tesis sobre terapia con titeres

¿Com animar el titella d’ un alcohòlic?
El titella com a objecte projectiu en la rehabilitació de malalts alcohòlics.
TREBALL FINAL DE RECERCA DEL MASTER D’ARTTERÀPIA AEC-UVIC
Curs 2015-2016 ,Desembre 2015 Alumne: Gerard Fisa Tutores: Neritza Pinillos,Laura Torrebadella
Resum
Aquest treball proposa unes posibles implicacions teoriques sorgides d’una proposta d’
AT aplicada en l’ambit del alcoholisme : la proposta de construcció i animació de titelles
en un centre de rehabilitació alcoholica. En aquesta proposta el titella ha estat la base
del treball de projecció simbólica, mitjançant la creació d’uns personatges que són
concebuts, construïts com ninots titelles amb les quals els malalt treballa la imaginació i
dramatització espontanea per elaborar una petita obra de titelles.
La funció de la activitat es transferencial. On els participants s’expressen indirectament
mitjançant els seus titelles dins un espai obert i de confiança on les posibilitats creatives
i de diversió són molt més grans que en en el món real. Presentant les escenes amb
elements escenografics el usuari descobreix la seva capacitat de crear tot un món paral.lel
i fàcilment accesible on li es posible la transformació personal.
La obra final representa un acte d’empoderament creatiu per qui acostuma a tenir una
mala imatge de si mateix i poca disposició al joc imaginatiu.
Paraules clau: Expressió, projecció, creació, construcció, escenificació, titella,
subpersonalitat, personatge, ombra, dependàècia, addicció, toxicomanía, resiliència,
inconscient, monstre, desdoblament, alter-ego.
Contingut
Introducció
1.
Elecció i justificació del tema de la investigació
2. El problema d’investigació i el seu context
2.1 Estat de la qúestió
2.2 Marc teòric : la projecció, identificació, transferencia, i matge corporal.
2.3 Preguntes inicials
2.4 Hipòtesi de treball
3. Àmbit de recerca
3.1 Unitat d’anàlisi
3.2 Delimitació espacial i temporal
4.
Metodologia, tècniques d’investigació i fonts
4.1 Treball de camp
4.2 Fonts documentals
5.
Analisi, síntesi i interpretació de dades
6. Conclusións i consideracións finals
7. Bibliografia
8. Annexes
8.1. Fitxa de seguiment
8.2 Fotografies de produccions amb titelles
8.3 Taula de dades del cas XXX
Es tracta d’ acompañar la projecció d’una pulsió activa en el simptoma fora del cos la del
adicte. Un cop expresada aquesta pulsió inconscient pot generar compassió, alegría,
bellesa i bon humor.
La imatge corporal del titella ha estat dissenyada pel propi malalt permet li una ràpida
identificació amb aquest.
Mitjançant el joc espontani s’ elaboren col.lectivament les produccións que serán
presentades en public dins el propi centre.
lo siniestro debe estar presente bajo forma de ausencia, debe estar velado, no puede ser
desvelado.
INTRODUCCIÓ
Había una vez… “Un rey”, dirán enseguida mis pequeños lectores. Pues no, niños; estáis equivocados. Había una vez
un trozo de madera que no tenía ningún valor. Era sólo un trozo de leña, de los que echan en las estufa … Apareció
en el taller de maese Antonio, conocido como maese Cereza, por su nariz colorada. Al desbastarla con su hacha, la
madera habló: “No me pegues muy fuerte ...“
Carlo Collodi en el inici del seu famós conte Pinotxo ens presenta com a protagonista
de la història un tronc de cremar que no suggereix d’entrada ser un personatge de
conte. Però aquest tros de fusta comença a parlar, com si tinges anima propia.
A la Biblia, en el relat del Gènesi, Déu modela el primer home amb terra i aigua i insufla
el seu alé a la figura inert, un alé vital, el pneuma . Són històries aquestes dues que fan
referencias al mite del Demiurg, el gran artesá, el Creador que construeix i anima un
model sense vida, com si es tractes d’ un titella, un material inert que necesita el seu
creador perque li insufli una part de la seva força vital, perque l’objecte sembla que no
en té disposa.
En el conte de Collodi Pinotxo representa un ninot de fusta ignorant, frivol i insolent.
Sense educació ni criteri moral. Té poca voluntat i per això es deixa emportar pel mal
camí per individus obscurs, es dispers, autoindulgent i s’arrepenteix dels seus errors
però sense prendre consciencia del problema d’actitud que té.
Com a símbol popular el titella representa un individu sense personalitat pròpia, algú
que cedeix facilment a la manipulació d’ altres o que sucumbeix facilment davant les
temptacións. El titella es un objecte requereix la manipulació d’algú altre i per aquest
motiu está enganxat al seu animador , és dependent com un petit vampir.
El enganxament, la dependencia d’algú o d’alguna sustància és també el origen del
problemama de la toxicòmania, la sensació de buidor i de carència emocional defineix
aquesta patología que facilment deriva en victimisme. El adicte és victima de sí mateix
perque ha creat el petit ego masoquista com un petit monstre que el flagela ocult en
l’inconscient, una subpersonalitat que tan sols pensa en satisfer els seus capricis.
Aquest principi masoquista resulta ocult a la consciència perque es troba situat en el
punt cec de la consciencia, l’ ombra del inconscient.
Aquest personatge intern que representa el rol del adicte sol aferrarse al seu entorn
social perque la dependencia alcohólica és una malaltia que afecta molt directament la
identitat social . El personatge social del adicte ha de poder ésser transformat, ha de
poder evolucionar cap a una nova etapa de la vida. No es tracta d’eliminar aquesta
pulsió perque això resulta impossible, cal que el malalt es pugi educar a si mateix,
aceptar nous reptes i nous horitzons. En el conte de Pinotxo totes les aventures del
protagonista condueixen vers el aprenentatge moral , a una maduració que pot ser
dolorosa per la via del error, el petit jo ignorant i manipulable ha de creixer i obrirse al
a el seu jo més intim i veritable. En el adicte hi ha un personatge, un jo, que l’empeny
al abisme és un impuls de mort, la pulsió thanatica que vé després de la pulsió erótica i
de vida. Rilke deia que la bellesa no adquireix força sense una tensió que inclogi el
dolor i la angoixa present en la vida. L’art necessita elaborar allò que és cert i veritable,
el patiment, sense mostrarlo directament, perque no es tracta de produïr repulsió. La
clau del art per a Rilke és una bellesa inquietant, com la bellesa misteriosa del titella.
Desde la perspectiva psicoanalítica, el complexe de Pinotxo conté una tendencia
patológica similar a la del toxicoman. Una fixació sadomasoquista que manté lal
individu enganxat a la pulsió libidinal produida per sensacions que li produeixen
satisfacció. Aquesta satisfacció queda fixada en la estructura psicologica degut a la
inscripció de continguts representatius que persisteixen en el inconscient de forma
inalterada i lligada a aquesta pulsió fonamental. La pulsió oral i anal són molt fortes
perque són fixades en el cos en els impulsos fisics de succió retenció i expulsió . Lligats
a un cert factor sadomasoquista en relació al domini muscular anal present al defecar i
amb les relacions amb el objecte parcial del excrement.
La fantasia es el sistema per procurarse satisfacció a partir d’objectes parcials com el
fal.lus, el pit, o els fems, aquest objectes són els antecedents del objecte pulsional .El pit
de la mare és el fantasma o objecte pulsional de la fantasia oral, el pit ja no hi és però
queda la fantasia i la satisfacció del subjecte que es converterix ell mateix en objecte de
la seva pulsió oral, en el guió fantasmal el tema és mamar, el ordre mamífer com a
ordre significant i no com a ordre natural. La angoixa sempre apareix com un efecte de
la separació no ja de la mare sinò d’una part del seu cos, el destetament, el objecte que
será perdut es convertirá en causa de desig, no ja vers la mare i vers el pit sinò vers a
una part del cos del subjecte. Per això el fantasma oral no és en relació a la mare sinò al
plaer que lio produeixen certes zones del cos. En aquesta traslació apareix una fantasia,
una imatge fantasma del pit com a objecte libidinal.
que menteix constantment i li creix el nas , fins que acepta qui és el seu pare i els dos
preñen consciencia d’on es troben, així el ninot de fusta creat per Jepetto es pot
convertir en un nen real de carn i ossosAquesta patología es relaciona amb la carència
emocional, carència de fortalesa o direcció propia, que condueix al victimisme i la
anulació de defenses psíquiques per contenir impulsos procedents d’altres persones o
del món exterior.
Jo sempre m’he sentit fascinat per els ninots. Recordo un nino de roba farcit d'espuma.
Estampat a la tela tenia dibuixat un nen amb peto blau, cabell ros i un gran somriure
que el caracteritzava. Aquell somriure em produïa serenor i felicitat . També jugaba
amb clics de Famobil, aquells ninotets de plastic amb peces intercambiables. Recordo
la sensació i el só que feien quan encaixaves una peça amb l’altra, feien: “clic!”. els
éssers místics i o màgics i tenen relació directa: Deu, el Diable, la mort, la vida, i la
ombra del inconscient.
La historia del art diu que les primeres imatges visuals foren les siluetes d’ombres,
perfilades contra les parets aquestes foren els titelles primers i aquesta es la idea
principal que Plató va usar per descriure la manipulació de les percepcions humanes en
el Mite de la caverna.
També Plató a la República parla d’uns éssers que ell anomena Daimons que són els
habitants del altre món , el món fantátic on la magia és la llei primera . Essers presents
en les tradicions i el folklore popular, viuen al altre costat del mirall, s’oculten en la
foscor de la nit, o darrera dels arbres en espéssos boscatges, la obra de Jung i Freud
ens parla de ombra del Inconscient . un altre a dins de nosaltres, un altre jo que ens fa
avergonyir davant els altres i davant nosaltres mateixos. Eel nostre jo polit i educat
observa el nostre jo terrible i censurable. Deu, la mort el diable. Cal tenir present que
els mags antics deien que si volem exorcitzar o dominar a un dimoni cal donar-li un
nom , identificarlo. Aquí apareix un altre gran assumpte, el de la identificació amb un
personatge creat o no per un mateix. La idea de personalitat múltiple, de el Jo i els
altres jo, les subpersonalitats són un element esencial en el sistema psicologic creat per
Roberto Assagioli, segons ell la personalitat humana no és un tot unificat i integrat, sinò
que consisteix en moltes subestructures que poseeixen una relativa existencia separada
que s’alternen en el govern de la psique segons les circumstancies. Les subpersonalitats
més evidents sdón aquelles que em representat en el passat o que estem actualmente
representant com el paper de fill o de pare, el de mestre, metge o cuiner, però també
els personatges inventats, fantastics, o pescsats del món de la mitología o del
inconscient col.lectiu on tambe hi són els animals, els super herois o els supermalvats
dels dibuixos animasts.
Desde una perspectiva trascendent el titella és com el home perque és un ésser creat p
com l’ home és creació , l’unic mortal aquí és l’home perque el titella es un tan sols un
cos, una imatge corporal sense vida, una imatge i un objecte que ens permet jugar
amb la mort, factor inconscient que present en la toxicomanía.