Dilluns 12 d`octubre de 2015 Número 4

Dilluns 12 d’octubre de 2015 Número 4
7 bound to vengeance
9 rick baker
10 josé sacristán
i josé skaf
sitgesfilmfestival.com
11 françois simard,
anouk whissell
i yoann-karl whissell
2
Diari del festival
Dilluns 12 d’octubre 2015
informació i venda d’entrades
2
Compra les teves entrades a:
sitgesfilmfestival.com Est
ació
Ren
fe
1
PREUS (IVA inclòs)
ant
C. S
Pg. de Vilanova
Av. Sofía
is
C. d
e Pa
10
Pg. Marítim
Pg. de la Ribera
rella
des
Cap
de la Vila
8
oni
C. de Sant Ant
3
Gumà
an Llop
C.
C.
7
s
sú
e Je
C. d
6
Àn
ge
Ma
jor
lV
5
4
9€: Secció Oficial Fantàstic a Competició,
Secció Oficial Òrbita, Secció Oficial Sessions Especials, Noves Visions One, Noves
visions Plus, Panorama Fantàstic, Panorama Documenta, Anima’t, Midnight
X-treme, Seven Chances, Sitges Clàssics i
Sessions especials. 6€: Secció Sitges Clàssics 7€: Sessions Anima’t Curts
10€: Sessions 3D (inclou ulleres)
11€: Maratons, Programa doble 11€: Localitats numerades per a les
sessions de tarda a l’Auditori
15€: Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda
10€: Maratons Matinée Prado i Retiro i
Marató Curts del 18 d’octubre
15€: Maratons Prado, Retiro, Auditori i
Tramuntana i Marató Matinée Auditori
del 18 d’octubre
4,50€: Sessions Despertador (primera
sessió matinal a tots els cinemes)
C. Rafael Llopart
C. Francesc
cesc
Fran
C. de Jo
C. Joa
ida
n Mar
l
agall
19
9
xador
L’Excor
14
15
16
12
11
La Fragata
13
17
Platja de
Sant Sebastià
Plaça
Dr. Ro del
bert
18
Av. E
m
eren
cià R
oig i
Rave
ntós
20
1 Estació
22
21
2 Bus Sitges - Barcelona / Sitges - Vilanova
23
3 Cinema Prado
25
4 Cinema El Retiro
Port
E
sport
iu Aig
uado
lç
24
5 Jardins d’El Retiro. Taquilles centre
6 Cap de la Vila
17 Edifici Miramar
7 Hort de Can Falç
18 Platja de Sant Sebastià. Estands
8 Carrer Primer de Maig
19 L’Escorxador. Brigadoon.
9 Passeig de la Ribera
10 Hotel Avenida Sofía
20
11 La Fragata
12 Ajuntament
21
13 Fundació Stämpfli - Art Contemporani
22
14 Mercat Vell. Casa Bacardí
23
15 Palau de Maricel
24
16 Museus Cau Ferrat i Maricel
25
ABONAMENTS (IVA inclós)
Punt d’informació
Hotel Meliá. Auditori. Taquilles.
Punt d’informació
Sala Tramuntana
Village. Hotel Meliá
Photocall Mirador
Port de Sitges - Aiguadolç
Photocall del Port
El diari del festival
Coordinació
Violeta Kovacsics
Redacció
Gerard Casau,
Toni Junyent,
Alan Salvadó,
Pau Teixidor,
Jaume Miranda
Maquetació
Juan Carlos Gómez,
Fran Valenciano
Fotògrafs
Miguel Ángel Chazo,
Jesús Paris
Il·lustració
Guillem Dols
Voluntària
Patricia Salvatierra
Informació transports
El festival no comparteix necessàriament
les opinions expressades pels diferents
autors d’aquesta publicació.
El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horari
d’aquests serveis de transports. Els possibles canvis en les
projeccions del Festival no afectaran ni modificaran l’horari
dels serveis de transports.
Tren
fantàstic!
Del 9 al 18 d’octubre
(ambdós inclosos)
Tren directe Sitges – Barcelona Sants
Sortida des de Sitges: 1.30h de la
matinada
Són vàlids els bitllets i abonaments de
Renfe i ATM, adequat al nombre de zones del trajecte realitzat.
El Tren Fantàstic sortirà puntualment
a la 1.30h, sense excepcions. En cas de
retard en les projeccions nocturnes, la
sortida d’aquest tren no es modificarà.
Organització
Patrocinador i seu oficial
Vehicle oficial
Patrocinador principal
Soci multimèdia
Cocktail oficial
Amb el suport de
Perruqueria i cosmètica oficial
Col·labora
Diari oficial
Abonament matineé: 99€
Vàlid per accedir a totes les sessions
de l’Auditori del matí fins les 15 h (no
inclou les maratons del 18 d’octubre). A
la venda, fins el 5 d’octubre.
ABONAMENT AUDITORI: 250€
Vàlid per accedir a totes les sessions de
l’Auditori durant tot el Festival (no inclou les sessions d’inauguració i de cloenda ni les maratons del 18 d’octubre).
A la venda, fins el 5 d’octubre.
ABONAMENT BUTACA VIP
AUDITORI: 350€
Vàlid per accedir a totes les sessions de
l’Auditori durant tot el Festival, amb seient reservat a la millor zona (excepte
les maratons del 18 d’octubre, que són
seient lliure). Dóna dret a bossa i catàleg oficial del Festival. A la venda, fins el
5 d’octubre. ABONAMENT BUTACA VIP
RETIRO: 275€
Vàlid per accedir a totes les sessions
del Retiro durant tot el Festival, amb
seient reservat a la millor zona (excepte les maratons del 18 d’octubre, que
són seient lliure). Dóna dret a bossa i
catàleg oficial del Festival. A la venda,
fins el 5 d’octubre.
Abonament 10 Compra 10 entrades per a 10 sessions
diferents i obtindràs un 10% de descompte sobre el preu total. És vàlid
únicament per a les sessions que tinguin un preu de 9 euros. Rebràs un
Consulteu tots els horaris, parades
i preus a rodalies.gencat.cat o bé al
900 41 00 41
Bus diürn i nocturn
Monbús
Consulteu horaris i parades
93 893 70 60 / www.monbus.cat
Bus urbà de sitges
Consulteu horaris i parades a:
www.visitsitges.com
Patrocinadors
TV oficial
Hotel col·laborador
Línia aèria oficial
codi d’abonat bescanviable per ales
sessions que triïs i no caldrà que bescanvïis tot l’abonament de cop.
Abonament 20 Compra 20 entrades per a 20 sessions diferents i obtindràs un 20% de
descompte sobre el preu total. És vàlid únicament per a les sessions que
tinguin un preu de 9 euros. Rebràs un
codi d’abonat bescanviable per a les
sessions que triïs i no caldrà que bescanvïis tot l’abonament de cop.
A més, si acumules 40 entrades o més
en una mateixa compra obtindràs automàticament un 20% de descompte sobre el preu total. El descompte s’aplicarà a totes les sessions excepte les gales
d’Inauguració i Cloenda, maratons del
18 d’octubre, les sessions Despertador i
Localitat Numerada.
PACKS (IVA inclós)
Pack Noves Visions
Compra un pack vàlid per 4 entrades
de dimarts, dimecres o dijous de la
secció Noves Visions i obtindràs més
d’un 30% de descompte. Rebràs un
codi de Pack Noves Visions bescanviable per a les sessions que triïs.
Pack Anima’t
Compra un pack vàlid per 4 sessions
diferents de la secció Anima’t (Curts,
llargmetratges i 3D) i obtindràs un descompte de fins al 30%. Rebràs un codi
de Pack Anima’t bescanviable per a les
sessions que triïs.
Pack Fantàstic
Compra un pack vàlid per 4 sessions diferents de dimarts, dimecres o dijous i
obtindràs més d’un 30% de descompte.
És vàlid únicament per a les sessions que
tinguin un preu de 9 euros. Rebràs un
codi de Pack Fantàstic bescanviable per a
les sessions que triïs.
CARNETS AMB DESCOMPTE*
20% de descompte en la compra
d’entrades per als titulars del Carnet de Biblioteques de la Diputació
de Barcelona, Carnet Jove, Targeta
Cinesa Card, Club Fnac Oci i Cultura, Club TR3S-C, RACC Master, RACC
Jove, La Vanguardia, Cineclub de Sitges, Phenomena, majors de 65 anys i
carnet de Família nombrosa i monoparental (aplicable nomes a les sessions SITGES FAMILY).
Els descomptes no són acumulables. El
titular podrà adquirir una entrada amb
descompte per carnet, excepte els titulars del carnet TR3SC i La Vanguardia,
que podran adquirir-ne dues.
Línies ferroviàries
Agència de publicitat i productora
Mitjans col·laboradors
Begudes
Proveïdors oficials
Merchandising
Plataforma
Disseny gràfic
Web
Suport tècnic
Muntatges audiovisuals
Publicitat exterior
Altres col·laboradors
Impressió
Serveis audiovisuals
CREATIVIDAD Y TECNOLOGÍA AUDIOVISUAL
Transport i missatgeria
Informàtica
Subtitulat
Seguretat
Gestió de viatges
3
Diari del festival
Dilluns 12 d’octubre 2015
rosanna yanni, premi nosferatu
C
M
Y
CM
MY
CY
CMY
K
oliver stone, gran premi honorífic
sion sono, màquina del temps
antonio trashorras, director d’anabel
simon yam, maria honorífica
terry jones, màquina del temps
luciano onetti, director de francesca
TORNA DE SITGES,
EN EL
TREN FANTÀSTIC
DEL 9 AL 18 D’OCTUBRE
Tren directe
SITGES-BARCELONA SANTS
sortida de Sitges 1.30h de la matinada
4
Diari del festival
Dilluns 12 d’octubre 2015
Panorama Fantàstic
RETIRO 23:15
night fare
angustiosa narración. Night Fare se
adapta a un público deseoso de carreras veloces, pero también al personal
con inclinaciones a un cine más autoral
y alternativo.
Panorama Fantàstic
RETIRO 17:00
Noves Visions One
PRADO 21:30
the face
of an angel
near death
experience
de anna fritz
podrido
La imagen de dos prostitutas practicando sexo oral a un anciano y a una
anciana que vemos en una de las escenas iniciales de El eslabón podrido es
toda una declaración de intenciones.
Fuera de contexto, esta escena puede
resultar muy grotesca, pero inserida
en esta comedia negra y humana se
convierte en una baldosa del mosaico
esperpéntico que nos muestra Valentín Javier Diment. El director, que ya
estuvo en Sitges con La memoria del
muerto, coquetea con el surrealismo
e incluso con el absurdo, pero por encima de todo describe la depravación
innata en el ser humano.
Roberta, la protagonista, es la prostituta de un diminuto pueblo llamado El Escondido, en el que todos los
hombres excepto uno se han acostado con ella. Ante tal hecho, la madre
de la protagonista le advierte, como si
fuese un oráculo, que si acaba follando con éste último morirá. “Siempre
debe quedar uno”, le dice. A partir de
este momento se inicia la resistencia
heroica de Roberta, tanto a sus instintos como a las voluntades externas a
ella. Incluso el párroco del pueblo la
invitará a dejar de lado su negativa
para favorecer el buen funcionamiento de la comunidad.
El disparatado planteamiento de la película sirve al director para mostrar el
mal que habita en todos los hogares.
Nada de bucolismos ni elogios a la vida
tranquila en el campo, todo lo contrario.
A medida que avanza la trama adquiere
un carácter más oscuro borrándonos
la risa tonta de los primeros compases.
Y es que al final, que levante la mano
quien no sea culpable; aquel que no
forme parte del eslabón podrido.
S.O.F. Sitges 48
AUDITORI 20:15
Seven Chances
PRADO 19:30
el cadáver
el eslabón
Tras ocho años de silencio, el director
francés Julien Seri vuelve a la gran
pantalla con Night Fare. En esta nueva propuesta, el cineasta mantiene su
apego por el cine de acción, un gusto que ya mostró en Scorpion y en El
retorno de los Yamakasi. En esta ocasión, Seri dota al género de una mayor
sustancia. Night Fare se erige en una
aproximación al terror y al thriller profundamente autoral.
En plena noche parisina, dos veinteañeros vuelven de una fiesta llena de
excesos. Después de coger un taxi, deciden cometer la gamberrada de irse
sin pagar. Sin embargo, la decisión les
saldrá muy cara: se han cruzado con el
taxista equivocado y su velada se convertirá en una auténtica pesadilla.
Con trazos de El diablo sobre ruedas,
Night Fare ofrece las dosis de tensión y de frenetismo que promete su
planteamiento. Igual que en la película de Spielberg, los protagonistas
tendrán que enfrentarse a un malo
malísimo omnipresente, indestructible y sin rostro.
Las abundantes persecuciones en taxi
cumplen con las expectativas del espectador más enérgico. Tampoco faltan escenas teñidas de sangre: gente
ardiendo y aparatosos atropellos son
algunos de los detalles que nos reserva Night Fare. Sin embargo, la película
no es solo acción: el otro gran aliciente
del filme reside en su cuidada estética,
similar a la de Drive, de nuestro homenajeado Winding Refn. Seri se luce en
sus montajes videocliperos y en sus
estilizados movimientos de cámara.
Jacques Ballard, director de fotografía,
aprovecha los focos y luces de neón
que brillan en la noche para crear una
atmósfera enigmática e inquietante.
Destaca la banda sonora de Alex Cortés, que, siguiendo la moda de Drive,
retorna a los sonidos pop y sintéticos
de los ochenta. Sin quitarle ritmo a
la película, añade cierto espíritu melancólico. Así, Seri crea un atractivo
contraste entre la belleza formal y la
ció que fets externs a nosaltres poden
transmutar-se en records íntims, una
consciència individual sacsejada per un
relat mediàtic col·lectiu.
The Face of an Angel, de Michael Winterbottom, té com a punt de partida
el cas real de l’assassinat de Meredith
Kercher, l’estudiant britànica que durant el seu Erasmus a Itàlia va ser assassinada en estranyes circumstàncies
que encara ara no han estat clarificades. El film, però, no pretén fer una
reconstrucció del cas (Winterbottom
canvia els noms i els escenaris) sinó
que posa la lupa en les conseqüències
que va deixar aquest en l’opinió pública. Es tracta, doncs, d’un cas concret
que podria extrapolar-se a molts d’altres a partir de la següent pregunta:
com poden incidir en nosaltres les cròniques de successos de determinats
mitjans? Per tal de donar-hi resposta,
Winterbottom realitza una interessant
mise en abyme, convertint el protagonista del film en un director de cinema (el seu àlter ego) que es desplaça
a Itàlia per seguir de prop el cas amb
l’objectiu de fer-ne una pel·lícula que
exploti la tragèdia. L’acompanyarà en
la seva recerca una periodista americana, interessada també en el cas, que
presentarà al protagonista una sèrie de
personatges que viuen obsessionats
per la història.
El director de 24 Hour Party People
construeix aquest dispositiu fílmic a
partir de tres nivells d’imatges: el seguiment del cas per part dels personatges (amb moltes escenes del judici
i múltiples documents gràfics sobre la
investigació), la visualització d’algunes
escenes del guió que el director en la
ficció escriu per tal de reconstruir la tragèdia i, finalment, els (mals) somnis que
progressivament envaeixen al cineasta,
portant-lo cap a un estat de deliri. L’escabrositat del crim es presenta sempre
de forma indirecta i és únicament la
representació d’una obsessió, al voltant d’un nom i d’una persona, el que
exerceix de fil conductor entre aquests
diferents nivells. Finalment, el més esgarrifant de la pel·lícula és la demostra-
DIARI OFICIAL DEL SITGES FESTIVAL INTERNACIONAL
DE CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA
Segons el codi penal espanyol, el que,
faltant al degut respecte a la memòria
dels morts, violi o profani un cadàver,
tan sols pot arribar a ser castigat amb
una pena de tres a cinc mesos de presó. No sabem si un dels personatges
centrals d’aquesta cinta de terror catalana de baix pressupost era conscient del xollo de la situació legal en la
qual es trobava, però d’haver estat així,
se li haguessin posat els pèls de punta
quan s’adonés que el que estava cometent no era cap acte de necrofília i
que, per tant, la pena a la que es podria enfrontar seria força més greu.
“Estàs morta, i els morts no parlen”.
Amb aquesta inqüestionable frase es
dirigeix un personatge d’El cadáver
de Anna Fritz a la mateixa Anna quan
aquesta desperta d’un coma profund
just després d’haver estat violada al
dipòsit de cadàvers.
Qüestions legals al marge, l’òpera prima
d’Hèctor Hernández Vicens comença
emmarcant-se dins l’enyorat gènere
sobre l’atracció sexual pels morts per
convertir-se, a partir del traumàtic incident desencadenant, en un intens i
claustrofòbic thriller psicològic que no
deixarà sortir als seus personatges del
decorat en tota la cinta. És sorprenent
com el cineasta, habitual guionista de
televisió responsable, entre d’altres, de
productes més innocus com Los lunnis
o El cor de la ciutat, és capaç d’injectar
altes dosis de tensió i humor negre en
aquesta cinta de terror interpretada a
tres bandes. Menció especial mereix el
treball d’Alba Ribas, que interpreta una
Anna Fritz en estat de pànic després de
recuperar la consciència i comprovar
la pèrdua de resposta del seu propi
cos just en el moment en què la vida li
brinda una segona oportunitat.
Near Death Experience tiene la apariencia de una ficción pero, en realidad, se concibe como un documental
sobre el controvertido escritor francés
Michel Houellebecq. El personaje de
Paul, interpretado por el propio autor
de El mapa y el territorio, es un trabajador de una compañía telefónica
(aquellos que llaman a nuestros hogares en horarios intempestivos) que
vive una profunda crisis existencial. Un
buen día, frente al televisor, tiene una
revelación que le lleva a emprender
un viaje a la montaña para vivir una
experiencia única, muy cercana a la
muerte como reza la película. A partir
de aquí, el filme de Benoît Delépine y
Gustave Kervern se convierte en una
deriva física y mental de Paul/Houellebecq a través de distintos parajes
montañosos y solitarios. Mediante
un tempo contemplativo, vemos al
protagonista en distintas situaciones:
encima de su bicicleta y enfundado
en su maillot, agarrado a una pared
de piedra como si quisiera escalarla, observando el movimiento de las
hormigas desde cerca o, simplemente,
fumando cigarrillos compulsivamente.
Es precisamente el gesto de fumar,
tan particular y único en Houellebecq,
el que nos revela su voluntad de no
actuar ni crear ningún personaje. Todo
lo contrario, el protagonista es él mismo y todas sus reflexiones, pronunciadas en voz en off. La ficción se antoja
como mecanismo para sacar a la luz
otra visión del mundo y de las vidas
que llevamos en él.
Radical en su planteamiento, la película
se adentra progresivamente en un territorio poético-filosófico que dialoga
con todos aquellos textos de grandes
pensadores, escritos en una especie
de work in progress: el caminar como
forma de estar en el mundo, y el estar
en el mundo como una forma de interpretarlo; pura lógica.
Los directores belgas refuerzan este
5
Diari del festival
Dilluns 12 d’octubre 2015
planteamiento a través de una puesta
en escena mínima: ellos y Houellebecq,
solos, en medio de la nada; sin ningún
filtro y ningún guión. Y es en esta nada,
un tiempo muerto suspendido, donde
quizás podemos sentirnos más alejados de la vida o quizá se trata de todo
lo contrario: debemos acercarnos a la
nada para dar sentido a la vida.
Noves Visions Plus
PRADO 12:15
GTFO: get the
f&#% out
S.O.F. Sessions Especials
AUDITORI 10:30, 00:45
love
Tuvo que ser Gaspar Noé. Solo al director de una película como Irreversible
se le podía ocurrir hacer una película
porno en 3D. Y solo el director de una
película como Solo contra todos podía
filmar este experimento de una manera tan descarnada. De hecho, Noé se
plantó en el pasado festival de Cannes
con la polémica anunciada. El resultado es otra cosa, pues bajo su premisa exhibicionista, Love presenta una
suerte de crónica del desgarro.
La historia resulta tremendamente
límpida. Un chico conoce a una chica,
se enamoran locamente, follan desaforadamente y tienen la “brillante” idea
de hacer un trío que termina, cómo no,
con el chico cambiando de novia. Aquí es
donde entra el poder del 3D y donde Noé
demuestra, una vez más, que bajo su
manto de agitador esconde un corazón
que se preocupa por las diatribas morales. Love se compone de un recuerdo, el
que el chico evoca de sus horas de amor
loco con su amada, mientras permanece
en la casa que comparte con su nueva
mujer y con su hijo pequeño.
Hasta aquí, poco asoma de cine porno,
pues Love es ante todo un drama, salpicado, eso sí, por explícitas escenas de
sexo. Para la polémica quedará un plano
detalle que hace de las tres dimensiones una herramienta para la exhibición
del orgasmo. También quedará el duro
retrato de sus protagonistas, sometidos
a una tragedia cotidiana (la del desamor), que aquí se vehicula a través de
frases lapidarias y de sentimientos ensalzados. Quizá el truco está en el título,
y esta no es una película sobre el sexo
sino sobre el lado oscuro del amor.
Hoy hablaremos de mujeres y videojuegos. ¿Algún problema? Porque hay
bastantes personas (hombres, para ser
más exactos) a quienes no parece hacerles mucha gracia que haya chicas
que jueguen (¡y programen!) las odiseas virtuales con las que ellos tantos
se vician. Pero... ¿acaso es esto un club
de caballeros? No, pero son las consecuencias lógicas de años de márketing
dirigido exclusivamente a varones (heterosexuales y blancos, concretamente), que convierte a cualquier otra persona que no encaja en este modelo en
una anomalía marginal. También es lo
que suele ocurrir cuando se objetualiza
hasta el extremo la representación de la
mujer en el videojuego, convirtiéndola
en un juguete lúbrico que cotiza a base
de escotes vertiginosos y tangas que no
dejan píxel a la imaginación.
Estas son solo algunas de las muchas reflexiones que se escuchan en GTFO: Get
The F&#% Out, documental de apenas
una hora y cuarto de duración que disecciona con precisión los distintos vicios
y desigualdades a las que las mujeres
deben hacer frente en este mundillo
sorprendentemente cerrado: de la escasez de nombres femeninos ocupando
posiciones de peso en la industria a los
improperios, amenazas (o, directamente,
ciberacoso) a que se exponen las jugonas
en foros de internet y en partidas online.
Por fortuna, el filme también incluye numerosos ejemplos positivos, en
forma de páginas web y convenciones
que buscan crear un entorno positivo y
amigable, en el que la mujer no se sienta un bicho raro. Una película necesaria
que arroja luz sobre un tema a debatir, y
que da unas cuantas lecciones a todos
aquellos que, por ejemplo, pusieron el
(garrulo) grito en el cielo al enterarse de
que el remake de Los cazafantasmas
estaría protagonizado por mujeres. Estas son la clase de ideas que GTFO: Get
The F&#% Out manda directamente a
la papelera de reciclaje.
S.O.F. Sitges 48
AUDITORI 15:45
miss hokusai
Aquells a qui no els digui res el
nom de Katsushika Hokusai, poden pensar en la popular pintura
japonesa d’una enorme onada
recaragolant-se amb el Mont Fuji
de fons, o potser poden evocar la
imatge d’un pop i els seus tentacles instal·lats sobre el sexe d’una
dona extasiada. Ambdós quadres
porten la signatura de Hokusai,
un artista que va viure a cavall
dels segles XVIII i XIX i que es va
prodigar tant en la pintura com en
el dibuix i el gravat. L’anime Miss
Hokusai, inspirat en un popular
manga de registre històric que
porta el mateix títol, no se centra
únicament en la figura del cèlebre
pintor. De fet, la protagonista és
una de les seves quatre filles, O-Ei,
l’única que ha heretat el talent i la
tossuderia del seu pare.
El director Keiichi Hara, que fa uns
anys va presentar Colorful a Sitges,
no és nou en el gènere. Amb Miss
Hokusai, consolida el seu talent i
sensibilitat. Mostra d’això són les
bellíssimes escenes en què se’ns
mostra la relació entre O-Ei i la
seva germana petita, que pateix
ceguera. L’aprenentatge del món
a través de la mirada de l’altra demostra com la bellesa de les coses
habita en el seu interior. Més enllà
de la vista, el tacte i l’olfacte ens
permeten experimentar el món
que ens envolta, viure’l d’una manera harmònica. Es tracta d’uns
postulats que caracteritzarien gran
part de l’art japonès d’aquella època; un temps en què Edo (com es
coneixia antigament Tokio) encara
conservava la seva pròpia identitat,
que aniria perdent amb la progressiva instauració del capitalisme. En
aquest sentit, doncs, el registre històric de la pel·lícula ens serveix com
a retrat precís d’una vida ja desapareguda, soterrada en els neons i els
gratacels. En l’Edo que ens dibuixa
Keiichi Hara, les estacions de l’any
avancen en paral·lel a la pròpia
evolució de la trama, de manera
que els sentiments dels personatges tenen la seva representació externa a través de la transformació
dels cels, dels boscos i dels parcs.
Ens trobem un ésser humà, doncs,
inevitablement lligat als cicles de la
natura, essent la seva pròpia vida
un continu procés de naixement i
de mort; o el que és el mateix: de
felicitat i de tragèdia. Tots aquests
plantejaments es posaran sobre la
taula al llarg del film a través de les
pròpies pintures dels Hokusai i dels
processos creatius que han d’atravessar. L’escena en què pare i filla
creen a quatre mans la pintura d’un
drac blanc sobre fons negre n’és un
dels millors exemples.
Òbviament, l’altre gran pilar del
film és la relació entre els dos
protagonistes, convertida en
molts moments en un conflicte
entre mestre i alumna. Ell haurà
d’aprendre a acceptar el talent i
creativitat de l’altra, i ella haurà
d’aprendre de l’experiència del
seu progenitor. Es tracta, doncs,
d’un relat de transmissió artística
i familiar en tota regla i, també, de
la lluita i perseverança d’una dona
per fer-se un lloc en un món fortament masculinitzat. Miss Hokusai és un elogi a una feminitat
lluitadora que seria pionera en la
seva època. De fet, no ha estat fins
els darrers temps que s’ha reconegut el paper d’O-Ei en l’obra del
seu pare; el film, doncs, aplica una
justícia històrica. Per últim, l’amor
entre la protagonista i un altre dels
pintors que formava part del cercle artístic de Hokusai és una altra
de les línies dramàtiques que explora la pel·lícula. Resumint: amor,
creativitat i feminitat, un vertader
haiku d’imatges animades.
6
Diari del festival
Dilluns 12 d’octubre 2015
S.O.F. Sitges 48
AUDITORI 08:30 / 22:30
maggie
Arnold Schwarzenegger, como no
lo habéis visto nunca. Sabemos que
suena a reclamo, a frase promocional de las que aparecen en los posters de las películas. A Arnie, hasta
ahora, además de al cine de acción,
podíamos asociarlo a la comedia,
gracias a filmes como Mentiras
arriesgadas, Los gemelos golpean
dos veces o Poli de guardería. Pero
hasta ahora no le habíamos visto
una interpretación tan sutil y contenida como la que despliega en
Maggie, la ópera prima del inglés
Henry Hobson.
Maggie (Abigail Breslin) está infectada, en un mundo que ha asumido
la escalofriante realidad del fenómeno zombi. Existen unos protocolos cuando alguien está infectado.
Llega un momento en el que esas
personas pierden el apetito por todo
lo que no sea carne humana, y hay
unos lugares a los que se los puede
llevar e inyectarles un suero que los
mata, lenta pero implacablemente.
Y Wade Vogel (Schwarzenegger),
el padre de Maggie, no quiere pasar por eso. Quiere a su hija y, hasta
que fue mordida y escapó de casa,
como escapan de casa a veces los
adolescentes, todo iba bastante
bien. Confía en un cierto sentido de
la civilización, y en que el vínculo de
sangre y cariño que los une ponga
ante ellos otra manera de hacerlo,
otra manera de llevar el asunto de
convivir con alguien que, lentamente, está perdiendo lo que lo hace
humano para convertirse en un ser
sin consciencia, sediento de sangre.
La herida oscura y supurante que
Maggie tiene en el brazo, que cada
día que pasa es más difícil de ocultar, puede haceros pensar en la desoladora I Zombie del inglés Andrew
Parkinson, pero a Hobson no le interesa tanto el deterioro del cuerpo como la forma en que los seres
cercanos a la protagonista del filme
afrontan la tragedia. La mujer de
Wade, a la que interpreta Joely Richardson (Vampire Academy, Luces
rojas), no piensa lo mismo que su
marido. No está dispuesta a mostrar
la misma clemencia y comprensión
hacia la chica, que de todas formas,
no es su hija biológica. Dispuestas
estas coordenadas, introducidos los
personajes, asistiremos al enrarecimiento gradual de las relaciones
entre ellos, en una película de las
de tener el corazón en un puño y no
poderlo abrir.
Rara vez oiremos gritar ni azorarse
demasiado a los integrantes de la
PORT OF CALL
familia Vogel, puesto que la idea que
subyace durante todo el metraje es
precisamente esa: la de no perder
la dignidad ni renunciar a lo que
nos hace humanos. Así, la emoción
procederá más bien del desgarro de
tener que empezar a despedirse de
las personas, los lugares y las cosas:
Maggie vivirá sus últimos atardeceres en el Medio Oeste americano,
tendrá que despedirse de los que
fueron sus amigos, y, en una de las
secuencias más emotivas del filme, oír como su padre rememora
el tiempo en que conoció a su madre. Narrada con serenidad y pulso
clásico, Maggie puede recordar, en
algunos aspectos, a la serie de televisión francesa Les revenants, de la
que Sitges mostrará un capítulo de
su segunda temporada el próximo
sábado. Una serie que, por cierto,
adapta una película de 2004 que
también tuvimos en el Festival, La
resurrección de los muertos, de Robin Campillo.
Hermosa y triste a partes iguales,
Maggie supone una estupenda carta de presentación para Henry Hobson, su director, que hasta ahora se
había dedicado, sobre todo, a diseñar títulos de crédito para películas
y videojuegos.
Panorama Fantàstic
RETIRO 21:15
S.O.F. Òrbita
AUDITORI 17:45
goddess of love
la próxima
vez apuntaré
al corazón
El fet que la protagonista de Goddess of
Love, Alexis Kendra, també figuri en els
crèdits com a coguionista del film, juntament amb el director Jon Knautz, ens
ho posa més difícil a l’hora de decidir si
Venus, el seu personatge, és algú amb
qui ens hauríem de solidaritzar o, pel
contrari, l’hem de témer. Suposo que una
mica de cada cosa. El què està clar és que
ningú vol que la sang arribi al riu. Som joves i de vegades ens podem tornar bojos però encara no volem morir. Només
volem una mica de companyia, ja sabeu,
obrir els ulls al matí, de tant en tant, i
veure l’esquena d’algú. O que ens diguin
alguna cosa divertida. Venus s’encapritxa
amb Brian, un fotògraf que ve a veure-la
un dia al local de striptease on treballa, i
a ell, durant un temps, li semblarà bé. Al
cap i a la fí, les seves corbes no són gens
menyspreables. Però quan Brian se’n
cansa i tracta, a poc a poc, d’anar-la deixant, el món de Venus s’ensorra i entra
en una espiral de demència.
Quasi una dècada després d’endur-se
el premi Midnight X-Treme que atorga
el Jurat Jove amb l’hilarant Jack Brooks: Monster Slayer, Jon Knautz torna
amb el retrat d’una dona fora de sí que
es mou entre el thriller psicològic i la
comèdia fosca. El guió que signen el
director i la seva protagonista encerta
a l’hora de mostrar alguns dels processos obsessius en què, sovint, nosaltres
mateixos podem entrar quan temem
que la persona a la qual estimem no
ens correspon... imaginem coses i alhora voldríem reescriure la història
perquè fos com nosaltres la volem. En
alguns dels pics d’histèria de Venus, la
partitura de Ryan Shore introdueix uns
udols de trompeta per recordar-nos
que ens estan explicant una història
trista de desamor, per més que, quan
Venus es descontroli del tot i la cosa es
posi violenta no ens puguem estar de
riure sota el nas amb cada una de les
seves malèvoles ocurrències. No per
casualitat és la Deessa de l’Amor, i que
vagin amb molt de compte tots aquells
que gosin oposar-se al seu regnat.
Tras L’avocat, Cécric Anger vuelve al
ruedo con La próxima vez apuntaré al
corazón, una propuesta que juega con
el thriller psicológico y el drama. De producción francesa, la película se inspira en
un escalofriante hecho histórico ocurrido
en una zona rural en las afueras de París.
Situado en 1978, el relato arranca con una
serie de terribles asesinatos que atemorizan un tranquilo pueblo. El único eje común entre los crímenes son las víctimas:
todas ellas son atractivas adolescentes.
Como el asesino se escurre fácilmente, la
policía local cede el caso a Alain Lamare,
el mejor gendarme del cuerpo. El problema es que las fuerzas del orden no saben
que este modélico agente es a la vez el
autor de los crímenes.
La próxima vez apuntaré al corazón
cuenta con un potentísimo protagonista, lleno de capas y de contradicciones. Por un lado, se presenta como un
educado y sensato policía; por el otro,
es un sanguinario e irracional homicida. El destino hará que se vea obligado a enfrentar sus dos identidades.
El personaje está interpretado por un
brillante Guillaume Canet, nominado,
merecidamente, a los César.
La película también cuenta con la minuciosa dirección de fotografía de Thomas
Hardmeier. La estética de La próxima
vez apuntaré al corazón se caracteriza
por su preciosismo, por su elegancia y
por su encanto visual. En este sentido,
recuerda a otras películas de temática
y forma similar, como Stoker de Park
Chan-wook. La sugerente fotografía
provoca una aberrante atracción por los
“bellos” asesinatos de la pantalla.
Abanderada del cine francés de género
contemporáneo, la película puede resultar áspera para los más sensibles.
Después de cosechar buenos resultados en diversos festivales, llega a Sitges con la voluntad de no dejar a ningún espectador indiferente.
spl 2:
a time for consequences
patrocinen
aquestes pel·lícules
helios
two thumbs up
the taking of
tiger mountain
7
Diari del festival
Dilluns 12 d’octubre 2015
Noves Visions Plus
PRADO 14:00
sunrise
inspector de policía que despierta cada
mañana con la esperanza de encontrar
a su hija desaparecida desde hace años.
Sobra decir que estamos ante una cinta
que deja al espectador sin aliento, que
llevará a su protagonista hacia la locura
que conlleva el momento en el que sabes qué han raptado a tu hija pero no lo
que han hecho con ella.
Midnight X-Treme
(marató) RETIRO 01:00
German Angst + Bound to Vengeance
S.O.F. Sitges 48
AUDITORI 13:30
the invitation
La lluvia es al thriller lo que el humo
al cine negro, un elemento atmosférico que ayuda a empañar el ambiente
de una historia generalmente tensa
y opresiva. ¿Qué sería de Seven sin el
aguacero que persigue a Mills y a Somerset durante toda la cinta? Más allá
del monzón, no es casual que en Sunrise el chaparrón esté presente en la
totalidad del metraje. Porque cuando
en un país desaparecen cada año cien
mil niños, el dato es suficientemente
indicativo de que hay una sociedad que
no está haciendo especialmente bien
las cosas. Y eso es sobre lo que trata de
alertarnos Partho Sen-Gupta en este
tenebroso noir que nos traslada a los
bajos fondos de Bombay, una ciudad
acostumbrada a vivir con el tráfico de
niñas bajo sus calles.
Rodada en los márgenes de la gigantesca industria de Bollywood, el amanecer
al que hace referencia el título bien
podría ser el de Joshi, el atormentado
Ens ha passat a tots. Ho deixem amb
la nostra parella, perdem el contacte i,
quan ens tornem a topar amb ell o ella
per casualitat, ens sembla una persona
completament diferent. Ja no podem
reconèixer a qui vam estimar amb tanta passió, i la situació es tensa violentament. Fins aquí, res particularment
estrany, però, ai amics, no oblideu que
som a Sitges, i aquí la sang sempre arriba a riu!
Per això, no val dir que Will s’ho hauria
d’haver pensat dues vegades abans
d’acceptar la invitació de la seva ex
A quienes todavía les quede algo de
fuerza tras la jornada de hoy, en el
Retiro encontrará dos suculentos
platos. Empezaremos con German
Angst, un monstruo tricéfalo parido
por una santísima trinidad de provocadores. El hecho de que el filme
contenga una de las escasas piezas
dirigidas por Jörg Buttgereit en los
últimos años ya lo convierte en imprescindible (y más si esta es tan enfermiza como Final Girl), pero es que
sus compañeros no le van a la zaga:
Michal Kosakowski liquida nuestras
ilusiones con una ¿fábula? negra, y
Andreas Marschall se sumerge en lo
más profundo de la noche berlinesa
para mostrarnos un universo de pla-
cer monstruoso. La pantalla demoníaca vuelve a brillar, y nosotros somos
sus privilegiados espectadores.
Hablemos ahora de Bound to Vengeance. Hubo un tiempo en que el rape
& revenge era un subgénero al que
acercase con pinzas; un tipo de cine
del que era mejor no decir en voz alta
que se disfrutaba con fruición. En
los últimos años, sin embargo, algunas películas han propuesto un giro
(más sofisticado, si se quiere) a esta
corriente, mirándose en el modelo
de la gran Ángel de venganza de Abel
Ferrara. Nos referimos a títulos como
Girls Against Boys o Julia, que evitan
explotar gráficamente el martirio de
las protagonistas, pero no se cortan
un pelo a la ahora de relatar su venganza. A esta misma estirpe pertenece Bound to Vengeance, filme con
el que José Manuel Cravioto se confirma como un talento a seguir muy
de cerca, y que voló la cabeza a los
espectadores de Sundance. En ella,
Eve (Tina Ivlev, toda una revelación)
escapa del sótano donde lleva semanas encerrada y sometida a toda
clase de vejaciones. En su fuga toma
como rehén a uno de sus captores,
usándolo de guía para llegar hasta los
demás bastardos y, también, liberar a
las otras jóvenes que estos tienen secuestradas. Un viaje al fin de la noche
con un propósito claro, pero lleno de
curvas inesperadas y peligrosas.
8
Diari del festival
Dilluns 12 d’octubre 2015
Eden per anar a sopar amb ella, el
seu nou marit i uns quants amics. No
només perquè la mort del fill que van
tenir en comú encara cou, sinó perquè hi ha alguna cosa que fa mala
espina en aquesta “nova” Eden... I
fins aquí podem explicar. Si voleu
saber la resta, acosteu-vos als passis
de The Invitation, sorprenent thriller
amb què Karyn Kusama (a qui vam
conèixer amb la impactant Girlfight,
i que després s’ha especialitzat en el
fantàstic gràcies a títols com ara Aeon
Flux i Jennifer’s Body) va frapar el
festival South By Southwest, generant un boca-orella que ha convertit
el film en un dels títols més comentats i esperats de l’any. I recordeu: els
retrobaments amb antics amors mai
seran una bona idea.
Noves Visions One
PRADO 23:30
nowhere girl
Ya son varias las películas de esta edición que se desarrollan en el interior
de un centro educativo. Las escuelas y
los institutos se han convertido en espacios ideales para evidenciar la cada
vez más irreparable ruptura generacional que hay en la sociedad actual
entre el mundo adulto y el de los adolescentes. La última cinta de Mamoru
Oshii, además de ser la número veinticuatro de su filmografía, es una historia sobre el bullying y el aislamiento
escolar a la que será sometida una
joven con estrés postraumático que
la mantendrá, si cabe, más separada
de su entorno. El inflexible instituto
donde estudia Ai se centra en las bellas artes y actuará también como un
refugio para la protagonista. Será allí
donde la chica pueda evadirse de ese
estado de cautividad, dedicando su
tiempo a la creación de una misteriosa
obra artística.
Oshii convierte esta historia en una
delicada pieza de cámara, al tiempo
que en un estudio sobre el destierro
emocional en el que puede caer cualquier adolescente. La banda sonora,
comandada con premeditada insistencia por un afligido piano, subraya
con cierta ironía la exageración con
la que se viven las emociones en esa
etapa de la vida. Oshii, que por momentos parece estar más interesado
en el estudio del rostro y en la relación del individuo con el entorno (en
un planteamiento cercano a una modernidad más propia de autores como
Bergman o Antonioni), da un giro radical en el tramo final del filme, convirtiendo la cinta en una bacanal de
sangrientas set pieces en las que no
solo aflora el estallido de violencia que
toda la platea estará esperando con
ansiedad, sino con un súbito giro que
sitúa la cinta en un terreno genérico
completamente inesperado.
Noves Visions Plus
PRADO 18:00
the 1000 eyes
of dr. maddin
de My Winnipeg, tota ficció acaba duent incorporada, adherida, una certa
veritat. I els que estiguin familiaritzats
amb l’obra de Maddin sabran que en
els seus treballs sempre hi batega un
component autobiogràfic.
Isabella Rosellini és una de les convidades d’excepció al film, on també
apareixen dos cineastes de qui Maddin
es declara admirador confés: John
Waters i Kenneth Anger. Endinseu-vos,
sense por, en el món d’aquest cineasta
que, en el seu dia a dia, en la vida real,
és absolutament racional i no creu en
fantasmes, però que quan comença
a mirar a través de la càmera, de cop,
tota fantasmagoria esdevé absolutament real.
Noves Visions Plus
PRADO 15:45
“No volia anar a una escola de cinema,
ja tenia gairebé trenta anys, així que,
en lloc de gastar-me diners en rebre
una educació, vaig decidir que gastaria
els diners en pel·lícula i em llençaria a
cometre un milió d’errors”, explica Guy
Maddin, recordant els seus primers
passos com a cineasta, un cop va deixar una feina d’allò més ordinària a un
banc. Ho fa a The 1000 Eyes of Dr. Maddin, un breu però molt complet viatge
a l’univers d’aquest cineasta canadenc
que ha dut al Festival joies com Dracula: Pages from a Virgin’s Diary (polèmic
premi a la millor pel·lícula el 2002) o
The Saddest Music in the World, amb
Isabella Rosellini, que protagonitza un
dels moments més hilarants del documental, quan Maddin recorda com
es van conèixer a Nova York. ¿Veritat
o invenció? No ho podem saber i tant
se val, perquè, com explica el director
sacramento
Era una tarde de sábado y el redactor
al que se le había encargado visionar esta película, como paso previo a
la redacción de un texto al respecto,
no pudo verla del tirón. El condenado
asunto fue superior a él. De repente, se
vio abocado a una vorágine de grabar
mensajes de audio con el móvil y mandárselos a sus camaradas y allegados.
Esperando algo que tuviera el peso de
una respuesta. Grabó varios fragmentos de la película, mostrando una especial predilección por los furiosos sermones con acento yanqui impostado
de un demente cura televisivo y varios
parlamentos de otro personaje que, en
un tono harto jocoso, le propone a una
señorita tener sexo como paso previo
a formar una familia convencional. Semanas después, en una cafetería del
centro de la ciudad, y haciendo también uso del teléfono móvil, el susodicho redactor le mostró el tráiler del
filme a un amigo, que tan sólo pudo
decirle: “¿esto es como una película de
esas que dirigió Crispin Glover, no?”.
Cuenta nuestro simpático redactor
que, así como hubo un tiempo en el
que en los mercadillos y librerías de
lance no paraban de aparecer libros
del escritor argentino Manuel Puig,
en una época anterior el libro que
veía en todas partes era uno titulado
Quién, que había ganado el premio
Nadal en 1997 y estaba escrito por un
señor llamado Carlos Cañeque, que,
no tan casualmente, es el director de
Sacramento, la deslumbrante película
de arte y desmayo que podréis ver en
Sitges esta tarde. El redactor dice que
leerá en breve la novela de Cañeque,
para tratar de saber a qué atenerse
con este señor; de momento, cuando
le preguntan por la película y, en general, por la vida, lo único que hace es
repetir algo que dijo Kurt Vonnegut, de
que practica una religión desorganizada y se hacen llamar Nuestra Señora
del Perpetuo Asombro.
9
Diari del festival
Dilluns 12 d’octubre 2015
entrevista
rick baker
gun dia pogués fer una pel·lícula amb
un pressupost real. Quan va arribar
aquest dia, va ser quan vaig començar
a respectar molt més la gent que treballava al marge de la indústria, perquè
era gent creativa que pensava molt bé
què volien fer abans de fer-ho, perquè
no tenien un duro. En canvi, quan tens
tres-cents milions de dòlars i en pots
malgastar dos-cents i continuar fent la
pel·lícula, és quan aquest ofici deixa de
tenir sentit.
Hem llegit que es retira. Deu tractar-se d’una broma de mal gust.
No, no és cap broma. Tinc seixanta-cinc anys, porto fent maquillatge
d’efectes especials des que en tenia
deu, i als vint m’hi vaig començar a
dedicar professionalment. Avui en dia
no m’agrada gens la manera en què
la indústria ha canviat, i crec que és el
moment de parar.
A què es refereix, exactament, a l’increment dels efectes digitals en el
cinema?
No, no té res a veure amb els efectes digitals. Bé, potser una mica sí,
però no és la raó principal. Quan vaig
començar, als anys setanta, les pel·lícules en les quals treballava es feien
pràcticament sense pressupost i es
rodaven en quatre dies. Les persones
amb què treballava volien esdevenir
cineastes, i l’únic que els interessava
era fer bones pel·lícules. A més, la
gent que hi havia darrere dels grans
estudis eren persones que prenien
les decisions pel bé de la pel·lícula.
Ara els estudis ho basen tot en xifres
i l’objectiu és fer els màxims diners
tan ràpid com sigui possible. No tenen gens d’interès ni en la teva feina
ni en la qualitat final de la pel·lícula.
La gent hauria de saber que els que
“Com més
he après sobre
el maquillatge
ha estat fent-lo
servir sobre
el meu rostre”
ens dediquem als efectes especials
de maquillatge treballem en això
perquè estimem el que fem i l’única
cosa que ens preocupa és trobar la
manera de fer-ho el millor possible.
Avui, quan a un productor executiu li
demanes un parell de setmanes més
per tal de poder fer un treball increïble, ell et pregunta si t’ha de pagar
per això. I quan dius que sí, et contesten que no ho faran.
Per què creu que ha canviat la filosofia dels estudis?
En realitat no és que hagi canviat la
filosofia dels estudis, el que ha canviat
és la gent que controla aquests estudis.
Quan rodava cintes de baix pressupost
sempre pensava que tant de bo al-
Com han afectat aquests canvis en
la seva feina.
He treballat en moltes produccions
que es roden durant mesos sense
parar. Quan acaben se’n van a muntatge, s’adonen de tot el que han fet
malament i decideixen que han de
tornar a rodar, com si no hagués passat
res. Alguns dels retakes en els que he
participat tenien un pressupost més
gran que una pel·lícula sencera. Quan
fa trenta-quatre anys vam rodar Un
hombre lobo americano en Londres,
tot i la gran quantitat d’efectes que tenia, mai ens vam passar del pressupost
ni del pla de rodatge pactat perquè
teníem claríssim què estàvem fent a
cada moment. En l’escena de la transformació, per exemple, tot estava tant
clar que només vaig haver de construir
el que m’havien demanat. Últimament,
en canvi, he treballat en pel·lícules en
què et trobes un home assegut davant
d’un portàtil reescrivint uns diàlegs que
els actors havien de memoritzar al cap
d’un minut... Al final es perd la perspectiva, és una bogeria.
Creu que els joves cineastes tenen
el mateix interès a l’hora d’involucrar-se en el procés de producció
dels efectes de maquillatge com
per exemple tenien directors com
John Landis?
Crec que sempre hi haurà gent jove
amb un gran entusiasme i amor per
la seva feina, però s’ha de controlar
que la indústria no acabi amb ells.
La gent sovint m’ha preguntat perquè mai he dirigit una pel·lícula i, tot i
que al llarg de la meva carrera m’han
ofert uns quants projectes, sempre
vaig contestar que no perquè no tenia
gens clar que fos capaç de dirigir-les.
No és una qüestió d’incapacitat, sinó
dels productors i dels estudis, que
sempre tenen alguna cosa a dir sobre
el que acaba passant a la pantalla. Jo
no estic disposat a enfrontar-me a
això, ho odio. Quan John Landis va
rodar Un hombre lobo americano en
Londres tenia trenta anys i se li va
permetre fer la pel·lícula que realment volia fer. Tenia una visió i tots
treballàvem per respectar-la. Avui en
dia he treballat en moltes produccions en què el director és simplement
un home enfonsat per un estudi que
l’únic que fa és dir-li “no, això no ho
pots fer així, ho has de fer d’aquesta
altra manera”. Fins i tot he arribat a
treballar en segones parts de pel·lícules en què el director escollit és
el mateix que el de la cinta original
i l’estudi li està a sobre dient-li com
l’ha de fer. Us ho podeu creure?
“George Miller
és un home de
setanta anys
que ha patejat
els culs de mig
Hollywood com si
en tingués vint”
I en què creu que influeix el digital?
Fa anys, abans de l’arribada del digital, quan dibuixava esbossos de
les maquetes, feia dues propostes,
de les que se n’acabava triant una.
En canvi, a partir de finals dels anys
noranta, vaig començar a treballar
en digital i, com que és molt més fàcil fer variacions i canviar les coses,
vam passar de presentar dues propostes a presentar-ne dues-centes.
Què passa llavors? Que et trobes amb
gent que, davant dues-centes propostes diferents, t’acaben dient que
no ho veuen clar i que els hi ofereixi
més opcions. La indústria m’ha acabat xuclant l’energia, i havia començat a deixar d’estimar la meva feina
perquè, bàsicament, l’únic que feien
era qüestionar-la.
Creu que Hollywood s’ha adonat
que el públic té ganes de tornar
a un cinema més artesà, com demostren cintes com Mad Max: Furia en la carretera o l’imminent
Star Wars: Episode VII - The Force
Awakens de J.J. Abrams?
Jo crec que potser sí que se n’han
adonat, una altra cosa és que estiguin
disposats a continuar per aquest camí.
Personalment, m’encanta el fet que
George Miller hagi ensenyat a tota una
indústria el que un veritable cineasta
és capaç de fer. Un home de setanta
anys, patejant els culs de mig Hollywood com si en tingués vint. Quan veus
Mad Max sents que el que veus a la
pantalla està passant de veritat. Amb el
maquillatge, passa una cosa semblant:
l’actor és capaç de sentir d’una altra
manera. Com més he après sobre el
maquillatge ha estat fent-lo servir sobre el meu propi rostre. De petit, jo era
extremadament tímid, però la primera
vegada que em vaig posar maquillatge
sobre mi mateix, de sobte, quan em
mirava al mirall, vaig descobrir que
qui em tornava la mirada era una altra
persona. Va ser llavors quan vaig descobrir que podia fer coses que sense
el maquillatge mai m’hagués atrevit
fer. Vaig descobrir l’autèntic poder que
tenia i les coses que et permetia fer.
És cert que quan asseus a un actor al
camerino i s’hi ha d’estar moltes hores,
amb un equip de gent molt gran, és
incòmode. La meva feina cobra sentit
quan l’actor descobreix al mirar-se al
mirall que qui li està tornant la mirada
és el personatge. Treballem per a això,
per a ajudar als actors i als directors a
explicar històries. Nosaltres l’únic que
fem és donar-los eines perquè ho
aconsegueixin.
Sent que això ja no és possible?
Quan ets al plató amb tot de pantalles
verdes i amb un actor amb sensors
electrònics sobre el rostre, i se t’acosta
algú amb un ordinador i et fa una simulació de com serà la cara de l’actor
d’aquí a uns mesos... No és el mateix.
Alguna cosa es perd pel camí. Espero
que la indústria s’adoni d’això algun dia.
Hi ha un altre motiu pel qual els efectes
digitals són tan populars avui: perquè
et permeten no haver de pensar. Si al
rodatge apareixen problemes, és habitual sentir a la gent que diu que tot
s’arreglarà en la postproducció. És una
constant. Per una banda, és meravellós
poder tenir aquesta opció, però per a
mi, del que es tracta, és de pensar molt
bé en tots els possibles problemes
abans que vinguin.
10
Diari del festival
Dilluns 12 d’octubre 2015
entrevista
JOSÉ SACRISTÁN Y JOSÉ SKAF
organismos públicos que siguen apoyando el cine. Es una película con un
presupuesto muy bajo y fue rodada en
muy poco tiempo, a pesar de que fue
muy complicado de levantar.
Estamos encantados con que hayan
elegido Sitges para el estreno mundial de Vulcania. ¿Hay nervios?
Skaf: Sí, estar en el que quizás sea el
festival de género más importante del
mundo provoca ciertos nervios, y más
en mi caso, tratándose de una primera película. Pero el hecho de venir tan
bien acompañado me resta presión.
Sacristán: Los nervios son consustanciales desde el principio de los
tiempos. No son nervios paralizantes,
pero te advierten que estás ante un
examen. Yo llevo sesenta años en este
negocio y aún tengo la sensación de
volver a empezar.
“La aventura
de querer ser
cineasta en España
es muy similar
a la de querer ser
torero en Islandia”
¿Cómo se mantiene viva la llama
después de tanto tiempo?
Sacristán: En mi caso, se debe a que
tengo la inmensa suerte de que mi
trabajo y mi vida siguen yendo de la
mano, pero también tiene que ver con
el hecho de tener una cierta disponibilidad. Esto lo aprendí de mi maestro
y amigo Fernando Fernán-Gómez. Hay
que saber tener cintura para esquivar
los golpes, pero también para mantener el equilibrio. Se trata de tener la
capacidad de conectar con la juventud.
a escribir una primera historia hace
unos tres o cuatro años. A José llegamos a través precisamente del canal,
que estaba produciendo un documental sobre su trayectoria. Hablé con la
cadena para ver si le podíamos hacer
llegar el guión y le gustó. En realidad
nos hizo un regalo, porque fue él el que
nos eligió a nosotros.
Sacristán: Es la hostia tener la posibilidad de estar en proyectos como Vulcania o como Magical Girl. Con muchachos como Skaf o Vermut, al margen
de las variantes narrativas de cada uno,
mantengo unas constantes que son las
que me unen a ellos: el amor a nuestro
trabajo y las ganas de contar historias. Y
además rejuvenece, coño.
¿De dónde nace la idea de la película
y en qué momento se une José Sacristán en el proyecto?
Skaf: La idea nace de mí y se lo comento a un compañero de TCM, el
canal de cine clásico en el que trabajo.
Con el guionista Diego Soto, con el que
colaboraba en esa época, nos pusimos
¿Cómo fue el proceso de financiación de la película?
Skaf: La película es de producción española, de Zentropa España, pero también hay una pequeña participación de
Suecia, donde se hizo la posproducción. También se sumaron al proyecto
RTVE y el ICAA, algunos de los pocos
El personaje de Sacristán aparenta
ser el que más manda en la historia,
pero luego vemos como no es así. Es
un reflejo de cómo funcionan hoy en
día ciertas estructuras de poder?
Skaf: La película no pretende posicionarse a nivel político. Este no es su objetivo. Primero, queríamos hacer una
película entretenida, pero si alguien ve
un cierto paralelismo con la actualidad
y con determinados personajes, y esto
le hace reflexionar, bienvenido sea. Las
buenas películas es lo que hacen, entretienen al tiempo que hacen tener
esas conexiones con la realidad que
al mismo momento hacen que uno se
pregunte y se cuestione las cosas.
Sacristán: El hecho de que la película
no aclare ni cuándo ni dónde ocurre la
acción tiene que ver con la voluntad de
centrarse en el hecho de que simplemente son seres humanos. Pero está
claro que el punto de partida no es el
de hacer una película social.
La película tiene una estética propia
muy trabajada. ¿Cómo fue el trabajo
de diseño de ese universo a nivel de
dirección artística y de fotografía?
Skaf: El director de fotografía es
Emilio Guirao y su hermana, Desirée,
la figurinista. La dirección de arte es
de Roger Bellés y su equipo. Todos
hicieron un gran trabajo, con muy
pocos medios pero con una pasión
extraordinaria. Con ellos trabajamos
todas las referencias que me gustaban para la película y la colaboración
fue constante. En este sentido, me
gusta mucho el trabajo del fotógrafo
Gregory Crewdson, y a nivel de cinematográfico, siempre tiramos del cine
negro y del western, los géneros del
cine clásico por excelencia.
Cada vez cuesta más realizar una
primera película en España. ¿Qué
consejos darían a los jóvenes cortometrajistas?
Sacristán: La aventura de querer ser
cineasta en España es muy similar a la
de querer ser torero en Islandia. Pero si
los chavales tienen claro que esto es a
lo que se quieren dedicar, que luchen
contra viento y marea y que nunca
abandonen. Aquí lo único que vale es
luchar. No hay otra.
Skaf: Si no estás dispuesto a morir por
tu película mejor no te metas en esto
porque vas a sufrir muchísimo.
GUY
MADDIN
(28 DE FEBRERO DE 1956)
PISCIS
SIGNO DE AGUA, REGIDO POR NEPTUNO
“Dadme dos horas de actividad al día y
pasaré las veintidós restantes soñando”.
Lo dice un Piscis ilustre, de libro, llamado Luis Buñuel, pero podría suscribirlo Guy Maddin, otro Piscis colgado
de las nubes. ¿Qué hay allí arriba, entre
la niebla húmeda de lo inefable? Para
el Piscis típico –el que ha dirigido, por
ejemplo, My Winnipeg– la verdad está
en el sueño. “La realidad sin imaginación es la mitad de la realidad”, otro
mantra de Buñuel. Cuando Maddin,
que últimamente parece preocupado
por explicarse a sí mismo, evoca su lugar de origen, lo hace entre el sueño y
la vigilia, en un estado de letargia donde es imposible distinguir qué pertenece a la historia de su ciudad y qué a la
de su fértil, enloquecida imaginación.
Hay caballos hundidos en el hielo, nativos vagando por las calles secundarias con llaves en los bolsillos y un tren
que avanza sin moverse un centímetro.
Es una película autobiográfica hecha
en otro planeta, que es donde viven,
eso aseguran los que miran las estrellas, los Piscis.
Los que saben de cartas astrales dicen
que es el signo de los genios pero también de los místicos. El temperamento artístico del Piscis alimenta o los
universos teóricos y abstractos (véase
David Cronenberg) o las abigarradas
ensoñaciones, que pueden ser extravagantemente principescas u oscuras
como una torre de marfil. Por muy en
su mundo que viva, y por muy difícil
que sea hacerle entender que los demás
están fuera de él, el Piscis no cejará en
su empeño. Después de todo es el último signo del zodiaco, lo que le convierte en suma y compendio del resto.
No es extraño, pues, que Maddin aspire
a hacer un cine total. Danza, pintura,
performance, cine silente, ópera, vodevil melodramático… No hay disciplina
artística que descarte en sus películas, y
si puede invocarlas todas a la vez y a un
ritmo vertiginoso, que suma al espectador en un estado singular, entre la agitación y la hipnosis, mejor que mejor.
¿Un pez fuera del agua, un nadador a
contracorriente? Sin lugar a dudas: de
momento, en casi tres décadas de carrera, no ha dado su aleta a torcer. La
prueba está en que ningún festival internacional de “categoría A” lo ha programado nunca en sección oficial. Es
un pez en los márgenes del río.
Antes utilizábamos la palabra “invocar”, lo que nos lleva a pensar en que
Maddin es un perfecto médium entre el cielo y la tierra. En sus películas
abundan las sesiones de espiritismo.
Sin ir más lejos, The 1000 Eyes of
Mr. Maddin, el documental de Yves
Montmayeur sobre la figura del director canadiense, incluye imágenes
de Seances, la instalación que hizo en
el 2012 en el Pompidou parisino con
Geraldine Chaplin, Udo Kier y María de Medeiros, en la que los actores
invocaban los fantasmas de películas
que nunca llegaron a ser realizadas.
Para Maddin, verdadero hijo de
Neptuno, con imaginar es suficiente.
Sergi Sánchez
11
Diari del festival
Dilluns 12 d’octubre 2015
entrevista
François Simard i Yoann-Karl i Anouk Whissell
Com es reparteixen les tasques
quan fan una pel·lícula?
A.Whissell: L’escrivim entre tots.
L’escriptura és el moment en què és
més important estar junts i aportar
cadascú les seves idees, que hem
d’aprovar per unanimitat, així que les
debatem i les justifiquem de manera
que, quan entrem a la preproducció, sabem exactament el perquè de
cada cosa. Un cop al set, Yoann-Karl
s’ocupa del treball amb els actors,
François s’encarrega de coordinar i
supervisar l’storyboard que abans
hem fet entre tots i jo m’encarrego
de la part més tècnica i intento controlar que tots estiguem endollats i
que la cosa rutlli.
Crida l’atenció que Turbo Kid tingui
lloc en un futur postapocalíptic però
que l’any exacte sigui el 1997, que és
el passat.
Y.Whissell: Vam prendre aquesta decisió per dues raons: primer, volíem
deixar clar que la pel·lícula no succeïa
al nostre món, sinó en un altre univers,
de fantasia, una ucronia. També, perquè moltes de les pel·lícules postapocalíptiques dels vuitanta estaven ambientades als noranta. És a dir, ens deien que deu anys després del moment
en què nosaltres les vèiem tot seria
destruït. Era una forma d’homenatjar
aquestes pel·lícules.
La influència més evident de la pel·
lícula és la saga de Mad Max. Podríeu
citar-ne algunes més?
A.Whissell: Sí, les influències principals
van ser Mad Max i Els ciclistes voladors,
però també hem d’anomenar pel·lícules
juvenils que havíem vist quan érem nens,
com Els goonies o La història interminable, i després, alguns exploits italians de
Mad Max com 1990: Los Guerreros del
Bronx o Los Nuevos bárbaros, que és una
de les nostres preferides. També hi ha alguna cosa de Braindead.
Va ser inesperat trobar-se, de sobte,
amb la possibilitat de convertir en
llargmetratge un curt que havien
realitzat per participar a The ABCs
of Death?
Y.Whissell: D’entrada, no era el nostre objectiu, però quan rodàvem el
curt T is for Turbo no paràvem de fer
“No ens interessa
pertorbar la gent
amb el gore”
broma amb la idea de convertir-ho en
una pel·lícula. La bona rebuda del curt
a internet va fer que Ant Timpson, el
productor de The ABCs of Death, se’ns
acostés i ens oferís aquesta possibilitat.
F.Simard: Havíem quedat tercers a
les votacions del públic, que decidirien quin curt entrava finalment a The
ABCs of Death, i no guanyar ens va deixar una mica tocats. Per això, quan de
cop i volta se’ns va obrir aquesta porta,
vam sentir que la recompensa era molt
més gran de la que esperàvem inicialment, ja que fer un llarg sempre havia
estat el nostre somni.
No són freqüents els equips de tres
directors. Com van començar a fer
cinema?
A.Whissell: Tot va començar ja fa més de
deu anys. Simplement, érem tres amics
que fèiem curtmetratges. Després de rodar el primer, es va establir una dinàmica
i vam decidir mantenir-la perquè vam
veure que funcionava. A més, fa temps
que som família: jo i el Yoann-Karl som
germans, i amb el François som parella
des de fa setze anys.
El món que descriu la pel·lícula és
eminentment masculí, gairebé no hi
veiem dones.
A.Whissell: És que a l’univers del film
les tres coses que més escassegen són
aigua, dones i benzina. És així també en
moltes de les pel·lícules postapocalíptiques en les quals ens hem inspirat.
Y. Whissell: Crec que això li dóna
molta més presència a Apple, la protagonista, que els demostra als paios
malcarats als quals s’enfronta que és la
més valenta d’aquest erm.
La sang, al film, no fa gens de mal. És
eminentment festiva. Els interessaria, en un futur, fer una pel·lícula en
què la violència fos més real i dolorosa?
Y.Whissell: Ara, de fet, estem escrivint
un guió que serà molt més seriós que
Turbo Kid, més proper a pel·lícules com
Bullet Ballet o Robocop.
F.Simard: No ens interessa pertorbar
l’espectador amb el gore, el què volem
és entretenir. Però sí que ens agradaria
fer una pel·lícula de terror en el futur.
Què ens poden avançar dels seus
propers projectes?
A.Whissell: Estem amb dos guions
alhora, un és una comèdia de zombis que adapta un còmic, i l’altre, que
esmentàvem abans, és una pel·lícula
de venjança femenina, en la línia de
Robocop. I també ens encantaria fer
Turbo Kid 2.
De moment, la primera ha estat
molt ben rebuda.
F.Simard: Doncs sí, era el que volíem,
però no ens ho esperàvem així. Tots els
nostres amics que coneixien Sitges ens
deien que era el festival perfecte per
dur-hi la pel·lícula, i la veritat és que
estem molt contents de ser aquí.
LA COLUMNA DEL CRÍTIC
MAGIA Y FANTASÍA
Hace unos meses, Rick Baker anunció
que se retiraba, dando como fecha oficial el 28 de mayo de 2015. En el tiempo que ha pasado desde entonces, no
parece que haya llegado a confirmarse
que su retiro es definitivo, así que quizá su estancia entre nosotros sea un
buen momento para confirmarlo. O
quizá no, quizá es mejor evitar que las
cosas no confirmadas se hagan realidad al preguntar por ellas.
Lo que sí se confirmó es que el 29 de
mayo de 2015 Baker comenzó a subastar buena parte de su colección de
réplicas, piezas de maquillaje y creaciones animatrónicas. Al alcance de
cualquiera que pudiera permitirse los
precios que alcanzaban esas obras de
arte –arte funcional, arte pensado para
tener un uso concreto, pero arte al fin
y al cabo–. Había piezas de maquillaje,
estatuas, prótesis, artefactos mecánicos
de Gremlins 2, Harry y los Henderson,
Gorilas en la niebla, Moonwalker, Lobo,
Batman Forever, Batman y Robin, El
profesor chiflado, Men in Black y tantas otras películas memorables en las
que el mago de los efectos especiales
de maquillaje ha materializado toda
clase de sueños. Sea o no definitivo el
retiro del maestro, el hecho de subastar
su monumental colección de creaciones pone de manifiesto una voluntad
de pasar página que tiene relevancia
para la historia de la tecnología de la
expresión cinematográfica. Cuando
Baker afirma en sus intervenciones
públicas que la imagen generada por
ordenador ha desplazado definitivamente a los animatrónicos –que, no
olvidemos, fueron su especialidad– y
que está a punto de acabar para siempre con el maquillaje, está certificando
con su sabiduría lo que tantos amantes
del cine con efectos especiales llevamos años observando: que el cambio
es irreversible; que todo un arte, el de
crear fantasías construyendo cosas, se
está perdiendo.
Los que amamos el cine fantástico
somos espectadores acostumbrados
a dar más amor, puesto que tenemos un sitio en nuestro corazón para
esos grandes directores, productores,
guionistas y actores, pero también reservamos un hueco para los que son
“nuestros” cineastas: maquilladores
como Jack Pierce, William J. Tutle,
Tom Savini, Rob Bottin o David Martí
y Montse Ribé –por citar algunos, maravillosos creadores y animadores de
criaturas como Willis O’Brien o Ray
Harryhausen, genios del matte painting como Mike Pangrazio, o inventores de ingenios alucinantes como
Douglas Trumbull o John Dykstra.
También amamos a supervisores de
efectos visuales como Gary Brozenich,
Tim Webber, Paul Franklin, Dan Glass
o Robert Guyett, artistas visionarios
cuya obra no puede entenderse sin los
ordenadores. Por lo tanto, la cuestión
no es ya que la tecnología de la imagen
de síntesis haya cambiado para siempre la creación de fantasías en el cine,
o hasta qué punto lo ha hecho. La cuestión relevante es si en algunos proyectos se reservará un espacio para otras
técnicas. Crucemos los dedos para que
así sea.
Jordi Sánchez-Navarro
12
Diari del festival
Dilluns 12 d’octubre 2015
escac week
El martes 13 de octubre, más de 400
estudiantes de ESCAC, la Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de
Catalunya, desembarcan, por tercer
año consecutivo, en el Festival de Cinema Internacional de Sitges. ESCAC
Week, la actividad promovida conjuntamente por ambas instituciones, se
desarrolla esta edición entre el martes
13 y el viernes 16 de octubre. A lo largo
de cuatro intensos días, los estudiantes de ESCAC podrán disfrutar, con su
acreditación exclusiva, de decenas de
proyecciones, charlas, presentaciones
y clases magistrales.
La fiesta de inauguración de ESCAC
Week será el mismo martes 13 en
La Caleta, a partir de las 20:30, pero
ESCAC está también presente en el
festival a través de las obras de algunos de sus estudiantes y graduados:
Eduard Grau es el director de foto-
AFTER HORROR
LOUNGE:
CASA BACARDÍ
Dies d’obertura:
Del 9 al 12 i del 16 al 18 d’octubre.
Horari:
De 18 h a 21 h.
Ubicació de Casa Bacardí:
Plaça Ajuntament, 11, 08870
Sitges, Barcelona.
Entrada gratuïta.
grafía de The Gift, uno de los largometrajes en Sección Oficial, mientras
que los cortometrajes La inquilina
(Mar Coll), Vamp (Denise Castro),
Graffiti (Lluís Quílez), 10 Miles to Bisbee (Oriol Rigata), Silente (Paco Ruiz)
y Caradecaballo (Marc Martínez) se
presentan en diversas secciones. Asimismo, los graduados Marc Martínez
y Denise Castro presentarán el jueves
15 los tráilers de sus respectivos largometrajes, Framed y Salvación, en el
evento Coming Soon.
Desde hace tres años, ESCAC Week se
celebra con el propósito de acercar el
mundo universitario al de la industria,
dando la oportunidad a los estudiantes
de cine, y futuros cineastas, de sumergirse en la experiencia de un festival
consolidado como el de Sitges y conocer las más novedosas tendencias
dentro del género fantástico.
els llibres
del festival
Ahir al matí, l’Espai Fnac va acollir la
presentació dels llibres oficials de
Sitges 2015: Seven. Los pecados de
David Fincher i Taboada. El primer
és un volum, coordinat per Desirée de Fez, que celebra el vigèsim
aniversari de Seven (leitmotiv del
Festival d’enguany) amb diversos assaigs sobre la importància històrica
i la influència del psichothriller més
important dels noranta. Per la seva
banda, Taboada analitza en profunditat la trajectòria d’un dels cineastes més importants del fantàstic
mexicà, Carlos Enrique Taboada, i és
el primer llibre que s’impulsa des de
la secció Brigadoon, on també se li
dedica una retrospectiva al director.
Totes dues publicacions han estat
editades per Tyrannosaurus Books,
i es poden adquirir a llibreries i als
punts de venda del Festival.
L’art de Vicente Ballestar
El Saló Blau del Palau de Maricel acull,
per tercer any consecutiu, la principal
exposició del Festival, que aquest any està
protagonitzada per l’obra pop del recentment desaparegut il·lustrador Vicente
Ballestar. La mostra, inaugurada ahir al
migdia, està formada per gairebé una
cinquantena d’obres de Ballestar, un dels
creadors dels gèneres dark pulp i realistic
supernatural. L’artista barceloní posseïa
un estil caracteritzat pel moviment dinàmic, els clarobscurs, les expressions
facials i les ambientacions en escenaris
de perill i misteri. Vicente Ballestar va
assolir la fama als setanta, vuitanta i noranta amb les portades pulp del Cazafantasmas John Sinclair, els westerns de G. F.
Unger i el món del Professor Zamorra.
Del 9 al 18 d’octubre.
Palau de Maricel.
Divendres, dissabtes i diumenges,
d’11h a 19h.
Dimarts, dimecres i dijous, de 16h
a 19h (dilluns tancat).
Entrada lliure
Todo pasa en Fnac
FNAC TRIANGLE BARCELONA
Plaça de Catalunya, 4
FNAC L’ILLA BARCELONA
C.C. L’illa
Av. Diagonal, 549
FNAC DIAGONAL MAR BARCELONA
C.C. Diagonal Mar
Av. Diagonal, 3-35
FNAC LA MAQUINISTA BARCELONA
C.C. La Maquinista
Passeig de Potosí, 2
FNAC ARENAS
C.C. Arenas de Barcelona
Gran Via de les Corts
Catalanes, 373-385
última salida:
brigadoon
DECLARACIÓN:
Algunos amigos
tienden a
recordarme de
vez en cuando,
exagerando un
poco la anécdota,
mi excepcional
desempeño agitador
durante la ya
lejana sesión
de Mondo Macabro
de 2004, en que
se proyectaron, en
el Prado, Satánico
Pandemonium y Lady
Terminator. Hay
quien hila tan fino
que asegura que solo
fue durante la primera
película, que en la
segunda me dormí y ya no
di mucha guerra. Sea como
fuere, este año no hay
Mondo Macabro en el Prado,
pero sí en l’Escorxador:
Brigadoon recupera dos
extraños filmes del
director colombiano Carlos
Mayolo, Carne de tu carne,
que se proyecta hoy, y La
mansión de Araucaima, que
llega pasado mañana.
Pero la jornada de hoy
transcurrirá bajo el signo
de Lucio Fulci, con dos
presencias de altura. Una
es el actor Bernard Seray,
que introducirá La miel
del diablo, tortuoso drama
sadomasoquista que no goza
de excesivo predicamento
por ahí, pese a ser un
filme harto reivindicable
en la carrera de
Fulci. Seray, todo un
superviviente del llamado
cine quinqui, interpretó
al Vaquilla, que estaba
en la cárcel, en Perros
callejeros II, y trabajó
además con gente como
Ignacio F. Iquino o Bruno
Mattei. Por su parte, el
balear Javi Pueyo nos
presentará su libro Lucio
Fulci. Autopsia de un
cineasta.
Tendremos El último
reloj, un poco conocido
telefilme de Chicho
Ibáñez Serrador, y tres
estrenos: La entidad de
Eduardo Schuldt; O Diabo
mora aqui, de Dante Vescio
y Rodrigo Gasparini y
Fury: The Tales of Ronan
Pierce, de Kevin
A. McCarthy.
Toni Junyent
14
Diari del festival
Dilluns 12 d’octubre 2015
Programació avui dilluns 12
08:15 PRADO
12:30 TRAMUNTANA
17:45 AUDITORI
Love & Peace
Chasuke’s Journey
Sion Sono. Japó, 2015. 117’
Sabu. Japó, França, 2015. 106’
La próxima vez apuntaré
al corazón (La prochaine fois
je viserai le coeur)
08:30 AUDITORI
12:45 RETIRO
C. Anger. França, 2014. 111’
H. Hobson. EUA, 2015. 95’
E. Roth. EUA, 2015. 101’
18:00 PRADO
Maggie
08:30 RETIRO
The Demolisher
G. Carrer. Canadà, 2015. 85’
Knock Knock
13:30 AUDITORI
The Invitation
K. Kusama. EUA, 2015. 98’
The 1000 Eyes of Dr. Maddin
Y. Montmayeur. França, 2015. 65’
SPL2: A Time for Consequences
Soi Cheang. Hong Kong, 2015. 120’
J. Skaf. Espanya, 2015. 98’
Partho Sen-Gupta. França, Índia, 2015. 86’
19:30 PRADO
10:30 PRADO
The Visit
14:45 RETIRO
Curts d’animació a competició II
M. Madsen. Dinamarca, Àustria, Irlanda,
Finlàndia, Noruega.,2014. 83’
14:45 TRAMUNTANA
10:30 AUDITORI
G. Nicloux. França, 2015. 93’
Love
G. Noé. França, 2015. 136’
Valley of Love
15:45 AUDITORI
Miss Hokusai
Keiichi Hara. Japó, 2015. 90’
C. Evrenol. Turquia, 2015. 97’
15:45 PRADO
10:30 TRAMUNTANA
C. Cañeque. Espanya, 2015. 104’
T. Strauss-Schulson.EUA,2015. 92’
16:45 TRAMUNTANA
CLASSE MAGISTRAL RICK BAKER
The Final Girls
Sacramento
S. Sun-Higginson. EUA, 2015. 76’
22:45 TRAMUNTANA
14:00 ESTRENA LLARGMETRATGE
Curts fantàstics a competició III
Near Death Experience
B. Delépine, G. Kervern. França, 2014. 90’
The Entity
O Diabo mora aqui
17:00 SITGES CLÀSSICS
23:15 RETIRO
Night Fare
La miel del Diablo
19:00 ESTRENA LLARGMETRATGE
Fury: The tales of Ronan Pierce
21:00 SERIAL SITGES
23:30 PRADO
Nowhere Girl
Historias para no dormir:
El último reloj
Mamoru Oshii. Japó, 2015. 85’
23:00 MONDO MACABRO
00:45 AUDITORI
Love
Carne de tu carne
ESPAI FNAC
G. Noé. França, 2015. 136’
H. Hernández Vicens. Espanya, 2015. 75’
German Angst
20:45 TRAMUNTANA
J. Buttgereit, M. Kosakowski, A. Marschall.
Alemanya, 2015. 111’
B. Rose. Estats Units, Alemanya, 2015. 90’
J. M. Cravioto. Mèxic, Estats Units, 2015. 80’
12:00 TAULA RODONA CHRISTOPHER LEE:
LA MIRADA MÉS FOSCA
17:00 PRESENTACIÓ DE SPANISH
HORROR ICONS
18:00 PRESENTACIÓ DEL LLIBRE WILD
WILD EAST DEL FESTIVAL NITS DE CINEMA
ORIENTAL DE VIC I TYRANNOSAURUS BOOKS.
21:15 RETIRO
01:00 TRAMUNTANA
STAND SD
J. Knautz. EUA, 2015. 91’
S. Craig Zahler. EUA, 2015. 133
19:00 FIRMA D’AUTORS
TYRANNOSURUS BOOKS
El cadáver de Anna Fritz
Frankenstein
01:00 RETIRO
Bound to Vengeance
Goddess of Love
Bone Tomahawk
21:30 PRADO
12:15 PRADO
GTFO: Get The F&#% Out
12:00 ESTRENA LLARGMETRATGE
20:15 AUDITORI
10:45 RETIRO
Baskin
H. Hobson. EUA, 2015. 95’
19:00 RETIRO
14:00 PRADO
Sunrise
BRIGADOON
Maggie
J. Seri. França, 2015. 81’
08:30 TRAMUNTANA
Vulcania
22:30 AUDITORI
The Face of an Angel
M. Winterbottom. Regne Unit, Itàlia, Espanya,
2014. 101’
17:00 RETIRO
El eslabón podrido
V. J. Diment. Argentina, 2015. 75’
Última projecció
Podeu consultar les sessions gratuïtes a altres espais a www.sitgesfilmfestival.com
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d’adquirir les entrades
15
Diari del festival
Dilluns 12 d’octubre 2015
Programació demà dimarts 13
Youth
Gangnam Blues
12:30 PRADO
17:00 TRAMUNTANA
21:00 PRADO
BRIGADOON
P. Sorrentino. Itàlia, França, Regne Unit,
Suïssa, 2015. 118’
Yoo Ha. Corea del Sud, 2015. 136’
R. Carlyle. Regne Unit, Canadà, 2015. 96’
K. Lopushanski. Rússia, 2013. 120’
15:00 HOMENATGE A LUCIANO ERCOLI
12:30 TRAMUNTANA
17:15 PRADO
23:00 RETIRO
17:00 ESTRENA DOCUMENTAL
K. Farrant. Austràlia, Irlanda, 2014. 110’
Sabu. Japó, França, 2015. 106’
G. Carrer. Canadà, 2015. 85’
19:00 SITGES CLÀSSICS
13:15 RETIRO
18:30 AUDITORI
23:00 TRAMUNTANA
21:00 PREMI NOSFERATU: ROSANNA YANNI
Sion Sono. Japó, 2015. 85’
Hou Hsiao-hsien. Taiwan, Xina, Hong Kong,
França, 2015. 105’
M. Wrona. Polònia, Istrael, 2015. 92’
23:00 ESTRENA LLARGMETRATGE
08:15 AUDITORI
08:15 RETIRO
Nina Forever
The Legend of Barney Thomson
Strangerland
Chasuke’s Journey
The Role
The Demolisher
C. Blaine, B. Blaine. Regne Unit, 2015. 99’
08:30 PRADO
Nowhere Girl
Tag
The Assassin
Mamoru Oshii. Japó, 2015. 85’
Demon
14:30 AUDITORI
08:30 TRAMUNTANA
El cadáver de Anna Fritz
23:30 AUDITORI
The Hallow
Bone Tomahawk
18:30 RETIRO
C. Hardy. Irlanda, Regne Unit, 2015. 92’
H. Hernández Vicens. Espanya, 2015. 75’
Helios
The Dead Room
L. Leung, S. Luk. Hong Kong, 2015. 119’
23:30 PRADO
The Crimson Whale
J. Stutter. Nova Zelanda, 2015. 78’
Some Kind of Hate
A. Egypt Mortimer. EUA, 2015. 83’
Valley of Love
I Am a Hero
19:00 PRESENTACIÓ NOVETATS EDITORIAL
HEMENAUTE: CARNAVAL DE SANGRE
I MOMIAS Y EMBALSAMADOS
C. Archibald. Canadà, 2015. 89’
S. Sato. Japó, 2015. 127’
15:00 TRAMUNTANA
20:45 RETIRO
A. T. Jensen. Dinamarca, Alemanya, 2015. 100’
Office
01:00 TRAMUNTANA
Hong Won-chan. Corea del Sud, 2015. 112’
Endorphine
Cop Car
J. Watts. EUA, 2015. 88’
20:45 TRAMUNTANA
André Turpin. Canadà, 2015. 84’
Cemetery of Splendour
16:30 RETIRO
Apichatpong Weerasethakul. Tailàndia, Regne
Unit, França, Alemanya, Malàsia, 2015. 122’
Inner Demon
Stung
B. Diez. Alemanya, EUA, 2015. 83’
Men & Chicken
H. Hobson. EUA, 2015. 95’
Frankenstein
ESPAI FNAC
Bite
20:45 AUDITORI
16:30 AUDITORI
12:30 AUDITORI
Endtime
01:00 RETIRO
Coin Locker Girl
C. Anger. França, 2014. 111’
Maggie
Bésame monstruo
R. García. EUA, 2014. 98’
15:00 PRADO
10:15 PRADO
10:30 TRAMUNTANA
Seytan
G. Nicloux. França, 2015. 93’
Han Jun-hee. Corea del Sud, 2015. 110’
La próxima vez apuntaré
al corazón (La prochaine
fois je viserai le coeur)
Last Days in the Desert
19:15 PRADO
Park Hye-mi. Corea del Sud, 2014. 71’
Remake, Remix, Rip-off
S. Craig Zahler. EUA, 2015. 133’
15:00 RETIRO
10:15 RETIRO
La muerte acaricia a medianoche
U. Dabrowsky. Austràlia. 2014. 84’
B. Rose. Estats Units, Alemanya, 2015. 90’
Última projecció
Podeu consultar les sessions gratuïtes a altres espais a www.sitgesfilmfestival.com
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades
La Fundació SGAE presenta el seu Laboratori d’Escriptura de Guió
Cinematogràfic dedicat al Cinema Fantàstic
© Marta Pich
La Fundació SGAE va organitzar i presentar ahir diumenge, a
la Sala Llevant de l’Hotel Gran Melià de Sitges, la trobada d’autors «La dimensió desconeguda. Cap a on va el gènere? Visions
des de l’autoria» l’objectiu de la qual era oferir i reflexionar
sobre la visió del gènere de terror i fantasia des del punt de
vista del creador.
La trobada es va inaugurar amb la presentació del Laboratori d’Escriptura de Guió Cinematogràfic que, enguany, la
Fundació SGAE dedica al Cinema Fantàstic. Aquesta iniciativa
té com a objectiu l’escriptura de sis guions d’aquest gènere i la
producció cinematogràfica d’un d’ells, el qual dirigirà el guanyador del Premi Sitges CINE365 FILM 2015. És un projecte pioner i especial perquè uneix la creació i el desenvolupament d’un
guió amb la seva producció i direcció, i Sitges és l’únic festival
que atorga un premi que consisteix en rodar una pel·lícula.
La presentació del Laboratori va ser a càrrec d’Inés París, directora institucional de l’Audiovisual de la Fundació SGAE; Enrique López Lavigne, productor de Cine 365 Film; i Jesús Ulled,
director de Cine 365 Film, i Ángel Sala, director del Festival de
Sitges 2015. Inés París va explicar que «la Fundació té un compromís amb els autors el qual vol que sigui eficaç i concret. El
sector audiovisual manca d’inversió en desenvolupament però,
© Marta Pich
Ha estat en el marc de la trobada d’autors «La
dimensió desconeguda», el primer fòrum estatal centrat en el gènere de terror i fantasia
De dreta a esquerra: Jesús Ulled, director de Cine 365 Film; Inés París, directora institucional de l’Audiovisual de la Fundació SGAE; Ángel Sala, director del
Festival de Sitges 2015, i Enrique López Lavigne, productor de Cine 365 Film,
van presentar el Laboratori d’Escriptura de Guió Cinematogràfic de la Fundació
SGAE dedicat al Cinema Fantàstic.
Els directors i guionistes Jaume Balagueró i Paco Plaza, i els guionistes Ruth
García i Sergio G. Sánchez van debatre sobre l’estat actual del cinema de gènere
a la taula rodona Històries de terror i fantasia: una llarga i pròspera vida (Els
immortals), en el marc de «La dimensió desconeguda», que moderà l’escriptor i
crític de cinema Jesús Palacios.
per a que hi hagi una bona pel·lícula, cal un bon guió i un bon
guió necessita temps per a desenvolupar-se. Per això és útil
aquest Laboratori, perquè permetrà que sis autors treballin en
un guió en les condicions més òptimes possibles de manera que
el projecte no es quedi en projecte, sinó en llargmetratge».
A continuació de la presentació del Laboratori, una classe
magistral a càrrec del director de cinema i guionista turc Can
Evrenol (Baskin) va donar el tret de sortida a «La dimensió
desconeguda. Cap a on va el gènere? Visions des de l’autoria»
i, tot seguit, i al llarg de tota la jornada, es van celebrar diverses taules rodones amb la participació de realitzadors, guionistes, compositors de bandes sonores i productors del país
com Jaume Balagueró, Paco Plaza, Ruth García, Rodrigo
Cortés, Miguel Ángel Vivas, Manuel Carballo, Albert Val,
Rodrigo Fresán, Eduardo Zaramella, Nacho Adorna, Kike
Maillo i Arnau Bataller per esmentar-ne alguns.
www.fundacionsgae.org
www.sgae.cat