ESTIVILL VS GONZALEZ Eduard Estivill: “Els nens han de conviure amb el fracàs i la dificultat” “El nen és una pàgina en blanc quan neix i els pares són els responsables d'escriure-hi les normes, els hàbits, el respecte...” “L'èxit d'‘A dormir' no va venir pel màrqueting. Van ser les mares qui el van anar recomanant. El mètode funciona perquè es basa en el coneixement científic. Els detractors només hi són a internet” 26/09/11 02:00 - barcelona - Marta Ciércoles Abans els pares tenien cinc fills i sabien distingir entre diferents tipus de tos. Ara només en tenen un i, quan tus, s'angoixen. El doctor Eduard Estivill ha agafat afició a això de fer guies adreçades a pares. L'avala l'èxit d'experiències anteriors, que va iniciar amb A dormir, convertit ja en tot un clàssic. Amb els seus llibres –escrits sempre amb altres col·laboradors–, desenes de pares han ensenyat els seus fills a dormir, a menjar, a jugar... Ara, juntament amb el pediatre Gonzalo Pin, Estivill presenta la seva darrera incursió en el món editorial: Pediatria amb seny (Rosa dels Vents i Plaza & Janés, en castellà), una ambiciosa guia sobre la cura i l'educació dels fills. Per què Pediatria amb seny? Cal més sentit comú a l'hora de criar els fills? Precisament, el títol és un homenatge als pares d'avui dia, que són millors que els anteriors. No perquè s'estimin més els fills, sinó perquè, amb molt menys temps, sobretot les mares, volen fer-ho millor. Tenen seny, però de vegades els manca informació sobre el que necessita un nen, des que neix fins als divuit anys. I per això els calen guies: de l'embaràs, per fer dormir els nens, per educarlos... Les generacions anteriors no necessitaven tot això. Tan complicat és pujar un fill? Si hi ha guies al mercat és perquè hi ha demanda. Les mares abans tenien cinc fills i sabien distingir entre diferents tipus de mocs i de tos. Això ho donava l'experiència. Ara els pares tenen només un fill, però ho volen fer més bé i informar-se. Amb tot, hi ha poques guies sobre educació i salut com aquesta, que es basin només en conceptes científics. Més enllà dels continguts de tipus sanitari, el llibre dedica una part fonamental a l'educació. La primera part tracta el desenvolupament motriu i psicològic del nen per grups d'edat. Expliquem totes les adquisicions físiques i psicològiques que ha de fer un nano al llarg del seu desenvolupament i totes les cures que necessita per créixer de forma adequada. Això també inclou els hàbits alimentaris, higiènics o de comportament. Els nens han de ser educats pels pares. A l'escola han d'aprendre coneixements, però el respecte i els valors els han d'ensenyar el pare i la mare. Amb tot, adreceu el llibre també als avis, que sovint passen més hores amb els nens que els mateixos pares.: En aquests casos, els avis també necessiten guies com aquesta per coincidir amb el que fan els pares. Abans els avis feien d'avis. Veien els néts un cop per setmana i els consentien. Això estava molt bé, però ara molts nanos estan amb els avis cada dia. Si la mare intenta ensenyar el nen a dormir i a menjar bé però després ve l'àvia i ho fa tot al revés, aquest nen estarà despistat i insegur. Els nens necessiten normes continuades. La immensa majoria dels nens d'avui dia estan molt controlats des del punt de vista de la salut física. Caldria cuidar una mica més la salut emocional?: Sí, sobretot perquè ara és molt fàcil que els nens ho tinguin tot. Els nostres avis estaven educats en la frustració i la carència, però ara hi ha nens de set anys que arriba el dia de Reis i tenen dotze regals. No fan cas de cap i l'únic que els agrada és obrir els paquets. La responsabilitat és nostra. La salut emocional s'ha de cuidar molt més, però cal tenir les coses molt clares. Això es veu molt amb les noves tecnologies, que, en principi, dins de la formació d'un nen, no són ni bones ni dolentes. Depèn de per què les faci servir. Que un nen domini l'ordinador és magnífic, però sempre amb un temps limitat, perquè aquesta activitat pot cancel·lar una part molt important de la formació, com ara la comunicació verbal i física. Avui pots veure nens de set i vuit anys asseguts al parc, tots ben quiets i ben polits, amb la seva consola. Abans els veies corrent darrere la pilota, bruts de dalt a baix, amb quatre rascades i feliços. Les pantalles no són dolentes, però els pares han d'ordenar-ne l'ús. Els nens necessiten més dosis de frustració?: Avui dia és molt fàcil aconseguirho tot, sobretot perquè els pares passen poc temps amb els nens... Però el nen ha d'aprendre a conviure amb les dificultats per aconseguir les coses. El món és això. L'èxit és puntual. El més habitual és fracassar. El que val és l'esforç cap a l'èxit i hem d'estar molt acostumats a perdre. Un nen que des de ben petit fa rebequeries ho fa per caràcter o ha arribat fins aquí per alguna altra raó?: El nen és una pàgina en blanc quan neix. Hi ha un caràcter darrere, unatendència a ser tranquil, obedient, inquiet... Però allò que escrivim en aquella pàgina, les normes, els hàbits, l'educació, el respecte..., ho escrivim nosaltres, els pares. Molta gent s'escuda en el caràcter dels nens per no fer bé les coses. Quan veiem un nen de quatre anys en un restaurant que s'asseu a taula i està menjant tranquil·lament, sovint pensem: “Quina sort per als pares, que bé que es porta.” Però, en realitat, la sort és del nen, per tenir aquells pares, que li han ensenyat això. Davant de nens maleducats, que criden i que no seuen a taula, només cal mirar els pares i veure quines ordres els donen, com els transmeten les coses i quin to utilitzen. Potser molts pares també se senten insegurs. Per exemple, si el nen té algun símptoma de malaltia, de seguida van al metge. S'ha perdut la transmissió de coneixements que feia possible la cura a casa?: Totalment. I la raó és el desconeixement i la inseguretat. Els nens són molt resistents, però els pares sovint no tenen informació per decidir i, davant del dubte, de seguida utilitzen els serveis sanitaris, quan podrien fer moltíssimes coses a casa i, de passada, s'estalviarien l'angoixa. Els pares són bons pares, però, de vegades, són insegurs per manca d'informació. Una mare es pot angoixar moltíssim si no sap què ha de fer davant d'una febre de 40º. Al seu llibre podrà trobar-hi solucions?: Entre d'altres coses, li expliquem que el primer que s'ha de fer davant d'una febre de 40º és posar el nen a la banyera. Només el fet de saber què s'ha de fer en aquesta situació ja tranquil·litza. Després, si la febre persisteix, un antitèrmic i, a partir d'aquí, veure si cal anar al pediatre o no. A la darrera part del llibre, hem inclòs una llarga llista de malalties, des de les més senzilles, com ara un refredat o un cop, fins a una meningitis. Descrivim breument la malaltia i exposem què poden fer els pares a casa, que sovint és molt. Un pare que té cinc fills sap si una tos és important o no, però el que només en té un s'angoixa. Després, expliquem quins símptomes justifiquen anar al pediatre. De vegades, no és estrany que els pares estiguin confosos. Per exemple, mentre que el pediatre recomana antitèrmics per a la febre, hi ha metges que en reneguen i que mantenen que la febre és un mecanisme de defensa que no s'hauria d'emmascarar... Pocs pediatres diran que una febre de 40º és una cosa bona. Una altra cosa és que el nen tingui 37,3º. Llavors no cal inflar-lo d'antitèrmics, el podem posar a la banyera i de forma més “natural” superarà el problema. La febre és un senyal que alguna cosa no funciona. La qüestió és saber què pot ser, si pot esperar i què cal fer. Fa anys, potser sí que s'abusava molt dels antitèrmics i dels antibiòtics, però ara és diferent. Els pediatres en general estem molt units quant a normes, per sobre d'altres opinions externes. Els detractors del seu mètode per ensenyar a dormir els nens formen part d'aquesta mateixa tendència, diguem-ne més “natural”?: Els detractors només hi són a internet, al món científic no en tenim cap. Hi ha gent que opina diferent, però només són opinions. Des del món científic, ningú va en contra del que nosaltres expliquem. Perquè no oferim opinions personals, sinó coneixement científic. El cert és que el llibre A dormir té ferms defensors i ha salvat d'un atac de nervis molts pares. Quina ha estat la clau perquè el llibre es convertís en un clàssic?: Que es basa en la ciència. Com a pediatre i especialista en medicina del son vaig aprendre moltes coses i, després, vam ser els primers a explicar-ho de forma fàcil. L'èxit no va venir pel màrqueting. De fet, el llibre va començar venent-se poquíssim i van ser les mares i pares qui el van anar recomanant. Però la base del llibre és el coneixement científic explicat de forma entenedora. Per això funciona. Amb tot, hi ha nens que dormen bé sense necessitat d'aplicar mètodes...: És veritat. Un 70% dels nens no necessiten cap ajuda. El nostre cervell té un rellotge biològic. Quan naixem, com totes les estructures cerebrals d'un nadó, aquest rellotge és immadur i no funciona en cicles de 24 hores, sinó a trossets. Per això els nadons dormen i es desperten contínuament. En els primers sis mesos, aquest rellotge madura i als set mesos ja ho ha fet prou perquè el nen dormi seguit a la nit i faci tres migdiades durant el dia. Aquest desenvolupament és espontani en el 70% dels nens, però l'altre 30% tenen aquest rellotge una mica gandul. Les normes i hàbits que expliquem al llibre serveixen per posar aquest rellotge a l'hora. Què els diria als que consideren que el mètode és massa estricte i que pot generar pors i inseguretat al nen?: Això ho diuen els que no han llegit el llibre. El primer dia que portem el nen a la guarderia, sabem que plorarà potser sis hores seguides i, tot i així, l'hi deixem i no pensem que l'abandonem. No hi ha cap nen traumatitzat pel fet d'anar a la guarderia. Quan l'ensenyem a dormir, el posem al llit, li diem que ha de dormir, esperem un minut i tornem a entrar. És nomes un minut. Tampoc hi ha cap nen traumatitzat per aprendre a dormir. Pel que fa als adults, cada cop hi ha més persones amb trastorns del son. És conseqüència de l'estrès?: N'és una causa. Hi ha moltes formes de mal dormir que afecten gairebé el 30% de la població. El mal dormir és un símptoma, sempre hi ha una causa que el provoca. Avui dia sabem que hi ha 40 causes diferents de mal dormir: des de prendre estimulants o drogues fins a treballar en torns de nit o tenir dolor i malalties com ara depressió i ansietat. Una altra de les causes és l'acumulació d'estrès durant el dia, que impedeix desconnectar i que surti la son de forma natural. Aquesta és la causa que més ha augmentat últimament i la solució no poden ser les pastilles per dormir. Cal un abordatge de normes i hàbits. Carlos González: "Los niños que duermen con sus padres tienen menos problemas" El pediatra, defensor de la lactancia materna, recomienda la crianza natural de los hijos Vida | 31/03/2010 - 01:30h | 31/03/2010 - 20:30h Tener un hijo es una experiencia trascendente. Es como una semilla que se planta para garantizar el paso a la eternidad. Por eso es tan importante ser padres, más que el dinero o el trabajo, aunque muchas veces a los hijos no se les dedica el tiempo suficiente. Para el pediatra Carlos González, presidente de la Asociación Catalana Pro Lactancia Materna (ACPAM), es un grave error. Hay padres que colman a sus hijos de regalos para tapar su falta de atención, cuando lo que necesitan son más horas de padre y de madre. González recomienda no hacer caso de los libros que dan consejos para criar a un niño porque lo mejor es dejarse llevar por el sentido común. Parece extraño que lo diga precisamente él, que acaba de publicar Entre tu pediatra y tú. Pero es lo que le dicta su experiencia como pediatra, pero también como padre de tres hijos, que ya comen y ya duermen. - ¿Cómo criar bien a un niño?: - Compartiendo el mayor tiempo con él. - Pero hay muchos padres que tienen que trabajar.: - Sí, pero en el fondo todo el mundo se puede permitir cuidar de sus hijos. Mis padres lo hicieron conmigo. Es cuestión de prioridades. - ¿De qué prioridades?: - Si quieres poseer muchas cosas materiales o estar más tiempo con ellos. A veces el nivel de vida no depende tanto del dinero que ganas sino de vivir cómo quieres y hacer lo que quieras. - Sus padres lo educaron así.: - Preferían estar conmigo antes que trabajar, aunque no íbamos de vacaciones ni teníamos coche. Yo he seguido el mismo ejemplo. Cuando nacieron mis tres hijos dejé de trabajar y me dediqué a escribir desde casa, porque ¿hay algo más gratificante que ser padre? - No lo he podido comprobar.: - Hombre, si eres ministro, premio Nobel o cirujano salvavidas, podría ser que fuera más gratificante, pero si eres un pediatra del montón, un paleta o trabajas en un supermercado, lo que más te gratificará serán tus hijos. - ¿Por qué tener hijos es tan trascendente?: - Dentro de unas décadas lo único que quedará de nosotros será nuestra descendencia. Lo leí en la calle cuando era adolescente, en una pintada en la pared que decía: "Hay que considerar la posibilidad de que la inmortalidad esté en los hijos". - Nunca me lo había planteado.: - Cómo sean y cómo vivan dependerá de nosotros. - ¿Qué significa criar a un niño de forma natural?: - Lo normal en la especie humana es hacer caso de nuestro bebé: cuando llora, cogerlo en brazos; si se despierta, consolarlo… Eso de ponerlo a dormir en una habitación aparte y no acostumbrarlo a los brazos se ha inventado recientemente. - ¿Y si no quiere dormir solo?: - Sobre todo no hay que dejarlo llorar. Es igual que si llegáramos a casa y nos encontráramos a nuestra esposa sollozando, ¿no sería normal preguntarle qué le ocurre? ¿Y si es mi hijo, voy a pasar de largo y ponerme a leer un libro? ¡Pues claro que me voy a preocupar! - ¿Qué tiene que hacer un padre si su hijo llora por - Pues, hacer caso a su hijo, porque, sino, o bien no le dejarán llantos o bien sus remordimientos, que durarán mucho más que los no quiero vivir con el recuerdo de que "mi hijo me llamaba y la noche? dormir sus lloros. Y yo yo no fui". - ¿También lo podemos meter en nuestra cama?: - Claro que sí. Normalmente es lo más cómodo, aunque hay quien se empeña en levantarse seis veces cada noche para consolar a su hijo, pero no estoy dispuesto a hacer ese sacrificio cuando todo se resuelve metiéndotelo en la cama. - Yo dormí con mis padres, y mis padres con sus abuelos. La mayoría de la gente también lo ha hecho, pero le cuesta salir del armario porque está mal visto. Dijo Gabriel Mistral que "es amargo todo hombre que nunca haya dormido en el regazo de su madre". - Pero no hay ningún estudio científico que lo corrobore.: - El prejuicio es pensar que los niños que duermen con sus progenitores son más dependientes. Pero, según algunos estudios, los que pernoctan en la cama de sus padres tienen menos problemas de salud mental. - Vaya.: - Los padres suelen imponer a sus hijos normas absurdas que hacen sufrir a sus hijos y a ellos mismos. Por ejemplo, no cogerlos en brazos a menudo o dejarlos llorar cuando los ponen a dormir solos. - Entonces, ¿qué normas hay que seguir?: - Las que quieran los padres, las que les resulten más cómodas de llevar a la práctica. Estoy convencido de que no se necesitan libros para criar a un niño. - Y lo dice usted que es escritor, además de pediatra.: - Sí, me di cuenta de que muchos padres o bien se sentían preocupados por no poder poner en práctica los consejos que leían en libros o bien se les partía el corazón cuando los aplicaban. - ¿Los padres se preocupan a veces demasiado por sus hijos? - En cierto modo sí. Y pienso que es consecuencia de que la mayoría de la gente tiene menos hijos que antes y se preocupa por cosas absurdas. Una madre me llegó a decir que qué podía hacer si a su bebé no le gustaba el calabacín. Pero, ¡si muchos padres con siete hijos ni se cuestionan si estos se alimenten a base de hamburguesas y patatas fritas! - ¡Qué diferencia! - Hoy en día el 80% de las madres son novatas porque no llegan a tener más de un hijo. Y aún así no consiguen educarlos como quieren. - En España los niños empiezan a ir a la guardería a los cuatro meses de vida, cuando en países como Alemania sólo van un 6%, y en Finlandia la escuela normal no empieza hasta los siete años. Por no hablar de los padres que dejan al niño una hora antes de empezar las clases y los recogen una hora después de terminarlas. Tienen que ir a trabajar. - Sí, y como muchos se sienten mal, intentan compensarlo dándoles todo su afecto y cariño cuando están con ellos. Pero hay otros padres que, como les han dicho que coger a un niño en brazos o hacerle demasiadas caricias es malcriarlo, optan por comprarles juguetes, aparatos electrónicos y llevarlos de vacaciones, con lo cual necesitan trabajar más y, por tanto, estar menos con sus hijos. Es un pez que se muerde la cola. - A veces sustituimos las cosas realmente importantes, como el contacto, el cariño y el afecto, por cosas materiales. Da pena escuchar a padres con niños adolescentes problemáticos decir "ay, con las horas que he trabajado para que no le faltara de nada", pero a lo mejor lo que necesitaba ese niño eran más horas de padre y de madre. - Incluso, hay niños que no quieren comer mientras sus madres trabajan. - Sí, este fenómeno es frecuente en niños de cuatro o seis meses de edad. Es una conducta que se observa sobre todo en bebés que toman el pecho. La mayoría de los niños, si fuera por ellos, estarían mamando hasta los dos o cuatro años. - ¿La solución es conciliar mejor vida laboral y familiar? - Efectivamente, tenemos una de las tasas de natalidad más bajas de Europa. Otros países como Suecia tienen dos años de baja por maternidad o reducción de jornada con sueldo entero. Pero en España las ayudas cuando tienes un hijo son una auténtica vergüenza. - Lo más importante para criar a un bebé es? no decirle muchas veces te quiero, porque no lo entiende, hay que demostrárselo: abrázale, bésale mucho y hazle sentir que estarías dispuesto a todo por él. I aquesta notícia al diari que confronta les dues visions http://www.eldiario.es/consumoclaro/madres_y_padres/Estivill-Gonzalezmetodo-apropiado-dormir_0_645336204.html Per internet hi ha alguns vídeos d’un i altre, per exemple: https://www.youtube.com/watch?v=7bgDoGxEVIQ i https://www.youtube.com/watch?v=2GYGPjfGrUY
