BOPC 463/06 - Parlament de Catalunya

BUTLLETÍ OFICIAL
D E C ATA LU N YA
DEL PARLAMENT
VI legislatura
Número 463
Període entre legislatures
S
1.
1.10.
Divendres, 3 d’octubre de 2003
U
TRAMITACIONS CLOSES AMB TEXT
APROVAT O CLOSES EN LA FORMULACIÓ
Resolucions
M
A
R
4.70.
4.70.01.
I
Comunicacions del president de la
Generalitat i del Govern
Composició del Govern, delegacions de funcions i encàrrecs de despatx
Resolució 1988/VI del Parlament de
Catalunya, per la qual s’acorda d’interposar recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de l’Estat
24/2003, del 10 de juliol, de la vinya i del vi (tram.
p. 2
212-00020/06). Adopció.
Encàrrec del despatx del conseller de
Cultura al conseller de Governació i Relacions Insp. 3
titucionals (tram. 330-00119/06). Coneixement.
4.
4.40.
4.87.05.
INFORMACIÓ
Acords, resolucions i comunicacions dels òrgans de la cambra
Tramitacions del Parlament de Catalup. 2
nya davant de les institucions centrals de l’Estat.
Delegació de funcions del president del
p. 3
Parlament. Resolució.
Delegació de funcions del president del
p. 3
Parlament. Resolució.
4.53.
4.53.10.
Sessions informatives i compareixences
Sessions informatives i compareixences de membres del Govern
Compareixença del conseller d’Economia i Finances davant la Diputació Permanent per a
informar sobre les mútues Norton Life, Caja Hipotecària Catalana Mutual SA, i Personal Life amb relació a la crisi d’Eurobank (tram. 355-00247/06).
p. 3
Substanciació.
4.87.
Procediments davant el Tribunal
Constitucional
Recursos d’inconstitucionalitat interposats pel Parlament
Recurs d’inconstitucionalitat interposat
pel Parlament contra la Llei de l’Estat 24/2003, de la
vinya i del vi (tram. 380-00008/06). Designació de la
representació processal. Al·legacions que formula el
p. 4
Parlament.
4.87.15.
Qüestions d’inconstitucionalitat
Qüestió d’inconstitucionalitat núm.
4567-2003, plantejada per la Secció Cinquena de la
Sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, respecte a l’article 59,
lletra c, de la Llei 5/1994, de 4 de maig, de regulació dels serveis de prevenció i extinció d’incendis i
de salvaments de Catalunya (tram. 382-00006/06).
p. 11
Acord de compareixença del Parlament.
4.90.
4.90.10.
Règim interior
Càrrecs i personal
Concurs-oposició lliure per a proveir
una plaça de bibliotecari/ària del Parlament de Cap. 11
talunya (tram. 501-00027/06). Convocatòria.
3 d’octubre de 2003
BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Núm. 463
2
1.
TRAMITACIONS CLOSES AMB TEXT APROVAT O CLOSES EN LA FORMULACIÓ
1.10.
RESOLUCIONS
4.
INFORMACIÓ
4.40.
ACORDS, RESOLUCIONS I COMUNICACIONS DELS ÒRGANS DE LA CAMBRA
Resolució 1988/VI del Parlament de
Catalunya, per la qual s’acorda d’interposar recurs d’inconstitucionalitat
contra la Llei de l’Estat 24/2003, del 10
de juliol, de la vinya i del vi
Tram. 212-00020/06
Adopció: Diputació Permanent
Sessió núm. 9, 30.09.2003, DSPC-D 7
Tramitacions del Parlament de Catalunya davant de les institucions centrals
de l’Estat
N. de la R.: En el BOPC 462, a la pàg. 10, no es va publicar, per omissió, l’apartat que es reprodueix a continuació:
Davant les Corts Generals
DIPUTACIÓ PERMANENT
La Diputació Permanent, en sessió tinguda el dia 30 de
setembre de 2003, ha debatut la proposta de resolució
formulada pel Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya i pel Grup Parlamentari d’Iniciativa
per Catalunya Verds (reg. 57716) perquè el Parlament
interposi un recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei
de l’Estat 24/2003, del 10 de juliol, de la vinya i del vi.
Finalment, la Diputació Permanent, d’acord amb els
articles 141.1, primer, i 142 del Reglament, ha adoptat
la següent
RESOLUCIÓ
La Diputació Permanent, d’acord amb el que disposen
els articles 162.1.a de la Constitució espanyola, 34.4 i
41 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, 21.2 de la
Llei 3/1982, del 23 de març, del Parlament, del President i del Consell Executiu de la Generalitat, i 79 i 32.2
de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional, un cop
conegut el Dictamen núm. 245, del 22 d’agost de 2003,
del Consell Consultiu de la Generalitat, acorda interposar un recurs d’inconstitucionalitat contra la disposició
final segona de la Llei de l’Estat 24/2003, del 10 de juliol, de la vinya i del vi, pel fet que declara com a legislació bàsica els articles 22, 23 i 25 –excepte els apartats
4, 8 i 10–, l’article 26 –excepte els paràgrafs b, e i g de
l’apartat 2–, l’article 27, l’apartat 1 de l’article 38, els
apartats 1 i 3 de l’article 39, els apartats 1, 3 i 4 i els
paràgrafs a i b de l’apartat 2 de l’article 40, i els articles
41, 42, 44 i 45 de la dita Llei.
Palau del Parlament, 30 de setembre de 2003
El secretari segon
Ernest Benach i Pascual
El president del Parlament
Joan Rigol i Roig
Projecte de resolució per la qual s’acorda de presentar a
la Mesa del Congrés dels Diputats la Proposició de llei
orgànica per la qual es modifica la Llei orgànica 6/1985,
de l’1 de juliol, del poder judicial (tram. 269-00005/06)
Projecte de resolució per la qual s’acorda de presentar
a la Mesa del Congrés dels Diputats la Proposició de
llei orgànica de transferència dels serveis meteorològics
situats a Catalunya que depenguin de l’Estat (tram.
269-00008/06)
Proposta de resolució per la qual s’acorda de presentar
a la Mesa del Congrés dels Diputats la Proposició de
llei de modificació de la disposició final segona, apartat 3, de la Llei orgànica 2/1986, de 13 de març, de forces i cossos de Seguretat de l’Estat (270-00002/06)
Proposta de resolució per la qual s’acorda de presentar
a la Mesa del Congrés dels Diputats la Proposició de
llei de modificació de la lletra g) de l’article 53 de la
Llei orgànica 2/1986, de 13 de març, de forces i cossos
de seguretat de l’Estat (tram. 270-00004/06)
Proposta de resolució per la qual s’acorda de presentar
a la Mesa del Congrés dels Diputats la Proposició de
llei de modificació de l’apartat 1 de l’article 38 de la
Llei orgànica 2/1986, de 13 de març, de forces i cossos
de seguretat de l’Estat (tram. 270-00005/06)
Proposta de resolució per la qual s’acorda de presentar
a la Mesa del Congrés dels Diputats la Proposició de
llei de modificació de la Llei orgànica 10/1995, del 23
de novembre, del Codi penal, sobre els maltractaments
i altres conductes que comportin patiment als animals
de companyia (270-00047/06)
Projecte de resolució per la qual s’acorda de presentar
a la Mesa del Congrés dels Diputats la Proposició de
llei de modificació de la Llei orgànica 2/1979, de 3
d’octubre, del Tribunal Constitucional (tram. 26900007/06)
Proposta de resolució per la qual s’acorda de presentar
a la Mesa del Congrés dels Diputats la Proposició de
llei orgànica, per via de l’article 150.2 de la Constitució, de transferència a la Generalitat de Catalunya de
1.10.
1. TRAMITACIONS CLOSES AMB TEXT APROVAT O CLOSES EN LA FORMULACIÓ
Núm. 463
BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
3 d’octubre de 2003
3
les competències en matèria d’autorització per a la convocatòria de referèndum (tram. 270-00014/06)
Proposta de resolució per la qual s’acorda de presentar
a la Mesa del Congrés dels Diputats la Proposició de
llei orgànica de transferència a la Generalitat de Catalunya de les competències en matèria notarial (tram.
270-00016/06)
4.53.
SESSIONS INFORMATIVES I COMPAREIXENCES
4.53.10.
SESSIONS INFORMATIVES I COMPAREIXENCES DE MEMBRES DEL GOVERN
Compareixença del conseller d’Economia i Finances davant la Diputació
Permanent per a informar sobre les
mútues Norton Life, Caja Hipotecària
Catalana Mutual SA, i Personal Life
amb relació a la crisi d’Eurobank
Delegació de funcions del president
del Parlament
Resolució
Tram. 355-00247/06
D’acord amb el que disposa l’article 28 del Reglament,
atès que he d’absentar-me de Catalunya el dia 3 d’octubre de 2003
RESOLC:
Delegar les funcions que em corresponen com a President del Parlament, en la vicepresidenta segona, la
Il·ltre. senyora M. Dolors Montserrat i Culleré, el dia 3
d’octubre de 2003, o eventualment fins el meu retorn.
Palau del Parlament, 29 de setembre de 2003
Joan Rigol i Roig
President del Parlament de Catalunya
Delegació de funcions del president
del Parlament
Resolució
D’acord amb el que disposa l’article 28 del Reglament,
atès que he d’absentar-me de Catalunya el dia 6 d’octubre de 2003
RESOLC:
Delegar les funcions que em corresponen com a President del Parlament, en el vicepresident primer, l’ Il·ltre.
senyor Higini Clotas i Cierco, el dia 6 d’octubre de
2003, o eventualment fins el meu retorn.
Palau del Parlament, 2 d’octubre de 2003
Joan Rigol i Roig
President del Parlament de Catalunya
Substanciació
Compareixença feta en la sessió núm. 10 de la Diputació Permanent, del 30.09.2003 (DSPC-D 7).
4.70
COMUNICACIONS DEL PRESIDENT DE LA
GENERALITAT I DEL GOVERN
4.70.01.
COMPOSICIÓ DEL GOVERN, DELEGACIONS
DE FUNCIONS I ENCÀRRECS DE DESPATX
Encàrrec del despatx del conseller de
Cultura al conseller de Governació i
Relacions Institucionals
Tram. 330-00119/06
Presentació: Conseller en cap, del Govern de la Generalitat
Reg. 57813 / Coneixement: Presidència del Parlament, 29.09.2003
AL PRESIDENT DEL PARLAMENT
Molt Honorable senyor Joan Rigol i Roig
President del Parlament de Catalunya
Benvolgut President,
De conformitat amb el que estableix l’article 63.d) de
la Llei 3/1982, de 25 de març, del Parlament del President i del Consell Executiu de la Generalitat, i l’article
2 del Decret 12/2001 de 17 de gener, em plau donarvos compte que durant l’absència del conseller de
Cultura, senyor Jordi Vilajoana i Rovira, des del dia 22
fins al dia 24 de setembre de 2003, ambdós inclosos,
s’encarregarà del despatx del seu Departament el conseller de Governació i Relacions Institucionals, senyor
Josep M. Pelegrí i Aixut.
Ben cordialment,
Barcelona, 19 de setembre de 2003
Artur Mas i Gavarró
Conseller en cap
4.53.10.
4. INFORMACIÓ
3 d’octubre de 2003
BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Núm. 463
4
N. de la R.: El Decret 211/2003, de 19 de setembre,
d’encàrrec de despatx del conseller de Cultura al conseller de Governació i Relacions Institucionals, des del
dia 22 fins al dia 24 de setembre de 2003, ambdós inclosos, és publicat al DOGC 3975, de 26 de setembre
de 2003.
4.87.
PROCEDIMENTS DAVANT EL TRIBUNAL
CONSTITUCIONAL
4.87.05.
RECURSOS D’INCONSTITUCIONALITAT INTERPOSATS PEL PARLAMENT
apartado 2, el artículo 27 y el apartado 1 del artículo 38,
apartados 1 y 3 del artículo 39, los apartados 1,3 y 4 y
los párrafos a) y b) del apartado 2 del artículo 40, y los
artículos 41, 42, 44 y 45 de la mencionada ley.
II. Que sobre la inconstitucionalidad de tal disposición
ha emitido dictamen el Consejo Consultivo de la Generalidad de Cataluña, según certificado que se adjunta, en cumplimiento de lo dispuesto por el artículo 41
del Estatuto de Autonomía de Cataluña, todo ello al
amparo del artículo 32 y concordantes de la Ley Orgánica 2/1979, de 3 de octubre, del Tribunal Constitucional.
Basa el presente recurso en los siguientes:
FUNDAMENTOS DE DERECHO
I
Recurs d’inconstitucionalitat interposat pel Parlament contra la Llei de l’Estat 24/2003, de la vinya i del vi
Tram. 380-00008/06
Designació de la representació processal
Acord: Mesa de la Diputació Permanent, sessió del
30.09.2003.
En compliment de la Resolució 1988/VI, de 30 de setembre de 2003, del Parlament de Catalunya, d’acord
amb els articles 82.1 i concordants de la LO 2/1979, de
3 d’octubre, del Tribunal Constitucional i 8.i) del Text
refós del 29 d’abril de 2003 dels Estatuts del règim i el
govern interiors, es designen lletrats perquè exerceixin
la representació processal i la direcció lletrada davant
el Tribunal Constitucional, de conformitat amb l’art.
447.2 de la LO 6/1985, de l’1 de juliol, del poder judicial.
Lletrats designats: Sr. Vicenç Santaló i Burrull i Sr.
Francesc Pau i Vall.
Al·legacions que formula el Parlament
AL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL
Vicenç M. Santaló i Burrull, letrado del Parlamento de
Cataluña, en la representación que legalmente ostenta
éste, en virtud de los acuerdos de la Diputación Permanente y de la Mesa del Parlamento del dia 30 de septiembre de 2003, cuyas certificaciones acompaña, ante
el Tribunal Constitucional comparece y, como mejor en
derecho proceda,
4.87.05.
DICE
I. Que mediante el presente escrito interpone RECURSO
DE INCONSTITUCIONALIDAD contra la disposición final segunda de la Ley 24/2003, de 10 de julio, de la viña y el
vino, publicada en el B.O.E. número 165 del día 11 de
julio de 2003, en cuanto declara como legislación básica los artículos 22, 23, 25, excepto sus apartados 4, 8
y 10, el artículo 26, excepto los párrafos b), e) y g) del
4. INFORMACIÓ
LA LEY 24/2003, DE 10 DE JULIO, DE LA VIÑA Y EL VINO
Y LA DISTRIBUCIÓN DE COMPETENCIAS EN RELACIÓN CON
LA AGRICULTURA Y LAS DENOMINACIONES DE ORIGEN
Tal y como se establece en su exposición de motivos, la
aprobación de la Ley 24/2003, de 10 de julio, de la Viña
y el Vino, tiene su razón de ser en la necesidad de dar
certeza jurídica a la vigencia de las disposiciones dictadas en el ámbito de la viña y el vino con posterioridad a la Ley 25/1970, de 2 de diciembre de 1970, que
aprobó un nuevo Estatuto de la Viña y el Vino. Esta
necesidad surge básicamente de las modificaciones legislativas que en esta materia se han ido sucediendo a
lo largo de estos años como consecuencia de dos acontecimientos importantes: la promulgación de la Constitución Española de 1978, que configura el Estado de
las Autonomías y el ingreso de España en las Comunidades Europeas.
En virtud de las competencias que los Estados miembros han atribuido a la Comunidad en materia de agricultura, ésta, en el marco de la Política Agrícola Común, ha ido regulando la Organización Común del
Mercado (O.C.M) de los distintos productos agrícolas.
Por lo que se refiere a la OCM del vino, el sinfín de
disposiciones comunitarias que la regulaban fueron
substituidas por el Reglamento (CE) 1493/1999, de 17
de mayo, por el que se establece la nueva OCM
vitivinícola, de aplicación directa en todos los Estados
miembros a partir del 1 de agosto de 2000.
Como sabemos, la aplicación de las normas comunitarias en los Estados miembros se rige por los dos principios básicos que son el de primacía de la norma comunitaria sobre la interna y el de efecto directo, éste
condicionado, en cualquier caso, a que la norma adopte
la forma de reglamento o decisión, o que la directiva o
norma de derecho originario en cuestión tenga las características de claridad, precisión e incondicionalidad.
Sin perjuicio de que actualmente el derecho comunitario sitúe al Estado como único responsable ante la Comunidad de la correcta aplicación en su interior de las
normas europeas, con independencia de su estructura
territorial interna, es doctrina consolidada de nuestro
Tribunal Constitucional que la adhesión del Reino de
España a la Comunidad no comporta en ningún caso
una alteración del sistema competencial interno, que
Núm. 463
BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
3 d’octubre de 2003
5
resulta de la Constitución y los Estatutos de Autonomía. Así, la necesidad de asumir el desarrollo y la ejecución del Derecho comunitario o de dar cumplimiento
al mismo no permite alterar las reglas constitucionales
de distribución de competencias (SSTC 252/88, 76/91,
115/91, 236/91, 79/92, 112/95)
Es significativa, en este sentido la STC 79/1992, cuando, entre otras cosas, dice:
«... Por la misma razón las normas que han de servir de
pauta para la resolución de estos conflictos son exclusivamente las de Derecho interno que establecen el
orden de distribución de competencias entre el Estado
y las Comunidades Autónomas, ya que, como este Tribunal ha declarado en anteriores ocasiones SSTC 252/
1988, 64/1991, 76/1991, 115/1991 y 236/1991), “la
traslación de la normativa comunitaria derivada al
Derecho interno ha de seguir necesariamente los criterios constitucionales y estatutarios de reparto de competencias entre el Estado y las Comunidades Autónomas, criterios que (...) no resultan alterados ni por el
ingreso de España en la CEE ni por la promulgación
de normas comunitarias”, pues “la cesión del ejercicio
de competencias en favor de organismos comunitarios
no implica que las autoridades nacionales dejen de
estar sometidas, en cuanto poderes públicos, a la Constitución y al resto del ordenamiento jurídico, como establece el artículo 9.1 de la Norma fundamental”
Ni el Estado ni las Comunidades Autónomas pueden
considerar alterado su propio ámbito competencial en
virtud de esa conexión comunitaria ...» (Fundamento
jurídico 1º)
Establecida esta importante premisa, veamos ahora
como se configura el sistema constitucional de distribución de competencias en el ámbito de la viticultura.
Tal y como ha reconocido expresamente este Tribunal
Constitucional la viticultura es un sector integrado dentro del más amplio de la agricultura. Así se establece,
por ejemplo, en el fundamento jurídico 2º de la STC
186/1988.
El artículo 148.1.7 de nuestra Constitución establece
que las Comunidades Autónomas podrán asumir competencias en agricultura y ganadería, de acuerdo con la
ordenación general de la economía.
Esta habilitación constitucional tiene su plasmación,
por lo que se refiere a Cataluña en los apartados 1.4 y
1.5 del artículo 12 de su Estatuto de Autonomía cuando establecen:
«De acuerdo con las bases y la ordenación de la actividad económica general y la política monetaria del
Estado, corresponde a la Generalidad, en los términos
de lo que disponen los artículos 38 y 131 y los números 11 y 13 del apartado 1 del artículo 149 de la Constitución la competencia exclusiva en las materias siguientes:
....
4) Agricultura y ganadería
5) ... Denominaciones de origen en colaboración con
el Estado»
Como nos recuerda este Alto Tribunal en la STC 112/
1995, la competencia exclusiva de la Generalidad de
Cataluña sobre las denominaciones de origen se la otorga el artículo 12.1.5 del Estatuto de Autonomía de Cataluña, en aplicación de la cláusula residual del artículo 149.3 CE., ya que ni en la lista del artículo 148.1 de
la CE. ni en la del artículo 149.1 CE. se mencionan las
denominaciones de origen como materia, por lo que ha
de entenderse que juega la mencionada cláusula residual, en virtud de la cual las materias no atribuidas expresamente al Estado por la Constitución corresponden
a las Comunidades Autónomas que las asuman en sus
respectivos Estatutos
Como señala este Tribunal Constitucional en el Fundamento jurídico 2º de la STC 112/1995, el núcleo fundamental de la competencia sobre denominaciones de
origen esta constituido por un conjunto de actuaciones
públicas relativas al procedimiento para efectuar las
declaraciones de las denominaciones, a la fijación de
las características esenciales que deben reunir los diversos productos para obtener esa protección pública, y el
establecimiento y gestión de organismos y procedimientos de seguimiento, control inspección y sanción
tendentes a asegurar el cumplimiento de la normativa
reseñada.
Esta configuración de la materia que, sin duda, debieron tener presente los legisladores estatutarios al establecer el sistema de distribución de competencias no se
ha visto alterada por la evolución de los ordenamientos
jurídicos interno y comunitario.
Por su parte, el artículo 149.1.13, sobre el que se fundamenta la declaración como básicos de, entre otros,
los artículos de la Ley 24/2003, de 10 de julio, objeto
de este recurso de inconstitucionalidad, dice:
«El Estado tiene competencia exclusiva sobre las materias siguientes:
...
13) Bases y coordinación de la planificación general
de la actividad económica»
La materia objeto de controversia fue traspasada a la
Generalidad de Cataluña en un primer momento mediante el Real Decreto 1383/1978, de 23 de junio, durante el periodo de la Generalidad provisional, y una
vez ya vigente el Estatuto de Autonomía a través del
Real Decreto 479/1981, de 27 de febrero.
De acuerdo con los criterios que se desprenden de los
traspasos pre-autonómico y autonómico en materia de
denominaciones de origen, sin perjuicio de la colaboración entre la Comunidad Autónoma y el Estado, en
éstos no se produce ningún desmembramiento en el
ámbito material de la competencia, cuyo ejercicio deberá hacerse de acuerdo con las bases y la coordinación
de la actividad económica general.
Si bien, como señala la doctrina del Tribunal Constitucional, y así nos lo recuerda en su STC 209/1989, los
decretos de transferencia no atribuyen ni reconocen
competencias y, por tanto, no pueden modificar o alterar el orden de distribución competencial fijado por la
Constitución y los Estatutos de Autonomía, no es menos cierto que tales Decretos se refieren a los medios o
4.87.05.
4. INFORMACIÓ
3 d’octubre de 2003
BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Núm. 463
6
instrumentos necesarios para ejercer las competencias
atribuidas, entre los que se encuentran las técnicas o
formas jurídicas mediante las que se canalizan las relaciones de cooperación o colaboración impuestas por la
Constitución o los Estatutos, máxime cuando dichas
técnicas no se regulan en aquella o éstos,
Finalmente, tal y como veremos en el Fundamento de
derecho tercero de este recurso, otro de los títulos
competenciales que queda afectado por los preceptos
objeto de este recurso es el relativo a la competencia
que tiene la Generalidad de Cataluña, de acuerdo con
el artículo 148.1.1 CE. y el artículo 9.1 del Estatuto de
Autonomía, para organizar sus instituciones de autogobierno en el marco de las competencias que el propio Estatuto de Autonomía atribuye a la Generalidad y
que queda invadida por la Disposición Final Segunda.
En base a la distribución competencial en materia
de denominaciones de origen hasta aquí expuesta, y de
acuerdo con lo se argumentará en los fundamentos de
derecho siguientes, esta parte entiende que el contenido material de los artículos de la Ley 24/2003, de 10 de
julio, de la Viña y el Vino, afectados por este recurso de
insconstitucionalidad, que la Disposición Final Segunda declara como básicos, excede claramente del ámbito
sobre el cual el Estado puede actuar para determinar las
bases y la coordinación de la planificación general de
la actividad económica y, por tanto, invade, la competencia exclusiva de la Generalidad de Cataluña en agricultura, denominaciones de origen y organización de
sus instituciones de autogobierno.
II
DETERMINACIÓN DEL ALCANCE DEL ARTÍCULO 149.1.13
DE LA CONSTITUCIÓN, DE ACUERDO CON LA DOCTRINA
CONSTITUCIONAL
A través de este fundamento de derecho repasaremos la
doctrina de este Tribunal Constitucional por lo que se
refiere a la noción material de bases y a la limitación
del alcance de la competencia estatal para establecer las
bases y la coordinación de la planificación general de
la actividad económica.
El Tribunal Constitucional ha tenido la oportunidad de
pronunciarse profusa y tempranamente sobre la delimitación y el significado de las «bases» o «legislación
básica». Por lo que se refiere a su noción material, el
Tribunal ha considerado que «lo que ha de considerarse como bases o legislación básica es el común denominador normativo necesario para asegurar la unidad
fundamental prevista por las normas del bloque de
constitucionalidad que establecen la distribución de
competencias» y que es inherente a ese concepto su
carácter «nuclear» (entre otras SSTC 1/1982, 102/
1995, 172/1996, 103/1997)
También ha sentado este Alto Tribunal las características que debe reunir ese marco normativo unitario de
aplicación en todo el territorio estatal, a saber, que esté
dirigido a asegurar los intereses generales y dotado de
estabilidad, dado que con las bases se atienden aspectos más estructurales que coyunturales (STC 1/1982,
aunque esta afirmación no la formula el Tribunal en
4.87.05.
4. INFORMACIÓ
términos absolutos, relativizándola en sus posteriores
Sentencias 132/1989, 99/1987 y 133/1997, entre otras)
y que, a partir del mismo, cada Comunidad Autónoma
pueda, en defensa de su propio interés, introducir las
peculiaridades que estime convenientes dentro del
marco competencial que en la materia concreta le asigne el bloque de constitucionalidad (STC 49/1988).
Las bases operan sobre el concepto de generalidad, es
decir configuran un marco general que evita que las
competencias autonómicas con efectos más allá de su
territorio produzcan resultados disfuncionales en el
orden económico de todo el Estado. En ningún caso les
normas básicas estatales podrán sustituir ni hacer imposible el ejercicio de las competencias autonómicas en
los ámbitos materiales en que actúan, ya que su cometido fundamental será el de preservar los efectos negativos que una legislación dispar pueda comportar respecto de la finalidad a la que responden.
Las bases se caracterizan, en su aspecto positivo, por
establecer criterios fundamentales que aseguren la unidad normativa indispensable del sector o actividad objeto de regulación y, en su aspecto negativo, por establecer un límite que el legislador autonómico no puede
sobrepasar, o, en palabras del propio Tribunal Constitucional «lo básico constituye el límite dentro del cual
tienen que moverse los órganos de las Comunidades
Autónomas dentro del ejercicio de sus competencias»
(STC 25/1983).
A pesar de la afirmación de que el concepto de «bases»
consiste en un común denominador normativo, nuclear
y mínimo y de que la ordenación de la materia no puede dejar sin espacio a la competencia autonómica de
desarrollo, en algunos casos el Tribunal ha aceptado la
posibilidad de que, excepcionalmente, se realice una
regulación detallada de la materia cuando sea realmente
imprescindible para el ejercicio efectivo de la competencia estatal en la materia (STC 133/1997, y, en análogo sentido, SSTC 49/1988, 57/1983, 147/1991, 96/
1996, entre otras), circunstancia que, como veremos,
no se da en el caso que nos ocupa.
De la jurisprudencia constitucional se desprende que
las normas básicas deben formularse, salvo casos excepcionales debidamente justificados, como principios
generales y, pueden incluir condiciones mínimas y
parámetros, pero no pueden llegar a diseñar el régimen
organizativo propio, ni llegar a un tal grado de detalle
que impida a las Comunidades Autónomas establecer
su propia opción legislativa.
Por lo que se refiere al alcance concreto de la competencia estatal para dictar las bases y la coordinación de la
planificación económica general, ex artículo 149.1.13
CE., podemos afirmar que de acuerdo con la reiterada
jurisprudencia constitucional, la competencia estatal en
cuanto a la ordenación general de la economía responde al principio de unidad económica y abarca la definición de las líneas de actuación tendientes a alcanzar los
objetivos de política económica global o sectorial fijados
por la propia Constitución, así como la adopción de las
medidas precisas para garantizar la realización de los
mismos.
Núm. 463
BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
3 d’octubre de 2003
7
La necesaria coherencia de la política económica exige decisiones unitarias que aseguren un tratamiento
uniforme de determinados problemas en orden a la
consecución de dichos objetivos y evite que, dada la
estrecha interdependencia de las actuaciones llevadas a
cabo en las distintas partes del territorio, se produzcan
resultados disfuncionales y disgregadores.
En cualquier caso, la posible intervención del Estado a
través de medidas económicas en sectores materialmente atribuidos a las Comunidades Autónomas no
puede dejar sus competencias vacías de contenido.
Así, el Fundamento Jurídico 7º de la STC 128/99 nos
recuerda:
«Sobre la citada competencia estatal de “ordenación
general de la economía”, que vincula el artículo
149.1.13 CE, la doctrina constitucional “tiene establecido que bajo la misma encuentran cobijo tanto las
normas estatales que fijan las líneas directrices y los
criterios globales de ordenación de un sector concreto como las previsiones de acciones o medidas singulares que sean necesarias para alcanzar los fines propuestos dentro de la ordenación de cada sector (SSTC
95/1986, 213/1994, etc). No obstante, la jurisprudencia constitucional también ha precisado (SSTC 125/
1984 y 76/1991) que dicha competencia estatal no puede extenderse hasta incluir cualquier acción de naturaleza económica, si no posee una incidencia directa y
significativa sobre la actividad económica general
(SSTC 186/1988 y 133/1997), pues, de no ser así, se
vaciaría de contenido una materia y un título competencial más específico” STC 112/1995 y STC 21/
1999, fundamento jurídico 5º.
Mayor concreción al respecto nos proporciona el fundamento jurídico 3º de la STC 171/96 cuando claramente nos recuerda la doctrina general creada en torno
a la interpretación del alcance del artículo 149.1.13
CE.:
«...No puede olvidarse que cuando aquél opera al amparo de un título competencial como el contenido en el
artículo 149.1.13 CE. su intervención debe configurarse de tal modo que deje a las Comunidades Autónomas
el suficiente margen de libertad de decisión dentro de
su propio ámbito de competencias. Ciertamente, como
tantas veces hemos reiterado, es preciso que la actuación estatal no impida a las Comunidades Autónomas
que puedan desarrollar las competencias que ostenten
sobre el concreto ámbito material afectado. Necesidad
de conciliar los títulos competenciales que se traduce
en la exigencia de que las decisiones que el Estado
adopte con base en el artículo 149.1.13 CE. se ciñan a
aquellos aspectos estrictamente indispensables para la
consecución de los fines de política económica que
aquéllas persigan entre otras muchas, SSTC 152/1988,
fundamento jurídico 4. y 201/1988, fundamento jurídico 2.)...»
A mayor abundamiento el fundamento jurídico 4º de la
STC 188/1989, al referirse al alcance de la competencia del Estado ex artículo 149.1.13 en el sector agrícola,
entre otras cosas, establece:
« ... no es lícita una interpretación extensiva del referido título competencial estatal que permita absorber bajo
él, como correspondiente al Estado, cualquier medida
que tenga incidencia sobre los aspectos de una actividad
económica sectorial (en este caso la agricultura), vaciándose prácticamente de contenido la correspondiente
competencia de la Comunidad Autónoma. La posibilidad que el Estado tiene de incidir sobre la ordenación
del sector agrícola se ciñe a aquellos extremos que puedan entenderse comprendidos en las bases y la coordinación de la planificación económica...»
Por otra parte es significativo lo que nos dice la STC
112/95, sobre la que volveremos en el tercer fundamento de derecho cuando, respecto a la posibilidad de intervención estatal ex artículo 149.1.13 en la competencia autonómica sobre denominaciones de origen,
establece claramente que la facultad de fijar las bases y
coordinar la planificación general de la actividad económica no puede confundirse con la potestad general
de dictar bases en materia de denominaciones de origen
allí donde el Estado no posea esta competencia.
Como recapitulación del objeto y alcance de la competencia estatal ex artículo 149.1.13 CE., de acuerdo con la
doctrina constitucional, podemos señalar lo siguiente:
– Abarca la definición de las lineas directrices, criterios
globales y adopción de medidas precisas tendientes a
alcanzar los objetivos de política económica global o
sectorial.
– Las decisiones adoptadas no pueden extenderse hasta
incluir cualquier acción de naturaleza económica y
deben ceñirse a aspectos estrictamente indispensables
para la consecución de los fines de política económica.
– Las acciones propuestas han de tener una incidencia
directa y significativa en la actividad económica general.
– La intervención estatal debe dejar libertad de decisión
a las Comunidades Autónomas en el ámbito de sus
competencias, sin que pueda vaciarlas de contenido
De acuerdo con estas premisas, debemos tener presente, por una parte, que en el contexto jurídico actual, el
margen de actuación que puede tener el Estado español
para determinar sus objetivos de política económica en
el ámbito de la viticultura es mínimo, por cuanto en
virtud de nuestra adhesión a la Comunidad Europea y,
con ella la aceptación de todo el acervo comunitario, en
el ámbito de la agricultura, España, como el resto de los
Estados miembros, haya renunciado a tener una política
propia, en beneficio de una política agrícola común
europea, que tiene como finalidad alcanzar los objetivos del artículo 33 del Tratado de la Comunidad Europea (TCE) y, particularmente, en el sector vitivinícola,
la estabilización de los mercados y la garantía de un
nivel de vida equitativo para la población agrícola interesada, mediante una política de adaptación del potencial vitícola y de una política de calidad.
Como instrumento jurídico para poder alcanzar estos
objetivos de la política agrícola común en el ámbito de
la viticultura se ha aprobado la regulación de la organización común del mercado vitivinícola, cuya última
reforma se materializa, como vimos, a través del Reglamento (CE) 1493/1999, del Consejo, de 17 de mayo de
1999, que comprende una detallada normativa para
regular el potencial de producción de vino, los mecanismos de mercado, las agrupaciones de productores y
4.87.05.
4. INFORMACIÓ
3 d’octubre de 2003
BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Núm. 463
8
las organizaciones sectoriales, las prácticas y tratamientos enológicos, la designación, la denominación, la presentación y la protección de los productos, los vinos de
calidad producidos en regiones determinadas y el comercio con terceros países.
Todo ello deja evidentemente un escasísimo margen a
los Estados miembros para el diseño de una política
económica propia en el ámbito de la vitivinicultura.
Pero es que, además, la Ley 24/2003, de 10 de julio no
define en ningún lugar cuales pudieran ser esos fines y
objetivos de política económica nacional en el ámbito
de la vitivinicultura que justificaran la intervención
normativa del Estado en una materia como las denominaciones de origen, cuya competencia exclusiva corresponde a las Comunidades Autónomas
Por otra parte, los artículos que la Disposición Final
Segunda declara como legislación básica y que son
objeto de este recurso de inconstitucionalidad se refieren a aspectos materiales que entran de lleno en el núcleo fundamental de la competencia exclusiva de la
Generalidad de Cataluña sobre denominaciones de origen según fue definido, como hemos visto, en el Fundamento jurídico 2º de la STC 112/1995.
III
INCONSTITUCIONALIDAD DE LA DISPOSICIÓN FINAL SEGUNDA DE LA LEY 24/2003, DE 10 DE JULIO, DE LA VIÑA Y EL
VINO, AL DECLARAR BÀSICOS SUS ARTÍCULOS 22, 23, 25,
EXCEPTO SUS APARTADOS 4, 8 Y 10, EL ARTÍCULO 26, EXCEPTO LOS PÁRRAFOS B), E) Y G) DEL APARTADO 2 Y EL
ARTÍCULO 27
El primer bloque de normas de la Ley 24/2003, de 10
de julio, a los que se refiere este recurso de inconstitucionalidad son los artículos 22, 23, 25, excepto sus
apartados 4, 8 y10 , el artículo 26, excepto los párrafos
b), e) y g) del apartado 2 y el artículo 27, que la Disposición Final Segunda declara como legislación básica al
amparo, según se dice, de la competencia estatal ex
artículo 149.1.13 CE.
El artículo 22 define lo que se entiende por denominación de origen y las condiciones que tienen que cumplir los vinos para que puedan quedar comprendidos en
esta designación.
El artículo 23 se refiere a las denominaciones de origen
cualificadas y establece los requisitos que, además de
los exigibles a las denominaciones de origen, tienen
que cumplir las denominaciones de origen cualificadas.
El artículo 25 hace una regulación detallada de los órganos de gestión de los vinos con denominación de
origen, a los que dota de personalidad jurídica propia,
regula su composición, el régimen de adopción de sus
acuerdos y su estructura y funcionamiento que se establecerá mediante el correspondiente reglamentario de
acuerdo con los parámetros que fija el texto legal. El
artículo 26 establece como fines de los órganos de gestión de las denominaciones de origen la representación,
defensa, garantía, investigación y desarrollo de mercados y promoción tanto de los vinos amparados como
del nivel de protección y regula de manera detallada las
funciones mínimas que deberán desempeñar tales órga4.87.05.
4. INFORMACIÓ
nos. Finalmente el artículo 27 regula detalladamente los
posibles sistemas de control y certificación.
Llama especialmente la atención que la Disposición
Final Segunda otorgue la condición de legislación básica a estos artículos 22, 23, 25, 26 y 27 del texto legal,
por cuanto nos encontramos ante un supuesto que de
manera similar ya fue sometido con anterioridad a la
consideración de este Alto Tribunal, que mediante STC
112/1995, consideró que la norma estatal había invadido las competencias que el Estatuto de Autonomía otorga a la Generalidad de Cataluña en materia de denominaciones de origen.
En efecto, es importante que recordemos que el Estado, mediante el Real Decreto 157/1988, de 22 de febrero, estableció la normativa a la que deberían ajustarse
las denominaciones de origen y denominaciones de
origen calificadas de vinos y sus respectivos reglamentos para que pudieran obtener la correspondiente ratificación del Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, según se decía, a efectos de su tutela y defensa
en los ámbitos nacional e internacional. El Estado entendía que, a pesar de que las Comunidades Autónomas
habían asumido amplias competencias en materia de
denominaciones de origen, le correspondía la defensa
de los reglamentos de las denominaciones de origen en
los ámbitos nacional e internacional y que ello le habilitaba para dictar las normas a las que debían ajustarse
los reglamentos mencionados.
Este Real Decreto fue impugnado en su momento por
la Generalidad de Cataluña, que entendía que a través
del mismo se conculcaba la competencia exclusiva de
la Generalidad sobre las denominaciones de origen, ya
que el Estado no podía confundir su facultad para dictar bases y coordinar la planificación general de la actividad económica con una inexistente potestad normativa estatal en esta materia.
Es curioso y, al mismo tiempo, claramente revelador
que ni en el Real Decreto impugnado ni en la defensa
del mismo que hizo la Abogacía del Estado ante el Tribunal Constitucional se osara, en aquel momento, justificar la adopción de aquellas medidas en base a la
competencia estatal ex artículo 149.1.13 CE., sino que
la intervención normativa estatal se pretendía justificar
en el hecho de que la competencia de la Generalidad de
Cataluña sobre denominaciones de origen tiene que
desarrollarse, como establece el artículo 12.1.5 del Estatuto de Autonomía de Cataluña, «en colaboración
con el Estado», cuando ahora se pretende justificar una
regulación similar, eso si mucho más exhaustiva, en
base a la competencia estatal sobre las bases y la coordinación de la planificación económica general.
En este sentido, tal y como ya es estableció en la STC
11/1986 y así lo ratifican las SSTC 112/1995 y 211/
1990, la locución en colaboración con el Estado no significa una competencia compartida, ni tampoco unas
competencias concurrentes, ni la reserva al Estado de
una competencia de coordinación. La colaboración
implica que lo que pueda realizar uno de los Entes colaboradores no lo debe hacer el otro, de manera que las
actuaciones no sean intercambiables.
Asimismo, es en la propia STC 112/1995, a la que dio
lugar el recurso de insconstitucionalidad de la Genera-
Núm. 463
BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
3 d’octubre de 2003
9
lidad contra el mencionado Real Decreto, donde se
delimita más claramente el alcance de la previsión
estatutaria de «en colaboración con el Estado» en una
competencia exclusiva de la Generalidad como lo son
las denominaciones de origen cuando se afirma que la
competencia exclusiva en colaboración no implica una
previa diferenciación de competencias parciales que el
Estado haya de coordinar, sino una actuación que debe
ser realizada bilateralmente en régimen de colaboración
específica, sin que ello suponga duplicidades o actuaciones intercambiables, de todo lo cual se deduce una
regla de deslinde de funciones consistente en que «lo
que puede hacer uno de los entes colaboradores no lo
debe hacer el otro, de manera que sus actuaciones no
son intercambiables sino complementarias.»
cia de su contenido, es claro que no representan normas básicas de planificación general de la actividad
económica del sector, sino reglas especificas destinadas
exclusivamente a regular las bases a las que han de
ajustarse las denominaciones de origen y que, por lo
tanto, no pueden ser de aplicación a las Comunidades
Autónomas que hayan asumido la competencia exclusiva sobre esta particular materia»
A pesar de que, como vemos, ni en el Real Decreto
157/1988, ni en el recurso de inconstitucionalidad planteado el Estado pretendiese hacer valer en ningún momento la constitucionalidad del mismo en base a su
competencia ex artículo 149.1.13 CE., lo cierto es que
el Tribunal no quedó al margen de esta cuestión y estableció claramente la improcedencia de que el Estado,
en ejercicio de esta competencia, se pueda otorgar una
potestad general de dictar bases en materia de denominaciones de origen allí donde no posea esa competencia.
Los artículos 22, 23, 25, 26 y 27 de la Ley 24/2003, de
10 de julio, a los que nos referimos en este fundamento de derecho se refieren a aspectos como la propia regulación de las denominaciones de origen y de las denominaciones de origen cualificadas, sus órganos de
gestión, con la determinación de sus fines y funciones
y la regulación del sistema de control y certificación,
que afectan directamente el ámbito nuclear de la competencia exclusiva de la Generalidad de Cataluña en
denominaciones de origen
En este sentido, el Fundamento Jurídico 4º es concluyente cuando dice:
«Por lo demás, nada se dice en la contestación a la
demanda –ni menos aún se advierte– respecto de una
supuesta afectación de la ordenación general de la
economía (artículo 149.1.13 de la Constitución) por la
normativa controvertida, en cuanto límite expreso a la
asunción estatutaria de competencias en la materia.
La finalidad perseguida por las normas objeto de conflicto está en condicionar y armonizar los contenidos
mínimos de los Reglamentos de las denominaciones de
origen, y aunque todo ello tiene obviamente conexión
con una actividad económica, este grado reflejo de
relación no permite extender de forma excesiva la cláusula constitucional mencionada hasta enmarcar cualquier acción sobre este sector de naturaleza económica, pues, de ser así, se vaciaría de contenido una
materia y un título competencial más específico. Según
se dice acertadamente en la demanda, la facultad de
fijar las bases y coordinar la planificación general de
la actividad económica no puede ser confundida con la
potestad general de dictar bases en materia de denominaciones de origen allí donde el Estado no posea esta
competencia, si bien es claro que “el Estado puede
operar sobre el sector vitícola haciendo uso de su competencia para proceder a la ordenación general de la
economía (art. 149.1.13 CE.). pero ello siempre que no
vacíe de contenido las competencias de la Comunidad
Autónoma sobre viticultura” (STC 186/1988, fundamento jurídico 6º)
Sin embargo, no es ésta competencia la que ha sido ejercida aquí. Los arts. 2 a 16 del Decreto impugnado aparecen en el Capítulo Segundo del mismo, bajo la rúbrica “denominaciones de origen” y los arts. 17 a 21 , en
el Capítulo Tercero bajo la rúbrica “denominaciones de
origen cualificadas”. Por consiguiente, con independen-
Todo ello provocó que el Estado se viera obligado a
modificar la mencionada norma, mediante el Real Decreto 1906/95, de 24 de noviembre, en el que expresamente se hizo constar que en aquellas Comunidades
Autónomas con competencia exclusiva en denominaciones de origen la legislación estatal tendría una carácter meramente supletorio.
Al mismo tiempo, tanto desde un punto de vista económico como desde un punto de vista jurídico, es difícilmente argumentable que tales aspectos puedan tener
alguna incidencia respecto a la planificación general de
la economía española en el ámbito de la viticultura que
los haga tributarios de una legislación básica estatal,
más cuando, como hemos visto, el derecho comunitario, a través del Reglamento 1493/1999, de 17 de
mayo, como instrumento de una política agraria común, ya establece un marco jurídico general exhaustivo y suficientemente uniforme para garantizar la plena
efectividad del mercado común del sector vitivinícola,
marco jurídico, al que indefectiblemente, en virtud del
principio de primacía del derecho comunitario sobre el
interno, se ha someter la Generalidad de Cataluña al
ejercer su competencia exclusiva sobre denominaciones de origen.
En este contexto jurídico resulta evidente que la competencia de planificación y coordinación de la actividad
económica general que Estado tiene respecto al sector
vitivinícola queda condicionada y en buena parte absorbida por la política agrícola común europea y la organización común del mercado vitinícola, que se articula, como hemos visto. a través del mencionado
Reglamento 1493/1999, de 17 de mayo.
Por otra parte, tanto el artículo 25 como el artículo 26
del texto legal que nos ocupa, al referirse a los órganos
responsables se ocupan de la gestión de las denominaciones de origen y sus funciones, al ser calificados
como básicos, están invadiendo también las competencias de auto-organización que la Generalidad de Cataluña tiene en virtud de lo que establecen tanto el artículo 148.1.1 de la Constitución como el artículo 9.1, del
Estatuto de Autonomía de Cataluña.
En efecto, la Ley catalana 15/2002, de 27 de junio, de
ordenación vitivinícola, en su artículo 10, al regular la
naturaleza jurídica de los Consejos reguladores de las
4.87.05.
4. INFORMACIÓ
3 d’octubre de 2003
BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Núm. 463
10
denominaciones de origen establece que éstos se constituyen como corporaciones de derecho público a las
cuales se atribuye la gestión de la denominación de
origen. Tienen personalidad jurídica propia, autonomía
económica, plena capacidad jurídica y capacidad de
obrar para el cumplimiento de sus funciones. Sus actuaciones que comporten el ejercicio de potestades o funciones públicas, están sujetas a derecho administrativo.
Ello supone que, de acuerdo con la legislación catalana, los Consejos Reguladores de las Denominaciones
de Origen formen parte de lo que se ha venido en llamar la administración institucional catalana, que crea y
modula la Generalidad de Cataluña, en virtud de su
poder de autoorganización, para ejercer adecuadamente
las competencias que constitucionalmente esta Comunidad Autónoma tienen atribuidas.
De acuerdo con la reiterada doctrina de este Alto Tribunal la potestad de auto-organización de las Comunidades Autónomas no se limita a la facultad de que éstas
organicen sus instituciones básicas de autogobierno. De
acuerdo con los artículos 9.1 y 54 del Estatuto de Autonomía de Cataluña en relación con el 9.10 de este
texto legal, la Generalidad tiene competencia exclusiva respecto a la organización de sus instituciones, en el
marco del Estatuto, es decir, de aquellas que requieran
la aplicación y el desarrollo estatutario, aunque no estén comprendidas en su texto.
Si bien, en un primer momento, podía interpretarse que
la competencia contemplada en el artículo 9.1 del Estatuto de Autonomía de Cataluña estaba exclusivamente referida a las instituciones autonómicas esenciales,
como son el Parlamento, el Presidente de la Generalidad, el Consejo Ejecutivo, la Sindicatura de Comptes,
el Síndic de Greuges o el Consell Consultiu, hoy nadie
discute que el alcance de la potestad de auto-organización de las Comunidades Autónomas permite la configuración de la propia estructura administrativa autónoma a todos los niveles.
Esta opinión ha quedado plenamente sancionada por el
Tribunal Constitucional en diversas sentencias. Así en
la 35/1984 se establece:
«Estas instituciones (se esta refiriendo a las de
autogobierno del País Vasco) son primordialmente las
que el Estatuto vasco crea y están por ello constitucionalmente garantizadas, pero no sólo ellas, pues la
Comunidad puede crear otras en la medida que lo juzgue necesario para su propio autogobierno» (FJ 2º).
En este mismo sentido, el Fundamento Jurídico 4º de la
STC 186/1988 nos dice:
«Finalmente, el promotor de los conflictos considera
invadida la potestad auto-organizativa atribuida a la
Comunidad Autónoma por el art. 10.2 del EAPV, «en
su vertiente administrativa«. El art. 10.2 del EAPV incluye entre las competencias exclusivas de la Comunidad Autónoma la «organización, régimen y funcionamiento de las instituciones de autogobierno«. A este
respecto debe señalarse que si bien el art. 10.2 del
EAPV se limita en su redacción a mencionar las instituciones de autogobierno, que son la Asamblea Legislativa, el Consejo de Gobierno y el Presidente, sin que
bajo esa denominación puedan incluirse los servicios
4.87.05.
4. INFORMACIÓ
de la Comunidad (STC 76/1983, fundamento jurídico
38), la competencia en esta materia del País Vasco,
quedaría afectada si el Estado haciendo uso de sus
competencias en materia de Administración Pública
impusiese medidas de organización administrativa a la
Comunidad Autónoma (STC 32/1981, fundamento jurídico 5º). Corresponde, en todo caso, al País Vasco,
sea cual fuere la norma habilitante, la organización de
su planta administrativa y el reparto de los cometidos
de la Comunidad Autónoma entre los órganos y servicios en que se estructura»
Así, como sea que la Generalidad, de acuerdo con el
artículo 12.1.5 del Estatuto de Autonomía de Cataluña
tiene competencia exclusiva sobre las denominaciones
de origen, su potestad de auto-organización le permite
organizar como mejor crea conveniente, dentro del
margen de maniobra que le deje la normativa europea,
la gestión de estas denominaciones de origen, sin que,
en ningún caso, el hecho de que esta competencia se
tenga que ejercer de acuerdo con las bases y la ordenación de la actividad económica general y en colaboración con el Estado, habilite a éste a invadir, la legitima
potestad de auto-organización de la Generalidad de
Cataluña en esta materia.
IV
INCONSTITUCIONALIDAD DE LA DISPOSICIÓN FINAL SEGUNDA DE LA LEY 24/2003, DE 10 DE JULIO, DE LA VIÑA Y EL
VINO, AL DECLARAR BÀSICOS EL APARTADO 1 DEL ARTÍCULO 38, APARTADOS 1 Y 3 DEL ARTÍCULO 39, LOS APARTADOS 1,3 Y 4 , Y LOS PÁRRAFOS A) Y B) DEL APARTADO 2
DEL ARTÍCULO 40, Y LOS ARTÍCULOS 41, 42, 44 Y 45.
El otro bloque de artículos de la Ley 24/2003, de 10 de
julio de la Viña y el Vino, que la Disposición Final Segunda declarada básicos y a los que se refiere este recurso de inconstitucionalidad son los relativos a su régimen sancionador. En concreto, del Título III se
establecen como legislación básica, el apartado 1 del
artículo 38, los apartados 1 y 3 del artículo 39, del artículo 40, los apartados 1,3 y 4 íntegros y del apartado
2, los párrafos a) y b) y los artículos 41, 42, 44 y 45.
Estos artículos se refieren a aspectos tales como la
tipificación de las infracciones leves, graves y muy graves, la responsabilidad por las infracciones, así como
las sanciones, su graduación y la prescripción de infracciones y sanciones
En relación a la competencia sobre la potestad sancionadora la doctrina constitucional es muy clara cuando
nos dice que esta corresponde a quien tenga la competencia correspondiente. En este sentido, en el Fundamento Jurídico 8º de la STC 168/1993, se establece
«Es una regla de deslinde competencial muy reiterada
por este Tribunal que la titularidad de la potestad sancionadora va normalmente pareja, como instrumental,
a la competencia sustantiva de que se trate; de suerte
que la imposición de sanciones administrativas por las
Comunidades Autónomas sólo se justifica cuando tengan competencias en la materia … (SSTC 87/1985,
fundamento jurídico 8º; 137/1986, fundamento jurídico
3º; 48/1988, fundamento jurídico 25; 152/1988, funda-
Núm. 463
BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
3 d’octubre de 2003
11
mento jurídico 14; 15/1989, fundamento jurídico 10,
entre muchas).»
y el Vino y en su día dictar sentencia por la que se declare la inconstitucionalidad de dichos preceptos
Todo ello sin perjuicio de que las Comunidades Autónomas deban sujetarse en el ejercicio de su potestad
sancionadora a las garantías constitucionales previstas
en el artículo 25 de la CE.
Es justicia,
Barcelona, para Madrid, a 2 de octubre de 2003
El Letrado
Vicenç Santaló Burrull
En este sentido, la STC 152/1988, recogiendo la doctrina constitucional consolidada a través, entre otras, de
las SSTC 87/1985, 137/1986 y 48/1988, establece en su
Fundamento Jurídico 14 lo siguiente:
«En cualquier caso, hay que tener en cuenta que, como
declaramos en la STC 87/1985, de 16 de julio y reiteramos en la STC 137/1986, de 6 de noviembre, “las
Comunidades Autónomas pueden adoptar normas administrativas sancionadoras cuando, teniendo competencia sobre la materia sustantiva de que se trate, tales
disposiciones se acomoden a las garantías constitucionales dispuestas en este ámbito del derecho sancionador (art. 25.1 de la Constitución, básicamente) y no
introduzcan divergencias irrazonables y desproporcionadas al fin perseguido respecto del régimen jurídico aplicable en otras partes del territorio (art.
149.1.1)”. Ya que el País Vasco tiene competencia en
materia de vivienda, puede, sin duda, dentro de los límites que acaban de citarse, dictar su propia normativa sancionadora de las infracciones que se cometan
contra la legislación de protección pública de la vivienda. Dicho sea, sin perjuicio de la aplicación supletoria
del Derecho estatal»
En consecuencia, la calificación de los mencionados
artículos como legislación básica sólo podríamos,
como mucho, entenderla referida a las materias que sin
ser derecho sancionador, la propia Disposición Final
Segunda considera básicas.
Como sea que, como ha quedado demostrado en este
escrito, el Estado no puede, valiéndose de su competencia para dictar normas que regulen las bases y la coordinación de la planificación económica del sector de la
vitivinicultura, afectar a la competencia exclusiva de la
Generalidad de Cataluña en materia de denominaciones
de origen, estableciendo como legislación básica a una
serie de artículos que regulan materias que inciden en
el núcleo fundamental de la mencionada competencia,
tampoco podrá, en consecuencia, pretender el carácter
de básico para aquellos artículos que se refieren al régimen sancionador de una materia cuya competencia es
de la Generalidad, o cuya calificación como legislación
básica se ha demostrado inconstitucional.
Por todo lo expuesto
SUPLICA AL TRIBUNAL
que teniendo por presentado este escrito con sus copias,
se digne admitirlo, tener por interpuesto recurso de
inconstitucionalidad contra la Disposición Final Segunda cuando declara como legislación básica los artículos
22, 23, 25, excepto sus apartados 4 , 8, y 10 , el artículo
26, excepto los párrafos b), e) y g) del apartado 2 , el
artículo 27 y el apartado 1 del artículo 38, los apartados
1 y 3 del artículo 39, apartados 1,3 y 4 y los párrafos a)
y b) del apartado 2 del artículo 40, y los artículos 41,
42, 44 y 45 de la Ley 24/2003 de 10 de julio, de la Viña
4.87.15.
QÜESTIONS D’INCONSTITUCIONALITAT
Qüestió d’inconstitucionalitat núm.
4567-2003, plantejada per la Secció
Cinquena de la Sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, respecte a l’article
59, lletra c, de la Llei 5/1994, de 4 de
maig, de regulació dels serveis de prevenció i extinció d’incendis i de salvaments de Catalunya
Tram. 382-00006/06 / Provisió del president del
TC del 16.09.2003
Acord de compareixença del Parlament
Lletrats designats: Sra. Anna Casas i Gregorio.
Acord: Mesa de la Diputació Permanent, sessió del
30.09.2003.
4.90.
RÈGIM INTERIOR
4.90.10.
CÀRRECS I PERSONAL
Concurs-oposició lliure per a proveir
una plaça de bibliotecari/ària del Parlament de Catalunya
Tram. 501-00027/06
Convocatòria
Acord: Mesa del Parlament, sessió del 23.09.2003
OFICIALIA MAJOR
RESOLUCIÓ
de 23 de setembre de 2003, de concurs oposició lliure
per a proveir una plaça de bibliotecari/ària del Parlament de Catalunya.
La Mesa del Parlament, en sessió tinguda el dia 23 de
setembre de 2003, d’acord amb el que estableixen els
articles 45, 46, 47 i 49 del Text refós dels Estatuts del
règim i el govern interiors del Parlament de Catalunya,
aprovat per la Comissió de Govern Interior de 29
d’abril de 2003, i l’oferta d’ocupació del Parlament per
4.87.15.
4. INFORMACIÓ
3 d’octubre de 2003
BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Núm. 463
12
a l’any 2003, convoca un concurs oposició lliure per a
proveir una plaça de bibliotecari/ària de la Direcció
d’Estudis Parlamentaris del Parlament de Catalunya
(núm. de convocatòria 008).
D’acord amb l’article 47 del Text refós dels Estatuts del
règim i el govern interiors, el nombre de places convocades s’ampliarà per resolució de la Mesa del Parlament en el cas que hi hagi vacants entre la data d’aprovació de la convocatòria i la de l’inici de les proves.
BASES DE LA CONVOCATÒRIA
PRIMERA. NORMES GENERALS
1.1 Es convoca el procés selectiu per a proveir 1 plaça
de bibliotecari/ària del Parlament de Catalunya, que
consisteix en un concurs oposició lliure.
1.2 D’acord amb el que disposa en general l’article 16
del Text refós dels Estatuts del règim i el govern interiors del Parlament i l’extracte de les funcions generals
assignades als llocs de bibliotecaris, publicat en el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya núm. 210, de
30.7.2001, als funcionaris que accedeixin a aquestes
places els correspon fer la catalogació de les monografies, de les revistes i dels articles que contenen i d’altres
materials anàlegs; fer recerques especialitzades; col·laborar en la selecció de les adquisicions de monografies i revistes; col·laborar en la revisió i l’adequació dels
descriptors del tesaurus del Parlament; col·laborar en el
manteniment de la base de dades bibliogràfica, i encarregar-se d’atendre el públic.
1.3 La realització d’aquest procés selectiu s’ajusta al
que estableix l’article 103 de la Constitució espanyola,
als Estatuts del règim i el govern interiors del Parlament
de Catalunya i al Decret legislatiu 1/1997, del 31 d’octubre, pel qual s’aprova la refosa en un text únic dels
preceptes de determinats textos legals vigents a Catalunya en matèria de funció pública.
1.4 D’acord amb el que disposen l’article 42 del Decret
legislatiu 1/1997, del 31 d’octubre, i l’article 4.1 del
Decret 161/2002, de l’11 de juny, sobre l’acreditació
del coneixement del català i l’aranès en els processos
de selecció de personal i de provisió de llocs de treball
de les administracions públiques de Catalunya, durant
el procés selectiu els aspirants han d’acreditar el coneixement de la llengua catalana, tant en l’expressió oral
com en l’expressió escrita, en el grau adequat a les funcions pròpies dels bibliotecaris/àries del Parlament de
Catalunya.
1.5 De conformitat amb el que estableix l’article 6 del
Decret 389/1996, del 2 de desembre, pel qual es regula l’accés dels ciutadans dels estats membres de la Unió
Europea a la funció pública de l’Administració de la
Generalitat, els aspirants admesos en el procés selectiu
que no tinguin la nacionalitat espanyola han d’acreditar el coneixement de la llengua castellana, tant en l’expressió oral com en l’escrita, en el grau adequat a les
funcions pròpies dels bibliotecaris/àries del Parlament
de Catalunya.
1.6 El tribunal qualificador no pot aprovar ni declarar
que ha superat el procés selectiu un nombre d’aspirants
que excedeixi el nombre de places convocades.
4.90.10.
4. INFORMACIÓ
1.7 La pràctica dels exercicis del concurs oposició no
s’iniciarà abans del mes de desembre de 2003. El dia i
l’hora que es determinin per a la realització del primer
exercici es faran públics en el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya i al tauler d’anuncis del Parlament
amb una antelació mínima de deu dies. Sense subjecció a aquest termini, també es faran públics a l’adreça
electrònica d’Internet: http://www.parlament-cat.org/
pls/portal/url/page/pcat/IE4/IE451.
1.8 Totes les comunicacions i les notificacions derivades
d’aquesta convocatòria es faran públiques al tauler
d’anuncis del Parlament de Catalunya i a l’adreça electrònica d’Internet: http://www.parlament-cat.org/pls/portal/url/page/pcat/IE4/IE451, sens perjudici de les publicacions en el diari oficial que estableixin aquestes bases.
SEGONA. REQUISITS PER A PARTICIPAR EN LA CONVOCATÒRIA
2.1 Pot participar en aquest procés selectiu tothom qui
compleix els requisits següents:
a) Tenir divuit anys complerts i menys de seixanta-cinc
anys.
b) Ésser ciutadà o ciutadana d’un estat membre de la
Unió Europea.
c) Tenir el títol de diplomat/ada en biblioteconomia i
documentació.
d) No estar inhabilitat/ada per sentència ferma per a
l’exercici de les funcions públiques ni estar separat/ada
mitjançant expedient disciplinari del servei de qualsevol Administració pública. Els aspirants que no tinguin
la nacionalitat espanyola han d’acreditar, mitjançant
una declaració jurada o promesa, que no estan sotmesos a cap sanció disciplinària o condemna penal que els
impedeixi l’accés a la funció pública en el seu Estat
d’origen.
e) Posseir la capacitat física i psíquica necessària per a
l’exercici de les funcions pròpies de les places convocades.
2.2 Tots els requisits generals i específics indicats anteriorment s’han de complir el darrer dia del termini de
presentació de sol·licituds i s’han de continuar complint
fins a la data de la presa de possessió com a funcionari o funcionària de carrera.
TERCERA. SOL·LICITUDS DE PARTICIPACIÓ I TERMINI DE
PRESENTACIÓ
3.1 Les sol·licituds per a prendre part en aquesta convocatòria s’han de presentar en el Registre d’Oficialia
Major del Parlament de Catalunya o trametre per qualsevol dels mitjans que estableix l’article 38.4 de la Llei
de l’Estat 30/1992, del 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment
administratiu comú, modificada per la Llei 4/1999, del
13 de gener, en el termini improrrogable de vint dies
naturals comptadors a partir de l’endemà de la publicació d’aquesta convocatòria en el Diari Oficial de la
Generalitat de Catalunya. Les sol·licituds s’han de formalitzar en un model normalitzat, els exemplars del
Núm. 463
BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
3 d’octubre de 2003
13
qual són a disposició dels interessats al Servei d’Identificació del Parlament de Catalunya, i també poden
ésser impresos per mitjà de l’adreça d’Internet http://
www.parlament-cat.org/pls/portal/url/page/pcat/IE4/
IE451. Juntament amb aquesta sol·licitud, els aspirants
han de presentar:
a) Una fotocòpia confrontada del document nacional
d’identitat o, en el cas que no tinguin la nacionalitat
espanyola, del document oficial acreditatiu de la personalitat.
b) Una fotocòpia confrontada de la documentació acreditativa d’estar en possessió del certificat de nivell de
suficiència de català (C), o equivalent, d’acord amb el
que estableix el Decret 161/2002, de l’11 de juny, sobre l’acreditació del coneixement del català i l’aranès
en els processos de selecció de personal i de provisió de
llocs de treball de les administracions públiques de
Catalunya, per quedar exempt/a, si s’escau, de fer
l’exercici de coneixements de llengua catalana.
c) La certificació dels mèrits al·legats emesa per la Direcció de Govern Interior del Parlament de Catalunya
o per l’òrgan competent en matèria de personal, o de
l’òrgan en el qual delegui, en el cas dels mèrits al·legats
amb relació a una altra administració pública.
En les certificacions ha de constar de manera clara i
expressa el càrrec de l’òrgan que té la competència per
a expedir el certificat, o de l’òrgan en el qual delegui,
i també la norma legal que l’habilita, amb la indicació,
si escau, del diari o el butlletí oficial en què s’ha publicat. Així mateix, hi ha de constar el cos o l’escala, el
grup, el règim jurídic, el vincle, les funcions i el període concret de prestació dels serveis fins a la data de
publicació de la convocatòria.
d) El currículum, amb indicació dels estudis i l’experiència professional i els certificats i els documents fefaents acreditatius dels mèrits que pot al·legar d’acord
amb la base 6.1.1. En el cas que s’al·leguin publicacions o ponències en cursos i congressos, se n’ha d’adjuntar un exemplar.
e) Els aspirants amb discapacitat poden demanar, en la
sol·licitud de participació, l’adaptació o l’adequació de
temps i mitjans materials per a fer les proves i els exercicis que estableix la convocatòria, i especificar-ne el
motiu o els motius. També poden demanar, en la sol·licitud de participació, l’adaptació del lloc de treball. Als
efectes d’aquestes adaptacions, cal considerar el que
estableix l’article 7 del Decret 66/1999, del 9 de març.
3.2 De conformitat amb l’article 21 de l’Acord sobre
les condicions de treball del personal del Parlament per
als anys 2002-2004 (BOPC núm. 317, de 17.6.2002), a
fi de garantir la igualtat de condicions per a l’accés a la
funció pública de les persones amb disminucions físiques, psíquiques o sensorials, el tribunal pot autoritzar
l’adaptació de les proves per a les persones aspirants
que tinguin la condició legal de disminuïdes. Amb
aquesta finalitat, les persones aspirants que necessitin
adaptacions per a fer les proves o en el lloc de treball
han d’adjuntar a la instància el certificat vinculant de
l’equip oficial de valoració de disminucions que acre-
diti que estan en condicions de complir les tasques fonamentals del lloc de treball al qual aspiren. El certificat ha d’especificar el tipus d’adaptació funcional necessària per al correcte desenvolupament de les proves
i per al compliment posterior de les tasques pròpies del
lloc de treball. Els aspirants discapacitats, si s’escau,
s’han de dirigir, per a obtenir el dit certificat, als centres de l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials
(ICASS), del Departament de Benestar Social, situats a
les demarcacions de Barcelona, Vallès Occidental, Bages i Berguedà; Girona, Lleida i Tarragona.
QUARTA. ADMISSIÓ DELS ASPIRANTS
4.1 Un cop finit el termini de presentació de sol·licituds,
la Direcció de Govern Interior aprova i fa pública mitjançant resolució, en el termini màxim d’un mes, la llista provisional de persones admeses i excloses en la
convocatòria i la llista provisional de persones exemptes de fer la prova de coneixements de llengua catalana. En la resolució esmentada, que s’ha de publicar en
el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, han de
constar el nom i els cognoms de les persones candidates i el número de llur document oficial d’identitat, a
més del motiu o els motius d’exclusió, si s’escau.
Els aspirants també poden consultar la seva situació en
el procés selectiu, pel que fa a les llistes provisionals i
definitives de persones admeses i excloses, al tauler
d’anuncis del Parlament de Catalunya i a l’adreça d’Internet http://www.parlament-cat.org/pls/portal/url/page/
pcat/IE4/IE451.
4.2 Els aspirants disposen d’un termini de deu dies hàbils a comptar de l’endemà de la publicació de la resolució indicada en el Butlletí Oficial del Parlament de
Catalunya per a formular davant el director de Govern
Interior les reclamacions que creguin oportunes, dirigides a esmenar els errors que s’hi hagin pogut produir, o
per esmenar els defectes o adjuntar la documentació preceptiva que n’hagi motivat l’exclusió, d’acord amb el
que disposa l’article 71 de la Llei de l’Estat 30/1992, del
26 de novembre, modificada per la Llei 4/1999. En el cas
que no esmenin en aquest termini el defecte imputable a
ells que n’hagi motivat l’exclusió, es considera que desisteixen de participar en les proves selectives.
4.3 En el cas que no hi hagi cap reclamació o a la vista de les reclamacions presentades i de les rectificacions que s’hi hagin fet, la Direcció de Govern Interior
eleva a la Mesa del Parlament, perquè l’aprovi, la proposta de la llista definitiva de persones admeses i excloses, i de les persones admeses exemptes de fer la prova de català, que s’ha de publicar en el Butlletí Oficial
del Parlament de Catalunya. Aquesta llista també es
farà pública al tauler d’anuncis del Parlament de Catalunya i a l’adreça d’Internet http://www.parlamentcat.org/pls/portal/url/page/pcat/IE4/IE451.
CINQUENA. TRIBUNAL QUALIFICADOR
5.1 El tribunal qualificador d’aquest procés selectiu,
que és nomenat per la Mesa del Parlament, és compost
pels membres següents:
– El president del Parlament o el vicepresident o vicepresidenta en qui delegui, que actua de president.
4.90.10.
4. INFORMACIÓ
3 d’octubre de 2003
BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Núm. 463
14
– L’oficiala major o el director de Govern Interior o el
funcionari o funcionària que proposin.
– Un funcionari o funcionària del Parlament designat,
per raó de la seva especialització, per la Mesa del Parlament d’entre una terna proposada pel Consell de Personal.
– Un professor o professora proposat per una universitat catalana.
– Una persona professional proposada pel Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes.
S’han de nomenar, pel mateix procediment seguit per
al nomenament dels membres titulars, membres suplents perquè substitueixin el titular en el cas que
aquest no pugui actuar.
5.2 El tribunal pot acordar, si ho considera convenient,
la incorporació d’assessors especialistes, amb veu però
sense vot, perquè col·laborin amb els seus membres en
la valoració dels aspirants en les proves o els exercicis
que estimin pertinents mentre durin les proves. Els assessors s’han de limitar a prestar col·laboració en llurs
especialitats tècniques.
5.3 El tribunal ha de resoldre tots els dubtes que pugin
sorgir en l’aplicació d’aquestes normes i prendre decisions en els casos no previstos. Les seves decisions
s’han d’adoptar en tots els casos per majoria de vots.
5.4 Els membres del tribunal s’han d’abstenir, i cal que
ho notifiquin a l’òrgan convocant, si es troben en alguna de les circumstàncies especificades per l’article 28.2
de la Llei de l’Estat 30/1992, del 26 de novembre, de
règim jurídic de les administracions públiques i de procediment administratiu comú, o quan hagin impartit
cursos o treballs per a la preparació d’aspirants a proves selectives els dos anys anteriors a la publicació de
la convocatòria. Igualment, els aspirants podran recusar els membres del tribunal quan hi concorrin les dites circumstàncies.
vista personal o per altres mitjans adequats, la informació que consideri necessària per a les adaptacions a què
fa referència la base 3.
SISENA. PROCEDIMENT DE SELECCIÓ
El procediment de selecció dels aspirants és el de concurs oposició, que s’ha de desenvolupar segons les fases següents:
6.1 Fase de concurs.
6.1.1 La valoració de la fase de concurs és prèvia a la
de la fase d’oposició. En la fase de concurs, el tribunal
ha de fer la valoració dels mèrits al·legats pels aspirants,
fins a un màxim de 20 punts, de conformitat amb el
barem següent:
a) Experiència professional en el compliment de funcions pròpies de la plaça objecte de la convocatòria en
institucions parlamentàries, fins a 10 punts.
b) Experiència en el compliment de funcions pròpies de
la plaça objecte de la convocatòria en altres entitats, fins
a 8 punts.
c) Per cada títol de llicenciatura, fins a 4 punts.
d) Publicacions o treballs de recerca relacionats amb la
matèria objecte de la convocatòria, fins a 2 punts.
e) Diplomes, cursos d’especialització i assistència a
congressos relacionats amb la matèria objecte de la
convocatòria, fins a 2 punts.
f) Expedient acadèmic, fins a 1 punt.
g) Tesi de llicenciatura, fins a 1 punt.
h) Tesi doctoral, fins a 1,5 punts.
i) Oposicions guanyades en organismes públics com a
bibliotecaris/àries, fins a 1 punt.
j) Idiomes, fins a 2 punts.
5.5 L’autoritat convocant pot requerir, per ella mateixa o
a proposta del president o presidenta del tribunal qualificador, als efectes pertinents, l’acreditació dels aspectes
necessaris quan cregui que hi ha inexactituds o falsedats
en les quals hagin pogut incórrer els aspirants, els quals
poden ésser exclosos motivadament de la convocatòria
en qualsevol moment si no compleixen els requisits. Així
mateix, en qualsevol moment el tribunal pot requerir als
aspirants l’acreditació de llur personalitat mitjançant la
presentació d’un document oficial identificador.
5.6 D’acord amb la base 3, el tribunal ha d’adoptar les
mesures necessàries perquè els aspirants amb discapacitat gaudeixin d’igualtat d’oportunitats per fer les proves amb la resta d’aspirants. El tribunal qualificador ha
de decidir sobre les peticions d’adaptacions que s’efectuïn i ha de tenir en consideració que no comportin una
despesa excessiva. Amb aquesta finalitat, pot demanar
un informe sobre la sol·licitud d’adaptació i de la compatibilitat amb l’exercici de les funcions i les tasques
dels llocs que es convoquen als equips de valoració
multiprofessional. El tribunal qualificador també pot
requerir a les persones amb discapacitat, en una entre4.90.10.
4. INFORMACIÓ
k) Altres mèrits, fins a 1 punt.
6.1.2 La puntuació de la fase de concurs s’ha de fer
pública al tauler d’anuncis del Parlament de Catalunya
i a l’adreça electrònica d’Internet:
http://www.parlament-cat.org/pls/portal/url/page/pcat/
IE4/IE451
6.1.3 En cap cas la puntuació de la fase de concurs no
es pot aplicar per a superar les proves de la fase d’oposició.
6.1.4 El tribunal només ha de valorar els mèrits que
estiguin justificats de manera fefaent per qualsevol
mitjà admès en dret. El tribunal valora la documentació
presentada per cada aspirant, sobre la qual ha de puntuar, atesos els graus d’experiència, el nivell de les publicacions o qualsevol altre criteri objectiu de valoració.
6.1.5 Els mèrits s’han d’acreditar documentalment dins
el termini de presentació de sol·licituds, i només s’han
de tenir en compte els prestats fins a la data de publicació de la convocatòria.
Núm. 463
BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
3 d’octubre de 2003
15
6.2. Fase d’oposició.
Les proves de l’oposició són les següents:
6.2.1 Primera prova.
Consisteix a fer dos exercicis, de tres hores cada un,
com a màxim, d’una durada global de sis hores, amb un
interval mínim de dues hores entre un exercici i l’altre.
El primer exercici consisteix a desenvolupar dos temes
extrets per sorteig de l’annex A (temes de biblioteconomia i documentació). En el segon exercici, l’opositor o
opositora ha de desenvolupar dos temes extrets per sorteig de l’annex B (temes de dret). En el conjunt de la
prova es pot obtenir fins a un màxim de 20 punts. El
tribunal puntua cadascun dels exercicis fins a un màxim
de 10 punts, i resten eliminats els opositors que en cadascun dels exercicis no obtinguin un mínim de 5
punts.
6.2.2 Segona prova.
Consisteix a fer dos exercicis de caràcter pràctic, amb
una durada global de cinc hores. La durada de cada exercici serà de dues hores i mitja com a màxim, amb un interval mínim de dues hores entre un exercici i l’altre.
1r exercici: catalogació (descripció, indexació i classificació) de sis documents de tipologia diversa. La catalogació s’ha de fer en format Catmarc. Cal fer l’exercici sense usar ordinador.
2n exercici: fer un dossier sobre les matèries a què faci
referència una iniciativa parlamentària. Cal referenciar
les fonts i els recursos que l’opositor o opositora consideri necessaris per a atendre la sol·licitud d’informació.
Part dels materials objecte d’aquesta prova pot ésser que
sigui en francès, en anglès o en italià. Per a fer aquesta
prova els aspirants poden utilitzar les normes, els manuals i els diccionaris que considerin convenients.
En el conjunt de la prova es pot obtenir fins a un màxim
de 20 punts. El tribunal puntua cadascun dels exercicis
fins a un màxim de 10 punts, i resten eliminats els opositors que en cadascun dels exercicis no obtinguin un
mínim de 5 punts.
6.2.3 Tercera prova.
Les persones aspirants que no acreditin documentalment, dins el termini de presentació de sol·licituds a què
fa referència la base tercera, el certificat de nivell de
suficiència de català (C), o equivalent, han de fer una
prova consistent a demostrar els coneixements de llengua catalana, la qual consta de dues parts: la primera,
per a avaluar el domini de l’expressió escrita, per mitjà de la redacció d’un text de 200 paraules, com a màxim, i els coneixements pràctics de llengua, per mitjà
de cinc blocs de preguntes sobre aspectes lingüístics
relacionats amb les funcions de les places objecte
d’aquesta convocatòria, i, la segona, per a avaluar l’expressió oral, per mitjà de la lectura en veu alta d’un text
i una conversa sobre temes generals d’actualitat. El
temps màxim per al desenvolupament d’aquesta prova
és d’una hora per a la primera part i de quinze minuts
per a la segona. La qualificació d’aquesta prova és
d’apte/a o de no apte/a. Les persones opositores que
siguin declarades no aptes resten eliminades. El tribunal qualificador ha de fer pública la llista de les persones opositores que són exemptes de fer la prova al
mateix temps i en el mateix lloc que la llista definitiva
de persones admeses i excloses a què fa referència la
base quarta.
6.2.4 Quarta prova.
Aquesta prova té caràcter obligatori però no eliminatori. Consta de dos exercicis: el primer consisteix en la
traducció escrita al català d’un text escrit en la llengua
escollida per l’opositor o opositora entre l’anglès, l’alemany, el francès i l’italià, i, el segon, en un resum redactat en llengua castellana d’un text escrit en la mateixa llengua escollida per l’opositor o opositora en
l’exercici anterior. Per a fer aquest exercici, els opositors disposen d’una hora i poden utilitzar diccionari.
El tribunal valora aquesta prova fins a un màxim de 10
punts.
6.2.5 Cinquena prova. Consta de dos exercicis:
Primer exercici: de caràcter obligatori i eliminatori per
als aspirants que no tinguin la nacionalitat espanyola, a
fi que acreditin el coneixement de la llengua castellana,
tant en l’expressió oral com en l’escrita. Aquests aspirants han de fer un exercici, que serà avaluat pel tribunal qualificador, tenint en compte que s’hi ha d’exigir
un grau de coneixements idiomàtics adequat a l’exercici de les funcions pròpies dels bibliotecaris/àries del
Parlament de Catalunya.
Segon exercici: consisteix en una redacció de 200 paraules, com a mínim, i a mantenir una conversa amb
membres del tribunal i, si escau, amb els assessors especialistes que aquest proposi.
El temps de durada d’aquest exercici no pot superar els
quaranta-cinc minuts per a la primera part i els trenta
minuts per a la segona.
La qualificació d’aquesta prova és d’apte/a i no apte/a.
Exempció de l’exercici de coneixements de llengua
castellana:
Queden exempts de fer aquest exercici els aspirants que
acreditin documentalment davant el tribunal, dins el termini de deu dies a comptar de la publicació de les qualificacions de la segona prova, que tenen un certificat
segons el qual han cursat la primària, la secundària i el
batxillerat a l’Estat espanyol; el diploma superior d’espanyol com a llengua estrangera que estableix el Reial
decret 862/1988, del 20 de juliol, modificat pel Reial
decret 1/1992, del 10 de gener, o la certificació acadèmica que acrediti que han superat totes les proves dirigides
a obtenir-lo, o el certificat d’aptitud en espanyol per a
estrangers expedit per les escoles oficials d’idiomes.
El tribunal qualificador ha de fer pública, si escau, la
llista d’aspirants exempts de fer l’exercici juntament
amb les qualificacions de la tercera prova.
6.3 Totes les proves, un cop els opositors les hagin acabades, s’han d’introduir, si escau, en un sobre a la solapa del qual, un cop tancat, l’interessat o interessada i
el secretari o secretària del tribunal han de signar. Els
sobres són guardats pel secretari o la secretària del tri4.90.10.
4. INFORMACIÓ
3 d’octubre de 2003
BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Núm. 463
16
bunal. El tribunal, en acabar cada prova, ha de fixar el
dia i l’hora en què els opositors han d’obrir el sobre
corresponent i llegir els folis que hagin redactat. El tribunal pot formular objeccions o demanar a l’opositor
o opositora que ampliï els criteris exposats en els seus
exercicis escrits. Perden els seus drets els opositors que
no llegeixin el text.
7.4 La publicació de la puntuació total de la fase d’oposició obtinguda pels aspirants que han superat cadascuna de les proves i la puntuació global obtinguda pels aspirants en el concurs oposició, que s’ha de determinar
sumant les qualificacions de les dues fases, es farà pública juntament amb els resultats de la quarta prova, o de la
cinquena prova en el cas que aquesta s’hagi de fer.
6.4 Els opositors han d’actuar segons l’ordre establert
en el sorteig que es faci abans de començar la primera
prova.
7.5 En el cas d’empat en la puntuació final, l’ordre s’ha
d’establir a favor de l’aspirant que hagi obtingut la
puntuació més alta en la fase d’oposició. Si persisteix
l’empat, s’ha de resoldre a favor de l’aspirant que hagi
obtingut la puntuació més alta en la segona prova. Si
encara persisteix, s’ha de decidir a favor de l’aspirant
que hagi obtingut la millor puntuació en la primera
prova.
6.5 La qualificació de la fase d’oposició s’ha de determinar sumant les puntuacions obtingudes en les proves
obligatòries.
6.6 Desenvolupament de les proves.
6.6.1 El tribunal ha de determinar la data, l’hora i el lloc
de realització de la primera prova, d’acord amb el que
estableix la base 1.7.
6.6.2 El tribunal ha de determinar la data, l’hora i el lloc
per a fer la segona prova i les següents, que s’han de fer
públics al tauler d’anuncis del Parlament. El tribunal,
en publicar els resultats de cada prova, ha de convocar
les persones aspirants al lloc i a l’hora per a fer la prova següent, almenys amb dos dies d’anticipació. Amb
aquesta publicació es considera feta la notificació pertinent als interessats i s’inicien els terminis als efectes
de possibles recursos.
Sense subjecció a aquest termini, els resultats també es
faran públics a l’adreça electrònica d’Internet:
http://www.parlament-cat.org/pls/portal/url/page/pcat/
IE4/IE451
6.6.3 Els aspirants que no compareguin a les proves i
als exercicis el dia i l’hora assenyalats, llevat dels casos
de força major lliurement valorats pel tribunal, han
d’ésser exclosos de l’oposició i, consegüentment, del
procés selectiu i perden tots els seus drets en aquesta
convocatòria.
SETENA. PUBLICACIÓ DELS RESULTATS
7.1 Les qualificacions de les proves i de la fase de concurs s’han de fer públiques, als efectes del que estableix
l’article 59.5.b de la Llei de l’Estat 30/1992, modificat
per la Llei 4/1999, al tauler d’anuncis del Parlament de
Catalunya. Amb aquesta publicació es considera feta la
notificació pertinent als interessats i s’inicien els terminis als efectes de possibles recursos.
7.2 La valoració dels mèrits obtinguda pels aspirants en
la fase de concurs es farà pública abans de l’inici de la
fase d’oposició. Els aspirants disposen d’un termini de
deu dies a comptar de l’endemà de la publicació de
l’esmentada valoració de mèrits per a presentar les al·legacions que considerin necessàries.
7.3 El tribunal, un cop estimades o desestimades les
al·legacions presentades, ha de fer pública la valoració
definitiva dels mèrits acreditats pels aspirants en la fase
de concurs.
4.90.10.
4. INFORMACIÓ
7.6 La puntuació global obtinguda pels aspirants en el
concurs oposició, de conformitat amb el que estableix
l’apartat 7.5, determina els aspirants que, d’acord amb
el nombre de places convocades, són proposats pel tribunal a l’òrgan convocant per a ésser nomenats funcionaris, els quals s’han de donar per notificats amb la
publicitat de la dita proposta del tribunal al tauler
d’anuncis del Parlament. Sens perjudici d’això, aquesta
proposta també es farà pública a l’adreça d’Internet:
http://www.parlament-cat.org/pls/portal/url/page/pcat/
IE4/IE451.
VUITENA. PROPOSTA DE NOMENAMENT
8.1 Els aspirants proposats han de presentar a la Direcció de Govern Interior, en el termini de vint dies naturals
des de la data de publicació de la proposta de nomenament al tauler d’anuncis del Parlament de Catalunya com
a funcionari/ària de carrera, la documentació següent:
a) Una còpia confrontada del títol de diplomat/ada en
biblioteconomia i documentació.
b) Un certificat mèdic oficial que acrediti que no pateixen cap malaltia ni defecte físic o psíquic que impossibiliti el compliment de les tasques pròpies de les places a cobrir, lliurat dins els tres mesos anteriors a la data
de presentació.
c) La declaració de no estar inhabilitats per a l’exercici de les funcions públiques ni estar separats mitjançant
expedient disciplinari del servei de qualsevol Administració pública. Els aspirants que no tinguin la nacionalitat espanyola han d’acreditar, mitjançant la declaració
jurada o promesa, que no estan sotmesos a cap sanció
disciplinària o condemna penal que els impedeixi l’accés a la funció pública en llur Estat d’origen.
d) La declaració de no estar inclosos en cap dels supòsits d’incompatibilitat establerts per la legislació vigent,
o la declaració que se sol·licitarà l’autorització de compatibilitat, o que s’exercirà l’opció que especifica l’article 10 de la Llei 21/1987, del 26 de novembre, d’incompatibilitats del personal al servei de l’Administració de la
Generalitat de Catalunya.
8.2 Els aspirants proposats que no presentin la documentació requerida, llevat dels casos de força major,
que han d’ésser degudament comprovats per l’autoritat
Núm. 463
BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
3 d’octubre de 2003
17
convocant, i els que no compleixin les condicions i els
requisits exigits no poden ésser nomenats funcionaris i
n’han de quedar anul·lades les actuacions, sens perjudici de la responsabilitat en què hagin pogut incórrer en
cas de falsedat.
NOVENA. NOMENAMENT
9.1 Un cop comprovada la conformitat de tots els documents presentats, la Direcció de Govern Interior ha
d’elevar la proposta del tribunal d’aprovats en el procés
selectiu a la Mesa del Parlament, perquè n’acordi el
nomenament, el qual ha d’ésser publicat en el Butlletí
Oficial del Parlament de Catalunya i el Diari Oficial de
la Generalitat de Catalunya.
9.2 Els aspirants nomenats funcionaris disposen,
d’acord amb l’article 50 del Text refós dels Estatuts del
règim i el govern interiors del Parlament de Catalunya,
d’un període de trenta dies hàbils, a comptar de l’endemà de la publicació dels nomenaments en el Butlletí
Oficial del Parlament de Catalunya, per a prendre possessió del seu càrrec.
9.3 Els defectes en la documentació que n’impedeixin
el nomenament, i també la manca de jurament o promesa o de la presa de possessió, llevat dels casos de força
major, que han d’ésser degudament comprovats i valorats per l’Administració, comporta la pèrdua de tots els
drets. En aquest cas, la Mesa ha de procedir a nomenar
funcionària la persona candidata que hagi superat el
procés selectiu que li segueixi en puntuació en la qualificació del tribunal.
DESENA. RÈGIM D’IMPUGNACIONS
10.1 Contra aquest acord i contra les resolucions definitives de l’òrgan convocant les persones interessades
poden interposar recurs potestatiu de reposició davant
la Mesa del Parlament en el termini d’un mes des que
ha estat publicat o notificat, o directament recurs contenciós administratiu davant la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en el termini de dos mesos a comptar de l’endemà
d’haver estat publicat o notificat, de conformitat amb la
Llei de l’Estat 29/1998, del 13 de juliol, reguladora de
la jurisdicció contenciosa administrativa.
ANNEX A. TEMES DE BIBLIOTECONOMIA I DOCUMENTACIÓ
1. La biblioteca especialitzada. Concepte, funcions i
serveis. Biblioteques especialitzades en ciències socials a Catalunya i a l’Estat espanyol.
2. Biblioteques parlamentàries. Concepte, funcions i
serveis. Referència especial a les biblioteques parlamentàries de l’Estat espanyol: Congrés dels Diputats,
Senat i parlaments autonòmics. Referència a algunes
biblioteques de diversos països estrangers.
3. Fons documentals a les biblioteques parlamentàries.
Tipologia i classificació.
4. Fonts jurídiques: legislació i documentació parlamentària a l’Estat espanyol. La publicitat de la norma.
Publicacions oficials i no oficials.
5. Fonts jurídiques: jurisprudència i doctrina jurídica a
l’Estat espanyol. Fonts oficials i no oficials.
6. La documentació de la Unió Europea sistematitzada
per institucions. Fonts oficials i no oficials. Principals
centres d’informació i documentació europea a Catalunya, Estat espanyol i Europa.
7. La documentació del Consell d’Europa. Fonts d’informació i documentació.
8. La documentació dels principals organismes internacionals. Fonts d’informació i documentació.
9. Bases de dades. Tipologia. Principals bases de dades
jurídiques i en ciències socials.
10. Organismes i principals centres de documentació
parlamentària. Centre Europeu d’Investigació i Documentació Parlamentària. Centre Internacional de Documentació de la Unió Interparlamentària. Funcions, serveis, i publicacions.
11. La biblioteca digital. Les noves tecnologies de la
informació i la seva aplicació en les biblioteques especialitzades. Recursos electrònics. Digitalització.
12. Les polítiques d’informació a l’Estat espanyol i a
Catalunya.
13. Projectes de cooperació interbibliotecària. Marc
general i biblioteques parlamentàries.
10.2 Contra els actes de tràmit del tribunal que decideixin directament o indirectament sobre el fons de l’assumpte, determinin la impossibilitat de continuar el
procés selectiu o produeixin indefensió o perjudici irreparable a drets o interessos legítims, els interessats
poden interposar recurs d’alçada davant la Mesa del
Parlament, en el termini d’un mes a comptar de l’endemà d’haver estat publicats al tauler d’anuncis, tal com
estableix la base 7.1.
14. Recursos d’informació a Internet, especialment per
a una biblioteca especialitzada en dret i ciències socials. Tipologia i classificació de recursos.
Igualment, les persones interessades poden interposar
qualsevol altre recurs que considerin convenient per a
la defensa de llurs interessos.
17. Adquisicions. Principals distribuïdors i proveïdors
nacionals i estrangers. Funcions i serveis que ofereixen.
Palau del Parlament, 23 de setembre de 2003
Imma Folchi i Bonafonte
Oficiala major
15. Processos i serveis tècnics a les biblioteques parlamentàries. Avaluació i organització dels processos tècnics. Obtenció de la documentació, tractament documental, recuperació i difusió de la informació.
16. Gestió i avaluació de les col·leccions.
18. Anàlisi documental. Procediments i metodologies.
Indexació. Llenguatges documentals. Els tesaurus: elements, estructura, construcció i manteniment. Tesaurus
en ciències socials. Tesaurus Eurovoc. Adaptacions a
l’Estat espanyol.
4.90.10.
4. INFORMACIÓ
3 d’octubre de 2003
BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Núm. 463
18
19. Publicacions en sèrie. Definició, tipologia, processos tècnics, avaluació i recursos electrònics.
estructura. Les normes interpretatives i supletòries del
Reglament.
20. Sistemes d’automatització de biblioteques. Estat de
la qüestió.
13. L’estatut dels parlamentaris. Inviolabilitat, immunitat. L’aforament. Les incompatibilitats.
21. Difusió de la informació a les biblioteques parlamentàries.
14. Els òrgans parlamentaris: la Presidència, la Mesa, les
comissions, les ponències, el Ple, la Diputació Permanent i la Junta de Portaveus. Els grups parlamentaris.
22. Formats d’intercanvi i d’accés d’informació bibliogràfica. El format MARC. Estat de la qüestió. Norma
ISO 2709. El Protocol Z39.50.
23. Organismes internacionals en l’àmbit de la biblioteconomia i documentació. Referència especial a les
biblioteques parlamentàries.
24. Les biblioteques i la propietat intel·lectual.
25. Fonts d’informació en premsa.
ANNEX B. TEMES DE DRET
1. La Constitució espanyola del 1978: estructura i contingut bàsic; els drets fonamentals i les llibertats públiques en la Constitució.
2. Les fonts del dret. La Constitució, els estatuts d’autonomia, les lleis orgàniques i les lleis ordinàries; l’ordenament comunitari: el dret originari i el dret derivat.
Les disposicions del Govern amb força de llei i el reglament administratiu.
3. Les institucions de democràcia directa: el referèndum i la iniciativa legislativa popular. Els partits polítics com a instrument de participació política. El finançament dels partits. Els sindicats.
4. El sistema electoral espanyol: l’administració electoral, el procediment electoral i les seves garanties.
5. Les Corts Generals en el sistema constitucional espanyol. Estructura i funcions. El Senat com a cambra
de representació territorial.
6. La Corona. El Govern: composició i funcions. L’Administració de l’Estat.
7. El poder judicial: estructura i funcions; providències, interlocutòries i sentències. El Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya.
8. El Tribunal Constitucional en el sistema constitucional espanyol. Naturalesa, organització i funcions. Els
procediments davant el Tribunal Constitucional.
9. Els òrgans de rellevància constitucional: el Defensor
del Poble, el Tribunal de Comptes i el Consell d’Estat.
4.90.10.
15. Funcionament del Parlament: l’ordre del dia, les
sessions, els debats, les votacions i la publicitat del treball parlamentari.
16. El procediment legislatiu. La iniciativa legislativa.
El procediment legislatiu ordinari: projectes i proposicions de llei; les esmenes: classes i tramitació. Procediments legislatius especials. Els pressupostos generals
de la Generalitat. Competència legislativa plena en comissions. Lectura única d’un projecte de llei. El procediment d’urgència.
17. Els diversos procediments parlamentaris: la investidura, la moció de censura i la qüestió de confiança; les
interpel·lacions i les preguntes, les proposicions no de
llei i les mocions; els debats generals, les compareixences i les sessions informatives.
18. L’Administració parlamentària. La funció pública
parlamentària: els Estatuts del règim i el govern interiors del Parlament de Catalunya, selecció i adquisició de
la condició de funcionari, les situacions dels funcionaris públics, els drets i deures dels funcionaris i el règim
disciplinari.
19. El president de la Generalitat: elecció, cessament i
funcions. El Govern: organització i funcions.
20. L’organització administrativa de la Generalitat: els
departaments i els serveis territorials. La funció pública catalana.
21. Les altres institucions estatutàries: el Consell Consultiu, el Síndic de Greuges i la Sindicatura de Comptes; la Comissió Jurídica Assessora.
22. L’Administració local. Les entitats locals a l’Estat
espanyol: tipologia, organització i competències; les
relacions entre les entitats locals i les administracions
territorials superiors. L’Administració local a Catalunya
i la divisió comarcal a Catalunya.
23. L’Administració institucional: tipologia. Els organismes públics. L’Administració corporativa.
24. L’acte administratiu: concepte, caràcters i elements.
10. L’organització territorial de l’Estat. El procés de
formació del sistema autonòmic i la seva evolució. Els
estatuts d’autonomia. El sistema de distribució de competències entre l’Estat i les comunitats autònomes. El
control sobre l’activitat de les comunitats autònomes.
25. El procediment administratiu. Els recursos administratius: principis generals i classes de recursos. La contractació administrativa.
11. L’Estatut d’autonomia de Catalunya del 1979: procés d’elaboració, contingut bàsic i principis fonamentals. Les competències. El procediment de reforma.
27. La Unió Europea: creació i procés d’ampliació. Les
institucions comunitàries: el Consell, la Comissió, el
Parlament Europeu, el Tribunal de Justícia, el Tribunal
de Comptes.
12. El Parlament de Catalunya: composició i elecció. El
Reglament del Parlament de Catalunya: naturalesa i
4. INFORMACIÓ
26. La jurisdicció contenciosa administrativa: naturalesa, extensió i límits.