TREBALL D’ART D’ESTIL ROCOCÓ I NEOCLÀSSIC Període Rococó: El rococó és un estil artístic que va sorgir a França al segle XVIII amb el regnat de Lluís XV. El rococó més que un estil va ser una moda cortesana. Entre 1730 i 1745 es afirmat com un art aristocràtic i refinat. El rococó es considera la culminació del barroc , però sorgeix com a reacció al barroc clàssic. El rococó es caracteritza per l'opulència, l'elegància i per la ocupació de colors vius, els quals contrasten amb el pessimisme i la foscor del barroc. Característiques del rococó: Gust pels colors lluminosos, suaus i clars. Hi predomina la naturalesa , la mitología , la bellesa dels cossos nus. Reflecteix els que és agradable, refinat, exòtic i sensual. Expressa sobretot en la pintura , la decoració, el mobiliari, la moda i al disseny . pintura: Adquireix un caràcter profà, els artistes preferien en motius de la mitologia clàssica que en els temes bíblics. La pintura és decorativa. Es decoren parets i sostre mitjançant grans frescos. D'alguna manera aquesta pintura decorativa les cases de la noblesa i de la burguesía. Els personatges són representats amb molta elegància Es basaven en l'artificialitat de la vida de palaus i ambient . Entre els temes més representats en la pintura van ser: Festes galants i campestre dames rigodons Aventures amoroses. El columpio':por Jean-Honoré Fragonard escultura: El seu origen es troba en l'ambient aristocràtic i refinat de la França de régent duc d'Orléans. Aquest estil va ser expressat mitjançant la delicada escultura de porcellana. Els motius amorosos i alegres són representats en l'escultura, aixi com la naturalesa i les línies corbes i asimètriques. Étienne-Maurice Falconet (1716 - 1791) és considerat un dels millors representants del rococó francès. arquitectura: El tipus de construcció del rococó es va caracteritzar per la seva ornamentació recarregada, l'ús de columnes en forma d'espiral. L'interior és un lloc de fantasia i colors mentre la façana es caracteritza per la senzillesa i la simplicitat. La forma dominant en el rococó era la circular. Un pavelló centra, generalment entre dues ales baixes i corbes. Altres edificacions prenien la forma de pavellons encadenats. Característiques de la arquitectura : La distribució interna Les estades especialitzades per a cada funció Les habitacions que combinen l'ornamentació i els colors. Artistes destacats del rococó Dins dels artistes més importants d'aquest moviment es troben: Watteau, Jean-Antoine Fragonard, Jean-Honoré Francois de Cuvilliés Jean-Baptiste Simeó Chardin EL NEOCLASISISME El Neoclassicisme (nou classicisme) va ser un moviment artístic (pintura, literatura, escultura i arquitectura) , sorgit a Europa al voltant de 1750, durant fins mitjan segle XIX. Aquest moviment va tenir com a objectiu principal rescatar els valors estètics i culturals de les civilitzacions de l'Antiguitat Clàssica (Grècia i Roma). Va sorgir al segle XVIII a Europa estenent pel món, romanent fins a mitjan segle XIX. Rep aquest nom una vegada que va estar basat en els ideals clàssics. Es tracta d'un moviment d'oposició a les exageracions, rebuscamiento i complexitats de l' Barroc . Es produeix després de la Revolució Francesa (1789), en l'inici de la Revolució Industrial i en el context de la Il·lustració anomenat «Era de la Raó». CARACTERÍSTIQUES GENERALS. Inspiració en les obres de l'època clàssica, que es tenen per perfectes i definitives. Aspiració a una bellesa ideal, nascuda del exacta relació de les parts, segons mesures donades per la raó. En les arts plàstiques: dibuix impecable,contorns tancats, volums modelats de manera que dóna la il·lusió de rodones dels cossos; colorit suau i composició simètrica i estàtica. es caracteritza per: INTENS PATRIOTISME, REVOLUCIÓ DEL SER AMERICÀ, INTENCIÓ DIDÀCTICA, EXALTACIÓ DE LA NATURA. Arquitectura al Neoclassicisme La arquitectura neoclàssica va ser fonamentada en els ideals clàssics i en les construccions erigides durant el període de el Renaixement. L'arquitectura neoclàssica segueix la línia dels temples també a l' estil grecoromà , tant per a construccions civils o amb propòsit religiós. El «Panteó de París» és un dels més grans exemples de l'arquitectura d'aquest període situada a França, a més, la «Porta de Brandenburg», a Berlín i l'església de Santa Genoveva, demostren la forta presència d'aquest estil en altres països europeus. Pintura del Neoclassicisme La pintura presenta diverses característiques d'aquest període, el qual buscava la puresa i l'harmonia de les formes. Inspirats en les arts grecoromanes, el realisme, el racionalisme de les obres i l'equilibri dels colors, van ser essencials per disseminar aquest estil en les arts plàstiques. L'epicentre la pintura neoclàssica es desplaça cap a França. En la Revolució Francesa, el model clàssic adquireix sentit ètic i moral , associant-se a canvis en la visió de el món social, flagrants en la vida quotidiana, en la simplificació dels patrons decoratius i en la forma despullada dels vestits. La recerca d'un ideal estètic de l'Antiguitat ve acompanyada de la represa d'ideals de justícia i civisme, com mostren les pintures del pintor Jacques-Louis David (1748-1825). Mereixen destacar als pintors neoclàssics francesos: Jacques-Louis David (1748-1825) i Jean Auguste Dominique Ingres (1780-1867). escultura neoclassicista L'Escultura Neoclàssica ve a unir diversos elements basats en l'escultura clàssica, d'on l'ús del marbre és la seva més forta característica . Es busca l'harmonia de les proporcions i de les formes amb l'exploració de temes relacionats a mitologia i personatges heroics. Els escultors neoclàssics van ser marcats pel rigor i la passivitat i la seva producció academicista és considerada freda. Les estàtues d'herois uniformats, dones embolicades en túniques d'Afrodita, o nens conversant amb filòsofs, van ser els protagonistes de la fase inicial de l'escultura neoclàssica. En l'escultura es van respectar moviments i posicions reals de el cos, encara que l'obra mai estava exempta de cert realisme psicològic, plasmat en l'expressió pensativa i malenconiosa dels rostres. La recerca de l'equilibri exacte entre naturalisme i bellesa ideal quedava evident en els esbossos de terracota, en els quals els volums i les variacions de les posicions de el cos eren estudiats amb cura. L'escultor neoclàssic va trobar el dinamisme en la subtilesa dels gestos i suavitat de les formes. Roma va ser el gran i important centre irradiador d'aquest estil amb destaqui per l'escultor italià: Antonio Canova (1757-1822).
