JÚLIA RUIZ-PEINADO COLSON OPINIÓ PERSONAL Aquests articles ens parlen principalment del TDAH i d’un tipus de tractament, en concret els anomenats fàrmacs i el que això comporta, que és que les empreses farmacèutiques incrementen les vendes d’aquests mitjançant estratègies de màrqueting. Els fàrmacs, tal com ens diuen aquests articles, són perjudicials per a la salut, ja que tenen efectes secundaris força greus i a més a més no tenen una eficàcia comprovada al llarg dels anys. En referència a aquest tema, penso que la posició de les empreses és vergonyosa, ja que s’aprofiten de la situació per a guanyar ells diners i així poder vendre aquests productes per a tractar als nens i nenes que pateixen TDAH. S’haurien d’adonar de la gravetat d’aquest problema i de les conseqüències que poden arribar a patir aquests nens/es si no se’ls tracta com cal o bé si consumeixen aquests productes. Per tant, s’han d’oferir altres mètodes que no siguin els medicaments per a deixar-los més calmats i mig “anestesiats”, ja que comporten una sèrie d’efectes secundaris força greus per un nen tan petit. S’ha de tractar menys als nens amb fàrmacs que els puguin repercutir en el futur i buscar més solucions per molt complexes que siguin. S’ha d’acceptar més als fills i se’ls ha d’estimar tal com són i no pas tractar-los com bitxos rars, ja que així només els perjudiquem més. Si es vol o s’ha de tractar al nen és millor fer-ho amb tractaments terapèutics perquè aquests són molt més saludables i efectius. Com per exemple el tractament amb un psicòleg i un pedagog o bé el tractament psicoeducatiu, aquests ajudaran a l’infant amb diferents mètodes sense haver de medicar-los i tindran en compte un conjunt de circumstàncies i factors propis del nen i del seu entorn. Un altre punt important és el sobre diagnòstic del TDAH, ja que en els últims anys han incrementat moltíssim les xifres. Personalment crec que abans de diagnosticar un nen, primer s’haurien de tenir molt clares les simptomatologies i els criteris per avaluar-lo de manera específica i intentar evitar aquest sobre diagnòstic. JÚLIA RUIZ-PEINADO COLSON S'ha d'avaluar el nen en diferents àmbits, ja que hi solen haver alguns on veiem que el nen té més dificultat perquè requereixen més atenció, com solen ser les activitats escolars. El diagnòstic és important que el faci un equip interdisciplinari. En conclusió, les empreses farmacèutiques s’haurien de dedicar més a buscar mètodes més efectius per la millora real d’aquests nens i no pas a fer tantes estratègies de màrqueting “falses”. En referència als diagnòstics trobo que els pediatres haurien de formar equip amb professionals que vegin com es mou i quin entorn té l’infant per així determinar-lo correctament, ja que si no observem tots els factors, sobrediagnostiquem a infants que potser tenen alguns símptomes perquè són de finals d’any i no realment perquè tinguin TDAH. JÚLIA RUIZ-PEINADO COLSON REFERÈNCIES Sammartino, M.E., “La hiperactividad infantil com un signo de los tiempos”, Abril 2007, pàg. 1-9. “Trastorno por déficit de atención con hiperactividad (tdah): ¿infra o sobrediagnosticado? ¿infra o sobremedicalizado? Una reflexión”. Servicio Central de Publicaciones del Gobierno Vasco, 2013, pàg. 1-6. “Más de cien expertos analizan los avances sobre el manejo del TDAH”, Trastornos infantiles y de la adolescència, 02/03/2016. “Comunicat de la junta de govern del COPC sobre la incidència del TDAH a Catalunya”, Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, 16/09/2013, pàg. 1-5. García Peñas JJ, Domínguez Carral J. ¿Existe un sobrediagnóstico del transtorno del dèficit de atención e hiperactividad (TDAH)? Evid Pediatr. 2012; 8:51. Saiz Fernandez LC. Atentos al dèficit de atención (TDAH). Entre la naturaleza incierta y la prescripción hiperactiva. Boletín de información farmacoterapéutica de Navarra. Nov-dic 2013, volumen 21, nº 5. Per a un consens clínic del TDAH. Consenso TDAH. 29 de juny de 2015
