Expressionisme abstracte

Maria Gallego Càceres
B2G4
L’ART DE LA POSTGUERRA
1. L’expressionisme abstracte i la crítica
L'expressionisme abstracte va ser el moviment pictòric que sorgí després de la Segona
Guerra Mundial i l'Holocaust; terribles esdeveniments que provocaren un període de lògica
incertesa i de qüestionament de la moral humana.
Els i les expressionistes abstractes eren persones
fascinades per la solitud i el procés; individualistes, van
decidir mostrar el caràcter expressiu de l'art
investigant en recerques personals, més que
col·lectives. Entenien la pintura com el fruit d'una
experiència dramàtica en què l'artista, desencantat pel
seu context i inspirat per l’Existencialisme, es refugiava
en el seu interior abandonant tot tipus de referències
externes i representant tot allò que l’inconscient li
oferia. Així ho entenia l’artista Pollock:
"Quan estic pintant no tinc consciència del que faig. Només després d'una espècie de període
de presa de consciència caic en el compte del que estic fent. Llavors m’atemoreix fer canvis,
destruir imatges, ja que la pintura té una vida pròpia. La meva missió és fer sorgir aquesta
vida ... " 1952
La forma quedà rebutjada i es començà a valorar el gest, una mena d'empremta dactilar de
l'artista. Es potencià també la materialitat del quadre i el procés artístic esdevingué gairebé
un ritu religiós, sent la pintura la prova documental d'ell mateix. El gaudi estètic quedava de
banda tal com s’entenia llavors i la improvisació, coneguda ja en l’automatisme surrealista,
començà a formar part d'aquest tràngol gairebé místic en què l'artista entrava en contacte
directe amb si mateix.
El moviment es va desenvolupar d'acord amb dues tendències diferents. Per un costat,
representat sobretot per Pollock, Kline i De Kooning, es trobava l’Action Painting. Aquesta
tendència utilitzà el dripping, especialment per crear obres enèrgiques, amb traços gestuals
-de vegades repetitius- per tal de connectar directament amb l'inconscient. En altres
paraules, aquest traç textual expressà les emocions i la personalitat de l'artista a l'igual que
els gestos d'una persona reflecteixen els seus sentiments en la vida quotidiana.
L’expressionisme abstracte destacà per les
contribucions de dos importants crítics, Harold
Rosenberg i Clement Greenberg, que van presentar
interpretacions influents del moviment que sovint
es van oposar.
El 1952, Rosenberg va publicar el seu primer article
important sobre Art; un assaig titulat "The
American Action Painters" en què va ser el primer
en encunyar el terme pintura d'acció per descriure
l'ala gestualista del moviment expressionista abstracte. Basant l'article en el seu
coneixement detallat dels mètodes de treball de De Kooning, i en Les pintures de Jackson
Maria Gallego Càceres
B2G4
Pollock, Rosenberg va explicar que els gestualistes es preocupaven principalment per l'acte
de pintar; el crític entenia l’expressionisme abstracte com a aquella persecució del somni
dels primers avantguardistes d’integrar l’art amb la vida.
Per tant, per al pintor d'acció, el llenç era una
extensió de la seva ment, i ,el pinzell, els seus
pensaments. Tot el procés va ser una expressió
profunda -gairebé existencial- d'identitat
individual: una mena de confrontació personal
amb el llenç. Aquest assaig no només va
batejar al grup de Pollock i de Kooning, sinó
que també va donar fama instantània al seu
autor com un important intèrpret de l'art modern.
Greenberg
Rosenberg
Un altre aspecte que destacava la crítica de Rosenberg era l’absència d’un públic autèntic.
Mentres Rosenberg, representant el marxisme, tenia la voluntat de que l’expressionisme
abstracte arribés a tots llocs, Greenberg promovia treure el millor del públic ja existent. De
fet, per a Greenberg una societat industrialitzada era incapaç de valorar aquests tipus
d’obres. El crític considerava que per tal de tenir una autèntica cultura, evitant allò vulgar i
elitista, el producte s’havia de fer valer fora del mercat amb la finalitat de protegir-lo
d’aquest mitjà feroç i consumista.
Per l’altre costat trobàvem una tendència purament abstracta, reposada i mística,
representada sobretot per Rothko: el Colour Field Painting. Aquesta es basà en el color i
l’intent de desentranyar els símbols universals. Clement Greenberg en va ser un gran
defensor d’aquesta tendència després de idolatrar les pintures de Pollock. Així doncs, el
crític d’art va veure en l'obra de Jack Bush una clara manifestació del canvi que s'anava a
produir des de l'expressionisme abstracte cap a la pintura dels camps de color i l'abstracció
lírica, un canvi que ell havia reclamat des dels seus escrits crítics de l’època.
Greenberg considerava l’abstracció com una faceta característica de la pintura moderna ja
que l'art estava constantment amenaçat per la intrusió del kitsch, la ideologia i el comerç.
L’art figuratiu i els tipus de temes anecdòtics que eren habituals a la pintura nord-americana
a la dècada de 1930 eren, per a Greenberg, típics del tipus de material “literari” estranger
que calia excloure de la pintura. Així doncs, només amb l’abstracció es podria arribar al
veritable objectiu; un art que es referís a la pintura mateixa i desautoritzés qualsevol
referència al món extern.
Per tal d’aproximar-se a aquest moviment i realitzar les crítiques d’art tan detallades i que
tanta fama adquiriren, tan Greenberg com Rosenberg van tenir relacions pròximes amb els
artistes americans. Aquestes relacions els hi va permetre observar i valorar el procés de
creació de les obres i reflexionar sobre aquest moviment que tan poc depenia de les
influències externes.
Maria Gallego Càceres
B2G4
2. Aproximació a Helen Frankenthaler
«No hi ha regles. Així és com neix l'art, com succeeixen els avenços. Anar contra les regles o
ignorar les regles. D'això és del que tracten els invents. » Frankenthaler (Manhattan, 1928)
Helen Frankenthaler va néixer el 1928 a Nova York i creixí en una família de classe alta. Va
estudiar a l'Escola Dalton amb Rufino Tamayo i a Bennington College de Vermont;
posteriorment se submergí en el món de la pintura acudint a l'estudi de pintor Wallace
Harrison el qual va comprendre la pintura peculiar de l'artista.
El 1950 va conèixer a l'influent crític
d'art Clement Greenberg amb qui va
mantenir una relació durant cinc
anys; després d'aquesta relació es va
casar amb el també artista Robert
Motherwell.
Frankenthaler va començar a exposar
les seves pintures, catalogades com a
participants
de
el
Moviment
Expressionista Abstracte, en museus
contemporanis i galeries a la dècada
de 1950; des de llavors va començar
a ser reconeguda com a membre de el grup anomenat com la segona generació de l'Escola
de Nova York.
Helen començà a triomfar considerant-se com a pionera en les arts plàstiques des que a la
tardor de 1952, a l'edat de vint-anys, va realitzar "Mar i muntanyes"; la primera obra en
què va utilitzar la seva famosa tècnica "Soak Stein", un dels precursors de la qual va ser el
català Joan Miró.
L'obra de Helen també es caracteritzà per no aplicar
les normes cromàtiques que fins aquests moments
s'entenien com a lleis inqüestionables; en aquesta
nova etapa va seguir arriscant-se al menyspreu cap
a qualsevol sensació tridimensional.
L’artista va tenir una gran influència de Jackson
Pollock i Willem de Kooning, que en aquests
moments
encapçalaven
les
avantguardes,
conjuntament amb les obres de Vasily Kandinsky,
Joan Miró i Arshile Gorky. De fet, Helen va treure
gravetat i condensació a les tècniques amb les que ells havien innovat, liderant una petita
revolució pictòrica de la qual beurien més tard altres mestres com Kenneth Noland o Morris
Luis, en una mena de fabulós encadenament artístic sense fi.
Coincidint amb la seva etapa de formació, als Estats Units començava a adquirir forma el
moviment avantguardista “The Color Field”; aquella generació que es va caracteritzar per
crear una àmplia gamma cromàtica en titànics llenços crus mitjançant taques, estergits i
polvoritzacions. Gràcies a aquesta coincidència, Frankenthaler ha estat considerada una
artista de transició entre l'expressionisme abstracte i aquest últim moviment. En efecte, va
ser la primera pintora nord-americana després de Pollock que va crear una interessant
Maria Gallego Càceres
B2G4
integració del color al fons en la qual els primers plans i els fons deixaven d’existir. Així
doncs, l’artista construïa la forma des de dins, contrastant la saturació i la densitat de la
seva pintura per tal de crear un moviment en augment.
3. El paral·lelisme entre l’art americà i l’art europeu dels anys 50
L’art durant la dècada dels 50 va seguir diversos camins en cada continent. A Amèrica, com
ve ja s’ha parlat anteriorment, els artistes expressaven el seu interior a través de
l’expressionisme abstracte. Aquest moviment, tot i que es considera pròpiament americà,
tenia molts aspectes en comú amb el moviment que sorgí a Europa durant la mateixa
dècada; l’Informalisme. Aquest moviment abraça l’expressionisme i és abstracte, però no
és exactament l’Expressionisme Abstracte que definien els americans i promovien els
diferents crítics, aleshores molt importants.
La diferència principal entre les dues corrents, a més del
lloc on es desenvoluparen, és que l'informalisme és un
moviment més poètic i més íntim que els èpics llenços de
l'expressionisme abstracte americà. De fet, els artistes
europeus no anhelaven la creació d’obres amb una
personalitat tan conscient del seu impacte en l'art com les
dels americans; eren més estàtic, més discretes i menys
comercials.
L'informalisme va aparèixer a Europa després de la
tràgica Segona Guerra que també afectà als americans i a
la resta del món. La inviabilitat de camins formalistes
d'ideologia definida i el sorgiment de teories filosòfiques
existencialistes van desembocar en el refugi dels artistes
europeus en la subjectivitat individual i en la renúncia al
que no fos expressió de l'abisme interior.
Dins d’aquest moviment trobem una forta presència de la personalitat de l'artista a través
de les tècniques o materials empleats, una exaltació de l'atzar, de la improvisació i un rebuig
de la construcció premeditada. A més de Dubuffet i Fautrier que destacaren
Maria Gallego Càceres
B2G4
significativament en l’Informalisme, també val la pena esmentar a: Wols, Hartung, G.
Mathieu, Burri, Soulages, Michaux i Riopelle.
A Espanya l'Informalisme aconseguí un enorme auge en la dècada dels cinquanta en una
generació d'artistes on els llenguatges fluctuaven entre l'informalisme europeu i
l'expressionisme abstracte americà. Entre ells podem destacar a pintors com: Tàpies,
Guinovart, Puig, Saura, Millares i Canogar, entre d'altres.
Per tal de veure les diferències formals entre les dues corrents, veurem diferents obres
d’aquestes.
Rojo y amarillo. Mark Rothko
Pintura 1955. Antoni Tàpies
Rothko és color, reflexió i meditació. L’objectiu de les seves pintures és que l'espectador
indagui en les seves pròpies emocions i experimenti una reacció pròxima a la que es
produeix davant determinades cerimònies religioses. La temàtica de la seva obra són camps
de color, disposats preferentment de manera horitzontal on la pintura i el color són els
elements més significants.
Tàpies en canvi no concep la superfície com a un fons on representar, sinó com aquell espai
on actuar mitjançant diferents tècniques com el grattage que consisteix a esquinçar, raspar,
foradar per donar relleu a les seves barreges, etc. Així doncs, l’artista utilitza materials poc
usuals: cordes, arpilleres ... i colors propers a la terra com el negre i el blanc "brut", sense
voluntat de que l’espectador es pari a meditar.
Sin Titulo. Grupo COBRA
Número uno. 1951. Jackson Pollock
El grup Cobra es formà el 1948 per diferents artistes de tota Europa. Aquesta unió va
aconseguir ser un gran exponent en l’Informalisme gràcies a l’objectiu que es marcaren
Maria Gallego Càceres
B2G4
d’aprofitar la lliure expressió de l'inconscient sense la interferència ni el control de
l'intel·lecte. Aquestes premisses tenen les seves arrels en el surrealisme, així com la
violència cromàtica, el dinamisme i l'accent en el procés que es presenta en els diferents
quadres del grup. Aquest interès pel gest inconscient també posà al grup en relació amb el
Action Painting americà. La seva recerca d’allò primitiu i de l'allunyament de l'art oficial de
l'època els acosta a Dubuffet.
L’artista de l’expressionisme abstracte també opta per emprar l'automatisme com a mitjà
d'expressió utilitzant la pinzellada gestual ràpida i el degoteig de pintura sobre el llenç. EN
l’obra de Pollock, l'espectador també se sent part de l'obra ja que li resulta difícil
contemplar-la degut a la falta de centre i recorreguts; la seva obra és un espai continu,
dinàmic i caòtic.
En conclusió, com que són dos corrents que promouen la lliure expressió de l'inconscient
sense la interferència ni el control de l'intel·lecte, a nivell formal les obres són molt variades
i moltes poden mostrar similituds que en altres obres poden ser inexistents. El que sí que
coincideixen aquests dos moviments és en el procés d’elaboració i en la importància
d’aquest.
4. Relació entre l’Action Painting i l’Automatisme surrealista
L’automatisme és el terme que fa referència a la supressió del control racional a l’hora de la
realització de l'obra d'art, la qual cosa possibilita la plena llibertat en les associació
d'imatges i colors que procedeixen directament del subconscient. Aquest procés es va
utilitzar en diversos moviments durant el segle XX; tot i que el mètode era el mateix, cada
moviment l’utilitzà amb un objectiu específic.
Els artistes surrealistes van ser coneguts com els primers en valorar la connexió amb el
subconscient i realitzar obres on apareixéssin les representacions d’aquest. No obstant això,
el seu ús del "dibuix automàtic" no era completament automàtic, sinó que implicava alguna
forma d'intervenció conscient per fer la imatge o la pintura visualment acceptable o
comprensible.
En efecte, el famós artista Masson va admetre que les imatges automàtiques implicaven un
doble procés d'activitat inconscient i conscient de manera que quan trobava una imatge
mitjançant aquest mètode automàtic, l’explotava de manera deliberada per tal d’acabar
representant-la posteriorment a la seva obra.
Durant les dècades del 1940 i 1950, el grup canadenc anomenat “Les Automatistes” va
realitzar un treball creatiu, basat en principis surrealistes, que permeté aconseguir per
primer cop la puresa màxima de l’automatisme. Posterior a ells, va aparèixer la corrent de
l’expressionisme abstracte Action Painting.
Per als autors de l’Action Painting, aquest mètode revelava l´estat d'ànim inconscient de
l'artista de manera que aquest fluïa pel llenç sense deixar la connexió amb sí mateix. Després
de “Les Automatistes”, aquests artistes van ser els primers en crear obres mitjançant el
subconscient sense cap intervenció del conscient.
SURREALISME
Maria Gallego Càceres
B2G4
Miró
Les Automatistes
ACTION PAINTING
Jackson Pollock