Dios está en los detalles

Anuncio
Impreso por Natalia Moreno Castro. Prohibida su reproducción.
2 Posdata
VIERNES, 12 DE DICIEMBRE DE 2014
Novela
POR MANUEL ARRANZ
«El pozo del pasado es muy hondo. ¿No sería mejor llamarlo insondable?»
«Cynthia Ozick es una escritora exigente,
de escritura densa, de inteligencia compacta
y acerada. Sus textos suenan, cuentan y, además, piensan». Esto lo escribió Agnès Desarthe en su fantástico libro Cómo aprendí a
leer (Periférica, ), y el libro del que hablaba era precisamente Los Papeles de Puttermesser, libro que ella misma tradujo al francés y cuya lectura, nos dice también, cambió
su vida. Como habría hecho cualquiera de ustedes me precipité a comprobarlo. Casualmente acababa de publicarse la edición castellana (ésta que reseñamos aquí) y me bastaron muy pocas páginas para darme cuenta de que Agnès Desarthe tenía razón. El texto suena, cuenta y, además, piensa, y de los
tres verbos es quizás este último, por insólito, el que mejor lo define. Pero, ¿qué quiere
decir que un texto piense? En primer lugar
quiere decir que ha sido pensado, que es algo
más que imaginado, al parecer en este caso a
lo largo de veintitantos años. En segundo lugar que nos hace pensar, lo que hoy día puede ser un inconveniente, pues no hay mucha
gente dispuesta a que la hagan pensar. Y en
tercer lugar, no lo sé, pero barrunto que en
éste no lo sé está el quid de la cuestión.
Un libro puede emocionarnos, entretenernos, enseñarnos, puede animarnos o
desanimarnos, reconfortarnos o deprimirnos, pero también puede aburrirnos
claro está, y, muchas veces, dejarnos indiferentes. Un libro puede hacer todo eso,
aunque no se escriba para nada de eso. Sin
embargo, nunca es fácil saber por qué un
libro, una novela, nos seduce, nos cautiva.
Los papeles de Purttermesser es uno de esos
libros que nos cautivan sin que sepamos
exactamente por qué, uno de esos libros
Inclassificable
PER PERE CALONGE
El conjunt de proses que recull La pell de la
frontera configura, en principi, un relat de la
immigració en la zona del Baix Cinca i del Segrià. No cal dir, però, que aquest retrat local té
una altra lectura més global, que la frontera a
què al·ludeix el títol ni és física ni és única, i
que al de la immigració s’entrecreuen altres
temes relacionats. El que hi fa Serés és cartografia: dibuixa el mapa d’un territori que, en
la pràctica, és essencialment humà. D’uns homes —perquè són sobretot homes, els habitants d’aquesta frontera— amb històries personals, procedències i situacions diverses;
però, sovint convertits en una massa uniforme pels ulls de qui s’ho mira des del costat d’una pretesa seguretat. Cartografia humana,
perquè el paisatge és en la mesura que és amb
l’home que l’habita: «Quan no hi ha homes a
la composició, el paisatge no demana res a
canvi. Un arbre pot ser tot el que aquell qui el
descriu vulgui que sigui, fins i tot pot ser un arbre. […] Així que en l’enquadrament hi entra
un home o un nen, encara que només sigui
una ombra, tot plegat es complica».
En l’obra hi ha aquells que han creuat fronteres, s’han arruïnat i s’han jugat la vida per tal
de buscar-ne una de millor; aquells que malviuen, que treballen a canvi només de menjar, que dormen en cartons i habiten llocs inhabitables, com els ponts del llit vell del Túria.
Però, en aquest xoc entre móns diversos, en
l’estranyesa que implica el fet de pertànyer o
de no pertànyer a un lloc determinat, hi caben
també aquells que no s’han mogut mai. Els
Levante EL MERCANTIL VALENCIANO
Cuando tener cerebro no es garantía de nada, solo queda vivir
desesperanzado como única forma razonable de vivir. En esta novela, la
hasta ahora inédita en castellano Cynthia Ozick decide no ir a la zaga de
Dios, y arma la de idem para diseccionar con humor corrosivo la
sociedad que hemos construido y sus instituciones. Textos que piensan:
todo un inconveniente para finalmente no comprender ningún por qué.
Dios está
en los
detalles
que recomendaríamos a un amigo sin vacilar, que no sólo cuentan una historia, sino
que también cuentan la historia de esa historia, «y algunas cosas más». Uno de esos
libros que seguiremos recordando seguramente, aunque no recordemos nada de él.
El ser humano necesita poco para reírse
de sí mismo. En la mayoría de los casos es suficiente con guardar una cierta distancia consigo mismo. Pero ese poco que necesita, esa
distancia mínima, es bastante reacio a concedérsela. No, definitivamente el ser
humano no se hace gracia a sí mismo. Prefiere reírse de los demás, y rara vez se
da cuenta de que él es uno de los demás.
Cualquier persona que haya trabajado o trabaje en la administración pública va a disfrutar especialmente con las páginas que
Cynthia Ozick dedica a la burocracia. La autora ha comprendido perfectamente lo que
pasa en la administración y por qué las cosas
son como son y no pueden ser de otra manera. Una sola frase que no me resisto a no citar: «La burocracia era un desvaído mundo
feudal de territorios, autoridades y jerarquías,
la mayor parte de las veces
grisáceo, salvo en los momentos álgidos de puñaladas
y derrocamientos». Pero Los
papeles de Puttermesser no es
una novela sobre la administración, evidentemente, es
mucho más que eso. Es, para
empezar, una novela que destila humor por todos sus poros, un humor corrosivo, existencial por decirlo así. Las cartas de Puttermesser al alcalde,
o la del oficial del Tesoro a la
propia Puttermesser, son auténticas obras maestras
del humor serio, por no
hablar de los sucesivos
memorandos cuyo humor no es necesario
inventar por-
que reside en su propio estilo. «Reestructuraciones», «planificación
por objetivos», «adecuación de necesidades». «Perífrasis, pleonasmos
y difusas tautologías». Cynthia Ozick
disecciona la sociedad que hemos construido y sus instituciones, sus subterfugios, sus
coartadas, sus fantasías.
«La gente queda atrapada. Tener cerebro
no es garantía de nada. La esperanza es casi
nula». Pero la gente no queda atrapada en sus
Un mosaic d’individus i de territoris, però també de formes literàries.
Un relat de la immigració que s’endinsa en geografies humanes, sovint
íntimes; en l’estranyesa de pertànyer a un lloc, en els límits de la memòria.
Les històries fan
la història
homes i les dones que no havien eixit dels límits del seu tros, com a molt dels pobles de la
rodalia, i que ara tenen tot un món dins de
casa. Un món nou, estrany, desconegut; que
ha esborrat les distàncies al mateix
temps que ha començat a instal·lar el dubte sobre unes hipotètiques seguretats. I, per
últim, hi ha també l’autor,
que retorna al lloc on va
nàixer i s’hi sent estranger. El cronista, ben present en el text, part integrant del retrat que elabora, conscient de la impossibilitat d’amagar-se quan
es narren segons quines coses. Que, al contrari, crea un vincle sentimental evident amb les persones que retrata, i aconsegueix que el lector el cree també.
Inevitablement, un tema transversal recorre tota l’obra: l’empremta que deixen les coses i les persones, i la possibilitat que perdure
o es perda, esborrada pel temps. El dubte so-
bre què en quedarà, de tot plegat. Aquesta empremta que són les tres capes de paper encolat superposades que apareixen a la paret, o
els dos nivells de rajoles del terra de la primera planta, quan et disposes a reformar
la casa familiar; i la sensació que
els rebesavis són també part de
l’estructura. Les coses que hi
havia i que ara ja no hi són;
les que encara existeixen
però desapareixeran i s’oblidaran. Explicar el que
sabem de nosaltres i dels
altres abans d’oblidar-ho,
doncs, —parafrasejant el
títol d’un dels capítols—
sembla un altre dels objectius
de l’obra; tant dels textos com de
les fotografies que els acompanyen.
I una certa voluntat d’alçar acta de defunció
d’un món i d’una forma de vida; més, probablement, per constatar el canvi, que no per
nostàlgia d’uns temps passats que haurien de
ser millors, d’acord amb el tòpic. El canvi que
simbolitzen els camions que portaven carbó
CYNTHIA OZICK
Los papeles de
Puttermesser
Traducción de
Ernesto Montequin
MARDULCE, 2014
propias contradicciones, eso tendría solución, queda atrapada en su lógica, en sus razonamientos lógicos. Y la esperanza es casi
nula porque nunca se debe tener esperanzas
en nada, vivir desesperanzado es la única forma razonable de vivir. La esperanza es una
ilusión, una quimera, y no mueve a la acción.
Pero si Dios está en los detalles, Cynthia Ozick
no le va a la zaga en esta magnífica novela.
«Todo era afectación. ¿Dónde estaba la virtud? ¿Dónde el conocimiento? Puttermesser
era consciente de los temblores y los deseos
interiores. Pensó en la reciprocidad, en el significado». ¿Dónde creen que estamos? ¿En
una convención política? ¿En un congreso de
filosofía? Casi han acertado. En una fiesta de
solteros y divorciados.
Una parábola, una fábula, aunque contada al revés, lo que nos salva
en un determinado momento de la caída y
nos infunde nuevas
esperanzas, acaba
finalmente matándonos, no se puede, no se debe, forzar al destino, ni tratar de intervenir en él,
el precio de un bienestar momentáneo suele se
casi siempre un mal mayor. «Era una época
de derrumbes por doquier: los poderes caían uno tras otro». «Todas las cosas caían, ya
no tenían elasticidad». Al final sólo quedaba
«tejer y destejer, hacer y deshacer, hasta demoler la verdad». (Canción del Paraíso).
FRANCESC SERÉS
La pell de la
frontera
QUADERNS CREMA,
BARCELONA, 2014
i que ara transporten compreses amb ales, fabricades a l’altre costat del riu.
El material de La pell de la frontera és sensible, procliu a la pornografia sentimental o al
discurs moralitzador fet des d’una posició pretesament superior. No és el cas, i cal agrair-li a
Serés, entre altres coses, un tractament en què
les evidències conviuen amb els dubtes, en
què el dibuix d’una realitat complexa no adopta el to de lliçó. L’obra és un mosaic d’individus i de territoris, però també de formes d’escriptura, on es combina el dietari, la crònica,
l’entrevista, l’antropologia o la literatura de
viatges. Una escriptura que il·lumina la memòria, uns records que fan llum sobre uns altres en un joc de connexions sense fi. Si l’escriptura té sempre un component de perseguir alguna cosa inefable, que no es deixa atrapar amb paraules, més encara quan allò de
què s’escriu és un territori de frontera i uns individus en moviment constant. Una història
quasi impossible de fer, de tant com canvia,
de tan ràpida que es fon. Probablement, és
aquest el motiu que el narrador s’hi pregunte
sovint quin sentit té, el que escrivim. I probablement també per això La pell de la frontera
explica tantes històries diverses: perquè són
les històries, que fan la història.
Descargar