We need to talk Roger Bernat

Dossier de l’espectacle
We need to talk
Roger Bernat
Foto: Luke Younge
!
CONTINGUT
EXTRA!
Consulta el CanalYoutube, el web i el blog del Festival
per trobar més continguts de l’espectacle
www.temporada-alta.net
We need to talk
Roger Bernat
Els Joglars
“La pel·lícula s’activa quan
el públic l’escull i l’activa a
través d’un ordinador.”
02
We need to talk
Roger Bernat
Els Joglars
Fitxa
Direcció: Roger Bernat
Dramatúrgia: Roberto Fratini
Coordinació tècnica: Txalo Toloza
Sonorització: Noel Palazzo
Aplicació: Jordi Rosa i Daniel Cecilia
Documentació: Noel Palazzo
Masterització del so: Cristobal Saavedra
Disseny de so: Igor Pinto
Construcció: Ana Rovira
Cartelleria: Marie-Klara González
Assessorament legal: Carmenchu Buganza
Agraïments: Ramiro Ledo Cordeiro, Simona Levi i Montse Badia
Coordinació: Helena Febrés Fraylich
Producció: Eléctrica produccions (Barcelona). Co-producció: Temporada Alta ( Girona) i
Maria Matos teatro Municipal (Lisboa) en el marc del programa Create to connect. Amb
l’ajut d’Hiroshima.
Dades
Dia i hora: Divendres 20 de novembre a les 21 h,
Dissabte 21 de novembre a les 18h.
La funció del dissabte 21 de novembre serà en llengua castellana
Lloc: Centre Cívic de Sant Narcís
Preus: 18€
03
We need to talk
Roger Bernat
Els Joglars
We need to talk
Roger Bernat
Cal parlar. Cal aclarir moltes coses perquè sovint les
paraules són meres màscares, una cortina de fum.
We need to talk reprèn la paraula dels amants per
habitar l’infern d’irracionalitat que fa de tota relació
amorosa l’espai d’ombra de la col·lectivitat. Un racó
secret. Darrere la porta de la parella s’hi revela el que
ningú no gosa dir als altres. I com que el cinema ha
traçat la topografia d’aquest espai invisible, Bernat
en segueix les passes per fer-ne una paròdia, un
gran carnaval en què els valors, les lleis i els costums
queden en suspens per gaudir de l’excitant llibertat
sexual de faltar-se al respecte.
Roger Bernat nos invita a usar la palabra secreta
de los amantes como revelación colectiva, un
espacio en el que las costumbres quedan en
suspenso para gozar de la excitante libertad
sexual de faltarse al respeto.
04
Roger Bernat nous invite à utiliser la parole secrète
des amants comme révélation collective, un espace
dans lequel les coutumes sont suspendues pour nous
permettre de jouir de l’excitante liberté sexuelle du
manque de respect.
We need to talk reprèn
la paraula dels amants
per habitar l’infern
d’irracionalitat
Roger Bernat invites us to use the secret language of
lovers as a form of collective revelation, a space in which
the usual rules are suspended to enjoy the exciting
sexual liberation of being rude to each other.
We need to talk
Roger Bernat
Els Joglars
Sobre l’obra...
We need to talk
Sinopsi
L’espectacle consisteix en fer el doblatge de les
escenes d’amor de pel·lícules de tots els temps.
Reprendre la paraula dels amants i habitar l’infern
d’irracionalitat, injustícia, desigualtat i falta
d’arguments que fa de tota relació amorosa l’espai
d’ombra de la col·lectivitat. Valors, lleis i costums
queden en suspens per gaudir de l’excitant i sexual
llibertat de faltar-se al respecte.
Públic
Els espectadors es divideixen espontàniament entre
homes i dones. Cada grup en costats oposats de la
pantalla. La pantalla no permet que els dos grups
es vegin. Només poden sentir-se. Davant de cada
pantalla hi ha un micròfon i una taula alta. És l’espai
reservat per a cada doblador. La pel·lícula només
s’activa quan el públic l’hagi escollit i activat a través
d’un ordinador.
05
We need to talk
Roger Bernat
Els Joglars
Sobre l’espai...
We need to talk
06
We need to talk
Roger Bernat
Els Joglars
Produir també és crear
Produccions Temporada Alta
Cada vegada més entenem el sentit d’un festival
de teatre pels espectacles que arriba a produir o
coproduir més enllà dels que importa i exhibeix. Això
s’ha d’entendre com un acte perfectament raonable
i de responsabilitat vers la cultura i la gent del propi
país, que necessita saber què passa i on van a parar
els diners dels impostos que paga, o si aquests són
ben emprats. I és que la inversió institucional també
ha de tenir un sentit cultural i humà.
Hi va haver una època (2007-2012) en què El Canal
Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona, amb la
inestimable col·laboració de Temporada Alta, va
arribar a confeccionar la producció de 51 espectacles
i de coproduir-ne 44, capturant en conjunt prop de
600.000 espectadors i confegint gires al voltant de 20
països. Temps esplendorosos, amb espectacles tan
memorables com Coral romput (Joan Ollé), Pinsans
i caderneres (Narcís Comadira i Xavier Albertí), Mort
d’un viatjant (Mario Gas), Dunas (María Pagés i Sidi
Larbi), La sort du Dedans (Baro d’Evel Cirk), Fin de
partida (Krystian Lupa), Chicha Montenegro Gallery
(Carles Santos), Caín & Caín (Eduard Fernández i Pep
Ramis), Labcanal: Argelés-Sur-Mer-Havanera (Àlex
Rigola), Els jugadors (Pau Miró) o À louer (Peeping
Tom, Franck Chartier i Gabriela Carrizo). Una època
rica i reconfortant, que ha marcat un camí i ara, en
temps de crisi, encara serveix de guia. Perquè, des de
l’any 2013, és el Festival de Tardor Temporada Alta
qui assumeix el paper que aleshores jugava El Canal
Centre d’Arts Escèniques. Ara seu és el repte de
produir, doncs.
Esperit formidable
Enguany, Temporada Alta aborda aquest esperit
formidable pel que fa a produccions i coproduccions
pròpies del festival, amb el suport a la creació escènica
del país tot sumant esforços amb d’altres productors i
artistes per fer viables el màxim de projectes. En total,
aquest 2015 es veuran 25 espectacles fruït d’aquesta
línia creativa.
07
Cal
destacar-ne
alguns
de
veritablement
engrescadors, com ara són les noves produccions:
Cerimònia del foc, de la companyia francesa
Carabosse, inauguració del festival en què el
foc es fusiona amb el centre històric de la ciutat
transformant-se en una incandescent pista de circ. La
banda de la fi del món, de la companyia Loscorderos.
sc i Miss Q., sempre innovadors, sempre sorprenents,
que partint del cos indaguen la metafísica de
Temporada Alta,
té el repte de
produir i coproduir
espectacles
l’existència i la natura de l’ésser humà. I què es pot dir
de la Societat Doctor Alonso posant en escena Andrei
Rublev. Una panicografia, dirigit per Tomàs Aragay?
Autèntica transgressió. I no conec persona amb
sensibilitat i humor que no admiri el singular talent de
Jordi Oriol. ¿Recordeu aquella meravella anomenada
La caiguda d’Amlet (TA 2007)? Doncs ara s’atreveix a
fer una reescriptura o deconstrucció de La Tempesta
de Shakespeare (L’empestat), dirigida també per
Xavier Albertí, i acompanyat pel seu inseparable músic
i actor Carles Pedragosa. I parlant de tempestes, Lluís
Danés proposa Nàufrags, un espectacle visual amb
música en directe, coproduït amb el Mercat de les
Flors, on fulgura el talent del músic Xavi Lloses i la veu
de Bikimel, amb l’estampa irònica i poètica de Josep
Pedrals. I afegim-hi una versió lliure de Hedda Gabler,
titulada Filla del seu pare, escrita per Aleix Aguilà i
dirigida per Pau Miró; també Un tramvia anomenat
desig de Tenesse Williams, amb la companyia Les
Antonietes i la batuta d’Oriol Tarasón; Ventura, un
text de Cristina Clemente que dirigeix Víctor Muñoz i
interpreten David Planas i Meritxell Yanes, convidantnos a entrar a la seva llar perquè l’espectador formi
part de les seves històries, dins la casa noucentista
de Can Pagans, un escenari real i memorialístic; i,
We need to talk
Roger Bernat
Els Joglars
naturalment, no podem oblidar la segona edició de
Llibràlegs, amb textos d’Albert Arribas, Llàtzer Garcia,
Marc Rosich i Victòria Szpunberg, dirigits per Jordi
Part i Coll; ni el V Torneig de Dramatúrgia Catalana, un
èxit que no s’esgota.
D’això se’n diu seguir i obrir nous camins que han
de servir per dibuixar el futur de la creació artística.
Aquest és l’esplèndid compendi de produccions
pròpies del festival, sense oblidar les col·laboracions
i coproduccions amb el TNC, Mercat de les Flors,
Teatro Maria Matos de Lisboa, Grec, La Planeta,
etc. La cosa s’enriqueix substancialment, veieu:
Patetisme il·lustrat, el nou espectacle del genial
Carles Santos; Bèsties, l’última creació de Baro d’Evel
Cirk (Blaï Mateu i Camille Decourtye); Kokoro, la nova
coreografia de Lali Ayguadé; Sota la ciutat, la nova
obra de Llàtzer Garcia; We need to talk, amb creació
i direcció de Roger Bernat; El cinquè hivern, de la
companyia Mal Pelo; Made in Girona: political mother,
un espectacle de Hofesh Shechter, amb ciutadans
de Girona; i Una altra pel·lícula, obra de David Mamet
dirigida pel popular director i actor Julio Manrique.
La creació escènica del país agrairà sempre a
Temporada Alta programar segons aquesta
confluència honesta de principis ideals i d’objectius
pragmàtics. Ben mirat, què hi ha de millor per fer en
aquesta vida que allò que un pot fer perquè sap ferho?
Joaquim Armengol
Suplement Especial Temporada Alta, publicat a
La Vanguardia el 19 de setembre de 2015
08
We need to talk
Roger Bernat
Els Joglars
Roberto Fratini
LA PAREJA, CÁNCER DE LA COLECTIVIDAD
1. Aunque la definición de la pareja como cáncer o
enfermedad primitiva del cuerpo de la colectividad
no sea mía (sino producto de tu maligno capricho
por tergiversar mis afirmaciones más inocentes),
no deja de ser elocuente: sin la dicha enfermedad
no existiría cuerpo colectivo; por la simple razón
de que no existiría cuerpo colectivo sin la principal
de las incidencias orgánicas de la pareja, es decir
los renacuajos (quienes, siendo la enfermedadexcepción- incidencia de la enfermedad-excepciónincidencia que la pareja es en sí, representan desde
siempre el estado de salud-acepción-reincidencia
de aquello que se halla fuera de la pareja). La prueba
de ello es que la perspectiva de la maternidad
o paternidad ha representado en los siglos la
coyuntura crucial en la que cualquier pareja se vio
obligada a “regularizar” su situación. El matrimonio
(que etimológicamente significa “don de la
maternidad”) es, en este aspecto, no tan solo la
tumba del amor, sino también el producto de milenios
de lucha institucional por volver institucionalmente
rentable y diurna la noche oscura, la espesura
genital, el escandaloso excedente de la pareja.
2. Por qué enfermedad? Porque la pareja articula
de por sí una excepción radical al conjunto de
normas, aparatos y dispositivos que rigen y
alimentan la imagen de la colectividad tal y como
la colectividad ama cultivarla. En un cierto sentido,
se puede imaginar que la noche de Eros –“cosa de
dos”– haya sido y siga siendo, en cada contexto, la
precisa interfaz nocturna de una versión diurna de
la convivencia como “hecho de al menos 3” (valores,
leyes, costumbres). Por eso mismo, nótese, la
Urszene, la “escena que nos precede” –papá y
mamá follando como obsesos– es típicamente la
“cosa de dos” que pasa a ser solo incidentalmente
“cosa de dos más un uno imprevisto, que debió
dormir pero que se coló en la alcoba”. Imaginemos,
no sin perversión, que la colectividad sea este niño
que se ha colado en el cuarto de los padres mientras
follaban.
09
3. No hay ninguna contradicción entre esta idea
de una clandestinidad estructural de la pareja y
el hecho de que, en la actualidad, tener pareja y
compartir libremente con amigos, conocidos y
desconocidos los avatares de tu propia vida sexual
se haya convertido en imprescindibles factores
de integración a la colectividad: en realidad, esta
SOCIALIZACIÓN DE LO SEXUAL es también el
secreto de su temblequeo terminal, de su secreta
extinción. El que vivamos en la edad más pornográfica
y pélvica de la historia de la cultura es simplemente
un reflejo de esta socialización. VIVIMOS EN LA
EDAD MÁS PORNOGRÁFICA PORQUE VIVIMOS
EN LA EDAD MENOS SEXUADA DE TODAS. El
triunfo de la pornografía es, si lo piensas, la forma
más extrema, más radical, más terminal (la más
moderna) de inscripción o absorción de la pareja en
los dispositivos por los que la colectividad produce y
devana su propia ensoñación precisamente porque
inscribe en el espacio de la visibilidad espectacular
cualquier protocolo de intimidad que cupo imaginar
antes de la era del porno.
4. Piénsalo: antaño el consumo del cine porno
poseía rasgos absolutamente misteriosos. En el cine
porno estabas solo a la vez que acompañado por
una pequeña vergonzosa fracción de colectividad
“salida” (el “salir” es realmente emblemático de
una excepción dinámica, de un “estar incluido por
tu propia exclusión”). El cine porno era, en este
aspecto, el estado de excepción del cine como
aparato generalísimo de la vida colectiva (lo
colectivo soñándose colectivamente). Era bastante
natural que la privatización de la experiencia
cinematográfica (VHS, DVD, Blue-Ray, streaming
etc.) se acompañara de una privatización paralela
de la “sub-experiencia” cinematográfica que era el
hecho de ir al cine porno. Recuerda que, a diferencia
de una sala cinematográfica “normal” (caja negra
de difusión de un sueño que la colectividad ha
venido a asumir como un opiáceo para no actuar),
la sala tradicional de cine porno era el lugar de un
We need to talk
Roger Bernat
Els Joglars
“passage à l’acte” (los hombres solían ir al cine
porno para follar con otros hombres en las letrinas,
en las escaleras, en los pasillos): es decir de una
sustancial subversión de la economía de deseo
implantada por el aparato cinematográfico; un
lugar, literalmente, de “polución” (la disipación
estéril del semen como acto de contaminación o
intoxicación del espacio colectivo).
5. No hay nada que exprese con más eficacia el poder
histórico de la pareja de sustraerse a las normas del
aparato que la típica escena (era todavía un hito
en los 80, es decir al inicio del fin) de la pareja de
enamorados que acude a un cine cualquiera para
sentarse en la última fila y pasarse la proyección en
morreos, heavy pettings, tocamientos, palpaciones,
sudores y gozos. La pareja que elige el cine es
porque es un lugar oscuro, y lo elige NO YA PARA
VER ALGO SINO PARA NO SER VISTA mientras es
más salvajemente, clandestinamente pareja.
6. ¿Podemos decir que es parte del potencial
insurreccional de la pareja sexual este antiguo
parentesco con la desaparición? ¿Podemos decir
que la pareja ha constituido durante unos siglos
este espacio de desaparición que la colectividad
ha temido con todas sus fuerzas y que se ha
convertido en un “daño colectivo” (la desaparición
de las masas) en el momento en que las masas
han hecho sus pinitos en materia de sexualización
de la historia y de la política? (el fascismo es
precisamente esa sexualización de lo socio-político,
que lo socio-político realiza, en la actualidad, por
otros canales y de manera diversamente eficaz,
subsumiéndose en él no ya desde la retórica de lo
colectivo cohesionado sino desde la retórica psi del
individuo liberado).
7. Recuerda siempre la lección de Lacan: que la
idea de “relación sexual” es absurda en sí, porque
si es sexual no es una relación, y si es una relación
no es sexual. En pocas palabras, podemos ser la
pareja más democratizada, la más moderna, la
más igualitaria del mundo, pero en la cama trátame
como una puta o me moriré de aburrimiento; entre
sábanas somos todos un poquitín fascistas. De
haberlo aceptado a tiempo, habríamos evitado con
010
más facilidad ser fascistas donde tocaba evitarlo.
8. En resumen, la razón de que la pareja sea “cosa de
dos” es que ésta es también la medida mínima de
seguridad que le permite ser el delicioso infierno de
irracionalidad, injusticia, desigualdad, afasia y falta
de argumentos SIN comportar una disgregación
general de las estructuras de convivencia de la
especie. Uno más uno es demasiado pero no es lo
suficiente. Toda la sexualidad de la pareja depende
de esta instintiva constatación de que el otro o la
otra es una célula enloquecida de lo colectivo a la
que puedo profanar en las invisibles letrinas de los
valores oficiales. Tampoco se trata simplemente
del sexo y de sus abismos. La relación es sexual en
la medida en la que se sustrae a las normas que
sus mismos miembros proclamarían y defenderían
en voz alta ante la colectividad. Cuando nos
peleamos a voz en grito porque no has aceptado
razonablemente fregar los cacharros, ya hemos
abandonado lo relacional para entrar en lo sexual
(las parejas que follan poco se pelean mucho: es
otra manera de alcanzar el mismo resultado, que es
la excitante libertad de faltarse el respeto). Debord
era consciente de esto cuando, en “Panégyrique”
describía su vida privada, su vida de pareja, su rutina
doméstica, como formas de una clandestinidad
totalmente paradójica cuando se la leyese a luz de
la lucha política.
9. Recuerda Romeo y Julieta. Es posible que la
pareja de enamorados obligados a ocultar su amor
loco en un mundo injusto fuera también el emblema
del cinismo estructural propio de cualquier pareja
sexual: la conspiración de los amantes contra el
orden constituido. Las maravillosas temperaturas
retóricas de la comunicación entre Romeo y
Julieta no es otra cosa que este musicalizarse de la
elocuencia amorosa, desesperadamente tendida
hacia la afasia, el balbuceo, el jadeo simétrico del
coito (que es cuando NADIE NOS OYE PORQUE
DECIMOS COSAS INAUDITAS, Y DECIMOS COSAS
INAUDITAS PORQUE NADIE NOS OYE): una
zona de indiferenciación, de emborronamiento,
de difuminación o evaporación del lenguaje que
desempeña, en el lenguaje de la pareja, la misma
función que el PIXELADO en las imágenes porno
cuando se trasmiten por televisión (cuando en
We need to talk
Roger Bernat
Els Joglars
suma se trasmiten a un “público”): un hacerse
mancha del mundo.
10. De esta fantasmagoría (la mancha en
movimiento, la glutinosa masa de sombra y color) la
colectividad (y la imagen de la colectividad) emerge
como de un sueño húmedo, excitante y aterrador.
En este aspecto no hay ninguna contradicción
entre el cuento de hadas que sostiene que la pareja
es la célula básica de la colectividad (y que la obrera
ama al obrero como al partido) y la idea (de Bataille,
de Lacan) de que la pareja es sustancialmente la
toxicidad de la que todo programa de colectividad
ha de curarse, por alelación o por absorción (es
decir conglobándola o reeducándola): es que
simplemente, lo colectivo se hace por “definición”,
en todos los sentidos, de lo sexual: fijando los límites
de la pareja; finalizando sus excesos “sexuales” a la
excedencia angélicamente asexuada de un niño;
“definiendo” sus pixels.
11. ¿Has pensado alguna vez en el alucinante
parecido que puede haber entre la imagen aérea
de una masa reunida y desorganizada (estadio,
concierto, manifestación) y la imagen pixelada de
un coito? Has pensado alguna vez en el parecido
alucinante entre el rugido atronador de una masa
reunida y el ronroneo histérico de los amantes
retozando entre sábanas? Acaso no hay un
parecido alucinante entre la extraña lucidez de
la pareja que emerge de su coito (es decir de su
momento “sexual”) con la pregunta “relacional”
por excelencia (“Cómo ha sido? Te lo has pasado
bien?”) y la extraña lucidez de la colectividad al
despertar de su ensoñación de larga duración (según
Benjamin), cuando por primera vez se da cuenta de
que, mientras soñaba dentro de los dispositivos
asignados (galerías, centros comerciales, cines)
alguien se la estaba jodiendo y le gustaba. Follar
significa estar temporáneamente fuera del tiempo
(es decir tan SINCRONIZADOS con el tiempo
presente, que su significado histórico resulta
totalmente neutralizado): la colectividad soñante
es, igualmente, la colectividad cuya sincronía con
su tiempo es tan alucinadamente precisa que le
es directamente imposible saber que lo que está
viviendo se llama historia, y que probablemente
pague un precio, mañana al despertar, por haberse
011
dejado follar sin preservativo en un arrebato
de pasión por el presente; por haberle dado
eficazmente su voz a un polvo cuyo guión ya estaba
escrito por otros.
We need to talk
Roger Bernat
Els Joglars
Roger Bernat
director
Estudis inacabats de pintura i arquitectura. Graduat
en direcció i dramatúrgia per l’Institut del Teatre,
van atorgar-li, el 1996, el Premi Extraordinari. Fundà i
dirigeix General Elèctrica amb Tomás Aragay. El 2008
començà a crear espectacles en els que el públic
ocupa l’escenari i es converteix en protagonista.
“Els espectadors travessen un dispositiu que els
convida a obeir o conspirar i, en tot cas, a pagar
amb el seu propi cos i comprometre’s”. Alguns dels
espectacles que es configuren sota aquesta idea
i han estat presentats en una vintena de països
són: Domini Públic (2008), Pura coincidència
(2009), La consagració de la primavera (2010),
Please continue (Hamlet) (2011), Pendiente de voto
(2012), RE-presentación (2013) o Desplazamiento
del Palacio de la Moneda (2014); algunes d’aquestes
obres han rebut premis de la Crítica de Catalunya.
012
Roger Bernat, el 2009, edità, juntament amb Ignasi
Duarte, el llibre Querido Público. El espectador ante
la participación: jugadores, usuarios, prosumers y
fans, Editorial CENDEAC.―-ESGOTAT-.
We need to talk
Roger Bernat
Els Joglars
La crítica n’ha dit d’altres
espectacles de Roger Bernat...
“És divertit, això dels actors i actrius a la banqueta dels acusats i actuant com a testimonis, perquè
sembla una passa més en aquesta progressiva subversió de les convencions teatrals tradicionals.”
Ivan Alcázar Serrat
Núvol
“Una obra on impera la improvisació, la realitat i la ficció s’entremesclen i el públic acaba formant
part del teatre decidint si Hamlet és culpable o no d’haver mort intencionadament el pare d’Ofèlia.
Proves, testimonis, l’anàlisi d’un psiquiatre o les dades d’un forense. Un judici en tota regla on només
hi ha tres Un jurat popular absol Hamlet al Temporada Alta | Nació Digital actors que interpreten
els personatges d’Ofèlia, Hamlet i Gerturdis i tota la resta són professionals que actuen com si es
tractés d’un judici real. Una obra que ha entusiasmat al públic.”
Nació digital
“La veracidad que infunde a todo el montaje la condición de profesionales reales de juez, abogados,
fiscalía y hasta forense, acostumbrados a desenvolverse en estas tareas a diario, diluyen la frontera
que aisla la ficción y sumergen al espectador en los detalles y particularidades de actuación de un
tribunal frente a un presunto asesino.”
La Vanguardia
“Please continue (Hamlet), un muntatge que es va estrenar a Ginebra el 2012 i que des d’aleshores
s’ha presentat a 44 ciutats de nou països, un espectacle en el qual realitat i ficció es confonen, on
el papel del públic i dels actors queda desdibuixat [...]”
La Vanguardia
“34 anys després, Roger Bernat ha reprès aquest film per reconstruir i re-presentar les assemblees d’aquells treballadors en Re-presentació: Numax, un espectacle que es presenta avui dins
del festival Temporada Alta –al Centre Cultural la Mercè– i que incideix en la línia de Bernat
dels darrers temps de ficar de ple els espectadors a les seves obres, de crear dispositius teatrals
que els converteixi en protagonistes totals”.
Justo Barranco
La Vanguadia
“La convenció teatral permet trencar amb les coordenades del temps i de l’espai. Bona mostra és
el Numax-Fagor-plus de Roger Bernat i A house in Asia de l’Agrupación Señor Serrano amb la seva
labora de cinema en directe, que permet veure com els actors mouen les maquetes i l’efecte que
dóna a la gran pantalla”.
Jordi Bordes
El Punt / Avui
013
Barcelona, 3 de Novembre 2015
We needCAST@FIORE
to talk
Roger Bernat
CALÀNDRIA
PUNT DE LLIBRE
HOMO FABRA
EL WEB NEGRE
L’APUNTADOR
Portada
Notícies
Crítica
Entrevistes
Opinió
Vinyetes
Els Joglars
PANT
L’Av
Ivan Alcázar Serrat
Núvol
03/11/2015
I
Hamlet va a judici
1
/
Ivan Alcázar Serrat. Temporada Alta. Girona. 13.10.2015
Segueix a @nuvol_com
Tuiteja
El
Al Temporada Alta de Girona s’ha pogut veure Please continue (Hamlet) (10 i 11
Ex
d’octubre, Casa Pastors). La performance del dramaturg català Roger Bernat i
Co
l’artista holandès Yan Duyvendak du a judici el personatge de Shakespeare.
A
Actors i jutges treballen plegats en aquesta escenificació de les convencions de
El
Hamlet va a judici | Ivan Alcázar Serrat
la justícia.
http://www.nuvol.com/critica/hamlet-va-a-judici/[03/11/2015 12:54:37]
1
2
Si l’obra de Shakespeare va significar, segons Harold Bloom, la invenció d’allò humà, el
personatge de Hamlet suposa un triomf de la dramatúrgia per ser un caràcter fictici amb una
3
densitat psicològica mai no assolida anteriorment. Covardia i nàusea, temptativa de suïcidi i
4
de revenja, lucidesa i follia, acció o inacció, en una personalitat polièdrica, romàntica o
malaltissa segons es miri, i que ha portat de corcoll generacions d’actors i directors al llarg
dels darrers segles.
5
6
És així com Hamlet, la seva ombra i els seus reflexos i reflexions, dóna per molt, fins i tot per
desconstruccions postmodernes (de la Màquina Hamlet de Heiner Müller a La caiguda
7
d’Amlet de Jordi Oriol). Fou, precisament, un dels directors que millor l’ha posat en escena
en els darrers anys (Teatre Lliure, temporada 2008/09), l’alemany Thomas Ostermeier de la
Schaubühne de Berlin, qui parlava de la cerca de la veritat per part del príncep. Val a dir i ve
al cas que Ostermeier declarava que cercava, amb el seu treball, convertir el teatre en un
fòrum i “un espai de debat polític i social”.
Moure l’escena
Ja fa temps que l’artista-dramaturg Roger Bernat va fugir del teatre i dels teatres. Va
014
encabir els espectadors a cases d’amics o a associacions culturals i espais underground.
http://www.nuvol.com/critica/hamlet-va-a-judici/[03/11/2015 12:54:37]
8
9
10
We need to talk
Roger Bernat
Els Joglars
Hamlet va a judici | Ivan Alcázar Serrat
Després, va convertir el públic en espectactors i els va fer jugar amb gadgets (auriculars i
bandes sonores a Domini públic), o convertint-los en ballarins que refeien coreografies de
dansa a places i museus (La consagració de la primavera). Va convertir les sales en
assemblees i els textos teatrals en enquestes, jocs i discussions (Pendent de votació), una
vegada foragitats els actors-intèrprets, les escenografies i els arguments de les històries.
Performance judicial
Desde fa tres anys, la performance Please continue (Hamlet), de Roger Bernat i l’artista
holandès Yan Duyvendak, es passeja per sales internacionals. En cada país i en cada ocasió
van variant tant els justiciers com els intèrprets. La proposta du a Hamlet a judici, a la
reproducció d’un judici real, i posa en joc tota la parafernàlia del sistema judicial: l’advocat,
el fiscal, el jutge i els especialistes (forense, psiquiatre) que escolten, pregunten, acusen i fan
parlar l’acusat i dos testimonis, la filla de Poloni, Ofèlia, i la reina i mare de Hamlet,
Gertrudis. És divertit, això dels actors i actrius a la banqueta dels acusats i actuant com a
testimonis, perquè sembla una passa més en aquesta progressiva subversió de les
convencions teatrals tradicionals.
L’acusació
De què s’acusa Hamlet? De la mort de Poloni (pare d’Ofèlia i conseller de l’antic rei) d’una
ganivetada. L’advocat al·lega el trastorn de l’acusat, mentre que l’acusat diu que va confondre
la víctima, amagada rere una cortina, amb una rata, i el fiscal passa el judici provant de
desmuntar aquesta coartada. Després de tot el terrabastall de l’obra, amb tots els morts,
assassinats i suïcidats, és curiós que la peça se centri en la mort d’aquest personatge
secundari (Poloni). Perquè, buscats a impartir justícia, es podria acusar Hamlet també de la
mort de Rosencratz i Guildestern, o encara millor, a Claudi de l’assassinat del seu germà el
rei. Però el focus en el detall dels creadors de la performance sembla cercar de fer
versemblant i matisat aquest moment de l’obra, tot muntant un encreuament de literatura i
realitat, de teatre escenificat i ritual legal.
Professionals versus personatges
Per muntar el cas i la defensa i l’acusació, els professionals de la justícia, ara al servei de
l’espectacle però aportant amb cert rigor les estratègies legals i les seves tècniques
professionals, han rebut de mans dels dramaturgs un Dossier d’instrucció que barreja
elements del text de Shakespeare amb altres elements extrets de casos reals. I són els
professionals de la justícia, vestits amb la indumentària que duen normalment a les sessions,
els que prenen el protagonisme de l’obra. Doncs els intèrprets (Jordi Oriol, Carme Sansa i
http://www.nuvol.com/critica/hamlet-va-a-judici/[03/11/2015 12:54:37]
015
We need to talk
Roger Bernat
Els Joglars
Hamlet va a judici | Ivan Alcázar Serrat
Mònica Almirall) surten a parlar d’esquena al públic, i amb samarretes que informen del seu
nom i la seva condició d’actors/actrius. Els veritables protagonistes aquí, doncs, són l’agent
judicial i el jutge (Fernando Lacaba), i el duel entre advocat defensor i fiscal (Carles
Monguilod i Víctor Pillado), així com les intervencions fredes i sinistres del forense (Narcís
Bardalet), o hilarants i enginyoses del psiquiatre (Leopoldo Ortega-Monasterio), qui arribà a
dir que “en poques paraules: el xicot no estava bé”, un bon resum de l’obra i el personatge
més conegut de Shakespeare.
Darrer acte: el tribunal
I després vindria el desenllaç d’una funció amb plantejament sui generis (el record o la
lectura de l’obra cadascú a casa seva, si era el cas) i nus sorprenent (l’escenari teatral
substituït per una sala judicial). L’acte final de la perfomance, que va tenir lloc a l’antiga seu
judicial de Girona, la Casa Pastors, convidava nou membres del públic triats a l’atzar a fer de
tribunal popular. Al llarg de vint minuts van discutir, en una cambra a part i mentre la resta
de gent feia un recés, sobre la conveniència o no d’engarjolar Hamlet, donades les
explicacions i proves aportades per fiscal i defensa. En la sessió del 10 d’octubre, per cert, es
va absoldre el príncep danès per tres vots a sis, i després d’aplicar l’in dubio pro reo.
Etiquetes:
Roger Bernat | teatre | Temporada Alta
Subscriu-te a Núvol
Tuiteja
correu electrònic
Enviar
+ Trending
ttp://www.nuvol.com/critica/hamlet-va-a-judici/[03/11/2015 12:54:37]
016
+ Populars
We need to talk
Roger Bernat
Un jurat popular absol Hamlet al Temporada Alta | Nació Digital
Els Joglars
Nació digital
11/10/2015
Un jurat popular absol Hamlet al Temporada Alta
 Roger Bernat representa el judici del personatge de Shakespeare, amb professionals de la justícia
La
defensa, d'actors
preguntant a l'acusat a l'obra | Nerea Guisasola / ACN
exercint
Absolt
del delictea les
d'assassinat.
Així ho han considerat els nou membres del jurat popular que aquesta
ACN | 11/10/2015
12:27h
nit han seguit el judici teatral que s'ha fet a la Casa Pastors de Girona, dins del Temporada Alta. Una
obra on impera la improvisació, la realitat i la ficció s'entremesclen i el públic acaba formant part del




teatre decidint si Hamlet és culpable o no d'haver mort intencionadament el pare d'Ofèlia. Proves,
testimonis,
l'anàlisi
d'un psiquiatre
oDigital
les dades
Un jurat
popular absol
Hamlet al Temporada
Alta | Nació
Especial:
Territorials
d'un forense. Un judici en tota regla on només hi ha tres
Arxivat
Cultura,
Temporada
Alta, Hamlet, teatre,
Roger
Bernati Gerturdis i tota la resta són professionals que
actors a:
que
interpreten
els personatges
d'Ofèlia,
Hamlet
http://www.naciodigital.cat/noticia/96240/jurat/popular/absol/hamlet/al/temporada/alta[03/11/2015 13:06:52]
actuen com si es tractés d'un judici real. Una obra que ha entusiasmat al públic.
"El que a mi em sembla interessant és que normalment la ficció té tendència a jutjar la realitat i aquí és
la realitat la que jutja la ficció, la gent de carn i ossos ara jutgen un personatge i, de manera indirecte,
el seu autor", ha explicat un dels directors del projecte Please continue (Hamlet), Roger Bernat. Una
obra que s'ha estrenat aquesta nit de dissabte a Girona, a la Casa Pastors, a l'antiga Audiència
Provincial de Girona i que es podrà tornar a veure demà a la tarda.
I és que Bernat ha definit perfectament aquesta performance que basant-se en la improvisació barreja
dos mons - ficció i realitat- i que compta amb un factor sorpresa: la col·laboració del públic de
l'espectacle que s'acaba convertint en un jurat popular. Un jurat que decideix la sort de Hamlet. Per
això a cada un dels nou països on s'ha interpretant l'obra, el muntatge varia. La història però - basada
en fets reals- sempre és la mateixa. En un suburbi d'una ciutat, durant una festa de casament, Hamlet
mata a Poloni, el pare de la seva xicota Ofèlia. A partir d'aquí i mitjançant lletrats i professionals reals
de les comarques gironines, s'ha anat desgranant un judici de més de dues hores que ha servit per
decidir si Hamlet era culpable o no del delicte d'assassinat.
Bernat i el seu company, l'artista holandès Yan Duyvendak, interpel·len així el públic perquè prengui
part en l'assumpte. En concret, aquesta nit, el centenar de persones que han gaudit del muntatge han
hagut d'enfrontar-se al repte de separar el teatre de la vida real, endinsar-se en un món de regles i
sospesar les seves decisions i els barems de la justícia.
Professionals
de laa l'acusat
justícia
actuen
a l'obra
La defensa, preguntant
a l'obra
| Nerea
Guisasola / ACN
Una tasca gens fàcil ja que el judici s'ha portat a terme com si fos un cas real amb proves, recessos,
Absolt del delicte d'assassinat. Així ho han considerat els nou membres del jurat popular que aquesta
les declaracions dels testimoni dels fets, l'anàlisi d'un psiquiatre forense que ha fet una radiografia de
nit han seguit el judici teatral que s'ha fet a la Casa Pastors de Girona, dins del Temporada Alta. Una
l'estat mental de Hamlet o les dades d'un forense que va practicar l'autòpsia al difunt. Tots ells eren
obra on impera la improvisació, la realitat i la ficció s'entremesclen i el públic acaba formant part del
persones reals, professionals en actiu que es dediquen a aquests àmbits laborals durant el seu dia a
teatre decidint si Hamlet és culpable o no d'haver mort intencionadament el pare d'Ofèlia. Proves,
dia i que han col·laborat en el projecte desinteressadament.
testimonis, l'anàlisi d'un psiquiatre o les dades d'un forense. Un judici en tota regla on només hi ha tres
Un cop s'ha lliurat tota la informació, el públic i el jurat ha hagut de decidir si Hamlet va actuar amb
la seva mare darrera
d'una cortina.
http://www.naciodigital.cat/noticia/96240/jurat/popular/absol/hamlet/al/temporada/alta[03/11/2015
premeditació, coneixent que Poloni estava escoltant la discussió que13:06:52]
tenia amb
Durant tota l'obra, la defensa i la fiscalia han intentat convèncer el públic sobre el seu punt de vista.
D'una banda, la fiscalia - que ha estat interpretada pel fiscal Víctor Pillado- ha posat el focus en el fet
que Hamlet sabia que el pare d'Ofèlia es trobava escoltant la conversació i, mitjançant un seguit de
proves ha exposat que el jove va atacar-lo intencionadament amb la seva navalla per venjança ja que
s'havia interposat en la seva relació amb Ofèlia. "Demanem quinze anys de presó per un delicte
d'assassinat", ha assegurat durant les conclusions finals.
Per la seva banda, la defensa - encapçalada per Carles Monguilod- ha mostrat un jove alterat, embogit
017
http://www.naciodigital.cat/noticia/96240/jurat/popular/absol/hamlet/al/temporada/alta[03/11/2015 13:06:52]
We need to talk
Roger Bernat
Els Joglars
Un jurat popular absol Hamlet al Temporada Alta | Nació Digital
per la mort del seu pare i que tenia al·lucinacions auditives en les quals el seu progenitor es posava en
contacte amb ell. Al mateix temps, l'advocat defensor ha basat tot el seu argumentari en el fet que
Hamlet desconeixia que Poloni es trobava amagat darrera la cortina i que el noi va decidir treure la
seva navalla i clavar-la pensant-se que darrera hi havia una rata.
Jutjar un culpable i jutjar l'obra
Dos versions diferents que acaben completant-se amb el testimoni de la mare de Hamlet, Gertudis, i
d'Ofèlia qui es mostra convençuda que la seva anterior parella va actuar amb premeditació. "Li tinc
ràbia", ha contestat al fiscal quan aquest li ha preguntat quin sentiment tenia cap a Hamlet. Paraules,
fets i dades que l'espectador ha hagut d'anar digerint al mateix temps que reflexionava sobre el paper
del públic dins del teatre i la subjectivitat.
"Crec que el públic surt d'aquesta funció amb la sensació d'haver fet dues coses a l'hora: jutjar l'obra i
jutjar un culpable", assenyala el codirector. Segons Bernat, el muntatge demostra que és "impossible
jutjar" un espectacle o una persona i que l'únic que es pot fer, en els dos casos, és "comprendre".
Un joc d'idees i conceptes que ha deixat bocabadat els espectadors que s'han reunit aquesta nit a
Girona. Gran part d'ells assenyalaven el "gran paper" que han realitzat els professionals del sector
que, en determinats punts, han eclipsat els propis actors.
Hamlet, declarat no culpable
Finalment però, els nou membres del jurat popular que s'han escollit a l'atzar, han hagut de posar els
fets sobre la taula i decidir el futur de l'acusat. Per sis vots a favor i tres en contra, el jurat ha decidit
que no hi havia proves suficientment clares per condemnar el jove i, per això, l'han absolt.
Tal i com ha detallat el codirector, en els 130 judicis teatrals anteriors que s'han portat a terme a nou
països diferents (per on ja ha passat aquesta obra), en la majoria dels casos (69), Hamlet ha estat
declarat culpable per homicidi involuntari o per assassinat amb penes que anaven des dels 8 mesos
de presó fins als 12 anys. D'altra banda, 59 vegades el jurat popular va considerar-lo innocent i en dos
ocasions es va enviar el dossier a revisió i el judici va ser declarat nul. Es dóna el cas que a Zurich, a
més d'absoldre'l, la justícia va estimar que Hamlet hauria d'haver rebut una compensació d'entre
50.000 i 80.000 euros pels dos anys i mig de presó provisional que havia complert.
L'espectacle d'aquesta nit s'ha pogut seguir, per primer cop, en 'streaming' a través de la pàgina web
del festival.
 Albert Arribas guanya el Premi Quim Masó a projectes de producció teatral
 Julio Manrique dirigeix una sàtira sobre Hollywood a «Una altra pel·lícula»
 L'argentí Claudio Tolcachir torna al Temporada Alta amb «Dinamo»
 Marc Recha inaugura la programació de cinema del Temporada Alta
http://www.naciodigital.cat/noticia/96240/jurat/popular/absol/hamlet/al/temporada/alta[03/11/2015 13:06:52]
018
Destacamos
Premio Herralde de Novela
Goku
Noel Gallagher
La Vanguardia
10/10/2015
Internacional
Pasolini
We need to talk
Roger Bernat
Cultura
Martes, 3 de noviembre 2015
Portada
Javier Godó
Política
Economía
Sucesos
Opinión
Els Joglars
Deportes
Vida
Tecnología
Cultura
Gente
Ocio
Participación
Libros de Vanguardia Ebooks Música Cine Trailers Festival de Sitges Libros Escenarios Series Letra Pequeña La Vanguardia en català
Girona declara inocente a Hamlet
Cultura | 10/10/2015 - 23:46h
0
Notificar error
Abogados
Ofreci
LO MÁS VISTO
Tengo más Información
TEMAS RELACIONADOS
Audiencia Provincial
LO MÁS
Girona, 10 oct (EFE).- La Casa Pastors, el edificio
ubicado donde acaban las escaleras de la Catedral de
Girona y que hasta 2012 albergó la Audiencia
Provincial, reabrió esta noche sus puertas para celebrar
un último juicio, en este caso a Hamlet, al que un jurado
popular ha declarado inocente del asesinato de Polonio
El proceso, que formaba parte de un experimento
escénico en el marco del festival Temporada Alta, ha albergado las mismas caras que
habitualmente se movían por este espacio, desde el juez a abogados y fiscal, aunque su labor
en esta ocasión era representar una obra de teatro concebida por Roger Bernat y el holandés
Yan Duyvendak.
El espectáculo ideado por Bernat y Duyvenkak consiste en juzgar a Hamlet, el personaje creado
por William Shakespeare, por el asesinato del padre de su prometida, Polonio, y hacerlo con
personas que, en la realidad, pisan a diario los tribunales por motivo laboral.
LO MÁS COMENTADO
AL MINUTO
12:26
Kanye West gana el 'Zapat
colección para Adidas
12:25
Duran pide a Rajoy que no
ni aplicar el Código Penal
12:20
La Mesa del Parlament sig
resolución de ruptura
12:07
EH Bildu presenta una ley
Euskadi "decida su futuro"
12:05
L'Hospitalet espera acoger
refugiados sirios antes de Na
Así, Hamlet está encarnado por el actor Jordi Oriol y dos de los testigos proceden también del
universo teatral, pero el resto de papeles los encarnan profesionales de la justicia desde el
magistrado a la defensa, fiscalía o incluso forense.
Para añadirle dificultad al experimento, el juicio, que se repite mañana en una segunda función,
se ha transmitido en directo a través de internet para que cualquier persona en cualquier parte
del mundo pudiese asistir a esta revisión del juicio al príncipe danés.
CD Super3 Arkandú
La obra, titulada 'Please continue (Hamlet)' se estrenaba este sábado en Cataluña y el público
ha tenido la oportunidad de ejercer no sólo de audiencia, sino de hacerlo de jurado popular, con
la sentencia al mito de Shakespeare en sus manos.
La fórmula pone al espectador en el centro del espectáculo hasta convertirlo en parte del
montaje con el complicado papel de decidir la suerte de una persona frente a un juez, un fiscal
y un abogado reales.
La obra concluye con la elección entre el público de las nueve personas que tendrán esa
responsabilidad en su mano y que, en esta ocasión, han decidido declarar inocente al acusado.
Hamlet, en los anteriores juicios celebrados, ha sido condenado en 69 ocasiones y puesto en
libertad en 59, mientras que otras dos veces se ha declarado nulo el proceso.
La veracidad que infunde a todo el montaje la condición de profesionales reales de juez,
abogados, fiscalía y hasta forense, acostumbrados a desenvolverse en estas tareas a diario,
diluyen la frontera que aisla la ficción y sumergen al espectador en los detalles y
particularidades de actuación de un tribunal frente a un presunto asesino.
Hamlet, su madre Gertrudis y la mujer de la que está enamorado, Ofelia, son en su calidad de
actores los más ajenos a este tipo de procesos y su destino está en manos de facultativos
auténticos en esa delgada línea que, en este espectáculo, separa el mundo en el que nos
desenvolvemos a diario y el concebido por Roger Bernat y Yan Duyvendak.
El acusado alega que el asesinato del padre de Ofelia responde a un desgraciado accidente, ya
que su acción en forma de puñalada mortal buscaba acabar con la vida de una rata.
http://www.lavanguardia.com/cultura/20151010/54438031125/girona-declara-inocente-a-hamlet.html[03/11/2015 13:09:57]
019
CD Super3 'Arkandú'
We need to talk
Roger Bernat
Els Joglars
Girona declara inocente a Hamlet
Jordi Oriol, Hamlet en la ficción, es el actor que debe enfrentarse a las preguntas de la fiscalía,
encarnada por un profesional al que hasta ahora no conocía, mientras que Carme Sansa
encarna a Gertrudis y Mònica Almirall, a Ofelia para completar el trío de profesionales de la
escena.
El resto han sido el presidente de la Audiencia de Girona, Fernando Lacaba, el abogado Carles
Monguilod y el fiscal Víctor Pillado.
El forense Narcís Bardalet ha ejercido también como tal en este juicio, que ha contado
igualmente con el servicio del psiquiatra Leopoldo Ortega-Monasterio.
La sentencia final se ha producido por un resultado de seis votos de inocencia y tres de
culpabilidad con atenuante de enajenación mental, con lo que Girona ha contribuido a sumar un
nuevo veredicto favorable a Hamlet en la historia de este particular montaje.
0
Notificar error
Tengo más Información
Normas de participación
Powered by Livefyre
Usuario
Información
Política de cookies
020
LaVanguardia.com
Otros formatos
Copyright La Va
All rights reserv
BARCELONA
La Vanguardia
Sección: CULTURA
26/09/2015
Valor: 20.900,00 €
26/09/15
Prensa: Semanal (Sabado)
Tirada:
72.698 Ejemplares
Difusión: 61.576 Ejemplares
Área (cm2): 817,3
Ocupación: 100 %
Documento: 1/2
Autor:
Núm. Lectores: 512000
Cód: 96848669
La Vanguardia.cat -Cultura/s
We need to talk
Roger Bernat
Els Joglars
Página: 28
45 / 81
021
BARCELONA
Sección: CULTURA
Valor: 20.900,00 €
26/09/15
Prensa: Semanal (Sabado)
Tirada:
72.698 Ejemplares
Difusión: 61.576 Ejemplares
Área (cm2): 819,7
Ocupación: 100 %
Documento: 2/2
Autor:
Núm. Lectores: 512000
We need to talk
Roger Bernat
Cód: 96848669
La Vanguardia.cat -Cultura/s
Els Joglars
Página: 29
46 / 81
022
We need to talk
Roger Bernat
Els Joglars
El Núvol
16/5/2013
023
We need to talk
Roger Bernat
Els Joglars
024
We need to talk
Roger Bernat
Els Joglars
025
We need to talk
Roger Bernat
Els Joglars
Un festival de:
Patrocinadors oficials:
Mitjans patrocinadors:
Mitjans oficials:
026
Amb la col·laboració de: