PDF Diario EL PAÍS - Universitat de Barcelona

Antoni Furió confronta el 800 aniversari del Rei amb l’efemèride del 2 de maig 쎲 Repàs a
la iconografia de Jaume I, segons Francesca Español 쎲 La balada que, ara fa un segle,
Josep Carner va dedicar al Conqueridor 쎲Bibliografia i agenda d'actes per a saber-ne més
Q U A D E R N
Número 1.244
Núme
1.244, dijou
dijous 31 de gener de 2008
Q
Cronologia
왘 1208. Jaume I neix a Montpeller el 2 de febrer.
왘 1213. La seva mare, Maria
de Montpeller, mor a Roma
el mes d’abril. El seu pare,
Pere I, mor el 13 de setembre
a la batalla de Muret, lluitant amb els seus aliats occitans contra l’exèrcit croat
francès. El seu oncle avi, el
comte Sanç de Rosselló, fa
de regent fins que Jaume assumeix el poder, el 1217.
Caos i bandositats polítiques
a la Corona d’Aragó.
왘 1228. El 31 de desembre
conquesta a sang i fetge Madina Mayurqa, la Ciutat de
Mallorca.
왘 1235. Divorciat d’Elionor,
es casa el 8 de setembre amb
Violant, filla del rei Andreu
II d’Hongria.
왘 1238. El 9 d’octubre entra
sense vessament de sang a Balansiya, la ciutat de València, rendida després de negociar personalment amb el
Rei.
왘 1258. L’11 de maig firma
el Tractat de Corbeil amb
Lluís IX: Aragó renuncia als
seus drets sobre els territoris
occitans (excepte la senyoria
de Montpeller) i França als
seus drets, d’origen carolingi, sobre Catalunya.
왘 1266. Entra el 2 de febrer a
Múrcia, després d’un mes de
setge. Cedeix aquesta conquesta al seu gendre, el rei
Alfons X de Castella, segons
els acords previs entre tots
dos regnes.
왘 1269. El mes de setembre
emprèn una croada a Terra
Santa, on s’ha d’aliar amb
l’imperi bizantí i els mongols
per lluitar contra els mamelucs egipcis. Després d’un terrible temporal al Mediterrani, la nau del Rei gira cua i
desembarca a prop de Montpeller. Les naus que arriben
a Terra Santa s’hi estan no
més de tres mesos, i l’exèrcit
reial no fa cap gran fet d’armes.
왘 1276. El rei Jaume I mor a
València, en plena revolta
musulmana, el dia 27 de juliol.
Especial Jaume I
왘 1221. El 6 de juny es casa
amb Elionor, filla d’Alfons
VIII de Castella.
Entre el mite i la història
Experts en l’època i la figura del rei conqueridor ajuden a contestar cinc
preguntes sobre el que hi havia de veritat i de mentida a la llegenda
XAVIER DILLA
D
emà passat farà 800 anys del
naixement del rei Jaume I, i
la seva ombra encara és ben
visible. Fa un parell d’anys, el
monarca va arrasar al programa de
TV3 El favorit: els telespectadors el
van triar com a “personatge històric
favorit de Catalunya”. Tampoc falta
fervor popular a Palma de Mallorca,
on cada 31 de desembre, festa oficial,
se celebra la conquesta catalana de
l’illa amb la Festa de l’Estendard. I al
País Valencià, que té el 9 d’octubre
com a dia de la comunitat en commemoració de l’entrada de l’exèrcit de
Jaume I a València, diverses entitats i
partits han proposat que es rebategi
amb el nom de Jaume I la plaça de
l’Ajuntament de la capital, on s’alça
des de 1891 l’emblemàtica estàtua
eqüestre del Rei, obra d’Agapit
Villamitjana.
Però el monarca conqueridor i fundador de regnes no ha generat sempre
—ara tampoc— consensos ni entusiasmes totals. És lògic que el poeta Ibn
al-Abbar, natural d’Onda, a la Plana
Baixa, s’hi referís com “el tirà Yaqmu
al-Barsaluni”, igual que altres autors
àrabs del segle XIII. Tampoc va ser
gaire ben vist pels trobadors occitans:
Guilhèm de Montanhagòl diu que
“tot el món el menysprea” per no complir els seus compromisos polítics, i
Bonifaci de Castel·lana el titlla de “dèbil” en contrast amb el seu aguerrit
pare. Ja al segle XX, Ferran Soldevila,
l’historiador de referència del nacionalisme, sosté a la clàssica Història de
Catalunya, de 1933: “No podem dir
que Jaume I fos un gran polític”. En
l’altre bàndol, Manuel de Montoliu el
va qualificar, després de la guerra,
d’“adalid de la hispanidad”, un signe
entre d’altres de l’apropiació franquista de la figura del Rei.
Passa a la pàgina 4
EL PAÍS, dijous
2 / QUADERN
31 de gener de 2008
Entre el mite i la història
Potades i llegendes
ANDREU MANRESA
U
n multimilionari-exprés valencià, Enrique
Bañuelos Castro, junyí
son nom i immens patrimoni a la imatge del
Rei a Mallorca, matèria dun cabdal sense mesura de memòria popular. Aquell xiquet orfe per mor
de la crisi metal·lúrgica de Sagunt del 1980, ex cappare de la
multinacional immobiliària i fundació dita Astroc, alçada el segle
XXI, no és ara ni de bon tros el
megapotentat mundial que fou
un any gràcies a la transformació
del sòl rural en solars/paisatges
urbanitzables. De quasi no res, al
febrer de 2007, arribà a posseir
en la Borsa 4.500 milions d’euros, emperò per la pífia de la bimbolla immobiliària el seu patrimoni escandalós minvà, ara just és
d’uns 300 milions.
I això què pinta en un memorial de Jaume I? Hi té res a veure?
Molt i actual. Bañuelos servà uns
dels seus béns com un tresor, és
un territori de conquesta, una possessió, del món cert i amb imatge
de la llegenda del rei En Jaume:
És el senyor del castell palauet de
Bendinat i la finca de 2 milions
de metres quadrats, a Calvià, Mallorca.
Bendinat és protegit, res no es
pot urbanitzar ni construir, però
és lloc molt popular, vistós, privilegiat malgrat sia una reforma
pastitx austríaca del XIX, a la
vora d’una autopista i d’un camp
de golf, al cor de la badia de Palma, i avinent del palau de Marivent, certa seu reial contemporània. És, per sobre de tot, un àmbit mitificat —i molt conegut—
de l’univers simbòlic lligat a la
peripècia conqueridora de Mallorca (més les illes menors) i
València. Rondalles i llegendes fetes topònims i miracles: potades i
llenegades de cavall del Rei, el
Rei contra els moros, el Rei ge-
“Les petjades/potades
del Rei-heroi són a tot
arreu a la cultura
popular”
gantí que assuta l’infidel. Fins i
tot es reté l’empremta testimoni
oral de la pols que alçava Jaume I
en carrera amb els cavallers al galop. Memòria de la polseguera.
L’indret se situa en un ben dinar reial (amb sardines o alls, segons les dites) del conqueridor
amb el noble càtar Oliver de Termens (llurs terres actualment són
una barbacoa, restaurant massiu
i un golf). Bendinat posa a l’ull
del monarca la mar quasi closa,
Portopí i el que era “la plus bella
vila” mai no vista, objectiu del
setge (Medina Mayurka /Ciutat
de Mallorques /Palma de Mallorca).
Bañuelos conquistà aquest
castell, pujà i s’ensorrà en 2007.
Des del 2005 invità dos cops el rei
Juan Carles a les mostres que feia
a Bendinat amb fons de l’IVAM i
de col·lecció d’escultures de bona signatura i valor. La imatge
d’èxit social i prestigi surt a la
memòria de la fundació. Una
avionada de valencians desembarcava.
Tomb de segles i mesos en la
història circular. Bendinat fou
Estàtua eqüestre de Jaume I a la plaça Espanya de Palma de Mallorca. / TOLO RAMÓN
comprat per Astroc als hereus
dels exterratinents Truyols Rovira, que escolaren el poder i els
patrimonis nats des de la conquesta del rei En Jaume per les
famílies de l’aristocràcia guerrera: Bellpuig, del marquès de la
Romana, els Dameto, comtes de
Peralada, Espanyol. Vet ací la genealogia i herències certes dels
magnats del XIII amb drets de
possessió. “Els cavallers feien valer els seus drets feudals… propietaris de dominis útils sobre terres
i cases que existien perquè s’havien originat dins els dominis directes de la Conquesta”. Dit i fet
per Pere Montaner, historiador i
també noble magnat del segle
XXI que fa de funcionari, arxiver.
“El bon Rei és el brollador
ideal de la legalitat, creador d’un
nou món”, propietat, justícia, religió, esmenta Montaner. La gent
d’avui que habita sobre béns de
conquesta se’n recorda quan ha
de vendre una casa o un terreny,
o fer una hipoteca. Qualsevol
cas, els hereus dels conqueridors
encara tenen empriu sobre les terres antigues, qualsevol trasmissió que es faci ha de pagar alous
o censals, drets civils antics, contribucions a senyors particulars o
bisbats que foren empresaris conqueridors.
Des de les estàtutes i monuments s’honora el Rei i des de les
trones dels temples es predica ara
la seva fe del XIII. El 31 de desembre de 2007, a la Catedral de
Mallorca, al sermó de la conquesta, el capellà historiador Gabriel
Seguí pregonà: “el nostre poble
va néixer cristià i català”, i subratllà: “nosaltres fórem fundats com
a nació sobre la sang abundosament vessada dels anteriors habitadors de Mallorca, els perdedors de la conquesta. Els creients
de l’Islam eren fills i filles de
Déu, com els nouvinguts que entraren a la ciutat assetjada al crit
de Santa Maria”.
Les petjades/potades del reiheroi, en la història i en la llegenda, són arreu, a la cultura popular. Sobretot passa als territoris
que conquerí, on la mitificació
ultrapassa anècdotes i segles. Jaume I és a milers d’indrets de la
geografia, als rètols dels carrers,
places, col·legis, a cada poble, dóna noms a premis i instituts, a
vaixells de guerra i mercants.
Vist com un príncep salvador,
qui “ens llegà la llengua i la cultura catalanes” (anunci del Consell
de Mallorca pel 800 aniversari),
els seus suposats episodis sobrenaturals, profètics, alliberadors i
anecdòtics abasten també l’esquelet de setze rondalles tradicionals
mallorquines, amb les analogies i
traslacions d’altres esquemes de
contes mundials i de figures reials
de llegenda, herois certs o de pa-
“Els seus suposats
episodis profètics es
reflecteixen en setze
rondalles mallorquines”
per. Els apolegistes esmenten
Edip, Artús, Ivanhoe, Carlemany, el Cid o estrella vencedora
a un film de cinema quasi fantàstic d’ara o dels fims grandiloqüents d’aventures.
Ara no hi ni un film o sèrie de
televisió, ni un videojoc d’èxit
pels nous ciutadans de la cultura
tecnològica, que no mamen de la
tradició oral. Tot ve de l’Edat
Mitjana i del romanticisme. De
les rondalles de mossèn A. M.
Alcover, que eren vives fins al segle XX.
El monarca dictà el Llibre dels
fets, crònica que, segons l’historiador Miquel Barceló, és una
peça literària i un document
insòlit al que és avui Europa, una
narració única, sobre el que l’investigador assenyala que fou
“l’ocupació d’una terra de bàrbars, amb la destrucció d’allò qui
hi havia, l’extermini planificat (a
Mallorca i Eivissa)”.
Es calcula que en una generació (15-20 anys) no en quedà ni
un de musulmà mallorquí d’origen a la seva alqueria. O moriren
o foren captius infidels esclavitzats, venuts en “un colossal benefici” per tota la Mediterrània, segons diu Antoni Furió.
Les pedres del Rei on oïa missa, o on moriren els dos parents
guerrers Montcada devora Bendinat —esmentats ells com a
sants— són sagrades, però Jaume
I fou excomunicat dues vegades,
una per haver fet tallar la llengua
a un bisbe de Girona.
Els nouvinguts pobladors
acompanyats de Jaume I posaren
el nom i l’ordre de les coses i els
patriotes el fan pare fundador
dels dits Països Catalans. Ara i
des de dos segles enrere és esmentat com a font natural d’inspiració del nacionalisme pancatalà:
“de ple dret l’heroi fundador de
la nostra nació, el veritable referent de la nostra personalitat
com a poble (..) que ens alliberà
dels sarraïns”. Ho diuen Catalina
Valriu i Tomàs Vibot a El Rei en
Jaume I (2005, Olañeta).
“El símbol, el mite, la llegenda, són els millors antídots contra el complex d’inferioritat nacionalitari, contra l’autoodi i contra el menyspreu quintacolumnista”, escrit per Gaspar Valero, historiador i guia mallorquí.
Quina és la realitat a Bendinat
o a Calvià ? L’encara milionari
valencià Bañuelos parla castellà
sempre, com bona part dels
molts hereus de Bendinat, entre
ells Carlos Delgado Truyols, batle de Calvià —primer indret del
desembarcament a Mallorca del
monarca— que en 2005, a la creu
de Santa Ponça, penyal i fita de
l’expedició aragonesa i catalana,
vindicà oficialment que Jaume
era un “rei que esmentava contundentment la seva condició d’espanyol en les seves cròniques” i
que “recuperà per a la Cristiandat i per Espanya les terres que,
“Fou excomunicat dues
vegades, una per haver
fet tallar la llengua a
un bisbe de Girona”
en definitiva, provenien de la Cristiandat i d’Espanya”.
Al trenc del segle XX, a 1999,
els hereus de Bendinat i de la posada senyorial de Can Puig a Palma —que ara és seu de Zara al
rovell de l’ou—, abans de ser venuts els casals, subastaren totes
les col·leccions d’art i mobles,
des de quadres de museu mundial fins a les cadires baixes de la
foganya dels pagesos: més de 7
milions d’euros. Bañuelos pagà
25 milions d’euros i digué que
seria una subseu de l’IVAM. Ara
està il·luminat de nit, tancat a les
visites com quasi sempre. A la
boira suren les llegendes i és clos
el fred.
Una veu de Formentera, Esperança Mari, diputada republicana de la llista PSOE-Eivissa pel
Canvi, predicà al Parlament balear: “ja costa trobar una cosa en
la qual tots els Països Catalans hi
estiguem d’acord! En celebrar la
figura del rei En Jaume hi estam
d’acord fins i tot els republicans”.
EL PAIS, dijous
31 de gener de 2008
QUADERN / 3
Entre el mite i la història
Dels usos públics de Jaume I
ANTONI FURIÓ
L
ga de forma contundent: “Ahora,
al coincidir el segundo centenario
con el desafío frontal a la Constitución de 1978 por parte de los
nacionalismos radicales vasco y
catalán, un interesante debate sobre las palabras España y nación
española se anuncia en torno a
cuanto el 2 de Mayo hizo posible
e imposible. Esa fecha tiene hoy
más actualidad que nunca: sugerente para nuevos tiempos y nuevas inteligencias, clave para entender la certeza de esta nación, discutible quizás en su configuración
moderna, pero indiscutible en su
esencia colectiva, en su cultura y
en su dilatada historia”. Segurament aquestes idees i aquesta fraseologia no deuen haver estat alienes al nomenament de l’escriptor
com a comissari de l’exposició
Madrid 2 de Mayo, organitzada
per la Comunidad de Madrid.
Ignore com se celebrarà el vuitè
centenari de Jaume I i, sobretot,
què se celebrarà. Però expressions
com “epopeya nacional, esencia
colectiva o certeza de esta nación”, tan d’ús i tan poc problemàtiques, pel que sembla, en el
llenguatge commemoratiu espanyol, estaran, segurament i afortunadament, absents. Això que hem
guanyat. I, tanmateix, les conquestes de Jaume I, la incorporació de
’atzar ha volgut que enguany concidesquen dues
efemèrides d’innegable rellevància simbòlica: el
naixement de Jaume I i l’alçament
del 2 de maig a Madrid. I amb
aquest doble motiu, se’n parlarà i
se n’escriurà molt aquests dies, del
Rei de la cimera coronada amb
un drac alat (com se’l representava en les augustes estàtues eqüestres que se li dedicaren al final del
segle XIX i el principi del XX, en
els temps forts de la Renaixença, i
en el manuals escolars de la nostra infantesa, i que només més
tard vam saber que no era seua,
sinó del seu descendent Pere el Cerimoniós) i de l’heroica resistència
del poble madrileny a la invasió
napoleònica, preàmbul o acte primer de la immediata guerra de la
independència contra l’ocupació
estrangera. No cal dir que les commemoracions diuen més de qui les
celebra que de qui —o de la cosa
que— és celebrat. Commemorar
vol dir recordar, portar de nou a
la memòria, repensar i celebrar
col·lectivament, públicament, un
personatge o un fet històric, a la
llum dels interessos i les preocupacions del present. El Jaume I que
commemorem enguany és molt
distint del que es commemorà fa
cent anys, el 1908, en un altre context polític i institucional, social i
cultural, i amb unes urgències i
prioritats d’ordre també molt diferent.
Cada època, cada societat, cada generació d’historiadors que la
serveix i satisfà les seues necessitats de memòria històrica, crea la
seua pròpia història, la seua pròpia representació històrica del passat. No ja les biografies de Jaume
I que es van escriure al final del
“Les commemoracions
haurien de servir per
repensar el passat des
de les necessitats d’avui”
“No té sentit prolongar
el silenci que pesa
sobre els vençuts, la
població musulmana”
segle XIX —com la del baró de
Tourtoulon, traduïda al castellà
per Teodor Llorente, el pròcer de
la Renaixença valenciana, o la de
Francis Darwin Swift, d’onomàstica tan doblement suggeridora—;
o les fulguracions historiogràfiques del setè centenari, ara fa cent
anys, que es va commemorar amb
aquell formidable aplec d’erudits
que va ser el primer Congrés
d’Història de la Corona d’Aragó,
centrat en la figura i l’època del
Rei conqueridor i impulsat per
Carreras Candi, Miret i Sans i altres prohoms de la cultura catalana del canvi de segle; sinó fins i tot
els diversos estudis que li dedicà
fa quaranta o cinquanta anys Ferran Soldevila —un historiador solvent i rigorós, i un dels millors
coneixedors del personatge i del
seu temps, a qui no sé per què se li
sol aplicar per sistema el capell de
romàntic i nacionalista, com si els
altres als quals se’l contraposa no
ho fossen, també—, ens cauen de
les mans, pertanyen ja a un altre
món d’idees, a unes altres representacions del passat històric, que
han quedat obsoletes, inservibles.
Per no parlar de les breus i apressades síntesis d’història dels Països
Catalans a ús de la militància independentista, de fa vint o trenta
Estàtua del rei Jaume I a València. / JESÚS CISCAR
anys, amb una iconografia i uns
continguts totalment desfasats,
tan tradicionals com els de la història d’Espanya que es pretenia
substituir. No té massa sentit
treure la llista dels reis gots i dels
monarques espanyols per posar la
dels sobirans autòctons del casal
de Barcelona, quan el que cal fer
és acabar amb la història de reis i
grans personatges i donar la veu a
d’altres protagonistes, a les classes
anònimes i subalternes, secularment negligides del discurs històric. Com tampoc no en té massa
prolongar el silenci ominós que
continua pesant sobre els altres,
els vençuts, la població musulmana de Mallorca i de València, que
va ser exterminada, reduïda a captivitat i esclavitzada, expulsada o
sotmesa al domini dels conqueridors feudals, i de la qual tampoc
no se’n parla als manuals i els llibres de text.
La història s’escriu i es reescriu
contínuament. Des dels valors, les
idees i les necessitats del present. I
és així com s’ha abordat i interpretat la figura de Jaume I en èpoques anteriors, i com se l’abordarà i interpretarà enguany. Això no
vol dir, però, que el coneixement
històric siga relatiu i que valga
tant el produït en una època o en
“Cal acabar amb
la història de reis
i grans personatges
i donar la veu a les
classes anònimes”
una altra. La nostra visió del passat històric, del segle XIII en
aquest cas, és molt més rica i complexa que la de fa trenta, cinquanta o cent anys, gràcies als progressos de la disciplina, a l’aparició de
nous documents, a la nova mane-
ra d’interrogar els ja coneguts, als
nous temes i els nous problemes
que es planteja l’historiador, i a la
major perspectiva no sols respecte
de la realitat històrica estudiada
sinó també respecte de les representacions històriques anteriors.
D’altra banda, la història és una
disciplina científica, però té també uns usos públics.
En un article publicat en
aquest mateix periòdic el dijous
passat, l’escriptor Arturo PérezReverte glossava la marcada significació nacional del 2 de maig i les
diferents interpretacions ideològiques que se n’han fet històricament, i aprofitava per recordar
que el primer centenari es va celebrar a tot Espanya, llevat de Catalunya, on el catalanisme polític
preferí centrar-se en la celebració
del setè centenari de Jaume el Conqueridor. Pérez-Reverte, que no
s’està de qualificar la guerra del
francès d’“epopeya nacional extraordinaria”, tanca la seua aren-
Mallorca i de València a la Corona d’Aragó, s’emmarquen dins un
procés d’expansió i construcció nacional —sense el qual mallorquins
i valencians no parlaríem avui
català— i un procés més general
encara, d’abast europeu, de dilatació de la societat feudal en totes les
seues fronteres exteriors, cap a
l’est, amb l’avanç germànic més enllà de l’Elba, cap a l’oest, amb la
conquesta anglesa de Gal·les i Irlanda, i cap al sud, amb l’avanç
dels regnes cristians ibèrics sobre
al-Andalus. La instal·lació de les
famílies de colons catalans i aragonesos en les incertes terres meridionals, en la frontera immediata
amb l’Islam, fugint dels abusos
senyorials i a la recerca de terra i
llibertats, té molt d’epopeia, encara que moltes de les expectatives
inicials quedassen finalment frustrades; ells són, en definitiva, els
veritables fundadors dels nous regnes, els protagonistes de les noves
societats que s’hi construirien. I el
destí de la població musulmana autòctona, desallotjada de les seues
cases i les seues terres, venuda com
a esclava, confinada en les àrides
muntanyes interiors o concentrada en reserves de mà d’obra al voltant dels nuclis urbans, ens dóna
molta matèria per a reflexionar sobre allò que en diuen el xoc o el
diàleg de civilitzacions i la convivència interètnica i intereligiosa,
que, almenys ací, tan malament
acabà.
Les commemoracions històriques, si més no, haurien de servir
per a això. Per a pensar o repensar
el passat des de les preocupacions i
les necessitats d’avui, críticament i
en clau de futur. La resta és tocar
la flauta.
EL PAÍS, dijous
4 / QUADERN
31 de gener de 2008
Entre el mite i la història
Ve de la pàgina 1
COLLS I PUNYS
L’alt rei En Jaume
NARCÍS COMADIRA
T
ots necessitem mites, per sobreviure. I aquest país terminal nostre, en franc procés de provinciació, celebra ara
l’alt rei En Jaume, com per acomplir en un origen monàrquic gloriós allò que no ha sabut fer en vuit segles. Necessitem un mite originari i vet aquí que l’alt rei En Jaume ens va molt
bé. Alt, ros i ben plantat, va fascinar el jovenet Ramon Muntaner
quan va hostatjar-se a la fonda del seu pare, que era a un cap de
la plaça de Peralada. I és aquest cronista qui ens explica amb més
pèls i senyals polítics l’engendrament “miraculós” del Rei. Bernat
Desclot l’explica d’una manera més senzilla. El Rei, en el seu
llibre autobiogràfic, l’explica de forma del tot natural. El seu
pare, el rei Pere, no volia veure la seva mare, Maria de Montpeller. És a dir, no hi copulava mai. Per tant, no hi havia hereu. Però
un dia, explica l’alt rei En Jaume, el seu pare va anar a Montpeller i va estar amb la reina Maria i el van engendrar.
Desclot ja ens dóna la forma “miraculosa” de la concepció.
Com que el rei no volia veure la reina, sinó que, quan anava a
Montpeller, s’estimava més dormir amb una dama “de gran
paratge”, és a dir, una senyora que devia estar més bona que la
santa reina Maria, aquesta va decidir no ser tan santa per unes
hores i enganyar el marit, fent-se passar per la dona de “gran
paratge” i ficant-se al llit de l’adúlter. Això sí, va exigir al majordom, que la secundava, que la cambra havia d’estar del tot a les
fosques. El majordom va dir al Rei que l’amistançada no volia
que ningú del servei la veiés i d’aquí aquella tenebra. I com que
això del desig és cosa mental, el Rei es va desfogar amb total
satisfacció imaginativa amb la que en realitat no el motivava
gens. El cas és que, feta la feina, la Reina va manar encendre
llums i va fer apuntar el dia i l’hora de la còpula, no fos que, en
l’embaràs que hi podia haver i que hi hagué, pogués ser acusada
d’adúltera.
Muntaner explica el mateix, però fa assistir a la còpula consellers i notaris, i fa obrir totes les esglésies de Montpeller i les
omple de gent resant per tal que tot funcioni. L’engany de Maria,
segons Muntaner, és un engany consensuat políticament.
L’alt rei En Jaume, doncs, va venir al món així, cosa que me’l
fa simpàtic. Però no va ser un bon rei. No va tenir cap idea
d’estat. Va regalar Múrcia al seu gendre Alfons, el que s’entretenia fent cantigas, i, quan va morir, va repartir el país entre els fills,
com un gran propietari reparteix els seus masos. Cap idea d’estat,
cap ambició de construcció de res. Una concepció familiar i petit
burgesa de la qual els catalans mai més no ens hem pogut desempallegar.
Però era alt, ros i ben plantat i va tenir una infantesa tristoia.
La va viure mig segrestat, lluny de la mare, al castell de Montsó.
El van casar i, au, vinga, a matar moros! Va tenir molts fills
il·legítims, un dels quals, que va ser bisbe, diuen que li va escriure
les memòries. Honor a l’alt rei En Jaume! Visca la república!
Bibliografia
X. D.
왘 Vida de Jaume el Conqueridor,
Ferran Soldevila, (Aedos, Barcelona, 1958). Biografia de referència durant molt temps, reeditada
el 1969 i represa en part a Els
primers temps de Jaume I (Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1968).
왘 Jaume I i els valencians del segle XIII, Robert I. Burns, (Tres i
Quatre, València, 1981). Aquesta
recopilació de Burns, l’historiador clau per conèixer com era el
regne de València en temps del
rei Jaume, inclou un article fonamental, La vida espiritual de Jau-
me el Conquistador, rei d’AragóCatalunya, 1208-1276.
왘 Jaume I a través de la història,
Ernest Belenguer (Tres i Quatre,
València, 1984, 2 volums). Interessant repàs de les diferents visions (i manipulacions) que
s’han donat del Rei fins al segle
XX. Significatiu el contrast entre
la commemoració a la València
republicana de 1938 del setè centenari de l’entrada del Rei, celebrat com a generós, alliberador i
emancipador social, i l’exaltació
espanyolista, catòlica i guerrera
de dos anys després, ja sota el
feixisme rampant.
왘 Jaume I el Conquistador. José
Luis Villacañas (Espasa-Calpe,
Madrid, 2003. Extensa i meri-
El seu llegat, doncs, està sotmès
a valoracions contradictòries, on
la mitologia i els prejudicis desdibuixen sovint la interpretació
congruent amb els fets històrics
d’un regnat llarg i decisiu. Per
mirar de treure’n el trellat hem
formulat cinc preguntes bàsiques
als autors de tres recents aproximacions biogràfiques a la figura
del Rei.
왘 Quina influència van tenir
els templers en el seu regnat? No
hi busquem esoterismes: un Jaume nen, orfe de pare i mare des
dels 5 anys, és posat entre els 6 i
els 10 sota la protecció directa
dels templers, al castell de Montsó, per designi de la seva mare.
En rep ensinistrament militar i
ideològic —la fe i la guerra— i
una incerta formació cultural. Ja
governant, es va servir de membres de l’orde per posar en marxa la hisenda reial. “Els templers
són com una multinacional, han
deixat de ser només els protectors del Sant Sepulcre a Jerusalem i són dels pocs que tenen
liquiditat monetària”, explica
Antoni Furió, catedràtic d’Història Medieval a la Universitat
de València i autor d’El rei conqueridor. Jaume I entre la història i la llegenda. Admet i matisa la influència dels templers Ernest Belenguer, catedràtic d’Història Moderna de la Universitat
de Barcelona, que ha escrit Jaume I i el seu regnat: “És molt
important al principi del regnat
però va desapareixent després, a
mesura que creix la influència
dels ordes mendicants, molt ac-
tius a les ciutats”, promoguts per
Jaume per tal de consolidar el
poder reial davant la pressió de
l’aristocràcia.
왘 Va fundar el pancatalanisme? Stefano Cingolani, filòleg
romà instal·lat de fa temps a Catalunya i dedicat a publicar el
nostre corpus històric medieval,
ha escrit Jaume I. Història i mite
d’un rei i comenta amb un
somriure que el partit antinacionalista Ciutadans va penjar al
seu web la crònica que aquest
diari va fer de la presentació del
seu llibre “perquè vaig dir que
Jaume I no era nacionalista”.
Una obvietat, perquè “en aquella època no existia el nacionalisme”: la política del segle XIII
està marcada a Europa pel conflicte entre els nobles feudals i els
reis —nobles ells mateixos— que
intenten consolidar una autoritat preeminent.
La ideologia d’aquests grups
de poder expressa interessos de
llinatge, territorials i econòmics,
no pas cap concepte modern de
nació. “No es pot historiar el segle XIII, ni cap altre, amb la mentalitat d’avui, tant és que sigui
des del nacionalisme espanyol o
el català”, clama Ernest Belenguer. L’expansionisme que porta
Jaume I a la conquesta de Mallorca i València, on funda dos
nous regnes de la Corona d’Aragó, té motivacions ben llunyanes
del pancatalanisme actual: s’ataca els regnes musulmans, establerts de feia segles, per engrandir el patrimoni de la dinastia,
per donar sortida a la
bel·licositat i ambicions territo-
rials dels grups familiars aristocràtics i també, de manera
creixent, per interessos relacionats amb l’expansió comercial urbana. Cingolani recorda que “la
Corona és un estat fet de dues
nacions, l’aragonesa i la catalana”, governades pel comte de
Barcelona, que alhora és rei
d’Aragó. I Furió remarca que
“els mateixos conceptes d’aragonès i català no són tan clars”,
ja que moltes famílies aristocràtiques tenien terres indistintament
als dos territoris, els límits exactes dels quals no es van fixar fins
al 1244.
왘 Va ser un gran conqueridor
o un estratega militar mediocre?
L’exèrcit de Jaume I només va
lliurar de fet dues grans batalles:
la de Portopí, no gaire ben planificada, en la campanya de Mallorca; i la del castell del Puig,
camí de València, on ni tan sols
va ser present el Rei. Diu Cingolani: “La guerra no es fa només
amb batalles. L’habilitat com a
estratega militar consisteix a evitar el conflicte directe i obtenir el
màxim de beneficis amb el menor espargiment de sang”. En
aquest sentit, Jaume té èxits evidents: conquesta Mallorca,
València i Múrcia amb pocs episodis violents i, de fet, després de
la relativa improvisació de la
campanya mallorquina, la valenciana mostra un plantejament innovador, subratllat per Cingolani: en comptes d’avançar ciutat
rere ciutat, irromp en ple territori enemic, deixant enrere territoris aïllats que s’acaben rendint
sense resistència.
La pintura d’Ignasi Pinazo Els últims dies de Jaume I, que representa el Rei moribund i, agenollat, el seu fill Pere el Gran.
tòria biografia, l’única entre la
de Soldevila i les editades ara,
criticada pel dubtós maneig d’algunes fonts i badades com ara
empassar-se la llegenda que una
filla del Rei està enterrada a Terra Santa.
NOVETATS
왘 Les quatre grans cròniques: I.
Llibre dels feits del rei en Jaume
Primer, edició de Ferran Soldevila. La primera gran crònica medieval catalana, escrita (o dictada) pel propi Rei, en l’edició clàssica, comentada, de 1971, més interessant des del punt de vista
històric que del filològic. Reeditada ara (Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2007) amb notes
al peu de la historiadora Maria
Teresa Ferrer Mallol i del filòleg
Jordi Bruguera, responsable al
seu torn de l’edició de la
col·lecció Els Nostres Clàssics
(Barcino, Barcelona, 1991).
왘 Jaume I i el seu regnat,Ernest
Belenguer (Pagès editors, Lleida,
2008). Ambiciós i documentat estudi que aborda, a més de la vida
del Rei, el desplegament social,
polític, legal i econòmic de la seva acció de govern.
왘 Jaume I. Hitòria i mite d’un
rei, Stefano Cingolani (Edicions 62, Barcelona, 2007). Assaig
biogràfic que parteix del Llibre
dels fets per dibuixar la concepció del poder que tenia el Rei,
la seva representació pública,
la seva “memòria”, amb eines
d’anàlisi que van des de la història militar a la de les mentalitats i arguments ocasionalment
psicològics i psicoanalítics.
왘 El rei conqueridor. Jaume I
entre la història i la llegenda,
Antoni Furió (Bromera, València, 2007). Magnífica síntesi
biogràfica, entenedora i actualitzada, en format de llibre de
regal, amb un excel·lent acompanyament fotogràfic que és
una veritable biografia en imatges. Aporta en capítol propi la
visió del Rei per part dels musulmans vençuts.
왘 La croada catalana. L’exèrcit de Jaume I a Terra Santa,
Ernest Marcos (L’esfera dels llibres, Barcelona, 2007). L’episo-
EL PAIS, dijous
31 de gener de 2008
QUADERN / 5
Entre el mite i la història
왘 Tenia una visió política moderna
o simplement feudal?
El judici sever de Soldevila i
d’altres historiadors sobre la capacitat política de Jaume I es deu, en
especial, a la polèmica fragmentació de la Corona que va establir al
testament: Aragó, Catalunya i
València per a l’hereu, el futur Pere el Gran, i Mallorca, el Rosselló
i Montpeller per a Jaume. Dubtes
en va tenir, ja que va estipular que
cap descendent no podria tornar a
partir l’herència. Però aquest gest
final, feudal, d’afirmació del llinatge, inimaginable a la Castella o la
França contemporànies, no treu
que va dotar la Corona d’Aragó
d’una forta estructura estatal. Furió observa que, lluny de l’estereotip del rei guerrer, va fer una gran
tasca de “creació de sistemes municipals, desenvolupament de les
corts, de la cancelleria i l’arxiu
reials, establiment d’una fiscalitat
normalitzada, regulació dels notaris i els advocats... Oblidar aquesta dimensió estatal, que crea identitat, per la pèrdua d’Occitània és
curtedat de vista”. La il·lusió occitana: arran de la firma del Tractat
ELS VOSTRES CLÀSSICS
De cròniques
medievals
JORDI LLOVET
J
“La imatge que dóna el
Rei d’ell mateix al
Llibre dels fets és la
d’un messies”
de Corbeil, el 1258, Jaume desistia
de les aspiracions catalanes nord
enllà del Rosselló, mentre França
renunciava als drets sobre Catalunya que li venien de la Marca Hispànica carolíngia. Cingolani és
taxatiu: “Retreure-li la pèrdua
d’Occitània forma part dels mites
nacionals. No renunciava a res i
obtenia una seguretat notable davant l’expansionisme francès”. En
efecte, després del tractat, va seguir movent fils per recuperar poder i influència a Occitània, i els
francesos no es van estar d’envair
Catalunya el 1285. Belenguer creu
que la política occitana del Rei és
pragmàtica: “No podia estar en
dos fronts alhora, i la situació de
València estava agafada amb pinces”, amb revoltes freqüents dels
musulmans subjugats.
També se li ha retret que atengués la petició d’ajut del seu nebot, el rei de Castella, Alfons X,
davant la revolta del regne musulmà de Múrcia, que n’era vassall
des de 1243. Tot i l’oposició interna, Jaume, que devia témer que
una Múrcia en armes pogués desestabilitzar la nombrosa població
musulmana que seguia vivint al
regne de València, va conquistar
Múrcia i, després de repoblar-la
en part amb catalans, va cedir-ne
Retaule sobre la Batalla del Puig, on es decidí la sort final de la ciutat de València.
el legítim govern a Castella.
Destresa política hi ha, en fi,
en la manera com Jaume, que durant la difícil infantesa i primers
anys de regnat havia patit greus
humiliacions i diverses revoltes
per part dels bàndols aristocràtics
que competien per treure profit de
la situació de desgovern, va frenar
les ambicions dels nobles sobre les
terres arrabassades als musulmans. Així, els aragonesos, que havien tingut una participació més
aviat escassa en la conquesta de
Mallorca, es van implicar més en
la de València, amb l’esperança
que guanyarien una sortida al
mar i ampliarien el seu territori.
Jaume, però, va fundar-hi un nou
regne, amb entitat jurídica i lleis
pròpies —primer el Costum i després els Furs—, assumint un poder més directe sobre els nous súbdits i reduint l’autoritat dels nobles.
왘 Va ser un líder polític messiànic? L’assaig de Cingolani insisteix molt en el “messianisme” de
Jaume I. Un adjectiu fort, molt
marcat religiosament. Que era
molt catòlic no n’hi ha dubte. Fi-
del al papat, arriba al punt, ja en
la vellesa, de llançar-se a una croada, descrita per Ernest Marcos a
La croada catalana. L’exèrcit de
Jaume I a Terra Santa. Un fracàs
total: és a punt de naufragar i torna enrere. “Un pas en fals”, segons Belenguer, “de vanitós, en el
fons”, per afirmar-se en un moment en què “els papes són francesos i miren més per l’Illa de
França” i es malfien de les aliances que ha teixit Jaume a Sicília
amb una dinastia enfrontada amb
Roma. A més, el papa Climent IV
el critica per la seva poca edificant
vida sexual: Jaume, que va tenir
fins a tres dones, nombroses
amants i una desena llarga de fills
entre legítims i bastards, pretén el
1265 que li reconegui la seva relació amb la jove Berenguera Alfonso. Cingolani destaca que la imatge que dóna el Rei d’ell mateix al
Llibre dels fets no és la d’un sant,
sinó “la d’un home del destí, un
ésser especial, un messies, sí”.
Era, potser, una manera de revestir la seva autoritat, tan qüestionada al principi, d’una aura excepcional, imbatible.
di fallit de l’expedició catalana a
Terra Santa només ocupa els dos
capítols finals, però Marcos explica i documenta molt bé el context i
les raons d’aquest singular episodi.
왘 La conquesta de Mallorca, Agnès i Robert Vinas (Editorial Moll,
Mallorca, 2007). El relat de la primera gran campanya del rei Jaume
és reconstruït a partir dels textos
de l’època (cròniques, documents
reials i fonts aràbigues), comentats,
i de documentació iconogràfica.
왘 Les dones de Jaume I, M. Carme Roca (L’esfera dels llibres, Barcelona, previst per l’11 de març).
La agitada biografia sentimental
del Rei dóna per omplir un llibre.
Passió i política es donen de la mà
en la seva tria d’esposes i amants.
Il·lustració sobre el rei Jaume I d’un manuscrit del Llibre dels Fets.
a és pega que aquest any es celebri el vuitè centenari
del naixement del rei en Jaume, perquè, posats a parlar
de les quatre grans cròniques històriques catalanes i
tenint present les altres tres —la de Bernat Desclot, la
de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimoniós—, hom
s’hauria estimat més parlar d’una altra, i molt especialment
de la de Muntaner, fill de la vila empordanesa de Peralada,
que també hi fa.
Potser dirà el lector: “¡Home, si el Llibre dels Feyts del
rei Jaume I és un dels més grans documents que ha donat la
historiografia medieval catalana! ¡Si el rei va tenir l’habilitat, ajudat pels seus escrivents i col·laboradors, de presentar-se d’una manera humana, molt humana, però sense
abaixar la guàrdia per a res quan es tractava de coses
bel·licoses! ¡El gran guerrer, el gran conqueridor, el nostre
Rei de Reis, el pare dels Països Innombrables! Tot el que
vulgueu, amics: però la Crònica de Jaume I no és la millor
de les quatre si parlem en termes estrictament literaris; i,
per contra, la de Muntaner és un monument gairebé tan
gran com la prosa del seu contemporani Ramon Llull, pare
del català literari.
Aquesta crònica de què avui hem de parlar oportunament presenta una tal raresa i confusió sintàctiques, una tal
barreja de col·loquialisme i de solemnitat, i un tal garbuix de
llengües —catalana, provençal i aragonesa—, que obliga a
una lectura magnànima, més pròpia d’historiadors que d’un
home de lletres: les dades són importantíssimes; les conquestes de les terres de Mafumet hi són molt ben narrades; i la
persona del rei —gairebé sempre amagat rere un plural majestàtic, “nos”, com avui parlen Dani Pedrosa i Fernando
Alonso— hi és presentada amb ressonàncies èpiques, detalls
quasi novel·lescos —la presa del castell d’Almunara— i
gràcies poètiques de qualitat: com aquell episodi en què el
rei mana desmuntar les tendes al lloc de Borriana, però en
veure que a l’escudella del tendal hi ha criat una oreneta,
demana que s’esperin a desparar la tenda fins que els ocells
hagin alçat el vol pels aires de
“La ‘Crònica’ de
la nostra gran Corona.
Està molt bé, el Llibre dels
Jaume I obliga
Feyts; però Ramon Muntaner —autor sol i inequívoc de
a una lectura més
la seva crònica, ell sí— va escriure una narració iguald’historiador que
ment històrica, però amb
tots els elements que més
d’home de lletres”
tard escaurien pròpiament a
la prosa catalana moderna.
Aquesta és la qüestió: ser o
no ser un veritable literat. Muntaner ho era; el rei Jaume, no
gaire; i fins i tot és possible que sabés llegir, però no escriure.
A cadascú els seus mèrits.
Més encara: la comparació entre aquests dos grans documents de l’Edat Mitjana catalana ensenya una altra lliçó, de
gran importància i transcendència: les quatre cròniques
estan totes més o menys impregnades de diversos i els
mateixos elements: una presència mig velada d’epopeies
perdudes, potser transmeses només oralment; una influència encara notable de certs elements retòrics que procedeixen de la lírica provençal; i, com ja s’ha dit, aquest
balbuceig entre dos gèneres llavors encara no prou consolidats a les terres de parla catalana: la novel·la i la narració
històrica pròpiament dita, autònoma en la seva pretensió
d’explicar fets que s’han esdevingut i no aquells, com diu la
teoria de la mímesi aristotèlica, que la gent ha de ser capaç
de suposar que podrien haver-se esdevingut.
Encara que el lector no sigui un “nacionalista abrandat”, no li molestarà, pel que sé de molts llegidors que he
conegut de les quatre cròniques catalanes, que Muntaner
sigui molt més “patriota” que el rei en Jaume: sens dubte
pel fet que, en el seu moment, a diferència del gran temps de
Jaume I, la unitat imperial de la Corona catalano-aragonesa començava a trontollar. No; no molesta: perquè aquest
ingredient es troba, en la crònica de Muntaner, perfectament imbricat en un estil, un ordit i una trama que tenen
tan ferm davant seu l’horitzó de la literatura com el de la
historiografia.
Què us diré: potser tot això que hem explicat ve del fet
que, un bon dia, vaig decidir no parlar més del rei Jaume I
a les meves classes, perquè, després d’haver afirmat, cosa
certa, que el rei havia nascut a Montpeller, els alumnes van
escriure, el dia del juí final, que havia nascut “en un
paller”, com el bon Jesús en un pessebre. Davant aquest
equívoc tan grotesc de la realitat històrica, em va semblar
que era millor que em centrés en les cròniques més literàries, i així vaig preferir tota la vida la Crònica de
Muntaner. El rei me n’excusi.
EL PAÍS, dijous
6 / QUADERN
31 de gener de 2008
Entre el mite i la història
Els retrats del Conqueridor
FRANCESCA ESPAÑOL
P
ere el Cerimoniós invoca
el que hem de reconèixer
com el tret físic més destacat de Jaume I en un carta de l’any 1357, quan afirma:
“Nos no hajam tan gran persona
com los passats”. El Rei havia
nascut setmesó, de la qual cosa
se’n derivà una talla corporal
minvada que contrastava amb la
notable alçada del seu rebesavi
publicitada pels cronistes. Bernat
Desclot la destaca en la descripció més detallada que tenim del
Conqueridor: “En Jacme d’Aragó fo lo pus bell hom del món;
que ell era major que altre hom
un palm, e era molt bé format e
complit de tots sos membres, que
ell havia molt gran cara, e vermella, e flamenca, e el nas llong e
ben dret, e gran boca e ben feita,
e grans dents, belles e blanques,
que semblaven perles, e els ulls
vairs, e bells cabells rossos, semblanst de fils d’aur”.
Significativament, les imatges
medievals que conservem de Jaume I no remarquen aquesta característica corporal. La més eloqüent s’inclou al denominat Rotlló Genealogic de Poblet. La figura del Rei forma part d’aquest
llistat dinàstic on tots els seus integrants tenen la mateixa proporció. La il·lustració del pergamí és
posterior de gairebé cent vint-icinc anys a la mort del sobirà,
però la distància temporal entre
personatge i representació no és
el que condiciona la manca de
correspondència física. El que ho
fa són els límits pels quals discorren el llenguatges pictòric i escultòric aleshores. Per aquesta raó
podem imaginar en termes similars el retrat d’alabastre destinat
al saló del Tinell del Palau Reial
major de Barcelona, un projecte
ideat pel Cerimoniós que contemplava la instal·lació dels simulacres dels seus avantpassats a l’entorn de l’espai més emblemàtic
de la seva residència. L’artífex,
Aloi de Montbrai, va encarregarse d’aquesta comanda el 1340.
Havien transcorregut, per tant,
seixanta-quatre anys des de la
mort de Jaume I i l’escultura no
perseguia altra cosa que evocarlo servint-se dels seus atributs privatius: corona, ceptre i pom; els
mateixos que ostenta la seva efígie a la miniatura pobletana. Els
retrats destinats al saló del Tinell
no contemplaven els trets veraços dels comtes-reis catalans,
ni en el cas dels personatges remots ni en el del Cerimoniós,
l’ideòleg de l’empresa. Tampoc
els incorporava una nova imatge
seva feta segons indica el document “a la seva semblança”, que
reclamava l’any 1351. L’escultura no sembla haver-se conservat,
però, essent un retrat àulic, no hi
podia mancar la corona, acompanyada potser d’altres insígnies
igualment representatives.
En període medieval, a Catalunya no es pot començar a parlar de retrat en la seva acepció
actual fins a les darreries del
XIV, moment en què es duen a
terme les experiències que hi aboquen. És a Flandes on Lluís Dalmau aprendrà a reproduir les fesomies segons són, i de retorn a
la Corona d’Aragó, podrà reproduir fidelment les dels cinc concellers de la ciutat de Barcelona,
agenollats als peus de la Mare de
Déu en el retaule destinat a la
Pintura mural del segle XIII, que es troba al MNAC, on es representa el setge de la ciutat de Mallorca.
Els retrats destinats al saló del Tinell no
contemplaven els trets veraços dels comtes-reis
catalans, ni en el cas dels personatges remots ni
en el del Cerimoniós
És a Flandes on Lluís Dalmau aprendrà a
reproduir les fesomies segons són, i de retorn a la
Corona d’Aragó, podrà reproduir fidelment les
dels cinc concellers de la ciutat de Barcelona
capella del palau cívic que patrocinen. La conservació de la Verge dels Concellers, executada el
1443 (MNAC), acredita la correspondència existent entre els propòsits expressats pels promotors
al contracte i la seva materialització pictòrica. No oblidem, però,
que estem davant d’una particularitat que s’introdueix a les arts
plàstiques a les darreries del gòtic. Abans, el retrat es mou per
altres camins.
Quan l’espectador contemporani observa les imatges sagrades
d’època medieval plasmades als
retaules constata que els trets fisonòmics que adopten poden divergir en cada cas, però si la figura femenina se situa en una establia, al costat d’una menjadora, i
té a tocar seu un ancià, només
pot tractar-se d’un Naixement i,
en conseqüència, de la Verge Maria. No importa que la fesomia
canvïi entre els diversos exemplars del mateix episodi. Quan
mirem la pintura antiga des
d’aquesta perspectiva, adoptem
la posició de l’home medieval i
deixem que siguin els atributs i
els escenaris els que ens guien a
l’hora de desxifrar les imatges.
En el cas del Rei, aquests signes
són la corona, el tron, el pom o
l’espasa. Són els que acompanyen el Conqueridor als segells
amb els quals va autentificar els
documents. Tot i el caràcter
genèric de l’efígie que presideix
les matrius sigil·logràfiques o la
seva empremta sobre cera, les insígnies privatives que aquesta ostenta li atorguen categoria de retrat.
La nòmina iconogràfica de
Jaume I és encapçalada pels seus
segells, però vers 1300 el Rei protagonitza dues cròniques visuals
que celebren la conquesta de Mallorca. Ambdues es despleguen
en palaus barcelonins. Una
d’elles al Palau Reial major, a l’espai que temps a venir i per iniciativa del Cerimoniós es convertirà
en l’espai representatiu per antonomàsia. El programa conservat
només en part consta de diversos
panells; el que ens interessa s’organitza mitjançant diversos registres a través dels quals es desplaça un exèrcit cristià. L’entorn
físic s’ha resolt molt sumàriament amb un gènere d’arbres característic de la pintura del segle
XIII. Pel que fa a l’estol militar,
l’encapçalen uns genets, un dels
quals duu corona, i un altre mitra. Són el mateixos atributs que
ostenten dos personatges del consell reial reunit dins una tenda de
campanya a les pintures de l’antic palau Caldes, ara al MNAC.
El Libre dels Feyts, la crònica de
Jaume I, aclareix el gènere d’episodi que s’ha reflectit en el segon
cas, tot identificant el monarca i
l’eclesiàstic que l’acompanya. Es
tracta del Conqueridor i del bisbe de Barcelona Berenguer de Palou, que va participar activament
a la campanya insular.
Naturalment, cap dels dos es
mostrava al campament amb els
esmentats atributs. Eren privatius del rang que encarnaven i
s’empraven en les celebracions solemnes que hi estaven aparellades. El pintor se’n serveix, per
distingir-los dins el grup, de la
mateixa manera que empra els
emblemes heràldics per identificar els diversos llinatges que van
capitanejar les hosts que intervingueren en la conquesta. Són els
signes que incorpora l’artífex del
programa iconogràfic per facilitar-ne la comprensió a l’espectador, fet que, de retruc, fa innecessària la correspondència física entre el Rei representat i el Rei històric. El públic dels segles XIII i
XIV estava avesat a aquestes convencions i les admetia amb naturalitat.
Tampoc respon a la descripció que proporciona Desclot del
Conqueridor, el cavaller que
acompanyat de Sant Jordi, triomfa sobre un exèrcit musulmà a la
coneguda com a Batalla del
Puig, un episodi del qual es conserven diverses versions pictòriques del segle XV, totes valencianes. Això no obstant, els espectadors contemporanis a l’execució
d’aquestes pintures, contemplant
l’escena veien el Rei vencent els
enemics. La seva indumentària i
la gualdrapa del cavall, ornades
ambdues amb els pals reials, alhora que la corona sobre el seu bacinet, corroboraven aquesta lectura. A Jaume I li hagués complagut aquest retrat celebratiu de la
conquesta valenciana, a pesar
que el Libre dels feyts el situa a
Terol quan va desenvolupar-se el
referit fet d’armes, previ a la presa de la ciutat de València.
Dos retaules consagrats a
Sant Jordi commemoren aquesta mistificació històrica que els
habitants del regne van admetre
com a real. D’una banda, el conegut com el Centenar de la Ploma, ara al Victoria and Albert
Museum de Londres, i de l’altra, el de l’església parroquial de
Xèrica, encara in situ.. Si
aquests documents figuratius
emfasitzen la imatge més prestigiosa del rei Jaume, un de nou,
igualment convencional pel que
fa als trets fisonòmics del sobirà, ens proporciona el retrat
més cortesà entre els documentats, ja que el Rei se situa rere
una taula aparellada per una
menja solemne. Correspon a la
miniatura de l’exemplar de la seva Crònica copiat a Poblet.
Il·lustra el capítol on es parla
del banquet que tingué lloc a
Tarragona quan es preparava
l’empresa mallorquina i la dimensió del Rei com a miles
Christi, estava a punt d’emergir.
EL PAIS, dijous
31 de gener de 2008
QUADERN / 7
Entre el mite i la història
La naixença del mite
Carner en poesifica la llegenda
JAUME COLL
F
a cent anys, el dia de la
Candelera, la premsa catalanista es feia ressò de
l’esdeveniment set cops
centenari. I entre les coses que
s’hi van publicar la palma se
l’emporta la Balada de l’Alta
Naixença del Rey En Jaume, escrita per un jove de vint-i-tres
anys i publicada en una llarga
columna del llençol de La Veu
de Catalunya. L’aspecte extern
del document és el d'un text en
prosa, amb una blanca entre paràgrafs. Posats en la lectura,
l’orella del lector hi intueix una
prosa rítmica i acabarà reconeixent-hi versos anisosil·làbics
amb predomini de les rimes a
assonants, uns versos agençats a
ratlla tirada, que és com solien
disposar-los sobre pergamí els copistes del temps del monarca (i
que aquí, en aquesta edició, s’encapçalen amb punt volat). La
llengua hi té un volgut deix antic, i cent anys després ens ho pot
semblar encara més per efecte de
la grafia prenormativa i dels
mots caiguts en desús. Carner interpreta el miracle del naixement
amb esplendor, amb sentit de l’estructura narrativa, amb reflexos
de gran poeta. Sense saltar-se els
límits definits per les cròniques,
estilitza els fets narrats. Prosificada la llegenda, la poesifica (i
l'aromatitza delicadament).
Carner incorporarà el poema a
La malvestat d’Oriana (1910), on
destriarà gràficament els versos.
Després, ja no l’inclourà a Llegendari, la secció de Poesia que si de
Miniatura que representa Jaume I tocant l’arpa al Llibre dels privilegis.
cas li hauria pertocat d’habitar. Sí
que hi trobem, en canvi, el poema
més conegut del petit cicle dedicat
al Conqueridor: Carlemany i el rei
En Jaume | són tots dos en paradís;
| l’un és blanc com les congestes, |
l’altre ros com el matí, i asseguts
en magestat, tots dos esguarden
la bella terra des de les altures.
Escrit ben poc abans del poema
que ens ocupa, va ser premiat el
novembre de 1907 als Jocs Florals de l’Ateneu Obrer Català del
Clot, on ell mateix el va recitar. I
no és el darrer de l’autor sobre el
monarca. L’altre testament
(1929) ens situa el rei Jaume al
final del seu regnat, al viu de la
divisió dels tres regnes: sigui aplegat el que jo he desjunyit, hi clama. L’àngel, però, que li era veí, |
amb ploma d’or cada mot escriví;
| i el testament piadós escondí |
dins el misteri dels cors a venir.
Però, dels tres, el que calia rescatar aquests dies és el que la
celebració comanda. Tant de bo
que poguem llegir el poema tal
com reclamen els relats hagiogràfics, fent veure que ens els
creiem una mica, i amb la mateixa emoció amb què el devien
llegir aquells senyors que encara
portaven levita (i aquelles senyores que duien cotilla i mirinyac).
Balada de l’Alta Naixença del Rey En Jaume
·Noble ciutat de Montpeller, ·com ton Concell cap ho
sería… ·No hi hà dins ell un pech gurmant, ·ni un cor
defès de valentía. ·El teu Concell vol un Senyor. ·¿A
quí el demanaría? ·Al llir, topaci trelugent, ·gemma y
espill, astre del día, ·Torre d'Ivori y Casa d'Or, ·Dona
Santa María. ·Sonen les clotxes al cloquer, ·y tota
esglesia s'esclaría, ·que'ls canalobres son ardents, ·y la
gentada s'hi congría. ·Oren prelats, oren richoms, ·gent
de cavallería; ·oren els clergues y els manants, ·dames
d'un alt paratge; ·oren els vells ab els infants, ·y tot el
beguinatge, ·y dones d'orde en munió, ·y homes de
religió; ·viudes ploroses, malenats ·qui han de captar
per tota vía; ·y donzelletes no sabent ·com el miracle
esdevindría. ·Preguen set díes y set nits; ·per set
gaubances, oh María, ·que'n aquet mon haveu gaudit,
·deunos una alegría.
·Son dotze cònçols al palau ·mentre es el Rey ab la
Regina; ·son dotze cònçols aplegats, ·mantenedors de
llibertats; ·van poch a poch, ab gran descans,
·superbament drapats. ·Venen darrera d'ells, ·triats en
els castells ·o en les botigues tenebroses, ·dotze
burgesos y senyors, ·de races poderoses, ·homes
notables de concell; ·marxa solemne y gris cabell. ·Hi
hà dotze dames molt galans ·ab una pau serena; ·fan
uns sospirs dolços y blans ·de la tendresa que'ls
omplena. ·Dotze donzelles van seguint ·ab la mirada
empagahida, ·y es cadascuna bella; ·la més ardida ·no
gosa alçar la cella. ·Hi hà dos notaris, ·foscos y plens
de gravetat; ·l'oficial ·episcopal ·ab dos canonges al
costat ·y quatre rel-ligiosos, ·qui mitg amaguen llur
posat ·molt taciturns de santetat. ·Tots s'agenollen
lentament; ·dú cadescú son ciri ardent. ·—Fem oració
·—diu un canonge ab veu pausada—. ·Que la folgança
que hem parada ·ens sigui causa de perdó. ·Preguem,
que l'hora es arribada. ·Com diu el Llibre del Senyô:
·"Cau la rosada ·en la blancura del velló".
·Tota la nit el prech durà. ·Al ferse clâ, ·envers la regia
cambra ·tota la gent anà. ·El Senyor Rey era en son
llit; ·vegé la rara processó; ·y esbalahit, ·com al devant
d'una visió, ·prenent l'espasa s'aixecà. ·—Deu beneheixi
aquesta nit ·—digué el canonge com pregant. ·Y tots
plorant, ·davant del Rey maravellat, ·féren, en gran
prosternació: ·—Mireu, Senyô, ·qui hi hà al vostre
costat—. ·Y la Regina's redreçà, ·pura com l'auba qui
apuntava, ·els braços blanchs demunt del pit, ·demunt
del pit qui tremolava. ·Y el Senyor Rey la conegué ·y el
seu mirâ acalava. ·Car la Regina era tan bella, ·d'una
beutat novella, ·que hom no podíala mirar ·y era
devant les llumenetes ·com una santa en son altar.
·Oh Nostra Dama de les Taules, ·clara Regina de la
Seu! ·Nostres paraules ·escoltareu. ·Nostra Regina està
reclosa, ·tota és donada al concirar. ·Viuen ab ella
dotze cònçols; ·dotze notables de ciutat; ·dotze
senyores agençades, ·gorjaflorides; ·dotze donzelles
escullides; ·l'oficial y els dos canonges ·y els religiosos
sens pecat. ·No s'ha sabut del Rey cap nova; ·la Reina
espera el seu infant. ·Ella l'espera somrienta; ·ella és
tornada vaga y lenta ·de la maternitat; ·no's sent prop
d'ella và murmuri, ·ni's fan projectes de pecat. ·L'aire a
son vol se mou apenes; ·el seu esguart és clar; ·posa en
el sí la mà tranquila, ·ja res li manca a desitjar. ·Oh
Nostra Dama de les Taules! ·A Montpeller deuli un
Senyô; ·regni, vencent els seus contraris, ·dins
Catalunya y Aragó. ·No el prengui may per la gorgera
·cap baixa traició; ·brilli pels aires sa senyera, ·cegui
l'esguart son alcotó. ·Que sempre el mon d'ell se
recordi; ·feuho, Sant Jordi! ·Y vos també, Sant Jaume,
·vos qui heu vençut alarbs antany! ·Y vos també, de
barba blanca, ·gran monsenyer Sant Karlemany!
·Per Nostra Dona Candelera ·l'atmetller floreix, ·el
solell se torna viu. ·Tot el mon espera ·un goig renadiu;
·frisaments d'argent per les ones blanes, ·frisaments
d'herbey per demunt les planes, ·llum d'or en els aires
dihent que tot viu, ·ombra y soleyet jugant en el riu…
·Nostra Dona Candelera ·—com fà fret encar— ·son
Infant acotxa… ·Però enllà del mar, ·una llum rosada
·s'aixeca a pleret; ·prometences diu… ·Nostra Dona
Candelera ·encara té fret; ·encara, y ja riu.
·Noble Ciutat de Montpeller! ·Per Nostra Dona
Candelera, ·vas tenî un jorn d'encantament, ·com d'una
gloria fatillera! ·Aquella nit, ·les jovençanes en llur llit,
·havíen somniat ·un jove Rey de cap daurat, ·manant
tota la terra, ·de tres corones coronat, ·més alt que cap
més home, ·y cavalcant en claretat! ·Al chor soliu del
monestir, ·misteriosos, sonen cants; ·y al ferse clar, dos
vianants ·havíen vist àngels rient ·demunt dels
arc-botants. ·Al primer raig del sol llevat, ·corcers y
palafrens ·van renillar com pel combat; ·el seny
brandava, ·y la finestra del dorment ·s'esbatanava; ·el
goig travessa la ciutat, ·el cel era inflamat; ·plena de
flors com una nuvia, ·l'aigua del riu baixava…
·Perque era nat Rey d'Aragó! ·Y un vent de gloria el
món omplía. ·Reina María acluca'ls ulls, ·car
d'alegrança defallía. ·L'Infant, alçat vers l'Orient, ·era
faixat per les donzelles, ·y era vestit de blanchs satins,
·ab flors y estrelles. ·Oh Nostra Dama de les Taules,
·brolla conçol vostra lugor! ·—Aneu —diu la
Regina—, ·meneu l'Infant vers son amor! ·Es Nostra
Dona Candelera; ·avuy María, el seu Infant, ·duya a
n'el Temple; en recordança ·dueuli el fill de ma
alegrança; ·per ella és nat, que'l faci gran!-- ·Llavors ab
pompa sobirana ·prenen el Nin maravellós; ·la
processó (que una nit duya ·el trèmol ciri pietós,
·pregant l'adveniment) ·ara dú els ciris altrament, ·tota
orgullosa, ab magestat. ·—El nostre clam fou exorat;
·Santa María ·els nostres ciris beneía; ·avuy, en festa de
candeles, ·anem ab ciris ·al temple sant ·rient, cantant;
triomfalment, ·a son esguart menèm l'Infant!—
·Quan ells entraven dins la Seu ·—que dins la Seu rè
no's sabía— ·eren els clergues tot cantant ·en cerimonia
d'aquell dia: ·—Te Deum laudamus!— ·Y un blanch
encens la esglesia omplía! ·Y en la frescor de les
matines, ·eren les clotxes argentines. ·Y aprés se'n van a
Sant Fermí, ·ahont tampoch sabíen cosa; ·la llum del
dematí ·entrava alegre y tota rosa. ·En el retaule
solemnial ·daurats y gemmes hi brillaven; ·y Benedictus
Dominus ·Deus Israel ·els clergues hi cantaven. ·Y's
departí la processó; ·deya l'ofici d'aquell dia:
·—Germinavit radix Jesse, ·orta est stella ex Jacob—.
·Deya l'ofici d'aquell dia,— ·y això era estat y això
sería. ·Havía vist la processó, ·l'aire plahent, ·infants
clamant, ·dones de goig plorant ·pels finestrals
desclosos, ·y en els altars, els sants rient, ·que cel y
terra eren commosos. ·Sobre del món afeixugat ·hi era
una nova resplendô, ·y pululaven els auguris
·d'universal jubilació!
·Perque era nat Rey d'Aragó!
Joseph Carner (LVC, 1-II-1908)
EL PAÍS, dijous
Paper xativí
ENRIC CASASSES
X
àtiva, abans que hi arribin els cristians
del rei En Jaume, és un centre productor
de paper famós arreu del món: el segle
XII el geògraf sirià Yaqut deia que s’hi
fabricava “el millor paper” i l’andalusí al-Idrisi
que no n’hi havia d’igual “a tot el món” i que
s’exportava “a orient i a occident”. Els jueus de
la Geniza del Caire apreciaven molt el paper
xativí, sobretot per a copiar llibres.
L’accés per part d’En Jaume a aquesta font
de paper és una de les causes de la proliferació
de documents que comença amb el seu regnat i
que ha produït l’espectacular Arxiu de la Corona d’Aragó. De tots els papers i pergamins que
el rei expedia se’n feia una còpia en paper per als
registres del seu arxiu de Barcelona. Altres documents es guardaven en monestirs, com a llocs
més segurs: els volums de notes sobre el repartiment de la terra a València, per exemple, eren a
la fortalesa que els hospitalers tenien a Barcelona. Altres eren a monestirs de l’Aragó. Però
l’arxiu barceloní de seguida esdevingué una cosa
desmesurada: “Cap país d’Europa no pot presumir d’un tresor documental semblant: el seu
únic rival, per la qualitat, pel volum i per la
importància històrica, és la col·lecció anàloga
dels papes a l’Arxiu Vaticà”, escriu el 1944 Ernest Martínez Ferrando.
A més del palau de Barcelona i de les cases
religioses, explica l’historiador californià R.I.
Burns, “un tercer centre documental era la mateixa cort ambulant. Els membres de la casa
d’En Jaume i els seus oficials o funcionaris el
seguien com una vila errabunda en inacabables
anades i vingudes per Aragó, Catalunya, València, les possessions del sud de França i en algunes ocasions per l’estranger. Mules carregades
de còdexs i pergamins, de lacre i de tinta i de tota
la parafernàlia de l’escrivania, amb tot el personal que se n’ocupava, bastaven per als documents essencials i corrents; un servei de correus
(els troters) anava a cercar els materials auxiliars
a les llunyanes dipositaries quan feien falta.
Aquest circ tirava escriptures mentre feia camí
per erms i per muntanyes." Avui, les datacions
d’aquests escrits permeten seguir dia a dia la
ruta reial precisa de qualsevol any. Així veiem
que En Jaume va passar una tercera part dels
darrers quaranta anys del seu govern dins el nou
regne de València. El seu fill Pere el Gran ho fa
igual: un terç de l’any a Catalunya, un terç a
l’Aragó i “en los regnes de València e de Múrcia
4 meses de l’any, ço és noembre, deembre, janer e
freber”.
Aquestes desenes de milers de documents els
fa la cancelleria, una mena de secretariat itinerant. Dins d’aquesta hi ha un departament aràbic dirigit per un oficial jueu (les cartes de rendició concedides a totes les ciutats o castells de
València són escrites en versions interlineals aràbiga i llatina pels jueus d’En Jaume), i també
especialistes dels drets romà, canònic, islàmic,
jueu i dels diversos drets consuetudinaris o de
costums locals.
Segons Burns el control del paper de Xàtiva
fou el factor que decidí l’abast i el propòsit dels
registres d’En Jaume, però mai no sabrem la
proporció exacta de paper xativí en el total de la
producció catalano-aragonesa del segle XIII perquè el 1707 el venjatiu Felip V, en l’extermini de
Xàtiva, no s’oblidà de cremar-ne els arxius.
Agenda
8 / QUADERN
31 de gener de 2008
L’ANY DE JAUME I A CATALUNYA ...
2008 serà l’Any Jaume I a Catalunya gràcies a un programa oficial
d’activitats que començarà el 30
de març a l’Abadia de Poblet
—indret on està enterrat el
monarca— amb una ofrena i un
ball de gegants. Entre les exposicions, destaquen la que organitzarà el proper novembre a Barcelona l’Institut Europeu de la Mediterrània i la que conclourà els actes
commemoratius, programada per
la primavera del 2009 al Museu
d’Història de Catalunya i on també tindrà un paper protagonista
Violant d’Hongria. A més, la Generalitat té previst confeccionar
unes rutes turístiques per visitar
els escenaris que va trepitjar el
Conqueridor. D’altra banda, l’Ins- Detalls del sepulcre reial de Jaume I al Monestir de Poblet.
titut d’Estudis Catalans acollirà,
entre el 31 de març i 5 d’abril, un congrés que Andorra (novembre). A més, a partir d’aquest divens’obrirà amb la conferència Jaume I i el seu temps, a dres ja es podrà visitar a l’Arxiu de la Corona d’Aracàrrec d’Antoni Riera i de Maria Teresa Ferrer i gó una exposició amb un centenar de documents de
Mallol. També s’han convocat col·loquis universita- Jaume I, com els seus testaments o els contractes
ris a centres de Perpinyà (juny), Lleida (setembre) i matrimonials dels seus fills.
... A LES ILLES BALEARS ...
Els anuncis a la
ràdio fan avinent
que a Mallorca és
l’Any Jaume I.
Aquests són alguns
dels actes convocats
per commemorarlo: Al Consell de
M a l l o r c a
(http://www.conselldemallorca.net/),
carrer Palau Reial,
de Palma, dissabte
dia 2 de febrer, a les
11.00h., es fa un primer acte institucional, amb una lectura pública del Llibre
dels fets, a càrrec de
personatges
del
món de la cultura i Pintura mural del setge de Mallorca.
la política, i una conferència d’Antoni Furió, ca- na, si s’és permès, realitzada
tedràtic d’Història Medieval pel Museu d’Història de Cade la Universitat de Valèn- talunya. En l’esfera musical,
cia. Durant l’any s’organitza- s’estrenarà una cantata per
ran rutes turístiques pels es- cor i orquestra, del músic
pais que són referents del rei Antoni Parera Fons, amb lliEn Jaume I a Mallorca: la bret i l’argument de l’escripruta de la Conquesta de Ma- tor i periodista Guillem
llorca, les costes d’Andratx, Frontera. La gran festada
el desembarcament de Cal- serà entre la diada de Mallorvià, la pedra sagrada, la creu ca, el 12 de setembre (priviledels Moncades, Bendinat, el gis de Jaume II) i el 31 de
setge de Palma, ex Madina desembre de 2008, festa de
la Conquesta de Mallorca
Mayurka.
En l’àmbit literari, ha sor- de 1229, que és la diada de
tit en català La conquesta de Palma, institucional, folclòriMallorca, d’Agnès i Robert ca i religiosa. Ràdio MallorVinas. A finals d’any és pre- ca, de la Cadena SER, prepavista una macroexposició so- ra una recreació radiofònica
bre el primer monarca de dels fets de la conquesta de
l’illa, que girarà entre Cata- Mallorca, pels volts del 12
lunya i la comunitat valencia- setembre.
... I A VALÈNCIA
Imatge de Xàtiva, base contra la insurrecció musulmana.
La Generalitat valenciana
serà la primera en encetar
els actes de celebració de
l’aniversari del rei Jaume I.
Així, per aquest dissabte ha
preparat una jornada festiva a la ciutat de València
que s’iniciarà a les 8.09 hores amb un concert de campanes del compositor Llorenç Barber titulat Sons
d’Epifania. El concert anirà
a càrrec d’un centenar de
persones, entre campaners
i músics. A les 11.00 hores,
tindrà lloc un Te Deum a la
catedral de València que
conclourà amb la benedicció de l’Arquebisbe GarcíaGasco. Més: a les 12.00 hores, Volteig general de campanes de l’antic Regne. En
acabar (a les 12.15 hores),
es realitzarà una entrada
de bandes de música que
comptarà amb la participació de 800 músics que desfilaran per la ciutat (fins a les
14.00 hores). Aquest serà el
moment per a disparar una
mascletà a la plaça de
l’Ajuntament.
Per a la vesprada (19.00
hores), la Generalitat ha
preparat una desfilada de
cavallers de la conquesta i
cavalcada popular, amb
eixida i arribada a les Torres de Serrans. A les 21.00
hores, hi haurà un correfoc
a càrrec de Xarxa Teatre al
voltant de la catedral i, a la
mitjanit, es farà un castell
de focs artificials al llit vell
del riu Túria (Pirotècnia
Caballer). A llarg de l’any,
la Generalitat té previst
convocar congressos, organitzar una gran exposició i
llançar un premi de
novel·la històrica. A més,
s’estudia la possibilitat de
fer una pel·lícula dirigida
per José Antonio Escrivá i
amb la participació de Jude
Law.