POLÍTICA LOCKE Thomas Hobbes: L'home en l'estat de naturalesa. Els pressupòsits filosòfics de Hobbes reposen sobre dues categories fonamentals: la matèria el moviment mecànic. Per ell, el món físic és un sistema completament mecànic en el qual tot el que passa és explicable en termes de moviment i xocs entre cossos. La conducta humana, conjunt de sensacions, sentiments i pensaments, és una forma de moviment que, quan es dirigeix als altres individus, rep la denominació de conducta social. D'aquí ve que Hobbes elabori una teoría política a partir de com actuen les persones a escala individual. L'aspecte psicològic fonamental és que tot estímul afecta, a favor o en contra, la pròpia vitalitat. Si l'efecte és bo, l'organisme procura mantenir-lo; si és dolent, procura eliminar-lo. El principi que regula tot comportament és la pròpia conservació. Tot allò que condueix cap a aquest objectiu és bo i tot allò contrari, dolent. La vida és una cerca incansable de mitjans per a la conservació de la pròpia vida. El desig de seguretat, vertadera característica de la naturalesa humana, és inseparable del desig de poder, que és el mitjà per a aconseguir béns futurs i perllongar la pròpia seguretat. Partint d'aquest punt de vista psicològic, Hobbes descriu l'estat de l'home abans de l'estat social. Segons ell, l'home en estat de naturalesa és mogut únicament per raons relatives a la seva seguretat o poder, i tracta els altres éssers humans segons com poden afectar aquests objectius. Aquest estat de naturalesa és de «guerra de tots contra tots», ja que tots els homes són iguals en força i astúcia, i quan dos o més individus desitgen el mateix, llavors sorgeix el conflicte, la violència i tal vegada la mort. El conflicte apareix quan els éssers humans topen en voler satisfer els seus respectius desigs. I això és el que passa quan no existeix l'Estat, en l'estat de naturalesa, període en el qual no regeix cap marc legal: «les nocions de correcte i erroni, justícia i injustícia no hi tenen cabuda», i els només poden matar un altre home per qualsevol cosa que considerin que és necessària per a la seva vida. L’estat de naturalesa és una situació que reapareix quan manca l'autoritat política. Aquest estat és tanmateix una «inferència creada a partir de les passions», que poden ser contradictòries i originen el conflicte permanent. De la mateixa manera que Galileu mai no va poder comprovar la caiguda la bi cos en el buit i no per això es va estar de formular la seva teoria, Hobbes també va postular hipòtesi de l'estat de naturalesa per explicar la manera d'actuar dels humans. Origen de l'estat social En la naturalesa humana, a més del desig està present la raó. Mentre que el primer impulsa els homes a l'individualisme més ferotge, a desitjar i prendre el que les altres persones desitgen o tenen, la raó, en canvi, impulsa els individus a calcular la manera de conservar millor la seguretat. És en aquest poder regulador de la raó en el qual basarà Hobbes la transició de la vida salvatge i solitària vers l'estat civilitzat i social. Segons Hobbes, els éssers humans estan d'acord en el fet que la mort és el pitjor dels mals i allò que tothom tem. Continuar vivint és una condició bàsica per satisfer els altres desigs. Per això, els individus raonables cercaran la pau. La raó dịcta a l'individu diverses lleis naturals, lleis que són vies per evitar el mal major: la mort. La primera d'aquestes lleis ens mostra que tothom està interessat a aconseguir la paer quelcom valuós per continuar vivint. La segona llei indica allò que han de fer els homes per obtenir la pau: «L'home ha d'estar disposat, quan els altres també ho estan, a no fer ús del seu dret a tot, i acontentar-se amb tanta llibertat en la seva relació amb els altres homes com la que ell permetria als altres en el seu tracte amb ell» La tercera llei natural revela que els homes han de mantenir els seus convenis o pactar un cop els han establert. Així doncs, les lleis de naturalesa configuren un món molt diferent de l'estat de naturalesa, un món en què existeix cooperació, progrés i seguretat, on pot haver-hi indústria, agricultura, comerç i construcció, on pot sorgir el coneixement, la ciència, l'art i la cultura; i on, per damunt de tot, hi ha seguretat. Hobbes considera que per accedir a un món com aquest es necessita un acord mutu entre individus lliures. Ara bé, aquest acord és una creació artificial que exigeix molta habilitat i prudència, i que reposa en les convencions que els mateixos individus acorden. És tal l'estat de terror en què viuen els homes en l'estat natural que, per evitar els horrors de la seva situació, instauren l'autoritat política a partir del no-res. Els individus, en conseqüència, renuncien a l'exercici dels drets naturals que els pertoquen i reconeixen un individu o col·lectiu com a sobirà, el qual tindrà un poder i una autoritat absoluts. El súbdit, en conseqüència, autoritzarà totes les accions del sobirà i no podrà oposar-s'hi. Els poders que tindrà aquest sobirà absolut són: Serà potestat del sobirà decidir allò que és necessari perquè regni la pau, quines doctrines han d'ensenyar-se i quines són les lleis de la propietat; el sobirà haurà d'arbitrar en totes les disputes i podrà declarar la guerra, reclutant l'exèrcit i establint els impostos necessaris. Hobbes, contemplant en perspectiva els esdeveniments, creu que la sobirania no s'ha de limitar, ja que dividir els seus poders comporta la destrucció de la comunitat, l'enfonsament de la societat en l'horrible estat de naturalesa. El sobirà, malgrat no estar supeditat a cap llei, ha de promulgar i executar en tot cas bones lleis d'acord amb la raó; no pot permetre càstigs arbitraris, sinó que ha de promoure l'equitat, en especial en materia d'impostos. El sobirà, que sols és responsable davant Déu, ha de preservar la vida dels seus súbdits i procurar que gaudeixin de «totes les altres excel·lències de la vida que puguin adquirir per si mateixos per mitjà d'una activitat legal». Per això caldrà que hi hagi lleis que estimulin el comerç, l'agricultura i la manufactura, i que aquells que no puguin treballar pels seus propis mitjans siguin sostinguts per l'erari públic. L'Estat, el Leviatan, serà qui monopolitzarà el poder i la força, i en aquest context Hobbes considerarà la monarquia com la forma preferible de govern. A propòsit de la democràcia, indicarà que sols és factible en un poble educat i amb elits il·lustrades. John Locke Locke, teòric de la política John Locke (1632-1704) va publicar Dos tractats sobre el govern l'any 1690. En aquesta obra es fa una clara defensa del que serà anomenat més tard liberalisme. En aquests tractats, Locke va examinar els punts claus de diverses qüestions debatudes a l'època: els deures del súbdit respecte al seu governant, els problemes de l’obligació i els límits de la sobirania. Una idea fonamental de l'obra era la del consentiment o consens, relacionada també amb l'origen de l'autoritat del monarca i la legitimitat del dret de rebel·lió. La teoria de Locke es basa en els homes en tant que individus, com ho feia la de Hobbes a Locke, govern i societat existeixen per mantenir els drets de l'individu, i la inviolabittas d'aquests drets és una limitació que ha de respectar qualsevol autoritat. Per aquest motiu, Locke va criticar les teories i els autors, com Filmer, que defensaven l'origen diví de la monar- quia per justificar l'absolutisme. Locke al començament dels Dos tractats sobre el govern replicava punt per punt els arguments de Filmer. En el Segon tractat, definia els principis universals de la política d'acord amb la llei natural o raó. Locke, obrint la via de l'individualisme polític, pretenia salvaguardar els individus i els seus drets, i fonamentava aquesta defensa més en la naturalesa que en la història. El seu punt de partida no era, doncs, la família amb la seva estructura autoritària, sinó l'individu. Per descriure la indeterminació de l'estat natural en què vivia l'home, Locke escriu que «al principi, tot el món era Amèrica». Era un estat en què cadascú era el seu propi amo i els homes gaudien d'igualtat de drets. En aquest estadi de naturalesa hi havia «pau, bona voluntat, assistència mútua i conservació». I això era així perquè imperava la llei natural, que proporciona als humans un sistema complet de drets i deures, Ara bé, en mancar qualsevol mena d'organització -com magistrats, drets escrits, càstigs fixats i administració de justícia-, va ser necessari abandonar aquest estadi. Així doncs, prenent una via intermèdia entre Grotius i Hobbes, Locke escriu que «la corrupció i el vici dels homes degenerats» fou el que va impulsar als individus a formar societats civils per a la mútua protecció. Locke en cap moment considera que aquest estat de naturalesa sigui un estat de guerra de tots contra tots; al contrari, creu que l'ésser humà és social per naturalesa i a la vegada racional i lliure. Però en aquest estadi què cada home era el seu propi legislador, no podia haver-hi una vida previsible, ordenada i pacífica. El dèbil temia el fort i el fort tenia por dels seus rivals. Filmer i l’origen diví del poder Robert Filmer (1588-1653) fou un filòsof polític anglès. La seva obra principal, publicada pòstumament l'any 1680, fou Patriarca o el poder natural dels reis, llibre en què defensava la concepció de la monarquia tradicional. Segons Filmer, els reis governaven per la gràcia de Déu i, a més a més, «els reis eren els autors i faedors de les lleis, i no les lleis del rei». Coincidint amb Hobbes, afirmava que el poder absolut dels monarques era quelcom necessari. Un govern mixt, és a dir, amb la intervenció del Parlament, sols podia acabar en desordre. Filmer fonamentava la seva tesi en la idea que l'autoritat dels reis era un perllongament de l'autoritat paterna. De la mateixa manera que cap fill, temorós de Déu, podia rebel·lar-se contra el seu pare, tampoc els súbdits no tenien cap dret a la rebel·lió. «Aquesta subordinació dels fills en les famílies és la font de tota l'autoritat reial, per ordre del mateix Déu.» Adam, el primer home segons la Biblia, havia estat al mateix temps el primer rei i el primer pater Familias. Adam havia rebut de Déu un poder absolut i el dret de possessió de totes les coses. Els monarques actuals, segons Filmer, eren els hereus. A més, sostenia que era del tot natural viure en societat i que això implicava viure sota alguna mena de subjecció. Filmer creia que solament es podia fer front l'anarquia, originada per les males passions dels homes, amb el govern d'una monarquia absoluta. Instauració de l’estat social Per aconseguir la mútua protecció, els humans es reuniren i formaren societats polítiques confiant a un governant el poder de regir-los. A diferència de Hobbes, Locke no afirma que el poder que assumia el governant fos absolut i definitiu. Al contrari, aquest poder era un encàrrec que podia ser revocat si es perdia la confiança en la persona que assumia la tasca de governar. Així, per Locke, el govern és fruit d'un acord entre els individus. Aquests confien el poder al governant a fi que protegeixi els seus drets, entre els quals hi ha el de la conservació de la vida i dels béns. El contrari és el que passa amb el poder absolut, amb l'absolutisme, que nega la possibilitat d'apel·lació. Locke defineix el poder civil com «el dret de fer lleis [.….] per a la regulació i conservació de la propietat, i d'emprar la força del comú en l'execució d'aquestes lleis [...], tot això solament pel bé públic». Aquest poder, però, sols pot sorgir del consentiment acordat entre tots els individus. El poder civil, l'Estat, sols pot existir en la mesura en què deriva del dret individual de cada home a protegir-se a si mateix i els seus béns. Aquest «pacte original» mitjançant el qual els homes «s'uneixen en societat» és un acord per «unir-se en societat política, que és el pacte que existeix, o se suposa que existeix, entre els individus que ingresen en una república o la constitueixen». Revocació i control del poder La teoria del poder, en Locke, té com a base la idea del consens. Una societat pot retirar el consentiment que ha dipositat en un governant quan aquest perd la seva confiança. Un governant malmet aquesta confiança quan no respecta els drets naturals de l'home: el dret a la vida, a la llibertat i a la propietat. El governant, doncs, ha d'impedir que es mati o empresoni persones innocents o que s'ataqui amb impunitat altres persones; cap governant, a més, pot quedar-se amb béns dels seus súbdits sense abans haver estipulat un sistema legal de buts... Per aconseguir l'estricte respecte d'aquests drets, Locke recomana l'existència de dues institucions: una assemblea que representi els contribuents i determini els tributs, i un sistema judicial que garanteixi que cap innocent pugui ser perseguit ni castigat pel governant. El poder ha d'estar dividit i controlat. Si el poder executiu no actua conforme als fins pels quals ha estat establert, si malmet les llibertats del poble, aquest podrà fer-li front, és a dir, podrà rebel·lar-se contra el tirà i revocar-lo. La propietat Durant el període dels conflictes civils anglesos es va discutir sobre temes tan`diversos com els abusos a la població, la constitució política, la tolerància religiosa o el paper de l'Església. Així, es reclamaven reformes polítiques, econòmiques i socials. Es parlava de drets fonamentals, de consens, de limitacions naturals dels governs, etc. Alguns grups o persones van arribar a plantejar canvis radicals, com Gerrard Winstanley, que l'any 1652, a la llei de la llibertat, havia defensat una utopia comunista agrària, ja que considerava que la proplecla era la seva abolició. Locke també va tractar sobre el tema de la propietat. Si Déu havia donat la propietat de la terra a tot el gènere humà, com podia ser legítim que hi hagués gent que s'hagués apropiat de parts d'aquest bé general?Segons Locke, la propietat individual està originada pel treball. Divergint dels seguidors de Winstanley, Locke va subratllar aquestes idees en afirmar que «el gran i principal fi pel qual els homes s'uneixen en comunitats i es posen a si mateixos sota un govern és la conservació de la propietat» (Segon tractat, 124). En relació amb la propietat, en un paràgraf del Segon tractat, Locke negava la justificació del govern de posar impostos sense el consentiment dels seus representats, ja que veia en això un atac a la propietat dels individus: «El poder suprem no por arravatar a cap home`cap part de la seva propietat sense el seu consentiment». No hi ha por -afegia més endavant- que pas si això en aquells governs en els quals el legislatiu té un caràcter temporal; és a dir, els seus membres al cap de poc temps tornen a estar sotmesos a les lleis comunes del país, exactament igual que els altres homes. Ara bé, «quan el legislatiu està constituït per una assemblea permanent», per tant, quan els parlamentaris repeteixen ininterrompudament els seus càrrecs «existeix el perill que se separi el seu interès de la resta de la comunitat i augmentin les seves riqueses i el seu poder agafant allò que els convingui d'allò que pertany al poble» (Segon tractat, II, 138). La llibertat religiosa Atès al conflicte religiós que havia patit el seu país, John Locke fou partidari de considerar la religió com un assumpte privat que pertanyia exclusivament a l'individu. L'Estat, en tant que poder clarament secular, no tenia cap jurisdicció sobre els assumptes religiosos; no navia d'immiscir-se en la pràctica religiosa dels individus, llevat que fos per raons d'ordre públic. L’individu, a més a més, tampoc havia de ser adoctrinat per cap Església, sinó que havia de tenir plena llibertat per escollir la seva pròpia. D'altra banda, malgrat concebre l'Església com una associació lliure i voluntària», Locke considerava que no hi havia lloc per a l'absoluta llibertat en matèria de religió, i que havien de quedar fora de la llei de tolerància religiosa aquells que juraven lleialtat a una potència estrangera (com podien ser els papistes catòlics, de depenien de Roma) i els que afirmaven no creure en Déu (els ateus): «Suprimir Déu és dissoldre-ho tot.»
