Divendres 14 d`octubre de 2011 · Número 9

Divendres 14 d’octubre de 2011 · Número 9
Pàg. 05
JUAN DE LOS MUERTOS
Pàg. 06
PROJECT NIM
Pàg. 04
SLEEPING BEAUTY
Pàg. 07
TROLL HUNTER
www.sitgesfilmfestival.com
DIARI DEL FESTIVAL
2
Divendres 14 octubre 2011
INFO TICKET
ENTRADES (IVA inclòs)
VENDA D’ENTRADES
8€: Secció Oficial Fantàstic a competició,
Les entrades les podràs comprar a través
de tots els canals de venda anticipada de
ServiCaixa:
· Internet (www.servicaixa.com)
· Caixers de ServiCaixa
· Call Center (902 33 22 11)
Secció Oficial Fantàstic Panorama,
SitgesFamily, Secció Oficial Noves Visions,
Secció Anima’t, Secció Seven Chances,
sessions especials
6€: Secció retrospectiva i homenatges
(Sitges Clàssics). Menors de 14 anys per
a la secció SitgesFamily
7€: Sessions Anima’t Curts, sessió SOFC
Curts i sessió SOFP Curts
10€: Maratons, programa doble i sessions
en 3D
12€: Maratons del 16 d’octubre, gala
d’inauguració i gala de cloenda
4€: Classes magistrals (Sitges Fòrum)
ENTRADES ESPECIALS (IVA inclòs)
Abonament Matinée: 99€
Vàlid per a accedir a les sessions de
l’Auditori, durant tot el festival, en la franja
de les 8:30h - 10h - 12h - 15h (no inclou
les sessions en 3D ni les maratons del 16
d’octubre). El pots comprar fins al 6 d’octubre,
només a través de ServiCaixa.
Butaca VIP: 290€
La manera més còmoda de no perdre’t cap
pel·lícula des de la teva butaca preferent.
Tindràs la teva pròpia acreditació i podràs
gaudir de totes les sessions de l’Auditori
durant tots els dies del festival, incloent-hi la
inauguració, la cloenda i la marató de l’últim
dia*. La pots comprar fins al 6 d’octubre,
només a través de ServiCaixa.
Localitat Numerada (LN)
Les sessions de tarda, vespre i nit de
l’Auditori disposen d’un nombre limitat de
butaques numerades. Amb aquesta entrada,
per 2€ més, no hauràs de córrer per a
aconseguir una bona localització.
ABONAMENTS FANTÀSTICS**
Descompte 20: compra 20 entrades
per a 20 sessions diferents i t’aplicarem
un descompte del 20%.
Abonament de 10 entrades: compra
10 entrades per a 10 sessions diferents i
t’aplicarem un descompte del 10%.
Aquests Abonaments Fantàstics es podran
adquirir a través del Call Center de ServiCaixa
(902 33 22 11) i a les taquilles.
VENDA D’ENTRADES PER A GRUPS
a través de www.servicaixa.com
CARNETS AMB DESCOMPTE**
EL DIARI DEL FESTIVAL
Coordinació
Violeta Kovacsics
Redacció
Gerard Casau, Toni Junyent, Natalia
Marín, Àlex Vicente
Maquetació
Juan Carlos Gómez, Stalyn Salazar,
Francisco Valenciano (Estudio Fénix)
Fotògrafs
Miguel Ángel Chazo, Jesús Paris
Il·lustració
Guillem Dols
Voluntària
Patricia Salvatierra
INFO TRANSPORTS
El Festival no és responsable dels possibles
canvis d’horaris d’aquests serveis de transports.
I els possibles canvis en les projeccions del
festival no afectaran ni modificaran l’horari
dels serveis de transports:
TREN*
Consulteu tots els horaris, parades
i preus a www.rodaliesdecatalunya.cat
o bé al 900 41 00 41.
TREN FANTÀSTIC!
Del 6 al 16 d’octubre (ambdós inclosos)
Tren directe Sitges – Barcelona (Sants)
Sortida des de Sitges: 1:30h de la matinada.
Preu del bitllet: 3.15€ (aquest trajecte)
Vàlids els abonaments de RENFE i ATM.
El Tren Fantàstic sortirà puntualment
a la 1:30h sense excepcions. En cas de
retard en les projeccions nocturnes, la
sortida d’aquest tren no es veurà
modificada.
BUS DIÜRN I NOCTURN
Monbús
Consulteu tots els horaris, parades i preus:
938 937 511 / www.monbus.cat
BUS URBÀ DE SITGES
Vallpineda, Terramar i Llevantina.
Consulteu tots els horaris, parades i preus:
Transports Comtal: 902 302 025
20% de descompte en la compra d’entrades
per als joves LKXA i MultiEstrella limitat
al 5% de l’aforament de cada sessió.
20% de descompte en la compra d’entrades
per als titulars del Club ServiCaixa, Carnet de
Biblioteques CBB, Carnet Jove, Targeta Cinesa
Card, Club Casa Asia, Club FNAC Oci i Cultura,
Socis Univers de la UPC, Targeta Amiga
Desigual, majors de 65 anys, Club TR3SC,
Club UOC i RACC Master.
Els descomptes no són acumulables. El titular
haurà de mostrar el DNI i el seu carnet
de descompte a l’accés a les sales i a les
taquilles. Es podran adquirir una entrada per
carnet amb descompte, excepte els socis del
TRESC que podran adquirir-ne dues.
* Els titulars de la Butaca Vip podran accedir
a les maratons del 16 d’octubre amb seient
lliure (no seran numerades).
** Excepcions dels Abonaments Fantàstics i
dels carnets amb descompte: no aplicables a
les gales d’inauguració i cloenda, les maratons
del 16 d’octubre, Abonament Matinée, Butaca
VIP i Localitat Numerada.
Del 6 al 16 d’octubre també es podran
adquirir les entrades per a tots els dies i
espais a les taquilles situades a l’Hotel Meliá
Sitges
(c/ Ramon Dalmau, s/n) i a les taquilles
situades a l’Edifici Miramar (c/ Fonollar, s/n)
de Sitges.
Comissions:
Entrades: Internet, caixers i mòbils: 0,9€.
Call Center: 1,5€.
Abonaments: Matinée: 10€. Butaca VIP:
20€. Fantàstic de 20 entrades: 10€.
Fantàstic de 10 entrades: 5€.
Per entrada o abonament en tots els casos.
IVA inclòs.
RECOLLIDA D’ENTRADES:
Imprimeix les teves entrades per a tots
els dies a qualsevol dels caixers de la xarxa
ServiCaixa i també als terminals situats al
costat de les taquilles de l’Hotel Meliá i Edifici
Miramar durant el festival.
Caixers de ServiCaixa més propers a Sitges:
Carrer Major, 18 / Camí de la Fita, 1 / Av. Sofia,
8 / Carrer Parellades, 16 / Centre Comercial
Oasi, 20-23 / Carrer Sant Honorat, 32
Recorda recollir l’entrada per al teu
Abonament Matinée i Butaca VIP a ServiCaixa
i bescanvia’l a la finestreta de recollida
d’abonaments situada al costat de les
taquilles de l’Hotel Meliá.
TAQUILLES DEL FESTIVAL
Es podran adquirir entrades per a tots els
cinemes i sessions a:
Taquilla Hotel Meliá (Sala Tramuntana).
Del 6 al 16 d’octubre
C/ Ramon Dalmau, s/n
Horari: Des de les 9.00 h i fins a l’inici de
l’última sessió de pagament dels cinemes
Auditori o Tramuntana.
Taquilla Edifici Miramar. Del 6 al 16
d’octubre
C/ Fonollar, s/n
Horari: Des de les 9.00 h i fins a l’inici de
l’última sessió de pagament dels cinemes
Retiro o Prado.
Les entrades per a les sessions que
comencin abans de les 9.00 h en qualsevol
dels espais només es podran adquirir
anticipadament.
Observacions: Forma de pagament
acceptada en efectiu i amb targeta. Es
donarà prioritat a la venda d’entrades per
a les sessions immediates. És prohibit
l’accés a la sala un cop començada la
sessió. Únicament es contemplarà el canvi
o devolució de l’import de l’entrada en el
cas de cancel·lació del/dels llargmetratge/s
anunciat/s en la programació.
Es recomana que consulteu la descripció de
les pel·lícules abans d’adquirir les entrades.
Per a més informació consulteu la web
www.sitgesfilmfestival.com
Punts d’informació del festival:
· Hotel Melià (Sala Tramuntana)
· Edifici Miramar
· Oficina de Turisme (estació)
DIARI DEL FESTIVAL
3
Divendres 14 octubre 2011
Gonzalo López-Gallego presenta Apollo 18 a l’Auditori
John Geddes, director de Exit Humanity y productor de Monster Brawl
El Casino Prado celebra el seu centenari
Gonzalo Suárez, premiat amb la Maria Honorífica
Catriona MacColl i Caroline Williams, protagonistes de la sessió Phenomena
La sessió d’escoles: projecció de The Great Bear
DIARI DEL FESTIVAL
4
Divendres 14 octubre 2011
S. O. F. COMPETICIÓ
Retiro 21:00
Anima’t
RETIRO 16:45
Sleeping Beauty
Una estudiant universitària
amb problemes per arribar a finals de mes encadena feines molt
poc desitjables per aconseguir sobreviure, davant l’ajut inexistent
d’una mare alcohòlica que se n’ha
desentès. La de conillet d’índies
d’un laboratori mèdic potser seria
la menys humiliant de totes. Un
dia rep una oferta de feina que,
a 250 euros per hora treballada,
no s’atrevirà a rebutjar. Es tracta de fer de cambrera en sopars
de luxe, concorreguts per vells
verds i les seves senyores, amb
la condició que s’hi presenti pràcticament despullada, amb llenceria
fina. Veient que hi té més traça
que en la seva feina de dia com a
fotocopista, Lucy decideix acceptar
l’estranya proposta que li fa la gèlida cap que regenta aquest curiós
negoci. S’haurà de convertir cada
nit en Bella Dorment de lloguer. La
drogaran perquè caigui en el més
profund dels somnis i després homes rics dormiran al seu costat
i podran fer amb ella el que els
vingui de gust. Excepte una cosa.
“Res de penetracions. La teva vagina és un temple”, prometen a
Lucy. Però la protagonista s’acaba obsessionant amb el que deu
passar de debò durant les llargues
nits que passa dormint al costat
d’autèntics desconeguts.
La novel·lista australiana Julia
Leigh, responsable de “Inquietud”
(publicada l’any passat per Mondadori), debuta al cinema amb
aquest conte infantil pervertit,
que la directora no dubta a portar
cap als terrenys de Michael Haneke o Jane Campion, que apadrina
aquest projecte com a productora
i en resulta una influència evident.
La prometedora Emily Browning
substitueix la inicialment prevista
Mia Wasikowska (vista a Sitges
com a protagonista de Jane Eyre,
el projecte pel que va acabar dient no a Sleeping Beauty a l’últim minut) en aquest relat eròtic
amb ecos de les llegendes artúriques sobre joves cortesanes amb
la missió d’escalfar el llit o de les
inconscients prostitutes dels llibres
de Gabriel García Márquez o Yasunari Kawabata, que podria explicar
els aires orientals de la història.
Leigh els alterna amb referents
tan contemporanis com l’observació pornogràfica per càmera web,
símptoma de la sexualitat omnipresent i lleugerament malaltissa que caracteritza els nostres
temps. Potser encara li queda alguna cosa per aprendre, però, sens
dubte, Leigh apunta maneres.
Fullmetal
Alchemist:
The Sacred
Star of
Milos
Quin interès pot tenir, a aquestes alçades, una pel·lícula de Fullmetal Alchemist, després del còmic original, dues sèries animades
i un altre llargmetratge (per no
parlar de les novel·les, artbooks,
videojocs, etc., que la franquícia
ha generat)? Doncs ben senzill: el
fet que Fullmetal Alchemist: The
Sacred Star of Milos no reitera les
situacions presentades en els anteriors productes, sinó que n’ofereix una nova perspectiva, una
història original i personatges de
nova creació. I no és que aquest
film, dirigit per Kazuya Murata
(que s’estrena en l’animació de
llarga durada), s’allunyi de l’univers creat per la mangaka Hiromu
Arakawa. El seu argument s’insereix en la trama del manga i del
segon anime (Fullmetal Alchemist:
Brotherhood), el més fidel al material original, per a exposar-nos
una aventura desconeguda dels
germans Elric, els grans protagonistes. Concretament, els veurem
unir-se a la rebel·lió de la gent
de la vall de Milos, després que la
persecució d’un misteriós presoner
fugat els hagi dut a conèixer Julia, una jove alquimista provinent
d’aquestes terres. Un home llop,
un exèrcit d’individus alats, alquímia basada en la transmutació
de l’aigua i un castell anomenat
Table City són algunes de les novetats que prometen fantasia,
exotisme, acció i diversió. No hi ha
dubte que els amants de la sèrie
gaudiran d’aquestes noves incorporacions (i les agrairan); mentre
que aquells que s’hi acostin per
primera vegada, no han de patir per tot el material previ que
desconeixen; només els cal saber
que Edward i Alphonse són dos
alquimistes d’un món on aquesta
“ciència” està molt evolucionada, i
que van a la recerca de la pedra filosofal, que els haurà de permetre
recuperar-se de les seqüeles d’un
experiment fallit que va fer perdre
a Edward un braç i una cama i a
Alphonse tot el seu cos. Malgrat
algunes especulacions que apuntaven la possibilitat que la cinta es
realitzés amb actors i imatge real,
finalment s’ha mantingut el format d’animació, si bé amb algunes
variants respecte de l’estil visual,
que s’ha fet més subtil i sofisticat.
CineAsia
www.cineasia.es
DIARI DEL FESTIVAL
5
Divendres 14 octubre 2011
SEVEN CHANCES
Prado 18:30
JEANNE
CAPTIVE
Pregunta de Trivial: ¿la vida de
qué personaje histórico ha sido llevada más veces a la gran pantalla?
La respuesta, al menos en la versión añeja del juego, era Napoleón.
No se sabe si Juana de Arco optaba
a ocupar el primer puesto; en cualquier caso, es motivo de algunas
de las películas más importantes
de la historia del cine. Desde Otto
Preminger a Robert Bresson, pasando por Carl Theodor Dreyer: los
grandes maestros han convertido a
Juana de Arco en una figura recurrente, en un personaje a través del
cual se pueden reseguir las líneas
del cine moderno: si La pasión de
Juana de Arco, de Dreyer, se erigía en un monumento al rostro; Le
procès de Jeanne d’Arc, en paradigma de la plasmación de un cuerpo
fragmentado.
Ante este panorama, Philippe Ramos –que en 2008 ya pasó por
Seven Chances con otro filme de
época, Capitaine Achab– necesitaba
darle la vuelta al mito, pisar un terreno que no hubiese sido visitado
con anterioridad por Dreyer, Bresson o Rivette. Àngel Quintana, que
firma el texto para el catálogo y la
web del festival y que presentará
Jeanne Captive esta tarde, ahonda justamente en esta idea, en la
capacidad del filme de Ramos para
servir de compendio de las obras
anteriores sobre Juana de Arco.
El director, sabedor de que ha tenido que luchar contra el peso del
mito, lo ha descrito con destreza:
“elegir como foco central del filme
el tiempo en el que Juana de Arco
estuvo en cautiverio supuso deshacerse de su poderosa simbología.
Se podría decir que le quité la armadura para descubrir que bajo ella
se escondía una joven mujer. Ya
no era la figura de Juana de Arco,
sino Juana, la chica a la que quería
descubrir”. Esta joven, cautiva en
un mundo de hombres, es el sujeto,
frágil y de tintes realistas. Por si
fuera poco, aquellos que la rodean
están interpretados por algunos de
los mejores actores de la historia reciente del cine francés como
Mathieu Amalric o Jeran-François
Stévenin.
ro que lo más difícil de su papel
fue mimetizarse con “la depresión
de todas las personas que viven
en ciudades fuera de las ciudades
y se levantan y se acuestan a
horas fuera de las horas de sol”.
Todo esto, al servicio de una historia mínima basada en la repetición de secuencias, momentos
que a modo de pequeñas gotas
irán colmando el vaso del protagonista. Torras no nos sitúa ni en
un tiempo ni en un espacio con-
cretos, haciendo de esta historia
algo universal, en la que, de nuevo, la rutina produce los peores
monstruos (aunque éstos sean
mediocres).
Open 24h es la película elegida
para el intercambio del Festival
de Sitges con el Festival de de
Málaga y viene a confirmar, una
vez más, el buen estado de salud
del que goza un cine underground
español cada vez más visible.
S. O. F. COMPETICIÓ
Auditori 08:30, 22:45
Juan de los Muertos
novEs visions-especials
Prado 16:30
open 24h
Open 24h es, hasta la fecha,
la película más arriesgada del
realizador de origen catalán Carles Torras en la que también se
estrena como productor: “es una
película muy personal en la que
era difícil convencer a un productor para que creyera en el proyecto”, afirma el director. No nos
extraña, pues Torras ha firmado
una película experimental, un valiente acercamiento a la rutina.
Rodada en un opresivo blanco y
negro, a tono con la historia de
Héctor, un vigilante nocturno que
lucha con gran esfuerzo contra la
monotonía de sus días, repartidos
entre un solitario trabajo, una
familia encabezada por un padre
maltratador y un buen puñado de
problemas económicos que solo
irán en aumento. Si el cine nos ha
enseñado algo es que esta clase
de personajes solo encontrarán
en la locura o en la violencia su
vía de escape: y Héctor, en un
sorprendente giro final, quedará a
merced de ambas.
Torras acierta como director en
su gusto por la sobriedad de su
puesta en escena. Por si fuera
poco, cuenta con la interpretación
comedida de un desasosegante
Amadís de Murga, quien dejó cla-
Noves oportunitats de negoci a l’Havana. O també podríem
dir: al mal temps, bona cara i un
fusell. En el cinquantè aniversari de la revolució que va enderrocar Batista, els carrers de la
capital cubana estan infestats
de zombis. Juan, l’heroi d’aquest
festival de morts vivents i humor negre, decideix que ha arribat l’hora de convertir-se en allò
que els bancs anomenen joves
emprenedors. I munta un negoci on s’ofereix a matar zombis a
canvi de diners –si no heu vist
el divertit tràiler del film, que és
un anunci publicitari d’aquesta
peculiar empresa, busqueu-lo a
Youtube–. Així comença Juan de
los Muertos, la zomedy de l’any,
que aterra a Sitges després de
la seva passejada triomfal pel
Festival Internacional de Cinema
de Toronto, on l’han definida com
un encreuament entre Zombies
party (Una noche... de muerte) i
el Romero més viperí i contestatari. Si el director de Creepshow
hagués nascut sota el signe de
Castro, potser La noche de los
muertos vivientes hauria tingut
més d’un punt en comú amb la
pel·lícula d’Alejandro Brugués.
El descobriment zombie del passat Sitges fou The Dead, un homenatge majúscul no solament a
Romero, sinó també a Fulci i a
la tradició dels setanta i vuitanta. Juan de los Muertos reivindica
ara, amb inventiva i vitalitat, els
carrers de l’Havana com a escenari d’una hecatombe de morts
vivents que, segons els mitjans
de comunicació de l’illa, són espies a sou dels Estats Units.
Brugués, amb més raons i més
enginy que Mourinho, fica el dit a
l’ull de l’anomenada democràcia
cubana.
Addictiva i desbordant de caris-
ma, la segona pel·lícula del director cubà (per bé que nascut a
Buenos Aires) ho té tot de cara
per a esdevenir un referent i –esperem– també una punta de llança per al poc prolífic cinema de
Cuba, un país on no és fàcil aixecar un projecte com aquest. Que
el relatiu exotisme de la proposta
no us faci pensar que som davant d’un film tècnicament pobre
o poc acabat. Brugués, que ja va
endur-se diversos premis i mencions amb Personal Belongings, el
seu primer llarg, ha comptat amb
un equip del qual només poden
fer-se lloances, i amb els mitjans
tècnics justos i necessaris per a
dur a terme Juan de los Muertos
tal com l’havia concebuda: com
una enèrgica horror comedy que
pot rivalitzar perfectament, de tu
a tu, amb qualsevol de les produccions més recents que arriben
dels Estats Units.
DIARI DEL FESTIVAL
6
noves visions-no ficció
Prado 20:15
project nim
Aquesta és la història d’un ximpanzé que va ser educat com si fos
humà. Al 1973, un professor universitari de psicologia conductista a
Columbia, Herbert Terrace, va tenir
la brillant idea de demostrar científicament una arriscada hipòtesi:
Divendres 14 octubre 2011
si ensenyem a un bebè de mico el
mateix que a un nadó humà, tots
dos acabaran adquirint les mateixes capacitats comunicatives. La
base en la qual es sustentava?
Prop del 99% de l’ADN humà i el
dels ximpanzés constitueix un codi
idèntic. L’experiment, en el qual van
col·laborar desenes de científics, estudiants i voluntaris, pretenia que el
mico aprengués el llenguatge dels
signes per desmuntar les tesis del
lingüista Noam Chomsky, que sostenia que només els humans poden
adquirir i servir-se del llenguatge.
No és casualitat que l’anomenessin
Nim Chimpsky...
Després de generar un increïble interès arreu del món, el projecte va
acabar fracassant. Nim va aprendre
més d’un centenar de signes que
era capaç de repetir quan tenia fred
o gana, però Terrace va concloure
que no era suficient per qualificarlo com a llenguatge. El director James Marsh, guanyador de l’Oscar
al millor documental per l’excel·lent
Man on Wire, reincideix en l’èxit en
S. O. F. COMPETICIÓ
AUDITORI 10:20, 20:45
el páramo
“Una mañana, hace más de
diez años, un amigo de la universidad me contó una historia escalofriante que le sucedió durante
el servicio militar”, relata el director Jaime Osorio Márquez. Aquella
anécdota, digna de una película de
terror psicológico con trasfondo
militar, aparece convenientemente
ficcionalizada en El Páramo, que
aborda la peripecia de un comando especial de alta montaña del
ejército colombiano. Liderado por
el Teniente Sánchez, que cuenta
con ocho soldados a su cargo, el
pelotón inicia una maniobra de infiltración para capturar guerrilleros
de las FARC, enfrentadas al ejército desde hace medio siglo. Pero
las perspectivas cambian cuando
descubren la masacre junto a una
base militar situada en un páramo
desolado, cuya silueta se distin-
gue entre la niebla, en medio de
la nada. Todos los habitantes de
la base han desaparecido, dejando
tras de sí un baño de sangre. Todos menos una joven campesina
encadenada, cuya misteriosa identidad constituirá un misterio más
a descifrar.
El pelotón se esforzará en encontrar pistas que tengan sentido
para resolver este rompecabezas,
sin darse cuenta de que el aislamiento y la incomunicación con el
exterior empiezan a causar efecto
en sus frágiles psiques. La identidad del enemigo se volverá cada
vez más borrosa, a medida que la
cordura de los soldados empieza a
menguar y la paranoia se apodera
de sus mentes, planteando dudas
sobre su verdadera naturaleza.
Filmada en una base militar real
en Los Nevados, a 4.300 metros
sobre el nivel del mar, El Pára-
mo aplica de manera insólita un
giro sobrenatural al conflicto armado en Colombia. “Siendo una
película de género que se mueve
dentro de parámetros clásicos
del terror, busca no sólo causar
una reacción inmediata, sino invitarlo a esta reflexión: el espanto
y la guerrilla son equivalentes”,
asegura Osorio. El Páramo se sitúa, pues, a medio camino entre
el cine de guerra y el de terror.
“Aunque existe un componente
mucho más psicológico”, matiza
el cineasta. “Los hombres se ven
obligados a enfrentarse a sus
propios fantasmas, en la medida
en que el enemigo predeterminado se diluye por la incertidumbre”. Un experimento que bordea
el falso documental y cuya estrategia narrativa no queda tan
lejos de la de Apollo 18, también
proyectada en el Festival.
aquesta pel·lícula que explora la
història d’un experiment fallit, però
igualment apassionant. Marsh ha
comptat amb testimonis com Stephanie LaFarge, una antiga estudiant
del curs de Terrace que va acceptar
criar Nim com si fos un més dels
seus set fills, en un apartament de
l’Upper West Side de Nova York. El
va alletar i, fins i tot, van compartir
un porro. Eren els setanta, després
de tot...
LaFarge seria suplantada per Laura, una estudiant més jove amb
qui Terrace va mantenir una breu
relació. Marsh recorre, amb material d’arxiu envejable i la complicitat
dels seus protagonistes, la història
d’aquest mico diferent a tots els
altres. Una de les perles que podem
veure a Sitges, que mesos enrere ja
va inaugurar el Festival de Sundance amb una llarga ovació.
novEs VISIONs-ficció
Prado 09:45
THE
TEMPEST +
COUP OF
GRÂCE
La extravagante, iconoclasta y
controvertida directora inglesa Julie
Taymor vuelve a la gran pantalla
adaptando, siempre a su manera,
la última obra de Shakespeare “La
tempestad”. Taymor, formada durante años en el teatro (disciplina
que le ha dado el reconocimiento
internacional), ha estado alejada un
tiempo del cine por la incomprendida y difícil tarea de llevar “Spiderman” a las tablas. La directora
inglesa ya empezó su andadura
cinematográfica con otra obra del
dramaturgo con la arriesgada Titus,
película que apuntaba las constantes de la directora: un despliegue
visual portentoso, una colorida e
hiper-barroca puesta en escena, un
guión que respeta escrupulosamente los versos del libreto, un elenco
de actores plagado de estrellas…
en definitiva, un cine sobrecargado,
pomposo, terriblemente vivo.
Para la adaptación de esta obra
(testamentaria, para muchos), Taymor ha contado con un reparto
excepcional con Helen Mirren a la
cabeza, David Strathaim, Alfred Molina, Alan Cumming, Djimon Hounsou, Russell Brand y Chris Cooper.
Todos en la difícil tarea de llevar
a buen puerto esta revisitación
descaradamente pop que altera
su versión original al trasladar el
mito del brujo de Próspero a un
personaje femenino. Próspera es
una bruja que vive y reina en una
isla mágica cuidando que su hija
Miranda quede a salvo de los náufragos que la pretenden. Taymor
sale airosa al adaptar este texto
que combina drama y magia y que
nos habla de temas genuinamente
shakesperianos como son el destierro, el desamor y la batalla entre el
intelecto y los más bajos instintos
en un cocktail que enamorará a los
amantes del cine espectáculo.
La sesión la completa el mediometraje Coup of grâce, adaptación
cinematográfica de la performance
“Ölelés” a manos de Jordi Cortés
Molina y Clara van Gool e inspirado
en la novela de Sandor Marai. El
filme, concebido como una vídeodanza, reflexiona sobre la amistad,
sobre aquello que se puede romper,
sobre el orgullo y el perdón entre
dos viejos amigos.
DIARI DEL FESTIVAL
7
Divendres 14 octubre 2011
narrats ni més ni menys que per
Brian Cox. El repartiment compta
amb diverses cares conegudes: la
llegendària Dee Wallace (Aullidos,
The House of the Devil); Stephen
McHattie, el mordaç locutor radiofònic de Pontypool, o Bill Moseley, un
habitual dels films de Rob Zombie,
a qui hem pogut veure, també, a
La matança de Texas 2. John Geddes ha escrit una pàgina d’horror,
una de particularment sagnant, en
la història (alternativa) de la guerra
civil americana.
S. O. F. PANORAMA
AUDITORI 18:45
EL CALLEJÓN
Per què ens agrada el cinema
de terror? Què esperem o què volem quan seiem en una butaca al
cinema? Ensurts? Angoixa? Sang i
fetge? Com a crític de cinema, és
molt probable que Antonio Trashorras s’hagi fet aquesta pregunta un
munt de vegades. Seguint aquest
fil, potser no és un disbarat pensar
en El callejón com un intent de trobar una resposta a aquest enigma.
Si en el curtmetratge Dos manos
zurdas y un racimo de ojos manchados de gris Trashorras s’encaminava cap al terror italià, cap al
giallo, els títols de crèdit pop d’El
callejón ens porten al cap records
d’aquell terror ibèric desvergonyit
i demencial que tenia (i té!) en
Jesús Franco el seu representant
més il·lustre. Després d’uns minuts inicials que són un recorregut
per l’aberrant arquitectura urbana
de Benidorm, arribem al carreró
del títol: un escenari congelat en
el temps, on encara sobreviu el
neó d’una sala de cinema de les
d’abans, i presidit per una bugaderia completament deserta. Aquí
arribarà Rosa, desesperada per
rentar la roba el dia abans d’una
audició. Però, per desgràcia, per la
zona ronda un psicòpata, que no
pensa deixar-la sortir del carreró
amb vida. Aquests elements mínims, l’essència pura del slasher,
són recargolats pel director fins
a dur-los al límit del deliri. Trashorras en té prou amb una hora i
quart per a convertir una peça de
sèrie B més o menys convencional
en un artefacte lúdic imprevisible.
Talment com si, durant l’escriptura del guió, el “per què” amb que
començàvem aquest text s’hagués
convertit en el molt més estimulant “i per què no?”.
Prepareu-vos, perquè aquesta
tarda el sempre respectable Auditori es convertirà en la llar d’una
de les midnight movies més pures
dels darrers anys. Que no té cap
ni peus? Evidentment. Com diria
el sempre savi Homer Simpson:
“Això és una festa, no li busquis
la lògica”.
S. O. F. PANORAMA
RETIRO 01:00
EXIT
HUMANITY
Pràcticament al mateix temps
que l’Auditori embogeix amb Monster Brawl, el Retiro projectarà, dins
d’una esplendorosa marató zombi,
Exit Humanity, l’altra carta de presentació de la productora canadenca Foresight Features. John Geddes,
que també és productor de Monster Brawl, ha escrit i dirigit un ambiciós i atmosfèric relat que ens fa
retrocedir en el temps fins a l’Amèrica fratricida, deu any després de
la fi de la Guerra de Secessió entre
el nord i el sud.
Si l’altra pel·lícula de Foresight Features aposta sense vergonya per
l’humor i el disbarat, Exit Humanity
és gairebé un western colonial, una
pel·lícula seca, crua i desesperada,
narrada a partir dels diaris d’Edward Young, un soldat que torna a
casa per retrobar-se amb la seva
família, però el que l’espera és una
horda de morts vivents. Potser resulta que la Guerra de Secessió no
s’ha acabat... i el tast de carn humana, sense que ningú pugui explicar-se’n el perquè, cotitza a l’alça.
Fa goig parar-se a mirar els desolats i esfereïdors paratges de
l’Amèrica mítica que recrea John
Geddes, que planifica les seqüències amb una precisió formal poc
habitual en un cineasta amb només
dues pel·lícules en el seu currículum.
Però aquesta no és una pel·lícula
corrent, amb la Guerra de Secessió americana com a rerefons. És
una cacera humana salvatge, amb
uns originals interludis d’animació
NOVES VISIONS-DARK FICCIÓ
PRADO 14:30
KROKODYLE
Hay quien hace amistades gracias a un equipo de futbol, un director de cine o una carrera universitaria. En Los comedores de tiza, la
primera novela de Óscar Aibar, un
grupo de personas cuya vida atravesaba diversos grados de deses-
S. O. F. COMPETICIÓ
AUDITORI 16:45
TROLL HUNTER
Olvídense de vampiros, psychokillers y demás reyes del género porque el nuevo monstruo de
moda es, nada más y nada menos,
que un troll. El director y guionista André Øvredal ha creado una
emocionante película de monstruos
llena de suspense y un humor de
lo más negro. Sitges no podía dejar
pasar esta joyita del cine noruego
que confirma el buen estado de salud que goza el cine fantástico por
lares nórdicos siguiendo la estela
de las magníficas Déjame entrar
o la reciente Dark Souls, filme que
hemos podido disfrutar en la presente edición.
“El gobierno dice que no hay por
qué preocuparse; solo se trata de
unos osos creando problemas en
las montañas y bosques de Noruega”, afirman en un moment en
el filme. Rodada en impresionantes paisajes de fiordos y bosques,
Troll Hunter es la historia de un
equipo de universitarios a la caza
y captura, cámara en mano, de
extraños seres que habitan en las
montañas y que están provocando el terror en el norte del país. En
su búsqueda, toparán con un viejo cazador que lleva toda la vida
dedicado a acabar con estas criaturas por orden del gobierno, un
extraño personaje, una suerte de
héroe venido a menos como aquellos que en su momento encarnaron Clint Eastwood o John Wayne.
“Tíos, ¿creéis que Michael Moore
se rindió el primer día de rodaje?”,
dice un personaje. La película, rodada como un falso documental
(más cerca de Ocurrió cerca de su
casa por su mordaz sentido del
humor que de El proyecto de la
Bruja de Blair) queda enriquecida
por una estructura decididamente
clásica en la que podemos encon-
trar bien diferenciados un planteamiento, un nudo y un desenlace.
Pero el gran acierto de Øvredal
reside en subvertir un mito tan
intocable y tan (casi siempre)
dulcemente caracterizado (cómo
no recordar con ternura aquellos
trolles de David el gnomo o de La
historia interminable que guiaron
nuestra infancia) y en insistir en
mostrar que los sucesos que estamos viendo son reales, pues son
explicados con total naturalidad y
racionalidad, provocando un renovado efecto cómico. En palabras
del director, “el público noruego
se da cuenta de todo y se muere
de risa, porque es ridículo que la
historia se explique de esta forma
en una película que pretende ser
rigurosamente científica”.
En definitiva: Troll Hunter, la mejor
cita de la tarde para amantes del
mejor cine de aventuras.
DIARI DEL FESTIVAL
8
peración estrechaba lazos a partir
de una fijación poco común: ingerir
tiza. También hay clubs de sellos
y clubs de amigos de un determinado animal. En Krokodyle, como
el mismo título indica, el objeto de
adoración son esos reptiles que la
mayoría de nosotros solo hemos
visto en películas de terror –o en
Adaptation de Spike Jonze– y en los
documentales de La 2.
Kaspar, el protagonista de esta extravagante fantasía emparentada
tanto con Arrebato como con los argumentos más obsesivos de Tsukamoto, es un joven cineasta que
cree que los cocodrilos son lo más
hermoso y lo más perfecto e inalcanzable que existe. Ese sentimiento
es compartido con Helix, la fotógrafa
de la que está enamorado, y Bertolt,
otro director de cine que aún está
tratando de asimilar el fracaso de su
última película. Cuando Kaspar empiece a rodar su primera película (un
ensayo fílmico demente sobre los
cocodrilos que combina animación,
imágenes inconexas y sonidos) todo
se volverá confuso. Sobre todo para
el mismo protagonista, cuyo vínculo
con la realidad será cada vez más
débil…
Krokodyle es la tercera película del
italiano Stefano Bessoni, que en
2009 estrenó en nuestra cartelera Imago mortis, una coproducción española que recuperaba con
acierto las mórbidas atmósferas de
misterio del fantástico italiano de
los setenta. Pero Bessoni no es un
cineasta que tenga intención de encasillarse o acomodarse en un mismo tipo de película, y lo demuestra
en Krokodyle, un arriesgado ejercicio experimental que nos recuerda
que, a veces, esa frase tan manida
de que el cine puede volvernos locos es más cierta de lo que nosotros mismos nos imaginamos.
Divendres 14 octubre 2011
SITGES CLÀSSICS
PRADO 12:00
AKELARRE
Pedro Olea dirigió en 1984 este
clásico del terror nacional con el que
incidía, una vez más, en la cara oculta de una España dividida. Ambientada en la Navarra feudal del siglo
XVII (incluyendo la popular cueva de
las brujas de Zugarramurdi), Akelarre
muestra dos confrontaciones: por un
lado, la brecha que separaba los ritos
paganos de los establecidos por la
Iglesia católica como ortodoxos; por el
otro, las diferencias entre clases propias del sistema feudal. Olea traza un
acercamiento realista e inquietante a
las reuniones de brujas, cuyo objetivo era invocar a un macho cabrío
vinculado con las fuerzas satánicas,
y profundiza en la demonización que
se hacía de ellas por parte de los “representantes de Dios”. En Akelarre
confluyen los intereses privados de
un señor feudal con los de un inquisidor de la Iglesia. Así comienza una
indiscriminada caza de brujas cuyas
víctimas serán los aldeanos.
Akelarre, que compitió en la 34ª
Berlinale, se beneficia además de un
notable reparto, con Silvia Munt, José
Luis López Vázquez y Mari Carrillo a
la cabeza. Tras adquirir cierto prestigio con títulos precedentes como El
bosque del lobo y La casa sin fronteras, el director bilbaíno quiso seguir
incidiendo en la representación de esa
España negra. La estupenda fotografía de José Luis Alcaine contribuye
a crear esa enrarecida y sórdida atmósfera donde la ignorancia era uno
de los males mayores.
Alumnes de La casa del cine
www.lacasadelcine.es
MIDNIGHT X-TREME
auditori 01:00
MARATÓ LA NIT + FREAK
New Kids Turbo + Monster Brawl +
Sex, Dogz and Rock’n’Roll
Si realment el món estigués a
punt d’acabar-se, com proposen algunes de les pel·lícules
d’aquesta edició del festival,
potser seria una bona idea contractar un escenògraf o condicionar el sumptuós Auditori per
a rebre les tres obres, genuïnament nocturnes, que projectarem aquesta matinada. Ens
referim, per exemple, a recrear
l’ambient sòrdid de les sessions dobles del llegendari carrer
42 novaiorquès per a gaudir de
New Kids Turbo, Monster Brawl
i Sex, Dogz and Rock’n’Roll, tres
films de sèrie B amb totes les
de la llei. La primera d’elles
prové dels Països Baixos i és
el salt al format llarg de New
Kids, una popular i canalla sèrie de televisió. Steffen Haars i
Flip van der Kuil ens ofereixen
la resposta holandesa al cinema
de la Troma, un festival de gags
incorrectes i surrealistes que té
com a protagonistes cinc amics,
tots ells ferms partidaris de l’alcohol i de certs estimulants, que
prenen la decisió de deixar de
pagar pels productes que consumeixen, després de veure’s abocats a l’atur a causa de la crisi
econòmica.
Monster Brawl, en canvi, podria
figurar perfectament en el catàleg de la Full Moon, la productora
dels germans Band, especialitzada en còctels delirants els arguments dels quals eren sovint
inenarrables. Recordeu Terrorvision de Ted Nicolaou)o Arena,
ring de les galàxies de Peter Manoogian? Doncs la pel·lícula del
canadenc Jesse T. Cook, productor d’Exit Humanity, que també
es projecta al festival, ens presenta una mena de torneig de
lluita on es barallen monstres
icònics del fantàstic com la mò-
mia, el monstre de Frankenstein
o la cosa del pantà. Una inspirada horror comedy amb actors
com ara Lance Henriksen o Art
Hindle, el protagonista de Cromosoma 3. I l’alemanya Sex,
Dogz and Rock’n’Roll, de Marc
Fehse, és una història pulp de
mafiosos sobre un marrec que,
per a guanyar-se l’amor del seu
pare, haurà d’ajudar un dictador
asiàtic a sembrar l’apocalipsi. Un
hilarant filmat barrejant animació i imatge real que aspira a ser
una de les pel·lícules de culte de
les matinades de Sitges.
DIARI DEL FESTIVAL
9
Divendres 14 octubre 2011
ENTREVISTA: JEAN-BAPTISTE LéONETTI
En tu película combinas varios géneros, como el thriller político o el
drama romántico, pero en alguna
ocasión has mencionado que, en
realidad, Carré blanc es un filme
bélico.
Para mí, Carré blanc es una historia de amor minimalista situada
un universo distópico, en la que no
hay diálogo, sino simplemente sentimientos. Y también una película
bélica porque habla de la lucha que
tenemos contra nosotros mismos y
contra los demás. No es tanto un
thriller, porque aquí no hay villano,
ni tampoco policía. No es como el
universo de George Orwell.
“Lo único
que nos
queda es
permanecer
juntos”
Ya que mencionas a Orwell, tu
película remite inevitablemente a
las distopias descritas tanto por él
como por Aldous Huxley. ¿Cuánto
hay realmente de ellos?
Es extraño, porque todo el mundo
me habla de Huxley después de
cada proyección, pero cuando escribí
el guión jamás pensé en él. Sobre
Orwell, el segundo libro que leí en mi
vida fue “1984”. Tenía siete años y
estaba en la escuela. Nos pidieron
que leyéramos cada día un capítulo y
que lo resumiéramos al día siguiente.
Para un niño era muy difícil leer y
entender esa novela. Después olvidé totalmente el libro. Treinta años
más tarde, he rodado esta película.
Supongo que, de alguna manera, se
quedó en mi subconsciente.
Respecto a los referentes cinematográficos, parece que te mueves
en un mundo similar al de la incomunicación y el aislamiento de los
films de Haneke y Antonioni.
Soy un gran admirador del cine de
Antonioni, pero creo que está muy
alejado de mi universo por diferentes razones. En su caso, la fotografía
habla de los estados de ánimo de
una manera muy distinta a la mía.
Además, creo que el universo de
Antonioni es puramente femenino y
mi película es mucho más violenta,
áspera y dura. Mis relaciones humanas son mucho más simples mientras las suyas son extremadamente
complejas. Haneke me encanta, pero
es filósofo antes que director. Haneke es un intelectual y yo, desgraciadamente, no lo soy (risas).
La tira de GUILLEM DOLS
Entonces, ¿qué referencias manejabas mientras preparabas Carré
blanc?
Kubrick siempre está en mi cabeza.
Es algo que se ve en la película.
Pero si tuviera que elegir sería, indudablemente, el cine norteamericano de los años setenta como Klute, Marathon Man, Todos los hombres del presidente… Todas tienen
cierto aire de paranoia. Me gusta
cuando forma y contenido no pueden separarse el uno del otro. Para
mí, estética y tema son igual de
importantes. Es el tipo de película
que me gusta ver y es la que quiero
hacer en el futuro. Es un cine muy
simple, que puede llegar a todo el
mundo porque funciona a muchos
niveles. Es entretenimiento, pero
tiene capas de lectura que otro tipo
de espectador también puede entender. Es un cine realista, abierto
a que uno encuentre lo que quiera
encontrar.
En el cine francés hay cierta tradición
de filmar como acto de resistencia.
¿Es tu película una película política?
Carré Blanc no es una película política. Creo que dar una solución es
parte fundamental de hacer filmes
políticos. Pero ese tipo de cine no
es para mí porque lo veo como algo
oportunista. Lo que necesitamos
ahora es una solución política real.
Yo simplemente soy un cineasta.
Mi película -ninguna película- puede
resolver nada. Esta es, simplemente, una historia de amor violenta.
¿Crees que el apocalipsis será producto del capitalismo o de nuestro
inmovilismo?
Claro que no me gusta el capitalismo. No me gusta tal y como está
ahora. Es el peor monstruo que hay
en el mundo. Respecto a las técnicas de selección de personal, no me
las he inventado yo. El mundo es
un lugar feroz y, desgraciadamente,
no son ficticias. De hecho, provienen
de técnicas reales que se produjeron durante el franquismo o de los
experimentos médicos llevados a
cabo durante los setenta. Otra de
ellas, surgió de un seminario con
trabajadores franceses en los años
noventa. En estos casos, sí ofrezco
soluciones porque las hay.
Carré Blanc remite a la ola de suicidios en France Télécom. ¿Cuándo te
planteaste hacer la película?
Escribí el guión hace cuatro años,
antes de la crisis y de los despidos de France Télécom. Es un tema
demasiado serio y jamás escribiría
sobre ello con ligereza. Si no tengo
respuestas, no quiero plantear las
preguntas. En Francia tenemos a
muchos artistas que se aprovechan
de ciertas coyunturas y lo único que
hacen es quejarse. Nunca haría una
película sobre este tema sin distancia histórica y sin haber hecho
una exhaustiva investigación. Ahora
mismo, la política es especialmente
importante como para no tomarla
en serio. Mis padres y abuelos son
políticos. He vivido siempre rodeado
de política. La generación anterior a
la nuestra vivió Mayo del 68, pero
no encontraron ninguna solución.
Ahora nos toca a nosotros pagar el
precio. Lo único que nos queda es
permanecer juntos, querernos.
¿Permanecer juntos es, de momento, lo único que podemos hacer?
Para mí Carré Blanc es una historia
de amor. Creo que estar solo es lo
peor que hay en la vida. Somos se-
res humanos. Estamos hechos para
vivir juntos, para encontrar a otras
personas tanto tiempo como podamos. Por ahora, nuestro único acto
de resistencia es permanecer unidos.
Planteas un mundo en el que la
humanidad no puede tener hijos.
Los niños como salvación es otro
tema fundamental en tu película.
Sí, es el tema principal. Traer niños
al mundo forma parte de un círculo
vicioso: si no nos queremos, no podemos traer niños al mundo y, sin
ellos, se acaba el amor. Al final, los
protagonistas consiguen salvarse saliendo de ese círculo. La maternidad,
la relación madre-hijo es un tema
que me interesa muchísimo. La relación de Philippe y Marie es clave para
ayudarnos a entender lo importante
que era su madre en su vida.
¿Por qué Carré Blanc (“cuadrado
blanco”)?
En la película se produce una cuenta atrás. Todas terminan con un
cero. Ese cero, tal y como está
representado en la película, es un
gran espacio blanco en el que tarde
o temprano nos acabaremos encontrando todos.
DIARI DEL FESTIVAL
10
Divendres 14 octubre 2011
ENTREVISTA: ANTONIO TRASHORRAS
“Per a mi,
el cinema
és un estat
de somni.
Per això era
inevitable
que El
callejón
s’acabés
deslligant de
la lògica”
Tot i que El callejón tingui una
aparença de slasher pur, arriba
un moment en què es converteix
en una altra cosa. En el teu text
sobre Tenebre pel llibre “Profondo Argento” parlaves de la idea
de “digressió”. Em dóna la sensació que, a la pel·lícula, també
hi ha una mica d’això.
Per a mi, el cinema en general
és un estat de somni. No el puc
concebre, ni com a espectador ni
com a director, sense una dosi
d’imaginació i d’allunyament de la
realitat. Són imatges gegantines,
bidimensionals, que apareixen davant teu per un procés que té
molt de fantasmal i d’oníric. Ni
tan sols amb les pel·lícules teòricament més realistes separo el
cinema del món de la imaginació.
Si penso en la meva vida cultural,
des de petit m’han atret més les
històries i les imatges que tenen
més a veure amb allò surreal i
macabre. Per això era inevitable
que la pel·lícula tingués aquests
elements. Havia de ser honest
amb mi mateix i deixar-me endur
pel que, en el fons, sóc. Tot el
que he llegit, tot el que he vist
i contemplat em porta a deslligar-me de la lògica. A més, he
anat descobrint que la majoria
d’autors que m’interessen tenen
això en comú. Per això també són
criticats pels puristes de l’anàlisi,
perquè s’endinsen en un territori que pertany a les sensacions,
molt més difícil de defensar des
de l’academicisme.
Aquesta idea de “deixar-se endur” ja estava present en la gènesi del projecte o va anar sorgint a mesura que escrivies el
guió?
Em vaig posar a escriure una història amb la idea que tingués els
elements que a mi m’interessaven i, sobretot, que fos molt barata de produir. No volia que ningú s’hi jugués la vida o l’empresa.
Això no és La puerta del cielo,
ningú no s’arruïnarà si la pel·
lícula no funciona (riu). Quan es-
tava escrivint el guió, el feedback
que anava rebent qualificava el
projecte com a terror juvenil, que
és una etiqueta que, sobre el paper, encaixa molt bé a El callejón.
Però, a mesura que avançava,
em trobava que la meva tendència natural era fer una pel·lícula
menys ortodoxa del que podia
semblar a priori. Amb el material promocional que hem distribuït
fins ara, volem donar a entendre
que no es tracta d’una imitació
d’un producte nord-americà, sinó
que té un altre aire, potser més
europeu. Ara bé, això no treu que
sigui una bogeria molt divertida.
Per això tinc molta curiositat perquè arribi la primera projecció a
Sitges, per veure com reacciona
el públic.
Resulta evident que és la pel·
lícula d’algú que ha vist molt cinema, però no hi ha en ella gaires referències directes a altres
cineastes.
La veritat és que, en un moment
donat, em va atreure fer això,
que els noms dels personatges o
dels carrers es poguessin entendre com cites còmplices dirigides
a l’aficionat al terror. Però, amb
l’excepció de la cita d’Edward Gorey que obre la pel·lícula, m’he
resistit a deixar-me emportar per
les picades d’ullet. Per una banda, són un homenatge directe a
una cosa que t’agrada, però l’acte té quelcom de pedant. És com
si et posessis en la mateixa lliga
que els teus referents. A veure,
trobaria perfectament normal que
em diguin que la pel·lícula té un
aire a Mario Bava, perquè forma
part del meu ADN, i segurament
et respondré amb un “sí” a totes
les influències que puguis trobar.
Suposo que és perquè, en el fons,
jo formo part d’un grup de directors impressionat per la monstruositat de coses que hem vist a la
gran pantalla. És la meva biografia i, la veritat, ha arribat un punt
en què crec que sé més coses del
cinema que de la vida.
úLTIMA SALIDA,
BRIGADOON
No sabem si algun any heu
provat de prendre res en algun
bar de Sitges durant la Zombie Walk. Per un dia, tant li fa
que l’entrepà regalimi quetxup
o mostassa, o que t’enduguis
un Magnum Doble Xocolata als
morros com si s’hagués d’acabar el món. Ningú no t’assenyalarà amb els gestos condescendents de la gent polida, perquè
tothom va tacat de sang, amb
la pell coberta de nafres i ferides i la roba esparracada. Són
zombis, o almenys això volen
creure, per un dia. Una fantasia
típicament romeriana.
Avui torna la festa dels morts
vivents, un esdeveniment ja
consolidat en les darreres edicions del festival, i el Brigadoon, complementant l’habitual
marató zombi que tindrà lloc al
Retiro, ens té preparats diversos títols recents. Dos vénen
d’Itàlia: Eaters, una mena de
Resident Evil delirant que els
seus directors dediquen explícitament a Uwe Böll (heu vist la
magistral Rampage, la pel·lícula
que ha deixat amb un pam de
nas els qui fins ara el consideraven el pitjor director de la
història?), i Morituris, una autèntica porcada amb gladiadors
romans ressuscitats i violència
extrema que sobrepassa amb
escreix el nivell de malaltia de
les exploitations més salvatges dels setanta. Veurem The
Neighbour Zombie, l’opera prima d’Oh Young-doo, el director
d’Invasion of Alien Bikini (codirigida amb Hong Young-geun i
Ryoo Hoon), i un altre debut, el
del canadenc Thomas Newman,
amb la variant zombi de Dos
colgados muy fumados, que es
permet homenatjar, fins i tot,
Lara Croft, l’heroïna de Tomb
Raider.
Tindrem la presentació de dos
llibres: d’una banda, “Hades Nebula”, la novel·la amb la qual
el madrileny Carlos Sisí reprèn
la seva saga zombi Los caminantes, aquesta vegada amb
l’Alhambra de Granada com a
quarter general de la resistència contra els morts vivents, i,
després, “Terror del siglo XXI”,
un volum col·lectiu editat per
Dolmen. També es presenta la
fotonovel·la Desperate deadwife, que, com podreu intuir, és
una picada d’ullet en clau de gènere a la sèrie Desperate Housewives. I una altra pel·lícula,
aquesta sense zombis: The Unleashed, un thriller sobrenatural
amb Caroline Williams i narrat
per Malcolm McDowell.
DIARI DEL FESTIVAL
11
Divendres 14 octubre 2011
ENTREVISTA: benedek fliegauf
“La relació
entre els
personatges
no és
incestuosa,
perquè
no estan
vinculats
genèticament”
Per què va triar la clonació com
a tema de fons de Womb, que ha
escrit i dirigit?
Sempre he tingut la fantasia de veure com eren les meves parelles quan
eren petites. M’encanten les fotografies antigues, els vídeos domèstics,
les històries familiars. Aquesta fantasia personal va ser l’origen de la
història, que evidentment he portat
a un nivell una mica més profund.
No pretenia fer una pel·lícula sobrecarregada de missatges polítics, però
sí que m’interessava confrontar les
barreres morals de l’espectador respecte la bioètica. És un tema molt
sensible i complex, que molesta profundament alguns espectadors. No
volia molestar ningú ni perseguia
cap escàndol, però si hi ha gent que
s’ofèn no tindré cap dret a protestar.
El gest de la protagonista, que decideix clonar el seu company i criar-lo
com si fos el seu fill, es pot interpretar com pur egoisme, com una
incapacitat malaltissa d’acceptar la
pèrdua i la mort. Hi està d’acord?
No, jo penso que el que fa és altruista, perquè renuncia als seus propis
gens en aquesta criatura clonada a
partir dels gens del seu company,
que ha mort en un accident. Decideix
educar un nen que no és biològicament seu. Segons el meu punt de
vista, actua com si fos la seva madrastra i no la seva mare. No trobo
que sigui egoista, perquè no el clona
per tenir una joguina sexual, ni res
per l’estil. La relació entre els personatges no és incestuosa, perquè no
estan relacionats genèticament.
Podríem interpretar Womb com un
conte de fades freudià, sobre un
nen enamorat de la seva mare?
No hi estic d’acord. En el fons, el que
explico és antifreudià. Freud creia que
les circumstàncies i el context social
ho determina tot. Aquesta pel·lícula
diu tot el contrari: els gens et fan
qui ets. En la formació de la identitat,
jo crec més en la biologia que en la
cultura. S’han fet estudis al respecte:
els fills de criminals acabaven tenint
força possibilitats d’esdevenir-ho,
fins i tot si eren criats en famílies
amb l’expedient impecable. És radical
i una mica esquemàtic i no es compleix sempre, però penso que s’oblida
sovint aquest tipus de tendència.
La pel·lícula parteix d’una posada
en escena molt senzilla, però amb
la qual aconsegueix crear una gran
tensió.
La història ja era prou estranya, o
sigui que no volia jugar massa amb
la posada en escena o amb la narració. En aquest sentit, he fet la meva
pel·lícula més lineal i conservadora.
La resta dels meus films són més
experimentals.
Per últim, en què s’assembla la
seva pel·lícula a Reencarnación?
La comparació no té cap sentit. Només m’agrada el disseny de producció. La història és molt diferent.
Reencarnación em sembla un conte
esotèric barat. I la decisió de tallar els
cabells de Nicole Kidman no em va
agradar, estava lletja. En l’únic en què
s’assemblen Womb i Reencarnación
és en la tipografia dels crèdits.
LA COLUMNA DEL CRÍTIC
Emo-bits: los ochenta
y sus formas
Los ochenta están de moda, han
vuelto para relanzar el imaginario
musical y cinéfilo, para nutrirnos
de nuevas formas mirando hacia
el pasado. Y lo han hecho a lo
grande; con el triunfo fulgurante
de iniciativas como Phenomena,
poderosamente arraigadas en la
estética ochentera. ¿Por qué los
ochenta? ¿Por qué ahora? Tomemos 1982: aquel año se estrenaron filmes clave del fantástico como E.T. El extraterrestre,
Tron, Blade Runner o La cosa.
Tres décadas después asistimos
a una operación retro que nos
devuelve el aliento y las formas
de aquel cine: por un lado, títulos que retoman personajes y
argumentos; por el otro, autores
consagrados que vuelven a las
obras faro que los catapultaron
en los 80, como Sam Raimi en
Arrástrame al infierno.
Pero, sobre todo, se están sucediendo una serie de homenajes y reescrituras en las que
directores relativamente jóvenes
evocan el pulso de los ochenta,
con Super 8 como gran retrovisor spielbergiano. Es, desde
luego, un ajuste generacional,
el de cineastas que nacieron a
caballo entre los 60 y los 70 y
cuya mirada es fruto del gran
cine popular de los 80 (el del
nuevo Hollywood y sus arrabales). Pero más allá de edades
y afinidades electivas queda una
vigencia estética de “lo ochentero”, un poso que tiene que
ver con las formas íntimas de
aquel punto de giro, tecnológico
y emocional.
Se rescata una visión de la tecnología como paraíso cotidiano,
un gen bit que nos devuelve al
infinito del primer software, del
walk-man y de las recreativas.
Sin móviles ni redes sociales, un
reproductor de casete era en los
80 la puerta a otra galaxia, un
sintetizador el secreto del tiempo. Así, el synth-pop funda la
ciencia-ficción re-visionaria de
Beyond the Black Rainbow como
los cubos de rubik conducen la
mirada del nuevo “Elliott” en
Super 8. Grupos aislados, paradojas hiper-tecnológicas, contraplanos con el alien, imágenes que son recuperadas ahora
añorando aquellos emo-bits que
prometían todo sin exigir nada a
cambio, bits que –como explicó J.
J. Abrams en Wired– encarnaban
la magia del misterio, la ilusión
de los 80.
Surge a la vez una mirada emo
que idealiza los ochenta y sus
formas. Mientras el volver a
los 70 de Grindhouse fue una
operación esencialmente cabrona, de excelsa corrosión “à la
Corman”, el retorno eighties de
Abrams en Super 8, de Matt
Reeves en su versión de Déjame entrar o de Greg Mottola en
Adventureland, parece en cambio una operación nostálgica y
romanticona (emo en el mejor
sentido). Son películas que quieren recuperar la escala humana.
sci-fi de andar por casa que sublimaron Spielberg y compañía.
Aparece así un dinamismo nostálgico, la pandilla-gang que un
filme como Attack the Block rescata de Los Goonies, la mirada
emo en los planos más felices
de Drive (que hace con Driver lo
que el videojuego “Grand Theft Auto. Vice City” hizo con El
precio del poder). Simplificación
para algunos, sublimación para
otros, esa cadencia naïf marca
la visión de un cine que, desde nuestros días, quiere perderse en el refugio de los ochenta
(para escapar de 2011).
Manuel Garín
DIARI DEL FESTIVAL
12
Divendres 14 octubre 2011
ENTREVISTA: GONZALO LÓPEZ-GALLEGO
“Trabajar
en Hollywood
ha sido
como
un curso
intensivo”
¿Se trata de un debut en Hollywood
casi por accidente? Sustituiste en el
último momento a Trevor Cawood,
responsable de los efectos especiales de Matrix, que iba a debutar en
la dirección con Apollo 18.
El margen que tuve para reapropiármelo fue total. El otro director no había hecho gran cosa. Dijo
que sí, pero en un determinado
momento se echó para atrás, probablemente porque el proyecto tenía su complejidad. Cuando me lo
ofrecieron me pareció un caramelo.
Había tenido contacto con los hermanos Weinstein, que distribuyeron El rey de la montaña en Estados Unidos. Tuve la sensación de
que sabía cómo hacer el trabajo.
Había cosas que ya había experimentado en mi segunda película, Sobre el arco iris, que también
partía de un supuesto material encontrado. La gramática de las dos
películas es muy parecida.
Apollo 18 parte de cintas supuestamente rodadas por los astronautas. ¿Qué te gusta del material encontrado como recurso narrativo?
Te limita mucho en algunos aspectos básicos: no puedes poner música, dificulta el montaje y complica
la planificación. Pero todas esas
complejidades suponen un reto
constante que me hace avanzar.
Las limitaciones me hacen trabajar
más y mejor. Otra dificultad fue reconstruir la Luna en un estudio de
Vancouver, con 200 camiones de
tierra. Lo más difícil fue imitar la luz
del Sol, ya que no existe una fuente
de luz comparable. Fue un proceso
muy complejo durante el que tragamos mucho polvo.
El prólogo de la película usa el
formato de falso documental, que
tanto se ha explotado estos últimos años, pero después te distancias de los testimonios a cámara y
los bustos parlantes.
Se planteó hacer toda la película así,
pero creo que se obtenía el efecto
opuesto al deseado: se perdía toda
conexión emocional con los protagonistas. Se trata de personajes
ajenos, de astronautas de los setenta de los que a veces no vemos
ni el rostro. Si nos distanciábamos
repetidamente de la historia, no
funcionaba. Optamos por mantener
una línea cronológica y por contar la
historia de forma secuencial.
¿Cómo trabajaste la textura de la
imagen, que simula recrear material de archivo de la época?
No disponíamos de mucho tiempo
de posproducción para manipular el
material, así que decidí trabajar las
texturas durante el rodaje. Combiné
materiales distintos: la película de
16mm que más se aproximaba a
la de la época, junto con óptica de
los setenta, señales de vídeo distorsionadas y negativo machacado, al
que tirábamos tierra y que velábamos adrede.
Igual que en El rey de la montaña,
los espacios juegan un papel determinante. En tu anterior película, la montaña se convertía en un
espacio claustrofóbico. Lo mismo
sucede aquí con la Luna.
La sensación de claustrofobia tenía
que ser constante, tanto dentro del
minúsculo módulo lunar como en
el exterior. No perseguí ese sentimiento maravilloso de encontrarse
lejos de la Tierra, en la quietud del
espacio exterior. Lo que buscaba
era una desolación total. No lo he
analizado al detalle, pero es cierto
que los espacios me interesan mucho. En el fondo, cuando la misma
persona se sitúa detrás de la cámara, los asuntos de los que habla
se acaban volviendo recurrentes, a
veces sin que sea consciente.
La distribuidora estadounidense intentó vender la película como si
todo fuera real, como una especie
de El proyecto de la bruja de Blair
en el espacio exterior.
Personalmente, yo le hubiera dado
un tratamiento más indie y menos
masivo, pero tal vez no habrían ganado el mismo dinero (la película
lleva 17 millones recaudados en la
taquilla estadounidense). De hecho,
esta es la primera entrevista que
me dejan conceder. Me mantuvieron al margen porque, si se sabía
que había un director detrás, la estrategia de marketing hubiera dejado de tener sentido.
¿Has salido escaldado de la experiencia americana?
En absoluto. Ha sido como un curso
intensivo durante el que he aprendido muchísimo. Ahora tengo un
proyecto en España y dos propuestas en Estados Unidos. Hollywood
siempre ha trabajado con extranjeros, aunque nunca habíamos visto
tantos directores españoles trabajando a la vez, en especial en el
cine de género. Ha habido películas
de españoles que han funcionado
bien, lo que ha dirigido la mirada
de los estudios hacia nuestro país,
donde han descubierto un cine potente. También influye que todos le
ponemos muchas ganas. En función
de tu capacidad de dar la lata, lo
puedes acabar consiguiendo.
DIARI DEL FESTIVAL
13
Divendres 14 octubre 2011
Entrega del Méliès d’Or
El Festival de Sitges és, des del
2008, el marc de l’entrega del
Méliès d’Or, el guardó més important del cinema de gènere europeu.
Aquest any, el jurat format per
Manlio Gomarasca, Paco Cabezas
i Álex Aguilera ha decidit atorgar
el Méliès d’Or al Millor Llargmetratge Europeu de gènere fantàstic a Balada triste de trompeta, la
corrosiva i negra paràbola d’Álex
de la Iglesia sobre l’irreconciliable
enfrontament entre dues Espanyes, encarnades en una parella
de pallassos que rivalitzen per
l’amor d’una trapezista. El director basc veu així recompensada
l’arriscada proposta d’aquest recorregut vertiginós per l’imaginari
de la postguerra, que és possiblement el seu film més personal
i radical.
El jurat Méliès també ha atorgat
el Méliès d’Or al Millor Curtmetratge Europeu de gènere fantàstic a Sugar, de Jeroen Annokkee.
Aquesta peça converteix, amb
bones dosis d’humor negre, una
situació quotidiana en una catastròfica consecució d’accidents i situacions compromeses: una noia
li demana una mica de sucre al
seu veï, però una empenta involuntaria la farà caure pel forat de
les escales, trencant-li el coll. El
noi es trobarà llavors amb un cadàver fresc, un munt de sang i
moltes evidències que l’impliquen
en la mort de la noia.
La gala d’entrega dels premis va
tenir lloc ahir a la nit a l’Auditori
de l’hotel Meliá Gran Sitges, amb
la projecció d’El monje, l’ambiciosa adaptació de la novel·la de
Matthew G. Lewis, dirigida per
Dominik Moll i protagonitzada per
Vincent Cassel, Déborah François,
Sergi López i el desaparegut Jordi
Dauder.
A més, s’hi va poder veure el
curtmetratge guanyador del premi Nova Autoria a la millor realització, La gota, de Daniel Piera i
produït per la Universitat RamonLlull-Blanquerna.
KILLER
JOE
PELÍCULA SORPRESA
DEL SITGES’11
No os podréis quejar. Sitges siempre esconde algún as bajo la
manga, y este año os ofrece un
plato de cinco tenedores. Una de
las películas que más entusiasmo
generó en la Mostra de Venecia.
Killer Joe: el regreso, sonoro como
una ráfaga de ametralladora, de
William Friedkin, uno de los imprescindibles del cine de los años
setenta y ochenta. El director de
El exorcista, una de las mejores
películas de terror de la historia,
sigue en plena forma, como ya
demostró en Bug (Sitges’07), y
nos trae una violentísima tragicomedia negra, un desbocado film
noir que no deja muy bien parado
al género humano. Matthew McConaughey, Emile Hirsch y Juno
Temple protagonizan Killer Joe,
que podrá verse mañana, en el
Auditori, a las 13:00 y a la 01:00,
dentro de la última maratón, en
la que también se podrá ver la
película La hora cero.
Jornada Egeda
EGEDA celebra avui divendres, dins
dels actes paral·lels a la 44 edició del Sitges-Festival Internacional
de Cinema Fantàstic de Catalunya,
el seu Consell d’Administració, que
estarà presidit pel Sr. Enrique Cerezo i que comptarà amb l’estimable
presència de l’il·lustríssim Batlle de
Sitges, Sr. Miquel Forns, y del Director General de l’ICIC, Sr. Fèlix Riera.
Durant la jornada, EGEDA celebrarà
una sèrie d’actes relacionats amb
el foment de la indústria cultural de
l’audiovisual a Catalunya.
La jornada s’iniciarà amb la signatura del conveni de col.laboració
ICIC/EGEDA i EGEDA amb Catalan
Films & TV, a continuació es celebrarà el consell d’EGEDA, i tot
seguit, l’acte institucional entre l’
alcalde de Sitges i el consell d’administració de EGEDA.
El programa d’actes finalitzarà amb
el dinar anual que celebren EGEDA
i les institucions representatives de
l’audiovisual català.
DIARI DEL FESTIVAL
14
Divendres 14 octubre 2011
PROGRAMACIÓ
AVUI - DIVENDRES 14
08:30 Auditori
S. O. F. Competició
14:30 Auditori
S. O. F. Competició
Alejandro Brugués. Espanya, Cuba,
2011. 94’
Hiroyuki Okiura. Japó, 2010. 120’
Juan de los Muertos
09:00 Retiro
S. O. F. Panorama
Tatsumi
Eric Khoo. Singapur, Indonésia, 2011. 98’
Project Nim
14:30 Prado
Noves Visions-Dark Ficció
20:45 Auditori
S. O. F. Competició
Stefano Bessoni. Itàlia, 2010. 78’
Jaime Osorio Márquez. Argentina,
Colòmbia, Espanya, 2011. 100’
Krokodyle
14:45 Retiro
Oficial Fantàstic Panorama
Curts SOF Panorama 97’
Sion Sono. Japó, 2011. 129’
16:30 Prado
Noves Visions-Especial
James Marsh. EUA, 2011. 99’
El Páramo
21:00 Retiro
S. O. F. Competició
Sleeping Beauty
Julia Leigh. Australia, 2011. 102’
10:20 Auditori
S. O. F. Competició
Open 24h
Carles Torras. Espanya, 2011. 70’
22:15 Prado
Noves Visions-Ficció
Jaime Osorio Márquez. Argentina,
Colòmbia, Espanya, 2011. 100’
16:45 Auditori
S. O. F. Competició
Julie Taymor. EUA, 2010. 115’
El Páramo
11:00 Retiro
S. O. F. Competició
Womb
Benedek Fliegauf. Alemanya, Hongria,
França 2010. 107’
12:00 Prado
Sitges Clàssics
Akelarre
Pedro Olea. Espanya, 1984. 91’
12:15 Auditori
S. O. F. Competició
The Troll Hunter
André Øvredal. Noruega, 2010. 103’
16:45 Retiro
Anima’t
Full Metal Alchemist: The
Sacred Star of Milos
Employé du mois
(curt)
Trailer “The Walking Dead”
Juan de los Muertos
23:00 Retiro
S. O. F. Competició
Philippe Ramos. França, 2011. 92’
Benedek Fliegauf. Alemanya, Hongria,
França 2010. 107’
13:00 Retiro
S. O. F. Panorama
Antonio Trashorras. España, 2011. 75’
Gonzalo López-Gallego. EUA, Canadà,
2011. 86’
22:45 Auditori
S. O. F. Competició
18:30 Prado
Seven Chances
18:45 Auditori
S. O. F. Panorama
Apollo 18
Coup de grace
(curt)
The Tempest
Kazuya Murata. Japó, 2011. 110’
Jeanne Captive
Te i fantasmes
(curt)
El callejón
19:00 Retiro
S. O. F. Panorama-Casa Asia
Sector 7
Kim Ji-hoon. Corea del Sud, 2011. 101’
Womb
01:00 Auditori
Midnight X-treme
SALA TRAMUNTANA
La nit + zombie
Trailer “The Walking Dead”
Le blanc c’est le milleur
(Funk Food)
(curt)
Cabine of the Dead
(curt)
Exit Humanity
DeadHeads
World of the Dead: The
Zombie Diaries 2
Episodios “High School of
Dead”
01:00 Prado
Midnight X-treme
Japan Madness
Tomie Unlimited
Karate-Robo Zaborgar
Ninja Kids!!!
Yakuza Weapon
Alejandro Brugués. Espanya, Cuba,
2011. 94’
Magic Piano (curt)
The Prodigies
Antoine Charreyron. França, 2010. 90’
01:00 Retiro
S. O. F. Panorama
Midnight X-treme
A Letter to Momo
09:30 Prado
Noves Visions-Ficció
Himizu
20:15 Prado
Noves Visions-No Ficció
La noche + freak
Femme Fatales: Haunted,
Trailer “Libra”,
Bad Medicine
(curtS)
Metal Creepers (curt)
Bench Seat
(curt)
New Kids Turbo
Monster Brawl
Sex, Dogz and Rock’n’Roll
ESPAI FNAC
11:00
Sitges i Málaga.
Cinema Espanyol:
Gènere i Identitat
17:15
11-S: Deu Anys de Paranoia.
Universitat Blanquerna
Ramon Llull
BRIGADOON
14:00 Zombie Walk
Estrena Brigadoon. Bong
of the dead.
16:00 Presentación de la
fotonovela Desperate
Deadwife
16:00 Televisió de gènere:
Femme Fatales (TV Series).
Presentació d’una sel·lecció de
curtmetratges al voltant de
l’arquetipus de la femme fatal
17:00 Estrena Brigadoon
Eaters.
17:00 El Reino de los Zombies.
Trobada amb Brett Pierce
(DeadHeads), Kekin Gates
(World Of The Dead) i John
Geddes (Exit Humanity)
20:00 Presentació Terror
del Siglo XXI
19:00 Taller de
caracterització fantàstica
amb l’Institut Salvador Segui
23:00 Estrena Brigadoon
The unleashed
19:00 Presentació HadesNebula, Zombies Made in Spain
21:00 Estrena Brigadoon
Morituris
00:45 CineAsia
The neighbour zombie
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades
ÚltimA PROJECCIó
MARATONS DEL DIUMENGE 16
Auditori 3D 10:00
Auditori 15:30
Twixt
Detention
Hara Kiri:
Killer Joe
Death of a Samurai Livide
Sector 7
Troll Hunter
Extraterrestre
Retiro 15:15
Red State
La hora cero
The Yellow Sea
Attack the Block
Inbred
Prado 15:00
The Woman
Kill List
Burke and Hare
El Páramo
Juan de los
muertos
DIARI DEL FESTIVAL
15
Divendres 14 octubre 2011
PROGRAMACIÓ
DEMÀ - DISSABTE 15
09:00 Auditori
Cloenda
La cosa (The Thing)
Matthijs van Heijningen Jr. EUA,
Canadà, 2011. 103’
09:00 Prado
Noves Visions-Ficció
Beast
Christoffer Boe. Dinamarca, 2010.
83’
Beast
Christoffer Boe. Dinamarca, 2010.
83’
19:45 Auditori
Gala Cloenda
15:00 Retiro
S. O. F. Competició
Matthijs van Heijningen Jr. EUA,
Canadà, 2011. 103’
The Prodigies
Antoine Charreyron. França, 2010.
90’
15:15 Auditori
S. O. F. Panorama
09:30 Retiro
S. O. F. Competició
Red State
Kevin Smith. EUA, 2011. 88’
Camino al
cementerio
(curt)
Drive
10:45 Prado
Noves Visions-Discovery
Diamond Flash
Carlos Vermut. Espanya, 2011. 130’
15:30 Prado
Noves Visions-Especial
Ushima-Next
Jesús Manuel Montané , Joan Frank
Charansonnet. Espanya, 2011. 100’
11:00 Auditori
S. O. F. Panorama
Drive
Nicolas Winding Refn. EUA, 2011.
100’
11:15 Retiro
S. O. F. Panorama
A Lonely Place to Die
Julian Gibney. Regne Unit, 2011. 98’
13:00 Auditori
KILLER JOE
13:00 Retiro
S. O. F. Competició
Kill List
Ben Wheatley. Regne Unit, 2011. 96’
13:45 Prado
Noves Visions-Ficció
100’
17:15 Retiro
S. O. F. Panorama-Casa Asia
Tormented
Takashi Shimizu. Japó, 2011. 83’
17:30 Auditori
Sessions Especials
The Artist
100’
18:30 Prado
Seven Chances
Eternity
Sivaroj Kongsakul. Tailàndia, 2011.
105’
19:00 Retiro
S. O. F. Competició
The Troll Hunter
André Øvredal. Noruega, 2010. 103’
La cosa (The Thing)
20:30 Prado
Noves Visions-Ficció
Je maudis ma nuit (curt)
The Day He Arrives
Hong SanSoo. Corea del sud, 2011.
79’
21:00 Retiro
S. O. F. Panorama
Tatsumi
Eric Khoo. Singapur, Indonésia, 2011. 98’
22:30 Prado
Noves Visions-Ficció
Himizu
Sion Sono. Japó, 2011. 129’
23:00 Auditori
Cloenda
La cosa (The Thing)
le llamaremos bobby
(curt)
Matthijs van Heijningen Jr. EUA,
Canadà, 2011. 103’
23:00 Retiro
S. O. F. Competició
Livide
Alexandre Bustillo i Julien Maury.
França, 2011. 92’
01:00 Auditori
Marató
KILLER JOE
LA HORA CERO
S. O. F. Competició
Juan de los Muertos
Alejandro Brugués. Espanya, Cuba,
2011. 94’
S. O. F. Competició
Lobos de Arga
Juan Martínez Moreno. Espanya,
2011. 104’
01:00 Retiro
Marató
S. O. F. Competició
Emergo
Carles Torrens. Espanya, 2011. 78’
El callejón
Antonio Trashorras. España, 2011. 75’
Midnight X-treme
Monster Brawl
Jesse T. Cook. Canadà, 2011. 85’
Dark Souls
César Ducasse i Mathieu Peteul.
Noruega, 2011. 95’
01:00 Prado
La nit + zombie
Muertes y vivientes
(curt)
S. O. F. Panorama
Exit Humanity
John Geddes. Canadà, 2011. 110’
Midnight X-treme
DeadHeads
Brett Pierce i Drew T. Pierce. EUA,
2011. 95’
World of the Dead: The
Zombie Diaries 2
Michael Bartlett, Kevin Gates. Regne
Unit, 2011. 83’
Episodios “High School of
Dead”
Michael Bartlett, Kevin Gates. Regne
Unit, 2011. 110’
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades
sala TRAMUNTANA
11:00
El Callejón o la
referencialitat com a mètode
BRIGADOON
13:00 Homenatge Jean Rollin
La nuit des horloges
15:00 FIB Cortos
16:30 Estrena Documental
El misteri de Fassman
18:30 Estrena Documental
Jean Rollin, le rêveur égaré
20:30 Estrena Brigadoon
Cop models, mission:
Turbozombies
22:30 CineAsia.
Thirst
01:00 Japan Madness.
Erotibot