Inclusió digital sobre programari lliure: El cas de l

Softcatalà
Página 1 de 5
Inici | Qui som | Projectes | Fòrums | Escriu-nos | Botiga | GNU/Linux | Mac | Traductor | Corrector | Llistes| Enllaços| Ajuda
Inclusió digital sobre programari lliure:
El cas de l’Illa de Mel
Ester Kaufman
Ester Kaufman és Màster en Ciències Polítiques de FACSO Argentina. Coordina el
Projecte de Govern Electrònic i Societat de la Informació d'aquesta mateixa institució
acadèmica.
A més, és membre de LINKS (Associació Civil per a l'estudi i la promoció de la Societat de
la Informació)
Fa pocs mesos vaig tenir la sort de descobrir l’Illa de Mel (o Ilha do Mel, en portuguès). Va
ser una agradable sorpresa que em va regalar el Brasil, ric en interrogants, contradiccions i
sorpreses. Ho vaig entenent amb el pas del temps. Des que vaig tornar a Buenos Aires la
meva ment retorna a l’illa, per trobar-se sempre amb alguna cosa nova que dispara noves
preguntes i temes, moltes d’elles exposades pels mateixos illencs en paraules que havia
emmagatzemat en algun lloc de la meva memòria no activa. Allà vaig trobar afectats i
beneficiats a causa de disputes tecnològiques i de polítiques que els seus habitants van
reformulant en la seva pròpia lògica modelada per la quotidianitat.
Però primer explicaré com vaig arribar fins allà i què vaig observar.
En un seminari realitzat a Curitiba per la UNESCO, institucions acadèmiques, com la
“Maestría en Administración de la Pontificia Universidad Católica do Paraná”, i l'estat de
Paraná, vaig assistir al tractament de polítiques d’estat positivament diferents a d’altres
països d’Amèrica Llatina. Es tracta d’accions de govern relacionades amb la inclusió digital
i el desenvolupament de programari lliure. Un dels organitzadors de l’acte, i estrella en
aquests temes, va ser el CELEPAR, societat d’estat que s’encarrega de la instal•lació i
provisió de programari i maquinari, del desenvolupament de programari adequat per a
organismes específics, de l’estructuració de xarxes intra agencies públiques, inter governs i
amb la comunitat, i de la provisió de suport tècnic. Però no només això: també executa
polítiques d’inclusió digital mitjançant l’administració dels telecentres de l’Estat de
Paranà. Per tant, compleix funcions informàtiques, organitzatives i socials lligades a les
TIC. Per sorpresa meva, a tots els estats del Brasil es repeteixen models similars. Això em
va intrigar considerant que el CELEPAR és un organisme format per informàtics. Per això
vaig acceptar el suggeriment de passar alguns dies a l’Illa de Mel per poder veure amb els
http://www.softcatala.org/articles/article45.htm
12/04/2008
Softcatalà
Página 2 de 5
meus propis ulls el funcionament de dos dels seus telecentres.
L’illa està situada a unes dues hores de viatge de Curitiba. És una destinació pels que
desitgen pau o ecologia, o totes dues coses a la vegada. És petita, i és possible recórrer-la a
peu si es disposa d’algunes hores i ganes. La seva població arriba als 1.200 habitants i es
troba situada al voltant dels seus dos ports d’accés, Brasilia i Encantada. Les cases i el seu
mobiliari tenen el típic aspecte de l’elaboració casolana, amb adornaments fets per la
comunitat amb materials del mar o de referència marina. Encara que les llars tenen
electricitat, no hi ha enllumenat públic: la gent transita amb llanternes sobre un sòl que no
ha deixat de ser arena. La seva població es dedica fonamentalment al turisme ecològic i a la
pesca.
L’illa ha rebut els beneficis de la tecnologia que s’evidencien, per exemple, en la profusió
de llocs web (cada fonda en té un) que els ha permès la internacionalització de la seva oferta
turística amb la consegüent visita d’europeus, israelians i argentins. La majoria dels seus
habitants tenen un telèfon mòbil que fan servir per a desenvolupar el seu propi treball, com
en el cas dels barquers, que també reben per correu electrònic les reserves per als seus
passeigs. L’ús quotidià de les TIC suposa una alta alfabetització digital de la població, que
utilitza Internet per als seus negocis, consultar els seus comptes bancaris i accedir als serveis
del govern. Aquestes pràctiques creen una consciència inusual sobre els beneficis del govern
electrònic i de la inclusió digital, ja que les TIC han solucionat l’aïllament que marca la seva
geografia i estan aconseguint un desenvolupament econòmic donant visibilitat global als
seus serveis. Cada una de les zones portuàries compta amb un telecentre organitzat per la
comunitat i amb ordinadors obtinguts per diverses vies no oficials. El CELEPAR ajuda a
l’administració fins que el propi nucli genera una proposta autosostenible. A més, paga dos
empleats a mitja jornada per l’atenció de cada telecentre. Aquests empleats són membres de
la comunitat que han desenvolupat una capacitació mínima en informàtica i que estan en
condicions de transferir-la. Amb la seva assistència, organitzen cursos de Codi Obert i
Internet, pels quals s’emeten certificats que tenen els logos i firmes del CELEPAR,
“Software Libre Paraná” i del Govern de Paranà.
Es desenvolupen també altres cursos d’interès comunitari que poden no ser sobre
informàtica (cursos de brodat, per exemple). En definitiva, funcionen com a punts de reunió
amb funció social. Per exemple, el curs d’alfabetització inicial mitjançant l’ús d’ordinadors
permet als adults aprendre a llegir i a escriure a través del teclat en menys d’un mes. Són els
mateixos informàtics del CELEPAR els que han desenvolupat aquests mètodes i operen com
una espècie d’assistents socials i educadors de cada telecentre.
Les dues reunions a les que vaig assistir estaven supervisades per l’Elisabete, també
informàtica de professió. En el primer telecentre, el de Brasilia, em vaig trobar amb un grup
majoritàriament femení, de totes les edats. La seva principal preocupació era l’organització
social del lloc. Van establir temps d’accés per persona, regles internes de convivència,
prioritats d’ús (primer, els escolars), supervisió del xats dels nens (fins a l’edat de 16 anys),
premis per a adults que es destaquen en els cursos, nomenament de les autoritats, entre altres
qüestions. En aquest últim punt van sorgir disjuntives interessants: si tota la comunitat tenia
dret a vot podria resultar designada gent no sensible a les polítiques d’inclusió digital, això
podria posar el telecentre en perill. Si només votaven els habituals, quedaven inclosos
habitants a qui només els interessava resoldre els seus assumptes (la gent consulta els seus
estats bancaris per Internet i a molts d’ells no els importen les funcions socials del
telecentre).
Un altre punt van ser els beneficiaris de la gratuïtat dels serveis, el que suposava determinar
a qui empara la política d’inclusió digital. Van establir que els habitants nous (amb una
permanència inferior als dos anys) i els turistes havien de pagar, i que la resta no. Van
http://www.softcatala.org/articles/article45.htm
12/04/2008
Softcatalà
Página 3 de 5
convenir crear una biblioteca perquè la gent pogués llegir durant el temps lliure o per interès
directe, i també la capacitació en anglès i espanyol pels que atenguessin el telecentre.
Precisament, el poder oferir serveis de pagament a turistes era el que garantia la seva
autosostenibilitat. Un altre tema va ser la tercera edat i com, a través dels telecentres, podien
resoldre l’analfabetisme de molts ancians, "perquè se sentin orgullosos de si mateixos i
puguin xatejar connectant-se amb el món" i "també aconseguir parella si no la tenen" (cosa
que va entusiasmar especialment a una dona d’uns 80 anys).
Van acordar reunir-se pròximament per organitzar grups d’ensenyament especials amb els
pescadors, per un costat, i els barquers, per l’altre. Aquests sectors han tingut la mateixa
ocupació durant generacions (sobretot els pescadors). Un últim punt va ser la conveniència o
no de l’ús de Linux (els telecentres estan obligats a usar programari lliure). La reunió va
culminar amb exercicis d’elongació facilitats per la nostra informàtica Elisabete que, a
aquesta altura, revelava fer moltes més funcions que les habilitades per a la seva professió.
Ella va dir que s’havia de cuidar sempre el cos després d’estar asseguts (amb ordinador o
sense).
La segona reunió va ser a Encantada. La composició del consell era diferent aquesta vegada.
Una dona de gran caràcter i formació portava la veu cantant i la resta eren, en general,
homes joves. La líder va pronunciar una extensa al•locució respecte al significat de la
inclusió digital com un dret de la població. Va al•ludir a que el pagament d’impostos els
habilitava a tenir un accés directe a la tecnologia i a serveis com el de fibra òptica que
connectava l’illa: "un dret i no una gràcia del govern", van ser les seves paraules. Em vaig
assabentar que molts dels llibres (el telecentre estava ubicat a la biblioteca pública) es
compraven i pagaven per Internet.
Un altre plantejament que em va sorprendre va ser respecte al Linux. Va ser molt difícil per
a mi assimilar que fos la pròpia comunitat la que fes plantejaments tecnològics que
semblaven improbables en aquell medi social (suposava que era argot d’experts). Es van
referir a la relació entre programari lliure i inclusió digital. Si el govern havia decidit donar
impuls al primer per garantir la segona, el programari obligatori havia de tenir un
desenvolupament i un suport tècnic que permetés tots els usos. Fins al moment no podien
escanejar ni imprimir i moltes vegades tenien dificultats per enviar correus electrònics
perquè l’assistència no havia arribat (havia d’aportar-la el CELEPAR). Per iniciativa pròpia
tenien un ordinador funcionant amb programari propietari que els solucionava qüestions que
eren bàsiques per als serveis escolars. Hi havia un problema més: el lloc per antonomàsia
d’educació al Brasil (www.aprendebrasil.com.br) només és accessible en un 100% amb
Windows, estant vetat en un 40% al desenvolupament de Linux que ells tenien. Tampoc els
acceptava l'entrada, tot i que "Aprende Brasil" és soci dels telecentres.
Vaig tenir l’oportunitat de veure els esplèndids jocs d’aquest programa per ajudar a la
coordinació del ratolí, la dificultat més gran per als que s’alfabetitzen informàticament.
També poden recórrer als programes d’alfabetització primària a través de jocs educatius. Els
nens tenen la possibilitat de crear els seus propis llocs web, cosa que serveix de pràctica per
als petits de l’illa. Jo estava decididament emocionada. Mai m’hagués imaginat poder sentir
discursos semblants en sectors populars. La consciència de la necessitat d’integrar-se a la
Societat de la Informació era tan forta que resultava increïble. La comprensió de la
pertinència i les dificultats del programari lliure també.
Faroles del Saber
L’Estat de Paranà té dotze telecentres, i a Curitiba una quantitat considerable de "Farols do
Saber" que tenen funcions similars. No vaig veure res semblant a locutoris o cabines com
els dels argentins, xilens i peruans on per 0,30 cèntims de dòlar s’accedeix a una hora
http://www.softcatala.org/articles/article45.htm
12/04/2008
Softcatalà
Página 4 de 5
d’Internet i que són iniciatives econòmiques privades fruit, la majoria de les vegades, dels
que s’han quedat sense feina i encara tenen alguns estalvis.
L’accés als telecentres per als turistes (en el cas de l’illa) era molt car ja que pagaven de sis
a deu pesos l’hora. Existeixen molt pocs punts d’accés i cada un representa un esforç titànic
del govern però insuficient. Això contrasta amb la profusió de locutoris en aquests països
on, en zones cèntriques, a vegades no guarden ni cent metres de distància els uns dels altres.
Les zones perifèriques també compten amb una enorme quantitat d’aquests serveis privats i
estan permanentment plens.
Telecentres versus locutoris
Ara, quins són els interrogants i contradiccions que encara sorgeixen mentre recordo
l’experiència?: alguns són obvis, com la contradicció plantejada en l’ús del programari
lliure, però recorrent també a un programari propietari. I és a la llum d’aquesta experiència
on les declaracions polítiques i banderes tecnològiques fan aigua perquè segueixen
subsistint les preguntes dels pobladors: "funciona la impressora?", "puc escanejar?", "puc
accedir a "Aprende Brasil"?".
La màgia dels discursos ideològics pot encendre multituds, fer caure governs, generar noves
consciències sobre drets fins fa poc desconeguts. Però pot encendre l’illa? Potser es podria
reconèixer aquesta màgia en la vehemència amb què reclamen la inclusió digital. Però
aquest reclam no accepta només respostes de promeses de futur.
Per tant, la màgia discursiva de la política troba aviat el seu límit: en la mateixa naturalesa
de la tecnologia. Si bé entenen la creuada del govern en relació al programari lliure i saben
que, de concretar-se, ells serien també beneficiats, necessiten paralel•lament que el
desenvolupament tecnològic que porta a terme el CELEPAR estigui a l’altura de les seves
necessitats. Aquesta màgia de les paraules que sí pot encendre els ànims d’experts polititzats
en el tema o de polítics no experts, els és insuficient perquè relacionen inclusió digital amb
desenvolupament efectiu de programari lliure. La realitat s’imposa: el Linux resol o no els
seus problemes? El CELEPAR respon o no eficaçment als seus reclams?
Ningú posava en dubte la feina del CELEPAR. La seva popularitat i esforços estaven a la
vista. I aquí apareix una altra línia d’interrogants sobre la manca de telecentres a l’Estat de
Paranà (encara que l’illa no té aquest problema) i que el desenvolupament del Linux no
arriba a cobrir, a l’illa, les necessitats expressades, no perquè fos impossible sinó, i això
m’ho imagino, perquè la pròpia estructura organitzativa del CELEPAR imposava els seus
límits. Aleshores, en moltes situacions la baralla entre programari lliure i programari
propietari té una desigualtat notable. El cas explicat remet a una competència entre David i
Goliat sense que el primer descobreixi la forma de vèncer al seu contrincant. Es tractava
d’un David que sap que la pròpia burocràcia que ha d’engendrar la seva força el condemna a
la fatiga. Aquest David ha d’estar previngut que la solució pot trobar-se en la manera com es
gestiona el coneixement i que, un pas ineludible, és obrir les comportes de la burocràcia per
a associar aquests desenvolupaments a altres centres d’innovació: concebre una nova
arquitectura social de la innovació que tanqui el seu propi model de gestió.
Gens lluny d’aquesta proposta es troben la manca de telecentres i la profusió de locutoris
(com a empresa privada) en els tres països mencionats. També aquí s’ha de reflexionar
sobre una nova arquitectura juntament a un model de gestió que resolgui l’accés fora dels
canals purament privats o els sostinguts des de l’esfera pública (encara que amb participació
ciutadana, com és el cas). Cap política de govern pot facilitar l’accés com aquests locutoris.
Cap locutori pot fer-se càrrec dels serveis donats pel CELEPAR en els telecentres. Aquí hi
ha un altre David i Goliat que han de caminar de la mà.
http://www.softcatala.org/articles/article45.htm
12/04/2008
Softcatalà
Página 5 de 5
Preguntes al senyor
Un altre tema: el record de l’Elisabete, amb els seus exercicis d’elongació i els seus esforços
per compondre les complicacions locals que s’expressaven en cada telecentre. I aquí
sorgeixen els borbolls de preguntes:
Qui hauria d’atendre les molèsties físiques d’aquests homes i dones en els seus
encontres amb les TIC?
Qui hauria de pensar en formes d’alfabetització inicial d’adults utilitzant les TIC?
Qui hauria de determinar quines altres necessitats de capacitació no vinculades a les
TIC requereix la comunitat?
Qui hauria de satisfer aquestes demandes?
Qui hauria d’atendre el conflicte social plantejat a cada telecentre: el problema entre
joves i vells, homes i dones, residents antics i nouvinguts, residents i turistes?
Tot és responsabilitat de l’Elisabete o de l’informàtic de torn?
Què se’ls està demanant als informàtics?
La vulgarització de l’ús de les TIC transforma als informàtics en partícips creixents dels
requeriments socials lligats a aquesta tecnologia que comença a creuar i a mesclar-se amb
les coses de la vida, com en aquest cas. I no és l’únic exemple que tinc al cap ja que vinc
observant fenòmens similars on registro una ampliació sostinguda del seu camp de
competències, segurament perquè ells són la punta de la llança d’aquestes innovacions que
van perforant els nostres esdeveniments diaris. Som els no informàtics els que els demanem
desafiaments que estan sempre fora del límit o en el límit de les seves competències.
Juntament amb ells no hi ha, generalment, els pedagogs, assistents socials, psicòlegs,
antropòlegs, etc. (no al menys a l’Amèrica Llatina). Potser són consultats després però
sempre queda un "fora de temps" i també un terror a involucrar-se amb la tecnologia.
En aquests terrenys de la innovació els que van al capdavant solen estar sols. Ni el sistema
d’educació formal d’altres disciplines ja necessàries, ni les burocràcies acadèmiques
mostren cap dinamisme en acompanyar la travessa.
Què més sobre l’illa de Mel? Les dones constitueixen un clar avançament en l’altra punta de
la llança, aquesta vegada social. Però ja és massa. Ho proposo com assumpte d’un altre
article que pot no ser meu.
Publicat originalment a "en.red.ando". Agraïm el seu dret de reproducció.
Traducció al català per Àngels Sala (Softcatalà).
Inici | Qui som | Projectes| Fòrums | Escriu-nos | Botiga | GNU/Linux | Mac |Traductor|Corrector|Llistes|Enllaços | Ajuda
Softcatalà © 1997-2006
http://www.softcatala.org/articles/article45.htm
12/04/2008