Texto leído por el autor en Valencia, Plaza de la

Texto leído por el autor en Valencia, Plaza de la Virgen, el día 3
de julio de 2010, en el acto de recuerdo del
4º ANIVERSARIO DEL ACCIDENTE DEL METRO
(Versión original en valenciano. Traducción de J.O,)
Hace cuatro años. Ya hace cuatro años desde aquel 3 de julio de 2006 en que los
vagones del Metro de Valencia se estrellaron en el túnel de Patraix. En el
accidente murieron cuarenta y tres personas y otros cuarenta y siete resultaron
heridas.
Aquel día empezó una nueva manera de contar el tiempo para mucha gente. Las
familias de las víctimas, los supervivientes, los amigos… Todos ellos empezaron a
contar el tiempo de una manera diferente de como lo habían hecho hasta
entonces.
Porque el tiempo del daño y del dolor no tiene las mismas dimensiones que el de
la felicidad. Cuesta mucho más recorrer el calendario de la tristeza que el de la
alegría.
Después del accidente brutal, la lentitud será la característica principal del
recorrido afectivo por los caminos del recuerdo. No resulta fácil la memoria
cuando la memoria se llena todos los días de una mezcla extraña de estupor, de
rabia y de cansancio.
El estupor y la rabia continúan en el pensamiento y en la voluntad de los que
sobrevivieron a la catástrofe y de los que desde aquel día de verano están a su
lado con una entrega insobornable. Pero el cansancio no. El cansancio no cabe en
las personas que siguen en la brecha del recuerdo todos los días de su vida.
Todos los días de su vida están acompañados por la memoria incansable, por los
nombres de sus amigos y familiares que aquel día se quedaron en los túneles, por
la generosidad de los que cada día 3 de todos los meses acudimos en esta plaza
para decirles que nunca estarán solos, que siempre habrá gente a su lado.
Pero desde aquel fatídico día, hay una puerta que se cierra implacable a su
memoria, a la justicia que las víctimas se merecen, a la decencia que debería
tener y no tiene el presidente de la Generalitat Francisco Camps.
Desde aquel 3 de julio de 2006, el presidente de la Generalitat se ha cerrado en
su silencio y ha mostrado a los familiares y a las víctimas del accidente un único
gesto: el del menosprecio. No ha querido saber nada de su sufrimiento. Ha
buscado excusas indignas para suplantar la dignidad que debería ser propia de
un gobernante por la mentira propia de los malvados. Se ha perdido en
argumentos innobles para disimular su actitud deplorable con los no han hecho
más que intentar contarle, de primera mano y cara a cara, lo que piensan de
aquel accidente tan terrible.
Nunca lo han conseguido. El señor Camps solo tiene tiempo para enredarse en
asuntos turbios que lo han llevado a los tribunales que entienden de la
1
corrupción. Está claro que la corrupción política y económica son inaceptables,
claro que son inaceptables. Pero más inaceptable aún es la corrupción moral. Y
es en esa corrupción en la que el presidente de la Generalitat está cayendo al
negar un mínimo apoyo y compromiso con la verdad de aquel accidente que costó
la vida a cuarenta y tres personas y dejó heridas a otras cuarenta y siete.
Nunca hubo por su parte una palabra de proximidad con el dolor de las víctimas,
ni un gesto que supusiera un poco de afecto, ni un minuto de su tiempo dedicado
al recuerdo de aquel daño irreparable y a los que lo sufrieron y seguramente lo
seguirán sufriendo en lo que les quede de vida.
Hace ya cuatro años de aquel 3 de julio de 2006. Y aquí estamos. Como siempre,
aquí estamos con la voz en calma pero con una energía que nadie nos robará y el
presidente de la Generalitat menos que nadie.
Continuaremos denunciando su silencio, la cobardía de los altos cargos de
Ferrocarriles de la Generalitat, unos altos cargos que parece que han llegado
cínicamente a la conclusión de que los muertos fueron los únicos culpables del
accidente por haber viajado aquel día en una ratonera destinada a la catástrofe.
No nos van a callar aunque pasen los días, los meses, los años. Aquí
continuaremos acudiendo todos los días 3 de cada mes. Y continuaremos
acudiendo aquí porque sabemos que no estamos solos, que las víctimas y sus
familiares y sus amigos forman parte de uno grupo muy más numeroso de
personas que les acercan su generosidad y su palabra de aliento para que la
memoria no desaparezca en las revueltas del olvido.
No nos va a callar el presidente de la Generalidad aunque nos castigue con su
silencio y nos expulse de sus responsabilidades de gobernante. Sabemos que
ahora mismo sus preocupaciones son otras, sobre todo evitar entrar en la prisión
por haber confundido su deber institucional con los intereses personales y de su
partido. Allá él con sus negocios y con su responsabilidad. Nosotros
continuaremos aquí, gritando en las puertas que él cierra desagradablemente
desde aquel 3 de julio de ahora hace cuatro años.
Una vez más os decimos que gracias por venir. Y a la Asociación de Víctimas,
adelante, que no estaréis solos, que somos muchos los que compartimos con
vosotros el tiempo del recuerdo y la memoria, el homenaje de todos los meses, de
todos los días, de todos los años. Y que continuéis así, dando señales de que la
justicia ha de ser posible en un país cada vez más escéptico y más cansado pero
también, ojalá sea así, más generoso y más dispuesto a luchar incansablemente
por sus derechos.
Gracias a todos y a todas por estar aquí. Y que continue ahora la fiesta del
recuerdo y la memoria.
Gracias.
Alfons Cervera
Valencia, 3 de julio de 2010
2
4r. ANIVERSARI DE L’ACCIDENT DEL METRO
Fa quatre anys. Ja fa quatre anys des d'aquell 3 de juliol del 2006 que els
vagons del Metro de València es van estavellar en el túnel de Patraix. En
l'accident van morir quaranta-tres persones i altres quaranta-set van resultar
ferides.
Aquell dia va començar una nova manera de comptar el temps per a molta
gent. Les famílies de les víctimes, els supervivents, els amics… Tots ells van
començar a comptar el temps d'una manera diferent de com ho havien fet fins
aleshores.
Perquè el temps del dany i del dolor no té les mateixes dimensions que el de la
felicitat. Costa molt més recórrer el calendari de la tristesa que el de l'alegria.
Després de l'accident brutal, la lentitud serà la característica principal del
recorregut afectiu pels camins del record. No resulta fàcil la memòria quan la
memòria s'ompli tots els dies d'una barreja estranya d'estupor, de ràbia i de
cansament.
L'estupor i la ràbia continuen en el pensament i en la voluntat dels que van
sobreviure a la catàstrofe i dels que des d'aquell dia d'estiu estan al seu costat
amb una entrega insubornable. Però el cansament no. El cansament no cap en
les persones que segueixen en la bretxa del record tots els dies de la seua
vida.
Tots els dies de la seua vida estan acompanyats per la memòria incansable,
pels noms dels seus amics i familiars que aquell dia es van quedar en els
túnels, per la generositat dels que cada dia 3 de tots els mesos acudim a
aquesta plaça per a dir-los que mai no estaran sols, que sempre hi haurà gent
al seu costat.
Però des d'aquell fatídic dia, hi ha una porta que es tanca implacable a la seua
memòria, a la justícia que les víctimes es mereixen, a la decència que hauria
de tindre i no té el president de la Generalitat Francisco Camps.
Des d'aquell 3 de juliol de 2006, el president de la Generalitat s'ha tancat en el
seu silenci i ha mostrat als familiars i a les víctimes de l'accident un únic gest:
el del menyspreu. No ha volgut saber res del seu patiment. Ha buscat excuses
indignes per a suplantar la dignitat que hauria de ser pròpia d'un governant
per la mentida pròpia dels malvats. S'ha perdut en arguments innobles per a
dissimular la seua actitud deplorable amb els que només han fet que intentar
contar-li, de primera mà i cara a cara, el que pensen d'aquell accident tan
terrible.
Mai no ho han aconseguit. El senyor Camps només té temps per a enredar-se
en assumptes tèrbols que l’han portat als tribunals que entenen de la
corrupció. Està clar que la corrupció política i econòmica són inacceptables, clar
3
que són inacceptables. Però més inacceptable encara és la corrupció moral. I
és en eixa corrupció la que el president de la Generalitat està caiguent al negar
un mínim suport i compromís amb la veritat d'aquell accident que va costar la
vida a quaranta-tres persones i va deixar ferides a altres quaranta-set.
Mai no va haver-hi per la seua banda una paraula de proximitat amb el dolor
de les víctimes, ni un gest que suposara un poc d'afecte, ni un minut del seu
temps dedicat al record d'aquell dany irreparable i als que el van patir i
segurament el seguiran patint el que els quede de vida.
Fa ja quatre anys d'aquell 3 de juliol del 2006. I ací estem. Com sempre, ací
estem amb la veu en calma però amb una energia que ningú no ens robarà i el
president de la Generalitat menys que ningú.
Continuarem denunciant el seu silenci, la covardia dels alts càrrecs de
Ferrocarrils de la Generalitat, uns alts càrrecs que sembla que han arribat
cínicament a la conclusió que els morts van ser els únics culpables de l'accident
per haver viatjat aquell dia en una ratera destinada a la catàstrofe.
No ens van a callar encara que passen els dies, els mesos, els anys. Ací
continuarem acudint tots els dies 3 de cada mes. I continuarem acudint ací
perquè sabem que no estem sols, que les víctimes i els seus familiars i els seus
amics formen part d'un grup molt més nombrós de persones que els acosten la
seua generositat i la seua paraula d'alé perquè la memòria no desaparega en
les revoltes de l'oblit.
No ens va a callar el president de la Generalitat encara que ens castigue amb
el seu silenci i ens expulse de les seues responsabilitats de governant. Sabem
que ara mateix les seues preocupacions són altres, sobretot evitar entrar en la
presó per haver confós el seu deure institucional amb els interessos personals i
del seu partit. Allà ell amb els seus negocis i amb la seua responsabilitat.
Nosaltres continuarem ací, cridant a les portes que ell tanca desagradablement
des d'aquell 3 de juliol d’ara fa quatre anys.
Una vegada més vos diguem que gràcies per vindre. I a l'Associació de
Víctimes que avant, que no estareu sols, que som molts els que compartim
amb vosaltres el temps del record i la memòria, l'homenatge de tots els
mesos, de tots els dies, de tots els anys. I que continueu així, donant senyals
que la justícia ha de ser possible en un país cada vegada més escèptic i més
cansat però també, tant de bo siga així, més generós i més disposat a lluitar
incansablement pels seus drets.
Gràcies a tots i a totes per estar ací. I que continue ara la festa del record i la
memòria.
Gràcies.
Alfons Cervera
València, 3 de juliol de 2010
4