The so-called laws of nature

The so‐called laws of nature Vaig anar a la universitat a estudiar ciències. Tenia al cap ser metge, si més no un investigador mèdic, i la major part dels meus anys a la facultat els vaig passar estudiant matemàtiques i química i física, sortint amb els futurs científics, anant a les seves festes, convivint als seus apartaments, deixant‐me caure en les seves converses. Recordo una acalorada discussió sobre una cita de Wittgenstein: “A la base de la concepció moderna del món, hi ha la il·lusió de què les anomenades lleis de la natura constitueixen l’explicació dels fenòmens naturals”. Com a futurs científics, aquesta cita ens va irritar, ja que dóna a entendre que la ciència no pot explicar l’univers, oferint només meres descripcions de les coses observades. Al llarg dels anys, se’m va ocórrer que això podria ser reformulat com un problema musical. Perquè la música està feta de proporcions i números, fórmules i patrons, sempre m’ha preocupat el significat d’aquests números. Podrien els mateixos números generar una certa estructura, creant el context i el significat i la forma, o només són subproductes accidentals d’altres processos, més profunds i misteriosos? La meva peça The so‐called laws of nature (Les anomenades lleis de la natura) intenta explorar el “significat” de diversos processos i fórmules. Cada una de les parts són virtualment idèntiques —els percussionistes toquen patrons idèntics durant tota la peça, interpretant subtilment ritmes a l'uníson amb diferents instruments. L’intèrpret s’ha de construir ell mateix la majoria dels instruments. Alguns dels patrons estan desplaçats temporalment entre els músics. Altres es toquen en instruments que tenen una mena d’incoherència en el seu propi so. La música surt dels patrons o malgrat ells? No estic segur de quina de les dues és la resposta, però sé que aquesta peça està tan a la vora de convertir‐se en científica com jo alguna vegada vaig estar‐ne. David Lang