Dibuixos Dennis Tyfus - La Seca Espai Brossa

Idea, creació i interpretació Ernesto
Dibuixos Dennis
Collado
Tyfus
Del 15 d’octubre al 2 de novembre de 2014
L’aventura utòpica, a ritme de road-movie,
d’un llegendari pioner català a Texas
Idea, creació i interpretació Ernesto Collado
Ajudantia de direcció i col·laboració en la dramatúrgia Piero Steiner
Dibuixos Dennis Tyfus
Espai escènic Cube.b.z / Ernesto Collado
Elements escenogràfics i disseny de llums Cube.b.z
Scalextric manager Lluís Bonveí
Música Pony Bravo
Direcció Ernesto Collado
Producció Montse Prat i Txell Felip (Eteri)
Produit per Festival Grec 2013 i Fundación Collado Van Hoestenberghe
A cavall entre el documental i la road-tale, Montaldo és una història d’indis sense vaquers,
amb armadillos compromesos, gasolineres, utopies, catalans autistes i fabricants de filats.
Un viatge real explicat en primera persona per un mestre de l’exageració.
Un intent, poc acadèmic, de qüestionar la sempre difícil relació entre l’individu i la
col·lectivitat.
Un munt de paraules per elogiar el silenci.
Una deliciosa contradicció.
Al 1484 un grup de socialistes utòpics inspirats
per Étienne Cabet viatjaren des de Le Havre a
Texas (EUA) per a construir una comunitat
anomenada Icària. Entre aquests, juntament
amb un altre espanyol anomenat Joan Rovira,
s’hi trobava Ignacio Montaldo, el més jove de
dos germans que creien profundament en una
alternativa al capitalisme. Ignacio Montaldo
era un noi mut, tímid, quasi autista i que es
comunicava a través d’una llibreta on
apuntava notes i esbossava dibuixos. La raó
per la qual va ser ell l’escollit per formar part
de l’expedició va ser per tal que el seu germà
(el llest) pogués encarregar-se dels negocis
familiars. Es podria dir que va ser un
“moviment intel·ligent” per desfer-se de l’inútil
de la família i al mateix temps contribuir a la
causa icariana. Perquè Ignacio era un home
fort, honest i sincer en el qual es podia confiar
i era algú que segur que no interferiria en les
decisions del grup, ja que escoltava i sabia escoltar molt bé, però poques vegades replicava.
Icària va ser un complet desastre. Molts d’ells moriren durant el dur viatge, i els que
sobrevisqueren van acabar per matar-se els uns a altres o suïcidant-se, com Rovira, entre
profundes discussions i desacords. Tots excepte Montaldo.
La llegenda conta que un dia, absorbit pel moviment sinuós d’un llangardaix verd, va deixar la
caravana enrere, i endinsant-se a les praderes, es va unir a una tribu d’indis i es va convertir en
el seu cap. Mai més no es va trobar cap de les moltes llibretes que portava amb ell. Més de
cent anys després, i fascinat per la llegenda, vaig decidir viatjar a Texas seguint les passes de
Montaldo. Però vaig decidir fer-ho sense parlar. Ni una paraula. Només em comunicaria amb
notes, cartells i pancartes.
En els últims anys el meu treball de creació s’ha centrat en la invenció d’utopies com a tema
unificador entre les projeccions, tan col·lectives com individuals, cap a un futur possible. De la
necessitat d’això així com de les dificultats que amaga. Per què és tan difícil posar-se d’acord?
Per què costa tant prendre decisions en grup? En el meu dia a dia, aquí a Espanya, això s’ha
convertit en una qüestió vital. A part de tots els problemes polítics i socials, i de la crisi
econòmica i de valors que pateix la nostra societat, aquests últims mesos em trobo en una
curiosa lluita de caràcter local. Visc en un petit poble i els meus fills van a l’escola a un poble
veí que està dividit per una carretera nacional plena de camions. Quatre persones hi han mort
en els últims tres anys, intentant creuar aquesta carretera, que és de fet el carrer principal del
poble. La gent del poble ha demanat una solució durant més de 25 anys, però mai no han
rebut respostes dels polítics. Ara han pres el carrer i han decidit lluitar fins al final. Cada matí,
després de deixar els nens a l’escola, tallem la carretera i esmorzem junts. Les velles del poble
porten pastissos, brou i vi dolç per encalentir els cossos i mantenir els esperits encesos. Altres
porten pernils, pa o fruita.
Després de la primera setmana va venir un representant del govern autonòmic a reunir-se amb
nosaltres. Esperàvem això des del principi. Una vegada allà, després de diversos minuts de
discussions, vaig començar a avorrir-me enormement i a pensar en totes les coses que havia
de fer aquell dia. Allò em va espantar. Què estava passant? On es trobaven els límits del nostre
compromís? On és que la nostra individualitat comença a ser un obstacle per l’objectiu comú?
Normalment jo no suporto les associacions (la d’actors em resulta directament un oxímoron),
els clubs i tot això. Tot i això, estic convençut del poder i la força de la col·laboració i la
cooperació entre els homes. Em sentia molt incòmode amb mi mateix. El meu últim treball
Nueva Marinaleda va sobre una comunitat utòpica del futur. Una associació d’individualistes
que comparteixen el coneixement i practiquen la cultura en lloc de consumir-la i a més ho fan
d’una manera quotidiana, lúdica i festiva. Segueixo creient en aquesta comunitat (com a ideal)
però ara, la realitat m’està confrontant amb les meves conviccions. Havia d’aprofundir en
aquesta qüestió.
Va ser llavors quan vaig recordar la vella història de Montaldo i els Icarians. Sé que volar a
Texas seguint les passes d’una llegenda pot no semblar la solució més lògica, però segur que va
ser suficientment boja com per remoure coses en el meu interior. Aquest espectacle
comparteix això i molt més.
ERNESTO COLLADO
“Nuestro viaje no era un viaje en línea recta, no se trataba de recorrer un trayecto, de salir de
un sitio y llegar a otro atravesando una peripecia. El relato más que desarrollarse, se
desplegava ante nuestros ojos: los personajes se multiplicaban; los tiempos se simultaneaban;
los lugares aparecían y desaparecían; la imágenes se amontonaban; las historias se abrían, una
dentro de otra; las voces se sucedían y entrecortaban; la ficción se apoderaba de la realidad al
tiempo que la realidad parecía un cuento chino;… Toda esa multiplicidad de direcciones, lejos
de perdernos, llevaba a una especie de estado de contemplación en el que el viaje no lleva a
ninguna parte, o aún mejor, no necesita llegar a ninguna parte, no se agota en la realización
de un fin. Gracias a ese sorprendente desplazamiento, todo lo que sucede, todas las líneas y
niveles de la narración confluyen en el cuerpo del que nos esperaba sentado en la mecedora…”
JAIME CONDE-SALAZAR per El Graner – Lugares de acción 2
“Collado es un estupendo narrador y Montaldo es un gran relato, muy bien escrito y muy
bien interpretado. Collado tiene una voz clara, persuasiva, y una mirada intensa, y léase esto
en triple sentido: literario, actoral y vital. Una voz dylaniana, la voz de As I went out one
morning, la voz del tipo que echó a caminar por los Highlands.”
MARCOS ORDÓÑEZ – El País
“Ernesto Collado és un encantador de serps. Té la capacitat d’atrapar l’espectador explicant el
que sigui. Se serveix d’elements màgics, que són els que fan treballar el cervell; de l’humor
d’estar per casa; i també de la sorpresa. La seva desimboltura és el que permet mantenir atent
el públic. El seu compromís, el que marca la seva voluntat artística.”
JORDI BORDES – El Punt Avui
”El fracaso, ya sea en forma de paliza, de borrachera, de incomunicación, de enfrentamiento
ante un jabalí o de desilusión, está presente en todo momento en un texto muy cuidado,
meticuloso, que escoge las palabras una por una y que Collado nos cuenta, casi nos recita en
algunos momentos.”
TONI POLO – El Diario.es
“La historia de Montaldo está a medio camino entre la fábula cachonda, el retrato social, el
western o el descubrimiento del porqué de una vida, está contada de tal forma que te lleva
por unos caminos cercanos, realistas y mitológicos con una soltura única.”
DAVID GARCÍA VÁZQUEZ – En el patio
Dimecres 15 d’octubre a les 21.00 h: Estrena a La Seca Espai Brossa
Funcions: Del 15 d’octubre al 2 de novembre de 2014
Horaris: De dimecres a dissabte a les 21.00 h. Diumenge a les 19.00 h.
Preu: 18€
Durada: 65 minuts
Imatges en alta resolució (User: espaibrossa Password: brossa)
Vídeo Promocional
Més info al web
Contacte premsa:
Ester Cánovas
[email protected]
www.laseca.cat
Flassaders, 40. 08003. Barcelona Tel. 93 315 15 96
Ernesto Collado – Idea, creació i interpretació
Ernesto Collado (Barcelona 1974) és un actor i creador
intermitent de l’escena contemporània barcelonesa que
actualment viu i treballa a un petit poble de l’Empordà on
dirigeix, junt amb la Societat Doctor Alonso, el Centre de
Creació Cèl·lula i el Festival MAPA. Dels seus inicis
cabaretencs i undergounds conseva una voluntat
indestructible de comunicar i una al·lèrgia vital als referents
mediàtics. Les seves històries, que confonen sempre realitat i
ficció, són delirants, imaginatives i d’efectes secundaris, i
tenen com a constant, el gust per allò singular. Els seus
espectacles, on l’humor i la música estan sempre presents,
juguen amb les expectatives i les convenciones teatrals.
Allunyat de les modes i dels centres habituals de la producció s’ha mantingut sempre en una
estreta frontera difícil d’etiqueta.