Història de La Cosa Nostra ÍNDEX 1. AGRAÏMENTS 2. INTRODUCCIÓ 2.1. OBJECTIUS I HIPÒTESIS DEL TREBALL 2.2. METODOLOGIA 3. ESTRUCTURA JERÀRQUICA DE LA COSA NOSTRA 4. HISTÒRIA DE LA MÀFIA A ITÀLIA 4.1. ORIGEN DE LA MÀFIA SICILIANA 4.2. LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES 4.3. 5. LA MÀFIA I MUSSOLINI ELS ESTATS UNITS I LA MÀFIA 5.1. L’ESTABLIMENT DE LA MÀFIA ALS EEUU 5.2. LA SEGONA GUERRA MUNDIAL: “LUCKY” LUCIANO 5.3. ELS KENNEDY I LA SEVA RELACIÓ AMB LA COSA NOSTRA 5.3.1.LA CONSPIRACIÓ EN L’ASSASINAT DE KENNEDY 5.4. 6. LA FI DE L'IMPERI ALS ESTATS UNITS CONFLICTES INTERNS 6.1. LA PRIMERA GUERRA DE LA MÀFIA 6.2. LA SEGONA GUERRA DE LA MÀFIA 6.2.1.ENFRONTAMENT CONTRA L'AUTORITAT VIGENT I RESULTAT DE LA GUERRA 7. L’ASSASSINAT DE FALCONE I BORSELLINO 8. CONCLUSIONS 9. BIBLIOGRAFIA 2 1. AGRAÏMENTS El treball que teniu a les mans no hauria estat possible sense una sèrie de persones a les que m’agradaria agrair la seva col·laboració. En primer lloc, la meva família: la meva mare, pare i les meves germanes grans. Sense la serva ajuda i les seves correccions no hauria aconseguit acabar aquest treball i el text no tindria aquesta rugositat. En segon lloc, a la meva tutora de curs, Esther Mas, pels seus bons consells i paciència. També vull mencionar a la professora Esther Cabiscols, que m’ha donat molts ànims i m’ha ajudat a la hora d’estructurar el treball i de tirar endavant. Finalment, un agraïment especial a tutor d’aquest treball, Julio Ruiz, per l’ajuda inicial i per la comprensió posterior, i a la direcció del centre, que m’ha donat la oportunitat de poder presentar el treball. 3 2. INTRODUCCIÓ El present treball parla sobre la màfia més poderosa i més mediàtica que ha existit mai, la màfia siciliana, o, com l’anomenaven els seus integrants “La Cosa Nostra”. De fet, la màfia ha rebut molts noms des que va començar a existir fa cent quaranta anys: la Secta, la Germandat, l'Honorable Societat, etc… No obstant això, en tots els seus diferents noms i moments, els seus mètodes, sagnants i subtils, sempre han estat els mateixos. Aquest treball abastirà els diferents moments històrics de la màfia, des dels seus orígens, quan aquests pretenien ser una alternativa a un govern opressor, fins a una societat secreta, violenta i perfectament organitzada que va commocionar el món un 23 d' maig de 1992, fent volar pels aires, amb la seva família, al que havia estat uns dels seus majors enemics dins del terreny legal. També s’aclarirà el propi concepte de màfia, des d'un punt de vista neutral, sense elogiar les grans figures del crim organitzat però sense menysprear el mèrit i la intel·ligència d'aquests per formar governs paral·lels als establerts, o per corrompre'ls i treure profit d'ells. La principal motivació que ha fet que aquest fos el tema triat del meu treball de recerca, en comptes de, per exemple, algun relacionat amb l’art, ha estat el gran desconeixement que existeix sobre aquest tema i, per altra banda, les nombroses referències que tots en tenim. Per la meva part considero que se n’hauria de tenir més informació, ja que aquestes societats han actuat a l’ombra de la població durant segles i han influït també en la vida de les persones i en la manera en què ha evolucionat la societat. No hem d’oblidar que qui no coneix la historia està condemnat a repetir-la. A banda d’això, un altre aspecte que ha estat fonamental en la decisió de realitzar aquest treball ha estat la meva passió per la pel·lícules de gàngster des de que era petit. A la hora d’escriure sobre la màfia, una de les grans dificultats és que, com és ben conegut, es tracta d’organitzacions criminals i, per tant, il·legals. Això vol 4 dir que estan envoltades d’un secretisme que dificulta el seu coneixement profund, sobretot quan els seus membres s’han relacionat amb institucions legals o han estat personatges públics vinculats a les classes dirigents i a l’alta societat. En definitiva, la finalitat d’aquest treball és donar a conèixer amb la màxima neutralitat possible una de les organitzacions criminals més importants i cèlebres de la història: La Cosa Nostra. OBJECTIUS I HIPÒTESIS DEL TREBALL 2.1. L’objectiu del meu treball consisteix en fer una recerca sobre la màfia siciliana, el seu naixement, la seva evolució i la seva expansió fora del territori italià. Els objectius específics d’aquest treball són investigar, concretament, sobre els següents temes: ● Les estructures organitzatives dels grups mafiosos sicilians i les seves jerarquies internes. ● La relació entre La Cosa Nostra i el poder: les classes dirigents, els famosos,etc. ● La relació de la màfia amb el poble. ● Les diferents maneres en que les autoritats han intentat lluitar contra els grups mafiosos. ● Com La Cosa Nostra ha fet servir la violència per aconseguir els seus objectius. ● La relació entre màfia siciliana i corrupció. ● Els conceptes d’ “orgull” i “honor” dintre dels grups mafiosos sicilians. Aquest treball no te una hipòtesis concreta, tot i que, abans de començar-lo, evidentment, sí que tenia idees preconcebudes sobre què era la màfia i sobre algunes de les seves maneres de fer. Per exemple, sempre m’ha apassionat la relació de la màfia, que és un poder il·legal, amb els poders legals (com governs, policies, etc) i sempre he pensat que una podia existir sense l’altra. Per això, més que hipòtesis, el treball planteja uns objectius específics, que són els temes sobre els que he decidit aprofundir la meva recerca. Així doncs, 5 aquest és un treball d’investigació documental, de recopilació informativa i contrastació de la informació, al qual he aportat, a més, la meva reflexió personal. 2.2. METODOLOGIA El treball ha estat bàsicament una cerca de fonts d’informació escrites sobre la màfia siciliana. Aquesta ha estat un tema que ha omplert diaris i telenotícies, ha estat un tema sempre molt mediàtic i que ha cridat l’atenció de periodistes i investigadors. Per altra banda, el fet de la seva il·legalitat i hermetisme també fan que no sigui fàcil trobar informació sobre les seves coses més internes. tampoc no hi ha molta informació clara sobre la relació amb els governs, cossos policials i polítics i dirigents en general. Per això, el que he fet és anar consultant diferents fonts, anar contrastant la informació i, a partir d’aquí, fer un redactat jo mateix, un cop la informació em semblava prou contrastada i fidedigna. He pensat que la millor manera d’estructurar el treball és començant explicant un organigrama de l’estructura jeràrquica de La Cosa Nostra, per tal de que el lector/la se situï, i es comenci a fer a la idea del paper que juga cadascú dintre d’aquests grups. Després, el treball entra en matèria i passa a desgranar la història de la màfia siciliana, des dels seus orígens a la illa de Sicília, el seu paper durant la I Guerra Mundial i durant el règim totalitarista de Mussolini. Després, passo a explicar la migració de les màfies als Estats Units d’Amèrica i la conquesta que fan de la societat americana i com, finalment, entren en crisi. Fins i tot, exposo la teoria que relaciona l’assassinat de Kennedy amb la màfia siciliana que hi havia als Estats Units. Seguidament, el treball parla d’un dels temes més rellevants en la història de la màfia. Les seves sanguinolentes “guerres” internes, amb centenars d’assassinats com a conseqüència, i, per altra banda, el terror social que la 6 màfia ha estat capaç de crear en assassinar a personatges que tractaven de perseguir-la o que s’hi oposaven públicament, com el malaurat jutge Giovanni Falcone. Finalment, el treball consta d’un apartat de conclusions, on exposo les meves opinions sobre els temes que m’han semblat més rellevant i interessants un cop conclosa aquesta petita recerca sobre la màfia siciliana. 3. ESTRUCTURA JERÀRQUICA DE LA COSA NOSTRA A continuació es presenta un esquema de l’estructura jeràrquica de la màfia siciliana, per tal de que serveixi d’ajuda per al seguiment del treball, ja que situa cada figura en el corresponent lloc dins de l’organigrama mafiós. 7 HISTÒRIA DE LA MÀFIA A ITÀLIA 4. 4.1. ORIGEN DE LA MÀFIA SICILIANA Les primeres referències als inicis de la màfia són de principis del s. XIX. El sistema feudal present aleshores a Sicília es basava en l'explotació dels camperols sota el domini de la classe alta, propietaris dels terrenys en què els feia treballar a canvi d'una part de la collita. En una època en què no existia una estructura de govern que protegís les classes populars, va sorgir la necessitat i d'aquí el servei que, en temps de misèria i fam, alguns homes realitzarien. Evidentment els mètodes no eren legals, aquests homes treballaven a l'ombra, i van ser probablement, el primer esglaó d'una llarga escala de poder, diners, crim i corrupció anomenada màfia. En aquells temps els territoris estaven dividits i els dirigents oferien protecció als que vivien en el seu territori. Però els que no tenen diners sempre han estat desemparats de la seguretat que han ofert els poderosos. Per aquest motiu van sorgir persones que es van organitzar per protegir-se els uns als altres, els que denotaven una falsa seguretat oferta pel sistema i van decidir formar famílies, en la seva terminologia original “coschi”1, a les que la gent s'uniria en busca de protecció i alhora, com una manera d'ascens social altern i paral·lel al que oferien els dirigents. L'evolució del sistema, tant social com econòmic va permetre l'aparició d'un grup de gent dedicada a la gestió de les terres: els “gabellotti”, encarregats d'administrar i cobrar impostos als aristòcrates. Els gabellotti, començaven a tenir conductes pròpies dels mafiosos; buscaven treure benefici, per la qual cosa, ampliaven els seus guanys dividint les terres, d'aquesta manera, en el 1 La paraula cosca (plural cosche en italià i coschi en sicilià) és una paraula siciliana que es refereix a tot tipus de planta, les fulles estretes i punxegudes simbolitzen les estretes relacions entre els membres de la Màfia. S'usa sovint com a sinònim de clan o família mafiosa. 8 que abans era una sola propietat, ells dividien i obtenien 3 o 4 propietats. Amb això aconseguiren més propietats en un terreny de la mateixa mida, el que és traduïa en més propietaris als quals cobrar. Posteriorment, el poder dels gabellotti creixé, arribant a ser encarregats de proveir d'aliments a les localitats. Aquí arribem a un punt clau, ja que aquesta situació serà la que permetrà a aquests “negociadors” passar a ser denominats delinqüents, és a dir, aprofitar la situació a la qual havien arribat d'una manera més o menys legal per beneficiar-se d'actes il·legals, com la extorsió o l'especulació. A més, els gabellotti, van començar a apropiar-se de terres sense propietari i a crear bàndols de lladres. Per aquesta raó, es coneix als gabellotti, com el primer antecedent i forma d'organització mafiosa, el començament del que posteriorment anomenarem màfia. Més tard, amb la unificació d'Itàlia, van prosperar i esdevingueren una nova classe que havia ascendit al poder. La forma més corrent de protegir-se del govern i sobreviure era a través d’aquests grups que s'establien com una alternativa factible al poder institucional. Cal recalcar que el fenomen mafiós d’aleshores no pertanyia a classes altes sinó que es produí, com tot fenomen social, a conseqüència de la pèssima situació de les classes populars, que van veure en la màfia la veritable protecció. Si bé una part de la societat vivia plàcidament, tot el contrari passava amb gran part de la resta doncs estaven sumits en la més mísera pobresa, condemnats a viure oprimits. Així, certes persones de les classes baixes comencen a buscar mètodes per ascendir socialment, és cert que això no els convertia en nobles, però els diferenciava de la resta de membres de les classes baixes. És així com aquests individus comencen a buscar la manera de servir al govern i per tant trobar una millora, és a dir, treure més benefici. Cal remarcar que aquests membres, al contrari del que s’ha instaurat a l’imaginari col·lectiu, només buscaven un ascens social propi, no per a la resta d'integrants de les classes populars, és més, si els havien de perjudicar encara més per al seu benefici, no dubtaven a fer-ho. 9 El progrés de la màfia va ser acompanyat per índexs de criminalitat que augmentaren de forma alarmant a finals del segle XIX. L’any 1874 el govern italià decideix enviar militars a l'illa de Sicília. El poble disgustat, porta a l'esquerra política a l’ascens al poder. Ara la màfia, emparada pel govern, va afeblir més encara a les classes inferiors, així que moltes persones van decidir abandonar Sicília en busca de noves oportunitats als Estats Units d’Amèrica. Els immigrants italians als Estats Units van portar amb ells els seus costums, que incloïen gran part dels esquemes i pràctiques de la màfia Italiana, el que va generar una connexió entre aquesta màfia i la comunitat italiana als Estats Units. Anys més tard, sobre els anys 20 i principis dels 30 del s.XX aprofitarien per enriquir-se i formar l'imperi que donarà lloc al que avui dia es coneix com la Cosa Nostra. 4.2. LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES Després de la Unificació Italiana de Giuseppe Garibaldi (1870) la màfia va començar a guanyar adeptes a Sicília. És ben cert que en els primers anys d'Itàlia l'Estat havia lluitat fortament per evitar que la Màfia creixés, però amb els anys els polítics italians van començar a corrompre amb la mort de Garibaldi i poc a poc van començar a trobar en els mafiosos una bona font d'ingressos. A mesura que entrava el segle XX, la democràcia italiana estava totalment corrupta per la màfia i l'Estat en lloc de solucionar el problema, feia veure al poble que lluitava contra la màfia però en realitat se’n beneficiava. Els prostíbuls, el tràfic d'armes i el blanqueig de capital era el que predominava a Sicília, a més de les morts causades pels tirotejos al carrer o per les venjances entre grups. El 1915 Itàlia va entrar a la Primera Guerra Mundial i va cridar a centenars de milers de joves de tot el país a unir-se a les seves tropes. A Sicília, els desertors eren nombrosos, van abandonar la ciutat i la delinqüència es va 10 apoderar de l'illa. A causa de la manca d'eines per a l'agricultura i la creixent demanda de carn una gran part de les terres es farien servir pel bestiar. Això, junt a un augment dels robatoris del bestiar, va fer que els terratinents s’emparressin cada vegada més en la protecció de la màfia, en lloc d'acudir a les autoritats de l'Estat, ja que aquests sovint no solucionaven el problema. Habitualment el Capo de la família es prestava a intervenir entre els lladres i les víctimes, de manera que els dos quedessin conformes i el Capo pogués rebre un benefici pel seu treball. Al final de la Primera Guerra Mundial Itàlia s'enfronta a un moment de crisi. Les classes populars amenaçaven amb una insurrecció popular principalment motivada per la recent Revolució Russa. Al nord, els treballadors i treballadores van convocar vagues per exigir millors condicions laborals; al sud els i les joves van tornar a casa per queixar-se de les promeses incomplertes per part del govern (sobretot, aquelles relatives a la terra). Molts seran els que s'afiliaran als grups criminals, d’altres es dirigiran directament a la màfia i altres buscaran reformar el sistema i participar en els consells socialistes sicilians per tal de millorar la situació de la població. Va ser en aquest clima de tensió que el feixisme va fer la seva aparició. 4.3. LA MÀFIA I MUSSOLINI La total impotència del govern per fer front a la situació en què es trobava el país i la dissolució del Parlament, van aplanar el camí per la entrada del feixisme. Quan Benito Mussolini va arribar al poder, la situació a Sicília canvià radicalment. Mussolini ja havia proposat en el seu programa un pla per acabar d'una vegada amb la Màfia. Gradualment, encara que amb més ímpetu després de l'assassinat del diputat socialista Giacomo Matteotti el 1924, el feixisme va anar eliminant qualsevol forma d'oposició i va acabar per transformar el seu govern en un règim dictatorial. 11 L'any 1922 va transcórrer sense problemes per al feixisme i la màfia. Molts sicilians no van veure amb bons ulls la política de Mussolini perquè no estava fent res per derrotar-la. Però en realitat Mussolini havia decidit no dificultar els negocis de la màfia durant un període de dos anys perquè aquesta creixés, es confiés i d'aquesta manera poder saber tots els seus moviments. Mentrestant Mussolini es guanyava la confiança de la gent en altres llocs d'Itàlia, Sicília encara hauria d'esperar . Quan ja havia passat un any del període que va atorgar Mussolini, els alcaldes i prefectes feixistes de Sicília van començar a passar totes les dades recopilades sobre la màfia. Per a finals de 1924 el Partit Nacional Feixista (Partito Nazionale Fascista) sabia la situació de tots els mafiosos de Sicília. Era hora d'actuar. Tres anys després de la seva arribada al poder, al inici de 1925, Mussolini va designar com prefecte de Palerm a Cesare Primo Mori, un home completament decidit a acabar amb la màfia. El lloc que va ocupar Primer Mori i la seva gent, prèviament havia estat ocupat per mafiosos o col·laboradors d'aquests que de seguida van perdre el suport del govern. Primo Mori va publicar els noms de tots els mafiosos que ràpidament van començar a ser capturats. Entre 1925 i 1931 es van iniciar persecucions massives contra la màfia. Les detencions es van fer de manera tan ràpida que pocs mafiosos van tenir temps a escapar. Als majors assassins mafiosos se'ls va executar, a la resta se'ls va empresonar o se'ls va expulsar del país, mentre que tots els seus béns van ser confiscats. Els col·laboradors de la màfia van patir la mateixa sort, ja fossin alcaldes, regidors o empresaris. La premsa, mentrestant, va començar a fer una dura campanya en contra de la màfia amb tots els mitjans propagandístics per tal de conscienciar a la gent; de fet entre aquestes tàctiques va ser clau la de no publicar els atemptats dels mafiosos per així no donar-los publicitat. Fins i tot es 12 van passejar als mafiosos pels carrers lligats perquè la gent els insultés i perdessin la por que van estar patint durant dos anys. Finalment, l' any 1932 havia desaparegut la màfia a Sicília. La majoria de mafiosos havien fugit als Estats Units, sobretot a la ciutat de Chicago. Havien perdut tota la seva estructura i no tenien mitjans ni per corrompre ni atemptar contra l'Estat Italià. D'altra banda la Camorra2 havia desaparegut i havia estat desarticulada totalment. Aquella va ser la major victòria que Itàlia havia aconseguit contra la màfia. 5. ELS ESTATS UNITS I LA MÀFIA 5.1. L’ESTABLIMENT DE LA MÀFIA ALS EEUU Entre 1901 i 1913 van emigrar al voltant d'un milió cent mil sicilians, una mica menys de la quarta part de la població total de l'illa. D'aquests, aproximadament vuit-cents mil van triar Estats Units com a destinació. Inevitablement alguns eren homes d'honor i criminals, que van tractar d'establir règims de protecció i desenvolupar altres activitats delictives entre els seus companys immigrants al llarg de les rutes comercials que unien les dues ribes de l'Atlàntic, ja que els Estats Units no era la terra promesa que els italians esperaven. La majoria dels que fugien de la vida sense futur en el sud d'Itàlia es van enfrontar amb la misèria i amb la discriminació a Nova York, San Francisco o Chicago. Entre la por a la pobresa i la frustració, es van formar els grups de protecció habituals entre immigrants i que, en alguns casos, aquesta protecció es traduïa en extorsió. Al sud de Manhattan, des d'abans que arribessin els italians ja havia tarifes establertes entre els violents clans. Però va ser en els anys 20 quan la barreja de la Gran Depressió i la “llei seca” van disparar el crim 2 La Camorra és la denominació de la màfia napolitana. Els seus membres, anomenats camorristi, es relacionaren amb activitats de contraban, xantatges, suborns, robatoris i assassinats. Van saquejar i terroritzar el país durant segles, i van sortir a la llum pública vers el 1830. La Camorra va prosperar durant els desordres que es van produir a Itàlia durant les lluites per la unificació. 13 organitzat. El trànsit de l'alcohol il·legal es va convertir en una via fàcil i molt lucrativa de supervivència. Tot i que la comercialització de l'alcohol va passar a ser il·legalitzada, la demanda no va desaparèixer i això va provocar l'aparició del tràfic clandestí de licors, una oportunitat que la màfia no desaprofitaria. La venda clandestina d'alcohol va ser acaparada de manera gairebé immediata per les famílies mafioses italoamericanes en cadascun dels seus territoris. De manera similar al mercat actual de drogues il·legals, molts dels delictes més seriosos de la dècada de 1920, incloent robatori i assassinat, van ser resultat directe del negoci clandestí d'alcohol que va operar durant la Llei Seca. Així doncs, aquesta llei podria considerar-se com l'ingredient principal amb què els Estats Units, sense pretendre-ho, va crear el que més tard passaria a denominar-se la Cosa Nostra. El famós Al Capone va arribar a influir directament sobre diversos barris de la ciutat de Chicago perquè se li permetés continuar el seu negoci il·lícit a canvi de suborns o amenaces, mentre que la seu banda (juntament amb desenes d'altres) lluitaven violentament entre si al llarg del territori nord-americà per controlar el lucratiu tràfic d'alcohol (tot i així mai va formar part de la Cosa Nostra). Entre la societat americana es va estendre la creença que vulnerar la llei seca no era un delicte com els altres i fins i tot en alguns cercles va ser considerat gairebé un acte humanitari. Va ser així com la màfia va aconseguir el favor de molts funcionaris, polítics, jutges i policies, i aquell suport va ser essencial per consolidar durant gairebé trenta anys els seus negocis tradicionals com la usura, l'anomenada competència deslleial (totes aquelles activitats de dubtosa honestedat que pot realitzar un fabricant o venedor per augmentar la seva quota de mercat), el robatori de camions o el joc il·legal. La cobdícia de les famílies mafioses pel negoci de l'alcohol que el govern els havia regalat es va fer tan intensa que van sorgir nombroses disputes entre elles, i amb elles un desmesurat augment de les guerres i els assassinats. Els mateixos mafiosos van comprendre que allò no podia seguir així i el 1931 van decidir crear la “Comissió “. La Comissió va ser un òrgan de decisió constituït 14 pels caps de les principals set famílies (les 5 de Nova York, Chicago i Buffalo), qui a la vegada representaven a moltes altres més petites. La Comissió es reuniria cada cinc anys i solucionaria els problemes. Per sobre de tot es va decidir que cap família podia atemptar contra una altra sense l'aprovació de la Comissió. La iniciativa va ser un èxit, i a partir de 1931 els assassinats van desaparèixer gairebé del tot. Va començar llavors una època daurada per a la màfia italoamericana, en què fins i tot va arribar a col·laborar amb els Estats Units durant la II Guerra Mundial, quan va ajudar als aliats a fer-se amb Sicília. 15 5.2. LA SEGONA GUERRA MUNDIAL: “LUCKY” LUCIANO Tot va començar en un barri jueu de Nova York, on Charles Luciano, un immigrant sicilià va començar a cometre els seus primers robatoris. Allí va conèixer al seu amic Meyer Lansky, qui més tard es convertiria en el seu soci. Amb 18 anys ja tenia la seva pròpia banda i va ser condemnat per tràfic d'estupefaents. Luciano va pujar ràpid en la jerarquia de la màfia, arribant fins i tot a desfer-se del seu antic cap (Joe Masseria). El 1932 s'havia convertit en el cap de caps de la màfia (Capo di tutti capi), dominava completament el negoci de la droga, la prostitució, el joc i el negoci de la protecció a Nova York. Però aquest no duraria eternament, el 1934 Fiorello La Guardia va assumir el càrrec d'alcalde de la ciutat de Nova York, declarant a “Lucky” Luciano enemic públic número u. Més tard Luciano, malgrat l'advertència del seu soci i amic Meyer Lansky, va començar a ajuntar-se amb gent poderosa i important de l'alta societat i fins i tot amb estrelles de cinema. Això va cridar l'atenció de Thomas Dewey, fiscal especial de Nova York, que va aconseguir detenir Luciano en 1936 gràcies a una exhaustiva investigació sobre els seus negocis a la prostitució. 16 Després d'un judici que va durar tres setmanes, va ser declarat culpable d'intimidació, extorsió i xantatge i condemnat a 50 anys a la presó de Dannemora. Les seves apel·lacions per rebre la llibertat condicional també havien estat rebutjades, tot apuntava que passaria a la presó la resta de la seva vida. Cap suborn o amenaça semblava poder salvar-lo. Però llavors, va sorgir una inesperada oportunitat de salvació. Al desembre de 1941, Japó va llançar un atac sorpresa contra la base naval de Pearl Harbor que va fer que els Estats Units s'unís a la Segona Guerra Mundial. A més es van unir a la batalla de l'Atlàntic, en la qual lluitaven per mantenir proveïda a la Gran Bretanya, el que va fer que els molls de Nova York guanyessin protagonisme gràcies als seus 200 quilòmetres quadrats de magatzems eren la porta de sortida cap al atlàntic i Europa. Però des que va entrar a la guerra els vaixells que sortien de Nova York eren atacats, el que ocasionava que a més de perdre l'embarcació, es perdia la mercaderia. La majoria d'aquests atacs eren propiciats pels submarins Alemanys. Motiu pel qual els oficials de la intel·ligència naval van creure que havia espies alemanys infiltrats en els molls nord-americans que endevinaven senyals als submarins 17 que esperaven en alta mar. Per tant calia identificar a aquests subjectes. Però al govern no li resultaria tan fàcil, ja que el port estava controlat per la màfia, i encapçalat per un vell conegut: Charles Luciano, més conegut com “Lucky” Luciano, que mantenia el control des de la presó. Els intents del govern, concretament els agents de la intel·ligència naval, per aconseguir informació van ser inútils. Ningú en els molls revelaria informació als agents sense l'aprovació de Luciano, que va veure que podia aprofitar el seu poder per arribar a un acord amb el govern. Un altre fet també va ajudar. El Normandie, un creuer de luxe francès requisat després de la capitulació francesa per l'exèrcit dels Estats Units, que l’estava transformant en un transportador de tropes, va patir un greu incendi el 19 de febrer de 1942. Finalment va acabar bolcant a causa de l'aigua llançada en les seves cobertes per apagar el foc. Des del principi es va pensar que havia estat un sabotatge causat pels espies alemanys o els italians feixistes. Van responsabilitzar del desastre als espies alemanys, al quals no havien descobert encara. Així i tot, Estats Units, dubtós de la seva afirmació inicial ja que les investigacions realitzades no havien donat el seu fruit, va arribar a la conclusió que l'incendi havia estat provocat per les espurnes del bufador d'un treballador. El cas va quedar tancat, però tot i així el govern nord-americà no va quedar plenament convençut que el desastre del Normandie no fos un sabotatge dels espies. Així doncs, el capità de corbeta, Charles Haffenden, que era el cap de la intel·ligència naval a Nova York, va decidir contactar amb la màfia per aconseguir revelar les identitats dels espies infiltrats en el port, i així evitar futurs accident com els del Normandie. Haffenden va posar en marxa l'operació secreta anomenada “Underworld” que implicaria que l'elit militar nord-americana anés a la màfia a la recerca d'ajuda. El primer moviment d' Haffenden va ser una trucada Thomas Dewey, coneixedor de les persones més influents de la màfia. Entre els que estava Joseph Lanza (“Socks”) l'home que Luciano havia assignat per controlar els 18 molls. “Socks” (mitjons) era un home violent que cobrava diners als pescadors a canvi de protecció. Els oficials dels Estats Units es van reunir amb Lanza en secret i van arribar a un acord, ell va prometre que els pescadors li comunicarien el que veiessin en els molls, però que realment l'home més respectat i temut pels treballadors d'allà era “Lucky” Luciano. Per tant, era inevitable que el govern acceptés la seva ajuda, ja que realment ho necessitaven. Però necessitaven a algú per guanyar-se la confiança de Luciano. Llavors van recórrer al seu antic soci, Meyer Lansky, un jueu orgullós que odiava als nazis fins al punt d'haver atemptat contra una organització antisemita. Al maig de 1942, un nombrós grup de gàngsters, advocats i oficials d'intel·ligència es van dirigir a la presó de Dannemora. Després d'un llarg període de negociació Luciano va acabar cedint. Aleshores, Lucky Luciano va ser traslladat de la presó de Dannemora a la de Great Meadow, una de les més suaus del sistema penal nord-americà. Des del moment en què la màfia es comprometé a ajudar el govern dels Estats Units no hi va haver més incidents, ni tan sols vagues laborals. Els molls funcionar a la perfecció durant la guerra. Però la relació entre la màfia i el govern no es va limitar al país. La guerra s'estava intensificant i les forces aliades estaven guanyant al nord d'Àfrica. Després d'una dura batalla, van aconseguir expulsar els exèrcits d'Alemanya i Itàlia d'allà. Llavors, Churchill, el primer ministre britànic, i els generals nord-americans George Marshall i Dwight Eisenhower van pensar que una invasió d'Europa ja era possible. Van decidir que la primera ciutat on desembarcarien els soldats seria Sicília (Operació Husky), lloc de naixement de la majoria de membres de la màfia italoamericana. A causa de l' ascens al poder de Mussolini, la màfia a Sicília havia perdut tot el seu poder i centenars de gàngsters van ser empresonats. Aquesta situació disgustava a Luciano, que va veure l'Operació Husky com un oportunitat per restablir la màfia al poder. Per desenvolupar l' operació Charles Haffenden va 19 tornar a recórrer a la màfia, aquest cop directament a Meyer Lansky. Aquest al seu torn, va trucar als seus contactes sicilians perquè col·laboressin i donessin a Haffenden la informació necessària sobre Sicília i les seves aigües circumdants, no sense abans advertir que l'ordre provenia del capo di tutti capi, “Lucky” Luciano. El 9 de juliol de 1943 va començar l'Operació Husky. Els britànics i els canadencs en el seu avanç a la costa est, van trobar una forta resistència enemiga. En canvi no va ser així per l'exèrcit del general George Patton, qui a l'arribar al port de Licata va ser rebut per un jove sicilià (un mafiós que li devia un favor a Luciano) que va guiar l'exèrcit nord-americà fins a l'amagatall secret de la comanda naval italià i fins i tot va proporcionar pistolers per ajudar en l'atac. Després de l'exitós assalt, van trobar a l'interior de l'amagatall documents de gran utilitat, com plans de les defenses alemanyes i italianes i fins i tot informació sobre les forces navals de l'eix a tota l'illa. En només dues setmanes l'exèrcit nord-americà havia assegurat la costa occidental de l'illa. Els informes oficials van atribuir la victòria a l'eficàcia de les tropes nord-americanes, però la veritat és que la població de Sicília va contribuir també a aquesta victòria, principalment gràcies a la influència de Luciano, qui s'atribuïa el mèrit del triomf nord-americà. Sicília havia estat alliberada, però la guerra havia sembrat el caos a tota l'illa. Així que per mantenir el control, els oficials nord-americans van substituir els alcaldes feixistes per caps mafiosos, i d'aquesta manera tornar-li el favor a la màfia. A més sota l'excusa de ser víctimes del feixisme els membres de la màfia empresonats durant el règim de Mussolini van ser alliberats. Al poc temps, la màfia va restablir el seu poder a l'illa de Sicília. El 1946 el proxeneta, extorsionador i assassí “Lucky” Luciano va ser alliberat de la presó. Va complir només 10 anys d'una condemna de 50, amb l'única condició que abandonés els Estat Units. El 1962, als 64 anys, va morir a Nàpols sent un home lliure i va passar a ser una llegenda del crim organitzat. 20 5.3. ELS KENNEDY I LA SEVA RELACIÓ AMB LA COSA NOSTRA La situació va canviar en 1950 amb la creació la Comissió Kefauver (presidida pel senador Estes Kefauver) que va investigar exhaustivament el crim organitzat per primera vegada als Estats Units. El Comitè va anar de ciutat en ciutat cridant a declarar com a testimonis els caps mafiosos coneguts de la zona (que en aquella època eren pocs). Tot i així la majoria dels mafiosos es van acollir a la “cinquena esmena”, que permetia a qualsevol ciutadà abstenir-se de respondre qualsevol pregunta si considerava que la resposta podia incriminar. No obstant, malgrat que els delictes de la màfia es fessin públics no va ser el que va marcar el principi de la fi de la màfia nord-americana. Hi va haver dos fets que la van perjudicar seriosament. El primer d' ells va ser la decisió de la Cosa Nostra de introduir-se al tràfic d'estupefaents, en particular l'heroïna. Havien arribat als Estats Units procedents d'Europa i molt aviat es van revelar com un dels negocis il·legals més lucratius de la màfia. Els traficants podien fàcilment multiplicar per 300 el preu de compra de l'heroïna a vendre al carrer. No obstant això, la venda de drogues, al contrari que el joc il·legal o la venda d'alcohol durant la llei seca, no va ser aprovat pels polítics i funcionaris que fins llavors havien col·laborat amb la màfia. No es van voler involucrar en un negoci tan perjudicial per a la salut dels americans. Així doncs, sense el suport polític i judicial que havia ostentat durant tants anys, la Cosa Nostra es va començar a fer més vulnerable. Un altre succés que també va ser decisiu per al progressiu declivi de la Cosa Nostra va ser en una assemblea que van realitzar a casa de Joe Barbara, on anaven a assistir més de cent mafiosos de tot el país per debatre sobre els nombrosos assumptes sobre els seus negocis. La policia local va començar a sospitar quan va detectar la presència de cotxes d'alta gamma en els voltants 21 de la casa amb matrícules procedents de tot el país. Així que va enviar un patrulla perquè informés sobre la situació. La policia va parar a un dels cotxes que es dirigia cap a l'assemblea i va observar les seves múltiples causes judicials. Llavors decidirien identificar la resta de membres que envoltaven la casa, que en veure allò van fugir d'allà. Més de seixanta caps mafiosos van ser arrestats i la notícia va donar peu al fet que la població nord-americana es prengués amb serietat el crim organitzat. Arran d'aquesta assemblea, l'FBI va admetre que el crim organitzat era un problema nacional. El 22 juny 1962 un membre de la família Genovese de Nova York anomenat Joe Valachi que complia condemna a la presó per tràfic d'heroïna va assassinar un home al confondre'l amb un mafiós que volia matar-lo. Valachi, trasbalsat, va demanar ajuda al FBI i es va prestar a testificar contra la Cosa Nostra, vulnerant així el sagrat codi de silenci de la “omertà”. Gràcies a Valachi les autoritats van obtenir informació privilegiada sobre la màfia. Valachi va revelar que els membres de la màfia anomenaven a la seva organització”. “La Cosa Nostra” i que aquesta estava organitzada en famílies3, que eren dirigides per un “cap” que al seu torn era assessorat per un “consigliere”, algú del seu cercle íntim que tenia tota la seva confiança. Moltes famílies, en particular les grans tenien un “vicecap” i per sota d'ell ja havia els “capos”. Els capos eren personatges molt importants en la màfia, doncs tenien al seu càrrec diversos “soldats” que eren els encarregats de fer la feina bruta i guanyar diners. També es va conèixer el ritu d'iniciació a la màfia, una cerimònia complexa en la qual hi havia un jurament de sang, així com altres regles menors com la puntualitat, el respecte degut als membres femenins de les famílies, etc. La màfia va oferir una generosa recompensa a aquell que matés a Valachi, però aquest va sobreviure emparat pel pla de protecció de testimonis que li va proporcionar el govern. Sens dubte, el testimoni de Valachi va servir per 3 Veure l’apartat 1 d’aquest treball. 22 reafirmar el treball emprès pel president John Fitzgerald Kennedy i el seu germà Robert, que van emprendre la major cacera de mafiosos que fins llavors s'havia vist als Estats Units. Robert Kennedy va augmentar el nombre d'agents de l'FBI dedicats al crim. Les condemnes a mafiosos van començar a succeir-se i nombrosos membres de la Cosa Nostra estaven sent empresonats. La màfia estava contra les cordes i a més d'un, com Sam Giancana, el va enfurismar que aquesta situació l'haguessin provocat els Kennedy després de tota l'ajuda que la Cosa Nostra els havia prestat. 5.3.1. LA CONSPIRACIÓ EN L’ASSASINAT DE KENNEDY Ja fa cinquanta anys que va tenir lloc un dels assassinats més famós de la història, el del president dels Estats Units John Fitzgerald Kennedy a Dallas el 22 de novembre de 1963. Des de llavors han sorgit nombroses teories sobre els veritables culpables i de la manera en què el crim va ser planificat i executat: s'ha parlat d'una conspiració de la CIA, de grups cubans anticastristes, de la màfia, del KGB (policia secreta de la unió soviètica) i fins i tot d'un home que va actuar en solitari i va aconseguir matar a un dels presidents més carismàtics dels Estats Units. I curiosament aquesta última ha estat la teoria oficial defensada fins ara pel govern nord-americà. Entre els desconfiats, la major part de les sospites ha recaigut sempre en la CIA, el servei d'intel·ligència nord-americana. És un fet confirmat que ni la CIA era amiga de Kennedy, ni viceversa, i fins i tot Kennedy havia manifestat les seves desavinences públicament. No obstant això, la tesi que la CIA era culpable no tenia massa lògica. Principalment perquè després del fallit intent d'invasió a Cuba (anomenat Invasió Badia de Cochinos) Kennedy havia realitzat una reestructuració de la plantilla dins de la CIA, el que significava que tots aquells integrants que odiaven al president (que no eren pocs) van ser exclosos, inclòs el director de l'agència, Allen Dulles, a qui va responsabilitzar de la fallida operació a Cuba. Però a més, hi ha un altre motiu que exculpa la CIA de cometre aquest assassinat. A 1963, poc abans de l'atemptat, es va realitzar una enquesta que 23 va manifestar una notable caiguda de la popularitat de Kennedy. Així que, si la CIA volia evitar que aquest fos president només havia de fer públics els seus draps bruts, entre els quals figuraven nombroses aventures amb amants. Tot i això, tant la CIA, la Comissió Warren1, com tot el govern nord-americà va oferir com verídica la versió que un fanàtic esquerrà anomenat Lee Harvey Oswald, va tirotejar a Kennedy des d'un sisè pis. Era un explicació creïble que a més eximia de culpa a la resta d'organitzacions sospitoses. No obstant això, ningú esperava que entre els testimonis aparegués un enregistrament en vídeo realitzada per un industrial rus que va filmar el tiroteig. L'autor d'aquesta, Abraham Zapruder va cedir el seu vídeo al FBI, els qui suposadament van alterar l'ordre dels fotogrames, ja que sinó el film no encaixava amb la seva teoria que l'autor fos un únic home. La pel·lícula era propietat de la revista Life, que havia comprat la pel·lícula i anys després la va mostrar íntegra. Llavors es va poder comprovar que el moviment del cap del president en rebre el tret era compatible amb la possibilitat que hi hagués un segon tirador situat per davant del president, la qual cosa significava la pèrdua de validesa de la versió oficial oferta pel govern. Finalment, el 31 de desembre de 1978, el comitè de la Càmera sobre Assassinats del Congrés va admetre que les proves obtingudes demostraven una alta probabilitat que els autors del crim fossin dues. El que és evident, és que l'objectiu d'aquell assassinat no era evitar la presidència de JFK. D'haver estat així, el o els executors haguessin esperat a veure el resultat en les eleccions, que no prometia ser molt favorable per Kennedy. És a dir, els autors ho volien mort, i no hi havia ningú que tingués més mitjans ni més motius que una organització en concret: la màfia. La relació entre la màfia i la família Kennedy es remunta a anys enrere, quan el pare de JFK, Joseph” Joe” Patrick, col·laborava amb algunes de les famílies mafioses més poderoses en el negoci de l'alcohol durant la llei seca. La Cosa Nostra sempre havia donat suport a la candidatura dels republicans, però quan John F. Kennedy es va presentar a la presidència dels Estats Units van veure 24 l'oportunitat d'obtenir beneficis a canvi de prestar ajuda gràcies al cantant Frank Sinatra, que va facilitar el contacte entre aquests. A les eleccions de 1960, John Kennedy es va enfrontar a Richard Nixon, a qui va guanyar per un resultat molt ajustat, principalment condicionat per l'estat d'Illinois, en el qual també va estar molt igualat excepte a Chicago, on JFK va guanyar per 400.000 vots. Això no va ser mera casualitat, després d'aquesta brutal quantitat de vots que va fer decantar la balança cap a Kennedy es trobava un poderós membre de la Cosa Nostra, el capo Sam Giancana, qui va traslladar autobusos de votants d'un costat a un altre de la ciutat perquè votessin per Kennedy més d'una vegada, va amenaçar als votants que volien votar als republicans i fins i tot va arribar a aconseguir introduir vots de persones mortes. Un dels primers canvis que va fer Kennedy en ser elegit president va ser nomenar al seu germà Robert Francis “Bobby” fiscal general (similar a ministre de justícia a Espanya), que donaria l'ordre a l'FBI de perseguir prioritàriament al crim organitzat. La pressió policial sobre la màfia es va intensificar i les condemnes contra aquests van augmentar considerablement. JFK no només no va complir la seva part del tracte pel qual la màfia li havia fet guanyar les eleccions sinó que fins i tot empitjorà la situació d'aquests. Els líders de la Cosa Nostra se sentien avergonyits i menyspreats, principalment Carlos Marcello, cap de la màfia a Nova Orleans, que havia deportat al seu país natal (Guatemala) com a resultat d'un judici en el qual en el seu comitè es trobaven John F. Kennedy i el seu germà Bobby, aquest últim exercint com a Cap de Consell. Al seu retorn als Estats Units, Marcello va jurar venjar-se, i quan JFK, ara com a president, va intensificar la guerra contra La Cosa Nostra, el cap de nova Orleans va trobar diversos aliats que estarien disposats a prestar la seva ajuda com Sam Giancana, que també se sentia especialment traït, Sant Trafficante i Jimmy Hoffa4. La Cosa Nostra va traçar els plans de l'operació, sabien que 4 Líder del sindicat de camioners que va ser condemnat a set anys de presó principalment per culpa de Bobby. 25 probablement només tindrien un intent per la qual cosa res havia fallar. Van triar Dallas principalment perquè tenia la policia més corrupta del país i perquè un dels home de Marcello anomenat Jack Ruby coneixia alguns caps de la policia als quals tenia comprats. Aquests policies van col·laborar en facilitar informació sobre el recorregut de la caravana presidencial, igual que va fer la CIA i l'FBI. Es desconeix la intenció de la màfia quan el nombre de executors que va disposar, però es presumeix que venint d'aquesta organització i sabent la possibilitat que el tirador lateral fallés (Oswald) hi havia una altra persona davant del president que va haver de ser qui va executar el tir letal. Quan Oswald va ser detingut per evitar que la conspiració de la màfia, en què també estaven implicades organitzacions governamentals, es descobrís, van donar l'ordre a Jack Ruby que matés a Oswald. El 24 de novembre, 2 dies després de l'atemptat, en el propi recinte policial Jack va complir la seva comesa i va disparar mortalment Oswald. A partir d'aquí la investigació es va centrar en inculpar Oswald en solitari. Els defensors d'aquesta teoria afirmen que tot va ser planejat i executat per un sol home, però és inqüestionable la intenció de la màfia d'assassinar a Kennedy, doncs al setembre de 1962, Marcello va comptar l'investigador privat Edward 26 Becker que, “un gos et continua mossegant, encara si li talles la cua…,” (el que significava el fiscal general Robert Kennedy.),”… però si el talles el cap..,” (el que significava el president Kennedy),”… cessarà de causar-te problemes”. Becker més tard va dir que Marcello, “clarament va afirmar que el president Kennedy seria assassinat d'alguna manera.” Marcello va afirmar a un altre informant que hauria de prendre una assegurança en cas que l'assassinat fallés,”…. fent que un idiota assumís l'intent tal com es fa a Sicília.” Malgrat aquestes declaracions la justícia nord-americana no va arribar a res concloent. L'incompliment del tracte amb la Cosa Nostra va suposar per Kennedy la mort, demostrant un cop més el poder i la sang freda d'una organització criminal que canviaria l'esdevenir d'un país per pura venjança. Tota aquesta informació no és més que una teoria sobre l'autoria del crim, i no s'ha pogut provar que va ser la màfia qui va assassinar a JFK. Però la veritat és que la mort de John Kennedy va proporcionar a la màfia italoamericana almenys una dècada més de existència en la seva plenitud. 5.4. LA FI DE L'IMPERI ALS ESTATS UNITS Un dels majors problemes que des del principi va tenir la justícia nord-americana en la seva lluita contra la màfia va consistir en la dificultat d'obtenir proves per condemnar els caps, ja que aquests mai feien la feina bruta i per tant no deixaven proves de les seves activitats delictives. És a dir que per poder ser enjudiciats es necessitava que algun mafiós pentito testifiqués contra ells, i tot i així era difícil assumir la credibilitat d'un culpable amb nombrosos delictes a l'esquena que a més reduïa la seva condemna inculpant al seu cap. Així doncs, quan Richard Nixon va assumir la presidència, rancorós amb la màfia per la seva ajuda a Kennedy, va imposar el 1970 la llei RICO (Racketeer Influenced and Corrupt Organizations). 27 Aquesta era un llei federal que castigava amb penes molt altes tota activitat procedent d'organitzacions criminals i dirigida especialment contra les persones que ordenin la realització d'aquestes activitats. Així, per a ser considerat membre d'una organització criminal n'hi havia prou amb que l'acusat hagués comès almenys dos delictes d'una llista de 35 durant un marge de temps de 10 anys, i en cas de ser condemnat s'enfrontaria a una pena de 20 anys de presó i una multa de fins a 25.000 dòlars. La llei RICO va acabar per desestabilitzar la màfia. Les condemnes van ser tan llargues que van acabar corrompent la lleialtat mafiosa i cada vegada més criminals van donar el pas de col·laborar amb la justícia. Actualment la Cosa Nostra segueix existint, però ja no és ni ombra del que va ser. Altres organitzacions criminals procedents d'altres països rivalitzen amb ella en perillositat i suposen el major repte per a les forces de l'ordre en els propers anys. 28 6. 6.1. CONFLICTES INTERNS LA PRIMERA GUERRA DE LA MÀFIA La primera guerra mafiosa es va iniciar el 1962 i va ser un conflicte intern entre membres de la mateixa Cosa Nostra A finals de 1962 i principis de 1963, les explosions, les persecucions en automòbil i els tirotejos es van convertir de sobte en una cosa habitual a Palerm. Els diaris deien que la capital siciliana s'havia convertit en una mena de Chicago als anys vint. Aquesta guerra mafiosa va ser una lluita entre “l’antiga màfia” i la “nova màfia”. En aquests últims es trobaven joves que havien guanyat molts diners per la droga i la construcció. En un bàndol estava Salvatore “Ciaschiteddu” (Ocellet en català) Greco, descendent d'una de les dinasties més respectades dins de la Màfia. Al capdavant del clan rival hi havia Angelo La Barbera, el capo de Palerm centre, i el seu germà Salvatore, els dos descendents d'una família humil i honrada. 29 La primera guerra de la màfia es va desencadenar perquè Calcedonio Di Pisa suposadament es va quedar part d'un enviament de narcòtics als Estats Units. Al febrer de 1962 els germans La Barbera i els Greco eren membres d'un agrupació que finançava un carregament d'heroïna que, procedent d'Egipte es va enviar a les costes sud de Sicília. El destí final d'aquest carregament era Nova York. Per supervisar el carregament a Sicília per al seu posterior reenviament a Nova York, es va assignar a un “home d'honor”, Calcedonio di Pisa. Quan el carregament va arribar a Nova York, els mafiosos de Brooklyn es van trobar que els carregament d'heroïna no contenia la quantitat que s'havia pactat, és a dir, el carregament havia menys heroïna de l'esperada. Es va torturar fins i tot al capità del vaixell que portava el carregament, però ningú va revelar res. Les sospites van recaure llavors en el mateix Di Pisa. Posteriorment es va convocar una reunió de la comissió per decidir sobre el cas. Van decidir que Di Pisa quedés absolt però els La Barbera no van quedar conformes amb la decisió. Així que, considerant injusta la decisió de la comissió d'exculpar Di Pisa, el 26 desembre 1962 dos homes enviats pels La Barbera el van assassinar a trets a Palerm. Aviat serien atacats també altres membres de la família Di Pisa. No va arribar a passar ni un mes quan, els germans La Barbera van ser víctimes d'un tiroteig a manera de represàlia. Salvatore La Barbera va morir a l'acte, en canvi Angelo aconseguir sortir il·lès. Malgrat aquest succés Angelo no pretenia rendir tan fàcilment. El 12 de febrer un cotxe bomba carregat amb una enorme quantitat d'explosiu va destruir la casa de Salvatore Greco en Ciaculli, qui va tenir la fortuna de no trobar-se allà en el moment de l'explosió. Així i decidir contraatacar, el 19 d'abril d'aquest mateix any, dos homes des d'un descapotable armats amb metralladores van cosir a trets un negoci pertanyent als La Barbera, al suposadament treballava un dels assassins a sou de la Barbera, que va morir juntament a dos homes més. Dos més van resultar ferits, que malgrat les lesions van respondre al tiroteig amb revòlvers i escopetes. 30 La següent víctima va ser un aliat dels Greco, Cesare Manzella (el capo de Cinisi), que va ser assassinat a causa d'un cotxe bomba aparcat davant la seva propietat. Aquest seria l'últim atac perpetrat per Angelo La Barbera, ja que el 25 maig 1963 va ser tirotejat a Milà i ferit de bala en nombroses parts del seu cos, però tot i sobreviure a l'atac, poc després va ser detingut i conduït a la presó. 5 El seu lloc va ser ocupat per Pietro Torretta i Tommaso Buscetta que van continuar amb la guerra quan li van parar una emboscada a dos membres del clan contrari a casa d'aquest últim. El conflicte va acabar definitivament el 30 de juny de 1963, quan van abandonar un cotxe bomba a Ciaculli que va ocasionar la mort a set agents que intentaven desactivar-lo. L'objectiu al qual anava destinada la bomba eren els Greco, però un desafortunat punxada va fer avortar les missió als executors, que es desconeix si van ser Buscetta i Torreta en persona o homes d'honor enviats sota les seves ordres. Després de la bomba de Ciaculli el govern no podia permetre més aquella massacre argumentant que només es veien afectats els membres de la màfia. La premsa ho va qualificar de pitjor crim dels últims anys i la resposta policial va ser immediata, la nit del dos de juliol els poblacions de Villabate i Ciaculli van ser envoltades i els seus carrers il·luminats amb bengales; quaranta persones van ser arrestades i es van confiscar gran quantitat d'armes. Allò significava la fi de la guerra i l'inici del que es convertiria en la major batuda de sospitosos des de l'època feixista. 5 Segons la versió oficial oferta pel govern Italià a partir de col·laboradors ex-mafiosos, la història canvia lleugerament quan l'explica Buscetta en qualitat de pentito (arrepentit). 31 6.2. LA SEGONA GUERRA DE LA MÀFIA 32 33 La segona guerra de la màfia, també anomenada la gran Mattanza, va ser un conflicte que es va desenvolupar a principis de la dècada de 1980 i en la es van arribar a comptabilitzar més d'un miler d'homicidis. La guerra va ser originada pels Corleonesi, la família mafiosa del poble de Corleone, que a més va comptar amb el suport d'altres famílies. Al principi els Corleonesi eren anomenats “els camperols” pel fet que provenien d'un petit poble de Sicília, mentre que la resta de clans estaven establerts en ciutats com Palerm. Però les coses van començar a canviar per a ells en la dècada de 1960, quan el seu prestigi i el seu poder va créixer sota el lideratge de l'ambiciós Luciano Leggio, qui es va fer amb la direcció assassinant al seu anterior cap. A l'altre bàndol estaven Stefano Bontate (cap de la família Santa Maria di Gesù), Salvatore Inzerillo (cap de la família Passo di Rigano) i Gaetano Badalamenti (capo de la família de Cinici), caps de diverses poderoses famílies mafioses de Palerm. Al 1970 es restableix la Comissió, amb Bontate i Badalementi ocupant dos dels tres càrrecs de lideratge en la Comissió. El tercer l'ocupava Leggio però estava representat pel seu sub -cap, Salvatore Riina ja que Leggio en aquell moment s’amagava de la justícia a la península italiana6. En 1974 va ser capturat i empresonat, va ser llavors quan definitivament Toto Riina va assumir el seu càrrec amb Bernardo Provenzano com el seu segon. 6 Al 1969 va ser acusat d'assassinat, pel que va fugir a Roma. Al 1970 va ser declarat culpable i condemnat a cadena perpètua i malgrat que la policia coneixia la seva ubicació quan va ser acusat, no va ser detingut. Llavors Leggio en assabentar-se que se li havia declarat culpable va marxar de Roma abans que el trobessin. 34 Sobre el 1970 els Corleonesi van començar a aconseguir aliats dels altres clans. Entre els que es van aliar amb els Corleonesi es trobaven els caps de Palerm Giuseppe Calò (cap de Porta Nuova), Filippo Marchese (cap de Cors Dei Mille) i Rosario Riccobono (cap de Partanna Mondello). Al 1978, els Corleonesi varen expulsar a Badalamenti de la Comissió i de Sicília per assassinar a Francesco Madonia (cap mafiós de l'àrea de San LorenzoPallavicino) i Michele Greco, també aliat de Riina, el va reemplaçar. Així doncs, fins al moment quedaven Calò, Marchese, Riccobono, Greco i Salvatore Riina d'una banda i Bontate i Inzerillo al front oposat. Els primers atacs van ser per part de Riina, qui va ordenar l'assassinat de Giuseppe Di Cristina i Giuseppe Calderone, caps de Riesi i Catània respectivament. Però no va ser fins al 23 d'abril quan es va iniciar la gran guerra. A partir d'aquest dia les ofensives d'un bàndol a l'altre serien constants, però principalment les del costat dels Corleonesi. Stefano Bontate va ser metrallat i va morir en l'acte. Unes poques setmanes després Inzerillo va ser cosit a trets. 35 Posteriorment diversos familiars i socis de Inzerillo i Stefano Bontate van ser assassinats o van desaparèixer sense deixar rastres, inclòs el fill de Inzerillo de 15 anys d'edat. Badalamenti va ser dels pocs que va sobreviure ja que havia estat expulsat de Sicília anys enrere. També es va salvar Salvatore Contorn, qui va aconseguir escapar i passar a la clandestinitat després d'un intent d'assassinat per part dels Corleonesi, que no van tenir pietat amb els seus familiars ni amics. Entre 1981 i 1983 hi va haver almenys 400 assassinats de la màfia a Sicília, la majoria a Palerm. A més d'uns 190 casos víctimes de la lupara bianca7. Els Corleonesi i els seus aliats van ser els clars vencedors en la guerra sense patir gairebé víctimes entre els seus homes. El sigil i el secretisme van ser la clau de la seva victòria, a més de la traïció de molts mafiosos de l'altre bàndol que es van aliar amb els Corleonesi i van aprofitar la confiança dels seus per enganyar-los i assassinar- amb més facilitat. 6.2.1. ENFRONTAMENT CONTRA L'AUTORITAT VIGENT I RESULTAT DE LA GUERRA La Cosa Nostra solia mantenir les distàncies amb l'autoritat, no era així per als seus compatriotes illencs, que no tenien inconvenient a enfrontar-se al govern si calia. Al 1977 no els hi va tremolar el pols quan van haver d'assassinar al Coronel Carabinieri Giuseppe Russo. Més tard li va arribar el torn als caps de policia Emanuele Basile i Boris Giuliano, els magistrats Rocco Chinnici i Cesare Terranova, i els polítics Rosario Di Salvo i Pio La Torre. A partir d'aquests crims va sorgir un grup de fiscals antimàfia, entre els quals estaven Giovanni Falcone, Paolo Borsellino i Antonino Caponetto, que van treballar per elaborar una lluita coordinada contra la màfia. 7 “Escopeta blanca”, indica un homicidi de la màfia realitzat de manera que no quedi cap rastre del cos de la víctima. 36 La guerra contra la màfia va derivar en el Maxi Procés (també conegut com Macrojudici) de 1986/87, en què centenars de mafiosos van ser condemnats per una llarga llista de crims comesos. Algunes de les investigacions i crims es remuntaven a la dècada de 1970 però la majoria dels acusacions formaven part de la Segona Guerra de la Màfia. Molts dels acusats, com en el cas de Riina i Provenzano, van ser condemnats in absentia ja que havien fugit quan es va 37 realitzar el judici. El Maxi Procés va ser important perquè diversos mafiosos que es trobaven en el bàndol perdedor de la guerra van testificar contra els seus antics companys mafiosos, entre els destacables estaven Salvatore Contorn i Tommaso Buscetta, que van passar a denominar-se pentiti (penedits). La Mattanza semblava no tenir fi, ja que quan Toto Riina va haver acabat amb els seus enemics, es va tornar contra aquells dels seus aliats que havien començat a donar mostres de pensar de manera independent. La víctima més destacada d'aquesta nova onada d'assassinats va ser Giuseppe “Pi” Greco (nebot de Michele Greco), subcap de la família de Ciaculli i un dels principals sicaris dels Corleonesi en la matança, autor dels assassinats de Bontante, Inzerillo i del fill d'aquest últim. El resultat principal de la Segona guerra de la màfia va ser la victòria dels Corleonesi i els seus caps, Salvatore Riina i Bernardo Provenzano, que després centenars de morts durant més de tres dècades van aconseguir el seu objectiu i van obtenir el control total de Sicília. Tal com va dir Salvatore Contorn en ser interrogat durant el Maxi Procés sobre els “vencedors” i “perdedors” de la Segona guerra de la màfia: “Els clans guanyadors i perdedors no existeixen, perquè els perdedors no existeixen. Ells, els Corleonesi, els van matar a tots”. 7. L’ASSASSINAT DE FALCONE I BORSELLINO Després del judici hi va haver una campanya contra Falcone, inclòs des del propi sistema judicial italià. S'atacava la seva figura, doncs començava a amenaçar altres poders dins de l'estat italià i no va ser considerat com a successor del fundador del consorci antimàfia, quan semblava ser el que millor 38 comprenia la forma de lluitar contra els mafiosos. Al juny de 1989, mentre passejava amb la seva dona, per la platja al costat de la casa que havia llogat, va trobar una bossa d'esports plena d'explosius. Amb això els criminals van confirmar la seva sentència de mort. Més tard el ministre de l'Interior, el va posar al capdavant de la lluita antimàfia, com a director d'Assumptes Penals. Giovanni Falcone estava disposat a complir el seu objectiu i va dissenyar dos dels actuals pilars de la guerra contra el crim organitzat: la Direcció d'Investigació Antimàfia i la Direcció nacional Antimàfia. Per fi, semblava que tenia a les mans tots els mitjans per lluitar d'igual a igual amb el poderós enemic. Totò Riina va dictar de nou sentències de mort sobre Falcone i Borsellino, un altre important jutge antimàfia. La tarda del 23 de maig de 1992, dos homes vigilaven, des de dalt, l'autopista que porta l'aeroport al centre de Palerm. Al lluny un comboi de tres cotxes avançava per la carretera. Un dels homes va dir “vai!” (endavant!), i ho va repetir dues vegades més abans que Giovanni Brusca, un “home d'honor” accionés el detonador. Es va produir una successió d'explosions. A la canonada del desguàs havia gairebé quatre-cents quilos d'explosius van rebentar l'asfalt, emportant-se tres dels vehicles. Les víctimes van ser el jutge Giovanni Falcone, la seva esposa i tres membres de la seva escorta, a més de 18 ferits dels automòbils propers a l'explosió. 39 L'Estat semblava doblegat davant la violència salvatge del crim organitzat. I més encara quan dos mesos després la màfia siciliana assassinar al també jutge Paolo Borsellino. La brutalitat d'aquests crims provocar però un canvi profund en la societat civil italiana, que a partir d'aquest moment va ser conscient que era necessari comprometre amb força en la lluita contra Cosa Nostra. I la veritat és que, encara que la màfia a Itàlia segueix tenint un gran poder econòmic a Sicília, però no té el control total com anys enrere. Prova d'això es que quan Totó Riina va ser condemnat al 1993 i Provenzano va prendre el relleu sense va reduir al mínim les seves accions violentes i va dedicar els seus esforços a infiltrar-se en els tribunals, les comissaries, els diaris i les institucions, mentre invertia amb cautela els diners obtinguts amb el tràfic de drogues. A més mantenia els seus contactes personals (amb la seva dona i els seus fills) i professionals a través de pizzini, petits bitllets de paper en què escrivia les seves instruccions. Els pizzini es movien per Sicília i tot Itàlia gràcies a una espessa xarxa de col·laboradors que extremaven la prudència: de vegades, el paperet trigava setmanes a recórrer unes desenes de quilòmetres. Era un 40 sistema lent, però segur. Tot i així va ser detingut al 2006 a una masia a prop del seu poble natal, Corleone. i considerat per molts com l'últim gran capo. 41 8. CONCLUSIONS Un cop acabat el treball la idea que he extret que més m’ha sobtat és que estudiar la historia de la màfia és també estudiar com s’han construït els grans poders informals i formals dels pobles. Els grups mafiosos han jugat aquest paper en cobrir el buit de legitimitat que les autoritats legals moltes vegades no han sabut omplir. Sovint els governs no han estat capaços de donar solució als problemes de la població, això ha estat aprofitat per certs grups provinents de les classes socials més humils, que van veure en la incompetència dels governants una font important de riquesa i poder per ascendir socialment. Així doncs, podem dir que si la màfia ha existit és perquè les autoritats competents ho han permès o, si més no, no han sabut confrontar-la fins que ja estava ben arrelat a les societats modernes. De fet, no és fins que la seva violència es fa escandalosament evident que les autoritats semblen reaccionar davant del que, fins aleshores, consideraven només homes de negocis dedicats a activitats de dubtosa legalitat. Per altra banda, m’agradaria destacar que una altre factor que ha contribuït al desenvolupament i fiançament dels grups mafiosos és el fet de que certs gremis, com el de treballadors dels molls o transportistes, veiessin en les màfies una manera ràpida de generar ingressos extra, sobretot amb temes de tràfic de substàncies estupefaents (principalment l’heroïna, però també d’altres, com l’alcohol durant la llei seca). La facilitat com els diners han portat a col·laborar a la gent amb la màfia i fer-los obviar els assassinats que aquesta cometia han estat una idea que m’ha acompanyat al llarg de tot aquest treball. De fet, és curiós com els mafiosos van saber integrar molt bé la seva imatge dins de les classes populars. Aquests personatges, elegantment vestits, eren considerats per una banda, herois del poble, i, per altra banda, eren ben rebuts i acceptats en els cercles de persones famoses i sovint també poderosos. M’ha impactat sobretot en aquest aspecte el cas de Lucky Luciano, que 42 freqüentment feia aparicions en societat amb esportistes d’elit i famosos, que anaven amb ell sense cap tipus de pudor, com si fos un home honrat. Per últim, voldria fer una reflexió sobre el sentit de l’orgull humà i les seves conseqüències. La màfia ha estat més que poder i crim. Parlar de la màfia, és parlar de l’honor i orgull. Un honor que va fer que durant segles es mantingués en secret l’estructura i funcionament d’aquests grups i l’abast de les seves activitats. Un orgull que es va cobrar milers de víctimes i ha destrossat centenars de famílies, tant de dintre de la màfia com d’altres sectors de la societat. Sovint s’ha parlat de que aquest orgull és intrínsec a la cultura siciliana, fins al punt de negar l’existència de la màfia com a tal i atribuir-la simplement al modus vivendi sicilià. Per mi queda clar que no tenen res a veure l’orgull i l’honor amb les milers de crims perpetrats per la Cosa Nostra, sinó que és més aviat una conseqüència de l’ambició, una insaciable ànsia de poder i riquesa que s’estenia a una gran xarxa de col·laboradors en tots els estrats socials. 43 9. BIBLIOGRAFIA ● DICKIE, J. La Cosa Nostra. Madrid: DEBOLSILLO, 2011. ● DOMÍNGUEZ, I. Crónicas de la mafia. Madrid: Libros del KO, 2014. ● FRATTINI, E. Mafia: un siglo de Cosa Nostra. Guadalajara: Poebooks, 2013. ● MANZANERA, A. La suave superficie de la culata. Madrid: Umbriel Editores, 2013. ● SAVIANO, R. Gomorra. Barcelona: LABUTXACA, 2008. ● SHANTY, F. (dir.) Mafia: historia de la delicuencia organizada. Postdma: H.F. Ullmann, cop. 2001 44
