TEMA 6: La construcció de l’Estat liberal (1833-1868) 1. La primera guerra carlina (1833-1840) 1.1. Carlins i isabelins El 1833 quan el rei Ferran VII va morir, la seva descendència era una nina de 3 anys anomenada isabel, la qual encara era molt petita com per a governar un país, per tant la dona d’en Ferran VII eixercia com a reina regent. Els partidaris de que el germà d’en Ferran VII (Carles Maria Isidre) varen començar unes revoltes armades en contra del govern poc ferme de la reina regent. Aquests aconteixements varen resultar en una llarga guerra civil entre els partidaris de l’infant Carles, defensors de l’absolutisme, i els defensors de la legalitat del tron de Isabel II (filla de Ferran VII) (Important per entendre: Defensaven la legalitat del tron de na Isabel II degut a que els Carlistes deien que no estava bé que en Ferran canviés la llei per mor de que la seva filla pogués ser reina i els Isabelins diuen que si està bé) Els carlins s’agrupaven sota el lema “Déu, Pàtria i Rei”, per ells l'Església era la institució vertebradora de l’ordre social s’oposaven a la centralització política (defensaven els furs per lo tant) i al liberalisme. Van guanyar força al País Basc, Navarra, part de Catalunya, Aragó i València. Hi havia un gran nombre de pagesos que donaven suport al carlisme, per tant la seva força provenia de les zones rurals. Els pagesos eren carlins degut a que es malfiaven dels nous impostos estatals i de la reforma agrària que defensaven els liberals, degut a que temien ser expulsats de les seves terres. La causa isabelina era suportada per l’alta noblesa i funcionaris, però davant la necessitat d’ampliar la seva base social, Isabel va procurar que els liberals (burgesia i sectors populars de les ciutats) li donessin suport a la seva causa, i per aconseguir-ho va acceptar les demandes liberals les quals exigien la fi de l’labsolutisme i de l’Antic Règim. 1.2. Guerra Carlina La guerra carlina va agafar força al nord d’Espanya, per tant l’infant Carles es va instal·lar a Navarra on va organitzar un petit Estat amb govern i administració, a més d’una universitat, una fàbrica de municions, moneda… a més va formar un exèrcit i posà a en Zumalacárregui com a comandant. El segon focus carlí es va crear a Catalunya, on es fustigava a les poblacion liberals i s’estenien per les zones muntanyoses i al baix Aragó on comandava les tropes en Ramon Cabrera. (varen tenir moltes complicacions intentant conquerir les ciutats grans) 1.3. La fi del conflicte Els carlins volen guanyar i envien una expedició al sud d’Espanya. La feblesa dels carlisme va afavorir discrepàncies entre els transaccionistes (que pretenien pactar i rendir-se, com per exemple en Maroto) i els intransigents (que pretenien continuar lluitant, com per exemple en Cabrera), finalment Maroto va acordar la signatura del conveni de Bergara (1839) amb el general liberal Espartero, el conveni de Bergara establia el manteniment dels furs a les províncies basques i a Navarra, i la integració de l'oficialitat carlina a l’exèrcit reial. Aquest pacte no va ser acceptat per els sectors més intransigents, que es van exiliar i van continuar la resistència, com ara el general Cabrera, que va ser derrotat el 1840. El balanç de la guerra va ser molt negatiu i el nombre de víctimes mortals està entre 150.000 i 200.000. ESQUEMA DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA -1833. Aixecament de partides armades al nord. 1a etapa (1833-1835). Estabilització de la guerra i progrés dels carlins, que van aconseguir ocupar Tolosa, Bergara, Durango i Èibar, però van fracassar a Sant Sebastià i Bilbao. També es varen estendre per zones del nord i de l’interior de Catalunya, i les tropes de les terres del Ebre es van unir a les del Baix Aragó i el Maestrat. 2a etapa (1836-1839). La guerra es va declarar a favor del bàndol isabelí. -1836.El general Gómez va estendre l’activitat carlina cap a Andalusia. La victoria d’Espartero a Lutxana va posar fi al setge carlí a Bilbao. -1837. Expedició de l’infant Carles, que va sortir de Navarra cap a Catalunya i va arribar a Madrid, on fou repel·lit per l'exèrcit liberal. Després de la derrota, les tropes es van replegar cap al nord. -1837-1839. Victòries de l'exèrcit liberal i reculada carlina. Conveni de Bergara. -1840. Fi de la guerra. 2. El procés de revolució liberal (1833-1843) 2.1. El fracàs de l’Estatut Reial. La reacció de la regent Maria Cristina a la rebel·lió carlina va ser tèbia (sense entusiasme) i el govern d’en Francisco Cea Bermúdez, un absolutista moderat, va mirar d’arribar a un acord. Però l’immobilisme militar i polític del govern va permetre l’expansió territorial del carlisme. El govern va proposar unes tímides reformes (amnistia, una nova divisió territorial en 49 províncies i el desenvolupament de l’administració) les quals varen ser insuficients per atreure els liberals. La monarquia isabelina necessitava aconseguir més suport, per tant a l’any 1834 Maria Cristina demana ajuda als liberals per aconseguir el suport necessari i doblers. La regenta nomena un nou govern amb en Martínez de la Rosa (absolutista moderat) com a cap, va crear l’Estatut Reial, amb dues cambres de consulta, les quals no serveixen de res, simplement tenien la funció de fer creure als liberals que participaran en el govern, quan en realitat les decisions es prenien sense tenir-los en compte. Els liberals moderats només volen llevar el sistema feudal i accepten la decisió encara que gaire res hagi canviat (la forma de govern encara és autoritària). Això provoca moltes revoltes internes entre els liberals progressistes i els moderats ocasionant que Espanya fos com una olla a pressió. Al 1835 la força liberal progressista va a més i exigeixen un canvi real i a més, que torni la Constitució del 1812. Per tal d’obtenir el suport dels liberals i restablir l’autoritat i l’ordre públic, Joan Álvarez Mendizábal (liberal progressista) va ser nomenat, per la regent Maria Cristina, president d’Espanya. 2.2. La revolta del 1836: els progressistes al poder. Com l’evolució de la guerra no era favorable als Isabelins, Mendizábal creà una nova tropa en l’exèrcit per que lluitesin on es trobaven els carlins (nord d’Espanya), també demana suport als anglesos, portuguesos i francesos (impedint així que ajudin als carlins). Mendizábal va fer pases per aconseguir un govern del tot liberal. Com que necessitava doblers, va iniciar un procés de desamortitzacions eclesiàstiques, cosa que no va agradar a tots els liberals (a els liberals conservadors) per tant la reina va pactar amb els liberals conservadors i destitueix a Mendizábal, qui no va estar a temps de dur a terme les seves reformes. Al 1836 es van produir noves protestes a favor dels progressistes i de la constitució del 1812. Es va produir un important motí a La Granja (on estiuejava la família reial) provocant que na Maria Cristina no tingués una altra opció que acceptar la Constitució del 1812 i tornar a pujar al poder als liberals progressistes. Aquest nou règim liberal progressista va durar un poc més que els altres i fou dirigit per Calatrava i en Mendizábal va quedar com a ministre. 2.3. El nou ordre constitucional. Els progressistes van assumir la tasca de desmantelar les institucions de l’Antic Règim i d’implantar un règim liberal constitucional i de monarquia parlamentària. El nou governs va convocar eleccions a Corts, que varen tenir com a resultat una majoria progressista, s’acaba amb l’absolutisme de l'Antic règim i els carlistes no arriben a guanyar mai, la qual cosa es un canvi molt important. Les Corts es van inaugurar l’any 1836 i aquestes varen decidir redactar una nova constitució, aprovada l’any 1837, aquesta constitució és molt més pragmàtica per canviar les coses realment, a més era molt més propera a l'absolutisme que la del 12 (que era més liberal). En la constitució del 37, on diferents tendències del liberalisme es senten còmodes, el poble és qui té el poder (gran avanç), hi ha llibertats que poc a poc es van regulant i podem trobar una divisió de poders (executiu, judicial i legislatiu), per una altra banda, l’Estat es declara cristià i catòlic (a favor de l’absolutisme) a més de la pressió que fan els conservadors per a que l’Estat pagui els sous de l'Església i procurar que turin les desamortitzacions. L’Estat es divideix en dues cambres (la cambra dels diputats i la cambra del senat), la dels diputats la regia el poble i la del senat la reina. Algunes lleis més van culminar l’entramat jurídic constitucional, com la Llei d’impremta, que va incrementar el control sobre els diaris, i la Llei electoral que li donava dret al vot a els homes majors de 25 i amb més de 200 reals (24% de la població) (hi ha progressistes que demanen sufragi universal masculí). 2.4. La reforma agrària liberal. El nou sistema liberal va significar també l’impuls d’una reforma agrària que desmantellés la propietat senyorial i introduís noves relacions de treball i de mercat, i que establís els nous principis de la propietat privada i de lliure disponibilitat de la terra. Van tenir tres components essencials: -L’ABOLICIÓ DE LES SENYORIES: l’antic senyor es converteix en nou propietari i molts pagesos van passar a la condició d’arrendataris o jornalers que havien de pagar nous impostos a l’Estat. -DESVINCULACIÓ DE LES TERRES DE PRIMOGENITURA: va permetre als propietaris vendre les seves terres lliurement, que fins aleshores estaven unides amb perpetuïtat a una família o institució. (la riquesa deixa de estar a les terres) -DESAMORTITZACIÓ DE BÉNS DEL CLERO REGULAR I DEL CLERO SECULAR: va anar precedida de la dissolució dels ordes religiosos, amb excepció dels dedicats a la sanitat o ensenyament, i la confisca del seu patrimoni per part de l’Estat. La desamortizació de Mendizábal volia aconseguir recursos per poder abastir l’exèrcit liberal, disminuir el dèficit d’Hisenda, millorar les finances reials i forjar una classe de propietaris defensors del liberalisme. La reforma agrària va afavorir la concentració de la propietat en mans dels antics propietaris i dels nous compradors de béns i no va comportar una redistribució de la terra entre els pagesos. La liberalització del sistema econòmic es va completar amb l’abolició dels delmes eclesiàstics, dels privilegis de la Mesta i dels gremis. Aquestes mesures van consolidar: la llibertat de contractació en el treball (els pagesos no estan lligats a la terra, poden anar i tornar) i la llibertat d'indústria, a més es va establir la llibertat de comerç (que va afavorir la creació d’un mercat nacional). 2.5. La tornada al poder dels moderats (1837-1840) Un cop aprovada la Constitució del 37, l’octubre es van convocar noves eleccions que varen guanyar els moderats. Durant els anys que ells estaren en el poder, es van consolidar alguns dels principis de les bàsics del règim moderat. Per començar, hi havia el recurs permanent de suspendre el funcionament de la Constitució, a governar de manera autoritària mitjançant decrets i a restringir les llibertats. També es va frenar (important el fet de que no la eliminen, només la aturen perquè eren molt religiosos ) el procés de desamortització eclesiàstica i es va donar suport al manteniment del clero per mitjà d’un pressupost estatal. A més es va fomentar la centralització política amb un projecte de llei d’ajuntaments, que deia que la corona tria qui són els batles de les ciutats grans. Els progressistes varen ser expulsats del sistema. La regent Maria Cristina va donar suport als moderats, però l’enfrontament el va guanyar el bàndol progressista degut a que tenien a el general Espartero com a nou líder. Maria Cristina, obligada a renunciar a la regència, va marxar a l’exili (1840). 2.6. La regència d’Espartero. Espartero fou nombrat regent en un moment d’eufòria progressista, va començar el mandat amb un impuls cap a les llibertats la qual cosa va produir: un floriment de la premsa, de les publicacions i de les associacions (fins i tot obreres). Però, tanmateix, ben aviat va derivar en un fot autoritarisme: fou incapaç de cooperar amb les corts i va governar sense altres col·laboradors que la camarilla de militars afins. D’aquesta manera, va anar perdent popularitat entre els progressistes. Una de les seves actuacions de més transcendència va ser aprovar un aranzel lliurecanvista, li diu als catalans que no hi haurà impostos en els teixits anglesos, perjudicant així a la indústria tèxtil catalana. La indústria catalana es va sentir greument amenaçada i això va provocar un aixecament a Barcelona on es van involucrar la burgesia i les classes populars, Espartero va decidir bombardejar Barcelona fins aconseguir la submissió dels catalans. A l’any 1843, un nou aixecament en el que també es trobaven involucrats els moderats, va forçar la marxa de Espartero cap a l’exili. A causa de la falta de máxim representant a Espanya , les Corts varen proclamar reina a Isabel II amb l’edat de 13 anys. 3. Els primers partits polítics. La instauració del liberalisme va comportar la formació d'òrgans representatius (corts, diputacions, ajuntaments…), els membres dels quals eren electius. Els partits polítics van ser els instruments per proveir de representants aquestes institucions i organitzar les diferents oposicions polítiques. Aquests partits tenien poc arrelament social, però es normal tenint en compte que el dret a vot estava molt restringit i que no hi havia tradició parlamentària. Els partits eren una agrupació de personalitats al voltant d’algun notable i no tenien programes polítics elaborats. Es tractava més aviat de corrents d’opinió vinculats per relacions personals o per interessos econòmics que s’unien per participar en les eleccions (els diaris eren els seus mitjans d’expressió). +(miraven per els seus interessos i fan lo millor per ells personalment) Durant el regnat d’Isabel II es van anar formant els partits polítics dominants a la política espanyola al llarg del segle XIX. Les grans opcions del liberalisme varen ser els moderats i els progressistes, que es van alternar el poder durant dècades. Enmig de tot això va sorgir la “Unión Liberal”, un partit amb intencions centristes. També es van configurar opcions més radicals com ara el “Partido Demócrata” que defensava el sufragi universal masculí i acceptava la monarquia com a institució simbòlica, sense intervenció política, i el “Partido Republicano” que advocava per abolir la monarquia. 4. La dècada moderada (1844-1854). 4.1. Les bases del règim moderat. En les eleccions del 1844 els moderats hi van aconseguir una àmplia majoria, i el general Narváez va formar un nou govern, amb l’objectiu de tancar l’etapa revolucionària i implantar un nou règim basat en la autoritat, l’ordre i la repressió. Va crear un nou sistema liberal moderat que garantís el domini del quels demòcrates anomenaven oligarquia. Per això van elaborar la Constitució del 1845, que establia els principis del moderantisme, que van ser desenvolupats pels diferents governs. Un decret del 1845 va regular la llibertat d’impremta, que va passar a control governatiu. La llei electoral del 1846 va establir un sufragi censatari restringit al 1% de la població.A més a més, la llei facilitava la intromissió del govern en les eleccions i falsejament dels resultats. 4.2. El desenvolupament de l’Estat liberal moderat. Per millorar les relacions de l’Estat amb l’Església, molt deteriorades pel procés desamortitzador, els moderats varen anar a veure al papa i li varen dir que no faran més desamortitzacions i que a més li pagaran un sou als capellans, signant així el Concordat amb la Santa Seu (1851). Per augmentar els ingressos de l’Estat i modernitzar la Hisenda, es va a dur a terme una nova reforma fiscal, amb la qual s’ establiren dos nous impostos: l’impost directe (tothom paga el mateix % de impostos) i l’impost de consum (tot lo que es ven, té una part que va cap a l'Estat).a més es van aprovar el Codi penal (1848) (tothom tenia les mateixes condemnes i càstigs sense importar de quina classe social eren) i el Codi civil (1850). Es va reformar l’administració pública de l’Estat i l’administració provincial i municipal (1845) amb un sistema jeràrquic de control. La temença de que la centralització donés lloc a un nou aixecament carlí, varen propiciar una solució intermitja, varen decretar una sèrie de llibertats al País Basc i a Navarra que la resta d’Espanya no tenia. Varen intentar fer l’educació fosi pública, inagurant el sistema nacional d'instrucció pública (no va bé). Es va crear la guardia civil amb la intenció de mantenir l’ordre públic es va crear la Guàrdia Civil (1844) com a principal força policial armada i es va establir el servei militar obligatori, per mitjà d’un sistema de quintes per sorteig, que era redimible, és a dir, que un jove (amb doblers) podia comprar un substitut i alliberar-se del servei militar. També es va adoptar el sistema mètric decimal (mesurar tot en metros…). 4.3. La crisi del moderantisme. Els carlins varen protagonitzar un aixecament a Catalunya (Guerra dels Matiners 1846-1849) per donar suport a la candidatura al tron del segon pretendent carlí, el comte de Montemolín, fill gran de Carles Maria Isidre (que ja era mort). El règim va encarar aquesta situació emprant la intervenció de l'exèrcit i la guàrdia civil. (Carlisme no té prou força) Per altra banda, les divisions internes del moderantisme i la lluita entre tendències van propiciar inestabilitat als governs: l’any 1846 hi va haver tres governs, i l’any següent, cinc. A més cal sumar les manipulacions de les eleccions i la reducció de la importància del poder legislatiu. La vida política no es desenvolupava a les Corts, sinó al voltant d'aquesta i sempre al marge del parlament. A causa d’aquesta exclusió de les Corts es va originar la reforma del 1852, per la qual el govern de Bravo Murillo, enfrontat a Narváez, establia un sufragi encara més restringit i podia suspendre indefinidament les Corts i governar per decret. Això va provocar l’oposició d’una part dels moderats i va accentuar la desintegració del partit en grups rivals que es varen mostrar incapaços de plantar cara als problemes del país. 5. El bienni progressista (1854-1856). 5.1. La Revolució del 1854. Els demòcrates, progressistes i moderats descontents van realitzar una aixecament a causa de la deriva autoritària del règim moderat. L’acció va començar al 1854 amb el pronunciament (pronunciament = cop d’estat) del general O'Donnell, un moderat descontent. La incorporació al moviment dels progressistes, que van publicar el Manifest de Manzanares (de contingut reformista), va desencadenar la revolta popular a les ciutats, amb la intervenció de demòcrates i republicans i la formació de juntes revolucionàries. El canvi es va fer irreversible i Isabel II va haver d’acceptar el restabliment immediat de la Milícia Nacional, les llibertats d’un govern presidit per Espartero i amb O'Donnell com a cap del ministeri de guerra, i a més la convocatòria de Corts constituents amb la llei electoral del 1837, que augmentava el nombre d’electors de 100.000 a 500.000. L’aliança emergent entre progressistes tebis i moderats avançats va donar pas a la formació de la “Unión Liberal” com a reflex de l’acord entre O’Donnell i Espartero. Les eleccions varen resultar amb un gran nombre de progressistes i unionistes, i per primera vegada hi va haver una minoria de 20 diputats demòcrates, un nombre equivalent als moderats, la presència dels quals va quedar molt reduïda. (ACLARACIÓ: Espartero és liberal progressista i O’Donnell és unionista) 5.2. L’acció dels governs. Les corts van aprovar una nova llei de desamortització civil i eclesiàstica (és a dir de l'església i de llocs habilitats per caçar, coir llenya…) ocasionant així que l'església perdi poder. Es va aprovar la Llei general de ferrocarrils (1855), la qual regulava i incentivava la construcció de les línies ferroviàries i oferia grans avantatges a les empreses que intervinguessin en la construcció. Tot això va atreure a inversors estrangers, sobretot francesos i britànics (els quals sobornen a el govern per mor de poder ser qui fa els ferrocarrils) a més Espanya lis demana ajuda degut a que no hi ha doblers (1850 majoria de camins eren les calçades romanes). Durant aquesta legislació, es va posar en marxa el sistema de telègraf, l’ampliació de la xarxa de carreteres, el foment de les societats per accions i l’activitat bancària i activació de la mineria. 5.3. Els problemes socials. El nou govern va haver de fer front a una crisi de subsistències, unida a una epidèmia de còlera, va afectar especialment a les classes populars i va accentuar el malestar social la qual cosa va derivar en un gran aixecament camperol a Castella. El malestar social va provocar també una conflictivitat obrera important (els moviments obrers cullen més importància), especialment a Catalunya. Els treballadors demanaven: la reducció dels impostos de consum, l’abolició del servei militar obligatori, millora dels salaris i una reducció de la jornada laboral. Encara que el govern va adoptar mesures conciliadores, els mètodes repressius del capità general de Catalunya (proclamació de l’Estat de setge, prohibició de les associacions obreres, detenció de treballadors i fins i tot l’execució d’un dels seus dirigents) van provocar important vagues obreres entre el 1854-1855. La mediació del govern va permetre la tornada a la feina i els obrers van formalitzar la petició d’una llei que regulés les relacions de treball i de llibertat sindical. 5.4. La crisi del Bienni Progressista. Davant la conflictivitat social dels primers mesos del 1856, alguns caps militars varen promoure dues mesures repressives que, recolzades pel ministre de guerra O’Donnell, van provocar l'enfrontament amb el govern d’Espartero, que hi estava en desacord. La reina va intervenir a favor de O’Donnell (qui fou nomenat nou cap executiu) va ratificar el canvi i va ocasionar la proclamació de l’estat de guerra. Un grup de diputats va fer una protesta, però aquesta va ser insuficient i es van produir moviments de resistència en defensa del govern progressista , amb un fort protagonisme de la Milícia Nacional. Finalment es va imposar la fracció de l’exèrcit, cosa que afecta a O’Donnell, que va posar fi a al Bienni: Va clausurar les Corts, va suprimir la Milícia, va destituir ajuntaments i diputacions i va anul·lar la llibertat de premsa. 6. Per què no hi va haver normalitat constitucional a l’Espanya? El nou Estat liberal va estar condicionat per la interferència constant de l’exèrcit, la intromissió de la Corona en els afers polítics, la influència de les camarilles, el falsejament de les eleccions i la suspensió freqüent de les garanties constitucionals. Aquests factors van obstaculitzar el lliure joc polític i l’establiment del sistema. La forta presència militar, degut al prestigi que l’exèrcit havia adquirit a partir de les guerres d’Independència i carlina, i perquè era la base cultural per la influència de la Il·lustració, que va permetre l’entrada de la burgesia. A més, tenia una estreta associació amb els partits polítics. Els militars es van pronunciar per enderrocar els governs. També va influir que la Corona va atorgar el poder als moderats, i els progressistes van organitzar revoltes amb les quals van aconseguir la formació de juntes i el reclutament de la Milícia Nacional. Hi havia un sufragi molt reduït, ja que la Constitució la decidia un 0’2% de la població, a més hi havia molta manipulació del govern. El representant del poder executiu ho decidia la Corona, i una vegada al poder, el nou govern ja convocava eleccions on els seus poders conduien les votacions al seu favor. Els governs també van dur a terme una suspensió de les garanties constitucionals; que limitava o prohibia l’exercici dels drets, donava als capitans generals poder sobre l’autoritat civil i els detinguts podien ser jutjats per tribunals militars. Tots aquests factors van provocar que la dinàmica política es desenvolupés al marge de la Constitució, cosa que va perjudicar a la construcció del sistema liberal, afavorint la confrontació política i social. 7. La desintegració de la monarquia (1857-1868) 7.1. La reacció moderada (1856-1857) EL 1856 O'Donnell va fer un cop d’estat amb reformes progressistes i va restablir la Constitució del 1845. Això va provocar que O'Donnell perdés la confiança de la reina que el va destituir i va anomenar a Ramon María Narváez president. Narvaez va tornar a la situació anterior al 1854, molt més restrictives, va aprovar una quinta de 50 000 homes, va suspendre les desamortitzacions, va restringir els drets i llibertats i el 1857 va convocar eleccions. A les eleccions va haver un munt d'irregularitats, amb una victòria moderada i l’admissió de només sis diputats progressistes. El nou govern va reformar el Senat per incorporar com a senadors a la noblesa més destacada, va restaurar la primogenitura i va aprovar unes noves concessions ferroviàries, que van provocar molta corrupció. Per reduir l’excessiu analfabetisme a Espanya es va aprovar la Llei d’instrucció pública del ministre Moyano (1857), la primera gran llei d’educació a Espanya. Narváez va ser destituït per la reina per qüestions internes al palau i va tornar a anomenar a O'Donnell el 1858, que va poder consolidar el nou partit, Unió Liberal. 7.2. El govern unionista d’O’Donnell (1858-1863) El govern d’O’Donnell va durar quatre anys i mig, i va ser relativament tranquil. A les noves eleccions del 1858 els unionistes van aconseguir una majoria, però es va permetre a l’oposició la participació en les decisions. Es va reorganitzar la Constitució del 1845 amb formes més liberal i per afavorir a l’economia, va continuar l’expansió del ferrocarril, va tornar a les desamortitzacions i va augmentar les inversions en obres públiques. Espanya va poder incrementar els recursos de la Hisenda, que es van gastar en una política exterior molt activa, que pretenia refer la imatge d’Espanya per guanyar prestigi, participant en operacions militars. Es van realitzar tres campanyes que tenien el suport de la majoria dels grups polítics i de l’alta burgesia. Entre el 1858 i el 1862 es va fer una expedició a la Cotxinxina per ajudar a França, on van matar als catòlics que volien convertir els indígenes. Amb el fracàs de l’expedició Espanya va abandonar els francesos, als quals va ajudar sense obtenir cap victòria. El 1862 van intervenir a Mèxic per exigir el pagament d’un deute endarrerit, però tampoc ho van aconseguir. A la campanya del Marroc (1859-1860) si va haver-hi victòries, i el militar progressista Joan Prim va aconseguir un gran prestigi. A partir de la pau de Wad-ras van aconseguir ocupar Ifni i ampliar Ceuta i Melilla. Tot i els petits èxits, els sectors més progressistes van desgastar el govern pel seu descontentament, i O'Donnell va decidir incorporar Prim (molt progressista) al govern (1863). Cosa que va disgustar la reina i va haver de dimitir. 7.3. La crisi final del sistema (1863-1868) A partir del 1863 es va iniciar un sistema molt més autoritari amb un fort intervencionisme de la reina, que va desnaturalitzar el sistema liberal i va provocar gran inestabilitat governamental. Els progressistes, demòcrates i republicans van responsabilitzar a Isabel II de la seva exclusió al govern i del seu mal funcionament, i inicien una revolució. El 1866 van dur a terme un pronunciament contra la reina, la caserna de San Gil, que va derivar a una revolta popular però va ser durament reprimida amb 66 afusellaments i 1000 detencions. Com a conseqüència el govern de Narváez va tancar les Corts i va iniciar una mena de dictadura. La crisi de subsistència del 1866 va provocar un empitjorament de la situació del govern. Els progressistes, demòcrates i republicans van signar el pacte d’Oostende a Bèlgica per posar fi a la monarquia d’Isabel II expulsant als Borbons per sempre de la corona, per mitjà del sufragi universal masculí. El 1867 s’hi incorporen els unionistes i amplis sectors de la societat es van unir per canviar la situació monàrquica. TEMA 7: El sexenni democràtic (1868-1874). 1. La revolució i el Govern Provisional (1868-1870) 1.1. Les causes de la revolució del 1868 A partir del 1868 l’etapa de prosperitat econòmica va caure en picat i es va iniciar una situació política inestable: - Una crisi financera que va demostrar que les inversions ferroviàries no havien estat rentables perquè produien molts pocs beneficis. Els ferrocarrils estaven mal organitzats perquè tenien un enfocament més polític que eficient. I d'aquesta situació es va produir una caiguda del deute públic i d’altres entitats financeres. - Una crisi industrial per la pujada dels preus del cotó degut a que per la guerra de Successió dels Estats Units s’havien interromput les exportacions de cotó. Les indústries tèxtils, que eren el motor econòmic espanyol no van poder fer cara als nous preus. - Una crisi de subsistències per un seguit de males collites que van provocar l’augment del preu del blat, que era un aliment bàsic en la població. Aquesta situació va fer que una gran part de la població (grans negociants, industrials i pagesos) s’oposés al regnat d’Isabel II i al Partit Moderat que es va fer el desentès davant els problemes del país. Es van iniciar aixecaments i contra la monarquia. 1.2. La revolució de La Gloriosa El 18 de setembre de 1868 Topete va iniciar una revolta en contra del govern i va rebre el suport dels generals Prim i Serrano. Demanaven llibertats i denunciaven la corrupció de la monarquia. La protesta es va estendre de manera inmediata, primer per Andalusia i, progressivament, per tota la península. El govern es va enfrontar a les revoltes amb l’exèrcit a Madrid iniciant la batalla d’Alcolea, que va finalitzar amb la victòria dels revolucionaris, la dimissió del govern i l’exili de la reina Isabel II. 1.3. El moviment revolucionari i les juntes Més enllà del pronunciament militar, a les ciutats hi van haver grans aixecaments amb una forta presència de progressistes, demòcrates i republicans. A aquestes mateixes ciutats s’hi van formar juntes revolucionàries que van destituir les autoritats i van incorporar les demandes populars als seus programes autònoms. Els canvis que es van demanar eren de caràcter molt liberal i estaven àmpliament difoses i compartides en graus d’afinitat entre republicans, demòcrates i sectors progressistes. Els dirigents progressistes (Prim) i unionistes (Serrano) van realitzar alguns dels canvis sol·licitats per aconseguir pacificar les revoltes, i així reprimeixen alhora que democratitzen. 1.4. El Govern Provisional i les primeres reformes. Amb l’acord de la junta de Madrid es va nomenar un govern provisional encapçalat per Prim, amb 5 progressistes i 4 unionistes, i el general Serrano com a regent, però sense demòcrates ni republicans. Així es van poder dissoldre les juntes i frenar el procés revolucionari estabilitzant la situació.També es van acceptar drets democratitzadors i es van acceptar demandes populars com la supressió dels impostos de consums. L’objectiu principal era que la política deixés de ser al carrer i passés a les noves institucions. Per legitimar la nova situació es van convocar eleccions amb sufragi universal masculí per a més grans de 25 anys; que atorgava a uns 4 milions d’espanyols el dret a votar. Les eleccions es van celebrar el 1868, en les quals els republicans van aconseguir el triomf a 20 capitals, cosa que demostrà que el sufragi universal funcinava. Així les eleccions van fer que els progressistes, unionistes i demòcrates monàrquics ocupassin la majoria del parlament, però els carlins i els republicans van ser dues minories importants. 1.5. La Constitució de 1869 El 1869 es van reunir les Corts per redactar una constitució. Es va proposar un extens règim de drets i llibertats que van ser aprovats amb l’abstenció dels carlins i d’alguns republicans. Incorporava els drets de manifestació, reunió, el sufragi universal masculí i la llibertat d’ensenyament on tothom que volgués tenia la llibertat d’estudiar. A més, es reconeixia la llibertat de professar qualsevol religió, encara que Espanya seguia sent catòlica. També establia la sobirania nacional, proclamava un poder judicial independent i convertia a Cuba i Puerto Rico en provincies que s’incorporaven a la constitució, a diferència de Filipines. La monarquia va ser acceptada però l’Estat es constituïa com a monarquia parlamentària i la potestat de fer lleis corresponia a les Corts. Un com proclamada la Constitució, les Corts van anomenar al general Serrano regent i al general Prim cap de govern. A més el parlament tenia el suport d’unionistes, progressistes i democràtics monàrquics. 1.6. L’auge del republicanisme El republicanisme estava dividit entre les tendències dels unitaris i dels federals. Els unitaris estaven encapçalats per Emilio Castelar, i defensaven una república unitaria amb proposicions més conservadores. El Partit Republicà Democràtic Federal, dirigit per Pi i Margall, defensava una república federal. Defensava el laïcisme (independència religiosa), s’oposava a l’intervencionisme de l’exèrcit i proposava un àmpliament dels drets democràtics. En el federalisme s’hi distingien els moderats i els intransigents, partidaris del respecte a la legalitat, per això no defensaven les insurreccions armades. Els intransigents, amb la representació de José María Orense, donaven suport a la insurrecció popular per poder proclamar la república federal i defensaven separar els territoris en estats independents per, posteriorment, pactar la unió per a una república federal. 1.7. Les reformes econòmiques Un dels objectius de La Gloriosa va ser reorientar va ser reorientar la política econòmica per poder impulsar el creixement econòmic i reduir el deute. El 1869 el ministre Laureà Figuerola va impulsar una reforma on reduia la protecció als productes nacionals, introduia un lliurecanvisme moderat i obria l’economia espanyola a l’exterior. Això va produir l’oposició de les indústries que veien perillar la seva superioritat al mercat espanyol. A més, es va introduir una reforma fiscal, per iniciar una contribució directa i suprimir els consums, i es va procedir a la unificació unitària, amb la pesseta com a moneda nacional. Es van produir també desamortitzacions del subsòl. La Llei de mines del 1871 posava a la venta o donava els jaciments de mineria metàl·lica a diferents companyies majoritàriament estrangeres, que van provocar un boom en la producció minera. 1.8. Les dificultats de la regència (1869-1870) El nou govern va provocar l’oposició dels carlins, que defensaven la monarquia tradicional i el catolicisme, i dels moderats, que defensaven el retorn de la monarquia borbònica, i es van anar agrupant sota el lideratge de Cánovas del Castillo. L’aprovació de la monarquia va generar gran decepció dels republicans federals, que el 1869 van impulsar un seguit d’aixecaments per implantar la república federal. Les diferents aspiracions populars van derivar a una conflictivitat social molt intensa. Els pagesos, sobretot a Andalusia i Extremadura, volien un repartiment de les terra. A les ciutats, s’hi produïen constantment revoltes en contra dels consums, les quintes i la pujada dels preus. El moviment obrer es va anar radicalitzant gràcies a l’internacionalisme que reclamava la revolució social. Finalment, a finals del 1868, a Cuba es va iniciar un moviment independentista que va derivar a una guerra de 10 anys. 2. La monarquia d’Amadeu de Savoia (1871-1873) 2.1. Una nova monarquia La Constitució del 69 definia l’Estat espanyol com a monarquia parlamentària, per tan es va iniciar un procés per cercar un rei que substituís els Borbó. Prim es va encarregar de gestionar una elecció que, finalment, va recaure en Amadeu de Savoia, un home amb una concepció de monarquia democràtica que pertanyia a la dinastia que havia unificat Itàlia. El nou monarca, de 26 anys, va ser proposat a les Corts el 1870 i va ser acceptat per una majoria dels vots dels diputats, bàsicament progressistes i unionistes. Tot i això, era un suport escàs perquè hi havia gran descontentament al poble. Amadeu I va arribar a Espanya a finals del 1870, després de l’assassinat del general Prim, cosa que va augmentar la seva inquietud sobre el seu regnat. Les dificultats de la monarquia eren evidents. En primer lloc, no va aconseguir l’acceptació de les classes populars, que defensaven les propostes republicanes i obreristes. L’aristocràcia isabelina tampoc va acceptar el nou rei, ja que es decantava en favor de la restauració dels Borbó. Una part de l’exèrcit tampoc va expressar la seva fidelitat al nou rei. L'Església si que va demostrar la seva hostilitat a Savoia. Finalment, els carlins el van considerar il·legítim, i van passar de l’oposició política a la lluita armada. 2.2. Una institucionalització fràgil i inestable Serrano va presidir el primer govern de la monarquia, on van participar unionistes, progressistes i democràtics, però posteriorment es va fragmentar el govern en dos blocs a partir de la divisió dels progressistes. El nou partit constitucional, dirigit per Sagasta, va agrupar els progressistes més conservadors i membres de la Unió Liberal, consideraven que la revolució havia anat massa enllà. El partit radical, de Ruiz Zorrilla, amb els progressistes d’esquerra i els democràtics, cercava llibertats democràtiques amb ajuda dels republicans. Va haver una lluita constant entre radicals i constitucionals, que va generar una gran inestabilitat: en dos anys es van formar 6 governs i es van convocar tres eleccions. L'abstenció i el frau electoral van demostrar l’escassa democratització del sistema; les eleccions sempre les guanyava el govern que les convocava. La incapacitat dels partits de desenvolupar un projecte compartit va provocar una crisi política que va afectar la monarquía, que no podia fer front a uns moviments d'oposició tan radicals ni als problemes del país. 2.3. Els moviments contra la monarquia Tot i el poc suport polític i social que va rebre la monarquia, el seu problema principal van ser els forts moviments d’oposició, alguns dels quals amb armes. Els conservadors van deixar de participar en les eleccions el 1872. Sota la direcció de Cánovas del Castillo van organitzar la restauració dels Borbó amb Alfons XII. Tenien el suport de l'Església i de l’alta burgesia, que estaven alarmades pel creixement de l’obrerisme i del republicanisme. Els carlins també van abandonar el sistema el 1872, i van iniciar una altra guerra en defensa del tron de Carles VII. La guerra es va iniciar al nord d’Espanya (País Basc, Navarra, Aragó, Catalunya) i el 1873 va agafar força. Van arribar a formar un Estat amb Estrella com a capital i a formar un exèrcit d’entre vint mil i quaranta mil homes, i la guerra va durar fins el 1876. A Cuba, l’aixecament iniciat el 1868 es va prolongar fins una guerra colonial (guerra dels Deu Anys). Uns propietaris criolls van dirigir el conflicte però tenien el suport popular per posar fi a l’esclavitud. El govern va intentar introduir algunes reformes per frenar l’oposició però, l’oposició dels espanyols i els interessos de Cuba que requerien acció militar van provocar un problema polític, militar i econòmic molt greu. També hi va haver revoltes dels sectors populars, descontents per les insuficients reformes. Això va afavorir l’internacionalisme a Espanya que van radicalitzar els conflictes. Els republicans també es van reivindicar per aconseguir la república federal. Per la desintegració del govern, l’esclat de dues guerres i el seu desacord amb les resolucions del govern, Amadeu de Savoia va renunciar al tron el 1873. 3. Per què unes Corts monàrquiques van proclamar la República? La renúncia al tron de Savoia va provocar un buit de poder per evitar-ho, el Congrés i el Senat es van reunir. Pi i Margalla va proposar la proclamació de la República, i la proposta va ser aprovada per una majoria absoluta. Els monàrquics veien la República com una situació d’emergència però quan fos acceptada s’encarregarien del seu fracàs. Per als republicans, majoritàriament federals, suposava el trencament amb el sistema anterior i poder transformar l’Estat. Però la manera en que va arribar aquesta República no afavoria aquesta transformació. 4. La Primera República (1 de juny, 1873 - 29 de desembre 1874) 4.1. El projecte constitucional federal del 1873 Es van obrir les noves Corts i es va formar un nou govern republicà presidit per Pi i Margall. Es va centrar en pacificar la península de les revoltes i en elaborar un nou projecte de constitució inspirada en la del 1869 però sense la monarquia. Establia la sobirania popular amb sufragi universal masculí i unes Corts amb un Congrés i un Senat. Declarava la llibertat de culte, la separació de l’Església i l’Estat i prohibia la subvenció a qualsevol religió. L’estructura de l’Estat va fer un gran canvi. Definia la República federal i reconeixia a Cuba i Puerto Rico com dos dels seus 17 estats. Cadascun dels estats regionals tenia la pròpia constitució, regulava els poders (executiu, legislatiu i judicial) i tenia una amplia amplia autonomia econòmica, administrativa i política. La Constitució definia un nou sistema democràtic pero, no va arribar a ser aprovada ja que només van votar a favor els republicans. 4.2. Les guerres i el cantonalisme La República va agrandir el conflicte carlí, que es va convertir en un veritable front obert, amb un autèntic exèrcit, i amb el domini de diferents territoris carlins. La guerra a Cuba no va poder ser frenada per la República ja que, les autoritats i els funcionaris espanyols a l’illa varen actuar al marge de la República ja perquè eren partidaris de la monarquia. Tot i això, l’Estat va tractar de frenar el gran conflicte considerant Cuba i Puerto Rico com un territori més de la federació espanyola. La sublevació cantonal va ser el conflicte més greu i determinant per al govern. El cantonalisme complex que mesclava les aspiracions independentistes de cantons d’Espanya dirigides per governs i legislació pròpia, amb aspiracions de revolució social inspirades en les idees internacionalistes. El 1873 es va proclamar el cantó de Cartagena com un Estat independent i proclamava la República federal a Espanya. A partir d’aquí el moviment es va anar estenent. Cada cantó tenia la seva estructura de poder i les seves reformes socials. Realment el cantonalisme procedia per la decepció que va produir l’escàs desenvolupament de la República i la dificultat que va tenir per arribar a la societat. Pi i Maragalls va haver de dimitir perque no va voler frenar la revolta formada amb armes. El va substituir Nicolás Salmerón, que va iniciar una acció militar contra el cantonalisme, que es va eliminar ràpidament excepte a Cartagena. Els militars com Pavía i Martínez van salvar la destrucció d’Espanya imposant l’ordre. Salmerón també va haver de dimitir per negar-se a signar la pena de mort de dos cantonalistes. Emilio Castelar, republicà unitari de caràcter conservador, el va succeir. Va tancar les Corts, cosa que li va permetre restablir l’autoritat i reorganitzar l’exèrcit davant els carlins. Però, en reobrir les Corts el 1874, els federals el van expulsar del govern. 4.3. La liquidació de la República La derrota de Castelar obria la porta a un nou govern federal, cosa que va suposar un cop d’Estat del general Pavía que, amb forces de la Guàrdia Civil, i es va situar al cap del govern sense trobar resistència degut a la feblesa de la República. El poder va passar a mans d’unionistes i progressistes, dirigits pel general Serrano, que va posar un règim autoritari. Va dissoldre les Corts, va suspendre la Constitució, va aplicar la censura de premsa, va il·legalitzar els federals, va dissoldre la Internacional i va suspendre ajuntaments i diputacions. Tot això enfrontat amb els republicans. A finals del 1874 el general Martínez Campos dirigia un pronunciament a Sagunt que proclamava rei d’Espanya Alfons XII, fill d’Isabel II.
