Número: EII_33 14/05/1980 - Fundació Rafael Campalans

L'OPINIÓ
socialista
N.° 33-11 època Portaveu del Partit dels Socialites de Catalunya (PSC-PSOE)-40 Ptes.
Canviar la vida
todas las facetas de la vida
social y política.
Solo el reconocimiento de
la lucha de clases permite
fundar el pensamiento y la
acción sobre la profunda
realidad de las cosas, sobre
la base del materialismo. Los
problemas reales se plantean
en el contenido de una relación de fuerzas determinadas
y del conflicto de clases; y
cuales quieran que sean nues-
tros deseos o intereses, cada
uno de nuestros actos y nuestras abstenciones pesan en
favor de una de las fuerzas
en presencia. La clase obrera
mantiene su combate de clase
con un objetivo: el socialismo.
La posición del Partido
que permite escapar a la influencia de la ideología burguesa emplaza al intelectual a plantear en tales casos
este problema: ¿cómo com-
portarnos para ayudar al pro- las contradicciones secunletariado a acabar con la darias, no antagónicas, como
explotación de clase de la por ejemplo las que oprimen
burguesía?. Sólo el análisis en el interior del Partido los
científico y revolucionario diferentes puntos de vista y
de las relaciones de clase nos que es posible resolver por
permite en cada momento la vía de la crítica y de la
orientarnos correctamente antecrítica.
en los problemas políticos
y sociales señalando la contradicción fundamental: la
que opone las clases en la
sociedad presente a escala
A. QUILES
nacional e internacional, y
Jean-Paul Sartre
LA CULTURA NEUTRALIZADA
Jean-Paul Sartre ha muerto; empieza la hora de los homenajes, de
las medallas postumas, del reconocimiento general. De los homenajes sinceros, quizá en silencio,
de los que fueron, en la última
posguerra europea, adolescentes
tocados por el hastio y la desesperación de Antoine Roquentin, entre
los muros de una biblioteca de
provincias; de los homenajes de
cuantos comprendieron que la
auténtica cultura pasa por un insoslayable compromiso en la lucha
por la liberación del hombre; de los
homenajes con algo de agradecimiento de los que en las trincheras
se sabían alentados por una voz
incansable; de los homenajes también de los que creen que la medida
del arte es distinta de la de la realidad y piensan que el gran escritor
de El muro, A puerta cerrada y La
náusea como creador, como artista
que también fue. Pero hay otra
clase de homenajes y conviene no
confundirnos. El homenaje de los
que quieren neutralizar la cultura
y el pensamiento, convertirlos en
materia de diccionario o de callejero, de los que están dispuestos
a conceder todo el mármol y el
laurel necesarios para impedir que
la cultura sea algo vivo, algo que
pueda cambiar la realidad. Los
mismos que sintieron amenazados
sus intereses y su concepción de
la realidad por el autor de El existencialismo es un humanismo, los
que durante su vida pretendieron
atacarle o le ignoraron hoy quieren
L'Opinió Socialista/Maig 1980
que su busto sirva para dar soporte
a sus intereses, a un tipo de cultura
ornamental, bien de consumo totalmente neutralizado
Pero esos homenajes son los que
Jean-Paul Sartre jamás admitió y
hay que recordar que cuando se le
concedió el Premio Nobel, el galardón más codiciado por cualquier
escritor del mundo, lo rechazó y en
la explicación dada por él de ese
rechazo hay una importante lección
de ética cultural. En una entrevista
comentó Sartre que no podía aceptar ese premio porqué llegaba tarde,
porqué lo hubiese necesitado cuando se hallaba comprometido en la
revolución argelina, que entonces
hubiera tenido un sentido y quizás
por eso no se lo dieron. En el momento en que se lo concedían ya
no le servia para nada o acaso para
alimentar una vanidad que no sentía; Jean-Paul Sartre no aceptaría
muchos de los homenajes que hoy
se le tributan, que llegan, como el
Nobel, demasiado tarde o cargados
de aviesas intenciones.
Salvador CLOTAS
27
Canviar la vida
Comentaris personals d'Antoni Lloret
Els propassats dies 10 i 11 d'aquest mes es va
celebrar a Mora d'Ebre un seminari al voltant de
la problemàtica de les centrals nuclears. Per
raons de tancament d'aquest número no podem
fer-nos ressò dels treballs presentats en aquest
seminari. De tota manera, n'hem volgut recollir
un. Es, com diu el seu autor Antoni Lloret, un recull de "comentaris personals sobre la indústria
electronuclear en general i a Catalunya, a la
llum dels esdeveniments de l'Illa de las Tres Millas". Com és sabut, Antoni Lloret fou l'investigador català, enviat per la Generalitat per aconseguir informació de primera mà sobre la fuga radioactiva a Harrisburg. Aquestes són les seves
puntualitzacions:
Es lògic que el què he
après durant el meu viatge
als EUA i els diversos estudis que he realitzat per portar a terme la present enquesta em donin una opinió personal sobre els problemes
electronuclears.
Crec del meu deure manifestar-la de manera que
constitueixi t un petit element aportata la polèmica
suscitada per tots aquest
problemes.
1. Hi ha, efectivamente i
sense cap dubte, un problema tècnic greu, difícil i
complex de les centrals nuclears de potència PWR. La
fusió d'una part dels elements combustibles i la
contaminació radioactiva
fora de la central eren, fins
ara, considerades com a
pràcticament
impossible.
Es ar evident que les especulacions que permetien
d'afirmar-ho eren errònies.
Tots els problemes de seguretat, interiors i exteriors
hauran d'ésser revisats a
fons si hom vol assolir un
mínim de seguretat, en el
cas de que això sigui possible.
2. No es tracta d'un accident particular al sistema
Babcock and Wilcox. Un tipus similar d'accident po-
28
dia haver-se produït en una
central Westinghouse. La
seguretat de qüestions tan
importants com el sistema
de refrigeració d'urgència
(ECCS) i el funcionament
del circuit secundari semblen netament insuficients
en tots els tipus de PWR.
Ara com ara, la tecnologia de les centrals amb
reactors PWR, malgrat les
grans diferències que hi pugui haver entre els diferents models, no pot ésser
considerada suficientment
fiable.
3. Més problemes plantegen les centrals exportades, les quals no són ni tant
sols comprovades per la
NCR americana. La seguretat, els tipus de solucions i
de materials proposats han
d'ésser examinats i acceptats per la companyia compradora o per l'estat comprador. He sabut també
(Pollard) que les empreses
constructores solen enviar
a l'estranger elements no
provats per la NCR amb la
intenció d'experimentar-los
així o fins i tot per fer l'estalvi conseqüent.
En tot cas, la compra
d'una central americana
exigeix del país comprador
una infraestructura consi-
derable, competent i eficaç per arribar a un cert nivell de seguretat. Sense
l'existència d'aquesta estructura hom té el dret de
posar fortament en dubte
un mínim de seguretat en
la central en qüestió.
4. L'existència d'una infraestructura tècnica i científica competent, eficaç i
ben equipada, és absolutament necessària si hom
pretén prosseguir una industrialització electronuclear. Al seu càrrec hi haurien, entre altres les autoritzacions i els controls de
les construccions, l'estudi
de la validesa de les solucions tècniques proposades, els controls de fuites
radioactives i els impactes
ecològics en funcionament
normal i les intervencions
en cas d'accident, a fi de
preservar al màxim la població i l'ecologia. S'ha de
fer notar, pel que fa a l'ecologia, que la preservació
d'una possible contaminació de l'aigua, és un problema particularment important quan es tracta d'un
país on, Catalunya, la manca d'aigua pot representar
en el futur un problema tan
o més considerable que el
de la manca d'energia.
Aquesta infraestructura
hauria d'estar en tot cas
completament deslligada
de les companyies elèctriques i controlada per nosaltres mateixos.
Avui l'Estat espanyol, i
encara més Catalunya està
molt lluny de disposar
d'una tal infraestructura.
Sofrim d'una política en la
qual durant molts anys s'ha
menyspreat la recerca.
Hom sap molt bé que el
mèrit fonamental de la recerca no és únicament el
d'augmentar els coneixements i contribuir a la innovació, sinó de formar gent
susceptible de dur a terme
les realitzacions més modernes. Es el que hom anomena el factor humà.
5. Sembla evident que
l'estalvi en matèria electronuclear es avui dia un sinònim d'inseguretat. En efecte, el més petit estalvi pot
representar un augment del
perill d'una manera incalculable. Exemple: la NCR
havia aconsellat que els
controls de les operacions
de les centrals fossin àmpliament
informatitzats.
Les companyies constructores van oposar-s'hi per
raons econòmiques. La
NCR va deixar fer. Avui
aquest estalvi es paga amb
els centenar de milions de
dòlars que costarà l'acri-
L'Opinió Socialista/Maig 1980
Canviar la vida
dent de Harrisburg. Aquesta és una experiència explicada per Pollard de quan
treballava a la NRC.
L'augment de la seguretat nucíear necessita doncs,
inevitablement, inversions
importants, molt més importants que les que fins
ara han estat acordades en
l'Estat espanyol.I no solament això, sinó que també
necessita un temps considerable per assegurar una
formació d'alt nivell als
tècnics de les centrals, per
formar les comissions de
control i que esdevinguin
eficaces. Aquestes coses
no són fàcils i no poden ser
improvisades. En realitat és
el preu del nuclear. Les
companyies elèctriques no
podran suportar aquest
pes. Serà un esforç que
s'haurà de demanar a la societat i aquí s'entra en el
terreny polític. El desenvolupament de la indústria
electronuclear és doncs
una qüestió política.
El nuclear només pot desenvolupar-se si la societat
està convençuda que és segur, que és necessari i si està disposada a suportar
l'esforç que el nuclear exigeix.
Dins el context polític,
sembla natural que, si ens
trobem abocats a fer aquest
gran esforç econòmic, volguem la seguretat d'aplicarlo a la millor de les solucions possibles i que examinem si no fóra més convenient que ens decantéssim
per les solucions no perilloses, de l'energia solar o
d'altres. Per esperar que
aquestes energies hagin
arribat al nivell suficient
de desenvolupament tecnològic i industrial encara
tenim
—potser
durant
quinze anys — , no ho oblidéssim, el petroli, el gas i
el carbó, que, per molts inconvenients econòmics i
polítics que presentin, podrien ésser una solució
d'espera més avantatjosa,
més econòmica i més segura que la nuclear. En tot
cas, és ben evident que no
té sentit tractar el proble-
ma de l'energia nuclear tot
soJ. Es només un capítol de
la política energètica.
Però entrem aquí en el
vertader debat, el de l'energia en general i això mereixeria un estudi més aprofondit que surt de l'àmbit
del present informe.
6. En aquest informe he
tractat únicament problemes referents a situacions
provocades per accidents.
Cal no oblidar que la indústria electronuclear planteja
problemes greus fins i tot
en un funcionament normal. Recordi's, per exemple, el difícil i no resolt problema de les deixalles radioactives.
7. Per a Catalunya el problema de l'energia és un
dels problemes fonamentals, profundament correlacionai amb el del seu desig d'autonomia.
Cal tenir consciència
que un accident nuclear a
Catalunya
representaria
una forta intervenció estatal, atès l'estat de feblesa
en què es trobaria per fer
front a aquest problema.
Catalunya hauria de comptar amb prou personalitat
jurídica i tècnica per contribuir a solucionar el problema de l'energia.
La Generalitat necessitaria organitzar amb urgència una "comissió d'estudis
de l'energia" que li permetrés de trobar i d'articular
solucions adaptables al
context català i que en un
futur evolucionés cap un
"Institut català de recerca
i desenvolupament de l'energia" que tindria l'ambició
de contribuir d'una manera
pràctica al desenvolupament industrial alhora que
permetria, per primera vegada, una recerca catalana
en aquest domini de tanta
importància.
La proposada "Comissió
d'estudis de l'energia" hauria d'ocupar-se dels problemes nuclears, tal com han
estat exposats en l'apartat
4) a través d'una sub-comissió nuclear.
Antoni LLORET
EL NINO DE ARGENTINA
No vamos a entrar en millones a la hora de criticar el
fichaje de Maradona por el
F.C. Barcelona... hay cosas
más serias.
Por un lado habrán de considerarse las posibles reacciones en contra de las feministas al conocer los términos
de su seguro: 1.000 millones
de pesetas por si algo le pasa
a Dieguito, mientras el sexsimbol yankee del momento
Bo Derek sólo se cotiza en
800 millones. Y eso que en el
contrato de "Pelusa" no entran
las 40.000 pesetas que cuestan las 6 horas largas de peluquería para hacerse los tirabuzones de la maderita. Cuando Marlene Dietrich se aseguró las piernas hace unos
cuantos decenios el mundo
se estremeció y ahora apenas
hacemos caso al seguro de
la Derek o al importe de
L'Opinió Socialista/Maig 1980
"Chiquilín". Los del PSUC sí
se han pronunciado al respecto y han hecho bien,
pero los socios del Barça que
son ochenta y van a ser cien
mil, lo que quieren es espectáculo y Núñez está dispuesto a dárselo al precio
que sea. Aunque el esquinado
presidente está seguro de
que sólo se trata de una inversión y que lo rentabilizará
hasta sacarle al tema 1.200
millones de pesetas.
Hace unos días Próspero
Cònsoli el presidente del Argentinos Juniors hablaba de
lo bonito que hubiera sido
aparear a los padres de Maradona y Kempes para sacar
así una raza futbolística argentina de auténtica sangre.
"Los niños de Brasil" podría
acabar de explicar el argumento a Núñez y éste podría
hacerle el encargo a Min-
guella para crear una plantación de cracks argentinos
en La Masía. Afortunadamente
el Dr. Frankenstein ya no está
de moda, porque a lo peor
Cònsoli podría llegar a sugerir
a Núñez construir en cualquier esquina una fábrica de '
futbolistas: se coge el cuerpo
de Kempes, la cabeza de
Santillana, el cerebro de
Cruyff, las piernas de Migueli,
el-coraje de Carrete, los reflejos de Arkonada, el chut
de Quiñi, la cara de Zuviría
y la entrega de Clares y tenemos al futbolista ideal que
acoplado por el españolista
Dr. Rocosa podría ser la encarnación del futbolista del
futuro. Esto sería más barato
que fichar a Maradona y
casando al "monstruo" con
la señora madre de Guruceta
tendríamos futbolistas a peseta.
EL LIBERO COJUELO
Casi seisciento&l^lfyfespqe
pesetas costarar* Marao&fl,
Y dice Nufìà&ìue sale brutti.
Hemeroteca
NADA DE
COMPROMISO
HISTÓRICO
De la revista "Faire", mensual, por el socialismo y la autogestión. París.
Si relanzan la unión nacional, a los socialistas no
les queda otra salida, estima Gilles Martinet, que reforzar su propia línea, oponiendo el rigor de la izquierda a la austeridad de
la derecha.
Durante cinco años, de
1972 a 1977, todo parecía
relativamente
claro en
Francia. Por un lado, la derecha en el poder; por el
otro, la izquierda reunida
en una coalición cada vez
más fuerte.
Las elecciones legislativas de 1973, la elección
presidencial de 1974, las
elecciones municipales de
1977, iban marcando las
etapas de la conquista de
una mayoría electoral. Entonces la desconfianza se
introdujo en los dos campos: lo cual no fue obstáculo para que la derecha
mantuviera su poder, pero
comprometió las oportunidades de la izquierda. 1978
fue un año de retrocesos.
Pero han tenido que pasar
todavía largos meses para
que nos diéramos cuenta
de hasta qué punto son profundas las escisiones a un
lado y a otro y para medir
las consecuencias de esta
situación.
Indudablemente, en el
país hay todavía una izquierda y una derecha. Pero, entre las dos coaliciones que
no se reencuentran hasta la
segunda vuelta del escrutinio, la masa de gentes flotantes, dudosas, inseguras
se ha ensanchado considerablemente. Las luchas que
oponen los comunistas a
30
los socialistas, los gaullistas a los giscardianos han
acabado por crear un clima
de desencanto y de escepticismo comparable al que
reinaba en los últimos tiempos de la IV República. Y
no nos equivoquemos: este
clima, hoy como ayer, puede conducir a esta masa vacilante a inclinarse a la derecha.
El riesgo es tanto mayor
en cuanto que la crisis económica dura y se profundiza y que este fenómeno
crea unas necesidades de
seguridad que la derecha
sabe aprovechar, generalmente, mejor que la izquierda. El retroceso de ésta no
es, por otra parte, un fenómeno específicamente francés. Afecta a la mayor parte de los países europeos.
¿Cómo responder a esta
situación y a las amenazas
que entraña? Hay dos vías
posibles.
La primera es esencialmente táctica. Se trata, para los socialistas, de llevar
a ¡os comunistas a renovar
la alianza, creando al mismo tiempo las condiciones
de una ampliación de esta
alianza a una ancha fracción del gaullismo. Estos
dos objetivos no son, en
principio, contradictorios,
en la medida en que la verdadera estrategia del Partido Comunista es la de "la
unión del pueblo de Francia", dicho de otra manera,
de un "compromiso histórico" a la francesa.
En el plano de la aritmética, la combinación puede
teóricamente dar una ma-
yoría electoral, pero, ¿v en
la realidad concreta? ¿Cómo reunir unas corrientes
tan diferentes y sobre qué,,
programa? O se llega a una
simple lista de los noes, y
ya se vio el resultado de esto en 1962, o se pone en
pie una plataforma semidirigista,
seminacionalista
que implica el abandono
de las ambiciones sociales
y europeas del Partido Socialista.
Pero, ¿quién suscribiría
una plataforma tal? Los comunistas no tienen ningún
interés por cambiar de actitud ante 1981. Sin duda,
la perspectiva de una "con-
vergencia" con los gaullistas les agrada, pero no lo
manifestarán mientras no
hayan alcanzado su principal objetivo, el "reequilibramiento" de fuerzas entre el Partido Comunista y
el Partido Socialista. Esta
operación les obliga a situarse sin cesar "a la izquierda" del Partido Socialista.
Aceptar abiertamente el
principio de la "convergencia"
comprometería la
ofensiva que no cesan de
lanzar contra los socialistas.
Resta entonces sólo Chirac y el RPR. Es de este lado que han procedido, efec-
L'Opinió Socialista/Maig 1980
Hemeroteca
tivamente, Ias aperturas y
las llamadas. ¿Es esto serio? En un sentido, sí. El
RPR ve descender su influencia en el país. El giscardismo lo apaga lentamente.
Si espera pasivamente la
ocasión de 1981, se arriesga a perderlo todo. Su agitación se debe a esto. Y
quizás llegará un momento
en el que no podrá contentarse con moverse, en que
tendrá que jugárselo todo.
No excluyo ninguna posibilidad y veo claramente
que Chirac tiene dos ases
en la manga. Pero la hipótesis de una crisis gubernamental, que se podría dar
durante el año 1980, no
puede ser excluida.
Pero entonces, ¿qué pasaría? Una alianza socialistas-gaullistas sin los comunistas es impensable para
los socialistas. Pero una
alianza comunistas-socialistas-RPR llevaría hacia el
giscardismo la aplastante
mayoría del electorado
gaullista. Y ya hemos visto
que, de todas maneras, los
comunistas no concluirían
una alianza como la descrita antes de haber reducido
la influencia del Partido
Socialista.
La vía existe pero conduce aun impasse.Queda entonces la segunda vía: la
que llevaría a los socialistas a desarrollar, de aquí a
1981, una línea autónoma
susceptible de atraer hacia
ellos a una gran parte de
los vacilantes. Esto no conllevaría en absoluto el
abandono de la perspectiva de una transformación
profunda de la sociedad
francesa. Al contrario. Pero
implica que este objetivo
sea adaptado a las nuevas
realidades creadas por la
crisis. Es absurdo pensar en
una rápida vuelta al anterior crecimiento teniendo
en cuenta que en todos los
países, empezando por la
URSS, se hacen previsiones
sobre unas tasas de desarrollo que son la mitad de
las de los años sesenta. El
L'Opinió Socialista/Maig 1980
Chirac y Mitterrand, evidentemente dos posiciones contrapuestas.
país está dispuesto a entender un lenguaje de verdad.
A la austeridad de la derecha hay que pponer el rigor
de la izquierda sin cj¡s¡mular las dificultades que hay
que sobrellevar y la amplitud del esfuerzo que hay
que llevar a cabo.
Evidentemente, una política semejante comporta
unos peligros. La influencia
que se gana por un lado se
puede perder por el otro, y
la división de la izquierda
puede verse acrecentada
si, en el mismo seno de las
masaspopulares,se oponen
aquéllos que creen en la
necesidad del rigor y aquéllos que, por razones perfectamente comprensibles,
lo rechazan. Tampoco la
línea autónoma debe dejar
de ser una línea unitaria en
el verdadero sentido de la
palabra, es decir, una línea
capaz de hacer realidad la
cohesión de las fuerzas populares, cuya diversidad es
evidente. Esto significa que
no se abandona nunca la
voluntad de unión, pero
quese reconstituye en primer lugar la unidad de los
socialistas. No la unidad
táctica, la simple convivencia de las tendencias y los
clanes, sino la unidad sobre
una línea, sobre un programa y sobre unos hombres.
¿Es esto posible? Lo deseo, pues si no lo fuera temería mucho por el futuro
inmediato del socialismo
francés
Gilles MARTINET
31
Partit viu
JORNADES DE POLÍTICA MUNICIPAL
La Secretaria de Política Municipal va organitzar
els dies 3 i 4 de Maig unes ¡ornades per a fer un
balanç del primer any dels-ajuntaments democràtics i de la gestió socialista.
CONFERENCIES
A VALLDOREIX
La Secretaria de Formació va organitzar a Valldoreix, un cicle de
conferències sobre la nostra política al Parlament de Catalunya.
L'Ooinin Sori,ilist.i/M^ip 1980
Editorial
ELS SOCIALISTES A L'OPOSICIÓ
LS resultats electorals del 20-M han estat ja analitzats i hauran d'ésser-ho
més i amb més profunditat, particularment per als partits nacionals dels
treballadors. Suposaran sens dupte un canvi en la correlació electoral de
forces que expressaren anteriorment consultes.
Cert és, malgrat això, què hipotèticament era possible pensar en una aliança
majoritària per a governar Catalunya que englobés les forces parlamentàries
situades a l'esquerra de l'espectre parlamentari nacional (PSC, PSUC i ERC). Però
no ho és menys que les contradiccions més recents i, en especial l'actitut anticomunista de l'Esquerra, invalidaven qualsevol proposta en aquest sentit, que a
més es podia interpretar com una acció dirigida a tergiversar el sentit majoritari
del vot (vot de dretes, naturalment) dirigit a CiU i al seu candidat a la Presidència
de la Generalitat.
Aquestes consideracions bàsiques van decidir al PSC (PSC-PSOE) a situar-se
com a primer partit de l'oposició al govern de la Generalitat. Una oposició que
pretén afrontar de manera rigurosa i amb decidit esforç la consecució de diversos
objectius confluents:
Primer: Construir Catalunya. La Catalunya autònoma de la Constitució i de
l'Estatut en la perspectiva immediata de fiançament de l'Estat democràtic de les
autonomies i en el camí cap a la federalització. Els socialistes ens responsabilitzarem d'aquest objectiu des de l'oposició: l'objectiu d'institucionalitzar políticament Catalunya, de dotar de contingut les seves institucions, de descentralitzar
el poder polític a les comarques, etc. Però no acceptarem corresponsabilitzar-nos
amb el Govern. Aquest té una responsabilitat. Nosaltres assumim autònomament
la nostra, en tot allò que sigui coincident amb la governamental i en tot allò que
la contradigui. La nostra tasca serà sempre d'impuls i de control, mai d'obstrucció.
Segon: Explicitar davant del poble de Catalunya que efectivament existeixen
alternatives en la democràcia. No tant alternatives de govern o (en inconecta
utilització) de poder, no tant d'homes i equips, com fonamentalment de projectes
per a la construcció nacional de Catalunya. Els socialistes impulsarem el projecte
nacional dels treballadors concretat en el nostre programa i en l'expressió de la
Catalunya nova, com alternativa proposta de la burguesia nacional que té la seva
expressió en l'actual govern de la Generalitat.
Tercer: Exigir de les institucions de la Generalitat la dedicació permanent i
preferent a afrontar els greus problemes que avui afecten als treballadors i a la
majoria del poble en tots llurs aspectes, els econòmics, els socials, els culturals, etc.
Quart: Crear les condicions que permitin diluir al màxim les contradiccions
que actualment apareixen per una forma de govern amb hegemonia socialista i
majoria dels traballadors.
Resumint, l'oposició socialista vol ésser i serà una oposició amb responsabilitat pròpia en la defensa de Catalunya, de les seves institucions, de la seva tradició i del seu present i amb una alternativa pròpia al govern de Catalunya: l'alternativa del projecte nacional dels treballadors.
E
li
ÏTV_hj
PSC
(PSC-PSOE)
L'OPINIÓ SOCIALISTA
Portaveu del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
c/. Canuda n.° 26,1 er . Tel. 301 75 99
Direcció: Rosario Ros
Redacció:
Josep Manuel Campillo / Albert Musons / Rafael Manzano / Xavier Capdevila / Carmel Rosa /
Josep M a García / Elisenda Yll.
Fotògrafs: Tomi Sócias / Silvia T. Colmenero
Correcció: Marta Hernández i Pibernat.
Compaginació: Ignasi Agustí
Impressió: Comunicación Editorial, S.A
D L : B-33903
L'Opinió Socialista/Maig 1980
Editorial
LOS SOCIALISTAS A LA OPOSICIÓN
L
OS resultados electorales del 20-M ya han sido analizados y deberán
serlo más y más en profundidad, particularmente por los partidos nacionales de los trabajadores. Supusieron sin duda un cambio en la correlación electoral de fuerzas que expresaron anteriores consultas.
Es cierto que, pese a ello, hipotéticamente era posible pensar en una alianza
mayoritaria para gobernar Catalunya que abarcara las fuerzas parlamentarias situadas a la izquierda del espectro parlamentario nacional (PSC, PSUC
y ERC). Pero no lo es menos que las contradicciones más recientes y, en especial, la actitud anti comunista de Esquerra, invalidaban cualquier propuesta
en tal sentido, que podía interpretarse además como.una acción dirigida a
tergiversar el sentido mayoritario del voto (voto de derechas, naturalmente)
dirigido a CiU y a su candidato a la Presidencia de la Generalitat.
Estas consideraciones básicas decidieron al PSC (PSC-PSOE) a situarse como
primer partido de la oposición al gobierno de la Generalitat. Una oposición
que pretende afrontar con rigor y decidido esfuerzo la consecución de
diversos objetivos conf luyentes:
Primero: Construir Catalunya. La Catalunya autónoma de la Constitución
y del Estatuto en la perspectiva inmediata del afianzamiento del Estado
democrático de las autonomías y en el camino hacia la federalización. Los
socialistas nos responsabilizaremos de ese objetivo desde la oposición: el
objetivo de institucionalizar políticamente Catalunya, de dotar de contenido
sus instituciones, de descentralizar el poder político a las comarcas, etc.
Pero no aceptaremos corresponsabilizarnos con el Gobierno. Este tiene una
responsabilidad. Nosotros asumimos autónomamente la nuestra, en lo que
sea coincidente con la gubernamental y en lo que la contradiga. Nuestra
tarea será siempre de impulso y control, nunca de obstrucción.
Segundo: Explicitar ante el pueblo de Catalunya que efectivamente existen
alternativas en la democracia. No tanto alternativas de gobierno o (en ¡nconecta utilización) de poder, no tanto de hombres y equipos, como fundamentalmente de proyectos para la construcción nacional de Catalunya. Los
socialistas impulsaremos el proyecto nacional de los trabajadores concretado
en nuestro programa y en la expresión de la Catalunya nueva, como alternativa a la propuesta de la burguesía nacional que tiene su expresión en el
actual gobierno de la Generalitat.
Tercero: Exigir de las instituciones de la Generalitat la dedicación permanente y preferente a afrontar los graves problemas que hoy afectan a los
trabajadores y a la mayoría del pueblo en todos sus aspectos, los económicos,
los sociales, los culturales, etc.
Cuarto: Crear las condiciones que permitan diluir al máximo las contradicciones que actualmente aparecen por una fórmula de gobierno con hegemonía socialista y mayoría de los trabajadores.
En suma, la oposición socialista quiere ser y será una oposición con responsabilidad propia en la defensa de Catalunya, de sus instituciones, de su
tradición y de su presente y con una alternativa propia al gobierno de Catalunya: la alternativa del proyecto nacional de los trabajadores.
L'Opinió Socialista/Maig 1980
-Opinions a L'Opinió
hem de ser la primera força
del nacionalisme a Catalunya,
perquè d'una vegada i per
sempre s'acabi la falsa conCompanys de L'Opinió:
cepció que si el nacionalisme
no és burgès i de dreta és
En primer lloc vull felici- menys nacionalisme.
tar-nos col·lectivament si és
Hem de partir de la realitat
cert, com sembla, que defien
què vivim i tocar de peus
nitivament el Partit tindrà
de nou cada quinze dies el a terra. Estem en un Estat i
en un context internacional
seu portaveu al carrer.
que no permet fantàstics proEl motiu d'aquesta carta jectes de col·locar pals fronés que jo també vull dir la terers allà on canvia la llenmeva sobre aquest desastre gua, projectes que sovint Minelectoral que ha estat per als den amb la inconsciència o
socialistes de Catalunya el l'infantilisme. Ens convé una
20-M.
coordinació amb els sociaS'han fet moltes declara- listes de l'Estat i una presèncions, oficials o no, donant cia en els seus òrgans de direcla culpa a la crisi econòmica, ció, perquè la seva política
a la campanya del Foment, ha d'estar d'acord amb els
al clima de por potenciat per interessos dels socialistes a
la dreta, etc. També s'ha dit Catalunya i per una acció
— molt de passada— que coordinada al Parlament de
part de l'electorat socialista Madrid d'on depèn, i en molt,
ha votat aquest cop Esquerra la reconstrucció de CataRepublicana. I això per què? lunya. Però aquesta coordiDoncs perquè el nostre partit nació l'hem de fer partint del
tenia un fort tros de l'electo- fet que som un partit sobirà,
rat nacionalista d'esquerres, que no som una federació
del qual, cada cop en queda regional d'un partit central,
menys i això s'ha vist clar: en sinó que som un partit lliure
les eleccions al nostre Parla- que en virtut d'aquesta lliberment, en les primeres elec- tat decideix establir vincles
cions estrictament catalanes amb els altres partits sociaque s'han produït, el PSC perd listes i, en primer lloc, amb
la seva hegemonia a Cata- el Partit Socialista Obrer Eslunya i guanya la dreta, una panyol.
dreta revestida d'un "nacioEls socialistes catalans, i
nalisme" conjuntural que no això no ho pot negar ningú,
és, ni de bon tros, el que ha som solidaris, som federalistes
de portar-nos a un autèntic i som internacionalistes, però
alliberament nacional i social. això no priva que fem el nosERC s'ha engrandit de vots tre projecte polític propi, el
socialistes, i també, en menys socialisme català, com a parproporció, els Nacionalistes tit sobirà, no només en la
d'Esquerra han tret profit del teoria, sinó en la pràctica
greu descens de vots dels so- diària. I cal que portem una
cialistes. I això és molt greu política nacionalista realista
perquè l'autèntic nacionalisme i d'avenç, però que sapiguem
d'esquerra (perquè si no és explicar aquesta política de
d'esquerra no és nacionalis- cada dia, el perquè*de les
me), l'única política correcta renúncies temporals i de les
de reconstrucció i allibera- realitzacions concretes, sense
ment nacional del nostre país, triomfalismes que no duen
només serà possible si passa enlloc més que a justificacions
pel Partit dels Socialistes de de baixa qualitat.
Catalunya.
Hem de dir ben clar perquè
Cal que tinguem molt clar ara convé o hem fet això i no
que no solament hem de ser allò altre. I, alhora, hem de
la primera força política dels deixar molt clar quina és la
treballadors, sinó que també nostra posició, el nostre pro-
SOM UN PARTIT
NACIONALISTA
jecte de futur," là nostra ideologia, sobre qüestions tan
importants com el dret a
l'autodeterminació o la unitat
lingüística, cultural i històrica
dels Països Catalans.
El Partit dels Socialistes de
Catalunya ha d'ésser el partit
dels treballadors i dels nacionalistes de Catalunya i cal
dir-ho clar.
[J. Torras
¿IREMOS O NO
A MOSCÚ?
Sr. Director:
Veo que ya ha empezado
la campaña publicitaria de
las Olimpiadas de Moscú
1980 y todavía no sabemos
seguro si los atletas catalanes
y españoles asistirán o no.
Cárter lo tiene muy claro
y el Comité Olímpico Norteamericano ya ha confirmado que los yanquis no van
a ir. El motivo está claro también: la invasión soviética en
Afganistán. Su campaña de
extensión del boicot va hallando eco en algunos países;
últimamente he leído que incluso la comunista China Popular ha hecho caso de los
USA y poco ha tardado a
condenar los Juegos de sus
ex-camaradas a cambio de
unas coca-colas y unos winstons.
La postura americana es
"de lo más comprensible".
Los rusos no tienen derecho
a gozar de un espectáculo tan
propagandístico como son
las Olimpiadas (retransmitidas
a millones de fabulosos televisores en color) porque se
les ha ocurrido meter sus
tanques en suelo afgano y eso
del imperialismo soviético
es condenable, así que el
boicot olímpico tiene que
ser mundial. El imperialismo
americano, militar o ideológico, es otra cosa y las invasiones a Viet-Nam o las intervenciones constantes en las
repúblicas bananeras del Cono
Sur nunca han tenido nada
que ver con el apartídismo,
el neutralismo y la hermandad entre los hombres y las
naciones que preside el espíritu de los Juegos Olímpicos.
Aquí nadie dice, sin embargo, ni pío. Aparte de Samaranch, que sus intereses
tendrá para defender la celebración de los juegos, y de
los atletas que han dicho que
piensan ir, o sino que los indemnicen, ningún organismo
responsable ha dicho cuál
será la postura definitiva del
Estado español sobre las Olimpiadas.
La postura del PSC tampoco
está muy clara. Al menos yo
no he leído ningún comunicado del Partido pronunciándose.
A.R.D.
SUBSCRIVIU-VOS
A L'OPINIÓ SOCIALISTA
CANUDA, 26,1er
Subcripció anual 800 Ptes.
(24 números)
Subscripció semestral 400 Ptes.
Nom
Adreça
Població
:
>
D.P
'
Forma de pagament: Taló bancari o contra reembors
L'Opinió Socialista/Maig 1980^
-Opinions a l'Opinió
¿VUELVEN LAS
GUERRAS
COLONIALES?
El ministro de Asuntos Exteriores acaba de lanzarse un
"farol" diplomático entablando conversaciones con
su colega británico en torno
al eterno tema del conflicto
anglo-español: el peñón de
Gibraltar, pero no solo el pedrusco, sinó uno de los puntos
claves, estratégicamente hablando, del tráfico internacional entre el Atlántico y el
Mediterráneo, entre Europa
y África. Es lógico que los ingleses se muestren y se hayan
mostrado siempre reacios a
"devolvernos" el Peñón. Y,
hasta cierto punto, es lógico
que España nunca haya insistido demasiado en reivindicar lo que algunos intencionadamente han calificado de
"última colonia" en territorio
europeo. Y digo que es lógico,
porque Gibraltar no es históricamente el trofeo de una
batalla de conquista de los
ingleses sobre los hispanos,
sino que Gibraltar fue un regalo de la corona española a
la corona inglesa fruto de
extrañas concesiones y pactos,
pero al fin y al cabo un regalo
y ya se sabe que "Santa Rita,
Rita,...". Sólo con estos antecedentes históricos, uno
puede entender los éxitos
eternos de nuestra diplomacia y se hace más comprensible el sino de don Marcelino
Oreja.
verja, anunciada para dentro
de poco, viene la "devolución" del Peñón, con todos
los estatutos de autonomía
o de dependencia que convengan, un viejo asunto resurgirá con intención de resoluciones definitivas. La reivincidicación de Ceuta y Melilla por parte de Marruecos,
para que el control estratégico del estrecho no esté
exclusivamente en manos españolas. De hecho, desde
hace tiempo que Hasan ya
va Janzando los primeros
cohetes del castillo de artificio que está preparando
.para cuando llegue el momento. Si llega a convenirse
que Gibraltar es una colonia
británica en territorio español, ¿cómo podrá justificarse
que Ceuta y Melilla no son
colonias españolas en territorio marroquí? Sería conveniente que nuestros especialistas en asuntos exteriores se olvidaran por una vez
de sus tristes antecesores y
se plantearan seriamente el
problema las llamadas "plazas de soberanía", paralelamente al trato del tema de
Gibraltar. De lo contrario,
sería muy lamentable que,
en nombre de no se sabe que
intereses nunca justificados,
se repitieran en Ceuta y Melilla actitudes descolonizadoras tan bochornosas como
la realizada por el agónico
régimen del general Franco
con el Sahara. Las guerras
coloniales para preservar el
"glorioso imperio español"
ya han pasado a la historia.
»
Gibraltar es tan poco reivindicable como Filipinas o
Cuba. Otra cosa será que los
ingleses por nuevos intereses
diplomáticos o a cambio de
quien sabe que concesiones,
accedan a establecer una
cesión formal del territorio,
garantizando el mantenimiento de sus intereses en la zona,
con algún estatus pareceido
al de la cercana base de Rota
con respeto de los americanos.
Si tras la abertura de la
L'Opinió Socialista/Maig 1980
Tomás RIBAS
"SE VE, SE VE",
LATELEESD'UCD
Amics:
Durant la passada campanya electoral hem pogut
constatar l'ús que descaradament ha fet el senyor Suárez d'un servei estatatàl per
uns fins absolutament privats.
Em refereixo a la campanya
gratuïta que s'ha montât a la
televisió a favor d'UCD en
les eleccions al Parlament
de Catalunya, amb motius
qualssevol (visites de ministres, calçotades del señor
presidente, etc.).
Llegeixo, per altra banda,
que els socialistes han presentat una querella criminal
contra RTVE perquè els comptes no estan gens clars; hi ha
denúncies de malversament
de fons però ningú no aclareix res. Mentre, la UCD, com
un bon empresari que veu
atacada una de les seves filials, surt dient que tot són
falses maniobres propagandístiques dels socialistes.
Finalment, s'aprova l'estatut de ràdio i televisió i encara és l'hora que s'hagin
constituït els organismes de
control parlamentari que
facin de la televisió un servei
estatal controlat pel conjunt
de representants dels ciutadans d'aquest Estat.
Em tingut, recentment, altres exemples d'aquest ús
insdiscriminat que fa la UCD
dels principals mitjans de
comunicació social. La campanya per l'abstenció en el
referèndum andalús va estar
plena també de les manio-
bres més subtils de manipulació dels mitjans, tan a la
televisió com a la ràdio, mitjà
aquest darrer del qual no
se'n parla massa però que
cal saber està controlada per
grans monopolis amb vinculacions governamentals, a
part, clar, de les emisores de
l'anomenada "Radio Nacional de España".
Amb motiu de la constitució de la nova Generalitat
estatutària, es parla ara molt
del tercer canal i d'aconsseguir una televisió catalana,
al servei de les nostres institucions recuperades. Crec que
això és urgent i fonamental
per a consolidar la nostra
autonomia doncs, com s'ha
dit moltes vegades, sense una
televisió democràtica no hi
ha democràcia i sense una
televisió autònoma i catalana
no hi ha autonomia a Catalunya. Això però no vol dir
que amb la reivindicació del
tercer canal que ens garanteix l'Estatut ens faci oblidar
la necessitat imperiosa de
democratitzar plenament els
canals estatals de la televisió,
que, no oblidem, són els que
tenen més audiència i, sobretot el primer, els que continuaran tenint-la durant molts
anys, és a dir els principals
canals de persuasió i alienació que té el govern i que,
algun dia, el més aviat possible, han de convertir-se en
els principals mitjans d'informació objectiva i clara
que tingui el ciutadà per a
satisfer un dels seus drets
principals.
. ^Companys: Us preguem que les cartes ens
les adreceu escrites a màquina, a doble
espai i feu constar el vostre nom i adreça,
així com una foto de carnet si voleu fer-vos
conèixer.
L'OPINIÓ l'hem de fer amb les opinions
de tots. Escriviu!
Lluís MEDINA
Internacional
DESPUES DE TITO, LAS INSTITUCIONES
plantean al Estado Federal instituciones autogestionaun problema de equilibrio das, en todos los niveles y en
económico, agravado por la todos los sectores de la vida
situación privilegiada de cier- pública, con la Liga de los
tos lugares como las orillas Comunistas que detenta el
de Croacia o la región de los monopolio de la orientación
bosques y lagos de Eslovenia. política, atenuado, por cierEsto, unido al fuerte nacio- to, y flexible, pero no menos
nalismo croata o a la "cues- real: Este partido descentratión" macedonia lleva en de- lizado, que goza en cada reterminadas ocasiones a la in- pública, de una amplia autotervención de lo que podría- nomía de gestión, coincide
mos llamar "poder central", con la organización del Estamuy discreto en tiempos do Federal.
normales, pero de indiscutible eficacia cuando la ten- El Luterò de Moscú
Pese al esfuerzo realizado sión sube demasiadas atmósen favor de las Repúblicas feras: la Liga de los ComunisEl federalismo formal de
más desposeídas, a base de tas y el Ejército.
tipo soviético se hace real
transferencias de ingresos,
tras la ruptura con la URSS,
no se puede olvidar que deEste régimen es dual Des- consumada en 1948. La autoterminadas zonas del pais cansa en la coexistencia de gestión toma forma solo a
Hace algún tiempo, en este lugar, se oyó la
voz de Santiago Carrillo que preguntaba desde
París: "y después de Franco qué?. El guante lo recogió el profesor Fueyo Alvarez en aquellos retiros espirituales del Régimen en Peníscola: "después de Franco, las Instituciones". Casi la misma
pregunta se planteaba en las cancillerías occidentales hace unos meses cuando el Presidente
yugoslavo Josif Broz, Tito, caía en su larga enfermedad: ¿después de Tito qué?. Y desde el interior del país la contestación fue exactamente la
misma: "Después de Tito, las Instituciones".
En cualquier caso, queda
claro con el ejemplo español
que no siempre los poseedores de carnet de profeta aciertan. Y no solamente en nuestro caso; numerosos precedentes han demostrado que
las sucesiones no dependen
de los que se van sino de la
correlación de fuerzas que
se.establece tras su desaparición. Así sucedió después
de Lenin, de Stalin, de Mao...
Sin embargo, por la manera
en que se presenta el cambio
en Yugoslavia, se desprende
la impresión de una gran serenidad; de que en Yugoslavia a Tito le sucederán las
Instituciones.
No obstante, el sistema
yugoslavo es tan original en
el plano económico y político como para que pueda sobrevivir absolutamente intacto a la desaparación de
una figura histórica que ha
sabido -mantener durante
cuarenta años un equilibrio
a menudo difícil entre la
autogestión y los sistemas
occidentales, entre las corrientes del partido, entre las
nacionalidades ricas y pobres. Y todo ello, supeditado
a las exigencias del Estado
Federal. En efecto, Yugoslavia está formada por seis repúblicas federadas: Servia,
Bosnia, Herzegovina, Montenegro, Croacia, Eslovenia y
Macedònia. Y por si esto fuera poco cuenta con dos territorios autónomos: Kosovo y
Voivodina.
EL EJERCITO, ¿EL GRAN MUDO?
Con un origen militar, la guerrilla
partisana, el actual régimen político
yugoslavo no puede considerarse, sin
embargo, como un sistema dominado
por los militares, aunque en él figuren algunas instituciones —los combatientes de la guerra de liberaciónconsideradas como un grupo de fuerte influencia en la vida politica del
país. En cualquier caso, el ejército, a
pesar del silencio casi constante de
los militares yugoslavos, esta ahí.
Dos militares son miembros de la presidencia de la Liga de los Comunistas
y 23 de los 166 miembros del Comité
Central también son generales. Muchos de ellos, además, presiden importantes comisiones del partido único yugoslavo.
El Ejército tiene por lo tanto un importante papel en el sistema Tito se
valió de él como ^instrumento para
desarticular políticamente a la oposición cuando ésta se convirtió en un
factor de peligro para su régimen. En
dos ocasiones, 1968 y 1971, Tito separó del mando militar a determinados
militares; en la primera ocasión por el
sistema de defensa popular y en la segunda por los problemas de Croacia
El equilibrio del que hemos hablado
anteriormente se manifiesta en la de-
licadeza de los nombramientos procurando tener en cuenta las nacionalidades de Yugoslavia a la hora de
nombrar jefes militares.
No hay síntomas de que en los
mandos del Ejército existan tendencias prosoviéticas, aunque es de suponer que, a lo largo de los años, hayan sido arrinconados de los puestos
claves todos aquellos que se hubieran distinguido por alguna desafección a la línea de neutralismo que
conlleva la no alineación.
Otra de las originalidades del sistema yugoslavo es la Defensa Popular
Las tropas de tierra se compone de
un contingente permanente de alrededor de 270.000 hombres. A estas
fuerzas habría que sumar las de la defensa popular, movilizables en el lapso de una hora y con una potencia de
fuego total (sumada al ejército convencional) de ocho millones de ciudadanos Este es el erizo que espera a
cualquier ejército invasor, porque en
múltiples ocasiones se ha declarado
defensivo, que no ofensivo. Una frase
muy repetida estos últimos días marca claramente su carácter: "trabajar
como si nunca fuera a harder guerra
y estar preparados como si esta se declarara mañana"
L'Opinió Socialista/Maig 1980
Internacional
LA OBRA SUPERA YA AL CREADOR
partir de 1950. Al negarse a
someterse al "dictat" soviético, por razones esencialmente nacionales, la dirección yugoslava está obligada,
para poder apoyarse en las
masas, a inventar formas de
poder diferentes, a dar a los
pueblos más libertad, tanto
en el plano nacional como
social. El cisma yugoslavo es
impuesto por Stalin que
subestimó la capacidad de
resistencia y el orgullo nacional.
Pero no estamos cerca de
Luterò que estigmatizó, en
la Confeción de Ausburgo, la
corrupción y el autoritarismo del obispo de Roma. Tito
no toma la iniciativa de ruptura, la sufre. Es a partir de
ahí que, transformando la
necesidad en virtud, se convierte a la democracia directa y a la autogestión. Y llega
a ser, quizás a pesar suyo, el
Luterò de la Iglesia de Moscú. Gracias a este cisma se
abre la primera grieta en el
universo cerrado construido
por Stalin.
La nueva doctrina, expe-
diente provisorio que justificaba la ruptura, no pretendía crear un modelo universal; lo produce forzado por
las circunstancias. La autogestión, emparentada a la
autodeterminación de los
trabajadores", preconizado
por Marx, se amplia y se
transforma en el sistema institucional que permitirá la
transición al socialismo en
libertad.
Pero la autogestión va
más allá del campo de la
producción de bienes materiales; abarca la totalidad de
la vida pública, el arte, la enseñanza, la cultura... Tanto
es así que las relaciones entre los organismos autogestionados y la Liga de los Comunistas evolucionan. El tando prohibidas en el seno
monopartidismo comienza a de la Liga, son tácitamente
ser cuestionado, sin que el admitidas en la Alianza Sopluralismo de hecho, que se cialista, antiguo Frente Ñaestá extendiendo, desembo- nacional, que reúne a millones de afiliados.
que en el multipartidismo.
En cambio, si no se admiLenta, prudentemente, Yute, a! menos se tolera un plu- goslavia se encamina hacia
ralismo de opinión y repre- una clara liberalización del
sentación. Si bien las tenden- régimen. En la economia, la
cias organizadas siguen es- competencia entre unidades
de trabajo asociado acrecienta el papel de mercdo,
en algunas ocasiones en detrimento del plan. En todo
caso, esta coexistencia del
plan y del mercado expresa
otro aspecto de la dualidad
del régimen y acentúa su carácter transitorio.
Tito ha muerto, pero la
creación supera ya al creador.
TITO, FIGURA IRREPETIBLE
Josip Broz, Tito, nació en Kumrovec, Croacia, el año 1892 y fue el
séptimo hijo de una familia campesina. Trabajó desde muy joven
primero en una serrería y después
como obrero metalúrgico. A los 20
años ingresó en el Partido Socialdemocráta de Croacia y se alistó
posteriormente, en 1914, en el ejército austrohúngaro, donde recibió
una herida producida por una lanza que le interesó ligeramente el
corazón. En 1920, de retorno a
Croacia, —que entonces no formaba parte del imperio de los Hasburgo, sino del nuevo Estado de
los Eslavos del Sur— ingresó en el
Partido comunista. Detenido en
1927 y condenado el año siguiente
a seis años de prisión. Cuando alcanza la libertad viaja a la URSS,
donde trabaja al servicio del Ko-
L'Opinió Socialista/Maig 1980
mitern. El año 1936 organiza desde París el reclutamiento de las
Brigadas Internacionales que lucharon en la guerra civil española.
Un año después, a raiz de la depuración practicada por Stalin en el
PC Yugoslavo, entonces clandestino, Tito fue nombrado Secretario
General.
A partir de 1941 su biografia comienza a acjquirir gradación: cuando los nazis invaden Yugoslavia,
Tito encabeza un ejército de partisanos y meses después crea el
Consejo de Liberación Nacional,
que sin la aprobación de Moscú
quedará como Gobierno Provisional.
Pero antes de su victoria, Tito
deberá luchar en tres frentes: contra los nazis, contra los monárqui-
cos del servio Mijailovich y contra
los ustachis del fascista Ante Pavelich. Es, a partir de este momento cuando comienza a perfilarse
su enfrentamiento con Stalin, que
no ayudará al movimiento guerrillero hasta el último momento.
En 1948, Stalin hace condenar
finalmente a Tito por el Kominform, por las desviaciones yugoslavas.
El sucesor de Stalin harán marcha atrás pero el mariscal ya no
acepta integrarse en el bloque socialista. Tito ha encontrado ya un
camino que se base en tres principios: en el interior: autogestión y
federalismo; en el exterior: el no
alineamiento, lo que le convertirá
en uno de los líderes indiscutibles
del tercer mundo
Espanya
El pedaç de Suárez origina crisi en la UCD
El que era intenció del presidente del Govern,
Adolfo Suárez, així com del seu vice-president,
Fernando Abril Martorell, de limitar-se a "reajuste" en el Gabinete ministerial —un canvi per a que
res canviés— ha ocasionat importants bretxes al
sí de les famílies ucedees.
A la fi de tres setmanes
de "dimes y diretes", de
constants rumors de canvi
d'un ministre per un altre
personatge influent, ha recordat en molt allò que du-
rant el franquisme també
passava quan hi havia un
"cambio ministerial": saltaven els ministres que havien caigut en desgràcia a,
l'entorn del dictador i en
pujaven d'altres més capaços de contentar a ell i a la
classe dominant. Ningú no
posava en dubte el Màxim
Comandament,
menys
l'oposició, com ara. Suárez
es per a aquesta classe, el
"jefe" indiscutible que es situa per sobre del bé i del
mal.
Això, no obstant, hi va
haver pugna entre les diferents famílies que composen aquest conglomeratque
Enmienda socialista sobre el derecho de familia
EL DIVORCIO:
ACEPTACIÓN MUTUA
El Grupo Parlamentario Socialistes
de Catalunya presentó una enmienda
a la totalidad a la reforma del título
cuarto del Libro primero del Código
Civil que se refiere al derecho de familia. Esta enmienda a la totalidad
recoge básicamente un proyecto de
Ley del Divorcio presentado por los
socialistas al Congreso de los Diputados el 30 de mayo de 1979 que no
se tuvo en consideración por los votos en contra de ÜCD y CD.
Por otro lado, los socialistas han
presentado 39 enmiendas a los diferentes artículos modificados del mismo título presentado por el Gobierno
para preveer la eventualidad de la no
aceptación de esta enmienda a la totalidad. Las diferentes enmiendas recogen substancialmente las modificaciones e innovaciones reflejadas
en la referida enmienda a la totalidad.
Los aspectos fundamentales desde
el punto de vista jurídico son la acentuación del carácter contractual del
matrimonio; para esta finalidad se
crean unas vías legales capaces de
encajar la libertad contractual de los
contrayentes. En este sentido, se reducen las prohibiciones establecidas
para contraer matrimonio dejándolas
exclusivamente a aquellos casos en
que biológicamente puedan existir
problemas (consanguineidad).
es diu UCD, i els sectors
més liberals foren els que
s'endugueren la pitjor part.
La pugna entre les concepcions de Suárez i els seus
homes amb els dirigents
dels grups fundadors de la
Unión del Centro, que estan allunyats del poder, va
acabar en taules: el president Suárez no aconseguí
de reeixirne en el seu projecte, però tampoc els
"contestataris" d'UCD lograren els seus objectius.
Canvi i debilitació
El mateix dia de fer-se
pública la nova composició del Govern de Madrid,
el secretari general del
PSOE, Felipe González,
manifestà "Suárez s'està
tancant cada cop més en sí
.mateix, cosa que li planteja
En este mismo sentido y en intento
de agilizar el trámite matrimonial se
propugna que sean también los alcaldes que, por delegación, puedan sancionar el contrato matrimonial. Siguiendo con la defensa de la libertad
individual admitimos como válidas
las causas subjetivas para el matrimonio secreto. Asimismo pretendemos acabar con las discriminaciones
de las diferentes confesiones religiosas. También es de remarcar la especial protección que las enmiendas
conceden a los hijos habidos en otros
matrimonios.
El divorcio
.En el campo de la disolución matrimonial los rasgos de agilidad y libertad que se desprenden del texto de
nuestras enmiendas son indiscutibles.
El trámite de divorcio es y depende exclusivamente de la voluntad de
los cónyuges. Aparte del mutuo consenso se establecen trece causas que
pretenden en todo ser ajenas al concepto de culpabilidad.
L'Opinió Socialista/MaiR 1980
-Espanya
l'haver de funcionar dins
d'un equip que no és capaç
d'absorbir ni tan sols les corrents internes de la UCD".
Així mateix, el líder de l'oposició en el Parlament de
Madrid afirmà que el canvi
de ministres debilitava el
partit governamental, vaticinant que, en el plac de
tres, quatre o cinc mesos
"vuerem com aquest Govern tampoc dóna solució
als grans problemes del
país".
Posteriorment, en la visita de Felipe González a les
factories de FASA-Renault
(Valladolid) i Ensidesa (Astúries) el passat dia 5 de
maig, declarà que "el Govern no és capaç d'afrontar
la problemàtica política,
autonòmica i econòmica
del país", i que segons els
plaços abans esmentats "es
produirà una crisi que afectarà a tot el Govern i la solució de la qual seguirà els
mecanismes
constitucionals".
A Suárez se escapen les "families"de la UCD amb la crisi governamental.
Majoria esquerra-centre
Segons el líder socialista
la propera crisi pot originar
dues alternatives: unes eleccions anticipades o un canvi en la majoria parlamentaria. Segons González,
aquesta nova majoria es
conformaria
gràcies als
grups disidents de la pròpia
UCD. En aquest sentit, els
socialdemòcratas de Fernández Ordonez i els liberals de Garrigues Walker
no descarten, en cas de
perdre la guerra en el si
d'UCD, de jugar la carta de
col·laboració amb els socialistes. Segons diversos
observadors, l'operació a
desenvolupar
ara
pels
"contestataris" de Suárez
seria la d'aconseguir una
unitat entre ells (demòcrata-cristians, liberals i socialdémocrates). Si això fracassés seria quan hi podria
haver la conformació de la
"nova majoria" parlamentaria d'aquests amb els socialistes.
L'Opinió Socialista/Maig 1980
Pel broc gros
Roca Junyent:
Et cauram les dents
El diputat al Congrés
per la Minoria Catalana,
Miquel Roca i Junyent
està aixecant ampolles dins
dels grups parlamentaris
"Socialistas del Congreso"
i "Socialistes de Catalunya". El jove dinàmic, que
precisament fa pocs dies
va cumplir els 40 anys, va
dient que li diuen coses
que després resulta ningú
les hi ha dit. Alguns diputats socialistes han comentat irònicament entre
els escons que si continua
així, "li cauran les dents".
Precisament un dels
punts de fricció ha estat
la aprovació del Real Decret que preveu que les
terres de Santa Maria de
Gallecs puguin tornar a
mans dels antics propietaris, Decret que va ser
aprovat gràcies als vots
favorables de Coalición
Democràtica, UCD i Minoria Catalana. El diputat
Miquel Roca i Junyent ha
estat insinuant en públic
i afirmant rotundament en
privat que el seu grup havia
votat afirmativament a
l'esmentada llei després
de haver canviat impressions amb el Conseller de
Política Territorial i Obres
Públiques, Lluís Armet, i
interpretant d'aquesta ma-
nera el que per Miquel
Roca era el sentiment favorable del Conseller per
l'aprovació del Real Decret.
Però fetes les oportunes
averiguacions hem sabut
que el diputat de Convergència no va arribar a
parlar amb Lluís Armet
que per altra banda era i
és contrari a que s'hagi
aprovat l'esmentat Decret
com reiteradament ha afirmat mitjançant declaracions a la premsa
Per si un cas, a les rengleres socialistes s'ha arribat a l'acord de no parlar
amb Miquel Roca si no és
en presència de notari
Anita LOOK
-Catalunya
En segona volta, Jordi Pujol president
EL PSC, UNA OPOSICIÓ ALTERNATIVA
A UN GOVERN MINORITARI DE DRETA
La Generalitat de Catalunya, la institució secular d'autogovern dels catalans, ja ha recuperat
la seva normalitat amb l'elecció del seu nou president pel Parlament de Catalunya: Jordi Pujol,
secretari general de Convergència Democràtica
de Catalunya (CDC). El país ja té un nou Govern,
estatutari, encara que composat essencialment
pel partit que té la minoria més majoritària,
CDC, amb suport de centristes i republicans. Un
suport que, fins i tot el mateix Pujol, dubte fins
on i quant durarà.
No ho oblidem, ni ho
oblidin els de CC-UCD i
ERC, que Pujol sortí en segona volta i que malgrat
l'oposició coneguda de socialistes i comunistes, hagué de contentar a dos
"senyors", bíblicament parlant. Jordi Pujol, per tal de
^sortir president de la Generalitat, no pogué prometre
a Esquerra Republicana
que reformaria l'Estatut.
Això que el partit d'Adolfo
Suárez a Catalunya, a Madrid i a on calgui, no vol.
Aleshores anuncià que hi
haurà una "revisió" del text
estatutari. "Revisió no obliga a reforma. "Reforma"
obliga a canvi.
I més. Jordi Pujol també
hagué de contentar a ambdós partits en una altra
qüestió, una que, des que
tenim democràcia divideix
a la totalitat dels pagesos'
catalans i dels camperols
de l'Estat: la pervivència de
les "Cámaras Agrarias", feu
de la classe reaccionària
El candidat a la presidència no contenta a tota la Cambra.
del camp. I la Unió de Pagesos, en la que tant CDC
com ERC hi tenen militants
actius —dirigents— que
volen la supressió de les
'Cámaras". En aquest punt,
com en l'anterior, els centristes s'hi oposen rotundament: "les Cambres Agràries
són representatives i útils
per al camp perquè no fa
gaire temps hi varen haver
unes eleccions democràtiques (aquí hi va haver un
rumor a l'hemicicle) al sí
d'elles". I en aquest punt
Jordi Pujol anuncià un projecte de col·laboració entre les "Cámaras" i la Generalitat.
La flamarada d'ERC
Els Centristes: crítiaues moderades, però sí.
10
Malgrat tot, i a la dura
intervenció
del diputat
d'Esquerra
Republicana,
Francesc Vicens, el vell
partit del president Macià
votà a favor del líder convergent. Veus corrien per la
Sala dels Passos Perduts
del Parlament que, a l'hora
de dinar del dia 26, hi va
haver una trucada des de la
Casa dels Canonges a un
conegut restaurant barceloní del barri de la Ribera,
pel diputat d'ERC Víctor
Torres per tal de que aquest
partit es mostrés dur amb
Pujol i el votés en tercera
sessió. Però no, Pujol va
ésser elegit presidente en
segona ronda, un president
amb un govern de minoria
i amb un programa distant
de postulats obertament
progressistes.
"La democràcia vol dir
alternancia al poder. Nosaltres vàrem dir que aniríem al Govern de la Generalitat amb el programa socialista, un programa encapçalat per la classe treballadora, i això amb Convergència és impossible, i
més amb el programa proposat", va dir Joan Reventes en la primera ronda
d'elecció com a president
del Grup Parlamentari Socialista.
Una unitat impossible
Altres coses també a tenir en compte varen ésser
els continuats caps que
tant Pujol com Macià Alavedr dirigiren cap els socialistes: hom volia llur participació en les tasques de
L'Opinió Socialista/Maig 1980
Catalunya
govern. Hi va haver un tractament vers els socialistes
de caire conciliador: "hem
de cercar una unitat en bé
de Catalunya". Una unitat
que finia amb el PSC ja que
cap portaveu de CDC va
respondre a la pregunta del
secretari general del PSUC:
"si al PSUC ningú no li pot
negar la seva lluita durant
40 anys en favor de l'autonomia catalana, perquè
CDC ens nega de manera
rotunda una participació
nostra al Govern?". Pregunta massa inocent per a qui
respon del suport de la patronal catalana, el Fomento de Trabajo Nacional.
Això no obstant, tant el
Grup Comunista com la
meitat del Mixt, els senadors que de forma independent concorreren a les llistes del PSUC, Benet i Portabella, insistiren reiteradament en "la necessitat d'un
Govern d'unitat. Antoni
Gutiérrez arribà inclus a
proposar "un Govern amb
la presència substantiva,
de les forces d'esquerra
que com a representants
dels sector populars, hi han
d'ésser de manera co-responsable". La proposta era per
a un any de durada, dins el
qual el Consell Executiu de
la Generalitat endegaria
les solucions d'urgència.
l'Estatut de Règim Interior,
l'Ordenació Territorial del
país, la consecució dels
traspassos aturats, la normalització de la llengua
catalana i el control parlamentari de RTVE (la part
que correspon a nivell català), entre d'altres qüestions. L'aleshores candidat
a la presidència no en feu
ni cas de la proposta.
Dos projectes:
oCIUoPSC
"Escoltades les paraules
que aquí han tingut lloc
— manifestà
posteriorment a la Cambra Joan Reventós— he reconegut de
manera explícita que sols
hi han dos projectes diferenciats per a Catalunya: el
de Convergència i el nostre,
el dels socialistes". I afegí
en aquest aspecte: "la reconstrucció nacional de
Catalunya passa per aquest
Parlament, i aquí hi conflueixen dos projectes: eL
de CDC, de Govern, i el del
PSC, d'oposició. Insistim en
l'oferta: cal construir Catalunya a través d'un ampli
treball parlamentari de Govern, per un costat, i d'oposició, per l'altre, adreçat
contra el perill d'una política partidista sobre el Parlament, de domesticació i
de consens".
D'altra banda, el primer
secretari del PSC afirmà en
la primera ronda per a
l'elecció de president que
"els socialistes no acceptem governar amb posicions
polítiques de dreta. Pel que
es refereix al programa presentat pel senyor Jordi Pu-
P u j o l , preocupat fins a darrera hora per la postura d'ERC.
L'Opinió Socialista/Maig 1980
/ rancete V/cen.s, d LRL: critiques agres, però s/.
Antoni Gutierre/., PSUC:
sense unitat".
no podem comptar amb un Govern
11
Catalunya
jol és poc elaborat i poc
concret. Entre el que el
candidat ha dit i el que s'ha
compromès a la campanya
electoral i el que avui s'ha
dit (dia 24) hi ha una clara
incertesa del que realment
fera".
A l'hora de l'elecció, en
aquell dia 24, Joan Reventes manifestà que s'havia
llegit el programa de Govern de Pujol, malgrat que
aquest li fes un retret, que
"darrera el nostre projecte
polític hi ha un programa
de reconstrucció nacional
de Catalunya diferent del
de CIU: un programa encapçalat pel poble treballador. Nosaltres volem evidenment, l'enriquiment de
la cultura, de l'extensió de
la llengua catalana, però
cal partir d'una realitat que
bé coneixem: no es pot discriminar per motius de
llengua". En aquesta primera volta, Pujol no en sortí elegit. Socialistes i comunistes varen votar en contra i Esquerra Republicana
i Centristes s'hi varen abstenir.
Els paternalismes
i confusions de Pujol
Fou a la segona volta
d'elecció, en la que tant
ERC com CC-UCD votaren
en favor de Pujol, en la que
el dirigent socialista presentà al PSC com a força
alternativa a la dreta, encapçalada aquest cop per
OU: "el que ha dit el senyor
Pujol sobre els desequilibris territorials ens ha deixat molt preocupats: no és
qüestió de paternalismes ni
de fer carreteres sinó d'endegar un poder municipal,
una descentralització de
poder, la potenciació de la
inversió pública i del poder
econòmic a les comarques".
Arribats a aquest punt,
Joan Reventós emplaçà a
Convergència a un ampli
debat sobre "Desequilibris
Socials i Territorials", cosa
que fou acceptada pel portaveu de CIU, Macià Alavedra.
Pel que es. refereix a la
política de traspassos exposada pel dirigent de CDC,
també Reventós criticà i
plantejà alternativa: "el
senyor Pujol confon el calendari de negociació dels
traspassos de competències
amb els criteris dels traspassos a aconsseguir. Per als
socialistes hi han dues prioritats: cercar traspassos que
equilibrin el conjunt de les
conselleries de la Generali-
Els socialistes digueren un no rotund a Puiol. S'en l'oposició.
(Fotos: Tomi Sòcies)
12
Reventós: o dreta, CIU, o esquerra, socialistes. Les dues alternative^
tat, i lograr aquells traspassos que incideixin més en
les necessitats del nostre
poble".
Finalment, el president
del Grup Socialista al Parlament de Catalunya afirmà de manera categòrica:
"el programa presentat pel
candidat no n'es de progrés
ja que és imposat per unes
forces socials no progressistes, i puc assegurar que tindrem rebaixes abans del
mes de gener d'aquest programa que anomenem progressista".
Malgrat tot, Pujol rebé
els vots suficients per a
ésser president i el dia 8 del
mes d'enguany fou investit
com el 115 president de la
Generalitat de Catalunya.
Certament fou una investidura quasi "rocambolesca",
plena de buits legals que
havien d'ésser resolts des
de Madrid a manca de l'Estatut de Règim Interior que
el Parlament haurà d'el.laborar.
Per començar en reglaments, el Parlament ja ha
constituït la seva ponència
per tal de redactar les normes per les quals s'haurà
de regir. El president de la
Comissió de Reglament del
Parlament és l'ex-conseller
socialista d'Obres Públi-
ques i Urbanisme,
Armet.
Lluís
El relleu presidencial
Per acabar cal fer un
breu comentari del que ha
estat el canvi de poder a la'
Generalitat. Catalunya passa d'un Govern d'unitat,
quasi de "salvació nacional",
encapçalat per a qui ha defès i ha representat a la Generalitat a l'exili i a la provisional, Josep Tarradellas.
A Josep Tarradellas se li
poden retreure molts aspectes d'actuació política,
i més des d'una òptica socialista, però hi ha un punt
que cal reconèixer: el sentit
de Govern i l'ambició d'Estat per a una Catalunya
que comença a recuperar
el seu dret a autogovernarse. Josep Tarradellas ha
mantingut la dignitat de la
presidència de la Institució
contra la mediocritat del
Govern de Madrid, i contra
un president successor, Jordi Pujol, que ha fet tot el
possible per a que l'ex-president marxés com més
aviat possible de la seva
trona amb jugades de poca
dignitat.
Però, la lluita autonomista continua.
JMCM
L'Opinió Socialista/Maig 1980
Catalunya
"Aixecar Catalunya" ja provoca terratrèmols
TARRADELLAS CONTRA PUJOL I EL GOVERN
La guerra entre
Jordi Pujo i Josep
Tarradellas ha quedat ben palesa darrerament
amb
I' "afer" de la investidura del primer
com a president estatutari de la Generalitat de Catalunya.
Per molt que hom vulgui
amagar-ho o contestar amb
evasives, tan des d'un costat com de l'altre, l'antipatia entre ambdós ha estat
evident des de que el molt
Honorable Josep Tarradellas era a l'exili.
Com hom recordarà, el
passat dia 3 conmocionà
tots els indrets polítics de
Catalunya en fer-se pública
la decissió de Tarradellas
com a delegat del Govern
de Madrid en l'acte de investidura de Jordi Pujol,
d'ajornar la cerimònia fins
el dia 8 de maig.
Òbviament, el president
Pujol se n'enterà de la decissió de l'ex-president Tarradellas de manera indirecta, per telegrama urgent, tal com el dia anterior havia fet Pujol amb
Tarradellas: notificar-li per
escrit i per tercers l'ordre
del protocol de la cerimònia d'investidura i comminar-lo a abandonar la Casa
dels Canonges el mateix
dia 5 (el dia D) sens falta.
Un decret polèmic
Abans d'això, però, cal
tenir en compte que la qüestió del cessament de Josep
Tarradellas i del nomenament de Jordi Pujol al BOE,
el passat 28 d'abril mitjançant Reial Decret, ja en fou
un antecedent. Fou un decret que hom esperava dia
L'Opinió Socialista/Maig 1980
El president Pujol vol, però l'ex-president s'hi oposa.
rera dia i que, de cop i volta i sense la conaixença
prèvia
de
Tarradellas,
aquest se n'enterà llegint
el "Boletín del seu cessament. Ni una trucada, per
cortesia, de la Presidència
del Govern. Res de res. I rera de tot això un insistent
rumor: que Miquel Roca
Junyent havia pressionai
per encàrrec de Pujol, a
"altes instàncies del Govern" per a que s'accelerés
el nomenament del nou
president.
El "Gran collar"
D'altra banda i arribats a
aquest punt, hi ha una altra
qüestió a tenir en compte:
el rebuig de Tarradellas de
"Gran Collar de la Orden
de Carlos III" o el de "Isabel la Católica". El que era
ministre de la Presidència,
Pérez Llorca, trucà a Josep
Tarradellas en un sopar
d'acomiadament d'aquest
com a president de la Diputació i en honor als diputats provincials barcelonins, i allí li manifestà la intenció del Govern d'atorgar-li una "gran distinció"
en agraïment als serveis
prestats.
Tarradellas ho refusà de
manera categòrica. Segons
ell mateix manifestà, es
considera eminenment republicà i, per la qual cosa,
no podia acceptar un guar-
dó com aquells tan lligats
a la monarquia espanyola.
Això, evidenment, va ésser
un motiu d'enuig del Govern central, i el que motivà a Adolfo Suárez a no
fer-li notificar a Josep Tarradellas el seu ¡nminent
cessament com a "càstig".
Amb tot aquest cúmul
d'antecedents, és de lògica
que' l'aleshores president
de la Generalitat volgués
fer valdré el seu "honor"
pel damunt de tota conspiració. Josep Tarradellas ha
estat un president que ha
tingut un gran sentit d'Estat
per a la Catalunya que endegava per terceravegada
la seva autonorf^^/tf;
Se&teix s ¡a Pàg.*J<
^f
Catalunya
VedelaPàg. 13
delias es mostrà inflexible,
amb la dignitat que el seu
sentit de "jerarquia" l'imposava, l'home que ha fet
valdré Catalunya a la resta
d'Espanya com a una "autonomia modèlica" no podia
restar
inmòbil
davant
d'aquelles petites "boutades".
Romà Planas a
la Diputació
D'altra banda un darrer
factor, a l'hora d'escriure
aquesta informació, preocupa en mitjans convergents: el nomenament del
fins ara director general
d'Administració Local, Romà Planas Miró, com a director del Gabinet de la
Presidència de la Diputació
de Barcelona, per seu titular Francesc Martí.
El càrrec que ocupà Romà Planas fins ara no existent a la Diputació barcelonina i sí a les altres tres
diputacions, omple un buit
deixat pel cessament de Josep Tarradellas que com és
sabut, presidica ambdues
institucions i, per la qual
cosa, la coordinació entre
la Generalitat i la Diputació estava sota les seves ordres de manera directa.
Ara, amb un president de
la Diputació distint del de
la Generalitat, caldrà un
organisme adequat per a la
coordinació en la prestació
dels serveis necessaris.
El Gabinet de Presidència haurà de coordinar serveis com Premsa i Publicacions, Protocol, Parc Mòbil,
etc... Serveis tots que fins
ara també han estat sota la
tutel.la de la Diputació.
Ara, a Jordi Pujol li caldrà
negociar amb la Diputació
la cessió o co-administració dels esmentats serveis
que, per altra banda, de
fons ben dignes de crèdit
de la institució provincial,
no representa cap maniobra estranya per tal d'atu-
14
rar el desenvolupament de
la Generalitat.
Esperit no
obstruccionista
En l'esperit de l'equip de
govern de la Diputació,
composat
essencialment
per socialistes i comunistes, no existeix l'ànim d'obstaculitzar el funcionament
de la Generalitat, sinó tot
el contrari, tal com es posà
de manifest en l'acte d'elecció de Francesc Martí com
a nou president de la Diputació.
Desde que la Generalitat
és en marxa, trescents milions de pessetes de la Diputació han anat a parar a
la Generalitat republicana
al Banc d'Espanya. Una pila de diners que sols han
sortit d'una Diputació, així
com molts serveis. Les altres Diputacions dominades per convergents i cen-
Lluny quedaren les abraçades entre Tarradellas i Suárez.
tristes, s'han mantingut
molt al marge en quant al
sufragament de gastos i
serveis.
El president Pujol haurà
d'apendre molt del seu an-
tecessor, malgrat les antipaties, i que tenint sols el
nom de Catalunya a la boca no s'arriba enlloc sinó
hi han postures polítiques
fermes.
Ley Orgánica de Autonomía Universitaria
JSC: ENMENDAR LA LEY PARA
HACERLA PROGRESISTA
Ante la entrada del
proyecto de ley orgánica de Autonomía Universitaria al Parlamento
para su discusión, la Joventut Socialista de Catalunya (JSC) reitera su
rechazo ante este texto,
que, además de negar
de hecho algunas de las
competencias reconocidas en los Estatutos de
Catalunya y Euzkadi,
constituye la consolidación definitiva —después de la aprobación
en el Congreso del Estatuto de Centros— de un
modelo de enseñanza
clasista, que cuestiona
la participación de los
alumnos en la gestión
universitaria y dificulta
aún más el acceso de las
clases menos -favorecidas a la enseñanza universitaria.
La cifra-rècord de
1.025 enmiendas parciales y diversas enmiendas
a la totalidad, presentadas a la Comisión de
Universidades del Congreso, los posicionamientos públicos de las
tres universidades catalanas contra el citado
proyecto, y las mobilizaciones de miles y miles
de estudiantes, demuestran el rechazo de este
texto en Catalunya y en
todo el Estado español.
La JSC entiende que,
en primer lugar, es preciso que el partido del
gobierno decida cual es
el texto que propone de-
finitivamente y que no
confunda la opinión pública con la presentación de 188 enmiendas
originarias del grupo
parlamentario de la
UCD.
Por otro lado, la JSC
considera que la urgencia de la universidad para disponer de un marco
legal adecuado exige
una modificación total
de la citada ley orgánica,
y que, en este sentido,
apoya la enmienda socialista a la totalidad
del texto, enmienda que
presenta un redactado
de ley mderna, europea
y progresista de acuerdo
con el modelo de Estado que posibilita la
Constitución.
L'Opinió Socialista/Maig 1980
Municipal
LA IMATGE D'UN ANY D'AJUNTAMENT
S'ha dit i fet creure que els ajuntaments democràtics no han fet gairebé res. Que no han
estat capassos d'organitzar els serveis que demana el ciutadà, que s'han perdut en la maranya burocràtica dels funcionaris i que no
han satisfet l'expectativa que varen despertar
en la campanya electoral dels partits.
Aquest és un argument
àmpliament difós pels cercles més dretans de la societat i que ha trobat ressò a la
majoria dels diaris del país
que, òbviament, domina. La
imatge dels ajuntaments curulls de bones intencions,
sotmesos alguns d'ells a la
dictadura dels partits d'esquerres, més preocupats pel
canvi dels noms dels carrers
que per oferir el que el ciutadà ha d'esperar d'un ajuntament com cal, no solament
ha calat a fons, sinó que ha
cremat no poques esperances en el reeiximent en la
tasca dels municipis democràtiques.
I és evident que els ajuntaments no han satisfet les expectatives creades en les
eleccions municipals. Però
també ho és que aquesta
imatge d'incapacitat pel general no correspon a la realitat, ni de molt. I si bé és cert
que els ajuntaments democràtics han d'esmerar-se en
les seves funcions, també ho
és que han d'aplicar-se a
l'hora de treure's de sobre el
mort de la ineficàcia, la baralla partidista i els focs artificials que la dreta ha sabut
encendre entorn de la seva
gestió i que no correspon als
fets.
Quines han estat doncs les
realitzacions dels Ajuntaments?
En primer lloc, evitar el
col·lapse. El de funcionament i l'econòmic. El de funcionament perquè no sempre la màquina burocràtica
ha sabut entendre el seu paper i s'ha dedicat en ocasions
L'Opinió Socialista/Maig 1980
a posar pals a les rodes que
no pas a fer les feines que li
son pròpies.
I l'econòmic,
herència
dels darrers quatre anys,
quan s'han buidat els cabdals municipals i els ajuntaments s'han empobrit i endeubtat fins a límits insospitats, degut a la tardança en
convocar eleccions municipals i al tradicional desequilibri en els recursos entre l'administració central i local.
Agafar el relleu d'uns ajuntaments es fallida i evitar el
col·lapse ha estat I' èxit més
important dels ajuntaments,
especialment si pensem que
una gran majoria dels nous
alcaldes i regidors no tenien
experiència en l'administraciópública.
Aquest també ha estat el
cas de l'Ajuntament de Barcelona, l'empeny més important del qual ha estat en que
no s'aturés la màquina, buscar els recursos suficients,
reorganitzar l'apareill administratiu i programar unes
accions de futur concretes,
'd'acord amb aquells recursos i amb l'aparell. La imatge
de l'alcalde Narcís Serra
com a capdavanter de la negociació amb l'Administració Central per disposar
d'uns recursos d'emergència
primer (decret de 24 de juliol
de 1979), i de que l'Estat corri amb la liquidació del deute i la meitat de la càrrega financ era (25 de gener del 80)
que han permès si més no la
supervivència.
Paral·lelament a aquestes
gestions s'ha iniciat la reforma administrativa que ha
Fa un any es començava a posar ordre a l'Ajuntament
culminat amb la firma del
conveni col·lectiu amb els
quinze mil funcionaris que
és una peça fonamental de
futur per una millor organització, transparència i eficàcia del treball i els serveis
que l'Ajuntament té que donar als ciutadans. Sobre la importància d'aquesta reforma
és el futur qui ho ha de dir,
però s'ha convertit en un
exemple per altres ajuntaments arreu del país i l'Estat.
Vistos els recursos econòmics, la confecció dels pressupostos (ordinari, de deutes i d'inversió, amb un total
de 44.000 milions de pessetes) i la disposició de personal (confecció de la plantilla
de funcionaris), s'emprengué
paral·lelament la redacció
d'un pla d'actuació pel segon any, pla realitzat d'acord
amb els Consells de Districte
i les entitats de barri, per tal
d'efectuar una programació
realista i acurada a les necessitats més urgents. Aquest
pla preveu una inversió de
10.000 milions de pessetes,
prou notable si es té en
compte l'escassedat de recursos. Aquesta trilogia (recursos econòmics, reforma
administrativa i programació
realista i adequada a les necessitats) formant l'eix entorn del qual es mou aquest
primer any d'ajuntament democràtic a Barcelona, trilogia que parla prou de la tasca de futur que s'ha fet.
No cal baixar a les concrecions del que ha realitzat
l'Ajuntament de Barcelona
en aquest primer any, però sí
que voldria incidir en una
àrea concreta, Descentralització i Participació Ciutadana, que ha aprovat la normativa del Consell de Districte,
i s'els ha dotat de mitjans
econòmics (prop de mil milions), de personal i material
pel
seu
funcionament.
Aquesta iniciativa, que a ciutats d'Italia, per exemple,
ha costat anys d'emprendre i
posar en marxa, a Barcelona
s'ha iniciat en el seu primer
any i també n'és capdavantera a la resta de l'Estat.
Josep M'' SÒRIA I BADIA
15
Municipal
Diputació de Barcelona
FRANCESC MARTI, ELEGIT PRESIDENT
Un socialista, Francesc Martí i Jusmet
es va convertir, el
passat 2 de maig, en
el primer president
de la Diputació de
Barcelona elegit per
la voluntat popular
després de la dictadura franquista.
El successor de Josep Tarradellas a la Diputació hi
arriba en uns moments en els
quals els diferents grups polítics coincideixen en la necessitat de que aquests organismes provincials s'extingeixin com més aviat possible.
Durant els dies anteriors a
la jornada de l'elecció, el nostre partit va mantenir negociacions amb el PSUC per una
banda i amb Convergència
per una altra, per tal d'arribar
a la formació d'un equip de
govern seguint la fórmula
dels pactes de progrés als
ajuntaments.
L'entesa amb els comunistes fou possible, i la primera
vice-presidència de l'organisme va recaure en Jordi
Conill, respectant-se així els
resultats electorals de les
municipals, en les quals el
PSUC va quedar com a segona força a la província de
Barcelona.
En canvi, els convergents
es van negar a participar en
aquesta fórmula de govern
i no varen donar suport a la
candidatura socialista. Malgrat tot, els representants del
PSC i en Francesc Martí en
primer lloc, van deixar les
portes obertes a noves negociacions i van reiterar la crida
al partit de Jordi Pujol perquè
s'incorporés a les tasques de
govern.
Extinció de les
Diputacions
Després de constituir-se la
16
Cal coordinar l'acció de les quatre diputacions.
mesa d'edat, presidida pel
centrista Josep Pous i Bellver
i amb la presència del diputat més jove, el convergent
Esteve Orriols, es va procedir
a la votació nominal per una
petició del PSC, que tant sols
va comptar amb l'oposició
convergent, que va donar 28
vots a Francesc Martí, i 21 a
Xavier Millet el candidat de
CDC, que va comptar també
el suport centrista. Els vots al
president elegit varen venir,
lògicament, dels diputats del
nostre partit i dels del PSUC.
Inmediatament, els diputats socialiestes varen escollir,
entre ells, al sustituí de Francesc Martí a la comissió de
govern, que fou en Jaume
Bertrán.
En el torn d'explicació de
vot, els diferents grups polí-
tics representants a la cor- citat de gestió necessàries
poració varen coincidir en la per a dur a terme la seva tasca.
valoració positiva de l'etapa Va dir també, que la seva,
de Tarradellas al front de la seria una política de reforçar
la Generalitat i d'anar cap a
Diputació.
l'extinció de les diputacions.
En nom dels centristes,
Carles Güell va manifestar que Subordinació a la
la fórmula que ells hagués- Generalitat
sein volgut, passava per una
El portaveu socialista, Toni
entesa PSC-CDC i que ells Dalmau, va dir que l'elecció
mantindrien una actitut cons- de Francesc Martí era totaltructiva en el sí de la Dipu- ment coherent amb les electació sempre i quan hi hagués cions municipals, en les quals
entesa Generalitat-Diputació. el PSC va ser majoritari a la
Jordi Conill va dir que els província de Barcelona, i el
comunistes lluitaran per la PSUC segona força en nombre
Catalunya municipal i co- de vots. Toni Dalmau va demarcal i va posar de manifest manar, una vegada més, l'inla plena coincidència amb corporació de Convergència
el PSC en la política adminis- a l'equip de govern, que
trativa municipal... També va d'aquesta manera podria ser
dir que reconeixien en la per- molt més positiva la tasca
sona del nou president de la de la Diputació. Va manifesDiputació, el tacte i la capa- tar també, que l'acció de
L'Opinió Socialista/Maig 1980
Municipal
l'organisme havia de passar
per una plena subordinació
a la Generalitat i va marcar
com a eix d'actuació futura,
els traspassos de servei Diputació-Generalitat sempre i
quan es facin de manera coordinada entre les quatre diputacions catalanes. El representant del nostre partit va
fer pública també la necessitat d'una profunda reforma
administrativa de la Diputació, mentre aquesta tingui
vida.
Xavier Bigatà, en nom de
Convergència, va dir que el
fet de que el seu partit hagués
tingut les dues presidències,
hauria facilitat la tasca de la
Generalitat i la de la Diputació. Bigatà va dir que li havia
semblat que els comunistes
tenien un cert recel: la desaparició de les diputacions, i
que l'acord PSC-PSUC havia
fet impossible l'acord institución al amb el seu partit que
era ei que tenia un major
nombre de diputats oblidant,
segurament, el senyor Bigatà, que això es va produir
gràcies a una llei electoral
injusta que, en definitiva, va
fer una correcció dels resultats electorals.
Reforma administrativa
En el seu discurs programàtic el nou president, Francesc Martí va dir, entre altres coses: "Comencem ara
un altra etapa, la que esperem sigui pràcticament la
darrera de les Diputacions...
En aquesta etapa que comencem, l'atenció fonamental
l'hem de centrar en les transferències de serveis a la Generalitat per part de les quatre
Diputacions catalanes, única
forma d'arribar a un desenvolupament ple de la Generalitat en les formes de desconcentrado i descentralització. Per això és necessari
portar a terme el previst ja
a l'Estatut, que és la coordinació de les quatre Diputacions catalanes, tant per sectors de l'Administració com
per l'organisme mixte que
programi l'ordre i ritme de
transferències." Més enda-
L'Opinió Socialista/Maig 1980
vant, Francesc Martí va manifestar que "una nova llei
de règim local és la que haurà
d'acabar amb la vida legal
de les Diputacions. Fins que
no arribi, aquestes han de
quedar reduïdes a una pura
expresió legal." I sobre el
programa d'actuació concret
de les Diputacions, mentre
durin, el president va dir que
a la de Barcelona, els socialistes seguirien amb uns criteris d'honestetat, transparència i eficàcia, agilitzant i
racionalitzant els circuits administratius i corretgint la
política d'hisenda, per un
costat i la de la funció pública, per un altre.
Albert MUSONS
Martí, el nou president; Millet, a l'esquerra, el candidat de
Convergència.
POLÍTICA JUVENIL
"AMB ELS JOVES"
Què és això de l'Area de Joventut
de l'Ajuntament de Barcelona? Com
tots sabeu, l'Àrea es va crear després
de les darreres eleccions municipals.
A les anteriors administracions municipals, no hi havia cap organisme que
tingués cura de desenvolupar una política juvenil i de fornir-hi els serveis
necessaris.
Nosaltres creiem que la joventut,
com a sector social amb característiques pròpies i clarament diferenciades, necessita una política, unes solucions^ i uns recursos especials que
permetin la seva progressiva participació en els afers col·lectius amb ple
dret i sense marginacions. L'Àrea pretén constituir-se en una eina al servei
d'aquesta política, on càpiguen totes
les iniciatives, projectes i solucions.
Sabem, però, que no hi ha política
juvenil "per als joves", sinó que hi ha
d'haver política juvenil "amb els propis joves", només aquesta és vàlida.
Els temps del paternalisme o de la
política d'enquadrament a una determinada ideologia s'han acabat; per
això, i des d'una perspectiva democràtica i pluripartidista, anirem realitzant
conjuntament una política de joventut de la Ciutat.-
Les formes de fer-ho realitat són
variades:
D'una banda, tenim el Consell de
la Joventut de Barcelona, creat a iniciativa dels joves organitzats de la
Ciutat, on tenen el seu lloc aquelles
entitats, moviments, organitzacions
o serveis de joventut, a nivell de la
ciutat, que hi vulguin participar.
Comptem, també, amb les Comissions de Joventut dels Consells de
Districte de l'Ajuntament, òrgans de
participació ciutadana, d'apropament
de la gestió i de presa de decisions per
part dels ciutadans. Totes les organitzacions de barri, centres, petits
grups, etc., hi tenen el seu lloc i s'hi
poden coordinar per a treballar a partir
de realitats concretes.
Cal deixar clar que faran falta dossis
importants d'imaginació i de treball
per a respondre al repte que tots tenim
al davant. Ara, però, és l'ocasió per
demostrar que som capaços, tots plegats, de fer el que fa tant de temps
hem anat dient que calia fer. I, finalment, a aquest afer tots hi som cridats.
No hi cap exclusió a priori. Tothom
té la seva a dir.
Enric TRUNO
17
.Municipal
LA CATALUNYA DE LES COMARQUES
Una reflexió actualitzada sobre el problema
comarcal va necessàriament més enllà de qualsevol perspectiva electoral. No és el verbalisme
demagògic el que ens dóna arguments de treball,
sinó un doble esforç d'estudi econòmic i d'enquesta social. Ha canviat el marc històric de les
comarques. La divisió comarcal del 36, profundament meditada i respectuosament proposada
per la Generalitat, ens ha servit d'element reivindicatiu enfront del concepte franquista de "provincià". Aquella divisió comarcal ha estat la base organitzativa de la política catalana, al marge
dels aspectes d'administració pública.
Però també és cert que
després del franquisme han
aparegut una colla de propostes alternatives originades en aquelles comarques
que no veuen suficientment
garantides les seves aspiracions col·lectives territorials.
Sense moure'ns de les comarques gironines, el cas de
Banyoles, del Montseny, de
Blanes, són tantes altres reflexions que es plantegen als
polítics, als economistes, als
geògrafs.
Cap a un nou concepte
de comarca
En l'arrel de tot plantejament comarcal hi ha unes
preguntes bàsiques a respondre. Una primera, si el que es
pretén és fer una divisió administrativa subordinada, o,
bé donar entitat política.a
una realitat sociològica.
Des de la nostra perspectiva gironina, la comarca neix
com a conseqüència de la vida municipal. Es un conjunt
de situacions laborals, de
mercat, culturals, comercials,
religioses, econòmiques, industrials, polítiques,... les
que condicionen una estructura de relacions entre els
pobles i els homes d'una rodalia. Aquest conjunt de relacions consagra, de fet, la
uniformitat de relacions d'un
territori, establint una xarxa
de dependències i de vincles
que identifiquem amb el
nom de comarca. La comarca és el resultat de la con-
18
centració del poder municipal.
Una altra funció diferent
és l'obligació que té cada Estat i cada nació d'implantar
un sistema administratiu, polític, fiscal, legal, judicial,
que permeti equipar el territori amb les estructures indispensables per a un correcte servei als ciutadans, Estem clarament davant d'un
problema de descentralització de l'aparell de Govern de
la Nació; és a dir, la descentralització de la Generalitat.
Descentralitzar en vegueries; concentrar en
comarques
En algun moment històric
semblava possible fer coincidir la descentralització del
Govern de la Generalitat
amb la divisió comarcal heretada del 1936. Aquesta solució apareix cada dia menys
viable, tant en relació als
costos reals d'aquesta excessiva
desconcentració,
com a la necessitat de racionalitzar sense romanticismes
la' nostra administració nacional.
*
Una racionalització de la
Generalitat ens haurà de
portar, un cop fets els estudis que calguin, a l'establiment d'unes regions o vegueries, tal com ja ho va fer la
Generalitat, que poden ser
sensiblement les mateixes
del 36.
Però cara a la nova defini-
La comarca neix de la vida municipal.
ció del mapa comarcal de
Catalunya, i a la seva aprovació futura pel nostre Parlament, des de Girona pensem que cal obrir un període
important d'estudi i redefinido del territori, en funció de
les noves situacions i perspectives econòmiques, de la
canviant realitat social, dels
moviments migratoris, de la
nova textura urbana, i de tot
un conjunt de nous fenòmens demogràfics i de població inexistents abans de
la guerra civil. Probablement,
pel que fa a les nostres comarques, calgui redefinir de
manera total la comarca de
la Selva i el Gironès. Es possible que el Baix Empordà
hagi de ser reconsidérât igualment. Aquí és allà on la llibertat racional dels ciutadans haurà de concretar els
seus interessos en un marc
territorial que resolgui adequadament els problemes
urbanístics, culturals, de comunicacions, de serveis col.
lectius, d'infrastructura sanitària, educativa, judicial.
D'alguna manera, les noves
comarques s'hauràn de definir més com a estructures
de govern dipositàries de
competències
municipals,
'amb més competències i
autonomia que els actuals
consorcis i mancomunitats.
Però en tot cas, repetint
estructures de pqder més
semblants a un Ajuntament
que no pas a un Parlament.
Haurà de crear-se l'estruc-
tura de documentació, tècnics, propostes comarcals,
que permetin preparar amb
la major celeritat un avantprojecte de llei sobre la divisió territorial de Catalunya,
que haurà de tenir entrada al
Parlament dintre els primers
mesos de legislatura. En tot
cas, els socialistes, ja ara des
de les Diputacions, des dels
Ajuntaments, des de les estructures provincials i les entitats supramunicipals, ens
hem proposat de dur a terme
una tasca de reflexió i de treball, indispensable per afrontar aquesta qüestió amb arguments i amb propostes coherents. Cal donar solucions
reals; no ens podem conformar amb propostes demagògiques.
En aquesta nova llei, les
actuals províncies, dolorós
llegat de l'Estat centralista,
hauran de deixar de tenir
competències de cap mena
en relació al govern nacional,
i tots els òrgans administratius i polítics de la província
— delegacions ministerials,
diputacions, governs civils ...—
passin a engruixir el conjunt
d'institucions obsoletes i buides.
Poder per a la Generalitat,
i poder per a les comarques.
Heus aquí el repte que ja des
d'ara té plantejat el Parlament.
Xavier GUITART
(Diputat per Girona
al Parlament de Catalunya)
L'Opinió Socialista/Maig 1980
Laboral
¡ornada
reivindicativa
en el camping "La Tortuga Ligera".
Luis Fuertes dirigiéndose a los concentrados.
La UCT, en el Primero de Mayo
FORTALECER EL PODER OBRERO
La jornada del Primero de Mayo, dia internacional de la clase trabajadora, fue celebrada este año por la U.C.T., con un acto reivindicativo y
una fiesta popular en el camping "La Tortuga Ligera". El acto fue presidido, entre otros dirigentes, por el secretario general de UGT, Luis Fuertes, y por nuestro primer secretario, Joan Reventós.
El partido y la UGT de
Catalunya hicieron público, con motivo de esta jornada, una manifiesto en el
que, entre otras cosas se
decía: "...E! gobierno de
UCD viene desarrollando
una política profundamente derechista, intentando
dar un carácter reacionario
al desarrollo del proceso
democrático, con lo que
está poniendo en peligro la
profundización de las libertades individuales y colectivas. En el terreno económico, el gobierno Suárez
ha"demostrado que carece
de alternativas y soluciones, con lo que la situación
económica sigue agravándose y, como consecuencia
de elio, mil trabajadores
cada día ingresan en el pe-
lotón de los parados. En el
ámbito sindical intenta por
todos los medios impedir la
consolidación y el fortalecimiento de las centrales
sindicales, no devolviendo
el patrimonio sindical y
especialmente el incautado a la UCT, y obstaculizando la configuración del
marco democrático de las
relaciones laborales que
devuelva el protagonismo
a las centrales sindicales."
Más adelante, el manifiesto dice: ''...Para la UGT
de Catalunya y para el PSC
(PSC-PSOE), las reivindicaciones del 1° de Mayo de
1980 giran entorno a los
objetivos concretos:
1° Contra la ley Básica
de Empleo de UCD y a favor de las enmiendas de los
socialistas.
2° Por la devolución del
patrimonio sindical, de una
forma especial el incautado ala UCT.
3° Por una Generalitat al
servicio de los trabajadores.
4° Por el fortalecimiento
del poder obrero a través
de la consolidación de las
secciones sindicales de empresa.
La lucha por la consecución de estos objetivos no
puede iniciarse y terminar
el 1° de Mayo. Su conquista sólo se logrará a través
de la acción diaria y constante de toda la clase trabajadora.
EI rechazo de la Ley de Empleo de UCD, uno de los lemas del Primero de Mayo.
L'Opinió Socialista/Maig 1980
19
Laboral
Ley Básica de Empleo
N.REDONDO: 'VAMOS A MOVILIZARNOS"
"Vamos a movilizarnos". Con estas palabras
definia Nicolás Redondo para L'OPINIÓ SOCIALISTA cuál será la postura de la Unión General
de Trabajadores cuando presumiblemente cuele
el articulado de la UCD, sobre la pomposamente
llamada Ley Básica de Empleo que actualmente
se está discutiendo en Madrid. Con el secretario
general de la Unión General de Trabajadores,
hablando sobre la ley, la ya famosa Ley Básica
de Empleo.
Nicolás Redondo, el proyecto de ley sigue su marcha
en la comisión de trabajo,
¿Cómo se puede calificar a
esta ley?
Bueno, yo en este punto
quiero hacer una reflexión,
y es que este proyecto de la
UCD es una enmienda a la
totalidad de un proyecto socialista de la anterior legislatura y que se llamaba Ley Socialista contra el Paro. Este
proyecto fue rechazado por
la UCD totalmente, enviando a las Cortes, en su lugar,
este proyecto que ahora se
está discutiendo y que no admite ni punto de comparación con el que en su tiempo
fue presentado por el Grupo
Socialista. Aquél era tremendamente más progresivo que
éste.
muy grave y es preocupante
si se piensa que en el proyecto de ley del Grupo Socialista se contemplaba tal extremo, con una percepción muy
superior a la que resultará de
este proyecto de ley.
Nuestro segundo punto
importante de desacuerdo
está en la reducción del tiempo de percepción con respecto al proyecto de ley del
grupo socialista. Mientras
ahora una cotización de seis
meses te da derecho a una
percepción de 18 meses, con
el proyecto de la UCD el
tiempo de percepción se
acorta sensiblemente, con la
discriminación que ello supone.
Por último, nuestro tercer
punto de desacuerdo está en
que mientras en el proyecto
de ley socialista el cabeza de
Una ley muy regresiva
familia, los menores de edad
y trabajadores de menos de
Entonces puede decirse 25 años que no hubieran enque esta ley es regresiva.
contrado el primer trabajo
Sí, sí, sin ninguna duda, tenían derecho al subsidio
además el proyecto tal como de desempleo, en el proyecestá quedando y como va a to que ahora estamos discuquedar es totalmente impre- tiendo ello no ocurre así. Y
esto es grave sobre todo en
sentable.
¿En qué basamos nuestro el caso de los cabezas de fadesacuerdo?
Fundamental" milia, que por primera vez
mente en tres puntos que pa- hubieran tenido un cierto
ra nosotros son importantísi- grado de seguridad si hubiemos. En primer lugar, que es- ra prosperado nuestro prota ley no hace extensivo el yecto.
En conjunto se puede dederecho al subsidio de desempleo para los sectores cir que es una ley regresiva,
primarios de la producción, muy regresiva y negativa pacomo por ejemplo los jorna- ra el conjunto de los trabajaleros agrícolas, los trabaja- dores. Con todo, lo más nedores de la mar, etc. Ello es gativo globalmente lo cen-
20
ia /ey de empleo de la UCD es totalmente impresentable".
traria en dos aspectos. Por tancia o completamente acuna parte, que con este arti- cesorios del articulado. Ahoculado se vuelve incluso atrás ra, ya veremos qué ocurre
en cosas que ya están legisla- cuando se llegue a los pundas por el franquismo, y se- tos fundamentales. Entonces
gundo que el gobierno en un se verá que lo de ahora es
tema tan explosivo como es- una simple maniobra de diste está obrando muy mal. Yo tracción, porque en definitidiría que le puede estallar en va los puntos fundamentales
de la ley no van a variar.
las manos.
Por tus palabras se puede
¿No se están desarrollando muy lentamente los de- adivinar que la Unión Genebates? ¿No querrá con ello el ral de Trabajadores es plenagobierno adormecer en cier- mente consciente de que el
articulado va a pasar tal
to modo esa bomba?
cual de la comisión y que
Sí, es cierto, los debates
luego por la mayoría mecávan desesperadamente lennica va a pasar el pleno. ¿Qué
tos y quizá sea por eso que
va a hacer la Unión General
apuntabas. Lo que de verdad
de Trabajadores? ¿Va a recume preocupa es que la discurrir a las movilizaciones?
sión, cuando aún no hemos
Vamos a movilizarnos en
entrado en los puntos fundamentales, va tan lenta que contra de la ley, y para que
la movilización sea más efecno se ve la salida.
tiva habrá que hablar con los
Dices que no se ha llegado alcaldes socialistas y en defia los puntos fundamentales, nitiva de izquierdas para
quizá por eso están colando que apoyen las movilizacioalgunas enmiendas.
nes, consiguiendo de ese moSí, desde luego. En este do un movimiento popular
momento se aceptan enmien- lo más amplio posible con el
das que no tienen ningún fin de conseguir una ley más
contenido, que únicamente progresista.
JoséM a GARCÍA
afectan a puntos sin impor-
L'Opinió Socialista/Maig 1980
Laboral
Elecciones SEAT
TRIUNFO DE LA CLASE TRABAJADORA
Cerca de la una de la madrugada del dia 30 de
abril, una noticia llenó de orgullo a los sindicalistas de la UGT de SEAT-Zona Franca: "¡En el
taller 7, también hemos ganado!7'. En ese momento,
el secretario general de la sección sindical, Antonio Tudela, olvidó el cansancio y dejó entrever,
detrás de su barba, un gesto de satisfacción.
Dos horas más tarde, el lo que ocurre es que hay que
triunfo de la Unión General saber sintonizar con sus dede Trabajadores en las elec- seos. Cuando pasa eso, la
ciones sindicales de SEAT, abstención casi no existe".
era un hecho consumado,
Este alto porcentaje de
no sólo en'Barcelona sino en votantes "que nos va a pertoda España. Del empate de mitir tener un comité fuerte,
las elecciones del 78 (60 de- con amplio respaldo" según
legados de UGT y 60 de confesaba Antonio Tudela,
CCOO) se habían pasado a no ha dejado lugar a dudas
la hegemonía sindical: 88 en cuanto al modelo sindical
delegados de UGT frente a respaldado por los trabaja47 de CCOO. Era el triunfo dores.
de la clase trabajadora de
En Zona Franca, hasta ahoSEAT, que con una participación de casi el 90 por ra, feudo de CCOO, la sorciento, había refrendando la presa para los dirigentes coestrategia sindical de la Unión munistas ha sido monumental. Quienes siempre habían
General de Trabajadores.
alardeado de su hegemonía,
se vieron aturdidos cuando
Masiva participación
los datos señalaban que hasta
en el taller 7, la victoria era
La victoria ha sido impor- para la Unión General de
tante, pero como decía An- Trabajadores. Y eso que "en
tonio Tudela en aquella larga algunas mesas los dirigentes
noche del 29 de abril, "esta de la "línea dura" de CCOO
victoria, es en definitiva, la hacían enseñar su papeleta
victoria de toda la clase tra- de voto a los afiliados de
bajadora, porque al fin y al CCOO". Pese a todo la viccabo con la participación, toria de UGT se produjo en
se ha demostrado que quere- todos los talleres. Ello ha permos participar en la marcha mitido una composición de
de fábrica".
comité con 30 miembros de
Esta participación ha sido, UGT, 24 de CCOO, 5 de CGC,
a la larga, el elemento más 5 de CSUT y 3 Independienpositivo en el resultado de tes. Una composición que
las elecciones. Mientras en "no nos da la mayoría absolas elecciones del 78 partici- luta, pero que nos permitirá
paron, aproximadamente, el que el comité funcione como
75 por ciento de los trabaja- debe ser" comentaban algudores, en esta ocasión la cifra nos ugetistas. Con todo, la
ha rozado el 90 por ciento. nota más destacada se dio
Esta masiva asistencia a las en Martorell donde se pasó
urnas se debe, según Rafael de una composición 14 a 7
Folk a que "el trabajador de para CCOO, a otra 11 a 10
este país no es abstencionista, para UGT, "consecuencia de
L'Opinió Socialista/Maig 1980
un largo trabajo de la sección
sindical" comentaba el secretario general de la sección,
Gallardo. Mientras en El Prat,
donde por primera vez se
celebraban elecciones el resultado era 7 delegados para
la UGT, 1 de CCOO y 1 de
CGC.
UGT, vencedora en
toda España
Pero cuando se conocieron
estos datos, los trabajadores
de las factorías catalanas,
ya sabían lo que había ocurrido en el resto de España.
Allí, en los otros cinco
centros de trabajo la Unión
General de Trabajadores había ganado. Ya por la mañana se sabía que en un
almacén de Valderribas, Madrid, la composición iba a ser
3 UGT, 1 CCOO y 1 Independiente.
A partir de aquí todos los
datos que llegaron a lo largo
del día hablaban de resultados favorables para la Unión
General de Trabajadores. En
Filial de Madrid, 11 de UGT,
5 de CCOO y 7 de una candidatura USO-Independientes.
En el centro de la Avda. de
Burgos, también en Madrid,
6 de UGT, 2 de CCOO y 1 Independiente. Sin salir de Madrid, en FISEAT, resultaban
elegidos 7 de UGT por 2 de
CCOO. En Miralcampo, Guadalajara, 5 delegados correspondían a UGT, 2 a CCOO
y 2 a Independientes. Como
final, en la planta de Sevilla,
8 puestos eran para la Unión
General de Trabajadores y
1 para CCOO.
El porqué de unos
resultados
Los resultados obtenidos,
tienen para Rafael Folch una
explicación: "Todo ello es
consecuencia de una línea
de firmeza y responsabilidad
que la Unión General de Trabajadores ha adoptado en
los dos últimos años de comité. Mientras éste pegaba
bandazos, la representación
de UGT trabajaba para que
funcionase".
La participación, según reconocían los miembros de la
sección sindical de UGT había
sido determinante para los
resultados obtenidos. En esa
participación un hecho ha
sido muy claro y lo comentaba Antonio Tudela: "Muchos
trabajadores se acercaron a
las urnas con la papeleta ya
escogida. Ello demuestra que
las ideas estaban muy claras1".
El tema FIAT-SEAT, ha sido
para los militantes de UGT
una de las razones del triunfo.
"Desde siempre hemos dicho,
y eso los trabajadores lo han
visto, que la inversión de
FIAT ha sido o es la menos
mala de las salidas", repetía
Folch.
Una de las consecuencias
que se desprende de los resultados en Zona Franca es
que "los miembros del PSUC
han recibido un fuerte castigo.
Ni Panadero, ni García del
Fresno han salido elegidos.
Sus mismos compañeros los
han tachado. Con ello pagan
sus ataduras políticas", según
comentaba uno de los delegados elegidos en la candidatura de UGT.
En definitiva unos resultados que como repetía una
y otra vez Antonio Tudela
"son un triunfo de la clase
trabajadora".
21
Entrevista
Isidre Molas, vice-president del Parlament
La funció del vice-president del Parlament és,
fonamentalment, substituir el president en tots
aquells casos que, per qualsevol circumstància,
no pugui realitzar la seva funció. En les sessions
plenàries del Parlament, el vice-president presideix la Cambra quan el president és absert. El
vice-president participa en la mesa del Parlament
i en virtut d'això sol formar part de la comissió
de govern interior, o de règim interior, del Parlament. A més d'aquesta, el vice-president assisteix a totes les reunions i participa a totes les funcions que la Cambra assigni a la Mesa. Cal dir que
l'actual Mesa és provisional fins que quedi aprovat el reglament del Parlament.
Isidre Molas i Batllori, 39 Universitat Autònoma. Milianys, doctor en Dret i pro- tant del FOC a partir de 1959,
fessor de Dret Polític de la empresonat un any al 62 per
aquest motiu, militant de CSC
i del PSC (C), membre de la
mesa del Consell Nacional
del PSC (PSC-PSOE). El dia 10
d'abril de 1980 fou elegit
vice-president primer del Parlament de Catalunya amb 71
vots corresponents als diputats del PSC, PSUC i ERC. La
vice-presidència primera de
la institució catalana té una
importància política gran, la
qual ja va quedar determinada al mateix dia de la seva
elecció; els 71 vots de Molas,
contrastats amb els 61 que
assolí la vice-presidenta segona, Concepció Ferrer (vots
de CiU i UCD), demostren
que al Parlament existeix una
majoria política diferent a
la que 14 dies després elegiria a jordi Pujol president
de la Generalitat. La primera
sorpresa d'aquest joc de majories fou potser la retirada
de Coll i Alentorn com a candidat a la mesa del Parlament, quan va quedar clar
que només podia aspirar a la
vice-presidència segona.
Aquesta majoria d'esquerres, suposa una amenaça
constant que a Catalunya
hi ha una "alternativa" de
govern socialista?
— En principi, no és una
amenaça sinó la conseqüència que hi ha un Parlament
en el qual cap grup té la majoria absoluta, en el qual els
socialistes expressen una oposició al govern, i com a tal
oposició, no sols són una
peça indispensable pel funcionament democràtic de la
Generalitat, sinó una força
que aspira i pot aconseguir
al voltant seu una futura majoria de govern.
No permetre vacil·lacions
Per d'aquí a quatre anys,
o... per abans? •
— Els socialistes vam plantejar-nos abans de les eleccions com una opció de govern Les opcions de govern
no surten cada quatre anys,
són permanents. Les majories
parlamentàries basades en
suports exteriors no sempre
són estables, per tant els
socialistes estem sempre disposats a assumir les tasques
de govern, en un pla d'actuació basat en el nostre programa. Això no vol dir que la
noastra actuació no se situi
en el terreny que avui considerem que és el nostre, que
és el d'una oposició crítica
22
L'Opinió Socialista/Maig 1980
Entrevista
i ferma, però també responsable, perquè cal bastir les
institucions del nostre poder
polític, la Generalitat, i dotaries de contingut. No posarem bastons a les rodes del
carro, però estem disposats
a no permetre vacil·lacions
o partidismes en la construcció de les nostres institucions,
ni acceptarem una política
en contra dels interessos dels
treballadors i les classes populars, encara que vagi acompanyada de tota una retòrica
de progrés aparent o de nacionalisme aparent.
El vot socialista en l'elecció
de Barrera com a president
del Parlament encara és pol.
lèmic?
— Els socialistes vàrem
votar Heribert Barrera perquè crèiem que el Parlament
havia de ser presidit per una
persona de trajectòria i ideologia esquerrana, que pogués
conduir la tasca del Parlament amb una orientació que
tingués en compte tanteéis
diferents sectors del Parlament, com expressar o simbolitzar la majoria de l'opinió
pública catalana reflectida
el 20 de març que, com és
sabut, ha mantingut la seva
orientació progressista i d'esquerra.
El programa de Pujol
no és de progrés
l·a postura socialista en
l'elecció del president de la
Generalitat ha estat radicalment opositora.
— La nostra posició ha estat
neta i coherent. Vam votar
en contra del candidat, del
seu programa i del seu govern
per diverses raons. En primer
lloc, perquè no és un govern
ni un programa de progrés;
segon, perquè el govern que
va presentar el canditat tenia
elements excessivament volàtils, com per exemple les
quatre coses que va dir de
manera general respecte a la
part econòmica del programa;
en tercer lloc, perquè el programa presentat no marcava
prioritats; i finalment perquè
L'Opinió Socialista/Maig 1980
en moltes de les seves opcions,
s'expressa un projecte de
construcció de Catalunya que
no coincideix amb l'altre
projecte de reconstrucció nacional de Catalunya que mantenim els socialistes. D'aquests
dos projectes, un serà al govern i l'altre a l'oposició, i de
la confrontació permanent
d'un i altre sorgirà la base
més sòlida del diàleg i el
debat democràtics.
Va haver-hi gaires canvis
en les intervencions del candidat Jordi Pujol de la primera
a la segona sessió en que va
sotmetre's a votació?
— Per coherència política
del candidat a la presidència
no va haver-hi canvis substancials en el programa de
centre-dreta que va presentar,
tant un dia com l'altre, i per
tant no acabo d'entendre
políticament el canvi de vot
d'alguna de les forces polítiques que en la segona votació
van votar favorablement. De
tota manera, estic segur que
el diàleg i el treball parlamentaris oferiran majories
que no coincidiran amb la
majoria de l'elecció presidencial.
Ningú és l'encarnació
de Catalunya
La feina immediata a fer
a la Generalitat queda marcada pels traspasos de transferències, no és així?
— Evidentment, queda tota una gran tas.ca^per aconseguir els traspassos de serveis que facin de la Generalitat realment el poder polític
de Catalunya i, a partir d'aquí,
construir l'estructura políticoadministrativa de Catalunya,
i vull confiar que el govern
no caurà en una visió estreta
i partidista de considerarse
"l'encarnació" de Catalunya
i afirmo que "els socialistes
sabrem situar, pel nostre caràcter del partit dels traballadors i del poble, el nostre
sentit nacional, democràtic,
solidari i de llibertat, per
sobre de consideracions exclusivistes o de vol gallinaci,
que puguin temptar a d'altres
sectors.
El Parlament ja ha elegit
el president de la Generalitat.
Quina serà la propera tasca
que emprendrà?
— El primer que s'ha de fer
és el dictamen que ha d'emetre la Comissió d'Incompatibilitats entorn dels diputats
per tal que ningú tingui càrrecs incompatibles amb el
seu nou càrrec de diputat.
Tot seguit, també s'ha iniciat
el treball de la comissió de
reglament; calculem que a
finals de juny s'aprovarà el reglament de la Cambra, i a partir d'aleshores s'iniciarà el treball normal d'un parlament;
constituint-se les comissions
necessàries. El Parlament té
dues funcions essencials: la
funció legislativa i el control
del govern. Les primeres lleis
que hauran de fer-se són les
que fan referència a les institucions de la Generalitat
i la relació que ha d'establir-se
entre elles, és a dir, el que
tradicionalment es coneix
com l'Estatut Interior de Catalunya. Depèn del Parlament
i del govern si mentrestant
es cursen altres projectes o
proposicions de lleis.
La gosadia de Pujol
En la seva presentació del
programa, Jordi Pujol va afirmar que el seu govern podria
presentar, de manera subsidiària, un projecte de reglament del Parlament de Catalunya, la qual cosa fou interpretada com una intromissió
de govern, que proposava el
candidat a la sobirania del
Parlament.
— Joan Reventes va qualificar com "una gosadia" l'afirmació de Jordi Pujol, la qual,
si no expresava el subconscient d'unes determinades
relacions entre el govern i el
Parlament, cosa que esperoque no fos, evidenciava com
a mínim un limitat coneixement del que són les normes
més esencials d'autoregulació dels parlaments des del
final de les monarquies absolutistes.
El congrés i el Parlament
El Partit dels Socialistes
de Catalunya (PSC-PSOE) està
ja inserit en el debat previ al
congrés de principis de julioL
En quina mesura els resultats
del congrés poden fer variar
la política socialista al Parlament de Catalunya?
— Els socialistes hem assumit la funció d'oposició
perquè aquesta ha estat la
conseqüència dels resultats
electorals. El congrés del
partit pot modificar, evidentment, totes les posicions polítiques que s'han mantingut
fins ara, i espero que fixarà
orientacions per a la política
al Parlament, o com a mínim
les orientacions estratègiques
generals que donin forma a
l'orientació política socialista,
per tal que el seu projecte
obtingui el suport majoritari
necessari en el futur. Això
implicarà un treball militant
i un enfocament acurat de la
tasca parlamentària per tal
de fer possible el govern per
realitzar el nostre projecte
aquí a Catalunya, en la perspectiva de l'avenç i de l'ampliació i aprofundiment de la
democràcia i les autonomies
a Espanya per tal d'avançar
vers una societat basada en
la dignitat de la persona i en
el sentit de responsabilitat,
honradesa, llibertat i igualtat que es troben en la base
de la lluita contra tota dominació i explotació de classe
i nacional.
Xavier CAPDEVILA
23
Canviar la vida
Pilar Miró processada pels militars
El mateix article afegeix que
el dret a la llibertat d'expressió no pot restringuir-se mitjançant cap tipus de censura.
La llibertat d'expressió i la
censura tornen a la palestra
en un combat en el que, malgrat totes les garanties constitucionals, guanya la reina
dels mitjans de comunicació
de totes les dictadures: la
fonamentalment en les es- censura.
cenes de tortura protagonitPerò la cosa no acaba aquí,
zades per la Guàrdia Civil en
la pel·lícula. Amb l'ordre de la Constitució garanteix tamprocessament vindria decre- bé el fet de que cap persona
tada la llibertat provisional, civil pot ser jutjada per un
segurament per tal de suavit- tribunal militar, amb l'única
zar l'afer. De tota manera, excepció de l'estat de setge i
de prosperar el procés, Pilar fins i tot així, sempre "d'acord
Miró pot ser condemnada a amb els principis de la Constitució". D'aquí només es
sis anys de presó.
poden deduir dues coses: o
bé que el senyor Suárez ha
Constitució democràtica,
declarat secretament l'estat
per a què?
de setge i s'han posat en
marxa les mides pertinents,
La llibertat d'expresió fou o bé els qui han decretat el
en aquest país un clam unà- processament de la Miró no
nim quan, curiosament també saben que s'ha promulgat la
un tribunal militar, condemnà, Constitució.
a presó així mateix a uns
Paral·lel al cas de Pilar
artistes per injúries a l'Exèrcit en una obra de teatre: Miró i potser menys conegut
"La Torna" d'Els Joglars. Ara per causés de la popularitat
la història es repeteix de ma- dels protagonistes, hi ha el
nera gairabé calcada però de sis periodistes també penamb una gran diferència: la dents d'un procés militar per
Constitució democràtica que suposades injúries a l'Exèrcit,
configura l'Estat espanyol com entre aquests periodistes es
un estat de dret que garan- troba Miguel Àngel Aguilar,
teix les llibertats individuals director del diari madrileny
i col·lectives ha estat apro- "Diario16".
vada, promulgada i acatada
per totes les instàncies del
país, inclosa naturalment
l'Exèrcit.
El dia 15 d'abril proppassat el Jutjat Militar Permanent n.° 5 dictava una ordre de processament
contra Pilar Miró, directora i realitzadora de cine
i televisió. El delicte pel qual se la processa és el
d'haver dirigit la pel·lícula "El Crimen de Cuenca",
basada en el llibre de Salvador Maldonaso, que
relata la història d'uns camperols d'un pöblet de
Cuenca condemnats per un crim que mai no van
cometre.
El motiu del delicte són
unes escenes considerades
"intolerables" per algunes
jerarquies de la Guàrdia Civil
i per altres dels ministeris de
Cultura i de l'Interior.
La història se situa a l'any
1910, dos camperols són acusats d'haver matat a un pastor, sense cap tipus de proves.
Les tortures a les quals són
sotmesos els detinguts durant
els interrogatoris fan que
aquests es declarin culpables
del crim, i escullin una possible pena de mort abans
de sofrir noves tortures. Finalment el jutge condemna
els dos detinguts a 18 anys
de presó. Al cap de 16 anys
el pastor víctima del suposat
crim, el cos del qual mai
havia estat trobat, apareix al
poble provinent d'una fugada
solitària que havia decidit
sense avisar a ningú. La injustícia queda palesa quan els
dos condemnats estan complint els darrers anys de presó.
La pel·lícula escenifica, amb
un realisme ferotge, les tortures a que són sotmesos els
condemnats per tal de fer-elshi confessar un crim que ni
tan sols havia existit.
La pel·lícula havia estat
projectada al Festival Internacional de Cinema de Berlín i hom esperava que s'estrenaria a l'Estat espanyol a
finals de l'any passat. Una
ordre del 31 de gener d'enguany manava el segrestament de la pel·lícula. Despré.s vindria el processament
de Pilar Miró per suposades
injúries a l'Exèrcit recollides
24
La Llibertat d'Expressió
queda totalment garantida
en l'article número 20 de la
Constitució, en el qual queda
establert que tot ciutadà de
l'Estat espanyol té dret a
"expressar i difondre lliurement els seus pensaments,
idees i opinions" i pot fer-ho
per qualsevol mitjà de reproducció, entre els quals, naturalment, hi cap el cinema
Unes coincidències que
no justifiquen res
El 26 de febrer d'enguany,
el grup parlamentari socialista demanava al Congrés de
Diputats que s'obrís una investigació sobre suposades
tortures perpetrades a les
comisarios d'Euskadi. Dies
després en el sí de la Guàrdia Civil i de l'Exèrcit s'encetava una agre polèmica entorn
de la militarització o no militarització de la institució
"benemèrita". S'han volgut
vincular aquestes circumstàncies amb el processament de
la Miró, però el cert és que
no tenen res a veure. Com diu
la pròpia directora "la Guàrdia Civil fa malament en sentir-se ultratjada" per uns fets
que van passar fa setanta anys.
"Aquest —diu Pilar Miró —
és un país tercermundista en
el que a qui més por es té és
a l'Exèrcit".
Carles Gortari, director general de Cinema va anunciar
que dimitiria si no se solventava favorablement el cas
de "El Crimen de Cuenca".
El ministre de Cultura, Ricardo
de la Cierva, va prometre
solucions. Ni un ha dimitit
ni l'altre ha portat solucions,
mentre Pilar Miró pot ser
condemnada per "delictes
militars" , precisament ella
que ni tan sols ha fet la mili
Francament trist.
Pilar Miró: La Llibertat c/'Éxpre.s.s/o vulnerada.
L'Opinió Socialista/Maig 1980
-Canviar la vida
LOS ATLETAS SOMOS GENTE
HONRADA
La gravísima manipulación que Jimmy
Carter viene realizando con los Juegos
Olímpicos de Moscú
no es más que el esperpento folklórico
de una realidad triste
pero irrefutable: el
deporte como tal está
agonizando.
A partir de ahora, al deporte habrá que cambiarle
la definición si queremos entendernos. El deporte amateur,
el espíritu olímpico, el "fair
play", el "participar antes
que ganar" y todos aquellos
postulados simples, edificantes, hermosos y oxigenantes
que el barón de Coubertin y
sus sucesores predicaron con
fervor y pasión, ya no son
más que viejos mandamientos caducos, violados y ultrapasados.
A excepción de los enfebrecidos por el "footing"
(un estilo deportivo también
manipulado, como tantas
otras modas), el deporte de
competición no es más que
una guerra. Ya no es la política la que se entromete en
el deporte sino todo lo demás.
Razones de Estado estimulan
a los deportistas franceses.
Poderosos motivos de pres-
La crisi del Govern
No ha sigut una crisi de
Govern. Es l'ajornament
de la veritable crisi i la
continuïtat de l'agonia de
quelcom que no és un
partit i que no pot donar
resposta als grans problemes del país.
Els canvis ministerials
Amb la cessació d'Abril
Martorell, hauria sigut una
"permuta ministerial". Sense que Abril deixi el Govern, és "una permuta
ministerial". Oi que està
clar?
L'edat mitja del Govern
és de 45 anys
Encara que no fa pas
45 anys que tots són coincidents en l'edat mitja.
N'hi ha de més joves.
Rabat continúa capturant
pesquers...
En que més el podem
servir, Senyor Hassan?
tigio internacional se hallan
en la base estructural del
deporte estadounidense. Fuertes inversiones económicas
colapsan al atleta europeo
y le alientan a realizar esfuerzos sobrehumanos. Sofisticados y nada escrupulo-
sos sistemas de "doping"
elevan las cotas de soviéticos,
polacos o alemanes orientales. Los atletas no somos
más que piezas de una guerra
incruenta pero salvaje.
Luchar, pues, por la salvación de los Juegos Olímpicos
tras la puya de Cárter (en un
año electoral tan malo para
él que ni el negocio del
cacahuete funciona) es hacerlo por dignificar una parte
del deporte. Pero eso es tan
inútil como intentar fundir
ese iceberg de deshumanización que corroe las entrañas del'deporte.
MARTI PERARNAU *
* Representante de los atletas en la
Federación Española de Atletismo.
Sus 2,18 en salto de altura le avalan
como más que probable para Moscú,
si el equipo español asiste a las
Olimpiadas.
L'Opinió Socialista/Maig 1980
ESPURNES
Abril Martorell: "Si un
dia em comuniquessin
la cessació ho cel.lebraria amb xampany"
El país l'acompanyaria
joiós fent un xin xin memorable.
Kissinger: "Encara es pot
evitar la tercera guerra
mundial"
Nord-america tindrà feina per mentalitzar els pobles de que existeixen
condicions objetives d'una
"bona" guerra. No són pas
coincidents els intereses
de les multinacionals i els
dels pobles.
La dreta vol frenar el
procès de democratització
Aquests senyors porten
barret. El barret serveix
per tapar el lloc on hi ha
la intel.ligència
JoanSENTENÀ
25
-Canviar la vida
Que los intelectuales socialistas se plantean problemas y que su situación plantea
problemas el Partido, no significa que exista una crisis
insoluble; por el contrario,
representa un fenómeno normal, manifestación del crecimiento del Partido cuando
la afiliación se hace masivamente; cuando el Partido se
convierte en Partido de masas.
Los intelectuales se plantean rigurosamente que la
burguesía cese de ser la clase
dirigente. Por ello se orientan
hacia la clase obrera. Se adhieren sin haber resuelto sus
problemas ideológicos. Su
actitud respecto a la ideología
burguesa es negativa y de
rechazo; más esta ideología
penetra aún sus pensamientos
y su acción, mientras que la
ideología socialista les plantea más problemas que soluciones.
¿Qué se puede conservar
o rechazar de la cultura burguesa? Este es el problema
fundamental del intelectual
que se adhiere al Partido Socialista. ¿Cómo desembarazarse de la ideología de la
burguesía que involuntaria-
mente le proporciona la base
de todos sus pensamientos?
Cuando un obrero se incorpora al combate socialista
siente la sensación que lo
que hasta entonces era un
sueño en su existencia, se
hace realidad, descubriendo
una cultura que le aclara
todo lo que presentía ciegamente.
¿Cuál es el punto de vista
de la burguesía? Sencillamente el de la alienación.
Esta alienación del pensamiento burgués que va mucho
más allá de la economía y
de la historia; ella se extiende
a todos los campos del pensamiento, comprendiendo la
filosofía, el arte, la literatura, y las ciencias naturales.
Nace de las condiciones de
la realidad misma; todas las
ilusiones del pensamiento derivan de la alienación de
nuestra vida real; las contradicciones del pensamiento
reflejan las contradicciones
de la vida real.
No le sucede lo mismo al
intelectual. Cada nuevo paso
en la toma de conciencia del
socialismo le obliga a destruir y suprimir algo de su
educación pasada. En las
primeras etapas de su adhesión no tiene la impresión de
El punto de vista de la buruna realización sino de una
guesía
es el del individuabatalla contra él mismo.
lismo, que a su vez es la exSer socialista representa presión de las condiciones
para un obrero afrontar más de existencia del hombre en
riesgos. El frente anti-burgués la sociedad burguesa. Cuando
se hace más violento; el ene- la economía burguesa y la
migo más visible. Para el in- división del trabajo aislan a
telectual hay además un ene- los individuos y a cada insmigo interior; la unificación tante amenazan su existencia,
de su conciencia y su acción el individualismo es la reacchocan. Los términos del pro- ción defensiva del individuo
blema para el intelectual son contra estas presiones. Y esta
simples: despojarse de la pretensión a la autonomía, a
ideología burguesa para asi- la independencia del pensamiento, refuerza la ilusión
milar la ideología obrera.
del realismo.
El punto de vista de la
clase obrera es reconocer la
realidad. La cual tiene en
cuenta el desarrollo de las
cosas y su necesario encadenamiento. En la identificación
con el materialismo dialéctico.
Resumiendo; el libre desarrollo del pensamiento y de
la ciencia debe liberarse del
punto de vista de la burguesía que es el de la alienación
que conduce al idealismo, al
individualismo. El punto de
vista de la clase obrera es el
de la práctica. ¿Cómo puede
pasarse del uno al otro y cuáles son las consecuencias del
cambio del punto de vista
de clase?.
26
Todo nos señala claramente lo que significa la
oposición de los dos puntos
de vista: el de la burguesía
y el de la clase obrera. El
punto de vista de la burguesía consiste en observar y
analizar el sistema capitalista
desde el INTERIOR del mismo
haciéndole aparecer como
el único posible, como necesario. El punto de vista de la
clase obrera es radicalmente
opuesto; se coloca en el
EXTERIOR del sistema para
combatirlo. Y el del Partido
es servir a la clase obrera en
su misión histórica que es
suprimir el capitalismo y edificar el socialismo.
Adoptar el punto de vista
de la clase obrera y colocarse
con ella FUERA del sistema
capitalista es la única manera
de escapar al punto de vista
burgués; es decir, plantear
correctamente los problemas.
Y no se trata de considerar
que la clase obrera es infalible
y su punto de vista una solución mágica. Marx escribe
en su obra La Sagrada Familia
que "no se trata de saber lo
que tal o cual proletario, o
incluso el proletario todo
entero se propone momentáneamente como objetivos,
se trata de saber lo que es el
proletario y lo que debe hacer
históricamente conforme a
su condición de clase".
Esto quiere decir que cuando una clase es una clase ascendente el deseo consciente
de servirla no constituye una
traba a la investigación sino
por el contrario la estimula.
En la base de todos los problemas encontramos también
la misma dificultad para adoptar UNA POSICIÓN DE PARTIDO, e incluso, reconocer
su validez y legitimidad Lo
esencial de esta posición en
todos sus aspectos es el reconocimiento de la lucha de
clases y de su desarrollo en
L'Opinió Socialista/Maig 1980