Treball sencer J.J. Manrubia

TREBALL DE DIDÀCTICA DE LA HISTÒRIA
MÀSTER DE SECUNDÀRIA 2015-2016
LA REPRESSIÓ FRANQUISTA I EL SEU ÙLTIM ESTERTOR:
L' AFUSSELLAMENT DE JON PAREDES MANOT A
CERDANYOLA DEL VALLÈS
Plaça de Francesc Layret: imatge presa des del balcó de l' Ajuntament
Alumne: Juan José Manrubia García
Professora: Neus González-Monfort
NIU: 1306121
Relat històric
El segle XIX constituí una època convulsa a Espanya -amb dues guerres internacionals, tres
guerres civils, multitud de pronunciaments i un sin nombre de conflictes socials- que
desembocà al XX, després de la Guerra Civil -1936-1939-1 en un període de pau i
estabilitat. Objectivament l' afirmació és correcta, però és tracta d' una fal·làcia: va ser la
pau venjativa que van imposar els vencedors de la guerra, el bàndol feixista revoltat, i l'
estabilitat basada en el desplegament d' una brutal repressió2.
Durant la guerra aquesta no va ser patrimoni d' un sol bàndol, però mentre el govern
republicà legítim intentà posar fre al descontrol de les milícies -principals responsables dels
assassinats dels considerats com a enemics polítics- els rebels havien planificat amb fredor
una acarnissada repressió3, fenomen que anava lligat al concepte de pacificació que Franco
pretenia imposar quan acabés el conflicte4.
Per assolir aquesta estratègia va desenvolupar un nou marc jurídic que legitimava la
violència amb que s' estaven condemnant presumptes delictes. L' objectiu era clar i
contundent: eliminar físicament o moralment els dissidents polítics i atemorir la població
perquè no es revoltés o tan sols protestés5.
El procés repressiu tindria unes fites destacades. La legalitat de l' Estat republicà va ser
trencada poc després del començament de l' aixecament -18 de juliol de 1936- quan els
1
Simultàniament, a la Xina es dirimia un conflicte semblant, una contesa civil entre un bàndol de
dretes, i un d' esquerres.
2
El general Francisco Franco, cap dels revoltats i futur dictador, "en los primeros días de la
rebelión, respondió a un periodista americano que no dudaría en fusilar a media España si tal fuera
el precio a pagar para «pacificarla»". Juliá, S. et al. (2007). La España del siglo XX (p. 126). Madrid:
Ediciones Marcial Pons.
3
"La represión fue un acto político, decidido por un grupo de hombres desesperados que sabían
que sus planes originales no habían salido según lo previsto. Pero las directrices de [el general]
Mola desde el mes de abril [de 1936, abans del començament de la guerra el 18 de juliol] habían
previsto esa eventualidad [...]: «Es necesario propagar una atmósfera de terror. Tenemos que crear
una impresión de dominación [...]. Cualquiera que sea abierta o secretamente defensor del Frente
Popular [la coalició guanyadora de les eleccions democràtiques] debe ser fusilado»". Thomas, H.
(1983). La Guerra Civil Española (p. 88). Volum III. Madrid: Ediciones Urbión S.A.
4
"La victoria significaba la aniquilación de un enorme número de republicanos, la humillación total
y el terror de la población superviviente". Preston, P. (1994). Franco "Caudillo de España" (pp.
348/349). Barcelona: editorial Grijalbo Mondadori.
5
"La represión cobijó un conjunto de acciones [...] encaminadas a imponer un escarmiento
colectivo por parte del Poder a quienes habían osado oponerse a la rebelión militar o pudieran
siquiera cuestionar el nuevo orden surgido del sometimiento bélico". Mir Curcó, C. (1999).
Violencia política, coacción legal y oposición interior (p. 118). Revista Ayer, nº 33 (pp. 115-145).
Madrid: Asociación de Historia Contemporánea.
militars rebels van constatar el seu fracàs: el 28 van publicar un ban que feia extensiva la
declaració de l' Estat de Guerra a tot el territori espanyol, ratificant "el peso absoluto de la
jurisdicción militar sobre la civil al establecer que quedaban bajo jurisdicción de guerra, y
sometidos a consejo de guerra sumarísimo, todos los delitos contra el orden público."6 L' 1
de novembre es van regular el procediments per els processos sumaríssims d' urgència.
Acabada la guerra -1 d' abril de 1939-, tot i reconèixer formalment la normalització civil,
noves lleis de caire militar van implementar la repressió: Responsabilidades políticas7 el
1939, Represión de la Masonería y el Comunismo el 1940, Seguridad del Estado de 1941 i
Orden Público el 1959.
L' aplicació d' aquest entramat legislatiu contribuí a la instal·lació d' una por psicològica a
la població que no va concloure ni després de la mort de Franco el 20 de novembre de
1975: "El pánico que provocaban los helicópteros que sobrevolaban la plaza de Catalunya
de Sant Boi de Llobregat el 11 de septiembre de 1976, conectaba más con el bloqueo y la
no respuesta, cuando se llevaron a cabo las ejecuciones de Txiqui y de sus compañeros en
septiembre de 1975, que con las euforias de un año más tarde, un 11 de septiembre de
1977."8
Justament el procés a Txiqui, àlies de Jon Paredes Manot, membre de la banda ETA, va ser
l' últim capítol el cicle atribuïble a la legislació repressiva franquista: en un Consell de
Guerra sumaríssim9 que va durar un sols dia -19 de setembre de 1975- l' acusat va ser
condemnat a mort, sent executat el 27 de setembre al costat del cementiri de Collserola, a
Cerdanyola del Vallès.
Tot i que al nostre país el malson de les lleis repressives extremes va acabar, a altres llocs
del món -Síria, Corea del Nord, etc.- continuen vigents. No podem baixar la guàrdia en
defensa de les llibertats.
6
Mir Curcó, C. (1999). Op. cit. P. 124.
Aquesta llei, segons el meu parer, era d' una perversió inaudita: no només jutjava fets ocorreguts
durant la guerra i amb posterioritat, sinó que tenia efectes retroactius: "En el seu article primer
dictaminava el seu abast per damunt de totes les «personas tanto físicas como jurídicas que desde
el 1 de octubre de 1934 y antes del 18 de julio de 1936 contribuyeron a crear o agravar la
subversión de todo orden que se hizo víctima a España...»". Solé i Sabaté, J.M. (1983). La repressió
franquista a la Conca de Barberà (p. 278). Revista Aplec de treballs, nº 5 (pp. 275-280)
8
Riera, I (1999). Los catalanes de Franco (p. 62). Barcelona: Plaza y Janés editores.
9
La defensa es va adjudicar a dues advocades a les quals es va donar "cuatro horas para
prepararla, aún cuando se pedía una condena de muerte". Extret de:
https://es.wikipedia.org/wiki/Juan_Paredes_(Txiki)
7
Reflexió metacognitiva
L' assignatura de Didàctica de la Història m' ha aportat noves visions respecte de la
significació d' alguns conceptes, com la diferenciació entre consciència històrica i
pensament històric. D' altres m' han quedat més clars, com la representació del relat
històric10, o els operadors temporals. També he conegut noves -i molt entenedoresestratègies per l' ensenyament que hauré d' impartir a les aules, com podria ser la pauta per
a l' elaboració de relats històrics11 o la recomanació perquè l' alumnat aconsegueixi una
relat històric de certa qualitat: "parece especialmente motivador y adecuado el trabajo con
imágenes"12.
Em va semblar molt enriquidora l' experiència -sobretot per a la seva posterior projecció al
meu futur alumnat- que emprava una bossa d' escombraries preparada ad hoc amb diversos
materials per deduir la possible procedència dels seus usuaris.
En quant a l' adquisició d' informacions relacionades amb l' anàlisi dels relats històrics de l'
alumnat de Secundària, m' ha sobtat -tot i tenir alguna idea preconcebuda al respecte- el
resultat d' una investigació. Segons la mateixa13, s' infereix que n' hi ha uns quants referents
universals en les narratives històriques de l' alumnat de diferents països i que aquest basteix
la construcció d' identitats històriques arran d' unes fonts explícites14.
10
Són "la representación del pensamiento histórico de sus autores y autoras enmarcados en un
contexto determinado y que destacan la importancia de la elaboración de relatos argumentados".
Grau Verge, F. (2015). Los relatos históricos en las aulas de secundaria. Un estudio desde la
investigación-acción (p. 62). Enseñanza de las Ciencias Sociales, nº 14, pp. 61-70.
11
Op. cit. Grau Verge, F. p. 66.
12
Op. cit. Grau Verge, F. p. 67.
13
"Los datos indican que la mayoría de los personajes citados son protagonistas individuales, hombres, con
poder político y/o militar. Les siguen las referencias a protagonistas colectivos o casipersonajes, pero no
aparecen grupos étnicos minoritarios [...], ni pobres, ni niños o niñas, ni ancianos, ni tampoco mujeres. Y
además, [...]existe un gran número de relatos donde no aparece ningún tipo de protagonista, es decir, textos
donde no hay ninguna referencia a nadie, como si en el pasado no hubiera existido nadie que protagonizara
los hechos históricos descritos". González-Monfort, N., Pagès Blanch, J., Santisteban, A. (2015) ¿Quién
protagoniza la historia? Análisis de los relatos históricos del alumnado de educación primaria y secundaria
(p. 802). A García Ruíz, C., Hernández Carretero, A. M., de la Montaña Conchiña, J.L. (eds.). Una enseñanza
de las ciencias sociales para el futuro: recursos para trabajar la invisibilidad de personas, lugares y temáticas
(pp. 802-812). Cáceres: Universidad de Extremadura y Asociación Universitaria del Profesorado de Didáctica
de las Ciencias Sociales.
14
"El profesorado, la familia, los medios de comunicación y el entorno sociafectivo". Op. cit.
González-Monfort, N. et al., p. 802.
Altre aspecte interessant tractat és el referit a la recerca en la Didàctica de la Història, amb
temes tals com la relativament dificultosa diferenciació entre memòria històrica i
consciència històrica15 o la empatia històrica.
Segons el meu parer, l' aportació docent rebuda en la assignatura i la seva assimilació em
fan mereixedor d' una nota de 8, tot i que soc conscient de la seva subjectivitat en tant en
quant no he pogut demostrar fefaentment els coneixements adquirits en un examen
tradicional.
15
"Existe un discurso histórico que distingue memoria de conciencia histórica, aunque la distinción no es
fácil". González-Monfort, N., Pagès Blanch, J., Santisteban, A. (2010). Una investigación sobre la formación
del pensamiento histórico (p. 118). En: Ávila Ruiz, R.M.; Rivero Gracia, M.P.; Domínguez Sanz, P.L. (eds.)
Metodología de investigación en didáctica de las ciencias sociales (pp. 115-128). Zaragoza: IFC.