Narracions

LITERATURA CATALANA
Samira Essam
2n
batxillerat
Narracions, Salvador Espriu
Tereseta que baixava les escales
És un dels relats més emblemàtics de l’obra narrativa d’Espriu.
Es tracta d’una nouvelle, és a dir, un relat llarg que conté tots els elements d’una
novel·la, però sense desenvolupar.
La història es divideix en cinc capítols breus els quals expliquen els moments vitals
de la protagonista, anomenada Teresa: infantesa, joventut, maduresa, vellesa i mort.
El conte fa referència al pas del temps. Cada escala que baixa representa una etapa
de la seva vida, des de la joventut fins a l'última escala que representa la seva mort.
Hi ha un eix cronològic molt marcat i concretat en una mateixa acció (baixar les
escales).
En cada capítol hi ha la veu d’un personatge del poble en forma de monòleg. Per
tant, hi apareixen diferents narradors interns testimoni els quals tenen coneixement
dels fets o expliquen el que va veure o li van explicar.
En el primer capítol, se situa la Teresa en les escales de l'Església de Santa Maria
d’Arenys de Mar (Sinera). Una amiga seva de la infància és la seva companya de
jocs i descriu la dinàmica dels jocs (a cuit, a marro-titiu, a saltar i parar) . Li ha tocat
parar a la protagonista. La fragata Panxita (vaixell de la família de Teresa, navegat
pel seu pare, el capità Villalta) ha tornat de Jamaica.
En el segon capítol apareixen dos homes conversant sobre el viatge comercial per
Europa que han fet Teresa i Júlia, la seva germana, amb el seu pare. Es descriu
Teresa com una noia bella i alegre, la qual és admirada per ell. Diu que la seva mare
és morta (La mare morí tísica) i el seu germà és un perdut que se’n va anar a viure
lluny (Trinitat), i es va casar amb una criolla amb la qual té una filla geperuda.
(“Aquest i el disgust del fill, malaguanyat noi. Crec que ara és a la Trinitat, enmig de
negres i de purrialla blanca”). El capítol acaba quan la Teresa baixa les escales amb
la seva germana per anar a un ball.
En la tercera part comença la maduresa, Teresa té 40 anys, ja no és tan alegre com
abans, ha canviat. La seva germana ha mort i son pare ha perdut les ganes de
viure. Hi ha una coincidència entre la mort de Júlia i el naufragi de la fragata Panxita.
El narrador explica també que la Teresa no s’ha casat mai. Vicenç Pastor està
enamorat d'ella, però ella no l’estima i no li fa cas.
En el quart capítol la narradora és de nou l'amiga de la infantesa de la Teresa, la
qual ens diu que les dues ja són velles i recorda amb molts detalls la vida de les
dos. "La Teresa baixava rabent els graons de l'església, i fixa't ara com els baixa.
Això si, tan senyora, amb pas de dama". Apareix un personatge nou: la neboda
geperuda.
L’últim capítol és narrat per la neboda de la narradora ja que la Tereseta i la seva
amiga ja són mortes. Es descobreix el secret de la Teresa: l’enamorament de
joventut d’un jove estranger que havia conegut en un dels seus viatges a Europa.
Aquest fet mostra explica la raó de no haver-se casat, i la lenta transformació en una
dona adusta, tibada, absent de la resta del món.
Apareixen també dones amb qui Teresa es relacionava i que apareixen en altres
relats d’Espriu com la Coixa Fita o la Narcisa
Ara, la Tereseta ja no baixa les escales, sinó que la baixen dintre del taüt.
La mort és un dels elements centrals de l’obra d’Espriu. Teresa, tot i ser envejada
per la seva posició econòmica i social, o per la seva bellesa, morirà com tothom.
El meu amic Salom
Salom és el personatge que representa Espriu en la seva obra, és el seu alter ego.
D’aquesta manera l’autor s’introdueix en el conte i expressa el seu pensament i la
seva ideologia, a través de la veu d’un personatge. Per tant, és un narrador intern
protagonista.
El relat mostra el fracàs de voler canviar les idees i la manera de fer d’un poble (el
català) a través del consell, l’anàlisi i la reflexió. Konilòsia fa referència a Espanya
d’una manera grotesca.
El relat es pot dividir en cinc situacions: la decisió de Salom de fer-se polític, la
conversa entre Salom i el seu pare, la reacció dels ciutadans de Lavínia, la decisió
final de Salom i el consell de Crisant.
Els personatges principals són Salom (narrador), Crisant, el pare de Salom i el poble
de Lavínia (Catalunya).
Salom és una persona idealista que decideix entrar en la política per canviar els
lavinians (els catalans) a qui fa veure els seus defectes perquè canviïn i millorin,
però la seva falta d’experiència el porta al fracàs. Frustrat per la reacció dels
lavinians, i aconsellat per Crisant, treballa d’advocat i és feliç.
En la conversa que té Salom amb el seu pare, aquest mostra el seu menyspreu cap
a la política i li prediu el seu fracàs.
Els ciutadans de Lavínia que volen viure bé, sense preocupacions i sense que ningú
els digui el que no fan bé i haurien de canviar, s’enfaden amb Salom, no volen saber
res del que els diu “Qui et creus que ets, perquè ens ho diguis?”-deien al principi-.
Antipatriota!”.
Crisant dona un últim consell a Salom: la lloança fa t’apreciïn, mentre que la crítica
causa el rebuig, “No aconseguiràs res dels pobles i dels homes, i no els milloraràs
gens ni mica, si retreus així els defectes dels uns i dels altres, que tots coneixen
prou bé. En canvi, no acaben mai de saber les qualitats que tenen. Si els mostraves
aquestes, et quedarien agraïts”.
El meu amic Salom és una introducció a la Teoria de Crisant, el conte que hi ha a
continuació.
Teoria de Crisant
Aquest conte és la continuació de El meu amic Salom.
Crisant Baptista Mestres fa molts oficis: és metge, lletraferit i filòsof. Havia viscut de
renda fins que va perdre el patrimoni, la dona (Laudelina) l'escridassa i comença a
aplicar l'adulació per obtenir diners: el sistema és fer-se ric a través de l'estupidesa
humana. Dir als burgesos rics que són els millors. Crisant té deixebles, “Oh mestre
Mestres, declinaven”.
En aquest conte Salom actua de narrador intern: sap tot el que li ha explicat Crisant
dels seus deixebles i se'n riu. Així, el comte Castellfollit o Victòria, a qui Crisant
recomana callar o, ben a la inversa, a Mimí recomana "garlar" (parlar). Tot un joc de
disbarats basat en l'adulació constant que li dona fama i reconeixement social.
Només una noia, Melània, s'havia atrevit a pensar pel seu compte, “aquestes
independències no em plauen."
El conte és un monòleg de Salom, on ell assumeix totes les veus dels personatges.
Es tracta d’un conte amb to satíric, ja que pretén ser crític amb intenció moralitzant i
didàctica que, sovint a partir de la ironia, ha de servir a la millora social.
Tòpic
Narra la historia d’Eleuteri un treballador que treballava que va perdre la vida en un
accident laboral a la fàbrica on treballava. Es basa en un fet real: la mort d’un
company d’infantesa d’Espriu, un noi d’Arenys que vivia al mateix carrer de
l'escriptor i que va morir dessagnat mentre treballava, atrapat per una màquina.
Escrit en 1a persona del singular, (“Una màquina va arreplegar, vaig contar una
vegada, el meu amic Euleteri”), mostra la presència d’Espriu el qual esdevé un
personatge intern del conte i mostra la seva tristesa.
Espriu utilitza una sèrie d’elements narratius que fan referència a la tragèdia grega:
“Un veí coreuta” o “el cor de veïns” (el cor de dones plorant per la mort d’Eleuteri).
La situació descrita mostra una doble moral capitalista hipòcrita: en Nepomucè
Garrigosa es fa càrrec de les despeses de l'enterrament després de tenir els
treballadors en unes condicions laborals denigrants, amb instal·lacions deficients en
la seva fàbrica que propicien els accidents i les morts.
Pel que fa al títol “Tòpic”, és significatiu ja que la narració fa una paròdia dels tòpics
de la literatura lacrimògena sobre obrers explotats pels amos a les fàbriques, tema
propi de la novel·la realista del segle XIX. És grotesc en la hipocresia i falsedat dels
assistents a l’enterrament i, també, en l’actitud paternalista de l’amo de la fàbrica.
Ricard Salvat va dur a escena aquest relat en el seu espectacle Ronda de mort a
Sinera.
Conversió i mort d’en Quim Federal
Aquesta narració segueix l’estructura dialogada d’una farsa. Com l’anterior, va ser
una de les peces més destacades de l’espectacle Ronda de mort a Sinera dirigida
per Ricard Salvat.
La narració explica que en Quim Federal, aparellat amb la Rossenda, està a punt de
morir. Ella, que es veu desemparada si se li mor el company, vol casar-s’hi per
sentir-se protegida per l’ordre eclesiàstic i tenir una posició social reconeguda. En la
segona part, mentre esperen el mossèn Apagallums, el sagristà Ventura (exfederal)
comença a preparar les coses pel funeral i organitza l’aparició de Jesucrist amb la
intenció que el seu amic del passat passi a ser cristià sense pecats.
El paper de Jesucrist és representat pel l’ataconador (sabater) del pis de sota, un
home casat, creient i treballador que es diu Pancraç però en el conte, en el paper
que li fan representar l’anomenen Patopí. Davant l'aparició, en Federal és
converteix, es confessa i revela que fa trenta anys que s'entén amb la dona de
l’ataconador. Com a últim moviment de la farsa, la Rossenda accepta viure amb
l’ataconador.
Finalment en Federal mor convertit, però solter.
Aquesta història segueix les pautes de l’esperpent de Ramon del Valle-Inclán, ja que
Espriu deforma la realitat i pren el tema de la mort des d'un punt de vista grotesc.
En l'ús del llenguatge cal destacar l’aparició de l’argot caló en paraules com:
-
Andebel: Déu
-
xanó: cel
-
la mui: la llengua
-
el benguistanó: l’infern
-
nogués: banyes
-
vardes: paraules
-
ocrana: l’hora
-
dinyar-la: morir
-
els rams: els marits
Locucions: "No em tocaran les mateixes de demà", "fer el sardina", "l'instant del
catacrec", "anar a can Pistraus", "esterrejar en pau", "tufejar", "envidriar-se", ...
I expressions espriuanes fetes a partir de la combinació d'aquestes paraules i
expressions caló, com:
- "rondes la multiplicació del deu per sis": rondes els seixanta anys
- "estovar el matalàs": fer l'amor
- "mai he filustrat cap filagarsa d'Andebel": no he vist ni de lluny una prova de Déu
- "frena la barrila": deixa de fer broma
- "considerar el meu honor i el pòndol d'aquesta colomassa d'ortxieta en greu perill:
considerar el prestigi i el govern de la casa d'aquesta animeta de colomassa en greu
perill”
- "mantinc ròssecs de conferències": mantinc relacions sexuals
- "s'esbadellava el plant de l'ataconador": s'obria com una flor el plor del sabater
En Panets passeja el cap
Aquesta narració té característiques comunes amb Teoria de Crisant. Es tracta
d’una crítica sarcàstica contra els noucentistes, sobre el seu cofoisme (actitud
d’estar orgullós d’un mateix) i el classicisme (reflectit en l’expressió “ser olímpic”),
“Cal ser olímpic, aconsella Efrem Pedagog a Amadeu Panets”. Presenta un element
grotesc en la figura del capgròs.
Amadeu Panets és un pobre infeliç, segurament un home acomplexat per la seva
baixa estatura, que un dia, provocat per Efrem Pedagog, decideix ser “olímpic”, és a
dir, dir vol sentir i comprendre amb plenitud, vol ser un veritable intel·lectual i poeta
com ho havia estat el gran Goethe. El mestre Efrem Pedagog l’anima a ser olímpic i
en Panets cada vegada estira més el coll. Saurimonda també li diu que ha d’anar
amb el cap alt. Comença a fer-ho i la gent l’admira. Es fa poeta, entre d’altres.
Finalment, la gent es cansa i li tiren pedres. Després Efrem Pedagog el ridiculitza i li
gira la cara. Panets s’hi obsessiona i acaba passejant el cap.
A la nostra societat, ven més una imatge que una veritat. Potser el conte d’Espriu
ens vol fer veure com algunes persones es creen una imatge pública falsa i
tanmateix aconsegueixen que tothom se la cregui i els aplaudeixin, però tard o
d’hora, la veritat s’imposa.
Alguns crítics han relacionat en Panets amb el poeta Carles Riba.
El país moribund
Es una descripción al·legòrica de la Catalunya-Espanya de 1935 just abans que
esclatés la guerra civil. És una metàfora continuada de la mort del país ( referint-se
a Catalunya).
Ofereix una visió negativa del tarannà dels catalans, els seus escriptors i els seus
dirigents polítics en lloc de treballar pel país, només fan discursos electoralistes.
El relat acaba que el país es mor i intenta fer una crítica dient que serà una bona
notícia en els diaris del dia següent. S’alegren de la mort del país perquè poden
donar una notícia molt rellevant.
La història no reflecteix l’actitud d’Espriu en la realitat, ja que ell sí que va persistir
en defensar la llengua i la cultura durant tota la dictadura.
Espriu recull en aquest relat el personatge de la poeta Aina Coent.
Letizia
Narra l’enterrament de Letizia, què és la protagonista de la historia. El narrador és
en primera persona i es un narrador intern testimoni, és tracta del seu company
sentimental.
S’inicia amb l’enterrament de la protagonista. En el plantejament s’explica la tornada
de l’enterrament amb descripció sòbria, fosca. Al llarg del relat, notem el tractament
irònic i crític amb què Espriu descriu els personatges de noms, extrets d’un món
burgès decadent, moguts per ambicions amb reaccions falses i de simple aparença.
El narrador ens diu que la Carola era idéntica a la Letizia i que la fa recordar a ella i
fins i tot diu que Carola era més bonica que Letizia.
Durant la nit la Carola conta un conte a la filla de Letizia per a que es pugui dormir,
durant l’explicació del conte anomenat Aladí els que estaven presents van ser
protagonistes del conte fent com un petit teatre. Tots pareixien divertir-se i semla
que ja s'han oblidat de la morta.
El conte acaba amb el marit de la Letizia abraça a la Carola i se olvida de la seva
dona, ell diu que va estimar la Carola apassionadament durant tota la nit.
L’única dificultat que presenta aquest conte és la llenguatge.
Mariàngela l’herbolària
És la història en què la protagonista, la Mariàngela, és una dona que té una botiga
d’herbes, on té plantes curatives i les ven. Però el que passa és que la Mariàngela
es comença a estar malalta. El seu amic i el capellà no saben perquè les seves
plantes no la van ajudar a curar-la. Llavors finalment acaba morint. La botiga
l’agafen uns altres propietaris. No explica només una història d´una herbolaria, sinó
que fa un retrat social de la Catalunya de Postguerra, fosca i endarrerida.
Tres sorores
Narra la història de tres germanes que es diuen Ginebredes, però de les tres, només
n’hi ha dues de vives: l'Amèlia i l’Elpídia. Eren d’una família burgesa adinerada de
Barcelona, pero després de la guerra van entrar en ruina. Al principi la seva mare
ancara era viva i el seu pare també, es veu que el pare d’elles enganyava a la seva
mare en una altra dona anomenada Magdalena Blasi i elles la odiaven, el pare mor.
Les tres germanes estaven molt juntes, elles tres s’enamoren del seu cosi Carlets
pero ell sols volia a la Madrona la germana petita, així que les dos altres es posen
en contra de la Madrona i així ella poc després és morta. Després de la mort de la
germana és morta també la mare així que elles es queden soles. Els visitava la seva
mainadera i alguna vegada la seva professora de quan eren petites. Al final de la
història les germanes preferien haver mort com la seva germana que viure esta vida
de misericòrdia, en aquest sentit es veu la mort com una alliberació. El relat se situa
durant la guerra civil.
És de un narrador intern omniscient en tercera persona del singular.
Sota la fredor parada d’aquests ulls
El conte descriu la missa i la posterior tornada a casa d'Esmaragda Càndid Aràbia,
el l'ambient de misèria econòmica i moral del franquisme. La paràbola de l'evangeli
explica que un pagès va sembrar blat en un camp, i el seu enemic (el dimoni) hi va
sembrar jull. A l'hora de segar el camp, el jull el van recollir i el van tirar al foc, i el
blat el van guardar al graner del seu amo. El blat representa les persones que són
bones, el jull representa els dolents, que compleixen els manaments de Déu.
A partir d'aquí, al llarg del conte, el narrador es refereix diverses vegades a les
persones que van a missa com a "blat" o que se senten blat. El protagonista,
Càndid, fins i tot juga a imaginar-se quin tipus de blat seria cada un dels assistents.
També representa l'època del franquisme i dona gràcies a déu perquè ell té un
treball.
Tarot per a algun titella del teatre d’Alfaranja
Comença amb el narrador que diu que necessita un nou titeller i Salom explica una
Catalunya (Alfaranja) molt reprimida i sense cap mena d'esperança dient que els
seus límits cada vegada són menys incerts. El públic aplaudeix i de repent
apareixen altres personatges com Rosalba Cava, l'oncle Nicolau, Mutsu-Hito o
Pulcre que aquest és dirigeix al narrador citant “Consideració de Catalunya”, un
llibre al qual inferioriza la llengua catalana davant la castellana.
Després apareix Pulcre i Rosalva Cavà, molestos pel que ha llegit Nicolau tot i ser
una broma.
Després el narrador s'adreça cap a nosaltres, i ens afirma que la
consciència de Salom no està tranquil·la.
De sobte, la narració torna al principi del relat, Salom agafa el seu propi titella i li poc
sa el nom de Prudentil·la Closa, la qual se'n va al consultori de Saurimonda perquè li
llegeixi les cartes. Pudentil·la Closa és el fantasma, que acompanya Salom a la
consulta de la tarotista Saurimonda.
Ariadna recitar una cançó medieval castellana. Prudentil·la al consultori pregunta
per al seu passat ja que és impossible d'aclarir.
De repent desapareixen tots i ens quedem amb el narrador, que ens parla
demanant-nos pietat, i dirigint-se a nosaltres com si fóssim titelles, ens adonem
llavors, que tot és una representació, nosaltres mateixos, som alhora el mateix
públic i formem part d'aquesta.
Aspectes de l’obra que cal tractar
https://blocs.xtec.cat/acodina8/2020/04/22/narracions-de-salvador-espriu/