HISTÒRIA T.5 TRANSFORMACIONS AGRÀRIES I PROCÉS INDUSTRIAL 1) L’AGRICULTURA 1837 Inici de la reformació agrària liberal El govern liberal, després del fracàs de l’agricultura, van substituir l’Antic Règim per una societat liberal-capitalista: Suposava - L’abolició del règim senyorial - La desvinculació de la propietat terres - La desamortització de terres de l’Església Consolidava - La propietat privada - La lliure compra-venda de Aquesta reforma va ser l’augment de la producció agrària. L’expansió més gran de conreus va ser en la producció de cereals, que representaven un 80% del sòl agrícola. La vinya també va ser molt important ja que es va convertir en un producte d’exportació. El blat de moro, la patata i l’oli d’oliva sobretot d’Andalusia, en van augmentar la producció i la venda als mercats internacionals. En quan fa la ramaderia les exportacions de llana van disminuir, però van augmentar la cabanya porcina. + Pàgina 101 i 102: llegir 2) LA POBLACIÓ DEL SEGLE XIX Gràcies a l’augment de la producció agrària, la desaparició d'epidemies i la millora de la dieta, la població espanyola va augmentar un 75%. Tot i això, comparant l’augment amb la resta d’Europa, Espanya va ser un dels països d’un augment més baix. Hi havia molta natalitat però també molta mortalitat, sobretot infantil. L’esperança de vida era de només 35 anys, quan a altres països d’Europa era de 45. A Catalunya el creixement va ser superior gràcies a la industrialització i els mercats. A més a més, la mortalitat era més baixa que a la resta d’Espanya. 1860 Inici d’un èxode rural La població va marxar de les zones rurals per instal·lar-se a les zones urbanes a causa de la industrialització. Aquest procés va ser limitat degut a l’endarreriment agrari que obligava a les persones a quedar-se al camp per produir aliments. Els creixements més importants es van produir a Madrid ( centre polític i administratiu ) i a Barcelona ( principal nucli industrial ). 1860 Migracions a ultramar Molts espanyols es van veure obligats a emigrar per millorar les seves condicions de vida. La destinació més important va ser l’Amèrica LLatina i després el nord d’Àfrica. - Les zones d’Espanya que més emigraven eren Galícia, Astúries, Cantàbria i Canàries per l’escassetat de terra i lloc de treball. - Catalunya emigrava a Cuba, a causa de les relacions comercials del catalans amb el Carib. Tots aquest emigrants eren nomenats indians perquè van marxar a Amèrica a fer fortuna i van tornar a la terra natal enriquits. 3) INDÚSTRIA TÈXTIL 1780 Introducció de les màquines de filar angleses Van deixar enrrere la fabriciació tradicional manufacturera d’indianes 1802 Consolidació de la indústria cotonera moderna L’expansió de la indústria moderna a Espanya va començar a Catalunya amb el sector cotoner. Va ser un sector dedicat a produir per al mercat i no pas per l’autoconsum. Només Catalunya i el País Basc van aconseguir transformar-se en una economia industrialitzada, lligada de la siderúrgia i la mineria. 1832 Instal·lació de la primera màquina de vapor a la fàbrica Bonaplata de Barcelona La mecanització va comportar una disminució de cosotos i també dels preus a la venda, cosa que va augmentar la demanda i el mercat cotoner es va ampliar. - Les màquines de vapor estaven alimentades amb carbó. 1835 Crema del Vapor Bonaplata Durant les revoltes del conflicte bèl·lic de carlins i isabelins, els catalans van começar certes bullangues, una d’elles la crema d’aquesta fàbrica. 1874 Nova fase expansiva de la indústria cotonera Aquesta va tenir un creixement notable ja que tenia més qualitat a preus molt baixos. Exportaven quantitats molt petites a comparació d’altres països, però tot i això Catalunya va aconseguir industrialitzar-se. 1982 El desenvolupametn de la indústria tèxtil va haver de fer front a dues limitacions importants: - Escassetat del carbó a la mineria catalana - Debilitat del mercat espanyol 1898 Pèrdua del mercat de Cuba PER QUÈ CATALUNYA ES VA CONVERTIR EN LA FÀBRICA D’ESPANYA? Les manufactures d’indianes havien estimulat el sorgiment d’una burgesia emprenedora les quals van crear moltes empreses (ambició empresarial ), moltes d’elles a partir d’estalvis familiars. A més a més, s’hi van sumar les noves tecnologies necessàries perque és van adaptar a les dificultats. Catalunya havia set una indústria tèxtil, però va ser capaç de crear nous sectors industrials, que amb el temps es van anar consolidant. 4) LA METALÚRGIA I LA SIDERÚRGIA La demanda del carbó va augmentar amb la màquina de vapor i el desenvolupament de la siderúrgia. Dins d’Espanya, Asturies va ser la zona on la mineria de carbó era més gran gàcies a la facilitat del transport marítim. La mineria del ferro es va començar a expandir amb la difusió del convertidor de Bessemer (1883) que requeria un mineral sense proper del País Basc. La demanda d’aquest material, a Espanya era escassa, així doncs va ser destinat a la exportació cap a GB, Alemanya, França i Bèlgica. El País Basc va consolidar l’eix comercial Bilbao-Cardiff, exportava ferro i importava carbó. S’hi van construir dos empreses siderúrgiques: - Altos Horno de Vizcaya (1880) on s’hi va instal·lar el primer convertidor de Bessemer. - Sociedad Anónima Altos Hornos y Fábrica de Hierro y Acero de Bilbao (1882) 1868 Llei de mines La producció minera va augmentar gràcies a la demanda internacional, als avenços tècnics d’explotació i a l’endeutament de la Hisenda espanyola que va impulsar l’explotació dels jaciments a companyies extrangeres. 1899 Gran època d’exportacions espanyoles Les exportacions de metalls i minerals van arribar a representar un terç del total d’exportacions espanyoles: - Jaciments de p lom (Linares) - Jaciments de c oure (Huelva) - Jaciments de m ercuri (Ciudad Real) - Jaciments de zinc (Cantàbria) QUINES DIFERÈNCIES TENIA LA INDÚSTRIA ESPANYOLA RESPECTE A ALTRES ECONOMIES D’EUROPA? 1. L’endarreriment agrari 2. El deute públic 3. Problemes d’energia i transporta 4. La lenta expansió industrial 5) ELS TRANSPORTS Espanya al ser un país muntanyós es va veure amb un endarreriment notable dels transports a comparació d’altres països d’Europa. Per solucionar aquest problema, van implantar el ferrocarril per millorar la seva economia, ja que era un transport ràpid i no gairé costos pels passatgers. 1848 Creació de primer traçat ferroviari BCN - Mataró Aquesta,es va aturar fins a la proclamació de les noves lleis de ferrocarrils. 1855 Llei general de ferrocarrils Aquí va començar una etapa de contrucció intensa ( 5.000km entre 1856 i 1865 ). 1866 Paralització de les contruccions de ferrocarrils Deguda a la crisis financera que va provocar l’enfonsament de les accions de ferrocarils van aturar la construcció fins al 1876. La construcció d’aquests ferrocarrils van ser molt ràpides. REPERCUSSIONS DEL FERROCARRIL EN L’ECONOMIA Efectes de la construcció Hi havia molta demanda de productes siderúrgics, això va comportar l’extracció ràpida de minerals de ferroi carbó. Es va crear molta demanda d’ocupació i de productes de consum. Efectes del funcionament El ferrocarril permetia viatjar més rapidament a un preu més baix, a més a més hi havia molta capacitat per transportar persones. Això va provocar més intercanvis de persones i mercaderies, que augmentaven gràcies a la demanda de productes de consum. També va crear llocs de treball. El creixement comercial amb la resta d’Europa va comportar un gran debat econòmic entre lliurecanvistes i proteccionistes: Lliurecanvistes Defensaven que la lliure entrada de productes estrangers estimularia la competitivitat i l’especialització de la indústria espanyola. Proteccionistes Eren partidaris de posar obstacles a la competència exterior per fomentar el desenvolupament de la producció interna. Van crear una política aranzelària, que va ser una de les causes de l’endarreriment industrial espanyol. 6) HISENDA, LA BANCA I LA MONEDA Carles IV va originar un descens dels ingressos ordinaris (impostos), això es va internar solucionar amb l’emissió del deute públic en forma de vals reials. Amb la guerra contra Napoleó i la pèrdua de colònies americanes també va augmentar l’endeutament. Amb Ferran VII no es va poder millorar res a causa de l’exempció d’impostos als privilegiats. 1845 Reforma Mon-Santillán Els problemes anteriors van crear molta preocupació als liberals i és per això que el govern liberal va impulsar una reforma fiscal. Objectiu de la reforma: 1) Eliminar les exaccions fiscals dels privilegiats 2) Igualar els impostos per tota la població Es van crear dos impostos directes sobre la propietat i la indústria, i indirectes sobre el consum. Això va crear problemes, ja que els impostos directes no controlaven el treball i el capital. 3) Uniformar i racionalitzar l’estructura del territori espanyol HISTÒRIA T.6 SOCIETAT I MOVIMENTS SOCIALS DEL SEGLE XIX 1) LA NOVA SOCIETAT DE CLASSES Amb la configuració de l’Estat Liberal les noves lleis van imposar la igualtat jurídica de tots els ciutadans, això posava fi als privilegis atorgats per naixements, títols o pertinença. L’alta noblesa va continuar disfrutant de les seves riqueses però amb un privilegis diferents. Aquests es van integrar a l’alta burgesia. La petita noblesa, en canvi, va patir un deteriorament econòmic i social. Van perdre els seus privilegis i poc a poc van començar a formar part de la classes mitjana. L’alta noblesa va continuar amb les seves riqueses però tenien privilegis diferents, aquests es van integrar a l’alta burgesia. La classes obrera va donar lloc a nous moviments socials: reclamaven millores salarials i laborals. Van denunciar el sistema polític capitalista ja que era injust. Aquests conflictes de classes van configurar noves ideologies: l’anarquisme, el socialisme i la democràcia, i noves organitzacions: l’obrerisme i el sidicalisme. Els grups dirigents eren l’antiga noblesa i la burgesia que tenien el poder econòmic i imposaven les formes socials i culturals. L’ALTA BURGESIA Aquesta estava vinculada als negocis; els compradors de terres, els comercials, els inversionistes, els banquers i els que participaven en les activitats de la borsa. El centre de negocis d’aquesta classe era la capital, Madrid. La riquesa i negocis d’aquests depenien de les relacions socials que mantenien entre ells: influïen en les lleis, gaudien del restringit dret de vot… La burgesia catalana era la burgesia industrial. Dirigia les indústries que tenien assalariats i vivien dels beneficis de les seves empreses. Aquest grup econòmic poderós es concentrava a Barcelona. Aquest grup era d’origen molt divers: negocis mercantils, industrials de cotó i ferro, immobiliaris… Algunes famílies importants foren: els Güell, els Bonaplata, els Girona, els Ferrer i Vidal… La burgesia constituïda per agrícoles van formar l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre. LES CLASSES MITJANES Representaven un 15% de la població i eren majoritàriament: comerciants, propietaris de terres, empleats de l’administració, membre de l’exèrcit, advocats, notaris, arquitectes, constructors i metges. Tot i que eren molt diferents a l'elit dirigent, compartien valors i aspiraven a ser com ells. Però la seva economia els va fer viure una vida més privada i domèstica. Menestrals: petita burgesia de Catalunya formada per artesans i comerciants propietaris dels seus negocis que van basar la seva prosperitat en el treball i l’estalvi. Volien la democràcia i un republicanisme federal. Llegir pàgines 138 i 139 LES CLASSES POPULARS Hi havia un fort sector artesà, tot i que la producció fabril continuava sent minoritària. El creixement urbà i la nova estructura de l’Estat liberal va comportar la concentració a les ciutats d’una sèrie de treballadors de serveis. Les noves fàbriques utilitzaven mà d’obra assalariada, per tant hi havia molts obrers industrials. La majoria d’obrers treballaven a la indústria tèxtil catalana. Els burgesos eren els amos de les fàbriques, de les màquines, de les matèries primeres i dels productes elaborats. Les classes més humils eren les dones ocupades en el servei domèstic, els mossos de comerç i els venedors autònoms. Feien jornades molt llargues a canvi de salaris molt baixos. A la última posició social hi havia gent sense feina o malalta que es dedicaven a pidolar. Parlant dels pagesos: hi havia un petit grup de proletariat amb una quantitat petita de terra, els arrendataris i els criats o jornales que treballaven en l’explotació agrària. Els pagesos van continuar treballant sota la influència del ric a canvi d’un treball assalariat. Afegir apartat 6.4 pàg. 141 QUINES EREN LES CONDICIONS DELS TREBALLADORS? - Els salaris dels obrers treballadors de qualsevol indústria amb prou feines donaven per menjar. Les dones i els infants de més de 6 any també havien de treballar a canvi de salaris més baixos que els dels homes. - Les jornades laborals (12/14 h. 6 dies a la setmana ) eren molt llargues. Es cobrava per dia treballat i no hi havia protecció d’atur, malaltia o vellesa. - Els habitatges eren molt petits, miserables i vivien amuntegats. No tenien ni llum, ni aigua corrent, ni clavegueram. - Les malalties es propagaven ràpidament a causa de la mala alimentació i el treball esgotador. - No hi havia assistència mèdica gratuïta i pocs infants tenien la sort d’anar a l’escola. - La situació era més greu encara pels jornalers agrícoles. ARRIBADA DE L’INTERNACIONALISME (1868-1874) A Londres havia nascut al 1864 la Primera Internacional (AIT) com a unió d’organitzacions i individualitats representants del moviment obrer, aquesta estava dividida en dues grans tendències; el marxisme (socialisme) i l’anarquisme. • Socialisme (Karl Marx) : conseqüència de l’existència d’un sistema capitalista altament desenvolupat i d’una classe obrera madura i ben organitzada que sota la direcció d’un partit obrer assoliria el triomf revolucionari • Anarquisme (Bakunin): possibilitat de la revolució immediata i per a realitzar-la confiava en les masses de treballadors agraris i urbans que empesos per la misèria protagonitzessin un aixecament, tot rebutjant les tàctiques marxistes del joc polític. Davant aquesta diversitat de postures, el trencament de l’AIT es faria efectiu en poc temps i aquesta divisió també es traslladaria a Espanya. El Comité Central de l’AIT va enviar a Espanya a Giusseppe Fanelli, per crear-hi els primers nuclis de la Internacional Obrera i donar a conèixer els seus principis: propietat col·lectiva de la terra i dels instruments del treball, i emancipació del proletariat. Fanelli, en la seva visita a Espanya va difondre els ideals anarquistes com si aquests fossin els de la Internacional Obrera. La revolució de Setembre (La gloriosa) , al 1868, va permetre l’auge del moviment obrer després de molts anys de repressió. Aqui apareix el Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona i el Sindicat de les Tres Cases de Vapor (tendència reformista que reunia tots els oficis del sector tèxtil de barcelona). A partir del 1869, l’ internacionalisme va difondre’s per tota Espanya, però sobretot a Catalunya. En aquest context, les societats obreres de Barcelona van convocar el primer congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) on van estar representades totes les tendències obreristes (bakuninistes, cooperativistes i sindicalistes). L a màxima afiliació fou cap el 1873, uns 40.000 En mig d’aquest auge de l’anarquisme, el 1871 arribaria a Madrid Paul Lafargue, el gendre de Karl Marx, aquest entre en contacte amb els Obrers de Collblanc i promotor la creació d’un grup d’internacionalistes madrilenys més favorable a les posicions marxistes el qual es expulsat de la FRE i funda la Nueva Federacion Madrileña, amb Pablo Iglesias com a dirigent. Les discussions en el si de la Primera Internacional entre l’anarquisme i el socialisme van arribar a la Federació Espanyola. Aquesta, dominada pels anarquistes, es va trencar al congrés de Saragossa de 1872. ANARQUISME I SOCIALISME (1874-1900) ANARQUISME Amb la Restauració en 1874 les organitzacions obreres foren durament reprimides i es van veure focades a la clandestinitat. Al 1881, la pujada dels liberals al govern va portar a que la secció espanyola de la Internacional FRE, canviar el seu nom per la FTRE (Federació de Treballadors de la Regió Espanyola) i aquesta nova federació va augmentar el nombre d`afiliats i va desenvolupar una acció sindical de caràcter reivindicatiu. Afavorint que una part de l'anarquisme optés per l'acció directa i organitzés grups autònoms revolucionaris, el seu objectiu era atemptar contra els pilars del capitalisme: l'Estat, la burgesia i l'església . Durant l'etapa 1893-1897 es van produir els actes més destacats de violència social: atemptats contra personatges claus de la vida política o contra la processó del Corpus de Barcelona. La proliferació d'atemptats aprofundeixo la divisió de l'anarquisme entre els partidaris de continuar amb l'acció directa i els que propugnaven una acció de masses. Vells anarquistes o intel·lectuals es van mostrar contraris al terrorisme. En conseqüència, van plantejar la revolució social com un objectiu a mitjà termini i van propugnar la necessitat de fundar organitzacions de caràcter sindical. Aquesta nova tendència, de clara orientació anarcosindicalista, va començar a donar els seus fruits a principis del segle XX amb la creació de solidaritat obrera i la CNT SOCIALISME La nova federació madrilenya de l'AIT, creada pels obrers de tendència marxista, va tenir una vida efímera. Després de la desaparició de la internacional, els seus membres van decidir constituir un partit polític. Pablo Iglesias va fundar el Partit Socialista Obrer espanyol al 1879. El partit socialista es defensava com a marxista, era d'orientació obrerista i partidari de la revolució social. El partit va créixer lentament a tot Espanya, i a la fi de segle ja existien agrupacions socialistes en molts llocs. Va tenir un difícil desenvolupament en llocs dominats de l’anarquisme com Catalunya. 1888 el partit va celebrar el seu primer congrés a Barcelona i el mateix any es va fundar la Unió general de Treballadors (UGT) La UGT va acabar traslladant el seu organisme directiu de Barcelona a Madrid, on tenia major implantació. La consciència dels seus líders amb els del partit socialista va fer que s'anés introduint cada vegada més en l'àmbit del marxisme. La UGT es va convertir en el primer sindicat de masses espanyol, recorrent a la vaga només com a ultima possibilitat.
