Subido por Gokiina NaeNae

T11 La ciutat Geografía 2n Batx

Anuncio
GEO T-11: LA CIUTAT; ESTRUCTURA I MORFOLOGIA
1. EL CONCEPTE DE CIUTAT
1.1 Els criteris que defineixen la ciutat
-
El nombre d’habitants: A Espanya es considera ciutat qualsevol nucli a partir de +10-000 habitants,
-10.000 poble
-
La densitat i la continuïtat: al centre de les ciutats sol haver una densitat elevada mentre que en alguns
barris residencials que tenen una estructura discontínua i aïllada tenen una densitat baixa.
-
L’activitat econòmica de la població: a la ciutat hi ha una gran varietat d’activitats per part dels seus
habitants
-
L’organització i la influència territorial: la ciutat ha de ser un centre de poder, creativitat i oportunitats.
La ciutat agrupa fluxos de manera que és fàcil que les ciutats es converteixin en nodes molt ben
connectats mitjançant moltes vies de comunicació i altres mitjans.
NODE: nucli intercomunicat amb altres poblacions (Madrid)
-
L’arquitectura i l’urbanisme: els edificis i les avingudes llargues i amples es localitzen a les ciutats
-
Els estils de vida i de relacions socials: els mitjans de comunicació tendeixen a homogeneïtzar els estils
de vida i les formes que adopten les relacions socials. A les ciutats hi ha més dinamisme i tolerància.
-
La concentració de funcions: normalment hi ha funcions urbanes.
2. ELS AGENTS PRODUCTORS DE CIUTAT
La ciutat és un espai complex modelat per diversos agents i forces socials cada un dels quals manté els seus
interessos i objectius, que a vegades resulten contraposat entre ells.
2.1 Els agents socials productors de la ciutat
Agents socials urbans = totes aquelles persones, grups i institucions que intervenen en
la creació i la producció d’un espai urbà
Cal assenyalar:

Els propietaris del sòl urbà
Gestionar el seu territori per obtenir beneficis,
especulació: jugant amb la confiança del sistema, com si el solar continuarà augmentant el seu
valor al llarg del temps.
Quan aquests propietaris opten per construir edificis  promotors immobiliaris disposats a vendre o llogar el
sòl i les edificacions  ESPECULEN
Beneficis que obtenen es poden ampliar si el terreny té alguna qualitat específica (renda diferencial).
Per això, tendeixen a pressionar els ajuntaments i les institucions per a que modifiquin els plans urbanístics o
millorin els equipaments.

Els empresaris
Els empresaris industrials i de serveis busquen la millor ubicació
i reclamen que
l’administració els construeixi infraestructures (carreteres).
Moltes fàbriques antigues que estaven situades al centre de les ciutats s’han desplaçat
als polígons industrials

Els poders públics
Mediador o àrbitre entre els altres agents, depenent del seu color polític serà d’una mena o un
altre.
Ajuntaments, diputacions i governs autònoms són un agent però com que representen als ciutadans han de
mantenir un rol arbitral
Amb els plans d’urbanisme  poders públics són els encarregats de decidir quins usos s’atribueixen a cada tros
del sòl urbà i quina orientació s’ha de donar a l’expansió de la ciutat
Aquests poders tenen capacitat per legislar i planificar i mitjançant la construcció: ajuden a definir aquest
creixement, a resoldre problemes i les necessitats de tots els ciutadans (ORGANITZACIÓ SOCIAL)

Els moviments socials urbans
Són els que pressionen als altres agents socials, i la seva motivació es veu variada depenent de
la seva classe social.
Els ciutadans són un agent essencial en la producció de la ciutat. Volen maximitzar-ne el benestar i minimitzar
els aspectes negatius.
El seu paper és definit per la classe social a la que pertanyen i al barri on viuen
Habitualment, solen organitzar-se en associacions de veïns o en moviments socials i grups de pressió que
tenen un objectiu comú.
3. L’ESPAI URBÀ, VALOR D’ÚS, VALOR DE CANVI
Els conflictes sorgeixen entre els que volen augmentar el seu valor d’us i els que volen augmentar el valor del
solar. Considerant que la ciutat és una mercaderia, es desenvolupa d’acord amb les lleis del mercat.
El sol urbà (mercaderia), abans tenia una funcionalitat concreta (barri per viure, o per comerç), però ara
urbanitzant un terreny se li aplica capital i treball (com a qualsevol mercaderia) augmentant el seu valor final
i tornant-se una mercaderia (depèn de l’oferta i la demanda del mercat).
Limitació: no es pot produir nou sol urbà i no es pot transportar
EL VALOR DEPEN: de la seva situació (centre, perifèria, comunicació) i a la edificabilitat (escoles, habitatges,
centres comercials).
El valor d’us depèn de la funció del espai i més tard se li aplica un valor de canvi.
En el marc del sistema capitalista la ciutat s’ha convertit en una mercaderia més que es
produeix, es compra i es ven
3.1 La ciutat i el mode de producció
Per al sistema capitalista, la ciutat va adquirir un caire mercantil, perquè es pot comprar i es pot vendre.
El sòl urbà, que fins llavors era considerat únicament pel seu valor d’ús ara també és considerat pel seu valor de
canvi. És a dir, urbanitzant i construint damunt, s’hi aplica capital i treball fins a incrementar-ne el seu preu final.
Aquí comença una espiral d’especulació immobiliària
3.2 La ciutat com a mercaderia
Tots tenim el dret essencial de disposar d’un habitatge digne, però quan es mercantilitza la ciutat i s’hi especula,
el fet de disposar d’una casa o d’un pis deixa estar a l’abast de molt ciutadans
Els propietaris del sòl són ells els que, majoritàriament s’apropien els valors afegits que
la col·lectivitat crea la ciutat mitjançant la urbanització
És així com, sense fer pràcticament res, els propietaris veuen augmentar el valor dels seus béns i poden especular
venent-los al millor preu
Per això es diu que existeix un conflicte latent entre els interessos dels diversos agents urbans
Aquest conflicte pot generar l’aparició de moviments socials i de grups de pressió 3.3 El valor del sòl
El sòl urbà és una mercaderia que té unes limitacions molt clares: no es pot produir sòl urbà nou i no es pot
transportar
El valor de la mercaderia ciutat és donat per dos elements:
-
La situació: la localització del sòl dins del conjunt urbà (al centre o a les afores de la perifèria) i de les
característiques
-
L’edificabilitat: els ajuntaments, per mitjà dels plans d’urbanisme, poden decidir a què dediquen la
parcel·la del sòl: un promotor aconseguirà més beneficis si es pot construir més pisos en un mateix solar
i com més cèntric sigui aquest solar, millor
4. L’URBANISME I L’ORDENACIÓ DEL TERRITORI
L’urbanisme i l’ordenació del territori son un seguit de procediments tècnics i polítics per establir les bases del
desenvolupament urbà. L’urbanisme respon a la necessitat de ordenar el territori.
Sol urbà: urbanitzat
Urbanitzable: aptes per la construcció pero encara no s’ha edificat
No urbanitzable: mai
General: funcionament general del municipi, infraestructures.
És imprescindible establir unes regles que hi imposin un ordre mínim. D’aquí sorgeix la
necessitat de fer l’ordenació del territori, que, en l’àmbit de les ciutats, és l’urbanisme
4.1 Els objectius de l’urbanisme
L’urbanisme i l’ordenació del territori són el conjunt de procediments tècnics i polítics que tenen com a objectiu
posar ordre al desenvolupament urbà d’un poble, d’una ciutat o d’un territori
Hi ha dos tipus de plans: els plans territorials i els plans urbanístics
Els plans territorials afecten a les comarques, les regions o a països sencers La classificació del sòl
Els plans d’urbanisme classifiquen el sòl en tres grans categories:
-
Sòl urbà: sòl construït o urbanitzant, part de la ciutat que ja disposa de tot el
necessari per a que s’hi pugui construir
-
Sòl urbanitzable: terrenys que en un futur podran ser urbanitzats i construïts
-
Sòl no urbanitzable: no es podrà urbanitzar mai ni s’hi podrà edificar perquè
són zones protegides o bé perquè són àrees on es produeixen riscos naturals
-
Sistemes generals: xarxa viària, zones verdes, equipaments i serveis urbans, infraestructures
5. LA MORFOLOGIA URBANA: EL PLA DE LA CIUTAT
La trama urbana és determinada per les necessitats i objectius dels tipus de ciutats.
Per mitjà dels plans i de la trama urbana podem analitzar quina és la forma o morfologia urbana d’una ciutat i
entendre quina ha estat la seva evolució històrica i quina n’és la situació present
5.1 L’emplaçament i la localització
L’emplaçament és el lloc físic concret o es troba una ciutat. La localització d’aquests depèn de la topografia del
terreny i de la funció
La localització d’una ciutat és la situació respecte a altres llocs 5.2 Els tipus de plans
Cada pla i cada trama urbana solen ser representatius d’una època concreta
El pla irregular

Caòtic amb carrers irregulars, s’ampliava el terreny a mesura de les necessitats

Correspon a la part antiga de les ciutats i fa referència a la ciutat preindustrial d’origen romà o
medieval.

Estava envoltat de muralles

Morfològicament el resultat acabava sent un conjunt caòtic d’edificis alts i
sense un ordre fix, carrers estrets i irregulars amb un traçat tortuós

Exemples: Lugo, Càceres, Granada, Àvila

El pas del temps va fer que s’introduïssin alguns canvis que van deteriorar aquests barris antics i s’han
convertit en barris museu per a turistes i per als escassos residents
El pla ortogonal/ Reticular

Carrers perpendiculars que dibuixen unes illes de edificació ordenades. Permet
una parcel·lació del terreny ample i airellats.

Funció d’ordre públic per el seu fàcil accés, permetent l’apaivagació de les
revolucions. Es creen les diagonals per permetre la facilitació del transport.

Hi ha alguns exemples de plans a les ciutats de la Grècia i la Roma clàssiques i
també a les ciutats colonials  gran èxit als segles XIX i XX, moltes ciutats es van
desfer de les muralles i van dissenyar eixamples

S’anomena també pla reticular o quadrícula i és bàsicament, quan els carrers es
tallen perpendicularment entre ells

Aquesta forma facilita la parcel·lació dels terrenys i el traçat de carrers amples,
airejats i assolellats

Afavoreix els desplaçaments pels eixos verticals i pels horitzontals però complica
els trajectes transversals: això es corregeix amb l’obertura de vies en diagonal

Segle XIX es van destinar a residència de la classe mitjana i burgesa

Exemple: A Barcelona, l’any 1863, l’eixample va ser dissenyat per Ildefons Cerdà

Altres ciutats: Pamplona, Lleó, Màlaga, Santander, Alacant, La Carolina, Sabadell
El pla radiocèntric

La centralitat d’algun edifici o monument històric (catedral, castell) 
condiciona la forma d’ordenament del pla d’una ciutat o barri

Des d’aquest punt central surten carrers i avingudes que, com si fossin radis,
s’allunyen del centre

Aquest pla es completa i es perfecciona amb l’obertura de vies concèntriques,
formant cinturons urbans

Poden formar graus de 120º

Exemples: Moscou, París, Amsterdam, Vitòria o Tarragona i Pamplona
El pla lineal

S’articula al llarg d’una via de comunicació i els habitatges estan en permanent
contacte amb la natura

Exemple: Arturo Soria
5.3 La morfologia urbana al segle XX

La ciutat jardí
A final del segle XIX, Ebenezer Howard  construir ciutats noves al marge de les que
existeixen
Creació d’habitatges de tipus unifamiliar amb patí i jardí amb activitats productives i
serveis, i que havia de ser autosuficient
Aquestes ciutats han de tenir 30000 habitants com a màxim
Aquest model va ser manipulat i ben aviat se’n van tergiversar els objectius inicials:
urbanització destinada a una segona residència que consumien molt d’espai
Als EU  aquestes urbanitzacions eren anomenades suburbia. Conformen un
contínuum urbà de baixa densitat que fins i tot arriba a unir ciutats i obliga a fer llargs
desplaçaments en cotxe entre el lloc on es viu i el lloc on es treballa
Els barris de cases adossades de moltes ciutats espanyoles són una herència alterada
d’aquelles
cases
jardí
angleses
de
la
primeria
del
segle
XX A
causa de la dispersió i l’aïllament respecte els equipaments i a les activitats, han
esdevingut ciutats de baixa densitat

La ciutat funcionalista o racionalista
A la primeria del segle XX, Le Corbusier  va rebutjar la proposta de la ciutat jardí i van
proposar construir alts blocs de pisos amb l’objectiu d’alliberar sòl per dedicar-lo a zones
verdes i obertes
En aquesta proposta hi prevalia la racionalitat i la funcionalitat, abans que la bellesa
pensar en la forma
A Espanya dels anys 1960-1980 el model inicial de ciutat funcionalista o racionalista va
ser manipulat  són una concentració de blocs de pisos de baixa qualitat, amb pocs
equipaments i sense espais lliures destinats a zones verdes i obertes
A la dècada del 1990  la qualitat general dels blocs de nova construcció va
millorarExemples: Bellvitge
6. LES FUNCIONS URBANES
Les funcions urbanes són les activitats que la població (residència, feina, transport..) fa
cada dia i que condicionen la utilització de l’espai de la ciutat
6.1 Les activitats i les funcions urbanes
Com més gran és una ciutat, més quantitat de funcions té i més complexes són
- La funció residencial
Aquesta funció comporta necessàriament una sèrie d’equipaments i d’infraestructures
per assegurar el benestar dels ciutadans i el correcte funcionalment dels serveis. S’estén
per tota la ciutat, però pot ser escassa a l’àrea més central i pràcticament nul·la a les
zones industrials
El nucli antic  si no ha estat rehabilitat, acaba sent un barri residencial degradat , amb
poques comoditats i serveis. A vegades s’hi inicien processos de gentrificació: aprofitant
que són barris molt cèntrics i s’hi rehabiliten locals per a comerços, restaurants... El
turisme és un destacat agent gentrificador
Alguns eixamples del segle XIX i XX  són els antics habitatges del centre i són ocupats
per oficines o persones amb un poder adquisitiu més baix
A les zones més perifèriques  s’hi solen localitzar els barris obrers, perquè els preus
del sòl acostumen a ser més baixos
- La funció comercial
Els intercanvis de productes i de serveis són propis de les ciutats. La importància de les
fires i els mercats va ser decisiva en moltes ciutats medievals.
Les ciutats contenen des de petites botigues especialitzades fins a grans centres
comercials
Per tant, a les ciutats modernes, té molta importància el fet que disposin d’un aeroport
per poder connectar-se amb altres aeroports així com l’existència d’estacions de
ferrocarrils, de centres logístics
Creen moltes activitats derivades (emmagatzematge, bancs..)
-
La funció industrial
Encara avui és possible veure fàbriques, tallers i magatzems barrejats amb els habitatges
a molts llocs de la ciutat
Les indústries més clàssiques es localitzen en polígons industrials i obliga als treballadors
a fer moviments pendulars (anades i vingudes a la feina amb vehicles particulars)
-
La funció política i la funció administrativa
Les capitals solen ser llocs on abunden els funcionaris públics, la burocràcia i les
empreses dedicades al sector terciari superior
La proximitat als poders polítics és un argument utilitzat habitualment per moltes
empreses privades, institucions públiques i organismes financers o de gestió per establirse també a la capital
-
La funció cultural
Hi ha ciutats que tenen grans museus i edificis monumentals o que es dediquen a
organitzar concerts, congressos, festivals, i tota mena de espectacles artístics
Algunes ciutats tenen l’origen en una funció religiosa
Hi ha d’haver una organització: transport, allotjament, restaurants, venda d’objectes..
També hi ha ciutats que s’especialitzen en educació i investigació (anomenades capus,
com la Autònoma i Bellaterra). Generen l’existència de llibreries, residències
d’estudiants, bars, activitats culturals..
-
La funció lúdica i turística
Hi ha algunes ciutats que la seva principal funció és el turisme i l’oci, gràcies al seu
patrimoni cultural o històric (Granada o Tarragona) o els seus elements naturals ( Santa
Cruz de Tenerife o Sant Sebastià)
Nombroses ciutats aposten per atreure turistes amb campanyes de màrqueting
-
La funció militar
Moltes ciutats servien de refugi, fortalesa o base estratègica (Ceuta o Toledo o Ferrol o
Rota)
6.2 Les funcions exteriors
El territori que queda vinculat a una ciutat a causa de l’atracció que aquesta exerceix
s’anomena hinterland o àrea d’influència, mentre que els nuclis que exerceixen
aquesta atracció són coneguts com a llocs centrals
Algunes ciutats es diuen ciutats globals, perquè la seva influencia va molt més enllà de
la seva pròpia religió o país i abasta territoris molt més extensos o fins i tot la pràctica
totalitat del planeta
Jerarquia de ciutats
7. LA POLARITZACIÓ SOCIAL A LES CIUTATS
La gentrificació és un procés de transformació urbana en què la població original d’un
sector o barri deteriorat i amb molta pobresa és desplaçat progressivament per una
altre d’un nivell adquisitiu més alt, com a conseqüència de programes de requalificació
d’un conjunt d’espais urbans estratègics
Aquesta afecta especialment la memòria col·lectiva de barri, impossibilita la
reconstrucció del passat i provoca la pèrdua de la identitat local.
Descargar