Història Moderna d'Espanya I.docx 1482918348753

HISTÒRIA MODERNA DE LA PENÍNSULA IBÈRICA TEMA 1. LA FORMACIÓ DE LA M. HISPÀNICA (14701516) Europa va ser escenari de tota una sèrie de lluites entre la noblesa i monarquies. Es tracta d’un escenari general a tota Europa, i el resultat final en quasi tots els casos seria l’increment del poder reial que implicaria un nou ordre polític i jurídic, consolidat al llarg del segle XVI. El model final s’aproxima al model francès o anglès, encara que la història podria haver estat distinta a Castella i Aragó, on hi haurà al llarg del s XV un gran nombre d’enfrontaments amb la noblesa, fins que es produeix la unitat dinàstica. Aquesta unió va ser potencialment fràgil i els conflictes abans i després de la mort de Ferran no deixarien d’existir. Per aquest motiu, la Monarquia Hispànica tenia un caràcter molt fràgil. Abans de cap unió dinàstica, tant en Castella com a Aragó, regnava el mateix llinatge, dels Trastàmara. En el cas de Castella, Enrique II (13691379), que va fer un gran nombre de concessions a la noblesa per a consolidarse. El van succeir Juan II (140654) i Enrique IV (145474). (germà d’Isabel) Al llarg del període iniciat pels Trastàmara i gran part del XV, hi ha a Castella un enfrontament també entre diversos clans nobiliaris que aspiren a ser els protagonistes del poder polític de la corona. Els poders polítics a penes pogueren imposarse o fer d’àrbitres entre els diversos sectors nobles. Aquest procés, iniciat per les donacions d’Enrique II el 1369, va suposar el debilitament del patrimoni reial. La consolidació d’aquesta noblesa va suposar que tingueren un status superior a la resta de la noblesa, i eren coneguts com “Els grans d’Espanya”, va durar al llarg del segle. Aquesta noblesa si es feia massa forta podia acabar dominant la monarquia. El que hi ha en el fons és una lluita de diversos actors (noblesa, monarquia, ciutats) per controlar els recursos feudals i aconseguir privilegis i patrimoni. La pròpia dinàmica d’expansió feudal pròpia dels nobles es va combinar amb la necessitat dels nobles de sobreviure en un escenari de confrontació interna. Així, sorgiran aliances i oposicions que aniran canviant segons els interessos de cada facció. En definitiva, el que hi ha es el confrontament per controlar els recursos econòmics del territori. El punt d’auge serà la confrontació en la Guerra de successió castellana entre 1474 i 1479, enfrontant a Enrique i Isabel. 1 En aquest mon destaquen 2 faccions: la dels Mendoza i la dels Pacheco. Els Pacheco tenien la voluntat d’afirmar el seu poder limitant el de la Corona, mentre que els Mendoza buscaven un poder reial sòlid que pogués garantir els seus privilegis i poder fer front a la resta de nobles. Uns estarien a favor de la filla del rei Enrique IV, Juana, considerada il·legítima, i altres a favor de la germana del rei, Isabel, casada amb Ferran des del 1469. Juana, filla d’Enrique IV i Joana de Portugal, va estar considerada hereva legitima, però posteriorment van sorgir rumors de sodomia i d’impotència del monarca i el tron es va decantar cap a Isabel. Els rumors en aquest ambient van servir de propaganda per a deslegitimar al rei i a Pacheco, líder dels nobles que volien limitar el poder reial. Pacheco tenia relació amb la monarquia i quan aquesta va intentar augmentar el seu poder, els Pacheco van crear una comissió que dictaria una sentencia arbitral per limitar el poder de la corona, que va tenir que acceptar. Però en un intent de no complir la sentència, va provocar la revolta de la noblesa i la “farsa d’Àvila”, proclamant a Alfonso (germà d’Enrique) rei. Enrique busca suport i quan mor Alfonso apareix Isabel, aconseguint ser proclamada hereva d’Enrique IV en un acord, Los Toros de Guisando (1468), en el qual es preveia que Isabel tenia que demanar permís a Enrique per a casarse. Pacheco ix reforçat d’açò perquè rep una posició al costat de la Corona. L’altre cap de la noblesa és l’arquebisbe de Toledo, contrari als Pacheco, que buscarà l’aliança matrimonial amb Aragó. Aquest arquebisbe està molt relacionat amb Joan II d’Aragó, pare de Ferran el catòlic. Els Pacheco i Enrique, d’acord als acords, van intentar casar a Isabel amb Alfonso de Portugal, i a Juana amb el príncep Joan de Portugal, però la influència de l’altre clan va fer que Isabel es casés amb Ferran, el qual buscava des de feia temps matrimoni. El matrimoni es realitzà el 1469, i les condicions van ser molt humiliants per al príncep Ferran, doncs segons les Capitulacions de Cervera, seria consort i no rei, hauria de respectar les Corts de Castella, no podria prendre decisions de govern... Isabel va passar dels acords de “Los Toros de Guisando”, sense demanar permís al seu germà per casarse, doncs pensava que no era una condició per a deixar de ser l’hereva de Castella. Però el tracte es va considerar trencat i Enrique va tornar a reconèixer Juana com a hereva de nou el 1470. La reacció d’Isabel i Ferran va ser buscar una reconciliació amb Enrique, però aquest no va restaurar a Isabel com a hereva. Simultàniament a aquesta política de reconciliació, Isabel i Ferran van anar a captar voluntats a ciutats que no volien passar a la jurisdicció nobiliària i volien seguir sent ciutats reials. Roma enviarà un emissari papal que consolidarà l’aliança d’Isabel i Ferran amb el clan dels Mendoza, de gran poder. Els Mendoza van dur amb ells a altres clans que recolzarien a Isabel, com els Alba. Així, hi havia dos bàndols enfrontats, els Mendoza i Alba contra Pacheco. 2 Enric mor el desembre de 1474, i Isabel es va proclamar reina front a la seua neboda Juana i el seu marit, segons les Capitulacions de Cervera. Isabel exigirà a la noblesa i a les ciutats manifestar la seua obediència. Concòrdia de Segovia Mendoza acabava de ser nomenat cardenal d‘Espanya encara no s’havia produït el divorci amb l’arquebisbe de Toledo, Carrillo, que s’enfrontarà als Mendoza per la seua ascendència de poder. Es va voler plasmar una reorganització de l’Estat on els monarques ocupaven un lloc principal, tant a Castella com a Aragó. Carrillo i Mendoza van portar a cap una sèrie de formes i ordre respecte a les persones dels monarques. Es va dir que en les cartes el nom del rei precedia al dea reina i els de Castella i Lleó als d’Aragó i Sicília. No estava separat el que es dedicava a les despeses públiques si a les despeses reials, per tant es va despondre que es tenia que pagar de les rendes dels regnes i el sobrant estaria sota la decisió dels monarques. S’estava fent un programa de poder de la Corona, cosa innovadora en l’època. A més es va establir una política municipal d’intervencionisme de la monarquia, en el cas de la Corona de Castella a través dels corregidors. També veiem un referent religiós en la legitimació de l’acte. Es cridava, per part d’Isabel, a la fidelitat a la seua causa i els personatges que no eren tan importants en el moment van ser els que més es van beneficiar. El nord de la Corona Castellana optarà per Isabel, menys Galicia i Burgos, mentre que el sud optarà per Juana. El gener del 1475 Ferran va aconseguir guanys personals com a membre dels Trastàmara en la “Concòrdia de Segovia”. Va aconseguir la dignitat reial i el paper reial junt a Isabel sobre Castella, però les armes de Castella aniran davant de les armes d’Aragó. Així, Castella esdevé el regne més preeminent. LA GUERRA CIVIL (1475 – 1476) 3 Una vegada autoproclamada Isabel com a reina comença una guerra i una invasió portada a cap per Alfons de Portugal, on en el fons hi havia un sentint de rivalitat entre Portugal i Castella des de principis del segle XV per la competència atlàntica. Aleshores l’abril del 1475 Alfons de Portugal va entrar en Castella intentat obtindre suports dels Pacheco i de Càdis. Alfons es va presentar com al defensor de Joana contra la tirania d’Isabel. Finalment els portuguesos es van fer presents en Lleó, Palència... mentre els RRCC tindran una acció fornida però separada. Ferran II va aconseguir la rendició de Burgos el 1475 i partí a Zamora, fins aconseguir l’1 de març de 1476 es produeix la seua victòria definitiva donant pas a un període de rendicions. La pacificació definitiva es produir el 1479 a Andalusia i Extremadura, que havien estat fora dels dominis d’Isabel i havien estat fidels als Pacheco. No obstant, Isabel no sols es va dedicar al reclutament i a la logística, sinó que també es va bolcar en l’àmbit diplomàtic, mentre Ferran estigué més patent en l’àmbit militar. El 1479 es va signar la Pau d’Alcaçovas, amb una vessant atlàntica que determinarà l’expansió atlàntica. El teló de fons de la monarquia dels Reis Catòlics es a pal·liar amb l’exaltació de la justícia i de la jurisdicció reial, ampliantse. Relacionat amb aquesta línia d’actuació, es van recuperar els béns cedits i arsenats que haurien estat en el patrimoni reial i que els conflictes interns haurien provocat que al llarg del segle XV la Corona perguera moltes d’aquestes fonts de riquesa. I per últim, els RRCC van aconseguir el control dels governs municipals, moltes vegades disfressades com a una aliança entre la Corona i la ciutat. En relació a aquest nou ordre i per a justificarho es va portar a cap la restauració dels drets econòmics de la Corona (competències econòmiques de les ciutats d’ambdues corones, rendes...). Alguns nobles de Castella van intentar que la noblesa jugarà sempre un paper important, o bé sota la protecció de la Corona o bé dominantla. Aleshores durant molt de temps la Corona estigué en una situació delicada però que acabà triomfant, ja que el regnat del Carles V va suposar la consolidació. No és una qüestió particular de la Corona d’Aragó que recuperara les rendes de la Corona, però afectà a les principals monarquies europees (Anglaterra i França). Les rendes reials tenien un origen divers, tant de dins com de fora del patrimoni reial, les anomenades rendes extraordinàries. En el cas de Castella, tenim rendes ordinàries i extraordinàries, com a Aragó. En les dues corones tenien diferents finances reials. La Corona de Castella tenia principalment les rendes ordinàries, que englobava les alcabales, tercias reales, aduanas (almojarifazgo), Servicios i montazgo i monopolis; les rendes extraordinàries, que englobava els serveis de les Corts, Aquestes rendes sols englobaven a les ciutats, les quals participaven en les Corts, i eren: Lleó, Zamora, Salamanca, Toro, Àvila, Segòvia, Sòria, Madrid, Guadalajara, Sevilla, Còrdova, Jaén... i, per altra banda, les rendes de les Contadurías (administracions reials que s’encarregaven de la recaptació d’impostos, trobant les contaduries d’Hisenda i les 4 ) i dels situados¸ eren les que servien per a pagar pensions, mercès, privilegis econòmics... A la Corona d’Aragó també hi ha rendes ordinàries i extraordinàries. Les ordinàries eren el patrimoni reial i els oficis reials, mentre les extraordinàries eren: Els Serveis de Corts que a diferència de Castella, des de l’Edat Mitjana, contava amb assemblees representatives pròpies de cada territoris (Aragó, Catalunya, València i Sardenya) on Ferran el Catòlic i els monarques posteriors van tendir a fer convocatòries freqüents de manera simultània en les assemblees peninsulars reunides a la ciutat de Monsó. Les Diputacions Generals eren les que gestionaven els impostos i recaptacions extraordinàries, eren independents funcionalment, és a dir, la monarquia no controlava els impostos decidits en les Corts encara que de vegades hi havia alguna excepció i es pareixia més a la situació castellana, els impostos extraordinaris que recaptaven eren les “generalitats”, aquestes diputacions, en el cas d’Aragó i Catalunya, van quasi monopolitzar, en els períodes sense Corts, la representació política del territori, que en el cas de València ho compartia amb la Junta dels Estaments. En el cas de Catalunya, la Diputació del General va tindre un gran protagonisme en el període previ a la consolidació dels RRCC, sent qui representava als nobles, tenint molts conflictes durant el regnat de Joan II, amb la revolta dels pagesos. Préstecs de les ciutats, especialment de les capitals. Aquest finançament es va buscar a través de préstecs, fent que el protagonisme de València durant l’etapa de Ferran II en aquest aspecte foren negatius per al desenvolupament econòmic de la ciutat, doncs prestaven uns diners que no tenien, tenint que vendre el deute públic que compraven els particulars a canvi d’uns interessos. Aquest préstec sols venia acompanyat de la devolució, no del pagament d’uns interessos. A més, s’aconseguien controlant indirectament o aprofitantse de les divisions internes de l’oligarquia governant. LA VIA MONÀRQUIA. ELS REIS CATÒLICS: UNIÓ, GOVERN I JUSTÍCIA Els RRCC intentaren imposar solucions semblants, adaptades a cada situació, en els diversos regnes, doncs el seu matrimoni no suposà una unió políticoinstitucional. Els testimonis de l’època que avalen aquesta unitat dinàstica són coetanis al procés de caràcter triomfalista però amb problemes com la violència i el seu final, de manera que hi ha testimonis de tasques de pacificació que portaren a cap els RRCC. Des de fora de la monarquia començà la percepció d’una unitat que en la realitat no va existir fins el segle XVIII. La realitat en alguns textos era explicada, sobretot textos castellans. En els segle XVII un autor afirmà que els regnes de la Monarquia Hispànica es van unir amb el concepte històricjurídic d’aeque principaliter, però cada territori va 5 conservar les seues singularitats i privilegis. Aquest concepte va ser emprat per a explicar la unió de les diverses diòcesis eclesiàstiques sense que cap d’elles fora precedent sobre les altres i continuaren funcionant de manera autònoma, per això es va aplicar als territoris hispànics, on cap territori estava per damunt d’altre. Elliot va parlar del concepte de la monarquia composta, que pot ser va ser el que millor va reflectir la situació de la monarquia en el moment; mentre altres van parlar d’un sistema imperial en compte de monarquia composta. Era una formació que es feia per política dinàstica, no per un pla polític o administratiu d’ampliar el territori, sinó que era una política que anava a la recerca d’ampliar el patrimoni dinàstic i els RRCC no es van plantejar cap unificació, doncs era una perill per als seus interessos intentarho, ja que la seua condició de reis es basaven en el context jurídic i polític de cada regne i canviarho suposava dubtar de la legitimitat del seu poder. Per això la monarquia va voler incorporar nous territoris a aquesta monarquia composta. Hi havia diferències jurídiques en cada territori. A Castella, tots els territoris tenien les mateixes lleis, amb una única assemblea representativa i tots els seus habitants tenen la mateixa naturalesa, cosa que es restringirà també per a Amèrica i Granada. En canvi, a la Corona d’Aragó trobem que cada regne é les seues lleis amb diferents mecanismes de desenvolupament i de trajectòria, cada regne té la seua assemblea representativa, menys Mallorca, la qual assistí a les corts catalanes en alguns moments fins que es formà la Cort de Mallorca. El concepte de natural també hi era canviant, doncs no existia un concepte absolutament distint a l’Edat Mitjana, considerantse estrangers els uns als altres dins de la mateixa Corona, estava regionalitzat encara que hi havia conceptes d’unitat que feien referència als altres territoris de la pròpia Corona. La preeminència del dret reial a Castella era evident però en alguns territoris, com les vascongades (País Basc i Navarra), hi havia drets forals. A la Corona d’Aragó, les lleis en els diversos territoris eren diferents però similars, especialment en el cas de Catalunya, Sardenya i València. El concepte d’estrangeria per tant era relatiu, doncs hi ha una unitat cara a l’exterior. El pactisme a Aragó era necessari per a la negociació de lleis i préstecs entre el monarca i els nobles, mentre a Castella l’eminència del rei era evident. Es cert que l’autoritarisme reial a Aragó anà en augment, provocant crisis als territoris i avançà amb el pacte amb les oligarquies. PRETEXTOS D’UNIÓ Els mecanismes d’unió van recórrer moltes vegades a argumentacions pseudohistòriques per a apel·lar a la restauració d’una hipotètica unió anterior (Restauratia Hispaniae). Així, faran referència a la Hispània romana, la visigoda... connectant amb una sèrie de profecies d’origen medieval que anunciaven períodes de grandesa de la monarquia, sagrada... que empraran els RRCC per a ferse veure com els encarregats d’encapçalar una creuada contra l’islam, doncs la idea de creuada encara vivia. Tots els fets que estaven succeint semblaven indicar que les profecies eren 6 autèntiques, com la Conquesta de Granada, la presència al Nord d’Àfrica, l’empresa americana, la conquesta de Navarra... Aquesta idea d’unió vindrà reforçada per la percepció de l’exterior, doncs identificaven als RRCC com uns monarques d’uns territoris units anomenats Espanya. La cultura de la cort també va estar present, atraient a les elits i convertintles en la noblesa cortesana. A la Cort es construirà un món de clienteles, on residirà el poder de la monarquia. A Castella, aquest model de Cort farà que el castellà esdevindrà la llengua de prestigi, iniciantse un procés de substitució lingüística en la noblesa. Hi havia interessos econòmics que connectaven l’interior peninsular a la perifèria, o el conjunt de la península amb altres territoris europeus, sorgint així relacions comercials i duaneres. Aquests interessos econòmics eren tan beneficiosos que es pensava en trencar amb ells. L’IDEAL DE JUSTÍCIA L’ideari principal era l’afirmació del poder reial, esdevenint com a l’acció de govern principal, la qual cosa assentava el seu domini. La justícia podia ser un premi o un càstig. El concepte de restauració de l’ordre públic no és simplement un concepte de la Cort, sinó que també connecta amb els interessos concrets de les ciutats i de les capes populars del camp, on es diu que els nobles havien volgut intervindre en els governs municipals, usurpat béns comunals... Amb els RRCC es va produir una restauració de l’ordre públic i, a Castella, la restauració de la pau a nivell local passà per la consolidació de la figura del corregidor. Els corregidors eren funcionaris nomenats per la monarquia i es convertiran en presidents dels Consells Municipals (cabildos) tenint com a funció el manteniment de l’ordre públic i el acabar amb les lluites que enfrontaven a les elits. Però aquesta funció tenia una conseqüència beneficiosa per a la monarquia, ja que permetia controlar molt directament la trajectòria dels municipis castellans. A la Corona d’Aragó, la política encaminada a controlar els municipis de reialenc de la Corona va començar abans de l’arribada de Ferran II, mitjançant la manipulació de les eleccions de les autoritats urbanes, instaurantse una relativa pau entre faccions. En el regnat dels RRCC es important la consolidació de la Hermandat. A principi del regnat dels RRCC l’ordre públic estava completament degradat, amb saquejadors de camins, conflictes d’ordre públic... però els reis van recuperar una forma de col·laboració, que ja existia abans de la seua arribada, era la Hermandat i els ajudava a mantindre l’odre a les ciutats, als camins i al camp. De fet, en les Corts de 1476 es va plantejar la reformulació d’aquesta institució i crear la Hermandat General la qual coordinaria els llogarets, viles, municipis... se li volia donar una certa jurisdicció i dins d’aquesta institució hi hauria petits esquadrons aportats pels municipis per a perseguir als delinqüents. 7 Aquestes quadrilles, dirigides per uns alcaldes, actuaven en nom de la corona i aplicaven les lleis i jurisdiccions corresponents, declarantse com a defensors de la pau i de la justícia. També es van crear Juntes Provincials que tenien funcions de caràcter organitzatiu i fiscal per a finançar, mitjançant les aportacions municipals, el funcionament de la Hermandat. Aleshores la monarquia aprofità que tenia tropes pagades per a certes guerres, destacadament com es va fer per a conquerir el Regne de Granada i reforçar l’exèrcit reial. Aleshores la monarquia controlava l’organització militar però no era finançada per ells. No obstant, no sempre es van poder reclutar tropes pagades per a les guerres, doncs els municipis deien que no eren la seua finalitat. EL GOVERN DE LA MONARQUIA No hi hagué un sistema administratiu únic o molt distint al que hi havia abans de l’arribada dels RRCC, per això era una monarquia composta. El que si hi hagué era un nou model per a poder ferlo compatible amb una monarquia unitària. Es van renovar i modificar institucions; els canvis i les innovacions van poder fer efectiu el govern de la monarquia en tots els territoris de manera coordinada amb la direcció única, que emanava de la Cort, i que cara a l’exterior es veguera una política única. Es van crear una sèrie de Consells (el de Castella el 1480 i el d’Aragó el 1494), els quals donaren pas a altres Consells més específics, donant pas al sistema polisenyorial i que serviria per a assessorar al monarca en la seua política. Només servien per a aconsellar no per a representar als territoris o prendre decisions. Al voltant d’aquests es van conformar certes autoritats, fent que els consells es convertiren en institucions pròpies de la monarquia, apareguent al mateix temps els virregnats a Amèrica, sent institucions específiques de la Monarquia Hispànica. En els Consells trobem la incorporació privilegiada dels lletres, sent l’element polític més important de l’administració central i territorial de la monarquia. A Castella apareixeran posteriorment la Cambra de Castella, que s’encarregà de la justícia, mentre que a Aragó s’encarregava el Consell d’Armes. Altre important va ser el Consell de la Inquisició, que serà una política coordinada dels monarques sobre temes religiosos, ideològics i polítics. Aquesta última institució destaca per la seua falta de tolerància i va ser el símbol de l’ideal religiós. En aquell context ideològic, per a legitimarse, els RRCC han de restituir als regnes peninsulars una puresa religiosa, amb idees que donaran pas a les idees de reforma a Europa. En aquest moment, la presència de la minoria jueva va ser instrumentalitzada per a justificar la creació de la pròpia Inquisició i la seua persecució, així com l’aparició progressiva de grups benestants conversos 8 provinents de judaisme. La monarquia per a legitimar el seu poder, havia de sostenir a l’Església romana i calia reprimir qualsevol perill cap a l’Església de Roma. La persecució cap als jueus portà a l’odi dels qui proliferaven aquesta religió i als qui l’havien practicat, és a dir, els conversos. Al costat d’aquesta situació puntual de l’existència d’una minoria jueva i de conversos, trobem a la decadència de l’Església i la necessitat d’una reforma, cosa que provocà que la monarquia intervinguera. Mentre els conversos i jueus foren emprats com a justificació per a crear una nova Inquisició, entenentho com un tribunal eclesiàstic. I ara, amb els RRCC, es va voler controlar la institució i que no depenguera del Papa, amb el que van negociar i rebrien algunes concessions, encara que també tingueren negatives. Hi hagué una sèrie de reformes financeres, doncs es van reassumir les mercès el 1480, recuperant els béns cedits de 1464 i creant un efecte desigual sobre la noblesa. No obstant la noblesa acabà reforma i, la Corona, encara que havia recuperat una sèrie de bens, també va poder accedir al control de les ordres 9 militars. Les 3 grans ordres militars castellanes tenien molt de territori i grans riqueses. Cadascuna d’elles estaven dirigides per un gran mestre i estaven conformades per uns cavallers que tenien que jurar una sèrie de vots, a més, tenien certs privilegis. Aquests cavallers també eren administradors vitalicis d’algunes de les possessions que tenien les ordres militars. A partir de finals del segle XV, el mestre general de l’orde serà el monarca amb el beneplàcit de la Santa Seu, fent que aquestes tingueren més riquesa i patronatge. El sistema de recaptació per arrendament va ser substituït per l’encabezamiento d’alcabalas, on els municipis es comprometien a donar una quantitat de diners a la Corona. Es va dir que aquest canvi es donà amb l’expulsió dels jueus, que finançaven a la corona. Els qui es beneficiaren foren les oligarquies urbanes, consolidant la seua posició al front dels municipis i gaudint de grans prerrogatives fiscals; a més, el monarca s’asseguraven una sèrie d’ingressos. A Aragó es convocaven Corts, que també tenia una gran funció econòmica, per a poder recaptar diners i s’activà sobretot durant la guerra de Granada o amb l’ofensiva del Nord d’Àfrica. Aquest mètode beneficià més a Castella. A més, Ferran II va obtindre préstecs a través del deute públic, fent que les ciutats aragoneses s’endeutaren. La pressió sobre els clergues van augmentar amb les accions de política exterior que demanaven grans subsidis, així com la Butlla de Creuada, que donà grans beneficis a la Corona. Qui comprava aquesta Butlla aportava diners a la causa de la guerra contra l’islam. LA MONARQUIA EN SUSPENS Amb la mort d’Isabel, el 1504, quasi es va desfer tot el que havia fet junt a Ferran II. La Corona de Castella va recaure en mans de la Princesa Joana, amb el rei consort Felip; no obstant, per la declinant situació de la filla d’Isabel I, aquesta demanà al testament que el regent fora el seu marit, rei d’Aragó i pare de Joana, Ferran el Catòlic. Aleshores aquest últim era qui governava en la pràctica. Amb Felip l’Ermós es vam donar una gran quantitat de mercès i luxes i va augmentar la impopularitat de l’entorn flamenc, recordant la seua procedència, donant una mala imatge a la Corona. Però aquest morí prompte, el setembre del 1506, desencadentse una nova situació d’inestabilitat, doncs una part de la nobles s’oposava a Ferran II. Però actuà el Cardenal Cisneros, com a Canceller Major del Regne, el qual demanà a Ferran que tornara. El Cardenal Cisneros va ser molt important en aquesta època en l’àmbit religiós i polític, sent un gran protagonista en l’expulsió i conversió dels musulmans dels regnes. Per això la gran conversió del 1502 va estar protagonitzada pel cardenal. Ferran es trobava a Nàpols, aconseguint que el regne italià es vinculara més als territoris peninsulars. La situació era de gran inestabilitat i tingué que acudir personalment per a resoldrela i cessà a Gonzalo Fernàndez de Córdoba 10 com a virrei, el qual s’estava apropant molt a França. Es feren una sèrie de reformes, considerantse el territori com un territori virregnal, aconseguint un major control de la monarquia. També es va conformar el Gran Consell de Nàpols, la qual cosa era una cosa equivalent al tribunal i consell polític dels virreis. Quan Ferran tornà a Castella, on portaven mesos de desordre similars als del segle XV. Allí es trobava Cisneros, que recolzava a Ferran i aconseguí el suport de les ciutats, batent als nobles contraris mitjançant tropes reclutades pel cardenal i on Ferran actuà per a finalitzar la repressió. Els últims anys no foren massa complicats per a regnar Castella però si hi hagué una comissió privilegiada de col·laboradors pròxims a Ferran que aconseguirem portar a cap la política desitjada pels monarques. EXPANSIÓ DE LA MONARQUIA L’expansió cap a Granada és coherent amb la política exterior que aplicaren els RRCC, amb la recerca de la unitat peninsular. Es veia com una empresa atractiva i que assegurava una expansió econòmica, pel mercat d’or. Va mobilitzar a la societat peninsular i als RRCC, doncs el complir amb la funció d’unitat demostrava que les profecies que demostraven la unitat de la cristiandat i l’arribada a Terra Santa pareixia que anava complintse gràcies a Isabel i Ferran. També es va parlar d’una rivalitat entre Castella i Portugal doncs hi havia una competència per territoris en una mateixa direcció. L’esperit de la unificació cristiana a la Península va ser un aspecte motivador molt destacat. A més, el perill musulmà per l’obstacle que suposaven per a connectar als europeus i connectar Europa amb Àsia, suposaven un gran pes ideològic i religiós. La noblesa andalusa, amb plena dinàmica d’expansió feudal, pressionaven al Regne de Granada, tenint un paper important. I, de fet, un noble va propiciar l’inici de la guerra. El 1481 els granadins ocupen un territori d’un marquès, el qual reaccionà i ocupà un territori estratègic dels granadins, era el territori Alhama el 1482. L’economia granadina no estava en el seu millor moment i de les finances públiques calia pagar les pàries, l’exèrcit i l’administració. Finalment es posà setge a Alhama, precipitant la intervenció dels RRCC, doncs Alhama era un lloc estratègic. Ferran II va ser el gran actor de la conquesta i demanà finançament a les cort d’Aragó. La seua estratègia va ser conquerir el regne com si estiguera partit en dos i finalment assaltar a la família reial granadina. La conquesta del sector occidental també va ser essencial, amb la conquesta de Ronda el 1485, Loja el 1486 i Màlaga el 1487. Després de la caiguda de Málaga van capitular un gran nombre de territoris davant de les tropes dels Reis Catòlics, concentrantse les accions en el sector oriental, aconseguint capturar Baza i Almeria el 1489. El regne de Granada al poc de temps de ser conquerit, al febrer del 1502, es 11 produeix la conversió obligada de tots els musulmans de la Corona de Castella, inclosos els granadins. Mentre a la Corona d’Aragó arribà més tard, el 1525. La Guerra de Granada va ser un procés ràpid, precipitat per la intervenció de Cisneros el 1489 que acabarà amb un període de major tolerància. Els musulmans de Castilla van ser obligats a batejarse o sinó serien expulsats. Els primers interessats en la no expulsió eren les autoritats, sobretot després de veure les conseqüències de l’expulsió dels jueus. L’EXÈRCIT DELS REIS CATÒLICS Fou un exèrcit que s’ha dit que naix a partir de les tropes convocades per a la conquesta de Granada, amb tropes senyorials, hosts dels concejos o les mesnaves, tropes de la Hermandat i tropes formades per professionals. La guerra de Nàpols, la del Nord d’Àfrica i la de Granada seran els escenaris per a provar aquest nou exèrcit i aconseguir tenir un exèrcit permanent. Es creà una ordenança específica de l’exèrcit i la seua organització va ser: Companyies: capità, alferes, sergent, caporals i soldats. (les companyies estaven dividies per esquadres). El terços estaven dirigits per un coronel i diversos terços formaven un exèrcit dirigit per un mestre de camp. Esquadrons. Armament: piques, rodeles, ballestes i espingardes. A part de l’estructura trobem una moral col·lectiva i una disciplina que caracteritzaria durant molt de temps a l’exèrcit de la monarquia catòlica. Aquesta moral va ser retroalimentada per una ideologia justificada amb la predestinació, defensa de la fe, raons dinàstiques...internament aquests exèrcits crearen un món i els privilegiava, consolidantse uns valors militars propis de la noblesa com a valors de referència, un funcionament intern caracteritzat per una contínua disciplina, considerantse superiors a la resta de la societat. LES GUERRES D’ITÀLIA Amb l’ocupació del N d’Àfrica i el control del sud d’Itàlia hi ha un control del 12 Mediterrani Occidental, el qual proporcionava un control de les comunicacions i del comerç, servint també com a punt de contenció del perill curt, ja present als Balcans i dificultant la connexió d’Europa amb els mercats asiàtics. Al costat dels arguments polítics i ideològics emprats, i sense que siga contradictori, trobem el mercat de l’or, de les espècies, de la seda, dels esclaus... que duu a terme una política de descobriments que portarà a una política d’expansió (sobre Àfrica i Amèrica), i que alimentava els arguments ideològics com a símbol del nou temps i de la unió de la cristiandat. Però tot açò no acabà amb la fi del regnat dels RRCC sinó que continuarà amb els seus hereus, destacant sobretot a Carles V i Felip II. Altres monarquies també volien basar el seu poder amb arguments semblants, trobant a la monarquia francesa com a la gran competidora, considerantse hereva de tindre la voluntat de poder fer qualsevol creuada contra els musulmans. Els monarques francesos es consideraven hereus dels Anjou de Nàpols, descendents de Carles d’Anjou, que havia arribat al Regne de Nàpols, al qual vinculava el títol de Rei de Jerusalem. Per tant, hi havia un dret de governar en una hipotètica Terra Santa. Les pretensions dinàstiques dels monarques d’Aragó també estaven presents, doncs Pere III havia estat proclamat rei de Sicília paral·lelament a Carles d’Anjou a Nàpols. Així, el regne de Sicília i de Nàpols estarà n sota dues administracions diferents. Caldrà esperar al segle XVIII amb la desfeta de la monarquia espanyola, quan es cree el Regne de les Dues Sicílies. Quan s’extingeix la dinastia dels angevins a mitat del segle XV a Nàpols, Alfons el Magnànim ocupà el territori (dinastia Trastàmara), aleshores Ferran II com a cap del llinatge es considerà legítim dels drets del Regne de Nàpols. Carles VIII de França ocupà Nàpols el 1494, amb el recolzament de Milà i la passivitat de Venècia, mentre la Santa Seu estava impotent. Ferran II creà una lliga santa, on participà el Papa, i aconseguí fer lluny a Carles VIII de Nàpols. Lluís XII, duc d’Orleans, esdevé rei de França amb la mort de Carles VIII. Aquest tenia una vinculació directa amb el ducat de Milà i el reivindica. Milà fou ocupat entre el 1499 i el 1500 però amb l’objectiu de recuperar Nàpols, no obstant, la diplomàcia va prevaldre a la guerra, amb el Tractat de Granada, quedantse el Ducat de Calabria Ferran II i Lluís XII es quedà amb la part del nord (on estava la capital, Nàpols). Evidentment es va precipitar la guerra, amb batalles importants com la de Cerignola, Garellano (1503) i Gaeta (1504), passant Nàpols a mans de Ferran el Catòlic. Ara, a través de la diplomàcia, Lluís XII intentà casar la seua filla amb el futur Carles V, però el matrimoni no arribà. El que si que arribà fou el matrimoni entre Ferran el Catòlic i l’hereva de Foix, que si tenia fills els drets de Nàpols passarien a aquest. 13 CAMPANYES NORDAFRICANES La conquesta del regne de Granada no volien trencar la continuïtat de fer factible el nord i el sud de l’Estret. Des del XIII, el N d’Àfrica s’estava separant, arribant al segle XV amb diversos regnes, on destaquen Hàfsídes (Tunis), Zayyànides (Tlemcen) i Marínides (Marraqueix). Aquests lluitaven entre sí i a finals del segle XV hi hagué moviments religiosos radicals que compliquen les confrontacions socials i econòmiques internes. Es volien controlar les rutes de comerç de sedes, esclaus, or... El duc de Medina Sidònia al servei dels RRCC ocupà Melilla el 1497, després s’ocupà Cazaza el 1505 i després hi hagueren campanyes més intenses i capitanejades per Ferran el Catòlic. El 1509 s’ocupà Orà i, entre el 1509 i el 1510, s’ocupà Bejaïa i Trípoli. No obstant, l’illa de Gerba no es va poder conquerir el 1510, paralitzant l’expansió i noves accions sobre el Nord d’Àfrica, de moment. LA INCORPORACIÓ DE NAVARRA La confrontació entre la monarquia catòlica i la francesa arribà a tindre conflictes dins del mateix regne dels RRCC. Veiem una divisió del regne de Navarra, entre agromontesos, amb influència francesa i dirigits per Joan III i Catalina de Foix els quals s’havien aliat amb Lluís XII; i els beamontesos, d’influència castellana. El 1463 Castella havia incorporat la part occidental del regne de Navarra, al Nord veiem uns dominis de la Casa de Foix. Els monarques navarresos s’aliaren amb França per fer front a la pressió castellana, que era molt forta. La conquesta de Navarra s’incorpora en el context del conflicte entre Ferran II i Lluís XII. Ferran el Catòlic es va aliar amb el jove Enric VIII d’Anglaterra, organitzant una acció contra possessions de Lluís XII prop de Baiona i que acabà arrimantse a Pamplona; aquesta ofensiva va estar dirigida pel Duc d’Alba. El Regne de Navarra va ser ocupat molt fàcilment, deixant a Ferran les mans lliures per a noves confrontacions. Lluís XII estava enfrontat al Papa, Juli II, i convocà un Concili de cardenals pròxims a la monarquia francesa, celebrat a Pisa, i declarat pel Papa com un Concili Cismàtic. Per tant, qualsevol acord pres a aquesta reunió conciliar seria considerat il·legítim. A més, es llançà una excomunió contra Lluís XII i tots els seus aliats, entre ells el monarca de Navarra. Açò implicava pedre totes les possessions. L’argument emprat per Ferran el Catòlic serà la incorporació del regne de Navarra a Castella, doncs el rei navarrès havia estat excomunicat. Així, Ferran el Catòlic va mostrar la legitimitat de quedarse amb el Regne de Navarra per l’excomunicació del monarca navarrès. El 1512 un exèrcit franconavarrès posà setge a Pamplona, que resistí amb les tropes del Duc d’Alba. Navarra significava un espai estratègic important per a Castella més que per a Aragó, per això el 1515 acabà incorporantse a la Corona de Castella de manera oficial a les Corts de Burgos, encara que va mantindre les seues particularitats. 14 Els anys següents veurem intents fracassats dels francesos per a intentar restaurar al monarca navarrès o bé rebel·lions locals promogudes pels agromontesos per tal de lliurarse de Ferran II. El fill de Joan i Catalina, Enric II (1518 – 1555), acabarà controlant la zona que està a l’altre costat dels Pirineus i serà una Navarra molt més reduïda territorialment. Aquests territoris es deien territoris d’ultrapuertos. Territori incorporat a Castella en 1463 Dominis de la Casa de Albert Dominis de la Casa de Foix Territori conquerit y annexionat per Castella en 1515 Baixa Navarra, territori abandonat por Castella entre 1521 y 1530 on seguiren regnant els Albert. El títol de Reis Catòlics els van rebre Isabel I i Ferran II el 1496 amb una concessió papal pels serveis donats, com la lluita contra els jueus i contra els maumetans, la conquesta de Granada, continuar la pressió contra els musulmans... Aquest títol significava premiar a la monarquia dels RRCC en contra de la monarquia francesa. De tota manera, els monarques francesos tenien el títol dels Reis Cristianíssims. Amb la caiguda del lideratge dels emperadors germànics, el lideratge havia passat a la monarquia francesa i ara estava passant a la monarquia catòlica. No obstant, amb la concessió del títol hi havia una aposta de futur més que una realitat, doncs el regne dels RRCC estava per construir. Amb el Cisma de Pisa el 1611 la Monarquia Francesa quedava castigada amb l’excomunicació del seu monarca. Al llarg de l’època moderna aniran donantse arguments per a legitimar la primacia de la monarquia catòlica en la cristiandat. 15 TEMA 2. GOVERNAR EL MÓN (1516 – 1598) L’HERÈNCIA DE CARLES V L’herència de Carles V del Sacre Imperi i I de Castella i Aragó era molt gran, doncs tenia herència dels Trastàmara i dels Àustria. De la seua avia i el seu avi, els RRCC, va rebre Castella, Aragó amb llurs dependències a Itàlia, Àfrica i les Índies. Dels seus avis d’Àustria va rebre les terres patrimonials dels Habsburg, Flandes, Borgonya i la possibilitat d’elecció imperial. Aleshores, Carles V va tindre un bon nombre de títols, fent que la monarquia catòlica s’haguera convertit en un imperi mundial. No obstant, la historiografia no es posa d’acord en si era una monarquia composta o un sistema imperial, encara que si que està clar que intentà crear una xarxa imperial centralitzada per a poder governar. El model d’unió dinàstica entre Aragó i Castella es va ampliar i adquirí una gran extensió. Malgrat esta potència territorial que fins i tot als inicis del regnat de Carles V ja està assolida, les crisis continuen manifestantse després de la mort de Ferran II, doncs s’entrà en un moment de confusió i de problemes interns. Paral·lelament la reorganització administrativa que es continuarà per Carles V i després per Felip II, la reafirmació d’aquests principis de mantenir la idiosincràsia dels territoris que se van conquerint i annexionant com els americans que rebran una autonomia de funcionament dins de la Corona Castellana. Així passarà en tots els territoris de la monarquia. Aquesta reforma administrativa ajudarà a que es superen les dificultats i a que continue l’expansió, la qual continuarà fins la dècada dels 80 del segle XVI, amb la incorporació de Portugal i del seu imperi. No obstant, en aquests moments, la formació política de la Monarquia Hispànica tenia elements que auguraven una decadència, per això des de la dècada dels 60 del segle XVI amb la guerra contra els PPBB, la Treva dels 12 Anys i la independència de Flandes es començà a veure un retrocediment del poder hispànic, més marcat al regnat de Felip II. La monarquia mostra, amb Felip II, les seues limitacions per a fer front a un mapa polític i religiós que anava canviant al llarg del segle XVI. 16 LA RUPTURA DE L’EQUILIBRI: COMUNIDADES I GERMAMIES La ruptura de l’equilibri i d’aquesta monarquia es veu primerament a les Germanies i a les Comunitats Castellanes. La fragilitat de la monarquia dels RRCC esclatà als primers anys del regnat de Carles V, perquè la pau entre la Corona, la noblesa i les ciutats assolida pels RRCC a la Corona d’Aragó era difícil de mantindre amb una escalada fiscal i amb les exigències financeres que suposava la política exterior. La noblesa castellana continua amb una política feudal, volent incrementar les seues rendes a través dels mecanismes tradicionals. Aquest increment es considerava una qüestió prioritària per la pujada de preus que estaven sofrint, la qual té una dinàmica pròpia interna en els territoris peninsulars, a més del devaluació de la moneda. Aleshores la noblesa va voler augmentar i fer més fortes les seues clienteles i necessitava mantenir un increment de despeses sumptuàries, símbol de poder. Açò estava vinculat als vassalls, que cada volta estaven més pressionats, per això veurem moviments antisenyorials. A més, les ciutats de jurisdicció reial van estar cada vegada més influenciades per la noblesa. La monarquia havia necessitat i continuava necessitant un finançament per a les guerres, necessitant augmentar la pressió fiscal, necessitava reforçarse amb clienteles no sols nobiliàries sinó també del patriciat urbà. Aleshores la pressió fiscal havia augmentat molt i tenia que superar una contradicció, doncs es volia reforçar a les clienteles. Tant a Castella com a Aragó açò passava per una pressió fiscal, tant dels nobles com de la Corona, a les ciutats. També veiem un increment de l’endeutament públic i una major pressió sobre els pecheros, és a dir, grups socials que paguen impostos i no són privilegiats. També trobem una polarització entre el que podria anomenarse burgesia, els grans mercaders o els mestres gremials que estaven més prop de la noblesa i de la petita noblesa (els hidalgos, lletrats...) que acabarien distanciantse, quant interessos econòmics i polítics, de la majoria dels menestrals (artesans) i d’aquells que vivien d’un salari petit o eren vassalls d’algun senyor. Es deixava fora a una petita noblesa que estava lluny dels interessos de la noblesa territorial però que també ho estava de les oligarquies urbanes, sent un grup opositor a les Comunitats Castellanes. A més, l’espai peninsular era un escenari d’alarmes i problemes que podien vindre d’una societat de l’Antic Règim, com les epidèmies o les crisis de subsistència o conflictivitat social a través dels bàndols. També hi havia perills, de vegades imaginaris i de vegades reals, com podien ser els jueus o els corsaris. Les reaccions de la població per intentar fer front a aquestes alarmes donaran a una situació conflictiva que desencadenarà a aquests dos grans conflictes. 17 La situació del món mediterrani cada vegada és cada vegada més complicada per les amenaces que venen d’Àfrica, les lluites de bàndols, crisis de subsistència, epidèmies... tot açò serà elements de conflicte i temors entre la població, que buscarà solucions en el radicalisme religiós. El retorn de Carles V va portar a una situació fràgil, doncs desconeixia la realitat en la que es trobaven els territori peninsulars, començant a hi haure certes revoltes (1517 – 1520). A Castella veiem un protagonisme dels patriciats urbans i una activitat dels productors de teixits de llana, a més veiem una rapacitat del seguici reial amb la concessió de rendes i oficis, la inquietud per l’eixida de metall i la violació de la “naturalitat”. Un nebot de Carles V va accedir a la seu de l’arquebisbat de Toledo, que era la més prestigiosa de la Corona, sent altre detonant de les revoltes. Carles V va recórrer a la convocatòria de Corts el 1518 que coincidien el primer subsidi i es reconegué a Carles com a monarca, junt a sa mare, li recordaren les seues obligacions cap al regne i li instaren a que seguira una política nacional castellana. Però la pràctica de govern va ser completament oposada, el clan dels flamencs, encapçalats pel senyor de Chièvres va entrar a per totes en càrrecs i prebendes a Espanya i Amèrica, produintse un gran descontent. El 1519 va morir l’emperador Maximilià (avi de Carles) i ell era el destinat a convertirse en el nou emperador, elegit pels electors imperials 5 mesos després de la mort del seu avi. La política tradicional castellana havia dedicat els subsidis de corts per a raons molt més immediates (defensa del territori, defensa de la cristiandat...) i no per a un finançament d’un projecte polític i imperial que forçava un subsidi extraordinari, immediat i massa gran. No obstant, a les corts castellanes de 1520 es va donar aquest subsidi doncs els defensors de Carles van emprar brillants arguments per a defensar la importància de la coronació de l’emperador. Mentre a València hi havia unes tensions pel govern local trobant activitats de menestrals i llauradors, donant origen a les Germanies. Es van aplaçar les Corts que hi havia programades, en gran part per la mort de Maximilià, fent que s’armaren les milícies i que es fundara la Germania. El descontent valencià era provinent d’una pressió fiscal que s’havia produït a partir de la política de préstecs a la Corona, la qual havia adquirit un caràcter exponencial amb Ferran el Catòlic, provocant l’emissió de deute públic per part de la ciutat del qual s’havia de pagar interessos i seria, al mateix temps, garant. La pressió fiscal havia tocat sostre i es veia com la conseqüència del mal govern de l’oligarquia urbana de València. La necessitat de salvaguardar el bé comú està patent a l’estiu del 1519 quan els gremis es van mobilitzar per a defendre’s dels corsaris i la monarquia, necessitada de suports, acceptà inicialment les demandes dels menestrals i la formació de la Germania (formada pels menestrals dels gremis i un representant dels llauradors de l’Horta de València). 18 La Germania anà conformant un ideari: la protesta front a la pressió fiscal i contra el monopoli del govern, així com la defensa del territori i del bé comú, connectant amb les reivindicacions del camp i de municipis que abans eren de reialenc i ara eren terres de senyoriu (Elx, Sogorb...) La conflictivitat tant en Castella com a la Corona d’Aragó i que acabaran desembocant en guerres civils, produí molts problemes econòmics i donaran pas a un sentiment de marginació per part d’alguns territoris de la Monarquia Hispànica. Aquests moviments donaren un gran nombre de problemes d’extrema complexitat, no obstant les reivindicacions no eren les mateixes a ambdues corones. LES COMUNITATS CASTELLANES L’accessió de Carles a la corona imperial havia augmentat el descontent a Castella. Les ciutats portaven la veu cantat del descontent. Els frailes eren eficaços portadors de crítiques contra els governants; la noblesa es considerava marginada pels flamencs i afavorí el moviment. A més, l’agitació era important a Toledo abans de la celebració de les Corts, destacant Segòvia també com a epicendre de les revoltes. Un intent de repressió per part del govern reial va concloure amb l’incendi de Medina de Campo. Aquest fet, en part accidental, va provocar una insurrecció generalitzada en ambdues Castelles. El moviment de les “Comunidades” es va estendre amb rapidesa, no obstant no va triomfar a tots els llocs, per exemple a Andalusia la força de la noblesa va impedir que la insurrecció s’estenguera; així doncs, les grans ciutats andaluses no van estar representades a la Junta Santa d’Àvila, la qual funcionava a la vegada com a Corts i com a govern, i amb la funció d’elaborar un programa: Política interior i exterior sotmesa als interessos del regne. Prohibició de mercès a estrangers. Reivindicacions de les Corts com escenari de la legislació A Tordesillas, els dirigents comuners intentaven obtindre l’adhesió de la reina Joana, però l’estat mental d’aquesta no permetia grans esperances. Al mateix temps es produïa una radicalització del moviment que va prendre una orientació antisenyorial i antinobiliària, atacant també els privilegis dels eclesiàstics i de la Inquisició. La radicalització social de les Comunidades va fer que l’aristocràcia tancara files en torna l’autoritat reial. El propi Carlos va actuar amb habilitat nomenant coregents junt al cardenal Adriano, dos grans caps de l’aristocràcia castellana: l’almirall i el contestable (setembre de 1520) A pesar de diversos intents de reconciliació es va arribar a una ruptura obert entre els regents i els comuners. Les hostilitats es van lliurar principalment a la província de Valladolid. A més, els reialistes s’apoderaren de Tordesillas. Una encertada acció comunera dirigida per Juan Padilla no evità el resultat final. Les forces unides van obtindre la victòria decisiva a Villalar (abril de 1521), encara que Toledo, que havia sigut el bressol de la comunitat, va resistir fins el 1522 baix la dircció del bisbe de Zamora, Acuña, i de Maria Pacheco, viuda de Padilla. Aquell mateix any va regressar Carlos com a Emperador. 19 La derrota de les Comunidades va confirmar el poder de la Corona en el plànol polític i de l’aristocràcia en el social. No obstant, moltes de les peticions concretes dels comuners van ser portades a cap a la pràctica per l’emperador, que en va hispanitzar al seu equip de govern i a la seua pròpia persona. GERMANIES (15191522) La Germania, des del punt de vista militar, es basa en la host militar. Naix al voltant del 1519 i va radicalitzantse el 1522, amb l’objectiu de buscar la justícia i el seu radicalisme mil·lenarista acabarà afectant als musulmans. Els interessos dels agermanats estan generats en l’espai urbà, sobretot artesans, però poc a poc es sumen altres sectors. Però entre els agermanats no trobarem mai cap privilegiats, sinó sols menestrals i membres del camp. Els personatges ajusticiats són membres de sectors privilegiats o cavallers. Els enemics eren la noblesa, la jerarquia eclesiàstica, les autoritats locals, els grans mercaders, els grans productors gremials... i pretenia preservar l’organització medieval de l’economia urbana en una situació de crisi des del punt de vista fiscal, econòmic... Aquesta organització medieval es basava en el proteccionisme dels productes locals i l’oposició a l’arribada de productes estrangers dels grans mercaders. Per tant, trobarem resistència a pràctiques mercantilistes que havien adoptat, des de finals del XV, els grans productors locals. És una postura conservadora, però que posava en qüestió la postura política que estava consolidada en aquell moment. Es pretenia arribar a una democratització del municipi mitjançant l’enfortiment del Consell General. Aquest moviment revolucionari pretén apel·lar al passat, a la tradició perduda per culpa dels sectors privilegiats i recuperar el paper polític. Es pretén una major presencia política i un major accés als càrrecs polítics municipal per part dels menestrals. L’estructura dels governs municipals era igual a tota la Corona, mitjançant la insaculació, que perpetua el poder de les oligarquies. Per tant, donar més poder al Consell General front al Consell Secret és una contradicció respecte a l’evolució que havia tingut el municipi. Altre objectiu era la reducció d’impostos, objectiu no sols polític, sinó de sanejament de l’administració ciutadana. Alguns historiadors donen molta importància a aquesta tasca de rebaixar el deute públic, altres donen més importància a les mesures de supressió d’impostos, etc. El finançament durant el govern agermanat va ser caòtic, doncs a penes hi havia ingressos, i els privilegiats formaren un bloc antiagermanat. Així, el finançament de la causa contra la germania tindrà com a conseqüència la repressió, no sols sobre les persones, sinó també sobre les ciutats. La supressió d’impostos també va provocar que, si algun arrendador era 20 agermanat, tenia que abandonar el lloc, doncs no podria recuperar els diners. Per tant, era impossible dur una política a curt termini amb aquestes mesures. En el cas de la Germania rural, quan comencen a adherirse els camperols antisenyorials al moviment, el programa d’actuació seria buscar la supressió de la jurisdicció senyorial en determinats llocs, que abans eren de jurisdicció reial, i així lliurarse de la pressió senyorial. Les revoltes van ser molt radicals al camp valencià, i adoptaran les idees mil·lenaristes que donaran lloc a la figura de l’encobert. L’organització militar de la Germania es basava en la host, la organització medieval dels gremis, i les milícies es podien menejar en moments d’emergència. Tindrien una estructura jeràrquica, i depenien dels governs municipals, on es formarien les Juntes dels Tretze. Eren assemblees constituïdes per representants dels gremis i barris, i hi hauria una Junta Suprema elegida anualment, de la qual depenien les Juntes locals. La vertebració era prou forta i els mecanismes de cohesió es basaven en l’ajuda mútua. Els cronistes de l’època afirmen que hi ha aspectes revolucionaris en el moviment, doncs els menestrals eren conscients de que tenien una gran força política i tenien la capacitat de fer front als privilegiats. A més, la culpa de la situació de les classes populars era culpa d’aquella oligarquia, que havia monopolitzat el poder local. També presumien de la seua fidelitat al monarca, doncs no el consideraven l’enemic, sols al govern, i volien erigirse com protagonistes de la regeneració de la vida local. Els agermanats tenien obsessió per mostrar la seua fidelitat a la monarquia, però al final la radicalització farà que aquesta fidelitat desaparega, doncs van crear disturbis a València i van organitzar Juntes revolucionàries, arribant a expulsar el virrei de València, Mendoza. Aquest organitzarà una oposició contra la força agermanada al mateix temps que s’amplia el conflicte, però serà derrotat a Gandia pel general agermanat Vicente Peris. Posteriorment, s’inicia una política repressiva que afectà als musulmans. El 18 de juliol del 1521 l’oposició guanya terreny respecte al moviment agermanat i poc a poc, el bàndol agermanat es deixa seduir per la figura de Carles V, que es presenta com a nét de Ferran el Catòlic i, a finals del 1522, Xàtiva i Alzira capitulen, quedant sols Mallorca com a reducte de la Germania. La relació entre la Germania de Mallorca i la de València és que quan s’acaba amb la de València s’inicia amb la repressió contra la mallorquina. En ambdós casos es van fer Decrets de Perdó, també en el cas de les Comunidades, doncs era impossible castigar a tots els participants. Sols es va reprimir als 21 dirigents dels moviments, que serien els que no rebrien aquell perdó. Inicialment sols hi ha un centenar d’execucions però la repressió a València es va allargar uns 50 anys. Aquesta repressió s’inicia després de la capitulació de València, sent al principi benvolent però després es va fer més cruenta, doncs el moviment agermanat seguia viu en alguns llocs, com Alzira i Xàtiva. Les diverses crisis que van afectar al País Valencià a l’època moderna van acabar beneficiant als estaments privilegiats, que a la llarga beneficiava a la Corona. El reforçament dels privilegiats i el seu apropament a la Corona va acabar sent una constant. La repressió es va projectar sobre les persones, sobre els béns... hi ha diversos edictes de perdó però acompanyats d’excepcions: si el primer perdó es publica després de la capitulació de la capital, va afectar sols a una cinquantena de persones, el 1521, on hi havia una gran quantitat d’integrants de la Junta dels 13, havent 186 excepcions. Després de la caiguda de Xàtiva i Alzira el setembre del 1522 hi hagué una sèrie d’execucions humaníssimes a la zona d’Ontinyent. Aquesta repressió sobre les persones iniciades pel virrei provocaria més de 150 executats arrels dels judicis de Mendoza. La majoria dels agermanats acabarien desterrats o exiliats, al llarg del 1524 conforme augmenta la repressió. Les xifres extraoficials, documentades en dietaris de l’època, parlen, en el cas de la repressió posterior a la Germania, de més de 800 execucions com a conseqüència de la repressió, la qual era selectiva tant a la capital com a la resta del País. Aquesta repressió també va tindre cabuda sobre els béns, sent una novetat per la seua manera d’organització i extensió, sent la primera vegada que passava a la història peninsular, amb el pagament de multes sobre els oficis i gremis, les quals arribaran fins a la meitat segle i que aniran a parar a la Corona i a la concessió de mercès. El deute públic municipal es va tindre que responsabilitzar del pagament de les multes, doncs la caixa dels municipis estava buida i açò es traduïa amb un augment de la pressió fiscal sobre els ciutadans. Sols la ciutat de València, per les multes municipals, a gremis i a individus va tindre que pagar més de 400.000 lliures. Aquestes xifres, comparades amb un servei econòmic acordat a les Corts, eren més grans de les que les Corts pagaven per convocarse (100.000 lliures). Els oficis hagueren de contribuir i foren els destinataris de la repressió col·lectiva per excel·lència, significant la marginació dels menestrals al poder polític i la seua ruïna econòmica. Segons Martí de Viciana, autor d’una obra publicada en castellà, encara que inicialment escrita en català però que pel seu contingut no ha arribat als nostres dies, parla de que les pèrdues econòmiques van ser de mes de 2 milions de ducats i que les persones castigades físicament i d’altres que sols foren castigades 22 econòmicament van veure com els seus béns eren expropiats, sobretot a les zones que eren més fidels als moviment agermanat. Per tant la repressió dels agermanats va tindre grans conseqüències a la història del País Valencià. Demogràficament es calcula que les morts del conflicte arribaren a 15.000 i, per tant, la repercussió demogràfica i econòmica va ser important. Aleshores, València va deixar a un costat el segle d’Or del segle XV i deixarà de ser el recurs indispensable de la Corona. En conclusió, a banda de les conseqüències, el que queda de les Germanies és la qüestió morisca. LA MONARQUIA COM A CONQUESTA. EL GOVERN MITJANÇANT CONSELLS La política dinàstica de Carles V seria el desencadenat immediat d’eixes revoltes i això provocaria i xocaria amb la política seguida anteriorment en la corona de Castella i la d’Aragó i xocava en lo que els súbdits esperaven del monarca. Després de superar les revoltes, la monarquia es centrarà en construir un discurs polític i una estructura que foren útils per fer compatibles les diversitats i que a mateix temps fora posar la incorporació de noves terres per herència i per conquesta. Així es farà factible la incorporació de Portugal entre altres. És a partir de Carles V quan el sistema que veia des del Consell de Castella a l’any 1480, el d’Aragó (1494) o el de la Inquisició (1483) és quan es desenvolupa el caràcter polisenyorial de la monarquia. Entre els consells que es creen esta el consell que serà el nucli directiu de l’imperi: el Consell d’Estat on es discuteix i s’elabora la política de la monarquia. La territorialització de la Corona d’Aragó es un procés per fer factible que la Corona s’integre dintre de la monarquia multinacional. El Consell de Guerra i el d’Hisenda es crearen el 1523 i són subalterns del Consell d’Estat. La presència de lletrats és menor que al Consell de Castella o Aragó, encara que al segle XVII la presència de lletrats serà paral·lela a la noblesa a les places de capa i espasa. El conseller d’Estat és el més pròxim al rei, estava pensat per a aquells que havien passat per càrrecs de virrei o d’ambaixadors i buscaven una caira a aquest consell per a culminar la seua carrera política, per tant són grans nobles dels diversos territoris de la monarquia encara que la presència de castellans seria un tant major però tots es sentirien partícips d’un mateix projecte de la monarquia. També al Consell d’Estat hi ha dignitats eclesiàstiques, les quals a través del patronat reial eren fidels a la monarquia, doncs havien estat a aquests càrrecs per l’elecció del monarca. En el cas del Consell de Guerra era el més subaltern al d’Estat, doncs alguns membres del Consell d’Estat també formaven part del Consell de Guerra, així com alts militar que havien participats en importants campanyes. A més, es requeria una certa qualificació sobre aquests temes. 23 Els anomenats “Consells Menors” n’eren més, per exemple el Consell de Creuada, que servia per a recaptar els subsidis eclesiàstics que s’havien acceptat, administrava tant els subsidis de Castella com els d’Aragó i es va crear el 1524. Mentre el 1523 es va crear el Consell d’Ordes, on estaven les 3 ordes castellanes que havien liderat els RRCC durant el seu regnat, la seua funció era la concessió d’hàbits als nobles que accedien a l’orde militar corresponent i és un consell on per via de gràcia del rei es podien concedir mercès i privilegis, mentre a Aragó l’orde militar que formava part del consell era la de Montesa, mentre l’orde no miliar era l’Orde de Mercè. Felip II va incorporar l’Orde de Montesa a la monarquia però fins aleshores l’orde estigué baix el Consell d’Aragó i no baix el Consell d’Ordes, a més les encomiendas a la Corona d’Aragó depenien del Consell d’Ordes. Hi ha un Consell que també va nàixer a la dècada dels anys 20 de segle XVI, era el Consell d’Índies, el 1524. Aquest va adquirir identitat pròpia però era, d’alguna manera, subaltern a la Corona de Castella doncs les seues Corts es van pronunciar sobre Amèrica durant el segle XVI i XVII, doncs hi havia una dependència econòmica. El 1556 el Consell d’Itàlia es va crear arrel de la incorporació del ducat de Milà a la Monarquia Hispànica. El 1556 Felip II de Castella separà aquests territoris de la jurisdicció del Consell d'Aragó per crear aquest consell territorial específic al qual s'incorporà el Ducat de Milà, el Marquesat de Finale i els Presidis de Toscana. Estava format per un president i 6 regents: dos pel regne de Nàpols, dos per Sicília i dos per Milà. Cada territori posseïa un regent espanyol i altre italià. El Consell de Portugal (1582) s'encarregava de l'administració de justícia, designació de càrrecs eclesiàstics i del nomenament d'oficials al regne de Portugal i les seues possessions a l'Àfrica, Amèrica i Àsia. Estava format per un president i un nombre variable de consellers, tots ells portuguesos. El Consell de Flandes (1588) era l'organisme encarregat del nomenament de càrrecs, l'administració de justícia i d'hisenda en governació dels Països Baixos Espanyols i els territoris que formaren l'anomenada Herència borgonyona. Per a això compte amb un president i un nombre variable de consellers. La importància de cada consell depenia no sols de l’antiguitat sinó també de la seua funció, de la importància dels seus membres, importància del territori... i, tenint en compte aquestes variables, el consell més preeminent era el d’Estat seguit del de Castella i Aragó. El monarca sols assistia al Consell d’Estat, la resta de consells es relacionaven amb el monarca o el seu valid a través de secretaris. Aquests consells preparaven l’ordre del dia, feien arribar al rei els vots, els parers... Al costat dels Consells estaven les Juntes, que eren mecanismes més àgils, flexibles i ràpides que els Consells. Mentre les Audiències eren un consell polític del virrei i al mateix temps un tribunal. Les Juntes estaven un escaló més baix que els Consells, depenen més de la voluntat del monarca i els seus integrants són menors que els del Consell, es reunien al marge més formalista i judicial dels consells, els seus membres no eren fixos sinó que depenent del tema a tractar els seus integrants eren uns o altres, a 24 més els membres solien formar part d’algun consell. Hi havia un virrei en cada regne de la monarquia. A Amèrica trobem dos virregnats, el de Nueva España i el de Perú, considerantse més important aquest últim. A Itàlia trobem, per ordre d’importància, Nàpols, Milà i Sicília. A Aragó: Aragó, Catalunya, València, Sardenya i Mallorca. Finalment trobem els de Flandes i Portugal. El virrei era el alter ego del monarca i a través d’ell hi ha una alta exaltació, sobretot als grans virregnats, com el de Nàpols o Amèrica. Aquesta simbologia significava una confirmació del poder de la monarquia. Entraven solemnement als seus territoris i rebien unes Corts fastuoses, doncs era el màxim referent institucional i presidia els grans actes des del punt de vista protocol·lari. L’arribada d’un virrei significava el jurament d’aquest en nom del rei, cosa que significava un acte de protocol que adquirí una alta importància. La seua capacitat de governar estava limitada i era, fins i tot, problemàtica, doncs tenia que conviure bé amb les institucions de caràcter estamental, ja que la representació de la monarquia estava compartida a diversos nivells per institucions estamentals que també representaven al territori i les capitals respectives i els estaments respectius conformaven el cos polític d’una societat. Però açò no volia dir que la capital, ella sola, representara a tot el territori, doncs també ho compartia amb les institucions estamentals. En resum, en cap territori una sola institució el representa. Les ambaixades seran un obstacle polític del virrei i, per tant, el poder virregnal no serà fàcil, ja que depenent de la trajectòria política del territori tindran més o menys facilitat per a governar: no era el mateix ser virrei de Mallorca que de Nàpols. A més, el monarca, a l’hora d’elegir un virrei, preveia que governara igual que ho faria ell i, per tant, es pensa que té tota la capacitat de governar, però açò no era reial, doncs encara que en el nomenament es deia que es poguera fer X coses, en secret es deia que mai es podia fer, que podia ser una cosa impensable, doncs es devia governar junt a les institucions del corresponent territori. Les instruccions, per tant, són públiques i secretes i se li recomana tindre una bona correspondència amb la resta d’institucions, sobretot amb les que gestionaven el reial patrimoni (virrei, audiències/consell i la hisenda). Des de Ferran el Catòlic i culminant amb Felip II, en tots el territoris d’Aragó, Itàlia i Amèrica apareixen les Juntes del Reial Patrimoni, que comencen a funcionar espontàniament acabaren consolidantse. Normalment el seu president no és el representant del rei, és a dir, el virrei, sinó el batlle. L’Audiència, tribunal de justícia, passà a ser un òrgan institucional. L’Audiència territorial de la Corona d’Aragó acabà dividintse en tants territoris com la Corona d’Aragó tenia. En tots el territoris de la monarquia apareixeran institucions de justícia, que seran, a la vegada, el consell polític del virrei (es poden dir Audiència, com a Aragó, o d’altra manera). 25 Totes aquestes institucions estaran conformades fins a la meitat del segle XVII per lletrats, aquells que han tingut una carrera jurídica al servei de la monarquia. El grup de lletrats és importantíssim i, a Nàpols, conformen quasi un estament. A la Corona de Castella els colegiales mayores van començar a destacar com a llavors de lletrats: jutges d’audiències, i chancillerías, inquisidors, membres dels consells, etc. El creixement de l’administració pública en totes les seues rames va donar lloc a una burocràcia que representava un canvi important en els hàbits de governar. Al segle XVI es va potenciar que s’estava desenvolupant en els segles anteriors. El tipus d’estat modern exigia fonamentalment als seus servidors una formació jurídica. D’ací que el buròcrata del segle XVI fora bàsicament un lletrat, graduat en les facultats de dret civil i canònic. A nivell general la noblesa tradicional, militar, es va considerar marginada dels consells reials, però en la pràctica els aristòcrates conservaven els llocs més importants, especialment els que comportaven un càrrec militar. La monarquia castellana va procedir a la venda de càrrecs. Des de l’Edat Mitjana alguns alts càrrecs de la Corona d’Aragó i Castella havien quedat patrimonialitzats en favor de grans famílies. Aquesta estructura políticainstitucional té jerarquies internes però no té un ordre administratiu clar i açò provocà enfrontaments entre les institucions a tots els nivells. Precisament un dels contenciosos més importants al País Valencià fou l’expulsió dels moriscos, decidit a través del Consell d’Estat, acusats de traïció, malgrat les protestes del Consell de Castella i del d’Aragó per haver estat ignorats en aquesta qüestió. La confrontació es donava sobretot als territoris, sobretot a partir de la consolidació de les Audiències. L’Audiència del rei, una de les màximes institucions, estava presidit pel virrei i pel regent de la reial cancelleria, el qual és un càrrec que també apareix amb Ferran II. A partir de la meitat del segle XVII es crearan les places de capa i espasa per a incorporar a la noblesa a les institucions, com les audiències i els consells, provocant que al segle XVII la quantitat de nobles a les institucions de la Corona d’Aragó siga més gran que el nombre de lletrats. Els conflictes de jurisdicció són conseqüència natural del propi sistema, doncs les institucions unipersonals i les col·legiades (audiència, junta o tribunal del reial patrimoni...) dirigeixen la jurisdicció per concessió del monarca. Les institucionals reial s’enfrontaven a les institucions que canalitzaven les llibertats dels territoris, com podien ser les diputacions. La solució va ser una revolució administrativa aconseguintse l’afirmació de la justícia respectant els drets de les parts en conflicte, l’equilibri entre uns i altres. La jurisprudència era molt important a l’hora de fer funcionar els cossos de justícia, i per això calia que els casos estigueren resolts. Era un sistema molt 26 conservador, orientat a mantenir equilibris institucionals, però en la mesura que aquestes institucions anaven convivint, el sistema permetia incorporacions territorials. Aquest sistema permet l’expansió de la Monarquia Hispànica al llarg del segle XVI mitjançant herències, conquestes... 14/10/2016 (textos divendres) A l’inici tenim l'escut de la monarquia i tenim l'autoritat reial que legitima i tenim un virrei que ve acompanyat del compte de Toledo i després veiem els títols que te el virrei en qüestió. Publicació de les normatives de les milícies territorials. La pragmàtica que reorganitza les milícies territorials del Regne de València i ara veiem una modificació de l’any 650, en total hi ha 6 normatives de les milícies territorials.. Per arribar a esta pragmàtica ha estat publicada amb el consentiment de les autoritats màximes de la monarquia. El final trobem la firma del compte d’Orpesa i la signatura dels membres del seu consell polític. En aquests moments estem en la Guerra de Catalunya i es calia reorganitzar les milícies per a que actuaren en ella en nom de Felip IV. Al segon text es mostra que el virrei té plena potestat per a actuar al territori en nom del monarca, teòricament era de manera plena però hi havia certes instruccions secretes que limitaven l’actuació virregnal, encara que a les instruccions oficials ja se li explicava com devia actuar de cara a les institucions. El text data del 1710, quan pràcticament ha acabat la guerra de successió al País Valencià, amb una divisió entre els borbònics i els austriacistes, i és un text de l’Arxiduc Carles cap al virrei. El Consell de Justícia i Patrimoni estava format pels membres de l’Audiència i del reial patrimoni. Els primers destinataris del nomenament del virrei són els oficials del rei, aquells amb els quals ha de governar; els segons són els consells de la ciutat que eren el cap d’eixe cos polític, a més tenien una tasca representativa important encara que compartida entre els estaments. El respecte als Furs, privilegis, costums... de l’època moderna als territoris hispànics era una cosa molt important, però a València i Aragó havien estat abolits per Felip IV; mentre Carles d’Àustria demanava el respecte a aquests. Per altra banda, al tercer text, document de creació de l’Audiència de València demostra un procés de regionalització de la Corona d’Aragó. Té lloc un procés de regionalització de la corona de Aragó que dona lloc a la separació d'una part de la funció quan es crea la Audiència de Catalunya. Esta segona audiència esta creada en l’any 1506 fins l’any 1530 no es crea l’Audiència d’Aragó i fins la dècada dels 60 i 70 no es crearan les de Mallorca i de Sardenya. Parla de la preeminència del càrrec de vicecanceller també fa referencia a la delegació de les competències d’este canceller es un càrrec que el rei es compromet que siga per als naturals de cada. En esta situació d’absentisme de la monarquia el canceller tenia la seua seu a Barcelona i el que exercia les funcions era el vicecanceller que acompanyava el rei. Es parlava de vicecanceller a l’època moderna, doncs els canceller no era una personalitat important. En aquest moments de creació de l’Audiència de València el rei contempla la presidència del vicecanceller, encara que aquest mai estarà en València per què la Cort no hi estava, passant a ser el president el regent de la vicecancelleria. 27 El portaveu general, càrrec d’origen medieval i amb demarcacions que no coincidien amb el territori històric, era el substitut davant de l’absència del virrei. Tema important perquè al segle XVII quan el càrrec era reservat per a naturals del regne, la monarquia confiarà més amb altres instàncies per a substituir al virrei i vulnerarà substituts dels virrei que eventualment han deixat el seu càrrec i elegirà en funció de les conveniències de la monarquia, ja siga el regent de l’Audiència o el governador. El següent document són les instruccions que dóna Carles I a Felip II sobre el govern que ha de tenir a Castella i dóna pas a com s’ha de governar els Consells, especialment al de Castella. A més, no s’anomena en cap moment al Consell d’Aragó ni a la seua Corona. Carles li diu que a banda de governar amb els Consells, pot governar assessorantse de ministres de la seua plena confiança (una espècie de comissions de màxima fidelitat que el poden ajudar). El mantenir unida la jurisdicció i el seu exercici era una cosa bàsica, per tant la migració d’algunes competències era essencial, cosa que tenia que acceptar el Consell. LA INCORPORACIÓ DE PORTUGAL Un dels elements més importants del segle XVI és la incorporació de Portugal. Cal tenir en compte aspectes com els drets dinàstics, la negociació diplomàtica i el poder militar. Un dels darrers monarques de la Dinastia de Portugal, el rei Sebastià, morirà en una batalla al Marroc el 1578. El successor serà el Cardenal don Enrique, i aquesta successió es provisional. Els diversos candidats internacionals comencen a moure fitxa esperant el regnat de don Enric, que finalitza el 1580. Hi ha tota una sèrie de candidats, com Felip II, Catalina de Portugal, el duc de Saboya, Antonio de Crato, etc... tots descendents de Manuel l’afortunat. Les coses es polaritzaran entre Felip II i don Antonio de Crato, fill d’una jueva, motiu pel qual havia estat declarat incapacitat. Els candidats més sòlids eren la duquessa de Bragança i Felip II, fill de la filla major de Manuel l’afortunat. Hi ha tot un combat entre els diversos descendents i lletrats als serveis de la Corona. El que més destaca és un dictamen de Luis de Molina, que argumenta en favor dels drets dinàstics de Felip II. A més, hi ha campanyes diplomàtiques del monarca acostantse a les èlits portugueses a traves de diversos personatges. El personatge que relaciona a Felip amb l’elit va ser Cristòbal de Moura, que aconseguí el suport a la causa de Felip II. 28 Don Enrique no va deixar constància de que volia declarar a Felip per por al sector comercial de Portugal. Quan Enric mor el 1580, el govern portuguès queda en mans d’un consell de governadors, al qual acudiran tots els candidats per a que declararen a un d’ells legítim successor. Gràcies a Cristòbal de Moura, Felip tenia suport de noblesa i clero, encara que la majoria de ciutats es mantenien al marge d’elegir a un candidat, doncs no estaven d’acord amb aquell tipus de legitimitat i tampoc volien un canvi administratiu del Regne de Portugal a través d’un monarca estranger. La reacció europea i del Papa va ser la de mostrar la negativa d’unió entre les monarquies espanyola i portuguesa, i finalment, fets fora tots els altres candidats, la única alternativa a Felip II era Antonio de Crato. L’exèrcit espanyol s’havia preparat des d’abans de la mort d’Enrique, organitzats pel duc d’Alba, i propicià l’entrada de Felip II a Portugal. El consell de governadors no va ser capaç d’evitar el que Antonio de Crato fora rei, i es produí l’enfrontament entre l’exèrcit de Felip i el de Crato, a la Batalla de Càtara, on fou victoriós Felip II. La resistència dels partidaris de Crato va seguir fins a octubre del 1580, però Felip acabà guanyant. Com que no volia quedar com a conqueridor, es va fer mostrar com a successor legítim. La incorporació farà que la Cort estiga en Portugal uns 3 anys, després d’estar en Madrid. La política del monarca a Portugal va ser per a eliminar les tensions, fent que els càrrecs foren reservats per als portuguesos. Les Corts de Tomar, el 1581, van decretar el perdó general a tots aquells que s’havien oposat a Felip II, però hi havia 62 excepcions per a aquells que s’havien implicat més en la resistència. També va jurar els privilegis i drets de Portugal, per tal de mantenir la calma del territori. Hi haurà guarnicions a la costa, que tenien la funció d’ocupació, encara que seran mostrades com a defensors de la costa. La justícia era exercida per la institució Desembargo do Paço. Existia altra institució, la Mesa da Consciencia e Ordens, que aconsellava al rei per a proposar bisbes. Felip II afegirà el Consell d’Hisenda de Portugal, separat del de Castella, i desdoblarà el Consell Reial en dos consells: un equivalent a les Audiències mediterrànies i un Consell d’Estat portuguès, a prop del monarca. Quan Felip II torna a Castella nomenarà a un virrei, i reprendrà la costum de nomenar un membre de la família reial com a virrei. El regne portuguès acceptà a Felip, però hi haurà resistència al monarca a les Illes Açores, que donaven suport a Antonio de Crato amb ajuda de França. Felip acabarà derrotant a aquests partidaris i ocuparà totes les illes poc a poc. A diferència del que havia passat al Portugal peninsular, a les Açores no es parlarà d’incorporació, sinó que hi haurà una forta repressió justificada perquè anava dirigida contra uns súbdits revelats al seu rei. La repressió anava acompanyada de la confiscació de béns. Així, la presencia de les tropes estarà justificada. 29 LES ALTERACIONS D’ARAGÓ En aquest procés d’incorporació de territoris, cal destacar el fenomen de les Alteracions d’Aragó. És un exemple de la poca capacitat que el sistema tenia per a controlar una situació, i la necessitat que tenia de recórrer a mitjans extraordinaris. Aquest fenomen coincideix amb els problemes a Portugal, amb aspectes en comú, com l’enviament de l’exèrcit, la negociació diplomàtica, el reajustament final que passa per donar mercès als fidels i reprimir als opositors... El detonant del conflicte fou que Antonio Pérez del Hierro, secretari del rei Felip II de Castella fins al 1579, havia estat arrestat a Madrid acusat de l'assassinat de Juan de Escobedo (home de confiança de Joan d'Àustria), i s'afegiren els càrrecs d'abusar de la confiança reial i de traïció, per revelar secrets d’Estat. L'abril de 1590 va escaparse de la presó de Madrid amb l'ajuda de la seva esposa i va fugir a Saragossa, Aragó. Allí l'ambient polític del regne d'Aragó ja estava alterat des del 1588 arran del poc respecte reial per les constitucions aragoneses i dels problemes al comtat de Ribagorça. Antonio Pérez va demanar la protecció dels furs aragonesos, acollintse al privilegi de manifestació i demanant la protecció del Justícia d'Aragó. Açò va ser perquè sabia que la Justícia d’Aragó era molt més suau que a Madrid. A més a més va rebre el suport de Francesc I de Ribagorça, el duc de Villahermosa, al qual li havien expropiat els dominis que tenia a la Ribagorça, i el del comte d'Aranda i Diego de Heredia, membre de la baixa noblesa. Davant d'aquest panorama Felip II de Castella va recórrer a un tribunal contra el qual el Justícia d'Aragó i el Furs aragonesos no podien oposarse: la Inquisició. El setembre de 1591 Antonio Pérez fou detingut i portat a la presó de la Inquisició. Diego de Heredia i els seus seguidors es van alçar i el van alliberar, provocant un revolta radicada a la ciutat de Saragossa. Felip II de Castella va reaccionar enviant un exèrcit de 12.000 soldats castellans contra Saragossa, mentre la Generalitat del regne d'Aragó hi oposà un contingent de 2.000 homes encapçalats pel Justícia d'Aragó. Davant la gran superioritat numèrica dels terços reials, l'exèrcit aragonès es va disgregar i es va retirar cap al sud l'octubre de 1591. Antonio Pérez i els seus seguidors van fugir a Bearn (França) des d'on van intentar una invasió fallida amb l'ajuda d'Enric IV de França, mentre Diego de Heredia fou capturat a França i executat, i el Justícia d'Aragó fou decapitat, la mateixa sort van córrer molts dels que havien donat suport a la revolta. El duc de Villahermosa i el comte d'Aranda van ser capturats i enviats a Castella on van morir a la presó en circumstàncies misterioses. Finalment Antonio Pérez va passar a Anglaterra, on va morir el 1611. El 1592 Felip II va convocar les Corts d'Aragó a Tarassona. Cap institució aragonesa no fou suprimida, però foren remodelades a fons. A partir d'aquell moment el rei tingué el dret de nomenar virreis d'Aragó, encara que aquests no fossin aragonesos. La Generalitat d'Aragó va perdre part del control sobre els ingressos aragonesos i la vigilància del territori, i també li fou llevat el poder de 30 convocar els representants de les ciutats. Encara més a partir d'aleshores la Corona va poder destituir al Justícia d'Aragó i la cort de justícia es va posar sota el control del monarca. Finalment, es van modificar altres aspectes del sistema legal aragonès, que va perdre així bona part de la seva independència i tradició constitucionalista. ADMINISTRAR L’HEGEMONIA: DIPLOMÀCIA, GUERRA I DEFENSA Tres aspectes: la política dinàstica, la idea de Croada (lluitar contra l’heretgia) i la defensa front a l’islam (lluita contra l’imperi otomà, que controlava gran part del Mediterrani). A nivell internacional es va combatre l’heretgia religiosa exterior, de vegades en teoria i de vegades en la pràctica. Aquesta política exterior rebrà el nom de confessionalitat. Açò implicava tindre un govern fort recolzat en una situació harmònica dels diversos territoris, el problema va ser que realment aquest govern de la monarquia va recórrer molt freqüentment a mitjans extraordinaris, entre ells la vulneració en el context jurídic i polític dels territoris controlats, com passà als PPBB. A les Índies, des de mitjans del segle XVI amb el regnat de Felip II, s’esperava que pogueren aportar els recursos necessaris per portar avant la política monàrquica. L’arribada massiva de la plata va servir per a sostindre l’Imperi. a més, la fiscalitat era cada vegada més important, sobretot a Castella, i servirà per a aconseguir els préstecs que, de manera preventòria, necessitava la monarquia a l’espera dels metalls preciosos americans. Mentre a la Corona d’Aragó, havien de finançar la seua pròpia defensa i açò va ser causa de malestar al llarg dels segle XVI i XVII, doncs es deia que la monarquia els havia deixat assoles. La política exterior de Carles V no es va allunyar massa de la de Ferran II, amb una oposició a França per Itàlia i una oposició a l’islam al Nord d’Àfrica. Llevant del període en que hi ha una influència de l’entorn flamencborgonyó que tenia interessos econòmics a França pel control de feus, intenta un apropament de Carles V a Francesc I de França, per això en un primer moment no s’intenta tirar fora al rei de França del ducat de Milà. Després, ambdós competiran per la Corona Imperial, però la victòria de Carles pel suport de la Santa Seu de Roma i d’Anglaterra també van portar a aspirar a l’hegemonia cristiana per damunt del monarca francès, cosa que es suma a altres problemes del passat, com la titularitat dels regnes de Navarra i Nàpols, de la mateixa manera que la possessió del Ducat de Borgonya. Francesc I, per tant, recolzà petites revoltes a Navarra i als PPBB sense intervindre directament. Aquesta situació es traslladà a Itàlia, quan Carles ocuparà Milà amb l’ajuda del Papa i derrotà als francesos a la Batalla de Bicocca (1522). A partir d’ara hi haurà una situació d’indefinició, doncs els francesos tornaran a per Milà el 1523 i el 1524, amb Francesc I al front de les tropes, que 31 acabarà amb la Batalla de Pavia el 1525. La victòria de Carles V a Pavia suposà que la situació s’inclinà definitivament per la monarquia hispànica, doncs aconseguí empresonar a Francesc I durant un any a varis llocs de la monarquia hispànica. Al Tractat de Madrid, el gener del 1526, que Francesc I no pensava complir, el rei de França reconeixia el Regne de Nàpols per a Carles, el ducat de Milà es tornava a una monarquia local, els Esforzza, i el compromís del monarca francès per a tornarli a Carles el ducat de Borgonya. Francesc en llibertat es va aliar contra l’Emperador. La situació ara pareixia més favorable per als francesos, doncs les imperials no eren vistos iguals, es pensava que Carles volia fer una monarquia mundial. Aquesta aliança, l’anomenada Lliga de Cognac, estava formada pel Papa, el rei francès, Venècia... la conseqüència imprevista d’aquesta lliga va ser que l’exèrcit imperial, mal pagat, amb dissidents religiosos, cau sobre Roma i la saqueja el 1527, tenint gran repercussió a Europa, generant una propaganda a favor i en contra i, aquesta propaganda, generà una reacció a favor de Carles, doncs era justificable el saqueig de Roma perquè el Papa havia actua contra els desitjos divins. El monarca francès, Francesc I, aconseguí l’aliança amb Enric VIII, el qual trencà amb Carles, i el 1528 va atacar Itàlia, invadint Nàpols. La residència front al setge dels francesos sobre Nàpols i la pesta, farà que l’acció francesa fracasse i s’inicien unes negociacions a la Pau de Cambrai el 1529, fent que s’acabara el primer cicle de guerres entre la monarquia francesa i la hispànica. A més, s’afirmava la supremacia de la monarquia hispànica sobre els territoris italians. LA POLÍTICA EXTERIOR DE CARLES V RESPECTE A LA GUERRA AL MEDITERRANI (1529 – 1544) L’interès de la política internacional de Carles V contra els otomans es produeix per l’expansió d’aquest imperi, que el 1526 ja havia envaït diversos territoris, com Hongria, i cap el 1532 es trobava a les portes de Viena, cosa que suposava un gran perill. Per tant, ferlos retrocedir tant als Balcans com al Mediterrani era molt important. La flota turca al Mediterrani era un perill per a Occident, i van arribar a conquerir l’Illa de Rodes. Però ja el 1529 estaran pràcticament establerts al Mediterrani Occidental. Destaca en aquest moment Barba Roja, corsari aliat dels turcs que controlava el nord del Magreb, i va posar fi a una guarnició espanyola a Alger (1529). Des d’aquest moment, Barba Roja inicià atacs contra les costes peninsulars i dirigint l’armada turca, el 1534 va conquerir Tunis, convertintse en una forta amenaça per als territoris italians de la Monarquia Hispànica, com Sicília i Nàpols. Cal dir que a Tunis hi havia una minoria cristiana que acabarà per ser expulsada cap al sud d’Itàlia. Aquesta provenia sobretot del Marroc, i acabarà per emigrar en massa cap a Europa, integrantse a Nàpols. També és cert que a Nàpols hi havia refugiats musulmans que havien estat expulsats de Tunis per motius polítics i religiosos. A més, Nàpols era el centre dels refugiats Carles V va abanderar la bandera de la croada contra l’islam, cosa que 32 donava prestigi en una part important d’Europa. L’any 1535 es va invadir Tunis i, malgrat poder invadir Alger no es va fer, cosa que acabarà tenint conseqüències. Barba Roja va contraatacar i des d’Alger es continuaven atacant el territoris peninsulars. Ara es volia invadir Alger però una nova fricció amb França pel ducat de Milà ho va impedir. Milà s’havia quedat sense monarca, per la mort dels Escorzza, va fer que Francesc I reclamara el ducat, però Carles V, com a Emperador, es va quedar amb el ducat. Ara els turcs continuaven atacant. La flota turca va hivernar un any a Marsella, construint fins i tot mesquites. Així veiem com els interesos de la Monarquia Francesa estaven per damunt dels interessos locals, doncs els turcs van suposar un problema per a aquesta ciutat. Carles V posà setge sobre Marsella però fracassà, el que si aconseguí va ser ferse amb la Provença (15371538). Ara es tornaran a posar els ulls sobre Alger (1541), però el resultat va ser tot un desastre per motius climatològics i estratègics, fent que acabara qualsevol intent de presència dels espanyols a Alger. La última guerra amb Francesc I (1542 – 1544) s’inicia amb la declaració de guerra del monarca francès per motius diplomàtics, perquè els agents hispànics havien matat als emissaris francesos que anaven a visitar al sultà turc, doncs la col·laboració francesaotomana estava ben consolidada. Els turcs van enviar una tropa dirigida per Barba Roja, saquejant costes ibèriques i itàliques, junt amb la col·laboració francesa. Açò acabà amb la Pau de Crépy (1544). Aquesta pau mostrava una gran preocupació de Carles V per l’avanç turc al mediterrani i l’aliança amb França. Alguns apartat de la pau significaven la renúncia de la monarquia hispànica d’alguns territoris on tenia ambicions, doncs Carles V va prometre lliurar Milà o els PPBB a un fill de Francesc quan aquest es casara amb una filla de Carles V. Aquest matrimoni ni la cessió es van produir, desencadenantse una nova fase de guerres entre l’Emperador i els prínceps protestants. LA GUERRA CONTRA ELS PROTESTANTS (1545 – 1555) Aquesta guerra aglutinà als prínceps i a les ciutats de l’Imperi contra Carles V en la Lliga de Esmacalda. La rebel·lia del súbdits no es devia sols a motius religiosos. L’ofensiva de la lliga acabà amb la Batalla de Mühlberg el 1547. La reacció dels prínceps protestants no va ser la submissió, aliantse amb el nou rei francès, Enric II. L’any 1552 es va reiniciar la guerra amb una aliança coordinada dels enemics de l’Imperi: francesos, protestants i turcs. Carles V va tindre que assumir la derrota amb la Pau d’Augsburg el 1555, tenint que declarar la llibertat religiosa i la independència d’alguns territoris. Carles V es va retirar al monestir de Yuste i morí el 1558. No obstant, Felip II continuà la guerra amb França. Ara mateixa Felip II era rei d’Anglaterra, per estar casat amb Maria Tudor. El 1557 Enric II junt als Guisa es va dirigir cap a Nàpols, amb la benevolència del Papa, però el Duc d’Alba va resistir l’ofensiva, que era 33 virrei de Nàpols. De manera simultània, des dels PPBB, hi hagué una ofensiva de Felip II cap als francesos, produintse la victòria de la Batalla de Sant Quintin. Però, la ciutat de Calais va ser ocupada pels francesos, la darrera plaça que tenia Anglaterra a Europa. Les negociacions de Felip II i Enric II va estar influenciada per la preocupació de l’avanç de l’heretgia als respectius territoris, signantse la Pau de CateauCambrésis el 1559. FELIP II I EL MEDITERRANI El desastre de Djerba (1560) i el de la Herradura (1562). El programa de renovació naval. Socors de Malta (1565) La revolta d’Alpujarras (1568 – 1570) La Santa Lliga ⚪ Batalla de Lepanto (1571) ⚪ Reconquesta de Tunis (1572) Dissolució de la Lliga: pèrdua de Tunis (1574) Davant de l’hegemonia naval de l’Imperi Turc a la Mediterrània, la monarquia hispànica va permanèixer a la defensiva, confiant en els importants treballs de fortificacions litorals (com passà a València i a Eivissa) dirigits per importants enginyers italians. En 1560, es va realitzar un notable esforç per recuperar Trípoli des de Sicília, però l’expedició va acabar en un complet desastre. La flota turca va copar a les tropes espanyoles dirigides pel duc de Medinaceli, virrei de Sicília, a l’illa de Djerba o Gelves i els va infligir una severa derrota que costà molts presoners. En el decenni següent es va portar a cap, amb l’ajuda dels súbdits eclesiàstics, un important esforç de construcció naval que a la llarga va tindre els seus efectes. En 1565, els cavallers de Malta resistiren a la flota turca fins que arribà l’expedició espanyola d’auxili. Un problema fonamental per a la monarquia hispànica era la impossibilitat d’aplicar tots els seues recursos a un sol camp d’acció. Des del 1566 Felip II es va veure obligat a dividir la seua intervenció entre el Mediterrani i els PPBB; pel moment, el primer front era el més inquietant, i a ell es dedicaren més súbdits i 34 tropes. La disminució de la pressió musulmana després de la mort del sultà, Solimà el Magnífic (1566), va permetre enviar forces militars als Nord d’Europa. Per el 1568 va estellar l’alçament morisc anomenat segona guerra de las Alpujarras o guerra de Granada. Va estar motivada per la legislació que contra els usos i costums inspirava la burocràcia lletrada, contra al parèixer dels caps nobiliaris i militars. La rebel·lió va arraigar en la mencionada comarca granadina. Es va estendre en diversos moments de l’Almeria fins Roda. La lluita va revestir formes de gran crueltat per ambdues parts. Els moriscos van portar a cap una acció de guerrilla molt eficaç, contant amb molt poca ajuda efectiva dels turcs i nordafricans. La guerra va demostrar la debilitat de les forces militars al territori peninsular, doncs la major i millor part de l’exèrcit es tronava a Itàlia i als PPBB. Els caps militars, marques de Modéjar i marques dels Vélez no aconseguiren eliminar la resistència, animada per els mateixos excessos de la repressió. Es calcula que van arribar a hi haure uns 30.000 moriscos insurrectes. Les forces cristianes estaven compostes en part per milícies nobiliàries i concejiles, guiats per el afany de pillatge. Per últim, baix la direcció de don Joan d’Àustria, fill natural de Carles V, les tropes reials dominaren la residència morisca, dividida. El govern va decidir expulsar als moriscos de Granada, començant per els de les terres planes que s’havien alçat. La deportació va durar prop de dos mesos i provocà la commemoració del general vencedor, don Joan d’Àustria. Mentre al nord d’Àfrica, el protectorat hispànic sobre Tunis queia en mans dels argelins (1570), i a la Mediterrània oriental, els turcs conquerien als venecians a l’illa de Xipre. Aquest esdeveniment, incrementà la por en tot el litoral mediterrani de la monarquia i va motivar la creació d’una Lliga Santa entre Felip II, el papa Piu V i la república de Venècia. La flota conjunta dels aliats, posada baix el càrrec de don Joan d’Àustria, va aconseguir l’espectacular victòria de la Batalla de Lepanto (1571): posteriorment el propi príncep reconquerí Tunis el 1573. Però els resultats de Lepanto no foren tan clars. A l’any següent els turc disposaven d’una nova flota, i en 1574, Tunis es va pedre definitivament. El control del Nord d’Àfrica quedava en mans musulmanes. La victòria del sultà de Marroc sobre el rei Sebastià de Portugal a Alcazarquivir (1578), va ser tot un triomf per a l’islam. Però la situació havia arribat a cert equilibri. Tal volta el resultat més concret de Lepanto va ser evitar les anuals intervencions de la flota turca a la Mediterrània Occidental. A mitjà plas es va produir la signatura d’unes treves hispanoturques (1581) que, prorrogades més o menys formalment, duraren fins convertirse en un tractat de pau doscents anys després. Però no hi hagué pau ni treva amb el cors angeví, al que donaven rèpliques per part cristiana els cavallers de Malta i altres forces. La presó de Cervantes a Alger, després de Lepanto, es tot un símbol de l’efectivitat concreta d’aquella victòria militar. no obstant, es mantenien relacions entre les 35 comunitats morisques i els poders polítics dels nord d’Àfrica i Turquia. FELIP II I L’ATLÀNTIC: LA REBEL·LIÓ DE FLANDES Corria una idea falsa que es volia instaurar a Flandes la Inquisició espanyola, començant a gestarse una nombrosa oposició de sectors nobiliaris, que rebran el nom de guex. Els primers moviments d’aquesta oposició nobiliària coincidí amb la fúria iconoclasta (1566) per part dels protestants radicals. La situació s’havia calmat però des de Madrid es tenia altra visió i Felip II envià als Terços controlats pel Duc d’Alba el 1567, provocant una radicalització. S’implantà un règim autoritari, sufocant l’autonomia municipals i es va instaurar l’anomenat Tribunal de la Sang, que reprimirà als revoltats dels anys anteriors. A mes es van introduir nous impostos, com el percentatge d’una dècima part dels beneficis del comerç. A partir d’ací la idea d’una monarquia composta començà a desferse, doncs l’autoritarisme del Duc d’Alba com a governador provocà que es veguera com un règim despòtic. Els rebels van internacionalitzar el conflicte buscant el recolzament d’Anglaterra i França, al principi poc entusiasta, però s’organitzà una activitat corsària en contra de la navegació que connectava la Península i Flandes, fent que el camí marítim fora bloquejat i el Canal de la Manxa serà innavegable per a les naus espanyoles. A més, aquests corsaris aconseguir ocupar la ciutat de Brill el 1579, posant les coses molt mal per al duc d’Alba. Felip II també estava ocupat al Mediterrani i Alba ha de buscar recursos per a portar endavant la seua política, els quals es buscaren a la pressió fiscal, veientse com un dels símbols de l’opressió espanyola als PPBB. Hi hagué una revolta contra Alba però, a pesar d’algunes victòries terrestres, no aconseguiren la victòria final, no obstant Alba va ser substituït per Lluís de Requesens (1573 – 1576). La situació de l’exèrcit de Flandes era greu des del punt de vista econòmic, cosa que era coherent pel moment de la monarquia amb la seua gran quantitat de fronts i el deute de la Corona. Per això moltes vegades es va tindre que declarar la suspensió de pagaments, com va passar el 1575, no podentse pagar a les tropes, provocant un greu descontent i la càrrega del manteniment de l’exèrcit va recaure sobre la població. El saqueig de la ciutat d’Ambers el 1576 va ser una de les respostes de l’exèrcit davant de la situació de descontent. la conseqüència del saqueig va ser una revolta a algunes zones dels PPBB, nomenant a Joan d’Àustria com a pacificador de la revolta. Aquest amb una mesura política inicial sense massa conseqüències, va acabar signant la Pacificació de Gant (1576), però tampoc acabà com es pensava. Els qui no acceptaren la pacificació estigueren al costat dels nobles dirigits per Guillem d’Orange. Finalment Joan va morir. El 1579 es va crear la Unió d’Arràs, que eren catòlics simpatitzants de la 36 monarquia hispànica. Però eixe mateix any es creà la Unió d’Utrecht, eren les ciutats protestants que formaren les futures Províncies Unides. Després de Joan d’Àustria es va nomenar com a governador a Alexandre Farnessio, fill del duc de Parma, que aconseguira neutralitzar el potencial expansiu de les Províncies Unides gràcies a les grans victòries, però la situació ja era irreversible. EL DUC D’ALBA A FLANDES (1568) El text és una carta que envia el propi duc d’Alba a Felip II, en aquesta tracta la repressió que aplicà als Països Baixos l’any 1568. Es parla d’una llista de diversos bàndols que Alba va diferenciar, sobre els quals cauria la justícia si no obeïen. Alba es mostra favorable cap a la repressió econòmica sobre les persones i sobre les comunitats, doncs dins de la monarquia aquesta repressió s’aplicà de manera sistemàtica des de les Germanies. Açò es feia, entre altres raons, perquè era impossible matar a tot el món. A més, diu que aquells que aporten diners no els servirà per a escaparse de la pena de mort si acaba afirmantse que la mereix. En aquest text es mostren aleshores les mesures ordinàries que emprava la monarquia per a controlar els seus territoris que s’havien revoltat. LA INCORPORACIÓ DE PORTUGAL. Herència, negociació i preparació de guerra (1578 – 1579) Són una sèrie de converses entre Felip II i Cristòbal de Moura abans de la mort del rei de Portugal. Se li comunica a Felip II que no hi ha cap organització per a oposarse contra una possible invasió de Castella i la única defensa que podrien tindre tindria que vindre de l’exterior, però òbviament arribarien abans els castellans perquè estan més propers. Moura li recomana a Felip II que prepare un exèrcit i una armada, per al dia que el rei Enric estiga mort poder invadir el país veí. Felip II finalment contesta a Moura dient que ja estaven les prevencions pensades però que ell prefereix ferho tot sense gastar les armes, encara que si ho té que fer ho farà, doncs l’exèrcit estava organitzantse de manera secreta. 37 La guerra imminent. 1580 Felip II segueix insistintli a Moura del que havia dit als escrits anteriors. A més, totes les accions aplicades per Alba a Flandes s’havien estès per Europa, arribant a Portugal, aleshores Felip II pensava que podia emprar al duc d’Alba com a espantall. FELIP II: ANGLATERRA, FRANÇA I PAÏSOS BAIXOS Un atac a la ciutat de Cadis per part d’un dels corsaris a càrrec de la monarquia anglesa, Francis Drake, l’any 1587 – 1588. Com a resposta, l’Armada Invencible va eixir cap al Canal de la Manxa l’estiu del 1588, volien desembarcar a Flandes però la relació entra la metròpoli i Flandes no era bona i el camí de l’Armada, al no tindre suport d’escales aliades, el suport de l’exèrcit a Flandes no es va poder produir. Començà així un guerra de guerrilles corsàries a la mar, això sumat a la climatologia va provocar el fracàs de l’expedició. Medina Sidònia, dirigent de l’Armada, va decidir tornar a la Península, molt reduït d’efectiu. A nivell de la propaganda va hi haure un descrèdit total de la monarquia. A partir d’ací, la monarquia francesa es va sentir un poc més lliure de la pressió de Felip II. Així, Enric Borbó de Navarra, el futur Enric IV, es va aliar amb el monarca francès, Enric III, el qual va trencar amb la Lliga Catòlica dels Guisa, provocant la seua mort el 1589. Ara Felip II va reclamar l’herència de la Corona francesa per a la seua filla, amb el suport de l’exèrcit de Flandes. Felip II es va involucrar directament en el temes de l’herència francesa. El Papa no li interessava una sola monarquia cristiana catòlica, sinó que la monarquia francesa fora forta i alternativa per contrapesar a la Monarquia Hispànica. Els Estats Generals francesos rebutgen, des del 1593, declarar a Isabel Clara Eugènia, filla de Felip II, com a heretera de la Corona. A més, Enric IV es va reconvertir al catolicisme, considerantse per a la historiografia un dels millors reis de l’època moderna. Enric IV va declarar la guerra a Felip II el 1594, trobant aquest últim dos grans enemics als PPBB, els anglesos i els francesos. A més, Enric IV aliat amb els protestants de Flandes i anglesos i, per tant, la confessionalitat ja no funciona. La unió al Tractat de Greenwich entre França, les Províncies Unides i Anglaterra s’enfrontaren a la Monarquia Hispànica, però el triomf no va ser absolut contra Felip II. De fet, els terços provinents de Flandes tingueren victòries importants el 1596 i 1597, donant pas a la Pau de Vervins el 1598. Aquesta pau va pacificar els diversos fronts de la monarquia hispànica i mostrà les seues debilitats. Es donava una sèrie de tractats internacionals que acabà amb la Treva dels Dotze Anys entre Espanya i les Províncies Unides. A més, la situació tal i com és venuda per la Pau de Vervins que venia a justificar la pau de ChateauBarbesins, com una victòria de França sobre Espanya. 38 DIPLOMÀCIA, EXÈRCIT I LOGÍSTICA La política internacional era cada vegada més intensa a través d’una sèrie de mediadors, i estem parlant d’ambaixadors, espies i informadors que alertaran dels plans de guerra que duen a terme els enemics, ja que a l’hivern es preparaven les guerres, no es lluitava, i açò requeria una logística enorme. El món espia es va donar tant al món mediterrani com a l’europeu i un dels llocs més importants en aquest sentit va ser la ciutat de Nàpols. A més, els ambaixadors van conèixer amb Carles V i Felip II una rellevància nova, portantnos a la diplomàcia moderna, doncs tenien la funció de representar a la monarquia i canalitzar la informació que rebien allà on estaven cap a la Corts espanyola. No es podien considerar espies però donaven informació de les Corts amigues i enemigues. La renovació de la persona que representava els interessos podia ser automàtica o dependre de les necessitats. Ferran II ja tenia ambaixadors, seguint el model italià, constituint una xarxa que connectava les diverses Corts europees, cosa que va permetre portar a cap la política matrimonial dels RRCC. No obstant, amb Carles V, el càrrec d’ambaixador es va consolidar i havien de reflectir el prestigi del representat, tenint que portar a cap una sèrie de simbologia molt gran. Les ambaixades imperials tenien un esplendor que no es perdria després amb Felip II com a Monarca Hispànica, limitat a Espanya, Itàlia, Flandes i Amèrica, sense contar amb l’Imperi. Els ambaixadors no es podien permetre funcionar com a espies, però si tenien xarxes d’espies, entrant en joc el món de les clienteles. En el cas dels ministres de la monarquia i dels virreis tenien clienteles i agents que movien informació. Tota la informació era contrastada en aquest món de la Cort per a organitzar les campanyes militars i navals, les quals eren planificades de manera molt acurada, doncs necessitaven moure una gran quantitat de recursos (diners, naus, armament, cavalls, soldats...), així com enormes esforços administratius, logístics i monetaris, tenint que recórrer als banquers. Aquest món també neces les rutes, tant terrestres com marítimes, per a poder transportar els contingents militars, apareguent l’anomenat Camino Espanyol, connectant Espanya amb Gènova, d’ahi a Milà i, a través del Franc Comtat, es podia arribar a Flandes, o al contrari, amb la Santa Seu es podia arribar a Nàpols. Les campanyes monarquia a Europa seran les que donen importància a l’exèrcit espanyol a nivell internacional, destacant els anomenat Terços. A més, es donà importància a les armes de foc i 39 internac aniran desapareguent els soldats de curta distància i distanciant de la primera fila a les tropes de piques que tan importants foren als segle XVI. El finançament depenia de l’arribada del tresor americà. Però no tota la política internacional depenia d’Amèrica, doncs els recursos extrets dels territoris europeus també foren determinants en diverses empreses. Així, l’endeutament de la monarquia va ser molt gran, tenint que recórrer als préstec fàcil de banquers alemanys i genovesos. En el cas de Castella, la pressió fiscal era enorme, doncs aportava una gran quantitat de diners per a mantenir les campanyes militars. Però, malgrat tot la monarquia caurà en fallida en 3 ocasions diferents durant el regnat de Felip II. Però que passava amb els territori de la resta de la Corona en quant al finançament? Aquesta resta de territoris aportaven recursos o tropes en funció de la pressió de la monarquia, però la pressió fiscal ja era molt gran des de Ferran II a la Corona d’Aragó i a Flandes a partir de Carles V. La capacitat de gestionar i dominar el món de aconseguir diners a través del deute públic serà heretat amb les Províncies Unides, provocant una gran inestabilitat per a la monarquia i els seues contraris. La defensa del territori serà finançada exclusivament pels territoris corresponents sota tutela dels representants de la monarquia, cosa que passà a tots els territoris de la monarquia, cosa que creà un greuge, ja que la monarquia no aportava cap finançament per a defensarse. Altra qüestió important, era que a la Mediterrània i a Amèrica hi ha una contínua circulació de persones que serviran per a intercanviar experiències i sabers, eren militars, eclesiàstics, lletrats... contribuïen a dotar a la Monarquia Hispànica d’una personalitat políticoinstitucional que tendia a l’homologació de comportaments, doncs les pautes de govern seran les mateixes. 40 TEMA 3. LA MONARQUIA CONVULSA (1598 – 1665) La monarquia va pedre l’hegemonia europea, apareguent grans crisis que van fer que es necessitara una remodelació de la seua composició. Els regnats de Felip III i de Felip IV van suposar una època decadent, de fet la historiografia els anomena “els austríacs menors”, però a l’últim quart de segle XX s’ha revistat aquesta pèrdua de protagonisme exterior, insistintse en dos fenòmens que es donaren a aquests períodes i que foren claus en les seues actuacions polítiques: l’arbitrisme i el valiment. Aquests no es donaren sols a la Monarquia Hispànica però si que destacaren de manera significant. Aquests regnats tenien exigències d’una política de reputació internacional, distintes en ambdós regnats, i açò tingué conseqüències nefastes sobre la població i l’economia dels diversos territoris, agreujant la crisi interna de la monarquia iniciada a finals del segle XVI. A nivell internacional, la baixada del prestigi al llarg d’aquest període i que es plasma sobretot a dades importants com la Pau de Westfàlia el 1648 (final de la Guerra dels Trenta Anys) i la Pau dels Pirineus el 1659 (fi de la guerra amb França). Aquestes paus significaven la renúncia a una política exterior prestigiosa per part de la Monarquia Hispànica. En aquest context es van produir els fenòmens de l’arbitrisme i del valiment. Un dels vàlids més destacats va ser el Duc de Lerma i V Marquès de Dènia. Hi havia una consciència generalitzada de la decadència de la monarquia en els propis súbdits, especialment a Castella. Els historiadors ho han relacionat amb els conceptes de l’arbitrisme i el valiment, els quals són reacció a la 41 decadència de la monarquia. L’arbitrisme es fa visible amb propostes freqüent de remeis més o menys desbaratades per a resoldre la gran quantitat de problemes que hi havia, mentre el valiment està patent amb la presència de vàlids de la monarquia, però aquest últim fenomen no és únicament hispànic i l’arbitrisme no es reduïa sols a solucions sense sentit. La paraula àrbitre a la primera part del segle XVII tenia diversos sentits: l’opinió d’algú, l’elecció lliure...però el contingut més freqüent i el que es consolidà va ser la proposta imaginada i presentada per un particular als poders públics per a resoldre una qüestió que tenien aquests poder públics. Amb aquests arbitres es volia solucionar el mal que podia tindre la monarquia, alguna ciutat, alguna corporació, gremi... Aleshores la generalització d’aquesta consciència decadent és en bona mesura la conseqüència de l’estancament econòmic i demogràfic evident amb el canvi de segle, cosa que incrementà la tendència a presentar àrbitres, cosa que tenia l’objectiu de donar solucions i intentar obtenir noves vies d’ingressos per a la Reial Hisenda. Molts autors de l’arbitrisme de diverses professions que en moltes ocasions tenien una preparació acadèmica van bombardejar les institucions monàrquiques. El problema era que moltes solucions no tenien massa sentit, sols tenia un sentit econòmic pel qui proposava la solució, per tant hi havia una intenció de lucre personal. Amb aquesta idea es podien veure molts intents d’engany i estratagemes per a lucrarse econòmicament. Aquest concepte negatiu entrarà a formar part de la literatura com un personatge satíric, per tant la societat de l’època s’adonà que aquests personatges no tenien massa coneixement sobre els problemes reals. Per tant cal reconèixer que des de finals dels segle XVI hi ha alguns diagnòstics sòlids sobre la situació crítica de la monarquia aporten solucions viables per als problemes i els mals que sofria la monarquia. Aquests problemes identificats per l’arbitrisme són més parcials que globals. En alguns casos eren exposats adequadament a través d’un raonament dialèctic, sent l’excepció de la multitud de casos que hi hagueren. En generals, s’ha considerat als arbitristes quasi de manera despectiva aproximantse a les aproximacions que havia fet la literatura sarcàstica com a personatges tòpics, salvantse sols alguns. En aquesta visió de conjunt que havia estat revisada per la historiografia del segle XX hi havia una visió positiva per a les excepcions, ja que se’ls considera els precedents de la ciència econòmica moderna. Les propostes dels arbitristes anaven encaminades a la pràctica i entraven dins del context tradicional, dirigides al rei, a les corts, als governs municipals... destacant la seua densitat a la Corona de Castella. L’arbitrista devia de contar amb intermediaris (parents, amics, patrons o clients...), per tant es sap que buscava una protecció corresponent. A més, pretenien ser recompensats econòmicament si 42 s’aplicava la seua solució. Els consells de la monarquia i les institucions analitzaren en moltes ocasions aquests projectes i en alguns casos s’aplicaren. Segons els arbitristes, els problemes eren diversos: la grandíssima extensió de la monarquia; la despoblació que suposava una menor activitat fiscal directa sobre les persones; l’esterilitat del camp, sobretot a Castella, tant des del punt de vista agrari com ramader i del subsòl (mineria); societat massa aficionada al luxe, per a la qual cosa es proposarà la reducció de l’accés al luxe en els vestits i cerimònies; l’emissió i la circulació d’una moneda de baixa qualitat, símptoma d’una situació realment complicada. Moltes vegades sols es proposaven solucions parcials, com per exemple per al problema de la moneda es proposava la restauració del seu valor sense pensar en que hi havia més variables. El problema era que en molts casos s’afirmava que en aquestes solucions seria suficients per a poder restaurar el prestigi de la monarquia. Aquesta manipulació de la realitat i dels destinataris dels arbitristes venia de que aquesta gent també provenia d’una situació econòmica precària. Trobarem una gran quantitat de presentacions d’àrbitres en moment de canvi polític com la successió dels monarques o la successió dels vàlids. Aleshores era una fenomen que participava en la pròpia trajectòria política de la monarquia. S’emprà l’arbitrisme per a donar contingut a l’oposició, trobant a ministres o a corporacions o institucions que anuncien la solució d’algun àrbitre com a una mesura de pressió o negociació per a obtenir canvis o aconseguir consolidar una determinada posició. Van destacar alguns arbitristes com Sancho de Moncada, un dels pocs que identifica un problema global de la monarquia en la dependència de molts territoris en la manufactura de l’estranger i no invertir en la manufactura pròpia. La seua proposta eren mesures de caràcter fiscal i control del comerç per beneficiar la manufactura nacional. A més, a la seua obra entrà en altre tema, coincidint amb més autors com Juan de Santa María i Jerónimo de Ceballos, com era la necessitat de millorar l’educació de la classe política. Totes aquestes consideracions reivindiquen una formació dels monarques molt més completa i exigent, cosa que forma part de la tradició cultural de l’època. Els tres autors escriuen les seues obres a l’etapa de canvi de monarca. EL VALIMENT El valiment es contextualitza en el pas d’uns monarques que havien governat per si mateixos a una generació (Felip III, Lluís XIII o Jaume I d’Anglaterra) que es va recolzar en un ministre que no tenia un càrrec formal i que depenien exclusivament de l’amistat del rei però que controlaven absolutament el govern. Les explicacions parcials d’aquest valiment era l’accés al tron per part de monarques menors d’edat i sense massa formació. 43 En total hi ha 3 grans idees sobre la qüestió: Necessitat d’exigències urgents de la coordinació dels aparells d’Estat, per tant es necessitava a persones formades en tal qüestió. Els monarques per si mateixos no podien ferho. La formació tradicional dels monarques s’havia recolzat amb una sèrie de patrons educatius que feia front a variables cortesanes però que no era adequada per a les transformacions polítiques i administratives que estaven tenint lloc. Progressiva generalització de les paus després de la mort de Felip II, cosa que donà impuls a funcions en el sí del govern, per una part els monarques ja no tenien que ocuparse de la guerra, doncs no hi havia guerres importants i es podien dedicar a la munificència (actitud del poder polític per a exercir la gràcia reial, posar ordre com a referent màxim del govern). Les funcions dels vàlids eren més tècniques, al voltant de l’exercici del poder polític de manera més tècnica i més propera al que avui coneguem per treball polític. Però al llarg del seu regnat, Felip IV no va a trobar un treball de despatx ni un exercici polític de poder . a més, els monarques ja no tornaran a ser els protagonistes de la guerra, sinó que aquests serà tractat als gabinets dels vàlids. Monarques com Felip II van estar molt poc convençuts per a concedir mercès i privilegis, cosa que mostrà un malestar per part de la noblesa contra els vàlids. Aquesta reacció acabà provocant situacions quasi de revoltes a les Corts corresponents. Per això es va limitar l’acció de govern i ser receptors del favor reial a favor d’una facció en concret. Aleshores a l’hora d’impartir els monarques la gràcia reial veurem una facció poderosa que l’acapararà. La capacitat de concessió de mercès i privilegis per part dels monarques va augmentar al segle XVI paral·lelament amb el control de la monarquia a una sèrie de recursos que li permetien augmentar la seua capacitat de patronatge. Però també és cert que la noblesa havia augmentat les seues exigències, de fet al voltant del 1600 havia estat molt endeutada de manera generalitzada. Aleshores donar satisfacció a la noblesa era difícil per les dificultats econòmiques. La gran quantitat de recursos que calia emprar com a mecanisme de patronatge reial, es devien gestionar adequadament, cosa que assumí el vàlid. Tradicionalment havia sigut el rei o els consells els qui impartien la gràcia reial, per tant el rei era el responsable sobre qualsevol decisió de l’ús de la gràcia reial., però acabà apartantse d’aquesta funció. En aquest context és com s’explica la consolidació del règim del duc de Lerma, el vàlid més important de Felip III. El seu ascens al servei de la monarquia es podia emmarcar en el reconeixement del dret de la participació de la noblesa en el govern. Aquesta participació havia estat retallada al segle XVI, i ja al XVII començà a ser satisfeta, però no a través del vàlid, sinó per l’accés a càrrecs d’administració en el govern. L’ascens de Lerma es podria considerar com el retorn dels privilegiats de la noblesa al joc polític, doncs els monarques anteriors havien prescindint de la 44 noblesa i havien governat amb camarilles i gent de confiança, que no tenien participació política, sols de consells, com si la tindrien els nobles. Amb Felip III i la seua influència de Lerma, la Corona va exercir la munificència, de impartir la gràcia reial en benefici dels nobles, a diferència de la “tacanyeria” de Felip II. Però no s’orientà com al segle anterior en mantenir l’equilibri de les faccions, sinó que anà dirigida exclusivament a la facció del vàlid, el qual tenia una àmplia xarxa en tots els territoris de la monarquia. Aleshores fins a Felip III la Cort havia sigut escenari de la lluita política, controlada per la capacitat arbitral del rei, i el conflicte entre faccions havia estat resolt pel rei o pels consells, però amb el sistema del valiment es va desenvolupar el consens arrel del vàlid, acompanyat d’una àmplia propaganda en nom dels interessos de la monarquia. Aquests mecanismes no dubtaven en eliminar la voluntat política de l’enemic o, fins i tot, l’eliminació física d’aquest. Però aquesta política no podia ferse amb mecanisme ordinaris, sinó que es recorri a procediments extraordinaris. Cosa que va fer que aparegueren fidelitats paral·leles al vàlid, el qual podia fins i tot més potent la fidelitat al vàlid que la fidelitat a la pròpia monarquia. S’estava distorsionant el funcionament del poder reial. Aparegué una oposició, ben estudiada per Francesco Benillo, unida i sòlida que emprà arguments contra el vàlid per a recórrer a una tradició política del bon govern heretada dels RRCC. A partir del 1599 té lloc el nomenament a Francisco de Sandoval com a Duc de Lerma. L’any 1580 havia estat nomenant gentil home de la cambra de Felip II. L’any 1585 és nomenat membre de la casa del príncep, cosa que feia que tinguera molta influència sobre el futur Felip III, cosa que alertarà a Felip II per la voluntat que tenia sobre el príncep, fent que aquest s’allunyara de la Cort però realment li donà un càrrec que el catapultà i li permetí crear una xarxa clientelar fora de la Corona de Castella, nomenantlo virrei de València el 1595, tenint en compte que ja era el V Marquès de Dènia. Com a virrei de València cal destacar que posa a punt el sistema de milícia territorial efectiva finançades i reclutades per súbdits del regne i, de fet, la primera pragmàtica de la milícia va ser escrita per Lerma com a virrei i publicada per ell mateixa poc temps després de tornar a Madrid. El 1597 va tornar a la Cort, aprofitant la malaltia de Felip II, per a exercir la seua influència sobre Felip III. El 1598 va morir Felip II i Lerma va ascendir fins que el 1618 es va convertir en el personatge més poderós de la monarquia sent nomenat vàlid del monarca. Lerma es va convertir en l’única possibilitat d’accedir al rei per part del súbdits i de les institucions centrals i territorials. El vàlid acumulà gran nombre d’Oficis de Palau per a poder aconseguirho, cosa que li permetia estar al costat del rei quasi en totes les situacions, cosa que dóna a pensar que Lerma no tenia pràcticament vida privada, però així evitava que altre poguera tindre una relació directa amb el monarca. 45 La contínua proximitat al monarca va ser la clau de l’èxit dels vàlids, no sols de Lerma, sinó de tots els vàlid que hi hagueren després d’ell. Lerma es dedicà a situar a membres de la seua família o de la seua facció en quasi tots els òrgans i institucions de la Cort, tractava de controlar tota l’administració de la monarquia. L’any 1612 hi hagué un reconeixement explícit del seu poder per part del monarca, l’anomenat Decreto de delagación de firma, cosa que li permetia al vàlid signar els decrets en nom del rei de manera pública, doncs ja es feia anteriorment, i obligava als súbdits a complir tot el que el duc manara. Aquesta ordre no canvia les costums anteriors però confirmava el poder del vàlid i de que la monarquia era governada en el seu interès. Es creà la Junta de “desempeño” el 1603 amb la funció de baixar els deutes de l’Estat i de la monarquia, però realment va propiciar que hi haguera una major corrupció. Ni tan sols després del període de la Treva dels 12 Anys el 1609 es va aconseguir reduir o assolir l’acompliment que projectava Lerma. Una de les mesures que Lerma va aplicar per a reduir l’acompliment era que els procuradors anomenats per les ciutats no tingueren influència dels qui els havien nomenat i arribaren amb plens poders a les Corts de Castella, sense necessitat de consultar a les ciutats, però no ho aconseguí per l’oposició de les ciutats que tenien capacitat d’oposició política. Lerma intentà açò amb mecanisme d’extorsió per comprar els vots dels procuradors, mitjançant la concessió de mercès i de privilegis. A més, com la monarquia tenia la capacitat de col·locar regidors en els governs d’eixes ciutats castellanes, Lerma intentà col·locar als seus fidels. Tot es va fer a costa dels recursos de la Corona, no aconseguint complir la funció per a la que la Junta havia sigut creada, doncs les despeses de la monarquia van augmentar. Aquesta situació provocà, de manera paradoxa, una major autonomia per part d’algunes ciutats castellanes. Altre dels grans projectes de Lerma és la expulsió dels moriscos. La versió tradicional que considera l’expulsió dels moriscos com a la conseqüència d’impossibilitar la seua conversió avui no es sosté, sinó que està viva la versió econòmica i social. De fet, la minoria morisca més compacta estava al País Valencià després de la Guerra de les Alpujarres. De fet, la historiografia considera que els moriscos de tota la Monarquia Hispànica no practicaven l’islam de manera generalitzada, però si que es practicava als territoris valencians i per part del moriscos granadins que havien sigut redistribuïts per Castella. El procés d’assimilació i integració d’alguns moriscs els va allunyar molt dels seus orígens islàmics, però encara i tot, van ser expulsats tots els musulmans sense mirar si l’aculturació que tenien integrada estava arrelada en ells o no. Els especialistes sobre el tema afirmen que practicaven la religió islàmica d’amagat, que es reduïa a pràctiques socials i culturals, però que no semblaven pràctiques relacionades amb la religió. Però és cert que hi havia moriscs que es sentien encara musulmans, però hi havia altres que havien abandonat quasi per 46 complet aquesta identitat. Lerma durà a terme la idea de l’expulsió sense tirarse enrere, doncs ben instrumentalitzada podia tindre el recolzament popular, de la mateixa manera que mitjançant la propaganda es podia tindre un gran impacte a Europa el fet de l’acció de la Monarquia Hispànica front aquesta amenaça interna. Després d’una sèrie de fracassos en la política exterior, materialitzat el 1609 amb la Treva dels Dotze Anys amb les Províncies Unides, reconeixent la monarquia la renúncia al domini d’aquests territoris. Es va produir un Consell d’Estat, convocat per Lerma, per a decidir l’expulsió dels moriscs. Es va substraure als Consells territorials perquè la decisió era de caràcter polític i tenia un argument bàsic, doncs els moriscos eren declarats culpables d’alta traïció. L’expulsió, amb la seua grandíssima propaganda, serà celebrada, i es va voler amagar amb açò el fracàs de la Monarquia a la seua pràctica de política exterior. Però es va olorar un perill imminent, l’aliança entre moriscs i musulmans del Nord d’Àfrica, encara que no era cert, es presentà com la causa de l’expulsió. Es va recórrer a una mesura de caràcter extraordinari, fora de la justícia ordinària. La noblesa, sobretot la valenciana, va lamentar l’expulsió per la pèrdua de vassalls, però la decisió ferma del vàlid no anava a tirar enrere, i es van recolzar en una sèrie de mèrits, mercès, compensacions... els moriscs, una població amb poca capacitat de reacció, es van resignar a l’expulsió i produiren algunes revoltes, com passà al País Valencià, més per la repressió que portava l’expulsió que no per una planificació per a evitar l’expulsió. Eren una reacció espontània per la por de les notícies que arribaven de com estava produintse l’expulsió. Hi hagué resistències de tot tipus, no sols en caràcter revolta. de fet, la primera notícia que es té de l’expulsió és quan al llarg de la costa del País Valencià s’acosten les diverses galeres de la monarquia, de Catalunya, Sicília, Nàpols, Balears... indubtablement les galeres tenien una doble funció, poder expulsar els moriscos i evitar qualsevol resistència. A més, els moriscs van tindre que acabar pagant naus de particulars per anarse’n dels territoris de la Monarquia Hispànica. Es va mostrar una mobilització de caràcter territorial per a poder fer efectiva l’expulsió, era la Milícia Territorial creada per Lerma quan era virrei del Regne de València. Era mobilitzada per primera vegada per a reforçar les tropes que venien amb les galeres de la Monarquia. A més, van ser també emprades durant la Guerra de Catalunya i a la Segona Germania, no era emprada per a lluitar contra amenaces exteriors, sinó com a instrument dels interessos de la Monarquia. L’expulsió es va realitzar el 1609, començant al País Valencià i acabant el 1614 a Múrcia. Aquesta es feia per mar o per terra, anant a territoris italians, francesos o inclús als de la Santa Seu, la qual estava en contra de l’expulsió. A València la presència militar era important, doncs era dels llocs on major cohesió i densitat demogràfica hi havia. No obstant, aquesta expulsió tindrà que superar elements de caràcter jurídic i polític dels diversos territoris i regnes de la Monarquia, ja que els moriscs van apel·lar als instruments jurídics i polítics de la societat on vivien, entaulant judicis en contra de l’expulsió, sent recolzats per 47 autoritats civils i eclesiàstiques, però amb un nivell d’èxit molt baix. Va ser un procés prou exitós des del punt de vista de la Monarquia, fent que el volum global d’expulsats superara els 300.000, dels quals uns 130.000 eren exclusivament del País Valencià. Els que intentaren tornar numèricament eren pocs, però en alguns casos veiem èxit. Hi ha que tindre en compte que, dins del món dels moriscs, hi havia monges i eclesiàstics, hi havia casos que no existia cap diferència entre un morisc i un cristià vell. L’aixovar de les comunitats morisques que anaren a França no es diferenciava en res de l’aixovar que tenien les comunitats cristianes de l’època. En canvi, els moriscs valencians si mostraven més diferències. L’oposició política anà creixent, contra Lerma, la seua corrupció i la seua clientela. De fet, aquesta oposició continuà inclús després de Lerma i de Felip III, com li passà a l’etapa d’Olivares com a vàlid. La caiguda de Lerma es va deure, en gran part, a l’evolució de la política internacional de la Monarquia, amb una sèrie de paus presentades per la propaganda política contrària a Lerma que deia que les paus llevaven reputació a la Monarquia, cosa que no era així. Es destacaren sobretot les paus amb Anglaterra i els Països Baixos, però Lerma va ser nomenat cardenal per part del Papa, tenint immunitat front a la persecució de la justícia civil, però tingué que renunciar a tots els càrrecs que el mantenien prop del monarca. Va ser el preu que tingué que pagar Lerma per a no acabar malament, allunyantse de la Cort, encara que el seu fill va ser el que aconseguí distanciar al seu pare de Felip III, encara que aquest també aconseguí ascendir mai arribà a la posició preeminent que tenia Lerma. La necessitat d’intervenir més directament als conflictes europeus marcaran el canvi de rumb de la preeminència absoluta de Sandoval (Lerma) cap al monarca. PAX HISPANIA La pau hispànica va ser la clau de la política exterior, en un període on hi hagué menys conflictes, i on s’havia arribat per l’esgotament de recursos i financer i els fracassos i la impossibilitat d’aconseguir èxit militar, ja que els oponents tenien un alt grau de resistència. Aquesta política pacifista va ser portada a cap pel duc de Lerma, amb la Pau de Vervins (1598), la Pau de Londres (1604) i la Treva dels Dotze Anys (1609). Aquesta política deixava de costat la guerra confessional que buscva restaurar el catolicisme allà on ja no estava present o allà on el protestantisme tenia protagonisme. En els inicis del regnat de Felip III es va intentar continuar amb el mateix bel·licisme que amb el regnat de Felip II, però no era possible i, de fet, el 1601 una expedició naval organitzada per la Monarquia Hispànica va arribar a Irlanda per a donar suport a una rebel·lió catòlica contra Isabel I. Era una expedició molt menys important que la de l’Armada Invencible, assentada a Kinsale, però assetjada pels 48 anglesos i produint la derrota de les tropes hispanoirlandeses el 1602, fent que la resta de l’expidició tornara a la Península. El 1603 va morir Isabel I i es van obrir les negociacions de pau, la qual va ser buscada per neutralitzar la possible ajuda dels anglesos a les Províncies Unides. La política bel·licista es va continuar als Països Baixos. Isabel Clara Eugènia va ser nomenada sobirana de Flandes, que ja s’entenia com un concepte separat limitat als territoris catòlics dels Països Baixos, mentre les Províncies Unides eren l’actual Holanda. Els terços espanyols van ser el suport dels sobirans, amb el títol d’arxiducs. La guerra va seguir després de la pau signada amb Anglaterra el 1604. Maurici de Nassau va invadir el sud de Flandes el 1600 per tal de provocar una revolta antiespanyola, encara que el control per part de la Monarquia Hispànica era molt fort i les elits eren fidels a la monarquia. En canvi, es realitzà una expedició a les Províncies Unides però va ser derrotada per Nassau a la Batalla de les Dunes de Nieuwport el mateix any (1600). La principal victòria va ser el setge i presa d’Oostende entre el 1601 i el 1604. La ciutat va ser assetjada per Ambroisio Spinola i la ciutat quedà pràcticament destrossada. A pesar d’aquesta victòria, no hi hagué cap més significant i els esforços bèl·lics que s’havien dedicat als Països Baixos acabaren sent inútils, començant les negociacions el 1607 i signant la Treva dels Dotze Anys el 1609. Per últim, a Àfrica del Nord també hi havia un front obert. Van hi haure diversos fracassos a Alger (1601 i 1603) i a Larraix (1608), encara que aquest últim territori va ser pres altra volta el 1610. RECEL DE ROMA I VENÈCIA FRONT AL DOMINI HISPÀNIC Enric IV pretenia guanyar influencia al nord d’Itàlia simultàniament al procés de consolidació interior després de les Guerres de Religió, però es frustrà per l’assassinat del monarca per part d’un catòlic exaltat. A partir de la seua mort, començà un procés d’enteniment amb Espanya, que va donar lloc a un doble matrimoni entre la Casa de Borbó i els Austria, que es veuria reflectit al segle XVIII amb la G. De Successió. Aquest matrimoni va ser entre Lluis XIII i Ana d’Àustria i, d’altra banda, entre Felip IV i Isabel de Borbó. El casament entre Lluís XIII i Ana d’Àustria portà després als conflictes entre la casa Borbó i la casa d’Àustria. La situació de França es complicà també per recels des de Roma, en funció de qui ocupava la seu papal, així com a Venècia per una preeminència de la Monarquia Hispànica. Una Monarquia Hispànica que tindrà una projecció molt important des del punt de vista diplomàtic, polític protagonitzada per figures al servei de la monarquia, com virreis, ambaixadors... el duc d’Osuna que era virrei de Nàpols, el comte de Lemos que era virrei de Sicília... Aquests personatges serien les figures polítiques més influents en el primer quart de segle a la Itàlia espanyola. La situació més conflictiva sempre serà el nord, doncs Milà era una escala 49 necessària en l’anomenat camí espanyol, que unia els territoris espanyols fins arribar a Flandes. El duc de Saboia que era lleial a Espanya, va anar canviant de bàndol, doncs havia d’assegurarse una estabilitat als seus territoris. Els Saboia es van apropar a França, començant a veure cert perill pel camí espanyol, de la mateixa manera que passava amb els cantons suïssos. Açò ha sigut justificat per accions del comte de Fuentes, com a governador de Milà, contra Saboia per controlar els diversos passos dels Alps i mantenir la influència espanyola a la zona. Aquesta política que caracteritza les dues primeres dècades del segle XVII i malgrat l’opinió de la decadència de la monarquia, es va dir que Espanya no va ser la potència dominant. Es va obrir altre front, inici de la Guerra dels Trenta Anys. Era la reanimació de la guerra confessional pel conflicte de Viena al Sacre Imperi. Es va intervindre a la Bohèmia que havia caigut en mans dels protestants, cosa que ajudà a legitimar els arguments en contra de Lerma. Aleshores les crítiques anaven encaminades a desacreditar a Lerma i a donar pas a una possible conspiració al Palau, que acabà complintse. El comte duc d’Olivares fou el següent valid, els Sandoval van ser apartats per Baltasar de Zúñiga, posant al seu nebot en un alt escaló de la política, dons era el comte duc d’Olivares. LES REFORMES DEL COMTEDUC D’OLIVARES El fet de que Felip IV confiara la seua política a una alternativa diferent als Sandoval va donar pas a un període en que la política de la monarquia estava decidida a participar a les guerres europees. La victòria d’Olivares també era el resultat de les crítiques, la victòria d’aquells contraris a Sandoval i exigien el final a un règim de valiment que havia subvertit al govern ordinari i havia apartat al monarca de les seues responsabilitats. Aleshores, Olivares no era una mera successió de Lerma i les seues pràctiques de govern. Ara la nova facció de poder, amb un Olivares també ambiciós, no gaudia d’una base sòlida que li donara suport, per tant no era oportú substituir a Lerma i aconseguir la clientela seguint els mateixos passos que ell. Es van anunciar tota una sèrie de reformes que volien substituir la política de clienteles dels Sandoval. Els Grans d’Espanya eren diversos quant a les seues voluntats, no reduint el seu comportament a una o altra facció, per això una part de la noblesa que era contrària als Sandoval, també ho seran a Olivares. La clau del seu govern van ser les reformes, de la mateixa manera que seran la clau de la seua caiguda. Lerma havia basat el seu poder en la influència en la clientela als territoris de tota la monarquia, havent aconseguit importants guanys de tipus fiscals, que responien al triomf polític de controlar consells. Estem parlant del control de subsidis a Castella a canvi de mercès i privilegis. Era un mecanisme tradicional 50 però dut a l’exageració, fent que les seues mesures fiscals tingueren un recorregut limitat, igual que els recursos aconseguits. Açò implicà que les ciutats tingueren més autonomia i que la Reial Hisenda Castellana estiguera més hipotecada. A principis del regnat de Felip IV era evident que no es podien seguir el mètodes de Lerma, tenint que recórrer a les reformes, doncs les naus que arribaven d’Amèrica no podien suportar els deutes de la monarquia. Les reformes pretenien donar una nova base d’afirmació del poder monàrquic que passara pel sanejament de les finances públiques i recuperar el control de part de la Hisenda Reial. La propaganda l’Olivares convertí la política de reformes en la bandera del canvi front a una etapa anterior regida pel valiment. Olivares es va ser servir de la Junta de Reformació. Es prendrien mesures paral·leles que intentaven castigar els abusos dels Sandoval i els seus aliats, posant un càstig judicial per a que tornara els diners i mercès que havia aconseguit. Però la situació de Lerma en la que havia deixat el càrrec li beneficaven, podent ser immune a tot el procés. Així, la persecució de la corrupció de Lerma va ser concentrada cap a un dels aliats d’aquest, Calderón, que va ser acusat de voler enverinar a la Reina, sent degollat el 1621 a la Plaça Major de Madrid. Aquesta execució va ser abans de la mort de Zúñiga el 1622, que serà quan Olivares aconseguí ser el nou valid, però sense les pràctiques de Lerma. Amb Olivares com a ministre principal, obtingué grans poders, però no va seguir les polítiques de Lerma, doncs considerava que els compromisos que l’havien dut al poder es basaven en la crítica a les pràctiques de Lerma. És més, en aquesta pràctica que Felip IV havia acusat a Lerma d’exercir la gràcia reial, Olivares no ho farà, doncs inicialment no tractà d’influenciar al monarca en termes de gràcia reial, com la concessió de mercès. Hi hagué partidaris de Lerma que continuaren conspirant contra Olivares al llarg de tot el seu govern. Per tal de controlar els Consells de la Monarquia, a banda d’anunciar reformes, aprofitaria les ocasions per a controlarlos, com passà al Consell de les Índies. Però sobretot el que farà era convocar als consells que eren fidels al monarca, evitant als consells dominats per les clienteles de Lerma. La política de control dels territoris hauria de passar per variables, i el primer territori que calia controlar era Castella, que es trobava en una situació precària econòmicament en el moment en que arriba Felip IV, per això es va posar l’impost de millones, una política de recaptació per ciutats que consistia en que aquestes tingueren la llibertat per aconseguir la suma que devien lliurar. Per tant, les ciutats autònomes a l’hora de decidir les taxes i impostos, havent incrementat la seua autonomia i la seua capacitat fiscal. Per tant, des de les ciutat hi haurà residència contra Olivares, doncs havien aconseguit més capacitat fiscal amb les mesures de Lerma. La proposta d’Olivares era una reforma financera, que va consistir en els 51 erarios (1625), una espècia d’institucions que activaven la inversió local i captaven capitals dels particulars per la Hisenda Reial. Açò va provocar una oposició de les ciutats cap a Olivares. Totes les rendes superiors a 2.000 ducats devien aportar un 5% més com a capital que es convertia en un préstec forçós. Per tal de buscar una font de finançament nova i alternativa als millones previstos des de l’època de Felip II i consolidat amb Felip III s’intentà fer altra pràctica econòmica, però les Corts castellanes es negaren a canviar el mètode. Tot açò portà a la fallida el 1627. Cal tindre en compte que l’escalada bèl·lica era cada vegada major. Altra reforma proposada per Olivares el 1631 era l’impost de la sal, per tal de substituir els millones, però generà una gran oposició a la corona castellana, sobretot al País Basc, tenint que retirar el projecte. El fracàs d’Olivares de canviar la política fiscal castellana marcà la seua relació amb les ciutats, agreujantla. Les reformes d’Olivares també es projectà sobre els altres territoris de la monarquia, com fou la Unió d’Armes a la Corona d’Aragó, intentant posar els mateixos models que s’havien posat a Castella. De fet, a l’època de Lerma, les conjuncions dels diversos territoris de la Corona d’Aragó s’havien agreujat, fent que el servei de les Corts anaren augmentant de manera potencial, sobretot per la ciutat de València, per la Diputació o pels estaments de manera separada, destacant que el Regne de València aporta més d’un milió de lliures durant el regnat de Felip III. Olivares va dur a terme una política d’integració, de consens, respecte a la política de reformes. Volia integrar a les elits en el projecte de la monarquia. En aquest procés de reformes es va oferir a les elits de la Corona d’Aragó el poder ocupar càrrecs a la resta de territoris, però contà amb l’oposició de les elits d’Aragó perquè implicava una reciprocitat que no seria equilibrada, de manera que la reserva de càrrecs a la Corona d’Aragó no tindria sentit i arribarien funcionaris castellans a la Corona d’Aragó. El conjunt de les propostes han estat qualificats com el Gran Memorial, però aquest nom va aparèixer posteriorment al seu mandat. A les seues propostes s’insistia a la necessitat de la igualtat de les elits a accedir a càrrecs de l’imperi hispànic, però també es volia aconseguir una fiscalitat que pal·liara l’esforç de Castella per mantenir la política internacional. En el Gran Memorial s’ha dit que existirien altres propostes més perjudicials per a la Corona d’Aragó, com era l’extensió del marc jurídic i fiscal castellà als altres territoris o la introducció de tropes castellanes per a la repressió dels esdeveniments conflictius que hi pogueren hi haure. Però realment no hi havia una proposta per a canviar el règim polític i fiscal de la monarquia, encara que si es volia sotmetre del poder polític de les institucions perifèriques a Castella però sense ferles desaparèixer, sent una via d’afirmació de la monarquia a cadascun dels territoris de la Corona d’Aragó mantenint la seua individualitat. 52 En qualsevol cas, la política d’Olivares els primers anys és coherent en l’afirmació del poder de la monarquia i els canvis de caràcter fiscal i militar. Es va parlar del projecte de la Unió d’Armes, que volia involucrar a tots els territoris, doncs volia que cadascun tinguera un exèrcit proporcional al seus recursos per a enviarlo allà on la monarquia el necessitara. No es volia un únic exèrcit, sinó diversos, per tant la unificació de la monarquia no era valorada. Textos tema 3 Destinataris universals i explicitats. Referència a que ha estat a través del consell d'Estat, l'expulsió dels moriscos com deia el dia anterior, es fa d'aquesta manera, a través del consell d'Estat per sostraure les protestes i per evitar els problemes de caràcter legal que tenia l'expulsió, per a ferho s'acusa als moriscos d'alta traïció. La referència als pactes inicials i un procés d'aculturació que ha fracassat. Este procés hauria tingut diversos projectes com la creació de iniciatives d'evangelització, degut a tots interessos creuats el procés fracassa i s'evidencia el fracàs argumentant que la culpa es dels destinataris de l'evangelització. Referència directa al delicte de la majestat. La santa seu no esta d'acord amb l'expulsió. Apel·la al perill de possible convivència entre els moriscos i els berberiscos del nord d'Àfrica i els turcs cosa que no era certa. Primer es comença pel Regne de València perquè es on hi havia major concentració de moriscos, que vivien en comunitats relativament compactes mentre que a altres llocs estaven dispersats. Integració de la monarquia: Cada territori de la monarquia havia de crear un exèrcit que podia ser mobilitzat i portat allà on la monarquia li interessara– unió de armes. Gran oposició perquè implicava impostos permanents, crear impostos permanents vulnerava furs i constitucions. El projecte xocava per la via de la legislació en contra de les tradicions locals, Olivares no comptava amb el suport de les elits locals i es farà servir dels membres del Consell d'Aragó per a que a traves de les seus relacions de clientela vengueren el producte i així enviara a Aragó, Catalunya València i Sardenya als membres del consell d'Aragó. El projecte no es acceptat però es redefinit, adequat a la tradició local amb pressions i mercès i amenaces, els parlaments d'Aragó València i Sardenya acceptaran oferir un servei econòmic que puga servir per satisfer les necessitats de la monarquia, no acceptaran la creació de l'exercit autòcton. En el cas de València en Olivares es passaria a 1 milió 80.000 lliures. Unes corts que tracten de pressions i amenaces i en els textos esta la claudicació de l'estament militar de València davant de les pressions d'Olivares per a que pujaren el servei a nivells difícil d'assumir. També ha penjat un document de les corts que es convocaven al llarg del segle XVI, en 1626 es convoca i els valencians protesten per un tracte desigual que evidencia que no es interes de la monarquia sinó un tracte de maltracte que els facen anar fora del regne, encapçala la protesta Cristobal fill de Maldaura (?). La protesta no serveix de res i en este context Olivares diu una frase respecte al que pensa dels valencians « los tengo por más muelles». Eixe caràcter evidencia que el Regne de València es manté fidel igual que el de Aragó malgrat la problemàtica interna d'uns i altres i també en eixa fidelitat es manté el regne Sardenya. En cada un dels territoris destaca l'arribada de consellers del consell 53 d'Aragó, destaca l'arribada del conseller de València a Sardenya i com inicia la negociació ( document que ens ha passat). Si València i Sardenya claudiquen Catalunya no claudicarà, l'únic territori de la monarquia que accepta el projecte de la unió de armes per interés particular perquè desitja tenir ajuda front al seu enfrontament amb les Províncies Unides del nord protestant, serà Flandes. Olivares no va a actuar contra Catalunya per la falta de servei però convoca altres corts que de nou fracasaran, les dificultats d'Olivares també es produiran en Castella per l'impost de la sal que provocara molts avalots i motins, que finalment son superats i en el cas vasc es buscara una solució pacifica. Les coses en Catalunya aniran a pitjor ja que olivares per tant d'involucrar en la despesa militar no acordada en les corts, per ferlos participar, projectara iniciar la campanya de 1639 pels Pirineus orientals, una campanya iniciada per a això, er a involucrar Catalunya, sabuda per la monarquia francesa. Richellier s'avançarà a esta estratègia i conquerira la ciutat de Salces, la ciutat mes al nord de Catalunya. Una actuació en que entra en el Roselló i que en l'any 39 la conquereix, Salces serà recuperada a 1640 en una campanya molt dura i es la 1era evidencia de que esta campanya estava afectant directament fins i tot a la mentalitat dels valencians ja que un dels soldats decorara amb pintures molt senzilles una alqueria que hi ha a Campanar, primera evidencia de soldats valencians que actuen en Salces en la defensa dels interessos de la monarquia i que canviara la mentalitat de la societat peninsular en la segona meitat del segle XVII durant les guerres contra la monarquia francesa. La campanya hauria estat molt costosa i els excessos d'un exercit allojat en Catalunya provocarà la xispa de la revolta catalana amb l'enfrontament de dècades de les classes dirigents catalanes. En el cas de Portugal es produirà una revolta el mateix any i que acabara sent exitosa i Portugal seguirà el seu propi destí, això farà que a la historiografia primen unes reivindicacions contra la monarquia castellana que en l'època no estaven, les revoltes seran contra la política d'Olivares en Portugal i l'oblit de les formes de govern ordinàries. No era una revolta de caràcter nacional contra el govern de Castella. Esta encaminantse una oposició concentrada en la cort per fer tornar olivares al projecte inicial, tornar al govern tradicional, al protagonisme del rei, de les corts i dels consells de la monarquia. Este hauria estat oblidat per Lerma i després per Olivares, però el protagonista de les corts es una instrumentalització, l'autonomia de les corts s'hauria aconseguit en l'època de Lerma i no abans. Darrere d'esta oposició estan los grandes de espanya i al final el valid caurà i això evitara una revolta en Castella i a partir de este moment es restaura el sistema tradicional de govern encapçalat per un monarca que moga els fils del patronatge i que governe, el mateix rei manifesta la voluntat de governar tot sol. Ací es produeix l'episodi de la comunicació entre el rei i Sor Maria d'Ágreda (text que ens ha passat). Es impensable que la monja de manera autònoma fora capaç de parlar de política, darrere hi havia una serie d'influències en les quals estaven també els borja, no era per tant la monja una figura aïllada, era un instrument. La monja es converteix en un dels suports del monarca a partir de 1643, es l'evidencia de un ideari polític molt senzill que es plasma en les cartes. La monja insisteix que el rei ha de governar sense valid, això pot ser una idea pròpia perquè també era una idea comuna que contagià a tota la societat, diu que cal restaurar la moral publica, li recomana respectar el marc constitucional dels territoris i ser just i 54 rigorós amb qualsevol rebeldia per demostrar autoritat, sobretot la de Portugal. Els consells de la monja van mes enllà del que poguera ser una persona, hi ha al darrere un mon que intenta influir en la monarquia. Felip IV busca la inspiració moral i llavar la seua consciencia, la protecció del cel per dur a terme la seua política, volia ser el braç executor de la voluntat de Deu. Esta carta ho manifesta. El rei acabara per confiar en un nou valid que es nebot d'Olivares, Alfons Luis de Aros. Malgrat l'arribada d'Aros els projectes son ajornats i en molts territoris la necessitat de la defensa implica als propis territoris, amb la col·laboració amb la corona serà assumida com a pròpies. En l'any 26 es convoca un parlament extraordinari per fer front a les demandes d'Olivares. Esta col·laboració servirà per reconstruir estos regnes fidels en vincles de patronatge, es farà mes estret i farà canvis de mentalitats que contaminaran a les societats respectives dels territoris. La guerra de Catalunya amb la presencia de tropes franceses es convertira en un problema real i després de la caiguda de Tortosa les tropes franceses es passejaran per la ciutat, per tant la defensa del territori coincideix amb la defensa de la monarquia. Tot i que hi ha problemes sobretot en el regne de València, parlant de 1648 la pesta, problemes que poden augurar que es trenque la bona sintonia entre regne i monarquia, en el enfrontament una matinada de l'any 48 per les cantonades de la ciutat apareixen uns pasquins que conviden a la revolta que estan relacionats amb la relació de clienteles que hi ha al darrere del poder municipal. És una incitació a la revolta que no esta coordinada pel Principat i per tant les referències territorials no seran les catalanes sinó de terres mes llunyanes com les de Nàpols, perquè no hi ha relacions entre eixes terres i per tant no hi ha problemes en ficarlos d'exemples ja que estan molt allunyats. No es fiquen de referencia les revoltes catalanes perquè els interessos no son els mateixos. Que diuen els pasquins? El text diu: cert que em tens molt espantat poble noble i valerós que no busques la llibertat, gran plaga has de curar...buscar text. És un text de contingut polític al darrere del qual no hi ha un projecte polític però evidencia l'omissió de que no hi havia una sintonia entre les elits catalanes i les valencianes. LA PÈRDUA DE L'HEGEMONIA EN EUROPA La Guerra dels Trenta Anys condiciona per a que no es reaccione a temps a la revolta portuguesa. Estava en joc en esta guerra el paper de la casa d'Àustria d'augmentar la supremacia en Europa i també augmentar el poder de l'emperador en el Imperi i les posicions del catolicisme. Es volia augmentar el poder de l’Emperador d’Àustria sobre l’Imperi, intentant recuperant posicions a favor del catolicisme front al catolicisme. Al regnat de Felip III i els primers anys del regnat de Felip IV es va voler participar en guerres poc importants per a mantenir el poder de cara a l’exterior de la monarquia. Abans de Zúñiga i Olivares, Felip III va col·laborar amb l’Emperador per a enfrontarse als protestants. La repressió cap als txecs va ser breu a diferència de la que es va fer a les Províncies Unides, que tenien un problema diferent, no plantejantse una guerra 55 total contra elles. L’objectiu de la monarquia era mantenir Flandes, no tots els Països Baixos, sols la part de sud que era la catòlica, és a dir, el vinculat a la Monarquia Hispànica. Flandes tornà a la Monarquia de manera directa, garantia de mantenirse com a potència hegemònica a Europa, doncs era una zona estratègica situada en una nucli de vies de comunicació i no era fàcil que la Monarquia renunciara a la zona. Zúñiga i Olivares van buscar la supressió dels rebels, volien una pau amb condicions, com era la reobertura de les comunicacions tancades per als Països Baixos catòlics. A més els navegants i els holandesos no deixaven d’atacar les naus castellanes i portugueses, sent un perill que anava més enllà de la contínua hostilitat dels anglesos. També buscaven la llibertat del culte catòlic a les Províncies Unides. La Guerra dels Trenta Anys va marcar la fi de l’hegemonia hispànica a Europa i el començament de l’hegemonia francesa. Les victòries de l’Emperador sobre Bohèmia i altres zones de l’Imperi van alterar el domini després de la Pau d’Augsburg (1555). A més, els anglesos van fracassar amb la presa de Cadis i va fer que els seues interessos es relaxaren quant a la guerra. Hi hagueren clars triomfs a Europa per part de la Monarquia Hispànica, com la Rendició de Breda o la recuperació de Baïa a la costa brasilenya, que havia caigut el mans dels portuguesos. Anglaterra fracassà i donà pas a altres potències europees. França encara es va abstindre d’entrar en la guerra pels conflictes interns, de caràcter religiós. En canvi, Dinamarca i el seu monarca i duc d’una zona imperial, Cristià IV, entrà en guerra el 1625 doncs era protestant, però va patir diverses derrotes (1625 – 1629) front a un exèrcit format per l’Imperi i els terços hispànics, que aconseguiren dominar zones costaneres del bàltic. Ací s’obri la idea d’ocupar la regió del Bàltic sota l’estandart de la monarquia dels Àustria, per a ofegar el comerç dels Països Baixos, basant en el comerç de la fusta, cereals... Davant de l’avanç de la casa d’Àustria en les seues dos branques es van alterar els interessos d’altra casa, la de Suècia que era protestant, esdevenint una guerra total que anava lluny de la idea de guerres aïllades d’Olivares. Entre el 1631 i el 1634 els suecs tingueren una sèrie de victòries, com la de Breintenfeld (1631) i Lützen (1632), però els espanyols acabaren amb ells amb la batalla de Nördlingen el 1634, doncs amenaçava la zona de comunicacions entre el nord d’Itàlia i Flandes, quedant el Camí Espanyol assegurat. La segona part de la Guerra dels Trenta Anys va ser diferent, amb l’entrada de França, on s’havia consolidat la posició del cardenal Richelieu, iniciantse la guerra entre Espanya i França el 1635 i acabant amb la Pau dels Pirineus el 1659. Els objectius de França al declarar la guerra a la Monarquia Hispànica era 56 recolzar als protestants de l’Imperi, intentar tallar el camí espanyol i atacar als catòlics de Flandes. El primer objectiu tingué un èxit relatiu, mentre l’objectiu de tallar el camí espanyol no tingué èxit, doncs els espanyols pogueren rebutjar als francesos i arribaren el 1636 a la ciutat de Corvie des de Flandes (prop d’Amiens, França). Olivares, mogut per circumstàncies internes per aquells que no volien col·laborar a la guerra, va reprendre la guerra després d’un temps de pausa, per a forçar als neerlandesos que volgueren la pau i reprendre de manera més crua la guerra contra França. Es va fer una ofensiva contra les forces navals holandeses però els hispànics van ser derrotats a la Batalla de la Dunas, sumat a una altra derrota de l’intent d’impedir la presència holandesa a les costes del Brasil el mateix any, el 1639. El front pirenaic va ser el que més problemes donà i que trencà l’estabilitat de la Monarquia. Doncs no era capaç d’estar present en tants fronts de guerra, provocant una sèrie de derrotes, mentre Portugal estava en una situació d’estabilitat i espera per a desplaçar a la monarquia. A Catalunya, la revolta durà 12 anys pel suport de la monarquia francesa a la seua causa. En el front de guerra contra els francesos cal destacar la derrota de Rocroi el 1643 i de Lens el 1648. A Rocroi era la primera vegada que els terços espanyols eren derrotats. A Nàpols i Sicília també hi hagueren revoltes a la dècada del 40, moltes de caràcter fiscal, però en el cas de Sicília les revoltes antifiscals del 1647 van tindre importància, encara que la revolta de Masaniello el 1647 a Nàpols donà lloc a una república napolitana que acabà el 1648. La monarquia es va adherir als tractats de Westfàlia, signant també la Pau de Münster (1648) amb els Països Baixos, reconeixent de manera política i jurídica de la independència dels PPBB però sense cap garantia de neutralitat amb ells. L’objectiu de la monarquia al adherirse a la Pau de Westfàlia era acabar amb els fronts del nord i aconseguir la victòria a Catalunya. Es va recuperar Tortosa (1650) amb tota una ajuda per part de València a l’exèrcit de Felip IV, més tard el 1652 es va recuperar Barcelona. Després d’aquesta recuperació, Felip IV va confirmar els privilegis del territori de Catalunya, però tenia una espècie de “trampa”, doncs la ciutat de Barcelona va sofrir el canvi de mecanismes d’accés al govern municipal que s’havien mantes autònom al govern central, però ara aquest (govern central) podia participar en la llista de noms per als principals càrrecs. Aquesta modificació de fa Felip IV quan recupera Catalunya té un gran abast polític, tenint en compte el paper que tenien les capitals quant a la representació política, provocant un gran canvi qualitatiu de Catalunya dins de la Monarquia Hispànica. No obstant, la monarquia va sofrir la derrota de les Dunes el 1658 i l’aliança francobritànica portà a la pèrdua de Jamaica. Finalment tot acabà amb la Pau dels 57 Pirineus (1659), pau que comportà la pèrdua de l’hegemonia de la Monarquia Hispànica en el terreny internacional, amb pèrdues territorials prou sensibles, com és la zona de Dunquerk (Flandes) o el Roselló i el nord de Cerdenya a favor de la Monarquia Francesa. El problema era que la Monarquia Francesa començava a ser apercebuda com a un perill de cara a l’exterior, arribant a trobar aliances entre els espanyols i els anglesos contra els francesos i Lluís XIV. La recuperació de Portugal va ser plantejada després de la derrota front a França, però una sèrie de derrotes entre el 1663 i el 1664 (Ameixial, Castel Rodrigo o Montes Claros) va provocar que la recuperació fora impossible. Per això Portugal s’independitza finalment i de manera clara el 1668. TEMA 4. LA MONARQUIA EN TRANSICIÓ (1665 – 1715) La monarquia que rep Carles II el 1665 es molt diferent a la que hi havia a principis del segle XVII, ara es té una política de defensa on es desenvoluparan 58 mecanismes de col·laboració interna en els territoris de la monarquia. Açò va enfortir els lligams interns dels territoris que la Monarquia havia pogut conservar. La política de defensa es va produir per la idea que tenia Lluís XIV de recuperar l’hegemonia de la Monarquia Cristianíssima com ho havia exercit la Monarquia Catòlica des de Carles V. Les victòries franceses que havien connectat des de la segona meitat del segle XVII aniran debilitant els governs que en cada moment estaven al front de la responsabilitat política de la Monarquia Hispànica i que no aconseguien cap triomf però que eren capaços de mobilitzar recursos a territoris no castellans sense massa complicacions. De fet la recluta de tropes a València acabà sent fàcil, no fent falta ni convocar Corts. Al regnat de Carles II veurem diverses faccions que estaran en relació amb les diverses potències europees, les quals es plantejaran el futur de la Monarquia Hispànica, evidenciant que no tindria hereu. Era un monarca feble físicament. La primera part del regnat (1666 – 1679) està marcada per la preeminència de Marianna d’Àustria, mare de Carles II i esposa de Felip IV, que sol·licita una Junta de Regència, que simbolitza la pèrdua d’importància de Castella en el conjunt de la monarquia, doncs hi haurà gent d’altres territoris a la Junta, com el vicecanceller de la Corona d’Aragó. Els membres de la Junta tenien experiència a diversos territoris, però prompte la Reina va confiar en el seu confessor, que era jesuïta anomenat Juan Everardo Nithard, el qual va ser nomenat inquisidor per a que entrara a la Junta de Govern, la qual portava a cap les decisions de la monarquia. El govern d’Everardo Nithard va ser impopular, doncs els primers anys de regnat de Carles II es consolidà la independència de Portugal i l’oposició de govern d’Everardo va aglutinar a tots els territoris al voltant de Joan Josep d’Àustria. Finalment es va forçar la seua destitució però no implicà grans canvis a la Cort, doncs Joan Josep estava entretès en altres empreses de la monarquia. La regent va confiar amb Fernando Valenzuela, “duende de Palació” i primer ministre. Valenzuela (1669 – 1677) com a valid va acumular una gran quantitat de càrrec i serà el primer valid en ser nomenant Primer Ministres per Marianna d’Àustria. No obstant, l’oposició continuà, centrada en la figura de Joan Josep d’Àustria, el qual acabà organitzant un colp d’Estat des de la Corona d’Aragó. Encapçalant un exèrcit arribà a la Cort, destituí a Valenzuela i desterrà a la Reina. Però el seu govern va acabar prompte (1677 – 1679), degut a la seua prematura mort. Al seu període de govern va reduir les despeses i va moralitzar a la Cort i acabar amb el món de les faccions, però acabà perdent popularitat a causa de les seues derrotes. El problema de Joan Josep és que era un home militar més que 59 polític, sumant a les dues crisis de la Monarquia: la de Camarasa a Sardenya i la de Mesina. A partir d’ací comença la segona etapa del regnat, presidida pel govern de les faccions, que continuaven sent molt potents en la Cort, de fet van aconseguir nomenar primers ministres, com fou el Duc de Medinaceli (1679 – 1685) o el Comte d’Oropesa (1685 – 1691). El Duc de Medinaceli va intentar resoldre la inestabilitat monetària de Castella, on des de principis del segle XVII s’havia assistit a suspensions de pagaments, devaluacions de la moneda, augment de la fiscalitat per a compensar les finances reials que no podien suportarse... però Medinaceli aconseguí recuperar un poc la situació mitjançant la imposició d’impostos als productes bàsics i aconseguir mantenir la fiscalitat que necessitava la Monarquia. El greu problema sorgí en les protestes populars que causaren la reforma monetària que realitzà el primer ministres, la qual cosa acabà provocant que Maria Lluisa d’Orleans, esposa de Carles II i neboda de Lluís XIV, desplaçara a Medinaceli i es nomenara al Duc d’Oropesa. El nou càrrec del Duc d’Oropesa estava suportat per la Reina, caracteritzat per intentar introduir impostos més justos, però les propostes de govern en general eren molt problemàtiques, per això la imposició d’impostos més justos acabaren continuant coexistint amb els impostos anteriors, necessaris per a mantenir tota la maquinària de la Monarquia. A més, Oropesa també intentà reduir les despeses de la Cort, així com intentà reformar a l’Església o almenys el seu comportament, per a evitar que qualsevol es fera eclesiàstic i evitara pagar impostos. De la mateixa manera que començà a plantejar reduir el poder de la Inquisició. Maria Luisa d’Orleans va morir i el seu suport al Duc d’Oropesa anà amb ella. La nova reina, Marianna de Neoburg (1689 – 1700) va adquirir una gran influència en la Cort, provocant el desplaçament d’Oropesa el 1691. A partir d’aquests moments el problema fonamental era la successió i que anava a passar amb l’abast territorial de la Monarquia Hispànica. Era un problema que generà gran inestabilitat en la Cort, així com una gran inestabilitat en el regnes que conformaven la Monarquia Hispànica. EL GOVERN DELS REGNES La revolta de Messina del 1674 1679 acabà desencadenant una guerra. Aquesta va ser provocada per les divisions internes a l’interior del Regne de Sicília, més concretament a les divisions entre la ciutat de Messina i la de Palerm. Messina va sofrir tots els mecanismes 60 de repressió del govern, amb l’eliminació dels furs, la imposició de la Monarquia patent a la ciutat, la construcció d’una ciutadella per a controlar l’illa des de l’interior... eren actuacions molt semblants a les que els Borbons imposaren a Barcelona pocs anys després. La monarquia francesa va intervindre a la revolta de Messina, provocant que durant 5 anys estiguera fora del control de la Monarquia Hispànica, era la voluntat de França de tindre presència al sud d’Itàlia, després de diversos fracassos. El control de Messina era important per la seua situació geogràfica, doncs es troba a l’estret de Reggio Calàbria. Altre punt a tindre en compte és la xarxa de reclutament de militars a aquesta etapa, doncs alguns d’ells provenien del bandolerisme. Per això es podia veure a bandolers valencianes actuant com a soldat a Nàpols. La monarquia comprà elits locals a canvi de mercès i privilegis, que cooperarien en la defensa de la Monarquia, doncs el front de les guerres estarà al Mediterrani. No era una col·laboració amb la monarquia, sinó que era una confluència d’interessos entre les elits locals i la Corona, que necessitaven defensar els seues territoris. No es feia una col·laboració a través de Corts, sinó pels interessos personals que tenia cadascú. Acabarà per ser una decisió dels estaments i, en especial, de les ciutats, que es presentaran de manera automàtica a aquests serveis, un model eficaç per a aconseguir recursos militars com els que havien tingut els reis anteriors, encara que no eren superiors als recursos militars de Lluís XIV, doncs el Tresor Americà no podia pal·liar les necessitats. S’empraren mecanismes antics de recaptació, però també de nou, com l’Impost de la sal, que va ser aprovat per les ciutats castellanes el 1695. La col·laboració de les elits locals era un element molt important per a la Monarquia. Per exemple, la imposició dels Decrets de Nova Planta no hagueren pogut ser tan efectius si les elits locals no els hagueren acceptat i els hagueren seguit. Una altra innovació del període va ser el naixement de la figura del superintendent, encarregat a gestionar determinats impostos que haurien d’estar, en la pràctica, gestionats per altres institucions de la monarquia. Les oligarquies i elits locals reafirmarien el seu poder als seues territoris mitjançant la bona sintonia amb la monarquia, per això es parla del neoforalisme. És un concepte historiogràfic introduït per Joan Reglà definit com a una actitud política que es va produir durant el regnat de Carles II que revitalitzaria aquesta actitud de nova política de la monarquia amb el funcionament de l’ordre institucional, posat en qüestió en l’època anterior des de Felip II a Felip IV, i possibilitaria una intervenció dels naturals de la Corona d’Aragó sense precedents a la Junta de Govern. Avançaria el que fou la Il·lustració del segle XVIII provinent 61 de la influència francesa i de l’arribada dels Borbons. La historiografia des de la dècada dels 90 del segle passat hauria qüestionat la existència del tarannà neoforalista de la monarquia. Plantejaria que s’hauria arribat a una situació política que feia impossible el neoforalisme, doncs els guanys de l’afirmació de la monarquia no anaven a llançarse a perdre per aquesta actitud. Tota una sèrie d’aixecaments populars van ser aturats per la monarquia, com fou el cas de les Germanies, on es demostra que l’actitud de la monarquia en la repressió tant en revoltes socials com polítiques desmentia el tarannà del neoforalisme. A més, hi ha element que avalarien les noves actituds de la monarquia, on es mostrava la bona relació de les elits locals, especialment de la Corona d’Aragó, amb el govern central. Així, la recaptació de serveis va ser més fàcil a aquesta època, augmentant així la concessió de mercès i privilegis, aproximantse a la revitalització del funcionament polític de la monarquia en certs territoris, encara que les institucions no visqueren dita revitalització, sinó que la revitalització de les actuacions monàrquiques vingueren pel canvi de relacions entre elits locals i govern central. La monarquia no dubtà en cessar a virreis i governadors que transgrediren els drets de les elits locals, doncs a la monarquia li interessava tindre una bona relació amb aquestes. El fenomen del neoforalisme tal i com s’entén avui, la col·laboració de les elits locals amb la monarquia, estigué lligat a la desaparició progressiva dels bàndols. Els poderosos, en la mesura que troben camins alternatius per a garantir els seues interessos deixant a un costat el món dels bàndols, s’aproximaren a la monarquia. Així, no hi hagué una baixada de la violència ni una desaparició absoluta de la relació entre les elits i els bàndols, però si va ser molt menys proliferant. De tal manera, veiem famílies que col·laboren amb la monarquia per acabar amb el bandolerisme. Per exemple, Carles Balterra i Barres, senyor valencià, tenia diversos germans, un d’ells va ser ajusticiat per ser acusat de bandoler, i ell fou expulsat junt a un altre germà, però tornaren i Carles Balterra acabà sent regent de la Reial Audiència de València. Aleshores la proposta de Reglà és criticada i revisada per altres historiadors, com Jaume Dantí o Ernest Berenguer. També veuríem elements de recuperació demogràfica, política i econòmica a la perifèria peninsular, tant a Catalunya com a València. Aleshores Reglà planteja el “neoforalisme” com un programa de resposta al programa d’Olivares, més centralitzador. Seria la superació d’una etapa anterior per a vertebrar la monarquia i el seu govern des dels diversos territoris de la monarquia i no sols des de Castella. 62 ASC, AAR, Atti dei Parlamenti, vol 168, cc. 12*. L’estament militar no era el més preeminent jurídicament però si el políticament més actiu. En el procés d’integració de Sardenya com a un territori igual que els demés dintre de la Corona d’Aragó, es va enviar un valencià, Lluís Blasco, com a regent del Consell d’Aragó. El text està escrit pel president i capità general que no és el virrei, sinó el governador de la ciutat de Caller, doncs el virrei estava absent. És una carta dirigida a la primera veu de l’estament eclesiàstic (estament més preeminent), el qual era l’arquebisbe de Caller. És una mostra del que no es deu fer a una transcripció paleogràfica, doncs està feta per persones que no escriuen català, per la qual cosa hi ha faltes d’ortografia. A més, a l’hora de transcriure no es poden afegir lletres però si separar paraules, posar signes de puntuació... Quan en documents de la Corona d’Aragó apareix el genèric Corona, està referintse a la Corona d’Aragó no a la Monarquia Hispànica. Itàlia, a diferència dels territoris peninsulars de la Corona d’Aragó, va finançar la defensa de la Monarquia Hispànica i de Nàpols. La Corona d’Aragó es queixava per què la defensa de Castella la pagava la monarquia, però no era veritat; el problema era que la Corona d’Aragó demanava que es pagara la recluta dels soldats. Internament es constata la diversitat, però des de fora es parlava sols d’espanyols, la qual cosa acabarà integrantse en la mentalitat dels vassalls de la Monarquia Hispànica. Memorial lliurat per Don Cristóbal Crespí de Vall Daura a Felip IV en la seua ambaixada a Madrid de gener de 1626 i Acte que van fer l’Estament Militar el 10 de març de 1626, del servei de Sa Majestat, veien ser compel·lits per sa reial voluntat A Sardenya hi havia Corts, però eren presidides pel monarca. L’estament polític més actiu, el militar, va fer un acte parlant de l’amenaça d’Olivares de llevarlos els privilegis a la seua generació. En les Corts hi havia tractadors que representaven o comunicaven als estaments les decisions o les demandes de la monarquia. En aquest cas, la monarquia demana que es complira la deguda obediència fent el seu servici ordinari i li donaren més d’un milió de lliures. Aquest text evidència que la solució de la Unió d’Armes no aniria per la confluència dels territoris, sinó per la prestació d’un servei econòmic, cosa habitual, però multiplicat exponencialment. Sitio y recuperación de Tortosa. Copia de una carta escrita por el P.F. Pedro. El que havia passat a Tortosa és que, el 1642, abans de la revolta, va intentar canviar de bàndol, però no ho aconseguí i es quedà al servei de Felip IV gràcia a l’actuació de València, doncs l’arquebisbe de Tortosa era el mateix que el de València. El servei era escrupolós pel fet que les tropes pagades per el regne no podien eixir. Però a les corts del 1645 van dir que devien quedar a Tortosa, que es considerava una part del Regne de València. No sols és la mobilització de la milícia efectiva, sinó que particulars i, especialment, la ciutat de València, col·laboraren en la causa de Felip IV, donant fe de l’arribada del regiment enviat pel jurat coronel de València. El document dóna fe de la gran col·laboració valenciana, de la ciutat de 63 València, dels particulars, de les milícies i de l’exèrcit de la monarquia en la recuperació de Tortosa en el context de la Guerra de Catalunya. Sobre les capitulacions que hi ha a l’època, hi ha que tenir en compte que hi ha diversos tipus: les militars, les que fan les pròpies autoritat municipals que intenten acordar amb el nou senyor la preservació d’usos, costums, privilegis... per exemple, a la Guerra de Successió, ninguna de les dues capitulacions que fa la ciutat de València són de caràcter militar. 64 Tractat dels Pirineus No sols era un tractat entre la Monarquia Francesa i la Hispànica, sinó que afectarà a altres territoris dels aliats de cadascuna de les monarquies, especialment als territoris del Ducat de Saboia, que havia acabat basculant cap a França després de haver recolzat a la Monarquia Hispànica. El valid de Felip IV, Don Luís de Haro, també va acaparar càrrecs per a estar prop del monarca, com ho havia fet Lerma. Amb el tractat, Lluís XIV (nebot de Felip IV) i la seua germana, Maria Teresa (filla d’Isabel de Borbó i Felip IV), són cosins germans, per la complexa política familiar que s’executà. En les negociacions per a delimitar la frontera, Luis de Haro, nebot del comte Duc d'Olivares i representant de Felip IV, va intentar de conservar els comtats del Rosselló i la Cerdanya dins de la corona. Els negociadors francesos van presentar una línia fronterera molt favorable als seus interessos, mentre que els representants castellans, ignorants de les característiques i costums d'aquests territoris i de la il·legalitat de la separació (Jurament per les Illes), van estimarse més defensar les posicions a Flandes abans que salvaguardar la unitat territorial del Principat. El fet que els hàbils negociadors triats per Lluís XIV, el cardenal Mazzarino, Pèire de Marca, Bernat Plessis de Besançon i Ramon Trobat, fossin grans coneixedors de les terres i la història de Catalunya, al contrari que els triats pel monarca espanyol, que negociava d'esquena al Govern català, va influir molt negativament en els resultats del tractat per a Espanya. Mazzarino defensava, com indica en una carta que encara es conserva en parlant de Monts, j'ay fait expliquer que ce sont ceux qui separent de toutte ancianneté des Gaules d'avec les Espagnes, que els Pirineus separaven les Gàl·lies de les Espanyes des de l'antiguitat, hàbil vaguetat que alimentava la vanitat hispànica àvida de construir la seva història, però que portà a successius problemes de definició que s'hagueren de resoldre en altres tants tractats. El tractat va establir que, al comtat de Cerdanya, serien cedits trentatres pobles a França. Aquests serien definits l'any 1660 a la conferència de Ceret i al definitiu Tractat de Llívia, pel qual es va delimitar definitivament la nova frontera entre els territoris de les dues corones i on els negociadors de Felip IV van aconseguir retenir Llívia amb l'argument que era una vila i no un poble. (Vegeu la Nota sobre Llívia i l'extracte del text) En total, la corona francesa va guanyar els territoris del comtat del Rosselló (que incloïa el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i mitja Cerdanya; Artois, Luxemburg i Flandes. La frontera amb la corona espanyola es va fixar seguint només en part els Pirineus, excepte en l'enclavament de Llívia, i tota la part nordcatalana, si s'hagués seguit la serralada dels Pirineus més al nord, per les Corberes, no hauria passat a l'estat francès. Els francesos van retornar a Espanya el Charolais —en el Franc Comtat— i les conquestes d'Itàlia.[5] El tractat també preveia el casament de Lluís XIV de França i Maria Teresa d'Àustria, filla de Felip IV de Castella. Maria Teresa va haver de renunciar als seus drets successoris al tron d'Espanya, a canvi d'una compensació econòmica que havia de formar part del dot. Aquesta compensació no es va pagar mai i fou un dels factors que van portar a la Guerra de Successió Espanyola, el 1702. 65 66 L’ENTRONITZACIÓ DE LA CASA DE BORBÓ Al llarg del regnat de Carles II s’inicià el procés que portà al tron a la Casa de Borbó. Si no hi havia un hereu directe per controlar tots els territoris, hi hauria un canvi en l’equilibri europeu i, a la dècada de 1690, la falta d’herència ja era molt evident. En principi hi havia 3 opcions: Arxiduc Carles, que deixà de ser arxiduc quan fou nomenat rei i més tard, el 1711, fou nomenat emperador. Era net d’una germana de Felip IV. Felip d’Anjou, Borbó, net de Lluís XIV i fill del delfí de França, així com net de Maria Teresa, germana de Carles II. Ferran, l’elector de Baviera, era la millor opció però morí el 1699. Carles II era oncle segon seu, doncs era net de la germana del monarca hispànic, Margarita. El desencadenant de la guerra fou que Carles II deixà en el seu testament que una de les condicions per a que Felip d’Anjou esdevinguera rei tindria que rebutjar els seus drets a l’accés de la corona francesa, però Lluís XIV no va voler, doncs digué que tots els seus nets tindrien accés a ella, per això diverses potències es van aliar per a fer front a Lluís XIV, el qual es trobava en constant expansió, recolzant aquests aliats a Carles d’Àustria. A partir del 1711, amb el nomenament de Carles d’Àustria com a Emperador, l’actitud cap a ell per part de les potències de la Haya es va relaxar un poc. Carles II, al seu darrer testament, va donar tota l’herència a Felip d’Anjou. Però l’objectiu de Carles II era mantenir en un futur la unitat dels territoris de la Monarquia Hispànica. Els projectes de repartiment que hi havia de les possessions de la Monarquia Hispànica eren anteriors a la dècada del 1690, però estava clar que els únics de poder mantindre tots els territoris de la Monarquia Hispànica era la Casa de Borbó, doncs els austríacs no podien. La monarquia francesa era la única que podia garantir la unitat de les possessions hispàniques, on les possessions colonials tenien especial protagonisme, més que les europees. Les potències, com Anglaterra i les Províncies Unides, preferien mantenir l’equilibri: ni que l’Imperi ni que França obtingueren aquest poder. Per tant, va haver un camp de conspiracions, sobretot des de la perspectiva castellana, doncs hi havia rebuig a qualsevol tipus de repartiment. Quan mor Carles II el novembre del 1702, Felip V ja estava a Madrid des del 1701 i havia arribat amb un cercle de col·laboradors francesos, sense toparse amb cap oposició i sent acceptat de immediat. Però tampoc hi havia celebracions, doncs no era considerat el millor candidat. L’acceptació del nou monarca va ser un fet, de tal manera que Felip V convocà Corts a Aragó, sota la presidència de la seua dona Maria Lluisa de Saboia, i a Catalunya. Cal tenir en compte que Felip V tenia que intervindre a Itàlia de part de França. Per tant, Felip V prengué possessió dels territoris italians, com 67 fou el cas de Milà. Les Corts Catalanes, convocades el 1702 – 1703, sofriren una sèrie de renovacions de les constitucions, impensables en les èpoques anteriors, per la concessió de privilegis, demanats des de la ciutat, i s’obria camí per a la participació colonial. A més, es va aprovar una espècie de tribunal de garanties constitucionals, demandat des de l’època de Felip II i especialment a l’època de Felip IV, així com també era demanat des de València. Era un tribunal que tenia una composició dual entre representants del territori i de la monarquia i que, al marge de la voluntat de rei, tenia la funció de dictaminar si s’havia transgredit, per part del monarca o dels seues representants, les constitucions. La Cort de Felip V és una cort absolutament influenciada i condicionada per Lluís XIV. La princesa dels Ursinos, cambrera de la reina Maria Lluïsa, tenia una gran influència en el funcionament del govern de Felip V, havia estat imposada com a cambrera major de la Reina per Lluis XIV i, per tant, estava molt prop de Felip V. Aquesta Cort no canvià fins el 1709 i provocà l’animadversió de la noblesa castellà, cosa que tingué conseqüències durant el transcurs de la Guerra de Successió. Així hi ha que tenir en compte que dins de Castella hi havia austriacistes i dins d’Aragó hi havia borbònics, però en línies generals, Castella era borbònica i Aragó era austriacista. No obstant, es diu que la nobles aragonesa i valenciana es van mantenir fidels a Felip V, però les classes populars no. De Catalunya hi havia una alta desconfiança i a Sardenya hi hagué una divisió de les elits. FELIP V A ESPANYA Les potències europees estaven temoroses de l’hegemonia, cada vegada més evident, del poder francès. Després de la Pau de Westfàlia del 1648 arribà la Guerra de Successió, sent un conflicte internacional i nacional, i ha sigut denominada com una guerra social, doncs al si de cadascun del territoris, totes les classes socials estaven a un o a altre bàndol. Hi havia causes internes dins de cada territori per a declinarse per un o per altre candidat: Corona de Castella: malgrat l’odi al poder francès generat entre l’aristocràcia que veien reproduïda la situació com havia passat 2 segles abans amb Carles V i tampoc agradava l’actuació de la princesa d’Ursinos; no obstant es mantingueren fidels a Felip d’Anjou per què veien que era l’únic capaç de mantenir a les colònies, les quals comportaven negocis. Però dins del món castellà, un grup de nobles automarginats van optar pel bàndol austriacista. Corona d’Aragó: els diversos territoris passarien en dades pròximes, menys Sardenya, al bàndol austriacista, encara que la major part de la noblesa es va decantar pels Borbó. Al final del conflicte, la noblesa aragonesa va culpar a les classes popular de crear el conflicte, a més, part del camperolat aprofitaren per a reivindicar certes demandes. El desencadenant de la revolta a territoris com València i després a Sardenya, no va ser absolutament degut a causes internes, sinó a la presència de 68 l’armada aliada a les costes, la composició de la qual era principalment anglesa, i amb la qual es va prendre Gibraltar i Menorca (es recuperà a final del segle XVIII). A Catalunya, el bàndol austriacista era més potent i guiava aquesta facció dins de la Corona d’Aragó. No es pot considerar que les flotes produïren la revolta com a València, sinó que a Catalunya la revolta apareix el 1704, doncs s’estaven produint canvis en el teixit polític i econòmic, que posaven en qüestió normes de funcionament per l’aparició de noves institucions. La institució de referència més important fou l’Assemblea dels Tres Comuns, institució representativa que és paral·lela a les Corts del territori, que contenia a la petita noblesa catalana i als representants de l’estament militar (els petits nobles aconseguiren lliurarse de la tutela que els grans nobles tenien sobre ells, gràcies a la consolidació d’un càrrec de president de l’Estament que és elegit pel sufragi de tots els membres i no respon a la preponderància d’un sobre els demés). L’Assemblea dels Tres Comuns va ser el motor dels austriacistes a Catalunya i fou prohibida pel virrei borbònic; d’aquesta assemblea eixirà la delegació que pactà a Gènova (1705) amb Anglaterra el recolzament als catalans, per a protegir els usos i costums fins al final del conflicte, cosa que al final no es complí. Després del Pacte de Gènova, on ambdues parts eixien beneficiades, tant catalans com anglesos, es va veure que els catalans no buscaven la separació com passà el 1740, sinó que darrere de l’austriacisme català hi havia tota una intenció d’una societat de portar a cap una sèrie de transformacions socioeconòmiques importants encaminades a qüestionar els privilegis de l’Antic Règim. Però la camarilla de Felip V no estava disposada a suportar les intencions catalanes i volia implantar l’absolutisme francès com ho havia fet Lluís XIV. Els comerciants francesos des de l’arribada de Felip V havien vist com assumien una situació de privilegis, inclús respecte als propis comerciants catalans. Aquesta animadversió contra el regnat Borbó era important en els territoris de la Corona d’Aragó. L’esclat de la guerra es produí als Països Baixos i precipità els fets, confirmant els temors dels catalans respecte a les intencions de Felip V, que postulava per acabar amb qualsevol singularitat política, jurídica i institucional de la Corona d’Aragó i Catalunya. A partir del 1705 amb l’esclat de la guerra, quan Catalunya i Aragó es passen al bàndol austriacista, l’intervencionisme de Lluís XIV a Espanya era més fort que el de Felip V. Van haver molts empresonaments a finals del 1704, entre ells un membre de l’Assemblea dels Tres Comuns, significativa políticament. El programa de Lluís XIV i Felip V va sotmetre a la nobles i a l’Església, així com a la Corona d’Aragó, destruint la seua identitat jurídica, política i institucional. Pel que fa al Regne de Sardenya, existia una forta ebullició interna de les elits entre austriacistes i borbònics. Destaca un membre important del bàndol borbònic, Vicente Bacallar, ministre de Felip V i membre inicial de la RAE, que va 69 escriure textos històrics, entre ells el més important del bàndol borbònic dins de la Guerra de Successió. El 1708 Sardenya passà al bàndol austriacista. Felip V no es servia de cap consell de la monarquia durant el període de guerra, no tenint en compte les diferències de drets civils de la monarquia composta a la que estava al capdavant. Per a guanyar la guerra va optar per servirse de la col·laboració militar francesa, absolutament necessària per a poder afrontarse a la Haia. Sols el 1709 hi ha un moment en que Lluís XIV, amb problemes a nivell europeu i la sort de les tropes li és desfavorable, decidí retirar les tropes a la Península i Felip V decidí reprendre les relacions amb la noblesa castellana, encara que la influència francesa sempre estigué ahí. Les relacions econòmiques sòlides cap a l’exterior eren fortes en aquell moment i es trencaren per l’arribada i la protecció dels interessos francesos. Destacà la figura de MichelJean Amelot Conseiller d'état de Lluís XIV de França des de 1698, va ser enviat com a ambaixador francès a la Monarquia d'Espanya, amb la tasca real d'implantar l'absolutisme borbònic en la política fiscal espanyola i iniciarhi una gestió econòmica colbertista. El 1707 fou el redactor, juntament amb Melchor de Macanaz, del Decret de Nova Planta que abolí les institucions d'autogovern i el règim constitucional dels regnes d'Aragó i València. IMPERIALISME DE LLUÍS XIV I GUERRA DE SUCCESSIÓ La política de la Monarquia Hispànica anterior a Lluis XIV era diferent, i durant el regnat de Carles II no buscava mantenir la seua hegemonia, sinó que el que buscava era la conservació i defensa front a contínues pèrdues de possessions. Hi hauran canvis d’actitud, tant dins com fora de la monarquia respecte a les pautes seguides durant el període hegemònic. Les potència exterior d’una manera u altra estaven avaluant les possibilitats d’obtenir guanys a través de la dissolució de la Monarquia Hispànica, que deixava de ser una amenaça. Però Lluís XIV no sols volia ser la potència hegemònica, sinó que volia incorporar als seus dominis l’imperi territorial i colonial de la Monarquia Hispànica, per això totes les campanyes del rei francès anaren dirigides a l’expansió per les possessions de la Monarquia Hispànica. El 1667 – 1668 Lluís XIV va envair Flandes a la Guerra de Devolució, afirmant que no se li havia pagat la dot a la seua esposa. Amb aquestes guerres, Lluís XIV pretenia destruir el camí espanyol, arribant a bombardejar la ciutat de Gènova, aliada de la Monarquia Hispànica. A la Guerra de Devolució els hispànics no van poder fer front, encara endeutats per la guerra d’independència de Portugal i quan el rei encara estava en minoria d’edat. Així, l’exèrcit espanyol de Flandes no va poder resistir l’exèrcit francès, arribant l’aliança de la Monarquia Hispànica amb Anglaterra, les Províncies Unides i Suècia per fer front a Lluís XIV, arribant a la Pau d’Aquisgrà el 1668, fent que Lluís XIV tinguera que tornar el Franc Comtat, però es quedà amb una sèrie de places al nord de França. Les antigues enemigues de la Monarquia Hispànica es van aliar amb ella 70 per fer front a l’expansionisme de Lluís XIV, sobretot pensant en les possessions colonials, que tenien temor de pedre. A partir de la dècada dels 70, la Monarquia Hispànica iniciava un període de relacions relativament bones i el problema de Portugal ja estava superat. Els acords amb Anglaterra implicaven cessions de caràcter colonial en benefici de l’expansionisme colonial anglès. També s’iniciava una amistat molt més duradora que amb Anglaterra, i era amb els Països Baixos, amistat que es mantindrà consolidada en aquest període. La primera mostra de consolidació de l’aliança seria la Guerra d’Holanda (16721678), en que Lluis XIV havia tornat a ocupar el Franc Comtat i amb la Pau de Nimega es reconeixia la pèrdua d’aquest comtat. La potència militar desenvolupada per la Monarquia Hispànica permetrà a Lluís XIV atacar els territoris més propers d’aquesta monarquia, com Flandes o Catalunya. D’aquest període destaca la Revolta de Messina, una revolta que no es deu sols al domini sobre Sicília, sinó que cal interpretarla des d’enfrontament intern entre Messina i Palerm, que tenien polítiques diferents. Aquesta revolta va coincidir amb la Guerra d’Holanda, i Lluís XIV que tenia presència a Itàlia, va trobar l’ocasió de consolidar la seua presència a la zona, encara que Messina continuà en mans hispàniques. Ara, França va tornar a ocupar el Franc Comtat, que després de la pau quedà en mans de Lluís XIV, acabant amb el Camí Espanyol. Per tant, el Fran Comtat era la part més important de l’herència borgonyona. Després de la Pau de Mega hi ha una breu etapa de pau amb la Monarquia Francesa, a iniciativa de Joan Josep d’Àustria. Carles II d’Anglaterra es va apropar a França, i sense Anglaterra com a aliada era preferible amistarse amb França. Per les ambicions gal·les i la mort de Joan Josep d’Àustria ho va fer impossible, de tal manera que hi hagué un nou enfrontament, amb la Guerra de les Reunions (1682 – 1684), on les tropes franceses es centraren a la zona del Rin, doncs la Monarquia Francesa va reclamar tots els territoris vinculats amb ell, estiguera o no en les seues mans, com fou el cas de Luxemburg, en mans de la Monarquia Hispànica en aquest moment. Lluís XIV havia tancat Flandes, Catalunya i el nord d’Itàlia per portar a cap una guerra total, bombardejant Gènova (aliada de la Monarquia Hispànica) durant 14 dies, acabant definitivament amb el Camí Espanyol, desapareguent el vincle entre províncies hispàniques i quedant aïllades per a defendre’s de l’enemic i tenint que contar amb els seues propis recursos sense poder optar als dels seues aliats. Malgrat la residència de la Monarquia Hispànica i els seus aliats, cal acceptar certes renúncies a la Treva de Ratisbona, acceptantse la pèrdua de Luxemburg. El període de pau durà 4 anys, en un moment en que la successió de la 71 Monarquia Hispànica ja estava entredita i s’inicià la Guerra de la Lliga d’Augsburgs o dels Nou Anys (1688 – 1697), centrantse Lluís XIV en la zona del Rin. Ara Anglaterra es declarà en contra de França, per la qual cosa els hispànics recuperaven un potencial aliat. La Lliga dels Augsburgs la composava Anglaterra, l’Imperi, les Províncies Unides i la Monarquia Hispànica. Aleshores el vell sistema imperial hispànic es va trampelar, perdent l’hegemonia a canvi del sistema d’aliances que volien preservar l’equilibri compartint recursos i responsabilitats, per tal de fer front a Lluís XIV. En aquest context, el rei francès va bombardejar Alacant el 1691, fins que es van arribar als acords finals, a la Pau de Riswik (1697), en que Lluis XIV va fer algunes concessions per guanyar adhesions del Partit francès per fer rei al seu nét. Lluís XIV estava buscant candidats per a la successió de la Monarquia Hispànica, però volia una successió pacífica en funció de que fora legal i jurídicament acceptada pels diversos actors del conflicte successori. Carles II va posar al testament que si Felip d’Anjou finalment es quedava amb el tron tenia que rebutjar la Corona francesa. Felip V acceptà la Corona Espanyola però Lluís XIV es manifestà contrari a la condició de que el seu net tinguera que renunciar a la corona francesa. Aquesta actitud justificà els resels de la situació de les potències europees, que conformaren la Gran Aliança de la Haia el 1701 i declararen la guerra a França. El principals actors de l’aliança eren Anglaterra i Holanda, junt a l’Imperi. La Guerra de Successió Espanyola s’inicià al Flandes catòlic, sent una guerra interna de la Monarquia Hispànica, sent un enfrontament entre els diversos territoris de la monarquia, però també es pot considerar una guerra continental, doncs participaren les principals potències de manera determinant. Al nord d’Itàlia es va fer patent la presència francesa, amb l’ocupació de Milà, igual que al sud de Flandes. A la Península Ibèrica començà la guerra amb la presa de Gibraltar per part d’Anglaterra el 1703 i l’atac fracassat a Cadis l’any anterior. El 1705 els aliats van aconseguir que el conjunt de la Corona d’Aragó passara a l’obediència austriacista, reconeixent a Carles III (Carles d’Àustria), amb els desembarcaments a les costes de Màlaga, València i Catalunya. El 1706, Milà passà a mans de Carles d’Àustria, igual que el Regne de Nàpols el 1707. Aleshores Felip V va tindre les coses prou complicades en cert moments, tenint que centrarse a la península i la recuperació de la Corona d’Aragó Peninsular, fentse amb València el 1707 mitjançant la Batalla d’Almansa. Per tant, a la Península veiem avanços de Felip V i a nivell europeu trobem avanços de Carles d’Àustria. El 1709, Lluís XIV es veurà obligat a retirar l’exèrcit peninsular, i a partir del 1710, la situació es tornà favorable als francesos, renovantse els triomfs contra els exèrcits dels aliats. En aquest context, el rei francès va bombardejar Alacant el 1691, fins que es van arribar als acords finals, a la Pau de Riswik (1697), en que Lluis XIV va fer 72 algunes concessions per guanyar adhesions del Partit francès per fer rei al seu nét. A Europa, el 1710 la situació continuava favorable als aliats, però la mort de l’emperador Josep, germà de Carles d’Àustria, va fer que aquest abandonés el territori peninsular a Barcelona i va tenir que tornar a Viena. Pràcticament tots els territoris europeus estarien en mans d’Àustria, excepte Sicília, Catalunya i les illes. Les negociacions van començar el 1710, i el repartiment de la Monarquia Hispànica es va fer amb diversos tractats, i al finalitzar la guerra es va firmar el Tractat d’Utrecht (1713), que va mantenir l’estabilitat dels territoris hispànics. Amb aquest tractat, Sicília va passar a un nou monarca, el duc de Saboia, que va haver de jurar tots els privilegis i costums del regne de Sicília per ordre de Felip V. Pel que fa a Anglaterra, va conservar Menorca durant el segle XVIII i Gibraltar fins l’actualitat. En canvi, Catalunya va quedar abandonada a la seua pròpia sort, a l’igual que Mallorca, fins l’any 1715. La guerra al País Valencià va tindre un component social però no es pot afirmar que fora una guerra social. Fou una guerra civil i interna que tingué repercussió internacional, tenint com a desencadenant l’arribada dels aliats a les costes valencianes, però des del fracàs de Cadis ja hi havia conspiracions contra els borbònics. Amb la presa de Gibraltar i Menorca, arribaren les primeres cartes de Carles d’Àustria evidenciant que la guerra s’aproximava ja el 1703. Joan Baptista Basset va organitzar una sublevació a la zona de València, a favor dels camperols, reprimits a la Segona Germania de 1643, prometent l’abolició dels drets senyorials a zona de Dènia, que era una zona sensible. L’Església acabà integrantse a la zona austriacista, destacant el cas de l’arquebisbe de València, que primer anà a Madrid amb els Borbons però després anà a Viena el 1710, ocupant el càrrec de President del Consell d’Espanya creat per Carles d’Àustria el 1714 per administrar els territoris hispànics (Flandes, Nàpols, Sardenya, Catalunya i Mallorca) que encara tenien els Àustria. Aleshores l’Església tindrà una part important recolçant a l’austracisme 73 A la noblesa també veiem casos dels dos bàndols, per interessos personals o familiars. Una part important de la noblesa valenciana, encara que minoritària, passà a la Cort de Viena. TEXT SOBRE ELS BOMBARDEJOS D’ALACANT En el context de la Guerra d’Augsburg, entre el Regne de França i la Lliga d’Augsburg, desencadenada per Lluís XIV, que va envair Catalunya, però la guerra seria molt present a les costes valencianes. La sort de València és que va ser una ciutat més allunyada del mar i no va ser bombardejada, com si va ser Alacant. TEXT TESTAMENT CARLES II Aquest testament va estar escrit en octubre, i Carles va morir a novembre. Hi ha disposicions datades el mateix dia de la mort, que evidentment no havia disposat el monarca. Aquests documents són clàusules del testament que les administracions copien en funció dels seus interessos. Per exemple, les clàusules sobre l’administració del Reial Patrimoni van ser aprofitats per la Junta del Reial Patrimoni. El més important és la clàusula en que declara hereu al duc d’Anjou. Al llarg del testament s’observa l’obsessió per una transició pacifica i que no hi haga un enfrontament entre la Monarquia francesa i la resta, fins i tot proposa mecanismes per a fer efectiva la pau. Es parla de la renúncia d’Anna d’Àustria per evitar l’absorció de la Monarquia hispànica per part de la francesa, i el mateix passa amb Maria, l’esposa de Lluis XIV, doncs eren germana i tia seues. Per tal de mantenir el llinatge, declara al fill segon del Dofí de França, Felip d’Anjou (Felip V), com a hereu dels seus dominis i regnes, però sempre insisteix en que ho reconeguen de manera pacifica. També insisteix en que la Monarquia hispànica es mantinga independent de la francesa, i que no fora absorbida en una sola monarquia. En cas de morir Felip d’Anjou sense descendència o preferir ser monarca de França, tindria que passar al germà menut, Duc de Bern; en cas de morir aquest també, l’hereu seria el fill de l’Emperador, que era el seu tio i moriria en plena Guerra de Successió, passant Carles d’Àustria a ser emperador. El que més destaca és l’obsessió per evitar la pèrdua de territoris i la unitat, mentre que realment tots estaven planejant com repartirse la Monarquia. CARTA DE CARLES II A UN NOBLE DE SARDENYA (1 novembre 1700) Aquest document és una falsificació de la voluntat de Carles II, perquè data del mateix dia de la mort de Carles II. Ni tan sols està firmada per el monarca, i es diu que no podia firmar per estar malalt. Aquest document fa referència a una transició pacifica. Anuncia que tot està disposat en un document i que provisionalment governarà el Cardenal Portocarrero durant l’agonia del monarca, i va ser el que es va encarregar de tota la trama. Estava dirigida a un personatge influent per a ordenar que tot es mantinguera igual (els Furs etc), és a dir, que el context juridicopolític de la monarquia no es modifiqués. 74 REI FELIP V AL VIRREI DE SARDENYA. PRESA DE POSESSIÓ A primers de gener, Felip V pren possessió pràctica de la Monarquia, i el mateix tenien que fer els territoris. Així, les presses de possessió es feien al llarg de l’època moderna, i era el virrei qui prenia possessió fins que el monarca jurés els Furs. En el cas de Sardenya, era el virrei qui prenia possessió seguint un protocol de l’època anterior, per a legitimar la continuïtat de la Dinastia en Felip V. El document en qüestió és la carta del rei al Duc de Sant Joan, el primer virrei de Felip V, per a que prenga en nom del rei el Regne de Sardenya. Aquest model que apel·la Felip V al document és el model seguit pel marques de Camarasa, que quan va morir Felip IV va prendre possessió de Sardenya en nom del successor, Carles II. També ho veurem a la presa de possessió del Duc de Cifuentes i pels primers virreis dels Saboia, que seguiran al peu de la lletra aquest cerimonial, per tal d’apel·lar a la legitimitat. GUERRA CONTRA L’EMPERADOR, CONTRA ELS HOLANDESOS COM AUXILIARS I CONTRA ELS ANGLESOS COM ALIATS Aquest document escrit parla de l’esclat de la guerra, liderada per la Haya (Anglaterra, l’Imperi i Holanda), una coalició creada per fer front a la unió d’Espanya i França durant la Guerra de Successió Espanyola. COMUNICACIÓ D’ALÇAMENT DE BARCELONA I LA PÈRDUA DE CATALUNYA ES PROHIBEIX EL COMERÇ AMB ELS REBELS DE VALÈNCIA Es parla de la trajectòria de la guerra i que, quan aquesta aplega a la Península Ibèrica, el 1705 amb el Pacte de Gènova entre Anglaterra i rebels catalans, l’austracisme portarà a sumar Catalunya a la causa austriacista i a prestar ajuda militar durant la Guerra. Es fa referència a l’embargament dels béns catalans, i és un anunci de futur, on s’explica que estan agafant tots els béns dels rebels. També es mostra el trencament i aïllament de Catalunya respecte als altres territoris de la Corona d’Aragó, com Sardenya, València o Aragó, a finals del 1705. També es declara un pregó semblant contra els valencians, prohibint el comerç amb els rebels de València. Aquest document també té un simbolisme, doncs es mostra el trencament entre València i Sardenya, territoris que havien estat units molt de temps, al quedar València amb els austriacistes i Sardenya amb els Borbó. A partir del 1706, es recuperaran els lligams, perquè Sardenya passa a ser governada el 1708 i la Cort es trobarà a Barcelona, des d’on governaran part de la monarquia. TEXT DEL MARQUÉS DE TARACENA El marqués de Tarracena era el germà del duc de Gandia, i estava casat amb una Borja, pertanyent a la part dels Borja italians. Aquesta era familiar molt llunyana dels Borja i ja no tenia aquest cognom, però si el dels Esquilache, que estava relacionat amb els Borja. És l’únic membre dels Borja del bàndol austriacista, cosa que va ser descoberta per la historiografia posteriorment. El seu cognom Borja es deu a ser germà del duc de Gandia, i tenia el càrrec de castellà a una ciutat de Flandes (Càrrec militar). 75 Tarracena, junt a les altres autoritats de flandes, seran els que obriran la porta sense resistència a Carles d’Àustria, ajudant a que Flandes fora austriacista. Carles d’Àustria li va donar possessió de la jurisdicció del ducat de Gandia, no donantli el títol de duc, però si que li va assegurar les possessions en el futur si guanyaven. Així, durant uns anys, l’administrador de la Cort austriacista serà Pascual Maians, pare de Gregori Maians i administrador de les rendes de Sardenya, que enviava a Tarracena. TEMA 5. ELS PRIMERS BORBONS (17151759) 5.1. NOVES PLANTES BASES DEL NOU GOVERN Felip V encara tenia un virrei als territoris que, després de la guerra, seria substituït per un Capità General. Així, quan els austriacistes arriben el desembre del 1705 al territori valencià, el virrei borbònic va fugir, quedant sols l’autoritat municipal. Van ser les ciutats les que tenien que tractar de salvar els seus privilegis i la integritat dels habitants. Així, el Consell Municipal de València va reconèixer a Carles d’Àustria, sobretot per les promeses que havia donat Basset, que van tenir un ressò important sobre la població. Aquest moriria finalment a una presó borbònica a Valladolid. Des del moment del pas de València al bàndol austriacista, per les decisions inicials de Basset hi hagué una pugna, entre el poder militar de Basset, que anunciava al comte de Cardona, que seria el futur virrei de Carles d’Àustria. 76 L’alternativa proposada per les elits valencianes havera estat l’arquebisbe, però no contava en aquells moments amb el favor de l’arxiduc Carles. La situació es deteriorà des del punt de vista de la seguretat, i la noblesa territorial junt a l’arquebisbe se’n anaren a Castella. Mentre, Basset ostentava el poder militar, fins el 7 de febrer del 1706, quan va arribar un general aliat de l’exèrcit anglès que portava les ordres de com administrar el territori una vegada passat al bàndol austriacista. La política de Baasset havia consistit en atraure a les classes populars i desferse de la noblesa, així com defensar les ciutats front a l’exèrcit borbònic. Basset va reprendre la idea de la Segona Germania, suposant el perill de desertació d’aquells que es vegeren perjudicats. Així, en la ciutat es van restaurar els impostos, doncs no es podien pagar els censals i els ciutadans que vivien de rendes no podrien sobreviure, i tampoc la ciutat podria finançar la defensa de la ciutat. Per tant, un pregó restauraria els impostos, amb algunes concessions. Allà on el conflicte s’enquista més és al camp, al declarar que els vassalls estaven exempts de pagar determinades rendes feudals. Açò és paral·lel a la persecució de la noblesa borbònica i dels francesos, produintse motins i fugides dels botiflers, que es refugiaven a convents fins poder fugir a Castella. Era una situació de conflicte entre ambdós bàndols, fins que arriba el general anglès que nomenà a Cardona com a virrei, que era considerat un noble menor. L’emissari de Carles d’Àustria tenia la missió de recaptar la confiança de la noblesa, per a que no anés a Castella. Basset fou condemnat per corrupció i va ser empresonat a Xàtiva durant uns mesos. Mentre, el nou virrei Cardona va concedir participació local a la noblesa, per tal d’aproparla. També es va crear una Junta per a administrar els béns segrestats a la noblesa valenciana, entre els quals trobem a l’arquebisbe de València o al duc de Gandia. Però la qüestió més important era acabar amb la manca de pagament dels drets senyorials, que perjudicava no sols a la noblesa, sinó als beneficis de la ciutat per a mantenirse. Per tant, igual que es va tornar enrere amb les mesures de Basset, es va fer el mateix amb les rendes feudals, doncs el propi Cardona volia reconstruir la situació per a beneficiar a la noblesa i finançar la guerra. El Tribunal de Justícia austriacista va donar la raó als senyors i declararà nuls els decrets de Basset. És en aquest context quan caurà en desgràcia. A finals de setembre del 1706, la Cort de Carles d’Àustria s’instaurà a València, cosa que comportarà una sèrie de disposicions de prestació de serveis econòmics, per part dels partidaris valencians. La idea de convocar Corts a València (com es va fer a Catalunya l’any anterior) es va abandonar, doncs les contribucions s’havien emprat per a fer front a la guerra de manera automàtica, sense necessitat d’atorgar mercès, i aquests mecanismes automatitzats ara seran aprofitats per Carles d’Àustria, sense necessitat de convocar Corts. El problema de les rendes senyorials encara estava pendent, però 77 s’encaminarà per a resoldre’s en la línia del pronunciament de l’Audiència i de la Junta de Guerra, que el propi Carles formà a València. L’administració de Carles d’Àustria va ser anular les concessions donades pels seus antecessors, cosa que significà que els que gaudien dels privilegis tenien que tornar a pagar els impostos, coneguts com Media Annata, drets d’expedició de mercès. També es va reorganitzar la burocràcia i es van vendre títols nobiliaris en favor de la contribució a la defensa. Però la Cort de Carles durà poc a València, i la campanya del 1707 va ser difícil, doncs València era difícil de defensar. Açò es deu a que les muralles eren medievals, fins a finals del segle XIX, quan es va acordar derruirles. Per tant, aquelles muralles no eren fortes davant de l’artilleria moderna del moment. Carles d’Àustria va marxar cap a Barcelona la primavera del 1707, i va posar un virrei a Barcelona per a defensarla, cosa que no aconseguí, i Barcelona quedà sota domini Borbó. Després de la derrota d’Almansa, el virrei borbònic va fugir, i l’exèrcit borbònic va iniciar la conquesta sense a penes resistència, excepte a alguns fronts que es van defensar bé. De tal manera, la Batalla d’Almansa no signifiquen la caiguda automàtica de tot el regne, sinó de les zones sense resistència. En el cas de València, no es va poder evitar la repressió, però si es va evitar el saqueig la destrucció. L’entrada es va produir el 8 de maig del 1707, i Alacant resistí fins el setembre de 1709. Dénia va ser destruïda el gener del 1708, i fins aquell moment la seua població estava fugint cap a Eivissa i Mallorca, deixant el castell de Dénia totalment abandonat. La repressió va ser generalitzada, sobretot a llocs com Xàtiva. A més, es criminalitzava als dissidents, acusantlos de bandolerisme. Les conseqüències polítiques de la Batalla d’Almansa va ser que el 29 de juny es va produir l’abolició dels FURS i la implantació teòrica de les lleis castellanes, paral·lelament a la repressió. També es va produir la fugida dels camperols a les muntanyes. Però malgrat la victòria, la situació d’inestabilitat es mantingué durant molt de temps. Era una situació critica, que va augmentar tots els tributs sense eliminarse’n cap. Inclús es van sumar alguns tributs de procedència castellana, va haver aquarterament de tropes i males collites, produïdes per l’ambient bèl·lic. La progressiva implantació de la nova implantació ha estat nomenada com els Decrets de Nova Planta. Per als historiadors del dret, no hi ha un canvi jurídic, però si hi ha un canvi d’administració i un assaig dels usos de la nova administració, que després s’implantaran a Aragó i Catalunya. El canvi radical havia començat a partir del 1705, doncs Felip V no tingué més remei que actuar com un rei constitucional, mantenint els privilegis. Però a partir del 1705, l’administració de la Cort mostrava el que suposava l’arribada dels Borbons i els seus models francesos, que s’imposarien en l’administració de la 78 Monarquia Hispànica, que passaria a ser la Monarquia d’Espanya. La situació de bel·licisme contra l’emperador va continuar fins als anys 20. Paral·lelament, apareix també una burocràcia depenent del monarca, que fins i tot dins del bàndol borbònic, va donar lloc a un debat intern de l’administració. L’objectiu de Felip V fins el 1814 era respondre a la pressió de la guerra, i necessitava el màxim benefici dels impostos o d’imposar un nou impost. Imposarà així una contribució per igual de tots els regnes o, almenys, es va modificar l’estructura dels regnes, mitjançant una contribució de guerra i una fiscalitat nascuda de la guerra. Després d’Almansa, el 29 de juny com hem dit, s’aboleixen els FURS d’Aragó i de València, encara que a Aragó va tardar un poc més perquè va resistir. En el cas de València, es van eliminar els furs tant del dret públic com privat, com el dret matrimonial. Teòricament, s’imposaven les lleis de Castella, però sols en teoria, doncs no va ocórrer. El que va passar és que el primer decret d’abolició es justificava com una conseqüència de la rebel·lió, com un càstig cap als vassalls que s’havien rebel·lat, tot i que molts no s’havien rebel·lat i s’havien mantingut fidels. Aquesta conjuntura del càstig va ser aprofitada pel govern borbònic per a aconseguir un poder central en mans del monarca. En aquest decret inicial hi havia una promesa futura per als castellans, dient que podrien aconseguir càrrecs al territori valencià que fins al moment estaven reservats per als naturals. Açò va suposar la remodelació de l’administració de València, que va estar en mans de Melcior de Macanaz, el símbol d’aquesta nova burocràcia vinculada al monarca i deslligat de les clienteles tradicionals nobiliàries. A partir de l’abolició dels Furs, es va modificar sobretot el règim municipal i la justícia. El més important va ser la remodelació dels governs municipals, cosa que mostra la importància que tenien, a nivell de representació, les institucions municipals. La ciutat fa un resum dels decrets d’abolició dels Furs, abolits per la suprema autoritat de la monarquia, on es mostra una protesta, doncs ells no es consideren autors del delicte de rebel·lió contra la monarquia i creuen no merèixer la supressió dels seues privilegis (Furs). Curiosament no hi ha cap membre de la noblesa, sols de la petita, doncs la noblesa o és borbònica o ha fugit i no estan present en el Regne. Assenyala que la major part del País havia estat vassall i que els austriacistes eren pocs, tant a les ciutats com a les diferents viles. A més, es diu que la major part del país han sigut bons vassalls, amb la qual cosa s’intenta mostrar que els austriacistes eren una part reduïda de la gent i mantenen que el monarca no pot llevarli els drets als valencians, sols si hi haguera hagut conquesta, la qual realment no es produeix, sinó que la major part dels valencians s’han mantes fidels al poder borbònic. La major part de la noblesa i el poble pla en general assegura que es va mantindre fidel i, els que no ho feren, fou per què no es van poder defensar. Així, s’assegura que els borbònics no anaven a partir repressió, a diferència del que 79 havia dit a l’altre text. Arribada de la flota aliada a les costes de Sardenya i presa de possessió del virrei austriacista L’agost del 1708 es produeix l’arribada d’Isabel Cristina a Barcelona, on es casà amb Carles d’Àustria. A partir d’aquest moment, Isabel Cristina quedarà dirigint el govern a Barcelona, fins la primavera del 1713, mentre que Carles no estava present al territori, sinó que estava a Àustria. Es va produir també la conquesta de Menorca, que des de la perspectiva valenciana, la causa austriacista es veia morta, doncs des d’Almansa ja no es torna a entrar en l’òrbita austriacista. Així i tot, el Regne de València no era determinant per a la causa des del punt de vista estratègic i no s’intervingué més ni es donà més ajuda. Però el 1708 és un any que marca una diferència, doncs Nàpols, Sardenya, Catalunya, les Illes Balears... estaven sota administració directa dels austriacistes. Després de l’arribada d’Isabel Cristina, es produeix l’adhesió de Sardenya a la causa, amb un Parlament i la participació de la societat estamental. Sardenya es va lliurar dels borbònics sense l’ajuda de Carles d’Àustria per la força que tenia el partit austriacista. Però els borbònics tornaren després, quan la guerra ja havia acabat a la Península, el 1717, quan Felip V intentà recuperar els territoris que havien format part de la Monarquia Hispànica, posant l’objectiu a Sardenya i a Sicília, més al segon que al primer, però Sardenya podia servir de pont per a accedir a Sicília. Els austriacistes van presentar defensa a les tropes de Felip V, però aquest acabà aconseguint la victòria i implantà, el gener del 1718, un Decret de Nova Planta, el qual era molt similar al de Catalunya i al de Balears. Al llarg del text es pot constatar que comparantlo amb el text de l’abolició dels Furs, els quals podien ser homòlegs, ací el monarca intenta mantenir el context jurídic i polític existent al territori i el nou virrei és el Marquès de Cifuentes, membre de la noblesa castellana, d’ideologia austriacista. IsabelCristina, reina governadora i marxa de Carles a Viena per la mort de l'emperador. 11IX1711 En aquesta carta Carles d’Àustria descriu la nova situació, comunicant a Isabel Cristina, a l’Audiència i al Consell Econòmic que l’Emperador ha mort i ha d’acudir a Viena, quedantse la seua esposa sola com a reinagovernadora. A més, es pala de la recuperació d’Espanya segons els seus interessos i els de l’Imperi. A més, des de l’època dels RRCC es parlava de la Corona d’Espanya, de vegades amb un abast de tota la monarquia i de vegades de manera restrictiva, per això ací es demana a tots els espanyols els seu alçament. 80 ELS DECRETS L’administració va ser remodelada. A més, a la Corona d’Aragó, començant per València, fou on començaren a aplicarse totes les noves mesures. Estàvem en un moment d’administració de guerra, la qual condicionà les demés accions, aquesta administració va ser motiu de queixa del Consell de Castella. Els regnes i territoris van ser dividits en distrets militars, i a les ciutats es van establir guarnicions militars, que quan arriba la pau, continuaran a les ciutats, establint ciutadelles al perímetre d’aquestes, encara que la ciutadella de la ciutat de València era anterior als Borbons. Les administracions fiscals tenien com a objectiu finançar les despeses de l’administració militar, dirigida tant cap a la guerra interior com a l’exterior. Els decrets del 1707 tenen una part de càstig, a més, no es sabia com anava a finalitzar la guerra i la vida de Felip V va estar en perill en diverses ocasions, però els decrets posteriors, els del 1714, destacant els de Nova Planta, ja donaran altres tipus d’argumentacions, tenint en compte que la guerra havia acabat i volien reorganitzar les administracions, sent decrets amb conseqüències menys dures de les que s’aplicaren al País Valencià. Els dret privat no fou abolit a Catalunya i Mallorca, no com a Aragó i València, encara que a Aragó si es recuperà. Malgrat que no insistien en la idea de càstig, les reformes fiscals estaran presents. Les reformes més cridaneres són aquestes, les fiscals, amb la voluntat de portar la fiscalitat de Castella a la Corona d’Aragó, encara que fou un fracàs, ja que canviar la fiscalitat era molt difícil, aleshores van voler canviar el sistema fiscal, introduint una contribució sobre la propietat, un sistema modern, que emprava el cadastre a Catalunya i l’equivalent a València. D’alguna manera, es volia aconseguir que es pagara l’equivalent al que s’haguera rebut si s’havien imposat les rendes castellanes. Però realment, eren contribucions de guerra que es van fer permanents. Unes contribucions sobre la propietat que, anys més tard, es van intentar generalitzar a Castella, però no es va poder, doncs xocava amb les contribucions anteriors. Especialment al segle XVIII, comencen a tenir importància les capitanies generals controlant les colònies, encara que en alguns casos sota la supervisió d’un virrei. L’OCÀS DELS CONSELLS I L’ASCENS DELS SECRETARIS Una de les decisions estrambòtiques que va prendre el rei era que Lluís I, fill de Felip V, exercira el tron durant uns mesos i després que retornara a ell la Corona, així com freqüent atacs d’ira, cosa que afectà a la política interior i exterior, ja que molts van aprofitar per condicionar i influenciar les decisions del monarca, com la seua esposa, que condicionà la política exterior de la Monarquia. Per la influència d’Isabel de Farnese una de les primeres decisions va ser 81 l’expulsió de la Cort de la princesa dels Ursins. A partir del final de la guerra, la inestabilitat del monarca estarà present, per altra banda, també estara present la determinació de la reina, Isabel de Farnese, quant a la política exterior, tenia l’obsessió de controlar la política italiana, doncs ella era nativa de Parma i volia obtindre aquest ducat i un dels regnes que havia format part de la Monarquia Hispànica per a un dels seus fills, aleshores la política de palau exterior estigué controlada per la reina, la qual cosa implicà l’ascens de Julio Alberoni, cardenal de Parma, sent el director de la política exteiror de la monarquia entre 1715 i 1719, quan fou destituït. La única obsessió d’aquesta etapa era obtenir recursos, recuperar els regnes que estaven a l’altre lloc del mar, la qual cosa implicava una política exterior agressiva. Aquesta política provocà que les potències europees formaren la Quàdruple Aliança (França, Holanda, Anglaterra i l’Imperi), la qual volia fer fora a Alberoni, que havia conquerit Sardenya el 1717 i Sicília el 1718. A més, aquesta aliança arribà a un acord, el Tractat de Londres del 1718, per a acabar signant la Pau de la Haia amb Felip V, el qual tingué que abandonar les possessions italianes que acabava de conquerir i que es formara un nou equilibri europeu, prohibint també a la Monarquia Hispànica governar a Europa fora de la Península Ibèrica. Felip V deixà la Corona al seu fill, Lluís I, el qual sols governà uns mesos, morint el 31 d’agost del 1724 a causa d’una malaltia. Aleshores Felip V reclamà la Corona altra volta, la qual cosa no li corresponia a ell, sinó al seu fill Ferran, però pressionà al Consell de Castella per a que li retornara la Corona. Joan Guillem, Baró de Riperdà, es convertí en un home influent a la Cort, seguint les indicacions d’Isabel de Farnese, tenint cert èxit. Però l’abolició dels recursos per a les empreses exteriors va ser l’acció més destacada, tenint una política exòtica en tots els àmbits, trencant l’equilibri d’Utrech, aproximantse amb l’antic enemic, la Casa d’Àustria, però amb ella sols aconseguí el Tractat de Viena el 1725, donantse per finalitzada la Guerra de Successió, es reconegué la possessió dels territoris que cadascú havia retingut de la Monarquia Hispànica, per la qual cosa Carles d’Àustria acceptà el regnat de Felip V a Espanya. De tota manera, Riberdà no aconseguí el seu objectiu, territoris a l’antiga Itàlia hispànica per als fills d’Isabel i Felip, encara que si aconseguí que quan es trencarà la successió que hi havia a Parma, un dels fills dels monarques seria el successor. LES PRIMERES REFORMES José Patiño va ser el successor d’Alberoni, tenint gran experiència i bona relació amb Alberoni, coneixedor de la política colonial. Va estar al front de la Secretaria d’hisenda, de Marina, de les Índies i de la d’Estat des del 1730, acabant sent l’home fort de la monarquia. El seu projecte era engrandir a la monarquia, recolzantse en la reactivació del comerç americà per a que produira més beneficis fiscals i la reorganització de l’exèrcit i de la marina per a enfortir la política exterior de la monarquia. 82 Açò va permetre que, en pocs anys, la política exterior de Felip V tinguera més recursos que amb l’arribada de Felip V a principis del segle, per tant, la monarquia tingué un canvi qualitatiu amb la mobilització de recursos fiscals i humans. El problema era que sols tenia el suport de la reina i, per tant, l’intent de recuperar els dominis itàlics seguia viu, però contava amb l’oposició de l’aristocràcia, que anhelava la importància que tenia abans, reclamant que el rei tenia que ser Ferran VI i no Felip V per segona vegada. Ferran VI no es va implicar gens en les coses que feien en el seu nom l’anomenat partit ferrandí, d’eixa manera no fou un perill tangible per als monarques i Patiño va poder desenvolupar la seua política sobre el territori italià, aconseguint que el Regne de Nàpols i Sicília poguera ser de la possessió de Ferran VI, el qual ja era duc de Parma, desplaçant als austríacs. Així a partir del 1734 es creà el Regne de les Dues Sicílies, que desaparegué en el procés de la reunificació italiana. Però en aquest moments, Nàpols i Sicília passaven a ser governats per Ferran VI, encara que els ferrandins es queixaven de que aquests territoris s’havien aconseguit per a la reina Isabel i de que havien trencat el Tractat de Viena. Hi hagué un progressiu aïllament de Patiño i una pèrdua de influència, però el 1736 morí mantenint el càrrec. Ara aparegueren dos personatges, Campiño i Ensenada, els quals mantingueren la política de Patiño fins a la final del regnat. Es van fer uns canvis en l’administració, patents en la Corona d’Aragó, i aconseguiren que l’aristocràcia tinguera més importància. Van donar més importància a les Secretaries, reforçant la via executiva front a la jurisdiccional, destacant la Secretari del Despatx Universal. Açò significà que els Consells deixaren de tindre tant importància com havien tingut abans, fent que ja no tingueren un poder jurisdiccional tan fort com abans. A nivell territorial, aquesta via administrativa es plasmava en les intendències, ja que els mecanismes d’administració eren més importants per als interessos financers de la Monarquia. L’intendent tutelava els impostos, mantenia l’exèrcit, promovia obres públiques... DE L’IRREDENTISME LA PACIFISME Després de l’any 1714 la política exterior va estar presidida per l’equilibri d’Utrech, el qual es va voler trencar per part de Felip V i la seua esposa, tenint un espai privilegiat d’acció, que foren els territoris italians. L’irredemptisme era una política encaminada, que no resignada a haver perdut tota una sèrie de territoris a l’altre costat del mar, fonamentalment italians, trobant una important valedora, com serà la Reina. El sistema estava forma del 83 Tractat d’Utrech, on es buscava un equilibri europeu i limitar la preeminència d’una potència a Europa per damunt de les altres, especialment la que havia tingut la Monarquia Hispànica els anys anteriors. A partir del 1714 la política de Felip V anà encaminada a canviar les conseqüències del Tractat d’Utrech, per això es va voler recuperar els regnes italians. La situació en aquell moment, els anomenats regnes italians eren el Regne de Sardenya, en mans de Carles d’Àustria, el Regne de Napols i el Ducat de Milà, també en mans de Carles, i un Regne de Sicília en mans dels Saboia. Per tant, la mirada de la Cort de Madrid estava sobre aquests territoris, especialment sobre Sardenya i Sicília, els més vulnerables. A partir del Tractat d’Utrech es va obrir un període d’uns 12 anys on tingueren lloc una sèrie d’actuacions de la Monarquia Hispànica. Els acords del Tractat eren un obstacle per al monarca espanyol i el seu ministre, per la qual cosa es va voler constituir un gran exèrcit i poder complir una sèrie d’objectius. El principal d’ells era el Regne de Sicília, però per a aconseguirho volien emprar el Regne de Sardenya com a pont, el qual es va poder conquerir, mentre el de Sicília sols es va poder fer de manera parcial. La política d’Alberoni, ministre de Felip V, va estar totalment influenciada per la Reina. Les tropes austriacistes pensaven que l’exèrcit hispànic aniria directament a Sicília, però no fou així, sinó que es dirigí a Sardenya, podent ferse amb ella. La reacció d’Europa va ser immediata, creantse la Quàdruple Aliança amb el Tractat de Londres de 1718, tenint l’objectiu de parar els peus a Felip V. A la Batalla del cap Passaro (1718) entre els hispànics i els anglesos, amb la victòria d’aquests últims, provocant que Felip V tinguera que abandonar Sardenya; aquesta victòria va fer que els Saboia tingueren cedir Sicília a Carles i que Sardenya fora per al Duc de Saboia, cosa acordada ja al Tractat de Londres. Felip V no va aconseguir res amb aquesta guerra, sols l’abandó de les conquestes i la caiguda del ministre Alberoni. Sardenya deixava d’estar vinculada a algun dels dos candidats de la Guerra de Successió, passant a mans dels Saboia i acabant ara la guerra per a ells (Guerra de Successió). Per la signatura del Tractat de la Haia (1720) es posà fi a aquesta guerra i Felip V abandonà totalment les seves reclamancions sobre Itàlia, assegurantse però que el Ducat de Parma seria succeït pel seu fill Carles (que posteriorment també seria rei de les Dues Sicílies i Espanya) a l'extinció de la dinastia Farnese, fet que va ocórrer el 1731 a la mort d'Antoni I de Parma. Després d’aquest fracàs encara hi haurà altre favorit prop de la Reina, el Baró de Riperdà, el qual portà una política estrambòtica i buscà l’aliança amb Àustria. La seua política donà fruits en el caràcter individual per al món dels exiliats arrel de la Guerra de Successió. L’objectiu era una aliança amb l’Imperi per a redistribuir les possessions acordades a Utrech, no s’aconseguí, però es va signar el Tractat de Viena on Carles d’Àustria va afirmar el tron de Felip V, encara que no renuncià explícitament a aquest. A partir de l’ascens de Patiño, la política exterior d’Espanya s’emmarcà dins 84 de l’equilibri d’Utrech, buscant l’acord amb França, Anglaterra i els Països Baixos per tal d’aconseguir uns objectius sense enfrontarse amb la Quàdruple Aliança directament. La primera oportunitat que tingué la monarquia per a traure profit d’un conflicte europeu serà la Guerra de Successió Polaca (17331738). Amb aquesta guerra veurem l’enfrontament entre França i Àustria, amb interessos contraposats. En aquest context, Patiño buscà l’aliança amb la Monarquia Francesa per arravatar de nou els territoris italians als austríacs i aconseguir possessions per als fills del segon matrimoni de Felip V, amb el Primer Pacte de Família del 1733, fent referència a que tant a França com a Espanya governaven els Borbó. A partir d’aquesta guerra de successió a Polònia, la qual fou una guerra europea com l’espanyola, i amb la victòria borbònica sobre les austríaques al Regne de Nàpols, es va ocupar ràpidament Nàpols i Sicília, tornant a ser governants des de la Cort de Madrid. El problema era que el sistema d’Utrech confluenciava amb els interessos d’Isabel de Farnese, esposa de Felip V, proclamant a Carles (fill d’Isabel i Felip) rei de les Dues Sicílies. El Principat de Parma fou perdut en benefici d’Àustria, mentre Milà es mantingué en mans de Viena fins el procés d’unificació italià. Aleshores la influència de Viena sobre el nord d’Itàlia es mantindrà fins el segle XIX. A Amèrica començaren a produirse una sèrie de conflictes que tingueren repercussions a la política interior espanyola. Amb la Guerra de l’Orella de Jenkins (1739) es van enfrontar Anglaterra contra Espanya, tot dins del món colonial. Immediatament després de l’inici de la guerra amb Anglaterra tingué lloc altre esdeveniment que posà en joc a totes les potències europees, era la Guerra de Successió Austríaca, doncs la filla de Carles d’Àustria no fou reconeguda internacionalment, contràriament al que s’havia acordat als tractats, i França i Anglaterra s’enfrontaren, entrant en joc Espanya amb el Segon Pacte de Família (1743). L’exèrcit borbònic espanyol va invadir Milà el 1745, encara que l’any següent Àustria recuperà aquesta plaça. Amb la mort de Felip V i la pèrdua d’influència d’Isabel de Farnese, la Monarquia Hispànica deixà d’estar obsessionada amb les possessions italianes. Amb la Pau d’Aquisgrà es va posar fi a la Guerra de Successió Austríaca, aconseguint que Parma tornara a estar en mans dels Borbons, però en nom de l’infant Felip i no en nom de Carles de Borbó. Ferran VI, fill de Felip V i la seua primera esposa, fou el nou rei de la Monarquia Hispànica, regnant des del 1745 fins al 1759, on imperà el pacifisme, encara de manera teòrica, però si que regnà la neutralitat per tal de pacificar de cara a l’interior. La Guerra dels Set Anys (1756 – 1763) provocà que Espanya tornara a participar en una guerra, però ja amb Carles III el 1761, doncs als primers anys Ferran VI es mantingué neutre a pesar dels atacs anglesos al món colonial 85 espanyol. Carles d’Àustria va crear el Consell d’Espanya, doncs el Consell d’Aragó borbònic va estar abolit el 1707, encara que el de Carles d’Àustria va continuar fins el 1713. La pervivència del Consell d’Aragó durant uns mesos a Barcelona en el marc de la marxa d’Isabel Cristina cap a Viena, i el Consell d’Itàlia, van ser els precedents de la creació del Consell d’Espanya. La administració de Viena dels territoris hispànics (Milà, Sardenya i Nàpols) van sofrir un procés d’italianització, especialment Sardenya. A la Cort d’Àustria trobem un monarca que no té previst canviar el caràcter de la monarquia composta, tot i que en la darrera administració de la Monarquia Hispànica estaven sorgint canvis, fins i tot en el terreny de l’administració militar. malgrat açò, hi ha una continuïtat absoluta en les pautes de comportament de l’època de Carles II. En aquest context es creà el Consell d’Espanya el 1713, començant a funcionar el gener del 1714 i que durà fins que els dos territoris més importants d’aquesta Espanya fora de la Península passen a Carles de Borbó, el 1734, quan Nàpols i Sicília (territoris imperials), passen a la dinastia borbònica i es crea el Regne de les Dues Sicílies. Aleshores en eixe moment apareix un Consell de Flandes i un Consell d’Itàlia (sols englobava a Milà) a Viena per a governar les anterior possessions hispàniques. Fins el 1734 no hi hagué cap document en alemany ni cap governador o virrei que no fora natural del territori al que estava al capdavant. LA COMUNICACIO DE L’EMPERADOR SOBRE LA CREACIÓ DEL CONSELL D’ESPANYA L’Emperador Carles mai signava amb la titulació d’emperador, sinó amb la de rei. Aquesta intitulació es pot apreciar al decret de la creació del Consell d’Espanya. El primer que destaca és que, tot i tractarse de l’emperador, firma tots els documents com a “Rei”. Açò es deu a que, pel que fa a la Monarquia composta, ell és el rei, i no emperador. Aquest document anava dirigit al virrei, i s’anunciava la creació del Consell d’Espanya, decret que comença amb la intitulació del monarca. Aquesta és molt semblant a la intitulació que havia tingut la Casa d’Àustria anteriorment, amb alguns canvis, doncs introdueix els territoris patrimonials de l’imperi. Rei de Castella, Aragó, Germània, León, Dos Sicílias, Bohèmia, Jerusalem... Es tracta d’una monarquia composta pels territoris hispànics i pels territoris patrimonials dels Habsburg. Als territoris patrimonials de la Monarquia Hispànica hi havia molts que tenien el títol de regne, però en els territoris patrimonials dels Habsburg no hi havia tants territoris que gaudiren d’aquest títol. També veiem al document la incorporació de les classes de capa i espasa, que van ser creades a les Audiències i Consells de la Monarquia. Aquests estaran compostos per membres dels diferents territoris que integren a la monarquia. Aleshores, apel·lar a la continuïtat és una obsessió de tot el document. Es van crear els càrrecs corresponents per a fer front a l’arribada de recursos d’apel·lació al tribunal de Sardenya, que tenien que ser resolts pel Consell d’Espanya. A més, es va crear un palau físic, un palau permanent on tenia que estar aquest Consell d’Espanya. Encara que cal destacar que Carles mai renuncià de manera explícita als seus drets d’herència al tron peninsular, però si que acabarà 86 dimitint en la lluita per aquest. 4 JULIOL DEL 1715 L’Emperador, a través del Consell d’Espanya, firmà el document. A la carta està firmant com a rei, de nou, no com a emperador. En aquests tipus de documents, quan es fa referència a si mateix, es parla de la Seva Majestat. Podem veure també la firma del president del Consell d’Espanya, que era l’arquebisbe de València. La resta fe firmes és la dels virreis dels altres territoris, com el de Sardenya, Milà, Nàpols, Flandes... El que diu el document és que a les senyeres de les naus imperials devia figurar l’àguila reial, com a símbol de la Monarquia Hispànica. GOVERN I FACCIONS EN TEMPS DE FELIP V El document mostra les diverses faccions entre els partidaris i, destaca, que va ser la seua dona qui més va influenciar al govern. Trobe el Partido de los Españoles Nativos i el Partido de los Favoritos. TEMA 6. REFORMISME IL·LUSTRAT I FI DE L’ANTIC RÈGIM (1759 – 1808) Ens emmarquem al regnat de Carles III (1759 – 1788), caracteritzat per una política reformista de manera decidida, les raons de les quals estigueren vinculades a la figura de Carles III. Era un personatge més estable, preparat políticament i preocupat que el seu pare, Felip V, i que el seu germanastre Ferran VI. Carles III tingué que abdicar com a monarca de Nàpols en favor del seu germà Ferran de Borbó, el qual tenia el mateix nom que el seu germanastre Ferran VI. El nou rei mostra, des del principi, una intenció de reformar i modernitzar les institucions i la societat espanyola. Era un home preocupat des del punt de vista cultural d’una manera extraordinària. Durant els anys en que Carles III fou rei de Nàpols, els avanços als territoris van ser molt grans, per la qual cosa fou ben recordat i la gent ha mitificat de manera positiva a aquest personatge. La intenció de reformar la monarquia d’Espanya en les seues institucions i la seua societat no estava motivat per la mentalitat il·lustrada ni per millorar la vida dels més desfavorits, sinó que tenia altres condicionants: recuperar el prestigi de la monarquia, recuperar un bon nivell econòmic, etc. Carles III era un monarca culte però un catòlic molt tradicional, per la qual cosa estava convençut de la legitimitat dels principis del seu poder absolut, mot influenciat per la tradició de la dinastia borbònica francesa. A més, estava 87 absolutament obsessionat per la caça, el qual anava més enllà del temps que devia de dedicarli, doncs el retreia d’altres obligacions. Les reformes que volia aplicar el monarca podien seguir dos camins: sobre les velles estructures socials, podent provocar un augment de la producció i una major capacitat de recaptament fiscal; mentre, l’altra possibilitat, era fer reformes més modestes que deixarien aplicar les voluntats a la política exterior. Aleshores, reformar el sistema de l’Antic Règim podia provocar la fi de la monarquia absoluta, per la qual cosa no es feren reformes tan estructurals. Eren reformes tutelades pel poder absolut del monarca i que reforçaven el poder de la monarquia. Durant els primers anys de regnat es van dur a terme reformes imprescindibles per a poder pagar la Guerra dels Set Anys, a la qual entrà el 1761, aleshores els principals ministres (Marquès de Squillace (Hisenda i Guerra), Jerónimo Grimaldi (Estat) i Campomantes (Consell de Castella)) de Carles III posaren en marxa projectes ambiciosos. D’aquests ministres, dos dels quals eren italians, Grimaldi provenia de l’administració anterior, mentre Squillace era una nova incorporació. Aquests dos serien el nucli del primer govern de Carles III, fins que va arribar Campomanes, dirigint el Consell de Castella. Aquests ministres eren el nucli fonamental del primer govern de Carles III. Veurem un protagonisme conservat pel Consell de Castella, per la presència d’estrangers als govern, d’on sorgí altra persona preeminent per a Carles III, era Campomantes, altre que apostava per les reformes i tingué cert ressò en les decisions de la Monarquia, el qual tingué un programa centrat en la recuperació de senyorius, desamortització eclesiàstica, per la gran quantitat de béns que havia aconseguit amuntonar l’Església durant l’època moderna; i la liberalització del comerç de cereal. Fou un programa que tingué l’acceptació de la Monarquia, encara que no acabà d’interessar a Squillace, per les seues besants fiscals. Però aquestes mesures no qüestionaven les bases de la Monarquia d’Antic Règim i, en cas de que es poguera entrar en conflicte amb els grups privilegiats, es van aplicar de manera moderada. En la línia de les doctrines de l’època es va pensar que la liberalització podia augmentar la producció i augmentar la recaptació d’impostos. Però la mesura fou un fracàs perquè coincidí amb una època de poques collites i un augment dels preus, el qual no es controlà, la qual cosa produí un descontent popular el 1766 amb l’anomenat Motí de Squillace, on també influiren altres factors. El desencadenant de la revolta foren una sèrie de mesures que prohibien una sèrie de vestits per a evitar l’actuació de sicaris o de delinqüents, prohibintse les capes llargues i els barrets grans, doncs eren la indumentària que empraven els delinqüents per a amagarse. Als 3 dies (23 – 24 de març) de la publicació del bàndol per a l’ordre públic es va iniciar el malestar, amb una concentració de més de 6000 persones a Madrid, motivada per activistes induïts per la noblesa. Es va saquejar la casa de Squillace i es feren tota una sèrie d’actuacions de destrossa per la ciutat. L’adhesió 88 al motí va creixent i al dia següent eren quasi 30.000 persones, els quals es donaren cita a la Porta del Sol per a dirigirse al Palau Reial i enfrontarse a un dels regiments especialitzats al servei de la Monarquia, que tenia una llarga trajectòria i estava composat bàsicament per mercenaris, era la Guàrdia Valona. Aquesta estava especialment preparada però la força del motí era tan gran que la Monarquia havia de claudicar, decretantse la rebaixa dels preus del pa, es tornà enrere el bàndol de l’ordre públic (manera de vestir), però també es demanà la destitució dels ministres estrangers, acusats del mal govern de la Monarquia, aquesta els tingué que destituir; de la mateixa manera que s’exigí la destitució de la Guàrdia Valona. Carles III acceptà les demandes, llegint al balcó del Palau els capítols que es concedien al poble. El problema era que el monarca no assegurà la pau als carrers de Madrid, de tal manera que el rei fugí a Aranjuez junt a Squillace i Grimaldi, continuant els avalots a la capital fins que des d’Aranjuez el rei signe un document ratificant les concessions donades des del balcó. El motí es va estendre per molts indrets de la Península, amb una causa comuna, la pujada dels preus, i que la culpa d’aquesta mala política de la monarquia era dels ministres estrangers. Darrere d’aquestes actuacions estigueren els privilegiats (aristocràcia i eclesiàstics), doncs tenien por de que una política reformista anara més enllà de les idees i s’aplicaren mesures més serioses contra els senyors i els eclesiàstics, així com la marginació de l’aristocràcia espanyola fou altre factors. Els culpables del motí no foren ni per a la Monarquia, ni per a l’aristocràcia ni per a l’Església, aleshores es posà un cap de turc, dient que els jesuïtes eren els iniciadors del motí, la qual cosa fou recolzada per Campomantes. Açò es va realitzar perquè Carles III buscava la preponderància sobre l’Església, per a que aquesta no intervinguera en el poder absolut de la monarquia. Els jesuïtes tenien com a vot important la fidelitat absoluta al Papa, la qual cosa no agradava al rei ni a la seua Església Nacional. Després del motí calia continuar amb les reformes, les quals tingueren una besant populista sense atacar realment els interessos de les oligarquies urbanes ni dels grups privilegiats, de fet, passat el temps, les concessions fetes als amotinats foren revocades. Es van dictar una sèrie de reformes, que tenien a veure amb les eleccions de diputats als municipis sobretot. Però no s’ha de veure com una reforma democràtica, sinó populista, perquè aquests nous oficis, tot i representar a les classes baixes, no tenien cap preeminència. Però el reformisme de la segona meitat del segle XVIII tenia altre objectiu important: introduir reformes al tall. Els ministres tenien la idea de que hi havia massa terres en mans de la noblesa i de l’Església. Així es tenia que evitar l’engrandiment dels mayorazgos, no abolirlos, doncs les reformes volien introduir una possible llei agrària però que no suposara cap perill per a la societat de l’Antic Règim. 89 A la dècada dels 40 ja s’havia presentat un memorial en el que es detecten alguns dels problemes agraris d’Espanya. Per això el projecte de llei agrària, iniciat a la dècada dels 60 i finalitzat a la dels 90, que es va voler aplicar, no va proliferar perquè Carles III havia mort i amb la Revolució Francesa estava en marxa. Eren moment de la defensa del sistema i no moments d’introducció de reformes, per por a que es contagiara la revolució de França. Les noves fundacions eren noves poblacions que es van crear al regnat de Carles III amb població provinent de tots llocs, inclús d’Alemanya, i ubicades a Sierra Morena. Tenen una trama urbana que respon al moment del seu naixement, una política de roturació de terres ermes, les quals normalment eren terres comunals dels municipis. La supressió d’alguns privilegis de la Mesta també fou altra mesura, doncs no estava vinculada directament ni amb la monarquia, ni amb la noblesa ni amb l’Església. Eren mesures que no trencaven directament amb l’Antic Règim i que podien augmentar la producció. Així, les mesures militars també tingueren importància, com les quintes, les quals consisteixen en la recluta de soldats de cada municipi per a satisfer les quotes de soldats en mesura de la quantitat d’habitants de cada localitat. La falta de voluntaris fou el detonant de la reforma militar, la qual cosa ja es donava al segle XVII. Hi havia gent que estava exceptuada en participar en el sorteig de les quintes, persones que podien pagar substituts quan eren sortejats o els privilegiats. Aquests sistema corrupte durà fins a principis del segle XX. Com les quintes no eren suficients per a ennoblir l’exèrcit de Carles III, el recurs que empraria seria el reclutament de delinqüents o acusar de delinqüents a rodamóns per a que s’integraren a l’exèrcit. Altra reforma per a aconseguir diners fàcils d’una societat que està sofrint una expansió demogràfica i econòmic era l’emissió de deute públic. La idea d’aquest sistema va ser del ministre Francisco de Cabarrús, el qual tenia la idea d’emetre els vals reials, títols de deute, que la Corona donava la seguretat de donar un 4% de rendabilitat i que aquest vals reials servirien com a moneda de pagament. Les emissions de deute públic eren massa freqüents i hi havia poques possibilitats d’assegurar la rendabilitat, provocant que el papermoneda es devaluara dràsticament. Així, Cabarrús proposà una qüestió complementària, era la creació d’un banc que garantira la solvència i es parara la devaluació. Era el Banc de Sant Carles, fundat el 1782, el qual gaudia del monopoli de l’abastiment militar. El que passà amb el banc de Sant Carles era paradigmàtic comparat amb la resta de reformes de Carles III, doncs aquestes acabarien sent anul·lades al regnat de Carles IV, entre el 1788 i el 1808. REFORME I RETROCESSOS AMB CARLES IV (1788 – 1808) 90 L’impacte de la Revolució Francesa va afectar directament a la política interior, doncs no es podien mantenir desprotegits els territoris propers a França, aplicant terror, repressió, control de l’opinió... amb la qual cosa l’oposició interna, que de vegades estava poc coordinada o coherent entre sí, anà en augment. El Comte de Floridablanca, principal ministre de Carles IV, fou destituït el 1792, provocant l’arribada de Godoy, el qual de passà de ser un simple guàrdia de cort amb el favor de la Reina Mª Luisa de Parma es convertí en el favorit del rei. Godoy va centrar els seues esforços en una política reformista en parcel·les molt limitades, com la renovació dels ensenyaments tècnics. Però la seua política no es pot considerar reformista per la oposició que hi havia en el moment i que exigia una sèrie de canvis que havien estat paralitzats des de l’entrada de Carles IV. Estava produintse un canvi de la societat de l’Antic Règim de manera paulatina. El govern va promoure l’entrada al govern de persones clarament reformistes, però açò donà lloc a una oposició ferma, la qual rebutjava els retrocessos de Godoy. Mentre el príncep hereu, Ferran VII, seria el cap de les conspiracions. Altre escenari de la política internacional que es pot destacar i on la Monarquia Hispànica es va involucrar plenament va ser la Guerra d’Independència Americana (1769), recolzant als independentistes americans contra Anglaterra. En aquest context, Espanya recuperà Florida i Menorca, encara que Gibraltar, malgrat un gran setge, no la va poder recuperar. Al Tractat de Versalles del 1783 es va reconèixer la recuperació de Menorca i Florida per a la Monarquia Catòlica. Aquesta política exterior amb pactes de família, iniciada el 1733, havia tingut un objectiu molt clar: la recuperació del prestigi de la Monarquia i la recuperació dels territoris italians. Aquest sistema va sobreviure de bona manera al llarg del segle XVIII fins que s’inicià la Revolució Francesa, encara que després es tornaren a iniciar aliances amb la República Francesa, la qual no complí amb els acords que es tenien amb la Monarquia Hispànica de Carles IV. Les potències europees acabaran fent pinya contra la França republicana a la Guerra de la Convenció (1793 – 1795), on els espanyols es van sumar, encara que serà una guerra prou desastrosa a pesar de que eren molts països contra un sols. La guerra acabà amb el Tractat de Basilea (1795), Espanya va aconseguir la devolució de tot el territori ocupat pels francesos al sud dels Pirineus però va haver de cedir a França, a canvi, la seua part de la illa de Santo Domingo en el mar Carib, encara que va conservar la Louisiana, també reclamada pels francesos. En una clàusula secreta es va resoldre un altre tema controvertit: l'alliberament de la germana del dofí mort i filla de Luis XVI (María Teresa de França), que seria lliurada a l'emperador d'Àustria. El protagonista d’aquest acord o pau va ser 91 Manuel Godoy, el qual aconseguí el títol de Príncep de la Pau. L’arribada de Napoleó al poder el 1799 va ser el culmini del poder francès, fent que Espanya quedara en mans dels interessos francesos, amb conseqüències desastroses i on destaca la Batalla de Trafalgar (1804), on es va enfrontar una flota francoespanyola (amb una gran quantitat de tropes espanyoles) contra la flota anglesa dirigida per l’almirall Nelson, els quals aconseguiren la victòria. Els següents anys, tant la política interior com la exterior va estar controlada per França fins que Napoleó va invadir Espanya el 1808 i començà la Guerra de la Independència que acabà amb la victòria espanyola front a les tropes napoleòniques. 92

Història Moderna d'Espanya I.docx 1482918348753

Documentos relacionados

Productos

Apoyo

Història Moderna d'Espanya I.docx 1482918348753

Documentos relacionados

Añadir este documento a la recogida (s)

Añadir a este documento guardado

Sugiéranos cómo mejorar StudyLib