el futur del passat

2
Culturàlia
Diumenge 9 maig 2010
ciutat d’illa
El futur del passat
il·lustració marc riera
marc
riera
margarit
E
ls nens seguien jugant amb una corda
trencada, els executius passaven amb
el mòbil a l’orella,
el forner dormia, els cotxes
es discutien amb les motos,
el sol jugava amb els arbres,
dues mans es separaven, una
abraçada unia dos mirades,
un bastó jugava amb dos
gossos, i jo vaig seure al seu
costat.
Tenia el rostre sota una
boina que s’anava col·locant
a cada paraula, em va parlar
com qui parla al vent, a ningú, però alhora regalant cada
frase només per mi.
Em va dir que escoltés, tenia el do de parlar escoltant
i vaig aprendre a parlar. Em
va aconsellar a cada silenci i
vaig saber com és la melodia
dels sentiments. Em va fer
veure els bancs del passeig
de Sant Joan com un amic de
la persona, un descans de la
vida. Em va sincerar emocions apagant ulls a cada sospir. Em va fer mirar futur des
del passat. Em va mostrar un
somni que es tira pel balcó,
un altre que passeja per sobre la mar, i l’últim que dorm
sobre una roca que no té res
més a fer, que veure com passa la nit. Em va tractar de tu
sense mirar, em parlar poc i
dir molt. Li va caure una llàgrima, lentament, carregada
de mirades, de dins els ulls
del somriure fins a recórrer
cada plec de la pell de l’experiència. Em va explicar que
vivia cada dia amb la seva
dona encara que feia 2 anys
que havia mort, cada passa
que feia al passeig, deia que
era un pas més per està amb
ella. Les escales es feien més
difícils de pujar i, ara sí que
assegurava sentir-se vell i sol,
sense ella.
Sóc un stop que canvia de carrers
seguint les teves passes.
Un somni per estar desperta
quan surt el sol.
Un camí de petjades
a la cala de la teva boca.
Una llàgrima que et segueix
a cada mirada.
Una barca sense rumb
que t’acosta a l’horitzó.
Una mà al passat
per abraçar-te al futur.
Una finestra amb els paisatges
que somies.
Un silenci que calla
per escoltar-te.
Sóc un temps sense rellotge
per aturar-me als teus segons.
PD: Em faré vell per sumar anys al teu costat.
[email protected]
com més mar, més vela
lluvia, recortes y el tren político
goiko
raquel
marqués
díez
S
emana intensa donde
las haya. Satisfacciones
varias y situaciones surrealistas se revuelven
a su vez en un sofrito
donde, por suerte, la cultura propia resulta de nuevo por encima
de todo. Ergo, como queríamos
demostrar desde los primeros
tiempos de este dominical, el
mundo no sólo aparenta sino que
es –aunque en ocasiones dramáticamente– de lo más kafkiano. Y
lo es con todas las de la ley, porque de no serlo ni esta esfera se
llamaría Tierra ni esta sociedad
se vendería como humana.
Lourdes Fernández dimite del
frente de ARCO e Ifema encarga
la búsqueda del nuevo director a
una firma de cazatalentos. Sue-
Como queríamos
demostrar desde
los primeros
tiempos de este
dominical, el
mundo no sólo
aparenta sino
que es de lo más
kafkiano. De no ser
así, ni esta esfera
se llamaría Tierra
ni esta sociedad
se vendería
como humana
na a reality, pero fortalecer el
arte emergente es, aunque no lo
crean, cosa seria.
Los últimos días se suceden
culturàlia
entre lluvia, un ciclón y otro
abandono cuando Milagros del
Corral hace lo propio con la Biblioteca Nacional. El Gobierno
decide suprimir esta dirección
general para recortar gastos, pues
como ya sabemos en eso de rebajar costes la cultura siempre se
lleva la palma.
Una encuesta de la Fundación
Gadeso adelanta que los ciudadanos creen como principal causa
de la desafección política el clima
de la crispación en las instituciones y la incapacidad de los políticos a la hora de plantear soluciones a la actual crisis económica.
Por sorprendente que parezca, la
corrupción ocupa el tercer lugar,
y es así porque el tren siempre
pasa para los mismos.
Regla de tres simple: la participación en las urnas del pueblo
es proporcionalmente inversa a
la profesionalidad de cierta clase
política.
Hasta el próximo junio.
Coordinadora: Raquel Marqués Díez
Teléfono del diario “Menorca”: 971 38 19 28
Correo web: [email protected]