España sin pulso

LA CONSTITUCIÓ DEL 1876
Artículo 11. La religión católica, apostólica, romana, es la del Estado. La nación se
obliga a mantener el culto y sus ministros. Nadie será molestado en territorio
español por sus opiniones religiosas, ni por el ejercicio de su respectivo culto, salvo
el respeto debido a la moral cristiana. No se permitirán, sin embargo, otras
manifestaciones públicas que las de la religión del Estado.
Artículo 13. Todo español tiene derecho: de emitir libremente sus ideas y
opiniones (…); de reunirse pacíficamente; de asociarse para los fines de la vida
humana; de dirigir peticiones individual o colectivamente al rey, a las Cortes (…).
Artículo 18. La potestad de hacer las leyes reside en las Cortes con el rey.
Artículo 19. Las Cortes se componen de dos cuerpos colegisladores, iguales en
facultades: el Senado y el Congreso de los Diputados.
Artículo 20. El Senado se compone: de senadores por derecho propio; de
senadores vitalicios nombrados por la Corona; de senadores elegidos por las
corporaciones del Estado y mayores contribuyentes en la forma que determine la
ley.
Artículo 27. El Congreso de los Diputados se compondrá de los que nombren las
juntas electorales, en la forma que determine la ley. Se nombrará un diputado a lo
menos por cada cincuenta mil almas de población.
El CACIQUISME (A)
Oligarques i cacics constitueixen el que solem anomenar classe directora o
governant, distribuïda o encasellada en partits... i no és sinó un cos estrany, com
pogués ser-ho una facció d’estrangers apoderats per la força de Ministeris,
Capitanies, telègrafs, ferrocarrils, bateries i fortaleses per a imposar tributs i
cobrar-los... En les eleccions, no és el poble, sinó les classes conservadores i
governants aquelles que falsifiquen el sufragi i corrompen el sistema, abusant de la
seua posició, de la seua riquesa, dels ressorts de l’autoritat i del poder, que per a
dirigir a les masses els havia estat entregat... Si aquells bàndols o faccions
haguessen format part de la Nació, haurien governat per a ella, no exclusivament
per a si; haurien complit per la seua banda els deures que ells imposaven a la Nació
i serien, efectivament, una classe en relació a altres classes, composant amb elles
la col·lectivitat nacional...
Joaquín COSTA, Oligarquia y caciquismo como la forma actual de gobierno
en España: urgencia y modo de cambiarla, Madrid, 1901.
EL CACIQUISME (B)
El sistema funciona... de dalt a baix. La Corona atorga el poder a un cap de
govern que convoca i “fa” les eleccions, aconseguint, en tot cas, un parlament
adequat: així funciona el torn, abstracció feta del cos electoral. Estem doncs, en
presència d’una realitat constitucional que no es certament la prevista en el text
escrit de la Constitució. Realitat basada en dues institucions de fet. D’una banda, en
l’existència d’una “oligarquia” o minoria política dirigent, constituïda per homes dels
dos partits (ministres, senadors, diputats, governadors civils, propietaris de
periòdics, etc.), i estretament connectada tant per la seua extracció social com per
les seues relacions familiars i socials amb els grups rectors (terratinents, noblesa de
sang, burgesia de negocis, etc.). De l’altra, en una espècie de supervivència
senyorial en els medis rurals, en virtut de la qual algunes figures del poble o del
llogaret, destacades pel seu poder econòmic, per la seua funció administrativa, pel
seu prestigi o per la seua “influència” prop de l’oligarquia, controlaven de manera
directa extensos grups humans; a aquesta supervivència senyorial se l’anomenarà
“caciquisme”. El “polític” en Madrid; el “cacic” en cada comarca; el governador civil
1
en la capital de cada província com enllaç entre un i altre, constitueixen les tres
peces claus en el funcionament real del sistema
J. M. JOVER, Introducción a la Historia de España, Barcelona, 1965
LES BASES DE MANRESA DEL 1892
PODER CENTRAL
Base 1a. Ses atribucions. Vindran a càrrec del Poder Central:
a) Les relacions internacionals.
b) L’exèrcit de mar i terra, les obres de defensa i l’ensenyança militar.
c) Les relacions econòmiques d’Espanya ab los demés països, i, en conseqüència, la
fixació dels aranzels i lo ram d’Aduanes.
d) La construcció i conservació de carreteres, ferrocarrils, canals i ports que sien
d’interès general. En les d’interès interregional podran posar-se d’acord lliurement
les regions interessades, intervenint lo Poder central, sols en cas de desavinença.
Les vies de comunicació d’interès regional, seran d’exclusiva competència de les
regions. Igual criteri se seguirà en los serveis de correus i telègrafs.
e) La resolució de totes les qüestions i conflictes interregionals.
f) La formació del pressupost anyal de gastos que, en lo que no arribin les rendes
d’Aduanes, deurà distribuir-se entre les regions a proporció de sa riquesa.
Sa organització. Lo Poder central s’organissarà baix lo concepte de la separació de
les funcions llegislativa, executiva i judicial. Lo Poder llegislatiu central radicarà en
lo Rei o Cap de l’Estat i en una Assemblea composta de representants de les
regions, elegits en forma que cada un estimi convenient; lo número de
representants serà proporcional al d’habitants i a la tributació, tenint-ne tres la
regió a la que n’hi corresponguin menos. Lo Poder executiu central s’organissarà
per medi de Secretaries o Ministeris, que podran ser: de relacions exteriors, de
Guerra, de Marina, d’Hisenda i de l’Interior. Constituirà lo Poder suprem judicial, un
Alt Tribunal format per magistrats de les regions, un per cada una d’elles, elegits
per les mateixes; cuidarà de resoldre los conflictes interregionals i de ls regions ab
lo Poder central, i d’exigir la responsabilitat als funcionaris del Poder executiu.
Aquest Tribunal no es considerarà superior jeràrquic dels Tribunals regionals que
funcionaran ab completa independència.
Disposicions transitòries. Atenent a que les relacions que segons los preceptes
constitucionals vigents, uneixen l’Estat ab la Iglesia, han sigut sancionades per la
Potestat d’aquesta, es mantindran aquelles, mentres abdues Potestats, de comú
acord, no les modifiquin. Lo poder central procurarà ab lo Sant Pare de manera de
subvenir la dotació del Cult i Clero, i de proveir les dignitats i prebendes
eclesiàstiques, en harmonia ab l’organisació regional: i tant si es sosté el Real
Patronat, com si es restableix la disciplina general de la Iglésia, deurà procurar-se
que, respecte de Catalunya, se previngui en lo Concordat que hagin de ser catalans
els que exerceixin jurisdicció eclesiàstica pròpia o delegada, com també els
obtentors de dignitats i prebendes. Lo Deute Públic avui existent vindrà a càrrec del
Poder central; mes aquest no podrà crear-ne de nou, i quedarà de compte de les
diverses regions lo que en l’esdevenidor contreguin per a son sosteniment i el de
les cargues del Poder central.
PODER REGIONAL
Base 2a. En la part dogmàtica de la Constitució Regional Catalana es mantindrà lo
temperament expansiu de la nostra llegislació antiga, reformant per a posar-les
d’acord ab les noves necessitats, les sàvies disposicions que conté respecte dels
drets i llibertats dels catalans.
Base 3a. La llengua catalana serà l’única que, ab caràcter oficial, podrà usar-se a
Catalunya i en les relacions d’aquesta regió ab lo Poder central.
Base 4a. Sols los catalans, ja ho sien de naixença, ja per virtut de naturalisació,
podran desempenyar a Catalunya càrrecs públics, fins tractant-se dels governatius i
2
administratius que depenguin del Poder central. També deuran esser exercits per
catalans los càrrecs militars que comportin jurisdicció.
Base 5a. La divisió territorial sobre la que es desenrotlla la gradació jeràrquica dels
Poders governatius, administratius i judicials, tindrà per fonament la comarca
natural i el municipi.
Base 6a. Catalunya serà l’única soberana de son govern interior. Per lo tant,
dictarà lliurement ses lleis orgàniques; cuidarà de sa llegislació civil, penal,
mercantil, administrativa i processal; de l’establiment i percepció d’impostos; de
l’encunyació de la moneda, i tindrà totes les demés atribucions inherents a la
soberania que no corresponguin al Poder central, segons la Base 1ª.
Base 7a. Lo Poder llegislatiu Regional radicarà en les Corts Catalanes, que deuran
reunir-se tots los anys en època determinada, i en lloc diferent. Les Corts es
formaran per sufragi de tots los caps de casa agrupats en classes fundades en lo
treball manual, en la capacitat o en les carreres professionals i en la propietat,
indústria i comerç, mitjançant la corresponent organisació gremial en lo que
possible sia.
Base 8a. Lo Poder judicial s’organisarà restablint l’antiga Audiència de Catalunya.
Son president i vis-presidents, nombrats per les Corts, constituiran la suprema
autoritat judicial de la Regió, i s’establiran los Tribunals inferiors que sien
necessaris, devent ser fallats en un periodo de temps determinat i en última
instància, dintre de Catalunya, tots los plets i causes. S’organisaran jurisdiccions
especials com la industrial i la de comerç. Los funcionaris de l’ordre judicial seran
responsables.
Base 9a. Exerciran lo Poder executiu cinc o set alts funcionaris nombrats per les
Corts, los qui estaran al davant dels diversos rams de l’administració regional.
Base 10a. Se regoneixerà a la comarca natural, la major latitud possible
d’atribucions administratives per al govern de sos interessos i satisfacció de ses
necessitats. En cada comarca s’organisarà un Consell nombrat per los municipis de
la mateixa, quin exercirà les citades atribucions.
Base 11a. Se concediran al municipi totes les atribucions que necessita per al
cuidado de sos interessos propis i exclusius. Per a l’elecció dels càrrecs municipals,
se seguirà el mateix sistema de representació per classes adoptat per a la formació
de les Corts.
Base 12a. Catalunya contribuirà a la formació de l’exèrcit permanent de mar i
terra per medi de voluntaris o bé d’una compensació en diners, prèviament
convinguda, com abans de 1845. Lo cos d’exèrcit que a Catalunya correspongui,
serà fixo, i a ells deuran pertànyer los voluntaris ab què hi contribueixi. S’establirà
ab organisació regional la reserva, a la que quedaran subjecte tots los minyons
d’una edat determinada.
Base 13a. La conservació de l’ordre públic i seguretat interiors de Catalunya
estaran confiades al Sometent, i per al servei actiu permanent es crearà un cos
semblant al de Mossos de l’Esquadra o de la Guàrdia Civil. Dependran en absolut,
totes aquestes forces, del Poder regional.
Base 14a. En l’encunyació de la moneda, Catalunya haurà de subjectar-se als tipus
unitaris en què convinguen les regions i los tractats internacionals d’Unió
monetària, essent lo curs de la moneda catalana, com lo de les demés regionals,
obligatori en tota Espanya.
Base 15a. L’Ensenyança pública, en sos diferents rams i graus, deurà organisar-se
d’una manera adequada a les necessitats i caràcter de la civilisació de Catalunya.
L’ensenyança primària la sostindrà el municipi, i en son defecte, la comarca; en
cada comarca segons sia son caràcter agrícola, industrial, comercial, etc.,
s’establiran escoles pràctiques d’agricultura, d’arts i oficis, de comerç, etc. Deurà
informar los plans d’ensenyança, el principi de dividir i especialisar les carreres,
evitant les ensenyances enciclopèdiques.
Base 16a. La Constitució Catalana i los drets dels catalans, estaran baix la
salvaguarda del Poder executiu català, i qualsevol ciutadà podrà deduir demanda
davant dels tribunals contra els funcionaris que la infringeixin.
3
Base 17a. Disposicions transitòries. Continuaran aplicant-se el Codi penal i el Codi
de comerç, però en l’esdevenidor serà de competència exclusiva de Catalunya
reformar-los. Es reformarà la llegislació civil de Catalunya, prenent per base son
estat anterior al Decret de Nova Planta i les noves necessitats de la civilisació
catalana. Se procurarà immediatament acomodar les lleis processals a la nova
organisació judicial establerta, i mentrestant s’aplicaran les lleis processals a la
nova organisació judicial establerta, i mentrestant s’aplicaran les lleis
d’Enjudiciament civil i criminal.
Manresa, 27 de març de 1992.- Lo President, Lluís Domènech i
Montaner.- Los secretaris, Enric Prat de la Riba.- Josep Soler i Palet.
CATALANISME I ESPANYOLISME EN EL PENSAMENT DE PRAT DE LA RIBA
Enclavada Catalunya en l’àrea geogràfica coneguda amb el nom d’Espanya,
som espanyols, de la mateixa manera que som europeus per estar compresa
Espanya dintre del continent Europa. Governada Espanya per l’Estat espanyol, els
catalans som espanyols com a membres d’aqueix Estat, com a ciutadans d’aquesta
societat política. No som, doncs, enemics d’Espanya, presa en aquest sentit (l’únic
real), ni en combatre l’Estat espanyol volem una altra cosa que refer-lo amb equitat
i justícia i amb una organització més adequada i perfecta, dintre de la qual
Catalunya puga trobar una vida de llibertat i de progrés.
Prat de la Riba, “Nacionalisme català i Estat espanyol” a La Veu de Catalunya (20/08/1899)
LA IDEOLOGIA INICIAL DEL NACIONALISME BASC
Lliure i independent del poder estranger vivia Bizkaia, governant-se i
legislant-se a si mateix, com a nació a banda, con estat constituït; i vosaltres,
cansats de ser lliures, heu acatat la dominació estranya, us heu sotmés al poder
estranger, teniu a la vostra pàtria com una regió del país estranger i heu renegat
de la vostra nacionalitat per acceptar l’estrangera. Els vostres usos i costums eren
dignes de la noblesa, virtut i virilitat del vostre poble: i vosaltres, degenerats i
corromputs per la influència espanyola, o ho heu adulterat per complet, o ho heu
afeminat i embrutit. La vostra raça, singular per les seues belles qualitats, però
més singular encara per no tenir cap punt de contacte o fraternitat amb la raça
espanyola ni amb la francesa, que són les seues veïnes, ni amb raça alguna del
món, era la que constituïa la vostra pàtria Bizkaia; i vosaltres, sense un bri de
dignitat ni de respecte als vostres pares, heu barrejat la vostra sang amb
l’espanyola o maketa, us heu agermanat i confós amb la raça més vil i
menyspreable d’Europa, i esteu procurant que aquesta raça envilida substituesca a
la vostra en el territori de la vostra pàtria. Posseíeu una llengua més antiga que
qualsevol de les conegudes, més rica que les vostres muntanyes, més vigorosa i
altiva que les vostres costes, més bella que els vostres camps, i era la llengua dels
vostres pares, la llengua de la vostra raça, la llengua de la vostra nacionalitat, i hui
vosaltres la menysteniu sense vergonya i accepteu en el seu lloc l’idioma d’unes
persones grolleres i degradades, l’idioma del mateix opressor de la vostra pàtria.
Era abans el vostre caràcter noble i altiu alhora que senzill, franc i generós i hui
aneu fent-vos tan vils i pusilànims, tan miserables, falsos i roïns com els vostres
dominadors. Bizkaïns: Bizkaia pereix... i vosaltres l’esteu matant.
Sabino Arana, article publicat a Bizkaitarra, el 30 de setembre de 1894
MANIFIESTO DE MONTECRISTI
La revolución de independencia, iniciada en Yara después de preparación
gloriosa y cruenta, ha entrado en Cuba en un nuevo período de guerra, en virtud
del orden y acuerdos del Partido Revolucionario en el extranjero y en la Isla, y de la
ejemplar congregación en él de todos los elementos consagrados al saneamiento y
emancipación del país, para bien de América y del mundo; y los representantes
4
electos de la revolución que hoy se confirma, [sus títulos] reconocen y acatan su
deber, –sin usurpar el acento y las declaraciones sólo propias de la majestad de la
república constituida, –de repetir ante la patria, que no se [debe] ha de
ensangrentar sin razón, ni sin justa esperanza de triunfo los propósitos precisos,
hijos del juicio y ajenos a la venganza, con que se ha compuesto, y llegará a su
victoria racional, la guerra inextinguible que hoy lleva a los combates, en
conmovedora y prudente democracia, los elementos todos de la sociedad de Cuba.
La guerra no es, en el concepto sereno de los que aún hoy la representan, y
de la revolución pública y responsable que los eligió el insano triunfo de un partido
cubano sobre otro, o la humillación siquiera de un grupo equivocado de cubanos;
sino la demostración solemne de la voluntad de un país harto probado [para
lanzarse a la ligera, viva aún la herida de] en la guerra anterior [,] para lanzarse a
la ligera en un conflicto sólo [enca] terminable por la victoria o el sepulcro, sin
causas bastante profundas para sobreponerse a las cobardías humanas y a sus
[hábiles] varios disfraces, y sin determinación tan respetable [,]–por ir firmada por
la muerte [,]–que debe imponer silencio a aquellos cubanos menos venturosos que
no se sienten poseídos de igual fe en las capacidades de su pueblo ni de valor igual
con que emanciparlo de su [infamia] servidumbre.
La guerra no es la tentativa caprichosa de una independencia más temible
que útil, que sólo tendrían derecho a demorar o condenar los que mostrasen la
virtud y el propósito de conducirla a otra más viable y segura, y que no debe en
verdad apetecer un pueblo que no la pueda sustentar; sino el producto disciplinado
de la resolución de hombres enteros que en el reposo de la experiencia se han
decidido a encarar otra vez los peligros que conocen, y de la congregación cordial
de los cubanos de más diverso origen, convencidos de que en la conquista de la
libertad se adquieren mejor que en el abyecto abatimiento las virtudes necesarias
para mantenerla.
La guerra no es contra el español, que, en el seguro de sus hijos y en el
acatamiento a la patria que se ganen podrá gozar respetado, y aun amado, de la
libertad que sólo arrollará a los que le salgan, imprevisores, al camino. Ni del
desorden, ajeno a la moderación probada del espíritu de Cuba, será cuna la guerra;
ni de la tiranía. –Los que la fomentaron, y pueden aún llevar su voz, declaran en
nombre de ella ante la patria su limpieza de todo odio, –su indulgencia fraternal
para con los cubanos tímidos o equivocados, su [respeto] radical respeto al decoro
del hombre, nervio del combate y [sostén de] cimiento de la república, –su
certidumbre de la aptitud de la guerra para ordenarse de modo que contenga [a la
vez] la redención que la inspira, la relación en que un pueblo debe vivir con los
demás, y la realidad que la guerra es, y su terminante voluntad de respetar, y
hacer que se respete, al español neutral y honrado, en la guerra y después de ella,
y de ser piadosa con el arrepentimiento, e inflexible sólo con el vicio, el crimen y la
inhumanidad. –En la guerra que se ha reanudado en Cuba no ve la revolución las
causas del júbilo que pudiera embargar al heroísmo irreflexivo, sino las
responsabilidades que deben preocupar a los fundadores de pueblos.
Montecristi, 25 de marzo de 1895. José Martí / M. Gómez
BLASCO IBÁÑEZ DAVANT LA GUERRA DE CUBA
Després de la guerra a Cuba i Filipines, en tota Espanya es considera
inevitable el xoc amb els Estats Units... La guerra és dolenta: la guerra és
detestable; és el pitjor assot de la Humanitat... Però hi ha circumstàncies en què la
guerra s’imposa amb necessitat ineludible... En aquest cas s’hi troba Espanya,
víctima des de fa més d’un any d’irresistibles exigències per part dels Estats Units...
En aquest moment sols hi ha dues solucions:
1.
Donar gust als EUA reconeixent la independència de Cuba i
embarcar cap a Espanya al resignat exèrcit que ha deixat en la
manigua una estela d’ossos...
5
2.
Acceptar la guerra amb els Estats Units, no permetent per més
temps que la tracten els ianquis com tractarien a Sap Salvador o a
Guatemala...
Vinga en bona hora la guerra si es que els EUA han de continuar volent
imposar-nos la seua voluntat; però que hi vagen tots, absolutament tots els
espanyols, sense distinció de naixements ni de categories.
Article publicat per V. BLASCO IBÁÑEZ en el periòdic El Pueblo (03/04/1898)
ULTIMÁTUM DEL CONGRESO DE LOS EEUU A ESPAÑA. 20 DE ABRIL DE 1898
Considerando que el aborrecible estado de cosas que ha existido en Cuba
durante los tres últimos años, en isla tan próxima a nuestro territorio, ha herido el
sentido moral del pueblo de los Estado Unidos, ha sido un desdora para la
civilización cristiana y ha llegado a su periodo crítico con la destrucción de un barco
de guerra norteamericano y con la muerte de 266 de entre sus oficiales y
tripulantes, cuando el buque visitaba amistosamente el puerto de la Habana; el
Senado y la Cámara de Representantes, reunidos en Congreso, acuerdan:
1º.- Que el pueblo de Cuba es y debe ser libre e independiente.
2º.- Que es deber de los Estados Unidos exigir que el gobierno español renuncie
inmediatamente a su autoridad y gobierno en la isla de Cuba y retire sus fuerzas de
las tierras y mares de la isla.
3º.- Que se autoriza al Presidente de los Estados Unidos, y se le encarga y ordena,
que utilice todas las fuerzas militares de los Estados Unidos para llevar a efecto
estos acuerdos.
LOS SOCIALISTAS ANTE LA GUERRA DE CUBA
Tal como están las cosas, es muy difícil que la guerra entre los Estados
Unidos y España no estalle. Los falsos patriotas, los mercaderes políticos y los que
hacen de las desdichas de sus conciudadanos filón para sus negocios, aseguran con
el mayor desenfado que los causantes de la guerra son los Estados Unidos. No es
verdad. La República norteamericana procede con falsía, prepara sus fuerzas para
satisfacer sus instintos codiciosos y muéstrase provocativa y soberbia con nuestro
país; pero esto, que es lo que han hecho siempre con los débiles los poderosos, no
es fundamento bastante para culpar a los yankees de la situación gravísima en la
que nos encontramos. Los verdaderos culpables de cuanto hoy nos ocurre están en
casa, son de nuestro propio país [...]. Si cuando la Isla de Cuba se mostró ansiosa
de libertades, los Gobiernos de la Metrópoli se las hubieran concedido, no habrían
estallado allí formidables insurrecciones. Si al verificarse, hace tres años, el
alzamiento que tan caro nos cuesta, Sagasta o Cánovas hubiesen otorgado la
autonomía, la guerra habría cesado. Y si Sagasta, viendo que la autonomía dada
por él era tardía para lograr la paz en Cuba, se hubiera decidido a ofrecer la
independencia a los insurrectos, habríanse ahorrado a estas fechas muchas vidas y
muchos millones de pesetas, y se vería libre España del tremendo trance en que
hoy se halla.
Pablo Iglesias, El Socialista, Madrid, 22 de abril de 1898.
ESPAÑA SIN PULSO
Los doctores de la política y los facultativos de cabecera estudiarían, sin
duda, el mal; discurrirán sobre sus orígenes, su clasificación y sus remedios; pero
el más ajeno a la ciencia que preste atención a asuntos públicos observa este
6
singular estado de España; dondequiera que se ponga el tacto, no se encuentra el
pulso...
Hay que dejar la mentira y desposarse con la verdad; hay que abandonar las
vanidades y sujetarse a la realidad, reconstituyendo todos los organismos de la
vida nacional sobre los cimientos, modestos, pero firmes, que nuestros medios nos
consienten, no sobre las formas huecas de un convencionalismo que, como a nadie
engaña, a todos desalienta y burla...
El efecto inevitable del menosprecio de un país respeto de su poder central
es el mismo que en todos los cuerpos vivos produce la anemia y la decadencia de la
fuerza cerebral; primero, la atonía, y después, la disgregación y la muerte...
Si pronto no se cambia radicalmente de rumbo, el riesgo es infinitamente
mayor, por lo mismo que es más hondo, y de remedio imposible, si se acude
tarde...
F. Silvela. Artículo aparecido en el Tiempo, 16-08-1898
7