COL·LECCIONS DE RECORDS ALIENS Adriana Díaz

COL·LECCIONS DE RECORDS ALIENS
Adriana Díaz Martín-Zamorano
Narrativa en català/Exalumnes-Pares-Professors-(2n. Premi)
Una. Tres. Vuit. I totes en un mateix dia. Entrem als seus interiors freds, silenciosos,
àgils. Només deixant al nostre darrere jocs d’ombres xineses i cases buides, res de
petjades. Apropiar-se de béns aliens em fa pensar en els meus orígens, aquells que
desconec. Aquesta és la meva manera de viure, o més aviat hauria de dir de sobreviure,
obrint i saquejant indrets de tota mena, despullant la intimitat que no em pertany. Les
capses cuirassades són obertes amb una facilitat inimaginable. És el que m’ha tocat.
Amb el pas dels anys sembla que t’hi acostumis a estar en constant moviment, aquesta
setmana Tarragona, la propera Sevilla i la vinent la ciutat comtal, totes víctimes com
ocells, com ocellets de caça.
Però segueixo tenint por, molta por a ser atrapat, tancat, maltractat, allunyat de tot allò
que necessito, d’ella. Dels seus ulls ametllats color oliva, de la seva veu suau i al mateix
temps provocant, que em xiuxiueja quan treballem.
Llisquem per llocs diferents als usuals, però tot i així hem après a enllestir amb
efectivitat movent-nos pels interiors dels habitatges desconeguts amb desimboltura,
naturalitat, a una velocitat indescriptible. Temps màxim: quinze minuts. Sempre la
mateixa estratègia. Em transformo en un altre cos, un altre vestit, una altra ment.
L’evasió es va fent cada cop més i més escassa. Entrem amb tots els sentits activats i
fugim sense ser descoberts, amb molts records nous a sobre i poca alegria.
Jo sempre he estat una persona poruga. Sempre he estat la típica que té un ull al front i
un al clatell quan passeja relaxadament pel carrer. La que no posa la música forta a
casa per poder estar alerta a qualsevol so fora de to. Però mai saps quan el destí et vol
donar un cop per l’esquena o quan l’atzar està pensant en fer-te la traveta.
Conformista i senzilla quant a béns materials i quant a la vida en general. Mai he estat
ambiciosa, fins el punt de no comprendre el perquè la societat es capfica a invertir en
Borsa, tot un risc. Malgrat, devia estar al punt de mira, i això era un altre risc que jo
no vaig triar de cap de les maneres.
1
Ja feia dies que saquejàvem Saragossa quan vam decidir fer carretera i manta cap a
terres catalanes. Barcelona, la nostra joia més anhelada. No vam tenir gaire miraments
la veritat. Vam fer un cop d’ull al mapa que tan atrotinat teníem i hàbilment, vam
canviar la matrícula de la nostra inconfusible Volkswagen negra atzabeja i “Cap a la
ciutat comtal hi falta gent!”-vam dir-nos.
Aviat, el primer peatge ens va obligar a deixar anar les primeres monedes que
denotaven que ja ens trobàvem a territori català. Érem cada cop més a prop de la presa,
potser el destí ja estava teixint els seus paranys. No calia gairebé ni que penséssim on
ens dirigíem, semblava que el volant ja ens guiés ell mateix temeràriament camí de la
victòria.
Si algú llegís els meus escrits o veiés les meves fotografies, descobria que no m’agraden
les esperes. Que crec en el destí, però no en la felicitat en la seva més pura essència.
Que no podria viure sense la literatura ni sense les paraules. Que el color vermell
m’apassiona i també ho fan Joan Salvat-Papasseit, els laberints d’Horta i la cançó
d’Imagine, del mític John Lennon. També sabrien que canto, escric i sempre reclamo
un perquè a tot el que em rodeja. Que m’agraden els dies que són només per mi, les
retrobades i que un viatge et canviï la perspectiva de veure el teu voltant.
Contemplarien que sovint m’ofego de tant i tant riure, però és una sensació que em
reconforta, com quan unes sabates de taló et destrossen els peus i al arribar a casa, te
les pots treure de cop i ja respires tranquil·la. Que tinc interès i curiositat per la gran
majoria de situacions i crec estar segura de les decisions que he pres. Les meves
paraules copsen que sóc persona racional a més no poder, però provo de treure
dramatisme a la realitat perquè sé que només el cor et portarà a algun indret.
Imaginativa, però que toca massa de peus a terra. Si algú sabés llegir els meus escrits o
fes un cop d’ull a les meves fotografies, veuria que a vegades em sobto de la facilitat
que tinc per topar amb la realitat més espinosa i assumir-la. Mai saps el que et tocarà.
En quant vaig fullejar el mapa de carrers de Barcelona, les paraules “El carrer Doctor
Roux” ressonaven al meu cap com una melodia celestial. Aquella avinguda i els nostres
resultats equivalien a molts i molts números i com a consegüent, a poder acomplir molts
dels capricis d’ella, de la Lola.
2
El número 21 ens agradava al dos, i a més, estava ubicat al xamfrà. Durant una setmana
vam observar els moviments d’aquella família. Eren quatre. El pare treballava tots els
matins i algunes tardes, i als migdies li agradava sortir a córrer pel barri. La mare
treballava les tardes completes i als matins solia anar a fer un vol amb alguna amiga o a
comprar el diari. La filla gran devia rondar els vint anys, als matins anava a la
universitat i a les tardes anava sempre atrafegada ara cap aquí, ara cap allà. El seu germà
petit anava a escola fins les cinc i a les tardes solia estar-se per casa. El moment idoni:
una hora del matí que la mare semblés disposada a tenir molta xerrera a alguna de les
seves trobades amistoses.
Ja ho teníem tot planejat. Aixecaríem la persiana suaument i entraríem sigil·losament
per la porta corredissa de la cuina. L’alarma sonaria, però ningú li faria cas; tothom va a
la seva.
Tens un mal pressentiment. Avui era un bon dia, d’aquells que somrius a tothom pel
carrer i que esperes que les agulles no parin de donar voltes al rellotge, de manera que
les hores s’allarguin infinitament. La pujada de tornada cap a casa se’t fa fins i tot
lleugera i el nom del carrer et sembla que té una musicalitat característica: “Doctor
Roux”, però el mal pressentiment segueix fent estrebades al teu interior. Trec les claus
per obrir la porta de casa, que avui em sembla que té un gris amb tonalitats platejades,
i fins i tot lluents, a conjunt amb el teu bon humor. Arribes a la darrera porta, que
també avui et sembla d’un blanc pur i immaculat més bonic que mai. I el mal
pressentiment torna a punxar i fa el seu primer acte de presència: el roser del jardí és
al terra. Només entrar a casa, bromejo amb el meu pare i li comento que no pot ser tan
desordenat, que cal tenir cura del petit jardí. Ja no hi ha somriures: et donen la mala
notícia. T’adones de la fugacitat de l’alegria i el mal pressentiment penetra la realitat
espiritual per fer costat a la més pura i rebutjable desventura. “Com? Quan? Per
què?” Les preguntes no paren de demanar una resposta al teu cap.
Entre la Lola i jo ens repartim l’espai. Ella s’encarrega de les golfes on hi sol haver els
materials de valor i jo capgiro els armaris de les habitacions i els lavabos. La cuina ni la
toquem. No deixem res on era; total, els guants fan que no deixem impremtes enlloc i ja
que s’ha de fer la feina, millor fer-la ben feta, com diuen els refranys.
3
L’alarma sona que sona. No ve ningú, però el cor encara em va massa de pressa. Mil i
una palpitacions accelerades sembla que no em vulguin deixar prosseguir.
“Sembla una família maca”, penso. Semblen aquell tipus de nucli familiar que
desconec, no sé ni d’on vinc ni on són ni sé res. No sé pas si estarien gaire orgullosos
del meu ofici, però ara ja no és hora de lamentar-se. Què faig aquí? Què estic fent? Qui i
on és la meva família? I en quant començo a sentir-me certament culpable, sento una
veu que em crida i unes passes que descendeixen delicadament per les escales. “Ho tens
tot?” em pregunta asprament. La Lola és la meva família. Assenteixo i tornem de nou
cap al pis inferior, on la porta encara és oberta i on l’alarma encara sona causant remor
per tot el barri. Però res, la gent ni es molesta, no s’immuta, ni és curiosa ja.
Saltar la tanca és part ja de la nostra rutina. Res pot semblar sospitós: una parella per la
porta de la seva casa situada a Sarrià, somrient i xerrant sobre situacions banals.
I la crua realitat va prenent cada cop més protagonisme en el meu suposat bon dia.
Sense càmera de fotografies, la meva il·lusió. Sense ordinador que emmagatzemava
anys d’històries i records. El meu germà sense el nou televisor. El meu pare sense les
claus del cotxe. La meva mare sense el seu anell de casada. I així, el panorama es va
tenyint de gris obscur, de llàgrimes i oblit. Per què nosaltres, innocents? Què hem fet
malament? Però ara toca ser valenta: veure com ho han deixat tot. A cada pas que fas
per aquesta casa, que ara et sembla nova, et sents més despullada, més vulnerable, més
indefensa. Tot plegat remenat de dalt a baix, no resta res intacte. Roba pels terres, cada
mínima caixeta oberta, llums que no toquen enceses i fet i fet, tot està a un lloc diferent,
al que no li pertoca. I més i més preguntes retòriques: Qui et torna ara la seguretat?
Qui et torna la teva intimitat? Els teus records? Qui t’ho torna tot això?
Només t’acompanya la por de pensar que feia menys d’una hora per aquesta habitació
que travesses, per aquestes escales que puges, hi caminaven uns desconeguts.
Impotència, ja no pots fer-hi res. En menys d’una hora han desmuntat el que era teu,
com si no els importés, com sent una mica egoistes. Lladres, més que lladres.
Encara estem donant les gràcies a qui sigui per haver-nos fet que la fortuna fos de nou
de la nostra part. Tot ha estat qüestió de minuts. Crec fins i tot, que avui ha estat un
temps record.
4
La Volkswagen ara té una nova matrícula i ja circulem direcció terres franceses. La
Lola condueix més enèrgica que mai, i somriu, somriu molt. Li brillen els cabells, la
mirada, els llavis. I jo la miro, la miro molt.
A les nostres mans ara mateix hi tenim un món modern sencer: una televisió, un
reproductor de música, una bona càmera de fotos, un ordinador ple de fotografies de
moments tendres, de documents universitaris i d’escrits sincers. Reviso els records de la
jove abans d’esborrar-los per sempre de l’ordinador, de la meva memòria, de la seva. I
la veritat, podria deduir que no li agraden les esperes, que se sent persona literària i que
creu en el destí, però no en la felicitat. Sempre riu. En un moment, tot quedarà enrere,
tot començarà a construir una xarxa densa d’oblit.
També hem manllevat unes claus de cotxe per si algun dia l’atzar ens torna a conduir a
vigilar el carrer Doctor Roux. I a la meva butxaca... a la meva butxaca hi guardo un
secret: un anell de dona casada d’or amb una maragda i una data que aviat esborraré.
Faig veure que rebusco més detalls entre els pantalons, però el que realment faig és
contemplar la joia, li dedico un delicat petó i sense que ella m’escolti, murmuro:
“Lola...”. Ella es gira, em fa un efusiu petó, a la galta, i penso: “Avui ha estat un bon
dia, d’aquells que somrius a tothom pel carrer i que esperes que les agulles no parin de
donar voltes al rellotge, de manera que les hores s’allarguin infinitament.” Crec que les
meves orelles ara per ara oscil·len entre un roig i el més pur color granatós. Qui sap quin
és el camí que ens queda per recórrer i com seran les nostres petjades, qui sap el que ens
espera, qui sap. Rumb: a col·leccionar records aliens, a robar més i més intimitats.
5