ciutadania. 1. En aquest text, Cánovas del Castillo s’oposa al sufragi universal per considerar-lo incompatible amb la propietat individual i la desigualtat de les fortunes. El titlla d’instrument del socialisme per imposar el punt de vista de la multitud a la classe propietària. Considera també que per salvaguardar la propietat és necessària la falsificació o supressió del sufragi universal, cosa que explica que un dels fonaments del sistema canovista fos la manipulació electoral. Una altra característica del sistema canovista és la denominada solució de compromís: progressistes i conservadors elaboren la Constitució de 1876, que malgrat el seu caràcter marcadament conservador recollirà algunes de les pretensions dels progressistes del Sexenni Revolucionari. Serà una solució de compromís, ja que tots dos partits acceptaran: Defensa també Cánovas que si el fet de mantenrr la igualtat entre la multitud i els propietaris implica un risc per aquests, no dubtaran a acabar amb el sufragi i – Una declaració de drets, pròxima als principis de 1868, però molt restringida. – La confessionalitat catòlica de l’Estat, un objectiu prioritari per als sectors conservadors. – El restabliment del sufragi censitari. 7-3 – L’alternança en el poder dels dos partits. En resum, el sistema polític de la Restauració monàrquica, proposat per Cánovas, es va basar en una alternança pacífica en el poder de liberals i conservadors. Per assegurar l’alternança era necessari controlar el procés electoral perquè sortís elegit el partit al que tocava el torn. Per a això, es van usar dos institucions: els cacics locals, que controlaven a la població rural, i l’encasellat o designació prèvia dels candidats. A més a més, el sistema canovista, com qualsevol sistema constitucional, es va sustentar en altres tres institucions: – La Corona, que va jugar un paper de mediador en la vida política. – Els dos partits polítics (conservador i progressista), que van pactar la seva alternança pacífica en el poder. – L’exèrcit, que va acceptar la supremacia del poder civil sobre el militar. 5. La Constitució elaborada el 1876 és una clara mostra del liberalisme doctrinari, caracteritzat pel sufragi censitari i la sobirania compartida entre les Corts i el rei. Es tractava, doncs, d’una constitució de caràcter marcadament conservador i inspirada en els valors històrics tradicionals de la monarquia, la religió i la propietat. La Constitució considerava la monarquia com una institució superior, inqüestionable, permanent i al marge de qualsevol decisió política. Constituïa un poder moderador que havia d’exercir com a àrbitre en la vida política i garantir la bona entesa i l’alternança entre els partits polítics. Per això, s’establia la sobirania compartida i es concedien amplis poders al monarca: dret de veto, nomenament de ministres i potestat de convocar les Corts, suspendre-les o dissoldre-les sense comptar amb el govern. Les Corts eren bicamerals i estaven formades pel Senat i el Congrés dels Diputats, aquest últim de caràcter electiu. La Constitució no fixava el tipus de sufragi, però una llei de 1878 va establir el vot censitari, limitat als majors contribuents. Però el 1890, quan estava en el poder el partit liberal, es va aprovar el sufragi universal masculí. Al senat, la meitat dels senadors ho eren per dret propi o vitalici, fet que donava opció al rei i al govern a nomenar directament als senadors. La Constitució també proclamava la confessionalitat catòlica de l’Estat, encara que tolerava altres creences sempre que no es fes manifestació pública d’elles. En conseqüència, es va restablir el pressupost del culte i clero per finançar l’Església. Així mateix, el nou text constitucional comptava amb una prolixa declaració de drets, però la seva concreció es remetia a lleis ordinàries posteriors que, en general, van tendir a restringir-los, especialment els d’impremta, expressió, associació i reunió. 7-4 6. Cánovas del Castillo s’oposa al sufragi universal per les següents raons: – És incompatible amb tot règim polític ordenat, sobretot si és el monàrquic: la sobirania no pot residir en el poble i en la institució monàrquica al mateix temps. – És incompatible amb la propietat individual i la desigualtat de les fortunes. El titlla d’instrument del socialisme per imposar el punt de vista de la multitud a la classe propietària. Així mateix, Cánovas contraposa el sufragi universal amb la Corona pels següents motius: – Amb ell es pretén soscavar el paper de la Corona en el sistema polític. – És fàcilment manipulable per interessos aliens; el poble, sense educació política, és fàcil d’influenciar en el vot i per això no se li pot confiar aquesta responsabilitat i que es derivi d’ell la sobiranía. El sufragi universal masculí va ser aprovat a Espanya el 1890, pel govern del Partit Liberal de Sagasta. L’aprovació del sufragi universal masculí va suposar una notable ampliació del cens electoral, que va passar de 800.000 a 5.000.000 de votants. Malgrat això, es van mantenir els mecanismes de corrupció i frau electoral, que van impedir una vertadera democratització del sistema. 7. La Restauració borbònica va privar a la causa carlina d’una bona part de la seva hipotètica legitimitat i alguns personatges del carlisme van acabar reconeixent Alfonso XII. A més a més, l’esforç militar del govern al llarg de 1875 va fer possible la reducció dels nuclis carlins en Catalunya, malgrat que havien aconseguit alguns èxits militars en les batalles d’Alpens i Castellfollit. La intervenció de l’exèrcit al comandament de Martínez Campos va forçar finalment la rendició dels carlistes a Catalunya, Aragó i València. No obstant això, el conflicte va continuar uns mesos més al País Basc i Navarra, on va ser traslladada la major part de l’exèrcit governamental, que va aconseguir debilitar la resistència navarresa i basca fins la seva total rendició el 1876. Al febrer d’aquell mateix any, Carles VII va travessar la frontera francesa cap a l’exili i la guerra es va donar per finalitzada en tot el territori. La conseqüència immediata de la derrota carlina va ser l’abolició definitiva del règim foral. D’aquesta manera, els territoris bascos van quedar subjectes al pagament dels impostos i al servei militar, comuns a tot l’Estat. No obstant, el 1878 es va estipular un sistema de concerts econòmics que atorgava un cert grau d’autonomia fiscal a les Províncies Basques, en virtut del qual aquestes pagarien anualment a l’administració central una determinada quantitat recaptada directament per les Diputacions Provincials. Pàgines 160 a 162 1. Rep el nom de torn dinàstic el sistema canovista implantat durant la Restauració borbònica, consistent en l’alternança en el poder entre dos partits: el Partit Conservador i el Liberal. En aquest sistema de caràcter bipartidista, les minories del país es reparteixen el poder mitjançant un pacte antidemocràtic i del que exclouen a la resta de forces polítiques i socials. Tal com s’observa en el gràfic, entre 1876 i 1902 conservadors i liberals es reparteixen els escons al parlament per formar la majoria que correspon al torn de govern. A la resta de partits li correspon un percentatge irrellevant d’escons. Cap ressaltar també el relatiu equilibri en l’alternança del poder entre progressistes i conservadors. 2. El temor a una possible desestabilització del sistema polític després de la mort del rei Alfons XII (1885), va impulsar un acord entre conservadors i liberals, l’anomenat Pacte del Pardo. La seva finalitat era donar suport a la regència de Maria Cristina i garantir la continuïtat de la monarquia davant les fortes pressions de carlistes i republicans. 3. El sufragi censatari i l’universarl tenen grans diferències pel que fa al dret a vot, ja que el censatari restringeix el vot segons requisits com la condició social, mentre que l’universal no. Així, amb sufragi censatari el 1878 tenien dret a vot el cinc per cent de la població, mentre que amb l’universal el 1869 i el 1890 podien votar més del 25 i el 28 per cent dels ciutadans. 4. A Catalunya en l’últim quart del segle XIX els conservadors dominaven majoritàriament a les comarques gironines, excetuant Girona i la seva zona d’influència, i una part del Baix Empordà, on existia un empat amb els liberals. Els conservadors també controlaven la zona oriental del país, excepte l’extrem nord dels Pirineus, on guanyaven els liberals, i algunes zones del Camp de Tarragona, on s’establien empats. Finalment, a les zones central, de Tarragona, de Barcelona i part del Vallès hi havia majories liberals. 5. En el text es critiquen els diputats imposats, i està a favor que aquests s’han d’escollir entre persones amb virtut, civisme, talent i desinterès per càrrec, tot rebutjant aquells que es moguin per interès econòmic, per caciquisme o per pertorbar l’administració local, o que no tinguin ni seriositat ni posició social. 6. Cánovas havia estat el principal dirigent del Partit Alfonsí, que durant el Sexenni Democràtic havia defensat la restauració monàrquica. Després del retorn d’Alfons XII el va transformar en el Partit Liberalconservador, que aglutinava els grups polítics més conservadors (exceptuant els carlistes i els integristes) i que va acabar dient-se simplement Partit Conservador. El projecte bipartidista de Cánovas requeria un altre partit de caràcter més progressista, l’anomenada esquerra dinàstica, i ell mateix va pro- posar a Sagasta la seva formació. D’un acord entre progressistes, unionistes i alguns republicans moderats va néixer el Partit Liberal-fusionista, més tard conegut com Partit Liberal. A tots dos partits els corresponia la tasca d’unir els diferents grups i faccions, amb l’únic requisit d’acceptar la monarquia alfonsina i l’alternança en el poder. Per aquest motiu, se’ls coneixia com a partits dinàstics. Conservadors i liberals coincidien ideològicament en el fonamental, però diferien en alguns aspectes i assumien de manera consensuada dos papers complementaris. Tots dos defensaven la monarquia, la Constitució, la propietat privada i la consolidació de l’Estat liberal, unitari i centralista. La seva extracció social era bastant homogènia i es nodrien principalment de les elits econòmiques i de la classe mitjana acomodada. Eren partits de minories, de notables, que comptaven amb diaris, centres i comitès distribuïts pel territori espanyol. Pel que fa a la seva actuació política, les diferències eren escasses. Els conservadors es mostraven més proclius a l’immobilisme polític, proposaven un sufragi censitari i la defensa de l’Església i de l’ordre social. Els liberals defensaven el sufragi universal masculí i estaven més inclinats a un reformisme social de caràcter més progressista i laic. Però, en la pràctica, l’actuació de tots dos partits en el poder no diferia en l’essencial, ja que existia un acord tàcit de no promulgar mai una llei que forcés l’altre partit a derogar-la quan tornés al govern 7. L’alternança regular en el poder entre aquestes dos grans opcions dinàstiques (torn pacífic) tenia com a objectiu assegurar l’estabilitat institucional. El torn en el poder quedava garantit perquè el sistema electoral invertia els termes propis del sistema parlamentari. D’aquesta manera, quan el partit en el govern patia un procés de desgast polític i perdia la confiança de les Corts, el monarca cridava el cap del partit de l’oposició a formar govern. Llavors, el nou cap de gabinet convocava eleccions amb l’objectiu d’aconseguir el nombre de diputats suficient per formar una majoria parlamentària que li permetés governar. 8. Els resultats electorals entre 1875 i 1902 mostren una alternància bastant regular en l’exercici del poder, segons el previst pel sistema de torn pacífic. Els governs més duradors van ser el primer govern conservador, entre 1875 i 1881, amb presidències de Cánovas i una més curta de Martínez Campos, i l’anomenat govern llarg de Sagasta, entre 1885 i 1890. Els altres períodes no duren més de dos anys, i en general trobem un relatiu equilibri en la permanència en el poder de conservadors i liberals. 9. Els anys de govern conservador i liberal van ser molt equilibrats, tornant-se en períodes curts d’entre un i dos anys, i dos períodes més llargs: el govern va ser conservador entre 1876 i 1881 i liberal entre 1886 i 1890. 7-5 10. Durant l’anomenat govern llarg de Sagasta, que es va estendre entre 1885 i 1890, els liberals van impulsar una important obra reformista per incorporar al sistema alguns drets associats als ideals de la revolució de 1868. D’aquesta manera es va aprovar la Llei d’Associacions (1887), que va eliminar la distinció entre partits legals i il·legals i va permetre l’entrada en el joc polític a les forces opositores, es va abolir l’esclavitud (1888), es va introduir la celebració de judicis per jurats, es va impulsar un nou Codi Civil (1889) i es van endegar reformes d’hisenda i militars. Però la reforma de major transcendència va ser sens dubte la implantació del sufragi universal masculí a les eleccions generals (1890). D’aquesta manera, el cens electoral es va ampliar de 800.000 homes a a prop de 5.000.000, al tenir dret a vot tots els homes més grans de 25 anys. Però la universalització del sufragi va quedar desvirtuat per la continuïtat dels vells mecanismes de frau i corrupció electoral, que van impossibilitar una vertadera democratització del sistema. 11. A Catalunya, els conservadors ss’agrupaven en la Lliga de l’Ordre Social, que aplegava una sèrie de prohoms. S’oposaven a a la tolerància de cultes del 1876 i al reformisme dels liberals, criticaven el caciqusme i la corrupció electoral del sistema, i defensaven el dret civil català i el proteccionisme econòmic. Els liberals catalans s'articulaven al voltant d'antics progressistes i algun demòcrata. Els seus líders eren Víctor Balaguer i Francesc Rius i Taulet. Defensaven un reformisme que augmentés les llibertats individuals, restés influència a l'Església i ampliés les bases socials del sistema, com per exemeple amb el sufragi universal. També es van mostrar partidaris de fer reformes a Cuba per tal d’atorgar la colònia amb una certa autonomia que aturés les revoltes. Els conservadors van enfrontar-se aamb Cánovas a causa del fort centralisme i uniformisme del règim. Pàgines 163 a 165 1. Dels partits dins del sistema de la Restauració, el conservador estava recolzat per grans propietaris rurals, alta burgesia i classes altes, mentre el liberal ho era per propietaris rurals mitjans i petits, classes mitjanes, burgesia i professionals. D’altra banda, d’entre les bases socials dels partits externs al sistema, els republicans tenien el recolzament de la petita burgesia, les classes mitjanes i populars urbanes i els treballadors industrials; els ultracatòlics del clero, classes mitjanes i classes mitjanes rurals; els nacionalistes eren recolzats per la burgesia i les classes mitjanes i els socialistes per la classe obrera. 2. En el Manifest del Partit Republicà Federal es mostren diversos principis del republicanisme. En primer lloc el text parla de la necessitat de separar l’Estat i l’Església. Postula també que les necessitats més urgents d’Espanya són l’ensenyament i les obres públiques. 7-6 En el Manifest es critica al parlamentarisme espanyol del moment. Es qüestiona el predomini del poder executiu sobre el legislatiu i les potestats reals, que alteren el que seria un règim parlamentari normalitzat. 3. Les zones de Catalunya on tenia més presència electoral al republicanisme e a les eleccions de 1893 van elegir més diputats republicans la zona d’influència de Barcelona, Girona i Tarragona. Les raons són prou evidents: la gran majoria del proletariat industrial, la petita burgesia i les classes mitjanes i populars urbanes de Catalunya es concentraven en aquestes zones. 4. El líder del republicanisme federal a Catalunya reivindica el poder tenir lleis pròpies per als territoris de l’antiga Corona d’Aragó, tal i com tenen Castella, Biscaia i Navarra. 5. L’integrisme catòlic, exemplificat en el text del document 5, afirma que el liberalisme és pecat, tant en doctrines com en fets. En doctrines perquè és heretgia i en fets perquè infringeix tots els manaments de Déu i l’Església catòlica. Així, continua el text, el liberalisme, en negar la preeminència de de Déu sobre els individus o les societats nega els dogmes de la fe cristiana i és immoral perquè considera lícit el culte a diver-sos déus i el pagament de drets temporals a l'Església. 6. El sistema de la Restauració va marginar de l'activitat de diversos sectors socials i polítics: republicans, carlins, socialistes i nacionalistes. Aquests sectors no van poder accedir als ressorts del poder o van tenir escassa influència degut als mecanismes de funcionament del torn, que es repartien liberals i conservadors. Els republicans van ser reprimits els primers anys de la Restauració i per això part dels seus seguidors es van desencisar. Tot i les divisions internes, els partits republicans estaven d’acord amb quatre punts bàsics: la república com a forma d'Estat, les reformes per afavorir els grups socials més necessitats (intervenció de l'Estat, foment del cooperativisme, concessió de crèdits barats), la fe en el progrés científic i educatiu i la laïcitat (separació de l'Església i l'Estat). Els carlins, derrotats al 1876, van trigar a reorganitzar-se i des d’aleshores només van tenir una certa força a les províncies forals. A més, amb l'aparició del nacio-nalisme basc i català el carlisme va reduir encara més les seves bases socials. L'aliança entre l'Església i el règim de la Restauració va deixar el carlisme sense una part dels seus suports tradicionals, ja que una part del clero es va mostrar partidari de la integració dels catòlics en el sistema conservador anovista. Finalment, a l'extrem més integrista hi va haver una escissió per part del sector liderat per Ramón Nocedal, amb personalitats catalanes importants com la del clergue sabadellenc Fèlix Sardà i Salvany. Tot i així, la jerarquia eclesiàstica catalana, encapçalada pel bisbe Josep Morgades, va fer pressió sobre el clergat perquè abandonés el carlisme. Amb la llei d’associacionisme del 1881 va arribar una certa permissivitat governamental, que legalitzava les associacions obreres. Això va afavorir les activitats del PSOE, que estava liderat per Pablo Iglesias i era partidari de participar en l'activitat política. El 1888 es va fundar a Barcelona el primer sindicat socialista, la Unión General de Trabajadores (UGT). Però el creixement del socialisme espanyol va ser molt lent: entre el 1888 i el 1899 el PSOE va passar de tenir 16 a 78 agrupacions, i la UGT va augmentar el nombre d'afiliats de 3500 a 15000. El socialisme estava més arrelat a Madrid, Astúries i el País Basc, però tenia pocs adeptes a Catalunya, on només hi havia onze agrupacions socialistes. La força del republicanisme federal entre les classes populars i l'arribada de l'internacionalisme anarquista van ocupar a Catalunya l'espai polític i sindical que tenia el socialisme en altres zones d'Espanya. Finalment, el nacionalisme català, que comptava amb les bases socials de la burgesia i les classes mitjanes, tenia d’una banda els sectors progressistes de Valentí Almirall. D’altra banda, el Centre Català, sorgit per defensar el Dret Civil del país, era divers ideològicament parlant, i a la banda conservadora va sorgir la Lliga Regionalista de Prat de la Riba, que va ser el grup polític amb més seguiment. Les reivindicacions nacionalistes es van expressar amb diversos actes, manifestos i publicacions, com les Bases de Manresa del 1892. D’altra banda, el nacionalisme basc va comptar amb la formació del Partit Nacionalista Basc, fundat per Sabino Arana el 1898. De caràcter independentista als inicis, va derivar ràpidament vers posicions autonomistes, era defensor dels furs i tenia un caràcter ètnic i de defensa de les tradicions i no tant de la llengua pròpia, com d’altra banda sí passava a Catalunya. 7. Després del fracàs de l’experiència del Sexenni Democràtic, el republicanisme va haver de fer front al desencís de part dels seus seguidors i la repressió dels governs monàrquics. A més a més, els republicans es trobaven fortament dividits en diverses tendències i en una contínua reorganització de forces, que van restar eficàcia i suport electoral al seu programa polític. L’adaptació més ràpida a la noves condicions la va protagonitzar el vell dirigent republicà Emilio Castelar, que va evolucionar cap a postures cada vegada més moderades. Convençut de la pèrdua de força dels seus ideals i que la Restauració garantiria l’ordre social, va considerar "possible" que la monarquia assumís alguns dels principis democràtics i va crear el Partit Republicà Possibilista. Un cas contrari va ser el del polític progressista Ruiz Zorrilla, qui va virar cap a un republicanisme radical que no descartava l’acció violenta contra la monarquia: va fundar el Partit Republicà Progressista, que va tenir certa influència entre alguns militars i el 1883 va protagonitzar un fracassat intent d’aixecament. Les pràctiques insurreccionals van provocar la ruptura de Salmerón amb el partit de Ruiz Zorrilla i la creació del Partit Republicà Centralista (1887). El republicanisme amb més adeptes i més fidel al seu ideari inicial va ser el Partit Republicà Federal, que seguia tenint Pi i Margall com a líder i comptava amb el suport d’una part important de les classes populars. 8. A Catalunya Valentí Almirall va crear un partit catalanista d'àmbit estrictament català, escindint-se així del grup republicà estatal més nombrós, el Partit Republicà Federal, liderat per Francesc Pi i Margall, amb un elevat nivell d'implantació que a Catalunya. A partir del congrés del 1883 i de l'ascens de Josep M. Vallès i Ribot a la direcció del partit, el federalisme estatal es va reforçar i va començar a defensar un Estat federal amb un fort reformisme social. Aquest federalisme va tenir una forta influència a ciutats catalanes com Barcelona, Sabadell, Figueres, o Vilafranca, però també va aconseguir penetrar en zones pageses d'influència rabassaire. 9. Després de la derrota carlina el 1876, es va prohibir explícitament l’estada a Espanya del pretendent don Carles de Borbó i el carlisme va entrar en una greu crisi després que destacats membres de les seves files, com el vell heroi militar Ramón Cabrera, reconeguessin Alfons XII. A més a més, la Constitució de 1876 descartava tota la branca carlina dels Borbons de la successió al tron. La direcció del carlisme va trigar força temps en readaptar la seva activitat per convertir-se en un nou partit polític capaç de prendre part en les conteses electorals. Carles VII va dipositar la seva confiança com a cap del carlisme en Cándido Nocedal, qui va estendre els Cercles Carlistes per tot el país. Els carlistes van mantenir la seva força a Navarra, el País Basc i Catalunya, però la seva influència era escassa a la resta del territori espanyol. La renovació del partit va anar a càrrec de Juan Vázquez de Mella, qui el 1886 va proposar un programa adaptat a la nova situació política. El programa es coneix com l’Acta de Loredan, nom del palau venecià on residia el pretendent Carles VII després de ser expulsat de França. La proposta carlista renovada mantenia la vigència d’antics principis com la unitat catòlica, el furisme, l’autoritat del pretendent carlista i l’oposició a la democràcia, però ja no es manifestava a favor de l’antic Règim i acceptava el nou ordre liberal-capitalista. Però en el si del partit hi havia una forta disputa religiosa. Una part del partit acusava Carles VII i els principals dirigents de no recolzar prou la política catòlica impulsada pel papat contra el liberalisme i van culpar don Carles de "cesarisme", és a dir, de donar prioritat a la qüestió dinàstica per sobre de la religiosa. El líder d’aquest corrent va ser Ramón Nocedal, fill del líder carlista, que va protagonitzar una escissió el 1888 i va fundar el Partit Catòlic Nacional, que va 7-7 deixar de reconèixer com rei don Carles i es va convertir simplement en un partit catòlic integrista. El Partit Carlista no va oblidar completament la seva tradició insurreccional i va promoure alguns intents fracassats el 1899 i 1900, encara que els seus principals dirigents van optar per la via política. També va continuar mantenint les jerarquies militars lligades al record de l’última guerra i va fundar una milícia, el Requeté, que va adquirir importància en la dècada de 1930. 10. Durant els primers anys de la Restauració el moviment obrer va patir un retrocés com a conseqüència de la il·legalització de la Internacional i de les seves associacions, de l’establiment d’una rígida censura i de fortes mesures repressives. L’arribada dels liberals al poder el 1881 va comportar una certa permissivitat governamental, que es va complementar a partir de 1887 amb la llei d’associacions, que legalitzava les associacions obreres. Aquest nou context de llibertat política va afavorir les activitats del PSOE, liderat per Pablo Iglesias i que era partidari de participar en l’activitat política. El 1883, el govern liberal va crear la Comissió de Reformes Socials per estudiar les condicions de vida de la classe obrera. A l’any següent, el PSOE va presentar un informe on es denunciaven els horaris prolongats, l’ocupació de dones i nens i els salaris obrers baixos. El 1886 va començar la publicació d’El Socialista, l’òrgan d’expressió oficial del partit. Durant dècades va ser el vincle d’unió i relació entre les agrupacions socialistes distribuïdes per tot el país, que trobaven en el diari les posicions del partit, els articles de reflexió política i les reivindicacions i convocatòries de lluita. El 1888 es va produir la celebració de l’I Congrés del PSOE. El creixement del socialisme espanyol a partir de 1890 es va veure afavorit per diversos factors: la moderació de la seva actuació, que defensava la vaga com a element reivindicatiu únicamente per a casos extrems, i l’aprovació del sufragi universal, que inorementava les seves expectatives electorals. No obstant això, l’expansió del socialisme va ser molt lenta: el 1886 comptava amb 16 agrupacions; el 1888, amb 41, i el 1892, únicament amb 37. De la seva part, la UGT va passar de 3.500 afiliats el 1888 a 15.000 el 1899. A partir de llavors, el clima de mobilització originat pel desastre colonial i la industrialització d’algunes zones concretes van facilitar la difusió del socialisme. Després d’algun petit èxit aïllat a les eleccions municipals, l’aliança amb els republicans (conjunció republicano-socialista) va fer possible l’elecció de Pablo Iglesias com a primer diputat socialista el 1910. A Catalunya va tenir por arrelament degut a la implantació entre les classes populars del republicanisme i de l’internacionalisme anarquista. Malgrat tot, 7-8 van sorgir agrupacions socialistes a Barcelona, Reus i Mataró, d’on va sorgir el primer regidor socialista català. Pàgines 166 i 167 1. El sistema del torn pacífic va poder mantenir-se durant més de vint anys gràcies a la corrupció electoral i a la utilització de la influència i poder econòmic de determinats individus sobre la societat (cacics). El fenomen del caciquisme es va donar a tot Espanya, encara que va assolir el màxim desenvolupament a Andalusia, Galícia i Castella. Els cacics eren persones notables, sobretot del medi rural, sovint rics propietaris que donaven feina a jornalers i que tenien una gran influència en la vida local, tant social com políticament També podien ser advocats, professionals de prestigi o funcionaris de l’Administració, que controlaven els ajuntaments, feien informes i certificats personals, dirigien el sorteig de les quintes, proposaven el repartiment de les contribucions i podien resoldre o complicar els tràmits burocràtics i administratius. Amb la seva influència, els cacics orientaven la direcció del vot, agraint amb els seus "favors" la fidelitat electoral i discriminant als que no respectaven els seus interessos. Els cacics van manipular les eleccions contínuament d’acord amb les autoritats, especialment els governadors civils de les províncies. En el document 1, Clarín encarna el caciquisme en la figura del marquès de Vegallana, que exerceix un absolut control sobre la societat i decanta el poder en un sentit o un altre. En aquest context, el torn entre liberals i conservadors dóna certa aparença al muntatge ordit per les classes dominants per perpetuar-se en el poder i beneficiar els seus membres dels favors de l’oligarca. La frase “Com un jugador d’escacs que juga sol i s’interessa igual per les blanques que per les negres” revela que el joc polític només servia en última instància als interessos d’una única persona: el marquès. Així doncs, la democràcia quedava reduïda a una simple disfressa, a una simulació darrere de la qual s’amagaven els interessos no ja d’una classe dominant, sinó d’un sol individu. En la caricatura de L’Esquella de la Torratxa es veu un obrer davant una urna amb les mans a les butxaques. El seu vot, davant la seva passivitat, és emès per un personatge de classe alta situat al seu darrere. La caricatura mostra una de les trampes habituals en els processos electorals de la Restauració: manipulació del vot per sectors socials dominants (compra, coacció, etc.). En aquest cas, el paper determinant del vot l’exerceix un personatge de classe alta, com revelen la seva vestimenta encara que queda patent la connivència dels humils en la passivitat del votant. L’apatia de l’electorat, impotent davant una situació en la que no podia intervenir, i la seva precarietat eco- nòmica el feien presa fàcil de la manipulació, ja fos per compra del vot o per coacció directa o indirecta. D’altra banda, el control dels mecanismes electorals per part de l’autoritat feia fàcil falsificar censos i incloure-hi morts, substituïts per gent disfressada. L’eficàcia del sistema és patent en la regularitat amb què es van succeir liberals i conservadors en el poder, il·legitimant totalment el sistema 2. Per partida de la porra ens referim a qualsevol grup d’agitadors a sou d’un partit politic que es dedica a acovardir als seus oponents a través de la violència física (pallisses, atacs a locals o domicilis...). Encara que va tenir el seu origen en el Sexenni Democràtic, el seu ús va ser generalitzat pels cacics durant la Restauració. Altres pràctiques emprades pels cacics per imposar la seva voluntat eren la pèrdua de feina, l’ús de la força pública, l’ús arbitrari de l’administració pública contra els oponents (sancions), etc. 3. En el document 3 es fa referència a la tupinada, que era el conjunt de trampes electorals que ajudava a aconseguir la sistemàtica adulteració dels resultats electorals perquè guanyés qui prèviament havia decidit la força política en el poder, perpetuant així el sistema. Les principals trampes electorals del sistema eren les següents: – L’encasellat: la designació prèvia dels candidats que havien de sortir elegits. candidats que li interessa que surtin elegits per assegurar el resultat electoral que es requereix en cada moment. Aquests encasellats són elegits utilitzant tots els mitjans de manipulació electoral existent, el que es coneix com tupinada. 5. El percentatge d’electors que participaven a les eleccions era molt baix. La mitjana no supera el 45%, i hi ha províncies que no arriben al 30%. El percentatge de vot és més alt en aquelles províncies on el caciquisme té una més presència, ja que poden controlar l’afluència de votants. A les províncies amb un grau d’urbanització més alt o amb més presència de sectors contraris al sistema (obrers a Barcelona o País Basc, carlistes a Navarra;, republicans a Catalunya, València o Madrid...) l’abstenció arriba al 70% del cens. 6. El període de la Restauració canovista ha estat valorat per alguns corrents historiogràfics com una llarga etapa d’estabilitat institucional, convivència pacífica i respecte a les llibertats davant els convulsos decennis anteriors caracteritzats per pronunciaments militars i revolucions. No obstant això, altres historiadors presenten la Restauració com un règim polític fictici, basat teòricament en els principis liberals del constitucionalisme, la representativitat i el parlamentarisme, però que en la pràctica quedaven completament desvirtuats. El torn pacífic no s’asseia sobre el principi democràtic del govern emanat de la representació parlamentària, i aquesta al seu torn del vot lliure, sinó que era el resultat d’un acord previ entre els partits dinàstics sobre quin d’ells havia de governar en cada moment, en funció de les circumstàncies. – La coacció física i econòmica sobre els votants, realitzada principalment pels cacics per determinar el vot. D’aquesta manera, el sistema polític de la Restauració ideat per Cánovas es va construir sobre tres pilars escassament democràtics: – La compra directa de vots, aprofitant la pobresa en què vivia la major part de la població. – Una limitada Constitució que instaurava la monarquia com a forma d’Estat inqüestionable (ni les Corts podien abolir-la). – La manipulació del cens electoral, fent votar a persones disfressades d’altres mortes, absents o inexistents. – La falsificació d’actes electorals, a fi de deter-minar el resultat desitjat. Era freqüent la inhabilitació dels interventors de l’oposició mitjançant excuses diverses. En el document 4 es fa referència a l’encasellat, que consistia en la relació de candidats que, a judici del ministre de Governació, havien de ser elegits. Era indispensable per posar en marxa els mecanismes de la tupinada, és a dir, la manipulació del resultat de les votacions. Una vegada decidits els candidats que havien de guanyar, els governadors trametien la llista a alcaldes i cacics, els qui usaven tots els mitjans al seu abast per garantir el resultat. 4. La vinyeta del document 4 fa referència a la manipulació electoral organitzada des del ministeri de Governació. El ministre de torn compta amb una sèrie de – El sistema polític, que només donava entrada als dos partits dinàstics, tot excloent, i sovint prohibint i perseguint, l’oposició. – L’alternança en el poder, assegurada pels constants fraus electorals propis del caciquisme. Totes aquestes pràctiques fraudulentes van portar al desencís d’una bona part de la població, que es va concretar en un elevat abstencionisme electoral. Aquesta apatia política s’explica per l’escassa representativitat dels partits dinàstics, la desconfiança de l’electorat en l’honestedat de les eleccions i el desinterès de l’oposició a participar en el procés electoral. En Oligarquía y caciquismo Joaquín Costa denúncia precisament el caràcter oligàrquic del sistema de la Restauració que s’amaga sota l’aparença d’un sistema parlamentari. Critica també que les desviacions, abusos i corrupteles del règim no són una excepció sinó la regla de funcionament del mateix i les que li imprimeixen els seus caràcter oligàrquic. 7-9 7. Resposta personal. Els alumnes hauran de fer referència a les causes de l’abstencionisme i a la intervenció dels elements distorsionadors del parlamentarisme per relacionar baixa participació electoral i corrupció. Pàgines 168 i 169 1. El Grito de Baire del 24 de febrer de 1895 va iniciar un aixecament generalitzat a Cuba. La rebel·lió va començar a l’est de l’illa, a Santiago de Cuba, però es va estendre ràpidament a la zona occidental, on hi havia la capital, L’Havana. El cap del govern espanyol, Cánovas del Castillo, va enviar un exèrcit comandat pel general Martínez Campos, que entenia que la pacificació de l’illa requeria una forta acció militar que s’havia d’acompanyar d’un esforç polític de conciliació amb els sublevats. Martínez Campos no va aconseguir controlar militarment la rebel·lió, i per això va ser substituït pel general Valeriano Weyler, que es va proposar canviar completament els mètodes de lluita i iniciar una fèrria repressió. Per evitar que els Instr.rectes augmentessin els seus adeptes en el món rural, va organitzar les concentracions de pagesos, a qui s’obligava a canviar d’assentament tancant-los en determinats pobles sense possibilitat de contacte amb els combatents. Weyler va tractar molt durament els rebels, aplicant la pena màxima a molts d’ells, i també a la població civil, víctima de la fam i les epidèmies. En el pla militar, la guerra no era favorable als soldats espanyols, ja que es desenvolupava en plena selva, la manigua, i contra unes forces molt esteses en el territori, que es concentraven i dispersaven ràpidament. Ni els soldats espanyols estaven entrenats per fer front a una guerra d’aquest tipus ni l’exèrcit comptava amb els mitjans adequats. El mal aprovisionament, la falta de pertrets i les malalties tropicals van causar gran mortaldat entre les tropes, fent de la victòria final un objectiu cada vegada més difícil d’assolir. El 1897, després de l’assassinat de Cánovas i conscients del fracàs de la via repressiva propiciada per Weyler, el nou govern liberal va destituir-lo del càrrec i va encarregar el comandament al general Blanco. A més a més, va iniciar una estratègia de conciliació amb l’esperança d’empènyer als separatistes a pactar una fórmula que mantingués la sobirania espanyola a l’illa i evités el conflicte amb els Estats Units. Per això va decretar l’autonomia de Cuba, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets entre insulars i peninsulars i l’autonomia aranzelària. Però les reformes van arribar massa tard: els independentistes, que comptaven amb el suport nord-americà, es van negar a acceptar el final de les hostilitats. L’interès dels Estats Units per Cuba havia portat a realitzar diferents proposicions de compra de l’illa, que Espanya sempre havia rebutjat. El compromís americà amb la causa cubana es va evidenciar a partir de 1895, quan el president McKinley va mostrar obertament el seu suport als insurrectes, als que enviava armes per via marítima. 7-10 L’ocasió per intervenir en la guerra la va donar l’incident del cuirassat nord-americà Maine, que va esclatar al port de L’Havana l’abril de 1898. Els Estats Units van culpar falsament del fet a agents espanyols i van enviar a Espanya un ultimàtum on se’ls exigia la retirada de Cuba. El govern espanyol va negar qualsevol vinculació amb el Maine i va rebutjar l’ultimàtum nord-americà, amenaçant de declarar la guerra en cas d’invasió de l’illa. Els dirigents polítics espanyols eren conscients de la inferioritat militar espanyola, però van considerar humiliant l’acceptació, sense lluita, de l’ultimàtum. Començava així la guerra hispano-nord-americana. Una esquadra comandada per l’almirall Cervera va partir cap a Cuba però va ser ràpidament derrotada en la batalla de Santiago, on es van enfrontar vaixells desmanegats contra moderns navilis. Estats Units va derrotar igualment una altra esquadra espanyola a Filipines, a la batalla de Cavite. Al desembre de 1898 es va firmar la Pau de París, per la qual Espanya es comprometia a abandonar Cuba, Puerto Rico i Filipines, que passaven a ser un protectorats nord-americans. L’exèrcit espanyol va tornar vençut i en condicions lamentables, mentre molts espanyols es preparaven per evacuar l’illa i repatriar els seus interessos. 2. Cuba era la principal possessió espanyola, concentrava nombrosos interessos i negocis espanyols i un gran flux d’emigració procedent de la metròpoli. La vida econòmica de l’illa es basava en una agricultura de plantació, essencialment de sucre de canya, cafè i tabac per a l’exportació. Aquesta activitat constituïa una important font d’ingressos per a l’Estat i algunes empreses espanyoles. La política aranzelària que imposaven els governs espanyols convertia les illes en mercats captius. Obligades a comprar a elevats preus els productes espanyols, fonamentalment el blat castellà i els teixits catalans, la legislació espanyola els dificultava l’exportació cap a Europa o els Estats Units. El cas de Filipines va ser diferent, perquè la població espanyola hi era escassa i els interessos econòmics espanyols es basaven en la producció de tabac i en el fet que l’arxipèlag donava accés a intercanvis amb el continent asiàtic. Les Filipines estaven controlades per un contingent de l’exèrcit i comptaven amb una gran presència d’ordes religiosos. A nivell polític, aquests territoris rebien un tracte colonial i no tenien cap dret a enviar representants a les Corts espanyoles ni a tenir institucions de govern o a intervenir en l’elaboració de les lleis que afectaven a les illes. 3. En la Pau de Zanjón, que va posar fi a la Guerra Llarga (1868-1878) es van pactar mesures destinades a facilitar la gradual autonomia cubana, l’abolició de l’esclavitud i la presència de diputats cubans al parla- ment espanyol. A l’illa, el sector més intransigent, oposat a les reformes i integrat en bona part per espanyols i pels grans latifundistes sucrers, va formar el Partit Unió Constitucional, mentre que els grups més progressistes, principalment criolls partidaris de l’autonomia, van crear el Partit Liberal Cubà. La majoria dels polítics espanyols eren contraris a concedir l’autonomia a Cuba. Encara que els governs liberals de Sagasta eren partidaris d’introduir millores a les illes, tan sols van concretar l’abolició de l’esclavitud el 1888. El 1893, el Pla de Reformes Colonials elaborat pel ministre Antonio Maura va ser rebutjat per l’oposició del seu propi partit, el conservador, a les Corts. El malestar de la població cubana es va incrementar a partir de 1891, quan Espanya va introduir a Cuba un impost a la importació de productes no procedents d’Espanya, l’anomenat Aranzel Cánovas. Aquesta mesura va incomodar els Estats Units, que adquiria la major part del sucre i el tabac illenc, però havia de pagar forts aranzels pels productes que venia a Cuba. 4. Després del fracàs de la política de mà dura imposada pel govern conservador, les propostes del govern liberal per resoldre definitivament el conflicte cubà se centren a dotar a l’illa de personalitat administrativa i econòmica, el que es tradueix en la concessió d’una autonomia que permeti al mateix temps reforçar la sobirania espanyola en el territori. Aquestes propostes són un intent desesperat de controlar la situació després d’uns quants anys d’errors militars i polítics que havien conduït al conflicte cubà a un carreró sense sortida. Després de la mort de Cánovas el 1897, el govern liberal va voler solucionar el conflicte per la via política (sense ofendre els militars) concedint autonomia, sufragi universal i igualtat de drets entre cubans i peninsulars. A la possibilitat de dirigir els seus propis assumptes se suma la capacitat de decisió en política aranzelària, vertader cavall de batalla de la rebel·lió insular. El fort proteccionisme impost per Espanya a l’illa a partir de 1891 reservava aquest mercat als productes espanyols, perjudicant seriosament les relacions comercials de Cuba amb EUA, el seu principal client. Les mesures del govern de Sagasta denoten l’intent desesperat d’Espanya d’arribar a una solució negociada al no imposar-se per la via militar. Les dificultats, a més a més, s’incrementarien si els EUA decidia intervenir. La possibilitat d’una solució política pacífica va arribar massa tard, i va ser rebutjada pels nacionalistes cubans, radicalitzats davant els excessos de l’exèrcit espanyol. 5. Cuba era la principal possessió espanyola i concentrava nombrosos interessos i negocis espanyols i un gran flux d’emigració procedent de la metròpoli. La vida econòmica de l’illa es basava en una agricultura de plantació, essencialment de sucre de canya, cafè i tabac per a l’exportació. Aquesta activitat constituïa una important font d’ingressos per a l’Estat i algunes empreses espanyoles. Paral·lelament al conflicte cubà, el 1896 es va produir una rebel·lió en les Illes Filipines. La colònia del Pacífic havia rebut una escassa immigració espanyola i comptava amb una feble presència militar, que es veia reforçada per un important contingent de missioners dels principals ordes religiosos. Els interessos econòmics espanyols eren molt menors que a Cuba, però es mantenien per la seva producció de tabac i per ser una una porta d’intercanvis comercials amb el continent asiàtic. L’independentisme es va forjar en la formació de la Lliga Filipina, fundada per José Rizal el 1892, i en l’organització clandestina Katipunan. Totes dues van tenir el suport d’una facció de la burgesia mestissa hispanoparlant i de grups indígenes. La insurrecció es va estendre per la província de Manila i el capità general Camilo García Polavieja va portar a terme una política repressiva, condemnant a mort Rizal a finals de 1896. El nou govern liberal de 1897 va nomenar capità general Fernando Primo de Rivera, que va promoure una negociació indirecta amb els principals caps de la insurrecció, donant com a resultat una pacificació momentània de l’arxipèlag, encara que la intervenció armada dels Estats Units, que van derrotar l’esquadra espanyola a la batalla de Cavite, va forçar a l’abandonament de les illes a partir de la Pau de París de 1898. Pàgines 170 i 171 1. A finals del segle XIX, el principal client econòmic de Cuba era Estats Units, que adquiria gairebé la totalitat dels dos grans productes cubans, el sucre i el tabac, mentre que la potència només podia exportar a Cuba productes amb forts aranzels d’entrada. El 1891, el govern espanyol va elevar les tarifes aranzelàries per als productes importats a l’illa que no procedissin de la Península (aranzel Cánovas), cosa que perjudicava clarament els interessos nord-americans. El 1894, els EUA adquirien el 88,1% de les exportacions cubanes però només es beneficiaven del 32% de les seves importacions, que seguien procedint majoritàriament d’Espanya. Aquesta situació va originar un creixent descontentament cap a Espanya, tant per part de Cuba com dels Estats Units. A l’illa, l’atenallament econòmic de la metròpoli va avivar les aspiracions dels qui veien en la independència la sortida per al desenvolupament de l’illa. Els Estats Units, per la seva part, veia en el suport als independentistes la possibilitat de controlar un mercat pel qual tenia una gran interès, fins aleshores vedat, i es va mostrar com el gran aliat de la causa cubana. 7-11 L’ocasió per intervenir en la guerra la va donar l’incident del cuirassat nord-americà Maine, que va esclatar al port de L’Havana a l’abril de 1898. Els Estats Units van culpar falsament del fet a agents espanyols i va enviar a Espanya un ultimàtum on se’ls exigia la retirada de Cuba. El govern espanyol va negar qualsevol vinculació amb el Maine i va rebutjar l’ultimàtum nord-americà, amenaçant de declarar la guerra en cas d’invasió de l’illa. Els dirigents polítics espanyols eren conscients de la inferioritat militar espanyola, però van considerar humiliant l’acceptació, sense lluita, de l’ultimàtum. Començava així la guerra hispano-nord-americana En el seu ultimàtum a Espanya, Els Estats Units justifiquen la seva intervenció en la defensa dels drets i llibertats del poble cubà, oprimit per l’administració espanyola. Manifesta que la seva intenció no és dominar l’illa sinó, contràriament, alliberar-la i deixar-la després al seu lliure albir, en estar disposats a abandonar el domini de l’illa una vegada alliberada (el seu objectiu era la “pacificació” de Cuba) 2. En la primera il·lustració Espanya apareix representada com un Quixot que lluita contra l’Oncle Sam per la possessió d’una illa de Cuba trepitjada pels contendents. En la segona, un Oncle Sam poderós ha vençut una Espanya representada pel tòpic del gitano o bandoler, davant un nen que representa als cubans rebels. Les caricatures tenen una intenció satírica al mostrar una visió una mica ridícula i decadent del país que en altres temps havia estat un Imperi. Davant la visió de la puixança d’una nova potència mundial: Estats Units. Les caricatures tenen una intenció propagandística o crítica, dirigida a la població del lloc on es publiquen. Per això es pot afirmar que la informació no era objectiva sinó que es publicaven amb unes intencions i objectius determinats: difusió entre la població d’una visió sobre la guerra, els contendents, etc., amb la finalitat d’influir en l’opinió pública. En conseqüència, es tracta de fonts històriques que requereixen una curosa interpretació i contextualització. 3. El govern espanyol, presidit per Sagasta, va rebutjar l’ultimàtum nord-americà tot i ser conscient de la inferioritat espanyola i de la derrota segura. Sagasta justifica la seva posició afirmat que la cessió davant l’ultimàtum hagués suposat la deshonra. 4. Els socialistes proposen la pau abans que aquesta guerra que ens aniquila. Afirmen que ni els soldats que l’estan patint ni les seves famílies desitgen auqella guerra en defensa d’un bàrbar concepte de l’honor. Defensen, per tant, no només l’armistici sinó la pau, al preu que sigui. 5. El Grito de Baire del 24 de febrer de 1895 va donar inici a un aixecament generalitzat a Cuba. La rebel·lió 7-12 va començar a l’est de l’illa, a Santiago de Cuba, però es va estendre ràpidament a la zona occidental on estava la capital, L’Havana. Cánovas va enviar un exèrcit al comandament del general Martínez Campos, que no va aconseguir controlar militarment la rebellió. Va ser substituït pel general Valeriano Weyler, que va iniciar una fèrria repressió. En el pla militar, la guerra no era favorable als soldats espanyols. El mal aprovisionament, la falta de pertrets i les malalties tropicals van causar gran mortaldat entre les tropes, fent de la victòria final un objectiu cada vegada més difícil d’assolir. El 1897, el nou govern liberal va iniciar una estratègia de conciliació amb l’esperança d’empènyer als separatistes a pactar una fórmula que mantingués la sobirania espanyola a l’illa i evités el conflicte amb els Estats Units. Per això va decretar l’autonomia de Cuba, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets entre insulars i peninsulars i l’autonomia aranzelària. Però les reformes van arribar massa tard: els independentistes, que comptaven amb el suport nord-americà, es van negar a acceptar el final de les hostilitats. L’interès dels Estats Units per Cuba havia portat a realitzar diferents propostes de compra de l’illa, que Espanya sempre havia rebutjat. El compromís americà amb la causa cubana es va evidenciar a partir de 1895, quan el president McKinley va mostrar obertament el seu suport als insurrectes, als que enviava armes per via marítima. L’ocasió per intervenir en la guerra la va donar l’incident del cuirassat nord-americà Maine. Els Estats Units van culpar falsament del fet a agents espanyols i va enviar a Espanya un ultimàtum on se’ls exigia la retirada de Cuba. El govern espanyol va negar qualsevol vinculació amb el Maine i va rebutjar l’ultimàtum nord-americà, donant lloc a l’inici de la guerra. Una esquadra comandada per l’almirall Cervera va partir cap a Cuba, però va ser ràpidament derrotada en la batalla de Santiago, on es van enfrontar vaixells desmanegats contra navilis moderns. Els Estats Units van derrotar igualment una altra esquadra espanyola a Filipines, en la batalla de Cavite. Al desembre de 1898 es va firmar la Pau de París per la qual Espanya es comprometia a abandonar Cuba, Puerto Rico i Filipines, que van passar a ser protectorats nord-americans. L’exèrcit espanyol va tornar vençut i en condicions lamentables, mentre molts espanyols es preparaven per evacuar l’illa i repatriar els seus interessos. 6. Dos dies després de l’enfonsament, les autoritats espanyoles van crear una comissió d’investigació que va arribar a la conclusió que l’explosió havia estat, amb tota probabilitat, interna. Els nord-americans havien rebutjat la proposició de crear una comissió mixta i van formar-ne una de pròpia, presidida pel capità de navili William R. T. Sampson. Investigacions de Del Peral i De Salas. Degut a que la petició espanyola de formar una comissió mixta hispano-nord-americana per investigar les causes de l’accident no va ser acceptada, les autoritats espanyoles, desitjoses de demostrar la seva innocència i així evitar una guerra, van encarregar al capità de navili Pedro del Peral que presidís una comissió espanyola per investigar els fets. La comissió espanyola va haver de conformar-se amb la inspecció de forma visual de les restes del Maine no submergits, ja que no se li va permetre accedir al vaixell i molt menys explorar el seu interior, i tampoc realitzar un reconeixement del fons del port de L’Havana ni rebre el testimoni dels testimonis oculars del succés. Les seves observacions van concloure el següent: – Si l’explosió hagués estat causada per una mina, s’hauria observat una columna d’aigua. – El vent i les aigües estaven en calma en aquella data i, per tant, una mina no podria ser detonada per contacte, només per mitjà de l’electricitat, però no es van trobar cables. – Els magatzems de municions en general no exploten quan les mines enfonsen els vaixells. Les conclusions d’aquesta investigació no es van informar a la premsa nord-americana del moment. La Comissió Sampson. Sense tenir en compte la sol·licitud espanyola sobre la conformació d’una comissió conjunta per investigar els fets, el govern dels Estats Units va ordenar una investigació encapçalada pel capità William T. Sampson. La comissió es va reunir i va prendre testimoni als supervivents, testimonis i bussos, aquests últims enviats per analitzar les restes del naufragi. Les ofertes d’ajuda professional a la comissió no van ser acceptades, ni tan sols els coneixements del prestigiós professor Charles E. Munroe, president de l’American Chemical Society, expert en explosius, ni els del constructor naval Frank L. Fernald, supervisor de la construcció del Maine. Philip R. Alger, un respectat expert en armament naval, havia declarat tres dies abans al Washington Evening Star que la causa més probable de la tragèdia havia estat el foc en un dipòsit de carbó, el qual devia provocar, al seu torn, l’explosió dels magatzems. Aquestes paraules van molestar una sèrie de polítics nord-americans influents, entre els quals es trobava Theodore Roosevelt, qui va escriure al cap d’Alger, el contraalmirall Charles O’Neil, cap del Buró d’Armament de la Marina, titllant la declaració d’antipatriòtica i imposant el seu punt de vista. Els millors homes del Departament coincideixen a afirmar que, sigui probable o no, és certament admissible que el vaixell hagués estat volat per una mina. Tretze dies abans que la comissió conclogués definitivament els seus treballs, primer la Cambra i després el Senat van aprovar una llei que concedia a l’administració McKinley un pressupost per a la defensa de 50.000.000 de dòlars. L’última sessió investigadora es va inclinar per explicar la destrucció del navili com a resultat de dos explosions: una petita, produïda a l’exterior, que havia desencadenat una d’enorme, interna. El president McKinley, en el missatge al Congrés que acompanya-va les conclusions, assenyalava que la verdadera qüestió era que Espanya "ni tan sols podia garantir la seguretat d’un vaixell nord-americà que visitava L’Havana en missió de pau". Comissió Vreeland de 1910. Al novembre de 1910 es crea als Estats Units la Comissió Vreeland, dirigida pel contraalmirall del mateix nom. En aquest cas, es van aprofitar les obres de reflotament del vaixell per accedir a ell i indagar-hi amb més cura. Una de les causes del reflotament va ser la petició per part del govern de Cuba perquè les seves restes fossin retirades del port de L’Havana abans que dificultessin la navegació en aquella àrea. Les restes van ser examinades amb més detall que el 1898 pels integrants de la junta, molts d’ells enginyers qualificats. Les conclusions de la Comissió es van entregar al president Taf el desembre de 1911 i van coincidir amb les de la comissió anterior, amb l’excepció que es considerava que l’explosió inicial va ser motivada per un explosiu de baixa potència. Després de la investigació, els cossos que encara es trobaven entre les restes del vaixell van ser rescatats i enterrats al cementiri Nacional d’Arlington. Les restes del Maine van ser reflotades i enfonsades en el mar, enmig d’una cerimònia, el 16 de març de 1912. Pàgines 172 i 173 1. Amb l’expressió Espanya sense pols Franciso Silvela es refereix a l’estat en què es troba el país després del desastre de 1898. Proposa la reconstitució de tots els organismes de la vida nacional sobre fonaments nous, modestos però realistes i que responguin a les vertaderes necessitats del país. 2. De l’anàlisi de les dades de la taula del document 2 s’extreuen diverses conseqüències. En primer lloc, que les baixes són moltíssim més altes entre els soldats que entre els oficials (les multipliquen gairebé per 100). En segon lloc, ens indica també la gran incidència de les baixes per malalties, molt superiors a les baixes en combat, el que ens indica les terribles condicions en les que es va desenvolupar la guerra. 3. Encara que la guerra va comportar notables pèrdues materials en la colònia sobretot a curt termini per les destruccions causades pels combats, no va ser així en la metròpoli, on va tenir fins i tot algun efecte bene7-13 ficiós a mig termini. La volta a Espanya de capitals cubans va ser l’origen de nous bancs i va permetre la recuperació econòmica d’Espanya al començar el segle XX. No obstant, els efectes econòmics van ser greus a llarg termini perquè van suposar la pèrdua dels ingressos procedents de les colònies, així com d’uns mercats preferents. 4. La necessitat de fer front als deutes contrets per la guerra cubana va promoure una reforma de la Hisenda, portada a terme pel ministre Fernández Villaverde amb la finalitat d’incrementar la recaptació a partir d’un augment de la pressió fiscal. En la caricatura de la revista Don Quijote es presenta al ministre Villaverde abillat com un bandit de Sierra Morena disposat a assaltar al contribuent espremut. 5. El poema de Núñez de Arce reflecteix el dolor pel desastre del 1898, encara que proposa també una regeneració moral social i cultural del país. Parla d’oblidar l’aïllament secular, d’avançar cap al futur sense mirar enrere. Cita l’escola, el taller, el solc i la feina com els únics camps de batalla en els quals el país ha de centrar tots els seus esforços. Aquests temes són propis de la literatura de la Generació del 98. Els seus autors van intentar analitzar el problema d’Espanya en un sentit crític i van argumentar que, després de la pèrdua de les últimes restes de l’imperi, havia arribat el moment d’una regeneració moral, social i cutural del país. 6. Joaquín Costa (1846-1911) va ser un jurista, historiador i erudit aragonès, impulsor del moviment regeneracionista. Lligat al krausisme, va ser professor de la Institució Lliure d’Ensenyament i aviat va començar a distingir-se per les seves conferències, articles i assajos sobre la realitat espanyola. La commoció de 1898 va estimular les seves crítiques a l’ordre establert i la recerca de propostes de canvi. En les seves obres va criticar el domini dels cacics en el medi rural, com a reponsables de la corrupció electoral i tergiversadores del sistema parlamentari. La regeneració del país havia de recolzar-se en el final del caciquisme, en la millora del camp espanyol, “rebost”, i en l’elevació del nivell educatiu i cultural, “escola”, del país. 7. El 1899, la reina regent María Cristina va atorgar la seva confiança per formar govern a un nou líder conservador, Francisco Silvela, qui va convocar eleccions. El nou gabinet va mostrar una certa voluntat de renovació, donant entrada a algunes figures alienes a la política anterior, com el general Polavieja o el líder del conservadorisme català Manuel Duran i Bas. Es va iniciar així una política reformista amb Projecttes de descentralització administrativa, però també es va impulsar una política pressupostària que augmentava els tributs sobre els productes de primera necessitat i creava nous impostos parar fer front als deutes contrets durant la guerra de Cuba. Les noves càrre7-14 gues fiscals van impulsar, especialment a Catalunya, un boicot dels contribuents a la recaptació de tributs (tancament de caixes). Els ministres més renovadors van acabar dimitint i, encara que el govern conservador va resistir en el poder, el 1901 la regent va atorgar de nou el govern als liberals. L’esperit de regeneració havia durat escassament un any, i les velles pràctiques del torn de partits van tornar a aparèixer. El sistema de la Restauració havia sobreviscut al desastre del 98 i va seguir funcionant amb canvis mínims. 8. Resposta personal. Els alumnes hauran de recollir en el seu esquema almenys aquestes conseqüències econòmiques i socials que es van derivar del desastre de 1898: – Abandonament de les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines, que passen a l’àmbit d’influència dels Estats Units. – Destrucció del mite de l’imperi espanyol; es relega Espanya a un paper internacional secundari. – Sorgeix una crisi moral i ideològica entre l’opinió pública espanyola. – Expansió dels moviments nacionalistes, sobretot al País Basc i Catalunya. – Aparició de moviments regeneracionistes crítics amb la Restauració que propugnen la necessitat de modernitzar la política espanyola. – Cohesió del grup d’intel·lectuals conegut com a Generació del 98, que plantegen una profunda reflexió sobre el sentit d’Espanya i el seu paper en la història. – Canvi de mentalitat en els militars, que tornen a adoptar postures autoritàries i intransigents davant l’onada antimilitarista posterior al desastre de Cuba. Pàgines 174 i 175 1. L'Aranzel Cánovas, però també la derogació del tractat de comerç amb els Estats Units del 1894 van beneficiar notablement les exportacions catalanes, convertint l'illa de Cuba en un mercat de privilegi per a la indústria tèxtil. Però amb la pèrdua de la colònia les exportacions de cotó i llana catalanes van patir un descens molt gran, ja que van passar d’un import total el 1896 de més de 65 mil pessetes, a més de la meitat, unes 30 mil, el 1900 i baixant a menys de 20 mil durant els primers anys del segle XX. 2. Francesc Pi i Margall sosté que la pau s’ha d’aconseguir a qualsevol preu, si cal perdent les colònies. Afegeix que ja que aquestes es van adquirir per la força, és natural que es perdin per la força, i que tots els pobles tenen dret a la seva independència, ja que els homes tenen dret a la seva lliberat. Finalment, afirma que Espanya ha perdut durant el segle un seguit de colònies, més importants que la de Cuba, que han sobreviscut sense aquestes i ho faran sense Cuba. 3. Entre Catalunya i Cuba, al llarg del segle XIX, les re- lacions es van intensificar notablement després de la pèrdua de la majora de colònies americanes, i l’illa es va convertir en un gran centre d'atracció demogràfica i econòmica. Molts catalans, sobretot de localitats costaneres com Vilanova, Sitges, Arenys, Mataró o Palamós, s’hi van traslladar amb la intenció d'obrir negocis i fer fortuna. Alguns ho van aconseguir i quan van tornar van invertir en propietats i empreses. Són els "indians". D'altra banda, les relacions econòmiques es van incrementar amb l'opció proteccionista de l'economia espanyola, que va convertir el mercat colonial en una zona privilegiada per als productes provinents de’Espanya. Així, l'Aranzel Cánovas i la derogació del tractat de comerç amb els Estats Units del 1894 van beneficiar notablement les exportacions catalanes i Cuba va esdevenir un mercat important per a la indústria tèxtil. 4. La majoria de classes benestants i principals entitats econòmiques catalanes, sobretot la patronal (Foment del Treball Nacional), volien defensar l’últim mercat colonial que els quedava i donaven suport a la política de guerra del govern espanyol. D’altra banda, les classes populars patien les conseqüències de l'injust servei militar i per tant mostraven un clar sentiment d'oposició a la guerra, traduïda en actituds pacifistes i antimilitaristes i, sobretot, en el rebuig de les "quintes" en forma de protestes passives i l'increment de pròfugs. Pel que fa a sectors polítics, els federals van ser els únics republicans que es van oposar frontalment a la guerra i que es van pronunciar a favor del dret dels cubans a decidir el seu destí, com demostra Pi i Margall en el text de l’activitat 1. En l’entorn del catalanisme, inicialment predominaven els partidaris de la política bèl·lica del govern espanyol, tot i que a la premsa d’aquests partits, com La Renaixensa i La Veu de Catalunya, es publicaven articles favorables als patriotes cubans. Però quan el 1897 el govern Sagasta va oferir l'autonomia a Cuba, la majoria dels grups catalanistes van assenyalar que ja era massa tard i que s’havia de negociar la pau abans de perdre la guerra. Alguns catalanistes contemplaven l'autonomia cubana com un precedent de les seves aspiracions. 5. A Catalunya la pèrdua de Cuba va tenir conseqüències immediates. En el vessant econòmic, les exportacions van experimentar una reducció considerable i, a més, s'havia d’eixugar l'elevat endeutament públic provocat pels costos de la guerra. Magrat tot,la repatriació de capitals realitzada pels "indians" va moderar els efectes econòmics del 98. Pel que fa a la política, la repercussió més immediata va ser l'enfrontament amb el govern conservador en relació a l'increment d'impostos per pagar els deutes de la guerra. Els comerciants de Barcelona es van negar a pagar i van protagonitzar l'anomenat Tancament de Caixes de 1899, i la resposta repressiva només va fer que incrementar la irritació contra el govern i els partits dinàstics. A conseqüència de tot plegat, alguns sectors de la burgesia van prendre cons-ciència de la incapacitat del sistema de la Restauració per desenvolupar una política renovadora i van començar a donar suporta a les noves formacions catalanistes, que reivindicaven l'autonomia i prometien una política modernitzadora de l'Estat espanyol. Així, a Catalunya la crisi de 1898 va provocar la fi del torn pacífic i la irrupció de noves forces a l'escena política. 6. Joan Maragall ofereix una visió pessimista de l’Espanya sorgida arran del desastre del 98, cosa que es pot veure en diversos passatges del poema: “has viscut trista”, “Per què vessar la sang inútil?”, pensaves “massa poc en el teu viure”, “Tot ho perderes, no tens ningú”, “retorna en tu”, “que el plor et torni fecunda”, “On ets Espanya? No et veig enlloc” i “Has desaprès d’entendre els teus fills?”: Pàgines 176 i 177 1. Cánovas va introduir un sistema de govern basat en el bipartidisme i en l’alternança en el poder dels dos grans partits dinàstics, el conservador i el liberal, que renunciaven als pronunciaments com a mecanisme per accedir al govern. S’acceptava, per tant, que hi hauria un torn pacífic de partits que asseguraria l’estabilitat institucional mitjançant la participació en el poder de les dues famílies del liberalisme i posaria fi a la intervenció de l’exèrcit en la vida política que havia caracteritzat l’època d’Isabel II. L’alternança regular en el poder entre aquestes dos grans opcions dinàstiques (torn pacífic) tenia com a objectiu assegurar l’estabilitat institucional. El torn en el poder quedava garantit perquè el sistema electoral invertia els termes propis del sistema parlamentari. D’aquesta manera, quan el partit en el govern patia un procés de desgast polític i perdia la confiança de les Corts, el monarca cridava el cap del partit de l’oposició a formar govern. Llavors, el nou cap de gabinet convocava eleccions amb l’objectiu d’aconseguir el nombre de diputats suficient per formar una majoria parlamentària que li permetés governar. Així, el triomf del partit que convocava les eleccions perquè havia estat requerit per formar govern era convingut prèviament, i s’aconseguia gràcies al falsejament dels resultats, l’adulteració del vot, la Manipurlació i les trampes electorals i la influència i poder dels cacics. D’aquesta manera, el triomf electoral permetia la creació d’una àmplia majoria parlamentària al partit governant. 2. Fora del sistema polític de la Restauració quedaven els partits que no fossin els dos dinàstics. El torn pacífic assegurava, pels mitjans que fossin, l’alternança en el poder de conservadors i liberals i era pràcticament impossible que les altres opcions polítiques poguessin entrar al congrés amb un mínim pes polític. Per la dreta quedaven els carlistes, sumits en una greu crisi després de la derrota de 1876 i la deserció de destacats membres de les seves files que van reconèixer Alfons XII. 7-15 Per l’esquerra es situaven els diversos corrents del republicanisme, fortament dividits i en una contínua reorganització d’efectius que els van restar eficàcia i suport electoral. Situats més a l’esquerra trobem les diverses opcions obreristes, des del PSOE, que es plantejava actuar políticament i no va obtenir el seu primer diputat fins a 1910, i les diverses organitzacions anarquistes. Hem de citar també com a forces opositores al sistema, encara que triguen una mica més a consolidar-se, els partits nacionalistes, sobretot la Lliga Regionalista, que es va convertir en el partit hegemònic en Catalunya durant el primer terç del segle XX, i el PNB al País Basc. 3. Els moviments nacionalistes neixen com a reacció davant les pretensions uniformitzadores del sistema liberal, que volia imposar una cultura oficial castellanitzada, ignorant la resta de llengües i cultures. Aquests moviments es van gestar en el marc de moviments culturals com la Renaixença o el Rexurdimento, l’objectiu dels quals era recuperar la llengua i identitat de les cultures nacionals. Els principals moviments nacionalistes sorgeixen a en primer lloc a Catalunya, País Basc i Galícia. Una mica més tard es produeixen moviments de signe regionalista a València, Aragó i Andalusia. 4. El desastre de 1898 va significar el final del sistema de la Restauració, tal com l’havia dissenyat Cánovas, i l’aparició d’una nova generació de polítics, intel·lectuals, científics, activistes socials i empresaris, que van començar a actuar en el nou regnat d’Alfons XIII. Tot i això la política reformista de to regeneracionista que va intentar aplicar els nous governs després de la crisi del 98 no va portar a terme les profundes reformes anunciades, sinó que es va limitar a deixar que el sistema seguís funcionant amb canvis mínims. La derrota militar va tenir també conseqüències a l’ex èrcit, acusat d’una banda de l’opinió pública de tenir gran responsabilitat en el desastre. Davant un antimilitarisme creixent en determinats sectors socials, una part dels militars es va inclinar cap a postures més autoritàries i intransigents, atribuint la derrota a la ineficàcia i la corrupció dels polítics. En el si de l’exèrcit va ser prenent cos un sentiment corporatiu i el convenciment que els militars havien de tenir més presència i protagonisme en la vida política del país. Aquesta ingerència militar va anar augmentant en les primeres dècades del segle XX i va culminar en el cop d’Estat de Primo de Rivera, el 1923, que va acabar amb la vigència de la Constitució de 1876 i per tant formalment amb el règim de la Restauració. 5. Resposta oberta. Els alumnes poden citar com a fortaleses l’estabilitat política del sistema bipartidista, la durabilitat de la Constitució de 1876 o el final dels conflictes en una primera etapa. Com a debilitats es pot citar el frau electoral aplicat per garantir el torn 7-16 polític, l’exclusió del sistema d’un ampli espectre d’opcions polítiques, el desastre del 98... Pàgines 178 i 179 REPASSA a) Defineix conceptes: – Caciquisme: forma de govern que recau en el cacic, senyor que controlava el poder local mitjançant la utilització de la influència i el poder econòmic sobre la resta de la població. En la Restauració, va ser un dels pilars del sistema. – Furs: lleis i privilegis obtinguts als llarg de l’Edat Mitjana i l’Antic Règim que conformaven el conjunt de constitucions que regien els diferents territoris. Els furs dels regnes de la Corona d’Aragó van ser abolits pels successius decrets de Nova Planta. Els furs bascos es van abolir després del final de la tercera guerra carlista (1876). – Concert econòmic: sistema fiscal propi de les províncies basques i Navarra mitjançant el qual les seves diputacions forals recapten la totalitat dels impostos i cedeixen a l’Estat una part (concert) prèviament pactada. – Tupinada: recursos electorals il·legals que servien per adulterar els resultats electorals en la Restauració borbònica, mitjançant el qual conservadors i liberals es van alternar en el poder. – Federalisme: forma d’organització territorial d’un Estat que propugna un sistema de pactes lliurement establerts entre els diferents pobles o regions històricoculturals. – Partit dinàstic: partit que participa del sistema polític de la Restauració. Eren el Conservador i el Libe-ral. – Regeneracionisme: moviment que pretenia modernitzar la societat i l’Estat espanyols, sorgit del desastre del 1898. – Renaixença: moviment sorgit a Catalunya a mitjans del segle XIX que proposa un renaixement de la cultura catalana i de les seves senyes d’identitat i una expansió de l’ús de la seva llengua pròpia, el català. – Ultimàtum: Els Estats Units van presentar-ne un contra Espanya perquè respongués satisfactòriament pel que fa a l’enfonsament del vaixell Maine el 1898. b) Explica en què va consistir i situa cronològicament A continuació relacionem els fets seguint un ordre cronològic: – Conveni de Zanjón (1878): acord que acaba amb la Guerra dels Deu Anys. S’hi incloïa una àmplia amnistia, l’abolició de l’esclavitud (aprovada el 1888) i la promesa de reformes polítiques i administratives per les quals Cuba tindria representants en les Corts espanyoles. El retard o incompliment d’aquestes re- formes va provocar l’inici d’un nou conflicte el 1879 (Guerra Chiquita) i la posterior insurrecció de 1895. – Guerra dels Deu Anys (1868-1878): insurrecció iniciada a Cuba el 1869 amb el Crit de Yara, que es va ampliar fins a convertir-se en una guerra colonial. El conflicte va ser dirigit per un sector de propietaris criolls (blancs nascuts a l’illa), que aspiraven a reformes polítiques i econòmiques a l’illa i comptava amb el suport popular en proposar el final de l’esclavitud. El govern va intentar introduir algunes reformes però es va trobar amb una forta oposició dels espanyols amb interessos a Cuba (propietaris sucrers, alta burgesia de L’Havana...) que exigien una acció militar forta i decidida contra els insurrectes. La guerra es va convertir així en un greu problema polític, militar i econòmic. – Aranzel Cánovas (1891): impost introduït a Cuba que elevava les tarifes aranzelàries per als productes importats a l’illa que no procedissin de la Península. – Grito de Baire (1895): inici de la insurrecció que acabaria amb la presència espanyola a Cuba. La rebel·lió va començar a l’est de l’illa, a Santiago de Cuba, però es va estendre ràpidament a la zona occidental on estava la capital, L’Havana. El seu líder més conegut va ser José Martí, fundador del Partit Revolucionari Cubà, i Antonio Maceo i Máximo Gómez van ser-ne els principals dirigents militars. – Tractat de París (1898): es va firmar el 10 de desembre i Espanya va cedir Cuba, Puerto Rico i Filipines a Estats Units. Les últimes colònies al Pacífic es van vendre a Alemanya, el 1899, a causa de la impossibilitat de mantenir i fer efectiva la seva ocupació. Amb això es perdien les últimes restes de l’antic imperi colonial espanyol a Amèrica i Àsia. – Guerra hispano-estatunidenca (1898): conflicte bèllic que va enfrontar Espanya i Estats Units, resultat de la intervenció nord-americana en la guerra d’In-dependència cubana. Els Estats Units van utilitzar com a pretext l’explosió i enfonsament, a principis de l’any 1898, del seu vaixell de guerra Maine, ancorat a la badia de L’Havana. La negativa d’Espanya a renunciar a l’illa i a acatar l’ultimàtum nord-americà va iniciar l’enfrontament entre tots dos. Com a extensió del conflicte, aquell mateix any es va reprendre la insurrecció a les Filipines. A Espanya es va subestimar el potencial militar dels Estats Units, que va destruir fàcilment la flota espanyola en dos breus combats navals, Santiago de Cuba i Cavite (Filipines). Aquest desastre no va deixar al govern espanyol cap altra alternativa que demanar la pau. c) Estableix la cronologia: – Regnat d’Alfons XII: 1875-1885. – Regència de Maria Cristina: 1885-1902. CONTESTA a) La Constitució elaborada el 1876 és una clara mostra del liberalisme doctrinari, caracteritzat pel sufragi censitari i la sobirania compartida entre les Corts i el rei. Es tractava, doncs, d’una constitució de caràcter marcadament conservador i inspirada en els valors històrics tradicionals de la monarquia, la religió i la propietat. La Constitució considerava la monarquia una institució superior, inqüestionable, permanent i al marge de qualsevol decisió política. Constituïa un poder moderador que havia d’exercir com a àrbitre en la vida política i garantir la bona entesa i l’alternança entre els partits polítics. Per això, s’establia la sobirania compartida i es concedien amplis poders al monarca: dret de veto, nomenament de ministres i potestat de convocar les Corts, suspendre-les o dissoldre-les sense comptar amb el govern. Les Corts eren bicamerals i estaven formades pel Senat i el Congrés dels Diputats, aquest últim de caràcter electiu. La Constitució no fixava el tipus de sufragi, però una llei de 1878 va establir el vot censitari, limitat als majors contribuents. Tot i això, el 1890, quan estava en el poder el partit liberal, es va aprovar el sufragi universal masculí. Al Senat, la meitat dels senadors ho eren per dret propi o vitalici, cosa que donava opció al rei i al govern a nomenar directament als senadors. Que la Constitució tingués un caràcter obert vol dir que permetia la introducció de reformes successives i l’adaptació flexible a l’alternança dels dos grans partits, acabant amb la dinàmica de ruptures constituícionals del segle XIX. b) Per assegurar l’alternança en el poder de conservadors i liberals s’utilitzaven una sèrie de mecanismes de control dels resultats electorals: compra de vots i coacció dels votants per mitjà del caciquisme, designació prèvia dels candidats, falsejament de les actes i llistes electorals, etc. Les semblances entre el Partit Conservador i el Partit Liberal eren les següents: – La seva base electoral estava formada per una extracció social similar, basada en els privilegiats i la classe mitjana acomodada. – Tots dos partits van portar a terme una política comuna de defensa dels interessos de les classes privilegiades i la classe mitjana acomodada. – Conservadors i progressistes van acordar un pacte consistent a no promulgar lleis que l’altre partit es veiés obligat a abolir en arribar el seu torn. – Tots dos defensaven la monarquia, la Constitució, la propietat privada i l’Estat liberal. Les principals diferències entre conservadors i liberals eren les següents: – El partit de Cánovas del Castillo, amb més presència de terratinents, tendia a defensar l’Església i l’immobilisme polític. El de Sagasta, que integrava 7-17 els professionals, era pròxim a un progressisme laic. – Els conservadors eren partidaris del sufragi censitari i de la defensa de l’Església i de l’ordre establert, mentre que els liberals defensaven el sufragi universal i unes reformes socials progressistes. Quedaven al marge del sistema polític de la Restauració les formacions carlistes, republicanes, socialistes i nacionalistes, que tenien un paper merament testimonial al parlament. c) Els governs de la Restauració van portar a terme una política proteccionista que escanyava l’economia cubana. Així mateix, van rebutjar també les propostes de dotar a l’illa d’autonomia i reformar l’estatut colonial. La guerra es va iniciar amb l’aixecament dels grups independentistes que volien alliberar Cuba de l’estricte control econòmic que imposava Madrid. fensar l’últim mercat colonial que els quedava, que era Cuba. Però les classes populars patien les conseqüències de l'injust servei militar i per això s’oposaven clarament a la guerra, traduïda en actituds pacifistes i antimilitaristes i, en el rebuig de les "quintes". A més a més, els sectors polítics federals van ser els únics republicans que es van oposar frontalment a la guerra i que es van pronunciar a favor del dret dels cubans a decidir el seu destí. Dins el catalanisme, inicialment predominaven els partidaris de la política bèl·lica del govern espanyol, però quan el 1897 el govern Sagasta va oferir l'autonomia a Cuba, la majoria dels grups catalanistes van afirmar que ja era massa tard i que s’havia de negociar la pau abans de perdre la guerra, i és que molts dels catalanistes veien l'autonomia cubana com un precedent de les seves aspiracions. COM S’ELABORA UN TEMA 1. Comprendre’n l’enunciat Aquests grups van comptar amb el suport dels Estats Units, que tenia importants interessos econòmics a l’illa, i que amb el pretext de l’enfonsament del Maine, ancorat al port de L’Havana, va declarar la guerra a Espanya. Activitat guiada. d) La Generació del 98, molt influïda pels regeneracionistes, estava formada per un grup de joves intel·lectuals i literats preocupats per definir la identitat espanyola i que van promoure un gran debat sobre la naturalesa i el ser d’Espanya. Majoritàriament van mostrar un cert rebuig a l’europeïtzació i als seus valors predominants, i van defensar la cultura popular espanyola ("casticisme"). Entre ells destaquen Miguel de Unamuno, José Martínez Ruíz (Azorín), Pío Baroja, Ramiro de Maeztu, Antonio Machado i Ramón María del Valle-Inclán. Van cultivar l’assaig, la novel·la, el teatre i la poesia, i van escriure les seves millors obres en les primeres dècades del segle XX. Encara que de procedència heterogènia i d’ideologies dispars coincidien en la denúncia de l’allunyament entre la política i la vida real del país, en la recerca d’unes senyes d’identitat espanyoles i en la presa de consciència de l’endarreriment cultural d’Espanya. Activitat guiada. e) Al llarg del segle XIX les relacions entre Catalunya i Cuba eren intenses, i l’illa es va convertir en un gran centre d'atracció demogràfica i econòmica. Molts catalans s’hi van traslladar amb la intenció d'obrir negocis i fer fortuna. Alguns, en tornar, van invertir en propietats i empreses. D'altra banda, les relacions econòmiques es van incrementar amb el proteccionisme, que va convertir el mercat colonial en una zona privilegiada per als productes provinents de’Espanya. Així, Cuba va esdevenir un mercat important per a la indústria tèxtil en concret i les exportacions catalanes en general. La majoria de classes benestants donaven suport a la política de guerra del govern espanyol per tal de de7-18 2. Seleccionar les dades clau Activitat guiada. 3. Establir-ne el guió COM ES COMENTA UN TEXT a) Activitat guiada. b) Activitat guiada. c) Activitat guiada. d) Activitat guiada. Pàgines 180 i 181 1. ANALITZA LA IMATGE a) El mapa retrata la tercera guerra carlina a Catalunya, entre el 1872 i el 1875. b) A Catalunya hi havia dues grans zones de domini carlí: la zona d’influència de Miravet, Tivissa i Gandesa i la Catalunya Central des de Vic, Oristà i Viladrau cap al nord. Els primers alçaments carlins es van donar al 1872, a les zones d’influència principalment, i Alfons Carles de Borbó, el representant de Carles VII, va fer incursions a Catalunya, a la zona d’Olot i els voltants, entre el 1872 i el 1873. Mentrestant, els carlins van ocupar de manera tempora, fora de les zones del seu domini, les poblacions de Banyoles, Cardedeu, Manresa Igualada i Reus. I les batalles entre liberals i carlins van ser molt nombroses, tant fora com dins de les zones carlines. Per exemple a Girona van véncer els liberals a Girona el 1873 i a Castelló d’Empúries i Castellar de n’Hug el 1874, mentre els carlins ho feien al Bruc, a Terrassa i a Casserres, Alpens i Conanglell el 1873. Les zones de resistència liberal s’estenien al voltant de les zones d’influència carlina però també a la zona litoral, entre Mataró i la Bisbal d’Empordà. Finalment, els liberals van acabar guanyant la guerra gràcies a victòries ocorregudes al 1875, com la de Miravet. c) A Catalunya el carlisme tenia un fort arrelament social entre la pagesia, que es trobava exposada al perill de l’expropiació i la proletarització, una part del clergat, que es sentia perjudicat per les desamor-titzacions i la reforma eclesiàstica liberal i gran part de l’artesanat urbà, que temien la seva proletarització. Així, a Catalunya, especialment en els àmbits rurals, però també a les ciutats, el carlisme va tenir un ampli suport, reunint tant els partidaris de l’absolutisme com els sectors descontents amb la instauració de l’Estat burgès. La Primera Guerra Carlina (1833-1840), també coneguda com a Guerra dels Set Anys, va estar motivada pel plet successori plantejat a la mort de Ferran VII, però la causa profunda era la divisió del país en absolutistes, que sostingueren la causa de l'infant Carles Maria Isidre de Borbó (Carles V), germà de Ferran, i en liberals, agrupats al voltant d'Isabel II, filla de Ferran i de Maria Cristina. Va afectar principalment el País Basc, Navarra, Catalunya i el Maestrat. Amb el conveni de Bergara del 31 d'agost de 1839 la guerra gairebé es va donar per acabada al nord, que establia el respecte als furs bascos, però que no fou acceptat a Catalunya ni al Maestrat. La Segona Guerra Carlina o guerra dels matiners es va desenvoluar entre el 1846 i el 1849. A Catalunya, es va donar l'aixecament per diverses causes: una crisi agrària produïda per un seguit de males collites que van fer augmentar el preu del pa i que van agreujar les condicions de vida de les classes populars, i una crisi conjuntural de la indústria tèxtil que va provocar un greu malestar a les ciutats i l'oposició a les lleves militars abusives. Així, més que no pas una guerra estrictament carlina, es va tractar d’una revolta catalana contra la dictadura dels moderats i contra mesures com les quintes i els aranzels, en la qual participaren, a més dels carlins, progressistes i republicans. La Tercera Guerra Carlina va tenir lloc del 1872 al 1876. El pretendent al tro, Carles VII va cridar a la revolta el 15 d'abril de 1872 i va ser seguit principalment pel País Basc i Catalunya. Un dels motius que va empènyer alguns sectors de Catalunya a sumar-se a la revolta va ser la promesa de restauració de les Constitucions catalanes, que Felip V havia abolit en els Decrets de Nova Planta el 1714. El febrer de 1873, amb la proclamació de la República, molts monàrquics es van passar als carlins. A Catalunya el representant de Carles, el seu germà Alfons Carles de Borbó, va passar a França l'octubre de 1875 i les darreres partides foren liquidades el novembre de 1875 donant-se la guerra per acabada el 19 de novembre de 1875. Al País Basc es va acabar a principis de 1876. Després de la derrota carlina el 1876 el carlisme va entrar en una greu crisi i la direcció del carlisme va trigar força temps en readaptar la seva activitat per convertir-se en un nou partit polític. Carles VII va dipositar la seva confiança en Cándido Nocedal. Els carlistes van mantenir la seva força a Navarra, el País Basc i Catalunya. La proposta carlista renovada mantenia la vigència d’antics principis com la unitat catòlica, el furisme, l’autoritat del pretendent carlista i l’oposició a la democràcia, però ja no es manifestava a favor de l’antic Règim i acceptava el nou ordre liberal-capitalista. Però en el si del partit hi havia una forta disputa religiosa. Una part del partit acusava Carles VII i els principals dirigents de no recolzar prou la política catòlica. El líder d’aquest corrent va ser Ramón Nocedal, que va protagonitzar una escissió el 1888 i va fundar el Partit Catòlic Nacional, esdevenint un partit catòlic integrista. El Partit Carlista va promoure alguns aixecaments fracassats el 1899 i 1900, tot i que els principals dirigents optaven er la via política. També va fundar una milícia, el Requetè, que va adquirir importància en la dècada de 1930. 2. INTERPRETA LA IMATGE a) Descripció La vinyeta representa Espanya segons el tòpic del torero i Estats Units amb el personatge de l’Oncle Sam. Aquest està arrencant al torero espanyol els queixals un a un, que simbolitzen les possessions colonials que Espanya es va veure obligada a cedir als Estats Units. b) Anàlisi i intencionalitat La premsa nord-americana representa els Estats Units com una potència superior a Espanya. La intencionalitat de la vinyeta és reflectir la victòria que ha portat a obtenir nous territoris d’un imperi decadent al qual se li han pogut imposar condicions (les queixals arrencades). La vinyeta no és neutral, té connotacions propagandístiques, la lloança del vencedor, i satíriques, amb la ridiculització del vençut. c) Context històric La vinyeta s’emmarca en el context històric de la guerra de Cuba, en la qual es van enfrontar Espanya i Estats Units, i que va significar la pèrdua de les colònies d’ultramar (Cuba, Puerto Rico i Filipines). La guerra es va iniciar amb l’aixecament dels grups independentistes que volien alliberar Cuba de l’estricte control econòmic que imposava Madrid. Aquests grups van comptar amb el suport dels Estats Units, que tenia importants interessos econòmics a l’illa, i que amb el pretext de l’enfonsament del Maine, ancorat en el port de L’Havana va declarar la guerra a Espanya. La guerra va ser ràpida. La flota espanyola va ser enfonsada en la batalla de Santiago de Cuba, així com 7-19 tambiés la flota enviada a les Filipines en la batalla de Cavite, que van obligar Espanya a sol·licitar la pau, que va ser firmada a París a finals de 1898. Pel Tractat de Pau de París, Espanya va cedir Cuba, Puerto Rico i Filipines als Estats Units. Les últimes colònies al Pacífic es van vendre a Alemanya el 1899, a causa de la impossibilitat de mantenir i fer efectiva la seva ocupació. Amb això es perdien els últimes restes d’antic imperi colonial espanyol a Amèrica i Àsia. d) Valoració personal Resposta personal. 3. ANALITZA LA TAULA a) Descripció La taula mostra la distribució d’escons al congrés de Diputats entre 1876 i 1899, per partits i grups, i segons el tipus de sufragi, censatari o universal. b) Anàlisi En unes eleccions per sufragi universal voten tots els homes a partir d’una determinada edat (les dones a Espanya no van tenir dret al vot que els va ser concedit per la II República el 1931). Aquest tipus de sufragi és defensat des de posicions polítiques progressistes. Si el sufragi és censitari, només voten els homes a partir d’una determinada edat i a partir d’un determinat nivell de renda. Aquest sufragi és el defensat pels conservadors. Per les característiques del sistema de torn pacífic durant la Restauració, veiem que el tipus de sufragi no intervé en el resultat de les eleccions, ja no triomfa el partit polític que prefereixen els electors, sinó el que toca en funció del torn. Això fa que s’alternin en victòries electorals i en el govern els partits conservador i liberal. Les altres opcions polítiques (republicans, carlistes, etc.) tenen una presència merament testimonial al parlament. c) Context històric Les semblances entre el Partit Conservador i el Partit Liberal eren les següents: – La seva base electoral estava formada per una extracció social similar, basada en els privilegiats i la classe mitjana acomodada. – Tots dos partits van portar a terme una política comuna de defensa dels interessos de les classes privilegiades i la classe mitjana acomodada. – Conservadors i progressistes van acordar un pacte consistent a no promulgar lleis que l’altre partit es veiés obligat a abolir a l’arribar el seu torn. – Tots dos defensaven la monarquia, la Constitució, la propietat privada i l’Estat liberal. Les principals diferències entre conservadors i liberals eren les següents: – El partit de Cánovas del Castillo, amb més presència de terratinents, tendia a defensar l’Església i l’immobilisme polític. El de Sagasta, que integrava 7-20 els professionals, era proper al progressisme laic. – Els conservadors eren partidaris del sufragi censitari i de la defensa de l’Església i de l’ordre establert, mentre que els liberals defensaven el sufragi universal i unes reformes socials progressistes. Al marge del sistema polític de la Restauració quedaven les formacions carlistes, nacionalistes i republicanes, que tenien un paper merament testimonial al parlament. Malgrat les divisions internes, els partits republicans compartien quatre punts bàsics: la república com a forma d’Estat, les reformes per afavorir als grups socials més necessitats (intervenció de l’Estat, foment del cooperativisme, concessió de crèdits barats), la fe en el progrés científic i educatiu i la defensa de la laïcitat (separació de l’Església i l’Estat). 4. Completa en el quadern Vegeu la taula de la Figura 1 en la pàgina següent. 5. Desenvolupa per escrit Resposta personal. Proposem aquest redactat a títol d’exemple: L’alternança regular en el poder entre les dues grans opcions dinàstiques (torn pacífic) tenia com a objectiu assegurar l’estabilitat institucional. El torn en el poder quedava garantit perquè el sistema electoral invertia els termes propis del sistema parlamentari. D’aquesta manera, quan el partit en el govern patia un procés de desgast polític i perdia la confiança de les Corts, el monarca cridava el cap del partit de l’oposició a formar govern. Llavors, el nou cap de gabinet convocava eleccions amb l’objectiu d’aconseguir el nombre de diputats suficient per formar una majoria parlamentària que li permetés governar. Així, el triomf del partit que convocava les eleccions perquè havia estat requerit per formar govern era convingut prèviament. Els candidats eren els encasellats de les llistes que havien preparat els governadors civils i la seva elecció s’aconseguia gràcies al falsejament dels resultats, l’adulteració del vot, la manipulació i les trampes electorals i la influència i poder dels cacics. D’aquesta manera, el triomf electoral permetia la creació d’una àmplia majoria parlamentària al partit governant. 6. Consulta una hemeroteca digital Resposta personal. Elabora un eix digital Activitat personal. Reptes a la Xarxa Activitat personal. FIGURA 1 Partits Ideologia Bases socials Líders Conservador Conservadora: Aristocràcia, alta burgesia i jerarquia eclesiàstica Cánovas del Castillo Mitjana burgesia i classes mitjanes Práxedes Sagasta Petita burgesia, classes mitjanes i populars urbanes i treballadors industrials Pi i Margall Clero, classes mitjanes urbanes i rurals Vázquez de Mella Classe obrera Pablo Iglesias Sufragi censatari Immobilisme social Desconfiança de l'ampliació de llibertats Estat confessional i suport a l'Església Liberal Progressista: Sufragi universal Reformisme social Ampliació de drets i llibertats Societat laica i restricció de privilegis de l'Església Republicà Federal Progressita: República, reformes socials, fe en el progrés científic i educatiu i laïcitat Carlí Conservadora: Defensa a ultrança de l’Església Catòlica, dels furs i de la descentralització entre regions Socialista Progressista: Ramon Nocedal Defensa dels drets dels treballadors i de la igualtat entre classes socials 7-21 ENLLAÇOS D’INTERNET TICHING WEBS http://www.tiching.com/755914 http://image.slidesharecdn.com/7-1elsistemapolticdelarestauraci1-120131030631phpapp02/95/71-el-sistema-poltic-de-la-restauraci-1-2-728.jpg http://www.tiching.com/755915 http://ildefonsosuarez.es/Historia2bat/tema7/imagenestema7/El_turno_pacifico(El_l oro).jpg http://www.tiching.com/755916 http://image.slidesharecdn.com/historiabieeeeen1-120123105344phpapp02/95/cap-a-la-crisi-18-728.jpg http://www.tiching.com/755923 http://image.slidesharecdn.com/el-desastre-colonial-1-1234470143647208-2/95/eldesastre-colonial-1-4-728.jpg http://www.tiching.com/755926 http://4.bp.blogspot.com/H6ULwBRDc3o/VWLHL2XpYnI/AAAAAAAAADA/vfZZEwmCqNk/s1600/cuba2.jpg http://www.tiching.com/755928 http://image.slidesharecdn.com/lamonarquiadelarestauraci-110215130650phpapp01/95/la-monarquia-de-la-restauraci-57-728.jpg http://www.tiching.com/756238 http://www.abc.es/Media/201406/24/baler-1--644x362.jpg 7-22 Tema 08 Origens i consolidació del catalanisme (1833-1901) GUIA DIDÀCTICA • Orientacions Didàctiques • Solucionari • Recursos Didàctics – Naveguem per Tiching – Bibliografia 8-1 182 a 191 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 4 Bibliografia Orientacions didàctiques ● 1. Els fonaments... Anàlisi dels fonaments culturals del catalanisme i del desenvolupament de la Renaixença en els seus dos vessants: el literari i el popular. ● ● 2. Els primers... Anàlisi de l’evolució dels primers moviments anticentralistes a partir de la crítica al liberalisme: progressisme radical, carlisme i federalisme. Biografia divulgativa sobre la figura de Jacint Verdaguer i les particularitats del seu temps. Ve acompanyada per un annex documental amb textos inèdits. ● 3. El començament... Descripció dels pas del catalanisme literari i cultural al catalanisme entès com a moviment polític, bo i posant l’èmfasi en les seves propostes. ● 4. Per què es considera... Anàlisi del paper de Valentí Almirall com a precursor del catalanisme, les seves iniciatives i el resultat d’aquestes a partir del treball amb diferents documents. M. PESSARRODONA – N. GAROJacint Verdaguer. Una biografia. Quaderns Crema, Barcelona, 2016. LERA: ● Naveguem per Tiching E. UCELAY DA-CAL – J. PICH: Dos contemporanis enfrontats: Valentí Almirall (1841-1904) i Joaquín Costa (1846-1911). GRENS-UPF, Barcelona, 2015. Volum en què es recullen les ponències d’un congrés dedicat a ambdues figures amb l’objectiu de mostrar la complexitat dels regeneracionismes hispans de finals del segle XIX. ● http://www.tiching.com/755607. La Renaixença. Aquest vídeo pot resultar útil per explicar en què va consistir el fenomen de la Renaixença a Catalunya durant el terç central del segle XIX. ● http://www.tiching.com/755609. La Tercera Guerra Carlina a Catalunya. Breu documental que explica l’esclat de la Tercera Guerra Carlina a Catalunya a través de la figura del militar carlí Francesc Savalls. ● http://www.tiching.com/755612. El naixement del catalanisme polític. Programa radiofònic que explica de forma divulgativa el procés de formació del catalanisme, en què s’inclouen lectures de textos fundacionals. ● http://www.tiching.com/755617. Valentí Almirall. Pàgina web en què es descriu breument la biografia de Valentí Almirall. 192 a 199 APARTATS 5 A 8 Orientacions didàctiques ● 5. El catalanisme conservador. Descripció del procés de consolidació del catalanisme de base conservadora, des del tradicionalisme de Torras i Bages fins a les Bases de Manresa. Bibliografía ● ● 6. Dos projectes... Comparació dels dos projectes del catalanisme polític, el federalista i el conservador, a partir de l’anàlisi del Projecte de Constitució per a l’Estat Català i de les Bases de Manresa. ● 7. El catalanisme... Anàlisi del procés de consolidació del catalanisme polític de base conservadora fins a la constitució de la Lliga Regionalista. ● 8. Com es va passar... Síntesi final de la configuració del catalanisme com a proposta política que, des d’òptiques diferents, pretén trobar nous models d’encaix de Catalunya dins Espanya. Naveguem per Tiching ● http://www.tiching.com/755620. Josep Torras i Bages. Web en què s’explica la biografia d’un dels promotors del catalanisme d’arrel cristiana. ● http://www.tiching.com/755623. La Catalunya de finals del s. XIX. Vídeo dedicat al context social i polític de la Catalunya del segle XIX, caracteritzat pels diversos moviments que englobava el catalanisme polític. ● http://www.tiching.com/755626. El catalanisme. Pàgina web que sintetiza les principals figures i conceptes clau del catalanisme polític del segle XIX. 8-2 T. ABELLÓ – A. COLOMINES (eds.), Josep Termes: catalanisme, obrerisme, civisme: miscellània d’homenatge. Afers, Barcelona, 2014. Volum homenatge que inclou treballs dedicats al tema central d’investigació de Josep Termes: el catalanisme popular. ● D. CAO – C. CATTINI, “La cultura del constitucionalisme i els intel·lectuals catalans del Vuitcents”, Afers, núm. 77, 2014, pp. 173-193. Article dedicat el paper dels intel·lectuals catalans del segle XIX en la història constitucional espanyola. SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS Pàgines 182 i 183 Pàgines 184 i 185 ● El catalanisme va iniciar-se al segle XIX com a moviment cultural de recuperació de la llengua i de la cultura catalanes. Aquest procés va anar acompanyat d'un gran interès pel coneixement de la història, la literatura, les tradicions i el dret civil català, que es van configurar com a elements diferenciadors de la identitat catalana i van fer evident que Catalunya era un país dotat històricament d'una personalitat pròpia. 1. El Document 1 ens mostra una situació de repressió de l’ús de la llengua catalana. La prohibició de fer-la servir en les conferències telefòniques implica la dificultat de les comunicacions entre una població que en gran mesura desconeix el castellà, ja que l’ús del català entre les classes populars era majoritari tot i les limitacions imposades des del Decret de Nova Planta. Paral·lelament, el desenvolupament econòmic i social de l'Espanya del segle XIX, amb Catalunya com a pionera del procés industrialitzador, va accentuar aquest sentit diferencial i va evidenciar una sèrie de problemes que l'Estat liberal, centralitzat i uniformista, era incapaç de resoldre. Això va provocar l'aparició d'actituds de refús, tant al centralisme polític com a la uniformització cultural. Al final del segle el catalanisme va esdevenir un moviment polític que pretenia una reforma en profunditat de l'Estat i que es vertebrava al voltant de la consecució de l'autonomia de Catalunya. L'aparició d'aquest sentiment catalanista cal situar-la en el context europeu de la difusió del Romanticisme, de la irrupció dels nacionalismes i del reforçament del principi de les nacionalitats, que defensava el dret dels pobles a decidir el govern propi. ● La pintura de Ramon Casas representa una ballada de sardanes a la font de Sant Roc d’Olot. La sardana va esdevenir, amb la Renaixença, un dels símbols definidors de la identitat catalana. Les revolucions liberals del segle XIX van tenir com a conseqüència la transformació de les relacions entre les societats europees i els seus estats. Fins aleshores, la identitat comuna es basava en la lleialtat a la Corona, però després de la desaparició de l’Àntic Règim es va haver de cercar un nou nexe comú a tots els antics súbdits, basat en una simbologia i una identitat col·lectives a tots els nous ciutadans. En aquesta construcció hi va tenir un paper molt important el Romanticisme, que va cercar en el passat, la simbologia comuna, basada en les llegendes, els mites, els himnes i els personatges i esdeveniments històrics. Catalunya no va quedar al marge d'aquest corrent i el desvetllament de la identitat nacional catalana, que es va produir al voltant de la recuperació de la llengua i la cultura catalanes amb l'impuls de la Renaixença, va anar acompanyat de la cerca d’una simbologia pròpia per tractar de crear i consolidar una identitat col·lectiva comuna a tots els catalans. Els principals intel·lectuals i ideòlegs de la Renaixença va cercar els símbols representatius de Catalunya en el seu passat medieval: la llengua i la literatura, la bandera, el dret civil, el folklore i les tradicions populars catalanes. Davant d’aquesta situació, el diputat Joan Maluquer presenta a la Corts una súplica per acabar amb aquesta discriminació. 2. Milà i Fontanals defensa en aquest discurs la recuperació dels Jocs Florals després de segles d’oblit. Reclama per la llengua catalana la condició de llengua literàtia i de cultura, tal i com havia estat reconeguda en temps anteriors arreu. Considera també la llengua com un element identitari fonamentl tant perosnal com col·lectiu. Durant la primera meitat del segle XIX la llengua atalana només s’utilitzava en l’àmbit popular i oral, entre que a nivell oficial continuava prohibida des dels inicis del segle XVIII, amb la derrota catalana a la Guerra de Succesió i la implantació del centralisme borbònic amb els Decrets de Nova Planta. A nivell literari es va iniciar una recuperació amb el sorgiment del moviment de la Renaixença, amb la publicació de La Pàtria (1833), de Bonaventura Carles Aribau i les propostes de de Rubió i Ors de recuperació del català com a llengua literària. 3. En aquest fragment de l’obra de teatre La Urbanitat, el dramaturg Frederic Soler, que signava amb el pseudonim Serafí Pitarra, criticava l’actitud de la burgesia tèxtil catalana envers l’ús de la llengua catalana i la cultura catalana en general. Segons l’autor, aquest sector de la població menyspreava el català, que considerava una llengua de les classes populars. Els burgesos parlaven i escrivien en castellà, a imitació de la societat aristocràtica madrilenya i per aparentar un estatus social més elevat, diferenciat de la resta de la població de Catalunya. Pitarra criticava aquesta actitud amb una caricatura d’aquest sector social, al qual considerava poc culte i respectuós amb la llengua i literatura pròpies de Catalunya. 4. Al llarg del segle XIX el sentiment de pertinença català es va mantenir amb notables dificultats a la societat catalana fora del món oficial. La majoria de la població va mantenir la llengua catalana com a la pròpia malgrat que el castellà era l'única oficial de l'administració pública, de l'ensenyament i de tots els actes oficials. La societat catalana va crear nombroses entitats culturals i cíviques d'afiliació voluntària (ateneus, 8-3 societats literàries, editorials, centres excursionistes, etc.) i també revistes i publicacions que van organitzar nombroses campanyes en defensa de la llengua i a favor de recuperar la història i les tradicions culturals i folklòriques. Va ser la societat civil catalana, i no el món oficial (ajuntaments, diputacions, universitat...) que es va plantejar reivindicar l'ús del català i l'afirmació de la identitat catalana dins del nou règim liberal. 5. La Renaixença fou un moviment cultural que va sorgir als anys trenta del segle XIX per reivindicar l'ús públic i literari de la llengua catalana. Tradicionalment, s'ha convingut que marquen el començament de la Renaixença la publicació en català de l'oda a La pàtria (1833), de Bonaventura Carles Aribau; i, sobretot, les propostes de Joaquim Rubió i Ors (Lo Gaiter del Llobregat, 1841) de recuperar el català com a llengua literària. Al voltant d'aquest moviment es van agrupar nombrosos intel·lectuals i erudits que van rastrejar les arrels de la literatura, la història, el dret i el folklore catalans per recuperar i reivindicar la identitat pròpia. D'aquesta manera, va ser el redescobriment de la idea de pàtria i el fet d'assimilar-la amb la llengua materna que va donar origen a la Renaixença. L'any 1858 es van començar a celebrar els moderns Jocs Florals com una plataforma per promoure i difondre la llengua catalana i per estimular els poetes a escriure en la seva llengua. Gràcies als Jocs Florals els escriptors es van començar a preocupar de crear un model de llengua literària culta, perquè feia tres segles que aquesta tradició literària s'havia estroncat. Contraris a l'ús d'una llengua medievalitzant, arcaica i carrinclona, plena de paraules incomprensibles i de formes artificioses que defensaven els iniciadors de la Renaixença literària, hi va haver uns quants escriptors, d'idees polítiques progressistes, que propugnaven l'ús del "català que ara es parla", com el dramaturg Pitarra, creador d’un teatre satiric que va assolir una àmplia difusió popular, malgrat ser qualificat pels ambient més cultes de xaronisme, és a dir, barroer i de mal gust. Pàgines 186 i 187 1. Carles VII en el seu Manifest proposa la recuperació dels furs vigents a Catalunya fins la seva derogació pel Decret de Nova Planta. Proposa la unió federativa dels regnes de la Corona d’Aragó amb la de Castella, tot conservant les lleis i privilegis, territori i govern. Postula que, pe ser reconegut com comte de Barcelona, el rei hagi de jurar a les Corts generals guardar i defensar els furs catalans. Imposa també la convocatòria annual de Corts Generals a Catalunya. En darrer lloc proposa l’abolició de les quintes i la seva substitució per un reclutament general quan sigui necessari. 8-4 2. Les revoltes contra les quintes van ser un fenomen mols habitual al llarg del segle XIX. La injustícia del sistema de quintes feia que només els homes de les classes populars servissin com a soldats, ja que els que disposaven de recursos podien pagar per evitar el reclutament. Així, les protestes, sovint violentes, van ser molt freqüents. La proposta del pretendent carlí d’abolir el sistema de quintes pretén aconseguir el suport popular a la seva causa. 3. En el Manifest del Consell de Partit Republicà Democràtic Federal es proclama que el pacte sobre el que es pretén construir la nació espanyola s’ha de fer a partir de les facultats que Catalunya i els altres estats delegarien a la federació. Consideren també que la constitució d’un Estat Federal és la via per desenvolupar la vida de la nació sense limitar cap element de la vida regional. Plantegen també que en cap cas la proposta catalana no implica la tranca la relació amb la resta d’Espanya, sinó substituir l’unitarisme per la fraternitat federal republicana. 4. El pacte federal es basava en la constitució d’un Estat federal a partir de la unió voluntària dels pobles o regions, respectant la decisió de la sobirania popular. 5. Les diferents constitucions del nou Estat liberal van definir Espanya com a nació única, amb les corts com a dipositàries úniques de la sobirania nacional (si de cas, compartida només amb el rei), i van apostar per un model d'organització estatal basat en la centralització política, econòmica, administrativa, jurídica i militar. Sota el regnat d'Isabel II l'Estat liberal va haver d'enfrontar-se a les crítiques de certs sectors del progressisme català que discrepaven d'una centralització tan radical i reclamaven més atribucions per als ajuntaments i les diputacions. Els moviments populars (bullangues) que es produïren entre el 1835 i el 1843 van palesar aquest descontentament i van ser una primera mostra d'oposició al centralisme. Així, tant en la insurrecció de Barcelona del 1842 com en la de La Jamància del 1843 s'hi van formular projectes de reforma de l'Estat amb un fort contingut anticentralista, federal i popular Durant la Dècada Moderada (1844-1854) es va produir un augment del centralisme, acompanyat d'una política d'ordre públic molt dura que va comportar la declaració de l'Estat de guerra a Catalunya en diferents ocasions. Això va provocar que fins i tot els moderats catalans iniciessin un cert distanciament dels seus homònims espanyols, que es mostressin descontents davant l'uniformisme cultural i que reivindiquessin el particularisme català. Homes com Jaume Balmes, Joan Mañé i Flaquer i Manuel Duran i Bas van defensar la descentralització de l'Estat. 6. El carlisme va tenir un fort arrelament a Catalunya, fonamentalment a les zones rurals. A més de defensar els principis absolutistes i tradicionalistes, es va fer ressò de la defensa de les institucions tradicionals de Catalunya i de la seva particularitat. El carlisme es va oposar a la centralització política i administrativa que implementava l'Estat liberal, perquè la considerava un mal consubstancial amb el liberalisme. Al llarg del segle XIX els carlins catalans van presentar l’opció que defensava el pretenent Carles com una monarquia federalitzant que reconeixeria els antics "furs" de Catalunya i que restabliria les llibertats perdudes el 1714. Durant els diferents conflictes bèl·lics els carlins catalans van crear la Diputació de Catalunya com a òrgan suprem de govern al Principat. L'any 1872, en el transcurs de la Tercera Guerra Carlina, el pretendent Carles VII va arribar a publicar un manifest en què prometia restablir les lleis i els privilegis de Catalunya, que havia suprimit el seu avantpassat Felip V el 1714. 7. Des de la dècada del 1840, en un context de lluites polítiques i socials, el federalisme es va iniciar de la mà del republicanisme, amb Abdó Terradas com a primer referent. Al 1868, amb l'aparició del Partit Republicà Democràtic Federal, les idees federals van experimentar una expansió política important. La implantació d'aquest partit va ser especialment significativa a Catalunya, sobretot en els medis urbans, va rebre el suport de la petita burgesia i va tenir una difusió important entre el proletariat industrial. Francesc Pi i Margall, el principal teòric del federalisme, sostingué que Espanya era una nació que havia de garantir la plena participació dels ciutadans, l'exercici de les llibertats, la protecció dels drets i la igualtat jurídica. En conseqüència, defensava que l'Estat federal espanyol havia de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles o regions de la Península. En aquesta direcció, l'any 1869 un grup de federals catalans, entre els quals hi havia Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé, juntament amb representants dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó (Balears, València i Aragó) van signar el Pacte Federal de Tortosa. Aquest document constituïa un acord per impulsar un Estat federal espanyol que tingués en compte la realitat històrica de l'antiga Corona d'Aragó i que es fonamentés sobre el concepte de la sobirania popular. La caracterització de com havia de ser un Estat federal es va concretar durant la proclamació de la Primera República i es va fer efectiva amb el projecte de Constitució del 1873. Però el fracàs de l'experiència republicana i la nova situació provocada per la Restauració van fer perdre influència al republicanisme i les dissidències van fragmentar el partit. En el nou context de la Restauració el federalisme va replantejarse la relació entre els diferents territoris que havien de constituir l'Estat federal. Josep M. Vallès i Ribot, principal referent del federalisme a Catalunya atès que Pi i Margall residia a Madrid, va proposar la redacció d'un projecte de Constitució de l'Estat Català dins la Federació Espanyola (1883). El text dotava Catalunya d'unes corts sobiranes i d'un govern amb àmplies competències i sense altres limitacions que les derivades del pacte federal. La dimensió catalanista del nou programa no va ser compartida pel conjunt del partit federal i Pi i Margall va reformular el projecte a nivell espanyol posant l'accent en la problemàtica social, en especial la reforma agrària i les reivindicacions dels treballadors industrials. La defensa de la independència de Cuba feta per Pi i Margall va augmentar les dissensions a l'interior del partit, que va entrar en decadència a la seva mort (1901). Pàgines 188 i 189 1. El dret civil català es fonamenta en els drets històrics del Principat de Catalunya dins de la Corona d’Aragó, i té el seu origen a l’Edat Mitjana. Amb el Pacte de Tortosa, signat l’any 1869, les reclamacions del Memorial de Greuges de l’any 1885 i l’aprovació de les Bases de Manresa, l’any 1892, es va recuperar la vigència del dret català. El dibuix, publicat l’any 1889, mostra la figura desolada d’una dona amb un escut de Catalunya a la mà. A la seva dreta s’observa un fèretre on es pot llegir la frase “Dret Català” i a sota un salvavides on es llegeix la frase “recort etern”. El simbolisme del dibuix és el següent: la dona representa a Catalunya, afligida per la mort del dret català, retallat per un temps indefinit pel nou Codi Civil. El projecte de reforma del Codi Civil de l’any 1889 afectava de manera directa al dret català, que quedava retallat. L’oposició de la Lliga de Catalunya, que va organitzar una campanya en contra del nou Codi Civil i en defensa del dret català, va fer que el govern accedís a canviar la redacció del nou Codi Civil, respectant el dret civil català. 2. El Missatge a la Reina Regent, elaborat pels membres de la Lliga de Catalunya l’any 1888 i adreçat a la reina regent, Maria Cristina, demanava l’autonomia de Catalunya. De manera més concreta, contenia les demandes següents: – La restauració de les Corts catalanes, on es puguin aprovar uns pressupostos propis de Catalunya i decidir la seva contribució econòmica als pressupostos generals d’Espanya. – L’autogovern polític de Catalunya, amb la llibertat per decidir la seva contribució a l’exèrcit espanyol amb el nombre de soldats catalans. 8-5 – L’oficialitat de la llengua catalana i l’ensenyament a Catalunya en aquesta llengua. – L’establiment de tribunals propis i el nomenament de càrrecs polítics, judicials o administratius des de Catalunya. 3. L’Exposició Universal de 1888 va ser el primer certamen internacional que va tenir lloc a Barcelona. És una fita important en la memòria de la ciutat, ben present encara en el paisatge urbà (Arc de Triomf, Parc de la Ciutadella, Monument a Colom...). Tot i que va ser inicialment impulsada, com a negoci, per un grup privat escassament vinculat amb la ciutat, la fallida del grup promotor a un any vista de la inauguració la va convertir en una qüestió prioritària pel govern municpal, encapçalat per Rius i Taulet. En passar a mans municipals la iniciativa va adquirir major ambició i projecció ciutadana que la prevista en un primer moment. Elies Rogent, el nou director de les obres de l’Exposicó va atorgar major protagonisme a l’entorn del parc i a l’arquitectura; així, es pot considerar el certamen com el pòrtic del modernisme. S’ha sobrevalorat generalment, en canvi, l’impacte positiu sobre una estructura urbana que, de fet, no va veure resolts cap dels seus problemes més greus i urgents. Al cap i a la fi, l’objectiu dels organitzadors apuntava a utilitzar l’esdeveniment com a mecanisme d’atracció i dispositiu publicitari: la ciutat, com a vehicle de propaganda, accelerà i culminà les obres ja començades i sobretot experimentà transformacions d’embelliment que afectaren els principals centres i eixos de la ciutat vella i de l’Eixample. Malgrat el limitat interés comercial i els retards en la inaguració, el balanç final va ser considerat un èxit, i indiscutiblement va afermar el lideratge i la capitalitat econòmica de Barcelona. Va ser, en efecte, una exposició modesta i d’escassa projecció, si es compara amb les promogudes pels grans estats del segle XIX, però entre les exposicions menors, de caràcter estrictament ciutadà que li van servir de model, la de Barcelona va adquirir una dignitat molt considerable. 4. El principal impulsor del catalanisme polític a finals del segle XIX va ser Valentí Almirall, que des d’una òptica progressista, va convertir el moviment literari i cultural desenvolupat per la Renaixença en un moviment polític. Posteriorment, altres polítics, com Verdaguer i Callís, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch o Prat de la Riba, van liderar el catalanisme polític des d’una perspectiva substancialment més conservadora que la d’Almirall, la qual cosa els va connectar millor amb una burgesia cada cop més descontenta amb la política de la Restauració. Quan el 1901 es fundi la Lliga Regionalista, dirigida per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó entre d’altres, la burgesia catalana disposarà d’un partit polític modern a la seva mida i el catalanisme conservador serà hegemònic a Catalunya en le primer 8-6 terç del segle XX. 5. Valentí Almirall va ser una figura cabdal en la definició del catalanisme polític. Procedent del federalisme, a partir de 1881 es decidí a impulsar una acció política específicament catalana al marge dels partits d'àmbit estatal. Almirall va proposar que el catalanisme superés la formulació literària i cultural que fins llavors havia predominat i es convertís en un moviment polític. Amb aquesta idea es va formar d'un partit, el Centre Català (1882), encarregat de desenvolupar un programa reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal, proteccionisme econòmic) i de crear nuclis propagandístics del catalanisme arreu del Principat, tot denunciant el caràcter sucursalista dels partits dinàstics a Catalunya i fent una crida als polítics catalans perquè els abandonessin i s'impliquessin en organitzacions estrictament catalanes. L'any 1885 Almirall va liderar la redacció del Memorial de Greuges, que va ser presentat a Alfons XII i que va constituir el primer manifest polític unitari del catalanisme. L'any 1886, a partir d'aquestes experiències i de l'específica reflexió doctrinal, Almirall publicà Lo catalanisme, on establia les bases ideològiques d'un catalanisme progressista. El llibre explica la seva concepció del particularisme català, que havia de ser el motor del desenvolupament de Catalunya i de la regeneració d'Espanya. Per això calia impulsar una forta tasca d'agitació cultural, al marge de les institucions oficials, i fundar una organització política interclassista amb capacitat per intervenir en les eleccions. El catalanisme progressista impulsat per Valentí Almirall no va arribar a atreure la burgesia catalana, partidària de la monarquia i d’un catalanisme de caràcter més conservador, amb unes aspiracions polítiques de tipus regionalista i autonomista allunyades del catalanisme progressista proposat per Almirall. El catalanisme particularista d’Almirall tampoc no va arrelar entre les classes populars, entre les quals predominava la influència del republicanisme federal, més centrat en les reivindicacions de tipus social. 6. Les discrepàncies dins el Centre Català havien menat a una escissió i a la formació de la Lliga de Catalunya (1887), que va incorporar homes com Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch i Enric Prat de la Riba, al costat d'altres que procedien de la Renaixença, com Àngel Guimerà. La nova organització tenia un caràcter més conservador que el projecte d'Almirall, amb la qual cosa va sintonitzar millor amb una burgesia, cada cop més descontenta amb la política dinàstica. El nou grup va fer seves les reivindicacions de l'oficialitat de la llengua catalana, la defensa del dret civil català, el proteccionisme i l'execució d'una política exclusivament catalanista. Una de les seves primeres iniciatives va ser el Missatge a la Reina Regent (1888), adreçat a Maria Cristina, en el qual demanava autonomia per a Catalunya. L'any següent la Lliga de Catalunya va promoure una campanya en defensa del dret català i contra el projecte de reforma del Codi Civil que s'estava discutint a les corts de Madrid. Finalment, el govern va accedir a canviar la redacció del Codi Civil i aquest fet fou presentat com "la primera victòria del catalanisme". Pàgines 190 i 191 1. Advocat, periodista i polític catalanista. Va iniciar la seva actuació política en les files de l'ala radical del republicanisme federal. Decebut per l'actuació dels seus coreligionaris, va trencar amb Pi i Margall per fundar un nou partit de militància exclusivament catalanista.L'any 1882 va impulsar el Centre Català, una entitat que pretenia la unió de tots el sectors socials catalanistes. Però el nou partit no va reeixir pel fet de ser massa catalanista per a la majoria dels republicans, massa republicà per a la majoria dels catalanistes, massa radical per als conservadors i massa conservador per als radicals. Almirall va sintetitzar el seu ideari polític al llibre Lo catalanisme (1886). En aquesta obra va desenvolupar la seva teoria sobre el "particularisme català" que defineix Catalunya com una nació, i que es considera un antecedent clar del nacionalisme català. Aquest "particularisme" es justificava no sols pels vells drets històrics de Catalunya i per la seva personalitat lingüística i cultural, sinó també per les caracterísques específiques (polítiques, econòmiques i culturals) de la nova societat industrial catalana). En la caricatura del Document 1 Almirall apareix sostenint la capçalera del periòdic La Renaixença, que havia estat dissenyada per Puig i Cadafalch en el 1880, i que conjuga l’escut de Catalunya amb l’au Fènix. També se’n informa que el en mateix any 1886 que va publicar Lo Catalanisme, va presidir els Jocs Florals. Tot això ens mostra la implicació d’Almirall en el moviment de la Renaixença. 2. Iniciatives pioneres promogudes per Valentí Almirall: – Primer diari polític catalanista: Diari Català (1879). – Primer Congrés catalanistes (1880). d’entitats i personalitats – Primer partit polític catalanista d’àmbit exclusivament català: el Centre Català (1882). – Primer memorial polític catalanista: Memorial de Greuges (1885). – Primera teorització política del catalanisme: Lo Catalanisme (1886). La proposta d'Almirall va mostrar-se inviable ben aviat i va anar perdent suport. D'una banda, representava un catalanisme massa republicà per atreure amplis sectors de la burgesia catalana, que se situava en l'òrbita política dels partits monàrquics. De l'altra, tenia un component social més feble que el republicanisme federal, la qual cosa en limitava les bases populars. Finalment, la forta oposició d'Almirall a l'Exposició Universal de Barcelona del 1888, en gran part promoguda per l'alcalde liberal Rius i Taulet, va contribuir al seu aïllament i al distanciament de la burgesia, que pretengué desvincular de la política dinàstica. Poc després el Centre Català va desaparèixer i la influència d'Almirall dins el moviment catalanista va anar esmorteint-se. 3. El Memorial de Greuges tenia per objectiu la denúncia del centralisme administratiu borbònic i de la desaparició del català en l’àmbit de la vida pública. També volia denunciar el lliurecanvisme com a perjudicial per al desenvolupament de la indústria catalana. Per resoldre els greuges plantejats, el Memorial redactat per Almirall proposava la implantació d’un govern de caràcter autonòmic a Catalunya, amb un sistema administratiu propi, i la recuperació de la llengua catalana a nivell oficial (administració, ensenyament, etc.). Proposa un sistema regional consistent en un Estat format per regions amb un govern autònom. El seu objectiu és posar fi al centralisme administratiu iniciat amb els Decrets de Nova Planta, a principis del segle XVIII. En aquest sistema, Catalunya i la resta de regions tindrien un estatus polític i administratiu semblant, basat en el desenvolupament del regionalisme. La frase en cursiva significa que el lliurecanvisme és un sistema perjudicial per a l’economia i la indústria catalanes. Al text es defensa l’aplicació del proteccionisme al conjunt de l’Estat per protegir el desenvolupament industrial i econòmic de Catalunya i de la resta d’Espanya. El Memorial de Greuges va ser fruit d’un míting convocat a la Llotja de Barcelona per Valentí Almirall, el líder del Centre Català. En aquest document presentat al rei Alfons XII, l’any 1885, s’hi exposaven una sèrie de queixes respecte a la política centralista i es proposava el desenvolupament d’un regionalisme polític, consistent en la recuperació de les institucions catalanes i l’autogovern, amb el restabliment del català com a llengua oficial. Es considera el primer manifest polític unitari del catalanisme i comptava amb el suport d’un sector de la burgesia catalana, així com d’institucions culturals i entitats catalanistes. 4. En el text del Document 4, Enric Prat de la Riba reconeix la figura de Valentí Almirall com a precursor, com a primer impulsor del catalanisme polític. Considera fins i tot que es va avançar a seu temps i d’aquí el seu fracàs final. 8-7 Almirall va ser el primer polític que va elaborar una teoria sobre el catalanisme. Va argumentar que no només la història, la llengua i la cultura justificaven les reivindicacions polítiques catalanes, sinó també les diferències entre una Catalunya industrial, més moderna i dinàmica, i una Espanya que era fonamentalment agrària, amb un clar predomini de les classes tradicionals i amb un sistema polític fortament centralista. Aquesta particularitat demanava l'existència d'unes institucions polítiques pròpies dotades de les atribucions polítiques que permetessin atendre amb més eficàcia els principals problemes polítics, socials, econòmics i culturals del país. Enric Prat de la Riba, advocat, va esdevenir un dels grans teòrics polítics del catalanisme. Va exposar la seva doctrina política a La nacionalitat catalana (1906), on defensava el component nacional del catalanisme. De jove va ingressar a la Unió Catalanista, pero se'n va separar per dirigir La Veu de Catalunya (1899). A partir del 1906 va esdevenir el líder indiscutible de la Lliga Regionalista, va ser president de la Diputació de Barcelona (1907) i també de la Mancomunitat de Catalunya des de la seva creació (1914) fins a la seva mort, l'any 1917 Pàgines 192 i 193 1. Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, que va defensar un catalanisme d'arrels cristianes. L'any 1892 va publicar La tradició catalana, de la qual el Document 2 ens presenta un fragment. En ella defensava que l'esperit de Catalunya reposa en la família, la propietat i la religió, refusava tot plantejament de canvi social (“la Revolució no pot crear directament la regió”), presentava una Edat Mitjana idealitzada com a model de valors que calia aplicar al present i defensava una estratègia regionalista allunyada de l'acció política. (“el regionalisme no és un sistems ... no ha eixit del cap dels homes, naix cde les mateixes entranyes de la societat...”; “les regions reapareixen, no en virtut de la Revolució, sino de la Llei natural de la societat”) En conseqüència, el clero, per tal de regenerar la societat catalana, havia de ser protagonista principal en la tasca de cristianització d'un model social degradat per la industrialització. 2. La Unió Catalanista, que era una federació de tots els grups polítics, culturals i socials catalans amb una ideologia regionalista, tenia una forta presència a les comarques del Barcelonés, Maresme i Vallès Oriental. També tenia molta influència a altres comarques barcelonines i gironines, com el Vallès Occidental, el Bages, La Selva i el Baix Empordà. Aquesta organització es va formar l’any 1891 amb la intenció d’aplegar el catalanisme regionalista, en especial a les comarques de la Catalunya interior. 3. Segons l’autor del Document 3, la descentralitzacio , per mot intesan que aquesta sigui, no arriba a reconèixer el dret dels pobles a dispossar de si 8-8 mateixos. En canvi, el regionalisme, tot reconeixent la necessitat de no trencar la unitat d’Espanya, considera cal que “aquest llaç no [els] ofegui”. Considera, doncs, que en l’organització política d’Espanya hi ha d’haver un element comú en el que participin les diferents regions i que se n’ocupi del temes comuns, però alhora les diferents regions s’han d’organizar de manera independent les unes de les altres pel govern dels seus propis afers. 4. Durant la implantació de l'Estat liberal una bona part del clero català s'havia arrenglerat amb el carlisme i havia adoptat posicions integristes i antiliberals. Al llarg de la Restauració, i després que la Santa Seu hagués fet públic el seu suport a Alfons XII, una part del clero va abandonar aquests plantejaments per cercar un espai dins el liberalisme més conservador. En aquest trànsit hi va tenir un paper important el vigatanisme, un moviment cultural i intel·lectual impulsat en gran manera pels membres de les institucions eclesiàstiques de la ciutat de Vic. L'apropament del clero català al catalanisme conservador va estar liderat per clergues com Jaume Collell i el bisbe Josep Morgades, en un intent de cristianitzar un moviment que havia començat des de posicions laiques. Aquest grup va dotar-se d'un òrgan de premsa, el setmanari La Veu del Montserrat, i entre les seves iniciatives cal destacar les campanyes a favor de la celebració del mil·lenari de Montserrat (1881) i la restauració del monestir de Ripoll (1893), com també l'exigència que els bisbes fossin catalans. La tradició vigatana va entroncar amb Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, que va defensar un catalanisme d'arrels cristianes. L'any 1892 va publicar La tradició catalana, on defensava que l'esperit de Catalunya reposa en la família, la propietat i la religió, refusava tot plantejament de canvi social, presentava una Edat Mitjana idealitzada com a model de valors que calia aplicar al present i defensava una estratègia regionalista allunyada de l'acció política. En conseqüència, el clero, per tal de regenerar la societat catalana, havia de ser protagonista principal en la tasca de cristianització d'un model social degradat per la industrialització. 5. El federalista Valentí Almirall impulsava un catalanisme progressista de carácter social com a motor de desenvolupament de Catalunya i regeneració d’Espanya. Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, defensava un catalanisme tradicionalista, d’inspiració carlina i d’arrels cristianes, preocupat per la preservació de les tradicions catalanes i sense cap interès per l’acció política i social ni per la resta de l’Estat espanyol. 6. La Unió Catalanista tenia com a principals objectius: – La realització d’un programa comú per a tots els grups catalanistes. – La descentralització del catalanisme respecte a la ciutat de Barcelona, on fins aleshores s’havia concentrat. – La difusió del regionalisme catalanista entre la població de la Catalunya rural. La Unió Catalanista va tenir un paper important en el desvetllament de la consciència catalanista i va significar el triomf de les tesis que posaven l'èmfasi en l'obtenció d'un ampli autogovern per a Catalunya, més enllà de l'organització descentralitzada de l'Estat. El seu punt més feble fou la tensió entre els sectors contraris a la participació en la vida política i els que defensaven la necessitat de convertir la Unió en una organització política que es presentés a les eleccions. El catalanisme federal plantejava dotar a Catalunya d’una entitat política i organitzativa pròpia fruit d’un gran pacte amb les altres regions o nacionalitats espanyoles. En canvi, el catalanisme conservador basava el seu projecte en el restabliment d’institucions com l’audiència reial i les Corts, elegides per sufragi corporatiu, i la vinculació amb Espanya per mitjà d’un pacte d’aquestes intitucions amb la Corona. El projecte de Constitució per a Estat Català de 1883 recull els principis del federalisme català de caire progressistes, mentres que les Bases per a la Constitució Regional Catalana de 1892 reflexa la ideologia del catalanisme conservador basat en la tradició. Pàgines 194 i 195 1. El Document 1 correspon a un fragment del projecte de Constitució per a l’Estat Català de 1883 i es tracta d’una font primària de caire polític on es defineix un projecte d’organització estatal, social i política catalana. Així, en el Document 1 apareixen els Títols on es defineixen el territori de Catalunya, els drets i deures del catalans, la forma de govern i les facultats del poderes públics. El document pertany a una de les formulacions catalanistes sorgides a Catalunya a finals del segle XIX: el federalisme català. Aquest, amb la direcció de Josep Maria Vallès i Ribot, va concretar els seus principis doctrinaris en aquest projecte de Constitució per a l’Estat Català el 1883. El Document 2 correspon a un fragment de les Bases per a la Constitució Regional Catalana de 1892 i es tracta d’una font primària de caire polític on es defineixen les competències que haurien de tenin tant el poder central com el poder regional. Les competències de l’Estat queden força limitades i, com podem veure en el text, se n’otorguen d’absolutes al poder català en matèria legislativa, educació, justícia i ordre públic. A més a més, es proclama l’oficialitat de la llengua catalana, l’exercici de càrrecs públics per catalans i la voluntarietat del servei militar. El document pertany una altra de les formulacions catalanistes, en la qual va tenir un paper destacat Enric Prat de la Riba, que constitueix el primer projecte polític definit pel catalanisme conservador. 2. Ambdós documents tenen en la definició la paraula constitució perquè el seu contingut defineix el model d’organització política de Catalunya, les seves competències i les de l’Estat o els drets i deures dels catalans. Vegeu la taula completa a la Figura 1 de la pàgina 816 Els dos projectes coincideixen en aspectes bàsics com el dret a l’autogovern de Catalunya o la defensa de la llengua. Malgrat tot, el dos projectes palesen l’existència de dos models catalanistes: un de progressista i republicà i un altre de tradicionalista i conservador. Pàgines 196 i 197 1. El text, escrit pel polític regionalista Enric Prat de la Riba, va adreçat al govern espanyol. L’objectiu de l’article és expressar el desig d’autonomia de Catalunya i, posant com a exemple el cas de Cuba, advertir de les conseqüències d’una política centralista. Deixa ben clares les intencions dels partidaris de l’autonomia, que no pretenen separar-se d’Espanya sino mantenir-se dins l’Estat amb un autogovern que els permeti desenvolupar-se a nivell polític i econòmic. La lliçó d’història que esmenta Prat de la Riba fa referència a la política centralista que va provocar la pèrdua de Cuba, sense tenir en compte les aspiracions d’autogovern dels cubans. La frase es refereix a la situació posterior a la pau de Zanjón, signada l’any 1878, que va significar la capitulació de la guerrilla independentista cubana i el manteniment de l’status quo anterior a la guerra, sense tenir en compte les demandes dels cubans, que es van revoltar en un nou conflicte que acabaria amb la pèrdua de la colònia a mans dels Estats Units, el 1898. 2. Centre Català. 1882-1888. Valentí Almirall. Lliga de Catalunya. 1887.1891. Guimerà; Domènech i Montaner; Puig i Cadafalch. Unió Catalanista. 1891-1916 (tot i que no va desaparèixer fomalment fins el 1936). Verdaguer i Callís; Prat de la Riba; Cambó; Domènech i Montaner; Martí i Julià. Centre Nacional Català. 1900-1901. Prat de la Riba; Cambó; Carner; Duran i Ventosa. Lliga Regionalista. 1901-1933 (nou nom: Lliga de Catlaunya, fins 1936). Prat de la Riba; Cambó. 3. En aquesta proclama adreçada als ciutadans de Barcelona, els líders de la Lliga Regionalista volen fomentar la participació a les eleccions generals de 1901. L’objectiu de prendre part activa en la vida política mitjançant la participació en les eleccions és 8-9 aconseguir una representació parlamentària del catalanisme a les Corts espanyoles, que els permetés defensar els interessos de Barcelona (i per extensió de Catalunya) i posar fi a la marginació política del Principat a través del caciquisme i la corrupció electoral. El document denuncia l’actitud repressiva del govern espanyol respecte a les demandes dels representants dels gremis catalans. També fa referència a la intenció de posar fi al caciquisme amb la participació a les urnes de la gent honrada, és a dir, de la menestralia i la petita burgesia urbana. 4. El desastre del 1898 va tenir un abast econòmic i militar, però a Catalunya va comportar també canvis polítics que van significar la irrupció del catalanisme en la vida política. La pèrdua de les darreres colònies de l'imperi espanyol va comportar el desprestigi dels partits dinàstics i va posar de manifest la seva ineficàcia per dur a terme una veritable regeneració de la política espanyola tal com demanaven molts sectors socials del país. Aquesta incapacitat va afavorir les aspiracions polítiques del catalanisme, que tenia uns líders consolidats, havia elaborat un cos doctrinari amb entitat i havia aconseguit una notable mobilització social. Amb aquest teló de fons, la conjuntura del 98 va afavorir la consolidació d'una nova generació d'intel·lectuals i activistes que defensaven un nou programa polític i la creació d'un partit que es presentés a les eleccions com a estratègia per accedir a l'autonomia. A més, la seva actitud crítica vers la manera de fer política dels partits dinàstics els legitimava per criticar la corrupció electoral i reclamar reformes polítiques i socials. 5. L’evolució del catalanisme entre el 1882 i el 1901 és la següent: El Centre Català, fundat el 1882 pel federalista català Valentí Almirall, va ser el primer partit en desenvolupar un programa reivindicatiu catalanista (llengua i dret civil catalans, divisió territorial en comarques, etc.). Es va escindir en una opció més conservadora: la Lliga de Catalunya. La Lliga de Catalunya, fundada l’any 1887, era de caràcter conservador i estava dirigida per Enric Prat de la Riba, Narcís Verdaguer, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch. La Lliga de Catalunya es va integrar l’any 1891 en la Unió Catalanista, agrupació de totes les entitats catalanistes del Principat. Es va escindir en el Centre Nacional Català el 1900. El Centre Nacional Català volia la intervenció catalana a la política espanyola per defensar millor els interessos de Catalunya, des d’un punt de vista regionalista conservador. 8-10 La Unió Regionalista, creada l’any 1899, seguia les directrius regeneracionistas de Polavieja i reivindicava l’autonomia política i administrativa de Catalunya. El Centre Nacional Català i la Unió Regionalista van resentar una única candidatura a les eleccions generals de l’any 1901, la candidatura dels quatre presidents, que va propiciar la fusió de les dues organitzacions en la nova Lliga Regionalista, liderada per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. 6. En les eleccions de 1901, malgrat els intents governamentals per mantenir la força electoral dels partits dinàstics, la candidatura catalanista dels quatre presidents va imposar-se a Barcelona i va aconseguir l'elecció com a diputats dels quatre regionalistes. L'èxit electoral de la candidatura unitària va afavorir la creació d’una nova entitat política, la Lliga Regionalista, que va consolidar la força electoral del catalanisme. A les eleccions municipals del mateix any la Lliga va obtenir onze regidors a l'ajuntament de Barcelona; els republicans, també onze, i els dinàstics, quatre. Les victòries del 1901 van marcar una fita dins el corrupte sistema electoral de la Restauració, perquè fou el primer cop que candidatures no dinàstiques guanyaren a Barcelona. A partir d'aquell moment el joc polític a Catalunya ja no passaria per conservadors i liberals, sinó que l'hegemonia electoral es disputaria entre republicans i catalanistes, que esdevingueren les opcions polítiques majoritàries. A més, la Lliga fou la primera formació política moderna de l'Estat espanyol, perquè no solament va provocar el trencament del monopoli de les classes benestants que tenien els partits dinàstics, sinó que va dotar-se d'una organització eficaç (afiliats, centres polítics, secretaria electoral, publicacions…). Inicialment, la Lliga va tenir influència entre els industrials, comerciants i professionals de Barcelona. Però, gràcies a la seva expansió cap a la resta de Catalunya, sobretot a les comarques centrals i orientals, va esdevenir també un partit força dominant entre els propietaris agraris. El seu programa polític fou capaç d'aplegar la majoria dels sectors benestants dels país disposats a lluitar contra el corrupte i ineficaç sistema centralista de la Restauració i a favor d'un reformisme polític per atorgar l'autonomia a Catalunya. Pàgines 198 i 199 1. El catalanisme va iniciar-se al segle XIX com a moviment cultural de recuperació de la llengua i de la cultura catalanes. Aquest procés va anar acompanyat d'un gran interès pel coneixement de la història, la literatura, les tradicions i el dret civil català, que es van configurar com a elements diferenciadors de la identitat catalana i van fer evident que Catalunya era un país dotat històricament d'una personalitat pròpia. Paral·lelament, el desenvolupament econòmic i social de l'Espanya del segle XIX, amb Catalunya com a pionera del procés industrialitzador, va accentuar aquest sentit diferencial i va evidenciar una sèrie de problemes que l'Estat liberal, centralitzat i uniformista, era incapaç de resoldre. Això va provocar l'aparició d'actituds de refús, tant al centralisme polític com a la uniformització cultural. Al final del segle el catalanisme va esdevenir un moviment polític que pretenia una reforma en profunditat de l'Estat i que es vertebrava al voltant de la consecució de l'autonomia de Catalunya. L'aparició d'aquest sentiment catalanista cal situar-la en el context europeu de la difusió del Romanticisme, de la irrupció dels nacionalismes i del reforçament del principi de les nacionalitats, que defensava el dret dels pobles a decidir el govern propi. 2. El catalanisme polític neix de la mà de Valentí Almirall, amb un caire progressista i federalitzant. Va crear el Centre Català, partit polític català d’ideologia federalista, va organitzar el Primer i Segon Congrés Catalanista (1880 i 1883) i va presentar el Memorial e Greuges al rei Alfons XII, l’any 1885. Les seves idees i propostes van quedar plasmades l’assaig Lo Catalanisme (1886), on defensava un catalanisme progressista com a motor de desenvolupament de Catalunya i regeneració d’Espanya. La forta oposició de la burgesia catalana, partidària d’un regionalisme conservador, i el distanciament de les classes populars, més favorables a un republicanisme federalista de caràcter social, van fer fracassar el projecte d’Almirall, posant fi al federalisme catalanista. A la segona meitat del segle XIX es va desenvolupar un catalanisme conservador, que es va dividir en tradicionalista i regionalista. El catalanisme tradicionalista, d’inspiració carlina i predominant a la Catalunya rural, era un moviment d’arrels cristianes que defensava la preservació de les tradicions catalanes, sense cap interès per l’acció política. El bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, fou un dels principals teòrics d’aquest corrent. D’altra banda, el catalanisme regionalista era un moviment polític centrat en la reivindicació de l’autogovern de Catalunya, el restabliment de les institucions catalanes i la recuperació de la llengua catalana a nivell públic. El regionalisme es va començar a concretar el 1891, amb la fundació de la Unió Catalanista, una agrupació política de les entitats catalanistes comarcals creada l’any 1891. Defensava el desenvolupament d’un regionalisme catalanista i demanava l’autogovern de Catalunya. El catalanisme regionalista polític es va concretar l’any 1892, amb la publicació de les Bases de Manresa, un document on s’establien les bases del restabliment de l’autogovern de Catalunya, de caràcter autonomista, amb competències en matèria legislativa, judicial, educativa, etc. El catalanisme conservador va aconseguir formalitzar el 1901, a partir dels seus diversos corrents, un partit polític modern, la Lliga Regionalista, que seria hegemònic en la política catalana fins el 1931. 3. Al començament del segle XIX, un segle després d’haver estat promulgat el Decret de Nova Planta, que havia derogat tota l'estructura politicoadministrativa de l'antiga Corona d'Aragó, persistia a Catalunya un refús clar del procés de centralització administrativa i de la temptativa d'imposar-hi les lleis i la llengua de Castella. Com a resultat d'aquesta política, al començament del segle XIX el català havia desaparegut pràcticament com a llengua administrativa i de cultura; fins i tot una bona part de les elits culturals i polítiques del Principat l'havien abandonada com a llengua d'ús públic i com a vehicle de comunicació escrita. Malgrat aquest retrocés, el català continuava viu com a llengua de la comunicació oral entre la majoria de la població, i s'emprava com a llengua escrita en les cançons i els romanços tradicionals i en els llibres de temàtica religiosa o d'entreteniment adreçats al gran públic. Tot i el procés uniformador de l'Estat, la societat catalana mantenia no sols la llengua pròpia, sinó també els seus costums i les seves tradicions, especialment la manera de viure, representada per una forma específica de l'organització familiar i de la feina, de la propietat i del desenvolupament econòmic. En definitiva, bé que els catalans del segle XIX se sentien espanyols com a súbdits de la monarquia, tenienconsciència del seu particularisme dins el nou Estat liberal. La culminació d’aquest procés de maduració per recuperar la identitat pròpia que havia començat al segle XVIII va tenir lloc amb la Renaixença, moviment cultural que va sorgir a la dècada del 1830 per reivindicar l'ús públic i literari de la llengua catalana, així com el redescobriment de la idea de pàtria i l’assimilació d'aquesta amb la llengua. Aquesta recuperació cultural va adquirir un vessant polític amb la creació de diferents organitzacions i partits que, des d’optiques diferents, volien trobar nous models de relació i d’encaix de Catalunya dins d’Espanya. Aquest moviment és el que anomenem catalanisme polític. Pàgines 200 i 201 REPASA a) Identifica personatges – Joaquim Rubó Ors (1818-1899): escriptor. Vinculat al Romanticisme, va contribuir al desenvolupament del moviment de la Renaixença amb la publicació d’un 8-11 manifest, l’any 1841, en què reivindicaba la recuperació de la llengua catalana. – Josep Torras i Bages (1846-1916): religiós i escriptor català. Com a bisbe de Vic, va impulsar el catalanisme tradicionalista, d’arrel catòlica. Va publicar La tradició catalana (1892), assaig que defensava l’esperit català basat en els valors de la família i la religió, i fomentava un regionalisme allunyat de l’acció política. – Serafí Pitarra (1839-1895): pseudònim de l’escriptor Frederic Soler, que va destacar per les seves obres de teatre de caràcter satíric i caricaturesc. De tendència progressista, va impulsar la Renaixença popular i va contribuir al desenvolupament i arrelament de la llengua catalana entre un ampli sector de la població. – Josep M. Vallès i Ribot (1849-1911): polític republicà català, va militar al Partit Republicà Democràtic Federal i va ser escollit diputat durant les Corts de la Primera República espanyola (1873). L’any 1883 va proposar, dins del Consell Regional, la constitució de l’Estat català. Des del 1910 fins la seva mort va presidir la Unió Federal Nacionalista Republicana. – Lluís Domènech i Montaner: arquitecte, polític i historiador. Va ser un dels organitzadors de l’assemblea de de la Unió Catalanista celebrada a Manresa on es van redactar les Bases per a la Constitució Regional Catalana de 1892. – Valentí Almirall (1841-1904): polític, escriptor i periodista d’ideologia republicana federalista, va defensar un Estat federal integrat per regions o pobles en una situació d’igualtat de condicions. Militant del Partit Republicà Democràtic Federal, posteriorment va fundar i dirigir el Centre Català. També va fundar el Diari Català i va organitzar el Primer i el Segon Congrés Catalanista, els anys 1880 i 1883. Va redactar el Memorial de Greuges presentat al rei Alfons XII el 1885 i va publicarl’assaig Lo catalanisme (1886). – Francesc Pi i Margall (1824- 1901). Polític federalista líder del Partit Republicà Democràtic Federal, va defensar la descentralització de l’Estat espanyol. Va presidir la Primera República espanyola (1873). Durant la Restauració va participar a la política espanyola des de l’oposició. – Enric Prat de la Riba (1870-1917): polític conservador catalanista, va començar la seva participació en política a la Unió Catalanista. Va contribuir a la redacció de les Bases de Manresa, document on s’establien les bases del restabliment de l’autogovern de Catalunya. L’any 1899 va abandonar la Unió Catalanista i va crear el Centre Nacional Català, partit que dos anys més tard es va integrar en la Lliga Regionalista. Des de la presidència de la Lliga va impulsar la participació del catalanisme a la política espanyola per defensar els interessos de Catalunya. Va presidir la Mancomunitat de Catalunya des de la seva creació, l’any 1914, fins la seva mort. 8-12 – Àngel Guimerà (1845-1924): escriptor i polític. Fou un dels fundadors del setmanari La Renaixença. Va participar en la comissió que va redactar el Memorial de Greuges. El 1887 es va adherir a la Lliga de Catalunya i va participar també en la Unió Catalanista i va contribuir a la redacció de les Bases de Manresa. Autor teatral de gran èxit. Va excriure tragèdies i drames romàntics i va plantejar a les seves millors obres diversos problemes socials. – Jaume Balmes (1810-1848):ecleciàstic. Fou un dels pensadors catòlics mées influents a Catalunya i Espanya al segle XIX. Va publicar diverses obres en defensa del catolicisme, postulant la necessitat d’un compromís entre el liberalisme d’ordre i l’Església per consolidar un model conservador. Publicà tambe obres flosòfiques, la mé important dels quals va ser El Criterio (1845), que li proporcionaren un gan prestigi. b) Explica i situa cronològicament – Jamància. 1843. Insurreccions populars o bullanga en la que es van formular projectes de reforma de l’Estat amb un fort contingut anticentralista, federal i popular. – Jocs Florals. certamen literari en llengua catalana, celebrat per primera vegada l’any 1859. Tenia per objectiu la difusió de la llengua i la literatura catalanes. – Pacte de Tortosa. 1869. acord signat per ung rup de federals catalans, entre els quals hi havia Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé, juntament amb representants dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó, per impulsar l’Estat federal espanyol que tingués en compte la realitat històrica de l’antiga Corona d’Aragó i que es fonamentés en el concepte de sobirania popular.. – Congressos Catalanistes. Impulsats per Valentí Almirall, el primer (1880) pretenia aplegar les tendencies diverses del catalanisme; el segon (1883) va denunciar el caràcter sucursalista dels partits dinàstics a Catalunya i va fer una crida als polítics catalans perquè els abandonessin i s’impliquessin en organitzacions polítiques estrictament catalanes. – Memorial de Greuges. 1885. document presentat al rei Alfons XII pel Centre Català, l’any 1885, en el qual s’hi exposaven una sèrie de queixes respecte a la política centralista i es proposava el desenvolupament d’un regionalisme polític. Es considera el primer manifest polític unitari del catalanisme. – Missatge a la Reina Regent. 1888. document presentat a la reina regent Maria Cristina per la Lliga de Catalunya, amb motiu de l’Exposició Universal celebrada a Barcelona l’any 1888. Es demanava l’autonomia política per a Catalunya. – Campanya pel dret civil català. 1889. moviment contra el projecte de reforma del Codi Civil espanyol que s’estava discutint a les Corts. El gover ncentral va accedir a canviar la redacció d'aquest Codi, fet que va ser presentat com la “primera victòria del catalanisme”. – Bases de Manresa. 1892. són un document impulsat per la Unió Catalanista en el qual s’establien les bases per a un futur restabliment de l’autogovern a Catalunya, de caràcter autonomista. CONTESTA a) A principis del segle XIX, la llengua catalana es parlava de manera habitual entre la major part de la població i s’utilitzava com a llengua escrita a les cançons i contes tradicionals, així com als llibres de temàtica religiosa adreçats a un públic popular. D’altra banda, el català havia desaparegut com a llengua administrativa i cultural, a l’ensenyament i a l’Església a nivell oficial. La Renaixença va ser un moviment cultural iniciat a Catalunya al segon terç del segle XIX amb l’objectiude reivindicar l’ús de la llengua catalana a la cultura i a la vida pública del Principat. Hi va haver dos corrents paral·lels: la Renaixença literària i la Renaixença popular. El moviment literari consistia en la recuperació de la llengua i literatura catalanes cultes a travès de la poesia (Jocs Florals, La pàtria), la novel·la i l’assaig (Rubió i Ors). S’adreçava a unes minories intel·lectuals. La Renaixença popular, per la seva banda, tenia com a destinatari un públic sense cultura, a travès d’obres de teatre (Frederic Soler, Josep Anselm Clavé) escrites en un català vulgar, parlat per la major part de la població. b) Valentí Almirall va ser el primer en impulsar una política catalana al marge dels partits estatals. Defensor d’un catalanisme progressista, va crear el Centre Català, partit polític català d’ideologia federalista, va organitzar el Primer i Segon Congrés Catalanista (1880 i 1883) i va presentar el Memorial de Greuges al rei Alfons XII, l’any 1885. Les seves idees i propostes van quedar plasmades a l’assaig Lo Catalanisme (1886), on defensava un catalanisme progressista com a motor de desenvolupament de Catalunya i regeneració d’Espanya. c) El Memorial en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya (Memorial de Greuges) va ser un document presentat al rei Alfons XII pel Centre Català, l’any 1885, en el qual s’hi exposaven una sèrie de queixes respecte a la política centralista i es proposava el desenvolupament d’un regionalisme polític. Inspirat per Valentí Almirall, es considera el primer manifest polític unitari del catalanisme. d) A la segona meitat del segle XIX es va desenvolupar un catalanisme conservador, que es va dividir en tradicionalista i regionalista. El catalanisme tradicionalista, d’inspiració carlina i predominant a la Catalunya rural, era un moviment d’arrels cristianes que defensava la preservació de les tradicions catalanes, sense cap interès per l’acció política. D’altra banda, el catalanisme regionalista era un moviment polític centrat en la reivindicació de l’autogovern de Catalunya, el restabliment de les institucions catalanes i la recuperació de la llengua catalana a nivell públic. El catalanisme regionalista polític es va concretar l’any 1892, amb la publicació de les Bases de Manresa, un document on s’establien les bases del restabliment de l’autogovern de Catalunya, de caràcter autonomista, amb competències en matèria legislativa, judicial, educativa, etc. En aquest document s’hi proclamava el català com a llengua oficial. e) La pèrdua de les darreres colònies espanyoles a ultramar (Cuba, Puerto Rico, Filipines) va comportar el desprestigi del sistema de la Restauració, incapaç de concretar una regeneració de la política espanyola, i va afavorir la consolidació d’alternatives polítiques a Catalunya i altres regions de l’Estat, basades en un incipient moviment nacionalista i regionalista. La Lliga Regionalista era una organització política catalanista fundada l’any 1901 a partir de la fusió de la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català. De ideologia regionalista, defensava l’autonomia política i econòmica de Catalunya i pretenia la reforma política del sistema de la Restauració. El seu líder principal era Enric Prat de la Riba. COM S’ELABORA UN TEMA 1. Comprendre’n l’enunciat. Activitat guiada. 2. Seleccionar les dades clau. Activitat guiada. 3. Establir-ne el guió. Activitat guiada. COM ES COMENTA UN DOCUMENT a) Activitat guiada. b) Activitat guiada. Pàgines 202 i 203 1. Analitza la imatge a) Descripció. La primera part de la vinyeta representa a uns personatges vestits amb barretina i roba tradicional catalana, que intenten encendre la flama del catalanismes. Mentres que la segona vinyeta representa la foguera del catalanisme atiada per uns quants exemplars de la premsa publicada a Madrid. b) Anàlisi. L’autor pretén mostrar l’evolució del catalanisme polític, des dels seus inicis amb el federalisme de Valentí Almirall, recolzat per una minoria, fins al moviment autonomista de la Lliga Regionalista de finals del segle XIX, durament criticat per l’opinió pública estatal. 8-13 c) Context històric. Després de la campanya contra el projecte del Codi Civil, la Lliga de Catalunya va proposar la fundació d'una nova entitat que coordinés tots els grups catalanistes comarcals. Així, l'any 1891 es va constituir la Unió Catalanista amb l'objectiu que fos una federació de tots els grups, centres, associacions, ateneus i publicacions i que propagués les idees regionalistes i portés a terme la realització d'un programa comú per a tots els grups catalanistes. La Unió va tenir un suport important a la Catalunya rural, la qual cosa entroncava amb la voluntat de donar més participació a les organitzacions comarcals i de sostreure-les de l'hegemonia barcelonina que fins aquell moment havia tingut el catalanisme. Propietaris mitjans, però també comerciants, professionals liberals i intel·lectuals en formaven la base social. La seva militància directa era escassa, però la seva estructura, fonamentada sobre la federació d'entitats, proporcionava una gran amplitud geogràfica que afavoria la difusió de les seves iniciatives. La nova organització va tenir un paper important en el desvetllament de la consciència catalanista i va significar el triomf de les tesis que posaven l'èmfasi en l'obtenció d'un ampli autogovern per a Catalunya, més enllà de l'organització descentralitzada de l'Estat. El seu punt més feble fou la tensió entre els sectors contraris a la participació en la vida política i els que defensaven la necessitat de convertir la Unió en una organització política que es presentés a les eleccions. Un dels primers actes de la Unió va ser la celebració a Manresa (1892) d'una assemblea de delegats amb l'objectiu d'aprovar un programa polític que va rebre el nom de Bases per a la Constitució Regional Catalana. Aquest document, conegut com a Bases de Manresa, recollia els principis del catalanisme polític i posava l'èmfasi en el paper que Catalunya havia de tenir en la vida política espanyola. Les Bases definien un poder regional que reposava en la plena sobirania de Catalunya. Les competències de l'Estat central quedaven força limitades, i s'hi atorgaven competències absolutes al poder català en matèria legislativa, educació, justícia, ordre públic, encunyació de moneda i s'hi proclamava l'oficialitat de la llengua catalana. El seu caràcter arcaïtzant es palesa en la defensa del restabliment d'antigues institucions, com l'audiència reial i les corts, que haurien de ser elegides per sufragi corporatiu, i la vinculació de Catalunya amb Espanya per mitjà d'un pacte d'aquestes institucions amb la Corona. 2. COMENTA EL TEXT. a) Presentació. El text pertany al pròleg que va aparèixer en el recull de poemes publicats al Diario de Barcelona per Joaquim Rubió i Ors, sota el pseudònim Lo Gaiter del Llobregat el 1841. Les formes catalanes en què està escrit són prèvies a la normativització realitzada per Pompeu Fabra. 8-14 b) Síntesi i anàlisi de les idees principals L’autor, l’escriptor Joaquim Rubió i Ors, defensa la recuperació de la cultura catalana a través de l’ús de la seva llengua com a vehicle d’expressió literària. Al text destaca que, essent impossible assolir la independència política, es pot aconseguir la independència cultural amb l’ús de la llengua pròpia, el català, a nivell literari i cultural. Segons l’autor, la literatura catalana ja va tenir un paper rellevant en el passat. Per això defensa la diferenciació de la literatura catalana de la castellana, amb el restabliment dels Jocs Florals, certamen poètic dels segles XIV i XV, i de l’Acadèmia del Gai Saber, institució cultural catalana d’origen medieval. Lo Gaiter del Llobregat és el pseudònim utilitzar per Joaquim Rubió i Ors, el qual es compromet a defensar la poesia catalana i a situar-la en el lloc que li correspon. El text és representatiu el catalanisme cultural i un manifest en el que es valora el passat medieval català, tot contraposant-lo al present, reivindicant la poesia trobadoresca i exposant els ideals de l’autor a favor de la llengua catalana i fent una crida a la seva dignificació. c) Context històric Durant la primera meitat del segle XIX la llengua catalana només s’utilitzava en l’àmbit popular i oral, mentre que a nivell oficial continuava prohibida des d’inicis del segle XVIII, amb la derrota catalana a la Guerra de Succesió i la implantació del centralisme borbònic amb els Decrets de Nova Planta. A nivell literari es va iniciar una recuperació amb el sorgiment del moviment cultural de la Renaixença, amb la publicació de La pàtria (1833), de Bonaventura Carles Aribau i les propostes de de Rubió i Ors de recuperació del català com a llengua literària. El moviment cultural de la Renaixença va significar l’eclosió d’un llarg procés de maduració per recuperar la identitat pròpia, i intel·lectuals i erudits van rastrejar les arrels de la literatura, el dret, la història i el folklore catalans. Així, el desvetllament de la consciència d’un particularisme lingüístic i cultural van estimular el naixement del catalanisme polític. Els jocs florals, creats pel principals iniciadors de la Renaixença, van ser la institució cultural que va fer conèixer el moviment entre la gent i que va estimular als poetes a escriure en la seva llengua. 3. Analitza la taula a) Descripció. La taula ens ofereix les dades referides a l’adscripció socioprofessional dels delgats de l’Assemblea de Manresa d’Unió Catalanista de 1892. b) Anàlisi. Les bases socials de la Unió Catalanista estaven formades per gran propietaris, propietaris mitjans, però també comerciants, professionals liberals i intel·lectuals. De fet, va tenir un suport important a la Catalunya rural per la voluntat de donar més participació a les organitzacions comarcals i de sostreure-les de l’hegemonia barcelonina que fins aquell moment havia tingut el catalanisme. c) Context històric Enmig de la campanya contra el projecte de Codi Civil que va evidenciar la necessitat de millora l’organització del moviment catalanista, la Lliga de Catalunya va proposar la fundació d’un nova entitat que coordinés tots els grups catalanistes comarcals. D’aquesta manera, el 1891 es van constituir la Unió Catalanista amb l’objectiu que fos una federació de tots els grups, centres, associacions, ateneus i publicacions, i que propagués les idees regionalistes i portés a terme un programa comú per a tots els grups catalanistes. L’Assemblea de Manresa es va celebrar amb l’objectiu d’aprovar un programa polític que va rebre el nom de Bases per a la Constitució Regional Catalana, conegut com les Bases de Manresa. Aquest recollia els principis del catalanisme polític i establia el paper que Catalunya havia de tenir en la vida política espanyola. 4. Completa al quadern Vegeu la Figura 2 a la pàgina 8-17. 5. Desenvolupa per escrit Procedent de la tradició del federalisme republicà, i després de promoure el Primer congrés Catalanista (1880) que pretenia aplegar diverses tendències (republicans federals, La Jove Catalunya...) Valentí Almirall va fundar el Centre Català. Va ser el primer partit en desenvolupar un programa reivindicatiu catalanista (llengua i dret civil catalans, divisió territorial en comarques, etc.). Es va escindir, el 1887, en una opció més conservadora: la Lliga de Catalunya. La Lliga de Catalunya tenia un de caràcter conservador i estava dirigida per Enric Prat de la Riba, Narcís Verdaguer, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch. La Lliga de Catalunya es va integrar l’any 1891 en la Unió Catalanista, agrupació de totes les entitats catalanistes del Principat. Es va escindir en el Centre Nacional Català el 1900. El Centre Nacional Català volia la intervenció catalana a la política espanyola per defensar millor els interessos de Catalunya, des d’un punt de vista regionalista conservador. La Unió Regionalista, creada l’any 1899, seguia les directrius regeneracionistas de Polavieja i reivindicava l’autonomia política i administrativa de Catalunya. El Centre Nacional Català i la Unió Regionalista van resentar una única candidatura a les eleccions generals de l’any 1901, la candidatura dels quatre presidents, que va propiciar la fusió de les dues organitzacions en la nova Lliga Regionalista, liderada per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. 6. Busca informació a internet a) El Modernisme va ser un moviment artístic i cultural fruit de la volunt decidida d’inel·lectuals i artistes catalanas d’incorporar-se als nous corrents culturals sorgits a Europa cap a finals del segle XIX. Aquest va esdevenir un moviment amb trets identificatius propis, que va prendre de la Renaixença la voluntat de restablir una cultura pròpiament catalana, però sobre unes bases modernes i allunyades de l’academicisme artístic. El Modernisme volia trencar amb les convencions creatives i morals, i allunyar-se del naturalisme positivista que dominava l’escena artística i literària del moment. Els nous gustos modernistes van ser reflex d’un canvi de mentalitat i d’una reacció contra la tradició acadèmica, que defensava un canvi estètic que arribés a tots els elements de la vida quotidiana per tal de convertir-los en un gaudi pels sentits. L’estètica modernista es caracteritza pel predomini del la línia corba i l’asimetria, per la tendència a l’estilització i a l’ús d’imatges femenines en actitud delicades i gràcils. La decoració adquireix un gran protagonisme i proliferen els temes vegetals copiats de la natura i inspirats en cultures i temes exòtics. L’arquitectura posa de manifest la concepció d’art global del Modernisme. Els edificis esdevenen l’espai on arquitectura, mosaics, ferro i vitralls s’integren en un tot formant un conjunt harmònic. Entre els artistes modernistes catalans podem distingir a Antoni Gaudí (Sagrada Família), Lluís Domènech i Montaner (Palau de la Música), Santiago Rusiñol (El laboratori de la Gallette), Josep Puig i Cadafalch (Casa Amatller) b) Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 21 d desembre de 1850–27 de desembre de 1923) fou un arquitecte, historiador, humanista i polític català. Va ser professor, des de 1875, i director, des de 1901, de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Fou un dels membres destacats del grup que se separà del Centre Català el 1887 per fundar la Lliga de Catalunya arran de les divergències amb Valentí Almirall sobre el projecte d’Exposició Universal. Al llarg de la seva carrera professional aprofundí en la l’articulació de les noves tècniques de la construcció amb els elements del repertori històric considerats més representatius del caràcter nacional català. Entre les seves obres destaquen l’Institut Pere Mata de Reus, el Gran Hotel de Palama de Mallorca, el Palau de la Música Catalana i l’Hospital de Sant Pau. L’any 1892 va ser una dels organitzadors de l’assem8-15 blea de la Unió Catalanista celebrada a Manresa, en que foren aprovades les conegudes Bases. Arran de la crisi de 1898, va establir els termes de col·laboració del moviment catalanista amb el general Polavieja. A més a més, vas se president de l’Ateneu Barcelonès des del 1898 i el 1901 va ser elegit diptutat en la famosa candidatura “dels quatre presidents”. El final de la seva activitat política es va produir arran de la vinguda d’Alfons XIII, el 1904, i del seu desacord personal amb l’actitud adoptada per Cambó amb el consentiment de Prat de la Riba. A partir d’aquell moment va seguir desenvolupant la seva professió d’arquitecte i va intensificar la tasca arqueològica de l’art medieval català. dels vincles d’unió entre el modernisme i el catalanisme. Obres com el Palau de la Música Catalana esdevenen un veritable manifest dels principis i símbols del catalanisme. Elabora un eix digital Activitat personal. Reptes a la xarxa Activitat personal. La trajectòria professional i el compromís polític de Domènech i Montaner constitueix un clar exemple FIGURA 1 8-16 Projecte de Contitució per a l’Estat Català 1883 Bases per la Constitució Regional Catalana, 1892 Subjecte de la sobirania Catalans majors de 21 anys; l’exerceixen a través del sufragi universal. Catalunya pel que fa al seu govern interior. Divisió de poders Legislatiu-Corts Executiu-president Judicial-jutges. Legislatiu-Corts Executiu-funcionaris nomenats per les Corts. Judicial-Audiència de Catalunya Formació de govern de Catalunya República democràtica representativa No precisat Competències del poder central No precisat Relacions internacionals. Exèrcit. Relacions econòmiques internacionals. Obres públiques Sistema electoral Sufragi universal. Homes majors de 21 anys i dones de la mateixa edad amb titulació acadpemica o preofessional Sufragi corporatiu Declaració de drets individuals Drets naturals: a la vida, llibertat d’expressió. De propietat; lliberat de treball i empresa; igualtat davant la llei. No precisat Declaració de drets socials Dret de reunió i associació; protecció del treball (menors, jornada laboral). No precisat Culte i aspectes culturals i lingüístics Llibertat de cultes. Separació de l’Església i l’Estat; secularització de l’ensenyament i la beneficiència; no subvenció al culte. Català, única llengua oficial. FIGURA 2 Partit Republicà Centre Català Catalanisme federal progressista Reivindicació de la llengua i dret, divisió comarcal Regionalisme catòlic Unió Catalanista Lliga Regionalista Tradicionalisme catòlic Catalanisme conservador Catalanisme regionalista Conservació de les tradicions catalanes Autonomia política i econòmica Autonomia política i econòmica Fonamentació ideològica Federalisme progressista Projecte per a Catalunya Estat Català dins la Fedració Espanyola Projecte per a Espanya Creació d’un Estat federal Base social Classes populars urbanes i petita burgesia Classes populars urbanes i rurals Clergat, pagesia, oligarquia rural Petita burgesia, intel·lectuals, propietaris rurals Petita i mitjana burgesia, propietaris rurals Actuació cultural/ social / política Pacte Federal de Tortosa (1869) Primer Congrés Catalanista (1880) Segon Congrés Catalanista (1883) Memorial de Greuges (1885) La tradició catalana (1892) Bases de Manresa (1892) Representació parlamentària a les Corts espanyoles (1901) Líders F. Pi i Margall Valentí Almirall J. Anselm Clavé J. M. Vallès i Ribot Valentí Almirall J. Torras i Bages Josep Morgades Jaume Collell Prat de la Riba N. Verdaguer E. Prat de la Riba Francesc Cambó J. Puig i Cadafalch Reformisme del sistema de la Restauració ENLLAÇOS D'INTERNET TICHING WEBS http://www.tiching.com/755607 http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=18239 http://www.tiching.com/755609 https://www.youtube.com/watch?v=ZSutEc-jEE8 http://www.tiching.com/755612 http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/en-guardia-1714-2014/246-el-naixement-delcatalanisme-politic/audio/318388/ http://www.tiching.com/755617 http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/10/20/valenti-almirall-el-naixementdel-catalanisme-politic/ http://www.tiching.com/755620 http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/11/17/vigatanisme-i-catalanismecristia-josep-torras-i-bages/ http://www.tiching.com/755623 http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=19443&p_ex=renaixen%E7a http://www.tiching.com/755626 http://www.buxaweb.cat/dossiers/catalanisme.htm 8-17 Tema 09 La fallida del sistema de la Restauració (1902-1931) GUIA DIDÀCTICA • Orientacions Didàctiques • Solucionari • Recursos Didàctics – Naveguem per Tiching – Bibliografia 9-1 204 a 217 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 5 Bibliografia Orientacions didàctiques ● 1. El reformisme... Explicació dels elements que caracteritzen el període de la majoria d’edat d’Alfonso XIII i anàlisi de les diferents opcions de reforma o regeneració. J. MARAGALL: La Setmana Tràgica. Tres articles. Fragmenta, Barcelona, 2009. ● 2. Les forces… Descripció de les principals forces d’oposició política al sistema de la Restauració i de l’evolució del moviments regionalistes i nacionalistes parant una especial atenció als partits catalanistes. Recull de tres dels articles més rellevants de tota la literatura periodística catalana del segle XX, escrits pel cèlebre poeta català sobre la Setmana Tràgica. ● 3. L’obrerisme… Anàlisi del desenvolupament dels grans corrents de l’obrerisme a Catalunya i a Espanya i de les causes i conseqüències de la conflictivitat laboral en el primer terç del segle XX. ● ● 4. La Setmana Tràgica… Anàlisi de la relació entre la política colonial al Marroc i el desenvolupament de la Setmana Tràgica, i de les conseqüències polítiques d’aquesta. FÉLIX VILAGRASA: Mancomunitat i ciència: la modernització de la cultura catalana. Editorial Afers, Catarroja, 2015. L’autor fa una anàlisi dels projectes i de l’obra de govern de la Mancomunitat, parant una atenció especial a les seves propostes i infraestructures culturals. ● 5. De Solidaritat... Estudi de la coalició Solidaritat Catalana i de la Mancomunitat de Catalunya i valoració de la seva obra de govern. Naveguem per Tiching ● http://www.tiching.com/756100. Reformisme dinàstic. Enllaç on podem llegir les característiques essencials del declivi del torn dinàstic que es va donar a l’Espanya d’inicis del segle XX.. ● http://www.tiching.com/756101. La Setmana Tràgica. En aquest enllaç podem observar una fotografia que retrata esglésies i altres edificis de Barcelona cremant durant la Setmana Tràgica (1917). ● http://www.tiching.com/756563. Mancomunitat de Catalunya. En aquest enllaç podrem llegir una història breu de la Mancomunitat en la qual se’n sintetitzen l’origen i l’obra de govern. 219 a 229 APARTATS 6 A 9 Orientacions didàctiques ● 6. La crisi del 1917. Anàlisi de les causes de la crisi del 1917, de les aspiracions i actuacions dels sectors implicats, i de les raons del seu fracàs. ● 7. La descomposició… Anàlisi de les causes de la descomposició del sistema parlamentari entre 1918 i 1923. Bibliografia ● ● 8. La dictadura… Explicació dels successos esdevinguts entre 1923 i 1930, amb especial atenció al període del Directori Militar i el Directori Civil. Novel·la de gènere històric, bèl·lic i thriller que, ben documentada i amb versemblança, narra el conegut històricament com a Desastre d’Annual. ● 9. Per què va caure…? Anàlisi de les raons que van conduir a la caiguda de la monarquia el 1931. ● 10. Per què va fer fallida…? Esquema que sintetitza les causes del fracàs del sistema de la Restauració. Naveguem per Tiching ● http://www.tiching.com/756102. Crisi del 1917. En aquest enllaç es pot observar un mapa d’Espanya on apareixen els conflictes laborals que van sorgir durant la crisi de 1917. ● http://www.tiching.com/756105. Directori Militar de Primo de Rivera. En aquest enllaç podem observar una fotografia d’època dels ministres que van formar part del Directori Militar (1923-1925) de Primo de Rivera. ● http://www.tiching.com/756107. Enfonsament de la monarquia 1930-31. Breu text explicatiu i imatges sobre l’enfonsament de la monarquia entre 1930-1931. 9-2 L. M. GUERRA: Annual: un cementerio sin tumbas, Edhasa, Barcelona, 2014. ● E. GONZÁLEZ CALLEJA: La España de Primo de Rivera: La modernización autoritaria 19231930. Alianza, Madrid, 2005. Visió àmplia d’un període complex, considerat com a preludi a la República o com a antecedent més o menys directe del franquisme. SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS Pàgines 204 i 205 ● El mateix desenvolupament industrial i econòmic que va viure el territori català al llarg dels segles XIX i XX va ser el factor clau que explica l’expansió industrial, comercial i urbanística de la ciutat de Barcelona. Catalunya, a diferència d’altres zones d’Espanya, va progressar de manera més o menys continuada des de l’activitat manufacturera del segle XVIII fins a la Segona Revolució Industrial a principi del segle XX. Al primer terç del segle XX, amb la incorporació de les noves tecnologies i dels nous sistemes de producció propis de la Segona Revolució Industrial, Barcelona va assolir un paper cada cop més important en el procés d’industrialització del territori català. Podem relacionar aquest fet amb la imatge de la introducció del llibre, on podem veure els avenços tecnològics propis de qualsevol ciutat europea desenvolupada de l’època: tramvies, autobusos, cotxes... i una vida social i comercial intensa i moderna. Pàgines 206 a 208 1. Els gremis barcelonins protestaven per l’augment excessiu dels impostos arran de les despeses que va comportar el desastre del 98. Com a mesura de força proposen negar-se a pagar impostos, fet que es va conèixer com a Tancament de Caixes. 2. Al text que apareix en el Document 2, Joaquín Costa critica la situació en què es troben les classes populars, amb una veritable manca de llibertat i de recursos materials. Contraposa aquesta situació als discursos buits i grandiloqüents de les classes dirigents sobre la llibertat mentre la neguen al poble. La frase en cursiva fa referència a la contraposició entre la defensa teòrica de la llibertat amb grans discursos, mentre que, de fet, no s’ofereix cap mena de recurs material ni d’ajut educatiu perquè les classes populars puguin gaudir d’un mínim de llibertat i d’un nivell de vida digne. 3. El lema escola i rebost sintetitza el programa regeneracionista de Joaquín Costa, en el qual, d’una banda, es proposen una sèrie de reformes econòmiques que permetin un major desenvolupament i més accés de la població als bens materials, i, d’altra banda, s’estableix la importància de la educació com a motor de progrés, tant individual com del país en conjunt. 4. Les dades ens indiquen que, malgrat la reforma de la llei electoral de 1907, sota el govern de Maura, els resultats electorals no canvien significativament. Es manté l’alternança entre conservadors i liberals, amb percentatges similars als que s’indiquen pel 1903 i 1905. Igualment, els percentatges dels partits de l’oposició es mantenen en nivells similars en tots els anys electorals i en cap cas suposen una amenaça al domini dels partits dinàstics. 5. La Ley del Candado, promoguda per Canalejas, va rebre aquest nom perquè prohibia temporalment la implantació de nous ordes religiosos a Espanya. Així es perseguia l’objectiu de separar catolicisme i Estat. 6. La reina regent Maria Cristina va permetre al conservador Francisco Silvela iniciar un programa regeneracionista i reformista. Silvela va convocar eleccions. El nou gabinet va mostrar una certa voluntat de renovació i va donar entrada a algunes figures alienes a la política anterior, com el general Polavieja i el líder del conservadorisme català Manuel Duran i Bas. Es va iniciar així una política reformista amb projecttes de descentralització administrativa, però també es va impulsar una política pressupostària que augmentava els tributs sobre els productes de primera necessitat i creava nous impostos per fer front als deutes contrets durant la guerra de Cuba. Les noves càrregues fiscals van fer forat, especialment a Catalunya. Els comerciants de la ciutat de Barcelona es van negar a pagar i van protagonitzar l’anomenat Tancament de Caixes del 1899. La dura reacció repressiva del govern va radicalitzar encara més els opositors a la pujada d’impostos i, en general, les forces socials i polítiques que s’oposaven al règim. Com a conseqüència d’aquests fets, sectors importants de la burgesia van començar a prendre consciència de la incapacitat dels partits dinàstics de la Restauració per desenvolupar una política renovadora i van orientar el seu suport cap a noves formacions catalanistes, que reivindicaven l’autonomia i prometien una política modernitzadora de l’Estat espanyol. D’altra banda, el sistema de la Restauració i les forces que l’integraven estava cada cop més qüestionat, tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya. El projecte regeneracionsita va ser deixat de banda. L’esperit de regeneració havia durat escassament un any, i les velles pràctiques del torn de partits van tornar a aparèixer. 7. Els projectes reformistes promoguts des de dins i des de fora de Govern pretenien una renovació moral de la vida social i política per acabar amb el caciquisme i el falsejament electoral. Dins del propi sistema de la Restauració, tant el Partit Conservador com el Partit Liberal van tractar de fer una revolució des de dalt, des del poder, per evitar que es produís una revolució des de baix. Els partits marginats del sistema van centrar els esforços a renovar els seus idearis, organitzacions i dirigents, amb l’objectiu de posar fi a l’hegemonia dels partits dinàstics després de l’oportunitat perduda en la crisi del 98, i mobilitzar a l’opinió pública per desbancar-los definitivament. 9-3 Finalment, el regeneracionisme intel·lectual i literari representat per Unamuno, Ganivet, Maeztu o Ortega y Gaset, va desenvolupar una important tasca de reflexió sobre la decadència d’Espanya i la necessitat de regeneració. Sense oblidar Joaquín Costa i les seves proostes de reforma econòmica i educativa amb l’obectiu de modernitzar la societat. 8. El reformisme liberal pretenia configurar un Estat fort i eficaç, acabar amb el caciquisme i impedir un excessiu protagonisme de les classes populars. Per això va intentar formar una nova classe política que tingués el suport social de les anomenades masses neutres, poc interessades fins aquell moment en la participació política, a més a més d’emprendre diversos canvis legislatius. Així, la Llei d’Administració Local i la Llei electoral de 1907 pretenien acabar amb el caciquisme, però la reforma electoral va ser molt superficial i només va establir el vot obligatori i més controls sobre les juntes electorals. A més a més, la introducció de l’elecció automàtica en situacions d’un únic candidat va reforçar al caciquisme, que es va encarregar d’evitar la presència de rivals. El projecte reformista va intentar la integració del catalanisme, amb la concessió d’una major autonomia a ajuntaments i diputacions i el reconeixement de les regions. A més a més, es van emprendre mesures proteccionistes per impulsar l’activitat industrial i es va millorar la legislació laboral. Exemples d’això eren Llei protectora d’accidents de treball, la Llei sobre les condicions de treball de dones i nens, la Llei del descans dominical i la Llei de vagues, i la creació de l’Institut Nacional de Previsió (1908). 9. El Partit Liberal de José Canalejas practicava un reformisme liberal, consistent en l’aplicació de reformes legislatives i socials, destinades a millorar les condicions laborals de les classes populars, i en la limitació del poder del clero, amb la separació de l’Església i l’Estat amb mesures legislatives com la Ley del Candado. També va aprofundir en la descentralització com a resposta a les reivindicacions regionalistes i nacionalistes amb la Llei de Mancomunitats, que permetia la unió de diverses diputacions provincials per a la gestió de serveis públics. Una altra de les reformes abordades va ser la del sistema impositiu i de reclutament. Així, es va substituir l’impost de consums per un impost progressiu sobre les rendes urbanes i es va establir l’enrolament obligatori en temps de guerra, suprimint així la redempció en metàl·lic amb la Llei de reclutament de 1912. Pàgines 209 a 211 1. El lerrouxisme es caracteritzava essencialment per la demagògia amb que plantejava unes idees pretesament revolucionàries i fortament anticlericals, conscient de la facilitat per influir sobre una part de l’elec9-4 torat amb aquest tipus de plantejaments. En el text, aquest fet es reflecteix en exhortar als ciutadans a rebel·lar-se contra tot i contra tots; a destruir esglésies i violar monges; a acabar amb els registres de la propietat, simbolitzant la destrucció del capital, i a crear un exèrcit de proletaris. Entre les frases d’aquest text que revelen la retòrica demagògica i radical de Lerroux poden citar-se: La seva metàfora del rebost: “Per a omplir el rebost s’ha de crear el treballador i organitzar la faena”. La seva ferotge crítica de l’Església: “destruïu-ne els temples, elimineu-ne els déus, alceu el vel de les novícies i eleveu-les a la categoria de mares per fer més viril l’espècie”. O l’al·legat revolucionari: “entreu a les cases humils i feu alçar legions de proletaris”. 2. El radicalisme lerrouxista va aconseguir un ampli suport entre les classes populars gràcies al seu discurs profundament demagògic, anticlerical i suposadament revolucionari. 3. El predomini d’unes forces polítiques o les altres va evolucionar al llarg del primer terç del segle XX. Tal com podem veure al gràfic, a la primera dècada van tenir una especial rellevància Unión Republicana i radicals i, als anys 1907 i 1908, Solidaritat Catalana. El lerrouxisme va continuar com a força política rellevant a Catalunya, encara que amb menys pes polític, mentre que la coalició Solidaritat Catalana va acabar desapareixent després dels fets de la Setmana Tràgica. Durant les dècades següents es va incrementar el pes de la Lliga regionalista. Altres forces com Coalició republicana o Nacionalistes republicans van tenir també resultats electorals rellevants entre els anys 1914 i 1923. 4. En aquest discurs Francesc Cambó proposa l’establiment d’un règim autonòmic per a Catalunya com a manera de canalitzar i desenvolupar el nacionalisme català, que ell defineix com a fet biològic propi de Catalunya. 5. Encara que amb oscil·lacions, el PSOE va experimentar un creixement gairebé continu de la militància, tal com podem observar al gràfic. Així, el PSOE va passar de tenir uns 3 000 afiliats el 1899 a uns 30 000 durant la dècada del 1920. El PSOE defensava l’acció política i era partidari d’aprofitar les aliances electorals amb els partits republicans, com la Conjunción Republicano-socialista, que va obtenir 27 escons el 1910 i que va permetre que el socialisme entrés al Parlament. 6. L’oposició a la Restauració va estar representada, fonamentalment, pel republicanisme, el carlisme, els nacionalismes català i basc, i el moviment obrer en les seves dos tendències: anarquista i socialista. El sistema de la Restauració estava dissenyat per consolidar l’alternança dins el sistema de dos forces polítiques molt similars, liberals i conservadors, que consolidaven el domini d’uns grups socials determinats. La resta d’opcions polítiques i ideològiques quedaven excloses del sistema i sense possibilitat d’intervenirhi. L’oposició no va aconseguir participar en el govern ni articular una alternativa viable de govern fins al 1930, una vegada esgotades totes les possibilitats i opcions del propi règim. 7. Unió Republicana, coalició que intentava agrupar als diferents grups republicans al voltant de Nicolás Salmerón, incloïa en el seu programa la restauració de la Constitució de 1869, la proclamació de la República i la convocatòria de Corts Constituents. A les eleccions de 1903 i 1905 la Unió Republicana va guanyar en algunes grans ciutats com Madrid, Barcelona i València. Arrel de l’acostament entre Unió Republicana i el catalanisme va sorgir, a partir de 1908, el Partit Republicà Radical, liderat per Alejandro Lerroux i que va comptar amb un important suport social i electoral a Barcelona. El partit presentava un discurs anticatalanista, profundament demagògic, anticlerical i suposadament revolucionari que va aconseguir influir en amplis sectors de la classes populars barcelonines. Cap al 1910, després de la Setmana Tràgica, va perdre bona part de la seva influència, va moderar el seu discurs i el seu ideari i es va traslladar a Madrid. A València, Vicente Blasco Ibáñez va impulsar el blasquisme, un moviment populista i anticlerical que presentava notables semblances amb el lerrouxisme. La repressió portada a terme pel Govern després de la Setmana Tràgica de 1909 va afavorir la constitució de la Conjunció Republicano-Socialista, que integrava diversos grups republicans i el Partit Socialista Obrer Espanyol, el PSOE. A les eleccions de 1910, aquesta aliança va obtenir 27 escons i va guanyar a Madrid, Barcelona i València. La fundació el 1912 del Partit Reformista, que es declarava republicà i a les seves files tenia intel·lectuals com José Ortega i Gasset i Manuel Azaña, pretenia abandonar el vell radicalisme republicà per oferir un programa basat en la democratització profunda de la vida política, però no va aconseguir una implantació efectiva ni entre les classes mitges ni entre els treballadors. 8. A Catalunya es va produir un increment de l’arrelament social i la influència electoral dels partits nacionalistes, del republicanisme federalista i del lerrouxisme després del desastre del 98, mentre que els partits dinàstics tenien una presència cada cop mes minoritària a la vida política catalana. La Lliga Regionalista, liderada per Prat de la Riba i Cambó, va aixecar els ànims de l’exèrcit davant el possible perill de la unitat del país i es van produir incidents contra la premsa satírica. L’exèrcit va rebre el suport del Govern, que va promulgar la Llei de Jurisdiccions que posava sota jurisdicció militar els delictes contra la nació i l’exèrcit. Aquesta situació va conduir a la formació de la coalició electoral Solidaritat Catalana, que incloïa totes les forces polítiques catalanes, amb excepció dels partits dinàstics i lerrouxistes, i que va obtenir una important victòria electoral davant els partits del torn, el 1907. Durant, el primer terç del segle XX el lerrouxisme i el republicanisme federalista van tenir també un paper protagonista a la vida política catalana. El lerrouxisme, cap al 1910, després de la Setmana Tràgica, va perdre bona part de la seva influència a Catalunya, i Lerroux va moderar el discurs i l’ideari i es va traslladar a Madrid. Ben al contrari, el republicanisme es va mantenir molt actiu a Catalunya al llarg del primer terç del segle XX. Els anys posteriors es van caracteritzar per la pràctica d’un catalanisme moderat per part de la Lliga, en la que es van alternar períodes de col·laboració amb el govern amb d’altres de més radicalització. Entre 1914 i 1923 la Lliga va controlar la Mancomunitat de Catalunya, l’organisme administratiu que coordinava el funcionament de les diputacions i els municipis catalans. A partir de febrer de 1919, la Lliga Regionalista va relegar les reivindicacions nacionalistes a un segon pla davant la guerra social desplegada a Catalunya per l’enfrontament entre la CNT i les forces d’ordre públic. Aquesta situació va conduir a la radicalització d’alguns sectors catalanistes i al naixement de formacions nacionalistes com Acció Catalana i Estat Català. 9. Com a Catalunya, el nacionalisme basc va experimentar un gran auge després del desastre del 98. el Partit Nacionalista Basc va incrementar la seva presència electoral i la seva influència a la societat basca. El 1911 es va crear un sindicat nacionalista i catòlic, Solidaritat de Treballadors Bascos, que el 1916, va passar a denominar-se temporalment Comunió Nacionalista Basca, i que es presentava com un partit defensor de la riquesa nacional amb la finalitat d’atraure a la burgesia. El 1917 i 1918 es va presentar a les eleccions i va aconseguir les seves primeres victòries electorals, obtenint sis dels set escons de Biscaia. Això no obstant, des de la mort de Sabino Arana convivien dins el partit una tendència partidària de mantenir el pensament independentista, davant una altra de moderada i autonomista. El 1921 es va escindir el grup més independentista, Aberri. Ara bé, els uns i els altres es van reagrupar el 1930 sota la denominació tradicional de Partit Nacionalista Basc. Aquell mateix any també es va fundar un nou partit nacionalista de tendència republicana, Acció Nacionalista Basca. A Galícia, la transició del galleguisme cultural al polític va donar els seus primers passos amb la creació de la Irmandade da Fala, impulsora de l’ús del gallec, i de A Nosa Terra que es va convertir en el principal òrgan del nacionalisme gallec entre 1916 i 1931. 9-5 A València, la creació de l’associació València Nova (1904) i del grup Joventut Valencianista (1908), van ser els primers passos cap a la creació d’un moviment que no va aconseguir formar una coalició de partits. El 1918, el banquer Ignacio Villalonga va fundar la Unió Valencianista Regional. A Andalusia, l’Ateneu de Sevilla i la publicació de la revista Bètica van constituir importants espais per al desenvolupament de l’andalusisme. A més a més va ser decisiva la figura de Blas Infante, que el 1916 va fundar el primer Centre Andalús a Sevilla com a òrgan expressiu de la realitat cultural i social andalusa, i va participar en la primera assemblea regionalista andalusa, celebrada a Ronda el 1918. En aquesta es van definir els símbols d’Andalusia, es van establir les bases del particularisme andalús i es va proposar l’autonomia. Durant la Segona República, el moviment andalusista va abordar per primera vegada la redacció d’un projecte d’Estatut d’Autonomia, sense aconseguir gran recolzament popular. Pàgines 212 i 213 1. La taula que apareix en el Document 1 mostra com la conflictivitat laboral augmenta de manera molt considerable entre 1905 i 1919. De fet, el període entre 1915 i 1919 concentra al nombre més gran d’obrers en vaga, i el major nombre de vagues. El principal motiu de vaga és el salari i la jornada laboral, seguit dels relacionats amb el personal i l’associació obrera. 2. El 1910, el sindicat Solidaritat Obrera va promoure la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb la finalitat de consolidar la difusió de l’anarquisme i abastar el conjunt del territori espanyol. El 1918, la CNT comptava amb més 700 000 afiliats i els seus principals líders eren Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Joan Peiró. La seva ideologia es fonamentava en l’apoliticisme, la negociació directa entre obrers i empresaris i l’acció directa. El fragment del Manifest de Solidaritat Obrera per al Congrés fundacional de la CNT de 1910, que apareix en el Document 1, mostra alguns dels seus objectius i tàctiques. Així, estableix la necessitat de connectar als sindicats obrers en pro d’una acció comuna contra els que acumulen la riquesa fruit del treball, crear sindicats on no existeixin i fomentar la creació de federacions locals, comarcals i regionals. A més a més, considera la no participació política, l’acció directa, la vaga i la lluita de classes sense intervenció d’àrbitres els pilars fonamentals de la seva tàctica. El dibuix que acompanya el text mostra la capçalera del periòdic Solidaritat Obrera de 1914 en la que es representa a un grup d’obrers enderrocant al capitalisme, representat per una gran caixa forta a la que s’aferren uns empresaris. 3. El mapa que apareix en el Document 3 mostra que el sindicalisme només va tenir força en zones molt con9-6 cretes, principalment en aquelles amb un número important d’obrers, encara que no de manera exclusiva. Respecte als afiliats a UGT, pot extreure’s: – Es va implantar especialment a Madrid i País Basc i va tenir força significativa a Astúries, Barcelona, Alacant, Pontevedra, Cantàbria, Jaén, Valladolid, València, La Corunya i Zamora. Respecte als afiliats a CNT: – Va tenir el seu centre d’acció a Barcelona, on s’agrupava el major nombre d’afiliats, així com a la resta de Catalunya. – Va tenir també una presència molt important en part d’Andalusia, (Huelva, Sevilla, Còrdova, Cadis i Màlaga), encara que en aquells territoris va reclutar el gruix dels seus membres entre la pagesia, que vivia en la misèria i era molt més nombrosa que els obrers. – En menys grau, la CNT va tenir afiliats a València i Alacant, a les Balears, Saragossa i Astúries i alguns al País Basc, Cantàbria, Pontevedra i La Corunya. Al Document 4 Salvador Seguí exposa les bases del anarcosindicalisme, fonamentat en la creació dels Sindicats Únics d’Indústria, que havien de substituir els vells sindicats d’ofici, en l’apoliticisme i en la necessitat de la negociació directa entre obrers i patrons, sense intervenció de forces polítiques ni de representants de l’Estat. Per a Salvador Seguí, l’ideari anarquista està lligat al sindicat com a base de l’acció transformadora que protagonitzarà la classe obrera. 4. El pistolerisme (1916-1923) va ser una època durant la qual van tenir lloc més de 800 atemptats en què van morir 226 persones, tal com podem observar a la taula de dades del Document 5. Entre aquestes 226 víctimes del pistolerisme podem comptar el president del govern, Eduardo Dato, assassinat per militants cenetistes el 1921; coneguts empresaris; dirigents sindicals com ara Salvador Seguí (el Noi del Sucre, 1923), i l’advocat laboralista Francesc Layret (1920), aquests dos últims assassinats per pistolers a sou. Aquesta situació es va originar arran dels conflictes obrers a Barcelona, però també a d’altres ciutats com Bilbao, Saragossa, Madrid o València, que van degenerar en un activisme violent i alguns grups anarquistes van atemptar contra les autoritats, els patrons i les forces de l’ordre. De la seva banda, els empresaris van contractar pistolers a sou per atemptar contra els dirigents obrers i van crear el Sindicat Lliure per contrarestar la força cenetista. Tot plegat es va agreujar per l’actuació del Govern civil, que va posar en pràctica la Llei de Fugues, segons la qual la policia podia disparar contra els detinguts en cas d’intent de fuga, i va exercir una dura repressió contra els sindicalistes. A més a més, va protagonitzar una política de protecció dels pistolers de la patronal. Aquests fets queden caricaturitzats a la imatge del Document 5, on es representa un grup de treballadors sortint d’una fàbrica envoltats de pistoles i navalles. El peu de la il·lustració, A qui toca, avui?, ironitza sobre el gran nombre d’obrers i dirigents sindicals assassinats per pistolers a sou. 5. Salvador Seguí (1887-1923) va ser un dirigent obrer i sindicalista conegut com el “Noi del Sucre”. Establert amb la família a Barcelona, va ser aprenent de pintor. De seguida va destacar per la seva inquietud política i es va veure atret per l’ideari anarquista. Va impulsar la creació de la Solidaritat Obrera. al congrés Obrer de Barcelona de 1910 i va propugnar la unificació de tots els obrers de la Península Ibèrica però mantenint una línia d’actuació catalanista, ja que considerava que no tenia raó de ser que aquesta fos una posició exclusiva de la Lliga Regionalista. Partidari d’una aliança entre la CNT i la UGT, va aconseguir que convoquessin una vaga general conjunta el 1916. Al congrés de Sants (juny-juliol 1918) va ser elegit secretari general de la CNT i va acordar l’organització dels sindicats d’indústria o de ram (popularment denominats sindicats únics) que ell propugnava des de feia temps i que havia de ser un mitjà d’enfortiment de la classe obrera que li permetria evitar el recurs a la violència, que Seguí condemnava sempre. A poc a poc l’evolució cap al convenciment de la necessitat de conduir la lluita obrera a través d’una organització sindical madura, a més a més de la necessitat d’allunyar-se de l’apoliticisme preconitzat pels vells dirigents anarquistes i crear un partit polític obrer d’àmbit català, tasca en la que va ser recolzat per Francesc Macià i Francesc Layret i que va exposar en un discurs en l’Ateneu de Madrid (1919). Durant l’etapa de repressió violenta del governador civil Martínez Nio, va ser detingut al costat d’altres dirigents obrers. Poc després era assassinat Layret. Reclòs al presidi de Maó, va escriure articles i projectes polítics. Al tornar a Barcelona, va ser assassinat, per pistolers del Sindicat Lliure, al carrer de la Cadena de Barcelona el 10 de març de 1923. Pàgines 214 i 215 1. El detonant de l’esclat de la Setmana Tràgica va ser l’enviament d’un contingent de forces reservistes al Marroc, per incrementar en nombre de soldats espanyols en el Rif amb l’objectiu d’evitar la caiguda de Melilla. Tal com relata el text que apareix en el Document 1 aquesta decisió va provocar un important moviment de protesta popular. 2. Espanya va iniciar la seva penetració al nord de l’Àfrica a partir de 1906, la qual es va materialitzar en la Conferència d’Algesires del mateix any i en el Tractat Hispano-Francès de 1912 amb l’establiment d’un protectorat franco-espanyol al Marroc. Espanya va obtenir una franja al nord, el Rif, i Ifni i Río de Oro a la costa atlàntica. Aquests territoris oferien interessos econòmics (miners, inversions en ferrocarrils, obres públiques, etc.), però també proporcionaven l’oportunitat de restituir el prestigi de l’exèrcit i de tornar a ser un potència colonial. Les tribus berbers van respondre a la presència espanyola i els atacs van ser continus. Així, va ser imprescindible mantenir una forta presència militar i intensificar-la després de la derrota del Barranco del Lobo de 1909. Per això es va decidir l’enviament de tropes integrades per reservistes per augmentar la presència militar i evitar la caiguda de Melilla. 3. L’enviament de tropes al Marroc i el sistema de reclutament de quintes, que comportava que només els homes de les famílies humils que no podien pagar el rescat fossin reclutats per a la guerra, va desencadenar la protesta popular coneguda com a Setmana Tràgica. Durant l’embarcament de les tropes, el 18 de juliol, al port de Barcelona es van iniciar els incidents. Paral·lelament, el sindicat d’orientació anarquista Solidaritat Obrera va fer una crida a la vaga general per al 26 de juliol, que va tenir el suport de la UGT i de grups republicans. La vaga va derivar ràpidament en aldarulls i accions violentes. 4. La revolta de Barcelona va donar lloc a un moviment amb un fort component antimilitarista i anticlerical de caràcter violent i que es va manifestar amb l’aixecament de barricades, l’enfrontament amb les forces de l’ordre i l’incendi de més de 80 edificis religiosos. Davant aquesta situació, les autoritats van declarar l’estat de guerra i van enviar reforços per reprimir les manifestacions. A partir d’aquest moment el moviment insurreccional es va radicalitzar i va derivar cap a l’acció incontrolada de grups que actuaven sense direcció ni coordinació, i no va ser fins al 29 de juliol que la situació va tornar a la normalitat. Les dimensions de la revolta indiquen l’existència d’un malestar més profund relacionat amb les grans desigualtats socials i el paper de l’Església. 5. El desenvolupament de la Setmana Tràgica va tenir conseqüències funestes per als partits dinàstics, fins al punt de provocar la caiguda del govern de Maura. A això es van afegir les crítiques de liberals i republicans per la duresa de la repressió. Finalment, el rei va dissoldre les Corts i va entregar el Govern a Canalejas, que va desenvolupar l’últim intent reformista del sistema de la Restauració. Les forces de l’oposició van aprofitar la nova situació política per reorganitzar-se. Així, es va produir un enfortiment del republicanisme amb la creació el 1912 del Partit Reformista, de caràcter moderat. El republicanisme lerrouxista va caure en el descrèdit, pel seu paper ambigu durant els successos de 1909 i molts obrers es van afegir a les files de l’anarcosindicalisme. D’altra banda es va reforçar el catalanisme republicà a causa del desprestigi de la Lliga Regionalista, acusada de suport a la repressió del govern. 9-7 Pàgines 216 i 217 1. L’organització Solidaritat Catalana, coalició electoral fundada el 1906 que aplegava totes les forces polítiques catalanes (Lliga Regionalista, carlins, republicans federals, etc.), demanava la derogació de la Llei de jurisdiccions i la defensa dels drets de Catalunya. cions i a les eleccions generals. Les discrepàncies ideològiques entre els sectors conservadors i republicans van afeblir la coalició solidària. El suport de la Lliga Regionalista a la repressió que va dur a terme el govern de la Restauració va incrementar les discrepàncies a dins de la coalició, fins a provocar-ne la desaparició. Al text del seu programa electoral, presentat l’any 1907 al teatre Tívoli de Barcelona, aquesta coalició també demanava l’autonomia per a Catalunya, a partir de la constitució d’òrgans d’autogovern i del traspàs de competències com l’ensenyament i les obres públiques. 5. La Mancomunitat de Catalunya es va crear l’any 1914, a partir de la unió o mancomunitat de les quatre diputacions provincials catalanes (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona). Com les diputacions, va tenir funcions administratives, sense competències polítiques. 2. A la il·lustració podem observar una dona que porta un aparell per fumigar amb la paraula solidaritat, fent referència a la coalició Solidaritat Catalana. La dona fumiga un arbre, un cep que representa Catalunya, sobre uns cucs que porten escrites les paraules caciquisme i centralisme. L’origen d’aquesta institució es troba en una proposta que Enric Prat de la Riba, com a president de la Diputació de Barcelona, va presentar al govern liberal per mancomunar les quatre diputacions de Catalunya. Canalejas va acceptar la proposta i el projecte de mancomunitats va ser, finalment, aprovat l’any 1913 sota la presidència d’Eduardo Dato. La imatge compara el sistema dinàstic amb una plaga de fil·loxera que està destruint Catalunya i enfronta aquesta "plaga" amb les propostes i accions de la coalició Solidaritat catalana com a eines per combatre el caciquisme i el centralisme propis del sistema de la Restauració. 3. La Llei de jurisdiccions proposava posar sota jurisdicció militar totes les ofenses contra l’exèrcit o contra la unitat de la pàtria i els seus símbols, fossin fetes de manera oral o escrita. Aquesta llei va tenir l’origen en els "incidents del Cucut". En un acudit publicat a la revista satírica Cu-cut! l’any 1905, s’expressava una crítica contra l’exèrcit com a representant de l’Estat espanyol. La publicació d’aquest acudit en una vinyeta de la revista va provocar una reacció desproporcionada per part dels militars, que van assaltar les redaccions de la revista i del diari La Veu de Catalunya. A més les autoritats, en lloc de castigar els militars, van suspendre la revista i el diari. Un any més tard es va aprovar la Llei de jurisdiccions. L’aprovació de la llei va comportar una greu restricció a la llibertat d’expressió i de premsa. A més a més, va ser un factor clau per a la constitució de la coalició Solidaritat Catalana. 4. Solidaritat Catalana va ser una coalició electoral formada el 1906 i composta per totes les forces polítiques catalanistes, des de la Lliga Regionalista fins als republicans federals i els carlins. Va ser creada arran de l’aprovació de la Llei de jurisdiccions, per demanar-ne la derogació. La coalició es va presentar a les eleccions del 1907 amb una candidatura conjunta i un programa comú, el Programa del Tívoli, que defensava la derogació de la Llei de jurisdiccions i la necessitat de dotar Catalunya d’òrgans d’autogovern. La coalició va obtenir un gran triomf a les eleccions provincials per a les diputa9-8 6. L’obra de govern de la Mancomunitat va ser de caràcter econòmic, amb la creació d’una infraestructura de serveis públics i administratius, i de caràcter cultural i educatiu, amb la reafirmació de la llengua i la cultura catalanes. Pàgines 218 i 219 1. La situació de descontentament social que existia a Espanya a començaments de 1917 es va veure agreujada pel desencadenament de la Primera Guerra Mundial. Aquesta va suposar un empitjorament de les condicions de vida de les classes populars, mentre que els beneficis empresarials eren molt alts. Davant aquesta situació de deteriorament de les condicions de vida, els sindicats UGT i CNT van firmar un manifest conjunt on s’instava el Govern a intervenir per contenir els preus sota l’amenaça d’una vaga general com a mitjà de pressió. El govern de Dato va respondre suspenent les garanties constitucionals, va clausurar les Corts i va imposar la censura de premsa. No obstant, tal com podem veure en el fragment del Manifest del comitè de vaga d’agost de 1917 que apareix en el Document 1, les reivindicacions no eren tan sols de tipus econòmic. També apareixen reivindicacions polítiques que demanden garanties cap a un canvi de règim, que fes possible la celebració d’unes eleccions netes a Corts Constituents que abordessin els problemes fonamentals del país. 2. Els altres dos sectors que van participar en la protesta de 1917 van ser, en primer lloc, els militars que, en desacord amb el sistema d’ascensos dels oficials que afavorien als militars africanistes, van organitzar unes Juntes de Defensa. També hi van participar els partits opositors, reunits en Assemblea de Parlamentaris, convocada per la Lliga Regionalista, en la que van reclamar la formació d’un govern provisional, la celebració de Corts Constituents per elaborar una nova Constitució i la descentralització de l’Estat. Als dos textos podem veure que tant els militars com els membres de l’Assemblea de Parlamentaris coincideixen en la reivindicació de la celebració d’eleccions que permetin la convocatòria d’unes Corts Constituents. En el Document 2, els Acords de l’Assemblea de Parlamentaris de juliol de 1917 s’expressa clarament: “...les Corts Constituents no puguin ser convocades per un Govern de partit, que fatalment seguiria els habituals procediments d’adulteració del sufragi, sinó per un Govern que encarni la voluntat sobirana del país…“. En el Document 3 el Missatge de la Juntes de Defensa afirma: “És impossible que hi hagi una tasca fructífera quan en els últims vint anys han governat 38 governs, amb una mitjana de tres o quatre mesos. (…) Aquesta és la culpa dels governants.” L’acció conjunta dels tres conflictes, social, militar i polític, podia haver provocat la fallida del sistema de la Restauració. No obstant, tothom es va organitzar per separat i va defensar posicions contraposades. Davant el perill d’una revolta i de la ruptura del país, l’exèrcit va donar suport la monarquia i la burgesia a l’oposició, representada a l’Assemblea de Parlamentaris, també va retrocedir davant la por a la revolució social. El fracàs del moviment va permetre que el sistema es mantingués durant cinc anys més. 3. Els tres protagonistes del conflicte coincideixen a assenyalar la falta de capacitat dels governants per fer front als greus problemes que pateix Espanya i en la reivindicació de la celebració d’eleccions que permetin la convocatòria d’unes Corts Constituents. 4. El deteriorament general del nivell de vida del proletariat espanyol provocarà l’esclat el 1917 dels conflictes socials següents: – La vaga general revolucionària a Madrid, Barcelona, el País Basc, Astúries, Lleó i Llevant, amb la intervenció de l’exèrcit per sufocar el moviment vaguista.. – La convocatòria de diverses vagues generals de caràcter pacífic en zones agràries de Castella, Aragó, Cantàbria i Andalusia, sobretot a la vall del Guadalquivir. – Vagues de ferrocarril al País Basc, Llevant i Múrcia. – Vagues mineres a Astúries, Lleó, el País Basc i Huelva. L’exèrcit va intervenir amb especial contundència a Barcelona, Madrid i el País Basc, on es va declarar l’estat de guerra. També va intervenir a diferents localitats de la província de Barcelona, la Corunya, a Astúries, a València, a Cartagena, a diferents municipis de la província d’Alacant, a Río Tinto, La Carolina i Linares. 5. El 1917 es van produir conflictes socials i polítics a gran part d’Europa. Al febrer havia caigut el tsarisme a Rússia i a l’octubre es produïa la revolució bolxevic. en aquest context revolucionari, a Espanya, la coincidència entre les greus dificultats del sistema polític de la Restauració (crisi del tornisme, necessitat de reformas…), el descontentament militar i la conflictivitat social van provocar una protesta generalitzada de caràcter antigovernamental en la que es van veure implicats els partits situats al marge del torn dinàstic, els militars i les organitzacions obreres. 6. La crisi militar provocada per la formació de les Juntes de Defensa va quedar solucionada quan el govern va acceptar les seves demandes i va tolerar la seva existència. Això va demostrar que, si bé les proclames de les Juntes van fer creure a certs sectors de l’oposició que l’exèrcit podia sumar-se a un moviment que exigís una renovació de la política nacional. Però els esdeveniments van demostrar que les reivindicacions de les Juntes tenien poc que veure amb les dels altres sectors socials i que aquestes eren bàsicament un grup de pressió al servei dels seus interessos professionals. La crisi política desencadenada per la convocatòria de l’Assemblea de Parlamentaris va ser resolta per la via de la prohibició governativa i intervenció de la Guàrdia Civil. El moviment parlamentari no va tenir continuïtat i va desaparèixer sense haver aconseguit la reforma constitucional. Les forces monàrquiques no el van recolzar, les diferències entre els regionalistes i els grups d’esquerra feien impossible un acord i les Juntes de Defensa es van mostrar contràries a la iniciativa parlamentària. A més a més, el moviment vaguístic que es va desencadenar a l’agost va inhibir les forces burgeses, davant el temor d’un esclat revolucionari de majors dimensions que la reforma constitucional tot just plantejada. La crisi social manifestada per la vaga revolucionària d’agost de 1917 va provocar la reacció repressiva del govern: es va declarar la Llei Marcial i es va enviar l’exèrcit a aplacar el moviment. El balanç va ser de més de setanta morts, dos centenars de ferits i aproximadament dos mil detinguts. La vaga general va fracassar i no va aconseguir comptar amb el suport d’amplis sectors, però va tenir unes enormes conseqüències: va debilitar encara més el règim, que va demostrar la seva brutalitat, i va radicalitzar l’oposició. En els anys següents, el sistema polític de la Restauració va entrar en la seva crisi definitiva. Pàgines 220 i 221 1. Els pagesos demanaven el repartiment de les terres per a les persones que les treballaven, és a dir, per als 9-9 mateixos pagesos, tal com s’havia fet durant la Revolució russa. Justificaven aquest repartiment tant en el repartiment desigual de les propietats i en la precarietat de les classes populars com en la idea que la propietat de la terra havia de recaure en aquelles persones que la treballaven i la feien produir. 2. Tal com podem observar al mapa que apareix en el Document 3 la penetració al nord de l’Àfrica, a partir de 1906, es va materialitzar en la Conferència d’Algesires del mateix any i en el Tractat Hispano-Francès de 1912 amb l’establiment d’un protectorat francoespanyol al Marroc. Espanya va obtenir una franja al nord, el Rif, i Ifni i Río de Oro a la costa atlàntica. 3. Al conflicte militar de 1921 es va produir un avanç de les tropes espanyoles des de Melilla, amb l’objectiu d’afermar l’ocupació del territori. L’acció, mal dirigida i planificada pel general Silvestre, però que comptava amb l’aprovació del rei, va finalitzar amb una derrota a Annual. Els atacs i emboscades contra les tropes espanyoles, inexpertes i disperses en multitud de petites fortificacions, van donar lloc a una retirada massiva i desordenada que va ocasionar més de 13.000 morts a l’exèrcit espanyol, entre ells el general Silvestre. 4. La situació dels soldats espanyols al Rif descrita en el text del Document 4 era molt penosa. Les seves condicions físiques moltes vegades no els feien aptes per al combat, al que s’afegia la mala alimentació i la falta d’aigua. 5. El final de la Primera Guerra Mundial va provocar la reducció de les exportacions espanyoles i va agreujar la crisi. En aquesta situació de recessió, amb una forta inflació i una escassa demanda, es va produir una important pèrdua d’ocupacions i els sindicats van reaccionar amb vagues i protestes. Catalunya, la zona més industrialitzada, va patir aquesta situació de manera especial després d’haverse beneficiat de l’auge econòmic durant la guerra. El moviment vaguístic més important va tenir lloc el 1919 a La Canadenca, l’empresa que proveïa d’electricitat Barcelona i la seva zona industrial. Malgrat l’acord entre sindicats i patronal que incloïa la jornada laboral de vuit hores, l’incompliment del compromís de readmissió dels treballadors acomiadats va reactivar el conflicte i va produir una radicalització de les postures que va derivar en el pistolerisme. També es van produir mobilitzacions al Sud d’Espanya, principalment a Andalusia, Castella-la Manxa i Extremadura entre 1918 i 1921. S’exigia el repartiment de terres per als pagesos seguint l’exemple de la Revolució russa, per això el període es coneix com a trienni bolxevic. Promogudes fonamentalment per grups anarquistes, les revoltes incloïen l’ocupació de terres, la presa d’ajuntaments i la formació de comitès de vaga. El Govern va reaccionar declarant l’estat de guerra, empresonant els líders pagesos i il·legalitzant les organitzacions obreres. 9-10 6. Davant la crisi política provocada per la fragmentació dels partits del torn que impedia l’existència de majories parlamentàries estables i la debilitat de l’oposició, el sistema de la Restauració va recórrer a la fórmula dels governs de concentració que integraven els partits dinàstics i a alguns polítics de l’Assemblea de Parlamentaris i la Lliga Regionalista. Aquesta fórmula suposava, en la pràctica, la fallida del torn de partits tal com havia estat dissenyat per Cánovas el 1875. No obstant això, les diferències internes entre els líders que integraven el Govern van portar al seu fracàs. Després del fracàs dels governs de concentració es va tornar al torn de partits. Entre 1918 i 1923 es van succeir una desena de governs inestables que, davant la falta de majories parlamentàries clares, van recórrer amb freqüència a mesures d’excepció: suspensió de les garanties constitucionals i clausura del Parlament. 7. El projecte d’Estatut d’Autonomia va fracassar a causa de l’oposició del govern i d’algunes diputacions castellanes i també per la manca de suport de la monarquia. La Lliga Regionalista va decidir ajornar la reivindicació autonòmica i donar suport al govern de Madrid malgrat el fracàs del projecte d’Estatut. L’esquerra catalanista i republicana, per contra, es va refermar en les seves reivindicacions autonomistes i en la seva oposició a la Restauració. Liderats per Francesc Layret i Lluís Companys, alguns republicans van crear el Partit Republicà Català, amb la voluntat d’atreure sectors de l’obrerisme. Una part de les joventuts i dels intel·lectuals de la Lliga van deixar el partit i van crear una formació més esquerrana i nacionalista: Acció Catalana. Finalment, Francesc Macià va crear Estat Català, un partir que postulava clarament la independència de Catalunya. 8. El 1921 el general Silvestre va penetrar en el Rif, sense permís del seu superior, el general Berenguer, propiciant la reacció de les tropes d’Abd-el-Krim, que van aixafar a l’exèrcit de Berenguer causant unes 13 000 víctimes, el propi general entre elles. Aquest episodi militar, conegut com a desastre d’Annual, va ser conseqüència d’una deficient organització i preparació de l’exèrcit espanyol, insuficient per fer front a la guerrilla marroquí. Davant aquesta situació, els diputats republicans i socialistes van reclamar al parlament l’abandonament del Marroc i la petició de responsabilitats sobre els fets. Pàgines 222 a 225 1. Segons el manifest, els problemes que han fet necessari el cop d’Estat són els següents: – Greu inestabilitat social, patent en la successió d’assassinats entre les autoritats, la patronal i la classe obrera. – Crisi econòmica, afavorida per la imposició d’interessos particulars que han posat al seu servei la política aranzelària, l’administració de despeses reservades, etc. – Intrigues polítiques amb l’excusa de la guerra de Marroc, de la qual es culpava als militars i al mateix rei dels mals resultats. – Marginació de l’Església, extensió del comunisme i difusió de les idees separatistes. 2. Les declaracions d’Alfons XIII que conté el Document 3 valoren la restitució de l’ordre públic aconseguida amb l’establiment de la dictadura. Encara que es lamenta de la vulneració de la Constitució, considera que no podria haver-se fet d’una altra forma. Així, considera que tornar al sistema constitucional de la Restauració significaria la tornada a la inestabilitat i a la corrupció. 3. L’Assemblea Nacional Consultiva estava formada per representants de les corporacions, elegits per sufragi indirecte per funcionaris de l’Administració i per representants socials escollits des del poder. Dos terços dels seus 400 membres van ser nomenats directament pel govern. 4. Davant el liberalisme que considera la societat com una suma d’individus aïllats, el corporativisme sosté la necessitat de cossos socials intermedis entre l’individu i l’Estat, que regulin les relacions socials i ordenin i dirigeixin la societat en els àmbits polític, social i econòmic. En una assemblea corporativa no resideix la sobirania i no té poder legislatiu, només té funcions consultives. En un parlament, els seus membres són escollits pels ciutadans i representen la sobirania nacional o popular (en funció de qual sigui el caràcter, censatari o universal del sufragi). A més, en un parlament resideix el poder legislatiu en funció de la divisió de poders. 5. Blasco Ibáñez denúncia la falta de llibertat d’expresió i de premsa en la dictadura de Primo de Rivera. L’escriptor valencià Vicente Blasco Ibáñez va impulsar, a finals del segle XIX, un moviment republicà, populista i anticlerical, el blasquisme, que presentava notables semblances amb el lerrouxisme i que va aconseguir controlar l’Ajuntament de València. El 1908 Blasco Ibáñez es va separar del Partit Republicà i va crear la seva pròpia formació, encara que poc després es va retirar de la política. El 1924 va subscriure un manifest, juntament amb Unamuno, Menéndez Pidal i més de cent firmes, en contra de la política cultural de la dictadura. La repressió no es va fer esperar i Blasco Ibáñez es va traslladar a l’estranger, des d’on va promoure una gran campanya contra el rei i contra Primo de Rivera. 6. El 13 de setembre de 1923, el general Miguel Primo de Rivera es va pronunciar contra la legalitat constitucional, va declarar l’Estat de guerra i es va dirigir al monarca per exigir que el poder passés a mans dels militars. Alfons XIII va acceptar un Directori Militar presidit per Primo de Rivera, qui va suspendre el règim parlamentari constitucional. Primo de Rivera i els sectors que li van donar suport (militars, polítics pròxims a la monarquia i part de les classes dirigents decimonòniques) van defensar la seva acció com una solució per posar fi a la crisi política i a la conflictivitat social que travessava el país. Per als colpistes, entre les raons que justificaven la necessitat de canviar la situació s’ha de destacar: la inestabilitat i el bloqueig del sistema polític parlamentari, així com el seu desprestigi derivat del continu frau electoral; la por de les classes acomodades a una revolució social davant l’auge de la conflictivitat obrera i camperola; l’augment de la influència del republicanisme i dels nacionalismes perifèrics; i, per últim, el descontentament de l’exèrcit després del desastre d’Annual. En la decisió de Primo de Rivera, així com en el suport de l’exèrcit i el ràpid plàcet del rei, també va influir el desig d’evitar que les Corts debatessin l’Expedient Picasso i exigissin responsabilitats pels fets de la guerra del Marroc. Primo de Rivera va justificar el cop militar a través d’un discurs amb pretensions regeneracionistes i fins i tot moralistes, que es centrava en la crítica de la "vella política" i presentava un clar component populista, amb la finalitat de guanyar-se l’adhesió popular. Així, en el seu manifest inaugural, Primo de Rivera va anunciar la seva ferma voluntat de netejar el país de cacics i d’acabar amb el bandidatge polític, la indisciplina social i les amenaces a la unitat nacional. 7. La majoria de la població va reaccionar amb indiferència o va ser favorable al cop d’Estat. S’esperava que el nou règim tingués un caràcter temporal i posés fi a un sistema que s’havia demostrat incapaç de resoldre els problemes del país. Per això, la dictadura va comptar inicialment amb una oposició política i social feble, tret d’un fallit intent de vaga general convocada per la CNT. El paper del rei va ser decisiu per al triomf del cop. La seva negativa a destituir Primo de Rivera i els altres militars insurrectes, violant el seu paper constitucional, va consolidar el pronunciament militar i va obrir les portes a la dictadura. 8. Les primeres mesures del Directori Militar van mostrar el seu caràcter dictatorial: suspensió del règim constitucional, dissolució de les cambres legislatives, cessament de les autoritats civils, prohibició de les activitats dels partits polítics i dels sindicats, etc. Tot plegat va venir acompanyat per la militarització de l’ordre públic i per una repressió de l’obrerisme més radical (cenetistes i comunistes). 9-11 Alguns historiadors apunten que Primo de Rivera no pretenia posar fi a un règim caduc i anquilosat, sinó més aviat evitar que el règim polític acabés per democratitzar-se. En efecte, l’últim govern de concentració de García Prieto, amb membres del Partit Reformista, pretenia una reforma de la Constitució, de la Llei Electoral, del sistema de torn de partits i de les relacions laborals, així com la limitació dels poders del rei. Tancant el Parlament s’impedia tot plegat. En qualsevol cas, la dictadura va ser una solució inconstitucional per frenar la possible reforma del sistema, que podia resultar amenaçadora per certs sectors i interessos socials. 9. Durant la primera etapa de la dictadura, el conflicte del Marroc va centrar l’interès de Primo de Rivera, que va assumir personalment l’Alt Comissionat del Marroc el 1924. A l’any següent, en col·laboració amb França, es va organitzar el desembarcament d’Alhucemas (1925), que es va saldar amb gran èxit. Després de diverses derrotes, Abd el-Krim es va rendir, entregant-se a les tropes franceses. El 1927, l’exèrcit espanyol va donar per conclosa l’ocupació efectiva de tot el protectorat al Marroc 10. La dictadura de Primo de Rivera va travessar dues fases successives. Fins al 1925 va governar el Directori Militar, amb membres militars, però a partir d’aquell mateix any, el govern dictatorial va incloure entre els seus ministres a personalitats civils. Es va passar llavors al Directori Civil, encara que el pes dels militars va continuar sent important i el caràcter del règim no va abandonar el seu estil autoritari. A partir de 1926, es va anar abandonant la idea d’una dictadura transitòria després de la qual es tornaria al règim constitucional, i Primo de Rivera va intentar institucionalitzar el seu règim per donar-hi continuïtat i permanència. Indubtablement, el model i influència del feixisme italià va ser molt clar. El camí cap a un règim autoritari va començar amb la convocatòria d’una Assemblea Nacional Consultiva (1927), de caràcter corporatiu, ja que els seus membres no serien elegits per sufragi sinó per designació entre els ciutadans pertanyents a les grans institucions públiques (municipis, universitats, administracions, patronals i representants obrers). El sufragi universal va quedar completament relegat a l’oblit. Per promoure l’adhesió al nou sistema es va crear un partit únic, que es va dir Unió Patriòtica. Es tractava d’un partit governamental, sense un programa ideològic definit i la missió primordial del qual era proporcionar suport social a la dictadura i seguir les directrius del poder. Els afiliats al nou partit procedien bàsicament de les files del catolicisme, dels funcionaris de les administracions i dels cacics rurals. Les polítiques de la dictadura inspirades en el regeneracionisme es van centrar en un intent frustrat d’eradicar el caciquisme i en l’elaboració d’una legislació laboral. Per tal d’eradicar el caciquisme, el Directori Militar va dissoldre els ajuntaments i els va substituir 9-12 per juntes de vocals designats entre els principals contribuents de la localitat. Tanmateix, el màxim exponent del pretès caràcter regeneracionista va ser l’elaboració d’una legislació social. Així, es va regular el treball de la dona, es va promoure la construcció d’habitatges destinats a famílies obreres i es va impulsar una política d’obres públiques per reduir l’atur. Aquesta legislació laboral, però, va contrastar amb la dura repressió que van patir els moviments obrers, especialment la CNT. 11. El règim dictatorial de Primo de Rivera va tenir una actitud repressiva envers el catalanisme i Catalunya, que es va concretar en el Reial Decret contra el separatisme. En aquest decret es prohibeix l’ostentació de banderes representatives de Catalunya i l’ús oficial de la llengua catalana. A partir d’aquest decret es va iniciar un procés de desmantellament de les institucions públiques catalanes, que va culminar el 1925 amb la supressió de la Mancomunitat de Catalunya. 12. L’oposició a la dictadura va estar integrada per alguns líders dels partits dinàstics, els republicans, els nacionalistes, els comunistes, els anarquistes, determinats sectors de l’exèrcit i la gairebé totalitat dels intel·lectuals. Els antics partits del torn van criticar l’excessiva durada del règim i diversos dirigents van participar en conspiracions militars com el complot de la "santjoanada", al juny de 1926. Un altra intent similar va ser el dirigit pel polític conservador José Sánchez Guerra (1929), que també comptava amb un cert suport militar. En relació amb els intel·lectuals i el món universitari, la dictadura va pretendre controlar-los fèrriament mitjançant la censura i limitant la seva llibertat, arribant fins i tot a tancar les universitats. El conflicte va derivar en aldarulls i protestes estudiantils i va ser l’origen d’un gran sindicat, la Federació Universitària Espanyola (FUE), de caràcter republicà. L’enfrontament dels intel·lectuals amb la dictadura va estar protagonitzat per figures com Unamuno, Ortega i Gasset, Blasco Ibáñez i Menéndez Pidal. El 1924 van subscriure un manifest amb més de cent firmes en contra de la política cultural. La repressió no es va fer esperar, Unamuno va ser desterrat a Fuerteventura i Blasco Ibáñez es va traslladar a l’estranger des d’on va promoure una gran campanya contra el rei i contra Primo de Rivera. El conflicte polític més persistent es va produir, no obstant, amb el republicanisme i els nacionalismes, especialment el català. L’oposició dels republicans va ser permanent i van organitzar l’anomenada Aliança Republicana, que va aconseguir unir les diverses faccions del moviment i desenvolupar una àmplia campanya propagandística a l’exterior. A Catalunya, les mesures preses per Primo de Rivera, com la liquidació de la Mancomunitat (1925), així com la prohibició de l’ús públic de la llengua catalana i del ball de la sardana van ser rebudes com a profundament anticatalanes i van provocar un notable distanciament fins i tot entre els sectors que, com la Lliga Regionalista de Cambó, havien acollit la dictadura amb certa simpatia. L’oposició del catalanisme d’esquerres i republicà va ser encara més decidida. En ella es va distingir el grup Estat Català, amb el seu intent d’invasió armada dirigida per Francesc Macià des de Prats de Molló (França), el 1926. Per últim, la CNT es va mostrar contrària al règim i va ser intensament perseguida, el que va agreujar l’enfrontament al seu interior entre els partidaris de postures radicals i violentes i els que defensaven posicions més possibilistes (Ángel Pestaña). Al juliol de 1927, els primers van crear la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També el PSOE va canviar la seva posició cap a 1929, quan va rebutjar obertament els intents continuistes del règim i es va pronunciar a favor de la República. Pàgines 226 i 227 1. El 1930 la monarquia s’ensorrava com a resultat del deteriorament del propi sistema polític, iniciat amb la crisi del 98, progressivament debilitat durant les crisis posteriors (1909, 1917 i 1923) i definitivament desprestigiat durant la dictadura militar. El col·lapse de 1931 va ser el resultat d’una llarga crisi institucional que els governants de la monarquia van ser incapaços de resoldre i que va acabar primer amb el sistema constitucional de la Restauració i, finalment, amb la pròpia monarquia restaurada. El Pacte de Sant Sebastià va ser establert, a l’agost de 1930, per l’oposició republicana, els socialistes i els catalanistes d’esquerra, al qual es van unir alguns intel·lectuals com Fernando de los Ríos, Ortega i Gasset i Gregorio Marañón. Mitjançant aquest pacte s’intentava configurar una alternativa real a la monarquia. Fruit d’aquest pacte es va constituir un comitè revolucionari que es convertiria en el govern provisional de la futura República. Pel que fa a Catalunya. al Pacte de Sant Sebastià es va acordar el dret a l’autonomia de Catalunya, que es va traduir en l’elaboració i l’aprovació d’un estatut d’autonomia. 2. El Comitè Revolucionari critica que el sistema no ha permès l’activitat política de l’oposició, que ha coartat la seva llibertat. La seva única alternativa ha estat proposar unes Corts manegades, com a la Restauració. El Comitè, presidit per Alcalá Zamora, es proposa establir una república sobre la base de la sobirania nacional representada en un assemblea constituent. 3. El 12 de desembre de 1930, un parell de dies abans de l’estipulat, els capitans Galán i García Hernández, juntament amb uns companys, es van revoltar a Jaca al crit de Viva la República espanyola. El dia 15 es va revoltar la base aèria de Quatre Vents de Madrid. La insurrecció de Jaca va ser derrotada per una columna militar, i els seus dirigents, fets presoners, jutjats, condemnats a mort i finalment executats. 4. Al febrer de 1931 l’almirall Aznar assumeix la presidència del govern per intentar un retorn ordenat al sistema parlamentari i constitucional anterior a la dictadura. Com unes eleccions a Corts es consideraven poc fiables, bé per un possible triomf de l’oposició, bé per haver d’emprar els mètodes de manipulació habituals per impedir-ho, es va optar per l’opció que es considerava més segura: convocar primer unes eleccions municipals, per després, una vegada controlats els ressorts del poder local, plantejar unes eleccions a Corts. Però tot el país va interpretar les eleccions del 12 d’abril de 1931 com un vertader plebiscit entre la monarquia i la república. El triomf de les candidatures republicanes en les ciutats, allà on no arribava la influència del caciquisme, va ser interpretat per tot el món com una victòria de la República, que es proclamava sense violències el 14 d’abril de 1931. 5. Santos Juliá postula que la monarquia no va ser derrocada per una acció revolucionària sinó per la seva falta de suports socials i institucionals; planteja que es va tractar més d’una caiguda que d’un derrocament. D’altra banda, considera que la República es presentava com una revolució política i un instrument per a la reforma de la societat. Al no arribar ni a través d’una acció conspirativa ni per una acció militar, sinó a través d’un procés electoral, se la pot considerar com un producte de la voluntat popular. 6. Activitat personal. Pàgines 228 i 229 1. Els intents reformistes i regeneracionistes que es van desenvolupar a principis del segle XX impulsats des de dins i des de fora de Govern pretenien una renovació moral de la vida social i política per acabar amb el caciquisme i el falsejament electoral. Dins del propi sistema de la Restauració, tant el Partit Conservador com el Partit Liberal van tractar de fer una revolució des de dalt, des del poder, per evitar que es produís una revolució des de baix. Els partits marginats del sistema van centrar els seus esforços a renovar els seus idearis, organitzacions i dirigents, amb l’objectiu de posar fi a l’hegemonia dels partits dinàstics després de l’oportunitat perduda en la crisi del 98, i mobilitzar a l’opinió pública per desbancar-los definitivament. Finalment, el regeneracionisme intel·lectual i literari 9-13 representat per Unamuno, Ganivet, Maeztu o Ortega y Gasset va desenvolupar una important tasca de reflexió sobre la decadència d’Espanya i la necessitat de regeneració. Sense oblidar Joaquín Costa i les seves propostes de reforma econòmica i educativa amb l’objectiu de modernitzar la societat. 2. Un dels elements definitoris del sistema de la Restauració dissenyat per Cánovas era apartar l’exèrcit de l’exercici del poder polític. Això va semblar funcionar durant uns anys. El 1909, el sistema entra en crisi precisament per un problema militar, la guerra al Marroc, que es converteix en un problema social en la Setmana Tràgica de Barcelona. Només la intervenció militar acabarà amb l’esclat revolucionari. El 1917 és el propi exèrcit el que posa en escac al sistema amb la creació de les Juntes de Defensa. L’exèrcit es converteix de nou en un agent polític de primer ordre, decisiu a més a més per acabar amb el repte de la vaga general revolucionària d’agost de 1917, salvant així el règim. El 1921, novament l’exèrcit, i novament el Marroc, amb el desastre d’Annual, desencadenen una profunda crisi en el sistema, que afecta directament a la monarquia. Serà precisament l’exèrcit qui, al prendre el poder, enterrarà definitivament el sistema de la Restauració per mantenir la monarquia. 3. El suport del rei Alfons XIII al cop d’Estat de Primo de Rivera lligarà la sort de la monarquia a la de la dictadura. Quan el 1930 cau el dictador, el rei intentarà la supervivència de la institució, però els governs de la Dictablanda seran incapaços de tornar a un sistema parlamentari com l’anterior, esgotat i desprestigiat. El 1931 l’opció a la que s’enfronta el país és monarquia o república. 4. El sistema de la Restauració es manté bàsicament per la desunió i debilitat d’una oposició que a més a més no té mecanismes polítics d’actuació en el sistema. D’altra banda, l’exèrcit intervindrà per apuntalar el sistema en les successives crisi, fins que el 1923 acabi amb un parlamentarisme fictici i amb el sistema constitucional i instauri, amb Primo de Rivera, una dictadura. Pàgines 230 i 231 REPASSA a) Defineix conceptes: – Reformisme dinàstic: sèrie de reformes regeneracionistes portades a terme pels governs dinàstics (conservadors i liberals) “des de dalt”, al marge de les classes populars. La falta de base social o suports polítics provocarà el fracàs d’aquest reformisme a donar resposta a les necessitats del país. – Tancament de Caixes: moviment de protesta dels co9-14 merciants catalans contra la pujada d’impostos. Va consistir en donar de baixa els establiments comercials per no haver de pagar impostos. – Govern de concentració: govern integrat per partits diversos per fer front a una situació excepcional. Davant la crisi de 1917 el sistema de la Restauració va recórrer a aquesta mena de govern, que integrava els partits dinàstics i alguns polítics de l’Assemblea de Parlamentaris i la Lliga Regionalista. El més rellevant va ser l’anomenat Govern Nacional, presidit per Maura el 1918, que incloïa tots els caps parlamentaris dels partits monàrquics. Aquest intent només va durar set mesos a causa de les diferències internes entre els líders que integraven el govern. – Pistolerisme: fenomen consistent en els enfrontaments armats entre els sindicats i la patronal. Va ser especialment intens a Barcelona entre 1916 i 1923. – Lerrouxisme: corrent polític liderat per Alejandro Lerroux, líder republicà radical que preconitzava un populisme demagògic anticlerical. Va comptar amb el suport dels sectors populars, entre els quals tenia una gran influència. – Llei de fugues: disposició instaurada pel governador civil de Barcelona, el general Martínez Nio. Segons aquesta llei, la policia podia disparar als detinguts si aquests intentaven fugir, amb la qual cosa es pretenia intimidar el moviment reivindicatiu obrer. b) Identifica personatges: – Antonio Maura: polític conservador (1853-1925). Va tenir diversos càrrecs polítics amb els conservadors, entre ells el de ministre d’Ultramar i de Gracia i Justícia. Com a cap de govern, càrrec que va detenir diverses vegades des de 1903 fins a la dictadura, va portar a terme mesures reformistes, però es va decantar per l’ús de la repressió i pel suport en el caciquisme, fet que li va valer nombrosos enemics. – José Canalejas: advocat i polític liberal (1854-1912). De formació republicana, va passar als liberals, amb els qui va dirigir diversos ministeris. Va intentar renovar el règim i obrir-lo a les esquerres. Encara que va dirigir la repressió obrera, va instituir lleis de protecció social i va reconèixer la necessitat de negociar amb els sindicats. Va morir assassinat a Madrid. – Alejandro Lerroux: polític republicà espanyol (18641949). Fundador del Partit Republicà Radical el 1908, va destacar pel seu populisme demagògic radical, de caràcter anticlerical. Va tenir influència en els sectors populars. Va ser president de la Segona República en tres breus etapes durant el període denominat “bienni negre” (1933-1935). – Salvador Seguí: sindicalista català (1886-1923). Conegut com “el Noi del Sucre”, fou un dels líders més destacats de l’anarcosindicalisme català del primer quart del segle XX. Va impulsar la fundació de Solidaritat Obrera, el 1907, i la vaga general revolucionària del 1917. El 1918 va ser elegit secretari general de la CNT. L’any 1920 va ser deportat a la presó de Maó i el 1923 va morir assassinat pels pistolers de la patronal. bilistes i radicals. La FAI va ser creada el 1927 pels sectors més radicals de la CNT i va defensar la necessitat de portar a terme una insurrecció popular. – Enric Prat de la Riba: polític conservador catalanista, va començar la seva participació en política a la Unió Catalanista. Va contribuir a la redacció de les Bases de Manresa, document on s’establien les bases del restabliment de l’autogovern de Catalunya. L’any 1899 va abandonar la Unió Catalanista i va crear el Centre Nacional Català, partit que dos anys més tard es va integrar a la Lliga Regionalista. Va ser l’impulsor i el primer president de la Mancomunitat de Catalunya. La UGT era el sindicat socialista creat el 1888, responia al model de sindicat de masses, englobant a tots els sectors productius i organitzant-se en seccions d’oficis en cada localitat. Va elaborar un programa reivindicant millores en les condicions laborals, la negociació col·lectiva entre obrers i patrons i el recurs a vagues. – Miguel Primo de Rivera: militar i polític andalús (1870-1930). Descendent d’una important nissaga de militars, va combatre a Cuba i Filipines i va ser tinent general al Marroc. Capità general de Madrid i després de Catalunya, va liderar el cop d’Estat del 1923 que li va convertir en dictador del país. El 1930, després de no ser ratificat pels capitans generals del país, va dimitir i es va traslladar a París, on va morir. c) Estableix similituds i diferències: Diputacions / Mancomunitat. Les diputacions eren organismes administratius encarregats de la gestió dels recursos provincials. A Catalunya hi havia quatre diputacions provincials (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona), que es van agrupar el 1914 per constituir la Mancomunitat de Catalunya. La Mancomunitat, també tenia un caràcter administratiu, sense competències diferents a les que ja tenien les diputacions provincials ni cap poder polític. Va impulsar el desenvolupament econòmic, amb la creació d’una infraestructura de serveis públics i administratius, i el desenvolupament cultural i educatiu, amb la reafirmació de la llengua i la cultura catalanes. Corts Espanyoles / Assemblea Nacional Consultiva. Les Corts Espanyoles, compostes pel Congrés de Diputats i el Senat, formaven el cos legislatiu espanyol segons la Constitució de 1876. Les províncies enviaven els seus representants al Congrés. Anul·lades pel cop d’Estat de 1923, serien restituïdes amb la República, encara que llavors amb una sola cambra. L’Assemblea Nacional Consultiva, de la seva part, va ser creada el 1926 com les Corts que havien de consolidar el sistema polític i preparar la redacció d’una nova Constitució, però en realitat no tenien cap capacitat decisòria. CNT / UGT / Sindicat Lliure. La CNT va néixer el 1910 a iniciativa de Solidaritat Obrera, i va ser un sindicat hegemònic a Catalunya que va aconseguir estendre’s a zones com Andalusia o València. Durant la dictadura de Primo de Rivera, la seva oposició al règim la va dividir entre possi- El Sindicat Lliure va ser creat pels patrons durant els anys del pistolerisme (1916-1923) per fomentar accions violentes contra el sindicalisme anarquista, en la seva estratègia de lluita contra el moviment obrer. Barranc del Llop / Annual. Derrota del Barranc del Llop / Desastre d’Annual: La derrota del Barranc del Llop (juliol del 1909) va ser fruit d’un atac dels rifenys contra un contingent insuficient de soldats espanyols. La seva conseqüència principal va ser la Setmana Tràgica i la caiguda del govern Maura. El desastre d’Annual (juliol del 1921) va tenir com origen una acció temerària per part del general Silvestre, que va penetrar en el Rif sense assegurar la rereguarda ni el proveïment dels seus soldats, el que es va traduir en un vertader “desastre” (13.000 morts). Les seves conseqüències van ser la caiguda del govern, però també una afront contra el poder militar, que no admetria ser culpat i acabaria per fer un cop d’Estat. CONTESTA a) Els intents reformistes i regeneracionistes que es van desenvolupar a principis del segle XX impulsats des de dins i des de fora de Govern pretenien una renovació moral de la vida social i política per acabar amb el caciquisme i falsejament electoral. Dins del propi sistema de la Restauració, tant el Partit Conservador com el Partit Liberal van tractar de fer una revolució des de dalt, des del poder, per evitar que es produís una revolució des de baix. Els partits marginats del sistema van centrar els seus esforços a renovar els seus idearis, organitzacions i dirigents, amb l’objectiu de posar fi a l’hegemonia dels partits dinàstics després de l’oportunitat perduda en la crisi del 98, i mobilitzar a l’opinió pública per desbancar-los definitivament. Finalment, el regeneracionisme intel·lectual i literari representat per Unamuno, Ganivet, Maeztu o Ortega y Gasset, va desenvolupar una important tasca de reflexió sobre la decadència d’Espanya i la necessitat de regeneració. Sense oblidar Joaquín Costa i les seves propostes de reforma econòmica i educativa amb l’objectiu de modernitzar la societat. 9-15 b) A les primeres dècades del segle XX el catalanisme va estar clarament liderat per la Lliga Regionalista, un partit moderat que reclamava el dret de Catalunya a l’autonomia i participava activament en la activitat política dins del règim de la Restauració. Els incidents del Cut-cut i la Llei de jurisdiccions van originar una radicalització del nacionalisme català i la seva unió en la coalició Solidaritat Catalana, que agrupava totes les forces catalanistes de tots els signes polítics. Aquesta coalició va acabar desapareixent per les discrepàncies ideològiques dels seus membres i per l’esclat de la Setmana Tràgica. Fets com la Setmana Tràgica i, molt especialment, el fracàs del projecte d’Estatut, van enfortir el catalanisme d’esquerres i republicà. Aquestes forces mostraven una oposició i un rebuig frontal al sistema de la Restauració i eren molt més exigents pel que fa a la reclamació de l’autonomia per a Catalunya. Entre aquestes forces podem destacar el Partit Republicà Català, Acció Catalana i Estat Català, la primera organització política que va postular clarament la independència de Catalunya. La Mancomunitat de Catalunya es va crear l’any 1914 a partir de la unió “mancomunada” de les quatre diputacions provincials del Principat. La mancomunitat era de caràcter únicament administratiu, sense competències diferents a les que ja tenien les diputacions provincials ni cap poder polític. L’obra de govern de la Mancomunitat va ser de caràcter econòmic, amb la creació d’una infraestructura de serveis públics i administratius, i de caràcter cultural i educatiu, amb la reafirmació de la llengua i la cultura catalanes. La Mancomunitat fou dissolta pel general Primo de Rivera el 1925, en ple procés de desmantellament de les institucions públiques i privades catalanes com a conseqüència de l’onada anticatalanista impulsada pel règim dictatorial. c) La presència espanyola al nord de l’Àfrica va ser resposta per les tribus berbers. Els seus continus atacs van obligar a mantenir una forta presència militar espanyola. Aquesta va haver de ser incrementada encara més quan van patir una important derrota al Barranc del Llop el 1909. Precisament, aquest va ser el motiu que va provocar l’enviament de tropes de reservistes que tan greus conseqüències va tenir per a l’estabilitat social i política del país, com l’esclat de la Setmana Tràgica de Barcelona, a l’estiu de 1909. Posteriorment, el 1921, en un intent d’afermar l’ocupació del territori, la tropes espanyoles van iniciar un avanç des de Melilla. Així, el general Silvestre va penetrar en el Rif, sense permís del seu superior, el general Berenguer, propiciant la reacció de les tropes d’Abd-el-Krim, que van aixafar a l’exèrcit espanyol, causant unes 13.000 víctimes, el propi general entre elles. Aquest episodi militar, conegut com el desastre 9-16 d’Annual, va ser conseqüència d’una deficient organització i preparació de l’exèrcit espanyol, insuficient per fer front a la guerrilla marroquí. Davant aquesta situació, els diputats republicans i socialistes van reclamar al parlament l’abandonament del Marroc i la petició de responsabilitats sobre els fets. La comissió militar d’investigació, presidida pel general Picasso, va posar de manifest grans irregularitats, corrupció i ineficàcia, tant a l’exèrcit espanyol destinat a l’Àfrica com en el Govern. d) La situació de descontentament social que existia a Espanya a començaments de 1917 es va veure agreujada pel desencadenament de la Primera Guerra Mundial. Aquesta va suposar un empitjorament de les condicions de vida de les classes populars, mentre que els beneficis empresarials eren molt alts. Davant aquesta situació de deteriorament de les condicions de vida, els sindicats UGT i CNT van firmar un manifest conjunt en el que s’instava al Govern a intervenir per contenir els preus sota l’amenaça d’una vaga general com a mitjà de pressió. Com a resposta, el govern de Dato va suspendre les garanties constitucionals, va clausurar les Corts i va imposar la censura de premsa. No obstant, les reivindicacions no eren tan sol de tipus econòmic. També apareixen reivindicacions polítiques que demanden garanties cap a un canvi de règim, que faci possible la celebració d’unes eleccions netes d’unes Corts Constituents que abordin els problemes fonamentals del país. Els altres dos sectors que van participar en la protesta de 1917 van ser, en primer lloc, els militars que, en desacord amb el sistema d’ascensos dels oficials que afavorien als militars africanistes, van organitzar una Juntes de Defensa. També van participar els partits opositors, reunits en l’Assemblea de Parlamentaris, convocada per la Lliga Regionalista, en la que van reclamar la formació d’un govern provisional, la celebració de Corts Constituents per elaborar una nova Constitució i la descentralització de l’Estat. L’acció conjunta dels tres conflictes, social, militar i polític, podia haver provocat la fallida del sistema de la Restauració. No obstant, cadascú es va organitzar per separat i va defensar posicions contraposades. Davant el perill d’una revolta i de la ruptura del país, l’exèrcit va recolzar la monarquia i l’oposició de la burgesia, representada a l’Assemblea de Parlamentaris, també va retrocedir davant la por a la revolució social. El fracàs del moviment va permetre que el sistema es mantingués durant cinc anys més. e) Les primeres mesures del Directori Militar van mostrar el seu caràcter dictatorial: suspensió del règim constitucional, dissolució de les cambres legislatives, cessament de les autoritats civils, prohibició de les activitats dels partits polítics i dels sindicats, etc. Tot plegat va ser acompanyat de la militarització de l’ordre públic i per una repressió de l’obrerisme més radical (cenetistes i comunistes). Alguns historiadors apunten que Primo de Rivera no pretenia posar fi a un règim caduc i anquilosat, sinó més aviat evitar que el règim polític acabés per democratitzar-se. En efecte, l’últim govern de concentració de García Prieto, amb membres del Partit Reformista, pretenia una reforma de la Constitució, de la Llei Electoral, del sistema de torn de partits i de les relacions laborals, així com la limitació dels poders del rei. Tancant el Parlament s’impedia tot plegat. En qualsevol cas, la dictadura va ser una solució inconstitucional per frenar la possible reforma del sistema, que podia resultar amenaçadora per a certs sectors i interessos socials. COM S’ELABORA UN TEMA 1. Comprendre l’enunciat Activitat guiada. 2. Seleccionar les dades clau Activitat guiada. 3. Establir el guió Activitat guiada. COM ES COMENTA UNA VINYETA SATÍRICA a) Activitat guiada. b) Activitat guiada. c) Activitat guiada. d) Activitat guiada. Pàgines 232 i 233 1. Relaciona text i imatge a) Presentació. El text correspon al dictamen de l’auditor general de la 4a Regió Militar en el procés contra Francesc Ferrer i Guardia, que acabarà amb la seva condemna a mort. La fotografia correspon a una manifestació a Brussel·les en protesta contra d’aquesta execució. b) Síntesi del text i descripció de la imatge. El tribunal condemna a Ferrer en tant que símbol; la consideren que la defensa de la instrucció del poble que ha fet Ferrer ha contribuït a formar revolucionaris. La condemna de Ferrer pretén acabar amb el germen de la revolució. La pancarta que apareix en la fotografia considera Ferrer com una víctima de la intolerància i un símbol del lliure pensament. c) Context històric. Francesc Ferrer i Guàrdia va ser un pensador català, republicà i francmaçó (1854-1909). Després del seu exili a París, va crear a Barcelona l’Escola Moderna, que va introduir un sistema pedagògic avançat i laic, destinat en especial als obrers. Acusat d’instigar la Setmana Tràgica, va ser afusellat injustament, fet que va desencadenar protestes a Espanya i Europa que farien caure Maura. d) Valoració personal. Resposta oberta. 2. Comenta el text a) Presentació. El text forma part d’un discurs en favor de l’Autonomia de Catalunya que va fer Francesc Cambó l’any 1918 a Barcelona. Francesc Cambó era un polític conservador membre de la Lliga Regionalista que va col·laborar amb diversos governs conservadors i va arribar a ser ministre sota la presidència de Antonio Maura. Després de la mort d’Enric Prat de la Riba, Cambó va esdevenir el principal líder de la Lliga Regionalista i en un dels principals impulsors del projecte d’estatut d’autonomia per a Catalunya. El discurs de Cambó del 16 de novembre del 1918 es va produir en un acte oficial davant de representants de les principals forces polítiques catalanes com a moment clau de la campanya en favor de la consecució d’un estatut per a Catalunya. b) Síntesi de les idees principals. En els primers paràgrafs del text Francesc Cambó tracta de demostrar la importància d’aconseguir una autonomia per a Catalunya en aquell mateix moment, com a una tasca urgent i prioritària. Cambó insisteix en la necessitat de tenir una autonomia completa i real, més enllà de l’autonomia limitada que suposava la Mancomunitat, per poder desenvolupar l’ensenyament, les obres públiques, la llengua i altres aspectes clau, i per al desenvolupament econòmic, social i cultural de Catalunya. Un cop ha establert en el seu discurs la importància d’aconseguir l’autonomia, Francesc Cambó analitza el paper del rei i de les forces polítiques del conjunt d’Espanya i la seva posició envers el procés autonòmic que vol engegar Catalunya. Cambó insisteix en la neutralitat del rei i en la seva escassa rellevància i poder de decisió en relació amb el procés autonòmic català. Tot seguit estableix que el pes polític i el paper decisiu en relació amb aquest procés autonòmic recau en el govern de l’Estat, el qual es mostra totalment hostil a les pretensions autonòmiques de Catalunya. Finalment, Francesc Cambó explica que la seva prioritat política no se centra en la defensa de la monarquia ni de la república, sinó en la consecució de l’autonomia per a Catalunya. En aquest sentit Francesc Cambó es compromet a no ajornar les seves pretensions autonomistes amb l’arribada de la República i deixa entreveure que el seu suport a un sistema de 9-17 govern monàrquic o republicà podria canviar depenent dels interessos de Catalunya i les seves aspiracions autonomistes. c) Context històric. Aquest discurs es va produir en un acte solemne dins de la campanya autonomista catalana que es va produir entre 1918 i 1919. En aquest acte van estar representades diverses entitats econòmiques, culturals i professionals, i també hi van assistir els diputats i senadors per Catalunya i els diputats de les quatre diputacions provincials. Al mateix temps, a la plaça de Sant Jaume de la ciutat de Barcelona es congregava una multitud. El president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch, havia organitzat un plebiscit municipal i en aquest acte solemne va lliurar un volum amb els certificats dels ajuntaments catalans que s’havien manifestat de manera totalment favorable a l’autonomia de Catalunya. Puig i Cadafalch es va reunir amb els membres del Consell Permanent de la Mancomunitat i amb els parlamentaris catalans, i va proposar que es formés una ponència que redactés un projecte de bases per a l’autonomia de Catalunya, que seria presentat al govern del liberal Manuel García Prieto. El projecte autonomista era àmpliament recolzat tant per les forces polítiques catalanes (la Lliga Regonalista, els republicans nacionalistes i la Mancomunitat) com per la població catalana. Ben al contrari, el projecte d’Estatut d’Autonomia va ser molt mal rebut a la resta de l’Estat. El govern s’hi oposà, el rei no hi va donar suport i algunes diputacions castellanes i entitats econòmiques hi van donar suport. 3. Analitza la taula a) Descripció. La taula mostra els governs formats entre 1902 i 1923, en l’etapa que es denomina crisi de la Restauració borbònica. En 22 anys es formen un total de 32 governs, cosa que ens dóna una durada mitjana que no arriba als vuit mesos. b) Anàlisi. El primer període de gran inestabilitat correspon als primers anys del regnat d’Alfons XIII, entre 1902 i 1906. Les conseqüències de la crisi del 98 van provocar les pugnes i divisions internes entre els partits del torn que van generar una creixent inestabilitat política i constants canvis de govern. El segon període amb major inestabilitat són els anys que segueixen a la crisi de 1917. La fragmentació dels partits del torn impedia l’existència de majories parlamentàries estables. D’una altra banda, la divisió i debilitat de l’oposició impedia articular i construir una alternativa al sistema de la Restauració, que es veu abocat a la seva descomposició final. c) Context històric. Les dades de la taula exemplifiquen l’evolució del regnat d’Alfons XIII. Una primera etapa, entre 1902 i 1906 d’intent de recomposició del 9-18 sistema de la Restauració després de la crisi de 1898; una etapa entre 1907 i 1916, caracteritzada per les conseqüències polítiques de la Setmana Tràgica, en una situació d’inestabilitat permanent. L’última etapa mostra la incapacitat del sistema per superar el seu propi procés de descomposició. El 1923 un cop d’Estat militar acaba amb la vigència de la Constitució de 1876 i amb el sistema parlamentari. L’argument per justificar el cop era que el règim constitucional estava desprestigiat i existia un greu perill de revolució social. 4. Completa al quadern Vegeu la taula de la Figura 1 en la pàgina 11-21 de la guia. 5. Desenvolupa per escrit El final de la Primera Guerra Mundial va suposar la reducció de les exportacions espanyoles i l’economia va entrar en una profunda crisi. En aquesta situació de recessió, amb una forta inflació i una escassa demanda, milers de persones van perdre la seva ocuació i els sindicats van reaccionar amb vagues i protestes. La crisi va tenir un especial impacte a Catalunya, que era la zona més industrialitzada i la que més s’havia beneficiat de l’auge econòmic durant la guerra. El moviment vaguístic més important va tenir lloc el 1919 a La Canadenca, l’empresa que proveïa d’electricitat a Barcelona i a tota la seva zona industrial. Els sindicats i la patronal van arribar a un acord que incloïa la jornada laboral de vuit hores. No obstant, l’incompliment del compromís de readmissió dels treballadors acomiadats va reactivar el conflicte i va produir una radicalització de les postures que va derivar en el pistolerisme. Entre 1918 i 1921 també es van produir mobilitzacions en el sud d’Espanya, principalment a Andalusia, Castella-la Manxa i Extremadura. S’exigia el repartiment de terres per als pagesos seguint l’exemple de la Revolució russa, per la qual cosa el període es coneix com a trienni bolxevic. Promogudes fonamentalment per grups anarquistes, les revoltes incloïen l’ocupació de terres, la presa d’ajuntaments i la formació de comitès de vaga. El Govern va reaccionar declarant l’estat de guerra, empresonant als líders pagesos i illegalitzant les organitzacions obreres. La crisi del 1917 va agreujar la situació política. Per un costat, la fragmentació dels partits del torn impedia l’existència de majories parlamentàries estables. Per un altre, la divisió i debilitat de l’oposició impedia articular i construir una alternativa al sistema de la Restauració. Per superar aquesta situació, el sistema va recórrer a una nova fórmula, els governs de concentració, que integraven els partits dinàstics i alguns polítics de l’Assemblea de Parlamentaris i la Lliga Regionalista. Aquesta fórmula suposava, en la pràctica, la fallida del torn de partits tal com havia estat dissenyat per Cánovas el 1875. El més rellevant va ser l’anomenat Govern Nacional, presidit per Maura el 1918, que incloïa tots els caps parlamentaris dels partits monàrquics. Aquest intent tan sols va durar set mesos a causa de les diferències internes entre els líders que integraven el Govern. Després del fracàs dels governs de concentració es va tornar al torn de partits. Entre 1918 i 1923 es van succeir una desena de governs inestables que, davant la falta de majories parlamentàries clares, van recórrer amb freqüència a mesures d’excepció: suspensió de les garanties constitucionals i clausura del Parlament. La crisi política era permanent. El domini del protectorat del Marroc era fortament sostingut d’una banda per l’exèrcit, els anomenats militars africanistes, i també pel propi Alfons XIII. Algunes empreses espanyoles també van mostrar interès per la construcció de ferrocarrils i l’explotació dels recursos miners de la zona. Contràriament, l’opinió pública no entenia que Espanya intervingués en una zona tan pobre, arriscant-se a iniciar una nova guerra. Després dels incidents esdevinguts el 1909 hi va haver un segon moment crític a l’estiu de 1921, quan les tropes espanyoles van iniciar un avanç des de Melilla amb la finalitat de consolidar l’ocupació del territori. L’acció, mal dirigida i planificada pel general Silvestre, però que comptava amb el plàcet del rei, va finalitzar amb una derrota en Annual. Els atacs i emboscades contra les tropes espanyoles, inexpertes i disperses en multitud de petites fortificacions, van donar lloc a una retirada massiva i desordenada que va ocasionar més de 13 000 morts a l’exèrcit espanyol, entre ells el general Silvestre. El desastre d’Annual va provocar una terrible impressió en una opinió pública que ja era contrària a la guerra. Hi va haver grans protestes i els diputats republicans i socialistes van reclamar al parlament l’abandonament del Marroc i la petició de responsabilitats sobre els fets. La comissió militar d’investigació, presidida pel general Picasso, va posar de manifest grans irregularitats, corrupció i ineficàcia, tan a l’exèrcit espanyol destinat a l’Àfrica com en el Govern. la Constitució i de la Llei electoral, incloent una major democratització del sistema, la reducció de la influència de l’Església, la limitació de poders del rei i un nou marc de relacions laborals. A pesar de comptar amb una clara majoria en les Corts, el projecte es va veure obstaculitzat per l’oposició del rei, de l’exèrcit i de l’Església. Entre els militars existia un gran descontentament per les responsabilitats que l’Expedient Picasso exigia davant el desastre militar d’Annual. Per frenar les reformes impulsades pel govern liberal i impedir el debat de l’Expedient en les Corts, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va impulsar un cop d’Estat militar el 13 de setembre de 1923. El rei es va negar a destituir als militars insurrectes i el Govern va dimitir. Primo de Rivera va justificar la seva actuació en un manifest dirigit a la nació, en el que culpava de desgovern als polítics i partits tradicionals i declarava la seva intenció de regenerar la política nacional, acabar amb el caciquisme i la corrupció, recuperar l’ordre públic, posar fi a la conflictivitat obrera i garantir la unitat nacional davant l’auge dels nacionalismes. L’alta burgesia, una part de les classes mitjanes i de l’exèrcit, i el rei i el seu entorn polític van acceptar la dictadura com una solució a la crisi. La majoria de la població va reaccionar amb indiferència o va ser favorable al cop d’Estat. S’esperava que el nou règim tingués un caràcter temporal i posés fi a un sistema que s’havia demostrat incapaç de resoldre els problemes del país. Per això, la dictadura a penes va comptar inicialment amb una oposició política i social, tret d’un fallit intent de vaga general convocada per la CNT. 6. Elabora una presentació digital a) Activitat personal i en grup. A tall d’exemple proposem aquests textos: Causes profundes i desencadenants dels fets Socialistes i republicans van plantejar la possible responsabilitat del rei, amb qui el general Silvestre tenia relació directa. Al setembre de 1923, poc abans que el Congrés emetés el seu dictamen sobre l’informe (Expedient Picasso), el cop d’Estat de Primo de Rivera va impedir conèixer les conclusions de la investigació sobre el desastre d’Annual. Les causes profundes cal buscar-les en l’absoluta crisi política i social que vivia Espanya des del desastre del 98. La societat espanyola vivia immersa en una crisi social molt profunda, amb greus desigualtats econòmiques, una distribució de la propietat agrària que incidia molt negativament en l’economia i provocava pobresa i fam entre els camperols, i una indústria escassament desenvolupada i concentrada en poques zones. El sistema polític del torn dinàstic estava en crisi, es mostrava incapaç de fer front als problemes de la societat espanyola i era cada cop més qüestionant pels seus elevadíssims nivells de corrupció i pel caciquisme. Els conflictes a la regió del Rif i l’injust sistema de reclutament van agreujar encara més la conflictivitat social i política que vivia Espanya. A l’abril de 1923, un govern liberal presidit per García Prieto va pretendre portar a terme una reforma de En aquell context social i polític tan deteriorat, l’enviament d’un contingent de forces reservistes al Mar9-19 roc va servir de detonant per a l’esclat de la Setmana Tràgica. L’incendi d’edificis religiosos Durant la Setmana Tràgica es van cremar més de 80 edificis religiosos i es van destruir nombroses obres d’art de caràcter religiós. Durant els esdeveniments va brollar l’anticlericalisme latent en diversos sectors de la societat catalana que acusaven el clergat d’estar sempre a favor dels rics i els poderosos. Criticaven la ideologia tradicionalment conservadora del clergat i el tracte paternalista amb què dispensaven la seva beneficència en aquells temps de crisi. Les barricades i els enfrontaments al carrer Els incidents de la Setmana Tràgica es van iniciar el 18 de juliol al port de Barcelona. Paral·lelament, el sindicat d’orientació anarquista Solidaritat Obrera va fer una crida a la vaga general per al 26 de juliol, que va tenir el suport de la UGT i de grups republicans. La vaga va derivar ràpidament en aldarulls i accions violentes. El dia 27 de juliol es van aixecar més de 250 barricades, es van produir enfrontaments amb les forces d’ordre públic i es van cremar nombrosos edificis, especialment esglésies i convents. La repressió posterior El govern de Maura i el nou governador civil, Evaristo Crespo Azorín, van portar a terme una repressió duríssima i arbitrària. En total, entre juliol del 1909 i abril del 1910 foren detingudes 1 967 persones i 200 més foren expulsades a 300 kilòmetres de Barcelona. 9-20 S’organitzà un procés militar contra 1 925 individus, entre els quals 214 en contumàcia, i dels quals 469 foren sobreseguts i 584 absolts. Es dictaren 17 penes de mort, de les quals 5 foren aplicades. Entre aquestes la més controvertida va ser l’execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog i creador de l’Escola Moderna. b) L’article La ciutat del perdó de Joan Maragall fou enviat al diari La Veu de Catalunya un temps abans de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia. Encara que l’article fa referència de manera genèrica als afusellaments que s’estaven produint com a part de la repressió després de la Setmana Tràgica, el propòsit principal de Joan Maragall al text era demanar el perdó de Francesc Ferrer i Guàrdia, que estava a punt de ser afusellat acusat de ser un dels principals incitadors de l’esclat de violència de la Setmana Tràgica. Alhora, Joan Maragall denunciava la greu responsabilitat que pertocava a la burgesia catalana en els fets de la Setmana Tràgica i de manera molt especial reprotxava la inacció i silenci d’aquesta burgesia enfront de la repressió del govern un cop finalitzada la Setmana Tràgica. Elabora un eix digital Activitat personal. Reptes a la Xarxa Activitat personal. FIGURA 1 Aspectes Etapa parlamentària Dictadura Cronologia 1902-1923 1923-1931 pus de sistema polític Parlamentari Dictadura militar Suports polítics Sectors dinàstics: alta burgesia, Iglesia, exèrcit. Rei Conservador: Prohibits Partits polítics/líders Exèrcit Cánovas, Silvela; Dato; Maura Liberal: Sagasta, Canalejas, Romanones Principals problemes Fracàs del regeneracionisme Marroc. Manteniment del falsejament electoral Caciquisme. Repressió. Auge de l’obrerisme i conflictivitat social. Crisi econòmica a partir de 1929. Problemes colonials al Marroc Crisi econòmica i social, agreujada a partir de 1917 Inestabilitat política. Principals èxits Reformes polítiques limitades. Fi de la guerra del Marroc. Legislació laboral. Legislació social. Ley del candado. Llei de Mancomunitats. ENLLAÇOS D’INTERNET TICHING WEBS http://www.tiching.com/756100 http://image.slidesharecdn.com/tempsdeconfrontaciaespanya-090512081416phpapp01/95/temps-de-confrontaci-a-espanya-2-728.jpg http://www.tiching.com/756101 http://imagenes.lavanguardia.es/lavanguardia/img/20090727/tragica1_JR2707090.j pg http://www.tiching.com/756102 http://www.xtec.cat/~cgonza2/imagenes/imagenes%20segon%20BAT/XX/mapa %201917.png http://www.tiching.com/756105 http://apuntes.santanderlasalle.es/historia_2/webs_historia/siglos_xix_xx/primo_riv era/directorio_militar.jpg http://www.tiching.com/756107 http://image.slidesharecdn.com/tema-14-alfonso-xii-19231931160214184625/95/el-reinado-de-alfonso-xiii-dictadura-y-caida1923-1931-1-638.jpg http://www.tiching.com/756563 http://www.mancomunitatdecatalunya.cat/breu-historia-2/ 9-21 9-22 9-23 9-24 Tema 10 Economia i societat al primer terç del segle XX GUIA DIDÀCTICA • Orientacions didàctiques • Solucionari • Recursos didàctics – Naveguem per Tiching – Bibliografia 10-1 234 a 247 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 5 Orientacions didàctiques ● 1. La modernització de l’estructura... Anàlisi dels canvis demogràfics a començament del segle XX, de les migracions i de la urbanització. Bibliografia ● ● 2. L'expansió urbana: el cas de Barcelona. Anàlisi del procés d'expansió que va viure la ciutat de Barcelona al primer terç del segle XX. Assaig que aborda de manera general la demografia, l'economia i l'organització social d’Espanya entre el 1814 i el 1953. ● 3. L’agricultura: crisi i diversitat... Descripció dels problemes, la crisi i les reformes del sector agrari a Espanya i a Catalunya. ● 4. L’expansió de la indústria. Explicació de l’expansió industrial espanyola, a través del canvi energètic i de la innovació tecnològica. J. VICENS VIVES: Espanya contemporània (1814-1953). Quaderns Crema, Barcelona, 2012. ● ● 5. La indústria a Catalunya... Caracterització de la diversificació i el desenvolupament industrial català entre el 1900 i el 1936. J. M. FIGUERES I ARTIGAS: Història contemporània de Catalunya. Universitat Oberta de Catalunya, Barcelona, 2003. Text que sintetitza els principals aspectes de la història contemporània de Catalunya. Naveguem per Tiching ● http://www.tiching.com/756826. La transició demogràfica. Web sobre el concepte de transició demogràfica i la seva aplicació al cas espanyol. ● http://www.tiching.com/756853. La dècada de la reforma. Article sobre les transformacions que va experimentar Barcelona entre el 1900 i el 1910. ● http://www.tiching.com/756558. La plaga de la fil·loxera. Pàgina sobre la crisi de la fil·loxera a Catalunya i a Espanya. ● http://www.tiching.com/756847. Història de la Hispano-Suiza. Vídeo sobre la marca de cotxes Hispano-Suiza i el seu creador Damià Mateu. ● http://www.tiching.com/756856. Estructura econòmica de Catalunya (19011931). Article sobre l'economia catalana al primer terç del segle XX. 248 a 257 APARTATS 6 A 10 Orientacions didàctiques ● 6. La política econòmica... Anàlisi de les polítiques econòmiques estatals, amb explicació del proteccionisme i l’intervencionisme dels governs. Bibliografia ● ● 7. De quina manera la Gran Guerra...? Textos i documents que expliquen la influència de la Primera Guerra Mundial en l’economia espanyola. ● 8. La política econòmica durant la dictadura... Textos i documents que analitzen la política econòmica intervencionista de Primo de Rivera. Obra col·lectiva d’especialistes en història econòmica d’Espanya. Es recomana la lectura dels capítols sobre el segle XX. ● 9. Les transformacions socials. Descripció dels canvis socials a Espanya: límits de la modernització i noves formes de cultura i oci. ● 10. Quina va ser l’evolució de...? Síntesi final de les transformacions econòmiques i socials a Espanya durant les primeres dècades del segle XX. Naveguem per Tiching ● http://www.tiching.com/756822. Economia d'Espanya al primer terç del segle XX. Esquemes sobre l'economia espanyola al primer terç del segle XX. ● http://www.tiching.com/756828. Espanya i la Primera Guerra Mundial. Presentació sobre les repercussions de la I Guerra Mundial a Espanya. ● http://www.tiching.com/ 756857. Exposició Universal del 1929. Vídeo amb imatges de la inauguració de l'Exposició Universal de Barcelona al 1929. ● http://www.tiching.com/756830. La societat durant el regnat d’Alfons XIII. Text sobre la societat espanyola en temps d'Alfons XIII. ● http://www.tiching.com/756832. Espanya, 1900-1931. Article de síntesi sobre la història d’Espanya en el primer terç del segle XX. 10-2 F. COMÍN ET AL. (ED.): Historia económica de España, siglos X-XX. Crítica, Barcelona, 2002. ● A. BRODER: Historia económica de la España contemporánea. Alianza, Madrid, 2000. Text que analitza amb molt detall la història econòmica espanyola durant l’època contemporània, des del segle XVIII fins a avui dia, amb gràfics i mapes temàtics. SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS Pàgines 234 i 235 ● La Segona Revolució Industrial va ser un profund canvi econòmic i tecnològic que va enfortir i va perfeccionar les transformacions de la Primera Revolució Industrial. En aquesta època, iniciada en el darrer terç del segle XIX, noves fonts d’energia, progressos en la química i en la física, descobriments científics i canvis en els consums van modificar profundament el panorama social i polític dels països més avançats, amb l’ascens de noves potències industrials com Alemanya i, sobretot, els Estats Units. En aquella època Espanya presentava una dualitat econòmica i social perquè, al costat de regions industrialitzades i desenvolupades com ara Catalunya, el País Basc i Madrid, existien encara zones d’economia agrícola pobra i poc competitiva i on encara es donaven relacions socials arcaiques. Particularment, Catalunya va destacar no només pel seu desenvolupament industrial, sinó, de manera molt especial, per la gran diversificació d'activitats industrials: química, metallurgia, sector elèctric, construccions mecàniques, tèxtil, siderúrgia, energia... Pàgines 236 i 237 1. La taxa de mortalitat a Espanya va baixar, entre 1900 i 1930, d’un 28,9 ‰ a un 21,3 ‰. La taxa de natalitat va començar a descendir més tard, i va passar del 33,8 ‰ al 30,3 ‰ en el mateix període de temps. Aquests canvis van portar a un augment del creixement vegetatiu de la població espanyola, que va passar en trenta anys del 5 ‰ a un 10 ‰. A Catalunya el procés de transició demogràfica va ser més accelerat. Les taxes de mortalitat i natalitat a Catalunya eren totes dues més reduïdes. La taxa de mortalitat a Catalunya va baixar, entre els anys 1900 i 1930, d’un 23,3 ‰ a un 15,5 ‰. La taxa de natalitat va començar a descendir més tard, i va passar del 26,1 ‰ al 20,3 ‰ en el mateix període de temps. El creixement vegetatiu de Catalunya en aquest període va passar d'un 3 ‰ a un 5 ‰. Malgrat que la taxa de creixement vegetatiu era més reduïda a Catalunya que la mitjana espanyola, la població catalana va experimentar un augment demogràfic més gran per les onades migratòries. 2. A la taula es representa el creixement demogràfic natural i migratori a Catalunya al primer terç del segle XX. En l’anàlisi dels components del creixement demogràfic de Catalunya es poden distingir dues fases molt diferents. Entre el 1901 i el 1910 es produeix un creixement natural de la població a Catalunya molt superior al creixement migratori. Les elevades taxes de natalitat i mortalitat corresponien encara a un règim demogràfic vell. A una segona etapa, compresa entre els anys 1911 i 1930, hi ha un fort descens del creixement demogràfic natural, producte del descens de la mortalitat i de la natalitat. Això s’explica per l’inici del procés de transició demogràfica a Catalunya. També es dóna un notable augment de la immigració, amb l’arribada d’un elevat nombre d’immigrants procedents principalment de l’entorn rural d’Aragó, Llevant, Andalusia oriental i Múrcia, a la cerca d’oportunitats laborals a la indústria catalana. Aquests factors provoquen un percentatge més elevat del creixement migratori sobre el creixement natural de la població catalana al període comprès entre els anys 1911 i 1930, al contrari que en la fase precedent, corresponent a la primera dècada del segle XX. 3. Les províncies que van generar més emigrants van ser Galícia, Alacant, Almeria i Lleó. En general, les zones amb més emigrants van ser les del nord del país i de Castella i Lleó, així com algunes zones de la costa del Mediterrani. Aquestes regions van generar una gran quantitat d’emigrants perquè hi predominava una agricultura tradicional de rendiments baixos i amb poques oportunitats per als pagesos. Els pagesos que van emigrar es dirigien sobretot cap a les grans ciutats, com Madrid, Barcelona i les ciutats del País Basc. 4. La transició demogràfica espanyola i catalana va ser un fenomen que va tenir lloc en el primer terç del segle XX, acompanyant la industrialització del país. Es va iniciar amb el descens progressiu de la mortalitat, també infantil, causat per la millora de les condicions higièniques i de l’alimentació, cosa que va comportar un augment de l’esperança de vida fins als 50 anys. Posteriorment, va també anar baixant la natalitat, gràcies al creixement de la població urbana i a l’adopció de pràctiques de planificació familiar. Encara que el fenomen presentava importants diferències entre les províncies espanyoles més desenvolupades i les menys desenvolupades, aquests canvis demogràfics van facilitar un ràpid ascens de la població, que va passar en trenta anys de 18,6 milions d’habitants a 23,5 milions. A Catalunya la transició demogràfica es va caracteritzar per ser un procés més accelerat i més pròxim al procés de transició demogràfic que es va produir a la resta de l'Europa industrialitzada. Com hem vist a les gràfiques de les activitats anteriors, les taxes de mortalitat i natalitat eren més baixes. Un altre fet que va caracteritzar la transició demogràfica a Catalunya va ser l'augment de l'esperança de vida. 5. Les migracions exteriors de població espanyola van començar a les acaballes del segle XIX, dirigides so10-3 bretot cap a Amèrica del Sud i Cuba. Aquests moviments de població es van veure facilitats per la millora de les comunicacions marítimes i van tenir com a causes fonamentals l’augment de població i la manca de perspectives laborals per a molts joves. Les migracions interiors van seguir poc després, sobretot per la important reducció de la població agrícola. Molts pagesos de Galícia, Aragó, Astúries, Castella i Múrcia es van dirigir cap a ciutats com Barcelona, Madrid, Bilbao i Sevilla buscant noves oportunitats laborals. Les migracions interiors van modificar de manera radical la distribució geogràfica de la població espanyola. Es va reduir el pes demogràfic del món rural, mentre que les ciutats van augmentar la població fins a arribar, en el cas de Madrid i Barcelona, al milió d’habitants. Les regions de l’interior, en conjunt, van perdre població, mentre que les zones costaneres la van augmentar, amb l’excepció de Madrid, Saragossa i Valladolid, que es van beneficiar de l’arribada de pagesos de les zones de l’interior. Pàgines 238 i 239 1. Els pobles que apareixen al plànol i van ser agregats a la ciutat de Barcelona son Sarrià, Les Corts, Sants, Gràcia i Sant Martí de Provençals. Les reformes més importants que es van dur a terme entre el 1900 i el 1930 són l'obertura de la Via Laietana i la urbanització i l’obertura de l'avinguda del Tibidabo. En quest mateix període les obres i les infraestructures del transport que es van dur a terme són: la construcció de línies de metro entre el 1922 i el 1926, l'aeroport del Prat al 1927, i la reforma i modernització de les instal·lacions del port de Barcelona. Al plànol podem veure les dues línies de metro de la ciutat des de la plaça Lesseps, a Sarrià, fins a la plaça Catalunya, al centre de la ciutat, i des de l'estació de Bordeta, de la zona de Sants, fins a Marina. 2. L'obertura de la Via Laietana va afavorir la modernització de la ciutat. L'objectiu principal del traçat d'aquesta via era obrir una via ampla que afavorís la comunicació i els transports dins de la ciutat. També es volia reduir la densificació que patia la ciutat obrint espais i carrers més amplis. Per tal d'aconseguir aquests objectius es van haver d'enderrocar nombroses cases i edificis. 3. Barcelona va experimentar un fort creixement de població entre l’any 1900 i el 1930, a causa, fonamentalment, de les grans onades migratòries que van arribar a la ciutat. Es calcula que la població de Barcelona augmenta 34 000 habitants entre els anys 1900 i 1910; entre el 1910 i el 1920 augmenta en 143 335 habitants, i en el període de 1920 i 1930 la població barcelonina s’incrementa fins a 275 230 habitants. Això incideix directament en un gran augment de la construc10-4 ció d'habitatges a la ciutat. 4. Als documents podem observar l'existència de dos models urbanístics diferenciats, el dels barris obrers i el dels barris benestants. Els barris benestants es caracteritzaven per l’existència de carrers i avingudes amples seguint els models urbanístics vigents a l'Europa industrialitzada. Els barris obrers, per contra, eren zones més densificades i amb carrers estrets. Els barris benestants, on vivia la classe alta, eren: l’Eixample especialment, Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, les Tres Torres, una part de Gràcia i el Guinardó. Els barris obrers eren Collblanc, la Bordeta, el Poble Sec, Hostafrancs, Sants, el Clot, la Sagrera, Horta, Sant Martí de Provençals, la Llacuna, Sant Andreu del Palomar i la Barceloneta. 5. Activitat personal. Entre les nombroses transformacions que va experimentar la ciutat als Jocs Olímpics podem destacar la reforma de la zona litoral, el que es va conèixer a l’època com "obrir Barcelona al mar". La costa de la ciutat havia estat poc atesa, fonamentalment perquè estava situada darrere dels antics barris industrials. Es van aprofitar els Jocs Olímpics per facilitar els accessos al litoral de la ciutat i recuperar tota la platja per a ús públic, des del barri de la Barceloneta fins al Besós. Es va crear la Vila Olímpica principal dels Jocs, la qual s'ha convertit en un barri més de la ciutat al llarg dels anys, amb serveis i vida veïnal propis. Igualment, es van transformar i modernitzar les infraestructures del transport a la ciutat. En aquest sentit caldria destacar la construcció de les rondes, un nou anell viari de 35 quilòmetres que va descongestionar el trànsit de les vies bàsiques de la ciutat. 6. Les línies de metro construïdes als anys 20 són: − 1924: línia coneguda amb el nom de Gran Metro, amb les estacions de Lesseps, Diagonal, Aragó i Catalunya. − 1925: continuació de les obres del Gran Metro, amb les estacions de Fontana i Liceu. − 1926: línia de metro coneguda com el Transversal, que incloïa les estacions Bordeta, Mercat Nou, Sants, Hostafrancs, Espanya, Rocafort, Urgell, Universitat i Catalunya. − 1926: continuació de les obres del Gran Metro, amb les estacions Urquinaona i Jaume I. En aquest període també es van construir altres infraestructures ferroviàries a la ciutat, com el ferrocarril de Sarrià a Barcelona. En l'actualitat, les línies de metro construïdes als anys vint continuen vigents, amb ampliacions i modificacions ocasionals en el recorregut i en el nombre d'estacions. A banda de les diferents ampliacions de les línies ja iniciades, el Transversal i el Gran Metro, algunes de les principals línies que s'han construït des dels anys 20 i les seves estacions són: − 1954: línia de Balmes, amb les estacions de Plaça Molina, Pàdua, El Putxet i Av. Tibidabo. − 1959: línia II, Sagrera, Habitatges del Congrés, Maragall, Virrei Amat i Vilapicina. − 1969: línia V, Sant Ramon, Badal, Sants, Roma, Entença, Hospital Clínic i Diagonal. − 1970: general Mola (actualment Verdaguer), Sagrada Família, Dos de Maig, Camp de l'Arpa i Sagrera. − 1975: línia III-B: Ciutat Universitària, Palau, Maria Cristina, Les Corts, Plaça del Centre, RomaRenfe, Tarragona, Espanya, Parlament i Poble Sec. − 1995: línia 2: Paral·lel, Sant Antoni, Universitat Passeig de Gràcia, Tetuan, Monumental i Sagrada Família. − 2016: línia 9, de l'aeroport a Zona Universitària. Malgrat que aquí es reprodueixen algunes de les grans fites de la construcció del metro de Barcelona, la construcció del metro va ser un procés gairebé continu i ininterromput, excepte en el període que inclou les dècades de 1930 i 1940. Al llarg dels anys, els noms i els recorreguts de moltes de les línies i estacions de metro que hem vist han canviat. Pàgines 240 a 242 1. Els cultius que ocupen més superfície són els de cereals i lleguminoses, els d’olivera i els de vinya. Els cultius que van augmentar més l’extensió en percentatge entre 1900 i 1930 van ser els cultius hortícoles, els d’olivera, i els d’arbres i arbustos fruiters. 2. La relació entre superfície dedicada i valor de la producció dels principals productes agrícoles mostra el dualisme existent entre l’agricultura cerealista majoritària de l’interior i l’agricultura mediterrània, més dinàmica. Els cereals, que encara representen un 44,8 % del valor total dels productes, ocupen més del 80 % de la superfície cultivada d’Espanya. En canvi, els fruiters, que representen un 10 % del valor total, només ocupen un percentatge molt reduït de la superfície agrària del país. 3. El predomini del sector cerealístic tradicional va suposar un obstacle molt important per a la modernització econòmica del país. La falta de transformacions en les grans extensions latifundistes del sud d’Espanya, causada pel conservadorisme dels grans propietaris, com també en els minifundis del nord, on només es podia mantenir una agricultura de subsistència, va impedir que s’incrementés la productivitat agrària d’aquests cultius. Sense aquest augment de productivitat, no es van poder generar beneficis que es podrien haver invertit en la indústria. Al mateix temps, l’escassa productivitat obligava a mantenir molt elevats els preus dels aliments bàsics, cosa que al seu torn reduïa la capacitat de la majoria de la població per comprar productes manufacturats, i frenava així el desen- volupament industrial. 4. El text descriu una sèrie de transformacions positives al camp espanyol, com la reducció del percentatge de població activa ocupada al sector primari i l’augment de la producció agrícola. El balanç de les transformacions agrícoles d'aquest període és, per tant, positiu, i destaca l'augment de la producció. 5. L'augment de la superfície conreada, amb la supressió del guaret, el desenvolupament de la ramaderia i la introducció de noves tècniques i conreus, són les principals causes del creixement agrícola. 6. La productivitat del camp català va ser superior a la del camp espanyol. A més a més, aquesta diferència va augmentar entre els anys 1910 i 1930. Malgrat que al camp espanyol es va incrementar també la productivitat, aquest augment va ser més elevat a Catalunya. 7. Els dos productes que perden importància són la vinya, a causa de la fil·loxera, i els cereals, degut a la crisi cerealística de final del segle XIX produïda per la competitivitat d'altres països amb una major productivitat cerealística i millors preus. 8. L’agricultura espanyola a començament del segle XX es caracteritzava per un dualisme important entre el sector cerealista i l’agricultura mediterrània. Aquest darrer sector, orientat cap a l’exportació, presentava unes característiques fortament dinàmiques, especialment en els cultius més importants: vinya, cítrics i olivera. El sector cerealista, en canvi, destacava per la productivitat escassa i la falta de modernitzacions. Aquests defectes obligaven a mantenir preus artificialment elevats i a restringir les importacions des de l’estranger. En el sector cerealista, dominaven les desigualtats en el repartiment de la terra. En els latifundis del sud, els jornalers sense terra vivien en condicions de pura subsistència, mentre que els grans propietaris es resistien a qualsevol modernització a les seves terres. En els minifundis del nord, la mala qualitat de la terra només permetia una agricultura de subsistència, cosa que obligava molts pagesos a emigrar. El predomini de l’agricultura cerealista va constituir un important fre al desenvolupament industrial i a la modernització de l’economia espanyola: els preus artificialment elevats dels cereals i la falta d’inversions en els latifundis impedien l’acumulació de capitals per invertir i, al mateix temps, obligaven una gran quantitat de població a destinar les seves despeses a la compra d’aliments, cosa que frenava l’expansió de la manufactura. 9. A final del segle XIX l’agricultura europea va entrar en crisi per l’arribada massiva de productes agrícoles i ramaders provinents d’altres continents. En el cas espanyol, la dependència de l’agricultura cerealista i de la ramaderia va accentuar ulteriorment la crisi, a la qual es va afegir també la crisi de la vinya causada per la plaga de la fil·loxera, que va destruir un terç dels ceps espanyols. 10-5 Per reduir l’impacte de la crisi, els governs van haver d’emprendre una sèrie de reformes que es van combinar amb les mesures proteccionistes tradicionals, com la pujada dels aranzels d’importació. Aleshores l’agricultura es va intensificar i es va especialitzar gràcies a l’ús de fertilitzants i de la mecanització, que van permetre incrementar la producció de carn, llet i els cultius per a l’exportació, cosa que va elevar el valor de la producció agrària. Els governs de la Restauració, així com els successius, també van promoure l’extensió del regadiu, i van intentar, sense èxit, millorar les condicions de vida dels pagesos sense terra, amb alguns repartiments de terra de valor més simbòlic que no real el 1907 i 1917. 10. L'evolució de l'agricultura catalana va ser semblant a l'espanyola, encara que amb un augment més gran de la productivitat, més especialització i modernització agrícoles i una reducció de la població agrícola també més gran. Algunes comarques, sobretot de Barcelona i Tarragona, que tenien possibilitats d'ampliar el regadiu i una bona xarxa de transport ferroviari per enviar la producció a l'aglomeració barcelonina, van desenvolupar formes avançades d'agricultura especialitzada basada en productes carnis, hortalisses, verdures i fruites. Pàgines 243 a 245 1. Les dades reflecteixen una reducció important de l'ús del vapor com a energia utilitzada a les indústries durant el període 1900-1920. Mentre que a l'any 1900 el 97,1 % de la indústria utilitzava el vapor, aquest percentatge cau el 1920 fins al 43,6 %. Aquest descens s'explica per la irrupció el 1910 de l’energia elèctrica, que al 1920 s'utilitzava en un 44,7 % de les indústries. En aquest període la utilització de l’energia hidràulica va experimentar un lleuger increment, del 2,9 % a l’11%. 2. L’electricitat va fer possible la mecanització gairebé completa de la indústria espanyola, i va portar un estalvi considerable en els costos de producció. La substitució de la màquina de vapor per l’electricitat va suposar una disminució de les despeses, l’eliminació de les restriccions de localització de les fàbriques i la reducció de la mida mínima de les plantes requerides per usar l’energia. tal·lúrgic i transformats mecànics. Malgrat la seva importància, els sectors del tèxtil i l'alimentació van experimentar un fort decreixement en aquest període. Els sectors que van créixer més en aquesta etapa van ser siderúrgic, metal·lúrgic i transformats mecànics i químic, ciment i altres materials de construcció. 5. Barcelona, Madrid, el País Basc, Astúries, València, Saragossa i Sevilla van ser les províncies amb més desenvolupament industrial. 6. El 1930, les regions amb una renda per habitant més gran eren les que concentraven la major part de la indústria, com Catalunya, el País Basc i Madrid. També tenia una renda superior a la mitjana l’actual Comunitat Valenciana, regió exportadora de productes fruiters i hortícoles. Hi havia un fort desequilibri entre les regions amb superàvit i la resta, de tradició agrària i amb rendes per habitant molt inferiors a la mitjana. Les regions que se situaven per sobre de la mitjana de la renda per habitant eren, de més a menys quantitat: Catalunya, el País Basc, Madrid, la Comunitat Valenciana, Castella i Lleó, Navarra i Aragó. Per sota de la mitjana se situaven, de més a menys: Galícia, Castella-la Manxa, les Canàries, Múrcia, Andalusia, Astúries, Extremadura, Cantàbria, La Rioja i les Balears. 7. L’ús de l’electricitat es va difondre en la indústria espanyola a començament del segle XX gràcies a la invenció del transformador, que permetia transportar-la i superar així les limitacions imposades per l’ús del carbó autòcton, de qualitat molt escassa. En un primer moment, fins al 1914, l’electrificació es va limitar a la il·luminació dels carrers de les grans ciutats, de les fàbriques i dels llocs públics. En una segona etapa, a partir del 1914, l’electrificació es va estendre també a la indústria, que es va mecanitzar i per tant va reduir considerablement els costos de producció, cosa que va repercutir en una baixada de preus i en un increment de la demanda. Al costat de l’electricitat, l’altra font d’energia que va conèixer una gran expansió en el primer terç del segle XX va ser el petroli. La difusió d’aquesta font energètica, combinada amb els avenços tècnics en la mecànica de motors, va fer possible la revolució en els transports, que es va produir com a conseqüència de l’aparició dels automòbils. Mentre augmentava també la importància de l’energia hidràulica a les indústries, es reduïa progressivament el pes de la màquina de vapor, fins que es va veure superada en percentatge per l’electricitat. 3. El creixement de les grans ciutats espanyoles va generar una quantitat elevada de llocs de treball en el sector de la construcció, especialment a Barcelona, Madrid i Sevilla. Els treballadors que s’incorporaven a aquesta activitat eren, en origen, jornalers, atrets a les ciutats pels programes d’edificació: no es tractava de treballadors qualificats, sinó de peons de la construcció. 8. Els sectors més beneficiats per l’increment industrial espanyol en el primer terç del segle XX van ser tant indústries tradicionals com noves. 4. Per ordre d'importància, les indústries de més pes en el període 1900-1930 van ser alimentació, begudes i tabac; tèxtil, calçat, cuir i confecció, i siderúrgic, me- Entre les indústries tradicionals, mentre el tèxtil català i les indústries alimentàries perdien pes percentualment, es van consolidar especialment la indústria 10-6 química, amb la fabricació de fertilitzants, explosius, pintures i medicaments, i la indústria siderúrgica biscaïna. L’expansió de la siderúrgia basca, impulsada per Altos Hornos de Vizcaya, va portar a la diversificació industrial de la regió, amb la creació de companyies d’assegurances, navilieres, químiques, elèctriques, bancs i indústries de maquinària. Entre les noves indústries, va créixer l’elèctrica, sobretot gràcies al grup conegut com La Canadenca, la metal·lúrgica, la fabricació d’automòbils i d’electrodomèstics, i la indústria del ciment, lligada al progrés del sector de la construcció. Pàgines 246 i 247 1. Entre el 1900 i el 1930 s'observa al gràfic del Document 1 una pujada considerable del PIB, que passa de prop de 5 000 milions d'euros el 1900 a 12 000 el 1930. En aquest mateix període s'observa també un gran increment de la producció industrial. Entre 1890 i 1935 Catalunya arriba a triplicar la seva producció industrial. Això evidencia que el creixement econòmic de Catalunya va estar lligat al seu desenvolupament industrial. 2. Entre el 1900 i el 1930 Catalunya gairebé ha dupliclat la població activa, ja que ha passat de 768 400 actius a 1 210 100. L’any 1900 la població activa a Catalunya es distribuïa de la manera següent: el 52,88 % es dedicava al sector primari, el 27,28 % al sector secundari i el 19,84 % al sector terciari. Hi predominava, per tant, la població ocupada en agricultura, ramaderia i pesca, és a dir, el sector primari. En segon lloc, la població es dedicava principalment al sector secundari i, en tercer lloc, al sector terciari. L’any 1930 la distribució de població a Catalunya era la següent: el sector secundari ocupava ja el 50,76 % de la població activa, el sector primari, el 26,63 %, i el sector terciari, el 22,09 %. El sector primari havia deixat de ser l’activitat fonamental de Catalunya, a favor del secundari. Podem, per tant, parlar d'una societat industrialitzada. 3. Entre el 1900 i el 1930, va baixar el pes del tèxtil i van créixer considerablement el metall i la química, que ja eren el 27 % de la riquesa industrial. Tal com podem veure al gràfic de la pàgina 111 del tema 5, la indústria tèxtil era amb diferència la indústria més important a Catalunya durant el segle XIX, seguida a gran distància per la indústria alimentària. La indústria catalana del segle XIX no es va limitar al tèxtil, sinó que es va expandir a altres sectors. La metal·lúrgia i la química lligada al tèxtil van tenir força importància, igual que la mecanització de sectors tradicionals com ara les indústries del paper, la tapera i l'alimentària. Aquestes indústries van experimentar un paper molt més rellevant al primer terç del segle XX, i la indústria tèxtil va deixar de ser el centre de l'activi- tat industrial catalana. Tal com podem observar als gràfics del Document 4, la major part de les empreses químiques es concentraven a Catalunya a l'any 1930. En el cas de les indústries farmacèutiques, el 58,57 % de les empreses espanyoles es concentraven a Catalunya. La concentració de les empreses de perfumeria i sabons de tocador era encara més gran, ja que s’hi concentraven un 71,65 % de les indústries del sector. 4. La producció metal·lúrgica es va concentrar essencialment a la província de Barcelona, amb un 20 % de la producció espanyola i una gran diversificació de l’activitat: automòbils, material elèctric, motors de vapor, aigua i gas, manufactures de coure i maquinària en general. El gràfic ens mostra un creixement continu i molt elevat de la utilització de l'electricitat com a font d'energia a les indústries. Aquest fet contrasta amb una gran davallada de la utilització del vapor com a font d'energia industrial. 5. L'existència prèvia d'una important indústria tèxtil i d'altres indústries incipients encara per desenvolupar són el primer factor que va afavorir l'esclat d'una Segona Revolució Industrial a Catalunya, diferenciada del procés industrialitzador de la resta d'Espanya. A aquest fet cabdal, hi hem d'afegir la concentració gradual de la població a les àrees urbanes i industrials, l'aparició de noves fonts d'energia i noves tecnologies, que es van introduir ràpidament al país, i la capacitat de diversificar la indústria cap a nous sectors. Pàgines 248 i 249 1. Segons l’autor, la pèrdua dels últims territoris colonials el 1898 va suposar importants avantatges per a l’economia espanyola, perquè va posar fi a unes despeses militars desproporcionades i va donar les condicions per a una reforma pressupostària, i perquè els capitals invertits a les colònies van afluir a Espanya i van obrir noves oportunitats d’inversió. 2. Les dades de l’evolució de la població activa a Espanya entre 1900 i 1930 evidencien el progrés de l’activitat econòmica, ja que indiquen un gran augment d’ocupats, que van passar de 7,4 milions a 8,6 milions. Aquest augment va ser degut exclusivament al fet que hi hagués més quantitat d’homes ocupats, ja que les dones ocupades van descendir dels 1,3 milions als 1,1 milions. 3. La xarxa telegràfica va experimentar un creixement important: va passar de 29 030 kilòmetres de xarxa el 1900 a 40 996 el 1930. L’augment d'aparells telefònics va ser exponencial, ja que va passant de només 15 594 aparells el 1900 a 212 360 el 1930. 4. L'Estat va tenir un paper clau en la millora de les infraestructures. El esforços es van centrar sobretot en la millora dels camins i les carreteres. També va intervenir en la xarxa ferroviària, que en aquesta etapa va ini10-7 ciar l’electrificació. 5. La crisi del 1898 va tenir uns efectes bastant limitats sobre l’economia espanyola, tot i el deute provocat per la guerra i la pèrdua dels mercats de les colònies. La derrota del 1898 va afectar sobretot les exportacions de tèxtils i cereals i la indústria manufacturera que exportava els seus productes a Cuba, i va encarir la compra de productes colonials com ara el tabac i el sucre. Això no obstant, la crisi del 1898 va també tenir efectes positius en l’economia. L’Estat va començar a controlar més eficaçment la despesa pública i va modernitzar les estructures bancàries, i va arribar per primer cop a un superàvit en els pressupostos. A més a més, la repatriació de capitals invertits anteriorment en les colònies va fer possible la creació de bancs i empreses modernes. Finalment, el Banc d’Espanya, que des del 1899 controlava l’emissió de bitllets, va poder limitar la inflació i estabilitzar la pesseta, la qual cosa va facilitar el comerç exterior. 6. L’aliança entre els pagesos cerealistes castellans i els industrials bascos i catalans va pressionar els governs espanyols perquè adoptessin polítiques proteccionistes. Els cerealistes castellans demanaven mesures proteccionistes perquè es prohibís, tret de casos excepcionals, la importació de blat i farina des de l’exterior, ja que d’aquesta manera aconseguien mantenir uns preus elevats i es podien defensar de la competència exterior més barata, tot conservant alhora les estructures agràries tradicionals. Els industrials bascos i catalans, d’altra banda, també volien protecció davant la competència estrangera, més dinàmica i activa, per tal d’obligar les indústries a consumir productes espanyols per poder-se acollir als ajuts estatals. 7. L’Estat va portar a terme, en el primer terç del segle XX, una política fortament intervencionista en àmbit econòmic: va aprovar lleis proteccionistes i va concedir tota mena d’ajuts a les indústries locals, amb exempcions fiscals, subsidis, encàrrecs i comandes directes. La Llei de Protecció a la Indústria Nacional del 1907 va admetre gairebé exclusivament els productes espanyols en els contractes firmats amb l’Estat. Aquestes mesures van tenir alguns efectes positius: van incrementar el mercat interior, van promoure sectors industrials en els quals calia una forta inversió i van afavorir l’avenç tecnològic. L’intervencionisme estatal també es va desenvolupar en l’àmbit de les infraestructures, amb l’ampliació i l’asfaltat de la xarxa de camins, l’electrificació dels ferrocarrils, el desenvolupament de la xarxa telegràfica i la creació de la nova xarxa telefònica, que va viure un gran creixement dels abonats arreu del país. Encara que aquest intervencionisme va fer créixer la despesa pública, tot agreujant el dèficit crònic d’Hisenda, també va contribuir a la millora de la productivitat del sector privat. 10-8 Pàgines 250 i 251 1. La neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial va tenir un efecte molt positiu sobre les exportacions, les quals es van incrementar d’una manera espectacular entre els anys 1914 i 1918. Els sectors més beneficiats van ser la manufactura, el tèxtil, la maquinària i les indústries química i alimentària. D’altra banda, la guerra va fer baixar considerablement les exportacions de productes agrícoles. El resultat va ser que alguns sectors empresarials, sobretot la siderúrgia basca, la mineria asturiana i les indústries tèxtils i metal·lúrgiques catalanes, van obtenir grans beneficis. Això no obstant, aquests beneficis freqüentment van tenir un caràcter especulatiu, i no van anar acompanyats d’una millora de les infraestructures. L’encariment contemporani dels preus, a causa de les exportacions i no acompanyat d’una millora dels salaris, va donar lloc a tensions socials i reivindicacions, que van contribuir a trencar l’ordre polític espanyol. A més a més, els beneficis empresarials, després d’una forta pujada al principi del conflicte, es van anar reduint a poc a poc, fins que es van desplomar a partir del 1919, quan el final de la guerra va posar fi a les grans exportacions espanyoles i va començar una etapa de crisi econòmica. En conjunt, es pot afirmar que la Primera Guerra Mundial va suposar una oportunitat perduda per a l’economia espanyola, perquè els beneficis obtinguts no es van reinvertir en millores substancials dels processos productius, perquè l’encariment dels preus va contribuir a trencar l’ordre social, i perquè no es van emprendre les reformes institucionals necessàries que fessin més competitiva l’economia. 2. Després de la guerra, quan es va acabar l’auge de les exportacions i es van reduir considerablement els beneficis empresarials, l’economia espanyola va entrar en una fase de crisi. Per mantenir el nivell de beneficis, es van incrementar els preus, de manera que va disminuir el poder adquisitiu de les famílies. Moltes empreses es van veure forçades a tancar, cosa que va incrementar encara més el malestar social. Finalment, l’acabament de la guerra també va portar un augment de les importacions de maquinària i matèries primeres, que va generar un increment en el dèficit estatal. Es pot afirmar que els efectes de la neutralitat espanyola durant la Gran Guerra van acabar destrossant l’ordre econòmic establert, perquè en un primer moment aquesta neutralitat va modificar substancialment les bases productives del país, amb l’auge d’algunes exportacions i la crisi d’altres, i perquè en un segon moment, quan es va acabar el conflicte, l’economia espanyola no va saber fer front als canvis econòmics necessaris, ja que no havia fet més competitiva la seva estructura productiva i no havia emprès les reformes necessàries. La crisi econòmica postbèl·lica va tenir un efecte devastador sobre la situació dels pagesos espanyols. El descens de la demanda i l’augment dels preus per intentar mantenir els beneficis no es van compensar amb una pujada en els sous, cosa que va repercutir en la capacitat adquisitiva dels pagesos. Tant els propietaris com els jornalers van patir la crisi, però sobretot aquests últims es van veure sovint forçats a l’emigració per sobreviure. L’evolució dels preus interiors durant la guerra, que podem veure al gràfic sobre l'increment de preus a Barcelona, va ser constant, amb un fort increment sobretot entre els anys 1917 i 1919, que després es va frenar i, fins i tot, va experimentar una petita reducció. En canvi, els salaris van créixer molt poc, de manera que es va reduir el poder adquisitiu de les famílies. En conseqüència, el cost de la vida va experimentar una pujada molt accentuada: es va arribar a duplicar a les capitals de província i va assolir quotes encara més elevades als pobles. 3. Activitat personal. Els alumnes hauran de destacar, un cop localitzada la informació als diaris ABC i La Vanguardia, que ja en un primer moment els empresaris espanyols apostaven per la neutralitat per tal d’incrementar els beneficis. Successivament, les preocupacions econòmiques van anar augmentant, amb la pujada d’aranzels per a alguns productes i les intervencions públiques de distingides personalitats que demanaven que els beneficis es reinvertissin en millores productives. Finalment, els alumnes podran destacar que les dificultats econòmiques van motivar l’aparició d’articles preocupats a la premsa de l’època, ja acabat el conflicte. Pàgines 252 i 253 1. La política econòmica de la dictadura de Primo de Rivera consistia en una barreja de dirigisme estatal i d’impuls al desenvolupament industrial en els sectors de béns d’inversió. L’objectiu d’aquesta política era reactivar l’economia espanyola després de la crisi posterior a la Primera Guerra Mundial, desenvolupar la indústria i millorar les infraestructures. Amb aquests objectius, la dictadura va incrementar encara més les mesures proteccionistes, per exemple augmentant els aranzels i concedint ajuts a la indústria nacional; va crear grans monopolis estatals, com ara en el tabac, la telefonia i el petroli; va finançar obres públiques en els àmbits del regadiu, les carreteres, els ferrocarrils i la construcció, i va limitar la competència, cosa que va alterar el funcionament del lliure mercat. Aquestes polítiques no van suposar una ruptura de les polítiques econòmiques anteriors, que sempre s’havien caracteritzat per l’impuls a mesures proteccionistes de la indústria espanyola. 2. Les accions principals de la dictadura en obres públiques i infraestructures van ser la posada en marxa de la Confederació de l’Ebre per augmentar i millorar el regadiu de terres; la creació del Patronat del Circuit Nacional de Ferms Especials, amb la construcció i la millora de la xarxa viària; les inversions en material ferroviari, amb l’electrificació de línies; l’extensió de l’electricitat a les àrees rurals; la millora de les installacions portuàries i de les comunicacions marítimes; la realització d’importants exposicions internacionals a Barcelona i a Sevilla com a aparador dels èxits econòmics. Aquesta política intervencionista, i la construcció d’obres públiques, van repercutir sobre el dèficit pressupostari de l’Estat, amb el fort augment de l’endeutament i la presència d’un consistent dèficit amb l’exterior. La solució de la dictadura va ser finançar les despeses amb emissió de deute públic, la qual cosa va suposar una greu càrrega financera per als règims posteriors. Per resoldre el problema, l’Estat s’hauria pogut finançar amb un augment de la pressió fiscal i una reforma tributària que reduís els privilegis dels grups de poder, però les pressions d’aquests grups van impedir qualsevol canvi en aquest sentit. 3. L’economia espanyola va patir menys que altres l’impacte de la crisi mundial iniciada l’any 1929 amb el crac de la Borsa de Nova York, a causa del reduït pes econòmic del seu comerç exterior, degut al proteccionisme aranzelari, i de la devaluació successiva de la pesseta. Això no obstant, la depressió mundial següent al crac de l’any 1929 va impossibilitar el creixement econòmic durant l’etapa de la Segona República. Al mateix temps, alguns sectors exportadors, com el de productes agrícoles i el mineral, van patir més les conseqüències de la crisi. Finalment, cal tenir en compte que la crisi també va paralitzar l’emigració cap a Amèrica, que abans havia constituït una vàlvula d’escapatòria per a molts pagesos pobres. 4. Activitat personal. Els alumnes hauran d’indicar que la política econòmica de la dictadura de Primo de Rivera es va beneficiar d’una conjuntura internacional positiva, i es va caracteritzar pel fort intervencionisme estatal i el proteccionisme. Les mesures del govern van promoure el desenvolupament tecnològic en nous sectors industrials, van construir noves infraestructures molt necessàries i van aconseguir articular un mercat interior més estable. Ara bé, aquests aspectes positius no poden ocultar que la dictadura no va saber elevar la baixa productivitat econòmica general, ni va poder augmentar la baixa competitivitat espanyola en els mercats exteriors. Alhora, les despeses elevades van comportar un alt endeutament de l’Estat, i la dictadura tampoc no va saber resoldre el problema agrari, que es va arrossegar sense solucions. 10-9 la societat, especialment a les grans ciutats. Pàgines 254 i 255 1. En les primeres dècades del segle XX, l’activitat econòmica, en general, va experimentar un progrés substancial a Espanya. Això no obstant, aquest progrés es va caracteritzar, un cop més, per quedar limitat a algunes regions més dinàmiques (Catalunya, el País Basc, Madrid), mentre que altres territoris, on dominava l’agricultura cerealista tradicional, no experimentaven el mateix creixement. Aquest dualisme econòmic es va reflectir a la societat espanyola del primer terç del segle XX. Les àrees urbanes veien una millora del nivell de vida, l’extensió de la civilització contemporània, una difusió de l’agnosticisme i de corrents de llibertat intel·lectual i la presència combativa d’un proletariat industrial enquadrat en els sindicats. Alhora, a les àrees rurals hi continuava havent llogarets on la vida no havia canviat des de final de l’edat mitjana, amb jornalers famolencs propicis a les idees anarquistes i demostracions públiques d’ignorància i superstició. 2. El nivell educatiu en el qual es va notar més l’augment del nombre d’alumnes va ser el de l’ensenyament primari, que va créixer en més de 800 000 alumnes. Aquest desenvolupament de l’educació bàsica va comportar una reducció dràstica en el percentatge d’analfabets, que el 1930 havia baixat fins al 30 % de la població. 3. En el primer terç del segle XX, a determinades àrees d’Espanya es va produir un important canvi social, amb la modernització accelerada de les regions urbanes i més industrialitzades. En aquestes regions, on hi havia forces socials de mentalitat més innovadora, es va reforçar el paper de la burgesia i van aparèixer noves classes mitjanes urbanes, que coexistien amb els sectors privilegiats lligats a les finances i a la indústria. Es van difondre noves idees polítiques, amb l’auge del republicanisme, i també va augmentar la força del proletariat industrial, fortament sindicalitzat i afiliat a les organitzacions obreres. Malgrat tot, a les zones rurals aquest procés de modernització va ser molt limitat, amb la persistència d’un pagesia pobre i de jornalers al costat de les forces tradicionals de l’Església i dels grans propietaris. Així, doncs, la modernització social d’Espanya va ser un fenomen limitat, ja que el model social de la Restauració, que garantia el predomini econòmic i polític d’una oligarquia restringida, va impedir les transformacions més radicals. L’aliança entre propietaris agraris i industrials bascos i catalans, que va imposar una política proteccionista que condemnava a la pobresa moltes famílies, va ser un dels principals frens a la modernització del país. 4. A les àrees més desenvolupades d’Espanya, el primer terç del segle XX va veure l’aparició de noves formes de cultura i d’oci que van transformar profundament 10-10 Els progressos en l’educació van afavorir l’extensió de la cultura a noves capes socials, cosa que, al seu torn, va propiciar més demanda d’oci cultural. Aquesta mena d’oci es va evidenciar en l’increment de les publicacions escrites i en l’auge de la premsa de masses, que, juntament amb la ràdio, va contribuir a crear nous estats d’opinió i a formar una opinió pública independent. També es va difondre un nou associacionisme entre les classes populars, amb la proliferació d’ateneus populars i casals del poble, al costat dels cercles i casinos de les classes més elevades. Pel que fa a l’oci, cal destacar, juntament amb la ràdio i l’aparició de novel·les breus destinades a un públic de masses, l’auge del cinema, que es va convertir en un enorme èxit gràcies als preus baixos. Finalment, el primer terç del segle XX també va veure l’aparició i l’auge de la pràctica esportiva i de l’esport de masses, com ara l’aparició dels principals clubs de futbol espanyols. Pàgines 256 i 257 1. La transició demogràfica espanyola en el primer terç del segle XX va consistir en el descens de les taxes de mortalitat i de natalitat, i en l’augment de l’esperança de vida, que va arribar als 50 anys el 1930. Aquests canvis van afavorir l’increment de la població espanyola, que va passar a ser de 23,5 milions. Els principals cicles econòmics d’aquest període van ser quatre. Entre els anys 1898 i 1914 l’economia espanyola es va recuperar dels efectes de la crisi del 1898, amb una recuperació econòmica afavorida per les polítiques proteccionistes i per l’equilibri pressupostari que va portar a un creixement de les activitats industrials. Entre 1914 i 1918 l’economia es va beneficiar de la neutralitat espanyola durant la Gran Guerra: es van incrementar fortament les exportacions i van augmentar els beneficis empresarials de caràcter especulatiu. Això no obstant, els beneficis d’aquesta etapa els van desaprofitar les classes dirigents, ja que no es van millorar la competitivitat ni els processos productius, i van portar a un augment dels preus interiors que van repercutir durament en les condicions de vida de les classes més desafavorides. El resultat van ser anys de crisi un cop acabat el conflicte, amb el descens de les exportacions i dels beneficis i l’augment del cost de la vida. Durant la dictadura de Primo de Rivera, Espanya es va beneficiar d’una conjuntura internacional favorable que va afavorir el progrés econòmic del país. La dictadura va incrementar ulteriorment el proteccionisme interior, va fomentar les obres públiques i les infraestructures i va fer créixer de manera considerable el deute públic, ja que no va emprendre les reformes fiscals necessàries. A partir del 1929, els efectes del crac de Wall Street també es van fer sentir a Espanya, amb la devaluació de la pesseta i la crisi de les exportacions. Malgrat que la depressió econòmica no va ser tan greu com en altres països, a final dels anys vint va pujar l’atur i va augmentar la conflictivitat social, cosa que va portar a la crisi del sistema. 2. Catalunya va experimentar un important procés de modernització, tant de l’economia com de la societat i la cultura, durant el primer terç del segle XX. A Catalunya es va produir una transició demogràfica molt semblant a la d'altres regions industrialitzades de l'àmbit europeu, amb importants caigudes de les taxes de natalitat i mortalitat i una gran tendència a augmentar la població urbana. També es va produir una important modernització del camp i un gran desenvolupament de la indústria, marcat per la diversificació industrial. Aquestes transformacions, però, no van anar acompanyades de la modernització de les estructures polítiques, cosa que va suposar un greu problema per al desenvolupament tant de Catalunya com del conjunt d'Espanya. El desenvolupament de Catalunya també es va veure afectat pels problemes de desenvolupament del conjunt d'Espanya, que va tenir un balanç molt desigual, limitat a les regions més desenvolupades i a les àrees urbanes. Espanya va començar el procés de transició demogràfica, amb un augment de població i de l’esperança de vida, va millorar substancialment les infraestructures, va reduir el pes de l’agricultura i va incrementar el pes de la indústria. Malgrat tot, en àmplies àrees del país, la modernització socioeconòmica va ser pràcticament inexistent. Al camp es van mantenir les estructures de poder tradicionals, amb el predomini de l’Església i dels grans propietaris i la persistència d’una agricultura ineficient que obligava molts jornalers a viure una vida de pobresa. Aquest fet va determinar que el mercat espanyol al qual podien vendre les indústries catalanes fos un mercat dèbil i poc desenvolupar. A més a més, l’aliança entre els propietaris agrícoles castellans i els industrials bascos i catalans va impedir modernitzacions substancials en les relacions productives, va frenar les reformes necessàries i va mantenir milers de famílies a la misèria. Pàgines 258 i 259 REPASSA a) Defineix conceptes: – Transició demogràfica: teoria que explica el pas d’una societat d’un règim demogràfic preindustrial a un d’industrial, típic de les societats contemporànies més desenvolupades. La transició demogràfica comporta una baixada en la mortalitat i en la natalitat, un augment de l’esperança de vida i l’increment de la població. – Oligarquia econòmica: grup restringit de poder que controla l’economia d’un país, i sovint imposa els seus interessos als governs per tal de defensar els seus beneficis. – Societat de masses: terme que descriu la societat industrial de l’edat contemporània, en la qual la democratització progressiva de la vida pública, l’augment del benestar i dels consums i la difusió d’un cert nivell educatiu afavoreixen la participació a la vida política i cultural d’amplis sectors de la població anteriorment marginats. – Aranzel: impost que cobra l'Estat sobre les mercaderies i els productes exportats i importats. S'estableix per protegir la indústria nacional d'un estat de la competència externa i per aconseguir superàvit en la balança comercial. Durant el primer terç del segle XX van ser un element clau de la política proteccionista del govern espanyol. – Fil·loxera: insecte que atacava les vinyes, procedent d’Amèrica. En el darrer quart del segle XIX la plaga de la fil·loxera va afectar Espanya i va destruir centenars de milers d’hectàrees de vinya. – Llei de la “silla”: normativa aprovada el 1912 consistent en l’obligatorietat de proporcionar una cadira o un seient a les treballadores perquè portessin a terme la seva feina. – Burgesia financera: sector de la burgesia relacionat amb activitats financeres. El desenvolupament de la burgesia financera a Espanya va ser notable a partir de la Primera Guerra Mundial. b) Explica i situa cronològicament: – Crisi agrària: crisi de l’agricultura europea provocada per l’arribada massiva a Europa, a final del segle XIX, de productes procedents d’Austràlia, els Estats Units, Rússia i l’Argentina, amb preus molt inferiors als europeus. A Espanya, aquesta crisi va afectar especialment la ramaderia ovina i l’agricultura cerealista. – Expansió econòmica (Primera Guerra Mundial): fase de creixement de l’economia espanyola provocada per la neutralitat del país durant la Gran Guerra, entre els anys 1914 i 1918. Es va caracteritzar per l’increment de les exportacions, el caràcter especulatiu dels beneficis i l’augment dels preus, amb la pèrdua de poder adquisitiu de moltes famílies i el consegüent augment de la conflictivitat social. – Increment de l’emigració exterior: augment de l’emigració espanyola, a final del segle XIX, cap a l’Amèrica del sud i Cuba, causada pel lent creixement del treball i les desigualtats en el repartiment de la riquesa. – Política intervencionista: política econòmica desenvolupada especialment per la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) que consistia en l’aplicació de mesures proteccionistes, en el foment de les obres públiques i de les infraestructures, en la concessió d’importants monopolis estatals i en la creació d’una legislació especial per afavorir les empreses espanyoles. 10-11 CONTESTA a) La transició demogràfica va ser el pas del règim demogràfic antic, amb uns índexs de mortalitat i natalitat elevats i una esperança de vida baixa, a un règim modern, amb el descens de la mortalitat i la natalitat i l’augment de l’esperança de vida. La transició demogràfica va tenir lloc a tots els països que van experimentar un procés d’industrialització, entre els segles XIX i XX. A Espanya la transició demogràfica va ser més lenta i tardana que en altres països europeus, i no es va arribar a completar fins a mitjan segle XX. La disminució de la mortalitat i l’augment de l’esperança de vida van causar un gran creixement de la població en els primers trenta anys del segle XX. A Catalunya la transició demogràfica es va caracteritzar per ser un procés més accelerat, amb taxes de mortalitat i natalitat més baixes i amb una major esperança de vida. A l’Espanya de començament del segle XX es van donar dos grans moviments migratoris. Els moviments exteriors es dirigien des de les regions menys desenvolupades del país cap a l’Amèrica del sud i Cuba, aprofitant la millora en el transport marítim. Els moviments interiors procedien de les zones rurals de l’interior i es dirigien cap a les zones urbanes i industrialitzades, com Madrid, Catalunya i el País Basc. Aquest èxode rural va ser provocat per la falta d’oportunitats laborals al camp i per la demanda de mà d’obra en la indústria. b) Els problemes de l’agricultura espanyola en el primer terç del segle XX eren els següents: – Era una agricultura extensiva, de rendiments baixos a causa de les pràctiques agràries antiquades i de la manca d’interès dels grans propietaris per la modernització. – Una enorme desigualtat en l’estructura de la propietat de la terra, originària del sistema de l’Antic Règim, consistent en l’existència de latifundis i minifundis. – Una inversió escassa en la mecanització i en la diversificació agrícola, cosa que provocava l’encariment dels productes. – El manteniment d’una agricultura de subsistència a les zones on predominava el minifundi, com a Galícia. – Una conflictivitat social elevada, provocada pels alts preus dels productes i per les condicions de vida precàries dels pagesos sense terra, que treballaven com a jornalers als latifundis. L'agricultura catalana es va caracteritzar per un major grau de modernització, amb uns nivells de mecanització i de productivitat més elevats que a la resta de l'Estat. També va destacar el descens més acusat de la població ocupada al sector primari. Malgrat aquests avenços, l’agricultura catalana es va veure molt afec10-12 tada per la crisi de la fil·loxera, que va provocar una veritable crisi a la indústria vitícola. c) En el primer terç del segle XX es van començar a emprar l’electricitat i el petroli com a principals fonts d’energia. La difusió de l’electricitat va impulsar el desenvolupament de noves indústries: elèctrica, metal·lúrgica, construcció. En aquest període, es va consolidar la industrialització a Catalunya i al País Basc, i es va ampliar a altres territoris: Madrid, València, Astúries, Cantàbria, Sevilla i Saragossa. A Catalunya la industrialització va comportar l'arribada de la Segona Revolució Industrial, que va estar marcada per la incorporació de les noves tecnologies de l’època a la indústria, el creixement de la població urbana i, sobretot, la diversificació industrial. Aquesta diversificació va comportar el desenvolupament d'indústries com la química, la metal·lúrgica i l’elèctrica, alhora que es va mantenir una activitat important als sectors industrials tradicionals de Catalunya: el tèxtil i l'alimentació. d) La societat espanyola i catalana de començament del segle XX presentava les característiques següents: A l’entorn rural continuava predominant l’oligarquia terratinent, a la qual s’afegien la burgesia agrària i financera. Es mantenia un percentatge elevat de pagesia en la població total espanyola, malgrat que havia disminuït considerablement. Destacaven els propietaris petits i mitjans, els arrendataris i els jornalers. Entre la societat urbana destacava la burgesia industrial i financera, que s’havia consolidat però que encara tenia poca rellevància respecte a altres països europeus. Així mateix, s’havia produït l’auge de les classes mitges, conseqüència del desenvolupament comercial, financer i administratiu. Per acabar, a les regions industrialitzades s’havia consolidat el proletariat urbà. Els grups socials emergents eren sobretot les classes mitjanes urbanes. e) El proteccionisme econòmic dels governs espanyols fins al 1930 va ser una continuació de les polítiques ja adoptades anteriorment. L’objectiu era limitar la lliure competència de l’exterior, per protegir els beneficis dels industrials i dels propietaris i reduir els seus riscos. L’adopció de mesures proteccionistes va ser el resultat de l’aliança entre propietaris cerealistes castellans i industrials bascos i catalans, que van continuar pressionant els governs perquè legislessin en aquest sentit, com en el cas de la Llei de Protecció a la Indústria Nacional del 1907. El proteccionisme es va aplicar a sectors com la mineria, la construcció naval, la siderúrgia i l’agricultura cerealista, amb la imposició d’aranzels molt elevats a les importacions. El proteccionisme, com també l’intervencionisme estatal, va tenir certs efectes positius per a la feble indústria espanyola, ja que va fomentar l’avenç tecnolò- gic, va incrementar el mercat interior i va promoure sectors industrials que necessitaven inversions fortes. Ara bé, alhora, les mesures proteccionistes elevaven artificialment els preus dels productes, i en reduïen la demanda i limitaven les possibilitats d’expansió. f) La neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial va generar, entre 1914 i 1918, una forta expansió econòmica, sobretot gràcies a l’increment de les exportacions. Aquest increment va permetre enormes beneficis a les indústries exportadores, com la siderúrgia basca, la mineria asturiana i les indústries tèxtils i metal·lúrgiques catalanes. Ara bé, aquests beneficis van tenir sovint un caràcter especulatiu i no van repercutir de manera significativa en la modernització i la racionalització econòmica de les empreses espanyoles. A més a més, un cop va acabar el conflicte, la baixada de les exportacions va reduir considerablement els beneficis empresarials i va portar a un augment de preus que havia de compensar el descens dels beneficis. Aquest augment de preus, que no va anar acompanyat del mateix augment en els salaris, va arruïnar moltes famílies i va incrementar la conflictivitat social. g) La política econòmica de la dictadura de Primo de Rivera es va caracteritzar sobretot pel proteccionisme i l’intervencionisme estatal, en una fase de general prosperitat internacional. El proteccionisme es va impulsar encara més amb la imposició de nous aranzels a les importacions i la limitació a l’establiment d’empreses estrangeres. L’intervencionisme del Govern va tenir com a objectiu l’impuls al desenvolupament industrial, amb els ajuts a les empreses, la creació de grans monopolis estatals, la realització d’obres públiques i infraestructures i la inversió en la indústria pesada. Aquesta combinació de proteccionisme i intervencionisme va portar a un augment del dèficit estatal, que va obligar l’Estat a finançar-se a través de l’emissió de deute públic. A més a més, la dictadura no va saber resoldre els problemes del camp espanyol, no va emprendre la reforma fiscal tan necessària, i en general l’economia espanyola es va ressentir, encara que menys que altres països, dels efectes del crac de Wall Street del 1929. COM S’ELABORA UN TEMA 1. Comprendre’n l’enunciat Activitat guiada. 2. Seleccionar les dades clau Activitat guiada. 3. Establir-ne el guió Activitat guiada. COM ES COMENTA UNA TAULA DE DADES a) Activitat guiada. b) Activitat guiada. c) Activitat guiada. d) Activitat guiada. Pàgines 260 i 261 1. Fixa’t en la imatge a) A la imatge podem observar unes instal·lacions de l'empresa Barcelona Traction. Les altes xemeneies eren característiques de les centrals tèrmiques que es dedicaven a la generació d'energia elèctrica. Aquesta factoria es trobava a la ciutat de Barcelona, al barri del Poble Sec. Les tres xemeneies de l'antiga fàbrica d'electricitat encara es conserven dins dels Jardins de les Tres Xemeneies. b) L'aparició del petroli i, de manera molt especial, de l'electricitat va afavorir el creixement industrial de Catalunya, perquè va permetre vèncer un dels principals obstacles per a la industrialització catalana durant el segle XIX: la manca de fonts d'energia competitives a causa de l’escassa qualitat del carbó existent a Espanya. c) Aquesta imatge representa una factoria de la Barcelona Traction Light and Power, una empresa fundada el 1911 a la ciutat de Toronto, al Canadà, per l’enginyer Frederick Stark Pearson. Precisament pel seu origen l'empresa fou coneguda popularment com La Canadenca. La vaga de La Canadenca fou una important vaga que es va produir durant els mesos de febrer i març del 1919, que es va iniciar a l'empresa La Canadenca i es va estendre per la resta de Catalunya, fins a convertir-se una de les fites més rellevants de la història del moviment obrer català. El conflicte va començar a final de gener del 1919, quan l'empresa Regs i Força de l'Ebre, filial de la Barcelona Traction Light and Power, va introduir canvis en les condicions de treball del personal de facturació, cosa que representava una disminució dels sous. El conflicte es va intensificar cada cop més i va acabar estenent-se a altres indústries, que van reaccionar de manera solidària a una sèrie d'acomiadaments de treballadors de La Canadenca. El que inicialment va ser un conflicte d’una empresa es va transformar aviat en una vaga general que va paralitzar tota la ciutat. En el decurs de la vaga es van succeir tot un seguit d’esdeveniments, com la militarització de l’empresa, la mobilització general dels obrers i la readmissió dels acomiadats, que van incidir en la convulsió general del país. La seva aturada va implicar la paralització del 70 % de la indústria catalana. 10-13 2. Interpreta el gràfic a) El gràfic descriu l’evolució del preu del blat en pessetes per hectolitre a dos països, Espanya i la Gran Bretanya, entre 1879 i 1914. Les variables presents són el valor en pessetes i els anys. b) El nivell dels preus del blat a Espanya es manté constantment més elevat que el nivell de preus a la Gran Bretanya. A Espanya no es va produir una reducció en els preus dels cereals com a Anglaterra perquè l’agricultura cerealista, dominant a les regions de l’interior, tenia poc dinamisme i una productivitat baixa, cosa que obligava els productors a mantenir els preus elevats per garantir els beneficis. La política proteccionista portada a terme pels governs espanyols, que imposava aranzels elevats a la importació de cereals, impedia la reducció dels preus. Aquesta política beneficiava els grans propietaris agraris d’idees conservadores, i perjudicava sobretot les famílies més pobres, obligades a destinar bona part del pressupost familiar a la compra dels aliments bàsics. 3. Comenta el text a) L’autor del text és el ministre d’Instrucció Pública Santiago Alba. El text va ser escrit en ocasió del discurs inaugural del curs acadèmic 1912-1913 a la Universitat de Valladolid. b) L’autor argumenta que el sistema educatiu espanyol ha de desenvolupar les capacitats dels individus més enllà de les grans ambicions. Segons el ministre, educar els futurs treballadors és una tasca altament patriòtica, encara que potser no espectacular. És necessari, doncs, preocupar-se per la formació professional, i intensificar els ensenyaments de tècniques i comercials perquè els treballadors futurs tinguin prou coneixements. c) El text es pot relacionar amb la millora substancial del nivell educatiu que es va produir a Espanya a principi del segle XX, que va reduir de manera important l’analfabetisme i va augmentar el nombre d’alumnes matriculats en els diferents nivells d’ensenyament. La formació científica i tècnica, en aquest context, tenia una gran importància per garantir el progrés i la modernització de la indústria espanyola, sempre poc competitiva respecte als altres països europeus. 4. Analitza el cartell a) La imatge mostra una dona burgesa conduint un cotxe. L’autor és Ramon Casas i l'obra es va fer l'any 1903. El cartell anuncia l’Auto-Garage Central i hi destaca sobretot la dona conduint. b) La imatge ens mostra un nou tipus de dona, que actua de manera independent i arriba fins i tot a tenir confiança amb l’automòbil, el nou mitjà de transport de l’època. Es tracta d’una dona ja no submisa a la vo10-14 luntat del seu marit, sinó que gaudeix dels beneficis i els avantatges de la societat contemporània i que, alhora, reivindica el seu lloc en la societat i també els seus drets com a dona. 5. Completa al quadern Els alumnes podran completar el quadre amb les dades següents: Taxa de natalitat: 33,8 ‰ / 30,3 ‰. Taxa de mortalitat: 28,9 ‰ / 21,3 ‰. Esperança de vida: 35 anys / 50 anys. Població absoluta: 18,6 milions / 23,5 milions. Població de Madrid i Barcelona: 519 000 i 529 000 / 948 000 i 998 000. Valor dels cereals respecte al total de producció agrícola: 50 % / 44,8 %. Percentatge de l’ús d’energia elèctrica en la indústria: 0 % / 44,7 % (el 1920). Població activa ocupada per sectors: agricultura 66,3 % / 45,5 %; indústria 17,0 % / 26,5 %; comerç 4,5 % / 7,6 %; altres serveis 11,1 % / 15,8 %; altres sectors 1,1 % / 4,6 %. 6. Desenvolupa per escrit Activitat de resposta personal. A tall d’exemple: El nacionalisme econòmic espanyol va ser impulsat sobretot per dos grups: els pagesos cerealistes i els industrials de la mineria, la siderúrgia i el tèxtil. Els seus objectius eren reduir la competència exterior, més barata, controlar el mercat interior i aconseguir els ajuts estatals necessaris per a la producció interna i el desenvolupament de sectors estratègics. Per aconseguir aquests objectius, el seu procediment consistia a pressionar al Govern de torn perquè adoptés mesures de protecció de la indústria nacional. Aquestes mesures solien consistir en l’increment dels aranzels a la importació de productes agrícoles i industrials, en l’establiment de preus garantits per a la producció nacional, en l’obligació de consumir productes espanyols com l’acer i el carbó, i en una política d’inversions i iniciatives estatals en determinats sectors estratègics, així com en la construcció d’obres públiques. Les conseqüències negatives d’aquest nacionalisme econòmic van ser la manca de competitivitat de l’economia espanyola, la creació d’un mercat captiu, l’increment artificial dels preus que repercutia sobre la població i la impossibilitat de generar renda per a estalvis i inversions. 7. Visiona el reportatge a) Activitat personal. A continuació destaquem algunes de les personalitats que apareixen al documental: – Antonio Garrigues y Díaz-Cañabate: marquès de Garrigues; notari, advocat i diplomàtic. – José Luís Aranguren: filòsof, assagista i professor. – José María de Areilza: comte de Motrico; polític i diplomàtic. – Luis Escobar: actor, autor i director de teatre; marquès de Las Marismas del Guadalquivir. – Xavier Cugat: dibuixant i músic; difusor de la música llatina als Estats Units. – Carmen Conde: mestra, poeta i narradora. – Severo Ochoa: metge i bioquímic; premi Nobel de Medicina el 1959. – Rosa Chacel: escriptora de la Generació del 27. – Lili Álvarez: tennista, escriptora i periodista. – Pilar Primo de Rivera: líder de la Secció Femenina de la Falange Espanyola. – Ramón Rubial: president del PSOE entre els anys 1976 i 1999, senador i president del Consell General Basc. – Eduardo de Guzmán Espinosa: periodista, anarcosindicalista i escriptor. – Rafael Alberti: poeta de la Generació del 27. – Joaquín Calvo Sotelo: periodista i dramaturg. b) Entre altres, destaquem aquests esdeveniments i l’opinió d’alguns dels entrevistats: – Conflictivitat al camp andalús: el documental recull l’opinió de José Torremocha, militant de la CNT, que defensa l’acció directa contra les propietats del patró davant l’impagament dels salaris, en la línia ideològica de l’anarcosindicalisme. – Conflictivitat urbana: l’opinió de José María de Areilza, exministre, reflecteix una opinió contrària de la dels grups d’esquerra, especialment dels anarquistes de la CNT, els quals qualifica de “perillosos”. – Guerra del Marroc: José María de Areilza explica una campanya militar al nord d’Àfrica dirigida pel general Franco que va acabar en un gran èxit per a l’exèrcit espanyol, i s’hi entreveu una visió positiva envers aquest personatge. – Dictadura de Primo de Rivera: Luis Escolar, director de teatre, ofereix una opinió benvolent sobre aquest període dictatorial. Òbviament, aquesta postura és refermada per Pilar Primo de Rivera, filla del dictador, que defineix aquest període com l’inici de la regeneració d’Espanya. En canvi, l’opinió de l’escriptor Joaquín Calvo Sotelo és lleugerament més crítica amb la falta de llibertats de la dictadura. c) Les imatges corresponents a l’Espanya de començament de segle XX reflecteixen una societat eminentment agrària amb àmplies capes de pobresa. La major part de la població activa eren jornalers amb salaris baixíssims, mal alimentats i al caire de la desnutrició. El percentatge d’analfabetisme era elevadíssim entre la població espanyola. En aquest context, les desigualtats socials eren molt acusades: a Andalusia, per exemple, el 2 % de la població era propietària del 56 % de la terra. Davant aquestes circumstàncies, van sorgir diferents moviments revolucionaris al sud peninsular que defensaven l’adopció de mesures per a un repartiment més equitatiu de la terra i una millora salarial. D’altra banda, l’emigració des d’aquestes zones rurals fins als nuclis industrials del país va afavorir l’aparició de grups obrers i sindicals que, estimulats per la Revolució Russa, van reclamar millores en la seva situació i/o apostaven per la revolució. Aquesta confrontació entre obrers i patrons va desembocar en violència, com ho demostra l’època del pistolerisme a Barcelona. d) A la dècada dels anys 20 es van produir a Espanya innovacions tecnològiques importants: l’electricitat es va incorporar al paisatge; els electrodomèstics van entrar en algunes llars; es va generalitzar l’ús de la radiodifusió; es va utilitzar el gramòfon per escoltar música; es van portar a terme els primers grans vols; l’automòbil va arribar a l’àmbit domèstic. Encara que s’hagin produït grans avenços en cada camp, aquestes innovacions s’han integrat a la nostra vida quotidiana. Una de les diversions per excel·lència de la dècada va ser el cinema mut, dominat per l’expressionisme alemany, el cinema soviètic i Hollywood. En la indústria nord-americana van destacar figures com Charles Chaplin, Buster Keaton, Harry Langdon, Oliver Hardy i Stan Lauren, Rodolfo Valentino i Greta Garbo. També cal destacar la pel·lícula surrealista El gos andalús, de Buñuel i Dalí. Una altra diversió de l’època va ser el ball, dominat pel tango, el vals, el pasdoble, el foxtrot i el xarleston. El lloc d’oci per excel·lència era el cabaret, on es feien diversos espectacles, especialment musicals i on també hi havia noies que feien “sicalipsis”, números eròtics. Així mateix, els esports es van convertir en fenòmens de massa, com el futbol, la boxa i el tennis. L’espectacle més popular a Espanya va ser, però, el toreig. e) Els científics d’aquell període van tenir molta rellevància pels seus grans avenços, com ho proven els casos, de relleu internacional, d’Albert Einstein (teoria de la relativitat) i Alexander Fleming (el descobriment de la penicil·lina). En aquella època els intel·lectuals tenien un gran prestigi i influència a Espanya i les seves obres van tenir un ressò internacional. Destaquen noms com Galdós i Emilia Pardo Bazán; figures de la Generació del 98 com Unamuno, Valle Inclán, Baroja, Azorín i Machado; personatges de la Generació del 14 com Ortega y Gasset, Marañón, Américo Castro i Blas Cabrera, i, finalment, la Generació del 27, amb Federico García Lorca i Rafael Alberti. També van sobresortir Luís Buñuel i Salvador Dalí. 10-15 f) La dècada de 1920 es considera una etapa de grans canvis i transformació social, perquè és el testimoni de l’inici de la industrialització i la modernització a Espanya, que va portar el desenvolupament i la conscienciació de la classe treballadora i, per tant, el sorgiment de fortes tensions socials tant al camp com a la ciutat. g) Tot i l’existència d’una indústria naixent i el sorgiment d’un proletariat, les classes dominants que durant segles havien exercit el poder es negaven a introduir canvis en l’estructura social i política per incorporar les exigències de les classes humils, ja que això aniria en detriment dels seus privilegis. Així, doncs, encara que s’estava experimentant un desenvolupament econòmic, la resistència al canvi social i polític causava la persistència de la pobresa en àmplies capes de la població. Elabora un eix digital Activitat personal. Reptes en la xarxa Activitat personal. ENLLAÇOS D’INTERNET TICHING WEBS http://www.tiching.com/756558 http://centpeus.blogspot.com/2008/01/les-llions-de-la-filloxera.html http://www.tiching.com/756822 https://sites.google.com/site/cienciessocialspacfgm/1-2-economia http://www.tiching.com/756826 https://geografiabatxillerat.wordpress.com/2014/12/03/dinamica-de-la-poblaciotransicio-demografica/ http://www.tiching.com/756828 https://prezi.com/gyt5bmi32ojo/primera-guerra-mundial-a-espanya/ http://www.tiching.com/756830 http://www.historiasiglo20.org/HE/12c-2.htm http://www.tiching.com/756832 https://elpintordanielsabatersalabert.wordpress.com/1-historia-espana-s-xx-hasta1931/ http://www.tiching.com/756847 http://tvgirona.xiptv.cat/la-setmana-girona/capitol/damia-mateu-creador-delscotxes-hispano-suiza http://www.tiching.com/756853 http://www.bcn.cat/publicacions/bmm/45/ct_reforma.htm http://www.tiching.com/756856 http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/03/10/l%E2%80%99estructuraeconomica-de-catalunya-1901-1931/ http://www.tiching.com/756857 https://www.youtube.com/watch?v=engl3A86Bno 10-16 Tema 11 La Segona República i la Catalunya autònoma (1931-1936) GUIA DIDÀCTICA • Orientacions didàctiques • Solucionari • Recursos didàctics – Naveguem per Tiching – Bibliografia 11-1 262 a 277 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 6 Orientacions didàctiques ● 1. Per què unes eleccions... Textos i documents que expliquen les causes de la proclamació de la República després de les eleccions del 1931. Bibliografia ● ● 2. El nou... Descripció del funcionament i la composició del règim republicà. ● 3. La Generalitat... Anàlisi de la constitució de la Generalitat i de l'aprovació de l'Estatut del 1932. Obra que descriu amb detall el procés d’elaboració i aprovació de l'Estatut del 1932, des de les primeres converses del Pacte de Sant Sebastià fins a la tramitació parlamentària del document final de l'Estatut. ● 4. Com va canviar la vida de les dones... Documents i textos que expliquen el canvi de les condicions de les dones sota el règim republicà. ● 5. El reformisme republicanosocialista... Anàlisi de les principals reformes portades a terme per les esquerres en el bienni 1931-1933. ● 6. Què va fer la Generalitat republicana? Descripció de l'obra política, social i cultural desenvolupada per la Generalitat republicana. Teresa ABELLÓ: El debat estatutari del 1932. Barcelona, Parlament de Catalunya, 2007. ● Naveguem per Tiching ● http://www.tiching.com/756911. Les eleccions municipals del 1931. Article de la Viquipèdia on s'analitzen els resultats de les eleccions del 1931. H. BUCKLEY: Vida i mort de la República espanyola. Vilafranca del Penedès, Andana, 2009. Relat periodístic del corresponsal Henry Buckley que descriu fets clau de la República i la guerra entre el 1929 i el 1939. ● http://www.tiching.com/756912. Partits polítics de la Segona República. Presentació amb informació dels partits i sindicats durant la República. ● http://www.tiching.com/77070. La Segona República a Catalunya (1931-1936). Pàgina web que analitza el període de la Segona República a Catalunya. ● http://www.tiching.com/756914. Dones a la Segona República. Article sobre els progressos que van experimentar les dones durant la República. ● http://www.tiching.com/757002. El bienni reformista. Web que descriu les diferents reformes que va establir el bienni reformista. 278 a 287 APARTATS 7 A 11 Orientacions didàctiques ● 7. La crisi de la coalició d’esquerres. Textos i documents que analitzen la crisi de les esquerres espanyoles i les dificultats del Govern. Bibliografia ● ● 8. El bienni conservador... Descripció dels principals canvis polítics i socials esdevinguts sota els governs conservadors de 1933-1936. ● 9. Els Fets d'Octubre... Documents i textos que descriuen la crisi de l’octubre del 1934 a Catalunya i les seves conseqüències. Text sobre el treball portat a terme per les mestres republicanes, com també sobre els nous models educatius de la República. ● 10. El Front Popular (1936). Anàlisi de la victòria electoral del Front Popular i de les seves conseqüències. ● 11. Per què la República no va aconseguir... Síntesi final que explica les dificultats del règim republicà i les causes de la seva caiguda. Naveguem per Tiching ● http://www.tiching.com/756916. Casas Viejas. Article de la Viquipèdia sobre els Fets de Casas Viejas. Inclou enllaços web per ampliar informació. ● http://www.tiching.com/757003. El bienni conservador. Anàlisi de l'ascens al poder dels partits de dretes el 1933 i les mesures polítiques del seu govern. ● http://www.tiching.com/757004. Fets del sis d'octubre. Text que descriu amb detall els Fets d'Octubre del 1934 a Catalunya. ● http://www.tiching.com/756919. El Front Popular. Article de l'enciclopèdia Viquipèdia dedicat al Front Popular. ● http://www.tiching.com/757005. La Gran Depressió i la Segona República. Article sobre les conseqüències de la Gran Depressió en la Segona República. 11-2 Maria Cristina FERRER: Mestres republicanes: ciutadanes compromeses, Universitat de les Illes Balears, Palma, 2006. ● J. M. SOLÉ i J. VILLARROYA: Els anys de la Segona República (1931-1936). Edicions 62 - La Vanguardia, Barcelona, 2006. Obra que descriu de manera general els principals esdeveniments i etapes de la República a Catalunya. SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS Pàgines 262 i 263 ● El text que apareix al cartell del cotxe és el següent: Fa mig segle que els nostres avis i els nostres pares començaren la lluita per l'Autonomia de Catalunya. Nosaltres hem d'acabar-la amb la victòria votant l'Estatut de Catalunya. Aquesta imatge s'ha de situar en el context de la campanya per l'aprovació de l'Estatut del 1932. El cartell fa referència a l'existència d'un moviment catalanista que es va iniciar a final del segle XIX amb l'aparició de personatges rellevants en l'àmbit tant cultural com polític, com ara Torres i Bages, i l'establiment dels primers partits i esdeveniments polítics, com la Unió Catalanista, les Bases de Manresa, els partits federalistes catalans i la creació d'Estat Català. Així, doncs, el missatge que transmet el cartell és que la campanya en favor de l'Estatut és un moment històric clau producte de l'esforç continuat de diverses generacions de catalans, els nostres avis. És per tant un moment que demana la participació i la implicació de la ciutadania catalana per tal d'aconseguir l'aprovació de l'Autonomia per a Catalunya. Pàgines 264 i 265 1. Les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 van conduir a la proclamació de la Segona República perquè aquestes eleccions van adquirir un caràcter plebiscitari de suport o rebuig a la monarquia. Quan els resultats van demostrar un clar triomf dels candidats de la conjunció republicanosocialista en la majoria dels nuclis urbans, el rei va haver d’acatar la voluntat popular i va abandonar el país, i es va proclamar la República. 2. Després de les eleccions el rei va prendre la decisió d’anar-se’n a l’exili i va abandonar Espanya, tot i que va mantenir els seus drets. Alfons XIII va justificar la seva decisió perquè, encara que tingués els mitjans per oposar-se als republicans, no volia abocar el país a una guerra civil fratricida. La vinyeta del setmanari L’Opinió presenta la seva marxa a l’exili com una verdadera expulsió promoguda per la força dels ciutadans espanyols, que llancen el rei a l’altre costat dels Pirineus. publicanes i catalanistes, que havien obtingut un gran suport popular a les eleccions municipals del 12 d'abril del 1931. Esquerra Republicana va ser el vencedor de les eleccions. El discurs de Francesc Macià del 14 d'abril que es reprodueix al Document 4 sintetitza com va ser rebuda a Catalunya la proclamació de la República. En aquesta al·locució dirigida a la població catalana, Macià proclama la República catalana dins d’una federació ibèrica de repúbliques. Macià justifica la seva proclama en el dret del poble català a triar el seu destí i demana la solidaritat dels altres pobles d’Espanya. La proclamació de la República catalana per Macià va provocar l’oposició del govern provisional de la República espanyola, que argumentava que aquesta decisió no s’ajustava als acords de Sant Sebastià. Segons aquest pacte, el procés de descentralització consistia en la concessió d’un règim d’autonomia per a Catalunya. Per aquest motiu, el president de la República, Niceto Alcalá Zamora, va viatjar a Barcelona i va oferir a Francesc Macià la concessió de l’autonomia, que va ser acceptada. 5. L’onada anticlerical del 1931 la va provocar l’oberta oposició a la República que van expressar els sectors més reaccionaris de l’Església catòlica, encapçalats pel primat d’Espanya, el cardenal Segura. Les multituds, enfurismades, van atacar llavors esglésies i convents en diferents localitats d’Espanya entre l’11 i el 12 de maig. 6. Les eleccions a les Corts Constituents del juny del 1931 van donar una àmplia victòria a la coalició republicanosocialista. Els partits més votats van ser, per ordre, el PSOE, el Partido Republicano Radical i les organitzacions de l’esquerra republicana. La coalició que va obtenir més escons va ser la de l’esquerra, amb 279 diputats. El centre va obtenir 119 escons, i la dreta, 41. 7. Activitat personal. Pàgines 266 i 267 Els partits que participaven en el govern provisional eren republicans conservadors, d’esquerra i radicals, socialistes i nacionalistes catalans i gallecs. 1. La Constitució republicana del 1931 adoptava una nova bandera i un nou himne per a Espanya, i es caracteritzava per una sèrie de qualitats molt avançades per la seva època. Definia la república laica i democràtica com a forma d’Estat i la sobirania com a nacional; establia la clàssica divisió entre els tres poders, el sufragi universal masculí i femení i una àmplia sèrie de drets i llibertats; organitzava l’Estat reconeixent els estatuts d’autonomia i establia l’aconfessionalitat de l’Estat i la fi dels privilegis de l’Església. 4. A Catalunya la proclamació de la República va comportar la victòria aclaparadora de les candidatures re- La Constitució monàrquica del 1876, en canvi, establia que la sobirania residia en el rei i les Corts; no 3. El govern provisional es va formar després de la marxa del rei a l’exili, i estava constituït pels representants dels partits que havien firmat el Pacte de Sant Sebastià. El seu president va ser Niceto AlcaláZamora. 11-3 reconeixia la separació de poders; només garantia un sufragi restringit; regulava els drets reconeguts amb una sèrie de lleis molt restrictives i proclamava la confessionalitat de l’Estat. 6. Després de l’aprovació de la Constitució, els grups republicans més moderats es van apartar del Govern, i el van deixar a les mans de republicans d’esquerra i els socialistes. 2. Azaña defensa la laïcitat de l’Estat proclamant que el debat sobre aquest tema no és un problema religiós, ja que la religió només és un tema que afecta la consciència personal de cadascú, i és, en canvi, un problema polític. 7. El sistema de partits de la Segona República es va caracteritzar per l'existència d'una multiplicitat de partits polítics i per una divisió i una polarització molt fortes entre partits d'esquerres i de dretes. 3. En la Segona República es diferenciaven dues grans tendències polítiques: l’esquerra i la dreta. Entre els grups d’esquerra hi havia partits republicans, partits autonomistes (catalans i gallecs) i partits i sindicats d’origen obrer. Entre els grups de dreta existien partits republicans de centredreta i de dreta, partits autonomistes, grups obrers i sindicats, i, finalment, grups i partits contraris a la mateixa República, de caràcter monàrquic o autoritari. 4. Els principals partits, els seus dirigents i les seves tendències eren els següents: – Acción Republicana (Azaña): republicà d’esquerra. A partir del 1934, Izquierda Republicana. – Partido Radical-Socialista (Domingo): republicà d’esquerra. – Al Servicio de la República (Ortega y Gasset): republicà d’esquerra. – Esquerra Republicana de Catalunya (Macià, Companys): autonomistes d’esquerra. – Organització Republicana Gallega Autònoma (Casares Quiroga): autonomistes d’esquerra. – PSOE (Prieto, Besteiro): partit obrer. – PCE (Díaz, Ibárruri): partit obrer bolxevic. – POUM (Nin, Maurín): partit obrer antiestalinista. – Partido Republicano Radical (Lerroux): centredreta. – Partido Republicano Zamora): centredreta. Progresista (Alacalá- – CEDA (Gil Robles): dreta. – Partido Republicano Conservador (Maura): dreta. – Lliga Catalana (Cambó): autonomista de dreta. – PNB (Aguirre): autonomista de dreta. – Renovación Española (Calvo Sotelo): monàrquic. – Comunión Tradicionalista (Fal Conde): monàrquic carlista. – JONS (Ledesma, Redondo): autoritari. – Falange Española (Primo de Rivera): autoritari. 5. Els temes de la Constitució republicana que van aixecar més polèmica a les Corts Constituents van ser els lligats a la definició i defensa dels drets socials. Les dues qüestions més debatudes van ser la concessió del sufragi a les dones i la implantació del laïcisme, amb la prohibició de l’ensenyament religiós i l’expulsió dels jesuïtes. 11-4 Allò que anomenem partits d'esquerres representaven una gran diversitat d'opcions i propostes polítiques. A grans trets, com a aspectes mes o menys comuns d'aquests partits, podem indicar que es caracteritzaven per la seva valoració del sistema republicà de govern, l’acceptació de models federalistes o descentralitzats, la voluntat reformista (reforma agrària, legislació laboral, etc.) i el rebuig o crítica, en més o menys grau, de les institucions tradicionals com ara l’Església i l'exèrcit. Dins del grup de partits d'esquerres hi havia grans divergències ideològiques. Els partits republicans (radicalsocialistes, azañistes i nacionalistes catalans i gallecs), amb implantació entre les classes mitjanes i els intel·lectuals, eren partidaris de fer grans reformes, però no van mantenir postures revolucionàries. El PSOE era el partit més sòlid i estructurat, tenia el suport de la UGT i recollia una bona part dels vots dels obrers. El corrent socialdemòcrata era partidari d'endarrerir els plantejaments revolucionaris (Besteiro i Prieto); el corrent revolucionari, representat per la UGT, considerava la República com un camí cap al socialisme. Més a l'esquerra hi havia el PCE, que havia sorgit de la branca bolxevic del socialisme. A Catalunya, dins l'àmbit autonomista i d'esquerres, destacava Esquerra Republicana de Catalunya. Els moviments i grups anarquistes, particularment el sindicat CNT, defensaven la supressió de l'Estat, però dins del mateix moviment anarquista hi havia postures ideològiques contraposades. Es van produir enfrontaments entre els trentistes, que defensaven una orientació més moderada i mostraven un cert suport a la República, i el corrent més radical, format per un sector revolucionari al voltant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que defensava la via insurreccional. Pel que fa als partits polítics de dreta, a grans trets, aquests partits propugnaven el manteniment de l'estructura econòmica i social de la Restauració i defensaven les institucions tradicionals com l'exèrcit i l’Església. En general, exceptuant els partits autonomistes, eren partidaris d'un Estat centralista i s'oposaven a les autonomies. Dins dels partits de dretes podríem destacar tres grans grups: els partits monàrquics, els partits feixistes i la CEDA. Dins els partits monàrquics podem destacar Renovación Española, partidari d'Alfons XIII, i Comunión Tradicionalista, com a representant de la branca carlina. El feixisme estava representat per Falange Española i per les JONS, que es van fusionar l'any 1934. D'altra banda, la CEDA era el partit fort de la dreta durant la República; representava la dreta tradicional que defensava els grans propietaris agraris i les institucions tradicionals. Es definia a si mateix com a partit republicà i confessional, encara que tenia una actitud ambigua respecte a la República i fortes tendències cap a l'autoritarisme. Dins de l'àmbit autonomista català, les opcions polítiques de dreta estaven encapçalades per la Lliga Regionalista. Encara que la vida política espanyola estava polaritzada entre dretes i esquerres, també trobem en aquesta època opcions de centre i centredreta, representades pels seguidors d'Alcalá-Zamora i pel Partido Republicano Radical de Lerroux (PRR). Els màxims dirigents i les figures més populars dels partits d'esquerra, de centre i de dreta més destacats a l'època de la República van ser els següents: Partits d'esquerra: – Acción Republicana (Azaña): republicà d’esquerra. A partir del 1934, Izquierda Republicana. – Partido Radical-Socialista (Domingo): republicà d’esquerra. – Esquerra Republicana de Catalunya (Macià, Companys): autonomistes d’esquerra. – Organització Republicana Gallega Autònoma (Casares Quiroga): autonomistes d’esquerra. – PSOE (Prieto, Besteiro): partit obrer. – PCE (Díaz, Ibárruri): partit obrer bolxevic. Partits de centre: – Partido Republicano Radical (Lerroux): centredreta. – Partido Republicano Progresista (Alacalá-Zamora): centredreta. Partits de dreta: – CEDA (Gil Robles): dreta. – Partido Republicano Conservador (Maura): dreta. – Lliga Catalana (Cambó): autonomista de dreta. – PNB (Aguirre): autonomista de dreta. – Renovación Española (Calvo Sotelo): monàrquic. – Comunión Tradicionalista (Fal Conde): monàrquic carlista. – JONS (Ledesma, Redondo): autoritari. – Falange Española (Primo de Rivera): autoritari. Pàgines 268 i 269 1. Als cinc primers articles del projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya presentat a Núria, es proclama Catalunya com un Estat autònom dins de la República espanyola, amb la Generalitat com a institució representativa principal. També es concreta l’àmbit territorial sobre el qual emanarà l’autoritat de la Generalitat (les comarques de Barcelona, Tarragona, Lleida i Gi- rona), i alhora es determinen les condicions d’agregació d’altres territoris al de Catalunya. Per acabar, s’estableix la cooficialitat de les llengües catalana i castellana, a l’administració i a la justícia. El procés d'aprovació de l'Estatut va ser molt llarg. Primer es va elaborar el projecte d'Estatut, que va ser referendat a Catalunya a un plebiscit popular. Després es va presentar a les Corts de Madrid, on l'Estatut definitiu va ser aprovat l'any 1932 amb modificacions importants respecte al projecte d'Estatut del 1931. 2. El pamflet anima les dones a votar en favor de l'Estatut per tal d'aconseguir que els fills facin el servei militar a Catalunya i no en altres regions allunyades de la seva llar. Aquesta aspiració de gran part de la població catalana va quedar recollida al article 36 del Projecte de l’Estatut de Catalunya de 1931, conegut com a Estatut de Núria: Mentre el servei militar no sigui voluntari, els catalans el prestaran, en temps de pau, en territori de Catalunya. Aquest article sobre el servei militar no va ser recollit a l’Estatut de Catalunya definitiu aprovat l'any 1932. 3. En aquest discurs dirigit als parlamentaris de les Corts espanyoles, el president del govern republicà Azaña defensa l’estatut de Catalunya amb l’argument que no suposa segregar sinó acceptar peculiaritats. Segons Azaña, les regions que gaudeixin d’autonomia potser participaran amb més entusiasme en el conjunt de l’Estat. Les regions autònomes no s’havien de considerar territori estranger, sinó part de l’Estat espanyol, i els seus governs autònoms s’havien de veure ells mateixos com a parts integrants de l’organització de la República, no pas com a rivals defensius ni agressius. S’oposaven a l’aprovació de l’Estatut els partits de la dreta espanyola, perquè pensaven que era una amenaça contra la unitat d’Espanya. 4. La constitució de la Generalitat provisional va ser resultat de les negociacions entre el govern provisional republicà i les forces polítiques autonomistes de Catalunya. Aquestes negociacions van comportar la desaparició de la República Catalana, que Francesc Macià acabava de proclamar, i el reconeixement d'un govern autonòmic que va prendre el nom històric de Generalitat de Catalunya. La nova institució assumia els recursos i les competències de les quatre diputacions catalanes i Francesc Macià en va ser escollit president fins a l'aprovació del nou Estatut d'Autonomia. La tasca primordial d'aquest govern va ser elaborar un projecte d'Estatut d'Autonomia que definís el marc institucional de l'autonomia catalana i les competències que havia d'assumir. 11-5 5. L'aprovació de l'Estatut es va iniciar amb l’elaboració d'un projecte d'Estatut, conegut com l'Estatut de Núria, que va ser ratificat a Catalunya en un plebiscit popular. Després es va presentar el projecte d'Estatut a les Corts de Madrid. La tramitació parlamentària de l'Estatut a les Corts va ser molt complicada. Pel que fa a aquesta qüestió hi havia tres posicions diferenciades: – Les posicions dels parlamentaris catalans, que reclamaven una autonomia àmplia. – La postura del govern central, partidari de concedir a Catalunya una autonomia moderada. – L'actitud hostil dels partits i grups de l'oposició de dretes, que consideraven que l'Estatut posava en perill la unitat d'Espanya i la seva llengua, i situava Catalunya en una posició de privilegi. Finalment, l'Estatut de Catalunya va ser aprovat l'any 1932 amb modificacions importants respecte al projecte d'Estatut del 1931. 6. L'Estatut de Catalunya del 1932 era força diferent de l'Estatut de Núria, el projecte inicial d'Estatut per a Catalunya. L'Estatut de Núria partia del caràcter federal de la República i de la sobirania del poble de Catalunya. Definia Catalunya com un "Estat autònom dins de la República espanyola" i establia que la Generalitat assumia competències exclusives en ensenyament, cultura, policia i ordre públic, sanitat, obres públiques, agricultura, dret civil, ordenació territorial, règim municipal i tribunals de justícia. Per al finançament autonòmic disposava de la gestió dels impostos directes, mentre que els indirectes eren gestionats per l'Administració central. Aquestes pretensions, però, xocaven frontalment amb l'ordenació legal republicana i amb les postures del govern republicà en relació amb l'autonomia de Catalunya. Pàgines 270 i 271 1. Per defensar la desigualtat entre homes i dones, l’autora de l’article utilitza els arguments de la religió, afirmant que Déu va crear abans l’home que la dona, que Jesús només va escollir apòstols homes i que la dona no pot desenvolupar càrrecs en la mateixa Església. Tot això demostraria, segons l’autora, la desigualtat entre gèneres. L’autora afirma que la dona, en la societat, només ha de quedar-se a casa com a esposa i com a mare, utilitzant el cor i no la intel·ligència. Només podria sortir al carrer si la pàtria, la religió o la monarquia la necessitessin. 2. Al començament del segle XX les primeres feministes catalanes, com Dolors Montserdà i Francesca Bonnemaison, es preocupaven fonamentalment pel desenvolupament educatiu i cultural de la dona, sense plantejar-se la igualtat de la dona ni el seu paper tradicional. Amb l'arribada de la República van sorgir moviments sufragistes que demanaven el dret a vot i l'equiparació legal d'homes i dones. Carme Karr, Irene Polo i Aurora Bertrana van ser figures destacades d'aquest moviment. A la pancarta podem llegir el lema Som dones que valem per dos homes. Aquest lema forma part d'una campanya en favor del dret de la dona al vot i incideix en el nou model de dona que sorgeix a la República, una dona que ha pogut accedir a la cultura i a la formació i que té un criteri propi per votar. 3. A les Corts Constituents hi va haver un gran debat sobre l’oportunitat de concedir el sufragi a les dones, discussió que va enfrontar fins i tot les úniques tres diputades (Campoamor, Kent i Nelken). Segons els favorables a la concessió, es tractava d’una qüestió de justícia, mentre que segons els contraris la immediata concessió del vot a les dones hauria beneficiat els sectors tradicionals i reaccionaris per la influència de l’Església en la majoria de les dones. Clara Campoamor argumenta que la concessió del sufragi a les dones no representaria un perill per a la República i defensa que, com que totes les activitats humanes són comunes en homes i dones, també el dret al sufragi ha de ser comú. La Constitució del 1931 definia Espanya com un Estat integral, com un Estat no federal, amb una única sobirania espanyola i la possibilitat de constituir territoris autònoms. La pretensió de l'Estatut de Núria de definir Catalunya com a Estat autònom dins de la República, per aquest motiu, no va ser acceptada pel govern republicà, que, a més a més, considerava excessiu el nombre de competències i atribucions que s'assignaven a la Generalitat de Catalunya en el projecte d'Estatut. En canvi, alguns sectors radicals d’esquerra opinaven que la igualtat de gènere havia de realitzar-se en tots els sectors menys que en el sufragi, ja que el vot femení es veuria influenciat per l’Església i premiaria les forces reaccionàries. L'oposició i l’hostilitat amb què els partits de dreta van rebre la petició d'un Estatut per a Catalunya va ser també un factor que va limitar les competències assignades a la Generalitat de Catalunya. Els conservadors i la dreta reaccionària, d’altra banda, defensaven que la dona havia de quedar-se a la llar, limitant-se a un paper d’esposa i de mare, i que no havia de dedicar-se a la política. Finalment, l'Estatut del 1932 va reconèixer Catalunya com una regió autònoma, no com un Estat autònom, i va disminuir la capacitat d'autofinançament i les competències de la Generalitat de Catalunya respecte de les pretensions inicials de l'Estatut de Núria. Per demanar el vot de les dones, el full propagandístic apel·la a la preocupació de les mares pel futur dels seus fills. En aquest sentit, el full demana a les dones que votin els partits d'esquerres, que s’han preocupat pel benestar dels seus fills afavorint l'accés a l'edu- 11-6 cació i la universitat a les classes populars, disminuint els efectius militars al Marroc i protegint els drets dels fills il·legítims. 4. Les lleis que van afavorir la igualtat entre sexes en la Segona República van ser: la concessió de drets polítics, amb el sufragi femení; la reforma del Codi civil per a la igualtat jurídica entre homes i dones; les lleis de matrimoni civil i de divorci; les lleis laborals que pretenien disminuir la discriminació entre sexes, i l’establiment del dret de la dona a conservar el seu treball després del matrimoni i la maternitat. Malgrat aquestes lleis, es va mantenir una evident segregació en l’ensenyament secundari i universitari (amb poca presència de dones), en el món laboral (on els sous van seguir sent inferiors) i en la política. 5. La Segona República va fomentar l'equiparació de drets de les dones i els homes. En el marc jurídic cal destacar la igualtat jurídica i la concessió del sufragi femení. Aquest darrer va ser un fenomen de clara transcendència, ja que no només les dones van començar a dedicar-se a la política activa, sinó que, sobretot, milions d’espanyoles van poder exercir els seus drets electorals per primera vegada. Aquesta concessió del sufragi femení va fer d’Espanya un dels països socialment més avançats de la seva època. Respecte a la igualtat jurídica la República va acabar amb les limitacions de drets i llibertats per a les dones que establien les constitucions i els codis legals anteriors a la República. La República, igualment, va fomentar l'accés a la cultura i l'educació de les dones i va facilitar la seva participació a la vida social i política espanyoles. Pàgines 272 a 275 1. La Llei de Reforma Agrària pretenia resoldre el problema agrari espanyol creant una classe mitjana rural propietària de les seves terres que afavorís la sortida de l’endarreriment industrial del país. Amb aquest objectiu establia l’expropiació d’una part de les terres dels grans propietaris i la seva assignació, a través de l’Institut de la Reforma Agrària, als pagesos. En teoria, la llei satisfeia les aspiracions dels pagesos, però a la pràctica la seva aplicació va resultar molt limitada, ja que l’assignació de terres només va beneficiar, a finals del 1933, 4 000 pagesos. Això va motivar una gran decepció de la pagesia cap a les polítiques de la República. L’aplicació de la Llei de Reforma Agrària va resultar molt difícil no només per l’oposició dels grups de poder tradicionals, als quals es van afegir fins i tot molts dels propietaris de finques petites, sinó també per les complexitats legals i burocràtiques de l’expropiació i les limitacions pressupostàries que van frenar l’activitat de l’IRA. 2. La relació entre l’Església i la República va ser molt difícil ja des de les primeres setmanes, amb l’obert rebuig de les jerarquies eclesiàstiques més conservadores cap al nou règim. Les aspiracions de la República de reduir la influència de l’Església en la societat espanyola i de laïcitzar l’Estat es van expressar en una sèrie de mesures destinades a secularitzar Espanya. A banda de les normes establertes en la Constitució, que estipulaven la no-confessionalitat de l’Estat, la llibertat religiosa i la supressió dels pressupostos per al clero, la República va introduir el divorci i el matrimoni civil, va retirar els crucifixos de les escoles, va secularitzar els cementiris i va prohibir que l’Església es dediqués a l’ensenyament. El 1933 la República, amb la Llei de Congregacions, va limitar les possessions de béns als ordes religiosos i va dissoldre els jesuïtes, arribant després a expulsar del territori espanyol el cardenal Segura i el bisbe de Vitòria. Molts catòlics, majoritaris a Espanya als anys trenta, es van oposar a aquestes mesures republicanes perquè hi veien una amenaça per a la seva moral, la seva fe i la seva ètica, valors que pretenien defensar i que van aglutinar l’oposició conservadora en contra del nou règim. 3. L’intent de cop d'Estat de Sanjurjo va acabar afavorint el procés de concessió de l'autonomia catalana. Va provocar la unió dels partits favorables a la República i, per tant, va afavorir l'acord entre els partidaris de la República que estaven a favor del procés autonòmic català i aquells que, en més o menys grau, s'hi oposaven o consideraven problemàtic aquest procés autonòmic. 4. La República proposava un model educatiu basat en l’ensenyament públic, obligatori i gratuït, segons els principis pedagògics de l’escola unificada, que havia de ser laica i superar la separació d’alumnes per raó de sexe. Segons la República, la cultura i l’ensenyament revestien un paper fonamental en la modernització d’Espanya, i per això es van dedicar molts recursos a la construcció de noves escoles i a la formació d’uns nous mestres que havien de difondre els ideals republicans a les aules, tant per als escolars com per als adults. 5. Les principals reformes i els problemes que volien solucionar van ser: Reforma: reforma sociolaboral. Problemes a resoldre: pobresa i falta de protecció laboral de treballadors i pagesos. Objectius que perseguia: millorar i dignificar la situació de treballadors urbans i pagesos. Mesures: Llei de Termes Municipals, Llei de Jurats Mixtos, Llei de Cultiu forçós, reformes comercials, hidràuliques, industrials i fiscals. Reforma: reforma agrària. Problemes a resoldre: subdesenvolupament i escassa productivitat de l’agricultura espanyola, misèria dels jornalers sense terra. Objectius que perseguia: creació d’una classe mitjana 11-7 rural. Mesures: Llei de Reforma Agrària, creació de l’Institut de la Reforma Agrària, expropiació i redistribució de terres. Reforma: reformes religioses. Problemes a resoldre: excessiva influència de l’Església en la societat espanyola. Objectius que perseguia: secularització de la societat. Mesures: normes constitucionals sobre la laïcitat de l’Estat, la supressió dels pressupostos per al clero i la llibertat de culte; aprovació del divorci i del matrimoni civil; secularització dels cementiris; prohibició de l’ensenyament religiós; retirada dels crucifixos de les escoles; Llei de Congregacions, que limitava la possessió de béns als ordes i dissolia els jesuïtes. Reforma: reforma militar. Problemes a resoldre: excessiva burocratització de l’exèrcit, excessiva quantitat d’oficials. Objectius que perseguia: assegurar l’obediència de l’exèrcit a la República, modernització de les estructures militars. Mesures: Llei de Retir de l’Oficialitat; supressió de rangs tradicionals; tancament de l’Acadèmia Militar de Saragossa, reducció del nombre d’unitats; tancament de les capitanies generals, dels Tribunals d’Honor i del Consell Suprem de Justícia Militar; creació de la Guàrdia d’Assalt. Reforma: reforma autonòmica. Problemes a resoldre: existència de sentiments nacionalistes insatisfets en algunes regions. Objectius que perseguia: concedir a les regions amb sentiments nacionalistes una organització pròpia i un cert nivell d’autonomia. Mesures: Estatut d’Autonomia de Catalunya; Estatut d’Autonomia del País Basc. Reforma: reforma educativa i cultural. Problemes a resoldre: analfabetisme, escassa qualitat de l’educació. Objectius que perseguia: promoció de la cultura i de l’ensenyament, reforma escolar. Mesures: introducció d’un sistema educatiu laic i de la coeducació; construcció d’escoles; dotació de noves places de mestres; impuls a les Missions Pedagògiques; creació de biblioteques i pinacoteques ambulants; difusió de les Cases de la Cultura, d’instituts per obrers; suport a iniciatives com el Teatre Universitari La Barraca. 6. La qüestió religiosa i l’ensenyament van suscitar una forta oposició entre els sectors més conservadors perquè amb aquestes reformes veien amenaçades la seva moral, la seva ètica i la seva fe religiosa, seguint l’àmplia i duríssima oposició de l’Església catòlica a la mateixa República. La implantació de la reforma agrària va haver d’enfrontar-se a moltes complexitats legals i burocràtiques i a fortes limitacions pressupostàries, que van impedir que tingués un abast significatiu i van decebre profundament el pagesia. Els sectors que es van oposar a la reforma agrària van ser els grans propietaris agrícoles, que posseïen més del 50% de les terres en algunes regions, i els propietaris de finques amb menys de 100 hectàrees. 11-8 7. La reforma militar promoguda per Azaña pretenia modernitzar i desburocratitzar una institució obsoleta, plena d’oficials mal pagats i sense possibilitats de promoció i desmesurada per les exigències de l’Estat. El nucli de la reforma va ser la Llei de Retir de l’Oficialitat, que proposava als oficials la possibilitat de retir voluntari en òptimes condicions econòmiques. Altres reformes van consistir en la supressió de rangs tradicionals, en la reducció d’unitats i oficials i en el tancament de la conservadora Acadèmia Militar de Saragossa. Els sectors més conservadors de l’exèrcit es van oposar a la reforma d’Azaña perquè hi van veure un atac a les tradicions militars i una amenaça al poder tradicional de l’exèrcit. Una prova d’aquesta oposició va ser l’intent de cop d’Estat del general Sanjurjo el 1932. 8. La política educativa de la Segona República es va posar com a objectiu millorar l’educació dels espanyols i difondre els valors republicans a les escoles seguint un model d’ensenyament laic, gratuït, públic i obligatori en què es va introduir la coeducació, posant fi a la tradicional divisió dels alumnes per sexe. Per aconseguir aquest objectiu es van construir escoles i es van crear noves places de mestres, elements essencials per a la difusió dels ideals republicans també entre els adults. En l’àmbit cultural, la República va impulsar una important renovació, amb iniciatives que pretenien acostar tota la població a la cultura: es va donar impuls a les Missions Pedagògiques, es van crear biblioteques i pinacoteques ambulants, es van difondre les Cases de la Cultura i es van crear diferents institucions per als obrers. Pàgines 276 i 277 1. Els òrgans de govern de Catalunya eren l’administració autonòmica (Generalitat) i l’administració local (ajuntaments), ambdues elegides mitjançant sufragi universal per la població més gran de 21 anys. L’administració autonòmica era formada per la Generalitat, al front de la qual hi havia el president, elegit pel Parlament de Catalunya en base als resultats de les eleccions. El president nomenava el Consell Executiu. L’administració local era composta pels ajuntaments, dirigits pels alcaldes, que també eren elegits per sufragi universal. L’administració de justícia depenia parcialment del govern de la República espanyola, encarregat de nomenar els fiscals de justícia militar. El Consell Executiu de la Generalitat, per la seva banda, rebia l’encàrrec de nomenar el Tribunal de cassació, els jutges i els magistrats. 2. La Casa Bloc és un edifici d'habitatges construït entre 1932 i 1936 que es troba al districte de Sant Andreu de la ciutat de Barcelona. Es considerat un edifici emblemàtic i molt representatiu de l'arquitectura racionalista a Barcelona promoguda per la Generalitat de Catalunya durant la Segona República. L'edifici va ser considerat un projecte innovador amb habitatges funcionals dissenyats pensant en les necessitats dels obrers i que integraven zones verdes i serveis socials i culturals a l'edifici o al seu entorn. La preocupació social i els principis de l'arquitectura racionalista, que pretenia que els habitatges fossin funcionals i útils, van ser els dos grans principis en els quals es va fonamentar la construcció d'aquest edifici. 3. En el terreny de l'ensenyament, es van fundar nombroses escoles i centres d'ensenyament secundari i professional, el més representatiu dels quals va ser l'Institut Escola, un veritable laboratori d'experiències pedagògiques innovadores. També es van instaurar noves escoles per formar mestres i es va donar autonomia a la Universitat de Barcelona. A més a més, es van crear infraestructures culturals, com biblioteques, i es van millorar les condicions laborals i salarials dels mestres. Tal com podem observar al cartell del Document 3, es van establir mesures i institucions per protegir i fomentar l'educació i el desenvolupament i l'accés a la cultura a Catalunya. Al cartell del 1r Congrés Nacional de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana es mostra un nen escolaritzat que va cap a l'escola, i incideix en la importància de les escoles i l'accés als llibres. Pel que fa a l'àmbit cultural, es va incidir en la normativització i la normalització de la llengua catalana. Es van impulsar activitats literàries i artístiques, i a les escoles primàries es va implantar el bilingüisme. L'ús del català va créixer notablement i es va convertir en una eina de comunicació social. Un dels moments clau en la normalització de la llengua catalana va ser la publicació, l'any 1932, del Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra, obra que va contribuir a fixar el català normatiu escrit. 4. Les campanyes a favor de la salut dels infants volien eradicar o limitar malalties a través de campanyes de vacunació, de la millora de les condicions de vida i d'higiene dels nens i d'un millor accés a la sanitat. Eren campanyes necessàries en un context on les condicions de vida d'una gran part de la població eren precàries i afavorien la transmissió de malalties. 5. La divisió territorial aprovada l'any 1936 dividia el territori en comarques, en lloc de fer-ho en províncies. En aquest model comarcalista cada capital de comarca es constituïa com a centre de serveis d'una sèrie de municipis. Les comarques, al seu torn, s'agrupaven en nou regions, que apareixen al mapa numerades en xifres romanes. Aquest model de regions s'inspirava en les vegueries que van sorgir a Catalunya a l’Edat Mit- jana i es van mantenir fins a la proclamació del Decret de Nova Planta el 1716. 6. La divisió del territori en 38 comarques es va aprovar l'agost del 1936, un cop iniciada la Guerra Civil. Així, doncs, la seva vigència, i encara més la seva aplicació, van ser molt limitades. El model comarcal es va tornar a instaurar el 1995 amb el Pla territorial general de Catalunya i amb lleis posteriors que al 2001 i al 2010 van reformar el pla territorial inicial. El model de divisió territorial establert en aquests lleis divideix el territori de Catalunya en 8 àmbits, en lloc de les nou regions del 1936, i en 42 comarques, en lloc de les 38 que va establir la Generalitat republicana. Pàgines 278 i 279 1. Durant l’etapa republicana, la situació econòmica d’Espanya es va anar agreujant perquè els problemes tradicionals de l’economia espanyola es van ajuntar amb els efectes de la crisi del 1929. Les dificultats econòmiques van augmentar el descrèdit de la República i van fer créixer la conflictivitat social, amb intents revolucionaris i enfrontaments. Els principals indicadors econòmics espanyols mostraven, entre 1930 i 1936, el progressiu deteriorament de la situació econòmica del país. La renda nacional real va augmentar molt poc, així com la producció industrial, però van caure en picat la contractació borsària, la producció de les indústries bàsiques, les exportacions i la quota d’inversió. Al mateix temps l’atur va créixer fins a arribar als 800.000 desocupats el 1936, van augmentar les vagues i van decréixer els beneficis empresarials per la pujada dels sous dels treballadors. Les causes d’aquesta situació de crisi van ser tant conjunturals com específicament espanyoles. El crac de Wall Street del 1929 havia precipitat les economies occidentals a una fase de depressió econòmica, amb una contracció de les exportacions i dels comerços. A Espanya, a més, es mantenien els problemes econòmics tradicionals: dificultats agrícoles, desigual repartiment de la terra, baixa competitivitat, dèficit comercial, falta de modernitzacions. A tots aquests problemes s’hi afegien la desconfiança del sector empresarial cap a les reformes republicanes, fet que va portar a una forta reducció de les inversions, i la política de contenció de la despesa que va emprendre el Govern, que va provocar un augment de desocupats. 2. La crisi econòmica va fer augmentar la conflictivitat obrera, motivada pel descontentament de l’esquerra cap a unes reformes que no semblava que tinguessin efectes, i per l’augment de l’atur, que va passar de 389.000 persones el gener del 1932 a 801.322 el juny del 1936. D’altra banda, les vagues, que sovint derivaven en conflictes amb les autoritats, van arribar a un màxim de 1127 el 1933, quan tant la CNT com la UGT van desafiar el Govern amb protestes i intents revolucionaris. 11-9 3. Els alçaments camperols del 1932 els van provocar el descontentament de la població rural amb els limitats efectes de la reforma agrària republicana. A Castilblanco (Badajoz) el gener del 1932 una manifestació es va enfrontar als guàrdies d’ordre públic, que van intentar dissoldre-la disparant a l’aire una vegada els manifestants van començar a xiular i insultar els guàrdies. Després, van sortir trets d’entre els manifestants, i es va començar un tiroteig que es va saldar amb la mort d’un cap i d’un paisà. 4. La CNT tenia la seva força principal a la Corunya, Astúries, Catalunya, la Comunitat Valenciana, Saragossa i Terol, i a les províncies andaluses de Cadis, Sevilla i Còrdova. La UGT era, en canvi, la central sindical dominant en les altres regions, sobretot a Madrid i el País Basc. La UGT va anar radicalitzant les seves posicions durant els primers anys de la República, especialment a través de la Federació de Treballadors de la Terra. Malgrat això, va ser la CNT-FAI la que va intentar portar a terme els intents revolucionaris més consistents, veient en la debilitat de la República l’ocasió per destruir l’ordre burgès. La conseqüència d’aquesta radicalització de les dues principals centrals sindicals va ser l’augment de la conflictivitat social i de les vagues, i, sobretot, l’increment de la violència política, amb violents enfrontaments entre treballadors i força pública que van causar desenes de morts i ferits, fets que van erosionar l’autoritat de l’Estat i van obligar el Govern a adoptar mesures repressives. 5. Els ideals de la CEDA eren conservadors: la defensa de la institució familiar i de la religió catòlica, i el rebuig de la lluita de classes i de les reformes considerades d’inspiració socialista. Els seus objectius eren derogar les lleis laiques de la República, restablir el dret de les famílies a educar els seus fills segons els ensenyaments de l’Església i posar fi a la coeducació. La CEDA representava sobretot els sectors privilegiats tradicionals: els terratinents, l’Església i l’exèrcit. La seva posició cap al sistema republicà era de rebuig frontal, i el seu dirigent principal era José María Gil Robles. 6. A la petita localitat de Casas Viejas, a la província de Cadis, el 10 de gener del 1933 es va iniciar una insurrecció liderada per pagesos afiliats a la CNT. En els enfrontaments amb la Guàrdia Civil hi va haver ferits i morts, fet que va provocar la intervenció d’altres guàrdies. En les hores següents, els guàrdies civils van posar fi a la insurrecció assassinant més de vint persones en una sèrie d’episodis poc clars, i mostrant en tot moment una acarnissament repressiu brutal. Els fets de Casas Viejas van provocar un gran escàndol polític, ja que el govern d’Azaña va ser atacat tant pels grups de dreta com pels d’esquerra. El 11-10 Govern va ser acusat d’haver ordenat la matança indiscriminada dels pagesos revoltats, tot i que va aconseguir mantenir la confiança de les Corts. Aquest escàndol va mostrar la debilitat de la coalició d’Azaña i va servir durant molt de temps per justificar la incapacitat republicana de controlar l’ordre públic. A més a més, juntament amb altres problemes, van servir al president de la República, Alcalá-Zamora, per retirar la seva confiança en el Govern i precipitar la caiguda de la coalició republicanosocialista, donant un cop duríssim a la credibilitat de la República. Pàgines 280 i 281 1. Les dretes van sumar el doble de diputats que les esquerres perquè van formar una única candidatura en moltes circumscripcions electorals, mentre que les esquerres es van presentar per separat. A més a més, la mobilització conservadora va aconseguir concentrar el vot, mentre que el vot de l’esquerra es va dispersar en molts partits. 2. A partir del 1934, els partits que van donar suport als governs del segon bienni van ser el Partido Republicano Radical de Lerroux i la CEDA de Gil Robles, tot i que sense entrar directament al Govern fins a finals del 1934. 3. La rectificació conservadora del segon bienni republicà va consistir en una profunda revisió de les reformes del primer bienni, que anul·lava bona part de les conquestes republicanes. Els governs conservadors van frenar la reforma agrària retornant les terres a la noblesa, anul·lant la cessió de terres mal cultivades i concedint llibertat de contractació. En temes religiosos es va fixar un pressupost de culte i clero i es van començar negociacions per firmar un concordat. En l’àmbit militar es va aprovar una amnistia per als revoltats del 1932, i es va concedir que Sanjurjo abandonés Espanya. En l’educació, es va reduir el pressupost. Finalment, es va iniciar la destitució dels ajuntaments en mans republicanes o socialistes, i es van substituir per comissions controlades pels partits monàrquics i de dreta. A més a més, els governs de dreta es van enfrontar a la Generalitat catalana per la Llei de Contractes de Cultiu, i als nacionalistes bascos perquè va paralitzar del projecte d’estatut d’autonomia. A partir de 1935 els nous executius en què va entrar la CEDA van emprendre un gir conservador encara més accentuat, i van suspendre l’autonomia catalana i van anul·lar la Llei de Contractes de Cultiu retornant les propietats als jesuïtes, obligant els pagesos a pagar totes les seves rendes i fins i tot van arribar a projectar una profunda revisió de la Constitució. 4. La conflictivitat social i política va ser molt elevada al llarg de tota la República. Les condicions de vida dels pagesos i els obrers eren molt dolentes i aquests sectors de la societat confiaven que la República milloraria la seva situació. Les limitacions que van patir les reformes iniciades pels governs d'esquerres durant el bienni progressista van frustrar les expectatives de camperols i obrers. Això va provocar un augment de les tensions socials i polítiques. La victòria dels partits de dretes a les eleccions del 1933 i, molt especialment, l’entrada de la CEDA al Govern el 1934 van portar a una profunda radicalització de les forces d’esquerres, especialment del PSOE i de la UGT, liderada per Largo Caballero. Aquesta radicalització va portar els socialistes a declarar una vaga revolucionària el 1934, que va ser fàcilment reprimida. A més a més, l’octubre del 1934, una vegada anunciada l’entrada de la CEDA al Govern, vist per les esquerres com una deriva cap al feixisme, es van convocar vagues i manifestacions a tot Espanya, tot i que només a Astúries i a Catalunya van adquirir un caràcter revolucionari. 5. La descomposició política de la coalició governamental de centredreta va ser causada per diferents factors. El 1934 una part dels radicals, liderada per Martínez Barrio, va abandonar el Govern en desacord amb la tutela de la CEDA. La successiva contrarevolució conservadora iniciada el 1935 va agreujar les tensions al Govern, accentuant-ne les divisions interiors. Finalment, els escàndols de corrupció que van afectar Lerroux i els radicals van provocar el descrèdit del Govern, fins que el president de la República va decidir dissoldre les Corts i convocar eleccions. Pàgines 282 i 283 1. Els rabassaires eren pagesos que treballaven terres que conreaven amb contracte de rabassa morta. La rabassa morta era un contracte d'arrendament a llarg termini segons el qual s'arrendava un tros de terra per conrear-hi vinya. El contracte quedava dissolt quan morien dos terços dels ceps plantats. Les relacions entre propietaris i rabassaires havien estat molt conflictives des de l'aparició de les plagues de fil·loxera a final del segle XIX. Les altes rendes que pagaven els rabassaires i la possibilitat de perdre el contracte de rabassa si morien els ceps per una plaga eren dues reivindicacions habituals dels rabassaires. Amb l'arribada de la República l'accés a la propietat de la terra va ser també una reivindicació que va agreujar els conflictes entre propietaris i rabassaires. La Llei de Contractes de Conreu garantia als rabassaires accedir a la propietat de les terres que treballaven mitjançant el pagament als propietaris d'unes quantitats que el govern havia taxat prèviament. Aquesta llei, per tant, beneficiava els rabassaires. L'acudit critica la Llei de Contractes de Conreu i representa el punt de vista dels propietaris agraris defensats per la Lliga Regionalista a través d'un recurs al Tribunal Constitucional. L'acudit presenta la Llei de Contractes de Conreu com una apropiació injusta de les terres dels seus propietaris. L'acudit ironitza, a més a més, amb el fet que els que s'oposaven a aquesta llei eren considerats com a hostils a l'Autonomia de Catalunya: "I si pro- veu de reclamar, direm que sabotegeu l'Estatut". La llei va oposar propietaris, que van reaccionar amb molta hostilitat a la llei, i pagesos, que eren favorables a l'aplicació de la nova llei. La imatge ens mostra una manifestació de rabassaires protestant per la revocació de la Llei de Contractes per part del Tribunal Constitucional. Al cartell la proclama "A baix els traïdors" fa referència a la Lliga Regionalista. La Lliga havia interposat el recurs al Tribunal Constitucional al·legant que aquesta norma excedia les competències i atribucions de la Generalitat de Catalunya. 2. El president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola el 6 d'octubre i va cridar a la vaga general per impulsar un nou ordre federal. Segons Companys, Catalunya estava amenaçada per les forces “monarquitzants i feixistes”, referint-se a la CEDA, que havia guanyat les eleccions del 1933. Per això, el 6 d’octubre del 1934, considerant en perill l’estabilitat de la República i l’autonomia de Catalunya davant la pujada al poder dels partits de dretes, el president de la Generalitat, Lluís Companys, es va enfrontar al govern de la República proclamant l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. 3. Els Fets d'Octubre del 1934 van suposar la dissolució de l'autonomia i la suspensió de l'Estatut i d'uns 150 ajuntaments. El Govern de la Generalitat va ser processat i condemnat, i es va iniciar un període de repressió amb la detenció de milers de persones i la clausura de moltes entitats cíviques i socials. El mapa mostra els desnonaments de pagesos rabassaires duts a terme arran de l'anul·lació de la Llei de Contractes de Conreu i de la reacció del Govern i dels propietaris de terres als Fets d'Octubre del 1934. Es calcula que entre l'octubre del 1934 i el novembre del 1935 van ser expulsats dels camps que conreaven uns 1 400 pagesos. Com podem observar al mapa, els desnonaments van afectar de manera molt desigual les diferents comarques de Catalunya. La situació es rabassaires va ser diferent a cadascuna de les comarques encara que, en termes generals, aquelles comarques on la Llei de Contractes va tenir més aplicació i les comarques on els pagesos van tenir més implicació en els Fets d'Octubre van ser les que van experimentar un nombre més elevat de desnonaments. 4. La revolta asturiana del 1934 i els Fets d'Octubre a Catalunya van tenir importants similituds. Ambdues es van produir dins d'un context social i polític convuls, i totes dues tenien un component social. En el cas de Catalunya el conflicte s’iniciava arran de la qüestió rabassaire, un problema amb els pagesos arrendataris de les vinyes que s'arrossegava des de feia anys i que la Generalitat va intentar resoldre amb l'aprovació de la Llei de Contractes de Conreu. En el 11-11 cas d'Astúries el conflicte es va iniciar amb vagues i protestes per por que l'arribada de la CEDA al poder signifiqués la pèrdua de les conquestes legals i les millores sociolaborals assolides durant el bienni progressista. Aquest moviment de protesta va derivar en una insurrecció armada i revolucionària. Malgrat aquests punts en comú, els conflictes plantejats a Astúries i a Catalunya tenien grans diferències. El conflicte a Astúries va ser comandat per organitzacions obreres i polítiques d'esquerres que van plantejar una revolució i una insurrecció armada. A Catalunya els Fets d'Octubre van ser resultat d'un conflicte institucional entre la República i la Generalitat de Catalunya. A Astúries, anarquistes i socialistes van dur a terme la revolució social. Els miners van formar un veritable exèrcit i van prendre els pobles de la conca minera, van assaltar casernes de la Guàrdia Civil, van formar comitès revolucionaris per substituir els ajuntaments i van assetjar Oviedo. La revolta va ser sufocada amb una gran violència per l’exèrcit, comandat per Franco. Un cop sufocada la revolta, la repressió va ser molt dura: més de 1 000 minaires morts, molts per execucions sumaríssimes ordenades per comandaments militars, 2 000 ferits i uns 5 000 detinguts. A Catalunya l'anul·lació de la Llei de Contractes per part del Tribunal Constitucional va provocar una situació de conflicte entre les institucions republicanes i la Generalitat de Catalunya. En aquesta situació, el president de la Generalitat, Lluís Companys va proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola el 6 d'octubre i va cridar a la vaga general per impulsar un nou ordre federal. El govern va proclamar l'estat de guerra a Catalunya i el general Domènec Batet va sufocar la insurrecció i va detenir el govern català. Els dirigents de la Generalitat van ser condemnats i es van produir més de 3 500 detencions. Pàgines 284 i 285 1. El cartell superior pertany al Front d'Esquerres. En aquest cartell podem veure un peu que representa "el catalanisme de la Lliga" que trepitja i destrueix el Palau de la Generalitat de Catalunya. El missatge és que l'arribada al poder de la Lliga faria perillar l'autonomia i les institucions catalanes. Aquest missatge s'ha de situar en el context de l'actuació de la Lliga en el conflicte rabassaire. Aquest partit, que liderava el Front Català d'Ordre, va presentar el recurs al Tribunal de Garanties Constitucional que va suposar la supressió de la Llei de Contractes de Conreu. La imatge inferior és un cartell del Front Català d'Ordre. En aquest cartell podem veure un home vestit de blanc aturant una multitud revolucionària. Al costat de l'home apareix escrit el lema "No passaran". A l’altra banda hi ha una multitud amb una bandera comunista i un full de calendari amb la data 6 d'octubre, dia en què es van iniciar els Fets d'Octubre. Aquest cartell 11-12 apel·la al temor d'una gran part de la població que es produïssin aldarulls com els dels Fets d'Octubre i a la rellevància que anaven adquirint cada cop més partits i grups polítics d'esquerres que propugnaven una revolució. 2. A les eleccions del 1936 el vot del Front Popular es va concentrar a Catalunya, Andalusia, Astúries, Galícia, Madrid i la Comunitat Valenciana. Les dretes, en canvi, van triomfar a les dues Castelles i a bona part d’Aragó. Les candidatures de centre i del PNB van guanyar al País Basc i en alguna altra província. Els partits que després de les eleccions tenien més diputats eren el PSOE, la CEDA i l’aliança entre republicans i l’esquerra catalana. El PSOE representava sobretot les classes treballadores urbanes i una part del pagesia. La CEDA representava els grups de poder tradicionals com l’Església, l’exèrcit i els terratinents. Les forces republicanes representaven la burgesia progressista i urbana i les classes mitjanes. Aquest fet explica en gran part la distribució geogràfica del vot. Les zones del litoral i Madrid, amb més desenvolupament urbà i industrial, donaven suport majoritàriament als partits republicans i als partits obrers d'esquerres. A Extremadura i Andalusia la importància del moviment camperol i els grups d'esquerra afins van jugar un paper important a l'hora de decantar els resultats electorals en favor del Front Popular. Les dues Castelles i gran part d'Aragó estaven molt més ruralitzades, i aquí els valors i les institucions tradicionals, com l'Església i l'exèrcit, tenien més presència i van afavorir el vot als partits de dretes. 3. Les eleccions del 1936 van donar la victòria a la candidatura unitària de les esquerres, anomenada Front Popular, que va obtenir el 48 % dels vots i 278 diputats. Al Front Popular hi participaven el PSOE, els republicans i el PCE. La dreta, formada per la CEDA i el Bloc Nacional i que no va presentar una candidatura única a tot el país, va obtenir 124 diputats amb el 46,5 % dels vots. Els partits de centre i el PNB només van obtenir el 5,4 % i 51 escons. El vot del Front Popular es va concentrar sobretot a Catalunya, Astúries, Andalusia, la Comunitat Valenciana i en grans ciutats com Madrid. El vot de la dreta, en canvi, va ser majoritari en àrees rurals i a Castella. 4. El nou Govern del Front Popular, a partir del programa pactat en la coalició electoral, va fer un gir radical a la política que havien seguit durant els últims dos anys les forces conservadores. Va declarar una amnistia per als presos polítics i va obligar les empreses a readmetre el qui havien estat acomiadats pels fets del 1934. Amb l’objectiu de tornar a la legislació del primer bienni republicà, va restablir la Generalitat de Catalunya i va iniciar les negociacions per a l’autonomia del País Basc i de Galícia. A més a més, va tornar a aplicar les lleis reformistes suspeses anteriorment, fet que va provocar la immediata oposició de les dretes, els empresaris, els terratinents i l’Església. 5. Els partits i sindicats d’esquerra, esperançats per un canvi de rumb polític, van començar una mobilització popular espontània. Els anarquistes van proposar més accions revolucionàries, i alguns dels socialistes es van acostar a les posicions radicals del PCE. Mentre a les ciutats es convocaven vagues, al camp molts jornalers van començar a ocupar les terres, avançantse a les lleis republicanes. La dreta va expressar el seu immediat rebuig a la nova situació: els terratinents s’oposaven a l’ocupació de terres i a les mesures del Govern, els empresaris van expatriar capitals a l’estranger i l’Església va tornar a atacar obertament la República. A més a més, en el clima de violència política i social generalitzat, les faccions de dreta més extremistes, liderades per la Falange Española, van iniciar accions violentes contra les esquerres, que van respondre de la mateixa manera. 6. El triomf del Front d'Esquerres representà la tornada de Lluís Companys, el restabliment de l'Estatut i la Generalitat i l'entrada en vigor de la Llei de Contractes de Conreu. Tot i que va augmentar el moviment de les vagues, els partits dominants (ERC i la Lliga) van adoptar postures més moderades en les discussions parlamentàries i al carrer no hi havia gaire inseguretat. A més a més, el fet d’haver estat empresonats, així com la trajectòria política i personal dels dirigents de la Generalitat, va fer que es guanyessin un gran respecte entre el moviment obrer, fins i tot entre els anarquistes, la qual cosa va facilitar una certa entesa i la pau social. Per això el període de febrer-juliol del 1936 va ser conegut com “l'oasi català", en una etapa en la qual a la major part d'Espanya la conflictivitat i les tensions socials i polítiques eren molt grans. 7. L’aixecament militar que va provocar l’esclat de la Guerra Civil va començar a preparar-se abans de la victòria electoral del Front Popular, ja que molts oficials de l’exèrcit estaven convençuts que s’aproximava una revolució bolxevic. Aquests oficials van planificar una insurrecció que havia de ser liderada per Sanjurjo i que tenia en el general Mola el seu organitzador principal. Encara que els seus objectius no fossin del tot clars, la seva conspiració es va estendre ràpidament, fins que l’assassinat del líder monàrquic Calvo Sotelo va fer precipitar la situació en el juliol del 1936. Pàgines 286 i 287 1. Les principals reformes empreses en el primer bienni de la República van ser la reforma agrària, la militar, la religiosa, la territorial, l’educativa i la laboral. La reforma agrària volia resoldre el secular problema del camp espanyol augmentant-ne la productivitat i posant fi al problema dels jornalers sense terra. L’objectiu era crear una nova classe de petits propietaris redistribuint la propietat agrària i millorant les condicions de vida dels pagesos. A la reforma s’hi van oposar els terratinents i els grans propietaris agrícoles. La reforma militar pretenia renovar l’exèrcit i posar fi a la seva intromissió en els afers polítics transformantlo en una institució democràtica i professional. Els opositors d’aquesta reforma van ser les jerarquies militars. La reforma religiosa es proposava posar fi a la influència de l’Església en la vida espanyola secularitzant la societat i l’Estat i prohibint l’ensenyament religiós. Aquest intent va trobar l’oposició de la jerarquia eclesiàstica i de molts espanyols conservadors. La reforma territorial volia modificar l’estructura centralista de l’Estat resolent el problema dels nacionalismes a Catalunya, el País Basc i Galícia. L’objectiu era integrar els nacionalistes al sistema republicà i garantirlos el dret a l’autonomia. A aquesta reforma s’hi van oposar totes les forces de centredreta i de dreta, preocupades per una possible descomposició de l’Estat. La reforma educativa pretenia resoldre el problema de l’analfabetisme i del baix nivell educatiu de molts espanyols. Es proposava de millorar el nivell educatiu establint un ensenyament obligatori, públic i laic. Els sectors socials catòlics i l’Església van ser els principals enemics d’aquesta reforma. La reforma laboral volia millorar les condicions de vida dels treballadors augmentant-los els salaris i concedint-los drets. Aquesta reforma va tenir l’oposició de les dretes i de les organitzacions patronals. 2. El 14 d'abril del 1931, tot just després de les eleccions municipals que van portar Espanya la República, Francesc Macià proclama en un discurs des del balcó del Palau de la Generalitat la República Catalana, integrada en una Federació de Repúbliques Ibèriques. Després d'aquesta proclamació s'inicien unes negociacions entre el govern provisional de la República i les forces polítiques catalanes. Aquestes negociacions van comportar la desaparició de la República Catalana, que Francesc Macià acabava de proclamar, i el reconeixement d'un govern autonòmic que va prendre el nom històric de Generalitat de Catalunya. La nova institució assumia els recursos i les competències de les quatre diputacions catalanes i Francesc Macià en va ser escollit president fins a l'aprovació del nou Estatut d'Autonomia. Inicialment es va establir una Generalitat provisional la tasca primordial de la qual va ser elaborar un projecte d'Estatut d'Autonomia que definís el marc institucional de l'autonomia catalana i les competències que havia d'assumir. L'aprovació de l'Estatut es va iniciar amb l’elaboració d'un projecte d'Estatut, conegut com l'Estatut de Núria, que va ser ratificat a Catalunya en un plebiscit popular. Després es van iniciar una sèrie d'intensos debats parlamentaris al Parlament de la República que van acabar amb l'aprovació de l'Estatut de Catalunya, que definia la seva autonomia i les seves institucions però que havia patit importants modificacions respec11-13 te a l'Estatut de Núria. L'Estatut del 1932 definia els òrgans de govern de la Generalitat i el seu funcionament. Els òrgans de govern de Catalunya eren l’administració autonòmica (Generalitat) i l’administració local (ajuntaments), ambdues elegides mitjançant sufragi universal per la població més gran de 21 anys. L’administració autonòmica era formada per la Generalitat, al front de la qual hi havia el president, elegit pel Parlament de Catalunya segons els resultats de les eleccions. El president nomenava el Consell Executiu. L’administració local la componien els ajuntaments, dirigits pels alcaldes, que també eren elegits per sufragi universal. L’administració de justícia depenia parcialment del govern de la República espanyola, encarregat de nomenar els fiscals de justícia militar. El Consell Executiu de la Generalitat, d’altra banda, rebia l’encàrrec de nomenar el Tribunal de cassació, els jutges i els magistrats. El 1934 es va produir un greu conflicte entre la Generalitat i el govern de la República conegut com els Fets d'Octubre. El Tribunal Constitucional va anul·lar la Llei de Contractes de Conreu aprovada per la Generalitat. Lluís Companys, president de la Generalitat, va proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola i va cridar a la vaga general per impulsar un nou ordre federal. El govern republicà va declarar l'Estat de guerra a Catalunya i va empresonar els dirigents de la Generalitat. 3. Resposta personal. Els alumnes hauran de destacar que la República no va aconseguir consolidar una democràcia estable perquè es va trobar una difícil situació econòmica, perquè a Europa l’auge dels totalitarismes amenaçava tots els governs democràtics, perquè va haver d’enfrontar-se a una brutal oposició de les forces conservadores i perquè les organitzacions obreres van anar radicalitzant progressivament el seu discurs i les seves accions en contra dels governs reformistes. Pàgines 288 i 289 REPASSA a) Identifica els personatges – Niceto Alcalá-Zamora: (1877-1949). Ministre amb Prieto, es va unir als republicans el 1930. El 1931 va ser el primer president de la República provisional. Conservador, va ser destituït després de la victòria del Front Popular del 1936. – Manuel Azaña: (1880-1940). Líder i fundador d’Acción Republicana, va ser ministre de la Guerra el 1931 i després president del Govern i el líder més destacat de la República. El 1936 va tornar a ser president del Govern i després president de la República durant la Guerra Civil. – Francisco Largo Caballero: (1869-1946). Líder de la facció més radical del PSOE i de la UGT. Ministre de 11-14 Treball, va derivar cap a posicions d’extrema esquerra. Durant la Guerra Civil va ser president del Govern i després ministre de la Guerra. – Alejandro Lerroux: (1864-1949). Líder del Partido Radical, la seva demagògia populista li va procurar triomfs electorals, primer des de posicions d’esquerres i després de centredreta. Va ser president del Govern en el bienni conservador i es va exiliar després de les eleccions del 1936. – Buenaventura Durruti: (1896-1936). Sindicalista i revolucionari, va formar part de la CNT. Empresonat en diferents ocasions, el 1936 participa en la defensa de Barcelona en l’esclat de la Guerra Civil. Al novembre del mateix any mor en combat a Madrid. – Lluís Companys: (1882-1940). Polític nacionalista català líder d’Esquerra Republicana. El 1933 es converteix en president de la Generalitat, i el 1934 és empresonat per la seva participació en els fets d’octubre. A finals de la Guerra Civil és detingut i afusellat pel règim franquista. – General Batet (1872-1937). Capità general de Catalunya entre els anys 1931-1935. Va sufocar la insurrecció dels Fets de l'Octubre del 1934 a Catalunya després que el govern republicà declarés l'estat de guerra. Va morir el 1937 afusellat per haver intentat aturar el cop d'Estat previ a la Guerra Civil Espanyola. – Francesc Macià (1859-1933). Polític català nacionalista. Líder d’Esquerra Republicana de Catalunya, l’any 1931 proclamà l’Estat Català, integrat en la Federació de Repúbliques Ibèriques, i la formació del govern de la República Catalana. Ocupà la presidència provisional del govern de la Generalitat i morí en l’exercici del seu càrrec de President de la Generalitat de Catalunya l’any 1933. – Carme Karr: (1865-1943). Periodista i escriptora que va destacar com una de les promotores més avançades del feminisme català de principi del segle XX. Advocava per dotar les dones d'eines que les capacitessin tant per a l'exercici d'una professió com per a la igualtat de drets. – Clara Campoamor: (1888-1972). Diputada republicana, va defensar a les Corts el sufragi femení i els drets de les dones. Es va exiliar el 1937 durant la guerra. – José A. Primo de Rivera: (1903-1936). Fill de Miguel Primo de Rivera va fundar el 1933 la Falange Española, inspirat en els partits feixistes. Va ser empresonat i executat pels republicans el 1936. – José Sanjurjo: (1872-1936). General, en un primer moment va donar suport a la República, però el 1932 es va revelar contra ella sense èxit. Exiliat, va preparar el cop d’Estat del 1936 i va morir en un accident poques hores després de que les tropes es revoltessin. – Francisco Franco: (1892-1975). Militar, va pujar ràpidament a l’exèrcit. El 1936 es va revelar contra la República, i es va convertir en el líder dels insurrectes. Acabada la guerra, va ser dictador d’Espanya fins que va morir. b) Identifica les sigles: – AR/IR: Acción Republicana / Izquierda Republicana. Grups de l’esquerra republicana, liderats per Azaña. – ORGA: Organització Republicana Gallega Autònoma. Partit nacionalista gallec, liderat per Casares Quiroga. – CEDA: Confederación Española de Derechas Autónomas. Partit de dreta, liderat per Gil Robles. – ERC: Esquerra Republicana de Catalunya. Partit nacionalista català d’esquerres, liderat per Macià i Companys – PRR: Partido Republicano Radical. Partit radical de centredreta, liderat per Lerroux. – POUM: Partit Obrer d'Unificació Marxista. Partit antiestalinista liderat per Andreu Nin i Joaquim Maurin. – FAI: Federació Anarquista Ibèrica. Sector revolucionari anarquista, liderat per Durruti i Ascaso. – PSUC: Partit Socialista Unificat de Catalunya. Partit d’esquerra integrat per socialistes i comunistes. – FE: Falange Española. Partit d’extrema dreta autoritària, liderat per José Antonio Primo de Rivera. CONTESTA a) Les eleccions municipals del 1931 van ser plantejades, pel Govern i l’oposició, com un plebiscit sobre la monarquia. Quan els resultats electorals van donar una àmplia victòria a les forces republicanes en la majoria dels nuclis urbans, el rei es va veure forçat a abandonar el tron i es va arribar a la proclamació de la República. El 14 d'abril Francesc Macià va proclamar des del balcó de la Generalitat la República Catalana integrada en una Federació de Repúbliques Ibèriques. La nova Constitució republicana elaborada a partir del 1931 va ser el resultat de les exigències de la majoria parlamentària de centreesquerra i no el fruit d’un consens entre tots els partits. La Constitució era de caràcter democràtic i progressista, establia el principi de la sobirania popular i una àmplia sèrie de drets i llibertats dels ciutadans. Declarava la laïcitat de l’Estat i la igualtat jurídica d’homes i dones, concedint a les dones el sufragi. A més a més, instaurava l’educació primària obligatòria i gratuïta i obria la possibilitat a la creació de governs autònoms en algunes regions, tot i que mantenint la unitat del país. b) L'Estatut establia que Catalunya era una regió autònoma dins l'Estat espanyol, amb una sobirania limitada. Tant el català com el castellà eren declarats llengües oficials. Les competències de la Generalitat eren plenes en dret civil propi i règim administratiu intern, i molt àmplies en ordre públic i justícia (nomenament de jutges, magistrats i funcionaris, i creació del Tribunal de cassació de Catalunya, que era l'òrgan suprem d'apel·lació). Malgrat tot, una majoria de competències eren compartides amb l'Estat (educació, obres públiques, sanitat...) i el sistema de finançament resultava insuficient. La tasca de la Generalitat es va centrar principalment en tres àmbits: la política social, l'ensenyament i l'àmbit cultural. En l’àmbit de la política social cal destacar, entre altres mesures, l'aprovació la Llei de bases, que va permetre organitzar els serveis de sanitat i la millora dels serveis sanitaris i assistencials. En el terreny de l'ensenyament, es van crear moltes escoles primàries i centres d'ensenyament secundari i professional, i es van millorar les condicions laborals i salarials dels mestres. Pel que fa a la cultura, es va normativitzar i normalitzar la llengua catalana; es van impulsar activitats literàries i artístiques, i a les escoles primàries es va implantar el bilingüisme. La autonomia i l'Estatut de Catalunya van ser suspesos arran dels Fets de l'Octubre del 1934. L'autonomia i l'Estatut no es van tornar a restablir fins al 1936, després de la victòria del Front Popular. c) Els factors que van contribuir a la victòria electoral de la dreta el 1933 van ser la divisió de les forces republicanes a les eleccions davant la candidatura única de les dretes; la reorganització de les forces de dreta després del primer bienni progressista; els problemes econòmics derivats de la crisi del 1929; la decepció de les esquerres i dels treballadors per la lentitud del procés reformista, i l’augment de la conflictivitat social i els enfrontaments entre la força pública i els treballadors, amb episodis dramàtics com el de Casas Viejas. Les dretes, durant el seu mandat, van portar a terme un programa que suposava un gir important respecte al reformisme anterior, anul·lant moltes lleis progressistes i resistint-se a l’aplicació d’altres. Després dels fets del 1934, el gir cap a la dreta va ser encara més accentuat, i es va portar a terme una autèntica contrarevolució amb accions molt dures contra les oposicions i els treballadors. Els problemes a què els governs de dretes van haver de fer front van ser l’enfrontament amb la Generalitat catalana per la qüestió agrària, la radicalització obrera i de les esquerres, que va portar a la insurrecció del 1934, i els escàndols de corrupció, que finalment van precipitar la seva caiguda. d) A les eleccions del febrer del 1936 l’esquerra es va presentar unida per primera vegada, agrupada en el Front Popular, mentre que la dreta hi va anar fraccionada, al contrari que el 1933. Les eleccions es van caracteritzar per l’elevada polarització política. El Front Popular va reunir comunistes, socialistes i republicans. El seu programa preveia l’amnistia per als presos polítics, la readmissió dels obrers acomiadats i l’aplicació de les lleis reformistes suspeses. Les dretes es van agrupar en coalicions: CEDA, monàrquics i tradicionalistes (Bloc Nacional), sense candidatura única. El programa de les dretes consistia a governar amb majoria absoluta per implantar un règim catòlic, centralista i autoritari. El triomf del Front Popular va significar l’amnistia 11-15 dels presos, la readmissió dels treballadors acomiadats i la represa de les reformes paralitzades a partir del 1933. Més endavant va accentuar la polarització política, portant molts grups de dreta a començar a organitzar una insurrecció militar. e) El cop d’Estat militar del juliol del 1936 va ser el resultat de mesos de gestació per part dels militars amb el suport dels sectors més conservadors del país, decidits a no tolerar un triomf electoral del Front Popular. El resultat de les eleccions del 1936, amb l’augment de la mobilització popular, les ocupacions de terres i les lleis reformistes del Govern, va espantar encara més els tradicionals grups de poder (Església, empresaris, terratinents, militars). Aquesta por es va accentuar quan es va desencadenar una onada de violència política causada pels atacs dels falangistes a les forces d’esquerres i per les respostes d’aquestes últimes. Davant aquesta situació, un grup de militars dirigits pel general Mola a Pamplona va planificar un aixecament militar que havia de ser dirigit per Sanjurjo i que, tot i que li faltaven objectius clars, havia de restaurar l’ordre i l’autoritat. L’assassinat de Calvo Sotelo el 13 de juliol del 1936 va precipitar la intervenció militar, que es va iniciar quatre dies després. COM S’ELABORA UN TEMA 1. Entendre’n l’enunciat dels grans propietaris. Es consideren latifundis les terres que tenen més de 250 hectàrees. El predomini de la gran propietat latifundista va impedir la modernització de l’agricultura espanyola i va mantenir en un estat de misèria grans multituds de pagesos, que només treballaven com a jornalers en una situació de desigualtat extrema. b) El Govern de la República va decidir emprendre la reforma agrària per modernitzar l’agricultura espanyola i crear una classe mitjana rural propietària de les seves terres que incentivés la sortida de l’endarreriment industrial del país. Amb aquesta reforma es volia solucionar el problema del desigual repartiment de les terres i el de la misèria de molts jornalers. La Llei de Reforma Agrària establia la possibilitat d’expropiar terres a la noblesa, que no estaven cultivades o que ho estaven en condicions molt deficients, per concedir-les als pagesos. L’Institut de Reforma Agrària havia d’indemnitzar els propietaris i al reassentar els pagesos. La reforma agrària va ser rebuda amb molta hostilitat pels terratinents i per molts petits propietaris. En un primer moment els pagesos van rebre la llei amb entusiasme, però les dificultats a l’hora d’aplicar-la van provocar frustració i desil·lusió cap a les polítiques republicanes. Activitat guiada. 2. Observa la imatge 2. Seleccionar les dades clau a) A la imatge hi podem veure una sèrie de gossos que borden a la Lluna, que porta escrita la paraula Estatuto i sobre la qual seu Francesc Macià, promotor de l'Estatut. Al fons podem observar una casa que simbolitza Catalunya i el poble català. Els gossos representen els mitjans de comunicació que s'oposen a l'Estatut de Catalunya. Cada gos té escrit el nom d'un diari o revista: Activitat guiada. 3. Establir-ne el guió. Activitat guiada. COM ES DESENVOLUPA UN TEMA A PARTIR... a) Activitat guiada. b) Activitat guiada. c) Activitat guiada. d) Activitat guiada. Pàgines 290 i 291 1. Interpreta el mapa a) Les províncies que concentren un nombre més gran de latifundis són Sevilla, Cadis i Ciudad Real, amb més del 50% de les finques, seguides de Huelva, Còrdova, Granada i Càceres. Aquesta concentració de latifundis al sud d’Espanya era deguda a la concessió de terres que, durant l’Edat Mitjana, la monarquia feia a les famílies nobles durant la Reconquesta. La situació es va agreujar amb les desamortitzacions del segle XIX, quan moltes terres posades a la venda van passar a mans de la noblesa i 11-16 – Gracia y Justicia: revista d'humor polític, d'aparició setmanal, publicada a Madrid durant la Segona República. – El Debate: publicació diària i matinal espanyola d'orientació catòlica, publicada a Madrid entre l'octubre del 1910 i el juliol del 1936. – La Nación: diari madrileny fundat el 1925 afavorit per la Dictadura de Primo de Rivera. A la Segona República va esdevenir el portaveu del sector més ultradretà de la Unión Monàrquica Nacional. – ABC: diari imprès a Madrid des del 1903. A la Segona República era un diari de tendència conservadora, monàrquic i catòlic. – El Imparcial: va ser un diari matutí d’ideologia liberal fundat per Eduardo Gasset y Artime en 1867 i desaparegut en 1933. b) L’autor caricaturitza la gran hostilitat i oposició amb què va ser rebuda la proposta d'Estatut per part d'amplis sectors de la política, la societat i, particularment, els mitjans de comunicació de tendència conservadora. Durant el debat per aprovar l'Estatut, les discussions parlamentàries van ser molt tenses. La vinyeta caricaturitza l'hostilitat oberta i radical amb la qual nombrosos mitjans localitzats a Madrid van rebre la possibilitat que Catalunya pogués accedir a l'autonomia a través d'un Estatut. c) El procés per elaborar i aprovar un Estatut a través del qual accedir a l'Autonomia va ser difícil i va estar sempre envoltat de polèmica. A més de l'actitud contrària de gran part dels grups polítics conservadors, l'Estatut va haver de superar un seguit d'obstacles i entrebancs, entre els quals podem citar els següents: en primer lloc, ha de ser aprovat pel 75 % dels municipis i després ha de ser ratificat per les tres quartes parts dels votants en referèndum. En darrer terme devia ser confirmat a les Corts espanyoles per la majoria dels parlamentaris. 3. Comenta el text a) El text és un programa electoral, elaborat pels membres del Front Popular. El destinatari és l’electorat espanyol, i es publica el gener del 1936, abans de les eleccions. Els partits que integraven el Front Popular eren el PSOE, el PCE i IR. b) Els punts principals del programa del Front Popular consistien en: amnistia per als presos polítics; readmissió dels treballadors acomiadats pels fet del 1934 i reparació del dany inferit; restabliment de la legalitat constitucional; reorganització de la justícia; mesures a favor dels pagesos; legislació social; impuls a l’educació. Entre republicans i socialistes hi havia discrepàncies sobre el tema agrari i sobre el paper obrer: el PSOE volia una immediata nacionalització de la terra i el control obrer sobre les empreses. Aquestes demandes socialistes eren fruit de la radicalització del PSOE i de la UGT durant els anys de govern conservador. c) Les eleccions del 1936 van tenir lloc després d’un bienni conservador que, el 1935, havia desencadenat una forta repressió contra les forces d’esquerra i estava obrant una verdadera contrarevolució amb l’objectiu d’anul·lar totes les reformes republicanes. Aquests motius, i les conseqüències dels fets del 1934, van provocar una forta polarització política que es va reflectir en la dura lluita electoral entre esquerres i dretes. El Front Popular volia l’amnistia dels presos i el retorn al reformisme del primer bienni; les dretes, liderades per la CEDA i pel Bloc Nacional, en canvi, volien la instauració d’un règim autoritari, centralista i catòlic. La victòria va ser per al Front Popular, gràcies a la presentació d’una candidatura única per tot Espanya, mentre que la dreta es va presentar en diferents coalicions. d) Resposta personal. 4. Completa al quadern Els alumnes podran completar el quadre amb les següents informacions: • Període constituent – Cronologia: abril-desembre 1931 – Partits en el Govern: AR, PRS, ASR, PSOE, ERC, ORGA – Presidència de la República: – Presidència del Govern: Alcalá-Zamora, Azaña – Fets rellevants: proclamació de la República, aprovació de la Constitució. – Problemes: debats sobre el sufragi femení i sobre la secularització. • Bienni reformista – Cronologia: 1931-1933 – Partits en el Govern: PSOE, AR, ASR, PRS – Presidència de la República: Alcalá-Zamora – Presidència del Govern: Azaña – Fets rellevants: Estatut català, reforma agrària, reforma militar, dissolució dels jesuïtes, reforma educativa. – Problemes: cop d’Estat de Sanjurjo, aixecaments de treballadors, fets de Casas Viejas. • Bienni conservador – Cronologia: 1933-1936 – Partits en el Govern: PRR, CEDA – Presidència de la República: Alcalá-Zamora – Presidència del Govern: Lerroux, Martínez Barrio, Chapaprieta, Portela Valladares, Samper i Ibáñez. – Fets rellevants: gir conservador, enfrontament amb la Generalitat, repressió de les esquerres. – Problemes: insurrecció de l’octubre del 1934, radicalització obrera i esquerranista, cas de l’estraperlo. • Front Popular – Cronologia: 1936 – Partits en el Govern: IR, UR – Presidència de la República: Alcalá-Zamora, Azaña. – Presidència del Govern: Azaña, Casares Quiroga – Fets rellevants: amnistia, readmissió dels acomiadats, restabliment del reformisme. – Problemes: polarització política, violència política, oposició de les dretes, complot per al cop d’Estat. 5. Analitza una exposició virtual a) La Primavera Republicana és una exposició virtual del Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona que pretén fer viure al visitant les il·lusions i expectatives que es van experimentar durant la Segona República a través de nombroses imatges i documents. Aquesta exposició té una introducció, La festa de la primavera, en la qual es recrea l'ambient d'il·lusió que va suscitar la proclamació de la República. Aquesta introducció dóna pas als sis àmbits en els quals s'estructura la exposició: 11-17 – La República imaginada. S’hi descriuen esdeveniments clau que van precedir la proclamació de la República. A continuació, s’expliquen les aspiracions i les esperances de la gent posades en la República a través de temes com, per exemple, la reforma agrària i els estatus d'autonomia. – De súbdits a ciutadans, que es subdivideix en tres espais: La política surt al carrer, Cultura per als nous ciutadans i Les escoles s’omplen de llum. S’hi descriu la democratització d'una societat en la qual els ciutadans podien accedir i intervenir a la vida política, cultural i educativa del país. – La dona surt de la cuina. Aquest àmbit explica el que va suposar la proclamació de la República per a les dones: el dret a votar, el dret al divorci i la seva irrupció a la vida pública de la ciutat i del país. – La nit canalla. Àmbit que ens apropa a la vida de l'oci i el lleure, particularment a la vida nocturna a la ciutat de Barcelona. classe per parelles o grups petits i demanar a cada grup que triï dos textos i dues imatges, evitant tractar documents que ja analitzen altres companys. c) En aquest poema Joan Salvat Papasseit descriu una dona que ha vist al tramvia i de la qual el poeta s'ha enamorat. Descriu una dona lliure i inquieta en un moment, la Segona República, en què les dones estaven aconseguint més llibertat i més reconeixement dels seus drets. d) Els dos àudios que hi ha a l'exposició són: – La Marsellesa, que va ser l’himne revolucionari que es va cantar, de manera espontània, pels carrers de Barcelona per tal de celebrar la proclamació de la II República i la caiguda de la monarquia el 14 d’abril del 1931. – Locució de Francesc Macià proclamant la República. Després de ser proclamada la República, el 12 d'abril del 1931, Francesc Macià declara la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica. – La República contra el feixisme. S’hi explica l’ensurt de l’esclat de la guerra i el dinamisme i la passió amb què la van afrontar els ciutadans malgrat les penúries, la por, les divisions internes dels partits polítics i la indiferència internacional. e) Activitat personal. – La derrota. Àmbit que ens apropa als moments de la derrota republicana. Activitat personal. b) Activitat personal. Seria convenient organitzar l'activitat perquè es tractessin a classe tots el àmbits i el màxim de documents i imatges. Podem organitzar la Resposta personal. Elabora un eix digital Reptes a la Xarxa Activitat personal. ENLLAÇOS D’INTERNET TICHING WEBS http://www.tiching.com/77070 http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/segonarepublica-cat.htm http://www.tiching.com/756911 https://ca.wikipedia.org/wiki/Eleccions_municipals_espanyoles_de_1931 http://www.tiching.com/756912 http://es.slideshare.net/riberamontserrat/partits-i-sindicats-def http://www.tiching.com/756914 http://cat.elpais.com/cat/2016/03/30/cultura/1459366563_463170.html http://www.tiching.com/756916 https://ca.wikipedia.org/wiki/Fets_de_Casas_Viejas http://www.tiching.com/756919 https://ca.wikipedia.org/wiki/Front_Popular_(Espanya) http://www.tiching.com/757002 http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/03/17/la-republicad%E2%80%99esquerres-el-bienni-reformista/ http://www.tiching.com/757003 http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/03/22/la-republica-de-dretes-el-bienninegre/ http://www.tiching.com/757004 https://ca.wikipedia.org/wiki/Fets_del_sis_d%27octubre http://www.tiching.com/757005 http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/03/18/la-gran-depressio-i-els-seusefectes-sobre-l%E2%80%99economia-espanyola/ 11-18 Tema 12 La Guerra Civil (1936-1939) GUIA DIDÀCTICA • Orientacions didàctiques • Solucionari • Recursos didàctics – Naveguem per Tiching – Bibliografia 12-1 292 a 303 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 4 Bibliografia Orientacions didàctiques ● 1. Del colp d’Estat a la Guerra Civil. Explicació del fracàs de l’alçament militar i de la seva transformació en una guerra civil entre el bàndol republicà i els insurrectes. ● Llibre que descriu de manera sintètica els principals esdeveniments de la Guerra Civil, escrit per un especialista en el tema. ● 2. Per què la guerra d’Espanya va assolir...? Textos i documents que expliquen la internacionalització de la Guerra Civil espanyola, i els motius que van portar les potències europees a implicar-se en el conflicte. ● 3. El bàndol republicà... Anàlisi de l’evolució política del bàndol republicà durant la guerra, del govern de Largo Caballero al de Negrín. P. PRESTON: La Guerra Civil espanyola. Editorial Base, Barcelona, 2007. ● ● 4. Quines dues opcions es van enfrontar...? Documents i textos que descriuen les lluites internes en el bàndol republicà i les opcions defensades pels diferents grups polítics. J. M. SOLÉ I SABATÉ (DIR.): Breu història de la Guerra Civil a Catalunya. Edicions 62, Barcelona, 2005. Obra que analitza els aspectes generals del període i recull el testimoni de les generacions que van viure el canvi de costums de les persones en guerra, la fam cada cop més més present, la por dels bombardejos, i, fins i tot, la capacitat de crear art i cultura malgrat totes les mancances i penalitats. Naveguem per Tiching ● http://www.tiching.com/756953. La batalla de Barcelona. Pàgina web que explica l’enfrontament de juliol del 1936 entre insurrectes i forces fidels a la República a Barcelona. Conté un gràfic animat de la batalla. ● http://www.tiching.com/757312. La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). Web que analitza la Guerra Civil en territori català. Conté nombrosos recursos: vocabulari, llista de personatges, cronologia, bibliografia i filmografia. ● http://www.tiching.com/753992. Els Fets de Maig del 1937. Article de l’enciclopèdia Viquipèdia que fa una descripció detallada dels Fet de Maig del 1937. ● http://www.tiching.com/757315. Guerra i revolució a l’Espanya republicana. Text sobre la revolució social i política que es va produir al bàndol republicà durant la Guerra Civil. 304 a 313 APARTATS 5 A 8 Orientacions didàctiques ● 5. La zona insurrecta... Anàlisi de l’evolució política en el bàndol revoltat, des de la militarització fins a l’ascens de Francisco Franco. ● 6. Viure en guerra. Descripció de la vida dels civils durant la guerra, amb textos i documents que analitzen problemes com ara els bombardejos, la fam, la repressió, els refugiats i la condició femenina. Bibliografia ● Novel·la en què des de la ficció es recreen esdeveniments de la batalla de l’Ebre. ● 7. L’evolució del conflicte bèl·lic. Descripció de les fases de la guerra, des de la batalla de Madrid fins a la derrota republicana final del 1939. ● 8. Quins dos grans grups socials...? Síntesi final que descriu els dos bàndols enfrontats durant la Guerra Civil i la seva evolució. Naveguem per Tiching ● http://www.tiching.com/756956. El bàndol revoltat a la Guerra Civil. Text sobre la zona revoltada durant la Guerra Civil espanyola. ● http://www.tiching.com/756957. Una ciutat sota les bombes. Article periodístic que descriu els bombardejos patits per Barcelona a la Guerra Civil. ● http://www.tiching.com/756958. Espais de la batalla de l’Ebre. Pàgina web que ofereix informació sobre la batalla de l’Ebre dins el context de la Guerra Civil espanyola. ● http://www.tiching.com/756959. Causes del desenllaç de la Guerra Civil. Text sobre les causes de la victòria dels insurrectes. 12-2 GABRIEL MARTÍNEZ: Viatge a la Batalla de l’Ebre. Cossetània Edicions, Valls, 2005. ● P. GIFRE: La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939) 4. Derrota, ocupació militar i exili. Edicions 62, Barcelona, 2005. Volum que analitza amb detall els moments finals de la guerra a Catalunya, la derrota de la República i l’exili. SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS Pàgines 292 i 293 ● Els dos bàndols que es van enfrontar a la Guerra Civil espanyola van ser el bàndol dels insurrectes, també anomenats nacionalistes, i el bàndol dels republicans. Els insurrectes volien eliminar les reformes implantades pels republicans per protegir els privilegis tradicionals de les classes dominants (Església, exèrcit, terratinents, aristòcrates, empresaris), mentre que els republicans volien mantenir aquestes reformes i aprofundir en la creació d’una societat més moderna i igualitària. ● La Guerra Civil es va produir en un context de tensió internacional creixent a Europa, dominat per l’ascens de règims feixistes com l’italià i l’alemany, la presència d’un estat socialista com l’URSS i el declivi de les grans potències tradicionals com França i la Gran Bretanya. A més a més, aquestes tensions es van veure agreujades per la crisi econòmica que va seguir el crac de Wall Street del 1929 i que va causar atur i pobresa arreu del món. ● A la imatge es pot observar un gran grup de civils, amb maletes i objectes personals, reunits al costat de les vies del ferrocarril de l’estació de Bilbao, mentre esperen ser evacuats cap a zones més allunyades dels combats. Resposta personal. Els alumnes hauran de destacar que un conflicte bèl·lic sol tenir conseqüències desastroses per a la població, objecte d’atacs aeris i bombardejos, obligada a abandonar les seves llars i, sovint, víctima de la fam. Pàgines 294 i 295 1. El general Mola instruïa els seus homes perquè l’alçament militar es desenvolupés amb rapidesa i energia i de manera implacable. La insurrecció havia de ser simultània a totes les guarnicions, i calia actuar amb violència per tal de reduir els enemics. Els dirigents polítics i sindicals havien de ser empresonats i castigats durament, i una vegada conquistat el poder, s’havia d’instaurar una dictadura militar que restablís l’ordre. 2. Els republicans controlaven Catalunya, la Comunitat Valenciana, Múrcia, Castella-la Manxa, Madrid, Astúries, Cantàbria, el País Basc, el sector oriental d’Aragó i bona part d’Extremadura i d’Andalusia. Els insurrectes controlaven les Canàries, les Balears, el Marroc, Galícia, Castella i Lleó, Navarra, l’Aragó occidental i algunes ciutats d’Andalusia. 3. El cop d’estat militar es va començar a organitzar a començament del 1936, per si el Front Popular guanyava les eleccions, sobretot per part del general Mola a Pamplona. Inicialment Mola va tenir l’ajut d'altres oficials pertanyents a la UME, un grup de militars antirepublicans, i preveia entregar el poder, una vegada hagués triomfat l’alçament, al general Sanjurjo, que estava exiliat. El cop havia de ser ràpid i molt violent, per acabar aviat amb la possible resistència dels partidaris del Govern i instaurar de seguida una dictadura militar que acabés amb l’experiment reformista de la República. L’alçament va començar el 17 de juliol al Marroc, on va triomfar ràpidament, i es va estendre l’endemà per la Península, mentre el general Franco assumia el comandament de l’exèrcit d’Àfrica, la força més preparada de la República. En un primer moment, el Govern no va saber reaccionar, fins que el 19 de juliol el nou cap del Govern, Giral, va autoritzar la distribució d’armes als sindicats i partits del Front Popular, que van aconseguir derrotar així els colpistes a gairebé totes les regions més importants del país. Els colpistes van veure la seva insurrecció recolzada per militars reaccionaris, catòlics, falangistes, carlistes, terratinents i empresaris, que s’havien oposat a la República i volien el restabliment de l’ordre tradicional a través de la imposició d’una dictadura militar inspirada en part pels principis feixistes. Els grups que es van mantenir fidels a la República van ser els obrers, els pagesos, la petita burgesia, els jornalers, les classes mitjanes i els intel·lectuals. 4. El pronunciament militar, en els projectes dels colpistes, hauria hagut de triomfar ràpidament sobre les forces lleials al Govern, seguint l’exemple dels cops d’Estat del segle XIX. Ara bé, la reacció de les forces republicanes, encara que tardana, va aconseguir fer front als colpistes a moltes zones importants, com ara Madrid i Barcelona, quan es va començar la distribució d’armes a les forces sindicals i polítiques del Front Popular. Així, doncs, encara que les forces insurrectes havien triomfat en una part d’Espanya, no controlaven les regions més riques ni tampoc les ciutats més importants, i la seva força principal, l’exèrcit d’Àfrica, es trobava bloquejada al Marroc. A més a més, la República havia mantingut el control de la major part de les forces navals i aèries i de les reserves del Banc d’Espanya. Davant aquesta situació, l’ajut alemany i italià als insurrectes i el pont aeri que van organitzar van permetre que els colpistes continuessin atacant la República, amb la qual cosa va començar un conflicte que va durar gairebé tres anys. Els lleials a la República eren, bàsicament, les classes populars: obrers i empleats, petita burgesia i pagesos sense terres. Molts estaven afiliats o influïts per les organitzacions socialistes, comunistes i anarcosindicalistes, i eren anomenats “rojos” per la dreta. A més a més, hi havia classes mitjanes republicanes i un grup abundant d’intel·lectuals i artistes. Tots defensaven la legitimitat republicana però repre12-3 sentaven interessos molt diversos, des de sectors simplement reformistes fins a grups revolucionaris que aspiraven a una revolució socialista o anarquista. Pàgines 296 i 297 1. Pietro Nenni, un antifeixista italià exiliat, vincula la guerra d’Espanya amb el règim feixista de Mussolini perquè el dictador italià està oferint el seu suport al bàndol insurrecte, i perquè una derrota de Franco i dels colpistes seria també, indirectament, una derrota per a Mussolini. Nenni creu que la guerra d’Espanya forma part del mateix combat antifeixista que la lluita contra el règim de Mussolini, perquè està convençut que es tracta d’una lluita internacional de les forces democràtiques contra el feixisme. 2. Les Brigades Internacionals van ser unes unitats de voluntaris que van lluitar a la guerra d’Espanya al costat de les forces republicanes, i van participar en moltes operacions importants, sobretot a la batalla de Madrid. Els membres de les Brigades Internacionals solien ser voluntaris europeus i americans d’ideologia progressista o d’esquerres (comunistes, socialistes, anarquistes i demòcrates). Resposta personal. Els alumnes hauran de destacar que els brigadistes van acudir a Espanya motivats per les seves conviccions polítiques, en un moviment internacional de solidaritat amb la República, per frenar l’ascens del feixisme al continent europeu. 3. El bàndol que va rebre més ajut internacional va ser el bàndol insurrecte, gràcies sobretot al suport italià i alemany. Els insurrectes van poder disposar de més de 70 000 soldats italians i 17 000 d’alemanys i més de 1 300 avions, a banda de tancs i peces d’artilleria. La República va comptar gairebé exclusivament amb l’ajuda de l’URSS, que va enviar una gran quantitat de material (tancs, avions i peces d’artilleria), però molt pocs soldats. La República va tenir molts problemes per proveir-se legalment d’armes perquè les potències occidentals, sobretot Anglaterra, no volien que el conflicte espanyol precipités una guerra general europea entre democràcies i potències feixistes, i perquè molts conservadors a França i al Regne Unit veien amb bons ulls una victòria de Franco. Per aquesta raó, violant les normes del dret internacional, van promoure la creació del Comitè de No-Intervenció que, teòricament, prohibia la venda d’armes als dos bàndols en lluita. Aquest Comitè va suposar una enorme injustícia per a la República i va ser una de les principals causes de la seva derrota. 4. Les democràcies occidentals, especialment la Gran 12-4 Bretanya, no volien fer front obertament a la política expansionista i agressiva de les potències feixistes, i consideraven que es podia trobar una forma de convivència amb aquests països. És per això que van mantenir una imparcialitat suposada i hipòcrita respecte a la guerra d’Espanya: van posar en el mateix pla el Govern republicà legítim i els insurrectes, van impedir que la República obtingués armament per defensar-se a través del Comitè de No-Intervenció i van obviar l’ajut feixista als insurrectes. En canvi, Alemanya i Itàlia no van tenir inconvenients a oferir el màxim suport al bàndol rebel, sense ocultar gaire l’enviament d’homes i armes a Espanya. 5. A la dècada de 1930, a Europa s’assistia a l’ascens de les potències feixistes, Itàlia i Alemanya sobretot, i al retrocés general dels règims democràtics, que a molts països havien estat enderrocats per forces conservadores, tradicionalistes o feixistes. Les ambicions d’Itàlia i d’Alemanya consistien a crear un nou ordre europeu dominat per elles, que acabés amb el predomini tradicional de països com França i Anglaterra i que s’enfrontés a l’URSS, considerada una amenaça. Els països democràtics, afectats per la crisi econòmica, tenien dificultats per resistir davant l’ascens feixista, però alhora temien l’URSS com a potència socialista, cosa que en molts casos els va portar a intentar apaivagar les ambicions totalitàries de Hitler i de Mussolini. La Guerra Civil espanyola es va transformar en un conflicte amb dimensions internacionals perquè Itàlia i Alemanya van veure en la guerra una ocasió per estendre la seva influència a Europa, cosa que va facilitar la victòria de forces que compartien en bona mesura la mateixa ideologia, i per debilitar les democràcies occidentals. Va ser, doncs, l’ajut feixista immediat als insurrectes el que va internacionalitzar el conflicte. La guerra es va plantejar com un combat entre esquerres i dretes perquè, després de la intervenció feixista, va seguir la de l’URSS en defensa de la República, i per tant el conflicte també es va convertir en una guerra indirecta entre grans potències europees. Ara bé, també va ser un enfrontament entre democràcia i feixisme, perquè la majoria dels europeus de sentiments demòcrates van veure en la guerra una ocasió per frenar l’avanç feixista a Europa. Pàgines 298 a 301 1. Companys atribueix a la CNT i a la FAI un paper decisiu en el fracàs del cop militar perquè van ser les forces dels sindicats anarquistes qui va aconseguir derrotar els insurrectes, i es van convertir així en els autèntics propietaris de la situació a Catalunya. 2. Els dos textos propossats al Document 3 s’han de contextualitzar dins els Fets de Maig del 1937. Aquests esdeveniments van ser desencadenats per l’intent del Govern de la Generalitat de desallotjar els anarquistes de l’edifici de Telefónica, des d’on controlaven les comunicacions. De l’intent va derivar una batalla urbana entre, d’una banda, anarquistes i militants del POUM i, de l’altra, militants del PSUC i forces regulars. Els membres del POUM es negaven a cedir el control de les seves milícies al Govern i a frenar el procés revolucionari amb les col·lectivitzacions de terres i empreses. Al primer text, el comitè executiu del POUM acusa de contrarevolucionaris els comunistes i el Govern de la Generalitat, afirmant que volen desarmar el poble per aturar la revolució. Els membres del POUM i els anarquistes tenen com a primera prioritat fer la revolució. El segon text és una resolució del ple del Partit Comunista d’Espanya. En aquest text el Partit Comunista d’Espanya acusa els membres del POUM i els anarquistes de ser “agents disfressats de revolucionaris”. Pels autors d’aquest segon text la prioritat única es guanyar la guerra, i consideren que la realització d’una revolució durant el transcurs de la guerra posaria en perill la república i afavoriria els colpistes. 3. El cartell mostra un braç amb la paraula “Gobierno” escrita a l’avantbraç i que subjecta unes cordes amb les quals dirigeix l’ordre públic, l’agricultura, els transports, les indústries de guerra i l’exèrcit. El missatge del cartell és clar: tots els recursos necesaris per guanyar la guerra han d’estar sota el comandament directe del Govern. 4. La primera etapa de govern a la zona republicana, durant l’estiu del 1936, es va caracteritzar per la caiguda de l’autoritat de l’Estat, amb l’aparició d’estructures de govern populars que van ser les úniques capaces de defensar la legalitat republicana davant el cop d’Estat. Mentre es dissolia l’exèrcit i es creaven milícies populars, a gran part de la zona republicana l’Estat va ser substituït per entitats que van imposar un nou ordre revolucionari, organitzant les columnes de voluntaris, gestionant l’ordre públic i regulant l’economia amb les col·lectivitzacions. Podem parlar, doncs, d’enfonsament de l’Estat perquè el Govern regular va renunciar a moltes de les seves prerrogatives tradicionals i les va lliurar als comitès revolucionaris, sovint enmig d’un violent moviment anticlerical i antiburgès que es va saldar amb moltes víctimes. Els principals elements revolucionaris dels primers mesos del conflicte van ser la substitució de poders civils i militars de l’Estat per comitès locals i per milícies antifeixistes que van prendre decisions i van emprendre accions pròpies d’un Estat o d’un exèrcit. La segona etapa de govern va començar a les acaballes de l’estiu del 1936, davant les dificultats per frenar l’avanç dels insurrectes. Largo Caballero va assumir la presidència del Govern, amb la intenció d’unir forces en un gabinet que incloïa republicans, socialistes i comunistes, i que es va ampliar successivament, i fins i tot va arribar a tenir quatre ministres anarcosindicalistes. La tercera etapa de Govern es va inicar amb el Govern de Negrín. Aquesta estapa va estar marcada per la necessitat de resistir a uns insurrectes cada cop més forts i per la disminució dels anarquistes i l’enfortiment de les posicions comunistes arran dels Fets de Maig del 1937. 5. El Govern de Largo Caballero va acabar amb la descomposició de l’Estat, eliminant juntes i comitès, va militaritzar les milícies i va crear l’Exèrcit Popular. Això no obstant, es va distanciar dels partits, en polèmica amb els comunistes, i no va aconseguir controlar els anarcosindicalistes, que es resistien a integrar-se al nou exèrcit, continuaven amb les seves polítiques de col·lectivització i en general s’oposaven a la direcció única de la guerra i del Govern. Els Fets de Maig del 1937 van precipitar la caiguda de Largo Caballero, que va ser substituït per Negrín, i van reduir la influència anarcosindicalista, a favor del Partit Comunista gràcies a l’ajut que enviava l’URSS a la República. Aquest Govern es va caracteritzar per la voluntat de resistir a ultrança, pels intents d’arribar a una pau negociada i per la persecució dels trotskistes del POUM. Durant les fases finals de la guerra, Negrín es va veure aïllat de manera creixent, amb l’únic suport comunista, fins a la caiguda de la República el 1939. 6. Segons Juan Negrín, president del Govern des de la primavera del 1937, la República havia de resistir les ofensives franquistes fins al final, encara que sense renunciar a buscar una pau negociada a través d’eleccions democràtiques. Segons l’òptica de Negrín, la rivalitat creixent entre potències occidentals i potències feixistes hauria portat a un conflicte general europeu inevitable i pròxim: aquesta nova guerra hauria alleugerit la pressió italiana i alemanya sobre la República, i hauria inclòs la Guerra Civil espanyola en una guerra europea més general. Pàgines 302 i 303 1. Segons George Orwell, la guerra d’Espanya no era només un conflicte civil entre República i insurrectes, ja que s’havia convertit, a la zona republicana, en una autèntica revolució que mirava d’eliminar l’ordre social anterior. El POUM i els anarcosindicalistes defensaven que les forces populars havien de continuar controlant les armes, que les milícies no s’havien d’integrar a l’Exèrcit Popular i que les col·lectivitzacions s’havien de mantenir. Perdre aquestes prerrogatives hauria significat cedir la iniciativa revolucionària i bèl·lica a les forces que volien recompondre les institucions de l’Estat. L’objectiu final del POUM i dels anarcosindicalistes era aprofitar de la situació de guerra i de la descomposició de l’Estat per imposar un nou ordre revolucionari que canviés el sistema de propietat i destruís qualsevol poder del mateix Estat. 12-5 2. El Decret que col·lectivitza una part de l’economia argumenta aquesta decisió amb les diferències econòmiques que s’havien creat entre els propietaris que acumulaven riqueses i els treballadors que vivien en la pobresa. L’exigència de substituir la propietat individual per la col·lectiva responia a la voluntat de beneficiar els treballadors, i castigar al mateix temps els grans propietaris que, en molts casos, havien afavorit l’alçament dels militars. Això no obstant, el Decret mantenia tant la petita propietat privada com la petita indústria. 3. El govern de la República i els comunistes es mostraven contraris a les col·lectivitzacions forçades, al manteniment de juntes i comitès locals que no obeïen a les necessitats de normalització del Govern i al manteniment de milícies autònomes respecte a l’Exèrcit Popular, i en canvi defensaven que calia que s’integressin en aquest Exèrcit. Aquestes posicions del Govern i dels comunistes estaven motivades per la convicció que, com que l’objectiu primari era guanyar la guerra, es feia necessari restablir l’ordre, controlar les col·lectivitzacions, reconstruir un estat i un exèrcit forts, i reforçar els vincles amb les classes mitjanes, molt afectats per l’experiència revolucionària dels primers mesos de la guerra. 4. Activitat personal. Pàgines 304 i 305 1. L’autor del text és la Junta de Defensa Nacional, l’organisme format per militars a la zona ocupada pels insurrectes l’estiu del 1936. Els principis que defensa el text són els d’autoritat, solidaritat nacional, ordre públic i pau. Els principis que rebutja són l’anarquia com a sinònim de caos, el marxisme, i en general les idees progressistes i la divisió entre espanyols. 2. Al Decret de l’abril del 1937 s’estableix la unificació de les forces polítiques que fins aleshores eren legals al territori ocupat en un únic organisme polític, conegut com a Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Aquest Decret marca la culminació del poder en mans de Franco perquè elimina les possibles rivalitats entre les forces polítiques i perquè, tot inspirant-se en l’exemple del feixisme italià, instaura un estat basat en un règim de partit únic en el qual el cap té plens poders. 3. La Junta de Defensa Nacional es va formar al territori ocupat pels insurrectes el juliol del 1936 per solucionar el problema del lideratge dels insurrectes, atès que el general Sanjurjo, considerat el cap principal del moviment militar, havia mort en un accident aeri i que l’alçament no havia triomfat fàcilment tal com es pre12-6 veia en un primer moment. La Junta de Defensa Nacional, integrada per militars i presidida per Miguel Cabanellas, tenia llavors la missió de governar el territori ocupat, cosa que va fer amb el màxim rigor: es va aplicar una repressió ferotge des del primer moment, es van anul·lar les llibertats personals, es va suspendre la Constitució i es van paralitzar les reformes republicanes. A la Junta, aviat va començar a destacar la figura de Francisco Franco, cap de l’exèrcit d’Àfrica. Les seves victòries militars i la relació estreta que va tenir amb Hitler i amb Mussolini, que el consideraven el seu interlocutor a l’hora de donar suport a l’alçament, li van fer guanyar adeptes, fins que el setembre del 1936 va ser nomenat cap de l’Alzamiento, i es va convertir en cap del Govern de la zona revoltada i Generalísimo dels exèrcits. L’objectiu de Franco era concentrar tots els poders a les seves mans, inspirant-se precisament en el model d’estat del feixisme italià i del nazisme alemany. 4. La creació d’un partit únic a la zona nacional es va produir a la primavera del 1937, perquè al territori ocupat encara no hi havia una uniformitat política, perquè continuaven existint legalment partits com la Falange i la Comunió Tradicionalista i perquè també eren tolerats altres grups, com els monàrquics i la CEDA. En aquesta situació Franco, ja cap del Govern i Generalísimo, va fer un pas més cap a la concentració total de poders a les seves mans, i es va inspirar en el model d’estat feixista per instaurar un règim de partit únic. Aleshores, es va arribar a la fusió de Falange i dels tradicionalistes en un únic partit nou (Falange Española Tradicionalista y de las JONS), en el qual també es van anar integrant altres forces, a través del Decret d’Unificació de l’abril del 1937. Franco es va convertir també en cap del nou partit, que va adoptar l’uniforme de la Falange, la boina vermella dels carlistes i la salutació feixista. 5. El primer govern de Franco es va formar el gener del 1938, quan va desaparèixer la Junta Tècnica vigent fins aleshores. Franco concentrava a les seves mans la prefectura de l’Estat i la presidència del Govern, en un nou Estat inspirat en models feixistes, amb trets conservadors i catòlics. El nou Govern, a banda de continuar amb la seva ferotge obra repressora destinada a aniquilar els vençuts als territoris ocupats, va abolir tota la legislació econòmica, social i laboral de la República, va suprimir les llibertats fonamentals, va instaurar la censura i la pena de mort i va anul·lar els estatuts d’autonomia. El mes de març del 1938 va aprovar el Fuero del Trabajo, que agrupava, segons el model del feixisme italià, els empresaris i els treballadors en un sindicat únic. El nou Estat liderat per Franco presentava totes les característiques dels estats totalitaris dels anys 30, com en el cas italià i en l’alemany: concentració de poders en una única persona, lideratge carismàtic, abolició de les llibertats, règim de partit únic, sindicat unitari. Es tractava d’un model polític en el qual l’estat controlava tota la vida dels ciutadans, sense deixar cap espai a la llibertat individual en nom de l’interès de la col·lectivitat, identificada amb l’Estat i el partit únic. Pàgines 306 i 307 1. A la zona republicana es va donar escassetat d’aliments bàsics ja a la tardor del 1937, quan blat, carn i carbó van començar a faltar al mercat. A Madrid el pa va començar a escassejar a començament del 1937, i es va racionar ja al març del mateix any. La situació va anar empitjorant a la capital a l’hivern del 19371938, quan es va fer gairebé impossible proveir la ciutat i els habitants es van veure obligats a sobreviure amb unes racions de 500 grams diaris. A final del 1938 les racions havien baixat a només 60 grams de menjar, i la llet es destinava exclusivament als nens. Aquesta escassetat va provocar centenars de víctimes per fam i inanició el 1939. 2. El text descriu el bombardeig que va patir l’Escola Milà i Fontanals i assenyala els efectes que va tenir sobre l’edifici i les víctimes que va provocar. Els bombardejos sobre la població civil desarmada buscaven crear el pànic entre les víctimes, per terroritzar l’enemic i destrossar la seva voluntat de resistència. 3. A mesura que la guerra avançava es va incrementar de manera contínua el nombre de refugiats i desplaçats a Catalunya. La República perdia territoris en favor dels insurrectes, i això provocava grans migracions cap als territoris no ocupats pels colpistes. 4. La violència a la zona republicana es va dirigir sobretot contra membres del clero i presos polítics d’idees conservadores i dretanes. Ara bé, es va tractar sobretot d’una violència incontrolada, obra d’individus o grups petits i, per més que hi va haver alguns casos d’implicació per part de les autoritats, quan l’Estat va poder tornar a controlar l’ordre públic aquestes violències pràcticament van desaparèixer. En canvi, a la zona insurrecta la violència va ser obra sobretot de les autoritats, que incitaven a l’eliminació física sistemàtica dels opositors, i per tant era una autèntica violència d’Estat, que va durar molt temps. Resposta personal. Els alumnes hauran de destacar que a la zona revoltada la implantació d’un règim totalitari controlat de manera fèrria per Franco va donar com a resultat una violència d’Estat en tots els sentits. En canvi, la pervivència a la zona republicana d’ideals democràtics va aconseguir frenar molt la repressió descontrolada que es va donar durant les primeres setmanes de guerra. 5. Al bàndol republicà es va mantenir la legislació dels anys anteriors i les dones van mantenir els seus drets, que fins i tot van arribar a augmentar i a estendre’s sobretot en els primers mesos de guerra. Mentre algunes van arribar fins i tot a ocupar càrrecs rellevants en la política, com ara Federica Montseny i Dolores Ibárruri, moltes altres dones van servir com a milicianes i infermeres als fronts i van substituir els homes a les fàbriques i les oficines. A la zona nacional, en canvi, la dona va perdre els drets i les llibertats conquistades anteriorment, i es va veure reduïda una vegada més a les tasques de la llar i l’educació dels fills. 6. Activitat personal. Pàgines 308 a 311 1. A l’estiu del 1936 els insurrectes, una vegada travessat l’estret de Gibraltar, van avançar des d’Andalusia fins a Extremadura, van ocupar Badajoz i van enllaçar les forces rebels del centre-nord liderades per Mola, que havien conquistat Sant Sebastià, amb l’exèrcit d’Àfrica liderat per Franco. Ocupada Toledo, les forces rebels van atacar Madrid el novembre, però van fracassar en l’intent de conquistar la capital. Els primers mesos del 1937 els rebels van franquejar el Jarama i van ser derrotats a Guadalajara; no van poder encerclar Madrid, però van conquistar Màlaga. 2. Després de les batalles del Jarama i de Guadalajara, els rebels van començar la conquista de les províncies del nord. Des de l’abril fins a l’octubre les forces de Mola van ocupar el País Basc, Cantàbria i Astúries, i van eliminar així la resistència republicana a la regió. Els republicans van intentar ofensives a Brunete, a prop de Madrid, i a Belchite, a Aragó, sense fer avanços significatius. A final d’any, però, les forces de la República van emprendre una ofensiva a Aragó i van arribar a ocupar Terol. 3. A començament del 1938 les forces rebels van emprendre la reconquista de Terol, aconseguida al febrer. Successivament, van desencadenar la campanya d’Aragó, que les va portar fins al Mediterrani per Vinaròs a l’abril, de manera que van dividir en dos el territori republicà. Ara bé, Franco no va atacar Catalunya, sinó que es va dirigir cap a Castelló i València, on les forces republicanes van resistir. A final de juliol, la República va llançar la seva ofensiva sobre l’Ebre, en la batalla més important de la guerra. Malgrat els avenços inicials, els rebels van detenir l’atac gràcies a l’ajut de les potències feixistes i van forçar la retirada republicana al novembre. Poc després, Franco va llançar la seva ofensiva final sobre Catalunya, que es va acabar el 1939. 4. La primera etapa de la guerra va començar l’agost del 1936 i va acabar el març del 1937. Els insurrectes en principi controlaven Castella i Lleó, Galícia, Navarra, part d’Extremadura, la zona occidental d’Aragó i algunes ciutats a Andalusia. Amb els avenços de l’exèrcit d’Àfrica liderat per Franco, i gràcies a l’ajut alemany i italià, els rebels van ocupar la part occidental d’Andalusia, van conquistar Badajoz i gairebé tot Ex12-7 tremadura, van ocupar Toledo i van llançar un atac directe contra Madrid al novembre, on van ser derrotats per la resistència de la República. A l’hivern del 1936-37, Franco va intentar encerclar Madrid pels flancs, però les batalles del Jarama i de Guadalajara no van modificar substancialment la situació militar. 5. La Guerra Civil espanyola va tenir conseqüències que es van fer sentir durant anys en la història del país. En primer lloc, va provocar una enorme quantitat de víctimes civils i militars, tant pels combats com pels bombardejos i la terrible repressió. Centenars de milers de persones van fugir d’Espanya al final de la guerra, i es van dirigir sobretot a França. La segona fase de la guerra va començar a la primavera del 1937 i es va acabar a la tardor d’aquell mateix any. Franco va canviar d’estratègia: va abandonar la idea d’ocupar Madrid i va llançar un atac contra les províncies del nord, on va ocupar successivament el País Basc, Cantàbria i Astúries, tota la franja nord. La República va intentar ofensives a Brunete i a Belchite, però no va aconseguir ni alleujar la pressió sobre Madrid ni detenir l’avanç rebel al nord. La guerra també va deixar conseqüències econòmiques catastròfiques, amb la destrucció d’infraestructures i comunicacions, la pèrdua de milers d’habitatges i la paralització de l’economia. A més a més, l’ajut italià i alemany es va haver de pagar, cosa que va comportar l’endeutament del país. La tercera fase de la guerra va començar a final del 1937 amb l’ofensiva republicana sobre Terol, que va ser ocupada per les forces del Govern al desembre. La batalla de Terol va veure finalment la retirada republicana, i Franco va aprofitar per llançar les seves tropes cap al Mediterrani a la zona de Vinaròs, de manera que va dividir en dos el territori enemic, i després va continuar atacant cap a València. La quarta fase de la guerra es va obrir amb la gran ofensiva republicana sobre l’Ebre, que va donar inici a la batalla més sagnant del conflicte. Encara que en un primer moment les forces del Govern van aconseguir travessar el riu, els rebels van resistir i, finalment, van derrotar els republicans, que es van veure forçats a retirar-se. Mentre les grans potències abandonaven explícitament la República, Franco va llançar una ofensiva contra Catalunya, que es va acabar al febrer del 1939 amb el col·lapse republicà i la fugida de milers de refugiats i del Govern. La cinquena i última fase del conflicte, en la qual la República només controlava una regió central del país, va veure una insurrecció militar liderada pel coronel Casado a Madrid, que volia eliminar la influència comunista per pactar una pau amb Franco. Tot i que el cop de Casado va triomfar, Franco no va acceptar condicions i a final de març del 1939 va ocupar el que quedava del territori republicà i va anunciar la victòria l’1 d’abril del mateix any. Resposta personal. Els alumnes hauran de destacar que, encara que el 1937 va semblar que hi havia un equilibri de forces entre republicans i insurrectes, els rebels sempre van disposar de més armament i de més ajuts exteriors, i van poder mantenir la iniciativa militar en tot moment. El final de la República es va començar a produir amb la batalla de l’Ebre i la retirada posterior, que va acabar amb totes esperances de derrotar els rebels o de frenar el seu avanç. A més a més, en els mateixos mesos les democràcies occidentals es van desentendre totalment del destí de la República, i van optar per pactar amb Hitler i Mussolini a la Conferència de Munic l’octubre del 1938. 12-8 Finalment, la guerra va destruir la convivència civil, el sistema democràtic i les llibertats personals, anullades per una ferotge dictadura militar que va durar gairebé quaranta anys. Pàgines 312 i 313 1. El bàndol dels insurrectes reunia gran part dels sectors conservadors tradicionalment dominants a Espanya, als quals es van afegir grups d’inspiració feixista que volien instaurar a Espanya una dictadura com la italiana o l’alemanya. Aquests grups apostaven pel manteniment de les diferències socials i econòmiques entre les classes dominants i els treballadors, i rebutjaven les reformes socials republicanes. Políticament, els insurrectes aglutinaven diferents sensibilitats, però tots volien implantar a Espanya un règim conservador, catòlic, allunyat de la democràcia i contrari al socialisme i al comunisme. Aquest objectiu es va aconseguir amb l’afirmació del lideratge de Franco, que va acabar consolidant una dictadura de trets feixistes. Finalment, en l’àmbit econòmic els rebels van apostar per l’abolició de la reforma agrària, pel manteniment dels privilegis de terratinents i empresaris, i per la submissió dels sindicats, obtinguda amb l’aprovació del Fuero del Trabajo. El bàndol republicà presentava una composició social i política molt més variada que l’insurrecte, ja que reunia treballadors industrials, jornalers, petits empresaris, burgesia urbana progressista, intel·lectuals i artistes. Els republicans volien mantenir les reformes del Front Popular, per reduir les diferències socials tradicionals entre les classes, apostar per una reforma econòmica que acabés amb els privilegis dels poderosos i mantenir les llibertats polítiques. Això no obstant, els republicans s’enfrontaven al seu interior a importants diferències ideològiques: alguns dels seus membres lluitaven per mantenir les reformes republicanes, mentre que d’altres, com els anarcosindicalistes, volien transformar radicalment l’estructura social, econòmica i política de l’Estat mitjançant una revolució. 2. La Guerra Civil espanyola va començar en un context internacional dominat per la tensió entre potències i per l’ascens dels totalitarismes, especialment representats pels països feixistes. En aquest marc, la guerra, a banda de despertar l’interès i les passions de l’opinió pública mundial, va ser vista gairebé des del principi com un enfrontament entre els principis democràtics i liberals encarnats per la República i l’amenaça dretana representada pels insurrectes. Al marge d’això, la guerra d’Espanya també va ser interpretada com un enfrontament directe entre feixisme i comunisme, pel paper important que van tenir totes dues ideologies en els dos bàndols enfrontats. Aquestes visions, i les passions despertades, van ser un dels motius de l’arribada a Espanya de milers de voluntaris que es van allistar a les Brigades Internacionals per tal de defensar la República. Així, doncs, no és estrany que les ambicioses potències feixistes, Alemanya i Itàlia, donessin un suport immediat als insurrectes, per interessos tant ideològics com polítics i estratègics. Aquest suport va ser clau per garantir la victòria posterior de Franco. D’altra banda, l’URSS va decidir ajudar la República i intentar frenar l’ascens del feixisme internacional en terres espanyoles. Les democràcies occidentals, però, es van mostrar més preocupades per apaivagar les potències feixistes i per tant es van abstenir d’intervenir al conflicte, amb la promoció de l’ineficaç Comitè de NoIntervenció. 3. La derrota de la República a la Guerra Civil va significar la implantació d’una dictadura ferotge de trets feixistes que va eliminar totes les reformes portades a terme anteriorment, va refermar el poder de les classes dominants i va paralitzar l’evolució democràtica del país durant quaranta anys. A banda de les colossals pèrdues humanes i econòmiques, de la fam i de les destruccions, la victòria de Franco va provocar l’èxode de centenars de milers de persones, i la persecució de desenes de milers de republicans, que van ser ferotgement represaliats. Resposta personal. Pàgines 314 i 315 REPASSA a) Defineix conceptes – Alçament Nacional: nom que va rebre al bàndol franquista la insurrecció militar del juliol del 1936, el fracàs parcial de la qual va originar la guerra civil. – Tretze Punts de Negrín: intent de negociació proposat el maig del 1938 al bàndol franquista pel cap del Govern republicà, Juan Negrín, que pretenia assolir un acord amb els insurrectes que permetés el manteni-ment de la República i de la democràcia a Espanya. – Col·lectivitzacions: procés de transferència als treballadors del control dels béns i els mitjans de producció. Es van donar a la República espanyola al principi de la Guerra Civil, impulsades pels sindicats CNT- FAI i pel POUM com a part de l’anomenada "revolució social". – Brigades Internacionals: formacions militars compostes per voluntaris de molts països que van acudir a Espanya per lluitar al bàndol republicà. Els brigadistes, moguts per la solidaritat internacional antifeixista i sovint organitzats pel Komintern, van tenir un paper essencial en moltes batalles del conflicte. – Pacte de Munic: acord firmat el 1938 per França, la Gran Bretanya, Alemanya i Itàlia pel qual es reconeixia l’annexió de la regió txeca dels Sudets al Reich hitlerià. D’aquesta manera, les democràcies acceptaven l’expansionisme hitlerià i, de manera implícita, l’avanç franquista a Espanya. – Decret d’Unificació: decret del 1937 mitjançant el qual, a la zona revoltada, es creava un partit únic, Falange Espanyola Tradicionalista y de las JONS, que unificava falangistes i carlistes i al qual s’havien d’adherir els altres grups. Franco, cap nacional d’aquest partit, va accentuar la concentració de poders a les seves mans i el feixisme del seu Estat. b) Identifica personatges – Indalecio Prieto: (1883-1962). Polític socialista, líder de l’ala moderada del partit, es va enfrontar sovint amb l’ala radical liderada per Largo Caballero. En el govern de Negrín, va ser ministre de Defensa i Marina i es va encarregar de la direcció de la guerra. Els seus contrastos amb els comunistes van forçar les seves dimissions. – General Rojo: (1894-1966). Militar, es va mantenir fidel a la República el 1936. A la tardor del 1936 es va encarregar de la victoriosa defensa de Madrid. El 1937 va ser nomenat cap d’estat major, i va liderar l’exèrcit republicà a la fase final de la guerra. – General Queipo de Llano: (1875-1951). Militar, va ser un dels organitzadors del cop d’estat del 1936. Es va revoltar a Andalusia i va aconseguir ocupar Sevilla, on va exercir el poder de manera cruel i va destacar per les seves brutals al·locucions radiofòniques. – Dolores Ibárruri: (1895-1989). Política comunista, fundadora del PCE. Diputada per Astúries, a la Guerra Civil va ser coneguda com a La Pasionaria i es va convertir en símbol de la resistència republicana. Exiliada a l’URSS, va ser secretària general del PCE i va tornar a ser elegida el 1977, amb el retorn de la democràcia. – Juan Negrín: (1889-1956). Polític socialista, va ser diputat i ministre d’Hisenda el 1936. El 1937 es va convertir en cap del Govern, va intentar negociar la pau amb un programa de tretze punts, tot mantenint amb vida alhora la resistència republicana. A l’exili posterior a la derrota, va organitzar el Servei d’Emigració de Republicans Espanyols. – Segismundo Casado: (1893-1968). Militar, es va mantenir fidel a la República el 1936. Va tenir importants 12-9 encàrrecs a l’exèrcit republicà, i el 1939 es va convertir en cap d’estat major de terra. Es va alçar contra el govern de Negrín i els comunistes, i va intentar sense èxit arribar a una pau negociada amb Franco. Exiliat, va tornar a Espanya el 1961. – Francisco Franco: (1892-1975). Militar, va destacar de molt jove en els combats al Marroc. El 1934 va liderar la repressió a Astúries, i el 1936, com a cap de l’exèrcit d’Àfrica, es va alçar contra la República. Entre 1936 i 1937 va concentrar a les seves mans tots els poders de la zona nacional, com a cap de Govern i del partit únic. Un cop guanyada la Guerra Civil, va iniciar la seva dictadura personal, que va durar fins que va morir el 1975. – Andreu Nin: (1892-1937). Sindicalista i polític marxista, líder del POUM. Al començament de la guerra, va tenir càrrecs al govern de la Generalitat. El 1937 va ser segrestat i assassinat pels comunistes, després dels Fets de Maig. c) Explica i situa cronològicament Relacionem els fets seguint l’ordre cronològic: – Govern de Largo Caballero (setembre 1936 / maig 1937): govern de concentració en el qual van participar republicans, socialistes i comunistes, i posteriorment també els anarcosindicalistes. Va recompondre el poder de l’Estat després del col·lapse de l’estiu del 1936 i va crear l’Exèrcit Popular. Va caure com a conseqüència dels Fets de Maig del 1937. – Govern de Negrín (maig 1937 / març 1939): govern que va succeir el de Largo Caballero, en el qual van entrar només els partits i no els sindicats, i que va tenir una forta influència comunista. Va proposar una política de resistència, així com una pau negociada, però va ser abandonat per les democràcies occidentals – Afonament de l’Estat republicà (març 1939): col·lapse final de la República després de la caiguda de Catalunya en mans franquistes. Malgrat la voluntat de resistència de Negrín, les dimissions d’Azaña i el reconeixement occidental del govern de Franco van precipitar la insurrecció de Casado, amb l’objectiu de facilitar una pau negociada. L’intent va fracassar i Franco va entrar a Madrid sense resistència. CONTESTA a) El cop militar va començar a organitzar-se abans de les eleccions del 1936, per enderrocar un eventual govern format pel Front Popular. El moviment va ser liderat pel general Mola, a Pamplona, amb la complicitat d’altres militars d’idees antirepublicanes, i havia de ser comandat per Sanjurjo. L’objectiu dels insurrectes era portar a terme un alçament ràpid i brutal que enderroqués la República i instaurar una dictadura militar. El cop d’Estat va triomfar a Galícia, Castella i Lleó, Navarra, part d’Aragó, part d’Extremadura i algunes 12-10 regions i ciutats aïllades d’Andalusia, i també a Àfrica i a les Canàries. En canvi, va fracassar a Madrid, Catalunya, el Llevant, Castella-la Manxa, el País Basc, Cantàbria, Astúries i part d’Andalusia. b) A Catalunya va fracassar la insurrecció militar, que va ser derrotada per les tropes lleials a la República i les forces anarcosindicalistes. c) El cop militar es va convertir en una guerra civil perquè els militars no van poder aconseguir el control de tot el territori espanyol, però, alhora, la República no va poder controlar l’alçament a les zones on va triomfar. d) La Guerra Civil espanyola va ser alhora un conflicte intern i un fet d’enorme repercussió internacional perquè es va produir en un moment de grans tensions a Europa, mentre que les potències feixistes anaven guanyant posicions i desafiaven obertament el poder tradicional de les democràcies occidentals i a l’est s’havia constituït un estat comunista, l’URSS. Així, la Guerra Civil va ser vista per molts com una confrontació entre les forces de la democràcia i les forces de la dreta, però també com un enfrontament entre feixisme i comunisme, que tenia lloc a Espanya. A més a més, la implicació estrangera en el conflicte va ser immediata, perquè tant els insurrectes com els republicans van recórrer a l’exterior per buscar suports, cosa que va portar intervencions estrangeres obertes a la guerra. L’opinió pública internacional va manifestar un interès enorme en els esdeveniments espanyols, i la major part va recolzar la causa republicana, encara que els excessos i les violències inicials van frenar moltes simpaties. També va ser important el moviment de voluntaris que, des de tots els països, es van allistar a les Brigades Internacionals. Els països democràtics, més aviat preocupats per buscar una convivència amb els estats feixistes, van negar injustament a la República espanyola el dret a proveirse d’armes, amb la creació del Comitè de No-Intervenció. En canvi, l’URSS va ser l’única potència que va prestar un important suport militar i econòmic a la República. A l’altre bàndol, Itàlia i Alemanya van enviar ajut als insurrectes des dels primers dies de guerra. També Portugal i el Papat es van mostrar aliats dels rebels. e) La revolució social portada a terme a la zona republicana va consistir en la col·lectivització de l’agricultura, la indústria i els serveis essencials. Pel que fa a l’administració del territori, el govern de molts pobles i ciutats va quedar en mans de juntes, consells i comitès revolucionaris. El mes de maig del 1937 es van enfrontar a Barcelona el sector anarquista, defensor de la revolució social per davant de la guerra, contra un altre sector, que estava format per comunistes, socialistes i republicans, que tenia com a objectiu prioritari guanyar la guerra. f) A la zona insurrecta, després de la creació de la Junta de Defensa Nacional el 24 de juliol del 1936, es va anar imposant un model d’Estat totalitari, que imitava en molts aspectes els estats feixistes europeus com Itàlia i Alemanya. Al territori ocupat, el general Franco es va convertir en cap militar dels insurrectes i en cap del Govern, i va concentrar el poder a les seves mans. Amb el Decret d’Unificació del 1937 es va crear un partit únic, el líder del qual era Franco, seguint també en aquest cas el model feixista. g) A l’estiu del 1936 els insurrectes van aconseguir l’enllaç entre les forces de Mola i l’exèrcit d’Àfrica de Franco, i van ocupar Badajoz i Toledo. Durant la tardor, es va produir la batalla de Madrid, amb l’intent dels rebels de conquistar la capital. Això no obstant, els republicans van aconseguir resistir i van salvar la capital. A l’hivern següent, les batalles del Jarama i de Guadalajara no van aconseguir modificar la situació, i es van convertir en èxits tàctics de la República. A la primavera del 1937 Franco va canviar d’estratègia i va llançar una ofensiva sobre les províncies del nord: malgrat els intents republicans per alleujar la pressió amb les batalles de Belchite i Brunete, l’ofensiva rebel va aconseguir ocupar el País Basc, Cantàbria i finalment Astúries. A les acaballes del 1937 la República va prendre la iniciativa atacant i conquistant Terol, però la contraofensiva rebel que va seguir va fer retrocedir els republicans i, un cop desencadenada la campanya d’Aragó, va aconseguir dividir en dos el territori de la República. Mentre Franco atacava cap a Castelló i València, la República va llançar la seva última gran ofensiva a l’Ebre. La batalla de l’Ebre, la més sagnant de la guerra, va veure uns èxits republicans inicials, però la resistència rebel, ajudada per les potències de l’Eix, va obligar a la retirada dels governamentals. La fase final del conflicte es va iniciar amb la campanya de Catalunya, que va acabar el febrer del 1939 amb la derrota republicana, l’ocupació de la zona i l’èxode de centenars de milers de persones. Després, mentre a Madrid Casado s’alçava contra els comunistes, Franco va llançar l’última ofensiva al març del 1939, i va ocupar ràpidament el que quedava de territori republicà. La guerra va tenir unes conseqüències tremendes per a Espanya: als centenars de milers de víctimes militars i civils, cal afegir-hi els exiliats que van fugir durant les últimes fases de la guerra cap a països com França i Mèxic. Les destruccions d’infraestructures van ser catastròfiques, l’economia va quedar arruïnada i les finances, endeutades. Finalment, la victòria rebel va significar la implantació d’un règim dictatorial brutal d’inspiració feixista que va destruir la convivència, la democràcia i les llibertats personals, i que va perse-guir amb violència els derrotats. COM S’ELABORA UN TEMA 1. Comprendre’n l’enunciat Activitat guiada. 2. Seleccionar les dades clau Activitat guiada. 3. Establir-ne el guió Activitat guiada. COM ES COMENTA UN CARTELL POLÍTIC a) Activitat guiada. b) Activitat guiada. A tall d’exemple: • El cartell de l’esquerra representa els enemics de la República. Pertany al bàndol republicà i el va publicar el Ministeri de Propaganda l’any 1937. El cartell de la dreta representa un soldat del bàndol nacional mentre eradica amb una escombra els enemics dels insurrectes; el cartell pertany al bàndol nacional i el va publicar el Servei Nacional de Propaganda el 1939. • Al cartell republicà hi apareixen una àguila, símbol dels franquistes; un capitalista amb una esvàstica nazi; un militar; un cardenal, i una forca amb un lema feixista i un mapa d’Espanya penjada. Tots es troben dins d’un vaixell, anomenat Junta de Burgos, i el que dóna unitat al conjunt d’imatges és la representació amb l’estil de caricatura. Al cartell nacionalista, hi apareix una bandera vermella i groga, un soldat nacional que, amb una escombra, escombra els principis o grups que segons els rebels cal eradicar d’Espanya: politicastres, bolxevisme (representat per la falç i el martell), maçons (amb el seu símbol maçònic), anarquisme i separatisme. El que dóna unitat de conjunt al cartell és la representació del soldat que elimina de la nova Espanya el que, segons els rebels, representava la República. • El cartell republicà vol ensenyar als ciutadans els que són els enemics de la República i està inspirat pels principis democràtics antifeixistes i laics de la República mateixa. Es va fer amb l’objectiu de provocar el rebuig de l’enemic. El cartell de la dreta vol transmetre la idea que l’Espanya nacional eliminarà del país els seus enemics i reflecteix la ideologia conservadora, antidemocràtica i feixista dels rebels. Es va fer amb l’objectiu de mostrar al públic els símbols de tot allò que es volia destruir. c) Activitat guiada. A tall d’exemple: El cartell republicà es publica el 1937, quan la República ha superat la descomposició inicial i ha aconseguit construir un Exèrcit Popular que ha derrotat els rebels a les batalles de Madrid i de Guadalajara. El cartell nacional, en canvi, es publica el 1939, quan la República està al caire del col·lapse, amb la caiguda de Catalunya i la descomposició interior. d) Activitat guiada de resposta personal. 12-11 Pàgines 316 i 317 1. Comenta el text a) L’autor del text és Juan Negrín, cap del Govern de la República, i la data del document és l’1 de maig del 1938. Aquest document se situa en un context bèl·lic difícil per a la República, ja que amb la campanya d’Aragó Franco havia dividit en dos el territori republicà i aleshores atacava cap a Castelló i València. Allò que va ser conegut com els Tretze Punts de Negrín va consistir en un programa per arribar a un acord de pau amb els insurrectes que pogués salvar la República. b) Per arribar a unes negociacions de pau, el Govern proposava assegurar la independència i la integritat territorial del país, així com la retirada de totes les forces estrangeres, fent una clara referència a la participació feixista en el conflicte i a les ambicions que algunes potències tenien respecte a territoris espanyols. A més a més, Negrín demanava la conservació de la República i el reconeixement dels drets bàsics als ciutadans espanyols, i reconeixia el dret a la propietat legal. Finalment, suggeria una amnistia per a tots aquells que havien participat en el conflicte, per tancar les ferides de la guerra i reconstruir el país. Aquestes condicions no podien ser acceptades pels rebels perquè l’alçament es va produir precisament per acabar amb la República, perquè la ideologia rebel no estava disposada a reconèixer els drets bàsics a la població i perquè els nacionalistes no volien cap amnistia, sinó el càstig ferotge a tots aquells que havien donat suport a la República, de manera que es van mantenir les divisions de la guerra. 2. Observa la imatge a) A la fotografia, hi apareixen en primer pla un milicià, la seva dona i el seu fill, mentre l’home es prepara a sortir cap al front. Sembla que la família representa membres de les classes populars. La fotografia està feta al juliol del 1936, al començament de la Guerra Civil. b) A la zona republicana, a l’estiu del 1936, es vivia una situació de tensió per l’alçament militar, però també de gran entusiasme, ja que a molts indrets l’ordre estatal va col·lapsar i es va iniciar un procés revolucionari que semblava poder modificar radicalment les condicions econòmiques i socials de les classes més febles. En aquesta situació, milers de persones es van allistar a les milícies populars per lluitar contra l’alçament, animades per intensos sentiments revolucionaris. Resposta personal. 3. Interpreta les dades a) La taula ens indica la quantitat de combatents a disposició de cada un dels dos bàndols al principi de la 12-12 guerra, dividits entre oficials, tropa, exèrcit d’Àfrica i milícies. b) El bàndol que disposava de més forces de l’exèrcit regular era el bàndol insurrecte, que disposava de més oficials, més tropa i també de tot l’exèrcit d’Àfrica. El bàndol que es formava amb més milicians era el republicà. c) Els insurrectes tenien superioritat militar gairebé des de l’inici de la guerra perquè molts comandaments militars van ser els responsables de l’alçament, per les seves idees antirepublicanes, i perquè també van poder comptar, ja al cap de pocs dies de l’inici del conflicte, amb l’ajut d’italians i alemanys. 4. Analitza una pintura a) La imatge ens mostra el Guernica; l’autor és Pablo Picasso. La pintura es va fer el 1937, com a denúncia del bombardeig alemany sobre la ciutat basca de Gernika, per ser exposada al pavelló de la República Espanyola a l’Exposició Universal de París d’aquell any. b) Resposta personal. c) El quadre, després de l’Exposició de París, va viatjar per diferents exposicions en ciutats europees, fins que el 1939 el seu autor va decidir que l’obra es custodiés al museu d’Art Modern de Nova York. El Guernica es va quedar als Estats Units fins al 1981, encara que moltes vegades va viatjar a diferents països per a exposicions temporals. El 1981, finalment, el quadre va tornar a Espanya, on es troba actualment al museu Reina Sofía de Madrid. El quadre va poder tornar a Espanya perquè la dictadura franquista s’havia acabat i havia tornat la democràcia. 5. Explica els mapes a) El color blau correspon a la zona insurrecta i el color rosa, a la zona republicana. b) Els mapes es poden ordenar d’acord amb la proporció de territori ocupat pels insurrectes. Així, el primer en ordre cronològic és el superior esquerre, amb la situació a la tardor del 1936. El segon és l’inferior dret, amb la situació a final del 1937. El tercer és l’inferior esquerre, amb la situació a l’estiu del 1938, i el darrer, el superior dret, amb la situació al març del 1939. c) Al primer mapa hi podem identificar la batalla de Toledo i la de Madrid. Al segon, les batalles de Belchite, a Aragó, i de Brunete, a prop de Madrid. Al tercer, les batalles de Terol i d’Alfambra, a Aragó, i la batalla de l’Ebre, a Catalunya. d) Al primer mapa observem, per part republicana, una ofensiva contra Mallorca, que no aconsegueix el seu objectiu, i alguns avenços de milícies a Aragó. En el bàndol insurrecte, l’exèrcit d’Àfrica desembarca a Andalusia, on aconsegueix conquistar alguns territoris, i seu nom real era Endré Friedmann, i és considerat el millor fotògraf de guerra de tots els temps. Va néixer a Budapest el 1913 i va morir a Thai Binh, a l’actual Vietnam, el 1954. Des de ben jove, va descobrir el compromís polític i es va acostar a les posicions del Partit Comunista. després es dirigeix cap al nord i enllaça amb les forces de Mola, les quals havien desenvolupat ofensives a Oviedo i Sant Sebastià. Les forces rebels ocupen Badajoz i Toledo i després ataquen Madrid, on són derrotades. Al segon mapa, hi veiem els intents insurrectes d’encerclar Madrid amb les batalles del Jarama i de Guadalajara, i després la campanya del nord, amb la conquista del País Basc, Cantàbria i Astúries. Els republicans intenten dues ofensives, a Brunete i a Belchite, per distreure els nacionalistes, però sense èxit. Després, al desembre, els republicans ataquen i ocupen Terol. Al tercer mapa observem l’ofensiva franquista d’Aragó, amb l’ocupació d’una franja del Mediterrani al nord de València, i l’intent republicà d’atacar cap al sud a la batalla de l’Ebre. Finalment, al quart mapa ja no s’hi aprecien atacs de la República, pròxima al col·lapse final, i veiem en canvi l’avanç sense resistència de les tropes insurrectes en territori republicà. b) Per seguir de prop tot el conflicte, Capa va utilitzar una màquina Leica de 35 mm i es va moure constantment per totes les zones del front. c) Les fotografies de Capa són un testimoni no tan sols de les operacions militars, sinó també de l’ambient bèl·lic, perquè també són objecte de les imatges els homes i les seves emocions, i els objectes, i retrata així el caire civil de la guerra. d) Els mapes es poden ordenar segons la proporció de territori ocupat pels insurrectes. Elabora un eix digital Activitat personal. 6. Investiga amb fonts digitals Reptes a la Xarxa a) Robert Capa va ser un fotògraf d’origen hongarès. El Activitat personal. ENLLAÇOS D’INTERNET TICHING WEBS http://www.tiching.com/756953 http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/ocio-y-cultura/inicio-guerra-civil-espanolabarcelona-video-5274530 http://www.tiching.com/753992 https://ca.wikipedia.org/wiki/Fets_de_maig_del_1937 http://www.tiching.com/756956 http://www.artehistoria.com/v2/contextos/7236.htm http://www.tiching.com/756957 http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/una-ciutat-sota-les-bombes-226972 http://www.tiching.com/756958 http://www.batallaebre.org/ http://www.tiching.com/756959 http://www.artehistoria.com/v2/contextos/7243.htm http://www.tiching.com/757312 http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/guerracivil-cat.htm http://www.tiching.com/757315 http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/03/31/guerra-i-revolucio-al%e2%80%99espanya-republicana/ 12-13 Tema 13 El franquisme: la postguerra (1939-1959) GUIA DIDÀCTICA • Orientacions didàctiques • Solucionari • Recursos didàctics – Naveguem per Tiching – Bibliografia 13-1 318 a 331 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 5 Orientacions didàctiques ● 1. El caràcter del règim franquista. Descripció de les principals característiques del règim franquista, dels seus suports i de les seves “famílies”. Bibliografia ● ● 2. La repressió sobre els vençuts. Textos i documents que analitzen la brutal repressió que el règim va exercir sobre els republicans vençuts. ● 3. El franquisme a Catalunya. Anàlisi de la implantació del franquisme a Catalunya i les seves repercussions. Obra que ofereix una panoràmica general del franquisme i la seva evolució a les diferents etapes del règim. ● 4. Per què Espanya no va intervenir...? Documents i textos que expliquen l’actitud espanyola durant la Segona Guerra Mundial. ● 5. La consolidació... Anàlisi del franquisme entre 1939 i 1951: aïllament internacional, institucionalització del règim, dificultats econòmiques. Carme MOLINERO i Pere YSÀS: El Règim franquista feixisme, modernització i consens. Eumo, Vic, 2003. ● Naveguem per Tiching Jaume FABRE: La Presó també era a fora: dones i nens víctimes de la postguerra. Ara Llibres, Barcelona, 2007. Llibre centrat en el sofriment que la postguerra va portar a les famílies dels perdedors de la Guerra Civil, als fills i les esposes dels partidaris de la República. ● http://www.tiching.com/756960. Fonaments i etapes del franquisme. Text que descriu les característiques generals i les etapes del franquisme. ● http://www.tiching.com/756961. Cel·les de la memòria. Documental sobre la repressió franquista a la localitat valenciana de Borriana. ● http://www.tiching.com/757340. El franquisme a Catalunya. Pàgina web que analitza el període de la dictadura franquista a Catalunya. ● http://www.tiching.com/757341. Espionatge britànic a Espanya. Vídeo sobre la intervenció britànica per evitar l'entrada d'Espanya a la II Guerra Mundial. ● http://www.tiching.com/756969. Les cartilles de racionament. Vídeo sobre la postguerra que explica en què consistien les cartilles de racionament. 332 a 341 APARTATS 6 A 10 Orientacions didàctiques ● 6. Els anys del reconeixement... Descripció de l’evolució del règim entre 1951 i 1959, i del seu progressiu reconeixement internacional. Bibliografia ● ● 7. L’adoctrinament de la societat. Anàlisi dels canvis socials imposats pel règim i de la submissió de la dona espanyola. Biografia de Franco escrita per un especialista que descriu les manipulacions i els falsos mites creats per la dictadura. ● 8. L’oposició exterior: els republicans... Documents i textos que descriuen l’oposició dels republicans exiliats a l’estranger. ● 9. La resistència a l’interior. Descripció de les etapes de l’oposició antifranquista a l’interior i del ressorgiment de la conflictivitat social. ● 10. Sobre quines bases es va establir...? Síntesi final que descriu les principals característiques del règim i els seus fonaments. Naveguem per Tiching ● http://www.tiching.com/757346. L’obertura franquista a l’exterior. Text sobre l'evolució de la política internacional del franquisme entre 1947 i 1959. ● http://www.tiching.com/756972. La dona durant el franquisme. Web que analitza la situació de la dona durant el franquisme. ● http://www.tiching.com/757347. Republicans espanyols a França. Web amb textos i documentals sobre els voluntaris republicans a la II Guerra Mundial. ● http://www.tiching.com/756975. Invasió de la Vall d'Aran. Article de l'enciclopèdia Viquipèdia dedicat a la invasió realitzada pels maquis de la Vall d'Aran. ● http://www.tiching.com/756976. Anàlisi del franquisme. Webquest sobre el franquisme que ens permetrà analitzar diferents aspectes d'aquest règim dictatorial. 13-2 P. PRESTON: Franco, el gran manipulador, Editorial Base, Barcelona, 2008. ● J. COLOMINES: Crònica de l'antifranquisme a Catalunya. Angle Editorial, Barcelona, 2003. Obra sobre la resistència al franquisme a Catalunya entre 1958 i 1977. El llibre aplega una sèrie de textos escrits per l'autor entre el 1958 i 1977, mentre duia a terme una intensa activitat política clandestina. SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS Pàgines 318 i 319 ● Els protagonistes de la imatge són Franco i els generals de l’exèrcit revoltat que acaben de guanyar la Guerra Civil, així com altres representants del partit únic de la Falange. El centre d’atenció és Franco, dalt de la tribuna. L’element relacionat amb el feixisme que es mostra a la imatge és la salutació amb el braç dret aixecat, típic de les dictadures feixistes, com la italiana i l’alemanya. ● Resposta personal. L’emblema de la tribuna és el víctor, un antic símbol romà que es va convertir en l’emblema de les victòries militars. Per aquesta raó es va escollir com a emblema de la desfilada de la Victòria que van celebrar els nacionalistes una vegada acabada la Guerra Civil. Pàgines 320 i 321 1. Els textos descriuen els principals principis ideològics del franquisme i indiquen qui són els enemics del nou règim. Se celebra l’Estat unitari i fort sota el comandament del caudillo, que posa fi a la divisió de poders i concentra a les seves mans totes les prerrogatives, seguint els principis d’ordre i de jerarquia. També s’exalta la grandesa del nou Estat i l’oposició a les potències estrangeres. Es condemnen les divisions polítiques i els separatismes, la democràcia, el marxisme, la maçoneria, el judaisme, el liberalisme i el capitalisme, en un rebuig frontal als principis tradicionals de la Revolució Francesa i de les democràcies liberals. 2. L’uniforme falangista consistia en una camisa blava amb els símbols de la Falange i en una boina vermella, tradicional emblema dels carlistes. Els símbols dels falangistes eren el jou i les fletxes, derivats d’emblemes utilitzats pels Reis Catòlics. 3. En aquest jurament, els bisbes espanyols es comprometien a la fidelitat a l’Estat i a l’obediència a Franco. A més a més, es comprometien a no participar en cap iniciativa en contra del règim i a imposar als seus feligresos la mateixa conducta. Una part important de l’Església va fer costat al franquisme perquè a canvi del seu suport va obtenir beneficis econòmics, una gran influència en l’educació i la imposició de valors conservadors i de la moral catòlica a la societat espanyola. 4. El règim franquista pot considerar-se una dictadura perquè el 1939 Franco va concentrar a les seves mans tots els poders de l’Estat per crear un nou ordre polític que desterrés la democràcia liberal, convertint-se en cap de l’Estat i del Govern, cap dels exèrcits i cap del partit únic. A més a més, el nou Estat es va caracteritzar com a totalitari, seguint els exemples de les potències de l’Eix; va suprimir totes les llibertats i els drets democràtics; va anul·lar els estatuts d’auto- nomia i va perseguir els regionalismes; va reprimir ferotgement els vençuts, i va institucionalitzar una rígida censura sobre els mitjans de comunicació. 5. Els tres pilars en què es va assentar el règim van ser l’exèrcit, la Falange i l’Església. L’exèrcit va executar la repressió i va participar activament en els governs; la Falange va ocupar càrrecs de l’Administració, es va dedicar a difondre el discurs oficial del règim i va crear organitzacions de masses per adoctrinar la població; l’Església va justificar la naturalesa catòlica del règim a canvi d’ajudes econòmiques, del monopoli sobre educació i d’una gran influència moral. Hi va haver tres actituds socials principals davant el franquisme. Les classes altes i els petits i mitjans propietaris agrícoles van donar suport a la dictadura. Les classes mitjanes van adoptar una actitud passiva, ja que el rebuig que inspirava el franquisme es combinava amb la por de la revolució social dels temps de la República. La majoria de les classes populars, sotmeses a repressió i vigilància, va actuar passivament, per por i per misèria, però hi havia minories actives que van manifestar el seu obert rebuig al franquisme i van exercir una oposició activa. 6. Dins del franquisme, malgrat la concentració de poders en mans del dictador, sempre van existir diferents tendències ideològiques, representades per les que es van anomenar “famílies” del franquisme. Les dues més importants, en un primer moment, van ser la falangista i la militar, tot i que després també va destacar la família catòlica. Menys rellevància van tenir els monàrquics alfonsins i els carlistes, així com alguns republicans conservadors, els membres de la CEDA i els catalanistes de la Lliga Catalana. Pàgines 322 i 323 1. La repressió franquista pretenia perpetuar la divisió del país entre vencedors i vençuts de la Guerra Civil, castigant els republicans amb duresa per evitar i prevenir tota oposició. Els encarregats d’executar la repressió van ser sobretot els militars, a través dels consells de guerra. Les lleis que van elaborar per portar a terme la repressió van ser moltes. Van destacar especialment la Ley de Responsabilidades Políticas, que volia depurar tots aquells que van col·laborar amb la República d’alguna manera, i la Ley de Represión del Comunismo y la Masonería. Resposta personal. Els alumnes hauran de valorar que una llei que s’apliqui retroactivament vulnera tots els principis del dret universal i és pròpia únicament de dictadures ferotges. 2. Es calcula que les víctimes de la repressió franquista van ser unes 127 000, i les víctimes dels republicans, unes 49 000, el que dóna un total d’aproximadament 13-3 176 000 víctimes entre els dos bàndols. Els que van ser reclosos van ser uns 270 000 el 1939, l’any amb més quantitat de detinguts. Les zones on hi va haver més quantitat de víctimes de la repressió franquista van ser Andalusia, Extremadura i les dues Castelles. Les zones amb més quantitat de víctimes de la repressió republicana van ser Castella la Nova i Catalunya. Els camps de concentració eren camps en què es van reunir, a partir del 1939, els presos polítics republicans, per la seva enorme quantitat. Els batallons disciplinaris eren grups de treball integrats per soldats considerats perillosos per incorporar a l’exèrcit que es dedicaven a dures tasques de reconstrucció d’infraestructures o al treball en pedreres, mines i al Valle de los Caídos. 3. La repressió tenia un objectiu exemplaritzant i punitiu perquè el règim se servia de la violència per sembrar la por entre la població d’idees republicanes, afusellant els dirigents més destacats i aconseguint escarmentar els altres. La premsa mateixa servia per a aquest objectiu, ja que tenia ordres de publicar les notícies de sentències particularment rellevants i que tinguessin finalitats exemplaritzants. A més a més, els càstigs i les detencions portaven a la pèrdua del sou per als detinguts, els qui, en el moment de la reinserció laboral, continuaven dominats per la por i el pànic. 4. Les depuracions van ser uns processos pels quals es va expulsar dels seus llocs de treball milers de funcionaris públics que havien simpatitzat obertament amb els republicans, pressionant al mateix temps perquè també en el sector privat es fes el mateix. Les confiscacions de béns van ser accions mitjançant les quals es va privar del seu patrimoni exiliats i polítics republicans, i els partits, sindicats, associacions, cooperatives i qualsevol entitat lligada als republicans. Les depuracions i les confiscacions van afectar centenars de milers d’espanyols sospitosos de simpaties republicanes. Així es pretenia difondre la por i el terror, impedir qualsevol forma d’oposició, reduir a la misèria els vençuts i, al mateix temps, reunir considerables quantitats de diners. La institució catalana que tenia un més funcionaris destituïts, un 94,7 %, va ser la Generalitat de Catalunya, a causa de la seva intervenció decidida en favor de la República, a la seva orientació clarament catalanista i en favor d'una república catalana, i a la relació d'aquesta institució amb diferents grups i partits polítics obrers i d'esquerres. 5. Les zones espanyoles en què la repressió total va ser més gran en relació amb la població van ser l’Aragó, Andalusia i Extremadura, on els afectats totals van ser una mica més de l’1 % de la població. Les menys afectades en la repressió total van ser Galícia i les Canàries, amb menys del 0,5 % de la població total afectada. Això va ser així perquè a l’Aragó, Andalusia i 13-4 Extremadura es van lliurar durs combats durant les primeres fases de la guerra, les més sagnants, i que aquestes tres regions tenien una important presència de simpatitzants esquerrans, motiu pel qual van patir molt la repressió franquista. El baix nombre de víctimes totals a Galícia i les Canàries es va deure al fet que totes dues regions van caure sota domini revoltat els primers dies de guerra, impedint qualsevol resistència republicana. Pàgines 324 i 325 1. A la sentència del consell de guerra contra el president de la Generalitat, Lluís Companys, se’l condemna a mort després que el tribunal militar li imputi els càrrecs següents: – Oposició al règim sorgit de la rebel·lió militar de juliol del 1936 i a l’exèrcit nacional, dirigit per Franco. – Passivitat davant els actes de violència, assassinats, robatoris i crims que van tenir lloc a la rereguarda republicana durant la guerra. – Legislació d’acord amb les posicions esquerranes en qualitat de president de la Generalitat. – Rebel·lió militar contra el govern de Franco. 2. Catalunya va destacar com a territori hostil als vencedors de la guerra. A més, tenia un sentiment identitari molt arrelat que era considerat pel règim franquista com una amenaça a la unitat d'Espanya. Per aquests motius la implantació del franquisme a Catalunya va tenir un caràcter clarament repressiu. Un cop va acabar la guerra, Franco va imposar un règim centralista i uniformitzador a Catalunya, que va veure com es derogava el seu Estatut d’Autonomia i com eren suprimides les seves institucions d’autogovern (Generalitat, Parlament, etc.). A partir d’aleshores, Catalunya va tornar a ser dividida territorialment en províncies i va quedar sota el control administratiu d’un governador militar, posteriorment civil. La persecució dels vençuts i la repressió de la identitat i la cultura catalanes van ser molt intenses. A Catalunya van ser executades unes 3 500 persones i foren sotmeses a tribunals militars unes 78 000. La llengua castellana s'hi va imposar com a única llengua oficial i l'ús del català va ser prohibit en la vida pública. 3. A Catalunya, el franquisme va tenir el suport d'una part de la població, integrada principalment per industrials, propietaris agraris, grans comerciants i financers, que es van identificar amb el nou règim amb graus d'adhesió i d'activisme molt variats. La presència de la Falange era inferior a Catalunya que a altres regions d'Espanya. La integraven excombatents franquistes, carlistes i membres de partits d'extrema dreta a l'època de la República. 4. A l'hora d'identificar l'origen social i polític dels càrrecs de l'administració franquista cal distingir entre els alts càrrecs i els càrrecs menors. Els alts càrrecs provenien majoritàriament de fora de Catalunya i acostumaven a ser militars, membres de la Falange o, simplement, persones que destacaven per la seva afinitat al règim franquista. Els càrrecs menors que integraven les diputacions, els ajuntaments i les organitzacions del Movimiento acostumaven a estar ocupats per franquistes catalans. En general aquest tipus de càrrec menor estava ocupat per excombatents, falangistes i antics lerrouxistes i membres de la Lliga Catalana. Sobretot, però, eren persones que provenien de les elits econòmiques i socials tradicionals i que s'havien adherit al franquisme per convicció ideològica, per oportunisme polític o per interessos econòmics. 5. La repressió dels vençuts va ser particularment dura a Catalunya: hi van ser executades unes 3 500 persones, foren sotmeses a tribunals militars unes 78 000, i uns 60 000 catalans es van exiliar. També es va dur a terme una depuració de treballadors d'institucions públiques i empreses privades amb acomiadaments massius. Finalment, es va procedir a la confiscació de les propietats de les persones considerades desafectes al règim. 6. Després de la guerra es va intentar esborrar la identitat catalana i es va reprimir tot signe de catalanitat. Es va prohibir l’ús del català en els àmbits oficial i públic. El castellà es va imposar com a llengua única des de l’ensenyament primari fins a la cultura literària. Els escriptors catalans es van veure obligats a escriure en castellà. Així mateix, es va pretendre convèncer els catalans de la conveniència i els avantatges de l’ús del castellà, i es van anul·lar i menysprear la llengua i la cultura catalanes, relegades a l’ús privat en la clandestinitat. Hi va haver també una persecució sistemàtica de totes les manifestacions culturals catalanes i una prohibició generalitzada dels símbols de catalanitat (banderes, himnes, cançons, etc.). Les principals institucions culturals catalanes van ser prohibides i van desaparèixer o van haver de passar a la clandestinitat, com fou el cas de l’Institut d'Estudis Catalans. Pàgines 326 i 327 1. Durant la Segona Guerra Mundial, l’Espanya de Franco va simpatitzar obertament amb les potències de l’Eix al llarg de gairebé tot el conflicte. Si bé en un principi va declarar la seva formal neutralitat, a partir del juny del 1940, amb la caiguda de França, el règim espanyol va passar a una no-bel·ligerància clarament favorable a l’Eix, que rebia d’Espanya, a més de clares mostres de simpatia, materials estratègics, treballadors i soldats en la División Azul. A partir del 1943, amb el progressiu col·lapse de l’Eix, Franco va reorientar parcialment la seva política, tornant a la neutralitat i buscant un acostament als Estats Units. Carrero Blanco justifica el suport a l’Eix perquè identifica en les forces dels aliats tots els enemics tradicionals de l’Espanya reaccionària i conservadora encarnada pel règim franquista. Segons Carrero Blanco, han estat les lògies jueves les que han propiciat la formació de l’aliança entre l’URSS, la Gran Bretanya i els Estats Units, i per això Espanya ha de posicionarse al costat de Hitler i de Mussolini. 2. A la imatge es pot veure la trobada entre Hitler i Franco a Hendaia, l’octubre del 1940. Els dos dictadors apareixen desfilant a l’estació de trens sota la mirada de soldats alemanys. L’objectiu de l’entrevista era descobrir la possibilitat d’una intervenció activa d’Espanya en la guerra al costat de l’Eix. Segons la propaganda franquista de la postguerra, l’entrevista va ser una brillant maniobra de Franco, que va saber resistir a les pressions nazis perquè intervingués en el conflicte. En realitat, com apareix en la documentació alemanya, va ser Hitler qui va rebutjar la intervenció espanyola, ja que Franco tenia unes ambicions territorials excessives en cas de victòria final, i no representava una ajuda important militarment. Espanya volia l’annexió, a finals de la guerra, de Gibraltar, el Marroc espanyol i la zona d’Orà, a Algèria. Hitler, davant aquestes exigències, no va acceptar l’entrada a la guerra d’Espanya i no va tornar a reunirse amb Franco. 3. Les imatges mostren l’enviament de treballadors espanyols a Alemanya per ajudar a l’esforç econòmic del Tercer Reich durant la guerra, i la participació de voluntaris espanyols de la División Azul en les operacions alemanyes contra l’URSS. La División Azul va ser una divisió de voluntaris espanyols que va lluitar al front oriental contra la Unió Soviètica i l’enviament del qual va ser proposat pel ministre d’Exteriors Serrano Súñer l’estiu de 1941. L’enviament de tropes a l’URSS va ser justificat pel suport que la mateixa URSS va donar a la República durant la Guerra Civil, fet que, a ulls dels franquistes, la convertia en culpable i còmplice de l’enemic. 4. En el moment de la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial, el franquisme es va veure forçat a un important viratge en política exterior per poder sobreviure a la derrota dels seus aliats històrics. Amb aquest objectiu, es va crear la improbable justificació de la triple guerra mundial. Des de l’òptica franquista, la Segona Guerra Mundial en realitat van ser tres conteses en una: una lluita entre els Estats Units i el Japó al Pacífic, en què Espanya va simpatitzar amb els nord-americans; una lluita entre alemanys i aliats occidentals, a què Espanya es va mostrar totalment neutral, i una lluita entre l’URSS i Alemanya, en què Espanya simpatitzava amb Alemanya. 5. Les tres fases de la política exterior espanyola durant la Segona Guerra Mundial van ser la neutralitat, entre el setembre del 1939 i el juny del 1940; la no13-5 bel·ligerància, des del juny del 1940 fins a l’octubre del 1943, i el retorn a la neutralitat, des de l’octubre del 1943 fins al final del conflicte. L'actitud del règim franquista va ser sempre propera a les potències de l'Eix, encara que va variar en funció de l'evolució de la guerra. Malgrat que a l'inici de la guerra Espanya es va declarar neutral, aquesta declaració en realitat era formal, ja que el règim franquista no ocultava les seves simpaties per l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Aquesta declaració inicial de neutralitat responia al temor que Espanya es veiés afectada per un conflicte amb un final i unes repercussions molt incertes. La declaració de neutralitat primerenca es va transformar en una declaració de no-bel·ligerància que suposava, malgrat l'exclusió de la participació activa en la guerra, el recolzament tant diplomàtic com estratègic i econòmic a les potències de l'Eix. La major mostra d’implicació del règim amb les potències de l'Eix es va produir després de la victòria alemanya sobre França, en un moment del conflicte molt favorable a les potències de l'Eix. Les pressions dels falangistes dins del règim i de les mateixes potències de l'Eix, que havien ajudat Franco durant la guerra civil, van ser els motius claus d'aquest canvi de postura del règim franquista. El retorn a la neutralitat es va produir quan la guerra va començar a ser clarament desfavorable a les potències feixistes. Les pressions de britànics i americans, i el temor a les possibles repercussions en cas que Alemanya fos derrotada van ser els factors determinants d’aquest nou canvi de postura envers la Segona Guerra Mundial. La neutralitat és diferent de la no-bel·ligerància perquè significa no prendre partit per cap dels dos bàndols en lluita, ni tan sols manifestant simpaties. La no-bel·ligerància és una fórmula que indica que Espanya, en aquell moment determinat, no podia considerar-se neutral ja que tenia àmplies simpaties per l’Eix, però encara no havia entrat formalment en el conflicte. Els canvis van ser causats per l’evolució del conflicte bèl·lic: el 1940 l’abandonament de la neutralitat va ser justificat pels triomfs militars dels nazis i per l’entrada en guerra d’Itàlia. El 1943 el retorn a la neutralitat va ser conseqüència del progressiu col·lapse de les forces de l’Eix en els diferents fronts de batalla. 6. Resposta personal. Pàgines 328 a 331 1. Els britànics afirmen que una intervenció a Espanya provocaria una guerra civil que crearia problemes a les potències occidentals i que, en canvi, afavoriria l’URSS. A més a més, consideren que el règim de Franco, tot i que odiós, no representa una amenaça. 2. El règim franquista s’organitzava institucionalment al 13-6 voltant de la figura de Franco, qui concentrava a les seves mans la majoria dels poders de l’Estat: era cap del Partit Únic i de les forces armades, i cap de l’Estat i del Govern. A més a més, Franco controlava el poder executiu de l’Estat, ja que podia nomenar els ministres, els governadors civils i els alcaldes, i el poder judicial, a través de la designació directa del president del Tribunal Suprem. El poder legislatiu, que només tenia un caràcter consultiu i assessor, estava repartit entre les Corts espanyoles, el Consejo Nacional del Reino i el Consejo Nacional del Movimiento, els presidents dels quals també eren nomenats per Franco. Finalment, el règim va crear una sèrie de Leyes Fundamentales que pretenien legalitzar jurídicament la dictadura: el Fuero del Trabajo, la Ley Constitutiva de las Cortes, el Fuero de los Españoles, la Ley del Referéndum Nacional i la Ley de Sucesión. 3. Durant la dictadura franquista no existia la clàssica divisió de poders, ja que Franco concentrava a les seves mans la majoria de les prerrogatives i dels càrrecs, i els tres poders no eren independents. A més a més, els òrgans que havien d’exercir el poder legislatiu només tenien un caràcter consultiu. Franco acumulava a les seves mans la presidència del Consell de Regència, del Consell d’Estat, del Consell d’Economia Nacional i del Tribunal de Comptes. A més a més era cap del Govern, cap de l’Estat, cap del Partit Únic, secretari general del Movimiento i generalísimo dels exèrcits. Franco també controlava el Sindicat Únic i la Junta de Defensa Nacional, de la qual depenien les capitanies generals i els governadors militars. Finalment, nomenava gairebé tots els alts càrrecs de l’Estat: els ministres, els governadors civils, el president del Tribunal Suprem i els presidents dels tres òrgans legislatius. 4. Resposta personal. Els alumnes hauran de destacar que les Corts no eren ni representatives ni democràtiques perquè no eren elegides pel poble, sinó que estaven formades, en bona part, per procuradors designats des del poder o per procuradors nats per raó del seu càrrec. 5. El missatge del cartell convida els espanyols a comprar productes espanyols, i és un missatge típic dels temps de l’autarquia econòmica durant els primers anys del franquisme. Seguint els exemples de les dictadures feixistes d’entreguerres, el franquisme es va proposar aïllar l’economia espanyola del comerç exterior per fomentar la producció i el consum de productes locals. Des de l’òptica franquista, això servia per potenciar la indústria local i aconseguir l’autosuficiència econòmica. 6. La conveniència de l’autarquia econòmica es justificava afirmant que l’economia espanyola era capaç de produir tot el que els consumidors necessitaven, i que per això no era necessari recórrer a importacions de l’estranger. A més a més, l’autarquia es con- siderava un valor per si mateixa, ja que l’augment de la producció local reforçava la independència nacional. 7. Les condicions de vida de les famílies obreres van empitjorar molt a la postguerra, fins arribar per sota dels nivells mínims de subsistència. En relació amb el 1936, el poder adquisitiu dels treballadors s'havia reduït fins a la meitat, i havia passat d'un índex 100 a un índex 50. Així, mentre que l'any 1936 el total de les despeses d'una família obrera era d'unes 404 pessetes, els seus ingressos eren de 428. L'any 1936 les despeses d'una família van passar a ser més grans que els seus ingressos: els treballadors ingressaven unes 1 329 pessetes, mentre que les seves despeses pujaven molt més. El poder adquisitiu dels treballadors va millorar molt lleugerament l'any 1950, encara que les despeses continuaven superant els ingressos. 8. El mercat negre era un mercat il·legal en què els productors venien als consumidors els seus productes a preus molt superiors als establerts legalment. Existia perquè la reglamentació de l’economia obligava els pagesos a entregar tota la seva producció a l’Estat perquè aquest la distribuís. Aquest sistema va portar a un generalitzat desproveïment i al racionament dels aliments, condicions que impulsaven els productors a buscar guanys més elevats, i els consumidors, a buscar aliments de la manera que fos. A més a més, el mercat negre va poder sobreviure tant de temps també perquè les autoritats corruptes del país el toleraven. Els productes més afectats pel mercat negre eren aliments, matèries primeres i productes industrials. En el mercat negre els preus dels aliments solien ser molt més elevats que els oficials: el bacallà i els cigrons valien el doble; l’oli i l’arròs, el triple, i el pa era gairebé cinc vegades més car. 9. El final de la Segona Guerra Mundial, amb la derrota de les potències feixistes, va suposar un moment de greus dificultats per al règim franquista, que va perdre els seus aliats de referència. En el general clima antifeixista de la immediata postguerra, el franquisme va entendre que es feia necessari allunyar-se parcialment de les posicions més pròximes al feixisme. Per això es va reduir la influència del falangisme més radical i es van abandonar la nomenclatura i els rituals més clarament feixistes. No obstant això, la situació internacional va veure una gran hostilitat de les potències guanyadores de la guerra cap a Espanya, que va ser aïllada i marginada en el context de la postguerra per la seva vinculació amb els derrotats règims de l’Eix. França va tancar la frontera amb Espanya, es van retirar els ambaixadors occidentals i es va condemnar explícitament el règim, esperant que s’ensorrés o evolucionés cap a postures més democràtiques i acceptables. El franquisme, en canvi, va presentar l’aïllament i el boicot internacional com una maniobra per desprestigiar el país, i va poder perpetuar-se en el poder sense canvis importants. A partir del 1947, la tensió entre els Estats Units i l’URSS va donar pas al començament de la Guerra Freda. En aquest nou context internacional bipolar, Espanya es va convertir en un potencial aliat en la lluita contra l’enemic comunista, malgrat el seu sistema polític antidemocràtic. Així doncs, tot i que es van mantenir durant un temps les condemnes verbals, el nou clima va afavorir una progressiva acceptació del règim espanyol en el context internacional, amb el retorn dels ambaixadors estrangers i el final de les sancions. 10. El règim franquista es va organitzar institucionalment al voltant de la concentració de poders en mans de Franco, que, a més de ser cap de l’Estat i del Govern, presidia el Consell de Regència, el Consell d’Estat, el Consell d’Economia Nacional i el Tribunal de Comptes. A més a més, el dictador era cap del Partit Únic, secretari general del Movimiento i generalísimo dels exèrcits. El poder executiu residia en el Govern i en el Consell de Ministres, que a nivell local es concretava en governadors civils i alcaldes. Tots aquests càrrecs estaven directament supervisats pel mateix Franco. El poder judicial residia en el Tribunal Suprem, que en l’àmbit local es concretava en les audiències provincials. El poder legislatiu tenia únicament un caràcter consultiu i assessor i es dividia entre el Consejo Nacional del Movimiento, el Consejo Nacional del Reino i les Corts espanyoles. Les Corts estaven formades per procuradors: alguns eren designats des del poder i d’altres eren procuradors nats per raó del seu càrrec. També existien procuradors elegits per sufragi restringit i indirecte en el si de les corporacions, a partir de la divisió en terços de la societat (terç sindical, terç municipal i terç familiar). A nivell local, el poder de la dictadura es basava, a més dels governadors civils i alcaldes, en els governadors militars i en les capitanies generals. Finalment, els sindicats es trobaven enquadrats en el Sindicat Vertical. Les lleis que regulaven el complex entramat institucional del règim eren les anomenades Leyes Fundamentales. Les primeres van ser el Fuero del Trabajo, la Ley Constitutiva de las Cortes, el Fuero de los Espanyoles, la Ley del Referéndum Nacional i la Ley de Sucesión. Totes aquestes lleis i institucions negaven els principis bàsics de la democràcia perquè no respectaven la separació dels poders, garantien l’acumulació de poders en mans d’una mateixa persona i no permetien la participació de la població en la política ni en els sindicats. 11. L’autarquia del règim franquista consistia en l’intent d’aconseguir l’autosuficiència econòmica d’Espanya, aïllant-se de l’exterior, fomentant la producció local i substituint el lliure mercat per la intervenció de l’Estat en l’economia. 13-7 Per implantar aquest règim econòmic, la dictadura va reglamentar el comerç exterior, limitant-lo i reduint-lo als productes imprescindibles; va fomentar la indústria nacional afavorint la creació d’empreses públiques i fundant l’Instituto Nacional de Industria, i també va reglamentar la comercialització dels productes i els preus, sobretot en el sector agrari. Els resultats de la política autàrquica van ser desastrosos: van portar el país a un estancament econòmic, al col·lapse del comerç, a una reducció de producció i de consum i a una baixada en el nivell de vida de la població. La limitació del comerç exterior va suposar l’encariment dels productes importats, una gran escassetat de béns de consum i el desproveïment de les indústries. En l’agricultura, la regulació estatal dels preus va portar a un important descens de la producció i a una disminució de la productivitat per hectàrea. 12. El racionament dels productes bàsics va ser una conseqüència de la rígida reglamentació de l’economia per part de la dictadura, ja que els pagesos estaven obligats a vendre tota la seva producció a l’Estat a preu de taxa. El desproveïment generalitzat d’aliments va obligar l’Estat a introduir el racionament de productes de primera necessitat, distribuïts a través de cartilles específiques. El racionament va portar a l’aparició d’un florent mercat negre, en el qual els pagesos venien els seus productes a preus molt més elevats que els oficials. A més del mercat negre, els primers anys de la dictadura van portar misèria i fam generalitzada per a la població, amb la baixada de l’esperança de vida, la reaparició de malalties i una alta mortalitat. La misèria també es va manifestar en l’escassetat d’habitatges dignes, i va obligar molts ciutadans a la pluriocupació per poder sobreviure. Pàgines 332 i 333 1. La reacció de la Falange davant la remodelació del govern i la pèrdua d’influència va consistir en reivindicar-se com a únic moviment inspirador de l’Estat, criticant l’existència d’altres grups de poder i anunciant dures accions contra els qui poguessin manifestar dissidències. 2. L’altra família política del franquisme que anava agafant les regnes del poder a principis dels anys cinquanta era la dels catòlics. malestar per les dures condicions de vida i per l’opressió política, que es va expressar en protestes com la de Bilbao i la de Barcelona; les dificultats econòmiques, i la necessitat de suavitzar encara més els trets del franquisme més pròxims al feixisme. El canvi d’orientació política va consistir en una remodelació del govern, que va concedir més espai als catòlics en detriment dels falangistes i va impulsar figures menys autoritàries, com Ruiz-Giménez. 5. El règim franquista va aconseguir sortir del seu aïllament internacional gràcies a l’agudització de la Guerra Freda. En aquest marc, l’anticomunisme acèrrim del règim espanyol podia servir per a l’admissió en els organismes internacionals mitjançant un acostament als Estats Units. El final de l’aïllament es va produir de manera definitiva el 1953, quan es va firmar el concordat amb el Vaticà, que accentuava encara més l’aliança amb l’Església, i els acords amb els Estats Units, que garantien al règim espanyol ajudes econòmiques i militars i el suport de Washington a canvi de la concessió d’instal·lacions militars nord-americanes en territori espanyol. 6. El nou canvi governamental del 1957 va ser motivat per les dificultats econòmiques, que seguien sense resoldre’s i que afavorien l’aparició d’importants moviments de protesta entre els obrers de les indústries i entre els estudiants universitaris. El canvi va consistir en una ulterior promoció dels sectors catòlics dins del Govern, amb l’entrada dels anomenats tecnòcrates. Aquests tecnòcrates, que sovint procedien de l’Opus Dei i que no havien conegut directament la Guerra Civil, es van encarregar de liberalitzar l’economia espanyola per modernitzar-la i salvar l’Estat de la fallida. 7. La Ley de Principios del Movimiento, promulgada el 1958, actualitzava els principis directors del règim, encara que sense modificar la seva naturalesa dictatorial. Segons els falangistes més radicals, aquesta llei havia de concedir grans poders al partit per controlar el Govern. No obstant això, l’oposició de l’Església, els militars i les empreses va fer que el Movimiento Nacional es configurés com una unió de totes les famílies franquistes, sense paper dominant per a la Falange. La Ley de Principios del Movimiento definia una vegada més Espanya com a regne, però deixava que fos Franco qui hagués d’elegir el futur rei, així com el moment de la successió. 3. El text del general Franco Salgado mostra un fort criticisme cap a les institucions del règim franquista. Segons l’autor, el Movimiento no és sinó una aglomeració de buròcrates que no tenen arrelament al país, com tampoc tenen els sindicats i la Falange, ja que les úniques forces que mantenen el règim són la de Franco i la de l’exèrcit. 1. Les principals celebracions franquistes commemoraven la victòria del bàndol nacionalista en la Guerra Civil, la figura de Franco i el partit únic de la Falange. 4. Els factors que van afavorir un canvi d’orientació política en el franquisme a partir del 1951 van ser el 2. La censura era un sistema, impulsat pel govern franquista, que havia de controlar i vigilar totes les acti- 13-8 Pàgines 334 i 335 vitats socials, culturals i lúdiques dels espanyols. L’objectiu de la censura era reprimir qualsevol contingut que fos contrari als principis del Movimiento o a la moral cristiana. La censura s’ocupava llavors de vigilar la premsa, les obres teatrals, els llibres, les pel·lícules i les conferències. 3. Per al franquisme, la funció social de la dona era complementària a l’home: l’home s’encarregava dels afers públics, i la dona, dels domèstics. Segons les teories franquistes, la dona només havia d’ocupar-se de formar una família, cuidar els fills i ocupar-se de les tasques domèstiques. Per complir amb aquestes feines, la dona havia de ser educada perquè aprengués a fer activitats domèstiques, com cuinar, planxar i sargir. 4. El franquisme va imposar a tota la societat espanyola, però especialment a les dones i als joves, unes normes de comportament social rígides i molt conservadores. Aquestes incloïen el culte a Franco i al règim, difós a través dels mitjans de comunicació; l’obediència a la moral catòlica tradicional, a través de l’assistència gairebé obligatòria a les cerimònies i de la prohibició de conductes considerades contràries al catolicisme, i unes normes de bons costums que imposaven la manera de vestir i les actituds socials. Per imposar aquestes normes tan rígides, el règim se servia de les organitzacions de la Falange, que enquadraven la societat i l’adoctrinaven: el Frente de Juventudes per als joves, la Sección Femenina per a les dones, l’Auxilio Social i Educación y Descanso. 5. El sistema de valors del franquisme es pot definir com un sistema masclista perquè considerava les dones inferiors, tant legalment com jurídicament. Les dones van perdre tots els drets que havien conquerit durant la Segona República, i van ser relegades a la llar i a les tasques domèstiques. Les dones van perdre la capacitat jurídica, i eren els seus marits els administradors dels seus béns; se’ls va prohibir l’ús d’anticonceptius, així com es van prohibir el divorci i l’avortament. A més a més, es va intentar evitar que les dones treballessin fora de casa, i per a això era necessària una autorització dels marits, i les dones treballadores rebien sous notablement més baixos que els homes. Des de l’òptica franquista, la dona només havia de preocupar-se per formar una família, ser una bona esposa i una bona mare, educar els fills i encarregar-se de les tasques domèstiques. 6. L’educació sota el franquisme es va convertir en un instrument bàsic per adoctrinar la joventut, tant políticament com religiosament. L’Església es va fer càrrec de l’ensenyament primari i mitjà, i a les aules s’impartien classes obligatòries de religió i de Formación del Espíritu Nacional, una assignatura que adoctrinava els joves en els principis del Movimiento. Les nenes, separades dels nens, rebien, en canvi, una educació diferenciada perquè el seu destí era quedarse a casa. Això va portar a una considerable disminució del nivell educatiu de les dones. Pàgines 336 i 337 1. Els centenars de milers d’espanyols que es van exiliar el 1939 van fugir sobretot cap a França i cap als ports del l’Àfrica del Nord, sovint a camps de refugiats amb pèssimes condicions de vida. Si bé alguns van decidir tornar a Espanya quan Franco va prometre, tot i que no ho va mantenir, no castigar qui no hagués comès delictes, molts es van quedar a l’exili, sobretot a França i a Mèxic. Els republicans espanyols que s’havien exiliat a França es van veure molt afectats per l’ocupació nazi del país a partir del 1940, i van ser considerats pels alemanys com a comunistes i, per tant, enemics del Tercer Reich. En aquesta situació, molts van decidir anar-se’n cap a Amèrica, però d’altres es van allistar a les files de la resistència francesa i van lluitar contra els nazis. Pels espanyols que van participar en la resistència, l’arribada dels nazis va significar molts patiments, ja que molts van ser deportats als camps de concentració i d’extermini, i gairebé 6000 van ser assassinats. En la fotografia del camp nazi de Mauthausen es pot veure una pancarta en castellà perquè, quan hi van arribar les tropes nordamericanes, hi havia una gran quantitat d’espanyols detinguts, que esperaven el seu alliberament i confiaven que els aliats els ajudessin a derrotar la dictadura de Franco. 2. L’exili republicà es considera d’altament qualificat perquè molts dels exiliats tenien professions d’elevat prestigi intel·lectual i econòmic: rectors d’universitat, intel·lectuals, artistes, professors, advocats, catedràtics, enginyers, escriptors. Aquest fet va repercutir negativament en la producció cultural espanyola de la postguerra, que va ser de baix nivell. 3. El 1945 hi havia uns 167.500 exiliats permanents. Els països on hi havia més quantitat d’exiliats eren, per ordre, França, Mèxic, l’Argentina, l’URSS, Veneçuela, la República Dominicana, Xile, Cuba, Colòmbia, el Regne Unit, els Estats Units i el Canadà. Molts dels exiliats van embarcar cap a Amèrica pels tradicionals vincles entre Espanya i els països del Nou Món, per la generosa acollida proporcionada per països com Mèxic, i per fugir de l’Europa ocupada pels nazis. 4. Els exiliats, després de la Segona Guerra Mundial, es van dedicar a mantenir en vida les institucions, els partits i els sindicats republicans, promovent reunions i intentant popularitzar la seva causa a l’estranger. L’esperança dels exiliats era que les potències aliades, una vegada derrotades les forces de l’Eix, els ajudessin a enderrocar la dictadura franquista. 5. Les institucions republicanes a l’exili es van dedicar a mantenir les seves organitzacions, i fins i tot van crear unes Corts que es van mantenir fins al 1977. Malgrat això, van acabar sent ineficaces per les divisions 13-9 internes i per l’aïllament de la realitat social espanyola, que resultava cada vegada més aliena als exiliats. 6. Resposta personal. Pàgines 338 i 339 1. L’octavilla de la CNT es va escriure el 1946, en un moment en què els països guanyadors de la guerra estaven exercint una forta pressió diplomàtica sobre la dictadura franquista i fins i tot van arribar a retirar els seus ambaixadors i a tancar la frontera amb França, i estaven sotmetent Espanya a un aïllament internacional gairebé total. Les aspiracions de l’oposició eren que la derrota de l’Eix i el boicot aliat a Espanya creessin les condicions favorables per a una caiguda del règim franquista. 2. Les principals zones d’actuació de la guerrilla eren les zones de muntanya de la cornisa Cantàbrica, entre Galícia i Astúries; la vall del Guadiana, a Extremadura; les muntanyes d’Andalusia, i les zones de l’interior de l’Aragó i de la Comunitat Valenciana. Els punts d’entrada i sortida més destacats dels guerrillers eren els ports dels Pirineus, l’estret de Gibraltar i ciutats marítimes com Tànger, Marsella i Orà. 3. Les principals causes del descontentament popular durant la postguerra eren les difícils condicions econòmiques i les restriccions i privacions a les quals es veia sotmesa bona part de la població. 4. Durant la postguerra, l’oposició de l’interior va passar per tres diferents fases d’actuació, caracteritzades pel desenvolupament de diferents estratègies respecte a la dictadura. En general, la reconstrucció de l’oposició interna va ser difícil i lenta, i el PCE va ser el partit que va saber reorganitzar-se de la manera més efectiva. La primera fase va durar fins a finals del 1944, i es va caracteritzar pel limitat abast de les activitats de l’oposició i per la persistència de grups guerrillers a l’interior. El 1944 la pròxima derrota de les forces de l’Eix va estimular operacions guerrilleres de més envergadura, com la invasió de la Vall d’Aran, que malgrat tot es van saldar amb un fracàs i van motivar el progressiu abandonament, per part dels partits de l’oposició clandestina, de l’estratègia de lluita armada. La segona fase va començar el 1945 i va durar fins al 1948, i es va desenvolupar en un moment de dificultat per al règim franquista, aïllat internacionalment per les potències guanyadores de la guerra mundial. L’esperança d’una intervenció estrangera va motivar llavors la creació de plataformes unitàries de l’oposició, i també va afavorir la reorganització de l’oposició monàrquica al voltant de l’Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas. La tercera fase, del 1948 al 1951, va veure la desmoralització de les forces d’oposició pel nou context internacional, que va permetre la supervivència del franquisme, i pels cops rebuts per part de 13-10 les forces de l’ordre. En aquest nou context, es va ampliar també el distanciament entre l’oposició de l’interior i la de l’exili. Els problemes que va haver d’afrontar l’oposició van ser sobretot la brutal repressió policial, principalment per part de la Guàrdia Civil, que va desmantellar diverses vegades les xarxes clandestines. Al mateix temps, l’oposició va haver d’enfrontar-se als canvis de context internacional, que van garantir la supervivència de la dictadura i van obligar a modificar estratègies, i a la cada cop més gran separació entre forces de l’interior i forces de l’exili. 5. L’activitat guerrillera a l’interior va començar quan es va acabar la Guerra Civil, quan alguns combatents republicans es van amagar amb les seves armes i van desenvolupar petites accions contra el règim, sobretot en zones rurals i de muntanya, i en grans ciutats com Madrid i Barcelona. Aquests guerrillers, que sovint entraven a Espanya des de territori francès, eren constantment atacats per les forces de l’ordre, i van patir una dura repressió, tot i mantenir-se actius, en grups cada vegada més reduïts, fins als anys cinquanta. Intents d’acció guerrillera més consistents, i amb el suport dels partits de l’oposició clandestina, es van donar el 1944, amb la invasió de la Vall d’Aran, però sense resultats pràctics. Els maquis no van poder aconseguir grans resultats per l’efectiva repressió de les forces de l’ordre i per l’absència d’ajuda des de l’exterior, fet que finalment va provocar la derrota dels guerrillers. 6. L’oposició obrera va començar a reconstruir-se a Espanya a partir de finals dels anys quaranta, quan les difícils condicions de vida i de treball van provocar la protesta dels obrers. En la reconstrucció de l’oposició obrera hi van jugar un paper important els comunistes i els sectors catòlics, plantejant reivindicacions obreres i laborals. Aquesta oposició es va manifestar de manera oberta en conflictes laborals, vagues i protestes, com la vaga general del País Basc del 1947 i la vaga dels tramvies de Barcelona del 1951. D’altra banda, l’oposició estudiantil es va desenvolupar en oposició al sindicat oficial, reivindicant llibertats polítiques i la reforma de la universitat. Els estudiants van començar a manifestar-se a Madrid el 1956 i a Barcelona l’any següent. Malgrat la repressió, aquest moviment també es va estendre a altres ciutats. Pàgines 340 i 341 1. Resposta personal. Els alumnes hauran de destacar que el règim franquista va ser un règim antidemocràtic, totalitari i contrari a les llibertats individuals, que amb el suport de l’Església i l’exèrcit va crear un Estat que va mantenir les seves característiques fonamentals fins al final. El franquisme va ser reaccionari, socialment masclista, repressor i amb trets feixistes evidents. A Catalunya va suprimir l’autogovern, el règim d’auto- nomia i totes les institucions públiques catalanes republicanes, alhora que en va instaurar unes altres de dependents directament del règim. També hi va restablir la divisió provincial i va imposar una administració centralista i uniformitzadora, amb la prohibició de l’ús de la llengua catalana en l’àmbit administratiu i públic. 2. L’autarquia va ser un objectiu compartit per la majoria dels règims feixistes, i el franquisme, de fet, es va basar en el feixisme italià per implantar-la a Espanya. Consistia en la recerca de l’autosuficiència econòmica per a Espanya, que havia de fer-se mitjançant la limitació de les importacions i una rígida reglamentació de l’economia amb una forta intervenció estatal. Les conseqüències de la implantació de l’autarquia a Espanya van ser la caiguda de la productivitat agrària i industrial, i l’escassetat de productes, que va provocar l’aparició del mercat negre i del racionament, l’augment dels preus i el general empobriment de la societat, amb un descens en les condicions de vida dels ciutadans. 3. El primer període de les relacions internacionals de l’Espanya de la postguerra va ser caracteritzat per la proximitat ideològica i política amb les potències de l’Eix, models a imitar per al nou règim franquista entre el 1939 i finals del 1943. En aquest període Espanya va estar a punt d’entrar a la Segona Guerra Mundial i va mantenir una actitud extremadament favorable a l’Eix. El segon període va ser caracteritzat pel distanciament dels països de l’Eix, que estaven a punt de ser derrotats en la guerra, i per l’aïllament internacional al qual es va veure sotmès el franquisme entre el 1945 i el 1948. Considerat còmplice dels règims feixistes, el franquisme va patir un boicot que el va excloure dels organismes internacionals i va veure la retirada dels ambaixadors estrangers. El tercer període, que comença el 1948, ve marcat pel nou context internacional de la Guerra Freda: en aquesta, l’anticomunisme franquista constituïa un recurs que els Estats Units no volien desaprofitar. Mentre el règim intentava donar una nova imatge, Espanya va ser admesa en els principals organismes internacionals i va veure com acabava el seu aïllament, sobretot gràcies als acords amb el Vaticà i amb els Estats Units. 4. L’oposició política va tardar a reconstruir-se després de la Guerra Civil perquè patia les divisions entre les forces de l’interior i les forces de l’exili, cada vegada més aïllades del context social espanyol; perquè en un primer moment va apostar per la lluita armada, pensant que la caiguda de l’Eix també provocaria l’esfondrament del règim franquista, i perquè va patir la violenta repressió de les forces de l’ordre franquistes. 5. Resposta personal. Pàgines 342 i 343 REPASSA a) Defineix conceptes – Sindicat vertical: sindicat unitari que, durant el franquisme, agrupava empresaris i treballadors en un mateix sindicat per branques de producció. – Autarquia: sistema econòmic introduït pel franquisme que tenia com a objectiu fer d’Espanya un país autosuficient, seguint el model dels estats feixistes. – Nacionalcatolicisme: doctrina sota la qual es va regir Espanya durant el règim franquista, caracteritzada per un fort component religiós catòlic paral·lel a un fervorós nacionalisme. – Depuració política: procés mitjançant el qual la dictadura franquista va expulsar dels seus llocs de treball tots aquells que, durant la República, s’havien manifestat a favor de la causa republicana. – Mercat negre: mercat clandestí en què es compraven i venien il·legalment, i amb preus molt superiors als establerts, els productes que escassejaven a l’Espanya franquista com a conseqüència de les dificultats econòmiques. – Democràcia orgànica: sistema polític creat pel franquisme que constava d’unes Leyes Fundamentales en lloc d’una Constitució, i d’unes Corts designades pel poder. b) Explica i situa cronològicament A continuació, relacionem els fets seguint un ordre cronològic: – Entrevista d’Hendaia (1940): entrevista entre Hitler i Franco en què es va discutir la participació espanyola en la guerra mundial al costat de l’Eix. Les excessives pretensions espanyoles van acabar no convencent Hitler. – Invasió de la Vall d’Aran (1944): acció dels maquis promoguda pel PCE l’octubre del 1944 que va portar a l’ocupació de la vall durant uns deu dies amb l’objectiu de provocar una insurrecció general antifranquista i que es va saldar amb un fracàs. – Retirada d’ambaixadors de Madrid (1946): acció de les potències occidentals guanyadores de la Segona Guerra Mundial que, mitjançant la retirada dels seus representants diplomàtics a Espanya, van sotmetre el règim a un boicot internacional. – Vagues de tramvies a Barcelona (1951): sèrie de vagues que es van donar a la ciutat catalana per l’augment dels preus, especialment el dels bitllets del tramvia, i el deteriorament de les condicions de vida. – Acords amb els Estats Units (1953): acords entre el govern franquista i el nord-americà mitjançant els quals Espanya cedia als Estats Units bases militars a canvi d’ajudes econòmiques; van marcar el definitiu reconeixement internacional del franquisme. 13-11 c) Estableix semblances i diferències – Franquisme / falangisme: el franquisme és el règim polític totalitari implantat per Franco a partir del 1939 a Espanya. El falangisme és un moviment polític d’inspiració feixista que es va convertir en moviment polític únic de l’Espanya franquista, i els exponents del qual representaven l’ala més radical del franquisme. – Racionament / mercat negre: el racionament és el procés, motivat per l’escassetat econòmica, pel qual es van racionar els béns de primera necessitat durant els anys de la postguerra. El mercat negre és un mercat clandestí en què es venien il·legalment, i a preus molt més elevats, els béns que eren objecte del racionament. – Neutralitat / no-bel·ligerància: la neutralitat és l’actitud de no-implicació en el conflicte mundial que va adoptar Espanya entre el 1939 i el 1940, i posteriorment entre finals del 1943 i el 1945. La no-bel·ligerància va ser, en canvi, l’actitud adoptada entre el 1940 i el 1943, per la qual Espanya no es considerava equidistant entre els dos bàndols en lluita en el conflicte mundial, sinó que es considerava pròxima a l’Eix tot i que no havia declarat formalment la guerra als aliats. CONTESTA a) L’Estat instaurat per Franco va ser un règim autoritari, estructurat al voltant d’un líder absolut que acumulava tots els poders. No hi havia divisió de poders ni representació parlamentària i s’havien suprimit la Constitució, els partits polítics i els sindicats. Era un règim totalitari d’inspiració feixista perquè, de la mateixa manera que els règims feixistes, tenia un fort component militar fruit del seu origen bèl·lic, alguns elements propis de les monarquies absolutistes, una orientació d’extrema dreta reaccionària, un odi visceral cap a la democràcia, els moviments socials i el liberalisme, i va suprimir les llibertats individuals per afavorir l’exaltació de l’Estat. b) Al principi de la Segona Guerra Mundial, i fins a l’estiu del 1940, Espanya es va declarar neutral, tot i que va mantenir una actitud benèvola cap a Itàlia i Alemanya. A l’estiu del 1940, davant les victòries de l’Eix, Espanya va abandonar la neutralitat i va passar a declarar-se no-bel·ligerant, i es va alinear encara més amb les forces feixistes i va preparar la seva intervenció en el conflicte sota els auspicis del ministre d’Exteriors Serrano Súñer. Si bé les entrevistes de Franco amb Hitler i Mussolini, entre finals del 1940 i principis del 1941, no van donar com a resultat l’entrada a la guerra d’Espanya, per les excessives pretensio
