Maria Gallego Càceres B2G4 L’ART DE LA POSTGUERRA 1. L’expressionisme abstracte i la crítica L'expressionisme abstracte va ser el moviment pictòric que sorgí després de la Segona Guerra Mundial i l'Holocaust; terribles esdeveniments que provocaren un període de lògica incertesa i de qüestionament de la moral humana. Els i les expressionistes abstractes eren persones fascinades per la solitud i el procés; individualistes, van decidir mostrar el caràcter expressiu de l'art investigant en recerques personals, més que col·lectives. Entenien la pintura com el fruit d'una experiència dramàtica en què l'artista, desencantat pel seu context i inspirat per l’Existencialisme, es refugiava en el seu interior abandonant tot tipus de referències externes i representant tot allò que l’inconscient li oferia. Així ho entenia l’artista Pollock: "Quan estic pintant no tinc consciència del que faig. Només després d'una espècie de període de presa de consciència caic en el compte del que estic fent. Llavors m’atemoreix fer canvis, destruir imatges, ja que la pintura té una vida pròpia. La meva missió és fer sorgir aquesta vida ... " 1952 La forma quedà rebutjada i es començà a valorar el gest, una mena d'empremta dactilar de l'artista. Es potencià també la materialitat del quadre i el procés artístic esdevingué gairebé un ritu religiós, sent la pintura la prova documental d'ell mateix. El gaudi estètic quedava de banda tal com s’entenia llavors i la improvisació, coneguda ja en l’automatisme surrealista, començà a formar part d'aquest tràngol gairebé místic en què l'artista entrava en contacte directe amb si mateix. El moviment es va desenvolupar d'acord amb dues tendències diferents. Per un costat, representat sobretot per Pollock, Kline i De Kooning, es trobava l’Action Painting. Aquesta tendència utilitzà el dripping, especialment per crear obres enèrgiques, amb traços gestuals -de vegades repetitius- per tal de connectar directament amb l'inconscient. En altres paraules, aquest traç textual expressà les emocions i la personalitat de l'artista a l'igual que els gestos d'una persona reflecteixen els seus sentiments en la vida quotidiana. L’expressionisme abstracte destacà per les contribucions de dos importants crítics, Harold Rosenberg i Clement Greenberg, que van presentar interpretacions influents del moviment que sovint es van oposar. El 1952, Rosenberg va publicar el seu primer article important sobre Art; un assaig titulat "The American Action Painters" en què va ser el primer en encunyar el terme pintura d'acció per descriure l'ala gestualista del moviment expressionista abstracte. Basant l'article en el seu coneixement detallat dels mètodes de treball de De Kooning, i en Les pintures de Jackson Maria Gallego Càceres B2G4 Pollock, Rosenberg va explicar que els gestualistes es preocupaven principalment per l'acte de pintar; el crític entenia l’expressionisme abstracte com a aquella persecució del somni dels primers avantguardistes d’integrar l’art amb la vida. Per tant, per al pintor d'acció, el llenç era una extensió de la seva ment, i ,el pinzell, els seus pensaments. Tot el procés va ser una expressió profunda -gairebé existencial- d'identitat individual: una mena de confrontació personal amb el llenç. Aquest assaig no només va batejar al grup de Pollock i de Kooning, sinó que també va donar fama instantània al seu autor com un important intèrpret de l'art modern. Greenberg Rosenberg Un altre aspecte que destacava la crítica de Rosenberg era l’absència d’un públic autèntic. Mentres Rosenberg, representant el marxisme, tenia la voluntat de que l’expressionisme abstracte arribés a tots llocs, Greenberg promovia treure el millor del públic ja existent. De fet, per a Greenberg una societat industrialitzada era incapaç de valorar aquests tipus d’obres. El crític considerava que per tal de tenir una autèntica cultura, evitant allò vulgar i elitista, el producte s’havia de fer valer fora del mercat amb la finalitat de protegir-lo d’aquest mitjà feroç i consumista. Per l’altre costat trobàvem una tendència purament abstracta, reposada i mística, representada sobretot per Rothko: el Colour Field Painting. Aquesta es basà en el color i l’intent de desentranyar els símbols universals. Clement Greenberg en va ser un gran defensor d’aquesta tendència després de idolatrar les pintures de Pollock. Així doncs, el crític d’art va veure en l'obra de Jack Bush una clara manifestació del canvi que s'anava a produir des de l'expressionisme abstracte cap a la pintura dels camps de color i l'abstracció lírica, un canvi que ell havia reclamat des dels seus escrits crítics de l’època. Greenberg considerava l’abstracció com una faceta característica de la pintura moderna ja que l'art estava constantment amenaçat per la intrusió del kitsch, la ideologia i el comerç. L’art figuratiu i els tipus de temes anecdòtics que eren habituals a la pintura nord-americana a la dècada de 1930 eren, per a Greenberg, típics del tipus de material “literari” estranger que calia excloure de la pintura. Així doncs, només amb l’abstracció es podria arribar al veritable objectiu; un art que es referís a la pintura mateixa i desautoritzés qualsevol referència al món extern. Per tal d’aproximar-se a aquest moviment i realitzar les crítiques d’art tan detallades i que tanta fama adquiriren, tan Greenberg com Rosenberg van tenir relacions pròximes amb els artistes americans. Aquestes relacions els hi va permetre observar i valorar el procés de creació de les obres i reflexionar sobre aquest moviment que tan poc depenia de les influències externes. Maria Gallego Càceres B2G4 2. Aproximació a Helen Frankenthaler «No hi ha regles. Així és com neix l'art, com succeeixen els avenços. Anar contra les regles o ignorar les regles. D'això és del que tracten els invents. » Frankenthaler (Manhattan, 1928) Helen Frankenthaler va néixer el 1928 a Nova York i creixí en una família de classe alta. Va estudiar a l'Escola Dalton amb Rufino Tamayo i a Bennington College de Vermont; posteriorment se submergí en el món de la pintura acudint a l'estudi de pintor Wallace Harrison el qual va comprendre la pintura peculiar de l'artista. El 1950 va conèixer a l'influent crític d'art Clement Greenberg amb qui va mantenir una relació durant cinc anys; després d'aquesta relació es va casar amb el també artista Robert Motherwell. Frankenthaler va començar a exposar les seves pintures, catalogades com a participants de el Moviment Expressionista Abstracte, en museus contemporanis i galeries a la dècada de 1950; des de llavors va començar a ser reconeguda com a membre de el grup anomenat com la segona generació de l'Escola de Nova York. Helen començà a triomfar considerant-se com a pionera en les arts plàstiques des que a la tardor de 1952, a l'edat de vint-anys, va realitzar "Mar i muntanyes"; la primera obra en què va utilitzar la seva famosa tècnica "Soak Stein", un dels precursors de la qual va ser el català Joan Miró. L'obra de Helen també es caracteritzà per no aplicar les normes cromàtiques que fins aquests moments s'entenien com a lleis inqüestionables; en aquesta nova etapa va seguir arriscant-se al menyspreu cap a qualsevol sensació tridimensional. L’artista va tenir una gran influència de Jackson Pollock i Willem de Kooning, que en aquests moments encapçalaven les avantguardes, conjuntament amb les obres de Vasily Kandinsky, Joan Miró i Arshile Gorky. De fet, Helen va treure gravetat i condensació a les tècniques amb les que ells havien innovat, liderant una petita revolució pictòrica de la qual beurien més tard altres mestres com Kenneth Noland o Morris Luis, en una mena de fabulós encadenament artístic sense fi. Coincidint amb la seva etapa de formació, als Estats Units començava a adquirir forma el moviment avantguardista “The Color Field”; aquella generació que es va caracteritzar per crear una àmplia gamma cromàtica en titànics llenços crus mitjançant taques, estergits i polvoritzacions. Gràcies a aquesta coincidència, Frankenthaler ha estat considerada una artista de transició entre l'expressionisme abstracte i aquest últim moviment. En efecte, va ser la primera pintora nord-americana després de Pollock que va crear una interessant Maria Gallego Càceres B2G4 integració del color al fons en la qual els primers plans i els fons deixaven d’existir. Així doncs, l’artista construïa la forma des de dins, contrastant la saturació i la densitat de la seva pintura per tal de crear un moviment en augment. 3. El paral·lelisme entre l’art americà i l’art europeu dels anys 50 L’art durant la dècada dels 50 va seguir diversos camins en cada continent. A Amèrica, com ve ja s’ha parlat anteriorment, els artistes expressaven el seu interior a través de l’expressionisme abstracte. Aquest moviment, tot i que es considera pròpiament americà, tenia molts aspectes en comú amb el moviment que sorgí a Europa durant la mateixa dècada; l’Informalisme. Aquest moviment abraça l’expressionisme i és abstracte, però no és exactament l’Expressionisme Abstracte que definien els americans i promovien els diferents crítics, aleshores molt importants. La diferència principal entre les dues corrents, a més del lloc on es desenvoluparen, és que l'informalisme és un moviment més poètic i més íntim que els èpics llenços de l'expressionisme abstracte americà. De fet, els artistes europeus no anhelaven la creació d’obres amb una personalitat tan conscient del seu impacte en l'art com les dels americans; eren més estàtic, més discretes i menys comercials. L'informalisme va aparèixer a Europa després de la tràgica Segona Guerra que també afectà als americans i a la resta del món. La inviabilitat de camins formalistes d'ideologia definida i el sorgiment de teories filosòfiques existencialistes van desembocar en el refugi dels artistes europeus en la subjectivitat individual i en la renúncia al que no fos expressió de l'abisme interior. Dins d’aquest moviment trobem una forta presència de la personalitat de l'artista a través de les tècniques o materials empleats, una exaltació de l'atzar, de la improvisació i un rebuig de la construcció premeditada. A més de Dubuffet i Fautrier que destacaren Maria Gallego Càceres B2G4 significativament en l’Informalisme, també val la pena esmentar a: Wols, Hartung, G. Mathieu, Burri, Soulages, Michaux i Riopelle. A Espanya l'Informalisme aconseguí un enorme auge en la dècada dels cinquanta en una generació d'artistes on els llenguatges fluctuaven entre l'informalisme europeu i l'expressionisme abstracte americà. Entre ells podem destacar a pintors com: Tàpies, Guinovart, Puig, Saura, Millares i Canogar, entre d'altres. Per tal de veure les diferències formals entre les dues corrents, veurem diferents obres d’aquestes. Rojo y amarillo. Mark Rothko Pintura 1955. Antoni Tàpies Rothko és color, reflexió i meditació. L’objectiu de les seves pintures és que l'espectador indagui en les seves pròpies emocions i experimenti una reacció pròxima a la que es produeix davant determinades cerimònies religioses. La temàtica de la seva obra són camps de color, disposats preferentment de manera horitzontal on la pintura i el color són els elements més significants. Tàpies en canvi no concep la superfície com a un fons on representar, sinó com aquell espai on actuar mitjançant diferents tècniques com el grattage que consisteix a esquinçar, raspar, foradar per donar relleu a les seves barreges, etc. Així doncs, l’artista utilitza materials poc usuals: cordes, arpilleres ... i colors propers a la terra com el negre i el blanc "brut", sense voluntat de que l’espectador es pari a meditar. Sin Titulo. Grupo COBRA Número uno. 1951. Jackson Pollock El grup Cobra es formà el 1948 per diferents artistes de tota Europa. Aquesta unió va aconseguir ser un gran exponent en l’Informalisme gràcies a l’objectiu que es marcaren Maria Gallego Càceres B2G4 d’aprofitar la lliure expressió de l'inconscient sense la interferència ni el control de l'intel·lecte. Aquestes premisses tenen les seves arrels en el surrealisme, així com la violència cromàtica, el dinamisme i l'accent en el procés que es presenta en els diferents quadres del grup. Aquest interès pel gest inconscient també posà al grup en relació amb el Action Painting americà. La seva recerca d’allò primitiu i de l'allunyament de l'art oficial de l'època els acosta a Dubuffet. L’artista de l’expressionisme abstracte també opta per emprar l'automatisme com a mitjà d'expressió utilitzant la pinzellada gestual ràpida i el degoteig de pintura sobre el llenç. EN l’obra de Pollock, l'espectador també se sent part de l'obra ja que li resulta difícil contemplar-la degut a la falta de centre i recorreguts; la seva obra és un espai continu, dinàmic i caòtic. En conclusió, com que són dos corrents que promouen la lliure expressió de l'inconscient sense la interferència ni el control de l'intel·lecte, a nivell formal les obres són molt variades i moltes poden mostrar similituds que en altres obres poden ser inexistents. El que sí que coincideixen aquests dos moviments és en el procés d’elaboració i en la importància d’aquest. 4. Relació entre l’Action Painting i l’Automatisme surrealista L’automatisme és el terme que fa referència a la supressió del control racional a l’hora de la realització de l'obra d'art, la qual cosa possibilita la plena llibertat en les associació d'imatges i colors que procedeixen directament del subconscient. Aquest procés es va utilitzar en diversos moviments durant el segle XX; tot i que el mètode era el mateix, cada moviment l’utilitzà amb un objectiu específic. Els artistes surrealistes van ser coneguts com els primers en valorar la connexió amb el subconscient i realitzar obres on apareixéssin les representacions d’aquest. No obstant això, el seu ús del "dibuix automàtic" no era completament automàtic, sinó que implicava alguna forma d'intervenció conscient per fer la imatge o la pintura visualment acceptable o comprensible. En efecte, el famós artista Masson va admetre que les imatges automàtiques implicaven un doble procés d'activitat inconscient i conscient de manera que quan trobava una imatge mitjançant aquest mètode automàtic, l’explotava de manera deliberada per tal d’acabar representant-la posteriorment a la seva obra. Durant les dècades del 1940 i 1950, el grup canadenc anomenat “Les Automatistes” va realitzar un treball creatiu, basat en principis surrealistes, que permeté aconseguir per primer cop la puresa màxima de l’automatisme. Posterior a ells, va aparèixer la corrent de l’expressionisme abstracte Action Painting. Per als autors de l’Action Painting, aquest mètode revelava l´estat d'ànim inconscient de l'artista de manera que aquest fluïa pel llenç sense deixar la connexió amb sí mateix. Després de “Les Automatistes”, aquests artistes van ser els primers en crear obres mitjançant el subconscient sense cap intervenció del conscient. SURREALISME Maria Gallego Càceres B2G4 Miró Les Automatistes ACTION PAINTING Jackson Pollock