Universitat Autònoma de Barcelona Departament d’Història Moderna i Contemporània Facultat de Filosofia i Lletres Treball final del Màster en Història Contemporània de la UAB L’EXTREMA ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA I EL MOVIMENT VEÏNAL: EL CAS DE L’ORGANITZACIÓ COMUNISTA D’ESPANYA – BANDERA ROJA (1968 – 1981) Alexandre Lavado i Campàs Tutor: Josep Puigsech Farràs Cerdanyola del Vallès, 2017 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs Resum La present investigació es proposa conèixer la història de l’Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja dins del moviment veïnal barceloní de finals del franquisme. Mitjançant fonts bibliogràfiques i documentació primària es traçarà una història de l’OCE-BR a partir de la seva evolució i participació dins del moviment veïnal, comprovant com evoluciona el partit durant els anys de la Transició i quines reivindicacions defensa per a la millora dels barris. Paraules clau: Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja, moviment veïnal, extrema esquerra revolucionària, Barcelona, Franquisme, Transició. Abstract This investigation pretends to know the history of the Communist Organization of Spain-Red Flag and its participation in the Barcelonian neighborhood association at the end of the Franco regime. Through bibliographical sources and primary documentation, a history of the OCE-BR will be written explaining its evolution and participation in the local movement, checking how the party evolves during the spanish Transition and what demands to improveme the neighborhoods. Key words Communist Organization of Spain (Red Flag), Local movement, revolutionary left, Barcelona, Francoism, democratic transition 2 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs Índex de contingut 1. Introducció ................................................................................................................ 4 2. Estat de la qüestió i context nacional internacional ................................................. 9 3. Espectre de l’antifranquisme (1960-1975) ............................................................. 33 4. L’extrema esquerra revolucionària i els moviments populars urbans: el cas d’Organització Comunista d’Espanya (Bandera Roja) ................................................. 41 5. Conclusions ............................................................................................................. 70 6. Bibliografia ............................................................................................................. 74 Bibliografia utilitzada ............................................................................................. 74 Bibliografia citada .................................................................................................. 78 3 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs 1. Introducció La present tesina de màster es proposa estudiar la percepció teòrica i les experiències pràctiques de l’Organització Comunista de Espanya Bandera Roja (OCE-BR), partit autodefinit com a leninista, però amb una gran influencia maoista, dins del moviment veïnal aparegut a Barcelona entre els anys 60 i 70 del segle XX.1 Això es deu a la hipòtesi amb la qual articulem aquest treball, mitjançant la qual es considera que les associacions de veïns van ser un element actiu dins les mobilitzacions socials de l’antifranquisme, en les quals hi havia una àmplia politització de caire anticapitalista i en les que l’OCE-BR ocupava un espai preponderant, compartit en importància amb el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Partint d’aquesta perspectiva, les hipòtesis centrals d’aquest treball consideren a l’OCE-BR part important de l’organització del moviment veïnal i de la seva implicació en el conflicte urbà, per la millora de les condicions de vida i dels equipaments de les persones que habitaven els barris perifèrics de Barcelona i l’Àrea Metropolitana. En primer lloc i des d’àmbits clandestins, es considera que l’OCE-BR va participar en les primeres formes organitzatives dels barris, tan a nivell pràctic com a nivell teòric, mitjançant la participació física dels seus militants en aquestes organitzacions de barris. En segon lloc, en vistes de la documentació consultada, es considera que arran de la crisi de la formació del 1974 i la escissió de la intel·lectualitat del partit més vinculada a la teorització i la pràctica de la protesta dels barris, l’OCE-BR va perdre presència física en el moviment veïnal en el qual havia estat una força amb presència notable. S’ha de considerar, a partir d’aquest punt, que davant la significativa pèrdua de quadres dirigents i militants, a més de la negativa de l’OCE-BR a formar part d’una política antifranquista unitària i la seva reafirmació en l’antirevisionisme maoista, que el partit entrarà en una crisi que l’abocarà al grupusculisme. Compartirà aquest procés amb els altres grups de l’extrema esquerra, aïllats del consens de la Transició. Finalment, es considera que davant la crisi, l’OCE-BR va perdre la major part de la seva militància als barris, moment en que la participació del partit va quedar reduïda a una elaboració teòrica interna amb un contacte molt reduït amb el moviment popular urbà de finals dels 70. 1 Isidre Molas (ed.). Diccionari dels partits polítics de Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2000. p. 15. 4 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs L’àmbit territorial al que es redueix la investigació és la ciutat de Barcelona i les localitats limítrofes com Santa Coloma de Gramenet, Badalona o L’Hospitalet, degut a diferents factors, tan pràctics com teòrics. En primer lloc, aquesta tesina de màster guarda relació amb una recentment començada tesi doctoral a la Facultat de Comunicació de la UAB. En aquesta tesi es farà un estudi dels continguts de la premsa diària d’informació general i les revistes de les associacions de veïns dels barris nordorientals de la ciutat per analitzar com es van abordar els diferents problemes derivats del creixement demogràfic i urbanístic de la ciutat des dels anys 60 fins a inicis dels anys 80. A això hi cal afegir el fet que Barcelona va ser la ciutat que experimentà el creixement demogràfic i urbanístic més important de Catalunya durant els anys 60 i 70, sense que això menystingui altres casos rellevants de l’Àrea Metropolitana com són Santa Coloma de Gramenet, Sabadell, Terrassa, L’Hospitalet, Badalona, etc. Per això a Barcelona s’hi concentren bona part de les associacions de veïns més actives i importants del període, motiu pel qual també es considera que la OCE-BR hi tindrà una major presència. Respecte a aquesta investigació, l’àmbit territorial es reduirà a Barcelona i les seves poblacions limítrofes, per la seva importància quantitativa i qualitativa entorn al creixement demogràfic i urbanístic i el sorgiment de les mobilitzacions veïnals. Aquest context no es podrà deslligar de la situació política tant espanyola com europea, que es mencionaran en diferents moments de la investigació de manera breu, ja que no són prioritat d’aquesta. Que la recerca s’hagi enfocat en aquesta direcció es deu a les particularitats que l’estudi de OCE-BR comporta. En primer lloc, les fonts bibliogràfiques són escasses i s’agrupen, en la majoria dels casos, en obres de caràcter més general de les esquerres revolucionàries obreres. Tot i això, amb el revifament de la historiografia de l’antifranquisme durant la Transició s’està començant a desenvolupar aquest espai de les esquerres radicals, si bé sense entrar encara dins l’estudi concret de OCE-BR. En segon lloc, les fonts documentals primàries han estat relativament inexplorades i tampoc és que siguin molt nombroses. És el cas del fons dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) i a l’Arxiu del Pavelló de la República (APR), els quals han estat utilitzats per realitzar aquesta nova proposta dins l’antifranquisme, partint d’un panorama general, que s’ha ajustat a les fonts trobades entorn a l’OCE-BR i els moviments d’extrema esquerra revolucionaria a Barcelona durant els anys de la Transició. 5 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs La documentació examinada i consultada a l’ANC mostra com la OCE-BR s’identificava activament i formava part de les lluites veïnals que estaven tenint lloc per tota l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La seva postura s’identificava obertament amb aquestes formes de protesta ciutadana i en secundava les demandes en favor d’una ciutat digne, amb tots els serveis necessaris i gestionada democràticament. És a dir, la lluita per la dignificació dels barris anava indissolublement lligada a la consecució d’un sistema polític democràtic que també s’apliqués a la ciutat, permetent que el consistori fos escollit pel conjunt dels barcelonins. Per tant, s’ha d’estudiar a les associacions de veïns com a part activa de l’antifranquisme i com entitats cíviques amb una important participació dels grups polítics comunistes de l’antifranquisme, àmpliament mobilitzats dins del conjunt de la societat. A mode de contextualització, la present tesina també incorporarà, dins de l’estat de la qüestió, continguts dedicats a la situació política mundial i espanyola durant la Guerra Freda, tenint en compte així la situació de polarització mundial entre capitalisme i socialisme real i el context específic de la dictadura espanyola. En el primer cas, és imprescindible entendre com aquest enfrontament d’abast mundial va condicionar els moviments socials a Europa i la resta del món, mobilitzats majoritàriament al voltant d’idees com la democràcia, el socialisme, l’antiautoritarisme o la defensa dels drets humans, de les dones, minories, etc. Durant els anys 60 i en especial a partir de l’any 1968, tot un conjunt de nous moviments, en especials juvenils, van aparèixer per tot el món amb la voluntat d’incidir en la política dels seus països. En el cas espanyol no hi va haver excepcions i tot un ventall de noves i variades mobilitzacions socials van començar a manifestar-se a partir de mitjans dels 60, aprofitant l’apertura del règim franquista. No és que la Dictadura estigués esdevenint una democràcia sinó que els accelerats canvis econòmics, patrocinats des de dins del bloc occidental liderat pels Estats Units d’Amèrica (EUA), i el model d’Estat del Benestar, estaven obligant als dirigents del Franquisme a reconsiderar les seves polítiques d’intervenció econòmica. La voluntat dels dirigents franquistes, tan els reformistes com immobilistes, era aconseguir, mitjançant la Ley Orgánica del Estado de 1966, mantenir els principis del Movimiento Nacional a través d’una institucionalització monàrquica del règim. Dintre de les contradiccions de la liberalització econòmica, exterioritzades a partir de la industrialització, la diversificació laboral, el sorgiment 6 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs d’una classe mitja i l’increment del poder adquisitiu i el model de societat consumista, va sorgir una nova oposició, en especial obrera, però també estudiantil i veïnal que ràpidament es va polititzar. Dins d’aquest context econòmic també es va produir el creixement desordenat i especulatiu de les ciutats. És d’aquests processos d’on sorgeix l’associacionisme veïnal, mobilització dins la qual tan el PSUC com l’OCE-BR ben aviat hi van trobar militants disposats a formar part de l’antifranquisme. Com ja s’ha indicat, dintre d’aquestes mobilitzacions els comunistes eren els més presents. Tot i això, a la seva esquerra van sorgir tot un conglomerat d’organitzacions revolucionàries entre les quals es trobava l’OCE-BR. Aquesta tendència a l’esquerra dels partits comunistes tradicionals troba la seva llavor a l’any 1956, quan comença oficialment el procés revisionista de desestalinització a l’URSS que el Partido Comunista de España (PCE) subscriu. Aquest gir, vist com la renuncia a la revolució o la integració en una socialdemocràcia còmplice del capitalisme, va portar a els descontents a reivindicar vells referents com Lenin o buscar-ne de nous, com la Xina de Mao Zedong, també descontenta amb aquest gir ideològic soviètic. És arran d’aquesta divisió entre pro-soviètics i pro-xinesos que neix l’OCE-BR, organització política juvenil que es situa dins de l’antirevisionisme pro-maoista. Les bases documentals utilitzades en aquesta investigació es basen en documentació de caràcter intern de l’OCE-BR prenent especial rellevància butlletins interns en els quals el partit debatia sobre els moviments socials urbans i la lluita de les associacions de veïns per un habitatge digne. És imprescindible recordar l’ascendència que l’organització va aconseguir dins els moviments veïnals i, a partir d’aquest pressupòsit, s’ha vehiculat la cerca bibliogràfica i de documentació històrica primària. A més d’aquesta documentació interna, també s’utilitzarà la revista editada pel partit “Estrella Roja”, des de la qual també es va abordar de forma freqüent les problemàtiques urbanes que es donaven a Catalunya entre els últims anys del franquisme i la transició a la democràcia. Aquesta documentació ha estat extreta del fons de l’OCE-BR a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), un fons documental sense catalogar ni digitalitzar que, en paraules dels arxivers, ha estat molt poc treballat.2 Les visites a l’ANC es van produir a l’abril, moment en que en les converses amb els tècnics es va conversar al voltant de l’estat del fons i de la seva poca utilització per part dels historiadors. 2 7 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs Si bé la documentació del fons de l’OCE-BR dipositat a l’ANC és la font principal d’aquest treball, també s’han buscat fonts històriques capaces d’ampliar la perspectiva d’aquesta tesina. Aquesta cerca s’ha fet a l’Arxiu del Pavelló de la República, dins del qual es va trobar documentació útil de cara a conèixer el funcionament del partit després de 1974 i algunes propostes al voltant del conflicte urbà, concretament, a Nou Barris. A aquesta voluntat d’ampliar perspectives hi ha contribuït el Centre Documental de la Comunicació (CEDOC) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), en el qual es troben importants fons de premsa i documentació de l’antifranquisme, incloses publicacions d’associacions de veïns i de grups propers o vinculats a l’extrema esquerra marxista revolucionària. D’aquí s’han extret alguns documents de les publicacions hemerogràfiques més importants de les associacions de veïns de Barcelona, essencialment de Nou Barris. Així doncs, dins l’ampli ventall de les extremes esquerres revolucionàries, l’OCE-BR serà la que ocuparà, per major proximitat i novetat dins la recerca, l’espai protagonista. Es farà centrant l’atenció sobre les percepcions i activitats orientades a la lluita urbana de les associacions de veïns i la proposta de ciutat que l’OCE-BR proposa entorn dels problemes urbanístics desenvolupats a partir del Desarrollismo franquista. És essencial assenyalar que l’OCE-BR era, com d’altres grups comunistes revolucionaris de l’època, un partit de tendència maoista, la qual, arran de l’inici de la desestalinització al 1956 va mostrar-se crítica amb el revisionisme marxista i va manifestar la defensa del marxismeleninisme i de la figura de Stalin. Dins la documentació revisada a l’ANC hi abunda la propaganda, publicacions i documents que encoratjaven la lluita camperola a Espanya, especialment a Andalusia. Això no es fa en detriment de la classe obrera urbana, la barcelonina especialment, que també hi és present. Tot i això, el fet que l’OCE-BR donés importància a la lluita urbana demostra la seva potència dins els moviments veïnals de Barcelona i la voluntat d’establir espais d’activisme i, arribada la recta final de la Dictadura, aliances dins l’antifranquisme cívic. A més, com a grup escindit del PSUC, l’OCE-BR va actuar com un element crític a la seva esquerra, competint per un espai dins de les mobilitzacions socials estudiantils, obreres, veïnals, etc. Que el 1974 els principals intel·lectuals i dirigents del partit retornessin al PSUC demostra que l’OCE-BR mai va poder desbordar-lo des de l’esquerra, certificant el fracàs del seu projecte i el pas a una etapa de progressiva marginació. 8 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs 2. Estat de la qüestió i context nacional internacional Amb la capitulació alemanya del 8 de maig de 1945, sis dies després de la conquesta de Berlín per les forces soviètiques del Mariscal Zhukov, la Segona Guerra Mundial acabava a Europa. S’inaugurava així l’etapa de la Guerra Freda, on la tensió entre la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), victoriosa a l’Europa oriental i els Estats Units d’Amèrica (EUA), victoriosos a l’Europa occidental, amenaçaria amb un conflicte entre les dues potències durant gairebé 50 anys. Es trencava així la unitat contra el feixisme que havia aconseguit unir a les democràcies occidentals i la URSS, estats que tradicionalment estaven enfrontats.3 Amb el final de la guerra, els EUA i la URSS es tenien una “desconfianza basada en un desconocimiento mutuo”, que a més, era afavorit pel trauma del 41, és a dir, els atacs per sorpresa de l’Alemanya Nazi contra l’URSS i del Japó contra la flota americana a Pearl Harbour.4 Que als anys seixanta hi hagués un revifament de les esquerres comunistes revolucionàries a Espanya no és un element aïllat de la situació política de finals del Franquisme. A tot el món i en especial a Europa s’estan vivint accelerats canvis econòmics, socials i culturals. En l’àmbit polític, el món es troba dividit en dos blocs, el soviètic i l’estatunidenc a l’entorn dels quals es desenvolupen les tensions pròpies de l’època. Tot i això, Europa es troba a una situació relativament pacífica, allunyada ja de la gran violència i conflictes propis de la primera meitat de segle. Malgrat això, s’estava produint una revolta generacional que no va tenir la capacitat de dur a terme cap nou projecte de societat, fracassant en totes les mobilitzacions que es van produir.5 Precisament a la dècada dels anys seixanta les tensions entre els Estats Units i la Unió Soviètica van assolir un punt àlgid amb la crisi dels míssils de Cuba i la construcció del mur de Berlín. Tot i això, incidents com aquests i la carrera armamentista que ambdues potències duien a terme va portar als EUA i la URSS cap a una política de coexistència pacífica que aturés les hostilitats directes entre elles. Amb tot, les tensions van derivar-se cap a la perifèria dels dos estats enfrontats generant 3 Eric Hobsbawm. Historia del siglo XX. Barcelona: Crítica, 2012. p.181. Francisco Veiga, Enrique Ucelay Da Cal, Ángel Duarte. La paz simulada. Madrid: Alianza Editorial, 2006. pp. 23-70. 5 Francisco Veiga, Enrique Ucelay Da Cal, Ángel Duarte., Op.cit. pp. 241-252. 4 9 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs importants conflictes bèl·lics, en especial a l’Amèrica Llatina, l’Orient Pròxim i al sudest asiàtic. Aquest clima conflictiu va contribuir a generar una nova esquerra revolucionària no identificada amb les dues potències i que devia el seu naixement a partir de fenòmens diversos com són la desestalinització, les revolucions de Xina, Cuba, Algèria o Vietnam. Això va afectar especialment a Europa, on la joventut rebutjava el bagatge de millores socials que s’havien produït des de la dècada anterior i s’oposava a les crisis econòmiques, conflictes armats o problemes socials que tenien lloc per tot el món. La influència de la revolució cultural xinesa també va portar la creença a la joventut europea que la voluntat era tot el que es necessitava per tirar endavant la revolució. 6 És en aquesta efervescència revolucionària que es produeix el cisma entre Xina i la URSS, element essencial per configurar la nova esquerra en la que s’insereix l’OCE-BR. Entrant estricament en l’estat de la qüestió, avui en dia i degut, en part, a l’actual situació política a Espanya, marcada pel final del bipartidisme entre el Partido Popular (PP) i el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) i la crítica al sistema polític sorgit de la Constitució del 78, el debat entorn el Franquisme i la Transició està tornant amb més força que mai. Tot i la diversitat de temes tractats, en els últims anys hi hagut una especial atenció en l’estudi de les actituds polítiques davant la dictadura, la conflictivitat laboral i les condicions de vida i, finalment, en l’estudi dels moviments socials.7 En l’últim cas, la qüestió de debat gira al voltant de la passivitat o no de les mobilitzacions socials en el canvi polític, qüestió en la qual aquesta investigació entrarà a partir de l’estudi de l’OCE-BR dins els moviments veïnals. Coincideix això, a grans trets, amb tendències polítiques institucionalitzades durant la Transició (provinents tan de l’oposició com del Franquisme “reformista”), que pretenen legitimar la monarquia i les 6 Josep Fontana. El siglo de la revolución. Barcelona: Crítica, 2017. pp. 373-414. Carme Molinero (ed.). La transición, treinta años después. De la dictadura a la instauración y consolidación de la democràcia. Barcelona: Península, 2006.; Sebastian Balfour. Barcelona malgrat el franquisme. Barcelona: Museu d’Història de Barcelona, 2012.; Xavier Domènech. Cambio político y movimiento obrero bajo el franquismo. Barcelona: Icària Editorial, 2012.; Abdón Mateos; Ángel Herrerín (ed.). La España del presente: de la dictadura a la democracia. Madrid: Asociación de Historiadores del Presente, 2006.; Rafael Quirosa-Cheyrouze Muñoz (coord.) Historia de la Transición en España. Los inicios del proceso democratitzador. Madrid: Biblioteca Nueva, 2007. 7 10 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs institucions sorgides de la dictadura i els pactes polítics, les quals desestimen el paper de la societat civil i la mostren com un actor secundari i passiu.8 En els darrers anys els estudis que ressalten la importància de la mobilització social durant el Tardofranquisme i la Transició han anat en augment.9 Aquesta tendència historiogràfica a l'alça ha competit activament amb historiadors que recelaven d'aquest protagonisme social en l'erosió del règim franquista, posant els èxits democràtics com a resultat dels pactes forjats en els centres de poder o el determinisme del desenvolupament econòmic dels anys 60. Aquesta segona línia historiogràfica va ser especialment rellevant en els anys 90 amb obres com la de Carlos Seco, Charles T. Powell o José Félix Tezanos,10 mentre que la partidària de la conflictivitat sociolaboral està tenint, actualment, amb autors com Martí Marín, Ismael Saz, Javier Tébar, Nadia Varo, Carme Molinero, Pere Ysàs, o Xavier Domènech, en conjunt, un període de prolífica producció historiogràfica.11 També Ferran Gallego ja apunta que aquesta visió historiogràfica de les elits polítiques només té una finalitat legitimadora del sistema polític sorgit del franquisme.12 No obstant això, cal fer èmfasi que en tota aquesta historiografia el moviment veïnal, ja sigui madrileny, barceloní o bilbaí13, sempre ha 8 Javier Tusell. La transición española. Madrid: Historia 16, 1995.; Javier Tusell. Juan Carlos I. La restauración de la monarquía. Madrid: Temas de Hoy, 1995.; Cayo Sastre García. Transición y Desmovilización política en España (1975-1978), Valladolid: Universidad de Valladolid, 1997.; Juan Pablo Fusi; Jordi Palafox, España: 1808 - 1996. El desafío de la modernidad, Madrid: Espasa-Forum, 1997.; Álvaro Soto. ¿Atado y bien atado?. Institucionalización y crisis del franquismo, Madrid: Biblioteca Nueva, 2005. Són alguns dels autors que o minimitzen la protesta social o que poden considerar la Transició modèlica o un mal menor. 9 Molinero, Carme & Ysàs, Pere (2008). La anatomía del franquismo. Barcelona: Crítica.; Carlos Seco Serrano, (1996). “La corona en la transición española”, A Historia de la Transición, 1975– 1986, eds. Javier Tusell; Álvaro Soto, (Madrid: Alianza, 1996). 138–159.; Charles T. Powell. El piloto del cambio. El Rey, la monarquía y la transición a la democracia. Barcelona: Planeta, 1991.; José Félix Tezanos. «La crisis del franquismo y la transición democrática», A La transición democrática espanyola, eds. José Félix Tezanos; Ramón Cotarelo; Andrés de Blás, (Madrid: Sistema, 1989), 9–28. 10 11 Martí Marín. Història del franquisme a Catalunya. Lleida/Vic: Pagès Editors/Eumo Editorial. 2006.; Carme Molinero; Pere Ysàs. La anatomía del franquismo. Barcelona: Crítica, 2008.; Xavier Domènech. Cambio político y movimiento obrero bajo el franquismo. Barcelona: Icària Editorial, 2012.; Ismael Saz (ed.). “Crisis y descomposición del franquismo”, Ayer, nº68, Madrid, (2007).; Nadia Varo Moral. Treballadores, conflictivitat laboral i moviment obrer a l’àrea de Barcelona durant el franquisme. El cas de Comissions Obreres (1964-1975). (Tesi doctoral), Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2014.; Javier Tébar Hurtado; Carlos Arenas Posadas; Joan Coscubiela Conesa (coord.). El movimiento obrero en la gran ciudad: de la movilización sociopolítica a la crisis econòmica. Barcelona: El Viejo Topo, 2011. 12 Ferran Gallego Margalef. El mito de la Transición. Barcelona: Crítica, 2008. 13 Per saber més sobre Madrid veure: Manuel Castells. La ciudad y las masas. Sociología de los movimientos urbanos. Madrid: Alianza Editorial: 1986.; Per saber més sobre Bilbao veure: Víctor 11 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs estat considerat un actor més en la mobilització social, situació que ara s'està revertint mitjançant nous estudis com els d’Iván Bordetas, Marc Andreu, Claudia Cabrero, Pamela Radcliff o Constantino Gonzalo Morell14 que reivindiquen el paper dels moviments veïnals com a actors importants en l'agitació social i erosió del final del franquisme. De la mateixa manera que passa amb els estudis sobre els moviments veïnals, el cert és que els estudis sobre l’extrema esquerra revolucionària durant la Transició són escassos i es troben segmentats en períodes més o menys concrets. Igual que passa amb els moviments veïnals, les obres dedicades exclusivament a l’esquerra revolucionària són molt escasses i bona part dels treballs fets s’insereixen dins d’altres obres de caràcter més general. Tot just en els últims anys s’estan publicant els primers llibres dedicats exhaustivament a l’extrema esquerra antifranquista. Durant la Transició democràtica les organitzacions de l’extrema esquerra van destacar-se per l’aposta per la ruptura a través de la mobilització de la societat. Tot i el paper important que van tenir a l’esquerra del PSUC i el PCE, aquests partits mai van aconseguir convertir-se en forces hegemòniques capaces d’imposar els seus projectes i, a més, els resultats a les eleccions de 1977 i 1979 les van deixar sense representació política al govern i els municipis. Segons Joel Sans Molas, tots aquests factors han contribuït a mantenir a les esquerres revolucionàries apartades de la historiografia del final del Franquisme i la Transició, incloent tan les visions partidàries d’un procés conduit per les elits com, si bé en menor mesura, les que es mostren crítiques i aposten per la ruptura forçada per la mobilització social.15 Urrutia, El movimiento vecinal en el área metropolitana de Bilbao. Oñati: Instituto Vasco de Administración Pública, 1985. 14 Iván Bordetas Jiménez. Nosotros somos los que hemos hecho esta ciudad. Autoorganización y movilización vecinal durante el tardofranquismo y el proceso de cambio político (Tesi doctoral). Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2012.; Marc Andreu Acebal. Barris, veïns i democràcia. El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986). Barcelona: L’Avenç, 2015.; Constantino Gonzalo Morell, Movimiento vecinal y cultura política democrática en Castilla y León. El caso de Valladolid (1964–1986). (tesi doctoral) Valladolid: Universidad de Valladolid, 2011.; Claudia Cabrero, «Género, antifranquismo y ciudadanía. Mujeres y movimiento vecinal en la Asturias del desarrollismo y el tardofranquismo», Historia del Presente, nº 16 (2010): 9–26.; Pamela Radcliff, Making democratic citizens in Spain. Civil society and the popular origins of the transition, 1960–1978. Nova York: Palgrave MacMillan, 2011. Joel Sans Molas. “L'esquerra revolucionària i el seu paper en la mobilització social i el canvi polític dels anys 70: estat de la qüestió i alguns apunts per al seu estudi.” València: 2013. Comunicació presentada al IV Encuentro de Jóvenes Investigadores en Historia Contemporánea. 15 12 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs Limitant-nos als antecedents historiogràfics dels moviments veïnals en el Tardofranquisme i la Transició, el cert és que els primers treballs acadèmics van aparèixer entre els últims anys de dictadura i la recentment inaugurada democràcia, coincidint amb els moments de major força de les associacions de veïns. Els primers anàlisis es van dur a terme en un context internacional marcat per la recent efervescència dels anys 60 i l’erupció que va suposar el període de mobilitzacions del maig del 68, les protestes contra la guerra del Vietnam o la primavera de Praga, episodis que demostraven un rebuig generacional envers les insuficiències dels sistemes heretats de la Segona Guerra Mundial. Aquesta joventut, en especial a Europa, prenia consciència que les conquestes socials de l’Estat del Benestar eren una manera d’evitar transformacions socials profundes.16 Als anys 70 el món s’hi van produir gran quantitat de conflictes armats difícils de controlar. Tot i la situació de distensió entre els dos blocs, escenificades a la Conferència de Helsinki (on es van reconèixer les fronteres soviètiques de la Segona Guerra Mundial i on la URSS es va comprometre a obrir un marc de cooperació amb occident més ampli), conflictes com la guerra de Vietnam s’estaven convertint en un problema pels Estats Units, coincidint amb les conseqüències polítiques del cas Watergate a les que s’enfrontava el president Nixon, mentre que a l’Orient Pròxim esclataven la guerra del Yom Kippur i la crisi entre Turquia i Grècia pel control de Xipre, que acabaria dividint a l’illa davant el temor de neteges ètniques.17 Del conflicte entre Israel i el món àrab en va sorgir la crisi del petroli del 1973, esdeveniment que va causar un retrocés econòmic d’abast mundial, mentre que al 1972 s’havia signat el tractat de limitació d’armes estratègiques, el SALT-I, i al 1979 es va estar a punt de signar el SALT-II, fet que la Segona Guerra Freda va impedir, iniciant-se un rearmament de les dues potències. Per la seva banda, la URSS es trobava en una situació d’estancament econòmic, en la qual els problemes socials, i la situació política sota el lideratge de Bréjnev es mantenien degut a una actitud immobilista.18 En paral·lel a aquest context, Espanya es trobava en la fase del Tardofranquisme, moment en el qual el país va acabar de superar les restes de l’aïllament diplomàtic mitjançant acords amb països del bloc de l’est com Hongria, Bulgària o Iugoslàvia, alhora que assistia a la Conferència de Hèlsinki. L’Espanya dels anys 70 va viure amb atenció els cops d’estat de Portugal, Grècia i Xile, els dos primers 16 Josep Fontana. El siglo de la revolución. Op.cit. pp. 374-416. Francisco Veiga, Enrique Ucelay Da Cal, Ángel Duarte., Op.cit. pp. 261-272. 18 Carlos Taibo. La Unión Soviética. Madrid: Síntesis, 1999. 17 13 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs per proximitat geogràfica i temor a contagi.19 Des de ja feia uns anys el país estava experimentant un creixement on la taxa d’augment del PIB anual va ser del 7%, el qual es basava en l’ajuda financera exterior i en l’eliminació dels romanents de la política autàrquica, fet que es va fonamentar en grans xarxes empresarials clientelars, l’especulació i la falta d’inversions públiques.20 Durant aquest temps la societat espanyola es va transformar en una societat capitalista i industrialitzada amb una classe obrera diversa i unes classes mitges en transformació, si bé la mobilitat social va continuar essent reduïda.21 Fruit d’això, a la dècada dels 70 les vagues i conflictes laborals van augmentar notòriament en nombre, coincidint també amb la progressiva emergència d’un antifranquisme polític majoritàriament comunista, però també catòlic, socialdemòcrata o liberal dins dels diversos moviments d’oposició com l’obrer, l’estudiantil o el veïnal.22 En primer lloc, dins els estudis veïnals s’ha de considerar pionera la influència pel filòsof marxista Henri Lefebvre, partidari del dret dels ciutadans a estructurar el seu hàbitat urbà, en oposició a la mercantilització de l’espai i les relacions socials per part de la ciutat capitalista.23 En un àmbit espanyol i català, s’han de considerar les perspectives de la sociologia urbana obra de Manuel Castells i Jordi Borja, els quals es van inserir en noves lògiques que consideraven la ciutat espai de conflictivitat, estratègies polítiques i interessos econòmics.24 En el cas de Castells, els seus treballs recullen la seva trajectòria acadèmica d'estudi de la conflictivitat urbana a la fase del capitalisme avançat, fruit de les contradiccions entre treball, capital i consum, les quals, segons la seva perspectiva, converteixen la ciutat en un espai de conflicte entre ideologies: una dominant que pretén emmascarar el caràcter classista dels problemes urbans i una de subalterna, la qual ha de desenvolupar teòricament la seva protesta.25 En el cas de Jordi Borja, considera que la Barcelona que s’estava erigint amb vocació de ser el centre d’una àrea metropolitana era una utopia que pretenia amagar les diferències socials i afavorir un model de ciutat basat en l’abundància d’equipaments i amb la 19 Francisco Veiga, Enrique Ucelay Da Cal, Ángel Duarte., Op.cit. pp. 420-425. Jesús A. Martínez (coord.). Historia de España. Siglo XX. Madrid: Cátedra, 2013. pp. 131-180. 21 Ibídem., pp. 193-202. 22 Ibídem., pp. 210-226. 23 Henri Lefebvre. El derecho a la ciudad. Barcelona: Península, 1969. 20 Bordetas Jiménez, Iván (2014). “Els estudis sobre el moviment veïnal: un repte encara per a la historiografia”, Franquisme & Transició, 2, P. 283. 25 Manuel Castells. La cuestión urbana. Madrid: Siglo XXI, 1974. 24 14 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs preponderància d’una classe alta. Davant d’això, els moviments populars s’organitzen, cohesionen i prenen consciència del caràcter inacceptable d'una situació i s’organitzen amb la voluntat d‘oposar-se a ella. 26 Malgrat això, cal tenir en compte que tots dos autors, des de la seva militància propera al PCE i maoista dins l’OCE-BR respectivament, pretenien incidir en el debat polític i el canvi social que estava tenint lloc simultàniament a les seves investigacions. Una altra obra imprescindible d'aquest període és la de l'escriptor i periodista Francesc Candel, immigrant arribat a Barcelona, que va habitar en barraques i va formar part de la protesta ciutadana d'aquests anys. Exposa, des del seu punt de vista personal, com la formació de suburbis i l'arribada d'immigrants de tot Espanya a Barcelona són qüestions comunes i que les seves relacions socials un cop instal·lats tendeixen a crear comunitats amb una clara consciència social, obrera però també eclèctica dels llocs d’origen i el d’acollida.27 Amb l’arribada dels anys 80 s’iniciava la revolució conservadora, la qual, acompanyada per una Segona Guerra Freda, marcarà l’inici d’una nova època de tensió entre els EUA i la URSS, fonamentada en fets com l’elecció de Ronald Reagan el 1981, la de Margaret Tatcher el 1979 o la invasió soviètica de l’Afganistan, operació militar relacionada amb els efectes de la revolució iraniana de l’any 1979. A la paranoica conducta de Yuri Andropov, que va posar en nombroses ocasions en alerta nuclear a la URSS, s’hi va sumar la voluntat dels EUA de recuperar l’orgull perdut mitjançant manu militari. Això va portar a incidents diversos i conflictes com el del Líban, el bombardeig de Trípoli, la invasió estatunidenca de Granada, la guerra de les Malvines o el finançament de guerrilles contrarevolucionàries a Nicaragua. Alhora, la revolució conservadora es va rebel·lar contra el creixent cost del sector públic, l’assistència a sectors socials no productius i el descens de la productivitat, fet que va servir perquè els països que la van experimentar fessin front comú contra la Unió Soviètica. 28 D’altra banda, a la URSS Gorbatxov intentava, mitjançant les polítiques conegudes com glasnost i perestroika, reformar el país. Aquestes propostes van coincidir amb l’accident nuclear de Txernòbil i la retirada de les tropes soviètiques d’Afganistan, catàstrofes que van convèncer a Gorbatxov de la necessitat d’aplicar reformes profundes, passant també per la renuncia a continuar amb la carrera armamentista de la Guerra de les Galàxies 26 27 28 Jordi Borja. La gran Barcelona. Construcción, arquitectura y urbanismo, Madrid, 1971. Francesc Candel. Els altres catalans. Barcelona: La butxaca, 2013. Francisco Veiga, Enrique Ucelay Da Cal, Ángel Duarte., Op.cit. pp. 315-324. 15 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs proposada per Reagan.29 La voluntat d’empènyer a les democràcies populars de l’est en aquesta mateixa direcció, va desembocar en una major autonomia, la qual va acabar comportant l’apertura de fronteres amb l’oest i l’aparició d’una protesta ciutadana que acabaria desplaçant els governs comunistes i faria caure el mur de Berlín, ja al 1989.30 En paral·lel a això, a Espanya la democràcia vivia els seus primers anys, després de celebrar eleccions els anys 1977 i 1979 i de resistir el cop d’Estat del coronel Antonio Tejero al 1981. Un any més tard el PSOE aconseguiria formar govern després de rebre gairebé el 50% del vot a les eleccions de 1982, fet que aconseguiria consolidar la democràcia. Durant el govern socialista presidit per Felipe González, que s’allargaria fins el 1996, Espanya va entrar a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i a l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN), a més d’iniciar tot un seguit de reformes socialdemòcrates i d’integració europea que cap al final de la dècada van començar a virar cap a reformes liberals.31 En aquest context es va produir una nova onada d'estudis motivats pel desencís de les associacions de veïns respecte al nou consistori municipal. Cal recordar que les eleccions municipals del 1979 havien servit perquè activistes dels barris entressin al consistori amb la voluntat d’aconseguir les demandes del moviment veïnal. Malgrat aquestes esperances, la realitat és que l’ajuntament no va comptar amb les associacions de veïns com a interlocutors de la política barcelonina, generant desmobilització i desencís, a més d’aquesta onada d’estudis, dintre els quals Anna Alabart té especial importància. La seva tesi doctoral en l'àmbit de la sociologia va realitzar un ampli estudi de la ciutat de Barcelona, incorporant dades demogràfiques i relacionant l'espai i les condicions de vida amb el sorgiment de la protesta veïnal. La seva conclusió principal és que cal estudiar el moviment veïnal no com un grup que defensi interessos d’una sola classe (malgrat ser majoritàriament obrera) sinó que mitjançant les seves demandes sobre problemes urbans concrets pretenia crear consciències col·lectives als barris per així afrontar-los.32 Després d'això, Castells va tornar a fer una aportació a través del qual va posar la seva atenció en les subjectivitats dels moviments socials a més d'estudiar els efectes de la protesta a la creació, modificació o gestió de la ciutat. Allunyant-se de la seva primera obra i aproximant-se a les tesis d’Anna Alabart, 29 Ibídem., pp. 325-336. Josep Fontana. Por el bien del imperio. Barcelona: Pasado & Presente, 2011. pp. 672-690. 31 Jesús A. Martínez (coord.). Historia de España. Siglo XX. Madrid: Cátedra, 2013. 32 Alabart Vila, Anna (1982). Els barris de Barcelona i el moviment associatiu veïnal (Tesi doctoral). Universitat de Barcelona, Barcelona. 30 16 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs passaria a concloure que en el moviment veïnal, malgrat tenir un fort component obrer, les reclamacions s’orientaven més cap a la millora de la ciutat en conjunt, si bé el caràcter interclassista de la protesta no era tant marcat com ell proposa.33 També als anys 80, és important incorporar el treball fet per Josep Martí Masferrer i publicat per la Fundació Jaume Bofill.34 Aquesta síntesi del treball de graduació de l’Escola de Ciències Socials de Barcelona aprofundeix en les relacions entre els partits polítics i les associacions de veïns de Barcelona, donant especial importància al PSUC i l’OCE-BR i partint de la hipòtesi de que les associacions de veïns van ser un bon canal de participació política dels partits, perspectiva que es comparteix en aquesta mateixa investigació. A més, l’autor realitza una molt útil periodització de les etapes de politització de les associacions, oferint dades de militància i situant-les dins les associacions diferenciant els barris. Després d'això hi ha un nou salt temporal fins els 90, moment en el qual van sorgir dues noves línies d'anàlisi del moviment veïnal, un centrada en la trajectòria històrica de les associacions i la protesta, i una altra centrada en l'impacte de les seves protestes a l'hora d'incidir en la ciutat física i cultural. Els anys 90 es troben marcats en especial per la caiguda de la Unió Soviètica35 i per la dissolució violenta de Iugoslàvia, esdeveniments que confirmaven el final de la Guerra Freda i la superació de la lluita de classes segons l’anàlisi de Francis Fukuyama, símptoma de l’eufòria estatunidenca després de l’esfondrament del socialisme real. D’aquí en va sortir la voluntat de crear un nou ordre mundial amb els EUA al capdavant, els quals van aconseguir les victòries diplomàtiques dels acords de Camp David i Dayton, alhora que els revolucionaris d’esquerres desapareixien del panorama internacional.36 En el cas europeu, el 1993 el Tractat de Maastricht marcava el naixement de la Unió Europea (UE). Aquest clima polític va anar acompanyat de la continuació de l’ofensiva neoliberal per desarticular l’Estat del Benestar mitjançant la liberalització econòmica empresarial, la reducció de drets laborals i el debilitament dels sindicats, maniobres que portaven a una creixent desigualtat social.37 L’últim lustre del segle XX va ser el de la globalització, degut tan al 33 Manuel Castells. La ciudad y las masas. Sociología de los movimientos urbanos. Op.cit. 34 Josep Martí Masferrer. Relació entre associacions de veins i partits politics. Barcelona 1970-1980. Barcelona: Fundació Jaume Bofill, 1981. 35 Per veure més sobre la crisi de Rússia i la teràpia de xoc veure: Rafael Poch-de-Feliu. La gran transición, Rusia, 1985-2002. Barcelona: Crítica, 2003. 36 Francisco Veiga. El desequilibrio como orden. Madrid: Alianza, 2015. 37 Josep Fontana. El siglo de la revolución. Op.cit. 487,489. 17 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs desenvolupament d’Internet i les xarxes de comunicació global com a la major facilitat de les persones per emigrar buscant un lloc de treball.38 A Espanya aquest procés el va liderar el PP, que va guanyar les eleccions de 1996 després de la crisi i decadència del PSOE, cada cop més implicat en les reformes neoliberals i afectat pels casos de corrupció.39 L’any 1992 va ser especial per Barcelona i Catalunya. La celebració dels Jocs Olímpics a la capital catalana va ser un esdeveniment multitudinari que va marcar l’inici d’un model de ciutat enfocat a l’exterior, procés que es va materialitzar a través d’ambiciosos plans de reforma urbanística. Aquest context va condicionar les obres al voltant de l’extrema esquerra revolucionària i el moviment veïnal que s’estaven publicant. En primer lloc, perquè el final del “socialisme real” va generar una eufòria liberal que es va demostrar amb la proliferació d’obres que criticaven l’aplicació de la doctrina marxista a la societat. En segon lloc, perquè la ofensiva liberal i la celebració d’uns Jocs Olímpics obligava als moviments socials a plantejar-se el seu propi passat recent i el futur immediat, coincidint amb l’aniversari de la fundació de moltes de les associacions de veïns que havien participat en la Transició. Finalment, i ja en termes historiogràfics, els anys 90 van suposar la revalorització de la història oral, fet que contextualitza les obres d’Angelina Puig i María Carmen García-Nieto. Durant aquests anys cal ressaltar el treball del periodista de barris Josep Maria Huertas i de Marc Andreu, una obra de caràcter descriptiu i divulgatiu de les associacions de veïns de Barcelona en conjunt, coincidint amb un període d’aniversari de la fundació de moltes d’elles. De la lectura de la relació de conflictes veïnals que fan, se n’extreu que el moviment veïnal va passar de la protesta contra situacions concretes a proposar models globals de ciutat aplicables als problemes de la política urbana de Barcelona.40 També el treball de García Nieto va ser d'especial importància perquè marca l'inici de la utilització extensiva de fonts orals, a més d’explicar els orígens del moviment veïnal a partir de l’existència d’una solidaritat mútua, els llocs de treball compartit, la socialització al carrer i les relacions basades en els llocs d’origen, a més de 38 Francisco Veiga. El desequilibrio como orden. Op.cit. pp. 171-186. José A. Martínez. Op.cit. pp. 349-365. 40 Marc Andreu; Josep Maria Huertas. Barcelona en lluita. El moviment urbà 1965-1966. Barcelona: FAVB, 1996. 39 18 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs la participació d’agents polítics que ajudarien al moviment a organitzar-se.41 També amb una forta importància de les fonts orals, Angelina Puig, amb la seva tesi va realitzar aportacions per traçar recorreguts vitals i geogràfics entre les migracions de la postguerra civil, i la creació de nous barris, identitats i associacions de protesta. Mitjançant això va arribar a la conclusió que l’emigració també tenia unes causes polítiques que van permetre teixir noves xarxes socials comunes i de caràcter obrer als barris on es van instal·lar.42 Cal deixar enrere els anys 70 i 80 per trobar dues de les obres més rellevants sobre l’extrema esquerra a Espanya durant Franquisme i Transició. Es tracta de dos llibres no pertanyents a la historiografia, sinó realitzats des dels àmbits de la sociologia per part de Consuelo Laíz i les ciències polítiques per part de José Manuel Roca Vidal. Aquest últim, a més, és autor de la tesi doctoral “Poder y pueblo. Un análisis del discurso de la prensa de la izquierda radical sobre la Constitución española de 1978”. En el llibre de Consuelo Laíz es fa un recorregut per l’entramat d’organitzacions de l’esquerra radical del 60 i els 70, si bé no hi són totes ni algunes de les més importants, començant pels seus inicis i continuant, de forma pràcticament monotemàtica, amb l’evolució programàtica i organitzativa davant el canviant context de la Dictadura i la Transició, acabant el seu treball a l’any 1979. 43 A més, dóna especial atenció al recurs de la violència, incloent així també el paper de grups com Euskadi Ta Askatasuna (ETA), el Frente Revolucionario Antifascista y Patriota (FRAP) o els Grupos de Resistencia Antifascista Primero de Octubre (GRAPO). Que provingui de l’àmbit de la politologia és un handicap per l’obra, ja que es limita en excés a l’anàlisi polític i organitzatiu dels partits, descuidant-ne el context històric, les qüestions socials i la seva transcendència en la Transició, explicant així també els desequilibris en l’elecció dels partits estudiats. També caldria afegir que el llibre utilitza, en ocasions, un llenguatge massa subjectiu que contribueix a mostrar, de María Carmen García-Nieto. “Marginalidad, movimientos sociales, oposición al franquismo. Palomeras, un barrio obrero de Madrid, 1950-1980”, a La oposición al régimen de Franco, coord. Javier Tusell; Alícia Alted; Abdón Mateos, (Madrid: UNED, 1991), 269–285. 41 42 Angelina Puig, (1989). Naixement i creixement dels barris perifèrics a les ciutats industrials de Catalunya. Història viva de Torre Romeu, Sabadell (Tesi de doctorat). Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 1989. 43 Consuelo Laíz. La lucha final. Los partidos de la izquierda radical durante la transición española. Madrid: Los libros de la Catarata, 1995. 19 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs manera exagerada, a l’esquerra radical com un conjunt de grups infantilistes i desconnectats de la realitat, tant espanyola com mundial. Les conclusions a les que arriba l’autora fan una lectura parcial i subjectiva de l’extrema esquerra radical, mostrant-la com un element massa lligat al context espanyol i propens a la violència. La realitat és que el sorgiment de forces d’extrema esquerra, siguin violentes o no, té lloc a tot el món a partir de tota l’agitació dels anys 60, per tant, no estaven ni predeterminats a existir dins l’antifranquisme ni tampoc a entrar en crisi a partir de la democràcia. En referència a la violència del GRAPO, durant els anys 80 i 90 només van publicar-se un parell de llibres, un del periodista Rafael Gómez Parra44, i l’altre de Fernando Novales45. El de Novales, publicat al 1989 és un llibre a tenir en compte com a document més polític que no pas historiogràfic per estar escrit per un ex-membre del GRAPO, condemnat a presó, que recorda la seva participació i implicació política i guerrillera dins l’organització, fent-ne una visió molt subjectiva i crítica, en especial contra el “Camarada Arenas”. D’altra banda, el llibre de Gómez Parra sí que s’ha de considerar interessant historiogràficament pel fet de ser el primer a escriure de forma detallada sobre l’organització intentant aclarir-ne episodis històrics, debats, lluites o actes terroristes. A més, el periodista utilitza una important varietat de fonts documentals, ja siguin butlletins, revistes o articles, provinents de diverses organitzacions d’extrema esquerra, inclòs el Partido Comunista de España (reconstituido) (PCE-r), el mateix GRAPO o l’OCE-BR. De la seva lectura se n’extreu que el naixement del GRAPO és un fenomen fruit del seu temps, que coincideix amb el sorgiment de noves forces a l’esquerra dels partits marxistes tradicionals a tot el món i que, en aquest cas sí, considera la violència com l’únic recurs vàlid per forçar una autèntica ruptura amb el règim franquista. D’altra banda, des d’una perspectiva general de l’extrema esquerra, el llibre de José Manuel Roca publicat un any abans fa un recull més ampli de les organitzacions i, amb la col·laboració d’altres autors, integra una major diversitat de temes com són la lluita estudiantil, la sindical i l’ús de la violència dins els partits d’extrema esquerra46. També en aquest cas, l’autor cau en l’error de Laíz de tractar les esquerres radicals com 44 Gómez Parra, Rafael. GRAPO: Los Hijos de Mao, Madrid, Editorial Fundamentos, 1991. Novales, Fernando. El tazón de hierro: Memoria personal de un militante de los GRAPO, Madrid, Editorial Crítica, 1989. 46 José Manuel Roca. El proyecto radical, auge y declive de la izquierda revolucionaria en España (1964-1992). Madrid: Los Libros de la Catarata, 1994. 45 20 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs grups infantiloides sense contacte amb la realitat. És per això que de la seva lectura se n’extreu que les organitzacions de l’esquerra revolucionària podrien agrupar unes 50.000 militants, majoritàriament joves obrers i estudiants de llocs industrials urbans i considera que tota la seva estratègia i programes estan basats en la ideologia i no pas en la racionalitat. Igual passa amb el cas de la seva tesi doctoral, publicada al 1995, on José Manuel Roca estudia la premsa de les organitzacions d’extrema esquerra, analitzant el discurs present en els seus continguts i conèixer com aquest evoluciona a partir del contacte amb la realitat.47 També durant els anys noranta Ramón Alquezar, José Luis Martín Ramos, Xavier Marcet, Josep M. Vergara i Julio Garcia Alcalá van publicar les comunicacions resultants de les VI Jornades Història del Socialisme.48 Malgrat tractar sobre el Front Obrer de Catalunya (FOC), organització marxista que no va sobreviure al final dels seixanta, aquest treball pot considerar-se rellevant, ja que permet conèixer un destacable nucli de resistència del marxisme dins Catalunya, dins del qual hi van militar nombrosos referents del socialisme i el comunisme antifranquista, allunyats dels partits tradicionals. Seran, per tant, tal i com s’extreu de la seva lectura, una part important de l’antifranquisme que acaba germinant i formant un variat conglomerat de partits i organitzacions de caràcter marxista revolucionari. A mode de conclusió, s’ha de considerar el FOC com un element essencial pel contacte entre el marxisme europeu i la nova oposició antifranquista, a més de ser un espai de formació per a futurs militants d’altres organitzacions comunistes. Retornant al moviment popular urbà, el geògraf Joan Vilagrassa Ibarz va dedicar un capítol del llibre Transformacions territorials a Catalunya juntament amb Joan Ganaus, a com la xarxa urbana de Catalunya va ser incapaç de regular el creixement demogràfic i va generar, conscientment o per omissió, greus diferenciacions socials.49 Des d'una perspectiva nacional, Andreu Mayayo, Paola Lo Cascio i José Manuel Rúa certifiquen que el franquisme va ser conscient de la nefasta situació de l'habitatge social a Espanya i que els plans de desenvolupament generats amb la intenció de 47 Roca Vidal, José Manuel (1995). Poder y pueblo. Un análisis del discurso de la prensa de la izquierda radical sobre la constitucion española de 1978. Tesi doctoral. Madrid: Universidad Complutense de Madrid. 48 VV.AA.: El Front Obrer de Catalunya, Barcelona, Fundació Rafael Campalans, 1994. 49 Joan Vilagrasa Ibarz (ed.). Transformacions territorials a Catalunya (segles XIX-XX). Lleida: Pagès editors, 2000. pp. 111-146. 21 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs descongestionar les grans urbs espanyoles només van servir per a permetre un laissez faire urbanístic especulatiu i marcadament aïllacionista de la classe obrera barcelonina. Es pot assenyalar que la política d’habitatge del règim feta a través de la subvenció clientelar d’empreses amigues va basar-se en l’especulació i va afavorir activament la desigualtat social, a l’hora que s’oblidava de la millora de les condicions de vida.50 Després d’aquestes agrupacions de treballs, cal avançar fins a la primera dècada del segle XXI per trobar nous treballs relacionats amb les extremes esquerres a Espanya i Catalunya. El més immediat al canvi de segle és el de Julio Garcia Alcalà, aquest cop en solitari, publicat el 2001 i que tracta sobre el Frente de Liberación Popular (FLP), organització antifranquista i socialista.51 En general, és considerada una obra destacada per l’ús de fonts documentals inèdites tant d’arxius públics com d’arxius privats d’exmilitants de l’organització, que permeten resseguir els trajectes dels militants cap a altres organitzacions a partir de la seva dissolució el 1969, establint així llaços de continuïtat entre aquesta i les organitzacions de l’extrema esquerra marxista, en especial la LCR. Els primers anys del segle XXI van servir per posar punt i final a les pretensions estatunidenques de crear un nou ordre mundial. L’atemptat de les torres bessones l’any 2001 va marcar l’inici d’una guerra “contra el terror” d’abast internacional, en la qual el país nord-americà va intervenir militarment i unilateralment a països de l’Orient Mitjà com Afganistan, Pakistan o, més tard i sota acusacions falses, Iraq. L’objectiu de la intervenció era capturar a Osama Bin Laden, líder d’Al-Qaida i autor intel·lectual dels atemptats, a més d’atacar tots aquells països considerats col·laboradors. Bin Laden representava l’auge de l’islamisme radical, moviment sorgit del fracàs dels estats sorgits al món musulmà durant els anys 60, 70 i 80.52 Després de l’assassinat de Bin Laden el 2011 i les fallides primaveres àrabs, el relleu l’ha agafat l’Estat Islàmic, grup terrorista nascut amb la intenció de fundar un estat entre Iraq i Síria i que ha actuat a París, Londres o, més recentment, a Barcelona. En paral·lel a això, el món es configura com un espai multipolar, amb el sorgiment de potències com la Xina, l’Índia, Brasil o la nova Rússia de Vladimir Putin, 50 Paola Lo Cascio; Andreu Mayayo; José Manuel Rúa. Economía franquista y corrupción, Barcelona: Flor del Viento: 2011. pp. 154-160. 51 Julio A. García Alcalá: Historia del «Felipe » (FLP, FOC y ESBA). De Julio Cerón a la Liga Comunista Revolucionaria, Madrid, CEPC, 2001. 52 Francisco Veiga. El desequilibrio como orden. Op.cit. pp. 312-336. 22 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs les quals, a través del seu pes econòmic i polític estan condicionant la política d’àmplies zones del planeta. La crisi del 2008 i la caiguda del preu del petroli també van incidir en aquests conflictes, paralitzant economies i empobrint societats cada cop més desiguals. En el cas de Rússia, els EUA fomentaran les revolucions de colors dins l’esfera russa, un desafiament a Putin, que s’escenificarà en el xoc a Ucraïna. La política estatunidenca també estava mantenint tenses relacions amb l’Iran i Corea del Nord, on s’inclouen amenaces nuclears que amb el president Donald Trump només han fet que incrementarse.53 A España aquesta situació es va manifestar amb especial incidència als àmbits econòmics i polítics. Primerament, per l’increment de l’atur i la precarització laboral fruit de les reformes neoliberals del PP, que han creat un gran descontent que malgrat tot, no ha suposat grans mobilitzacions. En l’àmbit polític el moviment del 15-M va ser l’única manifestació massiva que va visualitzar la insatisfacció juvenil envers l’statu quo de la política espanyola, juntament amb nous partits que han erosionat el bipartidisme del 1978. A Barcelona va assolir especial importància si bé es va anar diluint amb el pas del temps. Finalment, amb la crisi política i econòmica l’independentisme català va assolir la majoria al Parlament i es troba en fase de preparació d’un referèndum unilateral. Dins l`àmbit de Barcelona, després de la projecció internacional dels Jocs la ciutat ha esdevingut un destí turístic de primer nivell. Això ha generat que la ciutat i la seva àrea vegin incrementats els preus de lloguer i compra d’habitatges, generant un èxode de veïns, la mercantilització de la ciutat i problemes d’incivisme. En aquest context s’han d’inserir els estudis recents sobre les mobilitzacions socials de final del Franquisme i de l’extrema esquerra. Això es deu a la creixent crítica al sistema polític heretat de la Constitució del 1978 i l’interès per explorar les propostes que en el seu moment van quedar marginades de la Transició, entroncant també de nou amb el problema de l’habitatge i l’estudi de com l’organització de moviments socials va servir per dignificar els barris dels habitants de Barcelona i com va erosionar el règim franquista en els seus últims anys. En aquest context, els anys recents han suposat un avanç significatiu per als estudis dels moviments veïnals en el franquisme. En la seva majoria, aquestes noves 53 Ibídem., pp. 457-543. 23 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs aportacions han anat encaminades a l'ampliació geogràfica de l'anàlisi o la diversificació de temes i subjectes, essent representatius d'aquest impuls a Catalunya Albert Recio i Andrés Naya. D’aquesta lectura se n’extreu que cal relativitzar el paper dels partits polítics dins del moviment veïnal, tenint en compte que podien ser contemplats com instruments dels partits. Tot i això, consideren innegable que dins el moviment veïnal hi havia un fort component anticapitalista.54 La majoria d'aquestes contribucions provenen de la història social, especialment Pere Ysàs i Carme Molinero en col·laboració amb Iván Bordetas, Xavier Domènech, Anna Sánchez i Ricard Martínez.55 Aquest treball va servir per reforçar les anàlisis al voltant dels orígens dels moviments veïnals, les seves reclamacions democràtiques, el seu paper en la transició i la dimensió anticapitalista d'aquests grups, a més d'incorporar una major perspectiva de gènere. Se’n pot extreure que el moviment veïnal va servir per unificar políticament entorn a la ciutat de Barcelona a persones d’orígens molt diferents, que degut a la connivència entre burgesia i dictadura es va mostrar activament anticapitalista i que, si bé no va desaparèixer arran de la Transició i la institucionalització de part dels moviments populars, el moviment veïnal es va afeblir i desencisar amb la nova situació democràtica, dins la qual esperava ser molt més influent. El treball de Bordetas, començat amb la seva tesi doctoral, també va servir per plantejar una necessitat en els estudis veïnals que resulta fonamental per a la present recerca i que "reivindica la necessitat d'estudiar la configuració suburbial, les polítiques urbanístiques i la inserció de l'espai en l'anàlisi de l'emergència de la protesta i la formació de l'univers cultural veïnal".56 Les conclusions a les que arriba amb les seves investigacions és que el moviment veïnal troba els seus orígens en les xarxes familiars fruit de la immigració i que les seves primeres organitzacions es fonamenten en nuclis antifranquistes catòlics i comunistes.57 També Marc Andreu Acebal, va lliurar la seva tesi doctoral sobre el moviment ciutadà a Barcelona, estudiant especialment el paper de la FAVB i els lideratges personals i col·lectius de les associacions de veïns unides a ella. El 2015 es va publicar Alberto Recio; Andrés Naya. “Movimiento vecinal: Claroscuros de una lucha necesaria”, Mientras tanto, nº 91–92, (2004): 63–81. 54 55 Carme Molinero; Pere Ysàs. (coords.). Construint la ciutat democràtica. El moviment veïnal durant el tardofranquisme i la transició. Barcelona: Icària Editorial, 2010. Iván Bordetas Jiménez. “Els estudis sobre el moviment veïnal: un repte encara per a la historiografia,” Op.cit. p. 292. 56 57 Iván Bordetas Jiménez. Nosotros somos los que hemos hecho esta ciudad. Op.cit. 24 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs en format llibre. La conclusió que s’extreu de la seva lectura és que el moviment veïnal va ser un element important per assegurar la transició a la democràcia des de Barcelona. En primer lloc perquè les associacions de veïns ben aviat van penetrar dins la FAVB, creada el 1972 per la burgesia catalana i franquista amb la intenció de frenar les protestes veïnals, i la van convertir en una plataforma ciutadana essencial pel desenvolupament posterior de Barcelona. En els primers anys de la democràcia, l’associacionisme veïnal va servir per articular propostes contràries als grans interessos capitalistes i burgesos i per construir una consciència col·lectiva al voltant dels barris de la ciutat.58 Durant les dues primeres dècades del segle XXI, el paper de la dona durant el Franquisme ha vist recents aportacions de l’aportació col·lectiva dirigida per Mary Nash. Les aportacions d’aquesta obra aborden diferents temes relacionats amb l’associacionisme veïnal i la vida als barris. Per exemple, Pilar Díaz Sánchez analitza els diferents rols socials femenins segons la seva classe social, estudiant les diferents formes d'acceptació o oposició al Franquisme i arribant a la conclusió que la classe social va ser determinant per entendre les actituds femenines davant el Franquisme.59 També aquí hi participa Claudia Cabrero, dedicant un capítol a la resistència antifranquista en femení a través de la seva inclusió en els moviments socials de treballadors i veïns, assenyalant la pròpia dimensió de la lluita feminista i concloent que la oposició femenina i obrera als barris va anar lligada a les formes de socialització lligades als rols socials de les dones, que mitjançant les activitats quotidianes coneixien bé les mancances dels barris.60 Finalment, la mateixa Mary Nash dedica la seva atenció al cas barceloní, assenyalant experiències concretes i la importància de les xarxes de identitat col·lectiva i resistència, esmentant aquí, la importància que van tenir les Primeres Jornades per l'Alliberament de la Dona per què les reivindicacions feministes passessin dels moviments socials a partits polítics i sindicats de l'antifranquisme. Segons això, la participació activa de les dones a la protesta veïnal va ser part d’una 58 Marc Andreu Acebal. El moviment ciutadà i la transició a Barcelona: la FAVB (1972-1986). (Tesi doctoral) Barcelona: Universitat de Barcelona, 2014. Pilar Díaz, (2013). “Trabajadoras, sindicalistas y amas de casa”, a Represión, resistencias, memoria. Las mujeres bajo la dictadura franquista, ed. Mary Nash. (Granada: Comares, 2013), 105–117. 59 Claudia Cabrero, (2013). “Una resistencia antifranquista en femenino”, a Represión, resistencias, memoria. Las mujeres bajo la dictadura franquista, ed. Mary Nash (Granada: Comares, 2013), 119–138. 60 25 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs lluita feminista que va permetre que ocupessin espais de major visibilitat i que avancessin cap a una major llibertat i emancipació respecte als homes.61 Sobre Astúries, la mateixa Claudia Cabrero va estudiar la participació femenina en les protestes veïnals, establint una relació entre consciència política i consciència femenina, reivindicació de la solidaritat i defensa del seu rol social. Com a tal, això va ser part del procés d’emancipació de la dona dins dels barris.62 A Catalunya, la tesina d'Eva Fernández, expresidenta de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) va estudiar el paper de les vocalies de dones a Barcelona, arribant a la conclusió que el moviment feminista va formar part activa dins les associacions de veïns. Malgrat una evident hegemonia masculina, les reclamacions de les dones van formar part de l'activitat política de les associacions, sent les vocalies eines per a la consecució d'aquests objectius en clau feminista. Dins la praxis del moviment veïnal això va aportar una major democràcia en la presa de decisions, ja que les vocalies de dones promovien valors com la igualtat i la solidaritat, a més de fer visible per al conjunt del moviment les situacions de desigualtat de gènere.63 Al voltant d’altres organitzacions d’extrema esquerra, en especial el PCE (m-l), van sorgir noves publicacions durant la primera dècada del segle XXI. En primer lloc, Jordi Terrés va centrar la seva atenció en la importància del referent albanès com un element essencial de suport al PCE (m-l) i el FRAP.64 Planteja la hipòtesis de necessitat mútua entre un partit maoista espanyol contrari al social-imperialisme de la URSS, que cerca un referent revisionista que li faciliti finançament, i el d’un país socialista d’àmbit europeu que pretén obtenir un prestigi internacional mitjançant una aposta per ser una nova via dins el socialisme. Uns anys més tard, el 2007 i al 2010, Ana Domínguez Rama65 va aprofundir en els orígens del PCE (m-l) i en la violència revolucionària del 61 Mary Nash. «Resistencias e identidades colectivas», a Represión, resistencias, memoria. Las mujeres bajo la dictadura franquista, ed. Mary Nash. (Granada: Comares, 2013), 139–158. 62 Claudia Cabrero, «Género, antifranquismo y ciudadanía. Mujeres y movimiento vecinal en la Asturias del desarrollismo y el tardofranquismo», Historia del Presente, nº 16 (2010): 9–26. 63 Eva Fernández Lamelas. Vocalies de Dones de Barcelona a la Transició Democràtica: una experiència emancipadora (Tesina de doctorat). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2009. pp. 135-150. Jordi Terrés: “La izquierda radical española y los modelos del Este: el referente albanés en la lucha antifranquista”, Ayer, nº 67 (2007): pp. 159-176. 65 Ana Domínguez Rama. “La violencia revolucionaria del FRAP durante el tardofranquismo”. Logroño. Universidad de La Rioja, 2010, pp. 393-410. Comunicació presentada al II Congreso Internacional de Historia de Nuestro Tiempo.; Ana Domínguez Rama. “Orígenes y conformación del Partido Comunista 64 26 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs FRAP, ampliant així el coneixement al voltant d’aquestes extremes esquerres revolucionàries. La seva conclusió és que el recurs a la violència era contemplat com una opció tàctica dins de l’esquerra revolucionària marxista (inclòs dins el PCE i el PSUC) durant el franquisme, si bé el pas a utilitzar-la era un recurs absolutament excepcional. Per contra, el PCE (m-l) ho va assumir com un element fonamental de la seva política antifranquista, diferenciant-se així de la majoria d’organitzacions comunistes, incloses les radicals. Seguint amb el debat al voltant de la violència dins l’extrema esquerra revolucionària, a més de l’aportació de Consuelo Laíz, cal citar el capítol de llibre escrit per Sophie Baby i Javier Muñoz sobre el discurs de la violència a l’esquerra.66 El valor d’aquesta aportació rau en l’estudi de les diferents postures al voltant de la violència entre l’etapa de la dictadura i la democràtica, argumentant que, en el segon dels casos, la violència revolucionària marxista va quedar apartada del consens democràtic per por a generar una nova resposta autoritària, fet que va condicionar bona part de les organitzacions comunistes radicals. Respecte al maoisme, Horacio Roldán Barbero va publicar dos llibres, des de l’àmbit jurídic, els anys 2008 i 2010.67 El primer és un estudi focalitzat en els GRAPO, analitzant-los des d’un punt de vista criminalista, on es recullen les accions armades del grup i les conseqüents mesures de l’estat franquista i el democràtic per perseguir el grup i castigar-ne els perpetradors. Aquest treball elaborat des de l’àmbit jurídic tendeix a fer un estudi polític i social del grup molt escàs i que utilitza sovint un llenguatge despectiu envers els seus militants, qualificant-los de narcisistes, fanàtics, psicòpates o frustrats. Per tot això, cau en un anàlisi subjectiu. Aquests vicis es reprodueixen en la segona obra, en la qual l’autor es concentra en el maoisme i en especial el PCE(m-l). Tot i això, les dues obres són útils per analitzar la repressió dirigida des del Tribunal d’Ordre Públic contra aquesta corrent política, oferint-ne xifres que permeten extreure la lectura que els grups de l’esquerra revolucionària maoista van ser especialment perseguits per de España (marxista-leninista)”. Madrid, FIM, 2007. Comunicació presentada al II Congreso de Historia del PCE. 66 Sophie Baby; Javier Muñoz: «El discurso de la violencia en la izquierda durante el último franquismo y la transición», a Culturas y políticas de la violencia, eds. José Luis Ledesma, Javier Muñoz; Javier Rodrigo. (Madrid: Siete Mares, 2005), 279-304. 67 Horacio Roldán Barbero. Los GRAPO, un estudio criminológico. Granada: Comares, 2008.; Horacio Roldán Barbero. El Maoísmo en España y el tribunal de orden Público (1964-1976). Córdoba: Universidad de Córdoba, 2010. 27 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs les autoritats franquistes, en part per l’activitat armada d’alguns ells però també per l’activisme cívic de molts altres. Continuant amb els treballs fets al voltant de les organitzacions de l’esquerra radical, al 2011 va veure la llum una obra coordinada per José Luís Martín Ramos sobre el partit de l’esquerra radical més important de tots, el Partido del Trabajo de España (PTE).68 Aquest llibre és especialment útil per la gran quantitat de documentació utilitzada, incloses les fonts orals, i per la relació que aquest grup va tenir amb OCEBR. Més concretament, el PTE -primer com a Partido Comunista de España (internacional)- sorgeix el 1967 a partir d’una escissió del PSUC que s’organitza al voltant del grup “Unidad”, en el qual coincidiran amb un altre grup d’escindits que seran els que acabaran creant la OCE-BR l’any 1968. Des d’una perspectiva general Ricard Martinez i Muntada va publicar a Viento Sur un article sobre la esquerra revolucionària en general entre els 60 i els 80.69 Si bé és un treball breu, l’article fa un repàs de bona part de les organitzacions de l’extrema esquerra revolucionària marxista, incloent el seu desenvolupament a mida que es passava de la dictadura franquista a la democràcia. Dels seus escrits se n’extreu l’encertada reflexió que cal estudiar l’extrema esquerra revolucionària deslliurant-se dels tòpics que la consideren una patologia o la banalitzen explicant-la com un conjunt de grups organitzativament pobres, poc nombrosos, poc realistes i poc formats ideològicament. Mostra de l’abús d’aquests tòpics són els llibres de Consuelo Laíz, José Manuel Roca i Horacio Roldán Barbero. L’autor defensa la necessitat d’estudiar l’extrema esquerra revolucionària com un producte del seu temps, vinculat a la lluita antifranquista en conjunt i en un marc analític de la lluita de classes. Respecte a l’OCEBR, a qui esmenta breument, s’ha de concloure que el partit va passar, després de 1974 i la reafirmació d’aquest com a maoista, cap a una marginació que progressivament el va orientar cap a la seva pràctica desaparició. Un treball similar a aquest és el de Julio Pérez Serrano, on també s’enumeren un gran nombre d’organitzacions de l’extrema esquerra radical, tant comunista com anarquista, resseguint el seu desenvolupament històric de forma breu.70 Respecte a 68 José Luís Martín Ramos (ed.). Pan, trabajo y libertad. Historia del Partido del Trabajo de España. Barcelona, El Viejo Topo: 2011. 69 Ricard Martínez. “La izquierda revolucionaria de ámbito estatal, de los sesenta a los ochenta: una brevísima historia” a Viento Sur, nº 125, (gener 2013): 108-118. Julio Pérez Serrano. “Orto y ocaso de la izquierda revolucionaria en España (1959-1994)”. A Los partidos en la Transición: las organizaciones políticas en la construcción de la democracia española, 70 28 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs l’OCE-BR, de la lectura d’aquest text es pot extreure la conclusió que el partit va acabar marginat dins del fragmentat i cada cop més reduït espai de les esquerres radicals marxistes. Des d’una perspectiva general, aquest procés entronca amb el curt segle XX de Hobsbawm71, dins del qual el Maig del 68 i la Primavera de Praga en són els moments de màxima efervescència marxista. Un cop passat aquest moment, només els referents maoistes van aconseguir que la revolució socialista continués persistint com un objectiu polític, en especial a Espanya, on el context de la Transició, amb l’enfrontament entre el socialisme i el capitalisme desvinculat del Franquisme, que va permetre als revolucionaris tenir un espai de lluita pels seus objectius, malgrat acabar derrotats. Una altra obra de caràcter general sobre les esquerres radicals durant la Transició és el de Gonzalo Wilhelmi, publicat el 2016.72 El llibre és especialment interessant per la gran quantitat de temes i organitzacions sobre les que escriu, amb el problema que l’OCE-BR amb prou feines hi és esmentada. Les poques vegades que apareix és dins de dues seccions dedicades al moviment popular urbà, en les quals es reafirma el paper de l’OCE-BR dins del moviment veïnal, per darrere el PSUC, ja que el seu anàlisi es basa en la FAVB, organització que no va ser “capturada” per l’antifranquisme fins després del reintegrament de la escissió. Respecte als primers anys democràtics, l’autor assegura, coincidint amb Marc Andreu, que l’esquerra radical (com l’OCE-BR i el PTE) encara va quedar més marginada a partir del seu rebuig a negociar amb l’alcalde Josep Maria Socías, pel fet de considerar-lo il·legítim al haver estat designat pel rei. Per contra, les associacions de veïns ho veien com una oportunitat de negociar amb el consistori municipal. Seguint amb Ricard Martínez, juntament amb Martí Caussa, van publicar una història de la LCR a l’any 2014.73 El text com a tal és un repàs extens a la història de l’organització, sempre vinculada al canviant context històric i a la constel·lació d’organitzacions de l’extrema esquerra, incloent fins ben entrada la democràcia. Com a tal, es dóna especial atenció als àmbits organitzatius del partit, recollint també les nombroses tendències de debat al seu sí. La lectura d’aquest treball serveix per conèixer coord. Rafael Quirosa-Cheyrouze Muñoz, (Almeria: Congreso Internacional Historia de la Transición en España, 2013), 249-291. 71 Eric Hobsbawm., Op.cit. Gonzalo Wilhelmi. Romper el consenso. Madrid: Siglo XXI, 2016. 73 Martínez, Ricard i Caussa, Martí (eds.) (2014). Historia de la Liga Comunista Revolucionaria (19701991). Madrid: La Oveja Roja. 72 29 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs com un partit de l’esquerra radical definit com a trotskista es va poder reorientar cap a l’activisme sindical, feminista i pacifista, fet que li va permetre sobreviure fins ben entrats els 90. Aquest fet és extrapolable al marc analític d’altres formacions, per entendre com van gestionar el seu futur les organitzacions de l’esquerra radical un cop ja assolida la democràcia i amb el plantejament de nous objectius. Respecte a la OCE-BR, la bibliografia és escassa, quedant reduïda a treballs puntuals o mencions esporàdiques dins d’obres de caràcter més general, la majoria de les quals publicades en anys recents. Tot i això, i en relació amb el moviment veïnal, l’OCE-BR ja apareix esmentada en les obres, abans citades, de Josep Martí Masferrer i Josep Maria Huertas i Marc Andreu, publicades els anys 80 i 90. En el primer cas, l’estudi de Josep Martí Masferrer assenyala que l’OCE-BR va ser fonamental per endegar algunes de les associacions de veïns, participant en un 18,6% de les juntes de govern i comissions gestores de les associacions. També assenyala que a l’any 1981 l’OCE-BR havia perdut molta de la seva influència als barris, participant a només a un 3,7% de les juntes i comissions de les associacions de veïns.74 Alhora, a l’obra conjunta entre Josep Maria Huertas i Marc Andreu es precisa que l’OCE-BR va ser el primer partit a plantejar-se l’acció als barris com un front més de lluita dins l’antifranquisme, a més de pretendre que fossin l’avantguarda del moviment urbà.75 Una altra obra de referència sobre l’OCE-BR són les memòries de Solé Tura, publicades a l’any 1999, i on el polític recorda la seva vida política, incloent el seu pas pel PSUC i l’OCE-BR.76 De la lectura d’aquestes memòries es pot extreure que l’OCEBR va néixer com una organització d’activistes joves més que no pas com un partit polític, dintre del qual s’agrupaven joves tan comunistes com catòlics amb la voluntat de portar a la pràctica dins la societat tot un seguit de reflexions teòriques gramscianes. També explica que el procés de reintegració de part de l’OCE-BR al PSUC es deu únicament a la voluntat dels escindits d’unir forces amb el partit de l’antifranquisme català més potent, el PSUC, per afrontar l’últim període de la dictadura franquista. Tot i això, cal ser prudent amb aquesta informació. Giaime Pala ho desmenteix al seu article sobre el reingrés al PSUC, en el qual considera, encertadament, que la praxis política de l’OCE-BR als barris, universitats i fàbriques demostra la seva voluntat de desbordar el PSUC per l’esquerra, convertint a l’OCE-BR en l’autèntica organització de masses del 74 75 Josep Martí Masferrer. Op.cit. p. 32. Marc Andreu; Josep Maria Huertas. Op.cita. p.10. 76 Jordi Solé Tura, Una història optimista. Memòries, Barcelona, Edicions 62, 1999. p. 294. 30 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs comunisme català. Davant el fracàs d’això i la imminència d’un canvi polític els anys 74-75, la direcció de l’OCE-BR va buscar el reingrés.77 Seguint aquest fil comú amb el PSUC, també cal referenciar el llibre de Carme Molinero i Pere Ysás sobre història del partit, dins del qual també s’esmenta breument la trajectòria de l’OCE-BR, el seu capital polític i el procés de reintegració de bona part de la seva militància.78 Sense diferir gaire de l’article que publicarà Giaime Pala un any més tard, de la lectura d’aquest capítol se n’extreu la imatge de l’OCE-BR com un grup de joves mobilitzats sense la voluntat de crear un partit polític. A més, afegeix un apunt interessant: l’entrada dels dirigents de l’OCE-BR al PSUC va servir perquè aquests aconseguissin, per fi, ser líders (recordar que van entrar per ocupar càrrecs dins del Comitè Central i el Comitè Executiu) d’un autèntic moviment de masses, projecte amb el que havien fracassat dins de l’OCE-BR. En referència al moviment veïnal, els autors conclouen que l’OCE-BR havia cultivat bona part del seu èxit amb el treball als barris, amb una reflexió i participació teoritzada i profunda, que el PSUC no tenia, i que acabaria incorporant. Com ja s’ha esmentat, l’article de Giaime Pala sobre la reentrada de l’OCE-BR al PSUC també inclou referències al subjecte d’estudi d’aquesta investigació. 79 A més de rastrejar els inicis estudiantils del partit i de les qüestions ja mencionades en les obres abans comentades, l’autor considera que dins dels postulats ideològics de l’organització no s’hi pot trobar influència gramsciana, conclusió que segurament caldria matisar. El moviment veïnal per se ja s’ha de considerar, com defensa Marc Andreu, un front popular de defensa del barri i reivindicació d’equipaments, millors condicions de vida i llibertats democràtiques, el qual busca crear un model de ciutat propi, alternatiu i de les classes subalternes contraposat a l’imposat des de les institucions dominants. D’acord amb això i donada la pionera activitat de l’OCE-BR dins del moviment veïnal, basada en l’activisme, la formació política, la mobilització social i la producció teòrica al voltant del dret a la ciutat, caldria considerar l’existència d’un component gramscià dins la seva ideologia. Finalment, de la lectura de l’article de Giaime Pala també s’ha d’extreure la idea que la reinserció de l’OCE-BR al PSUC va ser problemàtica per les Giaime Pala. “Una semilla de discordia. La entrada de Bandera Roja en el PSUC.” Revista HMiC, nº 9, (2011). 77 Carme Molinero; Pere Ysàs. Els anys del PSUC. El partit de l’antifranquisme (1956-1981). Barcelona: L’Avenç, 2010. 78 79 Giaime Pala. Op.cit. 31 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs dues organitzacions. Per l’OCE-BR per motius evidents, ja que va perdre a un gran nombre de militants i als principals intel·lectuals del partit, deixant l’organització en una situació molt delicada i cada cop més grupuscular. I pel PSUC perquè les negociacions es van fer en tot moment sense comptar amb la participació de les bases, les quals es van trobar, a partir del desembre del 1974, que compartien organització amb gent amb la que fins aleshores es trobaven enfrontats dialècticament. 32 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs 3. Espectre de l’antifranquisme (1960-1975) El PCE i PSUC són els partits de l’antifranquisme més presents en la mobilització social del Tardofranquisme, si bé els resultats no van reflectir això a les primeres eleccions on van participar. Als anys 80 havien perdut el lideratge de l’esquerra marxista en favor de PSOE i PSC respectivament. S’havien incorporat a un comunisme de pas a pas, amb la societat democràtica com un objectiu prioritari per la seva política. Tot i això no renuncien a la seva política comunista anticapitalista, només que accepten el marc de la democràcia occidental per aconseguir. Això provoca el sorgiment d’una esquerra comunista crítica amb el PCE i el PSUC, reivindicadora del marxisme de Lenin, Stalin, Trotski o Mao i de la vella pràctica revolucionària i fins i tot armada per oposar-se al que consideren revisionisme. Tot i això, la pràctica política entre les mobilitzacions de l’antifranquisme no eren especialment diferents, degut al clima de repressió i convergència antifranquista i marxista.80 Durant la Transició, considerant-lo el període que va del 20 de novembre de 1975, amb la mort de Francisco Franco, fins al 28 d’octubre de 1982, moment de la victòria del PSOE a les eleccions81, les esquerres espanyoles van ocupar un espai central dins l’antifranquisme i el procés d’erosió i caiguda del règim franquista. Ho van fer, en especial, des de la participació dels seus militants en el gran ventall de moviments socials que van emergir en els últims anys del franquisme i que han de ser considerats essencials per entendre com la dictadura de Francisco Franco va veure anticipat el seu final. Això desmenteix a determinades visions historiogràfiques que, amb una marcada intencionalitat política, pretenen restringir l’autoria de la democràcia al rei Juan Carlos I i als pactes entre polítics reformistes provinents del franquisme i de l’oposició moderada. Deixant enrere aquesta perspectiva, és imprescindible estudiar la Transició a partir de l’àmplia mobilització social, d’igual manera que s’ha de tenir en compte la greu crisi política del règim i les cada cop més insalvables contradiccions socioeconòmiques fruit del procés de modernització de la societat espanyola. Tal i com 80 Carme Molinero; Pere Ysás. Las izquierdas en tiempos de transición. València: Universitat de València, 2016. p. 22. 81 La victòria del PSOE marca l’inici de la consolidació democràtica d’Espanya, superant l’etapa postfranquista de repressió dels comunistes, d’aprovació de la Constitució i de derrota del colpisme militar. 33 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs han demostrat Xavier Casals, Sophie Baby i Pau Casanellas, la Transició no va ser pacífica, sinó que això és un mite creat per legitimar-la. La realitat és que els últims anys del franquisme van estar marcat per una repressió brutal contra la oposició que marcava una involució cap als inicis del règim.82 Al moviment obrer, protagonista d’una nova conflictivitat social, s’hi van sumar els estudiants, els intel·lectuals i les associacions de veïns de les grans ciutats espanyoles. Dins d’aquestes organitzacions, el paper dels partits comunistes, en especial del PCE a Espanya i del PSUC a Catalunya, va ser fonamental per organitzar unes àmplies xarxes d’activisme polític antifranquista. Aquest antifranquisme, de caràcter clandestí i col·lectiu, s’enfrontava de forma directe a tot l’aparell repressor policial i militar de l’estat franquista que en el seu tram final, lluny de suavitzar la seva activitat, va reaccionar amb extrema violència contra la contestació social que s’anava convertint en hegemònica. En el cas català, l’OCE-BR fou el representant de l’esquerra comunista radical més destacat dins el panorama de l’antifranquisme. Sorgit com una escissió del PSUC el 1968, l’OCE-BR s’organitzà al voltant de la revista del mateix nom i ben aviat es va convertir en una organització amb molta presència dins els moviments socials de l’antifranquisme, en especial dins els moviments veïnals, des dels quals incidien en el debat de la gestió democràtica de l’espai urbà i la política catalana. És en aquesta confluència entre moviments populars urbans i l’extrema esquerra revolucionària que s’insereix la present tesina. Ambdues branques de l’antifranquisme comparteixen una similitud comuna dins els estudis historiogràfics: han rebut poca atenció per part dels historiadors i, quan s’ha fet, ha estat de forma global dins tot l’espectre de l’antifranquisme. Aquest espai comú entre l’OCE-BR i les associacions de veïns encara requereix ser desenvolupat de forma conjunta, objectiu que es proposa la present investigació. Per contextualitzar aquesta investigació és precís conèixer una miscel·lània general de les organitzacions d’arrel marxista que van sorgir a l’esquerra dels partits 82 Xavier Casals Masagué. La Transición Española. El voto ignorado de las armas. Barcelona: Pasado y Presente, 2016.; Pau Casanellas. Morir matando. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2014.; Sophie Baby, Le mythe de la transition pacifique. Madrid: Casa Velázquez, 2012. 34 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs comunistes tradicionals. Mitjançant això es pot inserir correctament a l’OCE-BR en el seu context històric, coneixent així el procés que seguirà fins a la seva unió definitiva amb el PSUC, a l’any 1989. Partido Comunista de España (marxista-leninista) -PCE (m-l)El PCE (m-l) neix com el que els seus líders, Benita Ganuza i Julio Manuel Fernández, consideren hereu del PCE de José Díaz i l’estalinisme i el maoisme. La seva proposta era liderar una revolució nacional i democràtica que acabés amb una Espanya semifeudal i colonitzada per Estats Units d’Amèrica. A més, la nova Espanya creada pel PCE (m-l) seria una República Federativa que s’aconseguiria amb un Front Únic obrer liderat pel Frente Democratico Nacional Revolucionario (FDNR) i l’Exèrcit Popular. Les seves influències per aquest procés eren la guerra popular maoista contra els japonesos i el model d’alliberació nacional albanès.83 Durant els seus primers anys d’existència, el partit es va veure contra les cordes, tant per les escissions com per la gran pressió policial que estava rebent. Va ser a partir del 1970 que el partit es va preparar per afrontar una política de masses que aniria acompanyat d’un braç militar: el Frente Revolucionario Antifascista y Patriota (FRAP). Amb aquestes decisions del Comitè Central es va insistir en que l’objectiu fos el derrocament de la dictadura, una República Popular i Federativa, la nacionalització dels béns nacionals, reforma agrària per liquidar latifundis i acabar amb les restes del colonialisme espanyol, a més de la creació d’un exèrcit popular. La seva proposta pel model territorial prometia defensar les llibertats democràtiques del poble i els drets de les minories nacionals de dins del país.84 Per aconseguir això era imprescindible establir un govern democràtic provisional fruit de la mobilització popular. Durant el 1974 i 1975 es va mantenir en una política de participació en els partits de masses, mentre que el seu braç armat, davant una transició democràtica controlada per l’oligarquia va iniciar una cadena d’atemptats a Madrid, Barcelona i València que, segons ells, havien d’iniciar la guerra popular. No només no van aconseguir els seus objectius, sinó que la repressió franquista va detenir centenars de membres del partit i en va executar a tres, aïllant el partit del consens reformista que imperava a la societat. 83 84 Julio Pérez Serrano. Op.cita. p.256. Laíz, Consuelo. Op.cit. p. 162. 35 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs Va ser a partir d’aquest moment, amb el seu segon Congrés Nacional, el 1977, que es renuncia a la lluita armada i s’organitza la Convención Republicana de los Pueblos de España (CRPE) mitjançant el qual s’esperava generar un moviment al voltant del partit en favor de la República i que permetés el dret a l’autodeterminació de les nacions d’Espanya85. Tot i això, el PCE (m-l) mai va tenir un compromís ferm amb el dret a la secessió. El seu ideari connectava amb les propostes del leninisme que subjugaven la lluita nacionalista a la les victòries del socialisme que, en el cas espanyol, passaven primer pel final de la dictadura i la dominació estrangera.86 Tot i aquest gir, un cop legalitzat, el partit va encadenar desastrosos resultats electorals que el van portar a la dissolució el 1992. Partido Comunista de España (reconstituido) -PCE(r)Els orígens del PCE(r) es remunten a la Organización de Marxistas-Leninistas de España (OMLE), fundada a Brussel·les el setembre de 1968 reunint diverses escissions del PCE i el PCE (m-l) reunides a l’exili. Nascuda a partir de l’espenta del maig francès, el grup va defensar vies tercermundistes, la Revolució Cultural i la descolonització mundial, a més de posicionar-se a favor de Stalin i Mao i criticant el PCE i la URSS. No serà fins a partir del 1970, amb el retorn d’exiliats a Espanya, que començarà a tenir implantació al país87. Al 1971 es va produir un fet clau per l’OMLE: la sortida de Manuel Pérez Martínez (Arenas) i un nodrit grup de seguidors del PCE (i) i el seu ingrés a la formació. Ben aviat van criticar el model organitzatiu del grup, considerant-lo feble, motiu pel qual van fer-se càrrec del partit i iniciant un procés per estendre’l mitjançant federacions regionals. Tot i això, el partit es va mantenir sempre aïllat de les plataformes unitàries antifranquistes, creant les seves pròpies i defensant el seu model d’insurrecció armada per derrocar el franquisme i establir un govern revolucionari. Finalment, al juny del 1975 va celebrar-se el congrés en el qual es va convertir oficialment en el PCE (r), donant impuls a una secretaria tècnica que organitzaria els atemptats per trencar el consens dels partits que negociaven la transició. 85 Julio Pérez Serrano. Op.cita. p. 257. Laíz, Consuelo. Op.cit. p. 160. 87 Julio Pérez Serrano. Op.cita. pp. 258,259. 86 36 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs Els encarregats de dur a terme aquesta política eren els Grupos de Resistencia Antifascista Primero de Octubre (GRAPO) que, des de l’estiu del 1975, van iniciar una campanya d’atemptats i lluita armada contra les forces de seguretat i personal relacionat amb les institucions de l’estat franquista. Inspirats en els models maoistes de la guerra popular i del Che Guevara sobre la guerra de guerrilles, sempre van creure que les seves accions estaven destinades a generar un procés de transició autènticament democràtic, el qual era impossible degut a la intromissió constant de l’imperialisme nord-americà. Així doncs, els models nacionals en els que s’inspiraven eren antiimperialistes, especialment el de les lluites d’Indoxina, Cuba o Algèria contra les intervencions americanes i franceses, respectivament.88 Després de la mort de Franco van assolir una gran notorietat per alguns segrestos i atemptats, però la pressió policial en va limitar l’activitat fins que el 1982 les seves accions van quedar reduïdes a atracaments i robatoris per mantenir finançada l’organització. Partido Comunista de España (internacional) i Partido del Trabajo de España PCE(i) i PTEDesprés de l’escissió del PCE (m-l) al 1962, el PCE també viu la sortida del PCE (i), al 1967. Aquest moviment és especialment significatiu a Catalunya, on el grup Unidad que s’havia escindit del PSUC, coincideix amb aquest grup provinent dels nuclis obrers de la regió. Igual que passa amb les altres escissions del PCE, el PCE (i) aposta per reivindicar de nou la figura de Stalin, l’aplicació de la teoria leninista per construir un partit d’avantguarda que dirigeixi a la classe obrera cap a la revolució, feta mitjançant una insurrecció armada i recollint els aspectes maoistes de la revolució cultural.89 Tot i això, entre 1969 i 1971 el partit es manté en cercles molt marginals i molt crítics amb el PCE. Al 1971, amb l’abandó d’alguns dirigents i altres detencions el partit inicia una etapa de reorganització que el portarà a canviar el seu nom per Partit del Treball d’Espanya al 1975. Els canvis organitzatius que s’havien impulsat dins el partit van facilitar el seu ingrés i col·laboració amb l’Assemblea de Catalunya i la Junta Democràtica, participant en la política d’aliances amb la burgesia i convertint-se en la 88 89 Ibídem., p. 260. Laíz, Consuelo. Op. cit. p. 81. 37 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs força política més influent a l’esquerra del PCE.90 També va participar activament a les diferents associacions de masses de final del franquisme, buscant públicament la legalització, demanant el vot afirmatiu crític a la Constitució i participant a les eleccions, en coalició i en solitari després de la legalització, aconseguint resultats minsos. El partit podria ser definit com una organització eclèctica, que va ajuntar diversos aspectes de les teories marxistes per organitzar el seu corpus ideològic. De Lenin assumeixen el partit d’avantguarda, de Stalin la política de fronts populars i de Mao Zedong la visió entorn a l’imperialisme i la necessitat de participar en l’alliberació nacional dels pobles. Tot i això, la seva prioritat sembla ser més aviat lliurar Espanya dels tractats i acords amb Estats Units, si bé les seves propostes també inclouen el reconeixement del dret a l’autodeterminació dels diferents pobles d’Espanya.91 La proposta revolucionària del PTE s’articulava en dues fases, en la primera, de caràcter democràtic, s’incloïa la voluntat de crear una Espanya republicana amb la forma d’un estat multinacional i en la qual fos reconegut el dret a l’autodeterminació si així es sol·licitava.92 Finalment, al 1979 el partit va celebrar un congrés per unificar-se amb l’Organització Revolucionària de Treballadors (ORT), sorgint-ne el Partido de los Trabajadores (PT) que s’acabà dissolent un any més tard fruit de la mala situació econòmica i els modestos resultats electorals. Movimiento Comunista de España (MCE) Els orígens del MCE cal buscar-los en una nova esquerra basca influenciada pel maoisme, constituint ETA Berri al 1967, després de ser expulsats per la majoria nacionalista d’ETA. Amb el pas dels anys i a partir del contacte i unificació amb altres organitzacions maoistes que prenien com a model la revolució cubana va néixer el MCE.93 El MCE es declarava marxista-leninista-maoista però, al contrari que altres grups de l’esquerra radical, rebutjava la lluita armada o insurreccional al considerar que 90 Julio Pérez Serrano. Op.cita. pp. 262,263. Laíz, Consuelo. Op.cit. p. 126. 92 Wilhelmi, Gonzalo. Op.cit. p. 100. 93 Julio Pérez Serrano. Op.cita. pp. 268, 269. 91 38 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs no es donaven les condicions necessàries per dur-la a terme. La seva proposta de revolució es basava en un procés articulat per etapes de presa del poder, establiment de la dictadura del proletariat i, finalment, la transformació final a una societat socialista. En un primer estadi, a nivell nacional, es plantejava la consecució d’un règim democràtic en forma de república federativa prèvia al socialisme i aprofundia especialment en el dret de les nacionalitats a la lliure autodeterminació. A més, era especialment crítica amb els tractats estatunidencs i la presència de tropes al territori espanyol.94 Tot i això, al primer número de la revista Servir al Pueblo l’organització fa esment, com un dels seus postulats ideològics acabar amb l’opressió de les nacionalitats. No demana directament la independència per les nacionalitats, sinó que proposa que, arribat el moment, les nacionalitats puguin demanar exercir el seu dret a l’autodeterminació. Abans, l’MCE es vol centrar en acabar amb el centralisme d’estat, atorgar autonomies, crear un model federal i demanar com a llengües oficials el català, el castellà, el basc i el gallec. Tot i això, el partit comenta que arribat el moment, ells sempre es mostraran disposats a trobar la millor forma de mantenir una unitat lliure entre pobles, tenint com a objectiu primari la lluita de classes i la revolució social.95 Tot i que als seus inicis va ser un partit maoista amb aspiracions a ser un partit de masses que unifiqués l’acció revolucionària d’obrers i camperols, a partir de la segona meitat dels anys 70 va abandonar progressivament el maoisme i recollint diversos aspectes d’un marxisme eclèctic i acostant-se a la Organización de Izquierda Comunista.96 La seva crítica a la Constitució i els successius mals resultats electorals van portar a que s’unifiqués amb la LCR. * * * Com es pot desprendre de la història d’aquestes organitzacions, els partits revolucionaris del marxisme van quedar aïllats amb l’establiment de la democràcia postfranquista. Si bé es van destacar durant el Tardofranquisme per la seva participació en l’agitació i mobilització social, els resultats electorals (acompanyats d’un primer 94 95 Ibídem., p. 269; Laíz, Consuelo. Op.cit. p.135. Laíz, Consuelo. Op.cit. p. 138. 96 Julio Pérez Serrano. Op.cita. p. 270 39 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs període de prohibició legal) les van condemnar a l’ostracisme i, finalment, a la desaparició. L’aposta d’aquestes organitzacions per la República, la no-negociació amb els franquistes o la guerra popular contra el règim no van trobar ressò entre la societat espanyola, la qual, després de 40 anys de dictadura temia una involució cap a una nova guerra civil. Fruit d’això, per molt legítims que puguin semblar en l’actualitat alguns dels seus plantejaments contra el Franquisme, aquests enorme conglomerat d’organitzacions va entrar en una profunda crisi que les va fer desaparèixer, procés en el qual s’ha d’inserir a l’OCE-BR, tal i com es veurà en les següents pàgines. 40 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs 4. L’extrema esquerra revolucionària i els moviments populars urbans: el cas d’Organització Comunista d’Espanya (Bandera Roja) La OCE-BR, igual que la pràctica totalitat de la nova esquerra revolucionària, ha d’emmarcar el seu naixement en el context dels anys 50 i 60, amb el procés de desestalinització iniciat al 1956, les descolonitzacions, les revolucions de Xina, Cuba, Vietnam, Algèria i les mobilitzacions socials i polítiques que van desembocar en el maig del 1968. En general, bona part d’aquests nous grups trencaven amb els partits de l’esquerra tradicional, considerats cada cop més propers a la socialdemocràcia i que havien rebutjat dur a terme la revolució, incorporant-se així a les democràcies burgeses i capitalistes.97 En l’àmbit espanyol, aquesta situació es veu influenciada per l’existència de la dictadura franquista, règim autoritari i conservador sorgit del sollevament militar del juliol del 36 i la posterior guerra civil. El nou règim, bastit amb els fonaments d’un anticomunisme ferotge, només va haver d’enfrontar-se al maquis, l’últim intent del PCE de derrocar, mitjançant la violència, a la Dictadura. Esgotada aquesta opció a l’any 1952, el PCE va reorientar la seva acció cap a la mobilització social mitjançant organitzacions com el Frente Nacional Antifascista o Huelga Nacional. Tot i això, a partir del XXè Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) celebrat el 1956, el PCE inicia els primers passos cap a la política de Reconciliación Nacional98, ratificant així les doctrines de la desestalinització i la coexistència pacífica de Khrusxov. Aquesta postura es va reafirmar al 1957, mitjançant el suport explícit del PCE a la política soviètica de repressió dels moviments populars de Polònia i Hongria i al novembre del 1960 a la Conferència de Partits Comunistes celebrada a Moscou, on va rebutjar la ortodòxia estalinista proposada per Xina i Albània.99 El germen de la OCE-BR és l’escissió del PSUC denominada Unidad, conformada l’abril del 1967 a partir de la resolució de la Comissió Executiva del PCE i Martínez, Ricard. “La izquierda revolucionaria de ámbito estatal, de los sesenta a los ochenta: una brevísima historia”. Op.cit. p. 108. 98 Al 1956 el PCE aprovava la política de Reconciliación Nacional, cercant la unitat antifranquista que mitjançant una vaga general pacífica acabés amb la Dictadura. Això es feia amb la voluntat d’estendre la mà a tothom que rebutjés el franquisme, vingués d’on vingués, a més de renunciar a la venjança per la derrota de la República i apostar per la reconciliació entre bàndols. Carme Molinero; Pere Ysàs. De la hegemonía a la autodestrucción. El Partido Comunista de España (1956-1982). Barcelona: Crítica, 2017. pp. 20-29. 99 Julio Pérez Serrano. Op.cita. 97 41 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs el PSUC favorable als pactes amb els sectors evolucionistes del règim franquista.100 Aquest grup estava format per Manuel Valverde Valseca, membre del Comitè Central del PSUC i per un grup d’estudiants i obrers descontents amb aquesta nova línia política. A l’agost del mateix any s’hi va incorporar Jaume Seguí, juntament amb un nou col·lectiu d’estudiants i militants provinents del PSUC.101 Uns mesos més tard, al desembre del 1967, el grup va decidir constituir-se en partit polític amb el nom de PCE(i), de caràcter marxista-leninista, contrari al claudinisme102 i a la política col·laboracionista amb els sectors evolucionismes del franquisme del PCE, fet que va provocar l’escissió del mateix grup que a l’agost s’havia incorporat a Unidad, proper al claudinisme. Aquesta nova escissió, essencialment estudiantil, es va constituir a inicis del 1968 amb el nom d’Unió d’Estudiants Revolucionaris (URE), grup que ben aviat va començar a tenir presència a les facultats de Dret i Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona (UB). A ells s’hi van incorporar antics membres del PSUC com Jordi Borja i Jordi Solé Tura, expulsats del partit arran de la crisi claudinista del 1964. Fruit d’aquesta unió va sorgir la revista Bandera Roja, publicada per primer cop al novembre del 1968.103 Al voltant d’aquest òrgan d’expressió i debat, enfocats segons les memòries de Solé i Tura cap a l’acció universitària, obrera, estudiantil i de barris104, i a partir del creixement que l’organització va experimentar al Baix Llobregat, Barcelona i al Vallès Oriental, el grup va decidir constituir-se en organització política amb el nom d’Organització Comunista Bandera Roja (OCBR) en la seva conferència Martínez, Ricard. “La izquierda revolucionaria de ámbito estatal, de los sesenta a los ochenta: una brevísima historia”. Op.cit. p. 110. 101 Julio Pérez Serrano. Op.cit. p. 261.; Martínez, Ricard. “La izquierda revolucionaria de ámbito estatal, de los sesenta a los ochenta: una brevísima historia”. Op.cit. p. 261. 102 Fernando Claudín defensava que: “Vamos hacia un cambio de las formas políticas de dominación del capital monopolista, cambio que, a través de una serie de fases podrá llegar a ser más o menos democrático. […] “El régimen franquista no estaba en crisis y que tenía capacidad de adaptación al nuevo escenario interior que comportaba una nueva etapa de desarrollo del capitalismo español”, considerat un anàlisi encertat per Carme Molinero y Pere Ysàs. Per contra, Santiago Carrillo no volia que en un procés democratitzador d’aquest estil, el PCE quedés marginat. La crisi li va ser servir per assegurar el control absolut de la direcció del PCE. Carme Molinero; Pere Ysàs. De la hegemonía a la autodestrucción. El Partido Comunista de España (1956-1982). Op. cit. pp. 30-37. 103 Julio Pérez Serrano. Op.cit., p. 264. 104 Jordi Solé Tura, Op.cit. p. 294. 100 42 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs fundacional, celebrada el juliol del 1969.105 Segons Pere Meroño, exmilitant d’OCBR, en aquells moments el grup tenia uns 400 afiliats.106 Ideològicament el partit recollia l’herència del maig francès i es va definir com a marxista-leninista.107 De manera eclèctica, recollia els postulats antirevisionistes de la doctrina de Mao Zedong, la Teoria de l’Estat de Nicos Poulantzas i els conceptes d’hegemonia de Louis Althusser.108 A partir de les aportacions dels dos últims, es pot traçar relació amb el pensament de Gramsci i la seva teoria de construcció d’una hegemonia cultural subalterna contraria a l’estat capitalista i la classe burgesa que el controla. Estratègicament el partit funcionava de forma autogestionaria i flexible amb els seus grups, treballant als barris amb el front de barris i participant de forma activa en les associacions de veïns que començaven a sorgir a les perifèries urbanes de Catalunya a finals dels 60, a més de ser visible a les universitats i entre els estudiants i el professorat, arribant a competir en nombres amb el PSUC.109 Cal destacar especialment la implicació de l’OCBR en l’àmbit urbà, en el qual va ser pioner a l’hora d’entendre la importància del barri i la millora de les condicions de vida com un dels espais prioritaris de l’acció política, a més de contemplar a les associacions de veïns com interlocutors necessaris per a la correcta gestió democràtica de la ciutat enfront de l’Estat.110 El moviment popular urbà era un fenomen relativament recent que entroncava el seu naixement amb les migracions iniciades a la postguerra i el creixement i densificació dels nuclis urbans receptors d’aquesta immigració. Entre 1939 i 1950 a Catalunya hi van arribar unes 260.000 persones, entre 1951 i 1960 ho van fer 469.806, i entre el 1960 i el 1970 en van arribar unes 750.000, provinents majoritàriament del sud d’Espanya111, tot i que també es va produir una migració interna catalana en direcció a Barcelona. La tasca de la Obra Sindical del Hogar (OSH) va ser del tot insuficient, tan 105 Giaime Pala. Op.cit. p. 141. Pere Meroño, Pere. Román, l’home que va organitzar el PSUC. Barcelona: Fundació Pere Ardiaca, 2005. p. 105. 107 Julio Pérez Serrano. Op.cita. p. 264. 108 Giaime Pala. Op.cit. p. 141. 109 Ibídem., p. 142. 110 Ibídem., p. 142 111 Anna Cabré, “L’evolució de la natalitat a Catalunya”. a Història, política, societat i cultura dels Països Catalans. De la dictadura a la democràcia 1960-1980, dirigit per Borja de Riquer (Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1998). 106 43 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs en la postguerra com en els primers anys 50, ja que entre 1942 i 1956 es van construir 8.205 habitatges a la província de Barcelona, 1.499 a la de Girona, 1.462 a la de Lleida i 1.144 a la de Tarragona112, xifres insuficients per assumir el creixement abans esmentat. A aquestes carències també s’hi ha de sumar una marcada activitat especulativa i corrupte entorn a la construcció d’aquests habitatges, on les empreses subvencionades per la Dictadura obviaven tota planificació urbanística i generaven zones residencials totalment mancades dels serveis mínims bàsics, marginades espacialment amb l’objectiu de mantenir allunyats els treballadors immigrants del centre de la ciutat i sense cap voluntat de millora de les condicions de vida o la igualtat social d’aquests.113 Tot i això, abans d’aquesta etapa constructiva iniciada als 60, predominava el fenomen del barraquisme (que no era precisament nou a la ciutat), que ocupava espais no aptes per a l’habitatge amb construccions precàries i sense cap garantia sanitària o arquitectònica. Al 1949 el Servicio de Represión del Barraquismo comptabilitzava 15.000 barraques a la ciutat, on hi vivien 60.000 persones, mentre que fonts eclesiàstiques enfilaven la xifra fins a les 150.000 persones o 200.000 incloent els rellogats.114 Arran d’aquesta situació es quan es van impulsar mesures polítiques per assegurar: “la construcció del major nombre d’habitatges possible, encara que això impliqués, com així va ser, una nul·la vigilància i control sobre la qualitat dels mateixos i l’entorn urbà on s’assentaven, tot i que els projectes d’urbanització i la legislació existent preveiessin uns mínims estàndards constructius o una sèrie d’equipaments i serveis i infraestructures urbanes. De la mateixa manera, l’estesa corrupció i l’obert nepotisme existents en l’administració franquista van permetre que immobiliàries, constructors i inversors amics [...] obtinguessin fantàstics beneficis a costa d’abaratir els costos de construcció al màxim o evitant la urbanització de les seves promocions d’habitatges.115” És interessant llegir el que publica la revista 9 Barrios sobre la carència de serveis bàsics: “¿Qué pasa en nuestro barrio que faltan tantas cosas y tantas cosas para poder vivir en él como personas o seres sociales que somos? Esto es lo que nos preguntamos el grupo de mujeres de 112 Carme Molinero. La captación de las masas. Política social y propaganda en el régimen franquista. Madrid: Cátedra, 2005. p. 141. 113 Aracil, Rafael; Mayayo, Andreu y Segura, Antoni (eds.) (2004). Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya. Els mitjans de comunicació. Barcelona: Universitat de Barcelona. pp.158-160. 114 Iván Bordetas Jiménez. Nosotros somos los que hemos hecho esta ciudad. Op.cit. p. 95. 115 Carme Molinero; Pere Ysàs. (coords.). Construint la ciutat democràtica. El moviment veïnal durant el tardofranquisme i la transició. Barcelona: Icària Editorial, 2010. p. 46. 44 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs Asociación 9 Barrios.Hoy nos vamos a fijar en una de esas cosas. GUARDERÍAS.¿Por qué no tenemos Guarderías en nuestro barrio? ¿Es qué no nos hacen falta? ¿O bien es que cuando se construye un barrio, los señores constructores, sólo piensan en hacer pisos y más pisos, (esto es mas rentable) sin contar que estos pisos serán habitados por personas y que éstas tienen unas necesidades que deben ser satisfechas?”116 Respecte al moviment de barris, el primer número de la revista Bandera Roja ja dedicava la seva atenció a aquest espai de lluita. En ell es remarcava la necessitat de penetrar en aquests espais encara pendents d’organització o politització, mitjançant un treball sense grans organitzacions i capaç d’agitar i formar a la gent, orientant-la cap a la mobilització política.117 Les associacions de veïns eren una forma d’organització de masses que començaven als barris. És en aquest context que cal emmarcar el naixement de les primeres formes associatives en els barris, focalitzant-se especialment en els barris de nou naixement a la perifèria de la ciutat de Barcelona. Si bé la Ley de Asociaciones de 1964 és important, les experiències prèvies són les que assenyalen l’inici de la primera activitat dels veïns, a partir de l’experiència personal. A inicis dels anys 60 existeixen les primeres associacions de veïns a Barcelona, als barris de Les Corts, Sarrià, Sant Antoni, Montbau, Torre Llobeta, Amics Magòria, La Pau, Besòs o La Maresma, legalitzades des de Madrid, sense un objectiu comú específic ni participació política d’esquerres, sinó que majoritàriament responen a interessos culturals o, en el cas de Sud-Oest del Besòs, a crear un espai de reunió per falangistes.118 També va existir un activisme a nivell individual que es pot considerar llavor del moviment veïnal. Jordi Borja, per exemple, va participar als anys 50 com a voluntari a diferents experiències a Can Valero, Somorrostro i Vall d’Hebron. Seguint amb la recerca dels orígens del moviment veïnal, és imprescindible assenyalar l’impacte que la Guerra Civil va deixar en les persones que van emigrar en direcció a Barcelona o altres ciutats de l’estat, fugint tan per motius socioeconòmics com per les seves idees polítiques progressistes o d’esquerres que eren reprimits per la Dictadura. Aquestes persones van exportar el teixit social dels seus llocs de destí, reafirmant una identitat comuna de barri pel fet de compartir les mateixes dificultats i misèries i fins i tot, els mateixos llocs d’origen.119 116 9 Barrios, juny-julio, 1972. CEDOC. p.2. Bandera Roja, nº1. Novembre, 1968. pp. 4-5. ANC. 118 Josep Martí Masferrer. Op.cit. P. 2. 119 Iván Bordetas Jiménez. Nosotros somos los que hemos hecho esta ciudad. Op.cit. pp.182-239. 117 45 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs Al 1977 Jordi Borja, ja exmilitant de l’OCE-BR, definia les associacions de veïns com “un medio para el desarrollo de la democracia política y social”.120 Afegia que eren una forma d’organització de base, embrió d’un sindicalisme ciutadà, que permet desenvolupar interessos comuns, vida social i aspiracions col·lectives que s’oposin al model de societat capitalista, insolidari. També considerava que en el cas espanyol, l’organització del moviment veïnal és més urgent que a la resta d’Europa, ja que s’ha d’enfrontar a unes condicions de vida i un dèficit en habitatges molt més greus, causats per la inoperància de l’ajuntament i l’estat franquista.121 Iván Bordetas recull algunes de les experiències i solidaritats que van contribuir a forjar el teixit associatiu dels nous barris de Barcelona. Més enllà de les xarxes socials migratòries, la solidaritat entre veïns va servir per crear canals d’informació dedicats a la consolidació del barri. Els treballs d’autoconstrucció de les barraques es feien mitjançant el treball col·lectiu igual que passava amb la construcció d’infraestructures bàsiques com el clavegueram, fosses sèptiques, llocs de reunió, esglésies o aplanar carrers. També succeïa que els veïns ja instal·lats donaven recomanacions als nouvinguts per evitar problemes amb les autoritats, com per exemple construir les barraques de nit per evitar enderrocaments o embrutar les més noves perquè semblessin més velles.122 Els episodis d’extorsió per part de les autoritats eren abundants i el més habitual era pagar un import a la Policia Local o la Guàrdia Civil per evitar denuncies per construcció il·legal, si bé els agents implicats abusaven de la seva posició en més ocasions.123 Episodis com aquests han d’enfocar la nostra perspectiva dels moviments veïnals en dues direccions. En primer lloc, el moviment veïnal és un moviment essencialment obrer (amb un 65% segons els càlculs d’Anna Alabart)124 i de treballadors de molt baixa remuneració i amb uns 70.000 efectius, el qual troba en el barri un espai més fora de la fàbrica on prendre consciència col·lectiva polititzada. Al barri hi viuen els treballadors i és on tenen un primer espai de socialització, ja sigui en família, coneguts o persones nouvingudes, amb les quals comparteixen classe social. La seva militància en fàbriques i associacions de veïns podia ser i va ser dual. En segon 120 Jordi Borja. Qué son las Asociaciones de Vecinos. Barcelona: La Gaya Ciencia, 1977. p.19. Jordi Borja. Qué son las Asociaciones de Vecinos. Op.cit. pp. 24-35. 122 Carme Molinero; Pere Ysás. Construint la ciutat democrática, Op.cit., 71. 123 Iván Bordetas Jiménez. Nosotros somos los que hemos hecho esta ciudad. Op.cit. pp. 205-206. 124 Anna Alabart Vila. Els barris de Barcelona i el moviment associatiu veïnal. (Tesi doctoral). Barcelona: Universitat de Barcelona, 1982. p.117. 121 46 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs lloc, les dures condicions de vida causades per l’abandonament institucional franquista, la corrupció, l’especulació i el laissez faire capitalista van coincidir amb les experiències de molts emigrants del món rural del sud espanyol, que havien fugit per causes polítiques dels seus llocs d’origen. La suma d’aquests elements esmentats s’ha de contemplar com un caldo de cultiu de l’antifranquisme i, fins i tot, de polítiques anticapitalistes amb la voluntat de generar nous models de societat aplicables a la gestió de les ciutats. A més d’aquestes xarxes fruit de la immigració i el treball, les parròquies i petites agrupacions catòliques també van jugar un paper fonamental dins les primeres associacions de caràcter veïnal coincidint també amb la configuració de Comissions Obreres (CCOO). A Barcelona les parròquies de Sant Medir (a Sants i La Bordeta); de la Preciosíssima Sang (a Sant Antoni i l’Esquerra de l’Eixample); de la Mare de Déu de Montserrat (al Guinardó); de Sant Andreu del Palomar, de Santa Engràcia, de Verdum (a Nou Barris); del Carmel; de Can Clos o Santa Maria del Port (a Zona Franca); del Besòs; i del Bon Pastor, el Sagrat Cor, Santa Maria del Taulat i Sant Bernat Calvó, al Poblenou; van ser els primers llocs de reunió dels veïns dels seus respectius barris. La del Sagrat Cor, al Poblenou, va ser l’encarregada d’allotjar l’Associació de Veïns del Sud-oest del Besòs el 1961, de l’Associació de Veïns de La Maresma el 1964, de les reunions preparatòries de CCOO els 60 i de la Comissió de Barri del Poblenou de la qual en va sorgir l’associació veïnal a l’any 1972.125 La parròquia de Sant Medir de Sants va acollir la reunió fundacional de CCOO, algunes en relació amb l’Assemblea de Catalunya i la de fundació del Centre Social de Sants el 1970. El Centre Social de Sants regentat pel mossèn Josep Maria Vidal Aunós va ser l’encarregat d’aconseguir un local per les Comissions de Barri 1 i 2 de Sants, la primera en l’òrbita del PSUC i la segona en la de l’OCBR, amb Carles Prieto, Aurora Ribas, Ernest Maragall i Ramón Gassiot.126 De la Mare de Déu de Montserrat del Guinardó se’n coneix la seva participació en la fundació de Joves Amics del Guinardó, de la qual en van sorgir anys més tard els dirigents de l’associació de veïns del mateix barri.127 Exemples com aquests permeten demostrar la relació entre sectors crítics amb la Dictadura dintre de l’Església i 125 Marc Andreu Acebal. El moviment ciutadà i la transició a Barcelona: la FAVB (1972-1986). Op.cit. pp.80,81. 126 127 Ibídem., p. 82. Ibídem., p. 82. 47 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs l’organització de les primeres agrupacions veïnals, dintre de les quals, ja hi coincidien elements actius de l’antifranquisme, entre els quals l’OCBR hi era present. En paral·lel a aquests processos, al 1970 la OCBR es va reforçar amb l’entrada d’Alfonso Carlos Comín i el jesuïta Joan García Nieto, membres que van facilitar el contacte amb grups catòlics d’esquerres com Cristians pel Socialisme.128 Ambdós havien sortit recentment de la presó després de ser-hi tancats durant unes setmanes, arran de la seva detenció el 24 de gener de 1969, durant l’estat d’excepció, en una reunió secreta a casa de Comín. Mitjançant aquest acostament l’OCBR va entrar en contacte amb la Juventud Obrera Cristiana (JOC) o la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC), grups influenciats pel Concili Vaticà II i la cultura antiautoritària del Maig francès, desencisats amb la col·laboració de l’Església espanyola amb la Dictadura. L’entrada de Comín i Garcia Nieto va aportar experiència en el treball de barris degut a la participació dels dos en els moviments de dignificació de barris obrers de Huelín a Màlaga i Sant Ildefons, a Cornellà, respectivament. En l’àmbit sindical l’OCBR també va desenvolupar una estratègia pròpia dins del moviment obrer aprofitant la crisi de CCOO arran de la deriva interna del FOC que intentava capitalitzar el naixent sindicat.129 A partir de 1967 el FOC havia experimentat un procés de radicalització cap al maoisme, gir ideològic present en les cada cop més cruentes discussions del Comitè Executiu i l’entrada d’un important nombre de nous militants juvenils. Tot això va portar el FOC a plantejar una política de propaganda i agitació sindical a fàbriques i carrers, generant una àmplia divisió dins el moviment que es traslladà a les CCOO.130 Així doncs l’OCBR va aprofitar aquest moment de crisi de les CCOO i el FOC per impulsar la Coordinadora de Sectors de CCOO, organització sindical estructurada territorialment per mantenir-se de manera efectiva en la clandestinitat.131 Aquesta organització va néixer al marge de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) controlada pel PSUC, si bé va concórrer amb ella a les eleccions sindicals.132 A la Coordinadora de Sectors ben aviat s’hi van incorporar les Comissions de Barris i Fàbriques del Baix Llobregat, organitzacions creades per les 128 Julio Pérez Serrano. Op.cita. p. 264. Giaime Pala. Op.cit. p. 141. 130 VV.AA.: El Front Obrer de Catalunya, Barcelona, Fundació Rafael Campalans, 1994. Pp. 61-69. 131 Giaime Pala. Op.cit. p.142. 132 Martínez, Ricard. “La izquierda revolucionaria de ámbito estatal, de los sesenta a los ochenta: una brevísima historia”. Op.cit. p. 112. 129 48 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs Comissions Obreres Juvenils nascudes del FOC, juntament amb grups cristians com la JOC i la HOAC.133 És precisament de les CCOO d’on sorgeixen les formes associatives antecedents de les associacions de veïns cap a l’any 1967, primer en forma de Comissions Obreres Juvenils (COJ), després Comissions Obreres de Barris (COB) i finalment en Comissions de Barri (CB), clandestines totes elles i que, enmig de forts debats com els de CCOO, discutien com organitzar-se o si mantenir-se en la clandestinitat.134 En primer lloc, les COJ són convocades per primer cop per CCOO el 1967 i amb 200 militants relacionats amb el JOC i Acció Comunista (AC) repartits geogràficament per Saragossa, Madrid, Badalona, el Prat de Llobregat, la Florida a l’Hospitalet de Llobregat, Ripollet i els barris de Trinitat, Gòtic i la Guineueta. A l’Hospitalet, per exemple, hi van revitalitzar el Centre Social fundat el 1961 mitjançant l’organització d’activitats i mobilitzacions diverses, on les condicions de vida als barris eren un pilar de les seves reivindicacions, element que atrauria l’atenció de les forces antifranquistes. A través de la JOC, els antifranquistes podien publicar butlletins, estampar paperetes i celebrar manifestacions en espais públics.135 Les seves publicacions són de les primeres a mostrar interès per la qüestió urbana, en les quals es denunciaven la falta d’equipaments als barris, els problemes de ciutat capitalista o les diferències entre l’habitatge obrer i el de la burgesia, a més de demanar el descens dels lloguers, la socialització del sòl, entre d’altres qüestions.136 Les COJ van donar pas a les Comissions Obreres de Barris (COB) i posteriorment a les Comissions de Barri (CB), pensades per tenir una organització més eficient i a les quals s’hi van dirigir un important nombre d’antics participants de les primeres. Les dues primeres van entrar en declivi amb l’inici de la dècada dels 70, mentre que les CB es van mantenir actives i en la clandestinitat degut a que van ser controlades per partits polítics antifranquistes com són el PSUC i l’OCBR, utilitzant-les per aconseguir les seves metes polítiques més que no pas com a gèrmens de les 133 Julio Pérez Serrano. Op.cita. p. 264. Marc Andreu Acebal. El moviment ciutadà i la transició a Barcelona: la FAVB (1972-1986). Op.cita. pp. 87-88. 134 135 136 Iván Bordetas Jiménez. Nosotros somos los que hemos hecho esta ciudad. Op.cit. pp. 325-327. Ibídem., 329-330. 49 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs associacions de veïns. Aquestes havien començat a actuar a partir dels centres parroquials i a legalitzar-se a partir de la llei del 1964.137 L’OCBR va ser la primera en plantejar-se l’acció als barris com un front de lluita específic. La teorització de Jordi Borja copiava els Grups d’Acció Municipal francesos i els comitari de quarteri italians, considerant que les CB havien d’acollir a persones de tots els signes polítics però havien de mantenir el lideratge ideològic de l’OCBR. Com a tal, les CB havien de ser l’avantguarda del moviment urbà i havien de servir de paraigües clandestí de la direcció real de les associacions de veïns, fet que va provocar disputes freqüents entre els banderes i el conjunt de veïns i militants de forces catòliques o del PSUC. Es pot considerar a les CB, controlades per l’OCBR, com a impulsores d’algunes associacions de veïns, però no de totes degut a aquestes crisis internes.138 Retornant a l’OCBR i les seves perspectives de la lluita urbana, el número 5 d’Estrella Roja publicat el desembre del 1970 dedicava bona part de les seves pàgines al Procés de Burgos i remarcava les mobilitzacions socials que estaven creixent en importància per tot el país. La lectura que en fan és que de la voluntat del franquisme de causar por mitjançant les execucions dels presos bascos n’ha sorgit un fet totalment contraproduent: una àmplia mobilització social. Parlant de la lluita de masses i el moviment popular, Estrella Roja ho considera un element en desenvolupament que ha de ser unitari. És per això que en el seu escrit ressalta la mobilització popular incloent-hi classe obrera, estudiants, assalariats i estudiants. En els barris en destaca el tancament de comerços i el boicot a transports (que n’ha inutilitzat uns 40 als barris industrials de la ciutat) assenyalant-ho com un element de politització i agitació realitzats amb èxit en aquest espai. Les manifestacions contra el Procés de Burgos també es van produir, segons la revista, a Verdum, Sants, Poblenou, el Carmel, Guinardó, Sant Andreu i Bon Pastor, en les quals hi van participar veïns, treballadors i estudiants.139 Els anys 1970 i 1971 les relacions entre el PSUC i l’OCBR eren com a mínim difícils. L’OCBR actuava com un agent subaltern del PSUC i en qüestionava sempre la seva política, ja fos pel que consideraven processos de dretització del partit o iniciatives 137 Marc Andreu Acebal. El moviment ciutadà i la transició a Barcelona: la FAVB (1972-1986). Op.cita. p. 88. 138 Marc Andreu; Josep Maria Huertas. Op.cita. p.9. 139 Estrella Roja, nº5, desembre 1970, ANC. 50 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs per ampliar la base social amb la incorporació de les classes mitges. Els contactes entre membres dels dos grups evidencien un “hipercriticisme d’esquerres” dels membres de l’OCBR, ja fos organitzant les seves pròpies CCOO enfront la CONC, criticant la política unitària del PSUC i l’Assemblea de Catalunya o les posicions del partit envers l’URSS i la Xina comunista. El número 14 de la revista Bandera Roja, publicat a finals de 1973 va suposar la crítica més furibunda que el PSUC va rebre durant la clandestinitat des de l’esquerra. En ella, l’OCBR acusava al partit de virar cap a la dreta i en criticava el revisionisme i tota la seva estratègia de mobilització a universitats, fàbriques, barris, etc.140 Tot i això, des del PSUC es considerava una crítica injustificada, ja que la competència en aquests espais era precisament amb l’OCBR, la qual, segons el alguns càrrecs del PSUC, boicotejava activament al partit per desacreditar-lo i aprofitar la situació en favor seu. Malgrat aquesta situació d’hostilitat, Gregorio López Raimundo, del PSUC, manifestava en un informe del gener del 1973 la disponibilitat del partit a incorporar l’OCBR en un futur.141 Mentrestant l’OCBR seguia amb molta atenció els problemes urbans de l’Àrea Metropolitana. El número 9 d’Estrella Roja ressaltava les protestes que estaven tenint lloc a Santa Coloma de Gramenet. Mencionen per exemple, que la ciutat, amb 120.000 habitants (80.000 dels quals donats d’alta a la Seguretat Social) només té un ambulatori i “encima en condiciones tales que más se diría para perros que para personas”.142 Aquest exemple serveix a l’OCBR per exemplificar com l’explotació del sistema capitalista es trasllada a les llars dels treballadors. Forma part això del primer pas que ha de fer el grup per organitzar la mobilització de les masses, combinant els objectius immediats amb la crítica a la societat capitalista. Va ser l’any 1972 que OCBR va començar a expandir-se per la resta de l’estat espanyol, establint connexions amb grups de València, Madrid, Andalusia, Mallorca, Galicia, etc., també a París de la mà de Manuel Castells, Josep Ramoneda, Félix Ibáñez Fanés o Manuel Campo Vidal, mentre que a Ginebra ho feia amb exiliats pertanyents a CCOO com Máximo Loizu. També aconseguí fomentar comitès estudiantils a les universitat de Madrid, Barcelona i Sevilla. En aquell moment, Jordi Solé Tura xifra els 140 Bandera Roja, nº 14. ANC. Giaime Pala. Op.cit. pp. 142 – 144. 142 Estrella Roja, nº9, març 1971. ANC. p. 4. 141 51 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs membres de l’organització en un miler143, segurament referint-se només a la militància catalana. Els anys també 1970 i 1972 s’han de considerar, segons Josep Martí Masferrer, els de naixement i politització de les associacions de veïns, destacant les impulsades per l’OCBR a Nou Barris, la Barceloneta, el Carmel, el casc antic i el Guinardo.144 Segons les seves xifres, en el moment de creació de les associacions de veïns, l’OCBR participava en el 18,3% dels òrgans de direcció d’aquestes, per darrere dels membres sense filiació política i per sota del PSUC, que comptava amb el 57,6%. L’OCBR participava a les juntes d’11 de les 42 associacions de veïns que existien a Barcelona fins l’any 1974. Aquesta politització es va produir arran de la creixent protesta social i la continuada ignorància política i legal que les autoritats franquistes els dedicaven.145 Tenint en compte que durant aquells anys l’OCBR no arribava al miler de militants a tot l’Estat i que competia amb un PSUC molt més important quantitativament, s’ha d’observar aquesta xifra com un element meritori de la innovadora política als barris de l’organització. Seguint amb exemples de col·laboració entre l’OCBR i el moviment veïnal, al maig del 1972 l’OCBR va preparar juntament amb el PSUC la constitució d’una coordinadora de barris on ajuntar les diferents comissions de barri clandestines que hi havia a la ciutat. Els punts que es van adoptar eren: habitatge digne al barri, amb un lloguer que costés no més del 10% del salari o en cas de compra, que fos a preu de cost; asfaltar carrers, clavegueram, enllumenat públic i zones verdes; escola gratuïta, sense massificar i amb els equipaments necessaris; un ambulatori obert 24 hores al dia amb tot el material necessari per urgències i un hospital.146 L’expansió del grup per Espanya va marcar l’inici del debat sobre la seva reforma, en especial de la conveniència d’adaptar la seva estructura a la d’un partit. Arran d’això, el grup va esdevenir un partit polític amb el nom d’Organització Comunista d’Espanya – Bandera Roja.147 Aquest debat no va estar exempt de polèmiques i va marcar l’inici d’una important crisi dins l’OCE-BR, coincidint amb 143 Jordi Solé Tura, Op.cit. p. 295. Josep Martí Masferrer. Op.cit. pp. 3,4. 145 Ibídem., pp. 8-17. 146 Iván Bordetas Jiménez. Nosotros somos los que hemos hecho esta ciudad. Op.cit. pp. 385,386. 147 Martínez, Ricard. “La izquierda revolucionaria de ámbito estatal, de los sesenta a los ochenta: una brevísima historia”. Op.cit. p. 112. 144 52 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs alguns episodis històrics d’especial importància. Entre setembre de 1973 i abril de 1974 es van produir el cop d’Estat contra Allende a Xile, l’assassinat de Carrero Blanco, l’execució de Salvador Puig Antich i la revolució dels clavells a Portugal. En l’àmbit ideològic el partit es va definir com a marxista-leninista i es va marcar com a model les revolucions de Rússia, Xina i el Vietnam. Es considerava part d’una lluita internacional pel socialisme i l’alliberació dels pobles oprimits, aspirant a convertir-se en el partit revolucionari que dirigís a les classes treballadores i a totes les nacionalitats d’Espanya cap al socialisme. La prioritat del partit era la consecució d’una República Democràtica Popular, que fos de caràcter federal i respectés a les diverses nacionalitats ibèriques, mantenint-se hostil a les reformes democràtiques considerades oligàrquiques i defensant la reforma agrària, la nacionalització de la banca i l’expulsió de les bases militar estrangeres del territori espanyol.148 El fet de que el grup es constituís en partit es va deure a l’entrada d’una nova fornada de dirigents que va desbancar a la “vella guàrdia”.149 Aquesta nova entrada pot ser percebuda com un xoc entre tendències, on el treball de masses fet fins aleshores havia de ser substituït pels esforços per crear un autèntic partit de masses revolucionari. Com ja va fer quan es va separar del PCE(i), el nucli original de l’OCE-BR es resistia a convertir-se en partit, preferint ser majoritàriament, en paraules de Solé Tura: “un elemento de movilización social en determinados sectores, como un núcleo de formación de cuadros, como un instrumento de discusión interna y externa, y como un movimiento capaz de vincular continuamente las ideas con las acciones y viceversa, sin elaborar teorías definitivas sobre el gran tema de la democracia y de la liberación de los oprimides.”150 És imprescindible assenyalar els fets succeïts a les eleccions municipals per terç familiar de l’any 1973. Al maig d’aquest mateix any, la pressió veïnal havia aconseguit aturar el Pla Parcial de Torre Baró-Vallbona-Trinitat i havia forçat la destitució de l’alcalde Josep Maria Porcioles. Al número 37 de la revista Estrella Roja es burlaven de les llàgrimes d’aquest en anunciar la seva dimissió, denunciant-lo a ell i al nou alcalde, Enric Masó, per l’activitat fraudulenta i especulativa que portaven fent durant anys. Aquesta crítica continuava amb la denuncia dels organismes municipals considerats els 148 Julio Pérez Serrano. Op.cita. pp. 264, 265. Isidre Molas, Op.cit. p.14. 150 Jordi Solé Tura, Op.cita. p. 293. 149 53 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs causants dels problemes als barris, amb la complicitat de la dictadura. Fins i tot esmentaven el fet que la projecció de carreteres variava el seu traçat per així no afectar la casa d’alguna “conocida personalidad”. Finalment, aquesta crítica vinculava la lluita contra la corrupció amb la lluita als barris, la qual amb accions com la concentració de 400 veïns durant l’últim ple de Porcioles, també es manifestava per les llibertats polítiques, ja fos el dret d’associació, com el dret a escollir democràticament el consistori.151 Per exemplificar els pocs canvis que va suposar l’alcaldia d’Enric Masó, els veïns de Nou Barris van assistir al seu primer ple, fent-ne la següent valoració a les pàgines de 9 Barrios: “Fue igual a cualquier pleno. Los que pudimos entrar en la sala constatamos: —El alejamiento físico del Ayuntamiento del pueblo. —En la sala sólo tiene 40 plazas para el público, y ponen 15 funcionarios de ellos para que entren el menor número de vecinos. —Los plenos se realizan por la mañana en horas de trabajo para evitar la presencia de vecinos. —Además sin derecho a intervención. —Los micrófonos de la sala no funcionaban, mostrando con ello el Ayuntamiento un desinterés en que el público pueda enterarse de lo que están tratando. —ESTE PLENO FUE UN ALEJAMIENTO TOTAL DE LOS PROBLEMAS REALES DE LA CIUDAD. SOLO SE TOCARON PROBLEMAS ADMINISTRATIVOS Y DE IMPUESTOS EN EL PRIMER PLENO DE MASO. —Vimos una postura igual a cualquier empresa que sólo busca el mayor rendimiento prescindiendo totalmente del factor humano. —Cuando alguien pregunta sobre "esto" se le pide que lo haga 4 por escrito, cuando se han enviado ya escritos con miles y miles de firmas. —Se dio un hecho que acabó por aclarar cosas por si había alguna duda: una vecina de los asistentes quiso hacer una intervención y llegó a plantear la pregunta diciendo, "Pregunto al Alcalde, ¿por qué si en el último Pleno se quedaron unos problemas sobre la mesa y en concreto los del Plan Parcial de 9 Barrios no se tocan en este Pleno? ¿Por qué en lugar del discurso tan largo del principio, que no hemos entendido, no se ha aprovechado este tiempo para tocar los graves problemas de los barrios que se ven afectados por las deficiencias de un Municipio ineficaz?" El teniente alcalde Félix Gallardo y unos funcionarios de los 15 la mandaron callar. Para nosotros esta persona sí que es representativa y portavoz nuestro; no en cambio el que le mandó callar, que nunca le votamos.”152 151 152 Estrella Roja, nº37. Juny 1973. ANC. pp. 6,7. 9 Barrios, agost 1973. CEDOC. pp.4,5. 54 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs Un cop superada l’etapa Porcioles, es van convocar les eleccions municipals per terç familiar, en les quals només podien votar els caps de família. Davant d’això, l’OCE-BR va plantejar a l’Associació de Veïns de Nou Barris presentar un candidat de la seva formació. Es tractava de Fernando Rodríguez Ocaña, qui va guanyar les eleccions amb claredat sota el lema “uno de los nuestros”. El problema és que el Governador Civil va anul·lar la victòria al·legant un defecte de forma (evidentment fals) de la candidatura. Malgrat això, la victòria d’aquest candidat va servir per fer sortir a la palestra les reivindicacions del moviment veïnal, el qual feia tot just un parell de mesos que havia tallat la carretera nacional 152 d’entrada a Barcelona provinent de Manresa i Girona. 153 El número de novembre de 1973 d’Estrella Roja reflectia les protestes veïnals al voltant de la invalidació de les eleccions municipals. El 22 d’octubre a les 7 de la tarda es van concentrar davant de l’ajuntament un miler de persones, continuant la seva marxa cap a les Rambles i escoltats per la policia. Estrella Roja denuncia la invalidació del candidat del districte on la lluita urbana és l’avantguarda de la resta de barri, el qual era una home format al barri i amb la capacitat d’explicar públicament els abusos que els veïns patien allà. L’elecció de Fernando Rodríguez era una victòria política que va ser substituïda per Guasch, un home de negocis de qui denuncien que, després d’invertir fortament en la campanya, pretenia aconseguir ser regidor per adjudicar-se totes les obres del districte a la seva empresa immobiliària.154 Malgrat aquesta perspectiva de la premsa del partit, la participació de l’OCE-BR a les eleccions municipals va generar un debat intern símptoma de la crisi que estava per viure l’organització. Les circulars internes del Comitè de Barcelona criticaven l’estratègia electoral en termes partidistes, preocupats perquè l’esforç fet en aquesta campanya no tindria repercussions positives pel partit, ja que prioritzava altres aspectes abans que la construcció d’aquest. Aquesta posició no era compartida per tothom i, de fet, bona part dels que s’escindirien en direcció al PSUC valoraven molt positivament el caràcter democràtic de la campanya, alhora que criticaven la voluntat de l’altra part del partit d’instrumentalitzar a Fernando Rodríguez. També hi havia el cas de Josep Martínez Barceló, membre del front de barris que no abandonaria l’OCE-BR en 153 Marc Andreu. El moviment ciutadà i la transició a Barcelona. Op.cit. pp. 123-127.; José Manuel Salgado Bueno. “El pluralisme del moviment veïnal a Nou Barris”. Social and Education History, nº3, (2014): 288-290. 154 Estrella Roja, novembre 1973. ANC. pp. 6,7. 55 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs direcció al PSUC, i dirigent veïnal de la Trinitat que defensava la campanya com una victòria popular i antifranquista.155 En paral·lel a aquestes tensions, la revista Estrella Roja del desembre del 1973 mencionava l’auge de la protesta als barris, coincidint amb l’augment de la conflictivitat a les fàbriques i posant alguns exemples propers a la ciutat de Barcelona. A Montcada, els veïns protestaven contra la pols que s’aixecava dels carrers sense asfaltar, a més de la contaminació emesa per la fàbrica de ciment Asland (actualment Lafarge, a la mateixa ubicació). A Badalona, al barri de Sant Crist, 500 veïns protestaven per demanar semàfors que impedissin els accidents que es venien produint des de feia temps. Igual passava al barri de Sant Roc, on el dia abans un nen havia estat atropellat greument. Els veïns portaven mesos demanant semàfors i només amb la manifestació de 1.000 persones van aconseguir que un Guàrdia Urbà controlés el trànsit fins la instal·lació del semàfor. Ja a Barcelona, al barri de Verdum també es produïen protestes per demanar semàfors que aturessin els nombrosos accidents. En aquest cas la policia no va negociar, sinó que va detenir a violentament a sis persones. Finalment, també es mencionen problemes a Santa Coloma de Gramenet, on els veïns fa 10 anys que esperen el mercat municipal que l’ajuntament els va prometre. Pel que sembla, el propietari dels terrenys és regidor. El document d’Estrella Roja conclou que aquesta lluita als barris és fruit de l’explotació del règim franquista, el qual trasllada l’opressió exercida a les fàbriques a les cases dels treballadors. Conclou que “el crecimiento actual de las luchas obreras [...] posibilita (la lucha) y permite multiplicar nuestra fuerza. Tenemos también que dar un paso adelante en la lucha, mostrando sólo que las libertades políticas nos permitirán ampliarla”.156 D’aquesta última reflexió se’n visualitza clarament la voluntat d’una important majoria de l’OCE-BR d’ampliar la seva col·laboració amb altres forces de l’antifranquisme per formar un front comú. Arran dels esdeveniments abans esmentats, coincidint amb la fase final del franquisme, tant pel “fet biològic” com per l’incapacitat del govern de fer front a la creixent mobilització social i els accelerats canvis, l’OCE-BR es veia obligada a plantejar-se si ser una força crítica dins l’esquerra antifranquista o si calia unir esforços en el tram final del franquisme. La convergència amb el PSUC era l’opció més adequada per aquesta unitat de l’antifranquisme, tal i com defensa Solé Tura en les 155 156 Marc Andreu. El moviment ciutadà i la transició a Barcelona. Op.cit. pp. 129-132. Estrella Roja, desembre 1973. ANC. pp. 11,12. 56 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs seves memòries.157 Tot i això, Giaime Pala ho qualifica d’un judici a posteriori, argumentant que els principals líders OCE-BR es trobaven davant la constatació d’un fracàs: el grup no havia nascut per explorar nous espais de lluita i activisme, sinó que aspirava a liderar l’esquerra comunista a Catalunya desbancant al PSUC. En veure que no eren capaços d’aconseguir-ho, bona part de la militància de l’OCE-BR, inclosos els quadres principals, va decidir incorporar-se al PSUC al desembre del 1974 i formar part d’aquest front antifranquista i marxista.158 Aquest procés es va anar gestant ja des del febrer del 1974, quan es van produir els primers contactes de Solé Tura amb Miguel Nuñez, del PSUC i les primeres reunions del Comitè Executiu d’aquest partit, on es valorava la política de masses que estava realitzant l’OCE-BR i les seves CCOO de Sectors, si bé se’n criticava el radicalisme i les tendències a clandestinitzar-se.159 Des del PSUC també coincidien amb la idea de fomentar una unitat dins del comunisme català, mantenint una actitud pluralista i de bones relacions amb les organitzacions del seu entorn. Les primeres reunions entre dirigents es van produir entre finals de maig i principis de juny del 1974, entre Miguel Nuñez, Jordi Solé Tura, Jordi Borja i Enric Solé. En elles es van debatre les diferències entre els partits, en les quals els dirigents de l’OCE-BR van criticar el funcionament del partit, fent referència concreta a la “lentitud” del PSUC en la lluita als barris. El mateix Solé Tura va compartir amb els presents la concepció de que l’OCE-BR havia fracassat, que havia de deixar enrere la crítica al revisionisme que feia l’esquerra de l’OCE-BR i que havia de posar el seu capital polític, és a dir, tot l’activisme i política unitària de masses en barris, universitats, fàbriques, etc., al servei del PSUC. També Jordi Borja va insistir en la necessitat de que els organismes d’ambdues organitzacions treballessin conjuntament en els barris i llocs on tinguessin presència. Una última reunió entre Isidor Boix i Enric Solé va negociar la inclusió de les CCOO de Sectors de l’OCE-BR a la CONC, fet que es va produir a mitjans d’octubre.160 L’escissió dels dirigents del partit i la seva reinserció dins del PSUC es va fer a través de la creació, entre maig i juny, del grup Bandera Roja de Catalunya (BRC), en el 157 Ibídem., p. 314. Giaime Pala. Op.cit. pp. 145, 146. 159 Ibídem., p. 147. 160 Ibídem., p. 148-150. 158 57 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs qual hi havia Jordi Solé Tura, Jordi Borja, Alfonso Carlos Comín, Josep Maria Maymó, Enric Solé, Teresa Eulàlia Calzada i Eulàlia Vintró, al qual, segons Isidre Molas, s’hi van integrar uns 200 militants, la majoria de Barcelona.161 Aquest nou grup s’havia ideat com una plataforma de transició entre partits, amb la intenció d’homogeneïtzar els escindits, llimar les resistències a la reintegració entre els camarades després d’anys de crítica al PSUC-PCE, atreure el màxim nombre de militants i per recuperar tot el treball militant i activista a barris, universitats i fàbriques i posar-lo al servei del PSUC, el seus objectius i els seus mètodes. La militància que es va unir a la BRC ho feia desmotivada, culpa de les lluites internes que s’estaven produint des de 1973 i que havien desestructurat la capacitat d’acció del partit.162 A això s’hi va afegir la voluntat de BRC de no deixar en el grupusculisme a l’OCE-BR, fet que va portar a mantenir contactes entre ambdues formacions, generant una nova crisi dins la militància de l’OCE-BR i dividint-la en dos sectors: el majoritari amb Francesc Baltasar, que defensava la línia política del PCE-PSUC i el minoritari, amb Ignasi Faura i Ferran Fullà, que mantenia la seva crítica antirevisionista al PSUC.163 Isidre Molas xifra aquesta segona escissió en 800 militants, si bé ho compatibilitza a tota Espanya.164 Si es consideren vàlids els càlculs de Pala que compatibilitzen la sortida d’uns 350 o 400 militants (dels quals uns 170 eren catalans de la segona escissió) en direcció al PSUC165, es podria fer el càlcul aproximat que a l’OCE-BR hi van quedar uns centenars de militants, possiblement per sota dels 400, prenent com a referència a la baixa el miler de militants que comptabilitzava Solé Tura al 1972. Respecte a la trajectòria dels escindits de l’OCE-BR dins del PSUC, Giaime Pala considera que va suposar l’inici d’una crisi interna al PSUC que es manifestaria a finals de la dècada. Això es deu a que l’entrada de bona part dels intel·lectuals i militants de l’OCE-BR es va produir d’esquenes a les bases del PSUC i que aquests nous membres van ser introduïts als òrgans de direcció del partit i a les organitzacions de base amb 161 Isidre Molas. Op.cit. p.15. Giaime Pala. Op.cit. pp. 151,152. 163 Ibídem., p. 152,153. 164 Isidre Molas. Op.cit. p.16. 165 Giaime Pala. Op.cit. p. 154. 162 58 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs pocs miraments. La poca pedagogia que el PSUC havia fet entre les seves bases va generar desconfiança envers els nouvinguts (i antics rivals) i la direcció del partit.166 Després d’aquesta crisi, l’OCE-BR no va dissoldre’s, sinó que sota la direcció de Ferran Fullà, Ignasi Faura i Lluís Oms167 va organitzar el seu primer Congrés a l’any 1975, reafirmant el seu paper com a partit maoista encarregat d’assolir la unitat popular cap a la revolució socialista.168 En els seus nous estatuts es va definir com marxistaleninista a més de considerar-se “la fracción avanzada de la classe obrera, organizada políticamente para dirigir la lucha de los trabajadores y del conjunto de clases populares de todas las nacionalidades de España hacia la revolución socialista, hacia el comunismo”.169 En els inicis d’aquesta segona etapa l’OCE-BR es plantejava un objectiu a llarg termini i un altre a curt termini. En el primer cas, el grup pretenia destruir revolucionàriament l’estat burgès mitjançant la mobilització de les masses populars, creant un nou estat controlat per les classes treballadores mitjançat una dictadura proletària sobre les restes de les classes explotadores, acabant així amb la desigualtat social, l’opressió de les nacionalitats i la dependència de qualsevol potència imperialista. Els objectius immediats del grup eren la liquidació del règim franquista i la seva continuació monàrquica, la conquesta de les llibertats polítiques i nacionals, la millora de les condicions de vida de les classes obreres i populars i la creació d’un règim democràtic obert que garantís la participació del proletariat i els treballadors.170 A nivell intern l’OCE-BR es regia pel centralisme democràtic, és a dir, una funcionament intern democràtic i participatiu en el funcionament del partit i l’elecció de comitès i direcció, i la posterior aplicació ferma dels resultats d’aquests processos electius.171 Respecte a la militància, el partit es mostra obert a qualsevol persona que estigui disposada a participar en la revolució proletària, sense importar les classes socials. L’entrada a l’organització es produïa en el marc de la participació prèvia en cercles de simpatitzants, d’aproximadament uns tres mesos i un cop acceptats els nous militants s’havien de comprometre amb el treball de masses, és a dir, la defensa dels 166 Ibídem., Pp. 155-162. Isidre Molas. Op.cit. P.16. 168 Julio Pérez Serrano. Op.cit. p.265. 169 Estatuts de l’OCE-BR, 1975, APR. p.1. 170 Ibídem., p.2. 171 Ibídem., pp. 4-6. 167 59 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs interessos obrers i del poble, afrontant riscos i orientant la iniciativa de les masses segons els postulats de l’OCE-BR.172 Respecte als òrgans de direcció centrals i locals, aquests eren el Congrés, el Comitè Central, la Secretaria i el Comitè Executiu. El primer s’havia de reunir com a mínim un cop cada dos anys (si no es feia abans amb caràcter urgent), era convocat pel Comitè Central o per un terç de la militància del partit i la seva funció era definir el programa, la política i els estatuts de l’OCE-BR, a més d’escollir els membres del Comitè Central i la Secretaria. El Comitè Central era l’encarregat de decidir la tàctica de l’OCE-BR, adaptant les directrius del partit a la situació política del moment i reunintse com a mínim dos cops l’any a petició de la Secretaria. Per la seva banda, la Secretaria era l’òrgan encarregat de dirigir el partit entre la celebració de congressos, però sempre amb l’aprovació del Comitè Central. En especial s’encarregava de la direcció dels mitjans de comunicació del partit i de les relacions amb altres forces polítiques, a més d’incloure dins seu representants dels comitès locals. D’entre les seves files en sorgia el Comitè Executiu, a qui li delega la supervisió del treball dels comitès locals o el poder de fer convocatòries. Finalment, els comitès locals són els encarregats d’aplicar la política de l’OCE-BR en els seus respectius àmbits, ja sigui el poble, la comarca, la ciutat, la província, la regió o la nacionalitat.173 Finalment, les organitzacions de base definides per l’OCE-BR eren les cèl·lules, els espais on la militància “discute, concreta y organiza la aplicación de la política general en los lugares donde actúa; se estudia el marxismo-leninismo y el desarrollo concreto de la lucha de clases para orientar el trabajo práctico y participar en la elaboración política de la Organización; y se lleva a cabo el trabajo de formación de nuevos militantes y de constitución de círculos de simpatizantes”.174 Aquestes cèl·lules es constitueixen en els espais de treball polític, ja sigui un centre de treball, un barri, un poble o una unitat militar, amb un màxim de 12 militants i un mínim de tres. En cas de ser més, s’havia de crear un Comitè de cèl·lula. Aquestes cèl·lules s’havien de reunir com a mínim un cop per setmana, per discutir sobre la direcció dels seus àmbits de treball, a la vegada que havien de mantenir-se autònoms en l’obtenció de material i a l’hora de cuidar o ajudar a camarades malalts o empresonats. Cada cèl·lula comptava 172 Ibídem., pp. 7-9. Ibídem., pp. 14-17. 174 Ibídem., p. 18. 173 60 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs amb un responsable polític que marcava una orientació general i concretava els plans de treball, a més de vetllar pel compliment dels objectius i preparar l’ordre del dia de les reunions. Aquest també era responsable de controlar la propaganda i la cerca de nous membres.175 L’any 1975 també va marcar l’inici d’una nova onada de repressió governamental, la qual va afectar tant al moviment veïnal com a l’OCE-BR. Al gener es prohibia un acte sobre els drets del consumidor al·legant que no es tenia permís i s’hi repartia propaganda prohibida. També es va suspendre l’Associació de Veïns de La Pau per organitzar una caixa de resistència a favor de la SEAT. També es van detenir a tres persones que repartien propaganda contrària al règim al Carmel i la policia va desallotjar a 500 veïns que es reunien a la parròquia de Sant Sebastià a Verdum per veure una exposició crítica i reivindicativa contra l’OSH. Finalment, al maig van ser detinguts tres militants de l’OCE-BR lligats a Trinitat Nova, Horta i Nou Barris, acusats d’estar fent política activa per introduir-se a les associacions i convertir-les en plataformes contra el règim.176 Un dels primers objectius que es va marcar l’organització després de les escissions de finals de 1974 va ser la unitat d’acció amb altres forces a l’esquerra del PSUC i el PCE.177 Això es va reafirmar al II Congrés del partit celebrat el 1976, en el qual van apostar per aconseguir la unitat d’acció de l’esquerra radical i per fomentar la mobilització popular a través de les assemblees proletàries i camperoles.178 A posterior d’aquest II Congrés, la direcció del partit encapçalada per Ignasi Faura va manifestar-se públicament a favor de la legalització del partit al març del 1977, objectiu que no es va aconseguir fins al desembre del 1977, un cop celebrades, al juny, les primeres eleccions a Espanya des del 1936. Davant d’això el partit va demanar-ne el boicot actiu, titllant-les d’antidemocràtiques i preparades per la classe dominant per mantenir-se en el poder. Seguint amb aquesta línia, l’OCE-BR va mostrar-se contrària a 175 Ibídem., pp. 18-20. Iván Bordetas. Nosotros, los que hemos hecho esta ciudad. Op.cit. pp. 555,556. 177 Martínez, Ricard. “La izquierda revolucionaria de ámbito estatal, de los sesenta a los ochenta: una brevísima historia”. Op.cit. p. 112. 178 Boletín comunista, nº33. Agost 1976. 176 61 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs la Constitució (redactada per l’exmembre de l’OCE-BR, Jordi Solé Tura), a més de promoure l’abstenció en el Referèndum de 1978.179 El boicot a les eleccions es va analitzar extensament al butlletí intern número 38, publicat al juliol del mateix any. La valoració que en fa la secretaria política és que aquest ha servit per acostar-se a les masses, malgrat la il·lusió popular que hi havia entorn a les eleccions, creant una relació més forta amb elles i capaç d’enfortir al partit. Amb tot, també reconeixen que això no ha generat un creixement quantitatiu ni organitzatiu del partit. Justifiquen això per una debilitat de l’aparell propagandístic i organitzatiu, la qual s’hauria d’analitzar críticament per solucionar.180 Estrictament sobre les eleccions, les consideren un instrument creat amb la voluntat de delimitar l’abast de les forces polítiques que es disputen el poder. Les eleccions del juny van servir, des del seu punt de vista, per permetre a Adolfo Suárez controlar les dues cambres malgrat tenir el 33% del suport total, demostrant-se així la “farsa” de les eleccions de la democràcia burgesa. Els resultats han aconseguit legitimar la monarquia, malgrat estar formada per una gran quantitat de quadres franquistes.181 El document també menciona la crisi actual de l’esquerra radical a España, si bé asseguren que aquesta es troba causada per la il·legalització dels partits més que no pas per una extrema debilitat. Per tant, consideren que la política de boicot era la tàctica més adequada, la qual ha estat secundada per l’abstenció del 22% de la població (amb un 28% al País Basc i un 40% a Galícia i les Canàries) desbordant les previsions governamentals. Aquests resultats els porten a la reflexió que cal avançar en direcció a la creació d'un autèntic partit comunista i revolucionari, superant partidismes i entenentse, entre línies, que ells n’han de ser l’avantguarda.182 Ja al final del document, l’OCEBR aposta per la preparació d’una alternativa comunista, la qual ha de basar-se en la unitat de l’esquerra revolucionària comunista, i que es sustenti en la mobilització de les masses populars.183 El desembre de 1978 l’OCE-BR preparava el seu III congrés, motiu pel qual el butlletí comunista nº42 va servir per preparar de manera extensa i profunda la línia política del partit al voltant del moviment popular urbà. El document parteix de la 179 Ibídem., p. 265. Boletín comunista, nº38, juliol 1977, ANC. pp. 0. 181 Ibídem., p.3. 182 Ibídem., pp. 4,5. 183 Ibídem., pp.13,14. 180 62 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs crítica a la utilització de l’espai que fa la societat capitalista, que amb la seva concentració d’unitats de producció econòmica crea els complexos econòmic-socials que són les ciutats. Per la cultura burgesa, la ciutat és una font de riquesa, fet que genera que els conflictes amb les classes treballadores siguin d’índole política. En el cas espanyol, l’espai urbà s’ha convertit en riquesa gràcies a l’especulació generada per l’amuntegament de barraques o la construcció de ciutats dormitori. L’exemple contrari a aquest model de ciutat el troben a la Xina, a Taching (Daqin), un model de ciutat que combina la industria amb l’agricultura i la ciutat amb el camp per afavorir la producció i la vida al poble.184 Respecte a la història del conflicte urbà a Espanya, situen els orígens en el creixement dels tres grans centres industrials (Madrid, Barcelona i Bilbao) i la majoria de població de classe obrera que habita a la ciutat, normalment a la perifèria i en habitatges de mala qualitat. Amb aquest caldo de cultiu, consideren el naixement de les CCOO com també l’origen del moviment veïnal, el qual sorgeix per aconseguir un habitatge digne amb equipaments adequats, per donar suport a les reivindicacions de la classe obrera i per fomentar la lluita per les llibertats democràtiques. Les fases de les associacions són primer les CB clandestines, en les quals va participar l’OCE-BR, en segon lloc les associacions ja legalitzades i una tercera i última que marca el pas a una lluita d’abast global (dins la ciutat).185 És en aquest punt on s’entra a la crítica política dels partits revisionistes i les seves postures sobre el moviment veïnal. Considera que, al contrari que han fet els grups comunistes com l’OCE-BR, el PCE i el PSUC estan limitant l’acció del moviment veïnal amb la voluntat de que no n’emergeixin objectius a llarg termini que sobrepassessin les expectatives dels partits. Elements com aquest han portat, segons el butlletí, a l’associacionisme veïnal a la crisi, de la qual només es pot sortir a partir de l’anàlisi de la crisi de la ciutat capitalista i la mobilització popular que plantegi alternatives.186 Respecte a la crisi de la ciutat capitalista, l’OCE-BR considera que és un element global i que l’ha provocat la mobilització de l’aliança entre classe obrera i forces progressistes. En el cas espanyol, la seva crítica es focalitza en l’explotació que la 184 Boletín comunista, nº42, desembre 1978. ANC. pp.2,3. Ibídem., pp. 5,6. 186 Ibídem, p.6. 185 63 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs ciutat ha generat sobre les persones que van emigrar del camp, seguint el procés d’acumulació de capitals de la ciutat capitalista. Consideren que per industrialitzar les ciutats s’ha enfonsat econòmicament el camp, generant un èxode humà que ha facilitat mà d’obra barata a la indústria, sense preocupar-se per oferir unes condicions de vida dignes. En lloc d’això, quan el capitalisme ha generat equipaments, ha organitzat una propaganda enfocada a la propietat del pis com a forma de control social, juntament amb la compra d’electrodomèstics, radio i televisió per fomentar sensacions de confort entre la població. A partir d’aquests elements és d’on sorgeixen les bases pel moviment popular urbà definit com l’enfrontament de classes en el marc de la ciutat.187 Al voltant de la seva proposta de futur, en primer lloc fan referència als criteris que el Partit Comunista de la Xina ha fet amb “el doble objectivo de desarrollar la producción y mejorar la vida del pueblo” i “crear en función de ello condiciones para eliminar la diferencia entre la ciudad y el campo.”188 Recullen com això s’ha materialitzat en una planificació que: “promueve la construcción de nuevas viviendas y su mejoramiento y la desaparición de zonas de oficinas, se potencia el transporte público y se amplía constantemente la red de transportes, se localizan las industrias en las zonas en las que las condiciones climatológicas permitan evitar la polución y la degradación del medio ambiente, se organiza el retratamiento de las aguas residuales y se localizan las industrias en los barrios obreros para facilitar las condiciones de transporte, se evita edificar en zonas de campos fértiles, etc., […] todo ello a partir de la planificación central y el potenciamiento máximo de la iniciativa de base por parte de los comités revolucionarios, o células del partido o iniciativas de masas”.189 En vistes d’això, l’OCE-BR es planteja de cara al futur desenvolupar una política d’aliances populars capaç d’aconseguir aquest model de ciutat i de derrotar el reformisme que ha participat en la creació de la democràcia burgesa i monàrquica. En primer lloc, la voluntat que l’OCE-BR propugna en aquest document és la d’organitzar el moviment popular a partir d’entregar-li un programa polític bàsic per satisfer les necessitats concretes dels barris i que, posteriorment, els hi atorgui autonomia per la seva participació en la lluita de classes. Com que això s’ha de fer des de dins d’un Bloque Revolucionario, l’OCE-BR planteja que el moviment popular urbà en formi part, col·laborant en les intervencions polítiques dels seus àmbits. L’objectiu final 187 Ibídem., p.7. Ibídem., p.8. 189 Ibídem., p.8. 188 64 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs d’aquest bloc serà la destrucció de la ciutat capitalista, dins del qual el moviment popular urbà hi prendrà part a partir de les reivindicacions concretes del barri que ajudin a crear un pla global de ciutat que s’oposi al capitalista.190 En vistes d’aquests objectius, l’OCE-BR planteja un programa pel moviment popular que es resumeix en els següents punts: “1- Contra los planes de urbanización, vivienda, equipamientos, sanidad, enseñanza, suelo, remodelaciones, las macro-ciudades, Area Metropolitana, etc., planteando planes populares elaborados por los trabajadores. 2- Contra la degradación del medio ambiente y de las condiciones de vida. 3- Por unos servicios comunes (abastos, transportes, sanidad, enseñanza…) estructurados en función de las necesidades del pueblo. 4- Desarrollo de una cultura autónoma popular proletaria (contra la hegemonía ideológica-burguesa). 5- Nueva hacienda municipal. 6- Unas relaciones de plena independencia, pero con capacidad de intervención en la administración local.” 191 Respecte a l’organització del moviment popular, l’OCE-BR considera que l’estratègia del moviment veïnal ha de ser la d’una organització de masses de caràcter anticapitalista, organitzada a través d’assemblees generals o de poble que en potenciïn la democràcia interna i l’autonomia municipal. 192 Coincidint amb les primeres eleccions municipals des de la Guerra Civil, el Comitè de Nou Barris de l’OCE-BR va publicar el document intern 9 Barrios y su futuro, la propuesta comunista en el qual analitzava la situació dels barris en vista de les eleccions municipals de l’abril. Cal recordar que és a Nou Barris on l’OCE-BR va ser el partit més important dins del moviment veïnal. El barri va patir l’especial insistència de l’administració local per aplicar-hi plans que en modificaven el traçat, fet que porta a qualificar la lluita d’allà d’exemplar. Concretament, el Pla Comarcal de 1976 preveia la construcció del cinturó de ronda al districte, fet que va provocar mobilitzacions veïnals que presentaven el seu propi Pla Popular. Sobre el Comarcal criticaven que es tractava d’un “Plan que responde a la necesidad por parte de los capitalistas de adecuar la ciudad a sus intereses. Que pretende estructurar una ciudad donde cada cual encuentre natural su situación, donde se encuentre natural en aras del progreso el tirar viviendas para construir autopistas, pero deberíamos preguntarnos... ¿quién extrae los beneficios del transporte individual? ¿Por qué se expulsa siempre a los sectores económicamente más débiles a las zonas más alejadas?”.193 190 Ibídem., p.9. Ibídem., p.9. 192 Ibídem., p.9. 193 9 Barrios, desembre 1976, CEDOC. p. 6. 191 65 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs Retornant al document del Comitè de Nou Barris, el fet és que la lluita d’allà va ser un instrument eficaç per la lluita de barris, amb iniciatives i formes de lluita que es van auto-organitzar-se per oposar-se tant a l’ajuntament com als diferents ministeris. És per això que s’ha de considerar el moviment veïnal de Nou Baris una plataforma política que s’ha sabut situar contra la dictadura en defensa de les lluites populars i obreres. Conclou que Nou Barris va ser l’espai de referència per la formació del moviment de barris tan a Barcelona com a la resta de l’estat.194 En el següent apartat el document entra a avaluar la situació política de la democràcia burgesa, qualificada com més o menys restringida per la seva tendència a negociar entre forces parlamentàries sense tenir en compte els problemes de la classe obrera. Des del seu punt de vista els Pactes de la Moncloa van servir per fer recaure el pes de l’economia capitalista en els treballadors, legitimant una monarquia hereva del règim que contribuïa a que el problema dels barris s’anés deixant per més tard.195 En aquest context, la proposta de l’OCE-BR s’està oposant al projecte de divisió de l’Associació de Veïns de Nou Barris, la qual sempre havia funcionat en forma de “seccions” que treballaven unificades a partir d’un nucli central. La situació política que contemplaven en aquell moment destacava l’increment de les lluites i les dinàmiques autònomes plantejades per resoldre els problemes concrets dels barris, combinat amb una crisi provocada per la desaparició de les coordinadores i la passivitat de la junta de Nou Barris. La proposta de divisió de l’Associació prové de la FAVB, la qual segons el document es troba dominada pel PSUC i planteja que les 10 noves associacions que es formin tinguin estatuts propis i que desenvolupin una activitat coordinada de forma puntual.196 Segons l’OCE-BR aquesta proposta està dirigida a destruir la força política que tradicionalment ha representat Nou Barris i que s’ha reflectit en una autonomia respecte a la resta del moviment urbà. Davant d’això, consideren que la voluntat de la FAVB i del PSUC busca institucionalitzar el moviment de Nou Barris supeditant-lo als pactes i negociacions entre forces polítiques locals. Es mostren especialment durs amb la FAVB, a qui acusen de no estar aportant res a la lluita veïnal del moment i d’estar més pendent de la política municipal que no pas de donar resposta als problemes ciutadans, a 194 9 Barrios y su futuro, la propuesta comunista. 1979, APR. pp. 2-4. Ibídem., p.4. 196 Ibídem., pp.5. 195 66 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs més de pretendre diluir l’experiència de la mobilització que ha suposat Nou Barris dins seu. La voluntat de fragmentar aquestes seccions per llavors exercir-hi un control burocràtic a través de la FAVB respon a la necessitat de recuperar l’espai perdut al districte, argumenten des de l’OCE-BR. Afegeixen que la voluntat última del PSUC i la FAVB és controlar el moviment veïnal dins la ciutat capitalista, per deixar-lo com una forma d’organització de caràcter commemoratiu de les necessitats de la ciutat però sense tenir cap poder per incidir en la gestió de la ciutat que s’impulsi des de l’ajuntament. Conclouen que és un pas enrere envers Nou Barris i que tampoc acceptarien una proposta intermèdia que proposés una federació exclusiva pel districte.197 Contemplat en retrospectiva, aquest document indica que amb la Transició les relacions entre l’OCE-BR, la FAVB i el PSUC estaven carregades de tensió, tant per una part com per l’altra. En el cas de l’OCE-BR, aquesta es mostra molt hostil a qualsevol penetració d’aquestes organitzacions al barri on tradicionalment han estat més potents. La seva crítica també incideix en un fenomen més general com és la paralització del moviment veïnal a partir de l’any 78/79, que majoritàriament es podria explicar per l’abandó de la militància al barri per poder-se dedicar a l’activitat política vinculada a les institucions o simplement, o com a baixa per motius personals. La proposta de l’OCE-BR a aquest projecte de la FAVB és la defensa de la unitat de l’Associació de Veïns de Nou Barris, argumentant que en la lluita revolucionària la unitat obrera ha de ser una prioritat i que, en el cas de Nou Barris, aquesta unitat ha servit per aconseguir grans victòries democràtiques que s’han de seguir defensant amb l’enfortiment de l’estructura que ja hi ha. De cara al futur auguren que Barcelona s’haurà d’enfrontar a grans transformacions promogudes pel capital i que el moviment de barris, que es troba en crisi, haurà d’enfrontar. També reconeixen que si bé la Junta de Nou Barris és un element formal, això no ha impedit mai que la gestió del moviment sigui democràtica.198 A partir d’aquí defensen quin caràcter han de tenir les associacions de veïns i com han de funcionar, exposant és imprescindible que siguin autònomes i independents dels partits polítics, de l’Estat i de l’Ajuntament. També considera que, en un anàlisi molt gramscià, s’ha de potenciar un estil de vida associativa i cultural i mitjans de comunicació col·lectius que permetin superar el domini individualista que la societat capitalista imposa. En un àmbit organitzatiu, 197 198 Ibídem., pp. 5-7. Ibídem., pp. 7,8. 67 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs aquestes s’havien de regir amb assemblees democràtiques, una junta amb capacitat executives i grups de treballs organitzats per barris. Aquests últims havien de repartir-se pels barris, per conèixer les problemàtiques de cada un i oferir-hi respostes. Conclou que les associacions de veïns no han de participar en l’administració de la ciutat capitalista, sinó que cal fer exigència des de fora de les reivindicacions concretes i plantejar alternatives des d’una perspectiva socialista. També s’oposen a les comissions mixtes entre Ajuntament i veïns, ja que ho consideren una mesura per limitar les reivindicacions d’aquests últims. Finalment, rebutgen el debat amb l’ajuntament democràtic, apostant per la mobilització popular que proposi alternatives capaces d’incidir en l’arrel dels problemes, en comptes de posar tiretes com fa l’Ajuntament. Respecte a les properes eleccions municipals, aquest mateix document servia per proposar la creació d’una candidatura d’unitat comunista.199 A les eleccions generals del 1979 l’OCE-BR es va presentar en coalició amb el grup maoista Unificación Comunista de España (UCE), obtenint 47.937 vots, un 0,27% del total. També es va presentar a les eleccions municipals de Barcelona celebrades el 3 d’abril de 1979, sota les sigles Comunistes de Catalunya (CdC), en les quals va obtenir 6.148 vots, un 0’76% del total.200 D’altra banda, a les eleccions autonòmiques catalanes del 1980 el partit va integrar-se dins la coalició electoral Unitat pel Socialisme, juntament amb el PTE, la LCR, l’MC, presentant a Manuel Gracia com a candidat a la presidència de la Generalitat. La coalició va rebre 33.086 vots, un 1,22 % del total, que el van convertir en el novè partit més votat del moment. Amb aquests resultats discrets i la dissolució del PTE, la coalició no es va tornar a repetir. Per ressaltar aquest aïllament polític de l’OCE-BR, Josep Martí Masferrer comptabilitza que a l’any 1981 l’OCE-BR només participava al 3,7 de les juntes i comissions de les associacions de veïns. Concretament, dels càrrecs comptabilitzats a les associacions de Barcelona, l’OCE-BR n’ocupa dos, un de president i un de secretari. Aquestes xifres permeten demostrar que després de l’escissió de 1974 en direcció al 199 Ibídem., pp. 9-11. Carlos Lozano. Historia electoral. Eleccions municipals a Barcelona 1979 – 2015. Historia electoral: http://www.historiaelectoral.com/mbarcelona.html Consultat el 25-8-2017. 200 68 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs PSUC, l’OCE-BR va quedar en un espai totalment marginat dins de les associacions de veïns, malgrat poder ser considerada una força fonamental en l’impuls d’aquestes.201 Des de llavors la línia política del partit es va mantenir contrària a l’ingrés d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i a l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN), propugnant la reforma agrària, la nacionalització de la Banca i la retirada de les bases militars estatunidenques.202 A finals de 1981 també van llançar un comunicat de suport al sindicat polonès Solidarnosc i a les tendències marxistes del seu interior.203 Coincidint amb la dissolució del PTE i la reorientació de la LCR i l’MC cap als moviments socials, l’OCE-BR va quedar-se aïllada en el seu espai polític.204 Al 1982 va començar a acostar-se al PCE i el PSUC, ja que segons el secretari general, Ignasi Faura, considerava que la crisi del PCE era molt perjudicial per l’esquerra i que es configurarien tres grans blocs: un de socialdemòcrata, un de prosoviètic i un altre de marxista, en el qual s’havia d’inserir el PCE i l’OCE-BR. Arran d’això, el partit va demanar el vot pel PCE i PSUC a les eleccions del 1982.205 Amb això va començar el procés d’acostament amb aquestes dues organitzacions, que es va concretar de facto al 1989.206 201 Josep Martí Masferrer, Op.cit. pp. 29-36. Ibídem., p. 265. 203 Francisco Moreno Sáez, “Organización Comunista de España (Bandera Roja), Partidos, sindicatos y organizaciones ciudadanas en la província de Alicante”. Archivo de la Democracia. Universidad de Alicante. A https://archivodemocracia.ua.es/es/documentos/publicaciones/la-transicion-en-alicante/32organizacion-comunista-de-espana-bandera-roja.pdf. p. 7. 204 Julio Pérez Serrano. Op.cita. p. 265. 205 Francisco Moreno Sáez, Op.cita. p. 7. 206 Julio Pérez Serrano. Op.cita. p. 265. 202 69 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs 5. Conclusions A través de les anteriors pàgines s’ha pogut conèixer de manera detallada la història de l’OCE-BR durant els últims anys de la Dictadura franquista i la Transició, juntament amb la seva participació i percepció al voltant dels moviments veïnals de dignificació dels barris. Amb la combinació de fonts bibliogràfiques i documentació històrica primària s’ha traçat un panorama al voltant d’aquestes dues qüestions que ens han de permetre extreure algunes conclusions al voltant del paper de l’OCE-BR dins el moviment veïnal. En primer lloc, retornant a les hipòtesis formulades a la introducció, resultaria poc ètic, des d’un perspectiva acadèmica, intentar minimitzar el protagonisme de la protesta veïnal dins de les mobilitzacions socials que van aconseguir accelerar el final de la dictadura. D’igual manera que el moviment obrer i l’estudiantil han estat reconeguts per la seva importància, és necessari que el moviment popular urbà sigui enumerat amb força al costat d’aquestes altres dues formes de l’antifranquisme. En primer lloc, per la gravetat que revesteix el seu conflicte, que ja no es basa només en llibertats polítiques, sinó que reivindica els principis més bàsics de l’ésser humà: el dret a viure en dignitat. Fruit de la Guerra Civil i la pobresa endèmica del món rural espanyol, les principals ciutats del país es van convertir en espais receptors de gent que cercava un lloc on viure i treballar. A aquesta legítima voluntat s’hi va oposar el Franquisme, el qual no només va intentar impedir aquests moviments de població, sinó que quan aquests van arribar als seus llocs de destí no van rebre en cap moment cap tipus d’atenció. A causa d’això, milers de persones es van veure obligades a viure en barraques i parcs d’habitatges sense cap garantia sanitària ni equipaments mínims. Ni el Ministerio de Vivienda ni l’OSH van prendre mesures eficaces per afrontar un problema d’aquesta índole i tant bàsic com és el tenir una llar on viure. En addició, la protesta veïnal no era reprimida amb més tacte, sinó que era pràctica habitual que els veïns acabessin detinguts per coses tals com demanar un semàfor a una cruïlla amb accidents habituals. L’antifranquisme per la seva banda (fos del signe que fos) va veure en aquests espais un lloc on fer front comú contra la Dictadura, reclamant primer les millores immediates pels barris i desenvolupant després estratègies en favor de les llibertats 70 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs polítiques i democràtiques. S’ha d’assenyalar, basant-nos en la documentació consultada, que en els inicis d’aquest procés l’OCE-BR va ser una element de primer nivell, juntament amb d’altres com el catolicisme progressista i la gent del PSUC, per impulsar les formes associatives als barris. Aquest èxit s’ha de contemplar com el fruit d’una política a peu de carrer, activa i compromesa amb les necessitats dels barris que, en els seus primers anys va gaudir d’una autonomia que en van garantir l’èxit. També hi va contribuir el treball de teorització i l’experiència de treball en barris que gent com Jordi Borja, Alfonso Carlos Comín o Joan García-Nieto van aportar a l’organització. No s’ha de contemplar això amb una visió idealitzada. Les fonts consultades han assenyalat que la competència amb el PSUC dins d’aquest espai era constant. Per exemple, en un primer moment hi va haver fortes discussions sobre com gestionar les CB i si calia que aquestes es mantinguessin en la clandestinitat, opcions que van enfrontar els dos grups, seguint la política que l’OCE-BR s’havia plantejat dur a terme per desbordar el PSUC per l’esquerra. Que tinguessin intenció d’instrumentalitzar un espai on en certa manera, eren els pioners, ens hauria de confirmar la hipòtesi de que l’OCE-BR sempre va voler convertir-se en una organització de masses. La posterior escissió del 1974 certificarà el fracàs d’aquest projecte, suposant un cop molt dur per l’OCE-BR, que va veure com la gent més important del partit i gran part de la militància abandonava per reintegrar-se al partit amb el qual havien competit des de la seva fundació. Aquesta escissió s’ha de contemplar com un element clau del futur de l’OCEBR, que a més de reafirmar-se en l’antirevisionisme maoista es va aïllar cada cop més dins l’heterogeni espai d’esquerres crítiques amb la Transició i el nou sistema democràtic que, si bé no era perfecte, era la gran aspiració de la majoria de la societat espanyola després de 40 anys de dictadura i repressió començats amb la Guerra Civil. L’origen d’aquesta escissió ha de servir per plantejar-se algunes qüestions de cara al futur. En primer lloc, a causa de les discussions sobre si l’OCE-BR s’havia de convertir en un partit amb una organització i disciplina rígida, cal preguntar-se si l’èxit del partit va raure en l’estratègia activista i autònoma realitzada durant els primers anys del moviment veïnal o si la construcció d’un partit revolucionari va suposar un element contraproduent a l’hora de participar en el moviment veïnal. Tenint en compte que després de l’escissió l’OCE-BR va ser incapaç de mantenir-se com un actor important 71 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs dins el moviment veïnal resulta una pregunta pertinent. També sembla pertinent per a una futura investigació preguntar-se per què l’èxit de l’OCE-BR dins el moviment veïnal es produeix més durant la fase de les CB clandestines que no pas durant el procés de creació i legalització de les associacions de veïns. La història de l’OCE-BR després d’això pateix un gir de 180 graus, convertint-se en una força més dins de l’esquerra radical revolucionària. El partit és manté conscient de que la seva gran basa ha estat el moviment popular urbà i la documentació posterior al 1974 consultada ho permet corroborar. Malgrat la pèrdua de Jordi Borja, reconegut geògraf i teoritzador del moviment veïnal, l’OCE-BR manté una important i poc estudiada producció teòrica al voltant del moviment veïnal. En base a les fonts consultades, s’hi nota profundament la influencia maoista, tenint com a referents alguns models de ciutats xineses i incloent sempre dins dels seus anàlisis les contradiccions entre camp, ciutat i capitalisme. Les propostes, legítimes i adequades, no van aconseguir però incidir en la majoria del moviment veïnal, mantenint-se en els espais que encara restaven al partit, especialment Nou Barris, com s’ha pogut comprovar en anteriors pàgines. De la lectura de les fonts se n’ha d’extreure que l’OCE-BR sobredimensionava les seves forces dins el moviment veïnal, no per desconeixement de la realitat, sinó més aviat per la resistència que el partit estava fent per recuperar l’espai perdut després de l’escissió de 1974 i per evitar convertir-se en un grup marginal, destí que malgrat tot no va poder evitar. Els seus anàlisis sobre la ciutat capitalista i el moviment popular urbà estan molt desenvolupats i no poden ser titllats d’irrealistes o dogmàtics, si bé de la seva lectura se n’extreu una voluntat d’instrumentalitzar-les a qualsevol preu per així reforçar el partit. També se’n desprèn que, davant la crisi del moviment veïnal a partir del 1978, arran de la institucionalització de l’antifranquisme i part dels moviments socials, l’OCE-BR va fer un últim intent per recuperar el terreny perdut, esforç que no va reeixir ni pel partit ni per les associacions de veïns que, si bé no van desaparèixer, no van recuperar el seu paper d’anys anteriors. Així doncs, l’OCE-BR s’ha de qualificar com una experiència innovadora que va ajudar als moviments veïnals a formar-se i aconseguir les seves reivindicacions. Vist en perspectiva, les formes d’organització social han de ser un exemple per a qualsevol moviment de dignificació de barris i, en el cas català i barceloní, no haurien de deixar de ser un referent per afrontar els problemes de caire urbanístic i social que la ciutat de 72 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs Barcelona està vivint en l’actualitat, demostrant que el problema de l’habitatge no és un fenomen nou a Catalunya. Finalment, caldria reconsiderar, des d’una perspectiva actual, els postulats de l’OCE-BR i altres organitzacions de l’extrema esquerra marxista al voltant del Franquisme i la Transició. En el context del canvi de règim, aquestes organitzacions van veure’s abocades al grupusculisme arran dels seus postulats contraris als pactes amb gent provinent del franquisme, la reivindicació de la Segona República, el dret a l’autodeterminació o la restitució de les víctimes del franquisme. Això els va costar quedar fora del consens per la democràcia i la monarquia, en un moment en el qual les ganes de la societat de superar la dictadura franquista eren majoritàries i hi havia la predisposició a fer concessions per aconseguir aquest objectiu. Actualment davant la crisi que està experimentat l’estat espanyol a diferents nivells, es demostra que algunes de les qüestions que les esquerres radicals marxistes reclamaven avui en dia són elements centrals en el debat diari dels ciutadans espanyols. Es fa patent que la Constitució del 78 va fonamentar un sistema democràtic amb un rerefons franquista, en el qual gent provinent del règim va aconseguir sortir impune de greus delictes contra la societat. També es fa patent el debat entorn la conveniència d’una nova república enfront d’una monarquia que té unes funcions pràcticament ornamentals. De la mateixa manera, també forma part del debat públic el model territorial que ha de tenir Espanya, on el principi d’autodeterminació és negat reiteradament i podria provocar la secessió unilateral de Catalunya. I finalment, acabant amb el mantra de “no reobrir ferides” que es va imposar durant la Transició, part de la societat espanyola es mobilitza per cercar familiars i combatents republicans morts o assassinats durant la Guerra Civil, els quals porten enterrats en fosses comunes prop de 80 anys. Aquestes reivindicacions tant actuals ja van ser presentades en societat per grups de l’extrema esquerra com és l’OCE-BR. 73 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs 6. Bibliografia Bibliografia utilitzada Alberto Recio; Andrés Naya. “Movimiento vecinal: Claroscuros de una lucha necesaria”, Mientras tanto, nº 91–92, (2004): 63–81. Ana Domínguez Rama. “La violencia revolucionaria del FRAP durante el tardofranquismo”. Logroño. Universidad de La Rioja, 2010, pp. 393-410. Comunicació presentada al II Congreso Internacional de Historia de Nuestro Tiempo. Ana Domínguez Rama. “Orígenes y conformación del Partido Comunista de España (marxista-leninista)”. Madrid, FIM, 2007. Comunicació presentada al II Congreso de Historia del PCE. Angelina Puig, (1989). Naixement i creixement dels barris perifèrics a les ciutats industrials de Catalunya. Història viva de Torre Romeu, Sabadell (Tesi de doctorat). Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 1989. Anna Alabart Vila. Els barris de Barcelona i el moviment associatiu veïnal. (Tesi doctoral). Barcelona: Universitat de Barcelona, Barcelona, 1982. Anna Cabré, “L’evolució de la natalitat a Catalunya”. a Història, política, societat i cultura dels Països Catalans. De la dictadura a la democràcia 1960-1980, dirigit per Borja de Riquer (Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1998). Carlos Lozano. Historia electoral. Eleccions municipals a Barcelona 1979 – 2015. Historia electoral: http://www.historiaelectoral.com/mbarcelona.html Carlos Taibo. La Unión Soviética. Madrid: Síntesis, 1999. Carme Molinero. La captación de las masas. Política social y propaganda en el régimen franquista. Madrid: Cátedra, 2005. Carme Molinero; Pere Ysàs. (coords.). Construint la ciutat democràtica. El moviment veïnal durant el tardofranquisme i la transició. Barcelona: Icària Editorial, 2010. 74 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs Carme Molinero; Pere Ysàs. De la hegemonía a la autodestrucción. El Partido Comunista de España (1956-1982). Barcelona: Crítica, 2017. Carme Molinero; Pere Ysàs. Els anys del PSUC. El partit de l’antifranquisme (19561981). Barcelona: L’Avenç, 2010. Carme Molinero; Pere Ysàs. La anatomía del franquismo. Barcelona: Crítica, 2008. Carme Molinero; Pere Ysás. Las izquierdas en tiempos de transición. València: Universitat de València, 2016. Claudia Cabrero, (2013). “Una resistencia antifranquista en femenino”, a Represión, resistencias, memoria. Las mujeres bajo la dictadura franquista, ed. Mary Nash (Granada: Comares, 2013), 119–138. Consuelo Laíz. La lucha final. Los partidos de la izquierda radical durante la transición española. Madrid: Los libros de la Catarata, 1995. Eric Hobsbawm. Historia del siglo XX. Barcelona: Crítica, 2012. Eva Fernández Lamelas. Vocalies de Dones de Barcelona a la Transició Democràtica: una experiència emancipadora (Tesina de doctorat). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2009. Ferran Gallego Margalef. El mito de la Transición. Barcelona: Crítica, 2008. Francesc Candel. Els altres catalans. Barcelona: La butxaca, 2013. Francisco Moreno Sáez, “Organización Comunista de España (Bandera Roja), Partidos, sindicatos y organizaciones ciudadanas en la província de Alicante”. Archivo de la Democracia. Universidad de Alicante. A https://archivodemocracia.ua.es/es/documentos/publicaciones/la-transicion-enalicante/32-organizacion-comunista-de-espana-bandera-roja.pdf. Francisco Veiga, Enrique Ucelay Da Cal, Ángel Duarte. La paz simulada. Madrid: Alianza Editorial, 2006. Francisco Veiga. El desequilibrio como orden. Madrid: Alianza, 2015. 75 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs Giaime Pala, (2011). “Una semilla de discordia. La entrada de Bandera Roja en el PSUC.” Revista HMiC, nº 9, (2011) Gonzalo Wilhelmi. Romper el consenso. Madrid: Siglo XXI, 2016. Henri Lefebvre. El derecho a la ciudad. Barcelona: Península, 1969. Horacio Roldán Barbero. El Maoísmo en España y el tribunal de orden Público (19641976). Córdoba: Universidad de Córdoba, 2010. Horacio Roldán Barbero. Los GRAPO, un estudio criminológico. Granada: Comares, 2008. Isidre Molas (ed.). Diccionari dels partits polítics de Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2000. Iván Bordetas Jiménez. “Els estudis sobre el moviment veïnal: un repte encara per a la historiografia,” Franquisme & Transició, nº 2, (2014): pp. 281–295. Iván Bordetas Jiménez. Nosotros somos los que hemos hecho esta ciudad. Autoorganización y movilización vecinal durante el tardofranquismo y el proceso de cambio político (Tesi doctoral). Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2012. Jesús A. Martínez (coord.). Historia de España. Siglo XX. Madrid: Cátedra, 2013. Joan Vilagrasa Ibarz (ed.). Transformacions territorials a Catalunya (segles XIX-XX). Lleida: Pagès editors, 2000. Joel Sans Molas. “L'esquerra revolucionària i el seu paper en la mobilització social i el canvi polític dels anys 70: estat de la qüestió i alguns apunts per al seu estudi.” València: 2013. Comunicació presentada al IV Encuentro de Jóvenes Investigadores en Historia Contemporánea. Jordi Borja. La gran Barcelona. Construcción, arquitectura y urbanismo, Madrid, 1971. Jordi Borja. Qué son las Asociaciones de Vecinos. Barcelona: La Gaya Ciencia, 1977. Jordi Terrés: “La izquierda radical española y los modelos del Este: el referente albanés en la lucha antifranquista”, Ayer, nº 67 (2007): pp. 159-176. 76 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs José Luís Martín Ramos (ed.). Pan, trabajo y libertad. Historia del Partido del Trabajo de España. Barcelona, El Viejo Topo: 2011. José Manuel Roca. El proyecto radical, auge y declive de la izquierda revolucionaria en España (1964-1992). Madrid: Los Libros de la Catarata, 1994. José Manuel Salgado Bueno. “El pluralisme del moviment veïnal a Nou Barris”. Social and Education History, nº3, (2014): 271-295. Josep Fontana. El siglo de la revolución. Barcelona: Crítica, 2017. Josep Fontana. Por el bien del imperio. Barcelona: Pasaso&Presente, 2011. Josep Martí Masferrer. Relació entre associacions de veins i partits politics. Barcelona 1970-1980. Barcelona: Fundació Jaume Bofill, 1981. Julio Pérez Serrano. “Orto y ocaso de la izquierda revolucionaria en España (19591994)”. A Los partidos en la Transición: las organizaciones políticas en la construcción de la democracia española, coord. Rafael Quirosa-Cheyrouze Muñoz, (Almeria: Congreso Internacional Historia de la Transición en España, 2013), 249-291. Manuel Castells. La ciudad y las masas. Sociología de los movimientos urbanos. Madrid: Alianza Editorial: 1986. Manuel Castells. La cuestión urbana. Madrid: Siglo XXI, 1974. Marc Andreu Acebal. Barris, veïns i democràcia. El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986). Barcelona: L’Avenç, 2015. Marc Andreu Acebal. El moviment ciutadà i la transició a Barcelona: la FAVB (19721986). (Tesi doctoral) Barcelona: Universitat de Barcelona, 2014. Marc Andreu; Josep Maria Huertas. Barcelona en lluita. El moviment urbà 1965-1966. Barcelona: FAVB, 1996. María Carmen García-Nieto. “Marginalidad, movimientos sociales, oposición al franquismo. Palomeras, un barrio obrero de Madrid, 1950-1980”, a La oposición al régimen de Franco, coord. Javier Tusell; Alícia Alted; Abdón Mateos, (Madrid: UNED, 1991), 269–285. 77 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs Mary Nash. «Resistencias e identidades colectivas», a Represión, resistencias, memoria. Las mujeres bajo la dictadura franquista, ed. Mary Nash. (Granada: Comares, 2013), 139–158. Paola Lo Cascio; Andreu Mayayo; José Manuel Rúa. Economía franquista y corrupción, Barcelona: Flor del Viento: 2011. Pere Meroño, Pere. Román, l’home que va organitzar el PSUC. Barcelona: Fundació Pere Ardiaca, 2005. Pilar Díaz, (2013). “Trabajadoras, sindicalistas y amas de casa”, a Represión, resistencias, memoria. Las mujeres bajo la dictadura franquista, ed. Mary Nash. (Granada: Comares, 2013), 105–117. Rafael Poch-de-Feliu. La gran transición, Rusia, 1985-2002. Barcelona: Crítica, 2003. Ricard Martínez. “La izquierda revolucionaria de ámbito estatal, de los sesenta a los ochenta: una brevísima historia” a Viento Sur, nº 125, (gener 2013): 108-118. Ricard Martínez; Martí Caussa (eds.). Historia de la Liga Comunista Revolucionaria (1970-1991). Madrid: La Oveja Roja, 2014. Sebastian Balfour. Barcelona malgrat el franquisme. Barcelona: Museu d’Història de Barcelona, 2012. Solé Tura, Jordi, Una història optimista. Memòries, Barcelona, Edicions 62, 1999. Sophie Baby; Javier Muñoz: «El discurso de la violencia en la izquierda durante el último franquismo y la transición», a Culturas y políticas de la violencia, eds. José Luis Ledesma, Javier Muñoz; Javier Rodrigo. (Madrid: Siete Mares, 2005), 279-304. Bibliografia citada Abdón Mateos; Ángel Herrerín (ed.). La España del presente: de la dictadura a la democracia. Madrid: Asociación de Historiadores del Presente, 2006. Álvaro Soto. ¿Atado y bien atado?. Institucionalización y crisis del franquismo, Madrid: Biblioteca Nueva, 2005. 78 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs Carlos Seco Serrano, (1996). “La corona en la transición española”, A Historia de la Transición, 1975–1986, eds. Javier Tusell; Álvaro Soto, (Madrid: Alianza, 1996). 138– 159. Carme Molinero (ed.). La transición, treinta años después. De la dictadura a la instauración y consolidación de la democràcia. Barcelona: Península, 2006. Cayo Sastre García. Transición y Desmovilización política en España (1975-1978), Valladolid: Universidad de Valladolid, 1997. Charles T. Powell. El piloto del cambio. El Rey, la monarquía y la transición a la democracia. Barcelona: Planeta, 1991. Claudia Cabrero, «Género, antifranquismo y ciudadanía. Mujeres y movimiento vecinal en la Asturias del desarrollismo y el tardofranquismo», Historia del Presente, nº 16 (2010): 9–26. Constantino Gonzalo Morell, Movimiento vecinal y cultura política democrática en Castilla y León. El caso de Valladolid (1964–1986). (tesi doctoral) Valladolid: Universidad de Valladolid, 2011. Ismael Saz (ed.). “Crisis y descomposición del franquismo”, Ayer, nº68, Madrid, (2007). Javier Tébar Hurtado; Carlos Arenas Posadas; Joan Coscubiela Conesa (coord.). El movimiento obrero en la gran ciudad: de la movilización sociopolítica a la crisis econòmica. Barcelona: El Viejo Topo, 2011. Javier Tusell. Juan Carlos I. La restauración de la monarquía. Madrid: Temas de Hoy, 1995. Javier Tusell. La transición española. Madrid: Historia 16, 1995. José Félix Tezanos. «La crisis del franquismo y la transición democrática», A La transición democrática espanyola, eds. José Félix Tezanos; Ramón Cotarelo; Andrés de Blás, (Madrid: Sistema, 1989), 9–28. Juan Pablo Fusi; Jordi Palafox, España: 1808 - 1996. El desafío de la modernidad, Madrid: Espasa-Forum, 1997. 79 El Moviment veïnal i l’OCE-BR Alexandre Lavado i Campàs Martí Marín. Història del franquisme a Catalunya. Lleida/Vic: Pagès Editors/Eumo Editorial. 2006. Nadia Varo Moral. Treballadores, conflictivitat laboral i moviment obrer a l’àrea de Barcelona durant el franquisme. El cas de Comissions Obreres (1964-1975). (Tesi doctoral), Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2014. Pamela Radcliff, Making democratic citizens in Spain. Civil society and the popular origins of the transition, 1960–1978. Nova York: Palgrave MacMillan, 2011. Pau Casanellas. Morir matando. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2014. Rafael Quirosa-Cheyrouze Muñoz (coord.) Historia de la Transición en España. Los inicios del proceso democratitzador. Madrid: Biblioteca Nueva, 2007. Sophie Baby, Le mythe de la transition pacifique. Madrid: Casa Velázquez, 2012. Víctor Urrutia, El movimiento vecinal en el área metropolitana de Bilbao. Oñati: Instituto Vasco de Administración Pública, 1985. Xavier Casals Masagué. La Transición Española. El voto ignorado de las armas. Barcelona: Pasado y Presente, 2016. Xavier Domènech. Cambio político y movimiento obrero bajo el franquismo. Barcelona: Icària Editorial, 2012. 80