(Inge, William) Pícnic (Catalán)

Pícnic
Comèdia En Tres Actes
William Inge
1953
Traducció al Català de: Laura Arantegui
Segons la versió en Castellà de: Juan García-Puente
Página 1 de 83
Personatges
Helen Potts
Hal Carter
Millie Owen
Bomber Gutzel
Madge Owens
Flo Owens
Rosemary Sydney
Alan Seymour
Irma Kronkite
Christine Schoenwalder
Howard Bevans
L’acció té lloc en una petita població de Kansas, en el jardí compartit per Flo Owens i Helen Potts.
Página 2 de 83
Escena
L’acció té lloc als porxos i jardins de dues casetes que estan molt a prop l'una de
l’altra en una petita població de Kansas. La casa de la dreta pertany a la Sra. Flora
Owens, vídua d’uns quaranta anys d’edat, que viu amb dues filles joves, Madge i
Millie. L’espectador només veu una part de la casa. Des dels graons i la porta
d’entrada fins a la porta del darrera s’estén un porxo al voltant de la part visible de
la casa. A la casa de la dreta hi viu la Sra. Helen Potts, una altra vídua, més gran,
que viu amb la seva mare vella i invàlida. Només es veu la part de darrera de la
casa, amb una graons que donen accés a la porta. Una mica més enllà hi ha un
cobert per a la llenya, que s’uneix a la casa mitjançant la teulada. L’espai entre el
cobert i la casa és una passadís estret, que mena a la resta de la casa de la Senyora
Potts. El jardí que hi ha entre les dues cases és utilitzat indistintament per ambdues
famílies per descansar i per rebre les visites. Les dues construccions són habitatges
humils, amb l’única pretensió de proporcionar un aixopluc confortable als seus
ocupants. Les seves mestresses no sempre es poden permetre el luxe de pintar-les,
però treballen incansablement per conservar-les netes i polides, tenint cura del
jardí, atenent amb sol·licitud les mates de flors, posant fundes de colors als mobles
que es veuen al porxo. D’esquena a les dues cases hi ha una tanca de fusta, amb
una porta que s’obre a la vorera i dona accés al jardí que hi ha entre els dos edificis.
Més enllà de la tanca, al lluny, es veu el panorama d’una població petita i típica
del Mig Oest, que inclou un elevador del gra, un gran contenidor i la torre d’una
església, tot beneït des de dalt per un cel d’un blau innocent.
Acte Primer: Dia de la Festa del Treball, aviat al matí.
Acte Segon: Molt avançada la tarda del mateix dia.
Acte Tercer:
Escena primera: AI matí següent, molt aviat.
Escena segona: Unes hores més tard.
Página 3 de 83
Acte Primer
En alçar-se el teló apareix l’escena deserta i intensament il·luminada pel sol. És aviat
al patí, a finals d’estiu, el dia de la Festa del Treball, i la tardor ha començat a posar
un voraviu marronós en el verd del paisatge. Encara hi ha rosada, i al lluny s’eleva
una lleu boirina.
(Apareix la SRA. POTTS al porxo, d’esquena a casa seva, a l’esquerra. És una doneta simpàtica i
rodanxona, que està molt a prop dels setanta. Baixa els graons i s’atura davant del cobert per a la
llenya, esperant HAL CARTER.
Entra HAL, que porta un cistell ple de matolls a l’espatlla. És un noi extraordinàriament atractiu, cepat,
que porta una camisa de mànega curta, pantaló gruixut de cotó i botes de vaquer. En temps
passats se l’hagués qualificat de rodamon, però ara més aviat se’l tindria per un aventurer, sense el
matís despectiu de la paraula anterior. La SRA. POTTS li parla.)
SRA. POTTS. — No ha esmorzat malament, oi? Que no voldria descansar una estona
abans de posar-se a treballar?
HAL. — (Fent un esforç per semblar predisposat.) La feina m’ajuda a fer la digestió, senyora.
SRA. POTTS. — Home, no m’agrada veure’l avergonyit només perquè m’ha demanat
que li doni l’esmorzar.
HAL. — És la primera vegada que ho faig.
SRA. POTTS. — I quina importància té això? Tots patim alguna desgràcia en una
ocasió o altra.
HAL. — Senyora, és que a mi em sembla que jo les aprofito totes, les ocasions.
(Tots dos riuen. La SRA. POTTS el guia pel passadís i ambdós surten.
Immediatament entra en escena, per la porta de la cuina, a la dreta, MILLIE OWENS. És una noieta de
setze anys, prima i nerviosa, un belluguet, agressiva però simpàtica quan un s’adona que només
intenta amagar la seva timidesa. Té el costum secret de sortir després d’esmorzar per gaudir d’una
cigarreta on no la pugui veure la seva mare. L’està encenent en el moment precís que BOMBER, el
venedor de diaris, apareix a la porta del darrera i llença sorollosament un diari contra la casa. Això
li dóna motiu a MILLIE per fer-li la guitza.)
MILLIE. — Ep, tu, ximple! Que vols ensorrar la casa?
BOMBER. — (Noi entremaliat, aproximadament de l’edat de MILLIE.) No sento ni una paraula.
MILLIE. — Si alguna vegada trenques el vidre, em sentiràs.
BOMBER. — Au, va, torna cap al llit.
MILLIE. — I tu sona’t el nas.
BOMBER. — (Mirant la finestra superior de la casa, que se suposa que correspon a l’habitació de
MADGE.) Ves al llit i digues a la teva preciositat de germana que surti. Mirar-te a tu no
Página 4 de 83
té cap gràcia.
(MILLIE no li fa cas; però BOMBER no està disposat a deixar-la tranquil·la.)
Ep, que parlo amb tu, capsigrany!
MILLIE. — (Es posa dreta amb un salt i es llença contra BOMBER aixecant els punys.) Retira això que
has dit, mal parit desgraciat! Retira- ho!
BOMBER. — (Rient i defugint fàcilment els cops.) Escolteu aquest capsigrany! Jura com un
carreter.
MILLIE. — (El persegueix movent els punys.) Et mataré, mal parit! Et mataré!
MADGE. — (Apareix a la porta del darrera. És una noia de divuit anys, molt bonica, que sembla que
es pren la seva bellesa com la cosa més natural del món. Porta sandàlies i un vestit senzill. Tot just
s'ha rentat el cap, i se l’està fregant amb una tovallola.) Qui està fent tot aquest enrenou?
BOMBER. — (Amb un somriure tímid.) Hola, Madge!
MADGE. — Hola, Bomber.
BOMBER. — Espero no haver-te molestat, Madge.
MADGE. — A mi res no em molesta.
BOMBER. — (Més animat.) Escolta, Madge: un grup d’amics estem estalviant per poder
llogar un cotxe… amb ràdio i tot. A mi em toca cada divendres a la nit.
MADGE. — Jo no sóc d’aquesta mena de noies que es fiquen dins d’un cotxe quan
qualsevol de vosaltres dóna la volta a la cantonada fent sonar la botzina. Si un noi
vol sortir amb mi, ha de trucar a la porta com un senyor i preguntar si sóc a casa.
MILLIE. — L’Alan Seymour li envia flors cada vegada que surten junts.
BOMBER. — (A MADGE.) Jo no puc enviar-te flors, bonica, però et puc venir a buscar.
MILLIE. — Mireu el fatxenda!
BOMBER. — (Insistint.) Deixa que vingui a buscar-te alguna nit, després que en Seymour
t’hagi portat a casa.
MADGE. — (Una mica altiva.) Això no estaria bé. L’Alan i jo sortim seriosament.
MILLIE. — No saps què vol dir “seriosament”, estúpid?
BOMBER. — Sí, ja t’he vist passejant-te amunt i avall en el seu “Cadillac”, com si fossis
una marquesa. Per què heu de ser tan estirades totes les noies boniques?
MADGE. — (Saltant enfurismada.) Jo no en sóc, d’estirada! Retira això ara mateix,
Página 5 de 83
Bomber Gutzel!
BOMBER. — (Encara insistint.) Deixa que et vingui a buscar alguna nit… t’ho prego.
(M ADGE s’allunya per evitar l’assetjament, però BOMBER la segueix de aprop.)
Ens emportarem unes ampolles de cervesa i baixarem fins a la carretera del riu per
escoltar música amb la ràdio.
(HAL CARTER ha entrat per la dreta i observa l’escena que té lloc entre MADGE i BOMBER.)
MILLIE. — (Rient-se de BOMBER.) Que romàntic!
BOMBER. — (Agafant el braç de MADGE.) Au, va, Madge, no em diguis que no…
HAL. — (A BOMBER.) Ves-te'n, milhomes!
BOMBER. — (Girant-se.) Qui és vostè?
HAL. — Què hi fa, això? Sóc més gran que tu.
(BOMBER mira HAL, se sent petit i se’n va.)
MILLIE. — (Cridant a BOMBER.) Ves a vendre els teus diaris!
(Li llença un gerd en el moment que BOMBER desapareix amb els diaris.)
HAL. — (A MILLIE.) Tens una cigarreta, menuda?
(MILLIE dóna a HAL una cigarreta, tot preguntant-se qui pot ser aquell home.)
Gràcies.
MILLIE. — Vostè treballa per a la senyora Potts?
HAL. — Estic fent algunes feines al jardí.
MILLIE. — Li ha donat esmorzar?
HAL. — (Incòmode per la pregunta.) Sí.
MADGE. — Millie! Preocupa’t de les teves coses.
HAL. — (Girant-se cap a MADGE, amb el rostre il·luminat.) Hola.
MADGE. — Hola.
(M ADGE i HAL es miren mútuament, tímids i torbats. FLO, la mare, apareix gairebé immediatament,
com si hagués pressentit la presència de HAL. Duu una cistella de costura en una mà i un vestit molt
senzill a l'altre braç. Es una dona baixeta i bastant impacient, que ha treballat molt durant deu anys
o més per fer alhora de mare i de pare de les seves filles. S’ha de percebre que, sota una certa
Página 6 de 83
duresa de caràcter, bateguen una amor profund i una preocupació constant per fes noies. Mira HAL
amb desconfiança.)
FLO. — Jove, aquí és casa meva. Vol alguna cosa?
HAL. — No, no res; mandrejava una mica, senyora.
FLO. — Avui és un dia de molta feina per a nosaltres. No tenim temps per mandrejar.
(Entre FLO i HAL es creua una ràpida mirada, com si cadascun d’ells percebes en l’altre una
amenaça en potència.)
HAL. — Vostè és la mare?
FLO. — Sí. I ara seria preferible que se n’anés.
HAL. — Com vostè digui, senyora. És… casa seva. (Arronsa les espatlles i fa mutis amb passa
reposada.)
FLO. — La Helen Potts ha contractat un altre captaire?
MADGE. — No veig que hagi de ser un captaire només perquè la senyora Potts li ha
donat l’esmorzar.
FLO. — Ja parlaré amb ella sobre aquesta mania seva d’acollir el primer que arriba.
MADGE. — No feia mal a ningú.
FLO. — Doncs em jugo qualsevol cosa que li agradaria fer-ne.
(S'asseu al porxo i comença a cosir una cosa del vestit. S'adreça a MADGE.)
Has trucat a l’Alan aquest matí?
MADGE. — No he tingut temps.
MILLIE. — Vindrà molt aviat per portar-nos a nedar.
FLO. — (A MADGE.) Digues-li que s’espera que vagi molta gent al parc, aquesta nit, i
que no aniria malament que fes servir la influència del seu pare a l'Ajuntament per
reservar una taula. Ah! I digues-li també que estigui al costat del riu, a prop d’un
fornet portàtil.
MADGE. — Pensarà que sóc una manaire.
FLO. — L’Alan és d’aquesta mena d’homes que no els fa res que la dona sigui una
mica manaire.
(Un tren xiula, al lluny. MADGE es queda escoltant.)
Página 7 de 83
MADGE. — Sempre que sento el so del tren apropant-se a la ciutat sento com un
neguit… aquí. (S’oprimeix l’estómac.)
MILLIE. — Jo, sempre que el sento, em dic a mi mateixa que algun dia l’agafaré per
anar a Nova York.
MADGE. — Aquest tren només va fins a Tulsa.
MILLIE. — A Tulsa n’agafaria un altre.
MADGE. — Sempre penso que un dia, un home meravellós baixarà en aquesta
estació casualment, i entrarà a la botiga a comprar alguna cosa. Llavors em veurà
darrera el taulell. Em mirarà d’una manera molt estranya i s’adonarà que jo sóc la
persona que estan buscant a Washington per confiar-li una missió molt important al
Departament d’Espionatge.
(S'il·lusiona.)
O potser em necessitarà per fer una gran experiment mèdic, que salvi tota la
humanitat.
FLO. — Aquestes coses no passen en una botiga tan modesta com la nostra.
(Canviant de tema.)
Millie, vols portar la llet a dins?
MILLIE. — (Fent mutis per la porta de la cuina, amb la llet.) Aaaaah!
FLO. — (Un instant després.) Us ho vau passar bé, l’Alan i tu, ahir al vespre?
MADGE. — Psè!
FLO. — Què vau fer?
MADGE. — Vam anar a casa seva i va posar alguns discos de música clàssica.
FLO. — (Fa una pausa.) I després?
MADGE. — Vam anar en el cotxe cap a Cherryvale i vam menjar carn en una
barbacoa.
FLO. — (Fent un gran esforç.) Madge, et festeja alguna vegada?
MADGE. — Sempre que anem a Cherryvale aparca el cotxe a la vora del riu i ens
posem molt romàntics.
FLO. — Deixes que et faci petons? Al cap i a la fi, heu estat sortint junts tot l’estiu.
MADGE. — És clar que deixo que me’n faci.
Página 8 de 83
FLO. — Alguna vegada intenta anar més lluny dels petons?
MADGE. — (Torbada.) Mamà!
FLO. — Sóc la teva mare i hem de parlar d’aquestes coses! Ho intenta?
MADGE. — Doncs… sí.
FLO. — I s’enfada si no… li ho permets?
MADGE. — No.
FLO. — (A part, perplexa.) No s’enfada…
MADGE. — L’Alan no és com la majoria dels nois. Mai no fa res del què es pugui
penedir després.
FLO. — T’agrada que et faci petons?
MADGE. — Sí.
FLO. — No sembles gaire il·lusionada.
MADGE. — Què esperes de mi? Que em mori cada vegada que l’Alan m’abraci?
FLO. — No, dona, això tampoc.
(Dóna a MADGE el vestit que ha estat cosint.)
Té. Aguanta'l, a veure com et queda.
(Continuant amb el tema anterior.)
Seria fantàstic que et casessis amb l’Alan, Viuries envoltada de totes les comoditats
la resta de la teva vida, amb comptes corrents a les botigues, cotxes i viatges. Tots
els seus amics et convidarien a les reunions que fan a casa seva i al club de camp.
MADGE. — (Tot fent una confessió.) Mamà, no m’hi trobo bé, jo, enmig d’aquella gent.
FLO. — I per què no? Vals tant com ells.
MADGE. — Ja ho sé, mamà; però tots els amics de l’Alan parlen d’universitats i de
viatges a Europa. Em sento fora de lloc.
FLO. — Amb el temps ja ho superaràs, tot això. L’Alan tornarà als seus estudis d’aquí
a poques setmanes. T’has d’afanyar.
MADGE. — Que m’afanyi?
FLO. — Una noia bonica no té gaire temps… només uns quants anys. Llavors és ben
Página 9 de 83
bé igual que una reina, i pot sortir d'una barraca com aquesta per entrar en un
palau, on un marit enamorat dedicarà tota la seva vida a fer-la feliç.
MADGE. — (A part.) Ja ho entenc.
FLO. — I això només perquè una vegada, “una vegada”, va ser jove i bonica. Si en
aquell moment no hagués aprofitat la oportunitat, la seva bellesa no li hauria servit
de res.
(Dóna el vestit a MADGE.)
MADGE. — (Agafant el vestit davant seu, mentre la seva mare mira la llargada.) Només tinc
divuit anys.
FLO. — I l'estiu vinent en tindràs dinou, i l'altre vint, i després vint- i-dos, i llavors els anys
començaran a passar tant de pressa que perdràs el compte. Quan te’n vulguis
adonar, en tindràs quaranta, i encara estaràs venent caramels a la botiga.
MADGE. — No cal que siguis morbosa.
MILLIE. — (Entra amb un quadern de dibuix i veu MADGE agafant el vestit.) Tothom es posa vestits
i va a llocs, i jo no.
MADGE. — L’Alan m’ha dit que mirarà de trobar-te un acompanyant per al “pícnic”
d’aquesta nit.
MILLIE. — No vull que l’Alan demani a cap d’aquells sonats que m’acompanyi enlloc.
MADGE. — A cavall regalat…
MILLIE. — Calla!
FLO. — Madge, no siguis injusta. Aquesta nit hi haurà ball al pavelló. La Millie també
ha de tenir la seva parella.
MADGE. — Si vol una parella, per què no es vesteix i es comporta com Déu mana?
MILLIE. — Perquè em vesteixo i em comporto com em dóna la gana. I si no t’agrada,
ja saps què has de fer.
MADGE. — Sempre es queixa que no té amics. I fa tanta mala olor, que ningú no s’hi
vol acostar!
FLO. — Nenes, no us baralleu.
MILLIE. — (Sense fer cas de FLO.) És clar! La Madge és la nena bonica… Però és tan
estúpida, que gairebé van haver de calar foc a l’escola per poder treure-la d’allà.
(Imita els gestos de MADGE.)
Página 10 de 83
MADGE. — No és veritat!
MILLIE. — Ah, no? Mai no t’hauries graduat si no hagués estat per Jumpin’ Jeeter.
FLO. — (Intentant, almenys, que la baralla no es faci més violenta.) Qui és Jumpin’ Jeeter?
MILLIE. — El professor d’Història. Els nois li diuen així perquè es posa nerviós amb les
noies maques de la classe. Va suspendre Madge fins que ella va anar al seu despatx
i va deixar anar, tot plorant…
(Torna a utilitzar la mímica.)
“No sé què faré si no aprovo Història!”
MADGE. — Mamà, tot això s’ho inventa.
MILLIE. — Sí, sí. Ni tan sols vas ser capaç d’aprovar el curs de taquigrafia de la
senyoreta Sidney, i has hagut de posar-te a treballar en aquella botiga…
MADGE. — (Cada noia sap quin és el punt dèbil de l’altra.) Ets un capsigrany i una repel·lent!
FLO. — Au, va, noies!
MILLIE. — I tu ets una qualsevol! Retira això que has dit o et mato! (S’abalança sobre
MADGE, que crida i fuig cap al porxo.)
FLO. — Nenes! Què diran els veïns!
(MILLIE ha agafat MADGE pels cabells i els estira fort. La FLO es posa al mig.)
MILLIE. — Ningú no pot insultar-me d’aquesta manera!
FLO. — Tu li has dit coses pitjors!
MILLIE. — Però les coses que jo dic no fan mal. Ella és maca, i els insults no li fan res…
És bonica, i la resta no té cap importància… (Entra ràpidament a casa.)
FLO. — Pobra Millie!
MADGE. — (Irritada per la injustícia.) Només faig que sentir. “Pobra Millie!”, i la pobra Millie
ha aconseguit una beca per a quatre cursos en un col·legi universitari!
FLO. — Una noia com la Millie necessita tenir confiança en altres coses.
(M ADGE es tranquil·litza amb aquestes paraules. Hi ha un silenci.)
MADGE. — Mamà, estimes la Millie més que a mi?
FLO. — És clar que no!
Página 11 de 83
MADGE. — Algunes vegades ho sembla.
FLO. — (Afectuosa, intentant fer-se entendre.) Tu vas néixer la primera. Per al teu pare eres
el principi i la fi de totes les coses. Sovint et passejava sobre les seves espatlles
perquè et veiés tothom. Però les coses ja eren diferents quan va arribar la Millie.
MADGE. — En quin sentit eren diferents?
FLO. — (Amb reticència.) Doncs… senzillament, que eren diferents. El teu pare no
parava gaire a casa. La nit que la Millie va néixer ell estava amb uns amigots a la
taverna.
MADGE. — Jo l’estimava molt, el papà.
FLO. — (Amb una mica d’amargor.) Oh, tothom l’estimava, el teu pare!…
MADGE. — I tu?
FLO. — (Després de pensar-hi una bona estona.) Per a algunes dones és una humiliació
estimar un home.
MADGE. — Per què?
FLO. — (Pensant mentre parla.) Perquè… la dona és dèbil, suposo, i a vegades… el seu
amor per l’home fa que se senti… gairebé indefensa. I pot ser que lluiti contra ell…
perquè aquest amor fa que sigui massa dependent…
(Una altra pausa. MADGE reflexiona.)
MADGE. — Mamà, de què serveix ser bonica?
FLO. — Quina pregunta!
MADGE. — T’ho pregunto seriosament.
FLO. — Doncs… no es troben gaires coses boniques a la vida.
MADGE. — I de què serveixen?
FLO. — Dona… les coses boniques… com les flors, i les postes de sol, i els brillants… i
les noies maques… són com rètols que ens diuen que la vida és bona.
MADGE. — Però, el meu lloc, quin és?
FLO. — Què vols dir?
MADGE. — Potser és que m’he cansat que em mirin.
FLO. — Madge!
Página 12 de 83
MADGE. — Sí, potser me n’he cansat!
FLO. — No siguis tan egoista…
MADGE. — Tant se val si sóc egoista. Ser només bonica no serveix de res. De res!
HAL. — (Arriba corrents des del passadís.) Senyora, no li farà res que encengui una
foguera?
FLO. — Què?
HAL. — La senyora simpàtica m’ha dit que fa molta calor i que a vostè potser no li
agradaria.
FLO. — (Amb resignació.) Suposo que ho podrem resistir.
HAL. — Gràcies, senyora. (Surt corrents.)
FLO. — (Tot seguint-lo amb la mirada.) Entra i surt com si fos a casa seva.
MADGE. — Sabia que no t’agradaria des del moment que l’he vist.
FLO. — I a tu, t’agrada?
MADGE. — Ni m’agrada ni em deixa d’agradar. Senzillament em pregunto com serà.
(ROSEMARY SIDNEY fa una entrada sobtada i bastant desimbolta per la porta principal. Es una rellogada
que probablement té tants anys com la FLO, tot i que mai no ho admetrà. Els seus cabells, ondulats
a l'aigua, estan adherits al cap. Porta un quimono florejat.)
ROSEMARY. — A algú li fa res que una mestra conca s’afegeixi a la colla?
FLO. — Segui, Rosemary.
ROSEMARY. — Encara no ha arribat el correu?
FLO. — Avui no hi ha correu. És la Festa del Treball.
ROSEMARY. — Ai, me n’havia oblidat. Potser rebré carta d’aquell senyor que vaig
conèixer durant l’excursió que va organitzar l’institut la primavera passada.
(Riu amb obscena picardia.)
Des d’aleshores no ha parat de demanar-me que ens casem. És un bon xicot, i molt
divertit, però quan es posen seriosos no vull saber res dels homes.
FLO. — Vostès les mestres tenen molta independència.
(MILLIE surt de la cuina llegint un llibre.)
Página 13 de 83
ROSEMARY. — He viscut fins ara sense un home. I no veig perquè no puc continuar així
d’ara endavant.
FLO. — I en Howard?
ROSEMARY. — En Howard és un amic, no un promès.
(M ADGE i MILLIE deixen anar una rialleta en sentir això. ROSEMARY ensuma l’aire.)
Sento olor de fum.
FLO. — La Helen Potts està fent cremar les seves fulles. Fa bona olor, oi?
ROSEMARY. — (Veient HAL, fora d’escena.) Qui és aquell jove?
FLO. — Un altre gandul que ha contractat la Helen Potts.
ROSEMARY. — (Molt preocupada.) Senyora Owens, està fent feina sense camisa. No em
sembla gens correcte en presència de senyores.
FLO. — (En veure que MILLIE corre a mirar.) Surt d’aquí, Millie!
MILLIE. — (Tornant als graons de la porta.) Bah! Jo vaig a nedar cada dia, i els nois no
porten a sobre ni la meitat de roba que ell.
FLO. — Nedar és diferent!
MILLIE. — Madge, puc fer servir el teu estoig de manicura?
MADGE. — Si em promets que no ho remenaràs tot…
(MILLIE agafa l’estoig i comença a fer experiments.)
FLO. — (Mirant cap on se suposa que està treballant HAL.) Mirin com presumeix!
ROSEMARY. — (Tombant-se d’esquena dignament.) Qui es pensarà aquest home que es pot
interessar per ell? (Es fa un massatge a la cara.)
FLO. — (A ROSEMARY.) Què es posa?
ROSEMARY. — Crema Ponsella Three-Way per als teixits. És una base excel·lent per al
maquillatge.
FLO. — He llegit un article al “Reader’s Digest” sobre una dona que es va enverinar
la pell per culpa d’utilitzar aquestes cremes facials.
ROSEMARY. — Harriett Bristol, la professora d’Història d’Amèrica, va comprar una
d’aquestes cremes l'hivern passat, i gairebé li va caure la pell a trossos. Totes vam
pensar que tenia la lepra!
Página 14 de 83
(Dissimuladament, torna a mirar cap on està HAL.)
MILLIE. — (Fent-se la manicura amb dedicació.) Madge, com et fas la mà dreta?
MADGE. — Si no fossis tan esquerpa amb la gent, potser la gent et faria un favor de
tant en tant.
ROSEMARY. — Tens xicot, Millie?
MILLIE. — No!
ROSEMARY. — A mi no em pots enganyar. Les noies no es pinten les ungles si no és que
algun noi s’hi ha de fixar.
FLO. — Madge, reina, vols emprovar-te el vestit?
(M ADGE entra a casa, amb el vestit al braç.)
SRA. POTTS. — (Apareix al porxo de darrera de casa seva, amb un cistell de roba humida.) Flo!
FLO. — (Respon amb un crit semblant als dels mussols.) Uuuuuh!
SRA. POTTS. — Vostè la farà servir, aquest matí, la corda d’estendre?
FLO. — Em sembla que no.
MARE POTTS. — (Des de la finestra superior esquerra de la casa se sent una veu tremolosa de vella,
que encara conserva el to de qui està acostumat a manar.) Helen! Helen!
SRA. POTTS. — (Responent.) Estic estenent la roba, mamà. Vinc de seguida. (Fa mutis
ràpidament pel passadís.)
FLO. — (Confidencialment, a ROSEMARY.) Pobra Helen! M’ha dit que algunes nits s’ha de
llevar tres vegades per acompanyar la seva mare a la cambra de bany.
ROSEMARY. — I per què no la porta a un asil?
FLO. — Perquè no l’agafarien. Té un geni terrible.
ROSEMARY. — Sí que el deu tenir, si això que m’ha dit és veritat.
FLO. — Ho es. La Helen i el jove Potts van fugir per casar-se. La mare va enxampar la
Helen aquell mateix dia i va fer anul·lar el matrimoni.
ROSEMARY. — (Movent el cap.) Aleshores és la senyora Potts només de nom.
FLO. — A vegades penso que conserva el nom del noi només per desafiar la vella.
(Se sent com s’acosta el cotxe de l’ALAN. S’atura, i després se sent el soroll de la porta del vehicle en
tancar-se de cop.)
Página 15 de 83
MILLIE. — (Deixant el llibre que té a la mà.) Hola, Alan!
(S’alça amb un salt i corre cap a la casa.)
Vaig a posar-me el vestit.
FLO. — (A MILLIE, cridant.) Mira si la Madge està presentable.
(Entra ALAN, per la dreta.)
Bon dia, Alan!
ALAN. — Bon dia, senyora Owens…, senyoreta Sydney.
(ROSEMARY no es molesta a parlar, ja que normalment fingeix indiferència envers els homes.)
SRA. POTTS. — (Tornant des del passadís.) Ja han vist quin jove tan atractiu que tinc
treballant a casa meva?
ROSEMARY. — A mi em sembla que és una vergonya que s’exhibeixi despullat com un
indi.
SRA. POTTS. — (Defensant HAL.) Jo li he dit que es podia treure la camisa.
FLO. — Helen Potts, m’agradaria que deixés de ficar a casa tota aquesta púrria.
SRA. POTTS. — En Hal no és púrria. Ha estat a diversos col·legis universitaris.
FLO. — Col·legis universitaris… i li demana esmorzar com un captaire!
SRA. POTTS. — Està treballant per guanyar-se aquest esmorzar. Alan, m’ha dit que ell
va estar amb vostè a la universitat.
ALAN. — (Que no sap de qui parlen.) Qui?
MILLIE. — (Apareix a la porta principal.) Anem a nedar, Alan?
ALAN. — I tant!
FLO. — Alan, per què no puja a veure la Madge? Cridi-la des del peu de l’escala.
(Crida, tot entrant a la casa.)
Ei, Dalila!
FLO. — (Veient que MILLIE va per seguir l’ALAN cap a dins de la casa.) Millie!
(MILLIE comprèn que es tracta de deixar sols a la MADGE i l’ALAN, i s’emmurria.)
ROSEMARY. — (A FLO, confidencialment.) Vostè creu que l’Alan es casarà amb la Madge?
Página 16 de 83
FLO. — (Que generalment és molt sincera.) No hi he pensat gaire, en això.
SRA. POTTS. — (Un instant després, eixugant-se la suor amb un mocador.) Quina calor que fa en
aquesta època de l’any! Quan fa aquest temps, enyoro un vent ben fort amb tota
la meva ànima!
FLO. — Doncs jo m’estimo més suar que sortir volant.
SRA. POTTS. — (Mirant cap on se suposa que està treballant HAL, somrient i plena d’admiració.) Mirin
com aixeca aquella àmfora vella! Com si fos de paper!
MARE. — (Plorant una altra vegada des de fora de l’escena.) Helen! Helen!
SRA. POTTS. — (Amb paciència, però amb fermesa.) Estic visitant la Flo, mamà. Estàs
perfectament, i no et faig falta per a res.
FLO. — Què li ha donat per esmorzar?
SRA. POTTS. — Melindros.
FLO. — I s’ha pres tantes molèsties per ell?
SRA. POTTS. — Tenia tanta gana! Li he donat ous amb pernil i cafè fins que el cor li ha
dit prou. Després ha vist un tall de pastís de cireres a la nevera i també li ha fet
gràcia…
ROSEMARY. — (Riu obscenament.) Em fa l’efecte que la senyora Potts té un nou xicot.
SRA. POTTS. — (Alçant-se, ofesa.) Això no té cap gràcia.
FLO. — Va, Helen, segui.
ROSEMARY. — Perdoni, senyora Potts, ha estat una broma.
FLO. — Segui, Helen.
SRA. POTTS. — (Encara ofesa.) Podria seure al meu porxo, però no m’agrada que els
veïns em vegin sola.
(M ADGE i ALAN arriben junts. Ella s’ha posat el vestit nou. Tots dos avancen amb les mans agafades,
fent burla, com si caminessin per l’església.)
ROSEMARY. — (Amb aire penedit.) Senyora Potts, si he dit alguna cosa que l’hagi ofès…
FLO. — (Fa gestos a ROSEMARY perquè calli i assenyala la MADGE i l’ALAN.) Els nuvis! Mirin els nuvis!
(A MADGE.)
T’hi trobes bé, Madge?
Página 17 de 83
(Riu de la seva broma inconscient.)
Vull dir amb el vestit, naturalment.
MADGE. — (Apropant-se a la seva mare.) M’agrada molt, mamà, però en alguns llocs em
tiba una mica.
SRA. POTTS. — (Plena d’admiració.) Que bonica és la Madge!
ALAN. — (Cap a la MILLIE.) Què llegeixes, Millie?
MILLIE. — “La balada del cafè de Sad”, de Carson McCullers. És fantàstic!
ROSEMARY. — (Escandalitzada.) Déu meu, senyora Owens! Com pot permetre que la
seva filla llegeixi llibre tan bruts com aquest?
FLO. — És un llibre brut?
ROSEMARY. — Cadascun dels personatges és una mena de degenerat.
MILLIE. — No és veritat!
ROSEMARY. — Però si l’han exclòs de la biblioteca pública!
SRA. POTTS. — (Fugint de la discussió.) Jo no llegeixo gaire.
FLO. — Millie, porta aquest llibre!
MILLIE. — (Obstinadament.) No!
ALAN. — Senyora Owens, no voldria ficar-m’hi, però aquest llibre figura a la llista de
lectures de la universitat per al curs de literatura moderna.
FLO. — (Confosa.) Oh, Déu meu! en què es pot creure avui dia?
(Però el criteri d’ALAN en aquestes qüestions sembla concloent i decisiu.)
ROSEMARY. — Doncs aquests professors de la universitat no tenen gens de moralitat!
(MILLIE i ALAN encaixen la mà.)
FLO. — Sempre serà un misteri per a mi d’on surten les afeccions de Millie.
MADGE. — (Mentre FLO inspecciona el seu vestit.) Alguns quadres que té a la seva habitació
em fan por.
MILLIE. — Són quadres de Picasso, i Picasso és un gran artista.
MADGE. — Sí, una dona amb set ulls. Molt bonic.
Página 18 de 83
MILLIE. — (Fent un ultimàtum.) Els quadres no han de ser “bonics”!
(De sobte, se sent una explosió al pati de la SRA. POTTS. Les dones s’espanten.)
FLO. — Helen!
SRA. POTTS. — (Fent un salt, esglaiada.) Vaig a veure què ha passat.
FLO. — Quedi’s aquí! Deu tenir una pistola!
VEU. — Helen! Helen!
FLO. — No hi vagi, Helen!
SRA. POTTS. — (Fa mutis, corrent.) Bah! Jo no tinc por.
ALAN. — (Mirant cap on és HAL.) Qui han dit que era aquell individu?
(Ningú no sent aquesta pregunta.)
SRA. POTTS. — (Torna i s’adreça a FLO.) Sóc un desastre.
FLO. — Què ha passat, Helen?
SRA. POTTS. — Doncs que vaig llençar a les escombraries el pot nou de esprai per
treure les taques.
FLO. — Vostè és un cas com un cabàs! Vine, Madge, acabem aquest vestit.
(FLO i MADGE entren a casa. ROSEMARY mira el rellotge i també entra.)
SRA. POTTS. — Vine a ajudar-me, Millie. Aquell jove m’ha entortolligat la corda
d’estendre.
(La SRA. POTTS i MILLIE fan mutis ràpidament. ALAN es queda sol, intentant identificar HAL, que arriba de
casa de la SRA. POTTS. Ve amb el tors nu i la camisa lligada al coll. Finalment ALAN el reconeix i
demostra molta alegria.)
ALAN. — D’on surts, tu?
HAL. — (Vigorós i cordial.) Noi!
ALAN. — Hal Carter!
HAL. — Pensava anar-te a veure una mica més tard.
ALAN. — (Recordant alguna sorollosa i íntima salutació dels seus dies d’estudiants.) Com està la
vella canoa automòbil?
HAL. — (Amb l’entusiasme de qui comença un joc agradable.) Vols fer-hi una volta?
Página 19 de 83
ALAN. — (Salta sobre les espatlles de HAL, li agafa la cintura amb les cames i se li penja del coll amb
una mà, com si portes alguna màquina imaginària.) Som-hi?
(Li torça el nas a HAL, com si fos un dispositiu per posar-lo en marxa. HAL imita les explosions
intermitents d’un motor i corre per l’escenari com si estigués domesticant un poltre salvatge. Tots dos
riuen fortament.)
Ep, germà! Qui parpelleja, fa l’ullet i fa malifetes?
(ALAN es deixa caure a terra, i tots dos amics continuen rient sorollosament, recordant els alegres
temps d’estudiants.)
HAL. — Amb això acostumàvem a despertar tot el club!
ALAN. — L’última vegada que et vaig veure, volies anar a Hollywood per convertirte en un heroi cinematogràfic.
HAL. — (Encongint les espatlles.) Ah, allò…!
ALAN. — Què vol dir “Ah, allò!”? Que no va ser per allò que et vaig deixar els cent
dòlars?
HAL. — I tant, Seymour.
ALAN. — Doncs, què va passar?
HAL. — (Es nota que hauria preferit que no sortís aquest tema.) Que les coses no van sortir bé.
ALAN. — Ja t’ho vaig dir, Hal. Cada any algun descobridor de talents oferia als
atletes una prova per a la pantalla.
HAL. — Oh, si la prova va anar perfectament! M’esperava una carrera brillant.
M’havia de dir Brush Carter. Què et sembla?
ALAN. — Sí?
HAL. — Sí! Em van fer un grapat de fotografies sense camisa. Tipus mascle. També
em van vestir de legionari. Després em van fer posar uns pantalons molt estrets, em
van donar un barret immens amb una ploma i em van fer manegar l’espasa.
(Imita els moviments d’un duel.)
“Tocat, miserable!”
(Desa l’espasa imaginària.)
Va ser realment magnífic!
ALAN. — (Una mica escèptic.) I et van fer recitar alguna cosa?
Página 20 de 83
HAL. — Sí. També me’n vaig sortir. Van ser les meves dents.
ALAN. — Les teves dents?
HAL. — Sí. Allà has de tenir un tipus determinat de dents. Si no, no vals. No em
preguntis per què. Aquella nineta va dir que m’havien de treure totes les dents i
posar-me’n de nous, i és clar, jo…
ALAN. — Espera un moment. Quina nineta?
HAL. — La que em va fer la prova. No era una nina exactament. Estava bastant
atrotinada… però podia passar.
(Veient la mirada crítica de l’ALAN.)
Va. Seymour; un s’ha d’espavilar com pot.
ALAN. — Hm! Què has vingut a fer, aquí?
HAL. — (Una mica ferit.) Que no estàs content de veure’m?
ALAN. — És clar que sí, però explica’t.
HAL. — Escolta, després d’anar-me’n de Hollywood, vaig treballar a un ranxo de
Nevada. Hauries estat orgullós de mi, Seymour. Cada nit a les deu ja era al llit, i a les
sis del matí ja m’havia llevat. Res de licors… ni de noietes… vaig estalviar dos-cents
dòlars!
ALAN. — (Parant la mà.) Home, amb la meitat en tinc prou.
HAL. — Mira, Seymour. tant de bo els tingués, però em van robar.
ALAN. — Que et van robar? A “tu”?
HAL. — (Mirant a tot arreu per assegurar-se que no el sent ningú.) Sí, mira: anava cap a Texas,
fent autoestop de tant en tant, per anar a treballar en una gran empresa del petroli.
Ja havia arribat a Phoenix quan de sobte arriben dues noietes en un convertible
groc grandiós. Una d’elles fa una frenada i em diu: “Puja, xato!” I vaig pujar-hi.
Seymour, era impressionant. Portaven un autèntic arsenal de “Martinis” en aquell
cotxe…
SRA. POTTS. — (Apareix al porxo de casa seva, portant un pastís i seguida per la MILLIE.) Ah! Xerrant
dels vells temps, oi? La Millie m’ha ajudat a refredar el pastís.
HAL. — Cal fer alguna cosa més, senyora?
SRA. POTTS. — No. Em sembla que m’he cobrat de sobres l’esmorzar.
HAL. — On em podria rentar?
Página 21 de 83
SRA. POTTS. — A baix hi ha una dutxa. Vingui, que li ensenyaré on és.
(Retenint HAL.)
Vindrà de seguida.
(La SRA. POTTS i MILLIE fan mutis a casa de la Sra. Owens.)
Bé, ens hem quedat a l’arsenal de “Martinis”.
HAL. — I una d’aquelles noies estava fumant una cigarreta…
ALAN. — (Amb excitació.) A mi mai no em passen coses com aquesta. Continua!
HAL. — Seymour, no et podries creure les coses que em van començar a fer aquelles
dues.
ALAN. — Eren boniques?
HAL. — I què hi fa?
ALAN. — Dóna més interès a la història. Què més?
HAL. — Home, ja em coneixes, Seymour. Sóc noi simpàtic i agradable.
ALAN. — Naturalment.
HAL. — Per això, quan van aparcar el cotxe davant d’aquell parador, vaig fer: “Molt
bé, nenes; si s’ha de pagar pel viatge, aquesta és la manera més fàcil que conec”.
(Arronsa les espatlles.)
Però, noi, devien pensar que jo era una mena de superhome.
ALAN. — Vols dir que… totes dues?
HAL. — És clar que sí.
ALAN. — Alça aquí!
HAL. — Llavors vaig dir: “Bé, noies, s’ha acabat el joc…; marxem.” I llavors la que
fumava em va posar a l’esquena el canó d’una pistola mentre deia: “Aquest joc
continuarà fins que nosaltres diguem prou!” Semblava el Humphrey Bogart…
ALAN. — I llavors què?
HAL. — Doncs vaig acabar perdent el coneixement. Quan em vaig despertar, les
dames havien volat i els meus dos-cents dòlars també… quan ho vaig explicar a la
Policia no em van voler creure; van dir que la meva història era pura imaginació.
Què me’n dius?
Página 22 de 83
ALAN. — (Rumiant.) Hm!
HAL. — Les dones van molt desesperades, Seymour.
ALAN. — Sí?
HAL. — En fi, això és el que va passar. Què vols que faci un pobre desgraciat com
jo, Seymour?
ALAN. — No sembla que t’ho hagis passat tan malament…
HAL. — He pensat molt en tu, Seymour, quan estudiàvem… tot ho tenies
perfectament controlat.
ALAN. — Jo?
HAL. — Sí. Mai no faltaves a classe… entenies les explicacions,… prenies apunts!
(ALAN riu.)
De què rius?
ALAN. — L’heroi esportiu m’envejava!
HAL. — Sí, un gran heroi del rugbi, però només entre els pals del final de la cursa. Tu
vas ser l’únic que em va tractar com a una persona.
ALAN. — (Amb comprensió.) Ja ho sé.
HAL. — Tots aquells mal parits no paraven de mirar-me per veure quina forquilla feia
servir.
ALAN. — Tens complex d’inferioritat. Aquestes coses te les imaginaves.
HAL. — Que t’ho creguis!
ALAN. — (Amb delicadesa.) Saps alguna cosa del teu pare?
HAL. — (Seriosament.) Va passar… abans que jo anés a Hollywood.
ALAN. — Què va passar?
HAL. — (Amb pena solemne.) Doncs que va agafar l’última borratxera. La Policia el va
recollir al carrer. Va morir a la presó.
ALAN. — (Commogut.) Ho sento.
HAL. — La vella ni tan sols va presentar-se amb els calés per al funeral. Van haver
d’enterrar-lo a la fossa comuna.
Página 23 de 83
ALAN. — Què va passar amb la benzinera?
HAL. — En el testament me la deixava a mi, però la vella va fer que em declaressin
dement per quedar-se-la. No vaig fer res per impedir-ho. Què hi fa?
ALAN. — (Bastant deprimit per la història de HAL.) Costa de creure que la gent pugui fer
aquesta mena de coses, Hal.
HAL. — En fi, no permetis que les meves històries ennegreixin les teves ulleres de color
de rosa.
ALAN. — Perquè no m’has vingut a veure tan bon punt has arribat?
HAL. — No volia entrar a la teva règia mansió amb l’aspecte d’un captaire. Volia
anar-hi amb la panxa plena i uns quants calés a la butxaca.
ALAN. — Això no hagués canviat res.
HAL. — He vingut amb l’esperança que entre el teu pare i tu em busqueu alguna
feina.
ALAN. — Quina mena de feina, Hal?
HAL. — Quines feines teniu?
ALAN. — En quina has pensat?
HAL. — (Aquest és el seu somni.) Oh, alguna cosa en un bon despatx, on pugui dur
corbata, tenir una secretària ben bonica i parlar per telèfon sobre empreses i tot
això!
(Quan veu que l’ALAN s’allunya amb escepticisme.)
Sempre he tingut la impressió que seria capaç de calar foc al món si algú em donés
una oportunitat.
ALAN. — Aquesta impressió la té molta gent, Hal.
HAL. — (Amb una mica de desesperació.) He de trobar un lloc en aquest món, Seymour.
L’he de trobar.
ALAN. — (Posant la mà a l’espatlla del seu amic.) Pren-t’ho amb calma, Hal.
HAL. — Estem en un país lliure, i jo tinc tants drets com qualsevol altre. Per què no
puc obrir-me camí?
ALAN. — No t'hi amoïnis, Hal. T’ajudaré tant com pugui.
(La SRA. POTTS surt per la porta de darrera de la casa de la Sra. Owens.)
Página 24 de 83
En Sinclair està contractant més manobres, oi, senyora Potts?
SRA. POTTS. — Sí, Alan. En Carey Hamilton necessita cent homes per treballar a
l’oleoducte.
HAL. — (Que havia gosat esperar alguna cosa més.) Un oleoducte?
ALAN. — Si vols ser president d’una empresa, Hal, em sembla que hauràs de treballar
molt i tenir paciència.
HAL. — (Tancant els punys, ja que no està disposat a tenir paciència.) Sí… aquesta és una cosa
que he d’aprendre. Paciència!
(HAL desapareix ràpidament per la porta de darrera de la casa de la SRA. OWENS.)
ROSEMARY. — (Fent la seva aparició per la porta principal, molt satisfeta de la roba que porta: un
vestit de tardor i un barret molt recarregat.) M’estic ficant en alguna reunió privada?
SRA. POTTS. — (Una mica corpresa per l’elegant aparició de ROSEMARY.) Déu meu, quin vestit!
ROSEMARY. — És el meu vestit nou de tardor. El vaig comprar a Kansas City. Em va
costar vint-i-dos dòlars i mig.
SRA. POTTS. — Vostès les mestres tenen coses de molt de valor.
ROSEMARY. — I no hem de demanar permís a ningú quan decidim comprar-les.
FLO. — (Entrant a escena per la porta de darrera de la casa, amb MADGE.) Vindrà a dinar, avui,
Rosemary?
ROSEMARY. — No. Celebrarem a l’hotel una reunió de benvinguda. Dinar i partida de
“bridge" en honor de les noies noves de la facultat.
MADGE. — Mamà, puc anar a nedar jo també?
FLO. — I qui prepararà el menjar? Jo encara he de fer un munt de coses.
MADGE. — La Millie no es morirà per fer el menjar una vegada.
FLO. — No, però podríem morir nosaltres.
(Se senten les veus d'IRMA KRONKITE i CHRISTINE SCHOENWALDER, que venen a buscar ROSEMARY. Es pensen
que fa jove cridar-la de lluny.)
IRMA. — Rosemary! Va, noia!
(Quan surt a escena, IRMA es tomba cap a CHRISTINE.)
T'agradarà la Rosemary Sydney. És molt simpàtica. Diu coses increïbles.
Página 25 de 83
ROSEMARY. — (Amb desconfiança, però juganera.) Què li dius de mi, Irma Kronkite?
(Corren a abraçar-se com germanes afectuoses que fa deu anys que no es veuen.)
IRMA. — Rosemary Sydney!
ROSEMARY. — Irma Kronkite! Com han anat les vacances?
IRMA. — He treballat com una negra. Però també m’ho he passat bé. Tant se val si
no em trec mai aquell títol. No penso ser una esclava tota la vida.
CHRISTINE. — (Tímidament.) M'ha explicat tot el que li ha passat a Nova York…
IRMA. — (A ROSEMARY.) Nena, aquesta es la Christine Schoenwalder, que substituirà a
Mabel Fremon a l'assignatura d'Higiene Femenina.
(ROSEMARY y CHRISTINE encaixen la mà.)
Ha estat un estiu molt calorós, oi, senyora Owens?
FLO. — El pitjor que recordo.
SRA. POTTS. — (Mentre acompanya ROSEMARY i CHRISTINE cap al porxo.) He tingut molt de gust
de conèixer-la, Christine. Benvinguda, Irma.
IRMA. — Ja treballes, Madge?
MADGE. — Sí.
FLO. — (Ajudant la MADGE.) Sí, la Madge ha anat a treballar al centre de la ciutat aquest
estiu… per fer alguna cosa.
(HAL i MILLIE entren en escena sorollosament, per la porta de la cuina, embolicats en una furiosa i
figurada baralla a cops de puny. HAL ve amb el tors nu i la camisa lligada al coll. Les senyores
s’esglaien en veure'l així.)
Però, quan ha entrat?
ALAN. — (Agafant HAL per presentar-lo.) Senyora Owens, li presento el meu amic Hal
Carter. És un antic membre del nostre club d’estudiants.
SRA. POTTS. — (Donat un cop de colze a FLO.) Què li deia, Flo?
FLO. — (Sorpresa.) Membre del club d’estudiants! De debò?
(Intentant refer-se.)
Els amics de l’Alan són els nostres amics. (Li ofereix la mà.)
HAL. — Molt de gust de conèixer-la, senyora.
Página 26 de 83
ALAN. — (Torbat per l'aspecte del seu amic.) Hal, no tens camisa?
HAL. — Està amarada de suor, Seymour.
(ALAN li dóna un cop de colze. HAL comprèn que ha dit una inconveniència i, sense ganes, es posa
la camisa.)
ROSEMARY. — (Agafant l'IRMA i la CHRISTINE.) Noies, ens hem d’afanyar.
CHRISTINE. — (A IRMA.) Explica què et va passar a Nova York.
IRMA. — (Que ha esdevingut el centre de l'atenció general.) Doncs que vaig anar a l’Stork
Club!
ROSEMARY. — I com és que “tu” vas anar a l’Stork Club?
IRMA. — Mira: hi havia un individu a la meva classe d’Estadística Pedagògica…
ROSEMARY. — (Continuant amb la broma.) Ja sabia jo que hi havia d’haver un home ficat
en tot això.
IRMA. — Ep, para el carro! No va ser res de seriós. Era un bon noi, res més. Ens vam
posar d’acord que el que tragués la nota més baixa de l’examen final havia de
portar l’altre a l’Stork Club… i vaig perdre!
(Les mestres fan mutis, entre riallades, mentre la FLO i la SRA. POTTS les segueixen amb la mirada.)
ALAN. — (Cridant HAL, que juga amb MILLIE el fons de l'escena.) Vols venir a nedar, Hal? Al
cotxe hi ha lloc.
HAL. — Per què no?
SRA. POTTS. — (Abaixant la veu.) Flo, per què no convidem aquest noi al "picnic”? Podria
ser la parella de la Millie.
FLO. — Sí, estaria bé, però…
SRA. POTTS. — (Agafant-lo pel seu compte.) Miri, jove: La Flo i jo hem organitzat una
excursió per als nois. Vingui vostè també i faci de parella de la Millie.
HAL. — Una excursió?
SRA. POTTS. — Sí.
HAL. — No sé si seria gaire correcte que jo em fiqués en les seves coses.
SRA. POTTS. — Ximpleries! Una excursió no té gràcia si no hi ha molta gent jove.
ALAN. — (Portant HAL al mig de l'escena.) Hal, vull presentar-te la Madge.
Página 27 de 83
MADGE. — Ja ens coneixem. Vaja, vull dir que ja ens hem vist.
HAL. — Sí, ja ens hem vist abans.
ALAN. — (A MADGE.) En Hal sempre veu les noies maques.
MADGE. — (Protestant per compromís.) Alan…
ALAN. — Dona, tu ets la noia més maca de la ciutat, oi?
(A HAL.)
L’any passat la Cambra de Comerç la va escollir reina de Neewollah.
HAL. — No ho entenc.
MILLIE. — La van triar reina de Neewollah. Neewollah és Halloween a l’inrevés.
SRA. POTTS. — (Ficant-se en la conversa.) Cada any se celebra al Memorial Hall una
cerimònia solemne de coronació, amb tota mena de cançons i danses artístiques.
MILLIE. — La Madge va haver d'estar asseguda tota la cerimònia, fins que li van posar
una corona al cap.
HAL. — (Impressionat.) Sí?
MADGE. — Vaig acabar cansadíssima.
MILLIE. — El diari “Star” de Kansas City va publicar fotografies en color al suplement
de diumenge.
MADGE. — Tothom es pensava que jo em tornaria una creguda, però no va passar
res d’això.
HAL. — No?
MILLIE. — Seria bastant difícil tornar-s’hi, amb la cara que feia a les fotografies.
MADGE. — (Amb humor.) El color de la tinta estava mogut, i semblava que tingués la
boca al mig del front.
HAL. — (Amb simpatia.) Caram, quina mala sort!
MADGE. — (Filosòficament.) Ja passen aquestes coses, a vegades.
MILLIE. — (A HAL.) El repto a una carrera fins al cotxe.
HAL. — (Allunyant-se amb MILLIE.) No ve amb nosaltres, la teva germana?
MILLIE. — La Madge ha de fer el menjar.
Página 28 de 83
HAL. — Vols dir que sap cuinar?
MILLIE. — És clar! La Madge cuina, cus i fa totes les coses que fan les dones.
(Tots dos comencen a córrer. MILLIE es llenca per la porta del jardí i HAL escala la tanca per avançarse.)
FLO. — (Amoïnada.) Alan…
ALAN. — Digui.
FLO. — Com va entrar a la universitat un noi com ell?
ALAN. — Gràcies a una beca que va aconseguir jugant a rugbi. Va tenir una
actuació espectacular en un petit institut d'Arkansas.
FLO. — Però arribar a admetre’l al club! Que no tenen una mica més de…
d’educació, aquells nois?
ALAN. — Se suposa que sí, però als clubs universitaris els agrada que els grans atletes
en siguin membres, perquè això els dóna popularitat. I en Hal hauria pogut ser
internacional…
SRA. POTTS. — (Impressionada.) Internacional!
ALAN. — …si hagués estudiat una mica.
FLO. — Però què pensaven d’ell els altres nois?
ALAN. — (Amb repugnància visible.) Doncs… no els agradava, senyora Owens. Quan ell
entrava en un lloc, semblava com si els molestés. Al començament, a mi tampoc
no m’agradava. Després vam compartir l'habitació, i vaig aprendre a conèixer-lo
millor. En Hal és realment un bon noi. Un dels millors amics que he tingut.
FLO. — (Entrant en detalls.) És violent?
ALAN. — Oh, en realitat no. Ell…
FLO. — Beu?
ALAN. — Una mica.
(Fent esforços per treure importància a aquest fet.)
Senyora Owens, en Hal em té molt de respecte. Jo m’encarregaré que es comporti
correctament.
FLO. — No m’agradaria que li passés res de dolent a la Millie.
MADGE. — La Millie sap cuidar-se sola. Te’n preocupes massa.
Página 29 de 83
FLO. — Potser sí. Anem, Helen.
(Adreçant-se a la SRA. POTTS en el moment que les dues entren a casa per la porta del darrera.)
Oh, perquè no seran més senzilles les coses?
ALAN. — (Quan FLO i la SRA. POTTS han fet mutis.) Madge, em sap greu haver de tornar a la
universitat aquesta tardor. Ha estat cosa del meu pare.
MADGE. — Ja m’ho imagino.
ALAN. — El meu pare n’està molt, de tu. Segur que sí.
(Però ni el mateix ALAN sembla que estigui convençut d’això que diu.)
MADGE. — Sí… sempre ha estat molt amable amb mi.
ALAN. — Et trobaré a faltar, Madge.
MADGE. — A la universitat hi haurà moltes noies boniques.
ALAN. — Sincerament, Madge, en els quatre anys que hi he estat no he conegut
cap noia que m’agradés.
MADGE. — No m’ho crec.
ALAN. — Doncs és veritat. Totes són tan falses! Si volies sortir amb elles, les havies
d’avisar un mes per endavant.
MADGE. — Sí?
ALAN. — Madge, no és fàcil de confessar, però et dic sincerament que mai no
hagués pogut pensar que una noia com tu podria estimar-me una mica.
MADGE. — (Commoguda.) Alan…
ALAN. — Jo… tinc l’esperança que m’estimis una mica, Madge. (Li fa un petó.)
HAL. — (Entra en escena amb aire una mica penedit. Té alguna preocupació i intenta atraure
l’atenció d’ALAN.) Ei, Seymour!…
ALAN. — (Molest.) Què passa, Hal? No pots suportar que un altre noi faci un petó a
una noia maca?
HAL. — Què cony dius, Seymour?
ALAN. — (Aprofitant l’excusa per desfogar-se.) Hal, vols vigilar aquesta llengua?
MADGE. — Alan! Ja n’hi ha prou.
Página 30 de 83
HAL. — Em sap greu. (Fa un senyal a ALAN perquè s’acosti.)
ALAN. — (Anant cap a ell.) Què t’ha picat?
(M ADGE s’allunya discretament, en veure que HAL vol parlar amb ALAN en privat.)
HAL. — Mira, Seymour: jo… jo mai no he anat d’excursió.
ALAN. — Què dius? Tothom ha anat alguna vegada d’excursió.
HAL. — Jo no. Quan era petit estava massa enfeinat jugant als daus o robant
ampolles de llet.
ALAN. — Molt bé, doncs alguna vegada havia de ser la primera.
HAL. — A mi no m’han educat com a tu. No em sabria comportar adequadament
entre totes aquelles dones.
ALAN. — Les dones no són cap novetat a la teva vida.
HAL. — Però aquestes… aquestes són dones educades. I si dic una inconveniència
o l’estómac em comença a fer soroll? Em trobo estrany en aquest ambient.
ALAN. — Ets tot un psicòleg!
HAL. — D’acord. Però si l’espifio, hauràs de dissimular. (Fa mutis corrent. ALAN riu, i després
torna amb MADGE.)
ALAN. — Vindrem cap a les cinc, Madge.
MADGE. — Molt bé.
ALAN. — (A prop d’ella, amb tendresa.) Madge, aquesta nit, després de sopar, podríem
deixar els altres i anar a fer un passeig en barca pel riu.
MADGE. — D’acord, Alan.
ALAN. — Vull comprovar si ets real a la llum de la lluna.
MADGE. — Alan! No diguis això!
ALAN. — I per què no? No em fa res que siguis real o no. Ets la noia més bonica que
he conegut mai.
MADGE. — Doncs tot i això, sóc real.
(Quan ALAN va per fer-li un petó, se sent la botzina d’un cotxe.)
HAL. — (Fent crits des de fora de l’escena.) Ei, Seymour! Afanya’t!
Página 31 de 83
(ALAN fa mutis, empipat. MADGE els mira mentre s’allunyen en el cotxe. Diu adéu amb la mà.)
FLO. — (Des de dins.) Madge. vine!
MADGE. — Ja vaig, mamà.
(En el moment que va per entrar a casa, sona el xiulet d’un tren, el lluny. MADGE el sent i queda
immòbil, escoltant.)
Teló
Página 32 de 83
Acte Segon
El mateix dia, molt avançada la tarda. El sol baixa cap a la posta, omplint
l’atmosfera d’una radiant resplendor taronjada.
(En alçar-se el teló, MILLIE és al porxo, sola. S’ha permès “vestir-se” amb un vestit molt bonic i femení,
amb el qual no pot evitar sentir-se una mica estranya. Està molt bonica. Se sent la música d’un piano,
que ve d’algun lloc més enllà de la casa de la SRA. POTTS, i MILLIE queda immòbil un moment,
escoltant-la. Després comença a moure’s al compàs de la música i ben aviat comença a ballar al
porxo i pel jardí amb una curiosa dansa improvisada. De sobte s’acaba la música i es trenca
l’encanteri. MILLIE corre cap al fons de l’escena i crida a l’esquerra.)
MILLIE. — Ara no ho deixis, Ernie!
(No sent la resposta d’Ernie.)
Què?
(Entra MADGE, que ve de la cuina. MILLIE s’hi adreça.)
L’Ernie espera la resta del grup. Aquesta nit tocaran al parc.
MADGE. — (Avançant cap al mig de l’escenari i asseient-se en una cadira.) No sé per què no
ens has pogut ajudar a la cuina.
MILLIE. — (Amb desimboltura, oferint la seva pròpia versió de noia bonica i mundana.) M’havia
de vestir per al ball.
MADGE. — He hagut de fer l’amanida de patates, farcir els ous i preparar tres
dotzenes d’entrepans.
MILLIE. — (Amb accent exageradament fals.) M’he hagut de banyar… i fer- me massatges
amb crema… i posar-me el vestit…
MADGE. — Ja has netejat la banyera?
MILLIE. — Sí, he netejat la banyera.
(Amb timidesa.)
Madge, quina cara faig? Digues la veritat.
MADGE. — Estàs molt bonica.
MILLIE. — Em trobo tan estranya!
MADGE. — Pots quedar-te el vestit si t'agrada.
Página 33 de 83
MILLIE. — Gràcies.
(Pausa.)
Madge, com parles als nois, tu?
MADGE. — Quina pregunta! Doncs, parlant, ves.
MILLIE. — I com se t’acudeixen totes les coses que has de dir?
MADGE. — No ho sé. Tu digues tot allò que se t’acudeixi, i prou.
MILLIE. — I si no se m’acut res?
MADGE. — Aquest matí bé has parlat amb ell, oi?
MILLIE. — Però ara és la meva parella, i la cosa és diferent…
MADGE. — No diguis ximpleries.
MILLIE. — És tot un atleta. L’hauries d’haver vist aquest matí al trampolí. S’ha
capbussat d’una manera… i ha fet salts mortals d’esquena! Els nois l’envoltaven i
aplaudien. Se sentia com a casa.
MADGE. — (Amb el pensament en un altre lloc.) Em sembla que aquesta nit em pintaré les
ungles dels peus i em posaré sandàlies.
MILLIE. — I tota la tarda ha estat presumint d’haver fet submarinisme a l’illa Catalina.
MADGE. — De debò?
MILLIE. — I assegura que ha guanyat cents de dòlars saltant en paracaigudes des
d’un globus. Tu t’ho creus?
MADGE. — No veig per què no m’ho hauria de creure.
MILLIE. — L’Alan mai no presumeix d’aquesta manera.
MADGE. — L’Alan mai no ha saltat des d’un globus.
MILLIE. — Madge, em sembla que a aquest home el tornen boig les noies.
MADGE. — A tu et sembla que tots els nois que veus tenen algun defecte greu.
MILLIE. — L’Alan ens ha portat al Hi Ho, i allà hi havia una colla de noies, a la caseta
del fons. La Juanita Badger i les seves amigues.
(En sentir aquest nom, la MADGE remuga.)
Quan l’han vist, han començat a riure, a fer moneries i a dir tota mena de pocaPágina 34 de 83
soltades. La Juanita se m’ha acostat i m’ha dit baixet: “És la cosa més estupenda
que he vist en tota la meva vida”. Ho és, Madge?
MADGE. — (Amb compte.) Per descomptat, jo no diria que és “la cosa més estupenda
que he vist a la meva vida”.
MILLIE. — La Juanita Badger és una noia molt lleugera. Sempre s’asseu a l’última fila
del cinema perquè els nois que entren la vegin i s’asseguin al seu costat. Una
vegada, a ella i al Rubberneck Krauss els van convidar a marxar de la sala… i ni tan
sols es feien petons!
MADGE. — (Amb orgull.) Jo mai no li dirigeixo la paraula a la Juanita Badger.
MILLIE. — Madge, et sembla que li agradaré?
MADGE. — Per què em fas tantes preguntes? La intel·ligent de la casa ets tu.
MILLIE. — No és que m’importi. És pura especulació.
FLO. — (Sortint de la cuina.) Ara és quan dic que tinc dues filles maques de debò.
MILLIE. — (Torbada.) Calla, mamà…
FLO. — Madge, no està bonica la Millie?
MADGE. — Quan no es toca el nas.
FLO. — Madge!
(A MILLIE.)
Vol ser ella l'única noia maca.
MILLIE. — Dius que sóc bonica només perquè ets la meva mare. Les
persones que estimem sempre ens semblen maques, però les que ho són de veritat
les estima tothom.
FLO. — Ves a buscar la Helen Potts perquè vegi com estàs de preciosa.
MILLIE. — (En una emfàtica paròdia d’ella mateixa.) Heus ací la Millie Owens, la gran bellesa
de tots els temps! Prepareu-vos per perdre el coneixement quan la veieu!
(Escala el lateral del porxo de la SRA. POTTS i desapareix.)
FLO. — (S’asseu en una de les butaques del porxo.) On tindria jo el cap quan vaig permetre
que la Helen Potts demanés a aquell rodamón que fes companyia a la Millie durant
l’excursió?
MADGE. — Vols dir en Hal?
Página 35 de 83
FLO. — Sí, en Hal o com es digui. Ha deixat totes les tovalloles de la cambra de bany
més negres que el carbó. Fins i tot ha deixat la tapa aixecada.
MADGE. — No ens farà mal ser amables amb ell.
FLO. — Si aquesta nit volgués beure, prova d’impedir-ho.
MADGE. — No penso espatllar la festa.
FLO. — Si els nois volen fer un glop, tu no hi pots fer res, és clar; però sí que pots evitar
que la Millie begui.
MADGE. — No em farà ni cas.
FLO. — (Canviant de tema.) En fi, més val que vagis a vestir-te. I no t’estiguis tota la
tarda mirant-te al mirall.
MADGE. — Mamà, no et riguis de mi.
FLO. — No t’has de prendre malament una broma sense mala intenció, filla.
MADGE. — Em fa l’efecte que mirar-me al mirall… és l’única manera de demostrarme a mi mateixa que estic viva.
FLO. — Madge! Em fas ballar el cap.
(Entren les tres mestres, per la dreta a primer terme. Venen bastant cansades de la seva festa. Fent
contrast amb el seu mutis alegre del primer acte, el seu actual estat d’ànim és mes aviat lúgubre,
com si haguessin esperat alguna cosa més de la tornada a casa i l'esperança no s’hagués fet
realitat.)
IRMA. — Li tornem la seva ovella esgarriada, senyora Owens.
FLO. — (Tombant-se.) Hola! Com ha anat la reunió? S’ho han passat bé?
IRMA. — No gaire. Cadascuna s’ha hagut de pagar el dinar. Després, hem estat
jugant al “bridge” tota la tarda.
(Confidencialment, a ROSEMARY.)
M’avorreix jugar al “bridge”.
FLO. — Però el menjar de l’hotel és molt bo, oi?
IRMA. — Doncs miri, no gaire. Això sí, te’l presenten d’una manera impecable, amb
tovallons de veritat i tot. Déu meu, com odio els tovallons de paper!
CHRISTINE. — A mi m'han servit una costella de porc que gairebé tota era greix! I a
vosaltres?
Página 36 de 83
ROSEMARY. — Jo he menjat pebrots farcits.
IRMA. — i jo, pollastre rostit.
CHRISTINE. — A la Linda Sue Breckenridge li han portat rostit de vedella en una
cassola, i només ha trobat un trosset de carn. Totes les de la taula hem fet que cridés
el cambrer per queixar-se.
ROSEMARY. —I tant!
IRMA. — Molt ben fet!
(Pausa.)
Em sembla que ja podria fixar-se algú en el meu vestit nou, oi?
ROSEMARY. — Mira, justament anava a dir-te’n alguna cosa quan… quan…
IRMA. — Te’n recordes, d’aquell vestit de crêpe, amb l’esquena de setí, que vaig fer
servir l’any passat?
ROSEMARY. — Què dius, ara!
IRMA. — La mamà me’l va refer mentre jo era a Columbia, i ara sembla un
impressionant vestit nou de trinca.
(Amb rancúnia.)
Però ningú no me n’ha dit res en tota la tarda! És molt elegant.
IRMA. — (Amb l'elogi sembla una mica més calmada, i la seva cara brilla. Però hi ha un silenci
violent, durant el qual a ningú no se li acut res per dir.) Bé… ja hauríem de marxar, Christine.
La Rosemary té una cita.
(A ROSEMARY.)
Vindrem a buscar-te al matí. No vagis a dormir gaire tard.
(Va al fons de l’escena i espera CHRISTINE al costat de la porta del jardí.)
CHRISTINE. — (Apropant-se a ROSEMARY.) Volia dir-te que tinc la impressió que et conec de
tota la vida, encara que aquesta sigui la primera vegada que ens hem vist.
ROSEMARY. — (Amb accent de profunda emoció.) Per a mi ets com una amiga de sempre,
CHRISTINE. — (Plena de goig.) Oh!
ROSEMARY. — (En el moment que marxen IRMA i CHRISTINE.) A reveure, noies!
FLO. — (A ROSEMARY.) A quina hora ha de venir, en Howard?
Página 37 de 83
ROSEMARY. — No pot trigar.
MADGE. — Mamà, que hi ha aigua calenta?
FLO. — Ho hauràs d’anar a mirar.
MADGE. — (Va cap a la porta, després s’adreça a ROSEMARY.) Senyoreta Sydney, podria
deixar-me fer servir una mica del seu gel de bany?
ROSEMARY. — I tant que sí, reina!
MADGE. — Moltes gràcies. (Entra a casa.)
ROSEMARY. — La Madge pensa massa en els nois, senyora Owens.
FLO. — (Incrèdula.) La Madge?
(La conversa s’interromp perquè entra excitada la SRA. POTTS, que ve de casa seva. Darrera ve MILLIE,
amb un altre pastís.)
SRA. POTTS. — És un miracle! Sí, un autèntic miracle! Mai no hagués pensat que la
Millie pogués ser tan bonica… És com una pel·lícula que vaig veure una vegada
de la Betty Grable… o era la Lana Turner? Tant se val, la qüestió és que feia de
secretària d’un home de negocis molt important. Duia ulleres, s’aixafava el cabell i
els homes no li feien cas. Un bon dia es treia les ulleres i l’home de negocis s’hi volia
casar de seguida… Ara, tots els nois s’enamoraran de la Millie.
ROSEMARY. — Té parella, la Millie, per a aquesta nit?
FLO. — Em temo que sí.
SRA. POTTS. — Com pots dir això, Flo!
ROSEMARY. — I qui és, Millie? Apa, digues-ho a la teva tieta Rosemary.
MILLIE. — En Hal.
ROSEMARY. — Qui?
FLO. — El jove que ha estat treballant a casa de la Helen ha resultat que era amic
de l’Alan.
ROSEMARY. — Ah, “ell”!
(La MILLIE fa mutis, i desapareix per la cuina.)
FLO. — Helen, s’ha pres la molèstia de coure un altre pastís?
SRA. POTTS. — Si una vella com jo vol rebre les atencions dels joves durant una
excursió, l’única cosa que pot fer és coure un pastís…
Página 38 de 83
FLO. — (Amb una mica d’accent de retret.) Helen Potts!
SRA. POTTS. — Estic una mica nerviosa, Flo. Penso que les excursions que organitzem…
són una excusa perquè passi alguna cosa interessant a les nostres vides.
FLO. — Per exemple, què?
SRA. POTTS. — No ho sé.
MADGE. — (Entra en escena, passant per la porta com un remolí.) Mamà, la Millie em posa
histèrica! Cada vegada que es banya, ha d’omplir la banyera fins dalt. No queda
ni una gota d’aigua calenta.
FLO. — Hauries d’haver-hi pensat abans.
ROSEMARY. — (Sent arribar i aturar-se el cotxe de HOWARD.) És ell! És ell!
SRA. POTTS. — Qui? Ah!, és en Howard. Hola Howard!
ROSEMARY. — (Torna a seure.) Si ha estat bevent, no sortiré pas amb ell.
HOWARD. — (Entra per la porta del jardí.) Bon dia, senyores.
(HOWARD és un home prim i baixet, de mitjana edat. És comerciant de poble, i té als llavis un somriure
de salutació permanent que la majoria de vegades és bastant sincer.)
FLO. — Hola, Howard.
HOWARD. — Estàs molt elegant, Rosemary.
ROSEMARY. — (El seu to ha de deixar clar que no és de la mena de dones que es deixarà dominar
per un home.) Em sembla que hauries pogut deixar-te posada la jaqueta.
HOWARD. — Encara fa molta calor, encara que estiguem al setembre. Bon dia,
Madge.
MADGE. — Hola, Howard.
FLO. — Com va tot a Cherryvale, Howard?
HOWARD. — Hi ha negoci. És l’època de tornar a l’escola… i tothom compra.
FLO. — Quan els negocis són bons, les coses van bé per a tothom.
MILLIE. — (Surt de la cuina i s’atura amb timidesa darrera de HOWARD.) Hola. Howard!
HOWARD. — (Tombant-se i fent un descobriment.) Renoi, la Millie és una noia molt atractiva!
No me n’havia adonat fins ara.
MILLIE. — (Apropant-se a FLO, amb por.) Mamà, a quina hora han dit que vindrien?
Página 39 de 83
FLO. — A dos quarts de sis. M’ho has preguntat una dotzena de vegades.
(Se sent el soroll d’uns cotxes que s’apropen i FLO mira al lluny, fora de l’escena, per al dreta.)
L’Alan ha portat tots dos cotxes!
(MILLIE entra corrents a casa.)
SRA. POTTS. — (A FLO.) Un dia la veurem a vostè passejant en aquell gran Cadillac…
ALAN. — (Entrant per la dreta.) Tothom està a punt?
FLO. — Segui un moment, Alan.
ROSEMARY. — (Amb aires d’amfitriona perfecta.) Com més temps s’hi estigui, més gran serà
el plaer.
ALAN. — He portat tots dos cotxes. He pensat que en Hal i la Millie poden portar els
cistells al Ford. En Hal l’està aparcant ara mateix.
(A MADGE, que està asseguda a la barana del porxo de la SRA. POTTS.)
Hola, preciosa!
MILLIE. — Hola, Alan!
ALAN. — (Cridant el seu amic, que està fora d’escena.) Som-hi, Hal!
FLO. — Es un conductor prudent, Alan?
(La pregunta queda sense resposta. HAL arriba corrents, estirant-se molest de les espatlleres de la
jaqueta i cridant amb una veu que en dies passats havia eixordat les cambres de la universitat.)
HAL. — Ep, Seymour! Mira, sóc un noi cepat i molt més corpulent que tu. No puc fer
servir la teva jaqueta.
ALAN. — Doncs treu-te-la.
SRA. POTTS. — Això mateix. A mi m’agrada que els homes estiguin còmodes.
HAL. — (Amb un gran somriure, que indica una confiança absoluta en ell mateix.) Mai no m’he
pogut posar la roba d’un altre. Mirin: sóc molt ample d’espatlles.
(Ho demostra.)
M’he de fer fer tota la roba a mida.
(Gronxa els braços, satisfet de la llibertat que sent. La SRA. POTTS el contempla amb admiració; la
resta de DONES se’l miren pensaroses.)
ALAN. — (Que vol acabar les formalitats.) Escolta, Hèrcules: ja t’he presentat la senyora
Owens…
Página 40 de 83
HAL. — I tant!
(FLO fa un petit moviment afirmatiu amb el cap.)
ALAN. — … i em penso que has conegut la senyora Potts aquest matí.
HAL. — (Envoltant-la amb els braços.) Oh, és la meva xicota!
SRA. POTTS. — (Rient com una noieta.) He fet un pastís boníssim.
HAL. — (Expansivament, com si fes un anunci d’interès públic.) Aquesta damisel·la va
compadir-se de mi quan pràcticament m’estava morint de gana. Vaig ser víctima
d’un incident mentre viatjava. Dos individus em van treure fins l’últim cèntim.
ALAN. — (Interrompent-lo.) I… ehem!…, et presento la senyoreta Rosemary Sydney, Hal.
La senyoreta Sydney ensenya taquigrafia i mecanografia a l’Institut.
ROSEMARY. — (Allargant-li la mà.) Sí, sóc una mestra conca.
HAL. — (Innecessàriament seriós.) Sento el respecte més profund per les mestres, senyora.
És una feina molt dura i no gaire ben pagada.
(ROSEMARY no sap sí això és una floreta o no.)
ALAN. — I aquest cavaller és en Howard Bevans, Hal. El senyor Bevans és amic de la
senyoreta Sydney.
HOWARD. — (Mentre encaixen les mans.) Tinc una botigueta a Cherryvale. Merceria,
bijuteria i material escolar. Vingui alguna vegada amb l’Alan i la coneixerà.
(MILLIE entra i es queda al porxo, simulant desimboltura i indiferència.)
HAL. — (A HOWARD, molt seriós.) Senyor, hi anirem tan bon punt tinguem una data lliure.
(Veu a MILLIE.)
Ei, menuda!
(Fa una complicada imitació de la capbussada del cigne i va a parar al costat de la noia, al porxo.)
Avui t’has posat una mica més moreneta, oi?
(Cap als altres.)
Haurien d’haver vist la Millie aquest matí. Ha fet un salt espectacular des del
trampolí més alt.
MILLIE. — (Allunyant-se d’ell i asseient-se als graons.) Ja n’hi ha prou, d’això!
HAL. — Què et passa, menuda? Et penses que me’n ric?
Página 41 de 83
(Adreçant- se una altra vegada al grup.)
Ara diré una cosa que no admetria fàcilment davant de ningú, però la veritat és
que ella fa aquesta mena de salts quasi tan bé com jo…
(Entenent que pot semblar que presumeix, s’explica.)
Bé, és que jo vaig ser campió de salts de trampolí de la Costa Occidental, i per això
sé de què parlo.
(Riu per donar-se serenitat i seu al graó, al costat de MILLIE.)
FLO. — (Un instant després.) Madge, ja t’hauries de començar a vestir.
ALAN. — Sí, au, ves a posar-te maca per a nosaltres.
MADGE. — Mamà, puc posar-me el vestit nou?
FLO. — No. Aquest vestit te l’he fet per quan vagis al ball aquesta tardor.
(L’atenció torna a HAL i MADGE continua asseguda, desapercebuda, observant-lo.)
ROSEMARY. — (A HAL.) D’on ha tret aquestes botes?
HAL. — Suposo que hauria de disculpar-me pel meu aspecte, però la veritat és que
aquells paios de qui els he parlat abans també se’m van endur tota la roba.
SRA. POTTS. — Quina llàstima!
HAL. — No voldria que pensessin que tenen per companyia un rodamon. (Riu amb
incomoditat.)
SRA. POTTS. — (Intuïtivament, diu el més adequat per ajudar-lo.) L’hàbit no fa el monjo.
HAL. — Això és el que jo dic, senyora.
FLO. — Està ben atesa la seva mare, Helen?
SRA. POTTS. — Sí, Flo. He contractat una mainadera.
(Tots riuen.)
FLO. — Doncs anem a preparar els cistells.
(FLO desapareix per la cuina. La SRA. POTTS va per seguir-la, però l’ha encuriosida la història de HAL, i
torna a seure.)
HAL. — (Continua amb la seva explicació a ROSEMARY.) Miri, senyora: el meu vell em va deixar
aquestes botes quan va morir.
ROSEMARY. — (Entremaliada.) Això és tot el que li va deixar? Un parell de botes?
Página 42 de 83
HAL. — Em va dir: “Fill meu, a l'home li cal tenir un parell de botes a casa, perquè ha
de donar moltes puntades de peu.”
“Els jornals s’han acabat,
el llogater vol diners,
vas a la dona enamorat
i ella et clava un bon revés”
(HAL somriu i explica amb orgull.)
És un petit poema que va compondre ell mateix. Em va dir: “Fill, hi haurà vegades
que l'única cosa de la qual podràs estar orgullós serà que ets un home. Porta
aquestes botes perquè la gent et senti arribar, i tingues els punys tancats quan arribis
perquè vegin que no fas broma.”
(Riu.)
El vell era un home de sentències.
ALAN. — (Rient.) En Hal és molt tímid quan no coneix a la gent. Després, no hi ha
manera de fer-lo callar.
(De sobte, HAL veu a MADGE, que ha pujat al porxo de la SRA. POTTS.)
HAL. — Hola!
MADGE. — Hola!
(Tots dos desvien la mirada, amb un cert sentit de culpabilitat.)
HOWARD. — A quina mena de negocis es dedica vostè?
HAL. — (Comença a inflar-se, com si fos un personatge important.) Estic a punt d’entrar en el
negoci del petroli, senyor. (S'asseu en una butaca, al mig de l’escena.)
HOWARD. —Ah!
HAL. — Miri: el meu vell no era un milionari aristocràtic ni res d’això, però tenia amics
molt importants, que eren grans homes… a la seva manera, és clar. Un d’ells volia
que jo entrés en una empresa petrolera de Texas… però…
ALAN. — (Prosaicament.) El meu pare i jo li hem buscat feina a l'oleoducte.
HAL. — Òndia, Seymour! Em sembla que hauries de deixar-me explicar la història a
mi, no?
ALAN. — (Sabent que és preferible deixar que HAL continuï parlant.) Perdona, Hal.
HAL. — (A tots, amb solemne seriositat.) Mirin: he decidit començar des de baix, perquè
Página 43 de 83
d’aquesta manera aprendré molt millor les coses… encara que de moment no
guanyi gaire.
SRA. POTTS. — (Ajudant-lo una altra vegada.) Els diners no ho són tot a la vida.
HAL. — Això és el que jo dic, senyora. Els diners no ho són tot a la vida. Almenys, això
sí que ho he après. I, naturalment, estic molt agraït a l’Alan i al seu…
(Reflexiona un moment i utilitza la paraula “pare” en lloc de “vell”.)
pare per donar-me aquesta oportunitat.
SRA. POTTS. — És fantàstic. (Té absoluta fe en ell.)
HOWARD. — Aquesta ciutat és bona per als negocis. Qualsevol jove pot arribar lluny.
HAL. — Senyor, jo m’he proposat arribar lluny.
ROSEMARY. — Qualsevol jove que vingui a la ciutat ha de tenir mà esquerra per
tractar la gent.
SRA. POTTS. — No seria magnífic que entrés al club de camp i jugués a golf?
ALAN. — No podrà.
ROSEMARY. — Els de l’equip de bitlles són una colla molt sorollosa.
SRA. POTTS. — I a l’església baptista hi ha una classe de Bíblia per als joves.
(HAL ha estat rumiant totes aquestes coses per al seu futur. Tranquil·litza tothom.)
HAL. — Oh, i tant que ingressaré en aquests clubs, aniré a l’església i faré totes
aquestes coses.
FLO. — (Sortint de la cuina.) Madge! Encara ets aquí?
MADGE. — (Corre cap a la porta principal de casa seva.) Amb el seu permís, vaig a vestirme. (Entra a la casa.)
FLO. — Ja era hora.
ALAN. — (Cridant a MADGE.) Corre, Dalila!
MILLIE. — Si veiés com s’empolaina la Madge… fa servir unes sis cremes facials
diferents, i s’empolvora de cap a peus, i després es frega amb perfum darrera de
les orelles per donar sensació de misteri. També es pren la seva bona mitja hora per
pintar-se els llavis. No haurà enllestit fins d’aquí a unes quantes hores.
FLO. — Som-hi, Helen. Alan, ens cal l’ajut d’un home per fer el gel a trossos i carregar
els cistells al cotxe.
Página 44 de 83
(La SRA. POTTS fa mutis a la casa.)
HAL. — (Generosament.) Jo l’ajudaré, senyora.
FLO. — (Incapaç d’acceptar el seu ajut.) No, gràcies. L’Alan ho farà de bon grat.
ALAN. — (A HAL, quan se’n va.) Vigila les teves maneres, Hal.
(ALAN i FLO inicien el mutis.)
MILLIE. — (No sabent què fer sola amb HAL, corre cap a la seva mare.) Mamà!
FLO. — Ensenya els teus dibuixos a aquest jove, Millie.
MILLIE. — (A HAL.) Els vol veure?
HAL. — Vols dir que saps fer retrats?
MILLIE. — (Pren el seu quadern i l’ensenya a HAL. FLO i ALAN entren a la casa.)
Aquesta és la senyora Potts.
HAL. — (Impressionat.) És clavada!
MILLIE. — Jo l’estimo molt, la senyora Potts. Quan jo vagi al cel, m’agradaria que
tothom fos com ella.
HAL. — Escolta, menuda: vols dibuixar-me a mi?
MILLIE. — D’acord, ho provaré.
HAL. — Una vegada vaig treballar de model.
(Fa un posat “artístic".)
Què me’n dius?
(MILLIE mou el cap.)
I ara?
(Seu, fent un altre posat.)
Ara va bé?
MILLIE. — Per què no fa un posat més natural?
HAL. — Ostres! Això és molt difícil.
(Finalment, fa un posat natural. MILLIE comença a dibuixar. ROSEMARY i HOWARD estan asseguts al graó.
El sol comença a enfonsar-se a l'horitzó, omplint l’escena d’una resplendor taronjada, que gairebé
Página 45 de 83
sembla un incendi.)
ROSEMARY. — (Agafant HOWARD pel braç.) Mira quina posta de sol, Howard!
HOWARD. — Preciosa, oi?
ROSEMARY. — És la posta de sol més flamejant que he vist mai.
HOWARD. — Si la posessin en un quadre, ningú no se la creuria.
ROSEMARY. — És com si la llum del dia no volgués morir, oi?
HOWARD. — (No gaire segur de què vol dir ella.) Oh!…, no ho sé.
ROSEMARY. — Com si la llum del dia no volgués morir, com si estigués ben decidida a
lluitar i fins i tot calar foc al món… per evitar que arribi la nit.
HOWARD. — Rosemary… ets una poetessa.
HAL. — (Mentre MILLIE dibuixa, ell comença a relaxar-se i a reflexionar sobre la seva vida.) Mira: a
cada home li arriba un moment de la vida en què sent la necessitat d’assentar-se
definitivament. Una ciutat petita com aquesta… és el lloc perfecte per quedar-se
a viure, un lloc on la gent sigui tranquil·la i sincera.
ROSEMARY. — No, Howard, prohibit beure mentre la Millie estigui aquí.
HAL. — (Es tomba en sentiria paraula “beure".) Què diuen?
ROSEMARY. — No res, xerràvem.
HAL. — (Novament a MILLIE.) Què has fet aquesta tarda, menuda?
MILLIE. — He llegit un llibre.
HAL. — (Impressionat.) Vols dir que has llegit “tot” un llibre només en una tarda?
MILLIE. — Naturalment. Estigui quiet.
HAL. — Que em pengin! I de què tractava?
MILLIE. — No té gaire argument. L’important és el que sents quan el llegeixes… una
mena de calor per dins… i tristor… i alegria… tot alhora.
HAL. — Ja…, és clar.
(Un instant després.)
M’agradaria tenir més temps per llegir llibres.
(Amb orgull.)
Página 46 de 83
Quan tingui la meva vida definitivament organitzada faré això. Llegiré els millors
llibres… i escoltaré la millor música. Són coses que un home es deu a ell mateix.
(MILLIE continua dibuixant.)
Jo sortia sovint amb una noia que llegia llibres. Va apuntar- se al Club de! Llibre del
Mes, i la tenien sempre llegint llibres… tot just n’acabava un, que ja en rebia un altre.
ROSEMARY. — (En veure que HOWARD se’n va.) On vas, Howard?
HOWARD. — Torno de seguida, estimada.
(ROSEMARY el segueix fins a la porta del jardí i l’observa mentre ell està fora d’escena.)
HAL. — (Rebent el seu retrat de mans de MILLIE.) Sóc jo?
(Mirant el dibuix amb admiració.)
Realment, admiro les persones que són artistes. Me’l puc quedar?
MILLIE. — És clar que sí.
(Tímidament.)
També escric poesia. He escrit poemes que mai no he deixat llegir a ningú.
HAL. — Tu deus ser com una mena de geni.
ROSEMARY. — (Cridant a HOWARD.) Howard, deixa aquesta ampolla on l’has trobada!
HAL. — (Fa un salt quan sent la paraula “ampolla”.) Ha dit “ampolla”?
ROSEMARY. — (Apropant-se a HAL.) Ha estat a l’hotel, comprant als bandits dels porters
whisky de contraban.
HOWARD. — (Torna amb una ampolla a la mà.) Jove, li agradaria fer un glop d’això?
HAL. — Amb molt de gust! (Beu.)
ROSEMARY. — Howard, desa això.
HOWARD. — La Millie no s’escandalitzarà si em veu fer un glop, oi Millie?
MILLIE. — Naturalment que no.
ROSEMARY. — I si passés algú per aquí i després ho xerrés a la junta de l'escola? Perdria
la meva feina en un obrir i tancar d’ulls.
HOWARD. — Qui ens ha de veure, estimada? Tothom és a l’excursió del parc.
Página 47 de 83
ROSEMARY. — Tant se val. Els licors estan prohibits en aquest estat, i les lleis s’han de
respectar.
(A HAL.)
No troba, jove?
HAL. — (Desitjant demostrar que hi està d’acord.) Oh, i tant! Les lleis s’han de respectar.
HOWARD. — Au, estimada, beu una miqueta.
ROSEMARY. — No t’hi cansis, Howard, no beuré ni una gota.
HOWARD. — Va, bufona, només un glopet, fes-ho per mi.
ROSEMARY. — (Començant a estovar-se.) Howard, no sé com no te’n dones vergonya.
HOWARD. — (Innocent.) No veig per què.
ROSEMARY. — Em sembla que ja sé per què vols que begui…
HOWARD. — Oh, no, estimada, no és pas això. Senzillament, vull que passis una estona
divertida, com tots els altres.
(A HAL.)
Les mestres també tenen dret a viure, no troba, jove?
ROSEMARY. — (Prenent l’ampolla.) Escolta. Millie: que no se t’acudeixi dir això a cap noia
de l’escola.
MILLIE. — Per qui em pren?
ROSEMARY. — (Mirant al voltant seu.) Ve algú?
HOWARD. — L’horitzó està clar.
ROSEMARY. — (Fa un bon glop i posa cara de circumstàncies.) Uf! Una mica d’aigua!
HOWARD. — Millie, per què no entres a buscar una mica d’aigua?
ROSEMARY. — No, que la senyora Owens podria sospitar alguna cosa. Ja beuré de la
boca de rec. (Surt corrents cap al jardí de la SRA. POTTS.)
HOWARD. — Millie, nena, m’agradaria oferir-te un glopet, però suposo que la teva
mare faria un munt d’escarafalls.
MILLIE. — El que els ulls no veuen, el cor no ho sent. (Acosta la mà a l'ampolla.)
HAL. — (Agafa l’ampolla abans que ella.) No, menuda. Deixa això! (Torna a beure.)
Página 48 de 83
ROSEMARY. — (Des de fora de l’escena.) Howard, socors! Hi ha una serp!
HOWARD. — Ves-hi tu, Millie. No hi ha cap serp.
(MILLIE surt. En el moment que HAL torna a beure, veu que s’encén el llum de l'habitació de MADGE.
HOWARD segueix la mirada de HAL.)
Miri com s’empolvora els braços… Sempre que vinc aquí, la busco amb la mirada i
em dic: “Bevans, noi, mira tant com vulguis, però no arribaràs mai a aquella finestra,
ni amb una escala de deu metres”.
HAL. — (Amb una mena de temor respectuós.) És d’aquestes noies que fan que els homes
les respectin.
HOWARD. — Miri com es pinta els llavis. Penso que si Déu ha fet una noia així de
bonica, ho haurà fet per algun motiu, i ja és hora que aquesta noia descobreixi quin
és el motiu.
(Se li acut una idea.)
Miri, fill: si pateix molt, jo conec un parell de noies de l’hotel…
HAL. — Gràcies, però ja he renunciat a aquestes coses…
HOWARD. — Trobo que és una actitud admirable.
HAL. — A més, jo mai no he hagut de pagar per això.
ROSEMARY. — (Entra, seguida per MILLIE.) Mare de Déu, he estat a punt de desmaiar-me!
MILLIE. — (Rient dels nervis de ROSEMARY.) Només era un tros de mànega per regar.
ROSEMARY. — (Mirant els homes amb desconfiança.) De què parlaven?
HOWARD. — Doncs… del temps, estimada. Del temps.
ROSEMARY. — M’estranya.
MILLIE. — (Veient MADGE a la finestra.) Ei, Madge! Per què no fas pagar entrada?
(Les cortines de la finestra de MADGE es tanquen.)
ROSEMARY. — Bah! Quan jo era més jove era tan bonica com ella.
HOWARD. — I tant que ho eres, estimada.
ROSEMARY. — (Agafant l'ampolla.) Els nois no paraven de venir-me a veure. Però si el
meu pare m’hagués enxampat exhibint-me en una finestra, m’hauria estovat de
valent.
Página 49 de 83
(Fa un glop.)
Perquè jo he estat educada severament per un home temorós de Déu.
(Torna a beure.)
MILLIE. — (Ha començat a sonar la música al fons de l'escena.) Ep, bona sort, Ernie!
(A HAL.)
Són l’Ernie Higgins i els seus Nanos de la Felicitat Sempre que tenim ball per aquí, ells
toquen.
ROSEMARY. — (Comença a balancejar-se en èxtasi.) Oh, Déu, com m’agrada aquesta
música! Vine a ballar amb mi, Howard.
HOWARD. — Reina, jo no sé ballar.
ROSEMARY. — Sí, això és el que dieu els homes per fugir d’estudi.
(Tombant-se cap a MILLIE.)
Vine a ballar amb mi, Millie.
(S’emporta la noia al porxo i entre les dues enretiren les cadires.)
MILLIE. — Jo la portaré, jo la portaré.
(ROSEMARY i MILLIE ballen de manera automàtica i correcta, seguint el ritme de la música, però res
més. Les dues sembla que ballen amb una certa altivesa, com presumint de la seva independència
davant dels homes. Tenen un ritme precís, però sense inspiració. HOWARD i HAL se les miren, rient.)
HOWARD. — Ara imagineu que en Hal i jo féssim el mateix.
ROSEMARY. — Per mi, endavant.
(HOWARD es tomba cap a HAL i, rient, els dos homes comencen a ballar junts, mentre HAL fa una
actuació personalíssima de dama púdica. A ROSEMARY la posa nerviosa la paròdia.)
Ja n’hi ha prou!
HOWARD. — Doncs jo hagués jurat que ens en sortíem prou bé.
(ROSEMARY agafa HOWARD i el fa pujar al porxo.)
HAL. — Vine a ballar amb mi, Millie.
MILLIE. — D’acord… però jo mai no he ballat amb nois. I sempre he guiat jo la meva
parella.
HAL. — Només has de relaxar els músculs i seguir les passes que jo faci. Vine, provaPágina 50 de 83
ho.
(Tots dos ballen, però MILLIE té un sentiment d’inseguretat que la paralitza; i que es reflecteix en la
seva manera de ballar. HOWARD, ballant amb ROSEMARY, es diverteix com pot.)
ROSEMARY. — Deixa de fer el pallasso, Howard, i balla amb mi.
HOWARD. — Reina, tu no t’ho passes bé ballant amb mi.
ROSEMARY. — L’orquestra està tocant. Bé s’ha de ballar amb algú, no?
(Tots dos comencen un moviment insegur.)
MILLIE. — (A HAL.) Ho faig molt malament, oi?
HAL. — No, i ara! Només et cal practicar una mica.
ROSEMARY. — (Ballant.) Senyor, i com m’agrada ballar! A l’escola, els nois em deien “la
Boja del Ball”. Anava a ballar gairebé cada nit.
SRA. POTTS. — (Surt de la cuina i s’asseu a mirar els ballarins. També treuen el cap FLO i ALAN, que es
queden al llindar, observant l’escena.) Jo no em puc quedar a la cuina si hi ha ball!
HAL. — (Interromp la dansa per donar les instruccions oportunes.) Ara, fixa-t’hi bé, menuda:
recorda que jo sóc l'home i tu has de seguir les passes que jo faci.
MILLIE. — Quan no hi penso, començo a fer les meves pròpies passes.
HAL. — L’home és el que ha de guiar la seva parella, menuda, sempre que pugui,
és clar.
(Tornen a ballar.)
SRA. POTTS. — Ho fas molt bé, Millie!
MILLIE. — (Transportada.) Em sento com la Rita Hayworth!
(FLO i ALAN tornen a entrar a la casa.)
ROSEMARY. — (Recordant els seus dies de jove, com en un somni.) Una nit vaig anar a un gran
ball. Era el Dia dels Enamorats. Vaig ballar tant, que em vaig desmaiar! Va ser llavors
que em van començar a dir “la Boja del Ball”.
HAL. — (Interromp el ball un moment.) Ara t’ensenyaré una passa nova, menuda. Mira.
(Fa hàbilment una passa més complicada.)
SRA. POTTS. — Quina gràcia que hi té!
MILLIE. — Ui! això sembla molt difícil?
Página 51 de 83
HAL. — Dona, vol una mica de temps. Prova de fer-ho!
(La MILLIE ho intenta però és massa difícil per a ella.)
MILLIE. — (Renunciant.) Em sap greu, però no hi ha res a fer.
HAL. — Fixa-t’hi bé, menuda. Si aprens aquesta passa, seràs la campiona de la
ciutat. Ho veus?
(HAL continua la demostració.)
MILLIE. — (Observant, però sense ànim.) Sí, però…
HAL. — Deixant-te anar, veus? Una mica d’aquí… i una altra mica d’allà.
(HAL fa petar els dits, responent amb rapidesa i sensibilitat al ritme de la música.)
MILLIE. — Com m’agradaria fer això!
(La música pren un ritme més lent i sensual. HAL i MILLIE deixen de ballar i escolten.)
ROSEMARY. — (Que ha estat mirant HAL amb enveja.) Això és ballar, Howard! Això és ballar!
(HAL comença a ballar seguint el ritme més lent, i MILLIE fa un esforç per seguir-lo. Apareix MADGE per
la porta principal, amb el vestit nou. Encara que és un vestit massa elegant per a l’excursió, està
molt bonica. Està quieta, contemplant HAL i MILLIE.)
HOWARD. — (Allunyant-se de ROSEMARY.) Que bonica que estàs, Madge!
MADGE. — Gràcies, Howard.
HOWARD. — Vols ballar una mica?
(M ADGE accepta i comencen a ballar al porxo. ROSEMARY balla sola, al fons, i no els veu.)
SRA. POTTS. — (Veient com ballen MADGE i HOWARD.) Més ballarins! El jardí s’ha convertit en
una sala de ball!
ROSEMARY. — (Arrancant HOWARD dels braços de MADGE.) Em pensava que no sabies ballar…
(M ADGE baixa al jardí i observa HAL i MILLIE.)
SRA. POTTS. — (A MADGE.) El noi està ensenyant a Millie una passa nova.
MADGE. — Quina gràcia! Jo he estat intentant ensenyar el mateix a l’Alan.
(Fa la passa amb la mateixa perfecció que HAL.)
SRA. POTTS. — Mireu, mireu! La Madge també ho sap fer!
HAL. — (Es tomba i veu ballar la MADGE.) Ei!
Página 52 de 83
(A una certa distància, fent petar els dits al ritme de la música, els cossos de HAL i MADGE van seguint
la música sense tocar-se. Després s’apropen lentament, ballant, i HAL l'agafa. La dansa té alguna
cosa de ball primitiu per unir els dos joves. La resta de gent contempla l’escena amb silenciosa
solemnitat.)
SRA. POTTS. — (Finalment.) Semblen fets per ballar plegats, oi?
(Aquestes paraules trenquen la màgia, MILLIE va cap als graons de la casa de la SRA. POTTS i s’asseu
tranquil·lament al fons de l’escena, examinant l'ampolla de whisky.)
ROSEMARY. — (A HOWARD, amb impaciència.) Que no en saps, tu, de ballar així?
HOWARD. — Mira, estimada: jo sóc botiguer.
ROSEMARY. — (Balla sola, donant puntades de peu a l’aire. MILLIE beu, de tant en tant, de l’ampolla
de whisky durant tota l’escena, sense que els altres s’hi fixin.) Una nit vaig ballar tant, que em
vaig desmaiar! Enmig de la sala de ball!
HOWARD. — (Mirant, divertit.) Vaja, les cames de la Rosemary fan goig i tot!
ROSEMARY. — (Esclata en riallades quan sent això.) Homes! Aquest és el vostre problema!
Només sabeu parlar de les cames de les dones!
HOWARD. — (Una mica molest per la interpretació que han tingut les seves paraules.) M’he limitat
a dir que estan ben formades.
ROSEMARY. — (Entre riallades.) I què diries si les dones sempre estiguéssim parlant de les
vostres cames?
HOWARD. — (Disposat a estar a l'alçada de les circumstàncies, s’arromanga els pantalons fins als
genolls.) Molt bé! Aquí tens les meves cames, si vols parlar d’elles.
ROSEMARY. — (Es trenca de riure.) No he vist mai una cosa tan lletja. Les cames peludes
dels homes!
(S’acosta a HAL, amb gest possessiu, el pren a MADGE.)
Jove, vegem les seves cames.
HAL. — Senyora, jo porto botes.
HOWARD. — Deixa tranquil aquest noi, Rosemary. Està ballant amb la Madge.
ROSEMARY. — Doncs ara li toca ballar amb mi.
(A HAL.)
Potser sóc una mestra conca, però puc seguir-li les passes. Som-hi, “cowboy”!
(Una mica borratxa, estimulada per la presència física de HAL, ROSEMARY oblida els
convencionalismes i l’abraça estretament, prement la galta contra la d’ell i encaixant els malucs en
Página 53 de 83
el cos de la seva parella raptada. Es veu clarament que HAL està confós i ple de repugnància.)
HAL. — (Buscant una excusa.) Senyora, jo…
ROSEMARY. — Vaig tenir un xicot que era “cowboy”. El vaig conèixer a Colorado,
quan hi vaig anar per recuperar-me d’un atac de grip. Estava boig per mi perquè
jo era una dona madura i tenia seny. Una nit em va portar a les muntanyes i em va
fer l’amor. Volia casar-se amb mi allà mateix, a dalt de tot de la muntanya. Va dir
que Déu seria el nostre capellà i la lluna la nostra padrina. Ha sentit mai una cosa
així?
HAL. — (Intentant desempallegar-se’n.) Senyora.
ROSEMARY. — (Estrenyent-lo amb més força.) Balli amb mi, jove. Balli amb mi. Puc ser la
seva parella perfectament. Sap què? Vostè em recorda molt una d’aquestes
estàtues de l’antiguitat clàssica. Fins a l’any passat n’hi va haver una a la biblioteca
de l’escola. Era un gladiador romà. L’única cosa que duia a sobre era un escut.
(Deixa anar una riallada lasciva.)
Un escut al braç. I res més. Totes les noies ens sentíem molt ofeses cada vegada
que havíem de passar per davant d’aquella estàtua, quan anàvem a la biblioteca.
Vam fer una petició i vam obligar el director que hi fes alguna cosa.
(Riu molt engrescada durant l’explicació.)
Sap què va fer? va encarregar al conserge de l’escola que solucionés el problema,
i el conserge va agafar un martell i la va convertir en una estàtua decent… d’un sol
cop!
(Una altra riallada lasciva.)
Déu meu, aquests antics eren uns depravats!
HAL. — (Poques vegades s’ha sentit tan incòmode.) Senyora, em sembla que ja no tinc
ganes de ballar.
ROSEMARY. — (Ordenant i suplicant alhora.) Balli amb mi, jove, balli amb mi.
HAL. — Jo… jo…
(Es desprèn violentament dels braços de ROSEMARY, però la mà d’ella, que encara està agafada a
HAL, li arrenca una tira de la camisa quan el noi se n’allunya. HOWARD intervé.)
HOWARD. — Rosemary, ell vol ballar amb la Madge. Deixa’ls tranquils. Són joves.
ROSEMARY. — (Amb veu sepulcral.) Joves? Què vol dir que són “joves”?
MILLIE. — (Deixant anar un gemec dèbil des del fons de l’escena.) Ai, que malament que em
trobo!
Página 54 de 83
SRA. POTTS. — Millie!
MILLIE. — Em vull morir.
(Tothom mira MILLIE, mentre la noia corre cap a la porta de la cuina.)
MADGE. — Millie!
HOWARD. — Què ha fet la doneta? S’ha emborratxat?
HAL. — Serenitat, menuda.
ROSEMARY. — (Té els seus propis problemes. Camina per l’escena fent tentines, torturada per la
terrible humiliació que ha sofert.) Suposo que és meravellós… ser jove.
MADGE. — (Anant cap a MILLIE.) Entrem, Millie.
MILLIE. — (Tombant-se molt violentament cap a la seva germana.) T’odio!
MADGE. — (Ofesa.) Millie!
MILLIE. — (Plorant.) La Madge és la bonica… la Madge és la bonica.
(MILLIE corre cap a la porta de la cuina, i la SRA. POTTS la segueix.)
MADGE. — (A part.) Per què haurà fet això?
HOWARD. — (Examinant l’ampolla.) Em sembla que ha fet uns bons glops.
ROSEMARY. — (Assenyalant HAL amb el dit. Ha trobat una excusa per venjar-se.) Ell en té la culpa,
Howard.
HOWARD. — Mira, estimada…
ROSEMARY. — (A HAL, acusadora i desafiant.) La Millie era la seva parella. Vostè se n’hauria
d’haver ocupat. Però estava massa ocupat fent magarrufes a la Madge.
HOWARD. — Reina…
ROSEMARY. — I tu no ets millor que ell, Madge. Te n’hauries de donar vergonya.
FLO. — (Sortint del porxo furiosa.) Qui li ha donat whisky a la meva Millie?
ROSEMARY. — (Assenyalant fanàticament HAL.) Ell, senyora Owens! Tota la culpa és seva!
(FLO llença a HAL una mirada ferotge d’indignació.)
HOWARD. — (Intentant redreçar les coses.) Senyora Owens, ha passat que…
FLO. — La meva Millie és massa jove per beure whisky!
Página 55 de 83
ROSEMARY. — Oh! L’ha feta beure whisky; s’hi hauria distret una estona i després
hauria fotut el camp!
HOWARD. — (Intentant que raonin.) A veure, a veure. Escoltin…
ROSEMARY. — Jo ja sé el que em faig, Howard, i no em fan falta per a res els teus
consells!
(A HAL.)
Ha estat passejant-se amunt i avall amb aquestes botasses com si fos l’amo de tot
això, pensant que totes les dones que el veiessin s’enamorarien bojament de vostè.
Però aquí hi ha una dona que no li ha fet ni cas.
HOWARD. — El noi no ha fet res, senyora Owens!
ROSEMARY. — (Encarant-se amb HAL, apropant-s'hi cada cop més a mesura que va llençant
acusacions.) Milionari aristocràtic, oi? Vostè no reconeixeria un milionari aristocràtic
encara que li escopís a la cara. Presumint de pare… i em jugaria qualsevol cosa
que no va ser millor que vostè.
(HAL sembla paralitzat. HOWARD continua intentant raonar amb FLO.)
HOWARD. — Nosaltres no hem vist com la Millie es bevia el whisky.
ROSEMARY. — (Molt a prop de HAL.) Vostè es pensa que pel sol fet de ser un home pot
arribar aquí i endur-se el que li vingui de gust. Vostè creu que pel sol fet de ser jove
pot fer fora violentament a la resta sense cap mena de consideració. Vostè es
pensa que només perquè és fort pot passar-nos els seus músculs pel nas i que ningú
no s’adonarà que en realitat fa llàstima. Però no serà jove eternament. Hi ha pensat,
en això? I què passarà amb vostè llavors? Acabarà els seus dies enfonsat en la
misèria, perquè ve de la misèria i la misèria és el seu lloc.
(Té el rostre tocant el de HAL, i li està literalment escopint les darreres paraules abans que HOWARD, a
la fi, l'agafi pels braços, gairebé per protegir-la d’ella mateixa, i se l’emporti.)
HOWARD. — Rosemary, tanca aquesta boca maleïda.
(HAL es retira l’extrem més allunyat del porxo, sense que ningú es fixi en ell, i no se sap quina és la
seva reacció després de l’atac.)
SRA. POTTS. — La Millie estarà bé del tot d’aquí a una estoneta, Flo. L'Alan li ha agafat
el cap i l’ha feta vomitar. Es recuperarà de seguida.
FLO. — (A tots, amb claredat i fermesa.) Que quedi clar a tothom que en aquesta excursió
no es beurà ni una gota més.
HOWARD. — Ha estat culpa meva, senyora Owens. Tot ha estat culpa meva.
(ALAN surt del porxo, acompanyant una MILLIE completament serena.)
Página 56 de 83
SRA. POTTS. — Ja tenim aquí la Millie, nova de trinca. I ara anem d’excursió i oblidemnos de tot.
ALAN. — (Acusant HAL ràpidament.) Què ha passat, Hal?
(HAL no respon.)
FLO. — (A ALAN.) La Millie vindrà amb “nosaltres”, Alan.
ALAN. — I tant, senyora Owens. Hal, ja t’he dit que res de beure!
(HAL continua callat.)
FLO. — Madge, per què t’has posat el vestit nou?
MADGE. — (Com si ella mateixa se sorprengués.) No sé. Me l’he posat, senzillament.
FLO. — Doncs vés a canviar-te de seguida, em sents? Després te n’aniràs amb la
Rosemary i en Howard.
(M ADGE entra corrents a casa.)
SRA. POTTS. — Afanyem-nos, que trobarem totes les taules ocupades.
ALAN. — Senyor Bevans, digui a la Madge que ja ens veurem allà. Hal, els cistells
estan al Ford. Som-hi.
(HAL no es mou. ALAN surt precipitadament.)
FLO. — Millie estimada, ja et trobes més bé?
(FLO i MILLIE fan mutis pel passeig de la dreta.)
SRA. POTTS. — (A HAL.) Jove, vostè ens pot seguir per no perdre’s.
(La SRA. POTTS surt per trobar els altres. Se sent el Cadillac que arrenca. HAL està assegut a l’extrem
del porxo, silenciós i amb el cap baix. HOWARD i ROSEMARY estan al jardí, al costat de la casa de la
SRA. POTTS.)
HOWARD. — Només és un noi, Rosemary. Has dit coses terribles.
ROSEMARY. — Per què ho hauré dit, Howard? Què m’haurà fet actuar d’aquesta
manera?
HOWARD. — No oblidis que els homes també tenen sentiments… igual que les dones.
(A HAL.)
No li tingui en compte, noi. No es creu res de tot això que ha dit.
ROSEMARY. — (Ha arribat fins a la porta del jardí.) No tinc cap ganes d’anar a aquesta
Página 57 de 83
excursió, Howard. És la meva última nit de vacances i vull passar-m’ho bé.
HOWARD. — Farem un passeig en cotxe, estimada.
ROSEMARY. — Vull arribar allà on es pon el sol, Howard! Fins on es pon el sol!
(Corre cap el cotxe, seguida per HOWARD. HAL continua assegut al porxo, vençut. MADGE no triga a
sortir amb un altre vestit. Entra silenciosament en escena i HAL no sembla que l'hagi vista. La noia
s’asseu en un banc del porxo i finalment parla amb veu dolça.)
MADGE. — Vostè balla molt bé…
HAL. — (Amb veu que gairebé no se sent.) Gràcies.
MADGE. — … i jo puc dir moltes coses d’un noi, després que hi he ballat. Alguns,
encara que siguin molt intel·ligents o tinguin molt d’èxit en altres aspectes de la
vida, quan agafen una noia per ballar ho fan amb una mena de poca traça
desagradable, i no t’hi sents a gust.
HAL. — (Encara sense aixecar el cap, amb la cara entre les mans.) Ja.
MADGE. — Però… quan vostè m’ha agafat per ballar… he sentit una gran confiança.
He notat que vostè sabia què feia, i he pogut seguir les seves passes fàcilment.
HAL. — Miri, noia: en aquest moment estic de molt mala lluna.
(S'alça violentament i s’allunya d’ella, amb les mans enfonsades a les butxaques. Se sent incòmode
al seu costat, perquè està tremolant d’ira pels insults que ha rebut.)
MADGE. — No li ha de fer cas, a la senyoreta Sydney.
(HAL no diu res.)
Les dones com ella em fan odiar tot el sexe femení.
HAL. — Miri, nena: per què no ho deixa estar?
MADGE. — (Comprenent la intensitat dels seus sentiments.) Què li passa?
HAL. — (Abandona el seu tancament i comença a tremolar, amb el pit agitat pels esforços que fa
per no cridar.) Què hi fa, això, nena? Sóc un rodamon. Aquella dona m’ha vist com si
fos un aparell de raigs X. En aquest món no hi ha lloc per un paio com jo.
MADGE. — N’hi ha d’haver.
HAL. — (Rient-se d’ell mateix.) Sí?
MADGE. — I tant. Vostè és molt jove i… molt agradable. Vull dir que diu coses molt
entretingudes i enginyoses. Jo m’ho he passat molt bé escoltant-lo. I vostè és fort, i
a més… fa goig. Em jugaria qualsevol cosa que la senyoreta Sydney pensa igual,
Página 58 de 83
perquè, si no, no hauria dit aquelles coses.
HAL. — Miri, noieta: li parlaré sincerament. Quan tenia catorze anys vaig estar un any
en un reformatori. Què me’n diu?
MADGE. — De debò?
HAL. — Doncs sí.
MADGE. — I per què hi va anar?
HAL. — Perquè vaig robar una moto. Sí, la vaig robar! La vaig robar perquè volia
pujar en aquell trasto maleït i anar-me'n molt de pressa i molt lluny, on ningú no
pogués arribar.
MADGE. — Em sembla que… gairebé tots els nois s’han sentit així alguna vegada.
HAL. — I la meva vella va avisar les autoritats.
(Imita la seva “vella”.)
"He fet tot el que he pogut per ell. Ja no puc fer res més”. I vaig anar a petar al
maleït reformatori.
MADGE. — (Amb simpatia.) Oh!
HAL. — Finalment, em va treure d’allà una lliga d’assistència social, i la vella es va
endur un disgust quan em va veure. Sí! Tenia un nou amiguet i jo els destorbava.
MADGE. — És horrible quan els pares no s'entenen.
HAL. — Mai no li havia explicat això a ningú, ni tan sols a en Seymour…
MADGE. — (Impotent.) Jo… tant de bo pogués dir… o fer alguna cosa.
HAL. — En fi…, aquesta és la història de Hal Carter, però ningú no n’ha fet una
pel·lícula, encara.
MADGE. — (A part.) La majoria de gent se n’escandalitzaria.
HAL. — (La mira un moment i després se n’allunya, cínicament.) Ja ho sap, noieta. Si vol
desmaiar-se… o vomitar… o ficar-se a casa i tancar totes les portes amb clau…
endavant! Jo no l’aturaré.
(Hi ha un silenci. Després MADGE, impulsivament, agafa la cara de HAL entre les seves mans i li fa un
petó. Llavors deixa caure les mans a la seva falda, confosa. HAL la mira sorprès.)
Nena! Què fas?
MADGE. — Jo… estic orgullosa que m’ho hagis explicat.
Página 59 de 83
HAL. — (Amb apreciació humil.) Nena…
MADGE. — Jo… estic tan cansada que sempre em diguin bonica…
HAL. — (Abraçant-la amb tendresa.) Nena, nena, nena.
MADGE. — (Resistint-se, s’alça amb un salt.) No. Hem de marxar. Tots els cistells són al
cotxe, i els altres ens deuen estar esperant.
(HAL s’alça i s’hi acosta lentament. Tots dos es miren als ulls, i MADGE tremola d’excitació quan ell
comença a apropar-s'hi.)
De debò… Hem de marxar.
(HAL l’abraça i la besa apassionadament. MADGE pronuncia el seu nom amb resignació.)
Hal!
HAL. — No diguis res, nena.
MADGE. — Sí… hem de marxar. Ens deuen estar esperant
HAL. — (Aixecant-la en braços i iniciant el mutis, diu amb veu ferma i profunda.) Nosaltres no
anem a aquest maleït “pícnic".
Teló
Página 60 de 83
Acte Tercer
Escena Primera
És després de mitjanit. Al cel, d’un blau intens i ombrívol, brilla una lluna gran i
inflada, que deixa anar una llum pàl·lida sobre l’escena.
(Aviat se sent el Chevrolet de HOWARD, que s’atura prop de la casa, entre explosions del motor.
Entren HOWARD i ROSEMARY ella primer. Amb aspecte cansat i deprimit, camina vacil·lant cap als
graons de la porta i s’hi deixa caure, desmanegada. Sembla molt capficada, i les seves respostes a
HOWARD són simples grunyits.)
HOWARD. — Ja hem arribat, estimada. Hem tornat al punt de sortida.
ROSEMARY. — (Amb el cap a una altra banda), Eh?
HOWARD. — Has estat molt amable amb mi aquesta nit, Rosemary.
ROSEMARY. — Eh?
HOWARD. — Tu creus que la senyora Owens sospitarà alguna cosa?
ROSEMARY. — M’importa un rave, això.
HOWARD. — Un comerciant ha d’anar amb compte amb les xafarderies. I, al cap i a
la fi, tu ets mestra.
(Vacil·lant, busca la manera d’anar-se’n.)
En fi, més val que torni a Cherryvale. He d’obrir la botiga al matí. Bona nit, Rosemary.
ROSEMARY. — Eh?
HOWARD. — (Fregant la galta d’ella amb els llavis.) Bona nit. Encara que potser ja hauria de
dir “bon dia. (Inicia el mutis.)
ROSEMARY. — (Tornant a la realitat.) On vas, Howard?
HOWARD. — Estimada, haig de tornar a casa.
ROSEMARY. — No te’n pots anar sense mi.
HOWARD. — No diguis ximpleries, reina.
ROSEMARY. — No te’n pots anar sense mi. Després del què ha passat aquesta nit, no.
Això no és cap ximpleria.
HOWARD. — (Una mica nerviós.) Estimada, sigues raonable.
ROSEMARY. — Deixa que vingui amb tu.
Página 61 de 83
HOWARD. — I què diria la gent?
ROSEMARY. — (Asprament.) A la merda el que digui la gent!
HOWARD. — (Escandalitzat.) Estimada!
ROSEMARY. — Què diria la gent si jo els tragués la llengua? Què diria la gent si jo em
passegés pel carrer ensenyant les meves calces de color de rosa? Què m’importa,
a mi, el què digui la gent?
HOWARD. — Estimada, aquesta nit no ets la mateixa.
ROSEMARY. — Sí que la sóc. Aquesta nit sóc jo mateixa, més que mai. Deixa que vingui
amb tu, Howard. Si no, no sé què puc arribar a fer. Ho dic de debò.
HOWARD. — Va, reina, puja a la habitació i intenta dormir una mica. Al matí has de
ser a l’escola. Ja discutirem tot això dissabte vinent.
ROSEMARY. — Dissabte potser no tornaràs. Potser no tornaràs mai més.
HOWARD. — Rosemary, saps que això no és veritat.
ROSEMARY. — I llavors, què serà el primer que em tindrà preparat el destí? Ser amable
amb un altre home, i després amb un altre…, fins que ja no quedi ningú a qui pugui
importar que sigui amable o no? Fins que estigui preparada per baixar cap a la
tomba i no hi hagi ningú que m’hi porti?
HOWARD. — (Intentant consolar-la.) Au, Rosemary!
ROSEMARY. — No pots permetre que em passi això, Howard. No et deixaré que ho
permetis.
HOWARD. — No t’entenc. Quan vam començar a sortir, eres la noia més divertida
que havia conegut, sempre amb el somriure als llavis.
ROSEMARY. — (Amb veu sepulcral.) Ja no puc riure més.
HOWARD. — Dissabte en parlarem.
ROSEMARY. — En parlarem ara mateix.
HOWARD. — (Retorçant-se.) Dona, estimada, jo…
ROSEMARY. — Vas dir que et casaries amb mi, Howard. Vas dir que, quan jo tornés
després de les vacances, m’estaries esperant amb el capellà.
HOWARD. — Reina, he estat molt enfeinat tot l'estiu, i…
ROSEMARY. — On és el capellà, Howard? On?
Página 62 de 83
HOWARD. — (Allunyant-se d'ella.) Mira, amor meu: tinc quaranta-dos anys. Una persona
agafa determinats costums en la seva manera de viure, i quan te’n vols adonar, ja
és massa tard per canviar-los.
ROSEMARY. — (El reté, agafant-lo pel braç.) Vine cap aquí, Howard. Jo tampoc no sóc
una nena. Pot ser que tingui algun any més dels que et penses. Jo també he agafat
els meus costums. Però els puc canviar. Es poden canviar. No és bo viure d’aquesta
manera, de rellogada, reunint-me cada nit per sopar amb un grapat de conques
per acabar tornant sola a casa.
HOWARD. — Jo també sé què és això, Rosemary. La meva vida tampoc no és un llit
de roses.
ROSEMARY. — Doncs, per què no fas res per posar-hi remei?
HOWARD. — Suposo que a la vida de tothom sempre hi ha d’haver algunes coses
dolentes.
ROSEMARY. — A la meva n’hi ha massa. Cada any em dic que aquest serà l’últim,
que passarà alguna cosa. I mai no passa res… si no és que cada vegada em torno
una mica més boja.
HOWARD. — (Sense esperança.) Si penses això de tu, mal fet.
ROSEMARY. — Mal fet és un geperut, Howard. Potser també ens hi acabarem tornant.
HOWARD. — No estic per acudits, ara.
ROSEMARY. — … I en canvi, tot aquest temps m’has estat entretenint.
HOWARD. — (A la defensiva.) Rosemary, això no és veritat. Jo no t’he estat entretenint.
ROSEMARY. — M’agradaria saber com en dius, tu, d’això.
HOWARD. — Mira… no podem parlar de tot això dissabte? Estic molt cansat, i
m’espera una setmana molt atrafegada. Jo…
ROSEMARY. — (L'agafa pel braç i el mira als ulls fixament.) T’has de casar amb mi, Howard.
HOWARD. — (Turmentat.) Dona…., reina…, “ara” no em puc casar amb tu.
ROSEMARY. — Pots venir a buscar-me al matí.
HOWARD. — A vegades ets molt poc raonable.
ROSEMARY. — T'has de casar amb mi.
HOWARD. — I què faràs amb la teva feina?
Página 63 de 83
ROSEMARY. — L’Alvah Jackson pot fer-la mentre no trobin una substituta a través de
l’agència.
HOWARD. — Hauria de pagar una quantitat a Fred Jenkins perquè s’ocupés de la
botiga uns quants dies.
ROSEMARY. — Doncs fes-ho.
HOWARD. —És que…
ROSEMARY. — Al matí t’estaré esperant, Howard.
HOWARD. — (Després de pensar-hi uns moments.) No.
ROSEMARY. — (Deixant anar un crit ofegat.) Howard!
HOWARD. — No em casaré amb una dona que diu: “T’has de casar amb mi,
Howard”. No, no m’hi casaré.
(Calla. ROSEMARY plora patèticament. De mica en mica, HOWARD reconsidera la qüestió.)
Si una dona vol que em casi amb ella… el mínim que pot dir és “si us plau”.
ROSEMARY. — (Vençuda, humilment.) Casa’t amb mi, Howard, si us plau…
HOWARD. — Dona…, m’has de donar temps… per pensar-hi.
ROSEMARY. — (Desesperada.) Oh, Déu meu! Si us plau, Howard. Casa’t amb mi. Si us
plau…
(Cau de genolls.)
Si us plau…, si us plau…
HOWARD. — (Torbat per una humilitat tan dolguda.) Rosemary…, jo… em cal una mica de
temps per pensar-hi. Ara ves al llit i descansa. Al matí vindré, i potser podrem parlarne abans que vagis cap a l’escola. Jo…
ROSEMARY. — No estàs intentant desempallegar-te de mi, oi, Howard?
HOWARD. — Vindré al matí, amor meu.
ROSEMARY. — M’ho promets?
HOWARD. — T’ho prometo. He de passar igualment perquè he d’anar al tribunal a
resoldre un assumpte. Llavors en parlarem.
ROSEMARY. — Oh, Déu meu! Si us plau, casa’t amb mi, Howard. Si us plau.
HOWARD. — (Intentant anar-se’n.) Ves al llit, amor meu. Ja ens veurem al matí.
Página 64 de 83
ROSEMARY. — Si us plau, Howard!
HOWARD. — Al matí ens veurem. Bona nit, Rosemary. (Inicia el mutis.)
ROSEMARY. — (Amb veu humil.) Si us plau!
HOWARD. — Bona nit, Rosemary.
ROSEMARY. — (Després que HOWARD se n’ha anat.) Si us plau…
(ROSEMARY queda sola als graons. Se sent com arrenca el cotxe de HOWARD. que s’allunya entre
explosions intermitents del motor. ROSEMARY s’ha quedat sense energies. Fa un esforç suprem i entra
a la casa. L’escena queda sola uns moments. Entra MADGE corrents per la dreta, amb el rostre entre
les mans plorant. HAL la segueix de aprop. L’aconsegueix en el moment que ella arriba a la porta, i
l’agafa pel canell. Ella s’hi resisteix, furiosa.)
HAL. — Nena… no et sap greu, oi?
(Silenci, MADGE plora.)
MADGE. — Deixa’m.
HAL. — Nena, si sabés que per culpa meva eres desgraciada, jo… preferiria morirme.
MADGE. — Estic…, estic tan avergonyida.
HAL. — No diguis això, vida.
MADGE. — Ni tan sols sabia què estava passant, i llavors…, de sobte, m’ha semblat
que canviava tota la meva vida.
HAL. — (Amb amarg menyspreu d’ell mateix.) M’haurien de penjar. Sóc un rodamon
miserable. Aquella mestra tenia raó. El meu lloc és la misèria.
MADGE. — No parlis així.
HAL. — En ocasions com aquesta, m’odio amb tota la meva ànima.
MADGE. — Suposo que… que no ets més culpable que jo.
HAL. — A vegades faig coses sense pensar-hi.
(M ADGE fa gest d’entrar a la casa.)
Et veuré demà?
MADGE. — No ho sé!
HAL. — Òndia! Gairebé me n’oblidava. Demà haig de començar a treballar en la
Página 65 de 83
meva nova feina.
MADGE. — Jo he d’estar a la botiga a les nou.
HAL. — A quina hora acabes?
MADGE. — A les cinc.
HAL. — Ens podríem veure llavors. Què et sembla? Podria venir- te a buscar i…
MADGE. — He quedat amb l’Alan… si és que encara vol parlar amb mi.
HAL. — (Punxat per un nou dolor.) Caram! M’havia oblidat d’ell completament.
MADGE. — I jo també.
HAL. — Està clar que no puc tornar a casa seva. Què faré?
MADGE. — La senyora Potts potser podria…
HAL. — Portaré el cotxe allà on hem estat i m’estiraré per dormir una mica al seient
de davant.
(Hi pensa un moment.)
Reina, com t’ho faràs amb la teva vella?
MADGE. — (Amb la veu una mica tremolosa.) Doncs… no ho sé.
HAL. — (Novament nerviós.) M’haurien d’afusellar quan surti el sol.
MADGE. — Ja… ja pensaré alguna cosa.
HAL. — (Tímid.) Bé…. bona nit.
MADGE. — Bona nit. (Torna a iniciar el mutis.)
HAL. — Nena… voldries fer-me un petó de comiat? Només un….
MADGE. — Em sembla que val més que no.
HAL. — T’ho prego!
MADGE. — Només serviria per començar una altra vegada una cosa que prefereixo
oblidar.
HAL. — Si us plau, nena!
MADGE. — Em promets que no m’agafaràs?
Página 66 de 83
HAL. — Tindré les mans enganxades al cos. Ho juro!
MADGE. — D’acord…
(S’hi apropa a poc a poc, li pren la cara amb les mans i el besa. El petó es fa llarg. Les mans de HAL
es comencen a moure nerviosament, fins que, finalment, agafa MADGE. La seva mútua passió reviu.
Després MADGE fa un crit ofegat, es desprèn dels braços de HAL i corre cap a casa, plorant.)
No, no. M’ho havies promès. No et vull veure més. Abans prefereixo morir-me.
(Travessa corrents la porta principal, deixant HAL amb un profund menyspreu per ell mateix. Colpeja
un puny contra l’altre, dóna cops a terra amb els talons de les seves botes i se’n va, maleint l’hora
en què va néixer.)
Página 67 de 83
Escena segona
És al matí següent, molt aviat.
(MILLIE seu al graó de la porta, fumant una cigarreta. Porta un vestit nou, en honor al primer dia de
classe. FLO apareix impetuosament per la porta principal. És una dona frenètica. MILLIE amaga
ràpidament la cigarreta. FLO no ha tingut ni de vestir-se. Porta una bata a sobre de la camisa de
dormir. Parla a MILLIE.)
FLO. — Estaves desperta quan ha vingut la Madge?
MILLIE. — No.
FLO. — T’ha dit alguna cosa aquest matí?
MILLIE. — No.
FLO. — Déu meu! Ahir a la nit no vaig aconseguir que digués ni una paraula, de tant
com plorava. Ara s’ha tancat amb clau a la seva habitació.
MILLIE. — Em jugo qualsevol cosa que ja sé què va passar.
FLO. — (Tallant-la.) Tu no saps res, Millie Owens. I si algú et diu alguna cosa, tu…
(Ensuma l’aire.)
Has estat fumant?
SRA. POTTS. — (Baixant els graons de la porta del darrera de casa seva.) Li ha explicat la Madge
què va passar?
FLO. — La propera vegada que aculli un captaire a casa seva, Helen Potts, li agrairé
que no li permeti passar dels límits de la seva part de jardí.
SRA. POTTS. — La Madge està bé?
FLO. — És clar que està bé. Va sortir del cotxe i va deixar sol aquell pòtul. Això va fer.
SRA. POTTS. — Ha sabut alguna cosa de l’Alan?
FLO. — Va dir que vindria aquest matí.
SRA. POTTS. — On és aquell noi?
FLO. — Jo sé on hauria d’estar! A la presó! I allà és on anirà si torna a treure el cap
per aquí!
ROSEMARY. — (Traient el cap per la porta principal.) Algú ha vist en Howard?
FLO. — (Sorpresa.) En Howard? No, no, Rosemary.
Página 68 de 83
ROSEMARY. — (Nerviosa i insegura.) Va dir que potser vindria aquest matí. Senyora
Owens, estic desant a les golfes la meva roba d’estiu. Algú podria venir a donar-me
un cop de mà?
FLO. — Estem molt enfeinades, Rosemary.
SRA. POTTS. — Jo l’ajudaré, Rosemary. (Mira la FLO; després puja al porxo.)
ROSEMARY. — Gràcies, senyora Potts. (Desapareix dins de la casa.)
FLO. — (A la SRA. POTTS.) Porta tot el matí corrent amunt i avall i traient el cap com un
pollet. Li passa alguna cosa.
(La SRA. POTTS entra a la casa. FLO es tomba cap a MILLIE.)
Avisa’m quan arribi l’Alan.
(FLO també entra. Se senten les veus matinals d’IRMA i CHRISTINE, que venen a buscar ROSEMARY.)
IRMA. — Espero que la Rosemary estigui a punt. He promès al director que hi seria
aviat per ajudar amb la matricula.
CHRISTINE. — Com estic, Irma?
IRMA. — És un vestit molt bufó. Deixa'm que et posi bé l'esquena.
(IRMA li ajusta l'esquena del vestit, mentre CHRISTINE espera pacientment.)
CHRISTINE. — Jo penso que una mestra ha de presentar-se ben vestida el primer dia
de classe, per fer una impressió favorable als estudiants des del primer moment.
IRMA. — (Pujant al porxo.) Bon dia, Millie!
MILLIE. — Hola.
IRMA. — Que està a punt la Rosemary?
MILLIE. — Pugi si vol.
CHRISTINE. — (A MILLIE.) Ahir a la nit no vam veure la Rosemary a l’excursió.
MILLIE. — A molta gent li va passar el mateix.
IRMA. — (Llançant a CHRISTINE una mirada significativa.) Anem, Christine. Em penso que
haurem de treure del llit a aquesta dormilega.
(Entren a la casa per la porta principal. Arriba BOMBER en la seva bicicleta, baixa, llença un diari a la
porta de la SRA. POTTS i després un altre al porxo de darrera de la SRA. OWENS. Després puja al porxo
de la SRA. POTTS, per guaitar l’habitació de MADGE.)
Página 69 de 83
BOMBER. — Ei, Madge! Vols ballar amb mi? Reserva’m el proper ball, Madge!
MILLIE. — Calla, idiota!
BOMBER. — El meu germà els ha vist sota el pont. L’Alan Seymour els va estar buscant
per tota la ciutat. La teva germana sempre s’ha donat molta importància, però jo
ja sabia que li agradaven els nois.
(Veu venir l’ALAN, més enllà de la casa de la SRA. OWENS, i fuig ràpidament.)
MILLIE. — Algun dia acabaré matant de debò a aquest mal parit desgraciat.
(Es tomba i veu ALAN.)
ALAN. — Puc veure la Madge?
MILLIE. — Vaig a cridar-la, Alan.
(Crida cap a la finestra de MADGE.)
Madge! Ha vingut l’Alan!
(Tombant-se cap a ell.)
Segurament s’haurà de vestir.
ALAN. — M’esperaré.
MILLIE. — (S’asseu i parla amb molta timidesa.) Jo… volia dir-te que sempre t’he tingut molt
d’afecte. No ho sabies?
ALAN. — (Amb una certa sorpresa.) Molt d’afecte?
MILLIE. — (Fa que sí amb el cap.) Costa molt dir-li a una persona que la vols, oi?
ALAN. — (Una mica amarg.) A alguns els és molt fàcil.
MILLIE. — Et sents com una bleda. No sé per què.
ALAN. — (Emocionat.) Jo… t’agraeixo el teu afecte, Millie.
MILLIE. — (Es nota clarament la seva solitud.) No espero que puguis fer-hi res, però volia dirt’ho.
(Arriba HOWARD, que travessa ràpidament la porta del jardí, molt trasbalsat. S’adreça a MILLIE.)
HOWARD. — Puc veure la Rosemary?
MILLIE. — Hola, Howard, què fa vostè per aquí?
Página 70 de 83
HOWARD. — Em sembla que m’estarà esperant.
MILLIE. — Val més que li faci un crit des del peu de l'escala.
(HOWARD està a punt d’entrar a la casa, però retrocedeix quan sent les paraules següents de MILLIE.)
Totes són a dalt.
HOWARD. — (Molt seriós.) Totes?
MILLIE. — La senyora Potts, i la senyoreta Kronkite, i la senyoreta Schoenwalder.
HOWARD. — Ostres! Jo la vull veure a ella tota sola.
ROSEMARY. — (Des de dins.) Howard!
(A dins, parlant a totes les dones.)
És Howard! Ha vingut!
HOWARD. — (Sentint-se atrapat.) Ostres!
(Se sent des de dins una xerrameca alegre de veus femenines. HOWARD llença una última i llastimosa
mirada a MILLIE i entra. MILLIE el segueix, i ALAN es queda sol al jardí. Un moment després MADGE surt
per la porta de la cuina. Porta un vestit molt senzill i tota ella sembla sublimada pel sofriment. El seu
rostre és inexpressiu.)
MADGE. — Hola, Alan.
ALAN. — (Molt emocionat en veure-la.) Madge!
MADGE. — Em sap molt de greu allò d’ahir a la nit.
ALAN. — Madge, passés el què passés, no va ser culpa teva. Conec en Hal quan ha
begut. Però ja he fet que se n’ocupin. No et tornarà a molestar.
MADGE. — No?
ALAN. — A la universitat em passava mitja vida traient-lo dels seus embolics. Sabia
que no havia tingut gaire sort i em feia llàstima. I ja veus com m’ho agraeix.
MADGE. — (Encara amb actitud evasiva.) On és ara?
ALAN. — No et preocupis per ell. Jo m’encarrego de transmetre’t el seu comiat
oficial.
MADGE. — (Continua sense saber-se què sent.) Se n’ha anat?
FLO. — (Surt precipitadament per la porta de fa cuina, vestida.) Alan! No sabia que estigués
aquí.
Página 71 de 83
(Se senten crits a dins de la casa. Apareix MILLIE, llençant arròs per sobre de l'espatlla a tots els altres,
que riuen i parien cridant, de manera que només s’entén una part de les frases que venen a
continuació.)
SRA. POTTS. — Aquí està la núvia! Aquí està la núvia!
IRMA. — Visca els nuvis!
CHRISTINE. — S’emporta una dona meravellosa, Howard Bevans!
IRMA. — La Rosemary tindrà un marit fantàstic.
CHRISTINE. — La Rosemary és la millor!
SRA. POTTS. — Que siguin molt feliços!
IRMA. — Visca els nuvis!
SRA. POTTS. — Que siguin feliços eternament!
(Han sortit tots al porxo i es veu HOWARD que porta dues maletes. La seva cara té una expressió de
confusió total. ROSEMARY porta un vestit de carrer amb molts farbalans.)
IRMA. — (A ROSEMARY.) Nena, portes alguna cosa que no sigui nova?
ROSEMARY. — Unes mitges de “nylon”, però semblen noves.
CHRISTINE. — EI vestit és impressionant, Rosemary. Portes alguna cosa de color morat?
No la veig.
ROSEMARY. — (Amb picardia.) Ni la veuràs!
(Tots riuen, i ROSEMARY comença a fer inventari d’efectes personals.)
Alguna cosa deixada! No tinc res que m’hagin deixat!
(Es veu aparèixer el cap de HAL prop del cobert de la llenya. Observa un instant l’escena i, quan
s’ha convençut que no el veurà ningú, corre a ficar-se dins del cobert.)
FLO. — Madge, deixa-li alguna cosa a la Rosemary. Et durà sort. Va, Madge!
(Agafa ALAN pel braç i el porta a les escales.)
Rosemary, la Madge té una cosa per deixar-li.
MADGE. — (Apropant-se al grup que està reunit a les escales.) Puc deixar-li el meu mocador,
senyoreta Sydney.
ROSEMARY. — Gràcies, Madge.
(Agafa el mocador.)
Página 72 de 83
Noies, oi que la Madge és preciosa?
IRMA I CHRISTINE. — Oh, sí, i tant!
(M ADGE es tomba i les deixa. Torna a casa de la SRA. POTTS.)
ROSEMARY. — (Durant l’acció de MADGE) Que n’és, de modesta! Una noia tan bonica
com la Madge pot anar per la vida sense maldecaps.
(ALAN s’allunya del grup i segueix MADGE. FLO també s’allunya i va cap a MADGE, seguida per
ROSEMARY.)
Senyora Owens, he deixat la meva bossa d’aigua calenta a l’armari, i els arrissadors
de cabell a la meva cambra de bany. Se’ls pot quedar. La resta de coses les he
desades a les golfes. En Howard i jo les vindrem a recollir quan ja ens haguem
instal·lat. Cherryvale no és pas tan lluny d’aquí. Podrem continuar sent bones
amigues, com fins ara.
(HAL treu el cap des de la porta del cobert i atrau l’atenció de MADGE, que s’espanta quan el veu.)
FLO. — No m’agrada parlar d’això en aquests moments, Rosemary, però com que
no ens ho ha dit amb gaire anticipació… coneix algú que pogués voler llogar
l’habitació?
IRMA. — (A ROSEMARY.) No li has parlat de la Linda Sue Breckenridge?
ROSEMARY. — Ah, sí, tens raó! Linda Sue Breckenridge… la mestra de costura.
IRMA. — (A tots, amb èmfasi.) I una noia excel·lent!
ROSEMARY. — Va tenir una discussió amb la senyora Bendix perquè volia cobrar-li vint
centaus pel suc de taronja que es pren cada matí, i cap de nosaltres no n’ha pagat
mai més de quinze. Oi, noies?
IRMA I CHRISTINE. — (Recolzant-la amb entusiasme.) No, mai!
ROSEMARY. — Irma, encarrega’t de dir-li a la Linda Sue que es posi en contacte amb
la senyora Owens.
IRMA. — Entesos.
FLO. — Gràcies, Rosemary.
HOWARD. — Rosemary, que encara hem d’anar a buscar la llicència…
ROSEMARY. — (A IRMA i CHRISTINE, totes plorant sorollosament.) Adéu, noies! Ens ho hem passat
tan bé plegades…!
(IRMA, CHRISTINE i ROSEMARY s’abracen.)
Página 73 de 83
HOWARD. — (Una mica nerviós.) Va, amor meu!
(ALAN agafa les maletes de les mans de HOWARD. A ALAN.)
Arriba un moment que l’home ha de formar una llar.
ALAN. — És clar que sí.
HOWARD. — I la gent s’estima més tenir tractes amb un botiguer casat.
ROSEMARY. — (MADGE i ALAN.) Espero que sigueu tan feliços com serem en Howard i jo.
(A la SRA. POTTS.)
Ha estat una amiga meravellosa, senyora Potts.
SRA. POTTS. — Li desitjo tota la felicitat del món, Rosemary.
ROSEMARY. — Adéu, Millie. Algun dia seràs una escriptora famosa i jo estaré orgullosa
d’haver-te conegut.
MILLIE. — Gràcies, senyoreta Sydney.
HOWARD. — (A ROSEMARY.) Tot preparat?
ROSEMARY. — Tot preparat i a punt per marxar…
(De sobte li ve al cap un pensament.)
On anem?
HOWARD. — (Després d’una pausa incòmoda.) Doncs… tinc un cosí que és l’amo d’un
parador per a turistes als Ozarks. A la seva dona i ell no els farà res que ens hi
estiguem de franc.
ROSEMARY. — Oh, m’entusiasmen els Ozarks!
(Agafa HOWARD pel braç i tots dos fan mutis. També surt ALAN amb les maletes. IRMA, CHRISTINE, la SRA.
POTTS i MILLIE els segueixen, totes llençant arròs i cridant.)
TOTES. — (Sortint.) Els Ozarks estan preciosos en aquesta època de l’any! Que siguin
molt feliços! Visca els nuvis! S’emporta una dona meravellosa! S’emporta un home
meravellós!
FLO. — (Sola amb MADGE.) Madge, què va passar ahir a la nit? No me n’has dit res.
MADGE. — Deixa’m estar, mamà.
ROSEMARY. — (Des de fora.) Senyora Owens, que no ve a dir-nos adéu?
Página 74 de 83
FLO. — (Desesperada.) Oh, Déu meu! Li he estat dient adéu tot el matí…
ALAN. — (Apareixent per la porta del jardí.) Senyora Owens, la senyoreta Sydney li vol
donar les claus de casa seva.
SRA. POTTS. — (Darrera d'ALAN.) Va, Flo!
FLO. — (Sortint ràpidament.) Ja va, ja va.
(Segueixen ALAN i la SRA. POTTS per reunir-se amb el sorollós grup dels altres. Surt HAL, que ha deixat el
refugi del cobert. Té la roba xopa i enganxada al cos. Va descalç i té sang a la camisa. S’atura
davant de MADGE.)
HAL. — Nena!
MADGE. — (Fent-se enrere.) No hauries d’haver vingut aquí.
HAL. — Mira, nena: m’he ficat en un embolic.
MADGE. — T’ho mereixes.
HAL. — El pare d’en Seymour m’ha llençat els vigilants a sobre. M’ha acusat d’haverli robat el cotxe. He hagut de deixar estabornit un d’aquells mal parits i creuar el riu
nedant per desempallegar-me’n. Si m’atrapen, les passaré ben magres.
MADGE. — (Veu les coses una mica diferents.) Has nascut per tenir sempre problemes.
HAL. — Nena, havia de dir-te adéu.
MADGE. — (Sense manifestar encara els seus sentiments.) On vas?
HAL. — El tren arribarà aviat. Hi saltaré. Ja ho he fet moltes
vegades.
MADGE. — Què penses fer?
HAL. —Tinc amics a Tulsa. Sempre puc entrar a treballar de cambrer a l’Hotel Mayo.
Nena, detesto dir adéu.
MADGE. — (Sense saber exactament quins són els seus sentiments.) Bé… no sé quina altra cosa
es pot fer.
HAL. — Encara estàs enfadada, nena?
MADGE. — (Evasivament.) Jo… mai no havia conegut un home com tu.
(El soroll de fora es va esmorteint i, entre les veus, se sent el cotxe de HOWARD, que s’allunya enduentse la parella. FLO torna i s’atura a la porta del jardí quan veu HAL.)
Página 75 de 83
FLO. — Madge!
(Arriba ALAN corrents.)
ALAN. — (Irritat.) Què hi fas tu, aquí, Hal?
(Entren la SRA. POTTS i MILLIE, seguides per IRMA i CHRISTINE.)
SRA. POTTS. — Però, si és el noi!
HAL. — Escolta, Seymour: jo no he robat el teu cotxe pollós. Que et quedi ben clar!
ALAN. — Si saps què et convé, més valdrà que te’n vagis de la ciutat
immediatament.
HAL. — Me n’aniré quan hagi acabat.
SRA. POTTS. — Anar-se’n? Jo em pensava que es quedaria aquí definitivament.
HAL. — No senyora, no em quedo.
ALAN. — (Llançant-se furiosament sobre HAL.) Te n’aniràs ara mateix. Per qui m’has pres?
HAL. — (Contenint-lo, sense voler lluitar amb ell.) Escolta, noi: no vull lluitar amb tu. Ets l’únic
amic que he tingut a la vida.
ALAN. — Ja no som amics. I no et tinc por.
(Es llença sobre ell, però HAL és molt superior a ell en força i agilitat, i ràpidament li ferma els braços
a l’esquena i el fa caure a terra. IRMA i CHRISTINE contemplen l’escena neguitoses des de la porta del
jardí. La SRA. POTTS està tremolant de por. ALAN deixa anar un crit de dolor.)
Deixa’m, anar, pòtol de merda! Deixa’m!
FLO. — Deixi’l ara mateix!
(Però ALAN ha d’admetre que ha perdut. HAL el deixa anar, i ALAN es retira al graó de la porta del
darrera de la casa de la SRA. POTTS. Allà s’asseu, amb la cara entre les mans, profundament humiliat.
Al lluny se sent el xiulet d’un tren. HAL corre al costat de MADGE.)
HAL. — (A MADGE.) Nena, no em diràs adéu?
FLO. — (A IRMA i CHRISTINE.) I ara per què no se’n van, senyoretes? Això no és un
espectacle públic.
(IRMA i CHRISTINE s’allunyen, ofeses.)
MADGE. — (Amb el cap baix, sense mirar HAL.) Doncs… adéu…
HAL. — No estiguis enfadada, nena, si us plau. Estaves allà, al meu costat, tan
bonica, dient aquelles coses tan dolces, que jo… en fi, vaig pensar que també
Página 76 de 83
m’estimaves, nena. M’ho vaig pensar.
MADGE. — D’acord. No estic enfadada.
HAL. — Gràcies, nena. No saps com t’ho agraeixo.
FLO. — (Com un “terrier” que borda.) Jove, si no se’n va ara mateix, cridaré la Policia
perquè el fiqui on ha d’estar.
(M ADGE i HAL no la senten.)
MADGE. — Jo… jo et vaig estimar… des del primer moment que et vaig veure.
FLO. — (Indignada.) Madge!
HAL. — (Radiant.) De debò?
(M ADGE fa que sí amb el cap.)
Jo ho sospitava, però no gosava creure-m’ho.
(HAL ho dóna tot per bo. MILLIE observa l’escena amb aire escèptic des del graó de la porta. La SRA.
POTTS els mira emocionada des del fons. FLO intenta tenir cura d'ALAN i desempallegar-se de HAL.)
FLO. — Madge, entra a casa ara mateix.
(M ADGE no es mou.)
HAL. — Mira, vida meva: fins ara no t’ho havia dit. No podia, em feia sentir molt
estrany, però…
MADGE. — Què?
HAL. — Doncs… que estic boig per tu. Això.
MADGE. — Tu has estat amb moltes noies…
HAL. — Poques.
MADGE. — … com vas estar amb mi ahir a la nit.
HAL. — Com ahir no, estimada. Allò d’ahir va ser…
(Busca afanyadament l’expressió adequada.)
…diferent.
MADGE. — De debò?
HAL. — Aquella manera de seure allà al meu costat, entenent els meus sentiments…
Página 77 de 83
com vas agafar-me la mà mentre parlaves…
MADGE. — No podia quedar-me sense fer res després de la manera com et va
tractar la senyoreta Sydney. Al cap i a la fi, ets un home.
HAL. — I tu ets una dona, estimada, tant si ho saps com si no. Ets una dona de debò.
(Se sent, lluny, una sirena de policia. FLO, la SRA. POTTS i MILLIE s’espanten.)
MILLIE. — Ei, els guàrdies!
SRA. POTTS. — Jo me n’ocuparé.
(Surt precipitadament per la dreta. MILLIE observa el que passa. HAL i MADGE no s’han mogut.
Continuen mirant-se. Després, HAL comença a parlar.)
HAL. — Tu… m’estimes?
MADGE. — (Amb els ulls plens de llàgrimes.) I de què serviria que t'estimés?
HAL. — Jo sóc un pobre desgraciat, vida meva. En aquest món he de reclamar les
coses que són meves. Fes-me un petó de comiat.
(L’agafa i la besa.)
Vine amb mi, amor meu. Em donaran una habitació als baixos de l’hotel. És una
mica petita, però la compartirem fins que trobem alguna cosa millor.
FLO. — (Ultratjada.) Madge! T’has tornat boja?
MADGE. — No puc.
(El tren xiula al lluny.)
FLO. — Jove, més val que agafi aquest tren tan aviat com pugui.
HAL. — (A MADGE.) Quan sentis el tren des d’aquí, sabent que jo hi vaig, el teu cor es
trencarà, perquè tu m’estimes. Sí, maleït sigui! M’estimes, m’estimes, m’estimes.
(Li fa un petó final i després arrenca a córrer per agafar el tren. MADGE es deixa caure a terra, sense
torces, quan ell la deixa anar. FLO va ràpidament cap a ella per consolar-la.)
FLO. — Aixeca't, filla.
MADGE. — Oh, mamà!
FLO. — Per què t’ha hagut de passar això a tu?
MADGE. — L’estimo! L’estimo!
MADGE. — Mai no havia conegut un sentiment així. Per què no m’havia avisat ningú?
Página 78 de 83
MILLIE. — (Mirant lluny, des del fons.) Ja està. Ha saltat al tren.
MADGE. — (Amb un crit de gran tristesa.) Ja no el veuré mai més…
FLO. — És el millor, Madge, creu-me.
MADGE. — Per què? Per què?
FLO. — Almenys, no t’has casat amb ell.
MADGE. — (Fent un crit d’angoixa.) Oh, mamà! Què es pot fer amb l’amor que sents?
On el pots posar?
FLO. — (Abatuda i vençuda.) Jo… no ho he sabut mai.
(M ADGE entra a casa plorant. Torna la SRA. POTTS, amb les botes de HAL. Les deixa al porxo.)
SRA. POTTS. — La policia les ha trobades a la vora del riu.
ALAN. — (S’aixeca dels graons de casa de la SRA. POTTS.) A les noies sempre els ha agradat,
en Hal. Mesos després que hagués deixat el club, elles encara hi anaven. “Que hi
és en Hal?” “Algú sap on ha anat, en Hal?”. Tenien la veu tremolosa de
desesperació.
FLO. — Alan, vingui a sopar aquesta nit. Tindrem pastís de patata
i totes aquestes coses que li agraden tant.
ALAN. — Me’n vaig lluny, senyora Owens.
FLO. — Què?
ALAN. — El meu pare té moltes ganes que el porti a Michigan a pescar. Sempre li
havia donat llargues, però ara…
FLO. — Vindrà per aquí abans d’anar a la universitat, oi?
ALAN. — Per Nadal tornaré, senyora Owens.
FLO. — Per Nadal! Alan, vagi a dir adéu a la Madge.
ALAN. — (Recordant el seu amor perdut.) La Madge és molt bonica. Em sentia orgullós
quan la mirava i pensava que era meva…
FLO. — Vagi a veure-la una vegada més, Alan.
ALAN. — No! Per Nadal tornaré. Llavors passaré a saludar-les.
(Fa mutis corrents.)
Página 79 de 83
FLO. — (Amb un crit de dolor per la pèrdua que està patint.) Alan!
SRA. POTTS. — (Consoladora.) Tornarà, Flo. Tornarà
MILLIE. — (Fent adéu amb la mà.) Adéu, Alan!
FLO. — (Reiniciant el fil de la vida.) Posa’t a punt per anar a l’escola, Millie.
MILLIE. — (Va cap a la porta, una mica trista.) Ostres! Gairebé me n’havia oblidat!
(Entren a casa. FLO es tomba cap a la SRA. POTTS.)
FLO. — A vostè… li agradava aquell noi, oi, Helen? Confessi-ho.
SRA. POTTS. — Doncs sí, m’agradava.
FLO. — (Amb menyspreu.) Hm!
SRA. POTTS. — Estant sempre soles a casa la mare i jo, m’havia arribat a acostumar a
tenir-ho tot sempre tan endreçadet… de tant en tant, una agulla pel cabell a terra,
el gerani a la finestra, l’olor de les medecines de la mare…
FLO. — Jo a casa conservaré les coses tal i com estan, gràcies a Déu.
SRA. POTTS. — Si hi tingués un home no, Flo. Aquell noi va entrar per la porta i de sobte
tot va ser diferent. Passava per les habitacions, tan petitones com si encara estigués
en els grans espais oberts, i parlava amb una veu que ressonava, que feia tremolar
el cel ras. Totes les coses que feia em recordaven que hi havia un home a casa, i
això em semblava bo.
FLO. — (Escèptica.) Sí?
SRA. POTTS. — I també em recordava que sóc una dona, la qual cosa també em
semblava bona.
(Apareix MILLIE per la porta principal, carregada amb els llibres escolars.)
MILLIE. — (Desdenyosa.) La Madge està enamorada d’aquell boig. Plora a llàgrima
viva.
FLO. — Preocupa’t de les teves coses i ves a l’escola.
MILLIE. — Jo no m’enamoraré mai. Ni parlar-ne.
SRA. POTTS. — Millie, patufa, espera que siguis una mica més gran abans de tornar a
dir això.
MILLIE. —Ja sóc prou gran. La Madge pot quedar-se en aquest poble de mala mort
si vol i casar-se amb algun trinxeraire i tenir un reguitzell de petits trinxeraires bruts.
Quan jo acabi la carrera aniré a Nova York, i escriuré novel·les que faran tornar boja
Página 80 de 83
la gent.
SRA. POTTS. — Ets una noia amb talent, Millie.
MILLIE. — (Victoriosament.) Seré tan gran i tan famosa, que mai no m’hauré
d’enamorar.
BOMBER. — (La interromp des de fora.) Ei, tu, escarabat!
MILLIE. — (Localitzant-lo al lluny.) Es en Bomber Gutzel. Es creu molt llest.
BOMBER. — Ei, tap de bassa! Vine a fer-me un petó, que vull vomitar!
MILLIE. — (Encesa.) Si es pensa que el deixaré anar tan tranquil després d’això, va llest.
(Agafa un pal per castigar l’ofensor.)
FLO. — Millie! Millie! Que ja ets grandeta.
(MILLIE s’hi repensa, deixa anar el pal i inicia el mutis.)
MILLIE. — Fins a la tarda. (Se’n va.)
FLO. — (Buscant consol.) L’Alan tornarà, oi, Helen?
SRA. POTTS. — És clar que tornarà, Flo. Tornarà per Nadal i portarà la noia al ball del
club de camp. Es casaran i viuran feliços per sempre.
FLO. — Tant de bo.
(De sobte apareix MADGE a la porta principal. S’ha posat un barret i porta a la mà una maleta petita
de cartró. Se li veu una expressió decidida. Va directament cap a la porta del jardí. FLO no s’ho
creu.)
Madge!
MADGE. — Me’n vaig a Tulsa, mamà.
SRA. POTTS. — (A part.) Déu meu!
MADGE. — Et prego que no t’enfadis. No ho faig amb cap mala intenció.
FLO. — (Posant-se les mans al cap.) Per tots els sants!
MADGE. — Comprenc els teus sentiments, però no veig cap altre camí.
FLO. — (Amb neguit.) Escolta, Madge: l’Alan tornarà per Nadal. Et portarà al ball del
club de camp. Et faré un altre vestit nou i…
MADGE. — Me’n vaig, mamà.
Página 81 de 83
FLO. — (Frenètica.) Madge! Escolta el que t’haig de dir…
MADGE. — L’autobús surt d’aquí a pocs minuts.
FLO. — No és bo. Mai no podrà mantenir-te. Quan pugui trobar feina, es gastarà tot
el sou en beguda. I no passarà gaire temps abans que hi hagi altres dones.
MADGE. — Ja he pensat en tot això.
SRA. POTTS. — No s’estima un home perquè sigui perfecte, Flo.
VEUS NOIS. — (Al lluny.) Ei, Madge! Hola, reina! M'agrades!
SRA. POTTS. — Qui són aquests nois!
MADGE. — Uns de la colla amb el seu cotxe.
(Fa un petó a la SRA. POTTS.)
Adéu, senyora Potts. La trobaré a faltar gairebé tant com a la meva mare.
FLO. — (Estirant del vestit a MADGE, intentant de prendre-li la maleta.) Escolta, Madge, jo no
puc deixar que tu…
MADGE. — No hi ha res a fer, mamà. Me’n vaig. No t’hi amoïnis. Tinc deu dòlars que
estava estalviant per comprar-me unes sabates, i he vist alguns anuncis al diari de
Tulsa. Hi ha moltes feines de cambrera. Mamà, digues adéu a la Millie de part meva.
Digues-li que no deia la veritat quan li assegurava que la tenia avorrida.
FLO. — (Gemegant.) Madge… Madge…
MADGE. — Digues-li que sempre m’he sentit molt orgullosa de tenir una germana tant
intel·ligent.
(M ADGE surt corrents. FLO, que encara s’agafava al seu vestit, el deixa anar i queda immòbil a la
porta del jardí, veient allunyar-se la seva filla.)
FLO. — Helen, podia haver-la aturat?
SRA. POTTS. — Algú hagués pogut aturar-la a vostè, Flo?
(FLO mira la SRA. POTTS amb comprensió.)
VEUS NOIS. — Ei, Madge! M'agrades, reina!
FLO. — (Seguint la seva filla amb la mirada.) És tan jove! Hi ha tantes coses que volia dir-li i
mai no vaig trobar el moment de fer-ho…
SRA. POTTS. — Ja les aprendrà ella sola, Flo.
Página 82 de 83
MARE. — Helen! Helen!
SRA. POTTS. — Tingues paciència, mare.
(Comença a pujar les escales del porxo de darrera de casa seva. FLO continua a la porta del jardí,
amb la mirada perduda a la llunyania.)
Teló
Página 83 de 83