Ressenya de la sessió científica Marcas tempranas y transferencia de Luis J. Martín Cabré

RESSENYA DE LA SESSIÓ CIENTÍFICA MARCAS TEMPRANAS Y
TRANSFERENCIA DE LUIS J. MARTÍN CABRÉ
Luis Jorge Martin Cabré, membre titular didàctic i expresident de l’Associació
Psicoanalítica de Madrid (APM), va ser convidat per la Societat Espanyola de
Psicoanàlisi a presentar la sessió científica Marcas tempranas y transferencia el
passat 17 d’octubre a la seu de la SEP.
Rafael Ferrer, president de la SEP, va obrir l’acte que després va moderar Llúcia
Viloca, secretaria científica de la Societat.
Martin Cabré és llicenciat en Psicologia per la Universitat Complutense de Madrid i
Doctor en Psicologia per la Universitat de Padova. És un gran coneixedor, estudiós i
divulgador de l’obra de Sándor Ferenczi. Actualment és també membre de la Junta
Directiva del International Sándor Ferenczi Foundation amb seu a Budapest.
La conferència de Martin Cabré va encarar la temàtica del trauma considerant-la
com a “una violació psíquica i desmentida de la desesperació del nen per part de
l’adult”. Aquesta manera d’entendre el trauma es fonamenta en els treballs del
psicoanalista d’origen hongarès Sándor Ferenczi (1873-1933). Ferenczi va ser
l’analista, entre d’altres, de Michael Balint, Melanie Klein i Ernest Jones, biògraf
oficial de Sigmund Freud.
El ponent va recalcar la necessitat de complementar els descobriments de Freud
amb els coneixements aportats per la neurociència. En aquest sentit, es va mostrar
partidari de considerar que en l’inconscient hi hauria una part reprimida i una altra no
reprimida, tal com descriuen autors com Mauro Mancia i Norberto Carlos Marucco.
Va explicar que el propi Freud, en utilitzar en alguns escrits el terme germànic
verschüttet (soterrat: el que s’ha oblidat per complert; allò recòndit) ja donava
mostres d’intuir l’existència d’aquesta memòria implícita que no depèn de la
repressió.
Martín Cabré va destacar com una aportació de Ferenczi la idea que el trauma no
està solament vinculat a les conseqüències d’una fantasia de seducció (com
sostenia Freud), sinó que s’origina en els actes pels quals l’adult irromp en la ment
del nen, el que compromet el desenvolupament del seu aparell psíquic i, en
definitiva, refusa la seva alteritat. Martin Cabré va insistir en que tals fets són d’una
naturalesa molt subtil. Molt sovint són experiències en les quals el més important no
és el que succeeix, sinó allò que no ha tingut lloc, que no ha sigut, que manca. Per al
treball analític, els somnis són un instrument indispensable pel fet de posseir una
funció traumatolítica, descrita per Ferenczi. Aquesta funció consistiria en dissoldre o
desfer les experiències i vivències traumàtiques. Finalment, es va referir a l’objectiu
del tractament analític com la reconstrucció d’un nou objecte intern que permeti al
seu torn un nou començament, com defensava l’analista també hongarès Michael
Balint.
Tant el to com el ritme i el “tempo” del ponent convidat van propiciar un ric i distès
espai d’intercanvi i diàleg després de la conferència. La seva condició d’erudit de la
història dels inicis de la psicoanàlisi, fa que propugni una comprensió de la
psicoanàlisi com una continuació i desenvolupament del diàleg constant que va tenir
lloc entre els pioners. Els analistes dels anys 20 ens donen un gran exemple en dir el
que pensaven obertament. Aquest és el tipus d’intercanvi que resulta saludable i és
el que Martin Cabré ens va oferir generosament en la seva visita a la SEP.
Sacha Cuppa
Membre SEP-IPA