MAIG – JUNY, 2015 - Hermanas Hospitalarias de la Santa Cruz

ALEGRAOS...!
ESCRUTAD...!
“SIEMPRE EN CAMINO
CON ESA VIRTUD
QUE ES UNA VIRTUD PEREGRINA:
¡LA ALEGRÍA!”.
(“ESCRUTAD”. Papa FRANCISCO)
“EN PROPICIAR CARIÑO Y AMOR
TODAS PODEMOS SER PROFESIONALES”.
(M. MERCÈ ARIMANY)
“...el mensaje salvador se proclama mediante el Servicio
a los pobres enfermos, niños y ecesitados, como signo
de caridad de la Iglesia y testimonio de Jesús
que pasó haciendo el bien”.
(CC, 86)
MAIG – JUNY, 2015
2
V
eus d’Església
________________________________
UNA ESGLÉSIA SERVIDORA I POBRA
“Pacte de les catacumbes”
Joan XXIII havia pensat que el Concili podria tractar de la qüestió del pobres i
de l’Església dels pobres. Però es va adonar que aquest assumpte era lluny de
la mentalitat de la immensa majoria dels bisbes i dels experts. Els pobres i la
pobresa no eren qüestions presents en la consciència dels bisbes.
De fet, només hi ha una al·lusió als pobres en el n. 8 de Lumen Gentium només
que per dir que l’Església necessita béns materials per poder evangelitzar, però
que no busca la glòria terrestre. Reconeix que Jesús era pobre i que en els
pobres es reconeix Jesús. Això és tot. No obstant això, des de la primera sessió
el cardenal Lercaro havia adreçat al Concili una crida patètica tractant
justament d’una Església dels pobres. Va ser molt aplaudit, però d’aquí no va
passar. La majoria no estava en la mateixa mentalitat.
Un grup de 50 bisbes i uns 30 experts es reunia de tant en tant en el Col·legi
belga, animat sobretot per dom Helder Câmara. Era “el grup dels pobres”, molt
discret, i que semblava no integrar-se amb els altres. El grup restava en contacte
constant amb el cardenal Lercaro que es comunicava regularment amb Pau VI.
A les acaballes del Concili, concretament el 16 de novembre de 1965, un grup
de 40 bisbes es va reunir en la catacumba de Santa Domitila i allí van signar
l’anomenat Pacte de les Catacumbes, pel qual els bisbes presents es
comprometien a portar una vida pobra, senzilla. El 16 de novembre de 1965,
pocs dies abans de la clausura del Concili, prop de 40 pares conciliars van
celebrar una eucaristia en les catacumbes de santa Domitila. Van demanar “ser
fidels a l’esperit de Jesús”, i en acabar la celebració van signar el pacte “UNA
ESGLÉSIA SERVIDORA I POBRA” que és conegut com “el pacte de les
catacumbes”.
UNA ESGLÉSIA SERVIDORA I POBRA
(“Pacte de les catacumbes”)
Nosaltres, bisbes, reunits en el Concili Vaticà II, conscients de les deficiències de
la nostra vida de pobresa segons l’evangeli; motivats els uns pels altres en una
iniciativa en la qual cadascun de nosaltres ha evitat el sobresortir i l’altivesa;
units a tots els nostres germans en l’episcopat; comptant, sobretot, amb la gràcia
c o n gr e g a c i ó d e ge r m a n e s h o s p i t a l à r i e s d e l a s a n t a c r e u
3
i la força de nostre Senyor Jesucrist, amb l’oració dels fidels i dels sacerdots de
les nostres respectives diòcesis; posant-nos amb el pensament i amb l’oració
davant la Trinitat, davant l’Església de Crist i davant els sacerdots i els fidels de
les nostres diòcesis, amb humilitat i amb consciència de la nostra feblesa, però
també amb tota determinació i tota la força que Déu ens vol donar com a gràcia
seva, ens comprometem al que segueix:
1. Procurarem viure segons l’estil ordinari de la nostra població en el que
respecta a casa, menjar, mitjans de locomoció, i a tot el que se’n
desprèn. Cf Mt 5,3; 6,33s; 8-20.
2. Renunciem per sempre a l’aparença i la realitat de la riquesa,
especialment en el vestir (vestimentes riques, colors cridaners) i en
símbols de metalls preciosos (aquests signes han de ser, certament
evangèlics) Cf Mc 6,9; Mt 10,9s; Ac 3,6. Ni or ni plata.
3. No posseirem béns mobles ni immobles, ni tindrem comptes al banc, etc.,
a nom propi; i, si és necessari posseir alguna cosa, ho posarem tot a nom
de la diòcesi, o de les obres socials o caritatives. Cf Mt 6, 19-21; Lc 12,33s.
4. En la mesura del possible confiarem la gestió financera i material de la
nostra diòcesi a una comissió de laics competents i conscients del seu
paper apostòlic, i així poder ser menys administradors i més pastors i
apòstols. Cf Mt 10,8; Ac 6,1-7.
5. Rebutgem que verbalment o per escrit ens anomenin amb noms i títols
que expressin grandesa i poder (Eminència, Excel·lència, Monsenyor, ...).
Ens estimem més que ens anomenin amb el nom evangèlic de Pare. Cf
Mt 20,25-28; 23,6-11; Jn 13,12-15.
6. En el nostre comportament i relacions socials evitarem tot el que pugui
semblar concessió de privilegis, primacia o fins i tot preferència als rics i
als poderosos (per exemple en banquets oferts o acceptats, en serveis
religiosos).Cf Lc 13, 12-14; 1Co 9, 14-19.
....................
11. Com que la col·legialitat dels bisbes troba la seva més plena realització
evangèlica en el servei en comú a les majories en misèria física, cultural
i moral –dos terços de la humanitat- ens comprometem:
- a compartir, segons les nostres possibilitat, en els projectes urgents
dels nostres episcopats de les nacions més pobres;
- a demanar plegats, al nivell d’organismes internacionals, donant
sempre testimoniatge de l’evangeli, com ho va fer el papa Pau VI
en les Nacions Unides, l’adopció d’estructures econòmiques i
culturals que no fabriquin nacions pobres en un món cada vegada
més ric, sinó que permetin que les majories pobres surtin de la seva
misèria.
12. En comprometem a compartir la nostra vida, en caritat pastoral, amb els
nostres germans en Crist, sacerdots, religiosos i laics, per tal que el nostre
ministeri constitueixi un veritable servei. Així,
- ens esforçarem a “revisar la nostra vida”, amb ells;
c o n gr e g a c i ó d e ge r m a n e s h o s p i t a l à r i e s d e l a s a n t a c r e u
4
- buscarem col·laboradors, per poder ser més animadors segons
l’Esperit que no pas caps segons el món;
- procurarem fer-nos el més humanament possible presents, ser
acollidors;
- ens mostrarem oberts a tots, sigui quina sigui la seva religió. Cf Mc
8,34s; Co 6,1-7; 1Tm 3,8-10.
13. Quan tornarem a les nostres diòcesis, donarem a conèixer aquestes
resolucions als nostres diocesans, demanant-los que ens ajudin amb la seva
comprensió, la seva col·laboració i les seves oracions.
Que Déu ens ajudi a ser-hi fidels.
Saben vostès aquell vers per gaudir de bona salut per quan hom
es va fent gran i té el perill de la soledat? Que té el perill de tancar-se, quedarse sol, d’apartar-se, d’allunyar-se dels altres?
El poema és del gran metge barceloní, el doctor Letamendi,
Catedràtic d’Anatomia de la Facultat de Medicina de València; després v
guanyar per oposició també la càtedra de Barcelona i, posteriorment va
guanyar la càtedra de Madrid. El doctor Letamendi no era qualsevol altre. Té
plaça dedicada a ell, la Plaça Letamendi, al bell centre de BCN. El poema –
medicina- diu així:
“Vida honesta i arreglada;
Usar de pocos remedios
Y poner todos los medios
De no apurarse por nada…”
..................................
El petit príncep, de Saint –Exupèry, afirma dient:
“Els homes cultiven cinc mil roses en un jardí, o en un camp, i no troben
el que busquen... Els ulls són cecs. No veuen el que haurien de veure.
I afegia: “Cal mirar amb el cor”. Hi ha coses que no es veuen amb els ulls
si no es miren amb el cor.
.......................................
Escriu la poetessa Maria Teresa Cabané (era una persona neta de cor, gran i pobra):
”Era un home ja vell! Tenia la barba i els cabells blancs. Si algú li
preguntava com es deia, ell com que era tartamut, responia: “Mero”
(Baldomero). Vivia en un casalot fora del poble...
Duia espardenyes foradades i arrossegava els peus, i caminava poc a
poc.
Cada diumenge, al vespre, anava a la fonda del poble, on li posaven en
carmanyola (fiambrera) – que ell portava-, les restes de menjar i que a casa
seva, ell devorava.
c o n gr e g a c i ó d e ge r m a n e s h o s p i t a l à r i e s d e l a s a n t a c r e u
5
També li donaven algunes monedes (hi ha gent bona i de bon cor).
Quan sentia que tocaven les campanes de l’església, es posava
l’americana (que li havien donat) i se n’anava a seure en un banc fora de
l’església.
Un diumenge, es va posar una rosa artificial (que li havien regalat) al trau
de l’americana.
Quan tothom havia sortit de l’església, ell –el Mero- va entrar tot anant fins
a l’altar on hi havia la imatge de la Mare de Déu.
L’endemà al matí, el sacerdot trobà mort el vell tartamut, Mero.
El mossèn veié la flor artificial que el Mero duia al trau de la seva
americana, ara, la veié als peus de la imatge de la Mare de Déu com ofrena de
la seva vida...
“El petit príncep”, de Saint Exupéry, deia:
“Els homes cultiven cinc mil roses en un jardí, i no troben el què busquen... Tenen
els ulls cecs. Els cal mirar: amb el cor”.
.................................
 En la celebració del XVIè Capítol General de la Congregació de GG.
Hospitalàries de la Santa Creu, la Germana Mercè Arimany Pujol,
el dia 19 d’abril de 2015, fou reelegida Superiora General.
(Nota de Secretaria Gral. de la Congregació).
Aquest mateix dia, parlant de Valors Humans, diu Mossèn Josep M.
Alimbau:
Voldria llegir unes ratlles, en homenatge de les Germanes Hospitalàries de
la Santa Creu, barcelonines de soca-arrel, fundades aquí a Barcelona, l’any
1792, com a “PIA ASSOCIACIÓ” i després, a l’any 1027, com a Congregació.
Però elles venien de més lluny.
Des de l’any 1401 ajudaven i servien als malalts de l’Hospital de la Santa
Creu, de Barcelona, del C/ Hospital.
Les Germanes Hospitalàries de la Santa Creu, són les que anaren a
atendre els malalts psiquiàtrics, al Manicomi de Sant Andreu de Palomar. També
elles foren les que anaren a atendre i viure amb el malalts de lepra. Els leprosos
de Barcelona, a l’Hospital de Sant Llàtzer, sobre d’Horta, fora de la ciutat, ja que
es tenia por d’encomanar-se la malaltia de la lepra, fins que les autoritats
“científiques” i les altres autoritats –quina equivocació! varen fer tancar del tot,
dit Hospital de Sant Llàtzer, per por de que: no infectessin als altres ciutadans,
quan la lepra, científicament, no s’encomana...
c o n gr e g a c i ó d e ge r m a n e s h o s p i t a l à r i e s d e l a s a n t a c r e u
6
Les religioses Hospitalàries de la Santa Creu van atendre i cuidar els
malalts de lepra fins que es va tancar, fins que es va tancar dit Hospital. I ningú
els ha donat la medalla de la Ciutat, ni cap altra mena de condecoració, ni
reconeixement pel bé fet als ciutadans malalts barcelonins.
Actualment tenen Cases aquí a Casa nostra: Santa Maria de Corcó
(l’Esquirol), a La Garriga, Arbúcies, a Barcelona: Sarrià, la Casa General al c/
Elisa, Casa Santa Creu (Horta-Canyelles), i tenen cura de la Residència
Sacerdotal per a les diòcesis de BCN, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa. També
treballen a Logroño (La Rioja).
A Colòmbia les tenen a Medellín, Quibdó i Bogotà.
A Quito (Equador) i a Calama (Xile), aquí amb els preveres missioners
diocesans de BCN, al Desert de Atacama.
Permeteu-me
que
us
llegeixi
unes
Regles de les Germanes
Hospitalàries de la Santa Creu, de Barcelona. Set regles per a servir els
malalts:
1. “Serviran als malalts amb la major sol·licitud, delicadesa, amor, tendresa
i alegria, pensant que serveixen al mateix Crist Nostre Senyor.
2. “El seu lliurement al malalt, al qui pateix, als necessitats, als nens, als
leprosos, als dements, ... serà total i generosa.
3. “Les que vetllin –a les nits- als malalts..., en primer lloc, s’han d’informar de
l’estat de cadascun d’ells, a fi d’evitar qualsevol equivocació en el servei.
4. “Als qui estan molt malament, als agonitzants, no els remouran els llits.
Estaran al seu costat, acompanyant-los, contemplant-los, resant per ells.
5. “Netejaran els recintes, on són els malalts, dues vegades al dia. Regaran
terra. I faran perfums d’herbes oloroses.
6. “No faran diferències entre malalts. Si troben algú impertinent... se li
mostrarà més amor, si és possible.
7. “No complirien amb la seva vocació, si, fatigant-se pel bé corporal dels
malalts, es desentenguessin de la salut espiritual oferint-los una instrucció
bàsica del catecisme i inspirant, una total confiança en la infinita
misericòrdia de Déu i un gran desig del cel...”.
c o n gr e g a c i ó d e ge r m a n e s h o s p i t a l à r i e s d e l a s a n t a c r e u
7
“M’ADORMO EN PAU...
I, NOMÉS EN VÓS, SENYOR, EM SENTO SEGUR” (Salm 4)
Així ho va fer la nostra Germana Pilar Domínguez, que
s’adormí en la pau del Senyor, el diumenge 22 de març a
primera hora de la tarda.
Va néixer a Soutelo (Ourense) un petit poble gallec, terra que
ella estimava molt; sovint ens en parlava, i més quan anava
de vacances. Fou la segona de quatre germans (dos nois,
dues noies. D’uns pares molt bons. Essent família de pagesia, podem imaginarnos la germana Pilar triscant i jugant per les muntanyes i travessant rierols.
Molt jove –de 15 anys- va venir a Barcelona entrant a treballar a l’Institut Mental
de Sant Andreu. Bona mestra fou per a ella i també una bona “mare”, la nostra
germana M. Jesús Espriu qui estava en dita Comunitat, i que, possiblement, va
tenir molta cura per ella. Pràcticament, era una “nena”.
La Comunitat de Germanes de l’Institut de Sant Andreu, que va ser un veritable
“fogar de pau i d’estima”, sens dubte, fou el lloc propici on pogué descobrir la
“crida del Senyor” a entregar-se-li de ple i servir-lo en la persona del malalt.
Als 23 anys passà al Noviciat. Seguí les diferents etapes de Formació amb les
seves companyes de Noviciat fins a la “professió religiosa”. Els més de 50 anys
de “vida consagrada”, va esmerçar-los amb la total donació i dedicació als
malalts: “infants, Hospitals, persones d’edat avançada, Hospital d’Arbúcies,
Residència de La Garriga”, i últimament, dedicada a les nostres Germanes de la
Infermeria de “Casa Santa Creu”, servei que se li va demanar quan la
Responsable va ser traslladada a Xile per fer-se càrrec d’una obra destinada a
l’atenció dels pobres del carrer.
Acceptà la nova responsabilitat, mantenint-se sempre “a peu del canó” com diu
el refrany. La germana Pilar era més aviat callada però a ella no deixava passar
una paraula o un gest d’atenció que podia oferir, atenent o escoltant les
Germanes grans i malaltes; ho feia també amb les companyes de treball de
c o n gr e g a c i ó d e ge r m a n e s h o s p i t a l à r i e s d e l a s a n t a c r e u
8
diferents cases amb les qui es trobava. Tots sabien que sempre podien comptar
amb ella. Escoltava, atenia, aconsellava.
Però el Senyor no es quedà curt amb ella, l’estimava i sabia que també podia
comptar amb la seva “elegida”. I no se n’està de “marcar-la amb el segell de
l’enfermetat”. Fou just un any després que se li “diagnostiqués”, que el Senyor
la cridà per fer-la entrar al “Convit de Noces”.
Un any en que el sofriment no deixà d’assetjar-la. Proves de tota mena,
tractaments agressius, ingressos hospitalaris, intervenció, etc. La germana Pilar,
va acceptar, des del primer moment la seva malaltia, va lluitar sí, per poder-la
vèncer. La seva edat, relativament jove encara, l’ajudava a mantenir els desigs
de lluitar per viure. Quan se li preguntava pel seu estat, sempre deia per resposta
“vaig fent”. No es queixava, no volia donar-se massa importància, però no
deixava de regalar a tothom el seu somriure.
Fins les últimes setmanes, compartia els actes comunitaris: la litúrgia,
l’Eucaristia, les recreacions, el menjador. Entenia el valor de la vida de comunitat
i feia per no perdre-la. Quan li mancaven les forces i n’era ben conscient, havia
de reposar.
Al rebre “l’última alta” de l’Hospital de la Vall d’Hebron per retornar a la Comunitat
sabia molt bé que li quedaven pocs dies de vida. La seva resposta de fe i
confiança en el bon Déu, fou un viu testimoni per a les Germanes. Cada
Germana que passava fent-li una estona de companyia, sortia edificada de la
pau i l’agraïment que reflectia. No es quedà mai sola. Totes, quan tenien un
moment, feien una escapada a la seva habitació per poder compartir la paraula
que semblava tenia preparada per a cadascuna d’elles. Era admirable palpar la
pau i la serenor que traspuava dins la gravetat del seu estat. El “testimoni” que
reberen els infermers i personal que, diàriament, anaven a la “Infermeria de Casa
Santa Creu” per aplicar-li els controls de medicació, etc., recordo –diu una
Germana- que un infermer, en veure-la tan serena, li va dir: “Germana, vostè dóna
prova de tenir molta FE i molta PAU davant la mort...”, al que ella respongué: “Sí,
és la FE que tinc en el Senyor, la que em sosté; no tinc por de la mort, espero...,
tinc molta PAU...”. L’infermer, sorprès, callà, perquè no trobà resposta.
c o n gr e g a c i ó d e ge r m a n e s h o s p i t a l à r i e s d e l a s a n t a c r e u
9
Els dos últims dies, les seves forces anaven declinant. Feia l’esforç d’atendre si
més no, amb el seu somriure, la seva germana, el seu cunyat, germanes d’altres
Comunitats que volien tenir el goig de fer-li una estona de companyia, encara
deia algunes paraules.
Ens trobàvem a punt de la celebració de Setmana Santa. Ella anava fent camí
amb Jesús seguint-lo a Getsemaní i pujant al Calvari. Sabia que el preu de la
Creu comportava el goig de la Resurrecció i de la glòria.
Va adormir-se en el Senyor el diumenge, 22 de març de 2015 a primera hora de
la tarda. Acompanyada, sens dubte de la Verge Maria –de la qual tenia una gran
devoció. Des del cel ens acompanya i prega per tota la Congregació i per tantes
i tantes persones que van ser testimoni de la seva entrega i amor al carisma
HOSPITALARI.
Germana Pilar, reposa per sempre en l’AMOR!
-CASA SANTA CREU-

El dia 11 d’abril de 2015 fou cridada a la CASA DEL PARE, una
germana de la Germana M. Caritat Valls.

Y el pasado 23 de mayo de 2015, descansó en los BRAZOS del
PADRE la hermana de la Hermana María Mabel Monsalve.
“GOZAREMOS, POR SIEMPRE, DE LA BONDAD
QUE HA TENIDO CON NOSOTRAS EL SEÑOR”
c o n gr e g a c i ó d e ge r m a n e s h o s p i t a l à r i e s d e l a s a n t a c r e u
10
c o n gr e g a c i ó d e ge r m a n e s h o s p i t a l à r i e s d e l a s a n t a c r e u
11
-PATRÓN DEL BUEN HUMOREntre los Santos, la virtud del humor alcanzó tal grado de heroísmo que relucía,
incluso, en momentos de gran sufrimiento o de la muerte. Santo Tomás Moro
murió decapitado. Antes de subir al cadalso, se le acercó su hijo que, llorando,
le pidió la bendición. El momento era muy dramático. Tomás Moro le dijo
entonces al oficial que dirigía la ejecución, y que también tenía una actitud
sumamente seria: “¿Puede ayudarme a subir?, porque para bajar, ya sabré
valérmelas por mí mismo”.
El rey Enrique VIII le prohibió hablar, porque sabía lo que era capaz de provocar
en la gente. Él sabía lo poderoso que era Tomás. No se le permitió, pues,
pronunciar un discurso, y el condenado solamente pudo decirle al verdugo, al
oficial de la ejecución: “Fíjese que mi barba ha crecido en la cárcel; es decir,
ella no ha sido desobediente al rey, por lo tanto, no hay por qué cortarla.
Permítame que la aparte”.
Éstas fueron las últimas palabras de Tomás Moro. Supo burlarse de sí mismo y
colocar sus asuntos, su propia muerte, bajo la lente de lo absurdo. Y es que ante
Dios, única realidad para la que merece la pena vivir, nuestra muerte tampoco
es importante. Hay que tener el alma de un niño y tomar con fuerza la mano del
Padre, para poder hacer bromas ante la propia muerte. Lo hizo un hombre que,
con frecuencia, para tener un sentido cristiano del humor, rezaba:
“Señor, ten a bien darme un alma que desconozca el aburrimiento,
Que desconozca las murmuraciones, los suspiros y las lamentaciones;
Y no permitas que me preocupe demasiado en torno de ese algo que impera,
Y se llama YO…
Obséquiame con el sentido del humor. Concédeme la gracia de entender las
bromas, para que pueda conocer algo de felicidad,
Y sea capaz de donársela a otros. Amén”.
De: Meditaciones sobre la fe.
c o n gr e g a c i ó d e ge r m a n e s h o s p i t a l à r i e s d e l a s a n t a c r e u
12
Quin missatge envia als visitants al contemplar la porta del Naixement?
ETSURO SOTOO respon:
“La porta està plena de simbolisme, però el que vull transmetre a tot el món
és que a la part superior, l’heura forma unes paraules, però des de fora mai
les entendran.
A l’entrar al temple es pot llegir:
”Deus Caritas Est”, Déu és amor, per
tant, convido a tothom a entrar a
l’interior
per
a
poder
entendre
aquesta paraula”.
>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>
EXPERIENCIA PEDAGÓGICA EN EL “HOGAR SAN JOSÉ”,
de BOGOTÁ
Dentro de la propuesta de formación integral y de calidad de nuestra Institución
LICEO SANTA BERNARDITA, existe el proyecto de servicio social, orientado a los
jóvenes que cursan el ciclo de Educación Media, la importancia de este espacio
pedagógico de formación radica en que permite fortalecer los valores sociales
establecidos en nuestro PEI.
En el HOGAR SAN JOSÉ contamos con el espacio propicio para desarrollar nuestro
proyecto, encontrando personas cordiales y serviciales, quienes nos han hecho
sentir en un ambiente lleno de fraternidad y cariño, quienes confían en nuestro
trabajo de calidad, fundamentado principalmente en la AYUDA A LOS OTROS.
Esta experiencia pedagógica les ha permitido a nuestros estudiantes apropiarse del
espacio y llegar a consolidar fuertes lazos afectivos con los abuelos, asumiendo,
principalmente un compromiso personal de solidaridad y ayuda, lo que posibilita el
cumplimiento de los objetivos planteados por la Institución en donde el interés
principal radica en integrar a los estudiantes a la vida comunitaria.
Junto con los abuelitos, hemos desarrollado diferentes actividades: artísticas,
educativas y lúdicas, logrando un verdadero acompañamiento. Dentro de las
c o n gr e g a c i ó d e ge r m a n e s h o s p i t a l à r i e s d e l a s a n t a c r e u
13
experiencias más significativas por resaltar están: tardes de partidos de fútbol o
básquet, trabajo con plastilina, arcilla, trabajo con papel origami, elaboración de
portarretratos, desfiles, fiestas, bingos, juegos de mesa, manicure, cine foro,
karaoke. Celebraciones de días especiales (día de la mujer, día del hombre, día del
adulto mayor, cometas, disfraces), etc., innumerables actividades que nos han
enseñado: respetar, acompañar y proporcionar afecto a quienes más lo necesitan:
es el acto perfecto en el que se expresa el amor fraternal.
Todo nuestro trabajo como Institución, en el Hogar nos ha llevado a un sinnúmero
de sentimientos de generosidad, compromiso y ayuda. Intentamos inyectar alegría
a los abuelos con nuestra compañía, involucramos tiempo, atención y cariño. Hoy,
agradecemos al HOGAR SAN JOSÉ el abrirnos las puertas, cada año escolar, y
permitirnos compartir y aprender al lado de personas tan maravillosas.
Con cariño.
Lic. Paola Andrea Duarte Susa
Orientadora Escolar
Liceo Santa Bernardita
2014
>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>
“Res no resulta petit del que empren el cor”. (Chiara Lubich)
“Sempre és massa tard quan es descobreix que la meravella, es
troba en el present”. (François Mitterrand)
“El temps m’és donat, per parlar de la Font” (Hélène
Cadou)
>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>
c o n gr e g a c i ó d e ge r m a n e s h o s p i t a l à r i e s d e l a s a n t a c r e u
14
¿Qué HORA es?
es HORA de EVANGELIZAR…
Me vais a permitir que comience con un poema de Gerardo Diego, Creer, escrito
en 1943:
Porque, Señor, yo te he visto./ Y quiero volverte a ver / quiero creer. / Te vi, sí,
cuando era niño/ y me bauticé,/ y, limpio de culpa vieja,/ sin velos te pude ver./
Quiero creer.
Devuélveme aquellas puras/ transparencias de aire fiel, /devuélveme aquellas
niñas/ de aquellos ojos de ayer./ Quiero creer. / Limpia mis ojos cansados,/
deslumbrados del cimbel,/ lastra de plomo mis párpados/ y oscurécemelos bien.
/Quiero creer. Ya todo es sombra y olvido/ y abandono de mi ser./ Ponme la venda
en los ojos./ Ponme tus manos también./ Quiero creer. /Tú me pusiste en las flores
rocío/ y debajo miel,/ filtra en mis secas pupilas/ dos gotas frescas de fe./ Quiero
creer. / Porque, Señor, yo te he visto/ y quiero volverte a ver, / creo en Ti y quiero
creer.
“El Evangelio está a tu favor”
“La Iglesia entregará la esperanza que salvará al mundo. En un mundo
como el nuestro que, teniendo necesidad de Dios, sin embargo, tiene ciertas
sospechas sobre Él y sobre la Iglesia, ¿imagináis qué fuerza tendría decir a los
hombres, aquí y ahora, con seguridad, con fundamentos, con evidencia de
testigos, que el Evangelio no está contra ellos, sino que está a su favor? Pensemos
lo que sucedería si alguno de nosotros asumiésemos la responsabilidad que nace
de nuestro Bautismo y de ser miembros vivos de la Iglesia de salir por los lugares
donde hacemos nuestro vivir diario, y a cada persona que nos encontrásemos le
dijésemos: “¿A qué tienes miedo?, te lo aseguro, el Evangelio no está contra ti,
está a tu favor”. Y, al mismo tiempo, pudiéramos mostrar que la esperanza que
proponemos de cambio del mundo no está basada en unas metas utópicas, sino
que ésta tiene para nosotros un nombre propio: JESUCRISTO. De tal manera que,
c o n gr e g a c i ó d e ge r m a n e s h o s p i t a l à r i e s d e l a s a n t a c r e u
15
frente a las sombras de la realidad que están ahí, ofreciéramos el Evangelio tal y
como san Juan Pablo II nos decía en Ecclesia in Europa, anunciando, celebrando
y sirviendo el Evangelio de la esperanza o, como nos dice el Papa Francisco,
viviendo y llevando la alegría del Evangelio a todos los hombres.
Estamos asistiendo al nacimiento de una nueva cultura: ¿qué hacemos
los cristianos? Es ocasión de gracia para poner de relieve la novedad radical que
supone acoger la vida nueva que ha traído Jesucristo, y que tan bellamente nos
ha descrito san Juan Pablo II en la Carta Novo millennio ineunte con estos
términos: Un rostro para contemplar, Caminar desde Cristo; Testigos del amor.
Novedad que podríamos describir diciendo que Dios no necesita defensores, sino
testigos. Necesitamos ser testigos de la fe, sin complejos ni agresividad, humildes,
bastante lúcidos para amar nuestra época y discernir sus grandezas y sus límites,
respetuosos con el caminar de Dios en el corazón de cada cual, ya que es Él quien
pone el ritmo. ”No se trata de inventar un nuevo programa. El programa ya
existe… -dice el Papa Juan Pablo II. Se centra, en definitiva, en Cristo mismo, al
que hay que conocer, amar e imitar para vivir en Él la vida trinitaria y transformar
con Él la Historia hasta su perfeccionamiento en la Jerusalén celeste…”.
Esto mismo nos dice el Papa Francisco en la Exhortación Evangelii
gaudium. Tenemos necesidad de un encuentro con Jesucristo. Volvamos la mirada a
Él. La Belleza que salvará el mundo, que es el mismo Jesucristo, tiene un itinerario
imprevisible. Tenemos necesidad urgente en dejarnos guiar por Él… que debe y
tiene que alimentarse el discípulo de Jesús, que tiene que hacerse siempre de
nuevo su anunciador para compartirla con quien no la conoce y con quien va en
su búsqueda…”.
Y, HOY…
NUESTRA CONGREGACIÓN ANTE LOS SIGNOS DE
LOS TIEMPOS
XVI CAPÍTULO GENERAL, 2015
“Entre los signos más palpables que descubrimos en nuestros lugares de misión
hoy tenemos: el compromiso con los pobres y defensa de los débiles; la defensa
de la vida; el reconocimiento de los laicos, su espiritualidad y misión compartida;
la necesidad de escucha por parte de la gente, y atender, en lo posible, sus
necesidades.
“Anunciar y defender con valentía profética los derechos y la dignidad de las
personas en el ambiente donde nos movemos, brindando ayuda y solidaridad
desde las exigencias del Evangelio…
c o n gr e g a c i ó d e ge r m a n e s h o s p i t a l à r i e s d e l a s a n t a c r e u
16
“Hacer presente nuestro carisma hospitalario en el mundo de hoy siendo
transmisoras de la fe, la bondad y misericordia de Dios con nuestra entrega
alegre, fiel y generosa en los lugares más empobrecidos de nuestra sociedad…”
Conf. págs. 34, 35 de Documento Capitular Llamadas a ser Profetas en el mundo
HERMANAS HOSPITALARIAS DE LA SANTA CRUZ, 2015
1. No separar-se de Crist: “Estigueu en mi...Manteniu-vos en el meu amor” (Jn
15, 4-9). “Aquest és el secret del sants: romandre en Crist, units a Ell com la
sarment al cep, per donar molt de fruit. I aquest fruit no és altre que l’amor”.
2. Ser testimoni de la Resurrecció: “Donar testimoniatge de la Resurrecció de
Jesús. A imitació dels Apòstols, de fet, tot deixeble de Crist està cridat a
esdevenir testimoni de la seva resurrecció, especialment en aquells entorns
en el quals l’oblit humà de Déu és més fort com ho és també el desconcert de
l’home”.
3. Viure en comunitat: “La missió d’anunciar el Crist ressuscitat no és una tasca
individual: és per viure-la comunitàriament, amb el col·legi apostòlic i la
comunitat”.
4. Unitat, no divisió: “Un aspecte essencial del testimoni que hem de donar del
Senyor ressuscitat és la unitat entre nosaltres, els seus deixebles, a imatge
d’aquella que subsisteix entre Ell i el Pare”.
c o n gr e g a c i ó d e ge r m a n e s h o s p i t a l à r i e s d e l a s a n t a c r e u
17
5. Fins en les incomprensions: “La relació amb Jesús ressuscitat és –per dir-ho
així- l’atmosfera en que viu el cristià, i en que troba la força per restar fidel a
l’Evangeli, fins i tot enmig dels obstacles i les incomprensions”.
6. Alegria en la missió: “D’aquest amor etern entre el Pare i el Fill, que es vessa
en nosaltres per l’Esperit Sant
(cf. Rm 5,5), hi agafa força la
nostra missió i la nostra comunió
fraterna, i d’això brolla sempre
l’alegria”.
7. Pobresa i contemplació: “L’amor de Déu ens invita a seguir al Senyor en el
camí de la seva pobresa, de la seva virginitat, i de la seva obediència; i aquest
mateix amor ens crida a conrear la pregària contemplativa”.
8. Comunió dels sants: “Nosaltres fonamentem la nostra fe en el Senyor
ressuscitat segons el testimoniatge dels apòstols, arribat fins a nosaltres a
través de la missió de l’Església. La nostra fe està fermament lligada al seu
testimoniatge com una cadena ininterrompuda desplegada durant el curs
dels segles, no solament pels successors dels apòstols, sinó per generacions i
generacions de cristians”.
9. Caritat i servei: “Romandre en Déu i en el seu amor, per anunciar amb la
paraula i amb la vida la resurrecció de Jesús, testimoniant la caritat envers els
altres. Conreem en el cor el compromís de viure l’amor de Déu”.
10. Examen de consciència: “¿Com sóc jo testimoni de Crist ressuscitat? ¿Com
visc el seu amor? ¿Sóc capaç de sembrar en l’ambient del treball, en la meva
comunitat, la llavor d’aquella unitat que Ell ens ha donat fent-nos partícips
de la vida trinitària?”.
(Del Full dominical nº 24. Parròquia Sant Vicenç, de Sarrià).
c o n gr e g a c i ó d e ge r m a n e s h o s p i t a l à r i e s d e l a s a n t a c r e u
18
COBLES AL COR DE MARIA
Cor de Maria de Gràcia Font /
Cor de Maria, salveu el món
Del cel compendi,
D’amor incendi,
D’amor diví;
Lliri en poncella,
Divina Estrella
Del dematí.
Deu-nos entrada,
Cel·la sagrada,
Verger feliç:
Niu de colomes,
De Déu i els homes
Dolç paradís.
D’eixa Petxina
N’és Perla
Lo Salvador;
En eix Sagrari
Volgué habitar-hi
Son Criador.
Cítara dolça
Que en lo cel `polsa
Nostre Senyor;
Vostra harmonia
Retornaria
Lo món que es mor.
En la tempesta
Que ve feresta,
Iris de pau,
Iris bellíssim
Amb què a l’Altíssim
L’home lligueu.
Dau-nos victòria,
Sol de la glòria,
Llum d’Israel;
Per qui vos ama
Carro de flama
Que puja al cel.
Mare estimada,
deu-nos entrada
dins vostre Cor,
rosa florida,
sol de la vida
cel de l’amor.
Cor de Maria de Gràcia Font /
Cor de Maria, salveu el món.
c o n gr e g a c i ó d e ge r m a n e s h o s p i t a l à r i e s d e l a s a n t a c r e u
19
-ANY 2015Gna. Luz Irene Arias ............................................................... Dia 3 de Juliol
Gna. Carme Montserrat...........................................................
Gna. Carme Molist .................................................................
Gna. Mª Carme Escobar .........................................................
Gna. Carme Llop ....................................................................
Gna. Carme Roldán ................................................................
Dia 16 de Juliol
Gna. Mª Cristina Villalba .......................................................
Dia 24 de Juliol
Gna. Anna M. Oliveras ...........................................................
Gna. Anna Solè.......................................................................
Gna. Anna Mª Fabregà ..........................................................
Gna. Anna Fca. de Haro...........................................................
Gna. Joaquima Ripoll.............................................................
Gna. Nancy Idalis Rivas.........................................................
Dia 26 de Juliol
Gna. Virgínia Ríos ...................................................................
Dia 28 de Juliol
Gna. Mª Caritat Valls ...............................................................
Dia 1 d’Agost
Gna. Àngela Palacios................................................................
Gna. Àngels Arbiol ..................................................................
Gna. Àngela Madrid ................................................................
Dia 2 d’Agost
Gna. Blanca Rosa Segura .....................................................
Dia 5 d’Agost
Gna. Nieves Bermejo............................................................
Gna. Maria Pagès ..................................................................
Gna. Mª Assumpció Garrido...................................................
Gna. Maria Lasso ..................................................................
Gna. Mª Assumpció Matavera................................................
Dia 15 d’Agost
Gna. Assumpta Teixidor........................................................
Gna. Maria Narro...................................................................
c o n gr e g a c i ó d e ge r m a n e s h o s p i t a l à r i e s d e l a s a n t a c r e u
20
Gna. Alba Nora López..........................................................
Dia 15 d’Agost
Gna. Nancy Elena Rendón ..................................................
Dia 18 d’Agost
Gna. Mª Pia Sánchez .............................................................
Dia 21 d’Agost
Gna. Rosa Sanahuja ............................................................... Dia 23 d’Agost
Gna. Ramona Minguell ......................................................... Dia 31 d’Agost
Gna. Maria Rovira.............................................................
Gna. Mª Nativitat Cuadros................................................
Dia 8 de setembre
Gna. Mª del Claustre Borràs ............................................
Dia 9 de Setembre
Gna. Mª Dolors Torrent ...................................................
Dia 15 de setembre
QUE EL SENYOR US OMPLI DEL
SEU AMOR
I DE LA SEVA JOIA!
c o n gr e g a c i ó d e ge r m a n e s h o s p i t a l à r i e s d e l a s a n t a c r e u
21
ÍNDEX
Veus d’Església .......................................................... 2
Valors Humans ........................................................... 4
M’adormo en pau ....................................................... 7
Gozaremos siempre ................................................... 9
Residencia “Santa Cruz”, Logroño ............................ 10
Santo Tomás Moro ..................................................... 11
Quin missatge...? ........................................................ 12
Experiencia pedagògica ............................................. 12
Pensaments ................................................................ 13
¿Qué HORA es? .......................................................... 14
Y, HOY... nuestra Congregación ................................ 15
Quin és el secret dels Sants? .................................... 16
Cobles del Cor de Maria ............................................ 18
Celebrem juntes ......................................................... 19
Index ........................................................................... 21
c o n gr e g a c i ó d e ge r m a n e s h o s p i t a l à r i e s d e l a s a n t a c r e u