Kreuzweg - Associació Cultural de Granollers

Associació Cultural Granollers
Dimarts Singulars
Dimarts 20 d’octubre / 20 hores
Centre Cultural de Granollers
2015
Kreuzweg
(Camino de la cruz, 2014)
de Dietrich Brüggemann
Versió original en alemany subtitulada
Fitxa tècnica
Direcció: Dietrich Brüggemann / Guió: Dietrich
Brüggemann i Anna Brüggemann / Any: 2014
País: Alemanya / Durada: 107 minuts
Fitxa artística
Lea van Acken, Franziska Weisz, Florian Stetter,
Ramin Yazdani, Hanns Zischler, Birge Schade, Anna
Brüggemann, Michael Kamp, Sven Taddicken
Premi al millor guió al Festival de Berlín i Espiga de Plata i premi FIPRESCI a la Setmana Internacional de Cinema de
Valladolid.
SINOPSI. Maria es troba atrapada entre dos mons. Al col·legi, aquesta noia de 14 anys té els típics interessos d’una
adolescent, però quan és a casa la seva família li fa seguir els dictats de la Societat de Sant Pau i la seva tradicional interpretació del catolicisme. Tot el que la Maria pensa i fa ha de ser examinat davant de Déu.
EL DIRECTOR. Dietrich Brüggemann (Munic, 1976) és un actor, guionista i director alemany. Va debutar amb Neun
Szenen, que va triomfar a la Berlinale de l’any 2006, la seguiren Renn, wenn du kannst (2010) que inaugurà el Perspektive
Deutsches Kino a la Berlinale i tot seguit va fer Drei Zimmer/Küche/Bad (2012).
NOTES DE PRODUCCIÓ
Kreuzweg està feta a partir de 14 pla seqüència fixos, i Brüggemann ho explica així: “A banda del fet que aquesta és la
manera més meravellosa i concentrada de passar un dia de rodatge, també amaga un tresor artístic. La mirada sense
concessions d’una càmera immòbil, un espai que un percep sempre com un tot, un grup d’actors que segueix una
coreo­grafia pròpia del teatre i que pot imposar aquest espai a través d’una càmera que ho cobreix tot, des del pla llarg
fins al primer pla. No necessitem agafar els espectadors de la mà a través de la resolució i el muntatge; en canvi, els
permetem que els seus ulls vaguin i ho percebin tot de forma simultània. Després hi ha el treball amb els actors, que
exigeix una concentració totalment diferent a una pel·lícula convencional, a través de les preses llargues..., la pressió que
es pot acumular lentament en una presa llarga, única. Tots són aspectes que volia reprendre d’alguna manera”. I també
explica perquè va escollir aquest tema: “Què passa entre els joves de 20 anys i els seus pares? Com s’aconsegueix tallar
el cordó umbilical? Quantes maneres hi ha d’aferrar-se als fills o donar-los la seva llibertat? Aquest cop vam començar
uns anys abans i ens preguntem: què passa en una família profundament religiosa que resa a un Déu que es pren més
seriosament a si mateix que a qualsevol altra cosa? Per descomptat, ens trobem davant d’un parell de problemes molt
importants que hem ’desglossat’ en preguntes individuals. Mentre que a finals del segle XX podíem creure que la religió
s’havia tornat més o menys irrellevant, avui veiem el contrari a tot arreu: la multiplicació dels cristians evangèlics als
Estats Units, la presència permanent de l’Islam militant en els mitjans de comunicació... La Societat de Sant Pius X, que
va servir d’inspiració per a la Societat de Sant Pau a la pel·lícula, no és, en comparació amb altres societats, un moviment
de masses, tot i que té els seus seguidors. I lluny de estar al marge del catolicisme, ocupa en realitat al cor de l’Església.
Segons ells, l’Església es va buidar de contingut en la dècada dels 60, i només la Societat de Sant Pius X es va mantenir
fidel a la veritable essència de la fe. La seva inqüestionabilitat planteja algunes preguntes incòmodes a la Mare Església:
Fins a quin punt s’ho pren seriosament? Està difonent la fe amb compromís i coherència o és una espècie de companyia
moderna de serveis especialitzats que ja no interessa a ningú?”
CRÍTICA
No es frecuente encontrarse con películas que juegan con el espectador, de una manera casi diabólica, a través de las
sutilezas de su puesta en escena. Camino de la cruz, cuarto largometraje del alemán Dietrich Brüggemann, un cineasta
hasta la fecha inédito en nuestro país, es un interesante caso de estudio y un trabajo admirable por más de un motivo.
La película, que podría integrar un provocador —y, sobre todo, muy estimulante para el debate— programa doble
con Camino (2008) de Javier Fesser, narra con implacable frialdad el proceso de sacrificio y autosantificación que emprende una adolescente, nacida en el seno de una familia católica integrista, con el fin de sanar a su hermano pequeño
del autismo. Uno de los aspectos que resultan más llamativos de la propuesta es su riguroso planteamiento formal:
14 planos secuencia —en su mayor parte estáticos— que corresponden a los sucesivos pasos del vía crucis y que, sin
embargo, no convierten este trabajo en una de esas películas de dispositivo cuyos universos se revelan incapaces de
respirar y alzar el vuelo más allá del corsé de su forma. Ya desde la primera secuencia, en la que el espectador asiste al
estremecedor adoctrinamiento de un grupo de jóvenes por parte de un seminarista, Brüggemann consigue que sus
planos sean ventanas abiertas a una realidad ajena, patológica, pero viva, orgánica y verosímil, en cuyo seno la protagonista se enfrentará más de una vez a las inconsistencias y fracturas entre realidad y deseo. La ejecución, tanto por parte
del cineasta como de su elenco, es asombrosa y todo temor de estar ante un pie forzado que condicionará el conjunto
se diluye pronto. La armonía entre fondo y forma parece lanzar una idea inequívoca al espectador objetivo de Camino
de la cruz: estamos ante una impugnación del integrismo y ante el doloroso espectáculo de la pasión de una inocente
autoengañada (y condicionada por el entorno) bajo el silencio de Dios. ¿O no? El auténtico salto mortal de la película
está justamente en su habilidad para introducir una calculada ambigüedad en su propuesta aparentemente cartesiana
e inflexible. Verdadero cine de la provocación, que cuestiona las apriorísticas certidumbres de su espectador.
Jordi Costa / 11.12.2014 / El País
PROPERES SESSIONS
23 i 25 d’octubre: Selma (2014), d’Ava DuVernay
30 d’octubre i 1 de novembre: La famille Bélier (La família Bélier, 2014), d’Eric Lartigau
Dimarts Singulars. 3 de novembre / 20 hores: Syria self-portrait (2014), de Wiam Bedirxan
i Ossama Mohammed
Associació Cultural Granollers
Almogàvers, 5
08401 Granollers
T93 861 55 98
F93 844 30 28
[email protected]
www.acgranollers.cat
@ACGranollers
AC Granollers
EN CONVENI AMB: