LA INFLUÈNCIA DELS SINDICATS SOBRE LA DESPESA PÚBLICA (OCDE) THE INFLUENCE OF THE UNIONS ON THE PLUBLIC EXPENSE (OECD) Edgar Minguillón Corredera GLOBALITZACIÓ I MODEL SOCIAL EUROPEU Màster en Polítiques Socials, Treball i Benestar Universitat Autònoma de Barcelona 0. Resum Aquest treball se centra a analitzar la influència sindical sobre el nivell de la despesa pública en els països de l’OCDE. Des d’una perspectiva comparada, he tractat de detectar els factors d’investigació més rellevants per determinar la despesa pública d’un país, i comprovar les possibles implicacions que té la rellevància dels sindicats en l’àmbit representatiu sobre les decisions pel que fa a la quantitat de diners que destinen les administracions per satisfer les necessitats dels ciutadans. L'anàlisi part d’una investigació doctrinal de variables que repercuteixen a la despesa pública per comparar-les i esbrinar fins a quin punt la influència dels sindicats juguen un paper determinant, puc concloure si les premisses plantejades és compleixen, mitjançant d’un detallat anàlisis quantitatiu. Tot això, tenint en compte la variació circumstancial de la configuració sindical que esdevé a cada país. Paraules clau: sindicats, despesa pública, OCDE, influència Abstract This work centres at analysing the syndical influence on the level of the public expense at the countries of the OECD. Since a perspective compared, have treated to detect the factors of investigation more notable to determine the public expense of a country, and check the possible implications that has the importance of the unions at the representative sphere on the decisions regarding the quantity of money that destine the administrations to satisfy the necessities of the citizens. The Parthian analysis of a doctrinal investigation of variables that repercute at the public expense to compare them and to find out to what extent the influence of the unions play a paper determining, can conclude if the premises posed is conform, mediating of a detailed quantitative analyses. Continuum this, taking into account the circumstantial variation of the syndical configuration that becomes at each country. Keywords: unions, public expense, OECD, influence 1. Introducció Per fer front a la investigació, he portat a coalició les principals característiques del mètode comparatiu, ja que, és una peça clau per poder estudiar la matèria que em concerneix correctament i des d’una posició objectiva a la par que científica. Per complir amb aquest fi, he seleccionat l’obra de Mireia Grau sobre com analitzar polítiques públiques en perspectiva comparada (Grau, 2002:6) i així poder detectar els factors explicatius de diferents nivells de despesa pública entre països de l’OCDE que comparteixen objectius de finançament similars mitjançant del poder que ostenta l’acció sindical. De la mateixa forma, implementaré les dades principalment de la pàgina oficial de l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) a causa del fet 1 que és una de les eines d’investigació en Política Comparada més utilitzada per realitzar acaraments entre països, que pot facilita la investigació com que mostra recerques per temes, departaments encarregats i estadístiques molt senzilles d’interpretar, així com ja realitzats estudis d’anàlisis i vincles ja treballats, que han de veure amb la despesa pública i financera dels països que la conformen. Aleshores; aniré analitzen mitjançant de diferents processos que aniré desenvolupant al llarg del treball per poder dur a terme la investigació que acarada, quina tocaré diferents factors com poder ser la despesa pública en els diferents països de l’OCDE i la seva pressió sindical d’aquesta forma podré arribar a la conclusió del meu treball. 2. Marc teòric i implicacions de la literatura En aquest apartat he recopilat les principals teories sobre factors que afavoreixen el creixement de la despesa pública des del punt de vista de la ciència política, quina està estretament relacionada amb les implicacions econòmiques, ja que, és summament complex aïllar fenòmens polítics sobre aquesta matèria en puritat, ja que, la perspectiva política de la despesa s’estudia en termes econòmics, pressupostaris i de mercat. He localitzat els impactes més rellevants en termes quantitatius per conceptualitzar la investigació amb suport de la literatura trobada a tal efecte, par així dotar l’observació d’eines suficients per entendre el meu objectiu d’anàlisis i poder correlacionar satisfactòriament. Conceptualitzant el panorama de la despesa pública, he determinat mitjançant del teòric Musgrave les principals activitats de l’Estat com funcions econòmiques que ell mateix satisfà, mitjançant d’una al·legoria de “tres braços” (Musgrave,1985:10). El primer braç realitza una funció d’“estabilització”, és a dir, tracta el manteniment i l’estabilitat de l’economia amb l’objectiu de la plena ocupabilitat i preus competitius, però accessibles, assegurant així que els membres de les societats tinguin ocupació per poder viure i així mateix uns preus de consum concordes amb els seus sous, ja que, d’aquesta manera l’economia rodi. El segon braç de l’Estat és el de “assignar recursos”, és a dir, de com l’Estat compra béns per al benefici dels seus ciutadans membres. Per exemple, quant a defensa o l'educació segueixen un criteri directe, així com fomenta la realització o omissió de certes activitats de manera indirecta segons convingui als interessos polítics i econòmics dels Estats, augmentant o reduint els incentius que els ciutadans reben mitjançant un joc de pesos i contrapesos del consum, representant els impostos i les subvencions els seus pilars bàsics. El tercer braç-funció de l’Estat és la “distribució”, que representa a aquells béns produïts que deuen ser distribuïts entre els ciutadans de les societats, segueixen valors com l’equitat, proporcionalitat, progressivitat, capacitat econòmica, etc. 2 Després d’analitzar la transcendència de la despesa pública per als Estats en perspectiva general, les principals variables que he detectat i que enquadren la nostra investigació, son las manifestades arreu a continuació a de diverses teories: Teoria A. Llei de Wagner: innovació, urbanització i Estat de Benestar, factors determinants a la despesa pública La primera teoria formulada per l’economista Wagner determina que el creixement de la despesa pública és conseqüència de l’augment en el benestar de les societats i el progrés socioeconòmic, deriva del procés d’industrialització.Aproximadament, justifica el creixement de la despesa pública per vàries raons: La industrialització substitueix les necessitats privades i les converteix en públiques. l’Estat ofereix serveis essencials com la justícia, la defensa, la regularització de l'economia, la gestió dels recursos naturals, etc, que van augmentant a mesura que creix la societat moderna. Distingeix entre béns públics superiors (essencials o “purs” és a dir, sense substituts privats, com la sanitat, l’educació o la seguretat) i inferiors (aquells no essencials o que no satisfan les necessitats bàsiques, sinó que aporten un plus a la ciutadania). En aquest cas, a mesura que els nivells de renta nacional ascendeixen, els ciutadans cada vegada demanden una major substitució dels béns inferiors per als béns superiors. Per això, la societat del coneixement, que dóna un major procés i desenvolupament a les societats, sota les polítiques de gran importància macroeconòmica, l’augment de les oportunitats d’ocupació i la incorporació de la dona al mercat laboral, la conflictivitat i el desacord sobre els béns públics i la seva distribució s’incrementa. Per això, a tindre en compte una major cartera de productes i serveis de consum públic, es necessita un major intervencionisme estatal per aportar criteris i sentar les regles del joc. El creixement demogràfic, que així mateix genera més activitat en les societats desenvolupades y potencia la riquesa objecte de redistribució. Així mateix, el seu estudi tracte de detectar totes les causes de creixement de la despesa pública que poden esdevenir dins d’un país. Aquestes poden ser aparents: valors homogenis i estables, com per exemple: la devaluació de la moneda; relatives: evolució dels sistemes comptables que generen noves despeses com les que abans no és comptava, com per exemple, el dèficit de les empreses estatals; i reals: expansió i innovació, els exemples en aquest cas són abundants, com despeses militars que impliquen noves tecnologies, despeses de manteniment en infraestructures públiques, creixement de la burocracia estatal, descens demogràfic i augment de la renta individual coberta per l’Estat.1 1 Aquest punt es troba dins de la seva Teoria II: a major renda real, més despesa en necessitats bàsiques i, per tant, més elàstica es la demanda per part del contribuent, enquadrant així mateix en aquesta teoria la famosa piràmide de les necessitats de Maslow. 3 Les mencionades variables absolutes i relatives, correlacionen entre si, aleshores hi han noves activitats i parcel·les que substitueix l'economia pública, de la mateixa forma s’ha experimentat un augment de la població i del territori urbanitzat. Per això, si s’observa la quota de despesa pública per habitant en l’actualitat, i es posa en comparació amb l’habitant en el passat, s’extrau un interessant indicador para corroborar que el creixement ha estat plenament ascendent. Segons el teòric Bird (Bird, 1971:10), tres són les raons que dóna Wagner per utilitzar aquest enfoc sobre aquesta participació creixent de l’Estat en els assumptes de la ciutadania (Jaén, 1990:10), aleshores en estrictes termes polítics, és evident l’augment del proteccionisme de l’Estat i de l’activitat burocràtica, sobretot durant l’època de la nova gestió pública (intercanvi de l’activitat privada per la pública). Dóna’t l’augment de la complexitat de les relacions interadministratives i legals, així com en termes de xarxes de comunicació, no resulta fútil mencionar que igualment es produeixen una major diversificació del treball gràcies al poder de la industrialització, que es retroalimenten sobre les noves necessitats de l’Administració moderna. A l’igual, la densitat de població entorn de les zones urbanes i la proliferació del territori habitat urbanitzat, es produeix un destacable augment de la despesa pública que es troba amb la regularització econòmica de tots els sectors, per tant sorgeixen més col·lisions d’interessos derivats de la vida urbana. També, amb tot això va arribar l’augment de l’Estat de Benestar, que implicava noves despeses culturals i de benestar social, sobretot en atenció a l’educació i a la redistribució de la renta (Jaén, 1990:10). L’inevitable desenvolupament tecnològic així com l’augment inaccessible del volum d’inversions en moltes activitats, generen un gran nombre de monopolis privats que els Estats bonament s’encarreguen de regular, considerant en el seu moment que només podien ser finançats públicament por el volum de diners a invertir, com per exemple, el ferrocarril. Així mateix segons Tim (Tim, 1961:10), cap a dir que sobre la seva anàlisi quant a les condicions del procés d’industrialització de Wagner, al·ludeix a què un determinat fenomen es devia a tres premisses fonamentals: “L’augment de la renta nacional i del benestar general i, inclusivament, de la renta per càpita, La importància del progrés tecnològic i l’Estat constitucional i democratitzat: participació de la població en les decisions polític-financeres” (Jaén, 1990:10). En essència de tot aquell, això m’ha semblat una teoria que troba variables apropiades per desenvolupar un posterior anàlisi, aleshores les claus per Wagner del creixement de la despesa pública son tres, a grans trets: el resultat del progrés tecnològic, la urbanització i l’augment de la despesa en Benestar social, per tant, la seva teoria és considerada, “si no la 4 més convincent explicació sobre el creixement de la despesa pública, sí la més venerable en el sentit d’antiguitat” (Jaén, 2004:28) per la literatura, és a dir, senti les bases de l’estudi. No sense això, per la meva part crec que és adequat introduir altres raonaments teòrics que incideixen en el creixement de la despesa pública sobre el qual es detecten altres variables rellevants per al meu treball, que passo a explicar a continuació. Teoria B. La càrrega fiscal tolerable segons el nivell de tensió política i la importància del mercat, por Peackock y Wiseman Segons aquesta teoria “l’oferta dels ingressos públics està extralimitada per al nivell d’imposició que els ciutadans estan disposats a tolerar” (Uribe, 2015:70) En èpoques d’estabilitat política els ciutadans estan menys receptius a què es faci un salt de major mida del nivell impositiu. No obstant això, en èpoques de commocions socials (guerres, revolucions i crisis) es fa possible l’augment de la base impositiva perquè compten amb una major acceptació social. L’apunt fonamental és que quan acaben els moments difícils, la despesa pública tendeix a decaure, però mai retrocedeix per sota del nivell previst a la conjuntura. (Peackock y Wiseman, 1963:716) Aquesta teoria que parla sobre els salts recurrents a la despesa pública mitjançant dels conflictes polítics hauria de ser completada amb l’afectació de la pròpia despesa en les èpoques de bonança econòmica i d’estabilitat dels mercats, en lloc de què no tot l’augment de la despesa pública es deu a etapes de tensió, si no que els autors ho qualifiquen com “bonances externes”, referint-se als bons preus de matèries primes, a la introducció de nous impostos i a un crèdit extern abundant, que també han ajudat a fer que la quantia de la despesa pública a la segona meitat del segle XX és multipliques. Teoria C. La hipòtesi de la il·lusió fiscal keynesiana Aquesta teoria s’assenta sobre el que s’anomena en ciència política com a “public choice” (Buchanan i Wagner, 1977), fent referència a la idea que el contribuent subestima la despesa pública i no és conscient dels impostos que paga, generant en aquest una “il·lusió” de què els béns i serveis de consum que paga, són “barats”, i ell desencadena en una major propensió per part dels Estats a què creixi la despesa pública. Aquest plantejament pot semblar obvi a la part que bàsic, però el que no m’hauria de passar per alt d’aquesta teoria és que realitza una correlació directa de la despesa pública amb els actors polítics que intervenen en tals decisions: votants, legisladors, polítics, buròcrates i grup de pressió, on la seva influència supera a la de la pròpia economia en general. 5 Així mateix, amb relació a la “public choice” també es dóna importància als grups de pressió organitzats i a la força d’organitzacions com els sindicats a favor de rebre beneficis públics. (Cameron, 1978). Teoria D. La importància de la ideologia i de la descentralització, per David Cameron El paper de David Cameron “The expansion of a Public Economy: A comparative analysis” realitzat l’any 1978, va indicar no només la importància de l’economia oberta en els Estats com determinant del finançament d’un país, sinó que va destacar altres dos factors que expliquen el creixement de la despesa pública: la ideologia socialdemòcrata del govern i el nivell de descentralització del país, en lloc de major centralització, menys potestats tributàries es posseeixen a nivells d’organització inferiors (local, regional, etc.), i per això el votant té menor capacitat de decisió, lloc del fet que el poder del vot es difumina sota la força de les masses que componen la majoria. Seguint amb la mateixa línea del centralisme, cap destacar que per a Cameron, l’estructura institucional, política i Administrativa de l’Estat és la que esmorteeix en major o menor mesura el grau d’expansió de la despesa pública. Teoria E. Model social de baix cost i sindicalització com variables més actuals En el present s’ha conceptualitzat i estès l’ús del terme “flexiseguretat”. Segons el professor Antonio Martín Artiles (Martín Artiles, 2008:14), del Departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, aquest terme es refereix a “l’extensió de l’ocupació temporal i a temps parcial, combinat amb mesures de seguretat a alguns països europeus, com a per exemple Dinamarca o Països Baixos”. Aquest model que es va implantar per primera vegada a Dinamarca i que posteriorment a la resta de la Unió Europea ha donat el seu vist bo i que els especialistes en el camp han batejat com a “triangle màgic” necessita 3 elements per la seva funcionalitat: “1) un mercat laboral flexible numèricament, que facilita la transició d’entrada, sortida i reincorporació al mercat de treball; 2) el suport a la transició a una altra activitat laboral diferent mitjançant d’importants programes de formació i reciclatge professional, com a part de les polítiques actives d’ocupació; i 3) un sistema de solidaritat plasmat en una generosa provisió pública de pensions de protecció contra la desocupació”(Martín Artiles, 2008:14). Per desgràcia, aquest model no sembla que es pugui implantar en tots els països al mateix grau, ni que actualment hi estigui, com és el cas representatiu dels països del sud de la Unió Europea, on l’Estat de Benestar vigent és més dèbil en comparació amb altres democràcies europees. A paraules d’aquest autor “l’origen d’aquestes diferències consisteix en la pròpia història institucional, en l’economia i en les polítiques fiscals. Els països nòrdics tenen 6 abundància d’empreses competitives i exportadores, que ofereixen alts salaris perquè compten amb un important valor afegit a la seva producció. A més d’una tradició cultural de contribució a les càrregues fiscals de l’Estat” (Martín Artiles, 2008:15). Com en els països del sud d’Europa existeixen costums menys ètiques pel que fa a la fiscalitat contributiva com també l’igual que la majoria són petites empreses, succeeix al contrari, constituint una variable dicotòmica nord-sud molt evident. A més, afegeix el mateix que sota aquestes condicions, es dóna també una “existència d’una persistent economia submergida”. (Martín Artiles, 2008:15) Suggereix l’autor que per als seus països surenys no és vàlida la implementació d’aquest model, però possiblement pot encaixar en major mesura amb les característiques econòmiques d’aquests països amb altres patrons, “ el model social de baix cost”, en el que la finalitat última del mateix està per cobrir dos importants necessitats, com indica el mateix autor: “Per un costat, una demanda de cures personals i familiars, especialment requerits com a conseqüència de l’envelliment de la població europea. I, per una altra banda, fent referència a la incorporació de la dona al mercat laboral, es dóna l'existència d’un important col·lectiu de dones aturades, a més de dones “inactives”, que s’uneixen com un flux d’immigració femenina susceptible d’atendre la demanda de servei de les famílies”. (Martín Artiles, 2008:18) Per als analistes, aquestes mesures tenen conseqüències en el benestar dels ciutadans. La primera conseqüència seria l’empobriment dels treballadors, ja què, encara tenint més d’un treball, els baixos salaris comprometen les condicions socioeconòmiques dels treballadors, augmenten el risc de pobresa. Per un altre costat, al tindre una cotització baixa per al seu salari, compromet la situació que poden viure en el futur, com pot ser la pensió futura a rebre. L’última conseqüència que l’autor exposa és “que porten a les dones (que composen la major part d’aquest col·lectiu) a ser considerades com “perceptores d’ingressos addicionals”, amb la qual cosa se segueix reforçant el paper tradicional del “male breadwinner”. (Martín Artiles, 2008:18). Altres veus afegeixen a més que la problemàtica dels baixos salaris poden conduir a problemes a la realització de les labors dels treballadors: casos de desmotivació, menor consum, disconformitat amb el sistema de relacions laborals… la qual cosa acaba passant factura sobre el ritme normal de l’economia del país. En el seu estudi, el professor afegeix a més que “els països escandinaus són els que brinden una major estabilitat en l’ocupació, alta despesa pública i sindicats més forts, arrelats en els serveis públics, tals com sanitat, ensenyament i administració pública (…) A més existeix una correlació entre taxes d’afiliació sindical i despesa pública (…) aquestes dues variables es correlacionen, mentre que en els països amb menor ocupació pública i menys despesa social, 7 l'afiliació sindical és menor, com passa al Regne Unit i als Estats Units”. (Martín Artiles, 2008:14) En conclusió, la descentralització de l’estructura de la negociació col·lectiva persegueix determinats objectius, tals com vincular els salaris als nivells de productivitat de les empreses, asignar salaris més flexibles, el que es pot permetre la introducció d’incentius de productividad i motivació directa sobre el consum. Per això, la implicació que té tal descentralització per al “model social europeu de baix cost” és important, por dues raons: per un costat, perquè implica majors desigualtats en les condicions de treball, i per un costat, perquè al descentralitzar la negociació col·lectiva, es debilita l’articulació entre els nivells de l’acció sindical i els mecanismes de coordinació que poden influir en la política macroeconòmica (Martín Artiles, 2008:20), és a dir, que a nivells més micro (per exemple, comitès d’empresa) es desvirtua la influència sobre el poder polític dels sindicats Teoria F. l’Estat de Benestar i la influència del sector privat com variable d’anàlisis En el que es refereix a la distribució de béns o serveis, aquesta teoria implica que quant al sector privat té un gran pes en l’Estat de Benestar del país, això proveirà millor als ciutadans, en posseir una major quantitat i qualitat de recursos, no assistint el sector públic en la mateixa mesura que hi hauria si hagués menys influencia del sector privat en la societat. Aleshores, la despesa seria inferior en els llocs on el sector privat se sobreposa sobre el sector públic. (Anthony King, 1973). g) La immigració com a factor determinant en la despesa pública La immigració també ha estat estudiada recentment com fenomen d’afectació de la despesa pública, doncs en incrementar la població, s’incrementa el numero de necessitats dels contribuents. (Jorge Gebhardt, 2014). 2.1. Condicionants de la teoria: la tipologia de la despesa difereix per país Existeixen diferents dimensions de la despesa pública, i per això sen es ha plantejat la dificultat, després d’analitzar l’obra d’Alfonso Utrilla de la Hoz (De la Hoz,199:4-7) sobre les dimensions de despesa pública, doncs concretament, en termes qualitatius existeixen diferents dels recursos invertits d’acord amb diferents prioritats de despesa pública. Aleshores, la possibilitat que caigui en un esbiaixe a l’hora d’analitzar, segons les dimensions de la despesa, que a continuació s’han detectat: perspectiva de la despesa institucional, és a dir, referit a les transferències internes entre Administracions, transformació i augment institucional, finançament de l’empresa pública; perspectiva política: 8 drets civils, polítiques d’immigració, etc.; perspectiva social: serveis socials, seguretat i assistència social (sanitat, educació, dependència, pensions); serveis comunitaris i benestar (vivenda, radio, tv, biblioteques, etc.), així com la perspectiva econòmica, això és, l’estabilització econòmica per al control del dèficit públic, per aconseguir efectes pal·liatius sobre la inflació i procurar el creixement de l’economia mitjançant la redistribució de la renta. Per motius d’espai acadèmic, tractarem la despesa pública des d’una perspectiva generalitzada. 2.2. El PIB com a indicador Com a tractament que se li dóna al PIB (Massa, 2015), aniré a correlacionar les variables que explicaré més endavant en el present del treball, mitjançant el PIB (Producte Interior Brut) com a mètode d’aglutinació de països objecte d’estudi, ja que, és l’eina més utilitzada de mesurament de l’activitat del sector públic en termes percentuals, el qual ens permet identificar la despesa pública anual, relacionar-ho amb les condicions de vida de la ciutadania i la riquesa de cada país. S’utilitza tal indicador de mesurament posat que, segons el Banc Mundial,“ les despeses són els pagaments de diners per activitats operatives del Govern per la provisió de béns i serveis. Inclou remuneració de empleats (com sous i salaris), interès i subsidis, donacions, beneficis socials i altres despeses com renta i dividends”. En paraules de Massa, com “l’autoritat pública ha d’augmentar impostos, gastar diners i regular l’activitat econòmica”, resulta necessari l’indicador del PIB per fer homogènia la comparació”. (Massa, 2015) 3. Hipòtesis De conformitat amb tot el que fins ara s'està plantejant, la meva hipòtesi es va centrar a detectar si la major o menor presència de sindicats en un país afecta en el percentatge de despesa pública. A priori, tenint en compte les teories C i E enunciades, per esbrinar si certamen incideix una alta taxa d’afiliació o un alt poder de representativitat política o econòmica dels sindicats fan que l’Estat dediqui més o menys recursos públics. Per això, a expenses de la breu revisió teòrica que hem realitzat per centrar l’estudi, el meu plantejament giren entorn de la indagació, en els següents termes: “¿es pot assegurar que la presència de sindicats en un Estat, com emmarca alguns autors, representa una variable condicionant del creixement de la despesa pública?, i respecte de la resta de variables ¿podria ponderar-la com una de les més rellevants respecte de la seva influència sobre la despesa pública?”. Mitjançant aquestes preguntes, puc aclarir si la formulada hipòtesis “dels sindicats, com grup de pressió, exerceix una influència sobre els nivells de despesa pública destinat als Estats”, tenint en compte que els sindicats són associacions legitimades per la lluita dels interessos de 9 la classe obrera, sobre els quals igualment es reverteix el public expediture, i depenen del país que s’analitzi, es nodreix d’ajudes i subvencions públiques (com per exemple és el cas d’Espanya) o rebran finançament privada, tot això, per dur a terme els seus fins en defensa dels treballadors. Rebin aquests grups finançament pública o privada, el cert és que els governs tenen plena capacitat per augmentar o disminuir la seva despesa pública, satisfent segons els convingui els interessos de partides sindicals (increment de salari, subvencions, mercantilitzar les activitats econòmiques.etc). (Assar Lindbeck, 1976). En referència a la pressió exercida, previ a l’anàlisi he localitzat així mateix evidències teòriques de què el major o menor pes o impacte d’un sindicat en termes d’afiliació, depèn en gran manera de la capacitat negociadora dels salaris interprofessionals que conformen l’activitat laboral d’una societat (Hugh Heclo, Arnold J. Heidenheimer, 1975) i per això, és obligat relacionar tal variable amb el mateix funcionament de l’economia mitjançant del PIB, amb certs aspectes de les teories enunciades, que afecten el mercat laboral: innovació, urbanització, percepció cognitiva de la ciutadania, la mercantilització del mateix país, la ideologia, la descentralització, el nivell de l’estat de benestar i la immigració. Això em porta a centrar les variables lògiques, serà una mesura sota la mostra dels països que componen l’OCDE, giren entorn del procés de modernització de les societats que han tingut lloc des dels anys 60 fins l’actualitat, com contextualitzava a l’inici d’aquest treball, No obstant això, les dates de despesa pública van ser implementats només recolliran els últims 20 anys d’informació sobre public expediture dona't que em sembla que els sindicats d’avui s’han nodrit d’una realitat política, social i de mercat sobre un procés de modernització, urbanització i progrés tecnològic2 encunyat sobre una societat del segle XXI, que res té a veure amb el poder d’influència que tingueren els grups de pressió en anys precedents. Així mateix, es pot veure rellevància correlativa en altres variables lògiques suggerides per la literatura utilitzada: el nivell de democratització del país, el ritme de creixement de la riquesa nacional sobre la renta (lloc que el PIB, com abans he assenyalat, ho veig com un clar indicador, però no com una variable per se), el nivell de benestar, la ideologia del partit que gestiona la despesa pública, el model laboral implementat en el país i la taxa d’incorporació de la dona al mercat laboral. Per no abordar totes les teories mencionades en el marc teòric, totes elles són un reforç per aconseguir les hipòtesis que he plantejat amb anterioritat i que finalment desenvoluparem amb suports gràfics en l’apartat de resultats; Si aquestes teories em poden donar un suport 2 Tot això es deu al creixement econòmic, que de la mateixa forma es vàlid per fomentar mitjançant la diversificació del mercat, el paper dels sindicato y la seva pressió sobre els executius que prenen determinacions sobre la despesa pública. 10 teòric per poder concluir que els resultats obtinguts són extrapolables i coincideixen amb les meves hipòtesis, o pel contrari no ho són i aleshores no coincideix amb les hipòtesis plantejades. 4. Metodologia Contextualitzant breument la trajectòria de la despesa pública mitjançant de les dades oferides per l’OCDE, fins a l’inici de la Primera Guerra Mundial la despesa pública en comparació amb la riquesa nacional posseïa un percentil sota degut l’escàs paper intervencionista de l’Estat en l’economia, així com era una època inspirada per les teories de la hisenda i de l’economia clàssica (Uribe, 2015). En el període comprés entre el final de la Primera Guerra Mundial fins a 1985, el capitalisme va cobrar força, el que implica un creixement de l’intervencionisme estatal en l’economia sense precedents coneguts. En correlacionar el PIB amb la despesa pública -qüestió que es tractarà més endavant en aquest treball- hi ha una evidència que des de 1960 fins al 1985 el creixement de la despesa pública es va disparar en els països industrialitzats i en aquells en vies de desenvolupament. (Uribe, 2015:6) . Després d’aquest panorama de creixement, entre 1985-1989 la despesa pública va passar a una etapa de contenció i inici a reduir-se, generan resistències que van fomentar “la ineficiència de la despesa pública”, o el que Uribe denomina, “fatiga fiscal” mitjançant quina va augmentar el malestar social dels contribuents pels alts tipus impositius, generant una pressió fiscal en la ciutadania que va desincentivar els pilars clàssics de l’economia (l’oferta, l’estalvi i la inversió) donant lloc a errors dins del sector públic. A partir dels anys 90 s’observa un canvi d’estratègia en quant la despesa, es passa de la ideologia intervencionista consolidada al llarg del temps per les polítiques minimalistes o de “l’Estat mínim”, sobre el “laissez faire” sota el paradigma de la nova gestió pública, que ha perdurat fins als nostres dies a l’haver estat implementat per al neoliberalisme imperant. En l’actualitat, després del triomf del neoliberalisme i el context generalitzat de crisis econòmica que ha sacsejat a la majoria dels països objecte d’estudi, marcades per polítiques que incentivin el desenvolupament econòmic dels fons privats en detriment de la despesa pública, així com les successives des-regularitzacions de l’economia de les administracions, no hi ha conseguit desvirtuar el creixement constant a la part que moderat, de la despesa pública, pesi a què no observes un increment anual tan pronunciat com en el segle XX. Per la seva part, des del segle XXI la tendència descrita és ascendent sense caigudes destacables. Segons l’OCDE, en la majoria dels països membres, els nivells es perceben com històricament alts (en 2016, el 21% del PIB de mitja), produint-se els majors augments en matèria de despesa social, entre 2010 i 2013. A col·lació de l’anterior, es pot destacar que les 11 despeses més importants es van produir en prestacions, pensions i sanitat, el qual es deu a l’augment de l’esperança de vida i de la població jubilada. Avui en dia, els països que liderin aquesta classificació són França i Finlàndia, i aquells que gasten menys del 15% del PIB són Xile, Corea, Letònia, Mèxic i Turquia. L’anàlisi empírica es va desenvolupar mitjançant de les dades que tenen implicacions sobre els indicadors percentuals de les variables identificades i escollides per l’estudi, sobre els països de l’OCDE durant els últims 20 anys sobre els quals existeixen dades registrades (1995-2015), tenint en compte que, encara que posant l’accent principalment en aquells valors a partir dels anys 70, la ideologia d’esquerres es va estendre i les taxes d’afiliació van començar el seu declivi fins a l’actualitat, com a tònica general dels països analitzats. En els últims temps, concretament a partir de 2007, es registren dades de despesa pública en el marc de l’OCDE cada vegada més altes, descrivint un creixement moderat que xoca amb el ràpid ascens de finals del segle XX, al fet que el seu context ja he fet referència en el present estudi, especialment sobre les circumstàncies de modernització que incentiven de forma directa l’augment de la despesa pública. Quant a l’identificació temporal dels casos d’estudi (Morlino,2010:74), l’enfocament que pretenc emprar és de caràcter diacrònic, en lloc d’abastar la investigació un ampli període de temps, s’observa en la línia temporal oferida per les dades extretes, la mateixa evolució en el temps de la història, dels fets concrets determinants i dels fenòmens enunciats per la literatura. D’aquesta forma, donat l’ampli període de temps que se’n va analitzar, observarem si les variables i els factors escollits són convenients i si les mateixes dades correlacionen jugant a favor de la meva hipòtesi principal, o si per al contrari no. També he de considerar que al a l’haver-hi una gran quantitat de països per analitzar, és més recomanable, ja què, com ho tinc agrupat en l’OCDE, és més fàcil seguir una tendència evolutiva i també en el cas que es produeix algun canvi significant durant la meva anàlisi és molt més senzill identificar-ho. Per tot això, mitjançant del mètode comparatiu, mesuraré les meves variables lògiques sobre els països de l’OCDE, però a l’obeïr tals variables a pesos percentuals quantitatius (Morlino, 2010:15), podem pensar que la millor forma de mesurar la informació, és establir les relacions empíriques més ajustades a la realitat política-econòmica de la despesa pública, aleshores només així es podrà apreciar les dades susceptibles de comparació de la forma més idònia. Així mateix l’enfocament que he pres, com és d’apreciar, és de caràcter macro, per tindre una idea global d’aquells països que, presentin condicions similars i persegueixen objectius en la mateixa línia en quant la despesa pública es refereix utilitzant els trenta i cinc països membres de l’OCDE. 12 Una vegada extrets les dades, empraré el mètode comparatiu per observar si en països amb condicions similars es donin fenòmens que validen o no la hipòtesis. Per poder corroborar i posar en relació les dades oficials de les bases gràfiques i estadístiques trobades, interpretaré les dades mitjançant de “la teoria comparativa milliana” (Morlino, 2010:109) per conduir a correlacions exactes entre la despesa pública i cobertura sindical. De la mateixa manera, he portat a coalició “el mètode de la diferència” (Morlino, 2010 :59) d’aquesta forma fent una comparativa dels països amb diferents taxes de despesa pública, s’observarà depenen del país que variables posseeixen major o menor afectament o impacte en termes quantitatius. D’aquesta manera, puc determinar que en el cas que no hi hagi variables positives en els països que a parer meu no segueixen una tendència en correlació amb les meves hipòtesis plantejades que realitzaré en l’apartat de resultats, em facilitarà per poder confirmar la meva hipòtesi, lloc que la resta de països que segueixin una mateixa tendència tinguin unes variables similars. A partir d’aquí, es pot donar resposta a la primera de les meves hipòtesis plantejades, lloc que des de aquesta posició intermèdia d’anàlisis encara no sé exactament si les variables que he detectat mitjançant la literatura serveix com a eix conductual de la mesura que hauré de realitzar, i així poder descartar variables idònies que no em generen conclusions favorables amb relació al creixement de la despesa pública. Quant a la identificació de l’espai metodològic (Morlino, 2010:70), utilitzaré una estratègia de comparació multicas, lloc que és ‘única forma de saber si aquestes variables afecten realment al creixement de la despesa, i considero que utilitzar l’OCDE com a base de dades sobre les que he de treballar són molt pràctiques i també pragmàtiques, per utilitzar un gran nombre de casos (països), en el nostre cas seran un total de 35 països3 integrants de la nostra organització de referència: Canada, EE.UU., Regne Unit, Dinamarca, Islàndia, Noruega, Turquia, Espanya, Portugal, França, Irlanda, Bèlgica, Alemanya, Grècia, Suècia, Suïssa, Àustria, Països Baixos, Luxemburg, Itàlia, Japó, Finlàndia, Austràlia, Nova Zelanda, Mèxic, República Txeca, Hongria, Polònia, Corea del Sud, Eslovàquia, Israel, Estònia i Letònia. Per últim, en el que es refereix a l’estratègia analítica a desenvolupar, abordaré el plantejament estratègic extensiu donat que analitzaré una àmplia mostra de casos (Morlino, 2010:69), focalitzant únicament unes quantes variables, on he de ser conscient de que hi ha una major quantitat de factors que afecten el creixement de la despesa pública que no van poder ser contemplats en aquest estudi per raons de temps i espai acadèmic. Tot això per culpa de la gran quantitat de països que he analitzat durant el desenvolupament del treball i que les nostres variables són limitades. 3 Els estudis multicas normalment utilitzen entre 6 i 40 o més casos. 13 5. Resultats En la primera fase del treball, he de correlacionar les variables de despesa pública les dues primeres taules fent referència a la despesa pública en termes percentuals de PIB de tots els països objecte d’estudi tenint en l’interval d’anys comprés entre 1995 fins al 2015 (un total de 20 anys). Como es pot apreciar en les dues primeres taules, hi ha països com Nova Zelanda, Polònia i Estònia sobre les quals no apareixen dades de l’últim any analitzades. (Les taules 1 i 2 s’adjunten en les següents pàgines). Després d’això, per realitzar una adequada relació amb el primer element, he pres dues gràfiques sobre l’impacte de la sindicalització en els països d’estudi sobre els anys 2000 fins a 2012, lloc que no s’han trobat altres dades oportunes per l’anàlisi a cap font de dades. Les dues gràfiques avaluen, per un costat, la taxa de sindicalització d’un país, és a dir, el pes que tenen els sindicats com a grup de pressió i la quantitat d’afiliats, i per un costat, dades sobre la densitat sindical dels països membres de l’OCDE, així com aquell anomenat com “cobertura del contracte col·lectiu” lloc que ell fa referència a la mercantilització i major taxa de subordinació dels sindicats amb el sector privat, extraient que aleshores ells mateixos incidiran menys en les decisions dels Estats sobre la despesa pública, com estan més mercantilitzades, podent produir un possible biaix en l’anàlisi, ja que, la realitat sindical de cada país és molt dispar. (Gràfic 1 i 2, adjunt en les pàgines següents). 14 TAULA I: DESPESA PÚBLICA (%PIB). PAÏSOS OCDE. Font: Banc Mundial 15 TAULA II: DESPESA PÚBLICA (%PIB). RESTA DE PAÏSOS OCDE. Font: Banc Mundial 16 GRÀFIC 1: % D’IMPA CTO SINDICAL 17 GRÀFIC 2: DENSITAT SINDICAL I PRIVATITZACIÓ Font: OCDE/elaboració pròpia a partir de les dades obtingudes. 18 Per començar, es pot destacar que la mitja de la despesa pública dels països analitzats, és de 31,9% per a l’últim any per el qual mitjançant de la mencionada dada, els països per sobre de la mitja de la taxa de sindicalització i per sobre de la mitja de despesa pública de l’OCDE són Luxemburg, Regne Unit, Portugal, Noruega, Israel, Dinamarca, República Txeca, Suècia, Grècia, Bèlgica, Itàlia, Països Baixos, Dinamarca, Àustria, Nova Zelanda, Eslovènia, Polònia. Països per sobre de la taxa de sindicalització i per sota de la mitja de despesa pública de l’OCDE: Islàndia, República Txeca, Irlanda, Alemanya, Austràlia. Països per sota de la mitja de la taxa de sindicalització i per sobre de la mitja de despesa pública de l’OCDE: França, Hongria. Països per sota de la mitja de la taxa de sindicalització i per sota de la mitja de despesa pública de l’OCDE: Estònia, Mèxic, Corea del Sud, Xile, Japó, Suïssa, Turquia, Espanya, EE.UU. No es troba una correlació directa que conjumini sota les teories enunciades anteriorment, un criteri general per tots els grups de països que he conjugat, lloc que cada un d’ells posseeix criteris circumstancials molt dispars quant a modernitat, percepció de la ciutadania de la despesa pública, mercantilització, ideologia dominant, descentralització, estat de benestar parell o percentatge d’immigració similar. Per al que sí que trobo cabuda és que sobre aquests països la incidència sindical es pot considerar un fenomen constant per a tots els analitzats, com a variable que si afecta la majoria dels països que tenen una alta despesa pública i un alt nivell d’impacte sindical i a menor impacte sindical, menys despesa pública. Malgrat tot el biaix per la disparitat d’aquests països sobre la sindicalització, sent cert al ser membres de l’OCDE comparteixen criteris i estratègies de la despesa i del repartiment dels recursos similars, es pot observar que en 26 dels 35 països analitzats, es compleix que “a més despesa pública, més grau de sindicalització,i a menys despesa pública, menor grau d’implantació sindical”. Aleshores, excepte, en els casos d’Islàndia, República Txeca, Irlanda, Alemanya, Austràlia, França i Hongria, en els quals aquesta premissa analitzada no es compleix, puc concloure que la premissa principal del treball, es compleix en un 74,28% dels casos. Aleshores només puc arribar a conclusions sobre les teories C i E, en tant que segons la teoria del model social de baix cost, Martín Artiles, fa referència el fet que els països nòrdics i molt modernitzats, amb incorporació de la dona al món laboral posseeixen més altes taxes de sindicalització i la seva vegada de despesa pública, constitueix un fenomen completament lògic. Igualment pot ser que aquest fenomen ocorre així, perquè es veu afectat per 19 l’enunciada teoria A, en posseir tots aquests països, a grans trets, un alt percentatge d’innovació i urbanització. De la mateixa forma, sobre la Teoria C, es pot dir que de confirmar tal afirmació, sí podria estar parlant d’una connexió parcialment directa entre els grups de pressió sindicals sobre el nivell de despesa pública, i que per tant els mateixos afecten la direcció en la qual el public expediture d’un país de l’OCDE s’emmarca. Quant a la Teoria E, es dóna una evident correlació, lloc que el model social de baix cost i la sindicalització són variables molt actuals, i quant al fons d’aquesta, s’ha d’explicar que un baix nivell de sindicalització és deurà segurament a què el sector privat negocia col·lectivament els seus propis objectius i interessos amb els grups de pressió, sense entrar tant en contacte amb el sector públic els mateixos: mitjançant de la introducció d’incentius als treballadors per la seva productivitat, salaris més flexibles i molt important una alta motivació directa sobre el consum, etc. Per aquesta raó, es pot entendre que aquests països tenen una despesa pública de les més inferiors de l’OCDE, la pressió de l’acció sindical és molt baixa, que així mateix, correlaciona amb la Teoria F en el sentit de la mateixa influència del sector privat. El que vull matisar és que en aquests països el sector privat tenen més protagonisme que el sector públic a l’hora d’oferir serveis i béns a l’Estat. 6. Conclusions Pel que puc apreciar hi ha una tendència en els països analitzats en què la gran majoria es trobaran per sobre de la mitja de les taxes de sindicalització de l’OCDE. El país que menys taxa d’afiliació posseeix és Turquia que a penes arriba al 10% dels treballadors. Xile fa uns anys es troba en nivells similars però en els últims anys, el percentatge d’afiliació s’ha vist incrementat al voltant d’un 5%, a penes la mitjana que té l’OCDE en l’àmbit, situat en 16.7%. La majoria dels països fluctuen a prop d’aquesta franja, compresa entre un 15.5% i un 25%. Islàndia es posiciona com el país que més moviment sindical demostra, amb taxes properes a 85%, seguint de prop Suècia amb valors propers al 70%. Destaca una tendència fins a la baixa amb els nivells de sindicalització dels treballadors. En els últims anys s’ha vist reduït el percentatge en més de 10 punts en alguns països, com és el cas de Suècia i Suïssa. Xile es posiciona com l’únic país que ha experimentat un creixement notable en els últims 15 anys. Respecte a la inversió pública que els governs dels respectius països de l’OCDE destinen, destaca el cas de França que es posiciona com el país que més diners inverteix en aquesta matèria, amb un percentatge entorn del 35%. Els països que més diners destinen a la despesa pública, seguit de França, són Finlàndia, Itàlia, Grècia, Alemanya, Suècia i Noruega, amb 20 valors per sobre del 20%. A la cua es troba Islàndia, Turquia, Estònia, Letònia i Xile, situats al voltant del 10%. La resta de països que apareixen en el gràfic, es troba en posicions centrades entre els valors alts i els més baixos de l’OCDE, sent aquests: Espanya, Regne Unit, EEUU, Austràlia i Japó. En relació amb les dades de Taxa de Sindicalització i la Despesa pública, he apreciat que la majoria dels països de l’OCDE se situen en taxes d’afiliació per sobre de la mitjana de l’OCDE i que també aquests aposten en gran manera per mantenir dins de les seves economies una inversió social pública major de la mitjana. Els països que es troben amb aquest panorama són Àustria, Bèlgica, Eslovènia, Suècia, Finlàndia, Islàndia, Països Baixos, Dinamarca, Grècia, Alemanya, Luxemburg, Portugal, Regne Unit, Japó. Destaca que la majoria dels països es situen geogràficament en Europa, a excepció de Japó. L'evidència més clara, ha estat poder demostrar que la teoria de Martín Artiles (TEORIA E, model social de baix cost) sobre la correlació entre despesa pública i impacto sindical, s’ha complert, lloc que mitjançant de les gràfiques es pot apreciar com en els països que té una major inversió social pública, els treballadors decideixen afiliar-se més que en els països que aquesta despesa és inferior. Aquest cas succeeix en Suècia, té una alta sindicalització acompanyada d’una alta despesa pública. En canvi, EEUU i Regne Unit, mantenen tots dos indicadors per sota de la mitjana, veient d’aquesta forma que també es compleix la teoria quant a menys despesa pública, menys sindicalització. Les dades d’aquesta gràfica també posen en joc la teoria C, la hipòtesi fiscal keynesiana, que argumenta la importància dels grups de pressió en la influència en l’economia. Com s’aprecia en els gràfics, en els països amb major mobilització de la classe treballadora les taxes impositives son més altes, traduïdes al seu torn en major despesa pública. En canvi, en els països amb una baixa càrrega impositiva e produeix un conformisme per la lleu càrrega impositiva que pateixen els treballadors. El més interessant de tot, és que he pogut comprovar, que la meva hipòtesi es compleix en un alto percentatge, pel que puc concloure que l’impacte dels sindicats dins d’un país sí que té efecte en quant la despesa pública que ells mateixos presenten. Seria interessant analitzar en investigacions futures, si aquells països, en els que tal premissa no s’ha pogut corroborar, és perquè ells mateixos comparteixen certes característiques comunes, o pel contrari és perquè estan afectats per altres variables enunciades per la literatura de la despesa pública, i que algunes d’elles són factors d’alta rellevància com: l’estat de benestar, la ideologia del poder, en nivell de descentralització, la primacia de l’economia i l’austeritat per sobre de la despesa pública, així com el nivell d’immigració. 21 7. Bibliografía Bird, R. M. (1971), es un autor que critica la Ley de Wagner en "Wagner’s Law of Expanding State Activity", Public Finance, 26(1), pp. 1-26. Traducido al castellano en J.R.ÁLVAREZ RENDUELES (sel. e intr.), La dinámica del gasto público. Instituto de Estudios Fiscales. Madrid. 1974. Buchanan, James MacGill, and Richard E. Wagner. Democracy in deficit. Acad. Press, 1977. Cameron, David (1978). The Expansion of the Public Economy: a comparative analysis. American Political Science Review 72, 1243-1261. De la Hoz, A. U. (1990). Dimensión y crecimiento del gasto público: Teorías y evidencia. Hacienda pública española. Gebhardt, Jorge (2014), Cronista (Columnas), “Las causas del crecimiento del gasto público”: ttps://www.cronista.com/columnistas/Las-causas-del-crecimiento-del-gasto-publico -20140815-0040.html Grau, M., & Mateos, A. (2002). El Análisis De Las Políticas Públicas. Brasil. Tirant lo Blanch. Heclo, Hugh y Arnold J. Heidenheimer, (1975), “Comparative Public Policy: The Politics Of Social Choice In Europe And America. Jaén-García, M. (2004). La ley de Wagner: un análisis sintético (No. 6-04 Classification-JEL:). Instituto de Estudios Fiscales. “pag. 10”. King, A. (1973). Ideas, Institutions and the Policies of Governments: A Comparative Analysis: Parts I and II. British Journal of Political Science, 3 (3), 291-313. doi:10.1017/S0007123400007882 “pag.420-421”. Lindbeck, A. (1976). Stabilization Policy in Open Economies with Endogenous Politicians. The American Economic Review, 66 (2), 1-19, http://www.jstor.org/stable/1817192. “pag. 10”. Martín Artiles, A. (2008). ¿ Modelo social europeo de bajo coste?. Massa Gallerano, G. (2015). Gasto público, PIB y crisis económica. Un análisis comparado. ReDCE, 23, 26. 22 Morlino, L. (2014). Introducción a la investigación comparada . Alianza Editorial. pág. 15-59-69-70-74-109. Musgrave, R. A. (1985) A Brie history of fiscal doctrine. I)n Handbook of public economics (Vol. 1, pp. 1-59). Elsevier “pag 10”. OCDE "(2015),"Base"de"datos"Estadísticos"2015,"https://data.oecd.org/. OCDE, Centro de México (Medios), Gasto Público social: https://www.oecd.org/centrodemexico/medios/gasto-publico-social-ocde.htm Peacock, A.T, Wiseman, J. and Veverka,J.(1963),The Grow thof Public Expenditure in the United Kingdom. by A. T. The Economic Journal, Vol. 73,No.292(Dec.,1963),pp.715-716 Uribe, R. U. (1999). El gasto Público: una reducción bien difícil. Semestre económico, 3(6).http://revistas.udem.edu.co/index.php/economico/article/view/1418/1475#nota Utrilla de la Hoz, Alfonso. Dimensión y crecimiento del gasto público: Teorías y evidencia. Documento de trabajo 8903, UCM, pp. 3, 12-18, 20, 40. 23