Que algú ens ho confirmi El libro de los muertos

23 de gener del 2009
Societat
Opinió
DIARI DE VILANOVA
víctor pinto. Director de projectes de la Fundació Altarriba
El libro de los muertos
El mal llamado libro de los muertos (en
realidad se llamaba el libro de la salida al día)
era un conjunto de pergaminos bastante
extenso, que los antiguos egipcios (de clase
alta) se hacían colocar a los pies de su tumba, con la esperanza de que sus instrucciones les ayudasen en su camino al mas allá
y sobre todo en el juicio, ante el tribunal de
los muertos, al que serían sometidos por el
dios de los muertos Osiris, allí se valorarían
(literalmente se pesarían en una balanza)
sus pasadas acciones en el mundo de los
vivos y se dictaminaría si merecían una
segunda vida o bien serían devorados por
el monstruo correspondiente con cabeza de
cocodrilo y cuerpo de felino.
El libro lo componían unas 200 sentencias de conjuros mágicos, destinados básicamente a engañar al tribunal y al juez
y así conseguir ocultar todas las traperías
hechas en vida, de forma clara los antiguos
egipcios no tenían un pelo de tontos. Una
de estas sentencias incluía lo siguiente:
1. No he cometido injusticia contra ningún ser humano,
2. No he maltratado a ningún animal.
3. No he ofendido al dios de mi ciudad.
Quién les iba a decir a los antiguos egipcios
que uno de sus conjuros, 3.300 años después, iba a ser tan necesitado por algún responsable político de una ciudad mediterránea llamada Vilanova i la Geltrú. Así es,
después de una comisión de investigación
sobre la perrera de Vilanova, cuatro meses
después la regidoría de Medi Ambient se
pasa por el forro del turbante prácticamente todas y cada una de las conclusiones de
dicha comisión, por otra parte aprobadas
en el pleno por unanimidad (incluyendo a
la señora regidora), no se ha hecho absolutamente nada, excepto destituir de su cargo
al cap de Medi Ambient, que por otra parte
tenía otros fuertes motivos (no animalísticos)
para darle un buen carpetazo.
La técnica continua como si nada, los
veterinarios, también, no se ha hecho ninguna de las reformas (urgentes) previstas,
los perros se mojan, ahora no demasiado,
gracias a unas puertas recicladas (sacadas
del Punt Net) que los trabajadores del centro han colocado a modo de techo, la prevista comisión con las entidades sigue sin
convocarse, de hecho ya nos van diciendo,
de forma indirecta, que la entidades no estarán presentes en dicha comisión, no se
promueven las adopciones y se ponen palos
en las ruedas a quienes quieren hacerlo; no
se pueden difundir fotografías (ni siquiera
las oficiales), después de mucho rogar nos
dejaron sacar tres (y solo tres ) perros para
un stand de promoción de las adopciones
en la rambla, pero con la advertencia literal
y por escrito de la señora regidora de que
no podían salir de su interior, por lo que, a
no ser que fuesen perros de talla gigante,
serían totalmente invisibles detrás de un
mostrador de mas d’un metro de altura,
como estos, un amplio abanico de disparates.
De forma clara, esta sentencia egipcia
de miles de años de antigüedad saldrá al
rescate de mas de uno, porque se ofende al
dios de nuestra ciudad representado por la
voluntad popular del pueblo y expresado
en el pleno municipal.
Cuando toque nos venderán otra vez
formas de proceder que no aplicarán nunca,
en el juicio de las elecciones municipales, y
como hacían los antiguos egipcios, usarán
un libro, esta vez más moderno, llamado
programa electoral, compuesto por un
conjunto de conjuros mágicos destinados
a engañar no a Osiris sino a la ciudadanía,
pero están muy tranquilos, aún falta mucho para este juicio y cuentan con los conjuros del marketing, las mentiras encubiertas
y nuestra colectiva y preocupante falta de
memoria.
Si sou servits
13
Lluís guxens i galofré
Que algú ens ho confirmi
Jo, com la majoria de vostès, penso,
he viscut els darrers 20 anys, per posarhi uns dígits aproximats, convençut
que els pols del nostre planeta s’estaven desfent, desglaçant, en un procés
inevitable si entre tots no hi posàvem
un remei més aviat urgent. Altrament,
s’esdevindria una catàstrofe de les de
caire global només comparable a la desaparició dels dinosaures, temps ha.
Tot plegat s’ha conegut com el canvi
climàtic i ja és una qüestió recurrent.
Amb base en aquesta notícia, s’han
bastit molts discursos ecologicament
apocalíptics, garlats pels nous predicadors del diluvi universal, tan sinistres i
atemoridors com els de la Santa Inquisició en el seu moment.
Adesiara, els qui ens governen, incapaços de canviar la realitat, opten per
renyar la població, en general, després
de fer-li interioritzar un gran sentit de
la culpabilitat per les accions diàries
més nímies però que comprometen el
futur del planeta.
I així hem anat vivint aquests darrers temps, sentint-nos culpables cada
cop que obríem l’aixeta de l’aigua calenta. Convictes de crims indecibles
contra la naturalesa que malmetien el
demà de tot el globus terraqüi en pes,
que traslladaríem en molt pitjors condicions a les noves generacions que ens
seguiran.
En aquest panorama més aviat desolador, no es veia apuntar-se cap bri d’esperança, més aviat a l’inrevés. Si algú
parlava que s’havia pres tal mesura per
corregir el procés del canvi climàtic, la
postura més progressista consistia a
treure importància a la mesura i, de
forma displicent, començar a citar estadístiques demostratives que el món,
genèricament, tenia mala peça al teler.
Aquest estat de coses s’ha mantingut
en un xup-xup constant als mitjans de
comunicació, amb traç gruixut i sense
massa matisos. De tant en tant, algun
especialista en la matèria ens venia a
dir que sí però que tampoc no teníem
tantes dades a la mà com per fer previsions tan i tan concretes ni alarmistes.
Però aquestes veus de seguida eren ofegades per mil gurús que es recreaven a
descriure’ns un temps a venir semblant
a l’infern del Dant.
Íntimament, un mateix, sense negar
que una contaminació galopant danya el
món tal com el coneixem, recorda també
quants mal averanys ha vist superar al
llarg dels darrers decennis. Durant la crisi del petroli de 1973, el món s’acabava, el
capitalisme saltava pels aires i s’acostaven
temps de penúries i misèries arreu. Quan la
benzina arribés a cent pessetes, el de dalt se
n’aniria a baix i que Déu ens agafés confessats i amb la penitència feta. L’arribada de
l’any 2000 havia de venir acompanyada per
fallades generalitzades als ordinadors que
suposarien el caos des dels aeroports fins a
les entitats bancàries.
Doncs bé, encara conduïm vehicles amb
gasolina, que paguem a més d’un euro, és a
dir, a 166 pessetes. Home, em diran vostès,
els aeroports i els bancs sí que fan figa. Però
per altres raons. Tots els mals pronòstics
han quedat en aigua de borratxes.
Això no obstant, tal vegada per una tendència malaltissa a donar més crèdit a les
males notícies que a les no tan dolentes,
continuem llegint titulars catastrofistes,
ecologicament parlant.
I quan hom ja creia que aniria a l’altre
món acompanyat d’aquest discurs de la fi
del món, de sobte descobreix a les pàgines
de l’Avui que, segons el Centre de Recerca
del Clima Àrtic de la Universitat d’Illinois,
el gel de l’Àrtic recupera gruix i força de
manera sorprenent i ha tornat als nivells que
existien l’any 1979.
És a dir, que, de moment, no es desglaçarà el casquet polar, no augmentarà el nivell
del mar i no comportarà la desaparició de
tot el litoral mundial. Que no és poca cosa.
Ara bé, llegeixo aquesta notícia el 1001-2009. Què passa? És que no és prou important per esbombar-la a bombo i plateret
arreu del planeta?
Si això és així, s’hauria d’explicar per
camins i carrers, per pobles i ciutats; col·
locar panells informatius per les carreteres
i posar una nota a l’agenda escolar de les
criatures: a ca l’esquimal hi ha novetats!
Jo penso que, amb el vaticini de l’any nou
que hem vist, l’ombra fosquíssima del qual
ja s’allarga, segons els nous oracles negativistes, al 2010, necessitem bones notícies,
que ens elevin de la realitat crua del dia a
dia. Des d’aquí i amb la modèstia que faci al
cas, convoco la comunitat científica perquè
ens confirmi formalment, amb dades contrastables a la mà, la bona nova, que potser
serà l’única positiva del lustre que ve.
Ho necessitem, creguin-me.