Patrimonio y planeamiento: encuentros y desencuentros

Anuncio
Patrimonio y
planeamiento:
encuentros y
desencuentros.
// Patrimoni i
planejament:
encontres i
desencontres
Fernando Gaja i Díaz1
25
Más que dos perspectivas sobre la intervención en los conjuntos históricos
Me referiré en este texto a las relaciones entre urbanismo y patrimonio, una larga
historia de colisiones y enfrentamientos, unas relaciones que han ido de la oposición a la colaboración, pasando por el mutuo ninguneo; del amor al odio, y en
medio la indiferencia. Ambas representan dos formas de intervenir en la ciudad,
con sus métodos, principios, objetivos distintos y diferentes, dos actitudes que
obviamente pueden y han entrado en conflicto y contradicción.
Memorial de agravios. El urbanismo, y sobre todo el planeamiento en su versión
canónica, se presenta (o se presentaba) con voluntad holística. Las intervenciones
urbanas, las políticas con incidencia espacial, debían someterse a la perspectiva
global, de conjunto, que sólo él suministraba; es (o era) su prerrogativa. Lo que los
urbanistas llaman políticas sectoriales (no sin cierta displicencia) debían estar sujetas a las determinaciones del planeamiento. Léase: las políticas de vivienda, del
tráfico, de los equipamientos, medioambiental y también la del patrimonio cobraban sentido y coherencia en el marco general suministrado por la ordenación
urbanística del territorio. En este esquema ideal del planeamiento ortodoxo, una
cascada de planes (secuenciales y jerárquicos) marcaba los límites, los requisitos y
las condiciones a las intervenciones sectoriales. Pero este modelo surgido en la
etapa dorada del fordismo se encuentra hoy fuertemente cuestionado, atacado, y
en muchos casos abandonado. El auge del neoliberalismo ha eliminado, o al menos
reducido a la mínima expresión, todo el sistema de planificación económica y de
planeamiento urbanístico de que se dotaron muchos Estados industrializados en el
siglo XX. Frecuentemente, el sistema no ha sido totalmente erradicado, pero ha perdido credibilidad y se mantiene por inercia burocrática, sin apenas fuerza moral,
sin que nadie realmente crea en él, ni lo aplique. La aspiración del urbanismo de
estar llamado a ejercer un control último y global, o al menos una coordinación de
todas las políticas con incidencia espacial, se ha evaporado irreversiblemente —
¿puede el deterioro del ecosistema planetario, la crisis ecológica, volver a imponer
26
«Hay institucionalizadas dos visiones opuestas de conservación y
desarrollo. Cada ciudad tiene su conservador y su arquitecto. Uno
tiene como misión salvar los edificios antiguos, otro edificar lo nuevo.
Naturalmente entran en conflicto. Algo similar ocurre en Ciutat Vella.
En su urbanismo se evidencia un conflicto entre patrimonio histórico
y modelo global de la ciudad.»2
Més que dues perspectives sobre la intervenció en els conjunts històrics
Em referiré en aquest text a les relacions entre urbanisme i patrimoni, una llarga
història de col·lisions i enfrontaments, unes relacions que han anat de l’oposició a
la col·laboració, passant pel menyspreu mutu; de l’amor a l’odi, i enmig la indiferència. Ambdues representen dues maneres d’intervenir a la ciutat, amb els seus
mètodes, principis, objectius distints i diferents, dues actituds que òbviament
poden entrar i han entrat en conflicte i contradicció.
Memorial de greuges. L’urbanisme, i sobretot el planejament en la seua versió canònica, es presenta (o es presentava) amb voluntat holística. Les intervencions urbanes,
les polítiques amb incidència espacial, s’havien de sotmetre a la perspectiva global,
de conjunt, que només ell subministrava; és (o era) la seua prerrogativa. Allò que els
urbanistes anomenen polítiques sectorials (no sense una certa displicència) havien
d’estar subjectes a les determinacions del planejament. Llegiu: les polítiques d’habitatge, del trànsit, dels equipaments, mediambiental i també la del patrimoni
cobraven sentit i coherència en el marc general subministrat per l’ordenació urbanística del territori. En aquest esquema ideal del planejament ortodox, un devessall de
plans (seqüencials i jeràrquics) marcava els límits, els requisits i les condicions de les
intervencions sectorials. Però aquest model sorgit en l’etapa dorada del fordisme es
troba avui fortament qüestionat, atacat i, en molts casos, abandonat. L’auge del neoliberalisme ha eliminat, o almenys reduït a la mínima expressió, tot el sistema de
planificació econòmica i de planejament urbanístic amb què es van dotar molts
estats industrialitzats en el segle XX. Sovint, el sistema no ha estat totalment eradicat, però ha perdut credibilitat i es manté per inèrcia burocràtica, sense a penes força
moral, sense que ningú realment hi crega, ni l’aplique. L’aspiració de l’urbanisme
d’estar cridat a exercir un control últim i global, o almenys una coordinació de totes
les polítiques amb incidència espacial, s’ha evaporat irreversiblement —pot el deteriorament de l’ecosistema planetari, la crisi ecològica, tornar a imposar la necessitat
un planejament global?—. L’evolució ha estat, doncs, precisament la contrària. El
27
la necesidad de un planeamiento global?—. La evolución ha sido, pues, precisamente la contraria. El planeamiento urbanístico no dirige ni condiciona las
políticas sectoriales que han adquirido un grado de autonomía cercano a la independencia, y son éstas las que obligan al primero a asumir e incorporar sus
determinaciones, de forma coercitiva y como una simple formalidad administrativa. La pérdida de auctoritas (poder moral) y de potestas (capacidad coercitiva) del
urbanismo alcanza a todas las políticas espaciales, que se suponía dependían de él,
incluyendo por supuesto las intervenciones sobre el patrimonio arquitectónico.
Veamos la situación desde la otra orilla.
Los expertos en patrimonio aducen para
su especialidad una antigüedad de siglos.
Como en toda actividad humana siempre
podremos encontrar algún precedente: en
Roma, en Grecia, en las culturas mesopotámicas ya existieron organismos e
instituciones encargados de velar por el
patrimonio. Una tan larga tradición da
lustre y autoridad, y alerta a los posibles
críticos; queda muy bien. Y “se non vero,
è ben trovato”. Pero la realidad es otra
cuando se contextualiza. Tanto el urbanismo como las políticas sobre el patrimonio
contemporáneos surgen y se consolidan
en su forma actual con la emergencia y el
afianzamiento de la sociedad moderna, de
la Revolución Industrial. Sin embargo,
más allá de la coincidencia temporal y
causal, su génesis y sentido son opuestos.
1
El urbanismo moderno, surgido de la
necesidad de intervenir y regular el despliegue de la urbanización en la naciente
sociedad industrial, participa de los valores e ideales que la impulsa: la fe en el progreso, el menosprecio por el pasado, el crecimiento y el desarrollo como motores de
mejora de la sociedad. En su etapa inicial (siglo XIX) este credo no se contrapone, no
se modera, con ninguna idea limitadora. La naturaleza no se percibe como agotable, ni los recursos como finitos. En este ambiente de euforia desmedida, de
creencia injustificada de que el futuro siempre será mejor, el pasado no tiene ape-
planejament urbanístic no dirigeix ni condiciona les polítiques sectorials que han
adquirit un grau d’autonomia pròxim a la independència, i són aquestes les que obliguen el primer a assumir i incorporar les seues determinacions, de forma coercitiva
i com una simple formalitat administrativa. La pèrdua d’auctoritas (poder moral) i de
potestas (capacitat coercitiva) de l’urbanisme arriba a totes les polítiques espacials,
les quals se suposava que en depenien, incloses, per descomptat, les intervencions
sobre el patrimoni arquitectònic.
Vegem la situació des de l’altra vora. Els experts en patrimoni addueixen per a la
seua especialitat una antiguitat de segles. Com en tota activitat humana, sempre
podrem trobar algun precedent: a Roma, a Grècia, a les cultures mesopotàmiques ja
hi van haver organismes i institucions encarregats de vetlar pel patrimoni. Una tan
llarga tradició dóna llustre i autoritat, i alerta els possibles crítics; fa molt bon paper.
I «se non vero, è ben trovato». Però la realitat és una altra quan es contextualitza.
Tant l’urbanisme com les polítiques sobre el patrimoni contemporanis sorgeixen i es
consoliden en la seua forma actual amb l’emergència i la consolidació de la societat
moderna, de la Revolució Industrial. Això no obstant, més enllà de la coincidència
temporal i causal, la seua gènesi i sentit són oposats.
L’urbanisme modern, sorgit de la necessitat intervenir i regular el desplegament de
la urbanització en la societat industrial naixent, participa dels valors i ideals que la
impulsa: la fe en el progrés, el menyspreu pel passat, el creixement i el desenvolupament com a motors de millora de la societat. En la seua etapa inicial (segle XIX),
aquest credo no es contraposa, no es modera, amb cap idea limitadora. La naturalesa no es percep com a esgotable, ni els recursos com a finits. En aquest ambient
d’eufòria desmesurada, de creença injustificada que el futur sempre serà millor, el
passat no té a penes valor. És assimilat, emparentat, i per tant menystingut, amb
escenaris de penúria, de misèria, d’endarreriment. L’urbanisme, i la seua principal
ferramenta, el planejament, ha combregat amb aquests valors, els ha fet seus, fins
a aconseguir la identificació d’intervenció amb creixement. Encara avui, a pesar de
totes les alertes, als avisos que es prodiguen des de l’últim quart del segle passat,
la majoria dels urbanistes identifica l’acció urbanística amb expansió, amb creixement. No hi ha pla en què, després de la pertinent ració de retòrica ecologista
—una ració cada dia més escassa, i dictada amb menys convicció— no es propose
a l’últim créixer; sense excepció.
Sorprendrà a algú que les relacions entre urbanisme i patrimoni estiguen marcades
des de l’inici per la desconfiança i l’enemistat?, que l’urbanisme considere (m’agradaria poder parlar en passat: haja considerat) els «patrimonialistes» com un fre,
29
nas valor. Es asimilado, emparentado, y por tanto despreciado, con escenarios de
penuria, de miseria, de atraso. El urbanismo, y su principal herramienta, el planeamiento, ha comulgado con esos valores, los ha hecho suyos, hasta lograr la
identificación de intervención con crecimiento. Todavía hoy, pese a todas las alertas, a los avisos que se prodigan desde el último cuarto del siglo pasado, la mayoría
de los urbanistas identifican la acción urbanística con expansión, con crecimiento.
No hay plan en el que, tras la pertinente ración de retórica ecologista —una ración
cada día más escasa, y dictada con menos convicción— no se acabe proponiendo
crecer; sin excepción.
¿Sorprenderá a alguien que las relaciones entre urbanismo y patrimonio
estén marcadas desde el inicio por la
desconfianza y la enemistad?, ¿que
el urbanismo considere (me gustaría
poder hablar en pasado: haya considerado) a los “patrimonialistas”
como un freno, como un obstáculo a
la implementación de sus actuaciones “modernizadoras”? Y viceversa,
que los expertos en patrimonio no
perciban a los urbanistas como la
más dañina especie de los depredadores urbanos. Los reproches son
mutuos y arraigados: “salvajes” consideran los patrimonialistas a los
urbanistas; momias trasnochadas,
viceversa. No exagero, aunque las
cosas afortunadamente ya no son del
todo así. He podido oír tales epítetos
(y peores) en múltiples ocasiones. Pero durante muchos años fue cierto que las
comisiones de urbanismo eran máquinas de triturar ciudad (y territorio, no nos
olvidemos de la existencia de otros patrimonios no arquitectónicos, el agrícola y el
natural, por ejemplo); y que las comisiones de bellas artes eran una reserva, un
gueto, que entendía la preservación del legado histórico con criterios homologables
a los de un parque temático, aunque, a la hora de la verdad, saltaran por encima de
estos presupuestos para bendecir y avalar intervenciones destructoras homologables a las que auspiciaban las comisiones de urbanismo.
30
2
com un entrebanc a la implementació de les seues actuacions «modernitzadores»?
I viceversa, que els experts en patrimoni no perceben els urbanistes com l’espècie
més nociva dels depredadors urbans. Els retrets són mutus i arrelats: «salvatges»
consideren els patrimonialistes als urbanistes; mòmies anacròniques, viceversa. No
exagere, encara que les coses afortunadament ja no són del tot així. He pogut sentir tals epítets (i de pitjors) moltes vegades. Però durant molts anys era cert que les
comissions d’urbanisme eren màquines de triturar ciutat (i territori, no ens oblidem de l’existència d’altres patrimonis no arquitectònics, l’agrícola i el natural, per
exemple); i que les comissions de belles arts eren una reserva, un gueto, que entenia la preservació del llegat històric
amb criteris homologables als d’un
parc temàtic, encara que, a l’hora de
la veritat, van passar per damunt
d’aquests pressupòsits per a beneir i
avalar intervencions destructores
homologables a les que patrocinaven
les comissions d’urbanisme.
Les coses van començar a canviar en
l’últim quart del segle XX. De forma
simultània, encara que no sincronitzada, l’urbanisme de la modernitat
entra en crisi gràcies a la conjunció
de diversos factors. L’Informe del
Club de Roma (1972), la primera crisi
del petroli (1973), l’elaboració i la
codificació del concepte de sostenibilitat que es plasma l’any 1988 en el
conegut per Informe Brundtland,3
posen en dubte un dels pilars fonamentals de la disciplina (i de la modernitat): el del creixement perpetu.4 La
impugnació del moviment modern és un altre fet, de naturalesa més disciplinar,
necessari per a entendre l’evolució de la urbanística de la fi de segle.
En aquestes condicions, es produeix una intervenció que serà nord i guia, model i
patró de les actuacions en teixits urbans històrics o premoderns. Una experiència
que fixarà un nou marc per a les relacions entre urbanisme i patrimoni: l’arxifamós
Pla de Bolonya (1971) de Cervellati i Scannavini. Però, no caiguem en la veneració,
el Pla de Bolonya és la punta d’un iceberg, el cas més conegut, probablement el mil-
31
Las cosas comenzaron a cambiar en el último cuarto del siglo XX. De forma simultánea, aunque no sincronizada, el urbanismo de la Modernidad entra en crisis
merced a la conjunción de varios factores. El Informe del Club de Roma (1972), la I
Crisis del Petróleo (1973), la elaboración y codificación del concepto de sostenibilidad que se plasma en 1988 en el conocido como Informe Brundtland,3 ponen en
entredicho uno de los pilares fundamentales de la disciplina (y de la Modernidad):
el del crecimiento perpetuo.4 La impugnación del movimiento moderno es otro
hecho, de naturaleza más disciplinar, necesario para entender la evolución de la
urbanística finisecular.
En estas condiciones se produce una intervención que será faro y guía, modelo y
patrón de las actuaciones en tejidos urbanos históricos o premodernos. Una experiencia que fijará un nuevo marco para las relaciones entre urbanismo y
patrimonio: el archifamoso Plan de Bolonia (1971) de Cervellati y Scannavini. Pero
no caigamos en la veneración, el Plan de Bolonia es la punta de un iceberg, el caso
más conocido, probablemente el mejor difundido, de un proceso, de una dinámica
superior, y su interés, al margen de la calidad y originalidad propias de la propuesta, estriba en haber sido la referencia indiscutible para las intervenciones
urbanísticas en los cascos históricos de toda Europa en los años ochenta y noventa… y desde nuestro punto de vista, por haber contribuido de forma insustituible
a la paz firmada —¿o es sólo una tregua?— entre planeamiento y patrimonio.
Vamos a ejemplificar la historia de este enfrentamiento en la Ciutat Vella de
Valencia, seleccionando los lances más representativos de dicha confrontación.
La contribución del planeamiento urbanístico
a la destrucción del patrimonio arquitectónico
La Ciutat Vella de València, el conjunto “histórico” (premoderno) más importante
del País Valenciano, es un laboratorio en el que se han aplicado desde mediados
del siglo XIX las principales teorías para la intervención en cascos antiguos. Un
buen teatro de operaciones que nos permite analizar la evolución de las relaciones
entre urbanismo (o planeamiento) y conservación del patrimonio. No vamos a
repetir aquí el listado de planes, proyectos y actuaciones que han afectado a la
Ciutat Vella en los, casi, dos últimos siglos. Nuestro objetivo es el de destacar, evidenciar y reflexionar sobre los episodios en los que patrimonio y urbanismo han
colisionado en este ámbito, como muestra y ejemplo de las anteriores reflexiones.
Las intervenciones en Ciutat Vella han repetido estrategias y elaboraciones teóricas
externas incorporadas de forma fragmentaria, con retraso y para contextos diversos
32
lor difós, d’un procés, d’una dinàmica superior, i el seu interès, al marge de la qualitat i l’originalitat pròpies de la proposta, consisteix a haver estat la referència
indiscutible per a les intervencions urbanístiques als nuclis històrics de tot Europa
durant els anys vuitanta i noranta…, i des del nostre punt de vista, perquè ha
contribuït de forma insubstituïble a la pau signada —o només és una treva?—
entre planejament i patrimoni. Exemplificarem la història d’aquest enfrontament
amb la Ciutat Vella de València, i seleccionarem els casos més representatius
d’aquesta confrontació.
La contribució del planejament urbanístic
a la destrucció del patrimoni arquitectònic
La Ciutat Vella de València, el conjunt
«històric» (premodern) més important del
País Valencià, és un laboratori en què s’han
aplicat des de mitjan segle XIX les principals teories per a la intervenció en nuclis
antics. Un bon teatre d’operacions que ens
permet analitzar l’evolució de les relacions
entre urbanisme (o planejament) i conservació del patrimoni. No repetirem ací la
llista de plans, projectes i actuacions que
han afectat la Ciutat Vella en els, quasi, dos
darrers segles. El nostre objectiu és destacar, evidenciar i reflexionar sobre els
episodis en què patrimoni i urbanisme han
col·lidit en aquest àmbit, com a mostra i
exemple de les reflexions anteriors.
Les intervencions a Ciutat Vella han repetit
estratègies i elaboracions teòriques
externes incorporades de forma fragmentària, amb retard i per a contextos diversos dels originals. Cal ser categòric: el
planejament urbanístic ha estat, des de principi del XIX i fins a final del XX, un agent
de destrucció del patrimoni, les seues propostes han permès demolir, destruir
abans que construir, amb excepcions escasses i recents. Això ha sigut així, i el pitjor és que, de forma inconscient, aquesta actitud persisteix encara en alguna
intervenció recent, afortunadament avortada.
3
33
de los originales. Cabe ser categórico: el planeamiento urbanístico ha sido desde
principios del XIX y hasta finales del XX un agente de destrucción del patrimonio, sus
propuestas han permitido demoler, destruir antes que construir, con escasas y
recientes salvedades. Esto ha sido así, y lo peor es que, de forma inconsciente, esta
actitud persiste todavía en alguna intervención reciente, afortunadamente abortada.
Los planes de reforma interior decimonónicos
A mediados del XIX comienzan las intervenciones urbanísticas sobre la Ciutat Vella
de Valencia. Todas ellas parten de una hipótesis central común: los tejidos históricos son irrecuperables, no tienen capacidad de adaptación a las demandas
espaciales y funcionales de la sociedad moderna, industrial. En consecuencia,
deben ser transformados, erradicados. La aceptación de este postulado se ve alentada por la negación del valor arquitectónico de estos espacios. Sólo de forma
aislada algunos “monumentos” se considerarán válidos y valiosos, y podrán escapar a la eliminación sistemática que se propone. Desde el primer plan para Ciutat
Vella (1908) hasta las actuaciones ejecutadas a finales del XX —por increíble que
parezca, aún se seguían proponiendo operaciones de reforma interior, rebautizadas
como esquemas estructurantes—, esta hipótesis ha sido asumida, consciente o
inconscientemente (con honrosas excepciones, las de los ochenta y noventa).
El primer plan aprobado para la Ciutat Vella es el Plan de Reforma Interior redactado
por Federico Aymamí entre 1908-1911. De los efectos a largo plazo del planeamiento
es buen ejemplo este plan: sus consecuencias se prolongan hasta la actualidad.
Algunas de sus propuestas (la apertura de la avenida del Oeste) son todavía (¡todavía!) objeto de discusión y defensa. El documento proponía unas aperturas viarias
plenamente inscritas en el modelo de reforma interior formulado por Haussmann
para París. Aunque antes ya se habían tramitado reformas aisladas (apertura de la
calle de la Paz, demolición y saneamiento del barrio de Pescadores…), se había procedido al derribo de las murallas en 1865, e incluso los planes
de ensanche5 aprobados se habían interesado en proponer
reformas globales para Ciutat Vella, que incluían operaciones puntuales (plaza Redonda, actual plaza del
Ayuntamiento…), ninguno había ido tan lejos como para
establecer un modelo global de transformación. La propuesta del plan ignoraba el patrimonio, arrasaba los
tejidos históricos superponiendo de forma indiscriminada una nueva red viaria, al más puro estilo
haussmanniano: una Grande Croisée.
Els plans de reforma interior vuitcentistes
A mitjan segle XIX comencen les intervencions urbanístiques sobre la Ciutat Vella
de València. Totes parteixen d’una hipòtesi central comuna: els teixits històrics són
irrecuperables, no tenen capacitat d’adaptació a les demandes espacials i funcionals de la societat moderna, industrial. En conseqüència, han de ser transformats,
eradicats. L’acceptació d’aquest postulat es veu encoratjada per la negació del valor
arquitectònic d’aquests espais. Només de forma aïllada alguns «monuments» es
consideraran vàlids i valuosos, i podran escapar a l’eliminació sistemàtica que es
proposa. Des del primer pla per a Ciutat Vella (1908) fins a les actuacions executades a final del XX —tot i que semble increïble, encara es continuava proposant
operacions de reforma interior, rebatejades com a esquemes estructurants—, aquesta hipòtesi ha estat assumida, conscientment o inconscientment (amb honroses
excepcions, les dels vuitanta i noranta).
El primer pla aprovat per a la Ciutat Vella és el pla de reforma interior redactat per
Federico Aymamí entre 1908-1911. Dels efectes a llarg termini del planejament, n’és
bon exemple aquest pla: les seues conseqüències s’allarguen fins a l’actualitat.
Algunes de les seues propostes (l’obertura de l’avinguda de l’Oest) són encara
(encara!) objecte de discussió i defensa. El document proposava unes obertures viàries plenament inscrites en el model de reforma interior formulat per Haussmann
per a París. Tot i que abans ja s’havien tramitat reformes aïllades (obertura del carrer de la Pau, demolició i sanejament del barri de Pescadors…), s’havia procedit a
l’enderrocament de les muralles el 1865, i fins i tot els plans d’eixample5 aprovats
s’havien interessat a proposar reformes globals per a Ciutat Vella, que incloïen operacions puntuals (plaça Redona, actual plaça de l’Ajuntament…), cap no havia
arribat tan lluny per a establir un model global de transformació. La proposta del
pla ignorava el patrimoni, arrasava els teixits històrics superposant de forma indiscriminada una nova xarxa viària, al més pur estil haussmannià: una Grande Croisée.
Del Pla Aymamí, se’n coneixen dues versions; la primera, de 1907, plantejava
reformes d’una extrema radicalitat, amb una equívoca composició quasi academicista, barroca —punts de fuga, diagonals, simetries…—, que comportaven en la
pràctica la demolició de la Ciutat Vella. Va ser rebutjada per la corporació municipal, que, al seu lloc, n’aprovà una altra, el 21 d’agost de 1911, que rebaixava
l’impacte de les transformacions proposades, sense qüestionar-ne els objectius, les
hipòtesis i els mètodes.
Es tracta d’un pla que assumeix els fonaments de la modernitat urbanística en la
seua versió més dura, que incorpora els valors guia de la doctrina de la reforma
35
Del Plan Aymamí se conocen dos versiones; la primera, de 1907, planteaba reformas de una extrema radicalidad, con una equívoca composición casi academicista,
barroca —puntos de fuga, diagonales, simetrías…—, que suponían en la práctica
la demolición de la Ciutat Vella. Fue rechazada por la corporación municipal, que,
en su lugar, aprobó, el 21 de agosto de 1911, otra que rebajaba el impacto de las
transformaciones propuestas, sin cuestionar los objetivos, hipótesis y métodos.
Se trata de un plan que asume los fundamentos de la Modernidad urbanística en su
versión más dura, que incorpora los valores guía de la doctrina de la reforma interior —higienismo, accesibilidad...— para concluir con la descalificación de los
tejidos históricos condenados a su desaparición. Estas posiciones sintonizaban plenamente con las del Ayuntamiento que, gobernado por los blasquistas, no había
dudado en 1901 en publicar un manifiesto en el que se afirmaba: “Hay que derribar
casas, abrir nuevas vías… hay que hacer desaparecer [sic] los barrios antiguos en el
centro de la ciudad”. El plan refleja el espíritu de la época —la fe en el progreso que
se derivaría de la Modernidad, la desconsideración por el pasado—, unos planteamientos que eran moneda corriente a principios del siglo pasado, pero que no
pueden mantenerse en la actualidad. Su ejecución quedaría paralizada, en medio de
una tormenta de declaraciones desfavorables, por razones básicamente financieras.
Desde el punto de vista de la conservación de los tejidos premodernos, el plan de
Aymamí optaba por lo que en la época era la posición dominante: la conservación
selectiva de monumentos. Como años después dictará la Carta de Atenas, auténtico catecismo de la Modernidad arquitectónica:
“La muerte, que no perdona a ser vivo alguno, alcanza también a las obras
de los hombres. Entre los testimonios del pasado hay que saber reconocer y
discriminar los que siguen aún con plena vida. No todo el pasado tiene derecho a ser perenne por definición; hay que escoger sabiamente lo que se debe
respetar. Si los intereses de la ciudad resultan lesionados por la persistencia
de alguna presencia insigne, majestuosa, de una era que ya ha tocado a su
fin, se buscará la solución capaz de conciliar dos puntos de vista opuestos:
cuando se trate de construcciones repetidas en numerosos ejemplares, se
conservarán algunos a título documental, derribándose los demás; en
otros casos, podrá aislarse solamente la parte que constituya un recuerdo
o un valor real, modificándose el resto de manera útil. Por último, en ciertos casos excepcionales, podrá considerarse el traslado total de elementos
que causan dificultades por su emplazamiento pero que merecen ser conservados por su elevada significación estética o histórica.”6
36
interior —higienisme, accessibilitat...— i conclou amb la desqualificació dels
teixits històrics condemnats a la seua desaparició. Aquestes posicions sintonitzaven plenament amb les de l’Ajuntament que, governat pels blasquistes, no havia
dubtat l’any 1901 a publicar un manifest en què s’afirmava: «Cal enderrocar cases,
obrir noves vies…, cal fer desaparèixer [sic] els barris antics al centre de la ciutat».
El pla reflecteix l’esperit de l’època —la fe en el progrés que es derivaria de la
modernitat, la desconsideració pel passat—, uns plantejaments que eren moneda
corrent a principi del segle passat, però que no poden mantenir-se en l’actualitat.
L’execució va quedar paralitzada, enmig d’una tempesta de declaracions desfavorables, per raons bàsicament financeres.
Des del punt de vista de la conservació dels teixits premoderns, el pla d’Aymamí
optava per allò que en l’època era la posició dominant: la conservació selectiva de
monuments. Com anys després dictarà la Carta d’Atenes, autèntic catecisme de la
modernitat arquitectònica:
«La mort, que no perdona cap ésser viu, arriba també a les obres dels homes.
Entre els testimonis del passat cal saber reconèixer i discriminar els que continuen encara amb plena vida. No tot el passat té dret a ser perenne per
definició; cal triar sàviament què s’ha de respectar. Si els interessos de la ciutat resulten lesionats per la persistència d’alguna presència insigne,
majestuosa, d’una era que ja ha arribat a la fi, es buscarà la solució capaç de
conciliar dos punts de vista oposats: quan es tracte de construccions repetides en nombrosos exemplars, se’n conservaran alguns a títol documental
i s’enderrocaran els altres; en altres casos, es podrà aïllar només la part que
constituïsca un record o un valor real, i se’n modificarà la resta de manera
útil. Finalment, en certs casos excepcionals, es podrà considerar el trasllat
total d’elements que causen dificultats pel seu emplaçament però que
mereixen ser conservats per la seua alta significació estètica o històrica.»6
4
37
Este punto no deja lugar a la duda: de lo que la Carta define como “los testimonios
del pasado”, sólo algunos ejemplares escaparán a su desaparición para ser conservados como muestras, a título documental; otros serán aislados, parcialmente, como
recuerdo; y finalmente para los que escapen a la piqueta se prevé el destierro. Unos
posicionamientos que hoy pueden chocar, pero que en el contexto de los años 30
eran la doctrina hegemónica, revestida además de un aura de progresismo. Su aplicación fue indiscutida desde entonces hasta los años 70, y de ello encontramos
ejemplos en Ciutat Vella.
El Plan Aymamí era un proyecto de intervención en la más dura tradición renovadora: trazado de nuevas y amplias avenidas a modo de ejes estructurantes,
demoliciones extensivas, “salvaguardia” muy limitada a los grandes elementos
monumentales —y no todos—, en definitiva, reforma interior decimonónica, cirugía mayor, erradicación de los tejidos urbanos premodernos considerados
irrecuperables. Abandonada definitivamente la apertura de la avenida del Real, que
iba desde el puente del Real (Viveros) a la actual plaza de la Reina, ejecutada íntegramente esta última plaza, permanece sin embargo como elemento de discusión
y debate la conveniencia, o no, de abrir un eje norte-sur por los barrios del oeste
(Velluters, Mercat y Carmen), desde San Agustín al Portal Nou, la llamada en el Plan
Aymamí Gran Vía del Oeste.
Particular interés tiene la propuesta de abrir squares, plazas ajardinadas a la inglesa, que contiene el plan de Aymamí. Un precedente, aunque las diferencias no sean
menores, de lo que ya en el siglo XX serán las actuaciones de esponjamiento.
Posteriormente, se aprueba en 1928 un nuevo plan de reforma interior, firmado por
Javier Goerlich. Más de lo mismo: mantiene los mismos criterios, las mismas hipótesis, y casi las mismas actuaciones (llega a proponer la demolición de la torre y la
iglesia de Santa Catalina).
De la autarquía al desarrollismo
Tras la Guerra Civil prosigue la ejecución de las propuestas del Plan Goerlich, significativamente centradas en la apertura de la avenida del Oeste (oficialmente del
Barón de Cárcer), cuya ejecución se dilata debido a las dificultades financieras de la
época, quedando paralizada a la altura de la iglesia de los Santos Juanes. La operación acarrea el derribo masivo de gran parte del barrio de Velluters y, sin embargo,
no consigue generar la dinámica revitalizadora que se pretendía. De hecho, el resultado es una situación peor que la inicial: las zonas interiores entran en un agudo
proceso de marginalización social, degradación física y declive económico del que
no ha conseguido recuperarse hasta la actualidad.
Aquí cuadernillo desplegable con dos mapas
Sigue el mapa en
hoja desplegable
5
Sigue el mapa en
hoja desplegable
6
40
7
Aquest punt no admet dubtes: d’allò que la Carta defineix com «els testimonis del
passat», només alguns exemplars escaparan a la desaparició per a ser conservats
com a mostres, a títol documental; d’altres seran aïllats, parcialment, com a record;
i, finalment, per als que escapen al picot es preveu el desterrament. Unes posicions
que avui poden xocar, però que en el context dels anys 30 eren la doctrina hegemònica, revestida, a més, d’una aurèola de progressisme. La seua aplicació va ser
indiscutida des d’aquells moments fins als anys 70 i, d’això, en trobem exemples a
Ciutat Vella.
El Pla Aymamí era un projecte d’intervenció en la més dura tradició renovadora:
traçat de noves i àmplies avingudes a manera d’eixos estructurants, demolicions
extensives, «salvaguarda» molt limitada als grans elements monumentals —i no
tots—, al capdavall, reforma interior vuitcentista, cirurgia major, eradicació dels
teixits urbans premoderns considerats irrecuperables. Una vegada abandonada
definitivament l’obertura de l’avinguda del Real, que anava des del pont del Real
(Vivers) a l’actual plaça de la Reina, executada íntegrament aquesta última plaça,
resta, no obstant això, com a element de discussió i debat la conveniència, o no,
d’obrir un eix nord-sud pels barris de l’oest (Velluters, Mercat i Carme), des de Sant
Agustí al Portal Nou, l’anomenada en el Pla Aymamí gran via de l’Oest.
41
8
9
Particular interès té la proposta d’obrir squares, places enjardinades a l’anglesa, que
conté el pla d’Aymamí. Un precedent, encara que les diferències no siguen menors,
del que ja en el segle XX seran les actuacions d’esponjament. Posteriorment, el 1928
s’aprova un nou pla de reforma interior, signat per Xavier Goerlich. Més del mateix:
manté els mateixos criteris, les mateixes hipòtesis i, quasi, les mateixes actuacions
(arriba a proposar la demolició de la torre i l’església de Santa Caterina).
De l’autarquia al desarrollismo
Després de la Guerra Civil prossegueix l’execució de les propostes del Pla Goerlich,
significativament centrades a l’obertura de l’avinguda de l’Oest (oficialment del Baró
de Càrcer), l’execució de la qual es dilata a causa de les dificultats financeres de l’època, i queda paralitzada a l’altura de l’església dels Sants Joans. L’operació comporta
l’enderrocament massiu de gran part del barri de Velluters i, això no obstant, no
aconsegueix generar la dinàmica revitalitzadora que es pretenia. De fet, el resultat és
una situació pitjor que la inicial: les zones interiors entren en un procés agut de marginalització social, degradació física i declivi econòmic del qual no ha aconseguit
recuperar-se fins a l’actualitat.
Els anys 40 a 70 són l’era daurada del picot: els enderrocaments se succeeixen i
afecten elements patrimonials de primer ordre. Coincidint amb la repressió de la
dictadura franquista, els edificis demolits conformen una llista negra d’«edilícia
afusellada» pendent de datar, d’«exhumar». En el cas de molts són demolicions aïllades, però la majoria es perpetren sota la cobertura de l’obertura de l’avinguda de
l’Oest. A partir de 1957, el pretext canviarà: seran els danys produïts per la riuada
d’aquell any, considerats (per descomptat) irreversibles, que afectarà de manera
especial la zona per la qual discorria l’antic braç difluent.
En la postguerra, en un context de profunda crisi econòmica, social i política, la
dinàmica constructora és molt escassa; no així l’activitat de redacció de planejament, que adquireix un gran impuls. A això contribueix en gran manera la seua
institucionalització. L’aparell administratiu de l’urbanisme es veu fortament potenciat amb la creació de comissions i òrgans provincials, estatals i locals. Les
estructures orgàniques del nou estat es reconstitueixen, i ho fan des d’un model fortament centralitzat, i imbuït d’una fèrria ideologia política, totalitària i tradicional.
Estranya, no obstant això, que en un context semblant les influències i els contactes
amb les doctrines urbanístiques es mantinguen, encara que ho faran d’una manera
inevitablement desvirtuada, parcial i amb una aplicació desdibuixada, a vegades
monstruosa. És un fet que ha estat constatat per diversos autors (Bohigas,
43
11
Los años 40 a 70 son la era
dorada de la piqueta: los derribos se suceden afectando a
elementos patrimoniales de
primer orden. Coincidiendo con
la represión de la dictadura
franquista, los edificios demolidos conforman una lista negra
de “edilicia fusilada” pendiente
de datar, de “exhumar”.
Muchos de ellos son demoliciones aisladas, pero la mayoría se
perpetran bajo la cobertura de
la apertura de la avenida del
Oeste. A partir de 1957, el pretexto cambiará: serán los daños
producidos por la riada de ese
año, considerados (cómo no)
irreversibles, y que afectará de
modo especial a la zona por la
que discurría el antiguo brazo
difluente.
10, 11
En la postguerra, en un contexto de profunda crisis económica, social y política la
dinámica constructora es muy escasa; no así la actividad de redacción de planeamiento, que adquiere un gran impulso. A ello contribuye en no poca medida su
institucionalización. El aparato administrativo del urbanismo se ve fuertemente
potenciado con la creación de comisiones y órganos provinciales, estatales y locales.
Las estructuras orgánicas del nuevo Estado se reconstituyen, y lo hacen desde un
modelo fuertemente centralizado, e imbuido de una férrea ideología política, totalitaria y tradicional. Extraña, sin embargo, que en semejante contexto las influencias
y contactos con las doctrinas urbanísticas se mantengan, aunque lo harán de una
forma inevitablemente desvirtuada, parcial, y con una aplicación desdibujada, en
ocasiones monstruosa. Es un hecho que ha sido constatado por diversos autores
(Bohigas, Fernández Alba…). En arquitectura, la conexión europea no se interrumpe; se enmascara, se disimula, se desvirtúa pero no acaba de romperse. Hay, claro
está, un discurso oficialista retórico, que proclama la construcción de un orden
nuevo, de un modelo autóctono, de un explícito rechazo de las corrientes imperantes en toda Europa. Puro teatro, la práctica arquitectónica discurre por caminos
44
Fernández Alba…). En arquitectura, la connexió europea no s’interromp; s’emmascara, es dissimula, es desvirtua però no acaba de trencar-se. Hi ha, és clar, un discurs
oficialista retòric, que proclama la construcció d’un ordre nou, d’un model autòcton,
d’un rebuig explícit dels corrents imperants a tot Europa. Molt de teatre: la pràctica
arquitectònica discorre per camins semblants, tractant problemes anàlegs als que es
presenten en el nostre context més pròxim.
12, 13
Per a Ciutat Vella es redacten nombrosos plans i projectes, la continuïtat
dels quals amb els plantejaments de
preguerra és evident, fins i tot pels
arquitectes que els redacten. En desplegament del Pla General de València
i la seua cintura de 1946, Xavier
Goerlich, que ja havia redactat el Pla
de 1928, subscriu el que pot ser considerat com una nova versió del seu pla
anterior, els denominats Fulls parcials
1-3-4 o Projecte Parcial d’Alineacions i
Zonificació del Nucli Antic, que s’aprovarà al desembre de 1956 —el Pla
General de 1946 ja contenia uns traçats per a Ciutat Vella, però d’una gran
elementalitat i falta de detall—. Els
principis i criteris exposats el 1928 es
mantenen; el Pla Parcial segueix fidelment el guió, el model del Pla General
de Valentín-Gamazo de 1946, encara
que hi introdueix noves reformes —a
la confirmació de l’obertura de l’avinguda de l’Oest, n’hi afegeix altres de
noves als carrers d’Escolano, de la
Taula de Canvis i dels Serrans—. En
destaca la inclusió d’una simple zonificació que diferencia a Ciutat Vella dos àmbits: l’anomenat historicoartístic i el nucli
antic, que seran detallats en unes ordenances on s’introdueix un augment generalitzat de les altures existents i la nefasta possibilitat de construir «edificis singulars»
(com ara l’anomenada Finca de Ferro, davant de Sant Agustí), les altures dels quals
sobrepassaven en moltes plantes les permeses per la norma general.
45
similares, tratando problemas análogos, a los que se presentan en nuestro contexto
más próximo.
Para Ciutat Vella se redactan numerosos planes y proyectos, cuya continuidad con
los planteamientos de preguerra es evidente, incluso por los arquitectos que los
redactan. En desarrollo del Plan General de Valencia y su cintura de 1946, Javier
Goerlich, quien ya había redactado el Plan de 1928, suscribe lo que puede ser considerado como una nueva versión de su anterior plan, las denominadas Hojas
Parciales 1-3-4 o Proyecto Parcial de Alineaciones y Zonificación del Casco Antiguo, que
se aprobará en diciembre de 1956 —el Plan General de 1946 ya contenía unos trazados para Ciutat Vella, pero de una gran elementalidad y falta de detalle—. Los
principios y criterios expuestos en 1928 se mantienen; el Plan Parcial sigue fielmente el guión, el modelo del Plan General de Valentín-Gamazo de 1946, aunque
introduce nuevas reformas —a la confirmación de la apertura de la avenida del
Oeste, añade otras nuevas en las calles Escolano, Taula de Canvis y Serranos—.
Destaca la inclusión de una simple zonificación que diferencia en Ciutat Vella dos
ámbitos: el llamado histórico-artístico, y el casco antiguo, que serán pormenorizados
en unas ordenanzas donde se introduce un aumento generalizado de las alturas
existentes y la nefasta posibilidad de construir “edificios singulares” (por ejemplo
la llamada Finca de Hierro, frente a San Agustín) cuyas alturas rebasaban en muchas
plantas las permitidas por la norma general.
Si el marco urbanístico era ya de por sí poco proclive a la conservación del patrimonio, el día a día, la interpretación de sus determinaciones, será todavía peor. A
medida que se reactiva la economía (especialmente a partir del Plan de
Estabilización de 1957 y los Planes de Desarrollo) y se incrementa la actividad constructora, las excepciones y transgresiones respecto a las escasas determinaciones
protectivas del planeamiento serán moneda corriente. Para contribuir a este estado de cosas, en 1957 se produce una de las mayores riadas de que se tiene
constancia. Sus efectos sobre Ciutat Vella serán catastróficos, pero peor será el
aprovechamiento de que harán gala quienes desde principio de siglo propagaban
la nula calidad del casco histórico. La riada de 1957 fue la puntilla de amplias zonas
de Ciutat Vella, de las zonas degradadas, especialmente de Velluters, y algunos sectores de Mercat.
Adicionalmente, y al margen de los dictados del planeamiento general o parcial, se
irán aprobando una serie de actuaciones fragmentarias, asimilables a los estudios
de detalle, que tendrán unos efectos demoledores sobre el patrimonio (generalizándose los derribos, que incluyen piezas de altísimo valor como el Palacio de los
46
14
Si el marc urbanístic era ja per si mateix poc procliu a la conservació del patrimoni, el dia a dia, la interpretació de les seues determinacions, encara serà pitjor. A
mesura que es reactiva l’economia (especialment a partir del Pla d’Estabilització de
1957 i els Plans de Desenvolupament) i s’incrementa l’activitat constructora, les
excepcions i transgressions quant a les escasses determinacions protectores del
planejament seran moneda corrent. Per a contribuir a aquest estat de coses, el 1957
es produeix una de les majors riuades de què es té constància. Els seus efectes
sobre Ciutat Vella seran catastròfics, però pitjor serà l’aprofitament de què faran
gala els qui, des de principi de segle, propagaven la nul·la qualitat del nucli històric. La riuada de 1957 va ser el colp de gràcia d’àmplies zones de Ciutat Vella, de les
zones degradades, especialment de Velluters, i alguns sectors de Mercat.
Addicionalment, i al marge dels dictats del planejament general o parcial, anirà
aprovant-se una sèrie d’actuacions fragmentàries, assimilables als estudis de detall,
que tindran uns efectes demolidors sobre el patrimoni (es generalitzaran els enderrocaments, que inclouen peces d’altíssim valor com el palau dels Comtes d’Alaquàs,
el palauet del Marquès de Sotelo…). Algunes d’aquestes actuacions seran impulsades directament per l’administració pública, com el lamentable enderrocament de
l’Hospital General en l’expedient del seu trasllat a l’avinguda de Castella, o la idèntica sort patida per l’hospici de la Misericòrdia i l’hort del Triador annex pertanyents
a la Diputació Provincial. D’altres responen a la necessitat de «sanejar» zones degradades, que inevitablement van conformar finalment implantacions residencials d’alt
standing (plaça de Nàpols i Sicília, nova ampliació de les places de Saragossa i de la
Mare de Déu, Ciutadella, actuacions en els marges del riu, etc.).
47
Condes de Alaquàs, el Palacete del Marqués de Sotelo…). Algunas de estas actuaciones serán impulsadas directamente por la Administración pública, como el
lamentable derribo del Hospital General, en el expediente de su traslado a la avenida de Castilla, o la idéntica suerte sufrida por el Hospicio de la Misericordia y el
anexo Hort del Triador pertenecientes a la Diputación Provincial. Otras responden
a la necesidad de “sanear” zonas degradadas, que inevitablemente acabaron por
conformar implantaciones residenciales de alto standing (plaza Nápoles y Sicilia,
nueva ampliación de la plaza de Zaragoza y Virgen, Ciudadela, actuaciones en las
márgenes del río, etc.).
La protección y conservación del patrimonio en Ciutat Vella
Las intervenciones de protección del patrimonio en Ciutat Vella son mucho más tardías, lentas y titubeantes, a pesar de que desde 1933 se disponía de un marco
normativo específico —la ley republicana de defensa, conservación y acrecentamiento del patrimonio histórico artístico, de cuya eficacia da cuenta el hecho de
que fuera una de las pocas normas no derogadas por el franquismo, ya que se mantuvo vigente hasta 1985—. A lo largo del período de estudio, las actividades de
protección del patrimonio arquitectónico se han desarrollado en torno a las
siguientes líneas de actuación:
a) la incoación de expedientes de declaración Conjuntos o Monumentos
Históricos (posteriormente Bienes de Interés Cultural, BIC),
b) la elaboración de inventarios, catálogos y otros estudios y propuestas sin respaldo normativo ni vinculantes,
c) la fiscalización del planeamiento y de la concesión de las licencias municipales,
d) a las que podría añadirse una última: la intervención directa sobre el patrimonio, con obras de rehabilitación, restauración y de otros tipos.
Las actividades de protección del patrimonio tuvieron, por las razones que hemos
expuesto, poca importancia a lo largo de la mayor parte del siglo XX. Es a partir de
finales de los años setenta cuando esta disciplina adquiere presencia y fuerza coercitiva en la sociedad valenciana. No debemos dejar de mencionar la contribución
que en este sentido hicieron un grupo de, entonces, jóvenes arquitectos7 organizados en torno al Centro de Servicios e Informes (CSI) del Colegio de Arquitectos, gran
parte de los cuales se incorporarán posteriormente a la Administración especializada que se crea en los años ochenta, continuando, aunque con mucha menos fuerza
y efectividad, su labor en pro de la conservación del patrimonio.
48
La protecció i conservació del patrimoni a Ciutat Vella
Les intervencions de protecció del patrimoni a Ciutat Vella són molt més tardanes,
lentes i vacil·lants, a pesar que des de 1933 es disposava d’un marc normatiu
específic —la llei republicana de defensa, conservació i acreixement del patrimoni
històric artístic, de l’eficàcia de la qual dóna compte el fet que fóra una de les
poques normes no derogades pel franquisme, ja que es va mantenir vigent fins a
1985—. Al llarg del període d’estudi, les activitats de protecció del patrimoni arquitectònic s’han desenvolupat al voltant de les línies d’actuació següents:
a) la incoació d’expedients de declaració Conjunts o Monuments Històrics
(posteriorment Béns d’Interès Cultural, BIC),
b) l’elaboració d’inventaris, catàlegs i altres estudis i propostes sense suport
normatiu ni vinculants,
c) la fiscalització del planejament i de la concessió de les llicències municipals,
d) a les quals podria afegir-se’n una última: la intervenció directa sobre el
patrimoni, amb obres de rehabilitació, restauració i d’altres tipus.
Les activitats de protecció del patrimoni van tenir, per les raons que hem exposat,
poca importància al llarg de la major part del segle XX. És a partir de final dels anys
setanta quan aquesta disciplina adquireix presència i força coercitiva en la societat
valenciana. No hem de deixar d’esmentar la contribució que, en aquest sentit, va
fer un grup de, aleshores, joves arquitectes organitzats7 al voltant del Centre de
Serveis i Informes (CSI) del Col·legi d’Arquitectes, gran part dels quals s’incorporarà
posteriorment a l’administració especialitzada que es va crear durant els anys vuitanta, i continuarà, encara que amb molta menys força i efectivitat, la seua tasca
en pro de la conservació del patrimoni.
En efecte, entre 1981 i 1983 es procedeix a la creació d’una nova estructura administrativa competent en qüestions de patrimoni, i s’extingeixen les comissions de
patrimoni historicoartístic —el 1989 es va crear una comissió de patrimoni arquitectònic de caràcter històric que mai s’ha reunit—. El Servei de Patrimoni de la
Conselleria de Cultura ha estat un baluard en la defensa del llegat arquitectònic,
encara que a vegades haja actuat de forma parcial envaint competències que no li
són pròpies.
La declaració de BIC (monuments o conjunts). De totes les activitats exclusives de
l’administració del patrimoni, la de declaració de BIC n’és la més important, entre
altres motius per les conseqüències que es deriven del fet, que excedeixen el marc
49
En efecto, entre 1981-1983 se procede a la creación de una nueva estructura administrativa competente en cuestiones de patrimonio, extinguiéndose las comisiones
de patrimonio histórico-artístico —en 1989 se creó una comisión de patrimonio
arquitectónico de carácter histórico que jamás se ha reunido—. El Servicio de
Patrimonio de la Conselleria de Cultura ha sido un bastión en la defensa del legado
arquitectónico, aunque en ocasiones haya actuado de forma parcial, invadiendo
competencias que no le son propias.
La declaración de BIC (monumentos o conjuntos). De todas las actividades exclusi15
vas de la Administración del
patrimonio, la de declaración de BIC es
la más importante, entre otros motivos
por las consecuencias que se derivan del
hecho, que exceden el marco patrimonial. De entrada que cabe destacar la
tardanza en implementar estas actuaciones de salvaguarda del patrimonio; la
primera declaración no se produce, por
decreto, hasta el 3 de junio de 1931
(Gaceta de Madrid de 4 de junio de 1931).
El grueso de las actuaciones de declaraciones de conjuntos o monumentos
tiene lugar en los años sesenta, pero
desde 1983 no se ha producido ninguna,
ni declaración en firme, ni siquiera incoación del expediente. La última tuvo por
objeto el Mercado Central (14 de septiembre de 1983), con la excepción de
un área arqueológica, la de la Cárcel de
San Vicente, que fue incoada posteriormente, en noviembre de 1990. Desde
esa fecha ni siquiera ha completado los
expedientes pendientes (9 BIC). En la
actualidad, en Ciutat Vella, hay 40
monumentos declarados como BIC y
otros 9 incoados (Casar, 2005), todos
ellos con sus entornos de protección.
Ahora bien, todas estas declaraciones e
50
patrimonial. D’entrada, cal destacar la tardança a implementar aquestes actuacions
de salvaguarda del patrimoni; la primera declaració no es produeix, per decret, fins
al 3 de juny de 1931 (Gaceta de Madrid de 4 de juny de 1931). El gros de les actuacions de declaracions de conjunts o monuments té lloc en els anys seixanta, però
des de 1983 no se n’ha produït cap, ni declaració en ferm, ni tan sols incoació de
l’expedient. L’última va tenir com a objecte el Mercat Central (14 de setembre de
1983), amb l’excepció d’una àrea arqueològica, la de la Presó de Sant Vicent, que va
ser incoada posteriorment, al novembre de 1990. Des d’aquesta data ni tan sols ha
completat els expedients pendents (9 BIC). En l’actualitat, a Ciutat Vella hi ha 40
incoaciones fueron instadas en su
totalidad por el Ministerio de
Cultura, antes de la transferencia de
la competencia en esta materia al
gobierno autonómico, en 1983, lo
cual es suficientemente elocuente
sobre la actividad y eficacia de la
nueva administración.
Por su ámbito y alcance, la declaración de mayor importancia es la de
Ciutat Vella como Conjunto Histórico
Artístico, una incoación postulada
por el Ministerio de Cultura (15 de
marzo de 1978), y que abarcaba también los conjuntos de El
Grau–Cabañal–Cañamelar–Malvarro
sa, Benimaclet, Benicalap, Campanar
y el Cementerio General, además de
amplias “zonas de respeto”. El expediente no se completará hasta mayo
de 1993 —¡15 años después!—, y
como medida de presión en la tramitación de los nuevos planes
especiales.
La declaración de un BIC lleva consigo una intensificación del control de
las licencias de obra, en el elemento
protegido y en su entorno por parte
de la Administración de patrimonio;
una potestad que sólo se transfiere a
la Administración local si se aprueba
un plan especial al que Patrimonio
no oponga reparos, una situación
que casualmente no suele darse.
16
52
La elaboración de estudios y propuestas ha sido muy intensa en los
monuments declarats com a BIC i altres 9 incoats (Casar, 2005), tots amb els seus
entorns de protecció. Ara bé, totes aquestes declaracions i incoacions van ser instades en la totalitat pel Ministeri de Cultura, abans de la transferència de la
competència en aquesta matèria al govern autonòmic, el 1983, la qual cosa és prou
eloqüent sobre l’activitat i l’eficàcia de la nova administració.
Pel seu àmbit i abast, la declaració de major importància és la de Ciutat Vella com
a Conjunt Històric Artístic, una incoació postulada pel Ministeri de Cultura (15 de
març de 1978), i que comprenia també els conjunts del Grau – el Cabanyal –
Canyamelar - Malva-rosa, Benimaclet, Benicalap, Campanar i el Cementeri General,
a més d’àmplies «zones de respecte». L’expedient no es va completar fins al maig
de 1993 —15 anys després!—, i com a mesura de pressió en la tramitació dels nous
plans especials.
La declaració d’un BIC comporta una intensificació del control de les llicències
d’obra, en l’element protegit i en el seu entorn per part de l’administració de patrimoni; una potestat que només es transfereix a l’administració local si s’aprova un
pla especial al qual Patrimoni no opose inconvenients, una situació que casualment
no sol produir-se.
L’elaboració d’estudis i propostes ha estat molt intensa en els últims anys, i això no
vol dir que sempre hagen estat encertats, ni que els seus efectes hagen estat mínimament apreciables. Aquest tipus d’actuacions cobra interès a final dels setanta i
s’allarga fins a principi dels noranta, en què pràcticament desapareix. Entre 1978 i
1993 es van dur a terme les actuacions següents:
a) Inventari del Patrimoni Arquitectònic d’Interès Històricoartístic de València
promogut pel Ministeri de Cultura (1979). Contenia 391 fitxes (374 edificis i
8 àmbits urbans, 7 dels quals a Ciutat Vella) d’elements que havien de ser
protegits.
b) Catàleg d’Edificis i Elements d’Interès del Centre Històric de València per al
pla general d’ordenació urbana llavors en formulació. Va ser redactat al
febrer de 1981 pel Centre de Serveis i Informes (CSI) del COACV.
c) Els denominats projectes de normativa i disseny urbà, per a les àrees de disseny urbà.
d) Finalment, al juliol de 1983 es va publicar l’ingent Catàleg de monuments i
conjunts de la Comunitat Valenciana.
En tot cas, convé destacar que es tracta d’activitats passives, a penes sense força
vinculant, encara que no sense efecte a mitjà i llarg termini.
53
últimos años, lo cual no quiere decir que siempre hayan estado acertados, ni que
sus efectos hayan sido mínimamente apreciables. Este tipo de actuaciones cobra
interés a finales de los setenta y se alarga hasta principios de los noventa cuando
prácticamente desaparece. Entre 1978 y 1993 se llevaron a cabo las siguientes
actuaciones:
Inventario del Patrimonio Arquitectónico de Interés Histórico Artístico de Valencia
promovido por el Ministerio de Cultura (1979). Contenía 391 fichas (374 edificios y 8
ámbitos urbanos, 7 de ellos en Ciutat Vella) de elementos que debían ser protegidos.
Catálogo de Edificios y Elementos de Interés del Centro Histórico de Valencia para
el plan general de ordenación urbana entonces en formulación. Fue redactado en
febrero de 1981, por el Centro de Servicios e Informes (CSI) del COACV.
Los denominados proyectos de normativa y diseño urbano, para las áreas de diseño
urbano.
Finalmente, en julio de 1983 se publicó el ingente Catálogo de monumentos y conjuntos de la Comunidad Valenciana.
En todo caso, conviene destacar que se trata de actividades pasivas, sin apenas
fuerza vinculante, aunque no carente de efectos a medio y largo plazo.
De la confianza al enfrentamiento: patrimonio vs. urbanismo
Cuando en 1983 se presentó el Catálogo de monumentos y conjuntos de la Comunidad
Valenciana, las declaraciones oficiales se posicionaron a favor de la colaboración.
“Esta actitud del Catálogo de monumentos y conjuntos evidencia la confianza en el
nuevo urbanismo que se está redactando en aquellos años como elemento de conservación de la ciudad histórica y evidencia, también, la necesidad que tiene la
administración del patrimonio de utilizar los recursos, capacidades y normativas de
la disciplina urbanística para encauzar la protección de los bienes inmuebles”
(Casar, 2005). Poco durará, sin embargo, esta actitud. Como muestra, la iniciativa
acometida, dos años después, de redactar los denominados proyectos de normativa
y diseño urbano.
En 1985, la Dirección General del Patrimonio Artístico, en un intento de coordinar
los aspectos relativos a la conservación del patrimonio con la regulación urbanística, promueve la redacción de los denominados proyectos de normativa y diseño
urbano para las áreas de diseño urbano (ADU). Encargados unilateralmente desde
54
17
el Servicio de Patrimonio de la Conselleria de Cultura, y autopresentados como “un
intento de coordinar los aspectos relativos a la conservación del patrimonio con la
regulación urbanística”, incurrieron en el defecto que luego la misma Conselleria
tanto ha denunciado: la visión parcial, la ausencia de una estructura global que les
diera sentido, y una aproximación “patrimonialista”, en el sentido negativo del término. Se redactaron un total de 25, todos ellos sobre entornos de BIC. De desigual
factura e intención —algunos de ellos no pueden ser calificados, en su parte propositiva, sino de disparate—, incluían en todos los casos prolijos estudios
históricos y morfotipológicos, que acabaron por ser su mejor aportación. La experiencia, valorada en conjunto, fue un intento totalmente fallido: ni uno solo de los
proyectos llegó a aprobarse, lo cual tampoco puede sorprender demasiado considerando su origen, intención y contenido.
Metodológicamente estaban viciados de origen. A mitad de camino entre el plan y
el proyecto no eran ni una cosa, ni la otra. Algunos, no todos, fueron magníficos
ejercicios gráficos, de análisis e interpretación de la realidad; ejercicios que rayaban
en el virtuosismo —ordenanzas dibujadas, perspectivas detalladas de los espacios
públicos resultantes—, unas habilidades dignas de mejor causa, y sobre todo de
mejores resultados. Un esfuerzo que debía haber tenido otro marco y un mejor fin.
Además, las soluciones eran de una diversidad escandalosa, más parecían ejercicios
utópicos, fantasías arquitectónicas, que propuestas reales de intervención. Eran
documentos sin previsiones de ejecución, sin mecanismos de gestión, y sin el apoyo
de quien tenía que llevarlas a la práctica: la corporación municipal.
A toro pasado, vistos en perspectiva, pueden entenderse como un episodio más del
largo enfrentamiento entre las administraciones competentes en patrimonio
(Conselleria de Cultura) y urbanismo (Ayuntamiento, y en segundo plano,
Conselleria de Obras Públicas, Urbanismo y Transportes). En este caso daba la
impresión de que Cultura quiso dar una “lección”, enseñar cómo se hacían documentos de qualité, pero al hacerlo dejó al descubierto todas sus “miserias”, sus
“lagunas”, sus “imprecisiones”, los fallos propios de una aproximación unilateral.
Ninguna de estas propuestas fue recogida por el planeamiento, dada su escasa consistencia y la enorme disparidad de las soluciones, pese a que todas incluían una
reserva de competencia frente al planeamiento.
El nuevo planeamiento para la conservación: PEP y PEPRI
Cambio de estrategia: planeamiento para la conservación (1979-2005). Tras la reinstauración de la democracia tienen lugar las elecciones municipales de 1979 que van
56
De la confiança a l’enfrontament: patrimoni vs. urbanisme
Quan l’any 1983 es va presentar el Catàleg de monuments i conjunts de la Comunitat
Valenciana, les declaracions oficials van prendre posició a favor de la col·laboració.
«Esta actitud del Catálogo de monumentos y conjuntos evidencia la confianza en el
nuevo urbanismo que se está redactando en aquellos años como elemento de conservación de la ciudad histórica y evidencia, también, la necesidad que tiene la
administración del patrimonio de utilizar los recursos, capacidades y normativas de la
disciplina urbanística para encauzar la protección de los bienes inmuebles» (Casar,
2005). Poc durarà, això no obstant, aquesta actitud. Com a mostra, la iniciativa empresa, dos anys després, de redactar els denominats projectes de normativa i disseny urbà.
L’any 1985, la Direcció General del Patrimoni Artístic, en un intent de coordinar els
aspectes relatius a la conservació del patrimoni amb la regulació urbanística, promou la redacció dels denominats projectes de normativa i disseny urbà per a les àrees
de disseny urbà (ADU). Encarregats unilateralment des del Servei de Patrimoni de
la Conselleria de Cultura, i autopresentats com «un intent de coordinar els aspectes
relatius a la conservació del patrimoni amb la regulació urbanística», van incórrer
en el defecte que després la mateixa Conselleria tant ha denunciat: la visió parcial,
l’absència d’una estructura global que els donara sentit i una aproximació «patrimonialista», en el sentit negatiu del terme. Se’n va redactar un total de 25, tots ells
sobre entorns de BIC. De desigual factura i intenció —alguns no poden ser qualificats, en la seua part propositiva, sinó de disbarat—, incloïen en tots els casos
prolixos estudis històrics i morfotipològics, que van esdevenir la seua millor aportació. L’experiència, valorada en conjunt, va ser un intent totalment frustrat: cap
dels projectes arribà a aprovar-se, cosa que tampoc no pot sorprendre massa considerant-ne l’origen, la intenció i el contingut.
Metodològicament, estaven viciats d’origen. A mitjan camí entre el pla i el projecte, no eren ni una cosa ni l’altra. Alguns, no tots, eren magnífics exercicis gràfics,
d’anàlisi i interpretació de la realitat; exercicis que s’acostaven al virtuosisme —
ordenances dibuixades, perspectives detallades dels espais públics resultants—,
unes habilitats dignes de millor causa, i sobretot de millors resultats. Un esforç que
havia d’haver tingut un altre marc i una fi millor. A més, les solucions eren d’una
diversitat escandalosa, semblaven més exercicis utòpics, fantasies arquitectòniques, que no propostes reals d’intervenció. Eren documents sense previsions
d’execució, sense mecanismes de gestió i sense el suport de qui havia de portar-les
a la pràctica: la corporació municipal.
57
a suponer un importante cambio en la política general, pero también en la urbanística y patrimonial. Son años de excesivas expectativas, de una cierta ingenuidad,
que luego el paso del tiempo se encargará de rebajar. Las elecciones de 1979 llevan
a la izquierda al gobierno de la mayoría de las ciudades españolas, unas ciudades
que presentan un cuadro de problemas urbanos muy agravado, caracterizado por
el crecimiento rápido, brutal, desordenado, y sobre todo por un déficit de equipamientos y urbanización acumulado en años de indisciplina y especulación. Se ha
llegado a hablar de “deuda urbana” para describir la situación a principios de la
década de los ochenta. La esperanza, la ilusión en la labor por hacer se contrapone
a la conciencia de la enormidad del desafío, de la escasez de los medios. Vistos en
perspectiva, han sido considerados, sin exageración, la edad de oro del urbanismo
español: una eclosión de ideas, de propuestas renovadoras. Los centros históricos
se erigieron desde el principio en uno de los temas clave: deteriorados en extremo,
fueron considerados como una oportunidad para mostrar a la ciudadanía nuevas
formas de hacer ciudad. El caso de la ciudad de Valencia es ejemplar.
Apenas un año después de asumir el gobierno municipal (una coalición entre el
PSPV-PSOE y el PCPV), la corporación aprueba el denominado PAM (Programa de
Actuación Municipal: un conjunto de medidas y propuestas urbanas y urbanísticas
de choque, urgentes). En él se establecen tres objetivos prioritarios: la transformación del viejo cauce del Turia en jardín, abandonando el proyecto de autopista; la
paralización de las obras de El Saler y su definición como parque natural; y la recuperación de Ciutat Vella, en tanto que barrio vivo, popular, renunciando a su
conversión en área terciaria. Las dos primeras medidas venían impulsadas por fuertes movilizaciones populares (“El riu és nostre i el volem verd” y “El Saler per al
poble”), eran obvias, pero, por contra, la sensibilización ciudadana sobre el deterioro extremo de Ciutat Vella era muy escasa. Pasan, sin embargo, unos años preciosos,
entre indecisiones y titubeos sobre la conveniencia de revisar el Plan General o de
actuar sobre las piezas más vulnerables (tanto en Ciutat Vella como en la periferia),
hasta que en 1988 se aprueban 5 planes especiales de protección (PEP) para los
otros tantos barrios en que se había dividido administrativamente Ciutat Vella.
Los PEP suponen un vuelco en las estrategias mantenidas en Ciutat Vella hasta la
fecha. Se abandona sin vacilación la vía de la transformación, de la “modernización”, de la reforma interior, para apostar por la estrategia de la protección y
rehabilitación urbana en línea con los enunciados del Plan de Bolonia. Los PEP fueron duramente atacados desde los sectores más inmovilistas, más “modernos”,
incapaces de evolucionar y anclados en los postulados de la Carta de Atenas. Sin
58
18
embargo, estas críticas en el contexto de la transición, ideológicamente dominado
por las fuerzas antifranquistas, apenas tuvieron eco. Más interés tiene la pacífica
forma en que la Administración de cultura asumió las determinaciones de estos
planes, sobre todo si se compara con su reacción posterior ante la segunda oleada
de planeamiento, la de los PEPRI de principios de los noventa.
Los PEP estuvieron formalmente vigentes desde 1988 hasta 1991-1992, pero apenas
dos años después de su aprobación el Ayuntamiento ya había manifestado su
voluntad de revisarlos. No es este el momento de hacer balance de lo ocurrido con
estos documentos, pero sí señalar al menos que el plazo de vida concedido fue excesivamente breve. No se les dejó apenas tiempo para demostrar su validez, y se
optó, de forma precipitada, por su revisión. Como ha sido repetidamente señalado,
el principal problema de los PEP fue que la Administración no creyó en ellos, que
apenas hizo nada por implementarlos. Interesadamente se ligó su pretendido fracaso al “excesivo proteccionismo”, sin tener en cuenta la ausencia de cualquier
organismo gestor capaz de llevarlos a la práctica. Lo cierto es que el Ayuntamiento
renunció a la ejecución de los PEP, y precipitadamente inició un proceso de revisión
que culminaría en 1992 con la precipitada aprobación de unos nuevos planes especiales de protección y reforma interior (PEPRI). La idea de revisar los PEP no sentó
bien en los círculos urbanísticos de la ciudad, visto en perspectiva cabría añadir que
con toda razón. Si los planes necesitaban algún ajuste podía haberse hecho sin
desatar todo un proceso de nueva formulación, que a la postre tampoco aportó tantas diferencias.8
La principal crítica a los PEP, la que más nos interesa en este momento, era la de ser
excesivamente conservacionistas. Algunos iban más lejos, y afirmaban que su fracaso, su supuesto fracaso, radicaba en la sobreprotección que proponían. Falso: los
planes no consiguieron impulsar la recuperación de Ciutat Vella porque en un contexto de degradación extrema —alguna zona de El Carmen era conocida como
Beirut— no basta con medidas pasivas, normativas, protectivas, es imprescindible
la acción pública directa, activa, con inversiones no mercantiles, que desaten el proceso de recuperación. Esto es algo meridianamente claro hoy; no lo era tanto en
aquellos años (afortunadamente, para mí, ya lo dejé así escrito en esa época). El
caso es que el Ayuntamiento eludió su responsabilidad en la caída en picado del
casco histórico, y ante la falta de inversiones, de medidas de acción directa, desvió
culpas y responsabilidades hacia los planes vigentes. Los documentos que los sustituyeron, los PEPRI, se redactaron en un ambiente hostil. Lo mejor de la profesión
aguardaba disgustada la salida de los nuevos documentos, convencida, con cierta
60
A posteriori, vistos en perspectiva, poden entendre’s com un episodi més del llarg
enfrontament entre les administracions competents en patrimoni (la Conselleria de
Cultura) i urbanisme (l’Ajuntament, i en segon terme, la Conselleria d’Obres
Públiques, Urbanisme i Transports). En aquest cas, feia la impressió que Cultura va
voler donar una «lliçó», ensenyar com es feien documents de qualité, però al fer-ho
va deixar al descobert totes les seues «misèries», les seues «llacunes», les seues
«imprecisions», els errors propis d’una aproximació unilateral. Cap d’aquestes propostes es va recollir en el planejament, atesa la seua escassa consistència i l’enorme
disparitat de les solucions, a pesar que totes incloïen una reserva de competència
enfront del planejament.
El nou planejament per a la conservació: PEP i PEPRI
Canvi d’estratègia: planejament per a la conservació (1979-2005). Després de la
reinstauració de la democràcia tenen lloc les eleccions municipals de 1979, que
suposaran un important canvi en la política general, però també en la urbanística
i patrimonial. Són anys d’excessives expectatives, d’una certa ingenuïtat, que després el pas del temps s’encarregarà de rebaixar. Les eleccions de 1979 porten
l’esquerra al govern de la majoria de les ciutats espanyoles, unes ciutats que presenten un quadre de problemes urbans molt agreujat, caracteritzat pel creixement
ràpid, brutal, desordenat, i sobretot per un dèficit d’equipaments i urbanització
acumulat en anys d’indisciplina i especulació. S’ha arribat a parlar de «deute urbà»
per descriure la situació a principi de la dècada dels vuitanta. L’esperança, la il·lusió
en la tasca per fer es contraposa a la consciència de l’enormitat del desafiament, de
l’escassetat dels mitjans. Vistos en perspectiva, han estat considerats, sense exageració, l’edat d’or de l’urbanisme espanyol: una eclosió d’idees, de propostes
renovadores. Els centres històrics es van erigir des del principi en un dels temes
clau: molt deteriorats, van ser considerats com una oportunitat per a mostrar a la
ciutadania noves formes de fer ciutat. El cas de la ciutat de València és exemplar.
A penes un any després d’assumir el govern municipal (una coalició entre el PSPVPSOE i el PCPV), la corporació aprova el denominat PAM (Programa d’Actuació
Municipal: un conjunt de mesures i propostes urbanes i urbanístiques de xoc,
urgents). S’hi estableixen tres objectius prioritaris: la transformació del vell llit del
Túria en jardí, abandonant el projecte d’autopista; la paralització de les obres del
Saler i la seua definició com a parc natural; i la recuperació de Ciutat Vella, com a
barri viu, popular, renunciant a la seua conversió en àrea terciària. Les dues primeres mesures arribaven impulsades per fortes mobilitzacions populars («El riu és
nostre i el volem verd» i «El Saler per al poble»), eren òbvies, però, per contra, la
61
19
razón,
de su improcedencia e inutilidad; desde posiciones contrarias, la extraña alianza de especuladores y
modernizadores esperaba poder rebajar las determinaciones de los planes, haciéndolos más “flexibles” —eufemismo al uso (todavía hoy) cuando se pretende que un
plan deje campo libre a los constructores y propietarios—. Enfrente Cultura, la
Administración competente en materia de patrimonio, dispuesta a todo para defender el patrimonio y sus competencias en la materia, o viceversa (ya que en este caso
el orden de los factores sí es significativo).
Los nuevos planes mantuvieron, en términos generales, las líneas y los objetivos de
sus predecesores; rebajaron algo los niveles de protección, introdujeron algunas
propuestas de recomposición de la trama con la creación de nuevos espacios libres
no viales, unas intervenciones que serían conocidas como esponjamientos¸ y sobre
todo desarrollaron a fondo la gestión estableciendo una malla de unidades de
actuación (vinculadas a los esponjamientos) para permitir que las determinaciones
del planeamiento no quedaran en fútiles declaraciones. Y allí fue Troya, caía fuego.
De una parte, como era previsible, el sector más inmovilista que deseaba la recupe-
62
20
63
ración de las propuestas reestructuradoras (entre otras, la continuación de la avenida del Oeste); y de otra, un bloque integrado por Cultura, las asociaciones de
vecinos y algunos arquitectos más conservacionistas.9 La crítica preferente a los
PEPRI era su supuesta rebaja en los niveles de protección. La comparación de los
edificios protegidos por ambos planes desmiente dicha afirmación:
Total
Mercat
Velluters
PEP 1984
PEPRI 1991-92
264
365
1.746
176
Seu-Xerea
399
Carmen
531
Universitat-SF
376
1.643
220
388
333
337
La oposición de Cultura es la que más nos interesa porque fue acérrima, y por tener
lugar desde dentro de la Administración. Se sintetiza en el largo informe que se
redactó con motivo de la aprobación de los PEPRI. En esencia, se cuestionaba…
todo; todo con tal que los planes no se aprobaran sin objeciones. Desde la aprobación de la Ley del Patrimonio de 1985 se ha establecido un reparto de competencias
patrimoniales (que se mantendrá en la ley autonómica de 1998) que obliga a obtener autorización previa de la Administración de cultura para cualquier actuación
que se desarrolle en un BIC o su entorno. Esta venia (validación) sólo desaparece si
se aprueba un plan sin ningún reparo por parte de Cultura; ninguno. Lo cual significa de hecho que la Administración de patrimonio dispone de una capacidad
perpetua de fiscalizar cualquier actuación que se dé en los entornos de los BIC (ni
uno sólo de los PEPRI ha conseguido superar las discrepancias y obtener la plena
validación). La situación es deplorable, a la vista del pobre balance de la labor de la
Administración patrimonial. Tras unos inicios fulgurantes, en los años ochenta, ha
quedado casi limitada a este cometido de fiscalización y control de los municipios,
con quienes inevitablemente colisiona. No es un absurdo pensar que la manifiesta
labor entorpecedora del planeamiento, de las incontables pegas (oficialmente llamadas áreas de discrepancia) puestas a los planes que finalmente se negocian en
una aprobación restringida, obedezca a una actitud deliberada que le permite
defender sus competencias de disciplina y control, y que en definitiva no es más
que un episodio más de este largo enfrentamiento entre urbanismo y patrimonio,
adobado en esta ocasión con cuestiones corporativas y personales.
sensibilització ciutadana sobre el deteriorament extrem de Ciutat Vella era molt
escassa. Passen, no obstant això, uns anys preciosos entre indecisions i vacil·lacions
sobre la conveniència de revisar el Pla General o d’actuar sobre les peces més vulnerables (tant a Ciutat Vella com a la perifèria), fins que el 1988 s’aproven 5 plans
especials de protecció (PEP) per als altres tants barris en què s’havia dividit administrativament Ciutat Vella.
Els PEP suposen un tomb en les estratègies mantingudes a Ciutat Vella fins al
moment. S’abandona sense vacil·lació la via de la transformació, de la «modernització», de la reforma interior, per apostar per l’estratègia de la protecció i
rehabilitació urbana en línia amb els enunciats del Pla de Bolonya. Els PEP van ser
durament atacats des dels sectors més immobilistes, més «moderns», incapaços
d’evolucionar i ancorats en els postulats de la Carta d’Atenes. Amb tot, aquestes crítiques, en el context de la transició, ideològicament dominat per les forces
antifranquistes, a penes van tenir ressò. Més interès té la pacífica forma en què
l’administració de cultura va assumir les determinacions d’aquests plans, sobretot
si es compara amb la seua reacció posterior davant la segona onada de planejament, la dels PEPRI de principi dels noranta.
Els PEP van estar formalment vigents des de 1988 fins a 1991-1992 però, a penes dos
anys després de la seua aprovació, l’Ajuntament ja havia manifestat la seua voluntat de revisar-los. No és aquest el moment de fer balanç del que ha passat amb
aquests documents, però sí d’assenyalar, almenys, que el termini de vida concedit
va ser excessivament breu. No se’ls va deixar a penes temps per a demostrar la seua
validesa, i es va optar, de forma precipitada, per la revisió. Com ha estat assenyalat
repetidament, el principal problema dels PEP va ser que l’administració no hi va
creure, que a penes va fer res per implementar-los. Interessadament, es va lligar el
seu pretès fracàs a l’«excessiu proteccionisme», sense tenir en compte l’absència de
qualsevol organisme gestor capaç de portar-los a la pràctica. La veritat és que
l’Ajuntament va renunciar a l’execució dels PEP, i precipitadament va iniciar un procés de revisió que culminaria el 1992 amb la precipitada aprovació d’uns nous plans
especials de protecció i reforma interior (PEPRI). La idea de revisar els PEP no va
caure bé en els cercles urbanístics de la ciutat; vist en perspectiva, caldria afegir-hi
que amb tota la raó. Si els plans necessitaven algun ajust podia haver-se fet sense
desencadenar tot un procés de nova formulació, que fet i fet tampoc va aportar
tantes diferències.8
65
El retorno del urbanismo depredador
Las operaciones urbanísticas desarrolladas en Ciutat Vella con posterioridad a 1992
son un buen ejemplo de lo que no puede ni debe ser la actuación pública en un
recinto histórico. La firma del Programa RIVA, equívocamente calificado de plan, en
1992, hizo augurar los mejores presagios para la recuperación y protección de
Ciutat Vella. No ha sido así, al menos en lo que a la protección del patrimonio se
refiere. El programa, dotado de abundantes recursos económicos de origen autonómico, y otros no menos cuantiosos provenientes de la UE, recursos que se han
invertido con excesiva alegría y poco sentido común, ha sido ejecutado en su mayor
parte por la Oficina RIVA, creada ad hoc, inmediatamente después de la aprobación
de los nuevos planes, mediante un convenio entre la Generalitat y el Ayuntamiento.
Desde el primer momento, se detecta un cambio en relación a la estrategia mantenida por el planeamiento recientemente aprobado, sustituyéndose la protección por
la reestructuración. La apuesta clara por la transformación de Ciutat Vella supone
una alteración en profundidad de lo que habían sido los planteamientos y las actuaciones del período 1980-1991. El cambio de rumbo no era fácil; la opinión
dominante entre la clase profesional (no tanto la política) se decantaba de forma
rotunda por conservación. Para modificar este estado de cosas era necesario llevar
a cabo una intensa labor de convencimiento, de difusión de los nuevos planteamientos y de simultánea crítica de los anteriores. La realidad del estado de Ciutat
Vella ayudaba, y mucho. Con una disponibilidad de medios envidiable, con accesos
mediáticos privilegiados —premios incluidos—, y con la plataforma de la
Administración pública, se inicia una campaña para divulgar la idea de que: a) todo
lo realizado hasta ahora en Ciutat Vella ha sido un fracaso; b) los planteamientos
conservacionistas son inviables; y c) es necesario crear una nueva estructura urbana que sustituya a la existente. Un conjunto de ideas y propuestas que se inscriben
en la más pura —y dura— Modernidad; posiciones superadas y abandonadas hace
tiempo en ciudades históricas europeas que deberíamos conocer. En palabras de
sus defensores: “Puede que haya que reelaborar algunos de los principios del
Movimiento Moderno en el contexto de los cascos antiguos […] conservación,
modelo y proyecto deben combinarse para lograr una realidad única: una Nova
Ciutat Vella” (AA.VV., 1992, 19). Sin apreciar este cambio de estrategia no se entienden algunas de las actuaciones desarrolladas en Ciutat Vella en los últimos doce
años, con algunos episodios tan significativos como el de la muralla árabe o el de
Velluters.
66
La principal crítica als PEP, la que més ens interessa en aquest moment, era la de
ser excessivament conservacionistes. Alguns anaven més lluny, i afirmaven que el
seu fracàs, el seu pretès fracàs, es trobava en la sobreprotecció que proposaven.
Fals: els plans no van aconseguir impulsar la recuperació de Ciutat Vella perquè en
un context de degradació extrema —alguna zona del Carme era coneguda com
Beirut— no n’hi ha prou amb mesures passives, normatives, protectores; és impres-
21
Desde el principio, en 1992, no se oculta la intención de reformular todo el marco
urbanístico de Ciutat Vella —¡cuando todavía estaba fresca la tinta de los recién
aprobados PEPRI!—. Analizaremos, pues, cuales son esos principios de actuación
que han guiado las actuaciones en los últimos trece años, pero tengamos en cuenta que estos principios nunca fueron asumidos explícita y oficialmente, y que
entraban en pugna y contradicción con los planteamientos formalmente contraídos, así como con algunas de las iniciativas públicas, de forma destacada con la
Iniciativa Urban de la UE.
La intención de derogar el planeamiento vigente, recién aprobado, no se oculta: “Es
necesario intervenir en el Centro, coordinando al menos tres niveles de actuación:
Un primer nivel básico de actuación debe contemplar la unificación de los cinco
planes del Centro Histórico, bajo un solo Proyecto o Programa de Intervención
común. La Ciutat Vella es una pieza única, y debe tratarse globalmente y en relación con la gran ciudad que la envuelve. Ello debe permitir la introducción de
figuras de planeamiento menores que posibiliten intervenciones urbanas de carácter intermedio que permitan una verdadera reestructuración de la ciudad y una
mejora de la calidad de vida, conciliando o definiendo usos concretos que permitan
una óptima utilización del centro de la ciudad (Ciutat Vella)” (AA.VV., 1992, 22).
“…la trama debe posibilitar nuevas infraestructuras —incluido el transporte público—, debe seleccionar usos terciarios y mejorar la
accesibilidad… Necesita trascender el «cliché» habitual: calles típicas,
con residencias y talleres artesanos… Se requiere habitabilidad, actividad, legibilidad y sentido de pertenencia al barrio… Donde estos
atributos no existan, habrá que conseguirlos, reestructurando la trama
si es necesario” (AA.VV., 1992, 21).
Con estas, y similares, declaraciones programáticas se abría la veda para la abolición
del planeamiento. La reestructuración frente a la rehabilitación y el esponjamiento
controlado, y no digamos frente a la conservación, irrumpía de forma enérgica.
Obsérvese el objetivo, no menor, que se enuncia: definir usos concretos que permitan una óptima utilización del centro de la ciudad. De nuevo, Ciutat Vella es
contemplada como centro, ni siquiera centro histórico, centro urbano, antes que
ciudad, barrio, o conjunto histórico. Lo que vendrá después, las operaciones de arrasamiento de la fábrica urbana, las demoliciones masivas en Velluters, la frustrada
operación en el entorno de la muralla árabe… estaban ya indicadas en 1992. Pero
no supimos verlas, no pudimos entender lo que se avecinaba. En torno a esta nueva
estrategia —cuyos resultados se pueden ya contemplar en Velluters— ha habido un
20
68
cindible l’acció pública directa, activa, amb inversions no mercantils, que desencadenen el procés de recuperació. Això és meridianament clar avui; no ho era tant en
aquells anys (afortunadament, per a mi, ja ho vaig deixar escrit així en aquella
època). El cas és que l’Ajuntament va eludir la seua responsabilitat en la caiguda en
picat del nucli històric, i davant la falta d’inversions, de mesures d’acció directa, va
desviar culpes i responsabilitats cap als plans vigents. Els documents que els van
substituir, els PEPRI, es van redactar en un ambient hostil. El bo i millor de la professió esperava disgustada l’eixida dels nous documents, convençuda, amb una
certa raó, de la seua improcedència i inutilitat; des de posicions contràries, l’estranya aliança d’especuladors i modernitzadors esperava poder rebaixar les
determinacions dels plans i fer-los més «flexibles» —eufemisme segons l’ús (encara avui) quan es pretén que un pla deixe el camp lliure als constructors i
propietaris—. Davant Cultura, l’administració competent en matèria de patrimoni,
disposada a tot per defensar el patrimoni i les seues competències en la matèria, o
viceversa (ja que en aquest cas l’ordre dels factors sí que és significatiu).
Els nous plans van mantenir, en termes generals, les línies i els objectius dels seus
predecessors; van rebaixar un poc els nivells de protecció, van introduir algunes
propostes de recomposició de la trama amb la creació de nous espais lliures no viaris, unes intervencions que serien conegudes com a esponjaments¸ i sobretot van
desenvolupar a fons la gestió establint una xarxa d’unitats d’actuació (vinculades
als esponjaments) a fi de permetre que les determinacions del planejament no es
quedaren en fútils declaracions. I ací esclatà el polvorí, queia foc. D’una banda, com
era previsible, el sector més immobilista que desitjava la recuperació de les propostes reestructuradores (entre altres, la continuació de l’avinguda de l’Oest); i d’una
altra, un bloc integrat per Cultura, les associacions de veïns i alguns arquitectes
més conservacionistes.9 La crítica preferent als PEPRI era la seua pretesa rebaixa en
els nivells de protecció. La comparació dels edificis protegits per ambdós plans desmenteix aquesta afirmació:
22
Total
Mercat
Velluters
Seu-Xerea
Universitat-SF
Carmen
PEP 1984
1.746
264
176
399
376
531
PEPRI 1991-92
1.643
365
220
388
333
337
69
23
L’oposició de Cultura és la que més ens interessa perquè va ser acèrrima, i per que
va tenir lloc des de dins de l’administració. Se sintetitza en el llarg informe que es
redactà amb motiu de l’aprovació dels PEPRI. En essència, es qüestionava… tot; tot
sempre que els plans no s’aprovaren sense objeccions. Des de l’aprovació de la Llei
del Patrimoni de 1985 s’ha establit un repartiment de competències patrimonials
(que es mantindrà en la llei autonòmica de 1998) que obliga a obtenir autorització
prèvia de l’administració de cultura per a qualsevol actuació que es desenvolupe en
un BIC o el seu entorn. Aquesta vènia (validació) només desapareix si s’aprova un
pla sense cap inconvenient per part de Cultura; cap. I això significa, de fet, que l’administració de patrimoni disposa d’una capacitat perpètua de fiscalitzar qualsevol
actuació que es produïsca en els entorns dels BIC (ni tan sols un PEPRI ha aconseguit superar les discrepàncies i obtenir la validació plena). La situació és deplorable,
a la vista del pobre balanç de la tasca de l’administració patrimonial. Després d’uns
inicis fulgurants, els anys vuitanta, ha quedat quasi limitada a aquesta comesa de
fiscalització i control dels municipis, amb els quals inevitablement col·lideix. No és
un absurd pensar que la manifesta labor entorpidora del planejament, dels incomptables entrebancs (oficialment anomenades àrees de discrepància) posats als plans
que, finalment, es negocien en una aprovació restringida, obeïsca a una actitud
deliberada que li permet defensar les seues competències de disciplina i control, i
que en definitiva no és més que un episodi més d’aquest llarg enfrontament entre
urbanisme i patrimoni, adobat en aquesta ocasió amb qüestions corporatives i personals.
El retorn de l’urbanisme depredador
Les operacions urbanístiques desenvolupades a Ciutat Vella amb posterioritat a
1992 són un bon exemple del que no pot ni deu ser l’actuació pública en un recinte històric. La signatura del Programa RIVA, equívocament qualificat de pla, l’any
1992, va fer augurar els millors presagis per a la recuperació i protecció de Ciutat
Vella. No ha estat així, almenys pel que fa a la protecció del patrimoni. El programa, dotat d’abundants recursos econòmics d’origen autonòmic, i d’altres no menys
copiosos provinents de la UE, recursos que s’han invertit amb excessiva alegria i
poc de sentit comú, l’ha executat en la major part l’Oficina RIVA, creada ad hoc,
immediatament després de l’aprovació dels nous plans, mitjançant un conveni
entre la Generalitat i l’Ajuntament.
Des del primer moment, es detecta un canvi en relació amb l’estratègia mantinguda pel planejament recentment aprovat: se substitueix la protecció per la
71
manto de silencio, una complicidad casi total… entre los profesionales. No así entre
los vecinos que, donde estaban más organizados, han sido capaces de parar algunas
de sus actuaciones; no todas, desgraciadamente.
Situación actual y conclusiones
Patrimonio, mientras tanto… Mientras la actividad y el debate urbanístico eran frenéticos, crispado en ocasiones, la labor de protección del patrimonio parecía haber
entrado en hibernación. No se producían nuevas declaraciones, ni siquiera se completaban las incoadas; cesaban las publicaciones y estudios que habían marcado los
noventa —estudios de una calidad todavía no superada— y la Administración competente parecía limitarse a una actividad de vigilancia y fiscalización, que si bien
en ocasiones ha resultado irreemplazable para frenar agresiones urbanas intolerables (caso de las propuestas de demolición de El Cabañal), en otras se ha convertido
en un molesto fiscal indeseado, innecesario y probablemente ilegitimo. De todas las
amplias competencias atribuidas, Patrimonio parece haberse replegado a esta última (y a las actuaciones directas, de obra, de rehabilitación y restauración del
patrimonio). Da la sensación de que a los otrora jóvenes y fervorosos arquitectos
defensores del patrimonio les ha podido el hartazgo, la desilusión, el desencanto de
tener que bregar con una clase política que no valora su trabajo, que no aprecia el
patrimonio, y que ignora la seriedad y el rigor de un trabajo profesional ante cual24
72
reestructuració. L’aposta clara per la transformació de Ciutat Vella suposa una alteració en profunditat del que havien sigut els plantejaments i les actuacions del període
1980-1991. El canvi de rumb no era fàcil; l’opinió dominant entre la classe professional (no tant la política) es decantava de forma rotunda per conservació. Per a
modificar aquest estat de coses era necessari dur a terme una intensa tasca de
convenciment, de difusió dels nous plantejaments i de crítica simultània dels anteriors. La realitat de l’estat de Ciutat Vella ajudava, i molt. Amb una disponibilitat de
mitjans envejable, amb accessos mediàtics privilegiats —premis inclosos— i amb la
plataforma de l’administració pública, s’inicia una campanya per a divulgar la idea
que: a) tot allò que s’ha realitzat fins ara a Ciutat Vella ha estat un fracàs; b) els plantejaments conservacionistes són inviables; i c) cal crear una nova estructura urbana
que en substituïsca l’existent. Un conjunt d’idees i propostes que s’inscriuen en la
més pura —i dura— modernitat; posicions superades i abandonades fa temps a ciutats històriques europees que hauríem de conèixer. En paraules dels seus defensors:
«Puede que haya que reelaborar algunos de los principios del Movimiento Moderno
en el contexto de los cascos antiguos […] conservación, modelo y proyecto deben
combinarse para lograr una realidad única: una Nova Ciutat Vella» (AADD, 1992, 19).
Sense apreciar aquest canvi d’estratègia no s’entenen algunes de les actuacions
desenvolupades a Ciutat Vella en els darrers dotze anys, amb alguns episodis tan
significatius com el de la muralla àrab o el de Velluters.
Des del principi, l’any 1992, no s’amaga la intenció de reformular tot el marc
urbanístic de Ciutat Vella —quan encara estava fresca la tinta dels PEPRI acabats
d’aprovar!—. Analitzarem, doncs, quins són aquests principis d’actuació que han
guiat les actuacions en els últims tretze anys, però tinguem en compte que
aquests principis no van ser assumits mai explícitament i oficialment, i que es trobaven en pugna i contradicció amb els plantejaments formalment contrets, com
també amb algunes de les iniciatives públiques, de forma destacada amb la
Iniciativa Urban de la UE.
La intenció de derogar el planejament vigent, acabat d’aprovar, no s’amaga: «Es
necesario intervenir en el Centro, coordinando al menos tres niveles de actuación:
Un primer nivel básico de actuación debe contemplar la unificación de los cinco
planes del Centro Histórico, bajo un solo Proyecto o Programa de Intervención
común. La Ciutat Vella es una pieza única, y debe tratarse globalmente y en relación con la gran ciudad que la envuelve. Ello debe permitir la introducción de
figuras de planeamiento menores que posibiliten intervenciones urbanas de carácter intermedio que permitan una verdadera reestructuración de la ciudad y una
73
quier dictado político (o económico) superior. Sea ésta la razón, o cualquiera otra,
la evidencia abrumadora es el eclipse de la Administración de patrimonio tras un
breve período en que brilló con luz propia, enfrentándose a otra Administración, la
urbanística, asimismo hoy desarbolada y desnortada.
Pensando el futuro. Las páginas anteriores nos dan cuenta de un enfrentamiento
permanente, de una colisión que hunde sus raíces en la diferencia de objetivos, de
estrategias, de dos subdisciplinas que están condenadas a entenderse. Las disensiones y colisiones entre urbanismo y patrimonio gozan de una larga y lamentable
tradición. El choque de dos disciplinas respondía, cuestiones coyunturales al margen, a las diferentes actitudes: una especializada que reclama la preeminencia a
partir de su mayor conocimiento, y otra generalista que, por contra, vindica la
hegemonía que se deriva de la visión global. Hoy ese enfrentamiento debería haber
perdido gran parte de su sentido, a partir de la coincidencia de ambas en el objetivo final: la preservación del legado arquitectónico. No ha sido así; la injerencia de
factores corporativos, de luchas burocráticas, nos llevan a pensar que este enfrentamiento está lejos de haberse agotado. El urbanismo, el planeamiento, debe
acometer una revisión de sus planteamientos, de algunas de sus hipótesis fundacionales. No puede permanecer anclado a un desarrollismo cuyos resultados y
efectos son ya dramáticamente patentes. Cuando lo haga, cuando abandone la
hipótesis del crecimiento perpetuo, comenzará a valorar de forma distinta los tejidos premodernos. No como algo exótico, una anécdota en la ciudad, sino como un
modelo urbano con grandes cualidades, muchas de las cuales se han perdido por el
camino. Pero la visión patrimonialista también debe transar, buscar posiciones
menos dogmáticas, y aceptar, y eso será lo más difícil, su carácter sectorial, y por
ende la dependencia estructural de las decisiones urbanísticas. Difícil papeleta para
ambos.
Casablanca d’Almenara, divendres, 26 d’agost del 2005
Bibliografia i referències
Bibliografía y referencias
AADD (1992): Ciutat Vella: materiales para el urbanismo. COACV. València.
Casar, José Ignacio (2005): «La cuestión patrimonial en Ciutat Vella: entre la recuperación edilicia y la plusvalía de lo histórico», dins Gaja i Díaz, Fernando (2005).
Gaja i Díaz, Fernando (coord.) (2005): «Un futuro para el pasado. Un diagnóstico para la Ciutat Vella de
Valencia». Inèdit (investigació encarregada per l’Institut Valencià de l’Habitatge, SA).
Gaja i Díaz, Fernando (2005): Revolución informacional, crisis ecológica y urbanismo. Principios hacia la sostenibilidad urbanística. Universitat Politècnica de València, València.
74
mejora de la calidad de vida, conciliando o definiendo usos concretos que permitan
una óptima utilización del centro de la ciudad (Ciutat Vella)» (AADD, 1992, 22).
«…la trama debe posibilitar nuevas infraestructuras —incluido el transporte público—, debe seleccionar usos terciarios y mejorar la
accesibilidad… Necesita trascender el “cliché” habitual: calles típicas,
con residencias y talleres artesanos… Se requiere habitabilidad, actividad, legibilidad y sentido de pertenencia al barrio… Donde estos
atributos no existan, habrá que conseguirlos, reestructurando la trama
si es necesario» (AADD, 1992, 21).
Amb aquestes, i semblants, declaracions programàtiques s’obria la veda per a l’abolició del planejament. La reestructuració enfront de la rehabilitació i l’esponjament
controlat i, no cal dir-ho, enfront de la conservació, irrompia de forma enèrgica.
Observeu l’objectiu, no menor, que s’enuncia: definir usos concrets que permeten
una òptima utilització del centre de la ciutat. De nou, Ciutat Vella és contemplada
com a centre, ni tan sols centre històric, centre urbà, abans que ciutat, barri o
conjunt històric. El que vindrà després, les operacions d’arrasament de la fàbrica
urbana, les demolicions massives a Velluters, la frustrada operació en l’entorn de
la muralla àrab… estaven ja indicades el 1992. Però no vam saber veure-les, no vam
poder entendre què s’acostava. Al voltant d’aquesta nova estratègia —els resultats
de la qual es poden ja contemplar a Velluters— hi ha hagut una capa de silenci, una
complicitat quasi total… entre els professionals. No així entre els veïns que, allà on
estaven més organitzats, han sigut capaços d’aturar algunes de les seues actuacions; no totes, desgraciadament.
Situació actual i conclusions
Patrimoni, mentrestant… Mentre l’activitat i el debat urbanístic eren frenètics,
crispat a vegades, la tasca de protecció del patrimoni semblava haver entrat en
hivernació. No es produïen noves declaracions, ni tan sols se’n completaven les
incoades; cessaven les publicacions i els estudis que havien marcat els noranta —
estudis d’una qualitat encara no superada— i l’administració competent semblava
limitar-se a una activitat de vigilància i fiscalització, que si bé a vegades ha resultat irreemplaçable per frenar agressions urbanes intolerables (com ara el cas de les
propostes de demolició del Cabanyal), d’altres s’ha convertit en un molest fiscal no
desitjat, innecessari i probablement il·legítim. De totes les àmplies competències
atribuïdes, Patrimoni sembla haver-se replegat a aquesta última (i a les actuacions
directes, d’obra, de rehabilitació i restauració del patrimoni). Fa la sensació que als
75
Notas
Notes
1 Universidad Politécnica de Valencia, Escuela
Técnica Superior de Arquitectura, Departamento
de Urbanismo. [email protected]
1 Universitat Politècnica de València, Escola Tècnica
2 Pecourt, Juan (ed.) [1992]: Ciutat Vella: materiales
para el urbanismo. CSI-COACV, Valencia, p. 14.
Remitiendo a Lynch, Kevin [1990]: “On historic preservation”, en City sense and city design. The MIT
Press, Londres.
3 CMMAD (Comisión Mundial de Medio Ambiente y
Desarrollo). Informe Brundtland) [1988]: Nuestro
futuro común. Alianza Editorial, Madrid.
4 Sin entrar en detalle en esta cuestión, que he
expuesto en Gaja i Díaz [2005], sí quiero destacar
que, a finales del siglo pasado, el entramado de
valores que sustenta el urbanismo moderno entra
en crisis, deviene literalmente insostenible.
5 Citemos los de Antonino Sancho (1858), Luis
Ferreres (1884) o el de Francisco Mora (1907).
6 La Carta de Atenas es el manifiesto programático
surgido de los CIAM (Congresos Internacionales de
Arquitectura Moderna), en concreto el de 1931.
7 No quiero mencionar a ninguno, para no olvidar a
nadie, ni cometer errores, por más que deba manifestar públicamente mi reconocimiento.
8 Tuve ocasión de participar en este segundo envite
como redactor de tres de los cinco planes, los planes de El Carmen, Mercat y Universitat-Sant
Francesc. Mis opiniones estarán sin duda sesgadas
por mi implicación personal, aunque tamizadas y
serenadas por los años. Por contra, el conocimiento de lo sucedido no se basa exclusivamente en
fuentes indirectas, ni documentales.
9 No todos; muchos callaban, llevados de una cierta
fidelidad, o voluntad de no crear problemas a un
gobierno municipal de izquierdas.
Superior d’Arquitectura, Departament
d’Urbanisme. [email protected]
2 Pecourt, Juan (ed.) (1992): Ciutat Vella: materiales
para el urbanismo. CSI-COACV, València, p. 14,
apud Kevin Lynch (1990): «On historic preservation», City sense and city design. The MIT Press,
Londres.
3 CMMAD (Comissió Mundial de Medi Ambient i
Desenvolupament). Informe Brundtland (1988):
Nuestro futuro común. Alianza Editorial, Madrid.
4 Sense entrar en els detalls d’aquesta qüestió, que
he exposat en Gaja i Díaz (2005), sí que vull destacar que, a final del segle passat, l’entramat de
valors que sustenta l’urbanisme modern entra en
crisi, esdevé literalment insostenible.
5 Esmentem els d’Antonino Sancho (1858), Lluís
Ferreres (1884) o el de Francesc Mora (1907).
6 La Carta d’Atenes és el manifest programàtic sorgit dels CIAM (Congressos Internacionals
d’Arquitectura Moderna), concretament el de
1931.
7 No vull esmentar-ne cap per no oblidar ningú ni
cometre errors, tot i que he de manifestar públicament el meu reconeixement.
8 Vaig tenir l’ocasió de participar en aquest segon
envit com a redactor de tres dels cinc plans, els
plans del Carme, el Mercat i Universitat-Sant
Francesc. Les meues opinions deuen estar, sens
dubte, condicionades per la meua implicació personal, tot i que depurades i asserenades pels
anys. Per contra, el coneixement dels fets no es
basa exclusivament en fonts indirectes, ni documentals.
9 No tots; molts callaven, com a conseqüència d’una
certa fidelitat o voluntat de no crear problemes a
un govern municipal d’esquerres.
76
jovens i fervorosos, en un altre temps, arquitectes defensors del patrimoni els ha
superat el cansament, la desil·lusió, el desencant d’haver de bregar amb una classe política que no valora el seu treball, que no aprecia el patrimoni i que ignora la
serietat i el rigor d’un treball professional davant qualsevol dictat polític (o econòmic) superior. Tant si és aquesta la raó, o qualsevol altra, l’evidència aclaparadora
és l’eclipsi de l’administració de patrimoni després d’un breu període en què va
brillar amb llum pròpia, i s’enfrontava a una altra administració, la urbanística,
així mateix avui desarborada i sense nord.
Pensant el futur. Les pàgines anteriors ens donen compte d’un enfrontament permanent, d’una col·lisió que enfonsa les seues arrels en la diferència d’objectius,
d’estratègies, de dues subdisciplines que estan condemnades a entendre’s. Les dissensions i col·lisions entre urbanisme i patrimoni gaudeixen d’una llarga i
lamentable tradició. El xoc de dues disciplines responia, qüestions conjunturals a
banda, a les diferents actituds: una d’especialitzada que reclama la preeminència a
partir del seu coneixement major, i una altra de generalista que, per contra, vindica l’hegemonia que es deriva de la visió global. Avui, aquest enfrontament hauria
d’haver perdut gran part del seu sentit, a partir de la coincidència d’ambdues en
l’objectiu final: la preservació del llegat arquitectònic. No ha sigut així; la ingerència de factors corporatius, de lluites burocràtiques, ens porten a pensar que aquest
enfrontament està lluny d’haver-se esgotat. L’urbanisme, el planejament, ha d’emprendre una revisió dels seus plantejaments, d’algunes de les seues hipòtesis
fundacionals. No pot restar ancorat en un desarrollismo els resultats i efectes del
qual són ja dramàticament patents. Quan ho faça, quan abandone la hipòtesi del
creixement perpetu, començarà a valorar de forma distinta els teixits premoderns.
No com alguna cosa exòtica, una anècdota a la ciutat, sinó com un model urbà amb
grans qualitats, moltes de les quals s’han perdut pel camí. Però la visió patrimonialista també ha de transigir, buscar posicions menys dogmàtiques, i acceptar, i això
serà el més difícil, el seu caràcter sectorial, i per tant la dependència estructural de
les decisions urbanístiques. Un trencacolls difícil per als dos.
Casablanca d’Almenara, divendres, 26 d’agost del 2005
25
77
26
Il·lustracions:
1. Plaça del Conde de Carlet.
2. Museu de la Seda. Carrer Hospital.
3. Manisetes amb iconografía popular. Orxateria als
peus de Santa Caterina.
4. "Excavacions al Carrer Na Jordana.
5. Plaça de Sant Agustí, final de l'Avinguda de l'Oest.
6. Mapa de projecció del Plan Aymamí, 1911
7. Mapa
8. Mapa
9. Mapa
10. Església de Santa Caterina en una representació
popular.
11. Imatges de la riuada de 1957. Fotografies de José
María Penalba.
12. Un Seat siscents, una icona del desarrolisme.
13. Lluís Vives al tancament de l'avinguda de l'Oest.
14. Establiment tancat. Carrer Mengod.
15. Edifici en greu estat de teteriorament. Carrer
Murillo.
78
16. Església del Carme. Plaça del Carme.
17. Solar. Carrer Na Jordana.
18. Obrers treballant en la rehabilitació de vivendes
Carrer Carrasquer.
19. Solar al peu del Micalet i solar a l'esquena de les
Corts, el veinat reclama la construcció d'espais
oberts.
20. Casalot en greu estat. Plaça Cisneros.
21. Solar vist des del Carrer Numància.
22. Contenidor d'adoquins. Sagunt.
23. La nova arquitectura de València. Torre de França
vista des dels jardins del Turia
24. Rehabilitació (?) d'una vivenda als peus de Santa
Caterina.
25. Casa derruida amb motiu de les obres de millora
i ampliació del port i els seus voltants.
26. Edifici emblemàtic al carrer Marqués de Caro.
Descargar