Coordinació Pel Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona Rosa M. Ricomà Vallhonrat Directora Marisa Suàrez Barral Cap de la Unitat de Documentació i Difusió Per la URV Albert Macaya art , museus i inclusió social Professor de l’Àrea de Didàctica de l’Expressió Plàstica Agents culturals de la demarcació en els camps de la gestió i el turisme cultural. Professors d’Ensenyament Primari, Secundari, Batxillerat i Cicles Formatius, especialment dedicats a l’educació visual i plàstica i a la formació artística. Estudiants universitaris - Àrea de Pedagogia, Ciències de l’Educació, Història de l’Art, Antropologia i Turisme. Educadors de museus i d’espais d’art públics i privats. el mirall múltiple Inscripció Gratuïta (cal reservar la plaça mitjançant la tramesa de la butlleta al Museu d’Art Modern de Tarragona) Museu d’Art Modern de Tarragona C/ de Santa Anna, núm. 8 - Tarragona Tel. 977 235 032 - Fax 977 235 137 A/e: [email protected] Dimecres, 14 i 21 d’abril de 2010 VII jornades de pedagogia de l’art i museus Període d’inscripció: del 22 de març al 12 d’abril de 2010 Les Jornades estan reconegudes per a 1,5 crèdits de lliure elecció de la URV. Pel reconeixement dels crèdits cal fer la matrícula a: www.urv.cat codi 822273 Oferta crèdits de lliure elecció Per a més informació Secretaria del Departament de Pedagogia, tel. 977 558 077 Facultat de Ciències de l’Educació. Campus Sescelades A/e: [email protected] Professor responsable per la URV Albert Macaya (Departament de Pedagogia) Les Jornades tenen un reconeixement de 15 hores en el marc del Pla de Formació de Permanent del Departament d’Educació. Inscripcions a: http://www.xtec.cat/formacio/index.htm codi d’activitat 700 310 0021 DL.T - 374 - 2010 Carrer de Santa Anna, núm. 8 43003 - TARRAGONA MUSEU D’ART MODERN DE TARRAGONA Destinataris de les jornades Jornades realitzades amb la col·laboració de la formes d’art amb implicacions socials i polítiques fins a 9.30-10.45 h 10.45-11.15 h Descans. 11.15-14.30 h Presentació del Taller 10.45-11.15 h Descans. amb força a l’art i la crítica artística dels darrers trenta anys, 11.15-12.30 h Museos sociales: espacios para la construcción de pensamiento divergente a través de la interacción con el patrimonio. Stella Maldonado Esteras. Educadora artística.. després de segles de cultura androcèntrica. Com tampoc no pot sobtar a ningú la renovada atenció de què són objecte les comunitats culturals menystingudes per l’eurocentrisme dominant a la tradició moderna. Les qüestions de gènere, 12.30-14 h cultura, ètnia (n’hi ha que prefereixen la contundència del terme raça), opcions sexuals, apareixen de sobte mostrades Tarda amb les relacions de poder que porten implícites. Potser 16-17.45 h per primera vegada a la història l’art malda per donar veu a tothom. I malgrat les asimetries i les inèrcies, els museus es converteixen en una poderosa eina per a la inclusió, que dóna cabuda a discursos cada cop més plurals. De la mateixa manera, l’educació té el difícil repte de no deixar ningú a fora. Els centres educatius són el reflex d’una societat cada cop més múltiple i no exempta de desigualtats. 17.45-19.30 h La inclusivitat és en el primer pla del debat acadèmic i afecta de manera evident el quefer diari a les aules. Com poden ajudar-nos les arts visuals a construir imaginaris en què tothom se senti representat? Podem aportar alguna cosa, des de l’educació artística, per superar les desigualtats? Què poden aportar els museus i els seus departaments educatius a la igualtat d’oportunitats i a la participació? Com ho fem perquè ningú no quedi fora del joc? A les Jornades reflexionarem sobre tot el que l’art i els museus poden aportar al vell propòsit d’“aprendre junts”,una de les aspiracions centrals de l’educació per a la inclusivitat social. DEAC MUSAC y el trabajo con las comunidades. Belén Sola Pizarro. Responsable del DEAC MUSAC LEON. 16.30-18 h Diálogos con el otro. 18-19.30 h Exposició dels treballs. Museu d’Art Modern. 19.30 h Cloenda de l’acte. Participants Xavier Besalú Costa Professor de Pedagogia de la Universitat de Girona. Museos e inclusión social: ¿dónde están las mujeres? Un proyecto de estudio sobre la memoria femenina en los museos. Marian López Fernández Cao. Profesora titular de didáctica de la expresión plástica UCM. Directora del instituto de Investigaciones Feministas UCM. Universidad Complutense de Madrid. Marian López Fernández Cao Profesora titular de didáctica de la expresión plástica UCM. Directora del instituto de Investigaciones Feministas UCM. Universidad Complutense de Madrid Stella Maldonado Esteras Educadora artística. Taula Rodona. Coordinada per Armand Medina. CRAE Centres Residencials d’Acció Educativa Alrededor, contorno y entorno Belén Sola Pizarro > Jordi Climent i Paula González. UEC Unitat d’escolarització Compartida (UEC) Ponent: A través de sus ojos. Fotografía participativa en los barrios de Ponent Coordinadora General motivART. > Olga Esquinas, monitora del taller de ceràmica. CPT Centre penitenciari de Tarragona: Activitats dels tallers d’arts plàstiques i visuals als centres penitenciaris i en concret del taller de ceràmica del C. P. Tarragona Jordi Climent i Paula González > Patrícia Hernández, mediadora per la convivència. UTIC Unitat Tècnica d’Immigració i Ciutadania a Tarragona: Art com a llenguatge universal Responsable del DEAC MUSAC LEON. Magalí Kivatinetz Armand Medina CRAE Centres Residencials d’Acció Educativa . Unitat d’escolarització Compartida Ponent Patrícia Hernández Mediadora per la convivència. UTIC Unitat Tècnica d’Immigració i Ciutadania a Tarragona. Olga Esquinas Monitora del taller de ceràmica. CPT Centre penitenciari de Tarragona. Butlleta d’inscripció ara i aquí. No és estrany que la veu de les dones es deixi sentir Tarda Dies 14 i 21 d’abril de 2010 la mirada en problemàtiques socials rellevants per al nostre El mirall múltiple. Art, museus, inclusió social posen abandonar l’entotsolament individualista per centrar VII Jornades de Pedagogia de l’art i museus l’activisme més militant, molts artistes i teòrics actuals pro- Des dels marges s’albira un món (museus, art) encegador i estrany. Xavier Basalú Costa. Professor de Pedagogia de la Universitat de Girona. Certificat d’assistència Diálogos con el otro. Magalí Kivatinetz Certificat d’assistència + crèdit 9.30-10.45 h Telèfon.............................................................................................................................................................. Adreça electrònica.............................................................................................................................. 9 h Recepció i lliurament del material. Població. ....................................................................................................................................................................................................... CP.............................................................................................................................. un fort compromís amb la realitat. Des de les innumerables Domicili. ................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................ Matí Nom........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................... Matí Cognoms. ............................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................ Bona part de la creació contemporània es caracteritza per COORDINACIÓ: Albert Macaya, Rosa Ricomà, Marisa Suárez ART, MUSEUS I INCLUSIÓ SOCIAL EL MIRALL MÚLTIPLE SALUTACIÓ 9 10 13 MUSEUS socials: espaIs PER A la construcció de pensament divergent a través de la interacció AMB el patrimoni ............................................................................................................ 43 EL DEAC MUSAC I el TREBALL AMB ELS COL·LECTIUS LOCALS 61 ........ 73 . ....................................................................................................................................................... 87 92 Activitats dels tallers d’arts plàstiques i visuals als centres penitenciaris I, En concret, del taller de ceràmica del CP Tarragona ............................................................................ 99 ................................................................................................................................................................................................................ Josep Poblet i Tous. President de la Diputació de Tarragona VII JORNADES DE PEDAGOGIA DE L’ART I MUSEUS ......................................................................................................... Servei Pedagògic del Museu d’Art Modern (MAMT) Diputació de Tarragona Des dels marges s’albira un món (museus, art) encegador i estrany . ........................... Xavier Besalú Costa. Professor de Pedagogia de la Universitat de Girona Stella Maldonado Esteras. Educadora artística .......................................................................... Belén Sola Pizarro. Responsable del DEAC MUSAC LEON ELS ESPAIS MASCULINS DE LA MEMÒRIA. EL MUSEU COM A LLOC D’ABSÈNCIA FEMENINA Marian López Fernández-Cao. Professora titular de didàctica de l’expressió plàstica UCM. Directora del Instituto de Investigaciones Feministas UCM. Universidad Complutense de Madrid Al voltant, contorn i entorn Armand Medina. CRAE Centres Residencials d’Acció Educativa A través dels seus ulls: fotografia participativa als barris de Ponent ................................ Jordi Climent i Paula González. UEC Unitat d’Escolarització Compartida Ponent Olga Esquinas. Monitora del taller de ceràmica. CPT Centre Penitenciari de Tarragona Art com a llenguatge universal 105 Com es realitzen projectes d’art amb públic d’exclusió social? Ponència + taller d’experiències: diàlegs amb l’altre .............................................................................. 109 Taller: DIÀLEGS AMB L’ALTRE. L’EXPERIÈNCIA AL MAMT .......................................... 117 Traduccions 131 ............................................................................................................................................... Patrícia Hernández. Mediadora per la convivència. UTIC Unitat Tècnica d’Immigració i Ciutadania a Tarragona Magalí Kivatinetz. Coordinadora General motivART ...................................................................................................................................................................................................... Salutació Josep Poblet i Tous President de la Diputació de Tarragona No hi ha dubte que l’art, com qualsevol altra activitat humana, sempre té un sentit, una finalitat: la comunicació és una d’aquestes finalitats, ara bé, la seva divulgació no sempre ha tingut el mateix ressò, sinó que a vegades ha estat limitada a cercles reduïts, per la seva complexitat o elitisme. Avui assistim al fenomen de la globalització, no solament pel que fa a la creació, sinó també a la cultura, l’economia o el pensament. Amb tot el que això pot representar de reduccionisme, és cert que aquest apropament entre mons locals pot significar un enriquiment i un reforçament de llaços culturals entre societats. L’art i la creació han de contribuir a humanitzar els pobles, a fer-nos millors, més receptius i comunicatius. La pedagogia dels museus, amb tot el que això implica, és un camí que cal treballar més i millor, de manera que les VII Jornades, “Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple”, celebrades en el Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona, les actes de les quals ara es publiquen en aquest volum, són una excel·lent contribució a la causa. Contribució que va per partida doble: d’una banda, recull tot allò que es va dir i discutir durant les jornades, com a documents d’una realitat, i, d’altra banda, ens proporcionen la possibilitat de continuar incidint en el tema gràcies, precisament, a aquests materials de treball. La globalització a la qual m’he referit anteriorment ens posa davant nostre un mirall que és múltiple i, com a tal, reflecteix moltes imatges, moltes realitats que ens cal processar i a les quals cal donar resposta. Tots hem de respondre als interrogants del mirall perquè també nosaltres ens hi reflectim i provoquem un diàleg que ens ha de servir per configurar-nos com a individus, com a poble i com a nació. Els museus i l’art que contenen ens han d’ajudar a entendre i comprometre’ns amb la realitat, des del pluralisme de la riquesa humana. 2010 VII Jornades de Pedagogia de l’Art i Museus Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple 14 i 21 d’abril de 2010 Bona part de la creació contemporània es caracteritza per un fort compromís amb la realitat. Des de les innumerables formes d’art amb implicacions socials i polítiques fins a l’activisme més militant, molts artistes i teòrics actuals proposen abandonar l’entotsolament individualista per centrar la mirada en problemàtiques socials rellevants per al nostre ara i aquí. No és estrany que la veu de les dones es deixi sentir amb força a l’art i la crítica artística dels darrers trenta anys, després de segles de cultura androcèntrica. Com tampoc no pot sobtar a ningú la renovada atenció de què són objecte les comunitats culturals menystingudes per l’eurocentrisme dominant a la tradició moderna. Les qüestions de gènere, cultura, ètnia (n’hi ha que prefereixen la contundència del terme raça), opcions sexuals, apareixen de sobte mostrades amb les relacions de poder que porten implícites. Potser per primera vegada a la història l’art malda per donar veu a tothom. I malgrat les asimetries i les inèrcies, els museus es converteixen en una poderosa eina per a la inclusió, que dóna cabuda a discursos cada cop més plurals. De la mateixa manera, l’educació té el difícil repte de no deixar ningú a fora. Els centres educatius són el reflex d’una societat cada cop més múltiple i no exempta de desigualtats. La inclusivitat és en el primer pla del debat acadèmic i afecta de manera evident el quefer diari a les aules. Com poden ajudar-nos les arts visuals a construir imaginaris en què tothom se senti representat? Podem aportar alguna cosa, des de l’educació artística, per superar les desigualtats? Què poden aportar els museus i els seus departaments educatius a la igualtat d’oportunitats i a la participació? Com ho fem perquè ningú no quedi fora del joc? A les Jornades reflexionarem sobre tot el que l’art i els museus poden aportar al vell propòsit d’“aprendre junts”, una de les aspiracions centrals de l’educació per a la inclusivitat social. 10 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple Programa Dia 14 d’abril de 2010 Des dels marges s’albira un món (museus, art) encegador i estrany Xavier Besalú Costa. Professor de Pedagogia de la Universitat de Girona. Museos sociales: espacios para la construcción de pensamiento divergente a través de la interacción con el patrimonio Stella Maldonado Esteras. Educadora artística. DEAC MUSAC y el trabajo con las comunidades Belén Sola Pizarro. Responsable del DEAC MUSAC LEON. Museos e inclusión social: ¿dónde están las mujeres? Un proyecto de estudio sobre la memoria femenina en los museos Marian López Fernández-Cao. Professora titular de didàctica de l’expressió plàstica UCM. Directora del Instituto de Investigaciones Feministas UCM. Universidad Complutense de Madrid. Taula Rodona Coordinada per Armand Medina. CRAE Centres Residencials d’Acció Educativa. Alrededor, contorno y entorno > Jordi Climent i Paula González. UEC Unitat d’escolarització Compartida (UEC) Ponent: A través de sus ojos. Fotografía participativa en los barrios de Ponent > Olga Esquinas, monitora del taller de ceràmica. CPT Centre penitenciari de Tarragona: Activitats dels tallers d’arts plàstiques i visuals als centres penitenciaris i en concret del taller de ceràmica del C. P. Tarragona > Patrícia Hernández, mediadora per la convivència. UTIC Unitat Tècnica d’Immigració i Ciutadania a Tarragona: Art com a llenguatge universal Dia 21 d’abril de 2010 Diálogos con el otro Magalí Kivatinetz. Coordinadora General motivART. Sessió pràctica Taller Diálogos con el otro Fot. Pau Gavaldà Des dels marges s’albira un món (museus, art) encegador i estrany Xavier Besalú Costa. Professor de Pedagogia de la Universitat de Girona Els marges Sense treure ni un bri d’importància a la dimensió econòmica de la pobresa que sovint és a la base de les altres mancances, darrerament ha anat prenent cos un concepte més complex, multidimensional i relatiu de pobresa, associat al malestar personal, familiar i social.1 Complex perquè no obeeix a una sola causa, perquè és més estructural que no pas conjuntural. Relatiu perquè expressa la desigualtat en un context social i històric determinat, de manera que no és el mateix ser pobre a Tarragona que a Mongòlia o bé ser pobre avui que cent anys enrere. I multidimensional perquè fa referència a factors i àmbits diversos, a més de la variable econòmica. Els elements la manca dels quals donaria lloc a situacions de pobresa es podrien sintetitzar en els següents: un nivell econòmic suficient per poder satisfer les necessitats personals, familiars i socials bàsiques en un entorn social determinat; un nivell instructiu i cultural per poder viure autònomament; una situació laboral que permeti obtenir els recursos econòmics necessaris per al manteniment propi i el de les persones a càrrec; un habitatge digne, amb els equipaments que avui es consideren imprescindibles; un grau de salut que permeti dur una vida normalitzada o, cas de no tenir salut, que permeti disposar dels serveis sanitaris adients, i un nivell d’integració raonable en la família, el barri o el poble i en la societat, en general. És en sintonia amb aquesta concepció més global de pobresa que ha anat prenent cos el concepte d’exclusió social. En aquest cas, la idea clau és la possibilitat o la impossibilitat de l’exercici real de la ciutadania, dels drets inherents a la persona que viu en societat. Els exclosos són les persones que queden al marge, que no comp- Albert Porres Viñes. Tarragona. La Part Alta. 1990 1. J. Feu, X. Besalú (2009). Pobresa, marginació i exclusió social a l’Alt Empordà. Figueres: Càritas Interparroquial de Figueres (document policopiat). Xavier Besalú - 13 ten, que no es beneficien de la societat del benestar, que és aquella que promou la integració social dels seus membres a través d’un treball estable i d’un salari social universal (salut, educació, pensions, habitatge…). Seria, per tant, un fenomen específic de les societats occidentals postindustrials on la reestructuració de l’estat del benestar ha optat per l’assistencialisme (les polítiques pensades més per pal·liar els problemes socials que no pas per combatre les causes que els provoquen), que difícilment aconsegueix la integració de les persones i classes més desafavorides. L’exclusió social acaba essent, doncs, una acumulació de factors, econòmics i socials, que s’interrelacionen entre ells i es retroalimenten, un procés de creixent vulnerabilitat, de desconnexió social, de pèrdua de vincles… També el concepte de marginació, de viure als marges, lliga amb aquesta idea d’integració social que s’apunta quan es parla d’exclusió social. La persona marginada és la persona inadaptada, desintegrada, externa al teixit social, que viu fora de la norma, que fàcilment pot ser etiquetada, estigmatitzada, segregada o criminalitzada. Perquè la marginació indica també una forma de relació amb el grup majoritari o hegemònic: de rebuig, d’exclusió, d’ocultació o, simplement, d’ignorància. Els informes sobre la pobresa a Catalunya dibuixen el perfil més visible dels grups amb un risc més elevat de patir exclusió social:2 – El 18,6% de la població catalana no arriba al 60% de la renda mitjana disponible, és a dir, seria pobra des del punt de vista econòmic. Però: – Les persones de 65 anys o més: 33,3% – Els que cobren la pensió de viudetat: 53,7% – Les famílies nuclears sense parella de 65 anys o més: 48,5% – Les llars amb 6 o més membres: 45,4% – Les persones inactives: 36,3% – Els qui tenen un contracte temporal: 41,4% – Els immigrants no europeus: 44,7% – Les persones sense estudis: 44,0% Una lectura ràpida d’aquestes dades ens diu que el risc d’exclusió és especialment elevat entre la gent gran, la gent que viu sola, la gent que no treballa o que ho fa precàriament, els immigrants estrangers i els no europeus en particular, i les persones amb dèficits instructius i culturals. A l’efecte d’allò que ens interessa aquí, podríem parlar de tres grans eixos estructurals de desigualtat, de marginació, d’ex- 2. M. Mercader [coord.] (2004). La pobresa a Catalunya. Pobresa monetària i privació a Catalunya a principi del segle XXI. Barcelona: Fundació Un Sol Món de Caixa Catalunya. 14 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple clusió: el territorial, el socioeconòmic i el derivat de la immigració; tot i que, a la vista de les dades, en podríem considerar encara tres més: el de la gent gran, el de gènere i el de les necessitats especials derivades de discapacitat. El territori de residència s’ha convertit en un condicionant extraordinàriament potent per a les oportunitats que gaudeixen les persones. Ho és en funció del seu caràcter urbà o rural i ho és també en funció de la residència en determinats barris o zones socialment desafavorits. Les condicions de l’habitatge, juntament amb l’entorn en què s’habita, són cada vegada més elements crítics per explicar l’existència de situacions, col·lectius o persones que van quedant fora dels fluxos d’interrelació social habituals. Edificis, carrers, barris o fins i tot algunes ciutats són percebuts i s’etiqueten com a entorns perillosos, insalubres o degradats i això acaba estigmatitzant les persones que hi habiten. Aquesta mateixa situació de quedar fora dels circuits normalitzats també es percep en determinades àrees rurals o de muntanya amb nivells de població molt baixos i mal comunicats amb els nusos de vida econòmica, social i cultural. El Pla per a la Llengua i la Cohesió Social del Departament d’Educació,3 aprovat el 2004, il·lustra amb precisió aquesta font de desigualtats: L’origen divers i la situació social i cultural de les famílies genera expectatives educatives diferents, fins al punt de no considerar, en determinats casos, la importància de tot allò relacionat amb l’educació. No tenir present aquesta situació porta a fer un discurs formalment igualitari, però potencialment segregador. Així, cal crear en les àrees i sectors socials més deprimits les condicions que facin efectiva la igualtat d’oportunitats per accedir a una educació de qualitat. Per raons de les condicions històriques en què es van crear i s’han desenvolupat, hi ha àrees importants de determinades ciutats que pateixen problemes d’ordre social que, en ocasions, tendeixen a agreujar-se. Destaquen algunes àrees on es concentren processos d’involució urbanística, problemes demogràfics i dèficits econòmics i socials. Es tracta de barris i àrees urbanes que necessiten una atenció especial i integral […]. Al mateix temps l’entorn escolar no compta amb un mínim teixit associatiu i, massa sovint, és el centre educatiu l’únic equipament social i cultural de l’entorn. Finalment, el distanciament de la societat de la informació i de la comunicació, de la societat del coneixement, afegeix un nou factor de possible fractura social. 3. www.gencat.cat/educacio/lic. Xavier Besalú - 15 També la llei de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial,4 de 2004, dibuixa amb encert aquest eix territorial de desigualtat i exclusió social: Àrees on es concentren processos de regressió urbanística, problemes demogràfics (causats per la pèrdua o creixement excessiu de la població) i mancances econòmiques i socials. Són, en molts casos, barris vells o nuclis antics, extensions suburbanes fetes sense una planificació ni una dotació d’equipaments adequades, polígons d’habitatges o àrees d’urbanització marginal. En aquestes zones hi conflueixen sovint problemes de naturalesa diversa, que afecten en molts casos l’estat de conservació de les edificacions, la urbanització i les xarxes de serveis, l’existència d’espais públics, la dotació d’equipaments, la concentració de grups de ciutadans amb necessitats especials, l’accessibilitat viària i en transport públic, el desenvolupament econòmic, l’activitat comercial i la seguretat ciutadana. Aquestes circumstàncies afecten negativament el benestar dels ciutadans que viuen en aquestes àrees i són un impediment per a la cohesió social i el desenvolupament econòmic. Fot. Pau Gavaldà. Els indicadors que utilitza la mateixa llei perfilen encara més la situació d’aquestes àrees: el baix valor cadastral dels edificis, la deficient conservació de les edificacions, edificis sense aigua corrent o sense evacuació d’aigües residuals, edificis de 4 plantes o més sense ascensor; descens de població o creixement massa accelerat, població dependent, alt percentatge d’immigració; nombre significatiu de persones que perceben pensions assistencials i pensions no contributives, elevada taxa d’atur, dèficit de zones verdes, baix nivell educatiu; dèficit de transport públic, de places d’aparcament, baixa activitat econòmica i percentatge de població en risc d’exclusió social. Amb relació a l’aprenentatge escolar, com afirmen Vila i Casares,5 sense menystenir la importància dels entorns familiars en l’ex- 4. www.gencat.cat/ptop. 5. I. Vila; R. Casares (2009). Educación y sociedad. Una perspectiva sobre las relaciones entre la escuela y el entorno social. Barcelona: Horsori. 16 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple plicació de l’èxit i el fracàs escolar, cal parar atenció als elements dels entorns socials que poden modular i compensar aquestes diferències. Així, en les àrees urbanes segregades i marginades, resulta pràcticament impossible establir continuïtats entre escola i territori: amb prou feines hi ha un mínim teixit social (botigues, espais de relació, associacions i entitats…) i les condicions dels habitatges dificulten extraordinàriament la vida familiar, de manera que els carrers esdevenen els únics espais disponibles. En aquestes àrees, les polítiques educatives d’adaptació al territori poden conduir fàcilment a enfortir encara més la marginació i l’exclusió, si aquests són els trets identitaris més evidents, mentre es debiliten les possibilitats i les oportunitats de promoció i de normalització. La classe social, els factors de caràcter socioeconòmic, constitueixen el segon eix estructural de desigualtat. És evident que, en les societats occidentals i del benestar, s’han reduït els nínxols de misèria i de pobresa extrema, però tampoc no és creïble negar que encara existeixen. Com ha posat de manifest el baròmetre social d’Espanya,6 les classes socials no han pas desaparegut: la pobresa severa s’ha mantingut en un 8% de la població; els nivells de precarietat, temporalitat i sinistralitat laboral han augmentat aquests darrers anys; s’ha reforçat la tendència cap a una major dualitat de la societat: mentre els sectors socials amb nivells més alts de renda i patrimoni acudeixen cada cop més al mercat privat de la sanitat, l’educació, l’habitatge i les pensions, el sector majoritari de la població s’ha de conformar amb un sistema públic cada dia que passa més de mínims i més assistencialista, i la deficient política migratòria ha propiciat l’existència d’enormes bosses d’irregularitat administrativa i d’economia submergida, les principals víctimes de les quals han estat les mateixes persones immigrades. Les dades disponibles no fan més que confirmar el que ja s’ha apuntat anteriorment: el risc de pobresa a Catalunya s’ha mantingut estable malgrat la bonança econòmica d’aquests darrers anys; sortir de la pobresa és un problema greu per a aproximadament 1 de cada 10 catalans. La meitat de les persones amb pobresa persistent són dependents del sistema públic de rendes (persones jubilades, vídues o inactives). La pobresa afecta també de manera important les llars on només entra un sou o les persones sense feina, les persones sense estudis i els immigrants extracomunitaris.7 6. Colectivo Ioé (2008). Barómetro social de España. Análisis del periodo 1994-2006 a partir de un sistema de indicadores. Madrid: Traficantes de Sueños. 7. S. Ayllón (2009). “Dinàmica de la pobresa a Catalunya: una primera aproximació”, Quaderns d’Acció Social i Ciutadania 5, 30-32. Xavier Besalú - 17 L’educador Lorenzo Milani Tot i això, seguint el pensament i l’acció d’un educador poc conegut a Catalunya però enormement potent i suggerent, Lorenzo Milani, el rector i mestre de Calenzano, un poble obrer a prop de Florència, i després de Barbiana, un llogarret perdut a la Toscana italiana, voldria afegir amb paraules seves que la pobresa dels pobres no es mesura pas pel pa, per la casa o per la calefacció, sinó pel grau de cultura i per la funció social […], que el propòsit de posar el pobre al lloc que li correspon significa no solament apujar-li el sou, sinó sobretot apujar-li el sentit de la seva pròpia superioritat […]; per tant, cal, primer de tot, intervenir a fons sobre el nivell cultural i intel·lectual del nostre poble. I escriu d’una manera tan planera i contundent que gairebé ratlla la incorrecció política, si no la desborda: 18 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple Escometo la història, els segles, el desnivell cultural, la societat que n’és responsable i és així com arribo a tenir pietat d’ells, a estimar-los com si fossin uns pobrets malalts, com s’estima un animal domèstic […] perquè a força de viure en solitud, sense el contrapès de la cultura o del pensament o d’una espiritualitat intensa, s’han convertit realment en animals inferiors […]. Així, doncs, la distinció entre classes socials no es pot fer sobre el valor cadastral, sinó sobre els valors culturals […]; més que omplir el fossar de la ignorància, el que ens interessa és superar l’abisme de les diferències. És per això que predica i practica la necessitat de posar-se a treballar de valent i de forma immediata per donar als pobres el domini de la paraula, no la cultura de la classe dirigent, “sinó només el material tècnic (lingüístic, lexical i lògic) necessari per fabricar-se una cultura nova”. I ho justifica de la manera següent: Un advocat o un enginyer tenen un nivell cultural i, doncs, humà, del qual el pobre queda totalment exclòs. Entre ells es parlen d’igual a igual, encara que l’advocat no sàpiga un borrall d’enginyeria, i viceversa. La igualtat humana la proporciona el patrimoni comú de cultura general, i en aquesta cultura general el factor determinant és el domini de la llengua […]. La inferioritat del pobre no és pas per falta d’idees o de coneixement, sinó per la incapacitat d’expressar-se i de comprendre l’expressió del pensament dels altres […]. No es tracta pas de fer de cada obrer un enginyer, sinó d’aconseguir que el fet de ser enginyer no impliqui automàticament ser més humà.8 El tercer eix estructural d’exclusió social avui a Catalunya és la immigració estrangera. Qui són els estrangers que viuen a Catalunya? Segons dades del padró del juliol del 2009,9 són 1.251.000 i constitueixen el 16,6% de la població de Catalunya. Per països de procedència, els més nombrosos són els marroquins (241.000 / 19,3%), seguits pels romanesos (98.000 / 7,9%), els equatorians (85.000 / 6,8%), els bolivians (61.000 / 4,9%), els colombians (51.000 / 4,1%), els italians (49.000 / 4,0%), els xinesos (48.000 / 3,9%), els pakistanesos (37.000 / 3,0%), els peruans (37.000 / 3,0%) i els francesos (36.000 / 2,9%). A la província de Tarragona, els estrangers representen el 19,5% de la població, però les procedències són força diferents si ens fixem en el Camp de Tarragona o en les Terres de l’Ebre: CAMP DE TARRAGONA TERRES DE L’EBRE Marroc: 28,9% Romania: 12,6% Colòmbia: 5,7% Argentina: 3,8% Itàlia: 3,3% Brasil: 2,9% Equador: 2,7% Xina: 2,6% Senegal: 2,4% Alemanya: 2,4% Romania: 31,9% Marroc: 19,0% Regne Unit: 6,5% Equador: 4,1% Pakistan: 4,1% Colòmbia: 2,4% Lituània: 2,2% Moldàvia: 2,1% Alemanya: 1,9% Ucraïna: 1,9% El primer que cal dir és que, en termes generals, els immigrants estrangers pateixen el mateix tipus de dificultats econòmiques i barreres culturals que la població so- cialment i econòmicament desafavorida. Però immediatament cal afegir-hi que les migracions actuals, per la seva gran heterogeneïtat ètnica i cultural i per la seva intensitat, han generat en les societats receptores sentiments d’estranyesa i de recel que, convenientment atiats, han anat posant les bases d’un discurs i d’unes pràctiques xenòfobes i racistes. De manera que la condició d’immigrant no és simplement una qualitat circumstancial i transitòria, aplicable a tota persona que acaba d’arribar, sinó una producció social, un atribut de caràcter negatiu, un estigma, que s’aplica només a alguns individus. L’immigrant es converteix, doncs, en una 8. L. Milani (1975). Maestro y cura de Barbiana. Experiencias pastorales. Madrid: Marsiega. 9. www.gencat.cat/dasc. Xavier Besalú - 19 mena d’intrús, algú que es troba aquí indegudament; un pària des del punt de vista social i un ésser endarrerit des del punt de vista cultural; un cos estrany, un tumor que caldria extirpar. Aquesta imatge de la immigració es contraposa a una suposada comunitat homogènia i harmoniosa, de manera que l’immigrant acaba essent assenyalat com el culpable de tots els mals que ens afligeixen. El que és indubtable és que les migracions estrangeres han contribuït a aquesta transformació accelerada de la societat catalana, tant o més que les migracions interiors dels anys seixanta del segle passat o que la incorporació de la dona al mercat de treball i a la vida social en condicions d’igualtat. Una immigració, ja ho hem dit, molt heterogènia, no solament per orígens, sinó també per llengües, per religions, per la procedència rural o urbana, etc., i distribuïda molt desigualment per tot el territori català. Una immigració ben formada en alguns casos, tot i que amb dificultats importants de reconeixement, i en d’altres amb dèficits instructius importants; una immigració amb un pes considerable de la irregularitat, que s’ha demostrat extraordinàriament funcional per a les ne- cessitats d’una economia precaritzada, fràgil i amb un pes gran de la submergida. Una immigració que impacta en tota l’estructura social, però especialment en barris obrers i en àrees urbanes marginals o devaluades; una immigració, en fi, que ha vingut per quedar-se.10 Com va escriure el malaguanyat L. de Sebastián,11 “la gran majoria de les persones que arriben regularment o irregularment a Espanya són pobres. Per això precisament emigren, per trobar una vida millor”. I és en aquest període de crisi quan el seu sofriment es fa més intens: “la marginació, l’apilotament humà, els problemes de salut, l’explotació laboral, la desocupació, l’assetjament de les autoritats i el menyspreu dels ciutadans.” Il·lustraré la vigència i actualitat d’aquests tres eixos estructurals d’exclusió social amb 3 exemples empordanesos, de ciutats que hem estudiat. Figueres té 43.300 habitants, el 28,1% dels quals són estrangers;12 té dos barris profundament estigmatitzats: la Marca de l’Ham i Sant Joan. La Marca de l’Ham és un barri edificat entre els anys 1969 i 1973 per allotjar-hi els 10. L. Cachón (2007). “Diez notas sobre la inmigración en España 2006”, La Vanguardia Dossier 22, 68-74. 11. L. de Sebastián (2009). “La pobresa i les perspectives davant la crisi actual”, Quaderns d’Acció Social i Ciutadania 5, 33-36. 12. J. Feu; X. Besalú (2009). Pobresa, marginació i exclusió social a l’Alt Empordà. Figueres: Càritas Interparroquial de Figueres (document policopiat). 20 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple treballadors que havien arribat procedents d’altres indrets d’Espanya. Es va construir amb plena consciència de segregació respecte de la ciutat, tant per la distància que el separava del nucli urbà com per ser una zona que s’ha anat poblant de naus industrials, que actualment allotja el recinte firal, al límit del descampat. La Marca de l’Ham sempre ha estat un barri d’immigrants. Als anys vuitanta del segle passat gairebé tot el barri era habitat per famílies d’origen andalús, però des de la dècada dels noranta s’ha anat produint un procés de substitució, de manera que molts d’aquests pisos han estat ocupats per immigrants estrangers (marroquins, llatinoamericans i africans). Dels primers ocupants, només en queda alguna persona gran. No solament han canviat els seus estadants, també ho ha fet la vida social: l’associació de veïns, per exemple, que en el passat havia tingut un paper molt actiu en la millora del barri i a donar una certa identitat als seus habitants, és avui una entitat debilitada, poc representativa i força desdibuixada. Tot plegat ha accelerat el procés de desintegració social i la sensació de degradació i marginalitat s’ha fet més evident: el tràfic i consum de drogues, perfectament detectat i conegut, no n’és sinó el corol·lari. El barri de Sant Joan, situat a l’oest de la ciutat, és poblat fonamentalment per po- blació gitana (actualment hi viuen unes 150 famílies). Es tracta d’un món a part, aïllat i autosuficient, un barri gueto: la gent de Figueres l’ignora; la relació dels figuerencs amb la població gitana és gairebé nul·la. Fins i tot amb els barris més propers (Culubret, Bon Pastor, Pisos Sindicals) les relacions són extraordinàriament febles. És un barri deixat, marcat per la marginació i la misèria, amb nivells de degradació i desnormativització preocupants i en què el principal motor econòmic és la droga, al costat d’activitats fora dels circuits normalitzats (vigilància d’obres, ferralla…), a més dels mercats i la venda ambulant. Palafrugell té 22.300 habitants, el 25,1% dels quals són estrangers.13 L’ocupació laboral és fonamentalment estacional i precària. Una part significativa del treball és temporal, és a dir, es desenvolupa durant l’estiu, coincidint amb la temporada turística. Aquesta estacionalitat genera una organització de la vida quotidiana força desequilibrada i que comporta diversos efectes. La precarització es perfila a base de l’existència generalitzada de sous baixos, de contractes precaris, de l’alta rotació en algunes tasques i de l’extensió de l’economia submergida (manteniment i cura de segones residències, hostaleria, cura de gent gran, etc.). El turisme acaba configurant una forma de viure, una mentalitat, que gairebé ho impregna tot. 13. J. Feu; X. Besalú (2006). Pobresa, marginació i exclusió social a la Costa Brava. El cas de Palafrugell i Mont-ras. Palafrugell: Càritas Parroquial de Palafrugell. Xavier Besalú - 21 En l’àmbit educatiu, cal fer esment dels alts índexs de fracàs escolar que es donen a Palafrugell: a primària hi ha un 47,2% de l’alumnat que acaba l’etapa amb alguna àrea suspesa, mentre que a l’ESO aquest percentatge s’eleva fins al 59,1%, cosa que significa que més del 30% de l’alumnat no obté el Graduat (descomptant els que només suspenen 1 o 2 matèries). Però hi ha dades encara més preocupants: un 90,9% de l’alumnat estranger de primària passa a secundària amb alguna àrea suspesa, i el 80,8% de l’alumnat que suspèn alguna assignatura a secundària és també d’origen estranger. Més: les taxes d’escolarització en les etapes postobligatòries (batxillerat i formació professional) amb prou feines arriben al 50% del total, i això té a veure tant amb els índexs de fracàs escolar com amb les possibilitats de trobar feina, encara que sigui poc qualificada o per a poc temps. Pel que fa a l’educació no formal, l’oferta durant el curs escolar és realment escassa (un agrupament escolta, amb pocs usuaris, cap d’estranger; les activitats promogudes per un centre cívic municipal, i l’oferta esportiva). La major part de l’oferta resta en mans privades i aquest és un nou element d’exclusió per a les franges de població més pobres, quan és prou sabut que el temps de lleure és un factor que, si es deixa exclusivament a mans del mercat, tendeix a incrementar les desigualtats culturals i educatives. A l’estiu, l’oferta augmenta considerablement, en sintonia amb les necessitats de les famílies, però és encara insuficient: no arriba ni al 25% dels possibles usuaris i encara menys als infants i joves estrangers, que rarament arriben a un 5% de participació. Semblantment podríem dir de l’oferta esportiva. Roses té 20.200 habitants, un 37,3% dels quals són estrangers.14 Roses és una societat clarament estratificada des del punt de vista social, formada per quatre capes superposades: els rosincs de tota la vida (controladors i beneficiaris del creixement econòmic de la vila), la immigració espanyola dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, la immigració estrangera no comunitària, creixent des de finals dels vuitanta, i els estrangers comunitaris (el 47% de la població estrangera empadronada, majoritàriament francesos), establerts en diverses urbanitzacions i que fan, en general, vida a part. Les diferèn- cies entre aquestes capes s’evidencien tant en l’àmbit econòmic com en l’urbanístic, enormement fragmentat. La immigració extracomunitària és majoritàriament d’origen marroquí (el 70% dels estrangers extracomunitaris de Roses, el 10% de la població). A la pràctica, van 14. J. Feu; X. Besalú (2009). Pobresa, marginació i exclusió social a l’Alt Empordà. Figueres: Càritas Interparroquial de Figueres (document policopiat). 22 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple substituir els immigrants procedents d’altres regions espanyoles en les feines que fins aleshores havien fet, sobretot en tres sectors: la construcció, l’hostaleria i la pesca. 20 anys després, si bé aquesta realitat laboral és acceptada resignadament per la generació adulta, no és pas el cas dels fills, de les “segones generacions”, molts nascuts i escolaritzats a Catalunya, que s’emmirallen no pas en els seus pares, sinó en els altres joves de la seva mateixa generació. Aquest desajust entre les aspiracions construïdes i una realitat tan constrenyedora és de mal empassar i és a la base d’una conflictivitat latent que es palpa i que algunes vegades ha passat a l’acció, i també de l’atracció d’algunes crides integristes. Els estrangers extracomunitaris es concentren en determinats enclavaments (la plaça de Pep Ventura, per exemple, és coneguda popularment amb el nom de plaça de Tetuan); hi ha centres escolars clarament estigmatitzats per la nombrosa presència d’alumnat estranger, percepció que s’estén també a altres equipaments culturals (la biblioteca, el centre d’activitats), adreçats formalment a tota la població, però que disposen, gràcies a la bona feina feta, d’un nombre significatiu d’usuaris estrangers: hi ha gent jove que afirma despectivament que el CAR és de jais, un terme desqualificador que s’utilitza per referir-se als marroquins. Hi ha encara, per acabar, la qüestió del racisme, dels prejudicis envers la religió islàmica i els països del Magrib, així com algunes pràctiques o maneres de fer dels marroquins (el control social que exerceixen els sectors més tradicionals, el tràfic d’haixix…) que retroalimenten unes percepcions i uns estereotips que dificulten el diàleg, la convivència i la participació democràtica en clau d’igualtat. El món de l’art, els museus Deia M. Borja-Villel15 que al MacBa, del qual era director aleshores, hem trencat amb una idea equivocada, aquest concepte identitari que diu que els museus han de reflectir els fonaments canònics de l’art d’un país, una posició condemnada al fracàs perquè ratifica el mateix que critica: una estructura hegemònica, lineal, de poder, amb allò que té de sacralitzat, d’absolut i d’excloent […]. Pensi en el Reina Sofia, la col·lecció del qual s’ha estructurat entorn d’una sèrie de noms propis que conformen la història oficial […]. La cultura s’està convertint cada cop més en una indústria i el fet cultural o artístic és un element de consum […]. El museu ha de desenvolupar una pedagogia de l’emancipació, que ens permeti entendre intel·lectualment qui 15. A. Molina (2005). “Manuel Borja-Villel: «Debemos desarrollar en el museo una pedagogía de la emancipación»”, Babelia – El País (19 de noviembre), 16-17. Xavier Besalú - 23 som i què fem […]. És entendre l’educació i la cultura com un espai de negociació, de diàleg, no com un espai evangèlic de transmissió. Fa força anys que tractem que el visitant no sigui solament espectador, sinó públic participatiu i autoorganitzat […]. L’art, una selecció de la producció artística mundial, però sobretot europea i nacional, forma part del nucli dur d’allò que es considera cultura oficial i cultura necessària per poder ser considerat persona mínimament instruïda i culta (curiosament, perviu encara una concepció antiga de cultura i de persona culta, que al·ludeix als entreteniments amb què les persones benestants i ocioses omplien el seu temps: la lectura de novel·les, la visita a exposicions d’art, l’assistència a concerts i representacions teatrals…). És en aquest sentit que comparteix la major part dels defectes i biaixos d’allò que constitueix la cultura escolar. Una anàlisi especialment afortunada16 ens informa que sol ser marcadament nacionalista; que no ens capacita per comprendre el món, ni el més proper ni, per descomptat, el més llunyà; que és poc funcional i no ens ajuda gaire a resoldre els problemes quotidians; amb continguts que només es justifiquen per la tradició. Aquesta cultura oficial és plena de classificacions, de llistats, de convencions formals, que tenen molt poca rellevància per a la vida. La cultura oficial és un relat que simplifica, inevitablement però també intencionadament, la complexitat i la pluralitat interna de la cultura real, que reelabora i legitima la versió dels grups dominants, que es desvincula explícitament de la cultura experiencial de la gent, i genera una veritable escissió entre allò valuós i reconegut i allò que es considera vulgar o popular, digne només de ser ignorat o desdenyat. Però aquesta cultura pateix també d’un decantament epistemològic, que incideix plenament en la valoració de l’activitat desenvolupada pels humans i dels productes d’aquesta activitat. Ho ha expressat magistralment l’escriptor E. Galeano:17 Les cultures d’origen no europeu no són cultures, sinó ignoràncies, com a molt útils per comprovar la impotència de les races inferiors, per atreure turistes i per fer-se veure a les típiques festes de fi de curs i en les dates assenyalades. En la realitat, però, l’arrel indígena o l’arrel africana, i en alguns països les dues a la vegada, floreixen amb tanta força com l’arrel europea en els jardins de la cultura mestissa. Són evidents els seus fruits prodigiosos, en les arts d’alt pres- 16. J. Vera; J. M. Esteve [coords.] (2001). Un examen a la cultura escolar. ¿Sería usted capaz de aprobar un examen de secundaria? Barcelona: Octaedro. 17. E. Galeano (1998). Patas arriba. La escuela del mundo al revés. Madrid: Siglo XXI. 24 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple tigi i també en les arts que el menyspreu anomena artesanies, en les cultures reduïdes a folklore i en les religions desqualifica- des com a sup e r st i c i o n s . Aquestes arPortada del llibre Patas arriba. rels, ignoraLa escuela del mundo al revés. des però no Eduardo Galeano (1998). ignorants, nodreixen la vida quotidiana de la gent de carn i ossos, encara que moltes vegades la gent no ho sàpiga o prefereixi no assabentar-se’n, i són vives en els llenguatges que cada dia revelen allò que som a través del que parlem i del que callem, en les nostres maneres de menjar i de cuinar el que mengem, en les melodies que ens ballen, en els jocs que ens juguen, i en les mil i una cerimònies, secretes o compartides, que ens ajuden a viure. ques, caldees, egípcies o índies, també en l’àmbit artístic. La supremacia europea i blanca es va convertir en el pensament hegemònic,18 que la Il·lustració va acabar de consagrar: l’home universal lliure i igual en virtut del dret natural era només un artefacte jurídic, que permetia discriminar les dones i les poblacions no europees, sense cap consciència de trair aquell ideal. Supremacia que es va consolidar durant el segle xix i primer terç del xx amb la popularitat creixent de les teories racistes, sostingudes des de les diverses disciplines científiques, de manera que els anomenats aris o caucàsics van passar a ser els amos d’una humanitat feta de diferents grups, jerarquitzats en funció de la distància que els separava de la “raça” superior. Tant la historiografia com la literatura i les arts van excloure Àfrica de la Història amb majúscules. Són nombroses les òperes (de Mozart, de Verdi, de Puccini, de Rossini), les novel·les o els quadres amb arguments que consisteixen a burlar-se de l’estupidesa i la fanfarroneria de les cultures no europees, a mostrar la seva crueltat i falsedat o bé el seu exotisme eròtic i llibertí. Una cultura, en fi, profundament eurocèntrica i, doncs, racista. El mite que l’origen d’Occident, per exemple, és exclusivament greco-romà, construït durant el Renaixement, va esborrar les influències babilòni- I en el camp artístic, cal fer menció expressa dels museus colonials i etnogràfics, on les cultures de les societats no occidentals eren qualificades de primitives o salvatges, prehistòriques o subdesenvolupa- 18. S. Bessis (2002). Occidente y los otros. Historia de una supremacía. Madrid: Alianza. Xavier Besalú - 25 des. O bé les exposicions universals on, com a nota exòtica i cridanera, es mostraven grups i poblats africans, autèntics zoos humans, com a demostració tant de la seva singularitat racial com de les seves formes de vida primitives, premodernes i manifestament incompatibles amb les dels europeus. D’exposicions d’aquesta mena19 se’n van fer a Madrid el 1887 (on es van exhibir filipins), a Barcelona el 1897 (aixantis) i a Sevilla el 1929 (guineans), i serviren tant per legitimar les polítiques colonials com per justificar la missió civilitzadora d’Occident; això per no parlar del “negre de Banyoles”, exhibit en una vitrina fins fa ben pocs anys, o del zoo de Nova York on, el 1906, un ximpanzé va compartir gàbia amb un pigmeu. Altre cop la veu d’E. Galeano:20 Les obres d’art d’Àfrica, fruits de la creació col·lectiva, obres de ningú, obres de tots, poques vegades s’exhibeixen en les mateixes condicions que les obres dels artistes que es consideren dignes d’aquest nom […]. L’espai natural d’aquests botins del saqueig colonial és als museus d’antropologia. Reduït a la categoria d’artesania o d’expressió folklòrica, l’art africà és digne d’atenció, entre altres costums dels pobles exòtics. El món anomenat occidental, acostumat a actuar com a creditor de la resta del món, no té gaire interès a reconèixer els seus deutes… Els principals protagonistes de la pintura i de l’escultura contemporànies han estat alimentats per l’art africà, i alguns ho han copiat sense donar ni les gràcies. El geni més alt de l’art del segle, Pablo Picasso, va treballar sempre envoltat de màscares i tapissos d’Àfrica, i aquesta influència apareix en moltes de les meravelles que va deixar. L’obra que va originar el cubisme, Les demoiselles d’Avignon, és un dels nombrosos exemples. La cara més cèlebre del quadre, la que trenca més la simetria tradicional, és la reproducció exacta d’una màscara del Congo, exposada al Museu Reial de l’Àfrica Central, a Bèlgica. Alguns caps tallats per Amedeo Modigliani són germans bessons de màscares de Mali i Nigèria. Les franges de signes dels tapissos tradicionals de Mali van servir de model a les grafies de Paul Klee. Després de la II Guerra Mundial i dels processos de descolonització, la teoria de la superioritat genètica ja no es va poder sostenir i hem assistit a una reformulació en termes més acceptables per a una so- 19. P. Subirós [dir.] (2007). Apartheid. El mirall sud-africà. Barcelona: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. 20. E. Galeano (1998). Patas arriba. La escuela del mundo al revés. Madrid: Siglo XXI. 26 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple cietat que, malgrat tot, es continua considerant superior. La jerarquització dels pobles en funció de la seva proximitat a la civilització es manté incòlume, si bé ja no es basa en els trets físics, sinó en la superioritat tècnica, científica, econòmica i cultural: és el nou racisme. En resum, el racisme, la justificació de la desigualtat per raons ètniques, culturals o “racials”, és a la base de la cultura occidental, impregna la nostra visió de les coses i de les persones, i condiciona els nostres comportaments, actituds i percepcions. Durant segles, els no europeus han estat inferioritzats, explotats i sotmesos. Se’ls ha tractat de bàrbars, salvatges o infidels. Per això ens cal una història, una cultura, construïda sobre unes altres bases, més universals, més representatives, més científiques, més humils i més justes. Els museus i les escoles poden arribar a tenir força coses en comú. Entre d’altres, algunes xacres i vicis propis de la seva edat; llocs que, podent resultar atractius, sovint esdevenen feixucs i avorrits, convertits en temples que conserven objectes sacralitzats polsosos i intocables; torres d’ivori fora del temps històric que els ha tocat viure i de l’espai geogràfic on s’ubiquen. Alguns d’aquests defectes remeten als seus orígens. En el cas dels col·legis, només cal pensar en els edificis regentats per alguns ordes religiosos: espais aïllats de l’exterior on no tothom podia accedir; amb una reglamentació i ordenació específiques, pensats per a un procés progressiu de classificació i selecció dels millors; impregnats d’una atmosfera especial per assolir una vertadera conversió, un autèntic desclassament, una transformació total, que donés pas a una nova identitat. També els museus compartien algunes d’aquestes característiques, només que en lloc del saber custodiaven unes peces considerades dignes d’admiració i contemplació, símbols d’un patrimoni, d’una sensibilitat, d’una història i d’una identitat que val la pena conèixer, valorar i conservar. No és pas perquè sí que els grans museus nacionals (Louvre, British Museum, els grans museus alemanys i el Prado mateix) nasquessin a mitjan segle xix en ple procés de configuració dels estats nacionals moderns i de consolidació dels imperis colonials per exemplificar tant la bondat de la tasca civilitzadora com l’esperit i el geni superiors d’Occident. Avui les escoles passen per uns moments especialment crítics i no són rares les Xavier Besalú - 27 veus que en proclamen la mort o la inutilitat. Però continua essent una institució insubstituïble si sap trobar l’encaix en un nou context en què, alhora que han augmentat extraordinàriament les possibilitats i les oportunitats educatives tant formals com informals, han canviat també les condicions i les agències de socialització i de transmissió cultural; si se sap convertir en un marc de referència estable capaç d’oferir allò que infants i joves no troben en els entorns familiars, i d’organitzar, ordenar i donar sentit i significació a tot el que han viscut, experimentat i après dins i fora de l’escola. En aquest nou context, l’escola ja no es definirà per uns edificis i uns horaris concrets, sinó per oferir uns espais i un temps per a la humanització. Un ambient de tranquil·litat i serenor, que permeti actuar sense presses, al ritme que marquem nosaltres mateixos; un temps per rebobinar la informació acumulada, per poder comprendre, per poder integrar allò que ens sigui valuós, per convertir aquella massa informe i fragmentada en coneixement útil; una ocasió per dialogar amb altres persones, algunes més expertes, per discutir i polir les seguretats pròpies, afermar els convenciments i poder penetrar en els arguments dels altres. També els museus s’hauran d’adaptar als nous temps: l’impacte de les tecnologies de la informació i la comunica- ció han estès i facilitat extraordinàriament l’accés, a vegades en condicions propícies i inimaginables fa només uns anys, a les obres d’art de tots els temps i de tots els museus i països. Ja no es poden justificar únicament per la contemplació, sinó que requeriran un valor afegit, un plus vivencial, una experiència que emocioni, que ens faci pensar i que ens ajudi a conèixernos a nosaltres mateixos i als altres, tant els propers com els llunyans en el temps i en l’espai. Perquè els museus, com les escoles, van néixer com a entorns llunyans i estranys per a molta gent; llocs on no tothom era benvingut, espais que podien constituir una experiència humiliant i descoratjadora en comprovar la distància gairebé infinita de llenguatges i d’interessos; palaus hostils i elitistes que exigien una alfabetització i unes condicions que no sempre han estat a l’abast de tothom. D’altra banda, el món de l’art viu un temps de contradiccions i d’impureses saludables,21 entre el triomf de la mercantilització (sia el model Gugenheim, sia una exposició de Velázquez o de Sorolla) o la dissolució d’allò artístic en pràctiques no objectuals quasi idèntiques a allò que es podria anomenar activisme polític; entre un creixent valor de canvi i l’aura tradicional d’un producte únic i singular; entre la democratitza- 21. M. Peran (2002). “Històries del segle. El comiat de les arts”, Idees 14, 174-179. 28 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple ció plena i la neutralització com a element de cultura crítica; entre el relativisme absolut i l’obra d’art com a porta d’innovació, de resistència o d’avantguarda; entre l’eclecticisme inofensiu, l’espectacle que emociona i euforitza, i l’art que enalteix la complexitat, la reflexió o l’abstracció. Albirar No és debades que hem utilitzat el verb albirar per definir la relació de les persones que viuen als marges amb els museus. Significa veure les coses de lluny, de molt lluny, posant de relleu la distància, l’estranyament, que separa l’observador dels llocs d’art per antonomàsia. Significa també veure sense distingir bé, de manera imprecisa, vaga i superficial, a conseqüència de la distància, però també de la potència atàvica i enlluernadora d’un món mitificat i desconegut alhora, que necessita tant l’apropament i el contacte com una presentació menys intimidatòria i una nova manera de mirar. La inclusió social i cultural no és un nou procediment tècnic per fer partícips els exclosos d’un món que fins aleshores els era vedat; la inclusió hauria de formar part de les polítiques socials i culturals, perquè totes les persones tenen dret a accedir, a gaudir i a participar de l’art, perquè no hi ha persones imperfectes o incapaces, sinó persones diferents i dignes, mereixedores de respecte, ajuda i estima. La proposta museogràfica no hauria de ser una oferta que conduís tothom a les mateixes conclusions, a unes reflexions semblants, a uns sentiments idèntics, a unes respostes calcades: la cultura que s’ofereix ha de ser pensada per a una pluralitat d’històries personals, d’interessos, de motivacions i de moments, i hauria de suposar i buscar el pensament divergent i la vivència personalitzada. El multiculturalisme americà22 va néixer com una reacció dels grups socials subordinats (especialment “negres”, dones i homosexuals) enfront d’una cultura oficial que es presentava com a universal, comuna, vertadera i neutra, però que no era sinó l’expressió més descarada de la cultura blanca, masculina, aristocràtica, occidental, cristiana i heterosexual, és a dir, particular, pròpia dels grups amb poder i esbiaixada des de molts punts de vista. La pregunta clau és: a quins interessos i compromisos serveix aquesta cultura, quins grups representa i legitima? En les formulacions més recents, aquest multiculturalisme inclou totes les diversitats: de classe social, de gènere, d’ètnia o “raça”, d’orientació sexual, de llengua, de religió, de discapacitat i d’edat, i es pregunta com i de quina manera l’ésser social dels individus es configura seguint la norma dominant en cadascuna d’aquestes diversitats. Des d’aquest punt de vista, el multiculturalisme representa 22. J. L. Kincheloe; S. R. Steinberg (1999). Repensar el multiculturalismo. Barcelona: Octaedro. Xavier Besalú - 29 una ocasió històrica, inèdita fins avui, per revisar aquesta cultura oficial i legitimada i fer-la realment més universal, més representativa i més justa. Per un altre camí, també els cultural studies anglesos23 han empès en una direcció semblant. Reformu- lant primer el concepte de cultura, basats en l’antropologia, com l’exPortada del llibre Estudios periència i les culturales para todos. pràctiques visZiauddin Sardar i Boris Van cudes per tots Loon (2005). els grups so- cials (no solament els instruïts o cultes, no únicament els genis individuals) i considerant-la després com un àmbit relativament autònom de la vida social (és a dir, no determinat totalment pels condicionaments socioeconòmics), com un camp de lluita, com un espai de negociació i conflicte en societats travessades per relacions de poder i fracturades per divisions de classe, de gènere, de “raça”, etc. És el cas de l’historiador E. P. Thompson, que va donar visibilitat i valor a la classe treballadora, ignorada fins aleshores per la historiografia dominant; d’E. Saïd, que va mostrar com l’orientalisme era una creació interessada i falsa dels colonitzadors, exploradors i viatgers occidentals, o de la investigadora feminista G. C. Spivak, que denuncia que el Tercer Món és també una creació occidental, igual que la conversió dels natius en ídols bondadosos i savis. El camí traçat pel multiculturalisme i pels estudis culturals aquí, entre nosaltres, s’ha traduït per interculturalitat o interculturalisme. Per a alguns és encara una forma retòrica o políticament correcta de parlar de la immigració extracomunitària i de les fórmules per incorporar aquests nous veïns a una societat, a una cultura, a una geografia, presentades com si es tractés d’un tot homogeni, fruit d’un disseny acabat, que caldria preservar de contaminacions estranyes. Però a hores d’ara ja tenim clar que la interculturalitat és un projecte sociopolític i cultural que ens afecta a tots, perquè tots, no solament els estrangers o les minories culturals que sigui, hem de viure junts en societats cada dia més obertes, més complexes, més plurals (des de molts punts de vista) i més lliures. I això implica que ens caldrà prendre consciència del propi bagatge cultural, analitzar-lo críticament i reconstruir-lo sobre unes noves bases; que haurem de fer l’esforç de revisar la cultura que hem considerat universal, comuna i legítima per tal de fer-ne una selecció que realment ho 23. Z. Sardar; B. van Loon (2005). Estudios culturales para todos. Barcelona: Paidós. 30 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple sigui, i que la lluita contra totes les formes de discriminació (no solament contra els estereotips i els prejudicis; també contra les seves dimensions cognitives, ideològiques i institucionals) haurà de formar part d’aquest programa. Per això, gairebé es podria dir que, si bé la interculturalitat és una necessitat per a tots, potser ho és encara més per a les persones autòctones (els estrangers són plenament conscients de la necessitat de tenir competències interculturals), sobretot si es formen en entorns protegits i pretesament homogenis. Com va escriure ja fa uns anys J. A. Banks,24 [una cultura] que ignori les experiències, cultures i històries dels altres grups ètnics, culturals i religiosos té conseqüències negatives tant per al corrent culturalment dominant com per als membres de les minories. [Una cultura] centrada en el corrent majoritari és una forma important de reforçar i perpetuar el racisme i l’etnocentrisme. Té conseqüències negatives per als qui pertanyen al grup dominant perquè reforça el seu fals sentit de superioritat, els dóna una idea enganyosa de la seva relació amb els altres grups i els treu l’oportunitat de beneficiar-se del coneixement, les perspectives i els marcs de referència dels altres. Els nega també l’oportunitat de contemplar la seva cultura des de les perspectives dels altres. Quan ens distanciem de la cultura és quan som capaços de comprendre-la més plenament. [Una cultura] centrada en el corrent dominant influeix negativament en els qui pertanyen a algun grup minoritari, perquè margina llurs experiències i cultures i no reflecteix els seus somnis, esperances i perspectives. L’art és un element clau de la vida social i cultural dels pobles, forma part del nucli més profund i arrelat de les societats organitzades i, alhora, tots els éssers humans contemplen, produeixen, gaudeixen i utilitzen l’art per raons molt semblants. La perspectiva intercultural no predica la simple addició d’obra procedent d’altres contextos i d’altres temps, ni proposa un enfocament específic per adreçar-se als grups minoritaris, ni propugna com a objectiu un relativisme cultural absolut, sinó que pretén el reconeixement i alhora la dessacralització de totes les cultures (començant per la pròpia: això és el que dóna dret a criticar les altres), el diàleg entre les diferents produccions artístiques i la comprensió de la realitat des de diverses òptiques, una comprensió que tingui en compte les dificultats i les possibilitats del moment històric i dels contextos socioeconòmics, biogràfics i ecològics en què van ser creades. Com és obvi, la perspectiva intercultural no promou una inversió dels presumptes 24. Citat per F. Graeme Chalmers (2003). Arte, educación y diversidad cultural. Barcelona: Paidós. Xavier Besalú - 31 beneficiaris i perjudicats, ni fa tabula rasa, ni prescindeix del cànon hegemònic, sinó que construeix una versió més comprensiva, més inclusiva, més representativa, més verídica, més plural, és a dir, millor. Connell25 ho ha concretat en l’expressió “cultura contrahegemònica”, que significa fonamentalment dues coses: una cultura comuna, un cànon per a tots (que eviti els itineraris i les seleccions diferenciades i paral·leles en funció dels públics a qui s’adreci), i una reconstrucció d’aquesta selecció, d’aquest cànon a partir de la posició, de les experiències i les perspectives dels grups subordinats, de les minories. No és sinó l’òptica que va adoptar el marxisme en llegir la història de la humanitat des d’una perspectiva de classe, des dels interessos del proletariat; és una de les grans aportacions del feminisme, que ha mostrat d’una manera indiscutiblement més rigorosa i ajustada parcel·les fins llavors ignorades o marginades de la vida de les persones (família, sexualitat, relacions…). És indiscutible, en fi, que les qüestions sexuals han eixamplat el seu horitzó quan s’ha partit de la perspectiva dels homosexuals i transsexuals en contraposició a les visions hegemòniques que fins fa poc ocultaven una part de la realitat. És una invitació a col·locar les tradicions artístiques occidentals en el lloc que els correspon, com una part d’un conjunt ampli i divers i no com el model en el qual s’haurien d’emmirallar totes les altres. Com ha escrit Balducci:26 Tant Marx com Darwin tenien la certesa que la forma d’existència occidental representava la meta ideal de l’evolució de la humanitat […]. Els bàrbars apareixen a l’ull occidental com a persones que viuen una vida que nosaltres ja hem viscut en el passat, però que no és una vida autènticament humana. Se sobreentén que, per caminar cap a la plena humanització, no han de fer altra cosa que acceptar la nostra forma de vida i recórrer tan ràpidament com puguin el camí que nosaltres hem fet […]. La modernitat és una forma cultural, amb unes virtuts extraordinàries, però no té cap dret a posar-se en la cúspide, no és la forma humana per excel· lència enfront d’unes altres considerades anteriors, salvatges, primitives, no humanes […]. No es tracta de negar la modernitat, que és una extraordinària creació de l’espècie humana, sinó de situar-nos en aquesta pluralitat, sense negar-nos a nosaltres mateixos. Però és també una invitació a fer un pas més: el sexisme, el racisme, l’homofòbia, l’ocultació de la vellesa o de la discapacitat, 25. R. W. Connell (1997). Escuelas y justicia social. Madrid: Morata. 26. E. Balducci (2001). El Otro. Un horizonte profético. Salamanca: Acción Cultural Cristiana. 32 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple exigeixen denunciar i posar en crisi alguns dels llocs comuns de la cultura dominant en el món de l’art i que es perpetua tant a través del sistema educatiu com dels mitjans de comunicació. No solament que el millor art del món és el fet a Occident, sinó també que la pintura a l’oli, les escultures en marbre o bronze i l’arquitectura monumental són les formes artístiques per excel·lència; que el millor art és obra d’homes i no de dones; que la producció artística que val més la pena és obra de genis individuals; que hi ha segles d’or i segles de ferro… Una de les vuit competències bàsiques de l’educació obligatòria és la competència artística i cultural. Com ja se sap, una competència “és la capacitat d’utilitzar els coneixements i les habilitats de manera transversal i interactiva en contextos i situacions que requereixen la intervenció de coneixements vinculats a diferents sabers, cosa que implica la comprensió, la reflexió i el discerniment tenint en compte la dimensió social de cada situació”. Segons s’explica en el currículum oficial,27 aquesta competència es refereix, en síntesi, a: l’ús d’aquells recursos de l’expressió i representació que faciliten la realització de les creacions individuals i socials; el coneixement bàsic de les diverses manifesta- Universitat d’Estiu de les Terres de l’Ebre. Arxiu fotogràfic del Museu d’Art Modern de Tarragona cions culturals i artístiques i l’habilitat per apreciar i gaudir amb l’art i d’altres manifestacions culturals; l’aplicació d’habilitats de pensament divergent i de treball col·laboratiu; una actitud oberta, respectuosa i crítica cap a la diversitat d’expressions artístiques i culturals; el desig i voluntat de cultivar la pròpia capacitat estètica i creadora, i, finalment, un interès per participar en la vida cultural i per contribuir a la 27. Per al cas espanyol, Reales Decretos del Ministerio de Educación y Ciencia 1513/2006 i 1631/2006, que estableixen els ensenyaments mínims d’educació primària i d’educació secundària obligatòria. Xavier Besalú - 33 conservació del patrimoni cultural i artístic, tant de la comunitat pròpia com de les altres comunitats i cultures, de manera especial aquelles a les quals pertanyen persones de l’entorn del centre educatiu. Més enllà de l’origen i de la utilització interessada de l’orientació per competències, el cert és que resulta summament funcional i adient per a la interculturalitat. Primer, perquè es tracta d’uns aprenentatges considerats bàsics i imprescindibles, cosa que hauria de significar que es posaran el temps i els mitjans personals i materials necessaris perquè tots els joves els assoleixin, sigui quina sigui la seva condició. Segon, perquè es tracta d’uns objectius i uns continguts que incorporen els coneixements adquirits prèviament i en paral·lel a la vida escolar, a casa o al carrer, que reconeixen els diversos bagatges culturals aportats per tots i cadascun dels joves, per tal de sotmetre-ho tot al contrast i la discussió intersubjectiva i al rigor i la crítica del coneixement científic. I, finalment, perquè les competències tenen clarament una dimensió aplicada, utilitària, de vida quotidiana, funcional i professionalitzadora. Si ens fixem, més en concret, en el currículum oficial d’Educació Visual i Plàstica, hi trobarem afirmacions com la següent: “El principal punt de partida ha de ser la reflexió sobre el món de les imatges i els fets artístics, susceptibles de ser treballats en els àmbits de les arts tradicionals com ara el dibuix, la pintura o l’escultura, i també els nous mitjans multimèdia, el disseny, la publicitat, el cinema, la televisió, el vídeo o la fotografia.” La realització concreta de les activitats d’ensenyament i aprenentatge, d’altra banda, caldrà estructurar-la entorn de tres eixos complementaris: – Saber mirar per comprendre, és a dir, aprendre a llegir i interpretar objectes artístics i imatges tot identificant i relacionant els aspectes formals, de contingut i contextuals. – Saber fer per expressar-se, és a dir, experimentar i utilitzar els diversos procediments i tècniques de representació, crear i construir. IES Gabriel Ferrater. 1r BAT. Arxiu fotogràfic del Museu d’Art Modern de Tarragona 34 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple – Saber analitzar i reflexionar per construir noves visions alternatives sobre si mateix i sobre la realitat, és a dir, saber situar les obres d’art en el context social, territorial i històric d’on provenen, comprendre’n la significació i vàlua, detectar similituds i diferències, respectar i valorar críticament les produccions pròpies i les d’altri i tenir criteri enfront de les pressions del consumisme i de la publicitat. De tot plegat en volem retenir algunes línies d’acció: la primacia del treball i de la reflexió sobre el món de la imatge obre un ventall extraordinari de possibilitats, sovint desaprofitades pel pes de la tradició i les rutines. L’actualitat és una font inesgotable d’oportunitats (amb dos avantatges afegits: d’una banda, l’actualitat és sempre inabastable i es presta a lectures múltiples i, d’altra banda, estimula l’aprenentatge competencial, ja que es tracta de realitat viva que permet activar tots els coneixements, sabers i habilitats adquirits dins i fora de l’escola), que ens és servida amb una facilitat extraordinària pels nous mitjans tecnològics de què disposem, que permeten, a més, un accés fàcil i múltiple, i possibiliten un treball d’anàlisi, de manipulació, de muntatge i de contrast enormement suggeridor. En segon lloc, queda clara la doble dimensió expressiva i reflexiva de la competència artística, la producció i la comprensió, el gaudi i la tècnica, IES Priorat. 4t ESO. Arxiu fotogràfic del Museu d’Art Modern de Tarragona l’emoció i l’habilitat. I, convé no oblidar-ho, la seva contribució a la formació integral de les persones; la seva dimensió personal, social i cultural, que aquest és el seu sentit últim. En aquesta perspectiva, l’educació artística pot fer, en primer lloc, una aportació preciosa a la conformació d’un nou tipus de ciutadania,28 a desmuntar els models sexistes, etnocèntrics o homòfobs, a significar l’heterogeneïtat de l’art català i occidental 28. G. Jover (2007). Un món per llegir. Educació, adolescents i literatura. Barcelona: Rosa Sensat. Xavier Besalú - 35 ara i en el passat, i a obrir-se a mons que podien ser remots, però que avui ens són sorprenentment propers. En segon lloc, ens pot ajudar a esclarir la condició humana, perquè l’art és també una exploració que abasta tots els racons de la condició humana i pot contribuir a desxifrar el que portem dins i no sabem o no ens atrevim a expressar, i ens permet explorar altres universos, projectar o sublimar visions i somnis (fins i tot els prohibits) amb un risc controlat. I, finalment, suposa una recuperació de la imaginació, de l’esperit, de la transcendència, de la creativitat, de la poesia, del món que va més enllà del material i mesurable. Disposem ja d’unes quantes experiències que se situen plenament en la línia apuntada i que poden constituir un estímul per als qui ja tenen les idees prou clares però no s’acaben de decidir a fer el primer pas. La primera que presentem és Construïm Imatges,29 un crèdit variable pensat per a l’ESO, que es proposa utilitzar les possibilitats intrínseques del codi visual per promoure la reflexió i el debat sobre la representació de la realitat: descobrir i analitzar les imatges que rebem de la publicitat, de la televisió, del cinema, que ens ofereixen imatges estereotipades de l’altre i condi- cionen la forma de relacionar-se i aprendre a construir i a fer produccions fotogràfiques i de vídeo des de la perspectiva intercultural. El primer bloc es titula “Com mirem”, on es tracta d’observar com els mitjans de comunicació creen estereotips, que reflecteixen i reprodueixen prejudicis, i de suggerir camins de desafiament. Activitats suggerides: anàlisi d’una fotografia (una imatge dóna molta informació sobre l’aparença de la gent i els llocs en un instant; interpretar-la és com descodificar un text escrit); gravació de parts del cos o dels vestits o detalls dels participants i reconèixer-los; posar un peu a les fotografies (és difícil interpretar una fotografia sense context). El segon bloc és “Classe social” i vol explorar com la classe afecta les oportunitats de vida i com els mitjans de comunicació condicionen les actituds envers la pobresa i la classe treballadora. Activitats suggerides: “A cada cotxe la seva gent” (a quin públic s’adreça cada espot publicitari?); mirar i elaborar anuncis gràfics. I el bloc 3 es dedica a la “Raça humana” amb la intenció d’explorar la natura de la discriminació racial, com es manté a escala personal i institucional i com combatre-la. Activitats suggerides: 29. J. Tort; M. Cendrich (1999). Construïm Imatges (material per al professorat i material per a l’alumnat). Barcelona: Icària. És un material elaborat a partir de S. Meachim; D. Richards; O. Williams (1992). Focus for Change. Class, gender and race inequality and the media in an international context. ReadingBerkshire: Focus for Change. 36 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple trampes i cartrons, usos de la càmera de vídeo (per mostrar que el vídeo és una manera de veure la realitat, que pot canviar els punts de vista); anàlisi i realització d’un anunci (missatge, llenguatge, símbols, personatges, música, paraules, planificació, gravació, edició). El segon és una reflexió d’un mestre de primària, Lluís Vallbé:30 No podem permetre que l’experiència de gaudir de l’art de tots els temps, i especialment del que s’està fent avui, sigui un privilegi exclusiu d’uns quants erudits. No podem permetre que el potencial creatiu dels infants es perdi. No podem deixar fora de l’escola el gran impacte que té el món de les imatges en les consciències de la societat d’avui […]. Caldrà tenir molt present aquest creixent entorn visual dels infants, tant el catalogat com a art com altres manifestacions actuals que tenen la categoria social de no-art, però que s’insereixen en la vida dels infants de manera que configuren la seva iconografia i la seva identitat […]. Cal fer-ne una lectura crítica i, sobretot, començar a explorar creativament les possibilitats expressives d’aquests llenguatges amb les seves produccions. A fi que el procés d’aprenentatge esdevingui global i reeixit, una seqüència d’aprenentatge hauria de tenir tots aquests ingredients: observació, joc-experimentació (els mitjans més eficaços per treballar la capacitat creativa), reflexió i anàlisi, aproximació a l’art, expressió i, finalment, lectura-exposició. Cal abordar sense por els llenguatges audiovisuals i els multimèdia i, de ben petits, hem de capacitar els infants per expressar-se creativament en aquests mitjans […]. És imprescindible trobar el temps, un temps pausat, que permeti el diàleg, el debat, la recerca, la intuïció. Que permeti amb tranquil·litat expressar-se sense por del ridícul. Perquè crear és arriscar-se. La tercera exemplificació ve del Canadà i la devem a Elisabeth Coelho,31 que ens fa una proposta concreta de transformació del currículum d’educació artística: En un programa d’art inclusiu, les persones aprenen sobre art i artistes de moltes cultures, incloent-hi l’art occidental i artistes europeus. Se’ls anima a treballar en les tradicions pròpies d’altres cultures i a experimentar amb noves formes d’expressió […]. La histò- 30. L. Vallbé (2005). “Cercant espai i eines per expressar-se i comunicar-se”, a: Autoria compartida, Expressió, cultura i cohesió social. Barcelona: Consell Escolar de Catalunya, 42-46. 31. E. Coelho (2005). Ensenyar i aprendre en escoles multiculturals. Una aproximació integrada. Barcelona: Horsori. Xavier Besalú - 37 ria de l’art ha d’incloure diverses cultures i diverses formes com ara l’arquitectura, la roba i la decoració de la llar i de la persona, així com la pintura i l’escultura. Donar oportunitats per utilitzar o explorar formes artístiques de les altres cultures (disseny islàmic, pintures amb pinzell i cal·ligrafia xinesa, estils d’escultura africans, màscares, titelles, dissenys tèxtils, joies, ceràmica…). Animar-los que desenvolupin els seus propis estils utilitzant una combinació de motius tradicionals i expressions individuals. Ensenyar una gran varietat d’art i d’il·lustracions i exemples d’art d’arreu del món. Finalment, una proposta didàctica per a l’ESO, La Producció Artística Contemporània,32 estructurada en cinc blocs: “L’art i l’artefacte artístic”: el producte artístic i les seves funcions; les necessitats representatives, simbòliques i estètiques. “La producció artística a l’actualitat”: el producte artístic i les seves funcions a l’actualitat; l’obra artística com a producte cultural; l’art com a denúncia; els canvis en els referents materials, tècnics i conceptuals. “Art i realitat”: convencions artístiques en la representació segons cultures; la instantània de la realitat (fotografia, pintura i escultura com a document). Exposició Ets un artista i exposes al MAMT, 2009. Arxiu fotogràfic del Museu d’Art Modern de Tarragona “Art i cos humà”: el nu i el cos femení; prototips socials, prototips artístics; el cos com a tema, tècnica i excusa, el cos com a símbol. “Projecte d’instal·lació”: el cos perfecte/ imperfecte; el cos inconformista; narració interior de les vivències d’un cos. Metodològicament, se suggereixen cinc passos: l’estat de la qüestió (detecció dels pressupòsits, idees preconcebudes, estereotips i concepcions); exposició imaginària, observació d’obres artístiques (selecció d’obres i produccions artístiques que 32. G. Llompart (2009). Interculturalitat a l’àrea d’Educació visual i plàstica: La producció artística contemporània. Barcelona: Departament d’Educació (document policopiat). 38 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple puguin il·lustrar, qüestionar, contrastar, un determinat tema; establir un recorregut expositiu a manera de “sala d’exposició”); diàleg al voltant de les obres; conceptes i associacions (aprofundiment de conceptes i aportació de nous documents i informació), i processos d’assimilació i avaluació: recerca d’informació, coneixement i pràctica de sistemes i tècniques de producció artística, realització de projectes individuals o en grup, debats, defensa de posicions artístiques i productives, creació de noves exposicions imaginàries, autoavaluació… S’ha dit que la millor manera d’apropar-se a l’art i de comprendre’l és a través del llenguatge i l’exercici de la mirada, una mirada oberta, lliure, en la mesura del possible, de prejudicis i de posicions preses… Però la mirada es pot educar;33 les informacions, les referències conceptuals, les paraules, el diàleg, poden contribuir al gaudi estètic i a fer més significativa l’obra artística. És evident que no hi pot haver una transposició mecànica de l’experiència estètica al llenguatge verbal, però, com passa també en la literatura, les paraules prenen el seu significat en funció de la biografia i de l’estat del lector o de l’espectador, tot i que convé no caure ni en l’ambigüitat postissa ni en el llenguatge abstrús, que, més que facilitar la comprensió, intimiden i reforcen la distància o l’estranyament. La pedagogia de la mirada ha de preveure i fins i tot estimular la divergència, i això és possible apel·lant no solament al discurs acadèmic, sinó també al món de les emocions, als possibles dilemes que es va plantejar l’artista i a les experiències vitals de l’espectador i, molt especialment, creant contextos que propiciïn el diàleg, el contrast, la diversitat de lectures i de vivències, les preguntes i els matisos. Alcoba apunta uns quants principis per guiar aquest diàleg: el silenci reflexiu, la introspecció, el diàleg amb un mateix, la contemplació, com a condició per a un diàleg crític i ric; la complementarietat entre la intel·ligència cultural (fruit de les pròpies capacitats i del coneixement adquirit en la pràctica) que posseeixen totes les persones i la informació experta disponible com a desencadenant i amplificació de les possibilitats de comprensió i de gaudi. Aquesta educació de la mirada és el territori de l’educació, és a dir, tots aquells espais en què hi ha transmissió i vivència de cultura on es crea identitat, on es conformen les consciències; per tant, també dels museus. L’art té un paper cabdal molt més enllà dels cercles restringits de “l’alta cultura”: fa aflorar dimensions amagades, menystingudes, ignorades, de la realitat ordinària; revela i qüestiona les conven- 33. E. Alcoba (2005). “Les paraules de l’art. Llenguatge, argumentació i espectadors actius. Elements per a una educació de la mirada”, Temps d’Educació, 29, 189-216. Xavier Besalú - 39 cions dominants; explora, investiga, anticipa i dóna veu a valors i perspectives tot just latents, tot just embrionaris en el seu context històric. I, en fer-ho, ens incita a repensar les nostres posicions i actituds, ens recorda el que és permanent i el que només és transitori, activa potencialitats somortes, vehicula crítiques reprimides i aspiracions silenciades. Amb uns mitjans i uns registres expressius molt diferents dels de la reflexió teòrica i científica, l’art contribueix de manera no menys important a la (re)configuració de codis perceptius, de sistemes de valors individuals i col·lectius i, en definitiva, a la legitimació o al qüestionament dels ordres i els desordres del món i de la vida.34 Coda Feta l’exposició de la ponència, es va generar un diàleg plural i ric amb els assistents, en el qual van intervenir fins a vuit persones diferents. Aquestes reflexions finals en són alguns dels fruits: Per endegar accions culturals, educatives i inclusives convé tenir algunes idees clares: amb la bona voluntat no n’hi ha prou; amb la millor de les intencions es pot contribuir a l’enfortiment dels estereotips, a la vivència de la marginació, a la fixació de veritats que no ho són tant… D’aquí la necessitat dels processos de reflexió i revisió de les creences, concepcions, teories i actituds dels educadors. Quan des dels museus o els equipaments culturals es treballa amb infants i joves escolars, la relació i el treball amb els docents i amb els centres és absolutament primordial, ja que no solament disposen del temps i les ocasions, sinó que són el filtre que pot continuar, enfortir i desplegar la feina feta, o tot el contrari: deixar-la com un esdeveniment puntual, al marge de la quotidianitat de l’escola, ignorar-la o desqualificar-la amb les pràctiques escolars anteriors i posteriors. Així com el territori pot esdevenir un eix important i estructural d’exclusió, també pot representar una plataforma que contribueixi a la inclusió. De fet, aquesta és l’òptica dels plans educatius d’entorn, activats des del Departament d’Educació, o dels plans comunitaris. De la mateixa manera que el barri, el carrer, el poble, poden ser un factor empobridor, també poden fer una aportació extraordinàriament estimulant i congruent amb els objectius d’una política social, cultural i educativa transformadora. La perspectiva intercultural pot ser llegida com una oportunitat històrica. Els exclosos 34. P. Subirós (2007). “Mirar i no mirar, veure i no veure”, a: P. Subirós [dir.]. Apartheid. El mirall sud-africà. Barcelona: Centre de Cultura Contemporània, 109-112. 40 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple no han fet més que posar un focus potent que ens fa veure amb més claredat els buits i les misèries de la nostra oferta cultural i les relacions que històricament s’han tingut amb la població en general, que no han estat mai ni fluïdes, ni intenses, ni prou obertes i democràtiques. Aquesta podria ser, doncs, l’ocasió de replantejar aquesta oferta i aquesta relació. Ens hem preguntat si la cultura, si els museus, han de ser gratuïts. Una participant ha comentat que aquesta pregunta no se sol pas formular amb relació a les biblioteques i, encara menys, amb relació a les escoles. És evident que la cultura costa diners; és cert, també, que la gratuïtat de les coses a vegades en desmereix la consideració, però, en tot cas, si es té clar que l’accés, el gaudi i la producció cultural formen part de les polítiques socials, estem un cop més davant la necessitat de definir les prioritats, perquè els diners públics mai no seran suficients. De tota manera, sembla difícil de defensar que els museus i els equipaments culturals no hagin de ser gratuïts per als infants i joves en tant que escolars… És clar que els curadors, els comissaris, els educadors, dels museus sovint senten el desànim que els produeix l’escassa resposta als seus esforços d’apropament a sectors especialment distanciats de les seves ofertes. Però, sense defallir en aquestes iniciatives, convé tenir present que aquestes distàncies gairebé atàviques necessiten temps per dissoldre’s i que, per a la gent pobra, resident en zones degradades o estrangera extracomunitària, l’ordre de les seves prioritats, per raons òbvies, és tot un altre. Ens hem preguntat també per la formació i el coneixement artístic del professorat. En el cas del d’educació infantil i primària, en general, s’ha optat més per una formació tècnica, necessària per descomptat, però s’ha oblidat que els mestres són uns agents de cultura, uns intel·lectuals i que, com a tals, necessiten una formació cultural sòlida i crítica, més enllà de les habilitats i continguts concrets que han de treballar amb l’alumnat. Quant al professorat de secundària, des de sempre s’ha prioritzat la seva especialització per damunt d’aquesta mateixa competència cultural i per damunt també de la seva competència pedagògica. El punt de partida ha de ser sempre l’acceptació de l’altre, sigui infant, jove, adult, gran, sigui nacional o estranger, sigui ric o pobre, i del seu coneixement experiencial, fins i tot de la seva perspectiva, encara que sigui errònia. Ara, no pas per adaptar-noshi i encara menys per quedar-nos-hi. Els objectius del museu, com els dels centres escolars, no s’han de devaluar en absolut en funció del públic a qui s’ofereixen; el que sí que haurà de ser flexible i diversificat és el punt de partida i el procés per assolir-los. Xavier Besalú - 41 Taller escolar al Museu d’Art Modern de Tarragona Museus socials: espais per a la construcció de pensament divergent a través de la interacció amb el patrimoni Stella Maldonado Esteras. Educadora artística Un món en què tots els éssers humans, independentment de la seva capacitat, edat, gènere, classe social o estatus ètnic, conviuen com a membres de ple dret en la comunitat, amb la convicció que les seves necessitats se satisfaran i que els seus punts de vista es tindran en compte i es reconeixeran, es respectaran i es valoraran. Es tracta d’un món molt diferent del que tenim ara i que, entre tots, haurem de construir (Oliver i Barnes, 1998: 102). Partirem d’aquesta definició d’un món millor per anar filant aquestes paraules que tenen més de reflexió, de full de ruta que de document per exposar idees ja molt interioritzades. Per començar, triarem d’aquest breu text els components imprescindibles d’aquest ideari: – éssers humans, independentment de la seva capacitat, edat, gènere, etc., en fi, tota persona que forma part d’una comunitat. – les seves necessitats se satisfaran, necessitats fisiològiques, educatives, culturals, ideològiques, econòmiques, etc. – els seus punts de vista es tindran en compte; les seves opinions, reflexions, idees, accions, són vàlides per construir coneixement. La nostra societat, caracteritzada per l’heterogeneïtat, el multiculturalisme i la globalitat, ha d’afavorir els processos d’integració de tots els membres de la comunitat, en tots els àmbits socioeducatius. Les escoles són el primer àmbit d’actuació; les aules actuals es caracteritzen per ser gresols ètnics i culturals, en els quals els discents procedeixen de diversos països i cultures. Igualment, dins de l’àmbit no formal i informal, trobem diferents espais d’interacció educativa i lúdica, que han de tenir en compte aquestes diferències per construir les seves accions. Zones de conflicte com la feina, els centres d’interpretació, els museus, els espais extraescolars, la televisió, el carrer, etc., en què s’han de fomentar accions pedagògiques de diferents àmbits, que tendeixin a entaular comunicacions multidireccionals entre les persones per enriquir els processos de formació contínua. Entre aquests processos, podem destacar el paper dels museus com a zones d’interacció excel·lents per implantar sistemes de comunicació entre persones de diferents comunitats culturals o realitats socials. Els museus haurien de concebre les polítiques educatives des d’una perspectiva que recaigui en la necessitat d’adonar-se, com indica Rafael Stella Maldonado - 43 Sáez (Universitat Complutense de Madrid), que tots naixem i ens configurem en una matriu cultural determinada; que tots tenim una identitat cultural que ens configura i ens dóna sentit, de manera que el conjunt de les referències culturals arriba a ser allò pel qual un individu o grup es defineix, es manifesta i vol ser reconegut (2006: 859-881). Uns valors culturals que són el germen d’un patrimoni individual i col·lectiu, amb el qual cada persona es desenvolupa en la seva vida i, en cas de no estar exposat davant la seva mirada, sí que hauria de valorar-se a l’hora d’utilitzar mecanismes de recepció (Maldonado, 2008b: 757-769). Tractar les diferències culturals i socials, les capacitats, els valors i les idees individuals compartides amb els altres són objectius que podem estudiar a diferents nivells d’intervenció; en l’àmbit que ens ocupa, l’educació artística i el seu desenvolupament en els museus i sales d’exposicions, creiem fonamental utilitzar noves eines que ajudin a implantar processos de participació enriquidors humanament, rics en experiències creatives i motivadores. Donar la importància que es mereix a tots els individus, sigui quin sigui el seu caràcter, edat, sexe, condició social, ideologia, posició econòmica i qualsevol altra “marca” personal és una acció que es pot dur a terme a través del treball amb l’art i el patrimoni, que fomentarà la creativitat, les narratives polivocals, el pensament divergent i els valors de possibilitat i capacitat 44 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple que tots tenim. Tot això comença per posar en marxa una pedagogia diferencial que exalti el que ens diferencia com a positiu, buscar la igualtat dins de la diferència. Vivim en una època en què es parla de diversitat humana, de societat multicultural, d’intervenció social, d’integració, de germandat entre els pobles, de globalització. Ens agrada etiquetar les accions, potser en un afany de delimitació, per sentir que som capaços de copsar conceptes abstractes. Però la veritat és que les polítiques d’integració tendeixen més a apartar, a segregar que a tractar la diversitat com una característica enriquidora, veure les diferències com a oportunitats d’aprenentatge. En ciències socials, en general, i en educació, en concret, es dóna una sèrie de referències recurrents al tema de la diversitat cultural des de fa temps; quan ens hi referim, estem involucrant tres aspectes, fonamentalment: diferències, societat i persones. Les diferències que caracteritzen les persones i els grups socials es descriuen en funció d’esquemes previs, marcats a priori, en funció del model de persona i societat que s’estima com a adequada, depenent d’allò pautat socialment. Respecte a això, compartim amb la professora Teresa Aguado la perspectiva sobre diversitat cultural: les diferències són una característica humana i la diversitat és valuosa, i es troba al nucli dels processos d’adaptació que tenen lloc a escala individual i social (2009: 151-172). Hem de ser conscients que, com a educadors, tenim la responsabilitat de crear un clima plural, respectuós, obert a la inclusió, que eviti els estereotips i prejudicis lligats al multiculturalisme (Greene, 2005: 246). Dependrà de nosaltres ajudar les persones a poder establir ponts entre si mateixes; a interrogar-se per qüestionar el coneixement que tenen de la realitat social i propiciar els pensaments crítics, creatius i cooperatius per obrir espais d’acció. ge i part en un patrimoni que hi és per ser descobert, som generadors de patrimoni físic i intel·lectual, material i immaterial. La pràctica de l’educació artística com a desenvolupament sociohumà Tenim al nostre abast, com a mediadors artístics, un mitjà o una eina recurrent per treballar: el patrimoni artístic, en totes les manifestacions, maneres i tècniques. A través de la història, s’ha mostrat com un signe d’identificació, com un mitjà d’expressió tant de l’artista que el produïa com de la societat que l’emmarcava; obres eminentment figuratives que mostraven a la visió de l’espectador una obra tancada. L’artista Dora García deia que “l’art és per a tothom, però només una elit ho sabia”.1 Aquesta afirmació és carregada de matisos socials i seria idoni partir-ne per construir la nostra pràctica diària. S’ha de començar reconeixent-nos com a “faedors d’art”, com a valedors d’expressions artístiques, com a facilitadors d’experiències, per passar a transmetre la possibilitat de crear accions vàlides a totes aquelles persones que no han tingut un accés normalitzat i continuat al món de l’art. No fa falta ser un entès en pràctiques artístiques per posarse davant d’una obra i captar uns quants matisos, per criticar o reflexionar sobre allò que ens narren. No fa falta ser museòleg, conservador, educador, crític, etc. Som jut- En l’actualitat, la producció artística s’ha diversificat i l’art contemporani o actual es planta davant de l’espectador amb una intenció provocadora que sigui ell qui tanqui l’obra, qui interactuï. S’estableix en la recepció artística un procés comunicatiu, dialògic entre subjectes múltiples, entorn d’una forma que és estèticament vàlida en la mesura que pot ser vista i compresa segons perspectives diverses, i que manifesta una riquesa d’aspectes i de ressonàncies sense deixar mai de ser ella mateixa (Eco, 1990: 73-74). L’art produït ara no vol un observador/receptor amb una actitud passiva, que es posi davant de l’obra uns quants segons i passi a la següent, impassiblement; l’art, actualment, vol fomentar la capacitat 1. Aquesta afirmació la coneixem de la mà d’un dels professionals de museus, Eduardo Valiña, de la FundaciónMuseo Eugenio Granell de Santiago de Compostel·la (la Corunya), que va participar en la recerca realitzada i que donarem a conèixer al llarg del text. Stella Maldonado - 45 crítica en el receptor, vol que el procés de creació acabi en ell, l’obra oberta de la qual parlava Umberto Eco, un acte creatiu reinventat, reinterpretat per l’espectador, una teoria de mirades sobre mirades. Aquesta participació tan activa de l’individu en el circuit artístic fa valer les experiències estètiques des de postures més ecològiques, ambientals. John Dewey a El arte como experiencia (1949)2 va definir una nova estètica de la recepció de l’art derivada de la construcció harmònica de l’interior humà, sempre en sintonia amb l’exterior que l’envolta. Com a estètica de la recepció, es tracta d’una estètica de l’ambient que s’activa a través de l’experiència. Tota aquesta teoria donarà com a fruit la psicologia de l’art i la percepció, en la qual s’afirma que, si l’art és expressió, es pot estudiar la psicologia també a partir d’ella,3 i intervindrà, al mateix temps, en la relació entre allò que es veu o es percep, allò que es crea i allò que produeix plaer estètic en l’individu (Juanola, 2002: 26). L’educació artística no solament s’ocupa de possibilitar un aprenentatge de l’acte estètic, sinó que també ajuda a construir un aprenentatge de la percepció global, de la creació i expressió personal, del desenvolupament humà, de l’apropiació i interpretació, de la comunicació i el coneixement i de la crítica (Juanola i Calbó, 2007: 27). Si agafem l’educació com un acte eminentment social i l’interrelacionem amb l’art, conclourem que cal crear oportunitats de participació en l’àmbit cultural, per afavorir el desenvolupament individual i social de la comunitat (Wimmer, 2002). La pràctica de l’educació artística ha de ser una pràctica de la llibertat: la llibertat d’acció, de pensament, d’expressió, de valoració… Si les arts són considerades mitjans d’expressió i comunicació, tots tenim dret a accedir-hi de manera normalitzada, i podem optar per diferents maneres de participar-hi, ja que no tots gaudim de les mateixes oportunitats (físiques, psíquiques, socials, econòmiques, culturals…). L’accés a l’art, i a la cultura per extensió, ha de pretendre capacitar l’individu en diferents processos cognitius, adaptats a les característiques personals, per aconseguir un desenvolupament humà complet. L’educació artística és una de les opcions més viables per vèncer les diferències i els enfrontaments entre cultures; la millor alternativa d’acció que pot proveir els mit- 2. La publicació original data del 1934. 3. Entenem la psicologia de l’art com l’estudi dels processos cognitius i psicològics que experimenta el receptor/individu a l’hora de percebre l’obra artística o expressar-se a través d’ella, sigui quina sigui la forma d’ús o expressió. 46 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple jans i eines per crear una cultura de pau i diàleg, un desenvolupament complet de l’ésser humà, i una societat intercultural, en què la interacció de cultures, participants i realitats múltiples sigui la base per a la construcció d’una comunitat global. L’esquema següent serveix de síntesi de les característiques de la intervenció intercultural en educació artística, dins de l’àmbit museístic: Síntesi de les característiques de la intervenció intercultural en educació artística, dins de l’àmbit museístic Stella Maldonado - 47 Els objectius i la metodologia de l’educació artística, sigui quin sigui l’àmbit d’execució, haurien de ser: – Procurar una aproximació sensorial a l’art, que beneficiarà una educació dels sentits. – Suscitar la interrogació i el descobriment. – Estimular la curiositat, la imaginació. – Fomentar mètodes comparatius, esperit crític. – Facilitar l’expressió d’emocions, del caràcter que siguin. – Desenvolupar les competències comunicatives i d’escolta, a través del llenguatge de la paraula i de la creació. – Educar per a la diversitat cultural, el respecte a l’opinió i la tolerància d’idees. L’educació artística al museu o centre d’art ha de recuperar la funció de l’art com a mitjà d’expressió personal, des d’una perspectiva cognitiva, experiencial, interpretativa, prenent com a principi generador la persona, amb les seves necessitats, la seva realitat social i el seu context (Beltrán, 2005: 179). Els museus d’art com a espais socials d’interacció El museu com a centre integrador de la cultura és un fet recent. Des que va néixer la nova museologia amb un enfocament social de la labor museística, s’ha pretès 48 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple remodelar, reconstruir l’acció d’aquests espais, amb la idea de crear xarxes de comunicació més obertes a través de diferents propostes didàctiques i lúdiques. El museu es presenta com a gran comunicador, interlocutor de diferents persones i discursos, que afavoreix diverses narratives influïdes pels condicionaments socials, culturals, econòmics i polítics, i com a aglutinador d’una sèrie de peces per mostrar. El nou museu sorgeix per donar veu a tots els visitants, perquè tots es creguin interlocutors importants de fer valer les seves creences i idees sorgides al llarg de la seva experiència museística, i en les quals el bagatge cultural i l’esdevenir pel camí del coneixement ha jugat un paper fonamental. Com a espais d’aprenentatge i oci, els museus posen en marxa mecanismes d’actuació, amb un matís pedagògic en el rerefons de les seves accions, que han d’atendre unes necessitats culturals cada vegada més àmplies i diverses, d’un públic culturalment múltiple. Des de la perspectiva que defensem, els museus han d’engegar estratègies didàctiques, educatives, lúdiques, en les quals es doni cabuda a diversos processos perceptius i cognitius per arribar a una major democratització en l’accés a la cultura; d’aquesta manera s’aconseguirà més interacció del públic, més participació de diferents col·lectius, fins ara relegats a un segon pla. El museu no ha de descuidar la seva situació dins d’un context sociocultural específic, ja que forma part d’una comunitat en canvi i transformació continus i hi ha de respondre. Per tant, no ha de tancar-se a una única lectura del seu discurs, sinó que ha d’obrir la possibilitat de valorar les relectures que fa cada un dels visitants, que són, al cap i a la fi, qui completen i donen significat al discurs. El pensament del museu només guanyarà en autenticitat en el pensar dels visitants, mediatitzats tots dos per la realitat i per la intercomunicació de paraules, mirades, idees i reflexions. Com si es tractés d’una gran performance artística, els museus i sales d’exposicions han de crear intervencions discursives que possibilitin la participació del públic; ens agrada afirmar, encara que soni transgressor, que l’essència de l’art i dels museus és “allò que queda una vegada es despengen els quadres de les parets dels museus o de les sales d’exposicions”: les experiències sensitives, la memòria, la percepció, les sensacions, els gestos, el coneixement pur, un silenci ple de paraules, de converses precipitades, de significats, de preguntes i de respostes, la reflexió crítica, el pensament divergent (2008a: 163-168). En aquest sentit, la historiadora de l’art Amelia Arenas explica com el patrimoni i l’ús del museu, malgrat la democratització en el consum cultural, sempre acaba presentant-se de manera unilateral amb una visió no de diàleg i clarament aristocràtica; aquesta democratització ens hauria de portar a compartir amb el públic la creació del discurs museístic i a una tensió permanent (Boj, 2010), dialogant, constructiva, transformadora, accional. El museu també posa etiquetes; investigant sobre les propostes socials que ofereixen els museus d’art modern i contemporani d’Espanya, veiem que cau, una vegada i una altra, en la tipificació dels públics: oferta per al públic escolar, públic jove, públic adult i ofertes especials o programes socials. Potser és per acció del màrqueting o la publicitat que s’ha colat en les polítiques de gestió dels museus, però, a primera vista, fa la sensació que estem intentant vendre paquets de viatges o productes de supermercat. Confiem que no sigui així. Ens envaeixen moltes preguntes quan ens trobem aquesta demarcació de les accions: el públic escolar, el jove i l’adult, que estan fora de la societat potser? A qui s’inclou dins dels programes especials? Per què és un públic especial i no normal? Dins d’aquesta denominació se sol incloure el públic amb discapacitat, les minories socials i ètniques, les persones de la tercera edat, les que estan en situació de risc o exclusió social i, curiosament, en alguns casos, les dones. La tendència actual dels museus d’orientar-se al públic respon al desig de canviar Stella Maldonado - 49 oportunitats per riscos i és l’origen del “museu comunicador” (Fontal, 2003: 49-78), capaç d’entaular amb èxit un diàleg obert amb la comunitat; un museu que dedicarà els seus esforços a motivar la participació del públic en les seves exposicions, programes i activitats, amb la qual cosa no es podrà evitar involucrar-s’hi per teixir complicitats i enfortir la relació museu-societat. Quan el museu compleixi el paper d’agent social dins de la comunitat, estarem davant d’un museu que inclou els diferents públics que hi habiten, i s’afavorirà i es contribuirà a trencar els conceptes de classes i desnivells culturals; se superaran les possibles fronteres espacials, socials, geogràfiques, físiques i psicològiques, i es donarà cabuda a diferents identitats (Fontal, 2003: 69) que generaran experiències enriquidores. Des d’una perspectiva crítica cap als museus, considerem que han d’aportar noves formes educatives que atenguin molts discursos; on hi hagi la possibilitat de discutir, qüestionar, observar, analitzar, discernir, pensar críticament, fomentar intercanvis culturals i facilitar les habilitats i capacitats de cada persona. Aprendre d’aquesta manera significarà fomentar diferents estils i intel·ligències, valorar el visitant no com un recipient vacu que s’hagi d’omplir de conceptes i idees tancades a la manera de la pedagogia bancària, sinó que s’hi conferirà una responsabilitat més gran, com a interlocutor necessari en la vida del museu, gràcies a una participació activa en la gènesi de discursos propis, no ancorats en l’academicisme, sinó amb una mirada postmoderna, que aporti mil maneres de mirar, d’interpretar el fet historicoartístic. Per dur a terme tots aquests plantejaments, cal revalorar la figura del mediador o educador de museu, com a impulsor de pràctiques, de provocacions, que projectin llum sobre els discursos. En la teoria educativa formal, s’atenen els diferents estils cognoscitius de les persones a l’hora de construir coneixement. Diversos teòrics han anat exposant el seu ideari entorn de la intel·ligència i la capacitat de les persones per aprendre. Un dels més influents és Howard Gardner (1999), que, amb la seva teoria de les set intel·ligències,4 apel·la al fet que cada persona té una manera d’aprendre o sobresurt en alguns aspectes sobre altres, però no per això té una capacitat menor per “generar saber”. Això es reflecteix en la teoria educativa, tant formal com no formal, en la nova denominació de “capacitats diferents” (Pujolàs, 2004) en negació de l’etiqueta de deficiència o discapacitat. 4. Lògica, lingüística, musical, espacial, cinestèsica, interpersonal i intrapersonal. 50 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple En parlar de col·lectius socials, ens hem de remetre, sense cap dubte, a pedagogies socials i diferencials, a formes d’actuar, de generar aprenentatges; a models d’intervenció (conductista, cognitivista, associacionista, constructivista). Amb relació a les idees exposades al llarg del text, és clar que ens adscrivim a la pedagogia constructivista, en què l’individu sigui constructor de coneixement, generador d’informació, multiplicador d’accions; fet molt profitós, tant per a ell com per al museu o l’educador/mediador, ja que té un alt component de feedback, de retroalimentació, un procés d’anada i tornada en què tots els implicats aprenen. La nostra feina no solament té sentit en l’acció diària com a educadors, sinó que el contacte amb les institucions expositives ens fa despertar un interès continu en les pràctiques que porten a terme, i d’aquí parteix la investigació i avaluació de programes. Conèixer, comparar, reflexionar, avaluar, criticar, accions des d’una perspectiva positiva perquè pensem que “és millor fer que no fer res”, i, per tant, s’ha de valorar com a òptimes totes aquelles activitats que es produeixin, per petites que siguin. Fruit d’aquestes investigacions és la breu revisió al panorama espanyol que exposem aquí. Sota l’epígraf de “socials”, hi ha intervencions que, només pel fet d’aplicar-les, han de considerar-se innovadores, ja que no és una pràctica estesa usualment: • Museu d’Història de la Immigració, de Catalunya, amb el taller de proximitat: cartogràfica col·lectiva de l’adaptació migratòria engegat el 2009. El principal objectiu d’aquesta acció és dialogar i debatre temes de la immigració, basats en experiències personals, amb joves adolescents, escolars, tenint l’espai museístic com a marc contextual. • MUSAC, de Lleó. Es poden destacar unes quantes intervencions: el treball amb la comunitat de recluses del penal de Mansilla de las Mulas; l’acció amb un grup de persones del Centro de Inserción Social de Lleó, que han treballat amb artistes en el desenvolupament de projectes artístics col·lectius, i, finalment, cal destacar la participació de la comunitat immigrant magrebina com a generadora d’experiències, partint de la projecció de pel·lícules vinculades al tema de les migracions. • Museo Esteban Vicente, de Segòvia. A partir de l’exposició temporal “Aún aprendo. Últimas obras de Tiziano a Tàpies” (2007-2008), es va posar en marxa una experiència denominada “Tejiendo verbos”, que convertia el museu en un lloc de trobada i recurs motivador per apropar l’art contemporani des d’una perspectiva crítica i integradora de públics, entre els quals: nens, joves, adults i gent gran de tota classe i condició, per gaudir de l’observació, el joc, la discus- Stella Maldonado - 51 sió i el coneixement, que van treballar conjuntament amb artistes. • MACBA, de Barcelona. “Taller per a usuaris de centres de dia de salut mental”, engegat el 2001. El taller parteix de l’experiència de la visita a alguna de les exposicions en marxa i, al seu voltant, els usuaris conversen, reflexionen sobre l’art, i obren un espai d’escolta que consolidi l’autonomia, l’interès i els vincles entre les persones i el museu. • Fundació Tàpies, de Barcelona. L’activitat “Cafè i paraules” està pensada per a persones més grans de 60 anys; inclou una visita comentada a la col·lecció i una taula rodona, entorn d’un cafè, en què s’intercanvien impressions i reflexions. • CGAC, de Santiago (Galícia). El programa “Otra palabra” vol donar a conèixer l’art a les persones sordes; un programa d’integració que pretén trencar les barreres de comunicació facilitant a la comunitat sorda l’accés a la informació i la participació en l’àmbit artístic i cultural de manera autònoma. • MACUF, de la Corunya. Aquest museu desenvolupa des del 2005 el Programa de Participación Social a través del Arte Contemporáneo (PPSAC), que vol promoure la incorporació a la societat i millorar els nivells de qualitat i ajust social dels participants, tots amb algu- 52 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple na diversitat funcional (trastorn de l’espectre autista, deteriorament cognitiu, malaltia mental) o discapacitat (intel· lectual o sensorial). S’ofereix participar i generar interès cap a diferents activitats socials, culturals i d’oci, amb l’art com a leitmotiv. • IVAM, de València. Dins de la programació de tallers socials, el museu valencià treballa amb dos projectes: Projecte Arco Iris, adreçat a les preses de la presó de Picassent, i el Projecte Arco Iris Ríe, amb nens malalts que van a les consultes externes de l’Hospital Universitari de València. En tots dos es treballa amb l’artista Cari Roig i es busca potenciar la creativitat i el desenvolupament de la capacitat d’expressió, amb la finalitat de donar suport i millorar la situació d’uns i altres col·lectius d’atenció. • MNCARS, de Madrid. El programa “Especies de espacios”, adreçat a centres ocupacionals i d’ensenyament especial, vol entaular un diàleg entre l’espai del museu i el dels centres que participen per afavorir la participació de les persones amb discapacitat en la vida cultural en un context normalitzat. Es tracta d’abordar-hi el concepte d’espai des de diverses perspectives: emocional, personal, física, creativa, funcional, social i artística. Projecte Explora Guernica. Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid Artium. Taller amb l’Hospital de Adicciones de Vitoria • ARTIUM, de Vitòria. El museu basc, amb la voluntat d’arribar a tots els sectors de la societat, planteja programes orientats a grups que, per les seves característiques i circumstàncies, tenen poques oportunitats d’entrar en contacte amb l’art i la cultura. En la majoria d’aquests programes, és el museu el que viatja, en primer lloc, a altres espais per dialogar amb els diferents públics: residències de gent gran i l’hospital psiquiàtric d’Àlaba, per treballar amb pacients amb trastorn mental sever, o la presó de Nanclares de Oca. • Museo Thyssen Bornemisza, de Madrid. La fundació madrilenya acull entre la programació l’atenció a diferents col·lectius socials: educació especial i diversitat funcional; població en risc d’exclusió social; limitacions sensorials; discapacitat intel·lectual i psíquica, i salut mental. Diferents col·lectius i diferents programes d’intervenció, en els quals es treballa la percepció de l’obra d’art per desxifrar-ne el llenguatge. Un dels primers programes d’atenció a “col·lectius socials” que es van engegar en el panorama museístic espanyol, i que ha tingut més impacte, va ser el Programa Argadini, en què es treballava amb l’art a través de l’emocionalitat. Aquest programa es va posar en marxa al Museo Thyssen i ara ha estat trasplantat a diferents museus i col·leccions. • Museo Picasso, de Màlaga. El museu, que des de fa anys experimenta amb el programa “Visual thinking” d’Abigail Housen amb públic escolar i adult, l’ha aplicat també en el treball amb persones amb necessitats educatives especials: discapacitats visuals, auditius o intel·lectuals. Stella Maldonado - 53 • Museu d’Art Modern, de Tarragona. El Museu, fa uns quants anys, va col·laborar amb l’escola L’Estela, de Tarragona, amb nens i nenes amb síndrome de Down, d’edats compreses entre els 10 i els 14 anys. Formant grups mixtos, es va treballar a les sales del museu amb una selecció d’obres escultòriques de Julio Antonio, i es van apropar a l’autor per treballar la textura, la temperatura i el volum dels materials escultòrics, a partir del tacte directe amb les obres. Més tard es va realitzar un taller de modelatge amb plastilina i de dibuix al natural. Les activitats es van estructurar en col·laboració amb els professors del centre. Per norma general, per a les activitats que s’organitzen amb les escoles de Tarragona, en cas d’haver-hi un alumne amb algun tipus de discapacitat psíquica o física, abans es contacta amb la tutora i amb la persona de reforç que acompanyen aquests alumnes, per treballar integrant el nen o nena en el grup, però atenent-lo de manera personalitzada i adaptada a les seves necessitats. • Museo Patio Herreriano, de Valladolid. L’any 2003, el museu va rebre la petició de l’àrea d’Acció Social de l’Ajuntament de Valladolid de dur a terme un programa en què s’apropés l’art contempora- 54 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple La memoria de las imágenes. Patio Herreriano de Valladolid ni al col·lectiu de la gent gran. El projecte “La memoria de las imágenes” tenia com a objectiu iniciar les persones de la tercera edat en l’apreciació de l’art contemporani, i fomentar una mirada oberta capaç d’entendre els canvis de l’art del segle xx com a resposta a un segle en què les transformacions so- cials, polítiques i econòmiques han modificat radicalment les formes de vida. Les persones de la tercera edat poden reconèixer-se a si mateixes en aquests canvis i aquest va ser el recurs d’aproximació que es va utilitzar per convertir la seva visita al museu en una oportunitat de compartir vivències personals i expressar records basant-se en les característiques de l’art contemporani. • CAB, de Burgos. El museu de Burgos planteja des de fa uns quants anys una sèrie d’accions conjuntes amb diferents associacions: descobrir nous àmbits i reflexions sobre el món actual a través de les propostes artístiques amb l’Asociación de Familiares de Enfermos de Alzheimer, l’Asociación Gitana i Saltando Charcos, per a la reinserció social i laboral de joves amb problemes. •La Panera, de Lleida. El programa “Educació i integració sociocultural” té com a principal objectiu integrar les persones que, per diferents motius, s’han traslladat al nostre país a afrontar una nova situació social. Aquesta integració es fa utilitzant l’art com a recurs o eina per aprendre a comunicar-se i entendre i interpretar el món que els envolta. Aprofitant les visites comentades, es generen espais de diàlegs i comunicació i es potencia l’ús i l’aprenentatge de dues llengües: el castellà i el català. Destacable a escala nacional és el Projecte Art i Hospital, en marxa des del febrer del 2010. S’ha creat la Xarxa d’Intercanvis entre Programes d’Educació Especial de Centres d’Art Contemporani de l’Euroregió Pirineus-Mediterrani, en el qual hi ha immersos el CDAN d’Osca, el Museu d’Art Modern i Contemporani Es Baluard de Palma de Mallorca i el Centre d’Art La Panera de Lleida. Aquest projecte vol establir una xarxa de recerca i treball, amb una programació de diverses activitats entre institucions culturals i hospitalàries, amb l’objectiu d’apropar l’accés a la cultura i, especialment, a l’art contemporani a totes aquelles persones que resideixin en hospitals, tant d’una manera intermitent com continuada. En l’àmbit exterior, internacional, podem esmentar, breument, les programacions que, des dels orígens, han engegat museus i que són un referent pràctic: MOMA i Metropolitan de Nova York, Whitney Museum de Boston, el Creative Growth Art Center de Califòrnia, Yerbabuena Center de San Francisco, MALBA de Buenos Aires, Centre Georges Pompidou de París, entre altres experiències. En el nostre ideari, treballem diferents models museístics, en correlació amb els models que planteja l’educació especial, com a formes de construir entitats socials. Si projectem una mirada ecològica sobre l’educació museística, estem parlant en termes postmoderns d’educació integral, inclusiva, holística, ambiental, ètica, una educació per a la vida, al cap i a la fi; un museu foral, on es fa un reconeixement de la pluralitat de veus dins del discurs, i gràcies a ella es generaran espais de coneixement (Fontal, 2007: 38). El museu es concep dins d’una comunitat formada per individus de condició i característiques Stella Maldonado - 55 diverses, que actua com a pont i no com a barrera, i que ha sobrepassat el principi de normalització, perquè la diferència i la diversitat són considerades com un fet o realitat social: Gràfic del creuament entre el model holístic-ecològic i el museu conformador d’identitats Concloem que el museu és un lloc per a les persones, un espai propici on es multipliquen les oportunitats per a una educació artística, crítica, creativa, innovadora, constructiva; un lloc per als valors, per a la reflexió, per al desenvolupament individual i la convivència i connexió social. I aprofitant els seus valors intrínsecs, i construint un entorn prou humà i estimulant per potenciar el desenvolupament de les persones, convertir-se en un model de normalització, diàleg i inclusió social. Investigant sobre l’acció integradora dels museus Quan l’any 2006 vam iniciar el nostre programa de doctorat a la Universitat Complutense de Madrid, hi havia una idea bastant clara que rondava pels nostres caps: investigar sobre les accions discursives i les línies de museïtzació de l’art modern 56 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple i contemporani, que tendeixen a incloure les diferents realitats socials emergents en el panorama social. L’afany de saber si s’atén i com s’atén públics denominats amb l’epítet de “necessitats educatives especials” ens va fer abordar el tema en força treballs, merament introductoris del tema, i aprofundir molt més en una recerca en què vam sol·licitar l’ajuda dels professionals dels departaments d’acció didàctica i social de museus d’Espanya. Això es va fer a través d’un qüestionari senzill que formulava les mateixes preguntes que nosaltres ens fèiem des de fa temps. Qualsevol recerca s’inicia amb una sèrie d’hipòtesis, en funció d’uns interrogants i exclamacions que es fa l’investigador i que, en el nostre cas, hem traslladat incessantment a la nostra pràctica diària; a partir d’aquests interrogants, vam vertebrar també la intervenció dels responsables dels departaments de didàctica o acció cultural als quals ens vam adreçar, per compartir les nostres inquietuds, per dialogar entorn de la teoria i la praxi, per crear una via que obrís la mirada a la visió de l’educació artística i la seva funció social en els museus. Algunes de les preguntes formulades van ser les següents: – És possible considerar els museus com a agents socials, que formen part en la construcció d’una comunitat integradora? – Com ha de ser l’acció educativa que s’engegui en un museu? – És possible considerar els museus d’art com a espais indicats per a l’educació social? – S’ha d’atendre públics heterogenis, sota la denominació de “socials”, o han de preocupar-se només pels públics escolars? – Quines característiques ha de tenir el mediador que atengui el públic? – S’ha de reflexionar sobre el poder dels museus per atendre les necessitats de coneixement de diferents públics, a través de canals d’aprenentatge opcional, diferents dels tradicionals?5 Aquestes i altres moltes qüestions van ser formulades, preguntes que van ser resoltes en alguns casos i altres que continuen formant part del nostre quefer quotidià com a educadors, a l’hora d’enfrontar-nos amb espais expositius que continuen preferint accions més discursives, transmissores i acadèmiques, en detriment d’una pedagogia innovadora i divergent. A la recerca hi va participar inicialment un total de quaranta-vuit institucions expositives, de les quals més de la meitat van col·laborar en la resolució del qüestionari plantejat: Volum mostral Contestació Museus d’art contemporani Centres d’art contemporani 35 26 13 6 Total mostra 48 32 Característiques de la mostra Amb referència a la primera qüestió que ens fèiem, el museu pot ser considerat com un agent social; després de la valoració de les opinions, confirmem que sí, que pot ser considerat com a agent social que actua dins d’una comunitat caracteritzada per la seva diversitat, i que ha de contemplarse com un valor i no com un problema per resoldre. I si hi ha problemes, són els que tenen a veure amb la creació d’estructures d’actuació i amb el fet de solucionar l’escassetat de dotacions econòmiques destinades a activitats o intervencions socials. El judici positiu sobre les intervencions que es fan als museus es deixa veure en el llistat que hem exposat més amunt, que indica que fa tan sols uns anys, quan vam fer la nostra recerca, les accions no eren tan nombroses com ho són ara. Això vol dir que l’interès cap a la creació de museus oberts a la diversitat social 5. Aquestes i altres moltes qüestions es poden consultar en el treball de recerca, no publicat, o en articles publicats per l’autora. Stella Maldonado - 57 és molt més gran, que estem caminant per la línia adequada no solament per realitzar i fomentar aquestes activitats, sinó per la reflexió que susciten entre els professionals del sector. s’estan donant més raons per creure en la conveniència de donar-los dret a actuar, d’apostar per un treball que serà la cara vista del museu, pont entre el museu-institució i el públic-societat. En contestar sobre les característiques de les accions educatives, es ressalta la coincidència amb la lectura que hem anat fent aquí: es tendeix cap a uns procediments d’acció que promoguin la interacció subjecte/objecte/espai a través de diàlegs que afavoreixin processos creatius, narratius, constructius. Un punt curiós en aquell moment, i que ara comprovem de bon grat que està bàsicament eliminat de les accions, és la preferència per realitzar activitats cooperatives. Un museu amb un caràcter social és eminentment associatiu, és a dir, estén llaços d’interacció entre individus. L’acció realitzada ens va confirmar que hi ha una comunicació fluida entre els professionals d’un sector i l’altre, per un bé comú, proveir d’estructures obertes una societat cada vegada més diversa i multiforme. Aquesta recerca que, fonamentalment, volia indagar sobre les pràctiques educatives museístiques va suposar un apropament a molts professionals, gestors de les polítiques educatives, dels museus i als investigadors de l’àmbit universitari. Tots dos ens estan molt interessats a fer valer el seu treball, la figura de l’educador o mediador, amb un perfil acadèmic i laboral cada vegada més definit. Els departaments d’educació i acció social dels museus continuen sent la “germana pobra” de la gestió museística, però cada vegada 58 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple Bibliografia Aguado, T. (2009). “Educación intercultural. La ilusión necesaria”, a C. Jiménez [coord.]. Pedagogía diferencial. Diversidad y equidad. Madrid: Pearson, 152-172. Beltrán, C. (2005). “La educación artística en centros de arte contemporáneo: una alternativa para la construcción de aprendizajes”, a R. Huerta; R. Calle [eds.]. La mirada inquieta. Educación artística y museos. València: Publicaciones Universidad de Valencia, 169-182. Boj, I. (2010). “Taller de proximidad: cartográfica colectiva de la adaptación migratoria”. Publicat a <http://edumuseos.blogspot.com> [entrada introduïda al març del 2010]. Dewey, J. (1949). El arte como experiencia. Mèxic: Fondo de Cultura Económica. Eco, U. (1990). Obra abierta. Barcelona: Ariel (1a edició, 1979). Fontal, O. (2003). “Enseñar y aprender patrimonio en el museo”, a R. Calaf [coord.]. Arte para todos. Miradas para enseñar y aprender el patrimonio. Gijón: Trea, 49-78. Fontal, O. (2007). “¿Se están generando nuevas identidades? Del museo contenedor al museo patrimonial”, a R. Calaf; O. Fontal; R. E. Valle [coords.]. Museos de arte y educación. Construir patrimonios desde la diversidad. Gijón: Trea, 27-52. Gardner, H. (1999). Inteligencias múltiples. La teoría en la práctica. Barcelona: Paidós (1a edició, 1995). Greene, M. (2005). Liberar la imaginación. Ensayos sobre educación, arte y cambio social. Barcelona: Graó. Juanola, R. (2002). “La didáctica de la imagen: experiencias contrastadas”, a P. Parini. Los recorridos de la mirada. Del estereotipo a la creatividad. Barcelona: Paidós, Col·l. Arte y Educación, 15-38. Juanola, R.; Calbó, M. (2007). “La educación estético-artística y el museo: un link por sus recorridos comunes”, a R. Huerta; R. Calle [eds.]. Espacios estimulantes. Museos y educación artística. València: Publicaciones de la Universidad de Valencia, 25-44. Maldonado, S. (2008a). “Estrategias sensoriales para la recepción del arte contemporáneo. Su aplicación didáctica en los museos”, a N. Antúnez; N. Ávila; D. Zapatero [eds.]. El arte con- temporáneo en la educación artística. Madrid: Eneida, 163-168. Maldonado, S. (2008b). “¿Los museos como crisoles culturales? Su acción educativa y sus estrategias integradoras del público multicultural”, a Actas Digitales I Jornadas Estatales y II Andaluzas de Intervención Socioeducativa e Intercultural. Huelva: Universidad de Huelva, 757-769. Oliver, M.; Barnes, C. (1998). Social policy and disabled people: from exclusion to inclusion. Londres: Longman. Pujolàs, P. (2004). “De la opresión a la exclusión, de la liberación a la inclusión”, Cuadernos de Pedagogía, 340, 92-96. Sáez, R. (2006). “La educación intercultural”, Revista de Educación, 339, 859-881. Wimmer, M. (2002). “La mediación artística en los procesos educativos”, Perspectivas, Revista Trimestral de Educación Comparada. Vol. XXXII, 4. <http://www. Ibe.unesco.org/publications/ ProspectsTablesOfContent/pr124tcs.htm>. Stella Maldonado - 59 El DEAC MUSAC i el treball amb els col·lectius locals Belén Sola Pizarro. Responsable del DEAC MUSAC LEON Vull començar agraint al Museu d’Art Modern de Tarragona, i especialment a Marisa Suárez, la invitació a aquestes jornades. Sóc aquí representant un equip de persones que treballem des de fa més de cinc anys al Departament d’Educació i Acció Cultural del MUSAC. La nostra feina s’ha encaminat principalment a crear vincles estables amb la comunitat en la qual ens inserim, a la ciutat de Lleó; per això, en aquesta xerrada i en el context de les Jornades Museus i Inclusió Social, mostrarem diferents tipus de projectes adreçats a grups de persones amb diferents capacitats, o als anomenats “col·lectius en risc de marginalitat social”. Són projectes diferents, ja que les necessitats i interessos de les persones involucrades varien, però que comparteixen la mateixa naturalesa col·laborativa en tant que comporten la creació de vincles amb les comunitats i l’establiment de l’art i la producció cultural en la vida quotidiana de les persones. No faré referència especial a altres projectes d’aquesta mateixa naturalesa comunitària, però potser més comuns en la majoria de museus: és el cas del projecte educatiu Mirar para Hablar, els diferents cursos i tallers programats anualment, tot el projecte adreçat a educació formal MUSAC-escuela, o el projecte per a públic infantil Pequeamigos-MUSAC, però hi ha implícita la mateixa voluntat de generar i produir processos creatius a partir dels interessos particulars de les persones. He estructurat la ponència en dues parts: A la primera part, defineixo el DEAC MUSAC, i quin és el lloc que ocupa en el museu i el lloc desitjat on volem arribar a estar. Exposo el marc conceptual i d’intencions en què treballa el Departament d’Educació i Acció Cultural del MUSAC i analitzo el perquè i per a què del nostre treball. A la segona part, parlaré de com ho fem: les fases de la nostra feina, les metodologies essencials, i mostraré algunes pràctiques portades a terme des del Departament i escollides per respondre a diferents maneres de configurar un projecte educatiu amb col·lectius locals des del DEAC MUSAC. Finalment, vull anunciar que acabem de publicar el llibre sobre les pràctiques educatives dutes a terme durant aquests primers anys. D’allí s’ha extret gran part dels projectes i reflexions que veurem a continuació. Experiencias de aprendizaje con el arte actual en las políticas de la diversidad. DEAC MUSAC. Actar. Barcelona, juny del 2010. Belén Sola - 61 Marc conceptual del DEAC MUSAC DEAC MUSAC, Educació i Acció Cultural, treballa per generar relacions entre el museu i el context en què s’inscriu. El Departament treballa seguint els paràmetres de la “museologia i les pedagogies crítiques”; això significa, entre altres coses: Una ruptura amb el museu únicament com a espai de contemplació, com a espai d’interpretació o com a lloc de programació d’activitats –un model comunicatiu propi de la museologia moderna– per adoptar un model crític que interpreti la construcció social del significat i la manera com les cultures són definides i presentades al museu. Com apunta Carla Padró,1 aquest pas suposa, sens dubte, transferir més poder als públics. L’educació en aquest model crític s’entén com una plataforma per a la producció cultural crítica. Un espai que pugui qüestionar i plantejar models alternatius en què es formin i presentin diverses cultures en igualtat i en diferència. En aquest nou marc, cal entendre que el Departament d’Educació no ha de treballar per als públics, sinó crear plataformes, estratègies, projectes o processos amb els públics i des dels públics. Per treballar sota aquest marc, el Departament d’Educació ha de mantenir un nivell de recerca i experimentació constant. Per a nosaltres, és fonamental l’ús d’altres aproximacions interdisciplinàries: les noves historiografies de l’art, els estudis de gènere, els estudis postcolonials, una interdisciplinarietat que fa possible pensar en micronarratives i en identitats (subjectivitats) plurals i diverses. I on queda l’art - l’exposició? Es refusa en el nostre treball l’exposició com a cúmul d’objectes, documents o registres per ensenyar. A vegades treballem amb les exposicions, habitualment en tot el programa amb escolars, però n’extraiem unitats de significat o de relació que puguin generar o nodrir una pràctica educativa concreta. Però si això pogués semblar, a priori, un allunyament de l’objecte per excel·lència d’un museu d’art contemporani –l’exposició o la col·lecció–, no és així. Allò que canvia és l’enfocament o la manera d’entendre el fet artístic. Convivim amb les exposicions, fins i tot ens en servim quan cal, però treballem un concepte d’art com a acció i com a procés. Aquesta idea entronca amb una idea de l’art experiencial i vivencial, un art que es defineix per propiciar models transformacionals, en contra 1. Carla Padró. Pedagogía crítica y educación en museos. Marcos para una educación artística desde las comunidades, 2005. 62 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple de models transaccionals més propis de l’exposició. Una idea d’art propera a la que ens va deixar J. Beuys i tots els corrents utòpics anteriors i posteriors a ell. En definitiva, un art que té una implicació i un compromís real en l’ara i aquí i una intervenció concreta en les nostres vides. El fet creatiu i el procés artístic, en aquest cas, estan definits per la capacitat de transformar o modificar i no per la funció de mostrar o assenyalar. D’aquesta manera, el DEAC actua com un activador, amb l’objectiu principal d’aportar maneres, processos o recerques propis de l’art a la vida, situacions quotidianes o contextos de les persones. Creem plataformes, ambients, estructures que possibiliten altres formes de relació amb l’art i, en el nostre cas, amb el museu, apartades de la contemplació i la interpretació de les exposicions. Com treballem Assagem aquestes maneres de forma experimental, gairebé com a etnògrafes que quan tornen del camp de treball extreuen coneixements. Amb aquests aprenentatges, qüestionem certs arquetipus o plantejaments que ens concerneixen, entre els quals: Les qüestions heretades entorn del concepte de museu i el seu paper en la societat Concepcions heretades en els professionals dels museus i en els públics. El paper del museu com a lloc que exposa/exhibeix allò que uns quants decideixen/escullen i el paper dels departaments d’educació com a llocs d’interpretació o relació si no de mer adoctrinament cap als públics. El lloc que ocupen els públics i les maneres d’apropar-nos-hi L’herència del públic com a espectador i coneixedor amb un perfil determinat d’interès. Contraposem a això un “Per a tots els públics” que neix d’un posicionament del museu com a servei públic i cultural ampli. Creem en el deure de democratitzar la cultura i l’art –no popularitzar– i per això partim d’un treball des de les persones, des dels seus interessos i contextos particulars. Els públics deixen de ser tractats com a visitants per passar a ser agents actius en el museu: usuaris. La forma d’introduir-nos en altres estructures d’educació o cultura oficials Som un departament que passa per una fase de mediació entre el museu i altres espais socials i culturals: les negociacions són imprescindibles i difícils de gestionar. Aquesta es converteix en una altra funció en revisió constant des del DEAC. L’estructura de poder de la institució museu i les possibles modificacions de les seves pràctiques des del Departament d’Educació Aquesta és la labor educativa endògena. Si tant en els departaments educatius com en els departaments d’exposicions estem manejant constantment plantejaments de Belén Sola - 63 la construcció polifònica de la cultura, si el museu ha d’atendre la diversitat de manera àmplia –des de la cultura, el gènere, les capacitats, els contextos socials, etc.–, per què la institució museu sembla que no estigui preparada per qüestionar-se la seva estructura? Els rols jeràrquics, tant entre departaments com entre categories professionals, fan difícil un avenç i un enriquiment de la ciència pròpia del museu, la museologia, que ens concerneix a tots els professionals implicats. Particularment, veig molt necessària la col·laboració en termes d’igualtat real entre els comissaris i coordinadors d’exposicions i els professionals de l’educació, sobretot, en un moment que sembla que tots som conscients de la necessitat de treballar cap als públics i, en darrer terme, si voleu més utòpic, per treballar con a models culturals que serveixin per a la transformació real i concreta de les nostres vides i contextos. Fases de la nostra feina, la mediació i la inclusió Treballem des dels públics, i per això en la nostra feina una fase fonamental i essencial és la mediació amb les persones: a vegades de manera individualitzada, a vegades a través de persones que representen col·lectius, associacions, institucions, etc. El treball de camp es fa essencial en aquest punt. El DEAC ha sortit al carrer i ha buscat els agents actius de la ciutat. Pensem en fórmules per humanitzar el museu, posar cares i 64 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple noms a les persones que hi treballem i fer el mateix amb les persones cap a les quals treballem. El treball de camp, realitzat amb anterioritat a l’obertura de portes del museu, ens ha propiciat un apropament i coneixement de gran part de les persones i col·lectius que treballen en una pràctica social i cultural en la ciutat. Però aquest treball prospectiu ha de desenvolupar-se en les pràctiques reals del museu; d’això es desprèn la nostra activitat negociadora, hem de dialogar amb altres interlocutors i trobar els llocs d’interessos comuns. Incloure: (re)col·locar i (re)assignar la comunitat local com a agent actiu en el museu. La diferència fonamental entre “integrar” i “incloure” es troba en el fet que mentre amb el primer terme ens referim a un museu que s’esforça fonamentalment a acaparar públics per a les seves activitats, amb el terme inclusió ens referim a un treball comú entre el museu i els públics, que intenta trobar espais que neixin dels interessos de les persones però que comportin producció cultural, que no s’allunyin dels objectius d’un museu d’art actual, el de mostrar i produir cultura, i el de pensar sobre els nostres contextos actuals i propiciar noves maneres de relacionar-nos amb l’art. La nostra funció és precisament treballar els interessos educatius, socials o culturals dels col·lectius per incloure’ls, juntament amb els nostres interessos, en el programa del museu. Concepte de producció cultural crítica Definim la nostra feina com a producció cultural crítica, utilitzant les teories de la diversitat, qüestionant els models d’educació tradicional i entenent l’art com una eina cultural de transformació social. D’aquesta manera, en la nostra feina, la pràctica i la teoria actuen conjuntament i amb la mateixa importància. Els projectes que realitzem són diferents maneres d’experimentar amb l’educació entesa com una pràctica creativa de l’acció. És producció cultural, tant si hi ha uns resultats materials o immaterials com si ens referim a espais de construcció de sentit o de reflexió col·lectiva sobre els productes culturals que altres exhibeixen. I és crítica, perquè no assumim com a vàlid cap producte, experiència o projecte si no comporta una actitud qüestionadora des de les persones que es veuen involucrades en els projectes i sobre nosaltres mateixes. Unes quantes experiències pràctiques Taller “En torno a Hansala” Octubre / novembre / desembre del 2008 Per realitzar aquest taller, ens basem en l’exposició “Retorno a Hansala” (27 de setembre del 2008 - 11 de gener del 2009). Aquesta exposició va ser un recorregut pel procés creatiu de l’última pel·lícula de la directora Chus Gutiérrez a través de les mirades d’Alfredo Cáliz, Rogelio López Cuenca i Montserrat Soto. “En torno a Hansala” es planteja com una pràctica de treball mixta, entre artistes, estudiants, educadors, comunitat d’immigrants, etc. Vam comptar amb tots els artistes participants en l’exposició, als quals vam demanar que preparessin unes sessions de treball des de les seves aproximacions al fenomen migratori en el seu treball artístic. D’aquesta manera, Rogelio López Cuenca, Montserrat Soto, Alfredo Cáliz i Chus Gutiérrez van estar al taller en sessions alternes de treball. La resta de sessions van ser conduïdes per educadores del DEAC. Belén Sola - 65 Aquest taller té una base col·laborativa (diversos agents implicats) experimental (perquè vam anar definint cada sessió pas a pas, segons allò que cada dia requeríem en grup) per produir un treball entorn de les diferents lectures del procés migratori magrebí, des de les experiències particulars de la comunitat d’immigrants de Lleó i altres conciutadans que van voler-hi participar. La finalitat era aproximar-nos a la comunitat d’immigrants magrebins de Lleó i plantejar amb ells diferents maneres de visualitzar l’experiència migratòria des de les seves veus. Els resultats i el procés mateix del taller es van anar penjant a través d’àudios i registres fotogràfics. Al desembre del 2008 va acabar el taller, però el grup que s’havia format al taller va iniciar el camí de manera autònoma progressivament i va començar a crear les seves eines. Blogs: www.formacionmusac.blogspot.com (àudios) http://entornoahansala.blogspot.com http://meipi.org/leonmigrante Projecte Hipatia Aquest projecte educatiu sorgeix de la necessitat d’actuar en altres àmbits i espais externs al museu. En aquest cas, el Centre Penitenciari de Mansilla de las Mulas (la presó de Lleó). Els primers contactes amb la presó van anar sol·licitant des de 66 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple la garjola algunes visites controlades a les exposicions. A partir d’aquestes primeres visites i coincidint amb l’exposició “I’m your number one”, de Carles Congost (maig-setembre del 2007), vam començar a treballar amb un grup de dones i homes en la realització d’una telenovel·la. Aquest grup, majoritàriament format per dones (setze dones i quatre homes), va venir posteriorment una vegada al museu i a continuació l’equip del DEAC es va traslladar dues vegades a la presó. A partir d’aquí, del diàleg i l’escolta, sorgeix Hipatia, una revista que les dones del mòdul 10 de la presó (l’únic mòdul de dones) ja tenien pensada i elaborada en gran part, amb escrits a mà, il·lustracions, etc. Amb la decisió de publicar la revista, vam trobar una manera de poder ser útils a aquest col·lectiu i, d’altra banda, incloure els nostres interessos de “producció cultural”, convertir la revista no solament en una publicació, sinó donar-li una altra dimensió, servir de plataforma per realitzar un treball cultural i educatiu. Hipatia ens està fent possible impartir tallers amb artistes, realitzar conferències, projeccions de cine, performances, i, juntament amb tot això, poder pensar de manera individual i col·lectiva sobre el fet de ser dona i els contextos particulars que incideixen en cada una de nosaltres. Aquest projecte es nodreix de metodologies feministes per al treball col·lectiu i les reflexions individuals. (Projecte documentat a la pàgina 58 del llibre: Experiencias de aprendizaje con el arte actual en las políticas de la diversidad. DEAC MUSAC. Actar. Barcelona, juny del 2010.) Projecte Diario de Sueños Intermitentes Amb l’artista Virginia Villaplana 2009-2010 En aquest cas, el projecte sorgeix de l’artista Virginia Villaplana, que ofereix aquest taller per treballar amb les persones de la revista Hipatia. Per motius protocol·laris, no vam poder desenvolupar aquest taller amb la presó, però sí que disposàvem d’un grup d’usuaris assidu al DEAC, que va realitzant un treball continuat al MUSAC amb l’educadora del DEAC Amparo Moroño. Es tracta de persones en semillibertat, que resideixen al Centre d’Inserció Social (CIS) de Lleó. En aquest tercer grau penitenciari, segueixen horaris estrictes però poden gaudir de permisos per poder realitzar activitats, buscar feina, fer cursos, etc. Procés de treball El projecte / procés artístic que aporta Virginia Villaplana és la mediabiografia. Con- Belén Sola - 67 sisteix, en paraules de Virginia Villaplana, en una metodologia interdisciplinària, que s’expandeix en l’experimentació amb relats que comporten paraula i imatge i en què intervenen diverses col·lectivitats i xarxes de persones, en què, mitjançant un sistema de laboratori o taller nòmada es proposen a qui hi col·labora formes d’experimentar relats i crear narratives a partir d’arxius personals digitals. Al llarg de tot un any, amb cinc sessions presencials de més d’una setmana de l’artista amb el col·lectiu, alternades amb sessions de treball amb l’educadora Amparo Moroño, el grup va anar realitzant un complex treball de recerca personal i creació grupal, que ha culminat amb l’elaboració d’un llibre electrònic que es podrà consultar a partir d’aquesta tardor del 2010 al lloc web del MUSAC i del DEAC. Radio MUSAC Abierto. Programa Sólo para locos, no para cualquiera Programa de ràdio que elaboren persones amb malaltia mental i sense. Des de l’any 2007, disposem d’un espai setmanal d’una hora de durada als estudis de Radio Universitaria de León. Va ser una manera d’establir un vincle amb la comunitat educativa i al mateix temps començar a experimentar amb totes les possibilitats que ens proporciona el mitjà radiofònic. Des de l’any 2008, un dels programes mensuals que realitzem el condueix Luis Carlos Viejo, una persona que resideix a l’Hospital de Salut Mental de Lleó. Amb ell, amb altres persones de l’associació ALFAEM2 i amb amics convidats que volen col·laborar-hi, confeccionem els temes que es tractaran, la música, les entrevistes, etc. El programa el va titular Luis Carlos Sólo para locos, no para cualquiera, fent referència a un passatge del llibre de Hermann Hesse El llop estepari. Les seccions del programa es divideixen en: 2. Asociación Leonesa de Familiares y Amigos de Enfermos Mentales. 68 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple – Tema principal de tertúlia. – Biografia sobre un personatge de rellevància en el tema del programa. – Selecció musical comentada. – Lectura de poemes del Trovador del Tiempo (José Méndez, poeta). – Els convidats del món de l’art i la cultura, a l’estudi de ràdio mateix o a través de converses telefòniques. Cal investigar, llegir i preparar les intervencions i els temps, encara que la improvisació té una importància fonamental en el programa. Residencia de Creación Artística amb Marisa Amor Febrer del 2010 En aquest cas, em referiré a una experiència que sorgeix de tres línies de treball diferents en el Departament: – Residències de creació artística. – El programa adreçat a públic infantil Pequeamigos MUSAC. – El projecte d’aprenentatge continuat amb l’Asociación Autismo León. La proposta neix de la coreògrafa i ballarina Marisa Amor, que havia començat un Belén Sola - 69 procés de creació l’any 2007 que volia continuar. El que ens va interessar en el DEAC va ser el component experimental de l’obra, que s’anava desenvolupant progressivament a través de diverses etapes en què els nens interactuaven als estímuls visuals i auditius però també a allò tàctil i corporal. La peça deixava molt d’espai a la participació dels nens i a les seves respostes, i buscava precisament trobar una narrativa no convencional que estava dirigida pels interessos dels petits espectadors-participants. Totes aquestes particularitats ens van animar a oferir a l’Asociacion Autismo León la participació de nens amb autisme en el projecte, ja que precisament el llenguatge no verbal és la manera d’expressió que utilitzen de forma més comuna les persones afectades amb autisme. Explorar les capacitats expressives i creatives a través d’allò visual, sonor i corporal va ser la base comuna que va fer possible conviure una residència de creació amb tres artistes (Marisa Amor, Paloma Díaz i Nilo Gallego) amb nens i nenes d’entre 3 i 5 anys amb discapacitat i sense que hi van voler participar. Projecte Mil Historias por Obra 2007 Aquest projecte sorgeix de les relacions que el DEAC manté amb les professores i alumnes del Programa de Garantía Social de León i amb les educadores i usuaris del centre de dia per a persones grans León 2. Tots dos col·lectius visiten el museu regularment, encara que cada una d’aquestes visites es materialitza en activitats d’índole diversa. Amb motiu de l’exposició “Abajo la inteligencia”, de Fernando Sánchez Castillo, va sorgir la idea de connectar tots dos col·lectius en el si d’una experiència d’aprenentatge entre generacions. L’exposició, que recull la visió de l’artista sobre la guerra civil espanyola i la postguerra, ens va servir de fil argumental per vertebrar una sèrie de sessions on, a partir de les narracions de la gent gran, els joves anaven documentant amb la càmera, però també investigant, preguntant i construint la narració. Les sessions entre gent gran i joves van durar els quatre mesos que l’exposició va romandre al museu i els joves van acabar sis mesos més tard el treball, amb el documental que finalment van muntar. 70 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple D’aquest treball en va sorgir una altra proposta dels joves, que actualment estan enregistrant i editant un documental sobre parkour, un esport urbà que ells practiquen. (Projecte documentat a la pàgina 48 del llibre: Experiencias de aprendizaje con el arte actual en las políticas de la diversidad. DEAC MUSAC. Actar. Barcelona, juny de 2010.) Belén Sola - 71 Arxiu fotogràfic del Museu d’Art Modern de Tarragona Els espais masculins de la memòria El museu com a lloc d’absència femenina Marian López Fernández-Cao. Professora titular de didàctica de l’expressió plàstica UCM Directora del Instituto de Investigaciones Feministas UCM. Universidad Complutense de Madrid Res d’allò que hagi passat una vegada no ha de donar-se per perdut per a la història. (Walter Benjamin a les Tesis de Filosofia de la Història) Els museus com a llocs de memòria Quan una nena, quan un nen entra en un museu, tant si és d’art com de ciència o arqueologia, sent que entra a la història. Entrar a la història és entrar en el passat –amb article determinat– que ha de ser conegut, respectat i assumit com a propi, i sent la seva experiència com la d’un neòfit que s’introdueix a l’espai del saber i l’experiència valuosa. Els conceptes de valor, de vida valuosa i objectes valuosos s’incorporen ràpidament en els constructes infantils, igual que el contrari. Al museu hi ha els objectes que han de ser conservats, les imatges dignes de tornar a ser vistes, els retalls d’història que han de ser recordats i memoritzats per construir el present. Allí hi ha les persones que, d’alguna manera, passen a ser immortals, perquè són al relat dels passos que ens han antecedit, que ens avisen, amb les seves reflexions, de determinades decisions, o han fet la nostra vida més agradable amb les seves obres, els seus descobriments o les seves accions. A la inversa, i això és precisament el que ens ocupa, l’absència de determinats grups humans dels museus en significa la prescindibilitat, el caràcter de contingència. Quan un nen acostuma a veure només el seu gènere com a digne de valor històric, reforça, d’una banda, la seva necessarietat en el present i l’existència –més, és clar, si és blanc, occidental i migburgès– i, en negatiu, reforça al mateix temps el caràcter prescindible del que fan, diuen i creen les dones i les nenes. I les nenes, eternes excloses o incloses dependent dels pactes del llenguatge amb allò masculí, renoven el seu caràcter de pèrdua poques vegades recuperable, la seva valoració com a éssers substituïbles, contingents i poc valuosos. Carn mortal, més que la masculina, un cop més. Poca cosa pot fer-hi la cultura actual, els mitjans de comunicació, per incloure missatges de reforç de l’autoestima femenina, de valoració per part dels nens i joves de les dones, si quan mirem enrere trobem la desaparició selectiva, sempre selectiva, de les obres i els protagonismes de les dones. Marian López - 73 El canvi de paradigma en la conceptualització del museu: la nova museologia i l’aparició del discurs silenciat dels altres La funció actual del museu, lliurat a relacionar passat i present, creant un discurs, ajudant a comprendre’ns a nosaltres mateixos a la vegada que interpretem el nostre patrimoni, pot i ha de convertir els béns del museu en el pretext per a un diàleg, per a la construcció de certes “continuïtats”/“discontinuïtats” en el si de les nostres comunitats. En l’últim segle i mig, el patrimoni ha passat de ser un tresor artístic heretat dels nostres avantpassats a l’actitud i acció de la societat contemporània que tria i adapta elements del seu passat i el seu present, i els atorga un valor significatiu com a expressió de la seva identitat, que té la capacitat d’interpretar i reinterpretar la seva cultura, la seva memòria i el seu llegat, de tornar a redefinir el cànon, com assenyala Amelia Valcárcel. Aquest univers de reconeixement –en paraules de M. Augé– és eloqüent de la nostra cultura i la nostra cohesió social. L’epistemologia de la recontextualització i la interpretació. La nova museologia La fractura dels anys seixanta va portar, entre altres coses, un qüestionament de la història –i de les seves convencions adquirides– com a instrument de comprensió. Se’n 74 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple refusava l’arrogància doctrinal, la il·lusa pretensió de reviure la “veritat” del passat, el valor absolut d’una cronologia totalitzant i exhaustiva. S’iniciava, així, un gust creixent per les “cartografies” de l’art en substitució de la comprensió temporal (Morente, 2008). Aquest plantejament transversal, temàtic, obrirà la via als museus per reescriure la història de l’art de la modernitat amb més llibertat, amb criteris teòrics nous, en una pràctica que s’ha anat estenent a la resta d’especialitats: museus arqueològics, pinacoteques clàssiques, museus d’història o d’arts decoratives, etc. A poc a poc, s’ha imposat una “epistemologia de la recontextualització”, que ha afavorit les interpretacions creuades, els paral·lelismes espacials, les confluències interpretatives i l’intercanvi de sabers i disciplines. No es tracta tant de produir “història” com de produir “sentit” (Francblin, 1995). María Morente del Monte, del Museu de Màlaga, resumeix clarament les variacions del concepte de museu i objecte en les darreres dècades. Amb ella podem assenyalar que assistim a un nou panorama sobre el patrimoni i el museu, entre els aspectes del qual destaca la nova consideració de la cultura com a dret social en el context de la renovació teòrica que coneixen les ciències humanes, obertes ara a l’adopció de nous paradigmes interpretatius i a una nova hermenèutica. La reclamació de nous valors que potencien noves identitats i diversitats culturals hi apareix amb força, en consonància amb els discursos socials vigents, tot i que, tanmateix, no hi apareix encara el discurs silenciat de les dones. El Patrimoni s’inclina per un nou concepte de Patrimoni Cultural i busca vertebrar-se en l’antropologia i el concepte de cultura. La conseqüència més immediata d’aquesta aplicació és la diversitat i ampliació de tipologies. L’“objecte”, diu Morente, ha permutat en “bé cultural”, fet que ha permès l’obertura a un nou univers que des de llavors es percep susceptible als canvis: el patrimoni immaterial, intangible, els béns etnològics, les activitats contemporànies, el patrimoni dels altres, els paisatges culturals, o com continuen apuntant les nostres actuals lleis de museu o “de qualsevol altra naturalesa cultural”. La nova diversitat presenta una essència comuna per la qual, per damunt de la seva naturalesa (històrica, artística, arqueològica, antropològica, científica, paleontològica…) aquests béns es consideren patrimoni en tant que exponents de “civilització” –com afirmava la Comissió Franceschini–, pel seu caràcter social, el seu valor per a la identitat cultural o la seva funció de destí públic. Assenyala Rivière, autor d’una de les definicions de patrimoni cultural més citades en els anys vuitanta: “un mirall en el qual descobrim el que som i els que vénen de fora aprecien les nostres diferències”. A partir de llavors, el patrimoni desvia el seu focus d’atenció, amb una transformació sense retorn: de l’objecte al subjecte, com Arxiu fotogràfic del Museu d’Art Modern de Tarragona a individu social, com a comunitat. I també de l’objecte a les idees, al pensament, als discursos. Però, diem nosaltres, l’individu social sembla continuar encarnant-se en l’individu masculí. Es comença a afiliar a la trobada amb la comunitat, al caràcter participatiu, al valor d’identitat i a l’educació com a objectiu prioritari. Es redefineixen les funcions dels museus i s’incorpora també un discurs i un interès per allò local, com a escala cultural propera al col·lectiu social i context de la pròpia valoració del patrimoni i de l’aprenentatge. Es reclama més que mai la necessitat de la interdisciplinarietat, tenint en compte la recent obertura del museu a la plenitud de la seva missió de memòria col·lectiva, amb dos objectius, un de formal per “garantir Marian López - 75 la interconnexió de les informacions” i un altre d’ètic per “conduir el museu des de l’ideal desusat i antiquat de la conservació a la funció lògica de la interdisciplinarietat” (Deloche, 1985), però sobretot es reconeix la necessitat d’una formació específica i una disciplina singular tant per al museu com per al patrimoni. Tots aquests canvis constitueixen també la medul·la del corpus conceptual i metodològic en què s’ha sostingut l’anomenada nova museologia. El 1985 es creava el Moviment Internacional per a la Nova Museologia (Minom), corrent museològic alternatiu que ha disposat d’adeptes de gran repercussió com Rivière, Desvalles, Van Mesch, i que continua gaudint de plena vigència. L’apropament al públic, la importància dels discursos, la funció i el compromís social i l’ampli valor cultural atorgat als seus béns que reclama la nova museologia aproximen, més que en altres moments històrics, les dues tradicions mediterrània i anglosaxona. La museologia crítica Després d’aquestes transformacions, en l’actualitat, com continua Morente, dels textos de la qual hem resumit els principals punts d’inflexió, es dibuixa un panorama teòric, entorn de les anomenades museologia transformativa, postmuseu o museologia crítica. Corrents ja plenament eloqüents de les anomenades conseqüències de la postmodernitat, que en l’àmbit del patrimoni està tenint també clars reflexos. De nou el 76 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple museu i el patrimoni són comensals d’una mateixa taula, i comparteixen una nova situació caracteritzada per: – El fet que els valors de demarcació del patrimoni i la cultura, així com els seus criteris tècnics, han deixat de ser immutables. Queden subjectes al principi de revisió, caracteritzat per la possibilitat de les infinites eleccions pròpies de l’escenari de la postmodernitat. – Un canvi d’interessos, de l’objecte –tancat, conclús– cap al discurs i la idea, en l’acceptació que la permanència del bé cultural és completada per una interpretació o relat, que pot ser plural i canviant. I la potenciació de la comunicació i la interpretació en el convenciment que el patrimoni dels museus ha de ser desxifrat per ser comprès i no quedar restringit a un grup minoritari d’entesos o iniciats. És el que comporta la validesa de models alternatius (que superen la tensió dels dos models tradicionals formulats com a incompatibles i basats en l’oposició de la contemplació estètica enfront de la lectura interpretativa) que incorporen nous suports didàctics, plurals i dinàmics, amb l’objectiu de potenciar les dosis de seducció que tot producte cultural requereix en l’actualitat. – Les repercussions sobre el museu i el patrimoni de l’accentuació del procés de mundialització de l’economia, que provoca tant fenòmens de globalització com de segmentació. I en aquesta dinà- mica molts dels missatges de la cultura i el museu són desqualificats en presentar una línia oposada i diferent de la mercantilització de productes culturals. Però, també per això, assoleixen un alt valor ètic vinculat al reforç d’identitats. Un panorama dibuixat pels traços d’una inevitable tensió entre la fragmentació d’identitats i el reforç a les diferències en un nou escenari multicultural efecte de les migracions. – La reformulació de criteris i metodologies subjectes a la nova funció social atribuïda al patrimoni com a béns de domini públic. El museu s’ha vist implicat a incorporar al seu codi deontològic i als seus criteris tècnics noves atencions basades en l’estima social, el valor significatiu dels seus béns o un nou concepte d’autenticitat. Aquestes consideracions comparteixen avui protagonisme amb els criteris i valors tradicionals en les decisions i discursos. – La convicció que els missatges del museu i els seus discursos s’han reconvertit en un nou llenguatge d’anada i tornada en què els béns culturals, a través de l’exposició, dialoguen amb la societat i es nodreix a si mateix de nous significats. – El museu i el patrimoni s’insereixen en un model de gestió cultural vinculat a les noves estratègies de foment de l’estat relacional sostingut per la democratització dels valors de la cultura i el pluralisme social. – El museu i el patrimoni com una escena d’acció i compromís social. El patrimoni i el museu han deixat de ser objectius en si mateixos. Fa temps que la UNESCO va deixar de parlar del patrimoni com a conjunts o tipologies de béns culturals, per passar a parlar-ne en el si de les polítiques estructurants del món contemporani (Morente, 2004). La comunicació al museu intenta aconseguir ara una comprensió que ja no es basa en una captació racional de coneixements, sinó que –sota els pressupostos de l’hermenèutica– comporta tant una traducció com una valoració per part d’un públic que ha de captar no solament el que es diu, sinó el sentit del que es diu. I el museu pretén dir o explicar molt més que un relat sobre la història de l’objecte i el lloc. Patrimoni i museu es converteixen ara, abans de tot, en un mitjà, un intermediari per transmetre i generar empatia amb missatges que tenen a veure amb les preocupacions i aspiracions més altes dels nostres interessos vitals: la igualtat, la pau, l’educació, la sostenibilitat, el desenvolupament, la solidaritat… Les definicions de “missió” dels nostres museus contemporanis són prou evidents. Davant d’això, s’han redefinit les formes de comunicació del museu. Ara se sostenen en el convenciment que només entenem allò real quan ho traslladem a l’àmbit d’allò existencial. I, per tant, el que altres han Marian López - 77 donat o ofert es completa necessàriament amb el que hi hem aportat nosaltres. La defensa del “dret a la interpretació”, de la legitimitat dels relativismes estètics, i la desconfiança davant de les consignes establertes han posat de manifest la qüestió de la “recepció” de l’obra d’art, dels seus efectes, de tot el que envolta el problema de la lectura i la comprensió per part de l’espectador. Els teòrics de la cultura, els crítics d’art i els filòsofs han vingut a rehabilitar la figura del lector comú, i la necessitat de comprendre tot el que envolta la manera com es rep l’obra d’art, en la convicció que qualsevol lector, qualsevol visitant, reconstrueix una relació personal amb l’art, i l’interroga en una situació concreta, no previsible i canviant. Sokurov mateix es feia càrrec d’aquesta necessitat contemporània quan formulava la seva visió de l’art com “un pretext que llança un corrent, una energia destinada a despertar l’emoció; estic convençut que la profunditat dels sentiments resideix menys en les pel·lícules mateix que en l’experiència dels espectadors que les veuen” (Baecque i Joyard, 1998). D’acord amb aquesta necessitat, el museu contemporani sap que la seva supervivència depèn de la disposició que tingui per fomentar una experiència personal i exploratòria, no prescriptiva, que el museu renunciï al seu dogmatisme institucional i parli a l’espectador o espectadora a l’orella, de tu a tu. Considerats així, els museus han adoptat una missió més ambiciosa del que mai van 78 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple somniar, de fons antropològic, que els converteix en instruments d’orientació històrica i afectiva, sobre els quals s’assenten i es legitimen les identitats col·lectives, tinguin l’estatut cultural que tinguin. Per això, el seu objectiu hauria de ser “produir un efecte de commemoració intel·ligent, convocar tothom a la construcció d’un espai i d’un temps potencialment comú”, on poder trobar-se; on cada individu pugui imaginar altres vides paral·leles, travessar nombrosos llindars simbòlics, geogràfics i temporals, situats en els confins d’universos qualitativament diferents (Bodei, 1996). Exposició d’Ester Ferrando De cos absent i altres restes orgàniques. MAMT, 2006 La consideració del patrimoni i del museu com a recurs, és a dir, la capacitat que té com a dinamitzador social, cultural o econòmic, fortament desenvolupada a partir dels anys vuitanta, s’ha completat per la seva actual dimensió de política cultural. Com a política pública, els museus ja estan implicats en una gestió basada en la participació plural i la diversitat d’agents. El discurs feminista com a eix necessari en els nous relats museístics Dins de la nova museologia i, en concret, de la museologia crítica, s’adverteix la irrupció del discurs dels “altres” com a noves comunitats interpretatives, desapareguts del tradicional discurs museístic. Tanmateix, la perspectiva de gènere apareix eludida en els nous discursos que, malgrat tot, inclouen la perspectiva ecològica (els nous ecomuseus) o les reflexions postcolonials que incideixen en les perspectives no occidentals dels museus i en les noves migracions. Hi ha una tendència pròxima a la museologia crítica que reflexiona sobre els fonaments de les funcions del museu. Aquesta tendència assenyala que el museu, com a lloc simbòlic allunyat de la vida quotidiana, unit al fet que molts d’aquests museus posseeixen una arquitectura imponent, similar en alguns casos a esglésies o a mansions de classes dirigents, fa que la persona visitant tingui la idea del museu com a lloc per a una experiència educativa privilegiada, si no fins i tot moral o ètica. Així, el museu es converteix en una font d’autoritat cultural, unida a l’autoritat de la tradició i, en molts casos, a l’autoritat de la institució que la sosté. Molts autors i autores (Karp i Kratz, 1991; Haraway, 1984-1985; Duncan i Wallach, 1978) assenyalen els museus com a llocs d’autoritat cultural que imposen criteris enciclopèdics (Karp i Kratz, 1991: 23, 25; emphasis added). Sobre això, Donna Haraway assenyala que “darrere de cada animal recompost, de cada escultura o fotografia existeix una gran profusió d’objectes i interaccions socials entre persones i animals, que poden ser reelaborades per compondre de nou biografies”. Duncan i Wallach (1978: 28) assenyalen, així mateix, que “els museus són monuments cerimonials […] dedicats exclusivament a la ideologia, específicament a la del capitalisme tardà”. Els museus com a llocs d’(absència) de memòria femenina La construcció de la memòria no solament és vital des d’un punt de vista individual, sinó social, ja que ancora i ofereix legitimació a la nostra existència present: ancora, en primer lloc, en la mesura que ofereix referències de construcció subjectiva, així com de construcció de teories i fonaments epistemològics que, perquè ja existeixen, no necessiten ser pensats de nou i en els quals es reprèn, d’alguna manera, una continuació, un enganxament, amb el treball, la creació i el pensament dels, de les que ens van precedir. Ofereix la legitimació precisa, en segon lloc, per autoinvestir-se com a subjectes d’enunciació, de creació, de transcendència, igual que ho van ser els nostres semblants que van viure unes dècades abans. Aporta una seguretat primària ontològica que permet que la persona es pensi com a ésser legitimat per la cultu- Marian López - 79 ra a la qual pertany, com a ésser capaç: per dir allò que pensa, crear allò que conjumina, escriure allò que argumenta i analitza. Aporta l’assumpció per part del subjecte de la capacitat i de la independència de dir, pensar i fer, i a la vegada de ser tingut, tinguda en compte en la construcció d’un coneixement comú, d’una cultura. A la vegada, i com a conseqüència d’això, s’anhela la vaga il·lusió d’immortalitat a través dels nostres fets, de les nostres creacions, de les nostres paraules escrites en un full que altres generacions de semblants llegiran, i s’establirà una mena de comunicació intel·lectual i un vincle humà més enllà de la mort. En aquesta anàlisi de l’entramat de construcció de veritats i existències, cobra una especial importància saber les causes, els processos, els actors i els fins que es troben implicats en aquesta construcció de la memòria. Des d’una perspectiva construccionista, aquests factors poden aportar alguns rajos de llum que ens permetin comprendre les absències de les dones en la història, la construcció del coneixement i la creació. La destrucció d’aquestes memòries es converteix en un element tan o més important que la construcció de la memòria dels diferents pobles i cultures. L’exclusió de persones de la memòria de la cultura a la qual es pertany no solament és un fet injust, sinó dolorós. Injust en la me- 80 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple sura que no solament no reflecteix el que ha succeït en la història, sinó que reflecteix, a la manera de Valle Inclán en el carreró del gat, una visió esbiaixada, manipulada i falsa sobre el grup social al qual es foragita del grup, i ofereix a aquest grup exclòs un reflex degradat, hilarant, menyspreat i proper a la incapacitat i inutilitat. I és un fet dolorós perquè, unit a la necessitat de transcendència de l’ésser humà –tant si aquest ésser humà és home o dona com si és pobre o ric–, el fet de saber-se sense transcendència en la cultura i en la història, tant si aquesta història és amb majúscules com amb minúscules, convoca l’ésser a viure sense futur, lliurat únicament i exclusivament a la seva mort. Una mirada als continguts de gènere del museu L’ordre de gènere es plasma ineludiblement en continguts presents a les sales dels museus, sia per la inclusió de certs discursos, sia per l’omissió d’altres. Es concreta en imatges, símbols i guions respecte a la família, a les relacions entre homes, entre dones i entre tots dos, a la sexualitat, al treball, a la política, a la reproducció social, etc. Són comunicats en un context considerat de gran validesa i legitimitat política i científica en la nostra societat (el museu) i, a més, es plantegen com a continguts centrals de la història nacional i de la memòria que custodien i es pretén que la gent que els visita els reconegui i assumeixi. ometre’n el qüestionament, i es reforça així la seva naturalitat i immutabilitat. Això es comunica a través de diferents però reiterats mecanismes, imatges, paraules, etc. Un museu arqueològic que dóna primacia a la producció d’objectes de caça o destrucció, enfront dels instruments i objectes que garanteixen la subsistència i la preservació de la vida en el seu discurs museístic, dóna compte ja d’una visió jeràrquica sobre les activitats humanes. La importància de la visibilitat de la història de les dones en els museus, constructors de memòria Kribi Heral. Situación-reacción (2006). Col·lecció Museu d’Art Modern de Tarragona En aquest sentit, hi ha als museus un procés d’actualització i reconfiguració d’identitats socials i particularment de gènere, a partir de les diverses interaccions que es donen entre els públics i els continguts exposats a les sales del museu. La història que condensa i representa el museu com a institució està centrada en figures i valors, trets, activitats i espais masculins als quals s’associen. La primacia masculina es construeix a més com a universal, com a comportament humà, i els comportaments diferenciats entre homes i dones, amb la consegüent valoració diferenciada que produeix la desigualtat, es consideren com a essencials o naturals al gènere humà en presentar-les com a continus al llarg del temps, fixes i estables, en Per fer un repàs sumari als èxits del pensament feminista amb relació a l’anàlisi i la producció de cultura, podem, seguint Sandra Harding, una de les pioneres en epistemologia i metodologia feminista, assenyalar que els programes de recerca amb relació a les diferents àrees de coneixement es van organitzar, gairebé en paral·lel, seguint l’ordre següent. En primer lloc, es van configurar dos programes que en cultura poden considerar-se simultanis: d’una banda, l’eclosió de recerques històriques sobre dones oblidades en la història de l’art i la creació, i, de l’altra, un programa de recerca que analitzava les circumstàncies socials que van portar a una menor participació de les dones en l’àmbit de l’art i la creació. En aquest punt, recordem les obres clàssiques de Griselda Pollock, Old mistresses; l’obra de Marina Warner, Monuments and maidens; l’obra de Marian López - 81 Cristina Peñamarín i Fátima Arranz en l’àmbit cinematogràfic o Helena Cabello i Ana Carceller, així com en la creació literària espanyola, des de les anàlisis de Laura Freixas o de Mercedes Bengoechea, per exemple. Portades dels llibres La mujer y la pintura del XIX español. Estrella del Diego (1987) i Historias de mujeres, historias del arte. Patricia Mayayo (2003) Battersby, Gender and genius; el compendi de Withney Chadwick, Women art and society; l’obra de Linda Nochlin Women, art and power (el seu cèlebre article “Why there have not been great women artists?”); o, a Espanya, la primera obra d’Estrella de Diego, Las mujeres en el arte español del XIX; l’obra pionera de Bea Porqueres, Reconstruir una tradición, o últimament les de Teresa Alario, Victoria Combalía o Patricia Mayayo, Historias de mujeres, historias del arte. En totes s’hi analitzaven les causes de la poca participació així com s’entreveien algunes dones oblidades. En un tercer programa de recerca, podem englobar-hi els treballs que denuncien els abusos de la crítica i la teoria de l’art i allò visual, en la dimensió homòfoba, sexista, racista, classista… Els treballs sobre el caràcter esbiaixat de la història, la crítica de l’art i el cine s’han abordat a Espanya des d’autores com Pilar Aguilar, Asun Bernárdez, 82 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple En un quart programa, podem trobar-hi les contribucions cap a un art o una història de la creació no dominadora, democràtica, inclusiva i que tendeixi al canvi social. S’hi pretén posar en qüestió conceptes clau de la tradició occidental com l’objectivitat, la relació subjecte/objecte, etc., i presentar altres conceptes que puguin ser nuclis de consens en un plausible, provisional i versemblant programa de gestió cultural inclusiu. Dins de les investigacions recents sobre dones i museus, creiem que ens trobem davant d’un àmbit de treball innovador però necessari. El setè programa marc de la Comissió Europea assenyala, de fet, la línia de visibilització de les dones en els museus, com a línia de desenvolupament necessari a Europa. Hem trobat referències en altres àmbits museístics com el text de Rebecca Machin, “Gender representation in the natural history galleries at the Manchester Museum” (2008), sobre el discurs expositiu en els museus de ciències, aplicat en concret al museu de Manchester i en el qual revela no solament la infrarepresentació, la relació gènere femení / reproducció, sinó la translació de discursos patriarcals a la representació biològica. Disposem de la mateixa manera de l’anàlisi que realitza Luz Maceira Ochoa a la seva obra “Educa- ción y feminismo: propuestas pedagógicas, procesos de aprendizaje, formación de identidades políticas”, en el qual analitza el Museu Nacional d’Història i el Museu Antropològic, de la ciutat de Mèxic. Segons Maceira, els béns que ofereix el museu es materialitzen a través del discurs museològic i discursos que integren el plantejament institucional sobre certs fets de l’evolució social i la història nacional, i estan construïts des de, i per a, un ordre simbòlic de gènere dominant que implícitament i explícitament comunica els seus missatges, i n’afavoreix la reproducció. Encara que aquest tipus de museus s’hagi reconegut com a dispositiu d’ideologització, poques vegades s’assumeix que el seu caire polític està marcat per un discurs de gènere, usualment androcèntric, ja que el museu no és aliè a l’organització social i de gènere en la qual es construeix. La mirada que presenta –i que busca reproduir– sobre les dones, els homes i les seves relacions socials, ens diu Maceira, és parcial i estereotipada, comunica l’oposició i jerarquització d’allò masculí sobre allò femení, així com una idea naturalitzant de l’organització social genèrica, mitjançant la qual es contribueix a legitimar i es disposa a continuar aquesta mirada. Aquest discurs sobre gènere implica una sèrie de continguts explícits o, per contra, d’omissions, relacionats amb activitats i espais d’homes i de dones, diferents aspectes de la sexualitat, les relacions de parella, la vestimenta, el poder, el conflicte, la violència, l’organització social, la valoració social d’homes i de dones. És possible pensar en les dones i en els homes quan entrem als museus. Podem aconseguir que aquests espais deixin de ser Barbara Stammel. Hermana I (1997). A la dreta, Claude Collet. Dona amb ocell (1967). Col·lecció del Museu d’Art Modern de Tarragona Marian López - 83 mostra exclusivament masculina, jeràrquica i patriarcal i fer dels objectes i les imatges del passat mostra de relacions socials, econòmiques, culturals i polítiques que incloguin dos sexes, diferents classes socials i diverses procedències. És possible, de fet, proposar noves fitxes museogràfiques que introdueixin les dones com a agents actius de la cultura: com a creadores, com a patrones, com a donants, com a elements de la iconografia que presentin un estar en la societat, la política i la vida passada de manera activa. És possible, de fet, pensar en la humanitat en termes de relació d’homes i dones, en termes de comunitat i no solament d’individualitats. I és possible pensar en altres interpretacions d’allò que no coneixem i rebutjar interpretacions basades en èpoques que relegaven les dones, altres pobles i altres classes socials als subtextos de la dependència, la inactivitat i la homogeneïtzació. És possible que els museus arribin a ser llocs d’adquisició de coneixements i experiències passades que ajudin nenes, nens i adults a buscar referències, a endinsar-se en la complexitat, a reflexionar i preguntar-se sobre si mateixos i si mateixes com a part del gènere humà, a preguntar als objectes que observen i a les imatges produïdes per persones del passat què eren, què han volgut ser i què són ara. Què poden arribar a ser en una societat que té capacitat de superar prejudicis interpretatius i tornar a pensar un passat al qual ja no té accés però del qual ja no pressuposen exclusions socials. 84 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple Referències bibliogràfiques AADD (1960). The organization of Museums. Practical Advine. Conseils pratiques. París: UNESCO. AADD (2005). Criterios para la elaboración del Plan Museológico. Ministerio de Cultura. Alonso Frenández, L. (1999). Introducción a la Nueva Museología. Madrid: Alianza Editorial. Appadurai, A. (2000). Disjunture and difference in the global cultural economy. Londres: Cambridge. Bal, M. (1996). “The discourse of the museum”, a R. Greenberg; B. W. Ferguson; S. Nairne [eds.]. Thinking about Exhibitions. Londres / Nova York: Routledge, 201-218. Baudillard, J. (1978). La precession des simulacres. París: Éditions Galilée. Benoist, L. (1971). Musées et Muséologie. Col·l. Que Sais-je? París: Presses Universitaries de France. Bindé, J. (2002). Claves para el siglo XXI. París: UNESCO. Bolaños Atienza, M. (2008). “Desorden, diseminación y dudas. El discurso expositivo del museo en las últimas décadas”. Museos.es, 4: 12-21. Cameron, D. (1995). “The pilgrim and the shrine. The icon and the oracle. A perspective on museology for tomorrow”, Museum Management and Curatorship, 14, 1: 48-57. Carbonell, B. M. [ed.] (2004). Museum Studies. An Anthology of Contexts. Malden (MA)-Oxford-Victòria: Blackwell Publishing. Chinchilla Gómez, M. (2007). “Una propuesta de itinerario para un recorrido por los Museos estatales”. Museos.es, 3: 148-159. Corrin, L. G. (1994). “Mining the museum. Artists look at museums, museums look at themselves”, a L. G. Corrin [ed.]. Mining the Museum: An Installation by Fred Wilson. Nova York: The New Press, 1-22 (recollit a Carbonell, 2004: 381-402). Deloche, B. (1985). Museologica. Contradictions et logique du musée. París. Desvallées, A. [ed.] (1992 i 1994). Vagues. Une anthologie de la nouvelle muséologie. París : W-MNES, 2 vols. Flügel, K. ; Vogt, A. (1995). Museologie als Wissenschaft und Beruf in der modernen Welt. VDG. Francblin, C. (1995). “Muséologie: le nouveau désordre dans les musées”, Art Press, 201: 31-40. Giddens, A. (1997). Modernidad e identidad del yo. El yo y la sociedad en la época contemporánea. Barcelona: Península. Hein, H. S. (2000). The museum in transition: a philosophical perspective. Washington: Smithsonian Institution Press. Hernández, F. (2006). Planteamientos teóricos de la museología. Gijón: Trea. Hooper-Greenhill, E. (2000). Museums and the interpretation of visual culture. Londres / Nova York: Routledge. Layuno Rosas, M. A. (2004). Museos de arte contemporáneo en España. Del “palacio de las artes” a la arquitectura como arte. Gijón: Trea. López Fernández-Cao, M. (1999). Creación artística y mujeres. Recuperar la memoria. Madrid: Narcea. López Fernández-Cao, M. (2000). Geografías de la mirada. Madrid: Complutense. Lorente, J. P. (2002). “Nuevos nombres, nuevas tendencias museológicas, en torno a los museos de arte moderno/contemporáneo”, a C. Belda Navarro; M. T. Marín Torres [eds.]. Quince miradas sobre los museos. Múrcia: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Murcia / Fundación Cajamurcia, 23-56. Lorente, J. P. (2006). “Nuevas tendencias en teoría museológica. A vueltas con la museología crítica”. Museos.es, 2: 24-33. Lorente, J. P. [ed.]; Almazán, D. [coord.] (2003). Museología crítica y arte contemporáneo. Saragossa: Prensas Universitarias de Zaragoza. Macdonald, S.; Fyfe, G. [eds.] (1996). Theorizing museums. Representing identity and diversity in a changing world. Oxford/Londres: Blackwell. Maceira Ochoa, L. (2008a). “Género y consumo cultural en museos: análisis y perspectivas”. Revista de Estudios de Género La Ventana. Vol. III, núm. 27, 205-230 [al web]. Maceira Ochoa, L. (2008b). “Educación y feminismo: propuestas pedagógicas, procesos de aprendizaje, formación de identidades políticas” [en la web]. Marín Torres, M. T. (2003). “Territorio jurásico: de museología crítica e historia del arte en España”, a J. P. Lorente [ed.]; D. Almazán [coord.]. Museología crítica y arte contemporáneo. Saragossa: Prensas Universitarias de Zaragoza, 27-50. Martin, R. [ed.] (1996). Museum and community II. Vevey: ICOFOM Study Series 25. Martínez Díez, N.; López Fernández-Cao, M. (2000). Pintando el mundo. Diccionario de artistas latinoamericanas y españolas. Madrid: Horas y Horas. Mensch, P. van (1992). Towards a methodology of museology. Zagreb: Universidad de Zagreb. Mensch, P. van (1996). “Museological research”, a P. van Mensch [ed.]. Museological research. ICOFOM Study Series 21. Amsterdam (1992), 19-33. Moore, K. (2005). “La planificación estratégica en los museos”. Museos.es, 2: 32-47. Morente del Monte, M. (2004): “Navegando por las Cartas y Documentos internacionales”, a Repertorio de textos internacionales del patrimonio cultural. Granada: Instituto Andaluz de Patrimonio Histórico / Comares, 9- 19. Morente del Monte, M. (2006) [coord.]. “Pensando el patrimonio. El concepto de patrimonio cultural en nuestros días”. PH. Boletín del Instituto Andaluz de Patrimonio Histórico, 58: 38-126. Morente del Monte, M. (2007). “Museo y patrimonio. Del objeto a la planificación estratégica”. Museos. es, 3: 16-29. Rivière, G. H. (1993). La museología. Curso de Museología. Textos y testimonios. Madrid: Dossier Ecomuseo / Akal. Roche, J.; Oliver, M. (2005). Cultura y globalización. Entre el conflicto y el diálogo. Universitat d’Alacant. Santacana, J.; Hernández, F. (2006). Museología crítica. Gijón: Trea. Tota, A. L. (2005): “Sociología de los museos: El museo como vivencia personal. Propuestas”, a J. Roche; M. Oliver (2005). Cultura y globalización. Entre el conflicto y el diálogo. Universitat d’Alacant. Vattimo, G. (2005). “El final de la filosofía en la era de la democracia”, a A. Ortiz-Osés; P. Lanceros [eds.]. “Claves de la hermenéutica para la filosofía, la cultura y la sociedad”, a XXII Congreso Mundial de Filosofía, celebrado en Estambul. Bilbao, 32-37. Marian López - 85 Al voltant, contorn i entorn Armand Medina. CRAE Centres Residencials d’Acció Educativa Intentem apropar-nos a uns quants significats de la representació de l’adolescència pel que fa a imatge, quin lloc tenen quan apareix i com la seva representació pot generar identitat, en algun dels casos. Les imatges que produeix la mirada de l’adult sobre l’adolescència solen adreçar-se a acollir subjectes desitjats o refusats. I aquí apareix la primera pregunta: és aquest el lloc que demana l’adolescent o és un lloc imposat pel subjecte adult afí als seuS interessos? Per això m’agradaria fixar-me en la manera com es produeix el discurs de l’adolescent a través de la imatge en el context social en què transita i en què habita. Com és possible que l’adolescent exclòs, aquestes restes, fins i tot aquesta deixalla en algunes ocasions, se’ns presenti en un lloc en el discurs de l’adult des del més gran menyspreu i altres vegades aquesta imatge de l’adolescent apareix amb el desig més gran? Amb la finalitat d’apropar-me a respondre les qüestions anteriors, em referiré a una experiència que vaig desenvolupar fa més de cinc anys en la qual es pot veure clarament que les imatges produïdes per aquests nois no produeixen cap categoria que tingui a veure amb el subjecte consumidor que moltes vegades produeix el dis- curs de l’adult. Això també ens servirà per analitzar que les imatges dels adolescents, produïdes pel món adult, tendeixen cap a sostenir una certa homogeneïtzació; les seves experiències col·lectives són homogeneïtzades precisament per emmarcar allò que dèiem abans sobre les connotacions que puguin tenir. La suma de particularitats no es consolida com una cosa homogènia si no ho llegim com a tal, pot arribar a tenir un altre llenguatge i no deixar-se atrapar per aquests discursos fàcils. Per això, en aquesta experiència que es va dur a terme en un barri marginal com és el Gornal (l’Hospitalet) de Barcelona, el que va importar, entre altres coses, va ser mostrar les imatges en un espai públic, ja que d’aquesta manera les imatges són desplegades amb tot el significat i les particularitats són confrontades públicament com allò que són, sense que puguin quedar atrapades sota cap discurs homogeneïtzador. “Alrededor, contorno y entorno” és el nom que es va donar a aquesta experiència, que es proposava com a objectiu bàsic esbossar a través de la imatge alguna cosa de la identitat1. Però el punt de partida era entendre la identitat com a qualitat d’idèntic, és a dir, d’allò que és completament 1. Qualitat d’idèntic. Identitat = adolescència, adolescència’s = pubertat. Armand Medina - 87 dir, una escola taller. Sabem que les escoles taller es dediquen a la formació laboral al voltant d’un projecte de rehabilitació, de construcció o d’intervenció sobre el medi. És un equipament social que du a terme una labor educativa i formativa, centrada i adreçada a joves que hipotèticament pateixen una absència o pobresa de recursos i habilitats socials, és a dir, que són una part de la població que per ser com és està exposada a l’exclusió i a la marginació. igual a l’altre, perquè una vegada identificat poguéssim resignificar-ho d’alguna manera, i donar-hi un altre lloc. Elaborant un conjunt d’imatges que representaven les diferents pluralitats del grup, ens vam preguntar com podíem representar-nos a nosaltres mateixos i arribar a demostrar que la imatge ens pot fer veure la infinitud de singularitats que té allò individual i com ajustar tot això en un discurs que s’escapés absolutament de tendències homogeneïtzadores, que no són més que pràctiques d’un discurs que en la majoria dels casos paralitza. Irrompre en l’apatia Quan es va plantejar la necessitat de fer un taller com el que explicaré, cal tenir en compte a qui anava adreçat. Els nois que van crear aquest projecte estaven realitzant un programa de garantia social, és a 88 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple Quan em vaig plantejar aquest projecte, estava treballant uns quants exercicis artístics molt senzills amb el grup. Tal com la realització d’un parell de murals a l’institut mateix, aquest va ser el principi en què vaig començar a trencar el prejudici, a partir del qual treballava amb ells. Una vegada em pregunto: com és que la rutina i la quotidianitat de cada dia no es trenquen per cap desig?, més enllà dels comportaments que s’espera d’ells. El taller va significar trencar l’apatia. Una apatia que imperava en aquests nois, en què més enllà de la feina que fèiem cada dia no passava res més. Però no passava res perquè no es donava un lloc perquè passés, és a dir, la pregunta es traslladava a un altre lloc: on se situava aquesta apatia? El fet de tenir un prejudici dels nois sobre el seu lloc en el món va determinar de manera substancial la meva intenció, i consegüentment em vaig preguntar com podia irrompre en aquest procés. Els nois que formaven el grup tenien una edat compresa entre els 15 i els 18 anys i es derivaven de diferents recursos. El taller es va realitzar al Gornal (l’Hospitalet). El Gornal és un barri de l’Hospitalet de Llobregat, a l’àrea metropolitana de Barcelona. Està classificat territorialment dins del districte VI, juntament amb Bellvitge. Va néixer d’uns terrenys que hi havia a prop de les vies de Renfe que separaven Bellvitge del Gornal. Aquest barri té aproximadament mig quilòmetre quadrat d’extensió. A començaments dels anys setanta, va experimentar una edificació massiva amb la construcció d’uns blocs socials, en què actualment viuen prop de 8.000 persones (7.666 en el cens del 2006), i la reestructuració dels espais urbans. Malgrat el temps transcorregut, la construcció de la urbanització continua inacabada, motiu de queixa per part dels veïns de cara a l’Ajuntament. Actualment, l’empresa pública Adigsa, responsable de les obres, ha assignat un nou pla per pavimentar els carrers i places, dotar el barri d’una bona xarxa de clavegueram, reparar i reforçar tot el mobiliari urbà i crear noves zones verdes. Alguns d’aquests nois s’havien assabentat del curs perquè estaven vinculats amb l’institut, o per haver-lo deixat quan estudiaven, o per tenirhi encara uns quants amics. Altres venien derivats dels serveis socials, aquest era el cas de tres nois gitanos amb famílies absolutament desestructurades. Doncs bé, una vegada plantejada la meva pregunta sobre l’apatia regnant en el nostre espai de treball, vaig argumentar als nois un dia per sorpresa que ens plantejaríem alguna cosa diferent per al dia que començava. Vaig explicar, amb el diccionari a la mà, el significat de les paraules entorn, contorn i voltant. Vam mantenir una conversa basada en la manera com podríem descriure el nostre entorn, el nostre contorn i el nostre voltant i ho vam deixar en aquest punt. A l’endemà, els vaig plantejar que reprenguéssim la conversa del dia abans, i un cop començada la discussió, els vaig ex- Armand Medina - 89 nar-los, de nou, la càmera fotogràfica, i així ho vam repetir durant quatre sessions. Creació de discurs, donar un lloc Després, quan vam tenir les fotografies revelades, vam dedicar un parell de sessions a escollir les que ens interessaven més. Cada noi havia de muntar un plafó que estigués format per vint-i-quatre fotografies. Un dia, en el moment que dedicàvem a l’organització i al muntatge de les fotografies, un dels nois va portar una fotografia d’un àlbum familiar i va preguntar si podia adjuntar aquesta fotografia a les altres, i justificava el plantejament que, per a ell, aquesta fotografia també definia el seu contorn. La seva manera de fer va causar curiositat i en dies vinents uns quants nois, no tots, també van prendre aquesta decisió de compondre el plafó amb les fotografies que havien fet i les que ja tenien. plicar que les definicions sobre la qüestió plantejada es generessin a partir d’aquest moment d’una altra manera. Vaig organitzar el grup en subgrups de tres i els vaig donar una càmera fotogràfica. Els vaig explicar que havien de posar en imatge les qüestions plantejades durant la discussió de les dues sessions anteriors; un cop entès l’exercici, els vaig donar una hora de temps perquè poguessin sortir de l’institut i així poder disposar de més material. Una càmera, trenta-dues fotografies per a onze nois. Al cap de dos dies vaig tornar a do- 90 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple Voldria insistir en la idea que quan va començar aquest projecte no va haver-hi cap plantejament teòric per endavant, només la simple descripció de les paraules esbossades i la posada en marxa del dispositiu pràctic, que va ser simplement el de facilitar-los una càmera fotogràfica i brindar-los un espai públic del seu entorn perquè comencessin l’exercici. No s’ha d’oblidar que uns quants d’aquests nois, a part de ser expulsats de les escoles o de tenir-hi una situació d’incompatibilitat, o d’estar desemparats en risc social, han decidit plantejar-se durant un any què podran fer de les seves vides més endavant. Justament l’apatia es produeix, a part del desassossec d’una societat desesperançada, per veure que estan orientats a representar la deixalla, que els ha tocat representar allò que no serveix. Però, amb el taller, la representació d’allò que no serveix es va trencar en mil trossos, i la certesa que els nois que assisteixen a aquests tallers han d’assumir aquests rols es va difuminar. Justament és aquí on es va posar la pregunta, el perquè d’aquesta certesa. Pel que fa als nois, els van oferir els instruments necessaris per dur a terme aquell exercici com volguessin, es va donar la construcció del subjecte. Un cop conquerida la construcció d’aquest subjecte, calia fer un altre pas més: la confrontació amb l’espai públic. L’objectiu que es va marcar va ser el d’exposar tot aquest treball en un lloc públic. Vam concretar-ho desplegant tot el contingut del treball realitzat en un centre cívic, just al costat de l’institut on vam desenvolupar el treball. Aquest espai ens va donar un lloc, ens va posar en circulació amb la societat. Desplegar aquests significats en un espai públic com un centre cívic ens va servir per posicionar-nos d’una altra manera respecte a com estàvem acostumats habitualment. El centre cívic els va servir per situar-se en un altre lloc pel que fa a la mirada de l’altre, però també va possibilitar, per a ells, situar aquest espai públic en un altre lloc. L’eina de nou tenia un altre ús. De sobte, aquest lloc es va convertir en un espai de reunió, en què els esdeveniments que hi tenien lloc ens podien interessar. Participar en la construcció de l’exposició va significar una ocupació en tota regla de l’espai públic. Amb aquest acte vam rescatar la conversa i la discussió entre llocs aparentment antagònics, i vam utilitzar l’espai públic com tristament i cada vegada menys no s’utilitza. Armand Medina - 91 A través dels seus ulls: fotografia participativa als barris de Ponent Jordi Climent i Paula González. UEC Unitat d’Escolarització Compartida Ponent Des de la Unitat d’Escolarització Compartida (UEC) Ponent de l’Ajuntament de Tarragona oferim la possibilitat de seguir l’etapa de l’ESO a un grup reduït d’alumnes amb inadaptació al medi escolar i risc d’exclusió social. L’escolarització a les UEC suposa una escolarització compartida amb el centre docent en el qual l’alumne estigui matriculat i del qual continua dependent als efectes acadèmics i administratius. L’escolarització a les UEC té sempre caràcter temporal i es pot revisar al llarg del curs escolar. Els instituts d’educació secundària (IES) de procedència dels nostres alumnes aquest curs són: IES Torreforta, IES Campclar, IES Collblanc, Col·legi La Salle de Torreforta i IES El Morell. Per realitzar això, la nostra UEC disposa d’unes instal·lacions municipals, un equip de professionals, uns recursos econòmics i un projecte educatiu, aportats pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, la Regidoria d’Ensenyament de l’Ajuntament de Tarragona i la Fundació Casal l’Amic. Establim una organització dels continguts i matèries del currículum diferent de 92 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple l’establerta amb caràcter general i una metodologia específica i personalitzada amb la finalitat de motivar els alumnes, retornar-los la confiança en les seves possibilitats d’èxit personal i reforçar els seus aprenentatges. Els continguts s’emmarquen en tres grans àmbits que es poden desenvolupar, també, agrupant-los mitjançant projectes interdisciplinaris. Totes les àrees es treballen d’una manera transversal, global i eminentment pràctica a partir de les matèries instrumentals de l’ESO. Contemplem un àmbit de caràcter lingüístic i social: inclou els aspectes bàsics corresponents a les matèries de llengua catalana, llengua castellana, la primera llengua anglesa, de ciències socials, geografia i història, educació per a la ciutadania i els drets humans (Cinefòrum); un àmbit científic i tecnològic: inclou aspectes bàsics corresponents a les matèries de matemàtiques, ciències de la naturalesa i tecnologia, educació visual i plàstica, i un àmbit pràctic i d’expressió física: inclou activitats estructurades de caràcter pràctic i funcional que promouen l’adquisició de les habilitats personals necessàries per a la vida adulta i professional. També de- senvolupem activitats que contribueixen a l’orientació professional dels alumnes, relacionades amb el currículum de l’ESO i altres d’específiques. Són el Taller de Cuina, el Taller d’Hort i Jardineria, el Taller de Restauració i Pintura, i la Formació i Orientació Laboral i Tutoria. Cal destacar, precisament, que dins d’aquest àmbit vam tenir el privilegi d’incloure la proposta de la Paula, que ens va demanar poder dur a terme el projecte de fotografia participativa “A través dels seus ulls”, que s’havia previst inicialment que tingués una durada d’un trimestre, el tercer del curs 2007-08. Com que va tenir tan bona acollida per part de l’alumnat i l’equip docent, el següent trimestre, el primer del curs 2008-09, es va reeditar el projecte. La Paula i els seus col·laboradors van apropar el llenguatge visual a l’alumnat per tal que, a través d’una participació activa, relatessin allò que els semblava més significatiu de la seva vida dels barris de Ponent. El resultat de tot el procés es va veure plasmat en diverses exposicions, com la del mes de maig del 2009 en el marc de l’SCAN, al Moll de Costa de Tarragona. A partir del que ha exposat el Jordi, podem contextualitzar en quin àmbit es va dur a terme el projecte que explicaré a continuació, la qual cosa ens ofereix l’oportunitat de conèixer el context d’es- tudi de la mà d’un dels components. Utilitzo aquest terme (context d’estudi) perquè em moc en el món de l’antropologia, en el qual investiguem les persones que interactuen en un àmbit determinat, a partir d’una sèrie de preguntes prèvies que ens fem. La meva elecció va ser investigar en aquest centre educatiu, havent realitzat prèviament la negociació amb les persones pertinents, pel que fa al desenvolupament del projecte “A través dels seus ulls”. Abans d’endinsar-m’hi, jo no sabia què era un centre UEC, ni que existia, i vaig haver de fer un exercici d’immersió que va ser dificultós, ple de dubtes, però que va fer que m’endinsés en aquest àmbit educatiu. El fet de no ser part d’aquest centre va fer que hagués d’aprendre des del principi com funciona, és a dir, conèixer la seva vida quotidiana i entendre les seves maneres de funcionar, la qual cosa inclou aspectes com les normes, els horaris o els grups, al cap i a la fi, les maneres de treballar en aquest espai, en el qual hi ha un contacte quotidià entre professors i alumnes. Els meus objectius a l’hora de començar aquest projecte tenien a veure amb l’observació i l’anàlisi d’aquest microcosmos social, a partir d’un taller de fotografia que impartiria al centre, juntament amb un fotògraf, Lluc Queralt, i, més enda- Jordi Climent i Paula González - 93 vant, en una segona part, amb la fotògrafa Montse Serramià. En aquest taller hauria de conjugar el rol de professora i el d’antropòloga, la qual cosa no es troba exempta de conflicte i dificultats a l’hora de plantejar les meves estratègies amb els alumnes/informants. D’una banda, impartiria un taller en què els alumnes poguessin desenvolupar la seva creativitat amb una càmera de fotos a les mans i, de l’altra, hauria d’analitzar què passava en aquest taller, i interpretar i establir hipòtesis d’estudi a través de la convivència en aquest espai. Per a mi, aquests dos rols no són incompatibles, però sempre s’ha de tenir en compte que treballem amb persones, la qual cosa comporta implicar-se en un projecte que no solament depèn de tu per funcionar, sinó que és inscrit en un lloc que, com hem dit, té les seves maneres de treballar i, per tant, de tirar endavant el projecte que tenen entre mans. La meva aposta parteix de la creença fèrria que la fotografia és un mitjà d’expressió, una manera creativa de desenvolupar una idea, de parlar d’un mateix i de l’entorn que ens envolta. És una manera de transmetre als altres una idea, un sentiment, una situació. La càmera de fotos i la seva tècnica no són més que el mitjà que ens permet aconseguir-ho, i per això, rere una imatge, hi trobem una intenció, 94 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple la del fotògraf. Per això, és important conèixer la persona que ha captat aquestes imatges, per entendre el perquè i la història que hi ha darrere d’aquest “acte fotogràfic”. Per això crec que la fotografia és molt útil en el camp de l’antropologia, ja que, al cap i a la fi, el nostre principal objectiu és conèixer, entendre i explicar als altres allò que hem après, i conegut, de manera que sigui útil per avançar en el coneixement. L’antropologia és entendre, comprendre, però és escoltant, observant i interpretant que podem arribar a aquesta comprensió de l’altre. En aquest cas, i com he dit, no vaig tenir un rol passiu en el camp, sinó que m’hi vaig endinsar com a professora de fotografia, i això em va fer veure les possibilitats del mitjà fotogràfic per complir una sèrie d’objectius pedagògics. En aquest cas, el principal objectiu era que els nois s’ho passessin bé mentre aprenien les bases de la tècnica fotogràfica. A més, es volia que establissin una relació positiva amb el seu entorn, deixant a les seves mans l’elecció dels llocs per fotografiar, donant-los d’aquesta manera autonomia per decidir, ja que són ells els màxims experts en els llocs pels quals fèiem els nostres passeigs fotogràfics. D’aquesta manera, el paper de l’antropòleg passa de l’autoritarisme a l’intercanvi de sabers. Jo era la professora, però ells eren els que sabien moure’s pels barris, i així havíem de trobar un equilibri a l’hora de planificar els passeigs que faríem. La idea era conèixer els llocs per on es movien, per això en cada sessió decidíem per quin lloc passejaríem i, un cop allí, fèiem les fotos que sorgien, tant si eren de paisatge com de retrat o detall. Un descampat, una casa abandonada, un camp de futbol, una plaça, un carrer, podien ser llocs que ells utilitzaven d’una manera en el seu temps lliure, i que en aquest moment es convertien en escenaris per fer fotos. D’una altra manera, mai no hauria conegut aquests espais des del seu punt de vista, la qual cosa em va donar la possibilitat d’observar com són els seus usos i costums. Un altre exercici important, i des del meu punt de vista necessari per complir els objectius del taller i la recerca, era que s’emportessin les càmeres a casa i hi desenvolupessin un projecte personal, fotogra- fiant cadascú el que volgués. Després, amb aquestes fotos, fèiem entrevistes indivi- duals, fora de l’horari del taller. En aquestes entrevistes, els demanava que m’expliquessin què significaven les fotos, què hi passava, quins llocs eren, qui eren les persones que hi sortien. Aquesta tècnica, anomenada per alguns autors (Collier, Buxó) com a foto elicitació, em permetia fer una escolta més personalitzada, i comparar els continguts d’allò observat durant les sessions grupals amb el que em deien en aquestes trobades individuals. Aquestes entrevistes eren enregistrades en àudio, per transcriure-les poste- riorment i analitzar-les. Em donaven l’oportunitat de conèixer-los millor, i d’escoltar allò que m’havien de dir, sense censures i sense judicis de valor sobre allò que m’explicaven. Això és important, ja que els antropòlegs no hi som per jutjar, per dir si això està bé o malament, sinó per conèixer tan detalladament com sigui possible les persones amb qui treballem. En aquest cas, com que col·laborava mà a mà amb els educadors, eren ells els que s’ocupaven de solucionar, si es produïa, algun conflicte. No és que els antropòlegs siguem com fantasmes que arriben al camp i no hi incideixen, passant-hi de puntetes. El que fem òbviament afecta l’entorn en què estem, i també, per descomptat, ens afecta a nosaltres, però no podem caure en la subjectivitat absoluta i sancionar, o premiar, actituds que es donen en els informants. El meu interès era aprendre d’ells, no sancionar-los. Treballava mà a mà amb els educadors, i ells estaven en tot moment al centre quan realitzava les activitats, per la qual cosa, si hi havia cap conflicte, s’intentava solucionar, i ells eren els responsables de fer-ho en cada moment. Jordi Climent i Paula González - 95 Una cosa que també és determinant per realitzar una reflexió sobre allò que observem en el context d’estudi és allò que anomenem diari de camp, que no és més que la plasmació en paper d’allò que hem vist, sentit, experimentat en el camp. A través d’aquest exercici de reflexivitat, podem entendre aspectes que se’ns han escapat en el moment tan intens del treball amb els nois, que requereixen tota la nostra dedicació en aquest moment. Més enllà del llenguatge verbal, que de vegades se’ns dificulta perquè no tenim unes capacitats suficients per aprendre a expressar-lo, i perquè els altres ens escoltin, el llenguatge visual suposa una via de comunicació diferent i que, a més, pot ser difosa per diferents canals (exposicions, pàgines web, catàlegs, cartells). Més que substituir-lo, el llenguatge visual suposa una via de comunicació alternativa, igual com ho poden fer el dibuix, l’escultura, el vídeo, o altres expressions artístiques. D’aquesta manera, l’expressió artística suposa una manera de comunicar-se, i una manera de reflexionar sobre l’entorn que fotografiem, tant per a qui fa la foto com per a qui la veu. Una manera tradicional de mostrar el treball fotogràfic és a través del muntatge d’una exposició. En aquest cas, en concloure el taller a finals del 2008, ens vam plantejar una exposició col·lectiva, ja 96 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple que en aquest cas la idea va ser crear un projecte de tots més que una exposició individual, com podem veure en un altre tipus de mostres fotogràfiques. Un dels objectius de l’exposició era mostrar una visió global del que havia estat l’experiència del taller de foto. D’aquesta manera, les fotografies no són d’aquest o aquell, sinó que són de tots ells. Cal un cartell a l’entrada que expliqui en què consisteix el projecte, perquè aquells que vegin l’exposició, i no formin part de l’entorn dels nois, puguin situar-se i entendre d’on sorgeixen les imatges. Es podria fer de moltes maneres, però en aquest cas va ser aquest el plantejament, i amb aquesta idea vam iniciar el muntatge. Els criteris d’elecció de les fotografies es basen en la idea estètica, però també en el contingut. Es tracta de realitzar un recorregut per la vida dels participants, escollint diferents moments congelats, que ens poden fer imaginar en què estava pensant el fotògraf quan les va fer, quina relació té amb aquest entorn i per què va decidir prémer el botó de la càmera en aquest moment. Les paraules són molt importants, però les imatges formen part igualment de la nostra vida. És clar que el moment congelat que veiem reproduït pot ser interpretat i imaginat de moltes maneres, i a cadascú li explicarà històries diferents. L’exposició és, al cap i la fi, el coronament final de tota una experièn- cia, que permet que els autors vegin les seves fotografies penjades, emmarcades i llestes per ser observades per altres, la qual cosa fa que el seu treball sigui valorat, i que surti fora del seu context quotidià. Tota aquesta experiència que hi ha darrere de la realització de les fotos és la que ens dóna la resposta a les preguntes que em plantejo com a investigadora social. És en aquests moments de convivència que trobem els indicis que ens porten a conèixer i a entendre. El treball de reflexió posterior ens ajuda a ordenar aquests coneixements, i d’això tracta l’escriptura antropològica. Els que treballen en l’àmbit educatiu saben que el dia a dia és molt intens, passen moltes coses, i és difícil interioritzar tots els coneixements que es van adquirint. Per això, l’experiència educativa, unida a la recerca antropològica, m’ha permès realitzar aquest exercici, treballant de prop en el context, i després poder separarme’n per reflexionar sobre allò que he vist, escoltat i, al cap i a la fi, sentit, en relacionar-m’hi. Jordi Climent i Paula González - 97 Activitats dels tallers d’arts plàstiques i visuals als centres penitenciaris i, en concret, del taller de ceràmica del CP Tarragona Olga Esquinas. Monitora del taller de ceràmica. CPT Centre Penitenciari de Tarragona Tallers artístics als centres penitenciaris Què són els tallers artístics? Dins l’àmbit de l’educació social als Centres Penitenciaris de Catalunya, hi trobem tot un ventall d’activitats de difusió cultural al qual tenen accés els interns que hi compleixen condemna o que es troben en situació preventiva a l’espera de judici. Dins aquesta oferta d’activitats, hi trobem els tallers d’arts plàstiques i visuals. Els tallers no són els mateixos a totes les presons, tot depèn de diverses qüestions, com ara les dimensions i l’organització arquitectònica del centre, el nombre d’interns i les infraestructures, entre d’altres. Així, doncs, els interns poden tenir accés a activitats com ara pintura, fotografia, fusteria, enquadernació i disseny en paper, bijuteria, ceràmica, escultura i instal·lacions, cartró pedra… En general, els tallers són espais oberts a la pràctica de més d’una especialitat plàstica. En alguns casos, els professionals encarregats dels tallers comparteixen el mateix espai però imparteixen disciplines diferents segons els materials de què es disposa i les franges horàries de cada activitat. Objectius Els tallers artístics són una eina de superació de la separació respecte de la vida cultural de la comunitat i, per descomptat, són també una eina per a la reinserció, però, a més, compleixen altres objectius molt diversos. A més de donar a conèixer l’activitat pròpia del taller, les tècniques i les habilitats necessàries per desenvolupar-la, els tallers pretenen oferir a les persones privades de llibertat la possibilitat d’expressar, descobrir i desenvolupar noves capacitats i aptituds. Aportar coneixements culturals històrics i actuals relacionats amb l’activitat pròpia de cada taller. Crear hàbits de consum cultural que els interns puguin reproduir i continuar explorant un cop en llibertat. Metodologia i continguts La formació dins el taller es realitza de forma individualitzada, tot incidint en la participació. Cada intern, segons les seves aptituds i interessos, segueix el seu camí i evolució. És a dir, la tria dels conceptes i de les eines que motiven més l’intern, a més de la interacció amb l’educador i amb la resta d’alumnes que integra el taller, dóna com a resultat que cada subjecte sigui partícip en la construcció de la seva formació. Olga Esquinas - 99 Taller de ceràmica del CP Tarragona Els continguts educatius i les tècniques emprades són triats pels professionals de cada taller, sempre, és clar, que compleixin els objectius abans esmentats. Organització interna i externa L’organització interna dels tallers artístics depèn també del monitor de taller. Els interns han de conèixer i respectar les normes internes del taller. L’objectiu d’aquestes normes és crear un ambient adient per a la formació i el treball, tant de manera individual com col·lectiva. Aquestes normes es basen en el respecte, la comunicació, la cooperació i l’aprenentatge de bons hàbits de treball, com ara la puntualitat, l’ordre, la neteja… Per tal que la tasca formativa dels tallers artístics sigui efectiva, els professionals a càrrec han de coordinar-se a diferents nivells: dins el centre mateix, amb altres monitors i altres professionals de diferents àrees (funcionaris de règim, educadors 100 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple socials, psicòlegs, mestres…), amb el coordinador d’educadors i, evidentment, amb la subdirecció de tractament, que, entre altres qüestions, s’encarrega d’orientar, supervisar, avaluar el funcionament i coordinar les iniciatives dels tallers. A banda del centre mateix, i per tal d’establir intercanvis d’informació, sia sobre qüestions tècniques, nous materials, procediments, sia també per coordinar el trasllat de peces cap a exposicions i concursos, els monitors de diferents centres s’han de coordinar i comunicar bastant sovint. D’altra banda, els professionals també s’han de coordinar amb la secció de cultura del Departament de Justícia. Taller de ceràmica del Centre Penitenciari de Tarragona Organització interna L’activitat de ceràmica, juntament amb el taller d’enquadernació, són els dos únics tallers artístics del Centre Penitenciari de Tarragona i són actius des de fa més de vint anys. A banda d’aquestes activitats, els interns tenen accés a altres tallers com ara els de formació ocupacional, els productius, i també poden ampliar la seva formació assistint a l’escola o a altres tipus d’activitats, com ara biblioteca i informàtica. El taller de ceràmica és en realitat un espai multidisciplinari on l’intern pot aprendre des de les tècniques ceràmiques més senzilles fins a les més elaborades. I no solament de ceràmica; també tècniques d’escultura, pintura i dibuix. tres centres, sobretot els de construcció recent com ara Brians II a Barcelona, on cada mòdul té un taller propi. La disposició radial dels mòduls del CP Tarragona, així com les mesures regimentals imposades, permet que tots els interns que vulguin i hi estiguin capacitats puguin accedir al taller, independentment del mòdul on resideixin. Evidentment, en queden exclosos els interns del mòdul de mesures especials, els de secció oberta i els d’infermeria. Quan un intern que ingressa al centre penitenciari vol tenir accés a les activitats, ha de posar-se en contacte amb el seu educador. L’educador informa, orienta i valora les aptituds de l’intern respecte del ventall Els materials emprats al taller són molt diversos: diferents tipus d’argila, esmalts, pintura, pigments… A més, una de les premisses del taller és la de fer servir material de rebuig i recuperar-lo per donar-li una nova vida en servei de l’expressió plàstica. Per tant, és freqüent l’ús de cartró i porexpan provinent d’embalatges, ampolles de plàstic, llaunes… La incorporació al taller de ceràmica El taller està ubicat a mòdul I, però l’accés a aquest taller no està restringit als residents d’aquest mòdul, a diferència d’al- Olga Esquinas - 101 d’activitats que el motiven més i, finalment, el deriva cap a les més adients. Metodologia Aquest taller proporciona formació continuada durant tot l’any, és a dir, no és un curs tancat amb un nombre d’alumnes limitat que comencen i acaben la seva formació durant un període de temps determinat. Així, doncs, dins el mateix espai del taller hi conviuen alumnes que fa anys que assisteixen de manera continuada a l’activitat i, per tant, amb un nivell alt de coneixements en la matèria amb altres que tot just han començat de zero el seu aprenentatge. La formació dels alumnes es duu a terme de manera totalment individualitzada. Com que cada alumne aprèn al seu ritme, l’evolució que cada individu fa a l’activitat depèn de factors tan diferents com ara: que els definits a l’apartat general d’informació sobre els tallers artístics als centres penitenciaris. El taller de ceràmica del CPT vol assolir, però, altres objectius que tinguin més a veure a fomentar les activitats d’intercanvi amb la comunitat, dins i fora dels centres. L’altre objectiu per complir és el d’establir hàbits de bona convivència en el treball, molt important si tenim en compte el problema de la massificació en un centre tan petit. Projecció comunitària És molt important que la comunitat conegui la feina de tipus formatiu que es duu a terme dins els centres; les exposicions, les fires, els concursos, són una manera – l’espai de temps que l’intern resideix al centre (el CP Tarragona és un centre de caràcter preventiu, encara que també hi ha molts interns que el tenen com a centre de compliment), – les aptituds de cadascú, – els interessos de cadascú, – la interacció amb el monitor, – la interacció amb la resta d’interns del taller. Objectius Els objectius del taller de ceràmica del CP Tarragona són, evidentment, els mateixos 102 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple Fira de Tivissa d’obrir les portes per deixar veure que els interns, com qualsevol altra persona, són éssers que tenen la necessitat d’expressarse i de crear. Una altra manera d’implicar els interns dins la vida de la comunitat és la d’assumir encàrrecs de caire particular, col·lectiu i institucional, com ara la realització de plaques i escuts o muntatges escultòrics per a llocs públics. També es fomenta l’intercanvi cultural convidant artistes i conferenciants dins el taller i realitzant sortides a museus, fundacions i altres institucions culturals. L’activitat artística que es viu més dins el taller és la realització de la Mostra d’Art del CPT. Aquesta Mostra, en la vuitena edició, i sota el títol de “Mediterrània”, es va poder visitar el mes de gener del 2010 al Pati del Palau de la Diputació de Tarragona. La preparació d’aquesta exposició dura gairebé tot l’any i s’hi exposen obres realitzades pels interns del taller de ceràmica. Totes les peces són creades exclusivament per a aquesta ocasió, sota un tema triat entre tots i amb uns criteris de qualitat tècnica i conceptual exigents. Aquesta mostra constitueix avui dia una de les formes més directes de mostrar a la ciutadania de Tarragona una de les facetes dels centres penitenciaris. Potser la millor manera de trencar la barrera que separa aquest món interior de la presó, sovint mitificat i distorsionat per molts Palau de la Diputació de Tarragona mitjans, és mostrar públicament, sense pretensions i amb sinceritat, el que fan els interns durant el temps que passen al centre penitenciari. Vuit anys de la Mostra d’Art del Centre Penitenciari Tarragona Olga Esquinas - 103 A banda del taller de ceràmica, són molts els interns i els professionals de diferents àrees que edició rere edició s’esforcen per demostrar de què són capaços. Avaluació i autocrítica La tasca de formació que es duu a terme dins el taller de ceràmica és una representació molt petita del total de l’àrea educativa i cultural del centre. Dins aquesta petita aportació, hi van implícites també tasques que són més aviat d’integració i d’assimilació d’hàbits de convivència i de treball. Moltes vegades no és tan important el resultat com el fet de proporcionar les eines i els coneixements per a un primer contacte, és a dir, obrir la finestra a un món que fins ara per a molts era desconegut i incomprensible. La majoria dels professionals que treballem als centres penitenciaris tenim molt clar que no estem formant futurs artistes, 104 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple sinó que estem mostrant als alumnes una petita part de tot el que poden trobar, aprendre i realitzar. Quan els interns s’incorporen a la vida fora de la presó, les prioritats són unes altres: la feina, la família, la integració social… Cal pensar que molts d’aquests interns tenen mancances i problemes personals que no han quedat resolts amb el seu pas per la presó. Així, doncs, en què els pot haver influït el seu pas pel taller? Sincerament, m’agradaria pensar que el que han après al taller ha contribuït a motivar la seva curiositat vers l’art. Que els ha servit per creure en si mateixos, tant en les seves capacitats creatives com en la seva destresa manual. Però en molts casos em donaria per satisfeta sabent que si, un cop en llibertat, passen per davant d’una escultura o una obra pictòrica, es detindran un segon a contemplar-la. Art com a llenguatge universal Patrícia Hernández. Mediadora per la convivència. UTIC Unitat Tècnica d’Immigració i Ciutadania a Tarragona Castellà a Catalunya, espanyol a França, llatí a Nord-amèrica, nesrani al Marroc i moro a tot arreu, no trigaria a tornar-me, a conseqüència del meu nomadisme i viatges, en aquest estrany espècimen d’escriptor no reivindicat per ningú, aliè i poc inclinat a agrupacions i categories. (Juan Goytisolo, Coto vedado) La Unitat Tècnica d’Immigració i Ciutadania La Unitat Tècnica d’Immigració i Ciutadania es va crear l’any 2008 dins de l’Institut Municipal de Serveis Socials de l’Ajuntament de Tarragona. Es tracta d’una oficina des de la qual es gestiona la immigració present a la ciutat de Tarragona informant i assessorant per tal d’afavorir els tràmits anteriors a l’obtenció de la ciutadania espanyola. Tanmateix, aquestes dues tasques es complementen amb projectes, puntuals o de llarga durada, que ajuden a integrar les persones nouvingudes i a millorar la convivència. L’Oficina Internacional del Treball (OIT) defineix la migració com el canvi de residència habitual. Des d’aquesta perspectiva, es podrien definir diferents tipus de migracions: locals, interprovincials, intermunicipals, internacionals, etc. Ara bé, voldria insistir que la població estrangera fa referència a tot aquell no nacional que resideix a un país determinat, mentre que la immigrant fa referència a l’arribada d’una persona a un lloc de residència diferent del que mantenia a l’origen. Per la qual cosa no tota persona immigrant és estrangera. Insisteixo en aquesta diferenciació per destacar que la Unitat Tècnica d’Immigració i Ciutadania és un recurs destinat a tota la població immigrant, independentment de la seva nacionalitat, i no una unitat d’estrangeria. La UTIC, en aquest moment, es compon de dues mediadores i un mediador, una tècnica d’informes, una auxiliar administrativa i la tècnica en polítiques migratòries. Com a unitat, tots els nostres projectes giren al voltant de quatre eixos fonamentals: – – – – L’acollida La igualtat La cohesió social Els informes municipals en matèria d’estrangeria “Tallers d’acollida lingüística, habilitats socials i coneixement de l’entorn” Els “Tallers d’acollida lingüística, habilitats socials i coneixement de l’entorn” els oferim dins del marc de l’acollida i estan formats Patrícia Hernández - 105 per 30 hores de català impartides per un professor o professora del Consorci per la Normalització Lingüística i 15 hores d’un taller d’habilitats socials i coneixement de l’entorn de les quals s’encarrega la UTIC. A través de les gràfiques següents, podrem observar i avaluar la participació de la població immigrant en aquests tallers els anys 2008 i 2009: Després d’haver estat un temps consensuant el contingut de les hores del mòdul d’habilitats socials i coneixement de l’entorn, continuem adaptant-nos als continus canvis que hi ha, ja que la realitat social de la immigració fa dos anys no era la mateixa que la d’enguany. Per aquest motiu, els tècnics han d’estar molt atents i oferir uns recursos útils per al conjunt de la societat en el moment històric, econòmic i social en què es troba. És dins d’aquest projecte i d’aquestes hores que ens hem decidit a oferir una excursió al Museu d’Art Modern de Tarragona, excursió que cada vegada ens agrada més i intentem perfeccionar amb les noves experiències. – S’han comptabilitzat els/les participants que van finalitzar el curs. – Cal tenir en compte que el segon trimestre es va realitzar en època estival, la qual cosa va dificultar, per diferents circumstàncies, una major participació. El 2009 vam tenir en compte aquestes circumstàncies i va augmentar el nombre de participants. PARTICIPACIÓ DE L’ANY 2009 De la mateixa manera, en aquest taller, també oferim una excursió pel patrimoni històric de la ciutat de Tarragona amb l’acompanyament d’un/a guia que ens ofereix el Museu d’Història, i sempre que el calendari ho permet intentem participar en les festes i fets culturals del municipi (Sant Jordi, Santa Tecla, etc.). Volem assenyalar que la immigració no sempre és un fenomen traumàtic o negatiu per a la persona que emigra. Els motius per realitzar aquest canvi de residència són tan diversos com les persones que es decideixen a fer-ho. A l’hora de parlar d’immigració i inclusivitat social, cal parlar d’economia, ja que l’exclusió social no és monopoli o patrimoni de 106 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple la immigració. Normalment es tracta més d’una qüestió de pobresa o desigualtat, si bé és cert que els immigrants estrangers extracomunitaris es regeixen per una legislació específica (Llei d’Estrangeria) que, a la pràctica, pot produir situacions d’exclusió social. Per aquest motiu, des de l’Ajuntament de Tarragona intentem oferir recursos per tal de minimitzar aquestes possibles situacions. Art i inclusivitat social Incloure l’art com una eina per a la inclusió social ja va donar resultats positius en les accions de Desenvolupament Cultural Comunitari que es van dur a terme. El DCC és una metodologia que utilitza la cultura i l’art com a vehicle per dinamitzar i canalitzar processos de transformació social d’una comunitat. Aquestes experiències conceben l’art com a eina per a la inclusió, la regeneració dels vincles comunitaris i com un dret humà per a tots i totes. “Quan un noi aconsegueix entusiasmar-se i agafar interès per alguna cosa, comença a projectar-se, a construir un projecte de vida possible, a imaginar. Es tracta de trencar aquesta idea que un noi en situació de pobresa o en un àmbit marginal no pot, per exemple, tocar el violí.”1 Des de la nostra perspectiva, aquest tipus d’activitats faciliten o possibiliten que l’usuari es projecti, es visualitzi a si mateix com a “capacitat per”, o que simplement es trobi en situacions normalitzades, entenent aquestes situacions com a situacions no estigmatitzades. Des d’aquesta visió d’un mateix, posarà en marxa el seu projecte de vida. Tothom ha escoltat un munt de vegades que les diferents expressions artístiques (música, pintura...) són el llenguatge universal; des de la Unitat Tècnica d’Immigració i Ciutadania partim de la base que aquesta afirmació és certa i per aquest motiu intentem apropar la població nouvinguda a aquest tipus d’activitats. D’aquesta manera convertim la persona immigrada en turista per un dia, que participa, gairebé inconscientment, en un joc de rols que ens permet fer una mirada diferent de nosaltres i ens obre noves perspectives de futur, a més de passar una estona força agradable i divertida. Com a tècnics i tècniques, no ens hem d’oblidar que un dels punts fonamentals de les nostres tasques és, senzillament, produir situacions de benestar social. 1. Horacio Cuello, coordinador del Programa Orquestas Infantiles y Juveniles de la Secretaría de la Nación (Argentina). Patrícia Hernández - 107 Com es realitzen projectes d’art amb públic d’exclusió social? Ponència + taller d’experiències: diàlegs amb l’altre Magalí Kivatinetz. Coordinadora General motivART Accedir als béns culturals és un dret. Tanmateix, molts sectors de la societat, lamentablement, no hi accedeixen. Aquesta realitat palpable interpel·la directament tots els ciutadans, i en particular les institucions que treballen amb l’art i la cultura. Però… És a l’abast d’institucions com els museus solucionar les desigualtats socials? És clar que no, almenys no com a única finalitat. Però sí que poden avançar cap a una democràcia cultural que disminueixi, en part, aquelles desigualtats. Potser no les econòmiques, però sí les simbòliques. En primera instància, els centres d’art haurien de ser llocs de participació i producció cultural. Per a això caldria un canvi en l’ús dels espais, que els mostrin no com uns llocs rígids, llunyans i impenetrables, sinó com a espais dialògics que escolten i treballen amb el seu entorn. A més, com argumenta Hooper-Greenhill (1999), “el rol educatiu d’un museu és complex, pensar sobre l’aprenentatge en una institució cultural significa estar atent a la connexió entre cultura i pedagogia. No n’hi ha prou de centrar-se en les estratègies d’aprenentatge individuals, i el potencial educatiu dels museus i les seves col·leccions; cal també localitzar-ho dins d’un coneixement dels papers socials i culturals que representa un museu”. Per aquesta raó no hem d’oblidar que els museus no són, ni seran mai, espais neutrals de representació objectiva de fets indiscutibles; els valors culturals, socials i polítics sempre estaran implicats en les exposicions (MacDonald, 1998). En paraules de Carla Padró (2004): “Caldria comprendre el museu com una zona de conflicte i intercanvi en què es realitzen projectes culturals. Per a això s’haurà de considerar aquestes institucions com a llocs de dubte, de pregunta, de controvèrsia i democràcia cultural l’objectiu del qual és formar lectures des de diversos fronts, és a dir, com a terreny de qüestionament.” Així mateix, els museus haurien d’analitzar-se sota les cruïlles culturals en què s’insereixen i en relació amb una producció i distribució de cultura com un dret per a tots els ciutadans. Aquesta és precisament una noció que emmarca el museu com una institució dins d’una democràcia cultural (Rodrigo, 2007). On em situo? Si tenim en compte el context en què vivim actualment, on la complexitat i immediatesa de les comunicacions són el nostre pa de cada dia, hem de considerar que els museus necessiten estar alerta davant de la temptació d’actuar com a institucions estàtiques, Magalí Kivatinetz - 109 rígides i tancades. Ara es demana a l’espai museístic que sigui un camp per a la problematització i el qüestionament, la ruptura i el canvi (Roberts, 1997, a Kivatinetz; López, 2006). S’exigeix a les institucions culturals una implicació directa en la societat i, per això, han d’enfocar-se cap a diferents públics i treballar de manera que tots els visitants puguin trobar-hi no solament un lloc per al gaudi estètic, sinó també un lloc on aprendre sobre si mateixos, sobre els altres i on se’ls autoritzi a generar i intercanviar visions crítiques i contrahegemòniques (Padró, 2005). Així, “algunes educadores com Hooper-Greenhill, Roberts o Reese i educadors com Hein subratllen la necessitat de reflexionar sobre com el significat ha estat generat, modelat, exposat, circulat i interpretat en els museus, i aquesta és una de les noves competències de la funció educativa en els museus, més que la tradicional tasca de transmetre o comunicar una sola mirada sobre aquells objectes que han estat recol·lectats” (Padró, 2005). Consegüentment, en aquests moments sorgeixen projectes educatius que es basen en la participació activa de les comunitats, la recerca i l’acció cultural amb la finalitat de proposar estructures en què l’aprenentatge sigui compartit entre els participants, els agents culturals i les institucions socials. Això suposa entendre el pes social d’aquests centres, i el caràcter regeneratiu de la cultura contemporània a través de l’educació, posant èmfasi en el 110 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple paper del museu com a catalitzador del teixit sociocultural a les ciutats (Rodrigo, 2007). Aquestes concepcions, íntimament relacionades amb la museologia crítica, es potenciarien si es prestés encara més atenció a les xarxes socials existents, ja que són productores culturals molt importants. Mirar d’una altra manera certs sectors de la societat possibilitarà també que aquests sectors “entrin” a les institucions, i que s’aconsegueixi convertir-les en espais encara més inclusius. La labor del museu i, consegüentment, dels departaments educatius ara ha de transformar-se des d’un model comunicatiu d’accés cap a un model crític que interpreti la construcció social del significat i la manera com les cultures són definides i presentades en els museus (Rodrigo, 2007). Per a això, els espais culturals necessiten obrirse a altres públics, a altres usuaris que no solen entrar als museus… Però compte, no n’hi ha prou d’obrir les portes perquè els visitants entrin als museus; s’han de generar les condicions adequades per atreure el públic. No es tracta d’obligar, es tracta de possibilitar el retorn i d’assegurar, tant com es pugui, la permanència. La intenció és convocar, convidar, obrir les portes, ferlos un lloc. Per aconseguir-ho és clar que ha d’haver-hi persones que vulguin entrar al museu, que vulguin ser-hi, que tinguin desitjos de romandre-hi. Es tracta d’una trobada entre els desitjos d’almenys dues parts: la que convida i el convidat. “Un noi que fa quinze anys que rema a les galeres, que no ha vist mai els seus pares aixecar-se al matí per anar a treballar, que no entreveu cap futur professional, que no domina ni les claus culturals per entendre en quins carrerons sense sortida es troba, ni la paraula amb què expressar el seu desconcert, no pot, d’un dia per l’altre, canviar radicalment de comportament. Només se li pot demanar que prescindeixi de la violència si hi ha espais on parlar, si se li propor-cionen mitjans perquè prengui la paraula.” Per potenciar aquesta idea, cal que les institucions entrin en un diàleg amb diferents sectors de la societat, no mitjançant una comunicació unidireccional d’un saber, sinó per a la construcció conjunta. La pedagogia crítica dóna eines en què podem basar-nos per pensar els subjectes que convoquem com a subjectes que avancen cap a l’autonomia, el compromís ètic i l’emancipació política (Freire, 2008). No hem d’oblidar que la cultura és el motor de desenvolupament identitari i social, per la qual cosa cal afrontar nous dissenys culturals (Río, 2002, a Rodrigo, 2007). Tanmateix, cal anar amb compte amb les expectatives que es generen al voltant de les accions que realitzem. Com explica Philippe Meirieu a Frankenstein educador (1998): Per aquest motiu, cal intentar generar aquest tipus d’espais amb l’objectiu que els visitants del museu s’hi sentin còmodes. En altres paraules, “anar més enllà dels murs dels museus”, i establir vincles molt més flexibles i forts amb la comunitat. Immediatament, s’aconseguirien espais més polifònics en què no solament s’escoltin les veus expertes i legitimades, sinó les d’altres sectors de la societat que també poden aportar la seva veritat, els seus coneixements. Sabem també que la manera com hom mira l’altre configura una sèrie de possibilitats o les clausura (Martinis, 2006). Per això caldria posar en marxa projectes en què es convidi els participants no solament a recórrer, mirar i rebre, sinó també a crear, produir. Com es realitza? Es tracta de generar activitats que traslladin els participants en un lloc completament diferent. La idea és aconseguir que Magalí Kivatinetz - 111 se sosté que una persona –tant en els aspectes cognitius i socials del comportament com en els afectius– no és un simple producte de l’ambient ni un resultat de les seves disposicions internes, sinó una construcció pròpia que es produeix com a resultat de la interacció amb el medi que l’envolta. Basant-nos en aquests principis, hem de considerar que el coneixement no és una còpia de la realitat, sinó una estructura que cada ésser humà realitza amb els esquemes que ja posseeix, és a dir, amb allò que ja va construir en la relació amb el seu context. puguin anar a un lloc diferent del que hom semblava destinar-los. Per aconseguir-ho cal començar a entendre que l’educació no ha de ser vista com a difusió o diversió, sinó com una oportunitat per reflexionar i per crear nous discursos, que són tan valorats com els que proposa el museu (Roberts, 1997). D’aquesta manera, a cada visitant se li permet crear la seva història tenint en compte els seus coneixements previs, les seves relacions, les seves experiències i les seves condicions (Padró, 2007). Consegüentment, les estratègies educatives haurien de promoure els dilemes, l’ús de la narrativa i la polifonia de mirades (Maset, 1995, a Campañá; Kivatinetz; López, 2009). Una de les teories educatives que s’utilitzen als museus per generar aquests espais és el constructivisme (Hein, 1998). Des d’aquesta metodologia, 112 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple Així, l’educació artística crítica, basada en el constructivisme, indaga sobre temes i idees clau com el canvi, la identitat, la representació de fenòmens socials, i ajuda a investigar com aquestes concepcions afecten cadascú i els qui l’envolten. “L’educació es concep no com un procés d’adaptació de la ment a unes estructures de coneixement (Piaget), sinó com un procés dialèctic en què el sentit i el significat de les estructures de coneixement es recons- trueixen en la consciència històrica dels individus, els quals tracten de dotar de sentit les seves situacions vitals. No podem percebre el món en un sentit de «veritat» més enllà de nosaltres mateixos i les nostres vides. Com a parts d’un món que intentem entendre, només podem aproximar-nos-hi des de les infraestructures cognitives i biogràfiques existents que donen forma a la nostra consciència” (Hernández, 2000). D’altra banda, també des del constructivisme, es considera els subjectes com a éssers actius que construeixen els sabers, una idea que s’oposa clarament a “passius”, “receptors”, “mancats de”, paraules amb les quals s’anomena freqüentment els grups desafavorits. D’aquesta manera, les activitats que s’han de plantejar han de posar l’èmfasi en el visitant i no en el contingut que ha de ser adquirit. Així, es permet que el públic s’interrogui, evoqui i estableixi relacions no formals amb allò exhibit, la qual cosa dóna peu que els participants puguin relacionar els objectes exposats amb la seva vida (Campañá; Kivatinetz; López, 2009). I això, com es pot posar en pràctica? Una manera enriquidora de treballar en les institucions culturals és organitzant projectes de treball en col·laboració entre educadors, artistes i comunitats. Treballant des de l’inici com un equip multidisciplinari es poden generar programes que fomentin la inclusió de les veus dels participants du- rant tot el seu desenvolupament. Aquest tipus de projectes sorgeix d’una problemàtica o tema que afecta directament els participants, els interroga, els motiva. Per això, durant els recorreguts per les sales o durant les activitats que es plantegen, el contingut del museu no és rellevant, sinó que l’important és veure com es pot connectar amb allò que viuen els visitants (Hernández, 2007, a Campañá; Kivatinetz; López, 2009). En aquests equips s’intenta que el contingut de les exposicions es pugui relacionar amb allò que viuen les comunitats, i centrar el seu aprenentatge en un tipus de coneixement transversal, relacionat directament amb la seva vida. D’aquesta manera, el focus no es troba en un aprenentatge en concret, sinó que es fomenta un tipus de coneixement integral, relacionat directament amb la vida de les persones. En conjunt, aquestes propostes actuen com a conformadores d’actituds, creences i valors (Hernández, 2007, a Campañá; Kivatinetz; López, 2009). Específicament, una manera que pot ser molt interessant per treballar és la modalitat de taller de producció, que generi un espai en què la invenció i l’experimentació són aliats com a principal objectiu del taller. El fet que els participants puguin tocar, manipular i explorar objectes els provoca seguretat i confiança, la qual cosa permet una participació més oberta i complexa per part de tots (Clarke et al., 2002). Però per a això cal crear les condicions necessàries en què Magalí Kivatinetz - 113 els que hi intervenen siguin part i se sentin part d’aquesta construcció. Mitjançant converses dinàmiques es permet que els participants explicitin, qüestionin i comparteixin les seves concepcions amb les dels altres, i proporcionar així una experiència d’aprenentatge més significativa (Campañá; Kivatinetz; López, 2009). L’important és que l’experiència d’entrar a un museu sigui significativa per al visitant sempre tenint en compte el context personal, social i físic de cada persona (Falk; Dierking, 1992). personals de les persones que hi estaran involucrades. Des dels objectius que es volen assolir amb aquesta creació en particular fins a la manera de plantejar-la cal pensar en tot moment en la cultura de la qual es parteix. A l’hora de plantejar treballs no s’ha d’entendre que la creació és una inspiració divina que no es relaciona amb res en el món real. Aquesta és una idea ja superada fa temps. Però compte, fer un taller no és simplement que els participants s’embrutin les mans. La pràctica genera coneixements derivats del desenvolupament mateix, coneixements pràctics, però també coneixements teòrics. “Un taller té valor en la mesura que tot el grup és capaç de produir coneixements, adquirir habilitats i reflexionar” (Pampillo, 1988). En aquest sentit, l’espai de taller educatiu s’entén com un espai potent perquè s’organitza al voltant d’una manera diferent de concebre els subjectes que hi participen i la manera com construeixen el coneixement. Per aquest motiu és molt important generar les condicions necessàries perquè els participants puguin construir coneixements valuosos i significatius. L’espai de taller educatiu s’ha d’entendre com un espai potent perquè s’organitza al voltant d’una manera diferent de concebre els subjectes que hi participen i la manera com es construeix el coneixement. No es tracta de subjectes mancats, sinó de subjectes amb possibilitats. Aquest tipus de projectes proposa una manera de construir el coneixement basada en el fet que les persones poden vincular-se d’una altra manera, que són subjectes que experimenten el desafiament de construir coneixements que donin resposta a una situació que els convoca. Una construcció col·lectiva. Aquesta potència deriva de la dinàmica que s’estableix, de la manera com els subjectes es posicionen, de les maneres com es creen els vincles entre ells i es gestionen les relacions. Com es pot plantejar un projecte inclusiu? Quin hauria de ser el paper de l’educador? Per plantejar un projecte que atregui i comprometi els participants, s’ha de generar activitats pensades en les experiències En aquest tipus de dinàmiques, qui coordina no encarna el saber, sinó que proposa treballs, planteja problemes i relaciona res- 114 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple postes. L’educador no és aquell que fa un discurs tancat, sinó que és el que provoca i planteja interrogants. D’aquesta manera, genera que la relació amb els participants sigui més democràtica, atorga espai, veu i poder a les persones (Hooper-Greenhill, a Miles; Zavala, 1994). Això, per a alguns educadors, podria significar baixar els graons on el seu saber el col·locaria, posarse a un costat i aconseguir que els altres siguin els protagonistes (Pampillo, 1988). El seu rol ara serà el de generar una exploració, una recerca que permeti als participants arribar a un nou lloc, a un lloc al qual no haurien arribat si no s’haguessin creat aquestes condicions. Per aconseguir-ho, els educadors han d’aportar mirades diferents de l’“oficial”, han de qüestionar la validesa única del discurs legitimat pel museu i han d’integrar la veu del visitant. És a dir, han de deixar un espai a cada persona per construir el seu relat, a partir de la integració de diferents versions sobre un mateix tema. El seu paper haurà de ser llavors el de provocar i enredar els participants perquè puguin fer connexions entre allò que veuen i les seves experiències. Aquest tipus d’educadors que parteixen de dilemes, que no eviten el conflicte i que negocien els significats té una aproximació crítica (Padró, 2004). Idealment, són persones que treballen en equip, que negocien els continguts, que investiguen, que reflexionen i que avaluen les seves pràctiques. És possible generar aquest tipus de projectes en el context espanyol? En aquests moments, hi ha en diferents punts d’Espanya unes quantes institucions que treballen íntimament amb les comunitats, en què s’estan duent a terme projectes de caràcter inclusiu. N’hi ha que ja fa temps que treballen per integrar les veus dels visitants; d’altres tot just comencen el camí, però l’important és que s’està generant un canvi en la mentalitat de les institucions museístiques, que empeny el sector cap a una democràcia cultural. Avui en dia els museus no poden deixar de sentir el seu públic, ja no poden girar-se d’esquena a les persones que els envolten. És hora d’escoltar allò que han de dir altres sectors de la societat, sectors que no estaven acostumats a entrar a un museu, però que ara comencen a trobar-se a les seves sales. Bibliografia Campañá, L.; Kivatinetz, M.; López, E. (2007). “Los museos como espacios de aprendizaje significativo”, a: II Congreso de Educación de las Artes Visuales: Creatividad en tiempos de cambio. Barcelona: Actas Digitales del Congreso. Clarke, A; Dodd, J.; Hooper-Greenhill, E.; O’Riain, H.; Selfridge, L.; Swift (2002). Learning through culture. The DfES Museums and Galleries Education Programme: a guide to good practice. Leicester: RCMG / University of Leicester. Falk, J.; Dierking, L. (1992). The museum experience. Washington DC: Whalesback Books. Freire, P. (2007). Pedagogía del oprimido. Madrid: Siglo XXI. Hein, G. E. (1998). Learning in the museum. Londres / Nova York: Routledge. Magalí Kivatinetz - 115 Hernández, F. (2000). Educación y cultura visual. Barcelona: Octaedro. Hooper-Greenhill, E. (1999). The Educational Role of the Museum. Londres: Routledge. Kivatinetz, M.; López, E. (2006). “Las estrategias de pensamiento visual: ¿método educativo innovador o efecto placebo para nuestros museos?”, a: Arte, Individuo y Sociedad, 18. Madrid: Universidad Complutense. Macdonald, S. [ed.] (1998). The Politics of Display: Museums, Science, Culture. Londres: Routledge. Martinis, P. (2006). “La práctica de la escritura y la construcción del saber pedagógico”, a: Revista Andamios, 2, año 2. Montevideo: Ediciones de la Banda Oriental. Meirieu, P. (1998). Frankenstein educador. Barcelona: Alertes Psicopedagogia. Miles, R.; Zavala, L. [eds.] (1994). Towards the museum of the future. New European perspectives. Londres / Nova York: Routledge. Padró, C. (2004). “La museología crítica como una forma de reflexionar sobre los museos como zonas de conflicto e intercambio”, a: Lorente, J. P.; Almazán, V. D. [comp.], Museología crítica 116 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple y arte contemporáneo. Saragossa: Prensas Universitarias de Zaragoza. Padró, C. (2005). “Educación artística en museos y centros de arte”, a: Huerta, R.; Calle, R. de la [eds.], La mirada inquieta. Educación artística y museos. València: PUV. Padró, C. (2007). “Borrar, arrugar, inscribir y deshacer pergaminos arrugados”, a: Huerta, R.; Calle, R. de la [eds.], Espacios estimulantes. Museos y educación artística. València: PUV. Pampillo, G. (1988). “Un taller, esa utopía”, a: Alvarado; Pampillo: Talleres de escritura. Con las manos en la masa. Buenos Aires: Libros del Quirquincho. Roberts, L. (1997). From knowledge to narrative: educators and the changing museum. Washington: Smithsonian Institution Press. Rodrigo, J. (2007). “Pedagogía crítica y educación en museos. Marcos para una educación artística desde las comunidades”, a: Fernández, O.; Río, V. del (2007), Estrategias críticas para una práctica educativa en el arte contemporáneo. Valladolid: Museo Patio Herreriano i Obra Social de Caja España. Taller: Diàlegs amb l’altre L’experiència al MAMT La intervenció de Magalí Kivatinetz va tenir lloc el 21 d’abril del 2010 durant el segon dia de les VII Jornades de Pedagogia de l’Art i Museus. Un total de 33 alumnes va participar en les diferents fases del taller i es van formar 5 grups de treball d’entre 4 i 7 persones, majoritàriament estudiants de Pedagogia, Magisteri, Treball Social i Història de l’Art. Gràcies al valor que es donà a la importància de la recerca i l’anàlisi dels diferents casos i models que diverses institucions utilitzen, els alumnes van poder elaborar els seus projectes d’inclusió social. L’estructuració del taller va ser la següent: 12.00-13.00 h Fase 1 del taller (recerca per grups) 13.00-14.00 h Fase 2 del taller (presentacions) 14.00-14.30 h Plantejament de la proposta de treball (comentaris/preguntes) 14.30-16.30 h Descans 16.30-18.00 h Fase 3 del taller (elaboració de propostes) 18.00-19.00 h Fase 4 del taller (presentacions) 19.00-19.30 h Fase 5 del taller (reflexions) El taller es plantejà en cinc fases: Fase 1. La primera part va consistir a investigar diferents projectes educatius creats per museus o centres culturals que treballen amb col·lectius de persones que habitualment no tenen cabuda en aquesta mena d’institucions. Per a aquesta tasca es va dividir els participants en les Jornades en cinc grups i a cadascun se’l va convidar a indagar sobre un projecte. Es va fer ús d’Internet per recopilar informació sobre els projectes per estudiar. Fase 2. A partir de la informació recollida, cada grup va haver d’elaborar una presentació per a la resta dels participants en les Jornades. Aquesta presentació havia d’intentar contestar la major quantitat possible d’ítems plantejats en el qüestionari que figura a continuació (fase 3). Per a l’exposició dels projectes investigats, d’una durada de 10 minuts, els alumnes van triar crear un Power Point perquè fos projectat atenent al suggeriment d’utilitzar recursos visuals com fotografies, gràfics, etc. 118 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple Fase 3. A la segona part del taller, cada grup va haver de plantejar un projecte educatiu propi. Per a això van poder utilitzar com a guia els ítems plantejats al qüestionari. Es va suggerir als alumnes aprofitar les sales del museu com a motor inspirador del projecte. Aquest treball va ser un exercici pràctic fictici que va intentar reflexionar sobre el tipus d’activitats i els objectius que es poden plantejar a diferents col·lectius. Per a aquest exercici, cada grup va poder triar lliurement els destinataris del projecte, així com el lloc on el desenvoluparien. Qüestionari Lloc Museu o centre on es realitzaria. Participants Dones, joves, tercera edat… Sinopsi Comentar breument sobre què tractaria el projecte. Objectiu Objectius que s’esperarien assolir. Marc teòric Teories en les quals es basaria la proposta. Contingut Descriure una o més activitats que es realitzarien. Promoció Llocs on es promocionaria el projecte. Avaluació Com es pensaria avaluar el treball realitzat. Fase 4. Igual que a la fase 2, el projecte educatiu plantejat pel grup ha de ser exposat a tots els participants en les Jornades. En aquesta presentació s’hauria de respondre a tots els ítems plantejats al qüestionari. Els alumnes van triar crear un Power Point perquè fos projectat atenent al suggeriment d’utilitzar recursos visuals com fotografies, gràfics, etc. Fase 5. Per finalitzar el treball realitzat al llarg de tot el dia, es va realitzar una breu reflexió i síntesi sobre allò vist durant la ponència i el taller “Diálogos con el otro”. Taller: Diàlegs amb l’altre. L’experiència al MAMT - 119 La Barraqueta El lloc on pretenem ubicar el projecte és el barri de la Mina de Barcelona. Hem escollit aquest barri perquè pensem que es tracta d’un dels barris més coneguts que engloba els tres eixos de desigualtat que Xavier Besalú va comentar en la primera ponència. Els participants que creiem que encaixen en el perfil de persones amb les quals busquem treballar són els drogodependents (1a fase), els adolescents amb risc d’exclusió social i les mestresses de casa (2a fase). No pretenem etiquetar ningú ni menysprear cap persona pel seu gènere. Si una noia es veiés prou capacitada per dur a terme la 1a fase i un home creatiu la 2a, no hi hauria cap mena de problema. Lloc: Barri de la Mina, Barcelona. Participants: Drogodependents (1a fase) i adolescents i mestresses de casa (2a fase). Sinopsi: Projecte que consta de dues fases: 1) Reconstrucció física d’un edifici públic en mal estat. 2) Habilitació i decoració de l’edifici a partir de materials diversos (reciclables, reutilitzables, etc.) per convertir-lo en un espai social i cívic. A més, s’apreciarà el procés de reconstrucció i rehabilitació mitjançant l’observació d’imatges preses al llarg de tot el procés. Un cop reformat i rehabilitat, l’edifici s’utilitzarà com a centre cívic per a la gent del barri. Objectius: – Recuperar i reconstruir un edifici públic en mal estat. – Reconèixer la relació esforç-resultat. – Integrar col·lectius socials en risc d’exclusió. – Proporcionar un espai públic en condicions per a la gent del barri. 120 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple – Fomentar activitats com el reciclatge i la reutilització de materials diversos. – Mostrar creativitat a partir de l’ús de diversos materials. Contingut: – En una 1a fase, els drogodependents s’encarregarien de la restauració i reconstrucció d’un edifici públic en mal estat. – En aquesta fase, s’encarregarien més de l’estructura sòlida de l’edifici (parets, bigues, portes, finestres, distribució de l’espai, lavabos, etc.). – En la 2a fase, un cop acabada tota la tasca anterior, els adolescents i les mestresses de casa començarien la tasca d’habilitació i decoració del centre. – Algunes de les activitats proposades per a aquesta fase serien: • Restauració de mobiliari, decoració de parets, elements decoratius, procurant utilitzar materials reutilitzables com filferro, peces de roba, ampolles de plàstic, etc. – Al llarg de totes les fases s’aniria fent un reportatge fotogràfic del procés i els avenços, que serviria per fer una exposició inaugural al centre cívic final. Finalitat: Proporcionar al barri un espai per tal d’afavorir la cohesió social dels habitants del barri, així com la reinserció dels sectors més desafavorits del barri. Promoció: Ajuntament de Barcelona. Entitats públiques del barri. Fundació ”la Caixa”. Associació de veïns del barri. Diputació de Barcelona. Grup 1 Iris Pujol Crespo Sara Pascual Sánchez Francisco Cerdà Cerdà Adrià Estrada Chavarría Marc Vela Raquel Monlleó Borrull Marta Díaz Estalella Taller: Diàlegs amb l’altre. L’experiència al MAMT - 121 Ballant la fugida Aquest projecte va consistir a integrar persones immigrants de països africans a la nostra comunitat a través del ball. A més, els alumnes van relacionar el seu treball amb l’obra Suite Coltan, de Josep Maria Roselló, que en aquells moments formava part de l’exposició del mateix nom i que es trobava al Museu d’Art Modern de Tarragona. Continguts: – Explicació de l’obra per part del MAMT Pedagògic. – Reflexionar sobre la fugida, lligat a la temàtica del quadre. – Crear una línia de vida personal mitjançant la dansa. Lloc: Museu d’Art Modern de Tarragona. Promoció: MAMT. Escoles de dansa que tractin amb col·lectius d’immigrants. Associacions de col·lectius d’immigrants. Espais d’acollida per a immigrants. Participants: Col·lectius d’immigrants que provenen de països africans. Sinopsi: Compartir mitjançant el moviment i l’expressió no verbal el tema comú de la fugida dels immigrants i l’obra titulada Suite Coltan, de Josep Maria Roselló. Objectius: – Vincular les persones immigrants a partir de la seva experiència vital amb l’obra de Josep Maria Roselló. – Utilitzar la dansa com a forma d’expressió i comunicació i fomentar-la com a art en si mateixa. – Integrar la dansa com a art al museu. 122 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple Avaluació: Grau de participació. Grau de motivació. Interès. Qüestionari en què es valorarà la relació entre la seva experiència vital i la temàtica del quadre per mitjà de la dansa. Grup 2 Verónica Zamora Jiménez Carles Alberich Ribé Cristina Castells Batalla Rosa Martínez Alonso Laia Forniés Ràfols Taller: Diàlegs amb l’altre. L’experiència al MAMT - 123 Fem art al carrer Contextualització: Un dels elements clau treballats en aquest hipotètic projecte és la localització generalitzada de l’activitat tant en els carrers de la ciutat com en zones concretes com en el museu mateix. D’aquesta manera, es va voler igualar el museu a qualsevol altre espai en el qual es pot fer art. Objectius: – Trencar estereotips i intentar evitar les etiquetes. – Aconseguir que tots els sectors esmentats s’interessin per l’art i ells en siguin els protagonistes. – Produir obres artístiques. – Apropar el museu a tothom. Participants: Vam pensar que es podrien localitzar participants en zones concretes on potser hi pugui haver més necessitat o persones a les quals no els és fàcil arribar fins a llocs tan diversos com els que proposem, però fent els mateixos tallers. Quant a la concreció dels participants en l’activitat, vam tenir molt clar des del principi que no hi hauria cap mena de distinció, ja que el que trobàvem més important del grup que participés és que fos tan heterogeni com fos possible. Per això no ens podíem centrar en un sector concret, sinó que ho oferiríem a tothom que volgués expressar-se. Tot i així, és clar que hauria de fer falta alguna cosa per aconseguir l’atenció dels grups més desafavorits i que poguessin participar-hi sense problemes, cosa que també implicaria una adaptació de l’horari a les necessitats dels participants. Volem fer entendre la necessitat de trencar estereotips i, per això, no volem centrar-nos en grups socials tancats i concrets. Contingut: El taller tractaria d’intentar reconèixer moments importants de la vida de l’artista en relació amb llocs de l’espai públic de la ciutat i plasmar-ho mitjançant diferents recursos i tècniques artístiques. Amb aquesta activitat es treballa la descripció a partir de la comparació amb espais físics i, a més, es promou la producció tot deixant volar la imaginació del participant que representa les emocions que li provoquen el record del moment concret de la seva vida. A més, l’artista valora la seva memòria personal perquè és la base de la mateixa obra d’art que la representa. Les diverses experiències serien gravades en vídeo per tal de documentar l’evolució de la idea del participant sobre l’art i sobre el projecte de l’activitat. Al museu mateix s’hi podrien projectar les imatges gravades i cada membre podria exposar la seva opinió sobre el projecte i com l’ha afectat personalment. Sinopsi: L’activitat principal aniria encarada a la creació d’un museu personal de cada un dels artistes, que es basaran en la seva experiència al llarg de la vida. Aquest taller es faria en petits grups que reflexionessin sobre les obres de cada persona i la representativitat que tenen dels aspectes de l’experiència, així com la comparació amb les obres i representacions de la resta de companys per veure les diferents maneres de plasmar fets semblants i la mateixa validesa de les diferents versions. L’activitat tindria lloc als carrers de la ciutat, però es podria adaptar a qualsevol espai, ja que no és necessari cap material concret. 124 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple Promoció: – Es penjarien cartells als carrers principals de la ciutat. – Informaríem de l’acte a diferents associacions socials. – Faríem ús de les noves tecnologies: Twitter, Facebook, Tuenti, entre d’altres. – Ens aproximaríem a indrets on acostumen a anar aquests col·lectius. Avaluació: – Recollirem totes les obres creades i les exposarem en una sala del Museu, i convidarem tots els participants a explicar als visitants la seva obra. – Prepararem una sala on visualitzarem un vídeo amb les vivències d’aquells dies. Grup 3 Vanessa Melendo Asens Ferran Plana Martínez Mireia Guzmán Camafort Alba Antúnez Subires Taller: Diàlegs amb l’altre. L’experiència al MAMT - 125 ¡Arte en la cara! Lloc: Museu d’Art Modern de Tarragona. Fases: Participants: El projecte s’adreça a les persones que no tenen coneixements sobre art. – Fase 1. Amb els visitants, farem un recorregut per tot el museu mostrant-los i explicant-los les diferents obres d’art que estan exposades al Museu d’Art Modern de Tarragona. Els visitants s’hauran de fixar en les diverses obres que els seran mostrades i formular preguntes sobre tot allò que més els ha cridat l’atenció. Seguidament, quan haguem acabat el recorregut, cada persona comentarà l’obra que més l’ha interessat, i posarà èmfasi en els sentiments que li ha provocat. Sinopsi: Amb les activitats que es realitzarien es pretendrà apropar l’art a aquestes persones, centrantnos en el Museu d’Art Modern de Tarragona. Aquest projecte pretén utilitzar una forma més atractiva de treballar amb l’art perquè utilitza un suport diferent, com és la cara del participant. Objectius: – Apropar el museu a les persones que no el coneixen. – Conèixer les obres del Museu d’Art Modern de Tarragona. – Conèixer la simbologia de cada color. – Aprendre com actuen els colors sobre els estats d’ànim de les persones. – Treballar el color utilitzant suports i materials diversos. Promoció: Tindrem el suport de: Diputació de Tarragona. Ajuntament de Tarragona. MNAC. Anuncis televisius emesos per TV3. Anuncis radiofònics. Jornades i conferències. 126 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple – Fase 2. Es repartirà a cada visitant un mirall i pintura facial perquè de forma individual plasmi sobre el seu rostre els sentiments que li hagi transmès l’obra escollida. També es repartiran cartolines de diferents colors perquè cada un escrigui a sobre el sentiment que li transmet un color determinat. A continuació, es mostraran unes diapositives perquè els visitants expressin aquells sentiments que els transmet cada color. Grup 4 Erika Bravo Navas Míriam Arumí López Laura Martínez Carretero Núria Masalias Duch Gemma Marsal Godall Taller: Diàlegs amb l’altre. L’experiència al MAMT - 127 Realitart Lloc: Museu d’Art Modern de Tarragona Participants: Obert a tot el públic i als transeünts Sinopsi: El projecte consisteix a habilitar una sala del Museu d’Art Modern de Tarragona per exposar les obres d’art creades pels usuaris de la Casa de Transeünts de la ciutat de Tarragona en què expressin les seves vivències i realitats. D’aquesta manera, es pretén aconseguir una “contranormalització”, és a dir, apropar el públic tradicional a una realitat social mitjançant l’art creat. Objectius: • Creadors: – Sentir-se valorats. – Dónar-los veu. – Mostrar la seva realitat. – Aproximar-los a l’art. – Generar un espai on se sentin un més. – Despertar i representar la imaginació. • Públic: – Aproximar-los a una cultura més universal. – Treballar la igualtat. – Trencar amb els estereotips i prejudicis. – Treballar els estigmes socials. – Prendre consciència de la realitat social i el sistema imperant. – Promoure la multiculturalitat. 128 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple Marc teòric: Pedagogia i museologia crítica, utilitzar el museu com a plataforma cultural crítica. Contingut: Realitzarem l’activitat tant amb materials reciclats (llaunes, plàstics, teles…) com amb altres materials (pintures, retoladors, ceres…). La Casa de Transeünts ens proporcionaria un espai on dur a terme l’activitat. Un cop al mes s’exposarien les obres al Museu d’Art Modern de Tarragona. Promoció: – Difusió a diferents institucions a partir de l’elaboració de tríptics. – Difusió a través de xarxes socials. – Elaboració de cartells. – Anuncis a publicacions gratuïtes: diaris locals, televisió local. Avaluació: Pel que fa al públic, al final de l’estada al Museu es facilitarà una enquesta de nivell de satisfacció. Pel que fa als transeünts, el darrer dia de l’exposició es farà un torn obert de paraula a la mateixa aula on s’havien creat les diferents obres d’art. Grup 5 Raquel Castellví Encinas Marta Giné Ramon Marina Alcaina Olivé Nereida Santos Espino Lidia Guerrero Manchón Taller: Diàlegs amb l’altre. L’experiència al MAMT - 129 Traduccions Salutación Josep Poblet i Tous Presidente de la Diputación de Tarragona No hay duda de que el arte, como cualquier otra actividad humana, siempre tiene un sentido, una finalidad: la comunicación es una de estas finalidades, ahora bien, su divulgación no siempre ha tenido el mismo eco, sino que a veces ha sido limitada a círculos reducidos, ya sea por su complejidad o elitismo. Hoy asistimos al fenómeno de la globalización, no solo en cuanto a la creación, sino también a la cultura, la economía o el pensamiento. Con todo lo que de reduccionismo esto puede representar, es cierto que este acercamiento entre mundos locales puede significar un enriquecimiento y un refuerzo de relaciones culturales entre sociedades. El arte y la creación deben contribuir a humanizar los pueblos, a hacernos mejores, más receptivos y comunicativos. La pedagogía de los museos, con todo lo que implica, es un camino que hay que trabajar más y mejor, de forma que las VII Jornadas, “Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple”, celebradas en el Museu d’Art Modern de la Diputación de Tarragona, cuyas actas ahora se publican en este volumen, son una excelente contribución a la causa. Contribución que llega por partida doble: por una parte, recoge todo lo que se dijo y se discutió durante las jornadas, como documentos de una realidad, y, por otra parte, nos proporcionan la posibilidad de 132 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple seguir incidiendo en el tema gracias, precisamente, a estos materiales de trabajo. La globalización a la que me he referido anteriormente pone ante nosotros un espejo que es múltiple y, como tal, refleja muchas imágenes, muchas realidades que hay que procesar y a las que hay que dar respuesta. Todos debemos responder a los interrogantes del espejo porque también nosotros nos reflejamos en él y provocamos un diálogo que nos debe servir para configurarnos como individuos, como pueblo y como nación. Los museos y el arte que contienen nos tienen que ayudar a entender y comprometernos con la realidad, desde el pluralismo de la riqueza humana. 2010 VII Jornades de Pedagogia de l’Art i Museus Arte, museo e inclusividad social. El espejo múltiple 14 y 21 de Abril de 2010 Buena parte de la creación contemporánea se caracteriza por su fuerte compromiso con la realidad. Desde las innumerables formas de arte con implicaciones sociales y políticas hasta el activismo más militante, muchos artistas y teóricos actuales proponen abandonar el aislamiento individualista para centrar su mirada en problemáticas sociales relevantes para nuestro ahora y aquí. No es nada extraño que la voz de las mujeres se deje sentir con fuerza en el arte y la crítica artística de los últimos treinta años, después de siglos de cultura androcéntrica. Como tampoco puede sorprender a nadie la renovada atención de la que son objeto las comunidades culturales menospreciadas por el eurocentrismo dominante en la tradición moderna. Las cuestiones de género, cultura, etnia (hay quien prefiere la contundencia del término raza), opciones sexuales, aparecen de repente mostradas con las relaciones de poder que llevan implícitas. Quizás por primera vez en la historia el arte procura dar voz a todos. Y a pesar de las asimetrías y las inercias, los museos se convierten en una poderosa herramienta para la inclusión, que da cabida a discursos cada vez más plurales. De la misma forma, la educación tiene el difícil reto de no dejar fuera a nadie. Los centros educativos son el reflejo de una sociedad cada vez más múltiple y no exenta de desigualda- des. La inclusividad está en el primer plano del debate académico y afecta de forma evidente al quehacer diario en las aulas. ¿Cómo pueden ayudarnos las artes visuales a construir imaginarios en los que todos se sientan representados? ¿Podemos aportar algo, desde la educación artística, a la superación de las desigualdades? ¿Qué pueden aportar los museos y sus departamentos educativos a la igualdad de oportunidades y a la participación? ¿Cómo lo hacemos para que nadie quede fuera del juego? En las Jornadas reflexionaremos sobre todo lo que el arte y los museos pueden aportar al viejo propósito de “aprender juntos”, una de las aspiraciones centrales de la educación para la inclusividad social. Programa Dia 14 de Abril de 2010 Desde los márgenes se vislumbra un mundo (museos, arte) cegador y extraño Xavier Besalú Costa. Profesor de Pedagogía de la Universitat de Girona. Museos sociales: espacios para la construcción de pensamiento divergente a través de la interacción con el patrimonio Stella Maldonado Esteras. Educadora artística. DEAC MUSAC y el trabajo con las comunidades Belén Sola Pizarro. Responsable del DEAC MUSAC LEON. Museos e inclusión social: ¿dónde están las mujeres? Un proyecto de estudio sobre la memoria femenina en los museos Marian López Fernández-Cao. Profesora titular de didáctica de la expresión plástica UCM. Directora del Instituto de Investigaciones Feministas UCM. Universidad Complutense de Madrid. Mesa redonda Coordinada por Armand Medina. CRAE Centres Residencials d’Acció Educativa. Alrededor, contorno y entorno > Jordi Climent y Paula González. UEC Unitat d’Escolarització Compartida (UEC) Ponent: A través de sus ojos. Fotografía participativa en los barrios de Ponent > Olga Esquinas, monitora del taller de cerámica. CPT Centre Penitenciari de Tarragona: Actividades de los talleres de artes plásticas y visuales en los centros penitenciarios y en concreto del taller de cerámica del C.P. Tarragona > Patrícia Hernández, mediadora por la convivencia. UTIC Unitat Tècnica d’Immigració i Ciutadania en Tarragona: Arte como lenguaje universal Dia 21 de Abril de 2010 Diálogos con el otro Magalí Kivatinetz. Coordinadora General motivART. Sesión práctica Taller Diálogos con el otro 133 Desde los márgenes se vislumbra un mundo (museos, arte) cegador y extraño Xavier Besalú Costa. Profesor de Pedagogía de la Universitat de Girona Los márgenes Sin sacar un ápice de importancia a la dimensión económica de la pobreza que a menudo está en la base de las otras carencias, últimamente se ha ido gestando un concepto más complejo, multidimensional y relativo de pobreza, asociado al malestar personal, familiar y social.1 Complejo porque no obedece a una sola causa, porque es más estructural que coyuntural. Relativo porque expresa la desigualdad en un contexto social e histórico determinado, de forma que no es lo mismo ser pobre en Tarragona que en Mongolia o bien ser pobre hoy que cien años atrás. Y multidimensional porque hace referencia a factores y ámbitos distintos, además de la variable económica. Los elementos cuya falta daría lugar a situaciones de pobreza se podrían sintetizar en los siguientes: un nivel económico suficiente para poder satisfacer las necesidades personales, familiares y sociales básicas en un entorno social determinado; un nivel instructivo y cultural para poder vivir autónomamente; una situación laboral que permita obtener los recursos económicos necesarios para el propio mantenimiento y el de personas de su entorno; una vivienda digna, con los equipamientos que hoy se consideran imprescindibles; un grado de salud que permita llevar una vida normalizada o, en caso de no tener salud, que permita disponer de los servicios sanitarios adecuados, y un nivel de integración razonable en la familia, el barrio o el pueblo y en la sociedad, en general. Es en sintonía con esta concepción más global de pobreza que ha ido tomando cuerpo el concepto de exclusión social. En este caso, la idea clave es la posibilidad o la imposibilidad del ejercicio real de la ciudadanía, de los derechos inherentes a la persona que vive en sociedad. Los excluidos son las personas que quedan al margen, que no cuentan, que no se benefician de la sociedad del bienestar, que es aquella que promueve la integración social de sus miembros a través de un trabajo estable y de un salario social universal (salud, educación, pensiones, vivienda…). Sería, por tanto, un fenómeno específico de las sociedades occidentales postindustriales donde la reestructuración del estado del bienestar ha optado por el asistencialismo (las políticas pensadas más para paliar los problemas sociales que para combatir las causas que los provocan), que difícilmente consigue la integración de las personas y clases más desfavorecidas. La exclusión social acaba siendo, pues, una acumulación de factores, económicos y sociales, que se interrelacionan entre ellos y se retroalimentan, un proceso de creciente vulnerabilidad, de desconexión social, de pérdida de vínculos… También el concepto de marginación, de vivir en los márgenes, casa con esta idea de integración social que se apunta cuando se habla de exclusión social. La persona marginada es la 134 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple persona inadaptada, desintegrada, externa al tejido social, que vive fuera de la norma, que fácilmente puede ser etiquetada, estigmatizada, segregada o criminalizada. Porque la marginación indica también una forma de relación con el grupo mayoritario o hegemónico: de rechazo, de exclusión, de ocultación o, simplemente, de ignorancia. Los informes sobre la pobreza en Cataluña dibujan el perfil más visible de los grupos con un mayor riesgo de sufrir exclusión social:2 – El 18,6% de la población catalana no llega al 60% de la renta media disponible, es decir, sería pobre desde el punto de vista económico. Sin embargo: – Las personas de 65 años o más: 33,3% – Los que cobran la pensión de viudedad: 53,7% – Las familias nucleares sin pareja de 65 años o más: 48,5% – Los hogares con 6 o más miembros: 45,4% – Las personas inactivas: 36,3% – Los que tienen un contrato temporal: 41,4% – Los inmigrantes no europeos: 44,7% – Las personas sin estudios: 44,0% Una lectura rápida de estos datos nos indica que el riesgo de exclusión es especialmente elevado entre la gente mayor, la gente que vive sola, la gente que no trabaja o que lo hace a precario, los inmigrantes extranjeros y los no europeos en particular, y las personas con déficits instructivos y culturales. A efectos de lo que aquí nos interesa, podríamos hablar de tres grandes ejes estructurales de desigualdad, de marginación, de exclusión: el territorial, el socioeconómico y el derivado de la inmigración; aunque, a la vista de los datos, podríamos considerar aún otros tres: el de la gente mayor, el de género y el de las necesidades especiales derivadas de discapacidad. El territorio de residencia se ha convertido en un condicionante extraordinariamente potente para las oportunidades de las que disfrutan las personas. Lo es en función de su carácter urbano o rural y lo es también en función de la residencia en determinados barrios o zonas socialmente desfavorecidas. Las condiciones de la vivienda, junto al entorno en el que se habita, son cada vez más elementos críticos para explicar la existencia de situaciones, colectivos o personas que se van quedando fuera de los canales de interrelación social habituales. Edificios, calles, barrios o incluso algunas ciudades son percibidos y se etiquetan como entornos peligrosos, insalubres o degradados y esto acaba estigmatizando las personas que habitan en ellos. Esta misma situación de quedarse fuera de los circuitos normalizados también se percibe en determinadas áreas rurales o de montaña con niveles de población muy bajos y mal comunicados con los nudos de vida económica, social y cultural. El Plan para la Lengua y la Cohesión Social del Departamento de Educación,3 aprobado en 2004, ilustra con precisión esta fuente de desigualdades: dibuja con acierto este eje territorial de desigualdad y exclusión social: El origen diverso y la situación social y cultural de las familias genera expectativas educativas diferentes, hasta el punto de que, en determinados casos, no se tiene en cuenta la importancia de todo lo relacionado con la educación. No tener presente esta cuestión lleva a hacer un discurso formalmente igualitario, pero profundamente segregador. Así, se debe crear en las áreas y sectores sociales más deprimidos las condiciones que hagan efectiva la igualdad de oportunidades para acceder a una educación de calidad. Por razones de las condiciones históricas en las que se crearon y se han desarrollado, hay áreas importantes de determinadas ciudades que sufren problemas de orden social que, en ocasiones, tienden a agravarse. Destacan algunas áreas donde se concentran procesos de involución urbanística, problemas demográficos y déficits económicos y sociales. Se trata de barrios y áreas urbanas que necesitan una atención especial e integral. Al mismo tiempo, el entorno escolar no cuenta con un mínimo tejido asociativo y, demasiado a menudo, el único equipamiento social y cultural es el centro educativo. Finalmente, el desarrollo de la sociedad de la información y de la comunicación, de la sociedad del conocimiento, añade un nuevo factor de fractura social. Áreas donde se concentran procesos de regresión urbanística, problemas demográficos (causados por la pérdida o el excesivo crecimiento de la población) y carencias económicas y sociales. Son, en muchos casos, barrios viejos o cascos antiguos, extensiones suburbanas realizadas sin una planificación ni dotación de equipamientos apropiadas, polígonos de viviendas o áreas de urbanización marginal. En estas zonas, confluyen a menudo problemas de diferente naturaleza, que afectan en muchos casos el estado de conservación de las edificaciones, la urbanización y las redes de servicios; la existencia de espacios públicos; la dotación de equipa- mientos; la concentración de grupos de ciudadanos con necesidades especiales; la accesibilidad viaria y en transporte público; el desarrollo económico; la actividad comercial, y la seguridad ciudadana. Estas circunstancias afectan negativamente el bienestar de los ciudadanos que residen en estas áreas y son un impedimento para la cohesión social y el desarrollo económico. También la ley de mejora de barrios, áreas urbanas y villas que requieren una atención especial,4 de 2004, Los indicadores que utiliza la propia ley perfilan aún más la situación de estas áreas: el bajo valor catastral de sus edificios, la deficiente conservación de sus edificaciones, edificios sin agua corriente o sin evacuación de aguas residuales, edificios de 4 plantas o más sin ascensor; descenso de población o crecimiento demasiado acelerado, población dependiente, 135 alto porcentaje de inmigración; número significativo de personas que perciben pensiones asistenciales y pensiones no contributivas, elevada tasa de paro, déficit de zonas verdes, bajo nivel educativo; déficit de transporte público, de plazas de aparcamiento, baja actividad económica y porcentaje de población en riesgo de exclusión social. En relación con el aprendizaje escolar, como afirman Vila y Casares,5 sin desestimar la importancia de los entornos familiares en la explicación del éxito y el fracaso escolar, es necesario prestar atención a los elementos de los entornos sociales que pueden modular y compensar estas diferencias. Así, en las áreas urbanas segregadas y marginadas, resulta prácticamente imposible establecer continuidades entre escuela y territorio: apenas existe un mínimo tejido social (tiendas, espacios de relación, asociaciones y entidades…) y las condiciones de las viviendas dificultan extraordinariamente la vida familiar, de forma que las calles resultan ser los únicos espacios disponibles. En estas áreas, las políticas educativas de adaptación al territorio pueden conducir fácilmente a fortalecer todavía más la marginación y la exclusión, si estos son los rasgos identitarios más evidentes, mientras se debilitan las posibilidades y las oportunidades de promoción y de normalización. La clase social, los factores de carácter socioeconómico, constituyen el segundo eje estructural de desigualdad. Es evidente que, en las sociedades occidentales y del bie- nestar, se han reducido los nichos de miseria y de pobreza extrema, pero tampoco es creíble negar que aún existen. Como ha puesto de manifiesto el barómetro social de España,6 las clases sociales no han desaparecido: la pobreza severa se ha mantenido en un 8% de la población; los niveles de precariedad, temporalidad y siniestralidad laboral han aumentado en estos últimos años; se ha reforzado la tendencia hacia una mayor dualidad de la sociedad: mientras los sectores sociales con niveles más altos de renta y patrimonio acuden cada vez más al mercado privado de la sanidad, la educación, la vivienda y las pensiones, el sector mayoritario de la población debe conformarse con un sistema público cada vez más de mínimos y más asistencialista, y la deficiente política migratoria ha propiciado la existencia de enormes bolsas de irregularidad administrativa y de economía sumergida, cuyas principales víctimas han sido las propias personas inmigradas. Los datos disponibles no hacen más que confirmar lo que ya se ha apuntado anteriormente: el riesgo de pobreza en Cataluña se ha mantenido estable a pesar de la bonanza económica de estos últimos años; salir de la pobreza es un problema grave para aproximadamente 1 de cada 10 catalanes. La mitad de las personas con pobreza persistente son dependientes del sistema público de rentas (personas jubiladas, viudas o inactivas). La pobreza afecta también de forma importante a los hogares donde solo entra un sueldo o a las 136 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple personas sin trabajo, a las personas sin estudios y a los inmigrantes extracomunitarios.7 Sin embargo, siguiendo el pensamiento y la acción de un educador poco conocido en Cataluña pero enormemente potente y sugerente, Lorenzo Milani, el rector y maestro de Calenzano, un pueblo obrero cerca de Florencia, y después de Barbiana, una aldea perdida en la Toscana italiana, querría añadir con palabras suyas que la pobreza de los pobres no se mide por el pan, por la casa o por la calefacción, sino por el grado de cultura y por la función social […], que el propósito de poner el pobre en el lugar que le corresponde significa no solo aumentarle el sueldo, sino sobre todo aumentarle el sentido de su propia superioridad […]; por lo tanto, es necesario, en primer lugar, intervenir a fondo sobre el nivel cultural e intelectual de nuestro pueblo. Y escribe de una forma tan sencilla y contundente que casi raya la incorrección política, cuando no la desborda: Abordo la historia, los siglos, el desnivel cultural, la sociedad que es responsable de ello y es así como llego a tener piedad de ellos, a amarlos como si fuesen unos pobrecitos enfermos, como se quiere a un animal doméstico […] porque a fuerza de vivir en soledad, sin el contrapeso de la cultura o del pensamiento o de una espiritualidad intensa, se han convertido realmente en animales inferiores […]. Así, pues, la distinción entre clases sociales no se puede hacer sobre el valor catastral, sino sobre los valores culturales […]; más que llenar la fosa de la ignorancia, lo que nos interesa es superar el abismo de las diferencias. Es por eso que predica y practica la necesidad de ponerse a trabajar con ganas y de forma inmediata para dar a los pobres el dominio de la palabra, no la cultura de la clase dirigente, “sino solo el material técnico (lingüístico, lexical y lógico) necesario para fabricarse una cultura nueva”. Y lo justifica de la siguiente manera: Un abogado o un ingeniero tienen un nivel cultural y, pues, humano, del que el pobre queda totalmente excluido. Entre ellos se hablan de igual a igual, aunque el abogado no entienda ni papa de ingeniería, y viceversa. La igualdad humana la proporciona el patrimonio común de cultura general, y en esta cultura general el factor determinante es el dominio de la lengua […]. La inferioridad del pobre no es por falta de ideas o de conocimiento, sino por la incapacidad de expresarse y de comprender la expresión del pensamiento de los demás […]. No se trata de hacer de cada obrero un ingeniero, sino de conseguir que ser ingeniero no implique automáticamente ser más humano.8 El tercer eje estructural de exclusión social hoy en Cataluña es la inmigración extranjera. ¿Cuántos son los extranjeros que viven en Cataluña? Según datos del padrón de julio de 2009,9 son 1.251.000 y constituyen el 16,6% de la población de Cataluña. Por países de procedencia, los más numerosos son los marroquís (241.000 / 19,3%), seguidos por los rumanos (98.000 / 7,9%), los ecuatorianos (85.000 / 6,8%), los bolivianos (61.000 / 4,9%), los colombianos (51.000 / 4,1%), los italianos (49.000 / 4,0%), los chinos (48.000 / 3,9%), los pakistanís (37.000 / 3,0%), los peruanos (37.000 / 3,0%) y los franceses (36.000 / 2,9%). En la provincia de Tarragona, los extranjeros representan el 19,5% de la población, pero las procedencias son muy diferentes si nos fijamos en el Camp de Tarragona o en las Terres de l’Ebre: Camp de Tarragona Marruecos: 28,9% Rumanía: 12,6% Colombia: 5,7% Argentina: 3,8% Italia: 3,3% Brasil: 2,9% Ecuador: 2,7% China: 2,6% Senegal: 2,4% Alemania: 2,4% Terres de l’Ebre Rumanía: 31,9% Marruecos: 19,0% Reino Unido: 6,5% Ecuador: 4,1% Pakistán: 4,1% Colombia: 2,4% Lituania: 2,2% Moldavia: 2,1% Alemania: 1,9% Ucrania: 1,9% Lo primero que hay que decir es que, en términos generales, los inmigrantes extranjeros sufren el mismo tipo de dificultades económicas y barreras culturales que la población socialmente y económicamente desfavorecida. Pero inmediatamente hay que añadir que las migraciones actuales, por su gran heterogeneidad étnica y cultural y por su intensidad, han generado en las sociedades receptoras sentimientos de extrañeza y de recelo que, convenientemente atizados, han ido poniendo las bases de un discurso y de unas prácticas xenófobas y racistas. De manera que la condición de inmigrante no es simplemente una cualidad circunstancial y transitoria, aplicable a toda persona que acaba de llegar, sino una producción social, un atributo de carácter negativo, un estigma, que se aplica sólo a algunos individuos. El inmigrante se convierte, pues, en una especie de intruso, alguien que se encuentra aquí indebidamente; un paria desde el punto de vista social y un ser atrasado desde el punto de vista cultural; un cuerpo extraño, un tumor que habría que extirpar. Esta imagen de la inmigración se contrapone a una supuesta comunidad homogénea y armoniosa, de forma que el inmigrante acaba siendo señalado como el culpable de todos los males que nos afligen. Lo que es indudable es que las migraciones extranjeras han contribuido a esta transformación acelerada de la sociedad catalana, tanto o más que las migraciones interiores de los años sesenta del siglo pasado o que la incorporación de la mujer al mercado de trabajo y a la vida social en condiciones de igualdad. Una inmigración, ya lo hemos dicho, muy heterogénea, no solo por orígenes, sino también por lenguas, por religiones, por la procedencia rural o urbana, etc., y distribuida muy desigualmente por todo el territorio catalán. Una inmigración bien formada en algunos casos, aunque con dificultades importantes de reconocimiento, y en otras con déficits instructivos importantes; una inmigración con un peso considerable de la irregularidad, que se ha demostrado 137 extraordinariamente funcional para las necesidades de una economía precarizada, frágil y con un gran peso de la sumergida. Una inmigración que impacta en toda la estructura social, pero especialmente en barrios obreros y en áreas urbanas marginales o devaluadas; una inmigración, en fin, que ha venido para quedarse.10 Como escribió el malogrado L. de Sebastián,11 “la gran mayoría de las personas que llegan regularmente o irregularmente a España son pobres. Por eso precisamente emigran, para encontrar una vida mejor”. Y es en este periodo de crisis cuando su sufrimiento se vuelve más intenso: “la marginación, el amontonamiento humano, los problemas de salud, la explotación laboral, la desocupación, el acoso de las autoridades y el desprecio de los ciudadanos.” Ilustraré la vigencia y actualidad de estos tres ejes estructurales de exclusión social con 3 ejemplos ampurdaneses, de ciudades que hemos estudiado. Figueres tiene 43.300 habitantes, y el 28,1% de ellos son extranjeros;12 cuenta con dos barrios profundamente estigmatizados: la Marca de l’Ham y Sant Joan. La Marca de l’Ham es un barrio edificado entre los años 1969 y 1973 para alojar a los trabajadores que habían llegado procedentes de otros lugares de España. Se construyó con plena consciencia de segregación respecto a la ciudad, tanto por la distancia que le separaba del casco urbano como por ser una zona que se ha ido poblando de naves industriales, que actualmente aloja el recinto ferial, seria, con niveles de degradación y desnormativización preocupantes y en el que el principal motor económico es la droga, al lado de actividades fuera de los circuitos normalizados (vigilancia de obras, chatarra…), además de los mercados y la venta ambulante. al límite del descampado. La Marca de l’Ham siempre ha sido un barrio de inmigrantes. En los años ochenta del siglo pasado casi todo el barrio era habitado por familias de origen andaluz, pero desde la década de los noventa se ha ido produciendo un proceso de sustitución, de forma que muchos de estos pisos han sido ocupados por inmigrantes extranjeros (marroquíes, latinoamericanos y africanos). De los primeros ocupantes, solo queda alguna persona mayor. No solo han cambiado sus inquilinos, también lo ha hecho la vida social: la asociación de vecinos, por ejemplo, que en el pasado había tenido un papel muy activo en la mejora del barrio y en dar una cierta identidad a sus habitantes, es hoy una entidad debilitada, poco representativa y bastante desdibujada. Todo esto ha acelerado el proceso de desintegración social y la sensación de degradación y marginalidad se ha hecho más evidente: el tráfico y consumo de drogas, perfectamente detectado y conocido, no es más que el corolario. Palafrugell tiene 22.300 habitantes, y el 25,1% de ellos son extranjeros.13 La ocupación laboral es fundamentalmente estacional y precaria. Una parte significativa del trabajo es temporal, es decir, se desarrolla durante el verano, coincidiendo con la temporada turística. Esta estacionalidad genera una organización de la vida cotidiana muy desequilibrada y que comporta varios efectos. La precarización se perfila a base de la existencia generalizada de bajos sueldos, de contratos precarios, de la alta rotación en algunas tareas y de la extensión de la economía sumergida (mantenimiento y cuidado de segundas residencias, hostelería, cuidado de gente mayor, etc.). El turismo acaba configurando una forma de vivir, una mentalidad, que casi lo impregna todo. El barrio de Sant Joan, situado al oeste de la ciudad, está poblado fundamentalmente por población gitana (actualmente viven en él unas 150 familias). Se trata de un mundo aparte, aislado y autosuficiente, un barrio gueto: la gente de Figueres lo ignora; la relación de los figuerenses con la población gitana es casi nula. Incluso con los barrios más cercanos (Culubret, Bon Pastor, Pisos Sindicals) las relaciones son extraordinariamente débiles. Es un barrio descuidado, marcado por la marginación y la mi- En el ámbito educativo, hay que mencionar los altos índices de fracaso escolar que se dan en Palafrugell: en primaria hay un 47,2% del alumnado que acaba la etapa con alguna área suspendida, mientras que en la ESO este porcentaje se eleva hasta el 59,1%, lo que significa que más del 30% del alumnado no obtiene el Graduado (descontando los que solo suspenden 1 o 2 materias). Pero hay datos aún más preocupantes: un 90,9% del alumnado extranjero de primaria pasa a secundaria 138 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple con alguna área suspendida, y el 80,8% del alumnado que suspende alguna asignatura en secundaria es también de origen extranjero. Más: las tasas de escolarización en las etapas postobligatorias (bachillerato y formación profesional) apenas alcanzan el 50% del total, y esto tiene que ver tanto con los índices de fracaso escolar como con las posibilidades de encontrar trabajo, aunque sea poco calificado o para poco tiempo. En cuanto a la educación no formal, la oferta durante el curso escolar es realmente escasa (un grupo scout, con pocos usuarios, ninguno extranjero; las actividades promovidas por un centro cívico municipal, y la oferta deportiva). La mayor parte de la oferta permanece en manos privadas y este es un nuevo elemento de exclusión para las franjas de población más pobres, cuando es sabido que el tiempo de ocio es un factor que, si se deja exclusivamente en manos del mercado, tiende a incrementar las desigualdades culturales y educativas. En verano, la oferta aumenta considerablemente, en sintonía con las necesidades de las familias, pero es aún insuficiente: no llega al 25% de los posibles usuarios y todavía menos a los niños y jóvenes extranjeros, que raramente llegan a un 5% de participación. Lo mismo podríamos decir de la oferta deportiva. Roses tiene 20.200 habitantes, y un 37,3% de ellos son extranjeros.14 Roses es una sociedad claramente estratificada desde el punto de vista social, formada por cuatro capas superpuestas: los rosenses de toda la vida (controladores y beneficiarios del crecimiento económico de la villa), la inmigración española de los años cincuenta y sesenta del siglo pasado, la inmigración extranjera no comunitaria, creciente desde finales de los ochenta, y los extranjeros comunitarios (el 47% de la población extranjera empadronada, mayoritariamente franceses), afincados en varias urbanizaciones y que desarrollan, en general, vida aparte. Las diferencias entre estas capas se evidencian tanto a nivel económico como urbanístico, enormemente fragmentado. La inmigración extracomunitaria es mayoritariamente de origen marroquí (el 70% de los extranjeros extracomunitarios de Roses, el 10% de la población). En la práctica, sustituyeron a los inmigrantes procedentes de otras regiones españolas en las tareas que hasta entonces habían hecho, sobre todo en tres sectores: la construcción, la hostelería y la pesca. 20 años después, si bien esta realidad laboral está aceptada resignadamente por la generación adulta, no es el caso de los hijos, de las “segundas generaciones”, muchos nacidos y escolarizados en Cataluña, que siguen el ejemplo no de sus padres, sino de los demás jóvenes de su misma generación. Este desajuste entre las aspiraciones construidas y una realidad tan apremiante es difícil de asumir y está en la base de una conflictividad latente que se nota y que algunas veces ha pasado a la acción, y también de la atracción de algunas llamadas integristas. Los extranjeros extracomunitarios se concentran en determinados enclaves (la plaza Pep Ventura, por ejemplo, es conocida popularmente con el nombre de plaza Tetuán); hay centros escolares claramente estigmatizados por la numerosa presencia de alumnado extranjero, percepción que se extiende también a otros equipamientos culturales (la biblioteca, el centro de actividades), dirigidos formalmente a toda la población, pero que cuentan, gracias a un buen trabajo, con un número significativo de usuarios extranjeros: hay gente joven que afirma despectivamente que el CAR es de jais, un término descalificador que se utiliza para referirse a los marroquís. Existe todavía, para terminar, la cuestión del racismo, de los prejuicios hacia la religión islámica y los países del Magreb, así como ciertas prácticas o comportamientos de los marroquís (el control social que ejercen los sectores más tradicionales, el tráfico de hachís…) que retroalimentan unas percepciones y unos estereotipos que dificultan el diálogo, la convivencia y la participación democrática en clave de igualdad. El mundo del arte, los museos Decía M. Borja-Villel15 que en el MacBa, de cuyo museo era director entonces, hemos roto con dos ideas equivocadas; por un lado, ese concepto identitario de que los museos tienen que reflejar los fundamentos canónicos del arte de un país, que acaba siendo una posición condenada al fracaso al ratificar lo mismo que critica: una estructura hegemónica, lineal, de poder, con lo que ésta además tiene de 139 sacralizado, absoluto y excluyente […]. Piense en el Reina Sofía, su colección está estructurada en torno a una serie de nombres propios que conforman la historia oficial […]. La cultura se está convirtiendo cada vez más en una industria y el hecho cultural o artístico es un elemento de consumo […]. El museo debe desarrollar una pedagogía de la emancipación, como algo que nos permita entender intelectualmente qué somos y lo que hacemos […]. Es entender la educación, y el museo, como un espacio de negociación, de diálogo, no como un espacio evangélico de transmisión. Llevamos bastantes años tratando de darle una calidad de agente al público, que el visitante no sea sólo espectador sino público participativo y autoorganizado […]. El arte, una selección de la producción artística mundial, pero sobre todo europea y nacional, forma parte del núcleo duro de lo que se considera cultura oficial y cultura necesaria para poder ser considerado persona mínimamente instruida y culta (curiosamente, pervive aún una concepción antigua de cultura y de persona culta, que alude a los entretenimientos con los que las personas acomodadas y ociosas llenaban su tiempo: la lectura de novelas, la visita a exposiciones de arte, la asistencia a conciertos y representaciones teatrales…). Es en este sentido que comparte la mayor parte de los defectos y sesgos de lo que constituye la cultura escolar. Un análisis especialmente afortunado16 nos informa que suele ser marcada- mente nacionalista; que no nos capacita para comprender el mundo, ni el más cercano ni, por supuesto, el más lejano; que es poco funcional y no nos ayuda mucho a resolver los problemas cotidianos; con contenidos que solo se justifican por la tradición. Esta cultura oficial está llena de clasificaciones, de listados, de convenciones formales, que tienen muy poca relevancia para la vida. La cultura oficial es un relato que simplifica, inevitablemente pero también intencionadamente, la complejidad y la pluralidad interna de la cultura real, que reelabora y legitima la versión de los grupos dominantes, que se desvincula explícitamente de la cultura experiencial de la gente, y genera una verdadera escisión entre lo valioso y reconocido y lo que se considera vulgar o popular, digno solo de ser ignorado o desdeñado. Pero esta cultura sufre también de una inclinación epistemológica, que incide plenamente en la valoración de la actividad desarrollada por los humanos y de los productos de esta actividad. Lo ha expresado magistralmente el escritor E. Galeano:17 Las culturas de origen no europeo no son culturas, sino ignorancias, a lo sumo útiles para comprobar la impotencia de las razas inferiores, para atraer turistas y para dar la nota típica en las fiestas de fin de curso y en las fechas patrias. En la realidad, sin embargo, la raíz indígena o la raíz africana, y en algunos países las dos a la vez, florecen con tanta fuerza como la raíz europea en los jardines de la cultura mestiza. A la vista están sus 140 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple frutos prodigiosos, en las artes de alto prestigio y también en las artes que el desprecio llama artesanías, en las culturas reducidas a folklore y en las religiones descalificadas como supersticiones. Estas raíces, ignoradas pero no ignorantes, nutren la vida cotidiana de la gente de carne y hueso, aunque muchas veces la gente no sepa o prefiera no enterarse, y ellas están vivas en los lenguajes que cada día revelan lo que somos a través de lo que hablamos y de lo que callamos, en nuestras maneras de comer y de cocinar lo que comemos, en las melodías que nos bailan, en los juegos que nos juegan, y en las mil y una ceremonias, secretas o compartidas, que nos ayudan a vivir. Una cultura, en fin, profundamente eurocéntrica y, pues, racista. El mito de que el origen de Occidente, por ejemplo, es exclusivamente greco-romano, construido durante el Renacimiento, borró las influencias babilónicas, caldeas, egipcias o indias, también a nivel artístico. La supremacía europea y blanca se convirtió en el pensamiento hegemónico,18 que la Ilustración acabó de consagrar: el hombre universal libre e igual en virtud del derecho natural era solo un artefacto jurídico, que permitía discriminar a las mujeres y a las poblaciones no europeas, sin ninguna consciencia de traicionar aquel ideal. Supremacía que se consolidó durante el siglo xix y primer tercio del xx con la popularidad creciente de las teorías racistas, sostenidas desde las diversas disciplinas científicas, de forma que los llamados arios o caucásicos pasaron a ser los amos de una humanidad hecha de diferentes grupos, jerarquizados en función de la distancia que los separaba de la “raza” superior. Tanto la historiografía como la literatura y las artes excluyeron África de la Historia con mayúsculas. Son numerosas las óperas (de Mozart, de Verdi, de Puccini, de Rossini), las novelas o los cuadros con argumentos que consisten en burlarse de la estupidez y la fanfarronería de las culturas no europeas, en mostrar su crueldad y falsedad o bien su exotismo erótico y libertino. Y en el campo artístico, hay que hacer mención expresa de los museos coloniales y etnográficos, donde las culturas de las sociedades no occidentales eran calificadas de primitivas o salvajes, prehistóricas o subdesarrolladas. O bien las exposiciones universales donde, como nota exótica y llamativa, se mostraban grupos y poblados africanos, auténticos zoos humanos, como demostración tanto de su singularidad racial como de sus formas de vida primitivas, premodernas y manifiestamente incompatibles con las de los europeos. Exposiciones de este tipo19 se realizaron en Madrid en 1887 (donde se exhibieron filipinos), en Barcelona en 1897 (Ashanti) y en Sevilla en 1929 (guineanos), y sirvieron para legitimar las políticas coloniales o bien para justificar la misión civilizadora de Occidente; esto por no hablar del “negro de Banyoles”, exhibido en una vitrina hasta hace muy pocos años, o del zoo de Nueva York donde, en 1906, un chimpancé com- partió jaula con un pigmeo. Otra vez la voz de E. Galeano:20 sirvieron de modelo a las grafías de Paul Klee. Las obras de arte de África, frutos de la creación colectiva, obras de nadie, obras de todos, rara vez se exhiben en pie de igualdad con las obras de los artistas que se consideran dignos de ese nombre […]. El espacio natural de estos botines del saqueo colonial está en los museos de antropología. Reducido a la categoría de artesanía o de expresión folklórica, el arte africano es digno de atención, entre otras costumbres de los pueblos exóticos. Después de la II Guerra Mundial y de los procesos de descolonización, la teoría de la superioridad genética ya no se pudo sostener y hemos asistido a una reformulación en términos más aceptables para una sociedad que, a pesar de todo, sigue considerándose superior. La jerarquización de los pueblos en función de su proximidad a la civilización se mantiene incólume, si bien ya no se basa en los rasgos físicos, sino en la superioridad técnica, científica, económica y cultural: es el nuevo racismo. En resumen, el racismo, la justificación de la desigualdad por razones étnicas, culturales o “raciales”, está en la base de la cultura occidental, impregna nuestra visión de las cosas y de las personas, y condiciona nuestros comportamientos, actitudes y percepciones. Durante siglos, los no europeos han sido inferiorizados, explotados y sometidos. Se les ha tratado de bárbaros, salvajes o infieles. Por esto necesitamos una historia, una cultura, construida sobre otras bases, más universales, más representativas, más científicas, más humildes y más justas. El mundo llamado occidental, acostumbrado a actuar como acreedor del resto del mundo, no tiene mayor interés en reconocer sus propias deudas… Los principales protagonistas de la pintura y de la escultura contemporáneas han sido alimentados por el arte africano, y algunos lo han copiado sin dar ni las gracias. El genio más alto del arte del siglo, Pablo Picasso, trabajó siempre rodeado de máscaras y tapices del África, y ese influjo aparece en las muchas maravillas que dejó. La obra que dio origen al cubismo, Les demoiselles d’Avignon, brinda uno de los numerosos ejemplos. La cara más célebre del cuadro, la que más rompe la simetría tradicional, es la reproducción exacta de una máscara del Congo, expuesta en el Museo Real de África Central, en Bélgica. Algunas cabezas talladas por Amedeo Modigliani son hermanas gemelas de máscaras de Mali y Nigeria. Las franjas de signos de los tapices tradicionales de Mali Los museos y las escuelas pueden llegar a tener muchas cosas en común. Entre otras, algunos achaques y vicios propios de su edad; lugares que, pudiendo resultar atractivos, a menudo son agobiantes y aburridos, convertidos en templos que conservan objetos sacralizados polvorientos e intocables; torres de marfil fuera del tiempo histórico que les ha tocado vivir y del espacio geográfico donde se ubican. Algunos 141 de estos defectos remiten a sus orígenes. En el caso de los colegios, solo hay que pensar en los edificios regentados por algunas órdenes religiosas: espacios aislados del exterior donde no todo el mundo podía acceder; con una reglamentación y ordenación específicas, pensados para un proceso progresivo de clasificación y selección de los mejores; impregnados de una atmósfera especial para lograr una verdadera conversión, un auténtico desclasamiento, una transformación total, que diera paso a una nova identidad. También los museos compartían algunas de estas características, solo que en lugar del saber custodiaban unas piezas consideradas dignas de admiración y contemplación, símbolos de un patrimonio, de una sensibilidad, de una historia y de una identidad que vale la pena conocer, valorar y conservar. No es porque sí que los grandes museos nacionales (Louvre, British Museum, los grandes museos alemanes y el Prado mismo) nacieron a mitad del siglo xix en pleno proceso de configuración de los estados nacionales modernos y de consolidación de los imperios coloniales para ejemplificar tanto la bondad de la tarea civilizadora como el espíritu y el genio superiores de Occidente. Hoy las escuelas pasan por unos momentos especialmente críticos y no son raras las voces que proclamen su muerte o su inutilidad. Pero sigue siendo una institución insustituible si sabe encontrar el encaje en un nuevo contexto en el que, al mismo tiempo que han aumentado extraordinariamente las posibilidades y las oportunidades educativas ya sean formales o informales, han cambiado también las condiciones y las agencias de socialización y de transmisión cultural; si se sabe convertir en un marco de referencia estable capaz de ofrecer lo que niños y jóvenes no encuentran en los entornos familiares, y de organizar, ordenar y dar sentido y significación a todo lo que han vivido, experimentado y aprendido dentro y fuera de la escuela. En este nuevo contexto, la escuela ya no se definirá por unos edificios y unos horarios concretos, sino por ofrecer unos espacios y un tiempo para la humanización. Un ambiente de tranquilidad y serenidad, que permita actuar sin prisas, al ritmo que marcamos nosotros mismos; un tiempo para rebobinar la información acumulada, para poder comprender, para poder integrar lo que nos sea valioso, para convertir aquella masa informe y fragmentada en conocimiento útil; una ocasión para dialogar con otras personas, algunas más expertas, para discutir y pulir las propias seguridades, afianzar los convencimientos y poder penetrar en los argumentos de los demás. También los museos deberán adaptarse a los nuevos tiempos: el impacto de las tecnologías de la información y la comunicación han extendido y facilitado extraordinariamente el acceso, a veces en condiciones propicias e inimaginables hace solo unos años, a las obras de arte de todos los tiempos y de todos los museos y países. Ya no se pueden justificar únicamente por la contemplación, sino que requerirán un valor añadido, un plus vivencial, una experiencia que emocione, que 142 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple nos haga pensar y que nos ayude a conocernos a nosotros mismos y a los demás, tanto los cercanos como los lejanos en el tiempo y en el espacio. Porque los museos, como las escuelas, nacieron como entornos lejanos y extraños para mucha gente; lugares donde no todos eran bienvenidos, espacios que podían constituir una experiencia humillante y desalentadora al comprobar la distancia casi infinita de lenguajes y de intereses; palacios hostiles y elitistas que exigían una alfabetización y unas condiciones que no siempre han estado al alcance de todos. Por otra parte, el mundo del arte vive un tiempo de contradicciones y de impurezas saludables,21 entre el triunfo de la mercantilización (ya sea el modelo Gugenheim o una exposición de Velázquez o de Sorolla) o la disolución de lo artístico en prácticas no objetuales casi idénticas a lo que se podría denominar activismo político; entre un creciente valor de cambio y el aura tradicional de un producto único y singular; entre la democratización plena y la neutralización como elemento de cultura crítica; entre el relativismo absoluto y la obra de arte como puerta de innovación, de resistencia o de vanguardia; entre el eclecticismo inofensivo, el espectáculo que emociona y causa euforia, y el arte que enaltece la complejidad, la reflexión o la abstracción. Vislumbrar No es en vano que hemos utilizado el verbo vislumbrar para definir la relación de las personas que viven en los márgenes con los museos. Significa ver las cosas de lejos, de muy lejos, poniendo de relieve la distancia, el extrañamiento, que separa el observador de los lugares de arte por antonomasia. Significa también ver sin distinguir bien, de forma imprecisa, vaga y superficial, a consecuencia de la distancia, pero también de la potencia atávica y deslumbrante de un mundo mitificado y a la vez desconocido, que necesita tanto el acercamiento y el contacto como una presentación menos intimidatoria y una nueva forma de mirar. La inclusión social y cultural no es un nuevo procedimiento técnico para hacer partícipes a los excluidos de un mundo que hasta entonces les era vedado; la inclusión debería formar parte de las políticas sociales y culturales, porque todas las personas tienen derecho a acceder, a gozar y a participar del arte, porque no hay personas imperfectas o incapaces, sino personas diferentes y dignas, merecedoras de respeto, ayuda y aprecio. La propuesta museográfica no debería ser una oferta que condujera a todos a las mismas conclusiones, a unas reflexiones parecidas, a unos sentimientos idénticos, a unas respuestas calcadas: la cultura que se ofrece debe ser pensada para una pluralidad de historias personales, de intereses, de motivaciones y de momentos, y tendría que suponer y buscar el pensamiento divergente y la vivencia personalizada. El multiculturalismo americano22 nació como una reacción de los grupos sociales subordinados (especialmente “ne- gros”, mujeres y homosexuales) frente a una cultura oficial que se presentaba como universal, común, verdadera y neutra, pero que no era más que la expresión más descarada de la cultura blanca, masculina, aristocrática, occidental, cristiana y heterosexual, esto es, particular, propia de los grupos con poder y sesgada desde muchos puntos de vista. La pregunta clave es: ¿a qué intereses y compromisos sirve esta cultura, qué grupos representa y legitima? En las formulaciones más recientes, este multiculturalismo incluye todas las diversidades: de clase social, de género, de etnia o “raza”, de orientación sexual, de lengua, de religión, de discapacidad y de edad, y se pregunta cómo y de qué manera el ser social de los individuos se configura siguiendo la norma dominante en cada una de estas diversidades. Desde este punto de vista, el multiculturalismo representa una ocasión histórica, inédita hasta hoy, para revisar esta cultura oficial y legitimada y hacerla realmente más universal, más representativa y más justa. Por otro lado, también los cultural studies ingleses23 han tomado una dirección parecida. Reformulando primero el concepto de cultura, basados en la antropología, como la experiencia y las prácticas vividas por todos los grupos sociales (no solo los instruidos o cultos, no únicamente los genios individuales) y considerándola después como un ámbito relativamente autónomo de la vida social (es decir, no determinado totalmente por los condicionantes socioeconómicos), como un campo de lucha, como un espacio de negociación y conflicto en sociedades atravesadas por relaciones de poder y fracturadas por divisiones de clase, de género, de “raza”, etc. Es el caso del historiador E. P. Thompson, que dio visibilidad y valor a la clase trabajadora, ignorada hasta entonces por la historiografía dominante; de E. Saïd, que mostró como el orientalismo era una creación interesada y falsa de los colonizadores, exploradores y viajeros occidentales, o de la investigadora feminista G. C. Spivak, que denuncia que el Tercer Mundo es también una creación occidental, al igual que la conversión de los nativos en ídolos bondadosos y sabios. El camino trazado por el multiculturalismo y por los estudios culturales aquí, entre nosotros, se ha traducido por interculturalidad o interculturalismo. Para algunos es aún una forma retórica o políticamente correcta de hablar de la inmigración extracomunitaria y de las fórmulas para incorporar estos nuevos vecinos a una sociedad, a una cultura, a una geografía, presentadas como si se tratara de un todo homogéneo, fruto de un diseño acabado, que habría que preservar de contaminaciones extrañas. Pero actualmente ya tenemos claro que la interculturalidad es un proyecto sociopolítico y cultural que nos afecta a todos, porque todos, no solo los extranjeros o las minorías culturales que sean, debemos vivir juntos en sociedades cada día más abiertas, más complejas, más plurales (desde muchos puntos de vista) y más libres. Y esto implica que nos hará falta tomar consciencia del propio 143 bagaje cultural, analizarlo críticamente y reconstruirlo sobre unas nuevas bases; que deberemos hacer el esfuerzo de revisar la cultura que hemos considerado universal, común y legítima para hacer una selección que realmente lo sea, y que la lucha contra todas las formas de discriminación (no solo contra los estereotipos y los prejuicios; también contra sus dimensiones cognitivas, ideológicas e institucionales) deberá formar parte de este programa. Por eso, casi se podría decir que, si bien la interculturalidad es una necesidad para todos, quizá lo es aún más para las personas autóctonas (los extranjeros son plenamente conscientes de la necesidad de tener competencias interculturales), sobre todo si se forman en entornos protegidos y pretendidamente homogéneos. Como escribió hace ya unos años J. A. Banks,24 [una cultura] que ignore las experiencias, culturas e historias de los demás grupos étnicos, culturales y religiosos tiene consecuencias negativas tanto para la corriente culturalmente dominante como para los miembros de las minorías. [Una cultura] centrada en la corriente mayoritaria es una forma importante de reforzar y perpetuar el racismo y el etnocentrismo. Tiene consecuencias negativas para los que pertenecen al grupo dominante porque refuerza su falso sentido de superioridad, les da una idea engañosa de su relación con los demás grupos y les quita la oportunidad de beneficiarse del conocimiento, las perspectivas y los marcos de referencia de los demás. Les niega también la oportunidad de contemplar su cultura desde las perspectivas de los demás. Cuando nos distanciamos de la cultura es cuando somos capaces de comprenderla más plenamente. [Una cultura] centrada en la corriente dominante influye negativamente en aquellos que pertenecen a algún grupo minoritario, porque margina sus experiencias y culturas y no refleja sus sueños, esperanzas y perspectivas. El arte es un elemento clave de la vida social y cultural de los pueblos, forma parte del núcleo más profundo y arraigado de las sociedades organizadas y, al mismo tiempo, todos los seres humanos contemplan, producen, disfrutan y utilizan el arte por razones muy parecidas. La perspectiva intercultural no predica la simple adición de obra procedente de otros contextos y de otros tiempos, ni propone un enfoque específico para dirigirse a los grupos minoritarios, ni propugna como objetivo un relativismo cultural absoluto, sino que pretende el reconocimiento y también la desacralización de todas las culturas (empezando por la propia: esto es lo que da derecho a criticar a las otras), el diálogo entre las diferentes producciones artísticas y la comprensión de la realidad desde varias ópticas, una comprensión que tenga en cuenta las dificultades y las posibilidades del momento histórico y de los contextos socioeconómicos, biográficos y ecológicos en los que fueron creadas. 144 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple Como es obvio, la perspectiva intercultural no promueve una inversión de los presuntos beneficiarios y perjudicados, ni hace tabula rasa, ni prescinde del canon hegemónico, sino que construye una versión más comprensiva, más inclusiva, más representativa, más verídica, más plural, es decir, mejor. Connell25 lo ha concretado en la expresión “cultura contrahegemónica”, que significa fundamentalmente dos cosas: una cultura común, un canon para todos (que evite los itinerarios y las selecciones diferenciadas y paralelas en función de los públicos a los que se dirija), y una reconstrucción de esta selección, de este canon a partir de la posición, de las experiencias y las perspectivas de los grupos subordinados, de las minorías. No es más que la óptica que adoptó el marxismo al leer la historia de la humanidad desde una perspectiva de clase, desde los intereses del proletariado; es una de las grandes aportaciones del feminismo, que ha mostrado de una forma indiscutiblemente más rigorosa y ajustada parcelas hasta entonces ignoradas o marginadas de la vida de las personas (familia, sexualidad, relaciones…). Es indiscutible, en fin, que las cuestiones sexuales han ensanchado su horizonte cuando se ha partido de la perspectiva de los homosexuales y transexuales en contraposición a las visiones hegemónicas que hasta hace poco ocultaban una parte de la realidad. Es una invitación a colocar las tradiciones artísticas occidentales en el lugar que les corresponde, como una parte de un conjunto amplio y diverso y no como el modelo del que deberían seguir el ejemplo todas las demás. Como ha escrito Balducci:26 [Tanto en la visión de Marx como en la de Darwin] existía la certeza de que la forma de existencia elaborada por el mundo occidental representaba la meta ideal de la evolución global de la humanidad […]. El bárbaro, el salvaje aparecen al ojo occidental como hombres que viven una vida que nosotros vivimos en el pasado pero que no por ello se trata de una vida verdaderamente humana. Se sobreentiende que para su humanización ellos no tienen que hacer mas que aceptar nuestra forma de vida […] y recorrer con rapidez el mismo camino que yo he recorrido […]. La modernidad es una forma cultural, con sus virtudes extraordinarias, que no tiene ningún derecho a colocarse en la cúspide de las jerarquías de las formas de ser […], no es la forma humana por excelencia frente a la cual las demás formas son anteriores, salvajes, primitivas, no humanas […]. Debemos apreciar la modernidad como una extraordinaria creación de la especie humana. Colocarnos en la pluralidad […] sin negarnos a nosotros mismos. Pero es también una invitación a dar un paso más: el sexismo, el racismo, la homofobia, la ocultación de la vejez o de la discapacidad, exigen denunciar y poner en crisis algunos de los lugares comunes de la cultura dominante en el mundo del arte y que se perpetua ya sea a través del sistema educativo o de los medios de comunicación. No solo que el mejor arte del mundo es el hecho en Occidente, sino también que la pintura al óleo, las esculturas en mármol o bronce y la arquitectura monumental son las formas artísticas por excelencia; que el mejor arte es obra de hombres y no de mujeres; que la producción artística que más vale la pena es obra de genios individuales; que existen siglos de oro y siglos de hierro… Una de las competencias básicas de la educación obligatoria es la competencia artística y cultural. Como es sabido, una competencia “es la capacidad de utilizar los conocimientos y las habilidades de manera transversal e interactiva en contextos y situaciones que requieren la intervención de conocimientos vinculados a diferentes saberes, lo que implica la comprensión, la reflexión y el discernimiento teniendo en cuenta la dimensión social de cada situación”. Según se explica en el currículum oficial,27 esta competencia se refiere tanto a la habilidad para apreciar y disfrutar con el arte y otras manifestaciones culturales, como a aquellas relacionadas con el empleo de algunos recursos de la expresión artística para realizar creaciones propias; implica un conocimiento básico de las distintas manifestaciones culturales y artísticas, la aplicación de habilidades de pensamiento divergente y de trabajo colaborativo, una actitud abierta, respetuosa y crítica hacia la diversidad de expresiones artísticas y culturales, el deseo y voluntad de cultivar la propia capacidad estética y creadora, y un interés por participar en la vida cultural y por contribuir a la conservación del patrimonio cultural y artístico, tanto de la propia comunidad, como de otras comunidades. Más allá del origen y de la utilización interesada de la orientación por competencias, lo cierto es que resulta sumamente funcional y ade-cuado para la interculturalidad. Primero, porque se trata de unos aprendizajes considerados básicos e imprescindibles, lo que tendría que significar que se pondrán el tiempo y los medios personales y materiales necesarios para que todos los jó-venes los consigan, sea cual sea su condición. Segundo, porque se trata de unos objetivos y unos contenidos que incorporan los conocimientos adquiridos previamente y en paralelo a la vida escolar, en casa o en la calle, que reconocen los distintos bagajes culturales aportados por todos y cada uno de los jóvenes, para someterlo todo al contraste y la discusión intersubjetiva y al rigor y la crítica del conocimiento científico. Y, finalmente, porque las competencias tienen claramente una dimensión aplicada, utilitaria, de vida cotidiana, funcional y profesionalizadora. Si nos fijamos, más en concreto, en el currículum oficial de Educación Visual y Plástica, encontraremos afirmaciones como la siguiente: “El principal punto de partida debe ser la reflexión sobre el mundo de las imágenes y los hechos artísticos, susceptibles de ser trabajados en los ámbitos de las artes tradicionales como por ejemplo el dibujo, la pintura o la escultura, y 145 también los nuevos medios multimedia, el diseño, la publicidad, el cine, la televisión, el vídeo o la fotografía.” La realización concreta de las actividades de enseñanza y aprendizaje, por otra parte, deberá ser estructurada en torno a tres ejes complementarios: – Saber mirar para comprender, esto es, aprender a leer e interpretar objetos artísticos e imágenes identificando y relacionando los aspectos formales, de contenido y contextuales. – Saber hacer para expresarse, es decir, experimentar y utilizar los distintos procedimientos y técnicas de representación, crear y construir. – Saber analizar y reflexionar para construir nuevas visiones alternativas sobre sí mismo y sobre la realidad, esto es, saber situar las obras de arte en el contexto social, territorial e histórico de donde provienen, comprender su significación y valor, detectar similitudes y diferencias, respetar y valorar críticamente las producciones propias y las de otros y tener criterio frente a las presiones del consumismo y de la publicidad. De todo lo mencionado, queremos retener algunas líneas de acción: la primacía del trabajo y de la reflexión sobre el mundo de la imagen abre un abanico extraordinario de posibilidades, a menudo desaprovechadas por el peso de la tradición y las rutinas. La actualidad es una fuente inagotable de oportunidades (con dos ventajas añadidas: por una parte, la actualidad es siempre inabarcable y se presta a múltiples lecturas y, por otra parte, estimula el aprendizaje competencial, al tratarse de realidad viva que permite activar todos los conocimientos, saberes y habilidades adquiridos dentro y fuera de la escuela), que nos es servida con una facilidad extraordinaria por los nuevos medios tecnológicos de los que disponemos, que permiten, además, un acceso fácil y múltiple, y posibilitan un trabajo de análisis, de manipulación, de montaje y de contraste enormemente sugerente. En segundo lugar, queda clara la doble dimensión expresiva y reflexiva de la competencia artística, la producción y la comprensión, el disfrute y la técnica, la emoción y la habilidad. Y, conviene no olvidarlo, su contribución a la formación integral de las personas; su dimensión personal, social y cultural, que este es su sentido último. En esta perspectiva, la educación artística puede hacer, en primer lugar, una aportación preciosa a la conformación de un nuevo tipo de ciudadanía,29 a desmontar los modelos sexistas, etnocéntricos u homófobos, a significar la heterogeneidad del arte catalán y occidental ahora y en el pasado, y a abrirse a mundos que podían ser remotos, pero que hoy nos resultan sorprendentemente próximos. En segundo lugar, nos puede ayudar a clarificar la condición humana, porque el arte es también una exploración que alcanza todos los rincones de la condición humana y puede contribuir a descifrar lo que llevamos dentro y no sabemos o no nos atrevemos a expresar, y nos permite 146 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple explorar otros universos, proyectar o sublimar visiones y sueños (incluso los prohibidos) con un riesgo controlado. Y, finalmente, supone una recuperación de la imaginación, del espíritu, de la transcendencia, de la creatividad, de la poesía, del mundo que va más allá de lo material y medible. Contamos ya con algunas experiencias que se sitúan plenamente en la línea apuntada y que pueden constituir un estímulo para los que ya tienen las ideas lo bastante claras pero no se deciden a dar el primer paso. La primera que presentamos es Construimos Imágenes,29 un crédito variable pensado para la ESO, que se propone utilizar las posibilidades intrínsecas del código visual para promover la reflexión y el debate sobre la representación de la realidad: descubrir y analizar las imágenes que recibimos de la publicidad, de la televisión, del cine, que nos ofrecen imágenes estereotipadas del otro y condicionan la forma de relacionarse y aprender a construir y a realizar producciones fotográficas y de vídeo desde la perspectiva intercultural. El primer bloque se titula “Cómo miramos”, donde se trata de observar como los medios de comunicación creen estereotipos, que reflejan y reproducen prejuicios, y de sugerir caminos de desafío. Actividades sugeridas: análisis de una fotografía (una imagen da mucha información sobre la apa- riencia de la gente y los lugares en un instante; interpretarla es como descodificar un texto escrito); grabación de partes del cuerpo o de los vestidos o detalles de los participantes y recono- cerlos; poner un pie en las fotografías (es difícil interpretar una fotografía sin contexto). El segundo bloque es “Clase social” y quiere explorar cómo la clase afecta a las oportunidades de vida y cómo los medios de comunicación condicionan las actitudes hacia la pobreza y la clase trabajadora. Actividades sugeridas: “A cada coche su gente” (¿a qué público va dirigido cada spot publicitario?); mirar y elaborar anuncios gráficos. Y el bloque 3 está dedicado a la “Raza humana” con la intención de explorar la naturaleza de la discriminación racial, cómo se mantiene a nivel personal y institucional y cómo combatirla. Actividades sugeridas: trampas y cartones, usos de la cámara de vídeo (para mostrar que el vídeo es una forma de ver la realidad, que puede cambiar los puntos de vista); análisis y realización de un anuncio (mensaje, lenguaje, símbolos, personajes, música, palabras, planificación, grabación, edición). El segundo es una reflexión de un maestro de primaria, Lluís Vallbé:30 No podemos permitir que la expe- riencia de disfrutar del arte de todos los tiempos, y especialmente del que se está realizando hoy, sea un privilegio exclusivo de unos pocos eruditos. No podemos permitir que el potencial creativo de los niños se pierda. No podemos dejar fuera de la escuela el gran impacto que tiene el mundo de las imágenes en las consciencias de la sociedad de hoy […]. Habrá que tener muy presente este creciente entorno visual de los niños, ya sea el catalogado como arte o bien otras manifestaciones actuales que tienen la categoría social de no-arte, pero que se insieren en la vida de los niños de forma que configuran su iconografía y su identidad […]. Hay que hacer una lectura crítica de ello y, sobre todo, empezar a explorar creativamente las posibilidades expresivas de estos lenguajes con sus producciones. A fin de que el proceso de aprendizaje resulte global y exitoso, una secuencia de aprendizaje debería tener todos estos ingredientes: observación, juego-experimentación (los medios más eficaces para trabajar la capacidad creativa), reflexión y análisis, aproximación al arte, expresión y, finalmente, lectura-exposición. Es necesario abordar sin miedo los lenguajes audiovisuales y los multimedia y, aun siendo muy pequeños, debemos capacitar a los niños para expresarse creativamente en estos medios […]. Es imprescindible encontrar el tiempo, un tiempo pausado, que permita el diálogo, el debate, la investigación, la intuición. Que permita con tranquilidad expresarse sin miedo al ridículo. Porque crear es arriesgarse. La tercera ejemplificación viene de Canadá y se la debemos a Elisabeth Coelho,31 que nos hace una propuesta concreta de transformación del currículum de educación artística: En un programa de arte inclusivo, las personas aprenden sobre arte y artistas de muchas culturas, incluyendo el arte occidental y artistas europeos. Se les anima a trabajar en las tradiciones propias de otras culturas y a experimentar con nuevas formas de expresión […]. La historia del arte debe incluir varias culturas y varias formas como por ejemplo la arquitectura, la ropa y la decoración del hogar y de la persona, así como la pintura y la escultura. Dar oportunidades para utilizar o explorar formas artísticas de las otras culturas (diseño islámico, pinturas con pincel y caligrafía china, estilos de escultura africanos, máscaras, títeres, diseños textiles, joyas, cerámica…). Animarles a que desarrollen sus propios estilos utilizando una combinación de motivos tradicionales y expresiones individuales. Enseñar una gran variedad de arte y de ilustraciones y ejemplos de arte de todo el mundo. Finalmente, una propuesta didáctica para la ESO, La Producción Artística Contemporánea,32 estructurada en cinco bloques: “El arte y el artefacto artístico”: el producto artístico y sus funciones; las necesidades representativas, simbólicas y estéticas. “La producción artística en la actualidad”: el producto artístico y sus funciones en la actualidad; la obra artística como producto cultural; el arte como denuncia; los cambios en los referentes materiales, técnicos y conceptuales. “Arte y realidad”: convenciones artísticas en la representación según culturas; la instantánea de la realidad (fotografía, pintura y escultura como documento). “Arte y cuerpo humano”: el desnudo y el cuerpo femenino; prototipos so- 147 ciales, prototipos artísticos; el cuerpo como tema, técnica y excusa, el cuerpo como símbolo. “Proyecto de instalación”: el cuerpo perfecto/imperfecto; el cuerpo inconformista; narración interior de las vivencias de un cuerpo. Metodológicamente, se sugieren cinco pasos: el estado de la cuestión (detección de los presupuestos, ideas preconcebidas, estereotipos y concepciones); exposición imaginaria, observación de obras artísticas (selección de obras y producciones artísticas que puedan ilustrar, cuestionar, contrastar, un determinado tema; establecer un recorrido expositivo a modo de “sala de exposición”); diálogo acerca de las obras; conceptos y asociaciones (profundización de conceptos y aportación de nuevos documentos e información), y procesos de asimilación y evaluación: búsqueda de información, conocimiento y práctica de sistemas y técnicas de producción artística, realización de proyectos individuales o en grupo, debates, defensa de posiciones artísticas y productivas, creación de nuevas exposiciones imaginarias, autoevaluación… Se ha dicho que la mejor manera de acercarse al arte y de comprenderlo es a través del lenguaje y el ejercicio de la mirada, una mirada abierta, libre, en la medida de lo posible, de prejuicios y de posiciones tomadas… Pero la mirada se puede educar;33 las informaciones, las referencias conceptuales, las palabras, el diálogo, pueden contribuir al gozo estético y a hacer más significativa la obra artística. Es evidente que no puede haber una transposición mecánica de la experiencia estética al lenguaje verbal, pero, como pasa también en la literatura, las palabras toman su significado en función de la biografía y del estado del lector o del espectador, aunque conviene no caer ni en la ambigüedad postiza ni en el lenguaje abstruso, que, más que facilitar la comprensión, intimidan y refuerzan la distancia o el extrañamiento. La pedagogía de la mirada debe prever e incluso estimular la divergencia, y esto es posible apelando no solo al discurso académico, sino también al mundo de las emociones, a los posibles dilemas que se planteó el artista y a las experiencias vitales del espectador y, muy especialmente, creando contextos que propicien el diálogo, el contraste, la diversidad de lecturas y de vivencias, las preguntas y los matices. Alcoba apunta algunos principios para guiar este diálogo: el silencio reflexivo, la introspección, el diálogo con uno mismo, la contemplación, como condición para un diálogo crítico y rico; la complementariedad entre la inteligencia cultural (fruto de las propias capacidades y del conocimiento adquirido en la práctica) que poseen todas las personas y la información experta disponible como desencadenante y amplificación de las posibilidades de comprensión y de gozo. Esta educación de la mirada es el territorio de la educación, es decir, todos aquellos espacios en los que existe transmisión y vivencia de cultura donde se crea identidad, donde se conforman las consciencias; por lo tanto, también de los museos. 148 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple El arte tiene un papel primordial mucho más allá de los círculos restringidos de “la alta cultura”: hace aflorar dimensiones escondidas, desdeñadas, ignoradas, de la realidad ordinaria; revela y cuestiona las convenciones dominantes; explora, investiga, anticipa y da voz a valores y perspectivas apenas latentes, apenas embrionarios en su contexto histórico. Y, al hacerlo, nos incita a repensar nuestras posiciones y actitudes, nos recuerda lo que es permanente y lo que solo es transitorio, activa potencialidades apagadas, vehicula críticas reprimidas y aspiraciones silenciadas. Con unos medios y unos registros expresivos muy diferentes a los de la reflexión teórica y científica, el arte contribuye de forma no menos importante a la (re)configuración de códigos perceptivos, de sistemas de valores individuales y colectivos y, en definitiva, a la legitimación o al cuestionamiento de los órdenes y los desórdenes del mundo y de la vida.34 Coda Una vez realizada la exposición de la ponencia, se generó un diálogo plural y rico con los asistentes, en el que intervinieron hasta ocho personas diferentes. Estas reflexiones finales son algunos de sus frutos: Para iniciar acciones culturales, educativas e inclusivas conviene tener algunas ideas claras: con la buena voluntad no basta; con la mejor de las intenciones se puede contribuir al fortalecimiento de los estereotipos, a la vivencia de la marginación, a la fijación de verdades que no lo son tanto… De ahí la necesidad de los procesos de reflexión y revisión de las creencias, concepciones, teorías y actitudes de los educadores. han tenido con la población en general, que no han sido nunca ni fluidas, ni intensas, ni lo bastante abiertas y democráticas. Esta podría ser, pues, la ocasión para replantear esta oferta y esta relación. Cuando desde los museos o los equipamientos culturales se trabaja con niños y jóvenes escolares, la relación y el trabajo con los docentes y con los centros es absolutamente primordial, pues no solo disponen del tiempo y las ocasiones, sino que son el filtro que puede continuar, fortalecer y desplegar el trabajo realizado, o todo lo contrario: dejarla como un acontecimiento puntual, al margen de la cotidianidad de la escuela, ignorarla o descalificarla con las prácticas escolares anteriores y posteriores. Nos hemos preguntado si la cultura, si los museos, deben ser gratuitos. Una participante ha comentado que esta pregunta no se suele formular en relación con las bibliotecas y, aun menos, en relación con las escuelas. Es evidente que la cultura cuesta dinero; es cierto, también, que la gratuidad de las cosas a veces desmerece su consideración, pero, en cualquier caso, si se tiene claro que el acceso, el disfrute y la producción cultural forman parte de las políticas sociales, estamos una vez más ante la necesidad de definir las prioridades, porque el dinero público nunca será suficiente. De todas formas, parece difícil defender que los museos y los equipamientos culturales no deban ser gratuitos para los niños y jóvenes en la medida que son escolares… Así como el territorio puede resultar un eje importante y estructural de exclusión, también puede representar una plataforma que contribuya a la inclusión. De hecho, esta es la óptica de los planes educativos de entorno, activados desde el Departamento de Educación, o de los planes comunitarios. De la misma forma que el barrio, la calle, el pueblo, pueden ser un factor empobrecedor, también pueden hacer una aportación extraordinariamente estimulante y congruente con los objetivos de una política social, cultural y educativa transformadora. La perspectiva intercultural puede ser leída como una oportunidad histórica. Los excluidos no han hecho más que poner un foco potente que nos hace ver con más claridad los vacíos y las miserias de nuestra oferta cultural y las relaciones que históricamente se Está claro que los cuidadores, los comisarios, los educadores, de los museos sienten a menudo el desánimo que les produce la escasa respuesta a sus esfuerzos de acercamiento a sectores especialmente distanciados de sus ofertas. Pero, sin desfallecer en estas iniciativas, conviene tener presente que estas distancias casi atávicas requieren tiempo para disolverse y que, para la gente pobre, residente en zonas degradadas o extranjeros extracomunitarios, el orden de sus prioridades, por razones obvias, es otro. Nos hemos preguntado también por la formación y el conocimiento artístico del profesorado. En el caso del de educación infantil y primaria, en general, se ha optado más por una formación técnica, necesaria por supuesto, pero se ha olvidado que los maestros son unos agentes de cultura, unos intelectuales y que, como tales, requieren una formación cultural sólida y crítica, más allá de las habilidades y contenidos concretos que deben trabajar con el alumnado. En cuanto al profesorado de secundaria, desde siempre se ha priorizado su especialización por encima de esta misma competencia cultural y por encima también de su competencia pedagógica. El punto de partida debe ser siempre la aceptación del otro, ya sea niño, joven, adulto, mayor, ya sea nacional o extranjero, ya sea rico o pobre, y de su conocimiento experiencial, incluso de su perspectiva, aunque sea errónea. Ahora bien, no para adaptarnos a él y aún menos para quedarnos en él. Los objetivos del museo, como los de los centros escolares, no deben devaluarse en absoluto en función del público al que se ofrecen; lo que sí deberá ser flexible y diversificado es el punto de partida y el proceso para lograrlos. Notas. 1. J. Feu, X. Besalú (2009). Pobresa, marginació i exclusió social a l’Alt Empordà. Figueres: Càritas Interparroquial de Figueres (documento policopiado). 2. M. Mercader [coord.] (2004). La pobresa a Catalunya. Pobresa monetària i privació a Catalunya a principi del segle XXI. Barcelona: Fundació Un Sol Món de Caixa Catalunya. 149 3. www.gencat.cat/educacio/lic. 4. www.gencat.cat/ptop. 5. I. Vila; R. Casares (2009). Educación y sociedad. Una perspectiva sobre las relaciones entre la escuela y el entorno social. Barcelona: Horsori. 6. Colectivo Ioé (2008). Barómetro social de España. Análisis del periodo 1994-2006 a partir de un sistema de indicadores. Madrid: Traficantes de Sueños. 18. S. Bessis (2002). Occidente y los otros. Historia de una supremacía. Madrid: Alianza. 31. E. Coelho (2005). Ensenyar i aprendre en escoles multiculturals. Una aproximació integrada. Barcelona: Horsori. 19. P. Subirós [dir.] (2007). Apartheid. El mirall sud-africà. Barcelona: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. 32. G. Llompart (2009). Interculturalitat a l’àrea d’Educació visual i plàstica: La producció artística contemporània. Barcelona: Departament d’Educació (documento policopiado). 20. E. Galeano (1998). Patas arriba. La escuela del mundo al revés. Madrid: Siglo XXI. 21. M. Peran (2002). “Històries del segle. El comiat de les arts”, Idees 14, 174-179. 7. S. Ayllón (2009). “Dinàmica de la pobresa a Catalunya: una primera aproximació”, Quaderns d’Acció Social i Ciutadania 5, 30-32. 22. J. L. Kincheloe; S. R. Steinberg (1999). Repensar el multiculturalismo. Barcelona: Octaedro. 8. L. Milani (1975). Maestro y cura de Barbiana. Experiencias pastorales. Madrid: Marsiega. 23. Z. Sardar; B. van Loon (2005). Estudios culturales para todos. Barcelona: Paidós. 9. www.gencat.cat/dasc. 24. Citat per F. Graeme Chalmers (2003). Arte, educación y diversidad cultural. Barcelona: Paidós. 10. L. Cachón (2007). “Diez notas sobre la inmigración en España 2006”, La Vanguardia Dossier 22, 68-74. 11. L. de Sebastián (2009). “La pobresa i les perspectives davant la crisi actual”, Quaderns d’Acció Social i Ciutadania 5, 33-36. 12. J. Feu; X. Besalú (2009). Pobresa, marginació i exclusió social a l’Alt Empordà. Figueres: Càritas Interparroquial de Figueres (documento policopiado). 13. J. Feu; X. Besalú (2006). Pobresa, marginació i exclusió social a la Costa Brava. El cas de Palafrugell i Mont-ras. Palafrugell: Càritas Parroquial de Palafrugell. 14. J. Feu; X. Besalú (2009). Pobresa, marginació i exclusió social a l’Alt Empordà. Figueres: Càritas Interparroquial de Figueres (documento policopiado). 15. A. Molina (2005). “Manuel Borja-Villel: «Debemos desarrollar en el museo una pedagogía de la emancipación»”, Babelia – El País (19 de noviembre), 16-17. 16. J. Vera; J. M. Esteve [coords.] (2001). Un examen a la cultura escolar. ¿Sería usted capaz de aprobar un examen de secundaria? Barcelona: Octaedro. 17. E. Galeano (1998). Patas arriba. La escuela del mundo al revés. Madrid: Siglo XXI. 25. R. W. Connell (1997). Escuelas y justicia social. Madrid: Morata. 26. E. Balducci (2001). El Otro. Un horizonte profético. Salamanca: Acción Cultural Cristiana. 27. Para el caso español, Reales Decretos del Ministerio de Educación y Ciencia 1513/2006 y 1631/2006, que establecen las enseñanzas mínimas de educación primaria y de educación secundaria obligatoria. 28. G. Jover (2007). Un món per llegir. Educació, adolescents i literatura. Barcelona: Rosa Sensat. 29. J. Tort; M. Cendrich (1999). Construïm Imatges (material per al professorat i material per a l’alumnat). Barcelona: Icària. Es un material elaborado a partir de S. Meachim; D. Richards; O. Williams (1992). Focus for Change. Class, gender and race inequality and the media in an international context. Reading-Berkshire: Focus for Change. 30. L. Vallbé (2005). “Cercant espai i eines per expressar-se i comunicar-se”, en: Autoría compartida, Expressió, cultura i cohesió social. Barcelona: Consell Escolar de Catalunya, 42-46. 150 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple 33. E. Alcoba (2005). “Les paraules de l’art. Llenguatge, argumentació i espectadors actius. Elements per a una educació de la mirada”, Temps d’Educació, 29, 189216. 34. P. Subirós (2007). “Mirar i no mirar, veure i no veure”, en: P. Subirós [dir.]. Apartheid. El mirall sud-africà. Barcelona: Centre de Cultura Contemporània, 109-112. Museos sociales: espacios para la construcción de pensamiento divergente a través de la interacción con el patrimonio Stella Maldonado Esteras. Educadora artística Un mundo en el que todos los seres humanos, independientemente de su capacidad, edad, género, clase social o estatus étnico, conviven como miembros de pleno derecho en la comunidad, con la convicción de que sus necesidades serán satisfechas y de que sus puntos de vista serán tenidos en cuenta y reconocidos, respetados y valorados. Se trata de un mundo muy diferente del que tenemos ahora y que, entre todos, tendremos que construir (Oliver y Barnes, 1998: 102). Partiremos de esta definición de un mundo mejor para ir hilando estas palabras que tienen más de reflexión, de hoja de ruta que de documento para exponer ideas ya muy sabidas. Para empezar, entresacaremos de este pequeño texto los componentes imprescindibles de este ideario: – seres humanos, independientemente de su capacidad, edad, género, etc., en fin, toda aquella persona que forma parte de una comunidad. – sus necesidades deben ser satisfechas, necesidades fisiológicas, educativas, culturales, ideológicas, económicas, etc. – sus puntos de vista serán tenidos en cuenta; sus opiniones, reflexiones, ideas, acciones, son válidas para construir conocimiento. Nuestra sociedad, caracterizada por la heterogeneidad, el multiculturalis- mo y la globalidad, debe favorecer los procesos de integración de todos los miembros de la comunidad, en todos los ámbitos socioeducativos. Las escuelas son el primer ámbito de actuación; las aulas actuales se caracterizan por ser crisoles étnicos y culturales, en los que los discentes proceden de distintos países y culturas. Igualmente, dentro del ámbito no formal e informal, nos encontramos con distintos espacios de interacción educativa y lúdica, que deben tener en cuenta estas diferencias para construir sus acciones. Zonas de conflicto como el trabajo, los centros de interpretación, los museos, los espacios extraescolares, la televisión, la calle, etc., en los que se deben fomentar acciones pedagógicas de distinta raigambre, tendentes a entablar comunicaciones multidireccionales entre las personas para enriquecer los procesos de formación continua. Entre estos, podemos destacar el papel de los museos como zonas de interacción excelentes para implantar sistemas de comunicación entre personas de distintas comunidades culturales o realidades sociales. Los museos deberían concebir sus políticas educativas desde una perspectiva que recaiga en la necesidad de darse cuenta, como indica Rafael Sáez (Universidad Complutense de Madrid), de que todos nacemos y nos configuramos en una matriz cultural determinada; que todos poseemos una identidad cultural que nos configura y nos da sentido, llegando a ser el conjunto de las referencias culturales por las cuales un individuo o grupo se define, se manifiesta y desea ser reconocido (2006: 859-881). Unos valores culturales que son el germen de un patrimonio individual y colectivo, con el cual cada persona se desarrolla en su vida y, de no darse el caso de estar expuesto ante su mirada, sí debería valorarse a la hora de utilizar mecanismos de recepción (Maldonado, 2008b: 757-769). Tratar las diferencias culturales y sociales, las capacidades, los valores e ideas individuales compartidas con los otros son objetivos que podemos estudiar a diferentes niveles de intervención; en el ámbito que nos ocupa, la educación artística y su desarrollo en los museos y salas de exposiciones, creemos fundamental la utilización de nuevas herramientas que ayuden a implantar procesos de participación enriquecedores humanamente, ricos en experiencias creativas y motivadoras. Dar la importancia que se merece a todos los individuos, sea cual sea su carácter, edad, sexo, condición social, ideología, posición económica y cualquier otra “marca” personal es una acción que se puede llevar a cabo a través del trabajo con el arte y el patrimonio, fomentando la creatividad, las narrativas polivocales, el pensamiento divergente y los valores de posibilidad 151 y capacidad que todos tenemos. Todo ello empieza por poner en marcha una pedagogía diferencial que exalte lo que nos diferencia como positivo, buscar la igualdad dentro de la diferencia. Vivimos en una época en la que se habla de diversidad humana, de sociedad multicultural, de intervención social, de integración, de hermandad entre los pueblos, de globalización. Nos gusta etiquetar las acciones, tal vez en un afán de delimitación, para sentir que somos capaces de aprehender conceptos abstractos. Pero la verdad es que las políticas de integración tienden más a apartar, a segregar que a tratar la diversidad como una característica enriquecedora, ver las diferencias como oportunidades de aprendizaje. En ciencias sociales, en general, y en educación, en concreto, se viene dando una serie de referencias recurrentes al tema de la diversidad cultural desde hace tiempo; cuando nos referimos a ésta, estamos involucrando tres aspectos, fundamentalmente: diferencias, sociedad y personas. Las diferencias que caracterizan a las personas y grupos sociales se describen en función de esquemas previos, marcados a priori, en función del modelo de persona y sociedad que se estima como adecuada, dependiendo de lo socialmente pautado. Respecto a este hecho, compartimos con la profesora Teresa Aguado la perspectiva sobre diversidad cultural: las diferencias son una característica humana y la diversidad es valiosa, estando ésta en el núcleo de los procesos de adaptación que tienen lugar a nivel individual y social (2009: 151-172). Tenemos que ser conscientes que, como educadores, tenemos la responsabilidad de crear un clima plural, respetuoso, abierto a la inclusión, evitando los estereotipos y prejuicios ligados al multiculturalismo (Greene, 2005: 246). En nuestra mano estará el ayudar a las personas a poder establecer puentes entre sí; a interrogarse a sí mismos para cuestionar su propio conocimiento de la realidad social y propiciar los pensamientos críticos, creativos y cooperativos para abrir espacios de acción. La práctica de la educación artística como desarrollo sociohumano La artista Dora García decía que “el arte es para todos, pero sólo una élite lo sabía”.1 Esta afirmación está cargada de matices sociales y sería idóneo partir de ésta para construir nuestra práctica diaria. Hay que empezar reconociéndonos como “hacedores de arte”, como valedores de expresiones artísticas, como facilitadores de experiencias, para pasar a transmitir la posibilidad de crear acciones válidas a todas aquellas personas que no han tenido un acceso normalizado y continuado al mundo del arte. No hace falta ser un entendido en prácticas artísticas para ponerse delante de una obra y captar algunos matices, para criticar o reflexionar acerca de lo que se nos narra. No hace falta ser museólogo, conservador, educador, crítico, etc. Somos juez y parte en un patrimonio que está ahí para ser descubierto, somos generadores de patrimonio físico e intelectual, material e inmaterial. 152 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple Tenemos en nuestra mano, como mediadores artísticos, un medio o herramienta recurrente para trabajar: el patrimonio artístico, en todas sus manifestaciones, modos y técnicas. A través de la historia, éste se ha mostrado como un signo de identificación, como un medio de expresión tanto del artista que lo producía como de la sociedad que lo enmarcaba. Obras eminentemente figurativas que mostraban a la visión del espectador una obra cerrada. En la actualidad, la producción artística se ha diversificado y el arte contemporáneo y/o actual se planta ante el espectador con una intención provocadora de que sea él quien cierre la obra, el que interactúe. Se establece en la recepción artística un proceso comunicativo, dialógico entre sujetos múltiples, en torno a una forma que es estéticamente válida en la medida en que puede ser vista y comprendida según múltiples perspectivas, manifestando una riqueza de aspectos y de resonancias sin dejar nunca de ser ella misma (Eco, 1990: 73-74). El arte producido ahora no quiere un observador/receptor con una actitud pasiva, que se ponga delante de la obra unos escasos segundos y pase a la siguiente, impasiblemente; el arte, actualmente, quiere fomentar la capacidad crítica en el receptor, quiere que el proceso de creación termine en él, la obra abierta de la que hablaba Umberto Eco, un acto creativo reinventado, reinterpretado por el espectador, una teoría de miradas sobre miradas. Esta participación tan activa del individuo en el circuito artístico hace valer las experiencias estéticas desde posturas más ecológicas, ambientales. John Dewey en El arte como experiencia (1949)2 definió una nueva estética de la recepción del arte derivada de la construcción armónica del interior humano, siempre en sintonía con el exterior que le rodea. Como estética de la recepción, se trata de una estética del ambiente que se activa a través de la experiencia. Toda esta teoría dará como fruto la psicología del arte y la percepción, en la cual se afirma que, si el arte es expresión, se puede estudiar la psicología también a partir de ella,3 interviniendo, a la vez, en la relación entre lo que se ve o se percibe, lo que se crea y lo que produce placer estético en el individuo (Juanola, 2002: 26). La educación artística no sólo se ocupa de posibilitar un aprendizaje del acto estético, sino que también ayuda en la construcción de un aprendizaje de la percepción global, de la creación y expresión personal, del desarrollo humano, de la apropiación e interpretación, de la comunicación y el conocimiento y de la crítica (Juanola y Calbó, 2007: 27). Si tomamos la educación como un acto eminentemente social y lo interrelacionamos con el arte, concluiremos que es necesario crear oportunidades de participación en el ámbito cultural, para favorecer el desarrollo individual y social de la comunidad (Wimmer, 2002). La práctica de la educación artística debe ser una práctica de la libertad: la libertad de acción, de pensamiento, de expresión, de valoración… Si las artes son consideradas como medios de expresión y comunicación, todos tenemos derecho a acceder a ellas de forma normalizada, pudiendo optar por distintos modos de participación, ya que no todos gozamos de las mismas oportunidades (físicas, psíquicas, sociales, económicas, culturales…). El acceso al arte, y a la cultura por extensión, debe pretender capacitar al individuo en distintos procesos cognitivos, adaptados a sus características personales, para lograr un desarrollo humano completo. – Estimular la curiosidad, la imaginación. – Fomentar métodos comparativos, espíritu crítico. – Facilitar la expresión de emociones, del carácter que sean. – Desarrollar las competencias comunicativas y de escucha, a través del lenguaje de la palabra y de la creación. – Educar para la diversidad cultural, el respeto a la opinión y la tolerancia de ideas. La educación artística es una de las opciones más viables para vencer las diferencias y los enfrentamientos entre culturas; la mejor alternativa de acción que puede proveer los medios y herramientas para crear una cultura de paz y diálogo, un desarrollo completo del ser humano, y una sociedad intercultural, donde la interacción de culturas, participantes y realidades múltiples sea la base para la construcción de una comunidad global. El siguiente esquema sirve de síntesis de las características de la intervención intercultural en educación artística, dentro del ámbito museal: (vid. esquema pág. 47): Síntesis de las características de la intervención intercultural en educación artística, dentro del ámbito museal. La educación artística en el museo o centro de arte debe recuperar la función del arte como medio de expresión personal, desde una perspectiva cognitiva, experiencial, interpretativa, tomando como principio generador a la persona, con sus necesidades, su realidad social y su contexto (Beltrán, 2005: 179). Los objetivos y la metodología de la educación artística, sea en el ámbito de ejecución que sea, deberían ser: – Procurar una aproximación sensorial al arte, beneficiando una educación de los sentidos. – Suscitar la interrogación y el descubrimiento. Los museos de arte como espacios sociales de interacción El museo como centro integrador de la cultura es un hecho reciente. Desde que naciera la nueva museología con un enfoque social de la labor museística, se ha pretendido remodelar, recons-truir la acción de estos espacios, con la idea de crear redes de comunicación más abiertas a través de distintas propuestas didácticas y lúdicas. El museo se presenta como gran comunicador, interlocutor de distintas personas y discursos, favoreciendo distintas narrativas influidas por los condicionamientos sociales, culturales, económicos y políticos, y como aglutinador de una serie de piezas a mostrar. El nuevo museo surge 153 para dar voz a todos los visitantes, para que todos se crean interlocutores importantes de hacer valer sus creencias e ideas surgidas a lo largo de su experiencia museal, y en las que su bagaje cultural y su devenir por el camino del conocimiento ha jugado un papel fundamental. Como espacios de aprendizaje y ocio, los museos ponen en marcha mecanismos de actuación, con un matiz pedagógico en el transfondo de sus acciones, que deben atender a unas necesidades culturales cada vez más amplias y diversas, de un público culturalmente múltiple. Desde la perspectiva que defendemos, los museos deben poner en marcha estrategias didácticas, educativas, lúdicas, en las que se dé cabida a múltiples procesos perceptivos y cognitivos para alcanzar una mayor democratización en el acceso a la cultura; de esta forma se logrará una mayor interacción del público, una mayor participación de distintos colectivos, hasta ahora relegados a un segundo plano. El museo no debe descuidar su situación dentro de un contexto sociocultural específico, ya que forma parte de una comunidad en continuo cambio y transformación y a ella debe responder. Por tanto, no debe cerrarse a una única lectura de su discurso, sino que debe abrir la posibilidad de valorar las relecturas que hace cada uno de los visitantes, que son, al fin y al cabo, quienes completan y dan significado al discurso. El pensamiento del museo sólo ganará en autenticidad en el pensar de los visitantes, mediatizados ambos por la realidad y por la intercomunicación de palabras, miradas, ideas y reflexiones. Como si de una gran performance artística se tratara, los museos y salas de exposiciones deben crear intervenciones discursivas que posibiliten la participación del público; nos gusta afirmar, aunque suene transgresor, que la esencia del arte y de los museos es “aquello que queda una vez que se descuelgan los cuadros de las paredes de los museos o de las salas de exposiciones”: las experiencias sensitivas, la memoria, la percepción, las sensaciones, los gestos, el conocimiento puro, un silencio lleno de palabras, de conversaciones atropelladas, de significados, de preguntas y de respuestas, la reflexión crítica, el pensamiento divergente (2008a: 163-168). En este sentido, la historiadora del arte Amelia Arenas explica como el patrimonio y el uso del museo, a pesar de la democratización en el consumo cultural, siempre acaba presentándose de forma unilateral con una visión no de diálogo y claramente aristocrática; esta democratización nos debería llevar a compartir con el público la creación del discurso museal y a una permanente tensión (Boj, 2010), dialogante, constructiva, transformadora, accional. El museo también pone etiquetas; investigando sobre las propuestas sociales que ofrecen los museos de arte moderno y contemporáneo de España, vemos que se cae, una y otra vez, en la tipificación de los públicos: oferta para público escolar, 154 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple público joven, público adulto y ofertas especiales o programas sociales. Será por acción del marketing o la publicidad que se ha colado en las políticas de gestión de los museos, pero, a primera vista, da la sensación de que estamos tratando de vender paquetes de viajes o productos de supermercado. Confiamos en que no sea así. Muchas preguntas nos invaden cuando nos encontramos con esta demarcación de las acciones: el público escolar, el joven y el adulto ¿acaso están fuera de la sociedad? ¿A quién se incluye dentro de los programas especiales? ¿Por qué es un público especial y no normal? Dentro de esta denominación se suele incluir al público con discapacidad, las minorías sociales y étnicas, las personas de la tercera edad, aquellas en situación de riesgo o exclusión social y, curiosamente, en algunos casos, las mujeres. La tendencia actual de los museos de orientarse al público responde al deseo de cambiar oportunidades por riesgos y es el origen del “museo comunicador” (Fontal, 2003: 4978), capaz de entablar con éxito un diálogo abierto con la comunidad; un museo que dedicará sus esfuerzos a motivar la participación del público en sus exposiciones, programas y actividades, con lo que no se podrá evitar involucrarse para tejer complicidades y fortalecer la relación museo-sociedad. Cuando el museo cumpla su papel de agente social dentro de la comunidad, estaremos delante de un museo que incluye a los distintos públicos que habitan dentro de él, favoreciendo y contribuyendo a romper los conceptos de clases y desniveles culturales, superando las posibles fronteras espaciales, sociales, geográficas, físicas y psicológicas, dando cabida a distintas identidades (Fontal, 2003: 69) que generarán experiencias enriquecedoras. Desde una perspectiva crítica hacia los museos, consideramos que éstos deben aportar nuevas formas educativas que atiendan a múltiples discursos; donde exista la posibilidad de discutir, cuestionar, observar, analizar, discernir, pensar críticamente, fomentar intercambios culturales y facilitar las habilidades y capacidades de cada persona. Aprender de esta forma significará fomentar distintos estilos e inteligencias, valorar al visitante no como un recipiente vacuo que haya que llenar de conceptos e ideas cerradas al modo de la pedagogía bancaria, sino que se le conferirá una responsabilidad mayor, como interlocutor necesario en la vida del museo, gracias a su participación activa en la génesis de discursos propios, no anclados en el academicismo, sino con una mirada postmoderna, aportando mil maneras de mirar, de interpretar el hecho histórico-artístico. Para llevar a cabo todos estos planteamientos, es necesario revalorizar la figura del mediador o educador de museo, como impulsor de prácticas, de provocaciones, que arrojen luz sobre los discursos. En la teoría educativa formal, se atiende a los distintos estilos cognoscitivos de las personas a la hora de construir conocimiento. Distintos teóricos han ido exponiendo su ideario en torno a la inteligencia y la capacidad de las personas para aprender. Uno de los más influyentes es Howard Gardner (1999), que, con su teoría de las siete inteligencias,4 apela a que cada persona tiene un modo de aprender o sobresale en algunos aspectos sobre otros, pero no por ello tiene una capacidad menor para “generar saber”. Esto se refleja en la teoría educativa, tanto formal como no formal, en la nueva denominación de “capacidades diferentes” (Pujolàs, 2004) en negación de la etiqueta de deficiencia o discapacidad. Al hablar de colectivos sociales, nos debemos remitir, sin lugar a dudas, a pedagogías sociales y diferenciales, a formas de actuar, de generar aprendizajes; a modelos de intervención (conductista, cognitivista, asociacionista, constructivista). En relación con las ideas expuestas a lo largo del texto, está claro que nos adscribimos a la pedagogía constructivista, donde el individuo sea constructor de conocimiento, generador de información, multiplicador de acciones; hecho muy provechoso, tanto para él como para el museo o el educador/mediador, ya que tiene un alto componente de feedback, de retroalimentación, un proceso de ida y vuelta en el que todos los implicados aprenden. Nuestro trabajo no sólo tiene sentido en la acción diaria como educadores, sino que el contacto con las instituciones expositivas nos hace despertar un interés continuo en las prácticas que éstos llevan a cabo, y de ahí parte la investigación y evaluación de programas. Conocer, comparar, reflexionar, evaluar, criticar, acciones todas desde una perspectiva positiva porque pen- samos que “es mejor hacer que no hacer nada”, y, por tanto, hay que valorar como óptimas todas aquellas actividades que se produzcan, por mínimas que sean. Fruto de esas investigaciones es la breve revisión al panorama español que exponemos aquí. Bajo el epígrafe de “sociales”, hay intervenciones que, por su sola aplicación, se deben considerar innovadoras, ya que no es una práctica usualmente extendida: • Museu d’Història de la Immigració, de Cataluña, con el taller de proximidad: cartográfica colectiva de la adaptación migratoria puesto en marcha en 2009. El principal objetivo de esta acción es dialogar y debatir temas de la inmigración, basados en experiencias personales, con jóvenes adolescentes, escolares, teniendo el espacio museal como marco contextual. • MUSAC, de León. Se pueden destacar varias intervenciones: el trabajo con la comunidad de reclusas del penal de Mansilla de las Mulas; la acción con un grupo de personas del Centro de Inserción Social de León, que han trabajado con artistas en el desarrollo de proyectos artísticos colectivos, y, por último, destacar la participación de la comunidad inmigrante magrebí como generadora de experiencias, partiendo de la proyección de películas vinculadas al tema de las migraciones. • Museo Esteban Vicente, de Segovia. A partir de la exposición temporal “Aún aprendo. Últimas obras de Tiziano a Tàpies” (2007-2008) se 155 puso en marcha una experiencia denominada “Tejiendo verbos”, que convertía el museo en un lugar de encuentro y recurso motivador para acercar el arte contemporáneo desde una perspectiva crítica e integradora de públicos, entre ellos: niños, jóvenes, adultos y ancianos de toda clase y condición, para disfrutar de la observación, el juego, la discusión y el conocimiento, que trabajaron conjuntamente con artistas. • MACBA, de Barcelona. “Taller para usuarios de centros de día de salud mental”, en marcha desde 2001. El taller parte de la experiencia de la visita a alguna de las exposiciones en marcha y, alrededor de ésta, los usuarios conversan, reflexionan acerca del arte, abriendo un espacio de escucha que afiance la autonomía, el interés y los vínculos entre las personas y el museo. • Fundació Tàpies, de Barcelona. La actividad “Café y palabras” está pensada para personas mayores de 60 años; incluye una visita comentada a la colección y una mesa redonda, entorno a un café, donde se intercambian impresiones y reflexiones. • CGAC, de Santiago (Galicia). El programa “Otra palabra” trata de dar a conocer el arte a las personas sordas; un programa de integración que pretende romper las barreras de comunicación facilitando a la comunidad sorda el acceso a la información y la participación en el ámbito artístico y cultural de modo autónomo. • MACUF, de A Coruña. El museo coruñés lleva desde 2005 desarro- llando el Programa de Participación Social a través del Arte Contemporáneo (PPSAC), que trata de promover la incorporación a la sociedad y mejorar los niveles de calidad y ajuste social de los participantes, todos ellos con alguna diversidad funcional (trastorno del espectro autista, deterioro cognitivo, enfermedad mental) o discapacidad (intelectual o sensorial). Se ofrece participar y generar interés hacia distintas actividades sociales, culturales y de ocio, con el arte como leitmotiv. • IVAM, de Valencia. Dentro de la programación de talleres sociales, el museo valenciano trabaja con dos proyectos: Proyecto Arco Iris, dirigido a las presas de la cárcel de Picassent, y el Proyecto Arco Iris Ríe, con niños enfermos que acuden a las consultas externas del Hospital Universitario de Valencia. En ambos se trabaja con la artista Cari Roig y se busca potenciar la creatividad y el desarrollo de la capacidad de expresión, con la finalidad de dar apoyo y mejorar la situación de unos y otros colectivos de atención. • MNCARS, de Madrid. El programa “Especies de espacios”, dirigido a centros ocupacionales y de enseñanza especial, trata de entablar un diálogo entre el espacio del museo y el de los centros que participan para favorecer la participación de las personas con discapacidad en la vida cultural en un contexto normalizado. En él, se trata de abordar el concepto de espacio desde múltiples perspectivas: emocional, personal, física, creativa, funcional, social y artística. 156 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple • ARTIUM, de Vitoria. El museo vasco, con el ánimo de llegar a todos los sectores de la sociedad, plantea programas orientados a grupos que, por sus propias características y circunstancias, tienen escasas oportunidades de entrar en contacto con el arte y la cultura. En la mayoría de estos programas es el museo el que viaja, en primer lugar, a otros espacios para dialogar con los diferentes públicos: residencias de mayores y el hospital psiquiátrico de Álava, para trabajar con pacientes con trastorno mental severo, o la cárcel de Nanclares de Oca. • Museo Picasso, de Málaga. El museo, que desde años lleva experimentando con el programa “Visual thinking” de Abigail Housen con público escolar y adulto, lo ha aplicado también en el trabajo con personas con necesidades educativas especiales, ya sean discapacitados visuales, auditivos o intelectuales. • Museo Thyssen Bornemisza, de Madrid. La fundación madrileña acoge entre su programación la atención a diferentes colectivos sociales: educación especial y diversidad funcional; población en riesgo de exclusión social; limitaciones sensoriales; discapacidad intelectual y psíquica, y salud mental. Diferentes colectivos y diferentes programas de intervención, en los que se trabaja la percepción de la obra de arte para desentrañar su lenguaje. Uno de los primeros programas de atención a “colectivos sociales” que se pusieron en marcha en el panorama museal español, y que ha tenido un mayor calado, fue el Programa Argadini, en el que se trabajaba con el arte a través de la emocionalidad. Este programa se puso en marcha en el Museo Thyssen y ahora ha sido trasplantado a diferentes museos y colecciones. • Museu d’Art Modern, de Tarragona. El Museo, hace unos años, colaboró con la escuela L’Estela, de Tarragona, con niños/as con síndrome de Down, de edades comprendidas entre los 10 y los 14 años. Formando grupos mixtos, se trabajó en las salas del museo con una selección de obras escultóricas de Julio Antonio, acercándose al autor para trabajar la textura, la temperatura y el volumen de los materiales escultóricos, a partir del tacto directo con las obras. Más tarde se realizó un taller de modelado con plastilina y de dibujo al natural. Las actividades se estructuraron en colaboración con los profesores del centro. Por norma general, para las actividades que se organizan con las escuelas de Tarragona, en el caso de haber un alumno con algún tipo de discapacidad psíquica o física, antes se contacta con la tutora y con la persona de refuerzo que acompañan a estos alumnos, para trabajar integrando al niño/a en el grupo, pero atendiéndole de forma personalizada y adaptada a sus necesidades. • Museo Patio Herreriano, de Valladolid. En el año 2003, el museo recibió la petición del área de Acción Social del Ayuntamiento vallisoletano de llevar a cabo un programa en donde se acercase el arte contemporáneo al colectivo de las personas mayores. El proyecto “La memoria de las imágenes” tenía como objetivo iniciar a las personas de la tercera edad en la apreciación del arte contemporáneo, fomentando una mirada abierta capaz de entender los cambios del arte del siglo xx como respuesta a un siglo en el que las transformaciones sociales, políticas y económicas han modificado radicalmente las formas de vida. Las personas de la tercera edad pueden reconocerse a sí mismas en esos cambios y éste fue el recurso de aproximación que se utilizó para convertir su visita al museo en una oportunidad de compartir vivencias personales y expresar recuerdos apoyándose en las características del arte contemporáneo. • CAB, de Burgos. El museo burgalés plantea desde hace unos años una serie de acciones conjuntas con distintas asociaciones: descubrir nuevos ámbitos y reflexiones sobre el mundo actual a través de las propuestas artísticas con la Asociación de Familiares de Enfermos de Alzheimer, la Asociación Gitana y Saltando Charcos, para la reinserción social y laboral de jóvenes con problemas. • La Panera, de Lleida. El programa “Educación e integración sociocultural” tiene como principal objetivo integrar a las personas que, por distintos motivos, se han trasladado a nuestro país a afrontar una nueva situación social. Esta integración se hace utilizando el arte como recurso o herramienta para aprender a comunicarse e entender e interpretar el mundo que les rodea. Aprovechando las visitas comentadas, se generan espacios de diálogos y comunicación potenciando el uso y aprendizaje de dos lenguas: el castellano y el catalán. Destacable a nivel nacional es el Proyecto Arte y Hospital, en marcha desde febrero de 2010. Se ha creado la Red de Intercambios entre Programas de Educación Especial de Centros de Arte Contemporáneo de la Euroregión Pirineos-Mediterráneo, en el cual están inmersos el CDAN de Huesca, el Museu d’Art Modern i Contemporani Es Baluard de Palma de Mallorca y el Centre d’Art La Panera de Lleida. Este proyecto quiere establecer una red de investigación y trabajo, con una programación de diversas actividades entre instituciones culturales y hospitalarias, con el objetivo de acercar el acceso a la cultura y, especialmente, al arte contemporáneo a todas aquellas personas que residan en hospitales, ya sea de una forma intermitente o continuada. En el ámbito exterior, internacional, podemos mencionar, brevemente, las programaciones que, desde su origen, han puesto en marcha museos y que son un referente práctico: MOMA y Metropolitan de Nueva York, Whitney Museum de Boston, el Creative Growth Art Center de California, Yerbabuena Center de San Francisco, MALBA de Buenos Aires, Centro Geor- 157 ges Pompidou de París, entre otras experiencias. En nuestro ideario manejamos diferentes modelos museales, en correlación con los modelos que plantea la educación especial, como formas de construir entidades sociales. Si proyectamos una mirada ecológica sobre la educación museal, estamos hablando en términos postmodernos de educación integral, inclusiva, holística, ambiental, ética, una educación para la vida, al fin y al cabo; un museo foral, donde se da un reconocimiento de la pluralidad de voces dentro del discurso, y gracias a ella se generarán espacios de conocimiento (Fontal, 2007: 38). El museo se concibe dentro de una comunidad formada por individuos de distinta condición y características, que actúa como puente y no como barrera, y que ha sobrepasado el principio de normalización, porque la diferencia y la diversidad son consideradas como un hecho o realidad social: (vid. pág. 56): Gráfico del cruce entre el modelo holístico-ecológico y el museo conformador de identidades Concluimos que el museo es un lugar para las personas, un espacio propicio, donde se multiplican las oportunidades para una educación artística, crítica, creativa, innovadora, constructiva; un lugar para los valores, para la reflexión, para el desarrollo individual y la convivencia y conexión social. Y aprovechando sus valores intrínsecos, y construyendo un entorno suficientemente humano y estimulante como para potenciar el desarrollo de las personas, convertirse en un modelo de normalización, diálogo e inclusión social. Investigando sobre la acción integradora de los museos Cuando en el año 2006 iniciamos nuestro programa de doctorado en la Universidad Complutense de Madrid, una idea bastante clara rondaba en nuestra cabeza: investigar sobre las acciones discursivas y las líneas de musealización del arte moderno y contemporáneo, tendentes a incluir las distintas realidades sociales emergentes en el panorama social. El afán de conocer si se atiende y cómo a públicos denominados bajo el epíteto de “necesidades educativas especiales” nos hizo abordar el tema en numerosos trabajos, meramente introductorios del tema, y profundizar mucho más en una investigación en la que solicitamos la ayuda de los profesionales de los departamentos de acción didáctica y social de museos de España. Esto se hizo a través de un sencillo cuestionario que formulaba las mismas preguntas que nosotros nos veníamos haciendo desde hace tiempo. Toda investigación se inicia con una serie de hipótesis, en función de unos interrogantes y exclamaciones que se hace el investigador y que, en nuestro caso, hemos trasladado incesantemente a nuestra práctica diaria; a partir de estos interrogantes, vertebramos también la intervención de los responsables de los departamentos de didáctica o acción cultural a los que nos dirigimos, para compartir 158 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple nuestras inquietudes, para dialogar en torno a la teoría y la praxis, para tender un cauce que abriera la mirada a la visión de la educación artística y su función social en los museos. Algunas de las preguntas formuladas fueron las siguientes: – ¿Es posible considerar los museos como agentes sociales, que forman parte en la construcción de una comunidad integradora? – ¿Cómo debe ser la acción educativa que se ponga en marcha en un museo? – ¿Es posible considerar los museos de arte como espacios indicados para la educación social? – ¿Se debe atender a públicos heterogéneos, bajo la denominación de “sociales”, o deben preocuparse sólo por los públicos escolares? – ¿Qué características debe tener el mediador que atienda al público? – ¿Se debe reflexionar sobre el poder de los museos para atender a las necesidades de conocimiento de distintos públicos, a través de canales de aprendizaje opcional, diferentes a los tradicionales?5 Éstas y otras muchas cuestiones fueron formuladas, preguntas que fueron resueltas en algunos casos y otras que siguen formando parte de nuestro quehacer cotidiano como educadores, a la hora de enfrentarnos con espacios expositivos que siguen prefiriendo acciones más discursivas, transmisoras y académicas, en detrimento de una pedagogía innovadora y divergente. La investigación contó con la participación inicial de un total de cuarenta y ocho instituciones expositivas, de las cuales más de la mitad colaboró en la resolución del cuestionario planteado: Tamaño muestral Contestación Museos de arte contemporáneo 35 26 Centros de arte contemporáneo 13 6 Total muestra 48 32 Características de la muestra En referencia a la primera cuestión que nos hacíamos, el museo puede ser considerado como un agente social; tras la valoración de las opiniones vertidas, confirmamos que sí, que puede ser considerado como agente social que actúa dentro de una comunidad caracterizada por su diversidad, y que ésta debe contemplarse como un valor y no como un problema a resolver. Y de existir problemas, son los relativos a la creación de estructuras de actuación, a solventar la escasez de dotaciones económicas destinadas a actividades o intervenciones sociales. El juicio positivo sobre las intervenciones que se hacen en los museos se deja ver en el listado que más arriba hemos expuesto, indicando que hace tan sólo unos años, cuando realizamos nuestra investigación, las acciones no eran tan numerosas como lo son ahora. Quiere decir esto que el interés hacia la creación de museos abiertos a la diversidad social es mucho mayor, que estamos caminando por la línea adecuada no sólo por realizar y fomentar estas actividades, sino por la reflexión que suscitan entre los profesionales del sector. Al contestar sobre las características de las acciones educativas, se resalta la coincidencia con la lectura que hemos venido haciendo aquí: se tiende hacia unos procedimientos de acción que promuevan la interacción sujeto/ objeto/espacio a través de diálogos que favorezcan procesos creativos, narrativos, constructivos. Un punto curioso en aquel momento, y que ahora comprobamos con agrado que está básicamente eliminado de las acciones, es la preferencia por realizar actividades cooperativas. Un museo con un carácter social es eminentemente asociativo, es decir, tiende lazos de interacción entre individuos. Notas. 1. Esta afirmación la conocimos de mano de uno de los profesionales de museos, Eduardo Valiña, de la Fundación-Museo Eugenio Granell de Santiago de Compostela (A Coruña), que participó en la investigación realizada y que daremos a conocer a lo largo del texto. Esta investigación que, fundamentalmente, quería indagar sobre las prácticas educativas museales supuso un acercamiento a numerosos profesionales, gestores de las políticas educativas, de los museos y los investigadores del ámbito universitario. Ambos entes están muy interesados en hacer valer su trabajo, la figura del educador o mediador, con un perfil académico y laboral cada vez más definido. Los departamentos de educación y acción social de los museos siguen siendo la “hermana pobre” de la gestión museística, pero cada vez se están dando más razones para creer en la conveniencia de darles derecho a actuar, de apostar por un trabajo que será la cara vista del museo, puente entre el museo-institución y el público-sociedad. 5. Éstas y otras muchas cuestiones se pueden consultar en el trabajo de investigación, no publicado, o en artículos publicados por la autora. La acción realizada nos confirmó que existe una comunicación fluida entre los profesionales de uno y otro sector, por un bien común, proveer de estructuras abiertas a una sociedad cada vez más diversa y multiforme. 2. La publicación original data de 1934. 3. Entendemos la psicología del arte como estudio de los procesos cognitivos y psicológicos que experimenta el receptor/individuo a la hora de percibir la obra artística o expresarse a través de ella, sea la forma que sea de uso o expresión. 4. Lógica, lingüística, musical, espacial, cinestésica, interpersonal e intrapersonal. Bibliografía Aguado, T. (2009). “Educación intercultural. La ilusión necesaria”, en C. Jiménez [coord.]. Pedagogía diferencial. Diversidad y equidad. Madrid: Pearson, 152-172. Beltrán, C. (2005). “La educación artística en centros de arte contemporáneo: una alternativa para la construcción de aprendizajes”, en R. Huerta; R. Calle [eds.]. La mirada inquieta. Educación artística y museos. Valencia: Publicaciones Universidad de Valencia, 169-182. Boj, I. (2010). “Taller de proximidad: cartográfica colectiva de la adaptación migratoria”. Publicado en <http://edumuseos. blogspot.com> [entrada introducida en marzo de 2010]. Dewey, J. (1949). El arte como experiencia. México: Fondo de Cultura Económica. Eco, U. (1990). Obra abierta. Barcelona: Ariel (1ª edición, 1979). Fontal, O. (2003). “Enseñar y aprender patrimonio en el museo”, en R. Calaf [coord.]. Arte para todos. Miradas para enseñar y aprender el patrimonio. Gijón: Trea, 49-78. Fontal, O. (2007). “¿Se están generando nuevas identidades? Del museo contenedor 159 al museo patrimonial”, en R. Calaf; O. Fontal; R. E. Valle [coords.]. Museos de arte y educación. Construir patrimonios desde la diversidad. Gijón: Trea, 27-52. Gardner, H. (1999). Inteligencias múltiples. La teoría en la práctica. Barcelona: Paidós (1ª edición, 1995). Greene, M. (2005). Liberar la imaginación. Ensayos sobre educación, arte y cambio social. Barcelona: Graó. Juanola, R. (2002). “La didáctica de la imagen: experiencias contrastadas”, en P. Parini. Los recorridos de la mirada. Del estereotipo a la creatividad. Barcelona: Paidós, Col. Arte y Educación, 15-38. Juanola, R.; Calbó, M. (2007). “La educación estético-artística y el museo: un link por sus recorridos comunes”, en R. Huerta; R. Calle [eds.]. Espacios estimulantes. Museos y educación artística. Valencia: Publicaciones de la Universidad de Valencia, 25-44. Maldonado, S. (2008a). “Estrategias sensoriales para la recepción del arte contemporáneo. Su aplicación didáctica en los museos”, en N. Antúnez; N. Ávila; D. Zapatero [eds.]. El arte contemporáneo en la educación artística. Madrid: Eneida, 163-168. Maldonado, S. (2008b). “¿Los museos como crisoles culturales? Su acción educativa y sus estrategias integradoras del público multicultural”, en Actas Digitales I Jornadas Estatales y II Andaluzas de Intervención Socioeducativa e Intercultural. Huelva: Universidad de Huelva, 757-769. Oliver, M.; Barnes, C. (1998). Social policy and disabled people: from exclusion to inclusion. Londres: Longman. Pujolàs, P. (2004). “De la opresión a la exclusión, de la liberación a la inclusión”, Cuadernos de Pedagogía, 340, 92-96. Sáez, R. (2006). “La educación intercultural”, Revista de Educación, 339, 859-881. Wimmer, M. (2002). “La mediación artística en los procesos educativos”, Perspectivas, Revista Trimestral de Educación Comparada. Vol. XXXII, 4. <http://www. Ibe.unesco.org/ publications/ProspectsTablesOfContent/ pr124tcs.htm>. El DEAC MUSAC y el trabajo con los colectivos locales Belén Sola Pizarro. Responsable del DEAC MUSAC LEON Quiero empezar agradeciendo al Museu d’Art Modern de Tarragona, y especialmente a Marisa Suárez, la invitación a estas jornadas. Estoy aquí representando un equipo de personas que trabajamos desde hace más de cinco años en el Departamento de Educación y Acción Cultural del MUSAC. Nuestro trabajo se ha esforzado principalmente en crear vínculos estables con la comunidad en la que estamos insertos, en la ciudad de León; por eso, en esta charla y en el contexto de las Jornades Museus i Inclusió Social, se van a mostrar diferentes tipos de proyectos dirigidos a grupos de personas con diferentes capacidades, o a los llamados “colectivos en riesgo de marginalidad social”. Son proyectos diferentes, puesto que las necesidades e intereses de las personas involucradas varían, pero que comparten la misma naturaleza colaborativa en cuanto conllevan la creación de vínculos con las comunidades y el establecimiento del arte y la producción cultural en la vida cotidiana de las personas. No haré referencia especial a otros proyectos de esta misma naturaleza comunitaria, pero tal vez más comunes en la mayoría de los museos: es el caso del proyecto educativo Mirar para Hablar, los diferentes cursos y talleres programados anualmente, todo el proyecto dirigido a educación formal MUSAC-escuela, o el proyecto para público infantil Pequeamigos-MUSAC, pero en ellos está implícita la misma voluntad de generar y producir proce- 160 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple sos creativos a partir de los intereses particulares de las personas. He estructurado la ponencia en dos partes: En la primera parte, defino el DEAC MUSAC, y cuál es el lugar que ocupa en el museo y el lugar deseado donde queremos llegar a estar. Expongo el marco conceptual y de intenciones en el que trabaja el Departamento de Educación y Acción Cultural del MUSAC y analizo el porqué y para qué de nuestro trabajo. En la segunda parte, hablaré del cómo lo hacemos: las fases de nuestro trabajo, las metodologías esenciales, y mostraré algunas prácticas llevadas a cabo desde el Departamento y elegidas por responder a distintas maneras de configurar un proyecto educativo con colectivos locales desde el DEAC MUSAC. Por último, quiero anunciar que acabamos de publicar el libro sobre las prácticas educativas llevadas a cabo durante estos primeros años. De allí están extraídos gran parte de los proyectos y reflexiones que veremos a continuación. Experiencias de aprendizaje con el arte actual en las políticas de la diversidad. DEAC MUSAC. Actar. Barcelona, junio de 2010. Marco conceptual del DEAC MUSAC DEAC MUSAC, Educación y Acción Cultural, trabaja para generar relaciones entre el museo y el contexto en que se inscribe. El Departamento trabaja siguiendo los parámetros de la “museología y las pedagogías críticas”; esto significa, entre otras cosas: Una ruptura con el museo únicamente como espacio de contemplación, como espacio de interpretación o como lugar de programación de actividades –un modelo comunicativo propio de la museología moderna– para adoptar un modelo crítico que interprete la construcción social del significado y el modo en que las culturas son definidas y presentadas en el museo. Como apunta Carla Padró,1 este paso supone, sin duda, transferir más poder a los públicos. La educación en este modelo crítico se entiende como una plataforma para la producción cultural crítica. Un espacio que pueda cuestionar y plantear modelos alternativos donde formar y presentar diversas culturas en igualdad y en diferencia. En este nuevo marco, hay que entender que el Departamento de Educación no tiene que trabajar para los públicos sino crear plataformas, estrategias, proyectos o procesos con y desde los públicos. Para trabajar bajo este marco, el Departamento de Educación tiene que mantener un nivel de investigación y experimentación constante. Para nosotras, es fundamental el uso de otras aproximaciones interdisciplinares: las nuevas historiografías del arte, los estudios de género, los estudios postcoloniales, una interdisciplinariedad que hace posible pensar en micronarrativas y en identidades (subjetividades) plurales y diversas. ¿Y dónde queda el arte - la exposición? Se desecha en nuestro trabajo la exposición como cúmulo de objetos, documentos o registros que enseñar. A veces trabajamos con las exposiciones, habitualmente en todo el programa con escolares, pero extraemos de ellas unidades de significado o de relación que puedan generar o nutrir a una práctica educativa concreta. Pero si esto pudiera parecer, a priori, un alejamiento del objeto por excelencia de un museo de arte contemporáneo –la exposición o la colección–, no es así. Lo que cambia es el enfoque o la manera de entender el hecho artístico. Convivimos con las exposiciones, incluso nos servimos de ellas cuando es necesario, pero trabajamos un concepto de arte como acción y como proceso. Esta idea entronca con una idea del arte experiencial y vivencial, un arte que se define por propiciar modelos transformacionales, en contra de modelos transaccionales más propios de la exposición. Una idea de arte cercana a la que nos legó J. Beuys y todas las corrientes utópicas anteriores y posteriores a él. En definitiva, un arte que tiene una implicación y un compromiso real en el aquí y el ahora y una intervención concreta en nuestras vidas. El hecho creativo y el proceso artístico estarían definidos por la capacidad de transformar o modificar y no por la función de mostrar o señalar. De esta manera, el DEAC actúa como un activador, cuyo objetivo principal es aportar maneras, procesos o búsquedas propios del arte a la vida, situaciones cotidianas o contextos de las personas. Creamos plataformas, ambientes, estructuras que posibiliten otras formas de relación con el arte y, en nuestro caso, con el museo, apartadas de la contemplación y la interpretación de las exposiciones. Cómo trabajamos Ensayamos estas maneras de forma experimental, casi como etnógrafas que cuando vuelven del campo de trabajo extraen conocimientos. Con estos aprendizajes, cuestionamos ciertos arquetipos o planteamientos que nos atañen. Entre ellos: Las cuestiones heredadas en torno al concepto de museo y su papel en la sociedad Concepciones heredadas en los propios profesionales de los museos y en los públicos. El papel del museo como lugar que expone/exhibe lo que unos pocos deciden/escogen y el papel de los departamentos de educación como lugares de interpretación o relación cuando no de mero adoctrinamiento hacia los públicos. El lugar que ocupan los públicos y las maneras de acercarnos a ellos La herencia del público como espectador y conocedor con un perfil determinado de interés. Contraponemos a esto un “Para todos los públicos” que nace de un posicionamiento del museo como servicio público y cultural amplio. Creemos en el deber de democratizar la cultura y el arte –no popularizar– y para ello partimos de un trabajo desde las personas, desde sus intereses y contextos particulares. Los públicos dejan de ser tratados como visitantes para pasar a ser agentes activos en el museo: usuarios. 161 La forma de introducirnos en otras estructuras de educación o cultura oficiales Somos un departamento que pasa por una fase de mediación entre el museo y otros espacios sociales y culturales: las negociaciones son imprescindibles y difíciles de gestionar. Esta se convierte en otra función en revisión constante desde el DEAC. La estructura de poder de la institución museo y las posibles modificaciones de sus prácticas desde el Departamento de Educación Ésta es la labor educativa endógena. Si tanto en los departamentos educativos como en los departamentos de exposiciones estamos manejando constantemente planteamientos de la construcción polifónica de la cultura, si el museo tiene que atender a la diversidad de forma amplia –desde la cultura, el género, las capacidades, los contextos sociales, etc.–, ¿por qué la propia institución museo parece no estar preparada para cuestionarse su propia estructura? Los roles jerárquicos, tanto entre departamentos como entre categorías profesionales, hacen difícil un avance y un enriquecimiento de la ciencia propia del museo, la museología, que nos atañe a todos los profesionales implicados. Particularmente, veo muy necesaria la colaboración en términos de igualdad real entre los comisarios y coordinadores de exposiciones y los profesionales de la educación, sobre todo, en un momento que parece que todos somos conscientes de la necesidad de trabajar hacia los públicos y en último término, si quieren más utópico, para trabajar con modelos culturales que sirvan para la transformación real y concreta de nuestras vidas y contextos. Fases de nuestro trabajo, la mediación y la inclusión Trabajamos desde los públicos, y por eso en nuestro trabajo una fase fundamental y esencial es la mediación con las personas: a veces de manera individualizada, a veces a través de personas que representan a colectivos, asociaciones, instituciones, etc. El trabajo de campo se hace esencial en este punto. El DEAC ha salido a la calle y ha buscado a los agentes activos de la ciudad. Pensamos en fórmulas para humanizar el museo, poner caras y nombres a las personas que allí trabajamos y hacer lo mismo con las personas hacia las que trabajamos. El trabajo de campo, realizado con anterioridad a que el museo abriera sus puertas, nos ha propiciado un acercamiento y conocimiento de gran parte de las personas y colectivos que están trabajando en una práctica social y cultural en la ciudad. Pero este trabajo prospectivo tiene que desarrollarse en las prácticas reales del museo; de esto se desprende nuestra actividad negociadora, tenemos que dialogar con otros interlocutores y encontrar los lugares de intereses comunes. Incluir: (re)colocar y (re)asignar a la comunidad local como agente activo en el museo. La diferencia fundamental entre “integrar” e “incluir” se encuentra en que mientras con el primer término nos referimos a un museo que se esfuerza fundamentalmente en acaparar públicos para sus actividades, con el término inclusión estamos refiriéndonos a un trabajo común entre el museo y los públicos, que trata de encontrar espacios que nazcan de los intereses de las personas pero que conlleven pro- 162 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple ducción cultural, que no se alejen de los objetivos de un museo de arte actual, el de mostrar y producir cultura, y el de pensar sobre nuestros contextos actuales y propiciar nuevas maneras de relacionarnos con el arte. Nuestra función es precisamente trabajar los intereses educativos, sociales o culturales de los colectivos para incluirlos, junto con nuestros intereses, en el programa del museo. Concepto de producción cultural crítica Definimos nuestro trabajo como producción cultural crítica, utilizando las teorías de la diversidad, cuestionando los modelos de educación tradicional y entendiendo el arte como una herramienta cultural de transformación social. De esta forma, en nuestro trabajo, la práctica y la teoría actúan conjuntamente y con la misma importancia. Los proyectos que realizamos son distintas formas de experimentar con la educación entendida ésta como una práctica creativa de la acción. Es producción cultural, tanto si hay unos resultados materiales o inmateriales como si nos referimos a espacios de construcción de sentido o de reflexión colectiva sobre los productos culturales que otros exhiben. Y es crítica, porque no asumimos como válido ningún producto, experiencia o proyecto si no conlleva una actitud cuestionadora desde las personas que se ven involucradas en los proyectos y sobre nosotras mismas. Algunas experiencias prácticas Taller “En torno a Hansala” Octubre / noviembre / diciembre de 2008 Para realizar este taller, nos apoyamos en la exposición “Retorno a Hansala” (27 de septiembre de 2008 - 11 de enero de 2009). Esta exposición fue un recorrido por el proceso creativo de la última película de la directora Chus Gutiérrez a través de las miradas de Alfredo Cáliz, Rogelio López Cuenca y Montserrat Soto. “En torno a Hansala” se plantea como una práctica de trabajo mixta, entre artistas, estudiantes, educadores, comunidad de inmigrantes, etc. Contamos con todos los artistas participantes en la exposición, a los que pedimos que se prepararan unas sesiones de trabajo desde sus aproximaciones al fenómeno migratorio en su trabajo artístico. De esta manera, Rogelio López Cuenca, Montserrat Soto, Alfredo Cáliz y Chus Gutiérrez estuvieron en el taller en sesiones alternas de trabajo. El resto de sesiones fueron conducidas por educadoras del DEAC. Este taller tiene una base colaborativa (diferentes agentes implicados) experimental (porque fuimos definiendo cada sesión paso a paso, según lo que cada día demandábamos en grupo) para producir un trabajo en torno a las diferentes lecturas del proceso migratorio magrebí, desde las experiencias particulares de la comunidad de inmigrantes de León y otros conciudadanos que quisieron participar. La finalidad era aproximarnos a la comunidad de inmigrantes magrebíes de León y plantear con ellos diferentes modos de visualizar la experiencia migratoria desde sus propias voces. Los resultados y el proceso mismo del taller se fueron colgando a través de audios y registros fotográficos. En diciembre de 2008 acabó el taller pero el grupo que se había formado en el taller echó a andar de forma autónoma progresivamente y comenzó a crear sus propias herramientas. Blogs: www.formacionmusac.blogspot.com (audios) http://entornoahansala.blogspot.com http://meipi.org/leonmigrante Proyecto Hipatia Este proyecto educativo surge de la necesidad de actuar en otros ámbitos y espacios externos al museo. En este caso, el Centro Penitenciario de Mansilla de las Mulas (la prisión de León). Los primeros contactos con la prisión fueron solicitando desde la cárcel algunas visitas controladas a las exposiciones. A partir de estas primeras visitas y coincidiendo con la exposición “I’m your number one”, de Carles Congost (mayo-septiembre de 2007), comenzamos a trabajar con un grupo de mujeres y hombres en la realización de una telenovela. Este grupo, mayoritariamente formado por mujeres (16 mujeres y cuatro hombres), vino posteriormente en una ocasión al museo y a continuación el equipo del DEAC se trasladó en dos ocasiones a la prisión. A partir de aquí, del diálogo y la escucha, surge Hipatia, una revista que las mujeres del módulo 10 de la prisión (el único módulo de mujeres) ya tenían pensada y elaborada en gran parte, con escritos a mano, ilustraciones, etc. Con la decisión de publicar la revista, encontramos una manera de poder ser útiles a este colectivo y por otra parte incluir nuestros intereses de “producción cultural”, convertir la revista no sólo en una publicación, sino darle otra dimensión, servir de plataforma para realizar un trabajo cultural y educativo. Hipatia nos está posibilitando el impartir talleres con artistas, realizar conferencias, proyecciones de cine, performances… y junto con ello, el poder pensar de manera individual y colectiva sobre el hecho de ser mujer y los contextos particulares que inciden en cada una de nosotras. Este proyecto se nutre de metodologías feministas para el trabajo colectivo y las reflexiones individuales. (Proyecto documentado en la página 58 del libro: Experiencias de aprendizaje con el arte actual en las políticas de la diversidad. DEAC MUSAC. Actar. Barcelona, junio de 2010.) Proyecto Diario de Sueños Intermitentes Con la artista Virginia Villaplana 2009-2010 En este caso, el proyecto surge de la propia artista Virginia Villaplana, que ofrece este taller para trabajar con las personas de la revista Hipatia. Por motivos protocolarios, no pudimos desarrollar este taller con la prisión, pero sí que contábamos con un grupo de usuarios asiduos al DEAC, que llevan realizando un trabajo continuado en el MUSAC con la educadora del DEAC Amparo Moroño. Se trata de personas en semilibertad, que residen en el Centro de Inserción Social (CIS) de León. En este tercer grado penitenciario, siguen estrictos horarios pero pueden disfrutar de permisos para poder realizar actividades, buscar trabajo, hacer cursos, etc. 163 Proceso de trabajo El proyecto / proceso artístico que aporta Virginia Villaplana es la mediabiografía. Consiste, en palabras de Virginia Villaplana, en una metodología interdisciplinar, que se expande en la experimentación con relatos que comportan palabra e imagen y donde intervienen distintas colectividades y redes de personas en el que mediante un sistema de laboratorio o taller nómada se propone a quienes colaboran en él formas de experimentar relatos y crear narrativas a partir de archivos personales digitales. A lo largo de todo un año, con cinco sesiones presenciales de más de una semana de la artista con el colectivo, alternas con sesiones de trabajo con la educadora Amparo Moroño, el grupo fue realizando un complejo trabajo de investigación personal y creación grupal, que ha culminado con la elaboración de un libro electrónico que se podrá consultar a partir de este otoño de 2010 en la página web del MUSAC y del DEAC. Radio MUSAC Abierto. Programa Sólo para locos, no para cualquiera Programa de radio que elaboran personas con y sin enfermedad mental. Desde el año 2007, contamos con un espacio semanal de una hora de duración en los estudios de Radio Universitaria de León. Fue una manera de establecer un vínculo con la comunidad educativa a la vez que comenzábamos a experimentar con todas las posibilidades que el medio radiofónico nos proporciona. Desde el año 2008, uno de los programas mensuales que realizamos lo conduce Luis Carlos Viejo, una persona que reside en el Hospital de Salud Mental de León. Con él, con otras personas de la asociación ALFAEM2 y con amigos invitados que quieren colaborar, confeccionamos los temas a tratar, la música, las entrevistas, etc. El programa lo tituló Luis Carlos Sólo para locos, no para cualquiera, haciendo referencia a un pasaje del libro de Hermann Hesse El lobo estepario. Las secciones del programa se dividen en: – Tema principal de tertulia. – Biografía sobre un personaje de relevancia en el tema del programa. – Selección musical comentada. – Lectura de poemas del Trovador del Tiempo (José Méndez, poeta). – Los invitados del mundo del arte y la cultura, en el propio estudio de radio o a través de conversaciones telefónicas. Hay que investigar, leer y preparar las intervenciones y los tiempos, aunque la improvisación tiene una importancia fundamental en el programa. Residencia de Creación Artística con Marisa Amor Febrero de 2010 En este caso, voy a referirme a una experiencia que surge de tres líneas de trabajo diferentes en el Departamento: – Residencias de creación artística. – El programa dirigido a público infantil Pequeamigos MUSAC. 164 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple – El proyecto de aprendizaje continuado con la Asociación Autismo León. La propuesta nace de la coreógrafa y bailarina Marisa Amor, que había comenzado un proceso de creación en el año 2007 que quería continuar. Lo que nos interesó en el DEAC era el componente experimental de la obra, que se iba desarrollando progresivamente a través de diversas etapas en que los niños interactuaban a los estímulos visuales y auditivos pero también a lo táctil y lo corporal. La pieza dejaba mucho espacio a la participación de los niños y a sus respuestas, y buscaba precisamente encontrar una narrativa no convencional que estaba dirigida por los intereses de los pequeños espectadores-participantes. Todas estas particularidades nos animaron a ofrecer a la Asociacion Autismo León la participación de niños con autismo en el proyecto, puesto que precisamente el lenguaje no verbal es el modo de expresión que más comúnmente utilizan las personas afectadas con autismo. Explorar las capacidades expresivas y creativas a través de lo visual, lo sonoro y lo corporal fue la base común que hizo posible convivir una residencia de creación con tres artistas (Marisa Amor, Paloma Díaz y Nilo Gallego) con niños/as de entre 3 y 5 años con y sin discapacidad que quisieron participar. Proyecto Mil Historias por Obra 2007 Este proyecto surge de las relaciones que el DEAC mantiene con las profesoras y alumnos del Programa de Garantía Social de León y con las educadoras y usuarios del centro de día para personas mayores León 2. Ambos colectivos visitan el museo regularmente, aunque cada una de estas visitas se materializa en actividades de diferente índole. Con motivo de la exposición “Abajo la inteligencia”, de Fernando Sánchez Castillo, surgió la idea de conectar ambos colectivos en el seno de una experiencia de aprendizaje entre generaciones. La exposición, que recoge la visión del artista sobre la guerra civil española y la posguerra, nos sirvió de hilo argumental para vertebrar una serie de sesiones donde, a partir de las narraciones de los mayores, los jóvenes iban documentando con la cámara, pero también investigando, preguntando y construyendo la narración. Las sesiones entre mayores y jóvenes duraron los cuatro meses que estuvo la exposición en el museo y los jóvenes finalizaron seis meses más tarde el trabajo, con el documental que finalmente montaron. De este trabajo surgió otra propuesta de los propios jóvenes, que actualmente están grabando y editando un documental sobre parkour, un deporte urbano que ellos practican. (Proyecto documentado en la página 48 del libro: Experiencias de aprendizaje con el arte actual en las políticas de la diversidad. DEAC MUSAC. Actar. Barcelona, junio de 2010.) Notas. 1. Carla Padró. Pedagogía crítica y educación en museos. Marcos para una educación artística desde las comunidades, 2005. 2. Asociación Leonesa de Familiares y Amigos de Enfermos Mentales. Los espacios masculinos de la memoria. El museo como lugar de ausencia femenina Marian López Fernández-Cao. Profesora titular de didáctica de la expresión plástica UCM. Directora del Instituto de Investigaciones Feministas UCM. Universidad Complutense de Madrid. Nada de lo que una vez haya acontecido ha de darse por perdido para la historia. (Walter Benjamin en sus Tesis de Filosofía de la Historia) Los museos como lugares de memoria Cuando una niña, cuando un niño entra en un museo, sea éste de arte, de ciencia o arqueología, siente que está entrando en la historia. Entrar en la historia es entrar en el pasado –con artículo determinado– que debe ser conocido, respetado y asumido como propio, y siente su experiencia como la de un neófito que se introduce en el espacio del saber y la experiencia valiosa. Los conceptos de valor, de vida valiosa y objetos valiosos se incorporan rápidamente en los constructos infantiles, al igual que su contrario. En el museo están los objetos que deben ser conservados, las imágenes dignas de volver a ser vistas, los retazos de historia que han de ser recordados y memorizados para la construcción del presente. Allí están las personas que, de algún modo, pasan a ser inmortales, por estar en el relato de los pasos que nos han antecedido, que nos avisan, con sus reflexiones, de determinadas decisiones, o han hecho nuestra vida más agradable con sus obras, sus descubrimientos o sus acciones. A la inversa, y esto es precisamente lo que nos ocupa, la ausencia de determinados grupos humanos de los museos significa su prescindibilidad, su carácter de contingencia. Cuando un niño acostumbra a ver sólo a su género como digno de valor histórico, refuerza, por un lado, su necesariedad en el presente y la existencia –más, claro está, si es blanco, occidental y medioburgués– y, en negativo, refuerza a su vez el carácter prescindible de lo que hacen, dicen y crean las mujeres y las niñas. Y las niñas, eternas excluidas o incluidas dependiendo de los pactos del lenguaje con lo masculino, renuevan su carácter de pérdida pocas veces recuperable, su valoración como seres sustituibles, contingentes y poco valiosos. Carne mortal, más que la masculina, una vez más. Poco puede hacer la cultura actual, los medios de comunicación, por incluir mensajes de refuerzo de la autoestima femenina, de valoración por parte de los niños y jóvenes de las mujeres, si cuando volvemos la vista atrás encontramos la desaparición selectiva, siempre selectiva, de las obras y los protagonismos de las mujeres. El cambio de paradigma en la conceptualización del museo: la nueva museología y la aparición del discurso silenciado de los otros La función actual del museo, abocado a relacionar pasado y presente, creando un discurso, ayudando a comprendernos a nosotros y nosotras mismas a la par que interpretamos 165 nuestro patrimonio, puede y debe convertir los bienes del museo en el pretexto para un diálogo, para la construcción de ciertas “continuidades”/“discontinuidades” en el seno de nuestras comunidades. En siglo y medio, el patrimonio ha pasado de ser un tesoro artístico heredado de nuestros antepasados a la actitud y acción de la sociedad contemporánea que elige y adapta elementos de su pasado y su presente, otorgándoles un valor significativo como expresión de su identidad, que tiene la capacidad de interpretar y reinterpretar su cultura, su memoria y su legado, de volver a redefinir el canon, como señala Amelia Valcárcel. Ese universo de reconocimiento –en palabras de M. Augé– es elocuente de nuestra cultura y nuestra cohesión social. La epistemología de la recontextualización y la interpretación. La nueva museología La fractura de los años sesenta trajo, entre otras cosas, un cuestionamiento de la historia –y de sus convenciones adquiridas– como instrumento de comprensión. Se rechazaba su arrogancia doctrinal, su ilusa pretensión de revivir la “verdad” del pasado, el valor absoluto de una cronología totalizante y exhaustiva. Se iniciaba, así, un gusto creciente por las “cartografías” del arte en sustitución de la comprensión temporal (Morente, 2008). Este planteamiento trasversal, temático, abrirá la vía a los museos para reescribir la historia del arte de la modernidad con una mayor libertad, con criterios teóri- cos nuevos, en una práctica que se ha ido extendiendo a las restantes espe- cialidades: museos arqueológicos, pinacotecas clásicas, museos de historia o de artes decorativas, etc. Poco a poco, se ha impuesto una “epistemología de la recontextualización”, que ha favorecido las interpretaciones cruzadas, los paralelismos espaciales, las confluencias interpretativas y el intercambio de saberes y disciplinas. No se trata tanto de producir “historia” como de producir “sentido” (Francblin, 1995). María Morente del Monte, del Museo de Málaga, resume claramente las variaciones del concepto de museo y objeto en las últimas décadas. Con ella podemos señalar que asistimos a un nuevo panorama sobre el patrimonio y el museo, entre cuyos semblantes destaca la nueva consideración de la cultura como derecho social en el contexto de la renovación teórica que conocen las ciencias humanas, abiertas ahora a la adopción de nuevos paradigmas interpretativos y a una nueva hermenéutica. En ellos, la reclamación de nuevos valores que potencien nuevas identidades y diversidades culturales, aparece con fuerza, en consonancia a los discursos sociales vigentes, aunque, sin embargo, no aparece todavía el discurso silenciado de las mujeres. El Patrimonio se inclina por un nuevo concepto de Patrimonio Cultural y busca su vertebración en la propia antropología y el concepto de cultura. La consecuencia más inmediata de esta aplicación es la diversidad y ampliación de tipologías. El “objeto”, 166 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple dice Morente, ha permutado en “bien cultural” permitiendo la apertura a un nuevo universo que desde entonces se percibe susceptible a cambios: el patrimonio inmaterial, intangible, los bienes etnológicos, las actividades contemporáneas, el patrimonio de otros, los paisajes culturales, o como siguen apuntando nuestras actuales leyes de museo o “de cualquier otra naturaleza cultural”. La nueva diversidad presenta una esencia común por la cual, por encima de su propia naturaleza (histórica, artística, arqueológica, antropológica, científica, paleontológica...) esos bienes se consideran patrimonio en cuanto exponentes de “civilización” –como afirmaba la Comisión Franceschini–, por su carácter social, su valor para la identidad cultural o su función de destino público. Señala Rivière, autor de una de las definiciones de patrimonio cultural más citadas en los años ochenta: “un espejo en el que descubrimos lo que somos y los que vienen de fuera aprecian nuestras diferencias”. A partir de entonces, el patrimonio desvía su foco de atención, con una transformación sin retorno: del objeto al sujeto, como individuo social, como comunidad. Y también del objeto a las ideas, al pensamiento, a los discursos. Pero, decimos nosotras, el individuo social parece seguir encarnándose en el individuo masculino. Se comienza a afiliar al encuentro con la comunidad, el carácter participativo, el valor de identidad y la educación como objetivo prioritario. Se redefinen las funciones de los museos y se incorpora también un discurso y un interés por lo local, como escala cultural cercana al colectivo social y contexto de la propia valoración del patrimonio y del aprendizaje. Se reclama más que nunca la necesidad de la interdisciplinariedad, habida cuenta de la reciente apertura del museo a la plenitud de su misión de memoria colectiva, con dos objetivos, uno formal para “garantizar la interconexión de las informaciones” y otro ético para “conducir al museo desde el ideal desusado y anticuado de la conservación a la función lógica de la interdisciplinariedad” (Deloche, 1985), pero sobre todo se reconoce la necesidad de una formación específica y una disciplina singular tanto para el museo como para el patrimonio. Todos estos cambios constituyen también la médula del corpus conceptual y metodológico en que se ha sustentado la denominada nueva museología. En 1985 se creaba el Movimiento Internacional para la Nueva Museología (Minom), corriente museológica alternativa que ha contado con adeptos de gran repercusión como Rivière, Desvalles, Van Mesch, y que sigue gozando de plena vigencia. El acercamiento al público, la importancia de los discursos, la función y compromiso social y el amplio valor cultural otorgado a sus bienes que reclama la nueva museología aproximan, más que en otros momentos históricos, las dos tradiciones mediterránea y anglosajona. La museología crítica Tras estas transformaciones, en la actualidad, como continúa Morente, de cuyos textos hemos resumido los principales puntos de inflexión, se dibuja un panorama teórico, en torno a las denominadas museología transformativa, posmuseo o museología crítica. Corrientes éstas ya plenamente elocuentes de las denominadas consecuencias de la posmodernidad, que en el ámbito del patrimonio está teniendo también claros reflejos. De nuevo el museo y el patrimonio son comensales de una misma mesa, compartiendo una nueva situación caracterizada por: – El hecho de que los valores de demarcación del patrimonio y la cultura, así como sus criterios técnicos, han dejado de ser inmutables. Quedan sujetos al principio de revisión, caracterizado por la posibilidad de las infinitas elecciones propias del escenario de la posmodernidad. – Un cambio de intereses, del objeto –cerrado, concluso– hacia el discurso y la idea, en la aceptación de que la permanencia del bien cultural es completada por una interpretación o relato, que puede ser plural y cambiante. Y la potenciación de la comunicación y la interpretación en el convencimiento de que el patrimonio de los museos debe ser desentrañado para ser comprendido y no quedar restringido a un grupo minoritario de entendidos o iniciados. Lo que conlleva la validez de modelos alternativos (que superan la tensión de los dos modelos tradicionales formulados como incompatibles y basados en la oposición de la contemplación estética frente a la lec- tura interpretativa) que incorporan nuevos apoyos didácticos, plurales y dinámicos, con el objetivo de potenciar las dosis de seducción que todo producto cultural requiere en la actualidad. – Las repercusiones sobre el museo y el patrimonio de la acentuación del proceso de mundialización de la economía, que provoca tanto fenómenos de globalización como de segmentación. Y en cuya dinámica muchos de los mensajes de la cultura y el museo son descalificados al presentar una línea opuesta y distinta a la mercantilización de productos culturales. Pero también por esto, alcanzan un alto valor ético vinculado al refuerzo de identidades. Un panorama dibujado por los trazos de una inevitable tensión entre la fragmentación de identidades y el refuerzo a las diferencias en un nuevo escenario multicultural efecto de las migraciones. – La reformulación de criterios y metodologías sujetas a la nueva función social atribuida al patrimonio como bienes de dominio público. El museo se ha visto abocado a incorporar a su código deontológico y a sus criterios técnicos nuevas atenciones basadas en la estima social, el valor significativo de sus bienes o un nuevo concepto de autenticidad. Estas consideraciones comparten hoy protagonismo con los criterios y valores tradicionales en sus decisiones y discursos. – La convicción de que los mensajes del museo y sus discursos se 167 han reconvertido en un nuevo lenguaje de ida y vuelta en el que los bienes culturales, a través de la exposición, dialogan con la sociedad nutriéndose a sí mismo de nuevos significados. – El museo y el patrimonio se insertan en un modelo de gestión cultural vinculado a las nuevas estrategias de fomento del estado relacional sustentado por la democratización de los valores de la cultura y el pluralismo social. – El museo y el patrimonio como una escena de acción y compromiso social. El patrimonio y el museo han dejado de ser objetivos en sí mismos. Hace tiempo que UNESCO dejó de hablar del patrimonio como conjuntos o tipologías de bienes culturales, para pasar a hablar del mismo en el seno de las políticas estructurantes del mundo contemporáneo (Morente, 2004). La comunicación en el museo intenta conseguir ahora una comprensión que no se basa ya en una captación racional de conocimientos, sino que –bajo los presupuestos de la hermenéutica– conlleva tanto una traducción como una valoración por parte de un público que ha de captar no únicamente lo que se dice, sino el sentido de lo que se dice. Y el museo pretende ya decir o contar mucho más que un relato sobre la historia del objeto y el lugar. Patrimonio y museo se convierten ahora, ante todo, en un medio, un intermediario para transmitir y generar empatía con mensajes que tienen que ver con las preocupaciones y aspiraciones más altas de nuestros intereses vitales: la igualdad, la paz, la educación, la sostenibilidad, el desarrollo, la solidaridad... Las propias definiciones de “misión” de nuestros museos contemporáneos son suficientemente evidentes. Ante esto, se han redefinido las formas de comunicación del museo. Ahora se sustentan en el convencimiento de que sólo entendemos lo real cuando lo trasladamos al ámbito de lo existencial. Y, por tanto, lo dado u ofrecido por otro se completa necesariamente con lo aportado por nosotros. La defensa del “derecho a la interpretación”, de la legitimidad de los relativismos estéticos, y la desconfianza frente a las consignas establecidas han puesto de relieve la cuestión de la “recepción” de la obra de arte, de sus efectos, de todo lo que rodea al problema de la lectura y la comprensión por parte del espectador. Los teóricos de la cultura, los críticos de arte y los filósofos han venido a rehabilitar la figura del lector común, y la necesidad de comprender cuanto rodea a la manera en que la obra de arte es recibida, en la convicción de que todo lector, todo visitante, reconstruye una relación personal con el arte, y lo interroga en una situación concreta, no previsible y cambiante. El propio Sokurov se hacía cargo de esta necesidad contemporánea cuando formulaba su visión del arte como “un pretexto que lanza una corriente, una energía destinada a despertar la emoción; estoy convencido de que la profundidad de los senti- mientos reside menos en las películas 168 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple mismas que en la experiencia de los espectadores que las ven” (Baecque y Joyard, 1998). De acuerdo con esa necesidad, el museo contemporáneo sabe que su supervivencia depende de su disposición para fomentar una experiencia personal y exploratoria, no prescriptiva, de que el museo renuncie a su dogmatismo institucional y hable al espectador o espectadora al oído, de tú a tú. Considerados así, los museos han adoptado una misión más ambiciosa de lo que nunca soñaron, de fondo antropológico, que les convierte en instrumentos de orientación histórica y afectiva, sobre los que se asientan y se legitiman las identidades colectivas, tengan el estatuto cultural que tengan. Por eso, su objetivo debería ser “producir un efecto de conmemoración inteligente, convocar a todos a la construcción de un espacio y de un tiempo potencialmente común”, donde poder encontrarse; donde cada individuo pueda imaginar otras muchas vidas paralelas, atravesar numerosos umbrales simbólicos, geográficos y temporales, situados en los confines de universos cualitativamente distintos (Bodei, 1996). La consideración del patrimonio y del museo como recurso, es decir, su capacidad como dinamizador social, cultural o económico, fuertemente desarrollada a partir de los años ochenta, se ha completado por su actual dimensión de política cultural. Como tal política pública, los museos están ya implicados en una gestión basada en la participación plural y la diversidad de agentes. El discurso feminista como eje necesario en los nuevos relatos museales Dentro de la nueva museología y en concreto, de la museología crítica se advierte la irrupción del discurso de “los otros” como nuevas comunidades interpretativas, desaparecidos del tradicional discurso museal. A pesar de esto, la perspectiva de género aparece eludida en los nuevos discursos que, sin embargo, incluyen la perspectiva ecológica (los nuevos ecomuseos) o las reflexiones poscoloniales que inciden en las perspectivas no occidentales de los museos y en las nuevas migraciones. Existe una tendencia próxima a la museología crítica que reflexiona sobre los fundamentos de las funciones del museo. Señala esta tendencia que el museo, como lugar simbólico alejado de la vida cotidiana, unido al hecho de que muchos de esos museos poseen una arquitectura imponente, similar en algunos casos a iglesias o a mansiones de clases dirigentes, hace que la persona visitante tenga la idea del museo como lugar para una experiencia educativa privilegiada, sino incluso moral o ética. Así el museo se convierte en una fuente de autoridad cultural, unida a la autoridad de la tradición y en muchos casos a la autoridad de la institución que la sustenta. Muchos autores y autoras (Karp y Kratz, 1991; Haraway, 1984-1985; Duncan y Wallach, 1978) señalan a los museos como lugares de autoridad cultural que imponen criterios enciclopédicos (Karp y Kratz, 1991: 23, 25; emphasis added). A este respecto, Donna Haraway señala que “detrás de cada animal recompuesto, de cada escultura o fotografía existe una gran profusión de objetos e interacciones sociales entre personas y animales, que pueden ser reelaboradas para componer de nuevo biografías”. Duncan y Wallach (1978: 28) señalan asimismo que “los museos son monumentos ceremoniales […] dedicados exclusivamente a la ideología, específicamente a la del capitalismo tardío”. Los museos como lugares de (ausencia) de memoria femenina La construcción de la memoria no sólo es vital desde un punto de vista individual, sino social, pues ancla y ofrece legitimación a nuestra existencia presente: ancla, en primer término, en la medida en la que ofrece referencias de construcción subjetiva, así como de construcción de teorías y fundamentos epistemológicos que, por ya existir, no precisan ser pensados de nuevo y en los que se anuda, de algún modo, una continuación, un enganche, con el trabajo, la creación y el pensamiento de los, de las que nos precedieron. Ofrece la legitimación precisa, en segundo término, para autoinvestirse como sujetos de enunciación, de creación, de trascendencia, al igual que lo fueron nuestros semejantes que vivieron unas décadas antes. Aporta una seguridad primaria ontológica que permite que la persona se piense como ser legitimado por la cultura a la que pertenece, como ser capaz: para decir lo que piensa, crear lo que pergeña, escribir lo que argumenta y analiza. Aporta la asunción por parte del sujeto de la capacidad y de la independencia del decir, el pensar y el hacer, y a la vez de ser tenido, tenida en cuenta en la construcción de un conocimiento común, de una cultura. A la vez, y como consecuencia de ello, se anhela la vaga ilusión de inmortalidad a través de nuestros hechos, nuestras creaciones, nuestras palabras escritas en una hoja que otras generaciones de semejantes leerán, estableciéndose una suerte de comunicación intelectual y un vínculo humano más allá de la muerte. En este análisis del entramado de construcción de verdades y existencias cobra especial importancia saber las causas, los procesos, los actores y los fines que se encuentran implicados en esa construcción de la memoria. Desde una perspectiva construccionista, estos factores pueden aportar algunos rayos de luz que nos permitan comprender las ausencias de las mujeres en la historia, la construcción del conocimiento y la creación. La destrucción de esas memorias se convierte en un elemento tan o más importante que la construcción de la memoria de los distintos pueblos y culturas. La exclusión de personas de la memoria de la cultura a la que se pertenece no sólo es un hecho injusto, sino doloroso. Injusto en la medida en que no solo no refleja lo que ha sucedido en la historia, sino que refleja, al modo de Valle Inclán en el callejón del gato, una visión sesgada, manipulada y falsa sobre el grupo social al que se extraña del grupo, ofreciendo a ese 169 grupo excluido un reflejo degradado, hilarante, menospreciado y cercano a la incapacidad e inutilidad. Y es un hecho doloroso porque, unido a la necesidad de trascendencia del ser humano –sea este ser humano hombre o mujer, pobre o rico–, el hecho de saberse sin trascendencia en la cultura y en la propia historia, sea esta historia con mayúsculas o con minúsculas, convoca al ser a un vivir sin futuro, abocado única y exclusivamente a su propia muerte. Una mirada a los contenidos de género del museo El orden de género se plasma ineludiblemente en contenidos presentes en las salas de los museos, ya sea por la inclusión de ciertos discursos o por la omisión de otros. Se concreta en imágenes, símbolos y guiones respecto a la familia, a las relaciones entre hombres, entre mujeres y entre ambos, a la sexualidad, al trabajo, a la política, a la reproducción social, etc. Estos son comunicados en un contexto considerado de gran valía y legitimidad política y científica en nuestra sociedad (el museo), y además, se plantean como contenidos centrales de la historia nacional y de la memoria que custodian y se pretende que la gente que los visita los reconozca y asuma. En este sentido, hay en los museos un proceso de actualización y reconfiguración de identidades sociales y particularmente de género, a partir de las diversas interacciones que se dan entre los públicos y los contenidos expuestos en las salas del museo. La historia que condensa y representa el museo como institución está centrada en figuras y valores, rasgos, actividades y espacios masculinos a los que se asocian. La primacía masculina se construye además como universal, como comportamiento humano, y los comportamientos diferenciados entre hombres y mujeres, con la consiguiente valoración diferenciada que produce la desigualdad, se consideran como esenciales o naturales al género humano al presentarlas como continuos a lo largo del tiempo, fijas y estables, al omitir su cuestionamiento, reforzando así su naturalidad y su inmutabilidad. Esto se comunica a través de distintos pero reiterados mecanismos, imágenes, palabras, etc. Un museo arqueológico que da primacía a la producción de objetos de caza o destrucción, frente a los instrumentos y objetos que garantizan la subsistencia y la preservación de la vida en su discurso museal, da cuenta ya de una visión jerárquica sobre las actividades humanas. La importancia de la visibilidad de la historia de las mujeres en los museos, constructores de memoria Para hacer un repaso somero a los logros del pensamiento feminista en relación al análisis y la producción de cultura, podemos, siguiendo a Sandra Harding, una de las pioneras en epistemología y metodología feminista, señalar que los programas de investigación en relación a las distintas áreas de conocimiento se organizaron, casi en paralelo, siguiendo el si- 170 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple guiente orden. En un primer término se configuraron dos programas que en cultura pueden considerarse simultáneos: por un lado, la eclosión de investigaciones históricas acerca de mujeres olvidadas en la historia del arte y la creación, así como un programa de investigación que analizaba las circunstancias sociales que llevaron a una menor participación de las mujeres en el ámbito del arte y la creación. En este punto recordemos las obras clásicas de Griselda Pollock, Old mistresses; la obra de Marina Warner, Monuments and maidens; la obra de Battersby, Gender and genius; el compendio de Withney Chadwick, Women art and society; la obra de Linda Nochlin Women, art and power (su célebre artículo “Why there have not been great women artists?”); o, en España, la primera obra de Estrella de Diego, Las mujeres en el arte español del XIX; la obra pionera de Bea Porqueres, Reconstruir una tradición, o últimamente las de Teresa Alario, Victoria Combalía o Patricia Mayayo, Historias de mujeres, historias del arte. En todas ellas se analizaban las causas de la poca participación así como se entreveían algunas mujeres olvidadas. En un tercer programa de investigación, podemos englobar los trabajos que denuncian los abusos de la crítica y la teoría del arte y lo visual, en su dimensión homófoba, sexista, racista, clasista... Los trabajos sobre el carácter sesgado de la historia, la crítica del arte y el cine se han abordado en España desde autoras como Pilar Aguilar, Asun Bernárdez, Cristina Peñamarín y Fátima Arranz en el ámbito cinematográfico o Helena Cabello y Ana Carceller, así como en la creación literaria española, desde los análisis de Laura Freixas o de Mercedes Bengoechea, por ejemplo. En un cuarto programa, podemos encontrar las contribuciones hacia un arte o una historia de la creación no dominadora, democrática, inclusiva y que tienda al cambio social. En él se pretenden poner en cuestión conceptos clave de la tradición occidental como la objetividad, la relación sujeto/objeto, etc., y presentar otros conceptos que puedan ser núcleos de consenso en un plausible, provisional y verosímil programa de gestión cultural inclusivo. Dentro de las investigaciones recientes sobre mujeres y museos, creemos que nos encontramos ante un ámbito de trabajo novedoso pero necesario. El séptimo programa marco de la Comisión Europea señala, de hecho, la línea de visibilización de las mujeres en los museos, como línea de necesario desarrollo en Europa. Hemos encontrado referencias en otros ámbitos museales como el texto de Rebecca Machin, “Gender representation in the natural history galleries at the Manchester Museum” (2008), sobre el discurso expositivo en los museos de ciencias, aplicado en concreto al museo de Manchester y en el que revela no sólo la infrarrepresentación, la relación género femenino / reproducción, sino la traslación de discursos patriarcales a la representación biológica. Contamos del mismo modo con el análisis que realiza Luz Maceira Ochoa en su obra “Edu- cación y feminismo: propuestas pedagógicas, procesos de aprendizaje, formación de identidades políticas”, en el que analiza el Museo Nacional de Historia y el Museo Antropológico, de la ciudad de México. Según Maceira, los bienes que ofrece el museo se materializan a través del discurso museológico y discursos que integran el planteamiento institucional sobre ciertos hechos de la evolución social y la historia nacional, y están construidos desde y para un orden simbólico de género dominante que implícita y explícitamente comunica sus mensajes, favoreciendo su reproducción. Aunque este tipo de museos se hayan reconocido como dispositivos de ideologización, pocas veces se asume que su sesgo político está marcado por un discurso de género, usualmente androcéntrico, pues el museo no es ajeno a la organización social y de género en la que se construye. La mirada que presenta —y que busca reproducir— sobre las mujeres, los hombres y sus relaciones sociales, nos dice Maceira, es parcial y estereotipada, comunica la oposición y jerarquización de lo masculino sobre lo femenino, así como una idea naturalizante de la organización social genérica, mediante la cual se contribuye a legitimar y dispone a continuar esa mirada. Este discurso sobre género implica una serie de contenidos explícitos o, por el contrario, de omisiones, relacionados con actividades y espacios de hombres y de mujeres, distintos aspectos de la sexualidad, las relacio- nes de pareja, la vestimenta, el poder, el conflicto, la violencia, la organización social, la valoración social de hombres y de mujeres. Es posible pensar en las mujeres y en los hombres cuando entramos en los museos. Podemos conseguir que esos espacios dejen de ser muestra exclusivamente masculina, jerárquica y patriarcal y hacer de los objetos y las imágenes del pasado muestra de relaciones sociales, económicas, culturales y políticas que incluyan dos sexos, distintas clases sociales y diversas procedencias. Es posible, de hecho, proponer nuevas fichas museográficas que introduzcan a las mujeres como agentes activos de la cultura: como creadoras, como patronas, como donantes, como elementos de la iconografía que presenten un estar en la sociedad, la política y la vida pasada de forma activa. Es posible, de hecho, pensar en la humanidad en términos de relación de hombres y mujeres, en términos de comunidad y no sólo de individualidades. Y es posible pensar en otras interpretaciones de aquello que no conocemos y desechar interpretaciones basadas en épocas que relegaban a las mujeres, a otros pueblos y a otras clases sociales a los subtextos de la dependencia, la inactividad y la homogeneización. Es posible que los museos lleguen a ser lugares de adquisición de conocimientos y experiencias pasadas que ayuden a niñas, niños y adultos a buscar referencias, a adentrarse en la complejidad, a reflexionar y preguntarse sobre sí mismos y sí mismas 171 como parte del género humano, a preguntar a los objetos que observan y a las imágenes producidas por personas del pasado qué eran, qué han querido ser y qué son ahora. Qué pueden llegar a ser en una sociedad que tiene capacidad de superar prejuicios interpretativos y volver a pensar un pasado al cual ya no tiene acceso pero del cual ya no presuponen exclusiones sociales. Referencias bibliográficas AA.VV. (1960). The organization of Museums. Practical Advine. Conseils pratiques. París: UNESCO. AA.VV. (2005). Criterios para la elaboración del Plan Museológico. Ministerio de Cultura. Alonso Fernández, L. (1999). Introducción a la Nueva Museología. Madrid: Alianza Editorial. Appadurai, A. (2000). Disjunture and difference in the global cultural economy. Londres: Cambridge. Bal, M. (1996). “The discourse of the museum”, en R. Greenberg; B. W. Ferguson; S. Nairne [eds.]. Thinking about Exhibitions. Londres / Nueva York: Routledge, 201-218. Baudillard, J. (1978). La precession des simulacres. París: Éditions Galilée. Benoist, L. (1971). Musées et Muséologie. Col. Que Sais-je? París: Presses Universitaries de France. Bindé, J. (2002). Claves para el siglo XXI. París: UNESCO. Bolaños Atienza, M. (2008). “Desorden, diseminación y dudas. El discurso expositivo del museo en las últimas décadas”. Museos. es, 4: 12-21. Cameron, D. (1995). “The pilgrim and the shrine. The icon and the oracle. A perspective on museology for tomorrow”, Museum Management and Curatorship, 14, 1: 48-57. Carbonell, B. M. [ed.] (2004). Museum Studies. An Anthology of Contexts. Malden (MA)-Oxford-Victoria: Blackwell Publishing. Chinchilla Gómez, M. (2007). “Una propuesta de itinerario para un recorrido por los Museos estatales”. Museos.es, 3: 148159. Corrin, L. G. (1994). “Mining the museum. Artists look at museums, museums look at themselves”, en L. G. Corrin [ed.]. Mining the Museum: An Installation by Fred Wilson. Nueva York: The New Press, 1-22 (recogido en Carbonell, 2004: 381402). Deloche, B. (1985). Museologica. Contradictions et logique du musée. París. Desvallées, A. [ed.] (1992 y 1994). Vagues. Une anthologie de la nouvelle muséologie. París : W-MNES, 2 vols. Flügel, K. ; Vogt, A. (1995). Museologie als Wissenschaft und Beruf in der modernen Welt. VDG. Francblin, C. (1995). “Muséologie: le nouveau désordre dans les musées”, Art Press, 201: 31-40. Giddens, A. (1997). Modernidad e identidad del yo. El yo y la sociedad en la época contemporánea. Barcelona: Península. Hein, H. S. (2000). The museum in transition: a philosophical perspective. Washington: Smithsonian Institution Press. Hernández, F. (2006). Planteamientos teóricos de la museología. Gijón: Trea. Hooper-Greenhill, E. (2000). Museums and the interpretation of visual culture. Londres / Nueva York: Routledge. Layuno Rosas, M. A. (2004). Museos de arte contemporáneo en España. Del “palacio de las artes” a la arquitectura como arte. Gijón: Trea. López Fernández-cao, M. (1999). Creación artística y mujeres. Recuperar la memoria. Madrid: Narcea. López Fernández-cao, M. (2000). Geografías de la mirada. Madrid: Complutense. Lorente, J. P. (2002). “Nuevos nombres, nuevas tendencias museológicas, en torno a los museos de arte moderno/ contemporáneo”, en C. Belda Navarro; M. T. Marín Torres [eds.]. Quince miradas sobre los museos. Murcia: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Murcia / Fundación Cajamurcia, 23-56. 172 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple Lorente, J. P. (2006). “Nuevas tendencias en teoría museológica. A vueltas con la museología crítica”. Museos.es, 2: 24-33. Lorente, J. P. [ed.]; Almazán, D. [coord.] (2003). Museología crítica y arte contemporáneo. Zaragoza: Prensas Universitarias de Zaragoza. Macdonald, S.; Fyfe, G. [eds.] (1996). Theorizing museums. Representing identity and diversity in a changing world. Oxford/Londres: Blackwell. Maceira Ochoa, L. (2008a). “Género y consumo cultural en museos: análisis y perspectivas”. Revista de Estudios de Género La Ventana. Vol. III, n.º 27, 205-230 [en la web]. Maceira Ochoa, L. (2008b). “Educación y feminismo: propuestas pedagógicas, procesos de aprendizaje, formación de identidades políticas” [en la web]. Marín Torres, M. T. (2003). “Territorio jurásico: de museología crítica e historia del arte en España”, en J. P. Lorente [ed.]; D. Almazán [coord.]. Museología crítica y arte contemporáneo. Zaragoza: Prensas Universitarias de Zaragoza, 27-50. Martin, R. [ed.] (1996). Museum and community II. Vevey: ICOFOM Study Series 25. Martínez Díez, N.; López Fernández-cao, M. (2000). Pintando el mundo. Diccionario de artistas latinoamericanas y españolas. Madrid: Horas y Horas. Mensch, P. van (1992). Towards a methodology of museology. Zagreb: Universidad de Zagreb. Mensch, P. van (1996). “Museological research”, en P. van Mensch [ed.]. Museological research. ICOFOM Study Series 21. Ámsterdam (1992), 19-33. Moore, K. (2005). “La planificación estratégica en los museos”. Museos.es, 2: 32-47. Morente del Monte, M. (2004): “Navegando por las Cartas y Documentos internacionales”, en Repertorio de textos internacionales del patrimonio cultural. Granada: Instituto Andaluz de Patrimonio Histórico / Comares, 9- 19. Morente del Monte, M. (2006) [coord.]. “Pensando el patrimonio. El concepto de patrimonio cultural en nuestros días”. PH. Boletín del Instituto Andaluz de Patrimonio Histórico, 58: 38-126. Morente del Monte, M. (2007). “Museo y patrimonio. Del objeto a la planificación estratégica”. Museos.es, 3: 16-29. Rivière, G. H. (1993). La museología. Curso de Museología. Textos y testimonios. Madrid: Dossier Ecomuseo / Akal. Roche, J.; Oliver, M. (2005). Cultura y globalización. Entre el conflicto y el diálogo. Universidad de Alicante. Santacana, J.; Hernández, F. (2006). Museología crítica. Gijón: Trea. Tota, A. L. (2005): “Sociología de los museos: El museo como vivencia personal. Propuestas”, en J. Roche; M. Oliver (2005). Cultura y globalización. Entre el conflicto y el diálogo. Universidad de Alicante. Vattimo, G. (2005). “El final de la filosofía en la era de la democracia”, en A. OrtizOsés; P. Lanceros [eds.]. “Claves de la hermenéutica para la filosofía, la cultura y la sociedad”, en XXII Congreso Mundial de Filosofía, celebrado en Estambul. Bilbao, 32-37. Alrededor, contorno y entorno Armand Medina. CRAE Centres Residencials d’Acció Educativa. Vamos a tratar de acercarnos a algunos de los significados de la representación de la adolescencia en cuanto a imagen, qué lugar tienen cuando aparece y cómo la representación de esta puede generar identidad, en alguno de los casos. Las imágenes que produce la mirada del adulto sobre la adolescencia suelen dirigirse a albergar sujetos deseados o rechazados. Y aquí aparece la primera pregunta: ¿ese es el lugar que demanda el adolescente o es un lugar impuesto por el sujeto adulto afín a sus intereses? Para eso me gustaría fijarme en cómo se produce el discurso del adolescente a través de la imagen en el contexto social en el que transita y en el que habita. ¿Cómo es posible que el adolescente excluido, ese resto, incluso ese desperdicio en algunas ocasiones, se nos presente en un lugar en el discurso del adulto desde el mayor desprecio y otras veces esa imagen del adolescente aparece con el mayor deseo? Con el fin de acercarme a responder a las anteriores cuestiones, me referiré a una experiencia que desarrollé hace más de cinco años en la que puede verse claramente que las imágenes producidas por estos chicos no producen ninguna categoría que tenga que ver con el sujeto consumidor que muchas veces produce el discurso del adulto. Lo que nos servirá también para analizar que las imágenes de los adolescentes, producidas por el mundo adulto, tienden hacia el sostenimiento de una cierta homogeneización, sus experiencias colectivas son homogeneizadas precisamente para enmarcar lo que anteriormente decíamos sobre las connotaciones que puedan tener. La suma de particularidades no se consolida como algo homogéneo si no lo leemos como tal, puede alcanzar a tener otro lenguaje y no dejarse atrapar por esos discursos fáciles. Por eso, en esta experiencia que se llevó a cabo en un barrio marginal como es El Gornal (Hospitalet) de Barcelona, lo que importó, entre otras cosas, fue mostrar las imágenes en un espacio público, ya que de esta manera las imágenes son desplegadas con todo su significado y las particularidades son confrontadas públicamente como lo que son, sin que puedan quedar atrapadas bajo ningún discurso homogeneizador. “Alrededor, contorno y entorno” es el nombre que se le dio a esta experien- cia, que se proponía como objetivo básico esbozar a través de la imagen algo de la identidad1. Pero el punto de partida era entender la identidad como cualidad de idéntico, es decir, de aquello que es completamente igual al otro, para que una vez identificado pudiéramos resignificarlo de alguna forma, y darle otro lugar. Elaborando un conjunto de imágenes que representaban las distintas pluralidades del grupo, nos preguntamos cómo podíamos representarnos a 173 nosotros mismos y llegar a demostrar que la imagen nos puede hacer ver el sinfín de singularidades que tiene lo individual y cómo ajustar todo esto en un discurso que escapase absolutamente de tendencias homogeneizadoras, que no son más que prácticas de un discurso que en la mayoría de los casos paraliza. Irrumpir en la apatía Cuando se planteó la necesidad de hacer un taller como el que explicaré, es necesario tener en cuenta a quién iba dirigido. Los chicos que crearon este proyecto estaban realizando un programa de garantía social, o sea, una escuela taller. Sabemos que las escuelas taller se dedican a la formación laboral en torno a un proyecto de rehabilitación, de construcción o de intervención sobre el medio. Es un equipamiento social que lleva a cabo una labor educativa y formativa, centrada y dirigida a jóvenes que hipotéticamente padecen de una ausencia o pobreza de recursos y habilidades sociales, es decir, que son una parte de la población que por ser como son están abocados a la exclusión y a la marginación. Cuando me planteé este proyecto, llevaba trabajando algunos ejercicios artísticos muy sencillos con el grupo. Tal como la realización de un par de murales en el mismo instituto, ese fue el principio en el que empecé a romper el prejuicio, a partir del cual trabajaba con ellos. En un momento me pregunto: ¿Cómo la rutina y la cotidianidad del día a día no se rompe por ningún deseo?, más allá de los comportamientos que se espera de ellos. El taller significó romper la apatía. Una apatía que imperaba en estos chicos donde más allá del trabajo que realizábamos día a día no ocurría nada más. Pero no ocurría nada porque no se daba un lugar para que ocurriera, o sea, la pregunta se situaba en otro lugar: ¿dónde estaba situada esa apatía? El hecho de tener un prejuicio de los chicos sobre su lugar en el mundo determinó de forma sustancial mi intención, y consecuentemente me pregunté como podía irrumpir en este proceso. Los chicos que formaban el grupo tenían una edad comprendida entre los 15 y 18 años y venían derivados de diferentes recursos. El taller ser realizó en el Gornal (Hospitalet). El Gornal es un barrio de Hospitalet de Llobregat, en el área metropolitana de Barcelona. Está clasificado territorialmente dentro del Distrito VI, juntamente con Bellvitge. Nació de unos terrenos que existían cerca de las vías de Renfe que separaban Bellvitge de El Gornal. Dicho barrio tiene aproximadamente medio kilómetro cuadrado de extensión. A principios de los años setenta experimentó una edificación masiva con la construcción de unos bloques sociales, en los que actualmente viven cerca de 8.000 personas (7.666 en el censo de 2006), y la reestructuración de los espacios urbanos. Pese al tiempo transcurrido, la construcción de la urbanización continúa inacabada, motivo de queja por parte de los vecinos de cara al Ayuntamiento. Ac- 174 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple tualmente, la empresa pública Adigsa, responsable de las obras, ha asignado un nuevo plan para pavimentar las calles y plazas, dotar al barrio de una buena red de alcantarillado, reparar y reforzar todo el mobiliario urbano y crear nuevas zonas verdes. Algunos de estos chicos sabían del curso porque estaban vinculados con el instituto, o bien por haberlo dejado cuando estudiaban, o por tener todavía algunos amigos en el centro. Otros venían derivados de los servicios sociales, este era el caso de tres chicos gitanos con familias absolutamente desestructuradas. Pues bien, una vez planteada mi pregunta sobre la apatía reinante en nuestro espacio de trabajo, argumenté a los chicos un día por sorpresa que nos íbamos a plantear algo diferente para el día que empezaba. Expliqué, diccionario en mano, el significado de las palabras entorno, contorno y alrededor. Mantuvimos una conversación basada en cómo podríamos describir nuestro entorno, nuestro contorno y nuestro alrededor y lo dejamos en ese punto. Al día siguiente, les planteé que retomáramos la conversación del día anterior, y una vez empezada la discusión, les expliqué que las definiciones sobre la cuestión planteada se generaran a partir de ese momento de distinta forma. Organicé el grupo en subgrupos de tres y les di una cámara fotográfica. Les expliqué que debían poner en imagen las cuestiones planteadas durante la discusión de las dos sesiones anteriores; una vez entendido el ejercicio, les di una hora de tiempo para que pudieran sa- lir del instituto y así poder contar con más material. Una cámara, treinta y dos fotografías para once chicos. Al cabo de dos días volví a darles, de nuevo, la cámara fotográfica, y así lo repetimos durante cuatro sesiones. Creación de discurso, dar un lugar Después, cuando tuvimos las fotografías reveladas, dedicamos un par de sesiones a escoger las que más interesaban. Cada chico debía montar un panel que estuviera formado por veinticuatro fotografías. Un día, en el momento que dedicábamos a la organización y al montaje de las fotografías, uno de los chicos trajo una fotografía de un álbum familiar y preguntó si podía adjuntar esa fotografía a las demás, justificando el planteamiento que, para él, esa fotografía también definía su contorno. Su modo de hacer causó curiosidad y en los siguientes días algunos de los chicos, no todos, también tomaron esa decisión de componer el panel con las fotografías que habían realizado y las que ya tenían. Quisiera insistir en la idea de que cuando empezó este proyecto no hubo ningún planteamiento teórico de antemano, solo la simple descripción de las palabras esbozadas y la puesta en marcha del dispositivo práctico, que fue simplemente el de facilitarles una cámara fotográfica y brindarles un espacio público de su entorno para que empezaran el ejercicio. No hay que olvidar que algunos de estos chicos, a parte de ser expulsa- dos de las escuelas o de tener una situación de incompatibilidad con la misma, o estar desamparados en riesgo social, han decidido plan- tearse durante un año lo que podrán hacer de sus vidas más adelante. Justamente la apatía se produce, a parte del desasosiego de una sociedad desesperanzada, por ver que están orientados a representar el desecho, les ha tocado representar aquello que no sirve. Pero, con el taller, la representación de aquello que no sirve se rompió en mil pedazos, y la certeza de que los chicos que asisten a estos talleres tienen que asumir esos roles se difuminó. Justamente es ahí donde se puso la pregunta, el porqué de esa certeza. En cuanto a los chicos, se les ofreció los instrumentos necesarios para llevar a cabo aquel ejercicio como ellos quisieran, la construcción del sujeto se dio. la mirada del otro, pero también posibilitó, para ellos, situar ese espacio público en otro lugar. La herramienta de nuevo tenía otro uso. De repente, ese lugar se convirtió en un espacio de reunión, donde los acontecimientos que allí se daban nos podían interesar. Participar en la construcción de la exposición significó una ocupación en toda regla del espacio público. Con ese acto rescatamos la conversación y la discusión entre lugares aparentemente antagónicos, y utilizamos el espacio público como tristemente y cada vez más no se utiliza. Nota. 1. Cualidad de idéntico. Identidad = adolescencia, adolescencia’s = pubertad. Una vez conquistada la construcción de ese sujeto, había que dar otro paso más. La confrontación con lo público. El objetivo que se marcó fue el de exponer todo ese trabajo en un espacio público. Concretamos en desplegar todo el contenido del trabajo realizado en un centro cívico, justo al lado del instituto donde desarrollábamos el trabajo. Este espacio nos dio un lugar, nos puso en circulación con lo social. Desplegar esos significados en un espacio público como un centro cívico nos sirvió para posicionarnos de forma distinta a la que habitualmente estábamos acostumbrados. El centro cívico les sirvió para situarse en otro lugar respecto a 175 A través de sus ojos: fotografía participativa en los barrios de Ponent Jordi Climent y Paula González. UEC Unitat d’Escolarització Compartida Ponent. Desde la Unitat d’Escolarització Compartida (UEC) Ponent del Ayuntamiento de Tarragona, ofrecemos la posibilidad de seguir la etapa de ESO a un grupo reducido de alumnos con inadaptación al medio escolar y riesgo de exclusión social. La escolarización en las UEC supone una escolarización compartida con el centro docente en el que el alumno esté matriculado y del que sigue dependiendo a efectos académicos y administrativos. La escolarización en las UEC tiene siempre carácter temporal y se puede revisar a lo largo del curso escolar. Los institutos de educación secundaria (IES) de procedencia de nuestros alumnos este curso son: IES Torreforta, IES Campclar, IES Collblanc, Col·legi La Salle de Torreforta e IES El Morell. Para realizar esto, nuestra UEC cuenta con unas instalaciones municipales, un equipo de profesionales, unos recursos económicos y un proyecto educativo, aportados por el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, la Regidoria d’Ensenyament del Ayuntamiento de Tarragona y la Fundació Casal l’Amic. Establecemos una organización de los contenidos y materias del currículum diferente a lo establecido con carácter general y una metodología específica y personalizada con la finalidad de motivar a los alumnos, devolviéndoles la confianza en sus posibilidades de éxito personal, y reforzar sus aprendizajes. Los contenidos se enmarcan en tres grandes ámbitos que se pueden desarrollar, también, agrupándolos mediante proyectos interdisciplinares. Todas las áreas se trabajan de una forma transversal, global y eminentemente práctica a partir de las materias instrumentales de la ESO. Contemplamos un ámbito de carácter lingüístico y social: incluye los aspectos básicos correspondientes a las materias de lengua catalana, lengua castellana, la primera lengua inglesa, de ciencias sociales, geografía e historia, educación para la ciudadanía y los derechos humanos (Cineforum); un ámbito científico y tecnológico: incluye aspectos básicos correspondientes a las materias de matemáticas, ciencias de la naturaleza y tecnología, educación visual y plástica, y un ámbito práctico y de expresión física: incluye actividades estructuradas de carácter práctico y funcional que promueven la adquisición de las habilidades personales necesarias para la vida adulta y profesional. También desarrollamos actividades que contribuyen a la orien- tación profesional de los alumnos, relacionadas con el currículum de la ESO y otras específicas. Son el Taller de Cocina, el Taller de Huerto y Jardinería, el Taller de Restauración y Pintura, y la Formación y Orientación Laboral y Tutoría. Cabe destacar, precisamente, que dentro de este ámbito tuvimos el privilegio de contar con la propuesta 176 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple de Paula, quien nos pidió poder llevar a cabo el proyecto de fotografía participativa “A través de sus ojos”, que estaba previsto inicialmente que tuviese una duración de un trimestre, el tercero del curso 2007-08. Al tener tan buena acogida por parte del alumnado y el equipo docente, el siguiente trimestre, el primero del curso 200809, se reeditó el proyecto. Paula y sus colaboradores acercaron el lenguaje visual al alumnado para que, a través de una participación activa, relataran lo que les parecía más significativo de su vida de los barrios de Ponent. El resultado de todo el proceso se vio plasmado en varias exposiciones, como la del mes de mayo de 2009 en el marco del SCAN, en el Moll de Costa de Tarragona. A partir de lo expuesto por Jordi, podemos contextualizar en qué ámbito se llevó a cabo el proyecto que voy a explicar a continuación, lo que nos ofrece la oportunidad de conocer el contexto de estudio de la mano de uno de sus componentes. Utilizo este término (contexto de estudio) porque me muevo en el mundo de la antropología, en el que investigamos a las personas que interactúan en un ámbito determinado, a partir de una serie de preguntas previas que nos hacemos sobre el mismo. Mi elección fue investigar en este centro educativo, habiendo realizado previamente la negociación con las personas pertinentes, en cuanto al desarrollo del proyecto “A través de sus ojos”. Antes de adentrarme en él, yo no sabía lo que era un centro UEC, ni que existía, y tuve que hacer un ejercicio de inmersión que fue dificultoso, plagado de dudas, pero que me hizo adentrarme en este ámbito educativo. El hecho de no ser parte de este centro me hizo tener que aprender desde el principio cómo funciona, es decir, conocer su vida cotidiana y entender sus maneras de funcionar, lo que incluye aspectos como las normas, los horarios o los grupos, al fin y al cabo, las maneras de trabajar en este espacio, en el que se da un contacto cotidiano entre profesores y alumnos. Mis objetivos a la hora de comenzar este proyecto tenían que ver con la observación y el análisis de este microcosmos social, a partir de un taller de fotografía que impartiría en el centro, junto con un fotógrafo, Lluc Queralt, y, más adelante, en una segunda parte, con la fotógrafa Montse Serramià. En este taller tendría que conjugar el rol de profesora y el de antropóloga, lo que no está exento de conflicto y dificultades a la hora de plantear mis estrategias con los alumnos/informantes. Por una parte, impartiría un taller en el que los alumnos pudieran desarrollar su creatividad teniendo una cámara de fotos en las manos y, por otra, tendría que analizar lo que en este taller pasaba, interpretando y estableciendo hipótesis de estudio a través de la convivencia en este espacio. Para mí, estos dos roles no están reñidos, pero siempre hay que tener en cuenta que trabajamos con perso- nas, lo que conlleva implicarse en un proyecto que no solo depende de ti para funcionar, sino que está inscrito en un lugar que, como hemos dicho, tiene sus maneras de trabajar y, con ello, de llevar adelante el proyecto que tienen entre manos. Mi apuesta parte de la creencia férrea en que la fotografía es un medio de expresión, una manera creativa de desarrollar una idea, de hablar de uno mismo y del entorno que nos rodea. Es un modo de transmitir a los demás una idea, un sentimiento, una situación. La cámara de fotos y su técnica no es más que el medio que nos permite conseguirlo, y por ello, tras una imagen, encontramos una intención, la del fotógrafo. Por ello, es importante conocer a la persona que ha tomado esas imágenes, para entender el porqué y la historia que hay detrás de ese “acto fotográfico”. Por ello creo que la fotografía es muy útil en el campo de la antropología ya que, al fin y al cabo, nuestro principal objetivo es conocer, entender y explicar a los demás aquello que hemos aprendido, y conocido, de tal manera que sea útil para avanzar en el conocimiento. La antropología es entender, comprender, pero es escuchando, observando e interpretando que podemos llegar a esa comprensión del otro. En este caso, y como he dicho, no tuve un rol pasivo en el campo, sino que me adentré a él como profesora de fotografía, y esto me hizo ver las posibilidades del medio fotográfico para cumplir una serie de objetivos pedagógicos. En este caso, el principal objetivo era que los chavales se lo pasaran bien mientras aprendían las bases de la técnica fotográfica. Además, se buscaba que establecieran una relación positiva con su entorno, dejando en sus manos la elección de los lugares a fotografiar, dándoles de este modo autonomía para decidir, ya que son ellos los máximos expertos en los lugares por los que realizábamos nuestros paseos fotográficos. De esta manera, el papel del antropólogo pasa del autoritarismo al intercambio de saberes. Yo era la profesora, pero ellos eran los que sabían moverse por los barrios, así que teníamos que encontrar un equilibrio a la hora de planificar los paseos que haríamos. La idea era conocer los lugares por donde ellos se movían, por ello en cada sesión acordábamos por qué lugar pasearíamos y, una vez allí, tomábamos las fotos que surgían, ya fueran de paisaje, retrato, detalle. Un descampado, una casa abandonada, un campo de fútbol, una plaza, una calle, podían ser lugares que ellos utilizaban de un modo en su tiempo libre, y que en ese momento se convertían en escenarios para tomar fotos. De otra manera, nunca hubiera conocido estos espacios desde su punto de vista, lo que me dio la posibilidad de observar cómo son sus usos y costumbres en torno a ellos. Otro ejercicio importante, y desde mi punto de vista necesario para cumplir los objetivos del taller y la investigación, era que se llevaran las cámaras a casa, y allí desarrollaran un proyecto personal, fotografiando cada cual lo que quisiera. Luego, con estas fo- 177 tos, hacíamos entrevistas individuales, fuera del horario del taller. En estas entrevistas, les pedía que me explicaran qué significaban las fotos, qué sucedía en ellas, qué lugares eran, cuáles eran las personas que aparecían. Esta técnica, denominada por algunos autores (Collier, Buxó) como foto elicitación, me permitía hacer una escucha más personalizada, y comparar los contenidos de lo observado durante las sesiones grupales con lo que me decían en estos encuentros individuales. Estas entrevistas eran grabadas en audio, para su posterior transcripción y análisis. Éstas me daban la oportunidad de conocerles mejor, y de escuchar aquello que me tenían que decir, sin censuras y sin juicios de valor sobre aquello que me contaban. Esto es importante, pues los antropólogos no estamos para juzgar, para decir si algo está bien o mal, sino para conocer lo más detalladamente posible a las personas con las que trabajamos. En este caso, como colaboraba mano a mano con los educadores, eran ellos los que se ocupaban de solucionar, si se daba, algún conflicto. No es que los antropólogos seamos como fantasmas que llegan al campo y no inciden sobre él, pasando de puntillas. Lo que hacemos obviamente afecta al entorno en el que estamos, y también, cómo no, nos afecta a nosotros, pero no podemos caer en la subjetividad absoluta y sancionar, o premiar, actitudes que se dan en los informantes. Mi interés era aprender de ellos, no sancionarles. Trabajaba mano a mano con los educadores, y ellos estaban en todo momento en el centro cuando realizaba las actividades, por lo que si había algún conflicto se trataba de solucionar, siendo ellos los responsables de hacerlo en cada momento. Algo que es también determinante para realizar una reflexión sobre aquello que observamos en el contexto de estudio es lo que llamamos diario de campo, que no es más que la plasmación en papel de aquello que hemos visto, sentido, experimentado en el campo. A través de este ejercicio de reflexividad, podemos entender aspectos que se nos han escapado en el momento tan intenso del trabajo con los chavales, que requieren de toda nuestra dedicación en ese momento. Más allá del lenguaje verbal, que en ocasiones se nos dificulta por no tener unas capacidades suficientes para aprender a expresarlo, y para que los demás nos escuchen, el lenguaje visual supone una vía de comunicación diferente y que, además, puede ser difundida por diferentes canales (exposiciones, páginas web, catálogos, carteles). Más que sustituirlo, el lenguaje visual supone una vía de comunicación alternativa, al igual que pueden hacer el dibujo, la escultura, el video, u otras expresiones artísticas. De esta manera, la expresión artística supone un modo de comunicación, y una manera de reflexionar sobre el entorno que fotografiamos, tanto para el que hace la foto como para el que la ve. Una manera tradicional de mostrar el trabajo fotográfico es a través del 178 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple montaje de una exposición. En este caso, al concluir el taller a finales de 2008, nos planteamos una exposición colectiva, ya que en este caso la idea fue crear un proyecto de todos más que una exposición individual, como podemos ver en otro tipo de muestras fotográficas. Uno de los objetivos de la exposición era mostrar una visión global de lo que había sido la experiencia del taller de foto. De esta manera, las fotografías no son de éste o aquel, sino que son de todos ellos. Es necesario un cartel a la entrada en el que se explique en qué consiste el proyecto, para que aquellos que vean la exposición, y no formen parte del entorno de los chavales, puedan situarse y entender de dónde surgen las imágenes. Se podría hacer de muchas maneras, pero en este caso este fue el planteamiento, y con esta idea procedimos al montaje. Los criterios de elección de las fotografías aúnan en la idea estética, pero también en el contenido de las mismas. Se trata de realizar un recorrido por la vida de los participantes, escogiendo diferentes momentos congelados, que nos pueden hacer imaginar en qué estaba pensando el fotógrafo cuándo las tomó, qué relación tiene con ese entorno, y por qué decidió apretar el botón de la cámara en ese momento. Las palabras son muy importantes, pero las imágenes forman igualmente parte de nuestra vida. Está claro que el momento congelado que vemos reproducido puede ser interpretado e imaginado de muchas maneras, y a cada cual le contará historias diferentes. La exposición es, al fin y al cabo, el broche final de toda una experiencia, que permite que los autores vean sus fotografías colgadas, enmarcadas y listas para ser observadas por otros, lo que hace que su trabajo sea valorado, y que salga fuera de su contexto cotidiano. Toda esa experiencia que hay detrás de la realización de las fotos es la que nos da la respuesta a las preguntas que como investigadora social me planteo. Es en esos momentos de convivencia que encontramos los indicios que nos lleven a conocer y a entender. El trabajo de reflexión posterior nos ayuda a ordenar esos conocimientos, y de eso trata la escritura antropológica. Los que trabajan en el ámbito educativo sabrán que el día a día es muy intenso, suceden muchas cosas, y es difícil interiorizar todos los conocimientos que se van adquiriendo. Por ello, la experiencia educativa, unida a la investigación antropológica, me ha permitido realizar este ejercicio, trabajando de cerca en el contexto, y luego pudiendo separarme para reflexionar sobre aquello que he visto, oído y, al fin y al cabo, sentido, al relacionarme con él. Actividades de los talleres de artes plásticas y visuales en los centros penitenciarios y, en concreto, del taller de cerámica del CP Tarragona Olga Esquinas. Monitora del taller de cerámica. CPT Centre Penitenciari de Tarragona. Talleres artísticos en los centros penitenciarios ¿Qué son los talleres artísticos? Dentro del ámbito de la educación social en los Centros Penitenciarios de Cataluña, encontramos toda una serie de actividades de difusión cultural a las que tienen acceso los internos que cumplen condena o que se encuentran en situación preventiva a la espera de juicio. Dentro de esta oferta de actividades, encontramos los talleres de artes plásticas y visuales. Los talleres no son los mismos en todas las prisiones, todo depende de varias cuestiones, como por ejemplo las dimensiones y la organización arquitectónica del centro, el número de internos y las infraestructuras, entre otras. Así, pues, los internos pueden tener acceso a actividades como pintura, fotografía, carpintería, encuadernación y diseño en papel, bisutería, cerámica, escultura e instalaciones, cartón piedra… En general, los talleres son espacios abiertos a la práctica de más de una especialidad plástica. En algunos casos, los profesionales encargados de los talleres comparten el mismo espacio pero imparten disciplinas diferentes según los materiales de los que se dispone y las franjas horarias de cada actividad. Objetivos Los talleres artísticos son una herramienta de superación de la separación respecto a la vida cultural de la comunidad y, por supuesto, son también una herramienta para la reinserción, pero, además, cumplen otros objetivos muy diversos. Además de dar a conocer la actividad propia del taller, las técnicas y las habilidades necesarias para desarrollarla, los talleres pretenden ofrecer a las personas privadas de libertad la posibilidad de expresar, descubrir y desarrollar nuevas capacidades y aptitudes. Aportar conocimientos culturales históricos y actuales relacionados con la propia actividad de cada taller. Crear hábitos de consumo cultural que los internos puedan reproducir y seguir explorando una vez estén en libertad. Metodología y contenidos La formación dentro del taller se realiza de forma individualizada, incidiendo en la participación. Cada interno, según sus aptitudes e intereses, sigue su propio camino y evolución. Es decir, la elección de los conceptos y de las herramientas que más motivan al interno, además de la interacción con el educador y con el resto de alumnos que integra el taller, da como resultado que cada sujeto sea partícipe en la construcción de su propia formación. Los contenidos educativos y las técnicas empleadas son elegidos por los 179 profesionales de cada taller, siempre, está claro, que cumplan los objetivos antes mencionados. Organización interna y externa La organización interna de los talleres artísticos depende también del monitor de taller. Los internos deben conocer y respetar las normas internas del taller. El objetivo de estas normas es crear un ambiente adecuado para la formación y el trabajo, ya sea de forma individual o colectiva. Estas normas se basan en el respeto, la comunicación, la cooperación y el aprendizaje de buenos hábitos de trabajo, como por ejemplo la puntualidad, el orden, la limpieza… Para que la tarea formativa de los talleres artísticos sea efectiva, los profesionales encargados deben coordinarse a diferentes niveles: dentro del propio centro, con otros monitores y otros profesionales de diferentes áreas (funcionarios de régimen, educadores sociales, psicólogos, profesores…), con el coordinador de educadores y, evidentemente, con la subdirección de tratamiento, que, entre otras cuestiones, se encarga de orientar, supervisar, evaluar su funcionamiento y coordinar las iniciativas de los talleres. A parte del propio centro, y para establecer intercambios de información, ya sea sobre cuestiones técnicas, nuevos materiales, procedimientos, ya sea también para coordinar el traslado de piezas hacia exposiciones y concursos, los monitores de diferentes centros deben coordinarse y comunicarse bastante a menudo. Por otra parte, los profesionales también tienen que coordinarse con la sección de cultura del Departamento de Justicia. Taller de cerámica del Centro Penitenciario de Tarragona Organización interna La actividad de cerámica, junto con el taller de encuadernación, son los dos únicos talleres artísticos del Centro Penitenciario de Tarragona y están activos desde hace ya más de veinte años. A parte de estas actividades, los internos tienen acceso a otros talleres como por ejemplo los de formación ocupacional, los productivos, y también pueden ampliar su formación asistiendo a la escuela o a otros tipos de actividades, como biblioteca e informática. El taller de cerámica es en realidad un espacio multidisciplinar donde el interno puede aprender desde las técnicas cerámicas más sencillas hasta las más elaboradas. Y no solo de cerámica; también técnicas de escultura, pintura y dibujo. Los materiales empleados en el taller son muy diversos: diferentes tipos de argila, esmaltes, pintura, pigmentos… Además, una de las premisas del taller es la de utilizar material de residuos y recuperarlo para darle una nueva vida en servicio de la expresión plástica. Por lo tanto, es frecuente el uso de cartón y porexpan proveniente de embalajes, botellas de plástico, latas… 180 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple La incorporación al taller de cerámica El taller está ubicado en el módulo I, pero el acceso a este taller no está restringido a los residentes de este módulo, a diferencia de otros centros, sobre todo los de reciente construcción como Brians II en Barcelona, donde cada módulo tiene un taller propio. La disposición radial de los módulos del CP Tarragona, así como las medidas regimentales impuestas, permite que todos los internos que lo deseen y estén capacitados puedan acceder al taller, independientemente del módulo donde residan. Evidentemente, quedan excluidos los internos del módulo de medidas especiales, los de sección abierta y los de enfermería. Cuando un interno que ingresa en el centro penitenciario desea tener acceso a esas actividades, debe ponerse en contacto con su educador. El educador informa, orienta y valora las aptitudes del interno respecto al abanico de actividades que más le motivan y, finalmente, le deriva hacia las más adecuadas. Metodología Este taller proporciona formación continuada durante todo el año, es decir, no es un curso cerrado con un número de alumnos limitado que empiezan y acaban su formación durante un período de tiempo determinado. Así, pues, dentro del mismo espacio del taller conviven alumnos que llevan años asistiendo de forma continuada a la actividad y, por lo tanto, con un nivel alto de conocimientos en la ma- teria con otros que apenas han empezado de cero su aprendizaje. La formación de los alumnos se lleva a cabo de forma totalmente individualizada. Al aprender cada alumno a su ritmo, la evolución que cada individuo hace en la actividad depende de factores tan distintos como: – el espacio de tiempo que el interno reside en el centro (el CP Tarragona es un centro de carácter preventivo, aunque también alberga muchos internos que lo tienen como centro de complimiento), – las propias aptitudes, – los propios intereses, – la interacción con el monitor, – la interacción con los demás internos del taller. Objetivos Los objetivos del taller de cerámica del CP Tarragona son, evidentemente, los mismos que los definidos en el apartado general de información sobre los talleres artísticos en los centros penitenciarios. El taller de cerámica del CPT quiere lograr, sin embargo, otros objetivos que tengan relación con fomentar las actividades de intercambio con la comunidad, dentro y fuera de los centros. El otro objetivo a cumplir es el de establecer hábitos de buena convivencia en el trabajo, muy importante si tenemos en cuenta el problema de la masificación en un centro tan pequeño. Proyección comunitaria Es muy importante que la comunidad conozca el trabajo de tipo formativo que se lleva a cabo dentro de los centros; las exposiciones, las ferias, los concursos, son una forma de abrir las puertas para dejar ver que los internos, como cualquier otra persona, son seres que tienen la necesidad de expresarse y de crear. Otra forma de implicar a los internos dentro de la vida de la comunidad es la de asumir encargos de carácter particular, colectivo e institucional, como por ejemplo la realización de placas y escudos o montajes escultóricos para lugares públicos. También se fomenta el intercambio cultural invitando a artistas y conferenciantes dentro del taller y realizando salidas a museos, fundaciones y otras instituciones culturales. La actividad artística que más se vive dentro del taller es la realización de la Muestra de Arte del CPT. Esta Muestra, en su octava edición, y bajo el título de “Mediterrània”, se pudo visitar en enero de 2010 en el Patio del Palacio de la Diputación de Tarragona. La preparación de esta exposición dura casi todo el año y se exponen obras realizadas por los internos del taller de cerámica. Todas las piezas son creadas exclusivamente para esta ocasión, bajo un tema elegido entre todos y con unos criterios de calidad técnica y conceptual exigentes. Esta muestra constituye hoy en día una de las formas más directas de mostrar a la ciudadanía de Tarragona una de las facetas de los centros penitenciarios. Quizá la mejor forma de romper la barrera que separa este mundo interior de la prisión, a menudo mitificado y distorsionado por muchos medios, es mostrar públicamente, sin pretensiones y con sinceridad, lo que hacen los internos durante el tiempo que pasan en el centro penitenciario. A parte del taller de cerámica, son muchos los internos y los profesionales de diferentes áreas que edición tras edición se esfuerzan para demostrar de qué son capaces. Evaluación y autocrítica La tarea de formación que se lleva a cabo dentro del taller de cerámica es una representación muy pequeña del total del área educativa y cultural del centro. Dentro de esta pequeña aportación, están implícitas también tareas que son más bien de integración y de asimilación de hábitos de convivencia y de trabajo. Muchas veces no es tan importante el resultado como el hecho de proporcionar las herramientas y los conocimientos para un primer contacto, es decir, abrir la ventana a un mundo que hasta ahora para muchos era desconocido e incomprensible. La mayoría de los profesionales que trabajamos en los centros penitenciarios tenemos muy claro que no estamos formando futuros artistas, sino que estamos mostrando a los alumnos una pequeña parte de todo lo que pueden encontrar, aprender y realizar. Cuando los internos se incorporan a la vida fuera de la prisión, las prioridades son otras: el trabajo, la familia, la integración social… Hay que pensar que muchos de estos internos tienen 181 carencias y problemas personales que no han quedado resueltos con su paso por prisión. Así, pues, ¿en qué les puede haber influido su paso por el taller? Patrícia Hernández. Mediadora por la convivencia. UTIC Unitat Tècnica d’Immigració i Ciutadania en Tarragona. Sinceramente, me gustaría pensar que lo que han aprendido en el taller ha contribuido a motivar su curiosidad hacia el arte. Que les ha servido para creer en sí mismos, tanto en sus capacidades creativas como en su destreza manual. Pero en muchos casos me daría por satisfecha sabiendo que si, una vez en libertad, pasan por delante de una escultura o una obra pictórica, se detendrán un segundo a contemplarla. Por lo que no toda persona inmigrante es extranjera. Arte como lenguaje universal Castellano en Cataluña, español en Francia, latino en Norteamérica, nesrani en Marruecos y moro en todas partes, no tardaría en volverme, a consecuencia de mi nomadismo y viajes, en ese extraño espécimen de escritor no reivindicado por ninguno, ajeno y reacio a agrupaciones y categorías. (Juan Goytisolo, Coto vedado) La Unidad Técnica de Inmigración y Ciudadanía La Unidad Técnica de Inmigración y Ciudadanía se creó en 2008 dentro del Instituto Municipal de Servicios Sociales del Ayuntamiento de Tarragona. Se trata de una oficina desde la que se gestiona la inmigración presente en la ciudad de Tarragona informando y asesorando para favorecer los trámites anteriores a la obtención de la ciudadanía española. Sin embargo, estas dos tareas se complementan con proyectos, puntuales o de larga duración, que ayudan a la integración de las personas recién llegadas y a la mejora de la convivencia. La Oficina Internacional del Trabajo (OIT) define la migración como el cambio de residencia habitual. Desde esta perspectiva, se podrían definir diferentes tipos de migraciones: locales, interprovinciales, intermunicipales, internacionales, etc. Ahora bien, desearía insistir en que por población extranjera se entiende 182 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple toda persona no nacional que reside en un país determinado, mientras que la inmigrante hace referencia a la llegada de una persona a un lugar de residencia diferente del que mantenía en sus orígenes. Insisto en esta diferenciación para destacar que la Unidad Técnica de Inmigración y Ciudadanía es un recurso destinado a toda la población inmigrante, independientemente de su nacionalidad, y no una unidad de extranjería. La UTIC, en este momento, está compuesta por dos mediadoras y un mediador, una técnica de informes, una auxiliar administrativa y la técnica en políticas migratorias. Como unidad, todos nuestros proyectos giran alrededor de cuatro ejes fundamentales: – La acogida – La igualdad – La cohesión social – Los informes municipales en materia de extranjería “Talleres de acogida lingüística, habilidades sociales y conocimiento del entorno” Los “Talleres de acogida lingüística, habilidades sociales y conocimiento del entorno” los ofrecemos dentro del marco de la acogida y están formados por 30 horas de catalán impartidas por un profesor o profesora del Consorci per la Normalització Lingüística y 15 horas de un taller de habilidades sociales y conocimiento del entorno de las que se encarga la UTIC. A través de las siguientes gráficas, podremos observar y evaluar la participación de la población inmigrante en estos talleres en 2008 y 2009: (vid. gráficas pág. 106) – Se han contabilizado los/las participantes que finalizaron el curso. – Hay que tener en cuenta que el segundo trimestre se realizó en época estival, lo cual dificultó, por diferentes circunstancias, una mayor participación. En 2009 tuvimos en cuenta estas circunstancias y aumentó el número de participantes. Después de haber estado un tiempo consensuando el contenido de las horas del módulo de habilidades sociales y conocimiento del entorno, seguimos adaptándonos a los continuos cambios que existen, ya que la realidad social de la inmigración dos años atrás no era la misma que la de este año. Por este motivo, los técnicos deben permanecer muy atentos y ofrecer unos recursos útiles para el conjunto de la sociedad en el momento histórico, económico y social en el que se encuentra. Es dentro de este proyecto y de estas horas que nos hemos decidido a ofrecer una excursión al Museu d’Art Modern de Tarragona, excursión que cada vez nos gusta más e intentamos perfeccionar con las nuevas experiencias. Del mismo modo, en este taller, también ofrecemos una excursión por el patrimonio histórico de la ciudad de Tarragona con el acompañamiento de un/a guía que nos ofrece el Museu d’Història, y siempre que el calendario lo permite intentamos participar en las fiestas y hechos culturales del municipio (Sant Jordi, Santa Tecla, etc.). Queremos señalar que la inmigración no siempre es un fenómeno traumático o negativo para la persona que emigra. Los motivos para realizar este cambio de residencia son tan diversos como las personas que se deciden a hacerlo. A la hora de hablar de inmigración e inclusividad social, hay que hablar de economía, pues la exclusión social no es monopolio o patrimonio de la inmigración. Normalmente se trata más de una cuestión de pobreza o desigualdad, si bien es cierto que los inmigrantes extranjeros extracomunitarios se rigen por una legislación específica (Ley de Extranjería) que, a la práctica, puede producir situaciones de exclusión social. Por este motivo, desde el Ayuntamiento de Tarragona intentamos ofrecer recursos para minimizar estas posibles situaciones. Arte e inclusividad social Incluir el arte como una herramienta para la inclusión social ya dio resultados positivos en las acciones de Desarrollo Cultural Comunitario que se llevaron a cabo. El DCC es una metodología que utiliza la cultura y el arte como vehículo para dinamizar y canalizar procesos de transformación social de una comunidad. Estas experiencias conciben el arte como herramienta para la inclusión, la regeneración de los vínculos comunitarios y como un derecho humano para todos y todas. “Cuando un chico logra entusiasmarse y tomar interés por algo comienza a proyectarse, a armar un proyecto de vida posible, a imaginar. Se trata de romper esa idea de que un chico en situación de pobreza o en un ámbito marginal no puede, por ejemplo, tocar el violín.”1 Desde nuestra perspectiva, este tipo de actividades facilitan o posibilitan que el usuario se proyecte, se visualice a sí mismo como “capacidad para”, o que simplemente se encuentre en situaciones normalizadas, entendiendo estas situaciones como situaciones no estigmatizadas. Desde esta visión de uno mismo, pondrá en marcha su proyecto de vida. Todos hemos escuchado miles de veces que las diferentes expresiones artísticas (música, pintura...) son el lenguaje universal; desde la Unidad Técnica de Inmigración y Ciudadanía partimos de la base de que esta afirmación es cierta y por este motivo intentamos acercar la población recién llegada a este tipo de actividades. De esta forma convertimos la persona inmigrada en turista por un día, que 183 participa, casi inconscientemente, en un juego de roles que nos permite hacer una mirada diferente de nosotros y nos abre nuevas perspectivas de futuro, además de pasar un rato muy agradable y divertido. Como técnicos y técnicas, no nos debemos olvidar de que uno de los puntos fundamentales de nuestras tareas es, sencillamente, producir situaciones de bienestar social. Nota. 1. Horacio Cuello, coordinador del Programa Orquestas Infantiles y Juveniles de la Secretaría de la Nación (Argentina). ¿Cómo realizar proyectos de arte con público de exclusión social? Ponencia + taller de experiencias: diálogos con el otro Magalí Kivatinetz. Coordinadora General motivART. Acceder a los bienes culturales es un derecho. Sin embargo, amplios sectores de la sociedad, lamentablemente, no acceden a ellos. Esta realidad palpable interpela directamente a todos los ciudadanos, y en particular a las instituciones que trabajan con el arte y la cultura. Pero… ¿Está al alcance de instituciones como los museos solucionar las desigualdades sociales? Está claro que no, al menos no como única finalidad. Pero sí pueden avanzar hacia una democracia cultural que disminuya, en parte, aquellas desigualdades. Quizá no las económicas, pero sí las simbólicas. En primera instancia, los centros de arte deberían ser lugares de participación y producción cultural. Para ello se necesitaría un cambio en el uso de los espacios, que los muestren no como unos lugares rígidos, lejanos e impenetrables, sino como espacios dialógicos que escuchan y trabajan con su entorno. Además, como argumenta Hooper-Greenhill (1999), “el rol educativo de un museo es complejo, pensar acerca del aprendizaje en una institución cultural significa estar atento a la conexión entre cultura y pedagogía. No es suficiente centrarse en las estrategias de aprendizaje individuales, y el potencial educativo de los museos y sus colecciones, es también necesario localizar esto dentro de un conocimiento de los papeles sociales y culturales que representa un museo”. 184 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple Por esta razón no debemos olvidar que los museos no son, ni serán nunca, espacios neutrales de representación objetiva de hechos indiscutibles; los valores culturales, sociales y políticos siempre estarán implicados en las exposiciones (MacDonald, 1998). En palabras de Carla Padró (2004): “Habría que comprender el museo como una zona de conflicto e intercambio donde realizar proyectos culturales. Para ello habrá que considerar dichas instituciones como lugares de duda, de pregunta, de controversia y democracia cultural cuyo objetivo es formar lecturas desde múltiples frentes, es decir, como terreno de cuestionamiento.” Asimismo, los museos deberían analizarse bajo los cruces culturales donde se insertan y en relación con una producción y distribución de cultura como un derecho para todos los ciudadanos. Esta es precisamente una noción que enmarca el museo como una institución dentro de una democracia cultural (Rodrigo, 2007). ¿Dónde me sitúo? Si tenemos en cuenta el contexto en el que vivimos actualmente, donde la complejidad e inmediatez de las comunicaciones están al orden del día, tenemos que considerar que los museos necesitan estar alerta ante la tentación de actuar como instituciones estáticas, rígidas y cerradas. Ahora al espacio museístico se le pide ser un campo para la problematización y el cuestionamiento, la ruptura y el cambio (Roberts, 1997, en Kivatinetz; López, 2006). A las instituciones culturales se les exige una implicación directa en la sociedad y, por ello, han de enfocarse hacia diferentes públicos y trabajar de manera que todos los visitantes puedan encontrar en ellos no solo un lugar para el disfrute estético, sino también un lugar donde aprender sobre sí mismos, sobre los demás y donde se les autorice a generar e intercambiar visiones críticas y contrahegemónicas (Padró, 2005). Así, “algunas educadoras como Hooper-Greenhill, Roberts o Reese y educadores como Hein están subrayando la necesidad de reflexionar sobre cómo el significado ha sido generado, moldeado, expuesto, circulado e interpretado en los museos, siendo esta una de las nuevas competencias de la función educativa en los museos, más que la tradicional tarea de transmitir o comunicar una sola mirada sobre aquellos objetos que han sido recolectados” (Padró, 2005). Consecuentemente, en estos momentos están surgiendo proyectos educativos que se basan en la participación activa de las comunidades, la investigación y la acción cultural con el fin de proponer estructuras donde el aprendizaje esté compartido entre los participantes, los agentes culturales y las instituciones sociales. Esto supone entender el peso social de dichos centros, y el carácter regenerativo de la cultura contemporánea a través de la educación, y enfatizando el papel del museo como catalizador del tejido sociocultural en las ciuda- des (Rodrigo, 2007). Estas concepciones, íntimamente relacionadas con la museología crítica, se potenciarían si se atendiera más aún a las redes sociales existentes, ya que estas son productoras culturales muy importantes. Mirar de otro modo a ciertos sectores de la sociedad posibilitará también que esos sectores “entren” a las instituciones, logrando así que los mismos se conviertan en espacios aún más inclusivos. La labor del museo y consecuentemente de los departamentos educativos ahora debe transformarse desde un modelo comunicativo de acceso hacia un modelo crítico que interprete la construcción social del significado y el modo en que las culturas son definidas y presentadas en los museos (Rodrigo, 2007). Para ello, los espacios culturales necesitan abrirse a otros públicos, a otros usuarios que no suelen ingresar a los museos… Pero cuidado, no es suficiente con abrir las puertas para que los visitantes ingresen a los museos; se deben de generar las condiciones adecuadas para atraer al público. No se trata de obligar, se trata de posibilitar el regreso y de asegurar, en la medida de lo posible, la permanencia. La intención es convocar, invitar, abrir las puertas, hacerles un lugar. Para lograrlo está claro que tiene que existir personas que quieran entrar al museo, que quieran estar, que tengan deseos de permanecer. Se trata de un encuentro entre los deseos de, al menos, dos partes: la que invita y el invitado. Para potenciar esta idea, es necesario que las instituciones entren en un diálogo con distintos sectores de la sociedad, no mediante una comunicación unidireccional de un saber, sino para la construcción conjunta. La pedagogía crítica da herramientas en las que podemos apoyarnos para pensar a los sujetos que convocamos como sujetos que avanzan hacia la autonomía, el compromiso ético y la emancipación política (Freire, 2008). No hay que olvidar que la cultura es el motor de desarrollo identitario y social, por lo que es necesario afrontar nuevos diseños culturales (Río, 2002, en Rodrigo, 2007). Sin embargo, se debe tener cuidado con las expectativas que se generan alrededor de las acciones que realizamos. Como explica Philippe Meirieu en Frankenstein educador (1998): “Un muchacho que lleva quince años remando en galeras, que no ha visto nunca a sus padres levantarse por la mañana para ir al trabajo, que no entrevé ningún futuro profesional, que no domina ni las claves culturales para entender en qué callejones sin salida está, ni la palabra con que expresar su desconcierto, no puede, de un día para otro, cambiar radicalmente de comportamiento. Solo se le puede pedir que prescinda de la violencia si hay espacios donde hablar, si se le proporcionan medios para que tome la palabra.” Por esta razón, se debe intentar generar este tipo de espacios con el objetivo de que los visitantes del museo se sientan cómodos. En otras palabras, “ir más allá de los muros de los museos”, estableciendo vínculos mucho más flexibles y fuertes con 185 la comunidad. Inmediatamente, se lograrían espacios más polifónicos donde no solo se escuchen las voces expertas y legitimadas, sino las de otros sectores de la sociedad que también pueden aportar su verdad, sus conocimientos. Sabemos también que el modo en que uno mira al otro configura una serie de posibilidades o las clausura (Martinis, 2006). De ahí que habría que poner en marcha proyectos en los que se invite a los participantes no solo a recorrer, mirar y recibir, sino también a crear, producir. ¿Cómo realizarlo? De lo que se trata es de generar actividades que trasladen a los participantes en un lugar completamente distinto. La idea sería lograr que puedan ir a un lugar diferente al que parecían destinarlos. Para conseguir esto hay que comenzar con entender que la educación no debe ser vista como difusión o diversión, sino como una oportunidad para reflexionar y para crear nuevos discursos, que son tan valorados como los que propone el museo (Roberts, 1997). De esta manera, a cada uno de los visitantes se le permite crear su propia historia teniendo en cuenta sus conocimientos previos, sus relaciones, sus experiencias y sus condiciones (Padró, 2007). Consecuentemente, las estrategias educativas deberían promover los dilemas, el uso de la narrativa y la polifonía de miradas (Maset, 1995, en Campañá; Kivatinetz; López, 2009). Una de las teorías educativas que se utilizan en los museos para generar estos espacios es el constructivismo (Hein, 1998). Desde esta metodología, se sostiene que una persona –tanto en los aspectos cognitivos y sociales del comportamiento como en los afectivos– no es un simple producto del ambiente ni un resultado de sus disposiciones internas, sino una construcción propia que se produce como resultado de su interacción con el medio que le rodea. Basándonos en estos principios, tenemos que considerar que el conocimiento no es una copia de la realidad, sino una estructura que cada ser humano realiza con los esquemas que ya posee, es decir, con lo que ya construyó en su relación con su contexto. Así, la educación artística crítica, basada en el constructivismo, indaga sobre temas e ideas clave como el cambio, la identidad, la representación de fenómenos sociales, y ayuda a investigar cómo esas concepciones afectan a cada uno y a quienes le rodean. “La educación se concibe no como un proceso de adaptación de la mente a unas estructuras de conocimiento (Piaget), sino como un proceso dialéctico donde el sentido y el significado de las estructuras de conocimiento se reconstruyen en la conciencia histórica de los individuos, quienes tratan de dotar de sentido a sus situaciones vitales. No podemos aprehender el mundo en un sentido de «verdad» más allá de nosotros mismos y nuestras vidas. Como partes de un mundo que tratamos de entender, solo podemos aproximarnos a él desde las infraestructuras cognitivas y biográficas existentes que dan forma a nuestra conciencia” (Hernández, 2000). Por otro lado, también desde el constructivismo, se considera a los sujetos como seres activos que construyen los saberes, una idea que se opone claramente a “pasivos”, “receptores”, “carentes de”, palabras con las que se nomina frecuentemente a los grupos desfavorecidos. De esta manera, las actividades que se deben plantear deben poner el énfasis en el visitante y no en el contenido que debe ser adquirido. Así, se permite que el público se interrogue, evoque y establezca relaciones no formales con lo exhibido dando pie a que los participantes puedan relacionar los objetos expuestos con su propia vida (Campañá; Kivatinetz; López, 2009). ¿De qué manera se puede poner esto en práctica? Una forma enriquecedora para trabajar en las instituciones culturales es organizando proyectos de trabajo en colaboración entre educadores, artistas y comunidades. Trabajando desde el inicio como un equipo multidisciplinar se puede generar programas que fomenten la inclusión de las voces de los participantes durante todo su desarrollo. Este tipo de proyectos surgen de una problemática o tema que afecta directamente a los participantes, les interroga, les motiva. Por ello, durante los recorridos por las salas o durante las actividades que se plantean, el contenido del museo no es lo relevante, sino que lo importante es ver cómo este se puede conectar con lo que viven los visitantes (Hernández, 2007, en Campañá; Kivatinetz; López, 2009). En estos equipos se intenta que el contenido de las exposiciones se pueda relacionar con lo que viven las comunidades, centrando su aprendizaje en un tipo de conocimiento transversal, relacionado directamente con su propia vida. De esta manera, el foco no está en un aprendizaje en concreto, sino que se fomenta un tipo de conocimiento integral, relacionado directamente con la vida de las personas. En su conjunto, estas propuestas actúan como conformadoras de actitudes, creencias y valores (Hernández, 2007, en Campañá; Kivatinetz; López, 2009). Específicamente, una manera que puede ser muy interesante para trabajar es la modalidad de taller de producción, generando un espacio en el que la invención y la experimentación son aliados como principal objetivo del taller. El hecho de que los participantes puedan tocar, manipular y explorar objetos les provoca seguridad y confianza, lo que permite una participación más abierta y compleja por parte de todos (Clarke et al., 2002). Pero para ello hay que crear las condiciones necesarias donde los que intervienen sean parte y se sientan parte de esa construcción. Mediante conversaciones dinámicas se permite que los participantes expliciten, cuestionen y compartan sus concepciones con las de los demás, proporcionando así una experiencia de aprendizaje más significativa (Campañá; Kivatinetz; López, 2009). Lo importante es que la experiencia de entrar a un museo sea significativa para el visitante siempre teniendo en cuenta el contexto personal, social y físico de cada persona (Falk; Dierking, 1992). Pero cuidado, hacer un taller no es simplemente que los participantes se ensucien las manos. La práctica genera conocimientos derivados de su mismo desarrollo, conocimientos prácticos, pero también conocimientos teóricos. “Un taller tiene valor en la medida en que todo el grupo es capaz de producir conocimientos, adquirir destrezas y reflexionar” (Pampillo, 1988). En este sentido, el espacio de taller educativo se entiende como un espacio potente porque se organiza alrededor de un modo diferente de concebir a los sujetos que participan y al modo en que estos construyen el conocimiento. Por esa razón es muy importante generar las condiciones necesarias para que los participantes puedan construir conocimientos valiosos y significativos. ¿De qué manera se puede plantear un proyecto inclusivo? Para plantear un proyecto que atraiga y comprometa a los participantes, se deben generar actividades pensadas en las experiencias personales de las personas que van a estar involucradas. Desde los objetivos que se buscan alcanzar con esa creación en particular hasta la manera de plantearla es necesario pensar en todo momento en la cultura de la que se parte. A la hora de plantear trabajos no se debe entender que la creación es una inspiración divina que no se relaciona con nada en el mundo real. Esta es una idea ya superada hace tiempo. El espacio de taller educativo debe entenderse como un espacio potente porque se organiza alrededor de un modo diferente de concebir a los sujetos que participan y al modo en que se construye el conocimiento. No se trata de sujetos carentes, sino de sujetos con posibilidades. Este tipo de proyectos propone un modo de construir el conocimiento basado en que las personas pueden vincularse de otro modo, que son sujetos que experimentan el desafío de construir conocimientos que den respuesta a una situación que los convoca. Una construcción colectiva. Esa potencia deriva de la dinámica que se establece, del modo en que los sujetos se posicionan, de las maneras en que se crean los vínculos entre sí y se gestionan las relaciones. ¿Cuál debería ser el papel del educador? En este tipo de dinámicas, el que coordina no encarna el saber, sino que propone trabajos, plantea problemas y relaciona respuestas. El educador no es aquel que da un discurso cerrado, sino que es el que provoca y plantea interrogantes. De esta manera, genera que su relación con los participantes será más democrática, otorgándoles espacio, voz y poder a las personas (Hooper-Greenhill, en Miles; Zavala, 1994). Esto, para algunos educadores, podría significar bajar los escalones donde su saber lo colocaría, ponerse a un lado y lograr que los otros sean los protagonistas (Pampillo, 1988). Su rol ahora será el de generar una exploración, una búsqueda que permita a los participantes llegar a un nuevo lugar, a un lugar al que no habrían llegado si no se hubieran creado esas condiciones. 187 Para lograrlo los educadores deben aportar miradas distintas a la “oficial”, cuestionando la validez única del discurso legitimado por el museo e integrando la voz del visitante. Es decir, dejando un espacio a cada persona para construir su propio relato, a partir de la integración de distintas versiones sobre un mismo tema. Su papel deberá ser entonces el de provocar y enredar a los participantes para que puedan hacer conexiones entre lo que están viendo y sus propias experiencias. Este tipo de educadores que parten de dilemas, no evitan el conflicto y negocian los significados tiene una aproximación crítica (Padró, 2004). Idealmente, son personas que trabajan en equipo, negocian los contenidos, investigan, reflexionan y evalúan sus propias prácticas. ¿Es posible generar este tipo de proyectos en el contexto español? En estos momentos existen en distintos puntos de España varias instituciones que están trabajando íntimamente con las comunidades, donde proyectos de carácter inclusivo se están llevando a cabo. Algunas hace ya tiempo que trabajan en integrar las voces de los visitantes, otras recién comienzan su camino, pero lo importante es que se está generando un cambio en la mentalidad de las instituciones museísticas, que empuja al sector hacia una democracia cultural. Hoy en día los museos no pueden dejar de oír a su público, ya no pueden dar la espalda a las personas que los rodean. Es hora de escuchar lo que tienen que decir otros sectores de la sociedad, sectores que no estaban acostumbrados a entrar a un museo, pero que ahora empiezan a encontrarse en sus salas. Bibliografía Campañá, L.; Kivatinetz, M.; López, E. (2007). “Los museos como espacios de aprendizaje significativo”, en: II Congreso de Educación de las Artes Visuales: Creatividad en tiempos de cambio. Barcelona: Actas Digitales del Congreso. Clarke, A; Dodd, J.; Hooper-Greenhill, E.; O’Riain, H.; Selfridge, L.; Swift (2002). Learning through culture. The DfES Museums and Galleries Education Programme: a guide to good practice. Leicester: RCMG / University of Leicester. Falk, J.; Dierking, L. (1992). The museum experience. Washington DC: Whalesback Books. Freire, P. (2007). Pedagogía del oprimido. Madrid: Siglo XXI. Hein, G. E. (1998). Learning in the museum. Londres / Nueva York: Routledge. Hernández, F. (2000). Educación y cultura visual. Barcelona: Octaedro. Hooper-Greenhill, E. (1999). The Educational Role of the Museum. Londres: Routledge. Kivatinetz, M.; López, E. (2006). “Las estrategias de pensamiento visual: ¿método educativo innovador o efecto placebo para nuestros museos?”, en: Arte, Individuo y Sociedad, 18. Madrid: Universidad Complutense. Macdonald, S. [ed.] (1998). The Politics of Display: Museums, Science, Culture. Londres: Routledge. Martinis, P. (2006). “La práctica de la escritura y la construcción del saber pedagógico”, en: Revista Andamios, 2, año 2. Montevideo: Ediciones de la Banda Oriental. Meirieu, P. (1998). Frankenstein educador. Barcelona: Alertes Psicopedagogía. Miles, R.; Zavala, L. [eds.] (1994). Towards the museum of the future. New European perspectives. Londres / Nueva York: Routledge. Padró, C. (2004). “La museología crítica como una forma de reflexionar sobre los museos 188 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple como zonas de conflicto e intercambio”, en: Lorente, J. P.; Almazán, V. D. [comp.], Museología crítica y arte contemporáneo. Zaragoza: Prensas Universitarias de Zaragoza. Padró, C. (2005). “Educación artística en museos y centros de arte”, en: Huerta, R.; Calle, R. de la [eds.], La mirada inquieta. Educación artística y museos. Valencia: PUV. Padró, C. (2007). “Borrar, arrugar, inscribir y deshacer pergaminos arrugados”, en: Huerta, R.; Calle, R. de la [eds.], Espacios estimulantes. Museos y educación artística. Valencia: PUV. Pampillo, G. (1988). “Un taller, esa utopía”, en: Alvarado; Pampillo: Talleres de escritura. Con las manos en la masa. Buenos Aires: Libros del Quirquincho. Roberts, L. (1997). From knowledge to narrative: educators and the changing museum. Washington: Smithsonian Institution Press. Rodrigo, J. (2007). “Pedagogía crítica y educación en museos. Marcos para una educación artística desde las comunidades”, en: Fernández, O.; Río, V. del (2007), Estrategias críticas para una práctica educativa en el arte contemporáneo. Valladolid: Museo Patio Herreriano y Obra Social de Caja España. Taller: Diálogos con el otro. La experiencia en el MAMT La intervención de Magalí Kivatinetz tuvo lugar el 21 de abril de 2010 durante el segundo día de las VII Jornades de Pedagogia de l’Art i Museus. Un total de 33 alumnos participó en las diferentes fases del taller y se formaron 5 grupos de trabajo de entre 4 y 7 personas, en su mayoría estudiantes de Pedagogía, Magisterio, Trabajo Social e Historia del Arte. Gracias al valor que se da a la importancia de la investigación y el análisis de los diferentes casos y modelos que varias instituciones utilizan, los alumnos pudieron elaborar sus propios proyectos de inclusión social. La estructuración del taller fue la siguiente: 12.00-13.00 h Fase 1 del taller (investigación por grupos) 13.00-14.00 h Fase 2 del taller (presentaciones) 14.00-14.30 h Planteamiento de la propuesta de trabajo (comentarios/ preguntas) 14.30-16.30 h Descanso 16.30-18.00 h Fase 3 del taller (elaboración de propuestas) 18.00-19.00 h Fase 4 del taller (presentaciones) 19.00-19.30 h Fase 5 del taller (reflexiones) El taller se planteó en cinco fases: Fase 1. La primera parte consistió en investigar diferentes proyectos educativos creados por museos o centros culturales que trabajan con colectivos de personas que habitualmente no tienen cabida en este tipo de instituciones. Para esta tarea se dividió a los participantes en las Jornadas en cinco grupos y a cada uno se le invitó a indagar sobre un proyecto. Se hizo uso de Internet para recopilar información sobre los proyectos a estudiar. Fase 2. A partir de la información recogida, cada grupo tuvo que elaborar una presentación para el resto de los participantes en las Jornadas. Esta presentación tenía que intentar contestar la mayor cantidad posible de ítems planteados en el cuestionario que figura a continuación (fase 3). Para la exposición de los proyectos investigados, de una duración de 10 minutos, los alumnos escogieron crear un Power Point para ser proyectado atendiendo a la sugerencia de utilizar recursos visuales como fotografías, gráficos, etc. Fase 3. En la segunda parte del taller, cada grupo tuvo que plantear un proyecto educativo propio. Para esto pudieron utilizar como guía los ítems planteados en el cuestionario. Se sugirió a los alumnos aprovechar las salas del museo como motor inspirador del proyecto. Este trabajo fue un ejercicio práctico ficticio que intentó reflexionar sobre el tipo de actividades y los objetivos que se pueden plantear a diferentes colectivos. Para este ejercicio, cada grupo pudo elegir libremente los destinatarios del proyecto, así como el lugar donde lo desarrollarían. Cuestionario Lugar: Museo o centro donde se realizaría. Participantes: Mujeres, jóvenes, tercera edad… Sinopsis: Comentar brevemente sobre qué trataría el proyecto. Objetivo: Objetivos que se esperaría lograr. Marco teórico: Teorías en las que se basaría la propuesta. Contenido: Describir una o más actividades que se realizarían. Promoción: Lugares donde se promocionaría el proyecto. Evaluación: Cómo se pensaría evaluar el trabajo realizado. Fase 4. Al igual que en la fase 2, el proyecto educativo planteado por el grupo debe ser expuesto a todos los participantes en las Jornadas. En esta presentación tendría que responderse a todos los ítems planteados en el cuestionario. Los alumnos escogieron crear un Power Point para ser proyectado atendiendo a la sugerencia de utilizar recursos visuales como fotografías, gráficos, etc. Fase 5. Para finalizar el trabajo realizado a lo largo de todo el día, se realizó una breve reflexión y síntesis sobre lo visto durante la ponencia y el taller “Diálogos con el otro”. 189 nes tomadas a lo largo de todo el proceso. Una vez reformado y rehabilitado, el edificio se utilizará como centro cívico para la gente del barrio. – A lo largo de todas las fases se iría haciendo un reportaje fotográfico del proceso y los avances, que serviría para hacer una exposición inaugural en el centro cívico final. Objetivos: – Recuperar y reconstruir un edificio público en mal estado. – Reconocer la relación esfuerzoresultado. – Integrar colectivos sociales en riesgo de exclusión. – Proporcionar un espacio público en condiciones para la gente del barrio. – Fomentar actividades como el reciclaje y la reutilización de materiales diversos. – Mostrar creatividad a partir del uso de varios materiales. Finalidad: Proporcionar al barrio un espacio para favorecer la cohesión social de los habitantes del barrio, así como la reinserción de los sectores más desfavorecidos del barrio. Grupo 1 Iris Pujol Crespo, Sara Pascual Sánchez, Francisco Cerdà Cerdà, Adrià Estrada Chavarría, Marc Vela, Raquel Monlleó Borrull, Marta Díaz Estalella La Barraqueta El lugar donde pretendemos ubicar el proyecto es el barrio de la Mina de Barcelona. Hemos elegido este barrio porque pensamos que se trata de uno de los barrios más conocidos que engloba los tres ejes de desigualdad que Xavier Besalú comentó en la primera ponencia. Los participantes que creemos que encajan en el perfil de personas con las que buscamos trabajar son los drogodependientes (1.ª fase), los adolescentes con riesgo de exclusión social y las amas de casa (2.ª fase). No pretendemos etiquetar a nadie ni despreciar a ninguna persona por su género. Si una chica se viese suficientemente capacitada para llevar a cabo la 1.ª fase y un hombre creativo la 2.ª, no habría ningún tipo de problema. Lugar: Barrio de la Mina, Barcelona. Participantes: Drogodependientes (1.ª fase) y adolescentes y amas de casa (2.ª fase). Sinopsis: Proyecto que consta de dos fases: 1) Reconstrucción física de un edificio público en mal estado. 2) Habilitación y decoración del edificio a partir de materiales diversos (reciclables, reutilizables, etc.) para convertirlo en un espacio social y cívico. Además, se apreciará el proceso de reconstrucción y rehabilitación mediante la observación de imáge- Contenido: – En una 1.ª fase, los drogodependientes se encargarían de la restauración y reconstrucción de un edificio público en mal estado. – En esta fase, se encargarían más de la estructura sólida del edificio (paredes, vigas, puertas, ventanas, distribución del espacio, lavabos, etc.). – En la 2.ª fase, una vez terminada toda la tarea anterior, los adolescentes y las amas de casa empezarían la tarea de habilitación y decoración del centro. – Algunas de las actividades propuestas para esta fase serían: • Restauración de mobiliario, decoración de paredes, elementos decorativos, procurando utilizar materiales reutilizables como alambre, prendas de ropa, botellas de plástico, etc. 190 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple Promoción: Ayuntamiento de Barcelona. Entidades públicas del barrio. Fundación ”la Caixa”. Asociación de vecinos del barrio. Diputación de Barcelona. Grupo 2 Verónica Zamora Jiménez, Carles Alberich Ribé, Cristina Castells Batalla, Rosa Martínez Alonso, Laia Forniés Ràfols Ballant la fugida Este proyecto consistió en integrar personas inmigrantes de países africanos en nuestra comunidad a través del baile. Además, los alumnos relacionaron su trabajo con la obra Suite Coltan, de Josep Maria Roselló, que en aquellos momentos formaba parte de la exposición del mismo nombre y que se encontraba en el Museu d’Art Modern de Tarragona. Lugar: Museu d’Art Modern de Tarragona. Participantes: Colectivos de inmigrantes que provienen de países africanos. Sinopsis: Compartir mediante el movimiento y la expresión no verbal el tema común de la huida de los inmigrantes y la obra titulada Suite Coltan, de Josep Maria Roselló. Objetivos: – Vincular las personas inmigrantes a partir de su experiencia vital con la obra de Josep Maria Roselló. – Utilizar la danza como forma de expresión y comunicación y fomentarla como arte en sí misma. – Integrar la danza como arte en el museo. Contenidos: – Explicación de la obra por parte del MAMT Pedagògic. – Reflexionar sobre la huida, en relación a la temática del cuadro. – Crear una línea de vida personal mediante la danza. Promoción: MAMT. Escuelas de danza que traten con colectivos de inmigrantes. Asociaciones de colectivos de inmigrantes. Espacios de acogida para inmigrantes. Evaluación: Grado de participación. Grado de motivación. Interés. Cuestionario en el que se valorará la relación entre su experiencia vital y la temática del cuadro por medio de la danza. Grupo 3 Vanessa Melendo Asens, Ferran Plana Martínez, Mireia Guzmán Camafort, Alba Antúnez Subires Fem art al carrer Contextualización: Uno de los elementos clave trabajados en este hipotético proyecto es la localización generalizada de la actividad tanto en las calles de la ciudad como en zonas concretas como en el propio museo. De esta manera, se quiso igualar el museo a cualquier otro espacio en el que se puede hacer arte. Participantes: Pensamos que se podrían localizar participantes en zonas concretas donde quizá pueda haber más necesidad o personas a las que no les es fácil llegar hasta lugares tan diversos como los que proponemos, pero haciendo los mismos talleres. En cuanto a la concreción de los participantes en la actividad, tuvimos muy claro desde el principio que no habría ningún tipo de distinción, ya que lo que veíamos más importante del grupo que participara es que fuese heterogéneo al máximo. Por esta razón no nos podíamos centrar en un sector concreto, sino que lo ofrecíamos a cualquiera que quisiese expresarse. Sin embargo, está claro que debería ser necesario algo para llamar la atención de los grupos más desfavorecidos y que pudiesen participar sin problemas, cosa que también implicaría una adaptación del horario a las necesidades de los participantes. Queremos dar a entender la necesidad de romper estereotipos y, por eso, no queremos centrarnos en grupos sociales cerrados y concretos. Sinopsis: La actividad principal se orientaría hacia la creación de un museo personal de cada uno de los artistas, que se basarán en su propia experiencia a lo largo de la vida. Este taller se haría en pequeños grupos que reflexionasen sobre las obras de cada una de las personas y la representatividad que tienen de los aspectos de la experiencia, así como la comparación con las obras y representaciones del resto de compañeros para ver las diferentes formas de plasmar hechos similares y la misma validez de las diferentes versiones. La actividad tendría lugar en las calles de la ciudad, pero se podría adaptar a cualquier espacio, pues no es necesario ningún material concreto. Objetivos: – Romper estereotipos e intentar evitar las etiquetas. – Conseguir que todos los sectores mencionados se interesen por el arte y ellos sean sus protagonistas. – Producir obras artísticas. – Acercar el museo a todo el mundo. Contenido: El taller trataría de intentar reconocer momentos importantes de la vida del artista en relación a lugares del espacio público de la ciudad y plasmarlo mediante diferentes recursos y técnicas artísticas. Con esta actividad se trabaja la descripción a partir de la comparación con espacios físicos y, además, se promueve la producción dejando volar la imaginación del participante que representa las emociones que le provocan el recuerdo del momento concreto de su vida. Además, el artista valora su memoria personal porque es la base de la propia obra de arte que la representa. Las diversas experiencias serían grabadas en vídeo para documentar la evolución de la idea del participante sobre el arte y sobre el proyecto de la actividad. En el propio museo se podrían proyectar las imágenes grabadas y cada miembro podría exponer su opinión sobre el proyecto y cómo le ha afectado personalmente. Promoción: – Se colgarían carteles en las calles principales de la ciudad. 191 – Informaríamos del acto a diferentes asociaciones sociales. – Utilizaríamos las nuevas tecnologías: Twitter, Facebook, Tuenti, entre otros. – Nos aproximaríamos a lugares donde suelen ir estos colectivos. Evaluación: – Recogeremos todas las obras creadas y las expondremos en una sala del Museu, e invitaremos a todos los participantes a explicar a los visitantes su obra. – Prepararemos una sala donde visualizaremos un vídeo con las vivencias de aquellos días. Grupo 4 Erika Bravo Navas, Míriam Arumí López, Laura Martínez Carretero, Núria Masalias Duch, Gemma Marsal Godall ¡Arte en la cara! Lugar: Museu Tarragona. d’Art Modern de Participantes: El proyecto se dirige a las personas que no tienen conocimientos sobre arte. Sinopsis: Con las actividades que se realizarían se pretendería acercar el arte a estas personas, centrándonos en el Museu d’Art Modern de Tarragona. Este proyecto pretende utilizar una forma más atractiva de trabajar con el arte porque utiliza un soporte diferente, la propia cara del participante. Objetivos: – Acercar el museo a las personas que no lo conocen. – Conocer las obras del Museu d’Art Modern de Tarragona. – Conocer la simbología de cada color. – Aprender cómo actúan los colores sobre los estados de ánimo de las personas. – Trabajar el color utilizando varios soportes y materiales. Promoción: Tendremos el apoyo de: Diputación de Tarragona. Ayuntamiento de Tarragona. MNAC. Anuncios televisivos emitidos por TV3. Anuncios radiofónicos. Jornadas y conferencias. Fases: – Fase 1. Con los visitantes, haremos un recorrido por todo el museo mostrándoles y explicándoles las diferentes obras de arte que están expuestas en el Museu d’Art Modern de Tarragona. Los visitantes deberán fijarse en las diversas obras que les serán mostradas y formular preguntas sobre todo aquello que más les ha llamado la atención. Seguidamente, cuando hayamos acabado el recorrido, cada persona comentará la obra que más le ha interesado, y pondrá énfasis en los sentimientos que le ha provocado. – Fase 2. Se repartirá a cada visitante un espejo y pintura facial para que de forma individual plasme sobre su rostro los sentimientos que le haya transmitido la obra elegida. También se repartirán cartulinas de diferentes colores para que cada uno escriba encima el sentimiento que le transmite un color determinado. A continuación, se mostrarán unas diapositivas para que los visitantes 192 - Art, museus i inclusió social. El mirall múltiple expresen aquellos sentimientos que les transmite cada color. Grupo 5 Raquel Castellví Encinas, Marta Giné Ramon, Marina Alcaina Olivé, Nereida Santos Espino, Lidia Guerrero Manchón Realitart Lugar: Museu d’Art Modern de Tarragona Participantes: Abierto a todo el público y a los transeúntes Sinopsis: El proyecto consiste en habilitar una sala del Museu d’Art Modern de Tarragona para exponer las obras de arte creadas por los usuarios de la Casa de Transeúntes de la ciudad de Tarragona expresando sus vivencias y realidades. De esta manera, se pretende conseguir una “contranormalización”, esto es, acercar el público tradicional a una realidad social mediante el arte creado. Objetivos: • Creadores: – Sentirse valorados. – Darles voz. – Mostrar su realidad. – Aproximarlos al arte. – Generar un espacio donde se sientan uno más. – Despertar y representar la imagi- nación. • Público: – Aproximarlos a una cultura más universal. – Trabajar la igualdad. – Romper con los estereotipos y prejuicios. – Trabajar los estigmas sociales. – Tomar consciencia de la realidad social y el sistema imperante. – Promover la multiculturalidad. Marco teórico: Pedagogía y museología crítica, utilizar el museo como plataforma cultural crítica. Contenido: Realizaremos la actividad o bien con materiales reciclados (latas, plásticos, telas…) o bien con otros materiales (pinturas, rotuladores, ceras…). La Casa de Transeúntes nos proporcionaría un espacio donde llevar a cabo la actividad. Una vez al mes se expondrían las obras en el Museu d’Art Modern de Tarragona. Promoción: – Difusión a diferentes instituciones a partir de la elaboración de trípticos. – Difusión a través de redes sociales. – Elaboración de carteles. – Anuncios en publicaciones gratuitas: diarios locales, televisión local. Evaluación: Respecto al público, al final de la visita al Museu se facilitará una encuesta de nivel de satisfacción. Respecto a los transeúntes, el último día de la exposición se hará un turno abierto de palabras en la propia aula donde se habían creado las diferentes obras de arte. 193 MAMT Pedagògic, núm. 4 Direcció editorial Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona / MAMT Pedagògic Santa Anna, 8 - 43003 Tarragona Tel. 977 235 032 - Fax 977 235 137 [email protected] www.altanet.org/MAMT http://www.dipta.cat/MAMTpedagogic Coordinadors Albert Macaya Rosa M. Ricomà Marisa Suárez © de l’edició Diputació de Tarragona Passeig de Sant Antoni, 100 - 43003 Tarragona Tel. 977 296 634 / Fax 977 296 633 [email protected] www.dipta.cat © del text Els seus autors © de les fotografies Els seus autors Revisió i traducció de textos Joan-Josep Miracle Disseny de la col·lecció i maquetació Pau Gavaldà Impressió Sugrañes Editors, S.A. ISBN. 978-84-95835-98-7 DL.