Tema 9.- La Guerra Civil (1936-1939) 1.- Del cop d'Estat a la Guerra Civil. Els insurrectes pensaven que amb el cop d'Estat els permetria apoderar-se dels òrgans del govern. Al cap d'una setmana, l'evidència de que el cop militar no havia triomfat, va originar una sagnant guerra civil. 1.1.- Aixecament militar. El pronunciament, anomenat, "Alzamiento militar", es va iniciar el 17 de juliol a les casernes de Melilla i l'endemà havia triomfat a la resta del protectorat. El dia 18 Franco va arribar al Marroc i va prendre el comandament de l'exèrcit d'Àfrica. També es van revoltar: Mola a Pamplona, Queipo a Llano (Sevilla), Goded a Mallorca, Cabanellas a Saragossa. S'hi van afegir falangistes i carlins. El govern Republicà va trigar en reaccionar. El cap de govern, Casares Quiroga, va dimitir i Azaña va nomenar a José Giral cap de govern. EL 19 de juliol van autoritzar el lliurament d'armes (primera mesura) als sindicats i partits del Front Popular, els quals junt amb l'exèrcit lleial a la República i Guàrdia d'assalt van plantar cara als insurrectes. Això va ser sobretot a Madrid i Barcelona, que van impedir el pronunciament. El pronunciament va triomfar a: Castella i lleó, Navarra, part occidental d'Aragó, Galícia, Balears i Canàries, i algunes ciutats d'Andalusia. Va fracassar a: Madrid, Catalunya, Astúries, Santander, País Basc, Castella-La Manxa, Extremadura i gran part d'Andalusia. 1.2.- Insurrecció a Catalunya. El general Goded, encarregat de la insurrecció a Catalunya, el 18 de juliol va dirigir el pronunciament a Eivissa i Mallorca, i el dia 19 es va desplaçar a Barcelona. Llano de la Encomienda, cap militar a Barcelona, era lleial a la República i tot i no participar al cop alguns oficials ho van fer però van trobar una forta resistència de les forces de l'ordre lleials al govern i de les organitzacions obreres. Durant el 18 de juliol les organitzacions d'esquerres havien demanat armes i els de la CNT i la UGT van assaltar armeries i incautar pólvora organitzant una resistència. Juntament amb la Guàrdia d'assalt i la Guàrdia Civil, es van enfrontar, durant el dia 19, amb els insurrectes. Goded va detenir a Llanos i va reorganitzar les tropes però al vespre va ser assaltada la capitania general i el general Goded es va rendir i va ser detingut. Els enfrontaments van continuar els dies 20 i 21, però el cop havia fracassat a Catalunya. 1 1.3.- Consolidació dels bàndols. La situació va derivar cap a un enfrontament civil armat que va originar dos bàndols: INSURRECTES (NACIONALS) LLEIALS A LA REPÚBLICA (ROJOS) Eren militars conservadors, monàrquics de dretes, Classes populars: obrers, empleats, petita burgesia, catòlics, falangistes, tradicionalistes,etc. Tenien de suport i inspiració el feixisme. Tenien intenció de "restablir l'ordre" per mitjà d'una dictadura militar. Els falangistes volien un règim feixista. Els carlins volien una monarquia carlina. pagesos,etc. També intel·lectuals i artistes. Afiliats a organitzacions socialistes, comunistes o anarcosindicalistes, Defensaven la república i donaven suport al Front Popular. Alguns volien simples reformes i d'altres revolucions, 2.- Dimensió internacional de la Guerra Civil. La Guerra Civil Espanyola va tenir una gran repercussió a nivell internacional. Es tractava d'una confrontació entre les forces democràtiques i els règims feixistes, era un confrontament que temien a nivell mundial. L'opinió democràtica progressista estava a favor de la República, també la URSS i els partits obrers. Les forces conservadores veien la insurrecció de Franco com un fre al comunisme i el règim filofeixista, d'Oliveira Salazar, els catòlics tradicionals i el papat es van pronunciar a favor de Franco. Tots dos bàndols van recórrer a l'exterior per tal de trobar suports. El bàndol republicà va demanar ajuda a França però el Regne Unit va comunicar a França que devien mantenir-se al marge del conflicte. Es va crear, a Londres l'any 1936, un Comitè de NoIntervenció i s'hi van adherir 27 països. Això va ser una gran injustícia per a la República i va ser la causa de que fos derrotada. 3.- Bàndol republicà. 3.1.- Clima de revolució social. L'aixecament feixista va causar una gran crisi a la societat catalana, això va acabar amb una resposta popular espontània contra ells. L'Església, la burgesia, els propietaris, les classes benestants, els catòlics, etc. van ser perseguits, saquejats, assassinats. A més van cremar esglésies convents i requises entre altres fets delictius. 3.1.1.- Conformació d'un poder popular. A finals del 1937 va sorgir un poder popular al voltant dels sindicats i partits d'esquerres que va causar el reconeixement dels organismes formats a partir del cop militar. També van aparèixer els comitès locals, format per organitzacions d'esquerres, que van substituir els ajuntaments. 2 D'altra banda, el Comitè de Milícies Antifeixista integrat per forces oposades als insurrectes. S'ocupava de la formació de columnes de milicians, ordre públic, organitzacions de la indústria i el treball,etc. El govern de la República va dissoldre l'exèrcit tradicional i va crear els batallons de voluntaris, on s'integrarien les milícies populars. Van emergir gran quantitat d'organismes revolucionaris: consells, comitès i juntes diverses. A partir de l'Agost es va agreujar la situació a causa del progrés de les tropes feixistes, fet que va posar en qüestió les accions fetes pel govern Republicà. 3.1.2.- Col·lectivitzacions i economia de la guerra. Un dels elements centrals del procés de revolució iniciat va ser la col·lectivització de part de la propietat industrial i agrària. Els treballadors, que estaven organitzats en comitès van posar-se al cap davant de les empreses, des d'aleshores explotarien les empreses en règim d'autogestió. Es va donar cobertura legal a les confiscacions d'indústries i terres fetes pels organismes populars. L'11 d'agost del 1936 es va crear el Consell d'Economia de Catalunya, que va promulgar el dret de col·lectivitzacions, legalitzant les accions fetes fins ara. Per tal de mantenir la productivitat es van decretar diferents mesures com: control de la banca, creació d'entitats de crèdit públic, regulació dels salaris i municipalització del sòl urbà. 3.2.- Govern de Largo Caballero (1936-1937). El setembre del 1936 es va formalitzar la unitat antifeixista entre les forces republicanes. A Madrid, el 5 de setembre, Largo Caballero (socialista) va formar un govern entre republicans i socialistes. Més tard s'hi van sumar alguns anarquistes (Joan García i Oliver, Joan Peiró i Frederica Montseny). Coincideix amb el trasllat del govern a València. Largo Caballero pretenia una aliança entre republicans, burgesos i obrers, per guanyar la guerra reorganitzant l'Estat, militaritzant les milícies i formant un Exèrcit Popular. Va tenir problemes greus amb anarcosindicalistes(actuaven a la seva manera) i comunistes que va crear un distanciament dels partits. Catalunya: Companys (president de la Generalitat), el 26 de setembre, va formar un govern d'unitat presidit per Josep Tarradellas, incorporant de d'Acció Catalana Republicana fins POUM, entre altres. Altres accions: Dissoldre el Comitè de Milícies Antifeixistes Dissoldre Comitès locals i substituir-los per ajuntaments. Centralització dels serveis policials Reconstrucció de l'aparell judicial Militarització de les milícies Intervenció en l'economia per respondre a les necessitats de la guerra. 3 La situació era molt complexa. 3.2.1.- Fets de Maig del 1937. El 3 de maig (Barcelona) les tensions, que ja hi havien des de feia mesos, van esclatar quan les forces de la Generalitat van desallotjar els anarquistes que havien ocupat l'edifici de Telefònica per fer-se amb el control de les comunicacions. Va causar l'enfrontament entre la CNT+POUM i els de PSUC,ERC i UGT, que donaven suport a la Generalitat. L'enfrontament va durar una setmana i va causar més de 200 mort, la derrota anarquista i una gran crisi de govern. El conflicte, va servir com a pretext al govern republicà per intervenir a Catalunya amb Guàrdies d'assalt. Tot això posava en dubte la capacitat i l'autonomia del govern català. 3.3.- Govern de Negrín. La resistència a ultrança. Els Fets de Maig van disminuir la influència de l'anarquisme i augmentar les del comunisme. Els comunistes van exigir la dissolució de la POUM i la detenció dels seus líder, Largo Caballero es va negar i va dimitir. Es va crea un nou govern presidit per Negrín (socialista), el qual va posar la direcció de la guerra en mans del ministre de Defensa, Indalecio Prieto (socialista). No es van incloure la CNT i la UGT, només van haver partits polítics, es va il·legalitzar el POUM i les seus líders van ser detinguts. Aquest govern va romandre fins el final del conflicte amb l'objecti de guanyar la guerra. Es va reforçar el poder central, unificar la direcció bèl·lica, integrar les milícies en un Exèrcit Popular i controlar la producció industrial i agrària. Catalunya: Al juny es va formar un nou govern presidit únicament per Companys i amb l'aliança entre ERC i PSUC. Tot i això hi havia tensions amb el govern de la república. AL novembre de 1937 es va traslladar el govern de València a Barcelona, com ja havia fet el govern basc. El govern republicà va assumir: L'ordre públic. Gestió dels proveïments. Comerç exterior. Administració de justícia. Indústria de guerra Va deixar de banda l'administració autonòmica, fet que va causar friccions amb la Generalitat. El govern de Negrín va proposar una política de resistència de la República, tot i que va voler buscar un acord amb els insurrectes. El seu programa de Tretze Punts preveia el triomf de la república. El bàndol franquista no va acceptar acords, Franco només acceptaria "una rendició sense condicions". 4 Al març del 1938, hi havia gran manca d'aliments i productes bàsics al sector republicà, ja hi havia un cansament de la guerra. Negrín, amb gairebé els comunistes com a única ajuda, va insistir en resistir. La pèrdua de Catalunya entre gener i febrer del 1939 i la sortida cap a l'exili va mostrar que la República tenia els dies comptats. 4.- Les opcions que es van enfrontar al bàndol republicà. Es va intentar justificar la insurrecció militar amb l'argument que en la República s'estava preparant una revolució. Res d'això tenia fonament: a la primavera de 1936 no hi havia cap revolució en marxa, tot i el gran desordre. Paradoxalment, la insurrecció militar va provocar una revolució social. Un dels sectors fidels a la República, anarquistes (FAI-CNT), comunistes de POUM i part de la UGT, defensaven les transformacions revolucionàries. En canvi, el sector dels republicans, socialistes i comunistes (PCE) creien que era indispensable centrar-se a guanyar la guerra. Aquestes posicions adverses van ser dels processos més dolorosos viscuts al territori republicà. 5.- La zona insurrecta: Construcció d'un Estat totalitari. 5.1.- Militarització i comandament únic. A la "zona nacional" des del començament l'ordre va ser mantingut per la disciplina militar i la proclamació de l'Estat de guerra. En un principi, els generals insurrectes van actuar com a petits virreis al territori respectiu (Mola, a Navarra; Queipo de Llano, a Sevilla,etc.) La mort accidental de Sanjurjo, el 20 de juliol del 1936, considerat cap del moviment colpista, va plantejar un problema de lideratge. El 24 de juliol es va crear a Burgos la Junta de Defensa Nacional. Integrada per militars i presidida per Miguel Cabanellas. La missió de la junta era governar el territori ocupat. Primeres mesures: Prohibició de l'activitat dels partits polítics. Suspensió de la Constitució. Decret de paralització de la reforma agrària. Per dirigir la guerra el general Francisco Franco va anar guanyant partidaris. El seu lideratge es va imposar sobretot per l'alliberament de l'alcàsser de Toledo i aconseguir que Mussolini i Hitler el reconeguessin com a únic interlocutor. Finalment, el 30 de setembre, va ser escollit cap de l'Alzamiento. L'1 d'octubre de 1936 se'l va nomenar en un decret cap del govern de l'Estat i generalísimo. La Junta de Defensa Nacional va desaparèixer i es va crear una Junta Tècnica del Estado, amb seu a Valladolid i Burgos. EL quarter general del generalísimo es va traslladar a Salamanca. 5.2.- Creació del partit únic. Des de l'octubre de 1936, existia un comandament únic i incontestat, però no hi havia uniformitat política. Els insurrectes havien prohibit els partits polítics del Front Popular 5 i els sindicats de classe. Només eren legals la Falange Española y de las Jons (líder executat per republicans) i la Comunió Tradicionalista. Es toleraven els grups monàrquics i la CEDA. Franco es va imposar a les diferents forces que feien costat a la insurrecció. Es va inspirar en el model feixista italià i alemanys, de partit únic i amb un cap amb poders plens, quan l0'abril del 1937 va fer conèixer el decret d'unificació, que establia la creació d'un partit únic. Això comportava la unificació de falangistes i carlins. A més, el nou partit va adoptar l'uniforme amb camisa blava falangista i la boina vermella dels carlins, amb la salutació feixista amb el braç en l'aire. 5.3.- Govern de Burgos. El procés d'institucionalització del nou Estat franquista va acabar el gener del 1938 amb la desaparició de la Junta Tècnica i la formació del primer govern de Franco, qui governava el partit i el govern. El nou Estat estava inspirat en el feixisme i defensava el model social conservador i catòlic. Accions de del govern feixista: Abolició de la legislació republicana Suprimir les llibertats religioses, polítiques i sindicals. Censura de la premsa i mitjans de comunicació. Suprimir estatuts d'autonomia Restablir pena de mort. Gran violència que va comportar aniquil·lació dels vençuts. Respecte de la importància de l'Església, juliol del 1937 publicació d'una pastoral col·lectiva dels bisbes a favor dels insurrectes. Estat confessional Derogació del matrimoni civil i el divorci. Culte religió en educació i a l'exèrcit. La zona nacional era un ESTAT TOTALITARI. 6.- La vida durant la guerra. La guerra va alterar la vida quotidiana de tota la població. Tenien dificultats de supervivència, fam i manca de productes bàsics. Això era molt greu sobretot a la zona republicana. A més dels problemes propis d'una guerra, la gent era perseguida per les seves ideologies o creences. A la zona rebel (bàndol nacional), la repressió i el terror formaven part de la política del nou règim totalitari. El paper de les dones es va veure també alterat. Al bàndol republicà aquestes vivien en un ambient de major llibertat on fins i tot van substituir als homes en les fàbriques. En canvi, al bàndol nacional les dones van perdre tots els seus drets i van tornar al paper de la dona d'acord amb la mentalitat catòlica i conservadora. 6 7.- Evolució del conflicte bèl·lic. 7.1.- Batalla de Madrid. El primer objectiu dels insurrectes era la presa de Madrid, capital símbol de la República. Després de travessar l'estret (juliol del 1936). Les tropes d'Àfrica, legionaris i regulars comandats per Yagüe, van aconseguir l'enllaç amb la zona sublevada del nord, després d'eliminar la resistència de Badajoz. Al setembre, Franco, nomenat després de la mort de Sanjurjo cap de l'exèrcit del sud, va ocupar Toledo i va posar fi al setge de l'alcàsser d'aquesta ciutat, on resistien uns quants centenars de militars insurrectes acompanyats dels familiars. A la darreria d'octubre era ja a les portes de Madrid. La conquesta de la capital podia ser imminent: per això, el 29 d'octubre el govern de la República va decretar la mobilització general per salvar Madrid, Milers d'homes i dones van fortificar els accessos i l'interior de la ciutat. Mentre s'obrien rases, naixien consignes que es van fer mítiques, com ara "No passaran' i "Madrid, tomba del feixisme". El 6 de novembre, el govern republicà es va traslladar a València va deixar Madrid en mans d'una junta presidida pel general Miaja, mentre que l'estratègia de la defensa de la capital quedava en mans de l'aleshores comandant Rojo. Malgrat els atacs aeris dels insurrectes, Madrid va resistir de novembre a gener l'ofensiva del exércit rebel. Això va ser possible gràcies també a l'arribada de les primeres Brigades Internacionals i d'una columna anarcosindicalista des de Barcelona, la Columna Llibertat, comandada pel lider sindicalista Buenaventura Durruti, que hi va trobar la mort. La resistència de la ciutat de Madrid va tancar la fase de la guerra anomenada de "columnes" en la qual les tropes republicanes estaven formades principalment per columnes de milícies integrades per voluntaris de partits sindicats. 7.2.- Batalles del Jarama i Guadalajara. Fracassat l'intent d'entrar a la capital, els insurrectes van iniciar dues maniobres envoltants per aïllar Madrid i tallar-ne les comunicacions amb València. Una primera maniobra va provocar la batalla del Jarama, el febrer del 1937, en la qual els insurrectes van travessar el riu, però van ser detinguts pels republicans i no van aconseguir l'objectiu d'aïllar la ciutat. En la batalla de Guadalajara, el mes de març del 1937, les tropes feixistes italianes aliades de Franco van patir una derrota espectacular davant l'Exèrcit Popular de la República, que havia estat reconstituït. Va ser la primera victòria republicana de gran ressò. 7.3.- Batalla del nord. Franco va decidir aleshores canviar l'estratègia de la guerra, i va abandonar l'atac a Madrid va traslladar el front a altres escenaris. La lluita es va traslladar al nord, a la franja cantàbrica, Els combats principals s'hi van produir entre abril del 1937 i octubre 7 del mateix any i els fronts de combat van anar desplaçant-se d'est a oest: Guipúscoa, Biscaia, Santander i Astúries. Els insurrectes, comandats per Mola, van portar l'atac contra Biscaia ais darrers dies de març. El mes d'abril es produía el primer bombardeig aeri del món damunt una població civil, el de Guernica (Bis- caia), Va ser realitzat per l'aviació alemanya i italiana per odre del Quarter general de Franco, i va provocar un gran nombre de víctimes. La ciutat de Bilbao va ser ocupada el mes de juny del 1937 gràcies a la superioritat dels insurrectes en tropes., armament i aviació, La República, per tal d'alleugerar la pressió militar al nord, va atacar Brunete, prop de Madrid, més tard Belchite, al costat de Saragossa, però no va poder evitar que les tropes de Franco entressin primerament a Santander i després a Astúries, on la batalla es va lliurar entre setembre i l'octubre del mateix any. Tota la franja nord quedava en mans dels rebels. 7.4.- Fractura del territori republicà. El desembre del 1937, l'exèrcit republicà havia estat reorganitzat amb la creació de les Brigades Mixtes i tenia al capdavant un gran general, Vicente Rojo, el defensor de Madrid. Es pretenia consolidar l'organització castrense i dotar l'exèrcit de l'eficàcia necessària per capgirar el desenvolupament de la guerra. Amb aquesta finalitat, l'exèrcit es va proveir de comandaments professionals s'hi van integrar els quadres procedents de les milícies (Juan Modesto, Enrique Lister, alentin González, etc ). El nou exèrcit republicà, amb la intenció de prendre la iniciativa, va encadenar diverses ofensives, la més exitosa de les quals va tenir lloc en direcció a Terol, on, a la rodalia de la ciutat, es va lliurar una gran batalla l'hivern de 1937-1938. La batalla de Terol va portar a l'ocupació republicana de la ciutat, que es va mantenir fins al mes de febrer, moment en què els republicans van haver d'abandonar-la definitivament. L'exèrcit de Franco va endegar aleshores la campanya d'Aragó, en terres de Terol, i, a través del Maestrat, va arribar fins al Mediterrani, a Vinaros (Castelló) el mes d'abril. El territori republicà quedava dividit en dues zones. una de les quals era Catalunya. Franco podria haver ata- cat Catalunya aleshores i haver acabat la guerra, però no ho va fer. Va preferir continuar l'atac cap al sud i lliurar forts combats per Castelló i València, capital de la República. 7.5.- Batalla de l'Ebre. Ocupació de Catalunya. La batalla de l'Ebre va ser una de les grans batalles de la guerra, últim intent dels republicans per aturar l'avançament de les tropes franquistes, aconseguir recuperar ter ritori i i tomar a un les dues zones republicanes. Va començar el dia 25 de juliol amb 'atac republicà entre Mequinensa i Amposta. Una primera avançada dels republicans cap al sud els va portar a ocupar Gandesa, on van aconseguir fer-se forts durant uns mesos Franco hi va en- viar grans reforços, incloses les aviacions alemanya i italiana, i va aconseguir aturar l'atac. Després va contraatacar i. a la primeria de novembre, l'exèrcit republicà va haver de replegar-se a l'altra riba del riu, mentre l'exèrcit de Franco avançava, ocupava tot el sud de Tarragona travessava completament l'Ebre a la zona de 8 la desembocadura. El dia 16 es va considerar acabada a batalla, que deixava l'exèrcit republicà greument delmat. Franco va decidir aleshores endegar definitivament l'ofensiva contra Catalunya. Tarragona va ser ocupada el 15 de gener i Barcelona el 26 sense resistència. La caiguda de Girona (4 de febrer) va significar la fugida cap a França de milers de refugiats, entre els quals hi havia els membres del parlament català i del govern de la Generalitat, amb el seu president, Lluis Companys. També van exiliar-se membres de les Corts republicanes, el govern de la República, amb el seu president, Manuel Azaña, el cap de govern, Juan Negrín, i tot el govern basc. A començaments de febrer s havia completat 'ocupació de Catalunya la sort de la República estava total- ment decidida, 7.6.- Fi de la guerra El febrer del 1939 la República no disposava de cap més territori que l'anomenada zona centre, que comprenia Madrid i tota la regió mediterrània des del nord de València fins a Almeria. Malgrat que el cap del govern republicà, Juan Negrín, havia tornat de França i volia continuar la guerra, amb el suport dels comunistes, ja no hi va haver realment cap batalla important. Aquell mateix mes, el Regne Unit França van reconèixer el govern de Franco, i, pocs dies després, a l'inici del mes de març Manuel Azaña va presentar, a París, la seva dimissió com a president de la República espanyola. Al començament de març es va produir a Madrid una insurrecció contra el govern de la República dirigida pel coronel Casado, cap de la defensa de la capital. El coronel Casado havia preparat aquest cop durant mesos i havia estat en contacte amb el servei d'espionatge de l'enemic. Casado creia que la influència dels comunistes sobre la República era la causa de l'allargament de la guerra i que seria possible acabar-la mitjançant una negociació amb Franco. Casado es va revoltar el dia 5 de març i es va fer amb el control de Madrid després d'una forta lluita amb les unitats comunistes i d'afusellaments de militars a tots dos bàndols. Juntament amb el socialista Julián Besteiro entre d'altres, i amb el suport d'una part de la UGT, es va crear una Junta de Defensa, amb l'objectiu de negociar amb Franco una pau "honorable" basada en la "generositat del caudillo". Franco, però, no va acceptar cap condició per a la rendició i va obligar al lliurament de les armes. El dia 28 de març, les tropes de Franco van entrar Madrid sense trobar-hi cap resistència. Els dies posteriors a l'entrada a la capital es va completar l'ocupació de la zona Mediterrània. La resistència de les poques tropes controlades pels comunistes no va poder impedir l'ocupació d'Albacete, Alacant i València. L'1 d'abril, Franco va signar a Burgos el darrer "parte de guerra" amb el qual declarava la fi del conflicte i la seva victòria. 7.7.- Conseqüències del conflicte. La guerra havia acabat, però les conseqüències terribles que se n van derivar serien presents a Espanya durant dècades. En primer lloc la guerra va deixar un saldo de víctimes enorme: morts, ferits, mutilats, desapareguts, etc. Desenes de milers de 9 persones van perdre la vida en el conflicte, tant soldats al front com civils morts pels bombardeigs, les penalitats la repressió. A més, cap a la fi de la guerra, es van concentrar a Catalunya, amb la intenció de passar la frontera francesa, població de tota Espanya i milers de soldats en retirada. Entre el 27 de gener el 3 de febrer del 1939, aproximadament mig milió d'espanyols van entrar a França, al- hora que uns altres milers fugien en vaixells cap al nord d'Africà i d'altres destinacions. En segon lloc, la guerra va arruïnar el país: les infraestructures i les comunicacions van ser destruïdes, milers d'habitatges afectats pels bombardeigs: l'activitat econòmica es va paralitzar, i l'ajuda rebuda pels "nacionals" s'havia de pagar i acreixia l'endeutament del país. Finalment, la guerra va destruir la convivència i el fràgil sistema democràtic, que va ser substituït per una dictadura militar, d'inspiració feixista, que es va prolongar durant 40 anys. 10