Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme
Anuncio
25/10/22, 15:49 Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. lloc: Campus IOC Imprès per: Maria Victoria Darna Lopez (IOC) Curs: Història de la Filosofia (Bloc 1) Data: dimarts, 25 d’octubre 2022, 15:49 Llibre: Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1104741 1/25 25/10/22, 15:49 Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. Taula de continguts 1. EI reaIisme aristotèIic 1.1. AristòtiI i eI seu món 1.2. Crítica a Ia teoria de Ies Idees 1.3. Coneixement, Iògica i IIenguatge 1.4. El problema del canvi 1.5. CosmoIogia 1.6. La vida i I'ànima 1.7. Ètica 1.8. PoIítica 2. El pensament hel·lenístic 2.1. Les monarquies hel·lenístiques 2.2. Les escoles socràtiques 2.3. L'estoïcisme 2.4. L'epicureisme 2.5. L'escepticisme 2.6. La ciència hel·lenística 2.7. Epicur, Fragment de Lletra a Meneceu https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1104741 2/25 25/10/22, 15:49 Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. 1. EI reaIisme aristotèIic EI reaIisme aristotèIic https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1104741 3/25 25/10/22, 15:49 Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. 1.1. AristòtiI i eI seu món Aristòtil va néixer l'any 384 a.C. a Estagira a una família de metges. El seu pare va ser metge del rei de Macedònia, i el component pràctic i empíric de la medicina va influenciar el seu pensament filosòfic posterior. Va ser enviat a Atenes per a estudiar a l'Acadèmia platònica, de la qual va ser membre actiu durant vint anys, primer com a alumne i després com a professor. Va introduir l'estudi de la retòrica, matèria menyspreada per Plató. Aristòtil va ser cridat per Filip II de Macedònia per educar el seu fill Alexandre, futur Alexandre el Gran. Quan tornà a Atenes fundà una nova escola, el Liceu, a on ensenyà durant tretze anys. L'Acadèmia i el Liceu eren semblants com a centres filosòfics per gents acomodades, a on l'autoritat del cap no imposava cap doctrina, sinó que més aviat estimulava la crítica i la discussió; però també hi havia diferències. A l'Acadèmia es practicava més la discussió i la matemàtica era un centre d'interès, en canvi al Liceu l'interès es centrava en la ciència experimental, la història natural i qüestions jurídiques i socials, i es preferia la classe sistemàtica a la discussió. Quan morí Alexandre, Aristòtil va ser acusat d'impietat per la seva coneguda vinculació amb Macedònia; va marxar d'Atenes i morí l'any següent, al seixanta-dos anys, en plena maduresa intel·lectual. Encara que gran part de l'obra aristotèlica s'ha perdut, el conjunt d'obres que coneixem, gràcies a la recopilació feta per Andrònic de Rodes (s. I a.C.), avarca una gran diversitat de temes, especialment empírics i científics. Les principals obres, agrupades per temes, serien: Obres de Iògica Categories, De la interpretació, Primers i Segons analítics, Tòpics, ... FILOSOFIA Obres sobre Ia naturaIesa Física, Del cel, Meteors, ... TEÒRICA Obres sobre eIs éssers vivents De l'ànima, Història dels animals, De les parts dels animals, ... Obres de fiIosofia primera Metafísica Obres d'activitat pràctica Ètica a Eudem, Ètica a Nicòmac, Política, ... Obres d'activitat poètica Poètica, Retòrica, ... FILOSOFIA PRÀCTICA https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1104741 4/25 25/10/22, 15:49 Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. 1.2. Crítica a Ia teoria de Ies Idees Plató havia creat un món d'essències separades, les Idees, que fan intel·ligible el món físic que ens envolta. Aristòtil coincideix amb Plató quan afirma que, l'objecte de la ciència no són els objectes particular sinó allò que és universal, és a dir, els trets comuns que comparteixen tots els membres d'una mateixa classe. Però, d'altre banda, no accepta que les Idees existeixin separades de les coses. Algunes de les dificultats que troba Aristòtil a la teoria de les Idees són: Si per explicar l'estructura del món sensible, hem d'invocar un món intel·ligible d'idèntica estructura, sembla que recorrem a un mite. Aquesta pretesa explicació només aconseguirà duplicar el nombre d'objectes dels quals hem de donar compte. Ni els atributs (com ara la bellesa), ni les relacions (com ara la igualtat) són substàncies o entitats. Com es pot afirmar l'existència d'aquestes Idees, si només les substàncies, les coses individuals, existeixen realment? No és possible que l'essència d'una cosa, el que fa que sigui el que és, estigui separada d'aquesta cosa. Si les Idees són la causa de la producció de les coses, i per a la producció, com per a tot canvi, es necessita una causa eficient, motriu; com és possible que les Idees, que són immòbils, compleixin aquesta funció? Aristòtil considera que la Forma (Idea) és necessària per al coneixement científic, però que no és una cosa separada dels objectes, com afirmava Plató, sinó un aspecte essencial de la seva realitat. Aquest aspecte es pot conèixer si en els individus concrets separem allò que tots tenen en comú i que, d'alguna manera, els defineix com a individus d'una certa classe (per exemple, totes les taules tenen en comú el tenir potes i taulell, i de cap cosa que no tingui potes i taulell en direm que és una taula) https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1104741 5/25 25/10/22, 15:49 Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. 1.3. Coneixement, Iògica i IIenguatge El coneixement comportava per a Plató un allunyament i una infravaloració de tot allò sensible, Aristòtil, en canvi, insisteix en què les coses materials del món sensible són les úniques que ens poden apropar a l'autèntic coneixement. Però amb això no n'hi ha prou, amb els sentits captem l'objecte concret, i a partir d'aquí hem d'arribar a la forma, a la idea, al concepte universal, que és l'objecte del màxim saber, de la ciència. La gradació del coneixement és per a Aristòtil la següent: Percepció: captació a través dels sentits. Memòria: conservació i reproducció d'imatges sensorials. Experiència: familiaritat amb els objectes singulars, dels que s'extreuen nocions generals. Tècnica (techné): saber fer alguna cosa (artesà). Suposa idees generals i és un pont entre l'experiència i la ciència. Ciència: forma superior del saber. Consisteix en l'obtenció de coneixements universals i necessaris, però el seu origen és l'experiència sensorial. El saber (epistéme) es divideix en tres tipus: Productiu: el saber fer o produir segons regles o normes. S'identifica amb les tècniques (retòrica, medicina, arquitectura, poesia, ...). Pràctic: el saber actuar com cal (ètica, política, ...). Teòric: és la ciència. És una saber desinteressat i demostratiu. Versa sobre el que és necessari, és a dir, el que no pot ser d'altra manera. El saber teòric o contemplatiu es divideix a la seva vegada en: Matemàtica: estudi de la quantitat abstreta de les entitats a on existeix (aritmètica i geometria). Teologia: estudi de l'entitat immòbil o motor immòbil. Aristòtil l'anomena divinitat, encara que li nega els trets personals i creadors normalment associats amb els déus de les religions. Física: estudi de les entitats naturals, que són mòbils i canviants. Tret del motor immòbil, de les formes matemàtiques i dels objectes produïts, tota la resta, que és quasi tot, constitueix el domini de les coses naturals. La ciència és un saber demostratiu i causal que tracte d'allò universal i necessari. El punt de partida de tota demostració han de ser principis indemostrables i immediats. A partir dels principis es desplega l'activitat demostrativa (deductiva) i s'obtenen conclusions. Per arribar als principis indemostrables cal la intuïció intel·lectual, però aquesta no es produeix fàcilment. La inducció ens pot ajudar a aconseguir- la. La inducció és el camí de les coses particulars fins a l'universal, però a diferència de la deducció, no té caràcter demostratiu. El procés del coneixement quedaria així: mitjançant els sentits coneixem fets concrets. Acumulant i recordant aquestes observacions aconseguim experiència. A partir del cúmul d'observacions que constitueix l'experiència fem generalitzacions inductives i intuïm els principis. Dels principis i per activitat deductiva arribem als fets empírics dels quals havíem partit, que així quedaran explicats i integrats a l'edifici del saber científic. La Iògica, que té per objecte l'estudi del raonament, no figura entre les ciències teòriques perquè és una eina per a totes elles. Aristòtil va ser l'iniciador de la lògica entesa com la ciència que estudia el raonament des d'un punt de vista formal. Afirmà que hi ha dues classes de raonaments: els deductius i els inductius. Deduir consisteix en passar d'afirmacions generals acceptades a afirmacions particulars sovint desconegudes, i induir consisteix en passar del coneixement de casos particulars a veritats generals. Però ja s'ha dit que l'únic raonament demostratiu és el deductiu. Per això els seus estudis de lògica es centren en la deducció. https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1104741 6/25 25/10/22, 15:49 Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. Una de les aportacions més importants d'Aristòtil va ser que la validesa lògica d'un raonament depèn només de la seva forma o estructura, no del seu contingut. Altre va ser l'estudi dels sil·logismes. Un siI·Iogisme és un raonament deductiu en el qual, a partir de dues premisses, s'infereix o dedueix necessàriament una conclusió. Per exemple, de les dues premisses: "tot B es C" i "tot A és B", podem deduir que "tot A és C". Cal dir, però, que els enunciats de les premisses i de la conclusió han de ser de un dels quatre tipus: universal afirmatiu (tot S és P), universal negatiu (cap S és P), particular afirmatiu (algun S és P), particular negatiu (algun S no és P), a on S i P són termes generals o conceptes qualsevol, i de tal manera que en els tres enunciats junts apareixen exactament tres termes o conceptes, ni més ni menys. Aristòtil estava convençut que moltes dificultats filosòfiques són producte d'un mal ús del IIenguatge. Una de les paraules gregues més perilloses per a la filosofia era el verb eînai (ser, estar, existir) i a l'estudi d'aquesta particularitat va dedicar la seva doctrina de les categories. Aquest verb té dos sentits fonamentals: l'ús existencial, en el qual el verb ser equival a existir (Sòcrates és ); l'ús predicatiu, en el qual el verb ser indica una relació entre termes (Sòcrates és savi). Però l'ús predicatiu és encara ambigu, perquè el verb ser en aquest ús predica diferents coses del subjecte (Sòcrates és un ésser humà, Sòcrates és grec, Sòcrates està assegut, ...). Per això hi ha tantes categories com tipus de predicats. Així, doncs, les categories són els diversos tipus de predicats, els diversos significats del verb ser en el seu ús predicatiu, les diverses possibilitats de dir una cosa d'una altre, i són, segons Aristòtil, deu: entitat (substància), quantitat, qualitat, relació, ... Aquestes categories aristotèliques són els conceptes suprems del pensament, les maneres de pensar les coses, i des d'aquest punt de vista són Iògiques; però també són les classes fonamentals en què s'estructura la realitat, les maneres de ser de les coses, i des d'aquest punt de vista són ontoIògiques. La categoria més important és la d'entitat (substància), que recull dos nocions ben diferents: I'entitat concreta, la cosa singular existent independentment (aquest llibre, aquell cavall); i I'entitat abstracta, l'estructura o forma comú a tots el individus d'un mateix tipus, l'espècie o el gènere (el llibre -en general-, el cavall -en general-). L'entitat abstracta pot predicar-se de la concreta, però l'entitat concreta no pot predicar-se de res, no és un predicat. En certa manera l'entitat concreta no és una categoria, perquè no és un predicat, però, com ja hem dit, Aristòtil alhora que classifica els tipus de predicats (lògica), està pensant en els tipus de coses (ontologia), i la cosa més important, aquella de la que totes les altres depenen, és la cosa individual, l'entitat concreta (un gos existeix en sí mateix, però el seu color, la seva postura, els seus lladrucs només existeixen perquè estan o es donen en ell). https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1104741 7/25 25/10/22, 15:49 Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. 1.4. El problema del canvi Parmènides havia insistit en que tot canvi és lògicament impossible, però per a Aristòtil el canvi en el món sensible era un fet indubtable, de manera que es va proposar demostrar que lògicament també és possible. Començà analitzant el llenguatge emprat per la filosofia eleàtica per a parlar del canvi, i així descobrí les confusions en què va caure Parmènides. Primer de tot s'han de conèixer, segons Aristòtil, els tres principis o factors que intervenen en el canvi: el substrat, la forma (morphé, eîdos) i la privació. En tot canvi hi ha alguna cosa que canvia i alguna cosa que roman. El que roman en el canvi, el que sofreix el canvi, és el substrat. Alguna cosa que era o estava d'una manera, passa a ser o estar d'una altra manera; altrament dit, el substrat perd una forma que tenia i n'adquireix una altre de nova. El canvi consisteix en l'adquisició per part del substrat d'una forma de la qual inicialment n'estava privat. Aristòtil ho exemplifica així: si una persona analfabeta passa a ser alfabetitzada, el substrat és la persona, la privació (de la forma d'alfabetitzat) és ser analfabet, la nova forma adquirida en el canvi és la d'alfabetitzat. D'aquesta manera, el canvi en una cosa o d'una cosa no és, el pas de l'ésser al no-ésser, o del no-ésser a l'ésser, tal com deia Parmènides, sinó la substitució en un substrat d'una forma per una altra de nova. Aristòtil pensa que també hi ha una altra manera d'enfocar el problema del canvi, consisteix en la distinció entre ser en potència i ser en acte. Potència és la capacitat que té una cosa d'esdevenir una altra; acte és la potència realitzada, l'activitat real i present, no la mera possibilitat. L'aglà és una alzina en potència, però no una alzina en acte. Així, doncs, un canvi consisteix en l'actualització d'una potència. Parmènides i els seus seguidors pretenien que el canvi era impossible, perquè suposava passar del no-ser al ser, de no-P a P, però només del ser es pot passar al ser, només de P es pot passar a P. Aristòtil afirma que, efectivament, només del ser es pot passar al ser, però "ser" es diu de moltes maneres, i el que succeeix en el canvi és que es passa del ser en potència al ser en acte, del ser P en potència al ser P en acte. Les nocions de potència i acte són reIatives, és a dir, allò que és en potència en un cert sentit, és acte en un altre. El nadó és potència en relació a la persona adulta, però és acte en relació a l'òvul fecundat del qual prové. Hi ha dos tipus de canvi: el canvi entitatiu o substancial i el canvi accidentaI. Aquest últim és divideix en quantitatiu, quaIitatiu i IocaI. Cadascun d'aquests canvis pot ser, a la vegada, natural i artificial. El canvi entitatiu o substancial és aquell en el qual el substrat deixa de tenir la forma entitativa o substancial que tenia i passa a tenir-ne una altra, deixa de ser el tipus de cosa que era i passa a ser una cosa completament diferent, altre entitat. Això només passa en la generació o naixement i en la corrupció o mort; en aquest casos la matèria és el substrat, el que roman de les coses que es generen o es destrueixen, i això és possible perquè la matèria última és eterna i capaç d'adoptar totes les formes. Els canvis accidentals es limiten a substituir una forma accidental per una altre en una entitat que roman i fa de substrat. El canvi qualitatiu substitueix una qualitat per una altra, el quantitatiu és l'augment o disminució de la quantitat de substrat, i el local és el canvi de lloc o moviment. Aristòtil anomena sovint el substrat matèria (hyle), i equival a substrat amorf, sense forma, completament indeterminat, a partir del qual es formen tots els éssers naturals. Aquesta matèria última o substrat informe no existeix independentment de la forma. Els éssers naturals són compostos de matèria i forma, la matèria és allò de què estan fets i la forma és l'estructura que tenen, com estan fets, el conjunt de qualitats específiques que fa que siguin el que són. Aquesta concepció material i formal de tota entitat o substància s'anomena hiIemorfisme, de matèria (hylé) i forma (morphé), però ambdues formen un compost inseparable, és a dir, la forma no té existència independentment de la matèria, en contra de l'afirmació platònica. Matèria i forma són dos conceptes reIatius, el que és forma en un sentit és també matèria en un altre; no es refereixen a realitats absolutes sinó a un determinat punt de vista. Per exemple, un maó es matèria respecta a la paret feta de maons, però forma respecta a l'argila de la qual està fet el maó. Aristòtil completa la seva teoria del canvi distingint quatre factors explicatius o causes: la materiaI, la formaI, l'eficient i la finaI. La causa material és el substrat o subjecte del canvi, la formal és l'estructura que presenta el substrat al final del canvi, l'eficient és allò que provoca o inicia el canvi (equival al nostre concepte actual de causa), la final és la finalitat del canvi. Aquestes quatre causes no presenten dificultat si pensem en els objectes artificials (el fang és la matèria d'un càntir, la forma és la de gerra amb nansa i dos brocs, la causa eficient és el terrissaire que l'ha fet, la finalitat és refrescar l'aigua), però les entitats naturals són més problemàtiques. Per a aquestes últimes ens resulta versemblant parlar de matèria i forma, però, per exemple, ningú ha fet un llac, ni té cap finalitat. Aristòtil pensa que totes les entitats naturals tenen una finalitat intrínseca, que les ve donada del seu propi interior. Aquest https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1104741 8/25 25/10/22, 15:49 Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. teIeoIogisme (de telós, fi) és un tret arcaic del seu pensament, però també es deu a la seva experiència com a naturalista. En efecte, és fàcil pensar ingènuament que els peixos tenen aletes per a nedar, els cavall potes per a córrer, que plou perquè puguin viure plantes i animals, etc. https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1104741 9/25 25/10/22, 15:49 Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. 1.5. CosmoIogia Aristòtil divideix l'univers en dues parts: el món terrestre o subIunar i el món celeste o supraIunar. La terra és el centre de l'univers i la resta són esferes concèntriques, com les capes d'una ceba, que transporten els diferents planetes. En la perifèria està l'esfera dels estels fixos, que constitueix el límit de l'univers. Pel que fa al món sublunar, els seus elements són els quatre que va indicar Empèdocles: l'aigua, l'aire, la terra i el foc. Aquests elements s'engendren a partir de la matèria última, que és eterna. En el món supralunar el moviment de les esferes s'explica perquè cada capa va arrossegant a la immediatament inferior, per tant, la clau del moviment de l'univers és l'esfera dels estels fixos, tot és mogut per aquesta esfera, que constitueix el límit de l'univers. Però, segons la física aristotèlica, res es pot moure a sí mateix. Per tant, farà falta postular alguna cosa fora d'aquesta esfera que la mogui. Aquesta cosa no és material, perquè fora de l'univers no hi ha matèria. I sense matèria no hi canvi, de manera que aquesta cosa serà immòbil, serà capaç de moure altre cosa sense moure's ella mateixa, serà un motor immòbil. Aquest motor immòbiI és forma pura, sense barreja de matèria i, per tant, acte pur, sense barreja de potència. Aquest motor immòbil és l'única entitat immaterial, i com que la forma i l'acte són els principis de la determinació i la perfecció, és la cosa més perfecta que hi ha, és el déu per excel·lència, l'objecte d'estudi de la filosofia primera o teologia. Aquest déu és un concepte necessari per explicar el moviment de l'univers, però no té caràcter personal, ni creador, ni religiós. La teoria del motor immòbil compleix dues funcions. Una, explicar el moviment de les esferes celestes, en especial el de l'esfera dels estels fixos, tenint en compte que no mou pas com a causa eficient, sinó com a causa final. Altre, justificar l'existència d'almenys una forma immaterial separada, cosa platònica per excel·lència. https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1104741 10/25 25/10/22, 15:49 Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. 1.6. La vida i I'ànima La paraula grega psykhé significava alè, vida, el mateix que la llatina anima. Les cosa inanimades no tenen anima, vida. En aquest sentit, el significat de psykhé (ànima) és molt semblant al de zoé (vida). La tradició òrfico- pitagòrica havia usat aquesta paraula per referir-se a un esperit individual preexistent al cos, que viu presoner del cos, i que a la mort d'aquest seguirà existint i reencarnant-se en altres cossos. Plató havia fet seva aquesta concepció de l'ànima. Els atomistes, en canvi, defenien que l'ànima no és espiritual sinó un conjunt d'àtoms. Aristòtil afirma que l'ànima no pot existir independentment del cos -Plató deia que sí-, però no es pot concebre com un cos -els atomistes deien que si. L'ànima no és un esperit separable del cos, perquè no pot existir sense el cos, però ella mateixa no és un cos, sinó la forma o estructura del cos. La concepció aristotèlica té un marcat tarannà bioIògic, allunyat de la perspectiva religiosa dels pitagòrics i Plató. Aristòtil presenta la seva concepció usant els conceptes de matèria i forma, a la vegada que critica les concepcions espiritualista i materialista. El cos és la matèria corporal i l'ànima és la forma o estructura que li permet de viure. El cos té la vida en potència, i quan el cos és viu posseeix la vida en acte. La vida és el conjunt de les activitats vitals, i aquestes activitats només es poden donar en un organisme que funcioni, en un cos animat. L'ànima és aquesta organització o estructura del cos que li permet realitzar les seves funcions vitals, així doncs, la relació entre el cos i l'ànima és comparable a la relació entre l'òrgan i la funció. Una funció biològica com la nutrició o una funció intel·lectual com el coneixement són igualment funcions de l'ànima. Per explicar les diverses funcions psíquiques, Aristòtil diferencia tres tipus d'ànima. La vegetativa, pròpia d'animals i plantes, amb les funcions d'alimentació, creixement i reproducció. La sensitiva, pròpia del animals, amb les funcions de percepció, moviment i desig. La racionaI, pròpia només dels ésser humans, amb la funció intel·lectual. L'ànima és inseparable del cos, com la forma ho és de la matèria. Amb la mort de l'ésser viu, desapareix la seva ànima. Però, de tota manera, Aristòtil sembla que tenia certa nostàlgia de la mítica immortalitat de l'ànima, aquella que propugnaven les religions mistèriques, els pitagòrics i Plató, i en un breu i fosc passatge del tractat De anima distingeix l'intel·lecte actiu del passiu. El passiu moriria amb el cos, i l'actiu seria immortal i etern. Això ha donat peu a moltes interpretacions i molts comentaristes han identificat aquest intel·lecte actiu amb el motor immòbil. https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1104741 11/25 25/10/22, 15:49 Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. 1.7. Ètica Aristòtil va escriure tres llibres d'ètica, de les quals l'Ètica a Nicòmac és la més important. Per a Plató l'ètica era la ciència del bé en sí mateix, el coneixement de l'Idea de bé. En canvi Aristòtil afirma que ningú busca el bé en sí mateix, perquè el bé en sí mateix no existeix, sinó que cadascú busca el seu propi bé. L'ètica no serà una ciència, sinó una reflexió pràctica encaminada a l'acció, i les accions es realitzen en funció d'una finalitat, d'un bé que es vol aconseguir. El bé d'una acció és la seva finalitat, i el bé suprem dels humans és la feIicitat (eudaimonía), que la busquem per ella mateixa, no com a mitjà per aconseguir una altre cosa. La felicitat és la bona vida, una vida autèntica en la qual l'humà s'autorealitzi. El bé de cada cosa consisteix en la seva funció pròpia, el del ganivet en tallar, el de l'ull en veure; el bé de l'humà consistirà en la realització de la seva funció pròpia, i aquesta no és altre que la raó. Una conducta correcta és una conducta virtuosa, una conducta excel·lent (areté). A vegades es tradueix areté per virtut, però aleshores cal entendre virtut com eficiència o excel·lència, com quan parlem d'un virtuós del piano. Cadascú té en cada situació una funció que pot desenvolupar bé o malament, i a cada una d'aquestes funcions es pot aconseguir l'areté. La part sensitiva de l'ànima , seu de les tendències i desitjos, rep el nom de ethos o caràcter, i la part racional, dianoia o pensament. Cadascuna d'aquestes parts te les seves funcions, per tant a cada una li correspondrà una virtut o areté. De manera que podrem distingir entre les virtuts ètiques o morals i les dianoètiques o intel·lectuals. La virtut moral consistirà en un hàbit de decidir bé conforme a la regla de buscar el terme mig entre dos extrems. El terme mig serà la virtut i els extrems els vicis per defecte i per excés. Per exemple, la temprança o moderació és el terme mig entre la insensibilitat i el desenfrenament, la valentia és el terme mig entre la covardia i la temeritat, la generositat és el terme mig entre l'avarícia i la prodigalitat, la magnanimitat ho és entre la humilitat i la vanitat, etc. No es tracta de que per naturalesa siguem virtuosos o viciosos, sinó que potencialment som bons o dolents, però som capaços de decidir lliurement, i aquesta decisió requereix que la nostra part irracional es deixi guiar per la part racional. La nostra raó quan executa bé la seva funció, posseeix l'areté del pensament, que a la seva vegada s'articula amb una sèrie de virtuts dianoètiques o sabers. La prudència (phrónesis) és la principal virtut dianoètica, i consisteix en reconèixer quins són els mitjans que ens acosten al bé i en determinar quin és el terme mitjà òptim. Les virtuts dianoètiques més elevades són les científiques o contemplatives, perquè a elles correspon la més alta activitat del ésser humà. La saviesa (sophía) és l'hàbit o virtut de captar la veritat respecta al que d'universal i necessari hi ha a la realitat. La intuïció inteI·IectuaI (noûs) és l'habilitat de captar intuïtivament els principis més generals o axiomes de les ciències. La ciència demostrativa (episteme) és l'habilitat de fer demostracions correctes a partir dels principis. Aquestes dues últimes virtuts juntes constitueixen la totalitat de la ciència teòrica, s'identifiquen així amb la saviesa. Finalment, remarquem que l'ideal de la vida feliç consisteix en tenir solucionats els problemes materials, la salut, l'amistat, ... i dedicar l'oci disponible a la vida contempIativa, a la ciència teòrica, a pensar allò que d'universal i necessari hi ha a la realitat. Aquest ideal, ja es veu, es troba malauradament a l'abast de pocs. https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1104741 12/25 25/10/22, 15:49 Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. 1.8. PoIítica La pólis o ciutat-estat és l'únic marc en el qual és possible aconseguir la felicitat. Els sofistes havien ensenyat que la pólis és el resultat d'un pacte o conveni entre els homes, per tant, una cosa convencional. Aristòtil s'oposa rotundament i afirma repetidament que la pólis existeix per naturalesa i és anterior i més important que l'individu i a la família. Els humans són animals a la naturalesa dels quals pertany el ser membre d'una pólis, és a dir, l'ésser humà és naturalment un ésser social, un animaI poIític. Els humans posseeixen per naturalesa la capacitat lingüística, i aquesta només troba un ús i funció adequats en la convivència política, en la vida de la pólis. Ètica i política són, com també passava en el pensament platònic, àmbits inseparables. L'ètica s'ocupa d'orientar el comportament individual de cara al bé i a la felicitat, la política s'ocupa de la manera d'organitzar la vida col·lectiva per obtenir el bé comú. Aristòtil afegeix però una novetat, el bé comú és superior al bé individuaI, i a més, l'individu és un ésser social, que només té sentit en el marc de la societat, de la pólis. De tot això resulta una certa subordinació de l'ètica a la política. Contràriament a Plató, Aristòtil nega la possibilitat d'un estat ideal, adopta una actitud més objectiva i es dedica a l'anàlisi dels diferents règims polítics reals. Al Liceu es varen recollir i analitzar 158 Constitucions corresponents a diferents ciutats-estat. Hi ha sis tipus de règims polítics, tres de bons i les seves degeneracions. Monarquia o govern del millor, aristocràcia o govern dels millors, i democràcia o govern dels ciutadans, són les tres formes bones de govern perquè busquen l'interès de la ciutat. Tirania o govern il·legítim i per la força d'un sol, oIigarquia o govern d'uns pocs rics, i demagògia, o govern de tots però sense respectar les lleis, són les tres formes corruptes de govern. Aristòtil proposa una combinació d'oligarquia i democràcia, però el més important és que la majoria dels ciutadans pertanyin a la classe mitjana - mesocràcia-, així la pólis defuig els extrems i gira entorn d'una majoria de ciutadans que no són ni molt rics ni molt pobres. https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1104741 13/25 25/10/22, 15:49 Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. 2. El pensament hel·lenístic El pensament hel·lenístic https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1104741 14/25 25/10/22, 15:49 Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. 2.1. Les monarquies hel·lenístiques L'hel·lenisme és un període que comença amb la desfeta de l'Imperi persa per part d'Alexandre el Gran i acaba convencionalment amb la incorporació d'Egipte com a província romana. Són tres segles, compresos entre la mort d'Alexandre l'any 323 a.C. i la incorporació d'Egipte a Roma l'any 31 a.C. L'Imperi d'Alexandre va suposà la desaparició de les ciutats-estat independents gregues, que quedaren sota el comandament dels macedonis. Els ciutadans grecs passaren a ser ciutadans d'un gran imperi, i la seva llengua i cultura impregnaren els diversos pobles que formaven l'imperi; alhora també les concepcions orientals varen arribar al món grec. A la mort d'Alexandre els seus generals es repartiren l'imperi. Al cap d'un quaranta anys, el general Antígon i la seva família dominava la part europea de l'imperi, que va passar a ser província romana l'any 148 a.C.; el general Seleuc i els seus successors governaven l'antic Imperi persa, que esdevingué la província romana d'Àsia el 64 a.C.; els Ptolemeus dominaven Egipte, fins que el 31 a.C. passà a ser província romana. La cultura grega es va universalitzar durant aquest període i donà lloc a la civilització hel·lenística. El ciutadà grec passà a ser un cosmopolita, un ciutadà del món, però en canvi deixà de participar activament en la política. Sociològicament va ser una etapa d'inestabilitat militar i política, d'empobriment generalitzat i de pèrdua de la llibertat ciutadana. El pensament filosòfic es centra en intentar retornar a la seguretat interior, en la recerca de la felicitat individual. Perden interès els gran temes metafísics i els pensadors s'interessen per la moral. La filosofia es converteix en un refugi que intenta orientar sobre com viure en aquest món insegur. Els trets comuns dels diferents corrents hel·lenístics són: la concepció de la filosofia com una forma de viure, com una seguretat personal; la recerca de la llibertat individual; la recerca de la felicitat mitjançant una ètica subjectiva; la constitució de les ciències particulars separant-se de la filosofia. Atenes va continuar sent la capital del pensament filosòfic, i Alexandria, a Egipte, va esdevenir centre científic. El Museu d'Alexandria, creat el s. III a.C., va ser la institució nucli d'aquest desenvolupament científic; es conreava la matemàtica, astronomia, medecina i literatura, i la seva biblioteca era la millor del món fins la seva destrucció en el s. V. https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1104741 15/25 25/10/22, 15:49 Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. 2.2. Les escoles socràtiques Són unes escoles filosòfiques que a l'Atenes del s IV a.C. feien la competència a l'Acadèmia i al Liceu. Varen ser fundades per deixebles de Sòcrates que rebutjaven la interpretació platònica del mestre. Són unes escoles marginals i menors, però constitueixen el punt de partida de les escoles hel·lenístiques. Escola de Mègara: Iniciada per Euclides de Mègara (450-380 a.C.), que va ser molt crític amb la teoria platònica de les Idees. Aquesta escola va demostrar un especial interès pel llenguatge i la lògica, alhora que remarcava les nostres limitacions per a conèixer. Eubúlides, deixeble d'Euclides, formulà la famosa paradoxa del mentider que, juntament amb d'altres, resulta quan un enunciat afirma la seva pròpia veritat o falsedat. Algú diu: "menteixo". Tot seguit ens preguntem: menteix? Si menteix, no menteix (perquè diu la veritat). Si no menteix, menteix (perquè diu una cosa falsa). Aquestes paradoxes han hagut d'esperar la solució fins que Tarski, lògic del s. XX, va fer la distinció entre llenguatge i metallenguatge. Les aportacions lògiques d'aquesta escola foren la base de la lògica dels estoics. Escola hedonista o cirenàica: Iniciada per Aristip de Cirene (435-356 a.C.), que defensava la recerca del plaer (hedoné), sobre tot l'espiritual, com la finalitat més natural de l'home. Aquesta importància atribuïda al plaer influirà en les concepcions ètiques d'Epicur. Aristip afirmà també la reducció del coneixement a la impressió sensible Escola cínica: Fundada per Antístenes (450-365 a.C.), que criticava el luxe, la riquesa, el plaer sensual, l'ambició, les conviccions i les lleis de la pólis, perquè tot això s'oposa a la naturalesa, a la virtut natural. Aquesta virtut només s'aconsegueix rebutjant els bens materials, practicant l'ascetisme, no buscant el plaer, sinó buscant l'autocontrol i suprimint totes les necessitats. Es va oposar a Plató afirmant que el que existeix és l'individual, no el concepte ("veig aquest cavall, però no veig la cavalleitat", deia). Diògenes de Sínope va ser deixeble d'Antístenes i portà l'actitud de rebuig de les convencions i els bens externs al grau extrem, fregant l'exhibicionisme i la provocació. Vivia al carrer, fins i tot dins una bota, endurint el seu cos i el seu caràcter, i anomenant-se gos a si mateix. Rebutjava tot hàbit, costum o convenció humana, i defenia el retorn a la natura. Es proclamava ciutadà del món, perquè les diferències entre ciutadà i estranger, amo i esclau, grec i bàrbar són pures convencions sense cap fonament natural. Crates va ser deixeble de Diògenes. Es casà amb Hiparquia, també cínica i primera dona filòsofa. Fou mestre de Zenó de Cítion, fundador de l'estoïcisme. Els cínics varen perdre el sentit crític de la ironia socràtica, caient en el sarcasme i la provocació; no varen demostrar cap interès per la ciència ni la filosofia teòrica; però la seva crítica a la riquesa i al luxe, la recerca de l'autosuficiència (autárqueia), la seva promesa d'autolliberació interior per a tothom, inclosos els pobres, els va fer guanyar adeptes de les classes baixes. De fet, l'aspecte més progressiu de l'ètica cínica és el seu trencament amb l'estret marc de classes socials i ciutats tancades pròpies de Grècia. https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1104741 16/25 25/10/22, 15:49 Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. 2.3. L'estoïcisme Aquest corrent filosòfic va ser fundat per Zenó de Cítion (332-262 a.C.), encara que el més gran i original estoic va ser Crisip (280207 a.C.). Es va convertir en la filosofia dominant del món hel·lènic i després del món romà. Els pensadors estoics insistiren més que cap altra escola en la sistematicitat de la filosofia, per això varen dividir aquesta en tres parts: lògica, física i ètica. Lògica: Actualment la lògica és la ciència formal que estudia la validesa dels raonaments, però la paraula grega lógos significa tant pensament com llenguatge. Els estoics entenien per lògica tot el que fa referència al lógos, així la lògica incloïa la ciència formal dels raonaments (lògica formal), la teoria del coneixement, la semàntica, la gramàtica i la retòrica. Dins la lògica formal els estoics varen estudiar les connectives i les funcions de veritat, de fet varen fundar la lògica proposicional. Aristòtil va crear la sil·logística, que és una lògica de predicats, i Crisip la lògica proposicional, després d'això la lògica formal va quedar estancada dos mil anys. Els estoics van fundar la semàntica, perquè foren els primers que distingiren clarament entre el signe o significant, el significat i l'objecte o cosa a què es refereix el signe. El pla del significant és el del llenguatge, les paraules i les oracions, i el seu estudi constitueix la gramàtica. El pla del significat (lectón), allò que volem dir amb la paraula o paraules que fem servir, és el pla de la lògica. Els estoics no accepten la teoria platònica de les Idees enteses com a universals transcendents, només existeixen els individus; per tant, només coneixem particulars gràcies a l'experiència sensible. La nostra ment és com una tabula rasa (pissarra) on es van gravant les impressions sensibles, les quals produeixen les representacions mentals de les coses (aquesta concepció la retrobarem a l'escolàstica medieval i a l'empirisme modern). Física: Tot el que és real és corpori, i com que la física és la ciència dels cossos, l'objecte de la física abasta tota la realitat. Tot el que existeix és corpori, per tant, les Idees platòniques no existeixen, el motor immòbil aristotèlic no existeix. Només hi ha quatre excepcions a aquest principi: el significat de les paraules, el buit, el lloc i el temps, tots quatre són incorporis però existeixen. El principi passiu és la matèria, substrat inert de totes les coses. El principi actiu és el foc, que penetra i organitza la matèria; aquest foc còsmic, viu i intel·ligent, s'identifica amb Déu, amb l'ànima del món, amb la raó universal. Cal remarcar dues coses, d'una banda l'apreciable influència d'Heràclit, d'altra la identificació de Déu i el món (panteisme). L'atzar no existeix, tot esdevé necessàriament; i la necessitat, el destí o fat, la fatalitat és una llei còsmica universal que no deixa a l'ésser humà exercir la seva llibertat. És inútil pretendre canviar el curs de les coses, tot està fatalment determinat. Aquesta física estoica és una paradoxal teologia materialista i un monisme panteiste, els seus trets bàsics són arcaics i desconeix la ciència del seu temps: la física d'Arquímedes, l'astronomia d'Aristarc, ... Ètica: És la part més important de la filosofia i recull les tesis bàsiques dels cínics (indiferència per les coses exteriors, autosuficiència, cosmopolitisme, etc). L'ètica és pels estoics la ciència de la conducta humana. La finalitat de la vida i de totes les nostres accions és la felicitat (eudaimonía). L'idea bàsica de la moral estoica és tractar de fer-nos a nosaltres mateixos tan ordenats, autònoms i uniformes com l'univers del qual formem part. Aquesta identificació amb el cosmos ens farà obtenir la impertorbabilitat, impassibilitat i pau interior (apàtheia). L'element dominant de la nostra ànima coincideix amb l'element dominant de la naturalesa: la raó. Així, el que viu conforme a la raó viu també conforme a la naturalesa i a sí mateix. Les tres màximes de l'ètica estoica -viure conforme a la naturalesa, viure conforme a la raó, viure conforme a un mateix- són en realitat la mateixa. La virtut és la disposició constant a actuar d'acord amb la naturalesa, la raó i un mateix. El savi és la persona virtuosa, i la seva llibertat és l'acceptació conscient del destí, deixar-se portar pels esdeveniments sense veure's afectat per ells. Aquest savi es basta a si mateix i no necessita de res ni de ningú per ser feliç, té l'autodomini, la independència davant el món exterior i el domini de les passions irracionals. D'altre banda, com que la llei de la naturalesa és anterior i superior a les lleis convencionals dels estats, l'estoic se sent ciutadà del món, cosmopolita. L'estoïcisme va convertir l'esquerpa actitud cínica en una moral respectable i respectada, que es va estendre pel món hel·lenístic i després pel romà. Finalment, encara al nostres dies trobem la imatge del savi impertorbable, que afronta amb serenitat les adversitats de la vida i s'hi sobreposa. Això volem dir quan aconsellem algú que es prengui les coses amb filosofia. https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1104741 17/25 25/10/22, 15:49 Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. L'estoïcisme va tenir continuïtat a l'Imperi romà amb pensadors com el cordovès Sèneca (4 a.C.-65 d.C.), l'esclau Epictet i l'emperador Marc Aureli. https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1104741 18/25 25/10/22, 15:49 Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. 2.4. L'epicureisme L'epicureisme és la principal escola hedonista grega. L'hedonisme és la identificació del plaer (hedoné) amb la felicitat com a fi últim de l'ésser humà. Per això els termes hedonista i epicuri són gairebé sinònims. Epicur (341-271 a.C.) va ser l'iniciador d'aquesta escola, també anomenada escola del Jardí. El Jardí, la casa on vivia amb els seus deixebles, no era una institució científica, com l'Acadèmia o el Liceu, era més aviat una comuna aïllada del món i dels seus problemes, on no s'admetien discrepàncies ideològiques i se seguien fervorosament els ensenyaments del mestre. Epicur rebutjava el saber desinteressat i afirmava que el valor de la filosofia consistia amb ajudar als humans a aconseguir la felicitat. La tasca filosòfica és alliberar l'ésser humà dels falsos temors: el temor als déus i la por a la mort. L'atomisme, com més endavant veurem, serà la filosofia apropiada per arraconar com supèrflues la providència divina, l'existència de vida d'ultratomba i la immortalitat humana. Els quatre remeis epicuris serien els següents: els déus no s'ocupen dels assumptes humans; mentre hi ha vida, la mort no existeix, i quan la mort arriba, nosaltres ja no hi som; el destí és dubtós que existeixi; les necessitats naturals són fàcils de satisfer, i els mals són fàcils d'evitar. L'ètica és la part fonamental de la reflexió filosòfica, però la canònica i la física són els instruments per una millor comprensió d'aquella. Canònica: És la teoria del coneixement; esbrinar com coneixem i quin és el criteri de veritat, per a descobrir les opinions falses o mancades de fonament racional. Tot coneixement prové de l'experiència sensible, per tant, la sensació és el criteri bàsic de veritat. La sensació és sempre un succés físic, un contacte entre un òrgan sensorial i un conglomerat d'àtoms. Epicur no es cansa de repetir que les sensacions són vertaderes, és a dir, que tota sensació ho és sempre d'una cosa real; així, qualsevol error prové de la nostra interpretació de les sensacions, no de les pròpies sensacions. Els cànons o criteris que ens ajuden a determinar quan una opinió és vertadera o falsa són tres: la sensació, els conceptes i els sentiments de plaer i dolor. La sensació és el criteri bàsic. Els conceptes, que són el resultat de repetides sensacions del mateix tipus, ens serveixen com a criteri de veritat de les idees o opinions que no podem contrastar directament amb les sensacions presents. Amb les sensacions determinem l'existència d'objectes, amb els conceptes controlem la veritat de les nostres opinions sobre aquests objectes. Els sentiments de plaer i dolor acompanyen la sensació, de tal manera que si sentim plaer, sabem que hem encertat i, si sentim dolor, sabem que ens hem equivocat. Física: Epicur busca explicar els fenòmens naturals sense la intervenció divina, per tant la física o filosofia de la naturalesa té la funció d'alliberar-nos dels temors sobre allò sobrenatural. La seva teoria física revisa l'atomisme de Demòcrit, encara que no el cita mai. Els components de la realitat són els àtoms i el buit, però els moviments dels àtoms no estan necessàriament determinats, és a dir, l'atzar existeix i, per tant, la llibertat també. Així, Epicur defensa un materialisme (exclusió de tota ànima o principi espiritual per explicar el món) no determinista i mecanicista (explicació segons el moviment i no segons la finalitat), que nega la fatalitat i predeterminació dels estoics. Fins i tot l'ànima està formada per àtoms, i quan aquests es disgreguin amb la mort, ja no tindrem sensacions, per tant, no cal preocupar-se per la mort. L'univers epicuri, com el de Demòcrit, és il·limitat en l'espai i en el temps i conté infinits móns. El nostre món té la terra al centre, i aquesta és plana. Aquesta concepció de la terra com un plat, pròpia dels milesis, quan Plató, Aristòtil, els estoics i els astrònoms mantenien l'esfericitat de la terra, demostra que Demòcrit estava realment allunyat de la ciència dels seu temps. Ètica: Epicur recupera les tesis de l'escola hedonista o cirenàica. En tots els humans, també en els animals, hi ha un impuls natural cap el plaer. El plaer consisteix en l'absència de dolor. Plaer i dolor són els criteris del bé i del mal, el bé suprem és el plaer i el mal suprem és el dolor. El plaer pot ser estàtic, privació del dolor, i dinàmic, variació del plaer. El tipus fonamental de plaer és l'estàtic; aquest pot ser del cos (aponía), que consisteix en l'absència de dolor físic, i de la ment (ataraxía), que consisteix en l'absència de pertorbacions i ansietats. La unió d'aquests dos plaers estàtics ens dona la felicitat. El bé suprem de la vida és la felicitat, aquesta és la preocupació fonamental d'Epicur, que trobem en les seves Màximes capitals i en la Carta a Meneceu. Per viure feliç cal evitar el dolor i buscar el plaer. Ara bé, cal fer un càlcul de les nostres accions, cal sospesar-les per veure els plaers i els dolors que ens comportaran, i fins i tot acceptar un dolor per obtenir després un plaer superior. En tot cas, però, cal renunciar als excessos. La felicitat la podem trobar en una vida senzilla, tranquil·la i equilibrada, amb les necessitats bàsiques cobertes, i sense crear-nos necessitats; així arribarem a l'absència del dolor i a la serenitat vital. https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1104741 19/25 25/10/22, 15:49 Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. L'amistat és, segons Epicur, una ajuda fonamental per aconseguir la felicitat. Distingeix, seguint Aristòtil, entre amistat (philía) i atracció eròtica (éros). L'amistat és la garantia de la nostra seguretat futura, perquè passi el que passi els nostres amics ens ajudaran, en canvi, la passió eròtica ens pot fer perdre el cap i malbaratar la nostra seguretat per el futur. Una coneguda sentència epicúria diu : no necessitem tant de l'ajut dels nostres amics com de la confiança amb aquest ajut. Aquesta ètica epicúria, oposada a la doctrina platònica del Bé, va lligada al fet biològic i presenta un component racional amb força potencial alliberador. De fet, la renúncia a les necessitats creades, la serenitat d'esperit, el conreu de l'amistat, el gaudir racionalment dels plaers, són fites que ja voldríem assolir qualsevol de nosaltres. L'epicureisme va tenir en Lucreci un gran divulgador a la Roma del segle I a.C. https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1104741 20/25 25/10/22, 15:49 Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. 2.5. L'escepticisme Al davant de les certeses dogmàtiques d'estoics i epicuris, apareixerà una altre escola que defugirà tota certesa, que renunciarà a qualsevol saber cert per tal d'obtenir la felicitat. Si no afirmem res, mai no ens equivocarem; si no tenim desitjos, no tindrem frustracions. Recordem que aquesta actitud no és nova, ja els sofistes posaven en dubte la possibilitat d'obtenir coneixements absoluts. El nostre llenguatge actual conserva el mot escèptic també com a qualificatiu per a la persona que no confia en les possibilitats humanes d'arribar a sabers ferms. Pirró d'Elis (365-275 a.C.) va iniciar l'escepticisme. La seves concepcions és possible que fossin influenciades per la seva estada a l'Índia, on va conèixer els gimnosofistes o ascetes hindús. Pirró defenia que només podem conèixer les coses relativament a nosaltres, a la nostre situació, als nostres òrgans sensitius. Només ens és accessible l'aparença, no el que realment són les coses; sols coneixem el fenomen, no el nóumen, la realitat en sí. Aquesta distinció serà un tret fonamental del pensament de Kant, filòsof de l'època moderna. L'escepticisme pirrònic no es limita als judicis sobre la realitat física, sinó que estén la impossibilitat d'obtenir certeses als judicis morals. No podem saber el que les coses realment són, ni tampoc si són bones o dolentes, per això cal suspendre tot tipus de judici (epoché). Aquest és el primer pas cap a la saviesa. Després de la epoché cal abstenir-se d'afirmar o negar (aphasía), i així arribarem a l'eliminació dels temor i desassossecs, obtindrem la impassibilitat i tranquil·litat anímica (ataraxía), serem feliços. La felicitat és, doncs, conseqüència de renunciar a la teoria. L'escepticisme de la nova Acadèmia va ampliar la preocupació bàsicament ètica dels primers escèptics a la teoria del coneixement. Arcesilau i Carnèades, ambdós directors de l'Acadèmia platònica, varen inclinar aquesta institució a posicions escèptiques. Arcesilau, encara que afirmava la impossibilitat de tenir certeses, pensava que hi havia opinions millors i pitjors i que podíem actuar triant allò més raonable. Carnèades va desenvolupar una teoria de la versemblança o probabilitat i va ser un crític implacable de les posicions estoiques. Les tendències escèptiques varen perdurar fins el segle III d.C., on les va defensar Sext Empíric. https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1104741 21/25 25/10/22, 15:49 Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. 2.6. La ciència hel·lenística Durant el segle III a.C. Alexandria d'Egipte esdevingué la capital de la ciència antiga. El Museu, fundat per Ptolemeu Soter i mantingut econòmicament pel govern, era el centre científic, i a la seva Biblioteca es varen reunir la biblioteca del Liceu aristotèlic i tots els llibres científics coneguts de la cultura grega. Al Museu s'investigava i ensenyava matemàtiques, astronomia, geografia, ciències naturals, medicina, mecànica i gramàtica. Alguns dels científics estan dintre dels més grans de tots el temps, i el desenvolupament d'algunes branques científiques arribà a un nivell no superat fins dos mil·lenis després; la ciència moderna del segle XVI va reprendre l'estudi pràcticament allà on els grecs l'havien deixat. Com a trets genèrics d'aquesta ciència es poden assenyalar els següents: separació de l'especulació filosòfica, insistència en l'observació dels fenòmens i la lectura objectiva de la realitat, absència d'interès per buscar explicacions globals del món, recerca de lleis, escàs desenvolupament de les aplicacions tècniques. Amb la civilització romana, preocupada per finalitats pràctiques, i la indiferència i a vegades hostilitat del pensament cristià, es va iniciar la decadència. Encara que també varen influir carències de la pròpia ciència, com la de mètodes geomètrics, notacions aritmètiques i instrumental d'observació astronòmica. L'Edat Mitjana representà un estancament, i molts cops retrocés, de la ciència; fins que els àrabs i els renaixentistes la varen continuar. Matemàtiques i física: Las obres d'Euclides (320-260 a.C.) són dels més antic tractats grecs de matemàtica que s'han conservat. Els Elements, la seva obra més coneguda, ha estat el llibre de matemàtiques més llegit de tots els temps. Encara a començaments del segle XX es feia servir de llibre de text a escoles i universitats. Els Elements d'Euclides recullen l'ideal aristotèlic d'una ciència demostrativa. Aristòteles afirmava que tota ciència demostrativa procedeix deductivament, demostrant els seus teoremes a partir dels seus principis indemostrables: els axiomes o principis molt abstractes comuns a vàries ciències; les hipòtesis o postulats, que són afirmacions existencials peculiars de la ciència en qüestió; definicions, que fixen el significat dels termes bàsics. Els Elements recullen i ordenen els resultats dels matemàtics anteriors, sobre tot dels Pitagòrics, i els exposen en forma de teoria deductiva axiomàtica. El llibre comença amb cinc axiomes i cinc postulats, d'aquests últims el més conegut és el cinquè, que afirma que per un punt exterior a una recta passa una i només una paral·lela a aquesta recta. Aquest postulat és característic de la geometria euclidiana. Però Riemann i Lobachevski varen desenvolupar en el segle XIX altres teories alternatives canviant el cinquè axioma, que passà a afirmar que no hi ha una sola paral·lela sinó infinites. Aquestes geometries es coneixen com a no euclidianes, i una d'elles és la pròpia d'un espai de quatre dimensions com és el de la teoria de la relativitat d'Einstein. La tècnica que va utilitzar Euclides per provar la veritat dels teoremes a partir dels axiomes, postulats i definicions, va ser la demostració per reducció a l'absurd: per provar el teorema p se suposa que no p és vertader, i es dedueix a partir de no p i dels axiomes del sistema una proposició qualsevol q i la seva negació no q (cosa absurda, perquè és impossible alhora una cosa i la seva negació). Per tant, si partint de no p podem deduir dues proposicions contradictòries, llavors no p serà fals i p serà necessàriament vertader. Arquimedes (287-212 a.C.) va ser el més genial i original dels matemàtics antics. Els seus llibres són les comunicacions del seus resultats, que dirigia als matemàtics alexandrins. Va trobar la longitud de la circumferència en funció del diàmetre, donant una molt bona aproximació del número ; va desenvolupar un mètode semblant al càlcul integral per buscar àrees; trobà l'àrea i el volum de l'esfera, el volum d'un cilindre inscrit en una esfera, estudià l'el·lipse, el paraboloide, l'hiperboloide, etc. Arquimedes va ser el primer en aplicar la matemàtica a l'estudi de la mecànica, creant l'estàtica i la hidrostàtica; va estudiar la palanca, els centres de gravetat; va establir el famós principi d'Arquimedes (tot cos submergit en un fluid experimenta una força cap amunt igual al pes del volum de fluid desallotjat). També va fer descobriments tècnics, com una màquina hidràulica (cargol helicoïdal per treure aigua i regar, politges) i màquines per a la guerra (catapultes, miralls còncaus). Altres matemàtics importants varen ser Apol·loni, que estudià les còniques (el·lipsi, paràbola, hipèrbola), i Diofant, que establí mètodes algebraics. Astronomia: En el segle IV a.C. era dominant la hipòtesi geocèntrica de l'univers. La terra era una esfera immòbil en el centre de l'univers, tot l'univers també era esfèric i limitat per l'esfera dels estels fixos, que tenia moviment de rotació. Entre la terra i l'esfera límit es movien el sol, la lluna i els planetes. Aristarc de Samos (310-230 a.C.) defensà un sistema heliocèntric; el sol era el centre i tant ell com l'esfera dels estels fixos eren immòbils, els planetes i la terra giraven al voltant del sol, i la terra girava diàriament entorn el seu eix. Aquest sistema heliocèntric, descrit per Arquimedes al seu llibre Arenari, i que tenia precedents en la https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1104741 22/25 25/10/22, 15:49 Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. tradició pitagòrica, va restar oblidat fins que en el segle XVI el va recuperar Copèrnic, afegint-hi la corresponent teoria matemàtica que permetia fer prediccions exactes. Aristarc sembla que no va ser capaç d'elaborar una teoria heliocèntrica matemàtica precisa. Quant en el segle II a.C. Hiparc presentà una teoria astronòmica capaç de fer prediccions, la va elaborar seguint el model geocèntric; aquest mateix model seria després recollit i desenvolupat per Ptolemeu (138 d.C.-180 d.C.), i passaria a dominar l'astronomia tardana antiga, la medieval i la renaixentista, fins a Copèrnic. Eratòstenes de Cirene (276 a.C.-194 a.C.), que va arribar a ser director de la Biblioteca d'Alexandria, va destacar com a matemàtic i geògraf. L'anomenat garbell d'Eratòstenes és un procediment per a determinar els números primers. A partir de la llista dels números naturals es va tatxant cada segon número posterior al 2, després cada tercer número posterior al 3, i, en general, cada n-au número posterior a n; els números que queden sense tatxar són els números primers. Com a geògraf va establir les zones àrtiques, temperades i tòrrides de l'esfera terrestre, separades pels cercles polars i els tròpics. Però el seu major èxit va ser el càlcul de la circumferència terrestre. Va suposar que Syene i Alexandria estan situades al mateix meridià, i que Syene està en el tròpic de Càncer, perquè al migdia del solstici d'estiu una vareta vertical no fa cap ombra, és a dir, en aquest moment els raigs solars arriben a Syene perpendicularment. No obstant, a Alexandria arriben amb un cert angle. Mesurà l'angle, i tenint en compte la distància entre Syene i Alexandria, va arribar a la conclusió que la circumferència de la terra era de 37 200 km. De fet, Syene no està al mateix meridià que Alexandria i la distància entre les dues ciutats no és la que ell calculà, per això el seu resultat no coincideix amb els 40 008 km que realment té la circumferència de la terra. A pesar de tot, va representar un gran triomf de la geografia matemàtica hel·lenística. Z A S' S S'' O Com que tots els raigs solars que arriben a la terra (S', S'', ...) es poden considerar paral·lels, l'angle ZAS' format per la perpendicular a Alexandria i el raig solar S' serà igual a l'angle AOS format per Alexandria, el centre de la terra i Syene. A aquest angle li correspon l'arc AS, distància entre Alexandria i Syene, i a l'angle de 360º li correspon la circumferència de la terra, és a dir: angle AOS / AS = 360º / circ. terra i d'aquesta proporció podem conèixer la circumferència de la terra. Les investigacions en biologia i ciències naturals no varen superar les aportacions aristotèliques. Com a gramàtic va destacar en el segle II a.C. Dionís de Tràcia, que elaborà la primera gramàtica grega, model gramatical durant tretze segles. La medicina va experimentar avenços recolzada en la tradició hipocràtica (Hipòcrates va ser un metge del segle V a.C. que defensà el https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1104741 23/25 25/10/22, 15:49 Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. coneixement precís dels fets, el rigor racional i el rebuig de les supersticions) i la pràctica de la dissecció. Heròfil i Erisístrat, contemporanis d'Euclides, varen destacar en anatomia i distingiren els nervis sensitius dels motors, les venes de les artèries, el cervell del cerebel, atribuïren el pols als batecs del cor i afirmaren que el cervell és el centre de la intel·ligència. Posteriorment, Galè (segle II d.C.) sintetitzà les aportacions de la medecina antiga, i les seves obres, juntament amb la medicina àrab, varen ser durant molts segles la clau de la medicina occidental. https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1104741 24/25 25/10/22, 15:49 Apunts Tema 3 Aristòtil i L'hel·lenisme. 2.7. Epicur, Fragment de Lletra a Meneceu Igualment, s'ha de saber que, dels desigs, els uns són naturals, els altres vans; i entre els naturals, n'hi ha que són necessaris i altres solament naturals. Dels necessaris, uns són indispensables per assolir la felicitat, altres per al benestar del cos, altres per a la vida mateixa. [...] De manera que si els coneixem bé, sabrem supeditat cada elecció o cada refús a la salut del cos o a la tranquil·litat de l'ànima, car aquesta és la finalitat d'una vida feliç, i en vista d'això realitzem totes les nostres accions, per no sofrir en el cos ni sentir torbació a l'ànima. [...] És per això que afirmem que el plaer és el principi i el fi de la vida feliç. Efectivament, nosaltres sabem que és un bé primari i congènit; és el punt de partida de tota elecció o tot refús i correm cap a ell jutjant tot bé segons la norma del plaer i del dolor. I com que un bé com aquest és primari i connatural, per això mateix no triem qualsevol plaer, sinó que, en determinades ocasions, quan d'ells se'n segueix per a nosaltres el desassossec, renunciem a molts plaers. I considerem molts dolors com a superiors als plaers, quan el plaer que se'n segueix, després d'haver suportat molt de temps els dolors, és més gran per a nosaltres. Així, doncs, tota mena de plaer, per la seva pròpia naturalesa, és un bé; tanmateix, no qualsevol és elegible; de la mateixa manera, el dolor sempre és un mal, no sempre, però, s'ha d'evitar. Per tant, convé determinar totes aquestes coses amb la mesura i consideració dels avantatges i desavantatges, ja que ens servim del bé, en algunes circumstàncies, com d'un mal, i a I'inrevés, del mal com d'un bé. https://ioc.xtec.cat/campus/mod/book/tool/print/index.php?id=1104741 25/25
