Històries del bus i el metro - Concurs de Relats Curts Online de TMB

Històries
del bus
i el metro
Concurs de Relats
Curts de TMB Online
Edició 2013
Històries del bus i del metro recull les millors
narracions presentades a la 7a edició del
Concurs de Relats Curts Online de TMB,
realitzada al 2013 i convocada per Transports
Metropolitans de Barcelona.
A través d’aquest llibre digital, oferim als
el
ciutadans una lectura creada pels usuaris d
transport públic de Barcelona, la qual c
osa
demostra que viatjar en metro i en bus, a
més
de ser còmode i sostenible, és una e
xperiència
enriquidora.
El Concurs de Relats Curts Online de TMB i
aquest llibre són una invitació perquè, entre tots,
fem una ciutat més sostenible i culturalment
activa.
www.relatscurts.tmb.cat
Índex
Categoria Lliure
Per a tu, que l'has vist
La vida que t'espera
Merienda loca en el Metro
Jo, si fos tu, ho llegiria!
Propera parada
Próxima parada: Ninguna parte
La llegenda gregària
Homenaje a Barcelona
Un Sant Jordi sense roses
El día en que la línea verde apareció en la amarilla
6
8
9
11
13
15
17
18
20
22
Categoria InstaRelat
Arribarem a on vulguem
Y la naturaleza se abre camino.....
L'arribada
Dins i fora no són antònims
Rosa, un saltet i baixem?
La parada del tram és un mirall
Rostros de autobús
El trajecte de tota la vida
L'aigua es vol moure
Éste instante desaparece, mientras te lamentas
por el pasado
24
25
26
27
28
29
30
31
32
33
Categoria Sant Jordi Tweet
Sant Jordi T-10
La fi dels herois
2013. Crisi!
El Modern
Llibres
The Kingdom Post
Sense literatura no hi ha tracte
El placer de morir
Un any
#Relatsalrevés
35
35
36
36
36
37
37
37
38
38
Categoria Salvador Espriu
Metro sota la casa del poeta Espriu
Fendre
Estació nostàlgia
Silencio de metro
Màgia sota terra
Camins de ferro o el tren tossut
Sabatilla del revés
Sonet a Sinera
Mirada perdida
Un altre drac
40
41
42
43
44
46
47
49
50
51
Categoria Lliure de Treballadors
En bus vas, en bici vengo
Compañeros de viaje
Mirades
Comiats
Insomnio
53
55
57
58
59
Categoria
Lliure
Històries del bus i el metro
Categoria Lliure
6
Per a tu, que l’has vist
Mónica Richart Garcia
Primer premi
Gaudia de les coses petites que li oferia el món, com el camí maldestre de les
gotes de pluja als vidres de l’autobús. Al metro sempre inventava històries. Li
agradava tant la xarxa suburbana perquè bullia amb les històries de milers de
persones. Jugava a classificar els viatgers, mirava d’endevinar on baixarien i
imaginava per què. Els atribuïa un caràcter, uns gustos i un passat. Els trajectes
sempre se li feien curts. Tenia vint-i-tres anys i des que el seu pare era mort no
havia rebut cap rosa per Sant Jordi. Ella, però, no es podia estar de regalar-li
el llibre any rere any. Com que els cementiris li feien por, cada vint-i-tres d’abril
comprava un llibre diferent, l’embolicava amb paper decorat amb flors i el deixava
en qualsevol racó del metro. Abans de deixar-lo, però, escrivia una nota breu al
paper: «Per a tu, que l’has vist». Confiava que algú l’agafaria, el destaparia i en
gaudiria. Hauria alegrat la vida d’aquell desconegut almenys per uns instants, i això
la feia feliç. Pensava que era la millor manera de retre homenatge al seu pare, que
havia lluitat tant per repartir paraules, i que al final, d’alguna manera, ell acabaria
llegint el llibre que li havia regalat. No es quedava mai a mirar qui recollia el llibre,
potser perquè Sant Jordi era el dia que més li agradava de l’any (el dia dels llibres,
el dia de les històries) i tenia por d’embrutar-se de tristesa si s’acabava decebent.
Era poruga i l’únic coratge que l’empenyia era el de fer créixer les històries que li
omplien el cap i el cor, i que no la deixaven dormir. Pel seu vint-i-tresè Sant Jordi
va deixar caure Aloma, de Mercè Rodoreda, a l’andana d’Urgell. Anava distreta i,
fins que no va arribar a les escales, no s’adonà que l’havien seguida corrent. —
Perdona —digué ell, encara esbufegant, mentre li estenia el paquet—, t’ha caigut.
Ella, amb les galtes enceses per la vergonya, no se’n sabia avenir. Mai no l’havien
descoberta. Abaixà la mirada i, les pestanyes, llargues i espesses, li van cobrir
uns ulls massa plens d’incertesa. Satisfet d’haver ajudat la jove que semblava una
nina de porcellana, la mateixa que no havia pogut parar de mirar des que havia
pujat a Fabra i Puig, va poder per fi observar el paquet que havia recollit i va llegir
la nota. Un somriure de dubte i de sorpresa se li dibuixà a la cara i va notar que, de
sobte, la rosa que portava a la mà dreta pesava molt. —És per a mi, el llibre? —va
preguntar ell a la nina amb una veu molt fluixa, perquè no volia fer malbé tanta
suavitat. Incapaç de creure que algú havia descobert aquella tradició secreta, ella
callava. —Crec que tinc la teva rosa. Amb la mà posseïda per una tremolor que
mai abans no havia conegut, ella va agafar la rosa i la va olorar. N’havia vistes
i olorades moltes passejant per la Rambla cada diada de Sant Jordi, però li va
Històries del bus i el metro
Categoria Lliure
semblar que aquella les superava amb escreix. Hi havia una nota lligada amb un
fil a la tija: «Per a tu, que l’has vista». El va mirar amb els ulls més oberts que mai i,
de manera inexplicable, va recordar el seu pare i va començar a plorar. Ell ja havia
obert el paquet amb molta cura i mirava el llibre. «...una noia tan trista que fa venir
ganes d’estimar-la», va recitar mentre li eixugava les llàgrimes amb una tendresa
infinita. I jo, que me’ls mirava mentre recorria l’altra andana, vaig decidir deixar
d’inventar-los la vida i les paraules i vaig enfilar escales amunt.
7
Històries del bus i el metro
Categoria Lliure
8
La vida que t’espera
Eva Llobet Martí
Segon premi
Avui tenen sort i el metro va ple. Passen desapercebuts, confosos en la marea
humana, i els seus cossos es busquen, s’estrenyen, s’aferren l’un a l’altre. Les
mans es troben i s’enllacen per dins l’abric. Es xiuxiuegen paraules dolces a cau
d’orella. Aquest és l’únic espai, l’únic moment, que és només de tots dos. Quan
arribin a la seva parada, Encants ell i La Pau ella, cadascú tornarà a la seva vida
petita i grisa, rutinària. El marit d’ella, la dona d’ell, els fills. Els deures damunt la
taula del menjador, el sopar a la cuina, la banyera, la televisió, el llit. Un dia, un
altre i un altre encara. Iguals, idèntics, mil·limètrics. Però això serà després. L’aquí,
l’ara, és aquest vagó que els bressola. A l’oficina, com sempre, s’han posat la
disfressa de companys de feina i han aigualit les mirades i els somriures. S’han
trobat, puntuals, davant la màquina de fitxar, s’han saludat amb un gest contingut
i han caminat junts fins a la parada, amb aire desmenjat. Però això ha estat abans.
L’aquí, l’ara, és aquest vagó que els agombola. Ell podria saltar-se la seva parada
i acompanyar-la part del camí, com tantes altres vegades, per esgarrapar uns
minuts més de felicitat a la vida que els espera. Però avui es miren i saben, sense
dir-s’ho, que no en tindran prou. Avui, les mans, els cossos, tossuts, no volen
separar-se. I passa Encants, en un sospir, i poc després, La Pau. El comboi va fent
via, inexorable. Les estacions se succeeixen, sense descans, però ells, immersos
en els ulls de l’altre, no veuen res. El tren s’atura al final de la línia, es buida, es
torna a omplir i refà el camí invers. Una vegada, una altra i encara una altra. Però
ells, ni se n’adonen: suren, gronxats, bressolats, agombolats per l’aquí i l’ara. El
vagó és un parèntesi, un oasi, un vaixell que mai no arriba a port.
Històries del bus i el metro
Categoria Lliure
9
Merienda loca en el metro
Jesús Mendiola Castro
Finalista
«Pròxima estació: Navas». Se abren las puertas del vagón y entran dos
pintorescos personajes. Uno de ellos es un hombre cincuentón, canoso y con
barba de tres días. El otro, bajito, rechoncho y unicejo. Parece que están algo
agitados: —Querido Sancho, ¿qué clase de dragón mecánico nos ha tragado?
He leído muchas y muy graves historias de caballeros andantes, pero jamás leí
acerca de tal bestia... Fíjate, hay otras personas aquí... ¡Cobardes! ¡Mequetrefes!
Os habéis dejado engullir por esta bestia, mas yo no voy a rendirme. ¡Lucharé!
Dulcinea me espera ahí fuera. ¡Qué sabréis vosotros del amor y la virtud del
caballero! —Señor mío: esta gente está muy tranquila. Si se dejaron tragar,
debe tratarse de un dragón bondadoso que les transporta de un lugar a otro.
—No, mi iluso amigo. Están bajo el hechizo del aliento de esta bestia. ¡Muere!
Don Quijote dirige un mandoble hacia una de las barras del vagón, sin éxito.
—¿Qué clase de esqueleto indestructible es este? «Pròxima estació: Clot». Se
abren las puertas: —¡Atiende, Sancho! El dragón abre las fauces. ¡Huyamos!
Pero al tratar de salir, ambos son arrollados por un conejo gordinflón vestido
de chaqueta y reloj de bolsillo y una niña de dos metros de estatura, rubia y de
ojos claros. —¡Un gigante, Sancho! ¡Un gigante de verdad! —grita Don Quijote
con emoción, señalando a la niña—.—¡No soy un gigante! Soy una niña —le
contesta—, pero encontré un delicioso bizcocho que decía «cómeme» y no pude
resistirme a darle un bocado. —¡Hay prisa, hay prisa! —repetía constantemente
el conejo—. —¿Qué clase de animal sois, conejo parlante? —pregunta el
Quijote—. ¿Quiénes sois? —Yo me llamo Alicia, vi al conejo blanco meterse en
esta profunda madriguera y decidí descubrir a dónde se dirigía. —De modo que
estamos en una gran madriguera de conejos parlantes y con una niña gigante.
¿Estoy perdiendo la cordura? —Señor mío —responde Sancho—. —Sin un
ramito de locura, no hay humana criatura. Pero esto que veis es tan real como la
vida misma. «Pròxima estació: Glòries». —¿Oíste, Sancho? ¡Nos dirigimos hacia
la gloria! Se abren las puertas. Don Quijote y Sancho Panza tratan de salir, pero
nuevamente son arrollados, esta vez por una eternidad de variopintos personajes:
el Sombrerero Loco, la Liebre de Marzo, Sherlock Holmes y su inseparable
Watson, Lestat el vampiro y un sinfín de personajes más. El Sombrerero improvisa
una mesa e invita a todos los personajes a tomar té y a celebrar la merienda
loca, en la que se plantean acertijos absurdos, se cuentan chistes y se habla de
todo menos del tiempo. A medida que los pasajeros van llegando a su estación
Històries del bus i el metro
Categoria Lliure
10
de destino, cierran sus libros, y los pasajeros de su imaginación, habitantes de
los libros, van apeándose con ellos y van dejando cada vez más solo el vagón
de metro. «Pròxima estació: Hospital de Bellvitge. Final de línia». Don Quijote es
el último personaje en apearse y, con cierto pesar, antes de desvanecerse de la
imaginación de su lector, declara: —Somos, amigo Sancho, pura imaginación de
estos caballeros y estas damas, que comparten mi misma afición: la lectura. ¡Vaya
si los entiendo! Creí que un voraz dragón nos había tragado y les llamé cobardes.
Os presento mis disculpas. Y os agradezco el dotarme de existencia, aunque solo
sea en vuestra imaginación. Ahora debo partir en busca de nuevas aventuras ahí
fuera... Las puertas se cerraron con el vagón vacío. Esa no fue la primera fiesta
literaria que se había montado en ese vagón. Tampoco iba a ser la última...
Històries del bus i el metro
Categoria Lliure
11
Jo, si fos tu, ho llegiria!
Daniel Sapiña
Finalista
Ha funcionat! No sabia com fer-m’ho per cridar la teva atenció, però ets aquí i
m’estàs llegint! Escolta’m bé, perquè no tenim gaire temps, i el poc que encara
tenim no el podem perdre, no ens ho podem permetre. Aniré al gra, així que presta
molta atenció: estem en perill. En perill de mort! I dissimula, pel que més vulguis
(sobretot si ets al metro o al bus), perquè et vigilen! Mira, necessitem el teu ajut.
Però espera, que començaré pel principi: deixa que m’expliqui i després decideix
què faràs. Estem sent envaïts. De fet, ja fa temps que convivim amb l’invasor sense
adonar-nos que és això, un invasor. Primer eren pocs i ningú no en va fer cas. Ja
se sap, els avançats a la resta, els diferents a les majories... I fins aquí bé. Fins i
tot és sa! Però cada cop eren més i, a força de compartir espai, ens vàrem anar
acostumant a la seva molesta presència. I dic molesta sabent que corro massa i
dono coses per fetes. Perquè la seva companyia no ens va semblar pas molesta,
així d’entrada. No. Va ser més endavant, quan ja ens superaven en nombre, quan
vàrem començar a ser conscients que alguna cosa no rutllava. Massa tard. I el que
al principi només era un somriure irònic i un condescendent fer-que-no-amb-elcap, va tornar-se en una actitud hostil i unes mirades plenes de... de... D’odi? De
compassió? D’incredulitat? No ho sé. Però aviat es va fer palès que hi havia dos
bàndols. I que estem en guerra. I que l’estem perdent. De manera inconscient,
la gent es posiciona; potser ni te n’havies adonat, oi? Però el cert és que sempre
s’acaba en un bàndol o l’altre. No existeix la neutralitat. No sabem del cert com
succeeix, però un dia són amb nosaltres i l’altre són amb l’enemic. Són l’enemic!
No hi ha sang i, aparentment, tampoc no hi ha violència. Però no per això podem
dir que és una guerra incruenta. És la seva tàctica! L’invasor busca destruir el
cervell, el lobotomitza fins a la mort! No volen que pensis, ni que aprenguis, ni que
la imaginació desperti, i així et podran dominar i fer-te anar per on vulguin! Però
la resistència s’ha organitzat! Cal obrir els ulls a la gent, fer-los conscients del que
està passant. Com ho fem? Primer, assenyalant l’enemic: ets al metro o al bus?
Bé, dissimula, però mira al teu voltant. El reconeixeràs fàcilment: cap cot i mirada
buida, amb un aparell a les mans que manipula compulsivament (l’anomenen
smartphone; sí, el nom té gràcia. Com més intel·ligent és l’aparell, menys ho és
la persona). El fan servir per comunicar-se a través de missatges, encara que
no tinguin res a dir-se. És addictiu. N’hi ha d’altres que estan en una fase molt
més avançada, terminal, i ja tenen el cervell infantilitzat: només juguen i juguen.
Compulsivament també. Encefalograma pla. Per aquests, potser ja no s’hi podrà
Històries del bus i el metro
Categoria Lliure
12
fer res. Anem a la part pràctica: Quin és l’antídot? No et preocupis, si estàs llegint
això ja no et cal, estàs vacunat. Encara no ho has deduït? Sí, home: llegir! El que
sents! L’antídot a aquesta mena d’imbecil·litat és llegir! Tu i jo, i molts d’altres que
som lectors, sabem de què parlem: llegir, viure l’emoció i la il·lusió d’un relat, obre
la ment i alimenta el cervell... Ens fa lliures! I no permetrem que ens prenguin això!
Si us plau, lluita amb nosaltres. Si et sents interpel·lat, si t’emociones amb un bon
relat, si t’agrada bussejar en una bona novel·la... Continua fent-ho, llegeix, convida
a llegir, comparteix llibres! Per la llibertat!
Històries del bus i el metro
Categoria Lliure
13
Propera parada
Anahí Àlvarez Aguado
Finalista
Jo, agost i la remor de la ciutat. Jo, l’autobús i la vida. I allà, ben lluny, tu. Et
miro de reüll: llegeixes l’antologia d’un poeta de renom. La teva lectura destaca
entre tanta premsa rosa i diaris esportius. Metafísica del cor. La ciutat s’esborra
a mesura que l’autobús avança. Que casual i insòlit que hàgim coincidit. Veig
els rostres de la gent que ens rodeja: crisi, desamor, crisi, patiment, crisi, crisi
indeleble. I la nostra pròpia crisi, qui la coneix? Metafísica del cor; un recull de
poemes sobre sentiments, amb un cert tractament científic, explicacions lògiques
de l’enamorament. Versos i versos d’emocions. L’autobús s’atura a la parada. A
la vorera hi ha una nena amb un gelat, i la seva àvia la segueix. Tanco els ulls i
em deixo endur pels records d’aquells estius al poble dels avis, caçant insectes i
perseguint els gossos del veí. L’autobús arranca de nou i m’arrossega al present.
El paisatge urbà torna a desdibuixar-se ràpidament. Des d’aquí, la realitat sembla
menys real, i em sento com l’espectador que observa un aparador o una obra
d’art. Els teus ulls no s’han desenganxat del llibre i les nostres mirades no s’han
creuat. Quan va ser el darrer cop que ens vam besar? Miro al meu voltant, als
meus companys de trajecte. Quantes d’aquestes persones es deuen haver sentit
així? El senyor que se m’asseu al costat canvia de gest, mou la cama i ara la
torna a creuar, neguitós. Podria parlar-li. També podria adreçar-me al conductor i
preguntar-li si té cap anècdota per explicar o si no troba ridícul que no sigui capaç
d’aixecar-me i dir-te res. Una altra parada a la ciutat. La meva vida també pot ser
fragmentada en parades. N’hi ha hagut de concorregudes per molta gent, per
bons moments, enmig d’avingudes assolellades. Altres, en canvi, són parades
solitàries, on tan sols hi pugen dos o tres personatges amb mirades hostils, amb
records amargs. A quina parada baixaràs tu? Coincidirem, també? Gent que puja i
baixa, les portes que mecànicament deixen pas a nous passatgers... La ciutat gris
i xafogosa fa joc amb el meu estat d’ànim, amb els meus batecs accelerats. No
és això una metafísica del cor? I si la vida és tan breu com un viatge d’autobús? I
si les oportunitats són comptades, com les parades d’aquesta línia? Ja fa estona
que hauria d’haver baixat; ho sé, ho saps, ho sap el senyor inquiet. Empatia. Tanco
els ulls. Aquell dia plovia i ens vam dir adéu. Tu et vas endinsar al subsòl de la
línia blava i mai més vam parlar. Mai més fins ara, perquè jo no vull ser així. Vull
ser la nena que menja el gelat i té tota la vida per davant; l’àvia que ha realitzat els
somnis. El senyor del costat, neguitós, perquè avui es declararà a la dona que el
té corprès. Vull ser aquest conductor que ens guia cap al proper destí, que ha vist
Històries del bus i el metro
Categoria Lliure
14
tota la fauna humana pujar i baixar i és una mica més savi cada dia. Vull ser com
tu, que busques respostes als poemes de metafísica del cor. M’aixecaré i et diré
que encara t’estimo, que en sóc capaç. Aquest trajecte ha estat una catarsi. Quan
arribem a la propera parada, es posarà en marxa de nou el petit món que vam
crear i que ha estat aturat tot aquest temps. Quina paradoxa. L’autobús s’atura i
obro els ulls. El teu seient és buit i has abandonat el llibre. A través de la finestra,
el món continua. M’aixeco i em dirigeixo cap al conductor. —Disculpi, podria
ajudar-me? Podria explicar-me alguna anècdota que hagi viscut aquí, conduint
l’autobús? El conductor em mira, somriu i inicia el seu relat.
Històries del bus i el metro
Categoria Lliure
15
Próxima parada: ninguna parte
Fátima Ceballos Taidy
Finalista
Cerré los ojos y me dejé llevar. O al menos, eso intenté. El traqueteo del vagón
se acompasaba con las voces de todas aquellas sombras que se sumaban a
la cacofonía de miles de conversaciones inconclusas. Era desesperante, tanto,
que por un momento deseé que el tipo del acordeón utilizara su instrumento
para estrangular a esa estúpida con voz de pito. No me interesaban sus
conversaciones, tampoco me apetecía escuchar la música que sonaba en el
móvil de ese grupo de persianas —y digo persianas porque me niego a llamarles
personas. Me irritaban, mucho. Yo solo quería aprovechar ese momento del día
para sumergirme en mis pensamientos mientras leía un libro. Un momento sin
compromisos sociales, un instante para dejarme llevar por la L5 imaginando que
quizá, en ese preciso instante, la maldita voz robótica de siempre recitara con
un deje de compasión «Próxima parada: ninguna parte». Pero no, la próxima
parada iba a ser Sagrada Família, el del acordeón seguiría ahí hasta Verdaguer,
y la bruja con voz de pito no bajaría; mientras, los recuerdos que me carcomían
el alma seguían ahí, esperando esa parada que parecía inalcanzable. —¡Hasta
siempre! Había ocurrido lo peor que le puede ocurrir a una persona que viaja en
metro leyendo un libro: encontrarse con un conocido. ¿Por qué se empeñaban
en fastidiarme el viaje? —Adiós, adiós. Cuando el indeseable se despidió de mí,
se me acercó el tipo del acordeón deslizando el sombrero que le garantizaría el
pan de ese mismo día. Como siempre, dejé caer unas cuantas monedas. Se lo
merecía, era el único músico decente que se oía por aquellos vagones. —Muy
bien, ya estás preparado. Ven conmigo. —¿Eh? ¿Dónde? —Tú déjate llevar.
Realmente no supe qué contestarle. Lo peor de todo es que cuando quise
darme cuenta, ya estaba caminando tras él. Tenía un aura embaucadora, tanto
como aquellas jovencitas que se pasaban los viajes de metro leyendo a grandes
poetas como Baudelaire. «Próxima parada: ninguna parte». ¿Qué? Debo estar
chocheando. El acordeonista tuvo que percibir mi desconcierto, dado que no hizo
más que sonreírme con gran calidez. Entonces aquella sonrisa se emborronó junto
con un haz de luz que se filtró por todos y cada uno de los rincones de ese vagón.
Sentí que me caía. Escuché gritos y voces desencajadas, sentí el miedo en mis
entrañas y, en medio de la misma cacofonía de siempre, una voz aterciopelada
me susurró algo ininteligible. Aquello me conmovió tanto que logró arrancar mi
alma de ese cuerpo desgastado. Era como si volara hacia el edén que llevaba
tanto tiempo esperando. Los primeros rayos de sol y el piar de los pájaros me
Històries del bus i el metro
Categoria Lliure
16
despertaron. Y entonces fue cuando sentí por primera vez en mucho tiempo esa
inconmensurable felicidad con la que todos hemos soñado. Era Ella. —Rosa, ¿de
verdad eres tú? Sigues estando tan bella como el primer día y yo no soy más que
un viejo fofo. —Sí, soy yo, he venido a por ti. Te he estado esperando a lo largo
de estos cuarenta años. Te lo dije: volveremos a vernos. Nos tomamos la mano
y nos dirigimos hacia el vagón número siete. Me compré una T-Jove, las arrugas
desaparecieron milagrosamente y juntos emprendimos un viaje sin retorno hacia
«Ninguna Parte Estación». En aquel vagón había el mismo panorama de siempre:
tres estúpidas con voz de pito y cuatro flautistas roñosos. Pero yo era feliz, ella
siempre me hizo feliz, siempre. Una dulce melodía tocada por un acordeonista de
alas blancas dio inicio a mi viaje sin retorno.
Històries del bus i el metro
Categoria Lliure
17
La llegenda gregària
Lluís Gónalons Gioli
Finalista
La sang enfanga la sorra. Dels clots de sota terra no triguen a brotar-ne flors.
A Jordi, l’home gregari, li rellisca dels dits el pes de l’espasa recent pintada de
sang mentre lluita per eixamplar els pulmons entre els ferros que engabien el
seu cos suat. Es despulla del casc i l’instal·la sota l’aixella encerclant-lo amb el
braç dret. Avança el peu esquerre deu polzades endavant i desploma el seu cos
empès pel cansament i la gravetat. Clava el genoll dret entre les roses acabades
de marcir. Postrat, desplega els dits i els estira amb força per enramar el màxim
nombre de roses que el voregen. Les estira mentre les flors s’hi resisteixen, com
cabells enredats a la pinta. Jordi les espolsa de l’arena parasitada a les arrels
mentre les manté embolicades amb els seus dits vestits de ferralla. Alça el cap.
Treu pit i somriu. Li brillen els ulls entre els cabells molls. Ofereix la dotzena de
roses com qui travessa el vent amb una llança. Jordi manté les roses esteses.
Les roses ballen a mercè del batec del vent i del pols tremolós del jove heroi. La
bella princesa respon a l’oferta alçant les espatlles fins al naixement de la seva
cua mètrica. Té els bracets prims i creuats com si carregués un farcell. L’amor i
els nervis no la deixen estar-se quieta i gira la cintura de costat a costat fins on
els nervis i la biologia li permeten. Vesteix de blanc i duu les faldes més llargues
que les seves cames. Després de l’oferta floral, a la princesa li han nascut dos
pòmuls vermells i les orelles se li han pintat a conjunt. De la cara de la princesa
també se n’intueix un somriure ordit que no s’atreveix a ensenyar, mentre clava la
mirada a terra. Finalment, la princesa rep una empenta de la brisa que escenifica
l’aprovació del gest del cavaller. Un moviment que exonera el valent Jordi de
les pors a ser rebutjat. El noi, enterrat encara entre el metall, s’alça aparcant el
cansament i segella llur maridatge amb un bes a tan bella princesa en un rovell
vermell d’amor encerclats. Diuen les veus xafarderes vestides de llegenda que
aquell marc d’amor i jardí de roses no es pansí mai. I que la història es repeteix
cada vint-i-tres d’abril a la ciutat. L’èpica, el moment i la litúrgia del petó ha evocat
la història a la llegenda i n’ha fet de plaça de Catalunya un lloc de pas obligat.
Quan arriba la data, les cavitats barcelonines soterrades en forma de ferrocarril i
de metro s’omplen de gent, de parelles, de vermell i de roses, que circulen cap a
un mateix lloc: el cor de la ciutat. Un marc inigualable, baluard de l’amor del jove
Jordi, la princesa i llur pessebre d’amor. Sant Jordi alimenta el batec de la ciutat i
en dilata les dimensions. El segell d’amor es manté indeleble. Sagrat. Barcelona,
l’excepcionalitat disfressada de normalitat.
Històries del bus i el metro
Categoria Lliure
18
Homenaje a Barcelona
Meritxell Terrón Paz
Finalista
Quiero que este relato sea un homenaje no solo a mi abuelo, sino a todos
aquellos que han hecho que Barcelona sea tal como es. Ellos han formado esta
ciudad participando en sus actividades diarias, en esos momentos históricos
que cambiaron su trayectoria, decidiendo por qué vías querían que fuese esta
ciudad. Él vivió la huelga de tranvías, los movimientos vecinales de Can Serra, las
manifestaciones en contra de la guerra, las de los recortes… Como Barcelona, mi
abuelo se tuvo que adaptar a todos los cambios que vinieron, y buscarse la vida.
Ha sido desde fotógrafo hasta concejal del Ayuntamiento y corresponsal de Radio
Nacional de España. Pero entre sus múltiples oficios, mi abuelo fue cobrador del
tranvía. Sí, del antiguo. Él vio cómo eran substituidos por máquinas, cómo dejaba
de ser útil… Cómo el viejo tranvía iba siendo progresivamente retirado y, en su
lugar, circulaba otro transporte libre de vías: el autobús. La ciudad se remodeló
y mi abuelo tuvo que buscar otro empleo mientras veía, con orgullo, como su
hogar se modernizaba. Pero a pesar de no guardarle ningún rencor al autobús,
el transporte favorito de mi abuelo siempre ha sido el metro. Sufrió un glaucoma
hace treinta años y lo dejó ciego de un ojo y prácticamente del otro. Un doctor muy
habilidoso y joven del Hospital de Sant Pau consiguió que fuese «prácticamente»
ciego, y no completamente. Gracias a las visitas regulares, el Dr. Mondelo se
convirtió en un amigo para la familia. Esas visitas le daban algo de esperanza para
poder seguir viendo cómo nuestra familia crecía, aunque fueran meras sombras.
Y se adaptaba a lo que fuera, sacando el valor de donde se podía, para aprender
a vivir con una invalidez que le arrebató el sentido más importante. Durante
años, acompañé a mi abuelo desde Can Vidalet hasta Hospital de Sant Pau para
revisarme a mí también. Lo guiaba, cual lazarillo, aunque él siempre aseguraba
que podía hacerlo solo. Al entrar en el vagón, siempre alguien le ofrecía su asiento
y yo me quedaba de pie a su lado mientras, como en cada viaje, repetía de
memoria las paradas de la línea, desde el principio hasta el final: «Cornellà Centre,
Gavarra». En ocasiones incluía paradas que no figuraban, como «Cardenal Reig» o
«Gaudí». Pero una vez, cerca de la parada de Collblanc, en la oscuridad del túnel,
vi un andén abandonado y supe que él nunca se equivocaba. Durante más de
treinta años, mi abuelo hacía ese recorrido más a menudo de lo que le hubiese
gustado. Pero eso ya no ocurrirá más. Los recortes en sanidad han hecho que mi
abuelo sea derivado al Hospital Moisès Broggi, y ahora su recorrido por la L5 solo
dura diez minutos. Ahora debe coger otro transporte en Cornellà Centre y, aunque
Històries del bus i el metro
Categoria Lliure
19
se esfuerza por aprenderse el nombre de las paradas cuando las anuncian, su
cabeza ya no es lo que era y ese no es su metro. Aunque todos le decimos que
está más cerca Sant Joan Despí, a él no le convence. Y así seguirá yendo a sus
visitas regulares de control hasta que su vida llegue a cocheras. Y cuando ese
momento llegue para mí, solo espero haber vivido como mínimo la mitad de lo
que él ha vivido, haber sido tan luchadora, haberme sabido adaptar a la vida tal
como lo supo hacer y haber participado tanto en la vida de esta ciudad como para
sentirme orgullosa de lo que será Barcelona como lo estuvo él.
Històries del bus i el metro
Categoria Lliure
20
Un Sant Jordi sense roses
Núria Bravo
Finalista
—Com se t’acudeix? En què pensaves? —Em sap greu senyor, no era pas la meva
intenció. —No vull ni sentir-te! Fes entrega de la teva llança i del teu escut i vés-te’n!
Fora! Es trobava fora de si. Va fer un gest amb la mà perquè se n’anés i va fer mitja
volta per tal de no veure’l més. Sant Jordi va sortir del despatx del Cavaller en Cap
abatut: havia perdut les seves armes i, al cap de molt poc perdria la reputació. Ja
s’havia allunyat unes passes quan un dels seus companys, el cavaller Sant Marc,
se li va apropar per donar-li ànims i preguntar-li què era el que havia passat. —
Ànims, Jordi, no pot ser tan greu. En aquell precís moment, just quan Sant Jordi
anava a respondre al seu company, es va sentir com el Cavaller en Cap tornava
a cridar enfurismat. La seva veu va traspassar la porta tancada del despatx i es
va escampar per tota la planta i, fins i tot, va arribar a altres pisos. —UN SANT
JORDI SENSE ROSES! —va cridar indignat, incapaç de calmar-se. Tothom es va
quedar en silenci durant uns segons; després, el pànic es va apoderar de tots els
presents, els telèfons van començar a sonar i tot es va convertir en un guirigall.
Ningú no s’ho podia creure. Sant Marc va obrir els ulls de bat a bat, incrèdul, tot
esperant una explicació. —I bé? És això cert? Tenim una diada sense roses? Sant
Jordi va començar a assentir amb el cap enmig de l’enrenou que s’havia creat.
Notava les mirades acusadores de tothom. Tot moix, va dirigir Sant Marc cap a
un cantó amb menys gent i va començar a explicar-li el que havia succeït. —Me
n’he oblidat. Em sento ignorat pel món la resta de l’any i utilitzat només durant un
dia. Estic cansat de cada any la mateixa cançó. Vés, arriba amb l’armadura ben
brillant (que t’has passat setmanes senceres netejant), el cavall ben net i preparat
(que cada any costa més que et faci cas, perquè els anys també passen per a ell i,
d’altra banda, el pobre animaló també n’està fins als o... ). Arriba, lluita amb el drac,
que ja de tant que has lluitat amb ell te’n saps tots els trucs i cada cop la batalla és
més ràpida... vaja, que el mates en un obrir i tancar d’ulls. Després espera que de
la sang del drac en broti el roser i, per acabar, dóna una rosa a la princesa mentre
et pica l’ullet... Un avorriment tot en conjunt; he perdut tota la motivació. El cas és
que, senzillament, m’he oblidat del dia. Avui m’he aixecat tard i estava esmorzant
tranquil·lament quan, de sobte, m’ha vingut al cap. I mira que he corregut! Ni
armadura ni res, total, no la necessito, ja t’he dit que he lluitat tants cops amb el
drac que ni falta que em fa. El cavall l’he deixat tranquil i he optat per una cosa
més moderna i ràpida: el metro. He arribat tot esbufegant, la gent molt maca, tan
aviat com m’han vist, m’han deixat passar. M’he apropat a la cabina del conductor
Històries del bus i el metro
Categoria Lliure
i li he explicat el problema. Ha fet una excepció i no ha parat en cap estació per
tal d’anar més ràpid mentre els viatgers m’animaven i m’aplaudien, pobres... —
Llavors? Què ha passat? Per què no n’hi ha, de roses? —Hem anat molt ràpid,
sí, però no ha estat suficient. —No t’entenc. —Que se l’ha cruspit, Marc, se l’ha
cruspit. I tot i que he mort el drac, de les roses, ni rastre.
21
Històries del bus i el metro
Categoria Lliure
22
El día en que la línea verde apareció
en la amarilla
Miguel Puine Miguez
Finalista
El día en que la línea verde apareció en la amarilla fue un caos. Las autoridades
municipales, incapaces de encontrar una explicación lógica, decidieron que lo mejor
era silenciarlo y confiar en que se olvidara cuanto antes. Pero las declaraciones
de los testigos son incontestables. A las 8.49 de la mañana, su vagón de la línea
verde dejó la estación de Les Corts con normalidad, en dirección a Maria Cristina.
Entonces, en medio del túnel, algo ocurrió. Unos hablan de un ligero frenazo. La
mayoría recuerda un temblor. Solo unos pocos insisten en que escucharon un
crujido. En lo que todos están de acuerdo es en que, cuando su vagón salió del
túnel, estaban en la estación Selva de Mar de la línea amarilla; en que el convoy
se detuvo; en que las puertas se abrieron; en que todos salieron. Ya en la calle,
los pasajeros se miraron en silencio. En su mayoría eran universitarios y ejecutivos
trajeados. También había un parado. Los primeros sonrieron. Los segundos se
aflojaron el nudo de la corbata. El tercero empezó a caminar hacia la playa de la
Nova Mar Bella. Todos le siguieron. Al llegar a la arena, los dos que parecían más
serios apoyaron los tomos de su plan de viabilidad en la mesa de un chiringuito y
se sentaron. Por alguna razón, el reloj de titanio del más veterano marcaba las dos
de la tarde pasadas. Así que pidieron por favor dos cañas, unas bravas y una fideuá
con mucho alioli. El mismo día y a la misma hora, un vagón de la línea roja abrió sus
puertas en Horta, en la última (y primera) estación de la línea azul. Un chico con
chándal, aún desconcertado, se echó a la espalda su bolsa del gimnasio y recorrió
dos manzanas para hacerle una visita sorpresa a su padre. Una familia holandesa
levantó la cabeza de su guía turística, la guardó en una mochila y empezó a caminar
sin rumbo fijo. Una mujer pasó la mañana en la biblioteca de Can Mariner. También
ese día, los habituales de la zona alta descubrieron el encanto de la rambla del Raval
un lunes por la mañana, y unos pocos vecinos del Poblenou se sorprendieron al ver
su barrio al anochecer desde las alturas de la estación Vall d’Hebron. Un empresario,
a siete paradas y dos trasbordos de su oficina, reflexionó sobre las cosas que
había hecho y sobre la que estaba a punto de hacer. Y una pareja, al encontrarse
el parque de la Ciutadella en lugar del despacho de su abogado, decidió dar un
paseo. Compartieron una horchata. Se detuvieron ante las barcas. Se descalzaron,
se sentaron en la hierba y hablaron. Él lloró un poco. Se perdonaron. Tres años más
tarde, la pareja volvió al despacho del abogado para, esta vez sí, poner en marcha
los trámites de su divorcio. A pesar de todo, ambos coinciden en que fueron tres
años muy felices. El día en que la línea verde apareció en la amarilla fue una fiesta.
Categoria
InstaRelat
Històries del bus i el metro
Categoria InstaRelat
Arribarem on vulguem
Mariona Coma Segalés
Primer premi
24
Històries del bus i el metro
Categoria InstaRelat
Y la naturaleza se abre camino...
Ismael Luis Barragan Garcia
Segon premi
25
Històries del bus i el metro
Categoria InstaRelat
L'arribada
David Belzunce Barranco
Finalista
26
Històries del bus i el metro
Categoria InstaRelat
Dins i fora no són antònims
Anna Serrat
Finalista
27
Històries del bus i el metro
Categoria InstaRelat
Rosa, un saltet i baixem?
Jordi Tello Bondia
Finalista
28
Històries del bus i el metro
Categoria InstaRelat
La parada del tram és un mirall
Yanina Montalvo Arias
Finalista
29
Històries del bus i el metro
Categoria InstaRelat
Rostros de autobús
Carme Bea Escamilla
Finalista
30
Històries del bus i el metro
Categoria InstaRelat
El trajecte de tota la vida
Mireia Sort Rodés
Finalista
31
Històries del bus i el metro
Categoria InstaRelat
L’aigua es vol moure
Francesc Salado Vallejo
Finalista
32
Històries del bus i el metro
Categoria InstaRelat
Este instante desaparece, mientras
te lamentas por el pasado
Maria Renco Donoso
Finalista
33
Categoria
Sant Jordi Tweet
Històries del bus i el metro
Categoria Sant Jordi Tweet
Sant Jordi T-10
Adriss Abrouk el Alami Muñoz
Primer premi
Bitllets T-10 que per Sant Jordi reben un llibre. El llegiran a bocins, fent
de marcapàgines inesperat.
La fi dels herois
Ariadna Donate Duch
Segon premi
Jordi, tens sopar a la nevera. Posa l’armadura a rentar. Ha trucat el cap, diu que
tornis la llança. Petó.
35
Històries del bus i el metro
Categoria Sant Jordi Tweet
36
2013. Crisi!
Angel Nieva López
Finalista
Sant Jordi ven roses. La princesa ven llibres. El drac fa «bolos» al Zoo.
El modern
Francesc Rul·lan Solana
Finalista
«L’acabo de deixar KO; després pujo foto, que ara toca petó!» A la princesa, el rei
i 106 més els agrada.
Llibres
Araceli Bayán Sánchez
Finalista
El drac va canviar la princesa per les llibreries. Cap Sant Jordi les va salvar.
Històries del bus i el metro
Categoria Sant Jordi Tweet
37
The Kingdom Post
José Antonio González Martínez
Finalista
Últimas noticias: fumata roja desde la cueva del dragón, ¡habemus princesam!
Sense literatura no hi ha tracte
Francesc Ginebred
Finalista
Sant Jordi mata al drac i li regala una rosa a la princesa, però se'n va, decebut,
orfe de llibre.
El placer de morir
Sergio Rodríguez Romero
Finalista
Bañado en rosas y envuelto en su perfume, el dragón no imaginó una forma más
placentera de morir.
Històries del bus i el metro
Categoria Sant Jordi Tweet
38
Un any
Clara Guardiola López
Finalista
La rosa s’alçava fresca al gerro on l’havia deixat, però ella mirava la rosa seca,
que penjava cap per avall.
#Relatsalrevés
Oscar Soler Marchena
Finalista
La rosa es convertí en sang i retornà al drac. A la vegada, Jordi arrencava la llança.
L’havia salvat.
Categoria
Salvador Espriu
Històries del bus i el metro
Categoria Salvador Espriu
40
Metro sota la casa del poeta Espriu
Rafel Casas Barrero
Primer premi
Al pas rabent i pressentit del metro,
senties, naixent des de sota dels Jardinets,
una lleu tremolor que s’alçava fins als murs
del teu retrobat pis centenari de Gràcia.
Lliscava per antics rials i rambles.
Com un fil, des de la riera de Vallcarca,
per Diagonal fins al mar, feia camí.
Ara el metro, per raïls, ens retorna la cançó.
Venia dels túnels, en ràfegues d’aire clos,
una sedimentada olor del passat.
Rebíem sotracs de llum i de tenebra,
la raó durant l’espera a l’antiga andana.
Lluny, sona esmorteïda la greu campana
que t’acompanyà els darrers anys fins a Sinera.
A sota, una jove tirallonga de vagons
ressegueix submergida el batec de Lavínia.
Obstinat, des de casa espigolaves mots.
Servaves paraules, noms i records als llavis
que maldaves per revifar i salvar:
Catalunya, Fontana, Drassanes...
A cada estació, llavor en vers,
hi plantaves dos xiprers verds.
L’un ens feia nova benvinguda;
l’altre, hi donava un darrer adéu.
A la nit, dormint a cotxeres, etern,
manava el silenci i la solitud.
Amb això, el dit girava pàgines,
decadents i marcides de la pell de brau.
Tornava a ressonar de matinada
el primer tren obrint en badall la foscor al dia.
Mentre, a dalt, tancaves els ulls
a una encara pressentida ronda de por.
A la porta de Gràcia ha passat el temps
a recer d’antigues parets arrelades.
Al capvespre, rere el teu rostre adust,
al fil de la memòria, somriu la ciutat.
Històries del bus i el metro
Categoria Salvador Espriu
Fendre
Chantal Poch Rodrigo
Segon premi
Com una sageta a la carn
d’algú distret mirant ploure,
esberlem línies de fuga
que reposen al límit
del que és vist i el que no.
Si aquest enze a la pluja
va rebre l’estocada
amb un brollar de sang,
com s’ha de sentir el buit
en pair,
un rere l’altre,
cinc vagons de metall?
So dins una bèstia motora.
Ens dirigim a ferir
el que queda d’estrany.
41
Històries del bus i el metro
Categoria Salvador Espriu
42
Estació nostàlgia
Concepción Moya Balada
Finalista
Asseguda en un banc,
de sobte una estàtua
a l’estació Lesseps.
Nina trencada,
trenes esquinçades
pel guix anònim que
t’ha reinventat.
Rajoles blanques,
andanes humides,
cartells de cinema,
llibres d’escola a les mans.
Astorada mires els
combois que fugen en
veure’t en un banc aturada.
Combois que no reconeixen
el temps de les guixetes;
ja oblidat el tresor
d’aquell bitllet que duia una
data sense caducitat.
La plaça Lesseps amunt t’esperava,
fuetada sonora en ple mes de març.
Escales avall, la cova vivia
amb un cigne que nedava
entre tinta de xifres
esclatades al braç.
A la cartera de pell,
un diari absorbia el berenar
de pa amb codonyat,
tímid sol que relluïa
entre llibretes que de la
vida feien un esborrany.
Ara se t’apropen els nens amb
ginys galàctics que no
reconeixen la immobilitat,
i disfressen la teva tristesa
amb ganyotes de carnaval.
T’escridassen, et sacsegen,
et voldrien ressuscitar.
No saben que la pell esdevé
ferro que vessa porositat,
ferro farcit d’un temps esgotat.
Les vies, però, encara encollen
el pas dels combois que
et varen traspassar.
De sobte, dels teus ulls llisca una font
d’on beuen els passavolants que,
encuriosits a l’andana,
et llimen l’esquena amb frases
que no llegiràs.
T’envolten amb serpentines,
t’embenen els ulls;
ja ha fugit el desconsol.
I una orgia de colors s’apropa
furgant el passat.
Tot d’una, el ferro es dissol
quan t’abraço i m’abraces
en pujar plegades al tren
per anar a l’estació Infància,
origen i final d’aquella línia
vermella, mig esborrada
amb aquell llapis de cera Dacs.
Històries del bus i el metro
Categoria Salvador Espriu
Silencio de metro
Nicolás Barboza Estrella
Finalista
Si haces silencio, se escucha en el aire el ruido del metro.
Palabras, lamentos, ruegos y retos. Silencio de metro.
Corridas, subidas, bajadas y risas.
La magia que vuela rodea las sillas.
Recorren sus vidas, buscan salidas:
«propera estació, Sagrada Família».
Si escucharas atento y oyeras sin miedo,
saldría muy fuerte el ruido del metro.
Amores y sueños, rezos y retos;
en cada momento se mezclan deseos.
De buenas personas, amantes y honestos,
de dulces esperas y lentos regresos.
Que nunca se acabe el silencio del metro,
el que nunca duerme y que escupe su fuego.
De héroes y hazañas de fuerte esperanza.
Escucha el silencio, que nunca se cansa.
43
Històries del bus i el metro
Categoria Salvador Espriu
Màgia sota terra
Laura Martí Cazes
Finalista
Màgia que viu entre notes de música de travessia.
Genialitat urbana, banda sonora d’espectres automatitzats.
Acords que ressonen sota l’asfalt de la ciutat que mai dorm,
on autèntics herois de les cordes
eleven les ànimes que naveguen,
perdudes, alienades i mig adormides.
Ara, però, somriuen
dins d’aquell tub de línies de colors.
Sóc al passadís d’Urquinaona,
aquell tram perfecte que uneix el vermell i el groc.
Colors d’amor, d’història i de cant a la vida.
M’espera una jornada intensa,
tinc son i la rutina em pesa.
Arribo a l’últim tram que em durà a la groga,
línia de llum i de mar, de Barceloneta i d’estiu.
I la mandra m’envaeix,
i em lamento, però de res em serveix.
Quan, de sobte, escolto una nota,
aquell do ben afinat, que tot ho capgira.
Al do el segueix un mi,
i ritmes de jazz, interpretats per un gran de l’art,
com un riu de vida
netegen el malestar de la via.
No puc evitar fixar-me
en aquell home del saxo que fa estalvi.
I li vull agrair
que avui entoni una melodia terapèutica.
44
Històries del bus i el metro
Categoria Salvador Espriu
Somric i, de sobte, la intensitat aflora,
i la mandra i la música es converteixen de sobte,
en la màgia còmplice que uneix vides paral·leles
d’ànimes anònimes que viatgen dins el metro.
Metro de Barcelona, ets escenari i mitjà de transport,
els teus passadissos són testimonis d’amor i de passions.
I aquelles esperes llargues que amaguen baralles i petons...
Ets punt de trobada, entre viatgers de tots els racons.
I aquell passadís groc i vermell, ara més viu, somriu,
mentre aquell petit heroi del saxo
avui ens reconcilia amb la vida,
i la rutina es torna ara llum i alegria.
45
Històries del bus i el metro
Categoria Salvador Espriu
46
Camins de ferro o el tren tossut
Joan Abellaneda Fernández
Finalista
Camins de ferro forjats
amb suor d’avantpassats
carreguen instants de vida
que viatgen per l’espai
mentre s’empassen el temps...
Els vagons es balancegen
fent relaxar els viatgers.
—Tossut, tossut…!
—Tossut... tossut…
—Tossut... tossut... tossut...
El tren fa via…
Comença el seu ritme compassat
i «treneja»:
—Tossut, tossut…!
—Tossut, tossut…!
I passen els escenaris,
l’attrezzo, nous personatges...
Hi ha quelcom que no canvia,
ineludible en viatjar:
sempre hi ha un destí final.
Ara un túnel se l’empassa,
ara un pont li dóna ales.
—Tossut, tossut…!
—Tossut, tossut…!
Un viatge assaborit,
el tren arriba al destí.
-Fi, fiiii!!!
Camins renovats de ferro,
allargassats amb l’empenta
de les noves il·lusions…
A cada estació una trama, un inici o un
final.
Alguns viatgers, els ulls tanquen,
potser alenteixen el temps...
D’altres recorden paisatges
tot mirant per les finestres,
i els arbres passen corrents,
les cases fan el trenet,
les muntanyes, més pesades,
es mouen a poc a poc.
—Tossut, tossut…!
—Tossut, tossut…!
Històries del bus i el metro
Categoria Salvador Espriu
Sabatilla del revés
Núria Egidos Plaja
Finalista
Nas arrufat i ulls massa oberts,
i tu te’m vas quedar mirant en veure com reaccionava;
vaig forçar el somriure
que encara arrossego a hores d’ara.
Et segueixo pel vagó,
pel que m’esperava seria un cilindre blanc,
parets nues i terra llis i fred;
d’on ha sortit tota aquesta pols?
Entre piles de llibres, vas fent saltets,
una capsa estripada,
una taula de cap per avall, un cendrer de vidre;
en aquell seient hi ha un coixí d’escuma estovada.
D’una barra en pengen cintes de plàstic;
de l’altra, retalls de paper, fotografies en sèpia;
t’entrebanques i desapareixes,
et torno a veure entre ninos que fan ulls de màrtir.
Hi ha prestatges foradant les parets,
pancartes als vidres, el túnel s’amaga,
un vel esgarrapat que xiula
quan passem corrents per sota el llum, que s’apaga...
Això no és un vagó i prou,
és un racó del cap d’algun viatger,
un vell bagul dels somnis,
hi ha massa coses fora de lloc.
I tu que corres en la penombra, vols dir que t’hi veus?
T’endinses en vivències que no et pertanyen,
trepitges sense demanar permís, t’hi perds,
tafanera, fada trapella i lladre!
Ara, a sobre, et llences a terra i t’escoles
per sota els seients; i si t’enxampen?
Remenes en aquella foscor que no és teva,
va, que vindrà l’amo! Va, que s’ha acabat la broma!
Els peus et surten per sota el seient,
nus, ballant amb pas contrari a la braçada;
ja trobaràs el que busques, ja, però ja veurem si surt a temps...
47
Històries del bus i el metro
Categoria Salvador Espriu
I tu, que m’has portat aquí, en què pensaves?
M’has convidat a passejar per uns records,
per uns racons, per uns secrets,
que només hauria de veure el més proper,
la persona de més confiança del seu senyor.
Els teus dits, ballarines de neu,
que van i vénen, salten i s’amaguen,
ai, acaba i posa’t d’una vegada dempeus!
Ai, que em fas patir, que això s’allarga.
Mai, mai de la vida se m’acudiria
d’ensenyar aquest pedaç d’esperit
a algú que no sabés de mi i,
si algú altre ho fes, m’hi enfadaria.
O sigui que ja em diràs, qui és,
qui t’ha obert aquesta porta tan privada,
i per què m’hi has dut, a fer què,
si jo no el conec, en què pensaves...
I ves què troben els meus ulls, llavors!
Al davant d’una porta, enmig del desordre,
una parella de sabatilles se’ns mira, em recorden...
Em són familiars, però no sabria dir com.
Si jo no conec l’amo del traster,
en què em fan pensar aquest parell de soles d’anar per casa?
L’una mira cap a la porta, l’altra està del revés,
t’apunta tot indicant, ei, que no és el que semblava!
Dues sabatilles a la porta del vagó,
l’una està del revés, i assenyala els teus peus nus;
dues sabatilles de la teva mida jugant a fet i amagar amb tu;
una està del revés, l’altra no.
Ja pots treure el cap de sota el seient,
ja pots córrer pels teus records com desitjaves,
mostrar-me els teus secrets, les sabatilles també,
ja ho sé, sóc jo, en qui més confiaves.
48
Històries del bus i el metro
Categoria Salvador Espriu
Sonet a Sinera
Laura Téllez Vilà
Finalista
El vespre ja acarona Santa Eulàlia,
puja al metro sense pressa i s’asseu;
les nostres ulleres topen, em veu;
el vestit diu que és de bona regàlia.
Accepto cada muda didascàlia
mentre el provoco; vull els mots que em deu;
però el vagó em perd amb cant amebeu
i ara no es reflecteix, tinc asiàlia.
Somriu perquè sap que l’he descobert,
batecs i batzegades s’entrellacen,
no calen paraules, ja sé què espera.
És ell, Espriu, sé que és totalment cert;
els nostres anhels es fonen i es cacen,
tornem al cementiri de Sinera.
49
Històries del bus i el metro
Categoria Salvador Espriu
50
Mirada perdida
Sara Pascual Carbonell
Finalista
Huele a mañana corriente
entre madrugones del tren,
mas hoy, curiosos, se encienden
mis ojos cuando te ven.
Busquemos distintos rumbos,
soñemos para perdernos,
mientras, por unos segundos,
el mundo nos sepa a eterno.
El traqueteo, constante
sonido de triste balada,
me duerme en el mismo instante
en que pierdo tu mirada.
Porque cuando menos lo esperes,
cuando el sol yazca, cansado,
se marcharán, ojos verdes,
hacia el andén olvidado.
La veo sin quererlo
y me cuesta respirar.
Aquel brillo tan intenso
con un tono verde mar.
Mar de mis sollozos,
agua, agua clara.
Agua de mis ojos
que se me resbalan.
Se resbalan al saber
que he perdido tu mirada,
y con la mirada perdida,
tus ojos anuncian el alba.
Me sumo en mis pensamientos
soñándote poco a poco.
Escondámonos de momento
ahí donde viajan los locos.
Juguemos a ir deprisa,
quememos el tiempo perdido.
Tapémonos con sonrisas,
guardando lo que hemos vivido.
Històries del bus i el metro
Categoria Salvador Espriu
51
Un altre drac
Elisabeth Parés Pujolràs
Finalista
El petit Jordi tenia els ulls
oberts com dues taronges;
ell es pensava que els dracs
treien foc i eren ferotges.
Però aquest era diferent:
no tenia ales ni escates:
es movia a poc a poc,
amb les boques ben tancades.
I amb un ritual solemne
—xiulant cada dos minuts—,
s’obrien totes de cop,
escopint gent en esternuts.
Però el més sorprenent de tot
era tothom, allà a l’andana,
empenyent-se impacient
per ser la següent queixalada!
Semblaven hipnotitzats,
folls d’una cega inconsciència.
Però en Jordi, encoratjat,
fa valdre la seva presència.
Rosa en mà, la branda fort,
a la vora de les dents.
I d’un cop sec, sense temor,
espanta el drac, que fuig corrents.
És ben conscient de la gesta:
sap que ha vençut el drac.
Però llavors la seva mare
se’l mira amb perplexitat:
«Però què fas, tu, fillet meu,
aquí quiet i palplantat?
Ara haurem de tornar a peu;
que no ho veus, que se’ns fa tard?»
Al món sempre hi ha hagut dames
ingrates i displicents.
Però no en va, allà on hi ha dracs,
també hi ha cavallers valents!
Categoria
Lliure de
treballadors
Històries del bus i el metro
Categoria Lliure de treballadors
53
En bus vas, en bici vengo
Gorka Iban López
Primer premi
Tenía ya más de cuarenta años cuando se vio reflejado en el espejo y no se
reconoció. Una panza enorme, bolsas en los ojos, alopecia inminente, color de
piel blanco oficina... Pensó que debía hacer algo con el resto de su vida. Así que le
quitó el polvo a su vieja bicicleta y decidió, con un par de... ruedas, ir cada día en
bici a trabajar. El primer día llovió y cogió el coche. El segundo día se durmió, cogió
el coche y pilló un atasco. El tercer día estaba muy cansado. El quinto día cogió
la bici. Hizo todo el camino de regreso andando. El sexto día no fue a trabajar.
Dijo que tenía fiebre, pero eran agujetas. El séptimo día descansó. Era festivo.
Sin embargo, no se desanimó, y seis meses después consiguió hacer su primera
jornada laboral de ida y vuelta sobre dos ruedas. Ella, la primera vez que le vio
desde el autobús, se estuvo riendo durante siete días: un tipo gordito, sudoroso,
a punto de echar el hígado por la boca. Pantalón de pinza, zapatos de oficina.
Incluso cuando sus miradas se cruzaron, ella no pudo dejar de reír. Los siguientes
días ya no le hacía tanta gracia, el pobre. Menos el día que apareció con las
mallas, aquello sí que fue el despiporre. Sin embargo, el ciclista cuarentón cada día
se lo pasaba mejor. Bajó de peso, se puso moreno, se compró ropa más ajustada,
dejó de fumar. Ya no se reían los del autobús. Ni siquiera aquella mujer tan guapa,
a la par que idiota, que leía libros forrados. Ir a trabajar en bici se convirtió en uno
de los mejores momentos del día. Una tarde, después de saltar un bordillo para
entrar en el carril bici, no pudo evitar entonar una canción de felicidad antes de
forzar la marcha. Fue entonces cuando sus miradas se volvieron a cruzar. Ella
en su autobús, él en su carril bici. Ella le miró sorprendida, con una sonrisa y un
poco de envidia. Él forzó el pedaleo para no perderla. Ella le siguió con la mirada.
¡Uf! Así estuvieron jugando al «yo te miro y tú pedaleas» durante las siguientes
semanas. Llegaron a crear, sin quererlo, un sistema de comunicación con miradas
y gestos. Un cortejo en toda regla: «¡Qué calor que hace!», decía ella dándose aire
con la mano. «Mira como subo los bordillos», dijo él, machito. «Mira que traviesa
soy, que leo libros erótico-festivos», dijo ella, mostrando la portada sin forrar. «Te
queda muy bien ese peinado», decía él, con su dedo pulgar señalando al cielo. Así
que, después de cientos de quilómetros, dos resfriados, la trilogía de las sombras
de Grey, veinte T10, una 50/30, un esguince, dos pinchazos, una bici nueva,
tres peinados y un baño de color, él se enamoró de ella hasta las ruedas. Por
fin un día cogió fuerzas, se puso una camisa ligeramente ajustada, compró una
rosa, un billete sencillo y se subió al autobús... Y ella no estaba. Nuestro ciclista
Històries del bus i el metro
Categoria Lliure de treballadors
54
enamorado suspiró. Tomó asiento en el bus y se puso a mirar por el cristal del
bus con cara de idiota. ¡Y allí estaba ella! En una bicicleta de paseo roja como un
tomate y avanzando como una lombriz. Feliz. Sus miradas se cruzaron. Él sonrió;
ella casi vomita del esfuerzo. Y el resto ya es historia: que si «pare el autobús señor
conductor». Que si «no puede ser». Que si «me tiro por la ventana»... Que si «está
usted como una chota». Que si «estoy enamorado»... Finalmente bajó del bus y
corrió por el carril bici. «¿Vas a estar mirándome todo el día o me vas a besar de
una vez?» «Sí, mejor no me dejes de abrazar, que me ha dado una rampa»… Mejor
volvemos en autobús.
Històries del bus i el metro
Categoria Lliure de treballadors
55
Compañeros de viaje
Isaac Garcia Rodríguez
Segon premi
Nunca he tenido aprecio a la Navidad. Me sirve de escudo el hecho de tratarla
como una fecha materialista, desprestigiada con el tiempo, pero por lo que
verdaderamente no me gusta es porque en esa época me siento solo. Puede
que mi trabajo sea de los más solitarios que conozco. Me paso el día llevando un
bus con gente subiendo y bajando, pero rara vez mantengo una conversación
con alguien. El día de Navidad de este año pasado fue, quizás, uno de los más
duros que recuerdo. Paseaba un enorme bus articulado siendo yo su único
pasajero, ya entrada la noche. No hacía más que mirar por el retrovisor interior,
mientras divagaba por qué llevar tan tremendo vehículo para tan poca afluencia.
Mi mente conducía en piloto automático cuando fui sorprendido por una anciana
que solicitaba mi parada, alzando la mano. Al subir, hizo el comentario de
cuan vacío andaba el bus, a lo que yo contesté mi habitual chascarrillo: «por
favor, no discuta con nadie por el asiento». La mujer me ofreció su sonrisa al
instante, sentándose en el primer asiento de delante, para, según ella, «hacerme
compañía». «Voy a pasar el resto de la tarde con una señora, me pagan por
acompañarla», me explicaba la mujer. Mi mente, que ese día andaba girada,
menospreció el comentario. ¿No será ella la que tal vez necesite esa compañía?
Dios, que equivocado estaba. «Soy chilena», empezó a relatar. Aquella anciana
había recorrido medio mundo tras fallecer su marido, entre idas y venidas a la
España que, desde hacía veinte años, era su hogar. «¿No siente nostalgia de su
patria?», me interesé. «Mucho ha cambiado mi país desde que me fui: ahora está
mucho mejor. Pero no, no lo echo de menos. Sí echo de menos a mi hija, que
está allí». «¿Tiene usted una hija?», le pregunto. «Sí, de cuarenta años: rubia, con
ojos azules, muy guapa, y soltera». «Qué casualidad, va usted con un conductor
soltero», le replico mientras sonrío. «¿Es usted inteligente?», me dice ella. «Bueno,
sé leer, escribir y de cuentas». «Sí lo es —acaba ella—, pero mi hija es tan libre
como yo lo he sido desde que falleció mi marido. He trabajado para el cónsul de
mi país, aquí en España. También fui a Suiza para lo mismo, aunque estando allí
nos trasladamos a Alemania y, al no quedar yo contenta, decidí volver a España».
Como si de rellenar un currículum se tratara, me fue explicando cada uno de los
sitios donde había trabajado, los idiomas que hablaba y la experiencia que había
adquirido en aquellos años. El bus se fue llenando poco a poco en su recorrido,
pasaban por delante mío, deseando felices fiestas, a lo que yo respondía
mecánicamente, absorto en la conversación que aquella mujer me proporcionaba.
Històries del bus i el metro
Categoria Lliure de treballadors
56
«¿Nunca se sintió sola?», le pregunté, y ella giraba su cabeza de forma negativa.
«Mi hija, mi trabajo y mi vida me han mantenido siempre entretenida. Ahora que
soy mayor, hago compañía a esta mujer a la que voy a ver. Sirve para completar mi
pensión». Sin darme cuenta, había recorrido tres cuartos de trayecto, y la mujer se
levantó de su asiento para acercarse un poco más a mí. «Me bajo en la próxima»,
me dijo. «Le confieso que últimamente sí tengo ganas de volver a mi país; tengo
ganas de estar con mi hija: intercambiamos una sonrisa justo al abrir la puerta en
la parada, mientras nos deseábamos feliz Navidad. «Encantado de conocerla», le
dije. Pensé que todos necesitamos a alguien en nuestra vida, aunque esté a miles
de quilómetros de nosotros.
Històries del bus i el metro
Categoria Lliure de treballadors
57
Mirades
Laura Ropero Marín
Finalista
Línia 5, Horta. Com cada dia a la mateixa hora, arribo a l’andana i els veig. Com
sempre, la seva conversa és distesa, plena de complicitat. Es toquen, es miren i
riuen plegats durant tota l’estona que el tren triga a venir. Els seus contactes són
breus, tímids, quasi reverents; contactes suaus que són quasi com murmuris.
Necessiten tocar-se però, alhora, fer-ho esdevé una quimera, per això s’acontenten
amb frecs lleugers, petits contactes que eviten transformar-se en carícies. Cada
dia la mateixa imatge, i jo sempre observo, en silenci. Observo i sé el que ells
encara no han descobert. Sense voler-ho, la seva actitud em fa somriure; ells,
aliens als meus pensaments, segueixen amb la seva rutina... Ignoren tot allò que
els envolta, mai no m’han vist, no saben que sóc aquí. No veuen res més que a
ells mateixos; fora del seu petit cercle, res no importa. Les seves mirades parlen
per ells. Els seus ulls diuen tot el que ells callen, millor dit, diuen tot allò que ells
ignoren. Ve el tren. Avui sembla que no el deixen passar. Ella s’aixeca, «Fins demà»,
li diu. I ràpidament per por que el tren tanqui les portes i se’n vagi sense ella, li fa
un petó a la galta, ràpid, tan sols un contacte lleu que no vol dir res més que demà
ens tornem a veure. Ell, encara assegut, la mira, veu com marxa; resta assegut
una mica més, somriu i s’aixeca. Als seus ulls, l’esperança de tornar-la a veure li
il·lumina la cara. I a poc a poc se’n va. Passarà el dia i demà es tornaran a trobar i
potser, al final, demà sabran el que jo fa temps que sé.
Històries del bus i el metro
Categoria Lliure de treballadors
58
Comiats
Ester Ramos Perez
Finalista
La suau brisa li acaronava el clatell mentre els darrers raigs de sol escalfaven les
seves parpelles. Eren les últimes hores a la ciutat, i allà, assegut al passeig amb
els ulls tancats, intentava posar en ordre els sentiments que lenvaïen després de
tot el viscut durant la darrera setmana. Feia exactament un mes que havia pres la
decisió més difícil dels seus 34 anys dexistència. Una decisió que el color vermell
del seu compte corrent havia convertit malauradament en lúnica opció que podia
contemplar. Els darrers dies havien estat plens de comiats. Primer va ser el torn
dels seus ex companys de feina, després el dels seus amics dinfància i finalment
el de la seva família. I ara, allà, tot assegut, esperava per fer-ne el darrer. Els crits
duns nens al sortir de lescola, el van treure de la profunditat del seu somieig
vespertí. Obrí els ulls i darrera el semàfor va veure lautobús aturat. Color verd,
cinc segons i ja el tenia davant la parada. Es posà dempeus i entrà per la porta.
Després dun breu moviment de cap a mode de salutació i densenyar al conductor
el seu títol de transport, pujà les escales fins arribar a la part descoberta de
lautobús. Mai havia pujat al Bus Turístic, però ara que li quedaven només unes
hores a la ciutat, havia pensat que no hi havia millor manera dacomiadar-se de
Barcelona que la que li oferia lalçada daquell autobús descapotable. Acompanyat
de turistes nouvinguts, es preparà pel darrer passeig que faria en força temps
pels carrers de la seva estimada ciutat. Després duna estona, tot arribant a la
Sagrada Família, amb els ulls humitejats per lemoció de saber-se estranger en la
seva pròpia ciutat, va baixar de lautobús i tot perdent-se entre la gent es va fer una
promesa: aquell no seria un comiat per sempre. El que alguns sàtirs anomenaven
ara mobilitat exterior, no impediria que pogués tornar a aixecar el cap i fer arrel allà
on sempre havia volgut. –Fins aviat Barcelona, tornaré! va cridar tot provocant la
rialla rogenca dunes japoneses que es feien fotografies. Dos segons més tard, es
tornà anònim, desapareixent entre la multitud.
Històries del bus i el metro
Categoria Lliure de treballadors
59
Insomnio
Iván Fernández Sanjuan
Finalista
Dos y media de la mañana, llevo dos horas dando vueltas en la cama, me
espera una noche larga, muy larga, mi conciencia es la que no me deja dormir.
Ayer maté por primera vez a alguien. ¿Habrán descubierto ya el cadáver?, esa
pregunta se forma una y otra vez en mi mente, sé que si me duermo las pesadillas
del suceso saldrán como buitres carroñeros deseando atormentarme. Las cuatro
de la mañana, ni dos valerianas logran hacerme olvidar, hacer que tenga un sueño
plácido, y mucho me temo que nunca más volveré a dormir bien. Es la primera
vez que mato a alguien con mis manos, es la primera vez que la ira se apodera
de mi, que me hace enloquecer y perder el control. ¡Se lo merecía!!, exclamo
en voz alta casi sin pensar. Pero ni eso consigue quitarme piedras de culpa que
pesan demasiado. Le doy vueltas al suceso una y otra vez, noto la cama húmeda,
empiezo a sudar otra vez. Seis de la mañana, se oyen sirenas en la calle, ¿habrán
encontrado el cuerpo, irán a por mi?, paranoias salen a relucir con cada vez más
frecuencia en mi interior. Falta una hora para salir a la calle y librarme de esta
oscuridad amenazante. Siete de la mañana, el cansancio de toda una noche de
insomnio empieza a hacer mella, ni la mejor crema logra borrarme la expresión
de preocupación y angustia en el rostro. Escucho la tormenta en la calle, un
buen día para morir me digo. Lo que no imaginaría era que efectivamente, en
quince minutos, moriría de una forma bastante cruel. Siete y cuarto de la mañana,
me dispongo a coger el metro, noto la mirada de una pareja de policias en el
vestíbulo,bajo la cabeza, abro el monedero y cojo mi billete para pasar. Bajo las
escaleras que llevan al andén, hoy el día se me hará muy largo. Noto una voz
autoritaria detrás de mi, me giro y veo a la pareja de policias corriendo en mi
dirección. ¡Me han descubierto, saben lo que hice, lo saben!! – ¡¡Usted, espere,
detengase, si usted!! No tengo salida, estoy atrapado, me estaban vigilando,
cometí un error seguro, dejé alguna pista en el lugar del crimen y me estaban
esperando. No hay escapatoria, no quiero pasar el resto de mi vida entre rejas.
Uno de los policias lleva algo en la mano negro que no logro distinguir, cada vez
están más cerca. Me tiro a la vía justo cuando entra el tren a la estación, y las
últimas palabras que escucho antes de que el tren me arrolle son las de uno de los
policias. – ¡¡El monedero, se había dejado el monedero encima del validador!!
Y después de eso, la oscuridad me invade para siempre.
Col·laboren