ANTOLOGIA DEL MÒDUL 3 – POESIA (2015)

ANTOLOGIA DEL MÒDUL 3 – POESIA (2015)
BERTA CABRÉ
Sonet del ruc
L’udol en la nit, qui sap si un lladruc
desvetlla el meu son que sabia feixuc.
Tot jo que em redreço i m’alço poruc,
m’espolso la terra on em creia cuc.
No em vaga reptar, no en sé treure el suc
i em poso a redós del temible aüc.
L’udol que no calla i explica xaruc
la meva nissaga que no és d’arxiduc.
Si em mires les anques, si em veus el maluc,
si em toques la panxa i et sembla nubuc,
tindràs la resposta d’aquest vell caduc.
Poeta jo en sóc, d’enyor visc com puc;
malgrat que em delaten orelles de ruc,
tinc l’ànima vella del pentateüc.
MARTA GIOL
Transparència
El temps del rossinyol
perdut en la memòria.
Els somnis esborrats
li lliscaren dels dits.
Ja no es mira les mans
buides, plenes d'esquerdes.
Passes fredes ressonen,
corren rius d'ombres grises
que es fonen pels carrers
deixant rastres de boira.
I es queda a la vorera,
oblit entre deixalles.
Els segons
Els segons llisquen busques avall. Aliens a l'or del món, s'enfilen pel rellotge de
paret i, animats pel compàs del pèndol, s'empenyen i busquen l'angle més
adient per lliurar-se al buit. Sovint, es senten juganers i es llencen des dels
noranta graus totalment entregats a l'eslàlom del temps. És quan les hores
s'escolen rabent, sense adonar-se que no saben per on han passat, ni què han
vist, ni a qui han trobat. També hi ha moments en què prefereixen lliscar
suaument per l'hora de la mandra, i s'entretenen pels racons dels badalls.
Llavors les hores s'allarguen, les mosques aprofiten per fer-se més pesades i els
nens no poden estar per la pissarra. Només de tant en tant, ens toquen amb la
gràcia d'acompanyar-nos amb el batec del cor a les mans; aleshores, la màgia
de l'instant els fa eterns en la memòria. És inútil, però, intentar atrapar-los a
grapats o retenir-los fent cassoleta. Sempre s'esmunyen, implacables.
Èxode
Tres, eren tres,
els qui van obrir la caixa dels vents.
Peus llagats que resten immòbils
davant murs de ciment encara fresc.
Ulls perduts que clamen al món
que ja no els queden llàgrimes.
L’ahir es fon
allà on moren les flors sota les bombes.
Travessen el desert i no miren enrere.
Duen l’horror arrapat com una ombra
i només pols a les butxaques.
Han arrencat les antigues arrels
d’una terra que els crema l’aire,
per cercar-ne una altra que els és estranya.
I la incertesa els pesa a les entranyes.
Un, només un,
demana perdó. Els altres callen.
SANTI MORENO
SENSACIÓN DE NO ESTAR
Homenaje a José Corredor-Matheos
Sensación de no estar
mientras caminas
bajo la bóveda
del Panteón de Roma,
el cielo en la cúpula
acuna estrellas
en mi cuerpo vacío.
Sensación de no estar
en esta misma lluvia
que llena mi cuenco,
donde las ondas flotan
en silencio,
y redondean el aire
con medias burbujas.
YA NO VALE LA PENA
Ya no vale la pena escribir bello
ni ser mejor, ni saber demasiado.
Ya no vale la pena vivir fuera,
seguir el espejo, aprobado, externo.
Erato me conmueve seductora,
con sigilo y susurros, los anhelos.
Quiero despertarme y crear de nuevo.
¿Cuántos caminos más para el silencio?
Vuelco el contenido, rasgo las formas,
vacío letras, sonidos en el néctar,
ebria al olerlo y degustarlo fresco.
La felicidad del sabroso instante,
la lujuria encendida en mi poema,
cadencia y flamas de un verso al viento.
SOSIEGO
Renacer en cálidas sensaciones,
en un paisaje sin nubes ni identidad,
en un vientre tranquilo
donde respiro contemplando
y viendo lo sagrado
en todo lo pequeño.
El agua cae en cascada sobre la piel,
desnuda los hombros, la nuca, y el alma;
sus sonidos la balancean
y saquean las puertas y los árboles mentales.
En las alturas van cuatro gaviotas,
alineadas,
una hilera de silencio blanco.
Soy como su estela,
efímera.