pedro de portugal - Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

PEDRO DE PORTUGAL
COPLAS
JOSEP PORTER, EDITOR
BARCELONA
194 8
PEDRO DE P O R T O G A L
COPLAS
JOSEP PORTER,
EDITOR
BARCELONA
4P 4 8
INC EL GUST DE REPRODUIR EN FACSÍMIL
la millor obra literària — editada per Joan Hums, a la
ciutat de Saragossa, l'any 1490—del que fou rei dels catalans, el Conestable
Pere de Portugal.
Malgrat ésser aquest una de les figures més simpàtiques de la nostra
Història, és molt poc conegut de nosaltres. Se n'ha ocupat extensament,
historiqnt-lo a fons, l'erudit Cap de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, Ernest
Martínez Ferrando, en les seves dues obres Pere de Portugal, «rei dels
catalans» publicada l'any 1936, i Tragedia del Insigne Condestable
Pedro de Portugal en 1942. Val la pena de dir-ne alguna cosa.
Aquest príncep «tan culto y tan humano», com diu Menéndez y Pelayo,
apassionat dels llibres, dels bells tapissos, de les primoroses joies, de les riques
teles, dels sumptuosos palaus, que tingué per divisa : Paine pour joie, pena
per alegria, com pressentint els seus tràgics destins, fou des dels 18 anys un
dels homes menys mereixedors dels infortunis que l'acompanyaren sempre.
i
La sentencia del Compromís de Casp tingué tristes ressonàncies en la
Cort portuguesa pels casaments de Vhereu de la Corona, feble i malaltís, amb
la filla de Ferran d'Antequera, i el del seu germà, l'infant Pere, home de
gran vàlua, amb la filla del comte d'Urgell, faume el Dissortat. Passarem
per alt els esdeveniments polítics d'aquella Cort fins arribar a la batalla
d'Alfarrobeira, sagnant epíleg d'aquella discutida sentència, on morí, tal
volta assassinat, l'infant Pere, duc de Coïmbra i ex-regent del Regne; i,
perseguit el Conestable pels mateixos enemics del seu pare (la noblesa aliada
amb el Rei), despullat de les seves dignitats, i embargats tots els béns, no
tingué altre remei que refugiar-se a Castella, on durant set anys s'arrossegà
pobrament la seva vida, sense altre consol que les relacions amb els literats
d'aquella Cort (entre els quals destacava el marquès de Santillana), les
seves meditacions filosòfiques i les lectures de Sèneca, Boeci i altres autors
que en aquelles tristes circumstàncies tant s'avenien amb l'estat amargat
del seu esperit. Fou aleshores quan, diu ell, que «más constreñido de la
necesidad que de la voluntad», abandonà la seva llengua, adoptant
la castellana. En aquesta època és quan va escriure el llibre que porta el
títol de Satyra de felice e infelice vida, dedicat a la seva germana la
reina de Portugal, no menys infortunada que ell, morta en plena joventut
i amb sospites d'emmetzinament. Diu el Conestable que aquesta obra és el
fruit dels seus primers estudis i la història dels seus primers amors entre
els catorze i els divuit anys.
Tornat al favor del Rei, cunyat i cosí seu, l'acompanyà en l'expedició
a VAfrica i fou aleshores quan, trencat pels catalans el jurament de fidelitat
al Rei, a la mort del Príncep de Viana, rebé a Ceuta la Comissió que li envià
la Generalitat per a oferir-li la Corona com a descendent de la gloriosa
dinastia dels Reis d'Aragó. Enlluernat el Príncep per les gestes d'aquest regne,
senyor de la Mediterrània i en l'esplendor de la seva glòria, no dubtà en
acceptar-lo, sense considerar que l'havia de conquistar pam a pam i que
se les havia d'heure amb un dels polítics més maquiavèlics d'aquell temps, el
ii
rei Joan II, per a qui tots els mitjans eren bons per aconseguir els seus fins.
El 21 de gener del 1464 arribava el nou Rei a Barcelona. Entre les
aclamacions dels catalans, es dirigí a l'església de Santa Maria del Mar.
La seva grandesa i magnificència l'impressionaren tan fortament, que en el
seu testament, fet a Granollers, poc abans de morir, disposà que l'enterressin
en aquell temple, on se li feren regis funerals, i sobre el seu sepulcre les hàbils
mans de Vescultor Claperós modelaren l'efígie del Conestable, representant-lo
amb les mans creuades sobre el pit i entre elles un llibre, com recordant les
seves aficions literàries.
No ens entretindrem explicant les vicissituds dels seus dos anys de regnat,
durant els quals anaren esfumant-se aquelles illusions i esperances que es
forjà en acceptar la Corona. Encara que en aquell espinós període donà
proves del seu esperit cavalleresc i animós, la roda de la fortuna, que de
llarg temps el tenia supersticiosament obsessionat, se li anava mostrant més
adversa cada dia. Les incidències d'aquella lluita acabaren amb la desfeta
de Calaf; fou derrotat a les seves portes, en batalla campal, l'exèrcit del
Conestable i fets presoners els seus millors partidaris. D'allí es retirà a
Manresa, d'on passà a Granollers, Hostalric, Centelles, Vic i a l'Empordà.
Posà setge a La Bisbal, que es rendí el 7de juny; aquesta fou la seva última
victòria. El desastre de Calaf, les fatigues de la guerra, la deserció de molts
dels seus partidaris, la falta de recursos, tot ajudava a agreujar la malaltia
que de temps l'anava consumint i escurçant la seva vida. fa no pogué més;
rendit per tantes calamitats, postrat i abatut, acompanyat d'alguns fidels
servents, enfebrat, anà per Sabadell a Granollers a estatjar-se a la casa *
d'En Joan de Montbui i de Tagamanent, on s'enllità. Morí el dia 29 de
juny, diada del seu Sant, als trenta-set anys d'edal.
f
Aquesta casa, possiblement l'únic monument de Fèpoca medieval que té Granollers,
ha estat recentment mutilada pèl seu poc escrupolós propietari, treient-ne les
gòtiques finestres. Es dolorós que una destrucció com aquesta hagi estat
tolerada per l'Ajuntament d'aquella vila.
III
Les Coplas que avui reproduïm foren atribuïdes pel Cancionero de
Resende al pare del Conestable, l'infant Pere, home de lletres, que traduí
al portuguès el llibre d'Oficis de Cicero, el de Beneficis de Sèneca, el
Regiment de Prínceps d'Egidi Roma i, a més d'altres, el de Marco Polo
que li regalà la Senyoria de Venècia; i tingué íntimes relacions amb els
poetes castellans, especialment amb Joan de Mena. Fou causa d'aquesta
confusió el títol de la primera edició gòtica que deia : Coplas fechas por
el muy Ilustre Señor Infante D. Pedro de Portugal; en las quales
ay mil versos con sus glosas contenientes del m e n e s p r e c i o : e
contempto de las cosas fermosas del m u n d o : e demostrando la su
vana e feble beldad.
Segons diu Menéndez y Pelayo: «La mención del acabamiento de
D. Alvaro de Luna (1453) basta para demostrar la imposibilidad de tal
atribución, y para restituir el poema a su verdadero autor, que es el hijo y
no el padre, el Condestable y no el Infante.
»Si éste apenas puede en rigor ser considerado como poeta, no acontece
lo mismo con su hijo el Condestable (1429-1466) tan parecido a él en su
carácter y en sus desventuras, del cual tenemos importantes composiciones,
casi todas en castellano; y cuyo nombre, por varias razones, está honrosamente vinculado a la historia de nuestra literatura». I més endavant diu,
parlant de la Tragedia de la insigne Reina Doña Isabel: «Idéntico
pesimismo cristiano, si es que esto puede llamarse pesimismo, campea en las
Coplas del contempto del mundo, y tales debían ser las habituales
meditaciones de aquel príncipe cuya vida fué tan contrastada y tan amarga.
Cierto pudor o altivez aristocrática impide al Condestable insistir en sus
IV
propios casos ni en los de su familia, pero la honda tribulación de su
espíritu Uñe de lúgubre color los rasgos de su pluma, dejándonos percibir a
través del moralista severo, al hombre de corazón inicuamente perseguido
por la desgracia.
'Ninguno de los poetas portugueses que en el siglo xv escribieron hizo
cosa mejor, ni quizás se encuentre en todo el Cancíoneiro General poesía
de más alto sentido y de más grave entonación, aun prescindiendo de la
curiosidad que le da el nombre de su autor."
Oliveira Martins diu : «Estas coplas son el documento más notable de
la literatura portuguesa de su tiempo».
Transcriuré, per acabar, el que l'inspirat poeta i elegant escriptor
mossèn Llorenç Riber diu en el seu estudi La Aventura del Condestable
en comentar les Coplas : «Mezcla de rigidez estoica y de bálsamo cristiano
son las graves sentencias que rimó en su poema del desprecio del mundo,
que debe ser el libro simbólico que muerto aún, en su tumba del templo
barcelonés, ostenta abierto sobre su pecho. Por este libro nos habla con voz
postuma. Las voces que salen de los sepulcros suelen tener una grande
eficacia». I acaba V assaig dient: «Y, por fin, la gran voz callada de este
Rey predicador, de este difunto que todavía habla, estalla en el imponente
silencio de la basílica, con este grito supremo que se sobrepone a los confusos
rumores del mar y a los confusos rumores de la gente :
Oyan los cielos lo que fablaré
y oya la tierra y oya la mar,
inclinen oydos a lo que diré,
oyan atentos el mi razonar.
Oyan animales mi breve fablar,
assi quadrúpedes como racionales,
oyan las aves, reynas del volar,
oyan los mis versos todos los mortales.
v
Temed al Señor, gentío mundano,
temed al Señor, señor de senhores,
temed su muy justa y potente mano,
porque no temades ningunos temores...
^Así, con esta gran voz de hierro, del fondo de un sepulcro vacío, en el
más catalán de los templos barceloneses, habla en medido lenguaje castellano
el príncipe portugués que de las orillas del mar de Luso fué a morir y a
reposar a la vera del mar de Roger de Lauria.»
M . P.