LA INFLUÈNCIA DELS SINDICATS SOBRE LA DESPESA PÚBLICA (OCDE) entrega

LA INFLUÈNCIA DELS SINDICATS
SOBRE LA DESPESA PÚBLICA (OCDE)
THE INFLUENCE OF THE UNIONS ON THE PLUBLIC
EXPENSE (OECD)
Edgar Minguillón Corredera
GLOBALITZACIÓ I MODEL SOCIAL EUROPEU
Màster en Polítiques Socials, Treball i Benestar
Universitat Autònoma de Barcelona
0. Resum
Aquest treball se centra a analitzar la influència sindical sobre el nivell de la despesa pública
en els països de l’OCDE. Des d’una perspectiva comparada, he tractat de detectar els factors
d’investigació més rellevants per determinar la despesa pública d’un país, i comprovar les
possibles implicacions que té la rellevància dels sindicats en l’àmbit representatiu sobre les
decisions pel que fa a la quantitat de diners que destinen les administracions per satisfer les
necessitats dels ciutadans. L'anàlisi part d’una investigació doctrinal de variables que
repercuteixen a la despesa pública per comparar-les i esbrinar fins a quin punt la influència
dels sindicats juguen un paper determinant, puc concloure si les premisses plantejades és
compleixen, mitjançant d’un detallat anàlisis quantitatiu. Tot això, tenint en compte la
variació circumstancial de la configuració sindical que esdevé a cada país.
Paraules clau: sindicats, despesa pública, OCDE, influència
Abstract
This work centres at analysing the syndical influence on the level of the public expense at the
countries of the OECD. Since a perspective compared, have treated to detect the factors of
investigation more notable to determine the public expense of a country, and check the
possible implications that has the importance of the unions at the representative sphere on the
decisions regarding the quantity of money that destine the administrations to satisfy the
necessities of the citizens. The Parthian analysis of a doctrinal investigation of variables that
repercute at the public expense to compare them and to find out to what extent the influence
of the unions play a paper determining, can conclude if the premises posed is conform,
mediating of a detailed quantitative analyses. Continuum this, taking into account the
circumstantial variation of the syndical configuration that becomes at each country.
Keywords: unions, public expense, OECD, influence
1. Introducció
Per fer front a la investigació, he portat a coalició les principals característiques del mètode
comparatiu, ja que, és una peça clau per poder estudiar la matèria que em concerneix
correctament i des d’una posició objectiva a la par que científica. Per complir amb aquest fi,
he seleccionat l’obra de Mireia Grau sobre com analitzar polítiques públiques en perspectiva
comparada (Grau, 2002:6) i així poder detectar els factors explicatius de diferents nivells de
despesa pública entre països de l’OCDE que comparteixen objectius de finançament similars
mitjançant del poder que ostenta l’acció sindical.
De la mateixa forma, implementaré les dades principalment de la pàgina oficial de
l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) a causa del fet
1
que és una de les eines d’investigació en Política Comparada més utilitzada per realitzar
acaraments entre països, que pot facilita la investigació com que mostra recerques per temes,
departaments encarregats i estadístiques molt senzilles d’interpretar, així com ja realitzats
estudis d’anàlisis i vincles ja treballats, que han de veure amb la despesa pública i financera
dels països que la conformen. Aleshores; aniré analitzen mitjançant de diferents processos
que aniré desenvolupant al llarg del treball per poder dur a terme la investigació que acarada,
quina tocaré diferents factors com poder ser la despesa pública en els diferents països de
l’OCDE i la seva pressió sindical d’aquesta forma podré arribar a la conclusió del meu
treball.
2. Marc teòric i implicacions de la literatura
En aquest apartat he recopilat les principals teories sobre factors que afavoreixen el
creixement de la despesa pública des del punt de vista de la ciència política, quina està
estretament relacionada amb les implicacions econòmiques, ja que, és summament complex
aïllar fenòmens polítics sobre aquesta matèria en puritat, ja que, la perspectiva política de la
despesa s’estudia en termes econòmics, pressupostaris i de mercat. He localitzat els impactes
més rellevants en termes quantitatius per conceptualitzar la investigació amb suport de la
literatura trobada a tal efecte, par així dotar l’observació d’eines suficients per entendre el
meu objectiu d’anàlisis i poder correlacionar satisfactòriament.
Conceptualitzant el panorama de la despesa pública, he determinat mitjançant del teòric
Musgrave les principals activitats de l’Estat com funcions econòmiques que ell mateix
satisfà, mitjançant d’una al·legoria de “tres braços” (Musgrave,1985:10). El primer braç
realitza una funció d’“estabilització”, és a dir, tracta el manteniment i l’estabilitat de
l’economia amb l’objectiu de la plena ocupabilitat i preus competitius, però accessibles,
assegurant així que els membres de les societats tinguin ocupació per poder viure i així
mateix uns preus de consum concordes amb els seus sous, ja que, d’aquesta manera
l’economia rodi. El segon braç de l’Estat és el de “assignar recursos”, és a dir, de com l’Estat
compra béns per al benefici dels seus ciutadans membres. Per exemple, quant a defensa o
l'educació segueixen un criteri directe, així com fomenta la realització o omissió de certes
activitats de manera indirecta segons convingui als interessos polítics i econòmics dels Estats,
augmentant o reduint els incentius que els ciutadans reben mitjançant un joc de pesos i
contrapesos del consum, representant els impostos i les subvencions els seus pilars bàsics.
El tercer braç-funció de l’Estat és la “distribució”, que representa a aquells béns produïts que
deuen ser distribuïts entre els ciutadans de les societats, segueixen valors com l’equitat,
proporcionalitat, progressivitat, capacitat econòmica, etc.
2
Després d’analitzar la transcendència de la despesa pública per als Estats en perspectiva
general, les principals variables que he detectat i que enquadren la nostra investigació, son las
manifestades arreu a continuació a de diverses teories:
Teoria A. Llei de Wagner: innovació, urbanització i Estat de Benestar, factors
determinants a la despesa pública
La primera teoria formulada per l’economista Wagner determina que el creixement de la
despesa pública és conseqüència de l’augment en el benestar de les societats i el progrés
socioeconòmic, deriva del procés d’industrialització.Aproximadament, justifica el creixement
de la despesa pública per vàries raons:
La industrialització substitueix les necessitats privades i les converteix en públiques. l’Estat
ofereix serveis essencials com la justícia, la defensa, la regularització de l'economia, la gestió
dels recursos naturals, etc, que van augmentant a mesura que creix la societat moderna.
Distingeix entre béns públics superiors (essencials o “purs” és a dir, sense substituts privats,
com la sanitat, l’educació o la seguretat) i inferiors (aquells no essencials o que no satisfan les
necessitats bàsiques, sinó que aporten un plus a la ciutadania).
En aquest cas, a mesura que els nivells de renta nacional ascendeixen, els ciutadans cada
vegada demanden una major substitució dels béns inferiors per als béns superiors. Per això, la
societat del coneixement, que dóna un major procés i desenvolupament a les societats, sota
les polítiques de gran importància macroeconòmica, l’augment de les oportunitats d’ocupació
i la incorporació de la dona al mercat laboral, la conflictivitat i el desacord sobre els béns
públics i la seva distribució s’incrementa. Per això, a tindre en compte una major cartera de
productes i serveis de consum públic, es necessita un major intervencionisme estatal per
aportar criteris i sentar les regles del joc. El creixement demogràfic, que així mateix genera
més activitat en les societats desenvolupades y potencia la riquesa objecte de redistribució.
Així mateix, el seu estudi tracte de detectar totes les causes de creixement de la despesa
pública que poden esdevenir dins d’un país. Aquestes poden ser aparents: valors homogenis i
estables, com per exemple: la devaluació de la moneda; relatives: evolució dels sistemes
comptables que generen noves despeses com les que abans no és comptava, com per
exemple, el dèficit de les empreses estatals; i reals: expansió i innovació, els exemples en
aquest cas són abundants, com despeses militars que impliquen noves tecnologies, despeses
de manteniment en infraestructures públiques, creixement de la burocracia estatal, descens
demogràfic i augment de la renta individual coberta per l’Estat.1
1
Aquest punt es troba dins de la seva Teoria II: a major renda real, més despesa en necessitats bàsiques i, per
tant, més elàstica es la demanda per part del contribuent, enquadrant així mateix en aquesta teoria la famosa
piràmide de les necessitats de Maslow.
3
Les mencionades variables absolutes i relatives, correlacionen entre si, aleshores hi han noves
activitats i parcel·les que substitueix l'economia pública, de la mateixa forma s’ha
experimentat un augment de la població i del territori urbanitzat. Per això, si s’observa la
quota de despesa pública per habitant en l’actualitat, i es posa en comparació amb l’habitant
en el passat, s’extrau un interessant indicador para corroborar que el creixement ha estat
plenament ascendent.
Segons el teòric Bird (Bird, 1971:10), tres són les raons que dóna Wagner per utilitzar aquest
enfoc sobre aquesta participació creixent de l’Estat en els assumptes de la ciutadania (Jaén,
1990:10), aleshores en estrictes termes polítics, és evident l’augment del proteccionisme de
l’Estat i de l’activitat burocràtica, sobretot durant l’època de la nova gestió pública
(intercanvi de l’activitat privada per la pública).
Dóna’t l’augment de la complexitat de les relacions interadministratives i legals, així com en
termes de xarxes de comunicació, no resulta fútil mencionar que igualment es produeixen una
major diversificació del treball gràcies al poder de la industrialització, que es retroalimenten
sobre les noves necessitats de l’Administració moderna.
A l’igual, la densitat de població entorn de les zones urbanes i la proliferació del territori
habitat urbanitzat, es produeix un destacable augment de la despesa pública que es troba amb
la regularització econòmica de tots els sectors, per tant sorgeixen més col·lisions d’interessos
derivats de la vida urbana.
També, amb tot això va arribar l’augment de l’Estat de Benestar, que implicava noves
despeses culturals i de benestar social, sobretot en atenció a l’educació i a la redistribució de
la renta (Jaén, 1990:10). L’inevitable desenvolupament tecnològic així com l’augment
inaccessible del volum d’inversions en moltes activitats, generen un gran nombre de
monopolis privats que els Estats bonament s’encarreguen de regular, considerant en el seu
moment que només podien ser finançats públicament por el volum de diners a invertir, com
per exemple, el ferrocarril.
Així mateix segons Tim (Tim, 1961:10), cap a dir que sobre la seva anàlisi quant a les
condicions del procés d’industrialització de Wagner, al·ludeix a què un determinat fenomen
es devia a tres premisses fonamentals: “L’augment de la renta nacional i del benestar general
i, inclusivament, de la renta per càpita, La importància del progrés tecnològic i l’Estat
constitucional i democratitzat: participació de la població en les decisions polític-financeres”
(Jaén, 1990:10).
En essència de tot aquell, això m’ha semblat una teoria que troba variables apropiades per
desenvolupar un posterior anàlisi, aleshores les claus per Wagner del creixement de la
despesa pública son tres, a grans trets: el resultat del progrés tecnològic, la urbanització i
l’augment de la despesa en Benestar social, per tant, la seva teoria és considerada, “si no la
4
més convincent explicació sobre el creixement de la despesa pública, sí la més venerable en
el sentit d’antiguitat” (Jaén, 2004:28) per la literatura, és a dir, senti les bases de l’estudi.
No sense això, per la meva part crec que és adequat introduir altres raonaments teòrics que
incideixen en el creixement de la despesa pública sobre el qual es detecten altres variables
rellevants per al meu treball, que passo a explicar a continuació.
Teoria B. La càrrega fiscal tolerable segons el nivell de tensió política i la importància
del mercat, por Peackock y Wiseman
Segons aquesta teoria “l’oferta dels ingressos públics està extralimitada per al nivell
d’imposició que els ciutadans estan disposats a tolerar” (Uribe, 2015:70)
En èpoques d’estabilitat política els ciutadans estan menys receptius a què es faci un salt de
major mida del nivell impositiu. No obstant això, en èpoques de commocions socials
(guerres, revolucions i crisis) es fa possible l’augment de la base impositiva perquè compten
amb una major acceptació social. L’apunt fonamental és que quan acaben els moments
difícils, la despesa pública tendeix a decaure, però mai retrocedeix per sota del nivell previst a
la conjuntura. (Peackock y Wiseman, 1963:716)
Aquesta teoria que parla sobre els salts recurrents a la despesa pública mitjançant dels
conflictes polítics hauria de ser completada amb l’afectació de la pròpia despesa en les
èpoques de bonança econòmica i d’estabilitat dels mercats, en lloc de què no tot l’augment de
la despesa pública es deu a etapes de tensió, si no que els autors ho qualifiquen com
“bonances externes”, referint-se als bons preus de matèries primes, a la introducció de nous
impostos i a un crèdit extern abundant, que també han ajudat a fer que la quantia de la
despesa pública a la segona meitat del segle XX és multipliques.
Teoria C. La hipòtesi de la il·lusió fiscal keynesiana
Aquesta teoria s’assenta sobre el que s’anomena en ciència política com a “public choice”
(Buchanan i Wagner, 1977), fent referència a la idea que el contribuent subestima la despesa
pública i no és conscient dels impostos que paga, generant en aquest una “il·lusió” de què els
béns i serveis de consum que paga, són “barats”, i ell desencadena en una major propensió
per part dels Estats a què creixi la despesa pública.
Aquest plantejament pot semblar obvi a la part que bàsic, però el que no m’hauria de
passar per alt d’aquesta teoria és que realitza una correlació directa de la despesa pública
amb els actors polítics que intervenen en tals decisions: votants, legisladors, polítics,
buròcrates i grup de pressió, on la seva influència supera a la de la pròpia economia en
general.
5
Així mateix, amb relació a la “public choice” també es dóna importància als grups de
pressió organitzats i a la força d’organitzacions com els sindicats a favor de rebre beneficis
públics. (Cameron, 1978).
Teoria D. La importància de la ideologia i de la descentralització, per David
Cameron
El paper de David Cameron “The expansion of a Public Economy: A comparative analysis”
realitzat l’any 1978, va indicar no només la importància de l’economia oberta en els Estats
com determinant del finançament d’un país, sinó que va destacar altres dos factors que
expliquen el creixement de la despesa pública: la ideologia socialdemòcrata del govern i el
nivell de descentralització del país, en lloc de major centralització, menys potestats tributàries
es posseeixen a nivells d’organització inferiors (local, regional, etc.), i per això el votant té
menor capacitat de decisió, lloc del fet que el poder del vot es difumina sota la força de les
masses que componen la majoria.
Seguint amb la mateixa línea del centralisme, cap destacar que per a Cameron, l’estructura
institucional, política i Administrativa de l’Estat és la que esmorteeix en major o menor
mesura el grau d’expansió de la despesa pública.
Teoria E. Model social de baix cost i sindicalització com variables més actuals
En el present s’ha conceptualitzat i estès l’ús del terme ​“flexiseguretat”. Segons el professor
Antonio Martín Artiles (Martín Artiles, 2008:14), del Departament de Sociologia de la
Universitat Autònoma de Barcelona, aquest terme es refereix a “l’extensió de l’ocupació
temporal i a temps parcial, combinat amb mesures de seguretat a alguns països europeus, com
a per exemple Dinamarca o Països Baixos”​. Aquest model que es va implantar per primera
vegada a Dinamarca i que posteriorment a la resta de la Unió Europea ha donat el seu vist bo
i que els especialistes en el camp han batejat com a “triangle màgic” necessita 3 elements per
la seva funcionalitat: “1) un mercat laboral flexible numèricament, que facilita la transició
d’entrada, sortida i reincorporació al mercat de treball; 2) el suport a la transició a una altra
activitat laboral diferent mitjançant d’importants programes de formació i reciclatge
professional, com a part de les polítiques actives d’ocupació; i 3) un sistema de solidaritat
plasmat en una generosa provisió pública de pensions de protecció contra la
desocupació”(Martín Artiles, 2008:14).
Per desgràcia, aquest model no sembla que es pugui implantar en tots els països al mateix
grau, ni que actualment hi estigui, com és el cas representatiu dels països del sud de la Unió
Europea, on l’Estat de Benestar vigent és més dèbil en comparació amb altres democràcies
europees. A paraules d’aquest autor “l’origen d’aquestes diferències consisteix en la pròpia
història institucional, en l’economia i en les polítiques fiscals. Els països nòrdics tenen
6
abundància d’empreses competitives i exportadores, que ofereixen alts salaris perquè
compten amb un important valor afegit a la seva producció. A més d’una tradició cultural de
contribució a les càrregues fiscals de l’Estat” (Martín Artiles, 2008:15). Com en els països del
sud d’Europa existeixen costums menys ètiques pel que fa a la fiscalitat contributiva com
també l’igual que la majoria són petites empreses, succeeix al contrari, constituint una
variable dicotòmica nord-sud molt evident. A més, afegeix el mateix que sota aquestes
condicions, es dóna també una “existència d’una persistent economia submergida”. (Martín
Artiles, 2008:15)
Suggereix l’autor que per als seus països surenys no és vàlida la implementació d’aquest
model, però possiblement pot encaixar en major mesura amb les característiques
econòmiques d’aquests països amb altres patrons, “ el model social de baix cost”, en el que
la finalitat última del mateix està per cobrir dos importants necessitats, com indica el mateix
autor: “Per un costat, una demanda de cures personals i familiars, especialment requerits com
a conseqüència de l’envelliment de la població europea. I, per una altra banda, fent referència
a la incorporació de la dona al mercat laboral, es dóna l'existència d’un important col·lectiu
de dones aturades, a més de dones “inactives”, que s’uneixen com un flux d’immigració
femenina susceptible d’atendre la demanda de servei de les famílies​”. (Martín Artiles,
2008:18)
Per als analistes, aquestes mesures tenen conseqüències en el benestar dels ciutadans. La
primera conseqüència seria l’empobriment dels treballadors, ja què, encara tenint més d’un
treball, els baixos salaris comprometen les condicions socioeconòmiques dels treballadors,
augmenten el risc de pobresa.
Per un altre costat, al tindre una cotització baixa per al seu salari, compromet la situació que
poden viure en el futur, com pot ser la pensió futura a rebre. L’última conseqüència que
l’autor exposa és “que porten a les dones (que composen la major part d’aquest col·lectiu) a
ser considerades com “perceptores d’ingressos addicionals”, amb la qual cosa se segueix
reforçant el paper tradicional del “male breadwinner”. (Martín Artiles, 2008:18).
Altres veus afegeixen a més que la problemàtica dels baixos salaris poden conduir a
problemes a la realització de les labors dels treballadors: casos de desmotivació, menor
consum, disconformitat amb el sistema de relacions laborals… la qual cosa acaba passant
factura sobre el ritme normal de l’economia del país.
En el seu estudi, el professor afegeix a més que “els països escandinaus són els que brinden
una major estabilitat en l’ocupació, alta despesa pública i sindicats més forts, arrelats en els
serveis públics, tals com sanitat, ensenyament i administració pública (…) A més existeix una
correlació entre taxes d’afiliació sindical i despesa pública (…) aquestes dues variables es
correlacionen, mentre que en els països amb menor ocupació pública i menys despesa social,
7
l'afiliació sindical és menor, com passa al Regne Unit i als Estats Units”. (Martín Artiles,
2008:14)
En conclusió, la descentralització de l’estructura de la negociació col·lectiva persegueix
determinats objectius, tals com vincular els salaris als nivells de productivitat de les
empreses, asignar salaris més flexibles, el que es pot permetre la introducció d’incentius de
productividad i motivació directa sobre el consum. Per això, la implicació que té tal
descentralització per al “model social europeu de baix cost” és important, por dues raons: per
un costat, perquè implica majors desigualtats en les condicions de treball, i per un costat,
perquè al descentralitzar la negociació col·lectiva, es debilita l’articulació entre els nivells de
l’acció sindical i els mecanismes de coordinació que poden influir en la política
macroeconòmica (Martín Artiles, 2008:20), és a dir, que a nivells més micro (per exemple,
comitès d’empresa) es desvirtua la influència sobre el poder polític dels sindicats
Teoria F. l’Estat de Benestar i la influència del sector privat com variable d’anàlisis
En el que es refereix a la distribució de béns o serveis, aquesta teoria implica que quant al
sector privat té un gran pes en l’Estat de Benestar del país, això proveirà millor als ciutadans,
en posseir una major quantitat i qualitat de recursos, no assistint el sector públic en la mateixa
mesura que hi hauria si hagués menys influencia del sector privat en la societat. Aleshores, la
despesa seria inferior en els llocs on el sector privat se sobreposa sobre el sector públic.
(Anthony King, 1973).
g) La immigració com a factor determinant en la despesa pública
La immigració també ha estat estudiada recentment com fenomen d’afectació de la despesa
pública, doncs en incrementar la població, s’incrementa el numero de necessitats dels
contribuents. (Jorge Gebhardt, 2014).
2.1. Condicionants de la teoria: la tipologia de la despesa difereix per país
Existeixen diferents dimensions de la despesa pública, i per això sen es ha plantejat la
dificultat, després d’analitzar l’obra d’Alfonso Utrilla de la Hoz (De la Hoz,199:4-7)
sobre les dimensions de despesa pública, doncs concretament, en termes qualitatius
existeixen diferents dels recursos invertits d’acord amb diferents prioritats de despesa
pública. Aleshores, la possibilitat que caigui en un esbiaixe a l’hora d’analitzar, segons les
dimensions de la despesa, que a continuació s’han detectat: perspectiva de la despesa
institucional, és a dir, referit a les transferències internes entre Administracions,
transformació i augment institucional, finançament de l’empresa pública; perspectiva política:
8
drets civils, polítiques d’immigració, etc.; perspectiva social: serveis socials, seguretat i
assistència social (sanitat, educació, dependència, pensions); serveis comunitaris i benestar
(vivenda, radio, tv, biblioteques, etc.), així com la perspectiva econòmica, això és,
l’estabilització econòmica per al control del dèficit públic, per aconseguir efectes pal·liatius
sobre la inflació i procurar el creixement de l’economia mitjançant la redistribució de la renta.
Per motius d’espai acadèmic, tractarem la despesa pública des d’una perspectiva
generalitzada.
2.2. El PIB com a indicador
Com a tractament que se li dóna al PIB (Massa, 2015), aniré a correlacionar les variables que
explicaré més endavant en el present del treball, mitjançant el PIB (Producte Interior Brut)
com a mètode d’aglutinació de països objecte d’estudi, ja que, és l’eina més utilitzada de
mesurament de l’activitat del sector públic en termes percentuals, el qual ens permet
identificar la despesa pública anual, relacionar-ho amb les condicions de vida de la ciutadania
i la riquesa de cada país. S’utilitza tal indicador de mesurament posat que, segons el Banc
Mundial,“​ les despeses són els pagaments de diners per activitats operatives del Govern per la
provisió de béns i serveis. Inclou remuneració de empleats (com sous i salaris), interès i
subsidis, donacions, beneficis socials i altres despeses com renta i dividends”.
En paraules de Massa, com “l’autoritat pública ha d’augmentar impostos, gastar diners i
regular l’activitat econòmica”, resulta necessari l’indicador del PIB per fer homogènia la
comparació”. (Massa, 2015)
3. Hipòtesis
De conformitat amb tot el que fins ara s'està plantejant, la meva hipòtesi es va centrar a
detectar si la major o menor presència de sindicats en un país afecta en el percentatge de
despesa pública. A priori, tenint en compte les teories C i E enunciades, per esbrinar si
certamen incideix una alta taxa d’afiliació o un alt poder de representativitat política o
econòmica dels sindicats fan que l’Estat dediqui més o menys recursos públics.
Per això, a expenses de la breu revisió teòrica que hem realitzat per centrar l’estudi, el meu
plantejament giren entorn de la indagació, en els següents termes: “​¿es pot assegurar que la
presència de sindicats en un Estat, com emmarca alguns autors, representa una variable
condicionant del creixement de la despesa pública?, i respecte de la resta de variables ¿podria
ponderar-la com una de les més rellevants respecte de la seva influència sobre la despesa
pública?”.
Mitjançant aquestes preguntes, puc aclarir si la formulada hipòtesis “dels sindicats, com grup
de pressió, exerceix una influència sobre els nivells de despesa pública destinat als Estats”,
tenint en compte que els sindicats són associacions legitimades per la lluita dels interessos de
9
la classe obrera, sobre els quals igualment es reverteix el ​public expediture​, i depenen del país
que s’analitzi, es nodreix d’ajudes i subvencions públiques (com per exemple és el cas
d’Espanya) o rebran finançament privada, tot això, per dur a terme els seus fins en defensa
dels treballadors.
Rebin aquests grups finançament pública o privada, el cert és que els governs tenen plena
capacitat per augmentar o disminuir la seva despesa pública, satisfent segons els convingui
els interessos de partides sindicals (increment de salari, subvencions, mercantilitzar les
activitats econòmiques.etc). (Assar Lindbeck, 1976).
En referència a la pressió exercida, previ a l’anàlisi he localitzat així mateix evidències
teòriques de què el major o menor pes o impacte d’un sindicat en termes d’afiliació, depèn en
gran manera de la capacitat negociadora dels salaris interprofessionals que conformen
l’activitat laboral d’una societat (Hugh Heclo, Arnold J. Heidenheimer, 1975) i per això, és
obligat relacionar tal variable amb el mateix funcionament de l’economia mitjançant del PIB,
amb certs aspectes de les teories enunciades, que afecten el mercat laboral: innovació,
urbanització, percepció cognitiva de la ciutadania, la mercantilització del mateix país, la
ideologia, la descentralització, el nivell de l’estat de benestar i la immigració.
Això em porta a centrar les variables lògiques, serà una mesura sota la mostra dels països
que componen l’OCDE, giren entorn del procés de modernització de les societats que han
tingut lloc des dels anys 60 fins l’actualitat, com contextualitzava a l’inici d’aquest treball,
No obstant això, les dates de despesa pública van ser implementats només recolliran els
últims 20 anys d’informació sobre public expediture dona't que em sembla que els sindicats
d’avui s’han nodrit d’una realitat política, social i de mercat sobre un procés de
modernització, urbanització i progrés tecnològic2 encunyat sobre una societat del segle XXI,
que res té a veure amb el poder d’influència que tingueren els grups de pressió en anys
precedents.
Així mateix, es pot veure rellevància correlativa en altres variables lògiques suggerides per la
literatura utilitzada: el nivell de democratització del país, el ritme de creixement de la riquesa
nacional sobre la renta (lloc que el PIB, com abans he assenyalat, ho veig com un clar
indicador, però no com una variable ​per se), el nivell de benestar, la ideologia del partit que
gestiona la despesa pública, el model laboral implementat en el país i la taxa d’incorporació
de la dona al mercat laboral.
Per no abordar totes les teories mencionades en el marc teòric, totes elles són un reforç per
aconseguir les hipòtesis que he plantejat amb anterioritat i que finalment desenvoluparem
amb suports gràfics en l’apartat de resultats; Si aquestes teories em poden donar un suport
2
Tot això es deu al creixement econòmic, que de la mateixa forma es vàlid per fomentar mitjançant la
diversificació del mercat, el paper dels sindicato y la seva pressió sobre els executius que prenen determinacions
sobre la despesa pública.
10
teòric per poder concluir que els resultats obtinguts són extrapolables i coincideixen amb les
meves hipòtesis, o pel contrari no ho són i aleshores no coincideix amb les hipòtesis
plantejades.
4. Metodologia
Contextualitzant breument la trajectòria de la despesa pública mitjançant de les dades
oferides per l’OCDE, fins a l’inici de la Primera Guerra Mundial la despesa pública en
comparació amb la riquesa nacional posseïa un percentil sota degut l’escàs paper
intervencionista de l’Estat en l’economia, així com era una època inspirada per les teories de
la hisenda i de l’economia clàssica (Uribe, 2015).
En el període comprés entre el final de la Primera Guerra Mundial fins a 1985, el capitalisme
va cobrar força, el que implica un creixement de l’intervencionisme estatal en l’economia
sense precedents coneguts. En correlacionar el PIB amb la despesa pública -qüestió que es
tractarà més endavant en aquest treball- hi ha una evidència que des de 1960 fins al 1985 el
creixement de la despesa pública es va disparar en els països industrialitzats i en aquells en
vies de desenvolupament. (Uribe, 2015:6)​ .
Després d’aquest panorama de creixement, entre 1985-1989 la despesa pública va passar a
una etapa de contenció i inici a reduir-se, generan resistències que van fomentar ​“la
ineficiència de la despesa pública”, o el que Uribe denomina, ​“fatiga fiscal” mitjançant quina
va augmentar el malestar social dels contribuents pels alts tipus impositius, generant una
pressió fiscal en la ciutadania que va desincentivar els pilars clàssics de l’economia (l’oferta,
l’estalvi i la inversió) donant lloc a errors dins del sector públic​.
A partir dels anys 90 s’observa un canvi d’estratègia en quant la despesa, es passa de la
ideologia intervencionista consolidada al llarg del temps per les polítiques minimalistes o de
​“l’Estat mínim”, sobre el “​laissez faire” sota el paradigma de la nova gestió pública, que ha
perdurat fins als nostres dies a l’haver estat implementat per al neoliberalisme imperant.
En l’actualitat, després del triomf del neoliberalisme i el context generalitzat de crisis
econòmica que ha sacsejat a la majoria dels països objecte d’estudi, marcades per polítiques
que incentivin el desenvolupament econòmic dels fons privats en detriment de la despesa
pública, així com les successives des-regularitzacions de l’economia de les administracions,
no hi ha conseguit desvirtuar el creixement constant a la part que moderat, de la despesa
pública, pesi a què no observes un increment anual tan pronunciat com en el segle XX.
Per la seva part, des del segle XXI la tendència descrita és ascendent sense caigudes
destacables. Segons l’OCDE, en la majoria dels països membres, els nivells es perceben com
històricament alts (en 2016, el 21% del PIB de mitja), produint-se els majors augments en
matèria de despesa social, entre 2010 i 2013. A col·lació de l’anterior, es pot destacar que les
11
despeses més importants es van produir en prestacions, pensions i sanitat, el qual es deu a
l’augment de l’esperança de vida i de la població jubilada.
Avui en dia, els països que liderin aquesta classificació són França i Finlàndia, i aquells que
gasten menys del 15% del PIB són Xile, Corea, Letònia, Mèxic i Turquia.
L’anàlisi empírica es va desenvolupar mitjançant de les dades que tenen implicacions sobre
els indicadors percentuals de les variables identificades i escollides per l’estudi, sobre els
països de l’OCDE durant els últims 20 anys sobre els quals existeixen dades registrades
(1995-2015), tenint en compte que, encara que posant l’accent principalment en aquells
valors a partir dels anys 70, la ideologia d’esquerres es va estendre i les taxes d’afiliació van
començar el seu declivi fins a l’actualitat, com a tònica general dels països analitzats.
En els últims temps, concretament a partir de 2007, es registren dades de despesa pública en
el marc de l’OCDE cada vegada més altes, descrivint un creixement moderat que xoca amb el
ràpid ascens de finals del segle XX, al fet que el seu context ja he fet referència en el present
estudi, especialment sobre les circumstàncies de modernització que incentiven de forma
directa l’augment de la despesa pública.
Quant a l’identificació temporal dels casos d’estudi (Morlino,2010:74), l’enfocament que
pretenc emprar és de caràcter diacrònic, en lloc d’abastar la investigació un ampli període de
temps, s’observa en la línia temporal oferida per les dades extretes, la mateixa evolució en el
temps de la història, dels fets concrets determinants i dels fenòmens enunciats per la
literatura. D’aquesta forma, donat l’ampli període de temps que se’n va analitzar, observarem
si les variables i els factors escollits són convenients i si les mateixes dades correlacionen
jugant a favor de la meva hipòtesi principal, o si per al contrari no. També he de considerar
que al a l’haver-hi una gran quantitat de països per analitzar, és més recomanable, ja què, com
ho tinc agrupat en l’OCDE, és més fàcil seguir una tendència evolutiva i també en el cas que
es produeix algun canvi significant durant la meva anàlisi és molt més senzill identificar-ho.
Per tot això, mitjançant del mètode comparatiu, mesuraré les meves variables lògiques sobre
els països de l’OCDE, però a l’obeïr tals variables a pesos percentuals quantitatius (Morlino,
2010:15), podem pensar que la millor forma de mesurar la informació, és establir les
relacions empíriques més ajustades a la realitat política-econòmica de la despesa pública,
aleshores només així es podrà apreciar les dades susceptibles de comparació de la forma més
idònia.
Així mateix l’enfocament que he pres, com és d’apreciar, és de caràcter macro, per tindre una
idea global d’aquells països que, presentin condicions similars i persegueixen objectius en la
mateixa línia en quant la despesa pública es refereix utilitzant els trenta i cinc països membres
de l’OCDE.
12
Una vegada extrets les dades, empraré el mètode comparatiu per observar si en països amb
condicions similars es donin fenòmens que validen o no la hipòtesis. Per poder corroborar i
posar en relació les dades oficials de les bases gràfiques i estadístiques trobades, interpretaré
les dades mitjançant de ​“la teoria comparativa milliana” (Morlino, 2010:109) per conduir a
correlacions exactes entre la despesa pública i cobertura sindical.
De la mateixa manera, he portat a coalició ​“el mètode de la diferència” (Morlino, 2010
:59)​ d’aquesta forma fent una comparativa dels països amb diferents taxes de despesa
pública, s’observarà depenen del país que variables posseeixen major o menor afectament o
impacte en termes quantitatius. D’aquesta manera, puc determinar que en el cas que no hi
hagi variables positives en els països que a parer meu no segueixen una tendència en
correlació amb les meves hipòtesis plantejades que realitzaré en l’apartat de resultats, em
facilitarà per poder confirmar la meva hipòtesi, lloc que la resta de països que segueixin una
mateixa tendència tinguin unes variables similars. A partir d’aquí, es pot donar resposta a la
primera de les meves hipòtesis plantejades, lloc que des de aquesta posició intermèdia
d’anàlisis encara no sé exactament si les variables que he detectat mitjançant la literatura
serveix com a eix conductual de la mesura que hauré de realitzar, i així poder descartar
variables idònies que no em generen conclusions favorables amb relació al creixement de la
despesa pública.
Quant a la identificació de l’espai metodològic (Morlino, 2010:70), utilitzaré una estratègia
de comparació multicas, lloc que és ‘única forma de saber si aquestes variables afecten
realment al creixement de la despesa, i considero que utilitzar l’OCDE com a base de dades
sobre les que he de treballar són molt pràctiques i també pragmàtiques, per utilitzar un gran
nombre de casos (països), en el nostre cas seran un total de 35 països3 integrants de la nostra
organització de referència: Canada, EE.UU., Regne Unit, Dinamarca, Islàndia, Noruega,
Turquia, Espanya, Portugal, França, Irlanda, Bèlgica, Alemanya, Grècia, Suècia, Suïssa,
Àustria, Països Baixos, Luxemburg, Itàlia, Japó, Finlàndia, Austràlia, Nova Zelanda, Mèxic,
República Txeca, Hongria, Polònia, Corea del Sud, Eslovàquia, Israel, Estònia i Letònia.
Per últim, en el que es refereix a l’estratègia analítica a desenvolupar, abordaré el
plantejament estratègic extensiu donat que analitzaré una àmplia mostra de casos (Morlino,
2010:69), focalitzant únicament unes quantes variables, on he de ser conscient de que hi ha
una major quantitat de factors que afecten el creixement de la despesa pública que no van
poder ser contemplats en aquest estudi per raons de temps i espai acadèmic. Tot això per
culpa de la gran quantitat de països que he analitzat durant el desenvolupament del treball i
que les nostres variables són limitades.
3
Els estudis multicas normalment utilitzen entre 6 i 40 o més casos.
13
5. Resultats
En la primera fase del treball, he de correlacionar les variables de despesa pública les dues
primeres taules fent referència a la despesa pública en termes percentuals de PIB de tots els
països objecte d’estudi tenint en l’interval d’anys comprés entre 1995 fins al 2015 (un total de
20 anys). Como es pot apreciar en les dues primeres taules, hi ha països com Nova Zelanda,
Polònia i Estònia sobre les quals no apareixen dades de l’últim any analitzades. (Les taules 1 i
2 s’adjunten en les següents pàgines).
Després d’això, per realitzar una adequada relació amb el primer element, he pres dues
gràfiques sobre l’impacte de la sindicalització en els països d’estudi sobre els anys 2000 fins
a 2012, lloc que no s’han trobat altres dades oportunes per l’anàlisi a cap font de dades. Les
dues gràfiques avaluen, per un costat, la taxa de sindicalització d’un país, és a dir, el pes que
tenen els sindicats com a grup de pressió i la quantitat d’afiliats, i per un costat, dades sobre
la densitat sindical dels països membres de l’OCDE, així com aquell anomenat com
“cobertura del contracte col·lectiu” lloc que ell fa referència a la mercantilització i major taxa
de subordinació dels sindicats amb el sector privat, extraient que aleshores ells mateixos
incidiran menys en les decisions dels Estats sobre la despesa pública, com estan més
mercantilitzades, podent produir un possible biaix en l’anàlisi, ja que, la realitat sindical de
cada país és molt dispar. (Gràfic 1 i 2, adjunt en les pàgines següents).
14
TAULA I: DESPESA PÚBLICA (%PIB). PAÏSOS OCDE.
Font: Banc Mundial
15
TAULA II: DESPESA PÚBLICA (%PIB). RESTA DE PAÏSOS OCDE.
Font: Banc Mundial
16
GRÀFIC 1: % D’IMPA
CTO SINDICAL
17
GRÀFIC 2: DENSITAT SINDICAL I PRIVATITZACIÓ
Font:
OCDE/elaboració pròpia a partir de les dades obtingudes.
18
Per començar, es pot destacar que la mitja de la despesa pública dels països analitzats, és de
31,9% per a l’últim any per el qual mitjançant de la mencionada dada, els països per sobre de
la mitja de la taxa de sindicalització i per sobre de la mitja de despesa pública de l’OCDE
són Luxemburg, Regne Unit, Portugal, Noruega, Israel, Dinamarca, República Txeca, Suècia,
Grècia, Bèlgica, Itàlia, Països Baixos, Dinamarca, Àustria, Nova Zelanda, Eslovènia, Polònia.
Països per sobre de la taxa de sindicalització i per sota de la mitja de despesa pública de
l’OCDE: ​ Islàndia, República Txeca, Irlanda, Alemanya, Austràlia.
Països per sota de la mitja de la taxa de sindicalització i per sobre de la mitja de despesa
pública de l’OCDE: ​ França, Hongria.
Països per sota de la mitja de la taxa de sindicalització i per sota de la mitja de despesa
pública de l’OCDE: ​ Estònia, Mèxic, Corea del Sud, Xile, Japó, Suïssa, Turquia, Espanya,
EE.UU.
No es troba una correlació directa que conjumini sota les teories enunciades anteriorment, un
criteri general per tots els grups de països que he conjugat, lloc que cada un d’ells posseeix
criteris circumstancials molt dispars quant a modernitat, percepció de la ciutadania de la
despesa pública, mercantilització, ideologia dominant, descentralització, estat de benestar
parell o percentatge d’immigració similar.
Per al que sí que trobo cabuda és que sobre aquests països la incidència sindical es pot
considerar un fenomen constant per a tots els analitzats, com a variable que si afecta la
majoria dels països que tenen una alta despesa pública i un alt nivell d’impacte sindical i a
menor impacte sindical, menys despesa pública. Malgrat tot el biaix per la disparitat
d’aquests països sobre la sindicalització, sent cert al ser membres de l’OCDE comparteixen
criteris i estratègies de la despesa i del repartiment dels recursos similars, es pot observar que
en 26 dels 35 països analitzats, es compleix que “a més despesa pública, més grau de
sindicalització,i a menys despesa pública, menor grau d’implantació sindical”. Aleshores,
excepte, en els casos d’Islàndia, República Txeca, Irlanda, Alemanya, Austràlia, França i
Hongria, en els quals aquesta premissa analitzada no es compleix, puc concloure que la
premissa principal del treball, es compleix en un 74,28% dels casos.
Aleshores només puc arribar a conclusions sobre les teories C i E, en tant que segons la teoria
del model social de baix cost, Martín Artiles, fa referència el fet que els països nòrdics i molt
modernitzats, amb incorporació de la dona al món laboral posseeixen més altes taxes de
sindicalització i la seva vegada de despesa pública, constitueix un fenomen completament
lògic. Igualment pot ser que aquest fenomen ocorre així, perquè es veu afectat per
19
l’enunciada teoria A, en posseir tots aquests països, a grans trets, un alt percentatge
d’innovació i urbanització.
De la mateixa forma, sobre la Teoria C, es pot dir que de confirmar tal afirmació, sí podria
estar parlant d’una connexió parcialment directa entre els grups de pressió sindicals sobre el
nivell de despesa pública, i que per tant els mateixos afecten la direcció en la qual el ​public
expediture d’un país de l’OCDE s’emmarca.
Quant a la Teoria E, es dóna una evident correlació, lloc que el model social de baix cost i la
sindicalització són variables molt actuals, i quant al fons d’aquesta, s’ha d’explicar que un
baix nivell de sindicalització és deurà segurament a què el sector privat negocia
col·lectivament els seus propis objectius i interessos amb els grups de pressió, sense entrar
tant en contacte amb el sector públic els mateixos: mitjançant de la introducció d’incentius als
treballadors per la seva productivitat, salaris més flexibles i molt important una alta motivació
directa sobre el consum, etc. Per aquesta raó, es pot entendre que aquests països tenen una
despesa pública de les més inferiors de l’OCDE, la pressió de l’acció sindical és molt baixa,
que així mateix, correlaciona amb la Teoria F en el sentit de la mateixa influència del sector
privat. El que vull matisar és que en aquests països el sector privat tenen més protagonisme
que el sector públic a l’hora d’oferir serveis i béns a l’Estat.
6. ​
Conclusions
Pel que puc apreciar hi ha una tendència en els països analitzats en què la gran majoria es
trobaran per sobre de la mitja de les taxes de sindicalització de l’OCDE.
El país que menys taxa d’afiliació posseeix és Turquia que a penes arriba al 10% dels
treballadors. Xile fa uns anys es troba en nivells similars però en els últims anys, el
percentatge d’afiliació s’ha vist incrementat al voltant d’un 5%, a penes la mitjana que té
l’OCDE en l’àmbit, situat en 16.7%.
La majoria dels països fluctuen a prop d’aquesta franja, compresa entre un 15.5% i un
25%. Islàndia es posiciona com el país que més moviment sindical demostra, amb taxes
properes a 85%, seguint de prop Suècia amb valors propers al 70%. Destaca una tendència
fins a la baixa amb els nivells de sindicalització dels treballadors. En els últims anys s’ha vist
reduït el percentatge en més de 10 punts en alguns països, com és el cas de Suècia i Suïssa.
Xile es posiciona com l’únic país que ha experimentat un creixement notable en els últims 15
anys.
Respecte a la inversió pública que els governs dels respectius països de l’OCDE destinen,
destaca el cas de França que es posiciona com el país que més diners inverteix en aquesta
matèria, amb un percentatge entorn del 35%. Els països que més diners destinen a la despesa
pública, seguit de França, són Finlàndia, Itàlia, Grècia, Alemanya, Suècia i Noruega, amb
20
valors per sobre del 20%. A la cua es troba Islàndia, Turquia, Estònia, Letònia i Xile, situats
al voltant del 10%. La resta de països que apareixen en el gràfic, es troba en posicions
centrades entre els valors alts i els més baixos de l’OCDE, sent aquests: Espanya, Regne
Unit, EEUU, Austràlia i Japó.
En relació amb les dades de Taxa de Sindicalització i la Despesa pública, he apreciat que la
majoria dels països de l’OCDE se situen en taxes d’afiliació per sobre de la mitjana de
l’OCDE i que també aquests aposten en gran manera per mantenir dins de les seves
economies una inversió social pública major de la mitjana. Els països que es troben amb
aquest panorama són Àustria, Bèlgica, Eslovènia, Suècia, Finlàndia, Islàndia, Països Baixos,
Dinamarca, Grècia, Alemanya, Luxemburg, Portugal, Regne Unit, Japó. Destaca que la
majoria dels països es situen geogràficament en Europa, a excepció de Japó.
L'evidència més clara, ha estat poder demostrar que la teoria de Martín Artiles (TEORIA E,
model social de baix cost) sobre la correlació entre despesa pública i impacto sindical, s’ha
complert, lloc que mitjançant de les gràfiques es pot apreciar com en els països que té una
major inversió social pública, els treballadors decideixen afiliar-se més que en els països que
aquesta despesa és inferior. Aquest cas succeeix en Suècia, té una alta sindicalització
acompanyada d’una alta despesa pública. En canvi, EEUU i Regne Unit, mantenen tots dos
indicadors per sota de la mitjana, veient d’aquesta forma que també es compleix la teoria
quant a menys despesa pública, menys sindicalització.
Les dades d’aquesta gràfica també posen en joc la teoria C, la hipòtesi fiscal keynesiana, que
argumenta la importància dels grups de pressió en la influència en l’economia. Com
s’aprecia en els gràfics, en els països amb major mobilització de la classe treballadora les
taxes impositives son més altes, traduïdes al seu torn en major despesa pública. En canvi, en
els països amb una baixa càrrega impositiva e produeix un conformisme per la lleu càrrega
impositiva que pateixen els treballadors.
El més interessant de tot, és que he pogut comprovar, que la meva hipòtesi es compleix en un
alto percentatge, pel que puc concloure que l’impacte dels sindicats dins d’un país sí que té
efecte en quant la despesa pública que ells mateixos presenten. Seria interessant analitzar en
investigacions futures, si aquells països, en els que tal premissa no s’ha pogut corroborar, és
perquè ells mateixos comparteixen certes característiques comunes, o pel contrari és perquè
estan afectats per altres variables enunciades per la literatura de la despesa pública, i que
algunes d’elles són factors d’alta rellevància com: l’estat de benestar, la ideologia del poder,
en nivell de descentralització, la primacia de l’economia i l’austeritat per sobre de la despesa
pública, així com el nivell d’immigració.
21
7. Bibliografía
Bird, R. M. (1971), es un autor que critica la Ley de Wagner en ​"Wagner’s Law of
Expanding State Activity", ​Public Finance​, 26(1), pp. 1-26. Traducido al castellano en
J.R.ÁLVAREZ RENDUELES (sel. e intr.), ​La dinámica del gasto público. Instituto de
Estudios Fiscales. Madrid. 1974.
Buchanan, James MacGill, and Richard E. Wagner. ​Democracy in deficit. Acad. Press, 1977.
Cameron, David (1978). The Expansion of the Public Economy: a comparative analysis.
American Political Science Review 72, 1243-1261.
De la Hoz, A. U. (1990). Dimensión y crecimiento del gasto público: Teorías y evidencia.
Hacienda pública española.
Gebhardt, Jorge (2014), Cronista (Columnas), “Las causas del crecimiento del gasto
público”: ttps://www.cronista.com/columnistas/Las-causas-del-crecimiento-del-gasto-publico
-20140815-0040.html
Grau, M., & Mateos, A. (2002). El Análisis De Las Políticas Públicas. ​Brasil. Tirant lo
Blanch​.
Heclo, Hugh y Arnold J. Heidenheimer, (1975), “Comparative Public Policy: The Politics Of
Social Choice In Europe And America.
Jaén-García, M. (2004). ​La ley de Wagner: un análisis sintético (No. 6-04
Classification-JEL:). Instituto de Estudios Fiscales. “pag. 10”.
King, A. (1973). Ideas, Institutions and the Policies of Governments: A Comparative
Analysis: Parts I and II. ​British Journal of Political Science, ​ 3 (3), 291-313.
doi:10.1017/S0007123400007882 “pag.420-421”.
Lindbeck, A. (1976). Stabilization Policy in Open Economies with Endogenous Politicians.
​The American Economic Review, ​66​ (2), 1-19, http://www.jstor.org/stable/1817192​. “pag.
10”.
Martín Artiles, A. (2008). ¿ Modelo social europeo de bajo coste?.
Massa Gallerano, G. (2015). Gasto público, PIB y crisis económica. Un análisis comparado.
​ReDCE​, 23, 26.
22
Morlino, L. (2014). ​Introducción a la investigación comparada​ . Alianza Editorial. pág.
15-59-69-70-74-109.
Musgrave, R. A. (1985) A Brie history of fiscal doctrine. I)n Handbook of public
economics (Vol. 1, pp. 1-59). Elsevier “pag 10”.
OCDE "(2015),"Base"de"datos"Estadísticos"2015,"https://data.oecd.org/. OCDE, Centro de
México (Medios), Gasto Público social:
h​ttps://www.oecd.org/centrodemexico/medios/gasto-publico-social-ocde.htm
Peacock, A.T, Wiseman, J. and Veverka,J.(1963),The Grow thof Public Expenditure in the
United Kingdom. by A. T. The Economic Journal, Vol. 73,No.292(Dec.,1963),pp.715-716
Uribe, R. U. (1999). ​ El gasto Público: una reducción bien difícil. Semestre económico,
3(6).​http://revistas.udem.edu.co/index.php/economico/article/view/1418/1475#nota
Utrilla de la Hoz, Alfonso. ​Dimensión y crecimiento del gasto público: Teorías y evidencia.
Documento de trabajo 8903, UCM, pp. 3, 12-18, 20, 40.
23