LA GUERRA CIVIL (1936-1939) 1.El preàmbul de la guerra Els militars revoltats el juliol de 1936 van justificar la insurrecció amb una raó bàsica: salvar Espanya d'una imminent dictadura comunista. Segons ells, l'acció militar era un moviment nacional inevitable, ja que el poble espanyol corria el risc d'anihilament. Això, però, no era cert, encara que la resposta popular revolucionària immediatament posterior a l'aixecament ho podia fer creure. El 1936, el Partido Comunista de España tenia només 14 diputats (i això gràcies al fet d'haver-se presentat a les llistes del Front Popular) i seguia les directrius de Moscou, que des del 1932 preconitzava l'aliança o el suport a governs democràtics per frenar l'expansió del feixisme a Europa. Sí que és cert, però, que durant la primavera de l'any 1936 es va produir a Espanya un deteriorament important de l'ordre públic, davant el qual el govern republicà no va actuar amb prou fermesa i habilitat. Aquesta situació va contribuir a radicalitzar la divisió social i ideològica del país. Maçoneria. Associació secreta, internacional, filantròpica i progressista, creada a Anglaterra a la fi del segle XVII, que es va estendre sobretot a partir del segle XVIII. Tractava d'inculcar en els seus adeptes l'amor a la veritat, l'estudi de la moral universal, les ciències i les arts, els sentiments d'abnegació i de tolerància religiosa, i la lluita contra la superstició i els dogmatismes. A Espanya adoptà unes manifestacions laiques, radicals, anticlericals i republicanes. 1.1.Els governs del Front Popular El 18 de febrer de 1936, després de les eleccions, el president de la República, Niceto Alcalá Zamora, va encarregar la formació de govern a Manuel Azaña, el qual va començar a aplicar immediatament el programa del Front Popular, que es basava en quatre eixos principals: la continuació de la reforma agrària, la intensificació de la política educativa, l'amnistia dels presos polítics i el restabliment de la Generalitat de Catalunya i l'impuls definitiu per aprovar els estatuts d'autonomia del País Basc i de Galicia, processos que havien estat paralitzats per la dreta al Congrés dels Diputats. El 7 d'abril, Alcalá Zamora va ser destituït de la presidència de la República, i en el seu lloc va ser elegit, el 10 de maig, Manuel Azaña. En aquesta elecció no hi van voler participar els diputats de la dreta. El consens constitucional, doncs, continuava sense existir. La presidència del govern la va assumir el polític republicà i nacionalista gallec Santiago Casares Quiroga. Però ni Azaña ni Casares Quiroga no van poder evitar el deteriorament progressiu de l'ordre públic, del qual només es van salvar, en part, Catalunya i el País Basc. El desordre públic es va manifestar bàsicament de tres maneres: la violència al camp, amb vagues i ocupació de terres, especialment a Extremadura i Andalusia, i els conflictes laborals; els atacs a edificis eclesiàstics i la crema de convents, sovint a càrrec de grups espontanis que actuaven a partir de rumors absurds, i, finalment, els atemptats polítics protagonitzats pels grups situats als extrems de l'arc ideològic, és a dir, els falangistes i els monàrquics, d'una banda, i els sindicalistes, els comunistes i els anarquistes, de l'altra. El més significatiu d'aquests atemptats va ser el que va costar la vida, el 13 de juliol de 1936, a José Calvo Sotelo, diputat i dirigent monàrquic del partit Renovación Española. Aquest atemptat, que va produir un gran impacte emocional entre la dreta política, i especialment entre els militars que preparaven la insurrecció contra la República, va ser perpetrat per membres de la Guàrdia d'Assalt com a represàlia per l'assassinat d'un tinent d'aquest cos armat, José del Castillo, comès per falangistes. 1.2.La radicalització social I política A la dreta de l'arc ideològic, es va constatar un augment de les activitats violentes de la Falange Española y de las JONS, tot i que el seu creixement pel que fa a la militància va ser escàs. Aquesta violència va comportar la persecució legal del partit i, fins i tot, la detenció i l'empresonament del seu líder, José Antonio Primo de Rivera, acusat d'instigar alteracions de l'ordre públic i de tinença il·lícita d'armes. La Falange propugnava sense embuts una alternativa autoritària al règim parlamentari, d'acord amb la ideologia feixista. Tant la Falange com els requetès, especialment forts a Navarra, entrenaven escamots paramilitars. A l'esquerra de l'arc ideològic també s'observava, en els mesos anteriors a l'esclat de la guerra, una radicalització, especialment en determinats sectors del PSOE i en la CNT. En el PSOE, a més, s’havia produït una divisió interna entre els partidaris més radicals de la revolució social –facció encapçalada per Francisco Largo Caballero- d'una banda, i la branca moderada, d'idees socialdemòcrates -amb Indalecio Prieto al capdavant, de l'altra. A Catalunya, la radicalització política va dur a la fusió de diversos partits petits de l'esquerra, amb l'esperança de trobar un partit únic que aglutinés i organitzés el proletariat. El setembre de 1935 ja s'havia format el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), dirigit per Joaquim Maurín i Andreu Nin, com a resultat de la fusió del Bloc Obrer i Camperol (BOC) amb Esquerra Comunista. El 23 de juliol de 1936, es va fer pública la creació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), també com a resultat de la fusió de diversos partits de l'esquerra. Al congrés de Saragossa, que va tenir lloc el maig de 1936, la CNT va refermar la seva posició radical i antirepublicana amb un programa d'acció radical en què es propugnava la supressió del culte religiós públic, la confiscació de tots els béns i l'organització col·lectiva de la propietat i de la societat a través de comunes lliures. Aquesta radicalització ideològica i de la vida política es traduí també en un cert grau de radicalització social, visible sobretot a les poblacions més petites, on fins i tot les institucions recreatives s'alineaven amb els sectors socials enfrontats. Amb tot, la guerra no era inevitable. Durant la crisi de la dècada de 1930, la radicalització de la societat europea va ser força general i similar a l'espanyola, sense que això signifiqués l'esclat de cap guerra civil. A Espanya, la diferència va venir bàsicament de l'actitud i la voluntat d'un sector de l'exèrcit, que estava dividit des del començament del període republicà. Les associacions clandestines Unión Militar Española (UME) i Unión Militar Republicana Antifascista (UMRA) van ser un reflex d'aquesta divisió. Requetè. Unitat de combatents carlins que durant el segle XIX van lluitar a les guerres carlines. Al segle XX van rebre aquest nom els grups armats carlins que durant la monarquia alfonsina i la Segona República es preparaven militarment que, organitzats en terços, van intervenir en la Guerra Civil al costat del general Franco. Una d'aquestes unitats, formada bàsicament per catalans, va ser el Tercio de Nuestra Señora de Montserrat. Socialdemòcrata. Partidari de la socialdemocràcia, tendència del moviment socialista internacional caracteritzada per la renúncia a les teories marxistes i per una pràctica política moderada i reformista. Rebutja la dictadura del proletariat i preconitza una transformació lenta del sistema capitalista mitjançant un procés de reformes graduals i successives, aconseguides per mitjà de la lluita parlamentària. Bloc Obrer i Camperol (BOC). Partit polític català d'ideologia marxista fundat a Terrassa el 1930. Defensava el dret a l'autodeterminació i s'oposava a anarquistes. Els seus òrgans de premsa eren La Batalla i L'Hora. Joaquim Maurín va ser un dels seus principals l'apoliticisme dels dirigents. Esquerra Comunista. Organització política espanyola d'ideologia trotskista creada el 1932. Sota la direcció d'Andreu Nin, s'oposà a la política del Partit Comunista. Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Partit polític català d'ideologia comunista creat el juliol de 1936 com a resultat de la fusió del Partit Comunista de Catalunya, el Partit Català Proletari, la Unió Socialista de Catalunya i la Federació Catalana del PSOE. Es va vincular a la Tercera Internacional. UME. Sigla de la Unión Militar Española, associació clandestina d'oficials de l'exèrcit, de signe dretà antirepublicà. UMRA. Sigla de la Unión Militar Republicana Antifascista, associació clandestina d'oficials de l'exèrcit organitzada l'any 1934 per contrarestar la UME. El seu cap fou Toficial comunista Eleuterio Díaz. 1.3.La conspiració militar Des del moment en què es va proclamar la República, una part de l'exèrcit li fou hostil i hi va conspirar en contra. El cop d'estat del general José Sanjurjo, el 1932, en va ser un bon exemple. Entre les diverses conspiracions que es van gestar contra la República, destaca la de la nit de les eleccions del febrer de 1936. Quan es va conèixer el triomf electoral del Front Popular, el general Franco, cap de l'Estat Major, va proposar la declaració de l'estat de guerra, cosa que no es va produir per les negatives del ministre de la Guerra, el general Nicolás Molero, i del director general de la Guàrdia Civil, el general Sebastián Pozas. El govern de la República era conscient d'aquest perill, i per això va situar militars de provada fidelitat republicana com a caps de les divisions orgàniques. Els generals que es consideraven més sospitosos van ser enviats a la perifèria: Franco, a les Canàries; Manuel Goded, a Mallorca. Ningú no va sospitar que el general Emilio Mola, d'escassa fe monàrquica i destinat a Pamplona, s'entendria amb els requetès navarresos. Els comandaments de l'exèrcit d'Àfrica, el més professional i efectiu, també eren fidels a la República. Els primers dies del mes de març del 1936, es començaren a tramar diverses conspiracions alhora, de manera paral·lela i confusa. Grups de generals, d'una banda, i de polítics -de la Comunió Tradicionalista (carlins), de Falange Española i de Renovación Española-, de l'altra, planificaven diverses temptatives d'insurrecció contra la República. A partir del mes d'abril, però, seria el general Mola qui prepararia una xarxa colpista més consistent, que obtindria la confiança de tots els moviments antirepublicans. Tots els intents civils van quedar diluïts en el projecte militar, fet que fou essencial en la conspiració contra la República. El cop preparat per Mola havia de ser, segons les seves intencions, una acció ràpida en què, a diferència d'altres cops d'estat, no s'havia de dubtar a l'hora de recórrer al grau de violència que calgués per tal de triomfar. Previst al final de juliol, el cop d'estat es va avançar al dia 18 del mateix mes, en part per l'impacte emocional que va causar entre els conspiradors l'assassinat de José Calvo Sotelo. Aquest era l'únic líder polític de prestigi entre els militars conxorxats, i s'havia distingit pel tremendisme i per les acusacions contra la República en els discursos al Congrés dels Diputats. La conspiració militar estava en connexió amb una trama civil d'importants terratinents i financers, com ara el mallorquí Joan March, que l’11 de juliol va fer arribar al nord d'Àfrica un avió llogat, el Dragon Rapide, per traslladar el general Franco de les Canàries al Marroc en el moment que es produís l'aixecament militar. Divisions orgàniques. Distribució durant territorial de l'exèrcit que durant la República substituí les antigues capitanies generals. Tenien les seus a la Corunya, Burgos, Valladolid, Madrid, Saragossa, Barcelona, València i Sevilla. 2.La insurrecció militar i la seva resposta La revolta militar es va iniciar a Melilla el 17 de juliol de 1936. Poc després, Franco volava de les Canàries al Marroc i es posava al capdavant de l'exèrcit d'Àfrica. El cap militar de Melilla, el general Romerales, fidel a la República, va ser afusellat pel delicte de rebel·lió militar. La mateixa pena fou aplicada pel general Mola al cap de la divisió orgànica de Burgos, el general Domènec Batet, afusellat el 18 de febrer de 1937. De fet, aquesta acció es va repetir sovint amb els comandaments militars i civils que es van mantenir fidels a la República i es van negar a col·laborar amb els colpistes. Això posava de manifest que els insurrectes, des de bon començament, volien imposar una nova legalitat mitjançant la violència, ni que fos tergiversant cínicament la llei existent. El 18 de juliol, es va alçar a Sevilla el general Gonzalo Queipo de Llano i, durant la nit del 18 al 19, el general Mola i altres caps militars van declarar l'estat de guerra a la resta d'Espanya. Estat de guerra. Decisió de l'autoritat militar d'una zona segons la qual totes les garanties constitucionals queden suspeses i els habitants de la circumscripció passen a dependre del codi de justícia militar. 2.1.Espanya dividida La insurrecció no triomfà arreu, i el 20 de juliol el país va quedar dividit. Els rebels havien triomfat a l'Espanya rural (Castella, Aragó, Galícia, Navarra, Àlaba, nord d'Extremadura i part de l'Andalusia occidental, a més de Mallorca i Eivissa, les Canàries i el protectorat del Marroc). La resta del país es mantingué fidel a la República, que conservava les ciutats més importants i les zones industrials. Les tropes africanes havien quedat frenades a l'estret de Gibraltar, on l'armada, que s'havia mantingut majoritàriament al costat de la República, els barrava el pas. La situació a Espanya el 20 de juliol de 1936. 2.2.La insurrecció a Catalunya A Catalunya, la insurrecció es va localitzar bàsicament a Barcelona, on tots els efectius militars, excepte els d'aviació i els d'intendència, es van alçar la matinada del 19 de juliol. Els insurrectes pretenien arribar al cor de la ciutat per controlar els centres oficials. Militants de la CNT-FAI i altres grups d'esquerra, però, vigilaven les casernes des del dia 17, quan ja era públic l'aixecament militar al nord d'Àfrica. Els insurrectes van ser aturats en diversos llocs de Barcelona, on van topar amb la resistència d'organitzacions obreres i membres de la Guàrdia d'Assalt, i més tard de la Guàrdia Civil, que es van mantenir fidels a la Generalitat. El general Manuel Goded, que s'havia desplaçat des de Mallorca fins a Barcelona en hidroavió, va veure que no hi havia res a fer i es va rendir. La seva al·locució per ràdio, a instàncies del president Lluís Companys, en què reconeixia la derrota, va desmotivar els insurrectes d'altres llocs de Catalunya, com ara Lleida, Girona, Figueres i la Seu d'Urgell. Les diverses casernes de Barcelona es van rendir l'una rere l'altra. Durant la nit del 19 al 20 de juliol, els revoltats de la caserna de la Maestrança de Sant Andreu van fugir, i els anarquistes que els assetjaven es van apoderar de les armes. Més de 30.000 fusells, metralladores i cartutxeres van anar a parar a mans incontrolades, fet que es va repetir en altres casernes. 2.3.El poder a la zona republicana Durant el dia 20 de juliol, gairebé totes les esglésies i els convents de Barcelona van cremar: era el senyal tradicional que en l'Espanya contemporània solia marcar l'inici d'una revolta o d'una revolució. Efectivament, a tota l'Espanya fidel a la República es crearen nombro- sos comitès locals i provincials que van anar assumint espontàniament l'administració dels ajuntaments i de les institucions pel que fa al proveïment, l'assistència social, les milícies, l'ordre públic, les comunicacions, etc. El govern central, el govern autònom català i els alcaldes continuaven representant la legalitat formal, però no tenien els ressorts reals del poder ni la capacitat de fer complir les decisions. Així, durant aquests tres dies clau, el govern central va tenir tres presidents: Santiago Casares Quiroga, el dia 18; Diego Martínez Barrios (que va intentar pactar amb el general Mola, sense èxit), el dia 19, i José Giral, el dia 20. Paral·lelament, va sorgir un poder popular, espontani, plural i contradictori, sense unitat ni coherència política. Durant els primers tres mesos, els comitès, l'hegemonia dels quals a Catalunya corresponia a la CNT, van cometre molts abusos de poder i nombrosos assassinats, sobretot entre el clergat. A més, a la zona republicana l'exèrcit pràcticament havia desaparegut, ja que el govern havia llicenciat els soldats que feien el servei militar amb la ingènua intenció de treure base als rebels. L'esforç militar dels republicans en els primers mesos de guerra va ser assumit per les milícies populars. Milícies populars. Forces republicanes formades per elements Civils voluntaris sota assessorament militar i organitzades pels grups polítics esquerrans i els sindicats (19361937). A Catalunya, el comandant Enric Pérez i Farràs en va ser nomenat cap. Exemples de milícies van ser la columna Durruti, anarcosindicalista, la columna Macià-Companys, d'Esquerra Republicana de Catalunya, i la Carles Marx del PSUC. Txeca. Local de la policia política on se solia sotmetre els detinguts a tortures. 2.4.El poder a la zona insurrecta A la zona que dominaven, els generals rebels van anar substituint, mitjançant l'ús d'una violència extrema, els alcaldes, els governadors, els caps militars, etc. que representaven la legalitat vigent. Així, molts dels responsables, els militants o els simpatitzants dels sindicats i dels partits que integraven el Front Popular, van ser assassinats o afusellats sense judici des de bon començament a les mateixes illes Canàries, nucli del pronunciament del general Franco. La resposta a la insurrecció militar havia deixat Espanya dividida en dues zones, cadascuna amb un ideari radicalment diferent. Començava una llarga guerra civil que els insurrectes no havien previst, i també una revolució i una reacció caracteritzades per la violència política. Cal tenir present, a més, que la població civil va quedar situada forçosament en un o altre bàndol, sense poder decidir mitjançant eleccions o plebiscits sobre la seva adscripció, ni sobre les actuacions socials i econòmiques de cap de les dues zones. Aquest fet va propiciar situacions familiars i personals dramàtiques. El gran problema de la població civil va ser la subsistència, especialment a la zona republicana, cada vegada més difícil a mesura que avançava la guerra, agreujada pels bombardejos a les zones civils, com ara Gernika -que va ser arrasada per l'aviació alemanya-, Barcelona i València. 3.Les fases militars de la guerra Les tropes insurrectes van portar gairebé sempre la iniciativa militar. A continuació exposem les fases principals de les operacions bèl·liques. 3.1.Els primers mesos de la guerra (juliol-desembre de 1936) El primer objectiu militar dels insurrectes, d'acord amb els seus plans, era Madrid. El general Mola hi va enviar columnes des de Pamplona. Mentrestant, l'exèrcit d’Àfrica havia aconseguit passar l'estret de Gibraltar amb l'ajut de l'aviació de Mussolini. Un cop a la Península, Franco va entrar a Còrdova i a Granada i, des de Sevilla, es va dirigir a Madrid per Extremadura, que va ocupar malgrat la defensa aferrissada que van oposar els republicans a Badajoz. Però quan va arribar a la rodalia de Madrid, l’eficaç defensa de la capital el va aturar. No obstant això, el govern de la República es va traslladar a València per motius de seguretat. Pel setembre, el general Mola va ocupar Irun i Sant Sebastià, mentre les tropes dels revoltats concentrades a Galícia arribaven a Oviedo, on el coronel Antonio Aranda resistia el setge a què el sotmetien els obrers asturians. Les milícies catalanes que es van dirigir cap al front d'Aragó van ocupar algunes poblacions com ara Bujaraloz, Pina de Ebro, Casp i Alcanyís, però van ser frenades a Osca, Saragossa (objectiu inicial de la columna Durruti) i Terol. La desorganització i la manca de preparació d'aquestes columnes expliquen en part la seva feblesa. També va fracassar l'expedició catalana a Mallorca i Eivissa (agost-setembre de 1936), formada per 8.000 voluntaris comandats pel capità Alberto Bayo, que tenia com a objectiu conquerir les illes, en poder dels militars revoltats. 3.2.La segona fase: de la batalla del Jarama a la batalla de l’Ebre (gener de 1937novembre de 1938) Durant la segona fase de la guerra, les tropes insurrectes van intentar novament la conquesta de Madrid, mitjançant unes maniobres d'encerclament, de primer per la carretera de la Corunya, després pel Jarama i, finalment, pel nord de la província de Guadalajara. Però no ho van aconseguir. Davant la impossibilitat d'ocupar la capital, Franco va decidir la conquesta de Màlaga i la liquidació del front del nord. Màlaga i altres ciutats andaluses van caure ràpidament (gener-febrer de 1937), però l'ocupació del nord (juny-octubre de 1937) va ser força més difícil, a causa de la resistència obrera i popular, especialment a Bilbao i a Astúries. Durant el desembre de 1937, les tropes republicanes van llançar una ofensiva contra Terol, ciutat que van ocupar el 8 de gener de 1938. Pel febrer, però, les tropes franquistes van tornar a recuperar aquesta ciutat, després d'una batalla sagnant. Poc abans (el 31 d'octubre), el govern de la República s'havia traslladat de València a Barcelona. Pel març, l'exèrcit de Franco va iniciar una ofensiva contra el front d'Aragó, situat entre els Pirineus i l'Ebre. El 3 d'abril, Franco va ocupar les primeres terres catalanes, entre les quals la ciutat de Lleida, i el dia 5 va derogar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. El 15 d'abril, les tropes insurrectes van arribar a Vinaròs, al nord del País Valencià, pel marge dret de l'Ebre, amb la qual cosa la zona republicana quedava dividida. L’exèrcit republicà, reorganitzat pel general Vicente Rojo i amb l'armament millorat, va preparar una ofensiva a la zona de l'Ebre per tal de tornar a unir el territori republicà. L’ofensiva, dirigida pel coronel Juan Modesto i altres comandants militars procedents de les milícies comunistes, com ara Enrique Líster, va començar durant la nit del 24 al 25 de juliol. Malgrat les victòries inicials de l'exèrcit republicà, la contraofensiva franquista, iniciada a l'agost, va fer recular l'exèrcit republicà a l'altra banda de l'Ebre, de manera que Catalunya quedà pràcticament indefensa. La batalla de l'Ebre va acabar el 15 de novembre de 1938 i es va caracteritzar per la violència dels combats i per l'elevat nombre de baixes que va causar en els dos bàndols (uns 50.000 morts per cada bàndol). La Guerra Civil des del gener de 1937 fins a l’ensorrament del front de l’Ebre. 3.3.L’última fase: l’ocupació de Catalunya a la rendició final (desembre de 1938-1 d’abril de 1939) El 23 de desembre de 1938, Franco va donar l'ordre d'iniciar l'ofensiva final contra Catalunya per Tremp (Pallars Jussà) i Seròs (Segrià). Si bé a Tremp l'exèrcit republicà va resistir una setmana, a Seròs es va ensorrar ràpidament, i es va produir una autèntica desbandada. L'exèrcit de Franco va anar ocupant tot Catalunya. El 15 de gener de 1939 va entrar a Tarragona; el 26, a Barcelona; el 4 de febrer, a Girona. El 9 de febrer arribava a la frontera francesa. El govern republicà, el basc i el català van passar la frontera amb milers de persones que fugien. El 28 de febrer de 1939, Manuel Azaña va dimitir com a president de la República, i no va ser substituït per ningú; no obstant això, Juan Negrín, cap del govern, va tornar a València amb avió per dirigir la resistència de la zona republicana. Però ja no hi havia res a fer, en part pel cop d'estat del coronel Segismundo Casado, cap de defensa de Madrid, que pretenia una pau negociada. Franco no va admetre res més que la rendició sense condicions. De fet, des del punt de vista estrictament militar, les tropes republicanes encara haurien pogut resistir uns quants mesos més. Tanmateix, des del punt de vista humà, la desmoralització de les tropes, de la població civil i, fins i tot, d'alguns caps militars va precipitar els esdeveniments. El 28 de març, les tropes franquistes van ocupar Madrid. Les altres ciutats de la zona republicana es van lliurar sense resistència. L’última ciutat ocupada per l'exèrcit franquista va ser Alacant, el dia 31 de març. L’1 d'abril de 1939, la guerra havia acabat. L’ofensiva contra Catalunya. Acabada la batalla de l’Ebre, les forces republicanes a Catalunya eren febles i estaven desmoralitzades. Franco, conscient de la situació, va ordenar l’ofensiva general contra Catalunya el 23 de desembre de 1938. Les tropes franquistes van entrar per Tremp i per Seròs. El front republicà es va ensorrar de seguida. A finals de gener de 1939 tot el sud de Catalunya, Barcelona inclosa, estava ocupada. A mitjans de febrer del mateix any els insurrectes arribaven a la frontera amb França. 4.Les rereguardes A les rereguardes dels dos bàndols, es van produir transformacions importants en els àmbits social i econòmic, relacionades ideològicament amb el context europeu i caracteritzades per un grau de violència civil. 4.1.Les transformacions revolucionàries a la zona republicana A partir del 20 de juliol de 1936, a tota la zona republicana es van donar tres fenòmens simultanis: l'aparició d'un nou poder, la creació de les milícies populars i la col·lectivització de l'economia. Analitzem aquests tres fenòmens a Catalunya. Vençuda la insurrecció militar a Barcelona, el president de la Generalitat, Lluís Companys, sense poder real, va proposar a la CNT que formés un nou organisme de poder amb totes les forces antifeixistes. Aquest organisme havia d'actuar com a veritable govern de Catalunya. Els anarquistes no s'hi van negar, i el 21 de juliol de 1936 es va formar el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, integrat per totes les organitzacions catalanes d'esquerra. Les primeres desfetes militars dels republicans, l'expansió dels comitès i la dificultat de coordinar-los, van motivar la creació, el 26 de setembre de 1936, d'un govern d’unitat presidit per Josep Tarradellas, com a conseller primer. El Comitè Central de Milícies Antifeixistes es va autodissoldre l'1 d'octubre i va reconèixer les institucions republicanes com les úniques legítimes. Principals forces polítiques catalanes a partir del 23 de juliol de 1936. Conseller primer. Figura prevista en l'Estatut Interior de Catalunya (1933), en la qual el president de la Generalitat podia delegar les funcions executives de govern, reservant-se per a ell les funcions de representació més institucionals. Amb tot, les discrepàncies polítiques no van desaparèixer, sobretot entre la CNT i el POUM, d'una banda, que defensaven fer la revolució alhora que la guerra, i el PSUC, la UGT i Esquerra Republicana de Catalunya, de l'altra, partidaris de guanyar primer la guerra i ajornar mentrestant la revolució. Aquesta revolució s'havia iniciat el mateix mes de juliol arran de la col·lectivització espontània de l'economia. Després dels primers dies de lluita contra els insurrectes (19-21 de juliol), els treballadors, en retornar a la feina, es van trobar que la majoria dels amos havien fugit, o bé estaven amagats per por de les represàlies o havien estat assassinats. Així, la classe treballadora es va fer càrrec de les empreses. El moviment col·lectivitzador es va anar estenent impulsat pels sindicats, sobretot per la CNT, i va arribar al conjunt de les empreses industrials i també als oficis tradicionalment individuals, com ara els taxistes o els barbers. A diferència de la nacionalització, la col·lectivització es caracteritzava per l'autogestió dels treballadors. L'expansió d'aquest procés va portar a la creació del Consell d'Economia de Catalunya, constituït l'11 d'agost per totes les forces polítiques catalanes. Aquest organisme va redactar, el 24 d'octubre, el Decret de col·lectivitzacions i control obrer d'indústries i comerços, que, a més de legalitzar la situació revolucionària, establia la normativa col·lectivitzador del futur. Al camp català, en canvi, a diferència del que va passar en altres llocs d'Espanya, la col·lectivització va ser gairebé testimonial, com a conseqüència de l'existència de la petita i mitjana propietat, de l'escassa incidència entre els camperols de la CNT i del predomini del sindicat Unió de Rabassaires. Les transformacions econòmiques van anar acompanyades d'altres mesures revolucionàries, com ara la municipalització de les cases de lloguer, la renovació de l'ensenyament a través del recentment creat Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU), la legislació que concedia la majoria d'edat als 18 anys i la legalització de l'avortament durant els tres primers mesos de l’embaràs. Nacionalització. Desaparició de la propietat privada dels mitjans de producció i adopció de la forma de gestió pública, és a dir, duta jeràrquicament per funcionaris de l'Estat, especialment en les revolucions socialistes. Municipalització de lloguers. Confiscació de la propietat de les finques de lloguer a càrrec del municipi. A Barcelona, l'any 1937 hi havia més de 300.000 cases de lloguer. Així, les persones que vivien en aquestes cases havien de pagar el lloguer a l'Ajuntament en comptes d'abonar-lo als antics propietaris. 4.2.Els primers mesos a la rereguarda insurrecta A la zona insurrecta, la mort en accident d'aviació del general José Sanjurjo el 20 de juliol de 1936, va deixar els revoltats sense un cap visible. La direcció de l'aixecament militar l'havia d'exercir una Junta de Defensa Nacional creada a Burgos el 24 de juliol, integrada per diversos generals i presidida pel més antic, Miguel Cabanellas. Però, en realitat, cada general manava i feia el que volia a la seva zona. Evolució de la producció industrial durant la Guerra Civil. Un cop vist que el cop d'estat es convertia en una guerra, la necessitat d'un comandament únic per dirigir-la va portar els generals insurgents a proclamar Francisco Franco cap de l'Estat i generalíssim (general en cap) dels exèrcits (1 d'octubre). El predomini militar en l'exercici del poder va ser, doncs, pràcticament absolut a la zona insurrecta. La primera mesura de Franco va ser la creació d'una Junta Tècnica de l'Estat. Amb els decrets de les juntes militar i tècnica, els insurrectes pretenien contrarestar l'obra de la República: tornar les terres als propietaris expropiats, depurar els funcionaris propers a la República, fer marxa enrere en les reformes educatives i prohibir tots els partits polítics i sindicats, excepte la Falange i la Comunió Tradicionalista. 4.3.La violència i la repressió a la rereguarda Els processos de revolució i reacció van anar acompanyats d'una repressió sovint molt violenta contra tots els grups polítics i socials que es podien considerar, directament o indirectament, enemics. Com en totes les guerres civils, en la repressió es barrejaven odis personals i sectarismes ideològics. A la zona republicana, a més, la repressió es va caracteritzar per un profund anticlericalisme. Es calcula que, en el conjunt d'Espanya, van perdre la vida a causa de la violència política a la rereguarda més de 130.000 persones. A la zona republicana, tothom que fos sospitós de donar suport a la revolta militar o de simpatitzar-hi (empre- saris, propietaris, militants de la Lliga, catòlics practicants, capellans, monges...) va patir una persecució sovint irracional. Des del punt de vista polític, aquesta repressió era injustificable. A Catalunya, per exemple, els rebels només van tenir el suport actiu de poc més de 300 civils integrats en grupuscles falangistes o carlins. A més, la dreta catalana, representada per la Lliga, no va col·laborar directament en la revolta, tot i durant la guerra sí que va finançar l'exèrcit de Franco -Francesc Cambó en va ser el principal promotor- com a resposta al que considerava un caos social i una violència il·legítima contra els seus militants. Les causes d'aquesta violenta repressió venien, doncs, de molt abans: de les tensions socials havien generat odis atàvics acumulats, amb base real o, fins i tot, imaginària. Encara que es va culpar sovint els «incontrolats» dels assassinats i els incendis d'edificis religiosos, totes les organitzacions antifeixistes van prendre part, d'una manera o una altra, en la repressió dels primers mesos amb les patrulles de control, que el govern va ser incapaç de dominar. De fet (excepte al País Basc), durant tota la guerra la pràctica religiosa va ser prohibida, i va esdevenir clandestina. I tot i que a partir del desembre de 1936 es va restablir un cert ordre, i que des dels òrgans de premsa de la CNT i del POUM es van fer crides per evitar els assassinats, la repressió i la violència civil van continuar. En la zona insurrecta, també es va viure en un cert clima de terror, de vegades més accentuat, fins i tot, que en la zona republicana, amb la circumstància agreujant que, mentre va durar la guerra, cap veu, ni tan sols la de la jerarquia catòlica (que donava suport als colpistes), no es va aixecar contra la repressió, que es va dur a terme de manera sistemàtica seguint les ordres de les autoritats militars. Episodis com ara els afusellaments sense judici de més de 2.000 persones a la plaça de toros de Badajoz, la repressió sagnant a Màlaga, els assassinats de l'avenc de Jinámar, a les Canàries, o els «passejos» de camperols andalusos, són representatius del clima de violència que es va viure. Passejos. Nom amb què eren conegudes, durant la Guerra Civil, les accions consistents a anar a buscar algú per assassinar-lo en qualsevol descampat. 4.4.Les trajectòries polítiques L'evolució política, a les dues zones, seguí diverses vicissituds relacionades directament amb la lluita pel control del poder i amb la marxa de les operacions militars. A la rereguarda republicana Les derrotes militars republicanes dels primers mesos van evidenciar la necessitat de formar un govern central d'unitat, de retornar a l'autoritat institucional republicana, i de crear un exèrcit regular que substituís les columnes de milicians. José Giral va dimitir com a president del govern i va ser substituït per Francisco Largo Caballero, el qual va governar des del setembre de 1936 fins al maig de 1937. Aquest dirigent socialista, que es va reservar per a ell mateix el Ministeri de la Guerra, va formar un govern d'unitat integrat per socialistes, sindicalistes, republicans, comunistes i dos nacionalistes, un d'Esquerra Republicana de Catalunya i un altre del Partit Nacionalista Basc. Més endavant, el 5 de novembre de 1936, s'hi van incorporar alguns anarcosindicalistes, com ara els catalans Joan Garcia Oliver, Joan Peiró i Frederica Montseny. El govern de Largo Caballero va anar recuperant lentament els poders de l'Estat: van desaparèixer progressivament gairebé totes les juntes i tots els comitès, es van reprendre les reunions de les Corts, i les atribucions governatives van passar de nou al govern central. Però la marxa de la guerra va provocar molts enfrontaments en el si del govern, sobretot arran de la posició dels comunistes, que discrepaven d'algunes decisions tàctiques de Largo Caballero (com ara la negació d'ajut a Màlaga quan la ciutat fou reconquerida pels franquistes) i de la seva manera de dirigir el conflicte. Pel que fa als anarquistes, continuaven actuant autònomament en l'àmbit social, tot i participar en el govern. La crisi política a la rereguarda republicana es va precipitar, però, arran dels Fets de Maig de 1937 a Barcelona. Del 2 al 7 de maig va tenir lloc un enfrontament armat a la ciutat entre les forces anarcosindicalistes i el POUM, d'una banda, i les forces d'ordre públic de la Generalitat i militants del PSUC i de la UGT, de l'altra. La pugna política ja venia de lluny -prioritat de la revolució o de la guerra- i havia culminat amb l'assassinat de Roldán Cortada, destacat dirigent del PSUC. El 2 de maig, el conseller de Seguretat Interior, Artemi Aiguader, va ordenar l'ocupació de l'edifici de la Telefònica, controlat per la CNT, a fi de limitar el poder dels anarquistes. Els cenetistes, però, s’hi van resistir per les armes, i durant sis dies Barcelona s'omplí de barricades i d'enfrontaments armats que van causar més de 500 morts. La crisi es va resoldre amb l'enviament pel govern central de 5.000 guàrdies d'assalt. Aquests fets van suposar la supressió de les competències sobre seguretat de la Generalitat en favor del govern de la República. En aquestes circumstàncies, els comunistes van precipitar la crisi del govern central i van posar com a condicions per continuar col·laborant, entre d'altres, la dissolució del POUM i la renúncia de Largo Caballero al Ministeri de la Guerra. Però Largo Caballero s'hi va negar, i Azaña, davant d'aquesta actitud i de la situació que es plantejava, el va destituir i va encarregar la formació d'un nou govern al socialista Juan Negrín. Amb el govern de Negrín, que es va mantenir en el càrrec fins al final de la guerra amb el suport de bona part del PSOE i del PCE, la influència dels comunistes en el govern en el qual no hi havia cap anarcosindicalista- i en l'exèrcit va augmentar progressivament. Conseqüència de tot plegat va ser la detenció del dirigent del POUM Andreu Nin, que va ser assassinat a Madrid per agents comunistes al servei de la Unió Soviètica. Juan Negrín va orientar la seva política a resistir a ultrança, a enfortir l'Estat –va suprimir el Consell d'Aragó, anarquista, i va treure competències a la Generalitat de Catalunya- i a potenciar un exèrcit popular amb l'ajut d'Indalecio Prieto, ministre de la Guerra, i del general Vicente Rojo, nou cap de l'Estat Major Central. Negrín esperava que la resistència lligaria la sort de la República al desenllaç de la guerra mundial, que ja es veia a venir. La seva política es plasmà en un programa, anomenat dels 13 punts, amb què pretenia temptejar la possibilitat d'un armistici. Però Franco hi va respondre amb l'exigència de la rendició incondicional. A la rereguarda insurrecte Al bàndol insurrecte, ningú no discutia la primacia militar de Francisco Franco, però en el terreny polític hi havia discrepàncies difícils de conciliar entre la Falange Española y de las JONS, totalitària i antimonàrquica, i la Comunió Tradicionalista, monàrquica i amb un pretendent carlí a la corona, Xavier de Borbó-Parma. D'altra banda, també hi havia monàrquics alfonsins que, juntament amb membres de la CEDA i de Renovación Española, preconitzaven el retorn al tron espanyol de l'enderrocat Alfons XIII, que vivia a l'exili. Les tensions polítiques en aquest bàndol també van ser constants. El fet més greu -un enfrontament a trets entre faccions de falangistes, que va causar diversos morts- es va produir l'abril de 1937 a Salamanca. Franco reaccionà, i el 19 d'abril va promulgar un decret d'unificació, segons el qual es creava un partit únic a l'estil feixista, la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS), al qual se sotmetien la CEDA i els grups monàrquics. Òbviament, el general Franco era el cap indiscutible d'aquest nou partit. Amb aquesta mesura, Franco tancava el cercle del seu poder absolut: generalíssim de l’exèrcit, cap de l'Estat i del govern, i cap d'un partit polític únic. D'aquesta manera, quedaven establerts els suports ideològics del que més tard seria el franquisme: el pensament falangista -26 dels 27 punts de la Falange van ser la base doctrinal del franquisme-, el carlisme, que aportava la tradició i l'espiritualitat catòlica, i el conservadorisme monàrquic. A tot plegat cal sumar el suport incondicional de la jerarquia eclesiàstica. Els bisbes espanyols, presidits pel cardenal primat Isidre Gomà, en una carta col·lectiva que no van signar ni el bisbe de Vitòria, Mateo Múgica, ni el cardenal de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer, van qualificar l'aixecament militar de croada cristiana, amb la qual cosa el legitimaven davant l'opinió catòlica internacional. 4.5.Els estats europeus davant la Guerra Civil La Guerra Civil Espanyola va esclatar en un món convuls caracteritzat per un cert descrèdit de la llibertat i per la creixent polarització entre els règims dictatorials de molts països: el feixisme italià i el nazisme alemany d'una banda i, de l'altra, el règim comunista soviètic regit per la dictadura personal de Stalin. Només França, el Regne Unit i els Països Baixos i els nòrdics tenien règims democràtics. La Guerra Civil no va resultar indiferent als diversos règims polítics i a la tensió internacionals. Per aquesta raó, els estats no van trigar a prendre partit d'una manera o d'una altra davant del conflicte espanyol. El comitè de no-intervenció Cada un dels bàndols de la Guerra Civil va sol·licitar l'ajut dels règims que els eren més propers. La República esperava l'ajut de França mentre que els insurrectes la demanaren a l'Alemanya nazi i a la Itàlia feixista. L'amenaça que una intervenció d'alguna de les potències europees trenqués el delicat equilibri internacional entre les democràcies i les dictadures va dur França a demanar un acord europeu que impedís qualsevol tipus d'ajut a cap dels dos bàndols. Així, l'agost de 1936 es va constituir formalment el Comitè Europeu de No-intervenció en la guerra d'Espanya. Es tractava d'un organisme que havia de vetllar perquè es complissin els acords i evitar que s'exportés material de guerra a la península Ibèrica. De fet aquest acord va perjudicar la República ja que tant Alemanya com Itàlia van incomplir el tractat i van ajudar sense cap escrúpol els insurrectes amb ajut material i humà. Fins i tot la Rússia soviètica, al principi, va congelar els ajuts a la República. La intervenció d’Alemanya i Itàlia en la guerra d’Espanya La intervenció alemanya i italiana en la guerra a favor dels insurrectes va començar ja el juliol de 1936, amb l'enviament al Marroc de nou bombarders italians i vint avions de transport alemanys. Sense aquest ajut, les tropes del Marroc no haurien pogut passar l'estret de Gibraltar i el resultat de la guerra hauria estat un altre de ben diferent. Alemanya va enviar la Legió Còndor, un grup d'avions de combat que va donar la supremacia aèria als insurrectes (6 de novembre de 1936). La Legió Còndor va arribar a tenir 279 avions de combat, 180 tancs i 180 canons i els seus efectius humans van arribar als 16.000 homes. Itàlia, pel seu compte, va enviar un contingent de soldats a començaments de l'any 1937 que van arribar a sumar 49.000 homes, un autèntic exèrcit que va ser organitzat en quatre divisions i va ser conegut amb el nom de Corpo Truppe Volontarie. La intervenció massiva d'Alemanya i Itàlia va començar quan els dos països van atorgar el reconeixement diplomàtic al govern de Franco (18 de novembre de 1936). Aquesta presència italiana i alemanya va ser decisiva per al desenllaç de la guerra. Va permetre als insurrectes disposar del domini de l'aire i els va garantir el proveïment permanent de material de guerra modern i abundant. En el camp polític, la decisió de Hitler i Mussolini d'ajudar els insurrectes va motivar la inhibició britànica i francesa respecte de la República. Combatents estrangers a la Guerra Civil. L’ajut soviètic a la República Per la seva banda, tot i que amb notable retard respecte d'alemanys i italians, Stalin va decidir ajudar la República amb material de guerra. Les primeres trameses no van arribar fins al final d'octubre de 1936: cent tancs, un centenar d'avions, armes antiaèries, carros blindats i material divers. Això va contrarestar al començament l'ajut italià i alemany i fins i tot va donar una certa hegemonia aèria a la República gràcies a la velocitat que assolien els avions de caça soviètics popularment coneguts com el Mosca i el Xato. L'ajut soviètic, però, va tenir dues contrapartides importants. En primer lloc, la República va haver de dipositar, com a garantia de les futures compres, l'or del Banc d'Espanya a Moscou i, d'altra banda, l'ajut es canalitzava a través del Partit Comunista i dels nombrosos assessors soviètics que van arribar a la zona republicana. Les brigades internacionals La guerra d'Espanya va tenir un ressò emocional molt important entre les persones d'idees democràtiques i avançades, i van ser nombroses les persones d'arreu del món que s'oferien voluntàries per lluitar al costat dels republicans. Les Brigades Internacionals, però, van ser constituïdes per la Internacional Comunista i per la Internacional Sindical Roja a Praga el juliol de 1936. A partir de l'octubre van arribar els primers contingents organitzats. Amb tot, la seva importància militar va ser molt secundària. La base general es va constituir a Albacete des d'on es van organitzar quinze brigades diferents. Al llarg de la guerra, els brigadistes no van superar els 60.000 homes. En l'àmbit emotiu va representar la solidaritat de diversos pobles del món, ja que la immensa majoria de governs i estats havien abandonat la República a la seva sort. Brigades Internacionals. Unitats militars formades per voluntaris de diversos països, amb predomini comunista (un 60 %), que durant la guerra van combatre a favor de la República. Una tercera part dels brigadistes van morir a la guerra. Es van retirar l'I d'octubre de 1938 per disposició del govern republicà, en compliment d'una resolució de la Societat de Nacions del mateix dia, tot i que el comiat oficial es va fer el 15 de novembre. 5.Reflexió final: per què, tot plegat? L'explicació dels motius i de les raons que van provocar la Guerra Civil és forçosament complexa. En l'esclat de la guerra, podem distingir-hi dos tipus de causes: les remotes, anteriors a la dècada de 1930, i les pròximes, aparegudes durant el període republicà. 5.1.Les causes remotes o de llarga durada Entre les causes remotes de la Guerra Civil, hi ha la manera com es va fer la revolució liberal a Espanya, l'actitud i la mentalitat de l'exèrcit, el retard en la modernització ideològica i econòmica del país, les conseqüències d'aquests fets, i la mentalitat o les ideologies internacionals dominants. Analitzem totes aquestes causes: La manera com es va fer la revolució liberal a Espanya. L’oposició radical de dos blocs, típica de les revolucions liberals del segle XIX, a Espanya adoptà la forma d'enfrontament bèl·lic civil (les tres guerres carlines). Cal afegir-hi que l'exèrcit va intervenir sovint en la designació dels governs mitjançant pronunciaments, i que la revolució liberal va quedar estroncada amb la Restauració, en què el sufragi era desvirtuat pel caciquisme, i els moviments emergents (els nacionalismes, el republicanisme i el moviment obrer) eren marginats o perseguits. En aquests elements trobaríem els orígens de la permanent radicalització social i política i de la intervenció de l'exèrcit com a causes de la Guerra Civil. L'actitud i la mentalitat de l'exèrcit. A partir de la crisi de 1898, una part de l'exèrcit espanyol canvià de mentalitat. Aquest sector evolucionà des del liberalisme fins a posicions conservadores i, fins i tot, reaccionàries, especialment pel que fa als nacionalismes emergents català i basc. En aquest sentit, es pot afirmar que la personalitat nacional de Catalunya i les manifestacions del catalanisme polític van constituir una de les causes importants de l'aixecament militar de 1936. De fet, un dels objectius de la insurrecció militar era suprimir l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, perseguir l'ús oficial de la llengua catalana i anorrear qualsevol símbol de la identitat catalana. El retard en la modernització ideològica i econòmica del país. A Espanya, la Revolució Industrial es produí tard i només afectà Catalunya i el País Basc. A més, en els mercats exteriors els productes espanyols tenien poca força. La burgesia urbana i la petita burgesia il·lustrada, la gran defensora del reformisme, constituïen un sector feble que tenia enfront un moviment obrer potent. A més, el predomini al país d'una economia agrària, amb un repartiment injust de la terra, demanava amb urgència una reforma agrària. També cal tenir presents els petits i mitjans propietaris, perjudicats per la reforma agrària, que es van afegir a la reacció contra la República. Una de les raons de l'esclat de la Guerra Civil va ser, precisament, la tensió social al camp i la radicalització que se'n va desprendre. Les conseqüències d'aquests fets. El retard de la modernització també es notava en l'alt grau d'analfabetisme de la societat espanyola, la feblesa de l'Estat, la manca d'infraestructures educatives i el predomini ideològic de l'Església en l'ensenyament, a causa de la manca d'inversions en escoles públiques i laiques. La pervivència de l'anticlericalisme s'explica, en part, per l’alineament de l'Església amb el bloc agrari dominant i la seva insensibilitat davant de les injustícies socials, juntament amb el seu grau d'influència ideològica a través de l'ensenyament. La mentalitat i les ideologies internacionals dominants. Finalment, cal afegir les esperances que va generar entre les classes obrera i camperola més desfavorides, i fins i tot entre els intel·lectuals, la Revolució Soviètica de l'any 1917. El mite de la revolució possible i del govern proletari i camperol, que ignorava els excessos a la Unió Soviètica i el fet que era una dictadura sagnant, va arrossegar moltes mentalitats durant el període 1917-1936. Això explica la radicalitat del moviment obrer i la seva negativa a participar en governs democràtics, que titllava de burgesos. 5.2.Les causes pròximes o de curta durada Entre les causes pròximes de la Guerra Civil Espanyola, cal destacar l'equilibri d'incapacitats i els motius intencionals. En la crisi internacional de la dècada de 1930, que va coincidir amb el període republicà a Espanya, totes les societats europees es van veure obligades a adoptar decisions radicals per resoldre els conflictes socials. Les alternatives polítiques possibles durant la dècada de 1930 eren tres: El reformisme democràtic, que preveia el sufragi universal, els partits de masses, la millora de les relacions laborals (com ara la setmana de 40 hores i les vacances pagades), l'escola pública, etc. França i el Regne Unit eren els models d'aquesta alternativa. La reacció feixista, caracteritzada pel nacionalisme agressiu, el capitalisme a ultrança, la negació de la llibertat i el culte al cabdill i al partit únic. Els models eren Alemanya i Itàlia. La revolució comunista, segons el model de l'URSS. Cap dels països que representaven aquestes alternatives a la dècada de 1930, no va patir una guerra civil. A Espanya, la República es va trobar amb la necessitat de canalitzar els canvis socials per la via del reformisme. Però la societat espanyola va ser incapaç de resoldre els conflictes (la reforma agrària, l'educació, la laïcitat de l'Estat, la millora de la condició de la classe obrera i també de la dona, les autonomies polítiques...). Cap grup polític o social no va saber conduir la transformació global de la societat: mentre que alguns van reaccionar a la manera feixista, altres van aplicar les reformes democràtiques (que van tenir l’oposició del moviment obrer radical -anarquisme- i de la dreta conservadora), o van induir a la revolució. Per això s'ha parlat d'un equilibri d'incapacitats per resoldre els conflictes. Se sol afirmar que quan es dóna un equilibri d'incapacitats per aconseguir solucions polítiques en una situació tensa, tard o d'hora els conflictes entren en una fase de resolució violenta. Però, perquè esclati la violència directa en un conflicte complex, cal un motiu intencional, és a dir, la voluntat d'iniciar-la per part de qui la pot desencadenar. En aquest sentit, la voluntat dels generals i els militars que la van propiciar -sobretot Mola i Franco-, que després la van continuar sense atendre altres possibilitats de pacte, identificats amb la solució autoritària feixista, fou el detonant del desastre que se'n va seguir.
