recull de premsa - Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

PETICIÓ PER A LA MEMÒRIA I LA SENYALITZACIÓ DELS BARRIS DE BARRAQUES DE
BARCELONA I LA RECUPERACIÓ DEL NOM DE SOMORROSTRO
RECULL DE PREMSA
Comissió ciutadana per a la memòria dels barris de barraques
Novembre del 2010
26
DIMARTS
12 D’OCTUBRE DEL 2010
Connexió a internet: http://www.elperiodico.cat
GRAN BARCELONA
ALGUNS
BARRIS
OBLIDATS
MONTJUÏC
La muntanya habitada
Montjuïc va concentrar els nuclis de
barraques més habitats de la ciutat.
El 1957 hi havia més de 6.000 barraques només al barri de Can Valero.
La Perona, el 1985. A la
dreta, els Canons, al turó
de la Rovira, cap al 1955.
ÈXIT D’UNA REIVINDICACIÓ VEÏNAL
Barcelona recuperarà la memòria
històrica dels barris de barraques
Una iniciativa ciutadana recolzada per més de 55
entitats aconsegueix el compromís del consistori
HELENA LÓPEZ
BARCELONA
P
oc podia imaginar Julia
Aceituno al ser entrevistada per dos reporters de
TV-3 que el seu tan tendre
com sensat discurs no només se sentiria al costat mar de la plaça de Sant
Jaume, sinó que allà es prendrien seriosament la seva petició: la senyalització dels punts de la ciutat on fa no
tants anys s’aixecaven barris de barraques. Una identificació que pretén ser per una banda un homenatge als seus habitants –es calcula que
el 1957 unes 100.000 persones vivien en aquestes infravivendes sense
llum, aigua ni clavegueram a la capital catalana– i, per l’altra, una recuperació de la memòria històrica,
perquè no s’esborri aquesta fins ara
(gairebé) oblidada part de la història
de la ciutat.
Les paraules de la Julia, que va viure al Somorrostro fins que el mar se’l
va endur el 1958, van ressonar en la
consciència d’Alonso Carnicer i Sara
Grimal, els dos periodistes que, després de la trobada amb aquesta batalladora per al documental Barraques.
La ciutat oblidada –que TV-3 va emetre
al mes de gener– van remoure cel i
terra perquè el somni de la Julia es
fes realitat. Va ser així com va néixer
la Comissió per a la Recuperació de
la Memòria dels Barris de Barraques,
a la qual de seguida s’hi va sumar la
historiadora Mercè Tatjer, i que ja
compta amb més de 55 entitats socials i culturals adherides i gairebé
800 suports ciutadans a títol individual.
«Hem tingut reunions amb diversos responsables municipals i han
mostrat en tot moment molt bona
predisposició. Falta precisar els llocs
exactes on es posaran les plaques informatives i el format i el text que
tindran, però sembla que la intenció
és que es porti a terme molt aviat»,
La proposta insta a assenyalar la desena d’espais
de la ciutat on hi va haver barraques ins al 1990
PRINCIPALS NUCLIS DE BARRAQUES
Diagonal
Turó de la Rovira
Ron
da d
el M
i
Nus
de la
Trinitat
g
La Perona
Dia
go
na
l
33 Entre els molts suports amb
na
ia
rid
e
M
Gran Via
Montjuïc
La iniciativa compta
amb el suport de
Joan Manuel Serrat
i Mònica Terribas
Parc
de la
Ciutadella
Somorrostro
asseguren Carnicer i Grimal, que
han dedicat incomptables hores a
investigar per elaborar el minuciós
estudi que han entregat a l’ajuntament, on s’identifiquen amb detall
Rere el
Cementiri
Camp
de la
Bota
Mar Bella
Bogatell
tots els llocs on hi va haver barris de
barraques, es recull una detallada
cronologia i es descriuen les dramàtiques condicions en què es vivia.
Gràcies al treball desinteressat
què compta la iniciativa de la Comissió per a la Recuperació de
la Memòria dels Barris de Barraques destaquen múltiples cares
conegudes de disciplines tan diverses com l’antropologia, l’arquitectura, la sociologia, la història i el periodisme. Han firmat la
petició ciutadana, entre altres, el
cantautor Joan Manuel Serrat, les
escriptores Rosa Regàs i Maruja Torres, l’urbanista Jordi Borja,
les fotògrafes Colita i Pilar Aymerich, la directora de TV3, Mònica
Terribas, i el periodista i sociòleg
Manuel Campo Vidal.
27
DIMARTS
12 D’OCTUBRE DEL 2010
GRAN BARCELONA
LA DIAGONAL
EL CARMEL I CAN BARÓ
LA PERONA
Barraques a les Corts
Un exemple de lluita
En paral·lel al tren
Les barraques van ocupar durant els
anys 40 del segle XX el costat muntanya de la Diagonal, als dos costats
de l’actual Ronda del Mig.
El Carmel i Can Baró van centrar la
reivindicació veïnal més llarga dels
barris de barraques de la ciutat. Reclamaven serveis i pisos.
El barri de barraques de la Perona tenia gairebé dos quilòmetres de llarg
en paral·lel a la via del tren. El seu nom
es deu a una visita d’Eva Perón.
JORDI PASQUAL / COL·LECCIÓ PARTICULAR CUSTÒDIA MORENO
el testimoni de dos barraquistes
CUSTÒDIA MORENO 3 VEÏNA DE LES BARRAQUES DEL CARMEL ENTRE EL 1947 I EL 1972
“Estudiava a les nits, amb una espelma”
d’aquesta comissió ciutadana –en
què també ha tingut un paper important la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) i
el Museu d’Història de la Ciutat, que
va donar un impuls decisiu a la recuperació de la memòria històrica
del barraquisme a Barcelona amb
l’exposició Barraques. La ciutat informal (2008)–, ha sortit a la llum, entre moltes altres coses, que al llibre
La Barcelona del 93, editat per l’ajuntament el 1991, apareix un plànol
amb la senyalització de la platja del
Somorrostro, al tram entre el Parc
de Recerca Biomèdica i el Port Olímpic, i que va ser una decisió política posterior la que va optar per esborrar el Somorrostro també del nomenclàtor oficial, cosa que aquesta
comissió està intentant esmenar.
«Una altra de les nostres propostes
[la principal petició de la Julia], que
també sembla tenir el vistiplau inicial de l’administració municipal,
és tornar el nom del Somorrostro al
tram de platja entre l’Hospital del
Mar i el tram final del carrer de la
Marina», detalla Grimal.
Els nuclis de barraques identificats fins al moment –les investigacions no s’aturen– s’estenen per Ciutat Vella, Sant Martí, Sants-Montjuïc, Horta i les Corts, districtes als
quals també demanen col·laboració
per acompanyar la senyalització
permanent als llocs on hi havia
les barraques amb exposicions en
què es mostrés de forma més detallada –disposen de nombrós material gràfic– com es vivia en aquella
Barcelona. H
Parlar de Custòdia Moreno és parlar de lluita veïnal. La seva història
i la del Carmel van de la mà des que
aquesta lluitadora va arribar a la
ciutat, amb només quatre anys, en
el cèlebre Sevillano l’1 de novembre de 1947. «Vam venir perquè
uns amics ens van dir que ens havien llogat un pis. A l’arribar, aquell
mateix pis l’havien llogat a quatre
famílies més», recorda Moreno. Davant el panorama, van acabar reallotjats a casa d’aquests amics: una
barraca al Carmel, on la Custòdia
va viure fins al 1972 sense aigua,
llum ni clavegueram –no van arribar fins al 1974, gràcies a la lluita veïnal encapçalada per la mateixa Custòdia– i on es va treure una
carrera universitària, estudiant a
les nits a la llum d’una espelma. Va
ser l’única del barri que va estudiar
una carrera universitària.
«Tan bon punt va aterrar aquí,
la meva mare es va posar a servir
per intentar tirar endavant, però
no estava feta per a això, i de seguida va muntar una petita botiga a la
barraca on venia una mica de tot.
¡Vam ser els precursors d’El Corte
Inglés!», fa broma aquesta dona,
que de seguida va liderar les mobilitzacions per a la millora del bar-
JONATHAN GREVSEN
33 Custòdia Moreno, a la biblioteca del Carmel, per la qual tant va batallar.
ri, una de les zones de barraquisme
que més anys va resistir i on van arribar a aixecar-se 550 barraques,
que van ser les últimes que van resistir fins al 1990.
«Em posava malalta la doble moral d’algunes senyores que venien
els diumenges a fer caritat, a portar menjar als pobres barraquistes,
mentre que a les seves cases tenien
treballant dones del barri pagantlos poquíssim i tractant-les fatal»,
s’encén la Custòdia, que destaca la
importància del paper de les dones
en la vida a les barraques. «Amb els
pocs recursos que tenien, feien tot
el possible per tirar endavant les seves famílies. Les cases estaven sempre impecables dins del possible.
No hi faltava mai un tapet ni un detall», relata.
En el capítol dels aspectes positius, la Custòdia destaca la germandat entre els veïns. «Érem com
una família. Fèiem una pinya increïble. El primer Nadal que vam
passar fora de les barraques encara
el vam celebrar tots junts», recorda. En el dels negatius –molt més
ampli– assenyala la falta d’intimitat. «Pensa que molts matrimonis
no van poder tenir mai una habitació on estar sols», conclou. H
JULIA ACEITUNO 3 VEÏNA DEL SOMORROSTRO ENTRE EL 1952 I EL 1958
“El Bogatell era la claveguera de BCN”
«A l’arribar a l’estació de França,
els meus germans grans ens esperaven. Ens van pujar en el 55, llavors l’únic tramvia descobert, perquè veiéssim la ciutat. Em va semblar realment preciosa. Però quan
vam arribar al Somorrostro i vaig
veure el lloc on viuríem, em vaig
fer un fart de plorar». Qui parla és
Julia Aceituno, veïna del Somorrostro entre el 1952 i el 1958, quan
el mar «es va emportar» casa seva.
L’escena que descriu amb tendresa
i detall va tenir lloc l’estiu de 1952,
quan tenia 14 anys. «Si arribo a saber el que em trobaria, no vinc. Jo
a Jaén hi estava bé. Estudiava per a
telefonista. Però els meus germans
eren aquí, i la família tira molt. A
més, ens van enviar una carta dient que havien comprat una casa i
que hi podíem anar. ¡Una casa!, deien. Era una barraca molt i molt petita, on només hi havia un llit per a
cinc persones», recorda aquesta dona valenta. «Passava exactament el
mateix que passa ara amb els immigrants. Que expliquen als seus
països que aquí viuen de meravella, i ja ho veus», conclou.
Els germans de Julia no mentien. Van pagar per la casa 25 duros
DANNY CAMINAL
33 La infatigable Julia Aceituno, al pis on viu amb la seva família a Trinitat Nova, la setmana passada.
el 1949. «No hi havia cap altra sortida. En aquella època passaven dues
coses: no hi havia cases i no hi havia
diners», reflexiona.
La Julia recorda que cuinaven en
una llauna d’olives «de les grans»,
que els seus germans van omplir de
ciment. «Els residus del gas passaven per davant i per darrere de la
casa. Quan sento la gent dir que les
platges estan brutes penso, ¡què sabreu vosaltres de brutícia», explica. «El Bogatell era la claveguera de
Barcelona, i estàvem envoltats de
fàbriques. I pensa que havíem de
rentar la roba al mar. La poca aigua
que hi havia l’havíem d’usar per
cuinar i beure», prossegueix sense
perdre el somriure aquesta infatigable modista, que als 72 anys encara cus vels de nòvia. H
10 LA VANGUARDIA
EL ÁLBUM
JUEVES, 21 OCTUBRE 2010
NUTRICIÓN
LLUÍS PERMANYER
Calcio sin lácteos
MAGDA CARLAS
Barcelona
E
La Model fue asentada en una zona del Eixample que aún era un descampado
ARCHIVO
La cárcel Model
y sus historias
F
ue Model cuando
se inauguró el 9
de junio de 1904.
Ciertamente no
era perfecta, pero
en comparación con las que la
habían precedido, poco menos que ergástulas, el cambio
era espectacular. Y también el
sitio escogido para asentarla.
Los arquitectos Salvador Viñals y Josep Domènech i Estapà se aplicaron a conseguir
que su proyecto respondiera a
las exigencias y la expectación; buena prueba de ello fue
que visitaron otras cárceles europeas e incluso vivieron en alguna de ellas.
Los antecedentes y el dificultoso proceso constructivo
están por supuesto bien sintetizados por Rosario Fontova
(La Model de Barcelona. Històries de la presó), pero la autora
consigue sin duda su mejor
acierto precisamente en la parte más arriesgada y menos
convencional.
Me refiero a la dedicada a
contarnos y revelar así las historias, las mil historias humanas que se han desgranado en
el corazón de un recinto doloroso por tantos conceptos. Se
da la paradoja de que lo que
podrían ser ejemplos de aislamiento, de silencio, de incomunicación total, se convierten en una turbadora confesión de voces particulares,
más individuales que corales,
que dan nombre y perfil propio a un sinfín de vivencias en
su mayoría estremecedoras.
La probada profesionalidad
periodística de Fontova le ha
permitido sacar el mejor pro-
Emociona e
incluso estremece
el desfile turbador
de las aventuras
personales
vecho de la parte más humana, sentimental y vívida de este desafío, en el que se habían
roto la crisma otros que lo habían intentado.
Con un buen dominio del
hilo narrativo cronológico,
van apareciendo en escena,
con toda naturalidad, los entresijos de tantos y tantos encarcelados.
Por supuesto damos con los
relatos que afectan a persona-
jes históricos, o a gente menos
conocida y por supuesto a protagonistas aún vivos. Fuerza
es reconocer, empero, que impresionan y asombran las
exhumaciones de historias de
tipos desconocidos, fueran patibularios, inocentes o idealistas políticos. Y lo que de ellos
se cuenta prende al lector, impresiona y en ocasiones llega
a comunicar emoción.
Un siglo da para mucho, pero la síntesis resulta eficaz y al
propio tiempo se revela espejo nada deformante de lo que
en cada momento acontecía
en Barcelona.
Un libro oportuno y válido,
que documenta un siglo de la
Model, precisamente ahora
que el edificio aguarda el segundo capítulo de su trayectoria, el de abrirse al barrio y a la
ciudad. De ahí que resulte de
mucho interés la documentada información sobre la pintura que el afamado Helios Gómez, luchador y artista, plasmó en el muro de lo que se dio
en llamar la Capilla Gitana. Lo
exijo una vez más: que esta
obra deje de permanecer oculta y sea restaurada como merece, para que pueda así enriquecer la Model del futuro.c
C U A DE RN O BAR C EL ONÉS
SOMORROSTRO
Tengo noticia de una iniciativa ciudadana cualificada
que ha solicitado oficialmente a la Ponència del
Nomenclàtor la siguiente
petición: que la porción de
playa que media entre el
hospital del Mar y la calle
Marina pase a denominarse
Platja del Somorrostro. Me
parece razonable y lo que
es más: me parece justo. Se
trata de un nombre inocuo
y neutro, sin la menor connotación. Este topónimo es
el que de forma anónima
se acabó por imponer de
una forma natural a partir
de un determinado momento del siglo XIX y que permaneció vigente hasta hace
muy pocos años. La transformación urbanística lo
borró del mapa. Fue un
error, que ahora puede y
debe ser subsanado. Pero
hay más: es justo que así
sea. Se trata de restituir la
memoria histórica del lugar, de aquel poblado de
barracas, en el que innúme-
ros barceloneses, también
ciudadanos, evidenciaron
que deseaban integrarse,
pero que una intolerable
realidad social se lo impedía. A todos ellos, se llamaran Carmen Amaya o no,
importa ahora recordarlos.
Y para conseguirlo es tan
sencillo y factible como
colgar una lápida del callejero que así lo certifique
para siempre. El Somorrostro también fue un barrio;
peculiar, sí, pero un barrio
de Barcelona. Lo merece.
s cierto que los lácteos
son la principal y más
efectiva fuente de calcio de la dieta. No es
ninguna casualidad que la OMS
recomiende un mínimo de dos raciones diarias de este tipo de alimentos, o sea, de leche, yogur o
queso. Sin embargo, sin lácteos
también podemos
tener buenos niveles de calcio. Por
suerte para las personas que no los
incluyen en su dieta, hay un montón
de alimentos que
aportan dosis notables del citado mineral. Los frutos
secos, por ejemplo, son buena
muestra de ello.
Cien gramos de almendras pueden
aportar más de 250 mg de calcio,
lo cual es bastante más del que
aporta 1a leche( 120 mg/ 100 g),
si bien es el sésamo ( 700 mg calcio /100 g) el que más calcio
tiene.
Las verduras, especialmente
las de hoja verde, son otra buena
fuente de calcio. Así pues, la col,
la berza o la espinaca contienen
cantidades elevadas de calcio,
aunque su absorción sea complicada. También el marisco es una
buena fuente de este mineral.
Cuando tomamos 100 g de deliciosas almejas o gambas ingerimos una dosis similar de calcio
que el que aporta la misma cantidad de leche. Del pulpo podemos
decir más o menos lo mismo. O
de las ostras, vieiras y percebes.
Claro que más rico en calcio y menos caro son las humildes sardinas en aceite, con sus increíbles
400 mg de calcio/100 g. O los sabrosos pescaditos fritos que se
consumen con espina.
Las legumbres son otro tema
que tener en cuenta. Un plato de
garbanzos aporta, además de una
dosis considerable de proteínas,
fibra y vitamina B, un magnífico
aporte de calcio.
Los higos secos
son otro caso de
alimento asequible y rico en calcio. También las
populares pipas o
las semillas de girasol.
En definitiva,
las personas que
no toman lácteos
pueden tener un
aporte de calcio suficiente si ingieren
los alimentos adecuados. Y si no olvidan que el
ejercicio y la exposición solar
también contribuyen positivamente en este tema y que el exceso de sal y proteínas tiene el efecto contrario.c
La sugerencia
Tortilla de garbanzos
Batir dos huevos y aderezar con un
poco de sal. Añadir unos cuantos garbanzos hervidos( 50-100 gramos),
unas hojas de espinacas crudas troceadas y una cucharada de sésamo tostado. De la combinación resultará una
tortilla sabrosa, completa y con una
elevada dosis de calcio. Una buena
opción para los que no quieran o no
puedan tomar lácteos.
GASTRONOMÍA
GUÍA
150 restaurantes
sorprendentes
]La editorial Diéresis acaba de publi-
car la guía 150 restaurantes sorprendentes de Barcelona, escrita por el periodista Albert Winterhalder. La cuidada
selección de establecimientos abarca
todos los barrios, estilos y precios. Desde locales que trabajan contra el riesgo
de exclusión social, como el Plaça o el
Mescladís, hasta locales de tapas, como el bar Lobo o Els Tres Porquets,
pasando por la cocina italiana –Lotus
BCN o Donizetti– o de autor, como
Saüc y Cinc Sentits. Cuesta 18 euros.
El libro de Winterhalder
VINO
RESTAURANTES
]Por primera vez en Barcelona
]El restaurante de Martín Bera-
Lavinia acerca los
Château Palmer
y en Madrid uno de los iconos
de Burdeos, Château Palmer
(Margaux), ha presentado recientemente sus vinos de la mano de Lavinia. Destacó con luz
propia la redonda, fragante, elegante y compleja añada de 1995
y una curiosidad que no se encuentra en España, el hermitagé
Historical XIXth Century Wine
2007. / R. Francàs
Menú de setas
en el Lasarte
sategui en Barcelona ofrece un
menú de setas hasta el 6 de noviembre. Cuesta 90 euros (115
con maridaje) e incluye platos
como el falso risotto de setas de
cardo con senderuelas y parmesano, los huevos de caserío a
baja temperatura con trompetas
de la muerte, la gamba roja con
estofado de ous de reig o el lomo
de ciervo asado con níscalos.
GUARDIA 10 LA VANGUARDIA
EL ÁLBUM
JUEVES, 28 OCTUBRE 2010 V I V I R
JUEVES, 28 OCTUBRE 2010
NUTRICIÓN
LLUÍS PERMANYER
La granada, fruto
otoñal y desconocido
MAGDA CARLAS
Barcelona
A
ARCHIVO
El Somorrostro, todo un mundo a pie de playa, en una imagen captada en los años 50
Restituir la playa
del Somorrostro
S
omorrostro es un
topónimo norteño.
En Santander hace
honor a su origen latino (súmmum rostrum: promontorio mayor) y
da nombre a un cerro. En Vizcaya es de signo contrario:
bautiza un valle, escenario de
una crucial batalla carlista. Esta denominación en su vertiente militar fue empleada para
bautizar un tipo de cañoneras
fluviales. Ignoramos qué razón indujo a incorporarlo en
Barcelona.
Aunque desde el siglo
XVIII ya había en aquella zona playera barcelonesa algunas barracas de pescadores, la
primera vez que aparece documentada la palabra Somorrostro es en 1879: figura en un
permiso municipal de obras
industriales.
De aquella fecha en adelante se encuentra mentada en
una variedad cuantiosa de documentos, sean o no oficiales.
Importa hacer hincapié en
que no proviene de una sola
fuente especializada, sino que
ha sido citada por los motivos
más variados.
Verbigracia: en un bando
de Rius i Taulet sobre baños,
en crónicas de sucesos, en una
petición para poner en pie
una barraca, en la solicitud de
un concejal para urbanizar la
barriada, en el ruego del gobernador al alcalde para que
mejore la salubridad del lugar, en un decomiso de contrabando, a raíz de los temporales marítimos, en un anuario
estadístico que ya contabilizaba 63 barracas, en el razona-
No se trata de
bautizar aquella
porción de playa,
sino de devolverle
el nombre original
miento de un concejal que se
opone a que se instale allí un
tiro al pichón, cuando Fomento municipal abre una calle, al
montar la Cruz Roja una tienda de campaña para vacunar a
los barraquistas, al pedir el gobernador que se instale una
fuente, en la inauguración por
parte de los lerrouxistas de
una Casa del Pueblo, en la rotulación de toda clase de planos (destaca por su precisión
el de 1927 de Vicenç Martorell), en los reportajes que desde 1932 se publican en La Vanguardia y otros rotativos, en la
atención que le prestan las catequesis religiosas. En 1954
fueron censadas más de 2.400
barracas y unas 15.000 personas, apretujadas a lo largo de
un kilómetro y pico de playa.
Nonell, innúmeros fotógrafos,
Rovira Beleta y otros artistas
inmortalizaron el lugar.
He sintetizado la investigación llevada a cabo por Mercè
Tatjer, Alonso Carnicer y Sara
Grimal, miembros de la Comisión para la Recuperación de
la Memoria de los Barrios de
Barracas de Barcelona. Documentan así la petición oficial
de que una porción de la playa
recupere aquel nombre histórico, el que le será arrebatado
luego de derribar el Somorrostro para que Franco no lo viera, con motivo la Semana Naval de 1966.
Me parece razonable que
así sea, por justicia histórica
hacia todos aquellos barceloneses que allí sobremorían
confinados por discriminación social, pese a que se sentían ciudadanos y pugnaban
por integrarse.
pesar de que nuestro
país es uno de los principales exportadores
de esta sabrosa fruta, se
conocen poco sus virtudes. De hecho, sólo la incluimos esporádicamente en el menú. Cierto que es
una fruta de temporada y que su
pelado no es precisamente fácil,
pero tiene un montón de ventajas. La
primera es que justamente debido a
su piel gruesa y dura, conserva sus
propiedades con relativa facilidad y es
muy resistente a
las agresiones exteriores. De ahí seguramente que se extendiera por Europa, Asia y América tan precozmente.
Otra, que a pesar de no aportar
grandes dosis de vitaminas tiene
un valor nutritivo muy interesante. Contiene antioxidantes, taninos y una cantidad considerable
de fibra. Además, carece prácticamente de sodio y posee dosis elevadas de potasio, lo que la hace
perfecta para las personas con
problemas cardiovasculares. Pero es que además está comprobado que favorece la salud del sistema digestivo. Parece que tiene
un cierto poder astringente, o
sea, que es perfecta para las diarreas; también un efecto antiséptico y que evita la insidiosa flatulencia. Y otra cosa: 100 g aportan
sólo 30 Kcal. O sea, que es también ideal para quien quiera cui-
sión general, bajo el signo
de la coherencia. Las mencionadas, y todas las de su
estilo, son primordialmente
obras de arte; que mane el
agua es secundario. Incluso
las Wallace: aunque fundidas en serie, el modelo
original fue concebido también como una escultura de
autor. De ahí que todas
ellas figuren en el catálogo
patrimonial y en la monografía del Ayuntamiento
Art públic. Merecen una
protección en toda regla.
Ensalada de otoño
Lavar y cortar una lechuga en juliana.
Añadir unas tiritas de salmón ahumado y unas nueces trituradas. Preparar
una salsa vinagreta con aceite de oliva, vinagre de manzana y un poco de
mostaza. Aderezar la ensalada y como
punto final añadir unos granos de
granada previamente macerados en
zumo de naranja. Es una ensalada
deliciosa, con un valor nutritivo elevado y sin grasas saturadas. Ideal para
cuidar nuestro sistema cardiovascular.
HOTEL
Brunch en el jardín del Palace
]El jardín del Palace ofrece los
El chef Romain Fornell
domingos el brunch que dirige
el chef Romain Fornell, que está
al frente del Caelis y de los dos
restaurantes AE del hotel. Un
surtido de propuestas gastronómicas que cambia todas las semanas y que ofrece desde ostras
o jamón hasta los asiáticos dim
sum, huevos con salchichas o
carnes asadas. El precio del buffet libre oscila entre 55 y 75
euros para los adultos y es de 26
para los niños (gratuito para los
menores de cinco años).
LIBRO
RESTAURANTE
ARDUINO VANNUCCHI
suprimida. ¡Bien! Me picó
la curiosidad y quise ver
qué sucedía con la del Efeb
(Diagonal/Bailèn), del escultor Àngel Tarrach. Pues
también sufre la afrenta de
la chapa en cuestión, y en
lugar provocativo. Al igual
que la del Trinxa (ronda
Universitat/Pelai), modelada por Josep Campeny.
Por fortuna no la padece la
del Noi dels Càntirs (plaza
Urquinaona), de este mismo artista. Creo que resulta ahora obligada una revi-
La sugerencia
GASTRONOMÍA
C U A DE RN O BAR C EL ONÉS
MÁS FUENTES CON CHAPA
Reencontré, con ocasión de
la reapertura de El Molino,
a Jesús Mariñas. Me comentó que había leído mi
comentario sobre aquellas
chapas que mutilan las
fuentes artísticas, y que yo
pedía su eliminación. “Y ¿te
hacen caso?”, me preguntó
él. Pues resulta que, como
quien dice en horas veinticuatro, aquella chapa que
groseramente agredía la
Font del Pescador (Casanova/Diagonal) había sido
dar su peso. Justamente su constitución fibrosa y la dificultad para extraer sus deliciosos granos
hacen que sea una fruta adecuada para los apetitos compulsivos
y para quien tenga el mal hábito
de comer deprisa. Otra virtud poco conocida es su versatilidad. La
granada no sólo puede ejercer de
postre, sino también de aderezo
de ensaladas, componente de salsas y de guarnición de asados. Sin
olvidar su zumo,
que desde luego no
es tan vitamínico ni
popular como el de
naranja, pero sí sabrosísimo, perfecto
para cuidar los intestinos delicados y
para mimar la salud de las encías.
Todo lo anterior
añadiendo una dosis mínima de azúcares y poquísima energía. En fin, que sí, que
aunque no es una fruta fácil, el esfuerzo vale la pena. Aprovechemos ahora porque el otoño no es
eterno…c
Presumir de vinos
en poco tiempo
Ramon Freixa,
premio Millesime
]Meritxell Falgueras acaba de
]El restaurante Ramon Freixa
publicar Presumeix de vins en
7 dies (Columna). A pesar de la
aparente simplicidad que augura en el título, ofrece numerosas
pistas a las personas que quieren adentrarse en el mundo del
vino e incluso a quienes ya han
empezado a hacerlo. Cada capítulo incluye un diccionario de
términos que suelen ser un obstáculo para dominar la materia.
(una estrella Michelin), abierto
por el chef barcelonés hace apenas un año en el hotel Selenza
de Madrid, acaba de ser considerado el mejor restaurante de
2010 por el jurado del premio
Millesime. Este ha reconocido
también a Abraham García, fundador del emblemático Viridiana por su trayectoria y al Villamagna como el mejor hotel.
intro PERDONEN QUE NO ME LEVANTE por
Maruja Torres
EL NOMBRE DE SOMORROSTRO
uardan ustedes en algún
rincón de su cerebro el recuerdo de un lugar en el
que nunca estuvieron, de un
nombre que escucharon o pronunciaron
sin poner jamás los pies en el territorio
que designaba? No crean que me refiero
a sitios míticos –o mitificados– por el
deseo: Shangri-La, Katmandú, Saigón o
los fiordos noruegos, pongamos por caso.
Eso sería irreal.
El lugar nunca visitado y, sin embargo,
presente en el bagaje de mis evocaciones
era muy pobre y muy real. Se llamaba
Somorrostro, y ocupaba un trozo de playa
de Barcelona, entre lo que hoy es el Parc
de Recerca Biomèdica y la playa del Bogatell. Es decir, delante del hospital del Mar
(el que salía en la película Todo sobre mi
madre). En el Somorrostro, el flamenco fue quejío
puro: de allí surgió Carmen Amaya, la más grande
bailaora de bronce y pena. Caminaba descalza hasta
el restaurante Las Siete Puertas (en castellano entonces), para dejar atónitos a los señoritos.
Quienes apreciaron la luminosidad del Mediterráneo penetrando en el recinto en el que agonizaba
Penélope Cruz deben saber que en aquella arena sobrevivieron
desde finales del siglo XIX unas 16.000 personas. Luchando contra la miseria, en chabolas construidas con materiales diversos,
con tablones y desechos depositados en el mar por la resaca. En
1966, con motivo de unas maniobras navales que iba a presenciar
el llamado Caudillo, se limpió la arena de barracas y personas. Y
poco a poco desapareció el recuerdo. Y hasta desapareció el Caudillo. Al menos, físicamente.
G
Somorrostro. Un nombre
potente. Buscando su etimología, he encontrado una procedencia latina: summum rostrum, promontorio mayor, al
menos eso se dice del cerro del
Somorrostro, en Santander,
lindando con Vizcaya. Pero
más que nada a mí, que desde
pequeña me gustó jugar con
las palabras, me apetece repetir: “Somorrostro, Somorrostro… Somos Rostros, Somos
Rostros…”. Esa letanía, que los
desaparecidos de la playa de
Barcelona sin duda susurran
cada amanecer –estuvimos
aquí, fuimos gente–, ha acabado por tener sus frutos.
Si no me equivoco, cuando
escribo esto, lo que los cronistas de fuste denominan “una
iniciativa ciudadana cualificada” está teniendo lugar para
que esa parte del litoral barcelonés que va del hospital del
Mar hasta el final de la calle de la Marina se llame Platja del
Somorrostro. Para que así, su historia irrenunciable tenga una
presencia tan verdadera –al menos en la piedra, en el mármol–
como lo fue la existencia de su carne.
Es un trabajo, el de hacer justicia al Somorrostro –y a otros
barrios de chabolas que en mi ciudad dieron cobijo a los inmigrantes, dada la precariedad de la vivienda–, que debemos a la
Comissió Ciutadana per a la Memòria dels Barris de Barraques
de Barcelona, formada por gente empeñada en que no desaparezcan ni el recuerdo ni la gratitud debida. Hubo muchos hacinamientos humanos en lugares que hoy pertenecen a la ciudadanía. Al menos, una placa o un monumento que nos hable de
quienes tejieron esa parte de la urbe con su sacrificio y su sufrimiento. Formaban parte del grupo al que Francesc Candel denominaba los otros catalanes. Contribuyeron a la grandeza de mi
ciudad, posiblemente echándole más valor que los patricios que
se atribuyen todo el mérito. Que no haya olvido, pues.
Y que nos devuelvan, a quienes sabemos qué fue aquello, el
derecho a leer con orgullo la palabra. Somorrostro. Somos Rostros, estamos entre vosotros. P
“Que nos devuelvan
el derecho a leer con
orgullo la palabra”
6
Nunca pisé el Somorrostro, lo entreveía de pequeña los
domingos, cuando iba apretujada en el tren que nos llevaba a la
playa del Mas Nou, a pasar el día con la tartera a cuestas. Pero
sabía qué era el Somorrostro: un hogar peor que el Barrio Chino.
En lo que hoy es el Raval, las mujeres usaban el nombre –Somorrostro, Somorrostro– bien para amenazarnos –“Si no te portas
bien, acabarás viviendo en una barraca como las del Somorrostro”–, bien para que pecháramos con resignación con nuestra
suerte: “¿Te quejas porque a tu edad tienes que dormir en la
cama turca con tu madre? ¿Porque la humedad de las paredes te
produce bronquitis? ¡Ay, desgraciada! ¿No ves que peor sería que
tuvieras que vivir en una barraca del Somorrostro?”.
www.marujatorres.com
EL PAÍS SEMANAL
Ilustración de José Luis Ágreda
|
8 Països Catalans
|
EL PUNT
DIUMENGE, 7 DE NOVEMBRE DEL 2010
902 22 10 10
EL CLUB
DEL SUBSCRIPTOR D’EL PUNT
de dilluns a divendres
www.clubdelsubscriptor.cat
[email protected]
Matins
de 8 a 2
Tardes
de 4 a 6
Barcelona
————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————
MÚSICA
La llibertat en la raresa
Orquestra Simfònica del Vallès
Ricardo Ríos, clarinet. Ashan Pillai, viola. Michal Nesterowicz, director
LLOC: Palau de la Música Catalana (Sala Gran) de Barcelona
DIA I HORA: Dissabte 20 de novembre, a les 7 de la tarda
OFERTA 2X1 LIMITADA
Preu de l’entrada: 39 euros
MÚSICA
Mahler Lieder 2
Somnis d’hivern
Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
LLOC: L’Auditori - Sala 1 Pau Casals (c/ Lepant, 150 de Barcelona)
DIA I HORA: Dimarts 16 de novembre, a les 9 del vespre
OFERTA LIMITADA
2 entrades gratuïtes per targeta
III MOSTRA GASTRONÒMICA
Restaurant Chez José
Una imatge històrica del Somorrostro, on avui hi ha la Barceloneta ■ TV3
Masia Mas Reixach
LLOC: Av. Mas Reixach, 13 de Palafolls
OFERTA 2x1 LIMITADA
Per a aquesta setmana en els menús (dies entre setmana)
TEATRE
La doble vida d’en John
Direcció: Àngel Llàcer
Joan Pera, Lloll Bertran, Rosa Serra, David Verdaguer, Enric Boixadera, Pau Ferran, Laia Pellejo
LLOC: Teatre Metropol de Tarragona
DIA I HORA: Divendres 12 de novembre, a les 6 de la tarda
Barraques
contra l’oblit
RECORD · Una campanya ciutadana vol rememorar els
antics assentaments de barraques de la ciutat REPTE · Es
vol que una platja es bategi amb el nom de ‘Somorrostro’
OFERTA LIMITADA
1 entrada gratuïta per targeta
FIRES
Trek & Walk
Saló del Senderisme
Conjuntament amb l’entrada es lliurarà un talonari de descomptes per valor de més de
50 euros per a diferents activitats de senderisme i «trekking»
LLOC: La Farga (c/ Barcelona, 2 de l’Hospitalet de Llobregat)
DIES: Divendres 19, dissabte 20 i diumenge 21 de novembre
BARCELONA
B
OFERTA 2x1
Preu de l’entrada: 8 euros
MÚSICA
Albert Pla + D’Callaos +
Los Finos
LLOC: Pavelló Municipal de Can Xarau de Cerdanyola del Vallès
DIA I HORA: Divendres 12 de novembre, a 2/4 de 9 del vespre
OFERTA LIMITADA
2 entrades gratuïtes per targeta
TEATRE
Que demà me’n recordi
Espectacle multidisciplinari sobre textos de diferents
gèneres d’autors reusencs
LLOC: Teatre Bartrina de Reus
DIA I HORA: Dissabte 27 de novembre, a les 9 del vespre
OFERTA 2x1 LIMITADA
Per comprar les entrades cal anar a les taquilles del Teatre Bartrina
del 6 al 19 de novembre (de dimarts a divendres, de 6 a 8)
El Punt no es fa responsable dels productes i serveis de tercers, responsabilitat que assumeixen íntegrament les empreses col·laboradores
Cal trucar per
fer la reserva
902 22 10 10
Atenció al client
A través dels
1.600 punts de
ServiCaixa
Cost: 1 euro x tiquet. La primera vegada
cal demanar el vostre PIN d’accés al
902221010. Aquest PIN és estrictament
personal. Quan trobeu aquest símbol,
també podreu trucar al Club del
Subscriptor per accedir al mateix servei.
902 45 60 00
F. Espiga
Directament
amb
la targeta de
subscriptor
i també: [email protected]
801175-1015420L
arcelona és una ciutat que,
massa sovint, traça una ratlla imaginària en el 1992.
Una mena d’amnèsia selectiva impedeix aprofundir
en el record del període previ a la celebració dels Jocs Olímpics, aquell en què
la capital catalana era, també, una urbs
grisa i desencaixada. A la dècada dels
seixanta, per exemple, més de cent mil
persones vivien en assentaments de
barraques en diversos punts de la ciutat. Des de fa temps, diverses entitats
promouen una campanya cívica per
rescatar de l’oblit aquest fenomen que
va tenir una penetració especialment
profunda en punts com ara el Somorrostro, Can Valero, el Camp de la Bota o
la Perona. En un període en què es parla, i molt, de memòria històrica, 75 collectius veïnals i 750 personalitats de diversos àmbits han subscrit un document en què demanen a l’Ajuntament
que apliqui aquesta recepta. No es tracta de reivindicar res. Però sí de recordar-ho. Dimarts una representació
d’aquesta campanya es reunirà amb
l’alcalde, Jordi Hereu, per exposar-li les
seves demandes. La iniciativa va néixer
arran de l’emissió d’un reportatge de
TV3 sobre el barraquisme a Barcelona.
Un dels testimonis que hi apareixien,
Julia Aceituno, criticava que actualment no hi ha cap cartell, placa o element similar que rememori el barri del
Somorrostro on ella havia viscut. Unes
paraules que van despertar consciències i que van activar el naixement
d’una campanya que té ben definits
quins són els seus objectius. El primer
és que es col·loquin senyals identificatius de gran format al mateix Somorrostro, Montjuïc, el turó de la Rovira i la
Perona que expliquin que en aquells indrets hi havia els nuclis més importants de barraquisme. El consistori, ara
per ara, només accepta posar-hi plaques de 40 centímetres. Alhora, però,
els promotors de la campanya volen
que vuit indrets més de la ciutat –el
Camp de la Bota, rere el cementiri del
Poblenou, Can Tunis, el Poble-sec, Tres
Pins, Raimon Casellas, Francesc Alegre
i la Diagonal– també s’identifiquin adequament, però en aquest cas amb
distintius més petits.
Una de les seves reivindicacions més
importants, i que dimarts plantejaran a
Hereu, és que el tram de la platja que va
de l’hospital del Mar a l’Hotel Arts sigui
rebatejat amb el nom de Somorrostro.
Un topònim que, segons els responsables de la campanya, està molt arrelat a
la zona i que, antigament, ja donava
nom a aquest tros del litoral. ■
Memòria històrica. pàg. 3
Turisme pàg. 4
Drets humans pàg. 6
Més control dels
apartaments il·legals
CiU i PP salven
un monument
franquista
Homenatge
progressista
a Garzón
www.publico.es
dimecres
10 de novembre del 2010
Veïns del Somorrostro davant d’una barraca a finals dels anys quaranta. Xavier Vallory
Barcelona rescata de l’oblit els nuclis de barraques que durant decennis van ocultar la pobresa de la ciutat
Aquells barris que ningú volia veure
Reportatge
maria favà compta
barcelona
L
a Comissió Ciuta·
dana per a la Me·
mòria dels Barris
de Barraques de
Barcelona va lliurar
ahir a l’alcalde de Barcelona,
Jordi Hereu, un extens dossier
i una interminable llista d’ad·
hesions que donen suport a
una petició ben concreta: que
la Ponència del Nomenclàtor,
que s’ha de reunir la setmana
que ve, acordi donar el nom de
Somorrostro al tram de la plat·
ja que va de l’Hospital del Mar
al carrer Marina. També vo·
len que se senyalitzin els dotze
emplaçaments on hi va haver
nuclis barraquistes fins a finals
del segle passat.
Hereu va acollir les propos·
tes qualificant-les de “justes”
i va assegurar que els donarà
impuls i les prioritzarà.
“Barcelona ja ha superat el
fenomen del barraquisme i ara
ja podem parlar amb tranquil·
litat d’aquests barris”, va dir
l’alcalde, que va assegurar que
l’ajuntament té intenció de se·
nyalitzar i recordar els llocs
on hi va haver barraques. I va
acabar retent homenatge a les
persones que hi van viure per·
què “són els constructors de la
Barcelona actual”.
Una comissió
demana que la
platja porti el nom
de Somorrostro
Volen que es
col·loquin plaques
on hi va haver
nuclis barraquistes
No és la primera vegada
que es demana la recuperació
dels noms dels barris de bar·
raques i tampoc és la primera
que l’ajuntament ho promet i
després es fa enrere. Ja va pas·
sar abans del Jocs Olímpics,
quan l’alcalde Pasqual Mara·
gall tenia la intenció de bate·
jar un tram de la platja recu·
perada amb el nom de Somor·
rostro. Diuen que es va trobar
amb una forta oposició, i es va
al·legar que els veïns i comerci·
ants hi estaven en contra. És
segur que els tècnics que tira·
ven endavant el projecte de la
Vila Olímpica s’hi van oposar,
però de veïns i comerciants
no n’hi havia cap en aquella
zona que es va enderrocar
del tot. Aleshores, allà “no hi
havia paisatge”, tal com deia
l’arquitecte Oriol Bohigas, un
dels directors del pla de la Vi·
la Olímpica. I l’Associació de
pPassa a la pÀgina següent
2
públic
dimecres, 10 de novembre del 2010
Barcelona
www.publico.es/catalunya
una platja plena de barraques al costat de la barceloneta
El Somorrostro s’estenia des de l’Hospital del Mar fins al Bogatell. A la foto, del 1950, s’aprecien els pavellons de l’hospital, els dipòsits i la torre del gas, que encara es
conserva, l’Estació de França, el monument a Colom, Santa Maria del Mar i, més enllà, la torre de l’aeri, les Tres Xemeneies, el castell de Montjuïc i el Palau Nacional. X. Vallory
pve de la pàgina anterior
Veïns del Poblenou no s’hi hauria oposat mai. El resultat és
que les platges van ser batejades amb noms més o menys inventats, tot i que mariners, i es
van ignorar els noms populars,
com Rere el Cementiri, Pequín
o el Camp de la Bota. I és una
paradoxa que hi hagi una platja i una parada de metro que
porten el nom de Bogatell, la
claveguera a cel obert més pudent de la ciutat.
Ara seria difícil trobar oposició contra el nom de Somorrostro, en part perquè no hi ha
gaires barcelonins que l’associïn amb les barraques. I els que
ho saben segurament estan
d’acord que el nom quedi fixat
al nomenclàtor per no acabar
de perdre la memòria i retornar el nom a cada cosa.
Del carbó a la misèria
L’origen del nom de Somorrostro és incert. Probablement
és un topònim basc relacionat
amb el carbó. Des del 1842 hi
havia, a prop de la platja, la fàbrica de gas Lebon, que utilitzava carbó com a combustible
i potser acumulava el rebuig a
la platja, entre la via del tren i
el mar. La primera referència
que se n’ha trobat és del 1879,
quan es va concedir un permís
industrial d’obres. Després hi
ha un gran buit documental.
El 1954 hi havia censades
2.400 barraques i en un quilòmetre escàs malvivien unes
15.000 persones entre gitanos i paios. Se’n saben coses
per les catequistes que hi anaven a fer caritat, i hi ha imatges
de les visites pastorals que van
fer alguns bisbes. Però abans
d’aquesta data, Isidre Nonell
ja hi havia anat a pintar gitanes. Després seria Rovira Beleta, que va filmar Los Tarantos.
I al Somorrostro va néixer la
bailaora Carmen Amaya, que
no va amagar mai els seus orígens. Al contrari.
Com Julia Aceituno, que
tampoc s’ha avergonyit mai
d’haver viscut al Somorrostro. En el reportatge Barraques. Ciutat oblidada que va
emetre 30 minuts, va reivindicar la memòria del Somorrostro. “Va ser una demanda
sense rancúnia, però amb necessitat de justícia i de visibilitat cap als milers de persones
que van haver de passar molts
anys en barraques”, expliquen els autors del reportatge,
Alonso Carnicer i Sara Grimal,
que impulsen la recuperació
de la memòria dels barris de
barraques. D
Dotze plaques
per recordar
dotze barris
Retornar el nom a cada cosa
Memòria
maria favà compta
Hereu, amb la comissió.
La Comissió Ciutadana per
a la Memòria dels Barris de
Barraques demana que se
senyalitzin un mínim de dotze
nuclis de barraques i que s’hi
posin plaques. Quatre d’elles
serien grans: Somorrostro,
Montjuïc (el conjunt més gran),
Turó de la Rovira (nuclis del
Carmel i els turons) i la Perona
(grans nuclis enmig de zones
urbanes). Vuit plaques més
petites senyalitzarien llocs
on hi havia nuclis significatius: Camp de la Bota i Rere
el Cementiri (Poblenou); Can
Tunis, Poble-sec i Tres Pins
(Montjuïc); Raimon Casellas
i Francesc Alegre (Carmel), i
Diagonal-Santa Gemma.
3
Per als veïns del Poblenou
de mitjan segle passat, la gent
que vivia al Somorrostro, entre el Bogatell i el mar, no eren
ni més bons ni més dolents ni
més pobres que els que vivien a les casetes del darrere del
cementiri, a les barraques del
Camp de la Bota o a Pequín.
El Poblenou, un barri aleshores més humil, estava envoltat d’un cinturó de misèria
i molt sovint, des de la ciutat
gran, confonien bou per bèstia grossa. “Mira, aquestes nenes, per ser del Poblenou, trobo que van bastant arregladetes”, comentava una dona a
Arenys de Mar un dia d’hivern
del 1961 quan les alumnes de
les monges franciscanes del
Poblenou van anar a commemorar el centenari de la fundadora de l’orde.
Els nens del Somorrostro,
que portaven el cap rapat com
tants altres aquells anys, no feien ni la por ni la llàstima que
inspiraven els nens que vivien a la Prote (la Protección
de Menores) del carrer Wad
Ras i que anaven a fer d’escolanets a la parròquia de Sant
Francesc d’Assís. Les nenes del
Poblenou sempre passaven
corrent per davant de la Prote.
Els del Somorrostro vivien en
barraques, però tenien pares.
Sovint se sentia explicar
que el temporal s’havia endut les barraques i que havia mort gent. Els aiguats del
1962 també van fer molt mal
al Poblenou: un nen va morir
ofegat en caure per una claveguera que havia perdut la tapa
per la força de l’aigua.
D’amagat dels pares, els
nens i nenes del Poblenou arribaven a la platja del Somorrostro des del pont del Bogatell. El Bogatell era fastigós. El
Somorrostro, no. Per als barcelonins d’ara el Bogatell és només una parada de la línia 4
del metro, però aleshores era
el col·lector a cel obert més
gran i més repugnant de la ciutat. La ferum se sentia d’una
hora lluny.
L’últim cop que vaig anar al
Somorrostro va ser per acompanyar-hi Ovidi Montllor, que
acabava d’aterrar a Barcelona
després de fer la mili. Volia
anar a veure els escenaris de la
pel·lícula Los Tarantos i el lloc
on va néixer la bailaora Carmen Amaya. Però quan vam
ser sota el pont del Bogatell
ja va quedar corprès. D’aquella última excursió conservo
unes fotos que vaig fer amb
una vella Kodak. Eren els últims mesos del Somorrostro
abans que s’enderroqués per
evitar que Franco el pogués
ensumar, ni que fos de lluny,
quan va venir a inaugurar la
Setmana Naval del 1966.
Els records no s’han perdut, però es fa estrany haver
perdut els noms. I a la llarga, perdent els noms es perden els records. I com que el
llenguatge diuen que conforma el pensament, potser fins
i tot canviarem la història. No
s’entén que al nomenclàtor
hagi quedat el nom del fastigós Bogatell i no del barri que
hi havia a tocar. D
La Generalitat publica un
mapa con 237 fosas comunes
La web permite buscar a las víctimas por su nombre
MAIOL ROGER
Barcelona
Las 237 fosas comunes que hay
localizadas en Cataluña ya se
pueden consultar por Internet.
El Memorial Democrático, la
institución de la Generalitat que
se encarga de promover la memoria histórica, abrió ayer la
web (www.fossesirepressio.cat)
que permite conocer las sepulturas que están documentadas y
localizadas. El mapa, que funciona con una aplicación de Google
Maps, permite rastrear las sepulturas de toda Cataluña —en
la Noguera Pallaresa, el Segre y
el Ebro es donde más abundan—
y conocer toda la información
disponible sobre las fosas.
Además, existe una herramienta que permite buscar por
nombre y apellidos para saber
en qué sepultura están enterradas las víctimas. “Es una herramienta útil que permite conocer la realidad de las fosas. Da
cumplimiento a un doble derecho: saber qué pasó con los desaparecidos y conocer la historia”,
destacó Josep Vendrell, secretario de Relaciones Institucionales y Participación de la Generalitat.
El Memorial Democrático ini-
ció hace siete años la investigación que ha permitido clasificar
las fosas. Un total de 88 sepulturas se encontraron gracias a documentos oficiales, listas de víctimas, registros de cementerios
y otras fuentes; el resto, catalogadas como “muy probables”,
se han localizado gracias a la
coincidencia de varios testimonios y datos históricos.
El descubrimiento de nuevas
fosas permite dignificar los espacios, incorporando una placa de
El Memorial
Democrático prevé
encontrar más
sepulturas
homenaje a los fallecidos que explique el contexto de su muerte.
También, en algunos casos, la
familia puede reclamar la identificación de un cuerpo. Desde la
aprobación, en junio de 2009,
de la ley sobre la localización e
identificación de las personas
desaparecidas durante la Guerra Civil y la dictadura, la Generalitat ha encontrado más de
600 restos y ha dignificado una
quincena de fosas comunes.
El mapa presentado ayer está en actualización constante.
La web ofrece una herramienta
para que los usuarios informen
a la Generalitat del lugar donde
puede haber una fosa; además,
la propia institución continúa
trabajando para localizar sepulturas. A las 58 fosas, ya incluidas en el mapa, que se han incorporado en las últimas semanas
a raíz de una investigación realizada en el Penedès, se pueden
sumar otras que los historiadores del Memorial Democrático
están rastreando en las comarcas del Pallars Sobirà, el Pallars
Jussà, la Val d’Aran, la Noguera
y el Segrià. “Buena parte de estas fosas, las más desconocidas,
están repartidas por bosques y
caminos”, aclaró Vendrell.
Otras comunidades ya disponen de un mapa similar colgado
en Internet, como el País Vasco
y Asturias. El Gobierno central
también tiene uno preparado
con datos de todas las comunidades, aunque todavía no está colgado en la red. El mapa estatal,
que indexa 2.052 fosas, se topó
con el boicot de las comunidades gobernadas por el PP, que
no han querido facilitar los datos al Estado.
josep lluís sellart
CiU y PP salvan un símbolo franquista
CiU y el PP se aliaron el lunes en Tortosa (Baix Ebre) para salvar el
monumento franquista instalado en el río Ebro a su paso por la
ciudad. Ambos partidos tumbaron en el pleno una moción popular
que exigía la retirada de la obra, inaugurada por Franco en 1966 para
celebrar la victoria del bando nacional en la batalla del Ebro. Es el
monumento franquista más grande que sobrevive en Cataluña.
EL PAÍS, miércoles 10 de noviembre de 2010
El Somorrostro recupera su nombre
El Ayuntamiento de Barcelona señalizará los principales espacios de barracas
C. SERRA, Barcelona
“¿Que cómo era la vida allí? Mala,
muy mala. Mucha miseria. Los
peores años de mi vida, sin duda”.
Julia Aceituno, una risueña mujer de 72 años, provocó un pequeño terremoto cuando en el magnífico reportaje Barraques. La ciutat oblidada, de Alonso Carnicer y
Sara Grimal, lamentaba que no
hubiera ni mención del nombre
de Somorrostro, el barrio de barracas en el que vivió su adolescencia. Su petición, espontánea,
provocó una reacción en cadena
y ayer allí estaba ella, junto al alcalde de Barcelona, Jordi Hereu,
escuchando como este afirmaba
que será un mero trámite que el
trozo de playa que va desde el hospital del Mar hasta el final de la
calle de la Marina se llame de
nuevo así, Somorrostro, como había sido siempre.
Falta que el cambio pase todavía por la comisión del nomenclátor del 17 de noviembre, pero según Hereu puede darse prácticamente por seguro. Un poco más
laboriosa, aunque también segura, será la instalación de las placas conmemorativas en aquella
playa y en otros antiguos enclaves de barracas de la ciudad. “No
es un ejercicio de nostalgia, sino
el reconocimiento de una parte
de nuestra historia”, señaló Hereu, quien recordó que la recuperación de la memoria del barraquismo la inició una exposición
organizada en del Museo de His-
tección oficial de 30 metros cuadrados que resultó que tenía aluminosis. Allí vivió hasta que
en 2006 se mudó al piso
nuevo de 96 metros cuadrados que tiene ahora.
La comisión ciudadana para la recuperación
de la memoria de los barrios de barracas, impulsada por los dos periodistas de TV-3 que realizaron el reportaje, ha
contado con el apoyo de
más de 70 entidades y
800 personas, entre profesionales y antiguos vecinos. “Habría más, pero a algunos aún les da
vergüenza”, comentaba
Maravillas
González,
que vivió en el Turó de
la Rovira “una infancia
malísima, realmente miserable”.
Tal como proponía
Imagen de la playa del Somorrostro hacia 1950. / archivo histórico del poblenou
la comisión, el alcalde
les aseguró ayer que
toria de la Ciudad. “Tenemos que ron una casa. Cuando llegamos tras los estudios necesarios se
mirar atrás con orgullo porque vimos que era una barraquita de situarán cuatro grandes placas
hubo miles de personas viviendo tres metros cuadrados por la que conmemorativas en los antien estos barrios y gracias a la lu- habían pagado 25 duros de la épo- guos barrios de barracas del Socha de esta gente se pudo superar ca. Allí vivíamos siete personas, morrostro, Montjuïc, el Turó de
sin luz, ni agua, ni alcantarillas”. la Rovira y la Perona, además
esta etapa y mejorar la ciudad”.
Gente como la misma Julia, En 1958 les echaron y estuvieron de otras ocho, más pequeñas,
que desembarcó en la miseria del dos años viviendo en el interior para señalizar otros núcleos coSomorrostro a los 14 años. “Lle- del estadio olímpico —“nos hacía- mo el Camp de la Bota, Rere el
gué en 1952, el mismo día que mos pequeños departamentos en Cementiri del Poblenou, Can Tuabría el Congreso Eucarístico”, ex- las gradas con ropa y colchones”, nis, Poble Sec, Tres Pins, Raiplica. “Mis dos hermanos mayo- recuerda— hasta que a principios mon Casellas, Francesc Alegre y
res tenían trabajo y se compra- de 1960 les dieron un piso de pro- Diagonal-Santa Gemma.
3
MAR
TOURS, S. A.
CATALUÑA
TRASLADO DE
DOMICILIO SOCIAL
Por acuerdo de la junta universal celebrada el 3 de noviembre de 2010, se ha
trasladado el domicilio social a la calle
Once de Septiembre, 14, de Castellbell
i el Villar (Barcelona).
3 de noviembre de 2010
El administrador
BRICOINSA, S. A.
TRASLADO DE
DOMICILIO SOCIAL
La sociedad Bricoinsa, S. A., traslada
su domicilio a 08911 Badalona, Francesc Layret, número 58.
Manuel Insa Venteo, administrador
CARBONELL
MARCET, S. A.
De conformidad con lo previsto en el
artículo 289 de la vigente Ley de
Sociedades de Capital, el administrador único de la sociedad hace público que la junta general extraordinaria
de accionistas de esta compañía, en
su reunión celebrada el pasado 29 de
octubre de 2010, en el domicilio
social, acordó, por unanimidad de
todos los asistentes, el cambio de la
denominación social, por lo que la
compañía, en adelante, girará bajo la
razón social y con la denominación de
CAP CANYELLES, S. A, dándose
igualmente por la expresada junta
general, nueva redacción al artículo 1
de los estatutos sociales para adecuarlos al acuerdo adoptado.
Todo lo cual se comunica y hace
público a los efectos legales oportunos.
En Terrassa, a 3 de noviembre de 2010
El administrador único,
Juan Ignacio Navarro Villanueva
2
EL PAÍS, miércoles 10 de noviembre de 2010
CATALUÑA
Somorrostro, la dignidad del nombre
Quien pierde los orígenes pierde
identidad, dice Raimon en una de
las mejores canciones que se han
escrito en catalán. Lacan escribe
que para existir y ser reconocido
por los otros hay que tener un
nombre propio, específico, sea
una persona o un lugar. Cuando
se borran las palabras, se niega
aquello que significaban. Es lamentable el afán que hubo en el
pasado de borrar el nombre de
Somorrostro del nomenclátor municipal y que más tarde, cuando,
después de los Juegos Olímpicos,
la playa y el nombre se habían
recuperado, el Ayuntamiento democrático no se atreviera a mantener el nombre histórico. Todo
ello forma parte de una política
—inconsciente o deliberada, da lo
mismo— de borrar el pasado de
ciudad industrial y trabajadora,
de barracas y de inmigrantes, antes del resto de España y ahora de
todo el mundo. El patrimonio histórico y cultural se ha reservado
hasta hace muy poco tiempo a los
palacios y a las iglesias, a políticos
y militares, pero no a las fábricas
y a las viviendas obreras, ni a las
luchas sociales.
Jordi
Borja
Ni tenían la culpa de
vivir en una barraca
ni era una vergüenza.
La vergüenza la deben
tener las autoridades
de la época
Vivo justo enfrente de la playa
del Somorrostro, salgo de casa y
tres minutos después piso la arena, entre el hospital del Mar y el
Port Olímpic. El nombre del Somorrostro no solo me recuerda la
miseria y la injusticia de la Barcelona de mi infancia y juventud,
sino también el ansia de vivir, el
combate cotidiano de la gente
que allí vivía, que en las condiciones más adversas luchó para sobrevivir con dignidad y contribuyó a su manera a hacer la ciudad
actual. Nos referimos a una población numerosa, unos 200.000 barraquistas, entre las décadas de
1950 y 1960. La cifra estable era
aproximadamente de 100.000,
que aumentaban y se renovaban
regularmente. La gran mayoría,
gente trabajadora, ni marginal ni
delincuente, mal pagada y en permanente precariedad.
Cuando iniciaba mis estudios
universitarios, ahora hace 50
años, frecuenté las barracas del
Somorrostro y del Bogatell, muy
cerca las unas de las otras. Había
conocido las de la Perona (cerca
del pont del Treball), de Can Valero (en Montjuïc), del Guinardó (sobre el hospital de Sant Pau) y de
Les Corts (camino del antiguo
campo del Barça), e incluso las
cuevas de Collblanc y el Carmel.
En el Bogatell y el Somorrostro la
impresión era más dura, cerca de
un mar que amenazaba unas barracas que a duras penas se
aguantaban, una playa sucia (la
de La resaca, una de las primeras
novelas de Juan Goytisolo), sin
agua ni electricidad, colchones y
mantas directamente sobre la arena, ni alcantarillado ni alumbrado. Llegar allí siguiendo el colector a cielo abierto del Bogatell y
saltando sobre las diversas vías
del tren era pasar al otro lado del
espejo.
Pero cuando te encontrabas al
atardecer con los otros ciudadanos, te recibían amablemente y
te ofrecían un café; los mayores
venían de trabajar, a menudo en
la construcción o en el servicio
doméstico; los niños iban a la escuela, y los gitanos acumulaban
todo lo que se podía vender. Las
barracas estaban relativamente
limpias y ordenadas pese a la suciedad del entorno. Y a un inexperto estudiante de Derecho le
preguntaban qué podían hacer
para que no los expulsaran de la
barraca o para que admitieran a
sus hijos en la escuela, o soñaban
que algún día podrían acceder a
un piso.
El nombre de Somorrostro es
muy anterior a las barracas, viene
del siglo XIX. Es el barrio de don-
de salió Carmen Amaya, recuerden la gran película de Rovira Beleta Los Tarantos, y miles de héroes anónimos que luchaban por
vivir y progresar. No se merecen
ni el olvido ni ser menospreciados, ni tenían la culpa de vivir en
una barraca ni era una vergüenza. La vergüenza, en cualquier caso, la deben tener las autoridades
de la época, los ricos que se aprovechaban, les pagaban una miseria y los trataban mal, y todos
aquellos que miraban a otro lado
para no verlo. La vergüenza la deben tener quienes ahora quieren
que se olvide que allí vivieron muchos miles de ciudadanos a quienes se les negaban los derechos
más fundamentales y que pese a
todo conquistaron la ciudadanía.
Se ha constituido una comisión
que promueve la recuperación de
los nombres y la señalización de
los lugares donde estaban los barrios de barracas. Para combatir
la injusticia del presente, para no
repetir las del pasado, hay que recordar cuando la ciudad con nombre no era capaz de mirar a “donde la ciudad cambia su nombre”,
como decía Paco Candel.
LA VANGUARDIA 3
V I V I R
MIÉRCOLES, 10 NOVIEMBRE 2010
CIUDADANOS
OTRAS MEDIDAS
¿Y el pabellón
de las Misiones
de Montjuïc?
Sin matrícula,
sin carnet y
sin casco
]Una historia más olvi-
dada todavía que los
antiguos barrios de barracas es que, desde
1948, primero el Ayuntamiento de Barcelona y,
a partir de 1952, el Gobierno Civil, detenían y
expulsaban de Barcelona a los recién llegados
que vivían en barracas o
pretendían alojarse en
ellas. Se les detenía y se
les llevaba al pabellón
de las Misiones en
Montjuïc donde están
los jardines de Joan Maragall. No sería mala
idea incluir este enclave
en la lista de lugares
que el Ayuntamiento
debería señalizar.
]En los planes de la
DGT para poner al día el
código de circulación no
figuran tres aspectos: la
matriculación, la obligación de tener un permiso
o licencia de conducción
y la de llevar casco. La
directora del Observatorio de Seguridad de este
organismo de Interior,
Anna Ferrer, descartó
ayer estas tres medidas,
que tampoco creen necesarias ni el Ayuntamiento
de Barcelona ni la Generalitat. “Sólo planteamos
incorporar nuevos artículos o modificar otros relacionados con la convivencia”, insistió Ferrer. Sobre las matrículas, el secretario técnico de la
Red de Ciudades por la
Bicicleta, Xavier Corominas, recordó que “los países más avanzados, en los
que este medio de transporte concentra el 30% o
el 40% de los desplazamientos, no las tienen”.
Otro argumento que habitualmente esgrimen las
entidades de ciclistas en
contra de esta medida es
que en caso de que se
requiera una identificación ya existe el carnet
de identidad. Otro es lo
complejo que sería fijar
su alcance; por ejemplo,
si las bicis de niños o las
que se usan ocasionalmente deberían tener
placa. En cuanto a la necesidad de pasar una
prueba de conocimientos
para circular en bici, Corominas recordó que
“tampoco hay un carnet
de peatones”. Esta equiparación entre viandantes y ciclistas es un aspecto que otras entidades
–principalmente las de
peatones– consideran
inapropiada. Por último,
el uso del casco, obligatorio para los ciclistas en
carretera, no se ve necesario en ciudades, aunque se estudiará que los
niños deban llevarlo.
VIDAL VENTOSA / ARCHIVO
En la playa. El Somorrostro, el Pekín y el Camp de la Bota formaban un continuo
urbano de edificaciones precarias que se extendía de la Barceloneta hasta el Besòs
Un grupo de ciudadanos pide a Hereu que Barcelona
no olvide sus barrios de barracas ya desaparecidos
El Somorrostro
reivindica su memoria
JAUME V. AROCA
Barcelona
E
n el documental Barraques, la ciutat
oblidada, hay un
plano en el que Julia Aceituno y su
hermano miran hacia la playa
en la Barceloneta. Entonces ella
dice: “No quieren recordar que
aquí estuvo el Somorrostro.
Pues estuvo. Y estuvo muchos
años, de sufrimiento”.
Pese al largo metraje de esta
película de Alonso Carnicer y
Sara Grimal, aquella escena no
pasa inadvertida para el espectador. Se queda ahí. Como una
idea. Hasta el punto de que, un
año después de que TV3 emitiera su versión televisiva y tras su
presentación en diversas salas
de Barcelona, las palabras de la
señora Julia se han convertido
en una causa ciudadana que
ayer llegó hasta el despacho del
alcalde Hereu.
Con el apoyo de unas ochocientas personas, entre las que
figuran historiadores, urbanistas y periodistas, amén de 77 organizaciones, una comisión ciudadana –integrada también por
personas que vivieron en las barracas– presentaron ayer al alcalde una petición para que no
se olviden los lugares donde se
asentaron aquellos barrios: el
Somorrostro, Montjuïc; Camp
de la Bota y la Perona y otros
ocho lugares donde hubo pequeños núcleos. La iniciativa pretende también que se cambie el
nombre de una parte de la playa
de la Barceloneta –entre hospital del Mar y Marina– por el de
playa del Somorrostro, una propuesta que estudiará el día 17 la
comisión del nomenclátor.
El alcalde hizo suyas las peticiones. “Es hora –dijo– de que
Barcelona homenajee a aquella
gente que ayudó a hacer esta
ciudad”.
La Barcelona turística ignora
que los barrios de barracas
acompañaron permanentemente su historia. De hecho, puede
decirse que ha sido ahora, tras
La comisión del
nomenclátor debatirá
dar el nombre de
Somorrostro a una
parte de la playa
el derribo de la Perona, el último de estos grandes asentamientos, poco antes de los Juegos Olímpicos, cuando la capital catalana se ha liberado de
los grandes barrios de barracas.
Ni la dictadura de Primo de
Rivera, ni la República consiguieron resolver este problema.
Tampoco lo hizo el franquismo,
al menos hasta bien entrados
los años sesenta, cuando el barraquismo alcanzó un volumen
difícil de imaginar ahora. Había
barracas en todas partes.
En los años cincuenta, un censo elaborado por el propio municipio llegó a contabilizar 387
núcleos dispersos aquí y allá.
Los había en les Glòries; en Sagrada Família e incluso en la
avenida Diagonal a la altura de
la ronda del Mig, la gente vivía
en cuevas. Resulta difícil imaginarlo ahora pero casi todas las
obras que se realizaban en la
ciudad en aquellos años topaban con las barracas. Así ocurrió cuando se celebró el Congreso Eucarístico en 1952 –cuyo altar se alzó en plena Diagonal– pero también para la ampliación del metro transversal,
cuatro años antes.
La epopeya de los habitantes
de aquellos barrios se prolongó
durante años. Buena parte de
sus pobladores fueron luego
desplazados a viviendas públicas, repartidos por toda el área
metropolitana, desde Camps
Blancs de Sant Boi hasta Pomar
de Badalona. Aquel parque de
viviendas al que fueron a parar
era de una calidad ínfima y no
había escuelas ni servicios. En
aquellas condiciones creció y se
fortaleció toda una generación
del movimiento vecinal.c
DEL 11 AL 27 DE NOVIEMBRE, 21H
Sabores de Otoño
La gastronomía de otoño en un buffet
amenizado con música en vivo
ESPECIAL JUEVES: 30€
Precios con IVA, bebidas y cafés
VIERNES Y SÁBADOS: 38€
Precios con IVA, bebidas y cafés
INFORMACIÓN: 93 225 78 78 - PORT OLÍMPIC - Marina, 19-21 - Barcelona - www.casino-barcelona.com
Imprescindible DNI, Permiso de Conducir o Pasaporte. Sólo Pasaporte para los ciudadanos no pertenecientes a la Unión Europea. Sólo mayores de 18 años.
BARCELONA
L’Eixample revisa els tràmits
tocats per la xarxa corrupta
a El districte està pentinant els expedients en què han intervingut els imputats en el cas de corrupció
que afecta sobretot Ciutat Vella a Miren amb lupa si hi apareixen noms vinculats amb la trama
La frase
– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –
“Estem fent revisions
en els expedients en
què tenim sospites,
però sense entrar en
paranoies”
Ramon Nicolau
REGIDOR DEL DISTRICTE
DE L’EIXAMPLE
A. Ballbona / E. Ansola
No hi haurà investigació a Sants
BARCELONA
———————————————————————————————————————————————————————————————————————
|
4 Països Catalans
|
EL PUNT
DIMECRES, 10 DE NOVEMBRE DEL 2010
BARCELONA
El nom ‘Somorrostro’
podria tornar al litoral
Clara Ribas
BARCELONA
La ponència del nomenclàtor de l’Ajuntament de
Barcelona estudiarà la
possibilitat d’anomenar
Somorrostro un tram del
litoral barceloní, concretament la part on es van si-
tuar milers de barraques
als anys setanta. Així ho va
anunciar ahir l’alcalde de
Barcelona, Jordi Hereu,
després de reunir-se amb
els membres de la comissió ciutadana per a la memòria dels barris de barraques. Aquesta comissió la
formen membres de diver-
sos antics barris de barraques de la ciutat com ara
Somorrostro, Montjuïc, el
Carmel i la Perona. Els veïns van insistir també a
Hereu que s’instal·li un tipus de senyalització prou
visible en aquestes zones, i
també en d’altres com ara
Can Tunis i el Poblenou,
per recordar el fenomen
del barraquisme.
Jordi Hereu, al centre, amb els membres de la comissió
ciutadana, ahir a l’ajuntament ■ JOSEP LOSADA
Orgull sense vergonya
Segons Jordi Hereu, la senyalització demostrarà
com la ciutat recorda
aquells anys i el tipus de vida d’aleshores: “No mirem
enrere ni amb nostàlgia ni
amb vergonya perquè la
ciutat ha superat aquesta
etapa i ho pot dir amb orgull, mentre que altres
grans ciutats de fora i de
dins l’Estat no ho poden
dir”. ■
11
DIUMENGE
14 DE NOVEMBRE DEL 2010
L’agitació financera internacional
La roda
Divises en guerra
RAMON
Folch
La polèmica sobre la paritat de les monedes ens pot portar a un rebrot del proteccionisme
peràvit o el dèficit. En el primer cas
–saldo positiu– hauria de prendre
mesures per estimular el consum
interior i d’aquesta manera reduir
les exportacions. I viceversa. Si fos
negatiu, seria l’estalvi el que s’hauria d’estimular per limitar el consum interior i d’aquesta manera donar impuls a les exportacions.
ANTONI
Serra Ramoneda
E
ls que deuen haver estat
més atrafegats amb la reunió del denominat G-20
a Seül són els policies coreans. Ja és tradicional.
Quan els grans i poderosos d’aquest
món es reuneixen atrauen, com
atrau un pastís als nens, tots els que
estan en desacord amb l’actual sistema econòmic i la distribució mundial de la riquesa que comporta. De
vegades les seves protestes excedeixen dels límits que permet l’ordre
públic, per la qual cosa els guardians
de la seguretat solen utilitzar mètodes contundents per dispersar les seves manifestacions i posar sordina
a les seves exclamacions. La policia
sud-coreana és molt expeditiva i els
mitjans de comunicació han recollit
algunes imatges de xocs no precisament versallescos entre ella i els denominats alternatius.
Són tres els problemes que preocupen, i han pretès resoldre en
una reunió de dos dies, els 20 grans
d’aquest món. M’aturaré en el primer, el de la denominada guerra de
divises, que, si no es calma, ens pot
portar a un rebrot proteccionista i a
un descens en els intercanvis internacionals, amb les conseqüències
negatives ben conegudes en l’activitat econòmica.
temps s’acusa la Xina de mantenir artificialment baixa la cotització de la seva moneda, el
iuan o ren min bi, davant del dòlar,
cosa que afavoreix les seves exportacions i explica el fort superàvit de la
seva balança comercial. Experts estimen que la sobreavaluació s’acosta ni més ni menys que al 20%. Al no
tenir cap efecte les pressions dels Estats Units sobre Pequín, el Congrés
nord-americà preveu la possibilitat
Des de fa
Reality
show
Leonard
Beard
La proposta es va col·
PERICO PASTOR
d’imposar un fort aranzel a l’entrada de productes d’origen xinès al país. El risc d’aquesta mesura és un augment de l’IPC nord-americà, tenint
en compte la dependència que moltes empreses ianquis tenen de subministradors xinesos. La divulgació
de les xifres del mes d’octubre, que
mostren un creixement del 23% de
les exportacions del país asiàtic respecte del mateix mes de l’any anterior, no haurà fet altra cosa que afegir
llenya al foc.
Hi ha un nou front obert. Els denominats països emergents, encapçalats pel Brasil i Turquia, consideren lesiva per als seus interessos la
política nord-americana que frena
tota pujada del dòlar respecte de les
seves respectives monedes i justifica, segons la seva opinió, l’erecció de
barreres protectores, aquesta vegada
a l’entrada de capitals a curt termini atrets per les bones perspectives
de les seves economies i els elevats tipus d’interès que poden aconseguir
en comparació amb els que hi ha als
seus països d’origen. Recentment, la
decisió de la Reserva Federal nord-
americana d’injectar 600.000 milions de dòlars a l’economia per afavorir la seva activitat i, simultàniament, mantenir en mínims els tipus
d’interès ha exacerbat les protestes i
el to de les veus que exigeixen contramesures més vigoroses.
Davant d’aquest preocupant panorama es van sentir algunes propostes. La que va aconseguir tenir més
Els països emergents
troben lesiu per als seus
interessos que els EUA
frenin les pujades del dòlar
decibels abans de Seül va ser l’avançada per Timothy Geithner, el secretari del Tresor nord-americà, la influència del qual no es necessari glossar.
Consistiria a imposar un límit màxim al saldo, positiu o negatiu, de la
balança exterior per compte corrent
de qualsevol país. En concret seria el
4% del seu PIB. Qui arribés a aquest límit estaria obligat a reabsorbir el su-
locar al damunt de la taula al voltant de la qual es van asseure els 20
països reunits a Seül. La primera crítica que es va sentir a aquesta proposta feia referència a l’import del
límit. Agafem el cas de França. El 4%
del seu PIB és de 80.000 milions d’euros. El seu actual dèficit per compte
corrent és de 50.000 milions d’euros i ja s’estén la preocupació entre els responsables polítics del país
veí, que el consideren insuportable.
Caldria rebaixar substancialment
el límit. Però, com sempre, la dificultat de la mesura resideix en el
disseny del mecanisme que hauria de denunciar les transgressions
de la norma i penalitzar els que no
actuessin diligentment per corregir les desviacions. És un problema
de governament que, com sabem,
afecta tot l’ordre econòmic, i polític, mundial. De totes maneres, era
dubtós que la proposta, retocat o no
el límit, prosperés. Més aviat, la seva aplicació serà tan descafeïnada
que continuarem amb l’espasa de
Dàmocles del rebrot proteccionista
sobre els nostres caps.
L’únic segur és que els agents
de l’ordre sud-coreans deuen estar
molt contents d’haver pogut retornar al seu horari habitual de treball
després d’uns dies carregats d’hores extraordinàries. Deuen haver
sospirat satisfets al veure com embarcaven als seus avions privats o
per les portes de vips els poderosos,
i els alternatius, a les llaunes de sardines que solen ser les aeronaus de
les línies low cost. I Seül deu haver recuperat la normalitat. H
Catedràtic d’Economia de l’Empresa.
¿A Barcelona
hi havia
barraques?
G
ent banyant-se a la
Barceloneta o passejant per Montjuïc, imatges habituals. Platges i parcs
de la nova Barcelona que semblen
ser-hi des de sempre. I no. Resulta
que, mig segle enrere, el litoral de
Barcelona era un enfilall de barraques. També n’hi havia a la muntanya de Montjuïc (més de 50.000
persones van arribar a amuntegars’hi, fins i tot dins de l’estadi). I a tocar de la futura estació de la Sagrera, i al turó de la Rovira, i al capdamunt de la Diagonal…
Somorrostro, la Perona o el
Camp de la Bota són topònims en
curs d’extinció. Però milers de barcelonins van viure en aquests barris. Carmen Amaya va néixer l’any
1913 a la platja del Somorrostro,
una barriada de barraques liquidades d’un dia per l’altre l’any 1966,
amb motiu d’una visita de Franco
a Barcelona: les vergonyes s’havien
de tapar. Segons un cens del 1954,
hi vivien 15.000 persones, que van
ser reubicades com es va poder.
Isidre Nonell hi havia pintat les se-
Molta gent jove
descobreix sorpresa
que Barcelona ha tingut
faveles com São Paulo
ves gitanes postimpressionistes a
principi de segle XX i Rovira Beleta hi havia rodat Los Tarantos l’any
1962.
Molta gent jove descobreix amb
sorpresa que a Barcelona hi hagués hagut faveles com a São Paulo. Doncs n’hi havia. No hauríem
de permetre que se’n perdés la memòria, perquè expliquen moltes
coses sobre l’actual ciutat i sobre
les dificultats que ha hagut de vèncer. Als anys cinquanta, Barcelona
era una ciutat secundària i derrotada que, a sobre, havia d’acollir,
de qualsevol manera, milers de
persones encara més derrotades i
pobres.
Regomir vol dir Rec del comte
Miró (el rec Comtal); hi ha un carrer que perpetua aquesta denominació medieval. Cap topònim ens
recorda, per contra, els desapareguts Jardins del General, on passejaven els barcelonins del segle XIX.
És una llàstima. Oblidarem també el Bogatell, el Somorrostro, la
Perona o el Camp de la Bota? Si ho
féssim, demà ens costarà d’entendre’ns a nosaltres mateixos. La Comissió per a la Memòria dels Barris de Barraques de Barcelona lluita per evitar-ho i se n’està sortint.
«Qui perd els orígens, perd identitat», cantava Raimon. Amb raó. H
| Països Catalans | 5
EL PUNT
DIJOUS, 18 DE NOVEMBRE DEL 2010
BARCELONA
BARCELONA
La platja més turística es
dirà Somorrostro, en record
del barri de barraques
a La ponència del nomenclàtor va aprovar ahir l’assignació a És un primer
gest per retre homenatge als barris de barraques que hi va haver a la ciutat
Clara Ribas
BARCELONA
La ponència del nomenclàtor va aprovar ahir l’assignació del nom Somorrostro al tram de platja de
Barcelona que va des de
l’hospital del Mar fins al
carrer de la Marina. Segons fonts municipals,
amb aquesta assignació
l’Ajuntament vol recordar
l’antic barri de barraques
que hi havia a la zona. La
decisió de la ponència, reunida en sessió ordinària,
és l’inici d’un seguit d’accions destinades a retre
homenatge als antics barris de barraques que hi havia a la ciutat. L’assignació
del nom Somorrostro es
va aprovar arran d’una
proposta de la comissió
ciutadana que treballa per
fer recordar els antics barris de barraques i les persones que hi van viure. Per
l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, “amb aquest
gest Barcelona vol retre
homenatge a totes les persones que van treballar
durament entre els anys
quaranta i cinquanta per
ajudar a construir la Barcelona actual”.
La ponència del nomenclàtor està formada per representats del món de l’arquitectura, l’urbanisme i
la història de la ciutat. La
Una vista del març passat de l’estat de la placeta adjacent a
les facultats de Biologia i de Geologia ■ V. PLANELLA
La “placeta de la
vergonya” serà
una zona verda
aLes Corts rehabilitarà l’espai erm on
hi havia el monument als caiguts
Vicenç Planella
El tram de platja que des d’ara portarà el nom de Somorrostro ■ JUANMA RAMOS
La xifra
La data
1.600
1970
—————————————————————————————————
famílies hi van arribar a viure en condicions precàries,
sense aigua ni llum ni cap mena de serveis.
decisió de la ponència
l’haurà de ratificar posteriorment el consell plenari
de Ciutat Vella.
Les barraques del Somorrostro van aparèixer a
finals del segle XIX a la
platja entre la Barceloneta
—————————————————————————————————
Van desaparèixer les barraques, ja que els veïns van
anar marxant a pisos de
l’Obra Sindical del Hogar.
i l’hospital d’infecciosos,
actual hospital del Mar, i la
desapareguda fàbrica de
gas Lebon. El barri va desaparèixer el 1970 amb el
trasllat dels habitants a
habitatges de l’Obra Sindical del Hogar. ■
Una
senyalització
específica
—————————————————————————————————
La comissió ciutadana demana senyalitzar altres antics
barris de barraques, com ara
els que hi va haver a Montjuïc,
la Perona i el turó de la Rovira,
i un altre tipus de senyalització per a vuit zones més on
també hi havia altres nuclis de
barraques significatius, com
ara el camp de la Bota, Can
Tunis i Tres Pins, Raimon Casellas i Francesc Alegre i també Diagonal-Santa Gemma.
BARCELONA
La coneguda entre el veïnat de les Corts com “placeta de la vergonya” a la
Diagonal, recuperarà, a
partir de finals d’any, el
propòsit d’esdevenir una
zona verda i un lloc de trobada per als universitaris
del Campus Sud que
l’Ajuntament li volia donar quan l’estiu de l’any
2005 va retirar el monument franquista als caiguts de la Guerra Civil. El
consell municipal de les
Corts està enllestint un
projecte per rehabilitar un
espai que havia deixat
com una simple esplanada
de terra amb alguns bancs
per seure, després que els
cortsencs van expressar la
seva oposició que es mantingués una part del conjunt arquitectònic realitzat per Josep Clarà i Adolf
Florensa o que se substituís –amb un elevat cost–
per un altre monument.
En l’última comissió
d’Urbanisme del districte,
els responsables municipals van informar de la decisió de convertir la placeta, a la vorera mar de la
Diagonal, davant del Palau
de Pedralbes, en una superfície enjardinada d’uns
2.000 metres quadrats
que enllaçarà, a través
d’un passeig pavimentat
de quatre metres d’amplada, amb l’urbanitzat recentment carrer de Martí i
Franquès. ■
BADALONA
Una grua d’una obra abandonada
fa tres anys atemoreix els veïns
Jose G. Navarro
BADALONA
Imatge de la grua de Badalona, amb un bloc de formigó
que penja sobre un edifici on viuen veïns ■ J.G.N.
L’ensurt al Vendrell amb
una grua que va caure dilluns sobre dos edificis i
que va obligar a desallotjar
una quarantena de veïns
ha revifat el malson que
uns veïns del barri de Lle-
fià de Badalona pateixen
des de fa cinc anys amb
una estructura similar.
Llavors, una constructora
que volia edificar una dotzena de pisos va instal·larhi una grua de 30 metres
d’alçada. Dos anys després
de començar, les obres es
van aturar per motius que
es desconeixen i ja no
s’han reprès. Així, l’estructura continua al mateix punt sense que hagi
estat desmuntada. Fa uns
mesos, els veïns van exigir
a l’Ajuntament que retirés
la maquinària de forma
subsidiària, atemorits pel
gronxament “perillós” de
la grua els dies que hi ha
temporal o que el vent bufa més del normal, fet que
els ha obligat a avisar els
bombers més d’una vegada. En aquests moments
l’afer amb la constructora
–sembla que en concurs
de creditors– està en
mans judicials. ■
EL PUNT
DIJOUS, 18 DE NOVEMBRE DEL 2010
Més seguretat per a la problemàtica d’un barri
———————————————————————————————————————————————————————————————————————
L’APUNT
Ferran Espada
[email protected]
———————————————————————————————————————————————————————————————————————
Barcelona Somorrostro
B
arcelona recordarà els seus barris de barraques. La
ponència municipal del Nomenclàtor ha acordat dedicar el nom de Somorrostro a la platja que va de
l’hospital del Mar fins al Port Olímpic. És molt important
que una ciutat recordi el seu passat, per lamentable que
fos. Barcelona recorda el Somorrostro i cal felicitar la ciutat per una iniciativa que no ha aconseguit fora de Catalunya tot el ressò que seria d’esperar, probablement perquè el que per Barcelona és un trist passat, però passat
al cap i a la fi, en altres ciutats de l’Estat espanyol el fenomen del barraquisme és a hores d’ara una preocupant
realitat. A més, és molt important aquesta decisió de
l’Ajuntament de Barcelona que vol homenatjar els habitants de les barraques, que van viure en condicions molt
dures al front marítim i altres indrets de la ciutat fa mig
segle. Primer, perquè la iniciativa té el suport de 77 entitats socials i culturals, i més de 800 persones de diversos
àmbits professionals. Segon, perquè en un debat tan actual com el de la immigració és bo fer memòria i recordar
com eren tractats en aquella època centenars de milers
de persones de molts llocs d’Espanya que arribaven a
Catalunya amb la misèria com a maleta, sense cap contracte de feina, ni habitatge que els aixoplugués. Quan
ara s’exigeix determinades coses als nous immigrants és
bo mirar enrere un moment. I felicitar-nos que el nou fenomen migratori no hagi comportat un nou Somorrostro.
———————————————————————————————————————————————————————————————————————
LA FOTO
R. Ferrandis / El 9 Nou
———————————————————————————————————————————————————————————————————————
A l’esquerra, efectius dels Mossos i un furgó policial ahir al vespre a la confluència entre el carrer Foradada i Via Barcino. A la
dreta, una noia es punxava ahir a la tarda al costat d’una de les bústies específiques per a dipositar les xeringues que s’han
instal·lat a la zona i dos agents policials patrullen per la zona durant el dia ■ ORIOL DURAN
tat Vella
tre altres actuacions, organitza cada dijous una
concentració de protesta a
la plaça de la Trinitat. Avui
hi tornaran a ser a les set
de la tarda. “Vam crear la
coordinadora cansats que
la situació no millorés”,
explica Ángel Sevilla,
membre de la plataforma.
Els veïns tenen la percepció que ningú no fa res
per acabar amb el tràfic de
drogues, que es concentra
especialment a la confluència entre Via Barcino
i carrer Foradada. A pocs
metres hi ha una guarderia i asseguren que és habitual trobar xeringues al
terra i fins i tot toxicòmans drogant-se a pocs
metres. “Dimarts a la tarda hi havia una quinzena
de persones fent cua per
comprar la droga. La meva
germana ho va veure i va
trucar al 112”, explicava
ahir una veïna, que com
la majoria prefereix no
donar el seu nom.
Domicilis on es trafica
L’intendent dels Mossos,
en canvi, assegura que “el
patrullatge preventiu és
constant” i que fa temps
que es complementa amb
el “contacte directe amb
veïns i comerciants” i amb
un dispositiu d’investigació que actua a “alguns domicilis on es trafica amb
petites quantitats de haixix, cocaïna i heroïna”. En
definitiva, segons els Mossos, una cosa és la percepció que té la gent i una al-
Les frases
—————————————————————————————————
“No podem ser
insensibles a les
preocupacions
dels veïns encara
que les quantitats
siguin petites”
Xavier Porcuna
INTENDENT DELS MOSSOS
—————————————————————————————————
“Hem calculat que
cada dia vénen
entre 70 i 80
toxicòmans al barri”
Ángel Sevilla
MEMBRE DE LA
COORDINADORA ANTIDROGA
—————————————————————————————————
“Dimarts a la tarda
hi havia una quinzena
de persones fent cua
per comprar droga.
La meva germana
va trucar al 112”
VEÏNA DE LA ZONA
tra la situació real. Però els
veïns discrepen. Diuen
que no s’inventen res. Que
“hi ha xeringues per tot arreu” i que aquest fet és el
que genera “por i inseguretat al barri”. I imatges com
la que el fotògraf d’aquest
diari va captar ahir a tarda
–una noia punxant-se al
costat d’una de les quatre
papereres
específiques
per a xeringues que s’han
col·locat a la zona– semblen donar-los la raó.
“Hem calculat que cada
dia vénen entre 70 i 80 toxicòmans al barri”, comenta Sevilla. Aquests
dies, però, els veïns han
notat més afluència. “Alguns reportatges que han
presentat Trinitat Vella
com el supermercat de la
droga han aconseguit un
efecte crida”, subratlla
Sevilla, que vol deixar
clar que els veïns “no tenen res contra els toxicòmans” i que la seva única
guerra és “contra la droga
i els traficants”. ■
■ Pallarols, amb Amma. La mestra hinduista Amma
va ser fa uns dies a Granollers. El primer dia, en què va
donar 10.000 darshan (abraçades), va ser visitada pel regidor de Comerç barceloní, Roger Pallarols, a la foto al
costat de l’alcalde de Granollers, Josep Mayoral, i l’històric dirigent socialista Josep Maria Sala.
10
públic
dijous, 18 de novembre del 2010
Societat
www.publico.es/catalunya
posició que forma part d’un
projecte del museu que reflexiona sobre la dècada dels
cinquanta. Lluny de caure
en la memòria nostàlgica,
els mesos d’investigació han
construït una explicació històrica dels canvis i les contradiccions d’aquell temps.
C
policial
El codi ètic
dels Mossos
d’Esquadra
ja és oficial
públic
barcelona
Imatge publicitària per promocionar el Seat 600 l’any 1963, i que forma part de l’exposició del Museu d’Història.
10
públic
dijous, 18 de novembre del 2010
Societat
www.publico.es/catalunya
memòria » L’ajuntament aprova el canvi de nom
El nom de Somorrostro torna
a la platja de la Barceloneta
Jordi Subirana
barcelona
3
El tram de la platja de
la Barceloneta comprès entre
l’Hospital del Mar i el carrer
Marina s’anomenarà platja del
Somorrostro. L’Ajuntament de
Barcelona va aprovar ahir el
canvi de nom en record del
barri de barraques que hi va
haver en aquest lloc. Cal recordar que, quan Pasqual Maragall era alcalde, es va intentar
fer el mateix, però finalment
es va deixar córrer. Als anys
cinquanta al Somorrostro hi
havia unes 2.400 barraques on
vivien 15.000 persones.
L’alcalde Jordi Hereu va dir
que amb aquest gest la ciutat
vol retre un homenatge “a totes
aquelles persones que, durant
els quaranta i cinquanta, van
treballar durament per ajudar
a construir la Barcelona actual”, mentre que Julia Aceituna,
antiga veïna del Somorrostro,
va afegir que amb aquesta denominació “es recupera un espai de la memòria”.
Amb aquesta mesura, l’a­
juntament posa en marxa una
sèrie d’accions per recordar els
barris de barraques, que no
van desaparèixer fins a finals
del segle passat, arran d’una
proposta de la Comissió Ciutadana que té el suport de 77 entitats i de 800 persones de diferents àmbits. D
El Somorrostro als cinquanta. s. palau/Arx. hist. poblenou
DIJOUS
18 DE NOVEMBRE DEL 2010
30
ÈXIT D’UNA REIVINDICACIÓ VEÏNAL
HELENA LÓPEZ
BARCELONA
E
l desig de Julia Aceituno,
lluitadora que va resistir al
dur Somorrostro fins que
el mar es va emportar la seva barraca, i la cara més tendra de la
mobilització ciutadana per la recuperació de la memòria històrica dels
barris de barraques de Barcelona, està cada dia més a prop de complirse. La Ponència del Nomenclàtor, òrgan que decideix la denominació de
tots els carrers, carrerons i places de
la ciutat, va aprovar ahir l’assignació del nom de Somorrostro al tram
de platja que va des de l’Hospital del
Mar fins al carrer de la Marina, lloc
on van malviure més de 15.000 persones fins al 1966.
A ulls dels apassionats membres
de la comissió ciutadana per a la memòria dels barris de barraques, res-
Pujades
Marina
La platja entre
l’Hospital del Mar i
Marina evocarà el
barri de barraques
Passeig de
Picasso
Barcelona aprova tornar
el seu nom al Somorrostro
EL BORN
Parc
VILA
de la
OLÍMPICA
Ciutadella
inguda d’Icària
Av
Rond
a Lito
ral
BARCELONETA
seig
Pas
ítim
Mar
SOMORROSTRO
tituir el nom del Somorrostro és un
primer pas important per fer visible
aquesta altra Barcelona que ha estat
arraconada fins ara.
Una vegada aprovat el canvi per
part de la Ponència del Nomenclàtor –de la qual formen part representants municipals, del món de
l’arquitectura, l’urbanisme i la història de la ciutat– l’acord haurà de
ser ratificat pel plenari del districte
de Ciutat Vella, i s’espera que cap al
mes de gener vinent la nova denominació ja sigui efectiva.
«Amb aquest gest,
Barcelona vol rendir homenatge a
totes aquelles persones que van treballar durament als anys 40 i 50 del
segle passat per ajudar a construir
la Barcelona actual», diu l’alcalde
Jordi Hereu, que apunta que aquest
és només l’inici d’una sèrie d’accions destinades a rendir homenatges
«als barris de barraques i als seus habitants».
A la comissió ciutadana que treballa activament des de fa mesos
perquè el somni de la Julia es faci realitat –i de la qual formen part 78 entitats i 805 persones–, idees no n’hi
falten. El seu desig és que l’ajuntament senyalitzi tots els punts on hi
va haver barris de barraques. El 9
d’aquest mes van mantenir una reunió amb l’alcalde Hereu per entregar-li les elaborades propostes per a
aquesta senyalització, trobada de la
qual van sortir «molt satisfets» per
la molt bona predisposició mostrada pel batlle. H
NOVES ACCIONS /
PULSO
CIUDADANO
OCIO
La temporada de nieve
tendrá 150 días de esquí
La inversión total
en las estaciones
invernales de España
pasa de los 60
millones, un 10% más
que el año pasado
JAVIER RICOU
Lleida
JORDI ROVIRALTA
El lunes y ayer paró FGC; hoy la huelga llega a Renfe
La temporada de esquí, que
arrancará este sábado en las estaciones de Masella, La Molina (Girona) y Granvalira (Andorra), será una de las más largas de los últimos años –si la nieve lo permite– ya que la práctica totalidad
de complejos intentarán mantener abiertas sus pistas hasta finales de abril, para no perderse las
vacaciones de Semana Santa. En
total serán 150 días de esquí.
Masella, La Molina y
Granvalira lo tienen
ya todo preparado
para abrir puertas
el próximo sábado
Los empresarios del sector
–conscientes de que la crisis les
va a seguir pasando factura– ya
firmarían, hoy mismo, con cerrar
la campaña con los mismos números que el año pasado, a pesar
de la larga temporada que se avecina, cuando pasaron por las estaciones de esquí de toda España
6,1 millones de visitantes. Alrededor de dos de esos millones de esquiadores practicaron este deporte en los complejos del Pirineo catalán. Las estaciones de Catalunya, con un gasto en mejoras de
alrededor de 30 millones de
euros, son las que más han invertido esta temporada. En el total
de España, la inversión pasa de
los 60 millones, lo que supone un
10% más de lo gastado en la campaña del año pasado, según datos
Renfe afronta desde hoy dos
días de huelga de maquinistas
BARCELONA w Una huelga de
maquinistas de Renfe reducirá hoy y mañana el servicio
ferroviario de larga distancia,
regionales y cercanías en toda España. Los servicios mínimos fijados por el Ministerio
de Trabajo y (en Rodalies de
Catalunya) por el Departament de Treball de la Generalitat garantizan entre el 50%
y el 75%, en función del tramo horario, de las circulaciones de un día habitual. En
4 LA VANGUARDIA
JUEVES, 18 NOVIEMBRE 2010
V I V I R
Baqueira ya puso en marcha hace días sus cañones de nieve
MERCÈ GILI
Las bordas de Aran, ante el juez
]La investigación iniciada
por el juzgado de Vielha
contra medio centenar de
propietarios de bordas (cabañas de pastor), por irregularidades en la construcción
de esos edificios, ha dado
un paso más con la apertura
de unas nuevas diligencias
tras las declaraciones del ex
alcalde de Vielha, Joan Riu,
nes en hora punta (de 6 a
9.30 horas y de 17 a 20.30
horas). Renfe informó de que
los viajeros con billetes adquiridos con antelación para los
servicios afectados por la
huelga pueden solicitar su
cambio o reembolso sin coste
adicional en estaciones y
agencias de viaje. Por otro
lado, el paro de cuatro horas
de ayer en las líneas de Ferrocarrils de la Generalitat afectó a unos 75.600 viajeros. No
salpicado en esa causa. Riu,
recoge el auto del juez, se
defendió de las acusaciones
asegurando que ese proceso
“era una cortina de humo
para tapar otras irregularidades urbanísticas”. El juez
llama ahora a declarar de
nuevo al ex alcalde de Vielha para que dé más detalles
al respecto. / J. Ricou
facilitados ayer por la Asociación
Turística de Estaciones de Esquí
y Montaña (Atudem).
Las estaciones de Masella y La
Molina vuelven a marcarse, por
segunda temporada consecutiva,
todo un detalle con sus clientes
al avanzar la apertura de pistas
con las primeras nieves. La bajada de temperaturas ha permitido
a estos complejos, junto con
Granvalira, acondicionar algunas
de sus pistas para que los esquiadores más madrugadores puedan
ya disfrutar de la nieve. La millonaria inversión hecha por las estaciones, en los últimos años, en
sistemas de innivación artificial
permite este temprano estreno
de la temporada, cuando hace sólo poco más de una década se consideraba ya todo un éxito poder
abrir puertas durante el puente
de la Purísima. Tras este estreno
en Girona y Andorra se espera
que el último fin de semana de noviembre abran la mayor parte del
resto de estaciones.c
Luz verde para
la playa del
Somorrostro
Premio a los
comerciantes
del Fondo
BARCELONA w La ponencia
de nomenclátor de Barcelona
aprobó ayer recuperar el
nombre de Somorrostro para
el tramo de playa de la Barceloneta entre el hospital del
Mar y la calle Marina, en
recuerdo del barrio de barracas que existió en esa zona.
La decisión, que será ratificada por el pleno de Ciutat Vella, responde a la petición de
una comisión ciudadana para
recuperar los nombres de
barrios de chabolas de la ciudad. / Redacción
SANTA COLOMA DE G. w La
Confederació de Comerç de
Catalunya y la Generalitat ha
galardonado a la asociación
de comerciantes del barrio
del Fondo, donde la mitad de
los vecinos son inmigrantes,
por elaborar la mejor iniciativa comercial para la promoción del catalán. Fondo Comerç y el Centre de Normalització Lingüística L'Heura
idearon el concurso Com es
diu? para que los nouvinguts
aprendan catalán mientras
compran. / L. Benvenuty
Nueva casa para
familias de niños
con cáncer
La Fundación Dieta
Mediterránea irá
al antiguo Sant Pau
BARCELONA w La Obra Social
de La Caixa dedicará 359.300
euros a diez proyectos de
entidades sin ánimo de lucro,
entre los que destaca una
casa de acogida para familiares de niños con cáncer. La
Casa dels Xuklis es el nombre con el que se ha bautizado esta residencia, de la que
se beneficiarán familias con
hijos ingresados en hospitales de la ciudad de Barcelona
para ser tratados de cáncer.
“Está ampliamente demostrado que un entorno familiar
positivo es fundamental para
que los niños se curen”, ha
expresado la Obra Social de
La Caixa. / Redacción
BARCELONA w La Fundación
Dieta Mediterranea ocupará
uno de los pabellones del
antiguo hospital de Sant Pau.
El alcalde de la ciudad, Jordi
Hereu, hizo ayer el anuncio
junto con el presidente de la
fundación, Lluís Serra, con el
que llevan meses estudiando
el traslado de la sede (hoy en
la plaza Sant Gregori Taumaturg), que podría hacerse a lo
largo del 2011. Hereu, Serra y
la consellera de Salut, Marina
Geli, expresaron ayer conjuntamente la satisfacción por la
declaración de la dieta mediterránea como patrimonio
de la humanidad por la Unesco. / Redacción