Lextrema esquerra revolucionaria i el mo

Universitat Autònoma de Barcelona
Departament d’Història Moderna i Contemporània
Facultat de Filosofia i Lletres
Treball final del Màster en Història Contemporània de la UAB
L’EXTREMA ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA I EL MOVIMENT
VEÏNAL: EL CAS DE L’ORGANITZACIÓ COMUNISTA
D’ESPANYA – BANDERA ROJA (1968 – 1981)
Alexandre Lavado i Campàs
Tutor: Josep Puigsech Farràs
Cerdanyola del Vallès, 2017
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
Resum
La present investigació es proposa conèixer la història de l’Organització Comunista
d’Espanya-Bandera Roja dins del moviment veïnal barceloní de finals del franquisme.
Mitjançant fonts bibliogràfiques i documentació primària es traçarà una història de
l’OCE-BR a partir de la seva evolució i participació dins del moviment veïnal,
comprovant com evoluciona el partit durant els anys de la Transició i quines
reivindicacions defensa per a la millora dels barris.
Paraules clau:
Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja, moviment veïnal, extrema esquerra
revolucionària, Barcelona, Franquisme, Transició.
Abstract
This investigation pretends to know the history of the Communist Organization of
Spain-Red Flag and its participation in the Barcelonian neighborhood association at
the end of the Franco regime. Through bibliographical sources and primary
documentation, a history of the OCE-BR will be written explaining its evolution and
participation in the local movement, checking how the party evolves during the spanish
Transition and what demands to improveme the neighborhoods.
Key words
Communist Organization of Spain (Red Flag), Local movement, revolutionary left,
Barcelona, Francoism, democratic transition
2
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
Índex de contingut
1.
Introducció ................................................................................................................ 4
2.
Estat de la qüestió i context nacional internacional ................................................. 9
3.
Espectre de l’antifranquisme (1960-1975) ............................................................. 33
4.
L’extrema esquerra revolucionària i els moviments populars urbans: el cas
d’Organització Comunista d’Espanya (Bandera Roja) ................................................. 41
5.
Conclusions ............................................................................................................. 70
6.
Bibliografia ............................................................................................................. 74
Bibliografia utilitzada ............................................................................................. 74
Bibliografia citada .................................................................................................. 78
3
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
1. Introducció
La present tesina de màster es proposa estudiar la percepció teòrica i les experiències
pràctiques de l’Organització Comunista de Espanya Bandera Roja (OCE-BR), partit
autodefinit com a leninista, però amb una gran influencia maoista, dins del moviment
veïnal aparegut a Barcelona entre els anys 60 i 70 del segle XX.1 Això es deu a la
hipòtesi amb la qual articulem aquest treball, mitjançant la qual es considera que les
associacions de veïns van ser un element actiu dins les mobilitzacions socials de
l’antifranquisme, en les quals hi havia una àmplia politització de caire anticapitalista i
en les que l’OCE-BR ocupava un espai preponderant, compartit en importància amb el
Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
Partint d’aquesta perspectiva, les hipòtesis centrals d’aquest treball consideren a
l’OCE-BR part important de l’organització del moviment veïnal i de la seva implicació
en el conflicte urbà, per la millora de les condicions de vida i dels equipaments de les
persones que habitaven els barris perifèrics de Barcelona i l’Àrea Metropolitana. En
primer lloc i des d’àmbits clandestins, es considera que l’OCE-BR va participar en les
primeres formes organitzatives dels barris, tan a nivell pràctic com a nivell teòric,
mitjançant la participació física dels seus militants en aquestes organitzacions de barris.
En segon lloc, en vistes de la documentació consultada, es considera que arran de la
crisi de la formació del 1974 i la escissió de la intel·lectualitat del partit més vinculada a
la teorització i la pràctica de la protesta dels barris, l’OCE-BR va perdre presència física
en el moviment veïnal en el qual havia estat una força amb presència notable. S’ha de
considerar, a partir d’aquest punt, que davant la significativa pèrdua de quadres
dirigents i militants, a més de la negativa de l’OCE-BR a formar part d’una política
antifranquista unitària i la seva reafirmació en l’antirevisionisme maoista, que el partit
entrarà en una crisi que l’abocarà al grupusculisme. Compartirà aquest procés amb els
altres grups de l’extrema esquerra, aïllats del consens de la Transició. Finalment, es
considera que davant la crisi, l’OCE-BR va perdre la major part de la seva militància als
barris, moment en que la participació del partit va quedar reduïda a una elaboració
teòrica interna amb un contacte molt reduït amb el moviment popular urbà de finals dels
70.
1
Isidre Molas (ed.). Diccionari dels partits polítics de Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana,
2000. p. 15.
4
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
L’àmbit territorial al que es redueix la investigació és la ciutat de Barcelona i les
localitats limítrofes com Santa Coloma de Gramenet, Badalona o L’Hospitalet, degut a
diferents factors, tan pràctics com teòrics. En primer lloc, aquesta tesina de màster
guarda relació amb una recentment començada tesi doctoral a la Facultat de
Comunicació de la UAB. En aquesta tesi es farà un estudi dels continguts de la premsa
diària d’informació general i les revistes de les associacions de veïns dels barris nordorientals de la ciutat per analitzar com es van abordar els diferents problemes derivats
del creixement demogràfic i urbanístic de la ciutat des dels anys 60 fins a inicis dels
anys 80. A això hi cal afegir el fet que Barcelona va ser la ciutat que experimentà el
creixement demogràfic i urbanístic més important de Catalunya durant els anys 60 i 70,
sense que això menystingui altres casos rellevants de l’Àrea Metropolitana com són
Santa Coloma de Gramenet, Sabadell, Terrassa, L’Hospitalet, Badalona, etc. Per això a
Barcelona s’hi concentren bona part de les associacions de veïns més actives i
importants del període, motiu pel qual també es considera que la OCE-BR hi tindrà una
major presència. Respecte a aquesta investigació, l’àmbit territorial es reduirà a
Barcelona i les seves poblacions limítrofes, per la seva importància quantitativa i
qualitativa entorn al creixement demogràfic i urbanístic i el sorgiment de les
mobilitzacions veïnals. Aquest context no es podrà deslligar de la situació política tant
espanyola com europea, que es mencionaran en diferents moments de la investigació de
manera breu, ja que no són prioritat d’aquesta.
Que la recerca s’hagi enfocat en aquesta direcció es deu a les particularitats que
l’estudi de OCE-BR comporta. En primer lloc, les fonts bibliogràfiques són escasses i
s’agrupen, en la majoria dels casos, en obres de caràcter més general de les esquerres
revolucionàries obreres. Tot i això, amb el revifament de la historiografia de
l’antifranquisme durant la Transició s’està començant a desenvolupar aquest espai de
les esquerres radicals, si bé sense entrar encara dins l’estudi concret de OCE-BR. En
segon lloc, les fonts documentals primàries han estat relativament inexplorades i tampoc
és que siguin molt nombroses. És el cas del fons dipositat a l’Arxiu Nacional de
Catalunya (ANC) i a l’Arxiu del Pavelló de la República (APR), els quals han estat
utilitzats per realitzar aquesta nova proposta dins l’antifranquisme, partint d’un
panorama general, que s’ha ajustat a les fonts trobades entorn a l’OCE-BR i els
moviments d’extrema esquerra revolucionaria a Barcelona durant els anys de la
Transició.
5
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
La documentació examinada i consultada a l’ANC mostra com la OCE-BR
s’identificava activament i formava part de les lluites veïnals que estaven tenint lloc per
tota l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La seva postura s’identificava obertament amb
aquestes formes de protesta ciutadana i en secundava les demandes en favor d’una ciutat
digne, amb tots els serveis necessaris i gestionada democràticament. És a dir, la lluita
per la dignificació dels barris anava indissolublement lligada a la consecució d’un
sistema polític democràtic que també s’apliqués a la ciutat, permetent que el consistori
fos escollit pel conjunt dels barcelonins. Per tant, s’ha d’estudiar a les associacions de
veïns com a part activa de l’antifranquisme i com entitats cíviques amb una important
participació dels grups polítics comunistes de l’antifranquisme, àmpliament mobilitzats
dins del conjunt de la societat.
A mode de contextualització, la present tesina també incorporarà, dins de l’estat
de la qüestió, continguts dedicats a la situació política mundial i espanyola durant la
Guerra Freda, tenint en compte així la situació de polarització mundial entre capitalisme
i socialisme real i el context específic de la dictadura espanyola. En el primer cas, és
imprescindible entendre com aquest enfrontament d’abast mundial va condicionar els
moviments socials a Europa i la resta del món, mobilitzats majoritàriament al voltant
d’idees com la democràcia, el socialisme, l’antiautoritarisme o la defensa dels drets
humans, de les dones, minories, etc. Durant els anys 60 i en especial a partir de l’any
1968, tot un conjunt de nous moviments, en especials juvenils, van aparèixer per tot el
món amb la voluntat d’incidir en la política dels seus països.
En el cas espanyol no hi va haver excepcions i tot un ventall de noves i variades
mobilitzacions socials van començar a manifestar-se a partir de mitjans dels 60,
aprofitant l’apertura del règim franquista. No és que la Dictadura estigués esdevenint
una democràcia sinó que els accelerats canvis econòmics, patrocinats des de dins del
bloc occidental liderat pels Estats Units d’Amèrica (EUA), i el model d’Estat del
Benestar, estaven obligant als dirigents del Franquisme a reconsiderar les seves
polítiques d’intervenció econòmica. La voluntat dels dirigents franquistes, tan els
reformistes com immobilistes, era aconseguir, mitjançant la Ley Orgánica del Estado de
1966, mantenir els principis del Movimiento Nacional a través d’una institucionalització
monàrquica del règim. Dintre de les contradiccions de la liberalització econòmica,
exterioritzades a partir de la industrialització, la diversificació laboral, el sorgiment
6
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
d’una classe mitja i l’increment del poder adquisitiu i el model de societat consumista,
va sorgir una nova oposició, en especial obrera, però també estudiantil i veïnal que
ràpidament es va polititzar. Dins d’aquest context econòmic també es va produir el
creixement desordenat i especulatiu de les ciutats. És d’aquests processos d’on sorgeix
l’associacionisme veïnal, mobilització dins la qual tan el PSUC com l’OCE-BR ben
aviat hi van trobar militants disposats a formar part de l’antifranquisme.
Com ja s’ha indicat, dintre d’aquestes mobilitzacions els comunistes eren els
més presents. Tot i això, a la seva esquerra van sorgir tot un conglomerat
d’organitzacions revolucionàries entre les quals es trobava l’OCE-BR. Aquesta
tendència a l’esquerra dels partits comunistes tradicionals troba la seva llavor a l’any
1956, quan comença oficialment el procés revisionista de desestalinització a l’URSS
que el Partido Comunista de España (PCE) subscriu. Aquest gir, vist com la renuncia a
la revolució o la integració en una socialdemocràcia còmplice del capitalisme, va portar
a els descontents a reivindicar vells referents com Lenin o buscar-ne de nous, com la
Xina de Mao Zedong, també descontenta amb aquest gir ideològic soviètic. És arran
d’aquesta divisió entre pro-soviètics i pro-xinesos que neix l’OCE-BR, organització
política juvenil que es situa dins de l’antirevisionisme pro-maoista.
Les bases documentals utilitzades en aquesta investigació es basen en
documentació de caràcter intern de l’OCE-BR prenent especial rellevància butlletins
interns en els quals el partit debatia sobre els moviments socials urbans i la lluita de les
associacions de veïns per un habitatge digne. És imprescindible recordar l’ascendència
que l’organització va aconseguir dins els moviments veïnals i, a partir d’aquest
pressupòsit, s’ha vehiculat la cerca bibliogràfica i de documentació històrica primària. A
més d’aquesta documentació interna, també s’utilitzarà la revista editada pel partit
“Estrella Roja”, des de la qual també es va abordar de forma freqüent les
problemàtiques urbanes que es donaven a Catalunya entre els últims anys del
franquisme i la transició a la democràcia. Aquesta documentació ha estat extreta del
fons de l’OCE-BR a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), un fons documental sense
catalogar ni digitalitzar que, en paraules dels arxivers, ha estat molt poc treballat.2
Les visites a l’ANC es van produir a l’abril, moment en que en les converses amb els tècnics es va
conversar al voltant de l’estat del fons i de la seva poca utilització per part dels historiadors.
2
7
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
Si bé la documentació del fons de l’OCE-BR dipositat a l’ANC és la font
principal d’aquest treball, també s’han buscat fonts històriques capaces d’ampliar la
perspectiva d’aquesta tesina. Aquesta cerca s’ha fet a l’Arxiu del Pavelló de la
República, dins del qual es va trobar documentació útil de cara a conèixer el
funcionament del partit després de 1974 i algunes propostes al voltant del conflicte
urbà, concretament, a Nou Barris. A aquesta voluntat d’ampliar perspectives hi ha
contribuït el Centre Documental de la Comunicació (CEDOC) de la Universitat
Autònoma de Barcelona (UAB), en el qual es troben importants fons de premsa i
documentació de l’antifranquisme, incloses publicacions d’associacions de veïns i de
grups propers o vinculats a l’extrema esquerra marxista revolucionària. D’aquí s’han
extret alguns documents de les publicacions hemerogràfiques més importants de les
associacions de veïns de Barcelona, essencialment de Nou Barris. Així doncs, dins
l’ampli ventall de les extremes esquerres revolucionàries, l’OCE-BR serà la que
ocuparà, per major proximitat i novetat dins la recerca, l’espai protagonista. Es farà
centrant l’atenció sobre les percepcions i activitats orientades a la lluita urbana de les
associacions de veïns i la proposta de ciutat que l’OCE-BR proposa entorn dels
problemes urbanístics desenvolupats a partir del Desarrollismo franquista. És essencial
assenyalar que l’OCE-BR era, com d’altres grups comunistes revolucionaris de l’època,
un partit de tendència maoista, la qual, arran de l’inici de la desestalinització al 1956 va
mostrar-se crítica amb el revisionisme marxista i va manifestar la defensa del marxismeleninisme i de la figura de Stalin. Dins la documentació revisada a l’ANC hi abunda la
propaganda, publicacions i documents que encoratjaven la lluita camperola a Espanya,
especialment a Andalusia. Això no es fa en detriment de la classe obrera urbana, la
barcelonina especialment, que també hi és present.
Tot i això, el fet que l’OCE-BR donés importància a la lluita urbana demostra la
seva potència dins els moviments veïnals de Barcelona i la voluntat d’establir espais
d’activisme i, arribada la recta final de la Dictadura, aliances dins l’antifranquisme
cívic. A més, com a grup escindit del PSUC, l’OCE-BR va actuar com un element crític
a la seva esquerra, competint per un espai dins de les mobilitzacions socials estudiantils,
obreres, veïnals, etc. Que el 1974 els principals intel·lectuals i dirigents del partit
retornessin al PSUC demostra que l’OCE-BR mai va poder desbordar-lo des de
l’esquerra, certificant el fracàs del seu projecte i el pas a una etapa de progressiva
marginació.
8
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
2. Estat de la qüestió i context nacional internacional
Amb la capitulació alemanya del 8 de maig de 1945, sis dies després de la conquesta de
Berlín per les forces soviètiques del Mariscal Zhukov, la Segona Guerra Mundial
acabava a Europa. S’inaugurava així l’etapa de la Guerra Freda, on la tensió entre la
Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), victoriosa a l’Europa oriental i els
Estats Units d’Amèrica (EUA), victoriosos a l’Europa occidental, amenaçaria amb un
conflicte entre les dues potències durant gairebé 50 anys. Es trencava així la unitat
contra el feixisme que havia aconseguit unir a les democràcies occidentals i la URSS,
estats que tradicionalment estaven enfrontats.3 Amb el final de la guerra, els EUA i la
URSS es tenien una “desconfianza basada en un desconocimiento mutuo”, que a més,
era afavorit pel trauma del 41, és a dir, els atacs per sorpresa de l’Alemanya Nazi contra
l’URSS i del Japó contra la flota americana a Pearl Harbour.4
Que als anys seixanta hi hagués un revifament de les esquerres comunistes
revolucionàries a Espanya no és un element aïllat de la situació política de finals del
Franquisme. A tot el món i en especial a Europa s’estan vivint accelerats canvis
econòmics, socials i culturals. En l’àmbit polític, el món es troba dividit en dos blocs, el
soviètic i l’estatunidenc a l’entorn dels quals es desenvolupen les tensions pròpies de
l’època. Tot i això, Europa es troba a una situació relativament pacífica, allunyada ja de
la gran violència i conflictes propis de la primera meitat de segle. Malgrat això, s’estava
produint una revolta generacional que no va tenir la capacitat de dur a terme cap nou
projecte de societat, fracassant en totes les mobilitzacions que es van produir.5
Precisament a la dècada dels anys seixanta les tensions entre els Estats Units i la
Unió Soviètica van assolir un punt àlgid amb la crisi dels míssils de Cuba i la
construcció del mur de Berlín. Tot i això, incidents com aquests i la carrera
armamentista que ambdues potències duien a terme va portar als EUA i la URSS cap a
una política de coexistència pacífica que aturés les hostilitats directes entre elles. Amb
tot, les tensions van derivar-se cap a la perifèria dels dos estats enfrontats generant
3
Eric Hobsbawm. Historia del siglo XX. Barcelona: Crítica, 2012. p.181.
Francisco Veiga, Enrique Ucelay Da Cal, Ángel Duarte. La paz simulada. Madrid: Alianza Editorial,
2006. pp. 23-70.
5
Francisco Veiga, Enrique Ucelay Da Cal, Ángel Duarte., Op.cit. pp. 241-252.
4
9
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
importants conflictes bèl·lics, en especial a l’Amèrica Llatina, l’Orient Pròxim i al sudest asiàtic.
Aquest clima conflictiu va contribuir a generar una nova esquerra revolucionària
no identificada amb les dues potències i que devia el seu naixement a partir de
fenòmens diversos com són la desestalinització, les revolucions de Xina, Cuba, Algèria
o Vietnam. Això va afectar especialment a Europa, on la joventut rebutjava el bagatge
de millores socials que s’havien produït des de la dècada anterior i s’oposava a les crisis
econòmiques, conflictes armats o problemes socials que tenien lloc per tot el món. La
influència de la revolució cultural xinesa també va portar la creença a la joventut
europea que la voluntat era tot el que es necessitava per tirar endavant la revolució. 6 És
en aquesta efervescència revolucionària que es produeix el cisma entre Xina i la URSS,
element essencial per configurar la nova esquerra en la que s’insereix l’OCE-BR.
Entrant estricament en l’estat de la qüestió, avui en dia i degut, en part, a l’actual
situació política a Espanya, marcada pel final del bipartidisme entre el Partido Popular
(PP) i el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) i la crítica al sistema polític sorgit
de la Constitució del 78, el debat entorn el Franquisme i la Transició està tornant amb
més força que mai. Tot i la diversitat de temes tractats, en els últims anys hi hagut una
especial atenció en l’estudi de les actituds polítiques davant la dictadura, la conflictivitat
laboral i les condicions de vida i, finalment, en l’estudi dels moviments socials.7 En
l’últim cas, la qüestió de debat gira al voltant de la passivitat o no de les mobilitzacions
socials en el canvi polític, qüestió en la qual aquesta investigació entrarà a partir de
l’estudi de l’OCE-BR dins els moviments veïnals. Coincideix això, a grans trets, amb
tendències polítiques institucionalitzades durant la Transició (provinents tan de
l’oposició com del Franquisme “reformista”), que pretenen legitimar la monarquia i les
6
Josep Fontana. El siglo de la revolución. Barcelona: Crítica, 2017. pp. 373-414.
Carme Molinero (ed.). La transición, treinta años después. De la dictadura a la instauración y
consolidación de la democràcia. Barcelona: Península, 2006.; Sebastian Balfour. Barcelona malgrat el
franquisme. Barcelona: Museu d’Història de Barcelona, 2012.; Xavier Domènech. Cambio político y
movimiento obrero bajo el franquismo. Barcelona: Icària Editorial, 2012.; Abdón Mateos; Ángel Herrerín
(ed.). La España del presente: de la dictadura a la democracia. Madrid: Asociación de Historiadores del
Presente, 2006.; Rafael Quirosa-Cheyrouze Muñoz (coord.) Historia de la Transición en España. Los
inicios del proceso democratitzador. Madrid: Biblioteca Nueva, 2007.
7
10
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
institucions sorgides de la dictadura i els pactes polítics, les quals desestimen el paper
de la societat civil i la mostren com un actor secundari i passiu.8
En els darrers anys els estudis que ressalten la importància de la mobilització
social durant el Tardofranquisme i la Transició han anat en augment.9 Aquesta
tendència historiogràfica a l'alça ha competit activament amb historiadors que recelaven
d'aquest protagonisme social en l'erosió del règim franquista, posant els èxits
democràtics com a resultat dels pactes forjats en els centres de poder o el determinisme
del desenvolupament econòmic dels anys 60. Aquesta segona línia historiogràfica va ser
especialment rellevant en els anys 90 amb obres com la de Carlos Seco, Charles T.
Powell o José Félix Tezanos,10 mentre que la partidària de la conflictivitat sociolaboral
està tenint, actualment, amb autors com Martí Marín, Ismael Saz, Javier Tébar, Nadia
Varo, Carme Molinero, Pere Ysàs, o Xavier Domènech, en conjunt, un període de
prolífica producció historiogràfica.11 També Ferran Gallego ja apunta que aquesta visió
historiogràfica de les elits polítiques només té una finalitat legitimadora del sistema
polític sorgit del franquisme.12 No obstant això, cal fer èmfasi que en tota aquesta
historiografia el moviment veïnal, ja sigui madrileny, barceloní o bilbaí13, sempre ha
8
Javier Tusell. La transición española. Madrid: Historia 16, 1995.; Javier Tusell. Juan Carlos I. La
restauración de la monarquía. Madrid: Temas de Hoy, 1995.; Cayo Sastre García. Transición y
Desmovilización política en España (1975-1978), Valladolid: Universidad de Valladolid, 1997.; Juan
Pablo Fusi; Jordi Palafox, España: 1808 - 1996. El desafío de la modernidad, Madrid: Espasa-Forum,
1997.; Álvaro Soto. ¿Atado y bien atado?. Institucionalización y crisis del franquismo, Madrid:
Biblioteca Nueva, 2005. Són alguns dels autors que o minimitzen la protesta social o que poden
considerar la Transició modèlica o un mal menor.
9
Molinero, Carme & Ysàs, Pere (2008). La anatomía del franquismo. Barcelona: Crítica.;
Carlos Seco Serrano, (1996). “La corona en la transición española”, A Historia de la Transición, 1975–
1986, eds. Javier Tusell; Álvaro Soto, (Madrid: Alianza, 1996). 138–159.; Charles T. Powell. El piloto
del cambio. El Rey, la monarquía y la transición a la democracia. Barcelona: Planeta, 1991.; José Félix
Tezanos. «La crisis del franquismo y la transición democrática», A La transición democrática espanyola,
eds. José Félix Tezanos; Ramón Cotarelo; Andrés de Blás, (Madrid: Sistema, 1989), 9–28.
10
11
Martí Marín. Història del franquisme a Catalunya. Lleida/Vic: Pagès Editors/Eumo Editorial. 2006.;
Carme Molinero; Pere Ysàs. La anatomía del franquismo. Barcelona: Crítica, 2008.; Xavier Domènech.
Cambio político y movimiento obrero bajo el franquismo. Barcelona: Icària Editorial, 2012.; Ismael Saz
(ed.). “Crisis y descomposición del franquismo”, Ayer, nº68, Madrid, (2007).; Nadia Varo Moral.
Treballadores, conflictivitat laboral i moviment obrer a l’àrea de Barcelona durant el franquisme. El cas
de Comissions Obreres (1964-1975). (Tesi doctoral), Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona,
2014.; Javier Tébar Hurtado; Carlos Arenas Posadas; Joan Coscubiela Conesa (coord.). El movimiento
obrero en la gran ciudad: de la movilización sociopolítica a la crisis econòmica. Barcelona: El Viejo
Topo, 2011.
12
Ferran Gallego Margalef. El mito de la Transición. Barcelona: Crítica, 2008.
13
Per saber més sobre Madrid veure: Manuel Castells. La ciudad y las masas. Sociología de los
movimientos urbanos. Madrid: Alianza Editorial: 1986.; Per saber més sobre Bilbao veure: Víctor
11
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
estat considerat un actor més en la mobilització social, situació que ara s'està revertint
mitjançant nous estudis com els d’Iván Bordetas, Marc Andreu, Claudia Cabrero,
Pamela Radcliff o Constantino Gonzalo Morell14 que reivindiquen el paper dels
moviments veïnals com a actors importants en l'agitació social i erosió del final del
franquisme.
De la mateixa manera que passa amb els estudis sobre els moviments veïnals, el cert
és que els estudis sobre l’extrema esquerra revolucionària durant la Transició són
escassos i es troben segmentats en períodes més o menys concrets. Igual que passa amb
els moviments veïnals, les obres dedicades exclusivament a l’esquerra revolucionària
són molt escasses i bona part dels treballs fets s’insereixen dins d’altres obres de
caràcter més general. Tot just en els últims anys s’estan publicant els primers llibres
dedicats exhaustivament a l’extrema esquerra antifranquista.
Durant la Transició democràtica les organitzacions de l’extrema esquerra van
destacar-se per l’aposta per la ruptura a través de la mobilització de la societat. Tot i el
paper important que van tenir a l’esquerra del PSUC i el PCE, aquests partits mai van
aconseguir convertir-se en forces hegemòniques capaces d’imposar els seus projectes i,
a més, els resultats a les eleccions de 1977 i 1979 les van deixar sense representació
política al govern i els municipis. Segons Joel Sans Molas, tots aquests factors han
contribuït a mantenir a les esquerres revolucionàries apartades de la historiografia del
final del Franquisme i la Transició, incloent tan les visions partidàries d’un procés
conduit per les elits com, si bé en menor mesura, les que es mostren crítiques i aposten
per la ruptura forçada per la mobilització social.15
Urrutia, El movimiento vecinal en el área metropolitana de Bilbao. Oñati: Instituto Vasco de
Administración Pública, 1985.
14
Iván Bordetas Jiménez. Nosotros somos los que hemos hecho esta ciudad. Autoorganización y
movilización vecinal durante el tardofranquismo y el proceso de cambio político (Tesi doctoral).
Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2012.; Marc Andreu Acebal. Barris, veïns i democràcia.
El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986). Barcelona: L’Avenç, 2015.;
Constantino Gonzalo Morell, Movimiento vecinal y cultura política democrática en Castilla y León. El
caso de Valladolid (1964–1986). (tesi doctoral) Valladolid: Universidad de Valladolid, 2011.; Claudia
Cabrero, «Género, antifranquismo y ciudadanía. Mujeres y movimiento vecinal en la Asturias del
desarrollismo y el tardofranquismo», Historia del Presente, nº 16 (2010): 9–26.; Pamela Radcliff, Making
democratic citizens in Spain. Civil society and the popular origins of the transition, 1960–1978. Nova
York: Palgrave MacMillan, 2011.
Joel Sans Molas. “L'esquerra revolucionària i el seu paper en la mobilització social i el canvi polític
dels anys 70: estat de la qüestió i alguns apunts per al seu estudi.” València: 2013. Comunicació
presentada al IV Encuentro de Jóvenes Investigadores en Historia Contemporánea.
15
12
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
Limitant-nos als antecedents historiogràfics dels moviments veïnals en el
Tardofranquisme i la Transició, el cert és que els primers treballs acadèmics van
aparèixer entre els últims anys de dictadura i la recentment inaugurada democràcia,
coincidint amb els moments de major força de les associacions de veïns. Els primers
anàlisis es van dur a terme en un context internacional marcat per la recent
efervescència dels anys 60 i l’erupció que va suposar el període de mobilitzacions del
maig del 68, les protestes contra la guerra del Vietnam o la primavera de Praga, episodis
que demostraven un rebuig generacional envers les insuficiències dels sistemes heretats
de la Segona Guerra Mundial. Aquesta joventut, en especial a Europa, prenia
consciència que les conquestes socials de l’Estat del Benestar eren una manera d’evitar
transformacions socials profundes.16 Als anys 70 el món s’hi van produir gran quantitat
de conflictes armats difícils de controlar. Tot i la situació de distensió entre els dos
blocs, escenificades a la Conferència de Helsinki (on es van reconèixer les fronteres
soviètiques de la Segona Guerra Mundial i on la URSS es va comprometre a obrir un
marc de cooperació amb occident més ampli), conflictes com la guerra de Vietnam
s’estaven convertint en un problema pels Estats Units, coincidint amb les conseqüències
polítiques del cas Watergate a les que s’enfrontava el president Nixon, mentre que a
l’Orient Pròxim esclataven la guerra del Yom Kippur i la crisi entre Turquia i Grècia pel
control de Xipre, que acabaria dividint a l’illa davant el temor de neteges ètniques.17 Del
conflicte entre Israel i el món àrab en va sorgir la crisi del petroli del 1973,
esdeveniment que va causar un retrocés econòmic d’abast mundial, mentre que al 1972
s’havia signat el tractat de limitació d’armes estratègiques, el SALT-I, i al 1979 es va
estar a punt de signar el SALT-II, fet que la Segona Guerra Freda va impedir, iniciant-se
un rearmament de les dues potències. Per la seva banda, la URSS es trobava en una
situació d’estancament econòmic, en la qual els problemes socials, i la situació política
sota el lideratge de Bréjnev es mantenien degut a una actitud immobilista.18
En paral·lel a aquest context, Espanya es trobava en la fase del
Tardofranquisme, moment en el qual el país va acabar de superar les restes de
l’aïllament diplomàtic mitjançant acords amb països del bloc de l’est com Hongria,
Bulgària o Iugoslàvia, alhora que assistia a la Conferència de Hèlsinki. L’Espanya dels
anys 70 va viure amb atenció els cops d’estat de Portugal, Grècia i Xile, els dos primers
16
Josep Fontana. El siglo de la revolución. Op.cit. pp. 374-416.
Francisco Veiga, Enrique Ucelay Da Cal, Ángel Duarte., Op.cit. pp. 261-272.
18
Carlos Taibo. La Unión Soviética. Madrid: Síntesis, 1999.
17
13
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
per proximitat geogràfica i temor a contagi.19 Des de ja feia uns anys el país estava
experimentant un creixement on la taxa d’augment del PIB anual va ser del 7%, el qual
es basava en l’ajuda financera exterior i en l’eliminació dels romanents de la política
autàrquica, fet que es va fonamentar en grans xarxes empresarials clientelars,
l’especulació i la falta d’inversions públiques.20 Durant aquest temps la societat
espanyola es va transformar en una societat capitalista i industrialitzada amb una classe
obrera diversa i unes classes mitges en transformació, si bé la mobilitat social va
continuar essent reduïda.21 Fruit d’això, a la dècada dels 70 les vagues i conflictes
laborals van augmentar notòriament en nombre, coincidint també amb la progressiva
emergència d’un antifranquisme polític majoritàriament comunista, però també catòlic,
socialdemòcrata o liberal dins dels diversos moviments d’oposició com l’obrer,
l’estudiantil o el veïnal.22
En primer lloc, dins els estudis veïnals s’ha de considerar pionera la influència
pel filòsof marxista Henri Lefebvre, partidari del dret dels ciutadans a estructurar el seu
hàbitat urbà, en oposició a la mercantilització de l’espai i les relacions socials per part
de la ciutat capitalista.23 En un àmbit espanyol i català, s’han de considerar les
perspectives de la sociologia urbana obra de Manuel Castells i Jordi Borja, els quals es
van inserir en noves lògiques que consideraven la ciutat espai de conflictivitat,
estratègies polítiques i interessos econòmics.24 En el cas de Castells, els seus treballs
recullen la seva trajectòria acadèmica d'estudi de la conflictivitat urbana a la fase del
capitalisme avançat, fruit de les contradiccions entre treball, capital i consum, les quals,
segons la seva perspectiva, converteixen la ciutat en un espai de conflicte entre
ideologies: una dominant que pretén emmascarar el caràcter classista dels problemes
urbans i una de subalterna, la qual ha de desenvolupar teòricament la seva protesta.25 En
el cas de Jordi Borja, considera que la Barcelona que s’estava erigint amb vocació de ser
el centre d’una àrea metropolitana era una utopia que pretenia amagar les diferències
socials i afavorir un model de ciutat basat en l’abundància d’equipaments i amb la
19
Francisco Veiga, Enrique Ucelay Da Cal, Ángel Duarte., Op.cit. pp. 420-425.
Jesús A. Martínez (coord.). Historia de España. Siglo XX. Madrid: Cátedra, 2013. pp. 131-180.
21
Ibídem., pp. 193-202.
22
Ibídem., pp. 210-226.
23
Henri Lefebvre. El derecho a la ciudad. Barcelona: Península, 1969.
20
Bordetas Jiménez, Iván (2014). “Els estudis sobre el moviment veïnal: un repte encara per a la
historiografia”, Franquisme & Transició, 2, P. 283.
25
Manuel Castells. La cuestión urbana. Madrid: Siglo XXI, 1974.
24
14
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
preponderància d’una classe alta. Davant d’això, els moviments populars s’organitzen,
cohesionen i prenen consciència del caràcter inacceptable d'una situació i s’organitzen
amb la voluntat d‘oposar-se a ella.
26
Malgrat això, cal tenir en compte que tots dos
autors, des de la seva militància propera al PCE i maoista dins l’OCE-BR
respectivament, pretenien incidir en el debat polític i el canvi social que estava tenint
lloc simultàniament a les seves investigacions. Una altra obra imprescindible d'aquest
període és la de l'escriptor i periodista Francesc Candel, immigrant arribat a Barcelona,
que va habitar en barraques i va formar part de la protesta ciutadana d'aquests anys.
Exposa, des del seu punt de vista personal, com la formació de suburbis i l'arribada
d'immigrants de tot Espanya a Barcelona són qüestions comunes i que les seves
relacions socials un cop instal·lats tendeixen a crear comunitats amb una clara
consciència social, obrera però també eclèctica dels llocs d’origen i el d’acollida.27
Amb l’arribada dels anys 80 s’iniciava la revolució conservadora, la qual,
acompanyada per una Segona Guerra Freda, marcarà l’inici d’una nova època de tensió
entre els EUA i la URSS, fonamentada en fets com l’elecció de Ronald Reagan el 1981,
la de Margaret Tatcher el 1979 o la invasió soviètica de l’Afganistan, operació militar
relacionada amb els efectes de la revolució iraniana de l’any 1979. A la paranoica
conducta de Yuri Andropov, que va posar en nombroses ocasions en alerta nuclear a la
URSS, s’hi va sumar la voluntat dels EUA de recuperar l’orgull perdut mitjançant manu
militari. Això va portar a incidents diversos i conflictes com el del Líban, el bombardeig
de Trípoli, la invasió estatunidenca de Granada, la guerra de les Malvines o el
finançament de guerrilles contrarevolucionàries a Nicaragua. Alhora, la revolució
conservadora es va rebel·lar contra el creixent cost del sector públic, l’assistència a
sectors socials no productius i el descens de la productivitat, fet que va servir perquè els
països que la van experimentar fessin front comú contra la Unió Soviètica. 28 D’altra
banda, a la URSS Gorbatxov intentava, mitjançant les polítiques conegudes com
glasnost i perestroika, reformar el país. Aquestes propostes van coincidir amb l’accident
nuclear de Txernòbil i la retirada de les tropes soviètiques d’Afganistan, catàstrofes que
van convèncer a Gorbatxov de la necessitat d’aplicar reformes profundes, passant també
per la renuncia a continuar amb la carrera armamentista de la Guerra de les Galàxies
26
27
28
Jordi Borja. La gran Barcelona. Construcción, arquitectura y urbanismo, Madrid, 1971.
Francesc Candel. Els altres catalans. Barcelona: La butxaca, 2013.
Francisco Veiga, Enrique Ucelay Da Cal, Ángel Duarte., Op.cit. pp. 315-324.
15
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
proposada per Reagan.29 La voluntat d’empènyer a les democràcies populars de l’est en
aquesta mateixa direcció, va desembocar en una major autonomia, la qual va acabar
comportant l’apertura de fronteres amb l’oest i l’aparició d’una protesta ciutadana que
acabaria desplaçant els governs comunistes i faria caure el mur de Berlín, ja al 1989.30
En paral·lel a això, a Espanya la democràcia vivia els seus primers anys, després
de celebrar eleccions els anys 1977 i 1979 i de resistir el cop d’Estat del coronel
Antonio Tejero al 1981. Un any més tard el PSOE aconseguiria formar govern després
de rebre gairebé el 50% del vot a les eleccions de 1982, fet que aconseguiria consolidar
la democràcia. Durant el govern socialista presidit per Felipe González, que s’allargaria
fins el 1996, Espanya va entrar a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i a
l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN), a més d’iniciar tot un seguit de
reformes socialdemòcrates i d’integració europea que cap al final de la dècada van
començar a virar cap a reformes liberals.31 En aquest context es va produir una nova
onada d'estudis motivats pel desencís de les associacions de veïns respecte al nou
consistori municipal. Cal recordar que les eleccions municipals del 1979 havien servit
perquè activistes dels barris entressin al consistori amb la voluntat d’aconseguir les
demandes del moviment veïnal. Malgrat aquestes esperances, la realitat és que
l’ajuntament no va comptar amb les associacions de veïns com a interlocutors de la
política barcelonina, generant desmobilització i desencís, a més d’aquesta onada
d’estudis, dintre els quals Anna Alabart té especial importància.
La seva tesi doctoral en l'àmbit de la sociologia va realitzar un ampli estudi de la
ciutat de Barcelona, incorporant dades demogràfiques i relacionant l'espai i les
condicions de vida amb el sorgiment de la protesta veïnal. La seva conclusió principal
és que cal estudiar el moviment veïnal no com un grup que defensi interessos d’una sola
classe (malgrat ser majoritàriament obrera) sinó que mitjançant les seves demandes
sobre problemes urbans concrets pretenia crear consciències col·lectives als barris per
així afrontar-los.32 Després d'això, Castells va tornar a fer una aportació a través del
qual va posar la seva atenció en les subjectivitats dels moviments socials a més
d'estudiar els efectes de la protesta a la creació, modificació o gestió de la ciutat.
Allunyant-se de la seva primera obra i aproximant-se a les tesis d’Anna Alabart,
29
Ibídem., pp. 325-336.
Josep Fontana. Por el bien del imperio. Barcelona: Pasado & Presente, 2011. pp. 672-690.
31
Jesús A. Martínez (coord.). Historia de España. Siglo XX. Madrid: Cátedra, 2013.
32
Alabart Vila, Anna (1982). Els barris de Barcelona i el moviment associatiu veïnal (Tesi doctoral).
Universitat de Barcelona, Barcelona.
30
16
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
passaria a concloure que en el moviment veïnal, malgrat tenir un fort component obrer,
les reclamacions s’orientaven més cap a la millora de la ciutat en conjunt, si bé el
caràcter interclassista de la protesta no era tant marcat com ell proposa.33 També als
anys 80, és important incorporar el treball fet per Josep Martí Masferrer i publicat per la
Fundació Jaume Bofill.34 Aquesta síntesi del treball de graduació de l’Escola de
Ciències Socials de Barcelona aprofundeix en les relacions entre els partits polítics i les
associacions de veïns de Barcelona, donant especial importància al PSUC i l’OCE-BR i
partint de la hipòtesi de que les associacions de veïns van ser un bon canal de
participació política dels partits, perspectiva que es comparteix en aquesta mateixa
investigació. A més, l’autor realitza una molt útil periodització de les etapes de
politització de les associacions, oferint dades de militància i situant-les dins les
associacions diferenciant els barris.
Després d'això hi ha un nou salt temporal fins els 90, moment en el qual van
sorgir dues noves línies d'anàlisi del moviment veïnal, un centrada en la trajectòria
històrica de les associacions i la protesta, i una altra centrada en l'impacte de les seves
protestes a l'hora d'incidir en la ciutat física i cultural. Els anys 90 es troben marcats en
especial per la caiguda de la Unió Soviètica35 i per la dissolució violenta de Iugoslàvia,
esdeveniments que confirmaven el final de la Guerra Freda i la superació de la lluita de
classes segons l’anàlisi de Francis Fukuyama, símptoma de l’eufòria estatunidenca
després de l’esfondrament del socialisme real. D’aquí en va sortir la voluntat de crear un
nou ordre mundial amb els EUA al capdavant, els quals van aconseguir les victòries
diplomàtiques dels acords de Camp David i Dayton, alhora que els revolucionaris
d’esquerres desapareixien del panorama internacional.36 En el cas europeu, el 1993 el
Tractat de Maastricht marcava el naixement de la Unió Europea (UE). Aquest clima
polític va anar acompanyat de la continuació de l’ofensiva neoliberal per desarticular
l’Estat del Benestar mitjançant la liberalització econòmica empresarial, la reducció de
drets laborals i el debilitament dels sindicats, maniobres que portaven a una creixent
desigualtat social.37 L’últim lustre del segle XX va ser el de la globalització, degut tan al
33
Manuel Castells. La ciudad y las masas. Sociología de los movimientos urbanos. Op.cit.
34
Josep Martí Masferrer. Relació entre associacions de veins i partits politics. Barcelona 1970-1980.
Barcelona: Fundació Jaume Bofill, 1981.
35
Per veure més sobre la crisi de Rússia i la teràpia de xoc veure: Rafael Poch-de-Feliu. La gran
transición, Rusia, 1985-2002. Barcelona: Crítica, 2003.
36
Francisco Veiga. El desequilibrio como orden. Madrid: Alianza, 2015.
37
Josep Fontana. El siglo de la revolución. Op.cit. 487,489.
17
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
desenvolupament d’Internet i les xarxes de comunicació global com a la major facilitat
de les persones per emigrar buscant un lloc de treball.38
A Espanya aquest procés el va liderar el PP, que va guanyar les eleccions de
1996 després de la crisi i decadència del PSOE, cada cop més implicat en les reformes
neoliberals i afectat pels casos de corrupció.39 L’any 1992 va ser especial per Barcelona
i Catalunya. La celebració dels Jocs Olímpics a la capital catalana va ser un
esdeveniment multitudinari que va marcar l’inici d’un model de ciutat enfocat a
l’exterior, procés que es va materialitzar a través d’ambiciosos plans de reforma
urbanística. Aquest context va condicionar les obres al voltant de l’extrema esquerra
revolucionària i el moviment veïnal que s’estaven publicant. En primer lloc, perquè el
final del “socialisme real” va generar una eufòria liberal que es va demostrar amb la
proliferació d’obres que criticaven l’aplicació de la doctrina marxista a la societat. En
segon lloc, perquè la ofensiva liberal i la celebració d’uns Jocs Olímpics obligava als
moviments socials a plantejar-se el seu propi passat recent i el futur immediat,
coincidint amb l’aniversari de la fundació de moltes de les associacions de veïns que
havien participat en la Transició. Finalment, i ja en termes historiogràfics, els anys 90
van suposar la revalorització de la història oral, fet que contextualitza les obres
d’Angelina Puig i María Carmen García-Nieto.
Durant aquests anys cal ressaltar el treball del periodista de barris Josep Maria
Huertas i de Marc Andreu, una obra de caràcter descriptiu i divulgatiu de les
associacions de veïns de Barcelona en conjunt, coincidint amb un període d’aniversari
de la fundació de moltes d’elles. De la lectura de la relació de conflictes veïnals que fan,
se n’extreu que el moviment veïnal va passar de la protesta contra situacions concretes a
proposar models globals de ciutat aplicables als problemes de la política urbana de
Barcelona.40 També el treball de García Nieto va ser d'especial importància perquè
marca l'inici de la utilització extensiva de fonts orals, a més d’explicar els orígens del
moviment veïnal a partir de l’existència d’una solidaritat mútua, els llocs de treball
compartit, la socialització al carrer i les relacions basades en els llocs d’origen, a més de
38
Francisco Veiga. El desequilibrio como orden. Op.cit. pp. 171-186.
José A. Martínez. Op.cit. pp. 349-365.
40
Marc Andreu; Josep Maria Huertas. Barcelona en lluita. El moviment urbà 1965-1966. Barcelona:
FAVB, 1996.
39
18
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
la participació d’agents polítics que ajudarien al moviment a organitzar-se.41 També
amb una forta importància de les fonts orals, Angelina Puig, amb la seva tesi va realitzar
aportacions per traçar recorreguts vitals i geogràfics entre les migracions de la
postguerra civil, i la creació de nous barris, identitats i associacions de protesta.
Mitjançant això va arribar a la conclusió que l’emigració també tenia unes causes
polítiques que van permetre teixir noves xarxes socials comunes i de caràcter obrer als
barris on es van instal·lar.42
Cal deixar enrere els anys 70 i 80 per trobar dues de les obres més rellevants
sobre l’extrema esquerra a Espanya durant Franquisme i Transició. Es tracta de dos
llibres no pertanyents a la historiografia, sinó realitzats des dels àmbits de la sociologia
per part de Consuelo Laíz i les ciències polítiques per part de José Manuel Roca Vidal.
Aquest últim, a més, és autor de la tesi doctoral “Poder y pueblo. Un análisis del
discurso de la prensa de la izquierda radical sobre la Constitución española de 1978”.
En el llibre de Consuelo Laíz es fa un recorregut per l’entramat d’organitzacions
de l’esquerra radical del 60 i els 70, si bé no hi són totes ni algunes de les més
importants, començant pels seus inicis i continuant, de forma pràcticament
monotemàtica, amb l’evolució programàtica i organitzativa davant el canviant context
de la Dictadura i la Transició, acabant el seu treball a l’any 1979.
43
A més, dóna
especial atenció al recurs de la violència, incloent així també el paper de grups com
Euskadi Ta Askatasuna (ETA), el Frente Revolucionario Antifascista y Patriota
(FRAP) o els Grupos de Resistencia Antifascista Primero de Octubre (GRAPO). Que
provingui de l’àmbit de la politologia és un handicap per l’obra, ja que es limita en
excés a l’anàlisi polític i organitzatiu dels partits, descuidant-ne el context històric, les
qüestions socials i la seva transcendència en la Transició, explicant així també els
desequilibris en l’elecció dels partits estudiats. També caldria afegir que el llibre
utilitza, en ocasions, un llenguatge massa subjectiu que contribueix a mostrar, de
María Carmen García-Nieto. “Marginalidad, movimientos sociales, oposición al franquismo.
Palomeras, un barrio obrero de Madrid, 1950-1980”, a La oposición al régimen de Franco, coord. Javier
Tusell; Alícia Alted; Abdón Mateos, (Madrid: UNED, 1991), 269–285.
41
42
Angelina Puig, (1989). Naixement i creixement dels barris perifèrics a les ciutats industrials de
Catalunya. Història viva de Torre Romeu, Sabadell (Tesi de doctorat). Bellaterra: Universitat Autònoma
de Barcelona, 1989.
43
Consuelo Laíz. La lucha final. Los partidos de la izquierda radical durante la transición española.
Madrid: Los libros de la Catarata, 1995.
19
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
manera exagerada, a l’esquerra radical com un conjunt de grups infantilistes i
desconnectats de la realitat, tant espanyola com mundial. Les conclusions a les que
arriba l’autora fan una lectura parcial i subjectiva de l’extrema esquerra radical,
mostrant-la com un element massa lligat al context espanyol i propens a la violència. La
realitat és que el sorgiment de forces d’extrema esquerra, siguin violentes o no, té lloc a
tot el món a partir de tota l’agitació dels anys 60, per tant, no estaven ni predeterminats
a existir dins l’antifranquisme ni tampoc a entrar en crisi a partir de la democràcia.
En referència a la violència del GRAPO, durant els anys 80 i 90 només van
publicar-se un parell de llibres, un del periodista Rafael Gómez Parra44, i l’altre de
Fernando Novales45. El de Novales, publicat al 1989 és un llibre a tenir en compte com
a document més polític que no pas historiogràfic per estar escrit per un ex-membre del
GRAPO, condemnat a presó, que recorda la seva participació i implicació política i
guerrillera dins l’organització, fent-ne una visió molt subjectiva i crítica, en especial
contra el “Camarada Arenas”. D’altra banda, el llibre de Gómez Parra sí que s’ha de
considerar interessant historiogràficament pel fet de ser el primer a escriure de forma
detallada sobre l’organització intentant aclarir-ne episodis històrics, debats, lluites o
actes terroristes. A més, el periodista utilitza una important varietat de fonts
documentals, ja siguin butlletins, revistes o articles, provinents de diverses
organitzacions d’extrema esquerra, inclòs el Partido Comunista de España
(reconstituido) (PCE-r), el mateix GRAPO o l’OCE-BR. De la seva lectura se n’extreu
que el naixement del GRAPO és un fenomen fruit del seu temps, que coincideix amb el
sorgiment de noves forces a l’esquerra dels partits marxistes tradicionals a tot el món i
que, en aquest cas sí, considera la violència com l’únic recurs vàlid per forçar una
autèntica ruptura amb el règim franquista.
D’altra banda, des d’una perspectiva general de l’extrema esquerra, el llibre de
José Manuel Roca publicat un any abans fa un recull més ampli de les organitzacions i,
amb la col·laboració d’altres autors, integra una major diversitat de temes com són la
lluita estudiantil, la sindical i l’ús de la violència dins els partits d’extrema esquerra46.
També en aquest cas, l’autor cau en l’error de Laíz de tractar les esquerres radicals com
44
Gómez Parra, Rafael. GRAPO: Los Hijos de Mao, Madrid, Editorial Fundamentos, 1991.
Novales, Fernando. El tazón de hierro: Memoria personal de un militante de los GRAPO, Madrid,
Editorial Crítica, 1989.
46
José Manuel Roca. El proyecto radical, auge y declive de la izquierda revolucionaria en España
(1964-1992). Madrid: Los Libros de la Catarata, 1994.
45
20
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
grups infantiloides sense contacte amb la realitat. És per això que de la seva lectura se
n’extreu que les organitzacions de l’esquerra revolucionària podrien agrupar unes
50.000 militants, majoritàriament joves obrers i estudiants de llocs industrials urbans i
considera que tota la seva estratègia i programes estan basats en la ideologia i no pas en
la racionalitat. Igual passa amb el cas de la seva tesi doctoral, publicada al 1995, on José
Manuel Roca estudia la premsa de les organitzacions d’extrema esquerra, analitzant el
discurs present en els seus continguts i conèixer com aquest evoluciona a partir del
contacte amb la realitat.47
També durant els anys noranta Ramón Alquezar, José Luis Martín Ramos,
Xavier Marcet, Josep M. Vergara i Julio Garcia Alcalá van publicar les comunicacions
resultants de les VI Jornades Història del Socialisme.48 Malgrat tractar sobre el Front
Obrer de Catalunya (FOC), organització marxista que no va sobreviure al final dels
seixanta, aquest treball pot considerar-se rellevant, ja que permet conèixer un destacable
nucli de resistència del marxisme dins Catalunya, dins del qual hi van militar
nombrosos referents del socialisme i el comunisme antifranquista, allunyats dels partits
tradicionals. Seran, per tant, tal i com s’extreu de la seva lectura, una part important de
l’antifranquisme que acaba germinant i formant un variat conglomerat de partits i
organitzacions de caràcter marxista revolucionari. A mode de conclusió, s’ha de
considerar el FOC com un element essencial pel contacte entre el marxisme europeu i la
nova oposició antifranquista, a més de ser un espai de formació per a futurs militants
d’altres organitzacions comunistes.
Retornant al moviment popular urbà, el geògraf Joan Vilagrassa Ibarz va dedicar
un capítol del llibre Transformacions territorials a Catalunya juntament amb Joan
Ganaus, a com la xarxa urbana de Catalunya va ser incapaç de regular el creixement
demogràfic i va generar, conscientment o per omissió, greus diferenciacions socials.49
Des d'una perspectiva nacional, Andreu Mayayo, Paola Lo Cascio i José Manuel Rúa
certifiquen que el franquisme va ser conscient de la nefasta situació de l'habitatge social
a Espanya i que els plans de desenvolupament generats amb la intenció de
47
Roca Vidal, José Manuel (1995). Poder y pueblo. Un análisis del discurso de la prensa de la izquierda
radical sobre la constitucion española de 1978. Tesi doctoral. Madrid: Universidad Complutense de
Madrid.
48
VV.AA.: El Front Obrer de Catalunya, Barcelona, Fundació Rafael Campalans, 1994.
49
Joan Vilagrasa Ibarz (ed.). Transformacions territorials a Catalunya (segles XIX-XX). Lleida: Pagès
editors, 2000. pp. 111-146.
21
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
descongestionar les grans urbs espanyoles només van servir per a permetre un laissez
faire urbanístic especulatiu i marcadament aïllacionista de la classe obrera barcelonina.
Es pot assenyalar que la política d’habitatge del règim feta a través de la subvenció
clientelar d’empreses amigues va basar-se en l’especulació i va afavorir activament la
desigualtat social, a l’hora que s’oblidava de la millora de les condicions de vida.50
Després d’aquestes agrupacions de treballs, cal avançar fins a la primera dècada
del segle XXI per trobar nous treballs relacionats amb les extremes esquerres a Espanya
i Catalunya. El més immediat al canvi de segle és el de Julio Garcia Alcalà, aquest cop
en solitari, publicat el 2001 i que tracta sobre el Frente de Liberación Popular (FLP),
organització antifranquista i socialista.51 En general, és considerada una obra destacada
per l’ús de fonts documentals inèdites tant d’arxius públics com d’arxius privats
d’exmilitants de l’organització, que permeten resseguir els trajectes dels militants cap a
altres organitzacions a partir de la seva dissolució el 1969, establint així llaços de
continuïtat entre aquesta i les organitzacions de l’extrema esquerra marxista, en especial
la LCR.
Els primers anys del segle XXI van servir per posar punt i final a les pretensions
estatunidenques de crear un nou ordre mundial. L’atemptat de les torres bessones l’any
2001 va marcar l’inici d’una guerra “contra el terror” d’abast internacional, en la qual el
país nord-americà va intervenir militarment i unilateralment a països de l’Orient Mitjà
com Afganistan, Pakistan o, més tard i sota acusacions falses, Iraq. L’objectiu de la
intervenció era capturar a Osama Bin Laden, líder d’Al-Qaida i autor intel·lectual dels
atemptats, a més d’atacar tots aquells països considerats col·laboradors. Bin Laden
representava l’auge de l’islamisme radical, moviment sorgit del fracàs dels estats sorgits
al món musulmà durant els anys 60, 70 i 80.52 Després de l’assassinat de Bin Laden el
2011 i les fallides primaveres àrabs, el relleu l’ha agafat l’Estat Islàmic, grup terrorista
nascut amb la intenció de fundar un estat entre Iraq i Síria i que ha actuat a París,
Londres o, més recentment, a Barcelona.
En paral·lel a això, el món es configura com un espai multipolar, amb el
sorgiment de potències com la Xina, l’Índia, Brasil o la nova Rússia de Vladimir Putin,
50
Paola Lo Cascio; Andreu Mayayo; José Manuel Rúa. Economía franquista y corrupción, Barcelona:
Flor del Viento: 2011. pp. 154-160.
51
Julio A. García Alcalá: Historia del «Felipe » (FLP, FOC y ESBA). De Julio Cerón a la Liga
Comunista Revolucionaria, Madrid, CEPC, 2001.
52
Francisco Veiga. El desequilibrio como orden. Op.cit. pp. 312-336.
22
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
les quals, a través del seu pes econòmic i polític estan condicionant la política d’àmplies
zones del planeta. La crisi del 2008 i la caiguda del preu del petroli també van incidir en
aquests conflictes, paralitzant economies i empobrint societats cada cop més desiguals.
En el cas de Rússia, els EUA fomentaran les revolucions de colors dins l’esfera russa,
un desafiament a Putin, que s’escenificarà en el xoc a Ucraïna. La política estatunidenca
també estava mantenint tenses relacions amb l’Iran i Corea del Nord, on s’inclouen
amenaces nuclears que amb el president Donald Trump només han fet que incrementarse.53
A España aquesta situació es va manifestar amb especial incidència als àmbits
econòmics i polítics. Primerament, per l’increment de l’atur i la precarització laboral
fruit de les reformes neoliberals del PP, que han creat un gran descontent que malgrat
tot, no ha suposat grans mobilitzacions. En l’àmbit polític el moviment del 15-M va ser
l’única manifestació massiva que va visualitzar la insatisfacció juvenil envers l’statu
quo de la política espanyola, juntament amb nous partits que han erosionat el
bipartidisme del 1978. A Barcelona va assolir especial importància si bé es va anar
diluint amb el pas del temps. Finalment, amb la crisi política i econòmica
l’independentisme català va assolir la majoria al Parlament i es troba en fase de
preparació d’un referèndum unilateral.
Dins l`àmbit de Barcelona, després de la projecció internacional dels Jocs la
ciutat ha esdevingut un destí turístic de primer nivell. Això ha generat que la ciutat i la
seva àrea vegin incrementats els preus de lloguer i compra d’habitatges, generant un
èxode de veïns, la mercantilització de la ciutat i problemes d’incivisme. En aquest
context s’han d’inserir els estudis recents sobre les mobilitzacions socials de final del
Franquisme i de l’extrema esquerra. Això es deu a la creixent crítica al sistema polític
heretat de la Constitució del 1978 i l’interès per explorar les propostes que en el seu
moment van quedar marginades de la Transició, entroncant també de nou amb el
problema de l’habitatge i l’estudi de com l’organització de moviments socials va servir
per dignificar els barris dels habitants de Barcelona i com va erosionar el règim
franquista en els seus últims anys.
En aquest context, els anys recents han suposat un avanç significatiu per als
estudis dels moviments veïnals en el franquisme. En la seva majoria, aquestes noves
53
Ibídem., pp. 457-543.
23
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
aportacions han anat encaminades a l'ampliació geogràfica de l'anàlisi o la diversificació
de temes i subjectes, essent representatius d'aquest impuls a Catalunya Albert Recio i
Andrés Naya. D’aquesta lectura se n’extreu que cal relativitzar el paper dels partits
polítics dins del moviment veïnal, tenint en compte que podien ser contemplats com
instruments dels partits. Tot i això, consideren innegable que dins el moviment veïnal hi
havia un fort component anticapitalista.54 La majoria d'aquestes contribucions provenen
de la història social, especialment Pere Ysàs i Carme Molinero en col·laboració amb
Iván Bordetas, Xavier Domènech, Anna Sánchez i Ricard Martínez.55 Aquest treball va
servir per reforçar les anàlisis al voltant dels orígens dels moviments veïnals, les seves
reclamacions democràtiques, el seu paper en la transició i la dimensió anticapitalista
d'aquests grups, a més d'incorporar una major perspectiva de gènere. Se’n pot extreure
que el moviment veïnal va servir per unificar políticament entorn a la ciutat de
Barcelona a persones d’orígens molt diferents, que degut a la connivència entre burgesia
i dictadura es va mostrar activament anticapitalista i que, si bé no va desaparèixer arran
de la Transició i la institucionalització de part dels moviments populars, el moviment
veïnal es va afeblir i desencisar amb la nova situació democràtica, dins la qual esperava
ser molt més influent. El treball de Bordetas, començat amb la seva tesi doctoral, també
va servir per plantejar una necessitat en els estudis veïnals que resulta fonamental per a
la present recerca i que "reivindica la necessitat d'estudiar la configuració suburbial, les
polítiques urbanístiques i la inserció de l'espai en l'anàlisi de l'emergència de la protesta
i la formació de l'univers cultural veïnal".56 Les conclusions a les que arriba amb les
seves investigacions és que el moviment veïnal troba els seus orígens en les xarxes
familiars fruit de la immigració i que les seves primeres organitzacions es fonamenten
en nuclis antifranquistes catòlics i comunistes.57
També Marc Andreu Acebal, va lliurar la seva tesi doctoral sobre el moviment
ciutadà a Barcelona, estudiant especialment el paper de la FAVB i els lideratges
personals i col·lectius de les associacions de veïns unides a ella. El 2015 es va publicar
Alberto Recio; Andrés Naya. “Movimiento vecinal: Claroscuros de una lucha necesaria”, Mientras
tanto, nº 91–92, (2004): 63–81.
54
55
Carme Molinero; Pere Ysàs. (coords.). Construint la ciutat democràtica. El moviment veïnal durant el
tardofranquisme i la transició. Barcelona: Icària Editorial, 2010.
Iván Bordetas Jiménez. “Els estudis sobre el moviment veïnal: un repte encara per a la historiografia,”
Op.cit. p. 292.
56
57
Iván Bordetas Jiménez. Nosotros somos los que hemos hecho esta ciudad. Op.cit.
24
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
en format llibre. La conclusió que s’extreu de la seva lectura és que el moviment veïnal
va ser un element important per assegurar la transició a la democràcia des de Barcelona.
En primer lloc perquè les associacions de veïns ben aviat van penetrar dins la FAVB,
creada el 1972 per la burgesia catalana i franquista amb la intenció de frenar les
protestes veïnals, i la van convertir en una plataforma ciutadana essencial pel
desenvolupament posterior de Barcelona. En els primers anys de la democràcia,
l’associacionisme veïnal va servir per articular propostes contràries als grans interessos
capitalistes i burgesos i per construir una consciència col·lectiva al voltant dels barris de
la ciutat.58
Durant les dues primeres dècades del segle XXI, el paper de la dona durant el
Franquisme ha vist recents aportacions de l’aportació col·lectiva dirigida per Mary
Nash. Les aportacions d’aquesta obra aborden diferents temes relacionats amb
l’associacionisme veïnal i la vida als barris. Per exemple, Pilar Díaz Sánchez analitza
els diferents rols socials femenins segons la seva classe social, estudiant les diferents
formes d'acceptació o oposició al Franquisme i arribant a la conclusió que la classe
social va ser determinant per entendre les actituds femenines davant el Franquisme.59
També aquí hi participa Claudia Cabrero, dedicant un capítol a la resistència
antifranquista en femení a través de la seva inclusió en els moviments socials de
treballadors i veïns, assenyalant la pròpia dimensió de la lluita feminista i concloent que
la oposició femenina i obrera als barris va anar lligada a les formes de socialització
lligades als rols socials de les dones, que mitjançant les activitats quotidianes coneixien
bé les mancances dels barris.60 Finalment, la mateixa Mary Nash dedica la seva atenció
al cas barceloní, assenyalant experiències concretes i la importància de les xarxes de
identitat col·lectiva i resistència, esmentant aquí, la importància que van tenir les
Primeres Jornades per l'Alliberament de la Dona per què les reivindicacions feministes
passessin dels moviments socials a partits polítics i sindicats de l'antifranquisme.
Segons això, la participació activa de les dones a la protesta veïnal va ser part d’una
58
Marc Andreu Acebal. El moviment ciutadà i la transició a Barcelona: la FAVB (1972-1986). (Tesi
doctoral) Barcelona: Universitat de Barcelona, 2014.
Pilar Díaz, (2013). “Trabajadoras, sindicalistas y amas de casa”, a Represión, resistencias, memoria.
Las mujeres bajo la dictadura franquista, ed. Mary Nash. (Granada: Comares, 2013), 105–117.
59
Claudia Cabrero, (2013). “Una resistencia antifranquista en femenino”, a Represión, resistencias,
memoria. Las mujeres bajo la dictadura franquista, ed. Mary Nash (Granada: Comares, 2013), 119–138.
60
25
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
lluita feminista que va permetre que ocupessin espais de major visibilitat i que
avancessin cap a una major llibertat i emancipació respecte als homes.61
Sobre Astúries, la mateixa Claudia Cabrero va estudiar la participació femenina
en les protestes veïnals, establint una relació entre consciència política i consciència
femenina, reivindicació de la solidaritat i defensa del seu rol social. Com a tal, això va
ser part del procés d’emancipació de la dona dins dels barris.62 A Catalunya, la tesina
d'Eva Fernández, expresidenta de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona
(FAVB) va estudiar el paper de les vocalies de dones a Barcelona, arribant a la
conclusió que el moviment feminista va formar part activa dins les associacions de
veïns. Malgrat una evident hegemonia masculina, les reclamacions de les dones van
formar part de l'activitat política de les associacions, sent les vocalies eines per a la
consecució d'aquests objectius en clau feminista. Dins la praxis del moviment veïnal
això va aportar una major democràcia en la presa de decisions, ja que les vocalies de
dones promovien valors com la igualtat i la solidaritat, a més de fer visible per al
conjunt del moviment les situacions de desigualtat de gènere.63
Al voltant d’altres organitzacions d’extrema esquerra, en especial el PCE (m-l),
van sorgir noves publicacions durant la primera dècada del segle XXI. En primer lloc,
Jordi Terrés va centrar la seva atenció en la importància del referent albanès com un
element essencial de suport al PCE (m-l) i el FRAP.64 Planteja la hipòtesis de necessitat
mútua entre un partit maoista espanyol contrari al social-imperialisme de la URSS, que
cerca un referent revisionista que li faciliti finançament, i el d’un país socialista d’àmbit
europeu que pretén obtenir un prestigi internacional mitjançant una aposta per ser una
nova via dins el socialisme. Uns anys més tard, el 2007 i al 2010, Ana Domínguez
Rama65 va aprofundir en els orígens del PCE (m-l) i en la violència revolucionària del
61
Mary Nash. «Resistencias e identidades colectivas», a Represión, resistencias, memoria. Las mujeres
bajo la dictadura franquista, ed. Mary Nash. (Granada: Comares, 2013), 139–158.
62
Claudia Cabrero, «Género, antifranquismo y ciudadanía. Mujeres y movimiento vecinal en la Asturias
del desarrollismo y el tardofranquismo», Historia del Presente, nº 16 (2010): 9–26.
63
Eva Fernández Lamelas. Vocalies de Dones de Barcelona a la Transició Democràtica: una experiència
emancipadora (Tesina de doctorat). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2009. pp. 135-150.
Jordi Terrés: “La izquierda radical española y los modelos del Este: el referente albanés en la lucha
antifranquista”, Ayer, nº 67 (2007): pp. 159-176.
65
Ana Domínguez Rama. “La violencia revolucionaria del FRAP durante el tardofranquismo”. Logroño.
Universidad de La Rioja, 2010, pp. 393-410. Comunicació presentada al II Congreso Internacional de
Historia de Nuestro Tiempo.; Ana Domínguez Rama. “Orígenes y conformación del Partido Comunista
64
26
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
FRAP, ampliant així el coneixement al voltant d’aquestes extremes esquerres
revolucionàries. La seva conclusió és que el recurs a la violència era contemplat com
una opció tàctica dins de l’esquerra revolucionària marxista (inclòs dins el PCE i el
PSUC) durant el franquisme, si bé el pas a utilitzar-la era un recurs absolutament
excepcional. Per contra, el PCE (m-l) ho va assumir com un element fonamental de la
seva política antifranquista, diferenciant-se així de la majoria d’organitzacions
comunistes, incloses les radicals.
Seguint amb el debat al voltant de la violència dins l’extrema esquerra
revolucionària, a més de l’aportació de Consuelo Laíz, cal citar el capítol de llibre escrit
per Sophie Baby i Javier Muñoz sobre el discurs de la violència a l’esquerra.66 El valor
d’aquesta aportació rau en l’estudi de les diferents postures al voltant de la violència
entre l’etapa de la dictadura i la democràtica, argumentant que, en el segon dels casos, la
violència revolucionària marxista va quedar apartada del consens democràtic per por a
generar una nova resposta autoritària, fet que va condicionar bona part de les
organitzacions comunistes radicals.
Respecte al maoisme, Horacio Roldán Barbero va publicar dos llibres, des de
l’àmbit jurídic, els anys 2008 i 2010.67 El primer és un estudi focalitzat en els GRAPO,
analitzant-los des d’un punt de vista criminalista, on es recullen les accions armades del
grup i les conseqüents mesures de l’estat franquista i el democràtic per perseguir el grup
i castigar-ne els perpetradors. Aquest treball elaborat des de l’àmbit jurídic tendeix a fer
un estudi polític i social del grup molt escàs i que utilitza sovint un llenguatge despectiu
envers els seus militants, qualificant-los de narcisistes, fanàtics, psicòpates o frustrats.
Per tot això, cau en un anàlisi subjectiu. Aquests vicis es reprodueixen en la segona
obra, en la qual l’autor es concentra en el maoisme i en especial el PCE(m-l). Tot i això,
les dues obres són útils per analitzar la repressió dirigida des del Tribunal d’Ordre
Públic contra aquesta corrent política, oferint-ne xifres que permeten extreure la lectura
que els grups de l’esquerra revolucionària maoista van ser especialment perseguits per
de España (marxista-leninista)”. Madrid, FIM, 2007. Comunicació presentada al II Congreso de Historia
del PCE.
66
Sophie Baby; Javier Muñoz: «El discurso de la violencia en la izquierda durante el último franquismo y
la transición», a Culturas y políticas de la violencia, eds. José Luis Ledesma, Javier Muñoz; Javier
Rodrigo. (Madrid: Siete Mares, 2005), 279-304.
67
Horacio Roldán Barbero. Los GRAPO, un estudio criminológico. Granada: Comares, 2008.; Horacio
Roldán Barbero. El Maoísmo en España y el tribunal de orden Público (1964-1976). Córdoba:
Universidad de Córdoba, 2010.
27
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
les autoritats franquistes, en part per l’activitat armada d’alguns ells però també per
l’activisme cívic de molts altres.
Continuant amb els treballs fets al voltant de les organitzacions de l’esquerra
radical, al 2011 va veure la llum una obra coordinada per José Luís Martín Ramos sobre
el partit de l’esquerra radical més important de tots, el Partido del Trabajo de España
(PTE).68 Aquest llibre és especialment útil per la gran quantitat de documentació
utilitzada, incloses les fonts orals, i per la relació que aquest grup va tenir amb OCEBR. Més concretament, el PTE -primer com a Partido Comunista de España
(internacional)- sorgeix el 1967 a partir d’una escissió del PSUC que s’organitza al
voltant del grup “Unidad”, en el qual coincidiran amb un altre grup d’escindits que
seran els que acabaran creant la OCE-BR l’any 1968.
Des d’una perspectiva general Ricard Martinez i Muntada va publicar a Viento
Sur un article sobre la esquerra revolucionària en general entre els 60 i els 80.69 Si bé és
un treball breu, l’article fa un repàs de bona part de les organitzacions de l’extrema
esquerra revolucionària marxista, incloent el seu desenvolupament a mida que es
passava de la dictadura franquista a la democràcia. Dels seus escrits se n’extreu
l’encertada reflexió que cal estudiar l’extrema esquerra revolucionària deslliurant-se
dels tòpics que la consideren una patologia o la banalitzen explicant-la com un conjunt
de grups organitzativament pobres, poc nombrosos, poc realistes i poc formats
ideològicament. Mostra de l’abús d’aquests tòpics són els llibres de Consuelo Laíz, José
Manuel Roca i Horacio Roldán Barbero. L’autor defensa la necessitat d’estudiar
l’extrema esquerra revolucionària com un producte del seu temps, vinculat a la lluita
antifranquista en conjunt i en un marc analític de la lluita de classes. Respecte a l’OCEBR, a qui esmenta breument, s’ha de concloure que el partit va passar, després de 1974 i
la reafirmació d’aquest com a maoista, cap a una marginació que progressivament el va
orientar cap a la seva pràctica desaparició.
Un treball similar a aquest és el de Julio Pérez Serrano, on també s’enumeren un
gran nombre d’organitzacions de l’extrema esquerra radical, tant comunista com
anarquista, resseguint el seu desenvolupament històric de forma breu.70 Respecte a
68
José Luís Martín Ramos (ed.). Pan, trabajo y libertad. Historia del Partido del Trabajo de España.
Barcelona, El Viejo Topo: 2011.
69
Ricard Martínez. “La izquierda revolucionaria de ámbito estatal, de los sesenta a los ochenta: una
brevísima historia” a Viento Sur, nº 125, (gener 2013): 108-118.
Julio Pérez Serrano. “Orto y ocaso de la izquierda revolucionaria en España (1959-1994)”. A Los
partidos en la Transición: las organizaciones políticas en la construcción de la democracia española,
70
28
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
l’OCE-BR, de la lectura d’aquest text es pot extreure la conclusió que el partit va acabar
marginat dins del fragmentat i cada cop més reduït espai de les esquerres radicals
marxistes. Des d’una perspectiva general, aquest procés entronca amb el curt segle XX
de Hobsbawm71, dins del qual el Maig del 68 i la Primavera de Praga en són els
moments de màxima efervescència marxista. Un cop passat aquest moment, només els
referents maoistes van aconseguir que la revolució socialista continués persistint com un
objectiu polític, en especial a Espanya, on el context de la Transició, amb
l’enfrontament entre el socialisme i el capitalisme desvinculat del Franquisme, que va
permetre als revolucionaris tenir un espai de lluita pels seus objectius, malgrat acabar
derrotats.
Una altra obra de caràcter general sobre les esquerres radicals durant la
Transició és el de Gonzalo Wilhelmi, publicat el 2016.72 El llibre és especialment
interessant per la gran quantitat de temes i organitzacions sobre les que escriu, amb el
problema que l’OCE-BR amb prou feines hi és esmentada. Les poques vegades que
apareix és dins de dues seccions dedicades al moviment popular urbà, en les quals es
reafirma el paper de l’OCE-BR dins del moviment veïnal, per darrere el PSUC, ja que el
seu anàlisi es basa en la FAVB, organització que no va ser “capturada” per
l’antifranquisme fins després del reintegrament de la escissió. Respecte als primers anys
democràtics, l’autor assegura, coincidint amb Marc Andreu, que l’esquerra radical (com
l’OCE-BR i el PTE) encara va quedar més marginada a partir del seu rebuig a negociar
amb l’alcalde Josep Maria Socías, pel fet de considerar-lo il·legítim al haver estat
designat pel rei. Per contra, les associacions de veïns ho veien com una oportunitat de
negociar amb el consistori municipal.
Seguint amb Ricard Martínez, juntament amb Martí Caussa, van publicar una
història de la LCR a l’any 2014.73 El text com a tal és un repàs extens a la història de
l’organització, sempre vinculada al canviant context històric i a la constel·lació
d’organitzacions de l’extrema esquerra, incloent fins ben entrada la democràcia. Com a
tal, es dóna especial atenció als àmbits organitzatius del partit, recollint també les
nombroses tendències de debat al seu sí. La lectura d’aquest treball serveix per conèixer
coord. Rafael Quirosa-Cheyrouze Muñoz, (Almeria: Congreso Internacional Historia de la Transición en
España, 2013), 249-291.
71
Eric Hobsbawm., Op.cit.
Gonzalo Wilhelmi. Romper el consenso. Madrid: Siglo XXI, 2016.
73
Martínez, Ricard i Caussa, Martí (eds.) (2014). Historia de la Liga Comunista Revolucionaria (19701991). Madrid: La Oveja Roja.
72
29
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
com un partit de l’esquerra radical definit com a trotskista es va poder reorientar cap a
l’activisme sindical, feminista i pacifista, fet que li va permetre sobreviure fins ben
entrats els 90. Aquest fet és extrapolable al marc analític d’altres formacions, per
entendre com van gestionar el seu futur les organitzacions de l’esquerra radical un cop
ja assolida la democràcia i amb el plantejament de nous objectius.
Respecte a la OCE-BR, la bibliografia és escassa, quedant reduïda a treballs
puntuals o mencions esporàdiques dins d’obres de caràcter més general, la majoria de
les quals publicades en anys recents. Tot i això, i en relació amb el moviment veïnal,
l’OCE-BR ja apareix esmentada en les obres, abans citades, de Josep Martí Masferrer i
Josep Maria Huertas i Marc Andreu, publicades els anys 80 i 90. En el primer cas,
l’estudi de Josep Martí Masferrer assenyala que l’OCE-BR va ser fonamental per
endegar algunes de les associacions de veïns, participant en un 18,6% de les juntes de
govern i comissions gestores de les associacions. També assenyala que a l’any 1981
l’OCE-BR havia perdut molta de la seva influència als barris, participant a només a un
3,7% de les juntes i comissions de les associacions de veïns.74 Alhora, a l’obra conjunta
entre Josep Maria Huertas i Marc Andreu es precisa que l’OCE-BR va ser el primer
partit a plantejar-se l’acció als barris com un front més de lluita dins l’antifranquisme, a
més de pretendre que fossin l’avantguarda del moviment urbà.75
Una altra obra de referència sobre l’OCE-BR són les memòries de Solé Tura,
publicades a l’any 1999, i on el polític recorda la seva vida política, incloent el seu pas
pel PSUC i l’OCE-BR.76 De la lectura d’aquestes memòries es pot extreure que l’OCEBR va néixer com una organització d’activistes joves més que no pas com un partit
polític, dintre del qual s’agrupaven joves tan comunistes com catòlics amb la voluntat
de portar a la pràctica dins la societat tot un seguit de reflexions teòriques gramscianes.
També explica que el procés de reintegració de part de l’OCE-BR al PSUC es deu
únicament a la voluntat dels escindits d’unir forces amb el partit de l’antifranquisme
català més potent, el PSUC, per afrontar l’últim període de la dictadura franquista. Tot i
això, cal ser prudent amb aquesta informació. Giaime Pala ho desmenteix al seu article
sobre el reingrés al PSUC, en el qual considera, encertadament, que la praxis política de
l’OCE-BR als barris, universitats i fàbriques demostra la seva voluntat de desbordar el
PSUC per l’esquerra, convertint a l’OCE-BR en l’autèntica organització de masses del
74
75
Josep Martí Masferrer. Op.cit. p. 32.
Marc Andreu; Josep Maria Huertas. Op.cita. p.10.
76
Jordi Solé Tura, Una història optimista. Memòries, Barcelona, Edicions 62, 1999. p. 294.
30
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
comunisme català. Davant el fracàs d’això i la imminència d’un canvi polític els anys
74-75, la direcció de l’OCE-BR va buscar el reingrés.77
Seguint aquest fil comú amb el PSUC, també cal referenciar el llibre de Carme
Molinero i Pere Ysás sobre història del partit, dins del qual també s’esmenta breument
la trajectòria de l’OCE-BR, el seu capital polític i el procés de reintegració de bona part
de la seva militància.78 Sense diferir gaire de l’article que publicarà Giaime Pala un any
més tard, de la lectura d’aquest capítol se n’extreu la imatge de l’OCE-BR com un grup
de joves mobilitzats sense la voluntat de crear un partit polític. A més, afegeix un apunt
interessant: l’entrada dels dirigents de l’OCE-BR al PSUC va servir perquè aquests
aconseguissin, per fi, ser líders (recordar que van entrar per ocupar càrrecs dins del
Comitè Central i el Comitè Executiu) d’un autèntic moviment de masses, projecte amb
el que havien fracassat dins de l’OCE-BR. En referència al moviment veïnal, els autors
conclouen que l’OCE-BR havia cultivat bona part del seu èxit amb el treball als barris,
amb una reflexió i participació teoritzada i profunda, que el PSUC no tenia, i que
acabaria incorporant.
Com ja s’ha esmentat, l’article de Giaime Pala sobre la reentrada de l’OCE-BR
al PSUC també inclou referències al subjecte d’estudi d’aquesta investigació. 79 A més
de rastrejar els inicis estudiantils del partit i de les qüestions ja mencionades en les obres
abans comentades, l’autor considera que dins dels postulats ideològics de l’organització
no s’hi pot trobar influència gramsciana, conclusió que segurament caldria matisar. El
moviment veïnal per se ja s’ha de considerar, com defensa Marc Andreu, un front
popular de defensa del barri i reivindicació d’equipaments, millors condicions de vida i
llibertats democràtiques, el qual busca crear un model de ciutat propi, alternatiu i de les
classes subalternes contraposat a l’imposat des de les institucions dominants. D’acord
amb això i donada la pionera activitat de l’OCE-BR dins del moviment veïnal, basada
en l’activisme, la formació política, la mobilització social i la producció teòrica al
voltant del dret a la ciutat, caldria considerar l’existència d’un component gramscià dins
la seva ideologia. Finalment, de la lectura de l’article de Giaime Pala també s’ha
d’extreure la idea que la reinserció de l’OCE-BR al PSUC va ser problemàtica per les
Giaime Pala. “Una semilla de discordia. La entrada de Bandera Roja en el PSUC.” Revista HMiC, nº 9,
(2011).
77
Carme Molinero; Pere Ysàs. Els anys del PSUC. El partit de l’antifranquisme (1956-1981). Barcelona:
L’Avenç, 2010.
78
79
Giaime Pala. Op.cit.
31
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
dues organitzacions. Per l’OCE-BR per motius evidents, ja que va perdre a un gran
nombre de militants i als principals intel·lectuals del partit, deixant l’organització en
una situació molt delicada i cada cop més grupuscular. I pel PSUC perquè les
negociacions es van fer en tot moment sense comptar amb la participació de les bases,
les quals es van trobar, a partir del desembre del 1974, que compartien organització amb
gent amb la que fins aleshores es trobaven enfrontats dialècticament.
32
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
3. Espectre de l’antifranquisme (1960-1975)
El PCE i PSUC són els partits de l’antifranquisme més presents en la mobilització
social del Tardofranquisme, si bé els resultats no van reflectir això a les primeres
eleccions on van participar. Als anys 80 havien perdut el lideratge de l’esquerra
marxista en favor de PSOE i PSC respectivament. S’havien incorporat a un comunisme
de pas a pas, amb la societat democràtica com un objectiu prioritari per la seva política.
Tot i això no renuncien a la seva política comunista anticapitalista, només que accepten
el marc de la democràcia occidental per aconseguir. Això provoca el sorgiment d’una
esquerra comunista crítica amb el PCE i el PSUC, reivindicadora del marxisme de
Lenin, Stalin, Trotski o Mao i de la vella pràctica revolucionària i fins i tot armada per
oposar-se al que consideren revisionisme. Tot i això, la pràctica política entre les
mobilitzacions de l’antifranquisme no eren especialment diferents, degut al clima de
repressió i convergència antifranquista i marxista.80
Durant la Transició, considerant-lo el període que va del 20 de novembre de
1975, amb la mort de Francisco Franco, fins al 28 d’octubre de 1982, moment de la
victòria del PSOE a les eleccions81, les esquerres espanyoles van ocupar un espai central
dins l’antifranquisme i el procés d’erosió i caiguda del règim franquista. Ho van fer, en
especial, des de la participació dels seus militants en el gran ventall de moviments
socials que van emergir en els últims anys del franquisme i que han de ser considerats
essencials per entendre com la dictadura de Francisco Franco va veure anticipat el seu
final. Això desmenteix a determinades visions historiogràfiques que, amb una marcada
intencionalitat política, pretenen restringir l’autoria de la democràcia al rei Juan Carlos I
i als pactes entre polítics reformistes provinents del franquisme i de l’oposició
moderada.
Deixant enrere aquesta perspectiva, és imprescindible estudiar la Transició a
partir de l’àmplia mobilització social, d’igual manera que s’ha de tenir en compte la
greu crisi política del règim i les cada cop més insalvables contradiccions
socioeconòmiques fruit del procés de modernització de la societat espanyola. Tal i com
80
Carme Molinero; Pere Ysás. Las izquierdas en tiempos de transición. València: Universitat de
València, 2016. p. 22.
81
La victòria del PSOE marca l’inici de la consolidació democràtica d’Espanya, superant l’etapa
postfranquista de repressió dels comunistes, d’aprovació de la Constitució i de derrota del colpisme
militar.
33
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
han demostrat Xavier Casals, Sophie Baby i Pau Casanellas, la Transició no va ser
pacífica, sinó que això és un mite creat per legitimar-la. La realitat és que els últims
anys del franquisme van estar marcat per una repressió brutal contra la oposició que
marcava una involució cap als inicis del règim.82
Al moviment obrer, protagonista d’una nova conflictivitat social, s’hi van sumar
els estudiants, els intel·lectuals i les associacions de veïns de les grans ciutats
espanyoles. Dins d’aquestes organitzacions, el paper dels partits comunistes, en especial
del PCE a Espanya i del PSUC a Catalunya, va ser fonamental per organitzar unes
àmplies xarxes d’activisme polític antifranquista. Aquest antifranquisme, de caràcter
clandestí i col·lectiu, s’enfrontava de forma directe a tot l’aparell repressor policial i
militar de l’estat franquista que en el seu tram final, lluny de suavitzar la seva activitat,
va reaccionar amb extrema violència contra la contestació social que s’anava convertint
en hegemònica.
En el cas català, l’OCE-BR fou el representant de l’esquerra comunista radical
més destacat dins el panorama de l’antifranquisme. Sorgit com una escissió del PSUC el
1968, l’OCE-BR s’organitzà al voltant de la revista del mateix nom i ben aviat es va
convertir en una organització amb molta presència dins els moviments socials de
l’antifranquisme, en especial dins els moviments veïnals, des dels quals incidien en el
debat de la gestió democràtica de l’espai urbà i la política catalana.
És en aquesta confluència entre moviments populars urbans i l’extrema esquerra
revolucionària que s’insereix la present tesina. Ambdues branques de l’antifranquisme
comparteixen una similitud comuna dins els estudis historiogràfics: han rebut poca
atenció per part dels historiadors i, quan s’ha fet, ha estat de forma global dins tot
l’espectre de l’antifranquisme. Aquest espai comú entre l’OCE-BR i les associacions de
veïns encara requereix ser desenvolupat de forma conjunta, objectiu que es proposa la
present investigació.
Per contextualitzar aquesta investigació és precís conèixer una miscel·lània
general de les organitzacions d’arrel marxista que van sorgir a l’esquerra dels partits
82
Xavier Casals Masagué. La Transición Española. El voto ignorado de las armas. Barcelona: Pasado y
Presente, 2016.; Pau Casanellas. Morir matando. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2014.; Sophie Baby,
Le mythe de la transition pacifique. Madrid: Casa Velázquez, 2012.
34
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
comunistes tradicionals. Mitjançant això es pot inserir correctament a l’OCE-BR en el
seu context històric, coneixent així el procés que seguirà fins a la seva unió definitiva
amb el PSUC, a l’any 1989.
Partido Comunista de España (marxista-leninista) -PCE (m-l)El PCE (m-l) neix com el que els seus líders, Benita Ganuza i Julio Manuel
Fernández, consideren hereu del PCE de José Díaz i l’estalinisme i el maoisme. La seva
proposta era liderar una revolució nacional i democràtica que acabés amb una Espanya
semifeudal i colonitzada per Estats Units d’Amèrica. A més, la nova Espanya creada pel
PCE (m-l) seria una República Federativa que s’aconseguiria amb un Front Únic obrer
liderat pel Frente Democratico Nacional Revolucionario (FDNR) i l’Exèrcit Popular.
Les seves influències per aquest procés eren la guerra popular maoista contra els
japonesos i el model d’alliberació nacional albanès.83
Durant els seus primers anys d’existència, el partit es va veure contra les cordes,
tant per les escissions com per la gran pressió policial que estava rebent. Va ser a partir
del 1970 que el partit es va preparar per afrontar una política de masses que aniria
acompanyat d’un braç militar: el Frente Revolucionario Antifascista y Patriota (FRAP).
Amb aquestes decisions del Comitè Central es va insistir en que l’objectiu fos el
derrocament de la dictadura, una República Popular i Federativa, la nacionalització dels
béns nacionals, reforma agrària per liquidar latifundis i acabar amb les restes del
colonialisme espanyol, a més de la creació d’un exèrcit popular. La seva proposta pel
model territorial prometia defensar les llibertats democràtiques del poble i els drets de
les minories nacionals de dins del país.84 Per aconseguir això era imprescindible establir
un govern democràtic provisional fruit de la mobilització popular. Durant el 1974 i
1975 es va mantenir en una política de participació en els partits de masses, mentre que
el seu braç armat, davant una transició democràtica controlada per l’oligarquia va iniciar
una cadena d’atemptats a Madrid, Barcelona i València que, segons ells, havien
d’iniciar la guerra popular. No només no van aconseguir els seus objectius, sinó que la
repressió franquista va detenir centenars de membres del partit i en va executar a tres,
aïllant el partit del consens reformista que imperava a la societat.
83
84
Julio Pérez Serrano. Op.cita. p.256.
Laíz, Consuelo. Op.cit. p. 162.
35
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
Va ser a partir d’aquest moment, amb el seu segon Congrés Nacional, el 1977,
que es renuncia a la lluita armada i s’organitza la Convención Republicana de los
Pueblos de España (CRPE) mitjançant el qual s’esperava generar un moviment al
voltant del partit en favor de la República i que permetés el dret a l’autodeterminació de
les nacions d’Espanya85. Tot i això, el PCE (m-l) mai va tenir un compromís ferm amb
el dret a la secessió. El seu ideari connectava amb les propostes del leninisme que
subjugaven la lluita nacionalista a la les victòries del socialisme que, en el cas espanyol,
passaven primer pel final de la dictadura i la dominació estrangera.86
Tot i aquest gir, un cop legalitzat, el partit va encadenar desastrosos resultats
electorals que el van portar a la dissolució el 1992.
Partido Comunista de España (reconstituido) -PCE(r)Els orígens del PCE(r) es remunten a la Organización de Marxistas-Leninistas de
España (OMLE), fundada a Brussel·les el setembre de 1968 reunint diverses escissions
del PCE i el PCE (m-l) reunides a l’exili. Nascuda a partir de l’espenta del maig francès,
el grup va defensar vies tercermundistes, la Revolució Cultural i la descolonització
mundial, a més de posicionar-se a favor de Stalin i Mao i criticant el PCE i la URSS. No
serà fins a partir del 1970, amb el retorn d’exiliats a Espanya, que començarà a tenir
implantació al país87.
Al 1971 es va produir un fet clau per l’OMLE: la sortida de Manuel Pérez
Martínez (Arenas) i un nodrit grup de seguidors del PCE (i) i el seu ingrés a la
formació. Ben aviat van criticar el model organitzatiu del grup, considerant-lo feble,
motiu pel qual van fer-se càrrec del partit i iniciant un procés per estendre’l mitjançant
federacions regionals. Tot i això, el partit es va mantenir sempre aïllat de les
plataformes unitàries antifranquistes, creant les seves pròpies i defensant el seu model
d’insurrecció armada per derrocar el franquisme i establir un govern revolucionari.
Finalment, al juny del 1975 va celebrar-se el congrés en el qual es va convertir
oficialment en el PCE (r), donant impuls a una secretaria tècnica que organitzaria els
atemptats per trencar el consens dels partits que negociaven la transició.
85
Julio Pérez Serrano. Op.cita. p. 257.
Laíz, Consuelo. Op.cit. p. 160.
87
Julio Pérez Serrano. Op.cita. pp. 258,259.
86
36
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
Els encarregats de dur a terme aquesta política eren els Grupos de Resistencia
Antifascista Primero de Octubre (GRAPO) que, des de l’estiu del 1975, van iniciar una
campanya d’atemptats i lluita armada contra les forces de seguretat i personal relacionat
amb les institucions de l’estat franquista. Inspirats en els models maoistes de la guerra
popular i del Che Guevara sobre la guerra de guerrilles, sempre van creure que les seves
accions estaven destinades a generar un procés de transició autènticament democràtic, el
qual era impossible degut a la intromissió constant de l’imperialisme nord-americà. Així
doncs, els models nacionals en els que s’inspiraven eren antiimperialistes, especialment
el de les lluites d’Indoxina, Cuba o Algèria contra les intervencions americanes i
franceses, respectivament.88
Després de la mort de Franco van assolir una gran notorietat per alguns segrestos
i atemptats, però la pressió policial en va limitar l’activitat fins que el 1982 les seves
accions van quedar reduïdes a atracaments i robatoris per mantenir finançada
l’organització.
Partido Comunista de España (internacional) i Partido del Trabajo de España PCE(i) i PTEDesprés de l’escissió del PCE (m-l) al 1962, el PCE també viu la sortida del PCE (i), al
1967. Aquest moviment és especialment significatiu a Catalunya, on el grup Unidad
que s’havia escindit del PSUC, coincideix amb aquest grup provinent dels nuclis obrers
de la regió.
Igual que passa amb les altres escissions del PCE, el PCE (i) aposta per
reivindicar de nou la figura de Stalin, l’aplicació de la teoria leninista per construir un
partit d’avantguarda que dirigeixi a la classe obrera cap a la revolució, feta mitjançant
una insurrecció armada i recollint els aspectes maoistes de la revolució cultural.89 Tot i
això, entre 1969 i 1971 el partit es manté en cercles molt marginals i molt crítics amb el
PCE. Al 1971, amb l’abandó d’alguns dirigents i altres detencions el partit inicia una
etapa de reorganització que el portarà a canviar el seu nom per Partit del Treball
d’Espanya al 1975. Els canvis organitzatius que s’havien impulsat dins el partit van
facilitar el seu ingrés i col·laboració amb l’Assemblea de Catalunya i la Junta
Democràtica, participant en la política d’aliances amb la burgesia i convertint-se en la
88
89
Ibídem., p. 260.
Laíz, Consuelo. Op. cit. p. 81.
37
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
força política més influent a l’esquerra del PCE.90 També va participar activament a les
diferents associacions de masses de final del franquisme, buscant públicament la
legalització, demanant el vot afirmatiu crític a la Constitució i participant a les
eleccions, en coalició i en solitari després de la legalització, aconseguint resultats
minsos.
El partit podria ser definit com una organització eclèctica, que va ajuntar
diversos aspectes de les teories marxistes per organitzar el seu corpus ideològic. De
Lenin assumeixen el partit d’avantguarda, de Stalin la política de fronts populars i de
Mao Zedong la visió entorn a l’imperialisme i la necessitat de participar en l’alliberació
nacional dels pobles. Tot i això, la seva prioritat sembla ser més aviat lliurar Espanya
dels tractats i acords amb Estats Units, si bé les seves propostes també inclouen el
reconeixement del dret a l’autodeterminació dels diferents pobles d’Espanya.91
La proposta revolucionària del PTE s’articulava en dues fases, en la primera, de
caràcter democràtic, s’incloïa la voluntat de crear una Espanya republicana amb la
forma d’un estat multinacional i en la qual fos reconegut el dret a l’autodeterminació si
així es sol·licitava.92
Finalment, al 1979 el partit va celebrar un congrés per unificar-se amb
l’Organització Revolucionària de Treballadors (ORT), sorgint-ne el Partido de los
Trabajadores (PT) que s’acabà dissolent un any més tard fruit de la mala situació
econòmica i els modestos resultats electorals.
Movimiento Comunista de España (MCE)
Els orígens del MCE cal buscar-los en una nova esquerra basca influenciada pel
maoisme, constituint ETA Berri al 1967, després de ser expulsats per la majoria
nacionalista d’ETA. Amb el pas dels anys i a partir del contacte i unificació amb altres
organitzacions maoistes que prenien com a model la revolució cubana va néixer el
MCE.93
El MCE es declarava marxista-leninista-maoista però, al contrari que altres
grups de l’esquerra radical, rebutjava la lluita armada o insurreccional al considerar que
90
Julio Pérez Serrano. Op.cita. pp. 262,263.
Laíz, Consuelo. Op.cit. p. 126.
92
Wilhelmi, Gonzalo. Op.cit. p. 100.
93
Julio Pérez Serrano. Op.cita. pp. 268, 269.
91
38
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
no es donaven les condicions necessàries per dur-la a terme. La seva proposta de
revolució es basava en un procés articulat per etapes de presa del poder, establiment de
la dictadura del proletariat i, finalment, la transformació final a una societat socialista.
En un primer estadi, a nivell nacional, es plantejava la consecució d’un règim
democràtic en forma de república federativa prèvia al socialisme i aprofundia
especialment en el dret de les nacionalitats a la lliure autodeterminació. A més, era
especialment crítica amb els tractats estatunidencs i la presència de tropes al territori
espanyol.94
Tot i això, al primer número de la revista Servir al Pueblo l’organització fa
esment, com un dels seus postulats ideològics acabar amb l’opressió de les
nacionalitats. No demana directament la independència per les nacionalitats, sinó que
proposa que, arribat el moment, les nacionalitats puguin demanar exercir el seu dret a
l’autodeterminació. Abans, l’MCE es vol centrar en acabar amb el centralisme d’estat,
atorgar autonomies, crear un model federal i demanar com a llengües oficials el català,
el castellà, el basc i el gallec. Tot i això, el partit comenta que arribat el moment, ells
sempre es mostraran disposats a trobar la millor forma de mantenir una unitat lliure
entre pobles, tenint com a objectiu primari la lluita de classes i la revolució social.95
Tot i que als seus inicis va ser un partit maoista amb aspiracions a ser un partit
de masses que unifiqués l’acció revolucionària d’obrers i camperols, a partir de la
segona meitat dels anys 70 va abandonar progressivament el maoisme i recollint
diversos aspectes d’un marxisme eclèctic i acostant-se a la Organización de Izquierda
Comunista.96 La seva crítica a la Constitució i els successius mals resultats electorals
van portar a que s’unifiqués amb la LCR.
*
*
*
Com es pot desprendre de la història d’aquestes organitzacions, els partits
revolucionaris del marxisme van quedar aïllats amb l’establiment de la democràcia
postfranquista. Si bé es van destacar durant el Tardofranquisme per la seva participació
en l’agitació i mobilització social, els resultats electorals (acompanyats d’un primer
94
95
Ibídem., p. 269; Laíz, Consuelo. Op.cit. p.135.
Laíz, Consuelo. Op.cit. p. 138.
96
Julio Pérez Serrano. Op.cita. p. 270
39
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
període de prohibició legal) les van condemnar a l’ostracisme i, finalment, a la
desaparició. L’aposta d’aquestes organitzacions per la República, la no-negociació amb
els franquistes o la guerra popular contra el règim no van trobar ressò entre la societat
espanyola, la qual, després de 40 anys de dictadura temia una involució cap a una nova
guerra civil. Fruit d’això, per molt legítims que puguin semblar en l’actualitat alguns
dels seus plantejaments contra el Franquisme, aquests enorme conglomerat
d’organitzacions va entrar en una profunda crisi que les va fer desaparèixer, procés en el
qual s’ha d’inserir a l’OCE-BR, tal i com es veurà en les següents pàgines.
40
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
4. L’extrema esquerra revolucionària i els moviments populars urbans: el cas
d’Organització Comunista d’Espanya (Bandera Roja)
La OCE-BR, igual que la pràctica totalitat de la nova esquerra revolucionària, ha
d’emmarcar el seu naixement en el context dels anys 50 i 60, amb el procés de
desestalinització iniciat al 1956, les descolonitzacions, les revolucions de Xina, Cuba,
Vietnam, Algèria i les mobilitzacions socials i polítiques que van desembocar en el
maig del 1968. En general, bona part d’aquests nous grups trencaven amb els partits de
l’esquerra tradicional, considerats cada cop més propers a la socialdemocràcia i que
havien rebutjat dur a terme la revolució, incorporant-se així a les democràcies burgeses i
capitalistes.97
En l’àmbit espanyol, aquesta situació es veu influenciada per l’existència de la
dictadura franquista, règim autoritari i conservador sorgit del sollevament militar del
juliol del 36 i la posterior guerra civil. El nou règim, bastit amb els fonaments d’un
anticomunisme ferotge, només va haver d’enfrontar-se al maquis, l’últim intent del PCE
de derrocar, mitjançant la violència, a la Dictadura. Esgotada aquesta opció a l’any
1952, el PCE va reorientar la seva acció cap a la mobilització social mitjançant
organitzacions com el Frente Nacional Antifascista o Huelga Nacional. Tot i això, a
partir del XXè Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) celebrat el
1956, el PCE inicia els primers passos cap a la política de Reconciliación Nacional98,
ratificant així les doctrines de la desestalinització i la coexistència pacífica de Khrusxov.
Aquesta postura es va reafirmar al 1957, mitjançant el suport explícit del PCE a la
política soviètica de repressió dels moviments populars de Polònia i Hongria i al
novembre del 1960 a la Conferència de Partits Comunistes celebrada a Moscou, on va
rebutjar la ortodòxia estalinista proposada per Xina i Albània.99
El germen de la OCE-BR és l’escissió del PSUC denominada Unidad,
conformada l’abril del 1967 a partir de la resolució de la Comissió Executiva del PCE i
Martínez, Ricard. “La izquierda revolucionaria de ámbito estatal, de los sesenta a los ochenta: una
brevísima historia”. Op.cit. p. 108.
98
Al 1956 el PCE aprovava la política de Reconciliación Nacional, cercant la unitat antifranquista que
mitjançant una vaga general pacífica acabés amb la Dictadura. Això es feia amb la voluntat d’estendre la
mà a tothom que rebutjés el franquisme, vingués d’on vingués, a més de renunciar a la venjança per la
derrota de la República i apostar per la reconciliació entre bàndols. Carme Molinero; Pere Ysàs. De la
hegemonía a la autodestrucción. El Partido Comunista de España (1956-1982). Barcelona: Crítica, 2017.
pp. 20-29.
99
Julio Pérez Serrano. Op.cita.
97
41
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
el PSUC favorable als pactes amb els sectors evolucionistes del règim franquista.100
Aquest grup estava format per Manuel Valverde Valseca, membre del Comitè Central
del PSUC i per un grup d’estudiants i obrers descontents amb aquesta nova línia
política. A l’agost del mateix any s’hi va incorporar Jaume Seguí, juntament amb un
nou col·lectiu d’estudiants i militants provinents del PSUC.101 Uns mesos més tard, al
desembre del 1967, el grup va decidir constituir-se en partit polític amb el nom de
PCE(i), de caràcter marxista-leninista, contrari al claudinisme102 i a la política
col·laboracionista amb els sectors evolucionismes del franquisme del PCE, fet que va
provocar l’escissió del mateix grup que a l’agost s’havia incorporat a Unidad, proper al
claudinisme.
Aquesta nova escissió, essencialment estudiantil, es va constituir a inicis del
1968 amb el nom d’Unió d’Estudiants Revolucionaris (URE), grup que ben aviat va
començar a tenir presència a les facultats de Dret i Ciències Econòmiques de la
Universitat de Barcelona (UB). A ells s’hi van incorporar antics membres del PSUC
com Jordi Borja i Jordi Solé Tura, expulsats del partit arran de la crisi claudinista del
1964. Fruit d’aquesta unió va sorgir la revista Bandera Roja, publicada per primer cop
al novembre del 1968.103 Al voltant d’aquest òrgan d’expressió i debat, enfocats segons
les memòries de Solé i Tura cap a l’acció universitària, obrera, estudiantil i de barris104,
i a partir del creixement que l’organització va experimentar al Baix Llobregat,
Barcelona i al Vallès Oriental, el grup va decidir constituir-se en organització política
amb el nom d’Organització Comunista Bandera Roja (OCBR) en la seva conferència
Martínez, Ricard. “La izquierda revolucionaria de ámbito estatal, de los sesenta a los ochenta: una
brevísima historia”. Op.cit. p. 110.
101
Julio Pérez Serrano. Op.cit. p. 261.; Martínez, Ricard. “La izquierda revolucionaria de ámbito estatal,
de los sesenta a los ochenta: una brevísima historia”. Op.cit. p. 261.
102
Fernando Claudín defensava que: “Vamos hacia un cambio de las formas políticas de dominación del
capital monopolista, cambio que, a través de una serie de fases podrá llegar a ser más o menos
democrático. […] “El régimen franquista no estaba en crisis y que tenía capacidad de adaptación al nuevo
escenario interior que comportaba una nueva etapa de desarrollo del capitalismo español”, considerat un
anàlisi encertat per Carme Molinero y Pere Ysàs. Per contra, Santiago Carrillo no volia que en un procés
democratitzador d’aquest estil, el PCE quedés marginat. La crisi li va ser servir per assegurar el control
absolut de la direcció del PCE. Carme Molinero; Pere Ysàs. De la hegemonía a la autodestrucción. El
Partido Comunista de España (1956-1982). Op. cit. pp. 30-37.
103
Julio Pérez Serrano. Op.cit., p. 264.
104
Jordi Solé Tura, Op.cit. p. 294.
100
42
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
fundacional, celebrada el juliol del 1969.105 Segons Pere Meroño, exmilitant d’OCBR,
en aquells moments el grup tenia uns 400 afiliats.106
Ideològicament el partit recollia l’herència del maig francès i es va definir com a
marxista-leninista.107 De manera eclèctica, recollia els postulats antirevisionistes de la
doctrina de Mao Zedong, la Teoria de l’Estat de Nicos Poulantzas i els conceptes
d’hegemonia de Louis Althusser.108 A partir de les aportacions dels dos últims, es pot
traçar relació amb el pensament de Gramsci i la seva teoria de construcció d’una
hegemonia cultural subalterna contraria a l’estat capitalista i la classe burgesa que el
controla.
Estratègicament el partit funcionava de forma autogestionaria i flexible amb els
seus grups, treballant als barris amb el front de barris i participant de forma activa en
les associacions de veïns que començaven a sorgir a les perifèries urbanes de Catalunya
a finals dels 60, a més de ser visible a les universitats i entre els estudiants i el
professorat, arribant a competir en nombres amb el PSUC.109 Cal destacar especialment
la implicació de l’OCBR en l’àmbit urbà, en el qual va ser pioner a l’hora d’entendre la
importància del barri i la millora de les condicions de vida com un dels espais prioritaris
de l’acció política, a més de contemplar a les associacions de veïns com interlocutors
necessaris per a la correcta gestió democràtica de la ciutat enfront de l’Estat.110
El moviment popular urbà era un fenomen relativament recent que entroncava el
seu naixement amb les migracions iniciades a la postguerra i el creixement i
densificació dels nuclis urbans receptors d’aquesta immigració. Entre 1939 i 1950 a
Catalunya hi van arribar unes 260.000 persones, entre 1951 i 1960 ho van fer 469.806, i
entre el 1960 i el 1970 en van arribar unes 750.000, provinents majoritàriament del sud
d’Espanya111, tot i que també es va produir una migració interna catalana en direcció a
Barcelona. La tasca de la Obra Sindical del Hogar (OSH) va ser del tot insuficient, tan
105
Giaime Pala. Op.cit. p. 141.
Pere Meroño, Pere. Román, l’home que va organitzar el PSUC. Barcelona: Fundació Pere Ardiaca,
2005. p. 105.
107
Julio Pérez Serrano. Op.cita. p. 264.
108
Giaime Pala. Op.cit. p. 141.
109
Ibídem., p. 142.
110
Ibídem., p. 142
111
Anna Cabré, “L’evolució de la natalitat a Catalunya”. a Història, política, societat i cultura dels
Països Catalans. De la dictadura a la democràcia 1960-1980, dirigit per Borja de Riquer (Barcelona:
Fundació Enciclopèdia Catalana, 1998).
106
43
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
en la postguerra com en els primers anys 50, ja que entre 1942 i 1956 es van construir
8.205 habitatges a la província de Barcelona, 1.499 a la de Girona, 1.462 a la de Lleida i
1.144 a la de Tarragona112, xifres insuficients per assumir el creixement abans esmentat.
A aquestes carències també s’hi ha de sumar una marcada activitat especulativa i
corrupte entorn a la construcció d’aquests habitatges, on les empreses subvencionades
per la Dictadura obviaven tota planificació urbanística i generaven zones residencials
totalment mancades dels serveis mínims bàsics, marginades espacialment amb
l’objectiu de mantenir allunyats els treballadors immigrants del centre de la ciutat i
sense cap voluntat de millora de les condicions de vida o la igualtat social d’aquests.113
Tot i això, abans d’aquesta etapa constructiva iniciada als 60, predominava el fenomen
del barraquisme (que no era precisament nou a la ciutat), que ocupava espais no aptes
per a l’habitatge amb construccions precàries i sense cap garantia sanitària o
arquitectònica. Al 1949 el Servicio de Represión del Barraquismo comptabilitzava
15.000 barraques a la ciutat, on hi vivien 60.000 persones, mentre que fonts
eclesiàstiques enfilaven la xifra fins a les 150.000 persones o 200.000 incloent els
rellogats.114 Arran d’aquesta situació es quan es van impulsar mesures polítiques per
assegurar: “la construcció del major nombre d’habitatges possible, encara que això
impliqués, com així va ser, una nul·la vigilància i control sobre la qualitat dels mateixos
i l’entorn urbà on s’assentaven, tot i que els projectes d’urbanització i la legislació
existent preveiessin uns mínims estàndards constructius o una sèrie d’equipaments i
serveis i infraestructures urbanes. De la mateixa manera, l’estesa corrupció i l’obert
nepotisme existents en l’administració franquista van permetre que immobiliàries,
constructors i inversors amics [...] obtinguessin fantàstics beneficis a costa d’abaratir els
costos de construcció al màxim o evitant la urbanització de les seves promocions
d’habitatges.115” És interessant llegir el que publica la revista 9 Barrios sobre la
carència de serveis bàsics:
“¿Qué pasa en nuestro barrio que faltan tantas cosas y tantas cosas para poder vivir en él como
personas o seres sociales que somos? Esto es lo que nos preguntamos el grupo de mujeres de
112
Carme Molinero. La captación de las masas. Política social y propaganda en el régimen franquista.
Madrid: Cátedra, 2005. p. 141.
113
Aracil, Rafael; Mayayo, Andreu y Segura, Antoni (eds.) (2004). Memòria de la Transició a Espanya i a
Catalunya. Els mitjans de comunicació. Barcelona: Universitat de Barcelona. pp.158-160.
114
Iván Bordetas Jiménez. Nosotros somos los que hemos hecho esta ciudad. Op.cit. p. 95.
115
Carme Molinero; Pere Ysàs. (coords.). Construint la ciutat democràtica. El moviment veïnal durant el
tardofranquisme i la transició. Barcelona: Icària Editorial, 2010. p. 46.
44
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
Asociación 9 Barrios.Hoy nos vamos a fijar en una de esas cosas. GUARDERÍAS.¿Por qué no
tenemos Guarderías en nuestro barrio? ¿Es qué no nos hacen falta? ¿O bien es que cuando se
construye un barrio, los señores constructores, sólo piensan en hacer pisos y más pisos, (esto es
mas rentable) sin contar que estos pisos serán habitados por personas y que éstas tienen unas
necesidades que deben ser satisfechas?”116
Respecte al moviment de barris, el primer número de la revista Bandera Roja ja
dedicava la seva atenció a aquest espai de lluita. En ell es remarcava la necessitat de
penetrar en aquests espais encara pendents d’organització o politització, mitjançant un
treball sense grans organitzacions i capaç d’agitar i formar a la gent, orientant-la cap a la
mobilització política.117 Les associacions de veïns eren una forma d’organització de
masses que començaven als barris.
És en aquest context que cal emmarcar el naixement de les primeres formes
associatives en els barris, focalitzant-se especialment en els barris de nou naixement a la
perifèria de la ciutat de Barcelona. Si bé la Ley de Asociaciones de 1964 és important,
les experiències prèvies són les que assenyalen l’inici de la primera activitat dels veïns,
a partir de l’experiència personal. A inicis dels anys 60 existeixen les primeres
associacions de veïns a Barcelona, als barris de Les Corts, Sarrià, Sant Antoni,
Montbau, Torre Llobeta, Amics Magòria, La Pau, Besòs o La Maresma, legalitzades des
de Madrid, sense un objectiu comú específic ni participació política d’esquerres, sinó
que majoritàriament responen a interessos culturals o, en el cas de Sud-Oest del Besòs,
a crear un espai de reunió per falangistes.118 També va existir un activisme a nivell
individual que es pot considerar llavor del moviment veïnal. Jordi Borja, per exemple,
va participar als anys 50 com a voluntari a diferents experiències a Can Valero,
Somorrostro i Vall d’Hebron. Seguint amb la recerca dels orígens del moviment veïnal,
és imprescindible assenyalar l’impacte que la Guerra Civil va deixar en les persones que
van emigrar en direcció a Barcelona o altres ciutats de l’estat, fugint tan per motius
socioeconòmics com per les seves idees polítiques progressistes o d’esquerres que eren
reprimits per la Dictadura. Aquestes persones van exportar el teixit social dels seus llocs
de destí, reafirmant una identitat comuna de barri pel fet de compartir les mateixes
dificultats i misèries i fins i tot, els mateixos llocs d’origen.119
116
9 Barrios, juny-julio, 1972. CEDOC. p.2.
Bandera Roja, nº1. Novembre, 1968. pp. 4-5. ANC.
118
Josep Martí Masferrer. Op.cit. P. 2.
119
Iván Bordetas Jiménez. Nosotros somos los que hemos hecho esta ciudad. Op.cit. pp.182-239.
117
45
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
Al 1977 Jordi Borja, ja exmilitant de l’OCE-BR, definia les associacions de
veïns com “un medio para el desarrollo de la democracia política y social”.120 Afegia
que eren una forma d’organització de base, embrió d’un sindicalisme ciutadà, que
permet desenvolupar interessos comuns, vida social i aspiracions col·lectives que
s’oposin al model de societat capitalista, insolidari. També considerava que en el cas
espanyol, l’organització del moviment veïnal és més urgent que a la resta d’Europa, ja
que s’ha d’enfrontar a unes condicions de vida i un dèficit en habitatges molt més greus,
causats per la inoperància de l’ajuntament i l’estat franquista.121
Iván Bordetas recull algunes de les experiències i solidaritats que van contribuir
a forjar el teixit associatiu dels nous barris de Barcelona. Més enllà de les xarxes socials
migratòries, la solidaritat entre veïns va servir per crear canals d’informació dedicats a
la consolidació del barri. Els treballs d’autoconstrucció de les barraques es feien
mitjançant el treball col·lectiu igual que passava amb la construcció d’infraestructures
bàsiques com el clavegueram, fosses sèptiques, llocs de reunió, esglésies o aplanar
carrers. També succeïa que els veïns ja instal·lats donaven recomanacions als
nouvinguts per evitar problemes amb les autoritats, com per exemple construir les
barraques de nit per evitar enderrocaments o embrutar les més noves perquè semblessin
més velles.122 Els episodis d’extorsió per part de les autoritats eren abundants i el més
habitual era pagar un import a la Policia Local o la Guàrdia Civil per evitar denuncies
per construcció il·legal, si bé els agents implicats abusaven de la seva posició en més
ocasions.123 Episodis com aquests han d’enfocar la nostra perspectiva dels moviments
veïnals en dues direccions. En primer lloc, el moviment veïnal és un moviment
essencialment obrer (amb un 65% segons els càlculs d’Anna Alabart)124 i de
treballadors de molt baixa remuneració i amb uns 70.000 efectius, el qual troba en el
barri un espai més fora de la fàbrica on prendre consciència col·lectiva polititzada. Al
barri hi viuen els treballadors i és on tenen un primer espai de socialització, ja sigui en
família, coneguts o persones nouvingudes, amb les quals comparteixen classe social. La
seva militància en fàbriques i associacions de veïns podia ser i va ser dual. En segon
120
Jordi Borja. Qué son las Asociaciones de Vecinos. Barcelona: La Gaya Ciencia, 1977. p.19.
Jordi Borja. Qué son las Asociaciones de Vecinos. Op.cit. pp. 24-35.
122
Carme Molinero; Pere Ysás. Construint la ciutat democrática, Op.cit., 71.
123
Iván Bordetas Jiménez. Nosotros somos los que hemos hecho esta ciudad. Op.cit. pp. 205-206.
124
Anna Alabart Vila. Els barris de Barcelona i el moviment associatiu veïnal. (Tesi doctoral).
Barcelona: Universitat de Barcelona, 1982. p.117.
121
46
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
lloc, les dures condicions de vida causades per l’abandonament institucional franquista,
la corrupció, l’especulació i el laissez faire capitalista van coincidir amb les
experiències de molts emigrants del món rural del sud espanyol, que havien fugit per
causes polítiques dels seus llocs d’origen. La suma d’aquests elements esmentats s’ha
de contemplar com un caldo de cultiu de l’antifranquisme i, fins i tot, de polítiques
anticapitalistes amb la voluntat de generar nous models de societat aplicables a la gestió
de les ciutats.
A més d’aquestes xarxes fruit de la immigració i el treball, les parròquies i
petites agrupacions catòliques també van jugar un paper fonamental dins les primeres
associacions de caràcter veïnal coincidint també amb la configuració de Comissions
Obreres (CCOO). A Barcelona les parròquies de Sant Medir (a Sants i La Bordeta); de
la Preciosíssima Sang (a Sant Antoni i l’Esquerra de l’Eixample); de la Mare de Déu de
Montserrat (al Guinardó); de Sant Andreu del Palomar, de Santa Engràcia, de Verdum
(a Nou Barris); del Carmel; de Can Clos o Santa Maria del Port (a Zona Franca); del
Besòs; i del Bon Pastor, el Sagrat Cor, Santa Maria del Taulat i Sant Bernat Calvó, al
Poblenou; van ser els primers llocs de reunió dels veïns dels seus respectius barris. La
del Sagrat Cor, al Poblenou, va ser l’encarregada d’allotjar l’Associació de Veïns del
Sud-oest del Besòs el 1961, de l’Associació de Veïns de La Maresma el 1964, de les
reunions preparatòries de CCOO els 60 i de la Comissió de Barri del Poblenou de la
qual en va sorgir l’associació veïnal a l’any 1972.125 La parròquia de Sant Medir de
Sants va acollir la reunió fundacional de CCOO, algunes en relació amb l’Assemblea de
Catalunya i la de fundació del Centre Social de Sants el 1970. El Centre Social de Sants
regentat pel mossèn Josep Maria Vidal Aunós va ser l’encarregat d’aconseguir un local
per les Comissions de Barri 1 i 2 de Sants, la primera en l’òrbita del PSUC i la segona
en la de l’OCBR, amb Carles Prieto, Aurora Ribas, Ernest Maragall i Ramón Gassiot.126
De la Mare de Déu de Montserrat del Guinardó se’n coneix la seva participació en la
fundació de Joves Amics del Guinardó, de la qual en van sorgir anys més tard els
dirigents de l’associació de veïns del mateix barri.127 Exemples com aquests permeten
demostrar la relació entre sectors crítics amb la Dictadura dintre de l’Església i
125
Marc Andreu Acebal. El moviment ciutadà i la transició a Barcelona: la FAVB (1972-1986). Op.cit.
pp.80,81.
126
127
Ibídem., p. 82.
Ibídem., p. 82.
47
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
l’organització de les primeres agrupacions veïnals, dintre de les quals, ja hi coincidien
elements actius de l’antifranquisme, entre els quals l’OCBR hi era present.
En paral·lel a aquests processos, al 1970 la OCBR es va reforçar amb l’entrada
d’Alfonso Carlos Comín i el jesuïta Joan García Nieto, membres que van facilitar el
contacte amb grups catòlics d’esquerres com Cristians pel Socialisme.128 Ambdós
havien sortit recentment de la presó després de ser-hi tancats durant unes setmanes,
arran de la seva detenció el 24 de gener de 1969, durant l’estat d’excepció, en una
reunió secreta a casa de Comín. Mitjançant aquest acostament l’OCBR va entrar en
contacte amb la Juventud Obrera Cristiana (JOC) o la Hermandad Obrera de Acción
Católica (HOAC), grups influenciats pel Concili Vaticà II i la cultura antiautoritària del
Maig francès, desencisats amb la col·laboració de l’Església espanyola amb la
Dictadura. L’entrada de Comín i Garcia Nieto va aportar experiència en el treball de
barris degut a la participació dels dos en els moviments de dignificació de barris obrers
de Huelín a Màlaga i Sant Ildefons, a Cornellà, respectivament.
En l’àmbit sindical l’OCBR també va desenvolupar una estratègia pròpia dins
del moviment obrer aprofitant la crisi de CCOO arran de la deriva interna del FOC que
intentava capitalitzar el naixent sindicat.129 A partir de 1967 el FOC havia experimentat
un procés de radicalització cap al maoisme, gir ideològic present en les cada cop més
cruentes discussions del Comitè Executiu i l’entrada d’un important nombre de nous
militants juvenils. Tot això va portar el FOC a plantejar una política de propaganda i
agitació sindical a fàbriques i carrers, generant una àmplia divisió dins el moviment que
es traslladà a les CCOO.130 Així doncs l’OCBR va aprofitar aquest moment de crisi de
les CCOO i el FOC per impulsar la Coordinadora de Sectors de CCOO, organització
sindical estructurada territorialment per mantenir-se de manera efectiva en la
clandestinitat.131 Aquesta organització va néixer al marge de la Comissió Obrera
Nacional de Catalunya (CONC) controlada pel PSUC, si bé va concórrer amb ella a les
eleccions sindicals.132 A la Coordinadora de Sectors ben aviat s’hi van incorporar les
Comissions de Barris i Fàbriques del Baix Llobregat, organitzacions creades per les
128
Julio Pérez Serrano. Op.cita. p. 264.
Giaime Pala. Op.cit. p. 141.
130
VV.AA.: El Front Obrer de Catalunya, Barcelona, Fundació Rafael Campalans, 1994. Pp. 61-69.
131
Giaime Pala. Op.cit. p.142.
132
Martínez, Ricard. “La izquierda revolucionaria de ámbito estatal, de los sesenta a los ochenta: una
brevísima historia”. Op.cit. p. 112.
129
48
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
Comissions Obreres Juvenils nascudes del FOC, juntament amb grups cristians com la
JOC i la HOAC.133
És precisament de les CCOO d’on sorgeixen les formes associatives antecedents
de les associacions de veïns cap a l’any 1967, primer en forma de Comissions Obreres
Juvenils (COJ), després Comissions Obreres de Barris (COB) i finalment en Comissions
de Barri (CB), clandestines totes elles i que, enmig de forts debats com els de CCOO,
discutien com organitzar-se o si mantenir-se en la clandestinitat.134 En primer lloc, les
COJ són convocades per primer cop per CCOO el 1967 i amb 200 militants relacionats
amb el JOC i Acció Comunista (AC) repartits geogràficament per Saragossa, Madrid,
Badalona, el Prat de Llobregat, la Florida a l’Hospitalet de Llobregat, Ripollet i els
barris de Trinitat, Gòtic i la Guineueta. A l’Hospitalet, per exemple, hi van revitalitzar el
Centre Social fundat el 1961 mitjançant l’organització d’activitats i mobilitzacions
diverses, on les condicions de vida als barris eren un pilar de les seves reivindicacions,
element que atrauria l’atenció de les forces antifranquistes. A través de la JOC, els
antifranquistes podien publicar butlletins, estampar paperetes i celebrar manifestacions
en espais públics.135 Les seves publicacions són de les primeres a mostrar interès per la
qüestió urbana, en les quals es denunciaven la falta d’equipaments als barris, els
problemes de ciutat capitalista o les diferències entre l’habitatge obrer i el de la
burgesia, a més de demanar el descens dels lloguers, la socialització del sòl, entre
d’altres qüestions.136
Les COJ van donar pas a les Comissions Obreres de Barris (COB) i
posteriorment a les Comissions de Barri (CB), pensades per tenir una organització més
eficient i a les quals s’hi van dirigir un important nombre d’antics participants de les
primeres. Les dues primeres van entrar en declivi amb l’inici de la dècada dels 70,
mentre que les CB es van mantenir actives i en la clandestinitat degut a que van ser
controlades per partits polítics antifranquistes com són el PSUC i l’OCBR, utilitzant-les
per aconseguir les seves metes polítiques més que no pas com a gèrmens de les
133
Julio Pérez Serrano. Op.cita. p. 264.
Marc Andreu Acebal. El moviment ciutadà i la transició a Barcelona: la FAVB (1972-1986). Op.cita.
pp. 87-88.
134
135
136
Iván Bordetas Jiménez. Nosotros somos los que hemos hecho esta ciudad. Op.cit. pp. 325-327.
Ibídem., 329-330.
49
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
associacions de veïns. Aquestes havien començat a actuar a partir dels centres
parroquials i a legalitzar-se a partir de la llei del 1964.137
L’OCBR va ser la primera en plantejar-se l’acció als barris com un front de
lluita específic. La teorització de Jordi Borja copiava els Grups d’Acció Municipal
francesos i els comitari de quarteri italians, considerant que les CB havien d’acollir a
persones de tots els signes polítics però havien de mantenir el lideratge ideològic de
l’OCBR. Com a tal, les CB havien de ser l’avantguarda del moviment urbà i havien de
servir de paraigües clandestí de la direcció real de les associacions de veïns, fet que va
provocar disputes freqüents entre els banderes i el conjunt de veïns i militants de forces
catòliques o del PSUC. Es pot considerar a les CB, controlades per l’OCBR, com a
impulsores d’algunes associacions de veïns, però no de totes degut a aquestes crisis
internes.138
Retornant a l’OCBR i les seves perspectives de la lluita urbana, el número 5
d’Estrella Roja publicat el desembre del 1970 dedicava bona part de les seves pàgines al
Procés de Burgos i remarcava les mobilitzacions socials que estaven creixent en
importància per tot el país. La lectura que en fan és que de la voluntat del franquisme de
causar por mitjançant les execucions dels presos bascos n’ha sorgit un fet totalment
contraproduent: una àmplia mobilització social. Parlant de la lluita de masses i el
moviment popular, Estrella Roja ho considera un element en desenvolupament que ha
de ser unitari. És per això que en el seu escrit ressalta la mobilització popular incloent-hi
classe obrera, estudiants, assalariats i estudiants. En els barris en destaca el tancament
de comerços i el boicot a transports (que n’ha inutilitzat uns 40 als barris industrials de
la ciutat) assenyalant-ho com un element de politització i agitació realitzats amb èxit en
aquest espai. Les manifestacions contra el Procés de Burgos també es van produir,
segons la revista, a Verdum, Sants, Poblenou, el Carmel, Guinardó, Sant Andreu i Bon
Pastor, en les quals hi van participar veïns, treballadors i estudiants.139
Els anys 1970 i 1971 les relacions entre el PSUC i l’OCBR eren com a mínim
difícils. L’OCBR actuava com un agent subaltern del PSUC i en qüestionava sempre la
seva política, ja fos pel que consideraven processos de dretització del partit o iniciatives
137
Marc Andreu Acebal. El moviment ciutadà i la transició a Barcelona: la FAVB (1972-1986). Op.cita.
p. 88.
138
Marc Andreu; Josep Maria Huertas. Op.cita. p.9.
139
Estrella Roja, nº5, desembre 1970, ANC.
50
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
per ampliar la base social amb la incorporació de les classes mitges. Els contactes entre
membres dels dos grups evidencien un “hipercriticisme d’esquerres” dels membres de
l’OCBR, ja fos organitzant les seves pròpies CCOO enfront la CONC, criticant la
política unitària del PSUC i l’Assemblea de Catalunya o les posicions del partit envers
l’URSS i la Xina comunista. El número 14 de la revista Bandera Roja, publicat a finals
de 1973 va suposar la crítica més furibunda que el PSUC va rebre durant la
clandestinitat des de l’esquerra. En ella, l’OCBR acusava al partit de virar cap a la dreta
i en criticava el revisionisme i tota la seva estratègia de mobilització a universitats,
fàbriques, barris, etc.140 Tot i això, des del PSUC es considerava una crítica
injustificada, ja que la competència en aquests espais era precisament amb l’OCBR, la
qual, segons el alguns càrrecs del PSUC, boicotejava activament al partit per
desacreditar-lo i aprofitar la situació en favor seu. Malgrat aquesta situació d’hostilitat,
Gregorio López Raimundo, del PSUC, manifestava en un informe del gener del 1973 la
disponibilitat del partit a incorporar l’OCBR en un futur.141
Mentrestant l’OCBR seguia amb molta atenció els problemes urbans de l’Àrea
Metropolitana. El número 9 d’Estrella Roja ressaltava les protestes que estaven tenint
lloc a Santa Coloma de Gramenet. Mencionen per exemple, que la ciutat, amb 120.000
habitants (80.000 dels quals donats d’alta a la Seguretat Social) només té un ambulatori
i “encima en condiciones tales que más se diría para perros que para personas”.142
Aquest exemple serveix a l’OCBR per exemplificar com l’explotació del sistema
capitalista es trasllada a les llars dels treballadors. Forma part això del primer pas que ha
de fer el grup per organitzar la mobilització de les masses, combinant els objectius
immediats amb la crítica a la societat capitalista.
Va ser l’any 1972 que OCBR va començar a expandir-se per la resta de l’estat
espanyol, establint connexions amb grups de València, Madrid, Andalusia, Mallorca,
Galicia, etc., també a París de la mà de Manuel Castells, Josep Ramoneda, Félix Ibáñez
Fanés o Manuel Campo Vidal, mentre que a Ginebra ho feia amb exiliats pertanyents a
CCOO com Máximo Loizu. També aconseguí fomentar comitès estudiantils a les
universitat de Madrid, Barcelona i Sevilla. En aquell moment, Jordi Solé Tura xifra els
140
Bandera Roja, nº 14. ANC.
Giaime Pala. Op.cit. pp. 142 – 144.
142
Estrella Roja, nº9, març 1971. ANC. p. 4.
141
51
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
membres de l’organització en un miler143, segurament referint-se només a la militància
catalana.
Els anys també 1970 i 1972 s’han de considerar, segons Josep Martí Masferrer,
els de naixement i politització de les associacions de veïns, destacant les impulsades per
l’OCBR a Nou Barris, la Barceloneta, el Carmel, el casc antic i el Guinardo.144 Segons
les seves xifres, en el moment de creació de les associacions de veïns, l’OCBR
participava en el 18,3% dels òrgans de direcció d’aquestes, per darrere dels membres
sense filiació política i per sota del PSUC, que comptava amb el 57,6%. L’OCBR
participava a les juntes d’11 de les 42 associacions de veïns que existien a Barcelona
fins l’any 1974. Aquesta politització es va produir arran de la creixent protesta social i
la continuada ignorància política i legal que les autoritats franquistes els dedicaven.145
Tenint en compte que durant aquells anys l’OCBR no arribava al miler de militants a tot
l’Estat i que competia amb un PSUC molt més important quantitativament, s’ha
d’observar aquesta xifra com un element meritori de la innovadora política als barris de
l’organització.
Seguint amb exemples de col·laboració entre l’OCBR i el moviment veïnal, al
maig del 1972 l’OCBR va preparar juntament amb el PSUC la constitució d’una
coordinadora de barris on ajuntar les diferents comissions de barri clandestines que hi
havia a la ciutat. Els punts que es van adoptar eren: habitatge digne al barri, amb un
lloguer que costés no més del 10% del salari o en cas de compra, que fos a preu de cost;
asfaltar carrers, clavegueram, enllumenat públic i zones verdes; escola gratuïta, sense
massificar i amb els equipaments necessaris; un ambulatori obert 24 hores al dia amb tot
el material necessari per urgències i un hospital.146
L’expansió del grup per Espanya va marcar l’inici del debat sobre la seva
reforma, en especial de la conveniència d’adaptar la seva estructura a la d’un partit.
Arran d’això, el grup va esdevenir un partit polític amb el nom d’Organització
Comunista d’Espanya – Bandera Roja.147 Aquest debat no va estar exempt de
polèmiques i va marcar l’inici d’una important crisi dins l’OCE-BR, coincidint amb
143
Jordi Solé Tura, Op.cit. p. 295.
Josep Martí Masferrer. Op.cit. pp. 3,4.
145
Ibídem., pp. 8-17.
146
Iván Bordetas Jiménez. Nosotros somos los que hemos hecho esta ciudad. Op.cit. pp. 385,386.
147
Martínez, Ricard. “La izquierda revolucionaria de ámbito estatal, de los sesenta a los ochenta: una
brevísima historia”. Op.cit. p. 112.
144
52
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
alguns episodis històrics d’especial importància. Entre setembre de 1973 i abril de 1974
es van produir el cop d’Estat contra Allende a Xile, l’assassinat de Carrero Blanco,
l’execució de Salvador Puig Antich i la revolució dels clavells a Portugal. En l’àmbit
ideològic el partit es va definir com a marxista-leninista i es va marcar com a model les
revolucions de Rússia, Xina i el Vietnam. Es considerava part d’una lluita internacional
pel socialisme i l’alliberació dels pobles oprimits, aspirant a convertir-se en el partit
revolucionari que dirigís a les classes treballadores i a totes les nacionalitats d’Espanya
cap al socialisme. La prioritat del partit era la consecució d’una República Democràtica
Popular, que fos de caràcter federal i respectés a les diverses nacionalitats ibèriques,
mantenint-se hostil a les reformes democràtiques considerades oligàrquiques i defensant
la reforma agrària, la nacionalització de la banca i l’expulsió de les bases militar
estrangeres del territori espanyol.148
El fet de que el grup es constituís en partit es va deure a l’entrada d’una nova
fornada de dirigents que va desbancar a la “vella guàrdia”.149 Aquesta nova entrada pot
ser percebuda com un xoc entre tendències, on el treball de masses fet fins aleshores
havia de ser substituït pels esforços per crear un autèntic partit de masses revolucionari.
Com ja va fer quan es va separar del PCE(i), el nucli original de l’OCE-BR es resistia a
convertir-se en partit, preferint ser majoritàriament, en paraules de Solé Tura: “un
elemento de movilización social en determinados sectores, como un núcleo de
formación de cuadros, como un instrumento de discusión interna y externa, y como un
movimiento capaz de vincular continuamente las ideas con las acciones y viceversa, sin
elaborar teorías definitivas sobre el gran tema de la democracia y de la liberación de los
oprimides.”150
És imprescindible assenyalar els fets succeïts a les eleccions municipals per terç
familiar de l’any 1973. Al maig d’aquest mateix any, la pressió veïnal havia aconseguit
aturar el Pla Parcial de Torre Baró-Vallbona-Trinitat i havia forçat la destitució de
l’alcalde Josep Maria Porcioles. Al número 37 de la revista Estrella Roja es burlaven de
les llàgrimes d’aquest en anunciar la seva dimissió, denunciant-lo a ell i al nou alcalde,
Enric Masó, per l’activitat fraudulenta i especulativa que portaven fent durant anys.
Aquesta crítica continuava amb la denuncia dels organismes municipals considerats els
148
Julio Pérez Serrano. Op.cita. pp. 264, 265.
Isidre Molas, Op.cit. p.14.
150
Jordi Solé Tura, Op.cita. p. 293.
149
53
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
causants dels problemes als barris, amb la complicitat de la dictadura. Fins i tot
esmentaven el fet que la projecció de carreteres variava el seu traçat per així no afectar
la casa d’alguna “conocida personalidad”. Finalment, aquesta crítica vinculava la lluita
contra la corrupció amb la lluita als barris, la qual amb accions com la concentració de
400 veïns durant l’últim ple de Porcioles, també es manifestava per les llibertats
polítiques, ja fos el dret d’associació, com el dret a escollir democràticament el
consistori.151
Per exemplificar els pocs canvis que va suposar l’alcaldia d’Enric Masó, els
veïns de Nou Barris van assistir al seu primer ple, fent-ne la següent valoració a les
pàgines de 9 Barrios:
“Fue igual a cualquier pleno. Los que pudimos entrar en la sala constatamos:
—El alejamiento físico del Ayuntamiento del pueblo.
—En la sala sólo tiene 40 plazas para el público, y ponen 15 funcionarios de ellos para que
entren el menor número de vecinos.
—Los plenos se realizan por la mañana en horas de trabajo para evitar la presencia de vecinos.
—Además sin derecho a intervención.
—Los micrófonos de la sala no funcionaban, mostrando con ello el Ayuntamiento un desinterés
en que el público pueda enterarse de lo que están tratando.
—ESTE PLENO FUE UN ALEJAMIENTO TOTAL DE LOS PROBLEMAS REALES DE LA
CIUDAD. SOLO SE TOCARON PROBLEMAS ADMINISTRATIVOS Y DE IMPUESTOS EN EL
PRIMER PLENO DE MASO.
—Vimos una postura igual a cualquier empresa que sólo busca el mayor rendimiento
prescindiendo totalmente del factor humano.
—Cuando alguien pregunta sobre "esto" se le pide que lo haga 4 por escrito, cuando se han
enviado ya escritos con miles y miles de firmas.
—Se dio un hecho que acabó por aclarar cosas por si había alguna duda: una vecina de los
asistentes quiso hacer una intervención y llegó a plantear la pregunta diciendo, "Pregunto al
Alcalde, ¿por qué si en el último Pleno se quedaron unos problemas sobre la mesa y en concreto
los del Plan Parcial de 9 Barrios no se tocan en este Pleno? ¿Por qué en lugar del discurso tan
largo del principio, que no hemos entendido, no se ha aprovechado este tiempo para tocar los
graves problemas de los barrios que se ven afectados por las deficiencias de un Municipio
ineficaz?" El teniente alcalde Félix Gallardo y unos funcionarios de los 15 la mandaron callar.
Para nosotros esta persona sí que es representativa y portavoz nuestro; no en cambio el que le
mandó callar, que nunca le votamos.”152
151
152
Estrella Roja, nº37. Juny 1973. ANC. pp. 6,7.
9 Barrios, agost 1973. CEDOC. pp.4,5.
54
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
Un cop superada l’etapa Porcioles, es van convocar les eleccions municipals per
terç familiar, en les quals només podien votar els caps de família. Davant d’això,
l’OCE-BR va plantejar a l’Associació de Veïns de Nou Barris presentar un candidat de
la seva formació. Es tractava de Fernando Rodríguez Ocaña, qui va guanyar les
eleccions amb claredat sota el lema “uno de los nuestros”. El problema és que el
Governador Civil va anul·lar la victòria al·legant un defecte de forma (evidentment fals)
de la candidatura. Malgrat això, la victòria d’aquest candidat va servir per fer sortir a la
palestra les reivindicacions del moviment veïnal, el qual feia tot just un parell de mesos
que havia tallat la carretera nacional 152 d’entrada a Barcelona provinent de Manresa i
Girona. 153
El número de novembre de 1973 d’Estrella Roja reflectia les protestes veïnals al
voltant de la invalidació de les eleccions municipals. El 22 d’octubre a les 7 de la tarda
es van concentrar davant de l’ajuntament un miler de persones, continuant la seva marxa
cap a les Rambles i escoltats per la policia. Estrella Roja denuncia la invalidació del
candidat del districte on la lluita urbana és l’avantguarda de la resta de barri, el qual era
una home format al barri i amb la capacitat d’explicar públicament els abusos que els
veïns patien allà. L’elecció de Fernando Rodríguez era una victòria política que va ser
substituïda per Guasch, un home de negocis de qui denuncien que, després d’invertir
fortament en la campanya, pretenia aconseguir ser regidor per adjudicar-se totes les
obres del districte a la seva empresa immobiliària.154
Malgrat aquesta perspectiva de la premsa del partit, la participació de l’OCE-BR
a les eleccions municipals va generar un debat intern símptoma de la crisi que estava per
viure l’organització. Les circulars internes del Comitè de Barcelona criticaven
l’estratègia electoral en termes partidistes, preocupats perquè l’esforç fet en aquesta
campanya no tindria repercussions positives pel partit, ja que prioritzava altres aspectes
abans que la construcció d’aquest. Aquesta posició no era compartida per tothom i, de
fet, bona part dels que s’escindirien en direcció al PSUC valoraven molt positivament el
caràcter democràtic de la campanya, alhora que criticaven la voluntat de l’altra part del
partit d’instrumentalitzar a Fernando Rodríguez. També hi havia el cas de Josep
Martínez Barceló, membre del front de barris que no abandonaria l’OCE-BR en
153
Marc Andreu. El moviment ciutadà i la transició a Barcelona. Op.cit. pp. 123-127.; José Manuel
Salgado Bueno. “El pluralisme del moviment veïnal a Nou Barris”. Social and Education History, nº3,
(2014): 288-290.
154
Estrella Roja, novembre 1973. ANC. pp. 6,7.
55
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
direcció al PSUC, i dirigent veïnal de la Trinitat que defensava la campanya com una
victòria popular i antifranquista.155
En paral·lel a aquestes tensions, la revista Estrella Roja del desembre del 1973
mencionava l’auge de la protesta als barris, coincidint amb l’augment de la conflictivitat
a les fàbriques i posant alguns exemples propers a la ciutat de Barcelona. A Montcada,
els veïns protestaven contra la pols que s’aixecava dels carrers sense asfaltar, a més de
la contaminació emesa per la fàbrica de ciment Asland (actualment Lafarge, a la
mateixa ubicació). A Badalona, al barri de Sant Crist, 500 veïns protestaven per
demanar semàfors que impedissin els accidents que es venien produint des de feia
temps. Igual passava al barri de Sant Roc, on el dia abans un nen havia estat atropellat
greument. Els veïns portaven mesos demanant semàfors i només amb la manifestació de
1.000 persones van aconseguir que un Guàrdia Urbà controlés el trànsit fins la
instal·lació del semàfor. Ja a Barcelona, al barri de Verdum també es produïen protestes
per demanar semàfors que aturessin els nombrosos accidents. En aquest cas la policia no
va negociar, sinó que va detenir a violentament a sis persones. Finalment, també es
mencionen problemes a Santa Coloma de Gramenet, on els veïns fa 10 anys que esperen
el mercat municipal que l’ajuntament els va prometre. Pel que sembla, el propietari dels
terrenys és regidor. El document d’Estrella Roja conclou que aquesta lluita als barris és
fruit de l’explotació del règim franquista, el qual trasllada l’opressió exercida a les
fàbriques a les cases dels treballadors. Conclou que “el crecimiento actual de las luchas
obreras [...] posibilita (la lucha) y permite multiplicar nuestra fuerza. Tenemos también
que dar un paso adelante en la lucha, mostrando sólo que las libertades políticas nos
permitirán ampliarla”.156 D’aquesta última reflexió se’n visualitza clarament la voluntat
d’una important majoria de l’OCE-BR d’ampliar la seva col·laboració amb altres forces
de l’antifranquisme per formar un front comú.
Arran dels esdeveniments abans esmentats, coincidint amb la fase final del
franquisme, tant pel “fet biològic” com per l’incapacitat del govern de fer front a la
creixent mobilització social i els accelerats canvis, l’OCE-BR es veia obligada a
plantejar-se si ser una força crítica dins l’esquerra antifranquista o si calia unir esforços
en el tram final del franquisme. La convergència amb el PSUC era l’opció més
adequada per aquesta unitat de l’antifranquisme, tal i com defensa Solé Tura en les
155
156
Marc Andreu. El moviment ciutadà i la transició a Barcelona. Op.cit. pp. 129-132.
Estrella Roja, desembre 1973. ANC. pp. 11,12.
56
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
seves memòries.157 Tot i això, Giaime Pala ho qualifica d’un judici a posteriori,
argumentant que els principals líders OCE-BR es trobaven davant la constatació d’un
fracàs: el grup no havia nascut per explorar nous espais de lluita i activisme, sinó que
aspirava a liderar l’esquerra comunista a Catalunya desbancant al PSUC. En veure que
no eren capaços d’aconseguir-ho, bona part de la militància de l’OCE-BR, inclosos els
quadres principals, va decidir incorporar-se al PSUC al desembre del 1974 i formar part
d’aquest front antifranquista i marxista.158
Aquest procés es va anar gestant ja des del febrer del 1974, quan es van produir
els primers contactes de Solé Tura amb Miguel Nuñez, del PSUC i les primeres
reunions del Comitè Executiu d’aquest partit, on es valorava la política de masses que
estava realitzant l’OCE-BR i les seves CCOO de Sectors, si bé se’n criticava el
radicalisme i les tendències a clandestinitzar-se.159 Des del PSUC també coincidien amb
la idea de fomentar una unitat dins del comunisme català, mantenint una actitud
pluralista i de bones relacions amb les organitzacions del seu entorn.
Les primeres reunions entre dirigents es van produir entre finals de maig i
principis de juny del 1974, entre Miguel Nuñez, Jordi Solé Tura, Jordi Borja i Enric
Solé. En elles es van debatre les diferències entre els partits, en les quals els dirigents de
l’OCE-BR van criticar el funcionament del partit, fent referència concreta a la “lentitud”
del PSUC en la lluita als barris. El mateix Solé Tura va compartir amb els presents la
concepció de que l’OCE-BR havia fracassat, que havia de deixar enrere la crítica al
revisionisme que feia l’esquerra de l’OCE-BR i que havia de posar el seu capital polític,
és a dir, tot l’activisme i política unitària de masses en barris, universitats, fàbriques,
etc., al servei del PSUC. També Jordi Borja va insistir en la necessitat de que els
organismes d’ambdues organitzacions treballessin conjuntament en els barris i llocs on
tinguessin presència. Una última reunió entre Isidor Boix i Enric Solé va negociar la
inclusió de les CCOO de Sectors de l’OCE-BR a la CONC, fet que es va produir a
mitjans d’octubre.160
L’escissió dels dirigents del partit i la seva reinserció dins del PSUC es va fer a
través de la creació, entre maig i juny, del grup Bandera Roja de Catalunya (BRC), en el
157
Ibídem., p. 314.
Giaime Pala. Op.cit. pp. 145, 146.
159
Ibídem., p. 147.
160
Ibídem., p. 148-150.
158
57
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
qual hi havia Jordi Solé Tura, Jordi Borja, Alfonso Carlos Comín, Josep Maria Maymó,
Enric Solé, Teresa Eulàlia Calzada i Eulàlia Vintró, al qual, segons Isidre Molas, s’hi
van integrar uns 200 militants, la majoria de Barcelona.161 Aquest nou grup s’havia
ideat com una plataforma de transició entre partits, amb la intenció d’homogeneïtzar els
escindits, llimar les resistències a la reintegració entre els camarades després d’anys de
crítica al PSUC-PCE, atreure el màxim nombre de militants i per recuperar tot el treball
militant i activista a barris, universitats i fàbriques i posar-lo al servei del PSUC, el seus
objectius i els seus mètodes. La militància que es va unir a la BRC ho feia desmotivada,
culpa de les lluites internes que s’estaven produint des de 1973 i que havien
desestructurat la capacitat d’acció del partit.162
A això s’hi va afegir la voluntat de BRC de no deixar en el grupusculisme a
l’OCE-BR, fet que va portar a mantenir contactes entre ambdues formacions, generant
una nova crisi dins la militància de l’OCE-BR i dividint-la en dos sectors: el majoritari
amb Francesc Baltasar, que defensava la línia política del PCE-PSUC i el minoritari,
amb Ignasi Faura i Ferran Fullà, que mantenia la seva crítica antirevisionista al
PSUC.163 Isidre Molas xifra aquesta segona escissió en 800 militants, si bé ho
compatibilitza a tota Espanya.164 Si es consideren vàlids els càlculs de Pala que
compatibilitzen la sortida d’uns 350 o 400 militants (dels quals uns 170 eren catalans de
la segona escissió) en direcció al PSUC165, es podria fer el càlcul aproximat que a
l’OCE-BR hi van quedar uns centenars de militants, possiblement per sota dels 400,
prenent com a referència a la baixa el miler de militants que comptabilitzava Solé Tura
al 1972.
Respecte a la trajectòria dels escindits de l’OCE-BR dins del PSUC, Giaime Pala
considera que va suposar l’inici d’una crisi interna al PSUC que es manifestaria a finals
de la dècada. Això es deu a que l’entrada de bona part dels intel·lectuals i militants de
l’OCE-BR es va produir d’esquenes a les bases del PSUC i que aquests nous membres
van ser introduïts als òrgans de direcció del partit i a les organitzacions de base amb
161
Isidre Molas. Op.cit. p.15.
Giaime Pala. Op.cit. pp. 151,152.
163
Ibídem., p. 152,153.
164
Isidre Molas. Op.cit. p.16.
165
Giaime Pala. Op.cit. p. 154.
162
58
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
pocs miraments. La poca pedagogia que el PSUC havia fet entre les seves bases va
generar desconfiança envers els nouvinguts (i antics rivals) i la direcció del partit.166
Després d’aquesta crisi, l’OCE-BR no va dissoldre’s, sinó que sota la direcció de
Ferran Fullà, Ignasi Faura i Lluís Oms167 va organitzar el seu primer Congrés a l’any
1975, reafirmant el seu paper com a partit maoista encarregat d’assolir la unitat popular
cap a la revolució socialista.168 En els seus nous estatuts es va definir com marxistaleninista a més de considerar-se “la fracción avanzada de la classe obrera, organizada
políticamente para dirigir la lucha de los trabajadores y del conjunto de clases populares
de todas las nacionalidades de España hacia la revolución socialista, hacia el
comunismo”.169 En els inicis d’aquesta segona etapa l’OCE-BR es plantejava un
objectiu a llarg termini i un altre a curt termini. En el primer cas, el grup pretenia
destruir revolucionàriament l’estat burgès mitjançant la mobilització de les masses
populars, creant un nou estat controlat per les classes treballadores mitjançat una
dictadura proletària sobre les restes de les classes explotadores, acabant així amb la
desigualtat social, l’opressió de les nacionalitats i la dependència de qualsevol potència
imperialista. Els objectius immediats del grup eren la liquidació del règim franquista i la
seva continuació monàrquica, la conquesta de les llibertats polítiques i nacionals, la
millora de les condicions de vida de les classes obreres i populars i la creació d’un
règim democràtic obert que garantís la participació del proletariat i els treballadors.170
A nivell intern l’OCE-BR es regia pel centralisme democràtic, és a dir, una
funcionament intern democràtic i participatiu en el funcionament del partit i l’elecció de
comitès i direcció, i la posterior aplicació ferma dels resultats d’aquests processos
electius.171 Respecte a la militància, el partit es mostra obert a qualsevol persona que
estigui disposada a participar en la revolució proletària, sense importar les classes
socials. L’entrada a l’organització es produïa en el marc de la participació prèvia en
cercles de simpatitzants, d’aproximadament uns tres mesos i un cop acceptats els nous
militants s’havien de comprometre amb el treball de masses, és a dir, la defensa dels
166
Ibídem., Pp. 155-162.
Isidre Molas. Op.cit. P.16.
168
Julio Pérez Serrano. Op.cit. p.265.
169
Estatuts de l’OCE-BR, 1975, APR. p.1.
170
Ibídem., p.2.
171
Ibídem., pp. 4-6.
167
59
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
interessos obrers i del poble, afrontant riscos i orientant la iniciativa de les masses
segons els postulats de l’OCE-BR.172
Respecte als òrgans de direcció centrals i locals, aquests eren el Congrés, el
Comitè Central, la Secretaria i el Comitè Executiu. El primer s’havia de reunir com a
mínim un cop cada dos anys (si no es feia abans amb caràcter urgent), era convocat pel
Comitè Central o per un terç de la militància del partit i la seva funció era definir el
programa, la política i els estatuts de l’OCE-BR, a més d’escollir els membres del
Comitè Central i la Secretaria. El Comitè Central era l’encarregat de decidir la tàctica de
l’OCE-BR, adaptant les directrius del partit a la situació política del moment i reunintse com a mínim dos cops l’any a petició de la Secretaria. Per la seva banda, la Secretaria
era l’òrgan encarregat de dirigir el partit entre la celebració de congressos, però sempre
amb l’aprovació del Comitè Central. En especial s’encarregava de la direcció dels
mitjans de comunicació del partit i de les relacions amb altres forces polítiques, a més
d’incloure dins seu representants dels comitès locals. D’entre les seves files en sorgia el
Comitè Executiu, a qui li delega la supervisió del treball dels comitès locals o el poder
de fer convocatòries. Finalment, els comitès locals són els encarregats d’aplicar la
política de l’OCE-BR en els seus respectius àmbits, ja sigui el poble, la comarca, la
ciutat, la província, la regió o la nacionalitat.173
Finalment, les organitzacions de base definides per l’OCE-BR eren les cèl·lules,
els espais on la militància “discute, concreta y organiza la aplicación de la política
general en los lugares donde actúa; se estudia el marxismo-leninismo y el desarrollo
concreto de la lucha de clases para orientar el trabajo práctico y participar en la
elaboración política de la Organización; y se lleva a cabo el trabajo de formación de
nuevos militantes y de constitución de círculos de simpatizantes”.174 Aquestes cèl·lules
es constitueixen en els espais de treball polític, ja sigui un centre de treball, un barri, un
poble o una unitat militar, amb un màxim de 12 militants i un mínim de tres. En cas de
ser més, s’havia de crear un Comitè de cèl·lula. Aquestes cèl·lules s’havien de reunir
com a mínim un cop per setmana, per discutir sobre la direcció dels seus àmbits de
treball, a la vegada que havien de mantenir-se autònoms en l’obtenció de material i a
l’hora de cuidar o ajudar a camarades malalts o empresonats. Cada cèl·lula comptava
172
Ibídem., pp. 7-9.
Ibídem., pp. 14-17.
174
Ibídem., p. 18.
173
60
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
amb un responsable polític que marcava una orientació general i concretava els plans de
treball, a més de vetllar pel compliment dels objectius i preparar l’ordre del dia de les
reunions. Aquest també era responsable de controlar la propaganda i la cerca de nous
membres.175
L’any 1975 també va marcar l’inici d’una nova onada de repressió
governamental, la qual va afectar tant al moviment veïnal com a l’OCE-BR. Al gener es
prohibia un acte sobre els drets del consumidor al·legant que no es tenia permís i s’hi
repartia propaganda prohibida. També es va suspendre l’Associació de Veïns de La Pau
per organitzar una caixa de resistència a favor de la SEAT. També es van detenir a tres
persones que repartien propaganda contrària al règim al Carmel i la policia va
desallotjar a 500 veïns que es reunien a la parròquia de Sant Sebastià a Verdum per
veure una exposició crítica i reivindicativa contra l’OSH. Finalment, al maig van ser
detinguts tres militants de l’OCE-BR lligats a Trinitat Nova, Horta i Nou Barris, acusats
d’estar fent política activa per introduir-se a les associacions i convertir-les en
plataformes contra el règim.176
Un dels primers objectius que es va marcar l’organització després de les
escissions de finals de 1974 va ser la unitat d’acció amb altres forces a l’esquerra del
PSUC i el PCE.177 Això es va reafirmar al II Congrés del partit celebrat el 1976, en el
qual van apostar per aconseguir la unitat d’acció de l’esquerra radical i per fomentar la
mobilització popular a través de les assemblees proletàries i camperoles.178
A posterior d’aquest II Congrés, la direcció del partit encapçalada per Ignasi
Faura va manifestar-se públicament a favor de la legalització del partit al març del 1977,
objectiu que no es va aconseguir fins al desembre del 1977, un cop celebrades, al juny,
les primeres eleccions a Espanya des del 1936. Davant d’això el partit va demanar-ne el
boicot actiu, titllant-les d’antidemocràtiques i preparades per la classe dominant per
mantenir-se en el poder. Seguint amb aquesta línia, l’OCE-BR va mostrar-se contrària a
175
Ibídem., pp. 18-20.
Iván Bordetas. Nosotros, los que hemos hecho esta ciudad. Op.cit. pp. 555,556.
177
Martínez, Ricard. “La izquierda revolucionaria de ámbito estatal, de los sesenta a los ochenta: una
brevísima historia”. Op.cit. p. 112.
178
Boletín comunista, nº33. Agost 1976.
176
61
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
la Constitució (redactada per l’exmembre de l’OCE-BR, Jordi Solé Tura), a més de
promoure l’abstenció en el Referèndum de 1978.179
El boicot a les eleccions es va analitzar extensament al butlletí intern número 38,
publicat al juliol del mateix any. La valoració que en fa la secretaria política és que
aquest ha servit per acostar-se a les masses, malgrat la il·lusió popular que hi havia
entorn a les eleccions, creant una relació més forta amb elles i capaç d’enfortir al partit.
Amb tot, també reconeixen que això no ha generat un creixement quantitatiu ni
organitzatiu del partit. Justifiquen això per una debilitat de l’aparell propagandístic i
organitzatiu, la qual s’hauria d’analitzar críticament per solucionar.180 Estrictament
sobre les eleccions, les consideren un instrument creat amb la voluntat de delimitar
l’abast de les forces polítiques que es disputen el poder. Les eleccions del juny van
servir, des del seu punt de vista, per permetre a Adolfo Suárez controlar les dues
cambres malgrat tenir el 33% del suport total, demostrant-se així la “farsa” de les
eleccions de la democràcia burgesa. Els resultats han aconseguit legitimar la monarquia,
malgrat estar formada per una gran quantitat de quadres franquistes.181
El document també menciona la crisi actual de l’esquerra radical a España, si bé
asseguren que aquesta es troba causada per la il·legalització dels partits més que no pas
per una extrema debilitat. Per tant, consideren que la política de boicot era la tàctica més
adequada, la qual ha estat secundada per l’abstenció del 22% de la població (amb un
28% al País Basc i un 40% a Galícia i les Canàries) desbordant les previsions
governamentals. Aquests resultats els porten a la reflexió que cal avançar en direcció a
la creació d'un autèntic partit comunista i revolucionari, superant partidismes i entenentse, entre línies, que ells n’han de ser l’avantguarda.182 Ja al final del document, l’OCEBR aposta per la preparació d’una alternativa comunista, la qual ha de basar-se en la
unitat de l’esquerra revolucionària comunista, i que es sustenti en la mobilització de les
masses populars.183
El desembre de 1978 l’OCE-BR preparava el seu III congrés, motiu pel qual el
butlletí comunista nº42 va servir per preparar de manera extensa i profunda la línia
política del partit al voltant del moviment popular urbà. El document parteix de la
179
Ibídem., p. 265.
Boletín comunista, nº38, juliol 1977, ANC. pp. 0.
181
Ibídem., p.3.
182
Ibídem., pp. 4,5.
183
Ibídem., pp.13,14.
180
62
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
crítica a la utilització de l’espai que fa la societat capitalista, que amb la seva
concentració d’unitats de producció econòmica crea els complexos econòmic-socials
que són les ciutats. Per la cultura burgesa, la ciutat és una font de riquesa, fet que genera
que els conflictes amb les classes treballadores siguin d’índole política. En el cas
espanyol, l’espai urbà s’ha convertit en riquesa gràcies a l’especulació generada per
l’amuntegament de barraques o la construcció de ciutats dormitori. L’exemple contrari a
aquest model de ciutat el troben a la Xina, a Taching (Daqin), un model de ciutat que
combina la industria amb l’agricultura i la ciutat amb el camp per afavorir la producció i
la vida al poble.184
Respecte a la història del conflicte urbà a Espanya, situen els orígens en el
creixement dels tres grans centres industrials (Madrid, Barcelona i Bilbao) i la majoria
de població de classe obrera que habita a la ciutat, normalment a la perifèria i en
habitatges de mala qualitat. Amb aquest caldo de cultiu, consideren el naixement de les
CCOO com també l’origen del moviment veïnal, el qual sorgeix per aconseguir un
habitatge digne amb equipaments adequats, per donar suport a les reivindicacions de la
classe obrera i per fomentar la lluita per les llibertats democràtiques. Les fases de les
associacions són primer les CB clandestines, en les quals va participar l’OCE-BR, en
segon lloc les associacions ja legalitzades i una tercera i última que marca el pas a una
lluita d’abast global (dins la ciutat).185
És en aquest punt on s’entra a la crítica política dels partits revisionistes i les
seves postures sobre el moviment veïnal. Considera que, al contrari que han fet els
grups comunistes com l’OCE-BR, el PCE i el PSUC estan limitant l’acció del
moviment veïnal amb la voluntat de que no n’emergeixin objectius a llarg termini que
sobrepassessin les expectatives dels partits. Elements com aquest han portat, segons el
butlletí, a l’associacionisme veïnal a la crisi, de la qual només es pot sortir a partir de
l’anàlisi de la crisi de la ciutat capitalista i la mobilització popular que plantegi
alternatives.186
Respecte a la crisi de la ciutat capitalista, l’OCE-BR considera que és un
element global i que l’ha provocat la mobilització de l’aliança entre classe obrera i
forces progressistes. En el cas espanyol, la seva crítica es focalitza en l’explotació que la
184
Boletín comunista, nº42, desembre 1978. ANC. pp.2,3.
Ibídem., pp. 5,6.
186
Ibídem, p.6.
185
63
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
ciutat ha generat sobre les persones que van emigrar del camp, seguint el procés
d’acumulació de capitals de la ciutat capitalista. Consideren que per industrialitzar les
ciutats s’ha enfonsat econòmicament el camp, generant un èxode humà que ha facilitat
mà d’obra barata a la indústria, sense preocupar-se per oferir unes condicions de vida
dignes. En lloc d’això, quan el capitalisme ha generat equipaments, ha organitzat una
propaganda enfocada a la propietat del pis com a forma de control social, juntament
amb la compra d’electrodomèstics, radio i televisió per fomentar sensacions de confort
entre la població. A partir d’aquests elements és d’on sorgeixen les bases pel moviment
popular urbà definit com l’enfrontament de classes en el marc de la ciutat.187
Al voltant de la seva proposta de futur, en primer lloc fan referència als criteris
que el Partit Comunista de la Xina ha fet amb “el doble objectivo de desarrollar la
producción y mejorar la vida del pueblo” i “crear en función de ello condiciones para
eliminar la diferencia entre la ciudad y el campo.”188 Recullen com això s’ha
materialitzat en una planificació que:
“promueve la construcción de nuevas viviendas y su mejoramiento y la desaparición de zonas de
oficinas, se potencia el transporte público y se amplía constantemente la red de transportes, se
localizan las industrias en las zonas en las que las condiciones climatológicas permitan evitar la
polución y la degradación del medio ambiente, se organiza el retratamiento de las aguas residuales
y se localizan las industrias en los barrios obreros para facilitar las condiciones de transporte, se
evita edificar en zonas de campos fértiles, etc., […] todo ello a partir de la planificación central y el
potenciamiento máximo de la iniciativa de base por parte de los comités revolucionarios, o células
del partido o iniciativas de masas”.189
En vistes d’això, l’OCE-BR es planteja de cara al futur desenvolupar una política
d’aliances populars capaç d’aconseguir aquest model de ciutat i de derrotar el
reformisme que ha participat en la creació de la democràcia burgesa i monàrquica. En
primer lloc, la voluntat que l’OCE-BR propugna en aquest document és la d’organitzar
el moviment popular a partir d’entregar-li un programa polític bàsic per satisfer les
necessitats concretes dels barris i que, posteriorment, els hi atorgui autonomia per la
seva participació en la lluita de classes. Com que això s’ha de fer des de dins d’un
Bloque Revolucionario, l’OCE-BR planteja que el moviment popular urbà en formi
part, col·laborant en les intervencions polítiques dels seus àmbits. L’objectiu final
187
Ibídem., p.7.
Ibídem., p.8.
189
Ibídem., p.8.
188
64
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
d’aquest bloc serà la destrucció de la ciutat capitalista, dins del qual el moviment
popular urbà hi prendrà part a partir de les reivindicacions concretes del barri que ajudin
a crear un pla global de ciutat que s’oposi al capitalista.190
En vistes d’aquests objectius, l’OCE-BR planteja un programa pel moviment
popular que es resumeix en els següents punts:
“1- Contra los planes de urbanización, vivienda, equipamientos, sanidad, enseñanza, suelo,
remodelaciones, las macro-ciudades, Area Metropolitana, etc., planteando planes populares
elaborados por los trabajadores. 2- Contra la degradación del medio ambiente y de las condiciones
de vida. 3- Por unos servicios comunes (abastos, transportes, sanidad, enseñanza…) estructurados
en función de las necesidades del pueblo. 4- Desarrollo de una cultura autónoma popular proletaria
(contra la hegemonía ideológica-burguesa). 5- Nueva hacienda municipal. 6- Unas relaciones de
plena independencia, pero con capacidad de intervención en la administración local.” 191 Respecte a
l’organització del moviment popular, l’OCE-BR considera que l’estratègia del moviment veïnal ha
de ser la d’una organització de masses de caràcter anticapitalista, organitzada a través
d’assemblees generals o de poble que en potenciïn la democràcia interna i l’autonomia municipal. 192
Coincidint amb les primeres eleccions municipals des de la Guerra Civil, el
Comitè de Nou Barris de l’OCE-BR va publicar el document intern 9 Barrios y su
futuro, la propuesta comunista en el qual analitzava la situació dels barris en vista de les
eleccions municipals de l’abril. Cal recordar que és a Nou Barris on l’OCE-BR va ser el
partit més important dins del moviment veïnal. El barri va patir l’especial insistència de
l’administració local per aplicar-hi plans que en modificaven el traçat, fet que porta a
qualificar la lluita d’allà d’exemplar. Concretament, el Pla Comarcal de 1976 preveia la
construcció del cinturó de ronda al districte, fet que va provocar mobilitzacions veïnals
que presentaven el seu propi Pla Popular. Sobre el Comarcal criticaven que es tractava
d’un “Plan que responde a la necesidad por parte de los capitalistas de adecuar la ciudad
a sus intereses. Que pretende estructurar una ciudad donde cada cual encuentre natural
su situación, donde se encuentre natural en aras del progreso el tirar viviendas para
construir autopistas, pero deberíamos preguntarnos... ¿quién extrae los beneficios del
transporte individual? ¿Por qué se expulsa siempre a los sectores económicamente más
débiles a las zonas más alejadas?”.193
190
Ibídem., p.9.
Ibídem., p.9.
192
Ibídem., p.9.
193
9 Barrios, desembre 1976, CEDOC. p. 6.
191
65
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
Retornant al document del Comitè de Nou Barris, el fet és que la lluita d’allà va
ser un instrument eficaç per la lluita de barris, amb iniciatives i formes de lluita que es
van auto-organitzar-se per oposar-se tant a l’ajuntament com als diferents ministeris. És
per això que s’ha de considerar el moviment veïnal de Nou Baris una plataforma
política que s’ha sabut situar contra la dictadura en defensa de les lluites populars i
obreres. Conclou que Nou Barris va ser l’espai de referència per la formació del
moviment de barris tan a Barcelona com a la resta de l’estat.194
En el següent apartat el document entra a avaluar la situació política de la
democràcia burgesa, qualificada com més o menys restringida per la seva tendència a
negociar entre forces parlamentàries sense tenir en compte els problemes de la classe
obrera. Des del seu punt de vista els Pactes de la Moncloa van servir per fer recaure el
pes de l’economia capitalista en els treballadors, legitimant una monarquia hereva del
règim que contribuïa a que el problema dels barris s’anés deixant per més tard.195
En aquest context, la proposta de l’OCE-BR s’està oposant al projecte de divisió
de l’Associació de Veïns de Nou Barris, la qual sempre havia funcionat en forma de
“seccions” que treballaven unificades a partir d’un nucli central. La situació política que
contemplaven en aquell moment destacava l’increment de les lluites i les dinàmiques
autònomes plantejades per resoldre els problemes concrets dels barris, combinat amb
una crisi provocada per la desaparició de les coordinadores i la passivitat de la junta de
Nou Barris. La proposta de divisió de l’Associació prové de la FAVB, la qual segons el
document es troba dominada pel PSUC i planteja que les 10 noves associacions que es
formin tinguin estatuts propis i que desenvolupin una activitat coordinada de forma
puntual.196
Segons l’OCE-BR aquesta proposta està dirigida a destruir la força política que
tradicionalment ha representat Nou Barris i que s’ha reflectit en una autonomia respecte
a la resta del moviment urbà. Davant d’això, consideren que la voluntat de la FAVB i
del PSUC busca institucionalitzar el moviment de Nou Barris supeditant-lo als pactes i
negociacions entre forces polítiques locals. Es mostren especialment durs amb la
FAVB, a qui acusen de no estar aportant res a la lluita veïnal del moment i d’estar més
pendent de la política municipal que no pas de donar resposta als problemes ciutadans, a
194
9 Barrios y su futuro, la propuesta comunista. 1979, APR. pp. 2-4.
Ibídem., p.4.
196
Ibídem., pp.5.
195
66
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
més de pretendre diluir l’experiència de la mobilització que ha suposat Nou Barris dins
seu. La voluntat de fragmentar aquestes seccions per llavors exercir-hi un control
burocràtic a través de la FAVB respon a la necessitat de recuperar l’espai perdut al
districte, argumenten des de l’OCE-BR. Afegeixen que la voluntat última del PSUC i la
FAVB és controlar el moviment veïnal dins la ciutat capitalista, per deixar-lo com una
forma d’organització de caràcter commemoratiu de les necessitats de la ciutat però
sense tenir cap poder per incidir en la gestió de la ciutat que s’impulsi des de
l’ajuntament. Conclouen que és un pas enrere envers Nou Barris i que tampoc
acceptarien una proposta intermèdia que proposés una federació exclusiva pel
districte.197 Contemplat en retrospectiva, aquest document indica que amb la Transició
les relacions entre l’OCE-BR, la FAVB i el PSUC estaven carregades de tensió, tant per
una part com per l’altra. En el cas de l’OCE-BR, aquesta es mostra molt hostil a
qualsevol penetració d’aquestes organitzacions al barri on tradicionalment han estat més
potents. La seva crítica també incideix en un fenomen més general com és la
paralització del moviment veïnal a partir de l’any 78/79, que majoritàriament es podria
explicar per l’abandó de la militància al barri per poder-se dedicar a l’activitat política
vinculada a les institucions o simplement, o com a baixa per motius personals.
La proposta de l’OCE-BR a aquest projecte de la FAVB és la defensa de la
unitat de l’Associació de Veïns de Nou Barris, argumentant que en la lluita
revolucionària la unitat obrera ha de ser una prioritat i que, en el cas de Nou Barris,
aquesta unitat ha servit per aconseguir grans victòries democràtiques que s’han de
seguir defensant amb l’enfortiment de l’estructura que ja hi ha. De cara al futur auguren
que Barcelona s’haurà d’enfrontar a grans transformacions promogudes pel capital i que
el moviment de barris, que es troba en crisi, haurà d’enfrontar. També reconeixen que si
bé la Junta de Nou Barris és un element formal, això no ha impedit mai que la gestió del
moviment sigui democràtica.198 A partir d’aquí defensen quin caràcter han de tenir les
associacions de veïns i com han de funcionar, exposant és imprescindible que siguin
autònomes i independents dels partits polítics, de l’Estat i de l’Ajuntament. També
considera que, en un anàlisi molt gramscià, s’ha de potenciar un estil de vida
associativa i cultural i mitjans de comunicació col·lectius que permetin superar el
domini individualista que la societat capitalista imposa. En un àmbit organitzatiu,
197
198
Ibídem., pp. 5-7.
Ibídem., pp. 7,8.
67
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
aquestes s’havien de regir amb assemblees democràtiques, una junta amb capacitat
executives i grups de treballs organitzats per barris. Aquests últims havien de repartir-se
pels barris, per conèixer les problemàtiques de cada un i oferir-hi respostes. Conclou
que les associacions de veïns no han de participar en l’administració de la ciutat
capitalista, sinó que cal fer exigència des de fora de les reivindicacions concretes i
plantejar alternatives des d’una perspectiva socialista. També s’oposen a les comissions
mixtes entre Ajuntament i veïns, ja que ho consideren una mesura per limitar les
reivindicacions d’aquests últims. Finalment, rebutgen el debat amb l’ajuntament
democràtic, apostant per la mobilització popular que proposi alternatives capaces
d’incidir en l’arrel dels problemes, en comptes de posar tiretes com fa l’Ajuntament.
Respecte a les properes eleccions municipals, aquest mateix document servia per
proposar la creació d’una candidatura d’unitat comunista.199
A les eleccions generals del 1979 l’OCE-BR es va presentar en coalició amb el
grup maoista Unificación Comunista de España (UCE), obtenint 47.937 vots, un 0,27%
del total. També es va presentar a les eleccions municipals de Barcelona celebrades el 3
d’abril de 1979, sota les sigles Comunistes de Catalunya (CdC), en les quals va obtenir
6.148 vots, un 0’76% del total.200 D’altra banda, a les eleccions autonòmiques catalanes
del 1980 el partit va integrar-se dins la coalició electoral Unitat pel Socialisme,
juntament amb el PTE, la LCR, l’MC, presentant a Manuel Gracia com a candidat a la
presidència de la Generalitat. La coalició va rebre 33.086 vots, un 1,22 % del total, que
el van convertir en el novè partit més votat del moment. Amb aquests resultats discrets i
la dissolució del PTE, la coalició no es va tornar a repetir.
Per ressaltar aquest aïllament polític de l’OCE-BR, Josep Martí Masferrer
comptabilitza que a l’any 1981 l’OCE-BR només participava al 3,7 de les juntes i
comissions de les associacions de veïns. Concretament, dels càrrecs comptabilitzats a
les associacions de Barcelona, l’OCE-BR n’ocupa dos, un de president i un de secretari.
Aquestes xifres permeten demostrar que després de l’escissió de 1974 en direcció al
199
Ibídem., pp. 9-11.
Carlos Lozano. Historia electoral. Eleccions municipals a Barcelona 1979 – 2015. Historia electoral:
http://www.historiaelectoral.com/mbarcelona.html Consultat el 25-8-2017.
200
68
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
PSUC, l’OCE-BR va quedar en un espai totalment marginat dins de les associacions de
veïns, malgrat poder ser considerada una força fonamental en l’impuls d’aquestes.201
Des de llavors la línia política del partit es va mantenir contrària a l’ingrés
d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i a l’Organització del Tractat de
l’Atlàntic Nord (OTAN), propugnant la reforma agrària, la nacionalització de la Banca i
la retirada de les bases militars estatunidenques.202 A finals de 1981 també van llançar
un comunicat de suport al sindicat polonès Solidarnosc i a les tendències marxistes del
seu interior.203 Coincidint amb la dissolució del PTE i la reorientació de la LCR i l’MC
cap als moviments socials, l’OCE-BR va quedar-se aïllada en el seu espai polític.204 Al
1982 va començar a acostar-se al PCE i el PSUC, ja que segons el secretari general,
Ignasi Faura, considerava que la crisi del PCE era molt perjudicial per l’esquerra i que
es configurarien tres grans blocs: un de socialdemòcrata, un de prosoviètic i un altre de
marxista, en el qual s’havia d’inserir el PCE i l’OCE-BR. Arran d’això, el partit va
demanar el vot pel PCE i PSUC a les eleccions del 1982.205 Amb això va començar el
procés d’acostament amb aquestes dues organitzacions, que es va concretar de facto al
1989.206
201
Josep Martí Masferrer, Op.cit. pp. 29-36.
Ibídem., p. 265.
203
Francisco Moreno Sáez, “Organización Comunista de España (Bandera Roja), Partidos, sindicatos y
organizaciones ciudadanas en la província de Alicante”. Archivo de la Democracia. Universidad de
Alicante. A https://archivodemocracia.ua.es/es/documentos/publicaciones/la-transicion-en-alicante/32organizacion-comunista-de-espana-bandera-roja.pdf. p. 7.
204
Julio Pérez Serrano. Op.cita. p. 265.
205
Francisco Moreno Sáez, Op.cita. p. 7.
206
Julio Pérez Serrano. Op.cita. p. 265.
202
69
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
5. Conclusions
A través de les anteriors pàgines s’ha pogut conèixer de manera detallada la història de
l’OCE-BR durant els últims anys de la Dictadura franquista i la Transició, juntament
amb la seva participació i percepció al voltant dels moviments veïnals de dignificació
dels barris. Amb la combinació de fonts bibliogràfiques i documentació històrica
primària s’ha traçat un panorama al voltant d’aquestes dues qüestions que ens han de
permetre extreure algunes conclusions al voltant del paper de l’OCE-BR dins el
moviment veïnal.
En primer lloc, retornant a les hipòtesis formulades a la introducció, resultaria
poc ètic, des d’un perspectiva acadèmica, intentar minimitzar el protagonisme de la
protesta veïnal dins de les mobilitzacions socials que van aconseguir accelerar el final
de la dictadura. D’igual manera que el moviment obrer i l’estudiantil han estat
reconeguts per la seva importància, és necessari que el moviment popular urbà sigui
enumerat amb força al costat d’aquestes altres dues formes de l’antifranquisme. En
primer lloc, per la gravetat que revesteix el seu conflicte, que ja no es basa només en
llibertats polítiques, sinó que reivindica els principis més bàsics de l’ésser humà: el dret
a viure en dignitat. Fruit de la Guerra Civil i la pobresa endèmica del món rural
espanyol, les principals ciutats del país es van convertir en espais receptors de gent que
cercava un lloc on viure i treballar. A aquesta legítima voluntat s’hi va oposar el
Franquisme, el qual no només va intentar impedir aquests moviments de població, sinó
que quan aquests van arribar als seus llocs de destí no van rebre en cap moment cap
tipus d’atenció. A causa d’això, milers de persones es van veure obligades a viure en
barraques i parcs d’habitatges sense cap garantia sanitària ni equipaments mínims. Ni el
Ministerio de Vivienda ni l’OSH van prendre mesures eficaces per afrontar un problema
d’aquesta índole i tant bàsic com és el tenir una llar on viure. En addició, la protesta
veïnal no era reprimida amb més tacte, sinó que era pràctica habitual que els veïns
acabessin detinguts per coses tals com demanar un semàfor a una cruïlla amb accidents
habituals.
L’antifranquisme per la seva banda (fos del signe que fos) va veure en aquests
espais un lloc on fer front comú contra la Dictadura, reclamant primer les millores
immediates pels barris i desenvolupant després estratègies en favor de les llibertats
70
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
polítiques i democràtiques. S’ha d’assenyalar, basant-nos en la documentació
consultada, que en els inicis d’aquest procés l’OCE-BR va ser una element de primer
nivell, juntament amb d’altres com el catolicisme progressista i la gent del PSUC, per
impulsar les formes associatives als barris. Aquest èxit s’ha de contemplar com el fruit
d’una política a peu de carrer, activa i compromesa amb les necessitats dels barris que,
en els seus primers anys va gaudir d’una autonomia que en van garantir l’èxit. També hi
va contribuir el treball de teorització i l’experiència de treball en barris que gent com
Jordi Borja, Alfonso Carlos Comín o Joan García-Nieto van aportar a l’organització.
No s’ha de contemplar això amb una visió idealitzada. Les fonts consultades han
assenyalat que la competència amb el PSUC dins d’aquest espai era constant. Per
exemple, en un primer moment hi va haver fortes discussions sobre com gestionar les
CB i si calia que aquestes es mantinguessin en la clandestinitat, opcions que van
enfrontar els dos grups, seguint la política que l’OCE-BR s’havia plantejat dur a terme
per desbordar el PSUC per l’esquerra. Que tinguessin intenció d’instrumentalitzar un
espai on en certa manera, eren els pioners, ens hauria de confirmar la hipòtesi de que
l’OCE-BR sempre va voler convertir-se en una organització de masses. La posterior
escissió del 1974 certificarà el fracàs d’aquest projecte, suposant un cop molt dur per
l’OCE-BR, que va veure com la gent més important del partit i gran part de la militància
abandonava per reintegrar-se al partit amb el qual havien competit des de la seva
fundació.
Aquesta escissió s’ha de contemplar com un element clau del futur de l’OCEBR, que a més de reafirmar-se en l’antirevisionisme maoista es va aïllar cada cop més
dins l’heterogeni espai d’esquerres crítiques amb la Transició i el nou sistema
democràtic que, si bé no era perfecte, era la gran aspiració de la majoria de la societat
espanyola després de 40 anys de dictadura i repressió començats amb la Guerra Civil.
L’origen d’aquesta escissió ha de servir per plantejar-se algunes qüestions de cara al
futur. En primer lloc, a causa de les discussions sobre si l’OCE-BR s’havia de convertir
en un partit amb una organització i disciplina rígida, cal preguntar-se si l’èxit del partit
va raure en l’estratègia activista i autònoma realitzada durant els primers anys del
moviment veïnal o si la construcció d’un partit revolucionari va suposar un element
contraproduent a l’hora de participar en el moviment veïnal. Tenint en compte que
després de l’escissió l’OCE-BR va ser incapaç de mantenir-se com un actor important
71
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
dins el moviment veïnal resulta una pregunta pertinent. També sembla pertinent per a
una futura investigació preguntar-se per què l’èxit de l’OCE-BR dins el moviment
veïnal es produeix més durant la fase de les CB clandestines que no pas durant el procés
de creació i legalització de les associacions de veïns.
La història de l’OCE-BR després d’això pateix un gir de 180 graus, convertint-se
en una força més dins de l’esquerra radical revolucionària. El partit és manté conscient
de que la seva gran basa ha estat el moviment popular urbà i la documentació posterior
al 1974 consultada ho permet corroborar. Malgrat la pèrdua de Jordi Borja, reconegut
geògraf i teoritzador del moviment veïnal, l’OCE-BR manté una important i poc
estudiada producció teòrica al voltant del moviment veïnal. En base a les fonts
consultades, s’hi nota profundament la influencia maoista, tenint com a referents alguns
models de ciutats xineses i incloent sempre dins dels seus anàlisis les contradiccions
entre camp, ciutat i capitalisme. Les propostes, legítimes i adequades, no van aconseguir
però incidir en la majoria del moviment veïnal, mantenint-se en els espais que encara
restaven al partit, especialment Nou Barris, com s’ha pogut comprovar en anteriors
pàgines. De la lectura de les fonts se n’ha d’extreure que l’OCE-BR sobredimensionava
les seves forces dins el moviment veïnal, no per desconeixement de la realitat, sinó més
aviat per la resistència que el partit estava fent per recuperar l’espai perdut després de
l’escissió de 1974 i per evitar convertir-se en un grup marginal, destí que malgrat tot no
va poder evitar. Els seus anàlisis sobre la ciutat capitalista i el moviment popular urbà
estan molt desenvolupats i no poden ser titllats d’irrealistes o dogmàtics, si bé de la seva
lectura se n’extreu una voluntat d’instrumentalitzar-les a qualsevol preu per així reforçar
el partit. També se’n desprèn que, davant la crisi del moviment veïnal a partir del 1978,
arran de la institucionalització de l’antifranquisme i part dels moviments socials,
l’OCE-BR va fer un últim intent per recuperar el terreny perdut, esforç que no va reeixir
ni pel partit ni per les associacions de veïns que, si bé no van desaparèixer, no van
recuperar el seu paper d’anys anteriors.
Així doncs, l’OCE-BR s’ha de qualificar com una experiència innovadora que
va ajudar als moviments veïnals a formar-se i aconseguir les seves reivindicacions. Vist
en perspectiva, les formes d’organització social han de ser un exemple per a qualsevol
moviment de dignificació de barris i, en el cas català i barceloní, no haurien de deixar de
ser un referent per afrontar els problemes de caire urbanístic i social que la ciutat de
72
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
Barcelona està vivint en l’actualitat, demostrant que el problema de l’habitatge no és un
fenomen nou a Catalunya.
Finalment, caldria reconsiderar, des d’una perspectiva actual, els postulats de
l’OCE-BR i altres organitzacions de l’extrema esquerra marxista al voltant del
Franquisme i la Transició. En el context del canvi de règim, aquestes organitzacions van
veure’s abocades al grupusculisme arran dels seus postulats contraris als pactes amb
gent provinent del franquisme, la reivindicació de la Segona República, el dret a
l’autodeterminació o la restitució de les víctimes del franquisme. Això els va costar
quedar fora del consens per la democràcia i la monarquia, en un moment en el qual les
ganes de la societat de superar la dictadura franquista eren majoritàries i hi havia la
predisposició a fer concessions per aconseguir aquest objectiu.
Actualment davant la crisi que està experimentat l’estat espanyol a diferents
nivells, es demostra que algunes de les qüestions que les esquerres radicals marxistes
reclamaven avui en dia són elements centrals en el debat diari dels ciutadans espanyols.
Es fa patent que la Constitució del 78 va fonamentar un sistema democràtic amb un
rerefons franquista, en el qual gent provinent del règim va aconseguir sortir impune de
greus delictes contra la societat. També es fa patent el debat entorn la conveniència
d’una nova república enfront d’una monarquia que té unes funcions pràcticament
ornamentals. De la mateixa manera, també forma part del debat públic el model
territorial que ha de tenir Espanya, on el principi d’autodeterminació és negat
reiteradament i podria provocar la secessió unilateral de Catalunya. I finalment, acabant
amb el mantra de “no reobrir ferides” que es va imposar durant la Transició, part de la
societat espanyola es mobilitza per cercar familiars i combatents republicans morts o
assassinats durant la Guerra Civil, els quals porten enterrats en fosses comunes prop de
80 anys. Aquestes reivindicacions tant actuals ja van ser presentades en societat per
grups de l’extrema esquerra com és l’OCE-BR.
73
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
6. Bibliografia
Bibliografia utilitzada
Alberto Recio; Andrés Naya. “Movimiento vecinal: Claroscuros de una lucha
necesaria”, Mientras tanto, nº 91–92, (2004): 63–81.
Ana Domínguez Rama. “La violencia revolucionaria del FRAP durante el
tardofranquismo”. Logroño. Universidad de La Rioja, 2010, pp. 393-410. Comunicació
presentada al II Congreso Internacional de Historia de Nuestro Tiempo.
Ana Domínguez Rama. “Orígenes y conformación del Partido Comunista de España
(marxista-leninista)”. Madrid, FIM, 2007. Comunicació presentada al II Congreso de
Historia del PCE.
Angelina Puig, (1989). Naixement i creixement dels barris perifèrics a les ciutats
industrials de Catalunya. Història viva de Torre Romeu, Sabadell (Tesi de doctorat).
Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 1989.
Anna Alabart Vila. Els barris de Barcelona i el moviment associatiu veïnal. (Tesi
doctoral). Barcelona: Universitat de Barcelona, Barcelona, 1982.
Anna Cabré, “L’evolució de la natalitat a Catalunya”. a Història, política, societat i
cultura dels Països Catalans. De la dictadura a la democràcia 1960-1980, dirigit per
Borja de Riquer (Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1998).
Carlos Lozano. Historia electoral. Eleccions municipals a Barcelona 1979 – 2015.
Historia electoral: http://www.historiaelectoral.com/mbarcelona.html
Carlos Taibo. La Unión Soviética. Madrid: Síntesis, 1999.
Carme Molinero. La captación de las masas. Política social y propaganda en el
régimen franquista. Madrid: Cátedra, 2005.
Carme Molinero; Pere Ysàs. (coords.). Construint la ciutat democràtica. El moviment
veïnal durant el tardofranquisme i la transició. Barcelona: Icària Editorial, 2010.
74
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
Carme Molinero; Pere Ysàs. De la hegemonía a la autodestrucción. El Partido
Comunista de España (1956-1982). Barcelona: Crítica, 2017.
Carme Molinero; Pere Ysàs. Els anys del PSUC. El partit de l’antifranquisme (19561981). Barcelona: L’Avenç, 2010.
Carme Molinero; Pere Ysàs. La anatomía del franquismo. Barcelona: Crítica, 2008.
Carme Molinero; Pere Ysás. Las izquierdas en tiempos de transición. València:
Universitat de València, 2016.
Claudia Cabrero, (2013). “Una resistencia antifranquista en femenino”, a Represión,
resistencias, memoria. Las mujeres bajo la dictadura franquista, ed. Mary Nash
(Granada: Comares, 2013), 119–138.
Consuelo Laíz. La lucha final. Los partidos de la izquierda radical durante la
transición española. Madrid: Los libros de la Catarata, 1995.
Eric Hobsbawm. Historia del siglo XX. Barcelona: Crítica, 2012.
Eva Fernández Lamelas. Vocalies de Dones de Barcelona a la Transició Democràtica:
una experiència emancipadora (Tesina de doctorat). Universitat Autònoma de
Barcelona, Bellaterra, 2009.
Ferran Gallego Margalef. El mito de la Transición. Barcelona: Crítica, 2008.
Francesc Candel. Els altres catalans. Barcelona: La butxaca, 2013.
Francisco Moreno Sáez, “Organización Comunista de España (Bandera Roja), Partidos,
sindicatos y organizaciones ciudadanas en la província de Alicante”. Archivo de la
Democracia.
Universidad
de
Alicante.
A
https://archivodemocracia.ua.es/es/documentos/publicaciones/la-transicion-enalicante/32-organizacion-comunista-de-espana-bandera-roja.pdf.
Francisco Veiga, Enrique Ucelay Da Cal, Ángel Duarte. La paz simulada. Madrid:
Alianza Editorial, 2006.
Francisco Veiga. El desequilibrio como orden. Madrid: Alianza, 2015.
75
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
Giaime Pala, (2011). “Una semilla de discordia. La entrada de Bandera Roja en el
PSUC.” Revista HMiC, nº 9, (2011)
Gonzalo Wilhelmi. Romper el consenso. Madrid: Siglo XXI, 2016.
Henri Lefebvre. El derecho a la ciudad. Barcelona: Península, 1969.
Horacio Roldán Barbero. El Maoísmo en España y el tribunal de orden Público (19641976). Córdoba: Universidad de Córdoba, 2010.
Horacio Roldán Barbero. Los GRAPO, un estudio criminológico. Granada: Comares,
2008.
Isidre Molas (ed.). Diccionari dels partits polítics de Catalunya. Barcelona:
Enciclopèdia Catalana, 2000.
Iván Bordetas Jiménez. “Els estudis sobre el moviment veïnal: un repte encara per a la
historiografia,” Franquisme & Transició, nº 2, (2014): pp. 281–295.
Iván Bordetas Jiménez. Nosotros somos los que hemos hecho esta ciudad.
Autoorganización y movilización vecinal durante el tardofranquismo y el proceso de
cambio político (Tesi doctoral). Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2012.
Jesús A. Martínez (coord.). Historia de España. Siglo XX. Madrid: Cátedra, 2013.
Joan Vilagrasa Ibarz (ed.). Transformacions territorials a Catalunya (segles XIX-XX).
Lleida: Pagès editors, 2000.
Joel Sans Molas. “L'esquerra revolucionària i el seu paper en la mobilització social i el
canvi polític dels anys 70: estat de la qüestió i alguns apunts per al seu estudi.”
València: 2013. Comunicació presentada al IV Encuentro de Jóvenes Investigadores en
Historia Contemporánea.
Jordi Borja. La gran Barcelona. Construcción, arquitectura y urbanismo, Madrid, 1971.
Jordi Borja. Qué son las Asociaciones de Vecinos. Barcelona: La Gaya Ciencia, 1977.
Jordi Terrés: “La izquierda radical española y los modelos del Este: el referente albanés
en la lucha antifranquista”, Ayer, nº 67 (2007): pp. 159-176.
76
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
José Luís Martín Ramos (ed.). Pan, trabajo y libertad. Historia del Partido del Trabajo
de España. Barcelona, El Viejo Topo: 2011.
José Manuel Roca. El proyecto radical, auge y declive de la izquierda revolucionaria
en España (1964-1992). Madrid: Los Libros de la Catarata, 1994.
José Manuel Salgado Bueno. “El pluralisme del moviment veïnal a Nou Barris”. Social
and Education History, nº3, (2014): 271-295.
Josep Fontana. El siglo de la revolución. Barcelona: Crítica, 2017.
Josep Fontana. Por el bien del imperio. Barcelona: Pasaso&Presente, 2011.
Josep Martí Masferrer. Relació entre associacions de veins i partits politics. Barcelona
1970-1980. Barcelona: Fundació Jaume Bofill, 1981.
Julio Pérez Serrano. “Orto y ocaso de la izquierda revolucionaria en España (19591994)”. A Los partidos en la Transición: las organizaciones políticas en la
construcción de la democracia española, coord. Rafael Quirosa-Cheyrouze Muñoz,
(Almeria: Congreso Internacional Historia de la Transición en España, 2013), 249-291.
Manuel Castells. La ciudad y las masas. Sociología de los movimientos urbanos.
Madrid: Alianza Editorial: 1986.
Manuel Castells. La cuestión urbana. Madrid: Siglo XXI, 1974.
Marc Andreu Acebal. Barris, veïns i democràcia. El moviment ciutadà i la
reconstrucció de Barcelona (1968-1986). Barcelona: L’Avenç, 2015.
Marc Andreu Acebal. El moviment ciutadà i la transició a Barcelona: la FAVB (19721986). (Tesi doctoral) Barcelona: Universitat de Barcelona, 2014.
Marc Andreu; Josep Maria Huertas. Barcelona en lluita. El moviment urbà 1965-1966.
Barcelona: FAVB, 1996.
María Carmen García-Nieto. “Marginalidad, movimientos sociales, oposición al
franquismo. Palomeras, un barrio obrero de Madrid, 1950-1980”, a La oposición al
régimen de Franco, coord. Javier Tusell; Alícia Alted; Abdón Mateos, (Madrid: UNED,
1991), 269–285.
77
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
Mary Nash. «Resistencias e identidades colectivas», a Represión, resistencias,
memoria. Las mujeres bajo la dictadura franquista, ed. Mary Nash. (Granada:
Comares, 2013), 139–158.
Paola Lo Cascio; Andreu Mayayo; José Manuel Rúa. Economía franquista y
corrupción, Barcelona: Flor del Viento: 2011.
Pere Meroño, Pere. Román, l’home que va organitzar el PSUC. Barcelona: Fundació
Pere Ardiaca, 2005.
Pilar Díaz, (2013). “Trabajadoras, sindicalistas y amas de casa”, a Represión,
resistencias, memoria. Las mujeres bajo la dictadura franquista, ed. Mary Nash.
(Granada: Comares, 2013), 105–117.
Rafael Poch-de-Feliu. La gran transición, Rusia, 1985-2002. Barcelona: Crítica, 2003.
Ricard Martínez. “La izquierda revolucionaria de ámbito estatal, de los sesenta a los
ochenta: una brevísima historia” a Viento Sur, nº 125, (gener 2013): 108-118.
Ricard Martínez; Martí Caussa (eds.). Historia de la Liga Comunista Revolucionaria
(1970-1991). Madrid: La Oveja Roja, 2014.
Sebastian Balfour. Barcelona malgrat el franquisme. Barcelona: Museu d’Història de
Barcelona, 2012.
Solé Tura, Jordi, Una història optimista. Memòries, Barcelona, Edicions 62, 1999.
Sophie Baby; Javier Muñoz: «El discurso de la violencia en la izquierda durante el
último franquismo y la transición», a Culturas y políticas de la violencia, eds. José Luis
Ledesma, Javier Muñoz; Javier Rodrigo. (Madrid: Siete Mares, 2005), 279-304.
Bibliografia citada
Abdón Mateos; Ángel Herrerín (ed.). La España del presente: de la dictadura a la
democracia. Madrid: Asociación de Historiadores del Presente, 2006.
Álvaro Soto. ¿Atado y bien atado?. Institucionalización y crisis del franquismo,
Madrid: Biblioteca Nueva, 2005.
78
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
Carlos Seco Serrano, (1996). “La corona en la transición española”, A Historia de la
Transición, 1975–1986, eds. Javier Tusell; Álvaro Soto, (Madrid: Alianza, 1996). 138–
159.
Carme Molinero (ed.). La transición, treinta años después. De la dictadura a la
instauración y consolidación de la democràcia. Barcelona: Península, 2006.
Cayo Sastre García. Transición y Desmovilización política en España (1975-1978),
Valladolid: Universidad de Valladolid, 1997.
Charles T. Powell. El piloto del cambio. El Rey, la monarquía y la transición a la
democracia. Barcelona: Planeta, 1991.
Claudia Cabrero, «Género, antifranquismo y ciudadanía. Mujeres y movimiento vecinal
en la Asturias del desarrollismo y el tardofranquismo», Historia del Presente, nº 16
(2010): 9–26.
Constantino Gonzalo Morell, Movimiento vecinal y cultura política democrática en
Castilla y León. El caso de Valladolid (1964–1986). (tesi doctoral) Valladolid:
Universidad de Valladolid, 2011.
Ismael Saz (ed.). “Crisis y descomposición del franquismo”, Ayer, nº68, Madrid,
(2007).
Javier Tébar Hurtado; Carlos Arenas Posadas; Joan Coscubiela Conesa (coord.). El
movimiento obrero en la gran ciudad: de la movilización sociopolítica a la crisis
econòmica. Barcelona: El Viejo Topo, 2011.
Javier Tusell. Juan Carlos I. La restauración de la monarquía. Madrid: Temas de Hoy,
1995.
Javier Tusell. La transición española. Madrid: Historia 16, 1995.
José Félix Tezanos. «La crisis del franquismo y la transición democrática», A La
transición democrática espanyola, eds. José Félix Tezanos; Ramón Cotarelo; Andrés de
Blás, (Madrid: Sistema, 1989), 9–28.
Juan Pablo Fusi; Jordi Palafox, España: 1808 - 1996. El desafío de la modernidad,
Madrid: Espasa-Forum, 1997.
79
El Moviment veïnal i l’OCE-BR
Alexandre Lavado i Campàs
Martí Marín. Història del franquisme a Catalunya. Lleida/Vic: Pagès Editors/Eumo
Editorial. 2006.
Nadia Varo Moral. Treballadores, conflictivitat laboral i moviment obrer a l’àrea de
Barcelona durant el franquisme. El cas de Comissions Obreres (1964-1975). (Tesi
doctoral), Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2014.
Pamela Radcliff, Making democratic citizens in Spain. Civil society and the popular
origins of the transition, 1960–1978. Nova York: Palgrave MacMillan, 2011.
Pau Casanellas. Morir matando. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2014.
Rafael Quirosa-Cheyrouze Muñoz (coord.) Historia de la Transición en España. Los
inicios del proceso democratitzador. Madrid: Biblioteca Nueva, 2007.
Sophie Baby, Le mythe de la transition pacifique. Madrid: Casa Velázquez, 2012.
Víctor Urrutia, El movimiento vecinal en el área metropolitana de Bilbao. Oñati:
Instituto Vasco de Administración Pública, 1985.
Xavier Casals Masagué. La Transición Española. El voto ignorado de las armas.
Barcelona: Pasado y Presente, 2016.
Xavier Domènech. Cambio político y movimiento obrero bajo el franquismo.
Barcelona: Icària Editorial, 2012.
80