5 - Bisbat de Menorca

full
dominical
Església de Menorca
Número 1726 - Any XXXIV - 5 juliol 2015
Parròquia Sant Antoni Mª Claret
A
les afores del nucli antic de
Ciutadella, en els anys 60 i 70
del segle passat, s’anaven configurant noves comunitats cristianes. En
aquest marc, el temps d’Advent de 1971
s’erigí i es fundà aquesta parròquia.
Els anys han passat. La comunitat parroquial s’ha anat engrandint. Es van fer
obres d’ampliació amb un pati i un campanar fonamentat pels 12 apòstols. Les
quatre columnes que sostenen la teulada,
representen els Evangelistes. Actualment
és un bon nombre de fidels els qui s’hi
van aplegant per a viure de forma comunitària, com no pot ser d’altre manera, la
seva fe. La fe no es pot viure de forma
individual. Aquesta fe s’ha d’anar interioritzant al llarg de tota la vida i amb l’ajuda
de la comunitat. Sempre s’ha d’estar en
constant creixement. Els grups que actualment formen aquesta comunitat són: la
catequesi on són més de dos-cents inscrits, des de 7 fins a 14 anys; hi ha grups
de post-confirmació; un Agrupament
Escolta amb més de setanta al·lots; un
grup de Lectors per proclamar ben vivament les lectures de la Paraula; un Consell
Parroquial que està format per un representant de cada un dels grups parroquials;
un consell d’economia; dos grups de Vida
Creixent, un a la parròquia i un altre a
l’Hospital Municipal; es fa també un servei
de visita al Centre Sociosanitari de Santa
Rita; hi ha Visitadors de Malalts; un grup
que confecciona bosses de paper per ser
emprades a les botigues de Caritas; el
grup de Caritas parroquial que va atenent les diverses demandes que sorgeixen; un nombre constant de fidels que
assisteixen a la Missa diària; uns membres
que cuiden que l’edifici on ens reunim
estigui en condicions; un grup que cuida
de l’ornamentació i ambientació litúrgica;
un grup de desadores i desadors que
cada setmana netegen les dependències
parroquials; un grup de músics que, setmanalment, ajuden a que les celebracions
siguin molt més viscudes i ens ajuden a que
la pregària sigui més intensa... Com es pot
veure hi ha molta diversitat de grups
però tots tenen un punt en comú: donar
a conèixer a Jesucrist i el seu missatge.
Clar que no és una comunitat perfecta. Si
està formada per humans la perfecció és
impossible, però sí que hi ha un cert
“anar fent camí” cap a donar a conèixer
aquest Regne de Déu que hem de voler
anar construint ja aquí. I tot el que anam
fent, està baix la mirada amorosa del
Crist Ressuscitat que presideix la Capella
del Santíssim.
San Antonio
María Claret
C
uando
fue
canonizado el
Padre Claret
el 7 de mayo de 1950,
Pío XII afirmaba que
con razón dirigían su
mirada hacia el nuevo
santo «los obreros,
los sacerdotes, los
obispos y todo el
pueblo cristiano ya
que hallan en él ejemplos preclaros con que alentarse…». Su vida,
en efecto, estuvo colmada de muy valiosas
enseñanzas y de copiosos frutos de evangelización. Su existencia no fue una ruta triunfal,
sino que estuvo marcada por ataques y persecuciones, que pusieron en peligro su vida y le
llevaron a morir en el destierro.
Nacido Antonio María el 23 de diciembre
de1807 en la población de Sallent, del obispado de Vic, fue bautizado el día de Navidad. Era
el quinto de varios hermanos, siendo todos
ellos educados muy cristianamente por sus
padres Juan y Josefa. Antonio comenzó a trabajar en el arte textil, donde se le abrían caminos muy favorables, con peculiares ofertas
debido a su notable talento en esa profesión.
Pero él optó libremente por seguir estudios
en el Seminario de Vic.
Ordenado sacerdote en 1835, muy pronto
Antonio María empezó una labor de predicación misional por los pueblos de Cataluña y
también en las islas Canarias. Caminaba siempre a pie y alimentándose de limosna. Se le
unieron algunos jóvenes sacerdotes con los
cuales en 1849 dio comienzo a la congregación de «Misioneros Hijos del Inmaculado
Corazón de María», extendida luego por
muchas partes del mundo.
Sin que él se lo esperara, fue designado arzobispo de Santiago de Cuba, donde permaneció
siete años y no cesó de recorrer la región.
Aunque se ganó el afecto del pueblo, no le
faltaron obstáculos. En febrero de 1856 sufrió
un atentado en que quedó gravemente herido
y en peligro de muerte. En su autobiografía,
que escribió por obediencia a su confesor, dice
él «No puedo explicar el placer, el gozo y la
alegría que sentía mi alma al ver que había
logrado lo que tanto deseaba, que era derramar la sangre por amor a Jesús y a María, y
poder sellar con la sangre de mis venas las
verdades evangélicas». Y añadía su esperanza
de un día poder derramarla toda muriendo
mártir.
Con pena dejó esa diócesis del oriente de
Cuba cuando la reina de España Isabel II le
reclamó para que fuera su confesor, encargo
que aceptó a disgusto y con la condición de
que no residiría en el palacio real y así podría
dedicarse a su labor pastoral. Cuando había de
participar en los viajes de la soberana no dejaba de predicar en las poblaciones por donde
pasaba, como lo hizo en Menorca en 1860..
En 1868 el arzobispo Claret hubo de salir de
España y residió en una solitaria abadía cisterciense, cerca de Narbona, donde ocurrió su
santa muerte el 24 de octubre de 1870.
Durante aquella noche una aurora boreal
revistió de púrpura la oscuridad nocturna,
fenómeno que suscitó especial atención de
quienes conocían la espiritualidad de este prelado, cuya labor apostólica él mismo había
considerado dirigida por la Providencia y vinculada con la figura bíblica del «Ángel del
Apocalipsis».
Guillermo Pons
Pàgina 2
Full Dominical
la paraula
de
Déu
¿Què és
aquest do de
saviesa i
aquests
miracles que
es realitzen
per les seves
mans?
LECTURES DE LA
MISSA DIÀRIA
Salms de la 2ª Setmana
Dg. 5, XIV de Durant
l’any: Ez 2, 2-5 / Sal 122 /
2Co 12, 7b-10 / Mc 6, 1-6.
Diumenge XIV de Durant l’Any
Lectura del llibre del profeta Ezequiel
2, 2-5
En aquells dies, l’Esperit entrà
dins mi, em va fer aixecar dret
i vaig sentir que em parlava.
Em digué: “Fill d’home, t’envii
al poble d’Israel, a un poble
de rebels que s’han alçat contra mi. Tant ells com els seus
pares, fins avui mateix, no han
deixat mai de ser-me infeels.
T’envii a aquests fills de cara
endurida i de cor empedreït.
Tant si t’escolten com si no
t’escolten, tu digue’ls: Això
diu el Senyor Déu, perquè
encara que siguin un poble
que sempre es revolta, han de
saber que hi ha un profeta
enmig d’ells.”
Salm responsorial 122
R: Tenim els ulls posats en
el Senyor, fins que s’apiadi de nosaltres.
(cicle B)
Lectura de la 2ª carta de
sant Pau als cristians de
Corint
12, 7-10
Germans, les revelacions que
he rebut eren tan extraordinàries que Déu, perquè no
m’enorgullesqui, ha permès
que em clavassin com una
espina en la carn: és un enviat
de Satanàs que em bufeteja
perquè no m’enorgullesqui. Jo
he demanat tres vegades al
Senyor que me n’alliberi, però
ell m’ha respost: En tens prou
amb la meva gràcia; el meu
poder ressalta més, com més
dèbils són les teves forces. Per
això estic content de gloriar-me de les meves flaqueses;
gràcies a elles, tenc dins mi la
força de Crist. M’agrada ser
dèbil i veure’m ultratjat, pobre,
perseguit i acorralat per causa
de Crist. Quan som dèbil és
quan som realment fort.
Lectura de l’evangeli segons
sant Marc
6, 1-6
En aquell temps Jesús anà a
Natzaret, el seu poble, acompanyat dels seus deixebles. El dissabte, començà a ensenyar a la sinagoga.Tothom, en sentir-lo, se n’estranyava i deia: “¿D’on li ve tot
això? ¿Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es
realitzen per les seves mans? ¿No
és el fuster, el fill de Maria, parent
de Jaume, de Josep, de Judes i de
Simó? I les seves parentes, ¿no
viuen aquí entre nosaltres?” I se
n’escandalitzaven. Jesús els digué:
“Els profetes només són mal
rebuts en el seu poble, en la seva
parentela i entre els de ca seva.” I
no hi pogué fer cap miracle;
només va imposar les mans a uns
quants malalts, que es van posar
bé. I el sorprenia que no volguessin creure. Després recorria les
viles i els pobles i ensenyava.
Lectura de la segunda
carta del apóstol san
Pablo a los Corintios
12, 7b-10
Hermanos: Para que no tenga
soberbia, me han metido una
espina en la carne: un ángel de
Satanás que me apalea, para
que no sea soberbio. Tres
veces he pedido al Señor
yerme libre de él; y me ha
respondido: «Te basta mi gracia; la fuerza se realiza en la
debilidad.» Por eso, muy a
gusto presumo de mis debilidades, porque así residirá en
mi la fuerza de Cristo. Por
eso, vivo contento en medio
de mis debilidades, de los
insultos, las privaciones, las
persecuciones y las dificultades sufridas por Cristo.
Porque, cuando soy débil,
entonces soy fuerte.
Lectura del santo evangelio
según san Marcos
6, 1-6
En aquel tiempo, fue Jesús a su
pueblo en compañía de sus discípulos. Cuando llegó el sábado,
empezó a enseñar en la sinagoga; la multitud que lo oía se
preguntaba asombrada: «¿De
dónde saca todo eso? ¿Qué
sabiduría es ésa que le han enseñado? ¿Y esos milagros de sus
manos? ¿No es éste el carpintero, el hijo de María, hermano de
Santiago y José y Judas y Simón?
Y sus hermanas ¿no viven con
nosotros aquí?» Y esto les resultaba escandaloso. Jesús les decía:
«No desprecian a un profeta
más que en su tierra, entre sus
parientes y en su casa.» No
pudo hacer allí ningún milagro,
sólo curó algunos enfermos
imponiéndoles las manos. Y se
extrañó de su falta de fe.Y recorría los pueblos de alrededor
enseñando.
Dl. 6, Fèria: Gn 28, 10-22
/ Sal 90 / Mt 9, 18-26.
Dt. 7, Fèria: Gn 32, 22-32
/ Sal 16 / Mt 9, 32-38.
Dc. 8, Fèria: Gn 41,
55-57;42, 5-7. 17-24a / Sal
32 / Mt 10, 1-7.
Dj. 9, Fèria: Gn 44, 18-21,
23b-29;45, 1-5 / Sal 104 /
Mt 10, 7-15.
Dv. 10, Fèria: Gn 46, 1-7.
28-30 / Sal 36 / Mt 10,
16-23.
Ds. 11, Sant Benet, abat.
Patró d’Europa (F): Prov
2, 1-9 / Sal 33 / Mt 19,
27-29.
Dg. 12: XV de durant
l’any: Am 7, 12-15 / Sal 84
/ Ef 1, 3-14 / Mc 6, 7-13.
HORARI DE
MISSES:
Lectura de la profecía de
Ezequiel
2, 2-5
En aquellos días, el espíritu
entró en mí, me puso en pie, y
oí que me decía: «Hijo de
Adán, yo te envío a los israelitas, a un pueblo rebelde que
se ha rebelado contra mí. Sus
padres y ellos me han ofendido hasta el presente día.
También los hijos son testarudos y obstinados; a ellos te
envío para que les digas: “Esto
dice el Señor.” Ellos, te hagan
caso o no te hagan caso, pues
son un pueblo rebelde, sabrán
que hubo un profeta en medio
de ellos.»
Salmo responsorial 122
R: Nuestros ojos están en
el Señor, esperando su
misericordia.
evangeli i vida
Q
uè puc fer davant una porta
tancada? Insistir i, si no m’
obren, donar mitja volta i
anar-me’n. I si propòs a algú amb problemes de droga o d’alcohol que s’aculli a un
programa rehabilitador i ell no vol, poca
cosa hi puc fer. Puc insistir, tractar de
persuadir, qualsevol cosa tret de forçar la
porta si som respectuós amb la seva llibertat. I Déu que ho pot tot, pot forçar la
llibertat humana a seguir els seus camins?
L’evangeli d’avui ens diu una cosa
xocant de Jesús: a Natzaret, el seu poble,
“no hi va poder fer cap miracle”. Aquest
Jesús, impotent davant una porta tancada,
ha estat assenyalat pel Baptista com el
més fort. La seva força s’ha demostrat
alliberant posseïts d’esperits malignes,
IM P OTÈ NC IA
curant malalts i purificant leprosos del
seu estigma marginador, talment que
molts han vist en ell algú que “ensenya
amb autoritat i no com els mestres de la
Llei”. I amb tot, davant la incredulitat dels
seus paisans de Natzaret, se sent impotent. I açò que els natzarens són persones
religioses, practicants que freqüenten
cada dissabte la sinagoga.
La raó de la incredulitat és, segons
Marc, la incapacitat per acceptar-lo tal
com es presenta i la negativa voluntària a
creure. Ezequiel parlava de “cara endurida
i cor de pedra” fent referència al tancament del poble davant el missatge profètic. És un tancament produït segurament
pels prejudicis – “què ens ha de venir a dir
aquest que coneixem de tota la vida?” - o
Joan Febrer
per la rutina mecànica d’una pràctica religiosa que no s’obre a la sorpresa de Déu.
Sigui com sigui, davant una porta tancada
ni el Messies Fill de Déu no hi pot fer res
respectuós com és de la llibertat humana.
Demanem-nos i responguem sincerament: el costum de la pràctica religiosa ens obre o ens tanca al Déu viu?
Deix que la Paraula de Déu em toqui el
cor i m’alliberi dels meus esperits impurs
o m’estim més seguir internament presoner? I en la meva tasca evangelitzadora i
educativa, propòs o impòs? Cerc de vèncer o de convèncer? Som respectuós amb
la llibertat de l’altre fins i tot quan refusa
un camí que jo trob el més bo? Amb sant
Pau hem de poder dir sempre: “quan som
feble és quan som realment fort”.
Full Dominical
Pàgina 3
Sacerdotes de Menorca (2)
BENITO PONS
D
esde mediados del siglo dieciocho hasta bien entrado el diecinueve no pocos menorquines, y
entre ellos bastantes eclesiásticos, mantuvieron amplias relaciones con personas e
instituciones de fuera de la isla, sin dejar
de permanecer ligados a su tierra de origen. Uno de estos personajes y muy significado por su labor pastoral fue el sacerdote al que nos estamos refiriendo, el
cual es ahora poco conocido a pesar de
los méritos de que se hizo acreedor por
su intenso trabajo apostólico.
Benito Pons, nacido en Mahón el 2 de
febrero de 1764, fue hijo de una familia de
aquella clase social que por entonces era
denominada de «ciutadans», o sea, de
profesionales dedicados a la administración pública o a otras ocupaciones que
requerían una especial formación, como
la medicina, el derecho y la enseñanza de
grado superior. Su padre se llamaba Juan y
su madre Magdalena, y el apellido de
ambos era Pons, sin duda el más difundido en la región.
Como era normal, cuando Benito
hubo recibido en la isla la instrucción
básica, fue enviado a Mallorca a fin de
cursar los estudios con titulación que
otorgaba la Universidad Literaria establecida en Palma. Por entonces en Menorca
había finalizado la segunda dominación
inglesa (1763-1782), lo cual favorecía el
integrarse en la formación literaria tradicional de España. Benito aspiró decididamente a abrazar el sacerdocio por lo cual
Y
PONS (1764-1815)
se doctoró en
Teología y recibió
la ordenación presbiteral en 1789. Era
muy destacable la
espiritualidad
sacerdotal
que
daban a los ordenandos los religiosos de San Vicente
de Paúl establecidos en Palma, y la
debió recibir este
clérigo menorquín.
Unos dos años
después de ordenado, Benito Pons
fue designado vica- Entrada al Puerto de
rio de la parroquia
de Mahón, y empezó a desarrollar una intensa labor pastoral, distinguiéndose por su entrega al
servicio de los pobres. En vista de ello y
de su buena formación se le confió la
fundación de una institución llamada
«Casa de Misericordia», destinada especialmente a albergar e instruir a los huérfanos y expósitos, y de un modo especial
a las niñas que requerían una singular
protección. Esta casa se fundó en 1792,
estableciéndose en un edificio de la calle
de San José con salida a la huerta del
hospital situado ya en el Cós de Gràcia.
A no tardar, el celoso sacerdote se
sintió impulsado a atender una necesidad
que se ofrecía en la Escuadra española, en
Guillermo Pons Pons
Maó por Charles Martin Powel (1820)
la que a causa de una epidemia en 1793
habían fallecido bastantes capellanes. Él se
implicó en atender a las fuerzas armadas
en Menorca, como capellán afiliado al
departamento de Cartagena, por lo cual
en el año de 1800 fue nombrado delegado del Vicario General castrense en la
armada que bajo el mando del Marqués
de Espínola se dirigió a la región de
Trieste en Italia. Finalizado este encargo
regresó a Mahón donde siguió trabajando
en su capellanía castrense y en sus obras
de caridad. Falleció piadosamente a causa
de una infección gástrica el 16 de agosto
de 1815 y fue sepultado en la cripta destinada a los sacerdotes en el cementerio
de Ntra. Sra. de Gracia.
Reunió del plenari del SIC
D
els dies 8 al 10 de juny el seminari diocesà va
acollir les jornades del plenari del SIC, (Secretariat Interdiocesà de Catequesi de Catalunya
i les Illes) presidides per Mons Sebastià Taltavull, bisbe
Aux de Barcelona, on es van reunir els delegats de
catequesi de les diverses diòcesis de Catalunya i les
Illes. Aquest any va tenir com a tema central d’estudi
la formació dels catequistes, per ajudar a la reflexió
es va comptar amb la presència de Don Salvatore
Soreca, prevere de la diòcesi italiana de Benevento,
que va centrar el tema del catequista com anunciador
de l’Evangeli. Les jornades van comptar també amb
un espai de reflexió i programació de la catequesi de
les diverses diòcesis allí reunides. Com no podia ser
d’altra manera, les jornades van acabar celebrant la
Eucaristia al peus de la Mare de Déu del Toro, pregant
a Maria que el seu estil de dona atenta a la Paraula i
fidel acompanyant del seu Fill, fos model per a tots
nosaltres i els catequistes de cadascuna de les nostres
diòcesis.
Jornada
formativa
Aprofitant l’estada a Menorca per
a les reunions del
plenari del SIC, el
catequeta italià
Don Salvatore
Soreca, va dirigir
una jornada formativa als preveres de Menorca.
El tema que es va
treballar va ser
sobre l’acompanyament dels catequistes.
Amb unes exposicions sobre el
tema, treball en
grups i posada en
comú, es reflexionà sobre la importància que té
pels catequistes
que siguin acompanyats i ajudats
espiritualment.
pedres històriques
LA PARRÒQUIA DE SANT ANTONI MARIA CLARET
Miquel Àngel Casasnovas
L’
estiu de 1969 un grup de matrimonis joves del voltant del carrer
Orient de Ciutadella es reunia
empès per les preocupacions socials i per
celebrar l’eucaristia. Les trobades eren a
cases particulars i cotxeries d’una de les
zones en ràpida expansió de la ciutat, pertanyent al districte parroquial de la
Catedral. La petita comunitat de barriada
anava en augment i aviat es va plantejar de
constituir-se en ajuda de parròquia de la
Catedral. Aquest projecte, però, derivà cap
a l’erecció d’una parròquia independent.
Des del segle XIX, Ciutadella només tenia
dues parròquies, la Catedral i Sant
Francesc. L’any 1966 s’havien constituït les
parròquies de Sant Esteve i de Sant Rafel
per atendre les creixents necessitats pastorals de l’eixample ciutadellenc. La petita
comunitat de barriada nascuda a la zona
TXH DQDYD GH O·+RVSLWDO 0XQLFLSDO ÀQV D
l’extrem del Camí de Maó vindria a completar el mapa parroquial de la capital
diocesana. I el 28 de novembre de 1971,
primer diumenge d’advent, naixia la nova
parròquia sota l’advocació de Sant Antoni
Maria Claret, bisbe, que essent confessor
de la reina Isabel II havia acompanyat la
sobirana i la resta de la família reial en la
visita que realitzà a Menorca el setembre
de 1860. El primer rector fou Sebastià
Seguí Coll.
La demarcació de la nova parròquia abastava tota la zona del llevant del nucli urbà
de Ciutadella, a banda i banda del Camí de
Maó, a més dels llocs i urbanitzacions amb
accés a partir del camí Vell, carretera general, camí des Caragol, camí d’Algaiarens,
camí de ses Retxilleres, camí de Son
Angladó i camí de ses Capelletes. Es tractava d’una àmplia demarcació territorial
que no amagava, tanmateix, la precarietat
de mitjans materials de la nova parròquia.
En efecte, a manca de locals propis el
decret d’erecció preveia que mentrestant
es podien emprar els temples de la
Catedral i Sant Francesc per a la celebració de matrimonis i funerals. Per a les
celebracions ordinàries, la parròquia trobà
aixopluc a les noves instal·lacions del
Col·legi de la Consolació, que des del
començament sempre tingué una especial
vinculació amb Sant Antoni Maria Claret.
Per tant, era òbvia la necessitat de compWDUDPEXQHGLÀFLSDUURTXLDOVXÀFLHQWTXH
permetés superar aquesta fase inicial de
provisionalitat. Una gran passa endavant va
ser la donació d’uns terrenys pel seu propietari, Francesc Vivó Squella. Amb l’ajuda
dels feligresos, que hi aportaren la feina i
els diners, el complex parroquial començaria a prendre forma. Com evocava
Bosco Faner, que havia conegut el naixement de la parròquia com a diaca i hi
celebrà la primera missa, “la parròquia que
construïen no necessitava manobres,
arquitectes, fusters, electricistes, fontaners... Sabeu què és el que necessitava?
Necessitava persones enamorades de
Jesús que volguessin fer córrer, de boca en
ERFD DOOz TXH LQÁDPDYD HO VHX FRU -HV~V
ens estima a tots i ens estima així com
som.”
La benedicció de la nova església pel bisbe
Mon Miquel Moncadas tingué lloc el 24 de
desembre de 1975 durant la Missa del
Gall. Aleshores el complex parroquial
comptava amb l’església, de planta rectangular, el despatx parroquial i algunes
dependències per a reunions. S’havia previst continuar les obres i construir nous
espais i dependències, com ara la rectoria,
el club de joves (que mentrestant feien
servir locals provisionals), aules de cateTXHVLODFDSHOODGHO6DQWtVVLPLÀQVLWRWXQ
petit bar i una guarderia. El bar no s’arribaria a fer; en canvi la guarderia era una
vella necessitat per a la gent d’una barriada treballadora en què moltes dones s’incorporaven al món laboral. Durant molts
anys la que seria l’escola infantil Joguina va
fer servir els locals parroquials.
Amb el temps es van anar fent successives
ampliacions. La nau de l’església s’engrandí
l’any 1994 amb la capella del Santíssim i el
campanar, que destaca enmig de la plaça
Joan de Borbó. L’estructura de tot el complex, també de l’església, és funcional i
senzilla, sense grans pretensions arquitectòniques, però a la vegada acollidora i lluminosa, ja que la llum natural que entra
SHOVÀQHVWUDOVDGTXLUHL[XQJUDQSURWDJRnisme. El presbiteri està presidit per un
Sant Crist que havia estat de la capella
instal·lada a l’institut Josep Maria
Quadrado. El retrat de Sant Antoni Maria
Claret, beneït pel bisbe Moncadas el 24
d’octubre de 1972, fou donat a la parròquia pels Pares Claretians de Catalunya.
Des de la seva fundació, han presidit la
parròquia els rectors Sebastià Seguí (en
dos períodes diferents), Pere Comella,
Modest Camps, Florenci Sastre, Rafael
Portella i Bosco Martí, l’actual rector. La
petita comunitat de barriada nascuda al
ÀQDOV GHOV DQ\V VHL[DQWD HV FRQYHUWt HQ
parròquia sense deixar de ser comunitat, i
així continua fent camí enmig d’una barriada que no para de créixer.
La informació al dia de la Diòcesi a: www.bisbatdemenorca.com
(GLWD(VJOpVLDGH0HQRUFD'LUHFWRU$QWRQL)XOODQD,PSULPHL[(GLWRULDO0HQRUFD6$0(ZZZELVEDWGHPHQRUFDFRPHPDLOIXOOGRPLQLFDO#JPDLOFRP